Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12425 articles
Browse latest View live

[01/04] «La Lutte» - Contra el «Terror Verd» - «Le Plébéien» - «Ciencia Social» - «El Proletario» - «Le Réveil Anarchiste» - FORA - Palma - «Germinal» - «Anarchia» - «Regeneración» - «Rumbos Nuevos» - «Le Réfractaire» - Maurin - Hédin - Lanciotti - Ascaso - Begout - Caracremada - Hermosilla - Söderberg - Brousse - Angrand - Derré - Franco - Viñuales - Diolaiti - Sos - Marcelino García - Santaló

0
0
[01/04] «La Lutte» - Contra el«Terror Verd» - «Le Plébéien» - «Ciencia Social» - «El Proletario» - «Le Réveil Anarchiste» - FORA - Palma -«Germinal» - «Anarchia» -«Regeneración» - «Rumbos Nuevos» - «Le Réfractaire» - Maurin - Hédin - Lanciotti - Ascaso - Begout - Caracremada - Hermosilla - Söderberg - Brousse - Angrand - Derré - Franco - Viñuales - Diolaiti - Sos - Marcelino García - Santaló

Anarcoefemèrides de l'1 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de "La Lutte"

- Surt La Lutte: L'1 d'abril de 1883 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominicalLa Lutte. Organe anarchiste. Era continuació de L'Étendard Révolutionnaire (1882). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Els gerents van ser Lemoine, Morel, Félicien Bonnet i Louis Chautant. Entre els redactors estaven Jules Boissy, Louis Chautant, Léon Domergue i Henri Tricot, i els articles es publicaven sense signar. Entre els números 14 i 17 es publicà la sèrie«Produïts antibourgeois», que enumerava els productes explosius o inflamables més fàcilment manipulables. Durament perseguit per les autoritats, en sortiren 19 números, l'últim el 5 d'agost de 1883 i va ser continuat per Le Drapeau Noir (1883).

***

El "Terror Verd" segons "Le Petit Journal"

- Contra el «Terror Verd»: L'1 d'abril de 1893, en ple«Terror Verd», el Laboratori Central de la Prefectura de Policia (LCPP) de París (França) crea un Servei Especial d'Explosius operatiu les 24 hores del dia encarregat de neutralitzar i de destruir els enginys perillosos. Verd era el color de la pólvora utilitzada en la major part dels explosius dipositats pels anarcoterroristes (Ravachol, Henry, Vaillant), que també feien servir dinamita. La idea sorgí quan Charles Girard, de l'LCPP, neutralitzà un llibre-bomba dirigit a Jean Constans, ministre de l'Interior francès. Finalment, davant la manca de feina propiciada pels anarquistes, el Servei Especial d'Explosius acabarà desactivant els obusos que quedaven operatius de la guerra de 1870 que sorgien durant les excavacions parisenques i jugarà un paper important durant la Gran Guerra en la investigació dels gasos tòxics.

***

Capçalera de "Le Plébéien"

- Surt Le Plébéien: L'1 d'abril de 1894 surt a Dison (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Plébéien. Organe de combat pour l'émancipation des trevailleurs. Portava a la capçalera dos epígrafs: «De l'infern dels pobres es fa el paradís dels rics» (V. Hugo) i«El nostre enemic és el nostre amo» (Lafontaine). El gerent va ser Étienne Montulet i l'impressor G. Brandt. Víctima de la repressió policíaca, només se n'editaren quatre números, l'últim el del 13 de maig en 1894. Tornarà a reaparèixer amb el subtítol «Journal communiste-anarchiste» --més tard«Sociologie, arts, littérature»-- a Vaux-sous-Olne, a iniciativa de Jean Bosson, el 6 de gener de 1895 --a partir del número 9, del 28 d'abril de 1895, a Ensival (Valònia, Bèlgica)-- i n'editarà 25 números, l'últim el del 15 de desembre del mateix any. De la redacció i la gerència s'encarregava el mateixÉtienne Montulet. Entre els col·laboradors de les dues sèries podem citar Jean Ajalbert, Jean Bosson, A. Cipriani, Henri Depasse, Jules Deprez, F. Domela-Nieuwenhuis, Sébastien Faure, Flaustier, Paul Guille, Jean Grave, Louis de Grammont, Ed. Henin, E. Henry, G. Jacques, Jules Jouy, P. Kropotkin, Roger Laurend, Louise Michel, G. Montorgueil, Max Nordeau, Passe-Partout, H. Patenotre, F. Pelloutier, Adolphe Peluge, Edgar de Pondrome, Victor Serfant, Severine, H. Sevrin, Spartacus, Berthe Suttner, Tristan, Vindex, Zenitram, Henri Zisly, etc. El periòdic tenia una gran difusió per l'estranger (França, Suïssa, Regne Unit, Romania, Espanya, Portugal, Amèrica del Nord i del Sud, etc.) i va editar almenys un fullet en 1895 (L'anarchie en Cour d'Assisses-plaidoirie de M. Royer).

***

Un exemplar de "Ciencia Social"

- SurtCiencia Social: L'abril de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual llibertari Ciencia Social. Socilogía, artes y literatura. Era continuació de la revista del mateix títol publicada a Barcelona (Catalunya) entre 1895 i 1896 i que va haver de deixar de publicar-se a causa de la repressió sorgida arran del Procés de Montjuïc. Va sortir fins al febrer de 1900. Dirigida per l'anarquista italià Fortunato Serantoni, hi van col·laborar William Morris,Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, entre d'altres. Cal destacar la publicació de les classes dictades per Pietro Gori a la Facultat de Dret de la Universitat de Buenos Aires durant la seva estada argentina. També van publicar fullets, com ara el reeixit La inquisición fin de siglo. Los verdugos de Montjuich ante la justicia popular. La redacció s'ubicava al carrer Corrientes 2041.

***

Capçalera d'"El Proletario"

- Surt El Proletario: L'1 d'abril de 1902 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarquista El Proletario. Hi van col·laborar, entre altres, Raimundo Suárez, Francisco Guerrero, Ignacio Mondragón, Miguel Martínez, Isabel Duran, José Jiménez i el grup gadità «Amor y Libertad». Publicà notícies sobre el moviment obrer, sobre l'estranger i pàgines literàries. En van sortir 21 números, l'últim l'1 de febrer de 1903, i un suplement al número 14; deixà de publicar-se per manca de mitjans i fou continuat per Germinal, que només publicà un número el 24 de març de 1903. L'única col·lecció completa d'El Proletario es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Portada de "Le Réveil Anarchiste"

- Surt Le Réveil Anarchiste: L'1 d'abril de 1914 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Réveil Anarchiste. Era el successor de LeRéveil Anarchiste Ouvrier, que s'havia publicat des del 15 de novembre de 1912 i fins a l'1 de desembre de 1913. Entre el comitè de redacció i els col·laboradors hi havia noms com Edouard Boudot, Eugène Jacquemin, Edouard Sené, Christian Cornelissen, Charles.Ange Laisant, Charles Malato, Benoit Broutchoux, Jean Wintsch, etc. L'administrador, Charles Bedouet, i els principals redactors de Le Réveil Anarchiste Ouvrier seran empresonats a la tardor de 1913, però el periòdic reapareixerà sota el nom Le Réveil Anarchiste el primer d'abril, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.

***

Anagrama de la FORA V Congrés

- IX Congrés de la FORA: L'1 d'abril de 1915 a Buenos Aires (Argentina) comença el IX Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1905, en ocasió del seu V Congrés, la FORA va establir expressament en la seva Declaració de Principis l'adhesió als «principis econòmics i filosòfics del comunisme llibertari». En 1915, el IX Congrés de la FORA, amb majoria sindicalista revolucionària, decideix eliminar de la Declaració de Principis l'adhesió a la finalitat del comunisme anàrquic. Aquest fet produeix la ruptura i a partir d'aleshores funcionaran dues federacions separades: la FORA del V Congrés (anarquistes) i la FORA del IX Congrés (novenarios o reformistes, amb majoria sindicalista revolucionària i minoria socialista, i després també comunista). La FORA del V Congrés, sense haver acceptat mai el terrorisme com a mètode d'acció sindical, es va adherir i es va mantenir acostada als anarquistes individualistes que realitzaren actes considerats terroristes, o als anarquistes expropiadors, com Salvador Planas --que havia atemptat contra el president Quintana--, Simón Radowitzky --que va assassinar el coronel Ramón Falcón, el repressor del Primer de Maig de 1909-- o Kurt Gustav Wilckens --que va matar el coronel Héctor B. Varela en venjança dels afusellaments de la Patagònia. El sindicat més poderós i influent de la FORA del IX Congrés era la Federació Obrera Marítima (FOM). En 1922, la FORA del IX Congrés es va fusionar amb altres sindicats per formar la Unió Sindical Argentina (USA), que més tard s'integrarà en la Confederació General del Treball de la República Argentina (CGT).

***

Assemblea obrera

- Vaga general a Palma: L'1 d'abril de 1919 es produeix a Palma (Mallorca, Illes Balears) una vaga general amb fortes i constants topades entre manifestants, per una banda, i l'exèrcit i el sometent que ocuparen els barris, per una altra. Els obrers mallorquins tenien plantejats diversos conflictes laborals, especialment sederes i adobers, i des del 26 de març els locals obrers estaven clausurats per ordre del governador. Ningú no va voler responsabilitzar-se del moviment vaguístic, però les acusacions com a instigadors es dirigiren contra un grup de paletes anarcosindicalistes que pocs dies abans havien aconseguit organitzar clandestinament reunions d'obrers de diferents gremis. La vaga general va durar fins el 2 d'abril.

***

Capçalera de "Germinal"

- Surt Germinal: L'1 d'abril de 1926 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic en llengua italiana Germinal. Mensile anarchico di propaganda. Després portarà com a subtítol «Anarchico di propaganda» i, més tard, en canviar la periodicitat «Quindicinale anarchico». Va ser dirigit per Antonio Martocchia i van participar en la seva redacció Erasmo Abate, Gigi Damiani, Carlo Pagella, Armando Riberi, Hugo Roland i Silvestro Spada, entre d'altres. En sortiren 72 números, l'últim l'1 de maig de 1930. Anteriorment, el 7 de setembre de 1913, havia aparegut unúnic número de distribució gratuïta de la mateixa capçalera editat pel «Grup de Propaganda Anarquista» i redactat per Umberto Postiglione.

***

Capçalera d'"Anarchia"

- Surt Anarchia: L'1 d'abril de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic bimensual Anarchia. Quindicinale. Portava l'epígraf «Per totes les llibertats i totes les rebel·lions». Contraposà el concepte d'associació lliure al d'organització, tot reivindicant l'autonomia del moviment específic anarquista del sindicalisme i la llibertat com a autonomia individual. Va ser editat per Aldo Aguzzi i estava finançat per Severino di Giovanni, qui hi col·laborà fent servir també diversos pseudònims (Mario Vando,Alberto Lubeni, El Albigense, etc.). També hi van escriure Alejandro Scarfó i América Scarfó (JAS), entre d'altres. Portarà una secció fixa sobre l'emancipació de la dona i parlarà sobre diversos temes (l'antifeixisme, els presos polítics, les dictadures americanes, l'expropiació, l'«anarcobandidisme», l'il·legalisme, la premsa burgesa, etc.). Aquesta publicació també edità llibres i fullets de diversos autors, com araÉlisée Reclus, Nino Napolitano, etc. En sortiren 10 números, l'últim el 10 de setembre de 1930, quatre dies després del cop d'Estat del general Uriburu. En aquestúltim número s'incità a lluitar contra el militarisme i la dictadura. L'octubre, però, es publicà clandestinament un darrer número, l'11, que posava, per eludir la censura, que estava tirat a Montevideo (Uruguai), encara que fou imprès a Buenos Aires.

***

Capçalera del primer número de "Regeneración" (1937)

- Surt Regeneración: L'1 d'abril de 1937 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de Regeneración. Periódico libertario. Editada per l'anarquista Efrén Castrejón, es declara hereva de la publicació editada entre 1900 i 1918 pels germans Flores Magón iòrgan del Partit Liberal Mexicà (PLM). Aquesta nova etapa, la tretzena, es va dedicar especialment a fer costat la Revolució espanyola. Es van publicar 15 números fins al 1938.

***

Capçalera del primer número de "Rumbos Nuevos"

- Surt Rumbos Nuevos: L'1 d'abril de 1939 surt a l'Havana (Cuba) el primer número del periòdic mensual anarquista Rumbos Nuevos.Órgano libertario. Posteriorment va portar els subtítols«Órgano libertario de Cuba» i«Publicación semanal antitotalitaria». Portà els epígrafs «Propulsor de la cultura» i «Órgan d'orientació social». Va ser editat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC), que agrupava anarquistes cubans i espanyols exiliats. Dirigit per Federico Marín, la gerència la portà Rafael B. Valdés; en la segona època, a partir de 1940, va ser dirigit per Domingo R. Díaz i administrat per Vicente Alea Puig; i en la tercera, a partir de 1941, dirigit per Marcelo Salinas i administrat per Juan R. Álvarez. Trobem textos de Diego Abad de Santillán, Roberto Alfonso, Domingo Alonso, John Anderson, Julio Ayllón Morgan, R. Bernal, José Ignacio Bustamante, Manuel Cabanellas, Adolfo Camiño, P. G. Campón, Álvaro César, Juan Chávez Romero, Diosdado, L. Dulzaides, G. Fosco, Jorge Gallart, Miguel González Inestal, Abelardo Iglesias Saavedra, Palmiro de Lidia, Jaume R. Magrinyà, Víctor Marguerite, José Martí, Claudio Martínez, Ricardo Mella, Muriel, Gregorio Ortuzar, Damián Paredes, Rudolf Rocker, Rafael Serra, Agustín Souchy, Jacinto Toryho i Adrián del Valle Costa, entre d'altres. Tractà temes molt variats, com ara economia, anarcosindicalisme, història, biografies, cultura, notícies orgàniques, cròniques locals i internacionals (moltes sobre Espanya i contra el pacte germanosoviètic), etc. Aquesta publicació, amb el suport de l'Associació Cultural d'Ex-Combatents Antifeixistes (ACECC), engegà una campanya de suport econòmic per als anarquistes espanyols exiliats a Cuba. En sortiren números, almenys, fins el 30 d'octubre de 1941.

***

Portada del primer número de "Le Réfractaire"

- Surt Le Réfractaire: L'1 d'abril de 1974 surt a París (França) el primer número de la publicació mensual Le Réfractaire. Journal de l'association«Les Amis de Louis Lecoin». Social, pacifiste, libertaire.  A partir del número 11, de maig de 1975, portarà el subtítol «Organe libertaire pour la défense de la Paix et des libertés individuelles». El periòdic era una iniciativa absoluta de May Picqueray, amb el suport de Claude Eric Laporte i de Alain Grandremy. Hi van col·laborar Francis Agry, Jean Alex, Berthier, Eugène Bizeau, Marcel Doby, Bontemps, René Cavanhie, André Claudot, Jean Coudret, Alexandre Croix, Simoni Dalbano, Patrick Davanche, Dupuis, Dominique Durand, Pierre-Gabriel Fabregues, Nicolas Faucier, G. Ferdiere, Jean Gauchon, René Gieure, Alain Grandemy, Armand Guidi, Silvère Herzog, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Maurice Laisant, Claude Laporte, Paule Lejeune, Maurice Lime, Calude Maignien, Pierre Martial, Pierre Martin, Philippe Mermin, Franck Neveu, Xavier Pasquini, Erwan Picard, May Picqueray, Marcel Pourrat, Francis Ronsin, Gilbert Roth, André Royer, Magda Sagwan, Saint-Els, Jean Tavantzis, Hervé Terrace, A. Thevenet, Jacky Turiot, Émile Veran, Jean Zeller, etc. La revista està editada amb nombroses fotografies i dibuixos d'autors com Cabu, Cardon, Dominique, Effel, Escard, Giraud, Kerleroux, Kubin, J. Lap, Moisan, Plantu Soulas, Pino Zac, etc. En van sortir 83 números, l'últim el de desembre de 1983. En aquest mateix, Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula documental Écoutez May Picqueray, on nombroses seqüències estan filmades a la seu del periòdic.

Anarcoefemèrides

Naixements

Autoretrat de Charles Maurin (1890)

- Charles Maurin: L'1 d'abril de 1856 neix a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània) el pintor, gravador i anarquista Charles Maurin. En 1875 obté el Premi Crozatier que el va permetre anar a París a estudiar Belles Arts i després a l'Acadèmia Julian, on acabarà ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va esdevenir membre de la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton l'introduirà en el gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic de Toulousse-Lautrec --qui farà la seva primera exposició particular amb ell el 1893--, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide Bruant). Inspirat pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de l'aiguafort, però sense oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels Rosa-Creu. Va col·laborar amb La Revue Blanche, dirigida per Fénéon, i amb Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un gran admirador de Jules Vallès, Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel. Charles Maurin va morir el 22 de juliol de 1914 a Grassa (Provença, Occitània). Famosaés la seva xilografia de Ravachol, amb el tors nu camí de la guillotina.

***

Foto policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894)

- Émile Hédin: L'1 d'abril de 1865 –altres fonts citen 1869– neix a La Neuville (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Émile-Jules Hédin–citat a vegades com Edit–, també conegut com Gustave Rousseau i Erdin. Sos pares es deien Louis Hédin i Irma Ilt. Treballà en diversos oficis (barber, rellotger, restaurador, etc.). A començament de la dècada de 1890 milità en el departament del Sena. En aquests anys va ser condemnat en vuit ocasions per «abús de confiança». El desembre de 1893 es va refugiar a Londres (Anglaterra) per les seves activitats anarquistes i en 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1894 la seva rellotgeria londinenca va ser escorcollada per la policia. El 23 d'agost de 1894 va ser jutjat en absència per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Paul Lamarine, Alfred Grandidier, Édouar Bascourt i Jean Fanéon), per«robatoris i complicitat per encobriment»; ell, en concret, va ser acusat de ser la persona que negociava els títols i valors furtats pel grup anarquista expropiador. El març de 1895 vivia al costat de New Oxford Street i en 1896 residia al número 17 de Rathbone Place de Londres. El juliol de 1896 comprà el restaurant Francis al Dean Street de Londres.

***

Umberto Lanciotti

- Umberto Lanciotti: L'1 d'abril de 1894 neix a Forano (Sabina, Laci, Itàlia) l'anarquista expropiador Umberto Lanciotti. Sos pares es deien Emidio Lanciotti, ferroviari, i Angela Di Mario. En 1897 sa família es traslladà a Sassoferrato (Marques, Itàlia), on son pare va ser destinat. En aquesta ciutat Umberto freqüentà l'Escola Tècnica i segueix amb simpatia les peripècies de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti. En 1913 emigrà a França i posteriorment als EUA. A Scranton (Pennsilvània, EUA) treballà de miner i en una refineria de carbó, i s'uní als anarquistes antioganitzadors que publiquen el periòdic Cronaca Sovversiva a Barre (Vermont, EUA). En 1914 va ser cridat a files per a lluitar en la Gran Guerra, però es va declarar desertor i va romandre als EUA. Conegué Raffaele Schiavina, freqüentà Nicola Recchi i col·laborà amb els l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) en diverses activitats d'agitació i de propaganda. Canvia de treball, primer com a operari a la fàbrica de xapes de metall Monessen i després de comptable de banca. Denuncià la Gran Guerra, tot seguint la consigna de Luigi Galleani:«Contra la guerra, contra la pau, per la Revolució Social». Posteriorment treballà en una fàbrica automobilística a Detroit (Michigan, EUA) i participà activament en la campanya de suport a Carlo Tresca. Entra com a cambrer al vaixell Andrea Costa i el juny de 1920 retornà a Itàlia, desembarcant a Gènova. Marxà cap a Loreto (Ancona, Itàlia), on es reuní amb sos pares. En aquesta ciutat treballà en la construcció de la línea del ferrocarril entre Loreto-Porto Civitanova, però va ser acomiadat set mesos després per haver participat en una vaga. Després va fer feina un temps amb un majorista vitícola a Zadar (Dalmàcia). El novembre de 1922 a Ancona (Ancona, Itàlia) es va veure obligat a enfrontar-se amb un escamot feixista i resultà ferit. Fugint de ser detingut com a desertor, a finals d'any s'embarcà clandestinament altra vegada a l'Andrea Costa cap als Països Baixos. Cridat pel destacat anarquista Emidio Recchioni, s'embarcà cap a Londres. A la capital anglesa treballà fins al març de 1925, quan va haver d'embarcar-se clandestinament al vaixell Arlanza cap a l'Argentina després d'haver donar un seriós correctiu a l'empresari que el tenia contractat i volia acomiadar-lo. A Buenos Aires treballà de cambrer al restaurant de la botiga «Harrods» i es relacionà amb les colònies d'anarquistes italians i espanyols, establint una relació especial amb Nicola Recchi i Aldo Aguzzi. Entrà en contacte amb els grups anarquistes expropiadors, com ara els de Miguel Arcángel Roscigna, Severino Di Giovanni, Pere Boadas Rivas, els germans Antonio i Vicenzo Moretti, Emilio Uriondo i els germans Paulino i Alejandro Scarfó, amb els quals va realitzà nombroses accions d'expropiació, atemptats amb dinamita, alliberament de companys presos, falsificació de moneda, etc. El 23 de juny de 1930, després d'una cadena d'atemptats anarquistes, va ser detingut a la trattoria Vesuvio, amb Emilio Uriondo i Juan López Dumpiérrez; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó que purgà a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Terra del Foc, Argentina). El 13 de juliol de 1932, en plena dictadura del general José Félix Uriburu, «martell» dels anarquistes, va ser alliberat, però novament detingut en 1933 a Rosario (Santa Fe, Argentina), va ser acusat de calar foc un cotxe per a cobrar l'assegurança, durament torturat i deportat a la Itàlia feixista en aplicació de la Llei de Residència. Arribà a Nàpols el 24 d'octubre de 1933 i va ser jutjat i condemnat el 28 de desembre d'aquell any per un tribunal militar romà per deserció a un any de presó i, posteriorment, a cinc anys de confinament. Deportat a l'Illa de Ponça (Illes Poncianes, Laci, Itàlia), no es doblegà davant els feixistes i va ser de bell nou condemnat, el 14 de febrer de 1935, a tres mesos per «contravenir les obligacions del confinament». El 5 de juliol de 1937 va ser traslladat a les illes de Tremiti (Pulla, Itàlia), continuà negant-se a saludar a la romana en la formació i patí nombrosos càstigs. Després va ser empresonat a Lucera (Pulla, Itàlia) fins al gener de 1938. El 5 de març de 1939 va ser traslladat a Bernalda (Basilicata, Itàlia) i el 30 de març d'aquell any retornat a Tremiti. El 5 de febrer de 1940 va ser alliberat, però sense feina, s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on va romandre cinc anys amb Recchi. Després de la II Guerra Mundial tornà a prendre el seu lloc en el moviment anarquista i participà en nombrosos congressos i reunions, fent constat la premsa llibertària. Un informe policíac del 5 d'octubre de 1956 informava que vivia com a ajudant de paleta. En 1964 es traslladà a Follonica, on freqüentà els anarquista Renato Palmizzi i Andrea Anelli. Contrari a la Federació Anarquista Italiana (FAI), en 1966 s'integrà en els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Umberto Lanciotti va morir el 9 de juny de 1974 a Follonica (Toscana, Itàlia). El seu testimoni va ser recollit per Alberto Prunetti per al llibre Potassa. Storie di sovversivi, migranti, erranti, sottratti alla polvere degli archivi (2004).

Umberto Lanciotti (1894-1974)

***

Francisco Ascaso Abadía

- Francisco Ascaso Abadía: L'1 d'abril de 1901 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el combatent anarquista i anarcosindicalista de la CNT Francisco Ascaso Abadía. Era el membre més jove d'una família confederal i va viure a Saragossa des de 1913. Aviat es va iniciar en les lluites socials saragossanes, intervenint en nombrosos conflictes entre 1917 i 1920. En 1919, com a membre del grup Voluntad, va ser detingut per incitació a la rebel·lió d'una caserna i l'any següent, com a membre de Los Justicieros, és empresonat acusat de la mort d'un periodista saragossà, alliberant-lo després d'una gran pressió amb motiu de la Conferència de 1922. S'ajunta al grup Crisol (Durruti, Suberviola, Campos i Torres) i marxa a Barcelona, ciutat on treballarà de cambrer i s'integrarà a Los Solidarios, del qual serà un element prominent, i també encapçala el comitè de relacions anarquistes sortit de la Conferència anarquista catalana convocada pel grup. Participa en les accions contra Soldevila (juntament  amb Torres Escartín), Martínez Anido i Laguía (1923) i és de bell nou empresonat. Fugit de la presó amb l'ajuda de Buenacasa (8 de novembre de 1923) passa a França, amb Durruti, per Barcelona, amb la missió de crear un subcomitè revolucionari i una editorial de suport (gener de 1924). Des de 1922 sa vida corre paral·lela la de Durruti, amics inseparables. Viu a París com a treballador de la indústria del plom, participa en la fracassada incursió a Vera de Bidasoa i amb els diners de les expropiacions obren la Llibreria Internacional de París. El desembre de 1924 marxa amb Durruti a Amèrica: Nova York, Cuba (on farà feina d'estibador i tallador de canya, i on eliminaren un patró actuant sota el nom de Los  Errantes), Mèxic (on el març s'ajunta amb Alejandro Ascaso i Jover i assalten una fàbrica a Tucumán per finançar una escola racionalista i la premsa de la CGT), de nou Cuba, Xile, Buenos Aires (agost) amb nombroses accions expropiadores. En abril de 1926 Ascaso i Durruti tornen a Europa i, fent servir el pseudònim de Salvador Arévalo, Ascaso s'instal·la a París, on intervé en la preparació de l'atemptat contra Alfons XIII i en suporta les represàlies: empresonament el 25 de juny de 1926, expulsió a Bèlgica (23 de juliol de 1927, on Ascaso i Durruti van ser acollits per Hem Day) i tornada a França (París, Joigny, Lió). El gener de 1928 la parella es reuneix a París amb Cortés, Sanz i G. Vivancos; de bell nou presos en abril, passen clandestinament a Berlín en octubre i després a Bèlgica, des d'on participaren en el complot de Sánchez Guerra (gener de 1929) i en projectes editorials. Tornarà clandestinament a França i s'unirà amb Berthe Fabert. Retorna amb la República i des d'abril es trobarà a Barcelona. Sense oblidar la tasca expropiadora, a Barcelona es lliura a una febril activitat: innombrables mítings (a Almudévar i Osca el desembre de 1932, Saragossa el gener de 1936), assemblees, manifestacions, participació en els aixecaments de Fígols i de l'Ebre, deportació aÀfrica el febrer de 1932, enfrontaments amb els trentistes, secretari de la CNT catalana (tasca criticada pels asturians, ja que va ser l'autor d'una nota contra l'octubre asturià) entre 1934 i 1935, redactor de Solidaridad Obrera, assistent al Congrés de 1936, mítings amb Ortíz a Sant Boi i Sallent (1936), i tot això amb contínues escapades, desterraments i empresonaments. Quan va començar l'aixecament feixista a Barcelona va combatre en primera línia, essent l'encarregat de la coordinació i les comunicacions, i va morir inesperadament d'un tret al setge de la caserna de les Drassanes el 20 de juliol de 1936. Dels seus escassos escrits --va ser administrador del periòdic Crisol i va escriure articles en Cultura y Acción, de Saragossa (1922-1923), Solidaridad i Solidaridad Obrera-- es dedueix la desconfiança en les avantguardes clarividents i que el seu discutit anarcobolxevisme era més una estratègia de circumstàncies que de creences.

Ma Pilar Molina Javierre: «Ascaso Abadía, Francisco», enDiccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 129-131

***

Notícia de la condemna d'Yvan Begout apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 14 d'agost de 1927

- Yvan Begout: L'1 d'abril de 1906 neix a Perigús (Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista Pierre Jean Yvan Begout. Era fill d'un fuster i d'una costurera. El 3 d'octubre de 1921 entrà com a aprenent de ferroviari als tallers la xarxa París-Orleans de Perigús de la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos) i amb altres dos companys, Pierre Chaumeil i Calès, creà una secció sindical de joves de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). L'1 d'agost de 1924 va ser acomiadat per«propaganda sindical i comunista» al seu centre d'aprenentatge. El 5 de juliol de 1927 va ser detingut a Saint-Laurent-sur-Manoire (Aquitània, Occitània) amb tres companys per repartir pamflets antimilitaristes; jutjat per això, el 13 d'agost de 1927 va ser condemnat a vuit dies de presó i a 50 francs de multa. El 8 d'agost de 1938 va ser reintegrat en l'SNCF, gràcies a la llei d'amnistia votada pel Front Popular i conforme a la decisió de la comissió paritària. Obrer al magatzem de la xarxa París-Sud-Oest, milità activament en la Federació de la Confederació General del Treball (CGT) reunificada. Vivia al número 31 del carrer des Mobiles de Perigús. Durant la dècada dels trenta fou membre del grup local de Perigús de la Unió Anarquista (UA), on militaven Élie Bonnet, Albert Perier (Germinal) i André Rouleau, entre d'altres. Durant la II Guerra Mundial, entrà a formar part de la Resistència, exercí càrrecs de responsabilitat en les comitès popular i posteriorment esdevingué responsable del sector de París-Sud-Oest. Després de la guerra, aquest compromís va ser agraït amb la medalla de la Resistència i el diploma d'honor de l'SNCF pels serveis retuts als ferrocarrils i a l'Estat francès. L'1 de gener de 1948 entrà a fer feina com a conductor elèctric de maniobres als magatzems de l'estació París-Austerlitz, lloc de feina que mantingué fins a la seva revocació en 1952. Després prengué diverses responsabilitats sindicals, primer com a delegat de primer grau i cosecretari del sindicat a la xarxa París-Sud-Oest i en 1948 esdevingué secretari general d'aquest sindical i secretari general del sector. Per la seva militància, va ser sancionar en diferents ocasions, especialment amb retencions financeres. Malgrat aquests càrrecs orgànics, sempre va ser un militant de base i animador de moviments reivindicatius i de diverses vagues. L'endemà de la manifestació del 17 de febrer de 1950, marcada per dos hores d'aturada de treball, va ser amenaçat de revocació de la feina i portant davant un consell disciplinari, desencadenant-se una forma mobilització solidària per part dels ferroviaris cegetistes. Durant la vaga de març de 1951 va ser novament sancionat. Jugà un paper molt important en la vaga del 4 de juny de 1952, engegada sobretot per protestar contra la detenció de Jacques Duclos i André Still; en aquesta ocasió la revocació va ser immediata i sense apel·lació. No va ser restablert dels seus drets de ferroviari fins trenta anys més tard, arran de la amnistia de 1981, anys després de la seva defunció. A partir de 1952 entrà a formar part del Comitè Regional d'Acció Social (CRAS) i treballà, fins al 1967, en una fàbrica d'aparellatge elèctric. L'octubre de 1967 es va casà amb Thérèse Tissot al XIII Districte de París. Yvan Begout va morir el 21 d'octubre de 1977 a Loché-sur-Indrois (Centre, França).

***

Ramon Vila Capdevila

- Ramon Vila Capdevila: L'1 d'abril --moltes fonts citen erròniament el 2 d'abril-- de 1908 neix a Peguera (Berguedà, Catalunya) el militant anarcosindicalista i maqui anarquista Ramon Vila Capdevila, també conegut sota diversos pseudònims (Caracremada,Peus Llargs, Capità Raymond,Ramon Llaugí Pons, El Jabalí), segons els diversos períodes de la seva actuació. Havia nascut en una família modestíssima i era conegut com En Maroto, nom de la masia on vivia. Sos pares van ser Ramon Vila Llaugí i Carme Capdevila Solé. Passà la infantesa a la colònia minera de Peguera, on quedà orfe l'agost de 1920. Dos anys després, es posà a fer feina en el ram del tèxtil a la Pobla de Lillet, afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en la publicació El Trabajo, editada a les conques del Llobregat i del Cardoner. En 1926 assistí, amb Antonio Vidal, Manuel Buenacasa Tomeo i altres companys, al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt Llobregat. Entre 1929 i 1930 sabotejà la maquinària d'una fàbrica de la Pobla de Lillet que havia acomiadat obrers i realitzà altre accions ludistes; per aquest fets fou detingut i  condemnat a vuit anys de presó. A la garjola conegué destacats militants anarquistes i anarcosindicalistes, i, també, aconseguí l'exempció del servei militar. Amb l'arribada de la II República espanyola i la seva amnistia, sortí en llibertat. De bell nou s'establí a la Pobla de Lillet, s'afilià a les Joventuts Llibertàries i, a causa de la seva condició d'expresidiari, es va veure obligat a treballar a les mines de Fígols. El gener de 1932 participà activament en l'aixecament anarquista de Fígols. Després dels fets capitanejà la fugida d'uns 400 homes, que també hi van tenir participació, però va ser detinguts a la Nou de Berguedà i ell fou empresonat a Manresa i més tard a Barcelona. En sortir, a finals de 1932, no trobà feina a Fígols i va fer de llenyataire a Berga, on conegué Marcel·lí Massana Vancell. L'abril de 1936 tingué un important enfrontament amb la policia a Castelló de la Plana, en el qual morir son cosí Ramon Rives Capdevilla i un agent; detingut, se li intentà aplicar la «Llei de fugues». Sortí de la presó el 18 de juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, i s'enrolà el setembre a Manresa en la «Columna Terra i Llibertat», combatent en primera línia al front de Terol, juntament amb Marcel·lí Massana, Ramon Casals, Josep Ester i Josep Viladomiu, entre d'altres. L'octubre, amb el trencament del front, va anar a parar a una columna comunista, dintre de la qual fou detingut i portat a Montjuïc, d'on fou alliberat, poc després, gràcies a les gestions de la CNT. També va pertànyer al Servei d'Informació Perifèrica Militar (SIPM) i fins i tot s'infiltrà en la reraguarda enemiga a Saragossa. El març de 1937, amb la militarització, abandonà els fronts i tornà a Fígols, on va fer una gran amistat amb el director de les mines col·lectivitzades, Maximilià Puertas. Després fou nomenat delegat de Proveïments de la centrà tèrmica de Fígols i comandant del Cos de Carrabiners. Amb el triomf franquista, passà a França amb Puertas i patí els camps de concentració (Sant Cebrià i Argelers). En 1941 fugí del camp d'Argelers i s'integrà en la lluita clandestina enquadrat en els primers grups antifranquistes com a guia i enllaç. Després realitzà accions de sabotatge, com ara la voladura dels Carburs de Berga i de diferents línies d'alta tensió al Bages, el Berguedà i Osona. En 1943 fou detingut per la policia nazi en un dels seus freqüents desplaçaments pel Midi per no portar suficient documentació, fou tancat dos mesos al Castellet de Perpinyà i després fou enviat a treballar per l'organització alemanya Todt a les mines d'alumini de Bedarius, de les quals fugí per integrar-se en la resistència gala de Llemotges («L'Armée Secrete» i«Franc-Tireurs-Partisans»). Adscrit a la xarxa de Menessier i a la guerrilla, sobresortí en operacions de càstig contra les divisions de les SS i de sabotatge sota el pseudònim de Capità Raymond. Després d'actuar a Gironde i Charente en les unitats de la Unió Nacional, a Rochecouart comandà un grup de 200 guerrillers de «L'Armée Secrete», que assaltà i anihilà tota una divisió alemanya a Oradour-sur-Véze, i després encapçalà una companyia del«Batalló Llibertat» a la costa atlàntica. Al capdavant d'aquest batalló, en 1945 aconseguí alliberar alguns presoners dels darrers reducte nazis, a Royan i a Pointe-du-Grave. Amb la derrota nazi, s'incorporà en la lluita antifranquista a les comarques pirinenques, fent costat grups d'acció que es dirigien a Barcelona, especialment Francesc Sabaté Llopart, i actuant moltes vegades amb Marcel·lí Massana a la comarca del Berguedà, especialment entre 1946 i 1949, realitzant espectaculars sabotatges. El 17 de maig de 1947, arran d'una visita de Franco a les mines de Sallent, dirigí un grup de 50 guerrillers que havia d'atemptar contra el dictador, però un incident malmenà el pla. Entre 1947 i 1948 va fer de guia, passant cap a França Antonio Gil Oliver. També, en aquest període, col·laborà amb Josep Lluís Facerias, especialment a través de la serra del Canigó i la del Cadí. Va portar, també, el grup francès encarregat d'instal·lar a Barcelona la impremta de Solidaridad Obrera. Cap al 1949 operava a l'Alt Berguedà amb Francesc Denís (Català), Manel Sabaté i l'italià Elio Ziglioli. A la Pobla de Lillet, caigué gran part del seu grup i fou greument ferit. A partir de 1951 començà a ser molt buscat per la policia franquista, ja que se li atribuïa l'assassinat de dos anglesos a la collada de Tosses. En 1953 la CNT en l'exili desautoritzà la lluita armada, però ell mantingué el combat pel seu compte. En aquesta conjuntura, se li presentà l'oportunitat d'emigrar a Amèrica, cosa que refusà. El 7 d'agost de 1963, després d'haver realitzat cinc dies abans el que seria el seu últim sabotatge en una línia d'alta tensió que alimentava la ciutat de Barcelona, fou sorprès i abatut per un escamot format per 200 membres de la 231 Comandància de la Guàrdia Civil de Manresa a la Creu del Perelló, prop del castell de Balsareny (Castellnou de Bages, Bages, Catalunya), i fou enterrat a l'altra banda del mur del cementiri de Castellnou, sense creu ni referència. Ramon Vila Capdevila fou el darrer maqui català i amb la seva mort es pot donar per desapareguda la resistència armada al franquisme. El 7 d'octubre de 1978, amb la commemoració del seu setantè aniversari, se li organitzà una acte d'homenatge a Sallent, al qual havia d'assistir Frederica Montseny, juntament amb més de 2.000 persones; però fou dissolt per la Guàrdia Civil a instàncies del governador civil. Posteriorment se li han organitzats diversos actes similars arreu Catalunya. En 2002 i 2006 Josep Clara publicà Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català.

Ramon Vila Capdevila (1908-1963)

***

Julia Hermosilla

- Julia Hermosilla: L'1 d'abril --alguns citen el 30 de març-- de 1916 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Julia Hermosilla Sagredo. Son pare, Juan Hermosilla, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ella, quan tenia 14 anys, s'afilià a aquest sindicat. Es relacionà amb la destacada família anarcosindicalista dels Aransáez, distribuí premsa llibertària, milità en les Joventuts Llibertàries i participà en les activitats del Grup Artístic Confederal de Santurtzi. Arran de la insurrecció llibertària de l'hivern de 1933, ajudà els companys de la Rioja a creuar els Pirineus. Prestà suport al moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Santurtzi, ajudant Vicente Cuesta i els Aransáez. Quan esclatà la Guerra Civil s'enrolà com a miliciana en un batalló confederal i fou destinada al front d'Otxandio. Se li va confiar la missió de internar-se en territori enemic per rescatar el doctor Isaac Puente, però finalment aquest fou detingut i afusellat. Durant el bombardeig d'Otxandio li van esclatar els timpans i restà sorda durant molt de temps. En 1937 va fer d'actriu en el Grup Artístic Confederal de Santurtzi. Quan la zona nord peninsular fou ocupada per les tropes feixistes, aconseguiren embarcar-se amb sa família cap a França. Considerades com a«roges», no van aconseguir desembarcar immediatament. Després de dos mesos a França, creuà els Pirineus amb sa família i continuà la lluita a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Baiona amb son company Julián Ángel Aransáez Caicedo i milità en la CNT de tendència«col·laboracionista». També participà activament en la lluita antifranquista, fent d'enllaç amb l'Interior amb missions orgàniques a la Península i, fins i tot, participà en, com a mínim, dos intents d'atemptats contra el dictador Francisco Franco: l'«atemptat aeri» de setembre de 1948 i el del Palau d'Ayete de Sant Sebastià de 1962. A començament dels anys seixanta col·laborà amb Defensa Interior (DI). Durant els anys setanta, juntament amb son company, milità en la tendència que editava el periòdic Frente Libertario i assistí anualment a les reunions que aquest grup celebrà a Narbona. Un cop mort Franco, ajudà a la reconstrucció de la CNT al País Basc peninsular. El 10 de novembre de 2001 morí son companyÁngel Aransáez a Anglet, on vivien. El 18 de juny de 2006 va rebre un homenatge a Artxanda amb altres lluitadors antifranquistes. Julia Hermosilla va morir el 10 de gener de 2009 a Baiona (Iparralde, País Basc). El seu testimoni va ser recollit en el llibre d'Aitor Azurki Maizales bajo la lluvia. Testimonios de los últimos gudaris y milicianos de la Guerra Civil en Euskadi (2011).

Julia Hermosilla (1916-2009)

---

Continua...

---

Escriu-nos


Dinar a Ànima Setanta-sis, el proper 2 d'abril a les 14h

0
0
El Bar Restaurant de Sa Pobla Ànima Setanta-Sis, ofereix el proper 2 d'abril a les 14h un dinar amb final glosat. El menu d'adult per 17€ consisteix en picada, arròs brut, aigua i ví, postres i cafès. Pels infants, i per 7€ haurà escalop casolà amb patates, refresc i gelat. En acabar de dindar hi haurà un combat de picat entre els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí" i Maribel Servera "Servereta".

Las obscenidades del Sr. Martí

0
0

Ya ha salido el diputado portavoz de Més per Menorca, Nel Martí, haciendo demagogia barata para que su parroquia le aplauda con ahínco. Dice con toda solemnidad que «es obsceno que el PP pida por el incumplimiento del límite del déficit que él mismo ha originado y lo utilice para cuestionar al nuevo Govern».

Desde luego, suena a broma que quien es responsable de distraer 250.000 euros de todos los ciudadanos, por el hecho de querer ser portavoz y tener su grupo parlamentario propio, hable de obscenidades.

Pero vayamos al grano. El objetivo de déficit para 2015 estaba fijado en un 0,7% sobre el PIB (191 millones de euros) y el Govern ha terminado el año en un 1,51% (412 millones de euros), más del doble del objetivo fijado.

Es cierto, no obstante, que el ejercicio 2015 ha sido gobernado por partes iguales entre el Govern Bauzá y el actual Govern “nacional-socialista” de Armengol, pero al señor Martí se le ha olvidado decir que el informe sobre la situación económica-financiera de la CAIB, hecho público el 2 de julio de 2015 por la Intervención General del Govern hacía una previsión de cierre del déficit para 2015 del 1,01% (275 millones de euros).

Cuando el PP dejó el Govern la previsión de déficit estaba fijado, pues, en un 1,01%. De hecho, si nada se hubiera movido, si todo hubiera transcurrido dentro de la normalidad, éste hubiese sido el nivel de déficit a finales de 2015.

El hecho que, finalmente, el déficit haya terminado en el 1,51% y no en el 1,01% como estaba previsto inicialmente, sólo puede tener un responsable: el Govern de Francina Armengol, al que el señor Nel Martí presta sumisión.

El año 2015 termina, por tanto, con 136 millones de euros más de lo que estaba previsto, según el informe de Intervención. Ha habido más déficit a pesar que en el año 2015 se consiguió recaudar 103 millones de euros más de los previstos inicialmente. Se ingresó más en 2015, sin que hubiera subida de impuestos. Un incremento explicable por la mejora sustancial de la actividad económica. De hecho, el crecimiento de 2015 fue del 3,6%, un dato magnífico, fruto, sin duda, de medidas legislativas como la Ley Turística, la Ley del Suelo o la Ley Agraria, que el actual Govern ha suspendido de aplicación.

Mientras que la izquierda aplica políticas de subida de impuestos y medidas restrictivas y encorsetadoras de la iniciativa empresarial, cuyos resultados ya conocemos: menos actividad económica, menos ocupación, menos recaudación, más déficit, más impagos, más cierres de empresas, más deuda, etc., desde el PP se ha hecho todo lo contrario, políticas liberalizadoras de la economía que nos han llevado a lo que ya hemos vivido recientemente y que ahora se quieren cargar: crecimiento económico, creación de empresas, más ocupación, más recaudación, menos déficit, menos impuestos, etc.

Mientras el Govern sigue empeñado en su huida hacia adelante, contra toda lógica económica, lo realmente obsceno es seguir defendiendo las mismas políticas que han destruido países enteros como Venezuela o Grecia.

Ciertamente, es una obscenidad que quienes ya dejaron en quiebra nuestra comunidad autónoma en 2011 y siguen empecinados en repetir los mismos errores de esos años, sean ahora los que quieren darnos lecciones de economía. “Cosas veredes que farán fablar las piedras”.

Feixistes i excarrillistes (i sectors afins) contra els escriptors d´esquerra mallorquins: la campanya rebentista contra el llibre L´Antifranquisme a Mallorca (El Tall Editorial)

0
0

La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)


Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)


La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins


Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.

Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.

Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.

Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.

Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.

Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.

Miquel López Crespí


(26-V-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins.



Coberta del llibre de l'escriptor Miquel López Crespí que va ser segrestat pels sicaris del Trinunal de Orden Público franquista. Els feixistes sempre han perseguit, atacat i insultat els escriptors mallorquins d'esquerra.

Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.


En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.


Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...


El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.


Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.


Miquel López Crespí


Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)


1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.


Per servar la memòria de Josep Melià



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris podíem haver estat fent feina al servei del franquisme pólicíac (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".



Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.

Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera bicolor de la monarquia, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Per a servar la memòria de Josep Melià


Quaranta anys del «primer llibre de notes», de Josep Melià


L'any 1967, va esser un any molt positiu per a la represa cultural mallorquina, en general, i per a Josep Melià, en particular. Entre d'altres elements de renovació, es poden destacar la posada en marxa a Palma dels cursos de filosofia i lletres dependents de la Universitat de Barcelona, les aules de teatre (1966-67) i novel·la (1967-68), que es realitzaven a la Casa Catalana de Palma, el II cicle de conferències impulsat per Damià Huguet a Campos, l'increment dels cursos de «mallorquí» a diverses escoles, col·legis i associacions culturals i la proliferació de textos en català, ja fossin articles a la premsa diària, fragments de programes de festes o llibres de prosa o de poesia.

En aquell context, l'aportació de Melià fou ben significativa. L'autor artanenc va publicar fins a quatre llibres al llarg del 1967. Sens dubte, Els mallorquins, fou el més important i el que va aconseguir un ressò més important. Els altres llibres eren Cap a una interpretació de la història de Mallorca, que ha estat reeditat recentment en la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins (Consell de Mallorca/Diari de Balears); El Dret Civil de les Illes, un interessant estudi inclòs en el volum I de les Obres Completes de Josep Melià (2001) i Primer Llibre de Notes, un treball que ha passat més desapercebut, però que es mereix més d'una relectura.

Aquest llibre, constituïa el número 89 de la col·lecció Les Illes d'Or, de l'Editorial Moll i recollia un conjunt d'articles publicats, en català, en el Diario de Mallorca cap al 1966. En aquella època, Josep Melià residia a Madrid i compaginava la seva tasca de cap del Gabinet de Documentació del Ministeri de Treball amb les col·laboracions a la premsa i les classes a la Universitat de Madrid com a professor d'Hisenda Pública. Però abans de passar a comentar aquest deliciós llibret cal que ens aproximem un poc més al Melià d'aquells anys.

L'abril del 1967, el diari Baleares, a la secció «Se le acusa de...», que menava Tomeu Payeras, se'l descriu com «un hombre joven, tirando a gordo, bon vivant; es una especie de Cherterton de vía estrecha: paradójico, agresivo y conciliador a la vez». A continuació, en una peculiar entrevista, Payeras explica que «se le acusa de que en Madrid le acusan de que va vd. a ser elegido procurador en Cortes por Baleares». La contestació de Melià és ben transparent ja que reconeix que «en Madrid hay mucha gente que da mi elección por segura». A més, afirma estar en sintonia amb «buena parte de la clase política madrileña», si bé «como buen demócrata no creo en otra seguridad que aquella que va respaldada por el voto libre y espontáneo de la mayoría del censo electoral». Així, no és estrany que el primer article recollit en el Primer Llibre de Notes es tituli «La llibertat com a opció» i en ell, l'escriptor artanenc, es manifesti sense ambigüitats com un reformista radical que considera que «tenim a les nostres mans la possibilitat de construir el futur des de dintre». En conseqüència, criticava tant «els ultres del Règim que li neguen la possibilitat de posar-se al dia» com els «ultres de l'exili que tampoc no volen que el Règim evolucioni pel camí de la Llibertat». En un altre article, «Pessimisme i esperança», advoca per una «nova Espanya alegre i de falda curta del desenvolupament», si bé «hi ha molt, moltíssim per corregir, molt més del que suposen alguns politicastres» però la seva crítica és una «crítica esperançada» ja que «tots els disbarats d'avui són susceptibles d'una correcció futura».

D'altres articles, tenen una orientació més cultural i en ells, des de «la nostra comuna catalanitat», denuncià la manca d'Universitat a Mallorca, la castellanització de «les senyoretes bledes de casa bien», la manca de suport dels industrials, homes de negocis i comerciants a l'OCB, o la brutal persecució lingüística contra els catalanoparlants perpetrada aleshores per alguns col·legis religiosos. Així mateix també tracta un tema que encara és d'actualitat, la manca de finançament públic. Aquest era, segons Melià, un factor que diferenciava el creixement econòmic de Mallorca, a partir del 1950, del d'altres indrets de l'Estat on, «devora la iniciativa privada funciona l'ajuda pública i el finançament bancari».

La col·laboració de Melià amb el Diario de Mallorca es va interrompre, segons el seu propi testimoni, per les «pressions d'alguns dirigents de la societat mallorquina» i per «provincialismos asustadizos», que feien que no escandalitzàs a Madrid però si a Palma. D'aquest llibre se'n feren ressò, a més de la premsa de Palma, com a mínim, el Diario de Barcelona i el setmanari barceloní Tele-estel, que indicava que els articles de Melià eren llegits a «totes les terres catalanes, perquè revelaven una forma nova i valenta de plantejar els problemes». A més, sabem que el dia de la Festa del Llibre del 1967, Josep Melià Llompart afirmava que aquest llibre s'havia venut molt bé a Palma.

Ara, quaranta anys després, el Primer Llibre de Notes té un enorme valor testimonial i seria ben convenient reeditar-lo amb una bona introducció i les pertinents notes explicatives.

Antoni Marimon. Historiador

Diari de Balears (4-XII-07)

Presentació del llibre "Mallorca profunda?"

Plaça Xaloc. Tan difícil és fer un procés participatiu?

0
0
Normal021MicrosoftInternetExplorer4

Fa anys que a la Plaça Xaloc un grup de veïns reivindicava una reforma. Nosaltres vam traslladar aquestes peticions al ple a les dues legislatures passades. La legislatura passada (PP-PI) es va decidir plantar arbres sense tenir en compte l'opinió dels veïns que inclòs van recollir signatures contra la reforma. Ara l'equip de govern actual (Junts - UMP) ha llevat aquests arbres. Al ple de gener vam demanar pel tema, ja que l'equip de govern de la passada legislatura es va negar a fer una zona d'esbarjo a la plaça assegurant que al ser una rotonda els tècnics municipals havien fet informes contraris. La resposta de l'actual equip de govern és que no hi havia cap informe, i que al seu programa portaven fer una plaça. Els arbres han estat ressembrat a l'entrada del Port de Pollença i el regidor de policia, Miquel Angel Sureda  diu que tenen una proposta de projecte de reforma i que abans d'executar-la la mostrarem als grups municipals i a la ciutadania. Aquest seria el resumen dels fets.

 

 

El que és clar és que les coses no es van fer bé ni a la passada legislatura ni ara, i que sembrar, llevar i ressembrar arbres en tan poc temps és el resultat d'una mala gestió. Ni a un equip de govern ni altre ha deixat que siguin els veïns dins els límits tècnics existents siguin els que decidesquin quina plaça volen, per a nosaltres aquesta seria la millor forma de fer les coses. Un tema que ens sorprèn a més a més és que a la passada legislatura es va parlar d'informes de la policia contraris a fer una zona d'esbarjo a la plaça considerada una rotonda i ara es digui que no existeixen aquests informes. Ens preocupa i ens sembla poc seriós que a més a més l'opinió o informes tècnics puguin canviar segon qui governa. I per acabar no entenem que s'utilitzi un camió per regar els arbres ara ressembrats tenint una boca de reg al costat. Això seria lògic si s'utilitzés aigua depurada però sembla que no és el cas, i aquest seria un altre tema, Per què no s'utilitza aigua depurada per regar els jardins?

Ens direu que és fàcil critica des de fora però també us podem dir que a aquest cas era prou senzill fer un procés participatiu abans de fer cap reforma de la plaça tant el 2007 com al 2011 com ara.

 Burdes manipulacions (article quan va haver actes vandàlics a la plaça)

Al nostre perfil de facebook teniu més fotografies.

 

 

 

 

 

[02/04] Enfrontaments a Roma - «Ce Qu'il Faut Dire» - NABAT - Parmeggiani - Arrighi - Ihuel - Bibbi - Elizalde - Fortin - Soriano - Brailey - Alavoine - Dommanget - Ortiz

0
0
[02/04] Enfrontaments a Roma - «Ce Qu'il Faut Dire» - NABAT - Parmeggiani - Arrighi - Ihuel - Bibbi - Elizalde - Fortin - Soriano - Brailey - Alavoine - Dommanget - Ortiz

Anarcoefemèrides del 2 d'abril

Esdeveniments

Paolo Chiarella

- Enfrontaments a Roma: El 2 d'abril de 1908 a Roma (Itàlia) durant l'enterrament d'un obrer mort en un accident laboral es produeixen enfrontaments amb les forces de l'ordre. La policia va obrir foc, amb el resultat de quatre morts i 17 ferits. Entre els morts es troba el paleta anarquista Paolo Chiarella, que caigué a la plaça del Gesù.  Van ser detinguts el paleta anarquista Mario Casadei i els sindicalistes revolucionaris Adolfo Canali i Egidio Vitali, entre d'altres. Es va declarar la vaga general. Arran d'aquests esdeveniments, es condemnarà diversos anarquistes a dures penes de presó.

***

Capçalera de "Ce qu'il faut dire"

- Surt Ce Qu'il Faut Dire: El 2 d'abril de 1916 surt a París (França), en plena Gran Guerra, el primer número del setmanari anarquista Ce Qu'il Faut Dire (Allò que cal dir). Editat per Sébastien Faure, amb el suport de Mauricius, atacarà el militarisme i el capitalisme, atiadors de la guerra. El periòdic tindrà una bona acollida, però enfurisma la censura que amputa sovint una gran part del text. Trobem articles de Théo Argence, C. Auban, Henri Becirard, Marcel Bonnet, Charles Bontemps, Constant Bougon, Benoit Broutchoux, Maurice Cancel, André Claudot, C. Content, A. B. Croix, R. C. Delon, Camille Delong, Dr. Elosu, Alfred Fàbregues, Sébastien Faure, Anrdré Girard, Léonce Guillaume, Alzir Hella, Octave Jahn, C. A. Laisant, Edourd Lapeyre, Félix Larivalliere, Pierre Lariviere, B. Leveque, Lisitchtine, Mauricius, Marie i François Mayoux, Alfred Mignon, Marc Pierrot, Han Ryner, Georges Serviere, Frédéric Stackelberg, Maurice Veil, Madeleine Vernet, etc. El periòdic va editar fullets mensuals de diversos autors (Sébastien Faure, Eugène Delong, Mauricius, etc.). S'editaran 83 números, l'últim el 22 de desembre de 1917. El títol del periòdic serà reprès per Louis Louvet entre 1944 i 1949.

***

Makhno i un grup de companys

- Primer congrés de la NABAT: Entre el 2 i el 7 d'abril de 1919 es realitza a Elizabetgrat, actual Kirovograd (Ucraïna), el primer congrés de la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). Els delegats hi denunciaran el domini dels comunistes sobre els soviets i l'organització purament militarista de l'Exèrcit Roig, tot reivindicant la necessitat d'un «exèrcit de partisans revolucionaris» organitzat espontàniament i semblant al que opera a Ucraïna sota el nom de Makhovtxina. També es reprotxarà als anarcosindicalistes que no s'hagin afegit a la NABAT.

Anarcoefemèrides

Naixements

Luigi Parmeggiani a la seva galeria

- Luigi Parmeggiani: El 2 d'abril de 1860 neix a Villa Ospizio di Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) --altres fonts citen el 24 de juliol de 1858 a Reggio nell'Emilia-- l'anarcoindividualista expropiador i antiquari d'art Luigi Francesco Giovann Parmiggiani, més conegut per Luigi Parmeggiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Le Beau Louis, Louis Marcy, etc.). Nascut en una família pagesa jornalera, en 1872 treballava com a aprenent de tipògraf i durant els anys posteriors muntà un taller de bijuteria. En 1878 entrà en el grup local de l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Reggio nell'Emilia. En 1879 marxà d'Itàlia per fugir del servei militar. Entre 1880 i 1885 visqué fent de sabater per Occitània i Arpitània, on conegué Maria Carronis, que esdevindrà sa companya durant una desena d'anys. A Lió (Arpitània) entrà en contacte amb grups revolucionaris llibertaris. En 1885 es traslladà a París, on la seva casa del carrer Bert es convertí en lloc de reunió d'anarquistes i antics communards. En 1886, amb Vittorio Pini, creà el grup anarcoindividualista il·legalista expropiador «L'Intransigeant» (L'Intransigent) que aviat va ser perseguit per la policia. Detingut, va ser condemnat a dos mesos de presó i, com que si li va privar del permís de residència, a l'expulsió. És en aquest expedient policíac quan esdevingué Parmeggiani per una errada de transcripció. Aquest mateix 1886 marxà a Brussel·les (Bèlgica), on treballà de mosso i de sabater i fou acusat d'apunyalar un agent; després passà a Londres (Anglaterra), on creà el grup anarquista«L'Anonimato» i va fer amistat amb Errico Malatesta. El gener de 1889 retornà a París on entrà de bell nou en contacte amb «L'Intransigeant» i engegà una violentíssima polèmica amb els socialistes reformistes italians que acusaven el grup de ser una colla de bandits pagats per l'Estat. Amb Pini marxà a Itàlia i el 14 de febrer a Mirandola apunyalaren Celso Ceretti, director del periòdic Il Sole dell'Avvenire, i l'endemà atemptaren contra Camillo Prampolini a Reggio nell'Emilia. Entre març i abril de 1889 en dos fulletons ambdós activistes reivindicaran l'autoria dels atemptats. Determinats sectors del moviment anarquista acusaren el grup«L'Intransigeant» d'agent provocador a sou dels serveis secrets de l'Estat. El juliol de 1889 Pini va ser detingut, mentre son company fugí a Londres, on fundà el grup anarquista «La Libera Iniziativa». El 23 de juny de 1890 ambdós van ser jutjats per l'Audiència de Reggio nell'Emilia i van ser condemnats en rebel·lia a 30 anys de presó. L'any 1891 suposà un punt d'inflexió en la seva vida: minvà la seva militància, abandonà Maria Carronis i posà en marxa la seva activitat antiquària; en aquest canvi intervingué força l'haver conegut el pintor Ignacio León y Escosura que l'introduí en el món de l'art i de les antiguitats. Però, que amb qui realment estava interessat era per Marie Augustine Thérese Marcy-Filieuse, l'esposa del pintor, que esdevingué la seva amant. Per enfortir els llaços amb la família Escosura, el gener de 1892 marxà a París, però va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 mesos de presó per possessió il·legal d'armes i per violació del decret d'expulsió. Per evitar ser extradit acusà dels atemptats al company Luigi Laborio Maria que feia temps havia emigrat a Sud-amèrica. El juliol de 1893 va ser alliberat i s'instal·là a Londres on, sota el nom de Louis Marcy i fent-se passar pel germà de la seva amant, obrí una galeria antiquària al barri de Bloomsbury, aleshores de moda, i, aprofitant les relacions amb els Escosura, va fer contacte amb nombrosos experts i col·leccionistes d'art, especialment amb Sir John Charles Robinson, exdirector del Victoria & Albert Museum i conservador de la col·lecció artística personal de l'emperadriu Victòria. Gràcies a aquestes relacions, posà al mercat peces d'alt contingut antiquari, com ara armes, esmalts, orfebreria, etc. En 1895, sembla, abandonà definitivament la militància. Durant els anys de finals del segle la Galeria Marcy esdevingué el punt de referència obligat per als col·leccionistes d'art a Londres i en 1899 l'emperadriu Frederica d'Alemanya la visità. En 1899 també publicà a Bolonya el llibre de poemes Versi. En 1901, any de la mort d'Escosura, sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de determinades peces venudes per Marcy i decidí canviar l'oferta dels productes i traslladà la galeria a un lloc més discret (Mechlemburg Street). Durant l'hivern de 1902 a Nova York, aprofitant les relacions amb el general Luigi Palma di Cesnola, admirador d'Escosura i director honoraria del Metropolitan Museum, intentà vendre antiguitats al museu novaiorquès, però l'oferta no va ser considerada raonable. Retornà a Londres i desmantellà la galeria. En 1903 anà a París i el 27 de juny d'aquell any va ser detingut a la «Maison Marcy», que regentava la seva amant; l'endemà admeté la seva vertadera personalitat, que ja no militava en el moviment anarquista i que havia desenvolupat durant anys el paper d'administrador de la «Maison Marcy». Al seu local es van trobar gran quantitat d'objectes d'art, pintures de mestres antics, tapissos, armes antigues, mobles, etc., per un valor aproximat de dos milions de francs. Durant el seu procés es contaren multitud d'històries d'allò més fantasioses: els objectes eren el resultat de diversos robatoris arreu d'Europa, Escosura havia estat assassinat i enterrat en un soterrani, Parmeggiani era el cap d'una banda de lladres anarquistes, etc. Després de cinc mesos engarjolat, va ser alliberat sense càrrecs. Immediatament després d'aquest escàndol, en sorgí un altre. L'inspector d'Scotland Yard John Sweeney publicà a Anglaterra un llibre de memòries on un capítol estava dedicat a Louis Marcy; a més de denunciar el seu passat anarquista, va fer al·lusions a la seva activitat com a falsificador, perista, propietari de bordells i, fins i tot, sodomita. L'octubre de 1905 tingué lloc a Londres el procés per difamació que interposà al comissari, però el seu passat llibertari prevalgué sobre les acusacions i no aconseguí res; en 1906 publicà a París la seva versió dels fets sota el títol L'Ex ispettore inglese Sweeney condannato per diffamazione. A proposito del processo Parmeggiani-Sweeney innanzi all’Alta Corte di Giustizia d’Inghilterra. Després reprengué les seves activitats comercials a París i el juny de 1907 fundà la revista Le Connaisseur. Revue critique des arts et curiosités, barreja entre crítica, teoria estètica, diatribes politicosocials i publicitat dels seus negocis, que perdurà fins al febrer de 1914. El començament de la Gran Guerra restringí qualsevol activitat antiquària. Durant el mateix 1914 morí el pintor Augusto Cesare Detti, vidu de Juliette Émille i germana de la vídua d'Escosura, que deixà una filla, Blanche Leontine (Anna Detti), que acabarà vivint amb sa tia materna. També aquest any publicà a París els seus Ricordi e riflessioni. En 1918, amb la mort de la senyora Escosura, es trobà que disposava de tots els seus béns, però sense cap paper que legitimés l'herència. El matrimoni amb Anna solucionava el problema hereditari i aquest es realitzà civilment el 3 de gener de 1920 --Parmeggiani tenia gairebé 60 anys i Anna 39. En aquest any tancà la«Maison Marcy» i creà el«Parmeggiani Antiquarie», en un intent d'esborrar el maleït nom. En 1921 publicà el llibre de poemes Fiori d'autunno. Versi all'antica. En 1922, en el primer número de la revista alemanya Belvedere, Otto von Falken publicà l'article «Die Marcy Falshungen», on retornà obrir el debat sobre l'originalitat de les peces del seu comerç. Com de costum, ordí una estratègia de defensa i, aprofitant l'amnistia que eliminava els seus deutes amb la justícia, marxà a Itàlia. El setembre de 1922 registrà el seu matrimoni parisenc a Reggio nell'Emilia i, després de clausurar la galeria de París, comprà immobles en aquesta ciutat. El 3 de juliol de 1924 anuncià oficialment a l'alcalde de Reggio nell'Emilia la intenció formal de«regalar» les seves col·leccions a la ciutat. El novembre d'aquell any l'arquitecte Ascanio Ferrari començà les obres de la Galeria Parmeggiani al palau goticorenacentista de mossèn Sorell al Corso Cairoli de Reggio nell'Emilia. El 7 d'abril de 1926 s'inaugurà la galeria i el 30 d'octubre de 1926 rebé la visita del president del Consell de Ministres d'Itàlia Benito Mussolini. Parmeggiani transformà la seva galeria en un centre cultural de primer ordre, amb exposicions de pintors contemporanis i d'arts decoratives, conferències artístiques, concerts, etc. Amb grans dificultats econòmiques, en 1932 proposà a l'Ajuntament la cessió de les seves col·leccions a condició que els seus dubtes fossin sanejats, s'acabés de construir l'edifici i li fos concedida una pensió vitalícia a la seva esposa. Amb l'autorització del Partit Nacional Feixista (PNF), el podestà Adelmo Borettini començà la negociació assistit per diversos experts en art (Ugo Ojetti, Adolfo Venturi, Pietro Toesca, Angelo Silvio Mercati, Lorenzo Rovere, Vittorio Viale, etc.). Finalment, no sense dubtes, el 13 de març de 1933 se signà l'acord davant el notari Abate i el 30 de març el Ple Municipal acceptà la«donació». El 18 de juny de 1933 s'inaugurà la «Civica Galleria Anna e Luigi Parmeggiani», completant-se així la seva jugada i aconseguint un retir d'allò més profitós i una imatge d'«anarquista redimit» i mecenes de les arts. Malgrat tot, sempre mostrà un gran menyspreu cap el règim feixista i les seves autoritats. A partir de 1943 la seva salut física i mental es deteriorà ràpidament i en aquests anys s'acostà a l'«Istituto Buon Pastore» de caire religiós. Luigi Parmeggiani va morir el 17 de juny de 1945 a Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

Luigi Parmeggiani (1860-1945)

***

Urbano Arrighi

- Urbano Arrighi: El 2 d'abril de 1878 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista Urbano Arrighi, conegut com Ferruccio. De pare desconegut, sa mare es deia Enrichetta Arrighi. Es guanyava la vida fent de representant i s'adherí al moviment anarquista poc després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia el 29 de juliol de 1900. Considerat la figura més representativa de l'anarquisme de la seva ciutat, per la seva activitat propagandística va ser constantment vigilat per la policia que el va qualificar d'«anarquista perillós». Col·laborà amb breus articles en la premsa llibertària i en L'Iconoclasta de l'1 de gener de 1920 publicà l'article«Perché sono anarchico? Che cosa voglio?». Mantingué contacte directe amb Errico Malatesta i va difondre i sostenir Pensiero e Volontà. Durant el feixisme continuà vigilat per les autoritats i de tant en tant era empresonat preventivament en determinades ocasions o visites particulars de la jerarquia del règim. En 1929 va ser detingut com a sospitós d'haver enviat una carta amenaçadora al secretari del Partit Nacional Feixista (PNF) Carlo Scorza, però desconeixem com acabà l'afer. Restà vigilat fins el 1943. Participà en la Resistència i en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) com a coordinador dels contactes de les forces antifeixistes a Lucca juntament amb Vittorio Giovannetti. Després de la II Guerra Mundial contribuí a la reorganització del grup anarquista «Pietro Gori» i va ser corresponsal a Lucca del periòdic Il 94, on en el seu número del 24 de febrer de 1946 publicà una ressenya de la conferència que Alfonso Failla va fer el novembre de 1945 a Lucca, amb una introducció d'ell mateix i de Luigi Velani. Urbano Arrighi va morir el 13 de març de 1956 a Lucca (Toscana, Itàlia).

***

Notícia del processament de Jean-Michel Ihuel apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" del 2 de desembre de 1907

- Jean-Michel Ihuel: El 2 d'abril de 1881 neix a Ploemeur (Ploemeur, Bretanya) l'anarquista i antimilitarista Jean-Michel Pascal Ihuel. Obrer planxista i calderer a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) d'An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya), el 6 de desembre de 1907, després de dos mesos empresonat, va ser absolt per l'Audiència d'Ar Mor-Bihan per un delicte de«provocació a l'assassinat i incitació de militars a la desobediència» arran de les seves paraules en un míting de protesta i per haver repartit cançons antimilitaristes. Com a membre destacat de la Unió dels Sindicats d'An Oriant, assistí al congrés d'aquesta organització que se celebrà entre el 24 i el 25 de novembre de 1912 i s'encarregà de llegir l'informe «La compra de material per a les sopes comunistes». En 1914 era arxiver de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat. Quan feia pocs dies que havia esclatat la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1914 a An Oriant, quan la partida del 262 Regiment d'Infanteria al front, davant una multitud immensa i silenciosa, cridà repetides vegades«A baix la guerra!», «A baix França!» i «Visca Alemanya!»; agredit per la gentada, va ser detingut, jutjat públicament pel Consell de Guerra Marítim d'An Oriant i condemnat. El Primer de Maig de 1920 participà activament en els actes públics organitzats pe la Borsa del Treball d'An Oriant. En 1935 vivia al Chemin de la Villeneuve de Kéryado (Ploemeur, Bretanya) i el seu nom figurava en una llista d'anarquistes del departament d'Ar Mor-Bihan amb la qualificació de«perillós, antimilitarista i partidari de l'acció directa».

***

Marietta Bibbi

- Marietta Bibbi: El 2 d'abril –algunes fonts citen 2 d'agost– de 1895 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Marietta Bibbi, coneguda com Maria Bibbi. Sos pares es deien Carlo Bibbi i Gioconda Paglini. Sa vida i la seva militància està estretament lligades a la de son germà Gino Bibbi, que afectuosament l'anomenava Zingrina. Va ser detinguda i processada, juntament amb altres companys (son germà Gino Bibbi, Giovanna Gherardi, Adele Crudeli, Adolfo Corsi, Domenico Bibbi, etc.), per un Tribunal Especial feixista per «complicitat» amb Gino Lucetti, que l'11 de setembre de 1926 havia atemptat contra la vida de Benito Mussolini; absolta el 27 de juny de 1927 de tots els càrrecs «per no haver participat en el delicte», va ser posteriorment condemnada a sis mesos de presó per haver «prestat suport i ajuda el juliol de 1926» al frustrat tiranicida. L'octubre de 1927 apel·là la sentència i es reuní voluntàriament amb son germà Gino, aleshores confinat a l'illa d'Ustica, on restà fins el març de 1928. El 30 de maig d'aquell any va ser definitivament absolta pel Tribunal d'Apel·lació de Gènova (Ligúria, Itàlia) per «absència de delicte» pel que feia la «complicitat» amb Lucetti. Des del moment de la seva primera detenció va ser posada sota vigilància i, després de la fugida de son germà del confinament el juliol de 1930, va ser amonestada formalment per ser considerada «hostil al Règim i perillosa per a l'Ordre Nacional». Realment mai no havia desenrotllat una particular activitat política i segurament tots els seus problemes deriven del vincle parentiu amb son germà Gino Lucetti. L'autoritat policíaca la va descriure com a«dotada d'una ràpida intel·ligència i de discreta cultura havent aconseguit el diploma de mestre elemental», encara que mai no va ensenyar. El 24 de juliol de 1931 una ordre de la Comissió Provincial de la Policia li va assignar el confinament per a cinc anys sota la sospita que tenir la intenció d'emigrar clandestinament per a reunir-se amb son germà a França i el 25 d'agost de 1931 arribà a l'illa de Ponça. Durant els primers mesos de confinament mantingué una estreta correspondència amb son germà, que vivia a cavall entre Tunísia, Algèria i Espanya. El setembre de 1931 envià un informe amb una sol·licitud d'absolució de la seva condemna a Leandro Arpinati, exanarquista que havia esdevingut un dirigent feixista, i al cap de la policia. Després de diverses vicissituds, el novembre de 1932, en ocasió del desè aniversari de la «Revolució feixista», la seva sol·licitud va ser acceptada i posada en llibertat. Després d'un temps a Carrara, passà a Torí (Piemont, Itàlia), on mantingué contacte epistolar amb son germà Gino i amb altres familiars de Carrara. Des de Torí, el juliol de 1934 emigrà amb passaport regular a París (França), on es reuní amb son germà i freqüentà la família Rosselli, especialment Marion Cave, la companya de Carlo Rosselli –va fer de mestra dels fills de la parella–, que aleshores mantenia una gran i forta amistat amb Giovanna Caleffi, la companya de Camillo Berneri. Durant l'emigració visqué al costat de son germà i quan aquest es va traslladar a Gandia (Safor, País Valencià), es reuní amb ell. El 8 de març de 1936 va ser inscrita en el butlletí de recerca de la policia ferroviària de fronteres amb l'ordre de «detenció». A més d'assistir a les reunions de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), durant la guerra d'Espanya va fer d'infermera en el IV Batalló de Socors Sanitaris de la 81 Brigada Mixta («Columna Benedicto») de l'Exèrcit de la II República espanyola al front de Terol (Aragó, Espanya). Sota el nom de Maria del Carmen Rodríguez, va fer de correu entre Espanya i França i romangué a la Península fins i tot després del final de la guerra. L'estiu de 1945 va demanar al cònsol italià el seu repatriament. De bell nou a Itàlia, pogué reunir-se amb son germà a Carrara, on reprengué els contactes amb el moviment anarquista. Entre 1951 i 1962 participà en l'experiència pedagògica de la Colònia «Maria Luisa Berneri», promoguda per Giovanna Caleffi a Ronchi (Toscana, Itàlia). Participà com a observadora, juntament amb son germà Gino, en el V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Marietta Bibbi va morir l'11 d'abril de 1993 a Carrara (Toscana, Itàlia).

Gino Bibbi (1899-1999)

***

Notícia de la detenció de Francisco Elizalde Martínez apareguda en "ABC" (27 de juliol de 1934)

- Francisco Elizalde Martínez: El 2 d'abril de 1898 neix a Allo (Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Elizalde Martínez, conegut com El Roña. Paleta de professió, començà a militar molt jove en el moviment llibertari. El març de 1919 va ser processat per agredir l'esquirol Manuel Varañans i fou condemnat a dos anys de presó. El 5 d'octubre de 1922, quan complia una pena per estafa a la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya (Companyia del Nord), intentà sense èxit escapar-se de la secció de presos polítics de la presó de Larrínaga de Bilbao amb Secundino Felguero Ruiz i Ramiro López Iglesias, resultant aquest últim greument ferit de bala per un sentinella. El febrer de 1923 sortí de la presó i poc després, el 24 de març, va ser detingut amb altres companys (Vicente Pérez Sierra, Domingo Sáinz i José Santorcuato) acusat de ferir a Larreineta (Trapagaran, Biscaia, País Basc) Pedro Gutiérrez Sánchez, caporal de la Guàrdia Civil, quan intentaven atracar a mà armada Julián Goiri, pagador de l'excavació«Unión» de l'empresa minera«Martínez Rivas», que anava custodiat pel caporal i el corneta Domingo Alegre; jutjat el 26 de març de 1926, fou condemnat d'antuvi a 10 anys de presó i posteriorment a 17 anys per agressió a la força armada i a sis mesos per robatori frustrat quan va ser jutjat el 3 de novembre d'aquell any per un Consell Suprem de Guerra i Marina en el qual va ser defensat per Eduardo Barriobero. Coincidí amb l'anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto a la presó de Larriñaga, on Elizalde ferí greument un militant del Partit Nacionalista Basc (PNB). En aquesta època destacà per una polèmica amb el cap nacionalista José Antonio Aguirre Lecube. Durant una temptativa d'evasió resultà ferit, evasió que sembla va ser un parany muntat per partidaris d'Alejandro Lerroux García que volien assassinar-lo. Un cop lliure, explicà la seva experiència carcerària en el número 171 la publicació barcelonina La Revista Blanca, de l'1 de juliol de 1930. El 14 d'abril de 1931 fou un dels primers que enarborà la bandera tricolor duran la Proclamació de la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut a Estella acusat de venda clandestina d'armes i de possessió de 14 quilos de dinamita. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1933 intervingué activament en l'aixecament revolucionari a la conca de l'Ebre i el juliol de 1934 va ser detingut a Saragossa, amb Domingo Sáez Nubla (Txomin) i Horacio Martínez Prieto, com a cap d'un taller de fabricació de bombes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formava part, amb Florencio Herce García, de la Junta del Sindicat d'Estella de la CNT. Francisco Elizalde Martínez va ser assassinat pels franquistes el 9 d'octubre de 1936 a Estella (Navarra).

***

Grup Internacional de la Columna Durruti

- Fernand Fortin: El 2 d'abril de 1899 neix a Loches (Centre, França) el militant anarquista Ferdinand Félix Fortin, més conegut com Fernand Fortin. Fill d'un empleat de comerç, en 1924 va fundar el Grup d'Estudis Socials de Loches. A partir de 1925 tindrà com a companya Georgette Kokoczinski. Instal·lat a París, el juny de 1928 va ser admès en el sindicat de correctors d'impremta. En aquesta època va col·laborar per al periòdic anarcoindividualista L'En dehors, d'Émile Armand. Va ser gerent de La Revue Libertaire, no lligada a cap organització i on participen nombrosos individualistes, i haurà de purgar nombrosos mesos de presó entre 1935 i 1936 per haver publicat articles antimilitaristes i la reproducció d'un extracte delManual del soldat, escrit per l'anarquista antimilitarista Georges Yvetot, publicat en 1902 per la Confederació General del Treball (CGT) amb una tirada de 185.000 exemplars, i on es descriu l'Exèrcit com a«l'escola del crim, del vici, de la berganteria, de la peresa, de la hipocresia i de la covardia». El 10 d'agost de 1935 va intervenir en la Conferència Nacional contra la Guerra a Saint- Denis. En 1936 marxarà a Barcelona per participar en la revolució llibertària i serà membre de la secció francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona. Va col·laborar en l'edició francesa delBulletin d'Information CNT-AIT-FAI, publicat pel Comitè Regional de la CNT de Catalunya. Va participar en les emissions d'ECN 1 (Radio CNT-FAI), que emetia diàriament, on va defensar sempre les posicions oficials del moviment llibertari espanyol. S'enrolarà en el Grup Internacional de la Columna Durruti que combatrà a Saragossa. El 9 de març de 1937 va participar en l'assemblea de milicians i del Grup Internacional on va haver de triar entre acceptar la militarització o deixar Espanya. La seva excompanya Georgette fou afusellada pels feixistes el 17 d'octubre de 1936 a Perdiguera. De bell nou a França continuarà la seva acció militant i va ser secretari de la Federació de Llogaters. En 1941 fou elegit membre del Comitè Sindical dels Correctors. En 1948 la seva adreça figura a les llistes dels domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia.

***

Carlos Soriano Águila (1935)

- Carlos SorianoÁguila: El 2 d'abril de 1905 neix a Palenciana (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Carlos Soriano Águila. Fill d'un comerciant socialista de classe mitjana, quan tenia 12 anys deixà el poble i s'anà a viure amb son oncle Miguel, ferroviari i cap de l'estació de Las Mellizas (Álora, Màlaga, Andalusia, Espanya), vidu i sense fills. A Àlora conegué la que després seria la seva primera esposa en 1930. Entre el desembre de 1921 i 1923 estudià a l'Acadèmia de Factors Ferroviaris i entre 1923 i 1925 treballà com a factor provisional en la Companyia de Ferrocarrils Andalusos aÉcija (Sevilla, Andalusia, Espanya), on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Els serveis a Écija li van servir per fer el servei militar. A partir de 1925 passà a treballar a l'estació de Bobadilla (Antequera, Màlaga, Andalusia, Espanya) i en 1928 s'afilià al Sindicat Autònom de Factors (SAF), força influït per la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 el SAF ingressà en la CNT. Destacà en les vagues ferroviàries d'aleshores i se li va ascendir de categoria per així poder-lo enviar, i que no molestés, a una estació secundària a prop d'Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya), on només hi havia quatre treballadors. Lluny de les grans lluites obreres, va fer costat les reivindicacions pageses, especialment l'anomenada «Vaga de les Bombes». En aquests anys col·laborà en La Tierra i entre 1932 i 1936 presidí l'Ateneu Llibertari «Luz y Armonía» d'Antequera. El juliol de 1936, quan era membre del Comitè Regional Ferroviari d'Andalusia, lluità contra l'aixecament militar a Antequera, on, amb el suport del guàrdia civil anarcosindicalista Bernabé López Calle aturà el feixisme, organitzà trens amb pagesos per a defensar Màlaga, impulsà el comunisme llibertari entre els camperols d'Antequera i formà el Comitè Revolucionari. També encapçalà el Comitè de Guerra que prengué Loja (Granada, Andalusia, Espanya) i combaté a la província de Sevilla en una columna de milicians. Després s'incorporà al ferrocarril a Màlaga i va ser enviat a Jaén com a membre dels Comitès Regionals Ferroviaris de la CNT. Durant alguns mesos representà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Front Popular. Quan caigué Màlaga a mans feixistes, deixà tots els càrrecs i s'enrolà en la columna confederal comandada per Antonio Raya González («Columna de Raya»), combatent a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya). Ferit al braç dret, passà un temps convalescent a la col·lectivitat agrícola de Torredelcampo (Jaén, Andalusia, Espanya). Després a Lorca (Múrcia, Espanya), on conegué Carmen Parra, sa segona companya i mare de sos fills Pedro i Carmen, ocupà càrrecs en el sector ferroviari, com ara membre del Comitè Regional Ferroviari. Més tard passà a València (País Valencià) on fou nomenat secretari polític de la Secció Social del Consell Nacional de Ferrocarrils, fins el final de la guerra. Detingut per les tropes franquistes, va ser internat al camp de concentració alacantí d'Albatera. D'allà aconseguí sortir, però en arribar a Antequera va ser denunciat per dos veïns i detingut el 5 d'agost de 1939. Portat a la presó de Màlaga s'instruí procediment judicial per «adhesió a la rebel·lió militar» i el 12 de juny de 1940 va ser condemnat a la pena de mort, que va ser commutada per la de cadena perpètua. Després d'un temps a la presó de Sevilla, va ser traslladat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i durant l'hivern de 1941 assistí a la cel·la 67 al Ple Regional clandestí que s'hi celebrà. El 19 de novembre de 1944 se li concedí la llibertat provisional «amb desterrament», obligant-li a fixar la seva residència a Sevilla i durant dos anys hagué de treballar a la colònia penitenciària del Canal dels Presos al Baix Guadalquivir. En 1946 reinicià la seva vida a Sevilla amb Carmen Parra i aquest mateix any era secretari provincial de la CNT clandestina d'aquesta ciutat. Durant els anys cinquanta li tocà la grossa de la loteria i, com que no podia sortir a l'estranger, es dedicà a viatjar per la Península, representant la CNT ortodoxa a Andalusia. Després retornà a Sevilla i muntà una botiga de teixits, que no reeixí; també muntà una fàbrica de cabassos d'espart per a la indústria oliera a Jódar (Jaén, Andalusia, Espanya), que tampoc no tingué èxit. De Sevilla, després una curta estada a Antequera, s'instal·là a Granada, ciutat on s'establí definitivament. En 1959 assistí al Ple de Vierzon (Centre, França) com a delegat andalús. En 1963 fou present en una reunió a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) que arreplegà totes les tendències del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i, en aquest any també, formà part del Comitè Regional clandestí d'Andalusia. En 1968 participà en el Congrés Mundial Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia), on intervingué informant sobre la situació que vivia Espanya. De tornada a Granada se li va diagnosticar una malaltia del cor. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstitució de la CNT i milità al costat de José Luis García Rua a Granada. El maig de 1977 patí un infart de miocardi gravíssim i hagué de romandre hospitalitzat cinc mesos. En 1978 publicà el llibre Anarquía, comunismo libertario. Carlos Soriano Águila va morir el 14 de maig de 1980 en un hospital de Granada (Andalusia, Espanya) i fou enterrat al cementiri del Campo del Príncipe d'aquesta ciutat.

***

John Brailey

- John Brailey: El 2 d'abril de 1934 neix al barri d'Stoke Newington (Hackney, Londres, Anglaterra) el tipògraf, llibreter i militant anarquista, anarcosindicalista i pacifista John Brailey. Era el fill il·legítim del director d'un institut i es va criar a llars d'acollida durant la II Guerra Mundial, sovint bombardejats, fet que implicà que la seva educació fos sempre interrompuda. Pacifista convençut, a començament dels anys cinquanta va fer el servei militar a Egipte en el cos mèdic. Un cop llicenciat, entrà a treballar com a tipògraf, sobretot en els periòdics Daily Telegraph i Sunday Mirror, fins a mitjans dels anys vuitanta. Formà part de la Society of Graphical and Allied Trades (SOGAT, Societat d'Artesans Gràfics i Afins; el sindicat dels tipògrafs), i milità en el moviment llibertari londinenc. En 1987, quan la indústria de la impressió es traslladà al barri de Wapping (Tower Hamlets, Londres, Anglaterra), agafà una excedència i muntà una botiga de llibres de segona mà que batejà«Rainbow Books», establerta al barri de Forest Hill (Lewisham, Londres, Anglaterra). Amb altres companys, durant els anys seixanta fundà el «Comitè dels 100», grup antimilitarista que es vinculà estretament amb els «Spies for Peace» (Espies per a la Pau), creat en 1963 per a lluitar contra la guerra de manera pacífica. L'estiu d'aquest mateix any participà activament en les manifestacions contràries a la visita de la família reial grega a Londres i l'abril de 1967 fou un dels que participà en l'ocupació de l'ambaixada grega londinenca per protestar contra la Dictadura dels Coronels. Després fou membre del «Notting Hill Anarchist Group» (Grup Anarquista de Notting Hill) i va ser un gran amic d'Albert Meltzer. John Brailey va morir el 21 de març de 2012 a l'Hospital Lewisham de Londres (Anglaterra).

Anarcoefemèrides

Defuncions

André Alavoine

- André Alavoine: El 2 d'abril de 1909 mor a Palaiseau (Illa de França, França) el tipògraf communard llibertari André Alavoine. Havia nascut el 15 de febrer de 1843 al barri de Belleville de París (França). Era fill d'un empleat de la Impremta Nacional. D'antuvi seguidor de Louis Auguste Blanqui, va ser membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència bakuninista. En 1870, en el setge de París durant la guerra francoprussiana, lluità en el 95 Batalló de la Guàrdia Nacional. Va ser l'encarregat d'elaborar l'estatut del Comitè Central de la Federació de la Guàrdia Nacional, constituïda el 24 de febrer de 1871, i fou elegit pels representants dels 11 batallons de la Guàrdia Nacional per formar part d'aquest Comitè Central com a delegat del IV Districte parisenc. Durant la Comuna de París, el Consell d'aquesta institució el nomenat sotsdirector de la Impremta Nacional, encarregada d'estampar els documents oficials (decrets, cartells, etc.) del govern revolucionari, i a ell se li assignà la publicació del Journal Officiel de la République Française. Salvà del pillatge i dels incendis els Arxius Nacionals de l'Estat. El 26 de maig de 1871 intentà impedir l'afusellament dels 52 ostatges del carrer Haxo. Defensà la Comuna de París fins al final i participà en els combats contra les tropes de Versalles al cementiri parisenc de Père Lachaise. Aconseguí salvar-se de la repressió i fugí cap a Suïssa, instal·lant-se a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el juliol de 1871. El 29 d'agost de 1873 el II Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia per «comandament en les bandes armades» a la deportació en recinte fortificat. Aquest mateix 1873 muntà, amb Jean Ziegler, una impremta que publicà diferents periòdics (Chronique Radicale, Le Carillon, La Lanterne, etc.). En aquesta ciutat suïssa va pertànyer al Comitè de Propaganda Revolucionari (CPR), participà en el comitè de redacció del periòdic anarquista La Révolte, fundà el periòdic Le Radical i fou president de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité». El gener de 1875 signà, amb altres (Andignoux, A. Audebert, etc.), Au citoyen Garibaldi. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat. En 1880, amb altres 16 communards exiliats, publicà el fulletó Les proscrits français et leurs condamnations. L'agost de 1880 vengué la seva impremta de Ginebra i durant la tardor d'aquest any retornà a París, on muntà una de nova al Passatge de l'Opera. André Alavoine va morir el 2 d'abril de 1909 a Palaiseau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després al cementiri de la localitat.

***

Maurice Dommanget

- Maurice Dommanget:El 2 d'abril de 1976 mor a Senlis (Picardia, França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Dommanget. Havia nascut el 14 de gener de 1888 a París (França) i es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés,Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just, La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge, Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions, és Histoire du Premier Mai (1953). Els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París.

***

Antonio Ortiz Ramírez (París, desembre de 1944)

- Antonio Ortiz Ramírez:El 2 d'abril de 1996 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Antonio Ortiz Ramírez. Havia nascut el 13 d'abril de 1907 al barri del Poble Nou de Barcelona (Catalunya) de pares valencians (Pedralba). Va assistir poc a l'escola i va començar a fer feina amb 11 anys, que farà compatible amb una acadèmia nocturna, i amb 14, com a fuster i ebenista, es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la República va formar part dels Grups de Defensa Confederal de Poble Nou. Entre 1932 i 1933 va col·laborar en Solidaridad Obrera, on va defensar les tesis de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1932 va ser membre del Comitè del seu sindicat i des del novembre el president, en uns moments que va haver de fer front a la gran vaga del gremi, que es va produir entre novembre i abril de 1933, i a l'aixecament de gener de 1933 que el va portar a la presó i a ser apallissat per la policia. A partir de 1934 es va instal·lar al barri barceloní de Santa Coloma. Molt amic de Joan García Oliver, va entrar en 1934 en el grup«Nosotros» i des d'aquesta organització coordinava tots els Grups de Defensa Confederal de Barcelona. En 1935 va ser de bell nou detingut. Durant la primera meitat de 1936 va fer mítings arreu Catalunya (Sitges, Reus, Cerdanyola, Caldes, Sallent, Igualada, Argentona, Barcelona, Rodes, Gavà, Sabadell, Blanes, Balsareny). El juliol de 1936 va participar en els enfrontaments contra els feixistes i el 24 de juliol d'aquell any va marxar al front d'Aragó comandant la «Columna Sud-Ebre» --també coneguda com «Segona Columna» o «Columna Ortiz»-- d'uns 800 homes. Va tenir una decisiva participació en la reunió de Bujaraloz d'octubre de 1936, que va suposar la creació del Consell d'Aragó i el nomenament de Joaquim Ascaso com a president. En 1937 va col·laborar en Nuevo Aragón. Va comandar la 25 Divisió, abans i després de la militarització de les columnes, fins que, acusat d'abús de poder i de connivència amb algunes activitats obscures atribuïdes a Joaquim Ascaso va ser deposat el 14 de setembre de 1937 --encara que molts atribueixen aquesta destitució a la seva oposició als estalinistes-- i substituït per Miguel García Vivancos. Entre setembre de 1937 i febrer de 1938 va romandre a Barcelona a l'espera de destí militar. El desembre de 1937 va inscriure's a l'Escola Popular d'Estat Major, coneguda com «Escola de Guerra», de la qual es va llicenciar el cinquè d'una promoció de 60 aspirants. El febrer de 1938 va intervenir en el «Pla Camborios», encaminat a crear una forta guerrilla en la reraguarda franquista. Mesos després va ser destinat a la Seu d'Urgell com a cap de la 24 Divisió, però va ser destituït el juliol entre rumors sobre que es preparava el seu assassinat. El 5 de juliol de 1938 passarà a França amb Joaquim Ascaso i 10 col·laboradors més, fugida que va provocar un gran escàndol i una onada de crítiques virulentes per part de la CNT (Frederica Montseny, Segundo Blanco, Mariano Rodríguez Vázquez, Joan García Oliver), que el va acusar de deserció, fins al punt d'intentar enverinar-los a França. Amb la derrota va conèixer els camps de concentració: el febrer de 1939 va ser internat a Sant Cebrià; més tard, després d'una breu estada a la presó de Cotlliure, a Vernet; i després a Djelfa (Algèria), d'on va sortir el desembre 1942 enrolat en l'exèrcit francès. Va combatre a diferents zones d'Àfrica, contra l'Afrika Korps, i d'Europa (Ais de Provença, Lió, Belfort, Karlsruhe, Pforzheim) i va ser condecorat amb vuit medalles --una d'elles, la Creu de Guerra amb Palma, li fou imposada pel general De Gaulle el 23 de juliol de 1945--, llicenciant-se amb el grau de sergent en cap del Primer Batalló de Xoc. Després de la Segona Guerra Mundial es va instal·lar a Saberdu (Occitània), on va muntar una serradora amb el seu amic José Pérez Ibáñez (El Valencia). Va establir contacte amb Laureano Cerrada, cenetista que també havia caigut en desgràcia, amb la finalitat de participar en l'organització del fracassat atemptat aeri contra Franco de febrer de 1948 a Sant Sebastià. El febrer de 1951 la premsa francesa va donar detalls sobre l'atemptat i tement per la seva seguretat va passar a Bolívia (1951), Perú (fins al 1955) i Veneçuela (Caracas, San Felipe, Marín), on juntament amb els seus antics amics Joaquím Ascaso, Valeriano Gordo i Martín Terrer va mantenir certa militància durant els temps de la reunificació. En 1966 va ser secretari de coordinació de la CNT veneçolana. Després va abandonar l'activisme. En 1987 va retornar a Barcelona, on va aconseguir el reconeixement d'una paga com a sergent de l'exèrcit republicà. Antonio Ortiz Ramírez va morir el 2 d'abril de 1996 a la residència d'ancians del barri del La Verneda (Barcelona, Catalunya) i va llegar el seu cos a la Facultat de Medecina de la Universitat de Barcelona per a la investigació científica. En 1996 va ser estrenada a França una pel·lícula documental sobre la seva vida (Ortiz, général sans Dieu ni maître), realitzada per Ariel Camacho, Phil Casoar i Laurent Guyot. En 1999 José Manuel Márquez i Juan José Gallardo van publicar la biografia Ortiz, general sin Dios ni amo, resultat de diverses entrevistes i de consultes al seu arxiu personal.

Escriu-nos

Actualització: 02-04-16

Abril de 1994: atacs de feixistes, carrillistes (PCE) i endollats del PSOE contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

0
0

1994: atacs de feixistes, carrillistes (PCE) i endollats del PSOE contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes (I)

"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)


Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.


Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

Miquel López Crespí


"Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)


Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.


Repressió del PSOE contra els republicans a l'any 1990. Diari Última Hora (5-V-1990). Pàg. 8.

Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.


Repressió estalinista contra els republicans a l'any 1994. Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006


Dia plujós amb quadern antic

0
0

 

 

Des del Turó

 

Climent Picornell

 

Dia plujós amb quadern antic

 

Fa boirina, cama d’aranya, pluja fina que quasi no banya però els sembrats ho han conegut després d’una temporada eixuta. Les mates de foravila també. He fet una volta pels pinars i hi he afinat  cucs de ruda que després seran les papallones que nosaltres anomenam ‘reis’ (Papilio machaon).  Els magraners del corral ja despunten uns brotets entre vermells i verds del que seran les noves fulles. Em ve al cap la dita: Canvia d’opinió, mantén els teus principis. Canvia les teves fulles, mantén les teves arrels (Victor Hugo).

Vaig a comprar el paarmat amb un paraigua. Entr al forn que avui està molt ple. Molta gent hi comana les panades i els robiols en comptes de fer-los ells mateixos, la modernitat i la comoditat juguen al seu favor i d’altres acorden l’hora per dur-ho a coure. La discussió va sobre els menjars de setmana Santa i Pasqua; en Toni Remilgo mantén : “Antigament els mallorquins per Pasqua mataven aquest ‘menots’ de quaranta quilos, com fan els moros ara. Els mens de vint quilets o menos són un invent de fa quatre dies a Mallorca, aquí això del cordero lechal no se coneixia”. Entre qui s’estima més el me o el porc s’esdevé una espècie de brega, els xots són més ecològics, però “xotegen” quan els te menges –segons en Remilgo-, sobre els porquim hi ha opinions diverses de tot ; na Joanaina Pussera comenta que n’havia vist uns, de porcs, als qui els donaven les sobres d’un hipermercat. “Llavors sa llangonissa i ses sobrassades degoten o tornen blanques, no és raro, no és com noltros que tot lo que els hi donam per menjar és ben natural, sa bufeta de fa dos anys que vaig encetar ahir encara era meravellosa...”  “Jo he d’anar alerta a n’es porc, tenc colesterol i es padrí va morir des cor, i  mon pare va fer  ‘cuec’ de lo mateix i per això jo l’hi he d’anar alerta...”

Continua el dia tapadot amb brusquina mentre arrib al cassino a veure què hi ha de nou. Hi trob una rotllada de companys que berenen... Jo els dic els mallorquinarros-arros. Molt reaccionaris, amb aquella actitud tan mallorquina, un poc suficient que pareix sàvia però és esperpèntica i graciosa al mateix temps, tenyida de pardaleria:“Vos ne recordau del mestre Maltès?” –és en Joan Bescanvi el qui xerra- “quan pegava sempre deia : “Los golpes del maestro no duelen:  esculpen”.  Record la sentència com una vella consigna escrita a la pissarra d’una escola en temps de la Segona República.  “I tu Melcion com és que no t’has casat?” En Melcior Poquet és un home prim i llarg, ben vestit i xerrador: “Idò, me vaig fer grandet i veia que als meus amic els hi agradaven ses nines i a mi no. I vaig pensar: ‘jo dec esser més tardà’. I me vaig fer gran i res. Ho vaig tornar a pensar no fos cosa que m’agradassin els homos... però tampoc! I aquí me tens: un fadrí collons llargs!” “Encara ets a temps de provar-ho!” “Pensa tu!  Una monja ho va provar i en va fer dos. Deixa, deixa...” Entra en aquell instant en Pere de sa Màniga i guaita per damunt ses espatlles de tothom, no saluda ningú. A la rotllada, un, diu fluixet: “Aquest, si no tengués tants de doblers, seria es més beneit des poble...” I les riallotes se senten fins a ca ses monges.

Retorn a ca nostra dalt del turó i cada dia me costa més pujar la costa. Fa frescoreta dins la casa i he hagut de començar foc. Continuaré ordenant les caixes amb documents i papers diversos. Surt un quadern amb apunts d’un viatge que vaig fer fa estona: menjar  xucrut comprada al mercat de  Dubrovnik; descripcions dels boscos de la frontera nord amb Albània; ‘El último cuplé’ que vérem en  serbo-croat a un cine, per veure com era xerrada així, tot i que les cançons eren en castellà...;  dins la furgoneta on viatjàvem per Macedònia, camí de Grècia, en Frederic conta un conte que jo també vaig apuntar:  “Va d’un pobre que amara un tros de pa amb el baf que fa l’olla i el cuiner, quan l’afina, vol que li pagui per aquell baf, fort i no et moguis. Allò puja de to i han d’anar a cercar un home bo que faci de jutge. Els escolta a tots dos i decideix: ‘Tu cobraràs. I tu pagaràs’. ‘Jas un diner’, li diu al pobre. ‘Tira’l en terra!’. ‘Has sentit el renou?’ demana al cuiner. ‘Sí’, respon. ‘Idò’, diu l’home bo, ‘aquest renou és el teu pagament pel baf que se perdia de l’olla i que ningú hagués aprofitat”; ...i coses així, a un quadern que ha vist passar el temps, la humitat i els peixets de plata.  El foc va a les totes i defora sent l’aigua de bombolla que  fa rajar canals i carrers.

_________________________ 

(DIBUIX DE GUILLEM MUDOY) 

Aprovada la nostra moció per a la veritat, justícia i reparació en els casos dels pollencins represaliats pel franquime

0
0
Des d'Alternativa per Pollença estam molt satisfets que al ple del passat dijous s'aprovés la nostra moció per la veritat, justícia i reparació en els casos dels represaliats pel franquisme, amb un ampli consens polític: 15 vots a favor (A-equip de govern-TOTS) i 1 abstenció (PP).

La moció aprovada contenia entre els acords dos punts de caire simbòlic: per una banda, donar suport a la Querella 4591-10, del Juzgado Nacional en lo Criminal y Correccional Federal Nº 1 de la Ciutat de Buenos Aires, de la República Argentina, que porta endavant la magistrada Dra. María Servini de Cobria per delictes de genocidi i lesa humanitat contra els responsables de la conculcació dels drets humans durant el Franquisme. En aquesta causa, de Mallorca, s'hi han personat una trentena de famílies i Memòria de Mallorca, en nom de les més de 1.600 víctimes documentades, algunes d'elles pollencines. Per altra banda, donar suport també a la tramitació de la Llei balear de Fosses que s'està treballant al Parlament Balear.

Pel que fa a la part pràctica, es va acordar crear una comissió d'estudi municipal que reuneixi familiars de les víctimes, representants de la institució municipal, experts i entitats memorialistes, per elaborar un informe que inclogui un cens de persones de Pollença represaliades durant la guerra civil i el franquisme, especialment pel que fa a les que varen ser assassinades, així com la possible ubicació del cos, en vistes tant a la presentació de la denúncia com dels efectes que es puguin derivar de la propera Llei Balear de Fosses.

Finalment, es va aprovar també que, d'acord amb l'informe elaborat per la comissió, es presentarà una denúncia per les persones de Pollença, especialment en els casos dels membres de la Comissió Gestora, que varen ser víctimes de crims contra la humanitat.

Hem de tenir en compte que Pollença va ser un dels municipi especialment colpejats per la repressió feixista per la resistència que es plantejà per part de l'Ajuntament, les agrupacions d'esquerres i sindicals, els carrabiners i els soldats d'Aviació de la base els dies 19 i 20 de juliol. Les conseqüències foren un macroprocés judicial, la Causa 57/1936, per la que es jutjaven 148 persones de Pollença acusades de no acatar el ban de guerra (que, per altra banda, no s'havia declarat al municipi) i d'emprendre accions de resistència. D'aquestes, 103 eren civils, 20 carrabiners, 24 soldats d'Aviació i un sergent de la Guàrdia Civil. El judici acabà amb 18 penes de mort, 100 condemnats a penes d'entre 20 i 30 anys de presó, i 27 absolts. De les penes de mort se n'executaren 6 (el president de la Comissió gestora, el sergent dels carrabiners, tres directius de l'agupació obrera La Confianza i el president de l'Agrupació Socialista). A banda d'aquesta causa, s'afusellaren per altres causes a 5 persones més (entre ells un altre membre de la Comissió gestora). Finalment, també s'assassinaren o despareixeren 15 pollencins més (entre ells presidents del diferents partits locals d'esquerra i un altre membre més de la Comissió gestora), a banda de les dues persones més que varen matar en el confrontament amb els soldats franquistes dia 20 de juliol.

 Del bloc Fideus

 

 
Dinar a Les Caletes en homenatge a Francesc Carreres (assegut al centre) per la serva cota de diputat el 31. Entre dels pescadors que els hi portaren amb la barca, podeu destacar a D. Joan Sivella (primer dret a l'esquerra), D. Pep Cortès l'home fort de la República (al centre, dret, darrera, amb la boina i camissa obscura); al seu costat, la dreta, el regidor Joan Jiménez; el quint començant per la dreta, aixecats, és el batle de la comissió gestora del 36 Pere Joan Cànaves.
 

 


Mallorca abans del turisme: Temps i gent de sa Pobla

0
0

...la fundació de sa Pobla; les Germanies; el metge Joan Serra; Cristòfol Cladera; John Frederic Bateman; Joan Parera i Sansó; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza; Bartomeu Siquier i Serra; Jaume Serra i Cardell; la revista Sa Plaça; la resistència antifranquista a sa Pobla l'any 1936; Sor Catalina Caldés i Socies; Guzmán Rodríguez; Paulino López Sánchez: presoners republicans a sa Pobla; Rosa Vallespir i Pau Canyelles; Salvadora Canyelles; Margalida Serra i Cardell; Juan Orozco i Trulla; Crisanto Valcárcel; Ca'n Guixa i Ca'n Pelut; "Ses Casetes" de sa Pobla; el "Bar Figuera"; els allots del carrer de la Muntanya; l'exportació de la patata; el "Gardenia" i el "Salón Montaña"; el cine "Montecarlo"; 1956: l'any de sa neu; Gaspar Aguiló i l'Escola Municipal de Música de sa Pobla; Maria Sureda i la Biblioteca Pública de la Caja de pensiones para la Vejez y de Ahorros; Joan Retich; Rafel Moranta; Lluís Ripoll; l'arribada de la televisió; el carrer de la Marina; els corresponsals de sa Pobla; el teatre d'Alexandre Ballester... (Miquel López Crespí)


Temps i gent de sa Pobla



Amb suport del Consell Insular de Mallorca i de l'Ajuntament de sa Pobla (Mallorca) s'acaba d'editar [2000] el llibre que fa el número quaranta-cinc dels que ja he publicat d'ençà l'any 1973.

Temps i gent de sa Poblaés una més de les meves aportacions a la història de la nostra terra ja que, com explicava recentment l'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern de les Illes Mateu Morro parlant de la importància que tenen els estudis locals a Mallorca: "A molts llocs hi ha colleccions o edicions de llibres, revistes, grups d'estudis, premis o certàmens. Es va aconseguint un coneixement important de la realitat local sense caure en el localisme que no té en compte una visió més general. Ben al contrari, els estudis locals són el fonament d'estudis més amplis i amb capacitat d'aportar coses d'abast nacional i universal".

En la inauguració de les II Jornades d'Estudis Locals de Santa Maria del Camí (Mallorca) l'historiador i polític Mateu Morro destacà la complexitat de la feina d'investigació del passat. La importància de les fonts orals ja ha estat destacada per nombrosos investigadors; l'interès pels glosats populars; la utilització de la fotografia com a document històric; la documentació notarial referent a les cases del poble i que sovint es perdia, sense arribar a copsar la seva significació en la reconstrucció de la vida dels nostres pobles; l'estudi dels testaments; la història de possessions i molins, la història familiar i el coneixement de l'evolució urbana... En Temps i gent de sa Pobla he procurat fer una acurada utilització de les fonts orals i del més divers material fotogràfic. Hi ha igualment el resultat de molts xerrades amb la gent major de sa Pobla, amb els participants en la guerra civil, amb escriptors i artistes, amb sobrevivents dels camps de concentració. L'estudi de les revistes Sa Marjal i Vialfás ha estat essencial per enllestir el llibre que comentam.

En el llibre La història i els joves historiadors catalans, en les Ponències i Comunicacions de les Primeres Jornades de Joves Historiadors Catalans s'ha destacat la importància de la història local. Com explica Jaume Sobrequés Callicó parlant de la ponència d'Andreu Mayayo Artal Història local i història total: "Les reflexions que s'hi fan sobre la importància d'inserir la història d'àmbit local en la general, sobre els paranys que presenta l'estudi de la història local i sobre les noves perspectives obertes en aquest terreny constituïren un dels eixos més importants de les Jornades. Cal no oblidar que molts dels assistents es trobaven realitzant treballs de recerca referents a entitats local (municipals i comarcals) d'arreu del país".

I és dins aquest marc de revalorització de la història local que he escrit Temps i gent de sa Pobla.


Un petit resum del contingut del llibre ens por informar de la qüestions que més m'han preocupat aquests darrers anys, quan redactava el llibre. Llegint l'índex de Temps i gent de sa Pobla podreu trobar nombrosos capítols dedicats a la història de sa Pobla i que serveixen per enllestir la crònica vital i sentimental d'un poble mallorquí en els anys cinquanta i seixanta, abans de l'embranzida del turisme. Alguns d'aquests capítols són: la fundació de sa Pobla; les Germanies; el metge Joan Serra; Cristòfol Cladera; John Frederic Bateman; Joan Parera i Sansó; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza; Bartomeu Siquier i Serra; Jaume Serra i Cardell; la revista Sa Plaça; la resistència antifranquista a sa Pobla l'any 1936; Sor Catalina Caldés i Socies; Guzmán Rodríguez; Paulino López Sánchez: presoners republicans a sa Pobla; Rosa Vallespir i Pau Canyelles; Salvadora Canyelles; Margalida Serra i Cardell; Juan Orozco i Trulla; Crisanto Valcárcel; Ca'n Guixa i Ca'n Pelut; "Ses Casetes" de sa Pobla; el "Bar Figuera"; els allots del carrer de la Muntanya; l'exportació de la patata; el "Gardenia" i el "Salón Montaña"; el cine "Montecarlo"; 1956: l'any de sa neu; Gaspar Aguiló i l'Escola Municipal de Música de sa Pobla; Maria Sureda i la Biblioteca Pública de la Caja de pensiones para la Vejez y de Ahorros; Joan Retich; Rafel Moranta; Lluís Ripoll; l'arribada de la televisió; el carrer de la Marina; els corresponsals de sa Pobla; el teatre d'Alexandre Ballester; el batle Jaume Font i la cultura; sa Pobla i la poesia; sa Pobla i el teatre mallorquí; Jaume Font i Antoni Serra...

Temps i gent de sa Pobla ens proporciona també una important visió gràfica de la Mallorca de començaments del segle XX i dels anys cinquanta i seixanta. En aquesta obra hi ha moltes fotografies inèdites servades quasi religiosament en el meu arxiu particular (juntament amb les de l'arxiu de Joan Llabrès). Alguns d'aquests importants documents que surten per primera vegada a la llum pública són les fotografies titulades: les dones de la família "Verdera" a finals del segle XIX; el batle Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera"; Martina Caldés "Ximbona" i Rafel Crespí en una fotografia de l'any 1917; el General Miquel Primo de Rivera (1929); José López Sánchez i alguns soldats de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit de la República l'any 1937; fotografies de la primera comunió a sa Pobla (1954); una festa a l'Escola Graduada de sa Pobla l'any 1956; "Ses Casetes" de sa Pobla l'any 1954; l'"Any de sa Neu" (1956)...

El llibre va ser presentat a l'Ajuntament de sa Pobla per Maria Antònia Vadell, vicepresidenta i consellera de Cultura i Joventut del Consell de Mallorca en el marc de les Festes de Santa Margalida i Sant Jaume.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Presentació del llibre "La família Amat"

[04/04] Congrés de Saragossa de l'AIT - Exiliats a Barcelona - Atemptat al Foyot - Atemptat de Sipido - «L'Assiette au Beurre» - Ona Lliure - Greene - Vlaminck - Abad Guitart - Flores - Aguado - Vega - Roa - Massari - Thomas - Burgos - Castelló - Vincenzi - Camerani - Baud - Ara - Agulló - Toublet - Santidrián

0
0
[04/04] Congrés de Saragossa de l'AIT - Exiliats a Barcelona - Atemptat al Foyot - Atemptat de Sipido -«L'Assiette au Beurre» - Ona Lliure - Greene - Vlaminck - Abad Guitart - Flores - Aguado - Vega - Roa - Massari - Thomas - Burgos - Castelló - Vincenzi - Camerani - Baud - Ara - Agulló - Toublet - Santidrián

Anarcoefemèrides del 4 d'abril

Esdeveniments

Anagrama de l'AIT

- Congrés de Saragossa de l'AIT: Entre el 4 i l'11 d'abril de 1872 té lloc a Saragossa (Aragó, Espanya) el II Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser un congrés semiclandestí, ja que el governador havia prohibit la seva celebració. El Consell Federal de la FRE va convocar privadament els delegats per al 4 d'abril i es va decidir fer dues sessions públiques el dia 8 a la tarda i a la nit, que van ser dissoltes per la policia. Es va dictar ordre de presó contra Morago, Pagès i Mesa, però no es va portar a terme davant l'actitud dels obrers saragossans, que s'havien declarat en vaga per poder assistir a l'acte. Un cop expulsats els congressistes del Teatro Novedades, el congrés va continuar les sessions als locals de la Federació Local de Saragossa, sota la protecció dels obrers saragossans. Hi van assistir 42 delegats que representaven 31 federacions locals i uns 25.000 afiliats, a més dels set membres del Consell Federal. Segons l'informe presentat per Francisco Mora la FRE tenia 102 federacions locals, 284 sindicats d'oficis, 69 sindicats d'oficis diversos, vuit unions i 13 adhesions individuals. El Congrés de Saragossa va tractar diverses qüestions: informe del Consell Federal; dissidència de la Federació Local Madrilenya; disseny d'un pla per a l'ensenyament integral; dictàmens sobre l'emancipació de la dona, sobre cooperatives de consum i sobre la propietat i organització de les Unions d'Ofici com a mitjà més adequat per a l'èxit de les vagues, etc. Anselmo Lorenzo va llegir un dictamen sobre la propietat redactat per ell i inspirat en Lafargue, que va ser aprovat pel congrés. És important l'acord sobre la dona, on el congrés es determina pel treball femení i per la incorporació de la dona en el moviment obrer. Es va adherir a la proposta del Congrés de la Federació de les Seccions Belgues, de desembre de 1871, on es demana la revisió dels estatuts generals de l'AIT amb la finalitat d'evitar tot centralisme. El Congrés de Saragossa declara una vegada per totes que«la Internacional és i ha estat sempre un grup de federacions autònomes i que el Consell General de Londres no és ni ha estat mai més que un centre de correspondència, de dades i de ressenyes». Pel que fa a l'organització general dels treballadors es reafermen els acords tinguts en la Conferència de València de setembre de 1871. Dues sessions de quatre hores cadascuna es van dedicar al problema de l'expulsió a Madrid dels redactors de La Emancipación; finalment es va acordar«que els redactors de La Emancipación retirin tot allò que ha donar ocasió a l'expulsió i la Federació Local Madrilenya retiri també tot allò que tingui caràcter ofensiu sobre aquests redactors així com l'acord d'expulsió». Aquesta reconciliació segons Anselmo Lorenzo va ser un «ajornament dels odis». Es va elegir un nou Consell Federal format per Anselmo Lorenzo (secretari general) --que dimitiria el 20 de juny de 1872 essent substituït pel tallista Ramón Blanco--, Vicens Torres (comptador), Vicens Rosell (tresorer), Vicens Asensi (secretari econòmic), Frances Tomàs, Ramón Blanco (secretari de la Comarca Nord), Severino Albarracín (secretari de la Comarca Sud) --en comptes de Francisco Mora, que no va acceptar el càrrec--, Pelegrín Montoro (secretari de la Comarca Est), Cayetano Martí (secretari de la Comarca Oest) i Francisco Martínez (secretari de la Comarca Centre). La seu del Consell Federal es va traslladar a València per evitar la repetició del que havia passat a Madrid.

***

Escorcoll policíac buscant armes i propaganda anarquista (França)

- Creació del«Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional»: El 4 d'abril de 1873 Charles Alerini, Paul Brousse i Camille Camet, anarquistes francesos exiliats a Barcelona (Catalunya), funden en aquesta ciutat el«Comité de propagande révolutionnaire socialiste de la France méridionale». Alerini ja es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves activitats revolucionàries a Ais i a Marsella, i ingressa en la Federació local barcelonesa de l'AIT i des de desembre d'aquest any forma part de l'Aliança bakuninista; en 1872 participarà com a delegat espanyol en els congressos de l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va militar en les files republicanes federals fins a 1872, any en què s'adhereix a la Internacional; l'any següent és condemnat a quatre mesos de presó, cinquanta francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona abans de ser detingut. Camet, lionès, era l'únic d'aquest grup d'origen proletari i pertanyia a la secció d'obrers teixidors de l'AIT; va participar en els congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de les seccions franceses, i va entrar a Espanya a principis de 1873. En el seu manifest, publicat el mateix 4 d'abril de 1873, anuncien l'aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França (emancipació lliure dels treballadors, an-arquia, col·lectivisme, antimutualisme i insurreccionalisme antiestatista), i informar sobre la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris transpirinencs. Jules Guesde, des d'Itàlia, se sumarà a la redacció d'aquest periòdic que editarà 10 números. Aquest grup d'exiliats estarà constantment vigilat per agents de la Direcció de Seguretat francesa.

***

Laurent Tailhade, Julia Mialhe i el cambrer Tommao a l'atemptat del Foyot (Le Petit Journal. Supplément Illustré, núm. 178 / 16-04-1894) [Dibuix de J. Belon]

- Bomba al restaurant Foyot:El 4 d'abril de 1894, en plena instrucció del procés de l'anarquistaÉmile Henry, explota una bomba amagada en un test col·locat a l'ampit d'una finestra del restaurant Foyot, al carrer Condé de París (França), un dels més elegants, elitistes i burgesos de la capital gala. L'escriptor llibertari Laurent Tailhade --qui havia dit allò de: «Les víctimes no importen si el gestés bell.», en defensa de l'atemptat amb víctimes d'August Vaillant del 9 de desembre de 1893--, hi era casualment i va perdre l'ull dret en l'explosió. El cambrer Tommaso també resultà greument lacerat al clotell i l'esquena i ambdós ferits van ser ingressats a l'Hospital de la Charité. Altres persones resultaren contusionades i nafrades de diversa consideració. El prefecte de policia Lépine acusà l'anarquista Louis Matha de ser l'autor de l'atemptat, però, en no haver-hi cap prova, no va poder ser processat. Félix Fénéon possiblement fou el vertader autor de l'acció terrorista, però mai no va ser punit; encara que hi ha historiadors que pensen que va ser una «bomba intel·ligent» col·locada per la policia justament per eliminar Tailhade i la seva propaganda de l'«acció directa». Un cop guarit de les ferides, el 23 de maig de 1894 Tailhade va ser donat d'alta i aquest mateix dia dinà al restaurant Foyot; posteriorment va fer una gira de conferències a París i a diversos departaments francesos sobre les«sensacions d'un dinamitat misericordiós».

Bomba al restaurant Foyot (04-04-1894)

***

L'atemptat de Sipido segons "Le Petit Journal. Supplément Illustré" del 22 d'abril de 1900

Atemptat de Sipido: El 4 d'abril de 1900 a l'estació ferroviària de Brussel·les-Nord de Brussel·lès (Bèlgica) el llauner anarquista d'origen italià Jean-Baptiste Victor Sipido, de 15 anys d'edat, intenta assassinar Albert Edward, príncep de Gal·les i futur rei Eduard VII, en viatge cap a Copenhaguen (Dinamarca). Sipido saltà al marxapeu del compartiment reial, just quan el tren sortia de l'estació, i li va disparar dos trets a través de la finestra. Ràpidament reduït, va ser detingut i el magnicida acusà el príncep d'haver causat milers de morts en la matança de les guerres anglobòers a Sud-àfrica. Encara que la seva responsabilitat en l'intent d'assassinat eraòbvia, el jurat sostingué que per raó de la seva curta edat no havia actuat amb discerniment i no podia ser considerat culpable legalment i el 5 de juliol de 1900 va ser absolt per l'Audiència de Brabant. Estranyament el tribunal no establí la necessitat que Sipido fos reclòs en un reformatori i el va alliberà, però posar a disposició del govern belga fins que tingués la majoria d'edat. Immediatament després del judici, però, Sipido fugí i creuà la frontera cap a França. L'absolució va provocar la reacció hostil de gran part de la premsa i de la Cambra dels Comuns britàniques. Després de llargues negociacions entre les autoritats dels dos Estats, Sipido va ser detingut el 26 d'octubre de 1900 a París i lliurat a les autoritats belgues, fet que va provocar una crisi política a França i la caiguda el juny de 1902 del ministre de Justícia gal Ernest Monis.

***

Portada del primer número de "L'Assiette au Beurre" [Caixa de resistència de vaga: I el ministres, que no envia res? Sí, 3.000 soldats de tropa]

- Surt L'Assiette au Beurre: El 4 d'abril de 1901 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Assiette au Beurre. Revue satirique illustrée. «Assiette au beurre» ve de l'expressió francesa«accaparer l'assiette au beurre», que podria ser traduït com «remenar les cireres»,«tallar el bacallà» o«controlar el poder». Aquesta revista, oberta als dibuixants llibertaris, es caracteritzà per la seva qualitat i per la publicació d'obres inèdites; cada número estava constituït per 16 dibuixos o caricatures a pàgina completa, moltes a color, i amb un tema concret, cosa que feia que cada lliurament constituís un autènticàlbum il·lustrat. La finalitat del setmanari era riure-se'n de les autoritats, dels rics, dels militars, dels policies, dels capellans, etc., mitjançant la caricatura, i tractant diversos temes polítics i socials (la prostitució, el tràfic d'infants, els diners, els jueus, el funcionariat, el capitalisme, el colonialisme, la burgesia, el clergat, la maçoneria, la justícia burgesa, la policia, els frenopàtics, la vaga, el conformisme social, el neomaltusianisme, la Revolució russa de 1905, la «Mano Negra», la guerra, els afers Ferrer i Guàrdia i Dreyfus, la pena de mort, la Setmana Tràgica de Barcelona, etc.). El seu creador fou el jueu hongarès, nacionalitzat francès, Samuel Schwarz i la gerència fou portada per E. Victor. Aquesta publicació tingué una caràcter internacional, col·laborant 216 artistes francesos i estrangers. Entre els dibuixants podem destacar Benjamin Rabier, Jules Grandjouan, René Hermann-Paul, Henri-Gustave Jossot, Cornelis T. M. Van Dongen, Frantisek Kupka, Théophile Alexandre Steinlein, Bernard Naudin, Adolphe Willette, Félix Wallotton, Aristide Delannoy, D'Ostoya, Ricardo Flores Magón, Camara, Henri-Gabriel Ibels, Kirchner, Charles Léandre, Bernard Naudin, Paulbot, Auguste Roubille, Umberto Brunelleschi, Ardengo Soffici, Jacques Villon, Joan Gris, etc. També van participar escriptors importants en determinats números, com ara Anatole France, Octave Mirbeau, Léon Bloy, Laurent Tailhade, Jehan-Rictus, Méaulle o Charles Malato. Aquesta publicació estava adreçada a la burgesia benestant d'esquerres favorables a les idees anarquitzants, però aquesta sensibilitat canviarà quan s'acostà la Gran Guerra. El preu de venta del setmanari (entre 20 i 50 cèntims) era molt elevant i inaccessible als obrers i a les classes modestes. Així i tot, en 1904 el setmanari va fer fallida i fou reprès per André de Joncières, que consagrà una part de la seva fortuna a la revista, fins al seu final. D'una gran qualitat, entre 1910 i 1911 la publicació minvà en la seva exigència tècnica i artística a causa dels seus problemes financers. En sortiren 593 números, l'últim el 15 d'octubre de 1912, i publicà set números extres i nombrosos almanacs i targetes postals.

***

Adhesiu d'Ona Lliure (1979)

- Ona Lliure comença a emetre: El 4 d'abril de 1979 la ràdio lliure, popular, autogestionada i independent Ona Lliure (també«Onda Lliure»), de Barcelona (Catalunya), comença a emetre des de l'Ateneu Llibertari del Poble Sec i des de la freqüència 91.5 FM i una potència de 20 W, de 9 a 12 del vespre. L'assemblea de la ràdio estava formada per estudiants de periodisme, professors, objectors de consciència, ecologistes, grups de suport a presos, feministes, col·lectius de gais i lesbianes, grups proautonomia obrera i, en general, persones interessades a fer ràdio. Pocs dies després, el 19 d'abril, Ona Lliure és tancada i tres membres del Ministeri de Cultura i dos policies en precinten els aparells. Malgrat tot, el 23 d'abril amb nous emissors Ona Lliure tornarà a emetre. Ona Lliure va ser la segona ràdio lliure que va existir, la primera fou Ràdio Maduixa, de Granollers, que va començar a emetre en 1977. L'1 d'octubre de 1980 sortirà la primera sentència de tancament d'Ona Lliure, acusada de «desacatament a l'autoritat i gravíssima alteració de l'ordre públic» tot i que el jutge declara l'absolució de tots els detinguts, membres de ràdios lliures, en «no considerar delicte la lliure emissió».

Ona Lliure comença a emetre (04-04-1979)

Anarcoefemèrides

Naixements

William B. Greene

- William B. Greene: El 4 d'abril de 1819 neix a Haverhill (Essex County, Massachusetts, EUA) el pastor protestant unitarista, militar, economista proudhonià, mutualista i pensador anarcoindividualista William Batchelder Greene. Son pare, Nathaniel Greene, fou un periodista demòcrata que dirigí el Boston Statesman, a més d'administrador de correus de la ciutat de Boston. En 1835 entrà a l'Acadèmia Militar de West Point (Nova York, EUA), però l'abandonà abans de la graduació per problemes de salut. El juliol de 1839 va ser nomenat segon tinent del VII Regiment d'Infanteria de l'Exèrcit dels Estats Units i, després de servir en la II Guerra Seminola (Guerra de Florida), el novembre de 1841 presentà la seva renúncia. Després va entrar en contacte amb el moviment Brook Farm (Granja Brook), experiment de comunitat transcendentalista d'inspiració fourierista posat en pràctica per l'exministre unitarista George Ripley i sa companya Sophia Ripley a la granja Ellis a West Roxbury (Massachusetts, EUA), i es posà a estudiar teologia a la Harvard Divinity School, graduant-se en 1845. Fou pastor d'una església unitarista a West Brookfield (Massachusetts, EUA) i va ser elegit diputat per la Convenció Constitucional de Massachusetts, que es reuní en 1853 amb la finalitat d'elaborar propostes per a una modificació de la Constitució, pronunciant un brillant discurs a favor de la igualtat de drets polítics i socials de les dones. Després marxà amb son pare a París (França), on conegué personalment Proudhon. En 1861 retornà als EUA per lluitar en la Guerra de Secessió. Abolicionista convençut, a començaments de la Guerra Civil esdevingué coronel del XIV Regiment d'Infanteria de Massachusetts i després del I Regiment d'Artilleria Pesant d'aquest Estat. En 1862, mentre es trobava acantonat amb el seu regiment a Fairfax (Virgínia, EUA), va ser cridat i reassignat pel general George McClellan com a comandant d'una brigada d'Artilleria de la divisió del general Amiel Weeks Whipple. L'octubre de 1862, però, renuncià al seu càrrec per continuar amb els seus viatges i estudis econòmics. Entre 1850 i 1851 havia pensat, amb ciutadans de Brookfield, Warren i Ware, a Massachusetts, la creació d'un Banc Mutualista segons el model establert per Pierre-Joseph Proudhon. En 1870 publicà dues obres importants en aquest sentit: Mutual Banking, segona edició d'una primera de 1850 i on proposà un sistema bancari lliure d'interessos i on la «mesura del valor» no fos els diners sinó el treball, i el pamflet Transcendentalism, crítica de l'escola filosòfica de Nova Anglaterra. Durant la dècada dels setanta sorgiren iniciatives semblants promogudes per la Labor Reform League (LRL, Lliga per a la Reforma del Treball) de Nova Anglaterra, organització obrera mutualista proudhoniana de la qual va ser vicepresident. Aquests experiments mutualistes tingueren una gran influència en el pensament anarquista de Benjamin Tucker i la seva revista Liberty. En 1869 va ser nomenat president de la Unió Obrera de Massachusetts. Cap al 1872, quan sorgí als Estats Units l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), ingressà en la seva secció francesa i fou força actiu en la reivindicació del mutualisme. Segons el seu pensament, el mutualisme era una síntesi de la llibertat i de l'ordre, una base de noves condicions socials de vida que s'ampliaven de la mateixa manera que es restringien les funcions del govern; un sistema on la disminució del poder de l'Estat es convertia en un termòmetre de la llibertat personal, fins que s'arriba a un punt en el qual tot govern es dissolt en una administració de les coses on tothom hi participa de la mateixa manera. A finals de 1876 va marxar a Anglaterra. També destacà com a matemàtic i com a especialista en literatura hebrea i antiguitats egípcies, sense oblidar els seus intents poètics i filosòfics. Altres obres seves són Remarks on the Science of History, followed by an a priori Autobiography (1849), Equality (1849), Sovereignty of the People (1863), Explanations of the Theory of the Calculus (1870), Theory of the Calculus (1870), The Facts of Consciousness and the Philosophy of Mr. Herbert Spencer (1871), The Blazing Star: With an Appendix Treating of the Jewish Kabbala. Also, a Tract on the Philosophy of Mr. Herbert Spencer and One on New-England Transcendentalism (1872), Socialistic, Communistic, Mutualistic, and Financial Fragments (1875), entre d'altres. William B. Greene va morir el 30 de maig de 1878 a Weston-super-Mare (Comtat de Somerset, Anglaterra), però les seves restes van ser traslladades a Boston i enterrades al Cementiri de Forest Hills (Jamaica Plain, Comtat de Suffolk, Massachusetts, EUA).

***

Maurice de Vlaminck observant una obra seva en l'exposició retrospectiva de la Galeria Charpentier (París, 23 de març de 1956)

- Maurice de Vlaminck: El 4 d'abril de 1876 neix al número 3 del carrer Pierre Lescot de París (França) l'escriptor, pintor i anarquista Maurice de Vlaminck. Primogènit de cinc germans d'una família flamenca de músics bohemis, on son pare tocava el violí i sa mare el piano. Passà la seva infància a Le Vésinet (Illa de França) i durant la joventut estudià violí, tot i que la seva vocació era ser ciclista professional, alhora que aprenia l'ofici de mecànic. En 1893 començà a anar a classes de dibuix amb el pintor Jacques-Lucien Robichon, però aviat abandonà la formació acadèmica. Amb Henri Rigal pintà a l'illa de Chatou, mentre es guanyava la vida com a violinista zíngar i impartint classes, participant en curses ciclistes professionals per guanyar diners i fent tota mena d'oficis (jugador de billar, halterofília, boxejador de fira, etc.). En 1894 es casà amb Suzanne Berly, amb qui tingué tres filles. La seva carrera com a ciclista finalitzà a causa d'unes febres tifoides que contragué l'any 1896. Durant la tardor d'aquell any començà el servei militar i serví com a músic al 70è Regiment d'Infanteria acantonat a Vitré (Bretanya), on el caporal Fernand Sernada el va introduir en el pensament anarquista i l'animà a col·laborar en Le Libertaire. El 18 de juny de 1900, en un viatge en tren París-Sainnt-Germain durant un permís militar, conegué André Derain, amb qui llogà un estudi a l'illa de Chatou i començà a pintar-hi. L'amistat amb Derain durarà tota la seva vida i aquest li va descobrir l'obra de Van Gogh, el qual exercirà una gran influència en les seves pintures. A primícies de segle començà a comprar màscares iídols negres, convertint-se en un dels primers col·leccionistes d'art negre africà, paper pioner que li va ser reconegut per Guillaume Apollinaire en 1912. Publicà amb el caporal anarquista Fernand Sernada les novel·les D'un lit dans l'autre (1902), amb il·lustracions de Derain, i Âmes de mannequins. Roman de moeurs égoïstes (1907). Entre 1902 i 1903 escrigué diverses novel·letes pornogràfiques d'estètica decadent, que Derain il·lustrava i amb les quals podien viure. Els anys següents visqué a Chatou o rodalies pintant i exposant amb Derain, Matisse i altres artistes fauvistes. Alhora, la seva pintura exhuberant i l'ús vibrant del color testimonià la influència decisiva de Van Gogh i, de forma més general, un cert apropament als impressionistes, alguns dels quals havien pintat a la mateixa zona durant les dècades de 1870 i 1880. En 1905 s'instal·là a Rueil-Mailmaison (Illa de França) i participà amb cinc olis en el seu primer Saló dels Independents, que resultà escandalós ja que marcà el debut del fauvisme --«La cage aux fauves», la«gàbia de feres» formada per Matisse, Dufy, Rousseau, Vuillard, Rouault, entre d'altres. En 1907 descobrí l'obra de Paul Cézanne la qual li va influir força. El reconegut comerciant d'art Ambroise Vollard s'interessà per la seva obra, li va comprà nombroses teles i en 1908 li organitzà una exposició. A partir d'aquest any la seva paleta esdevingué més monocromàtica, sota la influència predominant de Cézanne. També establí contactes amb comerciant de quadres Daniel-Henry Kahnweiler i va fer especial amistat amb els pintors Van Dongen, Braque, Picasso i Jacob. En aquesta època començà a crear les seves primeres ceràmiques. El 1911 Vlaminck viatjà a Londres i pintà el Tàmesi. En 1913 tornà a pintar amb Derain, aquest cop a Marsella i a Martigues. Com que tenia tres filles, quan esclatà la Gran Guerra no va ser enviat als fronts i sempre mostrà un profund antimilitarisme llibertari. En aquests anys bèl·lics s'establí en una fàbrica de la regió parisenca, on començà a escriure poesia a més de pintar. Quan acabà el conflicte es divorcià i es casà amb Berthe Combes, amb qui tindrà dues filles (Edwige i Godeliève), i passà a viure a Valmondois. En 1925 comprà un immens casal en plena natura, La Tourillière, a Rueil-la-Gadelière, on es va instal·lar i on viurà fins a la seva mort. En 1929 publicà el llibre Tournant dangereux, on palesà el seu esperit de revolta. En els anys posteriors viatjà arreu de França, tot i que prosseguí pintant majoritàriament el Sena prop de París. La seva obra final mostra uns colors foscs, puntillats amb pinzellades gruixudes de blanc contrastant. En 1933 exposà al Palau de Belles Artes de París i en 1937 a Nova York. En 1936 publicà un llibre de suggestiu títol, Désobéir. El maig de 1939 reuní un grup d'amics al restaurant Compagnons du Tour de France i com a reivindicació comuna contra les amenaces dels nazis, calaren foc un retrat d'Adolf Hitler. En 1944 participà en un viatge a Alemanya organitzat per les autoritats de la França ocupada, fet pel qual va ser detingut després de la guerra, acusat de col·laboracionisme i marginat de la vida pública. En 1953 publicà el llibre Paysages et personnages, on continuà amb la seva reivindicació de la revolta. En 1956 la parisenca Galeria Charpentier li va organitzar una gran exposició, la qual provocà un gran debat sobre la seva pintura. A més de Le Libertaire, col·laborà en altres publicacions anarquistes, com ara Anarchie, de París (1901); Rebellion, de Brussel·les (1937); L'Homme et la Vie, de París (1946); i Le Monde Libertaire, de París. Maurice de Vlaminck va morir 11 d'octubre de 1958 a Rueil-la-Gadelière (Centre, França).

Maurice de Vlaminck (1876-1958)

***

Julià Abad Guitart

- Julià Abad Guitart: El 4 d'abril de 1882 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Julià Abad Guitart, conegut com El Poca-roba. Obrer tèxtil, durant els anys vint treballà en una filatura i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament insurreccional a Terrassa que proclamà el comunisme llibertari a la ciutat, especialment en la presa de l'Ajuntament, revolta que finalment fracassà. D'antuvi aconseguí fugir de la repressió, però va ser detingut tres mesos després a Barcelona. El 24 de juliol de 1933 va ser jutjat a Terrassa en consell de guerra juntament amb 41 companys i el 29 de juliol fou condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major pel delicte de«rebel·lió militar»; a dos mesos i un dia d'arrest major i 250 pessetes de multa per l'ús de nom suposat; i a 250 pessetes per l'ús de cèdula falsa. Durant la guerra civil, va pertànyer als sectors de la FAI partidaris d'emprar la repressió violenta per a defensar la revolució a la rereguarda. El gener de 1939, greument malalt, va ser detingut a casa seva per les tropes feixistes que acabaven d'ocupar la ciutat. Va ser alliberat pel seu estat de salut crític i aconseguí passar els Pirineus, refugiant-se a Tornon d'Agenés. Julià Abad Guitart va morir el 31 de març de 1939 i va ser enterrat a Agen (Aquitània, Occitània).

***

Bartolomé Flores Cano al front d'Aragó

- Bartolomé Flores Cano: El 4 d'abril de 1907 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Bartolomé Flores Cano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1932 i 1935 treballà com a miner a la conca de Sallent (Bages, Catalunya), on fou l'organitzador d'una vaga. Durant la guerra civil va ser milicià en la Columna«Tierra y Libertad» al front d'Aragó. Amb la militarització de les milícies fou enquadrat en el XI Batalló Divisionari de Metralladores del XI Cos de l'Exèrcit republicà i el 22 de gener de 1939, durant els últims combats al front del Segre, fou ferit a Sanaüja (Segarra) per l'explosió d'un obús. Hospitalitzat primer a Berga, després a Olot i finalment a Camprodon, fou evacuat durant la Retirada. Admès a l'hospital de refugiats de Saint Eloi de Montpeller, el 14 d'abril de 1939 se li amputà l'húmer esquerre i després fou traslladat a l'hospital de refugiats de Marsella. Després fou internat primer al camp de concentració d'Argelers, després al de Barcarès i finalment al de Ribesaltes. El juny de 1941 fou inscrit en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar en la perforació del túnel de la Croix Rousse de Lió. Va ser un altre company, Andrés Alonso Gómez, qui, perquè pogués sortí del camp, l'inscriví i treballarà en el seu lloc, salvant així la vida --Flores pesava només 37 quilos per una d'alçada d'un metre vuitanta. En 1942 sa mare, Melchora Cano, morí tuberculosa per manca d'atenció al camp de Ribesaltes. Després, amb sa companya Juana Alonso Torres, visqué al barri lionès de Vaise, amb nombrosos refugiats. Durant l'ocupació participà, amb Andrés Alonso Gómez, en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. S'especialitzà en furtar dinamita a la pedrera on treballava i lliurar-la als grups de la resistència. També realitzà missions d'enllaç amb els companys de Tolosa de Llenguadoc i participà als combats de l'alliberament de Lió. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili a Tolosa i a Lió. En 1948 son pare, el militant socialista Bartolomé Flores López, morí a resultes de les tortures patides a les cel·les franquistes. Bartolomé Flores Cano va morir el 10 de febrer de 1990 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya).

Bartolomé Flores Cano (1907-1990)

***

Salvador Aguado Andreut

- Salvador Aguado Andreut: El 4 d'abril de 1911 --alguns citen 1910-- neix a Ustárroz (Eguesibar, Nafarroa) el resistent antifeixista i intel·lectual humanista Salvador Aguado Andreut. Son pare, coronel de la Guàrdia Civil, estava destinat a Nafarroa quan va néixer, però la família era oriünda de Cartagena (Múrcia, Espanya). Quan va esclatar la guerra civil estava estudiant Filologia Clàssica i Lingüística i ja coneixia set idiomes (castellà, anglès, francès, alemany, italià, llatí i sànscrit). Cap al 1938 va conèixer Caridad Olalquiaga (Cari), que acabava de sortir de complir un any de presó per ser mestra no adepta a l'aixecament feixista i que va esdevenir la seva companya. La parella es va exiliar a França i es va instal·lar en 1940 a Tolosa de Llenguadoc, on va néixer Siang --«tan clara i pura com la llum i el dia» en sànscrit--, la sevaúnica filla. Aguado es guanyava la vida de rentaplats en un cafè de la plaça Esquirol de Tolosa. La parella, simpatitzant del moviment anarquista, va fer amistat amb el mestre llibertari Francisco Ponzán Vidal. A partir de 1941, com a membre de la resistència, Aguado --conegut sota els pseudònims d'Andreu i El Filósofo-- va fer d'agent de contacte entre el grup de Ponzán i la«Xarxa Pat O'Leary, encarregats de l'evasió clandestina de resistents i de militars aliats de la França ocupada. En aquestaèpoca feia feina llustrant sabates de dia i portant un bar de nit com a tapadora. En 1943 va estar a punt de ser detingut quan la Gestapo va escorcollar ca seva i a petició de Ponzán va passar la frontera per Banyuls el 25 de març de 1943 amb sa companya i sa filla encara bebè. Fins al 1946 --sota el nom d'Ignacio Castillo Vázquez-- va fer cursos en una acadèmia a Bilbao, però reconegut per un amic de la infància, ara falangista, va haver de fugir cap a França amb sa família, que va ser internada al camp de Mérignac fins a la seva regularització. Més tard va ser secretari del Manuel de Irujo Ollo, ministre de Justícia en el govern republicà en l'exili constituït el febrer de 1947 pel socialista Rodolfo Llopis Ferrandiz, i després va treballar com a traductor a l'Ambaixada de Guatemala, país al qual va emigrar finalment en 1948. A la capital de Guatemala va ensenyar a l'«Instituto Modelo» i al«Colegio La Preparatoria» i més tard va ser professor de tots els cursos de Lingüística de la Facultat d'Humanitats de la Universitat de San Carlos. També va fer cursos en diverses universitats de Costa Rica, on va restar tres anys organitzant la Facultat d'Humanitats; a Guayaquil (Equador), a El Salvador, a Mèxic, a Colòmbia i a Cuba --abans de la dictadura castrista. Entre 1972 i 1996, quan es va retirar, va ser catedràtic de Literatura i Llenguatge de la Universitat Francisco Marroquín i va fundar el Departament d'Educació d'aquesta institució. Va col·laborar en nombroses revistes universitàries (Hispanofila, Les Langues Néolatines, The Modern Language, Revista Iberoamericana, etc.) i és autor de nombrosos llibres, entre ells La campaña del año 56 de Julio César (1948), Pasado y presente de un hombre (1949), Lengua y literatura (1959), En torno a un poema de Juan Ramón Jiménez (1962), Algunas observaciones sobre el Lazarillo de Tormes (1965), Por el mundo poético de Rubén Darío (1966). Va ser membre de l'Acadèmia de la Llengua Espanyola i de moltes altres institucions filològiques i literàries dels Estats Units i d'Europa. Va rebre infinitat de honors i de guardons de diverses institucions acadèmiques i culturals. Salvador Aguado Andreut, autoritat indiscutible de la llengua castellana guatemalenca, va morir el 5 de maig de 2001 a Ciudad de Guatemala (Guatemala).

***

Cristóbal Vega Álvarrez

- Cristóbal VegaÁlvarez: El 4 d'abril de 1914 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya)) el periodista, escriptor i poeta anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Vega Álvarez, conegut com Veguita i que va fer servir el pseudònim literari C. Wheg Zheravla. Nasqué a l'estació de ferrocarril d'El Cuervo de Jerez de la Frontera, on son pare ferroviari treballava. Fill d'una família nombrosa, quan tenia nou anys començà a treballar ajudant el telegrafista de l'estació i omplint els fulls d'entrades i de sortides dels paquets postals. Ja en aquests anys infantils, començà a escriure poesia. Des de molt jove formà part dels grups anarquistes de Jerez de la Frontera adherits a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en els anys trenta fou membre del Comitè Provincial Anarquista de Cadis, responsabilitat que abandonà arran de desacords. Fou redactor del setmanari satíric Ráfagas i en els anys trenta col·laborà en diverses publicacions llibertàries (CNT, La Protesta, Solidaridad Obrera, La Voz del Campesino, etc.). El gener de 1933, arran de la seva participació en una manifestació de protesta contra la repressió a Casas Viejas, va ser detingut i tancat al penal del Puerto de Santa María. Amnistiat, va ser novament detingut durant la repressió desencadenada després dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 i empresonat a Jerez. Arran d'una temptativa d'evasió, va ser traslladat al Puerto de Santa María, d'on sortí amnistiat el febrer de 1936. A Jerez, va ser nomenat director de la novaèpoca de La Voz del Campesino. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a la població sevillana d'Utrera de la qual aconseguí fugir. A causa del seu pacifisme, es negà a lluitar en els fronts bèl·lics i fou declarat pròfug. L'11 de març de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes a Àvila i empresonat. En 1942 fou reclòs al penal de Zegama (Guipúscoa, País Basc). El 10 de maig de 1943 va ser posat en llibertat condicional i creuà els Pirineus. A les ciutats occitanes de Pau i de Tolosa de Llenguadoc participà en la Resistència en un grup enquadrat en la Unió Nacional Espanyola (UNE). La tardor de 1944, com a membre de l'«Agrupació Cenetista de l'UNE», participà en l'operació«Reconquesta d'Espanya» i fou membre d'un grup que s'infiltrà per Navarra. Capturat en 1945 a Navarra, va ser jutjat l'any següent i fou condemnat a 30 i a 20 anys de presó i empresonat a diverses presons (Àvila, Astorga, Sant Sebastià i Puerto de Santa María). En 1959 a la seva pena si li va afegir vuit anys més per haver editat clandestinament al penal del Puerto de Santa María, amb Antonio Ponce Gómez (PXI), Gregorio Gallego García, José María Bermejo Gómez i Domingo Castellano, 15 números del butlletí cal·ligrafiat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Combate. El desembre de 1963, després d'una intensa campanya de suport portada a terme per la premsa llibertària de l'exili, i en la qual s'implicà força Albert Camus, Henry Torres i l'acabada de crear Amnistia Internacional, fou alliberat. El 29 d'abril de 1964 es casà amb la també poetessa i fotògrafa Antonia Burgos Béjar (Antoñita), amb qui tingué una filla (Ana). Sota el pseudònim de C. Wheg ZheravlaWhegés el so onomatopeic equivalent a Vega, i Zherevla no és més que Álvarez llegit a l'inrevés i amb una hac intercalada per a despistar–, va escriure per sobreviure nombroses novel·letes policíaques, de l'oest i d'aventures publicades en diverses col·leccions (FBI, Extra-Oeste, Rurales de Texas, Colt-45, etc.) de la madrilenya Editorial Rollán, mentre residia a diferents poblacions andaluses (Sevilla, Villafranca de Córdoba, Niebla, Còrdova) i catalanes (Calella). A Niebla treballà a les fàbriques de «Cementos del Sur». Convençut que la revolució s'havia de fer mitjançant la cultura, desenvolupà una intensa tasca literària, tant en prosa com en poesia, i fou un assidu col·laborador de la premsa llibertària de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT a Còrdova. La mort de sa companya i la ceguesa el sumí en una important depressió en els últims anys de sa vida. Trobem articles i col·laboracions seves en nombrosos periòdics, com ara ABC,Arquero, Boletín Amicale 26 Divisón, Boreal,Cenit, Clarín,CNT, Combate,Le Combat Syndicaliste, El Correo de Andalucía, Cumbres,En Marcha, La Escuela Moderna, Espoir,Faro, Ideas-Orto,El Libertario,El Luchador, Manantial,La Opinión, El Poema, La Protesta, Ráfagas,Rumbos, Siembra,Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, Umbral,La Verdad del Campesinado, Vía Marciana, La Voz del Campesino,La Voz Confederal de Rubí,Yunque Libertario, etc. Entre les seves obres podem citar Los dos locuras de España (1949), Surcos de luz y sombra (1949), Ruta de estrellas (1950), Sendas de Quijotes. Año lírico (1951), Rueca de fantasías (1952), García Lorca. Glosas del Romancero gitano (1954), Cuentos literarios (1954), Psiquis y el camino (1955), Mensaje poético (1956), Reportaje lírico (1958), Sed. Cien poemas de otoño (1959), El barco varado (1960), Canción de arena y sal (1964),Paso a paso (1969), Por las riberas del tinto (1969), Poemas del pájaro cautivo (1969), Cantos de paz y esperanza [trilogia formada per Pueblo en cruz (1977), Caminos locos (1978) i Armas de fuego (1979)], Crónicas de andar y ver (1977), Trío de Gun-Men (1978), El hombre de mató a UVT (1979), Secuestro en Chicago (1980), Terror en Texas (1981), Con Andalucía en el alma (1981), El diablo de las doce cuerdas (1983), La derrota de Dick (1984), Andalucía paso a paso (1984), La libertad encadenada (1986), El áspid y la mariposa (1988),Tras la orilla infinita (1991), Coloquio estival (1992), Grazalema. Homenaje a José Sánchez Rosa (1993), El poema nº 10 (1994), El poema nº 17 (1995), El poema nº 25 (1996), Sendas inéditas (1996), Madre, el nombre bendito (1996), Loor al niño en el Día Internacional de la Infancia (1997), Mujeres ejemplares. Antonia Burgos (1997), Caperucita y el lobito bueno (1998), Comentarios sobre Historia de un pueblo andaluz. Lebrija (1998), Poemas del pájaro cantor (1998), Trilogía de cuentos (1998), Cartas a Anaïs (1999), Grazalema en el recuerdo (2000), La lira olvidada (2002),Los niños de la guerra. El pasto de las fieras (2004), Cómo se va la vida (2006), Carta a Eugen Relgis (2007). Cristóbal Vega Álvarez va morir el 31 de maig de 2008 a Villafranca de Córdoba (Còrdova, Andalusia, Espanya). Deixà nombrosos inèdits, entre ells Rueca de fantasía, relat sobre el seu empresonament. Va ser guardonat amb diferents premis poètics i literaris.

Cristóbal VegaÁlvarez (1914-2008)

***

Agustín Roa Ventura amb l'uniforme tropical de l'Exèrcit britànic durant la seva estada a Alger (1943)

- Agustín Roa Ventura: El 4 d'abril de 1915 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Agustín Roa Ventura. Quan era infant emigrà amb sa família a Catalunya. El maig de 1937 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Joventuts Llibertàries de Barcelona, càrrec que ocupà fins al final de la guerra. A la capital catalana dirigí Amanecer.Órgano del Comité de Enlace CNT-FAI-JJLL de la barriada de Pueblo Nuevo (1938-1939). Quan les tropes feixistes arribaven a Catalunya, el gener de 1939 assistí, en representació del Comitè de Defensa de les Joventuts Llibertàries, a l'última reunió del Moviment Llibertari barceloní on proposà dinamitar la capital catalana. Amb la Retirada passà a França i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. L'agost de 1939 fou traslladat al camp de Barcarès i després deportat al Nord d'Àfrica i tancat al camp de Djelfa (Algèria), on restà tres anys. El novembre de 1942, arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i s'enrolà en la 361 Companyia del Pioneer Corps de l'Exèrcit britànic, lluitant als fronts fins al final de la II Guerra Mundial. Un cop llicenciat s'establí a Londres (Anglaterra), on muntà un negoci de llibreria de vell i treballà com a tipògraf per als periòdics The Times i The Sun. Fou durant molts d'anys secretari de la CNT, secretari de la Comissió de Relacions de la CNT de Gran Bretanya i formà part del Comitè de Relacions de la CNT i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Ocupà càrrecs regionals i estatals en diversos sindicats britànics (Sindicat d'Arts Gràfiques de les Trade Unions, etc.). En 1960 va ser un dels fundadors de l'Associació d'Excombatents Espanyols Republicans de l'Exèrcit Britànic de Londres, del qual fou nomenat secretari en 1962, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Boletín de la Spanish Ex-Servicemen's Association. En 1960 assistí al Congrés Confederal Intercontinental com a delegat de Gran Bretanya. El 10 de juliol de 1960 fou un dels oradors en el míting de Trafalgar Square en protesta contra la visita del ministre franquista Fernando María Castiella. Entre 1962 i 1964 edità a Londres, amb Antonio Vargas Rivas, el butlletí España fuera de España. Boletín anarquista de orientación e información, destinat als treballadors immigrants espanyols i que es distribuïa a diferents països europeus (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). El 5 de setembre de 1964 participà a Trafalgar Square en l'acte de protesta contra la condemna imposada a Stuart Christie (20 anys) i a Fernando Carballo (30 anys) pel règim franquista. En 1965 assistí al Congrés Confederal Intercontinental, que abandonà, fent costat aleshores les tesis de l'Aliança Sindical Obrera (ASO). Fou corresponsal al Regne Unit de nombrososòrgans de premsa d'organitzacions de l'exili (Portobello 317, Geranio, etc.). A mitjans dels anys setanta fou finalista del V Premi Larra amb l'obra titulada Triunfo del dolor. En 1978 publicà a Barcelona el llibre Agonía y muerte del franquismo. Una memoria. L'agost de 1987 retornà a Catalunya i s'instal·là a Sitges, on acabà militant en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). En 1984 publicà a Barcelona El mundo de Julio Campos. Trobem articles seus, molts signats sota el pseudònim Germen, en nombroses publicacions llibertàries, com ara Bicel,Direct Action,Espoir, Nueva Senda, Reconstrucción,Ruta, Solidaridad Obrera, etc. Agustín Roa Ventura va morir el 3 de maig de 1999 a Sitges (Garraf, Catalunya) --alguns citen erròniament l'1 de maig i a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya).

Agustín Roa Ventura (1915-1999)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Justícia. Ple de març

0
0
Normal021MicrosoftInternetExplorer4

Aquest dijous passat és va dur a terme el Ple ordinari del mes de març. A la sessió no va assistir el regidor del PI, Martí Roca. A continuació teniu un resum, punt per punt, del que es va decidir a la primera part. Com era d’esperar el debat sobre els pressupostos es va allargar i va provocar que faltàs temps per acabar la segona part del Ple, quedant els nostres precs i preguntes sense respostes.

Els quatre primers puntes de l’ordre del dia varen ser l’aprovació de vàries actes de plens anteriors, que s’aprovaren per unanimitat, per tant començam el resum a partir del punt 5.

5. Aprovació inicial, si procedeix, del Pressupost General de l’entitat per a l’exercici 2016.Aprovat amb 9 vots a favor (Alternativa, UMP i Junts) i 7 vots en contra (PP i Tots).

Sobre aquests tema en particular, donada la seva importància, en farem un article explicant més detingudament el perquè de la nostra postura, les propostes que hi hem fet i que han estat escoltades o rebutjades així com de totes les coses que consideram positives i les que no dels pressupostos. Tot i això ara en farem cinc cèntims.

Primer de tot dir que en línies generals el procés d’elaboració ens ha semblat positiu, és cert que ha faltat continuïtat i es podria haver començat abans, evitant així les presses de darrera hora, però s’han realitzat bastant reunions, i tothom ha tingut oportunitat de fer les seves propostes. Tot i aquestes facilitats, hem estat els únics de l’oposició que hem fet propostes, que hem anat a totes les reunions, ... és a dir els únics de l'oposició que hem fet feina amb els pressupostos, i l'equip de govern en part ens ha escoltat, cosa que altres anys no passava i per això votàvem en contra (fins i tot es burlaven de nosaltres amb partides de 0'01 euros). L’actitud de la resta de partits de l'oposició ha estat bastant trista, i veure que un partit com Tots amb 6 regidors no fa cap proposta, el que fa és demostrar clarament la seva nul·la capacitat política.

Però deixem de banda l’actitud de la resta de l’oposició i mirem el contingut dels pressupostos. Analitzant totes les partides es pot dir que aquests són uns pressupostos molt prudents, com el mateix Batle va admetre a l’exposició de motius. Evidentment nosaltres hauríem incorporat o augmentat partides per donar un major caràcter social als pressupostos. De la mateixa manera hauríem augmentat partides com la dedicada a l’escoleta ja que creiem que si s’ha de tornar a treure a concurs pot ser que la partida sigui insuficient, i d’altres partides no les hauríem augmentat com les dedicades a la promoció turística o al material institucional. Per suposat que també n’eliminaríem o en canviaríem també algunes, com per exemple la dedicada al certamen literari, ja que noltros consideraríem més útil fer unes jornades d’estudis locals.

Tot i això hem de dir que moltes de les nostres propostes han estat escoltades, i per això votàrem a favor. Sense entrar en detall sobre cada una de les propostes que hem fet, perquè com hem dit farem un article sobre el tema, les partides destinades al foment de l’economia social, de l’habitatge social o l’impuls de la participació ciutadana, entre d’altres han estat idea nostra.

El pressupostos ara estan en exposició pública durant 15 dies fins a la seva aprovació definitiva, amb la possibilitat per a tothom de fer-hi al·legacions.

6.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació de l’ordenança reguladora del preu públic per assistència a les actuacions/concerts del Festival de Música de Pollença.Aprovat per 10 vots a favor (Alternativa, Junts, UMP i PP), i 6 abstencions (Tots).

Es tracta de reduir els preu de les entrades pels pollencins i també pels aturats de llarga durada. Concretament un 25% per als dos casos. També es realitzà una reestructuració de les zones del claustre. El nostre vot va ser favorable ja que anava en la línia del que havíem demanat altres vegades.

Segons l’equip de govern aquesta modificació pretén fomentar l’assistència als concerts i espectacles del festival, cosa que ens permetem posar en dubte, ja que el Festival necessita molt més per fer que la gent se’l senti com a seu i vagi en major mesura als concerts.

7.- Dació de compte de les resolucions de Batlia contràries a les objeccions efectuades, de conformitat amb el disposat a l'article 218 del RDL 2/2004, de 5 de març, pel qual s'aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (TRLRHL), amb la nova redacció donada per l'article 2 de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l'administració local (LRSAL).

Això no es votava, només era informació, informació sobre factures que s’aproven per decret amb un informe en contra per part d’intervenció. I en aquest cas estam parlant d’unes quantitats bastant elevades. Hi ha dues relacions de factures de l’Ajuntament, la Radio i la Residència. Les de l’Ajuntament superen el 600.000 euros, mentre que les altres son aproximadament de 25.000 i 5500 euros respectivament.

Entre els incompliments trobam serveis sense contracte com l’Escoleta de la Gola, l’escola d'adults o el servei de grua, activitats que es van encarregant i que segons intervenció haurien de sortir a concurs com la compra de combustibles, la publicitat i les feines d’impremta, el manteniment, tant general com de jardins o de camins. Hi ha també un incompliment de les hores extraordinàries que poden fer els treballadors, pagaments que incompleixen convenis, contractacions amb comunitats de bens...En definitiva en aquest sentit s’ha fet molt poca feina, i amb el pas del temps si no es posa fil a l’agulla, el tema empitjorarà, per això exigim un compromís amb un calendari de regularització de tots aquests serveis i tasques que és presten de forma irregular.

8.- Aprovació inicial, si procedeix, del Pla de Residus del municipi de Pollença 2016-2020.Aprovat per unanimitat.

Votàrem a favor per que creiem que és necessari i bo, i ja a l'anterior legislatura entre tots es va fer una bona feina en aquest sentit. Per posar una pega, és que fem tard, ja que això havia de començar a aplicar-se al gener, i tenim dubtes que la calendarització s’apliqui com toca i no suposi problemes, i per això n’estarem pendents. Relacionat amb la calendarització també ens preocupa que la deixalleria estigui llesta a l’octubre (és la previsió del Pla), ja que és imprescindible per a un correcte desenvolupament del Pla de residus, i per ara sembla complicat que així sigui. El regidor va dir que s’havia reunit amb l’empresa i que el compromís per la construcció de la deixalleria seguia en peu, i que també ara que començaria el període d’al·legacions es comprometia a reunir-se amb l’oposició per si cal introduir canvis al calendari d’aplicació del Pla.

Finalment també creiem que és important, a part de la informació a la ciutadania, també la informació i formació cap als treballadors, ja que el Pla de residus també suposarà canvis en les seves tasques, i per tant han d’estar el més preparats possible.

 9.- Pressa en consideració de la Memòria justificativa de la gestió directa dels serveis públics de subministrament d’aigua potable i recollida de residus per la societat mercantil de capital íntegrament municipal EMSER 2002 SLU elaborada per la Comissió d’Estudi constituïda a a dit efecte (Expedient núm. 5823).Aprovat per unanimitat.

Una comissió s'ha encarregat de realitzar un estudi sobre la sostenibilitat de la gestió de l'aigua i la recollida de residus. Amb la memòria d'aquest estudi queda clar que tant la prestació d’un servei com l'altre és més eficient i sostenible tant si ho fa Emser o l'Ajuntament directament que si ho fa una empresa privada.

Estam contents del resultat, però tampoc ens ha sorprès gens, ja que nosaltres pensam el mateix de qualsevol servei, fins i tot del servei de la neteja viària, que ara mateix s’està prestant fora contracte, i que esperem que torni a ser prestat per l’Ajuntament o Emser el més aviat possible. En aquest sentit nosaltres sempre lluitarem per que al nostre poble tots els serveis siguin públics!!!

10.- Moció presentada pel grup polític municipal Alternativa per Pollença per a l’impuls de la veritat, justícia i reparació en els casos dels represaliats pollencins pel cop d’estat i franquisme.Aprovat per 15 vots a favor (Alternativa, Junts, Tots i UMP) i una abstenció (PP).

Estam contents per l’aprovació de la nostra moció, que tampoc explicarem molt en detall aquí perquè ja teniu un article anterior que l’explica en profunditat. Els acords de la moció són:

- Donar suport a la querella per delictes de genocidi i lesa humanitat contra els responsables de la conculcació dels drets humans durant el Franquisme.

- Donar suport a la tramitació de la Llei balear de fosses.

- Impulsar una comissió d'estudi que reuneixi familiars, representants de l'Ajuntament, experts i entitats memorialistes, per elaborar un informe que inclogui un cens de persones de Pollença represaliades durant la guerra civil i el franquisme, especialment les assassinades, així com la possible ubicació del cos, en vistes tant a la presentació de la denúncia com dels efectes que es puguin derivar de la propera Llei Balear de Fosses.

- Presentar una denúncia per les persones de Pollença que varen ser víctimes de crims contra la humanitat.

A veure si d'una vegada per totes s'acaba amb la impunitat i es fa JUSTÍCIA!!!!

 Ferrán Aguiló

 

Història del Moviment Obrer: els hereus del POUM a les Illes

0
0

1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM


El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.

En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.

Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.

Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".

Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.

De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.

Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.

Font: Wiquipèdia

Per saber-ne més:

Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta

marxist.org

Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).

30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA

Fundación Andreu Nin

Web Llibertat.cat


Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).



Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou


1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.


"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los"

.



1977. Presidència del II Congrés estatal de la Organización de Izquierda Comunista (OIC). Posteriorment els militants de cada nació de l'estat mudaren les sigles del partit. En els Països Catalans es digué Organització d'Esquerra Comunista (OEC).

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.


1977: militants de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i de la OIC en una de les primeres reunions legals del partit.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa


Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.


Més de 40.000 persones es veuran beneficiades...

0
0

Més de 40.000 persones es veuran beneficiades per les actuacions del Fons Social Europeu a Balears fins l’any 2020.

 Suposaran 82 milions d’euros d’inversions per fomentar l’ocupació, la inclusió social i la igualtat d’oportunitats.

 

 L’Auditori del ParcBit ha acollit l’acte de llançament del Programa Operatiu del Fons Social Europeu (FSE), que mobilitzarà 82 milions d’euros d’inversió pública en les Illes Balears fins a 2020 per promoure l’ocupació, la inclusió social i la qualitat de l’educació.

Aquesta jornada ha estat copresidida per la presidenta i el vicepresident de les Illes Balears, Francina Armengol i Biel Barceló. A més, ha comptat amb la participació de Iago Negueruela, Conseller de Treball, Comerç i Indústria, Fina Santiago, Consellera de Serveis Socials i Cooperació i Martí March, Conseller d’Educació i Universitat. També han assistit a l’acte Juan Manuel Sánchez-Terán, sotsdirector general adjunt d’Economia Social, RSE i Programació del FSE del Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, i Adriana Sukova-Tosheva, directora del FSE per a Espanya de la Direcció general d’Ocupació, Assumptes Socials i Inclusió de la Comissió Europea.

El Programa Operatiu FSE de Balears va ser aprovat el passat 17 de desembre per la Comissió Europea, la qual cosa va suposar l’assignació a la regió de 40,89 milions d’euros d’ajuda comunitària per al període 2014-2010. Aquesta partida requereix un cofinançament del 50% per part del Govern dels Illes Balears. La inversió total serà de 81,78 milions.

El document, elaborat per la Vicepresidència i Conselleria de Innovació, Recerca i Turisme, defineix les prioritats d’inversió de cara a promoure la sostenibilitat i la qualitat en l’ocupació, promoure la inclusió social i lluitar contra la pobresa i qualsevol forma de discriminació i invertir en educació, formació i formació professional per a l’adquisició de capacitats.

El Govern vol centrar aquest programa en temes claus, reforçant així les polítiques per rompre les desigualtats i perquè el creixement econòmic pugui traduir-se en més benestar social per a tothom. Hi ha una part important d’aquests recursos que es destinarà a temes d’ocupació i a lluita contra la pobresa i l’exclusió social. Així mateix, també es posarà l’accent en educació i formació, i és que l’educació ha de ser un eix transversal de la política d’aquest Govern.

El vicepresident Barceló ha explicat que “les inversions que es podran realitzar gràcies a l’aportació del Fons Social Europeu ajudaran al canvi de model al que aspira el Govern, un model de creixement més inclusiu en el conjunt de les Illes Balears, que permeti que tota la població gaudeix els èxits del desenvolupament econòmic d’una manera més justa”. “L’execució del Fons Social Europeu aspira a beneficiar 11.330 persones aturades, atendre 9.000 persones amb discapacitat i facilitar que 21.500 alumnes participin en cursos de formació professional de grau mitjà”, ha dit.

[05/04] Insurrecció al Matese - Repressió a Decima - Martin - Rubinstein - Boussinot - Gimeno - Molina - Cubero - Miller - Salomone - Lacombe - Cyvoct - Torralvo - Emori - Salinas - Rueda - Vogel - Cano - Conçalves

0
0
[05/04] Insurrecció al Matese - Repressió a Decima - Martin - Rubinstein - Boussinot - Gimeno - Molina - Cubero - Miller - Salomone - Lacombe - Cyvoct - Torralvo - Emori - Salinas - Rueda - Vogel - Cano - Conçalves

Anarcoefemèrides del 5 d'abril

Esdeveniments

La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini

- Insurrecció al Matese: El 5 d'abril de 1877, al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), zona pagesa fortament explotada, un grup format per una quarantena d'internacionalistes --entre ells Carlo Cafiero, Errico Malatesta, Pietro Cesare Ceccerelli i el rus Serge Krafchinsky (Roublef)--, que serà designat amb el nom de «Banda del Matese», amb l'objectiu de fer una acte de«propaganda pel fet» davant una població presta a l'aixecament, alliberen nombrosos municipis i viles muntanyenques entre Benevento i Campobasso (Gallo, Letino, San Lupo, etc.), tot proclamant el comunisme llibertari. Van calar foc els arxius municipals, els documents de propietat de la terra i els retrats del rei Vittorio Emanuele. El moviment insurreccionalista havia de realitzar-se el maig i no l'abril, amb neu i fred, però una delació d'un conjurat local va alertar els carrabiners i va fer que els internacionalistes avancessin l'acció. El fred i les privacions van anar abatent els insurgents fins que la nit de l'11 al 12 d'abril els 23 revolucionaris que quedaven refugiats a la masia Concetta van ser encerclats, gràcies a la traïció de l'amo del lloc, per un grup dels 12.000 soldats que s'havien desplaçat al Matese fer sufocar l'aixecament. Aquests fets aconseguiren guanyar les simpaties de les classes populars.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

Carrabiners reprimint una manifestació

- Repressió a Decima: El 5 d'abril de 1920 a San Matteo della Decima (San Giovanni, Persiceto, a prop de Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) després d'un míting organitzat per la Camera del Lavoro Anarchica per discutir el nou pacte agrícola, els carrabiners assassinen a trets i cops de baioneta vuit obrers agrícoles, entre ells l'orador del míting, Sigismondo Campagnoli, un dels principals dirigents del sindicat anarquista de Bolonya, i en fereixen 45. Com a resposta es declara la vaga general a tota la província i en altres municipis italians, que durarà fins el 7 d'abril. Aquest dia, a Modena, en una manifestació de denúncia de la matança de Decima di Persiceto, els carrabiners assassinaran cinc treballadors. A Bolonya existeix un carrer batejat Sigismondo Campagnoli.

Anarcoefemèrides

Naixement

Foto policíaca de Constant Martin (ca. 1894)

- Constant Martin:El 5 d'abril de 1839 neix a Entrevaus (Provença, Occitània) el communard, membre de la Internacional, blanquista i després anarquista, Gabriel-Constant Martin. Partidari de la Comuna de París, en serà el delegat de l'Ensenyament i es pronunciarà, el 27 de maig de 1871, contra tota mena de capitulació. Quan va caure la Comuna, va ser condemnat en rebel·lia a la deportació. Refugiat a Londres, va esdevenir membre del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 15 de setembre de 1872 va signar, amb Arnould, Vaillant i Cournet, el llibretInternacional i Revolució. Sobre el Congrés de l'Haia, per uns refugiats de la Comuna, exmembres del Consell General de la Internacional, que s'oposarà a Marx i al seu Consell General. Serà també el creador d'una escola francesa a Londres, freqüentada pels infants dels exiliats. En 1874 s'instal·la a Brussel·les. Amb l'amnistia, tornarà a París, on serà un dels fundadors del Partit blanquista després de la mort d'aquest. Tot d'una, però, torna amb els anarquistes i va esdevenir força actiu a partir de la dècada dels noranta. En aquests anys va col·laborar activament en la premsa llibertària: Terre et Liberté, d'Antoine Rieffel; Ça ira, ambÉmile Pouget; La Révolte; Le Gueux, de Michel Zévaco; etc. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De resultes de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses) va ser inculpat en el «Procés dels Trenta» d'agost de 1894 i condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a 20 anys de treballs forçats. Refugiat de bell nou a Londres, no tornarà a França fins el 1896, quan és absolt. Després seguirà escrivint en diversos periòdics, com ara L'Incorruptible, de Jules Regis; Le Droit de Vivre, del qual serà gerent; L'Anticlérical,òrgan de la Liga Anticlerical; Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, on farà costat la causa de Dreyfus; Le Libertaire;Le Cri de Révolte; etc. Va fer servir diversos pseudònims durant sa vida: Len Cromier, Georges Gasquet, Louis Gruny, Schmidt, etc. Al final dels seus dies va col·laborar en l'òrgan anarcocomunista L'Ordre, del qual era gerent Léon Darthou, i va regentar una taverna. Constant Martin va morir el 9 de juliol de 1906 a París (França) i el 12 de juliol fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise; les exèquies van ser civils i hi assistí Édouard Vaillant; cap discurs es va pronunciar i les cendres van ser dipositades a la caixa 226. Entre les seves obres podem destacar Inquisition et antisémitisme. Résumé de l'histoire juive (1898).

***

Foto policíaca de Salomon Rubinstein (ca. 1894)

- Salomon Rubinstein: El 5 d'abril de 1864 neix a Zolkiew (Regne de Galítsia i Lodomeria, Imperi austríac; actual Jovkva, L'viv, Ucraïna) el rellotger anarquista Salomon Rubinstein. Sos pares es deien Marcus Rubinstein i Kahona Scheiffra. Emigrà a França i visqué al número 76 del carrer Sedaine de París. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Portada de l'obra més coneguda de Charles Boussinot

- Charles Boussinot: El 5 d'abril de 1896 neix a Senta Peironelha de la Rèula (Aquitània, Occitània) el mestre, escriptor, anarquista i sindicalista revolucionari Jean-Charles Boussinot. Fou mestre a Auròs, a Beautiran, a Talence i a Bordeus (Aquitània, Occitània), i a Tunis (Tunísia), on es va refugiar durant la Gran Guerra. Adherit al «Moviment Freinet», pertanyia al Sindicat Unitari de l'Ensenyament Laic del departament de la Gironda. A partir del 17 de maig de 1930, moment de les celebracions del centenari de la presa d'Alger pels francesos, publicà per lliuraments en el diari L'Humanité la novel·la Les meskines, que posteriorment en aquell mateix any la Librairie du Travail de París (França) publicà en format llibre. Aquesta obra descriu la vida miserable del pagès (felah) magrebí sotmès a la religió, al caid, al notable, al colon i al gendarme. Gràcies al seu personatge principal (Mohamed Ali) podem veure la proletarització, l'infern del treball a les mines, les injustícies als batallons de treballs forçats africans (Biribi) i les revoltes obreres. És tracta, d'una manera lliure, d'una mena d'història de la Confederació General del Treball (CGT) de Tunísia. Aquesta obra, que no tingué cap ressò en les crítiques literàries ni en les antologies colonials, jugà un paper molt important en l'imaginari militant llibertari dels anys trenta.És, amb Action d'Emmanuel Roblès, la primera novel·la magrebí sobre el món del treball i les reivindicacions obreres. En 1925 polemitzà amb altres mestres francesos tot defensant el principi «a igual treball, igual salari» i condemnant els privilegis colonials. En els anys trenta col·laborà en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Barrage, Prolétariat i La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest, i en L'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure. Durant l'Ocupació organitzà una xarxa de mestres, entre ells molts del «Moviment Freinet», que protegiren infants jueus, com ara Boris Cyrulinik, que posteriorment desenvoluparia el concepte deresiliència.És autor de Le coeur qui chante. Drame en 3 actes en vers (sd), L'école, antichambre de caserne et de sacristie. Le vrai visatge de l'école laïque (1931, amb altres), Les savants et la foi (1933), La délivrance de Prométhée. 1. La femelle (1933), La laïque en fleur (1933), Mourir pour la Patrie? Ah! Non. Pas ça! (1933) i Mon copain Jésus. Prophète messianique ou mythe? (1969). En elsúltims anys de sa vida vivia a Pontdaurat (Aquitània, Occitània). Charles Boussinot va morir el 9 de juny de 1970. Son fill, Roger Boussinot, també va ser un destacat escriptor llibertari.

***

Necrològica de Salvador Gimeno Gimeno apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de març de 1964

- Salvador Gimeno Gimeno: El 5 d'abril de 1899 neix a Manises (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Gimeno Gimeno. En l'adolescència ingressà com a aprenent a la fàbrica de ceràmiques de Manises i en 1923 entrà en un grup anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la dictadura de Primo de Rivera i les persecucions contra els confederals, com molts altres companys, s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), tolerada per les autoritats, on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931. Amb el suport de la Federació Local de la CNT de València, el juny de 1931 organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos i la Secció d'Obrers Ceramistes, de la qual va ser nomenat secretari. També fou secretari del grup local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat tinent d'alcalde de de l'Ajuntament de Manises per la CNT. La tardor de 1937 va ser enviat pel Comitè Regional de la FAI del Centre com a delegat a València. El final de la guerra l'agafà al port de Gandia i, juntament amb Juan Pastor Sevilla i Arturo García Torviso, membres del Subcomitè Peninsular de la FAI de la zona centre-sud, aconseguí embarcar el 30 de març de 1939 a bord del Galatea, vaixell amb el qual navegaren cap a Marsella amb els membres del Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado López. El 4 d'abril de 1940 s'instal·là a Londres. Intentà portar sa família a Anglaterra, però va ser impossible. Milità en el nucli confederal de Gran Bretanya. Salvador Gimeno Gimeno va morir el 2 de febrer de 1964 a Londres (Anglaterra) d'una hemorràgia cerebral. Sa família viatjà a Londres i son fill, que mai no havia vist son pare, el pogué vetllar.

***

Miguel Molina Vivo

- Miguel Molina Vivo: El 5 d'abril de 1915 neix a Pliego (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Molina Vivo. Fill d'una família de jornalers molt pobres, pogué assistir fins al 16 anys a l'escola i estudiar música. A finals de 1933 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Pliego, del qual va ser nomenat secretari, i en 1934 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual també serà secretari. Quan esclatà la guerra, confiscà les finques abandonades pels feixistes. Després de la caiguda de Màlaga s'enrolà en la 82 Brigada Mixta i marxà al front d'Aragó, lluitant a Puerto Escandón. Refusà la militarització de les milícies i rebutjà l'ascens a tinent. El desembre de 1937 intervingué en la presa de Terol i poc després va ser agafat per les tropes franquistes i tancat a Pamplona. L'abril de 1938 va ser enrolat forçosament en una companyia d'Intendència i portat als fronts de Catalunya, Còrdova i Extremadura fins a començaments de 1939. En aquesta data va ser empresonat a Màlaga, on romangué sis anys. En sortir passà dos anys en un batalló de treballadors a Ceuta. Pogué fugir del pantà d'Oliana (Alt Urgell, Catalunya) i via Andorra creuà els Pirineus. L'abril de 1947 s'establí a Carmauç (Guiana, Occitània) i durant 24 anys treballà a les mines. Després treballà en la collita de la fruita per diverses zones d'Occitània. Milità en la CNT de Carmauç, de la qual va ser nomenat secretari general i d'Administració de la Federació Local. Representà aquesta localitat en diversos congressos: Vierzon (1959), Llemotges (1960-1961), Montpeller (1965), etc. En 1974, després de la jubilació i de passar mig any a Mèxic, s'establí a Perpinyà, on milità en la CNT ortodoxa i ocupà diversos càrrecs orgànics: secretari d'Administració (1979-1982), delegat de Perpinyà al Congrés de Barcelona de 1983, etc. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín,Boletín Interno CIR, Cenit,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Orto,Solidaridad Obrera, etc. A partir de 2006 ha col·laborat amb el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya).

***

Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]

- Jaime Cubero: El 5 d'abril de 1927 neix a Jundai, ciutat obrera pròxima a São Paulo (São Paulo, Brasil), el periodista, pedagog i militant anarquista Jaime Cubero. Fill d'una família d'immigrants espanyols, quan tenia dos anys perd el pare i en 1934 la família es trasllada al barri de la Móoca de São Paulo. Als 10 anys deixa el estudis i comença a treballar de sabater; el seu veí anarquista, Liberto, li deixa llibres anarquistes i anticlericals, i comença a organitzar un grup d'estudis llibertaris. Alguns anys després crearan el Centre Juvenil d'Estudis Socials i participaran en les lluites de resistència contra la Dictadura de l'Estat Nou entre 1937 i 1945. A finals de 1945 el grup entra en contacte amb els militants del Centre de Cultura Social (CCS), una espècie d'ateneu llibertari que havia estat fundat en 1933 i havia estat reprimit per la dictadura, i obren un local al barri de Brás de São Paulo. El conegut anarquista Edgard Leuenroth també hi participarà. Més tard Cubero passarà a ser el secretari del CCS i s'integrarà activament en el seu grup de teatre. En 1953 deixarà São Paulo i marxarà a Rio de Janeiro, on treballarà a la redacció del periòdic O Globo fins a 1964, i coneixerà José Oiticica qui el convidarà a participar en el periòdic Ação Direta, que dirigeix. Quan en 1964 és expulsat del periòdic O Globo per la dictadura militar a causa d'haver participar en una vaga de gràfiques, torna a São Paulo, on viurà amb la seva companya Maria; denunciarà les injustícies socials, defensarà la llibertat i propagarà les idees anarquistes. Ajudà nombrosos acadèmics i estudiants en l'elaboració de tesis i estudis sobre la història de les lluites socials brasileres i sobre pedagogia llibertària. Al CCS va organitzar nombroses activitats, jornades educatives, seminaris, debats, i va participar en congressos nacionals i internacionals, com ara «Outros 500. Pensamento Libertário Internacional» (1992) i el Congrés Internacional Anarquista de Barcelona (1993). Durant els últims anys de sa vida va participar en la revistaLibertárias, editada per Imaginário, sota la direcció de Plinio Coelho i Edson Passetti. Jaime Cubero va morir, després una llarga malaltia, el 20 de maig de 1998 a l'Hospital de Voluntaris de São Paulo (São Paulo, Brasil) i va deixar una biblioteca de més de tres mil exemplars, molts d'ells sobre ateisme.

***

Peter Miller

- Peter Miller: El 5 d'abril de 1943 neix a Leicester (East Midlands, Anglaterra) el militant anarquista, sindicalista i lliurepensador Peter Miller. D'antuvi militant de la Trotskyist Socialist Labour League (TSLL), aviat evolucionarà cap a l'anarquisme i després d'un míting amb Albert Meltzer començarà una llarga cooperació amb l'Anarchist Black Cross (ABC) i amb el suport a la lluita dels presos. Com a militant laïcista serà durant més de 10 anys el responsable de la Leicester Secular Society. Treballarà activament també en el camp sindicalista des de la Trade Unionist de Leicester. Col·laborà en la premsa llibertària (Black Flag, Freedom,Cienfuegos Press Anarchist Review, Anarchy Magazine) i editarà durant els anys 70 del segle passat la revista cultural anarquista Z Review. Peter Miller va morir d'un càncer el 9 d'octubre de 1999 a Leicester (East, Midlands, Anglaterra).

***

Franco Salomone

- Franco Salomone: El 5 d'abril de 1948 neix a Celle Ligure (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Franco Salomone. De ben jovenet començà a militar en el grup anarquista «Pietro Gori» de Savona (Ligúria, Itàlia) i entaulà una estreta amistat amb Umberto Marzocchi. Després entrà a formar part del a Federazione Anarchica Giovanile Italiana (FAGI, Federació Anarquista Juvenil Italiana) i quan aquest es dissolgué amb altres companys fundà el grup anarquista«Bakunin». Durant els anys seixanta i setanta, amb altres companys, participà en la reestructuració del corrent comunista llibertari dins del moviment anarquista italià, reivindicant posicions de l'anomenat «anarquisme de classe» i del «plataformisme». Fou un dels promotors de l'Organització Anarquista Lígur (OAL), que agrupava l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) de Savona (antic grup anarquista«Bakunin»), l'Organització dels Comunistes Llibertaris (OCL) de Gènova i els grups comunistes llibertaris de Sanremo i d'Imperia. Va fer la vida entre França, on milità en la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), i Itàlia i fou un dels organitzadors de diversos congressos obrers llibertaris realitzats en aquells anys. Afiliat a la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), durant els anys vuitanta fou un dels responsables del sector de Sanitat, lluitant especialment entre els treballadors dels hospitals. Entre 1997 i 2003 exercí de secretari general del sector de l'Administració Pública de la CGIL. En 2003 s'afilià a la Federació dels Comunistes Anarquistes (FdCA). Després de molts d'anys malalt, Franco Salomone va morir el 24 de març de 2008 a Savona (Ligúria, Itàlia) i tres dies després fou incinerat i enterrat a la tomba familiar del cementiri de Savona. El 30 d'octubre de 2010 es va inaugurar a Fano (Marques, Itàlia) el Centre de Documentació «Franco Salomone» que recull el seu arxiu i el de la FdCA.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Léon Lacombe (ca. 1913)

- Léon Lacombe: El 5 d'abril de 1913 se suïcida a París (França) l'anarcoindividualista il·legalista Léon Lacombe, conegut com Léautaux,Léontou o Le Chien. Havia nascut el 12 d'abril de 1885 –algunes fonts citen el 12 d'agost de 1887– a Aubinh (Llenguadoc, Occitània). Era fill Pierre-Victor Lacombe, miner, i de Marie-Joséphine Cibié, triadora de carbó, que el crià tota sola. Patí una infància miserable i quan tenia 12 anys començà a treballar de miner. Després de fer el servei militar s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i es posà a treballar a les mines de La Planquette, a Cérons, a prop d'Aubinh, on freqüentà el cercle anarquista local i assistí a conferències. En una gira propagandística per la zona conegué Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat d'haver furtat un rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de La Planquette pel capatàs Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos després, el 30 de gener de 1912, aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de Viviez (Llenguadoc, Occitània) per un lladre que s'havia introduït al seu jardí. Lacombe, que portava una existència precària ja que no havia pogut trobar feina a causa de la seva militància anarquista, fou sospitós d'haver estat l'autor del crim. Fugí i arribà a París (França) on treballà de terrelloner i entrà a formar part dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades i en les excursions dominicals. A la capital francesa es relacionà amb André de Bläsus i Octave Garnier, implicats en la «Banda Bonnot». Freqüentà assíduament la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), que distribuïa les publicacions anarquistes individualistes, com ara L'Idée Libre, d'André Roulot (Lorulot). En un escorcoll al domicili dels anarquistes Anna Mahé i André de Bläsus a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) va ser trobada la seva cartilla militar. El 14 de setembre de 1912, quan viatjava sense bitllet en la línia París-Llemotges amb altres tres companys, abaté el revisor Pierre Tharry que controlava a l'estació de Les Aubrais (Centre, França) i fugí amb la bicicleta d'aquest. El 9 de novembre d'aquell any participà, segons la policia, amb altres tres companys, en un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França) en el qual morí el marit de la cobradora. Encalçat per la policia, es refugià als locals del periòdic L'Idée Libre, al número 15 del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach, amb qui preparava un atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912 la policia escorcollà aquests locals i detingué tres persones, però no Lacombe. Presentat per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit, erròniament sembla, que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i, després de torturar-lo durant part de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la mort després de cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va ser detingut en una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette de París portant dos revòlvers brownings carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i tancat a la presó parisenca de La Sante, on membres de la «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, André Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució. El 5 d'abril de 1913, durant el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la teulada de la presó i amenaçà de llançar-se al buit. L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable infància, de negar haver matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort d'Erlebach que considerava un traïdor, es llançà al buit tot cridant «Visca l'anarquia!». Caigué més enllà dels matalassos que havien estès per pal·liar la caiguda i s'esclafà al terra, morint instantàniament. Alguns individualistes el van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette Maîtrejean, pensaven que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La seva trajectòria criminal i tèrbola contribuí a desacreditar el corrent anarquista il·legalista.

***

Antoine Cyvoct

- Antoine Cyvoct:El 5 d'abril de 1930 mor a París (França) el militant anarquista Antoine Cyvoct. Havia nascut el 28 de febrer de 1861 a Lió (Arpitània). Va ser declarat sospitós, sense cap raó, de ser l'autor de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, que costà la vida del cambrer Louis Miodre. Cyvoct havia estat nomenat gerent el 13 d'agost d'aquell any del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnaire i la policia li reprotxava ser l'autor d'un article incitador de l'atemptat. Cyvoct, que es trobava a Suïssa, no va presentar-se a Lió per justificar-se. El 6 de desembre de 1882 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per les seves declaracions de diverses reunions públiques. Després va ser implicat en el«Procés dels 66» de Lió i el Tribunal Correccional el va condemnar el 8 de gener de 1883 a cinc anys de presó en rebel·lia, ja que encara es trobava a Suïssa i després va fugir a Bèlgica, acusat de ser l'instigador de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió. El 23 de febrer de 1883és ferit en l'explosió accidental d'una bomba a Ganshoren (Bèlgica) i detingut,és extradit a França en 1883. L'11 de desembre de 1883 va ser processat davant l'Audiència de Rhône per l'atemptat del 22 d'octubre de 1882 i, tot i que no se'n trobà la responsabilitat, va ser condemnat a mort. La pena va ser commutada el 22 de febrer de 1884 a treballs forçats al penal de Nova Caledònia. Malgrat la campanya portada pels anarquistes en 1895 pel seu alliberament, no serà amnistiat fins al març de 1898. Dos mesos més tard es va presentar a les eleccions legislatives del XIII districte parisenc, centrant la seva campanya en denunciar la situació dels presos anarquistes a Nova Caledònia --en va treure 862 sobre 14.692 vots. Es va posar a fer feina com a representant de llibreteria i féu conferències en els cercles llibertaris sobre les condicions de vida a les presons, alhora que va ampliar la seva educació llegint a la biblioteca de l'Île de Nou. Va fundar la lògia maçònica «L'Idéal Social».

***

Una obra de les obres de José Torralvo

- José Torralvo Bermejo: El 5 d'abril de 1943 mor a Rosario (Santa Fe, Argentina) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Havia nascut el 16 de desembre de 1880 a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria,El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc.

***

Portada de "Musansha-Shimbun" (núm. 95, 13 d'agost de 1927)

- Moriya Emori: El 5 d'abril de 1960 mor al Japó el poeta i militant anarquista, i després comunista, Moriya Emori, també conegut com Soma Jukichi. Havia nascut el 18 d'agost de 1903 al barri de Koishikawa --actual Bunkyio-- de Tòquio (Japó). Quan feia els estudis secundaris conegué l'anarquista Genjiro Muraki el qual l'introduí en el pensament llibertari. El desembre de 1920 va ser detingut quan es disposava a participar en el Congrés Constitutiu de la Nihon Sahkaishugi Domei (Federació Socialista del Japó). Després va fer estudis a la Universitat de Kansai, però es va veure obligat a abandonar els estudis per treballar com a obrer. Durant la vaga de les drassanes de Kawasaki va ser detingut per fer costat els obrers en lluita. Cap al 1924 retornà a Tòquio, on publicà poemes i col·laboracions en diferents periòdics anarquistes, especialment en Genshi (Orígens). Va ser un dels fundadors de la revista anarquista Bungei Kaiho (Alliberament Literari), publicació en la qual col·laborà regularment. El febrer de 1928 fundà la Sayoku Geijutsu Domei (Federació Artística d'Esquerres), de tendència marxista i adherida a la Lliga Panjaponesa d'Art Proletari. En aquesta època entrà en la redacció del periòdicMusanaha Simbun (Setmanari Proletari). L'abril de 1929 va ser detingut i un cop alliberat dirigí la secció d'Organització del citat setmanari. El maig de 1929 s'afilià al Kyosan Tô (Partit Comunista). L'agost de 1929, després de la desaparició de Musanaha Simbun, entrà en la redacció del Daini Musansha Simbun (Segon Setmanari Proletari). L'octubre de 1929 fou novament detingut i va romandre tancat fins l'agost de 1932, que sortí lliure sota fiança. Després publicà llibres per infants. A finals de 1935 creà el «Club Sancho», la finalitat del qual era l'estudi i la crítica del feixisme. Durant aquests anys intentà acostar políticament i ideològicament la intel·lectualitat nipona al Shaikai Tashu Tö (Partit Socialista Popular) i per això creà la Nihon Bunkajin Kyokai (Associació d'Intel·lectuals Japonesos). El setembre de 1938 publicà un («Política Social») dels tres volums de l'Enciclopèdia Mikasa Shakai Seisaku. En aquest període, sota el pseudònim de Soma Jukichi, publicà llibres pedagògics i participà en la reorganització del Kyosan Tô (Partit Comunista). El març de 1940 participà en la creació de la revista anarquista Shigen (Plana Poètica), amb els llibertaris Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Okamoto Jun, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû i Akiyama Kiyoshi, entre d'altres. El setembre de 1941 va ser detingut juntament amb Kazahaya Ysoji i gairebé dos anys després, durant l'estiu de 1943, va ser alliberat sota fiança. El setembre de 1945 participà en la creació de la Toitsu Sensenteki Bunka Dantai Jiyu Konwakai (Societat de Lliure Discussió dels Grups Culturals del Front Unificat). Novament afiliat al Kyosan Tô (Partit Comunista), esdevingué redactor dels periòdics Jinto i Jinming Shimbun (Periòdic del Poble), alhora que va ser nomenat secretari de la Nihon Minshushugi Bunka Remnei (Lliga de la Cultura Democràtica del Japó). Quan el periòdic Akahata (Bandera Roja) va ser prohibit, esdevingué redactor en cap de la nova publicació Heiwa tö Dokuritsu (Pau i Independència). En 1955 abandonà la activitat política, però la reprengué per assumir el càrrec de cap del Servei Cultural del periòdic Akahata i per participar en la fundació de l'editorial Shin-Nippon, però dimití al poc temps.

***

Marcelo Salinas y López

- Marcelo Salinas y López: El 5 d'abril de 1976 mor a Miami (Florida, EUA) l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart, Pedro Martín i Palomero. Havia nascut el 30 d'octubre de 1889 a Batabanó (l'Havana, Cuba) en una llar molt humil. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país --conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa --a nom de Pedro Martín-- a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic«Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América,Archipiélago,Aurora, Bohemia, Carteles,Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide,Diario de la Marina,Fragua, Inventario, Libertad,Literatura, Mañana,Lunes de Revolución, El Mundo,Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir,Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta,Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra,Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928),Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres.

Marcelo Salinas y López (1889-1976)

***

El camp de concentració Morand

- Andrés Rueda Caballero: El 5 d'abril de 1980 mor a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Andrés Rueda Caballero. Havia nascut cap al 1906 a Lebrija (Sevilla, Andalusia, Espanya). Des de molt jove començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lebrija. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a la serra i s'incorporà a les milícies confederals. Després treballà a les col·lectivitats del País Valencià fins al final de la guerra. Aconseguí passar a l'Àfrica i fou tancat al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria) i després treballà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) fins al 1943. Des de maig d'aquell any va fer feina com a mecànic per a les tropes nord-americanes i ajudà a la reorganització de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Nord d'Àfrica. Visqué a Algèria fins a la descolonització i després marxà a França. Instal·lat a Clarmont d'Alvèrnia, ocupà càrrecs orgànics en la Federació Local de la CNT de la localitat. Sa companya fou Enriqueta Reina.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Abril de República XIII

0
0

Ja hem arribat a la tretzena edició d'Abril de República que enguany organitzam amb l'Associació de la Memòria Històrica,  l'Ateneu de Pollença, Més per Pollença i Esquerra de Pollença.

 Celebram la República, perquè fou un parèntesi de llibertat i democràcia entre dues dictadures militares, el primer govern democràtic d aquest país, el primer que va reconèixer la diversitat nacional de l'estat, el primer i únic govern laic que hi ha hagut a Espanya. 

Aquest és el programa. Us esperam!

-Divendres 8 abril a les 20h a l'Ateneu: presentació del llibre Suborns i tretes de la presó de Can Mir (1936-1941). Noves aportacions, de Manel Suárez Salvà.

-Dijous dia 14 abril
a les 19h a la Plaça dels Seglars: Acte d'homenatge als republicans.

-Divendres dia 22 abril
a les 20h a l'Ateneu: Projecció del documental «Economia col·lectiva. L'última revolució d'Europa», dirigit per Eulàlia Comas. Tracta sobre la col·lectivització d'indústries i serveis a Catalunya durant els anys 36-39.

Republicans i oportunistes en temps de la restauració borbònica (la "transició")

0
0

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. (Miquel López Crespí)


Per a la recuperació de la memòria històrica


Falsos republicans



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrillisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".

A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme i el leninisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III).


Republicans i oportunistes en temps de la transició (I)



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.


Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.


Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.


El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.


Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.


Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.


Miquel López Crespí


"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.


Republicans i oportunistes en temps de la transició (i II)


En la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis.



Dia 4 de maig de 1978 un nombrós grup de ciutadans eren al davant del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i de Maribel Montesinos. A l'avantguarda de la lluita per la llibertat dels republicans detinguts hi havia l'escriptor Miquel López Crespí (primer per l'esquerra), Antoni Mir (el quart per l'esquerra)i molts d'altres companys i companyes de les organitzacions revolucionàries de les Illes.

En Tomeu Febrer, que a Menorca era membre de la direcció de l'OEC, organitzà, juntament amb una delegació de les JEC de l'illa germana, així com amb altres forces d'esquerra (republicans independents, PCI-Menorca, PTE i PSOE), un nou acte d'homenatge als republicans afusellats pel feixisme i en commemoració de la instauració de la Segona República. El 14 d'abril de 1978 pagaren una esquela en el diari Menorca recordant "tots aquell menorquins que, aquí o a l'exili, perderen la vida pels seus sentiments republicans". El periodista Joan C. de Nicolás en va fer una crònica de dues pàgines en el mateix diari informant que: "el día 14 de abril [de 1978] se celebró, en un local de la calle del Carmen de Mahón un acto recordando a aquel otro 14 de abril de 1931...". I els actes en record del republicans represaliats per la reacció continuaren, com molt bé informa el periodista abans esmentat, dia 15: "...a las 4,30 de la tarde se celebró una concentración en el cementerio Municipal de Mahón, previamente a la celebración de una emotiva ofranda floral ante la tumba de destacados dirigentes de diversos partidos políticos y la fosa común de los republicanos represaliados... sobre la que se depositaron dos ramos de claveles rojos por miembros de la OEC y de la CNT".


En els retalls que m'envià Tomeu Febrer es veu l'al·lota de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista de Menorca) en el moment de deixar els clavells rojos damunt la fossa comuna on reposaven les restes dels assassinats per la dreta antiesquerrana.


Costava molt, com explicava més amunt, poder organitzar aquesta sèrie d'actes. Amb el temps, a mesura que s'anava consolidant la reforma, arribaven a les sucursals illenques dels partits espanyols (especialment PCE i PSOE) les ordres sorgides del pacte amb el franquisme reciclat, i tota mena de commemoració anà finint. I si no anaren finint (perquè l'esquerra revolucionària les va continuar celebrant) el cert és que, entre els partits d'"ordre", els partits que havien acceptat no parlar de l'autodeterminació ni de la República per fruir de sous i poltrones, s'anà deixant de banda qualsevol tipus de celebració republicana (i de lluita per l'autodeterminació). Els serveis d'ordre (la "nova policia democràtica") continuà encarregant-se d'estripar les banderes republicanes i les direccions partidistes anaren accentuant la campanya interna (i externa) contra el que fes olor de qüestionar els pactes amb el franquisme reciclat.


En temps de la Diada per l'Autonomia de 1977, concretament en la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis. Va ser pitjor que col·locar una bomba a una caserna policíaca! Tot varen ser corregudes i anades amunt i avall de la Policia Armada, dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil... Es trucà al Governador Civil, als bombers... sonaren les sirenes, els cotxes de la policia anaren tota la nit amunt i avall. Tant era l'odi que, en els primers anys de la transició, despertava, entre els forces reaccionàries, la bandera de la república i la nostra, la quadribarrada.


Els bombers hagueren de fer una operació ben complicada per a llevar les banderes que els nostres bons amics Simó Capó i na Maribel Montesinos havien col·locat en el balcó de la casa on vivien. Finalment, amb cordes i escales, pujant a la terrassa de la finca i davallant posteriorment fins al pis, forçant la porta, pogueren entrar-hi (en Simó i na Maribel no hi eren en aquells moments) i, com qui guanyà la batalla de Verdun, policies i servils del règim celebraren la retirada dels estendards.


Set mesos després dels esdeveniments que comentam, en Simó Capó i na Maribel Montesinos havien de comparèixer davant els tribunals ja que el fiscal demanava dos mesos i un dia de presó per "incitació al desordre públic"(!).


Evidentment l'OEC, les JEC (també hi hagué comunicats del PSOE i el PCE en favor de la llibertat d'expressió) encapçalaren la lluita contra aquest repugnant procés antinacionalista i antirepublicà. A part dels comunicats que sortiren en el diari Baleares (4-V-1978) i Última Hora (5-V-1978), les JEC bombardejaren, amb nombrosos fulls de protesta, instituts i centres de producció. Particularment, jo -amb altres companys del partit- vaig estar a la plaça d'Espanya (davant la "paret del poble", a les estacions) repartint els fulls volants que havia fet l'OEC i cridant en defensa de la llibertat d'expressió amb un atrotinat aparell de megafonia que, per a aquestes accions d'urgència, llogàvem a Eléctrica Española.


Era normal que la premsa oficial -que sempre pugnava per silenciar les nombroses activitats dels comunistes i independentistes mallorquins- no parlàs mai de les nostres campanyes de solidaritat. Però en aquesta ocasió Última Hora reproduí quasi integrament el comunicat del partit. Sota el titular "Un nuevo atentado contra la libertad de expresión", el diari explicava: "L'Organització d'Esquerra Comunista ha emitido un comunicado de repulsa al juicio que se celebrará mañana contra Simó Capó, por haber colgado desde un balcón una bandera republicana en la Diada del pasado 29 de octubre. 'El juicio representa' -dice el comunicado- 'un nuevo atentado contra la libertad d'expresión'. 'Volem recordar' -añade- 'que la Monarquía encara no ha estat escollida per ningú. Que seria necessari un referèndum popular sobre la forma d'Estat, per dotar-la d'una base democràtica'. OEC, pues, convoca a todas las personas que puedan asistir al juicio mañana, a las once y media, en el Palacio de Justicia".


A l'endemà matí -el 4 de maig de 1978- un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes érem davant les portes del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i la seva companya. Les JEC havien pintat una pancarta enorme que, presidida per la falç i el martell i la quadribarrada dels joves comunistes de les Illes (JEC), deia "Llibertat d'expressió. Llibertat Simó Capó". Record que hi havia molts antics republicans salvats, per miracle, dels escamots d'afusellament dels anys de la guerra i postguerra. Entre els membres de l'OEC i de les JEC vaig poder parlar amb en Macià Abraham, n'Antoni Mir (l'actual president de l'OCB), en Rafel Ramis, na Margarida Chicano Sansó, en Francesc Delgado, na Josefina Valentí, en Domingo Morales...


La lluita per la democratització del règim sorgit dels pactes amb el franquisme reciclat anava quedant en mans de l'esquerra de les Illes (MCI, OEC, LCR, PSM, PORE, etc, etc.), partits que érem sistemàticament silenciats i criminalitzats per tota mena de servils a sou del poder.


Miquel López Crespí


Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

La trama d'En Soros contra En Putin, segons Sputnik.

0
0

   

         La trama d’En Soros contra En Putin, segons Sputnik.

 

    He pensat que és bo continuar difonent la premsa “no occidental” entre els navegants catalans (Per aconseguir un Estat català cal disposar d’un eficient servei informatiu. S’ha de saber amb quin suport internacional es compta).   . En aquest cas,  el tema a difondre és el post de Sputnik sobre la trama dels “Papers de

Panamà”.

 Vegeu la pàgina La trama anti-Kremlin d'En George Soros.

 

Viewing all 12425 articles
Browse latest View live