Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 226 | 227 | (Page 228) | 229 | 230 | .... | 465 | newer

    0 0

    Si se repiten las elecciones, estoy seguro de que IU se mostrará favorable a que Unidad Popular proponga a Podemos un acuerdo preelectoral que se fundamente en el acuerdo programático, que respete la identidad de cada parte y que, por supuesto, tenga en cuenta el diferente peso electoral de  unos y otros en las pasadas elecciones del 20-D.

    Y también estoy  casi seguro de que Podemos dirá que no y que, alternativamente, propondrá una fórmula que, de facto, signifique la disolución de UP ( y, por tanto, de IU) en su propio proyecto.

    Quiero aclarar que no lo harán por maldad: lo harán, sencillamente,  porque Podemos es un proyecto eminentemente electoral (una “máquina de guerra electoral” en palabras del propio Errejón) que, para conseguir este objetivo necesita de una organización “líquida” en la que un pequeño núcleo dirigente pueda modular desde arriba su programa, su discurso y su práctica en función de los cambiantes vientos electorales.

    Es así como Podemos ha podido pasar del “asalto a los cielos”, de la derrota de la “casta” bipartidista  y de ser un proyecto “ni de derechas ni de izquierdas”  a una posición muy distinta y más posibilista  que tiene como principal objetivo sobrepasar y sustituir al PSOE; por eso también se ha  podido pasar, en lo interno, de la democracia directa a las listas plancha y los fichajes digitados desde arriba para encabezar las candidaturas; por eso se ha podido pasar del ir solos a las elecciones a ir acompañado (aunque sólo donde más convenía) y por eso se ha podido cambiar  sustancialmente el programa en temas como la OTAN, el control de la banca y las eléctricas, el apoyo a los acuerdos de Tsipras con la Troika, los conciertos educativos, los toros y un largo etcétera.

    Una organización líquida puede hacer esto y más pero también sabe que estos giros espectaculares serían mucho más difíciles en el marco de acuerdos con organizaciones regulares de una cierta entidad. Por eso sólo ha llegado a este tipo de acuerdos  en algunos territorios en los que partía de una posición de debilidad y por eso se niega – y se negará, me temo -  a llegar a un acuerdo global con  UP en el conjunto del Estado.

    No escribo cuanto antecede para confrontar con Podemos. Sólo intento entender y explicar lo que pasa y lo que creo que pasará.

    Reconozco los muchos méritos de Podemos en cuanto a la agitación del panorama político español; también comparto muchas de sus propuestas programáticas y, por supuesto, seré de los que defienda volver a intentar  un acuerdo preelectoral con esta organización si se repitieran las elecciones.

    Reconozco asimismo el mérito de este 18,4% de votos obtenido en las circunscripciones donde se ha presentado en solitario y que, por cierto, ya predije con exactitud en este mismo bloc el pasado 1 de abril, cuando ( ¡hay que ver como cambian las cosas en sólo 9 meses! ), mencionar este porcentaje y decir que serían la tercera fuerza política era menospreciarles.

    Pero  todo este reconocimiento no es suficiente como para que sea de los que creen que trabajar por la transformación social pasa necesariamente por integrarse en Podemos.  No comparto esta moral del éxito por la que el apoyo electoral es demostración suficiente de la bondad política y no creo que una organización líquida y que no quiera reconocer la pluralidad de la izquierda  pueda ser una buena herramienta para la transformación social.

    Respeto a quienes hagan el razonamiento contrario como respeté a quienes, en los años 80 y salvando las distancias, se creyeron  que aquel PSOE de mayorías absolutas, del cambio y de la  modernidad era una "casa común de la izquierda" suficientemente acogedora.

    Pero, del mismo modo, espero que se respete también a quienes preferimos refundar a IU, aligerarla de inercias y vicios retardatarios y, junto con otros, construir una plataforma de izquierdas plural, abierta, coherente, unitaria, intelectualmente honesta,  rabiosamente democrática y con una organización útil tanto en la contienda electoral como en la movilización social. 


    0 0

    Sa Xerxa de Teatre Infantil i Juvenil i l'Ajuntament de Manacor organitzen el ja tradicional vespre santantonier, el proper 8 de gener. Hi haurà torradores i la participació dels Glosadors de Mallorca.

    0 0

    És evident que la convocatòria d'unes noves eleccions suposa un fracàs tant per la CUP com per Junts pel Sí, ja que no han pogut complir el mandat que la majoria del poble de Catalunya els va encomanar. Ja s’han fet moltes anàlisis de per què no s’ha pogut arribar a un acord, la majoria fent-ne responsables a la CUP, personalment pens que de forma injusta, ja que el principal responsable i el que tenia la clau era el Sr. Artur Mas.

    En tot cas, els catalans tindran l’oportunitat de depurar responsabilitats polítiques en les properes eleccions. La meva anàlisi va més dirigida a la societat civil que al meu entendre també hauria de fer autocrítica.

    Fins fa molt poc el procés independentista havia destacat per ser un moviment totalment impecable pel seu civisme i el seu caràcter totalment pacífic. Més enllà d’assolir o no el seu objectiu aquest era un aspecte del qual sentir-se orgullós. Lamentablement aquests darrers mesos han posat de manifest una alarmant manca de maduresa i de cultura democràtica per una part important del sector independentista.

    Puc arribar a comprendre que per els independentistes de tota la vida, el fet de tenir el seu objectiu més prop que mai els ha posat molt neguitosos i ha fet que superessin algunes líniis vermelles que no s’haurien d’haver traspassat i que són més pròpies dels sectors ultradretans de l’Estat del qual es volen separar.

    Els resultats de les passades eleccions, i així es reconeix no sols per la CUP sinó també per Junts pel Sí, tenien el mandat clar d’iniciar el procés de desconnexió que hauria de culminar amb un referèndum, ja que el que no s’havia assolit era guanyar el plebiscit. Era, per tant, bastant clar que es necessitava convèncer a una part important de la població que se sumés al projecte de construir un nou projecte de país. Lamentablement, una part important no ho ha entès així, s’han cregut que l’objectiu s’havia assolit i s’han perdut totalment el papers. Donava tota la sensació que molts d’independentistes volien aprofitar l’oportunitat per assolir l’objectiu a qualsevol preu, era igual com, el que importava era única i exclusivament la independència. Guanyar a qualsevol preu.

    Basta anar a qualsevol notícia relacionada amb les CUP des que es van iniciar les negociacions, per poder llegir multitud de comentaris totalment fora de lloc que bàsicament es dedicaven a pressionar mitjançant insults, burles i amenaces als membres de la CUP. Tot això s’ha agreujat, quan darrera de moltes dificultats, i segurament molts errors, s'ha pres la decisió final de no investir president a Artur Mas. En aquests moments ha estat quan hi hagut l’explosió de ràbia i s’han sobrepassat tots els límits. Com ja he comentat, segurament es poden discutir molts d’aspectes de la decisió de la CUP, però allò desitjable i constructiu hagués estat fer-ho amb arguments i no amb insults, respectant el dret de la CUP a prendre les seves decisions, pressionant de forma pacífica i amb consonància amb el grau de pacifisme i exemplaritat que havia seguit el procés.

    Finalment, el més penós ha estat l’allau d’insults dirigits cap a les dones de la CUP que han posat de manifest una vegada més que vivim en una societat amb un grau de masclisme molt preocupant.

    Gorda, vella, puta, lletja. Que abans de tenir relacions sexuals passa per assemblea. Cabells de guarra. Idiota, mala puta, traïdora, esperrucada, sense atractiu, filla de puta amargada. Valoracions sobre el físic, la sexualitat, la líbido, l'aspecte, la roba, l'edat, la professió” ha sintetitzat la diputada Mireia Vehí en un recent article. Comentaris com aquest han estat habituals a les xarxes aquests dies quan es parlava de les dones de la CUP, especialment d’ Anna Gabriel.

    Sembla que hi ha molta gent que encara no té assumit que les dones han d’estar presents de forma activa en els espais de poder i en la presa de decisions. Es podrà argumentar que les xarxes socials sovint tenen un efecte amplificador, i que sovint un comentari aïllat pot donar la sensació de ser una corrent d’opinió. No ha estat el cas perquè el nombre de comentaris masclistes ha estat molt nombrós. Però per mi el pitjor no han estat els comentaris sinó la falta de reacció de la societat, que els ha acceptat de forma natural. Precisament perquè la xarxa té un efecte amplificador, la resposta hauria d’haver estat contundent. Realment ens hauríem de replantejar no sols el per què no s’ha avançat cap a la independència, sinó sobretot quin país es vol construir. Així no s’amplia la base independentista, així no es construeix un país.

     

    Joan Cifre Cerdà

     

     

     


    0 0

    (2 vídeos) El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulino, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut. (Miquel López Crespí)


    A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142. (Miquel López Crespí)


    La generació literària dels 70 i l’antifranquisme (I)


    Miquel López Crespí, Ramon Socias, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera presentaren Diari de Balears a Sóller.


    Com he escrit en un altre article, la participació en els Premis Ciutat de Palma com a membre del jurat de novel·la m´ha fet recordar aquells anys de finals dels seixanta quan, juntament amb Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà i Gabriel Janer Manila, entre molts d´altres companys i companyes del gremi, començàvem a escriure. Quaranta anys d´escriure, de col·laboracions a la premsa, d´alegries i patiments d´ençà aquells llibres i premis literaris de finals dels seixanta i inici dels setanta!



    No és estrany que els records i les emocions del passat tornin de cop, amb força inabastable.

    Aleshores tots érem molt joves; la majoria dels escriptors del que s´ha anomenat “la generació literària dels Setanta” havíem nascut a mitjans dels quaranta i, evidentment, tant l´obra literària com les actituds polítiques que ja teníem alguns membres del gremi eren completament condicionades pels records familiars de la guerra i les vivències de la postguerra, per la lluita antifranquista i per la defensa aferrissada de la cultura catalana, marginada i perseguida per l´Estat.



    El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

    Si pens en les circumstàncies que m´inpulsaren a escriure, hauré de recordar com era –i com érem tots nosaltres!-- a mitjans dels seixanta quan a Mallorca es començaven a posar les bases de l´OCB i a València Raimon creava el que serien els “himnes” del jovent de finals dels seixanta: aquelles cançons màgiques, poètiques i absolutament revoltades contra l´establert com eren “Al vent”, “Diguem no” o, en el vessant amorós, “Treballaré el teu cos”. Més tard Raimon posaria música a Salvador Espriu i Ausiàs March, entre molts d´altres poetes catalans. Però això ja és una altra història.


    A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142.

    Sortosament, en els interrogatoris que em feren al tenebrós cau de la Social en el carrer de la Soledat número 8, i posteriorment en unes altres detencions fetes pel Servei d´Informació de la Guàrdia Civil de la caserna del carrer de General Riera, no sortí mai a rotllo la meva corresponsalia amb Ràdio Espanya Independent. Qui sap que m´haurien fet i que m´hauria pogut succeir si ho arriben a saber!

    Aleshores ja portava molts d´anys de corresponsal d´aquella emissora antifranquista que emetia, controlada pel carrillisme, des de Bucarest. Però els sicaris polítics del règim mai no descobriren aquesta activitat clandestina. Ni la Brigada Social ni la Guàrdia Civil no s´assabentaren de la meva feina periodística d´oposició al règim, i si ho sabien –cosa que dubt--, mai ho digueren ni em demanaren res en els interrogatoris d´aquells anys. Possiblement vaig tenir molta sort o també, el més probable, és que funcionaren les mesures recomanades per antics militants antifranquistes, companys i companyes de provada experiència en aquestes tasques de burlar la vigilància dels botxins. En referència als articles que enviava, i per dificultar a la policia la tasca d´investigació que poguessin portar a terme, hom havia de destruir els primers originals i enviar solament la tercera o quarta còpia de l´escrit a fi que el paper de calcar difuminàs els caràcters de la màquina d´escriure emprada. D´aquesta manera era quasi impossible, malgrat que l´escrit caigués en mans de la Social, que aquesta pogués certificar que s´havia picat amb tal o qual màquina d´escriure.

    Així i tot, no cal dir-ho, els escrits sempre eren signats amb pseudònim –mesura bàsica i imprescindible!-- i, precisament per aquesta causa, ni els mateixos receptors dels articles sabien el nom dels corresponsals.

    Tot es feia l’anonimat més absolut. Enviava a Bucarest –via París, Roma o Estocolm-- les informacions més diverses, tot allò que imaginava que podia fer mal a la dictadura. El que sentia al carrer, a la botiga, a l´autobús, en els mercats, damunt la constant pujada del cost de la vida, l´encariment del pa, dels transports, la manca d´equipaments sanitaris, les reduïdes pensions per a la gent gran, l´atur, la quasi inexistència d´habitatges socials, la prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegia amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les “grans realitzacions del règim”. Llegint entre línies podies trobar indicis d´alguna deficiència, defectes, problemes no resolts per les autoritats que, invariablement, una vegada comprovats, et servien per a fer arribar les informacions del que s´esdevenia a Mallorca a la resta de l´estat i del món.

    Miquel López Crespí


    El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulino, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut. (Miquel López Crespí)


    La generació literària dels 70 i l’antifranquisme (i II)



    Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

    Vist amb perspectiva històrica, ara que han passat més de quaranta any d´ençà aquells primers articles enviats de forma clandestina a Ràdio Espanya Independent, la ràdio era per a nosaltres el que ara pot ser Internet per a les joves generacions: poder sentir les informacions procedents de qualsevol indret del planeta! Que els nostres escrits poguessin ser escoltats per persones residents a Londres, Madrid o l´Hospitalet de Llobregat! Vivíem immersos en aquell món de lluita contínua, solidaris amb els altres corresponsals, els de Catalunya Principat que, juntament amb els del País Basc i Galícia, tenien programes especials en les llengües respectives. Mai no vaig entendre per què els carrillistes mai no situaven les Illes dins el marc nacional de Catalunya. Imagín que deu ser per la pròpia història de l´estalinisme i el neoestalinisme a la nostra terra: aquí sempre hi ha hagut una delegació típicament espanyola del PCE; mai un projecte que tengués certes connotacions nacionals, com va ser el cas del PSUC, tant en la guerra i la postguerra, com més endavant en la transició.



    Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

    Tot el material s´enviava a les adreces que donava la mateixa ràdio i eren, ho vaig saber posteriorment, seus del PC francès (bulevard Poissonnière, a París) i del PC italià (via de la Botegle Oscure, a Roma). Hi havia també un apartat de Suècia el número del qual ja no record. Havies de posar a la capçalera de l´article “Per a Ràdio Espanya Independent”, i de seguida, pel que vaig constatar, ho enviaven via aèria a Bucarest, on Ceausescu i el PC de Romania donaven una substanciosa subvenció als carrillistes espanyols. Particularment, i ho he deixat escrit en nombrosos articles, mai no vaig militar amb els carrillistes malgrat haver tengut una certa relació amb les joventuts de Santiago Carrillo, concretament en els anys 62-63, unes dates en les quals, segurament, encara no militava al PCE cap dels dirigents “històrics” illencs, exceptuant els que procedien dels temps de la república i de la postguerra; els pocs que se’n salvaren de la repressió. Els altres, els més joves, aquells que serien les “stars” aviciades pel franquisme reciclat en temps de la transició, encara devien ser ben lluny de tenir cap idea de militància política.



    Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

    Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que significà el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfías i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.

    El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut.

    De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, a nivell pràctic, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.

    Aquest mateix any de 1966 conec el pintor i escultor –també cantautor-- Gerard Matas, i amb ell tota una sèrie d´amics i amigues que condicionaran la meva futura dedicació a la literatura.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    Els Caparrots de s'Arracó organitzen un combat de picat al teatre del poble. Serà el proper 9 de gener a les 19h i hi participaran els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Pere Joan Munar "Pomer" i Llorenç "Màgic" Cloquell. Presenta Felip Munar.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)


    Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)


    La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins


    Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.

    Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.

    Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.

    Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.

    Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.

    Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.

    Miquel López Crespí


    (26-V-06)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins.



    Coberta del llibre de l'escriptor Miquel López Crespí que va ser segrestat pels sicaris del Trinunal de Orden Público franquista. Els feixistes sempre han perseguit, atacat i insultat els escriptors mallorquins d'esquerra.

    Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.


    En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.


    Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...


    El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.


    Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.


    Miquel López Crespí


    Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)


    1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.


    Per servar la memòria de Josep Melià



    Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


    Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris podíem haver estat fent feina al servei del franquisme pólicíac (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".



    Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

    Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

    Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.

    Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

    'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera bicolor de la monarquia, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

    'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

    'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

    Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    Per a servar la memòria de Josep Melià


    Quaranta anys del «primer llibre de notes», de Josep Melià


    L'any 1967, va esser un any molt positiu per a la represa cultural mallorquina, en general, i per a Josep Melià, en particular. Entre d'altres elements de renovació, es poden destacar la posada en marxa a Palma dels cursos de filosofia i lletres dependents de la Universitat de Barcelona, les aules de teatre (1966-67) i novel·la (1967-68), que es realitzaven a la Casa Catalana de Palma, el II cicle de conferències impulsat per Damià Huguet a Campos, l'increment dels cursos de «mallorquí» a diverses escoles, col·legis i associacions culturals i la proliferació de textos en català, ja fossin articles a la premsa diària, fragments de programes de festes o llibres de prosa o de poesia.

    En aquell context, l'aportació de Melià fou ben significativa. L'autor artanenc va publicar fins a quatre llibres al llarg del 1967. Sens dubte, Els mallorquins, fou el més important i el que va aconseguir un ressò més important. Els altres llibres eren Cap a una interpretació de la història de Mallorca, que ha estat reeditat recentment en la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins (Consell de Mallorca/Diari de Balears); El Dret Civil de les Illes, un interessant estudi inclòs en el volum I de les Obres Completes de Josep Melià (2001) i Primer Llibre de Notes, un treball que ha passat més desapercebut, però que es mereix més d'una relectura.

    Aquest llibre, constituïa el número 89 de la col·lecció Les Illes d'Or, de l'Editorial Moll i recollia un conjunt d'articles publicats, en català, en el Diario de Mallorca cap al 1966. En aquella època, Josep Melià residia a Madrid i compaginava la seva tasca de cap del Gabinet de Documentació del Ministeri de Treball amb les col·laboracions a la premsa i les classes a la Universitat de Madrid com a professor d'Hisenda Pública. Però abans de passar a comentar aquest deliciós llibret cal que ens aproximem un poc més al Melià d'aquells anys.

    L'abril del 1967, el diari Baleares, a la secció «Se le acusa de...», que menava Tomeu Payeras, se'l descriu com «un hombre joven, tirando a gordo, bon vivant; es una especie de Cherterton de vía estrecha: paradójico, agresivo y conciliador a la vez». A continuació, en una peculiar entrevista, Payeras explica que «se le acusa de que en Madrid le acusan de que va vd. a ser elegido procurador en Cortes por Baleares». La contestació de Melià és ben transparent ja que reconeix que «en Madrid hay mucha gente que da mi elección por segura». A més, afirma estar en sintonia amb «buena parte de la clase política madrileña», si bé «como buen demócrata no creo en otra seguridad que aquella que va respaldada por el voto libre y espontáneo de la mayoría del censo electoral». Així, no és estrany que el primer article recollit en el Primer Llibre de Notes es tituli «La llibertat com a opció» i en ell, l'escriptor artanenc, es manifesti sense ambigüitats com un reformista radical que considera que «tenim a les nostres mans la possibilitat de construir el futur des de dintre». En conseqüència, criticava tant «els ultres del Règim que li neguen la possibilitat de posar-se al dia» com els «ultres de l'exili que tampoc no volen que el Règim evolucioni pel camí de la Llibertat». En un altre article, «Pessimisme i esperança», advoca per una «nova Espanya alegre i de falda curta del desenvolupament», si bé «hi ha molt, moltíssim per corregir, molt més del que suposen alguns politicastres» però la seva crítica és una «crítica esperançada» ja que «tots els disbarats d'avui són susceptibles d'una correcció futura».

    D'altres articles, tenen una orientació més cultural i en ells, des de «la nostra comuna catalanitat», denuncià la manca d'Universitat a Mallorca, la castellanització de «les senyoretes bledes de casa bien», la manca de suport dels industrials, homes de negocis i comerciants a l'OCB, o la brutal persecució lingüística contra els catalanoparlants perpetrada aleshores per alguns col·legis religiosos. Així mateix també tracta un tema que encara és d'actualitat, la manca de finançament públic. Aquest era, segons Melià, un factor que diferenciava el creixement econòmic de Mallorca, a partir del 1950, del d'altres indrets de l'Estat on, «devora la iniciativa privada funciona l'ajuda pública i el finançament bancari».

    La col·laboració de Melià amb el Diario de Mallorca es va interrompre, segons el seu propi testimoni, per les «pressions d'alguns dirigents de la societat mallorquina» i per «provincialismos asustadizos», que feien que no escandalitzàs a Madrid però si a Palma. D'aquest llibre se'n feren ressò, a més de la premsa de Palma, com a mínim, el Diario de Barcelona i el setmanari barceloní Tele-estel, que indicava que els articles de Melià eren llegits a «totes les terres catalanes, perquè revelaven una forma nova i valenta de plantejar els problemes». A més, sabem que el dia de la Festa del Llibre del 1967, Josep Melià Llompart afirmava que aquest llibre s'havia venut molt bé a Palma.

    Ara, quaranta anys després, el Primer Llibre de Notes té un enorme valor testimonial i seria ben convenient reeditar-lo amb una bona introducció i les pertinents notes explicatives.

    Antoni Marimon. Historiador

    Diari de Balears (4-XII-07)


    0 0

    [09/01] « Der Freie Arbeiter» -«Organización» - «El Luchador» - Ferrand - Lami - Proix - Astolfi - Michel - Thuriault - Cavallazzi - Rossi - Jiménez Orive - Brumana - Fernández Perea - Suárez García

    Anarcoefemèrides del 9 de gener

    Esdeveniments

    Capçalera de "Der Freie Arbeiter"

    - Surt Der Freie Arbeiter: El 9 de gener de 1904 surt a Berlín (Alemanya) el primer número del periòdic Der Freie. Arbeiter. Wissen und Wollen. Anarchistische Zeitung (L'Obrer Lliure. Coneixement i Voluntat. Periòdic anarquista). D'antuvi setmanal, passà a quinzenal, i amb una mitja de 3.000 exemplars, arribà a publicar-ne 5.000. A partir de 1920 serà l'òrgan d'expressió de la Federació Comunista Anarquista d'Alemanya. En seran directors Albert Weidner, Karl Kielmeyer, Hans Ruegg, Joseph Oerter; Rudolf Rocker, Rudolf Oestreich i Berthold Cahn, en diferents moments. Els responsables de la redacció al llarg dels anys van ser Paul Alisch, Gustav Gladasch, Rudolf Oestreich, Berthold Cahn, Karl Langecker, Franz Langecker, Fritz Klose, Walter Nickel, Friedrich Reder, Max Barkowski, Kurt Röhl, Th. Höppner, Georg Fölber, Emil Ulbrich, O. Stern, Paul Lehnigk, Erich Schulz, W. Kanold, Gustav Pittelkow, Wilhelm Nieschalke, Otto Wieberneit, Berthold Rehme, Emil Witzig, Ed. Rauch, W. Boretti, H. Hartwig, E. Neumann. Entre les seves col·laboracions, moltes de l'estranger, tenim Errico Malatesta, Rudolf Oesterei, M. Kauger, Pierre Ramus (Rudolph Grossmann), Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, E. Labriola, Élie Reclus, Mikhail Bakunin, Karl Henckell, Max Nettlau, Maksim Gorky, Hugo Grünenberg, Adolf Schaewe, Domela Nieuwenhuis, Max Hirschfeld, Erich Mühsam, W. Anderson, Arnold Roller, Louis de Brouckere, Louis de, Edmondo de Amicis, Lev Tolstoi, Wiltling Weitling, Alexander Wilhelm, Fritz Brupbacher, Emma Goldman, Jacques Schmid, Sepp Oerter, Heinrich Vogeler, Berthold Cahn, San Ch. Waldeck, Hem Day, Rudolf Rocker, Paul Robin, Arthur Holitscher, etc. Perseguida nombroses vegades (86 segrests) per les autoritats, l'1 d'agost de 1914, amb la Gran Guerra, serà prohibida i no tornarà sortir fins a l'abril de 1919, desapareixent el febrer de 1933 amb el nazisme. Fundà una editorial amb el mateix nom que publicà nombrosos suplements i llibres.

    ***

    Concentració del "Sindicato de Voceadores de la Prensa" (Bogotà, 25 d'abril de 1925)

    - Surt Organización: El 9 de gener de 1925 surt a Santa Marta (Magdalena, Colòmbia) el primer número del periòdic anarquista Organización. Semanario de sociología y combate. Va ser editat pel«Grupo Libertario», que va tenir certa influència entre els treballadors de la zona productora de bananes i que jugarà un paper destacat durant la vaga revolucionària de desembre de 1928.  Dirigit per C. Castilla Villareal. A començaments de 1926 va aparèixer una segona sèrie dirigida per B. Nicolás Betancourt. Defensava les idees central del projecte anarquista colombià: antiestatisme, autonomia federal, anticlericalisme, ateisme, antipartidisme, anarcosindicalisme. El periòdic abordarà insistentment la lluita contra el«vici» (alcohol, joc, prostitució...), inspirada per la moral racionalista i l'ascetisme llibertari. Aquesta publicació adoptarà una línia d'acció unitària en relació a altres corrents socials que es reclamen socialistes; diversos membres del «Grupo Libertario» parciparan en l'organització d'una gira de propaganda del «socialisme revolucionari» a començaments de 1928 a Magdalena, encapçalada per María Cano i Ignacio Torres Giraldo, i va mantenir una forta relació amb la Federació Obrera de Colòmbia i el Partit Socialista Revolucionari. Sindicalment va desplegar una intensa campanya d'agitació, propaganda i organització entre els treballadors de la regió, fundamentalment en la zona productora de bananes, basada en els principis bàsics de l'anarcosindicalisme: acció directa, control total i permanent dels representants elegits, assemblea general, sindicalisme concebut com a prefiguració d'una nova forma d'organització social, apolicitisme, antimutualisme, lluita contra la corrupció sindical dels sindicats marxistes i liberals pagats per la patronal, etc. Entre els seus col·laboradors podem citar José Montenegro, José G. Russo, Genaro Tironi, Eduardo Sánchez, José Solano, Venegas Gamboa, Generoso Tapia, entre d'altres. El «Grupo Libertario», a més d'editar el periòdic, publicarà butlletins, pamflets, llibres, etc., i realitzarà conferències, mítings i gires de propaganda.

    ***

    Portada d'un número d'"El Luchador" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt El Luchador: El 9 de gener de 1931 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Luchador. Periódico de sátira, crítica, doctrina y combate. Fou dirigit per Joan Monseny (Federico Urales), que polemitzà força amb totes les tendències del moviment llibertari (Solidaridad Obrera, Cultura Libertaria, etc.). Aquesta publicació sorgí per recollir els articles de combat i violents i descarregar així d'aquesta tasca La Revista Blanca. Tingué una tirada d'uns 12.000 exemplars. El cos de redacció el formaven la família Montseny. Hi van col·laborar Frederica Montseny, Soledad Gustavo, Federico Urales, Max Nettalu, Justo Esparza, Felipe Alaiz, Josep Bonet, Diego Velázquez (Lebrija), Miguel Pérez Cordón, Gallego Crespo, Joan García Oliver, Rivas, Solano Palacio, entre d'altres. Mantingué una forta hostilitat amb el trentisme i important fou la campanya de Joan Montseny contra Emilio Mira i Ángel Pestaña, aleshores responsables dels comitès Regional i Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de nombroses interrupcions (denúncies, segrests, boicot de correus, etc.) en la publicació --tres mesos seguits suspès per les autoritats en 1932--, deixà de publicar-se el 4 d'agost de 1933 després d'haver tret 122 números.

    Anarcoefemèrides

    Naixement

    Joseph Ferrand

    - Joseph Ferrand: El 9 de gener de 1880 --altres fonts indiquen el 18 de gener-- neix a Varambon (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista i·legalista Joseph Ferrand, també conegut com Dunin. Fill de Joseph Ferrand i de Anne Perrin. Es guanyava la vida venent diaris a Marsella, on conegué l'anarquista i·legalista Alexandre Marius Jacob. El 31 d'agost de 1898 abandonà la capital occitana i la policia l'inscriu en la llista dels anarquistes desapareguts que cal buscar i controlar. A París començarà la seva carrera de lladre en la banda dels «Treballadors de la Nit» d'Alexandre Jacob. Les confessions de la seva amant, Gabrielle Damiens, permetran desmantellar la banda. Després de 11 condemnes, el 22 de gener de 1903 fou detingut a Nevers amb François Vaillant. Processat a Amiens amb tota la banda el març de 1905, fou acusat de 39 robatoris i de ser el lloctinent de Jacob i condemnat a 20 anys de presó. Amb el número de matrícula 34.724 fou enviat a les Illes de la Salut (Guaiana Francesa), on retrobà Jacob. Com aquest, començà a adoptar una actitud de clara oposició a l'administració penitenciària, intentant per dues vegades evadir-se i passant nombroses vegades per la comissió disciplinària --entre 1907 i 1917 més de vint vegades. Juntament amb son company, eliminà el forçat Capelletti, qui, el 25 de desembre de 1908, havia intentat emmetzinar Jacob. Finalment acabarà adaptant-se a la colònia penitenciària de la pitjor manera i, alcohòlic, s'enemistarà amb son company de lluites i de penes. El gener de 1924 serà relegat en residència perpètua a la Guaiana, on esdevingué cuiner a Saint-Jean-du-Maroni. A partir d'aquí se'n perd tot rastre.

    ***

    Mario Lami

    - Mario Lami: El 9 de gener de 1887 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) el d'antuvi socialista i sindicalista i després anarquista i anarcosindicalista Mario Lami, també conegut com Umberto Cecotti i Mario Colami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi, i tingué tres germans (Antonio, Dagoberto i Ottorino). En acabar l'escola primària abandonà els estudis a causa de la fallida del negoci patern i amb sa família es traslladà a Pisa, on amb sos germans prengué part en les activitats dels cercles socialistes i subversius de la ciutat. En 1906 entrà a l'Escola de la Companyia Saint-Gobain com a aprenent mecànic i destacà com a propagandista socialista al seu lloc de feina. Afiliat a la Federació de Joves Socialistes, mantingué estretes relacions amb militants d'altres localitats toscanes. En aquestaèpoca destacà pel seu antimilitarisme. El setembre de 1907 es casà amb Rita Martini, amb qui va tenir dues filles, Cosetta --que l'abril de 1941 es casà a París amb el destacat militant anarquista Gino Balestri-- i Elda. En els anys següents s'acostà al sindicalisme i en 1912 s'afilià al Comitè Pisà d'Acció Directa. En 1913 entrà a fer feina als tallers ferroviaris i començà a fer mítings i conferències. Participà activament durant la vaga general en manifestacions i en accions contra els esquirols i per això va ser denunciat per«atemptat a la llibertat del treball». En 1915 s'instal·là al llogaret de Castiglioncello, a Rosignato Marittimo (Toscana), on sempre va ser vigilat per la policia. Durant la Gran Guerra hagué de marxar al front, on va ser gasejat. En 1919, amb son germà Dagoberto, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1920 s'establí a La Spezia, on treballà a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia. Acostat al pensament llibertari, es relacionà amb nombrosos militants, com ara Camillo Berneri, Antonio Cieri, Rivoluzio Gilioli, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Tintino Rasi, etc. Esdevingué un destacat militant anarquista i anarcosindicalista, participant en nombrosos mítings i col·laborant, amb Pompeo Scipione Barbieri, en la redacció d'Il Libertario de La Spezia. L'agost de 1920 es distingí en el Congrés Nacional d'Organitzacions Metal·lúrgiques de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) que tingué lloc a La Spezia. El setembre de 1920 fou força actiu durant el moviment d'ocupació de fàbriques i formà part de la Comissió de Fàbrica de les drassanes de Muggiano on treballava. El maig de 1921, l'endemà d'una manifestació on l'exèrcit i la policia havien disparat la multitud i matat dones i infants, fou l'orador d'un míting sindical a Muggiano durant el qual un policia de paisà havia estat reconegut i linxat pels assistents. Considerat com l'instigador, fou perseguit i considerat com un fugitiu. Aconseguí arribar a Pisa i a Liorna embarcà clandestinament cap a Marsella, on es reuní furtivament amb sa família. Buscat per la policia italiana, va ser jutjat en 1923 i condemnat en rebel·lia a 22 anys de presó per«homicidi voluntari»; mentre que son germà Ottorino, també expatriat a Marsella, va ser condemnat en rebel·lia a 11 anys de presó. Sos altres germans també van ser detinguts: Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó --morí el 18 de març de 1924 a la presó política de Soriano del Cimino en circumstàncies sospitoses-- i Antonio, en canvi, va ser alliberat, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí dies després, el 15 de maig de 1925, a resultes dels cops rebuts. Mario Lami, sota els noms d'Umberto Cecotti i de Mario Colami, s'instal·là a Fontenay-sous-Bois, a prop de París, on continuà militant en el moviment anarquista. Amb Leonida Mastrodicasa, Savino Fornasari, Renato Castagnoli i altres, participà en el grup de Fontenay-sous-Bois que s'agrupava al voltant del periòdic Lotta Anarchica (1929-1933) i fundà la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI) la finalitat de la qual va ser la reconstitució de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Maria Lami, exgasejat i castigat per la tuberculosi, l'exili i la seva condemna injusta, va morir el 31 d'octubre de 1930 a Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França).

    ***

    "Collusion de Gaulle-Franco?", un article de Robert Proix en "Liberté"

    - Robert Proix:El 9 de gener de 1895 neix a Albert (Picardia, França) el corrector d'impremta, sindicalista revolucionari, anarcoindividualista i anarcopacifista Robert Proix. Va créixer al Familisteri de Guisa (Picardia, França), fundat pel fourierista Jean-Baptiste André Godin, on es va veure influenciat per un bibliotecari socialista i en 1911 s'adherí al grup socialista local. Treballà al Familisteri com a empleat i conegué Nono, sa futura companya. En 1914, per influències del llibertari Gustave Mathieu, es declarà anarquista i sindicalista revolucionari. A començaments de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat com a telefonista a l'Estat Major del VIII Regiment de Zuaus. En aquesta època participà activament en les campanyes contra la mobilització per a la Gran Guerra. Després de la contesa, entrà a treballar com a representant de comerç, professió que exercirà durant 25 anys i, a partir de 1947, per consells d'André Prudhommeaux, esdevingué corrector d'impremta. Amb Maurice Wullens, després de ser exclòs aquest del Partit Comunista Francès (PCF), participà fins al 1938 en l'administració d'una de les sèries de la revista parisenca Les Humbles (1916-1939). Bon amic d'André Prudhommeaux, també nascut al Familisteri, col·laborà en les seves publicacions Terre Libre (1934-1939) i L'Espagne Nouvelle (1937-1939). Durant la II Guerra Mundial va ser internat al Fort du Hâ a Bordeus, especialment per haver ajudat jueus. Ardent pacifista, després de la guerra prengué part en el Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió, i en el Comitè per l'Extinció de les Guerres fundat per Louis Lecoin. Va ser amic d'Albert Camus i de Georges Navel. A més dels citats, va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com araDéfense de l'Homme,Le Temoin,Contre-courant,Le Monde Libertaire, etc. Va ser administrador del periòdic pacifistaLa Voie de la Paixi de la seva editorial. En 1952, a través de Prudhommeaux, coneix Jean-Paul Samson qui l'ofererí la gerència a França de la revista llibertària suïssaTémoins (1953-1963). Amb Louis Lecoin va participar en les campanyes per l'objecció de consciència i col·laborà en Liberté (1958-1971); quan aquest setmanari desaparegué, col·laborà regularment en el butlletí L'Union Pacifiste,òrgan de la Unió Pacifista de França (UPF). Cap als anys setanta es retirà a Alvèrnia. Robert Proix va morir el 24 de gener de 1978 en una casa de salut de Vatan (Centre, França).

    ***

    Foto policíaca de Silvio Astolfi

    - Silvio Astolfi: El 9 de gener de 1909 neix a Sacile (Friül) l'anarquista il·legalista Silvio Astolfi, que va fer servir els pseudònims d'Eugenio Sartor i Eugenio Poletti. Sos pares es deien Giovanni Astolfi i Agata Zorzetto. Es guanyava la vida com a paleta i a Itàlia, sembla, no participà en activitats polítiques. En 1927, per a no realitzar el servei militar, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires treballà de metal·lúrgic i esdevingué amic de l'anarquista Severino Di Giovanni, qui exercí sobre ell una forta influència i que el portà a adherir-se al seu grup anarquista il·legalista, del qual eren membres els germans Scarfó, Emilio Uriondo, José Paz, Giulio Montagna, Giuseppe Romano, Agostino Cremonesi i Jorge Tamayo. Durant dos mesos mantingué un fals festeig amb América Josefina Scarfó, amant de Di Giovanni, per a facilitar la comunicació entre ambdós. Entre 1928 i 1930 participà en la major part de les expropiacions i dels atemptats realitzats pel grup, accions que van crear una forta polèmica en el moviment llibertari argentí. Després de l'execució l'1 de febrer de Severino Di Giovanni i de Paulino Scarfó, s'integrà en el grup il·legalista encapçalat per l'anarquista xilè Jorge Tamayo (Gavilán) amb qui participà, com a xofer, el 2 de maig de 1931 en l'atac del pagador de l'empresa Villalonga. Durant la fugida i en un intercanvi de trets amb policies, va ser ferit al cap i un dels seus companys, Morgan, de 18 anys, mort. Després d'abandonar el cotxe, mentre Tamayo fugia pel seu compte, tot sagnant, intentà escapar de la policia. Després d'una llarga persecució a peu, amb tramvia i amb taxi i de nombrosos intercanvis de trets, durant els quals va ferir i matar almenys tres policies, finalment va ser evacuat per un taxi que hi passava per atzar el xofer del qual era militant de la Unión de Resistencia de Chauffeurs (URC, Unió de Resistència dels Xofers). D'antuvi s'amagà a casa de Benedicta Settecase de Montaña i de Gioacchino Scorrano Bayo, a finals de maig a casa de Nicola Recchi i, finalment, al refugi de Gino Gatti. Aquestúltim el portà a La Plata (Buenos Aires, Argentina), on el doctor Delachaux, simpatitzant anarquista, el guarí de les seves greus ferides. Posteriorment es refugià a Montevideo (Uruguai), on restà dos anys. Segons altres versions, marxà cap a Barcelona (Catalunya) per reunir-se amb Buenaventura Durruti. El 10 d'agost de 1933 participa en una reunió anarquista a Buenos Aires i va aconseguir fugir quan la policia encerclà l'immoble i detingué nombrosos militants, com ara Marello Fune, Antonio Bragio, Antonio González, Giovan Battista Bustamante, Filippo Biarritz, José Rodríguez i Umberto Lanciotti. A partir d'aquí es perd el seu rastre. En 1942 figurava a totes les llistes de recerca establertes tant per la policia argentina com per les autoritats feixistes italianes. Segons algunes versions, en 1937 hauria estat assassinat pels serveis secrets o per la policia argentines. Una altra versió assegura que morí en 1935 a Barcelona i América Scarfó digué que fou abatut al front durant Guerra Civil espanyola.

    Silvio Astolfi (1909-?)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Louise Michel

    - Louise Michel:El 9 de gener de 1905 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'escriptora, poeta, educadora, communarde i militant i propagandista llibertària Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise Michel --també sota el pseudònim literari d'Enjolras--, una de les figures més importants de l'anarquisme francès del segle XIX. Havia nascut el 29 de maig de 1830 al castell de Vroncourt (Lorena, França) i n'era filla del senyor, Charles-Étienne Demahis --o més probablement de son fill Laurent--, i de la jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona instrucció liberal i, després d'haver completat els seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a Millières, on ensenyarà inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856 s'instal·là a París i continuà fent de mestra a l'escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams gairebé filials. En aquests anys desenvolupà una intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en els periòdics de l'oposició. També seguí diversos cursos durant els vespres i freqüentà animades reunions polítiques, on coneixerà destacats revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault,Émile Eudes o Théophile Ferré, amb qui es lligarà sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada secretària de la Societat Democràtica de Moralització, la missió de la qual era ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als funerals del periodista Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes policíacs, en aquesta època ja estava afiliada a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè Republicà de Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un París assetjat, durant el dia dirigia l'escola de la rue Houdon --externat que havia fundat en 1865 i on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes-- i el vespre freqüentava les reunions polítiques, sobretot al Club de la Pàtria en Perill. El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, assistí a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament contra el govern, el qual era acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de capitulació. El 18 de març de 1871 participà activament armes al coll, amb els companys del Comitè de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció popular que acabarà instaurant la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual intervindrà com a propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com a infermera d'ambulància i com a assessora d'instrucció i d'educació, sempre defensant un ensenyament lliure, les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el Club de la Revolució, sovint presidint les sessions que es realitzaren a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle, i col·laborà en Le Cri du Peuple, de Jules Vallès. Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté a primera línia i on es dedicà també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana Sagnant», amb algunes desenes de companys del seu batalló, disparà elsúltims trets a la barricada de la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la repressió de les tropes de Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare que havia estat agafada com a ostatge. Fins al seu processament passà per diverses presons: Satory, Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà amb els testimonis al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat cantonal del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de desembre de 1871, fou condemnada a la deportació en recinte fortificat. Després d'estar tancada durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou embarcada el 24 d'agost de 1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos després abordaren a Nova Caledònia. Com era connatural en ella, sempre rebutjà qualsevol tracte de favor distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la Melanèsia es dedicà a instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill Ataï de 1878 contra el colonialisme francès, contràriament a alguns communards que participaren en la seva repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li fou commutada a deportació simple i fou traslladada a Nouméa, on reprengué l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i després com a professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes. Després de refusar mesures de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a l'estació de Saint-Lazare de París, provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta. Des del seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la seva mort, anarquista de manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars de conferències a França i a la resta d'Europa (Regne Unit, Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions regionals i la consagració oficial de la propaganda pel fet com a mitjà més eficaç d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de 1882 fou detinguda per ultratge a un agent en una manifestació en commemoració del primer aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de presó. El 9 de març de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera, encapçalà, amb Émile Pouget, una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert, on la policia la dispersà. Durant la manifestació dos forns van ser assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el 22 de juny de 1883, a sis anys de presó per«incitació al pillatge». Alliberada el 14 gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de Rochefort, esdevingué una figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any, amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern», però pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es pronuncià contra la pena de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval. En 1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa propaganda en favor de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig. El 22 de gener de 1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li disparà dos trets de revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre restarà al seu cap, farà tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A resultes dels avalots de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat, hagué d'exiliar-se a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i a anarquistes exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als infants dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que hagué de tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a França en 1895, reemprengué les seves gires de conferències --tallades amb estades a Londres amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise Nouvelle) i sempre vigilada per la policia--, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i després amb Ernest Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya d'agitació de l'afer Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de conferències amb Girault, molt afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a l'Hotel de l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en sortir d'un míting. El seu cos fou portat a París i les seves exèquies, el 22 de gener, des de l'estació de Lió al cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de més de 100.000 persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. A més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué sobre pedagogia i novel·les«populars», però sobre tot destaquen les seves Mémoires (1886) i La Commune. Histoire et souvenirs (1898).

    ***

    Jean-Baptiste Thuriault (1893)

    - Jean-Baptiste Thuriault:El 9 de gener de 1924 mor a Givry (Borgonya, França) el militant anarquista Jean-Baptiste Thuriault o Thuriau. Havia nascut el 24 d'abril de 1853 a Chougny (Borgonya, França). En 1883 s'estableix com a ferrer de tall (taillandier) a Nevers i, després del seu matrimoni, a Cholet, a prop de Nevers. En 1886 marxarà a Fourchambault on serà un temps regidor municipal. De tornada a Cholet en 1889, treballa de marxant de ferro i té contractats sis obrers, però des de 1892 és assenyalat pel comissari especial com a lector d'escrits anarquistes i mantenia correspondència amb el periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. Thuriault atraurà l'atenció de les autoritats que el consideraran aleshores com al «gran mestre de l'anarquia» a La Nièvre i la policia escorcollarà en diferents ocasions el seu domicili. En juny de 1893, se li embarguen a ca seva fulletons anarquistes, manuals de fabricació d'explosius, sis cartutxos de dinamita embolicats en un número de la revista anarquista Le Père Peinard, i correspondència amb el conegut anarquista Paul Bernard. Detingut, però sense proves fermes, és finalment alliberat. Passarà a treballar aleshores en una fàbrica d'eines al molí de Vesves amb el seu amic Paul Bernard. Dos dels seus germans també van ser assenyalats com a membres del moviment llibertari: Henry, qualificat com a «socialista possibilista», i Paul Octave, militant de la Confederació de Llenyataires i titllat d'«antic partidari de l'acció directa» anarquista.

    ***

    Raffaele Cavallazzi en l'època del seu servei militar

    - Raffaele Cavallazzi: El 9 de gener de 1934 mor a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista Raffaele Cavallazzi. Havia nascut el 25 de desembre de 1852 a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Cavallazzi, secretari municipal, i Fortunata Budini. Sa família compta entre els seus membres diferents protagonistes de conspiracions i de fets d'armes durant el Risorgimento. Va créixer en un ambient impregnat d'ideals patriòtics i d'idees socialment avançades. A diferència de sos germans Arnaldo i Giuseppe, ambdós estudiants universitaris, ell va interrompre els seus estudis ben aviat. Amb 14 anys, després que esclatés en 1866 la III Guerra d'Independència, volgué amb son germà Arnaldo i alguns cosins allistar-se voluntari per a lluitar amb els garibaldins o amb l'exèrcit regular, però son pare ho va impedir per la seva joventut. A partir de 1869 patí algunes petites condemnes per delictes menors. Sembla que fou a mitjans de la dècada dels setanta quan s'adherí, juntament amb son germà petit Ercole, al moviment anarquista i que participà en la insurrecció internacionalista bakuninista de 1874 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Formà part del primer nucli de militants de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Castel Bolognese, amb Antonio Borghesi i Filippo Guadagnini, jugant un paper tant important que la policia el qualificà de «cap dels anarquistes» de la localitat. A partir de 1880 començà a aparèixer en els informes policíacs i en els periòdics socialistes. Bon orador, en 1881 parlà per primera vegada en públic en ocasió d'una commemoració unitària (anarquistes, socialistes i republicans) de la batalla de Mentana, que enfrontà el 3 de novembre de 1867 les tropes franceses amb les garibaldines en el transfons de la unificació italiana. Es casà amb Maria Contoli, filla d'una família acomodada que comptà personalitats destacades entre els seus membres (clergues, teòlegs, historiadors, escriptors, etc.), amb qui tingué cinc infants: Arnaldo (1878), Giuseppina (1880), Ribelle (1885), Fortunata (1887) i Giannina Luce Anarchica (1890); sos dos fills, Arnaldo i Ribelle, esdevindran destacats militants anarquistes. El setembre de 1881 Raffaele Cavallazzi va ser condemnat per«conspiració i atemptats contra la seguretat interna de l'Estat» i el 15 de juny de 1883 fou novament sentenciat a un any de presó per«possessió d'armes perilloses i per contravenció del Reglament ferroviari». Aquests episodis judicials seran els primers d'una llarga cadena de detencions, arrests, advertències i persecucions de tota mena que patí durant sa vida i que li van crear nombrosos problemes econòmics i dificultats per a mantenir sa família. Cada 18 de març, data de commemoració de la Comuna de París, i cada Primer de Maig posava la bandera roja a la finestra. Va vendre la premsa a l'estació ferroviària, aprofitant l'avinentesa per rebre i distribuir els periòdics anarquistes d'arreu d'Itàlia i de l'estranger que li passaven els companys en trànsit per l'estació. Durant la dècada dels vuitanta a Castel Bolognese la fractura entre socialistes i anarquistes no es encara forta, tot i les polèmiques entre Andrea Costa i els anarquistes intransigents, especialment Errico Malatesta. Entre 1881 i 1884 aparegué en Avanti! correspondència que demostrà les intenses relacions entre Cavallazzi i els primers socialistes anarquistes amb Costa. La separació de les dues tendències polítiques es produí amb un cert retard i Cavallazzi en fou el promotor. En 1892 va ser expulsat «per comportament autoritari» del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, fundat l'1 de maig de l'any anterior per anarquistes, socialistes i republicans–aquest cercle va ser dissolt per l'autoritat en 1894. En solidaritat amb ell, deixaren el CSS una desena de socis, exponents del sector anarquista intransigent; hi havia un sector anarquista «possibilista», contrari a la ruptura amb els altres components socialistes argumentant que aquesta podria donar lloc a la dissolució del CSS. L'any següent va ser denunciat per la policia, juntament amb altres companys (Antonio Garavini, Giuseppe Minardi i Michele Fantini), arran d'un episodi anticlerical a Castel Bolognese que provocà un gran enrenou a la Romanya: durant la nit del 21 de maig de 1893 l'estàtua de la marededéu de l'església de San Francesco, en ocasió de la Festa de Pentecosta, va ser decapitada. Condemnat en primera instància, va ser absolt, juntament amb Garavini i Minardi –Fantini havia estat absolt en el primer judici–, pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en l'apel·lació del 22 d'octubre de 1893 per «culpabilitat no provada». Durant els primers mesos de 1894 fou el promotor d'algunes reunions encaminades a la constitució dels «Fasci dei Lavoratori» (FL, Feixos dels Treballadors) a Romanya, a semblança dels creats a Sicília. El 31 de maig de 1894 participà en la manifestació de solidaritat amb els FL sicilians que tingué lloc a Castel Bolognese i per aquest episodi va ser processat, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi, Francesco Budini, Pietro Budini, Paolo Dall'Oppio, Luigi Dal Prato, Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario Panazza, Carlo Prelati, Francesco Prelati, Antonio Raccagna, Tomaso Rivalta, Pietro Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco Zanelli i Giuseppe Zanelli), i condemnat a tres mesos de detenció i a una forta multa per«incitació a delinquir». El 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el va condemnar a 19 mesos de reclusió, a una multa de 400 lires i a dos anys de vigilància per«associació criminal», en un procés que involucrà altres anarquistes de Castel Bolognese (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Francesco Budini, Pietro Garavini, Vincenzo Lama i Mario Scardovi). L'abril de 1896 obtingué la llibertat, però poc després tornà a entrar a la presó per a purgar uns mesos per altres condemnes menors. També va ser proposat perquè li fos assignada la residència obligatòria. Per fugir de tota aquesta persecució decidí emigrar. Amb un passaport en ordre, el 29 d'octubre de 1896 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) a bord del vapor Gergovia cap a Buenos Aires (Argentina). Tres anys després, el 19 d'octubre de 1899 retornà a Castel Bolognese i immediatament va ser citat per les forces de seguretat per notificar-li que havia de «mantenir una conducta regular, especialment en la línia política», advertència que no causà cap efecte ja que immediatament reprengué la seva activitat llibertària engegant-se de bell nou la persecució per part de les autoritats. El 23 de setembre de 1900, a resultes del clima repressió desencadenat arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, va ser denunciat per«associació criminal» com a membre organitzador el Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, que havia estat dissolt per les autoritats; davant això s'amagà, però el Tribunal de Ravenna finalment l'exonerà. Durant els anys successius viatjà arreu d'Itàlia (Milà, etc.) i de l'estranger (Alemanya, etc.), oficialment buscant feina, però sense èxit. Quan retornava de l'Argentina, començà a manifestar-se-li problemes a la vista, que el van portar a perdre la visió completa d'un ull. Cap el 1900 son fill Arnaldo fundà la«Tipografia Cavallazzi», impremta comercial que també jugà un gran paper polític, ja que estampà fins a l'arribada del feixisme un gran nombre de periòdics anarquistes i esquerrans i no només de Castel Bolognese. Durant una dècada fou el titular de la impremta, on col·laborava tota la família, però sempre jugant un paper secundari. El nou clima polític menys repressiu creat a començament del segle no implicà que deixés de patir denúncies i processos. En 1903 va ser condemnat per haver distribuït el 18 de març sense autorització un número únic d'una publicació commemorativa de la Comuna de París. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 va ser detingut, juntament amb altres companys, per la protesta que seguí a la notificació, per part del delegat de la Seguretat Pública de Castel Bolognese, de la dissolució d'una reunió pública on participava l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre era traslladat a la presó de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí fugir espectacularment amb son fill Arnaldo, Armando Borghi i Pirro Gualtieri. Jutjat posteriorment pel Tribunal de Ravenna, el 23 de novembre de 1905 va ser condemnat per aquesta fugida a 51 dies de reclusió i a una multa de 100 lires. En els anys posteriors continuà arreplegant denúncies i processos, patint algunes condemnes menors, sobretot per «ultratges» als carrabiners i per«enganxada de cartells». Continuà desenvolupant una intensa activitat llibertària, participant en reunions i congressos anarquistes a Castel Bolognese i a ciutats veïnes. En 1911 la gestió de l'empresa tipogràfica familiar passà completament a les mans de son fill Ribelle, juntament amb ses germanes, i ell es dedicà sobretot a enquadernar llibres. El febrer de 1913 assistí al Congrés Anarquista d'Emília-Romanya celebrat a Faenza. El juny de 1914 participà en l'anomenada «Setmana Roja», motí popular en el qual va ser atacada i incendiada l'estació ferroviària de Castel Bolognese, figurant entre els detinguts per aquest fet. Arran d'una amnistia, va ser alliberat sense procés. El 26 de maig de 1915 va ser sorprès pels carrabiners mentre distribuïa clandestinament manifests contra la guerra. Posteriorment, el 22 de setembre de 1916,va ser detingut mentre arengava els joves de Faenza de la quinta de 1987 incitant-los a rebel·lar-se amb la frase: «Heu de fer la revolució i cridar:"A baix la guerra! A baix Itàlia! Visca la Internacional".». Durant la postguerra molts dels joves anarquistes consideraren el seu caràcter com a massa autoritari i intolerant. Després de l'adveniment del feixisme, vell i gairebé cec, va ser agredit per un dels fundadors del Partit Nacional Feixista (PNF) local qui, amb menyspreu, li va tallar una part de la barba; ell patí l'ultratge amb dignitat, cridant-li a la cara: «Era una anarquista amb barba, ara sóc un anarquista sense ella». En 1928 va ser esborrat de la llista de subversius de les autoritats a causa de la seva avançada edat i per la seva gairebé completa ceguesa, que feien d'ell una«persona no perillosa». Fins al darrer moment conservà els seus ideals anarquistes.

    Raffael Cavallazzi (1852-1934)

    ***

    Giovanni Rossi amb 79 anys

    - Giovanni Rossi: El 9 de gener de 1943 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) l'enginyer agrònom, veterinari, escriptor i fundador de colònies anarquistes Giovanni Rossi, també conegut com Cardias. Havia nascut l'11 de gener de 1856 a Pisa (Toscana, Itàlia) en una família liberal. Son pare era advocat i sa mare era filla d'una família pisana de metges molt coneguda. Contrari als desigs familiars que volien que estudiés medicina i dret, va fer estudis a Pisa i Perusa d'agronomia i de veterinària a l'Escola Normal Superior d'Agronomia, i en 1875 es llicencià en medicina i cirurgia veterinària. En els seus anys d'estudiant, llegí les obres dels«socialistes utòpics» francesos i en 1873 s'afilià a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Pisa amb l'objectiu de posar en pràctica les idees anarquistes revolucionàries. A partir de 1875 va fer de veterinari a Montescuidaio, on sa família tenia possessions, i dos anys després fundà en aquesta localitat un parit socialista afiliat a la Internacional. En 1878, sota el pseudònim de Cardias, publicà en el periòdic La Plebe de Milà Un comune socialista. Bozzetto semi-veridico, on exposa el seu projecte de comuna llibertària i col·lectivista i critica la religió, la propietat privada i la família com a institució. En aquestaèpoca col·laborà en Il Lavoro. La seva amistat amb Andrea Costa i el seu activisme en la secció pisana de la Internacional implicà la seva detenció el 21 de novembre de 1878 per una pretesa «actitud contra la seguretat interna de l'Estat». Empresonat preventivament durant cinc mesos, l'abril de 1879 va ser jutjat i absolt de tots els càrrecs. Compaginà la seva militància llibertària amb activitats agràries i publicant llibres científics. En 1881 publicà la segona edició revisada i corregida d'Un comune socialista. Alhora formà part de l'Associació Electoral Democràtica organitzada a Pisa i participà en la campanya electoral a favor de l'escarceració del combatent llibertari Amilcare Cipriani, aleshores condemnat a 25 anys de presó. En 1882 guanyà una oposició de veterinari a Gavardo (Llombardia) i s'hi traslladà durant un temps, fundant una cooperativa social, el periòdic Dal campo alla stalla i escampant les idees llibertàries per la zona. En 1883 començà a col·laborar en Il Socialista. El 24 de febrer de 1884 publicà l'únic número del periòdic Brescia per Cipriani, alhora que buscà suports econòmics i morals per a la realització del seu projecte de colònia llibertària, llançant una crida al Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI) d'Andrea Costa i a nombrosos periòdics socialistes i anarquistes. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdicLa Favilla. En 1886 fundà a Brescia el periòdic Lo Sperimentale (L'Experiment), on explica fonamentalment les seves idees sobre el model de«colònia anarcocomunista» que té. El seu pensament de «socialisme experimental» estava lluny de les propostes insurreccionalistes aleshores en vigència en el moviment anarquista. En 1897, gràcies al suport moral i econòmic de Leonida Bissolati i de Giuseppe Mori, pogué materialitzar les seves idees en la«Colonia di Cittadella» (Colònia de la Ciutadella). L'11 de novembre de 1887, amb un grup de pagesos de la finca Cittadella d'Stagno Lombardo de Cremona (Llombardia), constituí l'«Associació Agrícola Cooperativa de la Ciutadella a la Ciutat d'Stagno Lombardo, Cremona». Aquesta associació gestionà 120 hectàrees de camp i una vintena de cases camperoles, a més de graners i una petita escola de pàrvuls, tot arrendat a Giuseppe Mori. La comunitat d'antuvi la formaren 16 persones, l'administració es decidia comunitàriament i la gestió de la casa s'assignà de manera rotatòria entre les dones. No obstant això, les dificultats es tornaren insuperables a causa del refús del col·lectivisme entre el pagesos de la Ciutadella. Aquesta experiència decidí Rossi de portar la seva experiència al Nou Món. El 20 de febrer de 1890, amb un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), embarcà a Gènova amb el vaixell «Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de «La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista. Malgrat tot un seguit de problemes (manca de coneixement del territori, limitat coneixement de les tècniques agrícoles, dificultats per obtenir maquinària, etc.), la colònia obtingué bons resultats tant des dels punts de vista agrari, econòmic i social, permetent el desenvolupament d'unes relacions personals no jeràrquiques en una comunitat que arribà a tenir uns 300 membres. En 1893 va publicar a Liorna el fullet Cecilia. Comunità anarchica sperimentale.Un episodio d'amore nella colonia «Cecilia», on descriu l'experiència comunal brasilera de manera positiva, encara que evidencia els components antisocials i egoistes que a la colònia començaven a donar-se. Noves dificultats personals (població majoritàriament masculina, problemes en l'aplicació de l'«amor lliure», etc.) i econòmiques, inclosa la fuita d'un dels colons amb la caixa de la comunitat, determinaren la dissolució de «La Cecília» l'abril de 1894. Un any després publicà el llibre Il Paranà nel XX secolo. Utopia di Giovanni Rossi (Cardias). Visione di un ubriaco raccontata da lui stesso, on en la primera part va fer una examen detallat de les raons polítiques i socials que van portar al fracàs de «La Cecília» i en la segona una mena de novel·la utòpica amb els seus nous projectes comunals. En 1897 Alfred Sanftleben, seguidor seu, publicà Utopie un Experiment sobre el seu pensament. Després de l'aventura de «La Cecília» Rossi prengué algunes responsabilitats agronòmiques --director d'una estació d'investigació agrícola a Rio dos Cedros-- i pedagògiques --professor a l'Escola Superior d'Agricultura de Taquari-- institucionals, sempre sota vigilància policíaca i en estreta col·laboració amb les autoritats italianes. Continuà propagant el pensament llibertari i fundà cooperatives agrícoles a Rio dos Cedros i a Ascurra i treballà per millorar els sistemes locals d'agricultura. El 4 d'abril de 1907 retornà, amb sa companya i filles, definitivament a Itàlia. Al seu país abandonà gairebé la política, encara que sempre fou partidari de les comunitats i de l'emancipació de la dona, i es dedicà a l'experimentació agrícola, a la veterinària i a l'ensenyament. L'adveniment del feixisme l'agafà vell i cansat i només participà en els funerals dels seus antics companys. En 1942 Afonso Schmidt publicà a São Paulo la novel·la Colônia Cecília. Giovanni Rossi va morir el 9 de gener de 1943 a Pisa (Toscana, Itàlia). En 1976 el cineasta Jean-Louis Comolli estrenà la pel·lícula La Cecilia sobre l'experiència d'aquesta comunitat brasilera.

    Giovanni Rossi (1856-1943)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 01/10/16--18:21: Notícia de N'Auguste Comte
  •          Notícia de N'Auguste Comte

     Aquest post és un extracte de la meva obra La filosofia i la religió sense caretes.

    És d’esperar que algun dia, en el futur, en un Món global, socialista i igualitari, quedaran anul·lats aquests falsos Universos culturals construïts pels Estats, en funció dels interessos circumstancials del Poder. Llavors s’establirà quina fou la vertadera importància de N’Auguste Comte. Actualment, als llibres de text espanyols figura com un dels grans filòsofs com a fundador del Positivisme (En aquest sentit, es pot dir que l’Estat francès està d’enhorabona: ha aconseguit que a moltes grans enciclopèdies figurin com a originaris francesos dos grans corrents de la filosofia). He de sospitar de les intencions dels manipuladors francesos i espanyols. No s’entén que un Saint-Simon tant ben dotat de recursos humans i intel·lectuals i tan novel·lesc sigui posposat a la galeria d’homes il·lustres per En Comte, un home gris, secretari i deixeble d’En Saint-Simon, amb una formació intel·lectual molt limitada, un home d’idees obtuses i més aviat reaccionàries. Hi ha grans pensadors que no fan ni la més petita referència d’En Comte, com és el cas d’En Marx. Aparentment, En Comte hauria de figurar com un obscur il·lustrat de la segona generació que hagueren de constatar amargament els pobres resultats que s’havien aconseguit fins aleshores. Certament, ell denuncia la situació de caos moral i intel·lectual de la societat francesa del seu temps, però des d’un cantó declaradament reaccionari i antiobrer. El seu discurs de l’esperit positiu és l’obra d’un predicador neoconservador, on es repeteix incansablement que la classe obrera no és de fiar, ha de ser guiada, que ha de ser educada amb un programa positivista al servei de la nova classe capitalista. La proposta d’En Comte era la de salvar d suposada corrupció moral a la classe obrera per mitjà de programes de formació social capitalista. Comunament, es defineix el Positivisme con aquell corrent filosòfic que afirma que la única via de coneixement vàlid és el de les ciències empíriques juntament amb les matemàtiques. En Comte proposà que s’hi afegís una nova ciència que seria la física social, la Sociologia. La física social comtiana havia de resoldre el problema obrer el qual era una amenaça per ala societat.


    0 0

    Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)

    Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).



    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Calendaris de sal, Premi de Poesia Marià manent 2005.

    Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

    El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

    En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

    I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".


    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Temps moderns: homenatge al cinema, Premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

    Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de salés producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.


    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

    A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

    En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

    La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

    El cant de la Sibil·laés l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.

    Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

    Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

    Miquel López Crespí


    0 0

    [10/01] Detenció de Mühsam - Conferència de Leval - Bonnefoy - Edo - Pérez Pazos - Boticario - Fernández Canto - Levine - Pemjean - Alexandrovitch - Liarte - Hermosilla

    Anarcoefemèrides del 10 de gener

    Esdeveniments

    Erich Muhsam

    - Detenció de Mühsam: El 10 de gener de 1919 a Munic (Alemanya) Erich Mühsam i altres 11 militants més del Revolutionäre Arbeiterrat (RAR, Consell Obrer Revolucionari) i del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista Alemany) són detinguts, per instigació de Kurt Eisner, president del Govern Revolucionari de Munic, per evitar els avalots sorgits arran de les eleccions legislatives alemanyes. Tots seran alliberats l'endemà gràcies a la gran manifestació organitzada pel moviment consellista.

    ***

    Cartell anunciador de la conferència de Gaston Leval

    - Conferència de Gaston Leval: El 10 de gener de 1937, al Cine Coliseum de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval, fa una conferència sobre el títol «Nuestro programa de reconstrucción», sobre els avanços en el procés revolucionari de les col·lectivitats llibertàries i sobre les situacions política, econòmica i social d'aleshores. L'acte, organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), acabà amb la interpretació dels himnes A las barricadas i Hijos del Pueblo. La sessió fou radiada a tota la Península i a l'estranger per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI (ona normal i extracurta) i Ràdio Barcelona. A més d'això, la conferència fou enregistrada i impresa en discos per la discogràfica Fono Reclam; també s'edità en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI i el qual fou traduït a l'anglès i publicat en 1938 a Londres per Freedom Press sota el títolSocial reconstruction in Spain.

    Conferència de Gaston Leval (10-01-1937)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Honoré Bonnefoy

    - Honoré Bonnefoy: El 10 de gener de 1861 neix a París (França) l'anarquista il·legalista Honoré Alphonse Joseph Bonnefoy, conegut sota diversos pseudònims (Fondet,Edme,Guilloux, Mezu, Sismondi i Arsac). Fill de Jean Amédée Bonnefoy i de Joséphine Fondet. Després d'estudiar un temps en un seminari, farà d'empleat comercial. Més tard s'enrolà en l'exèrcit i esdevingué sotsoficial i sergent major a Tonkín, d'on desertà en 1881. Després de vagar per Austràlia, Anglaterra i Suïssa, en 1889, després d'un temps a Algèria, s'instal·la a Marsella, on va fer contacte amb el moviment anarquista, alhora que comença la seva carrera de lladre a la metròpoli. Es casà amb Marcelle Deschamps, cantant de cafè-concert, amb la qual tingué dos infants. En 1894 s'alia amb altre lladre, Bernard, i aquest serà trobat mort al mateix vagó de la línia París-Lió-Marsella que Bonnefoy ocupava; però la policia conclogué que Bernard s'havia suïcidat i Bonnefoy fou alliberat. Després d'abandonar Marsella, hi tornà cap al 1897, data en la qual conegué Jules Clarenson i Alexandre Marius Jacob. Amb Clarenson freqüentà els casinos i a més de jugar realitzà robatoris a la Costa Blava. A Marsella desaparegué i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes a buscar i controlar i llançà un avis de crida i cerca el 8 de setembre de 1900. En aquesta època s'instal·là a París, on novament trobà Clarenson i Jacob, participant activament en la banda dels «Treballadors de la Nit». Un cop la banda fou desmantellada amb la detenció el 22 d'abril de 1903 de Jacob, el setge es va estrènyer i Bonnefoy fou detingut, després d'haver intentat fugir de França sota diversos noms, el 31 d'octubre de 1903. El 5 de maig de 1904 fou tancat a la presó d'Abbeville. El 22 de març de 1905 fou condemnat per l'Audiència de la Somme, pel robatori de la joieria Bourdin el 6 d'octubre de 1903, a vuit anys de treballs forçats; però l'Audiència de l'Aisne, l'1 d'octubre de 1905, reduí la condemna, penant-ne només set. Amb prohibició de viure a Lió, va fer de comerciant per les colònies i en 1930 s'instal·là a Lió, on malalt de càncer s'intentà suïcidar en dues ocasions. Honeré Bonnefoy va morir el març de 1930 a Lió (Arpitània).

    ***

    Tribut necrològic de Casiano Edo aparegut en el periòdic tolosà "Espoir" del 3 de febrer de 1974

    - Casiano Edo: El 10 de gener de 1890 neix a Aragó (Espanya) l'anarquista Casiano Edo. En 1917, quan ja formava part del moviment llibertari, emigrà als Estats Units. D'antuvi treballà de miner a Utah i a Virgínia. Després d'una breu estada en 1921 a Espanya per a portar sa companya i sos fills, s'instal·là a Detroit (Michigan, EUA) on treballà d'obrer metal·lúrgic en les grans fàbriques automobilístiques fins a la seva mort. Durat molts d'anys, juntament amb Federico Arcos, Miguel Mateo, José López Ríos, Francisco Riberas,Ángel García, Pascual Domingo, Lea Fernández, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, María Mateo, Juan García Durán i altres, animà l'anarquista «Grupo Libertad» de Detroit. Amb sa companya, la militant anarquista Manuela Martín, participà en totes les activitats del «Grupo Libertad» (conferències, representacions teatrals i musicals, picnics, etc.) i en la difusió dels periòdics anarquistes publicats als EUA (Cultura Obrera i Cultura Proletaria). La parella fou particularment activa en la defensa de la Revolució espanyola de 1936. Casiano i Maria tingueren tres infants (Emiliano, María i Joaquín), que han estat benefactors de la Fundació Anselmo Lorenzo. El febrer de 1972 morí sa companya i per al funeral es recolliren 374 dòlars col·lectats pel «Grupo Libertad». Casiano Edo va morir el 28 de novembre de 1973 a Dearborn (Comtat de Wayne, Michigan, EUA).

    ***

    Emilia Pérez Pazos

    - Emilia Pérez Pazos: El 10 de gener de 1894 neix a Marín (Pontevedra, Galícia) la resistent antifranquista llibertària Emilia Pérez Pazos, coneguda com Manchada. Encara que no pertanyia a cap organització política ni sindicat, després de la caiguda del seu poble a mans de l'exèrcit feixista, fou una de les agents d'enllaç de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. Acusada d'haver amagat al seu domicili militants antifranquistes i d'haver participat el març de 1937 en una temptativa d'evacuació de militants a bord de la llanxa motora pesquera Sisargas des de la Corunya, el maig de 1937 va ser condemnada a 20 anys de presó (Causa 291/37) per «auxili a la rebel·lió», juntament amb altres companys (Generoso Rumbo Lafuente, Enrique Sardinero Rey, Carlos Ponte Patiño, etc.). Emilia Pérez Pazos va morir el 27 de maig de 1960.

    *** 

    Marcelino Boticario, a l'esquerra, amb Marcel·lí Massana (Tolosa, setembre de 1949)

    - Marcelino Boticario Sierra: El 10 de gener de 1921 neix a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) el militant anarquista i resistent antifranquista Marcelino Boticario Sierra --alguns fons citen Serra--, conegut com Boti. Exiliat a França, en acabar la II Guerra Mundial fou delegat per la Lliga de Mutilats per reconstruir aquesta organització a la Península i hi va entrar en 1947, on feu contacte amb diversos membres d'aquesta lliga (Josep Ribas, Casimiro Rojo, Claudio Pueyo). El juliol de 1947 representà les Joventuts Llibertàries de l'Exili en el Ple clandestí celebrat a Madrid. Aquest mateix any fou delegat en el Congrés de Tolosa per la Federació de Montalban i en 1948 participà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1960 fou nomenat secretari general de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a França --Buil, Melich, Sos i Ángel Fernández en van ser membres del comitè. En 1961 assistí al Congrés d'Unificació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Llemotges i l'any següent en el Ple fou nomenat secretari de coordinació de l'FIJL. El març de 1962 va assistir a la primera reunió de Defensa Interior (DI) com a secretari de relacions de l'FIJL i fou considerat després com a un dels màxims representants d'aquest organisme secret de lluita antifranquista llibertari. També aquest any va fer mítings a Grenoble. En 1963, quan era secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i arran de l'assassinat dels companys Delgado i Granado pel règim franquista, li fou assignada residència pel Govern francès i l'estiu d'aquell any va ser expulsat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb José Borrás Cascarosa i Roque Santamaría Cortiguera. Entre 1963 i 1964 formà part de la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en representació de Brussel·les. En 1965 fou delegat per Tolosa al Congrés Intercontinental de Montpeller i després formarà part de la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1970 va participar en la Comissió Pro Presos de l'FIJL a Tolosa. Allunyat de la tendència representada per Germinal Esgleas i Frederica Montseny arran de la unificació cenetista de 1960, després de l'última ruptura formà part dels Grups de Presència Confederal i Llibertària des de la seva constitució. En 1979 fou membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya a França. En 1986 encara seguia en aquesta lliga amb el càrrec de secretari de relacions. Durant molts anys fou un dels responsables del periòdic Ruta. Sa companya fou Luisa Mondragón. Marcelino Boticario Sierra va morir el 20 de setembre de 2007 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    Marcelino Boticario Sierra (1921-2007)

    ***

    Salvador Fernández Canto

    - Salvador Fernández Canto: El 10 de gener de 1925 neix a Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Fernández Canto. Era fill de l'anarcosindicalista i cooperativista Salvador Fernández Sampedro i va néixer a Híjar quan sos pares s'hi trobaven circumstancialment. Encara no tenia un any quan sa família s'establí a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fins als 12 anys anà a l'escola i després a l'acadèmia alhora que ajudava son pare en la burocràcia sindical i cooperativista. En aquestaèpoca son pare el va dissuadir d'allistar-se en l'Exèrcit. En 1939 s'exilià amb sa família a França i va ser internat en un refugi d'Aiffres (Poitou-Charentes, França); posteriorment, amb tota sa família, s'establí a Souppes-sur-Loing (Illa de França), on amb son pare treballà en una fàbrica de sucre. Durant l'ocupació tota sa família va ser enviada a un camp de concentració. En 1943 va ser reclòs al camp de concentració de Montendre (Poitou-Charentes, França) i aquest mateix any s'afilià a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT), fent en diverses ocasions d'enllaç amb la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Posteriorment va ser requerit pels alemanys per a treballar al camp d'aviació de Royan (Poitou-Charentes, França) per a tapar els clots causats pels bombardeigs aliats. Més tard visqué a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Durant els combats per l'Alliberament, participà com a guaita de la Resistència en les voladures de les vies fèrries. Entre octubre de 1945 i maig de 1946 participà en els treballs de reconstrucció de Royan. Després de la II Guerra Mundial ocupà, sempre acostat al sector proper a la família Montseny-Esgleas i ferotgement oposat a la tendència«col·laboracionista», nombrosos càrrecs orgànics: membre dels comitès de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació de Joventuts Llibertàries (FIJL); secretari de les Joventuts Llibertàries de Montendre; organitzador en 1946 de les Joventuts Llibertàries a Montluçon; secretari en 1948 de la VI Regional Juvenil; secretari de la CNT de Montluçon; secretari del grup «Cultura y Acción» (amb Juan i FélixÁlvarez Ferreras), adherit a la FAI; etc. Fou assidu de plenàries, plens de nuclis confederals, plens nacionals de regionals i congressos, etc. Entre 1950 i 1951 i entre 1962 i 1963, fou secretari de la Regional III (Massís Septentrional, Occitània). El 10 de febrer de 1962 assistí a Tolosa de Llenguadoc a la Plenària del Secretariat Intercontinental (SI) i el 15 de desembre de 1963, com a secretari del Massís Septentrional, a la Plenària del SI. Des de començament dels anys vuitanta fou secretari de la CNT de Montluçon, càrrec que encara mantenia en 2002. Entre 1989 i 2004 col·laborà en el setmanari i en la revista Cenit. Sa companya fou Teodora López Ruiz, amb qui tingué tres infants.

    ***

    Philie Levine

    - Philip Levine: El 10 de gener de 1928 neix a l'Hospital Henry Ford de Detroit (Michigan, EUA) el poeta, professor i escriptor anarquista Philip Levine. Fill d'una família jueva russa d'immigrants –sos pares, no se sap per quina raó, li van dir que era d'ascendència espanyola–, fou el segon de tres fills i el primer dels dos bessons idèntics. Son pare, Harry Levine, fou propietari d'un negoci de peces d'automòbils usats i sa mare, Esther Gertrude Prisckulmick (Esther Priscol), fou llibretera. Quan tenia cinc anys son pare va morir. Durant la dècada dels trenta escoltà amb indignació els programes radiofònics antisemites del sacerdot catòlic pronazi Charles Edward Coughlin (Father Coughlin). Quan tenia 14 anys començà a treballar en diversos «stupid jobs» (feines estúpides): en una fàbrica de sabó, traginant capses de refrescos en una embotelladora (Mavis Nu Icy Bottling Co.), a les plantes de fabricació d'automòbils, de boxejador amateur, etc.; experiència que reflectirà en nombrosos poemes. En 1946 es va graduar a la Detroit Central High School i pogué anar a la Universitat de Wayne de Detroit, on va començà a escriure poesia encoratjat per sa mare, a qui li va dedicar el llibre de poemes The Mercy. A la universitat conegué estudiants poetes, com ara Florence Goodman, Robert Huff, William Leach, Paul Petrie, Bernard Strempeck, Ruby Treague, etc. En 1950 aconseguí el títol de Bachelor of Arts i es posà a treballar a les fàbriques de Chevrolet Gear & Axle, fent transmissions, i de Cadillac Engine, a la secció d'engranatge; posteriorment va fer feina a la fàbrica Wyandotte Chemical i portant un camió per a la Railway Express. En 1951 es casà amb Patty Kanterman, de qui es divorcià dos anys després. En 1953 assistí, sense matricular-se, a la Universitat d'Iowa (Iowa City, Iowa, EUA), on estudià amb poetes com Robert Lowell i John Berryman. En 1954 es doctorà amb una tesi sobre l'Ode to Indolence de John Keats i el 4 de juliol d'aquest any es casà a Boone (Carolina del Nord, EUA) amb l'actriu Frances J. Artley (Franny), amb qui tingué tres infants (Mark, John i Theodore Henri). Retornà a la Universitat d'Iowa, on ensenyà escriptura tècnica i en 1957 es doctorà en Belles Arts. Aquest mateix any va ser guardonat amb el Premi «Jones Fellowship» de Poesia de la Universitat d'Stanford. En 1958 s'incorporà al departament d'anglès de la californiana Universitat Estatal de Fresno, on va ensenyar fins la seva jubilació en 1992. També va ensenyar a altres universitats (Nova York, Columbia, Princeton, Brown, Tufts, Berkeley, etc.). En 1968 signà el manifest «Writers and Editors War Tax Protest», on escriptors i editors nord-americans es comprometien a no pagar els seus impostos en protesta contra la guerra del Vietnam. Entre el 2000 i el 2006 fou membre del consell de chancellors de l'Academy of American Poets (AAP, Acadèmia de Poetes Americans) i entre 2011 i 2012 fou «Poeta Llorejat dels Estats Units» per la Biblioteca del Congrés. El tema central de la seva poesia és la classe obrera de Detroit, vista des de diferents punts de vista (familiar, social, econòmica, laboral, etc.), sense oblidar la seva herència d'immigrant jueu. La Revolució espanyola de 1936 també fou font d'inspiració d'alguns dels seus poemes més populars i consagrà una elegia al destacat militant anarquista Francisco Ascaso Abadía («Francisco, I'll Bring You Red Carnations», en 7 years from somewhere) i un poema al militar José del Castillo Sáenz de Tejada, i el seu llibre de poemes The Names of the Lost està dedicat a Buenaventura Durruti. És autor dels poemaris On the Edge (1963), Not this Pig (1968 i 1982), Pili's Wall (1971 i 1980), Red Dust (1971), They Feed They Lion (1972), 1933 (1974), The Names of the Lost (1976), Ashes. Poems New and Old (1979), 7 years from somewhere (1979), One for the Rose (1981), Selected Poems (1984),Swett Will (1985), A Walk with Tom Jefferson (1988), New Selected Poems (1991), What Work Is (1992), The Simple Truth (1994 i 1996), Unselected Poems (1997), The Mercy (1999), Breath (2004 i 2006), Stranger to Nothing. Selected Poems (2006) i News of the World (2009). També es autor de l'assaig autobiogràfic The Bread of Time. Toward an Autobiography (1994) i de dos llibres d'entrevistes, Don't Ask (1981) i So Ask. Essays, Conversations and Interviews (2002). Entre 1965 i 1966 i entre 1968 i 1969 visqué a Barcelona (Catalunya) amb la família Castelldefels, on aprengué el castellà, i ha traduït d'aquesta llengua a l'anglès seleccions de poemes de Gloria Fuertes (amb Ada Long), de Jaime Sabines (amb Ernesto Trejo), de Pablor Neruda, de César Vallejo i d'altres. Col·laborà habitualment amb els periòdics The New Yorker i Harper's Magazine. La seva poesia ha estat guardonada amb important premis, com ara el«Frank O'Hara» (1973), el «Lenorre Marshall» (1977), el«Harriet Monroe Memorial» (1978), el«National Book Critics Circle Award» (1979), el«National Book Award for Poetry» (1980 i 1991), el «Guggenheim» (1980), el «Levinson» (1981), el «Ruth Lilly» (1987), el «Pulitzer» (1995), el «Wallace Stevens» (2013), etc. En 1983 el seu testimoni va ser recollit per Steven Fischler i Joel Sucher en el documental Anarchism in America. El 29 de novembre de 2007 la ciutat de Nova York li va retre un homenatge on intervingueren destacats poetes (Yusef Komunyakaa, Galway Kinnell, E. L. Doctorow, Charles Wright, Jean Valentine i Sharon Olds). Diagnosticat amb un càncer de pàncrees, Philip Levine va morir gairebé un mes després, el 14 de febrer de 2015, al seu domicili de Fresno (Califòrnia, EUA).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Foto policíaca de Lucien Pemjean (ca. 1894)

    - Lucien Pemjean: El 10 de gener de 1945 mor a París (França) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i antimilitarista, i després boulangista i activista antisemita i filonazi, Pierre-Lucien Pemjean. Havia nascut el 5 de maig de 1861 a Lió (Arpitània). Sos pares es deien Antoine Pemjean i Amélie Thiriot. Ben aviat s'interessà per les idees socialistes i es guanyava la vida com a gravador en fusta i publicista. Entre 1877 i 1880 publicà articles i poesies en la revista Le Parnasse. En 1878 edità la plagueta poètica Sancta Libertas, on celebra la llibertat pel treball. En 1880 publicà La revanche de la raison, on trobem l'herència antisemita de Louis Auguste Blanqui, i el fullet Le Drapeau Rouge. En aquestaèpoca col·laborà en Ni Dieu Ni Maître. En 1881 tragué el fulletPropos socialistes. Le socialisme expérimental, col·laborà en La République Sociale. Journal international littéraire i dirigí La Question Sociale; en 1882 publicà articles en Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. En 1883, arran de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, es refugià a Bèlgica, ben igual que Antoine Cyvoct i Martinet. En 1884 publicà a París el fullet Plus de frontières i en 1885, amb Egide Govaerts, fou responsable de la publicació anarcocomunista L'Insurgé, editada a Brussel·les (Bèlgica). Aquest mateix any desertà i es va refugiar a Londres (Anglaterra), on fou membre de l'anarquista Club Internacional. En el primer número de L'Autonomie Individuelle, de maig de 1887, publicà un article reclamant un congrés per definir l'estratègia que devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Entre 1888 i 1889, amb Edouard Soudey, va fer costat l'estratègia boulangista i el maig de 1889 publicà Cent ans après (1789-1889), atac contra el règim parlamentari amb un prefaci del mateix general Georges Boulanger. El setembre de 1889, en ocasió de les eleccions legislatives, publicà tres números del periòdic L'Assaut i l'octubre marxà cap a Tolosa de Llenguadoc per fer costa l'elecció del boulangista Paul Susini; participant el 29 d'octubre d'aquell any en la manifestació boulangista organitzada en el funeral d'un oncle del general Boulanger. Entre març i abril de 1890 rellançà L'Assaut. L'1 de maig de 1890 la policia escorcolla el seu domicili del carrer Marcadet de París i descobrí, a més de propaganda boulangista, 155 bastons i barres de ferro aparentment per a ser distribuïdes a escamots; no obstant això, va ser posat en llibertat. En 1891 signà i edità, amb Michel Morphy, un cartell-manifest per denunciar la matança de Fourmies (Nord-Pas-de-Calais, França), sota el títol Protestation contre les massacres de Fourmies, i que fou enganxat pels carrers parisencs de Belleville i de Ménilmontant. Posteriorment s'instal·là a Bélgica, país del qual va ser expulsat el 10 d'octubre de 1891, arran d'haver fer una crida a la població en ocasió del funeral del general Boulanger. L'1 de maig de 1892 penjà un manifest antimilitarista dirigit als obrers i envià a diversos generals una carta injuriosa contra l'Exèrcit; per això, el 24 de setembre de 1892 l'Audiència del Sena el condemnà en absència a 10 anys de presó i 3.000 francs de multa, pena que va ser rebaixada en el recurs del 18 de novembre a vuit mesos de presó i 500 francs de multa. A resultes de l'«Afer de Panamà», el 27 de desembre de 1892 participà en un míting a la Casa del Poble de Montmartre on participaren socialistes i anarquistes. El 31 de desembre de 1892 va ser detingut i tancat a la presó de Sainte Pélagie de París (França) per complir la pena de «provocació de militars» a la qual havia estat condemnat; durant el seu empresonament va conèixer el destacat propagandista antisemita Édouard Drumont i altres activistes (Pol Martinet, Michel Zévaco, Aristide Gardrat, etc.). El juny de 1893 sortí gràcies a una amnistia. El 12 d'agost de 1893 organitzà un homenatge a Gardrat, mort dies abans, al Mur dels Federats del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Aquell mateix mes va ser«candidat de batalla» pel I Districte de Lió, ciutat a la qual se li havia obligat la residència. Entre 1893 i 1894 col·laborà en la parisenca La Revue Libertaire. El 5 de març de 1894 publicà l'article «Expiation» enLa Revue Libertaire, on va fer una apologia a l'anarquista Auguste Vaillant i per això va ser detingut tres dies després al seu domicili del carrer Saint-Louis-en-l'Isle de París. L'11 de maig va ser jutjat per l'Audiència del Sena, però el va absoldre de complicitat amb els atemptats de Vaillant. No obstant això, no va ser alliberat ja que estava destinat a ser processat per «associació de malfactors» en l'anomenat«Procés dels Trenta». El 13 de maig de 1894, aprofitant la distracció d'un guàrdia municipal, aconseguí fugir del Palau de Justícia i refugiar-se novament a Londres. El març de 1896 encara romania a la capital anglesa, vivint al barri de Walton-on-Thames amb sa filla i sa companya Aimée Pemjean, la qual posteriorment s'exilià a l'Argentina amb el suport econòmic de Louise Michel. El 12 d'agost de 1893 participà, amb Bichon i Decrêpe, en l'homenatge a l'anarquista Aristide Gardrat que se celebrà al Mur dels Federats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», s'arrenglerà en les campanyes antisemites organitzades perÉdouard Drumont i col·laborà en el seu periòdic La Libre Parole. El juny de 1899 publicà a París un únic número del periòdic Le Salut Public i aquest mateix any col·laborà en L'Assault. Journal politique illustré. Entre 1900 i 1901 edità el setmanari Le Cri du Transvaal, òrgan propagandístic per la independència de les repúbliques sud-africanes. En aquests anys publicà novel·les i peces teatrals. A partir dels anys vint fou el director literari de l'editorial antisemita Baudinière i a partir de 1934 fundà i dirigí l'Agence Prima Presse, també de propaganda antijueva i antimaçònica i considerada l'antena oficiosa del règim nazi, alhora que treballava per al Doctor Schmoll, de l'ambaixada d'Alemanya. En aquests anys publicà nombrosos pamflets d'aquesta ideologia, com ara Vers l'invasion (1933) i La Maffia judéo-maçonnique (1934). Entre 1934 i 1939 publicà un petit periòdic mensual, Le Gran Occident. Le judéo-maçon, voilà l'ennemi, dedicat a atacar els jueus i els maçons, i milità en la Lliga Antijueva Universal; en 1939 aquesta publicació va fer una intensa campanya en suport del mariscal Henri Philippe Pétain. També col·laborà en L'Ami des Boërs i en Le Réveil du Peuple, publicació del Front Franc (FF) de Jean Boissel, de qui va ser molt amic. En 1941 participà en la fundació de l'Association des Journalistes Antijuifs (AJA, Associació dels Periodistes Antijueus). A més a més dirigí l'anomenat«Comitè Nacional per a la solució radical de la qüestió jueva». Duran la II Guerra mundial cooperà amb els ocupants nazis, fou membre de l'Institut d'Estudis de les Questions Jueves i va escriure per a periòdics col·laboracionistes (Le Pays Libre!, Au Pilori, etc.). El 22 d'agost de 1944, durant l'Alliberament de París, va ser detingut per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i acusat de col·laboracionista. És autor de Cent ans après (1789-1889) (1889), La paix nécessaire. Réponse à M. Camille Dreyfus (1890), L'auberge rouge de Peyrabeille. Récit historique et dramatique (1907), Germaine (1916), Les noces de Germaine (1916), Cyrano de Bergerac, son premier amour (1926), La gosse de l'assistance (1926), Petite madone (1926), La plus belle aventure de Cyrano (1928), La jeunesse de d'Artagnan (1930), Le capitaine d'Artagnan. Roman de cape et d'épée (1931), Vers l'invasion (1933, reeditat en 1934 sota el títol La Maffia judéo-maçonnique), La presse et les juifs depuis la Révolution jusqu'à nos jours (1941) i Le cinquantenaire de La Libre parole, fondée parÉdouard Drumont (1942, amb altres). Lucien Pemjean va morir el 10 de gener de 1945 en un hospital de París (França).

     *** 

    Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)

    - Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 10 de gener de 1949 mor a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. Havia nascut el 17 de març de 1873 a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus) --actualment Lituània. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant,Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista.

    *** 

    Ramón Liarte

    - Ramón Liarte: El 10 de gener de 2004 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu. Havia nascut el 28 d'agost de 1918 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) en una família humil. Des d'infant visqué a Barcelona (Catalunya), on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista. L'aixecament feixista del juliol de 1936 l'agafà a Jaca treballant de cambrer i creuà els Pirineus per entrar a Catalunya per la Seu d'Urgell. Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seuòrgan d'expressió, El Frente. El febrer de 1937, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València, en va ser designat secretari d'Organització. El juny de 1937 va participar en el I Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del Comitè Regional. També el juny d'aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d'aquell any. El 21 de juliol de 1927 va participar en el míting celebrat a l'Olympia de Barcelona per la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible. En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings (Barcelona, Lleida, etc.) i assistí a un gran nombre de plens i de reunions. El febrer de 1938, arran del II Congrés, va ser nomenat secretari d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL. El març d'aquell any, en un míting defensà l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d'Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres. El març de 1939 s'integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb el triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diverses presons (El Temple, Fresnes, Roland Garrons, etc.) i a camps de concentració (Vernet, etc.). En 1942 aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d'envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l'Espanya franquista, on fou detingut i tancat (Cuevas de Almanzora, Almeria i Granada). Un cop lliure, retornà a França. Quan la reconstrucció de l'MLE ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector moderat. En 1951 fou delegat al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va ser secretari del Subcomitè pro Espanya, participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigí España Libre. Un cop aconseguida la unitat confederal de l'Exili, per la qual va lluitar força, s'afegí al sector ortodox i destacà en les tasques orgàniques i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu (Lió, Besiers, Dijon, Narbona, Carcassona, Bordeus, Grenoble, Montpeller, Orleans, Perpinyà, Portet, Clarmont d'Alvèrnia, Tolosa, Basilea, La Rochelle, Maçon, etc.). En 1957 assistí al Ple confederal de Marsella. Fou nomenat secretari de l'Aliança Sindical --organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)-- i en 1962 secretari de Cultura de la CNT de Tolosa. En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller. Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró, Besiers, Bordeus, Tarba, Marsella, Granada, Montsó, Igualada, Barcelona, Madrid, València, París, Barcelona, Sabadell, el Prat de Llobregat, etc.). En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT al qual assistí en representació del Sindicat d'Alimentació de Barcelona. Entre 1980 i 1982 dirigí Solidaridad Obrera. En 1992 presentà un treball en Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònims Rotaeche i Rali, en nombroses publicacions, com ara Boletín AIT, Boletín Orgánico,Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste,Crisol, Cultura y Porvenir, Esfuerzos,España Libre, Espoir, Faro, El Frente, Frente y Retaguardia, Ideas,Juventud Libre, El Luchador, Nueva Senda,Orto, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, etc. Dirigí España Libre, Esfuerzo, Estudios, El Frente i Solidaridad Obrera i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara AIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario, Estudio de la revolución española, Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución (1937, amb altres), La CNT y los pueblos de España (197?), La revolución social española (1975),La CNT y el federalismo de los pueblos de España (1977), La lucha del hombre. Anarcosindicalismo (1977), La CNT al servicio del pueblo (1978), Marxismo, socialismo y anarquismo (1978),El camino de la libertad (1983),¡Ay de los vencedores! (1986),Entre la revolución y la guerra (1986), La sociedad federal (1989),Fermín Salvochea «El libertador» (1991), Bakunin, la emancipación del pueblo (1995), Los grandes que engrandecen (1995), etc. 

    ***

    Julia Hermosilla

    - Julia Hermosilla: El 10 de gener de 2009 mor a Baiona (Iparralde, País Basc) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Julia Hermosilla Sagredo. Havia nascut l'1 d'abril --alguns citen el 30 de març-- de 1916 a Sestao (Biscaia, País Basc). Son pare, Juan Hermosilla, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ella, quan tenia 14 anys, s'afilià a aquest sindicat. Es relacionà amb la destacada família anarcosindicalista dels Aransáez, distribuí premsa llibertària, milità en les Joventuts Llibertàries i participà en les activitats del Grup Artístic Confederal de Santurtzi. Arran de la insurrecció llibertària de l'hivern de 1933, ajudà els companys de la Rioja a creuar els Pirineus. Prestà suport al moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Santurtzi, ajudant Vicente Cuesta i els Aransáez. Quan esclatà la Guerra Civil s'enrolà com a miliciana en un batalló confederal i fou destinada al front d'Otxandio. Se li va confiar la missió de internar-se en territori enemic per rescatar el doctor Isaac Puente, però finalment aquest fou detingut i afusellat. Durant el bombardeig d'Otxandio li van esclatar els timpans i restà sorda durant molt de temps. En 1937 va fer d'actriu en el Grup Artístic Confederal de Santurtzi. Quan la zona nord peninsular fou ocupada per les tropes feixistes, aconseguiren embarcar-se amb sa família cap a França. Considerades com a «roges», no van aconseguir desembarcar immediatament. Després de dos mesos a França, creuà els Pirineus amb sa família i continuà la lluita a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Baiona amb son company Julián Ángel Aransáez Caicedo i milità en la CNT de tendència«col·laboracionista». També participà activament en la lluita antifranquista, fent d'enllaç amb l'Interior amb missions orgàniques a la Península i, fins i tot, participà en, com a mínim, dos intents d'atemptats contra el dictador Francisco Franco: l'«atemptat aeri» de setembre de 1948 i el del Palau d'Ayete de Sant Sebastià de 1962. A començament dels anys seixanta col·laborà amb Defensa Interior (DI). Durant els anys setanta, juntament amb son company, milità en la tendència que editava el periòdic Frente Libertario i assistí anualment a les reunions que aquest grup celebrà a Narbona. Un cop mort Franco, ajudà a la reconstrucció de la CNT al País Basc peninsular. El 10 de novembre de 2001 morí son companyÁngel Aransáez a Anglet, on vivien. El 18 de juny de 2006 va rebre un homenatge a Artxanda amb altres lluitadors antifranquistes. El seu testimoni va ser recollit en el llibre d'Aitor Azurki Maizales bajo la lluvia. Testimonios de los últimos gudaris y milicianos de la Guerra Civil en Euskadi (2011).

    Julia Hermosilla (1916-2009)

     Escriu-nos

    Actualització: 10-01-16


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Fa pocs dies, després de publicar, en aquest blog de MÉS, un article sobre la Madona de sa Torre de Sant Jordi, vaig enviar els enllaços de l’article a la llista i grups de gent que pensava que els podia interessar. Ben aviat vaig tenir una sorpresa. Una de les persones a qui ho havia enviat per whatsapp em va contestar d’una manera un poc estranya al principi, i al final insultant. Després vaig pensar si tenia el número de mòbil equivocat, i així va ser quan ho vaig comprovar amb la persona a la qual pensava que enviava aquests missatges. Tenia dos nombres del mòbil capgirats.

     


    Segurament aquesta persona que rebia els meus missatges, i que no s’havia queixat dels anteriors fins al moment, estava cansada de rebre’ls i una mica enfadat. La qüestió és que em va constestar i estiguérem tots dos en línia un moment. Al principi vaig pensar que anava de broma, però després vaig veure que no, que la persona que els rebia estava realment enfadada i li vaig demanar disculpes tal com queda reflectit a les fotos que reproduesc. Quan vaig posar el meu nom em vaig equivocar i només vaig escriure Tome; què hi farem?

    La qüestió és que després vaig voler fer les fotos de la conversa perquè vaig pensar que m’havia insultat, a mi i a molta altra gent. A més, com que el seu perfil era el d’un jugador de futbol de primera divisió, vaig pensar que era semblant al cas recent del manacorí Sergi Guardiola, al qual el FC Barcelona va fitxar i, tot d’una, li va rescindir el contracte per haver sabut que havia fet tuits ofensius contraris al Barça i a Catalunya.

    Vaig reaccionar aviat i mentre feia les captures de pantalla del whatsapp com a prova, la persona que m’havia insultat o ofès llevava el seu perfil. Així i tot, una foto sí que encara el duia. Ja sabem que al perfil de les xarxes socials no sempre posam la nostra foto. De vegades es posa la d’un familiar, un paisatge, una persona que admiram i de la qual som fans, etc. Per tant, encara que el perfil sigui la d’un jugador d’un club de futbol peninsular de la primera divisió, això no vol dir que hagi de ser precisament aquest jugador.  No deixa de ser estrany però que, després del precedent recent de Sergi Guardiola, aquesta persona esborràs el seu perfil tan aviat.

     

     
     
     
     

    D’altra banda, hem trobat publicat que aquesta persona del perfil, que repetesc no vol dir que sigui la implicada en el whatsapp, és a dir el jugador de futbol, té pendent algun cas amb la justícia; va ser detingut, acusat de violència contra la seva parella i també té un acte de processament per maltractament i amenaces. A més, davant manifestacions a favor del maltractament d’alguns seguidors seus, ell va dir que no hi estava en contra. Després el jugador corregí aquestes declaracions. Tot i això, s’ha de dir que és presumptament innocent de totes aquestes acusacions; que quedi clar.

    D’altra banda, ja sabem que un pot enfadar-se amb missatges de desconeguts que, en el meu cas, no eren ni ofensius ni insultants. Sempre podia dir: “no me n’enviïs més”, i ja està.

    Ara bé, el que em sobta, i pens que ens hauria de sobtar a tots com a mallorquins catalanoparlants, són unes quantes coses.

    Primera: alguna cosa de català sap perquè endevina la llengua i no diu que no l’entén, i demana si és de València o de Catalunya.

    Segona: li diu valencià a la nostra llengua cosa que també, oficialment, és certa.

    Tercera:  afirma que el valencià desapareixerà.

    Quarta: parla de Catalunya i del valencià molt ofensivament.  Diu “Puta Cataluña” però no diu res de Valencia, de la qual només demostra odi i menyspreu pel valencià: “Puta el Valencià” diu, així en català precisament. De Catalunya l’odi va cap al mateix país; regió per a ell hem de suposar.

    Cinquena:no sap onés Sant Jordi. Això no importa especialment. El que passa és que no esmenta ni Mallorca, ni les Illes Balears, ni el balear, ni el mallorquí. Ni rastre de Mallorca ni de cap nom illenc per a la llengua. Així que he de pensar que no deu saber que existim com a subjectes que parlam aquesta llengua que ell associa a Catalunya i València. De les nostres illes ni menció.

    Per què he volgut fer un article d’aquest fet? Per diverses raons.

    Una: no podem deixar passar que se’ns insulti. Si el FC Barcelona no ho ha permès a un jugador que acabava de fitxar, des de Mallorca pens que tampoc hem de deixar passar aquestes ofenses.

    Dues: la nostra llengua és la que té com a territoris lingüístics propis els que van de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer. La persona del whatsapp això ho té gairebé clar, si descomptam les illes. En tot cas té clar que jo escrivia en valencià i que això té a veure amb Catalunya. Qualsevol insult a aquests territoris i a la nostra llengua és un insult etnòfob, catalanòfob, valencianòfob, balearòfob. Una espècie de xenofòbia, o racisme, contra persones per parlar o ser d’un territori determinat. Igual de mal fet estaria si hagués parlat de qui fos i del territori que fos, d’aquí prop o de l’altre cap de món.

    Tres: Un espanyol o espanyola, com podria ser aquesta persona, com pot ser que vagi en contra d’una part d’Espanya o contra una llengua espanyola? Això ho diu la Constitució espanyola al seu article 3 (Apartat 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts. Apartat 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció). Realment aquest respecte existeix? Evidentment en molta de gent sí. Però també sabem que en bastants casos no existeix.

    Què és això d’insultar altres nacionalitats del Regne d’Espanya? Què és això d’insultar i menysprear una llengua espanyola, com ho és el català, es digui com es digui? Un bon espanyol no hauria de saber quines són les llengües d’Espanya? Falla alguna cosa en el sistema educatiu i comunicacional espanyol, o falla alguna cosa més? Perquè el que expòs aquí no és gaire infreqüent. Més aviat el contrari.

    Tots veim com a Espanya hi ha almenys un procés sobiranista començat, és el cas de Catalunya. Hi té res a veure aquest comportament? Hi ha comportaments així de polítics de determinades tendències al respecte?

    No fa gaire hem vist com, especialment pel que fa al català, almenys dos partits polítics juguen a disgregar-lo, menystenir-lo, prohibir-lo... En el cas del PP veim com al català d’Aragó li han passat a dir LAPAO (lengua aragonesa propia del área oriental). Al català de les Illes Balears l’han volgut dividir en no sé quantes varietats perquè sigui impossible d’ensenyar, reduir les hores en català a l’escola, cercar les maneres possibles d’escriure’l malament, llevar-li la categoria de requisit entre els funcionaris, minvar tant de català com han pogut a IB3... En el cas de l’ensenyament espanyol a Andorra (país independent amb el català com a llengua oficial) el ministeri d’educació espanyol ha llevat de les seves escoles el nom de català per dir-li lengua del país.

    A Espanya, amb aquestes maneres de fer no anam. No vull suposar que no hi hagi insults al revés. En el cas del futbol, almenys, n’hi ha. Jo n’he sentit. Un sol partit, ja fa anys, al qual vaig assistir al Camp Nou, vaig sentir “Puta Madrid”, “Puta Espanya”. Malament també. Però això no és tan generalitzat com el cas invers i els Boixos Nois fa temps que foren eradicats del Camp Nou. En qualsevol cas totes dues coses estan malament. Com si hagués escoltat el mateix d’un altre equip de futbol o d’un altre país, independent o no, del continent o part del món que fos.

    El nostre anterior rei, que va haver d’abdicar per coses que ja sabem, una vegada va dir: “Nunca fue el castellano lengua de imposición”. Una mentida que un cap d’estat nostre no hauria d’haver dit mai. La gent de la meva edat, i els nostres avantpassats, vàrem viure el que era la prohibició de la nostra llengua, tant a les escoles com a l’administració. I també vàrem comprovar com des de les escoles i mestres franquistes (i anteriors al franquisme) se’ns menyspreava per parlar una llengua que no reconeixien i li havíem de dir dialecte. I ara hem d’aguantar com se’ns acusa de voler imposar el català confonent una dictadura feixista com la de Franco amb unes institucions democràtiques que estableixen regles i lleis. Confonent el procés ben orquestrat de lingüicidi contra el català, basc o gallec amb el respecte de les majories i de les minories lingüístiques.

    Sense anar més lluny, a les escoles del franquisme a Sant Jordi sabem coses com les següents, dites per mestres d’aquella època que de vegades encara perdonam amb una espècie de síndrome d’Estocolm o cosa semblant. “Nines, per s’Arenal no xerreu en mallorquí, que vos agafaran per pageses" (en el sentit despectiu, més aviat de pagesotes). “Niños, a mi os dirigireis siempre, tanto dentro como fuera de la escuela, en castellano”. Això ha passat a Sant Jordi, una vergonya, sobretot perquè era una imposició per fer desaparèixer la nostra llengua i degradar-la a categories inferiors. No és que no pugués dir que havíem de parlar d’aquesta manera o d’aquella altra. És el fet dictatorial, és l’objectiu en què es feia, és la intenció de voler canviar la nostra manera de ser, com si fóssim uns beneits de cultura inferior. És el fet de negar per la via de la inexistència la nostra història.

    Tenim molta feina a fer; educadament, pacíficament, democràticament, justament.

    Tomeu Carrió


    0 0

    El Consell Insular de Mallorca celebra Sant Antoni, amb dos combats de picat. El primer d'ells serà al centre sociocultural de Manacor, el proper 11 de gener a les 20h, amb els Glosadors de Mallorca Toni Llull "Carnisser", Antònia Nicolau "Pipiu", Xisco Muñoz "Foraster", Joan Toni Sunyer, Sebastià Adrover "Roca", Maribel Servera "Servereta" i Mateu "Xurí".

    0 0

    Amigues meves

    No sé si sabeu la història de n'Ariadna, la filla del rei Minos de Creta. Segur que us sona perquè és prou coneguda. Resulta que son pare tenia tancat dins un laberint un ésser monstruós, el Minotaure, i l'alimentava amb els joves que com a tribut havia d'enviar la ciutat d'Atenes cada un grapat d'anys. Segons la llegenda, n'Ariadna per ajudar a un d'aquests joves li va donar un rodet de fil perquè ell, desembolicant-lo, pogués trobar la sortida del laberint.

    Inevitablement pens en aquest mite quan pens en n'Aurora perquè diuen que, quan la varen treure de la presó de Can Sales, ella va agafar un cabdell o una bobina de fil i, sospitant que la matarien, li va dir a una companya de presó que li faria arribar el fil l'endemà. Si estava viva. Aquell cabdell de fil, que m'agrada pensar que era roig, possiblement sigui dins la fossa de Porreres i esper sincerament que no hi hagi d'estar per molt més temps.

    Però si aquest cabdell de fil no li va servir a ella, deixem que ens serveixi a nosaltres.

    Aquest fil és important, perquè el fil i el teixit té una gran presència en el nostre substrat cultural i en el nostre imaginari col·lectiu. És la metàfora primordial, és el fil de la vida que les Moires, madones del destí, filaven, estiraven i tallaven per a cada persona. I aquestes divinitats primiginènies, filadores del destí, sempre dones, les trobam també en la mitologia romana, nòrdica i bàltica. Però el fil també és el fil de la història, és el fil el que teixia na Penèlops i desteixia de nit com a resistència; i és el fil que fila la balanguera.

    Si, una vegada desembolicat el cabdell, el seguim cap a un dels seus extrems ens duu fins a n'Aurora perquè ella cosia, era cosidora; en realitat ens duu cap a les roges del Molinar perquè els seus oficis estaven tots relacionats amb el teixit.

    N'Aurora cosia a diferents nivells: a nivell literal perquè era la seva feina; a nivell figurat perquè, en la seva militància, organitzava, unia. Els que lluitam o pretenem lluitar per un altre món sabem que aquesta és o ha de ser una de les nostres principals tasques: embastar, cosir, tallar allò sobrant i ajuntar el que pot ser confegit, descosir un parell de punts quan fa falta i ripuntar millor. A tots els nivells. En tots els sentits.

    L'ofici de sastre exigeix coneixements de patronatge. I aquest és l'altre punt important per a la lluita política: dissenyar un patró amb el cap, i executar-lo, dur-lo a la pràctica amb les mans. Estratègia i tàctica. N'Aurora sobre tot actuava: organitza el sindicat de cosidores, fa mítins i escriu articles, i denuncia amb veu i per escrit, l'explotació laboral que pateix el seu gremi, explotació que, si anam ràpidament a l'altre extrem del fil, la trobam igualment avui, a la industria tèxtil de Bangladesh. El mateix capitalisme depradador. N'Aurora organitza el sector femení del PC, l'organització local del Socors Roig, col·labora en l'alfabetització dels infants sense escola, i treballa per la incorporació de la dona a la lluita política i sindical.

    Aquest fil ens ha dut a uns moments d'empoderament de la classe obrera, a un temps de confiança en el futur, en què els pares posaven a les seves filles noms com Aurora o Llibertat. En què les coses es deien pel seu nom, els explotadors eren explotadors i tenien nom i llinatge. Agafem exemple.

     

    Si continuam estirant el fil, a l'altre extrem hi trobarem sempre una dona, però aquest és un fil roig, i el fil roig ens duu a dones roges. I les dones roges no són iguals: com n'Aurora i les seves companyes: no miren igual, no caminen igual, i els ulls no els brillen igual. He llegit per mi que a n'Aurora varen intentar intercanviar-la per unes monges, però no va funcionar. I com havia de funcionar? N'Aurora era molt més valuosa que un grapat de monges, les monges feien lo que tocava, però n'Aurora...! N'Aurora estava més que sentenciada des del moment que la varen detenir, i ho devia saber, perquè apart de comunista era, encara pitjor, una dona! Una dona fent política, a cara descoberta, en un lloc destacat, valenta, que no va dubtar en anar a demanar armes a n'Espina quan va ser el moment, intel·ligent, bona oradora i admirada. Aquest era el seu principal delicte i la seva sentència de mort. Estar fent coses no pròpies del seu gènere, segons la mentalitat patriarcal imperant. Llavors. I ara. Anant a l'altre extrem del fil, i salvant les distàncies, aquest odi atàvic contra les dones que tenen la gosadia d'estar fent el que no toca, l'he vist aquests dies contra les diputades de la CUP. Putes, traïdores, velles, lletges, gordes, masculines, sense atractiu... Perquè, a més d'estar defensant un posicionament polític que no compartien els que les insultaven, s'han atrevit a fer-ho... sent dones! Ja ho he dit però, a mi, totes les dones insubmisses, valentes i lliures, totes, me pareixen precioses.

    I ara què? Ara agafem el fil i mirem cap endavant.

    Organitzem-nos i militem! Creem o impliquem-nos en organitzacions assembleàries, perquè és la manera de crear massa crítica, implicada, empoderada.

    Formem-nos políticament, i també humanament. I si participam políticament a nivell institucional, formem-nos especialment en el pla pràctic i tècnic, perquè si no, les solucions tècniques estan sempre segrestades per la dreta. Estudiem.

    Lluitem i creem organitzacions de base, comencem per allò proper, perquè si volem un món nou hem de començar canviant moltes mentalitats.

    Tornem a dir les coses pel seu nom, l'explotació és explotació, i el feixisme és feixisme. I explotadors i feixistes, tenen noms.

    Tenguem valentia i exigim que el govern en tengui: sa feixina ja hauria de ser un munt d'escombros, la LOMCE no hauria de tenir cap aplicació pràctica, els hotelers ja haurien d'estar posats a retxa, la llei de funció pública canviada, la llei Delgado tombada. Governar no pot ser deixar de lluitar: si el govern és gestió, quan es gestiona no es lluita. Governar ha de ser transformar. Si no, no val la pena.

    Au idò, amigues meves, tenim molta feina, fora son! Agafem fil i agulla i posem-nos-hi.

    A l'acte d'homenatge a n'Aurora Picornell i les roges del Molinar, 7 de gener de 2016.

     

     

     


    0 0

    Col·laborador dels diaris de les Illes d’ençà l’any 1969, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.


    Miquel López Crespí gana el primer premio de narrativa de Vinarós con 'La conspiració'

    El escritor ha logrado también el premio Ciutat de València de poesía dotado con 6.000 euros



    L'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí (tercer per l'esquerra) acaba de guanyar el Premi Ciutat de València. Fotografia amb els altres guanyadors moments després del lliurament dels guardons a l'ajuntament de València.

    PALMA.- El escritor mallorquín Miquel López Crespí ha sido el ganador, con su obra La conspiració, del primer Premio Internacional de Narrativa Wenceslao Ayguals de Izco que organiza la Asociación Cultural Amics de Vinaròs dotado con 3.000 euros y una escultura original de José Córdoba.

    Al concurso se presentaron 30 obras procedentes de media docena de países, de las que el jurado seleccionó nueve de las que salieron tres finalistas.

    Este novelista, dramaturgo, poeta, historiador y ensayista cuenta con un importante bagaje de premios como el Premio Nacional de Literatura Camilo José Cela, el Joanot Martorrel de Narrativa de Valencia, el Pompeu Fabra y el Premio Ciutat de Valencia, que recogerá mañana. El galardón, dotado con 6.000 euros, recoge una recopilación de poemas escritos en los últimos 30 años.

    El segundo premio del premio de Vinarós fue para Les dones del almirall, del catalán Miguel Sánchez González, y el tercero fue para El sabor salado de la sangre, de Jesús Carlos Riosalido, embajador de España en Kuwait.

    El jurado estaba presidido por el Francisco Caudet, doctor en Filología Románica por la Universidad Complutense de Madrid y actualmente jefe del Departamento y Catedrático de Literatura Española.


    Els salons de l'ajuntament de València eren plens de personalitats de la cultura i de la política arribats de tot el País Valencià. L'escriptor de sa Pobla ja havia guanyat el Premi Ciutat de València l'any 1988 amb la seva obra Necrològiques

    El resto de integrantes eran la escritora Alicia Jiménez Barlett, creadora de la serie televisiva Petra Delicado; la profesora y poeta Encarna Fontanet, el escritor valenciano Francisco Asensí y Ester Forner, que actuó como secretaria del jurado.

    Recientemente, el escritor presentó la traducción del Premio Nacional de Poesía Pompeu Fabra 1988, una obra con la que el autor ganó este importante galardón literario el año 1988 en Perpinyà. El poemario ha sido traducido por José Luis Reina y el poeta Pere Joan Gomila y lo ha editado la Editorial La Lucerna con el título de Densa marea de tristeza.

    Miquel López Crespí nació en Sa Pobla en 1946 y ha colaborado con los diarios de las Islas Baleares: Diario de Mallorca, Ultima Hora, Diari de Balears, Cort, L'Estel, El Mundo-El Día de Baleares y El Mirall, entre otros. Ha escrito 40 obras de narrativa, poesía y teatro.

    El Mundo-El Día de Baleares (17-XII-06)


    ------------------------------------------------------------------------------------



    L'escriptor valencià Albert Hernández (a l'esquerra) va ser un dels nombrosos intel·lectuals dels País Valencià que anaren a l'ajuntament de València a felicitar Miquel López Crespí (a la dreta).

    Miquel López Crespí gana el Premio Ciudad de Igualada de Narrativa 2006 (Barcelona)


    IGUALADA.- El fotógrafo José Luis García, el escultor, Xoan Ramon Pena y el escritor mallorquín Miquel López fueron algunos de los galardonados ayer con los Premios Ciudad de Igualada, celebrados en el Teatro Municipal l'Ateneu.

    En el Premio de Escultura ha ganado Xoan Ramón Pena Soto (Coruña), en el de Fotografía José Luis García (Málaga), en el de narrativa Miquel López (Palma), en el Premio Ciudad de Igualada de pintura, el ganador ha sido Carles Guitart (Barcelona), en el de recitación Ana Maria Morera (Lleida), en el de Arte digital Eduardo Christian Argañaras (Buenos Aires), en el de Composición musical Jordi Marcé (Igualada), y en el de poesía, Antonieta González (Sant Cugat del Vallès).

    La entrega de los galardones estuvo por la actuación de la prestigiosa música catalana Big Mama, que ofreció diversas piezas de su repertorio entre premio y premio.

    Los Premios Ciudad de Igualada de creación artística están divididos en ocho categorías que corresponden a ocho artes distintas.

    El Mundo-El Día de Baleares (28-XII-06)

    ----------------------------------------------------------------------------------------


    Miquel López Crespí


    (Sa Pobla, Mallorca, 1946)



    Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).

    Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...

    Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel·la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 "Comas i Maduell".

    Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

    En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia), Damunt l’altura (novel·la); Calendaris de sal (poesia) i Cultura i transició a Mallorca (assaig).


    0 0

    [11/01] Rossi - Liabeuf - Journé - Sallitto - Dalmau - Stazi - Tresca - Lacour - Gimeno - De André - Lourau - Alorda - Langella

    Anarcoefemèrides de l'11 de gener

    Naixements

    Giovanni Rossi

    - Giovanni Rossi: L'11 de gener de 1856 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'enginyer agrònom, veterinari, escriptor i fundador de colònies anarquistes Giovanni Rossi, també conegut com Cardias. Nasqué en una família liberal; son pare era advocat i sa mare era filla d'una família pisana de metges molt coneguda. Contrari als desigs familiars que volien que estudiés medicina i dret, va fer estudis a Pisa i Perusa d'agronomia i de veterinària a l'Escola Normal Superior d'Agronomia, i en 1875 es llicencià en medicina i cirurgia veterinària. En els seus anys d'estudiant, llegí les obres dels «socialistes utòpics» francesos i en 1873 s'afilià a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Pisa amb l'objectiu de posar en pràctica les idees anarquistes revolucionàries. A partir de 1875 va fer de veterinari a Montescuidaio, on sa família tenia possessions, i dos anys després fundà en aquesta localitat un parit socialista afiliat a la Internacional. En 1878, sota el pseudònim de Cardias, publicà en el periòdic La Plebe de Milà Un comune socialista. Bozzetto semi-veridico, on exposa el seu projecte de comuna llibertària i col·lectivista i critica la religió, la propietat privada i la família com a institució. En aquestaèpoca col·laborà en Il Lavoro. La seva amistat amb Andrea Costa i el seu activisme en la secció pisana de la Internacional implicà la seva detenció el 21 de novembre de 1878 per una pretesa «actitud contra la seguretat interna de l'Estat». Empresonat preventivament durant cinc mesos, l'abril de 1879 va ser jutjat i absolt de tots els càrrecs. Compaginà la seva militància llibertària amb activitats agràries i publicant llibres científics. En 1881 publicà la segona edició revisada i corregida d'Un comune socialista. Alhora formà part de l'Associació Electoral Democràtica organitzada a Pisa i participà en la campanya electoral a favor de l'escarceració del combatent llibertari Amilcare Cipriani, aleshores condemnat a 25 anys de presó. En 1882 guanyà una oposició de veterinari a Gavardo (Llombardia) i s'hi traslladà durant un temps, fundant una cooperativa social, el periòdic Dal campo alla stalla i escampant les idees llibertàries per la zona. En 1883 començà a col·laborar en Il Socialista. El 24 de febrer de 1884 publicà l'únic número del periòdic Brescia per Cipriani, alhora que buscà suports econòmics i morals per a la realització del seu projecte de colònia llibertària, llançant una crida al Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI) d'Andrea Costa i a nombrosos periòdics socialistes i anarquistes. En aquesta època col·laborà en el periòdic La Favilla. En 1886 fundà a Brescia el periòdic Lo Sperimentale (L'Experiment), on explica fonamentalment les seves idees sobre el model de«colònia anarcocomunista» que té. El seu pensament de «socialisme experimental» estava lluny de les propostes insurreccionalistes aleshores en vigència en el moviment anarquista. En 1897, gràcies al suport moral i econòmic de Leonida Bissolati i de Giuseppe Mori, pogué materialitzar les seves idees en la«Colonia di Cittadella» (Colònia de la Ciutadella). L'11 de novembre de 1887, amb un grup de pagesos de la finca Cittadella d'Stagno Lombardo de Cremona (Llombardia), constituí l'«Associació Agrícola Cooperativa de la Ciutadella a la Ciutat d'Stagno Lombardo, Cremona». Aquesta associació gestionà 120 hectàrees de camp i una vintena de cases camperoles, a més de graners i una petita escola de pàrvuls, tot arrendat a Giuseppe Mori. La comunitat d'antuvi la formaren 16 persones, l'administració es decidia comunitàriament i la gestió de la casa s'assignà de manera rotatòria entre les dones. No obstant això, les dificultats es tornaren insuperables a causa del refús del col·lectivisme entre el pagesos de la Ciutadella. Aquesta experiència decidí Rossi de portar la seva experiència al Nou Món. El 20 de febrer de 1890, amb un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), embarcà a Gènova amb el vaixell«Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de«La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista. Malgrat tot un seguit de problemes (manca de coneixement del territori, limitat coneixement de les tècniques agrícoles, dificultats per obtenir maquinària, etc.), la colònia obtingué bons resultats tant des dels punts de vista agrari, econòmic i social, permetent el desenvolupament d'unes relacions personals no jeràrquiques en una comunitat que arribà a tenir uns 300 membres. En 1893 va publicar a Liorna el fullet Cecilia. Comunità anarchica sperimentale.Un episodio d'amore nella colonia «Cecilia», on descriu l'experiència comunal brasilera de manera positiva, encara que evidencia els components antisocials i egoistes que a la colònia començaven a donar-se. Noves dificultats personals (població majoritàriament masculina, problemes en l'aplicació de l'«amor lliure», etc.) i econòmiques, inclosa la fuita d'un dels colons amb la caixa de la comunitat, determinaren la dissolució de «La Cecília» l'abril de 1894. Un any després publicà el llibre Il Paranà nel XX secolo. Utopia di Giovanni Rossi (Cardias). Visione di un ubriaco raccontata da lui stesso, on en la primera part va fer una examen detallat de les raons polítiques i socials que van portar al fracàs de «La Cecília» i en la segona una mena de novel·la utòpica amb els seus nous projectes comunals. En 1897 Alfred Sanftleben, seguidor seu, publicà Utopie un Experiment sobre el seu pensament. Després de l'aventura de «La Cecília» Rossi prengué algunes responsabilitats agronòmiques --director d'una estació d'investigació agrícola a Rio dos Cedros-- i pedagògiques --professor a l'Escola Superior d'Agricultura de Taquari-- institucionals, sempre sota vigilància policíaca i en estreta col·laboració amb les autoritats italianes. Continuà propagant el pensament llibertari i fundà cooperatives agrícoles a Rio dos Cedros i a Ascurra i treballà per millorar els sistemes locals d'agricultura. El 4 d'abril de 1907 retornà, amb sa companya i filles, definitivament a Itàlia. Al seu país abandonà gairebé la política, encara que sempre fou partidari de les comunitats i de l'emancipació de la dona, i es dedicà a l'experimentació agrícola, a la veterinària i a l'ensenyament. L'adveniment del feixisme l'agafà vell i cansat i només participà en els funerals dels seus antics companys. En 1942 Afonso Schmidt publicà a São Paulo la novel·la Colônia Cecília. Giovanni Rossi va morir el 9 de gener de 1943 a Pisa (Toscana, Itàlia). En 1976 el cineasta Jean-Louis Comolli estrenà la pel·lícula La Cecilia sobre l'experiència d'aquesta comunitat brasilera.

    Giovanni Rossi (1856-1943)

    ***

    Detenció de Liabeauf

    - Jean-Jacques Liabeuf: L'11 de gener de 1886 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el sabater anarquista i apatxeJean-Jacques Liabeuf. Acomiadat de la feina per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris. Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per «proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies --l'agent Deray--, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article«Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig --els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici--, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 4.47 hores del 2 de juliol de 1910 a París (França), es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de «Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de«Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L’homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001).

    ***

    Notícia del judici de Gabriel Journé publicat en el diari parisenc "Le Radical" de l'1 de juny de 1920

    - Gabriel Journé: L'11 de gener de 1895 neix a Saumur (País del Loira, França) l'anarquista Jules-Gabriel Journé, citat a vegades com Journet. Treballava de barber i era membre de la Unió Anarquista (UA). Entre 1919 i 1922 fou gerent del periòdic Le Libertaire en diferents períodes. Es presentà, amb altres companys, en nom de la Federació Anarquista (FA), a les eleccions legislatives de novembre de 1919 per a la II Circumscripció del Sena. Durant la vaga general del 29 de febrer de 1920 va ser detingut i el seu domicili, al número 71 del carrer Vallier de Levallois (Illa de França, França), escorcollat. El 7 de juny de 1920 va ser condemnat, juntament amb Louis Raffin (Loréal) i Julien Content, pel XI Tribunal Correccional per«provocació als militars a la desobediència» a un any de presó i a 1.000 francs de multa per l'article «Appelà la classe 20» publicat en Le Libertaire del 15 de febrer d'aquell any. A finals dels anys quaranta vivia al número 9 del carrer Jean Jaurès de Levallois i militava en el grup anarquista d'aquesta població adherit a la FA. Durant la primavera de 1948 amb aquest grup intentà crear una cooperativa agrícola de consum i de producció a la regió parisenca.  

    ***

    Dominick Sallitto

    - Dominick Sallitto: L'11 de gener de 1902 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Domenico Sallitto, més conegut com Dominick Sallito, Dom Sallito o Menico. Un bon amic seu de la seva infància fou el també futur anarquista Valerio Isca, que també havia nascut a Calatafimi. En l'adolescència treballà a la taverna que regentava son pare i milità en els cercles socialistes de la seva població amb Isca. En 1918 emigrà a Amèrica i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Jardiner d'ofici, als Estats Units, influenciat per Errico Malatesta, esdevingué anarquista, del sector antiorganitzatiu. A Nova York fou partidari de Luigi Galleani i de la seva Cronaca Sovversiva. Durant els anys vint participà en els grups de suport a Sacco i Vanzetti i en el Grup Internacional novaiorquès, format especialment per anarquistes jueus, on conegué la seva futura segona companya, Aurora Alleva (1912-1992), filla d'una família anarquista italoamericana instal·lada a Filadèlfia i popular oradora llibertària durant els anys vint i trenta i col·laboradora de L'Adunata dei Refrattari. En 1930 s'instal·là amb Aurora a Oakland (Califòrnia, EUA), on treballà recollint albercocs. En 1932 la parella tingué una filla, però morí de tuberculosi poc després. Col·laborà en diferents periòdics, com ara L'Adunata dei Refrattari, el qual dirigí un temps, i Man!, dirigit per Marcus Graham, i participà en les activitats de l'«Emancipation Group», editor del periòdic antifeixista L'Emancipazione. Amb Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero) muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera gratuïta els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la redacció del periòdic anarquista Man! Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) aconseguí la llista de subscriptors d'aquest periòdic en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de deportació a tots els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallito i Ferrero van ser detinguts per agents del Servei d'Immigració, tancats a Ellis Island i sotmesos a una ordre d'expulsió. El febrer de 1935, quan el consolat italià s'assabentà de la seva detenció, expressà que estava interessat en la seva deportació a l'Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport, organitzada pel Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto, encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit) i altres organitzacions, s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. Sallito i Ferrero van ser posat en llibertat a l'espera de judici, però Ferrero fugí al Canadà i després retornà clandestinament a San Francisco sota el nom de John the Cook, perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la fiança. Finalment, el gener de 1938, Sallito fou alliberat definitivament i retornà a Oakland. El gener de 1954 se li concedí la ciutadania nord-americana. Posteriorment participà activament en l'American Civil Liberties Union of Northern California (ACLU-NC, Unió Americana per les Llibertats Civils de Nord de Califòrnia), organització que s'havia oposat en els anys trenta a la seva deportació, i que li concedí el Premi Lola Hanzel. Dominick Sallito va morir el 26 de desembre de 1991 a Los Gatos (Califòrnia, EUA). Sa companya Aurora Sallitto morí cinc setmanes després. Paul Avrich recollí el testimoni de Sallitto en Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

    ***

    Camp de concentració de Gusen

    - Joan Dalmau Ferran: L'11 de gener de 1907 neix a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista Joan Dalmau Ferran, també conegut com Joan de la Castanyola. Pagès i mestre de cases, es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució llibertària, va ser membre de la col·lectivitat agrícola cenetista de Puigpelat. El 25 de maig de 1937 assistí, com a delegat amb credencial, al Ple Regional de Sindicats, Seccions i Col·lectivitats que se celebrà a Barcelona, amb una representació de 80 afiliats. Amb altre company, el 8 i 9 de gener de 1938 assistí com a delegat al Ple Regional de la CNT que es va celebrar a Barcelona. En acabar la guerra, s'exilià a França i acabà enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la«Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Joan Dalmau Ferran va morir el 28 d'agost de 1941 al camp de Gusen (AltaÀustria,Àustria).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Cesare Stazi

    - Cesare Stazi: L'11 de gener de 1929 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el sabater anarquista i sindicalista Cesare Stazi. Havia nascut el 6 de novembre de 1862 a Fabriano (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Venanzio Stazi i Cecilia Giulia Spuri-Eustacchi. D'antuvi es relacionà amb els cercles internacionalistes socialistes. Entre 1887 i 1889 residí a Perusa (Úmbria, Itàlia) i en aquestaèpoca entrà en contacte amb anarquistes de la regió, especialment amb Giuseppe Vedova, amb qui establí una estreta relació que durarà fins al final del segle. El seu taller de sabateria era lloc de reunió anarquista i decantà cap el moviment llibertari el seu aprenent Carlo Stincardini. El juliol de 1894 va ser processat per realitzar pintades subversives, però finalment va ser absolt per manca de proves. Abans de les eleccions de 1897, signà el manifest abstencionista I socialiste-anarchici ai lavoratori italiani. No obstant això,és a partir de 1898 quan atreu l'atenció de les autoritats i durant la tardor d'aquell any el Tribunal de Perusa el processà per «associació criminal». Fugí a la detenció i durant un temps passà a la clandestinitat, però finalment es lliurà a les autoritats. Processat, el setembre de 1899 va ser absolt i pogué retornar a Fabriano, des d'on, després de restar-hi uns mesos, es traslladà a Matelica i després a Ancona. Sovint rebia des de l'estranger periòdics i pamflets polítics. El juny de 1907 prengué part en el Congrés Anarquista de Roma (Itàlia), intervenint en diferents temes de debat i portant les informacions als grups d'Ancona. Després d'això, els seu compromís polític s'intensificà: el 14 d'octubre de 1909 parlà a Ancona amb motiu de la vaga general convocada per protestar per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia; el 23 de gener de 1910 assistí al Congrés Anarquista Interprovincial que se celebrà a la seu de la societat «La Dindola» d'Ancona; entre el 5 de juny i el 29 de setembre de 1910 fou gerent dels nou números del quinzenal Lo Sprone. Periodico di propaganda anarchica, que es publicà a Ancona; el 17 de desembre de 1911 fou present a la conferència de Casimiro Accini a favor de les víctimes polítiques que se celebrà a Casebruciate (Montemarciano, Marques, Itàlia), on assistiren destacats anarquistes, com ara Antonio Brasili, Nazzareno Cingolani, Remo Marsigliani i Vincenzo Ramazzotti; el 28 de juliol de 1912 participà en el Congrés Llibertari de Romanya i de Marques que tingué lloc a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia); entre el 9 i el 10 de febrer de 1913 intervingué en el Congrés de Úmbria i de Marques que se celebrà a la seva ciutat natal; i poques setmanes després, a Loreto (Marques, Itàlia), es reuní amb alguns anarquistes de la zona per a crear un centre de suport mutu i d'ajuda per als malalts i necessitats. El juny de 1913 viatjà a Suïssa, però va ser repatriat per les autoritats helvètiques. De bell nou a Ancona, entrà a formar part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i acompanyà Errico Malatesta, que s'havia instal·lat de bell nou a la ciutat, en mítings i reunions. Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista d'Úmbria i de les Marques, celebrat al teatre Montini de Fabriano, on va ser encarregat de representar l'acabada de crear Unió dels Grups Comunistes Anarquistes de les Marques i d'Úmbria en el proper congrés nacional. Participà activament en l'anomenada «Setmana Roja» i va ser arrestat el juliol de 1914, aconseguint l'absolució en l'apel·lació. L'abril de 1915 es presentà a les eleccions per a la comissió executiva de la Cambra del Treball, però la llista socialista i anarquista on estava integrat va ser derrotada. Durant la Gran Guerra es traslladà a Perusa, on treballà en el seu ofici de sabater, sense deixar de banda la propaganda, que desenvolupà a les zones limítrofes d'Úmbria i de les Marques. El febrer de 1919, juntament amb Antonio Brasili i Ercolano Cinti, formà part del consell directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA). Tres mesos després, el Congrés de Florència (Toscana, Itàlia) el va elegir per formar part de la comissió de correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), encàrrec al qual haurà de sumar ser membre del consell executiu de la Cambra del Treball d'Ancona. Detingut i immediatament alliberat el juliol de 1919 arran de les manifestacions contra la carestia de la vida, intervingué en nombrosos mítings i manifestacions. En 1920 esdevingué vicesecretari de la Cambra del Treball d'Ancona, però el maig de 1921 dimití del càrrec en trobar feina en la Secretaria del Poble, fet que implicà la reducció de mica en mica de la seva activitat política. Durant els anys vint es va traslladar a Fabriano, després a Roma i finalment a Ancona, sense que la seva conducta fos destacada segons la policia.

    ***

    Carlo Tresca assassinat

    - Carlo Tresca: L'11 de gener de 1943 és assassinat a Nova York (Nova York, EUA) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca. Havia nascut el 9 de març de 1879 a Sulmona (Abruços, Itàlia). Llicenciat en Dret, amb 20 anys és el secretari del sindicat de ferroviaris. Quatre anys més tard, és obligat a exiliar-se per haver publicat un periòdic d'agitació, Il Germe. Es refugia a Suïssa i després emigra als Estats Units (1904) i s'estableix a Filadèlfia, on editarà Il Proletario, publicació oficial de la Federació Socialista Italiana. Desencantat de l'orientació política socialista i més atret pel sindicalisme revolucionari, publica un nou periòdic en italià, LaPlèbe, i s'adhereix en 1912 a Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), el sindicat anarquista nord-americà, participant en les grans vagues del sector tèxtil de 1912 i tot seguit a la marxa dels aturats de Nova York. En 1917, el periòdic L'Avvenire, que dirigeix, es prohibit per difondre «propaganda pacifista». En 1919 funda un setmanari Il Martello, que dirigirà fins a sa mort. En 1923 és condemnat a un any de presó per haver publicat un llibre sobre el control de natalitat acusat d'«obscenitat», però gràcies a les grans manifestacions de suport que té, la pena és reduïda a quatre mesos. En sortir de la presó, des del seu diari es dedicarà a atacar la propaganda feixista que Mussolini escampa pels mitjans de l'emigració italiana i organitzarà una guerrilla urbana contra els camises negres i els feixistes americans. En 1926, el feixistes van atemptar contra la seva vida fent esclatar una bomba en un congrés. Defensarà els anarquistes víctimes de la repressió antisindical i antianarquista --va formar part del Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti--, i amb el mateix vigor, en 1933, lluitarà contra les persecucions estalinistes (cas Julient Poyntz). El clergat, la hipocresia i la corrupció seran altres dels seus objectius, i sempre va estar en el punt de mira de l'FBI --el seu expedient té 1.358 pàgines. Des de les pàgines del seu setmanari IlMartello va engegar una campanya en contra de la Màfia durant elsúltims anys de sa vida. El 9 de gener de 1943, aleshores en llibertat vigilada i a tota hora vigilat per la policia, un automòbil va intentar atropellar-lo. Dos dies més tard, l'11 de gener de 1943, Carlo Tresca va ser assassinat a la Quinta Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) per un pistoler anomenat Carmine Galante a les ordres del mafiós feixista Vito Genovese, sicari de Mussolini; però ni Galante ni Genovese no van ser mai incriminats.

    ***

    Notícia del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de Nantes "L'Ouest-Éclair" del 29 de juliol de 1932

    - Léonard Lacour: L'11 de gener de 1950 mor al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Léonard Lacour, també conegut com Félix Passet. Havia nascut el 27 de març de 1886 a Rosiérs (Llemosí, Occitània). Era fill d'un cap de peó de camins. Entre el sis i els 11 anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier (Llemosí, Occitània) i obtingué el certificat d'estudis primaris. En 1897 començà a treballar de criat en una granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre 1904 i 1912 formà part de diversos grups anarquistes i abans de 1914 i durant el conflicte bèl·lic milità en l'anarcosindicalisme. A París (França) es relacionà especialment amb el grup editor de Le Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou membre durant tres anys de les Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el Sindicat de la Construcció, del qual fou membre de la seva comissió executiva i delegat de Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà en diferents vagues de la construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en diverses ocasions, arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906, un any en 1907 per«provocació a la desobediència dels militars», un mes en 1910 per un tribunal militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta militar del Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i esdevingué sabater. En 1920, arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom de Félix Passet, a la Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França, França). Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva situació militar, abandonà la militància temporalment fins l'amnistia de 1925. Un cop agraciat, esdevingué secretari de la cèl·lula i de subsecció fins el 1931. En 1925 es casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un pagès de Nesploy (Centre, França) que tenia un fill professor d'anglès a Llemotges (Llemosí, Occitània), socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del Partit Comunista (PC) li va encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la Comissió de Classes Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat«Afer del Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice Birembault, per«ultratges als magistrats» durant la campanya contra el tancament a la presó de Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del Socors Roig Internacional (SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat president del Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans, també anomenat Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i en 1933 secretari de la Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de 1933 publicà el seu primer article en Cahiers du bolchévisme. Organe théorique du Parti Communiste Français (SFIC). El PC el presentà a les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de 1932 per a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França, França). Dirigí a Montrouge la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i les del 5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits electorals, la Comissió de Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933 la seva«manca de vigilància» dels provocadors i la seva resistència a aplicar determinades decisions de la Comissió de Control Polític, tot recordant el seu passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat socialista i francmaçó i fins i tot la seva deserció de 1917.

    ***

    Necrològica de Julio Gimeno apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de febrer de 1994

    - Julio Gimeno: L'11 de gener de 1994 va ser incinerat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Julio Gimeno. Havia nascut el 16 de desembre de 1914 a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Juntament amb sos germans grans, fou membre de les Joventuts Llibertàries de Massalió i arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, que l'agafà fent el servei militar, s'uní a la«Columna Carod-Ferrer», amb la qual va lluitar al llevant peninsular i més tard a la zona central i a Andalusia fins el final de la guerra ja com a 25 Divisió. En 1939 va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i va ser empresonat primer al castell de la ciutat i després durant set anys a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Un cop en llibertat provisional, passà a França i s'uní amb son germà Demetrio a Tarascó (Provença, Occitània), treballant en l'agricultura i en la construcció al departament occità de l'Arieja. En 1966 es traslladà a Montpeller, on treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Va ser tresorer de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i membre del Comitè Comarcal de l'Alta Garona. La seva companya fou Isabel Correa.

    ***

    Fabrizio De André

    - Fabrizio De André: L'11 de gener de 1999 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el cantautor anarquista Fabrizio Cristiano De André, conegut com Faber per la seva afició als pastels Faber-Castell. Havia nascut el 18 de febrer de 1940 al barri de Pegli de Gènova (Ligúria, Itàlia). Fou fill d'una família de l'alta burgesia industrial genovesa; son pare, Giuseppe De André, fou regidor republicà de Gènova, administrador delegat de la indústria sucrera Eridania i promotor de la construcció de la«Fira del Mar» al barri genovès de la Foce; sa mare es deia Luigia (Luisa) Amerio. Visqué la seva infància a Revignano d'Asti, d'on era originària sa família i on s'havia instal·lat a causa de la guerra i perquè les autoritats buscaven son pare, conegut resistent antifeixista. El setembre de 1945 es traslladà amb sa família a Gènova, on visqué la dura postguerra. D'antuvi va fer la primària en una escola privada de monges i després es matriculà a l'escola pública «Armando Diaz», on fou titllat de «problemàtic» pels professors, i enviat per aquest motiu al dur, sever i elitista Institut Arecco dels pares jesuïtes de Gènova. Durant el primer any en aquest centre patí un intent de violació per part d'un jesuïta i per evitar l'escàndol decidiren expulsar-lo per«mala conducta». Durant la instrucció de l'expedient disciplinari son pare s'assabentà de la veritable raó de la feta i va fer ús de la seva influència fins aconseguir la destitució del«pare espiritual» agressor. Després va fer alguns cursos de Lletres i de Medicina a la Universitat de Gènova, però finalment seguí els passos de son pare i de son germà Mauro i estudià per a advocat a la Facultat de Dret. Quan només li quedaven sis exàmens per llicenciar-se decidí canviar de camí i dedicar-se a la música. Després de veure's obligat a estudiar violí per decisió dels pares, descobrí el món de la música d'autor a través de Georges Brassens, de qui traduirà algunes cançons que enregistrarà en el seu primer àlbum, i el pensament anarquista de la lectura dels clàssics (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Max Stirner, Errico Malatesta, etc.), sense oblidar els autors «trasbalsadors» (François Villon, Fiódor Dostoievski, etc.). La passió per aquest tipus de música va anar creixent amb l'amistat de diversos cantautors (Luigi Tenco, Umberto Bindi, Gino Paoli, etc.) els quals el van introduir en «La Borsa di Arlecchino», primer local on cantà. Durant aquests anys visqué com pogué, fent feina de qualsevol cosa i sovint treballant com a músic embarcat en creuers, amb el seu amic de la infància Paolo Villaggio, futur actor, i amb un altre personatge força conegut en el futur, Silvio Berlusconi. La seva primera esposa fou una noia de família burgesa, Enrica Rignon (Puny), amb qui tingué un fill (Cristiano) i de la qual se separà a mitjans dels setanta. Casat amb un fill, es va veure obligat a deixar de banda la seva activitat musical gens lucrativa i entrar com a professor en un institut privat. Però l'inesperat èxit de la seva cançó interpretada per Mina La canzone di Marinella li procurà uns ingressos que l'encaminaren novament al món de la música. L'octubre de 1961 la casa discogràfica Karim llançà el seu primer disc de 45 revolucions amb dues cançons, Nuvole barrocche i E fu la notte. En 1964 va fer l'examen d'admissió com a autor en la Societat Italiana dels Autors i Editors (SIAE) de Roma. Amb el pas del temps va crear una música molt personal --influenciada per la chanson francesa, la música clàssica, les tradicions musicals mediterrànies--, on els temes socials (l'avortament, la revolta estudiantil, la lluita obrera, la insubmissió, l'antimilitarisme, la soledat, les minories ètniques, etc.) i els seus protagonistes (marginats, rebels, explotats, drogoaddictes, prostitutes, homosexuals, perdedors, etc.) són tractats amb metàfores poètiques sense parangó i amb un llenguatge inconfusible. En 1966 publicà el seu primer àlbum Tutto Fabrizio De André, al qual seguiren altres: Volume I (1967), Tutti morimmo a stento (1968), Volume III (1968), Nuvole barocche (1970), Non al denaro, non all'amore né al cielo (1971) i Storia di un impiegato (1973). La publicació d'aquest últim disc coincideix amb una crisi professional i personal --final del seu matrimoni amb Puny i començament del seu idil·li amb Roberta-- i en 1974 publicarà l'àlbum Canzioni, amb versions de diversos autors (Brassens, Leonard Cohen, Bob Dylan, etc.) i on començarà la seva col·laboració amb Francesco De Gregori. Durant l'enregistrament d'aquest disc conegué la cantant Dori Ghezzi, amb qui engegà una relació sentimental que acabà en matrimoni el 7 de desembre de 1989. En aquests anys realitzà nombrosos concerts, especialment a «La Bussola» de Marina di Pietrasanta, i la seva por escènica a causa del seu problema visual --l'ull esquerre més tancat que el dret-- l'afrontà amb un ús exagerat de l'alcohol. Després realitzà una gira amb membres del grup de rock progressiu New Trolls. Entre 1969 i 1979, anys de dura repressió governamental contra els moviments socials, va ser sotmès a un estricte control per part de la policia i dels serveis secrets italians per les seves relacions amb grups anarquistes i de l'esquerra extraparlamentària. En 1975 publicà Volume VIII, on continuà amb la col·laboració de De Gregori. En 1978, amb Rimini, començà a treballar plegat amb el cantautor Massimo Budola. Durant la segona meitat dels anys setanta, mentre esperava el naixement de la seva filla Luisa Vittoria, s'establí a la finca Agnata, a prop de Tempio Pausania (Sardenya), amb sa companya Dori Ghezzi. El 27 d'agost de 1979 la parella va ser segrestada per l'«Anonima sequestri» --organització criminal, també coneguda com «Anonima sarda», que es caracteritza per respectar el«Codice barbaricino»-- i mantinguda captiva durant mesos a les muntanyes de Pattada. Dori va ser alliberada el 21 de desembre de 1979 i Fabrizio l'endemà, després d'haver pagat un rescat d'uns 550 milions de lires, bona part del qual desembutxacat per son pare Giuseppe. Mesos després va vendre l'exclusiva de les memòries del segrest al setmanal Oggi, publicació dirigida pel dretà Edilio Rusconi, fet que engegà les crítiques de certs sectors. El segrest li va obrir els ulls a la realitat colonial que pateix Sardenya i en 1981 publicà un àlbum sense títol, però conegut com L'Indiano, ja que a la portada figura un nadiu nord-americà a cavall, fent un paral·lelisme entre les dues opressions. En 1982 fundà un segell discogràfic («Fado»), que edità discos de Massimo Budola, Tempi Duri, Dori Ghezzi, etc. En 1984 publicà, amb la col·laboració de Mauro Pagani, el disc Creuza de mä, dedicat a ressaltar la identitat mediterrània i cantant enterament en llengua genovesa. A partit d'aquest moment el seu interès per les llengües «minoritàries» es farà palès tot reivindicant-les. En 1985 va escriure amb Roberto Ferri Faccia di cane, per al grup New Trolls, el qual participà amb aquesta cançó en el Festival de Sanremo d'aquell any i per la qual cosa no volgué aparèixer oficialment com a autor. En 1990 publicà Le Nuvole i en 1996 Anime salve, el seu últim àlbum enregistrat en estudi. Entre aquests dos anys col·laborà amb nombrosos autors i intèrprets (Francesco Baccini, Tazenda, Mauro Pagani, Max Manfredi, Teresa De Sio, Ricky Gianco, New Trolls, son fill Cristiano De André, etc.). En 1991 realitzà una gira en suport dels periòdics anarquistes Umanità Nova i A. Rivista Anarchica. La seva música es present en 11 films. En 1996 col·laborà amb Alessandro Gennari en el llibre Un destino ridicolo, del qual Daniele Costantini va fer en 2008 la pel·lícula Amore che vieni, amore che vai. En 1998 realitzà una gira per diferents ciutats italianes, la qual va ser interrompuda quan se li va diagnosticar un càncer pulmonar. Fabrizio De André va morir l'11 de gener de 1999 a l'Institut dels Tumors de Milà (Llombardia, Itàlia) on havia estat ingressat quan la malaltia s'agreujà. Va ser incinerat tres dies després i sepultat a la tomba familiar del cementiri genovès de Staglieno. Per iniciativa de sa muller Dori Ghezzi i de Fernanda Pivano es crea la«Fondazione Fabrizio De André» que s'ocupa de mantenir viva la memòria del cantautor i existeix un«Premio Fabrizio De André» que guardona les obres de la cultura lígur. Sostingué econòmicament i moralment la publicació A. Rivista Anarchica.

    Fabrizio De André (1940-1999)

    ***

    René Lourau a Río de Janeiro

    - René Lourau: L'11 de gener de 2000 mor a París (França) el sociòleg, politòleg, pedagog autogestionari i pensador llibertari René Lourau. Havia nascut 26 d'agost de 1933 a Gelòs (Aquitània, Occitània). Després d'estudiar a l'Escola Normal de Cachan (Illa de França, França), va fer de professor de francès a l'Institut Tècnic Dorian de París (França). Inspirat per les idees autogestionàries dels anys seixanta, especialment de les iugoslaves, i de diversos autors (Carl Rogers, Kurt Lewin, etc.), es posà a fer classes en règim d'autogestió com a professor d'institut a Aire-sur-l'Adour (Aquitània, Occitània). Lligat, tant en la investigació com en la pràctica, al moviment d'autogestió pedagògica, en 1964 va ser un dels fundadors, amb Raymond Fonvieille, Georges Lapassade i Michel Lobrot, del Grup de Pedagogia Institucional (GPI) i del Grup de Treball sobre la Implicació (GTI). En 1966, a proposta d'Henri Lefebvre, el seu mestre, esdevingué assistent de sociologia a la Universitat de Nanterre –Daniel Cohn-Bendit fou alumne seu. Entre 1964 i 1971 elaborà amb Georges Lapssade un mètode d'anàlisi institucional, com a crítica a l'instituït, en matèria de formes polítiques d'acció, que fou batejat amb el nom desocionàlisi. En 1969 llegí la seva tesi doctoral, L'analyse institutionnelle, molt acostada a les idees de Cornelius Castoriadis. L'anàlisi institucional i el concepte d'«implicació» intenten proposar una construcció teòrica comparable a les conseqüències del «principi d'incertesa», de Werner Heisenberg, en física. Entre 1972 i 1974, com a director del Departament de Sociologia de la Universitat de Poitiers (Poitou-Charentes, França), posà en pràctica l'autogestió pedagògica, experiència que va ser anul·lada pel Tribunal Administratiu de Poitiers per discrepàncies en la seva manera d'avaluar els estudiants i suspès de les seves funcions docents. En 1979 publicà, amb Amédéo Bertolo, Albert Meister, Murray Bookchin i altres pensadors anarquistes, el llibre Interrogations sur l'autogestion. En 1994 entrà com a professor de sociologia a la Universitat de Vincennes París VIII i a partir de 1999, ja retirat, fou professor emèrit de ciències polítiques i de ciències de l'educació de la mateixa universitat. S'interessà força pels estudis del filòsof Gilbert Simondon. En 1996 va ser elegit president de l'Association Française Janusz Korczak (AFJK). A més de l'estudi dels moviments pedagògics alternatius, s'interessà pel surrealisme, la psicoteràpia institucional i els moviments antipsiquiàtrics. Durant sa vida va fer nombroses conferències arreu d'Europa i a partir de 1980 a Amèrica Llatina (Mèxic, Brasil, Argentina, etc.), on creà una lleial escola d'alumnes i seguidors. Trobem articles seus en infinitat de publicacions acadèmiques, però també en la premsa llibertària (Autogestion et socialisme, Bicicleta,Bollettino Archivio G. Pinelli, Interrogations, Volontà, etc.). Entre les seves obres,  traduïdes a infinitat d'idiomes, destaquen L'instituant contre l'institué (1969), L'illusion pédagogique (1969 i 1973), L'analyse institutionnelle (1970), Analyse institutionnelle et éducation (1971), Clés pour la sociologie (1971, amb Georges Lapassade), Analyse institutionnelle et pédagogie (1971), Les analyseurs de l'Église (1972), L'analyser Lip (1974), Sociologueà plein temps (1976), Le gai savoir des sociologues (1977), L'État-inconscient (1978), L'autodissolution des avant-gardes (1980), Le Lapsus des intellectuels (1981), Le Pouvoir et sa négation (1984, amb altres), Le journal de recherches. Matériaux d'une théorie de l'implication (1988), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies institutionnelles (1994, amb Jacques Ardoino), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies autogestionnaires (1995, amb altres), Interventions socianalytiques (1996), Freinet et l'École moderne (1997, amb altres), Le principe de la subsidiarité contre l'Europe (1997), Implication et transduction (1997), La clé des champs. Une introduction à l'analyse institutionnelle (1997) i L'Anarchisme a t-il un avenir? Histoire de femmes, d'hommes et de leurs imaginaires. Actes du colloque de Toulouse (1999, amb altres), entre d'altres. René Lourau va morir d'un infant l'11 de gener de 2000 dins el tren que el portava a la Universitat de Vincennes París VIII entre Rambouillet (Illa de França, França) i París (França). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'Institut Memòries de l'Edició Contemporània (IMEC), a l'Abadia d'Ardenne (Saint-Germain la Blanche-Herbe, Baixa Normandia, Normandia). Tingué dos fills, Julien Lourau, saxofonista i compositor de jazz, i Julie Lourau, actriu teatral.

    ***

    Maria Rosa Alorda

    - Maria Rosa Alorda Gràcia:L'11 de gener de 2006 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Maria Rosa Alorda Gràcia. Havia nascut el 17 de setembre de 1918 a Barcelona (Catalunya). A partir dels 11 anys començà a treballar en una fàbrica de roba com a costurera, aprenent a llegir i a escriure a l'escola racionalista del carrer Verdi de Gràcia de Barcelona (Catalunya) i a l'Ateneu Popular Vila, on després farà de mestra. Milità en les Joventuts Llibertàries i quan el cop d'Estat feixista de 1936 s'enrolà en la Columna Ferrer Carod cap al front d'Aragó, on va fer de mestra alfabetitzant els milicians que no havien anat a l'escola. Embarassada de sa filla Blanca, deixà Blesa (Terol) i retornà a Barcelona, on després del part va fer feina a la fàbrica de municions i d'armes instal·lada a l'antiga fàbrica de discos de«La Voz de su Amo». Durant l'època franquista va fer d'enllaç entre els comitès de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina i albergà nombrosos companys buscats. El seu domicili serà el lloc on Frederica Montseny s'allotjarà durant les visites que farà a Barcelona després de mort el dictador. Son company, Alfonso Cruzado Sánchez --que fou internat al camp de concentració d'Albatera i que després d'alliberat va fer feina de xofer fent servir el vehicle per transportar propaganda--, i sa filla, Blanca Cruzado Alorda, també foren militants anarquistes.

    ***

    Yael Langella

    - Yael Langella: L'11 de gener de 2007 mor a Lisboa (Portugal) l'escriptora, poeta, traductora, fotògrafa i militant llibertària Yael Sylvie Langella-Klépov. Havia nascut l'11 d'octubre de 1953 a París (França). Filla d'una família sefardita, va viure la seva infantesa a Tunísia i per raons familiars i professionals, va residir a diversos països d'Europa (Rússia, Alemanya, etc.) i al Japó i Israel. Estudià dret i filologia semítica i hispànica a París, Jerusalem i Barcelona. Parlava 10 idiomes i traduïa sense problemes el francès, hebreu, rus, portuguès, alemany, anglès, català i castellà. Entre 1975 i 1977 fou professora de francès a l'Escola d'Infermeres de Natzaret. En tornar d'Israel, s'instal·là a Barcelona i durant els anys vuitanta, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Ronda de Sant Antoni. Formà part de la Secció Literària de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona i col·laborà amb contes i poemes en la seva revistaEl Vaixell Blanc i en les tertúlies literàries celebrades a la Casa de la Caritat. Treballà amb nombroses editorials (Lleonard Muntaner, Arenas, etc.). Fou membre del Centre Català de Pen Club i del Comitè d'Escriptors Empresonats. En 1994 traduí al francès i al català la pel·lícula d'Hector Faver Memoria del agua. Des del febrer de 2006 fou una de les responsables del programa de subvencions a la traducció de l'àrea d'Humanitats i Ciència de l'Institut Ramon Llull. Va ser amiga de la periodista russa assassinada Anna Politkòvskaia, de qui havia traduït obres. Yael Langella va morir l'11 de gener de 2007 en un accident fortuït en un carrer de Lisboa (Portugal) --caigué per un esvoranc de set metres que quedà sense protecció arran d'un accident de cotxe-- quan passava uns dies de vacances amb son company sentimental, el pintor alemany Uwe Geest, amb qui havia treballat en les seves exposicions i muntatges artisticopoètics. En 2008 la I Trobada de Poetes per la Pau va ser dedicada a la seva memòria i els poemes van ser publicats per l'Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.

    Yael Langella (1953-2007)

     Escriu-nos

    Actualització: 11-01-16


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Saber lo que decidió la dirección federal de IU del sábado no es cosa sencilla.

    Ayuda mucho leer eldiario.es  http://www.eldiario.es/politica/Alberto_Garzon-Consejo_Politico-IU-refundacion-XI_Asamblea_0_471753089.html y no hace daño leer los despachos de Europa Press.  En cambio,  leer cualquiera de los otros periodicos que he consultado (Publico, El Pais, El Mundo y ABC), que es lo que habréis hecho la mayoría,  significa lanzarse directamente en el  abismo del engaño.

    Sin embargo, lo que acordamos en Madrid es muy fácil de explicar. Os reseño lo esencial:

    1.- Sobre la situación política general tras el 20-D

    "No apoyaremos un gobierno del Partido Popular ni continuista de sus políticas. Parece que lo razonable sería apostar por un gobierno de progreso. Una investidura de Pedro Sánchez, en su caso, deberíamos condicionarla al plan de emergencia social y empleo en la que se incluye la ley de garantía del derecho a la vivienda y la subida del SMI, además de los cumplimientos programáticos de propuestas comunes" (informe de Cayo Lara)

    2.- Reafirmacion de la apuesta por las candidaturas de Unidad Popular

    "Si hay nuevas elecciones "la apuesta por las candidaturas de unidad popular, la confianza en los/as elegidos/as (más allá de algunanueva elección en primarias que pudiera surgir en alguna provincia) y el programa aprobado debería ser el camino si creemos realmente en lo que hemos teorizado y aplicado en las pasadas elecciones" (informe Cayo Lara)

    "El compromiso de la militancia de Izquierda Unida está con la transformación social y con un proyecto de ruptura democrática que nos permita construir un nuevo país desde las coordenadas ideológicas del anticapitalismo, el feminismo y la ecología política. Por eso consideramos imprescindible seguir apostando por la unidad popular, recogiendo lo mejor de las experiencias vividas en los últimos años y proyectando hacia el futuro nuestra capacidad de transformar la realidad. No podemos olvidar que la unidad popular se construye en la movilización social y en las calles, y eso es parte esencial de nuestro proyecto político. Para eso es fundamental que iniciemos acciones y movilizaciones que permitan que nos encontremos con más gente en la política y no en los discursos; que nos permitan luchar contra las injusticias desde la acción y no sólo desde las diferentes instituciones" (Informe Alberto Garzón)

    3.- Reafirmación de la política de alianzas

    "En cuanto a las alianzas parece razonable defender dentro de IU-UP, por coherencia, la convergencia con todos los actores que o bien no se pudo o se negaron en el proceso preelectoral anterior entodas las circunscripciones del Estado, con un programa común de izquierdas y respeto a la identidad de todos. Este debería ser el plan A, pero no el único." (informe de Cayo Lara)

    "Nuestra tarea debería ser fortalecer nuestra organización como instrumento autónomo y radical, que va a la raíz de los problemas, y desde ese espacio colaborar electoralmente con otras fuerzas en la medida en que esos acuerdos puedan ser positivos para la transformación social. Y desde luego nunca desde un ejercicio de subalternidad...    Creemos fundamental que la colaboración entre las fuerzas de ruptura se de desde el reconocimiento de la diversidad, pues es la única forma posible de aprovechar las sinergias políticas. En nuestro país, plurinacional y diverso, convivimos muchas organizaciones de izquierdas que tenemos nuestra propia cultura política y nuestras propias ambiciones sociales; nada de eso debería ser un inconveniente para tejer lazos de colaboración electoral y no electoral. Al contrario, la potencialidad que encierra una colaboración así es algo que no deberíamos desaprovechar".(Informe de Alberto Garzon)

    4.- Convocatoria de la Asamblea de IU

    "(Debemos) favorecer un debate sereno y reflexivo. Un debate con la plena participación de abajo a arriba,,, una asamblea para trazar las líneas estratégicas de futuro y en la que nada está predeterminado" (informe Cayo Lara)

    "Es tiempo para repensar la izquierda y tiempo para hacer balance de lo sucedido en los últimos años....  (Debemos)  fortalecer nuestro proyecto político adaptando nuestra organización a los tiempos que realmente vivimos. Construyamos una organización más democrática, ágil, flexible y capaz de incidir con mayor eficacia en los conflictos sociales y políticos. Fortalezcamos ideológicamente nuestro instrumento, pues seguimos considerando que la solución a los problemas del país vienen desde la izquierda y desde una perspectiva de clase. Aprovechemos la oportunidad de la próxima Asamblea Federal y hagamos un proceso ilusionante que nos permita sentirnos aún más orgullosos de nuestra organización... Estamos ante una situación excepcional, y eso supone ir a una asamblea excepcional. Una asamblea que sea no el punto final sino el principio de algo más grande. Una asamblea para estar a la altura del momento político" (informe Alberto Garzón)

    Todo esto es lo que aprobamos el Sábado y con lo que yo me siento muy satisfecho (como es facil de constatar para quien haya leído un post anterior http://grosske.balearweb.net/post/125068 )... y, por supuesto, lo aprobado no revela discrepancias en la línea política entre Cayo y Alberto (aunque ésto no quiera decir, como es lógico, que Cayo y Alberto sean gemelos idénticos).

    Ahora, si os apetece, releed algunas de las "informaciones" que se publicaron sobre el tema

    http://politica.elpais.com/politica/2016/01/09/actualidad/1452295306_510888.html


    0 0

      Mayo 2006

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it
    «Alegoria de la lucha del Hombre con el Mar»
    Parque de la Canilla
    c/ Manuel Calvo
    «Basílica de Santa María»
    desde el Parque de la Canilla
    c/ Manuel Calvo
    «Puente Colgante (Puente Vizcaya, Puente de Vizcaya, o Puente Palacio)»
    Arquitecto:
    Alberto de Palacio y Elissague
    desde Plaza del Solar de Portugalete
    «Barcas en el Puerto»
    Ría del Nervión
    c/ Manuel Calvo
    «Puente Colgante (Puente Vizcaya, Puente de Vizcaya, o Puente Palacio)»
    Arquitecto:
    Alberto de Palacio y Elissague
    desde c/ Manuel Calvo
    «Puente Colgante (Puente Vizcaya, Puente de Vizcaya, o Puente Palacio)»
    Arquitecto:
    Alberto de Palacio y Elissague
    desde c/ Manuel Calvo
    «Casa del Ferrocarril (Antigua Estación de "La Canilla")
    Actual Oficina Municipal de Turismo»
    Arquitecto: Pablo de Alzola y Minondo
    Plaza del Solar de Portugalete
    «Monumento a Víctor Chávarri»
    Escultor: Miquel Blay
    Plaza del Solar de Portugalete
    «Trainera»
    Ría del Nervión
    desde Plaza del Solar de Portugalete
    «Estación de Portugalete»
    c/ Manuel Calvo
    «Vista Calle»
    Casco Histórico
    «Puente Colgante»
    desde el Mirador del Campo de la Iglesia
    c/ Sotera de la Mier
    «Escultura de Lope García de Salazar»
    Escultora Lourdes Umerez - Taller: Alfa-Arte
    Jardines del Campo de la Iglesia
    c/ Santa Maria
    «Vista Calle»
    Jardines del Campo de la Iglesia
    c/ Santa Maria
    «Monumento a Victor Chávarri»
    Escultor:
    Miquel Blay
    Plaza del Solar de Portugalete
    «Monumento a Victor Chávarri»
    Escultor:
    Miquel Blay
    Plaza del Solar de Portugalete
           

    Palma, 12 de enero de 2016



    0 0

     

     La filosofia, instrument del Poder (Segona part).

         Aclariment previ:  Els llibres de text i les enciclopèdies fan entendre que l'Empirisme i el Racionalisme són els corrents filosòfics que configuren el pensament modern. Però d'aquesta manera ofereixen una mala entesa. Vegem la cosa.

        Certament, Descartes, Spinoza i Leibniz eren filòsofs del segle XVII i la seva imatge no coincidia amb la dels teòlegs tomistes medievals; però allò que s'ha de saber d'aquests autors és  que la seva obra pretenia el manteniment de la metafísica com a ciència. Aquest seria l'enunciat:

       Tesi: El Racionalisme era un corrent que intentava aportar nous reforços a l'intel·lectualisme clàssic, a la Metafísica idealista que imposava la Jerarquia catòlica.

         El Racionalisme no aportà, en cap cas, materials per a construcció de la modernitat. Fou un intent de reparar les goteres  de l'antic edifici.

    Disposem de la carta que Descartes envià a l'arquebisbe de París en la que oferia el seu saber a la Universitat, al servei de la dogmàtica cristiana i de la teologia tomista. Ei!, que resti clar: vegeu el meu escrit    Descartes, un mètode per a una metafísica.

      Fet l'aclariment, llavors es fa palès que únicament l'Empirisme fou expressió del nou pensament  que recorria l'Europa d'arrels germàniques (L'Europa llatina seguia sota el despotisme de Roma). Vegem la cosa.

        Després de la Revolució Gloriosa, de1688, En John Locke va poder tornar de l'exili d'Holanda i publicar la seva obra  Assaig sobre l'enteniment humà.

         Vegeu la cosa:  Primer es fa la revolució (la Gloriosa), i, després, es pot publicar l'assaig d'En Locke on es desplegava la base teòrica (la filosofia) dels principis de la democràcia.

        Al 1688, a Anglaterra, s'esdevé la Gloriosa, però la primera fou la de 1648, que  va dur a terme l'execució del rei En Carles I i a l'establiment de la República d'En  Cromwell.

        Vegeu la cosa:  Tot i reconeixent el gran mèrit intel·lectual d'En Locke, s'ha de destacar les idees bàsiques que van sacsejar  el procés històric  de la societat anglesa (i de la escocesa) foren les procedents de l'ideari d'En Luter i d'En Calví (En Cromwell era fervent calvinista).

        L'eix de les revolucions britàniques era la revolta contra la deriva del rei amb l'intent per restablir l'absolutisme i el catolicisme.

       S'ha de saber: Les revolucions angleses foren encapçalades per l'aristocràcia luterano-calvinista. La Gloriosa fou una guerra entre dues faccions aristocràtiques la dels partidaris d'una monarquia absolutista i catòlica i la dels partidaris d'una monarquia parlamentària i anglicana. I a la de 1648, també fou decisiva la participació de l'aristocràcia liberal (Per cert, En Cromwell era de família noble).

         Avís:  La teoria d'En Marx de les revolucions burgesesés inconsistent, no s'acomoda als fets històrics. S'ha de deixar de banda. A la tercera part de l'opuscle, tractaré sobre  les insuficiències de l'obra d'En Karl Marx.   

       Tornant a la qüestió de la significació històrica de l'Empirisme britànic, vegeu el meu plantejament.

         Tesi: Els llibres de text, les enciclopèdies i els tractats d'història de la filosofia descriuen la els fets històrics a la manera de res gestae conseqüència de les idees aparegudes al cap d'un filòsof. És un descripció mistificadora. 

       

       Tesi: És una presumpció que no es correspon amb la realitat històrica la  que dona per cert que les idees que han commogut el món han sorgit espontàniament del cervell suposadament privilegiat d'un filòsof.

       Tesi: Ara sabem que la història no és una col·lecció de res gestae. Allò que s'ha de revisar també són les res gestae intel·lectuals d'uns individus denominats filòsofs.

        Tesi cabdal: Són les amples masses (bé siguin aristocràtiques, bé siguin plebees), o les faccions de les amples masses les que, en un moment històric determinat, adopten les noves idees que han de commoure el món.

       Per entendre la cosa. Lesnoves idees, majorment no són un producte d'un filòsof. A l'Europa medieval, les idees que provocaren grans convulsions no provenien dels filòsofs sinó de líders religiosos enfrontats a Roma .

       Tesi: Són les classes socials (o les faccions de les classes socials) les que adopten una nova idea. La veritat d'una nova ideaés una deriva de l'èxit històric dels qui la feren seva   (Vegeu el cop genial de la frase d'En Hegel: Com l'òliba, la filosofia aixeca el vol quan el sol ja es post).

       Per entendre la cosa: El nombre total de filòsofs és de 40.000, posem pel cas; però les idees sempre són unes poques.

          La inclusió o no d'un pensador en el panteó filosòfic, en tot moment, depèn del projecte dels arquitectes del Poder. El panteó, per altra banda, es destrueix i reconstrueix constantment.

        Per entendre la cosa: A la Roma imperial, ningú en deia res d'En Plató o de N'Aristòtil. Els patricis desaconsellaren dedicar-se a la filosofia. D'aquí que no hi hagués filòsofs, pròpiament. En Juli Cèsar promogué la seva campanya ideològica fent l'encàrrec de la Eneida a Virgili, el poeta imperial (L'objectiu era crear el poema nacional  de Roma a imitació de  la Il·líada de N'Homer).

       Punt i apart.

      A partir de 1688, l'Empirisme fou el corrent filosòfic predominant. L'intel·lectualisme (aristotèlic-tomista) fou substituït pel l'emotivisme. El nou Poder, la monarquia parlamentària,  tenia per base  l'emotivisme, i en feia declaració oficial.

        L'obra d'En David Hume significà el punt culminant de l'Empirisme Britànic. Amb La investigació sobre l'enteniment humà En Hume feia conèixer els arguments segons els quals  la metafísicano és possible com a ciència.

         L'escepticisme d'En Hume provocava la primera gran contradicció de la ideologia  oficial britànica:  per una banda, el rei era el cap de l'Església anglicana i, per l'altra, estava garantida la llibertat consciència (Els serveis jurídics anglicans no pogueren acusar En Hume per crim d'heretgia; l'agnosticisme i l'ateisme no podien ésser considerats com a heretgies)  (A tenir en compte:  l'exercici de la llibertat d'expressió dels agnòstics i dels ateus és un indicador de  modernitat de la societat on te lloc aquest exercici).

       Fent punt i apart, passaré a exposar quina ha estat realment la significació històrica del Positivisme (incloent el Pragmatisme i el Positivisme Lògic o Filosofia Analítica).

        Prèviament, he d'exposar el següent enunciat cabdal:

       Tesi: L'hegemonia d'una determinada filosofia  dins un Estat no depèn del  seu nombre de seguidors (o d'autors), sinó de l'adequació dels organismes de l'Estat als principis inspiradors de la filosofia en qüestió.

        Per descomptat, de manera semblant, l'enunciat  és igualment vàlid si es fa en relació a les ideologies.

         Per explicar l'enunciat:  Tan bon punt el Positivisme es fa hegemònic, els organismes estatals tenen el monopoli (o quasi) de poder per organitzar la societat segons la concepció positivista. Així es fa respecte l'ordenament del saber, de la ciència i de l'ensenyament.

      Per entendre la cosa: Derrotada amb les armes i amb la ploma, finalment, l'Església Catòlica hagué de substituir N'Aristòtil per En Newton a les facultats de física de les universitats catòliques (Els Estats moderns no haguessin reconegut uns pretesos científics cultivadors de la física aristotèlica).

       Punt i apart.

       Nou plantejament: Les normes morals i  socials de l'Empirisme (normes que es feren efectives a les societats democràtiques aparegudes) reproduïen els fonaments teòrics l'emotivisme moral de l'antiga Atenes i rebutjaven de manera expressa  l'intel·lectualisme moral, vigent a les societats europees des del segle V (Que resti dit:  L'Església Catòlica és una societat, l'organització de la qual es desplega conforme a un intel·lectualisme  extremat, fins al punt que fa impossible el més ínfim exercici democràtic).

       Punt i apart.

          Com és sabut, el Positivisme (els diversos corrents del Positivisme) es considerat un continuador de l'Empirisme. I, en efecte, aquesta filosofia  ha repetit constantment que la metafísica no és possible com a  ciència i que l'empirisme és el fonament de la ciència.

       Per altre costat, és evident que l'ordenació i l'exercici de les ciències a tot el món es fa d'acord amb els principis del Positivisme; i que no es reconeix validesa científica a les possibles discursos no positivistes.

        Per descomptat, la ciència moderna gaudeix d'un enorme prestigi; ningú (o quasi ningú assenyat) s'atreveix a rebutjar-la.

       Es pot veure, emperò, que  el Papa de Roma, En Benet XVI, en diverses ocasions, ha dit que els científics que creuen en la mà de Deu (el disseny intel·ligent) estan en el camí de l'autèntica saviesa, i que no així els científics superbs que pretenen prescindir de la presència de Deu (Podeu veure el post  Benedicto XVI i la ciència).

        Punt i apart.

         Com he dit en altres ocasions, el Positivisme, alhora que afirma la impossibilitat de la metafísica com a ciència, de manera no expressa, de bell nou introdueix l'intel·lectualisme. Respecte al significat de l'obra d'En August Comte,  podeu veure el post  Notícia de N'Auguste Comte.

      

       I respecte a la significació de la Filosofia Analítica, podeu veure el meu post En Wittgenstein i el positivisme lògic.

       Resumint la qüestió. Enunciat últim sobre el Positivisme:  El Positivisme,  baluard del nou intel·lectualisme, és un instrument al servei de la ideologia de les elits dominants. És una filosofia que alhora que nega la metafísica en fa ús, sense cap justificació.

        Per entendre la cosa: Aquells distingits savis (economistes i filòsofs) de la Mont Pelerin Society tenien el viatge pagat i la taula parada (a càrrec del Rockefeller de torn) per anar a Santiago de Xile i  ''mostrar al món'' la bonesa de les mesures econòmiques desplegades pel règim criminal del general Augusto Pinochet.

        Per entendre la cosa: Primer, intentaren muntar una Sociologia com a ciència, i l'intent fracassà. Posteriorment, consideren que han triomfat amb l'establiment de l'Economia com a ciència (les criminals mesures econòmiques de les Corporacions són exposades com a necessàries pels ''savis'' de la ''ciència econòmica'').

     


    0 0
  • 01/12/16--19:27: Estades turístiques

  • El Consell de Govern ha aprovat el Projecte de llei de l’impost sobre estades turístiques i de mesures d’impuls del turisme sostenible (conegut com Impost del Turisme Sostenible), un cop el text ha incorporat nombroses modificacions fruit de les aportacions fetes pels interlocutors socials durant el període d’exposició pública de l’avantprojecte.

    El vicepresident i conseller d’Innovació, Recerca i Turisme, Biel Barceló, ha explicat els dos grans objectius d’aquest impost: “D’una banda, compensar la petjada ecològica de l’activitat turística, i de l’altra, ajudar a canviar el model perquè aquesta activitat sigui sostenible des del punt de vista ambiental, econòmic i social. Amb aquest nou tribut, els nostres visitants contribuiran a preservar les nostres illes”.

    Barceló ha argumentat: “Aquest impost és necessari: perquè és una demanda social de la majoria ciutadana que ha fet possible el canvi polític en aquest país i perquè és un dels instruments que ens permetrà, a la llarga, millorar la nostra competitivitat posant l’èmfasi en la qualitat i en la sostenibilitat, i no en la massificació”.

    L’Impost del Turisme Sostenible és un dels principals Acords pel Canvi signats entre MÉS, PSIB-PSOE i Podem, i un compromís electoral de MÉS per Mallorca.

    Per mitjà de la llei que ha aprovat avui el Govern s’estableix un nou tribut, l’impost sobre estades turístiques a les Illes Balears, que té un caràcter bàsicament finalista, mitjançant l’afectació dels ingressos que es recaptin a la realització de despeses i inversions vinculades, en essència, amb el desenvolupament i la protecció mediambiental, i amb el turisme sostenible.

     

    A aquest efecte, es crea el fons per afavorir el turisme sostenible —que s’ha de nodrir del producte de la recaptació d’aquest nou tribut—, i, tenint en compte que el desenvolupament sostenible requereix la col·laboració i la participació de la societat, es crea també la Comissió d’Impuls del Turisme Sostenible, òrgan en què han de participar les administracions públiques i els agents econòmics i socials.

    L’impost que s’estableix per mitjà d’aquesta Llei està destinat a compensar la societat balear pel cost mediambiental que suposa l’exercici de determinades activitats que distorsionen o deterioren el medi ambient en el territori de les Illes Balears. La millora de la competitivitat del sector turístic a través d’un turisme sostenible, responsable i de qualitat a l’arxipèlag és un altre dels objectius del Projecte de llei.

    El fet imposable el constitueix l’estada que faci el contribuent en els denominats establiments turístics, això és, els establiments hotelers i altres establiments típics d’allotjament, els habitatges turístics i les embarcacions de creuer turístic. La legislació tributària no pot ignorar el fet que les estades se substanciïn en habitatges que no compleixin tots els requisits que per a això imposa la legislació turística. Així doncs, en aquests casos són procedents la meritació, la liquidació i el cobrament de l’impost i, a més, la imposició d’una sanció administrativa per no complir plenament els requisits que estableix la legislació turística per a l’exercici de l’activitat.

    La Llei preveu la figura dels subjectes passius i crea la figura del substitut, juntament amb el contribuent —que és el qui duu a terme el fet imposable. El substitut és qui ha de complir les obligacions materials i formals que disposa la Llei. A més, i a fi de garantir el cobrament del deute tributari, s’estableixen determinats supòsits de responsabilitat solidària.

    Pel que fa a la quota tributària, es configura una tarifa que oscil·la entre 0,25 euros i 2 euros per dia d’estada o fracció, en funció dels tipus d’establiments en els quals té lloc el fet imposable. Això no obstant, aquesta quota tributària és objecte d’una bonificació del 50 % per a les estades que es facin en temporada baixa. Així mateix, s’estableix una altra bonificació, també del 50 %, sobre la quota íntegra aplicable a les estades dels contribuents en un mateix establiment turístic que s’estenguin més enllà de vuit dies consecutius.

    La Llei que s’aprova consta de vint articles —distribuïts en quatre títols—, una disposició derogatòria i tres disposicions finals. El Projecte de llei aprovat pel Consell de Govern queda enllestit per a la seva tramitació en el Parlament de les Illes Balears.


    0 0

    Palma (Mallorca, Anys 70 - Crònica sentimental (feta literatura!) de la transició - El Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista (OEC).


    Per a la redacció del llibret ens serviren moltíssim els suggeriments dels vells quadres de la clandestinitat. Antics anarquistes i comunistes que conegueren els anys més foscos del franquisme. Aquelles instruccions servien per a donar confiança als més joves i inexperts, els que mai no havien passat per Governació, en el carrer de la Soledat, o per alguna caserna de la Guàrdia Civil. Cal dir que el comportament dels militants davant la policia depenia sovint del tipus d’interrogatori al qual eren sotmesos, de l´existència de tortures i de la capacitat de resistència de cada persona. A poc a poc anàrem comprovant com més d’un company s´atemoria de seguida, perdia el control i, si l’interrogador era prou intel·ligent, podia treure informacions ben valuoses sobre l´activitat del partit. En casos semblants, no servia de res el nostre famós manual de seguretat. La por era superior a qualsevol raonament lògic. (Miquel López Crespí)


    El nostre secretari general era summament estricte amb les normes de seguretat. Va escriure un opuscle al respecte que, amb els anys, esdevingué un “clàssic” entre la majoria d´organitzacions revolucionàries de l´època. Instruccions mínimes, però eficients si eres detingut o paties un registre de la policia. L´essencial era no emprar mai cap tipus d´agenda, no escriure per part ni banda adreces dels llocs de reunió ni telèfons de companys, ni tan sols fos amb el nom de guerra. Bastava un telèfon per a posar en perill un munt de cèl·lules, el partit sencer! Calia no tenir mai cap material de propaganda al teu habitatge. Ni revistes ni fulls volanders. Ja bastaven les provocacions policíaques, per voler facilitar la feina a la repressió! Les recomanacions del llibret eren bàsiques, de sentit comú: si els companys no eren a l´indret acordat a l´hora prevista, era necessari suspendre la reunió o l’acció fins a saber què passava.

    Va ser ell qui establí les instruccions adients per a la reunió setmanal del Comitè de Direcció. Dúiem a terme les trobades en un dels nostres pisos secrets, prop de la barriada de Son Gotleu. De bon començament, quan l´organització s´implantà a Mallorca, acordàrem que l’arribada de responsables dels diversos fronts fos a hores concretes. El més important era no comparèixer mai en grup. Les arribades eren escalonades, coincidint, si era possible, amb el moment en què els residents a la finca tornaven de la feina. Es tractava de no despertar sospites amb un timbre que sonàs cada cinc minuts. S´establí, igualment la conveniència de quedar a dormir al pis per no fer soroll a les dues o les tres de la nit, tancant i obrint portes, emprant l´ascensor, davallant per l´escala. Es comentava la gran caiguda de Barcelona en el setanta-tres. Uns companys principatins, acabada la reunió, cansats d´estar asseguts més de vuit hores a la cambra planificant la feina del partit, tengueren la mala ocurrència, per a fer cames!, de davallar les escales de l´edifici corrent, fent un gran enrenou. Els veïns avisaren la Guàrdia Civil que, ràpida, comparegué en uns minuts i encara va tenir temps d´agafar-ne set. Una caiguda que portà molts d´entrebancs a l´organització ja que, alguns, feia poc temps que hi militaven i no tenien gaire experiència. A comissaria, atemorits per agents especialitzats en la repressió, parlaren massa i tenguérem més de trenta empresonats, condemnats pel Tribunal d´Ordre Públic.

    Per això es decidí no sortir mai al carrer si era massa tard. Millor repartir-nos per les habitacions i, a primera hora, tornàvem a fer una sortida escalonada. L´opuscle portava per títol Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista. Una petita obra mestra que evità moltíssimes detencions i que serví d´eina imprescindible d´orientació.

    Per a la redacció del llibret ens serviren moltíssim els suggeriments dels vells quadres de la clandestinitat. Antics anarquistes i comunistes que conegueren els anys més foscos del franquisme. Aquelles instruccions servien per a donar confiança als més joves i inexperts, els que mai no havien passat per Governació, en el carrer de la Soledat, o per alguna caserna de la Guàrdia Civil. Cal dir que el comportament dels militants davant la policia depenia sovint del tipus d’interrogatori al qual eren sotmesos, de l´existència de tortures i de la capacitat de resistència de cada persona. A poc a poc anàrem comprovant com més d’un company s´atemoria de seguida, perdia el control i, si l’interrogador era prou intel·ligent, podia treure informacions ben valuoses sobre l´activitat del partit. En casos semblants, no servia de res el nostre famós manual de seguretat.

    La por era superior a qualsevol raonament lògic.

    D´altres reaccionaven de forma ben distinta quan eren portats als caus de la Brigada Social. Malgrat els cops i les amenaces amb una pistola al cap, castigats a romandre drets durant dies sencers, mai no digueren una paraula. Els podies matar! Amb cada insult, el seu esperit de resistència s’enduria, es feia més fort! Sortosament, malgrat les amenaces dels torturadors, no vaig patir mai aquelles pallisses que deixaven una persona desfeta. Quantes vegades, empesos pel dolor insuportable –costelles trencades, fuetades, fam...- no provaren de suïcidar-se llançant-se per la finestra en un moment de distracció dels botxins! Els valents no cedien davant la tortura. D´on treien la força que els mantenia dempeus? Què m´hauria passat si jo hagués estat la víctima? Fins on hauria arribat la meva capacitat de resistència?

    La resposta a les preguntes que em formulava només podien contestar-se una vegada viscuda aquella traumàtica experiència. Fins que no eres a les seves mans, era impossible saber quines serien les teves reaccions.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 226 | 227 | (Page 228) | 229 | 230 | .... | 465 | newer