[20/10] «Umanità Nova» -
Ostyn - Lecadieu - Abate - Forti - Grossin - Leval - Gómez
Pozo - Lavilla - Vives - Enseñat - Abad Fornieles -
Caussimon - Ringeas - Stefanini - Ramos - AgneseAnarcoefemèrides
del 20 d'octubre
Esdeveniments
- Surt Umanità Nova: El 20 d'octubre de
1932
surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer
número del periòdic quinzenal
en llengua italiana Umanità Nova.
Quindicinale anarchico. La mateixa capçalera
s'havia publicat entre 1920 i
1922 a Milà (Llombardia, Itàlia). La
responsabilitat i la gerència de l'edició
d'aquesta publicació de la colònia d'exiliats
anarquistes italians en l'exili a
França corregué a càrrec d'Antonio
Cieri, amb la col·laboració de Camillo
Berneri, Mario Girotti i Rivoluzio Gilioli. Prohibit per les autoritats
franceses, només publicà sis números,
l'últim el 15 de gener de 1933. Fou
reemplaçat per La Protesta / La
Protestation–dos números, el 20 de
febrer i el 28 de març de 1933– i per La Vecchia Umanità Nova–només un
número el 15 d'abril de 1933–, ambdós
també editats a Puteaux i per les
mateixes persones.
Naixements
- Charles Ostyn:El 20 d'octubre de 1823 neix a
París (França) el communard
bakuninista François Hosteins Ostyn, més
conegut com Charles Ostyn. Obrer torner i
després representant de
llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en
1871. Va
pertànyer a la Comissió Provisional de la
Guàrdia Nacional, la qual, a partir
del 3 de març de 1871, esdevingué el primer
Comitè Central de la Guàrdia
Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el
XIX
Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març
de 1971 fou
nomenat membre de la Comissió de Subsistències de
la Comuna i a partir del 21
d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics.
El 14 d'abril representà,
juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en
els
funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse.
Votà en
contra del Comitè de Salvació Pública
i signà el «Manifest de la Minoria» en
oposició a les mesures d'excepció d'aquest
comitè. Després de la «Setmana
Sagnant» es refugià a Suïssa i amb
André Léo i Benoît Malon
s'adherirà a la
Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail
Bakunin. El 27 de gener
de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en
rebel·lia. Quan va
tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards
s'establí a Colombes, on acollí a casa seva
destacats militants, com ara Louise
Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el
consideraven
membre de grups espiritistes. Charles Ostyn va morir el 22 de juliol de
1912 a Argenteuil
(Illa de França, França). Actualment un carrer a
Colombes porta el seu nom.
***
- Hélène
Lecadieu: El 20 d'octubre de
1853 neix a París (França) l'anarquista Hyacinthe
Adolphine Lecadieu, coneguda
com Hélène Lacadieu.
Sos pares es
deien Henri Lecadieu i Marie Anatolie Cornu. Esdevingué,
sembla ser després de
la mort dels pares, òrfena de l'assistència
pública i cresqué en un convent
fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta
s'acostà al pensament
anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la
gerència del setmanariLe Libertaire. El 9 de desembre de
1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la
publicació en Le Libertaire
del 5 de juny d'aquell any
d'un article contra els camps disciplinaris de treballs
forçats als batallons
africans (Biribi), signat per
Eugène
Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern);
ambdós processats, gràcies al
testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel,
Rouanet, Allemane, Willm
i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal,
van ser finalment
absolts del delicte de «difamació i
injúries vers l'Exèrcit». El setembre
de
1910 fou substituïda en la gerència de Le
Libertaire per Émile Dulac, però
continuà ajudant en l'edició del
periòdic.
El 20 de setembre d'aquell any participà en una
reunió amb exmembres de L'Anarchie,
entre ells Anna Mahé, que
desitjaven col·laborar en Le
Libertaire
i ella es mostrà partidària d'aquest acostament.
Abans de la gran guerra deixà
les seves funcions en Le Libertaire,
encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels«Amics de Le Libertaire».
Malalta del cor, decidí
retirar-se a «L'Avenir Social»
d'Épône, regentat per Madeleine Vernet.
Hélène
Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône
(Illa de França, França). En
el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise,
André Schneider
pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu
malaltia no havia
pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900
l'arrendament emfitèutic
en nom de Le Libertaire per al
lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la
finalitat d'instal·lar-hi
la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de
l'assistència pública sense
infants, l'Estat heretà el local quan ella morí,
arreplegant els mobles, els
llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants,
desorganitzats per
la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.
***
- Carlo Abate: El 20
d'octubre de 1859 neix a
Milà (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista
Carlo Abate. Estudià a l'Acadèmia
de Belles Arts de Brera a Milà sota la direcció
de Raffaele Casnedi, Ambrogio
Borghi i Bartolomeo Giuliano. Un cop diplomat, en 1888 va ser nomenat
soci
honorari de la citada acadèmia. En 1889 la seva
estàtua Femmina va ser
una de les obres propostes per al Premi Umberto. En 1894 el seu grup
escultòricPanem nostrum quotidianum, exposat a la Triennal de
Brera, obtingué el
Premi Tantardini. Treballà a Milà, amb Francesco
Confalonieri i Riccardo Galli,
seguint l'estil del «verisme llombard», inspirat en
l'ideal humanitari i força
d'acord amb els seu pensament anarquista. Després que la
seva companya,
Enrichetta Corbello, i tres dels seus cinc fills morissin en una
epidèmia,
decidí emigrar amb son fill Abbondio, de 10 anys, i sa filla
Marta, nounada,
als Estats Units. El 18 de maig de 1896 arribà a bord del«Normandie» a Nova
York (Nova York, EUA). Després d'uns temps en aquesta
ciutat, s'instal·là a
Quincy (Massachusetts, EUA) i en 1899 s'establí
definitivament al barri italià
de Barre (Vermont, EUA). En aquesta ciutat, un dels bressols de la
indústria
del granit nord-americana, ensenyà durant molts anys a
l'Escola de Popular de
Disseny Industrial de la colònia italiana i a l'Escola
Nocturna de Disseny, que
havia creat amb subvencions municipals. La matrícula
d'aquestes escoles era
molt baixa i el que pretenia era formar els joves en disciplines
culturals per
evitar que treballessin a les pedreres de granit, on les malalties
causades per
la inhalació de la pols d'aquesta pedra portava el pacient a
una ràpida mort
per silicosi. Va fer una gran amistat amb
conegut propagandista anarquista Luigi Galleani quan aquest
s'instal·là a Barre
i dirigí i edità nominalment –Galleani
estava en crida i cerca–, a partir del
primer número (6 de juny de 1903), la revista mensual que
aquest fundà, Cronaca
Sovversiva, i dissenyà la seva
capçalera i col·laborà amb
il·lustracions i
targetes postals (Mikhail Bakunin, John Most, Matteo Morral, Sofia
Peroskaja).
També va ser un dels fundadors de la Granite Manufacturers
and Quarriers
Association (GMQA, Associació de Treballadors del Granit i
Picapedrers) i fou
membre de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis
Socials).
Trobem obres seves a la Galeria d'Art Modern de Milà i a
diverses institucions
de Barre. Carlo Abate va morir l'1 d'agost de 1941 a Barre (Washington
County,
Vermont, EUA). L'octubre de 1985 va ser inaugurada al Dente Park de
Barre
l'estàtua The scultor, obra de Philip
Paini –amb dibuix d'Elmmo Peduzzi
i model de Giuliano Cecchinelli–, erigida pels descendents
italoamericans de la
ciutat i dedicada a Carlo Abate, com a personificació de
l'immigrant italià i
considerat l'escultor més important de la ciutat.
Carlo Abate (1859-1941)
***
- Alfredo Forti: El
20 d'octubre de 1875 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista Alfredo
Forti. Era fill natural d'Ernesta Forti. Treballava de dependent a la
lleteria
del carrer Joquelet de París (França), propietat
del destacat anarquista
Constant Martin, aleshores company de sa mare. El 8 de març
de 1894 va ser
expulsat de França, juntament amb sa mare, per les seves
activitats anarquistes
i es refugià a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat
Constant Martin quan
va ser encartat en el famós «Procés
dels Trenta». En 1894 el seu nom figurava
en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària
de fronteres francesa. A Londres Ernesta Forti es casà
immediatament amb un
sastre francès anomenat Siccard, el qual
reconegué son fill, esdevenint aquest
automàticament
ciutadà francès amb tots els drets. L'octubre de
1894 el nou Alfred Siccard,
antic Alfredo Forti, retornà a França i va fer
valer els seus drets anul·lant-se
el decret d'expulsió.
***
- Lucien Grossin: El
20 d'octubre de
1886 neix a Versalles (Illa de França, França)
l'anarcopacifista i anarcosindicalista
Lucien Émile Grossin. Xofer de taxi a París
(França) de professió, visqué a
Saint-Denis (Illa de França, França). Per una
malaltia de l'estomac, va ser
llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del
Comitè de Defensa
Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament
del Sena, del Grup
d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers,
creat el juny de 1916,
i del Comitè pel Rellançament de les Relacions
Internacionals (CRRI). El 19 de
setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i
un dels«Amis du Libertaire», signat per Claude Content i
on es denunciava la guerra, i
alliberat després de ser interrogat. En aquestaèpoca treballava per al xofer
Léon Jahane, militant de la Federació Comunista
Anarquista (FCA) i tresorer
dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va
ser novament detingut amb
altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie
Thimothée, Joseph Barbé, Eugène
Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al
domicili de Pierre Le
Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número
clandestí de Le Libertaire
amb un únic article,«Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer
aleshores del «Comitè de
l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el
permís de conduir
i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de
París i condemnat
a quatre mesos de presó per transportar els paquets del
periòdic a les
estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a
15 mesos, Le
Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de
desembre de
1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué senseèxit per obtenir la
restitució del seu permís de conduir i del
també xofer anarcopacifista, Léon
Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval
també
intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els
anys vint continuà
militant en el sindicat dels xofers. Lucien Grossin va morir el 17
d'agost de
1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i
deixà vídua i quatre infants.
***
-
Gaston Leval: El
20 d'octubre de 1895 neix a Saint-Denis, barriada obrera a prop de
París
(Illa de França, França) el militant
anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista
Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval.
Fill il·legítim d'uncommunard i d'una portera, els seus primers anys van
ser un calvari i es
va adherir molt jove a l'ideal anarquista --als 14 anys ja va
participar en una
manifestació a París de protesta contra
l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, i
tres anys més tard participarà activament en el
moviment llibertari. En 1915,
insubmís a l'ordre de mobilització, es va
refugiar a Espanya amb passaport fals
a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), instal·lant-se a Saragossa i a
després a Barcelona. En
aquests anys va conèixer les presons de València
i de Barcelona per la seva
militància llibertària. En 1921, com a membre de
la Federació de Grups
Anarquistes de Barcelona, va formar part de la delegació
cenetista al congrés
fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) i al III
Congrés de la III
Internacional a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre
Berkman
van exigir a Lenin l'alliberament dels anarquistes russos empresonats;
la
delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura
dels lligams amb els
bolxevics. En tornar de Rússia va viatjar per tota la
Península, primer vivint
com a fotògraf ambulant i després com mestre a l'escola racionalista finançada pel
Sindicats de Marins de la
CNT a La Corunya. En 1924, després que cop d'Estat de Primo
de Rivera clausurés
l'escola, va embarcar-se de polissó i sense passaport cap a
l'Argentina, on
militarà en l'anarcosindicalista Federació Obrera
Regional Argentina (FORA) i
escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de
francès, fins a la
seva tornada a Espanya, ja com a influent teòric de
l'anarquisme, en 1934, quan
la dictadura argentina d'Uriburu s'escampà. Quan esclata la
revolució en juliol
de 1936, i després de rebutjar càrrecs
polítics en
la Generalitat i el Govern central, va viatjar amb David
Antona Domínguez a França a comprar armes. A
partir de 1937 va prestar la seva
ajuda als pagesos en la construcció de les
col·lectivitats llibertàries,
arreglant documentació per als seus posteriors estudis sobre
història del
col·lectivisme durant la Revolució espanyola. En
1938 va tornar a França, però
va ser detingut per la seva insubmissió i condemnat a quatre
anys i mig de
presó. Després de passar per un munt de presons
(Cherche Midi, a París; Fort
Saint Nicolas, a Marsella; Avinyó, Lió, Dijon) el
14 d'agost de 1940 va
evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig
alemany destrueix
parcialment la fortalesa on estava tancat. Amb l'Alliberament va
militar en la
Federació Anarquista (FA), realitzant nombroses
conferències, i viurà
clandestinament amb noms falsos fins al 1949 --va participar en nom de
la CNT
en el gran míting parisenc del 14 d'octubre de 1944 amb el
nom de Nicasio
Casanova. Viurà dos anys a Bèlgica fins
a la seva amnistia en 1951. Es
guanyava la vida a França com a corrector d'impremta i en
1955 va crear el Grup
Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de
Sociologia Llibertària
i editarà la revista Cahiers du Socialisme
Libertaire, que serà
reemplaçada per Cahiers de l'Humanisme Libertaire
i més tard per Civilisation
Libertaire. Durant les jornades de Maig del 68 va participar
activament en
els debats universitaris, defensant les posicions
llibertàries contra les
marxistes. Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles
llibertaris de
l'exili espanyol. Ideològicament, en la dècada
dels vint va destacar com a
anarquista intransigent i pur; amb el temps aprofundirà en
els seus
plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt
l'aspecte econòmic,
tot defensant la superioritat de les federacions d'indústria
sobre la comuna,
fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament
kropotkià. Va
col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A
Plebe, Ação
Direta, Acción Libertaria, Asturias,Castilla Libre, CNT,CNT del Norte, Cultura Libertaria,Despertad, Estudios,Fragua Social, Frente Libertario,La Guerra Social, Liberación,Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo
Aragón, Páginas
Libres, Proa, Redención,La Revista Blanca, Ruta,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, La Voz
de las Artes Blancas, etc. És autor de nombrosos
llibres i fullets
d'anàlisi, d'història i
autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en
prisión, A través de su
destino, Civilisation libertaire, Contra
la guerra, Génese et
réalité historique de l'État,La
interpretación de la historia, Kropotkine
et Malatesta, Michel
Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb
Guillaume), La muerte del
genio (1923), Poetas y literatos franceses
(1930), Problemas económicos
de la Revolución española (1932), Infancia
en cruz (1933), El
Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo
(1935), Conceptos
económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura
y
funcionamiento de la sociedad comunista libertaria
(1936), Nuestro
programa de reconstrucción (1937), Precisiones
sobre el anarquismo
(1937), Recursos alimenticios de la España
antifascista (1937), Social
reconstruction in Spain (1938), L'indispensable
révolution (1948), Le
communisme. L'Etat contre le communisme (1950), Manifeste
socialiste
libertaire (1951), Bakounine et
l'Ètat marxiste (1955), Né
Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica
spagnola nella lotta contra Franco
e la reazione staliniana (1955), Socialistes
Iibertaires, pourquoi
(1956), Los varios factores en sociología
(1957), Le chemin du
socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire
(1959), Elements
d'ethique moderne (1961), L'enfance en croix
(1961), Problémes
contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La
falacia del marxismo
(1967), L'humanisme libertaire (1967), L'Espagne
libertaire
(1971), Rinascitá del movimento libertario
(1971), La pensée
constructive de Bakounine (1976), Colectividades
libertarias en España
(1977), El Estado en la en historia (1978), La
obra constructiva de
la revolución española (1982, amb
Souchy i B. Cano), etc. A més de Gaston
Leval va fer servir altres pseudònims: Max
Stephan, Silvio
Agreste, José Benito, Benito
Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio
Casanova, Josep Venutti... Gaston Leval
va morir el 8 d'abril de
1978 a Saint-Cloud (Illa de França, França). Una
part important del seu arxiu
personal es conserva a l'International Institute of Social History
(IISH)
d'Amsterdam.
Defuncions
-
Aquilino Gómez
Pozo: El 20 d'octubre de 1935 mor a Barakaldo (Biscaia,
País Basc) el militant
anarquista i anarcosindicalista Aquilino Gómez Pozo. Havia
nascut en 1871 i el
seu activisme es desenvolupà a la conca del Nerbion i terres
confrontants. En
1892 ja estava afiliat a la Societat d'Oficis Diversos de Sestao,
col·labora enEl Corsario, de la Corunya, i ja estava casat amb
Maria Fernández. En
1892, a Gallarta, participa en l'obra teatral El pan del pobre
i en febrer
de 1893 en una vetllada anarquista celebrada a Sestao per l'aniversari
dels
crims de Jerez. En 1900 representa la Societat d'Estibadors del Moll i
el
Sindicat d'Oficis Diversos de Sestao en el congrés
fundacional de la Federació
de Societats de Resistència de la Regió Espanyola
(FSORE). En 1903 figura com a
administrador d'El Ideal del Esclavo, de Sestao, i
participa en la
famosa gira de propaganda organitzada per Tierra y Libertad,
de
Barcelona. A començament dels anys deu participà
activament en les vagues
siderúrgiques de Biscaia i en 1911 fou detingut per
això. En 1911 vivia a
Barakaldo i dirigí El Látigo de
Baracaldo, substituït l'any següent per El
Látigo, que també dirigí
entre 1912 i 1914. Amb molta probabilitat, el 8 de
desembre de 1912, fou un dels fundadors de la Federació de
Grups Llibertaris de
la Regió Basca. L'abril de 1913 participà en el
gran míting de Barakaldo en
defensa del doctor Jaume Queraltó Ros i també en
aquella època participa en
gires de propaganda amb José Sánchez Rosa. En
1915 representà les agrupacions
de Barakaldo, Galdames, La Arboleda i Sant Sebastià en el
Congrés
Antimilitarista de Ferrol. Entre 1919 i 1920 va col·laborar
en El Productor,
de Sevilla. Entre 1923 i 1925, des de Barakaldo, envia suport
econòmic a La
Revista Blanca i als comitès pro presos. Durant
els seus últims anys fou
l'encarregat dels escombradors municipals i milità en el
sindicat «El Yunque»
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barakaldo.
Arran dels fets
revolucionaris asturians d'octubre de 1934 fou empresonat durant set
mesos.
Publicà articles en El Corsario, El
Látigo de Baracaldo, El
Látigo, El Productor i Tierra
y Libertad.
***
- Juan Lavilla: El
20 d'octubre de 1959 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Juan Lavilla. Després de la guerra civil, amb el triomf
franquista, creuà els
Pirineus i s'instal·là a Castres, on
treballà com a miner i milità en la
Federació Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Juan Lavilla va morir de silicosi el
20
d'octubre de 1959 a Castres (Llenguadoc, Occitània).
***
- Eduard Vives: El
20 d'octubre
de 1971 mor a Woods (Nova York, EUA) l'anarcosindicalista Eduard Vives.
Havia
nascut el 5 d'agost de 1917 a Barcelona (Catalunya). Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove,
durant la Revolució
de 1936 formà part de les Patrulles de Control i
lluità als fronts (Terol) en
la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en
diverses ocasions. En 1938 va
ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard,
després de ser
condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva
execució i passar a
la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit
republicà, arriba a ser
comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939
passà els
Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de
concentració i de passar per
una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí
amb sa companya Rosa
a Castèlhgelós (Aquitània,
Occitània). En 1945 fundà la Federació
Local de CNT
de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En
1959 marxà als Estats Units, on
dirigí un departament d'una fàbrica
electrònica. A Nova York lluità en els
grups antifranquistes, col·laborà amb el
periòdic España Libre,
participà en les activitats del grup editor de Cultura
Proletaria i del
Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la
delegació nord-americana
de Solidaritat Internacional Antifexista (SIA).
***
- Joan Enseñat Rigo:
El 20 d'octubre de 1975 mor a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Joan Enseñat Rigo, conegut
com El
Periodista.
Havia nascut cap al 1901. Quan era molt jove s'afilià al
Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball
(CNT)
del barri
barceloní de Sants. Durant els anys del pistolerisme,
lluità fortament contra
les maniobres del Sindicat Lliure enquadrat en els grups de defensa
confederal i fou un dels guardaespatlles de Joan Peiró.
El 7 de gener de 1924 va ser detingut, amb Tomás Aparicio
Salvador (Nano de
Sans) i Antonio Hernández López (El
Maño), arran d'un atracament a
mà armada comès el 22 de desembre de 1923 en una
fàbrica de mosaics barcelonina;
jutjat el març de 1925 per un tribunal militar, va ser
empresonat set anys al
penal d'Ocaña. Inscrit en la llista negra de la patronal,
per guanyar-se la
vida es dedicava a vendre la premsa, d'aquí el seu malnom d'El
Periodista.
Durant els anys bèl·lics, lluità als
fronts. En acabar la guerra, passà els
Pirineus i treballà com a llenyataire. Després
d'un temps en un asil de
Meurthe, a causa de les seves dolences físiques i manca de
recursos, retornà a
Catalunya, on morí.
***
- Juan Francisco Abad Fornieles:
El 20 d'octubre de 1983 mor a
Heidelberg (Baden-Wurtemberg, Alemanya) l'anarquista, periodista i
escriptor Juan
Francisco Abad Fornieles. Gairebé des d'infant
milità en els grups llibertaris
i amb 15 anys, quan esclatà la guerra, amb son pare
s'incorporà als fronts. En
1938 va fer de corresponsal de guerra i
col·laborà assíduament en Solidaridad
Obrera i en Tierra y Libertad. En acabar la contesa, el 8 de
gener
de 1940 fou tancat per les autoritats franquistes les presons de
Torrero
(1942), Ocaña (1945) i Puerto de Santa María
(1947). En aquest últim penal
conegué Vega Álvarez, amb qui establí
una gran amistat. El juny de 1951 fou
alliberat i per sobreviure, com altres anarquistes (Guzmán,
Gómez Casas, Vega,
Olcina, etc.), va escriure, sota diversos pseudònims (Marsh Scrape, Juan
de España,
etc.), més de 200 novel·les d'entreteniment (de
l'oest,
policíaques, bèl·liques, amoroses,
etc.), per a les editorials Bruguera, Cies,
Toray i Rollán. A partir de 1955 compaginà
l'escriptura d'aquesta «literatura
de subsistència» amb la feina en una
fàbrica. Després emigrà a Europa,
primer a
França, on no s'entengué amb els exiliats
llibertaris de Tolosa de Llenguadoc,
i a partir de 1960 a Alemanya. Instal·lat a
Sinsheim-Hofenheim deixà d'escriure
i abandonà la militància, però a
finals dels anys setanta, animat per Cristóbal
Vega, retornà a la militància
llibertària i a les lletres. Poeta des dels 11
anys, va escriure molt, però publicà poc. Fou
molt amic d'Ángel Cazorla. Trobem
articles seus en Correo
Literario, Espoir, Ideas-Orto, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Tierra
de olvido y seis poemas a norte fijo (1981) i de Pulsando mi lira (1982). En 1984
prologà el llibre de Raimundo Ramírez Antes de ser el alba.
***
-
Jean-Roger
Caussimon: El 20 d'octubre de 1985 mor a París
(França) d'un càncer de pulmó l'actor,
poeta, compositor i cantautor llibertari
Jean-Roger Caussimon. Havia nascut el 24 de juliol de 1918 a Montrouge
(Illa de França, França). Després dels
estudis de
secundària a Bordeus i d'una
formació d'actor teatral (primer premi d'actor als 17 anys)
amb
la companyia
Trianon-Théâtre de Bordeus, marxa a
París on es
admès a les classes de Louis
Jouvet al Conservatori. Però la guerra esclata i,
mobilitzat,
acaba captiu a
Alemanya, temps que va aprofitar per escriure poesia. Alliberat a
finals de 1944,
pot finalment fer-se un home de teatre i realitzar, a més,
un
centenar de
pel·lícules (Juliette ou la clef des
songes, L'auberge rouge, French-Cancan,Bel-Ami...), uns 500 enregistraments
radiofònics i més de 150 obres
dramàtiques per a la televisió. També
va fer recitals de poesia, va posar
lletra i música a moltes peces d'obres teatrals, i va fer
concerts de cançons
compostes per ell a diversos cabarets de la capital. Al Lapin Agile,
amb la
trobada de Léo Ferré a 1947, que també
hi debutava, marcarà la seva carrera de
cantautor compromès. En 1970 va enregistrar el primer disc,
que rebrà el Prix
Paul Gilson de l'Acadèmia Charles Cros, al qual seguiran
molts altres, coronats
amb nombrosos premis. Allunyat dels cercles comercials,
sabrà entusiasmar la
gent en els més de 250 recitals que va fer a
França i a l'estranger (Bèlgica,
Suïssa, Àustria, Quebec, etc.). Entre la gran
quantitat de cançons que va
escriure podem citar La Commune est en lutte, Si
vis pacem, Les
coeurs purs, Comme à Ostende, Monsieur
William, Ne chantez
pas la mort, Le temps du tango, Vieux
chagrins, etc. Ha
publicat Mes chansons des quatre saisons (1981), La
double vie.
Mémoires (1994) i Le vagabond d'automne
(2003). Sa filla, Céline
Caussimon, també és actriu i cantant. A Nancy
existeix un Grup Jean-Roger
Caussimon de la Federació Anarquista Francesa.
***
- René Ringeas:
El
20 d'octubre de 1992 mor a Toló (Provença,
Occitània) l'anarquista René
Antonine Ringenbach, més conegut com René
Ringeas. Havia nascut el 13 de juliol de 1914 a
Montceau-les-Mines
(Borgonya, França). Era fill de Gaston Ringenbach, secretari
de la Federació de
la Confecció de la Confederació General del
Treball (CGT), i vivia amb sos
pares al XII Districte de París (França). A
començament dels anys trenta era
funcionari del Ministeri del Treball, fent feina com a redactor per als
treballadors estrangers –posteriorment esdevindrà
venedor als mercats– i vivia
al número 21 del carrer Dr. Leray del XIII Districte
parisenc. Era membre de la
Joventut Anarquista Comunista (JAC), organització que,
segons la policia, comptava
uns tres-cents militants, i concretament en militava en la
secció de Les Lilas
(Illa de França, França). El 4 de juny de 1933
assistí com a delegat al congrés
de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Entre el 14 i el
16 de juliol de
1933 assistí al congrés de la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària (UACR)
que se celebrà a Orleans (Centre, França). Entre
1934 i 1939 col·laborà en Le
Libertaire, òrgan de la Unió
Anarquista. Orador de talent, el 15 de març de 1934
participà en el míting
internacional d'Unió de les Joventuts celebrat a
París, que agrupà membres de
les diverses organitzacions juvenils d'esquerra de totes les
tendències. Entre
el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a l'anomenat«Congrés de la Unitat»,
celebrat a París, on s'abandonaren les sigles de l'UACR per
les de la Unió
Anarquista (UA). Nomenat secretari de la JAC, fou delegat al
congrés de l'UA,
que se celebrà entre el 12 i el 13 d'abril de 1936. Com a
membre de la JAC parlà
en un míting organitzat per la Federació de la
Regió Parisenca de l'UA i la V
Secció de la Secció Francesa de la Internacional
Obrera (SFIO) el 3 d'octubre
de 1936 a la Sala de la Mutualité, juntament amb Marceau
Pivert, per la Gauche
Révolutionnaire (GR, Esquerra Revolucionària);
Lucien Weitz, per les Joventuts
Socialistes del Departament del Sena; Émilienne Durruti, per
la «Columna
Durruti»; Pierre Audubert, per la V Secció de
l'SFIO; i Sébastien Faure, per
l'UA. També parlà, en nom de la JAC, amb Lucien
Weitz, de les Joventuts
Socialistes, en una reunió pública
antimilitarista («Les deux anys, c'est la
guerre!») celebrada el 24 de setembre de 1936 a Les Lilas;
aquesta reunió acabà
amb una cinquantena de persones recorrent els carrers i, malgrat la
estreta
vigilància a la qual estava sotmesa, es pogueren
llançar pamflets
antimilitaristes per damunt del mur del fort de Romainville (Illa de
França,
França) i que finalment aterraren al camp de tir. A resultes
de les tasques que
es dugueren a terme en el congres de l'UA que se celebrà a
París entre el 30
d'octubre i l'1 de novembre de 1937, va ser nomenat membre de la
comissió
administrativa d'aquesta organització. En 1938 va ser
nomenat tresorer adjunt
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), el tresorer de la qual
fou
Nicolas Faucier. En aquesta època vivia al número
224 del carrer Vanves de
París. El 19 de novembre de 1938 intervingué en
nom de la JAC en el míting «La
Paix n'est pas sauvée» a Courbevoie (Illa de
França, França), organitzat pel
grup «Rassemblement contra la Guerre», al costat de
Lucien Weitz, de les
Joventuts Socialistes Obreres i Pageses; de Suzanne Nicolicht, del
Partit
Socialista Obrer i Pagès (PSOP); d'Henri Claude, dels JeunesÉquipes Unies pour
une Nouvelle Économie Solidaire (JEUNES, Grups de Joves
Units per una Nova
Economia Solidària); André Barzangette, de l'UA;
i un orador del Partit del
Poble Algerià (PPA). Aquest míting
tingué un estrany èxit, ja que si el
públic
era nombrós (500 persones), la meitat eren comunistes
hostils que tot el temps
provocaren al crit de «POUM assassí!».
En la primavera de 1939 era membre de la
Universitat de la Joventut Proletària (UJP), el secretari de
la qual era Armand
Galli, i que tenia per missió l'educació dels
joves obrers de la mà de l'UA. Va
ser delegat al Congrés Regional de París de l'UA
que se celebrà el 19 de març
de 1939 i aleshores era el responsable de la pàgina sindical
de Le Libertaire. Durant la II
Guerra
Mundial va ser fitxat com a jueu per la policia del Govern de Vichy.
Bon
emprenedor comercial, muntà diverses petites empreses,
sobretot després de la
II Guerra Mundial. Especialment destacà«Forana», empresa encarregada
d'aprovisionar els mercats forans i a la qual confià la seva
gestió a l'anarquista
Charles Louis Anderson. En 1950 residia a Courbevoi i el seu domicili
figurava
en la llista dels que havien de ser vigilats per la policia. Durant els
anys
seixanta fundà les «Editions du Vieux
Saint-Ouen» i publicà en 1966 a
Saint-Ouen (Illa de França, França) el
butlletí setmanal L'Intrus,
en el qual col·laborà fent servir diversos
pseudònims (Le Beau Jojo,Jacques Sanvignes, etc.). En la seva
editorial publicà en 1966, amb
Gaston Coutant, el llibre Gaston
Couté,
l'enfant perdu de la révolte. El projecte
editorial se'n va anar en orris
quan un incendi destruí el local social situat al
número 5 del carrer Cagé. En
1968 va escriure una novel·la autobiogràfica
sobre el període de 1936-1937, que
va ser rebutjada per l'editor Robert Denoël i fortament
criticat per Louis
Mercier. En aquesta època regentava una empresa d'aparells
domèstics a
Saint-Ouen amb una filial a La Sanha (Provença,
Occitània), on acabà
instal·lant-se.
***
-
Mario Stefanini: El
20 d'octubre de 1992 mor a San Possidonio (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Mario Stefanini. Havia nascut el 14 de setembre de 1885 a San
Possidonio
(Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien
Giuseppe Stefanini i Genoveffa. Es
guanyava la vida com a comerciant de queviures i en 1919 va ser fitxat
per la
policia com a «subversiu». Emigrà als
Estats Units, però en 1921 retornà amb
les idees anarquistes refermades. Denunciat com a sospitós
d'un homicidi frustrat
contra un feixista de la localitat, va ser absolt per manca de proves.
Va fer
discursos en diverses ocasions i va fer propaganda anarquista
distribuint
periòdics i opuscles. En 1923 demanar el passaport i
emigrà a França buscant
feina de pintor i envernissador. En 1925 obrí una drogueria
a París i, encara
que no milità activament en el moviment anarquista,
continuà tenint les
mateixes idees, escrivint de tant en tant en la premsa
llibertària. El maig de
1942 va ser esborrat per les autoritats de la llista d'anarquistes
subversius.
Desconeixem les seves activitats després de la II Guerra
Mundial. Retornà a
Itàlia en data imprecisa.
***
- Antonio Ramos
Palomares: El 20 d'octubre de 1994 mor a
Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Antonio Ramos
Palomares, conegut com El Carbonero,
per la seva professió. Havia nascut en 1905 a
Almodóvar del Río (Còrdova,
Andalusia, Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del
Treball (CNT)
d'Almodóvar del Río, en 1936 en va ser nomenat
secretari de la Federació Local.
Quan el cop feixista de juliol de 1936, la Guàrdia Civil
prengué el control de
la localitat, però durant la nit del 19 al 20 de juliol
formà part del grup de
militants confederals que recuperà per assalt el poble,
proclamant el comunisme
llibertari i l'abolició de la propietat privada i la moneda.
Poc després, el 23
de juliol, Almodóvar del Río fou ocupada per les
tropes franquistes, però
abans, un miliar de habitants fugiren de la localitat i es concentraren
arreu
de les muntanyes de la zona. El 3 d'agost, un grup de la Columna«Fermín
Salvochea», encapçalat per Ramos Palomares,
aconseguí fer fora els feixistes
del poble fins la seva definitiva ocupació per
l'Exèrcit Nacional el 20 d'agost
següent. Durant la primavera de 1937, arran de la fuita de les
tropes franquistes
de la localitat cordovesa de Pozoblanco, juntament amb altres militants
anarquistes d'Almodóvar del Río i amb el suport
de l'Institut de Reforma
Agrària (IRA), que controlava les finques de la zona
abandonades pels seus
propietaris, crearen una col·lectivitat agrícola
que comprenia les finques
Cortijo de los Eucaliptos i Las Navas del Moreno, entre les poblacions
de
Valsequillo i de Blázquez, molt a prop del front. Aquesta
col·lectivitat
funcionà durant l'any agrícola de 1937 i 1938 i
fou dirigida per un Consell d'Administració
del qual va ser nomenat president. A finals de març de 1939,
amb les armes
abandonades pels soldats republicans a l'estació
d'Andújar (Jaen, Andalusia),
formà amb altres companys grups guerrillers que
s'instal·laren a la serra. El seu
grup, capitanejat per Francisco Perales i Francisco Ballester
Marín, arribà a
Còrdova i a la zona d'Almodóvar del
Río i, després de trobar un amagatall i un
agent d'enllaç de confiança (Francisco Albanda
Cesilla), es prepararen per a la
resistència. A començaments de maig de 1939,
però, animats per les seves
famílies dient-los que «no tenien res a
perdre» es lliuraren a les autoritats
feixistes. Ell fou condemnat a 30 anys de presó, pena que
fou commutada per la
de 20 anys i un dia. En 1941 fou internat al penal gadità
del Puerto de Santa
María i l'hivern d'aquell any, a la cel·la
número 67, organitzà un Ple Regional
clandestí de la CNT d'Andalusia en el qual assistiren, a
més d'ell, nombrosos
companys (Carlos Zimmermann, Carlos Soriano Águila,
Cristóbal Palacín
Rodríguez, Salvador Reina Barriga, Diego Rangel Valenzuela,
Rafael Cuesta
Pastor, Sebastián Pino Panal, Antonio Rivas, etc.). En
aquest ple es decidí la
intensificació de la lluita clandestina, la
preparació dels companys perquè
quan fossin alliberats poguessin reorganitzar la estructura
orgànica confederal
i formar un Comitè de Relacions que es pogués
posar en contacte amb el Comitè Nacional
de la CNT. Durant la seva estada entre reixes fou obligat a reconstruir
la
presó de Còrdova. El 12 de febrer de 1944
aconseguí la llibertat condicional vigilada
i retornà a Almodóvar del Río, on, no
sense dificultats, pogué posar en pràctica
els acords plenaris i reconstituir un Comitè Comarcal amb
altres companys (José
Díaz Ruiz, José Arriaza Cuenca, José
Granados Ruiz, Antonio Santana i Miguel
Caballero Cañero), el qual presidí. Aquest
Comitè Comarcal establí contactes
amb les poblacions de Hornachuelos, Posadas, La Carlota, Villaviciosa i
Palma
del Río. El 19 de juliol de 1945 es tingué un
Congrés Comarcal confederal a
l'assecador de tabac de la finca Los Lochos, situada entre els
quilòmetres 21 i
22 de la carretera de Còrdova a Palma del Río, on
hi treballava. Arran d'una
infiltració de confidents de la Guàrdia Civil, el
Comitè Comarcal en ple i
nombrosos militants cenetistes van ser detinguts durant l'estiu de
1945; ell ho
fou el 30 d'agost de 1945, juntament amb José
Díaz Ruiz, Antonio Santana i
Miguel Caballero Cañero. Traslladats a Còrdova,
van ser torturats. Sis mesos
després, per raons desconegudes, el jutge instructor
especial, el brigada
d'Infanteria Fructuoso Delgado Hernández, encarregat de la«repressió contra el
comunisme i la maçoneria», rebutjà
processar els militants detinguts i els
alliberar per manca de proves. A partir de 1946 els militants
confederals de la
zona van ser sotmesos a una forta repressió i a nombroses
detencions durant les
operacions portades a terme per les autoritats franquistes contra la
guerrilla.
Visqué tota la resta de sa vida a Almodóvar del
Río.
***
- Gino Agnese: El 20
d'octubre
de 2001 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia)
el físic i militant anarquista Angelo
Eugenio Agnese, conegut com Gino Agnese. Havia
nascut el 20 de maig de
1940 a Gènova (Ligúria, Itàlia).
Llicenciat en física, es guanyava la vida com
a professor de física teòrica a la Universitat de
Gènova. En els anys cinquanta,
arran d'assistir a una conferència d'Armando Borghi,
freqüentà el Cercle
Anarquista «Pietro Gori», del barri
genovès de Certosa di Rivarolo, s'encarregà
de les transmissions d'una ràdio local i formà
part de grups llibertaris
adherits als Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa
Anarquista),
col·laborant en el seu òrgan
d'expressió L'Internazionale.
En aquests anys freqüentà destacats anarquistes,
com ara Frederica Montseny,
Umberto Marzocchi, Pio Turroni, Alfonso Failla, Vincenzo Toccafondo o
Giuseppe
Pinelli. En 1968 va ser un dels animadors dels Gruppi Anarchici Riuniti
(GAR,
Grups d'Anarquistes Reunits) de Gènova. També fou
un dels fundadors de la
Gioventù Anarchica Genovese (JAG, Joventut Anarquista
Genovesa), del Cercle
Anarquista «Armando Borghi» i s'adherí
als Gruppi Anarchici Federati (GAF, Grups
Anarquistes Federats). Amb sa companya Carmen, fou un dels militants
més actius
del Comitato Spagna Libertaria (CSL, Comitè Espanya
Llibertària), que promovia
activitats contra la dictadura franquista. En 1972, després
de la ruptura del
moviment anarquista italià, continuà
col·laborant amb les GAF i participà, fins
a començaments dels anys vuitanta, en el Cercle Ferrer del
barri genovès de
Marassi. Participà especialment en les activitats de la
Biblioteca Ferrer, a la
Piazza Embriaci, la qual renovà el moviment llibertari a
Gènova. També
intervingué en les manifestacions anti G8 de
Gènova. Trobem articles seus en A.
Rivista Anarchica. Angelo Agnese va morir d'un infart durant
la nit del 19
al 20 d'octubre de 2001 a Gènova (Ligúria,
Itàlia) i fou enterrat el 29
d'octubre al cementiri genovès d'Staglieno.
Actualització:
20-10-15