Amparo Cores murió el pasado 25 de Septiembre en Madrid. La conocí en Barcelona, en la Galería Libertad. Me quedé fascinado con ella. La visité en Madrid. Vivía cerca de la plaza de Toros. Su biografía , hasta el último momento ha estado marcada por la suprema dualidad : Amor y  Muerte. En una casa llena de detalles de gusto exquisito, me enseñó recuerdos, fotografías, obras de Jesús de la Sota , su marido y  de ella misma. Tuve dos claras sensaciones: por un lado me encontraba en el corazón de lo que fue un torbellino estético en el Madrid de los años sesenta. Una época imposible en la que un grupo de personas afines crearon un especie de movida “avant la lettre” .  Amparo, Jesús, Alejandro de la Sota y el fotógrafo Antonio Cores Uría que hizo una conocida sesión a Picasso, Dominguin…y otros rivalizaban con la sensibilidad que en Barcelona desplegaban Los Milá y Federico Correa, Rafols Casamada…entre ambos grupos, a pesar de la diferencia ideológica, o quizá no tanto, y la distancia geográfica, tenían en común un aristocrático inconformismo y un gusto por mezclar arte, arquitectura y diseño.

La segunda sensación no me abandonaba desde el primer momento que la conocí. Amparo era la clara manifestación de una melancolía profunda, emocional y a la vez estética que rezumaba dolor entre sus amables sonrisas. Era la presencia viva de una artista romántica de la que tanto nos gusta escribir.En sus catálogos suele aparecer junto a su marido, en actitud cómplice y enamorada. Jesús de la Sota , murió inesperadamente en 1980, en un viaje a Berlín, desde entonces la mirada de  Ámparo Cores se volvió triste.

Vivía a media luz, filtrando todo lo que venía del exterior. Ahora cinco meses después de la muerte de su hijo  Pablo de la Sota Cores, el único varón de los tres hijos que tuvo con su marido, murió a los 86 años. Sonríe en Paz.

Como reconocimiento a su amabilidad quiero recordarla con el artículo que publique en La Vanguardia. "Cultura´s  de La Vanguardia. 21.Enero 2009 .

LA PERSEVERANCIA PICTÓRICA .

En esta exposición se presentan cincuenta y ocho obras dominadas por dos sensibilidades diferenciadas y que, a primera vista, pueden parecer contradictorias entre lo mesurable e inconmensurable que habita en las formas y en la naturaleza. Por un lado, la medida aparece en unas series de óleos sobre tela o tabla de mediano formato con títulos tan significativos como:”Ritmos”,“Simultáneos”,“Armónicos”,“Composiciones” o, también los “collages”: “La bola” o “El Círculo”.Estas obras se basan en el estudio de las leyes que operan sobre las estructuras geometrizadas de la forma. Amparo Cores busca en ellas la coherencia , mesurada, lucida y equilibrada,   lo que André Lhote llamó: las “invariantes plásticas” del arte. En todas, la relación entre música, número y forma insinúan un misterio pitagórico que les pertenece desde antiguo, porque solo las circunstancias cambian y lo fundamental se mantiene. Pero,  a diferencia de la luz  de Klee, el rigor frío de Mondrian o del Movimiento Moderno, ella incorpora la sensibilidad exquisita que deriva de una geometría sentimental, en las que la regularidad del círculo, el triángulo, el cuadrado y la cruz son tratados con delicadeza, inspiración y silencio como si fueran rosas frente a una ventana.

En sentido contrario, opone a esa precisión de la forma que conoce bien: la naturaleza inconmensurable de unos “paisajes” abstractos inmersos en la atmósfera y la bruma;  son vistos desde un risco, una marisma, una colina o un amanecer y en todos ellos, domina un sentimiento melancólico del espacio. Con una discreción ejemplar, tímidamente, consigue captar ,con la sutileza de un paisajista chino del siglo XVII, el pulso vital de la naturaleza o penetrar sin estridencias en el centro oculto de los objetos como en sus obras “Sobre la mesa” o “Bodegón III”. En estos paisajes vaporosos también hay normas, pero las trata con la libertad de quien se encuentra liberado de la exigencia de un método. Amparo Cores ha conseguido conciliar con su pintura unos principios estéticos antagónicos y convierte esta exposición en un manifiesto de síntesis posible entre lo determinado y lo indeterminado, entre el caos primigenio de la naturaleza y el sentido ordenador del número, entre la razón y el sentimiento. En todas ellas se vislumbran tenues ausencias, nostálgicos recuerdos, amor y mucha perseverancia pictórica. 

  Oh, vaja! A Síria, no eren bombes allò que llançaven els ianquis, eren armes.

      Es veu que la gran coalició contra el Califat Islàmic liderada pels Estats Units, en lloc de destruir l'exèrcit del Califat,  es dedicaven a proveir de maquinària militar,  armament i municions les forces terroristes, al llarg de l'any 2015. Sembla ésser que, al mateix temps, les agències d'intel·ligència estatunidenques asseguraven la prosperitat financera del Califat (En especial, aconseguiren que el Califat no tingués dificultats per exportar el petroli de Mossul).

   Els experts ''occidentals'' (és a dir, al servei de Washington) i els filòsofs ''occidentals''  es veuen obligats a assumir el paper d'idiotes que donen per bo el discurs imperial, discurs segons el qual els ''aliats'' fan costat als terroristes ''moderats'' amb l'objectiu d'establir un règim democràtic a Síria. Aquests falsos idiotes han de fer com si no se'n adonessin del tremebund bunyol de Washington.

     Aquests experts i aquests filòsofs tocaven els tambors de la guerra perquè un avió rus havia entrat durant uns minuts dins l'espai aeri de Turquia, però els sembla bé (o no en diuen res) que els avions ianquis entrin quotidianament dins l'espai aeri de Síria i bombardegin dins el territori sense l'autorització del govern sirià o sense un mandat de l'ONU.

        Aquests dies, els bombarders russos a Síria han fet palès al món la mentida del discurs de Washington. La intervenció russa s'ha fet satisfent una sol·licitud  del govern de Damasc.

En una setmana els jets russos  han fet més mal als terroristes que els ianquis en un any.

    Aquests dies, els mitjans ''orientals'' van plens d'informacions que obren el camí de la veritat (i de la justícia, i del bé).

    Com a mostra, vegeu el post La guerra de la desinformació.

   També podeu veure aquest altre post Forces iraquianes van descobrir equipament militar dels Estats Units en poder del terroristes.

      I un informe més a fons el podeu veure a la web EUA exporta revolucions al món.

En 1896, la Tipografía Católica de Sanjuan, germans editó el primer volumen de "Aplech de rondayes mallorquines, d'en Jordi des Recó". Unos años antes, en 1885, la Tip. Católica Balear había editado "Contarelles / d'en Jordi des Recó ; amb un prólech d'en Thomas Forteza", donde Mossén Alcover recogía alguna rondaia que ya anteriormente había publicado en algún periódico o revista. La publicación de les rondaies fue un proceso largo y complejo pues Antoni Mª Alcover iba publicandolas individualmente en revistas y periódicos antes de reunirlas en los "aplecs".

La primera rondaia publicada fue Es jai de sa barraqueta en 1880, el 27 de noviembre en "L'Ignorància"; es cuando Alcover elige el nombre de en Jordi des Recó.

Jaume Guiscafré publica en la revista Randa del año 1996 el artículo "Una bibliografía de les edicions i les traduccions de les rondalles de mossèn Alcover"; en él hace un cuidadoso estudio de la publicación de cada una de les rondaies.

Tuvieron mucho éxito desde el comienzo. Los tres primeros volúmenes se publicaron en forma de cuadernos mensuales que se daban a los suscriptores. El cuarto ya se publicó en forma de volumen completo.

En vida de Alcover se publicaron 12 volúmenes y tras su muerte en 1932 se publicó el volumen 13 (1935) como póstumo. Luego fue Francesc de B. Moll que las publicó en 24 volúmenes. Recojo las fechas y editores de los volúmenes:

• Volumen I; 1896. Tipografía Católica de Sanjuan
• Volumen II; 1897. Tipografía Católica de Sanjuan
• Volumen III; 1898. Tipografía Católica de Sanjuan
• Volumen IV; 1904. Tipografía Católica de Sanjuan
• Volumen V; 1909. Estampa d’En Felip Guasp
• Volumen VI; 1913. Estampa d’En Sebàstia Pizà
• Volumen VII; 1916. Sóller: Estampa de ‘La Sinceritat’
• Volumen VIII; 1924. Ca N'Antoni Rotger
• Volumen IX; 1926. Estampa de Mossén Alcover
• Volumen X; 1929. Estampa de Mossén Alcover
• Volumen XI; 1930. Sóller: Salvador Calatayud
• Volumen XII; 1931. Sóller: Salvador Calatayud
• Volumen XIII; 1935. Estampa de Mossén Alcover

A lo largo de estos años la ortografía catalana se va fijando y Alcover va cambiándola. La palabra "aplech" pierde su h final en 1913, así como "rondaya" se escribirá "rondaia" también en ese año, pero las formas anteriores seguirán apareciendo en algunos volúmenes posteriores; así "aplec" aparece en el Volumen VII de 1916, pero no en los siguientes hasta la edición de Moll en 1936 que calificarían como "definitiva". La forma "rondaies" aparecería en la tercera edición del volumen I en 1934 y en 1946 la forma "rondalles". Los dibujos de Francesc de Borja Moll y también de su hermano Josep aparecerían a partir de 1923, primero en segundas ediciones de algunos volúmenes y en el Volumen VIII de los iniciales.

Las segundas ediciones no tardarán en llegar:

• Volumen I, 2ª edición: 1906, Estampa de N'Amengual y Muntaner
• Volumen I, 2ª edición: 1915, Estampa den Sebastià Pizà
• Volumen II, 2ª edición 1907, Estampa de N'Amengual y Muntaner
• Volumen II, 2ª edición 1913, Ca'n Sebastià Pizà
• Volumen III, 2ª edición 1913, Sóller, Estampa de La Sinceridat
• Volumen IV, 2ª edición (ab dibuixos d'En Francesch de Borja Moll) 1923, Estampa de N'Antoni Rotger
• Volumen V, 2ª edición (ab dibuixos d'En Francesch de Borja i En Jusep Moll i Casesnoves) 1924, Estampa Vda. d'En Pizà
• Volumen VI, 2ª edición (ab dibuixos d'En Francesch de Borja Moll) 1923, Estampa de N'Antoni Rotger

La segunda edición de los tres primeros volúmenes presenta irregularidades debido a que publicaban distinto número de rondaies que los de la primera edición.

Posteriormente llegaron las terceras ediciones:

• Volumen I 3ª edición, 1925, Estampa de Mn. Alcover
• Volumen II 3ª edición, 1925, Estampa de Mn. Alcover
• Volumen IV 3ª edición, 1932, Sóller, Imprenta de Salvador Calatayud

En 1936 llegará la edición de Gràfiques Miramar / Editorial Moll en 24 tomos, resultado de haber adquirido Francesc de B. Moll todos los derechos de propiedad en exclusiva.

Pero en 1934 hay una edición extraña:

• Volumen I 3ª edición, 1934, Sóller, Imprenta de Salvador Calatayud

Esta edición no reproduce ninguna rondaia del primer volumen ni es una reimpresión de la terera edición de 1925. Indica Guiscafré que reproduce las rondaies que aparecerán en el primer volumen de la edición Moll de 1936.

Ahora es momento de tratar los contenidos de las diferentes ediciones, lo cual es complicado pues no quisiera llenar listados con los títulos de las rondaies.

Extrañamente no se han digitalizado muchos ejemplares de los volúmenes rondayísticos. Hay dos fuentes: Google Books que nos muestra las "fotografiadas" en la Taylor Institution Library de la University de Oxford que nos muestra varios volúmenes y la Biblioteca Digital Hispánica que presenta dos:

• Tomo I 3ª ed. Estampa de Mn. Alcover 1925
• Tomo II 3ª ed. Estampa de Mn. Alcover 1925

Los tomos o volúmenes I y II de la Taylor Institution Library son:

• Tomo I, 2ª ed. Estampa d'en Sebastià Pizà 1915
• Tomo II 2ª ed. Editorial Ibérica Barcelona 1913 (Ca' n Sebastià Pizà)

El Tomo I de la 3ª edición (1925) muestra 2 prólogos, una dedicatoria, el glosario y 7 rondaies (Guardauvos de pedra redona, de ca qui no lladre i d'home rotx; En Pere de sa Coca ; Es port de sa cibolla blanca ; En Pere poca por; Es soldat de sa motxilla; La Pomerrina y L'amo de So-Na Moxa)
El Tomo I de la 2ª edición (1915) muestra 2 prólogos y 24 rondaies (En Juanet i es set missatges; Un Festetjador; S'Hermosura del mon; Sa Fia des carboneret; En Martí Tacó; Es Ca d'En Bua i es Moix d'En Péjulí; N' Estel d' or: Na Magraneta; Sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot; En Juanet de sa gerra; Es tres Germans i es nou Gegants; En Pere de sa butza; Es set Ceros; Es Segador i sa Beata; En Salom i es Batle; N' Agraciat; Es Castell d'iràs i no tornaràs; Es quatre Germans; S' Homo i es Lleó; N' Espardenyeta; Es dos Bessons; Sa Raboa i s' Erissó; Sa rondaia d'En Vit y Un pas que li succeí a St. Pere amb el Bon-Jesús i ets altres apòstols)

Las diferencias no son sólo de ortografía. No tienen ni una rondaia en comín; pese a ser el mismo volumen son totalmente distintos.

Ese Tomo I de la 3ª edición (1925) más parece ser parte del Tomo II de la 2ª edición (1913) que, sin prólogos muestra las siguientes 17 rondaies: Guardauvos de pedra redona, de ca qui no lladra i d' homo roig; En Pere de sa Coca; Es port de sa cibolla blanca; En Pere poca por; Es soldadet de sa motxilla; La Pomarrina; En Pere tort; Sa fia del Sol i de la Lluna; L' amo de So-Na-Moixa; La Princesa bella; Es fií des pescador; La flor romanial; En Gostí lladre; Tres germans desxondits; Sa Comtessa sensa braços; Es poal florit y Es reim del rei-moro amb set pams de morro.

El Tomo II de la 3ª edición (1925) muestra 8 rondaies (En Pere Tort; La fïa del So! i de la Lluna; La princesa bella; Es fiy des Pescador; La flor romanial; Sa comtessa sensa brassos; Es poal florit y Una qui no volia pastar).

Creo que es comprensible que hubiera varios tomos de la 2ª edición de los primeros volúmenes. Ahora, todo esto es cuestión de compiladores y estudiosos, que no del digitalizador que se limita a reproducir el tomo que tiene delante ni del lector. Pero si hay que digitalizar la obra de Alcover conviene tenerlo en cuenta.

Nota: Las fotografías fueron tomadas en Sa Pobla en noviembre del 2006 cuando se expusieron las esculturas de Pere Pujol junto con dibujos de Moll sobre ses rondaies. Se encuentran en Flickr

Començam la temporada de les excursions amb una eixida per a tota la família el proper diumenge 18 d'octubre  i a l'enllaç trobareu tota la info:

Associació 0a3 Manacor

1976-78: el socialisme autogestionari del PSM i de l'OEC (i el d'altres partits com MCI, etc) era situat permanentment en la marginació com a qüestió propera al terrorisme (!). Era el càstig que servils i vividors del sistema ens donaven als que no havíem acceptat una Constitució que negava el dret a l'autodeterminació i a la construcció de la nostra nacionalitat (els Països Catalans). (Miquel López Crespí)

La transició i les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) (I)

Els anys 1976-78 es donà una forta campanya de criminalització de l'esquerra mallorquina. El socialisme autogestionari del PSM i de l'OEC (i el d'altres partits com MCI, etc) era situat permanentment en la marginació com a qüestió propera al terrorisme (!). Era el càstig que servils i vividors del sistema ens donaven als que no havíem acceptat una Constitució que negava el dret a l'autodeterminació i a la construcció de la nostra nacionalitat (els Països Catalans).

Només alguns periodistes amb fort sentit ètic s'atrevien -en comptades ocasions- a entrevistar algun membre dels nostres partits. S'ha de recordar que els comunistes (OEC, MCI, LCR, etc) no havíem estat legalitzats i per tant no poguérem participar en les famoses eleccions "democràtiques" del 15 de juny de 1977. Hi haguérem d'anar d'amagat, sota la falsa denominació d'Agrupacions d'Electors (per a qui li interessi la història d'aquelles mancances democràtiques diré que els comunistes de les Illes hi anàrem amagats sota les sigles de Front de Treballadors de les Illes). Per això en la premsa oficial d'aquells anys trobareu ben poques entrevistes amb els homes i les dones que, des de feia dècades, lluitaven contra el franquisme per aconseguir la llibertat del nostre poble. I molt manco notícia de les accions de les organitzacions juvenils (JEC) o dels moviments sociopolítics (Comissions Obreres Anticapitalistes, Plataformes Anticapitalistes d'estudiants o de Barris, per posar-ne algun exemple d'organitzacions molt actives). En aquests capítols parlarem una mica de les JEC, l'avantguarda juvenil mallorquina dels anys finals de la dictadura i inicials de la democràcia.

Un any després de la primera provatura electoral, el lector mallorquí encara ignorava quina havia estat l'aportació a la lluita per la llibertat de militants com Antònia Pons, Josep Capó, Margarida Chicano Sansó, Guillem Ramis, Salvador Rigo, Margalida Seguí, Joan Ensenyat, Monxo Clop, Àngels Roig, Antonio Muñoz, Mateu Ramis, Conxa Nadal, Josefina Valentí, Guillem Coll... (i desenes i desenes d'altres lluitadors anònims en defensa de les nostres llibertats nacionals i del socialisme). La periodista Assumpció Cortés, des de les pàgines del diari Última Hora, va fer tot el possible per rompre el mur de silenci que (any 1978!) encara criminalitzava els antifeixistes mallorquins. Per això és d'agrair les entrevistes que realitzava en un clar intent de fer justícia als qui, de veritat, eren els autèntics protagonistes de la transició lluny de la lluita per ocupar poltrones i xuclar bons sous del nou estat sorgit de la reforma del règim per tal de conservar el sistema de dominació capitalista. En aquesta línia, en la secció "Dona i política", dia 1 de maig de 1978, entrevistava l'encarregada del Comitè de Premsa i de l'organització de la dona dins de l'OEC, l'estudianta de Magisteri Josefina Valentí (que amb el temps esdevindria una de les màximes dirigents del trotsquisme illenc al costat de Ramon Molina, l'historiador que ara mateix dirigeix el Museu d'Art Contemporani de sa Pobla). Josefina Valentí parlava de la lluita dels comunistes de les Illes per aconseguir un autèntic Estatut d'Autonomia, de la lluita per la República. Un Estatut d'Autonomia que servís per aconseguir el màxim d'atribucions econòmiques a la nostra comunitat i que garantís l'oficialitat de la llengua catalana. Aleshores el nostre partit -i els mestres de l'organització en particular- donava suport a totes les accions en defensa d'una escola pública i gratuïta en català. Mata de joc era un exemple quant a la necessària normalització de la nostra llengua.

El 10 de juliol de 1978, la mateixa Assumpció Cortés entrevistava una de les responsables de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), Conxa Nadal. Na Conxa explicava la problemàtica de la joventut mallorquina (tant estudiant com treballadora) i alguns dels objectius de la major organització juvenil de les Illes: les JEC.

Cal dir que en l'entrevista, Conxa Nadal (aleshores estudianta a Filosofia i Lletres) deixava ben clar la total i absoluta independència de les JEC. Més encara: criticava aquesta total independència en precisar els minsos contactes existents entre els joves comunistes i el partit "mare" (l'OEC, en aquest cas). Molt encertadament, Conxa comentava que: "De moment, les JEC no han rebut l'ajut necessari per part del partit. Entre altres coses, ha fallat la tasca de formació, ja que si en un començament hi havia la intenció de portar endavant aquesta tasca formativa, el cert és que just s'ha avançat per aquest camí".

De les Joventuts d'Esquerra Comunista, de l'OEC i de les Comissions i Plataformes Anticapitalistes en parlaren Antoni Marimon i Miquel Martín en el número 24 de Randa ("Política i cultura a les Balears, segles XIX-XX", pàgs. 126-131). Però avui tan sols tractarem de les JEC, una de les organitzacions juvenils revolucionàries mallorquines més importants del darrer temps de la dictadura. Diuen els historiadors abans esmentats: "L'OEC va tenir una organització juvenil força important, les Juventudes de Izquierda Comunista en las Islas, que aviat catalanitzaren el nom, Joventuts d'Esquerra Comunista. Celebren llur primera assemblea el 1976. La seva ideologia és la de l'OICE, però simplificada i, com ja hem dit, amb fortes dosis de nacionalisme: 'Som d'esquerres. I, a més, republicans i comunistes. Som joves revolucionaris [...], som nacionalistes', 'Estatut per les Illes!, Autonomia pel poble!, Llibertats nacionals i autogovern de les Illes!, Visca Mallorca lliure i socialista'".

Les JEC varen ser, sens dubte (juntament amb les joventuts carrillistes) una de les organitzacions juvenils amb més incidència social. En foren dirigents i militants actius destacades personalitats de la cultura i el món professional de les Illes com Antoni Mir (president de l'OCB), Francesc Gutíerrez, Caterina Mir, Conxa Nadal, el dirigent de Revolta i destacat sindicalista de CC.OO. Guillem Ramis, etc, etc. Malgrat aquesta notable influència, sempre tengué greus traves policíaques i burocràtiques per a donar-se a conèixer. El seu accentuat nacionalisme, republicanisme i provat anticapitalisme no era del gust dels promotors franquistes de la reforma del sistema (1976-77). Per això les constants prohibicions a les seves activitats, la confiscació de publicacions, l'assalt al local central (concretament el que sofriren l'OEC i les JEC el 13 d'abril de 1978). La premsa ressenyà en molt poques ocasions les seves activitats en favor de la llibertat del poble mallorquí. En els meus arxius hi ha dos retalls de data indeterminada. Un, potser de finals de 1977, informa d'una trobada (quasi secreta) de Caterina Mir i Francisco Gutíerrez amb el periodista (F.R.) que signa la informació. Caterina Mir hi parlava de l'esperit republicà i nacionalista de les JEC, dels esforços que, com a organització juvenil, portaven a terme per arribar als joves treballadors i estudiants, malgrat els entrebancs continus. L'altre document (3 de març de 1977) és del Diario de Mallorca (va signat per una coneguda periodista del temps de transició Beatriz Iraburu). La nota informa dels aldarulls produïts per la Policia Nacional en intentar prohibir l'Assemblea constitutiva. Es tractava de la constitució pública de les JEC que s´havia de celebrar en el Cine Iris de Palma, a les cinc de l'horabaixa. Davant el cine ja hi eren, puntuals, els més de cent representats de la joventut mallorquina. Va ser llavors que, inesperadament, s'hi presentaren tres jeeps curulls de "grisos" que, de mala manera, comminaren els joves a "disolverse". Com explica la periodista de Diario de Mallorca: "Los jóvenes [davant la prohibició governamental], en grupos, se dirigieron al seminario nuevo, con la intención de celebrar la asamblea en este lugar; cuando llegaron, la Policía ya estaba allí... Acabó imponiéndose la idea de celebrarla en otro lugar". Efectivament, malgrat la persecució de la Policia, la constitució de les JEC s'efectuà en un indret secret, desconegut per les forces repressives.

El 14 d'abril de 1978 fou molt conflictiu. Les accions desenvolupades aquell dia, especialment pels comunistes de les Illes (OEC, MCI, LCR) i pel PSM, en record de la república democràtica enfonsada pel feixisme i en defensa del dret d'autodeterminació, foren sonades. Fou una de les poques vegades en què les accions de l'esquerra revolucionària sortiren reflectides en la premsa oficial. La nit abans, emperò, les seus de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) i de l'OEC havien estat assaltades per grups d'"incontrolats" (és a dir, per militants de partits nazifeixistes teledirigits per la Brigada Social). (Miquel López Crespí)

Els joves comunistes mallorquins per la llibertat (i II)

Els joves comunistes illencs (JEC) publicaren diverses revistes a les Illes, entre les quals caldria destacar L'Espira i Puny clos (un butlletí intern de gran difusió).

El diari Última Hora (4 de març de 1977) deia, informant dels problemes de les JEC per a donar-se a conèixer: "Presentación clandestina de Joventuts d'Esquerra Comunista. El sábado por al tarde, en el cine Iris de la barriada del Vivero, estaba prevista la presentación del partido Joventuts d'Esquerra Comunista. Sin embargo, a la hora señalada se presentaron frente a dicha sala fuerzas de la Policía Armada que impidieron el acceso... No obstante, la presentación de Joventuts d'Esquerra Comunista se celebró en otro local, en donde se leyeron varias ponencias en las que se defendieron la necesidad de las libertades políticas, el impulso de la autoorganización de los trabajadores y la defensa del derecho de autodeterminación". No és estrany el silenci, la marginació, els problemes policíacs derivats dels intents de sortida a la llum pública de les nostres joventuts (problema que no tenien els grups juvenils que havien abandonat la lluita per la república, el socialisme i l'autodeterminació dels Països Catalans). En un altre retall de premsa de la mateixa època dels que hem comentat més amunt llegesc un titular que devia esgarrifar els oportunistes de tota mena que començaven a reproduir-se com a bolets a mesura que el sistema anava confirmant -oferint diners, publicitat gratuïta...- quins serien els gestors del nou règim sorgit de la reforma de la dictadura feixista de la burgesia. El titular deia (parlant de les JEC): "Somos contrarios al pacto entre clases" (clara referència a les maniobres d'unitat franquisme reciclat -el reformisme obrer del PSOE-PCE-i les burgesies basca i catalana). Dos dels màxims dirigents de les JEC (Caterina Mir i Francesc Gutíerrez) explicaven als lectors d'Última Hora"Catalina Mir y Francisco Gutíerrez señalaron la necesidad de una organización potente en busca de vías de solución a la problemática de los jóvenes, 'problemática muy acusada por el papel social del joven, en el trabajo, en la familia, en las escuelas... las alternativas existentes las contemplan desde una óptica únicamente juvenil, sin ligar esa problemática a la lucha del movimiento obrero, limitándose a la óptica de las libertades democráticas burguesas. En este sentido pensamos que limitarse a la democracia burguesa [oblidant la lluita pel dret a l'autodeterminació, pel socialisme entès com a poder dels treballadors] es ayudar a salir al capitalismo de la crisis en la que se halla inmerso". Al cap de poc d'aquestes declaracions dels nostres dirigents juvenils vendria la signatura dels famosos "Pactes de la Moncloa", on definitivament l'esquerra reformista es lliurà fermada de mans i peus a la burgesia espanyola i mundial).

El 14 d'abril de 1978 -de fa vint-i-sis anys- fou molt conflictiu. Les accions desenvolupades aquell dia, especialment pels comunistes de les Illes (OEC, MCI, LCR) i pel PSM, en record de la república democràtica enfonsada pel feixisme i en defensa del dret d'autodeterminació, foren sonades. Fou una de les poques vegades en què les accions de l'esquerra revolucionària sortiren reflectides en la premsa oficial. La nit abans, emperò, les seus de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) i de l'OEC havien estat assaltades per grups d'"incontrolats" (és a dir, per militants de partits nazifeixistes teledirigits per la Brigada Social). El diari Última Hora, en la darrera pàgina, publicava una petita informació de l'assalt i reproduïa una fotografia on es veia la porta i el pany de la nostra seu completament destruïts. El diari Baleares també publicava una noteta sota el títol de: "Asaltada la sede de la OEC", i deia: "En un comunicado dado a conocer por la Organització d'Esquerra se da cuenta que durante el día de ayer su sede central, sita en la plaza España 15-3º, fue víctima de un atentado al ser violentadas las cerraduras y registradas todas las dependencias y existencias del local". Les accions d'aquests "incontrolats" eren freqüents, a les darreries de la dictadura, a totes les capitals de l'Estat.

A Ciutat, Llibres Mallorca i el domicili particular de l'escriptor Josep M. Llompart sofriren les ires dels elements de la dreta feixista. A tot l'Estat espanyol, arreu dels Països Catalans, només entre el 23 de novembre de 1971 i el 13 de febrer de 1975 hi hagué desenes de llibreries, editorials, centres del llibre català, teatres, seus del moviment escolta, collegis progressistes, cinemes, etc, que reberen les visites i el foc "purificador" dels escamots dels criminals feixistes. La revista Oriflama (número 151, abril de 1975, pàg. 40-41) informava extensament al respecte. Foren atacades o sofriren destrosses a causa dels còctels molotov les llibreries Cinc d'Oros, Les Punxes, Pueblo, Viceversa, Porter, Athos, Edaf, Dau al Set, Tous, Tres i Quatre, etc., etc. Igualment hi hagué assalts i llançament de bombes contra l'oficina de premsa del Palau Episcopal i els collegis Gaudi, Fernando el Católico, Espronceda... així com contra les seus de les revistes Cuadernos para el Diálogo, Hermano Lobo, Matarratos, Diario de Mallorca... La relació es faria infinita!

A les Illes (i Mallorca concretament) sovintejaren aquestes accions dels "incontrolats". Qui sofrí diversos atacs -fins a veure fet malbé el seu cotxe- va ser Teresa Nieto, que a començaments de l'any 1977 regentava la copisteria Copystant. En aquesta copisteria, diversos partits d'esquerra (entre els quals l'OEC, les JEC, el mateix PCE) editaven les seves revistes clandestines, i això desencadenà l'odi de la Brigada Social i dels grups d'extrema dreta afins. El negoci de Teresa Nieto estava situat just davant l'antiga Delegación de Sindicatos (el Vertical), actual seu de CC.OO. L´Última Hora del 8 de gener de 1977 publicava una nota de Toni Torres (amb fotografia de Teresa Nieto i el seu cotxe fet malbé en un atac dels feixistes). La informació deia: "El coche de Teresa Nieto ameneció lleno de pintadas" y concretava: "El establecimiento de marras [Copystant] es objeto constante de pintadas. La primera la firmava el PENS, la segunda el GAS, la tercera ha sido en el coche. El coche de Teresa ha quedado lleno de siglas de partidos políticos. Y un adjetivo poco edificante para la dueña. En l'entrevista que li feia Toni Torres, Teresa Nieto es definia com a simpatitzant del moviment anarquista i, parlant de les agressions a què era sotmesa, explicava: "Nos dejan papelitos. Yo también dejé otro: que por favor nos volaran bien volada la imprenta porque tenemos una póliza de seguro de cuatro millones de pesetas. Era una forma de posar bona cara al mal temps. Un exemple del que era conviure amb el feixisme més agressiu en el mateix any en què s'havien de celebrar les primeres eleccions dites democràtiques.

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 13 d'octubre

Esdeveniments

- Surt La Protesta Umana: El 13 d'octubre de 1906 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic La Protesta Umana. Periodico settimanale anarchico. Editat per Ettore Molinari, Nella Giacomelli i Leda Rafanelli, defensà les tendències anarcoindividualistes i antiorganitzadores en el moviment llibertari. Aquest setmanari, que durant un temps fou diari, va ser perseguit en diverses ocasions per les autoritats. Entre els principals redactors destacaren Luigi Brambilla, Caio Siro Baraldi (Oric), Pietro Bruzzi, Luigi Fabbri, Mario Gioda, Eugenio Girolo, Francesco Lanteri, Ricciotti Longhi, Giuseppe Manfredi i Davide Vigano. En sortiren 146 números, l'últim el 20 de novembre de 1909.

***

- Surt Montjuich: El 13 d'octubre de 1910 surt a Scarlino (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista i lliurepensador Montjuich. Aquesta publicació estava dedicada íntegrament a retre homenatge al pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia afusellat un any abans. Editada pel Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'Scarlino, l'editor responsable fou Palmiro Martinozzi. Trobem col·laboracions de Francesco Arzi, Baldo Cavalli, Giuseppe Cignoni, Annibale Duccini, G. Gaggioli, Luigi Mariotti, Michele Tonicelli i Vignali Zuliro.

***

- Surt Tredici Ottobre: El 13 d'octubre de 1910 surt a Marsala (Sicília) l'únic número del periòdic anarquista Tredici Ottobre. La glorificazione di Francisco Ferrer. Editat pel Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), fou el responsable de la publicació l'advocat i periodista Antonino Azzaretti. Es tracta d'un monogràfic dedicat a la reivindicació de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna en l'aniversari del seu afusellament. Trobem textos d'Antonino Azzaretti, G. S. Cassisa, Mario De-Lunas, Francesc Ferrer i Guàrdia, Marcellino Marcellini, Giovanni Pascoli, M. Rapisardi i Emanuele Terranova Giudice.

***

- Míting per Ferrer: El 13 d'octubre de 1910 es realitza a The Cooper Union for the Advancement of Science and Art, de Lower Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), un gran míting multitudinari, organitzat per l'American Ferrer Association (AFA, Associació Americana Ferrer), en commemoració del primer aniversari de l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Cinquanta infants de les tres Escoles Dominicals Ferrer de la ciutat de Nova York pujaren a l'escenari de la Cooper Union i, després de deixar una corona commemorativa amb un gran retrat de Francesc Ferrer, entonaren l'himne Song of the toilers (Cant dels treballadors). Després hi van intervenir Thaddeus Burr Wakeman, expresident de la Thomas Paine Historical Association (TPHA); Jaume Vidal, amic personal de Ferrer i membre del Comitè Revolucionari Espanyol a Nova York; Alexander Jonas, cofundador i editor del periòdic socialista New Yorker Volkszeitung i membre del comitè executiu de la Free Speech League (FSL); Leonard Dalton Abbott, president de l'AFA; i la destacada anarcofeminista Emma Goldman. Es van fer intervencions en diferents idiomes: anglès, alemany, castellà, italià, jiddisch i txec. Durant l'acte circulaven persones amb cistelles on es recollia diners amb la finalitat de finançar Escoles Modernes arreu del continent americà. Aquesta proposta de construcció de noves escoles ferrerianes va ser explicada per Thaddeus B. Wakeman. Finalment es llegí una carta de suport de Charles E. Russell, candidat socialista per a governador, que fou ovacionada amb força. El local de la Cooper Union era ple de gom a gom i més de mil persones havien quedat a fora de l'edifici sense poder entrar-hi, fet pel qual alguns oradors sortiren en acabar les seves intervencions per parlar a la multitud. El míting de la Cooper Union novaiorquès només fou un dels trenta actes que es realitzaren arreu dels Estats Units i un dels centenars que es realitzaren a tot el món.

***

- Homenatge Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1931 al Teatre Líric de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Balears (CRTB) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es realitza una funció commemorativa del XXII aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. S'adheriren a l'acte la CRTB, l'Ateneu Sindicalista, el Club Esperantista, la Joventut Republicana Federal, el Centre Cultural al Servei de la República, la Joventut Socialista Palmesana i la Unió d'Assaonadors. Es tenia previs la representació del drama «moral i filosòfic» de teatre obrerista en cinc actes dividits en 11 quadres El Cristo moderno, de José Fola Igúrbide, però en anar els organitzadors al nou Govern Civil republicà per obtenir-ne l'aprovació, els en van prohibir la representació. Paradoxalment, El Cristo moderno havia estat representat en diverses ocasions durant la dictadura de Primo de Rivera. En el seu lloc es va representar l'obra Juan José, de Joaquín Dicenta. Gràcies als donatius d'entitats i d'individualitats la vetllada tingué un superàvit de 211,82 pessetes.

***

- Surt La conquête du pain:El 13 d'octubre de 1934 surt a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) el primer número del setmanari La conquête du pain. Journal revue des idées libertaires. Va ser editat perÉmile Bidault (1869-1938), anarquista francès i organitzador de la Lliga Antipatriòtica, que abans havia editat els quaderns popularsLa Brochure Mensuelle. L'administrador en fou Fernand Planche. La publicació estava oberta a totes les tendències del moviment anarquista. A partir del número 33, de juny de 1935, passarà a ser bimensual. Hi van col·laborar Ariel, L. Barbedette, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Bertrand, Émile Bidault, Bouledogue, Pierre Cailly, P. Dagog, Hem Day, Jean Dehore, Eugène Delong, Jean Galy, Genold, Gabriel Gobron, Guezennec, Haro, Claude Journet, Le Rétif, Gaston Leval, J. Lyg, G. Michaud, Pierre Mille, Kléber Nadaud, Fernand Pelloutier, Fernand Planche, André Prudhommeaux, Pierre Ramus, Rhillon, G. Styr-Nhair, V. Truchet, S. Vergine, G. Yvetot, entre d'altres. En van sortir 45 números, l'últim el 13 de desembre de 1935.

***

- Surt Il Libertario: El 13 d'octubre de 1945 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic Il Libertario. Settimanale della Federazion Anachica Lombarda. Era el successor del periòdic Il Comunista Libertario que s'editava clandestinament des de desembre de 1944. En el periòdic escrivien els militants anarquistes que havien pogut sobreviure a la guerra (Alberto Moroni, Ugo e Clelia Fedeli, Germinal Concordia, Luciano Pietropaolo, Mario Mantovani, Mario Perelli, etc.) i àcrates de les noves generacions, com ara Giuseppe Pinelli. Publicat per Mario Mantovani, el periòdic d'antuvi setmanari i després bimensual apareixerà, amb algunes interrupcions, fins al 15 setembre de 1961, i estava particularment interessat per les vicissituds internes del moviment llibertari italià. La capçalera, que ja havia estat emprada en 1903 i 1922, reapareixerà en 1978 a Roma com a mensual de la Federació Anarquista Italiana.

***

- Inauguració del monument a Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1990 l'Ajuntament de Barcelona inaugura a l'Avinguda de l'Estadi dels jardins de Montjuïc (Barcelona, Catalunya), en presència de l'alcalde Maragall, un monument en memòria del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, còpia exacta del que es troba a Brussel·les des del 5 de novembre de 1911, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans. L'origen d'aquest fet es remunta al setembre de 1989, quan la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia va sol·licitar a l'Ajuntament de Barcelona que actualitzés un acord del consistori de 1931 pel qual es demanava a Brussel·les una còpia del monument dedicat a Ferrer per erigir-ne un a la ciutat comtal. No hi ha cap menció en el monument erigit en 1990 sobre la identitat llibertària de l'homenatjat; el text de la inscripció, redactat per regidora Maria Aurèlia Capmany, diu així: «A Francesc Ferrer i Guàrdia fundador de l'Escola Moderna (1859-1909). Barcelona repara amb aquest monument molts anys d'oblit i d'ignorància d'un home que va morir per defensar la justícia social, la fraternitat i la tolerància. Ajuntament de Barcelona. Fundació Ferrer i Guàrdia. 13 d'octubre de 1990.»

Naixements

- Giuseppe Fanelli: El 13 d'octubre de 1827 neix a Nàpols (Campània, Itàlia), aleshores Regne de Dues Sicílies, el revolucionari republicà i després membre de la Internacional i agitador anarquista Giuseppe Fanelli. Fill d'una família benestant, son pare, Lelio Fanelli, originari de Martina Franca, era un literat, jurisconsult, agrònom i geògraf afamat, que s'establí a Nàpols per exercir l'advocacia; sa mare fou Marianna Ribera. Giuseppe Fanelli començà els estudis d'arquitectura i d'enginyeria, però els abandonà cridat per la revolució. D'antuvi republicà, quan tenia 18 anys s'adherí a la «Giovine Italia» (Jove Itàlia), el moviment de Giuseppe Mazzini. En 1948, durant la primera guerra d'independència italiana, que obre l'època del «Risorgimento», es presentà voluntari a Milà per a l'expedició de Cristina Trivulzio di Belgioioso i combatrà a Milà i al Tirol. En aquesta època coneixerà personalment Mazzini, del qual esdevindrà amicíntim. Després de l'armistici de Salasco, el 9 d'agost de 1848, pel qual els revolucionaris italians hagueren de suportar les imposicions austríaques i acceptar el que s'havia pactat anteriorment en el Congrés de Viena, es va refugiar al cantó suís de Ticino. En 1849 participà en els combats per la defensa de la República romana i a Vascello obtindrà el grau de coronel. Amb la caiguda de la República es va veure obligat a exiliar-se, primer a Còrsega i després a Malta. En 1857 va entrar clandestinament a Itàlia i participà a Gènova en la insurrecció armada organitzada per Carlo Pisacane i Giovanni Nicotera. L'objectiu és enderrocar el regnat de Ferran II de les Dues Sicílies, però prop de Sapri, els revolucionaris topen amb les tropes reials que anihilaran l'escamot insurgent i 85 revolucionaris moriran, entre ells Pisacane; Fanelli fugirà primer a Esmirna, després a Malta i finalment a Londres. En 1860 va prendre part en l'expedició dels Mil Camises Vermelles al costat de Giuseppe Garibaldi i a Calatafimi caigué ferit. Distingit amb el grau de coronel, organitzà un escamot de cacciatori (franctiradors) del Vesuvi, que participà activament en la batalla del Volturno. Després de la campanya, decebut per l'èxit moderat i monàrquic de l'empresa, s'allunyà de Garibaldi i es retirà una temporada a les possessions familiars de Martina Franca. En 1863 passà un temps a Polònia per fer costat la revolució que s'hi desenvolupava. De tornada a Nàpols, en 1866 trobà Mikhail Bakunin a Ischia, el qual va fer que les seves idees polítiques giressin cap el socialisme llibertari, decantant-se per les idees internacionalistes, federalistes i antiautoritàries, trencant alhora amb el centralisme estatista de Mazzini, però sense abandonar la maçoneria a la qual s'havia afiliat des de feia temps. Amb Carlo Gambuzzi i Severio Friscia, formà part dels primers adherits a l'organització secreta de Bakunin, la Fraternitat Internacional. Però amb Garibaldi no trencarà i en 1866 participarà en la tercera guerra d'independència en els combats al Trentino entre les tropes italianes i les forces austríaques --a Bezzecca caigué ferit--, així com en el intent d'alliberament de Roma. L'abril de 1867, amb Friscia i Gambuzzi, creà l'associació«Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia), el president de la qual fou Friscia, relacionada amb l'associació obrera «Amore e Soccorso» (Amor i Ajuda), amb uns criteris d'admissió molt estrictes. El setembre de 1868, a Berna (Suïssa), va participar, amb Friscia, Gambuzzi, Tucci i Bakunin, en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat. En aquest congrés la minoria anarquista se separa de la Lliga i funda l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, que decideix adherir-se a la Associació Internacional dels Treballadors (AIT), també coneguda com Primera Internacional. El 8 d'octubre de 1868 partirà de Ginebra cap a Espanya amb la missió encarregada per Bakunin de constituir els primers grups de la Internacional dins els grups republicans federals --fou introduït i acompanyat per Fernando Garrido Tortosa, José María Orense, José Guisasola Goicoechea i Josep Rubaudonadeu, entre altres. Primer passà per Barcelona i després per Madrid i encara que no coneixia els idiomes peninsulars, les idees anarquistes trobaren ràpidament un ressò força favorable. Més enllà de la creació de la Internacional a la Península --la primera secció de l'AIT es creà a Madrid, sota el programa de l'Aliança bakuninista, i alguns mesos més tard, el 8 de maig de 1869, es creà la segona secció a Barcelona--, el viatge de Fanelli esdevingué una mena de mite fundador del moviment anarquista espanyol. De tornada, el febrer de 1869 a Nàpols, treballarà amb els cercles internacionalistes, juntament amb militants com Errico Malatesta o Carlo Cafiero. Sota les recomanacions de l'antiparlamentari Bakunin, que pretenia que usés la representació amb finalitat revolucionària, es presentà a les eleccions per al parlament italià i el desembre de 1870 Fanelli sortí elegit diputat per Torchiara --ja havia estat diputat en 1865 pel Col·legi de Nàpols, càrrec que va mantenir fins a 1874 i que li reportà importants avantatges en els seus desplaçaments. En aquesta època participà en la creació del periòdic La Campana de Nàpols. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en la Conferència de Rimini, durant la qual es decidí la creació d'una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que refusarà participar en el congrés«autoritari» de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872. El setembre d'aquell any, participarà com a delegat en el Congrés de Saint-Imier, que marcarà la fundació de la Internacional antiautoritària. A causa de la tuberculosi, que s'havia encomanat arran d'una estada a la presó, i per trastorns mentals, Giuseppe Fanelli serà internat a l'asil del senyor Fleurent de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) on el 5 de gener de 1877 morirà a conseqüència d'una hemorràgia cerebral. L'endemà fou enterrat al cementiri de Nàpols (Campània, Itàlia), al costat de Vincenzo Pezza, i son company Carlo Gambuzzi va fer el discurs d'homenatge.

***

- Hermann Jung: El 13 d'octubre de 1836 --alguns autors citen erròniament 1830-- neix a Saint-Imier (Berna, Suïssa) l'internacionalista Hermann Francis Jung. Fou fill del lampista David Ludwig i d'Euphrosine Susanna Mesey. Després de fer els estudis primaris estudià rellotgeria a Saint-Imier. Participà en la Revolució alemanya de 1848. Cap al 1855 s'establí com a rellotger independent a Londres (Anglaterra). D'antuvi partidari de Karl Marx, formà part del sector dirigent de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) des de la seva fundació en 1864. Entre aquesta data i 1872 fou membre del Consell General de l'AIT i secretari de correspondència de la secció suïssa. Entre 1871 i 1872 exercí de caixer. A causa del seu poliglotisme va ser elegit president de diversos congressos de l'AIT --Ginebra (1866), Brussel·les (1868) i Basilea (1869)-- i de la Conferència de Londres (1871). Fou col·laborador del periòdic internacionalista L'Égalité. En 1872, després del Congrés de l'Haia, trencà amb el marxisme i amb el centralisme del Consell General de l'AIT i, fins al 1874, formà part del sector bakuninista del Consell Federal Britànic de la Internacional. Després milità en els sindicats anglesos i en el nou moviment obrer socialista. Hermann Jung va ser apunyalat de mort el 3  de setembre de 1901 a la seva joieria del barri de Clerkenwell de Londres (Anglaterra) per l'anarquista francès Marcel Fougeron, que volia robar-li per recaptar fons per al moviment llibertari. Fougeron, de 23 anys, va ser jutjat entre el 28 i el 29 d'octubre de 1901 a Londres; declarat culpable d'assassinat, va ser penjat el 19 de novembre de 1901 a la presó londinenca de Newgate. Els arxius de Jung es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Hermann Jung (1836-1901)

***

- Dionigi Malagoli: El 13 d'octubre de 1859 neix a Soliera (Emília-Romanya, Itàlia) el serraller anarquista Dionigi Malagoli, més conegut com Dionis Malagoli. Sos pares es deien Luigi Malagoli i Matilde Panini. En 1889, amb Italo Bianchi, Luigi Pavesi i altres, formava part del grup anarquista «Sole dell'Avvenire» de Milà (Llombardia, Itàlia). Exiliat a França, el 30 de maig de 1892 en va ser expulsat per les seves activitats llibertàries i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

- Fioravante Meniconi: El 13 d'octubre de 1893 neix a Groppello Cairoli (Lombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i propagandista anarquista individualista Fioravante Meniconi. De molt jove va freqüentar els cercles anarquistes i va col·laborar en el periòdic Il Rebelle. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i un cop acabada va militar en el moviment anarquista milanès i es va interessar per les teories individualistes i naturistes. Propagandista d'Émile Armand, va traduir a l'italià la seva obra L'initiation individualiste anarchiste, obra que serà segrestada per les autoritats feixistes. Va ser administrador del periòdicUmanità Nova. Va prendre part en nombrosos congressos anarquistes i especialment en el d'Ancona de novembre de 1921. Empleat en l'oficina de premsa de l'Ajuntament de Milà, va treballar a favor del Comitè Anarquista d'Ajuda a les Víctimes Polítiques; però amb l'arribada del feixisme, serà detingut i confinat en 1926 a la colònia penitenciària de l'illa Favignana (Sicília) i en maig de 1927 a l'illa d'Ustica, per acabar a Ponça. Alliberat en 1929, va retornar a Milà, on va treballar com a comptable, tot continuant la seva activitat clandestina. En 1939 va instal·lar-se a Torí, on va treballar com a director administratiu d'una manufactura. És autor del llibre La strage del Diana (Milano, 23 marzo 1921). Fioravante Meniconi va morir el 14 d'abril de 1945 a Torí (Piemont, Itàlia).

Fioravante Meniconi (1893-1945)

***

- Tomás Cano Ruiz: El 13 d'octubre de 1901 --segons algunes fonts el gener de 1900-- neix a La Unión (Múrcia, Espanya) el periodista, mestre racionalista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Tomás Francisco Cano Ruiz, també conegut com Atea. Fou membre d'una coneguda molt humil família anarquista, entre els quals destaquen sos germans Benjamín, Vicente i Juan. En 1915 començà a col·laborar amb el periòdic anarquista El Rebelde i l'any següent durant unes vacances a Melilla, conegué Rueda i Paulino Díez, essent expulsat per les autoritats militars de la plaça africana. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1918 participà en la Campanya Nacional de Propaganda Anarquista a Múrcia. El desembre de 1919 assistí al II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia) a Madrid. Entre 1919 i 1920 visqué a Barcelona, on milità en la CNT i en la Federació Nacional de Grups Anarquistes (FNGA). En aquesta època va fer mítings amb Salvador Seguí i formà part --amb Simó Piera Pagès, Josep Molins, Andreu Nin i Gener Minguet--  del Comitè Nacional clandestí de la CNT, però fou detingut gairebé immediatament. També en 1920 assistí a un acte antirepressiu amb la socialista Unió General del Treball (UGT) a Granada. El 28 d'octubre de 1920 va ser detingut en qualitat de delegat de la CNT del barri barceloní de Gràcia amb segells, carnets confederals i documents. Per guanyar-se la vida feia, en aquest període, de forner a Barcelona. El 28 de maig de 1921 va ser detingut al Sindicat Únic del Ram de la Construcció de Barcelona, clausurat aleshores per les autoritats, en qualitat de membre de Comitè Pro-Presos, amb segells, rebuts de cotitzacions i textos i fullets subversius. Entre l'11 i el 12 de juny de 1922 participà en la Conferència de Saragossa. Aquest any va fer mítings amb Ginés Ros per la zona del llevant peninsular. Per aquest temps va ser requerit per diversos jutjats de Barcelona i de València per delictes d'estafa. El 16 de novembre de 1922, arran del robatori de 66.900 pessetes al caixer i a uns empleats de la Companyia Arrendatària de Tabacs a València aquell mateix dia quan pretenien ingressar els diners al Banc d'Espanya, va ser detingut amb Vicente Altamira i José Miró Lázaro acusats d'haver perpetrat aquest delicte i de pertànyer al grup d'acció«Brazo y Cerebro» de València. Sense judici, va ser tancat un temps i sortí en llibertat provisional. En aquests anys col·laborà en Alba Social, Redención y Estudios. En 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i, amb Pedro Vargas, en una campanya exigint llibertats públiques (Alzira, Burriana, etc.). El 29 de novembre de 1928 començà el judici per l'atracament a mà armada de novembre de 1922, considerat l'últim judici de l'època del pistolerisme. A ell, a José María Tadeo Navarro i a Francisco García García, se'ls demanà 12 anys i un dia de cadena temporal per atracament, més sis mesos i 250 pessetes de multa per ús il·lícit d'armes; a Eustaquio Teruel Sánchez, sis anys i un dia de presó major; i a Manuel López Rigel, nou anys de presó correccional. El 27 de novembre de 1928 la sentència el condemnà a 10 anys de presidi major per atracament i a dos mesos i un dia perús de nom fals, a més d'indemnitzar amb 278.750 pessetes a la tabaquera. En sortir de la presó s'exilià, amb sa mare, Maria Ruiz, i sos germans, primer a París, on fou secretari de la Federació Anarquista del Sena, i després a Alger. En 1930 tornà a Barcelona, on dirigí Tierra y Libertad. En 1931 fou redactor de Solidaridad Obrera, publicació que més tard, amb Felipe Alaiz, dirigí. El 5 de juliol de 1931 participà en un míting anarquista al Palau de Belles Arts de Barcelona, organitzat per CNT, amb Francisco Ascaso, Santiago Bilbao, Mariano Durruti i Arturo Perera, per protestar contra la carestia de la vida. En aquestaèpoca va fer ocasionalment de professor a l'Acadèmia Pestalozzi que dirigia Pilar Grangel. Durant la II República portà a terme una intensa tasca periodística, faceta que compaginà amb la realització de conferències i mítings. Entre maig i juny de 1931 assistí a la Conferència catalana, on va proposar que la FAI fos convidada al proper congrés de la CNT, proposició que va ser acceptada. L'agost d'aquell any participà, amb Joan García Oliver i Gregorio Jover, en el míting pro presos realitzat al Palau de les Arts Industrials de Barcelona. El 13 d'octubre de 1931 parlà, juntament amb Ramón Acín i Antonio Martínez Novella, en un míting al Teatre Principal d'Osca per celebrar la legalització d'aquest sindicat a la ciutat. Arran del Ple Regional de Sindicats de Catalunya, celebrat a Barcelona entre l'11 i el 13 d'octubre de 1931, va ser nomenat membre del consell de redacció de Solidaridad Obrera. El gener 1932, arran de la insurrecció de l'Alt Llobregat, va ser detingut amb la resta de membres d'aquest consell i fou tancat al vaixell «Buenos Aires», per ser deportat amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso --amb aquest dos organitzà una vaga de fam al vaixell i per la qual cosa van ser separats a compartiments aïllats de la resta dels companys confinats-- i molts altres a Bata i a Fuerteventura fins al setembre. També en 1932 intervingué en el míting de la FAI a Barcelona i en diversos actes celebrats a Alcoi i a Sant Adrià de Besòs. Durant aquest 1932, amb Sebastián Ballesta, José Pastor, Serafín Aliaga i altres, fundà les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Entre 1932 i 1934, amb son germà Benjamín, participà en l'Agrupació Pro-Escoles Racionalistes d'Alacant i ambdós varen fer classes a les dues escoles racionalistes que funcionaven en aquesta ciutat, la del carrer Mestre Marquès, promoguda per l'Ateneu Llibertari d'Alacant, i la situada al barri de Sant Gabriel, al voltant del Sindicat Ferroviari de la CNT i de les Joventuts Llibertàries. El 9 de maig de 1933 resultà greument ferit, i un company seu (Manuel Martínez Castellanos) mort, en un xoc amb la policia durant una vaga al port d'Alacant, en el qual morí l'agent Vicente Aracil Cortés; d'aquesta topada li quedà esguerrada la mà dreta. En 1934 va ser nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI. En 1935 formà part de la redacció de Liberación i poc després va ser detingut a Alacant. També en 1935 entrà en el Comitè Peninsular de la FAI, que va haver d'abandonar arran d'un nou tancament, i va fer un míting a Barcelona per recaptar fons per a la creació d'un hospital obrer. El 2 de juny de 1935 va ser detingut a Barcelona com a director del periòdic La Voz Confederal,òrgan de la CNT i de la FAI, juntament amb altres sis companys que treballaven a dues impremtes clandestines. El 18 de novembre de 1935 participà en un míting d'afirmació confederal contra la guerra a la Plaça de Toros de València, organitzat pels Sindicats Únics de la CNT, amb Manuel Pérez Feliu, Pau Monllor, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el setembre d'aquest any representà la FAI en el Consell Administració Municipal d'Alacant. Durant la guerra civil milità a Múrcia i criticà duríssimament la fugida de Madrid del Govern republicà i el governamentalisme confederal. Entre 1937 i 1939 dirigí el periòdic Confederación. En 1937 va ser un dels representants d'«Els Amics de Mèxic» a Alacant. El novembre de 1937 representà el Sindicat de Professions Liberals d'Alacant en el Ple Regional de Llevant. En 1938 va ser nomenat delegat del Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i Sanitat a Múrcia. Durant els anys bèl·lics també va fer diversos mítings i conferències --Villarreal (1937), València (1937 i 1938), etc. El 27 de gener de 1939 va ser elegit membre del Consell Municipal de València per la FAI, en substitució de Benjamín Gregorio. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus. A l'exili ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i dirigí publicacions. Durant els anys posteriors recorregué Amèrica i després s'instal·là a París com a professor de castellà a Nanterre. Durant aquests anys d'exili va defensar Indalecio Prieto i fins i tot s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), fets que van decebre força molts companys encara que després corregís. En 1962 i 1971 va fer conferències a París. En 1974 fou nomenat secretari de la Regional de Llevant de la CNT de l'Exili. Instal·lat a Les Lilas, va fer conferències arreu. Després de la mort del dictador Francisco Franco, féu classes en escoles d'estiu a Múrcia. En 1983 s'establí a València i posteriorment a Múrcia. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara Ação Directa, Adarga,Aurora, A Batalha, Cenit,Le Combat Syndicaliste, A Comuna, ¡Desperdad!, España fuera de España, Espoir, Estudios,Los Galeotes, Liberación,Manha, Mujeres Libres, Nueva Humanidad, Ruta, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, La Voz de las Artes Blancas, Umbral, etc. Ajudà Manuel Buenacasa en la seva història del moviment obrer i col·laborà en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista.És autor de Nuestra odisea en Villa Cisneros, Recordando a Antero de Quental, Recordando a Francisco Giner de los Ríos, La FAI y los momentos actuales (1937), El Cantón de Cartagena (1973), Binomio CNT-FAI. 19 de julio de 1936 (1975, amb Eleuterio Quintanilla i Antoni García Lamolla), Homenaje a Ferrer Guardia, fundador de La Escuela Moderna (1976), Cuestiones ibéricas (c. 1977), La Commune de París (1871) (1977), Zarabanda insular (1977), Doña Anastasia (1979), Memorial de Chicago (1979), Miguel Bakunin. Su vida y su obra (1980), Homéricas regionales (1981), Escuela de verano (1982), etc. Tomás Cano Ruiz va morir l'agost de 1986 a Múrcia (Espanya). Al seu poble natal un carrer porta al seu nom.

Continua...

---

Entretenida reunión en  CAN HACK  para configurar el supernodo que estará en Alfabia y dará cobertura a Palma, a la vez que unirá esta última con Soller.

Aquest dissabte 17 a l'auditori de Porreres tindrà lloc una assamblea per debatre com ens presentam a les properes eleccions estatals. Des de Pollença tenim previst sortir plegats, ens trobarem davant el monument a les 8:30 hores.

Aquesta és la primera part  d'un resum del Consell d'Administració d'EMSER que es va celebrar el passat dilluns 28 de setembre 2015, a les 13,30h, i al que va assistir la portaveu del nostre grup municipal, na Marina Llobera. Hi havia el següent ordre del dia:

1.Constitució del Consell d'Administració

Va quedar constituït amb tots els membres, que varen ser nomenats per la Junta General: Miquel Àngel March (Junts), Tomeu Cifre B. (Junts), Andrés Nevado (UMP), Maria Buades (Tots), Marina Llobera (Alternativa).

Es va decidir que es convocaria trimestralment.

2.Aprovació, si procedeix, del nomenament del gerent

Es va aprovar amb els vots a favor dels membres de l'equip de govern i de Tots (4) i el vot en contra (1) d'Alternativa. Aquí vàrem plantejar diverses qüestions per nosaltres problemàtiques:

-en primer lloc, que ja que és un càrrec de confiança es podria haver cercat opcions amb una idea més compromesa del que ha de ser l'empresa pública

-que el salari el trobàvem massa alt (45.000 euros l'any; mentre que el batle en cobra 36.750)

-que a més els darrers anys el gerent havia estat cobrant 5.000 euros més com a paga per objectius (o sigui, com a incentiu), però que els objectius no estaven fixats, així que ho cobrava per sistema, el que suposa, en realitat, un sou de 50.000 euros

-que no ens agradava la política de retallades aplicades ni la gestió de la conflictivitat laboral en l'empresa

Primer de tot, hem de dir que no és fàcil (humanament parlant) haver de discutir la conveniència de la continuïtat del càrrec de gerent i el seu salari, davant el mateix gerent que assistia a la sessió. Lògicament a ell no li semblava massa alt el seu sou i el justificava dient que en altres empreses similars d'altres municipis com Alcúdia, Sant Llorenç o Artà, l'encarregat cobra més que ell, o en quin % més cobra respecte el treballador millor pagat. Nosaltres partíem de la comparativa de què cobra la gerent d'EMAYA, que són 58.000 euros, o sigui, 8.000 euros més que el gerent nostre i la dimensió i complexitat d'EMAYA o d'EMSER és més que gran.

La resta dels membres no hi posaren pegues al sou, i va semblar que no sabien res de la paga per objectius, segons la nostra visió, indegudament pagada. Es va acordar que els objectius es fixéssin, i nosaltres vàrem dir que principalment no havien de ser objectius econòmics. Tampoc posaren pegues a la gestió del gerent.

3.Delegació de representació a la gerència

Es va aprovar amb 4 vots a favor i la nostra abstenció. Es tracta que el gerent pugui fer de representant de l'empresa. Ens abstenguérem, atès que havíem votat contràriament al seu nomenament.

4.Aprovació, si procedeix, del contracte per a prestació d'assessorament econòmic en la tramitació dels expedients d'encomana de gestió

5.Aprovació, si procedeix, del contracte per a prestació d'assessorament jurídic en la tramitació dels expedients d'encomana de gestió

Es varen aprovar amb la nostra abstenció. Aquests dos punts requereixen una explicació. Segons ens varen dir, EMSER presta uns serveis de facto, però tècnicament no s'ha fet l'encomana de gestió. Aquesta situació s'havia de regularitzar, però per fer-ho, s'ha de complir amb la LRSAL (llei de racionalització) i això obliga a haver de provar que el servei es presta de la manera més eficient i sostenible entre les formes de gestió pública o privada. El novembre de 2014 es va aprovar al ple elaborar una memòria justificativa per adaptar-se a la nova llei. Aquesta hauria d'estar acabada a finals d'enguany o a principis del 2016. Aquesta memòria ha de contenir un estudi que mostri que la manera més eficient i sostenible de prestar el servei és que ho faci EMSER. (Una cosa semblant s'hauria de fer si decidim municipalitzar la neteja viària). Per fer aquests estudis, que ja estan començats fa mesos, es requereix dels serveis d'assessorament econòmic i jurídic de dos professionals, que ho han estat fent sense contracte ja que aquest l'havia d'aprovar l'anterior Consell d'Administració, però no es va reunir, després començà la campanya, després les eleccions, després el canvi de govern, i després que han hagut de passar gairebé 3 mesos per la constitució del nou Consell d'Administració. Els contractes són per valor de 14.400 euros per l'estudi econòmic i 9.600 euros pel jurídic. El gerent va dir que es varen escollir concretament aquests dos professionals perquè ja havien fet la mateixa feina per l'empresa d'Alcúdia i un d'ells també havia fet l'informe per assumir l'aigua de Cala Sant Vicenç.

Un altre curs per endavant.

Ja feim primer i això són molts de canvis, tornam grans!!

Anarcoefemèrides del 14 d'octubre

Esdeveniments

- Surt La Voix Libertaire: El 14 d'octubre de 1947 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer i únic número de La Voix Libertaire. Périodique anarcho-syndicaliste 12ème Région. Organe régional. En van ser responsables Gabriel Diné (redacció i administració), Jean Raffin (tresorer) i D. Anreucci (impressió). Trobem col·laboracions de Samm Achoché, André Arru (Jean-René de Saulière), Arix, César Bardine, Eugène Bizeau, Jean- Marc Boulet, Arthur Mabire, Georges Morancho, Spartacus, entre d'altres. La publicació és de caire anticlerical i antielectoral i era continuació de Monde Nouveau (1946).

***

- Monument als represaliats de la CNT: El 14 d'octubre de 2006 s'inaugura a Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya), a instàncies i sufragat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, el Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT, que reprodueix la salutació anarquista. Unes tres-centes persones, entre veïns d'Utrera i companys cenetistes es van reunir al parc de Los Remedios del barri de Fontanilla, que des d'aquell moment va passar a anomenar-se parc de La Llibertat; també hi eren presents antics militants cenetistes d'Utrera que es van desplaçar expressament des dels seus llocs de residència a França, així com membres del Secretariat Permanent del Comitè Nacional de la CNT i companys d'altres federacions locals cenetistes andaluses. Quan va esclatar la guerra civil en 1936, la majoria dels treballadors d'Utrera estaven afiliats al sindicat anarcosindicalista. Es dóna la paradoxa que amb l'anterior equip de govern municipal de socialistes i de comunistes havia estat totalment impossible realitzar aquest homenatge i que amb un nou consistori del Partit Andalusista es van donar tota mena de facilitats (accés il·limitat als arxius municipals, jornades culturals llibertàries a la Casa de Cultura, realització del monument, rebatejament del parc, etc.).

Naixements

- Plotino Rhodakanaty: El 14 d'octubre de 1828 neix a Atenes (Grecia) el filòsof socialista, pedagog, metge, homeòpata, destacat membre de l'Església Mormona i precursor de l'anarquisme mexicà Plotinos Konstantinos Rodakanakis, més conegut per la seva versió al castellà Plotino Constantino Rhodakanaty. Son pare, metge i escriptor, descendia de la dinastia bizantina Paleòleg i morí a la guerra d'independència contra el jou turc; i sa mare, d'origen austríac, es traslladà amb son fill a Viena. A la capital d'Àustria començà a estudiar medicina i homeopatia. En 1848 marxà a Budapest, on lluità un curt temps contra l'ocupació austríaca d'Hongria, i aquest mateix any s'establí a Berlín amb sa família per ampliar estudis. A la capital prussiana s'interessà per la filosofia, especialment la política (Spinoza, Hegel, Schelling, Saint-Simon, Fourier, Considérant, Proudhon, Bakunin, etc.), pel cristianisme primitiu i aprengué llengües --n'arribà a parlar amb fluïdesa set. En 1850 viatjà a París per conèixer personalment Pierre-Joseph Proudhon i en 1857 abandonà Berlín i s'instal·là a la capital francesa. A finals de febrer de 1861, en acabar la guerra civil mexicana i amb el triomf dels liberals, assabentat que el govern mexicà de l'expresident Ignacio Comonfort de los Ríos havia afavorit els projectes per a establir colònies agrícoles independents, especialment si es tractava d'estrangers, arribà a Veracruz --després d'una escala a Barcelona (Catalunya), on publicà el seu primer llibre De la naturaleza (1860), fortament influenciat pel panteisme spinozià i del qual no han quedat exemplars--; però el nou president Benito Juárez deixà de banda aquests projectes. No obstant això, com que els pobles indígenes mexicans posaven en pràctica idees comunals anàlogues a les de Proudhon i Fourier decidí exposar a les classes obrera i pageses mexicanes la seva «doctrina sociocràtica». En 1861, decebut per no poder materialitzar el seu projecte autogestionari, trobà una feina de professor de filosofia a Mèxic capital. Aquest mateix any publicà el fullet Cartilla socialista o sea el catecismo elemental de la escuela socialista de Carlos Fourier, divulgador del seu pensament. A partir de 1863 les seves idees tindran un gran ressò gràcies al revolucionari«Grup d'Estudiants Socialistes» (Francisco Zalacosta, Santiago Villanueva, Hermenegildo Villavicencio, Julio Chávez, etc.), que donà lloc a la formació de mutualitats, cooperatives, societats de socors mutus, moviments de defensa dels treballadors, reivindicacions de llibertats, etc., segons els seus pressuposts. En 1864 publicà el fullet Neopanteísmo. Consideraciones sobre el hombre y la naturaleza. En 1865 aquests estudiants crearen una secció internacionalista («La Social»), grup precursor dels futurs Centres d'Estudis Socials, i engegaren les primeres vagues obreres a Mèxic, que van ser durament reprimides per l'emperador Maximilià I. «La Social» es dissolgué poc després de la seva creació i aquests militants entraren en la Societat Artística, des d'on van promoure el pensament llibertari. En 1865 Rhodakanaty abandonà la docència institucional i marxà al Chalco (Estat de Mèxic, Mèxic), on creà el Club Socialista i intentà de bell nou, però sense gaireèxit, crear una comunitat. Després fundà l'Escola de la Raó i del Socialisme --també anomenada «Escola Lliure»--, dirigida als infants més necessitats. Un d'aquests alumnes va ser Julio Chávez López, anarquista que encapçalà la insurrecció camperola entre 1867 i 1869 escampada pels Estats mexicans de Mèxic, Tlaxcala, Puebla i Veracruz. Detingut per la seva relació amb Chávez López, va ser amenaçat d'execució abans del seu alliberament. En 1867 deixà l'escola a càrrec de Francisco Zalacosta i, després d'un temps per l'Estat de Morelos, retornà a Mèxic capital. En 1870 publicà Humanisme integral, reeditat en 1876 sota el títol de Garantismo humanitario.  El 21 de març de 1871, amb Zalacosta, Villanueva, Villavicenco, Ricardo Velatti, Benito Castro, Pedro Ordóñez i altres, refundà «La Social», renovant els seus plantejaments per lluitar contra el reformisme socialista, que donarà lloc en 1872 a la creació del Gran Cercle d'Obrers de Mèxic. Aquest grup llibertari internacionalista«La Social» publicà els primers periòdics anarquistes, com ara La Comuna (1874) i La Internacional (1878), i establirà contacte amb els bakuninistes ibèrics. En 1874 dirigí El Craneoscopio. Periódico frenológico y cienfítico. En aquests anys també col·laborà en nombrosos periòdics, com ara La Comuna Mexicana, La Comuna Internacional, El Hijo del Trabajo, El Combate, La Democracia, El Correo de los Estados, La Verdad, La Voz del Desierto, etc. Entre març i abril de 1876 representà «La Social» en el I Congrés General Obrer de la República Mexicana, on s'havia de crear la Gran Confederació d'Associacions de Treballadors dels Estats Units Mexicans. Després d'un temps atret pels protestants de l'Església de Jesús, a partir de 1876, arram de llegir literatura mormona enviada pels primers missioners que arribaren a Mèxic, abraçà la ideologia de l'Església Mormona captivat per la seva idea de «progrés etern». A Mèxic capital formà un petit grup mormó i intercanvià correspondència amb Melitón González Trejo i John Taylor mateix. En 1877 traduí al castellà Idea general de la revolución en el siglo XIX, de Proudhon. El 21 de novembre de 1879 va ser batejat (ElÀguila Mormona) --per aquest fet va ser expulsat de l'escola on feia classes de grec-- i aquest mateix mes s'organitzà la primera Rama de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies a Mèxic i va ser elegit el seu president i primer elder mexicà. El 15 de març de 1880 inaugurà l'Escola de Filosofia Transcendental, per difondre el seu pensament místicofilosòfic. A mitjans de 1880 --després de dividir-se el II Congrés Obrer pel suport d'una fracció a la candidatura presidencial de Trinidad García de la Cadena-- retornà a Chalco per a intentar reobrir l'escola, però aquest extrem va ser impossible a causa dels obstacles governamentals, les pressions dels hisendats i el boicot de la Lliga Agrària de la República Mexicana. De bell nou a la capital mexicana, participà en la redacció, amb Juan de Mata Rivera, d'El Socialista, on, entre altres assaigs, publicà per lliuraments els seus«Estudios trascendentales de filosofía natural aplicada a la sociología». El desembre de 1881, quan la seva relació amb l'Església Mormona ja s'havia descompost força, va ser excomunicat d'aquesta fe. En aquesta època intentà, sense èxit, incorporar-se com a professor de psicologia a l'Escola Nacional Preparatòria --la primera càtedra d'aquesta disciplina no s'instituí fins al 1896--, fart de malviure impartint cursos de grec, exercint l'homeopatia i venent medicines a casa seva. A més dels citats, publicà diversos fullets, com ara Apuntes biográficos de célebres comunistas franceses (1872), Disertación sobre la verdadera pronunciación del griego (1879), Metafísica trascendental o sea la Ética de Spinoza (1881), Tratado de lógica elemental (1882) iCartilla Socialista-Republicana (1883). En 1885, en mig d'una ona de forta repressió governamental, va ser expulsat de Mèxic i retornà a Europa, on es va perdre el seu rastre.

***

- Ravachol: El 14 d'octubre de 1859 neix a Saint-Chamond (Arpitània) el militant llibertari i anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol. Era fill d'un antic mariner holandès que feia de laminador a les forges d'Isieux (Jean Adam Koënigstein), que abandonarà sa dona, una obrera tèxtil francesa (Marie Ravachol), i tenia tres germans. Va patir una infància miserable i va començar a treballar als 8 anys com a obrer tèxtil i tintorer, i també tocava l'acordió en els balls dominicals de Saint-Étienne. Antireligiós i ateu després de llegir Le juif errant, i després anarquista en veure la injustícia social. En 1877 assistirà a mítings de la Internacional i de communards i en repartirà la premsa. Decideix fer-se lladre, a més de contrabandista d'alcohol i de falsa moneda, i el 30 de març de 1886 roba el rendista Rivollier, de 86 anys. La nit del 14 al 15 de maig de 1891 profana la tomba de la baronessa de la Rochetaillée, inhumada quinze dies abans al cementiri de Saint-Jean-Bonnefond, però no trobà les joies que en feia comptes robar. El 18 de juny de 1891, al santuari de Notre-Dame-de-Grâce, prop de Chambles, va robar 25.000 francs a Jacques Brunet, un ermità de 93 anys força ric, però aquest hi posa resistència i Francis Ravachol l'ofega amb el seu mocador. Aleshores serà sospitós d'altres morts de la zona, com ara l'assassinat el 27 de juny de la senyora Marcon i sa filla a cops de martell. Detingut per la policia, aconsegueix tanmateix escapar i marxa a París després de fer creure que s'ha suïcidat. Refugiat a Barcelona a casa de l'anarquista fugit de França Paul Bernard, aprendrà d'aquest a fabricar bombes. De tornada a França i indignat pel judici del Cas de Clichy que arremet contra els anarquistes Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, decideix venjar-los. Ajudat per quatre companys, roba dinamita d'una obra i l'11 de març de 1892 posa una bomba al domicili del jutge Benoît que destrossa l'immoble, però no fa cap ferit. El 27 de març del mateix any, l'immoble on habita el jutge substitut del procurador general de Clichy, Bulot, és greument malmenat per una explosió que fa alguns ferits, però cap mort. Ravachol serà presentat per alguns mitjans anarquistes com a un justicier anarquista. Dinant al restaurant Véry, Ravachol es traeix per les seves pròpies paraules i el cambrer Lhérot el farà detenir el 30 de març de 1892. Jutjat a l'Audiència del Sena de París per aquests atemptats a partir del 26 d'abril de 1892, serà condemnat a cadena perpètua i tres dels seus quatre ajudants seran absolts; però serà rejutjat per l'Audiència de la Loira el 21 de juny de tres assassinats. Va acollir la seva condemna a mort amb el crit de «Visca l'anarquia!». El dia de l'execució, després de refusar l'assistència d'un capellà, va pujar al cadafal entonant una cançó anticlerical i el seu darrer crit va ser: «Visca la Revolució!»; eren les 4.05 del matí de l'11 de juliol de 1892 a Montbrison (Arpitània). Després de guillotinat, Ravachol esdevé un mite de la revolta i infinitat de textos i de cançons li seran consagrades, com ara La Ravachole, amb la tonada de La Carmagnole, o la canço de Renaud Ravachol. El 9 de desembre de 1893, Auguste Vaillant llança una bomba a la Cambra de Diputats francesa per venjar la mort de Ravachol.

***

- Emidio Recchioni: El 14 d'octubre de 1864 neix a Russi (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Emidio Recchioni, també conegut com Nemo i altres pseudònims (Rastignac, Savarin, Bricciche, etc.). Treballador dels ferrocarrils, d'antuvi fou un republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, però per influència de Cesare Agostinelli, editor del periòdic anarquista d'Ancona Sempre avanti, entrà en el moviment llibertari. Amb altres companys (Cesare Agostinelli, Romeo Tombolesi, Ariovisto Pezzotti, Polimante, etc.) creà un grup àcrata a Ancona i ràpidament entrà en contacte amb destacats anarquistes, com Errico Malatesta, Pietro Gori i Amilcare Cipriani. Entre 1890 i 1894 fou el responsable dels ferroviaris d'Ancona. En aquests anys col·laborà, sota els pseudònims de Rastignac i Savarin, en el periòdic de Liorna Sempre avanti. En 1894 fou un dels fundadors i redactors del setmanari d'Ancona L'Articolo 248, dirigit per Ariovisto Pezzotti, i on començà a fer servir el pseudònim Nemo. Aquest periòdic, que va publicar el text programàtic de Malatesta Andiamo tra il popolo, patí nombroses persecucions i segrests i només pogué publicar nou números entre el 7 de gener i l'11 de març de 1894. La policia el considerà com el «més actiu i influent propagandista» i responsable de tres atemptats amb explosius comesos el gener de 1894 a Ancona. El 28 de juny de 1894, com a conseqüència de l'atemptat comès per Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, va ser detingut amb altres companys per complicitat. Jutjat per l'Audiència el 30 de novembre de 1895, va ser absolt, però dos dies després va ser condemnat a residència forçosa assignada durant tres anys i enviat a la colònia penitenciària de Tremiti. Després d'organitzar un moviment de protesta contra les restriccions a les llibertats personals imposades pel director de la colònia, va ser castigat amb dos mesos en una cel·la d'aïllament i després traslladat a la presó d'Ancona i, més tard, a la d'Ustica. A finals de novembre de 1896 sortí en llibertat provisional, però no va ser readmès en la seva feina de ferroviari. En 1897 va ser un dels fundadors del setmanari socialista anarquista L'Agitazione, que sortí a Ancona entre el 14 de març i el 12 de maig d'aquell any i on signà els articles sota el pseudònim de Bricciche. El setembre de 1897 va ser novament detingut i deportat a Ustica per acaba la pena a la qual havia estat condemnat en 1894. Primerament va ser internat sis mesos a Favignana i, després de dos mesos a Lampedusa, va ser traslladat per raons de salut a l'illa de Pantel·leria, on conegué el propagandista anarcocomunista Luigi Galleani. Quan expià completament la pena el maig de 1899 --altres fonts parlen d'una fuita espectacular de l'illa presó--, emigrà a Anglaterra i s'establí a Londres. El setembre de 1900, arran de l'atemptat mortal de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia, col·laborà en el número únic de Causa en effetti, que sortí a Londres dirigit per Errico Malatesta. En 1902 creà amb altres companys (Malatesta, Mariani, Giulio Rossi, Spodesniac, Enrico Defendi i Gennaro Pietraroja) el grup anarquista«Bresci». Després de treballar en diversos oficis (dependent, mercader de carbó, representant de vins, etc.), en 1909 obrí, al número 37 d'Old Compton Street del barri londinenc del Soho, una petita botiga de gastronomia selecta i d'importació de productes italians (pernils, fumats, vins, pasta, etc.) que batejà amb el nom de King Bomba --irònica referència al tirà Ferran II de les Dues Sicílies-- i esdevingué ben aviat un lloc de referència per als anarquistes italians exiliats, a més de ser freqüentat per escriptors i intel·lectuals britànics --el polític laborista James Ramsey MacDonald n'era assidu. A més d'això, fou copropietari d'una companyia d'importació de marbre i de granit de Carrara. Aquestes activitats econòmiques donaren grans beneficis que destinà a diverses activitats polítiques i de suport als companys. El novembre de 1911 es casà amb Constanza Benericetti, amb qui tindrà dos infants, Vera i Vero, futur destacat propagandista anarquista sota el nom de Vernon Richards. En 1912 el King Bomba es convertí en la seu del Malatesta Release Committee (MRC, Comitè per la Llibertat de Malatesta), aleshores empresonat. En 1913 participà en el finançament del setmanari Volontà, que sortí a Ancona entre el 8 de juny de 1913 i el 9 de juliol de 1915 sota la responsabilitat d'Arturo Belletti i Cesare Agostinelli. En plena Gran Guerra, el 15 de febrer de 1915 fou un dels signants del conegut com «Manifest dels 35» contra el conflicte bèl·lic. Al costat de Pietro Gualducci, Vittorio Calzitta i Enrico Defendi portà a terme una gran i eficaç propaganda antimilitarista i per aquest motiu el desembre de 1917 va ser amenaçat amb l'expulsió per les autoritats militars sota el pretext d'haver enviat diners a l'estranger, però argüí que els diners tramesos eren per a la contractació de productes per al seu negoci. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista en llengua anglesa Freedom. També trobem articles seus, sota el nom de Nemo, en La Protesta, de Buenos Aires, i L'Adunata dei Refrattari, de Nova York. En 1920, sota el mateix pseudònim, publicà articles en el periòdic Umanità Nova, editat entre 1920 i 1922 a Milà i a Roma i al qual ajudà a finançar. A partir de 1920 es dedicà sobretot a la lluita contra l'arribada del feixisme a Itàlia, criticant les reticències, ja fossin socialistes, comunistes o anarquistes, a respondre de manera virulenta la violència feixista. Destinà importants sumes de diners al finançament del moviment anarquista i antifeixista, incloent aquí els clandestins grups d'Arditi del Popolo, activitats que el convertiren en objectiu de la policia secreta de Mussolini, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), que obrí una oficina camuflada a prop del King Bomba, i del tinent coronel John F. C. Carter, comissionat adjunt de la Policia Metropolitana londinenca i membre de l'Special Branch (Secció Especial), que envià diversos informes a les autoritats feixistes italianes.  Amb altres companys (Decio Anzani, Francesco Galasso, Silvio Corio, Pietro Gualducci i Vittorio Taborelli) fundà el periòdicIl Comento, que publicà a Londres almenys sis números entre el 10 de setembre i el 26 de novembre de 1924. Amb Decio Anzani i Alessandro Magri fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Segons la policia, en 1927 s'integrà en la lògia maçònica «I Druidi» i a mitjans de 1929 en l'anomenada «Ettore Ferrari», formades per nombrosos exiliats antifeixistes italians. A més d'establir contactes amb Emma Goldman, George Orwell, Dino Rondani i Sylvia Pankhurst, es relacionà amb la colònia de refugiats a França i especialment amb la família Berneri --la filla de Camillo Berneri, Maria Luisa, es casà amb son fill Vero. En 1931, per evitar possibles persecucions i una eventual expulsió, adquirí la nacionalitat britànica, malgrat els informes en contra del tinent coronel Carter, gràcies al suport del seu amic Ramsay MacDonald, aleshores primer ministre del Regne Unit. Aquest mateix any, amb el nou passaport britànic, viatjà a Brussel·les (Bèlgica), seguit de prop pel l'agent de la Brigada Especial J. O'Reilly, amb la finalitat d'entrevistar-se amb el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i amb Angelo Sbardellotto. A finals dels anys vint i començament dels trenta, participà en el finançament de diversos atemptats contra Benito Mussolini, com ara el projecte d'atemptat organitzat per Camillo Berneri a la Societat de Nacions de Ginebra (1929), el complot muntat per Francisco Barbieri i Vindice Rabitti (1931), el finançament del passatge a Itàlia de Michele Schirru (1931), la planificació de l'atemptat aeri preparat amb Berneri per bombardejar la residència romana de Mussolini (desembre de 1931), etc. Després de l'atemptat frustrat d'Angelo Sbardellotto contra el Duce de juny de 1932, va ser acusat, citant fonts italianes, pel diari londinenc The Daily Telegraph de, sota el pseudònim de Nemo, ser l'inductor de l'atemptat; aquest fet aconseguí que el consolat italià tramités una demanda de desnaturalització i d'expulsió, que incloïa un informe de l'agent de la Brigada Especial O'Reilly, i el boicot de la seva botiga pels feixistes, que implicà l'exclusió d'aquest de la Cambra de Comerç Italiana, portant el comerç gairebé a la fallida. Durant aquesta època es va veure obligat a anar armat per a defensar-se de possibles agressions. Després d'un procés per difamació que interposà al periòdic londinenc, obtingué al voltant de 1.177 lliures en concepte de danys i perjudicis --les despeses de l'atemptat d'Sbardellotto n'havien costat 35. Patint una malaltia a les cordes vocals que l'impedia parlar, s'establí amb sa família a París (França) per rebre tractament mèdic. Emidio Ricchioni va morir el 31 de març de 1934 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) durant una operació de la gola i fou enterrat al cementiri londinenc de Kensal Green. El seu arxiu es troba dipositat en el Fons Vernnon Richards de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Emidio Recchioni (1864-1934)

***

- Jules Bonnot: El 14 d'octubre de 1876 neix a Pont-de-Roide (Franc Comtat, França) l'anarquista il·legalista Jules Joseph Bonnot. Sa mare va morir el 23 de gener de 1887 a Besançon i son germà se suïcidà penjant-se en 1903 a causa d'un desengany amorós. Son pare, obrer fonedor i analfabet, hagué d'educar tot sol son fill. Ben aviat Jules abandonà els estudis i amb 14 anys va començar a treballar d'aprenent, però sempre problemàtic, renyeix amb els successius patrons. En 1891 és condemnat per primer cop per pescar amb arts prohibides i, en 1895, ho serà per barallar-se en un ball. En 1901, després de fer el servei militar, es va casar amb una jove costurera, Sophie. En aquesta anys comença a militar en el moviment llibertari i és acomiadat dels ferrocarrils de Bellegarde per la seva militància política. Com que ningú el vol contractar per anarquista, decideix emigrar amb sa dona embarassada a Ginebra (Suïssa), on trobarà una feina de mecànic. Pocs dies després del part, Émilie, la nina nounada, morí. Per la seva dedicació incansable a l'agitació anarquista,és expulsat de Suïssa. Gràcies als dots de mecànic experimentat, troba ràpidament feina en una fàbrica d'automòbils de Lió. El febrer de 1904 sa companya donarà a llum un segon fill. Després de participar en diverses vagues i guanyar-se l'odi dels patrons, s'estableix a Sant-Etiève contractat de mecànic per una empresa reconeguda. Amb sa família viu a casa del secretari del seu sindicat, Besson, que acabarà d'amant de sa dona. Per fugir de la còlera de Bonnot, Besson fuig cap a Suïssa amb Sophie i l'infant. Com a resultat d'aquest afer, quedà sense feina i en l'atur. Entre 1906 i 1907 obrí dos tallers de mecànica a Lió i va cometre alguns robatoris amb Platano, el seu braç dret. En 1910 marxarà a Londres, on aconseguirà una feina com a conductor de l'escriptor Sir Arthur Conan Doyle, gràcies a la seva destresa com a xofer, que li serà força útil durant la seva aventura il·legalista. A finals de 1910 retornà a Lió i començà a fer servir l'automòbil com a eina delictuosa, tota una innovació. La policia el busca i ha de fugir precipitadament de Lió amb Platano. En el camí, mata Platano en circumstàncies gens ni mica clares: segons la versió que donarà als seus futurs còmplices, Platano s'hauria ferit greument amb el seu revòlver accidentalment, i el l'hauria rematat per evitar-li sofriments; realment Bonnot no podia donar una altra versió, ja que Platano era el seu aval davant els anarquistes parisencs. El cert es que Bonnot es va fer amb una important suma de diners que portava Platano, per la qual cosa la hipòtesi d'un homicidi intencionat no pot ser descartada. Cap a finals de novembre de 1911, Bonnot trobà suport en el periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge. Alguns militants anarquistes acabaran convertint-se en els seus còmplices, com ara els dos principals, Octave Garnier i Raymond Callemin (Raymond-la-science); altres desenvoluparan un paper secundari, com ara Élie Monnier (Simentov),Édouard Carouy, René Soudy i Eugène Dieudonné. Adeptes de l'expropiació individual, tots havien ja comès furts menors i desitjaven fer una passa més en la seva carrera delictiva; Bonnot en serà el catalitzador, encara que la idea d'un cap repugna els anarquistes, ja que té més edat i està més experimentat en la delinqüència. El 14 de desembre de 1911, Bonnot, Garnier i Callemin furten un automòbil --un «Delaunay-Belleville» de luxe, verd i negre, molt ràpid (12 CV), model 1910-- amb la intenció de fer-lo servir posteriorment per als seus projectes. Una setmana més tard, el 21 de desembre de 1911, al carrer Ordener de París, Bonnot, Garnier, Callemin i possiblement un quart home, assalten el cobrador de la Société Générale, que resulta greument ferit.És la primera vegada que un cotxe és utilitzat per cometre un atracament i l'esdeveniment té força ressonància. L'endemà la fetaés portada de tots els diaris. La banda quedà molt defraudada quan va descobrir que el botí només eren alguns títols i 5.000 francs. Després d'abandonar el cotxe a Dieppe, tornaren a París. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant, la policia descobreix la vinculació de l'atracament amb els cercles anarquistes, fet que quan arriba a la premsa augmenta encara més el ressò de l'afer. Una setmana després de l'atracament de la Société Générale, Garnier i Callemin troben refugi durant uns dies a casa de Victor Serge i sa companya Rirette Maîtrejean, malgrat no aprovar els mètodes de la banda. Poc després de la marxa de Garnier i de Callemin, la policia, sempre recelosa amb els anarquistes coneguts, escorcolla el domicili de Serge. La parellaés detinguda, oficialment per tinença d'armes, trobades en un paquet deixat per un amic anarquista. La premsa presentà Victor Serge com al cervell de la banda, assegurant que sense ell la caiguda del grup és imminent. El fet, però, aconseguí l'efecte contrari: joves anarquistes, com ara René Valet i René Soudy, indignats per l'arrest, es van adherir al grup il·legalista. La «Banda Bonnot» va continuar la seva carrera i el 31 de desembre de 1911 a Gand, Bonnot, Garnier i Carouy intenten robar un cotxe. Són sorpresos pel conductor, però Bonnot el deixa inconscient i després mata amb el seu revòlver un sereno alertat per l'enrenou. El 3 de gener de 1912 a Thiais, Caroy, acompanyat de Marius Metge, assassina un rendista i la seva casera durant un robatori. Res no indica que aquest doble homicidi hagi estat acordat amb Bonnot i els seus altres còmplices, però el fet de la participació de Carouy en el cop de Gand fa que la justícia el confongui amb altres delictes de la banda. El 27 de febrer de 1912 Bonnot, Callemin i Garnier roben un nou«Belaunay-Belleville». Un agent de policia que intenta interceptar-los, a causa de la conducció temerària de Bonnot pels carrers parisencs, és abatut per Garnier. La mort d'un agent de l'ordre encara augmenta més el furor de la premsa i de l'opinió pública, que exigeix la captura de la banda. A l'endemà, a Pontoise, el trio intenta desvalisar la caixa fort d'un notari; sorpresos per aquest, són obligats a fugir abandonant el botí. Mentrestant, Eugène Dieudonné és detingut i nega tota participació en les activitats criminals de la banda, encara que admet conèixer Bonnot i la resta de membres del grup i reconeix les seves simpaties anarquistes. És acusat de participar en l'atracament de la Société Générale, el cobrador de la qual havia reconegut d'antuvi Carouy i després Garnier en les fotos que li havien mostrat. El 19 de març de 1912, una carta publicada en el periòdic Le Matin causa sensació: Garnier hi provoca la policia desafiant-la a deternir-lo; sap que serà vençut, però lluitarà a mort, alhora que exculpa Dieudonné, afirmant que és l'autor dels crims dels que està acusat. La carta està signada amb una empremta digital que la policia reconeix com a autèntica. El 25 de març de 1912, el trio habitual (Bonnot, Garnier i Callemin), acompanyat de Monnier i Soudy, roben una limusina del concessionari«De Dion-Bouton» a Villeneuve-Saint-Georges, al sud de París, matant el conductor i ferint greument l'altre ocupant del vehicle. Amb la limusina decideixen fer un atracament improvisat de la sucursal parisenca de Chantilly de la Société Générale, que donà com a resultat tres empleats abatuts i un botí compost per lingots d'or i un sac de bitllets. Els gendarmes només disposen de bicicletes i cavalls per perseguir la banda automobilista. A partir d'aquest atracament, la policia progressivament posarà fi a les activitats de la banda. El 30 de març de 1912 Soudy és detingut. El 4 d'abril cau pres Carouy. El 7 d'abril la policia captura Callemin, fet important, ja queés un dels protagonistes més rellevants, juntament a Garnier i a Bonnot. El 24 d'abril Monnier és arrestat. Aquest mateix dia, Louis Jouin, número 2 de la Seguretat, que està a càrrec de l'assumpte, escorcolla a Ivry-sur-Seine el domicili d'un simpatitzant anarquista. En una habitació es topa amb Bonnot que el matarà d'un tret. Ferit durant el tiroteig, Bonnot va a casa d'un apotecari per fer-se curar. Explica al farmacèutic que s'ha caigut d'una escala de mà, però aquest ho relaciona amb l'afer d'Ivry i avisa les autoritats. La policia pot així fer-se una idea aproximada de per on es troba Bonnot i pentina la regió minuciosament. El 27 d'abril és sorprès al seu amagatall de Choisy-le-Roi. Tindrà temps d'atrinxerar-se al seu cau i el cap de policia s'estima més controlar els voltants i esperar reforços abans d'intentar l'assalt. Un llarg setge comença, dirigit en persona pel prefecte de Policia Louis Lépine. Cada cop arriben més tropes de tota casta, fins i tot un regiment de zuaus amb una metralladora Hotchkiss, l'últim crit, així com nombrosos curiosos vinguts de tot arreu per assistir a l'«espectacle». Bonnot treu el cap de tant en tant per disparar sobre els seus enemics, que evidentment responen amb descàrregues, però aconsegueix sortir indemne. Mentrestant Bonnot escriu el seu testament. Finalment Lépine decideix volar la casa amb dinamita. Greument ferit per l'explosió, acaba el seu testament, afirmant la innocència de Dieudonné i moltes altres persones. Quan els policies enviats per Guichard comencen l'assalt, encara aconsegueix rebre'ls a trets abans de ser ferit. Jules Bonnot mor aquest matí del 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), durant el trasllat a l'hospital de París. Valet i Garnier moriran en un cercle policíac semblant el 14 de maig de 1912 a Nogent-sur-Marne. El febrer de 1913 els supervivents de la «Banda Bonnot» seran jutjats i condemnats.

***

- Leonídio Rodrigues: El 14 d'octubre de 1887 neix a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarquista Leonídio Rodrigues. Ferrer de gran habilitat, també treballava com a fuster de carros i tenia una petita propietat rural on amagava refugiats. Fou un dels fundadors de l'Associaçô de Classe dos Trabalhadores Rurais do Concelho de Palmela (Associació de Classe dels Treballadors Rurals del Municipi de Palmela) i portà a l'anarquisme un gran nombre d'obrers agrícoles de la zona de Palmela. També participà en conferències i en actes propagandístics anarquistes organitzats a Setúbal i per tot això va ser perseguit en nombroses ocasions per la policia. Leonídio Rodrigues va morir el 24 de maig de 1951 a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal).

***

- Joan Arans Nin: El 14 d'octubre de 1893 neix a Albinyana (Baix Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Arans Nin --citat a vegades com Araus. Fill d'un masover, quan tenia nou anys fou expulsat de l'escola pel mestre i començà a fer feina al camp. Després de llegir Les ruïnes de Palmira, de Volney, el seu pensament es revolucionà, fugint de tot allò que pudís a religió. Després, amb sa família, s'instal·là a Sant Marçal (Garraf), on destacà en la defensa dels pagesos i on arribà a ser, durant 21 anys, el seu alcalde. Després s'instal·là al Vendrell, on s'encarregà de la biblioteca sindical i encapçalà les lluites sindicals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en la constitució de la Federació Comarcal del Baix Penedès, adherida a la Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya (FNAE). Durant la dictadura de Primo de Rivera, fou detingut i desterrat un any a Villena. En 1923 va fer mítings al Vendrell. Més tard va treballar un temps a la fàbrica de ciment Griffi de Vilanova i la Geltrú, on fou membre del comitè de la llarga vaga --del 20 d'agost de 1930 al 22 d'abril de 1931-- dels treballadors d'aquesta empresa i, representant la CNT, fou un dels signants de l'acord final. Durant els anys republicans ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT: secretari provisional de Relacions Regionals (1930-1931), delegat per Vallcarca, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú al Congrés Extraordinari de la CNT de Madrid (juny de 1931), delegat català en el Ple Conjunt de Regionals i Pagesos (desembre de 1931), etc. El 4 d'abril de 1932 el Ple de Sabadell li encarregà reorganitzar la Federació Regional de Camperols de la CNT i destacà en la seva assemblea constitutiva el setembre d'aquell any. Arran del trencament confederal, s'alineà amb el trentisme, juntament amb Ramon Porté, Pere Sagarra i Josep Piñas, cenetistes punters de l'Alt Camp. El setembre de 1932 va fer mítings a Sant Jaume dels Domenys i el març de 1933 assistí com a delegat al Ple Regional cenetista. Arran dels fets del 6 d'octubre de 1933 fou detingut. El 14 de juny de 1937 assistí a Barcelona al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) representant el Comitè Regional de Camperols de la CNT. Durant la guerra fou secretari d'Adquisicions del Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Representà Barcelona en el Ple de setembre de 1936, on fou nomenat membre del Comitè Regional Camperol i com a tal va fer mítings a Terrassa i viatjà pels fronts portant queviures i roba. En el Ple conjunt de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) catalanes fou delegat del Comitè Regional de Pagesos i formà part de la ponència favorable a la participació en el govern de la Generalitat catalana i a la constitució d'un Consell Polític dins del Comitè Regional de la CNT, format per la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i els pagesos. En 1938 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional de Camperols de Catalunya de la CNT. En acabar la guerra s'amagà, però fou detingut a Barcelona. Jutjat, fou condemnat a mort; un cop commutada la pena, purgà tres anys de presó. Sa companya fou Mercè Figueres Rovirosa. Va col·laborar, moltes vegades sota el pseudònim Ego, en diverses publicacions, com ara Acción, Acción Social Obrera, Acracia,Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, etc. Joan Arans Nin va morir l'1 d'agost de 1964 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya).

***

- Saïl Mohamed: El 14 d'octubre de 1894 neix a Taourirt (Aït Quaghlis, Cabília, Algèria) l'anarquista, antimilitarista i lluitador anticolonialista Saïl Mohamed Ameriane ben Amezaine (Saïl Mohamed o Mohamed Saïl). No freqüentà gaire l'escola, però s'interessà sempre pel món de la cultura. Xofer i mecànic de professió, visqué amb Madeleine Sagot. Instal·lat a Livry-Gargan (Illa de França, França), s'acostà al moviment llibertari, col·laborant en Le Semeur de Normandie. Durant la Gran Guerra va ser empresonat per insubmissió i per deserció de les Tropes Colonials Franceses. En acabar el conflicte bèl·lic s'adherí a la Unió Anarquista (UA). En 1923, conscient de la misèria del seu poble, amb el cantautor Slimane Kiouane, fundà el Comitè de Defensa dels Indígenes Algerians de la Federació Anarquista de la Regió Parisenca, amb la finalitat de denunciar el colonialisme i la seva explotació, mitjançant articles en la premsa i mítings en francès i en àrab. Més tard s'instal·là a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) com a mecànic, on fundà un grup anarquista enquadrat en l'UA i de reivindicació dels drets de la població nativa magribina, del qual va ser secretari. En 1929 va ser nomenat secretari del nounat Comitè de Defensa dels Algerians, creat per contrarestar les provocacions sorgides arran de la propera celebració de la conquesta d'Algèria (5 de juliol de 1830). Des de totes les tendències del moviment anarquista --Unió Anarquista (UA), Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA)-- denuncià el colonialisme de l'Estat francès. Adherit a la CGTSR, creà en el seu si la «Secció d'Indígenes Algerians», llançant nombroses crides anticolonialistes als treballadors magrebins, i col·laborà en el seuòrgan d'expressió, Le Combat Syndicaliste. En 1930, durant l'Exposició Colonial, reprengué la seva campanya contra el colonialisme i en aquest any col·laborà en Le Libertaire, signant el seus articles com Un anarchiste kabyle. El gener de 1932 esdevingué gerent del periòdic L'Éveil Social, on signà el seus articles sota els pseudònims Léger i Georges. A finals d'aquell any, arran de l'aparició d'un article antimilitarista, fou perseguit judicialment per«provocar els soldats a la desobediència». L'organització comunista Socors Roig Internacional (SRI) li lliurà el seu suport, però el va rebutjar en nom de les víctimes de l'estalinisme. El 6 de febrer de 1934, durant la manifestació antigovernamental a París convocada pels grups dretans i les Lligues de l'Extrema Dreta, que tingué resposta des dels grups esquerrans, aconseguí armes i les amagà. El 3 de març d'aquell any, va ser detingut a Saint-Ouen per un«delicte de tinença d'armes prohibides» --pistoles i granades, «records de l'última guerra», segons el Comitè de Defensa Social (CDS)-- i arran d'això esclatà l'«Afer Saïl Mohamed», quan tot el moviment obrer, a excepció del Partit comunista que el denuncià com a un agent provocador, li va fer costat. Jutjat, va ser condemnat a un mes de presó i a un altre mes per «retenció d'armes de guerra», però va restar tancat durant quatre mesos. Durant la seva detenció, envià un missatge de suport al Congrés de l'UA celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a París. Un cop lliure prengué la responsabilitat de l'edició nord-africana del periòdic L'Éveil Social, que el maig de 1934 s'havia fusionat amb Terre Libre, òrgan mensual de l'Aliança Lliure dels Anarquistes del Midi, defensora del federalisme llibertari. Des de l'UA intentà construir un Grup Anarquista dels Indígenes Algerians i va fer diverses crides des de la premsa llibertària i organitzà debats interns. Aquesta mateixa posició la mantindrà durant els anys del Front Popular francès. Quan esclatà la Revolució espanyola, decidí lluitar contra l'aixecament feixista i el setembre de 1936 passà a Catalunya i s'allistà a la«Centúria Sébastien Faure»», formada per voluntaris llibertaris francòfons, del Grup Internacional de la «Columna Durruti. L'octubre de 1936, en substitució de Louis Berthomieu, caigut durant la batalla de Perdiguera el 16 d'aquell mes, fou nomenat delegat general del Grup Internacional. El 23 de novembre de 1936 va ser ferit en una mà a prop de Saragossa i el desembre retornà a França. Durant aquesta època envià nombroses cartes des de la Península que van ser publicades (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste i L'Espagne Antifasciste) descrivint la revolució espanyola i sobre el paper del moviment anarquista en aquesta, denunciant els empresonaments i assassinats de la reacció estalinista. Mentre guaria la seva ferida, organitzà, com a delegat del Grup Internacional de la «Columna Durruti», una gira de conferències en nom de l'UA sobre les conquestes revolucionàries. El 17 de març de 1937 participà en un míting a la Maison de la Mutualité de París, organitzat per les organitzacions de l'esquerra revolucionària i el Partit del Poble Algerià (PPA), per protestar contra la prohibició de l'Étoile Nord-africaine (ENA, Estrella Nord-africana), organització fundada a França en 1926 per treballadors cabilencs emigrats, i contra la repressió de les manifestacions a Tunísia que havien deixat 16 morts. Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 participà a París en el Congrés de l'UA, en representació del Grup Anarquista d'Aulnay-sous-Bois, on intervingué per explicar les condicions a la qual estava sotmesa la II República espanyola en la seva lluita contra el feixisme. El setembre de 1938, després de repartir pamflets antimilitaristes, va ser condemnat a 18 mesos de presó per «provocació als militars». Quan esclatà la II Guerra Mundial s'encontrava pres arran d'un escorcoll, registre que implicà la dispersió de la seva biblioteca. Portat al camp de concentració de Riòm de las Montanhas (Alvèrnia, Occitània), sembla que aconseguí fugir-ne. Durant l'ocupació es dedicà a la fabricació de documentació falsa per als companys perseguits. Després de l'Alliberament, reconstituí el grup llibertari d'Aulnay-sous-Bois i intentà recrear els Comitès d'Anarquistes Algerians. En aquests anys portà una crònica sobre la situació algeriana en Le Libertaire. En 1951 va ser nomenat responsable de les qüestions nord-africanes en la Comissió Sindical de la Federació Anarquista (FA). Saïl Mohament va morir a finals d'abril de 1953 a l'Hospital Francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) i fou enterrat el 30 d'abril al cementiri musulmà d'aquesta localitat; George Fontenis, en nom del moviment anarquista, va fer l'elogi fúnebre en el seu honor. A més dels periòdics citats, també va col·laborar en L'Insurgé,La Voix Libertaire, Terre Libre i L'Anarchie. El poeta Jacques Prévert li va dedicar un poema. En 1994 una part del seus escrits van ser recollits per Sylain Boulouque i publicats per la Federació Anarquista sota el títol Appels aux travailleurs algériens.

Saïl Mohamed (1894-1953)

Continua...

---

Si en De la edición de les rondaies mallorquines de Alcover me interesé por las ediciones, hoy lo hago por su digitalización.

Si se navega por Internet se encuentran rondaies sueltas en distintos formatos. Así, Paraíso Balear presenta una media docena en HTML. Hay intentos que parecen frustrados como el que indica el weib (web educativo de les Illes Balears). Hay rondaies en formato audio como las que presenta Ràdio Pollença o en adaptaciones infantiles como el que presenta rondallaires.com que parece realizado por alguna institución. Intentos, unos más logrados que otros pero que no recogen toda la riqueza de las rondaies y en los que no están los libros, los "aplech" de Alcover.

Que se enteren ya es una propuesta que me parece seria. Presenta 41 rondaies de los tomos I, II, VII, XVI y XXI (versión Moll) para leer en pantalla de monitor, es decir, en formato HTML. Me parece que es una iniciativa personal, que hoy por hoy son las que funcionan pues las instituciones están "out".

La iniciativa que más me interesa es la de en Tòfol que presenta los dos primeros tomos en formatos epub y mobi, aptos para ser leídos en eReaders, que es lo válido para una biblioteca. Es una edición seria, bien realizada, recogida de las primeras ediciones. donde aparece el nombre "Jordi des Recó" (no fue "des Racó" hasta 1950 cuando Moll lo cambió).

En la página de inicio, junto con varias informaciones, está la siguiente:

Què volem fer?

Un projecte un poc massa gros per mi. Tres línies d'actuació:

• Digitalizació i/o edició digital del toms originals de domini públic publicats per n'Alcover
• Adaptació del textes (baix llicència Creative Commons) a la gramàtica vigent. Amb comentaris i aclaracions d'expressions que ja no s'entenen actualment. Amb la catalogació i referència del contes.
• Ampliació. Sabeu les rondaies d'una altra forma? Contau-nos-les

Nos recuerda en Tòfol que toda la obra de Alcover es desde el 1 de enero del 2013 de Dominio Público (ver: Viquitexts), no así las adaptaciones y traducciones ni los dibujos de Moll. Y el Dominio Público, para mí, alcanza validez en el mundo digital y en Internet.

Magnífica iniciativa, en formatos válidos para una biblioteca de la que te descargas el libro y lo lees en tu eReader, ya que los pdf no sirven pues rompen líneas en cuanto agrandas un poco la letra o se desbordan por los márgenes.

Ya indiqué los dos volúmenes que presenta la Biblioteca Digital Hispánica:

• Tomo I 3ª ed. Estampa de Mn. Alcover 1925
• Tomo II 3ª ed. Estampa de Mn. Alcover 1925

Su formato, sólo en pdf, empaña la consideración de esta llamada biblioteca, máxime teniendo en cuenta que la eBiblio utiliza ePub. El formato pdf se puede considerar válido para archivos para mirar o en textos cortos, pero no para libros de lectura.

La Taylor Institution Library ofrece una opción amplia, pero no de textos digitalizados sino únicamente fotografiados colocados en pdf, formato totalmente inhábil para pantallas que no sean únicamente el monitor. Son los siguientes:

• N10202865.pdf:
  Tomo I, 2ª ed. Estampa d'en Sebastià Pizà 1915 y (desde pág. 316)
  Tomo II 2ª ed. Editorial Ibérica Barcelona 1913
• N13216215.pdf
  Tomo III, 2ª ed. Editorial Ibérica Barcelona 1913 y (desde pág. 342)
  Tomo IV, 2ª ed. Estampa de N'Antoni Rotger 1923
• N13216231.pdf
  Tomo V Llibreria Albar Verdaguer Barcelona 1924 y (desde pág. 218)
  Tomo VI, 2ª ed. Estampa de N'Antoni Rotger 1923
• N13216252.pdf
  Tomo VII La Sinceridad Sóller 1916 y (desde pág. 338)
  Tomo VIII Llibreria Albar Verdaguer Barcelona 1924
• N13213631.pdf
  Tomo I 2ª ed. Estampa d'en Sebastià Pizà 1915
• N13213634.pdf
  Tomo II 2ª ed. Editorial Ibérica Barcelona 1913
• N13213640.pdf
  Tomo III 2ª ed. Editorial Ibérica Barcelona 1913 (La Sinceridad Sóller 1913)
• N13213657.pdf
  Tomo IV 2ª ed. Estampa de N'Antoni Rotger 1923
• N13213697.pdf
  Tomo VII La Sinceridad Sóller 1916
• N13213707.pdf
  Tomo VIII Llibreria Albar Verdaguer Barcelona 1924
• N13213903.pdf
  Tomo XIII Imp. Mn. Alcover 1935

Como puede observarse, los tomos IX, X, XI y XII y los 24 de la edición Moll no están ni fotografiados.

Así que tenemos la obra de Mossèn Alcover declarada de Dominio Público y las Rondaies, la obra más apreciada y querida por los mallorquines en papel y de pago, pero no digitalizada de manera correcta y asequible. Mientras se gastan los dineros (de cultura) en derribar monolitos.

7 de novembre a vespre a Can Vinyes, sopar i gloses amb mallorquins i menorquins. 

18 de novembre a les 20:30h al Teatre de Manacor, combat entre Màgic, Pipiu i Xurí

El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)

Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)

Acte de Sobirania.

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007

La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.

Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.

Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Ja falta ben poc per la celebració de la Setmana Europea de la Prevenció de Residus 2015 que tindrà lloc del 21 al 29 de Novembre de 2015. Com sempre entitats membres de menys fems a Eivissa participaran, pero tothom pot organitzar alguna activitat (centres escolars, associacions veinals, ...).

Si teniu clar que voleu participar i sabeu quina acció voleu desenvolupar, podeu enregistrar-vos directament al següent enllaç http://www.ewwr.eu/registrer i donar d’alta la vostra acció, el termini per enregistrar les accions ja està obert i finalitza el dia 6 de novembre. Si voleu participar però no teniu clar què voleu fer, a la pàgina web oficial podeu trobar accions d’anys anteriors que us poden ser inspiradores http://www.ewwr.eu/ca, en qualsevol cas les accions han d’estar relacionades amb un dels 3 temes del projecte: Prevenció en origen, reutilització i preparació per a la reutilització i foment del reciclatge.

També podeu participar de la Jornada europea de neteja “Let’s Clean Up Europe!” que també forma part d’aquest esdeveniment Europeu però que es durà a terme el 8-10 de maig de 2016 (http://www.ewwr.eu/ca/take_part/lets-clean-up-europe ).

Anarcoefemèrides del 15 d'octubre

Esdeveniments

- Surt Les Tablettes: Per l'octubre de 1916, en plena Gran Guerra, surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista mensual anarcopacifista Les Tablettes. Cécile Noverraz i Claude Le Maguet en seran els editors responsables i Alfred Ledrappier l'administrador. Publicació molt ben editada, s'il·lustrarà amb xilografies de Frans Masereel, fou creada per denunciar la guerra, però no des de la perspectiva de l'esquerra «zimmerwaldiana» o bolxevic, sinó des de les posicions anarquistes i de la filosofia de la no-violència tolstoiana. En aquesta línia, el número 23, de juny de 1917, publicarà el text de Tolstoi «Le patriotisme et la paix». Hi van col·laborar Pierre-Jean Jouve, Marcel Martinet, Le Maguet, Romain Rolland, Jean de Saint-Prix (Jean-Louis), Léon Werth, entre d'altres. En sortiren 27 números, l'últim el gener de 1919.

***

- Surt L'Action d'Art: El 15 d'octubre de 1919 surt a París (França) el primer número de la segona època del periòdic bimensual anarquista L'Action d'Art. Organe de l'individualisme héroïque (L'Acció d'Art. Òrgan de l'individualisme heroic). Publicat per André Colomer i Marcel Chapelon (Marcel Say), havia tingut una primera època en la qual es publicaren 18 números entre el 15 i el 25 de desembre de 1913. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Le Foyer d'Art Social» (El Fogall de l'Art Social). En aquesta segona època també alguns números es publicaren a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). L'«individualisme heroic» era una de les tendències de l'anarquisme d'aleshores. El 18 de gener de 1920, arran d'una reunió organitzada per L'Action d'Art, Marcel Say es pronuncià a favor dels«Comitès de la III Internacional», fet que provocà la ruptura amb André Colomer. Trobem articles de Georges Audibert, Pierre Chardon, André Colomer, Louis Dalgara, Henri Galoy, Ugo Giannatasio, André Guenon, Hauteclaire, Myrriam Liberson, Marise, Paul Meyer, Marcel Say i Marc Villers, entre d'altres; i dibuixos de L. R. Antrac i Jean-Paul Dubray. En sortiren vuit números, l'últim el 22 de maig de 1920. Aquesta revista influí força en el pensament d'André Breton.

***

- Surt Junge Anarchisten: Per l'octubre de 1923 surt a Leipzig i Dresde (Alemanya) --ciutats a les quals se sumaran més tard Berlín, Offenbach i Bautzen-- el primer número del periòdic mensual anarquista i anarcosindicalista Junge Anarchisten. Organ der Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands (Joves Anarquistes. Òrgan de la Joventut Anarcosindicalista d'Alemanya). La Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands (SAJD) va ser fundada en 1922 com a organització juvenil de la Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD) i Junge Anarchisten en serà l'òrgan d'expressió. Aquesta revista lluità contra el parlamentarisme i el nacionalsocialisme emergent. Els editors responsables van ser Otto Klemm i Georg Hepp, i en van ser redactors Paul Albrecht (Karl Keiderling), Reinhold Bush,Richard Busse, Karl Buttke, Willy Ermer,Max Hilse, Oskar Kanehl, Walter Kaps, Walter Kleschetzky, Walter Lenz, Parusch,Helmut Rüdiger, Walter Schuster, Jost Stein, Hugo Süss iHerbert Wehner, entre d'altres. Tirà entre 2.000 i 5.000 exemplars per número. Deixà de publicar-se oficialment en 1932, poc abans de la presa del poder pel nazisme, però el grup editor continuà realitzant tasques de manera clandestina. Després de la II Guerra Mundial la seva obra va ser continuada pels Anarcho-Syndikalistischen Jugendgruppen (ASJ, Grups de Joves Anarcosindicalistes) i per Theorie und Praxis de la SAJD.

***

- Surt Fanal: Per l'octubre de 1926 surt a Berlín (Alemanya) el primer número de la revista anarquista mensual Fanal. Anarchistische Monatsschrift. Organ der anarchistischen Vereinigung. Fou editada i redactada, gairebé exclusivament, per Erich Mühsam i era la continuació de la revista Kain (Munic, 1911-1914, 1918-1919). D'antuvi independent, esdevindrà òrgan de la Federació Anarquista. En 1929 publicà un número especial sobre la Revolució dels Consells --«Von Eisner bis Levine. Die Entstehung der bayerischen Räterepublik» (D'Eisner a Levine. El sorgiment de la República Soviètica de Baviera). Es publicarà fins al número de juliol-agost de 1931, quan serà prohibida. Això no obstant, es van editar quatre circulars de Fanal en 1932 i una última en 1933 que contenia la declaració «Die Befreiung der Gesellschaft vom Staat. Was ist Kommunistischer Anarchismus?» (L'alliberament de la societat de l'Estat. Què és l'anarquisme comunista?). Fanal deixà de publicar-se quan Mühsam fou detingut arran de l'incendi del Reichstag, el 28 de febrer de 1933. Posteriorment fou reeditat en facsímil en diverses ocasions.

***

- Surt Documentos Históricos de España: Per l'octubre de 1937 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista Documentos Históricos de España. Publicación mensual. Editada pel Servei de Propaganda d'Espanya de la Federación Anarquista Comunista Argentina (FACA) i administrada per Juan Pereyra, recopilava en forma de col·lecció articles publicats en periòdics anarquistes peninsulars (Acracia, Agitación, ¡A vencer!, Castilla Libre, El Combate, CEFA, CNT-FAI, CNT Marítima,Fragua Social, Frente Libertario, Juventud Consciente, Juventud Libre, Línea de Fuego, La Noche, Mujeres Libres, Revolución,Ruta, Sembrador, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,UGT-CNT, ¡Victoria!, etc.) sobre temes de la Revolució espanyola que contrarestar la propaganda oficial i la censura dels Estats i de la burgesia. Trobem articles de Diego Abad de Santillán, Amezcua, Eduard Borràs, Francisco Crespo, John Dos Passos, Ezequiel Enderiz, Joan García Oliver, Pedro Herrera, Juana Iglesias, Gaston Leval, Félix Martí Ibáñez, Alfonso Miguel, Navalpotro, Gonzalo de Reparaz, Mariano Román, Luis Romero,Ángel Vázquez Barranco, entre molts altres. Mauro Bajatierra envià nombroses fotografies per il·lustrar la publicació. La FACA, a més d'aquesta revista, edità llibres i fullets sobre la guerra i les conquestes de la revolució a la Península. D'antuvi sortí mensualment, però acabà publicant-se irregularment. Se'n van editar 11 números, l'últim el maig de 1939, amb el triomf franquista.

***

- Surt Les Nouvelles Pacifistes: El 15 d'octubre de 1949 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual llibertari Les Nouvelles Pacifistes, publiées sous les auspices de la Confédération Générale Pacifiste. Portà l'epígraf«Per la pau, fora de la política». Els redactors d'aquesta publicació anarcopacifista, òrgan de la Confederació General Pacifista (CGP), van ser Pierre Bergé i Louis Louvet, i va ser administrada per André Maille. Trobem articles de M. P. T. Acharya, A. F. Baillot, Alphonse Barbé, Grace M. Beaton, Simone de Beauvoir, Pierre Bergé, René Biso, Charles-Auguste Bontemps, Wolfgang Borchert, Lucien Brochon, Marie-Louise Cavalier, Félicien Challaye, Émile-Auguste Chartier (Alain), Jules Chavat, Chont-Luchont, Albert De Jong, Louis-Ferdinand Destouches (Céline), Marcel Dieu (Hem Day), Franck Emmanuel, Marthe Goulliart, Noëlle Grange, E. Granguillotte, M. Guicheteau, Louise Guieysse, Hainer, Shinzo Hamai, Gaston Havard (Jean Marestan), Dr. Hellas, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice Laisant, Rachel Lantier, Peer Lavirgule, Louis Louvet, André Maille, Edmondo Marcucci, Pierre Martin, Jean-Bernard Moreau, Pierre Mualdes, Roger A. Paon, Réginald Reynolds, Rudolf Rocker, Pierre Ruff, Ruffier, Otto-Maria Saenger-Pascendi, Antoine de Saint-Exupéry, Bernard Salmon, Jean-Paul Sartre, Scepi, Claude-Henri Sellier, Jean Souvenance, Max Stierwaldt, André Thiebaud, Louis Tort, Troubat Le Houx, René Valfort, Émile Véran, Samuel Vergine i Madeleine Vernet, entre d'altres. En sortiren nou números, l'últim l'1 d'abril de 1950.

***

- Surt AIT:Per l'octubre de 1956 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual AIT.Órgano de la Asociación Internacional de los Trabajadores --el subtítol canviarà nombroses vegades. Era successor del Bulletin de l'AIT, també publicat a París entre 1953 i 1956. D'antuvi trilingüe (castellà, francès, italià), va passar ràpidament a ser bilingüe (castellà, francès). El gerent fou Étienne Guillemau i el responsable de la redacció Joseph Esgleas. Els principals col·laboradors van ser Gregori Balkanski, P. Beauregard, José Muñoz Congost, Cosme Paules del Toro, Pérez Guzmán i Carlos M. Rama. A partir de 1959 s'imprimirà a Tolosa de Llenguadoc. L'abril de 1965 suspendrà la publicació, després de sortir-ne 70 números, però reapareixerà a Llemotges entre 1970 i 1978, per ser finalment assimilat per Le Combat Syndicaliste.

***

- Surt O Libertário: Per l'octubre de 1960 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) el primer número del periòdic O Libertário. Portava l'epígraf: «Anteposar el lliure examen al dogma, i la llibertat a totes les coaccions, són els principis bàsics de l'anarquisme.» El director responsable d'aquesta publicació anarquista va ser Pedro Catallo, però a partir del número 5, per motius de salut, va ser substituït per Lucas Gabriel. Hi van col·laborar Edgard Louenroth, Juan Le Vagre, Frederica Montseny, P. Drinho, Gregório Naso, Osvaldo Salgueiro, Pedro Catallo, Germinal Louenroth, Lucas Gabriel i Mário Dos Santos, entre d'altres. Amb periodicitat irregular sortí fins al 1964.

Naixements

- Santo Fermo Arzuffi: El 15 d'octubre de 1879 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'obrer forner anarquista Santo Fermo Arzuffi, conegut com Sante. Sos pares es deien Luigi Arzuffi i Faustina Franzini i va fer els estudis elementals. Internat l'octubre de 1898 a l'hospital de Bèrgam, va fer propaganda socialista revolucionària entre els pacients, especialment els pagesos, fins al punt que el metge li va prendre periòdics, revistes i opuscles socialistes. El 3 de juliol de 1900 va ser condemnat pel Tribunal de Brescia (Llombardia, Itàlia) a 16 mesos i 20 dies de presó per robatori. La seva feina de forner a les fleques no era contínua i sovint es trobava amb altres obrers forners a bodega de la Campana, al popular carrer de San Lazzaro de Bèrgam. El 7 d'agost de 1902 va ser detingut pels carrabiners a Ardesio (Llombardia, Itàlia) per apologia del regicidi; jutjat per aquest delicte, va ser condemnat pel Tribunal de Bèrgam l'11 d'agost d'aquell any a quatre mesos de presó i a una multa de 150 lires. El 15 de juliol de 1904 el Tribunal de Bèrgam novament el condemnà a dos anys de reclusió i a un de vigilància especial per robatori reincident. Reclòs a la presó de Brescia, després passà a la de Pallanza (Piemont, Itàlia). Un cop lliure, mantingué correspondència amb militants d'altres localitats, reben fullets i impresos. L'abril de 1908 va ser denunciat, amb Bianchi, Alessandro Caglioni, A. Paratico i Zanardi, com un dels promotors de la vaga general del 4 d'abril de 1908 i instigador dels danys originats arran dels fets (trencament de vidres de les fleques, etc.) esdevinguts durant la nit del 24 d'abril de 1908, a més de per resistència a la força pública. El maig de 1911 es declarà sindicalista revolucionari. Durant l'estiu i tardor de 1914 formà part del Grup Llibertari de Bèrgam, fundat a començament d'agost. En 1921 es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on passà temporades sense feina a les fleques. En 1923 va ser condemnat a 16 dies de presó per robatori. En 1929 retornà a Bèrgam i el 23 d'octubre de 1930 va ser denunciat per ofenses contra Benito Mussolini en una bodega, però el procés no tingué lloc. Santo Fermo Arzuffi va morir d'un atac de cor el 30 de març de 1932 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).

***

- Stephen Mac Say:El 15 d'octubre de 1884 neix a Beaurepaire-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el professor, apicultor i militant i propagandista anarquista Stanislas Alcide Masset, més conegut com Stephen Mac Say i també com L'Anarque. Com a docent és va oposar ben aviat a l'ensenyament «oficial» i en 1906, amb sa companya Marie-Adèle Anciaux (Mary Smiles), es va incorporar a l'escola llibertària de Sébastein Faure «La Ruche», que havia fundat el gener de 1904 a Rambouillet, on tots dos ensenyaran fins a 1910. En 1909 fundà el periòdic Le Fouet, òrgan del «Grup d'Acció de les regions d'Avesnes, de Verviers i de Valenciennes» A partir de 1910 Mac Say deixarà definitivament l'ensenyament i esdevindrà firaire i, després de la guerra, apicultor. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Anarchie, Le Combat, Le Combat Social,Le Cri Populaire, Le Cubillot, L'École Rénovée, Hors du Troupeau, L'Idée Libre, L'Insurgé,Le Libertaire, Les Réfractaires, Les Temps Nouveaux, etc. Durant la Gran Guerra, encara que donat de baixa pel servei militar i inscrit amb el«Carnet B» dels antimilitaristes, es refugia amb sa companya a la Creuse (centre de França), intentant fugir dels maldecaps que els reporten les seves idees antimilitaristes. Entre 1915 i 1917 publicarà en els periòdics d'Émile Armand Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. Després de la guerra reprèn les seves activitats militants i particularment les seves col·laboracions regulars en la premsa anarquista (L'En Dehors, Le Libertaire,Les Temps Nouveaux,L'Anarchie, Le Combat, Controverse,L'Émancipateur,Germinal, Le Réfractaire,Le Semeur de Normandie, La Vie Universelle, La Voix Libertaire, etc.) i en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Denunciat com a jueu durant la Segona Guerra Mundial --que, dit de passada, era fals-- és de bell nou obligat a deixar ca seva amb Mary. Després de la II Guerra Mundial col·laborarà en el primer número de L'Unique, en Contre-Courant i en Le Monde Libertaire. Humanista i amant de la natura, escriurà nombrosos llibres i fulletons contra la vivisecció --va ser membre fundador de la Lliga Francesa contra la Vivisecció--, així com de temes educatius i de salut: Vers l'éducation humaine: la laïque contre l'enfant (1911), Révoltes et sanglots: poèmes (1913), La fable:étude (1927), De Fourier à Godin: le Familistère de Guise (1928), Le problème du logement: du logis des siècles à l'habitat normal (1930), La chanson des urnes et des lois (1939), À l'enseigne du Christ: les histrions de la foi (1952), Un genre mineur qu'a touché le génie, la fable: joyau des ans à travers les peuples et les âges... (1963), Propos sans égards (1964), Les facultés animales (1967), La vivisection, ce crime: science dévoyée, médecine meurtrière (1969), L'histoire devant l'homme et devant l'enfant: pauvreté et nocivité de l'histoire (1972), etc. Dos dies abans de morir participà en una reunió de la Unió Pacifista de Chartres, de la qual era membre. Mac Say va morir el 14 de març de 1972 a Morancez (Centre, França) i fou enterrat al cementiri de Beaurepaire.

***

- Amparo Poch y Gascón: El 15 d'octubre de 1902 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la militant anarcofeminista i propagandista de la llibertat sexual Amparo Poch y Gascón. Nascuda en una família modesta, després d'estudiar Magisteri, va ser una de les primeres dones a llicenciar-se en Medicina a la Universitat de Saragossa, premi extraordinari de llicenciatura en Medicina (1928-1929). Després dels seus estudis de Medicina i sociologia, va posar la seva saviesa al servei de les dones. Especialitzada en puericultura, imparteix cursos sobre educació sexual i maternitat responsable a ateneus i universitats. Cofundadora de «Mujeres Libres», juntament amb Mercedes Comaposada i Lucía Sánchez Saornil entre otras, en 1936, escriu nombrosos articles en diverses revistes llibertàries (Revista Blanca,Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Generación Consciente,Estudios, Mujeres Libres, etc.) i fundarà el Grup Ogino. En 1936 va participar en la creació de la Lliga Hispànica contra la Guerra, secció espanyola de la Internacional de Resistents contra la Guerra (WRI). Durant la Revolució va ser nomenada directora de l'Assistència Social a València i s'ocuparà dels nins refugiats a les granges escoles a Madrid, col·laborant estretament amb Frederica Montseny en el Ministeri de Sanitat --el càrrec de ministra de Sanitat s'havia pensat per a ella, però finalment va ser rebutjada per la seva pertinença a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937, a Barcelona, participa en el projecte del Casal de la Dona Treballadora, lloc de trobada, intercanvi i educació per a les dones. En 1939, durant el seu exili a França, intentarà ajudar a milers de refugiats confinats als camps de concentració enquadrada en la Creu Roja República Espanyola. Establerta a Tolosa de Llenguadoc, dirigirà l'Hospital de Varsòvia de la ciutat, on passaran nombrosos guerrillers espanyols. Sempre disposada a socórrer refugiats i practicar la solidaritat li va sorprendre la mort quan es disposava a traslladar-se a Algèria per atendre els ferits de guerra en lluita contra l'imperialisme francès. Va publicar, a més de la novel·la breu Amor,La cartilla de consejos a las madres (1931), La vida sexual de la mujer (1932) i Elogio del amor libre (1936), entre altres obres. Amparo Poch y Gascón va morir el 15 d'abril de 1968 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El 15 d'octubre de 2002, data del centenari del seu naixement, el rector de la Universitat de Saragossa, Felipe Pétriz, va descobrir la placa que batejar una de les sales del Paranimfs Universitari amb el nom d'Amparo Poch; un carrer de Saragossa també porta el seu nom.

***

- André Prudhommeaux: El 15 d'octubre de 1902 neix al Familisteri de Guisa (Picardia, França) --comunitat fourierista fundada per son besoncle Jean-Baptiste André Godin-- el militant, primer comunista revolucionari, després anarquista, André Jean Eugène Prudhommeaux, també conegut com André Prunier i Jean Cello. Era fill de Jules Prudhommeaux, enginyer agrònom, editor i publicista llibertari. Amb sa companya Dora Ris (Dori), nascuda el 8 de novembre de 1907 a Suïssa, va obrir a París la Librairie Ouvrière, una llibreria especialitzada en història social i també emprada com a lloc de debats dels grups comunistes dissidents. Entre 1929 i 1930, amb Jean Dautry, va editar L'Ouvrier Communiste,òrgan dels grups d'obrers comunistes. A començaments dels anys trenta, després d'un viatge a Alemanya (Berlín i Leipzig) i d'establir contactes amb grups llibertaris, la parella va esdevenir anarquista i van col·laborar en la premsa llibertària, denunciant-hi la política dels bolxevics a Alemanya. Prudhommeaux va participar activament en 1933 en el comitè de defensa del company Marinus van der Lubbe, i va animar, amb Volin, el periòdic Terre Libre,òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1936 va marxar a Barcelona, on va publicar, amb Aristide Lapeyre, els primers números del periòdic L'Espagne antifasciste i La Nouvelle Espagne Antifasciste, i van participar amb el grup«Los Amigos de Durruti». De tornada a França, va publicar a Nimes  L'Espagne nouvelle (1937-1939), molt crítica amb la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la II Guerra Mundial es va refugiar a Suïssa a casa de sos sogres, realitzant tasques literàries (crítica, traducció, emissions radiofòniques, etc.), ja que tenia prohibides les activitats polítiques. Amb l'Alliberament, va tornar a França en 1946, establint-se a Versalles, i va col·laborar amb Le Libertaire i, a partir de 1954, amb Le Monde Libertaire,òrgan de la nova Federació Anarquista (FA). En aquells anys va fomentar el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE). Entre 1948 i 1958 va ser secretari general de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) i des de 1956 secretari de relacions internacionals de l'FA. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista internacional (L'Unique, Contre-Courant,Pages Libres, Défense de l'homme, Volontà, Freedom,L'Adunata dei Refrattari,Pensée et Action, etc.) i és autor d'Spartacus et la commune de Berlin (1934), Catalogne (1936-1937) (1937), Catalogne libertaire(1946), Espagne libertaire (1955), etc. André Prudhommeaux va morir el 13 de novembre de 1968 a Versalles (Illa de França, França) després de patir llargament la malaltia de Parkinson. El seu arxiu personal i familiar es troba dipositat des de 1987 a l'lnternational Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Arseni Olcina Esteve: El 15 d'octubre de 1909 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el periodista, escriptor i militant anarcosindicalista Arseni Olcina Esteve, conegut sota el pseudònim A. Rolcest. Son pare es deia també Arseni Olcina, periodista i mestre d'escola alcoià influït per la pedagogia moderna i amb inclinacions poètiques, i sa mare Amàlia Esteve. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou corresponsal per diferents periòdics alacantins i menorquins (El Luchador, Diario de Alicante,El Bien Público, etc.), on publicà els primers contes. Arran de les seves cròniques sobre la vaga tèxtil de la primavera de 1927 i de les seves crítiques a les autoritats locals es va veure obligat el juliol d'aquell any a fugir d'Alcoi i instal·lar-se a València. Després milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alacant (Alacantí, País Valencià). En 1933 publicà el fullet Nieve i el setembre de 1934 va fer un míting amb Serafín Aliaga Lledó i Sebastià Ballesta Castelló a Alacant. Quan esclatà la guerra civil s'enrolà en la «Columna de Ferro» i fou redactor del seu portaveu, Línia de Fuego, el qual codirigí des de La Pobla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya). En 1938 la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) li publicà el seu llibre de memòries Dum-Dum. Trazos de la revolución y la guerra. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Al Margen, Fragua Social, Libre Studio, Nosotros,Nervio, Umbral, etc. En 1940 va ser processat pel franquisme. Entre finals dels anys quaranta i els vuitanta visqué, com molts altres militants llibertaris, de la redacció de centenars de novel·letes populars bèl·liques, policíaques i de l'oest, publicades gairebé sempre sota el pseudònim A. Rolcest, en les editorials Bruguera i Valenciana. Sa germana Amèlia va escriure novel·la rosa sota els pseudònims Celia Bravo i Lucila Mataix.

Defuncions

- Oreste Lucchesi: El 15 d'octubre de 1904 mor a l'illa de Nisida (Illes Flegree, Nàpols, Campània, Itàlia) l'anarquista Oreste Lucchesi, també conegut com Bianchetto i Antonio Mazzini. Havia nascut el 6 d'agost de 1859 –altres fonts citen el 8 d'agost– a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Lucchesi i Agnese Costa, i tenia un germà i quatre germanes. Després de fer sis mesos de servei militar, treballà en diversos oficis (sabater, cerveser, tipògraf, drapaire, etc.). El 25 de setembre de 1887, amb Agesilao Canigiani (Givo), intentà assassinar al cafè Alfieri de Liorna a cops de ganivet dos republicans, Giuseppe Tucci i Ferruccio Nigiotti, culpables d'haver bufetejat l'anarquista Giovanni Lascalfare durant una baralla política. Jutjat l'11 de desembre de 1887, va ser condemnat a quatre anys de presó per«cops i ferides». En 1893 va ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver apunyalat un vell de seixanta anys. En una altra ocasió va ser condemnat per«ús d'armes de foc» i diverses vegades va ser detingut com a «anarquista militant». En 1894 treballava com a descarregador en el negoci de Giovanni Marchi de Liorna. El 29 de juny d'aquell any, va ser detingut, i posteriorment alliberat, després d'una brega amb un tal Alfredo Ristori. L'1 de juliol de 1894 apunyalà de mort a Liorna Giuseppe Bandi, director propietari dels diaris La Gazzetta Livornese iIl Telegrafo i autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigia al periòdic. L'endemà fugí de Liorna, disfressat, en un bot manat per ell mateix cap a Centuri (Còrsega), on arribà el 3 de juliol; però, denunciat per la seva amant, seduïda per la recompensa de 2.000 francs que les autoritats donaven a qui portés a la seva detenció, la policia francesa el posà sota vigilància just arribar-hi. Després de passar per les poblacions corses de Nonza i de San Fiorenzo, el 14 de juliol de 1894 va ser detingut a Bastia (Còrsega). Durant l'interrogatori va dir que s'anomenava Antonio Mazzini, que estava embarcat en la tartana Umberto I ancorada a San Fiorenzo i que res tenia a veure amb la mort de Bandi. El 30 de juliol de 1894 va ser lliurat per les autoritats franceses a les italianes i embarcat a bord del paquebot Palestina cap a Liorna, on fou tancat a la presó dels Dominicans. Jutjat entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia), amb els seus còmplices Amerigo Franchi (Polsacco o Pisanino) i Rosolino Romiti, considerat l'instigador del crim, van ser condemnats a 30 anys de reclusió. Oreste Lucchesi va morir el 15 d'octubre de 1904 a l'establiment penitenciari de l'illa de Nisida (Illes Flegree, Nàpols, Campània, Itàlia).

***

- Daijiro Furuta: El 15 d'octubre de 1925 és executat al Japó el militant anarquista Daijiro Furuta. Havia nascut l'1 de gener de 1900 a Tòquio (Japó). Després d'haver obtingut el diploma d'estudis secundaris, entrà en la Universitat de Waseda i en 1919 s'adherí a la «Shakaishugi Dantai Minjin Dömeikai» (Federació Popular dels Grups Socialistes) i en la Federació de Construcció, però abandonà dos anys després aquestes organitzacions per militar en l'anarquisme. Amb Yoshinaga Watanabe i Arata Nagashima marxarà al departament de Saitama i organitzarà el moviment anarquista camperol a Hasuda. Amb aquests dos companys creà la «Kosakunin Kai» (Societat dels Petits Grangers) i el periòdic Kosakunin (Petits Grangers). Malgrat els seus esforços, els resultats foren decebedors. Durant aquestes activitats, conegué Tetsu Nakahama, poc abans de la dissolució de l'organització el juny de 1922. Amb sos amics crearà la «Girochin Sha» (Societat de la Guillotina), grup anarcoil·legalista armat que prepararà l'atemptat contra el príncep d'Anglaterra, en ocasió d'una visita al Japó, i contra el regent de l'Imperi Japonès. Per finançar les seves activitats es dediquen a atracar bancs i en el curs d'un robatori en un banc d'Osaka matarà un empleat. També participà en l'atemptat contra el general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, i en diversos atemptats amb explosius. El 10 de setembre de 1924 fou detingut amb Genjiro Muraki al seu amagatall de Tòquio i el 10 de setembre de 1925 fou jutjat i condemnat a mort. Daijiro Furuta fou penjat el 15 d'octubre de 1925 després d'haver rebutjar fer cap apel·lació. Les memòries del«terrorista de gran cor», com era anomenat, --Shi No zange (Confessió davant mort, 1926) i Shikeishû No Omoide (Confessió d'un condemnat a mort, 1930)--, redactades a la garjola i publicades després de la seva execució, tingueren una gran difusió.

***

- Victor Busquère: El 15 d'octubre de 1936 mor a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Victor Marius Busquère. Havia nascut el 13 de novembre de 1876 a Sieis Forns lei Plaias (Provença, Occitània). Era fill d'un miner anarquista originari de l'Alt Loira que esdevingué obrer de l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània). Residia al barri de Pont-de-Bois de Toló, amb sa companya i un infant. El 20 de març de 1894 entrà a treballar al taller de la caldereria petita de l'Arsenal i en 1902 va li va atorgar la titularitat del lloc de feina. En 1895 s'allistà en l'Artilleria de Marina, on romangué fins el 1898, quan fou admès al taller de bastiments de ferro. El febrer de 1902 passà a treballar a la caldereria gran, on fou sancionat en diverses ocasions per no respectar la disciplina interior. En 1904 fou un dels fundadors del Grup Antimilitarista de Toló i en 1907 del grup anarquista «La Jeunesse Libre» (La Joventut Lliure). També fou secretari de la secció local de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), que havia estat fundada en 1904 per Antoine Bertrand, i membre del Sindicat d'Obrers del Port. El 15 de novembre de 1904, amb Henri Riémer, Ernest Nahon i Jean Marestan, organitzà un míting a la Borsa del Treball, amb Miguel Almereyda i Francis Jourdain com a oradors. Entre el 14 i el 16 de novembre de 1905, durant la vaga general de l'Arsenal de la Marina Nacional de Toló, convocada per a defensar els drets sindicals de sis obrers sancionats, entre ells Victor Pengam, fou membre de la Comissió Executiva de Vaga i un dels delegats, amb Auguste Berthon i Ange Frès, que marxà cap a París (França) per a entrevistar-se amb el ministre de Marina, entrevista de la qual rendí comptes el 28 de novembre en una assemblea general d'uns sis mil obrers. El 26 de febrer de 1906 el seu domicili, com el d'altres antimilitaristes (Benjamin Faissole, Henri Riémer, Henri Jourdan, Pelosi, Eugène Cholet i Jean Cervelli), va ser escorcollat per la policia, trobant-se nombrós material propagandístic. Entre 1906 i 1907 fou corresponsal de La Guerre Sociale. En 1907 esdevingué administrador de la Unió de Cambres Sindicals Obreres (UCSO) del departament del Var i el 23 de desembre d'aquell any la representà en una desfilada d'obrers agrícoles d'Ieras (Provença, Occitània) en vaga; en aquesta ocasió, el sotsprefecte de la policia el qualificà com «antimilitarista destacat» i «vaguista consumat». El novembre de 1908, acusada per la policia de ser una «agència de deserció», la seu del grup «La Jeunesse Libre», al número 14 del carrer Nicolas Laugier de Toló, va ser escorcollada, així com el seu domicili del carrer del Chemin-de-Fer-au-Pont-de-Bois. Durant les eleccions legislatives de 1910 es presentà com a candidat abstencionista per a la circumscripció de Draguinhan (Provença, Occitània), enfrontant-se amb el socialista Gustave Fourment de laSecció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 3 de maig de 1910 el setmanari de la Federació SFIO Le Cri du Var anuncià que havia estat exclòs del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal. El gener de 1917 passà a treballar al taller de reparacions i el juliol de 1919 entrà a formar part del Comitè d'Acció dels No-Desmobilitzats, desconeixent si finalment va ser enviat al front. L'agost de 1919 fou candidat a la Comissió Administrativa del Sindicat, però no va ser elegit. Participà en la vaga que se celebrà entre el 6 i el 8 de maig de 1920 i per aquest motiu se li van retenir 24 dies de salari. Després formà part del Comitè per l'Amnistia Integral, participant en nombroses reunions. El 7 de març de 1922 va ser nomenat secretari adjunt de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i el 17 de març de 1922 va ser nomenat delegat de la Unió Local de la CGTU que s'havia constituït, oposant-se a Toussaint Flandrin, que preconitzava una entesa amb els comunistes. Quan pogué, en 1922, deixà l'Arsenal amb 302 mesos antiguitat i el 9 de juliol d'aquell any es jubilà.

***

- Pedro Segura Varela: El 15 d'octubre de 1955 mor al barri d'Horta de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Pedro Segura Varela. Havia nascut cap el 1909. Militant de la Secció de la Construcció del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Centúria Peñalver» i lluità al front d'Aragó (Letux, Belchite, etc.). Contrari a la militarització de les milícies, l'abril de 1937 abandonà el front, però en 1938 hi retornà, combatent a la zona centre de la Península fins el final de la guerra. Apressat per les tropes franquistes, va ser tancat governativament a diverses presons (Sant Feliu de Llobregat, Barcelona i Saragossa). En 1944 va posat en llibertat provisional i va estar vigilat fins al seu final. Pedro Segura Varela va morir com a conseqüència d'una operació d'apendicitis el 15 d'octubre de 1955 a la Clínica General d'Assegurances d'Horta de Barcelona (Catalunya).

***

- Felix Ortt: El 15 d'octubre de 1959 mor a Soest (Utrecht, Països Baixos) el naturòpata, pensador humanista i anarcocristià Felix Louis Ortt, conegut com Felix. Havia nascut el 9 de juny de 1866 a Groningen (Groningen, Països Baixos). Sos pares van ser Jacob Reinoud Theodoor Ortt, alt funcionari del Rijkswaterstaat --departament per al manteniment dels dics, carreteres, ponts i navegabilitat dels canals del Ministeri d'Infraestructures i Medi Ambient dels Països Baixos-- i Leontine Louise Josephine de Raikem. Provenia d'una família protestant ortodoxa força estricta i la instrucció bíblica que el seu tutor Issac da Costa T. M. Looman li va ensenyar exercí sobre ell una gran influència. A Haarlem va fer els estudis primaris i secundaris. A partir de 1883, seguint la tradició familiar, estudià enginyeria civil  a l'Escola Politècnica de Delft i en 1887 sortí llicenciat especialitzat en hidrografia. En 1888 entrà a treballar, com era d'esperar, al Rijkswaterstaat. Quan feia feina al nou canal de Merwede va contreure la malària; incurable segons la medicina establerta, aconseguí guarir-se gràcies a la naturopatia. Això el portà al vegetarianisme, a fer-se abstemi i reivindicar una vida sana. En 1894, quan treballava a les oficines del Rijkswaterstaat de l'Haia, va ser traslladat per raons de salut a Brielle. En 1895 creà el «Sistema Ortt-De Bruin», unes taules de les marees de la costa holandesa que s'han emprat fins ara. En 1899, quan ja la seva forma de pensar s'havia «anarquitzat», abandonà la seva feina ja que els seus estudis apuntaven a un ús militar del port de Den Helder. També en aquesta època rebutjà el seu títol nobiliari i la seva herència i abandonà l'Església Reformada Holandesa en la qual havia tingut càrrecs. Membre de la Nederlandsche Bond ter Bestrijding van de Vivisectie (NBBV, Lliga Holandesa contra la Vivisecció), esdevindrà el secretari del seu fundador, C. van der Hucht-Kerkhoven. Fins al final de sa vida lluitarà contra la vivisecció, redactant informes i escrivint articles i llibrets. Com a propagandista del vegetarianisme i de l'abstinència total es posà en contacte amb l'ala radical dels joves de l'Església Reformada Holandesa organitzats en la Nederlandsche Protestantenbond (NPB, Lliga Protestant Holandesa), que publicava el periòdic De Hervorming (La Reforma). Aquest grup de joves radicals es va veure fortament influenciat pel pensament socialreligiós de Lev Tolstoi i es van definir com a«cristians anarquistes» i antiviolents. En 1897 aquest grup es va independitzar de l'NPB i edità la revista Vrede (Pau). Aquest mateix any Ortt va escriure Christelijk anarchisme (Anarquisme cristià), que després va ser editat sota el títol Het beginsel der liefde (El principi de l'amor). A més de Tolstoi, el seu pensament es va veure influenciat per Frederic van Eaden, que havia conegut en la joventut i que era membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (Lliga per a la possessió comuna de la terra), organització que reivindicava la creació d'indústries i la gestió de l'agricultura de manera autogestionada pels propis treballadors. També milità en la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit i durant un temps va ser editor del seu òrgan d'expressió De Pionier (El Pioner). Els anarcocristians holandesos crearen la Vereeniging Internationale Broederschap (VIB, Societat de la Fraternitat Internacional), que tenia com a missió la creació de colònies autogestionades basades en la igualtat i en la fraternitat seguint les passes del cristianisme primitiu. En 1899 crearen a Blaricum una colònia amb terres molt pobres adquirida pel professor Jac. Van Rees, que finalment no va unir-se a la colònia. Van participar en aquest projecte J.K. van der Veer, Lodewijk van Mierop, Anne de Koe i S.C. Kylstra, entre altres. En 1900 Ortt publicà Denkbeelden van een christen-anarchist (Pensaments d'un anarquista cristià) i en 1903 Het streven der christen-anarchisten (L'objectiu dels anarquistes cristians). Entre 1902 i 1903 s'incorporà a la colònia i treballà en la impremta i en l'editorial, alhora que feia tasques de naturòpata. Durant la gran vaga ferroviària de 1903, el comitè de vaga es va reunir a la colònia i aquest fet desencadenà l'animadversió de les classes dominats de les poblacions properes de Laren i Blaricum que acusaren els colons de «menjadors d'herba» i«nudistes». Un grup d'aquests desafectes, ebris de vi, calà foc els edificis de la colònia i els seus pobladors van haver de fugir sota la protecció de la policia. En tornar, un grup de colons considerà que la defensa armada era necessària per a contrarestar futurs atacs i això implicà la sortida del grup fundador del projecte, significant finalment la fi de la comuna anarcocristiana. Ortt va escriure una trilogia sobre la colònia. Dirigí durant un temps Vrede i després el periòdic De Vrije Mensch (L'Home Lliure). En 1915 signà el «Manifest de rebuig al Servei Militar», una crida a l'objecció de consciència individual i per la qual cosa alguns dels seus signataris acabaren a la presó. Ortt no va ser processat i en 1916 va escriure Het peil van ons rechtswezen (El raser del nostre sistema judicial), una mena d'acta d'acusació contra el sistema penal holandès. Després d'això abandonà els grups anarcocristians i no participà en la creació de noves organitzacions del moviment anarquista cristià creades en la postguerra. Entre 1901, any de la seva fundació, i 1929, any de la seva dissolució, participà activament en el Rein Leven-beweging (Moviment per una Vida Casta), que causà gran polèmica en relacionar les malalties venèries amb la prostitució, en reivindicar unes relacions sexuals destinades únicament a la procreació i en proscriure com a anatema l'ús del preservatiu i les relacions homosexuals. No obstant això, Ortt era partidari de l'amor lliure entre parelles heterosexuals i a partir de 1905 visqué en «matrimoni lliure» amb Tine Hinlópen --anteriorment havia estat casat amb Anna Petronella Gelderman i en 1932 es tornà a casar amb Maria Theresia Zeijlemaker. A partir de 1908, amb Van Mierop, creà a Soest l'Stichting Chreestarchia (Fundació per al Domini del Bé), que publicà llibres i creà una escola (Engendaalschool) a Soest, on va fer de mestre aplicant una metodologia pedagògica pròpia, molt influïda per la vida religiosa. En aquesta època va escriure relats bíblics i contes de fades per als infants. La seva particular filosofia, barreja d'espiritisme, teologia, filosofia, parapsicologia, física i monisme, no aconseguí força seguidors. Curiosament va ser un dels introductors i primers a popularitzar la teoria de la relativitat d'Einstein. Fou l'editor de la revista Spiritische, òrgan d'expressió de l'associació espiritista«Harmonia» i fou un dels confundadors de la secció holandesa de la Society for Psychical Research (Societat per a la Recerca Psíquica). Durant la II Guerra Mundial deixà de participar amb la Nederlandsche Vereeniging voor Nauurgeneeswijze (NVN, Associació Holandesa de Naturopatia) quan Hettema, el seu principal dirigent, col·laborà amb les forces d'ocupació alemanyes. El seu fill Felix, membre destacat de la resistència, va ser assassinat en 1944 en un camp de concentració nazi. Sempre treballà per a l'Oficina Vegetariana, fent conferències, mantenint la biblioteca i editant el periòdic Vegetarische Bode (L'Herald Vegetarià).

Felix Ortt (1866-1959)

Continua...

---

        Armes en lloc de bombes llançaven els ianquis (2).

   Vegeu aquest altre post molt revelador: L'emperador va nu.

• Título: The necropolis of Can Reiners (7th c. AD, Mallorca, Spain): demography, health, and lifestyle
• Autor: Elena Fiorin,
• Departamento: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d'Ecologia
• Fecha: 09-10-2015
• Enlace: Tesis Doctorales en Red

El presente estudio se centra en la reconstrucción de la dieta, el estilo de vida y la salud de la población que vivió en torno al siglo VII c. AD en la costa norte de la isla de Mallorca (España). Los restos óseos proceden de la necrópolis de Can Reiners, situada sobre el antiguo foro de la ciudad romana de Pollentia. En la excavación que se llevó a cabo entre 1980 y 1988 se localizaron más de 200 sepulturas de cuatro tipologías diferentes. Esta tesis analiza el material osteológico de las 156 sepulturas que contenían restos humanos en las que se identificaron un total de 226 esqueletos. El análisis demográfico mostró un 63.9% de individuos adultos y un 36.1% de subadultos. En cuanto a los adultos, solamente un 15.8% se diagnosticaron como maduros, mientras que no se identificó ningún individuo senil. Entre la población, el 37% eran hombres y el 25.5% mujeres, mientras que en un 37.5% de los individuos no se pudo determinar el sexo. Se observó pues un desequilibrio en la mortalidad entre ambos sexos, siendo la proporción (masculino/femenino = 1,5) favorable a los varones. La tasa bruta de mortalidad de los individuos Can Reiners era de un 37.59% y la expectativa de vida al nacer de 26.6 años aproximadamente. Así pues, los resultados de los análisis de este conjunto mostraron una alta mortalidad y una baja esperanza de vida que se ajusta a los valores esperados para las poblaciones antiguas. Por otro lado, las bajas frecuencias de patologías tales como osteoartrosis y traumatismos están de acuerdo con los datos demográficos. También se analizaron otros aspectos bioantropológicos singulares, no habitualmente analizados en los estudios antropológicos. Se elaboró un nuevo método para el estudio de la maloclusión basado en la práctica clínica dental pero adecuado al estudio de restos antiguos, normalmente muy fragmentados. Los resultados mostraron que la normoclusión dentaria está presente en el 70% de la muestra. Además los individuos de Can Reiners presentaron características oclusales parecidas a las poblaciones antiguas (p.e. alto desgaste y molar relación clase III) pero también a las modernas (p.e. apiñamiento, mordida cruzada). Finalmente se obtuvieron otros datos interesantes sobre la población a través del análisis de los microrestos contenidos en el cálculo dental. Para ello, la investigación siguió dos pasos. El primer paso se centró en la caracterización de las semillas de los cereales cultivados en el Mediterráneo –que proporcionan el mayor contenido de almidón (aproximadamente 70%) y son una de las principales fuentes de carbohidratos de la dieta humana- con el fin de disponer de datos empíricos para la identificación de los elementos que se pudieran hallar en el análisis posterior. El segundo paso consistió en el análisis microscópico de diferentes muestras de cálculo dentales procedentes de los individuos de la necrópolis de Can Reiners. Los resultados mostraron la presencia de distintos tipos de granos de almidón, indicando la utilización de diversos cultivos de cereales en la isla. Otros restos botánicos como esporas y granos de polen, ofrecen también información sobre el entorno en el que vivieron estos individuos. La identificación de estos microrestos ha demostrado ser una poderosa herramienta para la reconstrucción de la dieta, los hábitos y el entorno físico y social de las poblaciones antiguas.

 Aquesta és la segona part  d'un resum del Consell d'Administració d'EMSER que es va celebrar el passat dilluns 28 de setembre 2015, a les 13,30h, i al que va assistir la portaveu del nostre grup municipal, na Marina Llobera.

6.Aprovació, si procedeix, del contracte per a la prestació dels serveis d'assessorament econòmic i jurídic en relació a la tramitació de la devolució d'IVA d'exercici 2010

Es va aprovar per unanimitat. Es tracta de fer reclamació per tal que EMSER es pugui deduir l'IVA de l'exercici 2010, ja que hi ha hagut algunes sentències en què empreses com la nostra ho han pogut recuperar. Se'ns va informar que només del fems es paga uns 200.000 euros anuals en concepte d'IVA. Aquest contracte és de 7.500 euros fixos, més un extra en funció de si es guanya la demanda o no, que pot ascendir fins a 10.000 euros. També es negociarà per fer les reclamacions per l'exercici 2011, 12, 13 i 14. A partir d'enguany ja no es pot fer perquè el govern de l'Estat ha canviat la llei.

7.Informació de la gerència

Informació d'inversions:

-camió mixte: 240.000

-2 camions per la recollida porta a porta: 160.000

-fase final Cala Sant Vicenç: 100.000

-nau industrial: 150.000

-programa gestió factures: 6.000

-programa facturació aigua: 9.000

-deixalleria: 180.000

Informació dessaladora:

2014 – 158.686 m3

2015 – 188.680 m3

Informació recollida fems:

2014 - 7.248.100

2015 – 7.629.710

Informació recollida selectiva:

2014 – 1.305.440

2015 – 1.409.720

Informació subministrament aigua:

2014 – 1.104.954 m3

2015 – 1.214.888 m3

Informació inspecció de treball:

Vacances, assumptes propis i compensació de festius i diumenges fins dia 15 de maig de 2016

Més enllà d'aquestes dades que ens va facilitar el gerent, i que hem reproduït aquí, i d'algunes preguntes concretes que es féren respecte algun dels ítems adalt copiats, el tema que va generar més polèmica i discussió va ser el relatiu a les demandes fetes per part dels treballadors davant Inspecció de Treball per vulneració de drets laborals i que s'han resolt a favor seu.

Entre els mesos de juny i juliol els nous delegats de personal de l'empresa municipal varen interposar unes denúncies davant Inspecció de Treball i també el Jutjat de lo Social. En els contactes que hem mantingut amb ells ens varen assegurar que la presentació de les denúncies han suposat la darrera passa possible després de diversos intents infructuosos en els darrers anys de solucionar els conflictes laborals existents per la via del diàleg.

Es va denunciar l'omissió per part de la gerència de lliurament d'informació requerida pels representants dels treballadors, l'incompliment de la compensació per feina en diumenges o festius (article 18 j del conveni), i l'aplicació errònia del RD 20/2012 que implicava la reducció dels dies de vacances, assumptes propis i complements per incapacitat temporal que era aplicable a l'Administració pública, però no a EMSER que és una societat mercantil. Aplicant aquestes retallades, de forma indeguda en el cas d'EMSER, s'han incomplert els articles 22, 24 i 54 del conveni.

Sembla ser que hi ha persones que tenen problemes per comprendre que EMSER és sector públic, però no Administració pública i que, per tant, algunes de les retallades no els hi eren d'aplicació (com és el cas de la reducció de dies de vacances, assumptes propis i complements per incapacitat temporal). El gerent, davant les nostres recriminacions va donar a entendre que ell només havia seguit indicacions de l'anterior regidor d'Hisenda David Alonso que li havia dit que s'havien d'aplicar aquelles retallades, i en consta que és així, ara bé, si la iniciativa no tenia res a veure amb la gerència no ens explicam per quin motiu s'ha resistit tant a revertir les retallades il·legals i s'ha hagut d'arribar fins a Inspecció de Treball.

Ens consta que les relacions entre gerència i comitè d'empresa estan prou deteriorades i vàrem demanar que s'obrissin canals efectius de negociació, que es convocàs la Comissió Paritària (que venim demanat des de juliol) i que es canviàs el taranna actual de la gerència, que sembla que més que cercar solucions i rebaixar la crispació, l'augmenta. I la darrera és que per acatar les resolucions de la Inspecció de Treball ha obert un nou focus de conflicte, dient que la jornada total anual dels treballadors ha d'augmentar fins 1647 hores, mentre que els delegats de personal defensen que els corresponen 1590 hores. Aquest conflicte, que nosaltres coneixíem, el vàrem treure allà i el gerent defensava que ell complia la llei. Nosaltres vàrem plantejar que els delegats de personal també interpretaven estar complint la llei i que, per tant, allò més encertat seria abans d'aplicar una mesura de forma unilateral, discutir-ho entre les parts, perquè igual es podia evitar haver d'arribar a les denúncies. Es va acordar que es faria una consulta a la tècnica de personal de l'Ajuntament, abans de donar cap altra passa. Vàrem aprofitar per recordar una proposta que havia fet el propi batle, de que els representants dels treballadors poguessin assistir també al Consell d'Administració, però no vàrem trobar gens de suport. Seguirem insistint.