[15/09] «Le Fanal» - «The
Clarion» - «Antología ácrata
española» - «Iztok» -
Verdaguer - Cherkezishvili - Merlino - Guidi - Rasi - Angeloni - Gordo
- González Gil - O'Neill - Vasco - Chevet - Persici -
García GómezAnarcoefemèrides
del 15 de setembre
Esdeveniments
-
Surt Le Fanal:
Pel setembre de 1922 surt a Alexandria (Egipte) el primer
número de Le Fanal.
Revue de l'Orient
libertaire. Tirada a la impremta del periòdic de
Pierre Ramus Erkenntnis
und Befreiung, a Viena (Àustria), i
després a Leipzig (Alemanya), s'editava
per a ser distribuïda a Egipte a càrrec de
l'anarquista Jacques Cohen-Toussieh,
autor de la major part dels articles. Es van publicar almenys sis
números,
l'últim de març de 1923.
***
-
Surt The
Clarion:
Pel setembre de 1932 surt a
Nova York (Nova York, EUA) el primer número del
periòdic anarcoindividualista The
Clarion. A monthly publication (El
Clarí. Publicació mensual). Estava editada per
Abba Gordin i Archie Turner.
Propugnava substituir la lluita del Capital contra el treball pel
treball, l'organització
per l'autoorganització i la democràcia per
l'egocràcia, expropiant els
expropiadors, usurpant els usurpadors i desorganitzant els
desorganitzadors. Hi
van col·laborar E. Armand, W. Beoby, E. Bertran, Warren E.
Brokaw, Catherine
Campoursy, Donald Crocker, Benjamin De Casseres, Abba Gordin, F.
Guadagni, I.
N. Hord, J. William Lloyd, Edith McMahon, A. G. Meyers, Max Nettlau,
Malfew
Seklew, Walter Siegmeister i Charles T. Sprading, entre d'altres.
Tractà
diversos temes, com ara l'egoisme, l'amor lliure, l'Estat socialista,
el perill
nacionalsocialista, la poesia, el naturisme, etc. En sortiren 13
números,
l'últim el gener de 1934.
***
-
Surt Antologíaácrata española: El 15 de setembre
de 1974, a les acaballes de la dictadura
del general Franco, surt d'impremta a Capellades (Anoia, Catalunya) el
llibre Antologíaácrata española, de Vladimiro
Muñoz, publicat per Ediciones Grijalbo. Es
tracta d'una antologia històrica de l'anarquisme (per
se, sense adjectius)
des dels punts de vista cultural i ètic. El llibre consta de
tres parts: la
primera és una recopilació de textos
clàssics de pensadors anarquistes ibèrics
(Rafael Altamira, Ramón de la Sagra, Fernando
Tárrida del Mármol, Anselmo
Lorenzo, Eleuterio Quintanilla i Ricardo Mella) i de les cronografies
d'Anselmo
Lorenzo i de Ricardo Mella realitzades per Vladimiro Muñoz;
la segona són unes
ressenyes biogràfiques o obituaris de militants anarquistes
realitzades per
altres militants anarquistes (Anselmo Lorenzo biografia Juan Serrano y
Oteiza;
Pi i Margall es declara anarquista; Ricardo Mella biografia Pi i
Margall,
Joaquín Costa i Anselmo Lorenzo; Errico Malatesta ho fa de
Ricardo Mella i de
Pere Esteve; i Josep Prat, Abad de Santillán i Felipe
Aláiz ho fan de Ricardo
Mella); i la tercera és un curiós text de Fosco
Falaschi, Palabras a la
juventud. La Cura del Odio. El llibre, dedicat a H. Hunink,
Paul Avrich i
Roberto Gómez, és una de les primeres obres
netament anarquistes que es van
publicar legalment durant la dictadura franquista.
***
-
Surt Iztok: Pel setembre de
1979 surt a París
(França) el número zero de la
publicació Iztok.
Revue anarchiste franco-bulgare (posteriorment Itzok.
Revue libertaire sur les pays de l'Est). Era la
versió
francesa de la revista del mateix títol fundada a
Bulgària (Iztok vol dir
Est en búlgar) en 1975 i
dirigida per Nikola Tengerkov i Todor Mitev. La
redacció francesa, independent de la
búlgara, estava dirigida per Dominique Devinck, amb el
suport de Nicolas
Trifon. Hi van col·laborar majoritàriament
exiliats i refugiats dels països
comunistes europeus o sos fills. Trobem textos de Vincent Albouy, Jean
Barrué,
Joël Bastenaire, Nicolas Bejanski, Vladimir Borissov, Brz
Broz, Alexandru
Danciu, Dominique Devinck, Dierzky, Dimitrov, Slobodan Dramulic,
Joël Gayraud,
Régis Gayraud, Paul Goma, Alfred Gomez, P. Gorski, Horace
Hatamen, Jean-Louis
Laville, Georgui Markov, Martin, Meraklia, Daniel Mihailovic, Frank
Mintz (Martin Zemliak), Karol
Modzelewski, Mok,
Vasile Paraschiv, Ángel Pino, Maximilien Rubel, Semerdjiev,
Lubomir Sochor,
Conrado Tostado, Nicolas Trifon, Vincent i Wiebieralski, entre
d'altres. Alguns
dels números aparegueren en llengües dels
països de l'Est (búlgar, polonès,
romanès,
hongarès, rus, eslovac, alemany, etc.) i publicà
alguns suplements i llibres.
En sortiren 20 números, l'últim el juny de 1991.
Naixements
- Galdric Verdaguer:
El 15 de setembre de 1842 neix a Bulaternera [Bula]
(Rosselló, Catalunya Nord), en una modesta
família de teixidors, el communard
Galdric Verdaguer. En 1859 s'allistà i fou soldat a
l'Àfrica. En 1866 es va
llicenciar i s'instal·là a Toló
(Provença, Occitània), on es casà,
tingué fills
i treballà com a mosso a l'estació de
ferrocarril. En 1870 va ser reclutat per
lluitar a la guerra francoprussiana. El 18 de març de 1871,
com a sergent del
88 Regiment d'Infanteria de Marxa de Línia sota les ordres
del govern de
Versalles, va ser enviat a confiscar els canons que la
Guàrdia Nacional tenia
instal·lats al barri parisenc de Montmartre. Davant l'ordre
del general
Lecomte, que pretenia obrir foc contra els nombrosos manifestants,
majoritàriament dones, va manar a la seva tropa posar les«armes a terra» i
confraternitzar amb els revolucionaris. Sembla que va ser
convençut a prendre
aquesta mesura per dues catalanes, Bonnard, natural de Baó,
i Dagos, de
Costoja, que es manifestaven davant dels canons i que durant la
repressió també
van ser jutjades. Després detingué els generals
Lecomte i Thomas, que finalment
van ser afusellats. Va prendre part activa en la Comuna de
París, comandant el
91 Batalló Federat. Quan la Comuna fou esclafada per les
tropes de Thiers, va
ser detingut el 3 de juny de 1871. Jutjat en el IV Consell de Guerra,
el 18 de
novembre de 1871 Galdric Verdaguer va ser condemnat a mort per
l'execució dels
generals i afusellat el 22 de febrer de 1872 al camp militar de Satory
(Versalles, Illa de França, França)
Galdric Verdaguer (1842-1872)
***
-
Varlaam
Cherkezishvili: El 15 de setembre de 1846 neix a Tiflis
(Geòrgia), aleshores
Imperi Rus, el periodista, militant anarcocomunista i
després polític
independentista georgià príncep Varlaam Dzon
Aslanovic Cherkezishvili, també
conegut per les transcripcions Tcherkesoff i Cherkezov.
Fill d'una
família aristocràtica, portarà el
títol de príncep. En 1856 fou enviat a
l'Escola Militar de Cadets de Moscou, però quan tenia 16
anys, renuncià a la
seva carrera militar i es matriculà a l'Acadèmia
Agrària de Petrovsk, a pocs
quilòmetres de Moscou. En aquesta època decideix
marxar als Estats Units i
lluitar amb els republicans per l'alliberament dels esclaus,
però començà a
acostar-se a les societats secretes antitsaristes i als grups
nihilistes i el
projecte no prosperà. En 1866, després de
l'atemptat de Karakazov contra el
tsar Alexandre II, fou empresonat vuit mesos en una cel·la
en règim d'aïllament
de la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg com a membre del grup
clandestí d'Isutin. Després treballà
com a enginyer traçant la via fèrria entre
Rostov i el Caucas, però continuà la seva
activitat revolucionària clandestina
enquadrat en el grup de Sergueï Netchaïev.
Més tard participarà en el moviment narodnik
(populistes) de Piotr Lavrov i després es passà
al bakunisme anarquista. El
setembre de 1868 publicà el periòdic Narodnoe
Delo (La Causa Popular),
basat en les idees del federalisme anarquista de Bakunin i marcadament
defensor
del nacionalisme georgià. En 1869 muntà una
llibreria a Sant Petersburg, que
esdevingué un important centre de reunió de la
dissidència i dels estudiants
antitsaristes. El 29 de desembre de 1869 fou detingut, processat en un
judici
que fou força mediàtic, el 18 d'agost de 1871 fou
condemnat a la deportació
perpètua. En 1874 fou exiliat a Tomsk (Sibèria
occidental) i dos anys més tard
aconseguí fugir. Instal·lat a Ginebra
(Suïssa), participà en la premsa dels
cercles de l'emigració russa i anarquista, i va fer amistat
amb Élisée Reclus,
Errico Malatesta i Piotr Kropotkin, amb qui prendrà part en
1879 en la creació
del periòdic Le Révolté,
declarant-se anarcocomunista. Poc després
s'establí a París, on va fer feina pintant parets
a les obres en construcció. A
la capital francesa freqüentà el grup anarquista
del Panthéon i col·laborà en Les
Temps Nouveaux, de Jean Grave. Aquest últim li
publicarà el fullet Doctrine
et actes de la social-démocratie. En 1880 fou
detingut en sortir d'una
reunió, fou expulsat de França i
retornà a Ginebra. En 1883 assistí amb
Kropotkin al Congrés Revolucionari Socialista Internacional
de Londres. Després
d'una estada a la capital anglesa, entrà clandestinament a
l'Imperi Rus i va
fer una gira per Rússia, Geòrgia i Europa
central. En aquest viatge se
sensibilitzà encara més de l'opressió
imperialista russa sobre Geòrgia. En 1892
tornà a Londres i com a «ambaixador dels patriotes
georgians» va fer propaganda
del moviment d'alliberació nacional del seu país
natal des del punt de vista
federalista, publicant articles en la premsa burgesa (The Times)
sobre
el tema. En 1896 publicà Pages d'histoire
socialiste i tres anys desprésPrécurseurs de l'Internationale, dues de
les seves obres més citades. El
9 de desembre de 1899 participà en un míting a
Londres en suport de les
víctimes de la repressió a Itàlia amb
Louise Michel, Piotr Kropotkin, Tom Mann
i Fernando Tarrida del Mármol. En 1900 presentà
una ponència (L'Évolution
récente chez les socialistes d'État) en
el Congrés Antiparlamentari
Internacional de París. Cobrí la guerra
russojaponesa per al periòdic Chicago
Daily News. En 1904 fou un dels fundadors del Partit
Revolucionari
Socialista-Federalista de Geòrgia. Amb sa companya Frida
Rupertus, cunyada de
l'anarquista holandes Christiaan Cornelissen, milità en la
Federació Anarquista
de Jubiliee Street, juntament amb Alexandre Schapiro, Rudolf Rocker i
Piotr
Kropotkin, entre d'altres, i participà en el grup editor de Freedom.
En
aquests anys desenvolupà una intensa tasca de
crítica del marxisme,
especialment als escrits de Gueorgui Plekhànov. En 1905 es
va veure implicat en
l'«Afer Grafton» --contraban d'armes per a la
resistència finesa contra
l'Imperi Rus mitjançant el vaixell «S/S John
Grafton». Durant la Revolució
russa d'aquell any, marxà a Geòrgia i
fundà una Universitat Popular, alhora que
impulsà el moviment federalista antiimperialista. En aquestaèpoca va fer amb
sa companya Frida un viatge periodístic al Caucas amb el
reporter britànic
Henry Woodd Nevinson. Arran de la repressió tsarista,
retornà a Londres, on
participà en 1907 en la creació de la«Creu Roja Anarquista», futura «Creu
Negra Anarquista», per ajudar els companys empresonats.
Aquest any també
assistí a la Conferència de Pau de l'Haia. Gran
amic i col·laborador de
Kropotkin, en 1916 signarà amb ell el «Manifest
dels Setze», afí a participar
en la Gran Guerra del costat aliat. Durant la Revolució
russa de 1917 retornà a
Petrograd i a Geòrgia, que esdevingué independent
el maig de 1918 arran del
Tractat de Brest-Litovsk, obtenint un escó en l'Assemblea
Constituent de la
República Democràtica de Geòrgia i una
plaça acadèmica a la nova universitat de
Tiflis. Però a partir de 1921 la nova república
fou ocupada militarment per
l'Exèrcit Roig i s'integrà forçosament
en la Unió de Repúbliques Socialistes
Soviètiques (URSS). En març de 1921 es va veure
obligat a exiliar-se i tornà a
Londres, on continuarà la seva tasca per la
independència del seu país. A més
de les citades, altres obres seves són Let us be
just: an open letter to
Liebknecht (1896), Doktriny marksizma: nauka-li eto?
(1903), Concentration
of Capital: a marxian fallacy (1911), Predtechi
internatsionala.
Doktriny marksizma (1919), entre d'altres. Varlaam
Cherkezishvili va morir
el 18 d'agost de 1925 a Londres (Anglaterra).
***
- Saverio Merlino:El
15 de setembre de 1856 neix a Nàpols (Campània,
Itàlia) l'advocat
i intel·lectual anarquista Francesco Saverio Merlino. En
1875 va descobrir
l'anarquisme, esdevenint una figura destacada i influent en el
pensament
llibertari internacional. En 1878 va defensar com a advocat el grup
internacionalista insurreccional, encapçalat per Errico
Malatesta i Carlo
Cafiero, conegut com la «Banda del Matese» i va
aconseguir l'absolució dels
acusats. En 1884 el seu compromís polític el va
portar a l'exili, com molts
altres companys, i es va instal·lar a Anglaterra, realitzar
diversos viatges als
Estats Units. El juny de 1885, a París, va intentar
coordinar l'acció dels
grups italians i francesos. Va ser partidari de l'entrada dels
anarquistes en
les organitzacions obreres i es va oposar a les expropiacions
individuals. A
començaments de 1891 va participar en el Congrés
de Capolago la finalitat del
qual era crear un partit anarquista. En 1892 realitzà una
gira de conferències
arreu dels Estats Units i va fundar dos periòdics, Il Grido degli Oppressi i Solidarity, abans de tornar
clandestinament a Itàlia en 1893. El 30 de
gener de 1894 va ser detingut a Nàpols i empresonat fins al
maig de 1896 per
complir antigues penes. Establert definitivament a Roma, durant les
eleccions
de 1897 va ser partidari d'anar a les votacions, rebutjant la postura
tradicional
anarquista abstencionista, fet que va provocar una dura
polèmica amb Malatesta,
que finalment va fer que s'allunyés del pensament anarquista
i abracés el
socialisme parlamentari. En el seu llibre Formes et essence du socialisme (1898) proposa una
interpretació liberal i gradualista del socialisme i del
marxisme, que va ser difosa a França per Georges Sorel. En
aquesta època va
mantenir una intensa correspondència amb Edward Bernstein.
Encara que allunyat
de les estratègies purament anarquistes, sempre,
emperò, va defensar els
companys anarquistes perseguits; com ara durant el judici d'Ancona,
entre el 21
i el 28 d'abril de 1898, on juntament amb els advocats Pietro Gori i
Enrico
Ferri, va assumir la defensa dels anarquistes, inclòs
Malatesta, inculpats arran
dels motins contra l'augment del pa del gener d'aquell any. En 1898 va
participar en les eleccions locals de Nàpols en les llistes
dels socialistes
del Bloc Popular. En 1899 va dirigir la publicació
teòrica heterodoxa Rivista
crítica del socialismo, juntament amb Sorel i els
napolitans Enrico Leone i
Arturo Labriola. En aquest mateix any va mantenir una dura
polèmica amb Turati.
El 29 d'agost de 1900 salvà de la pena de mort l'executor
del rei Humbert I
d'Itàlia, Gaetano Bresci. També va defensar els
companys perseguits durant les
ocupacions de fàbriques a Torí i en el
procés de l'atemptat del teatre Diana de
Milà, entre d'altres. En 1901 es va adherir oficialment al
Partit Socialista
Italià (PSI) i va defensar la línia reformista
però antiparlamentària. En 1907
desil·lusionat de la vida política es va retirar
per exercir exclusivament com
a misser. Durant els últims anys de sa vida va criticar
durament els
totalitarismes feixista i comunista. Francesco Saverio Merlino va morir
el 30
de juny de 1930 a Roma (Itàlia). Entre les seves obres podem
destacar Socialismo
o monopolismo? (1887),L'Italie telle
qu'elle est (1890),Necessità
e basi di un accordo (1892),L'individualismo
nell'anarchismo (1893),Pro e contro
il socialismo (1897),L'utopia
collettivista e
la crisi del «socialismo scientifico» (1898), Fascismo e democrazia (1924),Politica e
Magistratura dal 1860 ad oggi in Italia (1925), Il
problema economico e politico del socialismo (1948, pòstum), Il
socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della
dottrina
socialista (1897-1930) (1974,
pòstum), entre d'altres.
***
-
Giuseppe Guidi: El
15 de setembre de 1881 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) l'artista i
militant anarquista Giuseppe Guidi, també conegut com Sladacc
i Activos.
Sos pares foren Mario Guidi, comerciant d'embotits, i Luigia Galeati.
Va fer
estudis clàssics al Regio Ginnasio (institut) Torricelli de
Faenza, però no els
acabà per manca de recursos, ja que son pare morí
i deixà la família sense
recursos. Després d'això,
començarà a militar en l'anarquisme, del qual
esdevindrà un actiu propagandista. En 1901 es
guanyà la vida embalsamant
animals. En 1902 la policia emeté un informe on destacava la
forta influència
que exercia en els seus companys, gràcies a la seva cultura
i el seu tarannà
exaltat. Exercí càrrecs de responsabilitat en el
grup anarquista «Diritto
all'Esistenza» (Dret a l'Existència) de Castel
Bolognese i publicà articles
sobre economia i actualitat en els periòdics L'Agitazione
(Roma), L'Avvenire
Sociale (Messina) i L'Aurora (Ravenna),
fent servir el pseudònim Activos.
El juliol de 1902 s'instal·là a Sant
Zorç di Noiâr (Friül), contractat en una
fàbrica com a electricista. Amb ordre d'expulsió
per «sospitós d'anarquista»,
retornà a Castel Bolognese, però el 7 d'agost de
1904 tornà de bell nou a
Trieste, on el 20 de novembre fou detingut per la policia amb un grup
de
paletes per cantar el revolucionari Inno di Caserio
i condemnat amb els
seus companys a un mes de presó. Després
s'establí a Viena (Àustria), on
treballà com a pintor i decorador, alhora que
cursà estudis de pintura. Després
d'haver venut el seu primer quadre en una exposició a
Budapest, participà en el«Saló dels Secessionistes» de Viena. El
moviment artístic de la Secessió
vienesa exercirà una gran influència en la seva
producció artística futura. El
novembre de 1905 fou expulsat dels territoris austríacs i
retornà a Castel
Bolognese amb una ordre d'expulsió per«anarquista». Després d'uns mesos a
Milà, on no trobà feina, marxà a
París, on, obligat per la fam, realitza
cartells publicitaris per a comerços, fires, atraccions
infantils i circs
eqüestres. Així i tot, aconseguí
presentar un quadre al «Saló dels
Independents». A finals de 1908
s'instal·là definitivament a Milà, on
segons la
policia «mantenia una conducta regular i no s'ocupava de
política». En aquestaèpoca freqüentà el ceramista de Faenza
Pietro Melandri. D'antuvi va fer feina
en la fàbrica de brodats i passamaneria de Luigi Mori, i, a
partir de 1912,
obrí el seu propi estudi de pintor. En 1909
escrigué el llibret de l'opereta de
Virgilio Ranzato Velivolo. Entre 1909 i 1915
col·laborà en la revista Per
l'Arte. El novembre de 1915, durant la Gran Guerra,
s'allistà voluntari en la
Creu Roja. Després de la guerra reprendrà el seu
ofici de pintor. Abans de
l'arribada del feixisme, Benito Mussolini freqüentà
sovint ca seva, ja que
estava relacionat familiarment: el pare de Giuseppe Guidi era el
germà del pare
de Rachele Guidi, esposa del futur dictador. En 1925 el prefecte de
Milà envià
una comunicació al Ministeri de l'Interior on informava de
la decisió de
suspendre la vigilància que es mantenia a Giuseppe Guidi, ja
que des de 1918
feia bondat i només es dedicava a l'art (olis, aiguaforts,
gravats, esmalts,
etc.) i a fer exaltació pública del moviment
feixista. Gabriele d'Annunzio, que
l'apreciava, l'encarregà un esmalt sobre coure
(«Via Crucis») per al seu Il
Vittoriale de Gardone Riviera. En 1926 li fou atorgada una
plaça com a professor
de tècniques de gravat a la Reial Acadèmia de
Belles Arts de Milà. Durant els
anys del feixisme realitzà nombroses exposicions, inclosa la
seva participació
en la XVII Biennal d'Art de Venècia de 1930. Giuseppe Guidi
va morir el 7 de
novembre de 1931 a Milà (Llombardia, Itàlia).
***
- Tintino Rasi: El
15 de setembre de 1893 neix a Arcole (Vèneto,
Itàlia)
el poeta futurista i propagandista anarquista Tintino Persio Rasi,
també
conegut sota diversos pseudònims, com ara Aurora d'Arcola, Gold O'Bay,Carlo Carli o Tatiano. Després de
realitzar els estudis
elementals, entrà a treballar a correus i, encara molt jove,
començà a militar
en el moviment anarquista i en la fracció esquerrana i
llibertària del moviment
futurista, amb Leda Rafanelli, Gianna Manzini, Mario Carli, Dante
Carnesecchi i
Giovanni Governato, entre d'altres. En 1914 fou destinat de carter a
Gènova,
alhora que la policia el fitxà com a «anarquista
convenientment vigilat».
Participà activament en les activitats del moviment, prenent
la paraula en
reunions i col·laborant en la premsa llibertària,
especialment en Il
Libertario. En
1917 fou traslladat a Iglesias (Sardenya), on continuà la
militància. Instal·lat a Cagliari, va
col·laborar, sota el pseudònim Aurora
d'Arcola, en
el periòdic socialista Il Risveglio dell'Isola i
esdevingué membre de la comissió executiva de la
Cambra del Treball local. El
gener de 1918 un informe policíac cita que, amb Alberto
Silicani, intentà
constituir un grup anarquista. Cridat a files, fou llicenciat el
novembre de
1918. El març de 1919 tornà a Arcole i durant tot
el període del «Biennio
Rosso» (Bienni Roig) participà en les lluites
obreres i en l'organització de
nombroses reunions i conferències. El juny de 1919 a Santo
Stefano Magra,
durant una d'aquestes conferències, un carrabiner
caigué mort i un altre fou
ferit de gravetat; denunciat com a responsable dels fets,
decidí fugir cap a
l'estranger. El juny de 1920 retornà i, finalment, fou
absolt d'aquesta
acusació. Durant les anys següents,
s'establí a Grosseto, a Pisa i a Milà,
sempre continuant amb la seva militància. En 1921, a La
Spezia, juntament amb
Renzo Ferrari (Renzo
Novatore) i
Giovanni Battista Governato, redactà la
revista anarcoindividualista d'art i de pensament futuristes Vertice, i
l'any següent a Pisa, amb Renato Siglich (Souvarine), la revista Anarchismo.
A partir de 1922 residí a Clivio i es dedicà a la
distribució del periòdic de
l'escola racionalista local. Sempre estretament vigilat, a
començaments de 1923
la policia li perd el rastre, i aprofità per emigrar
d'antuvi a Niça i després
a la regió parisenca. A la capital francesa
dirigí nombroses publicacions dels
exiliats llibertaris italians, com ara La Rivendicazione (1923-1925), el
gerent de la qual fou Émile Louis Soustelle; La Nostra Polemicha (1925),
on polemitzà durament amb els companys enquadrats en la
Legió garibaldina de
Riccioni Garibaldi --que després se sabrà que era
un infiltrat de la policia--;La Quale (1926) o Veglia. En aquests anys va fer feina a
la
impremta «La Fraternelle» de Sébastien
Faure. També fou redactor de la secció
italiana de la publicació parisenca La Revue Internationale
Anarchiste (1924-1925),
amb Ugo Fedeli i Virgilio Gozzoli, i, amb els mateixos, de La
Tempra (1915-1926).
Sota el pseudònim Gold O'Bay,
col·laborà en el
periòdic londinenc Il Comento, on reclamà«el dret a defensar-se i a
matar feixistes». Segons un informe de la policia
política italiana, en 1927 va
establir contacte amb el grup de l'il·legalista anarquista
Sante Pollastro (o
Pollastri) i s'hauria encarregat de recaptar els productes dels
robatoris. En
1928 participà en una polèmica amb Nino
Napolitano, que havia acusat Renato
Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquestúltim
acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a
Rasi pel grup de
Pollastro per fer propaganda. A començaments dels anys
trenta s'establí a
Suïssa, on, sota el pseudònim Tatiano,
col·laborà en L'Adunata dei
Refrattari. En
1935 actuà a Saint-Michel-sur-Orge. Entre el 20 i el 21 de
juny de 1936 a París participà en la
Conferència Internacional pel Dret d'Asil,
on assistiren, entre d'altres, Sébastien Faure, Camillo
Berneri, Onofrio
Gilioli, Umberto Marzocchi i Leonida Mastrodicasa. Des del
començament de la Guerra
Civil espanyola, formà part del parisenc Comitè
d'Ajuda a Espanya, país al qual
marxà uns mesos durant la primavera de 1937 i on
lluità contra les tropes
franquistes formant part del grup de Carlo Rosselli de la Columna
Ascaso. Com
que estava constantment vigilat per agents de la policia feixista i
sovint era
detingut, decidí en 1938 emigrar als Estats Units i
s'instal·là a Filadèlfia.
Als EUA col·laborà durant els anys
bèl·lics, sota el pseudònim Carlo Carli,
en la revista antifeixista Chanteclair, editada a Nova York entre 1942
i
1945, on també col·laborava Virgilio Gozzoli, i
on defensà el suport dels
aliats en la guerra contra el feixisme. Sa companya fou Ave Fossati,
amb qui
tingué una única filla, Superna Rasi (1923-1980),
també militant anarquista.
Tintino Rasi va morir el 8 de juliol de 1963 a Filadèlfia
(Pennsilvània, EUA).
***
- Mario Angeloni: El
15 de setembre de
1896 neix a Perusa (Úmbria, Itàlia) l'advocat,
polític republicà, maçó i
simpatitzant llibertari Mario Angeloni. Era fill d'un
família de tradició
republicana i lliurepensadora i sos pares es deien Publio Angeloni,
advocat, i
Elvira Cerboni. En 1915 es presentà com a voluntari a la
Gran Guerra, com a sotstinent
de cavalleria, d'on sortí mutilat i amb una medalla de plata
al valor militar
obtinguda en 1917 a la Batalla de Caporetto (actualment Kobarid,
Goriziano,
Eslovènia). Doctor en Dret i prestigiós jurista,
exercí a Vaglio (Basilicata,
Itàlia) i a Carrara (Toscana, Itàlia), i fou
advocat del Tribunal de Cassació de
Roma (Itàlia) i un dels organitzadors de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre 1919 i 1921 fou
víctima de
diferents atacs d'escamots feixistes. Formà part d'una
lògia maçònica, amb
Bruno Bellucci i Mariano Guardabassi, entre d'altres. En 1921 es casa
amb Giaele
Franchini, filla de l'advocat Enrico Franchini, republicà iúltim alcalde de
Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) abans de
l'arribada del feixisme. Militant del Partit
Republicà Italià (PRI), en 1924 creà,
amb Randolfo Pacciardi i Gigino Battisti,
l'associació clandestina «Italia
Libera», encarregant-se de l'edició de La Libera Parola. El gener de 1925 va
ser denunciat per les autoritats feixistes, però va ser
absolt en el judici. Detingut
el 26 de novembre de 1926, va ser tancat a la presó
d'Ucciardone de Palerm
(Sicília). Posteriorment el règim feixista el
confinà a l'illa de Lipari i
després a Ustica (Sicília); un cop lliure, va ser
novament detingut, jutjat per«complot contra l'Estat feixista» i condemnat a
tres anys de deportació a
l'illa de Ponça, fins que va ser agraciat amb una amnistia
concedida als«herois condecorats» i alliberat l'agost de 1928.
Després d'una estada a Roma
amb son pare, l'hivern de 1928 es traslladà a Cesena, on
reprengué la seva
professió d'advocat i les activitats clandestines, sempre
vigilat per la
policia feixista. L'abril de 1932 passà una temporada al
llac de Garda
(Llombardia, Itàlia) i d'aquí, amb el suport de
Gigino Battisti, passà a
Suïssa, on es relacionà amb exiliats italians.
Després d'un temps a Lugano
(Ticino, Itàlia), amb Egidio Reale i Randolfo Pacciardi, i a
Zuric (Zuric,
Suïssa), amb Fernando Schiavetti, en 1932 es
refugià, amb Gigino Battisti, a
França. El maig d'aquest any prengué part en
l'organització del VII Congrés de
la LIDU i entre novembre de 1935 i febrer de 1934 fou secretari general
d'aquesta
organització. A París, amb sa companya i sos dos
infants, es relacionà amb
grups antifeixistes i freqüentà els germans Carlo i
Nello Rosselli. També
mantingué una estreta correspondència amb
Randolfo Pacciardi. Per guanyar-se la
vida treballà en una companyia d'assegurances fins que va
ser acomiadat per
pressions de l'escriptor feixista Léon Daudet. Durant el seu
exili ocupà la
secretaria de la Secció de París del PRI i entre
febrer de 1935 i juliol de
1936 fou secretari nacional, amb Cipriano Facchinetti, d'aquest partit.
En 1935
entrà a formar part del Moviment d'Acció
Combatent (MAC), d'antics combatents
de la guerra del 1914 al 1918, i en la Lliga d'Antics Combatents
Pacifistes
(LACP) creats a França. També fou membre de les
lògies «Italia Nuova» i«1793»
del Gran Orient de França. L'octubre de 1935
participà en el congrés de
Brussel·les (Bèlgica) organitzat per comunistes i
socialistes contra la guerra
a Etiòpia. En aquests anys es relacionà amb
destacats intel·lectuals
esquerrans, com ara els germans Rosselli, Fausto Nitti, Ferruccio
Parri, Antonio Gramsci, Camillo Berberi i Eugenio Chiesa. Quan
l'aixecament
feixista de juliol de 1936 a Espanya vingué a lluitar com a
voluntari,
juntament amb Felice Vischioni i Enzo Fantozzi, i s'allistà
en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso», de la qual va ser
un dels seus fundadors amb
l'anarquista Camillo Berneri i el socialista Carlo Rosselli, i de la
qual,
finalment, dirigí una companyia de metralladores. Sa
companya enrolà com a
infermera. Greument ferit el 28 d'agost de 1936 en els combats de Monte
Pelado,
al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya), va ser traslladat a
un hospital de campanya de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya)–algunes fonts
citen Sariñena (Osca, Aragó, Espanya)–
on morí el mateix dia. Va ser enterrat
l'1 de setembre a Barcelona i les seves exèquies al
cementiri de Montjuïc, a
les quals acudí el president de la Generalitat de Catalunya
Lluís Companys i
Jover i altres autoritats, foren una gran manifestació de
dol. Quan es conegué
la notícia de la seva mort al seu poble natal, nombrosos
estudiants de la
localitat es manifestaren contra el feixisme, donant lloc a una forta
repressió. En 1944 Randolfo Pacciardi publicà el
fullet biogràfic Mario Angeloni.
En 1956, en ocasió del
vigèsim aniversari de la Guerra Civil espanyola, se li va
atorgà la Medalla
d'Or a la Memòria. El seu arxiu privat es troba dipositat a
l'Institut per la
Història d'Úmbria Contemporània de
Perusa, on d'aquesta ciutat porta el seu
nom.
Mario Angeloni (1896-1936)
***
-
Valeriano Gordo
Pulido: El 15 de setembre de 1908 neix a Montehermoso
(Càceres, Extremadura,
Espanya) el militar anarquista Valeriano Gordo Pulido. Destinat com a
sergent
d'Infanteria a la caserna de les Drassanes de Barcelona (Catalunya),
entrà en
contacte amb el grup anarquista «Nosotros», un dels
grups del Comitè de Defensa
de la ciutat. Quan el cop militar feixista de 1936, amb el
Comitè de Defensa,
coordinà el 19 i el 20 de juliol l'assalt de la seva
caserna, on, després
d'haver tancat tots els oficials dins del quarter, obrí les
portes de l'edifici
militar als Grups de Defesa Confederal de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Sufocada la rebel·lió
militar, s'enrolà en la «Columna
Sud-Ebre», comandada per Antonio Ortíz
Ramírez, on, destinada al front d'Aragó, va ser
responsable de bateria
d'artilleria de la columna i, amb Manuel Martínez, de la
secció establerta a
Lécera (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb la
militarització de les milícies, va
ser nomenat capità en cap de la Secció
d'Informació de la XXV Divisió de
l'Exèrcit de la II República espanyola, i,
després de la dissolució del Consell
d'Aragó i de la destitució d'Antonio
Ortíz Ramírez, de la XXIV Divisió.
L'estiu
de 1938, arran dels rumors d'un possible assassinat a mans estalinistes
d'Ortiz
i dels seus homes de confiança, passà a
França durant la nit del 5 de juliol,
juntament amb Joaquín Ascaso Budría, Antonio
Ortíz Ramírez, Alfonso Domínguez
Navasal, Emilio Mañez Zaragoza, Martín Terrer
Andrés, Jacinto Santaflorentina
López de Oñáte i Ramón
Negre Bas. Tots van ser interrogats per la II Oficina a
Foix i a Baiona abans d'assignar-lis la residència en
diferents poblacions en
espera que el govern republicà espanyol demanés
les seves extradicions per
deserció. A Valeriano Gordo se li va assignar la
residència a Garait (Llemosí,
Occitània), on el setembre va desaparèixer.
Aconseguí embarcar-se cap a Amèrica
i s'instal·là d'antuvi a Bolívia i
després a Veneçuela. En els anys cinquanta
retrobà a Caracas (Veneçuela) els seus antics
companys Antonio Ortiz i Joaquín
Ascaso, amb els quals va formar en la dècada dels cinquanta
el grup anarquista«Fuerza Única».
Valeriano Gordo
Pulido (1908-?)
***
- Ildefonso
González Gil: El 15 de setembre de 1909 neix a
Las Cabañas de Castilla (Osorno
la Mayor, Palència, Castella, Espanya) el periodista i
militant anarquista i
anarcosindicalista Ildefonso González Gil, conegut
simplement com Ildefonso.
En 1912 emigrà amb sa família a Buenos Aires
(Argentina). Després de cinc anys
d'assistir a l'escola, amb 11 anys venia periòdics i
després treballà en
diversos oficis (venedor de dolços, enllustrador de sabates,
etc.). En 1924
entrà com a aprenent de jardiner i l'any següent
s'afilià a la Federació Obrera
Regional Argentina (FORA), en la qual destacà fent
mítings, organitzant vagues
i protestes, etc.; per aquesta activitat va ser detingut en diverses
ocasions,
la primera en 1925. Després participà activament
en la campanya de suport als
anarquistes Sacco i Vanzetti, especialment des de les
pàgines d'El
Obrero
Albañil.
En aquesta època va ser secretari de l'Ateneu Obrer Cultural
del
barri de La Boca-Barracas de Buenos Aires, fundà una
biblioteca i el grup
dramàtic «Arte y Naturaleza» --en els
assaigs d'aquest grup conegué Benigno
Mancebo Martín--, va ser corresponsal de La Revista Blanca i formà part
dels grups d'acció enfrontats als escamots feixistes de la
Lliga Patriòtica que
actuaven en els conflictes portuaris. El setembre de 1930, arran del
cop
militar del general José Félix Uriburu i de la
prohibició de les activitats
anarquistes i de la FORA, va ser empresonat uns mesos a Villa Devoto i
posteriorment deportat. En 1931, amb Diego Abad de Santillán
i Francisco
Carreño, fundà a Montevideo el
periòdic La
Tierra.
També a la capital
uruguaiana fou secretari de la Comissió de Relacions
Internacionals Anarquistes
(CRIA), membre de l'Ateneu Lliure i del Centre Ariel, i secretari de la
Universitat Popular. En 1933 va ser deportat pel govern de l'Uruguai al
país
d'origen. El novembre d'aquell any desembarcà a La Corunya
(Galícia), on
començà a militar immediatament i per la qual
cosa hagué de refugiar-se a
Barcelona. A la capital catalana participà en les activitats
del «Grupo Nervio»
(Diego Abad de Santillán, Pedro Herrera, Fidel
Miró, Germinal de Sousa, etc.)
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
l'estiu de 1934 fou nomenat
secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA)
en substitució de
Josep Peirats Valls. A la capital catalana dirigí el
periòdic FAI i
col·laborà en Tierra y Libertad. Arran dels fets d'octubre de
1934 fugí
a La Corunya, on va se nomenat secretari de Defensa de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Galícia i dirigí, sota el
pseudònim de Gregorio
Quintana, Brazo y Cerebro, alhora que va fer feina de
paleta per
subsistir. El 2 de març de 1935 va ser detingut, amb altres
companys (Valeriano
Luis Simón, Consuelo Roca Castillo, Josep Maria
Guàrdia Augustí i Sebastià
Caparrós Clarés), en un taller
d'enquadernació de Barcelona quan enllestien el fullet
clandestí Documentos
para la historia. La represión de Asturias y León,
confiscant la policia els 15.000 exemplars de l'edició i
processant els
implicats per un delicte d'«excitació a la
rebel·lió». El febrer de 1936
retornà a Barcelona, encarregant-se de la vicesecretaria de
la FAI catalana, a
més de ser delegat sindical de la CNT a la
fàbrica de cerveses on treballava.
El juliol de 1936 participà activament en la resposta
popular contra
l'aixecament feixista, prenent part en el setge de la caserna de Sant
Andreu i
desenvolupant diverses tasques al barri de l'Horta. No fou partidari de
la
creació dels Grups de Control confederals i
s'enrolà en la Bateria
Sacco-Vanzetti, lluitant als fronts fins a la militarització
de les milícies,
mesura que no acceptà. En 1937 entrà a treballar
en una fàbrica barcelonina. El
febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i
fou tancat al camp
de concentració de Setfonts, del qual sortí
enrolat en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) on romangué fins que
pogué fugí i s'uní a la
resistència antinazi. Amb l'Alliberament
s'establí a Bordeus i continuà amb la
seva tasca llibertària, participant en tasques
orgàniques de la FAI, de
l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), de la
naixent Unió Sindical
Italiana (USI), etc. Amb els altres membres del «Grupo
Nervio» (Juan Giménez
Arenas, Muñeza, etc.), fundà l'editorial«Tierra y Libertad». En 1945, amb
Felipe Alaiz de Pablo, fundà la revista Impulso, creada per defensar
l'ortodòxia anarquista contra el reformisme. L'agost de
1946, com a secretari
de Relacions Exteriors, assistí al Ple Nacional de Regionals
de la CNT. Arran
de la Conferència de París de 1947
s'integrà en el Secretariat Provisional de
Relacions Internacionals (SPRI) i també en la CRIA, creada
en la Conferència
anarquista d'aquell any. En 1947 també, com a membre de
l'SPRI, assistí al
Congrés de Tolosa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En
1949 intervingué
en l'organització del Congrés de la FAI en
l'Exili i assumí la responsabilitat
de la secció bibliogràfica de la CRIA i dels seus
arxius i edicions. En 1967
fou representant de la Federació Obrera Regional Uruguaiana
(FORU) al Congrés
de l'AIT de Bordeus. No obstant tota aquesta tasca, entrà en
conflicte amb els
responsables del MLE en l'Exili i va ser expulsat de la FAI,
adherint-se
posteriorment a la tendència del grup editor de Frente Libertario. En
1974 assistí a la Conferència Anual de Narbona
del citat grup. Durant elsúltims anys, una paràlisi l'obligà a
minvar la militància. A més dels
periòdics
citats, col·laborà, fent servir en ocasions
diversos pseudònims (Sacha
Yegulef, Enrique Castanyeda, Ion, Alceste, Osnofdelig,Gregorio
Quintana, Ildeion, etc.), en Cenit, Le Combat
Syndicaliste, Esfuerzo, Frente Libertario, L'Internazionale,Nueva Senda, Polémica, Solidaridad Obrera, Tierra y
Libertad, Umbral, Volontà, etc. És autor de Material de
discusión pera los militantes de la CNT de España (1945-1946), Il
movimento libertario spagnuolo (1953), Notes brèves sur le
mouvement
ouvrier anarchiste en Argentine (1955), El hombre y su obra. La
pasión
de Ugo Fedeli
(1964) i A
las federaciones, grupos y publicaciones de
todos los paises y de todas las tendencias del anarquismo militante (1974).
Ildefonso González Gil va morir el 27 d'octubre de 1989 a
París (França). Important
documentació seva es troba dipositada a la Biblioteca
Pública Arús de
Barcelona.
Ildefonso González Gil (1909-1989)
---
Continua...
---