Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 198 | 199 | (Page 200) | 201 | 202 | .... | 465 | newer

    0 0



    Festa del Sequer 2015

    A les 20,30 h, a la plaça.
    Pregó de la Festa a càrrec del glosador Llorenç Cloquell, Màgic
    Presentació dels llibres de Felip Munar
    "Vi i cultura popular a Mallorca"
    "Els glosadors de picat a Mallorca"
    a càrrec de Jordi Cloquell, Artiller (glosador), Pere J. Munar (regidor de Cultura de l'Ajuntament de Lloret) i l'autor.
    Hi participaran els Glosadors de Mallorca que vulguin assistir-hi.

    0 0
  • 09/04/15--09:41: POLLENÇA, POBLE ACOLLIDOR
  • Des d'Alternativa presentarem al proper ple una moció per sumar-nos també a la xarxa de ciutats i pobles acollidors dels refugiats de la guerra de Síria.

     

    La guerra de Síria suposa una de les pitjors catàstrofes humanitàries del que duim de segle, amb més de 200.000 morts, i milions de refugiats i desplaçats. En el que duim d'any han creuat el Mediterrani unes 200.000 persones que fugen de la guerra i la misèria, i hores d'ara han mort unes 2.300 persones ofegades.

    Que en aquest escenari terrible, en què la nostra mar s'ha convertit en un cementeri, en què les imatges de desesperació i fugida ens fan un nuu al coll, en què veure com famílies amb nins han de travessar alambrades ens omple de vergonya, haguem de sentir el president de l'Estat espanyol regatejant quotes de refugiats, de persones humanes, és simplement repugnant.

    Des d'Alternativa per Pollença creim que no podem ser còmplices d'aquesta deshumanització, de donar l'esquena o voler tancar els ulls a una situació d'emergència, perquè hem estat refugiats, perquè recordam Argelers, i perquè volem donar resposta al fet que ens sentim indefugiblement interpel·lats en la nostra humanitat, en la nostra dignitat de persones. 

    Per això ens volem afegir a les iniciatives que s'han impulsat des de Barcelona de declarar-se ciutat acollidora i fer una xarxa, i que altres ciutats com Madrid, València o Palma ja s'hi han afegit. Altres pobles de Mallorca com Inca, Esporles, Artà, Son Servera, Andratx, Manacor o Calvià també s'hi afegiran o duran a ple la proposta.

    Al proper ple presentarem una moció perquè volem que Pollença sigui també un lloc d'acollida, que totes aquelles persones i entitats que estiguin disposats a ajudar ho puguin fer i que l'Estat anuncii que es compromet amb l'acollida, i que no només sigui de paraula, sinó enviant recursos econòmics a les ciutats i pobles acollidors. No pot ser que Espanya sigui un dels països que rep més de la UE per la gestió d'immigrants i refugiats, i ho dediqui majoritàriament a control i repressió en les fronteres.

    Ruben L. Oppenheimer

     

     


    0 0

    Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit són un recordatori literari de la postguerra, de l’oprobi patit per la família i el poble treballador. Amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. En Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit es troba el ressò de moltes de les històries de la presó i els camps de concentració que em contava el pare. (Miquel López Crespí)


    Les novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de l’Òmnium Cultural i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (IV)


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    Mentre redactava els capítols inicials de Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit em venien a la memòria, no solament les històries narrades pel pare i els altres presoners de guerra republicans que vengueren a sa Pobla en els anys quaranta. Reflexionava en la similitud, amb les evidents diferències de país i determinades circumstàncies, entre els presos polítics de totes les èpoques. Record que en una llunyana adolescència vaig llegir el llibre de Silvio Pellico Mis prisiones (Madrid, Espasa Calpe, 1962) i aquella joia –per la informació que proporciona, per la humanitat que transpua— de Kropotkin, les famoses Memorias de un revolucionario (Madrid, Zero, 1973). Tants llibres de memòries reflectint l’opressió! D’adolescent llegia moltes novel·les d’Ángel Maria de Lera, que, amb bisturí de cirurgià, descriu a la perfecció l’opressiu món de la postguerra franquista, amb els patiments i humiliacions que els vencedors feien passar als vençuts. I les memòries, igualment imprescindibles, de la dirigent comunista Juana Dueñas, descrivint les tortures i assassinats a les presons feixistes en els quaranta i cinquanta. I les del pollencí Josep Muntaner Cerdà narrant la repressió feixista a Pollença en el seu llibre No eren blaves ni verdes les muntanyes – Petita història (Pollença, Impremta Politècnica, 10888). Llibres de memòries que, com els de Ievguénia Ginzburg, El cielo de Siberia (Barcelona, Arcos Vergara, 1980) o el mateix Diari d’Anna Frank (Barcelona, Plaza Janés, 1998) ens permeten endinsar-nos en el subconscient del perseguit, del represaliat pel Poder, sigui aquest Poder de qualsevol tendència. Sempre la mateixa lluita: el dèbil, l’explotat, l’intel·lectual crític, el treballador revoltat, enfrontat amb els qui comanden, amb els senyors de la guerra, amb els amos de les forques que els poderosos aixequen enmig de les places de pobles i ciutats en tota època i circumstància. És, com deia, l’ambient d’opressió i esclavatge narrat a la perfecció en l’obra del novel·lista Ángel Maria de Lera. Aquella atmosfera sinistra de novel·les com La noche sin riberas (Madrid, Argos, 1976) i Oscuro amanecer (Barcelona, Argos, 1977)! És l’herència de la sang que traspuen moltes de les novel·les dels nostres escriptors. El món de la guerra civil i la repressió que podem sentir i olorar en les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme (1969), Els alicorns (1972); en les de Llorenç Capellà, especialment El pallasso espanyat (1972); en les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver; i, molt especialment, en algunes obres de Miquel Àngel Riera. Pens ara mateix en Morir quan cal (1974).

    Però parlant dels represaliats a Catalunya i l’estat espanyol, és el valor d’aquesta generació exterminada pel feixisme, la seva provada dignitat davant els botxins, el que consider més valuós i més important com a llegat que hauria d’arribar, intacte, amb tota la seva força exemplaritzadora, a les noves generacions d’illencs i illenques. És un dels llegats, potser el més important, que ens han deixat els antifeixistes dels anys trenta.

    Les novel·les Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, obres que guanyaren els Premis de Narrativa Alexandre Ballester 2009 i Òmnium Cultural 2009, estarien a l’alçada d’aquesta humanitat, dels homes i dones que, amb el seu sacrifici, la seva resistència davant el feixisme, ens havien format, ens havien indicat el camí pel qual hem transitat durant aquests anys?

    Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit són un recordatori literari de la postguerra, de l’oprobi patit per la família i el poble treballador. Amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. En Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit es troba el ressò de moltes de les històries de la presó i els camps de concentració que em contava el pare.

    El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, com he escrit més amunt, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153, i amb el número de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

    El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això el feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores” núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

    La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

    S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble.

    Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

    Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Gardènies en la nit i Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers d’assassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però la llista es podria allargar fins a l'infinit.

    Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquests llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas (Bruguera, 1978).

    El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, l'alferes de la República Paulino López Sánchez –el protagonista principal de Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit-- conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

    Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit a parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") –que és una de les protagonistes de Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit --, alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en què participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

    La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

    Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja deu fer més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

    L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

    Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em va dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995".

    Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme. I les novel·les que han publicat Lleonard Muntaner i El Tall Editorial, les obres Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit són, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    El pasado 2 de julio, en su informe sobre la situación económico-financiera de la CAIB, la Intervención General del Govern comunicó a la nueva consellera de Hacienda Catalina Cladera, que la previsión de déficit para el cierre de 2015 sería del 1,01%, tres décimas por encima del objetivo de déficit fijado por el Estado en el 0,7%.

    Tres semanas después el Director General de presupuestos y la misma consellera Cladera anunciaban que su previsión de déficit se disparaba al 1,5%. En apenas tres semanas y tras los anuncios de más gasto de las distintas consellerias el déficit se incrementaba en medio punto más.

    Este diferencial, del 1,01% previsto inicialmente al 1,5% que dicen que es ahora su previsión para final de año, es atribuible única y exclusivamente al nuevo Govern. En medio año aumentarán en un 50% la previsión de déficit, lo que demuestra que la consellera Cladera ha renunciado al control del gasto, ha renunciado a moderar las ansias despilfarradoras del resto de consellerias y se ha puesto delante de la pancarta anunciando más gasto y diciendo que no tiene ninguna intención de cumplir con el objetivo de déficit.

    Esta actitud de total laxitud en el control del déficit es un suicidio colectivo, por cuanto supone incrementar el, ya de por si abultado, nivel de endeudamiento. Aumentar la deuda más allá de los 8.400 millones actuales es hipotecar el futuro de nuestra comunidad y ponerla en serio riesgo de quiebra. Por tanto, es imprescindible tomar medidas para que en muy pocos años se pueda empezar a reducir el importe de la deuda. El Govern anterior del PP tenía previsto empezar a reducir los niveles de deuda a partir de 2018. Hoy, con el actual Govern, se antoja imposible poner una fecha y, sinceramente, visto lo visto, lo más probable es que los incrementos de deuda se disparen y puedan volver a empezar los impagos a proveedores.

    Para el año 2016 el Estado ha previsto para todas las comunidades un objetivo de déficit del 0,3% del PIB. El Govern de Francina Armengol ya ha dicho que no lo va a cumplir, que no lo puede cumplir y que tampoco lo quiere cumplir. Lo del déficit no va con ellos, lo cual es una muestra más de insensatez.

    Esta actitud no es la propia de un Govern responsable. No se puede tirar la toalla a las primeras de cambio, sino que hay que dar la batalla del déficit cada día. Y en este espíritu de lucha por el control del déficit es donde se debe encuadrar la propuesta de déficit asimétrico que el PP ha propuesto para el ejercicio de 2016.

    A tal efecto, conviene recordar como en el año 2013 el Estado fijó un objetivo de déficit del 1,3% para todas las comunidades autónomas. Y fue Baleares, junto con otras comunidades, concretamente las perjudicadas por el actual modelo de financiación autonómica, quienes pidieron un objetivo de déficit asimétrico, de forma que cada comunidad tuviera un techo distinto pero que la suma de todos fuera el mismo que se había previsto inicialmente para el conjunto. Ello nos llevó a que, en lugar de tener como objetivo el 1,3%, éste se ampliara hasta el 1,47%. Y éste fue el único año en toda la historia que el Govern de les Illes Balears consiguió cumplir con el objetivo de déficit.

    Cuando ahora proponemos un déficit asimétrico, no proponemos barra libre para que el Govern pueda gastar lo que quiera. No estamos renunciando a ninguna de nuestras señas de identidad. Estamos proponiendo aumentar el margen ligeramente para que éste sea más cumplible y para que, de todos modos, suponga un nuevo esfuerzo de reducción de gasto y un nuevo paso hacia el objetivo de estabilidad presupuestaria.

    Nuestro compromiso con el equilibrio presupuestario es incuestionable. Hemos defendido, defendemos y seguiremos defendiendo no gastar más de lo que se ingresa. Y apostamos por una reducción del déficit progresiva, que no genere tensiones innecesarias y de forma escalonada. El objetivo de déficit asimétrico no es un cheque en blanco para el Govern sino una mayor responsabilidad para su cumplimiento.

    0 0
  • 09/04/15--09:41: Propers cursos a Mallorca
  • El primer curs d'Aikido del que tenim noticia es el que donarà en Vicente Borondo el cap de setmana del 12 i 13 de setembre.

    En Vicente es 5è Dan Aikikai i un practicant avançat de Shindo Muso Ryu Jo Jutsu.

    Podeu veure informació sobre el curs al facebook

    I sobre en Vicente Borondo a  Aikijodokai

    A mesura que tinguem informació sobre altres cursos ho anirem actualitzant.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [04/09] «La Révolution Cosmopolite» - Atemptat Portas - Brocher - Delaw - Gauzy - Illich - Pou - Tortosa - Ottesen-Jensen - Simenon - Cerrito - Matteucci

    Anarcoefemèrides del 4 de setembre

    Esdeveniments

    Premsa llibertària

    - Surt La Révolution Cosmopolite: El 4 de setembre de 1886 surt a París (França) el primer número de La Révolution Cosmopolite. Journal révolutionnaire sociaiste indépendant. En van ser responsables Charles Malato, Jean Pausader (Jacques Prolo) i Léon Ortiz (Léon Schiroky). D'aquesta publicació sortiren quatre números, l'últim el del 2-9 d'octubre de 1886, i un cinquè número, primer i únic d'una nova sèrie en format revista, en 1887, abans de ser denunciada per «incitació a l'assassinat i al pillatge».

    ***

    Narciso Portas ("El Botxí de Montjuïc")

    - Atemptat contra Narciso Portas: En arrencar la matinada del 4 de setembre de 1897 a Barcelona (Catalunya) Ramon Sempau atempta contra Narciso Portas Ascanio (El Botxí de Montjuïc), tinent de la Guàrdia Civil i cap de la policia judicial de la capital catalana, responsable de les tortures infligides als militants anarquistes detinguts durant el procés de Montjuïc. Portas, que anava acompanyat del subinspector de policia Teixidó, acabava de sortir d'una funció al Circ Eqüestre quan en arribar a la plaça Catalunya, poc abans de l'entrada de la Rambla, Ramon Sempau s'acostà i, després d'insultar-los, va disparar un revòlver contra els dos representants de l'autoritat, que ferits lleument iniciaren una persecució contra l'agressor i a la qual es va afegir poc després el cap d'ordre públic Plantada i diversos agents de policia. Finalment Sempau fou detingut a la cerveseria Gambrinus, a la planta baixa de l'Hotel Continental, i un cambrer del local resultà ferit durant el tiroteig. Jutjat militarment per un consell de guerra, Sempau fou condemnat per unanimitat a la pena de mort, però no existint conformitat entre el capità general i el seu auditor en l'apreciació de la justícia de la sentència, no va tenir caràcter executòria. Com que els liberals havia pujat al poder, el Consell de Ministres decretà que no podia ser jutjat per la jurisdicció militar. La jurisdicció civil ordinària, que aleshores funcionava per jurat, el declarà innocent i aquesta sentència es repetí en la instància al Suprem, per la qual cosa fou alliberat després de complir una condemna de dos mesos i un dia de presó per ús de nom fals. El procés judicial a Sempau va servir perquè tornés a sortir a la llum pública tot el procés de Montjuïc. L'advocat, periodista i republicà anarquitzant Ramon Sempau Barril --altres autors citen com a segon llinatge Nogués-- havia nascut en 1871 a Barcelona i va estar relacionat amb els cercles literaris i intel·lectuals de finals de segle; formà part a partir de 1896 de la Colla del Foc Nou --juntament amb Pere Coromines, Jaume Brossa, Celestí Galcerán, Josep Roca, Bernat Rodríguez Serra i Ignasi Iglesias, entre d'altres-- i de la redacció d'El Diluvio. En iniciar-se el procés de Montjuïc en 1896 hagué de fugir, per no ser processat per les seves crítiques a l'acció espanyola a Cuba, cap a França, on va demanar la nacionalitat gala i va romandre fins a l'any següent, que va tornar a Barcelona i atemptà contra Portas. En 1899 va publicar, amb Eduardo de Bray, El capitán Dreyfus. Un proceso célebre i en 1900 Los victimarios. Notas relativas al proceso de Montjuich. El maig de 1901 fou detingut arran de la vaga de tramviaires i tancat amb altres militants anarquistes (Teresa Claramunt, José López Montenegro, Leopold Bonafulla, etc.) a les bodegues del creuer «Pelayo», habilitat com a presó i ancorat al port de Barcelona. En 1902 publicà la novel·la Esclavas del oro. Trata de blancas i posteriorment col·laborà en la revista Occitània (Tolosa de Llenguadoc, 1905). També va traduir al castellà obres de diversos autors (Tolstoi, Mirbeau, etc.). Ramon Sempau va morir en 1909 a Barcelona (Catalunya).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Victorine Brocher amb 79 anys

    - Victorine Brocher: El 4 de setembre de 1839 neix a París (França), en una família radical, la militant internacionalista, communarde, anarquista i pedagoga Victorine Malenfant, més coneguda com Victorine Brocher o Victorine Brocher-Rouchy. Son pare, Pierre Malenfant, sabater republicà i francmaçó, es va veure obligat a exiliar-se en 1851 a Bèlgica. Des de finals de 1849 Victorine va viure amb sa mare a Orleans. Durant els anys cinquanta, s'implicà en activitats republicanes i socialistes. En 1861 es casà a Orleans a disgust amb el sabater Jean Rouchy, que havia participat en les guerres de Crimea i d'Itàlia i que acabava de llicenciar-se de la Guàrdia Imperial. L'any següent la parella s'instal·là a París i ella va haver de mantenir sa família com a costurera ja que son marit alcohòlic es passava totes els dies al bar. A París milità en diversos grups socialistes enquadrats en la Primera Internacional. Com a costurera s'adherí a la secció parisenca de la Internacional i en 1867 participà en la fundació d'una fleca i d'un magatzem en règim de cooperativa. Durant la Guerra francoprussiana, son marit lluità com a franctirador al Loira i ella s'enrolà com a infermera. Va perdre dos infants de curta edat i un tercer adoptat a un veí. Quan esclatà la Comuna de París va participar, amb son marit, en el «Batalló per la Defensa de la República» --Turcos de la Comuna, nom donat als tiradors algerians d'ençà de la guerra de Crimea-- com a encarregada del menjador d'oficials i suboficials i després participà en els combats com a infermera durant la «Setmana Sagnant». Estigué molt lligada a Fränkel, Assi i Varlin. Després de la desfeta de la Comuna, aconseguí fugir a Suïssa i fou condemnada a mort en rebel·lia com a«petroliera» per haver participat en l'incendi del Tribunal de Comptes, però son marit fou detingut i empresonat dos anys a Belle-Isle per «portar l'uniforme dels insurrectes». De Suïssa marxà amb Marcelle Tinayre a Hongria, on va fer de mestra, i retornà després de l'alliberament de son marit. A Ginebra treballà com a brodadora en una fàbrica de sabates i fundà una cooperativa de calçat per ajudar els proscrits de la Comuna i els exiliats russos. Adherida a la bakuninista Federació del Jura i s'alia especialment amb els anarcocomunistes lionesos François Dumartheray i Antoine Perrare. Després de l'amnistia per alscommunards, retornà a París i freqüentà els cercles anarquistes, participant activament en el grup editor del periòdic La Révolution Sociale. En 1880 Malatesta serà detingut en la seva companyia i també freqüentarà Andrea Costa. Entre el 14 i el 19 de juliol de 1881 fou delegada pel Cercle d'Estudis Socials del VI Districte i dels Cercles Anarquistes dels XI i XX Districtes en el Congrés Socialrevolucionari Internacional de Londres, on conegué el lliurepensador Gustave Brocher, secretari del congrés, amb qui es casà en 1887 --son antic marit havia mort en 1885 foll--; adoptaren cinc infants orfes de communards i convertiren el seu domicili en refugi de nombrosos exiliats (francesos, italians, russos, etc.). El març de 1883 participà amb Louise Michel i Émile Pouget en la famosa manifestació de l'esplanada dels Invàlids. Membre de la Lliga Socialista a Londres, en 1890 farà de mestra a l'Escola Lliure creada per Louise Michel a Londres amb altres refugiats francesos i alemanys. En 1891 fundà amb Gustave Brocher una escola a Lausana. El gener de 1912 la parella marxà a Hongria i després a Croàcia i a Fiume, on van desenvolupar tasques educatives. A més de nombroses col·laboracions en diverses publicacions anarquistes (La Revolution Sociale, Le Cri du peuple, Le Drapeau Rouge, Le Drapeau Noir, L'Hydre Anarchiste, etc.), és autora, sota el nom de Victorine B..., del llibre Souvenirs d'une morte vivante, publicat en 1909 a Lausana amb un prefaci de Lucien Descaves, i que narra les seves memòries des de la Revolució de 1848 fins a la fi de la Comuna. Victorine Brocher va morir el 4 de novembre de 1921 a l'hospital cantonal de Lausana (Vaud, Suïssa), arran d'una operació de sinusitis. Manuscrits i papers seus es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    George Delaw i el seu ca Jap

    - George Delaw: El 4 de setembre de 1871 neix a Sedan (Ardenes, França) el dibuixant i poeta anarquista Henri Georges Deleau, més conegut com Georges Delaw. Va estar molt unit durant tota sa vida al també dibuixant Jules Depaquit (1869-1924). A Herbeumont (Ardenes belgues) realitzà recerques etnogràfiques i col·laborà en revistes regionalistes, com ara Revue d'Ardenne et d'Argonne, amb dibuixos i poemes. En 1893 marxà amb Depaquit a París i s'instal·laren a Montmartre, vivint la bohèmia i prenent part en publicacions humorístiques. Entre 1896 i 1934 col·laborà habitualment en Le Rire. A començaments del segle XX col·laborà regularment en el periòdic de Jean Grave Le Temps Nouveaux amb il·lustracions humorístiques. En 1905 publicà alguns d'aquests dibuixos en l'Album des Temps Nouveaux, juntament amb obres de P. Iribe, Walter Crane, Delannoy, Grandjouan, Jossot, Kupka, M. Luce, Rysselberghe, Steinlen, Van Dongen i altres. Durant la Gran Guerra lluità a Verdun. Els seus dibuixos il·lustraren obres de diversos autors (Anatole France, Francis Jammes, Jules Renard, Erckmann-Chatrian, Georges Ponsot, Charles Perrault, Hans Andersen, etc.) i publicacions diverses (Le Blagueur,Miousic, Journal du Chat Noir, La Grive, La Baïonnette, Le Figaró Illustré,La Vie Drôle, Sourire,Fantasio, Le Bon Vivant, etc.). També realitzà dibuixos infantils. Entre les seves obres podem destacar Les aventures de Til l'Espiegle (1890), La première année de collège d'Isidore Torticolle (1899), Contes de nourrice et histoires de brigands (1903), L'Ardenne qui s'en va (1905), Histoire mirobolante de Jean de la Lune (1906), Les coudes sur la table (1914), Les veillées du«Lapin Agile» (1919, en col·laboració), Berlingot et Décousu. Aventures de deux saltimbanques (1929), etc. A més de tot això, realitzà decorats per a obres teatrals, decoracions per a grans magatzems (Trois Quartiers, Galeries Lafayette, etc.) i Edmond Rostand li confiarà els decorats de la seva vila basca «Arnaga» amb dibuixos sobre els contes de Perrault. George Delaw va morir el 8 de desembre de 1938 en la indigència a París (França). Una col·lecció de cartes entre George Delaw i Jean Grave es troben dipositades a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París. Delaw influencià força el dibuixant català Joan Garcia Junceda.

    ***

    Foto policíaca d'Antoine Gauzy (25 d'abril de 1912)

    - Antoine Gauzy:El 4 de setembre de 1879 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista il·legalista, implicat en el cas de la Banda Bonnot, Antoine Scipion Gauzy. Instal·lat a París, va freqüentar el cercle anarcoindividualista editor del periòdic L'Anarchie i va rebre suport econòmic del militant anarcoindividualista Alfred Fromentin, conegut com l'anarquista milionari, que va esmerçar la seva important fortuna en el moviment anarquista. Establert amb els diners de Fromentin com a saldista i botiguer de novetats al suburbi parisenc d'Ivry-sur-Seine, va fer amistat amb Pierre Cardi, un comerciant anarquista cors. En aquesta època vivia amb Anna Uni (Nelly), jove anarquista de Nimes de 24 anys amb qui va tenir dos infants (Germinal i Mireille). Élie Monier (Simentoff), que va treballar al seu negoci --«La Halle Populairer» (Mercat Popular)-- com a dependent, portarà Jules Bonnot, aleshores perseguit per la policia, però sense revelar la seva vertadera identitat. El 24 d'abril de 1912 va ser detingut Monier. Aquest mateix dia, el subdirector de la Seguretat, Jouin, va caure abatut per Jules Bonnot arran d'un escorcoll a la botiga de Gauzy; també va ser ferit greument l'inspector Colmar. Detingut immediatament, Gauzy va ser atacat per una gentada histèrica i va arribar amb la cara tumefacta davant Guichard, cap de la Seguretat, qui el va apallissà novament i l'amenaçà. Va ser acusat d'haver amagat a ca seva Bonnot, encara que ell va declarar que havia albergat un company de qui ignorava el seu nom. Susceptible de ser condemnat a la pena de mort, va ser jutjat amb els supervivents i còmplices de la banda. Nombrosos testimonis van declarar al seu favor, com ara Séverine, qui va defensar el dret d'asil i el periòdic La Guerra Sociale va fer campanya sobre aquest tema. El 27 de febrer de 1913, davant l'Audiència del Sena, va ser finalment condemnat a 18 mesos de presó per«encobriment de malfactors». Després de complir la major part de la pena en presó preventiva, va ser alliberat el 8 de juliol de 1913. Durant la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1915 va ser declarat no apte per al servei i el març de 1916 encara mantenia aquesta categoria. Més tard, va ser ferit de bala per un expolicia sobre unes discrepàncies comercials, però sense que l'afer tingués res a veure amb política; va rebutjar denunciar l'agressor, ja que la delació era un fet repugnant entre anarquistes. El 24 d'abril de 1949 va assistir al banquet en honor del 77è aniversari del teòric anarcoindividualista Émile Armand. Va continuar fent feina com a comerciant de teixits d'ocasió. Antoine Gauzy va morir el 12 de juny de 1963 a Viry-Châtillon (Illa de França, França).

    ***

    Ivan Illich

    - Ivan Illich: El 4 de setembre de 1926 neix a Viena (Àustria) el pensador llibertari crític de la societat moderna Ivan Illich. Nascut en el si d'una família de propietaris rurals, entre 1936 i 1941 va estudiar a les Escoles Pies de la capital austríaca, d'on va ser expulsat en aplicació de les lleis antisemites --son pare, croat catòlic, estava casat amb una jueva sefardita. Va acabar els estudis secundaris a Florència (Liceo Scientifico Leonardo da Vinci, 1942). Va cursar estudis de Ciències Naturals (especialitat de química orgànica i cristal·lografia) a la Universitat de Florència (1945-1947), alhora que es llicenciava en filosofia (1944-1947) i, més tard, en teologia (1947-1951) a la Universitat Gregoriana de Roma. Es va doctorar en Història a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Salzburg (1951), amb una tesi doctoral titulada The Philosophical and Methodological Dependence of Arnold Toynbee, que li va merèixer la qualificació summa cum laude. Illich havia estat escollit pel Vaticà per a la carrera diplomàtica, però va preferir exercir de capellà, i va ser nomenat pel cardenal Spellman vicari de l'església de l'Encarnació a Nova York, una parròquia freqüentada per feligresos d'ascendència irlandesa i porto-riquenya. L'any 1956 marxa de Nova York per fer-se càrrec del vicerectorat de la Universitat Catòlica de Santa Maria (Ponce, Puerto Rico). La seva relació amb aquesta universitat es va acabar per no estar d'acord amb la prohibició, feta pel bisbe de la diòcesi, de votar un governador favorable al control de la natalitat. De tornada a Nova York va fer de professor al Departament de Sociologia de la Universitat de Fordham (1960-1983) i alhora va participar en la fundació l'any 1961 del Centro Intercultural de Documentación a Cuernavaca (CIDOC), a Mèxic, del qual va ser director. Els seminaris organitzats al CIDOC (1961-1976) van convertir aquest centre en una veritable universitat informal, i van fer que es convertís de seguida en un indret on s'analitzaven els problemes del desenvolupament i un focus de difusió sobre alternatives a la societat tecnològica. El 1968, en topar amb la jerarquia eclesiàstica, el CIDOC es va secularitzar i Illich, poc temps després, va abandonar el sacerdoci (1969). Professor invitat a la Universitat de Kassel (Alemanya, 1979-1981); membre de l'Institut d'Estudis Avançats de Berlín (1981); regents professor a la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1982); professor invitat a la Universitat de Marburg (Alemanya, 1983-1986), associat al Museu Nacional de Baviera en l'organització d'una gran exposició sobre la història del pelegrinatge a les cultures orientals i en el desenvolupament conceptual per un museu sobre la història de la idea de l'escolarització al Bayerisches Schulmuseum (1984); professor visitant al Pitzer College (Claremont, Califòrnia, 1984); membre invitat al College of Engineering de la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1984); membre visitant a l'Institut d'Història Italogermànica a la Universitat de Trento (1985); membre de la junta de govern del Dallas Institute for the Humanities and Culture (1985); professor invitat d'humanitats i ciències al Departament de Filosofia de la Pennsylvania State University (a partir de 1986); professor invitat al programa de doctorat d'arquitectura a la University of Pennsylvania (a partir de 1990); titular de la càtedra Karl Jaspers de la Universitat d'Oldenburg (1990-1991); professor invitat a la Universitat de Bremen (a partir de 1991). Durant elsúltims anys va compaginar l'estada a Cuernavaca i a Bremen (Bremen, Alemanya), ciutat on va morir el 2 de desembre de 2002 d'un càncer a la cara que es va negar operar. El seus camps d'estudi crític abracen nombroses temes, sempre des del caire crític: educació sense escoles, desescolarització, medicina alternativa, ecologia política, lluita contra l'automòbil, antitecnicisme, crítica a l'industrialisme, antimonopolis, contra la productivitat capitalista, descreença, crítica de l'Església catòlica, corrupció eclesiàstica, etc. Va publicar desenes d'obres i centenars d'articles en revistes especialitzades, traduïdes a infinitats d'idiomes; gairebé totes les seves obres es poden trobar en anglès i en castellà. La tesis fonamental que alimenta totes aquestes obres afirma que cap de les institucions tradicionals de la societat industrial s'adequa a les necessitats reals del món actual, per la qual cosa és necessària una revisió de totes aquestes, començant per la que Ivan Illich considera la més perniciosa: l'escola; segons aquest radical pensador llibertari, l'educació pedagògica sostinguda institucionalment per l'escola tradicional s'ha convertit en una mercaderia mancada de valores ètics i concebudaúnicament com a un hàbil instrument per a la formació d'escolars utilitaristes i competitius.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Bernat Pou Riera

    - Bernat Pou Riera: El 4 de setembre de 1956 mor a París (França) el destacat anarquista i anarcosindicalista Bernat Pou i Riera, conegut com Bernat de Can Pastora i que va fer servir el pseudònim R. Bernard. Havia nascut en 1896 a Mancor de la Vall (Mallorca, Illes Balears). En 1903, quant només tenia set anys, sa família el va enviar a viure amb un oncle seu a Lió (Arpitània) on aquest tenia un magatzem de vins. En aquesta ciutat estudià en un col·legi paül i amb 16 anys entrà a treballar de cambrer, començant la seva militància sindicalista. Cap el 1916 va ser expulsat de França i es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Pels matins treballava al Registre de Documents de l'Ajuntament de Barcelona i per les tardes al Port Franc amb l'enginyer Alexandre Sancho. En aquests anys fou íntim amic de Joan García Oliver, Jaume Rosquillas Magrinyà i Eusebi Carbó Carbó. En 1922 s'uní sentimentalment amb la tortosina Elòdia Subirats, amb qui tingué dos infants (Llibert i Pepita). En 1924 va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i poc després hagué de passar a França i a Bèlgica fugint de la repressió. A França formà part de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE). De bell nou a Barcelona, en 1928 envià diners a la recol·lecta de fons pro presos socials organitzada per La Revista Blanca. En la dècada dels anys vint i trenta estiuejava al seu poble natal. L'estiu de 1930 va ser nomenat secretari general del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) i el juliol d'aquell any assistí a la Conferència Regional confederal, participant l'octubre en el Ple Regional. En aquesta època formà part de la comissió encarregada del periòdic Solidaridad Obrera i fou membre d'un Comitè Revolucionari (Àngel Samblancat, etc.) en el qual hi havia alguns militars (Ramón Franco, Alexandre Sancho, etc.). Afiliat al Sindicat de la Construcció, a conseqüència de les vagues d'aquest sector a Barcelona, va ser empresonat l'octubre de 1930 i al mes següent arran del fracàs de l'intent de cop d'Estat del capitan Fermín Galán Rodríguez. El novembre de 1930 va ser processat, amb Pere Foix Cases i Antoni Amador Obón, per un delicte de premsa arran d'haver publicat i repartit un pamflet on s'atacava l'autoritat. El gener de 1931, amb altres companys anarcosindicalistes, signà una carta adreçada als Comitès Confederals on protestava contra la inactivitat de la CNT i convidava els sindicalistes a engegar una campanya per a aconseguir la llibertat de Fermín Galán Rodríguez. En els anys republicans participà en activitats del grup republicà federal encapçalat per Abel Velilla Sarasola. Durant la Revolució espanyola treballà en l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI-FIJL, responsabilitzant-se de la ràdio confederal barcelonina i dirigint el Boletín de Informació CNT-FAI. També ocupà el càrrec de secretari del Ministeri de Propaganda de la II República espanyola. En aquests anys milità en la Secció de Periodistes del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona de la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1938 representà la FAI en el míting a Barcelona del Primer de Maig i poc després va ser nomenat cap tècnic de la Secció de Premsa i Propaganda del Departament d'Instrucció Pública i Sanitat de la II República espanyola. Acompanya l'hindú Pandit Nehru, aleshores rebel contra el govern britànic, en la seva visita de suport a la República espanyola, així com a Emma Goldman en el seu viatge de suport a la Revolució espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a Bèlgica, ja que tenia prohibida l'entrada a França, i la seva dona va ser reclosa en un camp de concentració de Bordeus (Aquitània, França). Quan els alemanys envaïren Bèlgica, passà a França amb documentació falsa i s'instal·là al departament d'Òlt (Llenguadoc, Occitània). Entrà a formar part de la gestió de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), assistint als congressos de 1945 i 1947. En 1946 ocupà la secretaria del Comitè Regional de Lió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). L'agost de 1946, en el Ple Nacional de Regionals l'MLE celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat delegat per al subsecretariat d'Europa Occidental de l'AIT. En 1948, amb Renée Lamberet i Henri Bouyé, participà en la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars i el juliol d'aquest mateix any organitzà una gran exposició de cartells de la Revolució espanyola a la Sala Lancry de París. El febrer de 1949 representà el Brasil en la II Conferència Intercontinental de la CNT celebrada a Tolosa i aquell mateix any en una reunió a París va ser nomenat secretari de l'AIT. Durant els anys quaranta realitzà nombrosos mítings i conferències arreu de França (Dijon, Carcassona, Castres, Tolosa, L'Avelhanet, Sant-Etiève, Rive-de-Gier, Séchilienne, Lió, etc.). En 1951 representà l'AIT en el Ple Intercontinental. Es mantingué partidari del sector confederal seguidor de Frederica Montseny i Germinal Esgleas. El 10 de maig de 1953 parlà, amb Albert Camus i Nicolas Lazarevitch, en un gran míting anticolonialista, antiestalinista i antimaccarthista en defensa de les llibertats celebrat a la Borsa del Treball de Sant-Etiève. Sa companya durant l'exili fou la historiador llibertària Renée Lamberet, a qui ajudà molt en la seva tasca d'investigació sobre l'anarquisme. Traduí nombrosos textos i fullets del francès al castellà. Trobem articles seus en multitud de publicacions llibertàries, com ara Acción,Boletín de Información CNT-FAI, Cenit, CNT, Cultura Obrera, Cultura Proletaria,Fructidor, Guerra di Classe,A Plebe, El Productor, La Rambla de Catalunya, Syndikalismen,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Universo, etc. És autor d'Un año de conspiración (Antes de la República) (1933, amb Jaume Rosquillas Magrinyà), Realizaciones (1938), Del algodón a la retama (1938, amb altres) i Sangre de tribus (1939). Bernat Pou Riera va morir el 4 de setembre de 1956 a París (França) i fou enterrat a Brunoy (Illa de França, França) amb paraules de Frederica Montsey i Henri Bouyé.

    Bernat Pou Riera (1896-1956)

    ***

    Francesc Tortosa

    - Francesc Tortosa: El 4 de setembre de 1956 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista, i pintor al final de sa vida, Francesc Tortosa. Havia nascut en 1880 a Moixent (Costera, País Valencià) en una família pagesa. Per sobreviure va fer de tot: camperol, paleta, pintor de vaixells, mestre racionalista, etc. Va estar pres durant molts anys acusat de l'assassinat de sa dona i sos fills, i només va ser alliberat quan l'autèntic criminal confessà en morir. En 1918 participà amb Tomás Francisco Cano Ruiz, Ponciano Alonso Mingo, Caballero i Manuel Quesada en l'Excursió Nacional de Propaganda per la província de Múrcia. En 1921 freqüentà la Casa del Poble, l'Ateneu de Divulgació Social i escoles racionalistes, i conegué Horacio Martínez Prieto. Durant la dictadura de Primo de Rivera emigrà a França. Amb la proclamació de la II República espanyola s'instal·là a Madrid, on participà en el grup «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Melchor Rodríguez, Feliciano Benito, Celedonio Pérez, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, etc. El 9 de novembre de 1931 participà a Salamanca, amb David Antona i Juan Bravo, en un míting d'afirmació sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys destacà com a conferenciant, exercint la seva influència sobre el jovent de les Joventuts Llibertàries, prevenint-los contra el totalitarisme comunista i l'ús de la violència «anarcobolxevique». En 1932 es relacionà amb Ricard Mestre i amb les acabades de crear Joventuts Llibertàries i en 1935 amb José García Pradas. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità als voltants de Madrid i a Toledo, enquadrat en la «ColumnaÁguilas de la Libertad». Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers, on conegué Abel Paz. Amb Ricard Mestre formà part de la Secció d'Informació del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta època nasqué la seva afició pictòrica i entrà en el comitè (Silvia Mistral, José García, Lara, etc.) encarregat de realitzar una gran exposició d'art i de literatura llibertaris. Poc després aconseguí embarcar cap a Amèrica. A Santo Domingo (República Dominicana), quan tenia 63 anys, realitzà el seu primer quadre. Després marxà a Cuba, on l'abril de 1945 participà en una exposició col·lectiva al Lyceum & Lawn Tennis Club de l'Havana amb obres «ingènues i espontànies», entre elles paisatges i temes d'ambient cubà. Després s'instal·là a Mèxic i a la capital d'aquest país realitzà la primera exposició individual que li atorgà renom i fou qualificat d'artista naïf i primivitista, exposició a la qual seguirien moltes més. En 1950 exposà a la Tribune Subway Gallery de Nova York (Nova York, EUA). Al país asteca milità en la Regional del Centre i en l'Agrupació de la CNT. Alguns apunten que mantingué lligams amb la maçoneria. Ja molt ancià, rebé un homenatge a l'Ateneu Espanyol de Mèxic i poc després va ser ingressat al Sanatori Espanyol de la capital mexicana, demanant que es venguessin tots els seus quadres i que el fons recaptat fos lliurat al Comitè Pro-Presos d'Espanya. Entre els seus olis podem destacar Alegría,Amanecer de ensueño, Amor, Aún el milenario florece en primavera, Belleza y paz, Calle de la quimera, Cerro del tesoro, Desnudo,Ensueño, Ensueño y amor, La flor más bella, Granada,Guanajuato, Horizontes, Humano,La lección, Melodía tropical, La perla del valle, El prodigio, Sinceridad y paz, Sinfonía de luz y ternura,Sinfonía de ritmo y de color,Umbral de paz, Una calle, Vida del campo, etc.

    ***

    Elise Otessen-Jensen fotografiada per Gunnar Lantz

    - Elise Ottesen-Jensen: El 4 de setembre de 1973 mor a Estocolm (Suècia) l'escriptora, feminista, neomaltusiana i militant anarquista Elise Ottesen, més coneguda com Elise Ottesen-Jensen i també com Ottar. Havia nascut el 2 de gener de 1886 a Hoyland (Rogaland, Noruega). Fou la dissetena filla d'una família de 18 infants; son pare, Immanuel Ottesen, era pastor i sa mare, filla d'un bisbe. Elise es negà a fer la confirmació, plena de dubtes religioses arran de la lectura de fulletons agnòstics i ateus (Arne Garborg, Henrik Wergeland, etc.), i després renegà totalment de la religió. Quan tenia 17 anys començà a fer estudis d'odontologia, però en una explosió en un laboratori de la seva escola perdrà dos dits i aquest fet impossibilitarà el seu projecte d'esdevenir dentista. Després escriurà per diversos diaris (Nidaros,Ny tid,  Arbeidet), dedicant-se un temps al periodisme. En 1913, a Bergen, conegué l'anarcosindicalista i agitador pacifista Albert Jensen, amb qui s'unirà sentimentalment, però no es casarà fins molts anys després --Albert era sobretot anarcosindicalista i Elise era més partidària de l'anarcocomunisme kropotkià. Durant els anys de la Gran Guerra també farà amistat amb l'anarcosindicalista danès Christian Christensen. Després que Albert fos expulsat de Noruega en 1915 per publicar Direkte Aktion, la parella marxarà a Copenhaguen (Dinamarca), on tindrà un infant, que morirà dos dies després de néixer. Expulsada de Dinamarca en 1919 per «activitats revolucionàries», la parella s'establí a Estocolm (Suècia). En aquest país Elise Ottesen-Jensen s'afilià en 1922 a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors de Suència) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, Arbetaren, amb articles anarcofeministes i fent servir el pseudònim Ottar. En 1925, en desacord amb els editors d'Abertaren, publicà la seva pròpia revista, Vi kvinnor (Nosaltres, les dones) --anys més tard publicarà en la revista anarquista sueca Brand (Foc). Sensible a la problemàtica de les famílies nombroses, i arran del suïcidi de la seva germana petita Magnhild a resultes de veure's obligada per son pare a renunciar a son fill nounat a Dinamarca, esdevindrà una activa militant neomaltusiana, lluitant pel control de natalitat mitjançant mètodes anticonceptius, com ara el diafragma, que havia après a usar gràcies al metge Anton Nyström --en va repartir 1.800 durant les seves gires propagandístiques. Amb els seus nombrosos articles i conferències arreu Suècia, contribuirà a informar amb rigor sobre sexualitat i política a les dones i a lluitar per l'abolició de la de la llei que prohibia els mètodes contraceptius, que finalment serà derogada en 1937. En 1933 fundà a Suècia, amb un grup de metges radicals i de sindicalistes, la Riksförbundet för Sexuell Upplysning (RFSU, Associació Nacional per a la Conscienciació Sexual), societat que presidirà fins al 1959. A més de militar per l'avortament lliure i per la difusió dels mitjans anticonceptius, lluitarà pels drets dels homosexuals. Durant la II Guerra Mundial fou cap de l'oficina d'Estocolm de la International Rescue and Relief Committe (IRRC, Comitè Internacional de Socors i de Rescat) i ajudà nombrosos refugiats jueus que fugien de l'Alemanya nazi --un orfenat a Or Akiva (Israel) porta el seu nom. Durant els anys quaranta, aconseguí federar diverses organitzacions que donaren lloc a la International Planned Parenthood Federation (IPPF, Federació Internacional de Planificació Familiar), institució que presidirà entre 1959 i 1963. Durant els anys cinquanta editarà i col·laborarà en la revista Populär Tidskrift för Psykologi och Sexualkunskap (Revista Popular de Psicologia i Coneixement Sexual). El reconeixement oficial li vindrà donat en 1958 amb el nomenament de doctora honoris causa en medicina per la Universitat d'Uppsala --en 1951 ja havia rebut la medalla«Illis Quorum». En 1972 fou designada per 48 parlamentaris noruecs per al Premi Nobel de la Pau, però aquell any el Comitè Nobel de Noruega decidí no enviar cap candidat per aquest premi. A més d'articles (Revolt, Alarm, etc.), publicà diversos llibres --Ovälkomna barn: ett ord till kvinnorna (1926), Människor i nöd: Det sexuella mörkrets offer (1932), ABC för ett lyckligt äktenskap (1947, amb Nils Nielsen), Arbetarrörelsen. Männens eller mänsklighetens rörelse? (1980, una selecció d'articles publicats en Arbetaren i en Brand durant els anys vint)-- i unes memòries--Och livet skrev (1965) i Livet skrev vidare (1966). Elise Ottesen-Jensen va morir el 4 de setembre de 1973 a Estocolm (Suècia). En 1986, centenari del naixement d'Ottar, el govern suec edità un segell amb el seu retrat i una cita seva («Somio amb el dia que tots els infants que vinguin al món siguin desitjats, que tots els homes i les dones siguin iguals i que la sexualitat sigui una expressió d'amor, d'alegria i de tendresa.»); aquest mateix anys s'erigí a la ciutat noruega de Sandnes un monument a la seva memòria obra de l'artista Kari Rolfsen.

    ***

    Georges Simenon

    - Georges Simenon: El 4 de setembre de 1989 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) el periodista i escriptor belga en llengua francesa i simpatitzant llibertari Georges Joseph Christian Simenon. Havia nascut el divendres 13 de febrer de 1903 a la Rue Léopold de Lieja (Valònia, Bèlgica), però va ser inscrit en el registre civil com nascut el 12 perquè sa mare era supersticiosa. Va ser un novel·lista d'una fecunditat extraordinària, amb 192 novel·les publicades sota el seu nom i una trentena d'obres aparegudes sota 27 pseudònims. S'han venut més de 500 milions d'exemplars dels seus llibres. Va ser el primer fill de Désiré Simenon, comptable en una oficina d'assegurances, i d'Henriette, mestressa. Al 1905, la família es va mudar a la Rue Pasteur (actualment Rue Georges Simenon) al barri de Outremeuse. Trobem la història del seu naixement al començament de la seva novel·la Pedigree. La família Simenon era originària del Limburg belga, una regió de terres baixes properes al riu Mosa, cruïlla entre Flandes, Alemanya i els Països Baixos. La família de la seva mare era també originària de Limburg, però del costat holandès, regió plana de terres humides i de boires, de canals i de granges. Pel costat de la seva mare, descendia de Gabriel Brühl, camperol i criminal de la banda dels verts-boucs que va assotar Limburg a partir de 1726, desvalisant granges i esglésies sota el règim austríac, i que va acabar penjat al setembre de 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta ascendència explica tal vegada el particular interès del comissari Maigret per les gents senzilles convertides en assassins. En setembre de 1906 va néixer el seu germà Christian, qui serà el fill preferit de sos pares, fet que va marcar profundament a Georges. Aprèn a llegir i a escriure als tres anys a l'Escola Sainte-Julienne per a pàrvuls. Al 1908 comença els seus estudis primaris a l'Institut Saint-André, on sempre se situa entre els tres primers llocs de la seva classe, durant els sis anys que hi va passar. En 1911, la família s'instal·la en una gran casa a la Rue de la Loi on la sa mare lloga habitacions a llogaters, estudiants o passants, de diversos orígens (russos, polonesos, jueus o belgues). Això va ser per al jove Georges una extraordinària obertura al món. Al 1914, entra al col·legi jesuïta de Saint-Louis. Durant l'estiu de 1915, amb 12 anys, té la seva primera experiència sexual amb una noia de quinze anys, el que serà per a ell una veritable revelació, completament oposada a l'adoctrinament de castedat impartit pels pares jesuïtes. Simenon prefereix, d'altra banda, ingressar al col·legi Saint-Servais especialitzat en ciències i en lletres i on va passar els següents tres anys escolars. No obstant això el futur escriptor va ser sempre relegat pels seus companys més adinerats; si al col·legi dels jesuïtes Simenon es va allunyar de la religió, al col·legi Saint-Servais, Simenon va trobar suficients raons per a odiar als rics, qui li van fer sentir la seva inferioritat social. Al juny de 1918, prenent com pretext els problemes cardíacs del son pare, decideix abandonar definitivament els estudis, sense participar en els exàmens finals; se succeeixen diversos treballs ocasionals sense futur (aprenent de forner, encarregat de biblioteca). Al gener de 1919, en obert conflicte amb sa mare, debuta com a reporter al diari La Gazette de Liège (La Gaseta de Lieja). Aquesta etapa periodística va ser per al jove Simenon, amb 16 anys, una experiència extraordinària que li va permetre conèixer els amagatalls d'una gran ciutat, tant de la política com de la criminalitat; així mateix, va poder endinsar-se a la vida nocturna, va conèixer els ambients marginals i va aprendre a redactar de manera eficaç. Va escriure més de 150 articles sota el pseudònim G. Sim. Durant aquest període es va interessar particularment en les investigacions policíaques i va assistir a conferències sobre el mètode policiacocientífic impartides pel criminalista francès Edmond Locard. En 1919 va redactar la seva primera novel·la Au pont dês Arches, publicada al 1921 sota el seu pseudònim de periodista. A partir de novembre de 1919, publica també les primeres de les seves 800 columnes humorístiques, sota el pseudònim de Monsieur Le Coq (fins al desembre de 1922). Durant aquest període, aprofundeix el seu coneixement de l'ambient nocturn, de les prostitutes i les borratxeres. Als seus recorreguts, troba anarquistes, artistes bohemis, així com a assassins. Freqüenta també un grup artístic, denominat «La Caque», on coneix a una estudiant de Belles Arts, Régine Renchon, amb qui es casarà al març de 1923. Després de la mort de son pare, en 1922, fuig i s'instal·la a París amb Régine Renchon. A París duu una «vida d'artista», descobrint aquella gran capital i aprenent a estimar-la pels seus deliris, els seus desordres i les seves delícies. Es llança al descobriment dels seus cafès, els seus comerciants de carbó, les seves pensions, els seus hotels lamentables, les seves fàbriques de cervesa i les seves fondes. Comença a escriure sota diferents pseudònims i la seva creativitat li assegura un èxit financer immediat. En 1928, inicia un llarg viatge en gavarra que aprofita per als seus reportatges. D'aquesta manera descobreix el mar i la navegació, que serà una constant al llarg de tota sa vida. En 1929 decideix emprendre un viatge pels canals de França i fa construir un vaixell, l'Ostrogoth, on viurà fins al 1931. En 1930, en una sèrie de novel·les curtes escrites per a«Détective», per encàrrec de Joseph Kessel, apareix per primera vegada el personatge del comissari Maigret. En 1932, inicia una sèrie de viatges i de reportatges sobre Àfrica, Europa oriental, la Unió Soviètica i Turquia. Després d'una llarga travessia pel Mediterrani, s'embarca en un viatge al voltant del món entre 1934 i 1935. En les seves escales efectua reportatges, s'entrevista amb nombrosos personatges, i fa moltes fotografies. Aprofita també per a descobrir el plaer amb dones de totes les latituds --va declarar que havia fet l'amor a trenta mil dones. En la seva obra, 34 novel·les i novel·les curtes se situen o evoquen la ciutat de La Rochelle, ciutat que va descobrir en 1927 camí de les seves vacances a l'Illa d'Aix, fugint de la perillosa atracció de Joséphine Baker de la qual era amant. En aquest any descobreix també la passió pel mar, i és en el curs d'una travessia amb vaixell que desembarcarà als molls de La Rochelle i anirà a prendre un glop al Cafè de la Paix que després serà la seva caserna general i escenari central de la seva novel·la Le Testament Donadieu.És en aquest cafè, on en assabentar-se de la declaració de guerra al 1939, demana una ampolla de xampany, tot dient: «Almenys així estarem segurs que aquesta no la beuran els alemanys!». S'instal·la a La Rochelle, on neix el seu primer fill. Simenon passa la guerra a Vendée i manté correspondència amb André Gide. En 1945, en acabar la guerra, es trasllada a Connecticut (EUA), però recorrerà durant deu anys aquest immens continent, a fi de sadollar la seva curiositat i el seu apetit per la vida. Durant aquests anys nord-americans, visita intensament Nova York, Florida, Arizona, Califòrnia i tota la Costa Est, milers de motels, de rutes i de paisatges grandiosos. Va a descobrir també una nova manera de treballar de la policia i de la justícia i coneix també a la seva segona esposa, la canadenca Denise Ouimet, 17 anys més jove que ell. Simenon viurà amb ella una relació passional de sexe, gelosia i disputes alcohòliques. En 1952, és rebut a l'Acadèmia Real de Bèlgica, i retorna definitivament a Europa en 1955. Després d'un animat període a la Costa Blava tractant amb la jet-set, acaba per instal·lar-se a Lausana (Suïssa). En 1972, renúncia a la novel·la, però sense deixar l'escriptura i l'exploració dels meandres humans, començant per ell mateix, en una llarga autobiografia de 21 volums, dictada al seu petit magnetòfon. El suïcidi de la seva filla Marie-Jo va endolar els seus últims anys. No va participar mai activament en el moviment anarquista, però sempre es va declarar anarquista no violent i en diverses entrevistes va confessar que amb 16 anys ja freqüentava els cercles llibertaris. El que sí que és cert és que durant la seva joventut va escriure articles antisemites, va estar vinculat a l'extrema dreta --fou secretari de l'ultradretà Binet-Valmer, líder de la Lliga d'Excombatents-- i als sectors monàrquics, i sobre ell plana la sospita d'haver col·laborat amb els nazis durant l'ocupació --de son germà Christian sí que no hi ha dubte, fou simpatitzant de Hitler i es va veure embolicat en un obscur episodi que deixà 30 morts de resultat. Tot aquest passat es va veure «netejat» quan va ser nomenat comissari dels refugiats belgues. Si podem parlar d'un Simenon anarquista seria d'un anarcoindividualista a ultrança.

    ***

    Gino Cerrito

    - Gino Cerrito: El 4 de setembre de 1982 mor a Florència (Toscana, Itàlia), d'una crisi cardíaca, el militant anarcosindicalista i historiador anarquista Biagio Cerrito, més conegut com Gino Cerrito. Havia nascut l'11 de febrer de 1922 a Messina (Sicília). Cap al 1943 començà a militar en el moviment llibertari amb Piero Butitta i Michela Bicchieri, entre d'altres, i prengué part en la lluita antifeixista. Fou un dels creadors del Grup Anarquista de Messina i participà en la reorganització de la Borsa del Treball i del moviment sindicalista. Com a funcionari municipal, fou elegit delegat sindical per la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball). A més de fer feina, acabà els estudis d'Història a la Universitat de Messina, on es llicencià amb la tesi«Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882)». Amb altres companys, com ara Alfonso Failla, Ugo Mazzuchelli, Mario Mantovani i Umberto Marzocchi, lluità per la revifalla de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i amb aquest objectiu participà en nombroses reunions arreu d'Itàlia amb la finalitat de redactar un nou Pacte Associatiu de la FAI, que finalment serà aprovat en el Congrés de Carrara d'octubre de 1965. Aquest congrés implicarà una escissió entre el sector proorganització i els anarcoindividualistes, els quals, reunits a Pisa, crearen els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Cerrito serà acusat per aquest grup i sobretot pels companys exiliats als EUA com el responsable d'aquest viratge proorganització. Com a professor d'Història Contemporània a la Facultat de Magisteri de la Universitat de Florència, realitzà una important tasca d'investigació sobre temes llibertaris (insurreccionalisme, antimilitarisme, organització, etc. En 1970 fou nomenat encarregat de la Comissió de Correspondència i de les relacions exteriors de la FAI, però un problema cardíac en 1971 l'obligà a frenar la seva activitat. Aleshores es consagrà a la publicació de textos d'intel·lectuals anarquistes (Kropotkin, Malatesta, Berneri, Pitrè, etc.), a estudiar l'emigració anarquista italiana als Estats Units d'Amèrica i altres temes (Resistència, novel·la popular, etc.). Entre les seves obres podem destacar La rinascita dell'anarchismo in Sicilia (1956), Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882) (1958), I Periodici di Messina. Bibliografia e storia (1961, edició), L'antimilitarismo anarchico in Italia nel primo ventennio del secolo (1968),Le origini del movimento operaio in Italia (1969, edició), Geografia dell'anarchismo. Istantanee di mezzo secolo (1971), Anarchici e anarchia nel mondo contemporaneo (1971, amb altres), Il ruolo dell'organizzazione anarchica. L'efficientismo organizzativo, il problema della minoranza, il periodo transitorio, classismo e umanesimo (1973 i 1998), Dall'insurrezionalismo alla settimana rossa. Per una storia dell'anarchismo in Italia (1881-1914) (1977), Antología anarquista (1980, recopilador), Andrea Costa nella storia del socialismo italiano (1982), Gli anarchici nella Resistenza apuana (1984, amb M. Pacini Fazzi), I fasci dei lavoratori nella provincia di Messina (1989), etc. A l'Istituto Storico della Resistenza in Toscana, del qual era assessor, existeix un «Fondo Gino Cerrito» de documentació seva sobre la resistència llibertària.

    Gino Cerrito (1922-1982)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El més probable és que el proper 20 de desembre tenguin lloc les eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat, després de 4 anys nefastos d’un govern del PP comparable únicament al govern que vam patir a les illes fins el maig d’aquest mateix any. Ara és el moment de donar una passa MÉS i que l’onada de canvi que ja ha arribat a les institucions mallorquines i illenques (ajuntaments, Consell de Mallorca, Govern Balear) es traslladi a nivell de l’Estat.

    La democràcia interna i la participació son valors intrínsecs a MÉS, i per això escollirem les persones que ens representaran en aquestes eleccions a través d’un procés de primàries obertes a la ciutadania. Aquest procés s’inicia dia 5 de setembre, amb l’obertura de la inscripció al cens i de la presentació de candidatures, i per això volem compartir amb tots vosaltres els punts més importants d’aquest procés.

    
És evident que per una formació com MÉS per Mallorca, la implicació de la militància i la ciutadania és bàsica, i és per aquest motiu que us convidam a totes i tots a difondre el procés de les primàries, per tal que siguin una festa i un èxit de participació que marquin el camí cap a l’èxit electoral del proper desembre.

     

     
    El calendari del procés de primàries és el següent: Inscripció al cens i presentació de candidatures del 5 de setembre al 20 de setembre. Votacions, tant si és telemàtica com presencial, el 17 d’octubre.

    Què es vota? Escollirem les candidates i candidats de MÉS per Mallorca al Congrés dels Diputats i el Senat per a les eleccions que es faran el mes de desembre.

    Qui hi pot participar? Totes les persones que ja formen part de MÉS -afiliats o simpatitzants a MÉS o als partits que el composen- formen part automàticament del cens. Totes les persones que no formen part de MÉS es poden inscriure gratuïtament al cens de les primàries per a poder exercir el seu vot. Les condicions per fer-ho, són: ser resident a Mallorca, tenir 16 anys o més, i no pertànyer a cap partit d’àmbit supramunicipal que no formi part de MÉS (tret que MÉS hagi subscrit un acord amb aquest partit perquè els seus militants puguin participar del procés).

    Poden ser votades totes les persones que reuneixin els requisits per a poder votar i que, a més, signin el compromís ètic del càrrec públic de MÉS. Les persones que no siguin militants de MÉS per Mallorca hauran d’aportar, a més, l’aval de 10 persones militants de MÉS.

    Com es vota? El vot es pot efectuar: de forma presencial, a una de les urnes disponibles als municipis de Mallorca i de forma telemàtica. Les persones que no siguin militants de MÉS, hauran d’especificar aquesta opció en el moment d’inscriure’s al cens.
    
Les persones militants de MÉS que vulguin votar de forma telemàtica o que vulguin votar presencialment a un municipi diferent del seu municipi de residència, hauran de sol·licitar-ho a través del formulari específic disponible a la web.

    Els propers dies posarem en marxa una web sobre les primàries amb gràfics clars i explicatius de com s’ha de votar i en la qual es podran consultar també les candidatures presentades. Us avisarem tan bon punt estigui en funcionament. Mentrestant, podeu consultar la informació a la web www.mespermallorca.cat, on trobareu els formularis per a la inscripció al cens, per a presentar la vostra candidatura o per sol·licitar el vot electrònic o a un municipi diferent al vostre.

    Per a qualsevol dubte, podeu adreçar-vos a la Comissió de Primàries: primaries@mespermallorca.cat

    La Comissió de Primàries està formada per les següents persones: Margalida Estelrich (Portaveu), Margalida Homar (Coordinació), Joan Colom (Secretari), Teresa Caimari (Vocal), Pep Valero (Vocal).

    
Aquestes primàries, donem una passa MÉS!

    P.-S.

    Formulari d’inscripció al cens http://bit.ly/1JUn8nb
    Formulari de presentació de candidatura http://bit.ly/1PQMGGj
    Formulari per a militants de MÉS que vulguin votar de forma telemàtica o que vulguin votar a un municipi diferent al seu municipi de residència http://bit.ly/1JUAfsN

    Afegim més informació referida al reglament del procès de primàries, així com el codi ètic que regeix el funcionament dels nostres càrrecs públics:reglament-primaries


    0 0

    [05/09] Assassinat de Bravo - Cavallazzi - Neri - Radigales - Cage - Borrell - Primert - Puig Elías

    Anarcoefemèrides del 5 de setembre

    Esdeveniments

    El cadàver de Bravo Portillo a la Casa dels Socors del passeig de Gràcia

    - Assassinat de Manuel Bravo Portillo: El 5 de setembre de 1919 a Barcelona (Catalunya) és assassinat per un escamot anarcosindicalista l'excomissari de policia, organitzador dels atemptats contra els sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), figura clau de la lluita de l'Estat contra l'anarquisme, Manuel Bravo Portillo (o Brabo Portillo). Havia nascut en 1876 a l'illa de Guam (Les Mariannes, Micronèsia) i va viure a Filipines amb son pare, militar de professió. Va combatre els independentistes filipins a Cavite (1896) i va ser ascendit a tinent. Repatriat a la metròpoli per malaltia en 1897, va ingressar en el Ministeri d'Hisenda. Es va casar amb Remedios Montero, filla de militar. En 1908 va ingressar en l'acabat de crear Cos de Policia i va ascendir en un any a inspector en cap. Destinat a Barcelona a partir de 1909, es va mostrar contundent durant els fets de la Setmana Tràgica, i va ser condecorat i ascendit a comissari --el més jove d'Espanya. En aquestaèpoca ja va crear una xarxa de confidents amb la qual vigilava els cercles anarquistes i la delinqüència comú. Durant la Gran Guerra treballà per l'espionatge alemany a canvi de grans sumes de diners, organitzant un tràfic il·legal d'emigrants, realitzant negocis amb els baixos fons, etc. En 1918, amb el suport de la burgesia catalana, se li dóna el comandament de la Brigada Especial i declara la guerra als anarcosindicalistes (provocadors als mítings, bombes als locals sindicalistes per provocar-ne la clausura, detencions...), alhora que es dedica a negocis personals (estraperlo, espionatge, extorsió...). En aquest mateix 1918 participà en l'organització de l'assassinat de l'industrial Josep Albert Barret i Moner, que fabricava material de guerra per als aliats. Fou denunciat, amb proves concloents, per l'anarcosindicalista Ángel Pestaña des de les pàgines deSolidaridad Obrera i fou processat, condemnat, destituït i empresonat el juliol de 1918; però, alliberat després de tres mesos, va continuar al servei del capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch organitzant atemptats contra els sindicalistes de la CNT. Fou assassinat per un grup d'anarcosindicalistes radicals, encapçalat per Progreso Ródenas, en represàlia per l'assassinat de Pau Sabater i Lliró, president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT, del 18 de juliol de 1919. Quan a migdia es va saber que l'havien assassinat va haver festa grossa als barris obrers de Barcelona; la policia només va trobar al lloc de l'assassinat una gorra, nova, i cap barreteria la va voler reconèixer. Però la banda que havia organitzat Bravo Portillo no es va dissoldre, sinó que va actuar amb un nou cap, el baró de Köening.

    Assassinat de Manuel Bravo Portillo (5 de setembre de 1919)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Arnaldo Cavallazzi (ca. 1907)

    - Arnaldo Cavallazzi: El 5 de setembre de 1878 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el tipògraf anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Arnaldo Cavallazzi. Sos pares es deien Raffaele Cavallazzi, destacat tipògraf anarquista, i Maria Contoli, filla d'una família d'intel·lectuals (mossens, historiadors, escriptors, etc.) molt coneguda. Ben aviat, seguint les passes de son pare, s'integrà en el moviment anarquista del seu poble, com també farà son germà petit Ribelle. Freqüentà l'Escola Tècnica de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) i adquirí una formació política autodidacta mitjançant la lectura de llibres i periòdics llibertaris. El 18 de març de 1897 s'enrolà voluntari en l'exèrcit i va ser enviat al 78 Regiment d'Infanteria, aconseguint el grau de caporal major i llicenciant-se el 13 de setembre de 1899. De bell nou a Castel Bolognese obrí la Tipografia Cavallazzi, que serà gestionada per diversos membres de sa família en els anys següents. També començà la seva activitat política, arribant a ser un dels anarquistes més destacats de la seva generació, mantenint correspondència amb el moviment anarquista d'arreu Romanya. Fou corresponsal dels periòdics Combattiamo, de Gènova (Ligúria, Itàlia), i L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia), i rebia periòdics, fullets, circulars i impresos anarquistes de la resta d'Itàlia i de l'estranger. En 1900 participà en totes les reunions clandestines organitzades pel moviment anarquista local i en les organitzades per la Lliga dels Partits Populars (LPP). Cap a finals de 1900, arran del clima repressiu desencadenat a conseqüència del magnicidi de Gaetano Bresci en la persona del rei Humbert I d'Itàlia, va ser encausat, amb son pare i la resta de militants del Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, pel delicte d'«associació sediciosa». El 4 de desembre de 1900 va ser jutjat pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) i absolt, com la resta de companys, per manca de proves. El 24 de novembre de 1901 edità en la seva impremta el pamfletFoglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de Propaganda socialista-anarquista). En els anys posteriors patí algunes denúncies i processos. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 fou detingut, juntament amb altres companys, entre ells son pare, son germà Ribelle i Armando Borghi, per protestar contra el delegat del Partit Socialista de Castel Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre els arrestats eren portats a la presó de Faenza, Raffaele i Arnaldo, juntament amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir espectacularment del carro a cavalls que els transportava. Posteriorment, en el judici del 23 de novembre d'aquell any, el Tribunal de Ravenna el condemnà a 25 dies de presó i a 83 lires de multa. En aquesta època col·laborà en L'Aurora, de Ravenna, que s'havia fundat en 1904. El 20 d'octubre de 1907 presidí el Congrés Regional Anarquista celebrat a Castel Bolognese. En aquests anys també participà activament en la vida sindical de la seva ciutat i en 1907 esdevingué president de la Lliga de Resistència dels Jornalers, que s'havia creat el juny de 1906, i de la qual va ser un dels seus majors impulsors. A principis de 1908 va ser nomenat president, secretari i tresorer de la Lliga de Paletes, majoritàriament anarquista. També assumí la vicepresidència, i després la presidència, del Cos de Bombers Voluntaris, fundat el gener de 1909 a Castel Bolognese i que fou dissolt pel feixisme. Entre 1907 i 1909 deixà la seva impremta a mans de son germà i creà la seva pròpia empresa de la construcció, esdevenint una de les més importants del país, arribant a tenir una vintena de treballadors. En aquesta època es casà i tindrà tres fills. Entrà a formar part de comissions públiques municipals, amb un intent de solucionar els problemes de la seva ciutat. En 1911, amb l'anarquista Oreste Zanelli, fou membre de la Comissió Municipal d'Higiene. En 1914 s'oposà a la intervenció italiana en la Gran Guerra i per la seva participació en els fets revolucionaris de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja), de juny de 1914, va ser empresonat un temps. El 8 de maig de 1915 va ser cridat a files, organitzat una important propaganda antibel·licista i manifestacions contra la guerra. Obligat a partir al front, va ser integrat en el 133 Batalló de la Milícia Territorial de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i el 23 de gener de 1919 va ser llicenciat amb el grau de sergent major, promogut i condecorat per haver salvat ferits. Durant la immediata postguerra treballà gratuïtament pels desocupats, assessorant-los al local de l'Oficina Tècnica Municipal sobre com inscriure's i com rebre el subsidi. L'arribada d'una nova generació de militants anarquistes va fer que el moviment es dividís generacionalment entre els joves i els grans i ell encapçalà el segon grup, mentre Nello Gravini encapçalà el primer. Ambdós participaren com a delegats en els congressos anarquistes realitzats a Emília-Romanya i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 presidí el Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat a Bolonya. L'arribada del feixisme donà lloc a agressions i persecucions contra tots els grups opositors. El 15 d'octubre de 1922, durant una manifestació de veterans de guerra, va ser acusat d'ofendre la bandera local de la Secció de Combatents i es va veure obligat a fugir del país un temps per mor als atacs feixistes. Després de l'arribada al poder de Benito Mussolini, patí nombrosos escorcolls domiciliaris per part dels carrabiners a instàncies dels feixistes locals, a raó d'un setmanal o quinzenal, durant sis o set anys, fins el 1929. També va patir algunes agressions per part d'escamots feixistes orquestrades per un veí seu, cap de la milícia, que li tenia especial animadversió. En 1927 va ser detingut, juntament amb una vintena d'anarquistes i socialistes, arran de l'atemptat que patí el capitós feixista Ettore Muti a Ravenna. Aquests detinguts van ser alliberats en petits grups les setmanes següents, però ell i altres cinc companys, van rebre l'advertència que serien detinguts i empresonats immediatament a la mínima infracció. Aquesta advertència no va ser revocada fins el juny de 1929, però així i tot va ser vigilat estretament fins la caiguda del feixisme. Després de l'Armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943), col·laborà clandestinament en el grup animat pel Pare Somoggia, monjo caputxí que ajudava els necessitats, els fugats dels camps de concentració, els perseguits polítics i els insubmisos a l'exèrcit, facilitant-los refugi i roba, fet pel qual el religiós va ser detingut arran de la delació d'un espia. En l'últim any de la guerra, sobretot durant l'hivern de 1944 i 1945, quan el front s'establí al riu Senio i els alemanys prengueren com a ostatge la població civil impedint l'evacuació, demostrà la seva capacitat de sacrifici i ajuda vers els perseguits en perill. Entre el 30 de novembre de 1944 i el 15 de maig de 1945, creà i dirigí un grup de socors enquadrat en la Unió Nacional de Protecció Antiaèria (UNPA), que socorria els ferits que sortien de les runes dels bombardeigs i enterrava els morts, apagant els incendis i evitant l'enfonsament dels edificis. En aquests serveis va ser ferit en un peu per un tros de metralla. També salvà de la total destrucció l'Arxiu Municipal i un fresc de la Mare de Déu del segle XVI de l'església de Sant Sebastià, que patí un bombardeig. Participà en la reunió del Comitè Ciutadà i posteriorment en el Consell Municipal, organisme creat l'1 de gener de 1945 pels grups antifeixistes de la ciutat amb la finalitat de garantir l'ordre púbic i afrontar les necessitats populars, assumint personalment la responsabilitat de la sanitat, l'assistència i el racionament de la població. El 4 de gener de 1945, per iniciativa seva i amb el consentiment del Consell Municipal, malgrat la seva avançada edat, viatjà a peu, sota els bombardeigs, fins a Bolonya per sol·licitar que Castel Bolognese, població aïllada de la resta de la província de Ravenna pel front, fos agregada a aquella província per poder participar en la distribució de queviures i de medicaments, empresa que fou un èxit. Després de la II Guerra Mundial, representà els llibertaris en el nou Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) unificat creat el 30 d'abril de 1945 i participà activament en el rellançament del moviment anarquista, prenent part en les activitats del Grup Anarquista de la localitat i establint contacte amb altres companys de Romanya. Arnaldo Cavallazzi va morir l'11 de maig de 1946 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) i el 5 d'octubre de 1947 se li atorgà la Medalla de Plata al Valor Civil en la seva memòria, reconeixent la seva tasca en pro de la població civil durant la fase final de la guerra. Una avinguda de Catel Bolognese porta el seu nom.

    Arnaldo Cavallazzi (1878-1946)

    ***

    Emma Neri, Nello Garavini i ca Kim (Castel Bolognese, 1961)

    - Emma Neri: El 5 de setembre de 1897 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) la mestra anarquista Emma Neri. Sos pares es deien Eligio Neri, comptable afiliat al socialista Partito dei Lavoratori Italiani (PLI, Partit dels Treballadors Italians), i Elvira Della Bella, mestra de primària. La situació familiar li va permetre estudiar magisteri i aconseguí graduar-se com a mestra d'educació elemental. Després va fer un curs a la Universitat de Bolonya i obtingué el títol de direcció didàctica, però s'estimà més ensenyar com a mestra per estar contacte directe amb els alumnes. Ja de joveneta s'adherí als ideals socialistes revolucionaris d'Andrea Costa heretats de son pare. Després de fer classes a diverses escoles de la zona de Cesena i de Forlì, en 1921 aconseguí una plaça docent a l'escola elemental de Castel Bolognese, feu important del moviment àcrata d'Emília-Romanya. En aquesta localitat conegué l'anarquista Nello Garavini, que esdevingué son company i la introduí en el pensament llibertari. La unió lliure es formalitzà el 4 de juny de 1923 amb un matrimoni civil. En 1924, arran de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, la parella es traslladà a Milà, on es lliurà a la lluita contra el règim mussolinià. El 19 d'octubre de 1924 nasqué Giordana Libera, l'única filla de la parella, que també es decantà pel pensament llibertari. Durant els dos anys que visqueren i militaren a Milà es relacionaren amb els cercles llibertaris de la ciutat (Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, etc.) i van fer especial amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. En 1926, fugint de la persecució feixista, Neri i Garavini emigraren al Brasil i s'establiren a Rio de Janeiro. En els primers anys d'aquest exili, que durarà vint anys, van passar-les ben magres i van haver de fer tota casta de feines per a sobreviure, fins que van aconseguir una certa estabilitat econòmica. Malgrat els règims dictatorials brasilers, pogueren desenvolupar la seva tasca revolucionària i antifeixista, relacionant-se amb els moviments anarquistes brasiler, italià i mundial. Van participar activament en la Lliga Anticlerical, fundada i promoguda per l'anarquista José Oiticica. Mantingueren una estreta amistat amb la família Fabbri, primer amb Luigi fins a la seva mort en 1935 i després amb sa filla Luce. També van ser molt amics de Libero Battistelli, advocat republicà bolonyès i membre del moviment antifeixista «Giustizia e Libertà», i de sa companya Enrichetta, ambdós també exiliats al Brasil --Battistelli morirà el 22 de juny de 1937 lluitant contra les tropes franquistes al front d'Osca (Aragó, Espanya) durant la guerra civil. En 1930, en ocasió de l'Expedició Aeronàutica Transatlàntica d'Italo Balbo, ministre feixista de l'Aviació, difongueren pamflets antifeixistes als principals carrers de Rio de Janeiro, on s'acusava Balbo i el seu esquadró de l'assassinat del capellà antifeixista Don Giovanni Minzoni en 1923 a Argenta. Poc després d'aquesta acció, Neri va ser acomiadada de la seva plaça de professora a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», aleshores ja sota control de les autoritats feixistes. Entre 1933 i 1942 Garavini portà la llibreria «Minha Livraria», lloc de trobada i de discussió de tota l'esquerra de Rio de Janeiro, la qual va ser escorcollada policialment en nombroses ocasions. Durant un temps a la llibreria es realitzà una activitat editorial destacable, amb publicació d'obres de cultura politicosocial i de literatura. En 1947 la parella retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les velles amistats i reorganitzant el moviment llibertari de la localitat. Adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en nombrosos congressos i reunions d'aquesta organització i l'estiu de 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara, constitutiu de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Emma Neri va morir el 2 de febrer de 1978 en un hospital d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on feia uns mesos havia ingressat. El seu arxiu personal, i el del seu company, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese.

    Emma Neri (1897-1978)

    ***

    Ramón Radigales Marsol

    - Ramón Radigales Marsol: El 5 de setembre de 1910 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Radigales Marsol. Era fill d'una família camperola nombrosa. Es guanyava la vida fent de pagès i fou un dels primers afiliats al Sindicat Únic d'Esplucs de la Confederació Nacional del Treball (CNT) arran de la seva creació en 1931 amb la proclamació de la II República espanyola. El juny d'aquest any va ser nomenat president del Comitè de Vaga durant un moviment reivindicatiu que proclamà la vaga general arreu del municipi. Durant la revolució fou secretari de la col·lectivitat agrícola que es creà amb la gran propietat del terratinent Pérez a Vensilló (Osca, Aragó, Espanya). Posteriorment marxà cap el front i al final de la guerra fou capturat per l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Tancat i torturat a Pamplona (Navarra), va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver matat una trentena de dretans i d'haver malbaratat centenars de vagons de cereals de la col·lectivitat; condemnat a mort, la pena va ser condemnada per un llarg empresonament. Cap el 1949 va ser posat en llibertat provisional i l'any següent, fugint de la repressió, creuà els Pirineus després d'haver subornat amb 1.000 pessetes un agent de fronteres franquista. A França milità en la CNT de l'exili i treballà com a obrer agrícola en diverses propietats aquitanes fins a la seva hospitalització en diverses clíniques. Visqué a Samadèth (Aquitània, Occitània) amb sa companya, Emília Bastida Fontán, amb qui tingué dues filles i que finà en 1986. Després passà a viure amb sa filla Rosita a Samadèth. Ramón Radigales Marsol va morir el 26 d'abril de 1990 a Sent Sever (Aquitània, Occitània).

    *** 

    John Cage

    - John Cage:El 5 de setembre de 1912 neix al Good Samaritan Hospital de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el compositor, instrumentista, director musical, filòsof, teòric musical, assagista, poeta, artista, pintor, micòleg i anarquista John Milton Cage. Son pare, també John Milton Cage, va ser un reputat enginyer electrònic inventor d'aparells elèctrics i submarins, i sa mare, Lucretia Harvey (Crete), una escriptora i columnista de Los Angeles Times, força activa en els cercles intel·lectuals. En 1922 ingressà en Los Angeles High School, on estudià llengües (anglès, francès, grec, etc.) i piano amb Fannie Charles Dillon a Los Ángeles. En 1928 es graduà en Los Angeles Hight School i entre aquest any i 1930 estudià al Pomona College de Califòrnia una gran varietat de disciplines (lletres, art, llengües, música, etc.). En 1930 marxà a París (França) on començà els estudis d'arquitectura amb Ernö Goldfinger, a més de interessar-se per la pintura contemporània i intentar les seves primeres composicions musicals. A la capital francesa estudià piano amb Lazare-Lévy al Conservatori i, més tard, als EUA, composició amb Henry Cowell, Adolph Weiss i Arnold Schönberg. En aquests anys s'interessà força per la música d'Erik Satie. Entre l'estiu de 1930 i 1931 viatjà arreu d'Europa i a Algèria. A Capri conegué el poeta i pintor Don Sample, que esdevingué mentor i amant. L'estiu de 1931 el passà a Sóller (Mallorca, Illes Balears) on va compondre la seva primera obra. Les seves primeres composicions es basen en una organització esquemàtica dels dotze sons. A partir de 1938 s'interessà per la música de percussió juntament amb Lou Harrison. En 1942 es traslladà a Nova York, on residirà definitivament començant la seva llarga unió amb el coreògraf Merce Cunningham i el pianista David Tudor. Aviat passà de la percussió als pianos preparats de manera que aconseguí un instrument de timbre múltiple i variable. Després d'haver estudiat filosofia oriental, especialment Zen, amb Daisetsu Teitaro Suzuki durant els anys quaranta introdueix en la seva música, gràcies també a les influències del dadaisme i del surrealisme, elements d'atzar a partir del llibre clàssic xinès Yijing (Llibre de les mutacions), desenvolupant-los fins a obres d'indeterminació absoluta (música aleatòria). Molts han vist en aquest tipus de «música anarquista» les seves influències llibertàries. En els anys cinquanta treballà amb música de cinta magnetofònica elaborada directament i també amb amplificacions de microsons. Posteriorment es dirigí també vers els espectacles de teatre musical indeterminat. A partir del seu èxit europeu a finals dels anys cinquanta, començà a ser reconegut com a mestre de l'avantguarda americana, sorgint d'ell moviments diversos no només musicals sinó també pictòrics, teatrals, etc. John Cage és el músic més important de l'avantguarda nord-americana, no només per la significació històrica de la seva pròpia obra irrepetible, sinó per l'acció de revulsiu que ha suposat per a la renovació del ballet, del teatre musical, la pintura d'acció, el happening i altres moviments artístics. Apassionat per la micologia, fundà la New York Mycological Society. En 1967 l'escriptor Wendell Berry el va introduir en el pensament anarcoindividualista de Henry David Thoreau, que accentuà encara més el seu pensament llibertari i no violent. John Cage sempre es va definir com a anarquista i en una entrevista amb Stephen Montague, publicada en la revista America Music l'estiu de 1985, ho deixà ben clar: «Sóc anarquista. No sé si de manera pura o simple, o filosòfica, o què, però no m'agrada el govern! Tampoc no m'agraden les institucions! No tinc cap confiança en les institucions, ni tant sols en les bones.» Col·laborà estretament amb el musicopoeta anarquista Jackson Mac Low. El gener de 1988 participà en un recital poètic anarquista a Nova York on, mitjançant les tècniques del Yijing i cites dels seus pensadors llibertaris més estimats (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Emma Goldman, Walt Whitmnan, Henry David Thoreau, R. Buckminster Fuller, Lev Tolstoi, Paul Goodman, etc.), va compondre 20 poemes«cinquanta per cent mesostics»; poemes que han estat publicats en diferents ocasions, juntament amb els seus assaigs àcrates, sota el títol Anarchy. John Cage va morir el 12 d'agost de 1992 a Nova York (Nova York, EUA).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    La mort (fictícia o real) de Federico Borrell fotografiada per Robert Capa

    - Federico Borrell García: El 5 de setembre de 1936 mor al turó de La Loma de las Malagueñas, de Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya), en plena batalla, el militant anarcosindicalista Federico Antonio Borell García, Taíno. Havia nascut el 3 de gener de 1912 a Benilloba (Comtat, País Valencià). Era el quart de cinc germans i sa mare, María García (anomenada a Benilloba Tanya, d'aquí el malnom Taíno) va enviduar --son pare Vicente Borell era llaurador-- quan ell tenia cinc anys i es va veure en la necessitat de marxar a Alcoi per fer feina a les fàbriques de paper. Teixidor de professió, va fundar la secció local de les Joventuts Llibertàries a Alcoi en 1932. L'octubre de 1934 va ser detingut per participar, amb altres companys de la Federació Anarquista Ibèrica, en la destrucció d'un transformador elèctric. Quan va esclatar l'aixecament militar de 1936 va participar en l'assalt de la caserna d'infanteria d'Alcoi i durant la Guerra Civil va lluitar en les milícies de la Confederació Nacional del Treball. Va sortir d'Alcoi el 7 d'agost de 1936, amb son germà petit Evaristo, en un dels primers camions cap el front de Còrdova. Quan va morir, en el seu honor, i en el de Juan Ruescas Ángel, alcoià que va morir el 25 de setembre de 1936 a Espejo (Còrdova), una columna de milícies es va denominar «Ruescas-Taíno». Federico Borell es va fer mundialment famós, encara que el seu nom es va descobrir fa pocs anys, quan el 23 de setembre de 1936 la revista francesa Vu va publicar la instantània de la seva mort en combat realitzada pel fotògraf Robert Capa. Mort d'un milicià, que així s'anomena la fotografia, s'ha convertit en una de les fotografies més mítiques no només de la Guerra Civil espanyola, sinó de la fotografia de guerra mundial. Ha existit, i existeix, polèmica sobre la veracitat de la foto i amb dues postures tenen molts fonaments: per a uns, Borell hauria posat al matí i mort a la tarda; i per a altres, Borell no va posar. El que sí està clarés que Federico Borell va ser l'únic milicià que va morir en combat aquell dia. En 2004 el director alemany Jan Arnold va realitzar una pel·lícula documental sobre aquest fet titulada Heroes never die (Els herois mai no moren). El 19 de desembre de 2008 s'estrenà el documental La sombra del iceberg, realitzat per Hug Domènech i Raúl M. Riebenbauer, on s'intenta demostrar, amb testimonis i documents, que el cèlebre milicià fotografiat per Capa no era Borrell, tornant de bell nou a ser un soldat anònim.

    ***

    Paul Deflisque ("Paul Primert") en 1955

    - Paul Primert: El 5 de setembre de 1965 mor a París (França) el poeta i cantautor anarquista Paul Deflisque, més conegut com Paul Primert. Havia nascut el 5 de desembre de 1892 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill d'un obrer impressor i d'una venedora ambulant de fruites i verdures, s'instal·là a la regió parisenca, on va fer diverses feines, entre elles la de venedor ambulant. Sota el nom de Paul Primert esdevingué un poeta i cantautor dels cabarets de Montmartre de París. En 1913 es casà i l'any següent, quan esclatà la Gran Guerra, fou mobilitzat i enviat al front, just quan acabava de ser pare. El 7 de setembre de 1914 va ser greument ferit a Montmirail, al front del Marne; operat d'urgència, va ser llicenciat i es beneficià durant tota sa vida d'una petita pensió, a resultes dels importants problemes respiratoris causats per la ferida. Tant abans com després de la guerra participà en nombroses gales i festivals de suport al moviment llibertari i freqüentà els grups «La Muse Rouge», «La Vache Enragée»,«Les Poulains de la Galette» i «Les Hydropathes». Animà les matinals de «Le Tire Bouchon», creades per Bernard Salmon i Henri Chassin. També freqüentà el cafè«Au rat du Moulin», de Montmartre, del seu amic Pierre Sonnier. Visqué al carrer Jean-Batiste Clément, en una petita casa batejada «Le temps des cerises». En 1936 actuà al«Cabaret du Front Populaire». Cada any assistia al poble de sa mare a la manifestació del Primer de Maig. Durant els anys cinquanta col·laborà en la revista Contre-Courant, de Louis Louvet. També col·laborà en Le Monde Libertaire i L'Idée Libre. El 24 de febrer de 1951, amb altres artistes com Rachel Lantier i Léo Campio, animà la festa en suport de la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) que se celebrà a la Sala Susset de París. Bon amic dels cantautors llibertaris Charles D'Avray i Xavier Privas, interpretà, a més de les seves composicions, obres del seu vell amic Eugène Bizeau. Paul Primert va morir durant la nit del 4 al 5 de setembre de 1965 a París (França) a causa d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat el 9 de setembre al cementiri de Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França). Fou pare de tres filles que havia tingut amb tres companyes diferents. És autor de nombrosos poemes i cançons, com ara Si j'avais un grand fils, Marie Magdeleine, Il faut savoir chanter, Les cris de Lille, Gare de l'Est, Les faux savants, Nous fêtons ses vingt ans,As-tu compris camarade?, Dictature,Je plains ceux qui sont morts, Mi j'suis de ch'nord, Le Roudoudou, Amis ne chantons plus, etc.

    ***

    Joan Puig i Elías

    - Joan Puig Elías:El 5 de setembre de 1972 mor a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el pedagog llibertari i militant anarcosindicalista Joan Puig i Elías. Havia nascut el 30 de juliol de 1898 a Sallent (Bages, Catalunya). Fill d'una família pagesa republicana, va estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal de Barcelona. Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918) i va crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre escolar llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal, que sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la República, l'escola es desenvoluparà encara més. Puig i Elías, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va participar també en el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona, i va prendre part en els congressos cenetistes, tot defensant l'orientació «Comunista llibertària» que servirà de base a les col·lectivitats socialitzades durant la Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa participació en el Congrés de la CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar en el Comitè Revolucionari del Clot i de Sant Martí de Provençals i en la Comissió de Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va encarregar de la col·lectivització de l'ensenyament, des de l'escola bressol a l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona, va ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a delegat de Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la Federació Nacional d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva ponència d'estatuts i va ser nomenat secretari d'Organització i Propaganda. També aquell any participà com a delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona en el Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública de Segundo Blanco González. Amb la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després va treballar en l'agricultura i va poder participar en la resistència contra els nazis en el«Batallón Libertad» entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en la CNT de l'Exili. Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tota França (París, Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours, Gleny, Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot, Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de Cultura i de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili, on desenvolupa una intensa tasca cultural. Després marxà a Amèrica i, després d'un temps a Veneçuela, en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on regentà una llibreria i presidí la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió franquista. Va col·laborar en la revista Horizontes (1937) i és autor de diversos llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen de la fiesta de Navidad (1938), El hombre, el medio, la sociedad, o Los factores determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa companya fou la mestra racionalista Emília Roca Cufí. Malalt, Joan Puig i Elías va morir el 5 de setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou enterrat al Cementiri Espanyol.

    Joan Puig Elías (1898-1972)

    Escriu-nos

    Actualització: 05-09-15


    0 0

    He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers). (Miquel López Crespí)



    Tres dels cinc antifeixistes assassinats per la dictadura del general Franco: Xose Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón Garcia Sanz.

    Lucila Aragó, una bona amiga valenciana, companya en la lluita per la llibertat i el socialisme, m'envia, setembre de 2000, un sentit manifest tot recordant les darreres execucions de la dictadura; em diu que segurament sortirà a la premsa. Juntament amb Lucila, signen l'article altres militants d'aquells anys heroics, la majoria membres del PCE(ml) i del FRAP: Víctor Baeta, Amparo Garrigós, Dolors Calatayud, Àngel Yébenes, Miguel Morata, Alejandro Mayordomo, José Luís Piquer... Diu el document (sota el títol Els darrers afusellats del franquisme): "A primeres hores del dia 27 de setembre de 1975, a Burgos, Cerdanyola i Madrid, foren afusellats cinc joves: José Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo pertanyien al FRAP; Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui eren d'ETA. Fins l´últim moment es van succeir les protestes en molts llocs del món: París, Lisboa, Roma... Alguns governs retiraren les seues delegacions diplomàtiques. Però el franquisme s'afanyava a acabar els seus dies com els havia començat: imposant la seva força a sang i foc.



    'Els judicis mancaren de tota garantia legal. Els tribunals estigueren formats per militars amb molta pressa per dictar sentència. La denominada llei antiterrorista, per la qual es va jutjar i executar aquests cinc joves de famílies humils i treballadores, formava part del mateix arsenal de lleis repressives pel qual el règim de Franco va condemnar milers d'obrers, sindicalistes i intel·lectuals que en aquells moments lluitaven contra la dictadura.


    'Ni les sol·licituds de commutació de condemna, ni les reaccions internacionals obtingueren resposta. Els cinc joves antifranquistes caigueren abatuts pels trets dels escamots d'afusellament. Les penes de mort, que Franco i els seus ministres havien signat, s'executaren. Foren les últimes condemnes a mort d'una dictadura que, ja en fase terminal, es regirava contra aquells que no acceptaven la seua continuïtat, contra els qui des de l'oposició antifranquista lluitaven llavors per la ruptura democràtica i no per una transició pactada, que deixés impune el règim i aquells que el sustentaven.


    'Pocs dies després, el 1 d'octubre, des del balcó del Palacio de Oriente Franco, acompanyat dels seus ministres, dels seus generals i del seu successor, per ell mateix designat i aleshores Príncep Joan Carles, i ara actual rei, presidien una de les seues concentracions patriòtiques, un intent d'autoafirmació enfront les democràcies europees que havien retirat els seus ambaixadors; enfront els demòcrates que repudiaven aquells recents assassinats; enfront els que aspiraven a conquerir autèntiques llibertats democràtiques, individuals i col·lectives, per a tots. Només principis democràtics era allò que reivindicaven aquells cinc joves.


    'El silenci, que després va sorgir, del pacte per legitimar la monarquia amb una constitució, retallada i vigilada, a canvi de la legalització dels partits, va impedir a posteriori que es revisessin les condemnes a mort. I encara continua pendent ara, en el temps que Pinochet -que llavors compartia amb Franco poder i ideologia- o els militars argentins de "la Junta", estan ja seguts en el banc dels acusats. Aquella "Espanya del borrón y cuenta nueva" continua essent la mateixa d'ara que impedeix la rehabilitació de lluitadors demòcrates com Julián Grimau, Puig Antich i tants d'altres que, com els cinc joves del 75, van ser els autèntics continuadors de la resistència al franquisme.


    'Han passat vint-i-cinc anys. Avui, aquells companys, afusellats al trencar l'alba del 27 de setembre de 1975, podrien estar amb nosaltres, xerrant sobre aquells temps i continuant treballant per un món més just i lliure. Però foren condemnats a mort i afusellats. Ells, com tanta gent, homes i dones que patiren tortures, anys de presó, exilis... cercant camins de llibertat, han sigut, són, la sal de la terra. Sense ells, tal vegada, el pragmatisme de "el possible" hauria sigut un etern mur de contenció.


    'José Humberto Baena, Ramón Garcia Sanz, José Luis Sánchez Bravo, Juan Paredes Manot, Ángel Otaegui... no vos oblidem. València, 14 de setembre del 2000."


    Per uns moments, llegint el manifest de Lucila Aragó em vénen a la memòria munió de records, la presència dels darrers antifeixistes assassinats per la dictadura. He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers).


    El mateix dia 27 hi ha enfrontaments amb la policia a les Rambles de Barcelona, a Sabadell, Terrassa, Badalona, Santa Coloma, Vic, Cerdanyola... València, Vigo, Ourense... Les anècdotes de solidaritat són infinites. Entre els centenars i centenars d'accions de protesta contra els crims del règim de Franco cal recordar (per copsar l'amplària de la indignació popular) que els jugadors de futbol A. Aguirre i Sergio Manzanera sortien a jugar un partit de primera divisió amb roba de dol. Van ser immediatment detinguts per a policia. A Burgos, les forces repressives hagueren de tancar la fàbrica Firestone...


    El PCE, com sempre, es desmarcà de les grans manifestacions de solidaritat amb els condemnats a mort pel feixisme. Com explica a la perfecció un conegut assaig que analitza els anys de la dictadura, el llibre FRAP: 27 de septiembre de 1975 (Vanguardia Obrera, 1985) en el capítol "Intentos desesperados del PCE y del PSOE para boicotear las movilizaciones" (pàginas 195-198): "La dirección del PCE comprometida en la maniobra por las alturas con sectores de la oligarquía y de la derecha para efectuar la transición monárquica, y queriéndose desmarcar abiertamente de las organizaciones revolucionarias para no asustar a sus compinches, impartió la orden a sus afiliados de boicotear y oponerse a las movilizaciones contra los Consejos de Guerra, las penas de muerte y contra los fusilamientos, utilizando el argumento de que las acciones del FRAP eran 'terroristas' y hacían el juego a la derecha.


    'El Comité Ejecutivo del PCE publicó una declaración en la que se decía textualmente que 'el PCE condena con todas sus fuerzas una vez más, estos métodos terroristas' y el señor Santiago Carrillo, por entonces secretario de esa organización y en nombre de todos los que por entonces la compartían (Gallego, Azcárate, Romero Marín, López Raimundo, Sánchez Montero, etc), hizo unas declaraciones al periódico italiano L'Europeo en la que dijo: 'yo no comprendo ni a los vascos ni a los guerrilleros del FRAP" y añadió sobre las acciones armadas [contra el feixisme] "¿A quién sirven?, ¿a quién sino al gobierno y a la policía? En algunos casos pienso si esto no será obra del gobierno, de la policía...'.


    'Esta es la posición que mantuvo oficialmente Mundo Obrero que, por ejemplo, en un artículo de Carrillo en la segunda semana de septiembre, decía, refiriéndose al FRAP: 'Tenemos que condenar sin ninguna vacilación ese terrorismo'...


    'Esta actitud tuvo sus repercusiones en diverso sentido. Ya se ha visto el boicot que organizaron los abogados del PCE a la hora de defender a militantes del FRAP en los Consejos de Guerra. También en las reuniones de fuerzas [polítiques] intentaron oponerse a las movilizaciones... en muchas ocasiones, la actividad de zapa de los revisionistas del PCE contribuyó a sembrar la confusión, a desorientar a sectores populares, a impedir que se movilizasen para salvar la vida a los luchadores antifascistas condenados a muerte. Pero en ese boicot, no sólo participaron los revisionistas del PCE... la llamada 'Junta Democràtica" que dirigía el PCE y la llamada 'Convergencía' o 'Plataforma' encabezada por el PSOE, hicieron una declaración conjunta el 18 de septiembre [de 1975]: en ella no había ni una sola palabra contra las penas de muerte".


    És el mateix que s'esdevingué quan l'assassinat (un any abans) del revolucionari anarquista català Salvador Puig Antich. Tampoc el carrillisme volgué fer res en favor del jove antifeixista. I a Palma, record a la perfecció els problemes que tengué la meva bona amiga Lieta López, l'esposa de l'home que va ser l'ànima de la resistència cultural antifranquista en temps de la dictadura, en Jaume Adrover. Lieta ser detinguda i acusada falsament de ser una "peligrosa terrorista"... pel simple fet d'haver-hi a casa seva unes cartes de l'escriptor Alfonso Sastre! Lieta López no obtengué en cap moment la normal solidaritat que hauria d'haver trobat entre les forces de l'oposició, especialment el PCE a les Illes. Misèries que tothom ja coneix: ganes d'arribar al poder al preu que sigui, malgrat fos deixant sols, davant els murs d'execució, els joves més valents de la generació dels anys setanta! La indiferència del carrillisme i la socialdemòcracia enfront els darrers crims del feixisme no aturà, emperò, les mobilitzacions populars ni a l'Estat espanyol ni a la resta del món. De Londres a Pequín, de Marsella al Japó, de Lisboa a l'Havana, de Xile als EUA, de Berlín a Milà, arreu la gent va sortir al carrer en un intent desesperat de salvar la vida dels cinc revolucionaris que havien estat condemnats a mort en infames consells de guerra sense cap garantia legal. París, Marsella, Tolosa de Llenguadoc, eren flames enceses, guspires solidàries en la llarga nit del 27 de setembre de 1975. A Suècia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els Països Baixos... al Canadà i a Veneçuela hi hagué concentracions massives de manifestants i provatures d'assalt a les ambaixades de la dictadura (com la que s'esdevingué a Lisboa). És evident que si PCE i PSOE no haguessin estat fermats de mans i peus al franquisme reciclat haurien pogut (actuant conjuntament amb les altres forces d'esquerra) bastir un ampli moviment de resistència antifeixista. L'esforç unitari antirepressiu hauria servit per a colpejar fort la dictadura en el camí en el camí d'avançar envers la república i el socialisme. Però no era aquesta la voluntat dels dirigents del PCE i del PSOE. La direcció que havien escollit, des de feina molt de temps, no era el de la lluita conseqüent contra el feixisme; ben al contrari: la seva funció era precisament ajudar la burgesia a aturar l'onada revolucionària que durant la transició colpejava el sistema i posava en perill la maniobra del capitalisme espanyol: canviar alguna per a deixar l'essencial del règim sorgit de la victòria reaccionària de 1939.


    Miquel López Crespí


    Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)


    0 0

      Febrero 2015

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Puerta»
    Pozo del Huerto de Calisto y Melibea
    c/ Arcediano

    «Torre del Gallo»
    Catedral Vieja (Catedral de Santa María)
    c/ Patio Chico

    «Cafetería»
    Museo Art Nouveau y Art Déco Casa Lis (Casa Lis)
    Arquitecto:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    c/ Gibraltar

    «Cafetería»
    Museo Art Nouveau y Art Déco Casa Lis (Casa Lis)
    Arquitecto:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    c/ Gibraltar

    «Lámpara»
    Museo Art Nouveau y Art Déco Casa Lis (Casa Lis)
    Arquitecto:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    c/ Gibraltar

    «Ventanal de la Cafetería»
    Museo Art Nouveau y Art Déco Casa Lis (Casa Lis)
    Arquitecto:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    c/ Gibraltar

    «Fachada sur»
    Museo Art Nouveau y Art Déco Casa Lis (Casa Lis)
    Arquitecto:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    c/ Gibraltar

    Ventana»
    Museo Art Nouveau y Art Déco Casa Lis (Casa Lis)
    Arquitecto:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    c/ Gibraltar

    «Ventana»
    Museo Art Nouveau y Art Déco Casa Lis (Casa Lis)
    Arquitecto:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    c/ Gibraltar

    «Ventana»
    Museo Art Nouveau y Art Déco Casa Lis (Casa Lis)
    Arquitecto:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    c/ Gibraltar

    «Bailarina Rusa»
    Escultura criselefantina
    Escultor:
    Demetre H. Chiparus
    Museo Art Nouveau y Art Déco Casa Lis (Casa Lis)
    Arquitecto:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    c/ Gibraltar

    «Coco Chanel y sus amigas»
    Museo Art Nouveau y Art Déco Casa Lis (Casa Lis)
    Arquitecto:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    c/ Gibraltar

    «Campanario»
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Calderón de la Barca

    «Músico»
    c/ Calderón de la Barca

    «Escultura humana viviente»
    c/ Rúa Mayor

    «Tren turístico»
    Plaza de Anaya

    «Pila Bautismal»
    Capilla de San Lorenzo
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Bóveda»
    Capilla de San Lorenzo
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Sepulcro del Obispo Rodrigo Díaz y Fresco con la Adoración de los Reyes Magos»
    Capilla de San Martín o del Aceite
    Catedral Vieja (Catedral de Santa María)
    c/ Cardenal Pla y Deniel / Plaza Juan XXIII

    «Nave Central»
    Catedral Vieja (Catedral de Santa María)
    c/ Cardenal Pla y Deniel / Plaza Juan XXIII

    «Nave de la Epístola»
    Catedral Vieja (Catedral de Santa María)
    c/ Cardenal Pla y Deniel / Plaza Juan XXIII

    «Bóveda»
    Catedral Vieja (Catedral de Santa María)
    c/ Cardenal Pla y Deniel / Plaza Juan XXIII

    «Cúpula gallonada»
    Torre del Gallo (Cimborrio)
    Catedral Vieja (Catedral de Santa María)
    c/ Cardenal Pla y Deniel / Plaza Juan XXIII

    «Retablo Mayor»
    Nave Central
    Catedral Vieja (Catedral de Santa María)
    c/ Cardenal Pla y Deniel / Plaza Juan XXIII

    «Fresco del Juicio Final»
    Cascarón del ábside del Retablo Mayor
    Nave Central
    Catedral Vieja (Catedral de Santa María)
    c/ Cardenal Pla y Deniel / Plaza Juan XXIII

    «Nave Central desde el altar»
    Catedral Vieja (Catedral de Santa María)
    c/ Cardenal Pla y Deniel / Plaza Juan XXIII

    «Sepulcro de Anaya»
    Capilla de San Bartolomé o de los Anaya
    Catedral Vieja (Catedral de Santa María)
    c/ Cardenal Pla y Deniel / Plaza Juan XXIII

    «Bóveda»
    Capilla de Santa Catalina
    Salas Capitulares del Claustro
    Catedral Vieja (Catedral de Santa María)
    c/ Cardenal Pla y Deniel / Plaza Juan XXIII

    «Bóveda»
    Capilla de Santa Catalina
    Salas Capitulares del Claustro
    Catedral Vieja (Catedral de Santa María)
    c/ Cardenal Pla y Deniel / Plaza Juan XXIII

    «Nave»
    Salas Capitulares del Claustro
    Catedral Vieja (Catedral de Santa María)
    c/ Cardenal Pla y Deniel / Plaza Juan XXIII

    «Techo artesonado de madera»
    Salas Capitulares del Claustro
    Catedral Vieja (Catedral de Santa María)
    c/ Cardenal Pla y Deniel / Plaza Juan XXIII

    «Puerta de entrada a la Capilla»
    Capilla de Santa Bárbara
    Salas Capitulares del Claustro
    Catedral Vieja (Catedral de Santa María)
    c/ Cardenal Pla y Deniel / Plaza Juan XXIII

    «Bóveda»
    Capilla de Santa Bárbara
    Catedral Vieja (Catedral de Santa María)
    c/ Cardenal Pla y Deniel / Plaza Juan XXIII

    «Detalle del Calvario»
    Capilla de Santa Catalina o Capilla del Canto
    Catedral Vieja (Catedral de Santa María)
    c/ Cardenal Pla y Deniel / Plaza Juan XXIII

    «Bóveda»
    Capilla Dorada o Capilla de Todos los Santos
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Capilla Dorada o Capilla de Todos los Santos»
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Bóveda de Crucería»
    Nave lateral
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Capilla Dorada o Capilla de Todos los Santos»
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Bóveda de Crucería»
    Capilla de la Virgen del Desagravio
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Órgano Renacentista»
    Coro
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Órgano Renacentista»
    Coro
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Cimborrio, Bóvedas Crucería»
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Cimborrio, Bóvedas Crucería»
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Bóveda de Crucería»
    Crucero
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Bóveda de Crucería»
    Crucero
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Cimborrio, Bóvedas de Crucería»
    Crucero
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Órgano de Echevarría»
    Coro
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Detalle del Altar del Cristo de la Agonía Redentora»
    Crucero Norte
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Órgano de Echevarría»
    Coro
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Escudo»
    Puerta de Ramos
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Trascoro»
    Escultor:
    Juan de Juni
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Trascoro»
    Escultor:
    Juan de Juni
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «El Nacimiento y la Epifanía del Señor»
    Fachada Principal o Portada del Nacimiento
    Catedral Nueva (Catedral de la Asunción de la Virgen)
    c/ Cardenal Pla y Deniel

    «Graffiti»
    c/ del Banzo

    «Monumento a San Cristóbal»
    Escultor:
    Valeriano Hernández Fraile
    Plaza San Cristóbal

    «Graffiti»
    c/ Asadería

    «Graffiti»
    c/ Asadería

    «Azulejo cerámico»
    Diabluras Gastrobar (Antigua "La Bodega Española")
    c/ Asadería

    «Patio»
    Filmoteca de Castilla y León (Casa de las Viejas
    Casa de la Caridad)
    c/ Doña Gonzala Santana

    «Soportal»
    Plaza del Corrillo

    «Músicos»
    Plaza Isla de la Rúa

    «Músicos»
    Plaza Isla de la Rúa

    «Escultura humana viviente»
    c/ Rúa Mayor

    «Músicos»
    c/ Rúa Mayor

    «Librería Anticuaria La Galatea»
    c/ Libreros

    «Monumento a Fray Luis de León»
    Escultor:
    Nicasio Sevilla
    Patio de Escuelas

    «Aula Dorado Montero»
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Aula Miguel de Unamuno»
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Cabeza de Miguel de Unamuno»
    Aula Miguel de Unamuno
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Vítor»
    Aula Miguel de Unamuno
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Aula Fray Luis de León»
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Techo Artesonado»
    Aula Fray Luis de León
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Vítor a Enrique Tierno Galván»
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Vítor a Francisco Tomás y Valiente»
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Paraninfo»
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Paraninfo»
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Detalle de Puerta»
    Paraninfo
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Espadaña o Campanario»
    Claustro
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Techo artesonado de alfarje»
    Zaguán (Antigua Capilla mudéjar)
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Arca de Caudales»
    Sala de la Columna
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    Palma, 5 de septiembre de 2015



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 09/06/15--10:15: UTMB 2015
  • L'Ultra Trail del Mont Blanc (UTMB), que se celebra anualment a finals d'agost, és la mare de les curses de muntanya. La majoria de "trailrunners" aspiren a participar en aquesta competició almenys un cop en la vida. Es tracta d'una prova molt dura de 170 km i 10.000 m de desnivell positiu, que transcorre al voltant del cim del Mont Blanc, passant per Alps francesos, italians i suïssos. Els corredors que volen participar en la cursa han d'acreditar un currículum, que es concreta en un mínim de punts que s'obtenen en altres curses qualificatives d'ultra-fons. I comptar amb el currículum no basta: després a més a més cal tenir sort al sorteig dels 2.300 dorsals disponibles. En definitiva, que és quasi tan difícil córrer la cursa, com aconseguir participar-hi.

    Fa un any, en Ramon i jo, veient que tots dos comptàvem amb els punts necessaris per optar a un dorsal, vàrem decidir apuntar-nos al sorteig. I de seguida vàrem reservar allotjament i bitllets d'avió. Així, si ens tocava un dorsal bé, i si no hi aniríem a entrenar i a viure l'extraordinari ambient de Chamonix, punt neuràlgic de l'UTMB i de la resta de curses que tenen lloc durant la setmana (PTL, OCC, TDS, CCC...).

    El mes de gener de 2015, quan es varen sortejar els dorsals, no hi va haver sort. Així que, aquests passats dies, coincidint amb l'UTMB 2015, hem anat a Chamonix només a conèixer de molt a prop què és l'UTMB i a preparar-nos per si el 2016 hi ha sort i obtenim dorsal.

    Ha estat una setmana immillorable, amb unes condicions climatològiques excepcionals. Aprofitant els autobusos que l'organització de l'UTMB posa a disposició dels corredors i acompanyants, i emprant també altres mitjans de transport, hem pogut realitzar tres llargues sortides, dia sí, dia no, recorrent un total de 141 km i 8.895m de desnivell positiu, pràcticament la totalitat del circuit de l'UTMB. Per fer-ho possible, hem portat una planificació molt ajustada, que ens ha funcionat a la perfecció:

    1r día, dimecres 26 d'agost: arribada a Chamonix

    Arribam a la nostra destinació mitjançant un vol directe d'EasyJet de Palma a Ginebra, més un transfer d'EasyBus fins a Chamonix, amb el temps just d'instal·lar-nos a la caseta de fusta que havíem llogat i d'anar al centre esportiu de Chamonix a recollir el forfait per als bussos de l'organització, mitjançant els quals faríem la majoria dels nostres desplaçaments.

    2n dia, dijous 27 d'agost: Entrenament des d'Orsières a Chamonix

    A les 05:00 de la matinada, agafam el bus que porta els corredors a la sortida de l'OCC a Orsières i a les 06:30 iniciam el nostre entrenament, amb l'objectiu d'anar fins a Chamonix, recorrent un total de 52,4km i 3.271m de desnivell positiu. Els corredors de l'OCC inicien la seva cursa a les 8:30 i bona part d'ells ens avancen durant el camí. Durant el dia, no només tenim la sort de comptar amb la companyia dels corredors, sinó que també aprofitam la senyalització de la cursa i els ànims que ens dóna el públic pensant que formam part de la competició.

    A continuació podeu veure l'esquema de quilòmetres parcials, quilòmetres acumulats, alçades, desnivells parcials, desnivells acumulats, temps parcials, temps acumulats i hora de pas, previst per aquest dia. També podeu veure el perfil del recorregut i algunes fotos del dia.


    Champex-Lac, Suïssa

    En Ramon corrent entre els primers corredors de l'OCC

    Gaudint de les vistes a La Giète, Suïssa

    Arribant a Trient, Suïssa

    Arribant a Vallorcine, França

    La Tête au Vents, França

    Un cèrvol curiós a la Tête au Vents, França

    3r dia, divendres 28: dia de descans i sortida de la UTMB

    Dedicam aquest dia a recuperar forces, passejar pel centre de Chamonix i veure l'espectacular sortida de l'UTMB. Impressionant!

    Amb na Maria Jesús al centre de Chamonix

    Arc de sortida i meta de les curses de l'UTMB

    Minuts abans de la sortida l'UTMB

    En Ramon animant al gran Tòfol Castanyer a la sortida l'UTMB

    Amb en Frank i la seva família

    4t dia, dissabte 29: Entrenament de Courmayeur a Champex-Lac

    A les 5:30 de la matinada, agafam un dels bussos de l'organització que ens porta fins a Courmayeur i des d'allà, a les 6:30 h, iniciam el nostre segon entrenament, i tenim el privilegi de compartir quilòmetres amb alguns dels millors corredors de l'UTMB, els més avançats, que a aquestes hores ja han fet més de 80 km i acumulen més de 12 hores d'esforç. Gaudim d'un dia insuperable, passant per alguns dels trams més bells de la cursa, aprofitant novament la senyalització de la cursa i els ànims del públic.


    Courmayeur, Itàlia

    Refuge Bertone, Itàlia

    Refuge Bonatti, Itàlia

    Baixant cap a Arnuva

    Arribant al Grand Col Ferret

    Grand Col Ferret

    Baixant cap a La Fouly ens trobam amb en Jaume participant a l'UTMB

    5è dia, diumenge 30: dia de descans i arribada de la UTMB

    Novament, destinam aquest dia a descansar, passejar per Chamonix i veure l'emotiva arribada a la meta de corredors l'UTMB i la PTL. També aprofitam per comprar un mapa a escala 1:50.000 que mostra tot el circuit de la cursa en un sol full per poder-lo clavar en una pissarra i tenir una visió global del circuit, ja que l'alternativa dels dos mapes #3531ET i 3630OT, a escala 1:25.000 no serveix per a aquest propòsit.

    Amb amics mallorquins participants a les curses de l'UTMB

    Una parella arribant a la meta de l'UTMB

    6è día, dilluns 31: Entrenament de Notre Dame de la Gorge a Courmayeur

    A les 4:00 de la matinada, un contacte de la propietària de la nostra caseta de fusta ens ve a recollir i ens porta en cotxe fins a Notre Dame de la Gorge, on iniciam el nostre tercer entrenament. Iniciam l'entrenament de nit, il·luminats per la lluna plena, gaudint d'una nit única. Arribam a l'increïble Col du Bon Home just a l'alba i continuam el nostre camí fins a Courmayeur, arribant-hi a temps per agafar l'últim bus que va d'aquesta localitat fins a Chamonix, passant pel túnel del Mont Blanc. Aquest dia ja no hi ha rastre de l'UTMB. Totes les senyalitzacions ja han estat retirades i no queda cap senyal del pas de milers de corredors: admirable!


    Alba al Col de Bonhomme, França, amb lluna plena

    Refuge de La Croix du Bonhomme, França

    Les Mottets, França

    Col de la Seigne,frontera entre França i Itàlia

    Lac Combal, Itàlia

    Baixant cap al Col Checroiut, en direcció a Courmayeur, Itàlia

    7è dia, dimarts 1 de setembre: tornada a casa

    Finalment, el dimarts tornam cap a casa, enamorats del Mont Blanc i decidits a tornar el 2016, per participar en la cursa si hi ha sort en el sorteig, i si no hi ha sort, simplement per gaudir novament d'aquest increïble paradís.

    Més fotos a Facebook


    0 0

    Els Glosadors de Mallorca Antònia Nicolau "Pipiu", Joan Toni Sunyer i Maribel Servera "Figona" participaran a un combat de picat el proper 6 de setembre a la Plaça Nova de Cas Concos. Presenta Glòria Júlia Estelrich.

    0 0

      Julio 2015

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Llave del Arca de Caudales»
    Sala de la Columna
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Sala de la Columna»
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Capilla»
    Arquitecto:
    Simón Gavilán Tomé
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Capilla»
    Arquitecto:
    Simón Gavilán Tomé
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Aula Francisco Salinas»
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Bóveda de Crucería»
    Escalera
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Bóveda de Crucería»
    Escalera
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Escalera»
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Ventana»
    Escalera
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Biblioteca o Antigua Librería»
    Claustro Alto
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Biblioteca o Antigua Librería»
    Claustro Alto
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Techo Artesonado de la Galería»
    Autor: Román Jerónimo
    Claustro Alto
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Detalle de Casetón»
    Techo Artesonado de la Galería
    Autor: Román Jerónimo
    Claustro Alto
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Claustro y Secuoya»
    desde el Claustro Alto
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    calle Libreros

    «Espadaña o Campanario»
    Claustro
    desde el Claustro Alto
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    calle Libreros

    «Biblioteca o Antigua Librería»
    Claustro Alto
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Biblioteca Universitaria»
    Claustro Alto
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Capilla»
    Arquitecto:
    Simón Gavilán Tomé
    Claustro Bajo
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    calle Libreros

    «Tapiz»
    Claustro Alto
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Bóveda de Crucería»
    Escalera
    Claustro Alto
    Escuelas Mayores
    Universidad de Salamanca
    c/ Libreros

    «Pozo»
    Patio de las Escuelas Menores
    Patio de Escuelas
    Universidad de Salamanca

    «Arcada Mixtilínea»
    Patio de las Escuelas Menores
    Patio de Escuelas
    Universidad de Salamanca

    «Arcada Mixtilínea»
    Patio de las Escuelas Menores
    Patio de Escuelas
    Universidad de Salamanca

    «Auditorio de San Blas (Iglesia de San Blas reconvertida)»
    Plaza San Blas

    «Fachada»
    Colegio Mayor de Santiago, el Zebedeo, conocido como Colegio de Fonseca, Colegio del Arzobispo Fonseca o Colegio de los Irlandeses (actual Abba Fonseca Hotel) Arquitecto:
    Juan de Álava
    Plaza San Blas

    «Puerta de la Capilla»
    Colegio Mayor de Santiago, el Zebedeo, conocido como Colegio de Fonseca, Colegio del Arzobispo Fonseca o Colegio de los Irlandeses (actual Abba Fonseca Hotel) Arquitecto:
    Juan de Álava
    Plaza San Blas

    «Capitel»
    Colegio Mayor de Santiago, el Zebedeo, conocido como Colegio de Fonseca, Colegio del Arzobispo Fonseca o Colegio de los Irlandeses (actual Abba Fonseca Hotel) Arquitecto:
    Juan de Álava
    Plaza San Blas

    «Capitel»
    Colegio Mayor de Santiago, el Zebedeo, conocido como Colegio de Fonseca, Colegio del Arzobispo Fonseca o Colegio de los Irlandeses (actual Abba Fonseca Hotel) Arquitecto:
    Juan de Álava
    Plaza San Blas

    «Nave»
    Capilla del Colegio Mayor de Santiago, el Zebedeo, conocido como Colegio de Fonseca, Colegio del Arzobispo Fonseca o Colegio de los Irlandeses (actual Abba Fonseca Hotel)
    Plaza San Blas

    «Bóveda de Crucería»
    Capilla del Colegio Mayor de Santiago, el Zebedeo, conocido como Colegio de Fonseca, Colegio del Arzobispo Fonseca o Colegio de los Irlandeses (actual Abba Fonseca Hotel)
    Plaza San Blas

    «Bóveda de Crucería»
    Capilla del Colegio Mayor de Santiago, el Zebedeo, conocido como Colegio de Fonseca, Colegio del Arzobispo Fonseca o Colegio de los Irlandeses (actual Abba Fonseca Hotel)
    Plaza San Blas

    «Retablo»
    Capilla del Colegio Mayor de Santiago, el Zebedeo, conocido como Colegio de Fonseca, Colegio del Arzobispo Fonseca o Colegio de los Irlandeses (actual Abba Fonseca Hotel)
    Plaza San Blas

    «Bóveda de Crucería»
    Capilla del Colegio Mayor de Santiago, el Zebedeo, conocido como Colegio de Fonseca, Colegio del Arzobispo Fonseca o Colegio de los Irlandeses (actual Abba Fonseca Hotel)
    Plaza San Blas

    «Balcón»
    Capilla del Colegio Mayor de Santiago, el Zebedeo, conocido como Colegio de Fonseca, Colegio del Arzobispo Fonseca o Colegio de los Irlandeses (actual Abba Fonseca Hotel)
    Plaza San Blas

    «Nave, desde el Altar»
    Capilla del Colegio Mayor de Santiago, el Zebedeo, conocido como Colegio de Fonseca, Colegio del Arzobispo Fonseca o Colegio de los Irlandeses (actual Abba Fonseca Hotel)
    Plaza San Blas

    «Piso alto del Claustro»
    Colegio Mayor de Santiago, el Zebedeo, conocido como Colegio de Fonseca, Colegio del Arzobispo Fonseca o Colegio de los Irlandeses (actual Abba Fonseca Hotel)
    Claustro
    Plaza San Blas

    «Escalera»
    Colegio Mayor de Santiago, el Zebedeo, conocido como Colegio de Fonseca, Colegio del Arzobispo Fonseca o Colegio de los Irlandeses (actual Abba Fonseca Hotel)
    Plaza San Blas

    «Bóveda de Crucería»
    Colegio Mayor de Santiago, el Zebedeo, conocido como Colegio de Fonseca, Colegio del Arzobispo Fonseca o Colegio de los Irlandeses (actual Abba Fonseca Hotel)
    Plaza San Blas

    «Hospedería»
    Colegio Mayor de Santiago, el Zebedeo, conocido como Colegio de Fonseca, Colegio del Arzobispo Fonseca o Colegio de los Irlandeses
    Plaza San Blas

    «Hospedería»
    Colegio Mayor de Santiago, el Zebedeo, conocido como Colegio de Fonseca, Colegio del Arzobispo Fonseca o Colegio de los Irlandeses
    Plaza San Blas

    «Fuente»
    Campo San Francisco
    c/ Ramón y Cajal

    «Monumento a San Francisco de Asís»
    Escultor:
    Venancio Blanco
    Campo San Francisco
    c/ Ramón y Cajal

    «Monumento a San Francisco de Asís»
    Escultor:
    Venancio Blanco
    Campo San Francisco
    c/ Ramón y Cajal

    «Pintura mural»
    Capilla V.O.T de San Francisco (Convento de San Francisco el Real o de los Padres Capuchinos)
    c/ Ramón y Cajal

    «Monumento a José del Castillo, Conde de Francos»
    Escultor:
    Fernando Mayoral
    Ayuntamiento
    Plaza Mayor

    «Palacio del conde de Francos»
    Plaza de San Román (Patio de Comedias)

    «Graffiti»
    c/ Abogados Atocha

    «Balcón»
    c/ San Pablo

    «Balcón»
    c/ San Pablo

    «Fachada de la Iglesia de San Pablo (Antiguo Convento de Trinitarios)»
    Plaza Colón

    «Baile Nupcial»
    Iglesia de San Pablo (Antiguo Convento de Trinitarios)
    Plaza Colón

    «Fuente»
    Plaza Colón

    «Escultura de Botones»
    Hotel San Polo
    c/ Arroyo de Santo Domingo

    «La Cueva de Salamanca (Cripta de San Cebrián)»
    c/ Cuesta Carvajal

    «Monumento a Diego de Torres Villarroel»
    Escultor:
    Agustín Casillas
    La Cueva de Salamanca (Cripta de San Cebrián)
    c/ Cuesta Carvajal

    «Monumento a Diego de Torres Villarroel»
    Escultor:
    Agustín Casillas
    La Cueva de Salamanca (Cripta de San Cebrián)
    c/ Cuesta Carvajal

    «La Cueva de Salamanca (Cripta de San Cebrián)»
    c/ Cuesta Carvajal

    «Convento de San Esteban»
    desde la Torre del Marqués de Villena
    c/ Cuesta Carvajal

    «Vista»
    desde la Torre del Marqués de Villena
    c/ Cuesta Carvajal

    «Torre del Marqués de Villena»
    c/ Cuesta Carvajal

    «Ventanas»
    c/ Cuesta Carvajal

    «Vista calle»
    c/ Cuesta Carvajal

    «Ventanas»
    c/ Cuesta Carvajal

    «Sepulcro del duque de Alba»
    Arquitectos: Fray Martín de Santiago, Rodrigo Gil de Hontañón, Juan Ribero de Rada y Pedro Gutiérrez
    Escultores: Juan Ribero de Rada, Martín Rodríguez
    Convento de San Esteban
    Plaza Concilio de Trento
    Salamanca

    «Puerta»
    Iglesia de San Esteban
    Convento de San Esteban
    Plaza del Concilio de Trento

    «Bóveda de Crucería»
    Cimborrio
    Iglesia de San Esteban
    Convento de San Esteban
    Plaza del Concilio de Trento

    «Ventanas»
    Cimborrio
    Iglesia de San Esteban
    Convento de San Esteban
    Plaza del Concilio de Trento

    «Portada»
    Iglesia de San Esteban
    Convento de San Esteban
    Plaza del Concilio de Trento

    «Campanario»
    Iglesia de San Esteban
    Convento de San Esteban
    Plaza del Concilio de Trento

    «Torre de los Anaya (Torre de Abrantes)»
    c/ San Pablo

    «Vista calle»
    c/ Jesús

    «Edificio»
    c/ San Pablo

    «Monumento a D. Juan, Príncipe de Asturias y Señor de Salamanca»
    Escultor:
    Agustín Casillas
    Plaza Monterrey

    «La Casa de las Muertes (Casa de Juan de Álava»
    Arquitecto:
    Juan de Álava
    c/ Bordadores

    «Monumento a Don Miguel de Unamuno»
    Escultor:
    Pablo Serrano
    c/ Bordadores

    «Vista calle Compañía»
    desde Plaza Monterrey

    «Bar de copas "La Hacienda"»
    c/ Bordadores

    «Tunas»
    Plaza Mayor

    «Músico»
    c/ Compañía

    «Fachada de la Universidad de Salamanca»
    Edificio de Escuelas Mayores
    c/ Libreros

    «Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento»
    Plaza Mayor

    «Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento»
    Plaza Mayor
         

    Palma, 6 de septiembre de 2015



    0 0

    Triunfo esdevé la principal arma de combat intellectual de l'esquerra, de reconstrucció de la memòria històrica anihilada per la dictadura. Hem de recordar que la premsa clandestina (comunista o anarquista, especialment) era mala de trobar i, una vegada trobada (cosa extremadament complicada) tampoc no era d'excessiva qualitat. Preocupada per qüestions sindicals (vagues, augments de sou...), no prestava gaire importància a la lluita cultural ni a la informació internacional. És evident que en aquelles condicions de misèria cultural i d'indigència intellectual Triunfo esdevé una esplendorosa lluminària enmig de la fosca. (Miquel López Crespí)


    La revista Triunfo i l´oposició antifranquista (I)



    La revista progressista Triunfo marcà tota una generació d'intellectuals i de militants antifranquistes. Especialment important fou la fase que va des de la seva renovació (abans era una revista de cinema) fins al 1975. Es pot afirmar sense por d'equivocar-se que nosaltres, els escriptors nascuts a mitjans dels quaranta, som la "generació de Triunfo". Quan s'inicià a Roma el Concili Vaticà II (a Astúries hi ha les grans vagues mineres) a l'Estat espanyol encara vivim sota els sangonosos fastos de la dictadura. No hi ha escletxes de llibertat. Els antifranquistes procuram informar-nos per la BBC de Londres, Ràdio París, Ràdio Espanya Independent o qualsevol emissora no controlada pel feixisme. Les revistes clandestines són poques, difícils de trobar. A Mallorca l´únic signe que permet pensar en una possible oposició són algunes pintades ocasionals pel carrer. A les llibreries (a les seves golfes) encara no hi ha els llibres que es podran trobar més endavant. Per tot això és molt important la reconversió de Triunfo en una revista d'actualitat. De seguida esdevé la "Biblia" dels antifeixistes de l'època.



    Els feixistes proianquis assassinant comunistes

    Cap a començaments dels seixanta els sobrevivents de la guerra civil (el pare, els oncles que lluitaren en defensa de la República) ja ens han donat la seva visió de les coses. Es pot dir que són aquells heroics supervivents els que han complit amb el deure de fer arribar a la propera generació de militants antififranquistes les esperances i illusions dels lluitadors esquerrans dels anys vint i trenta. Cap a 1962, coincidint amb les grans vagues d'Astúries i amb l'assassinat de Julián Grimau per part de la dictadura, aquesta tasca (en línies generals) ja ha estat acomplerta. La memòria de la revolució i de la guerra antifeixista ha passat a la nova generació. Però a començaments dels seixanta, els joves volem veure escrites aquestes experiències; i és molt difícil i complicat trobar-hi res. La màgia insubstituïble de la lletra impresa! És quan apareix Triunfo. La seva miraculosa aparició coincideix amb les nostres primeres detencions per part de la Brigada Social del règim (1963). A mitjans dels seixanta hem fet els vint anys. L'entrada en la majoria d'edat dels escriptors mallorquins de la generació dels setanta coincideix amb l'assassinat del Che en mans dels escamots d'extermini dirigits per la CIA ianqui (1967), amb el maig del 68 a París, amb la sublevació de txecs i eslovacs contra la burocràcia imperialista que dirigeix el PCUS... Tampoc no hem d'oblidar que tots els anys seixanta i setanta resten marcats per la guerra d'alliberament del poble del Vietnam contra la criminal agressió de l'imperialisme dels EUA. Martin Luther King porta endavant una croada per a reivindicar els drets dels negres a tots els estats on, d'ençà el final de la Guerra de Secessió (1861-1865) encara existeix la discriminació racial. Són els anys de les grans marxes contra les injustícies comeses per la racista i anticomunista societat ianqui. La lluita per la defensa del drets civils, contra les agressions als pobles d'Amèrica Llatina (Cuba, Xile, Santo Domingo...). Triunfo, entre moltes altres coses ens explica dia a dia aquest racisme existent en els EUA contra negres, llatins, asiàtics, gent d'altres cultures i altres religions. Al sud (record les barbaritats contra els negres a Alabama, per exemple) existeix encara el reialme del Ku-Kux-Klan; fanàtics protestants antimarxistes defensors d'una pseudoraça "superior" (els rossos i d'ulls blaus), marginen, neguen els drets més elementals de les persones a les "races inferiors" (és a dir, als negres i gent dels països latinoamericans... i als jueus, i als irlandesos, i...). Són la base del nazisme ianqui, l'extrema dreta que malda per matar gent progressista, que aplaudeix els cops d'estat organitzats pels EUA arreu del món. Només el cop d'Estat a Indonèsia organitzat per la CIA costà la vida a mig milió de ciutadans d'aquell Estat!

    Potser un dia l'esquerra haurà de retre l'homenatge que pertoca a Ezcurra i el seu esforçat grup de collaboradors. La revista havia nascut a València l'any 1946 com a publicació de cinema, teatre, esports i braus. El 1948 Ezcurra la porta a Madrid. Recordem que el mateix José Ángel Ezcurra havia fundat dues altres importants publicacions culturals: Primer Acto (1957) i Nuestro cine (1961). Un poc més endavant aquestes revistes varen ser dirigides per José Monleón (que també seria un important collaborador de Triunfo).

    Aleshores (1962-1968) no hi havia res (culturalment parlant) en tot l'Estat espanyol que tengués una certa orientació antifeixista. Triunfo, Nuestro cine i Primer acto són oasis dins el desert cultural de la dictadura. Més endavant (1962) sorgiran Cuadernos para el Diálogo y Revista de Occidente. Però a mitjans dels seixanta Triunfo esdevé la principal arma de combat intellectual de l'esquerra, de reconstrucció de la memòria històrica anihilada per la dictadura. Hem de recordar que la premsa clandestina (comunista o anarquista, especialment) era mala de trobar i, una vegada trobada (cosa extremadament complicada) tampoc no era d'excessiva qualitat. Preocupada per qüestions sindicals (vagues, augments de sou...), no prestava gaire importància a la lluita cultural ni a la informació internacional. És evident que en aquelles condicions de misèria cultural i d'indigència intellectual Triunfo esdevé una esplendorosa lluminària enmig de la fosca.

    Ben segur que la nostra literatura (novelles, poemaris, obres de teatre...) hagués estat ben diferent de no haver existit en aquells anys la revista Triunfo!

    Miquel López Crespí


    Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

    Enllaç amb la revista Triunfo


    L'esquerra oficial europea i mundial (socialdemocràcia i estalinisme) quasi havien aconseguit fer oblidar de la memòria dels militants esquerrans els continguts anticapitalistes de Marx i Engels, dels utopistes socialistes... S'havien llençat tones de ciment armat contra la memòria de l'anarquisme mundial; la burocràcia estalinista havia capolat la història soviètica (democràcia de base, el poder dels Consells, revolució antiimperialista i anticapitalista internacionals...). Triunfo contribuïa (i en tots els camps) a recuperar la memòria històrica: agermanats mallorquins i valencians; comuners de Castella; Catalunya contra Felip V; les Brigades Internacionals... L'aspecte de la lluita de classes cultural contra la putrefacció capitalista va ser una constant de la revista en tots els anys de la seva existència. (Miquel López Crespí)


    La revista Triunfo i l´oposició antifranquista (i II)



    Lenin i Trotski (centre de la fotografia) presideixen una desfilada a Moscou a començaments dels anys 20.

    Triunfo, sota la direcció d'Ezcurra, va saber mantenir una difícil independència política (especialment del PCE, que era l'organització de l'oposició amb més intellectuals en els seves fileres). Durant molt d'anys es va mantenir aquesta pluralitat (potser més propera a l'esquerra revolucionària, a les idees sorgides a ran del maig francès de 1968 que no pas a l'esclerosi socialdemòcrata o carrillista). De bon principi la lluita contra l'explotació capitalista en el marc mundial i contra els imperialismes (especialment el ianqui i el de la burocràcia russa) esdevingueren eixos fonamentals de la publicació. La defensa de totes les lluites d'alliberament, tant de la classe obrera de les metròpolis imperialistes, com dels pobles colonitzats pels diferents imperialismes, va ser tasca fonamental de tots els seus collaboradors. La revista sortia cada setmana (quan no era prohibida per la dictadura) amb articles d'Haro Tecglen (política internacional); Miret Magdalena (religió); José Monleón (teatre); Eduardo García Rico (llibres) y Arturo López Muñoz (economia).



    També destacà des de finals dels seixanta la signatura de Manuel Vázquez Montalbán. Qui no recorda aquella impressionant Crónica Sentimental de España que publicà a Triunfo? En aquesta primera atapa hi ha algunes signatures que vénen del carrillisme. Per exemple el nom "Arturo López Muñoz" amagava una collaboració especial de tres joves professors, un dels quals era Santiago Roldán (un dirigent universitari del PCE fins a l'expulsió de Claudín i dels proxinesos cap a l'any 1964). Altres collaboradors propers al PCE havien estat (fins a les expulsions de dissidents decretades per Carrillo l'any 1964) Eduardo García Rico i Manuel Vázquez Montalbán (que era membre del PSUC). Altres destacats carrillistes eren el periodista Pablo Martínez Corbalán i César Alonso de los Ríos, redactor en cap en els anys setanta i que aleshores (juntament amb Víctor Márquez Reviriego) era proper a les formulacions de Santiago Carrillo.

    Però no ens equivoquem en les nostres apreciacions. Malgrat una certa abundor de collaboradors procedents de les fileres del PCE, Triunfo no va ser (ni molt manco!) una revista carrillista. La meva opinió és que va ser tot el contrari. L'extrema habilitat d'Ezcurra, la sensibilitat que demostrà com a director, la seva provada llibertat de criteris, les simpaties demostrades per tot moviment antisistema, van fer de Triunfo una experiència única, irrepetible i ben propera a les tesis d'una autèntica esquerra antisistema. Lluny de la coneguda esclerosi intellectual de la socialdemocràcia i estalinisme mundials, Triunfo va fer costat no solament als moviments culturals i socials que s'oposaven als imperialismes (ianqui o rus, francès o espanyol), sinó que destacà en tot moment els corrents crítics del pensament cristià (la teologia de l'alliberament), del marxisme revolucionari, del nacionalisme... La lluita cultural contra el mercantilisme dominant dins de la societat burgesa (en el cinema, teatre, psicologia, poesia, novella, pintura, escultura...) tengué sempre obertes les portes de la publicació. Ezcurra lluità per recuperar la memòria de tots els revolucionaris heterodoxos, de tots els polítics marginats pel sistema i per la pesudoesquerra oficial. D'aquesta manera es servà la memòria de Reich i Marcuse, de George Orwell i Andreu Nin, de Trotski i Rosa Luxemburg, de Mao i Emiliano Zapata, del Fets de Maig de 1937 a Barcelona i de la Comuna de París (1871)... L'esquerra oficial europea i mundial (socialdemocràcia i estalinisme) quasi havien aconseguit fer oblidar de la memòria dels militants esquerrans els continguts anticapitalistes de Marx i Engels, dels utopistes socialistes... S'havien llençat tones de ciment armat contra la memòria de l'anarquisme mundial; la burocràcia estalinista havia capolat la història soviètica (democràcia de base, el poder dels Consells, revolució antiimperialista i anticapitalista internacionals...). Triunfo contribuïa (i en tots els camps) a recuperar la memòria històrica: agermanats mallorquins i valencians; comuners de Castella; Catalunya contra Felip V; les Brigades Internacionals... L'aspecte de la lluita de classes cultural contra la putrefacció capitalista va ser una constant de la revista en tots els anys de la seva existència.

    Igualment el seguiment de les lluites d'alliberament del Tercer Món o de les revolucions (o possibilitats revolucionàries) que s'anaven donant dins de les metròpolis imperialistes. La revolta dels negres als EUA; la lluita guerrillera a tot Amèrica Llatina; la independència de les colònies; el combat del poble de Vietnam contra el bestial imperialisme dels EUA; les sublevacions dels pobles del Pacte de Varsòvia contra els tancs de la burocràcia estalinista russa... I també s'informava dia a dia, setmana a setmana, de les sangonoses dictadures militars que, amb l'ajut de la CIA i sovint de l'exèrcit ianqui, s'imposaven arreu del món (especialment a l'Amèrica Llatina): em referesc a les bestialitats comeses per ordre de Washington contra els pobles de Xile, Uruguai, Argentina, Bolivia, Brasil... Països en els quals (com a Indonèsia o a Vietnam del Sud) els ianquis havien installat esfereïdores dictadures militars que assassinaven marxistes, cristians, musulmans o, simplement, progressistes sense partit, pel fet de voler millorar la societat on vivien. Potser si no hagués estat pels reportatges, informes, denúncies, fotografies, documents publicats a Triunfo, mai ens hauríem pogut fer una idea clara de la bestialitat del sistema d'explotació capitalista.

    Miquel López Crespí


    Enllaç amb la revista Triunfo


    0 0
  • 09/06/15--10:15: Trastomàquia
  • Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    Com podeu suposar aquest burot és cent per cent antitaurí, i també per fer la guitza a la caverna turmentadora d'animals li he posat un detall catalanista i quatre esquits contra els ministres més odiats.

    Salut i de vots per noltros un almud.
     
     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [06/09] Cavalazzi - Durand - Pérez Feliu - Arru - Milla - Romera - Descaves

    Anarcoefemèrides del 6 de setembre

    Naixements

    Antonio Cavalazzi

    - Antonio Cavalazzi: El 6 de setembre de 1877 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Antonio Cavalazzi, que va fer servir els pseudònims Hursus i Ursus. Sos pares es deien Sante Cavalazzi i Barbara Verlicchi. Només va assistir fins al segon grau de l'escola primària i després es va formar políticament escoltant conferències i llegint textos de propaganda. Ben aviat, en l'adolescència, es decantà pel moviment llibertari, posant-se immediatament en el punt de mira de les autoritats. En 1891, amb Fernando Raulli, Serafino Raulli, Vivaldo Lacchini, Giovanni Marzetti i altres joves, creà, dins el si del Partit Republicà de Lugo, el grup Giovani Ribelli (GR, Joves Rebels), que es dedicà a publicar periòdics i opuscles revolucionaris. En 1893, després de diversos episodis repressius, va ser jutjat amb altres 14 companys, amb edats compreses entre els 17 i els 28 anys, pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) sota l'acusació d'haver constituït una «associació criminal», però els més joves van ser absolts per la seva curta edat.  L'any següent, arran de l'aprovació el 19 de juliol de 1894 pel govern de Francesco Crispi de les Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes», patí arrests domiciliaris, primer a Porto Ercole (Toscana, Itàlia) i després a les illes Tremiti, on, amb contacte amb altres anarquistes més experimentats, acabaren de madurar la seva formació cultural i política. En 1900, per evitar una condemna de tres anys de presó, passà a Suïssa. Visqué un any i mig a Biasca (Ticino, Suïssa), on desenvolupà funcions sindicalistes, portant a terme les seves primeres tasques periodístiques, col·laborant ocasionalment en la publicació francesa Lo Scalpellino. En 1901 es traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on participà en la fundació d'Il Risveglio, publicació en la qual col·laborà regularment sota els pseudònims d'Hursus i Ursus. Un breu article publicat en la seva secció habitual «Brevi Note» d'Il Risveglio, aparegut el 18 de gener de 1902, contra el govern Crispi i la monarquia italiana, provocà un incident diplomàtic entre Suïssa i Itàlia, amb la crida dels ambaixadors Carlin, de Roma, i Silvistrelli, de Berna; Alemanya concilià en el conflicte, amb la promesa per part de Suïssa de proclamar una llei contra la propaganda anarquista. Aconseguí fugir de l'expulsió perquè la policia pensà que l'autor de l'article incriminat era Luigi Bertoni, però pocs mesos després, arran de la vaga general d'octubre de 1902, va ser expulsat de Suïssa amb centenars de companys. S'instal·là a París (França), on exercí la seva professió de barber, militant activament n el Sindicats de Barbers, col·laborant assíduament en el periòdic Coiffeur i participant en el moviment de les Borses del Treball, aleshores molt agitat. En aquesta època continuà col·laborant enIl Risveglio. Convidat pels companys nord-americans, deixà París i emigrà a Barre (Vermont, EUA) amb la intenció d'ajudar Luigi Galleani en la redacció de Cronaca Sovversiva. Entre molts d'articles, el 18 de maig de 1907 publicà en aquest periòdic una detallada crònica del procés contra Galleani que va tenir lloc el 24 d'abril a Paterson (Nova Jersey, EUA) pel seu paper durant la gran vaga del sector tèxtil de 1902. Substituí Galleani en la redacció de Cronaca Sovversiva quan aquest s'absentava per a realitzar gires propagandístiques arreu dels Estats Units. Continuà col·laborant enCronaca Sovversiva quan la seva seu es traslladà a Lynn (Massachusetts, EUA). Traduí del francès a l'italià l'obra de Sébastien Faure Dio non esiste! Dodici prove della inesistenza di Dio. Per mor de la influència de Galleani, passà de «sindicalista anarquista» a «anarquista antiorganitzador». Molt malalt, restà durant 20 mesos ingressat en un hospital de Tewksbury (Massachusetts, EUA), on morí el juliol de 1915 després de tres mesos d'agonia.

    Antonio Cavalazzi (1877-1915)

    ***

    Jules Durand

    - Jules Durand: El 6 de setembre de 1880 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules Gustave Durand. L'agost de 1910, essent secretari del sindicat dels carboners de Le Havre, va ser el promotor d'una vaga indefinida. Per anul·lar la pressió sindical es va orquestrar una maquinació politicojudicial arran de la qual fou acusat d'haver votat l'assassinat d'un esquirol en una reunió del sindicat, esquirol que després va morir en una baralla. La corrupció de testimonis i una campanya ignominiosa de la premsa local portarà la seva condemna de mort el 25 de novembre de 1910, malgrat els esforços dels advocats, entre ells René Coty, futur president de la República. Però el 28 de novembre, en solidaritat i per lluitar contra la injustícia, es declara la vaga general a Le Havre, escampant-se al sector internacionals als molls anglès i americà. Després d'una protesta general, engegada per la Lliga dels Drets de l'Home, el 15 de febrer de 1911 és alliberat. Malauradament després de passar 40 dies amb camisa de força va enfollir. La revisió del seu procés, el 15 de juny de 1918, el va declarar totalment innocent. Jules Durant va morir el 20 de febrer de 1926 en un asil de Sotteville-lès-Rouen (Alta Normandia, França). Armand Salacrou farà una obra teatral,Boulevard Durandsobre el personatge.

    ***

    Notícia de la detenció de Manuel Pérez Feliu apareguda en el diari madrileny "El Globo" (5 de maig de 1921)

    - Manuel Pérez Feliu: El 6 de setembre de 1892 neix a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Fill d'una família originària del Principat de Catalunya, es guanyà la vida fent d'ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí l'Agrupació Pro Cultura «Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats (Benicarló, València, etc.). El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d'afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat–vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va fer nombrosos mítings i conferències (València, etc.). En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d'alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez Feliu va ser afusellat l 27 d'agost de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres 20 detinguts.

    ***

    André Arru, a la dreta, amb un company txec (1942)

    - André Arru: El 6 de setembre de 1911 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista, pacifista insubmís i lliurepensador Jean-René Saulière, més conegut com André Arru. En 1914 sa mare es va instal·lar a París per ser més a prop de son marit, mobilitzat, i va confiar Jean-René als avis materns. Son pare va ser nomenat agent d'enllaç i va morir durant la seva primera sortida el 30 de maig de 1916, esdevenint Jean-René orfe de guerra. Quan tenia sis anys sa mare el va porta a París i alguns mesos després marxaran a Bordeus. Amb 13 anys començarà a treballar i dos anys més tard s'independitzarà. Va fer el servei militar als 21 anys, amb les idees clarament antimilitaristes. Escoltant les conferències de Sébastien Faure en 1933 va esdevenir anarquista individualista i el porten a participar en el grup llibertari dels germans Aristide i Paul Lapeyre. Entre 1938 i 1939 va militar en les Joventuts Llibertàries i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), participant activament en la campanya de suport a la Revolució espanyola. En 1939 va rebutjar respondre a l'ordre de mobilització. Buscat per insubmissió, va marxar, amb la cartilla militar falsificada d'un amic llicenciat que responia al nom de Marcel-André Arru, a Marsella, on va crear un grup anarquista clandestí i d'ajuda a les persones perseguides especialitzat en fer documents falsos i en l'edició de propaganda. El grup, que es reunia al seu taller de bicicletes del bari de Saint-Loup, va ser freqüentat per Volin, també refugiat a Marsella, a més d'altres exiliats senegalesos, jueus russos, italians, espanyols, etc. El juny de 1943 publicarà a Marsella, amb Volin, el periòdic anarquista clandestí La Raison. Parlava i escrivia a la perfecció el castellà i l'anglès, i va estudiar el rus i l'alemany. El 19 de juliol de 1943 va participar a les afores de Tolosa de Llenguadoc a un congrés anarquista clandestí, però el 3 d'agost de 1943 va ser detingut a Marsella i empresonat amb Paul Chauvet. Transferit a la presó d'Ais de Provença, va poder fugir durant la nit del 24 al 25 d'abril de 1944 gràcies a l'acció del grup Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Resistència. A Tolosa, des de finals a juny a agost, data de l'alliberament de la ciutat, va difondre el pamflet «Manifest dels grups llibertaris de tendència anarcosindicalista», i entre el 29 i el 30 d'octubre de 1944 prendrà part en el precongrés d'Agen amb la finalitat de reconstruir el moviment  llibertari. Sempre sota el pseudònim d'André Arru, va ser entre 1944 i 1945 el representant nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i també el secretari de propaganda de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries. En 1945 va retornar a Marsella i reprendrà el seu ofici de reparació de bicicletes. En 1947 va ser jutjat per un Tribunal Militar pel seu delicte d'insubmissió i va ser absolt a causa del suport que havia ofert a les persones perseguides durant l'ocupació, i va reprendre la seva autèntica identitat, però conservant-la per a la militància. En 1959 va fundar la Unió dels Pacifistes de Provença (UPP) i alguns anys més tard de la Unió dels Pacifistes de França (UPF). Com a membre del Lliure Pensament de Bouches-du-Rhône, va participar entre 1963 i 1966 en els treballs de la Federació Nacional dels Lliurepensadors. Va realitzar l'exposició itinerant «De l'esclavatge vers la Llibertat» i entre 1968 i 1982 va animar la revista La Libre Pensée des Bouches-du-Rhône. Va impartir nombroses conferències en diverses localitats franceses sobre temes diversos: anarquia, problemes socials, Comuna de 1871, llibertat sexual, contracepció, vasectomia, anticlericalisme, ateisme, ensenyament llibertari, escola laica, Ferrer i Guàrdia, Kropotkin, Sade, Stirner, etc. Com a membre de l'Associació pel Dret a Morir amb Dignitat (ADMD), va organitzar, després d'un accident vascular cerebral sobrevingut l'octubre de 1998, el seu suïcidi voluntari. És autor de L'Unique et sa Propriété de Max Stirner; de testimonis sobre la seva insubmissió, publicats en Butlletins du CIRA; i de nombrosos articles. André Arru va morir el 2 de gener de 1999 a Marsella (Provença, Occitània). El 15 d'octubre de 2004 el Centre International de Recherches sur l’Anarchisme (CIRA) va editar el llibre biogràfic Jean-René Saulière dit André Arru, un individualiste solidaire (1911-1999), escrit per Sylvie Knoerr-Saulière i Francis Kaigre. La seva biblioteca i el seu arxiu es conserva des del 2000 als Arxius Departamentals de Bouches-du-Rhône, i altra part, des de 2001, a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Benito Milla (dreta) amb l'intel·lectual anarquista García Birlán (París, 1948)

    - Benito Milla Navarro: El 6 de setembre de 1916 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) el militant i editor anarquista Benito Milla Navarro. Des de molt jove va militar en el moviment llibertari, pensament que es va desenvolupar quan es va instal·lar a Barcelona durant els anys de la II República espanyola. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, quan va esclatar la Revolució de 1936 es va allistar a la Columna Durruti. A més de lluitar a Aragó fins al seu enfonsament, va crear les Joventuts Llibertàries al front i va ser secretari de les mateixes a la Columna Durruti entre 1936 i 1937; en aquestaèpoca va col·laborar en El Frente. De tornada a Barcelona, en 1938 es va encarregar de la direcció de Ruta, portaveu de les Joventuts Llibertàries. El febrer d'aquell mateix any assistirà al II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València en representació de les joventuts de la 121 Brigada de la XXVI Divisió. En acabar la guerra es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració. En 1942 es va instal·lar a Marsella. Després de la derrota hitleriana, va formar part dels grups que intenten reconstruir l'FIJL i l'abril de 1945 va assistir al seu ple fundacional a França, on fou elegit secretari general, càrrec del qual va dimitir arran del II Congrés de març de 1946 per ocupar-se de la Secretaria de Relacions, però mantenint la direcció de Ruta, tant a Tolosa com a París. En 1945 també va assistir al Congrés Confederal de París. Es va oposar radicalment al reconeixement del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) ja que pensava que seria el germen d'actituds autoritàries. En 1949 va abandonar França rumb a Amèrica. En 1951 s'instal·là a Montevideo (Uruguai), on va començar amb una parada de llibres a la plaça Libertad de la capital. Després, i fins al 1954, va ser promotor de publicacions de la UNESCO. A Montevideo va fundar i dirigir diverses revistes (Cuadernos Internacionales,Deslinde,Temas), col·laborà en altres (En Marcha, Acción), creà en 1954 la distribuïdora de llibres espanyols Dilae i fundà en 1958 l'editorial Alfa, que va editar més de 400 títols a Montevideo i l'Argentina --entre ells els primers d'un desconegut Mario Benedetti. En 1963 va ser membre del jurat del «Grand Prix International de Poésie» de Bèlgica, que s'atorgà a Octavio Paz. En 1968 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on de bell nou va fundar, a instància de l'Institut Nacional de Cultura i Belles Arts veneçolà, una editorial que assoliria força importància,«MonteÁvila Editores», així com«Tiempo Nuevo» (1971). En 1977 va retornar a la Península, convertit en un notable editor. Més tard es va instal·lar a Barcelona, on va dirigir l'editorial Laia, afavorint l'edició de llibres anarquistes. A més de les citades va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Açao Directa,Cenit, Hora de Poesía, Nueva Senda, Ruta,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Benito Milla Navarro va morir el 22 de setembre de 1987 en un hospital de Barcelona (Catalunya) després d'una llarga i penosa malaltia; les seves cendres van ser escampades a les aigües de la Mediterrània, davant de les costes de l'Empordà català.

    Benito Milla Navarro (1916-1987)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Julia Romera Yañez

    - Julia Romera Yañez: El 6 de setembre de 1941 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Julia Romera Yañez. Havia nascut en 1916 a Mazarrón (Múrcia, Espanya). Filla d'una família obrera, el 15 d'octubre de 1918 va morir amb 30 anys Francisco Romera Rodríguez, pare de Julia, a conseqüència d'una pneumònia gripal. En 1921, davant la pèrdua de feina d'alguns membres de la família, aquesta va decidir emigrar a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on ja vivia des de feia dos anys Mariana Romera Rodríguez, tia de Julia, amb son marit Diego Berruezo Clement i sos fills. En 1930 treballava les«Pañolerías Baró». Amb l'arribada de la República en 1931 va començar a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a partir de 1934 en les Joventuts Llibertàries. Quan va esclatar la Revolució de 1936 va ser nomenada secretaria general de les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, càrrec que va compaginar durant la guerra amb el de tresorera. També es va responsabilitzar del periòdicAurora Libre. Alguns mesos després de la presa de Santa Coloma, el 27 de gener de 1939, pel Cos de l'Exèrcit Marroquí franquista, va ser detinguda per la seva militància en les Joventuts llibertàries i en la Unió de Joventuts Antifeixistes (UJA), de la qual fou tresorera. El 2 de juny d'aquell any va ser traslladada al Teatre Cervantes de Badalona que havia estat habilitat com a presó de dones. El 31 d'octubre prestà declaració davant el jutge militar de Badalona. Fins al Consell de Guerra Sumaríssim i d'Urgència que tingué lloc al Palau de Justícia de Barcelona el 2 de gener de 1940 va estar tancada a la presó de dones de Les Corts. En aquest judici fou condemnada a reclusió perpètua, sentència que va ser ratificada el 7 de març de 1940. A finals de l'estiu de 1941 el metge de la presó de Les Corts, després de diversos processos febrils, li va detectar tuberculosi, malaltia que es va veure agreujada per les contínues pallisses a les quals es va veure sotmesa. Julia Romera Yañez va morir a les 22 hores del 6 de setembre de 1941, després d'haver refusat els«auxilis espirituals», a la infermeria de la presó de dones de Les Corts (Barcelona, Catalunya). Actualment existeix un «Ateneu Popular Julia Romera» a Santa Coloma de Gramenet en memòria seva.

    ***

    Lucien Descaves

    - Lucien Descaves:El 6 de setembre de 1949 mor a París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Descaves. Havia nascut el 18 de març de 1861 a París (França). El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdicGrenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per«injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la «Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la«Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors,Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution,L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux,Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste,Le Grand Soir, L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària --La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.--, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais.Altres obres seves són La Teigne (1886) --on farà un homenatge a son pare,gravador en talla dolça--, La Caserne, misères du sabre (1887), La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres.En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

     Escriu-nos

    Actualització: 06-09-15


    0 0

    Crònica que n'Elena ha fet al seu bloc sobre els dies que hem passat pels Alps fent el recorregut de l'Ultra Trail du Mont Blanc.

    Col de la Seigne

    Més fotos a Facebook


    0 0

      Un estiu més ens hem trobat en plena temporada turística amb el problema no resolt de la neteja dels nostres carrers i espais públics. Com cada any per aquestes dades ens trobam amb carrers bruts, contenidors plens, males olors... En definitiva tant l'empresa responsable de la neteja dels carrers com l'encarregada del recanvi i manteniment dels contenidors queden desbordats.

    A l'inici de la passada legislatura semblava que havíem avançat en el tema de la neteja dels carrers amb un plec de condicions molt ambiciós i destinant molt més diners. Poc anys després ens trobam amb què un tribunal ha anul·lat el concurs i, per tant, l'empresa ha perdut la concessió.

    L'experiència ha demostrat que privatitzar els serveis públics no ha estat en absolut garantia d'un millor servei, sobretot perquè sovint és prioritza el servei més econòmic i no es vigila el compliment dels plecs de condicions.

    Pensam que l'anul·lació de la concessió és una fantàstica oportunitat de remunicipalitzar el servei, tot i que tampoc ens agrada el funcionament d'EMSER, que és molt millorable, començant per la transparència de la seva gestió però també pel que fa referència a la qualitat del servei. En tot cas, els errors comesos en el passat ens han de servir per rectificar, millorar i no tornar-hi caure.

    Però si de veritat es vol resoldre el problema d’arrel i aconseguir una Pollença neta cal enfocar el tema des de una visió integral que no es conformi amb donar un bon servei. Cal enfrontar el problema des de la responsabilitat col·lectiva, amb campanyes de conscienciació i educatives, que cerqui la implicació tant dels empresaris com de residents i turistes. En aquest sentit el reglament de participació ciutadana podria ser un element important.

    Cal cercar solucions col·lectives al problemes, no amb ordenances repressives sinó partint d'una major conscienciació i responsabilitat dels ciutadans. Un exemple podria ser anar triant periòdicament delegats de barris encarregats de vigilar un bon compliment dels serveis per part de l'ajuntament, òbviament comptant, també, amb el comportament cívic dels propis ciutadans.

    S’ha de cercar solucionar les causes i no sols els símptomes. Per exemple, si no volem excrements de cans als carrers tal vegada hauríem de considerar habilitar zones o espais i no sols multar.

    Una de les conseqüències de la privatització dels serveis públics ha estat la delegació de la responsabilitat a una empresa externa i pensar que amb pagar el servei ja estava tot fet. Mai podrem tenir una Pollença neta sense uns ciutadans i ciutadanes exigents amb els serveis públics, però alhora respectuosos i responsables amb els bens públics.

    L'educació no canvia el món, sinó les persones que canviaran el món.

    Paulo Freire

    Joan Cifre Cerdà 

     

     

     

     


    0 0

    Mallorca i la solidaritat amb Xile (1977)

    "Finalment s'aconseguí muntar una acció de protesta contra la dictadura del General Pinochet. Com informava José Jaume en el Diario de Mallorca (13-IX-1977): 'El consul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes' I, en lletres més grosses: 'Concentración ante el Consulado de Chile' on, entre d'altres coses donava compte de els gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l'OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els inicials incidents de la concentració, Diario de Mallorca senyalava: 'Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados des de mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, sitado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Al hacer acto de presencia... el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos...'". (Miquel López Crespí)



    Ciutat de Mallorca (12-IX-1977): Miquel López Crespí (a l'esquerra de la fotografia) i Mateu Ensenyat, militants de l'OEC, lliuren una protesta al representant a Mallorca de la dictadura del general Pinochet. Moments abans l'OEC, les JEC, el Grup de Solidaritat amb el poble Xilè i altres organitzacions antifeixistes havien organitzat una protesta pels carrers de Palma (Mallorca) contra la dictadura feixista xilena.

    Record a la perfecció com les JEC, pel setembre de 1977 foren l'avantguarda de la lluita en record de Xile. S'apropava el quart aniversari del cop d'Estat de la burgesia xilena contra l'esquerra a aquell país d'Amèrica Llatina que havia volgut enfrontar-se amb les multinacionals i els nordamericans. El Govern de la Unitat Popular volgué nacionalitzar la indústria del coure (en mans del capitalisme internacional). Allò va significar la sentència de mort de la democràcia xilena. Aquest mínim intent per a provar de disposar d'alguna de les riqueses naturals del país, de bastir una independència econòmica lluny de la formalitat d'himnes i banderes (en teoria, tots els països ho són d'independents, mentre no vulguin modificar l'estatus socioeconòmic dictac per l'imperialisme). El sagnant cop d'estat costà la vida, no sols al president constitucional, el socialista Salvador Allende (que morí, metralleta en mà defensant la llibertat) sinó a més de trenta mil antifeixistes xilens. A ciutat, en aquest quart aniversari, hi havia poques ganes de muntar res. Vista aquesta indiferència solidària davant la lluita del poble xilè, uns quants militants de l'OEC, juntament amb na Caterina Mir, en Macià Abraham, en Sergio López, en Francesc Gutíerrez, en Salvadro Arias, na Conxa Nadal (entre d'altres), tots de les JEC, decidirem muntar un grup de solidaritat. De part de l'OEC, un dels més actius participants en el grup ("Grup de solidaritat amb el poble xilé) va ser l'historiador Mateu Ensenyat (aleshores un estudiant que entrà a militar a l'OEC provinent de Bandera Roja). Mentre en Mateu Ensenyat i jo mateix, anaven i veníem de Copystant -on Teresa Nieto feinejava imprimint el material que demanàvem a la seva impremta-, les JEC, a mesura que s'apropava l'aniversari del cop ,començaren a repartir per barriades i instituts diversos comunicats i fulls volants (alguns dels quals encara conserv entre la immensa paperassa del meu arxiu).

    Finalment aconseguiren muntar una acció de protesta contra la dictadura del General Pinochet. Com informava José Jaume en el Diario de Mallorca (13-IX-1977): "El consul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes" I, en lletres més grosses: "Concentración ante el Consulado de Chile" on, entre d'altres coses donava compte de els gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l'OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els inicials incidents de la concentració, Diario de Mallorca senyalava: "Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados des de mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, sitado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Al hacer acto de presencia... el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos...". I, més endant, José Jaume precisava: "Fernando Cosmelli cónsul de la República de Chile en Baleares, recibiò en su despacho a una comisión -parecía presidirla Miguel López Crespí, del denominado 'Grupo de Solidaridad con el Pueblo Chileno'-, quien le hizo entrega de un comunicado en el que se solicita 'plenas libertades de reunión, expresión y manifestación para el pueblo chileno; inmediata puesta en libertad de todos los luchadores antifascistas que en estos momentos abarrotan las cárceles de Chile; una explicación comprobable de la situación de los miles de luchadores desaparecidos y la no intervención USA en Chile".

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    Joaquín María Bover en Imprentas de la islas Baleares (1862) que la imprenta de Guillermo Bauzá fue la de los padres dominicos y que estuvo situada en las inmediaciones de la Universidad Literaria de Palma.

    En el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español encuentro 24 registros a nombre de Guillermo Bauçá, entre 1766 y 1791 y uno de Sebastián Bauçá de 1798. La mayoría de ellos son obras en Latín, sólo hay dos en castellano,una de ellas "Devociones christianas, fundadas en los Misterios de Nuestra Sta. Fe, Catholica, Apostolica, Romana, y dirigidas a Dios omnipotente, y a su purissima Madre; en veneracion del inefable misterio de la Santissima Trinidad, y del Dulcissimo Nombre de Maria". (1772) tuvo en 1792 un expediente por la Inquisición y, según leo en el Indice último de los libros prohibidos y mandados expurgar: para todos los reynos y señorios del catolico rey de las Españas, el Señor Don Carlos IV de 1790, pág. 15, dice «pág. 20, lín. 16, bórrese la expresión: "encontrará la gracia"; y póngase en su lugar, "se dispondrá para la gracia". Edicto 6 de Abril de 1799.»

    Una obra importante impresa por esta imprenta es la "Summa totius theologiae S. Thomae Aquinatis" en numerosos tomos (8), impresa entre 1773 y 1777.


    Bover indica que José Bauzá (1806 - 1807) fue el continuador de la imprenta de Guillerco Bauzá. A nombre de José no he encontrado nada, pero de 1798 hay un registro de la "Summae theologicae angelici doctoris S. Thomae Aquinatis secundam secundae duodecim libros ", cuyo pie de imprenta es "Palmae Balearium : apud Sebastianum Bauçá".


    No he hallado ninguna digitalización de las obras de esta imprenta.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 198 | 199 | (Page 200) | 201 | 202 | .... | 465 | newer