Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12422 articles
Browse latest View live

Las primeras producciones de la imprenta Guasp

0
0

Recojo la información que dio Joaquín María Bover en Imprentas de las Baleares en 1862 sobre los primeros Guasp:

IV
1579 - 1591

Gabriel Guasp, primero de la dilatada familia de su nombre que por espacio de casi tres siglos se ha ejercitado en el arte de la tipografía. El erudito Barberi, sin citar ningún documento, dice que su imprenta es la que perteneció á Cansoles, habiéndola adquirido por medio de su casamiento con una hija de aquel entendido y hábil tipógrafo palentino, y también pretende el espresado escritor que la de Cansoles fué la que tuvo en Miramar de Valldemosa el maestro Nicolás Calafat. Esto último pudiera ser cierto á no negarlo completamente el examen que hemos hecho de los tipos de ambas imprentas. Que la de Guasp fuese la misma de Cansoles es muy probable, y aun hay algún dato que lo hace sospechar. Guasp tuvo la suya in platea curiarum (Plaza de Cort.)

V
1593 - 1595

Herederos de Gabriel Guasp

VI
1597 - 1633

Gabriel Guasp, segundo de su nombre y seguramente hijo del primero. Tuvo su imprenta en la Cadena de Cort, en la misma casa en que estuvo también la del n.° V.

Enumera la primera imprenta Guasp como la cuarta de la isla, tras la de Calafat del siglo XV, la de Cansoles y la de un tal Antonio Gener pues una edición de la Gramática de Pastrana del año 1554 y que tiene el pie de imprenta de Cansoles, tiene una indicación de "haberse terminado en la imprenta de Antonio Gener". Y ésta es la única indicación de que existiera esta imprenta que Bover enumera como tercera.

En De la imprenta Cansoles. Libros 1500 - 1550 ya expuse las dificultades que tuvo la imprenta de Guasp para iniciarse debido a que la viuda y las hijas de Fernando Cansoles tenían la exclusiva para poder editar y fueron las protestas de los estudiantes de la Universidad Literaria y de algunos vicarios las que incitaran a la edición por Guasp. El hecho es que hacia final de siglo la imprenta Guasp ya editaba.

GuaspP02

Las fechas me confunden. Bover indica 1579 - 1591 como el tiempo en que estuvo el primer Gabriel Guasp. He buscado en el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español qué obras a nombre del impresor Guasp hay de esos años y me indica los siguientes:

  • Syntaxis nova etymologiae novae respondem / (a Ioanis Berardo). (1583)
    Maioricae : Ex officina Gabrielis Guasp, 1583.

  • D. Raymundi Lulli Logicae compendiolum / per Antonium Beluerium Lullianae doctrinae professorem commentariolis illustratum. (1584)
    Maioricis : apud Gabrielem Guasp, 1584

  • Discurso sobre la muerte de la... Princesa Madama Maria Stouuard, Reyna de Escocia : sacado d[e] copia imbiada d[e] Barcelona. (1587)
    Impresso en Mallorca : en casa de Gabriel Guasp, 1587

  • Synodus Diocesana Maioricensis. Celebrata praeside Illustri[ssimo] ac Reuerendissimo Dño. D. Ioanne Vich et Manrique ... Maioricen[sis]. Anno 1588. (1589)
    Maio. : ex Typographya Gabrielis Guasp, 1589.

  • Ramillete de Flores de todos los psalmos y canticos que en sumarios propone el intento de cada vno de donde los ecclesiasticos saquen suaue y manual motiuo de meditacion quando los rezaren ... / compuesto por fray Pedro de la Visitaci¯o ... minimo ... de ... S. Francisco de Paula. (1589)
    Impresso ... en Mallorca : por Gabriel Guasp, 1589

  • El destroço y robo hecho a vna Nao Regusea nombrada sanct Roque, por otra Inglesa, y el sucesso de como llego al puerto de la ciudad de Mallorca, guiada, y gouernada, por vn hombre solo, nombrado Iuan Luca, natural de Regusa / Compuesto por Hernando, [sic] de la Carcel. (1591)
    Impresso ... en Mallorca : por Gabriel Guasp, 1591.

  • Synodus Diocesana Maioricensis. Celebrata praeside Illust. ac Reuere[n]diss. Dño. D. Ioanne Vich et Manrique ... Maioricen[sis]. Anno. 1592. (1593)
    Maio. : apud Haeredes Gabrielis Guasp, 1593.

Este último libro, de 1593, el pie de imprenta indica que está impreso por los herederos de Gabriel Guasp.

En Google Books están digitalizados:

  • Título: Coplas de dos galeras turquescas las quales alçaron los cautivos christianos junto la ciudad de Argel en miercoles y a los veinte y seis de setiembre año de mil y quinientos y nouenta, y de como llegaron en el puerto mayor de la ciudaad de Alcudia deste Reyno de Mallorca
    Autor: Hernando de la Cárcel
    Editor: por Gabriel Guasp, 1590
    Enlace: Google Books

  • Título: El Destroço y robo hecho a una nao regusea nombrada Sanct Roque, por otra inglesa, y el sucesso de como llego al puerto de la ciudad de Mallorca, guiada y gouernada por un hombre solo, nombrado Juan Luca, natural de Regusa
    Autor: Hernando de la Cárcel
    Editor: por Gabriel Guasp, 1591
    Enlace: Google Books

GuaspP01

Sin digitalizar está el de 1583, "Syntaxis nova..."; el de 1589 del Sínodo y el "Ramillete de flores ..." de 1589. Pero también están:

  • Título: Relacion verdadera de la batalla que vuieron dos naues de ingleses lutheranos con quatro galeras d[e] Esp[a]ña: y como nuestro Señor fue seruido dar victoria a los cristianos : y como vn capitan ingles de la naue capitana se echo en cima de vn barril de poluora con vna mecha encendida, y como se ...
    Editor: En casa de Gabriel Guasp, 1586

  • Título: Breue discurso de la estraña y subita muerte de Henrique de Valoys: passado Rey de Francia estando en San Cloud iunto a Paris con el Rey de Nauarra ...
    Traducido por: Juan Valladares de Valdelomar
    Editor: en casa de Gabriel Guasp, 1589

  • Título: Compendi de la peste, y de la precaucio, y curacio de aquella
    Editor: Per Gabriel Guasp., 1590

De estos libros no digitalizados, Google Books no indica la procedencia.


Crònica de l'homenatge a Joan Planisi, per Felip Munar

0
0

Diumenge, dia 16 d’agost de 2015

 

   La plaça Cervantes ben engalanada. L’Ajuntament de Santa Margalida retia homenatge a la gent major de Ca'n Picafort, i un homenatge especial al glosador que viu aquí: Joan Planisi, Campante.

  
 Després dels parlaments protocol·laris del batle de la Vila, del regidor de Ca'n Picafort i de la regidora de Festes, Felip Munar ha fet una semblança de Joan Planisi, de quan glosava amb en Calafat, sa Bugerrona, en Socias... i de  com l’Associació Cultural Canonge de Santa Cirga li atorgà la "Ploma d’Or del Canonge", i l’Associació de Glosadors de Mallorca li retés un homenatge al Teatre Principal de Palma. Li ha ofert el llibre Els glosadors de picat de Mallorca on hi ha una visió històrica seva.

   A continuació, tres glosadors han pujat a l’escenari: Jordi Cloquell, Artiller; Llorenç Cloquell, Màgic; i Antònia Nicolau, Pipiu. Les primeres gloses han estat dedicades a l’homenatjat, al seu mestratge, a la seva bonhomia; després han tocat el tema de l’Ajuntament vilero: si tres batles són massa, els assessors, Bàrcenas... una bona mostra d’un combat de picat.

   Més endavant ha pujat a l’escenari Joan Planisi, i els glosadors de Mallorca presents a l’acte: Pere J. Munar, Pomer; Macià Ferrer, Infermer; Pau Riera, Rierol; Maribel Servera, Servereta; Toni Galmés, Prim; Xisco Muñoz, Foraster; Joan Sureda, Suri; i Toni Viver, Mostel. Tots ells han dedicat una glosa a Joan Planisi, i ell les ha contestades totes. Al final, un fandanguillo de Joan Planisi, i un d’Antònia Nicolau, i una tonada de na Maribel Severa... i per acabar Jo festeig una femella..., la versió mallorquina feta per Joan Planisi de Tengo una novia senyores....

   La gent ha gaudit de valent –"Això sí que és una vetlada!", "Enhorabona a tots els glosadors!", "És que si un és bo l’altre ho és més!"– i han fet arribar les seves mamballetes i elogis tant a l’acte com als glosadors. I Joan Planisi s’ha sentit el glosadors més feliç del món veient com els rebrots han florit ufanosos del tronc immens de la improvisació.

   Fins sempre, Joan Planisi!

 

Felip Munar i Munar

Dimarts 18 d'Agost: Assemblea de MÉS per Pollença

0
0

Aquests dimarts 18 d'agost es durà a terme l'assemblea de MÉS per Pollença al local de l'estudi de Toni Marquet (carrer dels Beguins 16B) , a les 21h.

L'ordre del dia de l'assemblea és el seguent:

1.-Elecció de càrrecs de MÉS per Pollença

2.-Temes de política municipal

3.-Eleccions primàries per les Eleccions Generals 2015

4.-Fixació de lloc per properes assemblees

5.-Precs i preguntes

 

MÉS per Pollença és una agrupació de caràcter assembleari. Les assemblees són obertes a la participació de tots els ciutadans. Vos hi esperam en aquesta nova etapa de fixar objecius dins el govern municipal en la coalició Junts Avançam.

Entrada del lloc de l'assemblea al Carrer dels Beguins

 

[18/08] «Il Socialista» - «La Libre Iniciativa» - FIJL - Léo - Schwartzbard - Szittya - Emori - Rogalski - Cherkezishvili - Alvarado - Marrero - Rico - Bueno - Ramón Valledor - Goldschild - Casasín

0
0
[18/08] «Il Socialista» -«La Libre Iniciativa» - FIJL - Léo - Schwartzbard - Szittya - Emori - Rogalski - Cherkezishvili - Alvarado - Marrero - Rico - Bueno - Ramón Valledor - Goldschild - Casasín

Anarcoefemèrides del 18 d'agost

Esdeveniments

Portada d'"Il Socialista"

- Surt Il Socialista: El 18 d'agost de 1889 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarcocomunista en llengua italiana Il Socialista. Periodico irreligioso, antipatriottico. Redatto da lavoratori. (El Socialista. Periòdic irreligiós, antipatriòtic. Redactat pels treballadors). A partir del número 3, del 15 de setembre de 1889, portà el subtítol «Òrgan comunista-anarquista». A la capçalera duia els epígrafs «Ni Déu ni amo» i«Parles de llibertat? Qui és pobre és esclau». Encara que els articles anaven sense signar, el principal redactor fou Felice Vigliano, amic d'Errico Malatesta, qui va fer servir posteriorment el seu nom a Suïssa. Es publicaren alguns textos en castellà i en francès, i alguns d'ells eren reproduccions del periòdic barceloní Acracia. En sortiren sis números, l'últim el 27 d'octubre de 1889.

***

Portada de "La Libre Iniciativa"

- Surt La Libre Iniciativa: El 18 d'agost de 1895 surt Rosario (Santa Fe, Argentina) el primer número de La Libre Iniciativa. Periódico comunista-anárquico. De periodicitat irregular i editat per subscripció voluntària, va ser dirigit per C. Gino. Força violent, era un òrgan d'expressió de la tendència antiorganitzativa i individualista del moviment anarquista argentí i rebé el suport de diversos grups anarquistes, com ara «La Libre Iniciativa», «La Ribelión»,«Panaderos», «Los Yeseros»,«La Antorcha Anárquica», «La Luz»,«La Abolición de la Esclavitud de la Ensenada», «La Expropiación», «Los Decididos de Almagro», «Antimoralista»,«Anti Verdadista»,«Alpargatas», etc. Els articles, alguns en llengua italiana, anaven sense signar i publicà textos de Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, H. Sevrin, etc. En sortiren set números, l'últim el 7 de juny de 1896. A partir del 19 de desembre d'aquell any, unit a La Federación Obrera, publicaren el nou periòdic La Nueva Humanidad.

***

Cartell de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries

- Constitució de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries: Entre el 18 i el 22 d'agost de 1932 té lloc a Madrid (Espanya) el congrés constitutiu de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), amb delegacions juvenils anarquistes de València, Barcelona, Granada i Madrid. Les Joventuts Llibertàries com a organització anarquista s'havien constituït a començaments del període republicà a Madrid, per contrarestar la influència que les joventuts marxistes tenien en la capital de l'Estat. Més tard, es van escampar arreu, arribant a constituir la tercera rama de la gran família llibertària, juntament amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A partir d'agost de 1932 va prendre el nom de Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries --prenent l'esquema organitzatiu de la FAI-- en agrupar les diferents federacions i grups anarquistes juvenils en una federació, i plantejar un objectiu comú: la lluita contra la propietat, el principi d'autoritat, l'Estat, la política i la religió, perquè l'home i la dona siguin uns éssers lliures socialment i individualment. Des del primer moment ja es van plantejar dues tendències: els que veien l'FIJL com una organització totalment independent i els que volien que estigués estretament lligada a la FAI. Els joves llibertaris catalans també s'aferraven al criteri d'organitzar els seus militants per grups o federacions independents, vinculats als sindicats o als grups anarquistes, donant-los unes tasques estrictament de capacitació i de propaganda; rebutjant així la necessitat d'una organització de caire ibèric. Aquestes qüestions es va resoldre en el Ple de setembre de 1936 on s'acaba acceptant l'existència d'una organització única a nivell ibèric, però on els grups i organitzacions tenien unaàmplia autonomia que suposava una total llibertat per mantenir o no estretes relacions amb la FAI. Durant la guerra civil, l'FIJL va tenir un paper destacat en l'extensió de la revolució col·lectivitzadora. Segons minvava la intensitat revolucionària i especialment després dels Fets de Maig de 1937, les Joventuts Llibertàries accentuaren les seves crítiques vers la CNT i la FAI pels seus compromisos amb l'Estat republicà, fet que va ajudar a enfortir la seva independència com a organització. Després de la guerra civil sorgiran dues FIJL: les de l'Interior, represaliades per la dictadura franquista i reorganitzades en diferents ocasions, i les de l'Exterior o Internacional, radicades a França i que seran la base de molts grups de resistència antifranquista. L'FIJL va tenir diversos periòdics, però els més importants van ser Juventud Libre, que apareixeria a Madrid i seria l'òrgan oficial de l'FIJL, i Ruta, que va aparèixer a mitjans d'octubre de 1936 a Barcelona i era el portaveu de les Joventuts Llibertàries de Catalunya.

Anarcoefemèrides

Naixements

André Léo

- André Léo:El 18 d'agost de 1824 neix a Lusignan (Poitou, França) l'escriptora, periodista, feminista, communarde, membre de la Internacional i bakuninista Victoire Léodile Béra, també coneguda com Léodile Champseix --llinatge del seu marit--, encara que ha passat a la història sota el pseudònim d'André Léo. Nascuda en una família burgesa; son pare, Louis Zéphirin Béra, era un antic oficial de marina retirat a les seves possessions per fer de jutge de pau i que li va donar una excel·lent educació. Cap al 1849 va començar a mantenir relació epistolar amb Grégoire Champseix, periodista socialista deixeble de Pierre Leroux, qui, condemnat a mesos de presó en 1849 arran del procés contra els republicans de 1848 i la insurrecció de Llemotges, vivia exiliat a Suïssa. En 1851 la parella es va casar a Lausana i dos anys després nasqueren dos bessons: André i Léo, noms que agafarà per al seu pseudònim literari. Cap al 1860 va començar la seva carrera literària amb la novel·la La vieille fille i Un mariage scandaleux, que s'autoeditarà a París després de la seva tornada a França arran de l'amnistia de 1861. Després de la mort de son marit, el 4 de desembre de 1863, encara s'abocarà més en la literatura i en les lluites social, educativa i feminista, per la qual cosa serà comparada per una part de la crítica amb George Sand. En 1866 publicarà Un divorce. En 1868 va intervenir, juntament amb Paule Mink, en les assemblees obreres en defensa de la condició de la dona, on va conèixer Benoît Malon, amb qui viurà en unió lliure a partir de 1872. En aquesta època s'adherirà a la Lliga de la Pau i de la Llibertat. Molt lligada a Noémi Reclus i als germans Élie iÉlisée Reclus, crearà en 1869, a casa de la primera, la «Societat Mixta de Reivindicació dels Drets de la Dona». Aquest any publicarà La femme et les moeurs. Monarchie ou liberté, obra de refutació dels arguments antifeministes de Proudhon i de divulgació de les seves idees sobre la novel·la feminista, i Aline-Ali, on denuncia els partidaris de la llibertat que esdevenen dèspotes. Amb Noémi Reclus, concebrà la creació d'una escola primària laica d'al·lotes. El maig de 1870 farà costat Malon tancat a la presó parisenca de Mazas i, el 4 de setembre, participarà amb Louisa Michel en les activitats al carrer amb la proclamació de la República. Passarà a ocupar-se d'ajudar als necessitats, especialment les dones, i cap al 1871 va esdevenir redactora de La République des travailleurs, òrgan de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan va esclatar la Comuna de París es trobava fora de la capital, però va entrar-hi a començaments d'abril per prendre part en la insurrecció. Va col·laborar en diversos periòdics, especialment en La Sociale i Le Cri du peuple. Arran dels seus comentats articles «Als treballadors dels camps» i «Totes amb tots», on va intentar l'acceptació de les dones per part dels revolucionaris, va participar en diversos comitès de vigilància de districtes i en la comissió organitzadora de l'ensenyament a les escoles de noies al costat de Noémi Reclus i d'Anna Jaclard. També va animar la«Unió de Dones per la Defensa de París». Després de la repressió de la Comuna, va aconseguir fugir de França i retrobar Malon a Suïssa. Entre el 25 i el 26 de juliol de 1871 va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i es va adherir a l'Aliança bakuninista, alhora que col·labora en el periòdic La Révolution Sociale, on va denunciar la tendència marxista --va identificar Marx amb Bismarck--, i en Le Réveil intérieur, de Jules Guesde. Aquest mateix any va publicar a Lausana el seu discurs en defensa de la Comuna La guerre sociale. A partir de 1872 militarà en la Federació del Jura de l'AIT. En 1874 va publicar La Commune de Malenpis i en 1877 fundarà el periòdic Le Socialisme progressif. L'any següent trencarà amb Benoît Malon i s'instal·larà a Formia (Itàlia). En 1881 publicarà L'enfant des Rudères. Va tornar a França en 1886, on farà contacte amb Charles Keller i publicarà algunes novel·les --Les enfants de France (1890), La justice des choses (1891), Le petit moi (1892), En chemin de fer. Aux habitants des campagnes (1898), La famille Audroit et l'éducation nouvelle (1899), Coupons le câble (1899)--, alhora que col·laborarà en diversos periòdics proletaris. André Léo va morir el 20 de maig de 1900 a París (França); després de la seva incineració, les cendres van ser dipositades al cementiri parisenc de l'Est, i transportades el 27 de març de 1906 al cementiri parisenc d'Auteuil, on van ser enterrades juntament amb les de Grégoire Champseix i les dels dos fills seus, morts abans que ella. En el seu testament va llegar una petita renda a la primera comuna que intentés una experiència col·lectivista a l'Estat francès. A Lusignan existeix una «Association André Léo» consagrada a la difusió de la seva obra.

***

Shalom Schwartzbard

- Shalom Schwartzbard: El 18 d'agost de 1886 neix a Izmail (Bessaràbia) --actualment Ucraïna-- l'escriptor i militant llibertari jueu Shalom Schwartzbard, també conegut com Samuel Schwartzbard o Sholem Shvartsbard. Rellotger de professió, durant la Revolució de 1905 va participar com a activista revolucionari en la resistència contra els pogroms als territoris ocupats per Rússia (Bessaràbia i Polònia, especialment), on l'organització de suport els presos polítics Creu Roja Anarquista va ser fundada aquell any --més tard serà reanomenada Creu Negra Anarquista (CNA). Fuig de Bessaràbia en 1906 després del col·lapse de la rebel·lió i arriba a França en 1910. Participarà en la Gran Guerra allistat en la Legió Estrangera francesa i va ser ferit i llicenciat amb honors i condecorat amb la Creu de Guerra. En 1917 va tornar a Odessa (Ucraïna) i quan va esclatar la Revolució i la guerra civil va unir-se com a guerriller a l'Exèrcit Revolucionari Insurgent anarcocomunista d'Ucraïna (ERIU), a les ordres de Nèstor Makhno. L'ERIU alliberà aproximadament set milions de persones al sud d'Ucraïna i va controlar grans extensions de territori en una dura guerra contra cinc fronts: contra els nacionalistes burgesos ucraïnesos, contra els invasors austrohongaresos, contra l'Exèrcit Blanc contrarevolucionari, contra l'Exèrcit Roig bolxevic i contra les bandes de bandits errants. En 1919, 14 membres de la família de Schwartzbard van ser assassinats en un pogrom antijueu instigat per Simon Petliura, president de la burgesa República Nacional Ucraïnesa entre 1918 i 1920 i un dels principals enemics dels maknovistes. Almenys 60.000 jueus ucraïnesos van morir en pogroms en aquella època. Schwartzbard va actuar com a guerriller de l'ERIU en l'organització de l'autodefensa de les comunitats jueves rurals contra els atacs, gairebé la mateixa feina que la CNA feia a les ciutats. En 1920 marxa a París, poc abans de la desfeta makhnovista de 1921, on milita en els grups anarquistes jueus. Amb un grup d'exiliats russos i d'altres militants, entre ells Alexandre Berkman, Piotr Arshinov i Nèstor Makhno, fundarà la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris (La Plataforma). Petliura, que havia aconseguit fugir d'Ucraïna en 1923, s'havia instal·lat a París l'octubre de 1924, on al Barri Llatí, va encapçalar el govern de la República Nacional Ucraïnesa en l'Exili com a ataman o hetman (cap dels cosacs) i va publicar el periòdic Tryzub (El Trident). Quan Schwartzbard, que va aconseguir la ciutadania francesa en 1925, s'adonà que Petliura vivia a París, va decidir atemptar contra la seva vida. El 25 de maig de 1926 assassinarà de diversos trets Simon Petlioura en mig del bulevard de Saint Michel, deixant clar que el matava en venjança pels pogroms, i esperà tranquil·lament la policia. Jutjat a París el 18 d'octubre de 1927 i defensat pel famós advocat esquerrà nord-africà Henri Torrès --que ja havia defensat els anarquistes Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover, i d’independentista català Francesc Macià, durant la dictadura de Primo de Rivera-- serà finalment absolt per haver comès un «crim passional». Fugint de la popularitat que li havia aportat el judici, es va fer viatjant de comerç per a una enciclopèdia jiddisch i es va consagrar a la lluita contra l'antisemitisme, creant la Lliga Internacional Contra l'Antisemitisme (LICA). En 1938 per qüestions de feina va visitar Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i poc després, el 3 de març de 1938, Shalom Schwartzbard hi moria a conseqüència d'un infart. Va ser enterrat amb gran cerimònia al cementiri jueu de Maitland i va ser l'enterrament públic més gran celebrat a Ciutat del Cap fins a la data. És autor de l'obra en jiddisch Troymen un Virklikhkayt (Somnis i realitat, 1920),En Krig Mit Zikh Aleyn (En guerra amb mi mateix, 1933) i la seva autobiografia In'm Loyd Fun Yorn (En el curs dels anys, 1934), entre d'altres. Schwartzbard havia sol·licitat el dret a instal·lar-se a la Palestina ocupada pels britànics, però va ser rebutjat. En 1967, un comitè israelià va demanar que les restes d'Schwartzbard fossin desenterrades i sepultat de bell nou a l'Acre dels Herois a Natanya, últim llar per als herois militars jueus; però la seva làpida original encara pot ser visitada a Maitland, on cada any la comunitat jueva local fa una cerimònia en record seu. El maig de 2000, anarquistes sud-africans van visitar el cementiri parisenc de Père-Lachaise on estan enterrades les cendres de Makhno i van col·locar-hi un pamflet anarquista en llengua zulu en un gerro en honor de les idees makhnovistes i del lluny que aquestes han arribat.

***

Emil Szittya fotografiat per Rogi André (ca. 1950)

- Emil Szittya: El 18 d'agost de 1886 neix a Budapest (Imperi austrohongarès) el crític d'art, pintor, periodista i escriptor bohemi i anarquista Adolf Schenk, més conegut com Emil Szittya. En 1906 s'instal·là a París on freqüentà la bohèmia artística i els cercles llibertaris. Entre 1906 i 1907 visqué a la colònia anarquista de Monte Verità d'Ascona (Ticino, Suïssa). Cap al 1908 conegué l'escriptor Blaise Cendrars a Leipzig, amb qui confraternitzà i continuà l'amistat a París. El gener de 1911 començà a publicar a París la revista anarquista en llengua alemanya Neue Menschen (Homes Nous). L'octubre de 1912, amb Marius Hanot, Blaise Cendrars i Freddy Sausey, publicà el primer iúnic número (gratuït) de la tercera sèrie d'aquesta publicació, però en versió francesa (Les Hommes Nouveaux. Revue Libre). En 1914, arran de l'esclat de la Gran Guerra, s'establí a Zuric on restà fins al 1918, participant en l'avantguarda artística i en els moviments revolucionaris --conegué Vladímir Lenin, Lev Trotski, Karl Radek i altres agitadors. En 1915, amb l'escriptor expressionista Hugo Kerster, publicà el periòdic predadaista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). A partir de 1916 va ser assidu del Cabaret Voltaire de Zuric, bressol del moviment Dadà i de tota mena de propostes avantguardistes. En aquesta època conegué el pintor i escriptor hongarès Lajos Kassák, amb qui publicà la revista avantguardista i antimilitarista A Tett (L'Acte). En 1918, amb el desencadenament de la revolució, retornà amb Kassák a Hongria. Edità, amb Karl Lohs i Hans Richter, la revista Horizont-füzet / Horizont-Flugschriften / Horizont-Hefte, que es publicava a Budapest, Viena i Berlín. Durant els anys vint col·laborà en diferents publicacions berlineses. En 1923 publicà a Costança Das Kuriositäten-Kabinett. Begegnungen mit seltsamen Begebenheiten, Landstreichern, Verbrechern, Artisten, religiös Wahnsinnigen, sexuellen Merkwürdigkeiten, Sozialdemokraten, Syndikalisten, Kommunisten, Anarchisten, Politikern und Künstlern (El gabinet de les curiositats. Encontres amb estranys successos, vagabunds, delinqüents, artistes, religiosos folls, rareses sexuals, socialdemòcrates, sindicalistes, comunistes, anarquistes, polítics i artistes), retrat dels artistes avantguardistes i bohemis que conegué. Fugint del nazisme, en 1933 retornà a París on amb l'escriptor Paul Ruhstrat publicà la revista antifeixista Die Zone / La Zone (La Zona, 1933-1934). Amb l'ocupació alemanya de França, marxà al Midi i participà en la Resistència a la zona de Llemotges. Amb l'Alliberament, retornà a París on treballà al «Café des Deux Magots». En 1961 conegué a París l'escriptor revolucionari Franz Jung. Realitzà nombrosos estudis de pintors i d'artistes, alguns en monografies, com ara Henri Rousseau, Paul Camenisch, Coghuf, Charles Hindenlang, Otto Staiger, Hans Stocker, Max Sulzbachner, Pablo Picasso, Chaim Soutine, Arthur Bryks, Vincent van Gogh, Marc Chagall, August Wilhelm Dressler, Otto Dix, Heinrich Maria Davringhausen, Oskar Kokoschka, Robert Delaunay, Ernst Wagner, André Derain, Robin Christian Andersen, Marie Laurencin, Michail Alexandrowitsch Wrubel, Albert Marquet, Leopold Gottlieb, Ernesto de Fiori, Leo von König, Braque, Adrion, Czobel, Compard, Auffray, Chantal, De Segonzac, Marchand, Le Fauconnier, Utrillo, Vivin, Coubine, Rudolf Lévy, Isaac Grünewald, Walter Bondy, Ernst Hubert, Serna, Tischler, Kars, J. Hecht, Von Waetjen, Wilczinsky, Edzard, F. Rhein, Fotinsky, Masereel, Strecker, Wuestler, Bildhauer Hoetger, Herbert Garbe, etc. Malalt d'etiquesa, Emil Szittya va morir el 26 de novembre de 1964 al Pavelló dels Tuberculosos de París (França). És autor de Die Haschischfilms des Zöllners Henri Rousseau und Tatjana Joukoff mischt die Karten (1915), Das Spiel eines Erotomanen (1920), Ein Spaziergang mit manchmal Unnützigem (1920), Gebeteüber die Tragik Gottes (1922), Klaps oder Wie sich Ahasver als Saint Germain entpuppt (1924), Henri Rousseau (1924), Malerschicksale. Vierzehn Porträts (1925), Selbstmörder. Ein Betrag zur Kulturgeschichte aller Zeiten und Völker (1925), Ernesto de Fiore (1927), Hoetger (1928), Ausgedachte Dichterschicksale (1928), Herbert Garbe et la sculpture allemande (1929), Neue Tendenzen in der Schweizer Malerei (1929), Le paysage français (1929), Die französische Landschaft (1929), Leopold Gottlieb (1930), Leo von König (1931), Arthur Bryks (1932), L'art allemand en France (1933),Notes sur Picasso (1947),Marquet parcourt le monde (1949),Soutine et son temps (1955),82 rêves pendant la guerre (1939-1945) (1963),Der Mann, der immer dabei war (1986, pòstum), Ein Spaziergang mit machmal Unnützigem. Prosa (1916-1920) (1994, pòstum), etc. Entre el 29 d'octubre i el 30 de novembre de 1985 s'exposà una antologia dels seus olis i guaixos a la Galerie Löcker de Viena. El seu llegat literari es troba dipositat al Deutschen Literaturarchiv de Marbach am Neckar.

Emil Szittya (1886-1964)

***

Portada de "Musansha-Shimbun" (núm. 95, 13 d'agost de 1927)

- Moriya Emori: El 18 d'agost de 1903 neix al barri de Koishikawa --actual Bunkyio-- de Tòquio (Japó) el poeta i militant anarquista, i després comunista, Moriya Emori, també conegut com Soma Jukichi. Quan feia els estudis secundaris conegué l'anarquista Genjiro Muraki el qual l'introduí en el pensament llibertari. El desembre de 1920 va ser detingut quan es disposava a participar en el Congrés Constitutiu de la Nihon Sahkaishugi Domei (Federació Socialista del Japó). Després va fer estudis a la Universitat de Kansai, però es va veure obligat a abandonar els estudis per treballar com a obrer. Durant la vaga de les drassanes de Kawasaki va ser detingut per fer costat els obrers en lluita. Cap al 1924 retornà a Tòquio, on publicà poemes i col·laboracions en diferents periòdics anarquistes, especialment en Genshi (Orígens). Va ser un dels fundadors de la revista anarquista Bungei Kaiho (Alliberament Literari), publicació en la qual col·laborà regularment. El febrer de 1928 fundà la Sayoku Geijutsu Domei (Federació Artística d'Esquerres), de tendència marxista i adherida a la Lliga Panjaponesa d'Art Proletari. En aquesta època entrà en la redacció del periòdic Musanaha Simbun (Setmanari Proletari). L'abril de 1929 va ser detingut i un cop alliberat dirigí la secció d'Organització del citat setmanari. El maig de 1929 s'afilià al Kyosan Tô (Partit Comunista). L'agost de 1929, després de la desaparició de Musanaha Simbun, entrà en la redacció del Daini Musansha Simbun (Segon Setmanari Proletari). L'octubre de 1929 fou novament detingut i va romandre tancat fins l'agost de 1932, que sortí lliure sota fiança. Després publicà llibres per infants. A finals de 1935 creà el «Club Sancho», la finalitat del qual era l'estudi i la crítica del feixisme. Durant aquests anys intentà acostar políticament i ideològicament la intel·lectualitat nipona al Shaikai Tashu Tö (Partit Socialista Popular) i per això creà la Nihon Bunkajin Kyokai (Associació d'Intel·lectuals Japonesos). El setembre de 1938 publicà un («Política Social») dels tres volums de l'Enciclopèdia Mikasa Shakai Seisaku. En aquest període, sota el pseudònim de Soma Jukichi, publicà llibres pedagògics i participà en la reorganització del Kyosan Tô (Partit Comunista). El març de 1940 participà en la creació de la revista anarquista Shigen (Plana Poètica), amb els llibertaris Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Okamoto Jun, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû i Akiyama Kiyoshi, entre d'altres. El setembre de 1941 va ser detingut juntament amb Kazahaya Ysoji i gairebé dos anys després, durant l'estiu de 1943, va ser alliberat sota fiança. El setembre de 1945 participà en la creació de la Toitsu Sensenteki Bunka Dantai Jiyu Konwakai (Societat de Lliure Discussió dels Grups Culturals del Front Unificat). Novament afiliat al Kyosan Tô (Partit Comunista), esdevingué redactor dels periòdics Jinto i Jinming Shimbun (Periòdic del Poble), alhora que va ser nomenat secretari de la Nihon Minshushugi Bunka Remnei (Lliga de la Cultura Democràtica del Japó). Quan el periòdic Akahata (Bandera Roja) va ser prohibit, esdevingué redactor en cap de la nova publicació Heiwa tö Dokuritsu (Pau i Independència). En 1955 abandonà la activitat política, però la reprengué per assumir el càrrec de cap del Servei Cultural del periòdicAkahata i per participar en la fundació de l'editorial Shin-Nippon, però dimití al poc temps. Moriya Emori va morir el 5 d'abril de 1960.

***

Tomba de Pawel Rogalski al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia

- Pawel Rogalski: El 18 d'agost de 1908 neix a Varsòvia (Polònia) el militant anarquista i anarcosindicalista d'origen jueu Pawel Jan Rogalski, conegut com Pawel. En 1924 participà en l'edició del periòdic socialista Nowy Zew (Nova Crida). En 1926 emprengué els estudis de Ciències Polítiques a la Universitat Lliure de Varsòvia i començà a militar en el Grup d'Autoeducació Anarquista de Benjamin Wolman. En 1926 s'afilià a la Anarchistycznej Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa) i esdevingué amic de Jerzy Borejsza. Després passà a col·laborar en l'editorial clandestina «Walka» (Lluita). En 1929 va ser detingut a Varsòvia durant una reunió clandestina d'homenatge a Piotr Kropotkin. En 1930 emigrà a París (França), on, a més de treballar, continuà els seus estudis a la Sorbona fins el seu retorn a Polònia en 1932. Abans de la guerra treballà per al periòdic Ostatnie Wiadomosci (Últimes Notícies). L'octubre de 1939, amb Roman Jablonowski --exmilitant comunista, aleshores acostat al sindicalisme revolucionari i líder del Zegota (Consell d'Ajuda als Jueus)--, començà a actuar en el camp sindical i organitzà un grup de resistència antinazi. Internat al gueto de Varsòvia, l'agost de 1942 aconseguí fugir i s'amagà en diferents indrets. Durant l'estiu de 1944, amb la insurrecció de Varsòvia, va ser detingut amb sa família per agents de la«Divisió SS Galizien», però novament aconseguí fugir. El final de la II Guerra Mundial l'agafà amagat a Nadarzyn. En 1946, amb altres companys anarquistes, i Roman Jablonowski, fundà la cooperativa editorial «Slowo» (Paraula), que publicà llibres anarquistes (Kropotkin, etc.). El gener de 1947, arran de la visita a Polònia l'any anterior de la militant anarcosindicalista i anarcofeminista ucraïnoamericana Rose Pesotta, visità els EUA, on impartí nombroses conferències sobre el gueto de Varsòvia i la insurrecció de 1944; en tornar a Polònia, va ser interrogat per agents del Ministerstwo Bezpieczenstwa Publicznego (MBP, Ministeri de la Seguretat Interior), la policia secreta comunista. En 1949, per ordre del Comitè Central del Polska Zjednoczona Partia Robotnicza (PZPR, Partit Obrer Unificat Polonès), la cooperativa editorial «Slowo» va ser obligada a tancar. A partir d'aquestaèpoca i fins la seva jubilació, treballà per a l'editorial «Ksiazka i Wiedzy» (Llibre i Coneixement). Pawel Rogalski va morir el 16 de març de 1993 a Varsòvia (Polònia). A la seva tomba, al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia, va fer escriure: «Pawel Rogalski, editor de "Ksiazka i Wiedzy" i militant de la Federació Anarquista Polonesa».

Anarcoefemèrides

Defuncions

Varlaam Cherkezishvili

- Varlaam Cherkezishvili: El 18 d'agost de 1925 mor a Londres (Anglaterra) el periodista, militant anarcocomunista i després polític independentista georgià príncep Varlaam Dzon Aslanovic Cherkezishvili, també conegut per les transcripcions Tcherkesoff i Cherkezov. Havia nascut el 15 de setembre de 1846 a Tiflis (Geòrgia), aleshores Imperi Rus, en una família aristocràtica i per això portarà el títol de príncep. En 1856 fou enviat a l'Escola Militar de Cadets de Moscou, però quan tenia 16 anys, renuncià a la seva carrera militar i es matriculà a l'Acadèmia Agrària de Petrovsk, a pocs quilòmetres de Moscou. En aquesta època decideix marxar als Estats Units i lluitar amb els republicans per l'alliberament dels esclaus, però començà a acostar-se a les societats secretes antitsaristes i als grups nihilistes i el projecte no prosperà. En 1866, després de l'atemptat de Karakazov contra el tsar Alexandre II, fou empresonat vuit mesos en una cel·la en règim d'aïllament de la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg com a membre del grup clandestí d'Isutin. Després treballà com a enginyer traçant la via fèrria entre Rostov i el Caucas, però continuà la seva activitat revolucionària clandestina enquadrat en el grup de Sergueï Netchaïev. Més tard participarà en el moviment narodnik (populistes) de Piotr Lavrov i després es passà al bakunisme anarquista. El setembre de 1868 publicà el periòdic Narodnoe Delo (La Causa Popular), basat en les idees del federalisme anarquista de Bakunin i marcadament defensor del nacionalisme georgià. En 1869 muntà una llibreria a Sant Petersburg, que esdevingué un important centre de reunió de la dissidència i dels estudiants antitsaristes. El 29 de desembre de 1869 fou detingut, processat en un judici que fou força mediàtic, el 18 d'agost de 1871 fou condemnat a la deportació perpètua. En 1874 fou exiliat a Tomsk (Sibèria occidental) i dos anys més tard aconseguí fugir. Instal·lat a Ginebra (Suïssa), participà en la premsa dels cercles de l'emigració russa i anarquista, i va fer amistat amb Élisée Reclus, Errico Malatesta i Piotr Kropotkin, amb qui prendrà part en 1879 en la creació del periòdic Le Révolté, declarant-se anarcocomunista. Poc després s'establí a París, on va fer feina pintant parets a les obres en construcció. A la capital francesa freqüentà el grup anarquista del Panthéon i col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Aquestúltim li publicarà el fullet Doctrine et actes de la social-démocratie. En 1880 fou detingut en sortir d'una reunió, fou expulsat de França i retornà a Ginebra. En 1883 assistí amb Kropotkin al Congrés Revolucionari Socialista Internacional de Londres. Després d'una estada a la capital anglesa, entrà clandestinament a l'Imperi Rus i va fer una gira per Rússia, Geòrgia i Europa central. En aquest viatge se sensibilitzà encara més de l'opressió imperialista russa sobre Geòrgia. En 1892 tornà a Londres i com a «ambaixador dels patriotes georgians» va fer propaganda del moviment d'alliberació nacional del seu país natal des del punt de vista federalista, publicant articles en la premsa burgesa (The Times) sobre el tema. En 1896 publicà Pages d'histoire socialiste i tres anys després Précurseurs de l'Internationale, dues de les seves obres més citades. El 9 de desembre de 1899 participà en un míting a Londres en suport de les víctimes de la repressió a Itàlia amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Tom Mann i Fernando Tarrida del Mármol. En 1900 presentà una ponència (L'Évolution récente chez les socialistes d'État) en el Congrés Antiparlamentari Internacional de París. Cobrí la guerra russojaponesa per al periòdicChicago Daily News. En 1904 fou un dels fundadors del Partit Revolucionari Socialista-Federalista de Geòrgia. Amb sa companya Frida Rupertus, cunyada de l'anarquista holandes Christiaan Cornelissen, milità en la Federació Anarquista de Jubiliee Street, juntament amb Alexandre Schapiro, Rudolf Rocker i Piotr Kropotkin, entre d'altres, i participà en el grup editor de Freedom. En aquests anys desenvolupà una intensa tasca de crítica del marxisme, especialment als escrits de Gueorgui Plekhànov. En 1905 es va veure implicat en l'«Afer Grafton» --contraban d'armes per a la resistència finesa contra l'Imperi Rus mitjançant el vaixell «S/S John Grafton». Durant la Revolució russa d'aquell any, marxà a Geòrgia i fundà una Universitat Popular, alhora que impulsà el moviment federalista antiimperialista. En aquestaèpoca va fer amb sa companya Frida un viatge periodístic al Caucas amb el reporter britànic Henry Woodd Nevinson. Arran de la repressió tsarista, retornà a Londres, on participà en 1907 en la creació de la«Creu Roja Anarquista», futura «Creu Negra Anarquista», per ajudar els companys empresonats. Aquest any també assistí a la Conferència de Pau de l'Haia. Gran amic i col·laborador de Kropotkin, en 1916 signarà amb ell el «Manifest dels Setze», afí a participar en la Gran Guerra del costat aliat. Durant la Revolució russa de 1917 retornà a Petrograd i a Geòrgia, que esdevingué independent el maig de 1918 arran del Tractat de Brest-Litovsk, obtenint un escó en l'Assemblea Constituent de la República Democràtica de Geòrgia i una plaça acadèmica a la nova universitat de Tiflis. Però a partir de 1921 la nova república fou ocupada militarment per l'Exèrcit Roig i s'integrà forçosament en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). En març de 1921 es va veure obligat a exiliar-se i tornà a Londres, on continuarà la seva tasca per la independència del seu país. A més de les citades, altres obres seves són Let us be just: an open letter to Liebknecht (1896), Doktriny marksizma: nauka-li eto? (1903), Concentration of Capital: a marxian fallacy (1911), Predtechi internatsionala. Doktriny marksizma (1919), entre d'altres.

***

Celestino Alvarado Quirós

- Celestino Alvarado Quirós: El 18 d'agost de 1936 es assassinat a la platja de Cortadura (Cadis, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Celestino Alvarado Quirós. Havia nascut el 28 de desembre de 1903 a Cadis (Andalusia, Espanya) i era fill d'Antonio i de Carmen. Feia de mestre torner a Matagorda i també regentava un quiosc llibreria al barri gadità d'El Pópulo. Durant els anys vint i trenta va destacar com a orador en els cercles anarquistes, participant en nombroses reunions i mítings. També va ser membre de la maçoneria. Fou secretari del Sindicat del Metall de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la província de Cadis i integrant del grup «Germinal» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser íntim amic dels anarcosindicalistes Vicente Ballester Tinoco, Emilio López i Manuel Lápiz. Fou detingut durant la vaga de maig de 1932 i el setembre de 1933 participà en el míting abstencionista de Cadis. L'abril de 1935 fou detingut, amb altres companys, i acusat de «furtar armes». El 18 d'agost de 1936, ell i son germà Narciso José van poder fugir del seu amagatall a Correus que es trobava assetjat per grups feixistes i quan esperaven un vaixell al varador del port gadità de Puntales per poder arribar a Portugal i escapar així d'una mort segura, un grup de falangistes, informats per uns delators, els van detenir i foren portats al Casino Gadità, quarter general dels feixistes. A l'endemà, uns amics de la família van veure el cadàver de Celestino llançat en un clot de la platja de Cortadura i probablement fou enterrat en una fossa comuna al cementiri de San José. Va deixar vídua --Isabel Galván Moriano, de 33 anys i de Chiclana de la Frontera-- i dues nines --Isabel, de sis anys, i Antonia, de quatre--; Isabel (La Viuda del Rojo), a causa dels insults i saqueigs continus per part dels feixistes locals, es va veure obligada a malvendre el quiosc i va morir en 1962 internada en un psiquiàtric. Narciso José fou tancat a la Presó Reial i al vapor-presó Miraflores. Vint dies després de la seva detenció, Narciso José Alvarado Quirós, de 27 anys d'edat i també sindicalista de la CNT, desaparegué i mai més se'n sabé res. Actualment, Antonia Alvarado Galván lluita per saber on es troben les restes de son pare i donar-les una sepultura digna.

***

Manuel Marrero Mendoza

- Manuel Marrero Mendoza: El 18 d'agost de 1936 mor a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el forner anarcosindicalista Manuel Marrero Mendoza. Havia nascut en 1901 a Santa Cruz (Tenerife, Canàries). Sos pares es deien Manuel Marrero i Antonia Mendoza. Emigrà a Cuba i en els anys vint milità en el moviment anarquista de l'illa caribenya. Cap el 1930 retornà a les Illes Canàries i aquest any es casà amb AntoniaÁlvarez Martín. El 23 de juny de 1931 participà, amb Infante, Alemany i altres, en el gran míting que se celebrà a Santa Cruz. Durant una temporada fou el tresorer del Sindicat de Forners de Santa Cruz de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Vivia al barri d'El Perú de Santa Cruz. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser detingut per un escamot falangista. Manuel Marrero Mendoza va morir, sis dies després, el 18 d'agost–oficialment el 20 d'agost a causa d'un col·lapse cardíac– de 1936 a la presó provincial de San Miguel de Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) a causa de les tortures patides i fou enterrat al cementiri de Santa Lestenia d'aquesta ciutat.

***

Mario Rico Cobas

- Mario Rico Cobas: El 18 d'agost de 1936 és assassinat a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i autor dramàtic Mario Rico Cobas. Havia nascut el 17 d'abril –algunes fonts citen el 17 de maig– de 1903 a Ferrol (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Julián Rico i Josefa Cobas, i era el major de quatre germans (Mario, Arsenio, Maruja i Antonia). Des de molt jove hagué de fer-se càrrec de sos germans orfes treballant com a calderer a les drassanes de Ferrol, conreant-se culturalment i adquirint una educació autodidacta important. Va fer el servei militar a Vitòria (Àlaba, País Basc) i Pamplona (Navarra). Durant la dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Ferrol i col·laborador del periòdic ¡Desperdad! de Vigo (Pontevedra, Galícia). A partir de 1930 intervingué en mítings confederals i polemitzà amb els socialistes des de diversos mitjans d'expressió (¡Desperdad!,El Obrero, Solidaridad Obrera, etc.). El 6 d'abril de 1931 intervingué en el gran míting pro amnistia. En aquests anys fou un dels fundadors del Sindicat General de Treballadors de la Indústria Naval de Ferrol i de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol, a més de realitzar nombrosos mítings: Ferrol (octubre de 1930, 1931, 1932 i 1933), Mugardos (1932 i 1933), Villagarcía, Santiago, Vivero, Lugo, Cee (1932), Corcubión (1932), Betanzos, Sada, la Corunya, Jubia (1933), etc. Dirigí el periòdic Cultura Proletaria i patí nombroses detencions (1932, 1933, jutjat el juliol per col·locació d'explosius, abril i novembre de 1934, 1935, etc.). En aquests anys ocupà diferents càrrecs orgànics, com ara el de delegat dels mossos de comerç al Ple Regional de Galícia celebrat el setembre de 1930 a la Corunya; delegat pels rams de la construcció naval, pesca, construcció, fusteria i empleats municipals de Ferros al congrés confederal de 1931; secretari del Sindicat del Metall en 1932; representant, amb Enrique Fernández Maneiro, del Sindicat del Metall en el Ple Nacional del sector celebrat el novembre de 1932 a Gijón; secretari de la Federació Comarcal en 1933; delegat per la indústria naval al Ple de la Regional de Galícia celebrat a Ferrol en 1932; etc. El 16 d'abril de 1933 va ser detingut, amb els companys confederals Ovidio Abeledo, Jesús Rodríguez Pérez i Manuel Ardao Iglesias, acusat d'haver col·locat dues bombes dos dies abans en un garatge de la població de San Sadurniño de Ferrol, en mig d'un conflicte laboral; jutjat el 4 d'agost d'aquell any a la Corunya, la causa va ser sobreseguda per manca de proves. Quan el debat confederal, prengué partit per Ángel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis, i en 1934 s'afilà al Partit Sindicalista (PS) i defensà l'estatut d'autonomia gallec en diferents mítings (Ferrol, San Claudio, Pontevedra). El 16 d'abril de 1934 va se detingut acusat d'un delicte de tinença d'explosius i atemptat a la força pública. En 1934 estrenà tres obres teatrals de temàtica social (Contradicción,Nueva generación libre i Triunfa el amor) i en 1935 publicà un assaig literari en el llibre de diversos autors Lope de Vega. A més dels citats periòdics, trobem textos seus en CNT,Ferrol Libre, El Gráfico, etc. En aquests anys republicans col·laborà amb l'Escola Racionalista de Ferrol. Amb José Cagiao Vidal i José Cao Cortiñas, en 1936 fou regidor del PS a Ferrol. Arran del cop militar feixista, va ser detingut el 21 de juliol de 1936 acusat de sabotatge i tancat a la presó militar de l'arsenal de Ferrol. Mario Rico Cobas va ser afusellat, amb altres companys, el 18 d'agost de 1936, segons la versió oficial a la muntanya de San Felipe de Ferrol (la Corunya, Galícia), però realment al cementiri de Canido de Ferrol, on posteriorment fou enterrat.

Mario Rico Cobas (1903-1936)

***

Detenció de Miquel Bueno Gil i altres companys a Berga després de la insurrecció de gener de 1932. Fotografia de Casals ("La Vanguardia", 27-01-1932)

- Miquel Bueno Gil: El 18 d'agost de 1944 es gasejat al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Bueno Gil, que va fer servir els pseudònims Miguel Solano García i Solano. Havia nascut en 1882 a Moros (Saragossa, Aragó, Espanya). Emigrà a Andalusia, on va fer de pagès i milità en el moviment anarquista. Després s'establí a Catalunya i va fer feina a les mines de Fígols, on escampà l'ideari llibertari com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Cap al 1929 s'instal·là a Berga i el Primer de Maig d'aquell any el celebrà posant una bomba. A la capital del Berguedà destacà com a militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Vivia amb sis miners més, de Fígols, en un pis del número 4 de les Voltes d'en Clarís, a Berga, on es van dur a terme reunions obreres prèvies a la vaga revolucionària del gener de 1932. La constant entrada i sortida de gent del pis aixecà sospites i, després de la detenció d'un dels obrers, el 21 de gener s'hi va presentà el capità de la Guàrdia Civil amb dos números, que foren rebuts amb dues bombes d'escassa potència que van ferir lleument el capità i un dels guàrdies; l'endemà, va arribar el Regiment Núm. 25 i, més tard, el Batalló Núm. 2, que van ser rebuts amb bombes casolanes i trets. Finalment, després d'una llarga i tensa situació, els obrers van ser detinguts i de la casa van treure un gran nombre d'explosius casolans i diverses armes de tota casta. Per aquest fets va ser jutjat amb cinc companys i, només ell, condemnat i tancat a la presó Model de Barcelona. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà en la Columna Durruti. També, durant la guerra, va recórrer la zona de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i Berga amb un camió que duia al darrere tot de matalassos i una metralladora força rudimentària. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després aconseguí reunir-se amb sa família --va ser el pare d'Alfonsa Bueno Vela, la primera esposa de Josep Ester Borràs. Amb la ocupació nazi, participà indirectament en la xarxa de resistència i, amb son gendre, a partir del gener de 1941, en la cadena d'evasió i d'evacuació d'aviadors aliats organitzada per Pat O'Leary i Francisco Ponzán Vidal. L'octubre de 1943 va ser detingut per la Gestapo --sota el nom de Miguel Solano García-- amb son fill Josep Bueno Vela a Banyuls de la Marenda i ambdós deportats a Mauthausen. Miquel Bueno Gil va ser assassinat el 18 d'agost de 1944 a la cambra de gas del camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) per protestar contra les brutalitats comeses pels agents de les SS. Sa filla, Alfonsa Bueno Vela, participà en els activitats de la resistència amb son marit Josep Ester Borràs, fet pel qual va ser detinguda i deportada al camp de concentració de Ravensbrück, on patí experiments «científics» nazis que li van deixar seqüeles durant la resta de sa vida.

---

Continua...

---

Escriu-nos

La cultura i el poder polític

0
0

És evident que quan el poder paga i fa propaganda d'un tipus determinat d'obra literària i de comportament intel·lectual ho fa amb doble intenció: promocionar aquell que li interessa situar com a referència cultural d'una societat i alhora, amb aquest mateix enlairament, aconseguir, en un efecte invers, marginar, silenciar, anar situant fora de la societat els intel·lectuals considerats dissolvents i perillosos. Dissolvents i perillosos, però també possibles alternatives culturals als endollats. L'enlairament d'uns amaga quasi sempre el fet de l'ensorrament dels altres. Ho hem comprovat en veure la desvergonyida promoció de tota mena de menfotistes i servils en aquest temps de la postmodernitat que encara ens aclapara. Promocionar els postmoderns i tota la colla de cínics i oportunistes que hem de patir ha significat també el relatiu oblit de l'exemple cívic i l'obra valuosíssima de grans escriptors de l'alçada de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Montserrat Roig o Pere Quart. La llista podria allargar-se fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)


El poder institucional, la força del món mediàtic, revistes, diaris, televisió, ràdio, són prou forts per a silenciar el noranta per cent dels d'escriptors o artistes de vàlua dels Països Catalans. No vol dir tot això que entre els endollats no hi hagi algun valor interessant. N'hi ha, evidentment. Però l'exèrcit d'autors i autores iguals o millors que els endollats poblen la llarga llista de silenciats i marginats". (Miquel López Crespí)


La situació cultural. El poder polític i la cultura



Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

El poder polític, malgrat que a primera vista i per a un observador despistat sembli un poder aliè al fet literari, no ho és tant ni ho ha estat mai. No importa que anem a repassar els clàssics de l'anàlisi de la superestructura del sistema. ¿Qui no recorda els estudis de Gramsci sobre el paper dels intel·lectuals en la societat de classes, sobre la funció concreta de la política, la religió catòlica i el Vaticà!, en la conformació del món cultural d'un país?

No importa recórrer als clàssics per a copsar l'estreta relació entre determinats intel·lectuals promocionats pel poder polític i aquest mateix poder polític. Si ens fixam atentament com funciona el repartiment dels diners dels pressuposts de cultura o analitzam quin escriptors són promocionats pels poders fàctics culturals, aquell o aquella que el poder"consagra", constatarem com, sovint, en un parell de mesos, es creen o es proven d'enfonsar determinats valors literaris. Amb el suport del poder polític, amb la insistència mediàtica, amb la promoció contínua que comporta esser sempre al costat de les autoritats acadèmiques, institucionals; amb una intel·ligent utilització dels premis que "consagren" i que tothom sap a qui aniran abans que es lliurin públicament; amb l'edició de les obres completes; amb barra lliure per a organitzar trobades de promoció literària, festivals de poesia, exposicions literàries controlades; per a repartir espais televisius, manar en les principals revistes subvencionades; amb un exèrcit de servils que lloa cada dia qualsevol cosa escrita pel personatge a promocionar pel poder i amb quatre medalles institucionals, aquests, els endollats de ministeris i conselleries de cultura, universitats i altres indrets des d'on els poders fàctics culturals exerceixen el seu domini, són convertits en els "únics" escriptors possibles. Ho podem constatar diàriament veient la llista dels autors inclosos en determinades col·leccions literàries, les exposicions pseudoobjectives, els viatges de promoció a l'estranger, les obres subvencionades... basta saber llegir les informacions que surten cada dia als diaris o ens arriben per correu, a casa nostra. És molt senzill constatar el control interessat que qui mana exerceix damunt el món cultural. I el poder, sigui aquest de dretes o d'esquerra, sigui la banca o una institució, un gran grup mediàtic o un grup editor, sempre té servils a les ordres, oportunistes que saben estar a recer de qui paga i comanda.

Són personatges vius, ràpids i actius com un depredador que va de caça. No perden oportunitat. Saben que acostant-se a qui exerceix el poder ells faran carrera i, de rebot, ajudaran a fer-la a tots els amics de la seca confraria. Ho hem vist en el passat i ens hem adonat que amb els anys la situació no ha mudat gaire. Desapareixen uns personatges però sempre n'hi ha uns altres de disposats a servir els que tenen la paella pel mànec.

Cal dir que aquest control de la cultura pel poder polític i els comissaris neoparanoucentistes, malgrat que és bo de conèixer si un pertany al món de la cultura i porta dècades veient el desolador panorama que descrivim, és molt mal d'esbrinar per part del públic en general. El poder institucional, la força del món mediàtic, revistes, diaris, televisió, ràdio, són prou forts per a silenciar el noranta per cent dels d'escriptors o artistes de vàlua dels Països Catalans. No vol dir tot això que entre els endollats no hi hagi algun valor interessant. N'hi ha, evidentment. Però l'exèrcit d'autors i autores iguals o millors que els endollats poblen la llarga llista de silenciats i marginats.

Bé, aquestes retxes només anaven enfocades a ressaltar les injustícies culturals que es poden fer quan es manegen els pressuposts públics i quan, més que una visió àmplia i lliure de la cultura, vas pel món amb les ulleres del prejudici cultural i polític.

Imagín, i basta llegir qualsevol història seriosa de la literatura i l'art, que sempre i en qualsevol època i circumstància el poder ha fet el que ha volgut amb els diners i amb la promoció de qui considera útil per als seus interessos. Però que el domini del poder sobre la cultura hagi estat una constant de les classes dominants a través de tota la història de la humanitat no vol dir que no analitzem, comentem i, en la mesura de les nostres possibilitats, provem de combatre aquesta tendència tan perniciosa.

És evident que quan el poder paga i fa propaganda d'un tipus determinat d'obra literària i de comportament intel·lectual ho fa amb doble intenció: promocionar aquell que li interessa situar com a referència cultural d'una societat i alhora, amb aquest mateix enlairament, aconseguir, en un efecte invers, marginar, silenciar, anar situant fora de la societat els intel·lectuals considerats dissolvents i perillosos. Dissolvents i perillosos, però també possibles alternatives culturals als endollats. L'enlairament d'uns amaga quasi sempre el fet de l'ensorrament dels altres. Ho hem comprovat en veure la desvergonyida promoció de tota mena de menfotistes i servils en aquest temps de la postmodernitat que encara ens aclapara. Promocionar els postmoderns i tota la colla de cínics i oportunistes que hem de patir ha significat també el relatiu oblit de l'exemple cívic i l'obra valuosíssima de grans escriptors de l'alçada de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Montserrat Roig o Pere Quart. La llista podria allargar-se fins a l'infinit.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (29-III-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El capitalisme i els filòsofs. L'últim episodi (2).

0
0
  

                                  El capitalisme i els filòsofs. L'Últim episodi (2).

 

 

     Les Corporacions, a l'últim episodi, no són facultats de filosofia allò que crea, sinó escoles d'economia.

   Certament,  les Corporacions han aconseguit el quasi monopoli del control dels mitjans de comunicació. Per altra banda, també tenen al seu servei els mitjans de les administracions públiques dels règims capitalistes.

 

       Fins a l'esfondrament de la Unió Soviètica, els mitjans de les Corporacions (els mitjans ''occidentals'') menaren un guerra  inacabable contra el comunisme i contra totes aquelles veus que fossin crítiques amb el capitalisme (La fase més extrema fou la del maccarthisme als EUA, 1950-1956).

    Una vegada derrotat el gran enemic, els mitjans de les Corporacions anunciaren la bona nova de que el capitalisme era el  final de la història. Però l'Imperi (i els seus vassalls) i les Corporacions continuaren construint nous instruments per tal d'ampliar el domini sobre les amples masses treballadores.

 

      A la fi, els governs i les Corporacions dels aliats (vassalls) europeus havien aconseguit la submissió dels partits socialistes. En efecte, les formacions  socialdemòcrates renunciaven expressament al socialisme i es declaraven ferms administradors del capitalisme.

    La foto de les Açores no podia ésser més indicadora: la cara somrient del líder ''laborista'' Tony Blair feia costat a la d'En George Bush (líder neocon) i a la de N'Aznar (líder neofranquista) (Al Regne Unit, el govern laborista es posava al servei dels interessos de les Corporacions). 

    Vegeu la cosa: als Estats Units, els dos partits governants, els demòcrates i els republicans, tot dos es declaren fervents partidaris del capitalisme (i de l'excepcionalitat dels Estats Units, o sigui, de l'Imperi). Semblantment, a l'Europa occidental,   a l'últim episodi, els partits socialistes han esdevingut una mena de Partit Demòcrata ianqui.

 

     En un plantejament superficial, es podria afirmar (com ho fan els mitjans capitalistes) que els dirigents socialistes europeus han estat guanyats per la dialèctica capitalista. Els mitjans presenten la cosa com si En Hayek hagués derrotat En Marx.  Però no hi ha tal cosa; vegeu la tesi.

 

     Tesi:  No és el cas que els líders socialistes hagin sucumbit a un superior discurs intel·lectual dels teòrics del capitalisme neoliberal. No. Tesi:  L'anul·lació dels partits socialistes europeus ha estat un objectiu aconseguit per les agències d'intel·ligència dels governs neoliberals i per les de les Corporacions.

 

  O sigui, l'anul·lació del socialistes ha estat causada per les tàctiques de guerra bruta de les agències, agències qualcunes de les  quals tenen una despesa que és més gran que el pressupost de guerra d'un Estat modest, com Espanya, per exemple.

     Per altra banda, que resti clar:  No és el cas que el discurs d'En Hayek sigui una cosa nova. El discurs d'aquest economista-filòsof és dels anys 30, un discurs que fou derrotat pel d'En Keynes. Jo sostinc que la filosofia d'En Hayek és inconsistent (Podeu veure el meu post Hayek i Popper). 

 

 

 

   

 

         

 

   

    

L'aigua: un bé escàs.

0
0

Segons un estudi que es pot consultar a https://aiguaclaramallorca.wordpress.com , fet l'any 2006, Dels aproximadament 210 Hm3 (any 2006) d’aigua que s’empren a Mallorca gairebé el 75% prové d’aigües subterrànies, un 10% de dessaladores, un 11% d’aigües regenerades (provinents d’estacions de depuració), i un 3% d’aigües superficials (embassaments, aigua de pluja). No tot és consum final. Un volum mitjà del 28% es perd per les canalitzacions abans d’arribar al destí programat.

*Dades proposta de Pla Hidròlogic Illes Balears 2011 (PHIB), corresponents a l’any 2006.

Sabem que els darrers anys la producció d’aigua dessalada ha baixat molt i que se contrarresta amb més extraccions dels aqüífers (surt més barat).

L’ús que se’n fa per sectors és el següent: un 67% és per usos urbans (ja sigui a ciutats, pobles i urbanitzacions, o a les prop de 50.000 vivendes que es troben disperses a sòl rústic i que s’abasteixen de pous), un 28% es destina a l’agricultura i la ramaderia, prop d’un 4% s’empra per regar els golfs de l’illa i no arriba a un 1% és per ús industrial, sembla evident doncs que el najor consum és fet per usos humans.*

*Dades PHIB, corresponents a l’any 2006

 

La situació dels aqüifers tampoc sembla optrima, el nivell de l’aigua a tots ells ha baixat bastant en els darrers 20 anys, tot i que, després de tocar fons a mitjan anys 90, a partir de l’any 2000 s’observa una recuperació en la majoria d’ells (no als d’explotació intensiva com Felanitx o Calvià), degut a l’increment de les pluges. El nivell d’extraccions ha augmentat progressivament: de 116 Hm3 que s’extreien el 1998, es va passar a 142 Hm3 el 2007, en una pujada lenta però continuada, corresponent amb l’augment de població*.

Degut a la sobreexplotació molts estan salinitzats a causa de la intrussió marina (on s’extreia aigua dolça, ara surt salobre, amb més de 5000 mg/l de clorurs). Ens referim especialment als costaners com per exemple Pont d’Inca, Na Burguesa, aqüífers de la depressió de Campos i Marina de Llevant, entre molts altres . Als aqüífers de la zona del Pla d’Inca i Sa Pobla i alguns de Migjorn els problemes són d’excés de nitrats (més de 50mg/l) **. Quasi tots els aqüífers tenen connexió amb la mar i per tant existeix el perill d’intrusió marina. Hi ha un aqüífer que té recàrrega artificial, que és el de S’Estremera, a Bunyola, que reb aigua de Sa Costera, pel trasvassament que es va fer el 2008.

*Dades de l’Informe de Sostenibilitat UIB http://www.uib.es/ost/estudi/index.html

**Dades anys 2006-07 ABAQUA

Veure dades detalaldes dels aqüífers (masses d’aigua) al web del Portal de l’Aigua: http://dma.caib.es/sacmicrofront/contenido.do?mkey=M0808011112185729323&lang=CA&cont=22869

Així mateix, les dessaladores que ens van deixar el Govern de Jaume Matas i com a conseller responsable Jaume Font, no han suposat una millora, en tot cas una despesa que ara mateix ens fa pagar per unes infrestuctures que no s'emplean, les primeres dessaladores varen ser la de la Badia de Palma i la de Calvià. De 2004 a 2008 es varen construir 2 de noves, concretament a Andratx i Alcúdia. La d’Andratx, tot i estar acabada, no està en funcionament (però té despeses econòmiques de manteniment). La d’Alcúdia pràcticament no s’empra tampoc.

El volum d’aigua dessalada ha baixat des de l’any 2005, amb prop de 23 Hm3 a 1Hm3 l’any d’aigua dessalada l’any 2010. Ara mateix Calvià i Andratx estan rebent aigua dessalada de Palma. De Palma hi ha una arteria també que la uneix amb Alcúdia, passant per l’aqüífer de S’Estremera. A aquesta artèria artificial arriba aigua de l’embassament de Cúber i de sa Font de Sa Costera. Des d’Inca s’ha instal.lat una tuberia que conecta amb Maria de la Salut. La idea que es tenia prevista era des de Maria, continuar la canalització fins a Manacor i d’allà fins a Campos, per així tenir l’illa bastant conectada.

Sembla però, que una política racional d'ús de l'aigua ha de reduïr fuites per optimitzar recursos, a més de garantit un ús racional d'aquest bé, no creïem que la política de grans infrestuctures sigui la millor. Digues quanta aigua vols, que la tindras. Aquest vell paradigma s'ha mostrat obsolet, la directiva marc de l'aigua s'ha de carecteritzar per la restauració ambiental, la qualitat de l'aigua i l'abastimentdes del principi de sostenibilitat ambiental.



Es poden trobar dades a https://aiguaclaramallorca.wordpress.com/gestio-de-laigua-a-mallorca/



Imprenta de los Herederos de Gabriel Guasp (1635 - 1656)

0
0

Buscando en el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español (CCPBE) encuentro 18 títulos de los Herederos de Gabriel Guasp y en Google Books (cuyo buscador avanzado no suele mostrar) hallo otros no existentes en el CCPBE. De todos ellos hay 4 digitalizados.

Las fechas 1635 y 1656 las indica Bover. De 1635 y 1636 hay dos publicaciones cuyos pies de imprenta no son muy claros:

  • Título: Interrogatori de Tots Los Pecats, Pera Fer Confessiõs Llargues, Y Generals, Ab Molta Facilitat, Y Breu Espay de Tems: Recopilat, Ara Novament, Dels Que Han Cõpost, Los Pares Antoni de Torres, Antoni Fernãndez, Frãcisco-Veron, Y Altres Doctors de la Cõpañia de Iesvs
    Editor: Heresuperscript 9] de G. Guasp, 1635

  • Synodus dioecesana maioricensis celebrata anno MDCXXXVI / praeside ... Don Fratre Ioanne à Santander Episcopo Maioricensi. (1636)
    [Majoricensis Palma] : ex officina Emmanuelis Rodriguez & Ioannis Piza, 1636 (typis haeredum Gabriel. Guasp)

GuaspH02

Tras estos dos títulos, la siguiente publicación es de 1642 y ya con cierta frecuencia hasta 1656. Aunque recojo la lista de los libros, sólo expongo en estas entradas los digitalizados y aquellos cuyo título me llaman la atención. Son los siguientes:

  • Andreae Semperii... prima grammaticae Latinae Institutio tribus libris explicata. (1644)
    Palmae Balearium : typis haer gab. Guasp., 1644

  • Título: Mirall y exemplar de los estvdions ab algvnes additions
    Autor: Jaume Joan Vives
    Editor: Hereus de Gabriel Guasp, 1645
    Procedencia del original: Biblioteca de Catalunya
    Digitalizado 6 Nov 2009
    N.º de páginas: 39 páginas
    Enlace: Google Books

  • Marte en la paz : poema heroico / De el Dr. Antonio Gual Canonigo de la Sta. Igla. de Mallorca. (1646)
    En Mallorca : en casa de los herederos de Gabriel Guasp, 1646.

  • Título: De sole alfonsino restituto, simul et de diametris et parallaxibus luminarium, semidiametro que vmbrae terrae epistola ...
    Biblioteca digital Dioscórides
    Volumen 693 de Diapositivas (Biblioteca Histórica UCM)
    Autor: Vicente Mut
    Editor: typis Petri Guasp, 1649
    Procedencia del original: Universidad Complutense de Madrid
    Digitalizado 17 Ago 2007
    N.º de páginas: 27 páginas
    Enlace: Google Books

  • Título Tomo II de la Historia del Reyno de Mallorca que escriuio Vicente Mut...
    Autor Mut, Vicente
    Fecha 1650
    Datos de edición [En Mallorca en casa de los herederos de Gabriel Guasp
    Descripción física [10], 564 [i.e. 556], [4] p., [1] h. de grab. il.
    Descripción y notas Port. arquitectónica calc. en sign. [ ]÷2±. Grab. calc. de de Mallorca y grab. xil. en p. 104 y 105
    Enlaces: Biblioteca Digital Hispánica y Google Books

mapa
El original Isla de Mallorca (1683) de Vicente Mut está en el libro "Tomo II de la Historia del Reyno de Mallorca"

  • El ensayo de la muerte que para la suya escriuio el Dr. Antonio Gual. (1650)
    Mallorca : impr. de los herederos de Gabriel Guasp, 1650

  • Tractat special, qual sia el iust preu del blat en la isla de Menorca, desde que comensa la cullita fins que se asseñala la afforacio de aquella /c~opost per ... Fr. Francesch Marçal de la Regular Observancia de San Francesch. (1650)
    Estampat en Mallorca : en casa dels Hereus de Gabriel Guasp, 1650.

  • Pro populo baleari epidymiae morbo opresso, ad Iesum gemitus, quos D. Antonius Gual ... in lucem dedit. (1652)
    En Mallorca : por los Herederos de Gabriel Guasp, 1652

  • Título: Sermón de Sancta Eulalia Barcinonense, que predicó en su Parrochia de Mallorca
    Autor: Thomás de Vissiedo
    Editor: Herederos de G. Guasp, 1656
    Procedencia del original: Biblioteca de la Abadía de Montserrat
    Digitalizado 27 Ene 2011
    N.º de páginas: 28 páginas
    Enlace: Google Books

Posiblemente el libro de mayor trascendencia sea el de Vicente Mut: "Tomo II de la Historia del Reyno de Mallorca", cuyo tomo primero es la Historia general del Reyno Balearico, impreso en 1632 por Gabriel Guasp y que escribió con Juan Dameto quien fue su autor principal.

GuaspH01

De Vicente Mut se celebró el año pasado (2014) el cuarto centenario de su nacimiento (ver: Año Vicente Mut (1614 - 1687) del que ha quedado Quatre-cents aniversari del naixement de Vicenç Mut, buena web de la UIB con interesantes documentos.

Se ha escrito sobre los estudios de Mut en materia de Astronomía, de lo que es muestra el libro de esta relación "De sole alfonsino restituto" de 1649.

En el 2009 en el que se celebró el Año Internacional de la Astronomía, Balears fa ciència publicó el libro Vicenç Mut Armengol (1614-1687) i l’astronomia en el que Víctor Navarro Brotons tradujo al Catalán los escritos de Mut. Es una lástima que esas publicaciones no hayan continuado.

Este mismo autor, Navarro Brotons, en el 2014, en la web del Centro de Estudios Biográficos de la Real Academia de la Historia publicó la página Cuatrocientos años del nacimiento de Vicente Mut. Astrónomo, físico, ingeniero donde habla de los libros de Astronomía de Mut:

Mut publicó obras de teoría política, historia, hagiografía, táctica militar, fortificación y astronomía y realizó trabajos cartográficos. En su primera obra, El príncipe en la guerra y en la paz (1640), Mut defiende una teoría contrarreformista del Estado: el príncipe tiene que supeditar la política a los valores morales y el Estado a la religión. Como historiador y cronista destaca su Historia del Reino de Mallorca, escrita como continuación de la de Juan Dameto. Como científico, su importancia reside, sobre todo, en sus trabajos de astronomía que lo convierten, sin duda, en uno de los astrónomos más destacados de la España del siglo XVII [...]

GuaspH04
Vicenç Mut Armengol (1614-1687) i l’astronomia

En lo que se refiere a la astronomía, Vicente Mut publicó tres obras, todas en Mallorca: De sole alfonsino restituto (1649), Observationes motuum caelestium (1666) y Cometarum anni MDCLXV (1666). De Sole Alfonsino restituto, como el nombre sugiere, es una obra de carácter reivindicativo y está orientada a mostrar que las Tablas Alfonsíes, en lo relativo al modelo o “teórica” y parámetros del movimiento del Sol, mantenían su vigencia. La primera obra publicada por Vicente Mut, De Sole Alfonsino restituto, esta dedicada, como el título sugiere, a revisar el modelo o “teórica” del Sol y a comprobar si los parámetros del modelo mantenían su vigencia. Una de las cuestiones cruciales de la época, como es bien sabido, era la relativa a la excentricidad solar y si ésta debería considerarse bisecta (biseccted), tal y como Kepler había propuesto, valiéndose del modelo ecuante usado por Ptolomeo para los planetas, pero no para el Sol. Una prueba empírica de la bisección de la excentricidad se basaba en la medición del diámetro aparente del Sol observado en los ábsides, ya que la diferencia entre las distancias absidales de la tierra al Sol es proporcional a la excentricidad en el modelo ecuante y (es proporcional) al doble de la excentricidad en el modelo ptolemaico. Los datos proporcionados por los astrónomos, desde Ptolomeo, acerca del diámetro aparente del Sol no permitían decidir, ya que oscilaban, para las distancias medias, entre 30’ 30’’ y 32’ 44” y algunos astrónomos jesuitas como Scheiner habían obtenido valores aún mayores debido al uso de diafragmas de apertura demasiado pequeños usando una cámara oscura.[...]

El texto de Navarro Brotons es largo y muy técnico y analiza seguidamente las otras dos obras de Astronomía de Mut.

Para acabar esta entrada, señalar la presencia de la Gramática de Semperi, tan frecuente en la producción de los Guasp.

Datos del libro:

  • Título: El príncipe en la guerra y en la paz: copiado de la vida del Emperador Iustiniano
    Autor: Vicente Mut
    Editor: Pedro García Sodruz ((Madrid))
    Editor: por Iuan Sanchez, 1640
    Procedencia del original: Universidad Complutense de Madrid
    Digitalizado 17 Ago 2007
    N.º de páginas: 200 páginas
    Enlace: Google Books

Nota: Acabado de escribir esta entrada me doy cuenta de que el libro del que más he hablado, el de Vicente Mut "De sole alfonsino", no fue impreso por los Herederos de Gabriel Guasp, sino en la imprenta de Pedro Guasp. Siento la equivocación.


[19/08] «La Solidaridad» - Montseny - Delorme - Ruff - Zaccaria - Malaspina - Benesperi - Navarrete - Héritier - Darien - Élosu - Vivas - Berga - Albiol - Fabbri - Imbernón

0
0
[19/08] «La Solidaridad» - Montseny - Delorme - Ruff - Zaccaria - Malaspina - Benesperi - Navarrete - Héritier - Darien - Élosu - Vivas - Berga - Albiol - Fabbri - Imbernón

Anarcoefemèrides del 19 d'agost

Esdeveniments

Capçalera de "La Solidaridad"

- SurtLa Solidaridad: El 19 d'agost de 1888 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarcocol·lectivista La Solidaridad. Portava el lema «Anarquia. Federació. Col·lectivisme». Va ser dirigit per Ricardo Mella, encara que hi figurava oficialment Mariano Calleja. Entre els col·laboradors comptava, a part de Ricardo Mella --que publicarà en les seves pàgines en 1889 el cèlebre text «La anarquía no admite adjetivos» contra el dogmatisme anarquista-- i Mariano Calleja, R. Cano, Emilio de Motta, Clemente Cea, Nicolás Alonso Marselau, Roscoe, Anselmo Lorenzo, entre d'altres. Va desaparèixer l'any següent, el 17 de novembre, havent editat 59 números, i va donar pas el 22 de novembre de 1889 al periòdic La Alarma, també de caràcter anarcocol·lectivista. Segons Max Nettlau La Solidaridad pot considerar-se «l'últim baluard del col·lectivisme a Espanya».

Anarcoefemèrides

Naixements

Joan Montseny i Carret

- Joan Montseny i Carret: El 19 d'agost de 1864 --algunes fonts citen erròniament 1863-- neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de l'anarquisme català i hispà Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico Urales. Nascut en una família humil, son pare, d'idees republicanes, era terrissaire i sa mare, de família carlista, obrera tèxtil, encara que ambdós alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de l'ofici de boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures, fins que un professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri. En 1885 va començar a militar en les lluites obreres i dos anys després organitzà les manifestacions de protesta contra l'execució dels anarquistes nord-americans de Chicago. Va començar com a secretari de la Secció de Boters de Reus i en 1887 ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888 va arribar a ser secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En 1890, a causa de les manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera detenció governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb Teresa Mañé i Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel pseudònim de Soledad Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora de primera ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf, Catalunya), on havia nascut. En 1892 es farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica de Reus. Aquest mateix any, Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia, Espanya) de febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba durant la processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous de Barcelona, Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un«element anarquista molt perillós», a la seva escola de Reus en mig dels alumnes, per la Guàrdia Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres que separen aquesta ciutat de Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor anarquista i com a agitador havia assolit ben aviat força ressò a tot l'àmbit estatal. D'aquesta època són les seves col·laboracions literàries i ideològiques en El Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus primers fullets doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i la seva acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va ser a conseqüència de la pressió de les forces reaccionàries reusenques que va ser acusat i implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a resultes de la citat atemptat del Corpus. És des de les immundes cel·les del castell de Montjuïc que començarà a signar sota el pseudònim Federico Urales els articles que sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic madrileny El País, i que denunciaran la situació que patien els presos anarquistes. Per la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de Montjuïc va patir un any de presó i va ser expulsat del país, juntament amb altes llibertaris, i desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de passar dos mesos al Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la península, entrant a Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en vigor el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte amb Alexandre Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El Progreso, per proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels presos tancats a Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions públiques a tots els indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus, va ser un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de revisió del procés totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes, federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar en guerra amb els Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir les firmes més notables i brillants de l'esquerra intel·lectual de l'època (Giner de los Ríos, Cossio, Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado Montero, Miguel de Unamuno, Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Fermín Salvochea, Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un any després, La Revista Blanca va ampliar-se amb un Suplemento setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent el nom de Tierra y Libertad, un dels diaris anarquistes més influents de tota la història. Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades i pres, cinc, amb la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan estava pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense cap fonament d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba, Azorín, Polo, Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar parcialment de la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en diversos oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de sol·licitar una plaça de redactor en el periòdic oficialista El Diario Universal. El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família li portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a la feina sinó que va buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i va entrar a fer feina en la redacció d'El Liberal, alhora que escrivia obres de teatre que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní Romea (Flor deshojada, La conquista del pan,El aventurero desventurado, El último Quijote,Fanatismo contra amor, etc.). Durant la Gran Guerra signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la publicació de La Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars. També començarà a publicar unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les populars sèries de l'època (El cuento semanal, La novela corta, La novela de bolsillo, Los contemporáneos,etc.), en dues col·leccions: «La Novela Ideal» (1925), amb un tiratge de 50.000 exemplars, i«La Novela Libre» (1929), entre 25 i 30.000 exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a publicar el setmanari El Luchador, que publicarà 182 números. En els últims anys de sa vida va desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla Frederica, representant de la nova generació. Durant la guerra civil no va ocupar cap càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935 havien minvat la seva salut, però va seguir escrivint novel·les i material de propaganda. Després de la caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller (Occitània) i el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya Soldedad Gustavo. Després va anar a París per reunir-se amb la resta de sa família, però va haver de fugir de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li va assignar com a lloc de residència Salon (Aquitània, Occitània) on va morir, sense forces físiques ni morals, el 12 de març de 1942. Entre les seves obres podem destacar Sociología anarquista (1890), Las preocupaciones de los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el hecho y muerte de Pallás (1893), La ley de la vida (1893), El proceso de un gran crimen (1895), Sociología anarquista (1896), La religión y la cuestión social (1896), La religión y la cuestión social (1902), La anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando flores (1906), Una pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), El sindicalismo español y su orientación (1923), En la sociedad anarquista, la abolición del dinero (1924), Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno (1926), La anarquía al alcance de todos (1928), Los municipios libres. Ante las puertas de la anarquía (1932), El ideal y la revolución (1932), Mi vida (1932, autobiografia en tres volums), La barbarie gubernamental en España (1933), La evolución de la Filosofía en España (1934), entre d'altres. A més de Federico Urales, va fer servir altres pseudònims, com ara Mario del Pilar, Siemens,Doctor Boudín, Remigio Olivares,Un profesor de la normal,Rudolf Sharfenstein, Ángel Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo Andrés, Un Trimardier, Charles Money, Ricos de Andes, etc.

***

Foto policíaca de Joseph Delorme (ca. 1894)

- Joseph Delorme: El 19 d'agost de 1866 neix a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) l'obrer filador anarquista Joseph Delorme, també conegut com Frick Delorme,Bechnel, Berknell o Becknel. Per les seves activitats anarquistes, a començament de la dècada dels noranta es refugià a Anglaterra, primer a Sheffield, on va fer servir el pseudònim de Frick Delorme; cap el 1894 a Liverpool i, a partir de 1896, a Londres, on usà el nom de Bercknell. L'abril de 1893 marxà cap a Brussel·les (Bèlgica), amb Errico Malatesta i Charles Malato, per a participar en un eventual cop de mà durant una vaga general. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Aquest mateix any, segons informes policíacs, muntà a Liverpool, amb Gustave Mollet, un serradora.

***

Pierre-Jules Ruff al pati de la secció política de la presó de la Santé (ca. 1930)

- Pierre-Jules Ruff: El 19 d'agost de 1877 neix a Alger (Algèria) el militant anarquista i antimilitarista Pierre-Jules Ruff, conegut com Epsilon. Nascut en una família burgesa jueva, va llicenciar-se en Matemàtiques, però va trencar amb el seu cercle i sa família per a militar en el moviment anarquista, guanyant-se la vida com a corrector d'impremta i fent classes particulars. En 1904 col·laborà en la revista anarquista Libre Examen, editada a París per Ernest Girault. Antimilitarista convençut, va patir nombroses condemnes per propaganda anarquista i antimilitarista. El 14 de setembre de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i va ser condemnat a tres anys de presó per «provocació a la desobediència i a la mort dirigida a militars» arran de la publicació d'un manifest contra la matança d'obrers sabaters de Raon-l'Étape (Lorena, França) el 28 de juliol d'aquell any. En 1911 va ser assenyalat com a membre de la Federació Comunista Anarquista i com a gerent del Moviment Anarquista. Detingut amb Louis Lecoin, va ser condemnat el novembre de 1912 a cinc anys de reclusió per «provocació a la mort, a l'incendi i al pillatge». L'agost de 1915 signà, amb Louis Lecoin, la crida Aux anarchistes, aux syndicalistes, aux hommes (Als anarquistes, als sindicalistes, als homes). Va ser alliberat el novembre de 1916, però va ser detingut un mes més tard amb Lecoin per la distribució del pamflet pacifista Imposons la paix! («Imposem la pau!»). L'octubre de 1917 va ser de bell nou condemnat, amb altres companys, a 15 mesos de presó per haver editat, el 15 de juny de 1917, un número clandestí de Le Libertaire. Després de la guerra, continuà col·laborant en Le Libertaire i treballarà com a corrector d'impremta, adherint-se al seu sindicat l'1 d'agost de 1920. El 4 d'octubre de 1930 va ser detingut i tancat a la presó parisenca de la Santé, on romangué sis mesos sota l'acusació d'haver signat un article contra Clemenceau sota el pseudònim d'Epsilon. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 va prendre part en el congrés de la Unió Anarquista (UA), on presentà un informe sobre el feixisme i va ser elegit membre de la Comissió Administrativa. Durant l'ocupació alemanya participà en diverses assemblees generals del Sindicat de Correctors. El 24 d'agost de 1942 va ser detingut pel fet d'haver expressar obertament les seves opinions i pel seu passat militant i internat l'octubre, per després ser deportat a Alemanya, al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), sota la matrícula 30.574 (Block 6), d'on no va tornar. Es pensa que va ser portat al forn crematori l'1 de maig de 1945, el dia abans de l'alliberament del camp per les forces britàniques. Son germà Paul Ruff (Charles Lussy) fou un destacat militant comunista i socialista.

Pierre-Jules Ruff (1877-1945?)

***

Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)

- Cesare Zaccaria: El 19 d'agost de 1897 neix al barri de Borzoli de Gènova (Lugúria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Zaccaria, també conegut sota el pseudònim D. Levi. Amic de la infància de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. En 1916 participà activament en la propaganda antimilitarista contra la Gran Guerra a Gènova. En 1926 s'instal·là a Nàpols, on trobà feina com a enginyer naval en una companyia naviliera. Íntim amic de la família Berneri, a partir de febrer de 1943 es convertí en el company de Giovanna Caleffi, vídua de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, assassinat per agents comunistes el maig de 1937 a Barcelona. A Nàpols, amb Pio Turroni, Giovanna Caleffi i Armido Abbate, creà a finals de 1943 el grup Alleanza dei Gruppi Libertari (Aliança dels Grups Llibertaris) per promoure una plataforma per reestructurar el moviment anarquista al sud de la península italiana. En 1948 participà en el Congrés Nacional Anarquista de Canosa. Fou redactor del periòdic clandestí La Rivoluzione Libertaria i de Volontà. Amb Caleffi publicàLa società senza stato (1947), i la traducció del francès de l'obra de Volin La rivoluzione sconosciuta (1950). El maig de 1950 la parella fou processada per un delicte de propaganda contra la procreació per l'edició del fullet neomaltusià Il controllo delle nascite l'any anterior, però ambdós van ser absolts. En 1951 ajudà Caleffi a crear la«Colonia Maria Luisa Berneri» en uns terrenys de la seva família a Piano di Sorrento. A finals de l'estiu de 1957 se separà de Caleffi i del moviment anarquista i retornà a la política liberal de la qual provenia, fet que li reportà nombroses crítiques en els cercles llibertaris. Cesare Zaccaria va morir l'octubre de 1961 a Nàpols (Campània, Itàlia). Part de la seva correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Cesare Zaccaria (1897-1961)

***

Vittorio Malaspina

- Vittorio Malaspina: El 19 d'agost de 1904 neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) el socialista i comunista, i després anarquista i activista antifeixista, Vittorio Malaspina, també conegut com Giovanni Massari. Sos pares es deien Bernardo Malaspina i Emilia Garibaldi. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI) a Sanremo i es guanyava la vida en el sector de la construcció, com a pintor i com a fuster. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i en aquesta època participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1923 emigrà a França on esdevingué anarquista. Sota una falsa identitat visqué a París (França) i en 1924, amb altres companys, com ara Ugo Fedeli (Hugo Treni), participà en la fundació del projecte internacional «Edicions Anarquistes», que arreplegava militants de diverses llengües. L'agost de 1926 retornà a Itàlia i a Sanremo fou salvatgement apallissat per un escamot de camises negres, tornant a passar a França en un estat lamentable. El juliol de 1927 va ser detingut arran de l'atemptat amb granada contra la «Casa del Fascio» de Juan-les-Pins (Antíbol, Provença, Occitània). En els cercles anarquistes es parlà de «fals atemptat», la finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una campanya repressiva contra la colònia anarquista establerta a la Costa Blava. Després de dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va ser expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo Costantini, Henri Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de cometre atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan (Vallauris, Provença, Occitània), el consolat d'Itàlia a Niça (Provença, Occitània) i diversos establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de setembre de 1927. Sota el fals nom de Giovanni Massari, passà a Bèlgica, on fou atacat per la tuberculosi i malvisqué sempre perseguit per les autoritats belgues que el consideraven, juntament amb Tomaso Serra, el cap de l'organització anarquista italiana que operava a França. S'instal·là a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i l'1 de desembre de 1927, requerit per la justícia belga, va ser detingut sota l'acusació d'haver participat en l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i Bergossi el 18 d'octubre de 1927 a Chokier (Lieja, Valònia). Negà tota participació en aquests fets i amb una coartada irrebatible fou finalment, després d'haver passat dos mesos empresonat, alliberat a començaments del febrer de 1928. El juny de 1928 entrà clandestinament a França. Vittorio Malaspina va morir l'11 de juliol –algunes fonts citen l'11 de juny– de 1928 a Bobigny (Illa de França, França) a resultes del lamentable estat de salut que arrossegava des que fou torturat un any abans. El 20 de juliol de 1928 se celebrà a l'església parroquial de San Giuseppe de Sanremo una missa en sufragi de la seva ànima. La Diana, de l'1 d'agost de 1928, a París, i L'Adunata dei Refrattari, de l'11 d'agost d'aquell any, a Nova York (Nova York, EUA), li reteren homenatges.

Vittorio Malaspina (1904-1928)

***

Artese Benesperi fotografiat per l'historiador Carlo Onofrio Gori (2004)

- Artese Benesperi: El 19 d'agost de 1915 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Artese Benesperi. Poc després del seu naixement son pare morí i quan tenia nou mesos va ser donat en adopció a una família de Lucca (Toscana, Itàlia). A 17 anys retornà amb sa mare biològica, que es va tornar a casar i vivia a Casalguidi (Toscana, Itàlia). En aquests anys difícils va ser empresonat per robatori. El 25 de juliol de 1943, el dia de la caiguda de Benito Mussolini, es trobava tancat i, després de l'armistici, el 15 de setembre de 1943 va sortir en llibertat. L'octubre de 1943 pogué robar una metralladora al post militar d'Ombrone, a Pontelungo (Toscana, Itàlia), i la vengué a un partisà per 500 lires. Aquesta metralladora passà a la formació guerrillera encapçalada per Magnino Magni, que el 17 d'abril de 1944 a Treppio (Toscana, Itàlia) va ser utilitzada per a cobrir la fuga dels seus companys, assetjats pels alemanys, i en la qual Magni perdé la vida. El febrer de 1944 Benesperi conegué el partisà anarquista Silvano Fedi i s'integrà en l'Esquadra Franca Llibertària, formada per una vintena d'homes (Tiziano Palandri, Marcello Capecchi, Enzo Capecchi, Danilo Betti, Tito Eschini, Carlo Giovannelli, Giovanni Ieri, Brunello Biagini, Santino Pratesi, Giulio Vannucchi, Giovanni La Loggia, Giovanni Pinna, Iacopo Innocenti, etc.) i que s'organitzava en petits escamots. La trobada amb aquests companys llibertaris actuà com una mena de«redempció» i a partir d'aquest moment participà activament en la lluita armada antifeixista al costat de Silvano Fedi, actuant a la ciutat de Pistoia i als turons que l'envolten. El 29 de març de 1944, juntament amb Silvano Fedi, Tiziano Paladri i altre partisà, participà en una acció de recuperació d'armes i d'avituallament en una caserna de la milícia a prop de l'estació ferroviària. En aquesta acció un oficial alemany resultà mort i ell ferit a la mà esquerra. Per evitar les represàlies dels nazis, que havien preparat l'afusellament de 10 habitants de Pistoia, Silvano Fedi, després de guarir Artese, demanà ajuda al dramaturg Giovacchino Forzano, amic personal del dictador Mussolini, que vivia a Serravalle (Toscana, Itàlia), i gràcies a la seva intervenció s'aturà la massacre. Posteriorment, a canvi de diners i de queviures, es procurà la cobertura i el suport de Licio Gelli, tinent de la milícia de Pistoia i oficial d'enllaç entre els feixisme de la ciutat i les autoritats alemanyes, per a poder realitzar empreses arriscades. Durant la nit de l'1 de juny de 1944 participà en l'assalt dels magatzems militars de la Fortalesa de Santa Barbara, aconseguint un important botí (aliments, cigarretes, vestimenta militar, armes, etc.) que amagà al domicili del sogre de Licio Gelli i que distribuí a diverses formacions guerrilleres. El 26 de juny de 1944 un petit escamot (Benesperi, Fedi Enzo Capecchi i Licio Gelli) aconseguí entrar, disfressats de policies i de presos, a la penitenciaria de Ville Sbertoli i pogué alliberar 54 reclusos, molts d'ells polítics i dos jueus destinats a la deportació. També aquest mateix mes participà en l'assalt de la seu de la policia de Pistoia, al Palau de la Província, apropiant-se de les armes del post, inutilitzant el sistema telefònic i destruint l'arxiu. El 29 de juliol de 1944 es trobava per casualitat arrestat i no pogué participar en la presa de la Creu de Vinacciano a Montechiaro (Toscana, Itàlia), que resultà ser una emboscada i on foren abatuts Silvano Fedi i altres companys. L'endemà d'aquest fet es realitzà a Pistoia una gran batuda d'antifeixistes, entre els que es trobaven ell i Enzo Capecchi, que aconseguiren fugir de manera rocambolesca saltant per una finestra. Després de la mort de Fedi, amb Capecchi, assumí el comandament de la brigada, reconstituïda amb uns setanta homes, i que prengué el nom de «Brigada Silvano Fedi». El 2 de setembre de 1944 aconseguí prendre als alemanys la localitat de Vinci (Toscana, Itàlia) i l'endemà, després d'un dur enfrontament amb els nazis, la de San Baronta (Toscana, Itàlia); el 4 de setembre s'alliberà Casalguidi, on caigueren alguns companys, entre ells Marcello Capecchi. Ferit Enzo Capecchi, encapçalà en solitari la formació guerrillera fins l'alliberament de Pistoia el 8 de setembre de 1944. Després de la II Guerra Mundial no s'aprofità de la seva fama de guerriller, com si feren alguns, i després d'alguns anys treballant de cisteller, en 1955 l'Ajuntament de Pistoia el contractà com a escombriaire, feina en la qual treballà fins a la seva jubilació. Col·laborà en l'Associació Nacional de Partisans d'Itàlia (ANPI). Artese Benesperi va morir el 17 d'abril de 2012 a al seu domicili de Pistoia (Toscana, Itàlia). Deixà companya, Osanna, i dues filles.

***

Carnet de la CNT

- Esteban Navarrete Berbel: El 19 d'agost de 1916 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Esteban Navarrete Berbel. En morir sa mare, fou educat per son avi, que era mestre. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el febrer de 1939 s'exilià a França. Després d'Alliberament, formà part de la Federació Local de Carmaux (Occitània) de la CNT en l'Exili, formada per uns 70 membres. El desembre de 1945 fou delegat d'aquesta federació a l'Assemblea Plenària de la Regional de Tolosa de Llenguadoc, on refusà votar la moció de condemna de la tendència«col·laboracionista». Esteban Navarrete Berbel va morir el 29 de desembre de 2002 a Dieulouard (Lorena, França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Louis Héritier fotografiat per O. Meistring a Ginebra [IISH]

- Louis Héritier: El 19 d'agost de 1898 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista, i després destacat dirigent socialista, Louis Héritier. Havia nascut el 19 de març de 1862 –algunes fonts citen el 25 de març de 1861– a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Es guanyava la vida fent de mecànic. Marxà cap a París (França), on es relacionà amb els grups seguidors de Louis Auguste Blanqui. El 14 de desembre de 1880 se li va decretar l'expulsió de França. Durant un míting celebrat el 18 de març de 1881 a Ginebra, on els anarquistes russos parlaren sobre el recent atemptat mortal contra el tsar, dirigí unes paraules en honor dels magnicides, però, encara que va ser escoltat per la policia, no va patí represàlies. L'agost de 1881 fou un dels signants, amb altres (Claude Thomachot, Georges Herzig, F. Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard, Ed. Briffod, E. Mayer, L. Dupraz), d'un manifest de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. En 1883, després de la prohibició de l'aferrament d'un gran cartell roig redactat en francès i en alemany fent una crida a la commemoració de la Revolució alemanya de 1848 i de la Comuna de París, els anarquistes van aferrar sense autorització un petit cartell en paper vermell on s'anunciava una reunió pública per al 17 de març. A finals de juliol intentaren de bell nou aferrar cartells, fet que va provocar un enfrontament amb la policia davant de l'Ajuntament de Ginebra; detingut, juntament amb el periodista Louis Grussel i l'ajudant mèdic rus Pierre Laquière, restà algunes setmanes empresonat. El 5 de setembre d'aquell any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus sis companys processats, i alliberat immediatament. El setembre de 1884 les autoritats federals suïsses el consideraven com un dels principals anarquistes ginebrins, amb Jean Grave, Antoine Perrare, François Dumartheray i altres, i, sense mitjans de subsistència, vivint a costa dels companys anarquistes. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després de diverses estades a Alemanya (Berlín i Magdeburg), on entrà en contacte amb els cercles socialistes reformistes, a partir de 1892 formà part del corrent sindicalista legalista i, amb Jean Sigg, fundà aquell any el Parti Ouvrier Socialiste Genevois (POSG, Partit Obrer Socialista Ginebrí). Entre el 22 i el 25 de desembre de 1893 assistí com a delegat del POSG al II Congrés Internacional dels Estudiants i Antics Estudiants Socialistes que se celebrà a Ginebra. En aquesta època col·laborà en les revistes parisenques La Revue Socialiste (1895) i Le Devenir Social (1896), i l'alemanya Die Neue Zeit (1895-1896). Va ser nomenat diputat al Gran Consell de la República i Cantó de Ginebra i treballà al Secretariat Obrer de Llengua Francesa de Lausana (Vaud, Suïssa). És autor deUne honte pour notre pays. Brochure écrite au point de vue purement national (1889), Le parti socialiste ouvrier et son rôle. Brochure publiée sous les auspices du Comité électoral ouvrier socialiste. (Genève, 5 novembre 1892) (1892), Jean-Paul Marat avant 1789 (1896) i Geschichte der französischen Revolution von 1848 und der zweiten Republik in volksthümlicher Darstellung (1898, amb Wilhelm Eichhoff i Eduard Bernstein), entre d'altres. Considerat un dels pares del socialisme reformista suís, Louis Héritier va morir tísic el 19 d'agost de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

Louis Héritier (1862-1898)

***

Georges Darien

- Georges Darien: El 19 d'agost de 1921 mor a París (França) l'escriptor anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien, més conegut com Georges Darien. Havia nascut el 6 d'abril de 1862 a París (França) en una família protestant. Son pare (Honoré Charles Émile Adrien) era propietari d'un magatzem de novetats. Durant la Comuna de París es va refugiar amb sa família a Versalles. En 1869 perdé sa mare (Françoise Sidonie Chatel) i es va trobar amb una madrastra (Élise Antoinette Schlumberger) odiosa que el volia convertir al catolicisme. Després d'un batxillerat mediocre a l'Institut Charlemagne de París, per fugir d'aquest ambient, el 16 de març de 1881 es va allistar en el II Esquadró de Transports. Però com la seva personalitat no estava feta per suportar les baixeses i les mesquineses de la vida militar va acabar, el 23 de juny de 1883, davant un tribunal militar que el condemnà al trasllat a la I Companyia Disciplinària de Sapadors a Tunísia. El 16 de març de 1886 fou alliberat després de cinc anys de servei militar i 33 mesos de treballs forçats als batallons africans (Biribi), experiència que el marcarà per a tota la vida. Quan tornà a París, va trencar definitivament amb sa família. Sol i sense amics, va començar a freqüentar els cercles llibertaris. En unes golfes llogades al carrer de l'Odéon, va començar a escriure els records de les seves experiències tunisianes. En 1888, l'editor Savine va acceptar publicar el manuscrit sota el títol Biribi, que havia estat rebutjat per altres editorials per considerar-lo escandalós. Poc després, en 26 dies, va escriure un llibre sobre la guerra de 1870 i la repressió de la Comuna, Bas les coeurs!, que fou publicat pel mateix editor el 28 de desembre de 1889. En 1890 publicarà la novel·la Florentine i una nova edició de la seva primera obra sota el títol Biribi, discipline militaire. L'èxit d'aquesta nova edició és tan gran que el govern de la República decideix suprimir oficialment les companyies disciplinàries de sapadors, encara que les restablirà més tard sota el nom de«batallons disciplinaris», però el Ministeri de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició popular de l'obra. Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons, adaptació teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que resultarà tot un escàndol per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no li pagava els drets d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un contracte amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li rebutjarà el manuscrit de L'Ogre davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible publicació. El llibre, una dura crítica a l'escriptor antisemita Edourard Drumont, serà publicat el març de 1891 per Genonceaus sota el títol Les Pharisiens. Gràcies a la publicació d'aquest llibre farà amistat amb l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després, començarà a col·laborar en el periòdic anarquista L'En Dehors, de Zo d'Axa --destaca la publicació de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de setembre de 1891. A partir de novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche, que es publicarà amb il·lustracions de Toulouse Lautrec, Valloton, Ibels, Willette i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la República, Sadi Carnot, el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que desencadenarà una forta repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no tenir-ne ni cinc, l'obligà, com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir de França i es refugià a Anglaterra, després de viure un temps a Brussel·les (Bèlgica) i a Wiesbaden (Alemanya). A Londres freqüenta els cercles d'anarquistes francesos en l'exili i, gràcies a que parla amb fluïdesa l'anglès, també participa en els grups llibertaris britànics. En aquesta època descobreix el món de delinqüència (lladres, prostitutes, matons, usurers, falsificadors, polítics corruptes, etc.), que li servirà d'inspiració per al seu proper llibre, Le voleur, que envia en 1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi, i que es compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa una mena d'anarcoindividualisme messiànic, on l'única solució per a la humanitat passa per la destrucció de l'ordre establert, de l'Estat; encara que criticarà el cercles llibertaris francesos i determinats militants destacats sota pseudònims transparents, com ara Charles Malato. L'11 de novembre de 1898, després d'haver estat boicotejada per la censura, s'estrenà al Grand Guignol l'obra L'ami de l'ordre, que descriu la repressió de la Comuna de París. En 1900 publicà una obra força dura, La belle France, on critica durament i violentament la societat burgesa del seu temps. En 1901, la primera versió de L'Épaulette va ser refusada perLa Revue Blanche sota el pretext que es tractava simplement d'un pamflet. Encara que amnistiat, decidirà restar a Anglaterra i no tornarà a França com van fer gairebé la resta de companys. En 1903, Émile Janvion li va proposar escriure una publicació anarquista per preparar el Congrés Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per a l'any següent i, encara que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el periòdic anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on criticarà tothom (burgesos, revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals, socialistes, etc.). El juny de 1904 formarà part de la delegació francesa al congres antimilitarista d'Amsterdam, on destacarà per les seves invectives gens ni mica pacífiques. En aquesta època esclatà una dura polèmica amb Malato, qui l'insultà de valent, controvèrsia que fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple, s'estimà més suprimir la publicació que haver d'intervenir en la disputa. En 1904, fart dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca Everett el llibre Gottlieb Krumm. Made in England, escrit directament en anglès i on també criticarà la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà finalment a França L'Épaulette, novel·la marcadament antibel·licista i on repassarà els escàndols del militarisme francès des de l'afer Boulanger a la matança de Fourmies. Aquest any també retornarà finalment a França i ho farà acompanyat de Suzanne, una anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906 escriurà l'obra teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant la nit abans de Waterloo. També estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi, sobre els batallons africans. Altres obres dramàtiques, com l'adaptació de Le voleur, Le pain du Bon Dieu o La viande à feu, seran refusades per tots els directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic anarquista Terre Libre i el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical dels Artistes Dramàtics. Una de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny de 1910, bombardeja amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera i cantar La Internacional durant una representació de Tosca. En aquesta època creà la branca francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les idees de l'economista nord-americà Henry Georges i finançada per l'empresari Joseph Fels, i l'1 de juliol de 1911 sortí el primer número del seuòrgan d'expressió, Revue de l'Impôt Unique. Després del fracàs en les eleccions municipals de 1912 d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca francesa desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va morir i ell encara aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de tothom. Georges Darien va morir el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide de París (França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la reedició de Le voleur i dos anys després amb la de Bas les coeurs! En 2002 Valia Gréau publicà l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et l'anarchisme littéraire.

***

Fernand Élosu (1922)

- Fernand Élosu: El 19 d'agost de 1941 mor a Baiona (Lapurdi, País Basc) el metge neomaltusià, lliurepensador, anarquista i pacifista Fernand Élosu, també citat Fernand deÉlosu, i conegut com DocteurÉlosu. Havia nascut el 28 de maig de 1875 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Era fill de l'emigrant basca Rosa Antonia de Élosu i de pare francès desconegut. Després de fer els estudis de medicina, exercí al País Basc i posteriorment va fer de metge de família a Baiona (Lapurdi, País Basc). Aconseguí una gran reputació com a metge i com a propagandista de propostes avantguardistes (unió lliure, maternitat voluntària, antialcoholisme, etc.), dedicant-se també a l'estudi de la filosofia i de la política social. Abans de la Gran Guerra fou l'animador d'un grup llibertari a Baiona del qual formava part l'escultor sindicalista Mandagaran. El 13 de setembre de 1900 es casà a Baiona amb Thérèse Peyroutet. Fou un dels fundadors de la Universitat Popular de Baiona i formà part de la Libre Pensée. En 1908 l'Acció Sindical de Baiona i de Biarritz (Lapurdi, País Basc) li va publicar el fullet neomaltusià Amour infécond. Limitation raisonnée des naissances, però, denunciat per la venda d'aquest als quioscs, va ser jutjat aquell mateix any i condemnat a dos mesos de presó. En 1909 publicà, amb altres neomaltusians, el llibre  Le Néo-malthusisme est-il moral? El 13 d'octubre de 1909 participà, amb André Augey i Élie Pécaut, entre d'altres, en un míting de protesta contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser nomenat president de la Secció de Baiona de la Lliga dels Drets de l'Home i aquest mateix any sa companya Thérèse, arran d'una conferència de Nelly Roussel, fundà el Grup Feminista de Baiona-Biarritz, el qual s'adherí a la Union Fraternelle des Femmes (UFF, Unió Fraternal de Dones). El maig de 1911 declarà a favor en el judici del metge francmaçó Long-Savigny, acusat de la mort d'una pacient a conseqüència d'un avortament a Biarritz. El març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Baiona per propaganda neomaltusiana. En 1914 col·laborà amb temes sanitaris en la segona sèrie del Bulletin de La Ruche, publicat a Rambouillet (Illa de França, França). Pacifista seguidor de Lev Tolstoi, aprengué rus només per mantenir correspondència directa amb la família de l'escriptor. Quan la I Guerra Mundial rebutjà la Unió Sagrada i el 14 de juliol de 1914 redactà i distribuí un pamflet contra la guerra. El 30 de juliol de 1914 fou l'organitzador de la manifestació pacifista que arreplegà una quarantena de militants que recorregué els carrers de Baiona i que s'enfrontà a una centena de patriotes hostils. Servi com a simple soldat d'infermer de segona classe a l'Hospital Militar de Baiona durant tota la guerra. En aquests anys bèl·lics col·laborà enCe qu'il faut dire (1916-1917) de Sébastien Faure. En 1917 publicà el fullet de propaganda antialcohòlica Le poison maudit. L'alcool, que va ser reeditat en 1930, a més de traduït al castellà (El veneno maldito) i publicat en diferents edicions. En acabar la guerra, participà en el periòdic parisenc La Plèbe (1918), que reagrupava els partidaris antibel·licistes de la Conferència de Zimmerwald (agost de 1915). El març de 1920 va ser detingut acusat de practicar un avortament a una vídua de guerra, mare de vuit infants i aquest mateix any publicà En prison. Souvenirs de la maison d'arrêt et de l'hôpital. Entre 1922 i 1925 col·laborà en La Revue Anarchiste. També col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, redactant diversos articles, com ara«Alcoholisme», «Avortament»,«Biologia», «Castedat»,«Celibat», «Cervell»,«Electroteràpia»,«Evolució»,«Medicina», «Tolstoisme» o«Violència» –en aquesta entrada criticà el llibre de Georges Sorel Réflexions sur la violence (1908) per la seva violència i es mostrà partidari d'una«revolució de les consciències» i no d'una«revolució de les baionetes». El 10 de novembre de 1930 llegí a Baiona, organitzada per les Joventuts Laiques, la conferència «Laïques et laïcisme». El 6 d'agost de 1934 parlà en una reunió pública antifeixista organitzada pel Comitè de Vigilància de Baiona on desmuntà les contradiccions del feixisme i criticà la ferocitat dels mitjans que fa servir per mantenir-se en el poder. En 1935 encara figurava en la llista d'anarquistes del departament dels Baixos Pirineus, ja que formava part del «Grup Estudis Filosòfics i Socials» de Baiona, que havia creat en 1929 amb altres lliurepensadors, i sovint presidia reunions públiques. Entre 1935 i 1936 col·laborà en el periòdic anarquista La Révolte, publicat a Bordeus per Aristide Lapeyre. En 1935 defensà activament els inculpats en l'anomenat «Cas de les esterilitzacions de Bordeus» i el 25 d'abril publicà l'article «Vasectomie et castration» en La Révolte. En aquests anys finals de sa vida, patí multitud de malalties (ceguesa, reumatisme, insuficiència renal, etc.) que l'obligaren a una vida gairebé monacal. Sempre refusà ser candidat electoral, fins i tot als comicis municipals, però arribà a patrocinar candidatures socialistes. Acceptà la presidència dels «Amics de l'URSS» de Baiona, però mai no s'afilià al Partit Comunista. Arran d'un escorcoll a la seu dels «Amics de l'URSS», va ser processat com a president d'aquesta entitat i el 8 de febrer de 1940 va ser condemnat per «temptativa de reconstitució de lliga dissolta» a sis mesos de presó. Detingut el 24 de juny de 1940 a Baiona, dos dies després de la signatura de l'armistici pel mariscal Philippe Pétain, va ser reclòs el juny de 1940, com a «indesitjable i individu perillós per a l'ordre nacional i la seguretat pública», d'antuvi a la presó de Dax (Aquitània, Occitània) i després va ser traslladat al camp de concentració de Gurs (Aquitània, Occitània). En el moment de la seva detenció traduïa al francès Don Quijote de la Mancha. Poc després va ser alliberat i se li va assignar residència vigilada a Aren (Aquitània, Occitània), però va ser novament empresonat el 23 de març de 1941 a Baiona. Malalt de pneumònia va ser posat en llibertat el 7 d'agost de 1941. Fernand Élosu va morir dies després, el 19 d'agost de 1941, al seu domicili de Baiona (Lapurdi, País Basc). Sa filla, Fernande Élosu, va ser una destacada militant comunista.

FernandÉlosu (1875-1941)

---

Continua...

---

Escriu-nos

r

Sessió ordinària del Consell Rector del Patronat Municipal de la Residència Social de Pollença

0
0

Com vos vàrem anunciar dilluns, aquí teniu el resum de la... 

Sessió ordinària del Consell Rector del Patronat Municipal de la Residència Social de Pollença

L’ordre del dia de la sessió va ser el següent:

           1r.- Constitució del Consell Rector.

           2n.- Dació de compte de la Resolució de la presidència del patronat 43/2015, de 2 de juliol de 2015, de delegació de la Presidència del Patronat Municipal de la Residència Social de Santo Domingo.

           3r.- Dació de compte de la Resolució de la presidència del patronat 7/2015, de 26 de febrer de 2015, d’aprovació de l’acord de col·laboració entre el centre educatiu IES Santa Margalida i la Residència Social de Santo Domingo per al desenvolupament de pràctiques formatives en centres de treball.

           4rt.- Aprovació, si procedeix, de les Bases per a la convocatòria d’una plaça de director de la residència, contracte d’alta direcció.

           5è.- Varis.

    
El primer punt , la constitució d'aquest Consell Rector, òbviament s'aprovà. Igualment el segon, en el qual el Batlle, el 2 de juliol, cedeix la presidència a Magdalena Seguí, de Junts. Amb el tercer punt tampoc va haver problemes i s'aprovà per unanimitat un acord entre l'IES de Sta. Margalida i la Residència, amb la finalitat de que els alumnes d'aquell centre hi puguin desenvolupar pràctiques formatives. De fet aquest punt és una resolució de l'anterior Batlle que s'havia de ratificar.


El quart punt, ja no tant rutinari, era l'aprovació de les bases per a la convocatòria d'una plaça de director/a amb la forma de contracte d’alta direcció.

El nostre representant va intervenir per recordar a l’ajuntament que hi ha un acord encara vigent firmat entre els representants dels treballadors i l’Ajuntament a 29 de juny del 2006, i ratificat a Ple posteriorment. A aquest acord s’establien quines havien de ser les tasques i funcions de la direcció d’una manera ben detallada i clara, a l’igual que el sou que aquesta plaça havia de tenir.  Tant en el primer cas com en el segon aquest acord no s’ha tingut en compte. A les bases actuals la descripció de les funcions és bastant pobre i totalment insuficient, i el sou sembla que serà el que figura als pressuposts. D’aquí instam a l’Ajuntament a complir els acords que ha firmat o en tot cas a renegociar aquests temes si ho considera necessari.

Al final es va aprovar la convocatòria i ja s’ha fet l’anunci públic com podeu veure a continuació.


 


En el capítol de "Varis" és va plantejar, o millor dit, informar, de les deficiències a l'edifici nou de la Residència, i el més urgent, les goteres que s'han de reparar de forma immediata. La  constructora sembla que es desentén enlloc de procedir a la reparació, i la presidenta va dir que atès que es disposa encara de l'aval (l'obra està en garantia) aquest s’executarà, és a dir, es repararà a càrrec d'aquest aval encara a disposició de l'Ajuntament. A una part de la vella residència, els anomenats "apartaments", també hi ha greus deficiències a les canonades d'aigua que es varen instal·lar, sembla que el constructor no va substituir trams de canonada que ell considerà que "estaven bé". Igualment es repararà i s'executarà l'aval.

I així va acabar la sessió. Pel bé dels treballadors i de les 18 persones que hi ha a la residència (7 dependents i 11 autònoms) esperem que el procés acabi amb la millor elecció possible per a la direcció.

Les tropes xineses al costat de les estatunidenques a Djibouti.

0
0
 

        Les tropes xineses al costat de les estatunidenques a Djibouti.

 

    El nou ordre mundial es fa present de moltes i diverses maneres. Una d'elles serà la presència de tropes xineses a Djibouti, el petit país de la Banya d'Àfrica.

    Farà gràcia veure la cara que posaran els soldats estatunidencs quan vegin els xinesos desplegant material de guerra just al seu costat (Bé, sembla ésser que el president de Djibuti vol fer fora els ianquis).

    He pensat que la notícia seria de l'interès dels navegants catalans. Per altra banda, als mitjans ''occidentals'' no els agraden aquests tipus de notícia (Segons les instruccions de Washington, la Xina s'ha de mostrar en negatiu,  sempre que es pugui).

   Vegeu el post Not Welcome Anymore? Chinese Military Giving US Troops the Boot in Djibouti / Sputnik International.

Imprenta de Pedro Guasp (1653 - 1668) y su viuda Margarita (1668 - 1715)

0
0

Bover dice que Pedro Guasp posiblemente fuera hijo de Gabriel Guasp (1597 - 1633) cuya imprenta entre 1635 y 1653 usó como pie de imprenta "Herederos de Gabriel Guasp"; también supone que Margarita Guasp o Viuda de Guasp (1668 - 1715) fue viuda de Pedro al haber una coincidencia de fechas. Probablemente fuera como Bover supone, aunque quizá la familia Guasp usara más de una imprenta que en el siglo XIX se unificaran.

La cuestión no es sencilla pues en 1649 - antes de 1653 fecha que indica Bover como comienzo de la imprenta de Pedro - aparece "De sole alfonsino" de Vicente Mut y que yo puse equivocadamente en la relación de los Herederos de Gabriel Guasp, cuya producción llega hasta 1656 y no 1653. Así que hay un solapamiento de pies de imprenta, fenómeno que también se producirá al final del período de Margarita Guasp hacia 1715.

Además de "De sole alfonsino", también el libro "Ramillete espiritual para los terceros cofrades y deuotos de nuestro Padre S¯a Francisco / compuesto y corregido por el P.F. Antonio Gix¯o... de la Tercera Ord¯e de de N.P.S.F. ; C¯o las ledanias [sic] de la Passi¯o del Señor", la ficha del catálogo indica 1651 , "Impresso en Mallorca : en casa de Pedro Guasp (y vendese en casa del mismo)", fecha anterior a las últimas producciones de los Herederos, aunque ya la siguiente producción de Pedro Guasp, "Per illustri reverendo Domino almae balearis admodum sacrae maioricensis" se fecha diez años más tarde, en 1661.

La producción bibliográfica de la imprenta de Pedro Guasp es corta, poco más de una decena de títulos. Digitalizados sólo he encontrado dos - además del "De sole alfonsino" - en Google Books:

  • Título: De sole alfonsino restituto, simul et de diametris et parallaxibus luminarium, semidiametro que vmbrae terrae epistola ...
    Biblioteca digital Dioscórides
    Volumen 693 de Diapositivas (Biblioteca Histórica UCM)
    Autor: Vicente Mut
    Editor: typis Petri Guasp, 1649
    Procedencia del original: Universidad Complutense de Madrid
    Digitalizado 17 Ago 2007
    N.º de páginas: 27 páginas
    Nota: Sobre este libro ver Imprenta de los Herederos de Gabriel Guasp
    Enlace: Google Books

  • Título: Sermon al Illuminado D. invicto martyr Raymundo Lull: predicole en el convento del Serafico S. Franc...
    Autor: Miguel Terrasa
    Editor: Guasp, 1668
    Procedencia del original: Biblioteca de Catalunya
    Digitalizado 26 Mar 2010
    N.º de páginas: 32 páginas
    Enlace: Google Books

  • Título: Espistolae familiares Pro Arte Generali in B. Loullí Doctoris illuminatí obsequirum...: aperillutribus regni...
    Autor: Françoise Malaval
    Editor: P. Guasp, 1668
    Procedencia del original: Biblioteca de Catalunya
    Digitalizado 16 Oct 2009
    N.º de páginas: 29 páginas
    Enlace Google Books

Guasp169101

De la Viuda Guasp hay en el Catálogo una docena de fichas, siendo la primera de 1670 y la última, aunque dudosa, de 1713. Sus impresiones coinciden en fechas con las de Melchor Guasp (1692 . 1711) y también con el inicio de "Viuda Guasp" (1713 - 1752), que en este caso es la viuda de Melchor Guasp y no de Pedro.

Libros digitalizados:

  • Título: Summa de temps y altres principis, de la grammatica, com se enseña en les escoles de la Compañia de Iesus...
    Autor: Ignasi de los Valls
    Editor: Viuda Guasp, 1677
    Procedencia del original: Biblioteca de la Abadía de Montserrat
    Digitalizado 12 Oct 2010
    N.º de páginas: 156 páginas
    Enlace: Google Books

  • Título: Breve ac compendiosum rescriptum: nativitatem, vitam, martyrium, cultum immemorabilem... Raymundi Lulli... complectens
    Autor: Petrus Bennazar
    Editor: vduae.Guasp., 1688
    Procedencia del original: Biblioteca de la Abadía de Montserrat
    Digitalizado 2 Feb 2011
    Enlace: Google Books

  • Título: Apostrophes
    Autor: B.Raymundus Lullius
    Editor: vdua Guasp, 1688
    Procedencia del original: Biblioteca de la Abadía de Montserrat
    Digitalizado 2 Feb 2011
    N.º de páginas: 96 páginas
    Enlace: Google Books

  • Título: Textus aliquot apostrophes beati martyris Raymundi Lulli doctoris caelitus illustrati, per drem. Antonium Riera rectorem Lulliani Collegii Beatae Mariae Sapientiae ex explicatione concinnati. Sub correctione sacrosanctae Romanae Ecclesiae ..
    Autores: Antonio Riera, Ramón Lull
    Colaborador: Guasp Margarita vidua
    Editor: ex officina Margaritae Guasp viduae, 1689
    Procedencia del original: Biblioteca Nacional Central de Roma
    Digitalizado 31 May 2013
    N.º de páginas: 188 páginas
    Enlace: Google Books

  • Título: Sermon funebre en las exequias de la ... reyna de España Doña Maria Luisa de Borbon, que celebró la ... ciudad de Mallorca en su iglesia cathedral, á 9 de agosto de 1689
    Autor: Francisco Doms
    Editor: en la empremta de la Viuda Guasp, 1689
    Procedencia del original: Biblioteca de Catalunya
    Digitalizado 28 Jun 2010
    N.º de páginas: 58 páginas
    Enlace: Google Books

Guasp169102

Falta un libro, uno importante que requeriría una entrada para él solo. Un libro que, muy posiblemente sea el más citado de todos los libros impresos en Mallorca. Un libro escalofriante que hace referencia a unos sucesos que ocurrieron en Palma

Carme Riera califica este libro como abominable:

abominable libro La fe triunfante nos permite vislumbrar la angustia de los delatados, la sensación de acecho, la atmósfera del horror o la capacidad de fanatismo de las gentes cristianas. Garau se explaya en describir la maldad de los criptojudíos y la necesidad absoluta de que se celebren los Autos de Fe que tuvieron lugar el 7 de marzo, el 9 y el 6 de mayo y el 2 de julio de 1691 y congregan junto a los tablados donde fueron instalados los braseros a todo el pueblo mallorquín integrado por unas 30.000 personas, que acuden desde todos los rincones de la isla para contemplar el castigo ejemplar. El padre Garau ofrece un sinnúmero de pinceladas realistas que nos interesan mucho. Así, por ejemplo, señala el lugar donde se instaló el quemadero:

...en un campo yermo, que se ensancha espacioso entre Lazareto, está sobre la orilla del mar y las faldas del collado que llaman del castillo de Bellver: así por la capacidad del puesto como por la distancia de la Ciudad, para que no se sintiera la pesadumbre del humo

E insiste en lo adecuado del emplazamiento puesto que desde ese sitio pretendían los reos ahora condenados huir de Mallorca a bordo del barco del capitán Willis, anclado frente al lugar donde se levantaba el brasero:

Aunque otros glosaban había sido la oculta Providencia Divina que suavemente disponía para su desengaño a los reos que murieran casi en el propio lugar que habían escogido para el embarque en la fuga

En los cuatro Autos de Fe de 1691 fueron quemadas vivas tres personas que no abjuraron de su fe y otras 34 agarrotadas y luego consumidas por el fuego. En el anterior Auto de 1675 sólo pereció una persona [...]

Carme Riera: Entre la historia y la leyenda: los judíos conversos mallorquines (pág. 102 en el libro de Jean Pierre Molénat (et al.) "Minorías y migraciones en la historia" Universidad de Salamanca, 2004

Son muchos los estudios y escritos en que se cita este libro (ver Google Scholar). Indicaría el de Román Piña Homs: "Letargo y dramático despertar de la Inquisición mallorquina en el siglo XVII" en la revista Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics, nº 24 (2004).

  • Título: La fee trivnfante en gvatro avtos celebrados en Mallorca por el Santo Oficio de la Inqvisicion..
    Autor: Francisco Garau
    Editor: Viuda Gwasp, 1691
    Procedencia del original: Biblioteca de la Abadía de Montserrat
    Digitalizado 28 Ene 2011
    N.º de páginas: 120 páginas
    Enlace: Google Books

GALERÍA FOTOGRÁFICA: SALAMANCA 2ª Parte (ESPAÑA)

0
0
  Febrero 2015

© Miguel Veny Torres 



pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Tunos»
Plaza Mayor

«Tunos»
Plaza Mayor

«Turistas»
Plaza Mayor

«Soportal»
Pabellón Real
Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

«Escalera y Arco»
Plaza del Poeta Iglesias

«Detalle del Monumento a Alberto de Churriguera y a José del Castillo, Conde de Francos»
Escultor:
Fernando Mayoral
Fundiciones Artísticas del Sur
Fundidor; Ángel
Plaza del Poeta Iglesias

«Mercado Central de Abastos»
Diseño:
Joaquín de Vargas y Aguirre
Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

«Monumento a Tomás Bretón»
Escultor:
Francisco González Macías
Plaza Bretón

«Monumento a Tomás Bretón»
Escultor:
Francisco González Macías
Plaza Bretón

«Café Novelty»
Plaza Mayor

«Café Novelty»
Plaza Mayor

«Monumento a Gonzalo Torrente Ballester»
Escultor:
Fernando Mayoral Dorado
Café Novelty
Plaza Mayor

«Monumento a Gonzalo Torrente Ballester»
Escultor:
Fernando Mayoral Dorado
Café Novelty
Plaza Mayor

«Monumento a Gonzalo Torrente Ballester»
Escultor:
Fernando Mayoral Dorado
Café Novelty
Plaza Mayor

«Monumento a Gonzalo Torrente Ballester»
Escultor:
Fernando Mayoral Dorado
Café Novelty
Plaza Mayor

«Monumento a Gonzalo Torrente Ballester»
Escultor:
Fernando Mayoral Dorado
Café Novelty
Plaza Mayor

«Lámparas»
Del Laval Genoves (Submarino)
c/ San Justo

«Balcón»
c/ Patio Comedias

«Embutido»
c/ San Justo

«Graffiti»
c/ San Justo

«Monumento a Alberto de Churriguera y a José del Castillo, Conde de Francos»
Escultor:
Fernando Mayoral
Fundiciones Artísticas del Sur
Fundidor; Ángel
Plaza del Poeta Iglesias

«Vista del Pabellón de Petrineros y Guarnicioneros y del Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento»
Plaza Mayor

«Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento»
Plaza Mayor

«Edificio del Ayuntamiento»
Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
Plaza Mayor

«Escalera»
Plaza del Corrillo

«Puerta del Obispo»
Iglesia de San Martín
Plaza del Corrillo

«Restaurante Casa Montero»
Plaza del Corrillo

«Escultura de cerdo ibérico»
Tienda de ultramarinos
c/ Rúa Antigua

«Escudo con 5 flores de lis»
Casa de las Conchas
c/ Rúa Mayor

«Patio interior»
Casa de las Conchas
c/ Rúa Mayor

«Gárgola»
Patio interior de la Casa de las Conchas
c/ Rúa Mayor

«Gárgola»
Patio interior de la Casa de las Conchas
c/ Rúa Mayor

«Gárgola»
Patio interior de la Casa de las Conchas
c/ Rúa Mayor

«Pozo»
Patio interior de la Casa de las Conchas
c/ Rúa Mayor

«Aldaba»
Patio interior de la Casa de las Conchas
c/ Rúa Mayor

«Monumento al Maestro Salinas (Francisco de Salinas)»
Escultor:
Hipólito Pérez Calvo
c/ Rúa Mayor

«La Clerecía (Real Colegio del Espíritu Santo). Sede de la Universidad Pontificia de Salamanca»
Arquitecto:
Juan Gómez de Mora
c/ Compañía

«Graffitis»
c/ Rúa Mayor

«Campanas»
Universidad de Salamanca
Plaza Anaya

«Barquillos»
c/ Rúa Mayor

«Escultura del Camino de la Lengua Castellana»
Plaza Anaya

«Escultura del Camino de la Lengua Castellana»
Plaza Anaya

«Escultura del Camino de la Lengua Castellana»
Plaza Anaya

«Escultura de San Sebastián»
Iglesia de San Sebastián
Arquitecto:
Alberto de Churriguera
Escultor:
José de Larra, el Churriguera
Plaza de Anaya

«Iglesia de San Sebastián»
Arquitecto:
Alberto de Churriguera
Escultor:
José de Larra, el Churriguera
Plaza de Anaya

«Catedral Nueva de Salamanca (Catedral de la Asunción de la Virgen)»
Plaza de Anaya

«Torre del Campanario»
Catedral Nueva de Salamanca (Catedral de la Asunción de la Virgen)
Plaza de Anaya

«Las campanas y Reloj de sol»
Torre del Campanario
Catedral Nueva de Salamanca (Catedral de la Asunción de la Virgen)
Plaza de Anaya

«Cimborrio»
Catedral Nueva de Salamanca (Catedral de la Asunción de la Virgen)
Plaza de Anaya

«Puerta de Ramos»
Catedral Nueva de Salamanca (Catedral de la Asunción de la Virgen)
Plaza de Anaya

«Entrada triunfal de Cristo en Jerusalén»
Puerta de Ramos
Catedral Nueva de Salamanca (Catedral de la Asunción de la Virgen)
Plaza de Anaya

«Fachada de la Universidad de Salamanca»
Edificio de Escuelas Mayores
c/ Libreros

«Reloj y Escudo»
Torre del Campanario
Catedral Nueva de Salamanca (Catedral de la Asunción de la Virgen)
Plaza de Anaya

«Portada del Nacimiento»
Escultor:
Gil de Hontañón
Catedral Nueva de Salamanca (Catedral de la Asunción de la Virgen)
c/ Calle Cardenal Placita y Deniel

«Portada del Nacimiento»
Escultor:
Gil de Hontañón
Catedral Nueva de Salamanca (Catedral de la Asunción de la Virgen)
c/ Calle Cardenal Placita y Deniel

«Monumento al Padre Cámara (Tomás de Cámara y Castro, Obispo de Salamanca 1885-1904)»
Arquitecto:
Enrique María Repulles
Escultor:
Aniceto Marinas García
Plaza Juan XXIII

«Vista calle y La Clerecía (Real Colegio del Espíritu Santo). Sede de la Universidad Pontificia de Salamanca»
Arquitecto:
Juan Gómez de Mora
desde c/ Libreros

«Detalle de la rana»
Fachada de la Universidad de Salamanca
Edificio de Escuelas Mayores
c/ Libreros

«Detalle de la rana»
Fachada de la Universidad de Salamanca
Edificio de Escuelas Mayores
c/ Libreros

«Fachada de la Universidad de Salamanca»
Edificio de Escuelas Mayores
c/ Libreros

«Detalle»
Fachada de la Universidad de Salamanca
Edificio de Escuelas Mayores
c/ Libreros

«Monumento a Fray Luis de León»
Escultor:
Nicasio Sevilla
Patio de Escuelas
Universidad de Salamanca

«Escultura "Mega VII" 1991»
Escultor:
Bodo Rau (Bodo Ulrich Rau)
Patio de Escuelas
Universidad de Salamanca

«Vítores»
Patio de Escuelas
Universidad de Salamanca

«Vítores»
Patio de Escuelas
Universidad de Salamanca

«Arco de entrada»
Escuelas Menores
Patio de Escuelas
Universidad de Salamanca

«Escudo de la Universidad de Salamanca»
Escuelas Menores
Patio de Escuelas
Universidad de Salamanca

«Escultura»
Escuelas Menores
Patio de Escuelas
Universidad de Salamanca

«Escultura»
Escuelas Menores
Patio de Escuelas
Universidad de Salamanca

«Estudiantes de Lengua Española»
Escuelas Menores
Patio de Escuelas
Universidad de Salamanca

«Patio»
Escuelas Menores
Patio de Escuelas
Universidad de Salamanca

«Pozo»
Patio de las Escuelas Menores
Patio de Escuelas
Universidad de Salamanca

«Patio»
Patio de las Escuelas Menores
Patio de Escuelas
Universidad de Salamanca

«Patio»
Patio de las Escuelas Menores
Patio de Escuelas
Universidad de Salamanca

«Vítores»
Patio de Escuelas
Universidad de Salamanca

«Fachada de la Universidad de Salamanca y Monumento a Fray Luis de León»
Escultor:
Nicasio Sevilla
Patio de Escuelas
Universidad de Salamanca

«Veleta»
Catedral Nueva de Salamanca (Catedral de la Asunción de la Virgen)
desde c/ Calderón de la Barca

«Vista calle y cúpula de la Clerecía»
desde c/ Libreros

«Escudo de la Universidad de Salamanca»
Casa Museo de Unamuno
c/ Calderón de la Barca / c/ Libreros

«Monumento a Fray Luis de León»
Escultor:
Nicasio Sevilla
Patio de Escuelas
Universidad de Salamanca

«The Irish Theatre»
c/ Rúa Antigua

«Graffiti»
c/ Rúa Mayor

«Campanario»
Edificio del Ayuntamiento
Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
Plaza Mayor

«Campanario»
Edificio del Ayuntamiento
Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
Plaza Mayor

«Puerta del Poniente»
Iglesia de San Martín
Plaza del Corrillo

«Músicos»
Plaza del Corrillo

«Escultura de San Martín»
Puerta del Obispo
Iglesia de San Martín
Plaza del Corrillo

«Quedada»
Plaza Mayor

«Quedada»
Plaza Mayor

«Quedada»
Plaza Mayor

«Edificio»
Plaza del Poeta Iglesias

«Terraza con vistas»
Restaurante Sakana
c/ San Justo

«Panadería»
c/ San Justo

«Monumento a Santa Bonifacia»
Escultora:
María Salud Parada Morollón
c/ Gran Vía / c/ Caldereros

«Monumento al Padre Francisco de Vitoria»
Escultor:
Francisco Toledo
Plaza Concilio de Trento

«Catedral Vieja (Catedral de Santa María)»
desde Plaza Concilio de Trento

«Esculturas»
Escultores:
Juan Ribero de Rada, Martín Rodríguez
Arquitectos:
Fray Martín de Santiago, Rodrigo Gil de Hontañón, Juan Ribero de Rada y Pedro Gutiérrez
Convento de San Esteban
Plaza Concilio de Trento

«Cigüeña»
Convento de las Dueñas (Madres Dominicas Dueñas)
Plaza Concilio de Trento

«Campanario»
Convento de San Esteban
Arquitectos:
Fray Martín de Santiago, Rodrigo Gil de Hontañón, Juan Ribero de Rada y Pedro Gutiérrez
Convento de San Esteban
Plaza Concilio de Trento

«Campanario»
Convento de San Esteban
Arquitectos:
Fray Martín de Santiago, Rodrigo Gil de Hontañón, Juan Ribero de Rada y Pedro Gutiérrez
Convento de San Esteban
Plaza Concilio de Trento

Palma, 19 de agosto de 2015


[20/08] «Le Cri de Révolte» - «Hui-ming-lu» - Mujeres Libres - Gillet - Monier - Aguzzi - Hirszauge - Sabaté - Perlman - Angiolillo - Veiga - Mares - Rueda - Gallart - Peirats - Occhipinti - Guillembert - Palacios - Cuberos Neto - Lazarine Dall'Oca

0
0
[20/08] «Le Cri de Révolte» - «Hui-ming-lu» - Mujeres Libres - Gillet - Monier - Aguzzi - Hirszauge - Sabaté - Perlman - Angiolillo - Veiga - Mares - Rueda - Gallart - Peirats - Occhipinti - Guillembert - Palacios - Cuberos Neto - Lazarine Dall'Oca

Anarcoefemèrides del 20 d'agost

Esdeveniments

Premsa llibertària

- Surt Le Cri de Révolte: El 20 d'agost de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdicLe Cri de Révolte. Organe révolutionnaire bi-mensuel. En van ser responsables M. Lamargue, F. Prost i J. Regis. En aquest primer número es lliurà el fulletó de Constant Martin Inqusition et antisémitisme. Hi van col·laborar Gabriel Andres, Angelleras, Antoine Antignac, Jules Ardouin, Jules Bariol, Armand Beaure, B. Berthet, Henri Beaulieu (Henri Beylie), Maximilien Biais, Boiscervoise, G. A. Bordes (A. Sedrob), H. Cambriol, E. Charles, Ch. Delancre, Georges Durante, Idan Ehrili, Fouques, P. GEoffroy, Ernest Girault, Urbain Gohier,Émile Henry, F. Hope, Mary Huchet, Victor Hugo, Octave Jahn, Émile Janvion, Ernest-Lucien Juin, Franck Junus, Piotr Kropotkin, M. Lamargue, Achille Le Roy, Charles Malato, Constant Martin, Louis Martin, Louise Michel, Ernest Nangat, Pastour, Max Pelerin, Fernand Pelloutier, Louis Pierre, François Prost, Albert Pruh'homme, Jules Régis, Jean Richepin, Victor Ricois, Augustin Sartoris, Auguste Vaillant, E. J. Villemejane, Volney i Henri Zisly, entre d'altres. El 5 d'octubre de 1899 la policia escorcollà el local de la redacció i denuncià G. A. Bordes, Gabriel Andres i François Prost. En sortiren 10 números, l'últim el de la primera quinzena de març de 1899.

***

Portada del primer número de "Hui-ming-lu" [IISH]

- Surt Hui-ming-lu: El 20 d'agost de 1913 surt a Canton (Guangdong, Xina) el primer número del periòdic anarcocomunista Hui-ming-lu (La veu del gall que canta en l'obscuritat), òrgan d'expressió del grup llibertari«Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del gall que canta en l'obscuritat), fundat l'any abans per l'activista llibertari Liu Shi-fu. Usava també el nom en esperanto La Voĉo de l'Popolo i després dels primers números canvià el títol xinès a Min Sheng (La Veu del Poble). En aquest periòdic i en diversos pamflets separats es publicaven molts articles originals i traduccions del periòdic Hsin Shih-chi (Nou Segle), publicació editada des del 1907 a París per anarquistes xinesos exiliats. Així, el pensament de Proudhon, Bakunin, Kropotkin i Malatesta es va introduir en el pensament xinès i ràpidament es va escampar a altres zones (Nanking, Xangai, etc.). En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong.

***

Cartell programàtic de Mujeres Libres

- Congrés Nacional de«Mujeres Libres»: El 20 d'agost de 1937 comença a València (País Valencià) el Congrés Nacional de «Mujeres Libres». En aquest primer congrés de l'organització anarcofeminista van assistir delegacions de Barcelona en representació de 28 agrupacions barcelonines; Aragó, en nom de dues agrupacions; Lleida, en representació de set agrupacions; Guadalajara, en representació de 25 agrupacions, així com delegacions de les agrupacions d'Utiel, Horcha, Girona, Sadurní d'Anoia (sense Sant), Alcoi, Yebra, Igualada, Mondéjar, Elda, Alginet i Almeria. En aquest congrés es van estructurar les bases definitives de l'organització, dividida en agrupacions locals, provincials i regionals amb els seus consegüents comitès provincials i regionals. En l'àmbit estatal es va acordar la constitució d'un Comitè Nacional i d'un Subcomitè Nacional per facilitar la tasca del primer. Aquest Subcomitè es va constituir en sis secretaries diverses: Secretaria General; Organització; Politicosocial; Economia i Treball; Propaganda Cultural i Premsa; i Assistència Social (Ajuda Moral al Combatent). En aquest congrés es va constituir la Federació Nacional de «Mujeres Libres», establint-se definitivament les bases federatives de l'organització. El congrés va afirmar el principi d'independència i d'autogestió de les diverses agrupacions establint que les agrupacions podien federar-se entre elles en els àmbits local, provincial, regional i nacional. L'objectiu inicial de «Mujeres Libres» va ser l'emancipació de la dona i la seva captació per al moviment llibertari. L'organització va considerar sempre com a la seva finalitat primordial l'alliberament de la dona, i en especial de la dona obrera, de la triple esclavitud que requeia sobre ella: esclavitud de la ignorància, esclavitud com a productora i esclavitud com a dona. Alhora, durant la guerra, l'organització va assumir la tasca d'incorporar la dona a la producció. La Federació Nacional de «Mujeres Libres» va editar una publicació, Actividades de la Federación Nacional de Mujeres Libres, i tenia també el projecte de formar una Confederació Internacional d'agrupacions de «Mujeres Libres» que va rebre el suport d'un bon nombre de simpatitzants i de grups estrangers.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la detenció d'Augustin Gillet apareguda en el diari parisenc "La Presse" del 25 de maig de 1912

- Augustin Gillet: El 20 d'agost –altres fonts citen el 25 d'agost i altres el 25 d'abril– de 1874 neix a Gartempe (Llemosí, Occitània) el paleta anarcoindividualista Augustin Gillet. El 22 d'agost de 1906, mentre treballava al sostre del Palau de l'Élysée per a l'empresari Blanche, va caure al patí des d'una alçada de tres metres, patint greus ferides que van ser guarides a l'Hospital Beaujon de París (França). Instal·lat a Montrouge (Illa de França, França), a partir del gener de 1911, en substitució d'Alzir Hella, fou gerent del setmanari L'Anarchie, editat per Albert Libertad a París. El 12 de maig de 1912 la seu de L'Anarchie va ser escorcollada i dies després, el 23 de maig, va ser detingut con a gerent d'aquest periòdic acusat d'«incitació a l'assassinat» per la publicació l'abril d'aquell any de l'article apologètic de la «Banda Bonnot» titulat «Des hommes», escrit per Maurice Vandamme (Mauricius) sota el pseudònim de Lionel. Posat en llibertat provisional amb càrrecs, el 5 de juliol de 1912 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat a un any de presó per «delicte de premsa»–Vandammee va ser condemnat en rebel·lia, ja que s'havia fugat, a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa. Gillet marxà a l'estranger i fou substituït en L'Anarchie per Labregère. En 1914 va ser mobilitzat en el II Regiment de Cuirassers, al qual l'abril de 1916 encara pertanyia.

***

Élie Monier

- Élie Monier: El 20 d'agost de 1889 neix a Estagell (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», ÉlieÉtienne Monier (també escrit Monnier), conegut com Simentoff. Nascut en una família pagesa, va començar a treballar quan tenia 12 anys en un castell com a jardiner i floricultor. Ràpidament va prendre consciència d'explotat i arran d'una gira de conferències anarquistes va començar a militar en els cercles llibertaris. Proper a André Lorulot, l'acompanyà en les seves gires propagandístiques. En 1909 es va instal·lar a París i el 4 de desembre de 1910 es va declarar insubmís davant les autoritats militars. Amb els papers d'un amic anarquista anomenat Samuelis Simentoff --nascut el 15 de gener de 1887 a l'illa de Siros-- va canviar d'indentitat i marxà a Bèlgica, on va fer de quincaller. En aquesta època feu contacte amb Octave Garnier, Raymond Callemin i Édouard Carouy, i tots plegats es van instal·lar en la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltxitxe i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie. Lligat a Jules Bonnot i a altres anarquistes il·legalistes --que la premsa batejarà amb el nom de «Banda Bonnot»--, participaran tots plegats en diverses accions violentes. Buscat per la policia per un robatori comès a Carcassona el 27 d'agost de 1911, també serà sospitós d'haver participat en l'atracament de la Societat de Mines de Plata d'Alès. El 25 de març de 1912 va participar en el robatori d'un automòbil a Montgeron, on morí una home, i després en l'atracament de l'entitat bancària «Societat General» a Cantilly, on dos empleats resultaren morts. Va treballar un temps a Ivry per a un soldador anarquista, Antoine Gauzy, i s'ajuntarà amb una joveneta, Marie Basse. Gràcies a ell, Bonnot es refugiarà al domicili de Gauzy. El 24 d'abril de 1912 fou detingut en un hotelet del barri parisenc Belleville. El seu judici va començar el 3 de febrer de 1913 a l'Audiència del Sena, juntament amb els supervivents i els còmplices de la banda. El 27 de febrer fou condemnat a mort, amb Raymond Callemin, Eugènne Dieudonné i André Soudy. Élie Monier fou guillotinat el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França), juntament amb Callemin, Soudy i Dieudonné. Marie Besse, l'amant de Monier de 17 anys, malalta de tuberculosi i abatuda per la mort de son company, morirà dos mesos més tard a l'hospital parisenc de Laënnec.

Élie Monier (1889-1913)

***

Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921)

- Aldo Aguzzi: El 20 d'agost de 1902 neix a Voghera (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista«Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements de L'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per«raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» --en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.

Aldo Aguzzi (1902-1939)

***

Eliezer Hirszauge

- Eliezer Hirszauge: El 20 d'agost de 1911 neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi rus) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Eliezer Hirszauge --també transcrit com Eliezer Herszauge i Eliesor Hirschauge-- i conegut sota el pseudònim d'A. Góral. Fill d'una família jueva molt religiosa, d'infant estudià en una heder i de jove en una ieixivà, on s'instruí en les bases del judaisme i de l'hebreu. Un cop graduat, aprengué l'ofici de tipògraf contra els desigs dels pares que el volien dedicar al comerç i no a una professió incompatible amb la seva religió. Després d'un temps explorant els diversos corrents del pensament socialista, durant la dècada dels trenta començà a fer propaganda anarquista entre els joves del hassidisme de Varsòvia i la seva casa es convertí en un centre de reunió i de debats. Publicà els llibres d'André Gide Retour de l'URSS (1936) i Retouchesâ mon retour de l'URSS (1937) i en 1936 un fullet sobre William Godwin en el centenari de la seva mort. En aquests anys col·laborà en nombrosos periòdics revolucionaris d'arreu (Polònia, Alemanya, Regne Unit, França, Estats Units, Japó). Durant la II Guerra Mundial es refugià amb altres jueus polonesos a la Unió Soviètica, però acabà, juntament amb sa companya, en un camp de concentració i condemnat a treballs forçats --posteriorment va descriure aquella època com «Els set cercles de l'infern». En 1947 emigrà a l'Estat d'Israel i s'instal·là a Tel Aviv on fou un dels animadors dels grups anarquistes jiddisch sorgits entre els supervivents de la Xoà. A finals dels anys quaranta col·laborà regularment en diversos periòdics anarquistes jiddisch internacionals, com ara Fraje Arbeter Sztyme(Nova York), Der Frajer Gedank (París) i Dos Fraye Vort (Buenos Aires). Amb sa companya Dinah Huzarska, amb qui tingué dos infants, portà una biblioteca anarquista a Tel Aviv. Mantingué amistat amb el socialista revolucionari Isaac Nachman Steinberg i l'escriptor i psicòleg Israel Rubin, simpatitzants del corrent anarcosionista. A partir de 1950 començà a editar una sèrie de fullets llibertaris sota el títol «Bibliotek Frayer Gedank» (Biblioteca del Pensament Lliure). En 1951 publicà en hebreu Peter Kropotkin. Toledotav, reayonotav, sefarav: shanah Sheloshim le-moto (1921-1951) (Piotr Kropotkin. La seva història, les seves idees i els seus llibres), un fullet en ocasió del trentè aniversari de la mort del pensador anarquista. El gener i el desembre de 1952 tragué a Tel Aviv els dos únics números del periòdic anarcosindicalista en hebreu De'ot (Opinions), on es publicaren textos seus i d'altres autors (Rudolf Rocker, Albert Einstein, George Woodcock, Isaac Nachman Steinberg, etc.). En 1953 publicà en jiddisch, sota el pseudònim A. Góral, Troym in farvirklekhung. Zikhroynes fartseykhenungen bamerkungen vegn un der anarkhistisher bavegung in Poyln (La realització dels somnis. El moviment anarquista polonès, memòries i comentaris), que fou reeditat en 1964 amb records de sa companya. Eliezer Hirszauge va morir el 8 de maig de 1954 d'un atac de cor a Tel Aviv (Israel).

***

L'última foto de Manuel Sabaté Llopart

- Manuel Sabaté Llopart: El 20 d'agost de 1925 --alguns citen 1927-- neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Manuel Sabaté Llopart (Manolo), el més jove dels germans Sabaté. Quan tenia 16 anys li pegà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l'avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d'aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d'acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Ramon Vila havia d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l'italià Helios Ziglioli, aquests dosúltims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. Aquest grup va caure en una emboscada i va haver de dispersar-se. Manuel Sabaté va ser capturat a la carretera de Moià (Bages, Catalunya) per una parella de la Guàrdia Civil. Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, el 10 de desembre de 1949 va ser condemnat a mort en un clar acte de venjança franquista. Manuel Sabaté Llopart va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Saturnino Culebras Saiz.

***

Fredy Perlman

- Fredy Perlman: El 20 d'agost de 1934 neix a Brno (Moràvia, Txèquia) --aleshores Txecoslovàquia-- l'escriptor, editor, músic i activista llibertari Fredy Perlman. En 1938, just abans de l'annexió nazi, sa família emigrà a Cochabamba (Bolívia) i en 1945 s'establí, després de passar per diversos indrets (Mobile, Alabama, Brooklyn, Queens), a Lekeside Park (Kentucky, EUA). En 1952 estudià al Morehead State College de Kentucky i entre 1953 i 1955 a la Universitat de Califòrnia, Los Ángeles (UCLA). Quan era redactor del periòdic universitari The Daily Bruin, una discussió amb les autoritats administratives universitàries sobre l'elecció dels editors el portà a treure, amb un grup de companys, un publicació alternativa independent, The Observer, que s'havia de repartir a les parades de l’autobús i a l'entrada de la universitat ja que el rectorat en prohibí la distribució al campus. Entre 1956 i 1959 es matriculà en filologia anglesa a la Universitat de Columbia, on conegué Lorraine Nybakken, que esdevindrà sa companya durant la resta de la vida. Aviat, però, desvià els seus estudis cap a la filosofia, la política i la literatura europea. En aquesta època es va veure força influenciat per un dels seus professors, el sociòleg C. Wright Mills. A finals de 1959 amb sa companya realitzà un viatge amb motocicleta pel país. Entre 1959 i 1963 s'establí a Manhattan, on treballà amb John Ricklefs en anàlisis estadístics dels recursos mundials. En aquesta època participà en diverses activitats pacifistes antinuclears amb el grup dramàtic anarquista The Living Theatre, entre d'altres. Durant la tardor de 1961 fou detingut durant una asseguda reivindicativa a Times Square. Després es convertir en l'editor de The Living Theatre i publicà The new freedom, corporate capitalism i l'obra de teatre Plunder. En 1963 la parella abandonà els Estats Units i, després de viure un temps a Copenhaguen i a París, s'establí a Belgrad. A la capital sèrbia realitzà un master en economia i es doctorà en dret a la Universitat de Belgrad, amb una tesi titulada «Conditions for the development of a backward region», que causà un gran escàndol en alguns sectors universitaris. Durant el seu últim any a Iugoslàvia, fou membre de l'Institut de Planificació per a Kosovo i Metohija. Entre 1966 i 1969 la parella va viure a Kalamazoo (Michigan, EUA), on exercí de professor de ciències socials a la Western Michigan University, magisteri que tingué certes crítiques ja que establí unes classes i títols propis i autònoms de la universitat. En 1966, amb Milos Smardzija, un dels seus professors de Belgrad, traduí el llibre d'Isaac Illich Rubin Essay on Marx's Teory of Value i en publicà la introducció sota el títol «Essay on commodity fetishims». El maig de 1968, després de dos setmanes de docència a Torí (Itàlia), marxà, amb l'últim tren abans que la circulació ferroviària fos tancada per la vaga, a París, on participà activament en els disturbis de carrer; també prengué part amb el comitè de fàbrica de Citroën en l'ocupació del Centre Censier de la universitat parisenca. En tornar a Kalamazzo l'agost, amb Roger Gregoire, va escriure el llibre Worker-Studen Action Committees. May 68. El gener de 1969 acabà d'escriure The reproduction of daily life. En aquest any abandonà la universitat i fundà a Kalamazzo, amb altres companys, la majoria estudiants, la revista Black& Red, de la qual s'editaren sis números. La redacció i la maquetació es va fer al domicili de Perlman i la impressió al Radical Education Project d'Ann Arbor (Michigan, EUA). Durant la primavera de 1969 viatjà per Europa i a Iugoslàvia va escriure Revolt in socialist Yugoslavia, que fou prohibida per les autoritats comunistes i qualificada de«complot de la CIA». L'agost de 1969, amb sa companya, s'establí a Detroit, on va escriure The incoherence of the intellectual; també traduí a l'anglès, amb altres, l'obra de Guy Debord Society of the spectacle, versió que fou criticada pel seu autor. En 1970 amb un grup de companys creà a Chicago la cooperativa editorial Detroit Printing Co-op, que durant aquella dècada tirà Black& Red i nombroses publicacions i llibres de l'esquerra nord-americana. Entre 1971 i 1976 treballà força, publicant llibres, com ara Letters of insurgents (1976) o Manual for revolutionary leaders(1977), o traduint-ne, com ara l'obra de Piotr Arshinov History of the makhnovist movement, la de VolinThe unknown revolution o la de Jacques Camatte The wandering of humanity (1975). Durant aquests anys, començà a tocar el violoncel en orquestres de cambra durant els caps de setmana. En 1971, amb sa companya, realitzà un viatge amb cotxe per Alaska. En 1976 va ser operat al cor, experiència que li ajudà més tard per escriure i representar l'obra Who's Zerelli?, on criticava l'autoritarisme dels estaments mèdics. Entre 1977 i 1980 es dedicà a estudiar història i realitzà viatges amb Lorraine a Turquia, Egipte, Europa i llocs històrics dels Estats Units. En 1980 començà una història de Detroit i dels seus voltants (The Strait), que con va concloure. La parella ajudà --amb articles (Anti-Semitism and the Beirut Progrom, The continuing appeal of nationalisme, etc.), mecanografiant, corregint proves, etc.-- en la redacció de la revista antiautoritària The Fifth Estate. Entre 1982 i 1983 treballà en la redacció d'una de les seves obres més reeixides Agains his-story, against Leviathan!, on planteja com lluitar contra la civilització contemporània des d'una perspectiva anarquista. En 1983 s'afegí a la secció de corda de la Dearbon Orchestra i el juny de 1985 interpretà els quartets de Mozart i de Schumann en un programa de Physians for Social Responsability. Fredy Perlman va morir el 26 de juliol de 1985 durant una intervenció quirúrgica cardíaca al Henry Ford Hospital de Detroit (Michigan, EUA). En 1989 Lorraine Nybakken publicà la biografia del seu company, Having little, being much, a la impremta de Black& Red.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Execució d'Angiolillo

- Michele Angiolillo Lombardi: El 20 d'agost de 1897 és executat a Bergara (Guipúscoa, País Basc) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Michele Angiolillo Lombardi, també conegut sota els pseudònims Josep Sants, Giuseppe Santo i Emilio Rinaldini. Havia nascut el 5 de juny de 1871 a Foggia (Pulla, Itàlia). Va començar a militar en aquesta ciutat en un cercle republicà del qual serà secretari. Enrolat en l'exèrcit en 1894, va esdevenir anarquista amb la lectura de fullets militants i va prendre part en accions de protesta contra el govern, que el van portar a una companyia disciplinària. L'abril de 1895 va ser condemnat a Lucera a 18 mesos de presó per la publicació d'articles jutjats subversius, però fugirà d'Itàlia i trobarà refugi a Marsella, on aprendrà l'ofici de tipògraf. En setembre de 1895, marxa a Barcelona sota el nom de Josep Sants i treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social. Detingut després de l'atemptat a la processó del Corpus al carrer Canvis Nous del 6 de juny de 1896, retornarà a Marsella. Més tard serà expulsat a Bèlgica per la policia francesa que sospita que prepara un atemptat. A Brussel·les s'adherirà a un sindicat de tipògrafs. En 1896 marxa a Londres, on travarà amistat amb Malatesta, després a Lisboa i a París, i finalment a Madrid, on trobarà el lliurepensador José Nakens. El diumenge 8 d'agost de 1897, a l'estació termal de Santa Águeda (Arrasate, País Basc) assassinarà de quatre tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- i es va deixar detenir. Jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot el 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (País Basc). En morir només va dir una paraula: «Germinal!» (en naixeran altres de nous). Actualment la presó de Bergara està ocupada per un gaztetxe i cada any, en l'aniversari de la seva execució, mans anònimes col·loquen roses roges a la seva tomba.

***

Celestino Veiga Álvarez

- Celestino VeigaÁlvarez: El 20 d'agost de 1938 és afusellat a la Corunya (la Corunya, Galícia)–altres fonts citen el 18 de novembre de 1938 al Camp de la Rata del barri d'Adormideiras de la Corunya (la Corunya, Galícia)– el llaurador anarcosindicalista Celestino Veiga Álvarez, conegut com O Caganopino, malnom que heretà de son pare, o com Chevó. Havia nascut cap el 1913 a Buenos Aires (Argentina), on sa família havia emigrat. Son pare es deia Andrés Veiga Rey, llaurador, i sa mare Encarnación Álvarez Rojo, i tenia dues germanes (María i Pilar). Vivia a Betanzos (la Corunya, Galícia) i formava part de la direcció del Sindicat Local de Professions Diverses de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop feixista de juliol de 1936 fugí amb son pare a la muntanya. Ambdós van ser detinguts l'11 d'abril de 1938 mentre dormien per un escamot de falangistes i portats a la presó de Betanzos i el 29 d'abril traslladats a la Corunya. Ambdós van ser jutjats per un tribunal militar; Andrés va ser condemnat a presó i Celestino a mort.

***

Francisco Mares Sánchez

- Francisco Mares Sánchez: El 20 d'agost de 1941 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Mares Sánchez –el primer llinatge citat també com a Marés. Havia nascut cap el 1895 a Xelva (Serrans, País Valencià) –algunes fonts citen Torrent (Horta Oest, País Valencià). Sa família, d'origen camperol, emigrà a València. Quan tenia 10 anys començà a treballar com a obrer en la construcció i durant les nits assistia a l'escola nocturna. Ben aviat s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. Quan la dictadura de Primo de Rivera emigrà a Cuba, on romangué fins la proclamació en 1931 de la II República espanyola. En els anys posteriors milità a València i a Torrent adscrit als Sindicats d'Oposició de la tendència trentista de la CNT. El novembre de 1933 va ser detingut amb altres companys acusat de la mort de Francesc Puchades Xulià, president de la mesa electoral de Torrent i militant del partit Dreta Regional Valenciana, durant les eleccions del 19 de novembre d'aquell any. Quan el cop feixista de juliol de 1936 residia a Torrent i fou membre del Comitè Executiu Popular de la localitat i un dels tinents d'alcalde de la Comissió Gestora Municipal, alhora que un dels organitzadors de la«Columna de Ferro», de la qual fou comissari d'un batalló. Després de la militarització, la columna esdevingué la 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular republicà i fou nomenat comandant del II Batalló de la Brigada (73 Divisió) i comandant de la Brigada en substitució de Josep Pellicer Gandia que havia resultat ferit. Lluità als fronts de Terol i d'Extremadura. En 1939, amb el triomf franquista, caigué presoner al port d'Alacant i fou internat als camps de concentració d'Albatera i de Los Almendros, d'on aconseguí fugir, integrant-se a començaments de maig de 1939 en el primer Comitè Nacional de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) a València amb Esteve Pallarols Xirgu (José Riera). A finals de 1939, de camí a França després d'haver realitzat una missió a Barcelona, va ser detingut per la policia, tancat a la presó Model barcelonina i, posteriorment, traslladat a Torrent, encara que la premsa franquista no es va fer ressò de la seva captura fins el 5 de maig de 1940. Després d'un temps a la presó Model de València, va ser condemnat a mort en judici sumaríssim d'urgència pel Jutjat Togat Militar de València. Francisco Mares Sánchez va ser afusellat el 20 d'agost de 1941 al Camp de Tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià), encara que diverses fonts citen erròniament altres dates. Amb ell fou afusellat també Francisco Cano Alcaraz, locutor i director de «EA5A.D. Radio Torrente», emissora radiofònica republicana en la qual Mares havia intervingut en alguna ocasió; ambdós van ser enterrats a la mateixa tomba al cementiri de Paterna.

Francisco Mares Sánchez (1895?-1941)

***

Necrològica de Juan Rueda apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de desembre de 1976

- Juan Rueda: El 20 d'agost de 1976 mor a Riam (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Rueda. Havia nascut a Alazaina (Màlaga, Andalusia, Espanya). Son pare va ser afusellat pels rebels feixistes. En l'exili patí els camps de concentració francesos i després hagué de fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangeres (CTE) a Manzac (Alvèrnia, Occitània). Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Riam, on desenvolupà tasques orgàniques, com ara la de secretari (1962-1963). Encara que malalt, l'agost de 1975 representà la Federació Local de Riam de la CNT en el congrés confederal que se celebrà a Marsella (Provença, Occitània). Sa companya es deia Acracia i son fill Juan Miguel.

***

Martí Gallart Malián

- Martí Gallart Malián: El 20 d'agost de 1979 mor a Avinyó (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Gallart Malián. Havia nascut el 29 de novembre de 1902 a Taradell (Osona, Catalunya). Milità en el moviment anarquista de Roda de Ter (Osona, Catalunya) i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou voluntari a la «Columna Durruti». Durant la tardor de 1936 fou un dels responsables del grup «Los Guerrilleros de la Noche», especialitzat en accions rere les línies enemigues al front d'Aragó. Fou molt amic de Joan Baptista Albesa Segura. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus amb sa companya i son fill de 10 anys i mig. Instal·lat a Avinyó, fou un dels fundadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat, on milità fins a la seva mort.

---

Continua...

---

Escriu-nos

No deleguis, actua, participa.

0
0
Us esperam demà divendres a la nostra assemblea a les 21 a les 20:00h al centre cultural de Pollença.
 
Com totes les nostres assemblees podeu venir i participar; tots els participants tenim veu i vot. Per a nosaltres no són suficients els vostres vots, volem les vostres idees i les vostres mans. Volem ciutadans actius.
 
 És un bon moment per col·laborar i sumar esforços per fer avançar Pollença cap a nou escenari de democràcia plena social i econòmica. Per això us animam a venir i participar a l'assemblea. 
 
Ordre del dia: 

1-Temes institucionals (informació del Ple, i resum de la feina dels nostres regidors d'aquets dos mesos).
2- Reglament Participació (aprovació periodització calendari i posada en marxa). 
3- Proposta reedefinció ideológica.
4- Dinar Llenaire
5- Tema Econòmic
6-Propostes de la regidora sobre participació.
 
 
 

Escollits els nous càrrecs de MÉS per Pollença

0
0

En l'assemblea d'aquest passat dimarts 18 es varen renovar els càrrecs de direcció de l'agrupació local de Pollença.

Es va escollr el nou Secretari General Local que és en Lluís Garcia Coll. El nou Secretari d'Organització és en Marc Crespí. Finalment el nou Tresorer és el fins ara Secretari General, Gabriel Cerdà.

Aquests càrrecs s'afegeixen als que es varen escollir a l'asemblea de juliol, que foren els representants de MÉS a la Permanent de la coalició Junts Avançam que foren el mateix Lluís Garcia, el regidor Tomeu Cifre i na Xesca Palou.

A l'assemblea també es varen tractar diverses questions de política municipal i es va acordar fer les assemblees sempre que sigui possible en un local públic per tal d'afavorir la participació dels ciutadans a banda dels militants i simpatitzants.

Nous càrrecs de MÉS per Pollença:

 

Lluís Garcia                                              Marc Crespí                                                                            Biel Cerdà

 

Els representants a la Permanent de la coalició Junts Avançam, a més del propi Lluís Garcia:

 

Xesca Palou                                                          Tomeu Cifre

Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

0
0

Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política que hem conegut d´ençà d’aquells pactes secrets amb els poders fàctics, la banca, la patronal i el franquisme reciclat. (Miquel López Crespí)


Esquerra Unida a les Illes: sense renovació no hi haurà credibilitat

Marisol Ramírez: una bona campanya electoral


Marisol Ramírez

Tothom coincideix a afirmar que Marisol Ramírez ha representat una veu fresca, una candidata engrescadora en aquest maremàgnum de polítics professionals amb discurs de cartó-pedra, embafadors amb tants d'eslògans i actituds que no deien res i sovint feien avergonyir aquells i aquelles que els escoltàvem. Els polítics del règim! Quina manca d´imaginació en moltes de les intervencions amb les quals ens han torturat durant la passada campanya rentacervells! Però, evidentment, Marisol Ramírez no tenia a l´abast els enormes mitjans econòmics i televisius dels quals sí que varen disposar PP-PSOE. A Marisol Ramírez i a tots els altres grups alternatius els passa ara el que ja ens va passar als partits d´esquerra revolucionària en temps de la transició, quan tots els mitjans de comunicació només promocionaven els grups que havien signat amb el franquisme reciclat els pactes de la transició. És a dir, promoció, espais televisius i diners per a UCD, PCE, PSOE i els partits nacionalistes burgesos. Tota la resta va ser condemnada a les tenebres exteriors, exterminada de rel (amb el suport dels partits abans esmentats). És el mateix que, d´una manera diferent, han fet ara amb candidatures com les de Marisol Ramírez. Un problema encara molt més agreujat perquè es combinava amb la crisi final de la burocràcia que ha portat Izquierda Unida a la quasi desaparició del mapa polític, engolida pel PSOE a causa precisament, entre molts d´altres motius, del seguidisme a Zapatero.

Però no solament ens va sorprendre favorablement la campanya, en inferioritat de condicions com dèiem, portada per Marisol Ramírez. També ens ha sorprès positivament la lúcida crítica, positiva i constructiva, que ha fet recentment als dirigents que han portat al fracàs l´experiència d´Izquierda Unida tant a l´Estat com a les Illes. Una crítica valenta en un temps d´oportunisme total on, per aconseguir qualsevol càrrec institucional, els vividors dels romanços són capaços no solament de trair idees i principis, sinó de vendre la mare al millor postor.

Ho dic perquè, en tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.

Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política que hem conegut d´ençà d’aquells pactes secrets amb els poders fàctics, la banca, la patronal i el franquisme reciclat.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


Només hi ha una cosa que, malgrat la frescor i la valentia del missatge de Marisol Ramírez, em va fer veure les dificultats del que proposava, les debilitats de les seves afirmacions. I què era el que em feia constatar les contradiccions del seu discurs? Precisament, comprovar que llançava a l´electorat un missatge renovador envoltada, jo diria que encerclada, presonera, del passat, d´obscurs personatges que en temps de la transició i fins ara mateix han treballat sempre contra les idees i els principis revolucionaris, demonitzant persones i partits que no combregaven amb les directrius del carrillisme espanyol. Tèrbols personatges dominats, com els seus pamflets demostren, pel més demencial sectarisme i dogmatisme que hom pot imaginar. Sap Marisol Ramírez que alguns dels personatges amb els quals ha sortit a les fotografies de la campanya electoral, cas per exemple de l´antic dirigent carrillista Antoni M. Thomàs, en una data tan recent com el 1994, demonitzaven els escriptors de l´esquerra alternativa que s´atrevien a escriure llibres de memòries amb opinions diferents a la versió “oficial” del carrillisme? Quina “renovació” pot haver-hi a l´esquerra del PSOE si no anam deixant endarrere aquest passat escleròtic, dogmàtic, sense cap mena de futur? Les brutors, les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l´esquerra alternativa de les Illes, contra els militants de l´OEC, l’MCI, l’LCR, etc, etc., arribava a quotes demencials amb els pamflets d´Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalan, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre de memòries antifranquista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra editada per El Tall Editorial. Com es podia afirmar, a un immund pamflet que publicaren a la premsa de Palma, que l´esquerra revolucionària de les Illes (i de l´Estat) treballava pel franquisme policíac? I em deman... com és possible que una militant d´esquerra com Marisol Ramírez no entengués la contradicció que representava exposar el seu missatge renovador, fresc, alternatiu, al costat d´algun d´aquests representants del dogmatisme i el sectarisme més tronat de les Illes, més mancat de perspectives de futur?



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

La credibilitat és molt important quan es llança un discurs renovador. I aquesta credibilitat mai no arribarà si no anam deixant endarrere el record nefast de tots aquells que, emportats pel dogmatisme i el sectarisme, han duit Esquerra Unida al carreró sense sortida on ara es troba.

Pens que cal deixar el camí obert a les noves generacions, als joves militants de l´esquerra alternativa que, ben segur, serien incapaços de cometre les indignitats que hem comentat una mica més amunt. Aquest és el camí de la renovació. Un camí que possiblement ja ha obert Marisol Ramírez i que ha de continuar i ampliar-se, fins a fer desaparèixer qualsevol presència de sectarisme a les fileres de l´esquerra alternativa de les Illes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta. (Miquel López Crespí)


L´oportunisme polític en la transició i la postransició



La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).

Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat –no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".



Cartell del PORE (Partit Obrer Revolucionari d'Espanya, de tendència trotsquista) penjat a Palma a mitjans dels anys setanta que denunciava les agressions i provocacions del carrillisme (PCE) contra els militants de l'esquerra revolucionària. El cartell va ser penjat a la Facultat de Filosofia i Lletres. De sempre, des de la guerra civil fins al present, els carrillistes s'han dedicat a demonitzar i criminalitzar els partits i les persones de l'esquerra revolucionària.

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.



La premsa de l'esquerra revolucionària, en aquest cas La Aurora, va informar de la campanya d'agressions i calumnies contra l'escriptor Miquel López Crespí, antic dirigent comunista de l'OEC, demonitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris del carrillisme (PCE) i afins.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la “unió sagrada” entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la “cultura” del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.

La “unió sagrada” dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret l’herència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´”Espanya eterna” que quasi havia estat soterrada.

Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).

Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Imprenta de la Viuda de Juan Pizá (1650 - 1657) y sus Herederos (1657 - 1662)

0
0

La información que da Joaquín María Bover en Imprentas de las Islas Baleares (1862) es la siguiente:

XI
1650 - 1657

Viuda de Juan Pizá. Con motivo del fallecimiento de este, es probable que, deshecha la sociedad que tuvo con Manuel Rodríguez, se deshiciese también la imprenta de ambos. Decimos esto porque la viuda de Pizá y luego los herederos del mismo, recogiendo la parte que en ella tenia aquel, pusieron imprenta por sí solos sin que volviese á conocerse otra con el nombre de Rodríguez.

XIII
1657 - 1662

Herederos de Juan Pizá. Ni solos, ni en compañía de Francisco Oliver, les fué posible sostener mucho tiempo la imprenta que por espacio de 25 años, en unión de Manuel Rodríguez, habia sido una de las mas fecundas de aquella época.

Y en verdad, la producción bibliográfica de esta imprenta no debió ser muy abundosa. En el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español sólo encuentro seis registros y en Google Books un único libro digitalizado.

Los registros o fichas son:

  • Vida de la venerable madre soror Isabel Cifra fundadora de la casa de la educacion de la ciudad de Mallorca / escrita por Don Vicente Mut, sargento mayor, ingeniero, y cronista del Reyno de Mallorca ... (1655)
    Mallorca : en casa de la Viuda Piza, 1655.

  • Sermon del patrocinio de Maria Santissima Señora Nuestra / que predico en la Iglesia Cathedral de Mallorca el ... R.P.F. Thomas de Vissiedo, de la Orden de Predicadores ... ; dalo al a estampa, y dedicalo a su señoria D. Gabriel Martorell. (1655)
    Impresso en Mallorca : en casa de la Viuda Piza, 1655.

  • Sermon del patrocinio de Maria Santissima Señora Nuestra / que predico en la Iglesia Cathedral de Mallorca el ... R.P.F. Thomas de Vissiedo, de la Orden de Predicadores ... ; dalo al a estampa, y dedicalo a su señoria D. Gabriel Martorell. (1655)
    Impresso en Mallorca : en casa de la Viuda Piza, 1655

  • Descripcion general de la montaña de Montserrate y descubrimiento de la imagen de Nuestra Señora ... / el P.F. Iuan de Campos, monge de San Benito. (1657)
    En Mallorca : en la emprenta de la vidua Piza, 1657.

  • Suma de los preceptos del decalogo y de la Iglesia, restitucion, usucapion [sic], prescripcion, sacramentos ... : con la explicacion de diversos vocablos ..., y dos Indices ... / por ... Fr. Iuan Antonio Bacò de la Orden de ... S. Augustin. (1661)
    En Mallorca : en la Imprenta de Francisco Oliuer y de los herederos de Iuan Piza, 1661.

  • Regla tercera de los Minims de nostre Glorios Pare y patriarcha Sant Francisco de Paula que deuen guardar los germans y germanes terces de la matexa orde. (1662)
    Mallorca : Estampa de los Hereus de Iuan Piza, 1662

El libro digitalizado es:

  • Título: Vida de la Venerable Madre Soror Isabel Cifra, fvndadora de la Casa de la Edvcacion de la Civdad de Mallorca
    Autores: Vicente Mut
    Editor: en casa la viuda Piza, 1655
    Procedencia del original: Biblioteca de Catalunya
    Digitalizado 27 Oct 2009
    N.º de páginas: 136 páginas
    Enlace: Google Books

La gra mayoría de los libros de los siglos XVII y XVIII son de temática religiosa.

Nel Martí anda desmelenado

0
0
Sin duda alguna, quien está dando la nota en este inicio de legislatura, y está copando las páginas de los periódicos es el diputado díscolo Nel Martí. Y digo díscolo porque, en su labor parlamentaria, está haciendo algo insólito: estar metido en el Govern y hacerle, a la vez, oposición. Es el doble salto mortal de la política, disfrutar de las mieles del gobierno, y si algo sale mal, zurrarle al PSOE.

La estrategia es buenísima. El desgaste del gobierno sólo recae sobre el PSOE, de forma que Nel Martí y sus acólitos quedan resguardados de toda crítica, es más, ellos son los primeros en sumarse a las críticas que puedan surgir, de forma que se convierten así en la reserva espiritual de la izquierda y de la nueva política, poniendo al PSOE a los pies de los caballos.

Las críticas desaforadas a la elección de algunos cargos públicos, como el de Francisco Fernández Terrés, y en menor medida, Joan Marqués y Antoni Gómez Arbona, ponen de manifiesto que Nel Martí y su partido han puesto su objetivo en dinamitar al PSOE, quedarse con su ya exigua cuota de mercado, y convertir a los socialistas en un partido marginal. El desnortamiento del PSOE es tal, que ni se dan cuenta que, hoy por hoy, sólo sirven como mero saco de boxeo donde Més y Podemos lanzan sus golpes.

Cierto es que Nel Martí sería más creíble si, en lugar de hacer oposición al gobierno del que forma parte, si tan molesto está, rompiera el pacto y fuera coherente con sus palabras. Pero esto es otro cantar. Aquí hay en juego muchas nóminas de personas que ahora, gracias a Nel Martí, están colocadas y que, de romper el pacto, se tendrían que ir a su casa o al paro. Tranquilidad, esto no ocurrirá, Nel Martí seguirá en su cómoda posición de no quemarse, criticar al PSOE y esperar tranquilamente los réditos electorales.

Uno de los puntos de fricción es la construcción de una residencia en Palma para acompañantes y enfermos de Menorca, Ibiza y Formentera. Es una de las propuesta que estaba en el pacto de gobernabilidad, y que ahora Nel Martí pone como condición ineludible para poder apoyar los próximos presupuestos de la comunidad. Esta postura está creando enormes quebraderos de cabeza al Govern de Armengol, ya que los números no salen y los presupuestos no se pueden estirar más. Y yo me pregunto, ¿no sería mucho más factible, rápido y barato, que el Govern conveniara con algunas compañías hoteleras para alojar, durante los días que fueren necesarios, a los acompañantes y enfermos de las islas menores? Resolveríamos el problema a un menor coste y de forma inmediata. Sin embargo, Nel Martí, sigue en sus trece, para regocijo de periodistas y de los partidos de la oposición, y para escarnio del PSOE.

Lo de suprimir los asistentes a los senadores autonómicos es otra de las ocurrencias de Nel Martí, cuando esto ya estaba consensuado y aprobado en la Mesa del Parlament. Cuando todo ya estaba atado, con el acuerdo de todos, aparece Nel Martí diciendo que de lo dicho nada. Le encanta que se suprima algo a los demás, pero a lo suyo que no se lo toque nadie. El que fuera senador del PSM, Pere Sampol, ya tuvo un asistente, y Nel Martí no abrió la boca. Si tan preocupado estuviera por las arcas del Parlament debería ser el primero en dar ejemplo, renunciando al fraude de ley que supone que Més per Menorca pueda tener grupo parlamentario propio, con los privilegios económicos que esto supone, entre otros, que él pueda cobrar como portavoz del grupo. Es una perversión del Reglamento y supone mucho dinero público que a Nel Martí, en este caso, no le preocupa.

Ya salió publicado en el Diario Mallorca la crónica del periodista Mateo Ferrer que revelaba los comentarios que hacían destacados militantes de la formación nacionalista: “Més tiene otro frente abierto con Menorca. Nel Martí es buen tipo pero va por libre. Se cree que con solo 6.500 votos puede hacer y deshacer”. Y ya no digamos el malestar que está creando entre sus socios de gobierno, tal y como revela hoy el Diario Menorca. Nel Martí es un auténtico kamikaze, dispuesto a hundir y desacreditar al actual Govern, con tal de salir bien parado él y sólo él. En efecto, se le han subido los humos a la cabeza y aparece como un pavo a punto de estallar. Esta legislatura será divertida y la estrella del show tiene nombre propio. Que se levante el telón.

Necessitam valentia, no neutralitat

0
0

Article d'en Pepe García publicat al Diari Balears

Hi ha coses que no canvien i com cada estiu els nostres representants democràtics han anat com menets de cordeta a rendir homenatge a la família reial al seu palau que en realitat és nostre.

En Miquel Ensenyat ha declarat que com a president del Consell havia d'anar a la trobada amb el rei, "ja que és el president de tots del republicans, dels monàrquics o dels que no saben que són." Això pot ser més o manco discutible, el que no és discutible és que Miquel Ensenyat també es president del Consell gràcies al vot de ciutadans republicans i sobirantistes.

La neutralitat institucional és una fal·lacia i exemples d'arbitrarietat per part de l'Estat en tenim cada dia, però encara que es cregui a la mateixa, el que és clar és que aquesta neutralitat té uns límits i que Miquel Ensenyat era totalment lliure per fer després un discurs davant la premsa molt diferent al que va fer quan va declarar que "és important que els reis venguin Mallorca perquè l'illa viu de la imatge i el turisme, i que l'estada estiuenca de la família real ajuda a la imatge exterior de Mallorca." Han ajudat a la imatge de Mallorca les notícies d'en Joan Carles i les seves caceres? O les notícies dels milions d'euros que té als estranger sense declarar? Ha ajudat la imputació als exducs de Palma?... Són aquests els referents que volem per a Mallorca? El que és positiu per a Mallorca és la imatge d'un poble que defensa el seu patrimoni cultural i natural que encara no ha estat destruït per aquells que en moltes ocasions són el seguici real.

No cal confondre la presumpta neutralitat institucional amb la invisibilitat de les pròpies idees, per alguna cosa són els representants democràtics els que van al Palau de Marivent i no és el rei qui va als edificis de les institucions democràtiques. La pressumpta neutralitat és ideologia de la que imposa silenci i no et deixa parlar. Entorns com el Palau de Marivent i institucions com la monarquia no han d'encegar als representants triats democràticament, i aquests han d'aprofitar la presència de la premsa estatal per expressar amb normalitat les seves tendències polítiques; republicanes i soberanistes.

Necessitam polítics republicans de bons i de veres que no s'acovardin davant la monarquia i li regalin una sèrie de televisió o diguin que ajuden a la imatge de Mallorca. Necessitam un president del Consell que recordi a la premsa estatal que el lloc on es troben, el Palau de Marivent, va ser arrabassat per la Diputació franquista a tots els ciutadans, incomplint la voluntat de la vídua del pintor Sadirakis que el va cedí a condició que s'hi creés un museu, que portés el nom del pintor i que romangués obert al públic, condicions que es compliren fins al 1973 quan la Diputació cedí la finca als aleshores Prínceps d'Espanya. O sigui portam més de 40 anys d'apropiació d'un lloc del qual hauríem de gaudir tots i al qual a més a més pagam amb generositat les vacances reals, amb el milió i mig d'euros que ens costa mantenir Marivent perquè la família reial la gaudeixi uns dies.

Necessitam polítics que s'adonin que els temps han canviat i que ha arribat el moment d'acabar amb la submissió a institucions anacròniques imposades per la dictadura franquista.

Necessitam polítics soberanistes que recordin davant de tota la premsa estatal que som tractats com una colònia, que denunciïn amb veu alta i forta l’expoli fiscal a què estam sotmesos. Que tot i ser el segon territori de l’estat amb més capacitat fiscal, som el que té menys finançament disponible amb indicadors força precaris en formació, infrastructures, serveis públics i cohesió social.

Neutralitat ve del llatí ne uter, ni l’un ni l’altre. Necessitam valentia no una neutralitat que serveix per mantenir el poder establert i amagar les realitats i els conflictes que cal resoldre a la nostra societat. Intentar vendre una suposada neutralitat és enganyar els ciutadans. Necessitam polítics valents que deixin la seva zona de confort i lluitin per canviar realment el sistema polític heretat de la transició.

DE COMO EL REY SE HIZO CON EL PALACIO DE MARIVENT. Iñaki Anasagasti

 

 

 

Viewing all 12422 articles
Browse latest View live