Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 193 | 194 | (Page 195) | 196 | 197 | .... | 465 | newer

    0 0

    [14/08] Procés contra la «Banda del Matese» - Inauguració de l'estàtua de Proudhon - Gori - Fattori - Maîtrejean - Pollastri - Torres - Comaposada - Cercos - Klose - Sánchez Migallón - Mayans - Ward - Farga i Pellicer - «Gran Bohemio» - Hem Day - Piera

    Anarcoefemèrides del 14 d'agost

    Esdeveniments

    La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini

    - Procés contra la«Banda del Matese»: Entre el 14 i el 25 d'agost de 1878 davant l'Audiència de Benevent (Campània, Itàlia) té lloc el procés contra els internacionalistes, coneguts com «Banda del Matese», que van portar a terme l'abril de 1877 una insurrecció armada a la zona muntanyenca del Matese. Els acusats més coneguts són els anarquistes Errico Malatesta, Carlo Cafiero i Cesare Ceccarelli. Els revolucionaris són inculpats dels delictes de conspiració amb la finalitat de canviar i de destruir la forma de govern, d'incitar els habitants a armar-se contra el poder de l'Estat, de provocar la guerra civil, de destruir arxius municipals, d'atemptar com a banda armada i de ferir dos carrabiners del Rei, un dels quals finalment morí. L'acusació, portada pel fiscal Eugenio Forni, demana penes de cadena perpètua i de mort. La intenció primera del ministre de l'Interior, Giovanni Nicotera, excompany d'armes de l'anarquista Carlo Pisacane en l'expedició del Sapri, era fer un judici sumaríssim per un tribunal militar; però la intervenció de Silvia Pisacane, filla de l'heroi, va detenir el ministre. L'amnistia que el rei Humbert I havia concedit el 19 de gener de 1878 extingia gairebé tots els delictes menys les ferides als carrabiners; per això els internacionalistes Solopaca i Pontelandolfo havien estat alliberats, però encara quedaven 26 revolucionaris imputats, molts d'ells estrangers, per«assassinat resultat d'una acte de rebel·lió». La defensa dels acusats la van portar quatre advocats (Nardoneo, Barra, Barricelli i Merlino) i gràcies a la defensa apassionada d'un d'ells, el jove misser napolità de 21 anys i membre de la Internacional Francesco Saverio Merlino, els militants anarquistes van ser absolts. Durant el procés la població de Benevent fou ocupada militarment, però les mostres de simpatia i de suport dels seus habitants per als imputats van ser impressionants. Més de dos mil persones festejaren pels carrers de Benevent la sentència absolutòria. Molts dels revolucionaris absolts van optar per l'exili.

    Insurrecció al Matese

    Procés contra la «Banda del Matese»

    ***

    La inauguració de l'estàtua de Proudhon segons una postal commemorativa

    - Inauguració l'estàtua de Proudhon: El 14 d'agost de 1910 s'inaugura a l'Avinguda d'Helvétie de Besançon (Franc Comtat, Arpitània) una estàtua en bronze de Pierre-Joseph Proudhon, realitzada per l'escultor local Georges Laethier. La decisió d'erigir una estàtua del pensador anarquista a la seva ciutat natal havia estat presa un any abans en ocasió del centenari del seu naixement i es decidí fer-la mitjançant una subscripció popular i un concurs públic d'escultors. Sorprenentment, la inauguració, amb tots els honors militars i polítics, es realitzà pel president de la República Armand Fallières, en una visita oficial a Besançon entre els dies 13 i 15 d'agost; el mateix dia també s'inaugurà una nova oficina de Correus. A més, Antoine Magrin presentà el llibreP.-J. Proudhon et la franc-maçonnerie. Document publiés à l'occasion de l'inauguration de sa statue. 14 août 1910. Malauradament, aquesta estàtua, com tantes altres, fou arrabassada i fosa, amb la complicitat de les forces reaccionàries de la ciutat, per les forces d'ocupació nazis. Posteriorment, fou reemplaçada per una nova escultura.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Pietro Gori

    - Pietro Gori:El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre«Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses:Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències --més de 400 en un any-- pels Estats Units i per Canadà. Durant aquestaèpoca va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats --va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. És autor d'una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. Pietro Gori va morir el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) i està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia). La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom.

    ***

    Bruno Fattori

    - Bruno Fattori: El 14 d'agost de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista Bruno Fattori. En 1898 entrà a formar part del moviment llibertari i va ser perseguit per la seva militància tant pel govern monàrquic com pel feixisme. En 1920 presidia la Cooperativa «Unione Libera» dels bastaixos del port d'Ancona. Membre dels«Arditi del Popolo», en 1922 passà clandestinament a França i retornà en 1943, on, després d'un temps detingut, s'integrà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial formà part del «Grup Malatesta» d'Ancona, un dels grups anarquistes més nombrosos de la ciutat. En 1964, amb Luciano Farinelli, fundà el centre de trobada cultural i llibertari «Casa Malatesta». Membre de la Federazione Anarchica Marchigiana (FAM, Federació Anarquista de les Marques), fou el responsable dels seus òrgans d'expressió L'Internazionale i Volontà. També formava part del grup anarquista que en 1965 s'adherí als Gruppi di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista). Bruno Fattori va morir el 7 de gener de 1975 a Ancona (Marques, Itàlia).

    ***

    Rirette Maîtrejean

    - Rirette Maîtrejean: El 14 d'agost de 1887 neix a Corresa (Llemosí, Occitània) la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca de mitjans econòmics. En 1904 s'instal·là a París, fugint d'un matrimoni de conveniències orquestrat per sa mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la Sorbona i a les «Universitats Populars». A París descobrí l'anarquisme i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), animades per Albert Libertad, que editava el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l'amor lliure. En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah (Chinette), i es casà amb el baster Louis Maîtrejean, secretari del Sindicat d'Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda. Però l'abandonà i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil, amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius). El 30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els terrissaires en vaga des de l'1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i dos-cents ferits. Retornà a París i, després de la mort d'Albert Libertad, assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L'Anarchie.  En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París. L'anarquista Victor Serge (Kibaltchiche), que havia arribat de Bèlgica, esdevindrà son nou company. L'agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf. El juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de L'Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville, a prop de París. En aquesta comunitat la parella trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat per l'il·legalisme i integrant-se en la «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, on continuaren publicant el periòdic. El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning. El febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot». Després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». Després d'aquest fets, publicà per lliuraments, entre el 19 i el 31 d'agost de 1913, en el periòdic Le Matin, els seus Souvenirs d'anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes. El 3 d'agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun, per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de correspondència. Aquest últim fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de França; el 13 de febrer es traslladà a Barcelona (Catalunya) i, després de barallar-se amb Maîtrejean, marxà a la Rússia bolxevic. Per guanyar-se la vida Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora en diferents periòdics, integrant-se en 1923 en el Sindicat de Correctors. En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge. Durant els anys trenta s'instal·là a Le Pré-Saint-Gervais i visqué amb Maurice Merle, actiu sindicalista de les fàbriques Renault. En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista: La Revue Anarchiste, La Défense de l'Homme,La Liberté, etc. Rirette Maîtrejean va morir el 14 de juny de 1968 a l'asil de Limeil-Brévannes (Illa de França, França).

    Rirette Maîtrejean (1887-1968)

    ***

    Sante Pollastri

    - Sante Pollastri: El 14 d'agost de 1899 neix a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el bandit anarquista Sante Pollastri --o Pollastro, segons els informes policíacs o com ell mateix signava. Va començar en el món de la delinqüència furtant carbó per escalfar-se ell i els més pobres i realitzant robatoris als trens en marxa; després es passà als bancs. En el moviment anarquista entrà en 1922 arran d'un fet curiós: en sortir una nit d'un bar escopí un caramel de ruibarbre amarg que caigué a prop de les botes d'un feixista que formava part d'un escamot, considerat com a un insult, fou apallissat salvatgement. Aquest fet, unit a altres no gaire clars (mort d'un cunyat seu a mans de la policia quan fugia d'un apartament que havia desvalisat, mort a la caserna d'un germà greument malalt cridat a files, violació per part d'un soldat de la seva germana Carmelina...) van fer que odiés a mort els carrabiners. No se sap ben bé el nombre, però com a mínim n'assassinà a trets set, encara que se li adjudicaren desenes. Entre ells, els atemptats que més ressò causaren foren la mort de dos carrabiners a prop de Meda i de dos policies en una posada al carrer Govone de Milà. Les seves gestes, més conegudes a l'estranger que a Itàlia a causa de la fèrria censura feixista, arribaren a ser mítiques i la seva heroica figura de defensor anarquista antifeixista es convertí en protagonista d'infinitat d'històries, moltes d'elles exagerades. Els seus cops econòmics, pel qual fou batejat com l'«Enemic públic número 1» d'Itàlia, que ajudaven a finançar el moviment anarquista i ajudaven econòmicament els fugitius llibertaris, traspassaren les fronteres del seu país i molta anomenada tingué el robatori de la prestigiosa joieria Rubel de París. En aquestes activitats il·legalistes fou ajudat per l'anarquista d'acció i poeta Renzo Novatore. El 10 d'agost de 1927 fou detingut en una estació del metro de París pel comissari de la Sureté Giovanni Rizzo --personatge en el qual s'inspirà Georges Simenon per al seu comissari Maigret-- a causa d'una delació. Apassionat de la bicicleta --en alguns atracaments fugia amb aquest mitjà de transport--, fou íntim amic del gran campió del ciclisme italià Costante Girardengo, que l'havia amagat, amb la complicitat del massatgista Biagio Cavanna, quan fugia de la policia i que a més prestà testimoni al seu favor durant el judici posterior, en el qual fou condemnat a vuit anys de treballs forçats a França i a cadena perpètua a Itàlia. Durant la II Guerra Mundial va estar confinat a Ventotene, on encapçalà una revolta contra les autoritats penitenciàries feixistes. Per aquest heroic fet, en 1959, mentre complia condemna a l'illa de Santo Stefano, fou indultat pel president de la República Giovanni Gronchi. Retirat de tota activitat delictiva, els 19 anys últims de sa vida els passà a la seva vila natal fent de venedor ambulant d'articles de merceria amb son germà Luciano. Sante Pollastri va morir el 30 d'abril de 1979 --algunes fonts citen erròniament 1978-- a Novi Ligure (Piemont, Itàlia). La seva mítica figura ha inspirant nombroses obres, com ara la cançó escrita per Luigi Grechi Il bandito e il campione, popularitzada pel seu germà Francesco De Gregori, o la novel·la de Luigi Balocchi Il diavolo custode. En 2006 Marco Ventura publicà l'estudi biogràfic Il campione e il bandito. La vera storia di Costante Girardengo e Sante Pollastro.

    ***

    Necrològica d'Eusebio Torres apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de març de 1990

    - Eusebio Torres: El 14 d'agost de 1900 neix a Los Molinos (O Pueyo d'Araguás, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Eusebio Torres. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i quan la guerra civil fou milicià en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diverses camps de concentració i posteriorment enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant la II Guerra Mundial aconseguir passar a Anglaterra des de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França). Després de l'Alliberament s'establí als Pirineus Orientals, on treballà de pastor d'ovelles i milità en la CNT de Perpinyà. Eusebio Torres va morir el 13 de desembre de 1989 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

    ***

    Mercedes Comaposada

    - Mercedes Comaposada Guillén: El 14 d'agost de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) la pedagoga, feminista, advocada i militant anarquista Mercedes Comaposada Guillén. Filla de José Comaposada, sabater socialista autodidacte, de ben petita viu la militància, tot practicant la solidaritat i conreant-se culturalment, va aprendre mecanografia als 12 anys. Comença a treballar molt prest com a muntadora de pel·lícules en una empresa de producció cinematogràfica, afiliant-se en el Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT de Barcelona. Després marxarà a Madrid per prosseguir estudis, tenint com a mestres Antonio Machado i José Castillejo, dels quals conservarà un gran record. Quan estudiava Dret, va conèixer Valeriano Orobón Fernández, que l'animarà a fer classes als obrers, que seran un fracàs ja que els homes no volien ser instruïts per dones. Sensibilitzada per la condició de la dona, es converteix en pedagoga i imparteix cursos a les dones sense instrucció, víctimes de la misèria i el masclisme. De la seva trobada amb Lucía Sánchez Saornil neix la idea de crear un grup específic de dones, dins del moviment llibertari. El grup «Mujeres Libres» es crea l'abril de 1936 i edita el mes següent la revista del mateix nom, il·lustrada pel seu company, l'escultor llibertari Baltasar Lobo a qui havia conegut en 1933. Quan esclata la revolució, el juliol de 1936, torna a Barcelona i s'uneix a altre grup de dones amb el qual treballa en la creació d'una federació nacional. De salut fràgil, prossegueix sense descans la tasca educativa malgrat tot durant el conflicte, la participació en «Mujeres Libres» i la col·laboració amb la premsa llibertària. Després de la derrota, es va refugiar a París amb son company sota la protecció de Picasso. Treballarà més tard com a secretària (de Picasso, entre altres), després efectuarà tasques de traducció d'autors castellans (sobretot Lope de Vega) i farà de representant de l'obra artística de son company. Durant els anys 60 i 70 militarà en«Mujeres Libres» des de París. Va col·laborar en Mujeres Libres (en serà redactora en cap), Ruta, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Umbral.És autora d'Esquemas (1937), Las mujeres en nuestra revolución (1937), La ciencia en la mochila (1938), Conversaciones con los artistas españoles de la Escuela de París (1960, sota el pseudònim de Mercedes Guillén), Picasso (1973, també com Mercedes Guillén)  i un llibre sobre «Mujeres Libres» que sembla desaparegut. Mercedes Comaposada va morir l'11 de febrer de 1994 a París (França).

    ***

    Capçalera de "Frente Libertario"

    - José Cercos Redón: El 14 d'agost de 1902 neix a Rubiols de Mora (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cercos Redón. Fou fill de Pablo Cercos i de Pascuala Redón. Exiliat a Perpinyà, durant els anys setanta milità en les Agrupacions Confederals, tendència anarcosindicalista que publicà el periòdic Frente Libertario. José Cercos Redón va morir l'11 de març de 1988 a l'Hospital Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

    ***

    Helmut Klose

    - Helmut Klose: El 14 d'agost de 1904 neix a Jankemühle (Brandenburg, Alemanya) l'escriptor anarcosindicalista i vagabund anarquista Helmut Klose, conegut com Vagabund. Segon de sis germans, sos pares es deien Bernhard Klose, moliner del molí de Lauschützer d'Schenkendöbern (Brandenburg), i Ferdinandine. Sastre de professió, en 1922 començà un viatge de rodamón fent d'obrer ambulant (minaire, construcció de carreteres, etc.) i s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). A partir de 1925 va escriure petits relats que van ser publicats en diversos periòdics socialdemòcrates. Visqué com a vagabund i emprengué llargs viatges a Noruega i a Iugoslàvia. Membre de l'anarquista«Bruderschaft der Vagabunden» (Germandat de Vagabunds), entre el 21 i el 23 de maig de 1929 participà en el Congrés Internacional de Vagabunds d'Stuttgart. En 1929 interpretà un paper en Vagabund, de Fritz Weiss, amb guió de Siegfried Bernfeld i S. W. Fischer i l'assessorament de Georg Gog, pel·lícula que s'estrenà 11 de desembre d'aquell any a Viena. En 1930 deixà la vida de rodamón i s'instal·là a Berlín fent feina com a escriptor independent. En 1933, després de l'arribada al poder del nacionalsocialisme, emigrà, primer, aÀustria i, més tard, a Iugoslàvia, on visqué com a guia turístic a Sarajevo. El febrer de 1937 va ser expulsat d'Iugoslàvia per possessió de literatura anarquista procedent d'Espanya revolucionària. Entre març i juny de 1937, en ple conflicte bèl·lic, romangué a Catalunya allistat, amb altres companys (Helmut i Herbert Aul, Albert Kille, Fritz Koehn, Heinz Petry, Philipp Urban i Richard Winkler), en el Cos de Vigilància de Fronteres de la Centúria Sébastian Faure --no confondre amb la centúria del mateix nom formada sobretot per voluntaris francesos enquadrada en la Columna Durruti--, conegut com«Batalló de la Costa», un destacament de la milícia fronterera depenent de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establert a Portbou i a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). A Catalunya formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys. També treballà a la col·lectivitat agrícola de Sant Andreu de Barcelona. El 2 de juliol de 1937, quan organitzava una col·lectivitat de sastres, va ser detingut pels estalinistes sota la falsa acusació d'haver desarmat oficials republicans durant la seva tasca a la frontera i fou tancat governativament fins al desembre de 1938 en diverses presons (Model de Barcelona, vaixell-presó Argentina, presó de València i al penal de Segorbe); a la garjola va escriure diverses cartes denunciant les condicions de l'empresonament que patien els presos antifeixistes estrangers (reglaments penitenciaris insuportables, manca d'atenció sanitària i d'aliment, etc.). Emma Goldman denuncià el seu cas i el d'altres companys en l'article«Political persecution in Republican Spain», publicat en el periòdic Freedom del 10 de desembre de 1937. Després, i fins al final de la guerra, va ser enviat a un batalló de càstig. Amb la Retirada creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Gurs, on formà part del comitè de la «9 Companyia», pel nom de la zona d'allotjament, grup d'un centenar d'anarcosindicalistes alemanys excombatents de la guerra d'Espanya que no volgueren sotmetre's a la direcció comunista del camp i s'organitzaren pel seu compte. El setembre de 1939, gràcies a la mediació d'una coneguda (Hedda Carrington), s'establí a Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra). Quan esclatà la II Guerra Mundial, pel seu estatus de ciutadà alemany, va ser internat a l'illa de Man i després, i fins a finals de 1941, a Canadà. Al camp d'internament va fer amistat amb el zoòleg alemany Hans Werner Lissmann. En acabar la guerra va fer d'assistent al laboratori de Lissmann a l'Institut Universitari de Cambridge, especialitzat en conducta animal. Helmut Klose va morir en 1987 a Haslingfield (Cambridgeshire, Anglaterra) i deixà quatre fills. Els seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Helmut Klose (1904-1987)

    ***

    Vicente Sánchez i sa companya Miguela

    - Vicente Sánchez Migallón: El 14 d'agost de 1915 neix a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya) el militant anarquista Vicente Sánchez Migallón. Havia nascut. Fill de petits propietaris agrícoles, de ben jovenet es va veure atret per les idees llibertàries i aconseguí una notable cultura autodidacta. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, en fou secretari a Manzanares. Durant la guerra civil va lluitar en la 43 Divisió i quan acabà va exiliar-se a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després va formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i fou enviat amb una família de pagesos els homes de la qual havien caigut presos dels alemanys. Detingut pels alemanys, va aconseguir fugir i feu contactes amb la resistència. Després de la guerra, va participar activament, amb sa companya Miguela Martín, en la consolidació de la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), on va restar sis anys amb sa família. Amb altre membre de la Colònia, José Vergara Vicente, sa companya Louisette Gefree i sos tres infants, Vicente, Miguela i sos dos infants formaren una nova petita col·lectivitat avícola a Rochefort ((Poitou-Charentes, França). Va ser un dels animadors de la Federació Local del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rochefort. Vicente Sánchez Migallón va morir el 21 de març de 1993 a La Rochelle (Poitou-Charentes, França). Pòstumament, en 2007, es va editar la seva obra La colonia de Aymare (1948-1954). Colectividad libertaria del exilio español en Francia, on relata les seves memòries d'aquesta experiència d'autogestió agrícola.

    ***

    Marcial Mayans Costa

    - Marcial Mayans Costa: El 14 d'agost de 1920 neix al barri del Raval de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Marcial Mayans i Costa. Sos pares es deien Francesc Mayans i Nogués i Júlia Costa i Batlle, i tenia un germà petit, Agustí. Després de estudiar al Col·legis dels Maristes, entrà a treballar a la Llibreria Sobirana de Barcelona, on va fer l'aprenentatge de venedor, estudiant alhora durant les nits anglès comercial en una acadèmia. Apassionat per la lectura, també jugava al bàsquet i al futbol. Amb 15 anys s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals exercí de bibliotecari, i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan encara no havia complit els 17 anys, marxà com a voluntari al front per lluitar contra el feixisme, on fou ferit en dues ocasions. En 1932, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, d'on aconseguí fugir, i posteriorment als Haras i al camp de Barcarès. Després treballà en les Companyies de Treballadors Espanyols (CTE). En aquesta època fou soci de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan esclatà la II Guerra Mundial fou auxiliar de l'Exèrcit francès, però caigué presoner de les tropes alemanyes. Enviat primer a l'Stalag IX-B de Wegscheide (Frankfurt am Main, Hessen, Alemanya), el febrer de 1942 va ser traslladat al camp nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on restà dos anys sota la matrícula 9.057 treballant a la pedrera. Més tard, va ser enviat al Kommando Steyer i, finalment, al camp de concentració d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria,Àustria), on restà un any i mig fent de traductor fins l'alliberament del camp. Després de la II Guerra Mundial lluità en la guerrilla antifranquista, encarregant-se de passar armes per la frontera. Detingut, va ser condemnat a 20 anys i un dia de presó per un tribunal franquista. En 1954 es casà a França amb la seva promesa Olga, amb qui tingué un fill, Llibert Aleix, quatre anys més tard. A França visqué a Tula (Llemosí, Occitània) i a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà com a tècnic de la construcció fins a la seva jubilació. En 1999 publicà en francès les seves memòries sota el títol Une si longue nuit, reeditades en 2004 (1936-39-1945. Une si longue nuit), i que en 2009 van ser traduïdes al català sota el títol Testimoniatges i memòries (1936-1945). Una nit tan llarga. Actualment viu a Perpinyà i milita en la Fédération Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes) i en l'Amical de Mauthausen.

    ***

    Colin Ward

    - Colin Ward: El 14 d'agost de 1924 neix a Wanstead (Londres, Anglaterra) el periodista i escriptor anarquista Colin Ward. Fill del professor Arnold Ward i de Ruby West, va descobrir l'anarquisme fent el servei militar durant la II Guerra Mundial. Amb el temps, va esdevenir un important escriptor i propagandista llibertari, col·laborador, a partir de 1947, del periòdic Freedom i editor entre 1961 i 1970 del mensual Anarchy. Entre 1952 i 1961 va fer feina d'arquitecte i des de 1971 va ser professor de la Town and Country Planning Association. En 2001 va ser nomenat doctor honorari de Filosofia de la Anglia Ruskin University de Cambridge i Chelmsford. És autor de nombrosos llibres sobre anarquisme, com ara Anarchy in action (1973),Housing: An anarchist approach (1976),  The crisis of socialism (1986), Talking anarchy (2003, amb David Goodway) i Anarchism: A very short introduction (2004); a més d'estudis sobre Kropotkin, Thoreau, Keynes, Landauer, Morris, Twain, Berkman, Camus i altres autors. També té publicades obres sobre ecologia social, arquitectura, educació i urbanisme, com ara Violence (juvenile) (1970), Work (juvenile) (1972), Tenants take over (1974), Utopia (juvenile) (1974), Vandalism (1974), The child in the city (1978), Goodnight campers! The history of the British Holiday Camp (1986), The child in the country (1988), The allotment: Its landscape and culture (1988), Reflected in water: A crisis of social responsibility (1997),Cotters and squatters: The hidden history of housing (2004), entre altres. Colin Ward va morir l'11 de febrer de 2010 a Ipswich (Suffolk, Anglaterra).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Rafael Farga i Pellicer

    - Rafael Farga i Pellicer: El 14 d'agost de 1890 mor a Barcelona (Catalunya) el membre de la Internacional i una de les figures més importants de l'anarquisme català Rafael Farga i Pellicer. Havia nascut cap el 1840 a Barcelona (Catalunya). Va estudiar per a mestre d'obres i va aprendre tipografia, en la qual seria un geni i professional de gran influència, dirigint la impremta L'Acadèmia; tenia dots musicals i un temps va fer de bibliotecari. Amb 20 anys va començar a militar en el republicanisme federal, des del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, en la Direcció General de les Societats Obreres de Barcelona (octubre de 1868) i en l'Ateneu Català Obrer, fets que després de la seva evolució cap l'anarquisme van afavorir enormement la integració de l'obrerisme català en la naixent Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En desembre de 1868 va participar i presidir un congrés obrer barcelonès de caire republicà on va defensar el cooperativisme i la República federal. Va conèixer Giuseppe Fanelli a Barcelona i va participar en la reunió de la qual sorgirà la secció barcelonesa el gener de 1869 de l'AIT. El gener de 1869 fa costat els federals, però l'agost del mateix any és un decidit partidari dels principis bakuninistes de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Amb Gaspar Sentillón, representarà el Centre Federal de Societats Obreres en el Congrés de Basilea del mateix any, on coneixerà Bakunin, de qui esdevindrà amic íntim, participant activament en les comissions sobre l'herència i sobre les societats de resistència. El febrer de 1870 en un míting a Reus exposa ja els principis apolítics i col·lectivistes, i des de les pàgines de La Federación, que dirigeix des de la seva fundació l'agost de 1869, influeix perquè se celebri el Congrés Obrer de la Llengua Espanyola a Barcelona. L'abril de 1870 forma part del grup inicial de l'Aliança barcelonesa i assisteix al citat Congrés de 1870, on va lluitar, representant Cartagena i Cadis, amb èxit, per decantar-lo vers l'anarquisme i l'internacionalisme; va ser ell qui va redactar l'adhesió a l'AIT, signà amb altres el Manifest als treballadors portuguesos i va tancar el míting de clausura. El seu prestigi entre els internacionalistes va ser enorme i va ser triat diverses vegades per sufragi universal per representar la secció espanyola en congressos. Va ser delegat per Barcelona a València en la Conferència de 1871 i en el Congrés de l'Haia de començaments de setembre de 1872 va rebutjar, com a delegat de la Federació de la Regió Espanyola (FRE), els atacs del consell general marxista de Londres dirigits contra Bakunin i Guillaume. També va ser present en la reunió de Saint Imier del 15 de setembre de 1872, on es va rubricar la línia bakuninista de l'obrerisme peninsular, i on va conèixer Errico Malatesta i va ser elegit corresponsal a Espanya del Butlletí que es va acordar editar. En desembre de 1872 va prendre part en el Congrés de Còrdova en representació de Barcelona, que va aprovar per unanimitat les resolucions preses a Saint Imier. Posteriorment, en el Congrés antiautoritari de Ginebra de 1873, va presentar un pla d'organització obrera per oficis, que s'havia aprovat en el Congrés de Còrdova. En 1873 la República va ser proclamada a Espanya, però el moviment federalista republicà va ser ràpidament superat; el proudhonià Pi i Margall va ser obligat a dimitir de la presidència mentre que el moviment revolucionari a Andalusia, a València i a Cartagena, era esclafat per la reacció en 1874 i les organitzacions obreres llançades a la clandestinitat. En setembre de 1874, en el Congrés de Brussel·les, al qual va acudir amb el pseudònim de J. Gómez, va recalcar la línia anarquista i va signar la Crida als treballadors del món. Quan començà la repressió antiinternacionalista a Espanya, va mantenir les seves posicions en les reunions en 1874 amb Anselmo Lorenzo i García Viñas amb la finalitat de reforçar l'Aliança. Entre 1875 i 1877, i després en 1879, va ser membre del Consell Federal de l'AIT. Sembla segur que va ser un dels que va preparar la reaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) en 1881 i va formar part de la comissions federals entre 1881 i 1883. Se li atribueix, juntament amb Pellicer Paraire, Josep Llunas i altres, el triomf de la tendència legalista i anarcocol·lectivista enfront de la insurreccionalista que representaria Anselmo Lorenzo, que acabà portant l'eliminació d'aquest últim de la Comissió Federal el febrer de 1881 i la reconstrucció de l'FTRE. Entre 1872 i 1877 va escriure en La Revista Social i entre 1886 i 1888 va publicar la influent revista Acracia, inventant aquest sinònim d'anarquia. Va col·laborar en Natura i a instàncies seves va fundar-se El Productor. Va mantenir correspondència amb Bakunin, De Paepa, Fanelli, Malon, Brousse i Guillaume, i a ca seva s'hi allotjà Kropotkin. Amb Serrano Oteiza va ser partidari d'una federació no clandestina.És autor de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX (Barcelona, 1882) i de Prolegómenos a la composición tipográfica. Signà amb altres el fullet Cuestión de la Alianza (Barcelona, 1872) i per a alguns escrits utilitzà el pseudònim Justo Pastor de Pellico. Rafael Farga i Pellicer va pertànyer també a la maçoneria i va ser parent dels també anarquistes Josep Lluís Pellicer i Antoni Pellicer i Peraire.

    ***

    Necrològica de Manuel Grau Mas apareguda en el número 55 de "La Revista Blanca" de l'1 de setembre de 1925

    - Manuel Grau Mas: El 14 d'agost de 1925 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Grau Mas, conegut com Gran Bohemio i també comBarlovento. Havia nascut cap al 1872. Mariner de professió, navegà per Argentina, Holanda i Nova York. En 1907 va ser redactor de La Tramontana i en 1910 administrador i director de Tierra y Libertad. En 1915 freqüentà assíduament el Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. Amb Jaume Aragó García i Andrés Miguel Tomás, organitzà la desfederació de la Societat Obrera «La Naval» de la Unió General de Treballadors (UGT) per adherir-la a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 va ser delegat de «La Naval» al  I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). Durant l'època del pistolerisme la policia el tenia fitxat com a anarquista dels grups d'acció. L'abril de 1920 va ser detingut, amb Rogelio García, per l'agressió el 4 d'abril a Barcelona a l'obrer d'«El Vulcano» Juan Lario i a l'escorcoll de casa seva trobaren una pistola, bales i documents i propaganda anarquistes. El 10 de febrer va ser detingut, amb altres companys (José Seras Carrillo, José Barrios Clavaca, Pere Català Fernández, José Juan González, Vicente Ferrer Molina, Jaime Pérez Perera, Ricardo Carrillo Fernández i Bartomeu Mestres Cortells), en una reunió clandestina a la Barceloneta. En 1923 va fer un míting a Madrid, amb Eduardo Barriobero y Herrán i altres, en defensa d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher). Fou redactor de Solidaridad Obrera i de La Revista Blanca. Estava considerat com l'ànima del «Grup Cultura» de la Barceloneta. Manuel Grau Mas va morir el 14 d'agost de 1925 a l'Hospital Municipal d'Infecciosos del Parc de Barcelona (Catalunya), víctima d'una llarga malaltia. Cal no confondre amb Manuel Grau Aliaga, anarcosindicalista detingut per la policia i que després de nombroses pallisses«cantà» massa, passant a ser confident de la banda del baró de Köenning i el qual, descobert, fou assassinat el 3 de maig de 1920 per un grup d'acció confederal.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Article d'en Pepe García publicat al Diari Balears

    Només per la recuperació de la prestació sanitària universal a les Balears ja valia la pena el canvi de govern.

    El mes d’abril de l’any 2012, el govern del Partit Popular va aprovar el Reial Decret Llei 16/2012 de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i la seguretat de les prestacions". El nom no podia ser més hipòcrita i enganyós. La Sanitat Pública era i és totalment sostenible, és una de les més barates de l'Europa occidental, i el que el pompós nombre amagava realment era un canvi del model sanitari no per "sostenir, millorar i donar seguretat a les prestacions sanitàries" sinó per excloure a una part important de la població d'un dret humà bàsic com és el dret a la salut.

    El Reial Decret va suposar només a les Balears la retirada de pràcticament vint mil targetes sanitàries a immigrants, sense demostrar que hagi suposat cap estalvi, com defensa el Partit Popular, sinó tot el contrari. Tractar als immigrants en urgències és més car, a més que no estan pensades per a això i es poden col·lapsar, a més a més les malalties cròniques s'agreugen i acaben necessitant hospitalització, la detecció de malalties és més tardana , i multipliques l'efecte contagi , entre altres efectes adversos. Al cas d'Alpha Pam no tenir targeta sanitària va suposar la seva mort i el contagi a vint persones de tuberculosis.

    El Reial Decret ha rebut crítiques pràcticament de tot el sector sanitari, de les Nacions Unides, del Consell d'Europa, de la defensora del poble... A més a més de ser discriminatori, perillós i atemptar contra un dret fonamental com és el de la Salut, el Reial Decret estava ple d'imprecisions i la discrecionalitat amb la qual s'ha aplicat a les diferents comunitats autònomes ha de generar situacions de desinformació i desatenció fins i tot en aquells casos en què les persones malaltes conservaven el dret a l'atenció, com al cas de Soledad Torrico: malalts que no acudeixen als serveis sanitaris per desconèixer el seu dret a l'atenció urgent o en determinades situacions hospitals que facturaven sistemàticament i en contra del mateix RDL l'atenció d'urgències...

    Llevar la targeta sanitària als immigrants ha estat un acte de pura xenofòbia. Un apartheid sanitari que ha aprofitat la crisi per jugar amb la por, les emocions i sentiments més baixos de la població, i acusar als immigrants de tot tipus de males. Per desgràcia el missatge xenòfob que nombrosos dirigents del Partit Popular han difós de manera continuada declarant que els immigrants abusen de la sanitat (quan hi ha un munt d'estudis que demostren el contrari; usen menys que la resta de població els serveis sanitaris) o que no contribueixen a pagar el sistema (com si no paguessin impostos com l'IVA)... ha calat en una part important dels ciutadans. Tots aquests ciutadans haurien de tenir una mica d'empatia i pensar en els tres sers humans que com mínim han mort per culpa del Reial Decret;

    Soledad Torrico, ciutadana bolivariana, tenia dret a la sanitat pública gratuïta però no el sabia i va acabar morta en febrer del 2013 després de passar diverses vegades per urgències hospitalàries.

    Alpha Pam, ciutadà senegalès de 28 anys després de vuit anys de residència a Espanya, va morir de tuberculosis a Mallorca. El documental 'Mort accidental d'un immigrant', relata detalladament els fets que desembocaren amb la seva mort en abril de 2013.

    Jeanneth Beltrán, ciutadana nicaragüenca de 30 anys. Després de quatre hores d'espera a urgències per no tenir targeta sanitària va morir a l'Hospital de Toledo en maig de 2014.

    Aquestes tres morts s'haurien haver pogut evitar i si hi hagués justícia, un dia els responsables haurien de ser jutjats.
    Quatre comunitats autònomes, Catalunya, València, Aragó i les Balears ja han recuperat ja la cobertura sanitària per a la majoria dels seus ciutadans, i les eleccions generals poden suposar el final del Reial Decret, però per desgràcia tres vides s'han perdut, milers de ciutadans han viscut en la por i sense un dret bàsic com és la salut i el que encara és pitjo,r a molts dels seus conciutadans sembla que no els ha importat res. Acabar amb un Reial Decret és més fàcil que eliminar la xenofòbia.


    0 0

     

                        El capitalisme i els filòsofs. L’últim episodi (1).

        L’últim episodi, dit en el sentit de que la gran maquinària de propaganda de les corporacions capitalistes esdevé inútil en el seu intent de manipular l’actual cicle econòmic mundial (cicle històric, s'ha d’entendre). L’últim episodi és l’esfondrament definitiu del sistema capitalista.

       

        A cada època, la funció de la filosofia (de la filosofia dominant, si més no) ha consistit en elaborar arguments que justifiquessin el sistema social vigent, és a dir, que justifiquessin els privilegis de la classe social dominant  i l’opressió de les classes treballadores.

       Durant més de mil anys, els filòsofs de la Europa cristiana sostingueren que l’absolutisme responia al ordre natural, ordre natural que sempre aspira a la perfecció (Ja N'Aristòtil havia demostrat la bonesa de l’esclavitud).

        Tesi: En tot temps, la filosofia predominant és la que han imposat les elits socials.

        A considerar: Al seu temps, En Marx va ésser desconegut entre les amples masses treballadores d'Europa. Al 1871, els revolucionaris de la Commune de París conformaven organitzacions de signe llibertari, majorment inspirats en l'ideari d'En Bakunin. Solament un pocs sindicalistes tenien coneixement de les teories  marxistes.

        La revolució russa de 1917 va fer que el món s'assabentés de l'existència d'un pensador que es deia Karl Marx.

        I allò que vull subratllar: Abans de la revolució russa, cap escrit d'En Marx figurava a les biblioteques. I, per descomptat, el pensament d'En Marx tampoc havia tingut  entrada a les universitats ni  era comentat als mitjan de comunicació. Cap filòsof oficial del seu temps va fer referència a les teories del pensador de Tréveris.

        Amb relació amb això, s’escau citar la tesi que fa: És la revolta triomfant de les amples masses la que fa possible l’aparició d’una nova ideologia. I, en sentit contrari, són les elits socials (el Poder) les que imposen la ideologia que els serveix d'instrument de domini social.

          O sigui, en tot moment, l'aparició d'una nova filosofia o bé és per voluntat de les elits socials o bé per voluntat de grups socials revoltats contra el Poder.

        Fou En Rockefeller el qui va decidir convertir En Friedrich von Hayek en el gran guru del capitalisme neoliberal (denominat ''neocon'' als EUA). Fou el magnat ianqui el qui va   de la fer possible la creació de la London School of Economics on regnà En Hayek. Igualment fou la Fundació Rockefeller la que sufragà les despeses de la Mont Pelerin Society, esdevinguda  la més influent ''think tank'' d'Europa  (Podeu veure la qüestió a fons a la web Hayek i Popper).

        Amb el triomf de la revolució russa, el pensament d'En Marx es feia present al món sencer (Per tot arreu aparegueren partits comunistes que es declaraven marxistes).   A partir de llavors, els escrits d'En Max foren objecte d'estudi per part de filòsofs, sociòlegs, polítics, teòlegs, economistes i d'altres estudiosos. I, posteriorment, el nom d'En Marx ocupà un lloc destacat als llibres de text de filosofia.

      

        

          A l’època moderna, ja plenament desenvolupat el capitalisme, les elits socials (neocapitalistes) tenen segrestats tots els poders.  Són propietaris dels grans mitjans de comunicació, però també han aconseguit el control dels organismes polítics i dels jurídics.

     

     

        


    0 0

    Famílies senceres aterrades per la crueltat i magnitud dels assassinats feixistes (més de 3.000 a Mallorca), pares i mares que no dormien per l’angoixa de pensar que les podien anar a cercar qualsevol nit, gent que va passar anys amagada amb l’ajudada de la seva família, gent que de tanta de por va perdre la salut, gent obligada a beure oli de ricí per fer escarni i befa pública, gent que va abandonar el poble i els seus bens per poder fugir, gent compromesa amb la defensa de la legalitat democràtica tancats a presons i camps de concentració sense gens de misericòrdia.


    Alegria, alegria, creu dels “caidos” de Santa Maria


    Per Guillem Ramis Canyelles


    Mirant la pagina d’internet de l’Ajuntament de Santa Maria ho vaig descobrir i coneixent a la gent que governa el poble, gens me va sorprendre. L’equip de govern de l’Ajuntament de Santa Maria, ha decidit malgastar 4 milions de les antigues pessetes de les subvencions del Govern Central, simplement per desmuntar i conservar el monument feixista dels “caidos” i en un futur, amb altres possibles subvencions també milionàries, procedir a la seva restauració i exposició pública.

    L’ajuntament, a dia d’avui encara no ha iniciat la tasca per a recuperar la memòria del que va suposar el franquisme per a moltes famílies santamarieres. No hi ha registres, no hi ha dades oficials i no s’han fet jornades d’estudis locals que puguin deixar testimoni per a les generacions futures, del terror, els sofriments, exclusions socials i calamitats que varen patir les famílies que simpatitzaren amb la república.

    Famílies senceres aterrades per la crueltat i magnitud dels assassinats feixistes (més de 3.000 a Mallorca), pares i mares que no dormien per l’angoixa de pensar que les podien anar a cercar qualsevol nit, gent que va passar anys amagada amb l’ajudada de la seva família, gent que de tanta de por va perdre la salut, gent obligada a beure oli de ricí per fer escarni i befa pública, gent que va abandonar el poble i els seus bens per poder fugir, gent compromesa amb la defensa de la legalitat democràtica tancats a presons i camps de concentració sense gens de misericòrdia.

    Res d’això sembla interessar que se recordi. Fer memòria de la crueltat del franquisme que va governar a Santa Maria no fa riure, no fa gens de gràcia, la gent es posa seria i no viu l’alegria de Santa Maria.

    Per això, per banalitzar, per assegurar-se que les generacions futures no donaran molta d’importància a les nefastes conseqüències que va tenir el franquisme per a les famílies dels vençuts, es gastaran un dineral en la conservació del monument dels “caidos”, com si de una qüestió simpàtica del passat es tractés.

    Recordar festes i triomfs del passat, encara que siguin dels feixistes, no desentona amb l’alegria que l’equip de govern vol imprimir a Santa Maria.

    Per això entre els defensors del monument feixista d’homenatge als “caidos” es cultiven arguments de l’estil; els santamariers que anaren a matar rojos a la península i fins i tot per Rússia amb la “División Azúl”, eren uns pobres infeliços i ho feren per ignorància, tots eren bona gent de Santa Maria, ara ja fa molt de temps i remoure el passat pot ofendre o ressentir a moltes famílies, hem de respectar els fets i la història tal com varen succeir i ja per acabar situen al mateix nivell les víctimes i els colpistes dient, els uns i els altres varen tenir la seva part de culpa.

    Així podem entendre que els membres de l’actual equip de govern, estiguin disposats a dilapidar 25.018 euros, (gairebé el sou d’un any de dues persones) en el simple desmuntatge i conservació de la creu dels “caidos”.

    Optar per la demolició i fer-ne picadís, implicaria per a l’equip de govern, realitzar un esforç d’explicació del passat dictatorial de Santa Maria i fer una condemna explicita de l’aixecament militar que hi va haver en contra la legalitat democràtica.

    Sembla bastant evidentment que aquestes qüestions, no lliguen amb la història de festa i alegria permanent de Santa Maria, que tan eficaçment potencia l’il·lustre Ajuntament.

    Tribuna Mallorca


    El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)


    Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares



    El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

    Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

    Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

    El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

    Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

    El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

    Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

    La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0
  • 08/14/15--21:13: Shira Banki, l'ocupació
  • (publicat a l'AraBalears, 1/8/15) 
     

    El juny de 2005, Yishai Shlissel, ciutadà israelià de 30 anys, va apunyalar tres persones que participaven en la marxa de l’Orgull gai de Jerusalem, ciutat santa de les tres grans religions monoteistes. Shlissel és un dels més de 50.000 habitants de Modi’in Illit, la més gran de les colònies jueves de Cisjordània. És una colònia que també rep el nom de Kiryat Sefer, d’inspiració bíblica, que s’aixeca sobre terres que pertanyien a cinc pobles palestins i que està dominada pels ultraortodoxos. A Shlissel, el seu atac li va valer deu anys de presó, una condemna que difícilment hauria rebut per una agressió semblant a palestins.

    Aquell 2005, Shira Banki, ciutadana israeliana, ja devia haver començat a estudiar música. Un vídeo de 2009, penjat a Youtube, ens la mostra interpretant al piano una peça d’Isaac Berkovich, compositor nascut el 1902 a Ucraïna. Shira, amb deu anys, toca acompanyada d’una petita orquestra de músics adults. Una nina prodigi, o potser simplement una nina de bona família, aplicada i amb talent per a la música. En tot cas, una nina que fa feliços els seus.

    El passat dijous 30 de juliol, els destins d’aquests dos ciutadans israelians es varen trobar de manera tràgica. Shira, ja amb setze anys, va anar a la marxa de l’Orgull gai de Jerusalem. Hi va anar, havia dit, per solidaritat amb els que volen viure la vida d’una altra manera. Yishai Shlissel, en canvi, hi va anar per complir amb el propòsit amb què poc abans havia sortit de la presó: posar fi a l’abominació de l’homosexualitat. Va ferir sis persones amb un punyal. Shira Banki va ser una de les ferides i va morir en un hospital, pocs dies després. La seva família va fer públic un escrit que començava amb aquestes paraules: “La nostra Shira era màgica. L’han assassinada perquè era una noia de setze anys feliç, plena de vida i d’amor…” Tot el que ha dit aquesta família de Jerusalem després de la mort de la seva filla és un exemple de dignitat, en uns moments de dolor insuportable.

    Ens podem imaginar una família de l’Israel més culte, liberal i tolerant. No sé res de la seva posició política, i qualsevol suposició podria ser injusta. Pertanyen, en qualsevol cas, a un Israel que pensa que el tracte donat als palestins és injust, de vegades abominable, i que s’ha d’arribar a una pau basada en la fórmula de dos estats. És un Israel, però, que tampoc no es compromet a fons, ni prop fer-hi, en la denúncia de l’ocupació: al cap i a la fi, els àrabs tampoc no són de fiar.

    L’endemà de la marxa de Jerusalem, un altre assassinat esgarrifós sacsejava aquest país que fa dècades que conviu amb l’horror. El mort, aquesta vegada, es deia Ali Saad Dawabsha i era un nadó palestí d’un any. Va succeir al poble de Duma, a la Cisjordània ocupada. Algú va calar foc a dues cases de manera intencionada. A les parets, els escamots terroristes ultraortodoxos hi varen deixar escrit “Visca el Messies” i “Venjança”. Ben segur que el petit Ali Saad era, per als seus pares, una criatura màgica, plena de vida i d’amor.

    Les famílies de Shira Banki, israeliana, i d'Ali Saad Dawabsha, palestí, han estat destrossades per una mateixa gent. És una gent, mala gent, que ha crescut i creix a les colònies construïdes en territori palestí, impulsades, de manera directa o fent els ulls grossos, per tots els governs israelians. Les colònies han esdevingut un planter perfecte per a assassins o per a escamots de colons que, moguts per la ira santa, atempten contra la població palestina, contra les esglésies o els llocs de culte cristians o, ara també, contra la població laica d’Israel. L’ocupació, el gran problema de Palestina, també és el d’Israel. Hi ha gent, a Jerusalem o a Tel-Aviv, que ho sap. Són pocs, però potser de cada vegada seran més.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Dice Bover: "1807 - 1818. Melchor Guasp, segundo de su nombre. Esta imprenta la adquirió después su hermano D. Felipe".

    Efectivamente. Del Melchor Guasp de 1711 ya me ocupé en Imprenta de Melchor Guasp (1692 - 1711) y su viuda (1713 - 1752) y ahora examino la producción bibliográfica de este Melchor Guasp a quien le tocó vivir la Guerra de la Independencia o contra el francés. Y en verdad que buena parte de los impresos están relacionados con la guerra.

    Cincuenta y cinco (55) producciones cuento de Melchor Guasp entre 1807 y 1818. Pocas de tipo religioso; muchas de carácter político - administrativo, unas pocas didácticas y una muy interesante de carácter literario.

    Anoto principalmente las obras digitalizadas, aunque ponga alguna que, por la lengua o por la temática, me interese.

    • Título: Vida de la Venerable Madre Sor Clara Andreu natural de Palma... Religiosa gerónima en el Monasterio de San Bartolomé de la villa de Inca: Con un apéndice histórico de dicha villa
      Autor: Josep Barberí Santceloni
      Editor: Imprenta de Melchor Guasp, 1807
      Digitalizado por Google Books

    • Título: Andreae Semperii ... Prima Grammaticae latinae institutio: tribus libris explicata...[y otras obras]
      Editor: en la imprenta de Melchor Guasp, 1808
      Nota: La gramática de Semperi que desde el siglo XVI tiene múltiples ediciones
      Digitalizado por Google Books

    • Título ¿Qué es lo que importa a la España? discurso de un miembro del populacho
      Autor Antillón, Isidoro de
      Reimpreso en Mallorca en la Imprenta de Melchor Guasp
      Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

    • Título Representacion dirigida desde Muros de Noya en marzo de 1810 al Consejo Supremo de Regencia, por los vocales de la Junta Central Don Gaspar de Jovellanos y Marques de Campo Sagrado y extendida por el primero : hablase en ella de la autoridad legítima de la Junta Central, de la consulta hecha por el Gobierno de Castilla en Febrero de 1810 contra sus individuos, y de los ultrajes y humillaciones que sufrian los dos que representan, de la Junta Superior de Galicia
      Autor Jovellanos, Gaspar Melchor de (1744-1811) y Campo Sagrado, Marqués de (1740-1835)
      Mallorca en la Imprenta de Melchor Guasp (1810)
      Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

    GuaspM01

    Ahora, en la producción de 1811 - 1812 hay un libro en el que paro atención. No puedo asegurar que sea el primer libro de carácter literario, narrativo, de imaginación que se haya impreso en la isla. Tampoco puedo estar seguro que sea el primer libro romántico de viajes imaginarios, tan apreciados en el Romanticismo. Desde luego que está entre los primeros europeos.

    Para hablar de este libro recojo una cita de Carlos García Gual, nacido en Palma en 1943, Catedrático de Filología Griega en la Complutense en 1994, que realizó una serie de conferencias en la Fundación Juan March - donde tienen el acierto de ponerlas en Internet - sobre "La novela histórica de guiegos y romanos". Dice así:

    En el siglo XVIII se pone de moda el viaje a Grecia, un viaje todavía muy arriesgado, muy difícil en una Grecia dominada por los turcos; y además se exponía el viajero, además de a muy varios peligros, a no encontrar allí ninguna persona culta y civilizada. Los griegos de la época eran bárbaros, el país estaba esclavizado y los turcos no tenían ningún interés en hablar de temas antiguos. Por eso, lo mejor, lo más cómodo era inventarse un viaje a la Grecia antigua. Eso es lo que representa, de hecho, la obra del abate 1. 1. Barthélemy, Voyage du jeune Anacharsis. Este Viaje es una novela, pero también el relato de un viaje por la Grecia clásica.

    El joven Anacarsis es un descendiente del antiguo Anacarsis, al que los griegos consideraron uno de los Siete Sabios, y va a Grecia a educarse y a ver las maravillas del mundo. El viaje está situado a mediados del siglo IV antes de Cristo y concluye tras la batalla de Queronea, cuando los atenienses fueron derrotados por los macedonios de Filipo y concluyó la época de libertad de Grecia. El relato del viaje ocupa muchísimas páginas. Se publicó en 1788 y tenía siete volúmenes en la edición en octavo y entre 2.500 y 3.000 páginas. A pesar del momento en que se publicó, es decir, muy poco antes de la Revolución francesa, este libro tuvo enorme resonancia y continuas reediciones. El viaje es una especie de enciclopedia de todo el mundo griego; aparecen los grandes hombres y los grandes hechos, pero también se describe el modo de vida cotidiano de los griegos. Pero en la novela hay pocas aventuras: Anacarsis es un observador. Y hoy, como el Telémaco, es difícil de leer, pero en su tiempo, influyó en toda Europa, cambiando la idea que tenían sus contemporáneos de Grecia.

    Carlos García Gual: La novela histórica de griegos y romanos

    • Título: Viage de Anacarsis el joven por la Grecia, á mediados del siglo quarto antes de la era vulgar
      Autor: Jean-Jacques Barthelemy
      Traducido por Ignacio Pablo Sandino de Castro
      Editor: Imp. de Melchor Guasp, 1811 - 1812
      Volumen 4; Volumen 5; Volumen 8
      Nota: Estos volúmenes están impresos por Guasp. Hay en Google Books otras impresiones de los varios volúmenes; también hay compendios de esta obra.

    • Título Tratado completo del arte militar
      Autor Vallejo, José Mariano
      Mallorca en la Imprenta de Melchor Guasp (1812)
      Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

    • Título: La aceptación que ha merecido ...: Sobre la publicación de un escrito titulado La Antorcha
      Editor: Melchor Guasp, 1813
      Digitalizado por Google Books

    • Título: Aviso al publico: Quando la Nación se halla ...
      Editor: Melchor Guasp, 1813
      Digitalizado por Google Books

    • Título: Vida peregrínació y mort del benaventurat Sant Aleix fill de Eufemiano senador de Roma
      Autor: Tomás López
      Editor: Imprenta de Melchor Guasp, 1813
      Digitalizado por Google Books

    • Título Finiquito de la Antorcha : primera y última repulsa de su redactor a las frecuentes envestidas de semanaristas, diaristas y doctores napoleones ...
      Mallorca en la imprenta de Melchor Guasp
      Nota: "La Antorcha", diario liberal se publicó sólo en enero de 1813 en la imprenta de Melchor Guasp (Ver: 'La Antorcha' (1813))
      Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

    • Título: Bando de Policia que publica el M. J. Ayuntamiento de la Ciudad de Palma en el año 1815
      Editor: Melchor Guasp, 1814
      Nota: Probablemente una de las dos fechas esté equivocada
      Digitalizado por Google Books

    GuaspM02

    Llego ahora a las obras de un personaje importante y, como ocurre, poco conocido, tan poco que no he encontrado su biografía. Se trata de un médico militar: Antonio Almodóvar Ruiz-Bravo (1763 - 1823), importante no sólo por su obra escrita sino por su acción como médico en el brote de peste en Son Servera en 1820 o en Palma en una fiebre contagiosa que hubo. Gracias que Laura Jurado lo recoge en sus artículos de Baleópolis con el título El 'kamikaze' de la peste (elmundo.es, 08/05/2014).

    • Título Breves apuntes sobre la hidrofobia ó rabia canina y sobre sus funestos resultados en el genero humano : presentados á la Junta Superior de Salud Pública de este Reyno por Antonio Almodovar, Medico Consultor del Exército,
      Autor Almodóvar Ruiz-Bravo, Antonio
      Mallorca en la Imprenta de Melchor Guasp
      Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

    • Título Discurso sobre el tiphus bubonario según las últimas observaciones
      Autor: Antonio Almodóvar Ruiz-Bravo
      Editor: en la Imprenta de Melchor Guasp, 1817
      Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica y Google Books

    Hay otro escrito suyo digitalizado, publicado en 1820 por la imprenta de Matías Savall: Manifiesto que sobre la Comisión de la Inspección de Epidemias: dispuesta por esta Junta Superior de Sanidad en 4 de Junio

    • Título: Triunfos de la providencia: oracion eucharística que en la solemnidad de accion de gracias
      Autor: Antonio de Alfaro
      Editor: Melchor Guasp, 1815
      Digitalizado por Google Books

    • Título: Andreae Semperii Valentini Alcodiani, doctoris medici, Prima gramaticae latinae institutio: tribus libris explicata
      Autor: Andreu Sempere
      Editor: Melchor Guasp, 1818
      Digitalizado por Google Books

    GuaspM03

    Si José Mariano Vallejo (1779 - 1846) ya ha aparecido en esta relación por ser el autor del "Tratado completo del arte militar", reaparece por un tratado sobre Matemáticas. La Wikipedia dice de él que fue "uno de los más importantes matemáticos españoles de la primera mitad del siglo XIX" y añade "En 1807 publicó su obra más importante a juicio actual, la Memoria sobre la curvatura de las líneas (Vallejo, 1807). En cuanto a su Tratado elemental de matemáticas (Vallejo, 1812-1813 y Vallejo, 1817) es una obra enciclopédica que, aunque no tan vasta como la de Benito Bails, está más actualizada; la estima que mereció entonces la demuestran sus constantes reimpresiones y el hecho de que fuera recomendada por la Universidad de Salamanca y por la Corona para que se reimprimiera sin costa añadida alguna en las Américas". Bien, pues esta es la obra que me queda por añadir:

    • Título Tratado elemental de matemáticas escrito por orden de s. m. para uso de caballeros seminaristas del seminario de nobles ... por Josef Mariano Vallejo
      Autor Vallejo, José Mariano
      Mallorca en la Imprenta de Melchor Guasp
      Descripción física 4 v. (XXX, [2], 412 p., [1] h. pleg. ; X, 314 p., [1] h. pleg. ; [4], IV, 323, [1] p., [1] h. pleg., 8 h. de lám. pleg. ; VI, 253, [1] p., [1] h. pleg., [5] h. de lám. pleg.
      Contiene: T. I, parte primera que contiene la aritmética y algebra (XXX, [2], 412 p., [1] h. pleg.)
      t. I, parte segunda, que contiene la geometría, trigonometría y geometría práctica (X, 314 p., [1] h. pleg., [2] h., 16 h. de lám. pleg.)
      t. II, parte primera que contiene la trigonometría esférica, la aplicación del álgebra a la geometría aplicada a las secciones cónicas... y equaciones superiores (IV, 323 p., [1] h. pleg., 8 h. de lám. pleg.)
      t. II, parte II, que contiene las funciones, límites, cálculo de las diferencias, y el diferencial e integral (VI, 253 p., [1] h. pleg., h. de lám. pleg. 9-13)
      t. III, parte primera, que contiene la mecánica dividida en sus cuatro tratados de estática, dinámica, hidrostática e hidrodinámica (VI, 328 p., 9 h. de lám. pleg.)

      El t. II, 1ª parte impreso en 1813, el t. II, 2ª parte impreso por Felipe Guasp en 1813 y el t. III impreso en Valencia por Estévan en 1817
      Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica
      Tomo I; Tomo; Tomo; Tomo


    0 0

    [15/08] Eudes i Brideau - «El Revolucionario» - «Khleb i Volia» -«La Enseñanza Moderna» - «Le Terrassier» - Rivera i Flores Magón - Reunió Florència - «Nuestra Tribuna» - «Avance» - FAF - Living Theatre - Correspondència Ishill -«Canariah» - Schwitzguébel - Miaglia - Huitrón - Merli - Conde - Sánchez Conca - Vintrigner - Stagnetti - Cuende - Vila

    Anarcoefemèrides del 15 d'agost

    Esdeveniments

    La República francesa personificada com Louisa Michel, en un dibuix de J. Corseaux

    - Manifestació en suport d'Eudes i de Brideau: El 15 d'agost de 1870 Louise Michel participa en una manifestació a París (França) organitzada en favor dels republicans blanquistes Émile Eudes i Gabriel Marie Brideau, detinguts el dia abans per l'atac contra la caserna de bombers de La Vilette (París). Michel va portar al general Trochu, governador militar de París, una petició en favor dels detinguts, feta per Jules Michelet.

    ***

    Portada del primer número d'"El Revolucionario"

    - Surt El Revolucionario: El 15 d'agost de 1895 surt al barri de Barracas al Norte de Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina) el primer número d'El Revolucionario. Periódico comunista anarquista. Estava editat pels grups anarquistes de Barracas al Norte i Barracas al Sur i pel «Grupo Titta» de Buenos Aires. De periodicitat irregular («Apareixerà quan pugui») i per subscripció voluntària, portava els epígrafs «Liberté, Igualdad, Emancipazione» (sic, en trilingüe). El gerent responsable fou R. Ponte. Publicà articles en francès, reproduïts del periòdic parisenc Le Temps Nouveaux, i en italià. Trobem textos de J. Alonso, Louis Buchner, Joseph Déjacque i Lamennais. Només sortí un altre número, sense datar i que portava l'epígraf«Apareix quan pot, viu de l'expropiació».

    ***

    Portada del primer número de "Khleb i Volia"

    - Surt Khleb i Volia: Per l'agost de 1903 surt a Ginebra (Suïssa) i a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic mensual de teoria política anarquista en llengua russa Khleb i Volia («Pa i Llibertat» o «La conquesta del pa»). Considerada la primera publicació del moviment anarquista rus de l'exili. A la capçalera portava la cèlebre frase de Bakunin: «La necessitat de destruir és també una necessitat creadora.» Aquesta publicació fou editada a Ginebra per un grup de joves exiliats russos partidaris de Kropotkin, entre els quals es trobaven el georgià Georgi Gogelia (K. Orgheiani), sa companya Lídia i Maria Goldsmith (Maria Korn). Fou impresa per Émile Held i es van publicar 24 números, en 21 volums, fins al novembre de 1905. Fou contrari a tota participació en la lluita dels mètodes legals (sindicats, parlamentarisme, etc.), tot reivindicant-ne els il·legals (vaga, terrorisme revolucionari, etc.). Cobrí informativament de manera crítica el Congrés Internacional Socialista d'Amsterdam d'agost de 1904. Va intentar atreure els socialistes-revolucionaris russos a les seves files. El grup editor també va publicar pamflets de Bakunin i de Kropotkin, així com traduccions russes de Grave, Malatesta, Élisée Reclus i altres.  Piotr Kropotkin, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra), va col·laborar activament amb articles i editorials en aquest periòdic, així com el seu col·laborador, el georgià Varlaam Nikolàevitx Txerkézov; amb altres revolucionaris van fer una edició londinenca paral·lela a ginebrina. Exemplars de Khleb i Volia creuaran les fronteres russes clandestinament per Polònia i Ucraïna gràcies al grup anarquista rus «Borba» (La Lluita) establert a Bialystok (Podlàquia), i arribaran fins i tot als centres industrials d'Odessa i dels Urals, on seran acollits amb l'entusiasme revolucionari que donarà lloc a la primera Revolució russa de 1905. Posteriorment, altres publicacions dels anarquistes russos exiliats portaran aquesta capçalera, títol de l'obra més coneguda de Kropotkin.

    ***

    Portada del primer número de "La Enseñanza Moderna"

    - Surt La Enseñanza Moderna: Per l'agost de 1908 surt a Irun (Guipúscoa, País Basc) el primer número del periòdic racionalista anarquista La Enseñanza Moderna. Revista mensual pedagógica. A partir del número 6, del 15 de gener de 1909, portarà el subtítol «Revista quincenal pedagógica-racionalista. Eco de la Lliga Internacional para l'Educación de la Infancia». Dirigida pel pedagog racionalista Federico Forcada, en el comitè de redacció estaven Samuel Torner i Antonia Maymón. Hi van escriure nombrosos col·laboradors, com ara Eliseo Reclus, Le Dantec, José Nákens, Pedro Vallina, Antonia Maymón, Sebastián Faure, Francisco Pi Arsuaga, Raúl Lacombre, Mortillet, Guerra Junqueiro, Federico Forcada, Samuel Torner, F. Fuertes, Francisco Bellido, Ángel Macías, Nicolás Hernández, Víctor Hugo Palacios, Leopoldo Quiles, Laureano Aragón, Gabriel Sanjuán, Fritz, Colominas Maseras, Anselmo Lorenzo, Rodrigo Soriano, Recassens, Rueda, Cecilia Mendaza, Juan Casaviejas, Pedro García Sidonio, V. García, etc. La revista defensava la regeneració de l'ensenyament des d'un anticlericalisme radical. Altres temes que tractà van ser el neomaltusianisme, l'ateisme, el naturisme, la bibliografia pedagògica, ressenyes de revistes, polèmiques amb altres publicacions, etc. Un apartat especial fou el referit a la marxa de l'escola racionalista d'Irun, regentada per Federico Forcada, que tingué moltíssims problemes, fins i tot la detenció del seu director. L'últim número fou el 9, de març de 1909, on s'anunciava la publicació d'un especial de 24 pàgines a beneficio dels llibertaris d'Alcalá del Valle que patien represàlies, i sembla que la publicació fou suspesa arran dels fets de l'anomenada«Setmana Tràgica» de Barcelona i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, que comportà la repressió sistemàtica contra les escoles racionalistes. A Valladolid sortiren tres números, entre el 12 de setembre i el 10 d'octubre de 1910, d'una segonaèpoca, dirigida també per Forcada.

    ***

    Capçalera de "Le Terrassier"

    - Surt Le Terrassier: El 15 d'agost de 1909 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual sindicalista revolucionari Le Terrassier. Organe du Syndicat Général des ouvriers terrassiers, puisatiers-mineurs, tubistes, poseurs de rails et parties similaires du département de la Seine (El Terrelloner. Òrgan del Sindicat General dels obrers terrelloners, cavadors de rases, obrers que treballen en campanes pneumàtiques, instal·ladors de rails i rams similars del departament del Sena) --«Sindicat General» fa referència a la Confederació General del Treball (CGT). A la capçalera, realitzada per Aristide Delannoy, figura un peó de camins donant mala vida el capitalista. En sortiren, com a mínim, 172 números fins a 1927.

    ***

    Penitenciaria Federal de McNeil Island

    - Rivera i Flores Magón condemnats: El 15 d'agost de 1918, als Estats Units, Ricardo Flores Magón i Librado Rivera són condemnats respectivament a 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares i 15 anys i igual multa, acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic», per haver publicat el 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12 èpoques distintes, i per als editors el tancament a la Penitenciaria Federal de McNeil Island (Steilacoom, Washington, EUA).

    ***

    Errico Malatesta

    - Reunió italiana antirepressió: El 15 d'agost de 1920 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia) una reunió nacional dels anarquistes italians per intensificar la solidaritat i l'agitació en favor de les víctimes de la repressió política. Va ser-hi presents Errico Malatesta i Clodoveo Bonazzi per la Unió Comunistaanàrquica d'Itàlia (UAI); Gigi Damiani, pel periòdic Umanità Nova; Diego Guadagnini, pel Comitè de Defensa Llibertari; Dante Pagliai i Emilio Spinaci, del Comitè per les Víctimes Polítiques de Milà; Giuseppe Sartini, per la Unió Sindical Italiana (USI); Domenico Giulietti, per la Federació de Treballadors de la Mar; Andrea Pedrini i Cesare Stazzi, per la Borsa del Treball d'Ancona; Camillo Berneri, per la Federació de Joves Revolucionaris; i Andrea Viglongo, pel Comitè dels Consells de Fàbrica de Torí.

    ***

    Capçalera de "Nuestra Tribuna" i edició d'Elsa Galzetta

    - Surt Nuestra Tribuna: El 15 d'agost de 1922 surt a Necochea (Buenos Aires, Argentina) el primer número del periòdic quinzenal anarquista Nuestra Tribuna. Hojita del sentir anárquico femenino. Dirigit per l'anarcofeminista madrilenya Juana Rouco Buela, va ser una publicació fundada i escrita per un grup de vint dones (entre elles Teresa i María Fernández, i Fidela Cuñado) i dirigida a dones. Hi van col·laborar la companya de Ricardo Flores Magón, Milly Witkop Rocker, Frederica Montseny, Angelina Arratia del Pera i Herminia Brumana, entre d'altres. Va publicar 39 números fins al 1925, any de la seva prohibició per la repressió del comissari Varela, germà de l'autor de la matança de Patagònia. Amb un tiratge inicial de 1.500 exemplars, va arribar a editar-ne 4.000. A més de Necochea (dels números 1 al 28, de novembre de 1923), va ser publicat a Tandil (en 1924, dels números 29 al 36 i amb periodicitat mensual) i a Buenos Aires (els tresúltims números, entre febrer i juliol de 1925). A la capçalera de tots els números figuraven dos textos molt explícits del pensament de la revista:«La inferioritat mental de la dona és una mentida teològica, repetida i propagada per totes les congregacions religioses i jurídiques» i«No hi ha emancipació de la dona. L'emancipació que nosaltres, dones lliures, propiciemés social, netament social». D'àmbit internacional, es distribuïa a tota Argentina per tren, a la resta d'Amèrica, Estats Units i Europa, gràcies a un company mariner. A Argentinaés una publicació gairebé impossible d'aconseguir perquè ha estat perseguida per totes les dictadures argentines i l'única col·lecció completa que es coneix es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En maig 2005 Elsa Calzetta en va publicar una reedició publicada per la Universitat Nacional del Sud (EdiUNS).

    ***

    Capçalera d'"Avance"

    - Surt Avance: Per l'agost de 1935 surt a Diamante (Diamante, Entre Ríos, Argentina) el primer número de la revista anarquista Avance. Periódico de la Federación Obrera Comarcal Entrerriana. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Obrera Comarcal d'Entre Ríos de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El responsable de la redacció fou V. A. González i el de l'administració T. F. León i J. Gebobich. Hi van col·laborar J. Aguilera, C. A. Altamirano, E. Latelaro, Luís Woolands (Juan Crusao) i Un croto enojado, entre d'altres. En sortiren set números, l'últim el 30 de juny de 1936.

    ***

    Capçalera de "Terre Libre"

    - Constitució de l'FAF: Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 té lloc a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el congrés constitutiu d'una nova organització: la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), de fet una escissió de la Unió Anarquista. Volin i André Prudhommeaux, que editaran el periòdic Terre Libre, en seran els principals animadors.

    ***

    Living Theatre

    - Primera actuació del Living Theatre: El 15 d'agost de 1951, a Nova York (Nova York, Estats Units), la primera actuació del grup anarquista«dramàtic» Living Theatre té lloc al domicili de Julian Beck i de Judith Malina, creadors del col·lectiu, mancats d'altra sala i de diners per finançar l'espectacle. Quatre peces van ser representades aquell dia: Childish Jokes, de l'anarquista Paul Goodman; Ladies Voices, de Gertrude Stein; He who says yes and he who says no, de Bertolt Brecht; i The dialogue of the manikin and the young man, de Federico García Lorca. El Living Theatre va representar una contestació radical al tradicional teatre comercial i institucional, amb un contingut polític no convencional i un llenguatge altament poètic, per la qual cosa les autoritats van entrebancar-ne l'acció sempre que van tenir oportunitat. A més de l'acció política als escenaris, el col·lectiu era conscients de la necessitat d'una actuació en el moviment pacifista i antimilitarista, i per això van impulsar la idea de la primera Vaga General Mundial per la Pau que es va portar a terme el gener de 1962, i acabà en una gran marxa; aquesta idea d'acció directa va calar i se'n van realitzar dues més.

    ***

    Correspondència d'Ishill

    - Correspondència Ishill: El 15 d'agost de 1967 s'acaba d'imprimir als Tallers Gràfics Olimpo de la Ciutat de Mèxic (Mèxic), editat per Tierra y Libertad, amb l'esment de Benjamín Cano Ruíz, el llibre Correspondencia selecta de Joseph Ishill. El recull de correspondència va estar al càrrec de Vladimiro Muñoz, que la va traduir, seleccionar, prologar i anotar. L'impressor anarquista Joseph Ishill va mantenir correspondència amb infinitat de persones de l'àmbit llibertari i de la cultura en general, com ara Edward Carpenter, Wladimir Tcherkesoff, Sofia Kropotkin, Élie i Paul Reclus, Henry W. Nevinson, S. Janovski, Havelock Ellis, Patrick Geddes, Errico Malatesta, Alexander Berkman, Emma Goldman, Benjamin R. Tucker, Max Baginski, Thomas H. Bell, Luigi Fabbri, Havelock Ellis, Ludwig Lore, Eugen Relgis, Henry Seymour, H. L. Mencken, Max Nettlau, Theodore Debs, Rudolf Rocker, Forrest Frazier, etc. Se'n van editar 1.000 exemplars.

    ***

    Capçalera de "Canariah"

    - Surt Canariah: Per l'agost de 2000 surt a Roma (Itàlia) el primer número del periòdic Canariah. Giornale anarchico senza prezzo. Editat pel romà«Grup Anarquista Errico Malatesta», pretenia ser una publicació específicament dedicada a l'aprofundiment de la temàtica interna del moviment anarquista i a l'estimulació de la reflexió llibertària. Tractà diversos temes, com ara la història anarquista, l'il·legalisme, l'anarcoprimitivisme, l'antibel·licisme, l'alliberament animal, la repressió, el nacionalisme, etc. Hi van col·laborar Antonio Massia, Cicero, Tony Aspri i Gianluca, entre d'altres. La intenció era sortí mensualment, però es publicà irregularment. L'últim número fou el 20, de març-abril de 2004, portava com a subtítol «Giornale anarchico con prezzo». També edità diversos fullets.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Adhémar Schwitzguebel (1875)

    - Adhémar Schwitzguébel: El 15 d'agost de 1844 neix a Sonvillier (Berna, Suïssa) l'internacionalista bakuninista Adhémar Schwitzguébel. Son pare, radical liberal que havia participat en la Revolució de 1848, regentava un taller de rellotgeria i on treballarà com a gravador. En 1864 va fer el servei militar i va sortir amb el grau de sotstinent d'Infanteria. En 1866, com a membre de la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'acabava de crear a Sonvillier, va participar en el primer Congrés General a Ginebra. El gener de 1869 representà la secció de Courtelary en la constitució de la Federació Francosuïssa. El setembre d'aquell any, votà a favor de la propietat col·lectiva en el IV Congrés General de la Internacional a Basilea. També el setembre d'aquest any es va afiliar a la secció ginebrina de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, organització creada per Bakunin. El 13 de març de 1870 assistí a Lió a la gran assemblea obrera presidida per Eugène Varlin i on es reuniren delegats de la Internacional vinguts d'arreu França. Durant la guerra francoprussiana serví a la frontera en un batalló bernès. Després de la caiguda de la Comuna de París, va marxar a París portant passaports falsos que havia aconseguit Charles Perron destinats a facilitar la fuita dels communards cap a Suïssa. Rebutjant les resolucions del Consell General de la Internacional, de caire marxista, va prendre part, el 12 de novembre de 1871 a Sonvillier, en la creació de la bakuninista Federació del Jura. En 1871 publicà el fullet La guerre et la paix. Enviat al congrés de la Internacional de l'Haia el 2 de setembre de 1872, amb Bakunin i James Guillaume, per representar el federalisme i el rebuig de l'autoritarisme, va ser testimoni de l'exclusió dels seus dos companys, mentre que la seva, bé que reclamada, va ser rebutjada. De tornada a Suïssa, va prendre part en el Congrés de Saint-Imier amb la intenció de crear en el si de la Federació del Jura una Internacional antiautoritària. En 1873 es casà amb una jove obrera del Franc Comtat que treballava a Sonvillier. Entre el 7 i el 12 de setembre de 1874 participà en el VII Congrés General de l'AIT a Brussel·les com a delegat de la Federació del Jura, on redactà, amb altres dos companys, el«Manifest als obrers de tots els països». Entre febrer i març de 1876 realitzà una gira de conferències a Berna, Sonvillier, Saint-Imier i Neuchâtel que aquest mateix any publicà sota el títolLe radicalisme et le socialisme. El 3 de juliol de 1876, amb Nikolaij Zukovskij, James Guillaume, Carlo Salvione, Paul Brousse, Betsien iÉlisée Reclus, prengué la paraula durant l'enterrament de Bakunin a Berna. El 18 de març de 1877 fou elegit per portar la bandera roja durant la manifestació a Berna en commemoració de la Comuna de París. En 1880 participà en l'últim congrés de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Però l'actiu propagandista no va poder trobar feina per mantenir sa esposa i sos almenys nou fills, dels quals sobrevisqueren set nines i un nin, i es va veure forçat a deixar la regió i s'instal·là a Bienne en 1889. Hi continuà amb la seva militància, col·laborant amb articles en la premsa internacionalista i publicant fullets d'estudis econòmics i «sainets didàctics», i va participar en la creació d'una Federació Obrera Rellotgera, que desapareixerà arran de les vagues de 1895. En 1891, per sobreviure i a instàncies de les societats obreres, va acabar acceptant un càrrec permanent d'ajudant del secretari del moviment sindical suís. Víctima de la misèria i d'un càncer d'estómac que el torturà durant els seus últims 15 anys, Adhémar Schwitzguébel va morir el 23 de juliol de 1895 a Bienne (Berna, Suïssa). En 1908, a instàncies de James Guillaume, es publicà a París un recull dels seus textos sota el títol Quelquesécrits.

    Adhémar Schwitzguébel (1844-1895)

    ***

    Foto policíaca de Bernardo Miaglia

    - Bernardo Miaglia: El 15 d'agost de 1852 neix a Giaglione (Piemont, Itàlia) l'anarquista Bernardo Miaglia. Sos pares es deien Claude Miaglia i Marianne Giors. Sabater de professió, en 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. El 6 d'abril de 1894 se li va decretà l'expulsió de França i retornà a Itàlia. Després emigrà a Wisconsin (EUA) i a l'Argentina.

    ***

    Jacinto Huitrón Chavero

    - Jacinto Huitrón Chavero: El 15 d'agost de 1885 neix a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Jacinto Huitrón Chavero. Fill d'un sabater, estudià a l'Escola d'Oficis per a Obrers (dibuix lineal, geometria descriptiva, ciències naturals, filosofia i declamació) i en la seva adolescència fou aprenent de ferrer, desenvolupant durant sa vida diverses tasques (manyà, mecànic, carrosser, electricista, etc.). Durant els primers anys del segle treballà en dues carrosseries, fou l'encarregat d'un taller mecànic i instal·là una plantà de llum en una de les hisendes del financer José Yves Limantour Marquet. En 1909 començà a treballar al Ferrocarril Nacional Mexicà a Nonualco i s'afilià a la Sucursal Núm. 5 de la Unió de Mecànics Mexicans (UMM). S'uní lliurement amb la liberal professora de piano Carmen Sánchez, amb qui marxà a la ciutat de Puebla (Puebla, Mèxic), on en 1910 entrà a formar part dels grups seguidors de Francisco Ignacio Madero González. Després de morir sa companya, retornà a la Ciutat de Mèxic i entrà a treballar en un taller mecànic, després en l'empresa«Construcciones Metálicas» i posteriorment a la plomeria «Chanes y Rousseau», on publicà amb altres companys el primer periòdic quinzenal declaradament anarquista que hagué a la Ciutat de Mèxic. En aquests anys era lector habitual d'El Diario del Hogar, El Hijo del Ahuizote i Regeneración. El juny de 1912 creà, amb altres companys, l'anarquista «Grupo Luz», que poc després publicà ¡Luz! Periódico obrero libertario. El 22 de setembre d'aquell any fou un dels fundadors, amb membres del«Grupo Luz» i diversos sindicats (sastres, conductors, picapedres, teixidors, etc.), de la Casa del Obrero –posteriorment Casa del Obrer Mundial (CAM)–, i en va ser nomenat administrador; set dies abans havia sortit de la presó on havia estat tancat amb altres set obrers per les seves activitats. En 1913 dirigí el periòdic Lucha i organitzà el Sindicat de Mecànics. Comprà una petita premsa i pogué imprimir diverses publicacions, com ara Renoviĝo, òrgan del grup anarquista «Renovación», el responsable del qual fou José Amaya Topete. En 1915 fou un dels que acceptaren signar el pacte entre la CAM i el Constitucionalisme, pacte que donà lloc a la fundació dels «Batallons Rojos». Aquell any col·laborà en Revolución Social. Més tard s'oposà al llicenciament dels«Batallons Rojos» per l'absència d'una compensació per als familiars dels involucrats, alhora que va fer costat una breu vaga d'empleats de comerç. El febrer de 1916 va ser detingut pel seu rebuig a la política de Venustiano Carranza. S'entrevistà, juntament amb Luis Méndez, en nom de la CAM, amb Emiliano Zapata a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) amb la finalitat d'unificar el moviment revolucionari dels treballadors de la ciutat amb els del camp, aliança que finalment no reeixí. Encara que anarquista, en 1917 es presentà a les eleccions per la diputació a la XXVII Legislatura del Congrés de la Unió en el primer Districte Electoral del Districte Federal de Mèxic en nom del Partit Socialista Obrer (PSO), però va ser derrotat per Eduardo Hay, del Partit Liberal Constitucionalista (PLC). En 1918 assistí al Congrés Obrer Nacional de Saltillo (Coahuila de Zaragoza, Mèxic), del quan nasqué la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM), encapçalada per Luis Napoleón Morones, però, com la majoria dels llibertaris, acabà discrepant d'aquesta organització i l'abandonà, integrant-se en la Confederació General del Treball (CGT), fundada en 1921 arran de la Convenció Radical Roja (CRR). A finals de 1919 participà en els debats del I Congrés Socialista, organitzat pel Partit Socialista de Mèxic (PSM), on començaren a manifestar-se les primeres ficcions amb els comunistes, amb els quals no trobà punts d'acord. En 1923 col·laborà en Luz y Vida,òrgan de la CGT, i entre aquest any i 1936 fou corresponsal a Mèxic de La Revista Blanca, de Barcelona (Catalunya). En 1941 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Mexicana (FAM), de la qual en fou membre del secretariat. El 28 de desembre de 1945 participà en el I Congrés de la FAM, formant part de la Comissió de Dictàmens. Excel·lent orador i conferenciant, recorregué tot Mèxic fent gires propagandístiques, dirigí nombrosos periòdics, com ara Regeneración, i reedità nombrosos fullets dels clàssics anarquistes. El 19 d'agost de 1956 participà en el gran míting a la Ciutat de Mèxic organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya i la Confederació del Treballadors de Mèxic (CTM). Durant els anys seixanta, encara que militant, la seva salut no li va permetre participar com volia en les activitats de la FAM. Sos fills es deien Anarcos, Acracias, Autónomo, Libertad i Emancipación. Jacinto Huitrón Chavero va morir el 28 de març de 1969 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Tenia un arxiu i una biblioteca importants i deixà nombrosos manuscrits inèdits; gràcies a això, la seva vídua Guadalupe Robles, que s'encarregà d'ordenar-los i reunir-los, en 1974 es pogué editar el llibre pòstum Orígenes e historia del movimiento obrero en México i del qual s'han realitzat diverses edicions.

    Jacinto Huitrón Chavero (1885-1969)

    ***

    Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]

    - Gentile Merli: El 15 d'agost de 1900 neix a Magliaso (Ticino, Suïssa) el sastre anarquista Rocco Gentile Merli. De ben jovenet emigrà a Belfort (Franc Comtat, França), on estava subscrits a diverses publicacions anarquistes, com ara Vogliamo (1930-1931) i Le Réveil de Luigi Bertoni. En la dècada dels trenta treballà a Neuhausen am Rheinfall (Schaffhausen, Suïssa) i finalment s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on prengué part en el grup editor de Le Réveil. Participà activament, sovint amb Georges Sillani (Grand Gaspard), en totes les manifestacions alternatives sorgides arran dels fets de «Maig del 1968» i sovint fou el director responsable de nombroses publicacions locals, la majoria efímeres, que sorgiren en aquells anys a Ginebra, com ara Le Réveil Anarchiste (1968-1969), editat per la Federació Socialista Llibertària (FSL); Ofensive (1970) o La Solidarité Ouvrière. Mensuel anarchosyndicaliste (1976). En 1972 assistí a la trobada que es realitzà a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per celebrar el centenari de la Internacional antiautoritària. Fou un dels organitzadors del Col·loqui Internacional sobre Mikhail Bakunin, que se celebrà entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 a Zuric (Zuric, Suïssa), i del Càmping Llibertari que se celebrà entre el 6 i el 15 de juliol d'aquell any al Jura. En 1984, després d'haver fet la volta al món amb 83 anys, assistí a la Reunió Internacional Anarquista de Venècia (Vèneto, Itàlia). Gentile Merli va morir el 14 de desembre de 1986 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

    ***

    Carme Conde i Antonio Oliver a la Cartoixa de Valldemossa (Mallorca) durant el seu viatge de noces (desembre de 1931)

    - Carmen Conde Abellán:El 15 d'agost de 1907 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'escriptora, mestra i militant anarcofeminista Carmen Conde Abellán, també coneguda com Florentina. La seva infància va transcórrer entre Cartagena i Melilla, on viurà entre 1914 i 1920, establint-se a Madrid definitivament a partir de 1939. En 1923 va aprovar unes oposicions per a auxiliar de la Sala de Delineació de la Societat Espanyola de Construcció Naval i va començar a fer feina. Va estudiar magisteri en l'Escola Norma de Múrcia i més tard Filosofia i Lletres a la Universitat de València. En 1929 va publicar la seva primera obra, Brocal. En 1931 es va casar amb el poeta Antonio Oliver Belmás i amb ell, aquell mateix any, funda i dirigeix la primera Universidad Popular de Cartagena. Aquest mateix any va publicar en els llibertaris «Cuadernos de Cultura», dirigits per l'anarquista Marín Civera Martínez, el fullet Por la Escuela Renovada. En 1936 va prendre part en el moviment de dones llibertàries «Mujeres Libres», col·laborant durant la Revolució en la revista del mateix nom, sota el pseudònim de Florentina, i participant en les seves gires de conferències. Per a l'editorial de Mujeres Libres va publicar Enseñanza Nueva (1936), Poemas de guerra (1937), Oíd la vida (1937) i La composición literaria infantil (1937). Després de la guerra va patir represàlies per part de les autoritats franquistes, però, en 1953, guanyarà el Premi Elisenda Montcada amb Las oscuras raíces, i més tard el Premi Doncel de Teatre amb l'obra A la estrella por la cometa. En 1956, Conde i Oliver funden el Seminari-Arxiu Rubén Darío en la Universitat Complutense de Madrid. En 1957 va guanyar el Premi Internacional de Poesia Simón Bolivar. En aquests anys treballarà com a professora de literatura espanyola a l'Institut d'Estudis Europeus i en la Càtedra Mediterrània de la Universitat de València a Alacant. En 1967 guanya el Premi Nacional de Poesia i en 1980 obté el Premi Ateneu de Sevilla amb Soy lamadre. Va col·laborar amb La Estafeta Literaria i en Ràdio Nacional d'Espanya sota el pseudònim de Florentina del Mar. Dues de les seves obres, La rambla i Creció espesa la yerba, es van adaptar per ser emeses per Televisió Espanyola. El 28 de gener de 1979 va ingressar en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) ocupant la butaca K que havia deixat vacant Miguel Mihura en morir, essent així la primera dona a fer-ho des de la creació d'aquesta institució, pronuncià el seu discurs d'entrada (Poesía ante el tiempo y la inmortalidad) en 1979, fent també una crítica al masclisme imperant en les lletres hispàniques. A començaments dels anys 80 va començar a tenir els primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer. En 1987 va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. El setembre de 1992 va redactar testament llegant a l'Ajuntament de Cartagena la totalitat de la seva obra literària i la del seu espòs i en 1995 aquest ajuntament va crear el Patronato Carmen Conde-Antonio Oliver. Carmen Conde va morir el 8 de gener de 1996 a Madrid (Espanya), deixant una ingent obra poètica, novel·lística, assagística i de literatura infantil. La faceta llibertària de Carmen Conde ha estat sempre amagada per les institucions oficials. En 2007 José Luis Ferris va publicar la biografia Carmen Conde. Vida, pasión y verso.

    ***

    José Sánchez Conca

    - José Sánchez Conca: El 15 d'agost de 1908 neix a Villena (Alt Vilanopó, País Valencià) el militant anarcosindicalista José Sánchez Conca. Sabater de professió, sempre va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat responsable de compres de la Col·lectivitat del Ram de la Pell creada durant els primers dies de la revolució a Villena. Més tard va marxar voluntari al front, on fou nomenat comissari. En acabar la guerra es va refugiar a Algèria, però a Orà fou internat en un camp de concentració saharià, on va trobar nombrosos companys de lluita. Després fou portat de bell nou a Alger per treballar en una fàbrica de calçat militar que subministrava botes a l'exèrcit francès. En 1962, amb sa companya María García Carbonell, va aconseguir traslladar-se a la metròpoli, instal·lant-se definitivament a Narbona. Sempre en contacte amb el moviment llibertari exiliat, quan es van constituir els Grups de Presència Confederal (GPC), s'hi va adherir. La seva casa sempre va està oberta als companys que s'havien de traslladar a Narbona, lloc on els GPC solien reunir-se. En aquests anys es va encarregar de l'organització dels comicis dels GPC. En 1972 formà part de la Comissió de Relacions de les Agrupacions Confederals de la CNT de Narbona i Besiers. Durant elsúltims anys de sa vida quedà cec i patí grans sofriments físics. José Sánchez Conca va morir el 27 d'abril de 1996 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat tres dies després al crematori de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Notícia d'una de les condemnes de Fernand Vintrigner apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 26 de maig de 1939

    - Fernand Vintrigner: El 15 d'agost de 1908 neix a Coulommiers (Illa de França, França) l'anarquista Fernand Pierre Vintrigner, citat a vegades com Vingtrignier o Vintrignier. Era fill d'un polidor de metalls i d'una bugadera. Es guanyava la vida com a electricista als estudis cinematogràfics «Pathé-Natan» de París (França). Membre del grup anarquista del IX Districte parisenc, era secretari de la Federació Anarquista de la Regió Parisenca (FARP). En el congrés d'octubre de 1937 de la FARP va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista (UA), amb Nicolas Faucier, René Frémont, Charles Anderson, André Scheck i Maurice Duviquet. Arran del congrés de la regió parisenca, celebrat el 3 de febrer de 1938, on es reuniren grups anarquistes de diferents poblacions (Aulnay, Carrières-sur-Seine, Ermont, Livry, Montgeron, Palaiseau, Savigny, Sainte Geneviève-des-Bois, Sartrouville, Versailles i Villeneuve-Saint-Georges), va ser nomenat secretari de la Federació de París de l'UA, juntament amb Raphael Pedron, André Barzangette, Anna Mahé i François Virot. Entre agost de 1938 i març de 1939 va ser gerent de Le Libertaire, en substitució de Roger Boutefeu (Coudry); també ho va ser del periòdic SIA,òrgan de la Secció Francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 12 de desembre de 1938, arran dels acords de Munic, va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional, amb Charles Anderson, René Frémont i André Schek, a sis mesos de presó per difusió de pamflets pacifistes; en aquest mateix procés van ser condemnats Nicolas Faucier i Louis Lecoin a sis mesos de presó per diversos articles apareguts en Le Libertaire i en SIA. Quan esclatà la II Guerra Mundial era membre de la comissió administrativa de l'UA. En aquesta època vivia al número 57 del carrer parisenc de Mont Cenis. En el congrés de la Federació de París de l'UA, celebrat el 19 de març de 1939, on participaren representants de 30 grups anarquistes, va ser nomenat secretari adjunt de la direcció d'aquesta federació, juntament amb André Bargangette i Georges Gourdin. El 25 de maig de 1939 va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional per «provocació a la violència», com a gerent de Le Libertaire, a 15 mesos de presó per un article publicat per Pierre Le Meillour, que fou condemnat a un any de la mateixa pena. El 31 de juliol de 1939, amb Nicolas Faucier i Louis Lecoin, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a una multa de 1.000 francs; en aquests judici també van ser condemnats Robert Louzon i Henri Jeanson a 18 mesos de presó i a 500 francs de multa per l'aparició d'un article en SIA i per «tenir la intenció de sostreure a l'autoritat de França una part del territori sobre la qual aquesta autoritat l'exerceix». El 20 de novembre de 1939 va ser condemnat, pel IV Tribunal Correccional del Sena a 15 mesos de presó com a gerent de SIA; en aquest mateix judici Henri Jeanson va ser condemnat a 18 mesos de presó per un article que atemptava«contra la integritat territorial francesa» i per«provocació als militars a la desobediència amb finalitats anarquistes». Fernand Vintrigner va morir el 21 de maig de 1971 a Limeil-Brévannes (Illa de França, França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Confinats polítics a Ustica (abril de 1927). El del cercle vermell és Spartaco Stagnetti

    - Spartaco Stagnetti: El 15 d'agost de 1927 --alguns autors citen erròniament 1928-- mor assassinat a l'illa d'Ustica, a prop de Palerm (Sicília, Itàlia), el militant anarcosindicalista Spartaco Stagnetti. Havia nascut el 4 de juliol de 1888 a Roma (Itàlia) i va ser secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920, després d'un míting de suport a la Revolució russa a Roma, on va prendre part Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el periòdic anarquista Umanità Nova lloà la resistència tenaç dels companys atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat i ferit per un escamot feixista, fet que donà lloc a una vaga general. El feixisme va acabar per confinar-lo a Ustica, el 15 de gener de 1927, on va ser assassinat, per un confinat de règim comú, a la fonda que havia obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys 20 va publicar a Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta.

    Spartaco Stagnetti (1888-1927)

    ***

    Félix Cuende Castroviejo

    - Félix Cuende Castroviejo: El 15 d'agost de 1971 mor a Sant Flor (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Cuende Castroviejo. Havia nascut en 1912 a Navarra. Des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Quan el cop feixista de 1936, participà en els combats als carrers i especialment en la presa de la caserna de Loiola de Sant Sebastià. Després lluità en diversos combats al front de Guipúscoa fins a la caiguda de la zona a mans de les tropes franquistes. Pogué fugir de la repressió i arribà a Bilbao (Biscaia, País Basc). A La Casilla de Bilbao, fou un dels organitzadors dels batallons confederals i un dels oficials responsables del «Batalló Bakunin». Després de la caiguda de Santander (Cantàbria, Espanya), va caure presoner; tancat al Penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), va ser jutjat i condemnat a mort, però la pena fou finalment commutada per una de 20 anys de presó. Cap el 1944 aconseguí la llibertat provisional i s'instal·là a Sant Sebastià, on s'integrà en la CNT clandestina fent servir una acadèmia com a tapadora. A finals dels anys quaranta passà a França i s'establí a París, formant part de la CNT de la tendència«col·laboracionista». En aquestaèpoca ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara la secretaria de la Federació Local de la CNT de París, membre del Comitè Regional de la CNT basca en l'exili i les secretaries del Grup Confederal Basc de París i de l'Aliança Sindical del País Basc, formada per la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT), i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB). També col·laborà en els periòdics CNT del Norte i, després de la reunificació confederal de 1960, en Le Combat Syndicaliste i Umbral. Vivia a Aubervilliers (Illa de França, França). Venint d'una estada a Brioude (Alvèrnia, Occitània), on havia passat les vacances, Félix Cuende Castroviejo patí un atac de cor fulminant mortal el 15 d'agost de 1971 a Sant Flor (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat a Dugny (Illa de França, França).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 08/14/15--21:13: Setembre de 2015
  • Sense programació, de moment.

    0 0

      Febrero 2015

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Graffiti»
    Barvel Bar
    c/ Gran Vía

    «Esqueletos»
    Bar Peter´s
    c/ Gran Vía

    «Restaurante "Casa Paca"»
    c/ de San Justo

    «Edificio Modernista»
    Ingeniero:
    Cecilio González Domingo
    Arquitectos:
    Cecilio González Domingo, Joaquín de Vargas Aguirre
    c/ Pozo Amarillo / Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Carnicería»
    Diseño:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    Mercado Central de Abastos
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Techo»
    Diseño:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    Mercado Central de Abastos
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Techo»
    Diseño:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    Mercado Central de Abastos
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Bacalao»
    Diseño:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    Mercado Central de Abastos
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Pescadería»
    Diseño:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    Mercado Central de Abastos
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Pescadería»
    Diseño:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    Mercado Central de Abastos
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Jamones»
    Diseño:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    Mercado Central de Abastos
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Fachada del Mercado Central de Abastos»
    Diseño:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    Mercado Central de Abastos
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Techo»
    Diseño:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    Mercado Central de Abastos
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Charcutería»
    Diseño:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    Mercado Central de Abastos
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Charcutería»
    Diseño:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    Mercado Central de Abastos
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Vista general del Mercado»
    Diseño:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    Mercado Central de Abastos
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Techo»
    Mercado Central de Abastos
    Diseño:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Pescadería»
    Mercado Central de Abastos
    Diseño:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Charcutería»
    Mercado Central de Abastos
    Diseño:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Charcutería»
    Mercado Central de Abastos
    Diseño:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Frutería»
    Mercado Central de Abastos
    Diseño:
    Joaquín de Vargas y Aguirre
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Cabeza de Toro»
    Arco de Toro
    Pabellón Real
    Plaza del Mercado (Plaza de la Verdura)

    «Arco de Toro»
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Monjas viajeras»
    Plaza Mayor

    «Placa conmemorativa del 250 aniversario de la Plaza Mayor»
    Plaza Mayor

    «Placa conmemorativa del 1º Festival de las Artes de Castilla y León»
    Plaza Mayor

    «Placa conmemorativa de "Ciudad Europea de la Cultura" compartida con Brujas en 2002»
    Plaza Mayor

    «Concha del Peregrino»
    Ruta Jacobea
    Plaza Mayor

    «Medallón de D. Juan de Borbón»
    Pabellón de Petrineros y Guarnicioneros
    Plaza Mayor

    «Medallón de Tomás Bretón»
    Pabellón de Petrineros y Guarnicioneros
    Plaza Mayor

    «Medallón de Julián Sánchez "El Charro" (J Sanchez El Charro)»
    Escultor:
    Enrique Orejudo
    Pabellón de Petrineros y Guarnicioneros
    Plaza Mayor

    «Medallón del Duque de Wellington (Lord Wellington)»
    Escultor:
    Fernando Mayoral
    Pabellón de Petrineros y Guarnicioneros
    Plaza Mayor

    «Medallón de Fray Luis de León»
    Escultor:
    Óscar Alvariño
    Pabellón de Petrineros y Guarnicioneros
    Plaza Mayor

    «Medallón de Antonio de Nebrija»
    Escultor:
    Óscar Albariño
    Pabellón de Petrineros y Guarnicioneros
    Plaza Mayor

    «Medallón de Miguel de Unamuno (Migvel de Unamuno)»
    Escultor:
    Óscar Albariño
    Pabellón de Petrineros y Guarnicioneros
    Plaza Mayor

    «Medallón de Juan de Sahagún (Jvan de Sahagvun)»
    Pabellón de Petrineros y Guarnicioneros
    Plaza Mayor

    «Medallón de Fray Francisco de Vitoria (Fray Fco de Vitoria)»
    Pabellón de Petrineros y Guarnicioneros
    Plaza Mayor

    «Medallón de Santa Teresa de Jesús (Teresa de Jesvs)»
    Escultor:
    Garciliano Montero
    Pabellón de Petrineros y Guarnicioneros
    Plaza Mayor

    «León de San Marcos»
    Pabellón de Petrineros y Guarnicioneros
    Plaza Mayor

    «Medallón de Miguel de Cervantes (Migvel de Cervantes)»
    Escultor:
    Agustín Casillas
    Pabellón de Petrineros y Guarnicioneros
    Plaza Mayor

    «Medallón de Alonso de Aguilar»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Puerta de San Martín
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de Alonso de Aragón»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Puerta de San Martín
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de Diego López de Haro (D. Dego Lopez de Aro)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de Antonio de Leyva»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de Sancho Dávila»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de Rodrigo Dábalos (D Rod Davalos)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de Fernando Álvarez de Toledo (D Fernando de Tolo)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de Francisco Pizarro (Franzco Pizarro)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de Hernán Cortés (Fernan Cortes)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de Cristóbal Colón (Don Xptoval Colon)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de Gonzalo Fernández de Córdoba (D Gonzalo Fêz de Cordova)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de Rodrigo Téllez Girón (D Rodro Tellez Giron)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de Rodrigo Ponce de León (D Rodo Ponce de Lo)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Arco de Barba Roja o de Alabarderos»
    Pabellón San Martín
    Plaza Mayor (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de Alonso de Guzmán»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Arco de Barba Roja o de Alabarderos
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de Juan Pacheco (D Jvan Pacheco)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Arco de Barba Roja o de Alabarderos
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de Alonso Pérez de Guzmán (D Alonso Gvzman)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Arco de Barba Roja o de Alabarderos
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de Pelayo Pérez Correa (D Pelayo Pérez Corea)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de Rodrigo Díaz de Vivar (El Cid Campeador, El Cid Rvy Diaz)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón San Martín (Pabellón de Lenceros o Pabellón del Cuartel General)
    Plaza Mayor

    «Medallón de García Fernández (Garci Ferz)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Fernán González (Fernan Gonz)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón San Martín
    Plaza Mayor

    «Medallón de Bernardo del Carpio (Vernardo del Carpio)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón San Martín
    Plaza Mayor

    «Medallón de Fernando VI (Pherdinand VI)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Felipe V (Philipvs V)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón San Martín
    Plaza Mayor

    «Medallón de Luis I (Lvdovicvs I)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Felipe V (Philipvs V)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Carlos II (Carlvs II)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Felipe IV (Philip IV)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Felipe III (Philip III)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Felipe II (Philipvs II)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Carlos V (Carolvs V)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Arco de San Fernando»
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Arco de San Fernando con los Medallones de Felipe V e Isabel de Farnesio»
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Felipe I de Castilla y Juana I (Philipvs I et Joanna)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Fernando II de Aragón e Isabel I (Ferdinas Catolis et Isabella)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Enrique IV (Henriqvs IV)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Juan II (Yoanes II)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Enrique III (Henriqvs III)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Juan I (Joanens I)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Enrique II (Henriqvs II)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Pedro el Cruel (Petrvs Crvdelis)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Alfonso XI (Alphonsus XI)»
    Escultor:
    Alejandro Carnicero
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Francisco Franco (Franco Cavdillo de España XVIII Jvlio MCMXXXVI)»
    Escultor:
    Damián Villar
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Arco y Medallón de Francisco Franco (Franco Cavdillo de España XVIII Jvlio MCMXXXVI)»
    Escultor:
    Damián Villar
    Pabellón Real
    Plaza Mayor

    «Medallón de Carlos III (Carolus III)»
    Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
    Plaza Mayor

    «Medallón de Carlos IV»
    Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
    Plaza Mayor

    «Medallón de Fernando VII»
    Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
    Plaza Mayor

    «Medallón de Isabel II»
    Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
    Plaza Mayor

    «Medallón de Alfonso XII»
    Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
    Plaza Mayor

    «Medallón de Alfonso XIII»
    Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
    Plaza Mayor

    «Medallón de Juan Carlos I y Sofía (Jvan Carlos I y Sofia)»
    Escultor:
    Venancio Blanco
    Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
    Plaza Mayor

    «Puerta del Ayuntamiento»
    Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
    Plaza Mayor

    «Medallón de Alberto de Churriguera (Alberto de Chvrrigvera)»
    Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
    Plaza Mayor

    «Medallón de Rodrigo Caballero (Dº Rodrigo Cavallero y Llanes)»
    Escultor:
    Enrique Orejudo
    Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
    Plaza Mayor

    «Medallón de Juan Maldonado y Ordoñez de Villaquirán (D Jvan Maldonado y Ordoñez de Villaqviran)»
    Escultor:
    Juan Pérez
    Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
    Plaza Mayor

    «Medallón de Amadeo I de Saboya»
    Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
    Plaza Mayor

    «Medallón de la Alegoría de la Segunda República Española (Segunda República)»
    Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
    Plaza Mayor

    «Medallón de la Alegoría de la Primera República Española (Primera República)»
    Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
    Plaza Mayor
    Salamanca

    «Medallón de Juan Vázquez de Coronado (J. Vazquez de Coronado 1564 1964)»
    Escultor:
    Damián Villar
    Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
    Plaza Mayor

    «Soportal»
    Pabellón Consistorial o del Ayuntamiento
    Plaza Mayor

    Palma, 15 de agosto de 2015



    0 0


    Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República. No, ni molt manco. Ara, alguns militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. (Miquel López Crespí)


    Sous i poltrones



    L'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí (a l'esquerra) i Lluís M. Xirinacs (a la dreta). Els dos intel·lectuals i destacats activistes culturals porten, d'ençà fa molts d´anys, una important tasca de recuperació de la memòria històrica de la transició i han escrit nombrosos llibres al respecte. Xirinacs va presentar el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició a Barcelona.

    Tota la transició es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant el poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els tres llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria collectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites clandestines d'aquells anys (lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació).


    Mateu Morro, aleshores secretari general del PSM i conseller d'agricultura del Govern de les Illes Balears i Llorenç Buades, dirigent de la CGT i històric dirigent de la LCR en temps de la dictadura recomanaren, el dia de la presentació, el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició

    Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils, plens d'esperances i de lluites, era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars de les víctimes del feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República. No, ni molt manco. Ara, alguns militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven d'ocupacions que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española.

    Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per un cotxe oficial, per a poder trepitjar les catifes dels grans salons dels palaus oficials.

    Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Tot ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya "moderna" provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic.

    Dins el camp de la lluita per servar la memòria històrica de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de molts anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren aquell homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en els anys de la República. Una néta del batle afusellat s'encarregà de collocar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle de Bunyola en temps de la República, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del feixisme a tot el que era progrés i cultura.

    El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins. En aquesta tasca estam encara vist el silenci glacial de tant oportunista i vividor de la política...

    Miquel López Crespí

    (31-VII-2000)


    Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions d’origen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, se’n sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com l’abandonament de la lluita per la República, l’oblit del combat per la unitat sindical per part de molts dirigents sindicals significava en la pràctica, no un “assenyat pragmatisme” com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim. (Miquel López Crespí)


    Els sous dels nostres polítics



    L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

    He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites, provant de fer oblidar el seu recent passat. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes, l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. Dic tot això perquè encara estic sorprès després d’haver llegit la relació del que cobren i cobraran molts dels nostres polítics. Ho he llegit al Diari de Girona i encara no puc creure que la política oficial doni per a tant. Segons s’hi diu, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, cobrarà un sou que, quines coses més curioses!, serà 35.697 euros inferior a la pensió que rebrà el expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall. Segons queda recollit en els Pressupostos Generals de l’Estat, Zapatero cobrarà 89.303,28 euros en dotze mensualitats. La seva retribució continua sent inferior a la de les principals autoritats del Poder Judicial i del Consell Econòmic i Social (CES), entre d’altres. Aquesta assignació, com dèiem, queda força lluny de la que rebrà Maragall: expresident percebrà un sou de 125.000 euros anuals i, segons el que va aprovar en el seu moment el Parlament, posteriorment tendrà dret a un pagament vitalici de 94.000 euros, quantitat també, segons informa el diari citat, superior al sou del president del Govern central. Aquesta pensió supera fins i tot el sou que tenen els ministres de l’executiu de Zapatero.

    Nosaltres procedim d´una generació de militants antifranquistes per als quals el servei al poble es feia, a vegades, a costa de la pròpia vida. Quants d’esquerrans de la generació de lluitadors republicans no hauré conegut que varen estar anys i més anys a la presó i que, en sortir, i això els que sortien!, malmesa la salut, encara posaven part dels seus esquifits ingressos per a pagar diaris clandestins que servien per a lluitar contra la dictadura. Fins a mitjans dels anys setanta, una vegada consolidada la reforma del sistema, en els anys de la transició, ningú de l’esquerra antifeixista hauria pogut imaginar les fortunes que es feren amb el correu de la política. Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions d’origen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, se’n sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com l’abandonament de la lluita per la República, l’oblit del combat per la unitat sindical per part de molts dirigents sindicals significava en la pràctica, no un “assenyat pragmatisme” com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim. No és estrany que aquest mateix règim pagui amb tan bons emoluments tan fidels servidors! I que, si cal, sigui capaç de fer doctor honoris causa aquell qui va començar la seva carrera política manant l’extermini dels comunistes del POUM, o els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937, cas recent de Santiago Carrillo.

    Miquel López Crespí

    (8-V-07)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Estamos probando este nuevo modelo de Ubiquiti, sencillo pero potente. Vamos a hacer un simple WAN+LAN para separar una red (wifi por ejemplo), de nuestra red local.

     

     

    Edgerouter X
     

     

    Conectamos en eth0 el cable unido a la red local que será la WAN, con enlace al router ADSL. Desde DASHBOARD, pulsamos sobre el desplegable de eth0 y CONFIG. Definimos una IP y máscara de subred (/24 equivale a 255.255.255.x).

    ip eth0 

     

    Conectamos el cable de red en eht4 (que será nuestra subred) y configuramos igual.

    eth4 ip 

     

     

     

    Definimos un servidor DHCP dentro del rango de la LAN que hemos creado. (SERVICES->DHCP SERVER->+ADD DHCP SERVER)

    dhcp server edgerouter 

     

     

    En FIREWALL/NAT – NAT configuramos WAN masquerading para permitir que las máquinas de la red local salgan a Internet.

     WAN masquerading Ubiquiti Edgerouter
     

     

    Y creamos un ruta estática para enlazar todo: (10.35.224.253 es la IP del router ADSL)

     Ruta estatica Ubiquiti Edgerouter X

     

     

     

     


    0 0

    [16/08] «La Revista Social» -«La Anarquía» - Martin - Barrué - Marek - Kokoczinski - Liern - Villanueva - Jolis - Llop - Guillén - Hödel - Caserio - Friedeberg - Fochi - Jiménez Zapatero - Lynn

    Anarcoefemèrides del 16 d'agost

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Revista Social"

    - SurtLa Revista Social: El 16 d'agost de 1872 surt a Manresa (Bages, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Revista Social. Órgano de la Unión de los Obreros Manufactureros de España, portaveu de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Es fundà per acord del I Congrés de la Unió Manufacturera de la Regió Espanyola, celebrat entre el 7 i l'11 de maig de 1872 a Barcelona. Posteriorment la redacció se'n va traslladar a Gràcia (novembre de 1872) i a Barcelona (agost de 1873). Com a secretari de redacció durant molts anys va figurar Francesc Abayà, substituït per José García Viñas i després per Rafael Farga i Pellicer. Va prendre articles d'altres publicacions llibertàries europees, com La Révolte i Bulletin de la Fédération Jurassienne. Entre febrer i maig de 1874 va ser suspès governativament i després va prendre un to més moderat, que va tractar de canviar García Viñas, passant a subtitular-se «Órgano de la Federación Manufacturera de la Nación Española». En desembre de 1880 García Viñas va cedir la revista a Juan Serrano Oteiza que va tornar-la editar a Madrid, a partir del 11 juny de 1881 i fins el 1884, sota el nom Revista Social. Eco del proletarido, defensant les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes, i essent en gran mesura l'òrgan de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). El tiratge serà aleshores de vint mil exemplars. Després de la fase madrilenya retornà a Catalunya, a Sants, sembla que per les discussions entre els redactors, on va treure 39 números. Revista Social comptà amb la col·laboració de Ricardo Mella, Francesc Tomàs i Oliver, ErnestoÁlvarez, Enrique Borrel, Francisco Ruiz, José García Viñas, Palacio, Orcal, Arroyo, Espí, Vanoncí, etc. Va editar fullets --entre ells Dios y el Estado, de Bakunin, traduït per Ricardo Mella i Ernesto Álvarez-- i es va ocupar dels congressos de la Internacional espanyola. Desaparegué a causa del clima antianarquista creat pels fets de La Mano Negra. En total se'n van publicar 418 números, l'últim el 20 de novembre de 1880.

    ***

    Portada d'un exemplar de "La Anarquía"

    - SurtLa Anarquía: El 16 d'agost de 1890 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari La Anarquía. Dirigit per l'anarquista ErnestoÁlvarez, va comptar amb nombrosos col·laboradors, com ara Ricardo Mella, Büchner, José López Montenegro, Fermín Salvochea, Soledad Gustavo, José Prat, Rita Setabas, J. López Maldonado, Anselmo Lorenzo, Renán, Ignasi Bo i Singla, Bigeon, Paepe, Berrucaud, Claveau, Domela, Kropotkin, Alexander Berkman, etc. Federico Urales també hi col·laborarà i es pronunciarà per l'ús del terme «Anarquia» o«Anarquisme», sol, sense adjectius. L'últim número de la publicació serà el 144, del 15 de juny de 1893, però la capçalera serà represa nombroses vegades.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Pierre Martin

    - Pierre Martin:El 16 d'agost de 1856 neix a Viena del Delfinat (Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i pacifista Pierre Martin, també conegut com Pierre Martin de Vienne i Le Bossu. Amb sis anys ja treballava en la indústria tèxtil. En 1879 va prendre part en una dura vaga de cinc mesos i des d'aleshores va esdevenir un important militant del moviment anarquista. Orador de talent, intel·ligent i generós, va suscitar l'entusiasme dels obrers. En 1880, a Vevey, va prendre part en una reunió de la Federació del Jura i l'any següent va participar en el Congrés de Londres. Però després de l'agitació social dels miners de Monceau-les-Mines i l'atemptat de la plaça Bellecour a Lió, l'octubre de 1882, va ser detingut juntament amb nombrosos companys, entre ells Kropotkin. Un total de 66 militants anarquistes van comparèixer el 8 de gener de 1883 davant el tribunal de Lió, acusats de pertànyer a la Internacional, aleshores prohibida a França. Condemnat a quatre anys de presó, va ser internat a la penitenciaria de Clairvaux. Alliberat el gener de 1886, va reprendre la militància. Detingut de bell nou amb altres 18 companys i companyes llibertaris després dels esdeveniments de l'1 de maig de 1890 a Vienne, va ser condemnat a cinc anys de presó que seran reduïts en apel·lació a tres, però que van alterar-li greument la seva salut. Alliberat l'agost de 1893, es va instal·lar un temps a Romans on va militar amb sa companya anarquista Fanny Chaumeret en els grups de la Drôme. En 1894, després de l'aprovació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses),és de bell nou detingut com a anarquista, però és finalment alliberat després de tres mesos de presó. Amb la prohibició d'estar-se per la Drôme, esdevindrà fotògraf ambulant. Encara va ser requerit per la justícia en diverses ocasions: en 1906, després d'haver signat un cartell antimilitarista; en 1910, durant la vaga dels ferroviaris; en 1912, per incitació a la desobediència, etc. Instal·lat a París, va esdevenir l'administrador de Le Libertaire. Inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes per les autoritats, va oposar-se durant la Gran Guerra a la «unió sagrada» i al Manifest dels Setze, participant juntament amb Sébastian Faure i Louis Lecoin en les lluites pacifistes, fins que morí el 6 d'agost de 1916 a la seu del periòdic Le Libertaire de París (França), on vivia.

    ***

    Jean Barrué, professor de matemàtiques de les classes preparatòries a l'ingrés a l'Institut «Michel Montaigne» de Bordeus

    - Jean Barrué: El 16 d'agost de 1902 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el professor de matemàtiques i militant, d'antuvi, comunista, i, després, anarquista i sindicalista revolucionari Jean Frédéric Henry Barrué. Fill d'una família pagesa occitana (Bearn, Gers, Avairon), fins al juliol de 1922 estudià a l'institut de Bordeus i entre 1922 i 1926 realitzà estudis superiors de matemàtiques a París (França). El juliol de 1926 va ser nomenat professor agregat a l'institut de Lo Mont (Aquitània, Occitània), on farà classes fins al 1929. Entre 1929 i 1931 fou professor a l'institut d'Angulema (Poitou-Charentes, França) i posteriorment, fins al juliol de 1966, data de la seva jubilació, amb una interrupció durant la guerra, professor de matemàtiques superiors a l'Institut«Michel Montaigne» de Bordeus. El juliol de 1919 prengué part a París en una manifestació de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) i dels grups revolucionaris per protestar contra la desfilada militar del«Dia de la Victòria». L'octubre de 1919 s'adherí al grup «Estudiants Socialistes» i a la Secció Francesa de l'Internacional Obrera (SFIO) de Bordeus, fent costat les tesis de la III Internacional. Després del Congrés de Tours de l'SFIO, celebrat a finals de desembre de 1920, congrés de l'escissió que donà lloc a la Secció Francesa de l'Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF), passà a militar a Bordeus en les Joventuts Comunistes i en aquest nou partit. Entre novembre de 1922 i la primavera de 1926 fou membre de la V Secció del PCF de París i durant alguns mesos en fou secretari. Tot rebutjant els«personalismes» i la«bolxevització», defensà Le Bulletin Communista editat per Boris Souvarine. L'octubre de 1925, fou un dels signataris de la Carta al Comitè Executiu de la Internacional Comunista («Carta dels 250»), trencant amb el comunisme i acostant-se a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari. Des del primer número de la revista La Révolution Prolétarienne (1 de gener de 1925), fundada per Pierre Monatte, entrà a formar part del seu cercle. A partir de novembre de 1927 s'introduí en l'acció sindical des de la Federació de l'Ensenyament, afiliada a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), en els sindicats dels Basses-Pirineus-Landes, Charen i Gironda. Prengué part en tots els congressos de la Federació de l'Ensenyament, defensant les tesis de la tendència sindicalista revolucionària. El març de 1934, després de la mort de Marie Gillot, s'ocupà de la publicació del periòdicL'Action Syndicaliste. En aquestaèpoca col·laborà en L'ÉcoleÉmancipée i Le Cri du Peuple, setmanari del«Comitè per la Independència Sindical» («Comitè dels 22»), i intervingué en la conferència que aquest comitè celebrà l'11 de gener de 1931 ala Cambra del Treball de París. Combaté la política del Front Popular i la participació en les eleccions de 1936, militant en la Lliga dels Combatents de la Pau i en el Comitè de Vigilància dels Intel·lectuals Antifeixistes (CVIA). Amb la unitat sindical de 1936, esdevingué secretari de la Secció de la Gironda de la Federació General de l'Ensenyament i fou membre del Comitè Executiu de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT). Durant la guerra d'Espanya, col·laborà en el periòdic L'Espagne Antifasciste, que des de Bordeus editava Aristide Lapeyre. En aquesta època dirigí un Curs d'Economia Política a l'escola fundada per les Joventuts Anarquistes de Bordeus i en la qual Roger Boussinot ensenyava francès. Després de la II Guerra Mundial, fou secretari de la VIII Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF), però, decebut de l'escissió sindical, abandonà el sindicalisme i es centrà en el moviment anarquista, militant activament, des de la seva reconstitució en 1954, en la Federació Anarquista (FA). Membre del Grup «Sébastien Faure» de Bordeus, a partir de 1970, s'ocupà de les Relacions Internacionals de la FA amb els grups de llengua alemanya, amb la Federació Holandesa i amb els grups suïssos i belgues. En aquests anys col·laborà regularment en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA, i des maig de 1968 en la revista trimestral La Rue, editada pel Grup Llibertari «Louise Michel» de París. També col·laborà en la revista anarquista alemanya Befreiung. Destacà per les seves traduccions de l'alemany, com ara La réaction en Allemagne, de Mikhail Bakunin; Bakounine ou le démon de la révolte, Fritz Brupbacher; Anarchisme et marxisme dans la Révolution russe, d'Arthur Lehning; La faux principe de notreéducation, et autres textes i De l'Éducation..., de Max Stirner; etc. També treballà en les traduccions dels Archives Bakounine, sota la direcció d'Arthur Lehning. En 1980, amb el suport de Gilles Durou, creà el Grup Anarquista de Bordeus (GAB), format per una majoria del Grup«Sébastien Faure» que havia abandonat la FA; participà en aquest grup fins a la seva dissolució en 1985. El GAB tingué com a òrgan d'expressióDégel. Journal d'expression libertaire, publicació que dirigí, i tingué una forta activitat en aquest període (Llibreria l'En Dehors, ràdio, debats, etc.). Col·laborà regularment en diferents publicacions llibertàries, com ara Les Cahiers de l'Humanisme Libertaire, Interrogatins,Iztok, Le Libertaire, La Libre Pensée des Bouches du Rhône, etc.És autor de Max Stirner et l'education (1969), L'anarchisme aujourd'hui (1970), Bakounine et Netchaïev.Troisétudes sur Bakounine, dont Bakounine et Netchaïev, suivies par le Catéchisme Révolutionnaire de Netchaïev (1971),Anarchisme nu (1973) i Morale sans obligation ni sanction ou morale anarchiste (1986). Jean Barrué va morir el 26 d'agost de 1989 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Talença (Aquitània, Occitània), al costat de sa companya Anita. Actualment un grup de la FA de Bordeus porta el nom de«Cercle Libertaire Jean Barrué».

    ***

    Portada de les memòries de Pawel Lew Marek

    - Pawel Lew Marek: El 16 d'agost de 1902 neix a Radymno (Subcarpàcia, Polònia) l'anarquista i anarcosindicalista Melajach Lew, més conegut com Pawel Lew Marek. Fill d'una família de funcionaris, quan tenia 14 anys començà a treballar. En 1918 va ser un dels creadors de la Samodzielna Organizacja Mlodsiezy Robotniczej (SOMR, Organització Independent de la Joventut Obrera), que agrupava joves treballadors polonesos, ucraïnesos i jueus. Com a membre d'un Consell Obrer, organitzà dues vagues. El novembre de 1923, quan els comunistes atacaren un míting socialista a Przemysl, participà en els enfrontaments i és en aquestaèpoca quan s'acostà a les idees anarquistes i anarcosindicalistes. En 1924 realitzà el servei militar i en 1926 va ser un dels fundadors de l'Anarchistyczna Federacja Polski (AFP, Federació Anarquista de Polònia). En 1930 emigrà a París (França), on col·laborà amb un grup anarquista polonès. De bell nou a Polònia, en 1931 va ser nomenat secretari de l'AFP, càrrec que ocupa fins al 1937, i s'ocupa de la redacció de l'òrgan clandestí anarquista Walka Klas (Guerra de Classes). En aquestes anys treballà a la fàbrica Schenka& Cie de Varsòvia, on organitzà una vaga, i després a la companyia marítima Hartwing. En 1939 participà en la defensa de Varsòvia i en el grup de premsa i propaganda de Brygadzie Syndykalistycznej (Bridada Sindicalista Total)  i amb l'ocupació nazi va ser circumscrit, com la resta de jueus de la ciutat, al gueto. Tancat al camp de Falenty, el febrer de 1943 aconseguí fugir. Després de la seva evasió organitzà un grup sindicalista insurreccional clandestí. Va ser promotor de la Syndikalistyczne Porozumienie Powstancze (SPP, Plataforma Sindical Insurreccionall) i editor del seu butlletí clandestí Syndikalista. L'agost de 1944 prengué part en la insurrecció de Varsòvia, que fracassà l'octubre d'aquell any. Aconseguí fugir de la repressió, però va ser capturar a Cracòvia, on treballava de zelador en un hospital. Després de l'alliberament de Cracòvia, començà a col·laborar en l'Okregowa Komisja Zwiazkow Zawodowych (OKZZ, Comitè Regional dels Sindicats Obrers). Partidari del cooperativisme, va ser un dels fundadors de la Zwiazkowa Spodzielnia Pracy (ZSP, Cooperativa Sindical d'Habitatges), de la qual serà nomenat secretari i president del seu Consell de Control. Entre 1946 i 1949 exercí de secretari de la cooperativa editorial Slowo (Paraula) a Lodz. En 1949 s'afilià al Polska Zjednoczona Partia Robotnicza (PZPR, Partit Obrer Unificat Polonès), el partit comunista en el govern. En 1951 s'instal·là a Varsòvia i treballà en el periòdic sindicalista comunista Glos Pracy (Veu del Treball), com a cap de redacció i publicista. Sa companya fou Stefania Brodje. Pawel Lew Marek va morir el 7 de novembre de 1971 a Varsòvia (Polònia). Pòstumament, en 2005, es va publicar la seva autobiografia dels anys bèl·lics sota el títol Na krawedzi zycia. Wspomnienia anarchisty (1943-1944) [En acabar una vida. Memòries d'un anarquista (1943-1944)].

    ***

    Georgette Kokoczinski ("Mimosa")

    - Georgette Kokoczinski:El 16 d'agost de 1907 neix a Versalles (Illa de França, França) la militant anarquista Georgette Léontine Roberte Augustine Kokoczinski, coneguda com Mimosa. Filla d'una família de classe mitjana, d'antuvi tingué el llinatge Brivadis, per sa mare Léontine Brivadis, i en 1908, en ser reconeguda per son pare, Robert Ango, prengué aquest llinatge. Quan tenia 16 anys, en no poder entendre's amb sos pares, marxà a París, on fou acollida per André Colomer i la seva companya Magdalena, que la introduí en les idees llibertàries. Freqüentà els cabarets de Montmartre, atreta pel món de l'espectacle i de la poesia. A partir de 1925 s'aplegà en unió lliure amb l'anarquista Fernand Fortin i fou membre del grup«Éducation Sociale», que Fortin havia fundat a Loches, i on començà a intervenir en mítings i en festivals. En 1928 tornà a París i sota el nom artístic de Mimosa formarà part d'un grup d'animació que amenitzava les reunions i els festivals llibertaris de la regió parisenca amb cançons, poesies i obres de teatre. També venia en reunions llibertàries La Revue Anarchiste, el gerent de la qual era son company Fortin. En aquests anys obtingué el diploma d'infermeria. El 7 de novembre de 1931 es casà amb el periodista socialista francès Miecsejslaw Kokoczinski, adherit a la XIV Sector parisenc de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de qui prendrà el llinatge. El 28 d'agost de 1936 participà en un míting a la sala parisenca Wagram en suport de la Revolució espanyola i decidí implicar-se més directament. El 18 de setembre de 1936 marxà a lluitar a la Guerra Civil espanyola i s'enrolà en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Enviada al front d'Aragó, s'ocupà amb les militants anarquistes alemanyes Augusta Marx i Madeleine Gierth de la infermeria i de la cantina. Georgette Kokoczinski va morir el 17 d'octubre de 1936 durant la batalla de Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), juntament amb altres infermeres i desenes de voluntaris estrangers. Els detalls de la seva mort no són coneguts, però sembla que fou capturada per les tropes franquistes, afusellada amb altres companys i, segons certes testimonis, el seu cos fou cremat en una granja. Segons el testimoni d'Antoine Giménez, hauria estat capturada amb Augusta Marx i ambdues, nues i esventrades, però encara amb vida, haurien estat llançades a primera línia del front on un company les rematà. El maig de 1937, en homenatge seu, un grup francòfon de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del barri de Gràcia de Barcelona, i del qual formà part Fortin, prendrà el nom de «Mimosa». Georgette Kokoczinski va escriure un diari durant la seva estada a la Península que va ser trobat després de la seva mort i recopiat per Fortin i que es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Miquel Liern Barberà

    - Miquel Liern Barberà: El 16 d'agost de 1907 neix a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarcosindicalista Miquel Liern Barberà. De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la guerra civil va combatre l'exèrcit facciós com a voluntari a diversos fronts (Terol, Brunete, Ebre). Amb el triomf franquista passà els Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Després va fer feina en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941 va ser detingut pels alemanys i enviat al camp d'extermini de Mauthausen amb la matrícula 6630 i després al de Dachau. Aconseguí arribar viu fins al triomf aliat i fou alliberat. Instal·lat a Montpeller, treballà com a mosaïcista i milità en la CNT de la localitat. Miquel Liern Barberà va morir el 15 de març de 1971 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    José Villanueva [militants-anarchistes.info]

    - José Villanueva: El 16 d'agost de 1912 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Villanueva. A començaments dels anys trenta entrà a formar part del Grup Juvenil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda. Quan el cop feixista de juliol de 1936, ben igual que son cunyat Floreal Carbó, s'allistà com a voluntari en la«Columna Durruti» en la qual combaté durant tota la guerra. Amb el triomf franquista passà a França i fou internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là al Llenguadoc (Occitània), on continuà militant en la CNT de l'Exili. José Villanueva va morir el 4 de febrer de 1989 a Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Concentració anarquista (Premià de Dalt, 1932)

    - Paquita Jolis Puig: El 16 d'agost de 1916 neix a Amer (Selva, Catalunya) la militant anarcofeminista Francesca Jolis Puig. Durant els anys de la II República espanyola milità en les Joventuts Llibertàries de Premià de Dalt (Maresme, Catalunya) i a partir de 1936, amb sa germana Assumpció i un grup d'una vintena de companyes, formà part de l'Agrupació «Mujeres Libres» de la mateixa localitat. Aquest grup participà en el Consell Municipal de la localitat i va ser el promotor de la creació del Museu de Física i de Ciències Naturals. Amb el triomf feixista s'exilià a França. Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili de Marsella. Paquita Jolis Puig va morir el 16 d'agost de 1982, el dia del seu aniversari, a Marsella (Provença, Occitània).

    ***

    Ceferí Llop Estupinyà

    - Ceferí Llop Estupiñà: El 16 d'agost de 1916 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ceferí Llop Estupiñà. Sos pares es deien Manuel Llop i Pilar Estupiñà. Es guanyava la vida com adober i milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Quan el cop militar de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Revolucionari de Manresa i després marxà voluntari al front. Arran del triomf franquista passà a França, però retornà aviat. Va ser denunciat per un company de feina i per un veí d'escala d'haver fet guàrdies com a milicià del Comitè Revolucionari de Manresa davant l'edifici del Casino, i d'haver participat en l'assalt del convent de les Dominiques. Detingut per l'exèrcit franquista triomfador, el 28 d'abril de 1939 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim d'urgència i condemnat a mort pel delicte de «rebel·lió militar». Ceferí Llop Estupiñà va ser afusellat el 9 d'agost de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i el seu cos llaçat en una fossa comuna del Fossar de la Pedrera de Barcelona. La mateixa matinada del seu afusellament envià una carta a sa família on proclamà la seva innocència.

    Ceferí Llop Estupiñà (1916-1939)

    ***

    Conchita Guillén

    - Conchita Guillén: El 16 d'agost de 1919 neix a Fondeguilla (Plana Baixa, País Valencià) la militant anarcofeminista Maria de la Concepció Pilar Guillén Bertolín, més coneguda com Conchita Guillén. Orfe de pare, la família es va instal·lar a Barcelona al barri de Les Corts. Va adherir-se en 1936 a les Joventuts Llibertàries i pren part en les activitats de l'Ateneu Llibertari. Va descobrir el moviment anarcofeminista «Mujeres Libres» arran d'una conferència de Soledad Estorach i des d'aleshores hi va militar. Va ser secretària de propaganda de la Federació Local de«Mujeres Libres» de Barcelona des de la seva fundació fins al final de la guerra. En companyia de Lucía Sánchez Saornil, va fer conferències i va fer diversos viatges al front per encoratjar els milicians i les milicianes. Va fer cursos d'infermeria per socórrer els combatents. En 1938 va ser delegada de«Mujeres Libres» en l'exposició sobre la Columna Durruti. A començaments de 1939, després de la derrota republicana, marxarà a França (Rabós, Tolosa, Perpinyà, Soana-et-Loiret, Argelers, Nantúa, Auch). Col·laborà en «Mujeres Libres» de l'exili. En 1977 va participar en la «Setmana Durruti» a Barcelona. Instal·lada a Nissan les Ensérunes (Llenguadoc, Occitània), en 1999 va participar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias. Conchita Guillén va morir el 30 de gener de 2008 a Barcelona (Catalunya) i el 2 de febrer es realitzà al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona una cerimònia d'acomiadament, en la qual van intervenir Antonina Rodrigo i Sara Berenguer, a més de familiars, amics i companys. Va tenir quatre infants i era germana de l'artista llibertari Jesús Guillén, Guillembert (1913-1999).

    Conchita Guillén (1919-2008)

    Guillembert (1913-1999)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Max Hödel

    - Max Hödel: El 16 d'agost de 1878 es executat a Berlín (Alemanya) ) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Emil Heinrich Max Hödel, que va fer servir el pseudònimLehmann. Havia nascut el 25 de maig de 1857 a Leipzig (Saxònia, Alemanya). D'antuvi s'afilià al Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD, Partit Socialista Obrer d'Alemanya), però ben aviat trencà amb els socialistes argumentant que molt prometien emperò res no feien. A Leipzig es guanyà la vida com a lampista, però després es dedicà a la venda de periòdics (Die Fackel,Vorwärts, etc.) i a la difusió d'impresos polítics, fins i tot del socialistes cristians. El SAPD l'acusà que quedar-se amb  la recaptació de la venda de la seva premsa i l'expulsà oficialment del partit el 9 de maig de 1878, dos dies abans de cometre l'atemptat que el faria famós. Després marxà de Leipzig i anà a Nuremberg, on fou buscat pel procurador de l'Estat que l'acusà d'ofenses a l'emperador. Més tard viatjà per Alsàcia, Lorena, Silèsia i Westfàlia, escampant propaganda socialista i anarquista. Segons alguns va pertànyer al sector bakuninista de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però la policia mai no ho va confirmar i en els interrogatoris a vegades deia que era socialista i altres absolutament anarquista. Sense feina, el 25 d'abril de 1878 s'instal·là a Berlín. Pocs dies després, l'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per«traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya). Els atemptats de Hödel i de Karl Nobiling, uns dies més tard, el 2 de juny, contra l'emperador alemany van servir de pretext al canceller Otto von Bismarck per promulgar una Llei antisocialista l'octubre d'aquell 1878.

    Max Hödel (1857-1878)

    ***

    Execució de Caserio segons "Le Progrés Illustré" (28-08-1894)

    - Sante Caserio: El 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània) és executat l'anarquista, assassí de Marie François Sadi Carnot, president de la III República francesa, Sante Geronimo Caserio. Havia nascut el 8 de setembre de 1873 a Motta Visconti (Llombardia, Itàlia) en un família pagesa nombrosa. Son pare, barquer de professió, va morir en un asil de pel·lagra, malaltia causada per una alimentació deficient; fou son pare que el batejà Geronimo en honor del cabdill dels apatxes bedonkohes. Com que no volia dependre de sa mare, a qui adorava, quan tenia 10 anys abandonà ca seva i marxà a Milà, on trobà feina d'aprenent en una fleca. A finals de segle entrà en contacte amb els cercles anarquistes i ell mateix creà un petit grup anarquista anomenat «A pè» («A peu», en llombard, «sense un clau»). En aquesta època distribuïa gratuïtament pa i fullets anarquistes, que pagava amb el seu magre sou, als obrers en atur davant la Borsa del Treball. En 1892 fou condemnat a vuit mesos de presó per distribuir pamflets i fullets antimilitaristes. Detingut i fitxat arran d'una manifestació, es va veure obligat a fugir, primer a Suïssa i després a França, on es va instal·lar a Seta. Al seu país fou declarat desertor. A partir del 21 de juliol de 1983 es va instal·la a Lió, on va fer de missatger. El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió traspassa el cor del president de la III República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de «Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Rhône on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut. El 2 i el 3 d'agost de 1894 fou jutjat i condemnat a mort per l'Audiència del Roine a Lió. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el«defensarà». Durant el procés no es va penedir del seu acte, ni demanà perdó ni pietat al jurat; la possibilitat que se li oferí d'usar el recurs de«malaltia mental» si lliurava els noms dels seus còmplices, fou rebutjada amb un«Caserio és un forner, no un espia». A la cel·la, mentre esperava l'execució, el capellà de Motta Visconti va intentar confessar-lo, però l'anarquista l'engegà de mala manera. Sante Geronimo Caserio fou guillotinat el 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània), amb una gentada expectant. Davant la guillotina va cridar: «Coratge camarades i viva l'anarquia!». Alexandre Dumas fill fou detingut en una de les nombroses manifestacions de protesta contra l'execució de Caserio. L'assassinat de Carnot va servir com a pretext per votar les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) antianarquistes. El 16 d'agost de 1895, a Ancona (Itàlia), un any just de la seva decapitació, una bomba va explotar davant el consolat francès, destrossant portes i finestres. El 16 de febrer de 1896, a Buenos Aires, apareixerà en castellà una revista titulada Caserio en el seu honor. La figura de Caserio ha estat molt popular entre la classe obrera italiana i ha donat lloc a moltes cançons populars, transmeses per tradició oral, com ara Le ultime ore e la decapitazione di Caserio (també coneguda com Aria di Caserio), de Pietro Cini; Partito da Milano senza un soldo, d'autor anònim; La ballata di Sante Caserio, de Pietro Gori; Il processo di Sante Caserio, d'autor anònim; Su fratelli pugnamo da forti, del grup Les Anarchistes; Sante Caserio, del grup Youngang, etc.

    ***

    Raphael Friedeberg

    - Raphael Friedeberg: El 16 d'agost de 1940 mor a Ascona (Ticino, Suïssa) el metge, polític socialdemòcrata i després socialista llibertari Raphael Friedeberg. Havia nascut el 14 de març de 1863 a Tilsit (Prúsia Oriental, Prúsia) --actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia). D'antuvi, estudià història, però en 1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant les eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell Municipal de Berlín. En aquests anys col·laborà en Sozialistische Monatshefte, portaveu del sector crític de l'SPD i on col·laboraven nombrosos llibertaris (Max Nettlau,Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.). Força actiu en el camp de la medicina social, s'especialitzà en la prevenció de la tuberculosi. Fou partidari de la institucionalització de l'assegurança mèdica. Contrari a la cúpula política de l'SPD, començà a treballar amb el moviment llibertari i anarcosindicalista, fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a favor de la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik) a Dresde en 1904, fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten, localistes) oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquestaèpoca es declarà partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme, antimilitarisme i l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904 obrí a Ascona un sanatori (Monte Verità) que es convertí en una mena de comuna revolucionària anarquista fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia, l'espiritualitat, el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines considerades aleshores«bohèmies». En aquest sanatori pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina natura, basada en el seu concepte de «psiquisme històric», que postulava que l'alliberament humà podia realitzar-se a través d'una educació no constrictiva, lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una bona amistat amb Pietr Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico Malatesta, Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i Max Nettlau, entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Adalgisa Fochi (ca. 1902)

    - Adalgisa Fochi: El 16 d'agost de 1957 mor a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia) l'educadora, escriptora i activista feminista socialista Adalgisa Fochi, mare del destacat intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Havia nascut el 31 de juliol de 1865 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Era filla de Piero Fochi, metge garibaldí que havia participat en l'expedició dels Mil Camises Vermelles, i de Carolina Gallenga, més acostada a Giuseppe Mazzini. Quan era mestra elemental i es trobava de vacances per Valtellina (Llombardia, Itàlia) conegué Stefano Berneri, vidu amb fills que treballava com a secretari a l'Ajuntament de Corteno Golgi (Llombardia, Itàlia), i amb el qual acabà casant-se. El 20 de maig de 1897 nasqué Camillo Berneri i sos pares es van separar aviat. A causa de la seva feina de mestra, mare i fill hagueren de canviar de residència en diverses ocasions (Milà, Palerm, Reggio de l'Emília, Arezzo, etc.). Escriptora de contes infantils –La penna d'oro (1902) i La scopa di zia Tecla (1904)–, en 1912 va fer la conferència L'eredità in relazione alla responsabilità dei genitori a la Biblioteca Popular de Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia), on son fill estudiava a l'escola superior, i en 1914 altra sota el títol Esaminandi ed esaminatori. Publicà diversos assaigs en defensa dels infants abandonats, com ara Figli di nessuno, Fanciulli infelici o Salviamo in fanciullo. En 1927 publicà l'obra de teatre en un acte Uno stratagemma da affamate. Desenvolupà una intensa tasca cultural marcada pel seu pensament polític, barreja entre el republicanisme mazzininià, el socialisme, l'anarquisme, el feminisme i la pedagogia pestalozziana. Durant el règim feixista, després de negar-se a jurar fidelitat al Rei, obligació per a tots els funcionaris de l'Estat, hagué d'abandonar la seva professió i el seu país. Es reuní amb son fill i la seva companya Giovanna Caleffi a París (França), on s'havia exiliat la parella, dedicant-se a ensenyar ses dues nétes Maria Luisa i Giliana Berneri. Romangué a París després de l'assassinat de son fill, esdevingut el 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya), retornant a Reggio de l'Emília al final de la II Guerra Mundial. A Itàlia publicà dos llibres dedicats a son fill: Con te, figlio mio! (1948), que en realitat són unes memòries, i La mamma. In difesa di Camillo Berneri. Contro i detrattori ed i calunniatori (1951). Adalgisa Fochi va morir el 16 d'agost de 1957 a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia). La seva tomba, segons el seu desig, només porta una inscripció:«Madre di Camillo».

    Adalgisa Fochi (1865-1957)

    ***

    Necrològica de Gregorio Jiménez Zapatero apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'1 de febrer de 1970

    - Gregorio Jiménez Zapatero: El 16 d'agost de 1969 mor a Cervera del Río Alhama (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Jiménez Zapatero. Havia nascut el 28 de novembre de 1872 a Cervera del Río Alhama (La Rioja, Espanya). Fill únic, sa mare morí de sobrepart i de còlera. Quan tenia 13 anys deixà l'escola i començà a treballar al camp i com a llenyataire. Posteriorment aprengué l'ofici d'espardenyer. Cap el 1890 regentava una petita cantina obrera. En aquestaèpoca fundà la Societat de Resistència al Capital «Defensa del Trabajo» i, Juan Gil Álvarez, Hilario Cruz i Bonifacio Pérez, una societat de socors mutus de tendència llibertària. En 1892 i 1894 va ser declarat curt de talla per al servei militar actiu. Es casà amb Gregoria Álvarez, filla d'un militant republicà federal, amb qui tingué tres nins (Dionisio, Alejandro i Leonardo), els quals participaren en grup anarquista que son pare fundà a Cervera del Río Alhama, i una nina (Juanita). En 1910 aquest grup envià com a delegat Juan Gil al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Barcelona (Catalunya) –altres fonts el citen a ell com la persona que hi va anar. Cap el 1920 acompanyà amb el seu ase Teresa Claramunt i Nicasio Domingo en una gira propagandística anarquista per la regió. En 1923, després d'una vaga de set setmanes a la fàbrica d'espardenyes, fundà, amb Juan Gil, Mateo Moreno i altres, un taller col·lectiu d'espardenyeria que durà fins el cop militar feixista de juliol de 1936 –el seu director, Juan Gil, fou afusellat pels aixecats. Participà activament en el moviment revolucionari d'octubre de 1934 i, amb Benito Berdonces i altres, avituallà els companys refugiats a la muntanya que fugien de la repressió desencadenada després del fracàs de la revolta. El juliol de 1936, després de l'ocupació del seu poble per les tropes franquistes, participà en el proveïment de la guerrilla, de la qual formaven part sos fills Dionisio i Alejandro. L'1 d'octubre de 1936 Alejandro va ser capturat pels feixistes i afusellat l'endemà. L'abril de 1937, els franquistes, incapaços de capturar sos fills, el detingueren amb sa companya i durant els 104 dies que restaren a la seu de la Guàrdia Civil, partiren pallisses i simulacres d'afusellament. Durant el franquisme va ser detingut, amb sa companya, nombroses vegades acusat d'haver albergat militants buscats. Gregorio Jiménez Zapatero va morir el 16 d'agost de 1969 a Cervera del Río Alhama (La Rioja, Espanya) i el seu enterrament esdevingué una gran manifestació popular antifranquista.

    ***

    Les drassanes Yarrow de Glasgow

    - Robert Lynn: El 16 d'agost de 1996 mor a Glasgow (Escòcia) el militant sindicalista i anarquista Robert Lynn, més conegut com Bobby Lynn. Havia nascut en 1924 a Calton, barri de l'est de Glasgow (Escòcia). Després d'estudiar a l'Academia de Saint Mungo, quan tenia 14 anys, va començar a treballar a les drassanes com a aprenent d'enginyeria naval. Enmig de l'agitació social que va tenir lloc durant la II Guerra Mundial i de dures vagues, especialment la del 1943 a Tyneside i a Clyde, s'ajuntà amb els anarquistes i els trotskistes que rebutjaven les directrius dels comunistes estalinistes des de la seva feina en la constructora naval Yarrow. La seva influència militant cada cop més important fa que sigui inscrit en la llista negra de la patronal i, amb el beneplàcit dels comunistes, sigui acomiadat. Enrolat en la marina mercant com a oficial d'enginyeria, viatjarà arreu del món i ampliarà els coneixements dels pensadors anarquistes, especialment Max Stirner. A començaments dels cinquanta va tornar a Glasgow, on, a més de casar-se, va continuar la militància, al costat de Frank Leach, Jimmy Raeside i Eddie Shaw, membres actius del«Grup Anarquista de Glasgow», únic grup aleshores al món de tendència stirneriana. Formà part dels fòrums llibertaris («Universitat de la Vida») organitzats a Renfrew Street, on, a l'aire lliure, treballadors de diverses tendències (anarquistes, trotskistes, independentistes, etc.) debatien apassionadament les idees, arribant moltes vegades a les mans. A finals dels anys cinquanta, amb la mort de Raeside i la marxa de Leach i de Shaw a l'estranger, el«Grup Anarquista de Glasgow» es desintegrà, però amb la seva companya Jean el reorganitzà a Calton. La seva activitat sindical i llibertària a la planta d'enginyeria de Howden on feia feina es va veure relegada pel funcionariat sindical. Durant els anys setanta el «Grup Anarquista de Glasgow» publicarà nombrosos fullets seus, com ara Practical anarchy o Why vote? També fou el creador de l'«Escola Anarquista d'Estiu de Glasgow», seguint la tradició del socialisme llibertari de les illes britàniques. Va deixar dues filles, Joan i Betty.

     Escriu-nos

    Actualització: 16-08-14


    0 0

    l'Ajuntament de Santa Margalida, organitza un homenatge a Joan Planisi, dins la festa als majors de 80 anys, en motiu de les festes de la Mare de Déu d'agost de Can Picafort. Serà el proper 16 d'agost a les 21h a la Plaça Cervantes de Can Picafort, presentat per Felip Munar, els Glosadors de Mallorca Jordi Cloquell "Artiller", Llorenç "Màgic" Cloquell i Antònia Nicolau "Pipiu" hi oferiran un combat de picat.

    0 0

        La Xina avantatja els Estats Units en la competició comercial del Pacífic.

     

        Són els propis experts estatunidencs els qui informen de les contradiccions fatals de l'Imperi. En aquest cas, la informació prové de l'Oficina Governamental, agència independent que treballa per al Congrés dels Estats Units.

        Els mitjans de les Corporacions capitalistes, en tot temps, procuren donar notícies negatives sobre la Xina. Però les seves mentides no aturen el procés històric mundial (procés, en el que la Xina  és el principal protagonista). Ho podeu comprovar baixant el post La Xina derrota els EUA en comerç.

     

     

     

     

     

     


    0 0

    Antoni Rodríguez Mir, portaveu del Grup Municipal del PSM d’Inca m’acaba d’informar que l’Obra Cultural Balear (OCB-Inca) vol recomanar la meva novel·la Una Arcàdia feliç en el sopar anual de l’Obra que es farà el proper dia 15 d’abril. Antoni Rodríguez Mir m’ha dit que aquesta recomanació pública coincidirà amb la festa del Dia del Llibre. Sembla que cada any l’Obra Cultural Balear recomana un llibre als seus amics i afiliats. L’any 2011 serà, doncs, l’any d’Una Arcàdia feliç, la novel·la que guanyà el Premi de Narrativa Pare Colom 2010 i que va ser publicada per Lleonard Muntaner Editor. Després del sopar hi haurà unes paraules de les autoritats culturals i polítiques d’Inca i una lectura d’alguns bocins de la novel·la recomanada. No cal dir que ens sentim summament honorats per aquesta convidada i recomanació i que, de no haver-hi res de nou, anirem al sopar i a saludar a tots els nostres amics i amigues d’Inca. Aprofit per donar les gràcies a l’OCB per aquest detall amb la meva obra. Són fets que aninem els escriptors a continuar escrivint, fent novel·les, poemaris i obres de teatre per al nostre poble. Gràcies novament! Ens veurem el proper dia 15 d’abril, a la Festa de l’OCB!


    Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)


    UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL


    Per Miquel Àngel Vidal, escriptor


    Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

    Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

    Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

    Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

    Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

    El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.


    Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga


    L’escriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de l’Ajuntament d’Inca


    Per Núria Martí


    Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text


    Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

    "Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.

    Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.

    Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)


    Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)


    Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

    Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

    Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

    Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

    Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

    De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

    Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

    A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

    L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

    A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

    És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 08/16/15--22:13: La veïna de Borges
  •  
    (publicat a l'AraBalears, 15/8/15)

     

    Aprofitant la meva estada prop de Ginebra, l’altre dia vaig voler presentar els meus respectes a Jorge Luis Borges, que hi té fixada la residència definitiva. Els meus viatges inclouen, de tant en tant, una visita a la tomba d’un escriptor. Tenc un amic que va a congressos internacionals sobre els “sants culturals”, i supòs que em diria que la peregrinació a les tombes és una de les coses que permet teoritzar sobre la transferència al món cultural laic de rituals tradicionalment lligats als sants. Tampoc no és un gran sacrifici: fa uns anys, la visita la tomba de William Wordsworth, a Grasmere (Lake District, Anglaterra), va formar part d’una bella caminada pels paisatges que ell admirava.

    Borges, que de jove havia estudiat a Ginebra i que estimava la ciutat, reposa al cementeri de Plainpalais, altrament dit Cimetière des Rois. La passejada val molt la pena: a deu minuts d’un extrem del llac Leman envoltat de rètots de bancs i de rellotges, el cementiri és una illa de silenci. Gairebé tres hectàrees per a unes tres-centes tombes: un lloc de repòs per a difunts que no volen aglomeracions. No és un fossar per a qualsevol: escriptors, magistrats, professors universitaris i consellers d’estat, molts de consellers d’estat. L’article 30 del Reglament de Cementeris de la ciutat diu que el recinte està reservat a les “personalitats destacades que hagin contribuït, per la seva vida o la seva activitat, a l’esplendor de Ginebra”. Hi ha la tomba de Joan Calví (que no era de la ciutat però que hi va trobar, més que en enlloc altre, qui li fes cas), la del psicòleg Jean Piaget, la d’una filla de Dostoievski i la de l’escriptor alemany Robert Musil. No hi ha la del ginebrí més universal, Jean-Jacques Rousseau, però ja està bé aixi: un cementiri tan exclusiu no seria adequat per a l’autor del Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes.

     

    A la tomba de Borges hi ha una gran pedra de cert aspecte megalític, obra de l’escultor Eduardo Longato, amb una imatge que evoca un grup de guerrers de temps antics. A dalt hi ha el nom de l’escriptor i a sota un vers en anglès (o el que fos llavors) del segle X: "And ne forhtedon na". Vol dir “I que no tinguin por” i pertany, naturalment, a un vell poema èpic. No sé si la tria és de Borges, però no em sembla mal trobat. Cap element religiós. Mentre ens hi fèiem la foto per al facebook, s’hi va acostar una parella que ràpidament en va assenyalar una mancança: “Qué boludos, viste, no dice que fue argentino ni nada”.

     

    No em vaig fixar en una veïna de Borges que ha esdevingut una de les difuntes més cèlebres de Plainpalais. Vaig conèixer la història després, gràcies a les amigues Zully i Imma. Estic parlant de Grisélidis Réal, la làpida de la qual indica que va ser escriptora, pintora i prostituta. Réal (de qui podeu llegir en català El negre és un color) va tenir una biografia de novel·la, amb infantesa a Egipte, trencaments matrimonials i una estada en una presó alemanya per tràfic de marihuana. Es va prostituir per treure endavant la família, i en va fer una militància: va protagonitzar accions com l’ocupació de la capella de Saint-Bernard, a París, el 1975, per part de 500 prostitutes, i va arribar a afirmar que aquesta professió era “un art, un humanisme i una ciència”. Va morir l’any 2005, i l’Ajuntament de Ginebra va considerar que havia contribuït prou a l’esplendor de la ciutat com per merèixer el descans etern al Cimetière des Rois. Hi va haver articles a la premsa protestant per la seva ubicació “a quinze metres de Joan Calvi”, i també alguna acció feminista de rebuig. L’ajuntament va defensar la seva decisió. El que ja no va acceptar va ser una escultura vagament eròtica, obra de l’artista local Jo Fontaine, que havia de decorar la tomba. Borges, que feia prop de vint anys que hi era, no es va manifestar.

     

     


    0 0

    Nit de gloses a la Fira nocturna de Maria de la Salut


    A les 21,30 del divendres dia 14 d’agost els Glosadors de Mallorca s’han presentat a la plaça, envoltada de parades que venien exquisideses i productes artesanals. Més enllà, els cinc bars de la plaça tenien les seves “parades” amb les cadires i taules per als seus clients. A Maria no ha plogut avui. La tarima situada al bell mig de la plaça, engalanada amb la nostra senyera, era l’escenari d’enguany.

     

    Felip Munar ha començat amb una petita introducció i ha donat pas a tres glosadors novells, just acabats d’enfornar, però que a poc a poc van demostrant la seva vàlua i esperit per al mot improvisat: Miquel Cano (pare), Miquel Servera i Joan Sureda, acompanyats de Mateu Matas. La distància del públic, el caire “firenc” de la vetllada, ha comportat més nervis i manco seguretat: el glosador vol el calor i el caliu de la gent, les mamballetes, les mirades, les faccions de la cara, tot això forma part de l’ambient que acarona la paraula del glosador. Tot i això, se n’han desfet de meravella i han pujat un altre esglaó de l’escala immensa de la improvisació.

    El segon grup de glosadors ha estat format per Jaume Juan, Toledo, Llorenç Cloquell, Màgic, Jordi Cloquell, Artiller i Miquel À. Adrover, Campaner. Han parlat de la Fira, de l’escenari, s’han criticat les formes de cada un d’ells i han esmentat la distància de la gent que els escoltava. Han fet una actuació alegre i engrescadora.

    El tercer grup ha estat format per Antoni Llull, Carnisser, Xisco Muñoz, Foraster, Joan-Toni Sunyer i Macià Ferrer, Noto. Han introduït tonades diverses i han dut a terme un combat viu, molt seguit i punyent entre els tres glosadors manacorins i el glosador montuïrer, fet aquest que no ha passat desapercebut al llarg del combat.

    El quart grup ha pujat a l’escenari: Pau Riera, Rierol, Maribel Servera, Figona i Mateu Matas, Xurí. Han començat amb dècimes i amb tonades tradicionals, fet aquest que ha comportat rompre o canviar el ritme, molt ben acceptat i aplaudit per la gent. El batlle ha estat el protagonista involuntari ja que ha rebut un ventall de gloses sobre la composició de l’Ajuntament, la situació en què es troba, etc. que el batlle Antoni Mulet ha aguantat –i gaudit- estoicament i amb gallardia. Una gran actuació de tots tres. Volem fer esment a Pau Rierol, que fa poc que ha sortit a glosar i se’n desfà com un peix dins l’aigua; mostra molt bones formes de fons!

    El batlle ha comentat, davant les crítiques –a través de les gloses- sobre la manca de cadires, que el concepte de Fira fa que la gent hagi de moure’s per la parades i no s’encabia que estassin assegudes. Això no obstant els glosadors prefereixen que la gent estigui atenta, quieta, expectant, i que aplaudeixi cada una de les gloses. És per això que l’any que ve es col·locarà un centenar de cadires davant la tarima. Una altra idea que ha sorgit és que els quatre grups de glosadors facin una passada pels cinc bars de la plaça, de manera alternada, i llavors acabar tots junts enmig de la plaça. Idees no en manquen!

    Una bona Fira nocturna, un bon combat de picat, i la mostra de nous valors de la glosa mallorquina, a més a més, és clar, de la consolidació dels grans glosadors que ja han esdevingut mestres.

     

    Felip Munar i Munar


    0 0

    [17/08] Debat Shipley i Goldman - Execució Granado i Delgado - Librado - Abramowski - Gillet - Morand - Lazarevitx - Guijarro - Sabaté - Sik - Briat - Miquel Baró - Grossin - Ponzán - Granado - Delgado - Quintas - Progreso Martínez - Mitev - Lins - Martín Bellido

    Anarcoefemèrides del 17 d'agost

    Esdeveniments

    Anunci del debat en "The Commonwealth" (14-08-1913)

    - Debat entre Shipley i Goldman: El 17 d'agost de 1913 al Liberty Hall d'Everett (Washington, EUA) se celebra un debat entre l'intel·lectual socialista Maynard Shipley (1872 - 1934) --aleshores director de The Commonwealth,òrgan del Partit Socialista de Washington-- i la militant anarcofeminista Emma Goldman. El debat versà sobre si les votacions i els partits polítics eren necessaris o no per a l'emancipació de la classe obrera.

    ***

    Fulls d'enterrament de Granado i de Delgado en una fossa de caritat del Cementeri Municipal de Carabanchel (Madrid)

    - Execució de Granado i de Delgado: El 17 d'agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez, activistes de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del grup de resistència antifranquista Defensa Interior. Detinguts i torturats després de l'atemptat del 29 de juliol de 1963, que no havien comès en absolut, seran jutjats i condemnats a mort sense cap prova el 13 d'agost de 1963 per un Consell de Guerra i assassinats i enterrats en secret en una fossa de caritat del Cementiri Municipal de Carabanchel, de la qual mai no se n'informà els familiars, quatre dies després, davant la indiferència total dels Estats europeus «democràtics». Els certificats oficials de defunció en recollirem com a causa: «mort natural».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Librado Rivera

    - Librado Rivera:El 17 d'agost de 1864 neix a Aguacatillos (Rayón, San Luis Potosí, México) el militant i propagandista anarquista Librado Rivera. Rivera, professor i director d'escola, company de lluita dels germans Enrique i Ricardo Flores Magón, d'ença 1902 les seves idees llibertàries el van portar en diferents ocasions a la presó. En maig de 1905 s'exilia als Estats Units, on troba Ricardo Flores Magón, participant activament en el periòdic Regeneración. Junts seran amenaçats moltíssimes vegades d'expulsió i coneixeran les presons americanes des de 1911. El 15 d'agost de 1918 és condemnat als Estats Units a 15 anys de treballs forçats per haver publicat amb Ricardo el «Manifest als anarquistes del món i als treballadors en general». Després de la mort de Ricardo a la presó és finalment alliberat (2 d'octubre de 1923) i extradit cap a Mèxic. En 1927 tornarà a la presó, però no deixarà d'escriure per al seu periòdic Sagitario abans que la policia el prohibeixi. Novament lliure crea Avante. Detingut novament en 1929, la impremta del seu periòdic és destruïda. Librado, en un nou arrest, és torturat i llançat d'un tren en marxa, però finalment aconsegueix escapar. En 1931 va crear un nou periòdic El Paso. Librado Rivera va morir l'1 de març de 1932 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    ***

    Edward Abramowski

    - Edward Abramowski: El 17 d'agost de 1868 neix a Stefaninie (Ucraïna) el filòsof, sociòleg, psicòleg, militant cooperativista i llibertari polonès, teòric de l'anarcosindicalisme, Jósef Edward Abramowski, també conegut com L. A. Czajkoszki i Z. R. Walerewski. Estudiant Filosofia i Sociologia a les universitats de Varsòvia, de Cracòvia, i de Ginebra, va familiaritzar-se especialment amb Darwin, Spencer, Taine i Marx, i ben aviat va prendre contacte amb el proletariat. Va ser molt crític amb el marxisme, i és autor de nombroses obres sobre el tema, com ara Els problemes del socialisme (1889, sota el pseudònim Z. R. Walerewski) El socialisme d'Estat (1904, sota el pseudònim M. A. Crajkowski) i La conspiració general contra l'Estat. Abramowski pensava que el socialisme d'Estat estava renyit amb la llibertat, que el socialisme sempreés un enfortiment del poder estatal, els objectius del qual són sempre contraris a la llibertat individual. El 5 de gener de 1893 va ser expulsat de França i la seva fotografia va figurar en un repertori d'«individus que han de ser objecte d'una vigilància especial a les fronteres». Partidari d'un cooperativisme social i llibertari, també va escriure Ètica i Revolució, La República dels amics, El cooperativisme com a mitjà d'emancipació de la classe obrera i Idees socials del cooperativisme, entre d'altres. La seva alternativa a l'Estat eren unions voluntàries, organitzades sota el principi de l'interès i els serveis mutus, i associats en cooperatives. Aquestes unions serien les principals bases de la llibertat individual, assolint benestar, justícia, fraternitat i ordre. Tot això s'organitzaria des de baix, espontàniament, sense obligacions. Aquestes unions associades en cooperatives, constituirien una comunitat sense poder ni policia. La carència d'aquestes institucions no significaria el caos per a la vida humana, ben al contrari, emanciparia l'energia i la creativitat que avui estan limitades pel Sistema. Molt influenciat per Tolstoi, també va fer una crida al rebuig a pagar impostos i a no fer el servei militar. Encara que no es va oposar a l'Església catòlica, referia sovint que les ensenyances de Jesús de Natzaret eren contràries a l'Estat i al Poder. Els seus postulats polítics van ser actualitzats pel sindicat Solidaritat durant els anys 80 del segle XX. Però el seu camp d'acció és més ample, i el 1916 guanyarà una càtedra de Psicologia Experimental a la universitat de Varsòvia, que ocuparà fins a la seva mort, essent molt conegut pels seus treballs sobre psicologia de la intuïció --L'analyse physiologique de la perception (París, 1911) i Le subcoscient normal. Nouvelle recherches expérimentales (París, 1914). Edward Abramowski va morir el 21 de juny de 1918 a Varsòvia (Polònia). Entre 1924 i 1928 es van publicar a Varsòvia les seves obres completes en quatre volums.

    ***

    Vaga de ferroviaris (1910)

    - Georges Gillet:El 17 d'agost de 1876 neix a Hardivillers (Picardia, França) el militant sindicalista i propagandista anarquista Georges Gillet. A partir de 1910, empleat com a representant de comerç a la regió d'Arràs, comença a publicar --amb Maris Coquide, Poirier, Boisleux i Eugène Fallot-- el periòdic anarquista Le Réveil Artésien, que esdevindrà l'any següent Le Gran Soir. L'octubre de 1910 participarà com a sindicalista en la gran i dura vaga dels ferroviaris de la regió d'Arràs. Després va col·laborar en el setmanari sindicalista revolucionari de la zona Nord i del Pas-de-Calais, L'Avant Garde (1913-1914), el gerent del qual va ser François Henry. Com a antimilitarista va ser inscrit en el «Carnet B» i patirà nombroses vegades condemnes per delictes de premsa: «injúries a l'Exèrcit» (1910) o«provocació de militars a la desobediència» (1911). El 9 de febrer de 1914 va ser un dels organitzadors de la conferència al«Café du Commerce» d'Arràs de Sébastien Faure per recaptar fons per a l'escola «La Ruche». El setembre de 1914 serà jutjat amb Albert Andrieux, responsable del periòdic d'Amiens Germinal, per un tribunal militar per «apologia de l'assassinat amb la intenció de propaganda anarquista» arran de l'atemptat de Sarajevo contra l'Arxiduc d'Àustria. Georges Gillet va morir el 22 de desembre de 1951 a Crévecoeur-le-Grand (Picardia, França).

    ***

    El grup del periòdic "L'Anarchie" (1911)

    - Jeanne Morand:El 17 d'agost de 1883 neix a Bey (Borgonya, França) la militant anarquista i antimilitarista Jeanne Morand, més coneguda com Jane Morand. Son pare va ser un terrelloner anarcosindicalista. En 1905 es va traslladar a París, on treballarà de minyona. Aleshores freqüentà les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars), reunions anarquistes organitzades per Libertad --pseudònim del propagandista llibertari individualista Albert Joseph-- amb qui més tard viurà. En 1907 deixà la seva feina de criada i començà a treballar a la impremta del periòdic L'Anarchie, treball que continuarà després de la mort de Libertad el novembre de 1908. Entre 1913 i 1914 va participar en la cooperativa llibertària del«Cinéma du Peuple», que agrupava anarquistes, sindicalistes revolucionaris de la Confederació General del Treball (CGT) i socialistes. Més tard va prendre per company l'anarquista i antimilitarista Jacques Long (Jacklon). Quan va esclatar la guerra tots dos marxaren a Espanya on pensaven trobar refugi. Al començament de 1919 en són expulsats per mor de la seva propaganda anarquista i marxen cap a Holanda. El 19 de novembre de 1920, a Bordeus, un consell de guerra els condemnà en rebel·lia a la deportació perpètua per les seves actuacions durant la guerra. Després del suïcidi de Jacklon el 20 de juliol de 1921 a Bèlgica, es va lliurar a l'autoritat i va ser condemnada, el 5 de maig de 1922 a Rennes, a 10 anys de presó per «agitació durant la guerra». Després de nombroses vagues de fam, amb el relleu d'altres companys anarquistes, com ara Louis Lecoin, va ser classificada com a presa política i finalment alliberada el 29 d'agost de 1924. Va col·laborar en La Revue Anarchiste, en Le Libertaire i en Le Végétalien (1926). Durant l'estiu de 1929 va crear, amb G. Grégoire, P. Lentente, G. Rolland, M. Theureau i M. Langlois, la Colònia Infantil Llibertària a la seva casa de camp, on estiuejaven infants d'obrers. A partir de 1932 la seva salut mental es va degradar i en 1937 va ingressar al Pensionat de l'Hospitalitat del Treball. Jeanne Morand va morir el 26 de febrer de 1969 a París (França). Va tenir dos germans, igualment insubmisos a la guerra, que s'instal·laren al Regne Unit en 1914, i sa germana, Marie Morand, també va ser militant anarquista i companya de Louis Lecoin.

    ***

    Nicolas Lazarevitx (ca. 1930) [CIRA - Lausana]

    - Nicolas Lazarevitx: El 17 d'agost de 1895 neix a Jupille, a prop de Lieja (Valònia, Bèlgica), en una família de revolucionaris russos exiliats, el militant anarcosindicalista rus Nicolas Ivanovitx Lazarevitx (o Lazarévitch). En 1911 va començar a fer feina en una fàbrica com a electricista i freqüenta els anarquistes, esdevenint un actiu sindicalista. Quan va esclatar la Gran Guerra no va ser immediatament mobilitzat i va marxar a treballar un temps a Alemanya en 1916, abans de marxar a Holanda on va fer contacte amb els soldats russos fugitius d'Alemanya amb els quals va intentar en 1917, després de la Revolució russa de febrer, constituir un Soviet de soldats. Detingut per les autoritats holandeses, va ser internat en un camp a Bergen, d'on va fugir, aconseguint arribar a Rússia el gener de 1919, després d'haver contactat amb els espartaquistes a Berlín. Enrolat en l'Exèrcit Roig, va ser enviat a Odessa, aleshores ocupat per les tropes franceses des del desembre de 1918, per infiltrar-se i fer propaganda revolucionària als soldats francesos. Bloquejat en la retirada per l'Exèrcit Blanc de Dénikine, es va veure obligat a passar a Romania durant l'estiu de 1919. Després de travessar Iugoslàvia, va arribar a Itàlia l'estiu de 1920, on va prendre part en el moviment d'ocupació de fàbriques, aliat amb Francesco Ghezzi. Després d'una curta estada a la presó, va retornar a Rússia en 1921, trobant feina als tallers del ferrocarril de Moscou. Aleshores va començar a mostrar-se crític amb el règim soviètic. Acomiadat d'una fàbrica, marxarà en companyia d'una mestra francesa, Rosaline Leclerq, a treballar en una mina a prop de Toula, feina que va deixar per marxar a una petita comunitat a Jalta, on va retrobar Ghezzi i va conèixer Pierre Pascal. De tornada a Moscou, va continuar amb la seva militància obrera, amb Aleksis Maslov, en la fàbrica Dynamo, que el va portar a la seva detenció per part de la policia política (GPU) el 8 d'octubre de 1924 i a la seva condemna per «organització clandestina de treballadors» a tres anys de tancament en un camp --que va passar a Lubianka, a Butyrki, al camp de Souzdal i a la presó central de Vladimir. Gràcies a la mobilització internacional, va ser alliberat el 29 de setembre de 1926 i expulsat de la Unió Soviètica. Va arribar a França, on va col·laborar en el periòdic dels anarquistes russos exiliats publicat a París, Dielo Trouda. En aquests anys va participar en la mobilització per Sacco i per Vanzetti i va conèixer la seva companya Ida Gilman (Ida Mett). En 1927 va participar en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), amb Volin. L'1 de juliol de 1927 va realitzar un míting sobre sindicalisme a l'URSS a la Borsa del Treball de París en nom del Sindicat Autònom de Metal·lúrgics del Sena. A partir del gener de 1928 va fer una gira arreu França on va fer palès la situació dels presos polítics a l'URSS i fer així pressió sobre l'ambaixada soviètica. El juliol de 1928 va criticar des de les pàgines de La Révolution Prolétarienne el llibre laudatori sobre la Unió Soviètica d'Schumacher, publicat per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) aquell any. El novembre de 1928 la parella va ser expulsada de França i es va instal·lar a Lieja (Bèlgica), on, malgrat la malaltia dels pulmons de Lazarevitx, va treballar en una mina. Entre 1929 i 1931 va pertànyer al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, pres a l'URSS. En 1930 va retornar clandestinament a França i s'uneix amb Simone Weil. En 1931 va marxar uns mesos a Espanya, que acabava de proclamar la II República, i va fer de corresponsal per a La Révolution Prolétarienne. De tornada a Bèlgica, va crear amb Jean de Boë el periòdic Le Réveil Syndicaliste, però va ser condemnat en 1933 a quatre mesos de presó per prendre la paraula en un míting obrer prohibit. Entre 1934 i 1936 va romandre de bell nou empresonat. En 1936 va entrar a França il·legalment, on treballarà sense papers com a corrector d'impremta a Pré-Saint-Gervais. El 8 de juny de 1940, com que era estranger, va ser detingut i internat al camp de Vernet, però va aconseguir fugir tres mesos després durant un trasllat. Durant la guerra les autoritats li van assignar la residència. Després de l'Alliberament, va fer de corrector, essent membre del sindicat del seu ram, i va fer amistat amb Albert Camus, participant ambdós i altres (Louis Mercier, Roger Lapeyre, etc.) en el «Groupe de Liaison Internationale» (GLI, Grup d'Enllaç Internacional), per combatre l'estalinisme, «principal enemic d'Europa». Entre 1950 i 1958 va dirigir, amb Jean Bernier, la revista La réalité russe; i en 1954, també amb Bernier, va formar part dels «Cercles Libres d'Études soviétiques». El novembre de 1955, amb Albert Camus, van fer costat l'arquitecte rus Vlassov perquè pogués fugir de la Unió Soviètica. A finals dels anys 50 va participar amb els«solidaristes» russos de la Federació Nacional del Treball de la Nova Generació (FNTNG).És autor de nombrosos articles i fullets --que va signar amb els pseudònims Nicolas L. i Nuiteux L.--, com ara Ce que j'ai vécu en Russie (1926),Lettre de Russie (1927),Tu peux tuer cet home: scènes de la vie révolutionnaire russe (1950, amb Lucien Feuillade), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954, amb Ida Mett) i À travers les révolutions espagnoles (1972 i 1986, pòstum). Nicolas Lazarevitx va morir el 24 de desembre de 1975 a París (França). Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine de la Universitat de Nanterre (París).

    Nicolas Lazarevitx (1895-1975)

    ***

    La fàbrica elèctrica "Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited" ("La Canadenca")

    - Julián Guijarro Priego: El 17 d'agost de 1902 neix a Salmerón (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Julián Guijarro Priego. De ben jovenet entrà en conflicte amb els grans propietaris i cacics del seu poble natal i, per aquest motiu i per la manca de feina, emigrà a Catalunya. A Barcelona entrà a treballar a «La Canadenca» i s'afilià a la Secció de Fonedors del Sindicat del Metall del barri de Sants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera participà activament en totes les lluites socials i obreres. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en els combats de carrer i en el Comitè Revolucionari. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i for tancat al camp de concentració de Vernet. Després fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a Tarba. Durant l'ocupació va ser inscrit en una llista d'«anarquistes perillosos» per a ser enviat a treballar a Alemanya enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO), però aconseguí arribar a Privàs i s'integrà en el maquis. Després de l'Alliberament va ser un dels organitzadors, amb sa companya María Iglesias, de la Federació Local de la CNT de Privàs. Julián Guijarro Priego va morir el 17 d'agost de 1987, el mateix dia del seu aniversari, a Privàs (Delfinat, Occitània).

    ***

    Josep Sabaté Llopart

    - Josep Sabaté Llopart: El 17 d'agost de 1909 neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Sabaté Llopart, conegut com Pepe. Havia nascut en una família fortament lligada al moviment anarquista. Durant els anys de la II República ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa Confederal. En 1932 va formar part amb altres militants, entre els quals hi havia son germà Francesc, del grup d'acció «Los Novatos». El juliol de 1936, quan es desencadenà l'aixecament feixista, fou membre del Comitè Revolucionari de l'Hospitalet de Llobregat i després s'enrolà en la columna «Los Aguiluchos», que organitzà amb Joan García Oliver, que marxà el 27 d'agost de 1936 cap a Aragó, i on exercí de cap de centúria. Combaté en diverses unitats fins al final de la contesa, que el sorprengué a la zona central de la Península. Detingut a Alacant, entre 1939 i 1945 patí el camp de concentració d'Albatera i el penal de Cartagena. En llibertat vigilada, en 1946 creuà la frontera per Catalunya i instal·lat a l'altra banda de la frontera començà a participar en els grups d'acció llibertaris que lluiten clandestinament al barcelonès passant d'una banda a l'altra dels Pirineus. Va fer de secretari mòbil de la CNT catalana i, amb Francesc Ballester Orovitg, destacà en el suport als presos. En 1948, amb José Berruezo Silvente i Carles Vidal Pasanau, formà part del Comitè de la CNT del Baix Llobregat en l'Exili i ocupà la secretaria de la CNT catalana exiliada. A començaments de 1949 establí contacte amb el grup «Los Maños» i amb son germà Quico Sabaté a Barcelona, però poc després va ser ferit en un enfrontament armat arran de la caiguda de la impremta clandestina de Solidaridad Obrera. Amb l'ajuda de son germà, aconsegueix guarir les ferides a Martorell i a Abreras i passar a França, on participà en diverses activitats orgàniques (secretari de la Regional Catalana cenetista) a Tolosa de Llenguadoc. Mesos després, s'internà a Catalunya i caigué ferit el 17 d'octubre de 1949 al carrer barceloní de Trafalgar a resultes d'un parany orquestrat per la policia franquista que es pogué preparar gràcies a una delació --en l'intercanvi de trets mentre intentava fugir matà el policia Luis García Dagas--; quan era transportat cap al Dispensari Municipal del carrer Sepúlveda, Josep Sabaté Llopart morí a l'interior d'una farmàcia del carrer Més Baix de Sant Pere de Barcelona (Catalunya).

    ***

    Toma Sik

    - Toma Sik: El 17 d'agost de 1939 neix a Óbuda (Budapest, Hongria) l'anarcopacifista, esperantista i activista vegà d'origen jueu Schück Tamás, més conegut sota el nom hebreu de Yeshaayahu Toma Sik. Sobrevivent de l'Holocaust nazi al gueto d'Óbuda, en 1945 emigrà a la Palestina britànica. Des d'adolescent s'oposà activament al militarisme de l'Estat d'Israel. Objector de consciència al servei militar, realitzà una mena de servei social en un kibbutz de la zona palestina durant quatre anys. Pacifista radical, assessorà els antimilitaristes des de les organitzacions War Resisters International (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) i Gush Shalom (Bloc de la Pau) d'Israel. Des d'un punt de vista humanista i no religiós, lluità pels drets humans i civils dels àrabs, dels hebreus i de qualsevolètnia, com ara els beduïns de Negev, la comunitat més oprimida de l'Estat israelià. Treballà com a redactor i traductor d'anglès al setmanari palestí Al-Fajr i com a fotògraf per a l'Arab Studies Society al Jerusalem oriental. A partir de 1974 dedicà tot el seu temps a l'activitat política, alhora que desenvolupava un estil de vida força senzill basat en el naturisme vegà. La seva presència era habitual en totes les manifestacions polítiques, repartint amb bicicleta uns peculiars fullets escrits per ell impresos en ciclostil. Durant un temps treballà a la seu londinenca de l'WRI. També milità en Amnistia Internacional a Israel i en Alba Kör, moviment no violent i pacifista hongarès. Durant molts anys participà activament en el moviment esperantista, ensenyà l'idioma internacional a sos fills i la seva casa de Tel Aviv es convertí en centre d'acollida d'estrangers i de reunions esperantistes. En 1996 marxà d'Israel i s'instal·là de bell nou a Hongria. En 2003 comprà una antiga granja a Kónya-Szék on intentà establir una comuna agroecològica llibertària, basada en els principis del naturisme vegà. Toma Sik va morir accidentalment la nit del 13 de juliol de 2004 a Kónya-Szék (Csongrád, Hongria) quan un tractor no el va veure i l'atropellà. El seu important arxiu es troba dipositat des del 2005 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. A Israel el grup Ma'avak Ehad (Una Lluita) ha recollit el seu testimoni.

    ***

    Sébastien Briat

    - Sébastien Briat: El 17 d'agost de 1982 neix a Louppy-sur-Chée (Lorena, França) el militant antinuclear i anarcosindicalista Sébastien Briat (Bichon). Va ser un dels creadors de la Secció d'Estudiants de la CNT-Educació de Nancy i feia feina de peó de paleta. En 2003 va participar en la fundació de l'associació juvenil «Car'PeDiem», la finalitat de la qual era estrènyer els lligams socioculturals al medi rural a través de la música, el teatre de carrer i el circ; també era membre de l'equip de rugbi local«Bar Ovalie Club». El 7 de novembre de 2004 a Avricourt (Lorena, França), juntament amb altres companys antinuclears, participava en una acció pacifista i simbòlica que consistia en bloquejar un tren de residus radioactius que es dirigia a Alemanya amb la finalitat de sensibilitzar l'opinió pública contra el perill nuclear. Va morir encadenat a la via i esclafat per les 2.200 tones del comboi que arrossegava una dotzena de contenidors i 400 metres de llargària.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Els cinc afusellats pels fets de la "Setmana Tràgica": Ferrer i Guàrdia (centre), Clemente García (superior esquerra), Miquel Baró (superior dreta), Del Hoyo (inferior esquerra) i Malet Pujol (inferior dreta). "Tierra y Libertad" (26-06-1910)

    - Josep Miquel Baró: El 17 d'agost de 1909, el mateix dia que s'aixecava l'Estat de guerra després dels fets de la «Setmana Tràgica», a les 7 del matí, es afusellat al fossat de la bateria de Santa Amàlia de la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) el republicà catalanista Josep Miquel Baró. Havia nascut en 1865 a Lleida (Segrià, Catalunya). En 1895 entrà com a conserge de la tinència d'alcaldia del districte novè barceloní (Sant Andreu). Fou membre del Centre Republicà Autonomista de Sant Andreu, del Partit Republicà Nacionalista Català i del Centre Artístic Obrer de Sant Andreu. Durant els fets de la «Revolta de Juliol» de 1909 de Barcelona, va ser el capdavanter de la revolta a Sant Andreu de Palomar, que va tenir un caràcter més estrictament republicà que anarquista, però amb barricades espectaculars construïdes pels metal·lúrgics i els ferroviaris. A partir del 28 de juliol va dirigir la rebel·lió al citat barri, va armar els seus seguidors amb fusells capturats als guàrdies de consums de les portes de la ciutat i als sometents, i va dirigir la construcció de barricades, l'incendi de l'església parroquial i l'atac contra la caserna de la Guàrdia Civil. Detingut després dels esdeveniments, el 14 d'agost de 1909 va ser jutjat sumàriament per un tribunal militar i condemnat per «rebel·lió militar i sedició» a mor. Malgrat les gestions que realitzaren polítics republicans catalanistes (Pere Coromines, Amadeu Hurtado, Felip Rodés, etc.) per obtenir l'indult del govern d'Antoni Maura Montaner, va ser el primer dels afusellats pels fets de la «Setmana Tràgica». Va morir com a fervent catòlic i deixant viuda i dues filles, Rosa i Maria, de 16 i 12 anys respectivament. No obstant això, va entrar a formar part, ben igual que els altres quatre executats més (Francesc Ferrer Guàrdia, Antoni Malet Pujol, Eugenio del Hoyo i Ramon Clemente García), del«martirologi» anarquista.

    ***

    Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 17 d'agost de 1924

    - Lucien Grossin: El 17 d'agost de 1924 mor a París (França) l'anarcopacifista i anarcosindicalista Lucien Émile Grossin. Havia nascut el 20 d'octubre de 1886 a Versalles (Illa de França, França). Xofer de taxi a París (França) de professió, visqué a Saint-Denis (Illa de França, França). Per una malaltia de l'estomac, va ser llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del Comitè de Defensa Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament del Sena, del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers, creat el juny de 1916, i del Comitè pel Rellançament de les Relacions Internacionals (CRRI). El 19 de setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i un dels«Amis du Libertaire», signat per Claude Content i on es denunciava la guerra, i alliberat després de ser interrogat. En aquestaèpoca treballava per al xofer Léon Jahane, militant de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i tresorer dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va ser novament detingut amb altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie Thimothée, Joseph Barbé, Eugène Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al domicili de Pierre Le Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número clandestí de Le Libertaire amb un únic article,«Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer aleshores del «Comitè de l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el permís de conduir i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de París i condemnat a quatre mesos de presó per transportar els paquets del periòdic a les estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a 15 mesos, Le Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué senseèxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i del també xofer anarcopacifista, Léon Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval també intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els anys vint continuà militant en el sindicat dels xofers. Lucien Grossin va morir el 17 d'agost de 1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i deixà vídua i quatre infants.

    ***

    Francisco Ponzán a la primavera de 1940 a Virilhes (França)

    - Francisco Ponzán Vidal: El 17 d'agost de 1944 és afusellat al bosc de Buzet-sur-Tarn (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista, guerriller antifranquista i resistent Francisco Ponzán Vidal. Havia nascut el 30 de març de 1911 a Oviedo (Astúries, Espanya). De nin va viure a Osca (Aragó), on va estudiar en un col·legi religiós i va exercir d'escolà fins que als 12 anys es va negar a anar a l'església; treballa de mosso en una llibreria, deambula per altra escola abans d'ingressar amb 14 anys a l'Escola Normal de Magisteri, on coneixerà Ramón Acín. Militant de ben jovenet en l'Ateneu Cultural Llibertari, de la directiva del qual formarà part, acabarà la carrera amb 18 anys, militant ja en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballa de mestre a Ipas, a prop de Jaca, i després de l'aixecament de Galán, es detingut uns dies. Col·labora en la premsa llibertària des de 1932, any que és empresonat el juny i el juliol a Jaca i Osca. Durant la vaga general d'abril de 1933 és detingut a Osca i durant l'estiu treu plaça de mestre, destinant-lo a un poble d'Orense. Fa mítings per Aragó (Sabiñánigo) i és de bell nou detingut després de la rebel·lió de desembre de 1933. Durant els anys següents va exercir de mestre a pobles gallecs (Baos, Camelle) i l'abril de 1936 completa una gira de propaganda per la regió amb Arnalda, Acín, Abós i altres. Es troba a Osca quan l'aixecament feixista i s'entrevistarà amb el governador d'Osca per preparar la contraofensiva; però els feixistes vencen i ha de fugir a Chibluco, San Julián de Banzo, Belsué, Angüés, Fraga i Bujaraloz. S'integra en el comitè comarcal d'Angüés i assisteix a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, en la ponència que va redactar el dictamen que creava el Consell d'Aragó. És nomenat conseller de Transports i Comerç i després subsecretari d'Informació i Propaganda fins que la repressió de Líster el va obligar a fugir a Callén, on es va enrolar l'estiu de 1937 en la Columna Roig i Negra com a capità ajudant del seu amic Máximo Franco. L'agost del mateix any, organitza un grup d'espionatge que actuava en terreny enemic («Los Libertadores») que eventualment s'incorporava en el Servei d'Intel·ligència Especial Perifèric (SIEP) i de manera permanent des d'agost de 1937. Va combatre també amb l'Exèrcit de l'Est. Tot això li servirà durant el seu període posterior a França i Espanya. Acabada la guerra, va passar al camp de concentració de Vernet el febrer de 1939, del qual va escapar per començar l'organització d'un extensa xarxa antifranquista dins i fora del país --gràcies a ell es van crear els primers grups d'acció a Barcelona i s'assegura que l'abril de 1939 amb Juanel va ultimar un pla d'actuació a Espanya que es va posar en marxa en juny-- participant en incursions a l'interior en una de les quals, amb l'objectiu d'alliberar Lorenzo i Argüelles, presos a Saragossa, va ser ferit a Boltaña el maig de 1940 i es va refugiar a Arguis fins el setembre, que va passar a França. Quan els alemanys van ocupar aquest país, va crear una famosíssima xarxa d'evasió, encarregada de treure de França notoris antifeixistes, coneguda com a Xarxa Pat O'Leary i Grup Ponzán, que va posar fora de perill més d'un miler de perseguits. Detingut, després de diversos avatars el 28 d'abril de 1943, els alemanys el van tancar a Tolosa de Llenguadoc i finalment l'afusellaren i cremaren el seu cos, juntament amb una vintena de presoners, el 17 d'agost de 1944 al bosc de Buzet-sur-Tarn, a prop de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Integrants de la seva xarxa van ser Josep Esteve, Juan Zafón, Agustín Remiro, Pascual i Eusebi López Lagarta, Joan Català, Vicente Moriones, Amadeo Casares, Rafael Melendo, Ricardo Rebola, Eduard Josep Esteve, Ginés Camarasa, Josep Ester, Sadurní Carod, Victorio Castán, Coteno, Cervantes, etc. D'antuvi es va introduir en els grups que pretenien organitzar la CNT i va elaborar un pla d'actuació contra el franquisme que no va ser acceptat pel Consell General del Moviment Llibertari. Les seves idees sobre el particular semblen haver estat: l'enfortiment de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), el manteniment dels principis emanats de la CNT de l'interior amb excepcions (contrari a organitzar masses en la CNT de l'interior), el rebuig de la política (però acceptant la política municipal) i fi de l'AIT. Va publicar articles en Nuevo Aragón,La Tierra, Tierra y Libertad. Va ser reconegut i condecorat a títol pòstum pels governs i exèrcits de França, Regne Unit i Estats Units.

    «Els resistents oblidats», en El Temps d'Història, 15/21-01-2002

    Laia Gomà i Xavier Montanyà: Francisco Ponzán Vidal: el resistent oblidat [documental]

    ***

    Fitxa policíaca de Francisco Granado incorporada al sumari

    - Francisco Granado Gata: El 17 d'agost de 1963 mor garrotat a Madrid (Espanya) el militant llibertari i resistent antifranquista Francisco Granado Gata. Havia nascut el 4 d'octubre de 1935 a Valencia del Ventoso (Badajoz, Extremadura, Espanya). Amb 18 anys va marxar a Madrid en busca de feina, treballant a Agromán i després a la Maestranza d'Artilleria. En 1956 es va casar i a l'any següent va fer el servei militar. En l'Exèrcit li van detectar una greu malaltia, leucèmia, que li va obligar a romandre hospitalitzat alguns mesos. Un cop llicenciat, va marxar a França en busca de fortuna amb un amic, creuant la frontera per Irun cap a Bordeus, instal·lant-se dos dies després a Alès. Els primers mesos va fer feina de jornaler al camp, fins que va aconseguir una feina estable de forjador, obtenint la carta de treball, l'autorització de resident i el permís per poder portar la família. Va prendre contacte amb un grup d'exiliats llibertaris i va oferir-se a col·laborar en les Joventuts Llibertàries. Decideix integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963és enviat a Madrid amb el company Joaquín Delgado Martínez, ebenista fresador i secretari de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries a Grenoble, amb la missió de prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per una manca de coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de juliol de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la seu dels sindicats franquistes. Detinguts Granado i Delgado en possessió d'armes i d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense cap prova. El 17 d'agost de 1963 un comunicat oficial anuncia a la premsa les execucions realitzades a garrot vil. Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han intentat, sense èxit, la revisió de la seva condemna a mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional inclòs.

    ***

    Fitxa policíaca de Joaquín Delgado incorporada al sumari

    - Joaquín Delgado Martínez: El 17 d'agost de 1963 mor garrotat a Madrid (Espanya) el militant i activista de les Joventuts Llibertàries Joaquín Delgado Martínez. Havia nascut el 4 de març de 1934 a Cardona (Bages, Catalunya). En 1939 la família Delgado es refugia a França quan acaba la guerra civil. A Grenoble (Isère) milita en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de la qual esdevé secretari. Obrer ebenista fresador i més tard dissenyador de fitxes tècniques per a les emissions televisives, decideix integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963 és enviat a Madrid amb el company Francisco Granado Gata, pare de família de 30 anys i forjador a Alès, amb la missió de prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per una manca de coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de juliol de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la seu dels sindicats franquistes. Detinguts Delgado i Granado en possessió d'armes i d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense cap prova. El 17 d'agost de 1963 un comunicat oficial anuncia a la premsa les execucions realitzades a garrot vil. Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han intentat, senseèxit, la revisió de la seva condemna a mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional inclòs.

    ***

    José Luis Quintas Figueroa al Penal del Dueso

    - José Luis Quintas Figueroa: El 17 d'agost de 1976 mor a A Calzada, al barri de Teis de Vigo (Pontevedra, Galícia), l'anarquista i anarcosindicalista José Luis Quintas Figueroa, conegut com El Quintas, Alfonso i Clemente Cabaleiro Covelo. Havia nascut el 17 d'abril de 1911 a A Calzada (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia). Feia de llauner i, a partir de maig de 1928, entrà com a facturador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). En els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1929 en l'autònom Sindicat de Petrolis. L'abril de 1931 va ser nomenat secretari dels sindicats confederals de Vigo i l'agost de 1931 representà la CNT en el Congrés d'Obrers de la Indústria del Petroli celebrat a Madrid, que acordà l'ingrés d'aquest sector en la CNT. Durant els anys republicans desenvolupà una intensa tasca orgànica, assistint a plens regionals–Santiago (1933) i Ourense (1935)–, reunions i congressos del sector (Madrid, València, etc.), etc. També participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries, de les quals fou secretari a Vigo durant uns anys, i en un grup anarquista no adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Com a administrador de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT Vigo, va ser detingut durant la vaga general revolucionària de desembre de 1933 i restà tancat durant un mes i mig. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934 també va ser detingut i fou acomiadat de la CAMPSA, encara que el juny de 1936 fou readmès a conseqüència del triomf del Front Popular. El 7 de febrer de 1936 fou l'organitzador de l'assalt del local de Falange del carrer del General Riego de Vigo, per a obtenir documents sobre les seves activitats i fer-se amb el seu armament, acció en la qual morí el falangista Luis Collazo Docampo i el metal·lúrgic cenetista Robustiano Figueira Villar; ferit en un pulmó, va ser detingut i reclòs a l'Hospital Municipal. Durant el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir de l'hospital i organitzà la resposta armada al barri d'O Calvario. Quan aquesta resposta fracassà, s'amagà a les muntanyes, on formà un dels primers grups guerrillers que actuà a la zona de Pontevedra. El 5 d'abril de 1937 son germà Manuel Enrique va ser assassinat pels feixistes a Xinzo de Limia. Visqué amagat a casa de Virginia González Pastoriza a Teis. En 1939 s'integrà en el grup dels germans José i Rogelio García Morales (Los Maletas), que agrupaven militants anarquistes i comunistes. En 1943 abandonà la guerrilla quan aquesta passà a control del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i sota el nom de Clemente Cabaleiro Covelo, passà molts anys camuflat a Toural, San Finx i Santiago, guanyant-se la vida, amb Manuel Ceruelo Ares, adobant i netejant màquines d'escriure, fins i tot les de la Comissaria de Policia. El març de 1947 Ceruelo va ser detingut i empresonat, juntament amb gairebé tota la xarxa clandestina confederal, i ell s'amagà a Ribadavia i a O Carballiño (Ourense, Galícia), on treballà com a ajudant d'un capellà i com a representant ambulant d'uns magatzems de queviures que l'obligaven a desplaçar-se arreu de Galícia. A causa d'una delació, el 16 de febrer de 1950 va ser detingut; jutjat en consell de guerra el 28 d'octubre de 1950 a Vigo per l'homicidi del falangista Collazo, per lesions, per tinença il·lícita d'armes i per rebel·lió armada, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada per la de 25 anys de reclusió major. Novament jutjat a l'Audiència de Pontevedra pels fets de juliol de 1936, va ser condemnat a 30 anys de presó. Purgà gairebé 23 anys a Santoña, al Penal del Dueso i a altres indrets. Un cop lliure en 1973, passà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on entrà en contacte amb la CNT de l'exili, però retornà a Vigo poc després, on treballà com a representant de llibres. Després de la mort del dictador Francisco Franco, intervingué en la reorganització del Comitè Regional de Galícia de la CNT a Vigo, al costat de Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila i Dalmacio Bragado Ruiz. José Luis Quintas Figueroa va morir el 17 d'agost de 1976 a A Calzada (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia) a resultes d'una afecció cardíaca.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El passat 11 d’agost es varen celebrar una sessió extraordinària del Consell Rector de l’Institut Municipal de Radio de Pollença, i una sessió ordinària del Consell Rector del Patronat Municipal de la Residència Social de Pollença. A la primera va assistir el nostre regidor Pere Josep Coll, com a suplent de Pepe Garcia i a la segona Joan Ramon Bosch Sangróniz, el nostre representant a aquest òrgan. A continuació, aquests dos dies, vos explicam com varen anar.

    Sessió extraordinària del Consell Rector de l’Institut Municipal de la Radio de Pollença

    Va ser una sessió purament organitzativa, amb un ordre del dia que només constava dels dos punts següents:

               1r. Constitució del Consell Rector de l’Institut Municipal Ràdio Pollença

               2n.- Aprovació, si procedeix, de la proposta a l’Ajuntament Ple de modificació de la plantilla de personal (Director/a Ràdio Pollença)”    

    Evidentment en primer punt s’ha aprovat, i com ja hem dit, el nostre representant a aquest òrgan serà en Pepe Garcia, i Pere Josep Coll en serà el seu suplent.

    Però l’important era el segon punt, ja que com molts sabeu la radio actualment no té director, i comença a ser urgent. Actualment la llei només permet tenir dos càrrecs eventuals (de confiança) i el que es pretén és que la plaça de direcció de la ràdio que tenia aquestes característiques es converteixi en una plaça d'alta direcció. Per aquest motiu s’ha fet aquesta proposta de modificació de plantilla que ha estat aprovada, i que ara ha de dur-se a Ple.

    El batle ha explicat que la seva idea és fer un procés selectiu, tot i que legalment és un càrrec d’alta direcció i no seria necessari. Els candidats hauran de complir uns requisits sobre titulació, experiència i coneixements de català, però també es pretén que presentin un projecte del que volen que sigui la radio municipal. Les bases d’aquest procés encara estan pendents de redacció. Esperem que el tema es desenvolupi el més ràpid possible per poder tenir direcció de la radio ben aviat.


    0 0

    Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. (Miquel López Crespí)


    “Desmitificar un personaje es difícil, sea el Rey o Villalonga”


    López Crespí continúa su trilogía sobre el autor de Bearn


    Por Laura Jurado, periodista


    En 1967 Llorenç Villalonga publicava Les falses memòries de Salvador Orlan. Era lo que reconocía como una autobiografía ‘apócrifa’ que no renunciaba a la ficción. Un subterfugio con el que maquillar, según Miquel López Crespí, su adhesión a la Falange y su actitud durante los primeros años de la Guerra Civil. Disfraz que el escritor pobler continúa desmontando con la segunda parte de una trilogía: Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

    A López Crespí no le quedó más remedio que convertir su gran obra sobre Llorenç Villalonga en una trilogía. ‘No hay editorial que publique un libro de 700 páginas’, puntualiza. Factor al que se suma su intención de desmontar la visión idílica de uno de los escritores mallorquines más reconocidos. ‘Desmitificar un personaje nunca es sencillo, sea el Rey o Villalonga’, apunta.

    Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions) es ahora el segundo volumen en el que el autor explora su vida en los primeros años de la Guerra Civil. ‘La primera parte fue más un experimento literario en el que los personajes de sus obras se colaban en su vida. Ahora me ciño más a la persona’, explica el autor. Una novela en la que Villalonga aparece como un ‘activista destacado’ y en su etapa más activa como miembro de la Falange. ‘Los años en los que escribía contra la República y el catalanismo y criticaba a los autores de la Escola Mallorquina’, detalla el autor.

    Sin la pretensión de convertirse en un ajuste de cuentas con la Historia, Miquel López Crespí desmaquilla la autobiografía que el autor de Bearn escribió y bautizó como Les falses memòries de Salvador Orlan. ‘Sepa el lector que Salvador Orlan sólo es Llorenç Villalonga en el sentido que Flaubert era Madame Bovary’, afirmaba él mismo.

    ‘En estas memorias disimula y maquilla muchos aspectos vinculados con la guerra y con su relación con la Falange’, asegura el autor pobler. Una faceta que diseccionan Les vertaderes memòries de Salvador Orlan con los meses más sangrientos del conflicto bélico como telón de fondo. Según López Crespí, Villalonga nunca se arrepintió de su adhesión al falangismo ‘ni de haber apoyado el genocidio’.

    ‘A los intelectuales se les supone cierta sensibilidad con el sufrimiento y los valores humanos, algo que él no tenía’, continúa el escritor. Mientras última la tercera i última parte de la trilogía, reconoce que quizá la ‘deformación profesional’ le ha llevado a humanizar mucho más a su protagonista de lo que era en realidad. ‘Siempre me han dicho que era alguien sin sentimientos, un cínico’”.

    El Mundo-El Día de Baleares (19-IV-2012)


    Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX. (Miquel López Crespí)


    Llorenç Villalonga i la guerra civil en la literatura catalana contemporània


    Onada Edicions publica Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (IV)


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

    Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.



    Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

    Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

    Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

    De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

    Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

    A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

    L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

    A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

    És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.


    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 193 | 194 | (Page 195) | 196 | 197 | .... | 465 | newer