Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. (Miquel López Crespí)

Per a la recuperació de la memòria històrica

Falsos republicans

El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrillisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".

A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina

Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme i el leninisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III).

Republicans i oportunistes en temps de la transició (I)

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.

Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.

Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).

Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.

El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.

Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.

Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.

Miquel López Crespí

"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.

Republicans i oportunistes en temps de la transició (i II)

En la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis.

En Tomeu Febrer, que a Menorca era membre de la direcció de l'OEC, organitzà, juntament amb una delegació de les JEC de l'illa germana, així com amb altres forces d'esquerra (republicans independents, PCI-Menorca, PTE i PSOE), un nou acte d'homenatge als republicans afusellats pel feixisme i en commemoració de la instauració de la Segona República. El 14 d'abril de 1978 pagaren una esquela en el diari Menorca recordant "tots aquell menorquins que, aquí o a l'exili, perderen la vida pels seus sentiments republicans". El periodista Joan C. de Nicolás en va fer una crònica de dues pàgines en el mateix diari informant que: "el día 14 de abril [de 1978] se celebró, en un local de la calle del Carmen de Mahón un acto recordando a aquel otro 14 de abril de 1931...". I els actes en record del republicans represaliats per la reacció continuaren, com molt bé informa el periodista abans esmentat, dia 15: "...a las 4,30 de la tarde se celebró una concentración en el cementerio Municipal de Mahón, previamente a la celebración de una emotiva ofranda floral ante la tumba de destacados dirigentes de diversos partidos políticos y la fosa común de los republicanos represaliados... sobre la que se depositaron dos ramos de claveles rojos por miembros de la OEC y de la CNT".

En els retalls que m'envià Tomeu Febrer es veu l'al·lota de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista de Menorca) en el moment de deixar els clavells rojos damunt la fossa comuna on reposaven les restes dels assassinats per la dreta antiesquerrana.

Costava molt, com explicava més amunt, poder organitzar aquesta sèrie d'actes. Amb el temps, a mesura que s'anava consolidant la reforma, arribaven a les sucursals illenques dels partits espanyols (especialment PCE i PSOE) les ordres sorgides del pacte amb el franquisme reciclat, i tota mena de commemoració anà finint. I si no anaren finint (perquè l'esquerra revolucionària les va continuar celebrant) el cert és que, entre els partits d'"ordre", els partits que havien acceptat no parlar de l'autodeterminació ni de la República per fruir de sous i poltrones, s'anà deixant de banda qualsevol tipus de celebració republicana (i de lluita per l'autodeterminació). Els serveis d'ordre (la "nova policia democràtica") continuà encarregant-se d'estripar les banderes republicanes i les direccions partidistes anaren accentuant la campanya interna (i externa) contra el que fes olor de qüestionar els pactes amb el franquisme reciclat.

En temps de la Diada per l'Autonomia de 1977, concretament en la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis. Va ser pitjor que col·locar una bomba a una caserna policíaca! Tot varen ser corregudes i anades amunt i avall de la Policia Armada, dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil... Es trucà al Governador Civil, als bombers... sonaren les sirenes, els cotxes de la policia anaren tota la nit amunt i avall. Tant era l'odi que, en els primers anys de la transició, despertava, entre els forces reaccionàries, la bandera de la república i la nostra, la quadribarrada.

Els bombers hagueren de fer una operació ben complicada per a llevar les banderes que els nostres bons amics Simó Capó i na Maribel Montesinos havien col·locat en el balcó de la casa on vivien. Finalment, amb cordes i escales, pujant a la terrassa de la finca i davallant posteriorment fins al pis, forçant la porta, pogueren entrar-hi (en Simó i na Maribel no hi eren en aquells moments) i, com qui guanyà la batalla de Verdun, policies i servils del règim celebraren la retirada dels estendards.

Set mesos després dels esdeveniments que comentam, en Simó Capó i na Maribel Montesinos havien de comparèixer davant els tribunals ja que el fiscal demanava dos mesos i un dia de presó per "incitació al desordre públic"(!).

Evidentment l'OEC, les JEC (també hi hagué comunicats del PSOE i el PCE en favor de la llibertat d'expressió) encapçalaren la lluita contra aquest repugnant procés antinacionalista i antirepublicà. A part dels comunicats que sortiren en el diari Baleares (4-V-1978) i Última Hora (5-V-1978), les JEC bombardejaren, amb nombrosos fulls de protesta, instituts i centres de producció. Particularment, jo -amb altres companys del partit- vaig estar a la plaça d'Espanya (davant la "paret del poble", a les estacions) repartint els fulls volants que havia fet l'OEC i cridant en defensa de la llibertat d'expressió amb un atrotinat aparell de megafonia que, per a aquestes accions d'urgència, llogàvem a Eléctrica Española.

Era normal que la premsa oficial -que sempre pugnava per silenciar les nombroses activitats dels comunistes i independentistes mallorquins- no parlàs mai de les nostres campanyes de solidaritat. Però en aquesta ocasió Última Hora reproduí quasi integrament el comunicat del partit. Sota el titular "Un nuevo atentado contra la libertad de expresión", el diari explicava: "L'Organització d'Esquerra Comunista ha emitido un comunicado de repulsa al juicio que se celebrará mañana contra Simó Capó, por haber colgado desde un balcón una bandera republicana en la Diada del pasado 29 de octubre. 'El juicio representa' -dice el comunicado- 'un nuevo atentado contra la libertad d'expresión'. 'Volem recordar' -añade- 'que la Monarquía encara no ha estat escollida per ningú. Que seria necessari un referèndum popular sobre la forma d'Estat, per dotar-la d'una base democràtica'. OEC, pues, convoca a todas las personas que puedan asistir al juicio mañana, a las once y media, en el Palacio de Justicia".

A l'endemà matí -el 4 de maig de 1978- un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes érem davant les portes del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i la seva companya. Les JEC havien pintat una pancarta enorme que, presidida per la falç i el martell i la quadribarrada dels joves comunistes de les Illes (JEC), deia "Llibertat d'expressió. Llibertat Simó Capó". Record que hi havia molts antics republicans salvats, per miracle, dels escamots d'afusellament dels anys de la guerra i postguerra. Entre els membres de l'OEC i de les JEC vaig poder parlar amb en Macià Abraham, n'Antoni Mir (l'actual president de l'OCB), en Rafel Ramis, na Margarida Chicano Sansó, en Francesc Delgado, na Josefina Valentí, en Domingo Morales...

La lluita per la democratització del règim sorgit dels pactes amb el franquisme reciclat anava quedant en mans de l'esquerra de les Illes (MCI, OEC, LCR, PSM, PORE, etc, etc.), partits que érem sistemàticament silenciats i criminalitzats per tota mena de servils a sou del poder.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 6 d'agost

Esdeveniments

- Surt Liberty: El 6 d'agost de 1881 surt a Boston (Massachusetts, EUA), editat per l'anarcoindividualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker, el primer número del periòdic Liberty. No the daughter but the mother of order --aquest subtítol («No és la filla, sinó la mare de l'ordre») és una famosa frase de Pierre-Joseph Proudhon. La il·lustració de la primera pàgina d'aquest primer número serà un retrat de Sofia Perovskaya, una de les assassines del tsar Alexandre II, tot justificant l'acció dels populistes russos. Tucker va difondre les teories de diversos pensadors europeus (Herbert Spencer, Proudhon, Tolstoi...) i les va integrar amb les dels filòsofs anarcoindividualistes nord-americans (Lysander Spooner, William Greene, Josiah Warren...), a més d'incloure les idees de la llibertat de pensament i de l'amor lliure, tot amb la finalitat de produir les bases per a l'anarquisme individualista que va anomenar socialisme anarquista. Entre 1886 i 1887 es van produir diverses escissions en el si del grup editor a causa de l'enfrontament amb els sectors més liberals del grup provocat per la creixent influència de les tesis egoistes de Max Stirner en alguns autors i que desembocarà en la sortida progressiva del sector més iusnaturalsita. Així Gertrude B. Kelly, John F. Kelly, Sidney H. Morse i William J. Lloyd sortiran cap al 1888, després d'un enfrontament dialèctic amb James L. Walker. En 1907 Benjamin Tucker va treure en aquesta publicació una traducció d'Steven T. Byington, la primera a l'anglès, de Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), la principal obra de Max Stirner. El periòdic apareixerà, amb diverses interrupcions, fins a l'abril de 1908. Alguns dels seus col·laboradors van ser Benjamin Tucker, Lysander Spooner, Auberon Herbert, Joshua K. Ingalls, John Henry Mackay, Victor Yarros, Wordsworth Donisthorpe, James L. Walker, J. William Lloyd, Florence Finch Kelly, Voltairine De Cleyre, Steven T. Byington, John Beverley Robinson, Jo Labadie, Lillian Harman, Dora Marsden, Gertrude B. Kelly, Henry Appleton, John F. Kelly, Sidney H. Morse, y William J. Lloyd.

***

- Procés dels Trenta: El 6 d'agost de 1894 comença a l'Audiència del Sena de París (França) el «Procés dels Trenta». El poder i la policia desitgen acabar amb «la propaganda pel fet» i les accions anarquistes tot intensificant la repressió contra el moviment anarquista gràcies a l'aprovació de les Lois Scélérates (Lleis Perverses). Es van produir nombroses detencions, algunes de militants força coneguts, com ara Paul Bernard, Charles Chatel, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Jean Grave, Louis Matha, etc., que van ser anomenats per la premsa com «els intel·lectuals de l'anarquia doctrinal». Trenta persones citades, però només 25 hi compareixen;Émile Pouget, Constant Martin, Louis Duprat, Alexander Cohen i Paul Reclus havien pogut fugir. A més d'aquest militants coneguts, una desena de detinguts de dret comú que tenien lligams indirectes amb l'anarquisme hi seran adjuntats. Destinat a justificar les mesures repressives contra els anarquistes (Lois Scélérates) i a tranquil·litzar l'opinió pública després dels recents atemptats, la requisitòria de l'advocat general Bulot s'afanyarà a provar, sense èxit, una pretesa associació de malfactors entre els diversos acusats, ja fossin intel·lectuals, militants o simples lladregots. Els acusats, molts dels quals ni tan sols es coneixien, no van tenir cap problema a refutar l'acusació, fet que no impedí  que l'advocat general demanés una pena severa per als intel·lectuals del moviment (Jean Grave, Sébastien Faure, Louis Matha, etc.). De bon començament, la cort decideix que serà prohibida la reproducció dels interrogatoris de Jean Grave i de Sébastien Faure, ja que aquests podrien ser emprats per fer propaganda àcrata. La temptativa de muntatge i de maquinació judiricopoliciac no va escapar als jurats que van pronunciar una absolució general, llevat de tres pobres culpables de robatoris que van ser castigats a nombrosos anys de presidi a les colònies. Els contumaços (Paul Reclus, Alexandre Cohen, Constant Martin, Louis Duprat i Émile Pouget) seran condemnat per no compareixença el 31 d'octubre a 20 anys de treballs forçats. Els qui van entrar de tots aquests a França després de l'amnistia, llevat de Paul Reclus, seran absolts.

Naixements

- Oreste Lucchesi: El 6 d'agost de 1859 –altres fonts citen el 8 d'agost– neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oreste Lucchesi, també conegut com Bianchetto i Antonio Mazzini. Sos pares es deien Luigi Lucchesi i Agnese Costa, i tenia un germà i quatre germanes. Després de fer sis mesos de servei militar, treballà en diversos oficis (sabater, cerveser, tipògraf, drapaire, etc.). El 25 de setembre de 1887, amb Agesilao Canigiani (Givo), intentà assassinar al cafè Alfieri de Liorna a cops de ganivet dos republicans, Giuseppe Tucci i Ferruccio Nigiotti, culpables d'haver bufetejat l'anarquista Giovanni Lascalfare durant una baralla política. Jutjat l'11 de desembre de 1887, va ser condemnat a quatre anys de presó per«cops i ferides». En 1893 va ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver apunyalat un vell de seixanta anys. En una altra ocasió va ser condemnat per«ús d'armes de foc» i diverses vegades va ser detingut com a «anarquista militant». En 1894 treballava com a descarregador en el negoci de Giovanni Marchi de Liorna. El 29 de juny d'aquell any, va ser detingut, i posteriorment alliberat, després d'una brega amb un tal Alfredo Ristori. L'1 de juliol de 1894 apunyalà de mort a Liorna Giuseppe Bandi, director propietari dels diaris La Gazzetta Livornese iIl Telegrafo i autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigia al periòdic. L'endemà fugí de Liorna, disfressat, en un bot manat per ell mateix cap a Centuri (Còrsega), on arribà el 3 de juliol; però, denunciat per la seva amant, seduïda per la recompensa de 2.000 francs que les autoritats donaven a qui portés a la seva detenció, la policia francesa el posà sota vigilància just arribar-hi. Després de passar per les poblacions corses de Nonza i de San Fiorenzo, el 14 de juliol de 1894 va ser detingut a Bastia (Còrsega). Durant l'interrogatori va dir que s'anomenava Antonio Mazzini, que estava embarcat en la tartana Umberto I ancorada a San Fiorenzo i que res tenia a veure amb la mort de Bandi. El 30 de juliol de 1894 va ser lliurat per les autoritats franceses a les italianes i embarcat a bord del paquebot Palestina cap a Liorna, on fou tancat a la presó dels Dominicans. Jutjat entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia), amb els seus còmplices Amerigo Franchi (Polsacco o Pisanino) i Rosolino Romiti, considerat l'instigador del crim, van ser condemnats a 30 anys de reclusió. Oreste Lucchesi va morir el 15 d'octubre de 1904 a l'establiment penitenciari de l'illa de Nisida (Illes Flegree, Nàpols, Campània, Itàlia).

***

- Torquato Gobbi: El 6 d'agost de 1888 neix a Bagnolo in Piano (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista i militant anarquista Torquato Gobbi. Enquadernador d'ofici, de molt jove es va lligar al moviment anarquista militant en el«Cercle Francesc Ferrer Guàrdia» de Reggio Emilia. Fou corresponsal d'Umanità Nova, redactor de La Lota Umana i distribuïdor d'Il Pensiero a començaments del segle. La seva participació en les vagues de la tardor de 1911 contra l'enviament de tropes a Líbia va implicar la seva inscripció en la llista d'anarquistes de l'Estat i ser perseguit per la justícia per«distribució de manifests antimilitaristes» i fullets en suport del soldat Masetti. A començaments de 1914 fou un dels promotors d'una reunió a favor de Masetti que aleshores estava tancat a Reggio Emilia. Com a militant de la Unió Sindical Italiana (USI), era membre de la tendència de Borghi, oposada a la guerra, en contra de l'Alceste De Ambris, intervencionista. A començaments de 1915 va participar en el Congrés Nacional Anarquista de Pisa realitzat amb la finalitat de crear una estratègia d'oposició a la guerra. En aquest anys va conèixer Camillo Berneri, secretari de la Joventut Socialista de Reggio Emilia, al qual va atreure a l'anarquisme i amb qui mantindrà una gran amistat. El juny de 1916, arran del congrés semiclandestí realitzat a Florència, va ser elegit, juntament amb T. Monticelli, P. Binazzi, Gregorio Benvenuti i V. S. Mazzoni, membre del Comitè d'Acció Anarquista Internacional (CAAI), encarregat de coordinar la lluita contra la guerra a Itàlia i relacionat amb els companys estrangers. La propaganda que va realitzar contra la guerra va implicar la seva detenció nombroses vegades, especialment l'abril de 1917 i el febrer de 1918, quan va ser condemnat a 10 anys de reclusió, que complirà només fins al març de 1919 gràcies a una amnistia. Aquest mateix any coneixerà Luigi Fabbri, amb qui farà una gran amistat. En 1919 també va ser delegat al congrés fundacional de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) realitzat a Florència, on serà elegit per participar-ne en la direcció. Amb l'arribada de Mussolini i després d'haver estat amenaçat i agredit pels escamots feixistes i d'haver participat en el III Congrés de la UCAI a Ancona el novembre de 1921, en 1923 va exiliar-se a París. A la capital francesa va formar part del Comitè de Suport de la USI i del grup«Gori» (Borghi, Angelo Diatallevi, Alberto Meschi, Enzo Fantozzi, etc.), alhora que fa costat els companys exiliats de l'Itàlia feixista. També va participar en l'aventura de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 fou membre del grup «Pensiero e Volontà» i un dels redactors del seu òrgan La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri i del qual Séverin Ferandel serà gerent. El 16 de setembre de 1927 fou expulsat de França, juntament amb la major part dels redactors (Fabbri, Fedelli, Berneri, etc.) i es va instal·lar a Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Berneri, Damiani i Mantovani, entre d'altres, fent feina en una fàbrica de botons. Fou expulsat de Bèlgica en 1929, malgrat la intervenció de la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. En 1930 va emigrar a l'Uruguai, on va trobar feina de mestre en una escola elemental. Amb Luigi Fabbri i Ugo Fedeli va editar, entre 1930 i 1935, la revista Studi Sociali. Durant els anys trenta va derivar cap el socialisme reformista d'essència llibertària. Durant la II Guerra Mundial fou president del Comitè de Montevideo de l'associació «Italia Libera» i organitzador de nombroses manifestacions contra el feixisme i les potències de l'Eix. Després de la guerra farà de tipògraf i obrirà la Llibreria Italiana, que també fou editorial, a Montevideo. Vivint sempre en precarietat econòmica, durant la crisi econòmica dels seixanta aquestes necessitats es van agreujar fins al punt d'arruïnar-lo, fet que el va portar a la desesperació. Torquato Gobbi es va suïcidar el maig de 1963 a Montevideo (Uruguai). En 1997 Fabrizio Montanari en publicarà una biografia: Voci dal Plata. Vita e morte di Torquato Gobbi.

Torquato Gobbi (1888-1963)

***

- Elías Castelnuovo: El 6 d'agost de 1893 neix al barri de Palermo de Montevideo (Uruguai) el periodista, narrador, dramaturg, poeta, assagista i anarquista, i després comunista i peronista, Elías Castelnuovo. Es crià en la més absoluta misèria en una família nombrosa d'origen italià --era el penúltim de 10 germans-- i no acabà els estudis primaris. Des d'infant treballà en multitud de feines (pintor, paleta, llanterner, mestre, ajudant cirurgià, fuster, etc.) i finalment es decantà per l'ofici de tipògraf i linotipista. Apallissat per un cunyat seu que vivia amb sa família, quan tenia 15 anys fugí de casa seva i es dedicà a recórrer el país a peu com un rodamón. Després conegué un contractista que li va assignar feines a diferents llocs (Río Grande do Sul, Uruguayana, Concordia i Curuzú Cuatiá). De bell nou a Montevideo, s'interessà pel món de la cultura (literatura, música, pintura), visità biblioteques i es matriculà l'Escola Experimental d'Art Dramàtic i, més tard, al Cercle de Belles Arts de la capital de l'Uruguai. En aquesta època freqüentà el Centre Internacional d'Estudis Socials, seu de l'anarquisme de Montevideo, on s'introduí en el pensament llibertari. En 1912 s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on restà de per vida. A la capital argentina trobà feina en una impremta, on se li va encarregar de compondre les tesis de doctorat dels estudiants de medicina; conegué el doctor Lelio Zeno, amb qui va fer una bona amistat, i amb el temps arribà a tenir grans coneixements mèdics. Amb Fernando Gualtieri edità la revista de literatura llibertària La Palestra, on col·laboraren Pedro del Rivero, Dante Motta i Bo. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Tribuna Proletaria (1919), i en 1920 dirigí el suplement de La Protesta, un dels òrgans oficials del moviment anarquista argentí, publicació que abandonà arran de les seves constants baralles amb Diego Abad de Santillán. Entre 1920 i 1922 residí en precàries condicions amb el doctor Zeno al Delta, a la desembocadura del Paraná Miní, atenent els illencs i fent tasques humanitàries, especialitzant-se en treure queixals, realitzar l'asèpsia de les ferides, fent cures, etc.; també ambdós organitzaren reunions socials on ensenyaven als pobladors de la zona els seus drets i a defensar-se dels terratinents locals. Després va passar a fer de mestre en una colònia reformatori d'infants abandonats i delinqüents, però l'abandonà aviat a causa dels seus mètodes repressius. En 1922 retornà a Buenos Aires, on començà a col·laborar en diferents revistes (Mundo Argentino,Nueva Era, etc.). En 1923 fou un dels fundadors del «Grupo Boedo», format per escriptors de la família socialista (anarquistes i marxistes) i cultivadors del compromís social, com ara Enrique Amorim, Leónidas Barletta, Raúl González Tuñón, Roberto Mariani, Nicolás Olivari, José Portogalo, Lorenzo Stanchina, César Tiempo, Álvaro Yunque, etc., influenciats per literats del naturalisme, del realisme, del realisme socialista i del humanitarisme (Émile Zola, Balzac, Anatole France, Tolstoi, Gorki, Dostoievski, etc.), que s'havien conegut en el lliurament dels premis d'un concurs de poesia organitzat pel periòdic anarquista La Montaña i amb la iniciativa del director de l'Editorial Claridad Antonio Zamora. Aquesta colla d'escriptors estava nucleada al voltant de publicacions com Dinamo,Extrema Izquierda i Los Pensadores --revista de la qual Castelnuovo fou cap de redacció. El «Grupo Boedo» s'«enfrontà» al «Grupo Florida» que, inspirats per Ricardo Güiraldes, conreava una literatura més preciosista, elitista, avantguardista i «europeïtzant» i aglutinà escriptors com Francisco Luis Bernárdez, Jorge Luis Borges, Oliverio Girondo, Norah Lange, Leopoldo Marechal, Conrado Nalé Roxlo, Nicolás Olivari --que començà boedo i acabà florida--, José Portogalo, etc., al voltant de publicacions com Proa i Martín Fierro --l'escriptor anarquista Roberto Arlt freqüentà els dos grups. En 1923 guanyà el «Premi Municipal de Literatura» de Buenos Aires pel seu relat «Tinieblas», que fou considerada l'obra inaugural del «Grupo Boedo». En 1928 es casà amb Inés Delfino, amb qui tingué dos infants (Allan Poe i María Eugenia). En aquesta època formà part dels grups Teatre Proletari i Teatre Experimental d'Art (TEA), grup que estrenà obres seves. El juny de 1931 marxà amb Lelio Zeno, convidats pel cèlebre científic alemany Jorge Nicolai, a l'URSS, on exercí com a corresponsal del diari La Nación i va fer amistat amb Victor Serge. En tornà a l'Argentina hagué d'enfrontar-se a nombroses persecucions, i fins i tot s'intentà aplicar-li la Llei de Residència per a deportar-lo del país, cosa que no s'aconseguí gràcies a la intervenció del seu amic Liborio Justo (Lobodón Garra), fill del general Agustín Pedro Justo, aleshores president argentí. S'afilià al Partit Comunista Argentí (PCA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Bandera Roja i en El Trabajo. Fou redactor en cap del Boletín Oficial de la Unió Sindical Argentina (USA), central obrera de la qual sorgí la Confederació General del Treball (CGT). En 1932, amb Roberto Arlt, fundà la Societat d'Escriptors Proletaris. En 1942 col·laborà, amb Arlt, en Santa Fe de Hoy. A començaments de la dècada dels cinquanta, passà a ser un intel·lectual al servei del peronisme --considerà que l'antiimperialisme, anticolonialisme i antioligarquisme del Juan Domingo Perón eren coherents amb les seves idees polítiques-- i col·laborà en Mundo Peronista, sota el pseudònimElicás, i La Prensa, aleshores oficialista. Finalment políticament acabà en allò que es deia «esquerra nacional». En 1973 va ser nomenat doctor honoris causa i professor emèrit per la Universitat Nacional i Popular de Buenos Aires. Influenciat per nombrosos autors (Dostoievski, Tolstoi, Gorki, Edgar Allan Poe, Florencio Sánchez, Rafael Barrett, etc), els seus personatges (lumpenproletari) i els seus escenaris (zones marginals i de marginació de les ciutats) caracteritzen la seva obra marcadament llibertària. És autor de Carne de cañón (1923 i 1930), Tinieblas (1923), Notas de un literato naturalista (1923), Malditos (1924), Entre los muertos (1925), Animas benditas (1926), En nombre de Cristo (1927), Los señalados (1928), Teatro (1929), La marcha del hambre (1931), Larvas. Cuentos (1931), Yo ví...! En Rusia (1932), El puerto (1933), Rusia Soviética. Impresiones de un viaje a través de la tierra de los trabajadores. (Continuación de Yo vi en Rusia) (1933), Tragedia y Teatro proletario. Tres obras (1934), Vidas proletarias. Escenas de la lucha obrera (1934), El arte y las masas. Ensayos sobre una nueva teoría de la actividad estética (1935), Resurrección. Impresiones de una conciencia libre sobre la epopeya heroica del pueblo español (1936, novel·la dedicada a la Guerra Civil espanyola), La noria (1936), Psicoanálisis sexual y psicoanàlisis social, examen de una nueva teoría de desorientación política y económica (1938 i 1966), Calvario (1956), Jesucristo y el reino de los pobres (1971), Memorias (1974), Caña fístula (1976), Sacrificados. Cuentos de la resistencia (1988, pòstuma), entre d'altres. Elías Castelnuovo va morir l'11 d'octubre de 1982 a la seva casa del passatge El Rastreador al barri de Liniers de Buenos Aires (Argentina). En aquest barri porteny existeix actualment un Centre Cultural Elías Castelnuovo.

***

- José Cañízares Trujillo: El 6 d'agost de 1907 neix a Santa Fe de Mondújar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Cañízares Trujillo. Amb sos pares emigrà a Montcada i Reixac, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També en aquesta localitat conegué sa futura companya, Conchita Idea. El juliol de 1936 participà activament en la resposta obrera contra l'aixecament feixista a Barcelona. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, a Tolosa de Llenguadoc va ser membre del Comitè Regional de la FAI de l'Alta Garona. Va viure amb sa companya a les localitats occitanes de Castelfranc i Puy-l'Évêque. José Cañizares Trujillo va morir el 5 de novembre de 1989 a Puy-l'Évêque (Carcin, Guiana, Occitània).

***

- Ingemar Johansson: El 6 d'agost de 1945 neix a Göteborg (Bohuslän, Suècia) l'escriptor, traductor, editor, escaquista i militant anarquista Ingemar Johansson. Especialista en el dadaisme i el situacionisme, ha traduït i introduït a Suècia importants autors, com ara Konrad Bayer, Ernst Jandl i Benjamin Peret. Jugador d'escacs, durant molts d'anys col·laborà en diverses revistes d'aquest joc i està considerat un dels millores historiadors dels escacs escandinaus. També ha publicat obres sobre plantes i horticultura. Militant de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), ha participat en diversos congressos d'aquesta central sindical i ha col·laborat en les seves publicacions. En 1969 publicà, amb Bengt Ericson, l'antologia sobre el moviment anarquista Anarkisterna i klasskampen, considerada com a una obra de referència.

Defuncions

- Pierre Martin: El 6 d'agost de 1916 mor a la seu del periòdic Le Libertaire de París (França), on vivia el militant anarquista, antimilitarista i pacifista Pierre Martin, també conegut com Pierre Martin de Vienne i Le Bossu. Havia nascut el 16 d'agost de 1856 a Viena del Delfinat (Arpitània). Amb sis anys ja treballava en la indústria tèxtil. En 1879 va prendre part en una dura vaga de cinc mesos i des d'aleshores va esdevenir un important militant del moviment anarquista. Orador de talent, intel·ligent i generós, va suscitar l'entusiasme dels obrers. En 1880, a Vevey, va prendre part en una reunió de la Federació del Jura i l'any següent va participar en el Congrés de Londres. Però després de l'agitació social dels miners de Monceau-les-Mines i l'atemptat de la plaça Bellecour a Lió, l'octubre de 1882, va ser detingut juntament amb nombrosos companys, entre ells Kropotkin. Un total de 66 militants anarquistes van comparèixer el 8 de gener de 1883 davant el tribunal de Lió, acusats de pertànyer a la Internacional, aleshores prohibida a França. Condemnat a quatre anys de presó, va ser internat a la penitenciaria de Clairvaux. Alliberat el gener de 1886, va reprendre la militància. Detingut de bell nou amb altres 18 companys i companyes llibertaris després dels esdeveniments de l'1 de maig de 1890 a Viena del Delfinat, va ser condemnat a cinc anys de presó que seran reduïts en apel·lació a tres, però que van alterar-li greument la seva salut. Alliberat l'agost de 1893, es va instal·lar un temps a Romans on va militar amb sa companya anarquista Fanny Chaumeret en els grups de la Drôme. En 1894, després de l'aprovació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses),és de bell nou detingut com a anarquista, però és finalment alliberat després de tres mesos de presó. Amb la prohibició d'estar-se per la Drôme, esdevindrà fotògraf ambulant. Encara va ser requerit per la justícia en diverses ocasions: en 1906, després d'haver signat un cartell antimilitarista; en 1910, durant la vaga dels ferroviaris; en 1912, per incitació a la desobediència, etc. Instal·lat a París, va esdevenir l'administrador de Le Libertaire. Inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes per les autoritats, va oposar-se durant la Gran Guerra a la«unió sagrada» i al Manifest dels Setze, participant juntament amb Sébastian Faure i Louis Lecoin en les lluites pacifistes, fins que morí.

***

Actualització: 06-08-14

Bover no da ninguna explicación sobre esta imprenta en estos años, se limita a Indicar las fechas. Y la verdad es que no es fácil decir algo interesante sobre la producción de esta imprenta en esta primera mitad del siglo XVIII, la cual se limita al tema religioso y algún litigio.

Del tiempo de Melchor Guasp cuento 6 producciones que enumero pues no son de tipo religioso:

• Nos don Pedro de Alagon per la gracia de Deu, y de la Santa Sede Apostolica Arcabisbe Bisbe de Mallorca del Consell de se Magestad, & c. Per quant nos es, estada presentada peticio per Nostron Procurador Fiscal Ecclesiastich, ab que nos representà. (1699)
  [Mallorca] : en la estampe de Melchor Guasp
  
  
• Guerrero Adonis : en la descripcion de las Reales fiestas que en la muy Ilustre Ciudad de Mallorca celebró la Nobilissima Cofradia de San Jorge a la Coronacion y felices bodas de el Rey ... D. Philipo V Rey de las Españas ...siendo su mantenedor ... D. Juan Sureda ... / por Pedro Phelix de Salazar. (1702)
  En Mallorca : en la estampa de Melchor Guasp
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Pragmatica en que se ordena y declara que los de la ciudad de Mallorca, y parte forma de aquel Reyno han de guardar, en la Administracion, y Distribucion del dinero de la Consignacion, y sobre otras cosas concernientes al regimiento, y buen govierno de aquel Reyno. (1703)
  Mallorca : Melchor Guasp, impressor de la Universidad, 1703
  
  
• Diario del destacamiento de la Armada [..] de Italia, comandado por el ... Conde de Daun para recobrar por la Augustissima Casa, el reyno de Napoles / puesto en las reales manos del Rey ... por el Marques de Rofrano que llego á este Puerto jueves á 21 de Ilio de 1707. (1707)
  Mallorca : por Melchor Guasp impressor de la Universidad, 1707
  
  
• Copia de Carta que la fidelissima Ciudad de Napoles ha escrito a la magestad catolica del rey ... D. Carlos III ... en manifestación del gozo que ha tenido de verse baxo la obediencia y suave dominio de Su Magestad libre, de la esclavitud que padecia en el tyrano gobierno del Duque de Anjou : puesta a las Reales Manos por el Marques de Rofrano ... dia 21 de Julio de 1707. (1707)
  Mallorca : por Melchor Guasp, impresor de la Universidad, 1707
  
  
• Sermon panegirico del ... Beato Raymundo Lulio en la solemne fiesta, que todos los años le consagra ... la Imperial Vniuersidad Luliana ... /predicado por ... Pedro Marti ... ; dase a la estampa por mandado de ... Antonio Dameto Menor, Francisco Mora y Mulet. (1710)
  En Mallorca : por Melchor Guasp..., 1710
  Digitalizado por Google Books

La expresión "sermón panegírico" pronto se convertirá el "oracion parenetica y panegyrica" puesto que la expresión barroca busca la ampulosidad en el decir.

Escudo de la Ciudad de Palma publicado en el libro "El bien honesto, util, y deleytable de la sabiduria..." (1734)

La producción de la Viuda de Guasp no llega a la veintena, presentando lagunas amplias, así, de los años 20 no hay ninguna producción. La mayoría son sermones y oraciones panegíricos, y otros términos religiosos. Recojo en esta relación la primera producción, un "oficio parvo", los libros que estén digitalizados, y los que no sean de carácter religioso:

• Oficio parvo de Nuestra Señora : segun la forma que dió la Virgen Santissima con unas oraciones de Santo Thomas de Aquino. (1713)
  [Mallorca] : En casa de la viuda Guasp
  
  
• Alegación iuridica por parte de D. Antonio Fuster olim de Salas cavallero ... y contra D. Geronimo de Salas cauallero, sobre el articulo de la recusacion propuesta por el mesmo D. Geronimo ... en la causa sigue contra el referido D. Antonio Fuster olim de Salas sobre la vindicacion del predio Marraxi, aora son Salas ... / [don Antonio Fuster olim de Salas]. (1719)
  [Palma] : en casa de la viuda Guasp
  
  
• Por Catharina Gacias uiuda, y usufructuaria, y el Doctor en ambos Drechos Miguel Barceló propietario de Iuan Ferrá Poquet de la Uilla de Esporlas. Contra Andres Cirerols nottario tutor, y curador de la Perçona, y bienes de Catharina Garcia su Nieta, y Hija de Mathias Garcia. (1720)
  [S.l.] : en casa de la Viuda Guasp
  
  
• Oracion Panegyrica del Dulcissimo Nombre de Mria ... que en el dia de su solemne festividad 9 de Setiembre deste presente año 1731 / predicó ... Fr. Antonio Noguera ... en el Convento de Santi Spiritus ... de Palma. (1731)
  Impresso en Mallorca : en la emprenta de la Viuda de Guasp
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica
  
  
• Demostraciones devotas y afectuosas con que en la recuperación de la importante Plaça de Oran manifesto su pio y leal animo la fidelissima ciudad de Palma y sus nobles patricios Verdadera y sucinta relacion de todas las rogativas y fiestas que al referido fin se hizieron en los meses de Iunio, Iulio, y Agosto de 1732. (1732)
  Palma de Mallorca : En casa de la Viuda Guasp
  
  

Escudo de la Universidad Luliana publicado en el libro "El bien honesto, util, y deleytable de la sabiduria..." (1734)

• El bien honesto, util, y deleytable de la sabiduria de el iluminado doctor, y martyr de Christo Señor Nuestro el B. Raymundo Lulio que en el dia de la conversión de San Pablo, á 25 de Enero de 1734 ... en la Iglesia del Seraphico P. S. Francisco / predicó el M.R.P.Fr. Ioseph de Mallorca, religioso capuchino ... ; lo da a la estampa el muy illustre Ayuntamiento. (1734)
  En Mallorca : en casa de la viuda de Guasp
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica
  
  
• Oracion panegyrica del glorioso San Nicolas de Bari / que... dixo... Antonio Noguera del Orden de la Santissima Trinidad... ; sacala á... luz Don Iayme Brondo. (1734)
  En Mallorca : en casa de la viuda Guasp
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica
  
  
• Real Cedula en la qual Su Magestad ... ordena, y manda que en quanto al conocimiento de detracciones, y liquidaciones de bienes de fideicomissos, se guarden las Reales Pragmaticas, Privilegios, Vsos, y Costumbres antiguas del Reyno de Mallorca sin hazerse novedad alguna. Dada en San Ildefonso a 31. de agosto de 1736. A peticion de la ciudad de Palma, Sindicos Forenses, y de Don Iuan Sureda Marques de Vivot. (1736) [S.l.] : En la Emprenta de la Viuda Guasp
  
  
• Lucidissima funeral pompa en que con devota emulacion competieron en funebres expressiones el Muy Ilustre y Noble Ayuntamiento de la ciudad de Palma en el dorado reyno de Mallorca, el observantissimo Monasterio de las madres augustinas de la Purissima Concepcion y el doctissimo y exemplarissimo Convento de Na. Señora del Socorro de padres augustinos de la mesma ciudad, dando para teatro de tan lustrosa competencia dicho Monasterio de la Purissima Concepcion, su capacissimo templo, en los dias 20, 21 y 23 de febrero de 1736 en qve se renovó la memoria de la sentida muerte de la venerable madre sor Catharina de Santo Thomás de Villanueva, hija del mismo Monasterio, vencido año y mes despues de su felicissimo transito. (1737)
  Impresso en Mallorca : en casa de la viuda Guasp
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica
  
  
• Oracion parenetica, y panegyrica en la grave, quanto solemne fiesta, que en 30 de Iunio del ano 1737, á honra del Martyrio de su invicto heroe el Beato Raymundo Lulio celebró la Ciudad de Palma ... dixola ... el M.R.P. Fr. Luis de Flandes de la Serafica Orden de los Capuchinos ; sacala a luz la ciudad (1738)
  En Mallorca : en casa de la Viuda Guasp
  Digitalizada por Biblioteca Digital Hispánica
  
  
• Relacion succinta de las fiestas celebradas, en la Ciudad de Palma del Reyno de Mallorca, los dias 16 17 y 18 de Iunio, del Año 1737 por la Exaltacion de Nuestro Patricio el eminentissimo señor Dn. Fr. Raymundo de Dezpuig, a la dignidad del supremo magisterio de la Insigne, y Esclarecida Religion de San Ivan de Malta de Ierusalen, Principe de la Isla de Malta, y del Gozzo. (1738)
  Palma: Con licencia de los Superiores : En la imprenta de la Viuda Guasp
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Academia rethorico-poetica. (1749)
  [Palma de Mallorca] : En la Imprenta de la viuda Guasp
  
  
• El Phenix : obsequiosamente luctuado en la ciudad de Palma. Sermon funebre predicado en las honras, que la provincia de S. Francisco de Assis de Mallorca en su Convento de Palma... / el M.R.P.F. Antonio Perelló lector iubilado... dixole estando presente el cadaver, el R.P.Fr. Bartholome Riera. (1749)
  En Mallorca : en la Emprenta de la viuda Guasp
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

La información de los libros de esta entrada está recogida del Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español.

Com ja és sabut, en el passat ple ordinari de juliol es va aprovar la nostra moció per fer una intervenció d'urgència al pavelló de l'IES Clara Hammerl, així com per renegociar un conveni més ambicios amb la Conselleria d'Educació amb 10 vots favorables (PP, PI, Alternativa i Junts) i les abstencions de UMP i Tots.

En relació a aquesta moció el portaveu de UMP va al·legar que estaven d'acord en la negociació d'un nou conveni, però que pensaven que també era necessària la construcció d'un nou pavelló i que no veien bé invertir diners en un pavelló que no era nostre.

Per altra banda, el portaveu de Tots per Pollença va argumentar que consideraven la moció precipitada, que primer era necessari veure informes tècnics de si era possible fer l'ampliació del pavelló.

En resposta al sr. Nevado volem dir que pensam que gastar diners en una instal·lació que utilitzen quasi exclusivament els nins i nines residents al Port de Pollença en cap cas es pot considerar gastar diners en una cosa que no és nostra. Els que pateixen les conseqüències de la degradació del Pavelló són els alumnes de l'IES Clara Hammerl i els jugadors/es del Club Bàsquet Eu Moll, no la Conselleria d' Educació ni l'IBISEC. Per tant, els beneficiaris de les intervencions d'urgència també són ells.

També s'ha de dir, en resposta a l'argument de que és necesari un pavelló i a l'argument del portaveu de Tots que deia que aquesta moció hipotecava la construcció del nou pavelló, que en primer lloc, aquesta moció no hipoteca la construcció de cap nou pavelló, simplement pretén dur a terme unes intervencions d'urgència per tal de garantir un inici del curs escolar i de la temporada de bàsquet digne i per altre banda renegociar un conveni que s'ha demostrat ineficaç i que doni resposta a les problemàtiques de gestió i manteniment de la instal·lació. En segon lloc, consideram lògic cercar el màxim rendiment del pavelló existent abans de construir-ne un altre. El que no ens sembla lògic és el que es va fer a la legislatura passada: per una banda, construir un aparcament i, per altra, destinar una partida pressupostària a un projecte d'un pavelló en el mateix solar on es feia l'aparcament.

En la seva exposició, el portaveu del Pi, al que volem agrair el vot favorable, va dir que veien necessari renegociar el conveni. Ens alegram que hagi canviat d'opinió, ja que a la legislatura passada li varem proposar i es va negar a anar més enllà de fer actuacions puntuals. Pel que es va dir al ple, semblava que havien fet intervencions contínues al llarg de quatre anys, mentre que en realitat les intervencions que es féren varen ser: una pintada del pavelló durant el període en que Tomeu Fuster era regidor d'esports; el curs escolar 2013-14 es varen fer intervencions destinades a solucionar el problema de l'aigua calenta i treballs de jardineria; i les intervencions en el curs escolar 2014-15, en que es va produir el problema de les goteres, queden molt ben definides en aquesta glosa:

Diuen que el nostre jovent
ha après de fer la granota
perquè al nostre ajuntament
just se passen la pilota.
La té la Conselleria
l' Ibisec està totsol
la passa a la batlia
que prega que faci sol

En definitiva, pensam que la situació d'indefinició que provocava el conveni existent no donava resposta a les necessitats dels usuaris del pavelló, i que actuacions aïllades i sense cap tipus de planificació no ens duien a res. Pensam, com hem dit sempre, que abans d'invertir en noves instal·lacions esportives cal assegurar una gestió i un manteniment òptims de les ja existents.

Ens alegra veure la bona disposició de Junts Avançam de fer feina en aquesta línia i esperem que l'època en que Conselleria i Ajuntament es dedicaven “tirar pilotes fora” s'hagi acabat. Però, en tot cas caldrà que els ciutadans estem atents i vigilants per tal que les instal·lacions públiques tenguin una gestió adequada i no es repeteixin casos de deixadesa com els que hem viscut.

A finals del 2014 un grup de ciutadans van protestar per les deficiències del Pavelló 

Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història. (Miquel López Crespí)

El PP i la destrucció de Palma

En d’altres articles hem parlat de l’especulació urbanística, de la destrucció de recursos i territori per part d’encimentadors sense escrúpols, alguns dels quals, cas d’Eugenio Hidalgo, per exemple, ja a anat a la presó i és en procés d´investigació per part de la Fiscalia Anticorrupció. Però l’especulació, la utilització fraudulenta de lleis plenes d’ambigüitat, no solament s’estén per la costa i l’interior de Mallorca: Palma tampoc no se salva de la destrucció d´un patrimoni cultural importantíssim. Alguns arquitectes i constructors són sovint respectuosos en determinades tasques de restauració d'edificis antics, i la feina que fan és digna i útil per a la societat. Al costat d’aquestes actuacions professionals, fetes després d´un acurat estudi de les possibilitats de l’edifici a reformar, ens trobam amb un atac en tota regla per part dels especuladors contra munió d’edificis singulars. Sembla com si a ningú no li importàs servar una part considerable de la nostra història. Moltes vegades, no hi ha dubte, els edificis que ensorren les excavadores no tenen gaire valor històric; però als especuladors, com és evident, només els importa el preu del metre quadrat del terreny a construir, el que valdrà cada pis o garatge que posaran en venda una vegada finida la demolició i bastida la nova finca.

Recentment, i ho podem comprovar a cada dia que passa si param una mica d’esment en el tipus d’edificis que ensorren les grues, el salvatgisme en la destrucció del patrimoni cultural i artístic de Palma pren una força inusitada. Ho havia vist en barriades en les quals he viscut. Parl de Santa Catalina, de Son Serra i la Vileta, de Son Rapinya, del carrer de Blanquerna i la barriada de Santa Pagesa... La febre especulativa amenaça a no deixar cap edifici del primer terç del segle XX dempeus. Els edificis més sol·licitats pels especuladors són les plantes baixes o habitatges d´un pis o dos i que tenguin possibilitats de construir-hi cinc o sis plantes. Les cases, algunes d´incalculable valor històric, destruïdes pels especuladors són, sobretot, a les construïdes entre els anys deu i trenta del segle passat. No fa gaire dies les grues ensorraren una meravella de l’any vint just al costat de cada meva. L’edifici ensorrat no era cap joia modernista o racionalista, d’aquestes que, en cas de ser ensorrades, poden provocar manifestacions o cartes als diaris. Segurament no era una casa catalogada com a edifici d’especial protecció. Però per a qui signa aquest article, amb la seva destrucció es feia malbé una part important de la història de Mallorca de començaments del segle XX. La casa, com tantes altres, era en perfecte estat de conservació i com en moltes edificacions d’aquella època hom hi podia admirar el treball dels picapedrers amb el marès, dels ferrers amb el ferro forjat de balconades, dels fusters en les portes, bigues i arrambadors de nord, dels vidriers amb el vidre esmerilat, els vidres de coloraines per a les portes de nord de les cambres. No em parlem de les rajoles mallorquines, quasi noves després de més de vuitanta anys de fregadís de passes. Com vos explicava una mica més amunt, el cas d’esbucament d’aquesta casa, ben igual que els centenars que han estat esfondrades en aquests darrers anys, posa en evidència com, quasi sense adonar-nos, desapareixen alguns dels fonaments d’identitat cultural més dignes d’apreciar i tenir en compte per qualsevol poble culte.

Mentre veia com, implacables, les màquines dels especuladors ensorraven la nostra història, em demanava què saben del nostre poble els Hidalgos que aquests dies ha portat a la presó la Fiscalia Anticorrupció i tots els Hidalgos que encara romanen en llibertat, amb Ferraris al garatge i quadres d’alta cotització, el valor cultural dels quals desconeixen, penjats en els lavabos dels seus xalets de nou-rics. Aquesta casa esbucada al carrer de Blanquerna, com moltes que he vist desaparèixer a Santa Catalina, a Son Serra i la Vileta, a totes les barriades de Palma, portava, a les seves parets i portes, en el ferro forjat, en el vidre curosament treballat, el record dels oficis d‘una Mallorca que mor a ritme accelerat. Imagín que deu ser cosa no solament de l’especulació urbanística, sinó també de la postmodernitat. L’amnèsia decretada en temps de la transició també té altres equivalents en la creació, per part del poder, de tota una sèrie d’especialistes intel·lectuals graduats en la professió de la mistificació històrica. Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història.

Miquel López Crespí

(10-IV-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Ciutat degradada

D’una banda: el 85 % dels habitants de Palma són víctima de renous perjudicials per a la salut. D’una altra: la policia de barri s’implantarà en altres quatre districtes de Palma. Aquesta ciutat és una de les més inhabitables d’entre les de la seva categoria -per economia i cultura. El caos segurament anirà creixent, però ja no sabem ben bé de quina manera. Encara poden passar més coses. Per exemple, les motos ens podrien treure de les voravies, ara encerclades pels cotxes. Els cotxes, que ara tímidament ocupen voravies i també places just al costa de zona ORA, poden prendre’n possessió sense complexos. El renou creix i creix. També la brutor. En fi, les petites coses... O eren unes altres? En qualsevol cas, servidor he viscut l’experiència d’esperar millores amb la implantació del policia de barri. Si aquesta experiència personal serveix d’alguna cosa, diria a les autoritats que la part que es gasta la institució en millorar la vida de la meva persona per aquest procediment, la destinin íntegrament a obres pies. Les expectatives que obre la presència de la policia de barri es veuen àmpliament defraudades per una realitat caparruda, en la qual ningú no gosa intervenir. Diria, més bé, que la institució està organitzada per no haver-hi d’intervenir. La policia urbana, que hauria de ser la de més a prop de la quotidianitat de les persones, té uns portaveus telefònics que reben les queixes de mala gana, diuen que miraran d’enviar una patrulla –però en sentir això ja no ens feim il·lusions- i ens encomanen feina: que presentem denúncies en nom de quantes persones millor, comunitats i associacions de veïnats, etc. Qui hagi fet cas d’aquestes recomanacions, molt probablement compartirà la desagradable sensació que els teus imposts són destinats principalment a mantenir qui et prengui el pèl. A Palma s’ha arribat a un punt en què la realitat és impermeable a la teòrica voluntat de fer una ciutat millor. El dia de cada dia es degrada inapel·lablement. Hauríem de començar a reconèixer la nostra impotència per redreçar el curs de les coses en profit de les persones, sense confondre la nostra incapacitat amb la impossibilitat real de redreçar-lo. Els setze anys d’ajuntament de dreta han estat, globalment considerats, nefasts. Les fórmules dels anteriors governs municipals socialistes amb tota seguretat no són reeditables. És menester una revolució en el terreny de les idees, que nodreixi iniciatives polítiques radicals. El pragmatisme no és anar fent. Almenys no ho és en aquest temps. El pragmatisme no consisteix a corregir a poc a poc les inèrcies heretades, perquè els problemes vells i els nous formen riades devastadores. I dels joves que aprenen a viure així, no n’espereu que el dia de demà siguin models de civisme. Bé, no he dit res, vostès dispensin.

Guillem Frontera

Diari de Balears (29-XI-07)

                                            Premsa corrupta, agost 2015.

       M’abelleix reproduir aquí, a la meva web, un article d'En Juan Tortosa, Público, 07/08/15, on descriu la manipulació que fan els  grans diaris espanyols  sobre les dades demoscòpiques publicades pel CIS (Per descomptat, els diaris publicats a Catalunya (Catalunya Sencera) manipulen tant o més).

    Vegeu el post Las carga el diabló.

Es Bover quien nos habla sobre esta imprenta:

1702.—1768.

Imprenta del real convento de Santo Domingo de Palma. Uno de los ilustres religiosos del mismo, el P. Domingo Riera y Torrens, la adquirió en el continente y en el estrangero, haciendo un viage con este objeto, y la regaló á su convento. Fué bastante fecunda, y en los últimos años de su existencia muy pobre de tipos, aunque rica de florones y de ridículos grabados en boj. Muchas de sus producciones llevan por emblema el famoso unicornio, copia algo exacta del que existia en el coro de la iglesia de Santo Domingo, sirviendo de atril, fabricado primorosamente en bronce el año 1384. Esta imprenta pasó á Guillermo Bauza (1768.—1806), quedándose una prensa y algunas cajas con las que únicamente podían componerse carteles de fiestas, gozos de santos y otras producciones de corto volumen. Estos pocos restos pasaron después á Buenaventura Villalonga (1804. —1854)

Joaquín María Bover: Imprentas de las Islas Baleares (1862)

El listado que me ofrece el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español de las publicaciones de esta imprenta es de 39 publicaciones que, eliminadas las fichas repetidas queda en 30 publicaciones realizadas entre 1702 y 1765.

Julian Font y Roche o Roig (1702)

En Google Book no encuentro ningún libro digitalizado, pero sí en la Biblioteca Digital Hispánica. Son los siguientes:

• Vida, hechos, y admirables exercicios de virtud del V.P.F. Julian Font y Roche, o Roig, de la religion del grande patriarca Santo Domingo ... por ... Antonio Gonzalez, Juez del Pariage ... en el reyno de Mallorca
  Autor González, Antonio (m. 1728)
  Mallorca : Impr. del Real Convento de Santo Domingo, 1702.
  Notas: La h. de lám., retrato calcográfico del Padre Font
  Hay un padre dominico llamado Julián Fontirroig Gibert (1545 - 1613), nacido en Maria de la Salut, reconocido como Beato, cuyos restos fueron trasladados a la Catedral de Palma al demolerse el Convento de Santo Domingo.
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica
  
  
• Oracion evangelica en la religiosa profession de la Señora Sor Iuana Amar, Montaner, y Dameto : con que se consagrò à Dios ...desta ciudad de Mallorca el dia 26 de Agosto 1704 dixola ... Mathias Ferrer, restor que fue antes en la Iglesia Parroquial de Muro y al presente en la de Buñola (1704)
  Autor Ferrer, Matías
  En Mallorca : en la estampa del Real Convento de Santo Domingo, por Gabriel Roca
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica
  
  
• Real retrato del avstriaco monarca... D. Carlos el Tercero ... : con su epigrafe, y autentica inscripción... delineado sobre la tela de vna panegyrica oracion que dixo el R. P. Fr. Thomas Barceló... en la celebridad... que... consagró... el... Colegio de los Notarios... 7 de noviembre de 1706, por la felix restitucion del Reyno Balear al légitimo y suave dominio de tan deseado monarca (1706)
  Autor Barcelò, Tomás
  [Palma de Mallorca] Convento de S.[anto] Domingo
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica
  
  
• El mas glorioso sabado, discurrido en el Gloriosissimo Nombre de Maria por el Dotor Thomas Velazquez, y Coloma ... en el sermon, predico de sus proesas, en recambio de las felicidades ... en la Santa Cathedral Iglesia de Mallorca ... a 13 de setiembre de 1711 (1711)
  Autor Velázquez y Coloma, Tomás
  Mallorca : en la emprenta del Real Convento de Santo Domingo,1711.
  Notas: Grabado xilográfico de Sto. Tomás de Aquino
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica
  
  
• Patrocinio del glorioso patriarca el Señor San Joaquin ... / mejorado por el R. P. Fr. Juan Bautista Joaquin de Murcia ... del Orden de Menores Capuchinos. (1725)
  [Mallorca] : en la imprenta del Real Convento de S. Domingo de Mallorca,1725.
  Nota: Precede a la portada un grabado xilográfico con la imagen de San Joaquín
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica
  
  
• El nueuo maestro contador : que da las cuentas hechas por años, meses, y dias... / compuesto por Pablo Cerdan. (1730)
  Mallorca : en la imprenta del Real Convento de Santo Domingo,1730
  
  
• Expresiones funebres con que el Real Convento de Predicadores de la Ciudad de Palma de Mallorca [sic] explicó su sentimiento en la muerte de sus dos insignes dominicanos... el... P. Benedicto XIII... y... Fr. Agustin Pipia presb. card. ... que murieron en un mismo dia 21 de febrero de 1730 : distincta relación de las funerales exequias y honras posthumas, que en la iglesia de dicho R. Co[n]ve[n]to se les hiziero[n], y de los sermones que en ellas se predicaron en los dias 25 y 26 de junio del mismo año 1730. (1730)
  En Mallorca : en el Real Convento de Sto. Domingo, 1730.
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica
  
  
• El Embiado en el espiritu, que entre sylvos de serpientes, y buelos de palomas se llevò de entre desayres de enemigos la palma de lo cientifico, y lo amante en sangriento triumpho : panegyrico con que aplaudio al martirio del illuminado Dr. el Beato Raymundo Lullio, venerado a devocion del noble Ayuntamiento de la ciudad de Palma de Mallorca ... el M. Rdo. Ioseph Frau y Llull ... en la Iglesia del Real Combento de los Religiosos Menores de la Regular Observancia ...; dale a la imprenta todo el ... Balear Collegio de Nuestra Señora de la Sapiencia ... (1731)
  Autor Frau, José (ca. 1700- ca. 1760)
  En Mallorca : en el Rl. C¯ob¯eto de Sto. Domingo, 1731.
  Nota: Grabado xilográfico del Beato en verso de portada
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica
  
  
• El bona de las obras Thomisticas hecho su adjetivo por un Bene : aplausos con que en 40 horas de Christo Sacramentado para lustre de la fiesta del cingulo Thomistico de la milicia angelica celebró las obras de Santo Thomas de Aquino el muy reverendo Joseph Frau presbytero ... a los 9 de Julio de 1730 (1731)
  Autor Frau, José (ca. 1700- ca. 1760)
  En Mallorca : en el Real Combento de Santo Domingo, 1731.
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica
  
  
• Pronostich diari per lo añy del Señor 1757 : haont trobaràs los feriats, plens, girants, y la hora en que surt, y se pon el sol ... / compost per en Boyra, ab el Sr. Retorich del Any Passat, y la Sra. Barba Blancha. (1757)
  Mllca : en la imprenta del Rl. Ct. de S. Domingo : se venen en casa de Antoni Joseph Quetgles ..., 1757.
  
  
• Poesias, con que algunos alumnos de la classe de rhetorica del Colegio de Monte Sion de la Compañia de Jesus se esmeraron en la proclamacion de N. Rey y Sr. D. Carlos Tercero ... las que recogió ... Damian Sarrà y Bestard (1759)
  Autor Sarra Bestard, Damián (1742-1818)
  Mallorca : en la imprenta del Real Convento de Santo Domingo
  Notas: La hoja plegada es un resumen cronológico de la vida de Carlos III
  Parte del texto está inserto en figuras geométricas xilográficas de forma piramidal
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica
  
  

Beato Raymundo Lullio (1731) del libro "El Embiado en el espiritu, que entre sylvos de serpientes..."

• Sumari, y diari de las indulgencias de la Cofraria del Santissm Rosari de Maria Ssma. ... concedidas per los sumos pontifices, legats, & c. traduit del Sumari compost per el M.R. P. Mestre Fr. Antoni Garcès, ... del Orde de Predicadors (1765)
  Autor Garcés, Antonio-(O.P.) (1701-1773)
  Nota: La ilustración es un grabado xilográfico de la Virgen y el niño
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica
  
  
• Novena de Nuestra Señora de la Soterraña de Nieva, defensora especial de tempestades, rayos, centellas, truenos, y terremotos su autor el R. P. Fr. Joseph Cabezas del Orden de Predicadores (1765)
  Autor Cabezas, José
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica
  
  

En el Catálogo de la Bibloteca de Cataluña se indican trece publicaciones.

De lo que no he encontrado ningún rastro es del unicornio que señala Bover.

El Grup d'Oci i Esplai de Campos organitza una gelatada a la fresca, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Campos. Serà el proper 8 d'agost a la Ronda Catalunya i animaran la vetlada els Glosadors de Mallorca Antònia Nicolau "Pipiu", Xisco Muñoz "Foraster", Jaume Juan "Toledo" i Miquel Àngel Adrover "Campaner". 

Cal comprar els tiquets a 5€ al Bar Can Miquel (els socis del Grup d'Oci, 1€) 

Anarcoefemèrides del 8 d'agost

Esdeveniments

- Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella: El 8 d'agost de 1870 a Marsella (Provença, Occitània), a causa de la situació desastrosa del país, un moviment insurreccional de més de 40.000 persones --encapçalat per l'advocat radical Gaston Crémieux i per altres coneguts activistes (Naquet, Brochier, Rouvier, etc.)-- es manifesta davant la prefectura. L'objectiu és proclamar la República i instaurar una Comuna revolucionària. La detenció d'Alfred Naquet va provocar un atiament de la còlera i tot seguit es crea un Comitè Central d'Acció Revolucionària presidit per Crémieux. La gentada ocupa l'ajuntament i els membres del Comitè, sobretot bakuninistes internacionalistes i republicans radicals, són aclamats pel poble. Però el moviment és ràpidament sufocat per una esquadra de policies i Crémieux i la resta de membres del Comitè són detinguts. La trentena de presos serà tancada al Fort Saint-Jean. El 10 d'agost, per ordre de l'emperadriu regent, l'estat de setge serà proclamat i el 27 d'agost els empresonats seran jutjats en consell de guerra. Caldrà esperar al 23 de març de 1871 que una veritable Comuna revolucionària sigui efectiva.

Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

Gaston Crémieux (1836-1871)

***

- Surt La Croce di Savoia: El 8 d'agost de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic anarquista La Croce di Savoia (La Creu de Savoia). Porta el número 3, peròés per palesar la continuïtat amb el periòdic Pensiero e Dinamite, que edità dos números el juliol d'aquell any i havia estat prohibit. Dirigit per Paolo Schicchi, La Croce di Savoia publicà un número més, el 31 d'agost, i dos suplements–un tercer serà segrestat a l'impremta. Aquesta publicació, sota aquesta capçalera irònica, es mostrà força violenta contra la Casa de Savoia i contra els«pontífexs» de l'anarquisme (Errico Malatesta, Saverio Merlino, Amilcare Cipriani i Pietro Gori), responsables, segons Schicchi, d'haver fet fracassar la insurrecció anarquista del maig passat i d'haver afeblit el moviment llibertari arran de la repressió desencadenada. Trobem textos d'A. Biancani, G. Cassisa, A. Dalmasso-Lobetti,Émile Gauthier, Pietro Raveggi, Paolo Schicchi i Emilio Sivieri. L'11 de setembre de 1891 Paolo Schicchi fou expulsat de Suïssa per haver «atiat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).

***

- Surt La Verdad: El 8 d'agost de 1897 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarquista La Verdad (La Veritat). Portava els epígrafs «No pot existir llibertat en una societat dividida en amos i esclaus», de Piotr Kropotkin, i «Els governs sónúlceres que cal extirpar», d'Antoine Destutt De Tracy. En principi mensual, ja en el primer número anuncia que sortiria quan pogués per mor de la subscripció voluntària. Alguns articles es publicaren en italià. Trobem textos de Tomás Ascheri, Balmelli, Edmundo F. Bianchi, Fierabante, Julio Simón, etc. Almenys, fins al maig de 1898, en sortiren vuit números.

***

- Assassinat de Cánovas: El 8 d'agost de 1897, a les 12 i mitja del migdia, a SantaÁgueda, estació termal a prop de Sant Sebastià (País Basc), l'anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari del partit conservador i pare de la Restauració monàrquica espanyola, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- que estava assegut en un banc de la galeria sense escolta llegint el periòdic conservador La Época, esperant sa muller per anar a dinar. L'anarquista no va oferir cap resistència a les persones que el van detenir. A l'esposa del polític, Joaquina de Osma, li va dir:«A vostè la respecto perquèés una senyora honrada, però he complit amb el meu deure i estic tranquil; he venjat els meus germans de Montjuïc.» Angiolillo havia arribat al balneari el 4 d'agost i es va registrar sota el nom d'Emilio Rinaldini, corresponsal d'Il Popolo. Es va comportar discretament, observant els moviments del polític que s'havia instal·lat a l'estació termal alguns dies abans, fins que va trobar el moment oportú per donar-li mort. Aquest esdeveniment va provocar que la selecta i aristocràtica concurrència de banyistes, que buscava cada estiu a la plàcida vall de Gesalibar la reparació d'energies i els saludables efectes de les seves aigües sulfuroses, fugís espantada restant el balneari buit i en silenci. Michele Angiolillo va ser jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot a les 11 del matí del 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (País Basc).

Naixements

- Vera Zasulic:El 8 d'agost de 1849 --27 de juliol segons el calendari julià-- neix a Mikhajlovka Gzatskogo (Rússia), en una família noble, la revolucionària, anarquista i, després, marxista menxevic Vera Ivanovna Zasulic (o Zasulich, Zassoulich). Després dels seus estudis a Moscou, es lliga als estudiants revolucionaris de Sant Petersburg i al moviment populista, fet que li va portar la detenció el maig de 1869 per mantenir correspondència amb el nihilista Sergei Netxaiev. Empresonada a la fortalesa de Pere i Paul, serà alliberada en març de 1871, i s'instal·larà a Kharkov on militarà en el grup bakuninista «Els avalotapobles del sud», que cometran diversos atemptats contra la dictadura tsarista. De tornada a San Petersburg, el 5 de febrer de 1878 (24 de gener per al calendari julià), va disparar amb un revòlver contra el general Trepov, prefecte de policia responsable de les tortures patides per A. S. Emelianov (Bogolioubov), membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat». Trepov només resultarà ferit i Vera serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, va tornar entrar a Rússia per militar amb el grup Divisió Negra. Però en 1883 s'allunyarà de l'anarquisme i s'alinearà en les files marxistes, fundant en 1883 a Ginebra, amb Plekhanov, Pavel i Aksel'rod, la primera organització marxista russa (Emancipació del Treball). Va ser redactora del diari Iskra i va formar part del Partit menxevic, prenent part en el congrés de la II Internacional com a membre d'aquest corrent. Va ser traductora i introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, i publicà articles polítics i assaigs en nombroses revistes russes i d'altres països europeus. Vera Zasulic va morir el 8 de maig de 1919 a Petrograd (Rússia).

***

- Onofrio Gilioli: El 8 d'agost de 1882 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Onofrio Gilioli. Sos pares es deien Ferdinando Gilioli, sabater, i Matilde Pederzoli. Sabater de professió com son pare, el 14 de setembre de 1903 es casà amb Maria Giuseppa Pelliciari i entre 1903 i 1924 tingué nou infants (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Soverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta). En 1911 estava subscrit al periòdic anarquista bolonyès L'Agitatore i el febrer de 1912 la policia el tenia fitxat com a membre del«Partit Sindicalista». Considerat com un dels principals organitzadors del moviment llibertari de la regió, en aquesta època participà en dures vagues, algunes de sis mesos, organitzades des de la Cambra del Treball. Durant la Gran Guerra va ser internat a la fortalesa militar de Crocetta Trevisana (Crocetta del Montello, Vèneto, Itàlia), on es va veure obligat a fer sabates per a l'exèrcit. En acabar la guerra retornà a Rovereto sulla Secchia, on continuà amb la militància. Durant un temps treballà en una fàbrica de sabates de Thiene (Vicenza, Vèneto, Itàlia), moment que aprofità per estrènyer els llaços amb el moviment anarquista de la regió. A començaments de 1921 decidí emigrar a França, on ja es trobava refugiat son fill Rivoluzio. El gener de 1922 retornà a Itàlia i poc després marxà amb tota sa família cap a França. En 1924 s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), lloc de residència de nombrosos exiliats italians, russos i alemanys. El seu domicili es convertí en lloc de trobada d'anarquistes refugiats (Camillo Berneri, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Filippo Lusvardi, Vittorio Golinelli, Ettore Cropalti, etc.), fet pel qual es trobava constantment vigilat per la policia. Aconseguí un contracte de treball per a una vuitantena de treballadors d'una gran empresa de construcció i organitzà la sortida d'Itàlia de molts companys anarquistes. Amb la resta de sa família, participà en diferents comitès de suport als refugiats italians i entre 1933 i 1934 va ser membre del Comitè Federal de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en la Conferència d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus, també coneguda com«Congrés Anarquista Italià», celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), que donà lloc a la fundació del Comitè Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària). En aquest any de 1935, participà activament en la lluita contra les expulsions de refugiats per part de l'Estat francès. En 1937 va ser nomenat membre de l'anarquista Comitè per a l'Espanya Lliure de París, format, entre altres, per Giuseppe Corradini, Nicola Decio i Fulvio Pisano, i realitzà nombrosos viatges entre França i Catalunya, amb Portbou com a base. Durant un temps va ser destinat a un destacament de defensa costanera de Roses (Alt Empordà, Catalunya). Alguns de sos fills lluitaren en la guerra d'Espanya. Amb sos fills Equo i Rivoluzio, estava inscrit en la llista de«terroristes» establerta per la policia francesa. L'octubre de 1940, ben igual que son fill Equo, va ser inscrit en una llista d'anarquistes «subversius perillosos» lliurada a les autoritats alemanyes d'ocupació per la policia feixista italiana. Passà els anys de la II Guerra Mundial a la «Zona Lliure», a Sant Africa (Llenguadoc, Occitània), i, llevat d'un breu internament en un camp de concentració, no patí represàlies. Després de l'Alliberament es reuní amb sa família a Fontenay-sous-Bois. Posteriorment realitzà diversos viatges i estades curtes a Itàlia. Onofrio Gilioli va morir en 1968 a la seva casa de Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França).

Rivoluzio Gilioli (1903-1937)

***

- Emiliano Zapata: El 8 d'agost de 1883 neix a San Miguel Anenecuilco (Morelos, Mèxic) el revolucionari i guerriller Emiliano Zapata Salazar, un dels cabdills combatents més importants durant la Revolució mexicana, conegut com el Caudillo del Sur. Nascut en una família d'origen indi d'humils propietaris de terres, que, davant la pobresa, hagué de diversificar les seves activitats, encaminant-les a la petita ramaderia. Gairebé no va rebre educació, només les primeres lletres a l'escola de la vila regentada pel l'exsoldat juarista Emilio Vera. Quan tenia 16 anys perdé sa mare (Cleofas Salazar) i 11 mesos després, son pare (Gabriel Zapata). El patrimoni que heretà fou minso, però suficient per no haver de fer de peó a les riques hisendes que envoltaven Anenecuilco. Es dedicà sobretot a la cria de cavalls, de la qual resultà un eminent especialista. Encarnà ben aviat la reacció dels peons indis enfront dels hisendats. En 1902 ajudà els pagesos de Yautepec que tenie problemes amb l'hisendat Pablo Escandón y Barrón, acompanyant-los a la ciutat de Mèxic per exigir justícia. En 1906 assistí a una assemblea camperola a Cuautla, per discutir la forma de defensar-se enfront dels hisendats veïns que amenaçaven la propietat comunal, per la qual cosa fou empresonat en 1908 i mobilitzat com a soldat en el IX Regiment de Cavalleria de Cuernavaca. El setembre de 1909 fou nomenat president de la Junta de Defensa de les Terres d'Anenecuilco i organitzà a Ayala una partida de guerrillers, la majoria d'ells indígenes de Morelos, que hostilitzava els hisendats, dirigits pel governador Pablo Escandón. En 1910 s'afegí a la revolució proclamada pel maderista Pablo Torres Burgos al Centre-Sud, que pretenia acabar amb el règim de Porfirio Díaz. El març de 1911 la seva guerrilla lluitava a Morelos al costat de la de Genovevo de la O i Gabriel Tepepa, amb els quals ocupà Tlaquiltenango, Jojutla i Jautepec. Arran dels acords de maig de 1911 a Ciudad Juárez entre federals i maderistes, llicencià provisionalment, i en contra de la seva opinió, les seves tropes, però es negà a secundar les ordres del president León de la Barra, les forces del qual l'encerclaren a les muntanyes de Puebla. Elegit Madero, tampoc no reconegué la seva presidència, acusant-lo de no voler aplicar la promesa reforma agrària i d'intentar sufocar la revolució popular. El novembre de 1911 proclamà el Pla d'Ayala, el qual, redactat per Otilio E. Montaño, denunciava la traïció maderista, exigia una sèrie de mesures agràries radicals, renovava la lluita popular, sota el lema llibertari magonista «Terra i Llibertat», i declarava cap de la revolució Pascual Orozco. En 1912 les campanyes dels generals maderistes Casso López, Juvencio Robles i Felipe Ángeles col·locaren els agraristes en una difícil situació, però la deposició de Madero el febrer de 1913 i el desordre a les files governamentals del nou president, Victoriano Huerta, a qui sempre combaté, el permeteren reprendre la revolució agrària a Morelos, els camperols del qual prengueren el març de 1914 possessió comunal de les terres i, a partir de juliol d'aquell any, n'assumiren directament la direcció. El març de 1913 rebutjà el Pla de Guadalupe, de Venustiano Carranza, i s'alià amb Pancho Villa i altres carrancistes en la Convenció d'Aguas Calientes d'octubre de 1914. La Convenció, pressionada pel militant anarcosindicalista magonista i principal ideòleg del moviment zapatista Antonio Díaz Soto y Gama, insistí en les reivindicacions agràries del Pla d'Ayala. Carranza es retirà a Veracruz i el 6 de desembre de 1914 els dos cabdills revolucionaris ocuparen Mèxic capital. Malgrat tot, aquest mateix mes es produí el trencament entre Zapata i Villa a causa de certes brutalitats villistes contra els homes de Zapata i l'incompliment de diversos compromisos per part de Pancho Villa. Carranza aprofità aquesta conjuntura i Obregón derrotà completament Pancho Villa al Nord, quedant aïllat Zapata a Morelos i zones limítrofes. Establí provisionalment el seu quarter general a Tlatizapán i administrà el territori amb independència del Govern central, en una mena de comunalisme llibertari agrarista basat en el calpulli, l'ancestral propietat comunal indígena. El zapatisme, agrarista i armat, tingué clares concordances amb el projecte llibertari magonista, teòric i obrer. A Morelos, aplicà la reforma agrària --fonamentada en el principi anarquista de «La terra per al qui la treballa»--, confiscant les hisendes i distribuint-les entre els seus seguidors, encara que d'una manera no gaire ordenada. Alhora s'esforçà per crear una xarxa d'escoles i de serveis públics i encunyà moneda, però no pogué evitar que les seves forces es dedicaren amb freqüència al pur bandidatge. Quan va veure que els seus intents de trencar el cercle carrancista eren inútils, llançà una proclama a tots els pagesos i totes les classes treballadores de Mèxic perquè s'afegissin a la revolució. El programa revolucionari exigia la igualtat social per als indis i la concessió d'àmplies avantatges per al proletariat urbà, el repartiment comunal de les terres segons els interessos dels camperols, la dimissió de Carranza i, en el seu lloc, la creació d'una república democràtica que atengués les llibertats dels mexicans, etc. Però el proletariat, afectat ja pel reformisme de Carranza, no el secundà. El general Pablo González, encarregat de la repressió revolucionària, ordenà al coronel Jesús Guajardo l'eliminació del Caudillo del Sur. Emiliano Zapata va morir el 10 d'abril de 1919 a la hisenda Chinameca (Morelos, Mèxic) en una emboscada muntada per Guajardo, que havia simulat passar-se a les seves files. Aquest assassinat causà una enèrgica condemna de l'opinió pública i de gran part dels propis sectors constitucionalistes. A la mort de Zapata, els zapatistes triaren com a cap Gilbardo Magaña Cerda, cap de l'Exèrcit Llibertador del Sud, però el moviment perdé molta força a conseqüència de les mesures de Carranza i la intervenció nord-americana, i diversos dirigents s'aliaren amb el Govern, molts dels quals acabaren assassinats per les forces governamentals. Genovevo de la O cohesionà de bell nou els zapatistes, fins que en 1920 es fusionaren amb l'exèrcit regular, però en 1940 tornà ressuscitar l'ideari zapatista amb la creació de l'anomenat Front Unit de Morelo, el qual animà fins a la seva mort en 1952. Un nou moviment neozapatista sorgí en 1994 amb la insurrecció de l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), acabdillat pel sotscomandant Marcos, però de clara influència guevarista.

***

- Emilià Martínez Espinosa: El 8 d'agost de 1901 neix a Villar del Cobo (Terol, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Emilià Martínez Espinosa. Mai no va anar a escola i de molt petit ja feia feines de manobre i de pastor. Quan tenia uns 13 anys es va traslladar amb sa família primer a Fígols (Berguedà, Catalunya), on va fer de minaire, i després a Manresa (Bages, Catalunya). A Manresa va treballar de dependent i després en els ferrocarrils catalans en diverses feines (guardaagulles, enganxador, guardafrens, factor i cap de tren). En 1918 ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser un dels organitzadors del Sindicat Únic Ferroviari. Va saber compaginar la feina amb l'educació autodidacta, arribant a tenir una cultura enciclopèdica. Durant la dictadura de Primo de Rivera va participar activament en l'anarcosindicalisme clandestí. Amb la proclamació de la II República la seva militància es va accentuar i va conrear la poesia, publicant versos en El Trabajo. Arran de la insurrecció de la insurrecció de l'Alt Llobregat i del Cardoner el gener de 1932 fou detingut i de bell nou amb els aixecaments d'octubre de 1934. El juny de 1935 va representar els ferroviaris en el Ple Intercomarcal Bages-Berguedà de la CNT. Durant la Revolució de 1936 participà activament en l'experiència col·lectivista dels ferrocarrils catalans --la primera a tot l'Estat-- i fou nomenat secretari de la CNT i delegat de del Comitè Regional comarcal català de Manresa. Durant unes setmanes fou mentre del segon Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa. Va formar part del Govern municipal de Manresa del 19 d’octubre de 1936 fins al 31 de maig de 1938. Després, el 22 de desembre de 1938, va ser nomenat alcalde de Manresa i durà en el càrrec fins a l’ocupació de Manresa per les tropes franquistes, el 24 de gener de 1939. No va marxar a l'exili i fou detingut, empresonat el 16 de maig de 1939, jutjat, torturat i condemnat a 30 anys de presó per«rebel·lió militar», dels quals va purgar cinc a la presó Model de Barcelona i en la construcció d'un pont sobre el riu Cardoner. Tan bon punt fou amollat en llibertat vigilada, es va integrar en els grups de combat antifranquistes fins la seva detenció en 1947 en una gran agafada i fou condemnat a tres anys de presó. Alliberat als sis mesos i considerat «cremat», va intentar mantenir el compàs d'esperar, però fou detingut en una vaga i passà alguns mesos tancat. Durant elsúltims anys del franquisme va participar en la reorganització de la CNT a la comarca manresana, defensant una organització confederal purament sindical que prescindís de tota ideologia. Quan es va produir l'escissió de la CNT es va allunyar de la militància orgànica. Durant els últims anys de sa vida es va interessar per l'apicultura i va escriure en periòdics i revistes locals, com ara Solidaridad Obrera, Regió 7 i Dovella. Emilià Martínez Espinosa va morir el 17 de novembre de 1987 a Manresa (Bages, Catalunya). El 21 d'abril de 2006 al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa va rebre un homenatge, juntament a la resta d'alcaldes republicans (Joan Selves i Carner, Lluís Prunés i Sató, i Francesc Marcet i Artigas), per part d'aquest consistori, on van participar els historiadors Joaquim Aloy i Bosch i Josep Maria Solé i Sabaté.

Emilià Martínez Espinosa (1901-1987)

Emilià Martínez Espinosa: «La revolta de l'Alt Llobregat», en Regió 7 (20-02-1982)

Emilià Martínez Espinosa: Les col·lectivitzacions durant la Guerra Civil del 1936: com es va portar a terme la col·lectivització dels Ferrocarrils de la Generalitat

Homenatge institucional als alcaldes manresans de la República (Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa, 21 d'abril de 2006)

***

- Ciriaco Duarte: El 8 d'agost de 1908 neix a Encarnación (Itapúa, Paraguai) l'escriptor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Tipògraf de professió, aprengué l'ofici amb Cantalicio Aracaju i treballà durant sa vida en diferents impremtes de periòdics (La Opinión, Colorado, Patria,La Tarde, La Tribuna, El Liberal, Hoy, etc.). En 1928 ingressà en el Centre Obrer d'Encarnación, afiliat al sindicat anarcosindicalista Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP). En 1930 col·laborà en La Palabra,òrgan del moviment estudiantil Nou Ideari Nacional (NIN). En 1931, durant la gran vaga de paletes d'Asunción, va ser detingut i confinat a la presó d'Isla Margarita, a l'Alt Paraguai. En sortir de la presó continuà la seva tasca anarcosindicalista i durant la repressió del 23 d'octubre de 1931 fou ferit i aconseguir fugir gràcies a l'ajuda de sa companya Guillermina Torres. Durant la Guerra del Chaco (1932-1935) lluità als fronts un any i mig. Després, participà activament en la reestructuració del moviment anarquista desestructurat arran del conflicte bèl·lic, especialment en la formació del Consell Regional del Coordinació Obrera (CROCO). En 1942, durant el govern de Higinio Morínigo Martínez, s'integrà en el Departament Nacional del Treball (DNT), juntament amb membres del socialista Partit Revolucionari Febrerista (PRF), però pocs mesos després fou obligat a renunciar a causa de les agres polèmiques amb els dirigents comunistes. Dirigí nombrosos periòdics proletaris, com ara El Obrero Gráfico (1940), Emancipación (1941), Cultura Socialista (1945-1946), El Sol (1948) o La Mañana (1961). En 1965 publicà Hombres y obras del sindicalismo libre en el Paraguya, que fou reescrit en 1982 sota el títol Sindicalismo Libre en el Paraguay. Aportes doctrinarios e históricos --novament ampliat i reeditat en 1987. En 1967 s'exilià a Buenos Aires, on edità Carta Cultural; també col·laborà en Reconstruir, periòdic clausurat per la dictadura militar en 1976. Ciriaco Duarte va morir el 26 de setembre de 1996 a Asunción (Paraguai).

***

- Agustín Sánchez Fuster: El 8 d'agost de 1936 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Agustín Sánchez Fuster. En 1939, després de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, sa família es va dispersar i amb sa mare i sa germana menor s'instal·la a Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya). Quan tenia sis anys començà a treballar en una masia de la zona. En 1949 sa mare morí prematurament, de cansament i de privacions, i en 1950, després de l'obertura de la frontera hispanofrancesa, va marxar a París per ajuntar-se amb son pare. Aquest, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després d'haver passat pel camp de concentració de Sant Cebrià, va fer feina en una mina, i com que es rebel·là contra les dures condicions de vida dels refugiats espanyols, fou detingut per la gendarmeria francesa i lliurat als alemanys. Deportat a les illes anglonormandes, fou alliberat per les tropes aliades en 1944. Després d'acabar els seus estudis de serralleria en una escola professional Agustín Sánchez treballà en una empresa de mecànica i es va integrar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), de la qual arribarà a ser secretari de la federació local parisenca. Entre 1960 i 1965 va militar en l'organització clandestina Defensa Interior (DI) i va portar a terme diverses missions a la Península. El setembre de 1963, arran de l'assassinat de Granado i de Delgado pel franquisme, juntament amb un desena de companys, fou detingut per la policia gala i empresonat durant vuit mesos a la presó parisenca de la Santé. Entre 1966 i 1970 va formar del grup de joves llibertaris francesos protagonistes dels fets de Maig del 68 i en 1969 organitzà, juntament amb altres llibertaris espanyols, francesos i italians, manifestacions de protesta contra l'assassinat a Milà de l'anarquista italià Giuseppe Pinelli i l'empresonament de Pietro Valpreda. Més tard es va instal·lar amb sa família a Montpeller, on es va ocupar de Mass Education, associació que finançava i construïa escoles als pobles del Bengala occidental (Índia). Després de la mort de Franco, torna per primer cop a Villarluengo i visità el Maestrat aragonès. Agustín Sánchez Fuster va morir l'11 de setembre de 2006 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

Defuncions

- Michel Zévaco:El 8 d'agost de 1918 mor de càncer a Eaubonne (Illa de França, França) el novel·lista, socialista revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel Zévaco. Havia nascut l'1 de febrer de 1860 a Ajaccio (Còrsega) i era fill d'un militar. Després de brillants estudis va ser nomenat professor de Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va haver de dimitir per  les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de l'Exèrcit per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va esdevenir col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité,òrgan de la Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment obrer participant en la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va acostar als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat senseèxit en les eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser condemnat per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de Sainte-Pélagie, on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara que l'acusació era «per provocació a la mort», ja que havia escrit una sèrie d'articles virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va començar a publicar el setmanari anarquista Le Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de Ravachol, en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys, abandonarà el periodisme i es dedicarà a la bohèmia montmartriana amb els artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La Renaissance, en La Petite République Socialista de Jean Jaurès i en el periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va dirigir L'Anticlérical,òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i espasa«republicanes» --en va fer més de 1.400--, on els protagonistes eren la gent del poble partidària de la Revolució francesa i de la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le Chevalier de Pardaillan o La Fausta. L'«Alexandre Dumas llibertari», com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on també es trobava l'anarquista Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917 va marxar a causa de la guerra a Eaubonne on va morir. A començaments del segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors millors pagats de França i infinitat de novel·les de Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la televisió. També existeixen edicions de les obres de Zévaco «alleugerides» de càrregues polítiques.

***

- Lizzie Holmes: El 8 d'agost de 1926 mor a Santa Fe (Nou Mèxic, EUA) la periodista i militant anarquista Sarah Elizabeth Swank, més coneguda com Lizzie Holmes, amb el llinatge de son marit. Havia nascut en 1850 en una família lliurepensadora d'Ohio. En 1877, després de la mort del seu primer marit, s'instal·la a Chicago, treballant de professora de música i de costurera. Després començarà a militar en el Socialistic Labor Party (Partit Socialista del Treball), de caire socialista, fent de periodista per The Radical Review. A partir de 1883 participarà en el moviment anarquista i escriurà en la seva premsa (Free Society, The Industrial Advocate, American Federationist, etc.). Amb son company, l'anarquista William H. Holmes, s'afegiran a la parella llibertària formada per Albert i Lucy Parsons, i tots plegats militaran en American Group of the International Working People's Association de Chicago. Lizzie i Lucy lluitaran en el moviment per les «Vuit Hores» i per atiar les dones a entrar en els sindicats. Membre de l'Associated Labor Press (Associació de la Premsa Obrera), es va convertir en 1886 en la coredactora del periòdic The Alarm de Chicago, que acabarà prohibit per les autoritats. Arran de la Tragèdia de Haymarket el 4 de maig de 1886 a Chicago, serà detinguda. A mitjans de la dècada dels noranta William i Lizzie s'instal·laran a La Yeta (Colorado, EUA), on tindran Samuel Fielden de veí, després a Denver (Colorado) i finalment a Nou Mèxic, on morirà.

***

- María Pérez Lacruz: El 8 d'agost de 1942 es afusellada a Paterna (Horta Oest, País Valencià) la militant anarquista María del Milagro Pérez Lacruz –alguns autors citen erròniament el segon llinatge com De la Cruz–, més coneguda com La Jabalina. Havia nascut el 3 de maig de 1917 a Terol (Aragó, Espanya). Sa família provenia de la zona de Jabaloyas, a la Serra d'Albarrasí de Terol, i d'aquí el malnom. Sos pares es deien Manuel Pérez de la Esperanza i Isabel Lacruz Civera. En 1923 sa família, buscant feina, es traslladà a Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià). Gairebé una nina, ajudà econòmicament sa família treballant en la neteja d'una casa particular. En 1934 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà el mes següent a Sarrión a la«Columna de Ferro» i com a infermera participà en la creació d'un hospital de campanya. Durant la Batalla de Terol, el 23 d'agost de 1936 va ser ferida de bala en una cama (fractura de fèmur) a Puerto Escandón i hagué de romandre fins el 24 de desembre d'aquell any a l'Hospital de València. Després restà a la reraguarda treballant en una fàbrica d'armament de Sagunt i, posteriorment, a Cieza (Múrcia, Espanya) per fer algunes tasques en la indústria siderúrgica. Amb el triomf franquista, intentà passar desapercebuda amb el seu embaràs, però el 23 d'abril de 1939 va ser detinguda per la Guàrdia Civil al Port de Sagunt. Després d'interrogada, rapada i passejada, va ser posada en llibertat, però el 31 de maig, després de negar-se a ratificar la declaració que el capità jutge militar li va llegir argumentant que els continguts no eren certs, va ser detinguda i tancada a la presó del Port de Sagunt. Durant el procés (Núm. 2053/4) a València se l'acusà d'«auxili a la rebel·lió» i de diferents crims:«caràcter llibertí», crema d'esglésies, assalt a la presó de Castelló i mort de diversos guàrdies de la mateixa, mort del cònsol de Bolívia a València–mai no va existir cap cònsol bolivià en aquesta ciutat– i de altres personalitats (vuit sacerdots i un diputat), etc. El director de l'Hospital de València certificà que en el moment de cometre's aquests crims ella es trobava a l'hospital guarint-se de les ferides de guerra. El 4 de novembre de 1939 va ser traslladada a l'Hospital Provincial de València per problemes de salut i per trobar-se en el seu setè mes de gestació. El 9 de gener de 1940, un cop tingué l'infant, va ser donada d'alta, però ella mai no va veure la criatura. Retornà als calabossos del Govern Civil de València i el 18 de gener va ser ingressada a la Presó Provisional de Dones del convent de Santa Clara. Finalment, va ser traslladada el 16 de gener de 1942 a la Presó Provincial de Dones de València. El 28 de juliol de 1942 va ser jutjada en consell de guerra i condemnada per «adhesió a la rebel·lió» i«desafecció al Movimento» a la pena de mort. María Pérez Lacruz va ser afusellada el 8 d'agost de 1942 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb un grup de sis homes. En 2003 l'Associació de Dones de Baladre «Trencant Silencis» li retè un homenatge al Port de Sagunt. En 2007 Manuel Girona Rubio publicà la biografia Una miliciana en la Columna de Hierro. María«La Jabalina» i en 2013 l'escriptora Rosana Corral-Márquez publicà la novel·la Si me llegas a olvidar, inspirada en la seva vida. Actualment un carrer del barri de La Pinaeta del Port de Sagunt porta el seu nom.

***

- Ferre Grignard: El 8 d'agost de 1982 mor a Edegem (Anvers, Flandes) el cantautor anarquista Fernand Grignard, conegut com Ferre Grignard. Havia nascut el 13 de març de 1939 a Anvers (Flandes) en una família burgesa. De jove formà part del moviment escolta amb son germà Roger, vuit anys més petit. Estudiant art a l'Institut Municipal d'Arts Decoratives d'Anvers, durant els anys cinquanta aconseguí un cert prestigi entre els artistes de la seva ciutat, però no per les vendes de les seves obres, pintures i gravats, sobretot, sinó com a guitarrista autodidacte. La relació amb sos pares no podia ser pitjor i, segons alguns, marxà als Estats Units, on visqué uns anys als ghettos negres; però, a causa de les seves idees anarquistes, va ser expulsat i retornà a Bèlgica --aquesta aventura americana va ser desmentida per son germà Roger que apuntà que mai no havia estat als EUA. En 1964 Hans Kusters, de la discogràfica Philips, el descobreix cantant al bar «De Muze» d'Anvers i l'any següent tocà en el primer Jazz-Festival de Bilzen. En 1966, gràcies a les cançons Ring, ring, I've got to sing, My crucified Jesus i Drunken sailor, de l'àlbum Ring, ring, aconseguí l'èxit. La seva imatge beatnik i el seu estil musicalblues i folk, acompanyat amb una harmònica i un violí elèctric, el caracteritzaren. Els textos de les seves cançons pacifistes s'oposaren a la política colonialista nord-americana, esdevenint un capdavanter de l'anomenada«cançó protesta». Després d'una actuació a l'Olympia de París (França), Johnny Hallyday llançà la cançó Cheveux longs et idées courtes, adaptació lliure de la seva cançó My crucified Jesus i per la qual no li va pagar cap dret. Després passà a la discogràfica Barclay i en 1968 publicà l'àlbum Captain disaster. En 1966 comprà una mansió, on s'envoltà d'una vintena d'amics en festa contínua, dilapidant tot el que guanyava en els seus concerts. Com que es negà sistemàticament a fer la declaració de la renda, va ser condemnat i una gran part dels seus drets d'autor passaren al fisc. Finalment acabà cantat pels cafès i tots els intents per reprendre la seva carrera artística, com l'àlbum I warned you (1978) i la recopilació Het Beste Van (1997), no reeixiren. Els seus últims anys els visqué en un àtic sense calefacció, en un estat de pobresa total i alcoholitzat. Ferre Grignard va morir el 8 d'agost de 1982, d'un càncer de gola a causa del tabaquisme que patia, a l'Hospital Universitari d'Edegem (Anvers, Flandes) i fou enterrat al cementiri de Schoonselhof, a Hoboken (Anvers). El seu esperit i la seva música, però, ha estat un referent per a multitud de grups i cantautors flamencs.

***

- Gino Bibbi: El 8 d'agost de 1999 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Havia nascut el 5 de febrer de 1899 a Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia). Fill d'un empresari del llenyam benestant, era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria, estudià enginyeria a l'Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d'haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d'una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d'una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l'aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de«tràfic d'armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l'Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d'un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l'agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l'ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l'alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), encara que era membre d'una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8 d'agost de 1999 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara.

Gino Bibbi (1899-1999)

Continua...

---

L'acord de governabilitat era una eina extraordinària per a fixar les bases per a una nova política territorial per a Mallorca. Però, amb l'acord pres respecte la modificació del PTM, es posa de manifest que l'aplicació està sent molt diferent a la lletra escrita

Sra. Presidenta, Consell de Mallorca

Sra. Consellera, Conselleria d'Ordenació del Territori i Urbanisme

Distingida Senyora:

El passat 11 de juliol de 2008, el Consell de Mallorca va acordar l'aprovació inicial de la modificació del Pla Territorial de Mallorca. Durant 2 mesos des de la seva publicació al BOIB - BOIB núm. 97 de 12-07-2008 - la modificació del Pla restarà en període d'exposició pública.

L'acord de modificació del PTM aprovat, va ser considerat com un frau per part del GOB. Ja vàrem manifestar en el seu moment la decepció per aquest acord en considerar que:

· representa un incompliment flagrant de l'acord de governabilitat acordat entre les forces del pacte, en que s'especificava que es plantejaria la modificació del PTM amb l'objectiu de eliminar les Àrees de Reconversió Territorial.

· no elimina, ni suspèn les Àrees de Reconversió Territorial sinó que les manté, amb la promesa d'un reglament que no es té intenció de desenvolupar

· es dona continuïtat a un model territorial marcat per la corrupció i l'especulació, i amb el que havien manifestat la intenció de rompre en aquesta legislatura. A més avalen així unes polítiques territorials per les quals hi ha alts càrrecs del PP i UM imputats davant fiscalia.

No podem oblidar que aquest model territorial va dur al carrer a 50.000 persones al març de 2007. El resultat d'aquesta reivindicació es va traduir en una sèrie de propostes concretes, entre les quals destacam:

· Reforma del Pla Territorial de Mallorca, a fi de frenar les possibilitats de noves urbanitzacions i especialment les Àrees de Reconversió Territorial (aporvat amb els vots de PP i UM)

· Reforma del Pla de Carreteres a fi d'impedir la construcció de noves autopistes (aprovat amb els vots de PP i UM)

· Evitar la construcció de grans equipaments dins sòl rústic: complexos hospitalaris, parc temàtic grans centres comercials...)

Per tant, una modificació del PTM de la mà de partits progressites, hauria de rompre amb el model territorial anterior i per tant, revisar:

- creixements: reduir els sostres de creixement

- carreteres: eliminar l'autovia Inca-Manacor i el 2on cinturó

- sòl rústic: revisar paràmetres d'edificació en el sòl rústic

- camps de golf, polígons industrials: eliminar la possibilitat de construcció de més camps de golf i regular l'aparició de polígons industrials

- ART: eliminar les ART

PER UNA NOVA POLÍTICA TERRITORIAL

L'acord de governabilitat era una eina extraordinària per a fixar les bases per a una nova política territorial per a Mallorca. Però, amb l'acord pres respecte la modificació del PTM, es posa de manifest que l'aplicació està sent molt diferent a la lletra escrita.

Per tot això, li demanam que executin amb valentia els acords assumits a l'acord de governabilitat del Consell de Mallorca i que es replantegi la modificació en profunditat del Pla Territorial de Mallorca per eliminar definitivament les Àrees de Reconversió Territorial i establir les bases d 'un model territorial més sostenible.

Rebi una cordial salutació.

Miquel López Crespí

DNI: 41.373.644W

Palma (Mallorca) 25-VIII-08

Des del GOB no entenem la postura dels partits d'esquerra, PSIB-PSOE i Bloc i qüestionam la postura de Unió Mallorquina que ha forçat a l'establiment d'aquest acord que consideram un engany i entenem que es perd l’oportunitat de fer la imprescindible revisió que necessita el Pla Territorial de Mallorca que els diferents partits que ara governen havien promés. Una revisió de calat i en profunditat que hauria d’establir necessàriament les bases d’un nou model territorial per l’illa de Mallorca. (GOB)

Volem el model territorial que Mallorca es mereix

El GOB comença una campanya per a una modificació integral del Pla Territorial de Mallorca.

El passat 11 de juliol de 2008, el Consell de Mallora va acordar l'aprovació inicial de la modificació del PTM. Durant 2 mesos des de la seva publicació al BOIB (BOIB núm. 97) de 12-07-2008, la modificació del Pla restarà en període d'exposició pública.

Avui per tant, des del GOB presentam una campanya d'actuacions adreçada a aconseguir una modificació integral del Pla Territorial de Mallorca, que asseguri un model territorial sostenible.

SITUACIÓ ACTUAL

L'acord de modificació del PTM aprovat pel Consell de Mallorca el passat 11 de juliol, va ser considerat com un frau per part del GOB. Ja vàrem manifestar en el seu moment la decepció per aquest acord en considerar que:

• representa un incompliment flagrant de l'acord de governabilitat acordat entre les forces del pacte, en que s'especificava que es plantejaria la modificació del PTM amb l'objectiu de eliminar les Àrees de Reconversió Territorial. • no elimina, ni suspèn les Àrees de Reconversió Territorial sino que les manté, amb la promesa d'un reglament que no es té intenció de desenvolupar • es dona continuïtat a un model territorial marcat per la corrupció i l'especulació, i amb el que havien manifestat la intenció de rompre en aquesta legislatura. A més avalen així unes polítiques territorials per les quals hi ha alts càrrecs del PP i UM imputats davant fiscalia.

Entenem que l'objectiu d'aquest Ple hauria d'haver estat:

1) o bé, aprovar una modificació del PTM que eliminàs definitivament les ART (a més d'incloure altres aspectes que des del GOB consideram que calen revisar urgentment, sobretot pel que fa als sostres de creixement); per tant, una reforma integral del PTM que definís un nou model territorial.

2) o bé, aprovar definitivament la Norma Territorial Cautelar, que hauria suspès les Àrees de Reconversió Territorial per un període de dos anys en els que s'hauria hagut de treballar en una modificació a fons i consensuada del Pla Territorial i durant els quals, és probable que la justícia hagués ja resolt els casos de les Àrees de Reconversió Territorial més conflictives.

Conclussions:

Des del GOB no entenem la postura dels partits d'esquerra, PSIB-PSOE i Bloc i qüestionam la postura de Unió Mallorquina que ha forçat a l'establiment d'aquest acord que consideram un engany i entenem que es perd l’oportunitat de fer la imprescindible revisió que necessita el Pla Territorial de Mallorca que els diferents partits que ara governen havien promés. Una revisió de calat i en profunditat que hauria d’establir necessàriament les bases d’un nou model territorial per l’illa de Mallorca.

CAMPANYA

L'objectiu és aconseguir una reforma integral del PTM, que representi una ruptura amb el model territorial PP-UM.

- difusió de la situació actual i les seves conseqüències amb l'objectiu de crear consciència de la problemàtica ambiental i territorial i de la necessitat d'estabilitzar els creixements, tot i la cojuntura econòmica actual - generar debat dins de la societat i pressionar les institucions sobre els canvis a introduir i les mesures a adoptar

Argumentació. Recordem:

(Text extret de notes informatives del GOB al 2004 i 2005)

EL PLA PROMOU UN FORT INCREMENT DE LA URBANITZACIÓ

Les informacions que es filtren de les modificacions del Pla Territorial demostren que s’exhaureixen les possibilitats de creixement urbanístic que establiren les DOT, per al període de 10 anys posterior a la seva aprovació l’any 1999.

L’anunci del Consell Insular de Mallorca d’augment el percentatge de creixement per als propers anys, certifica que seguim amb un model absolutament continuista, desfasat i insostenible.

1. No atura els 30 km2 (3.000 ha) més d’urbanitzacions ja previstes ara mateix i encara no iniciades i permet que es puguin realitzar.

2. Afegeix uns 15 km2 més per part del PTI. En aquest sentit cal dir que aquesta xifra s’ha anat incrementant a mesura que se tramitava. Així:

* el 2002 eren 11 km2 (1.100 ha)

* el 2003 eren 12 km2 (1.200 ha)

* el 2004 eren 15 km (1.500 ha)

3. Per últim el PTM planifica uns 15 km2 a ocupar per vies de gran velocitat a afegir als 13 de carreters i autopistes ja existents.

Les previsions de creixement del Pla Territorial de Mallorca: 5.000 ha en 10 anys, 500 hectàrees en un any i 15.000 m2 cada dia

AMB EL PTM CADA DIA SE PODRIEN URBANITZAR I EDIFICAR L’EQUIVALENT A TRES CAMPS DE FUTBOL

AUTOVIA INCA – MANACOR:

A pesar que el govern Matas ha anunciat una treva en aquesta legislatura pel que fa a aquesta via, i a pesar que el Ministeri de Foment sembla que no vol pagar infrastructures impactants i a pesar la mobilització permanent protagonitzada per la /plataforma Autovia NO/ (22.000 signatures, 50.000 persones al carrer) i fins i tot mocions contraries de gran part d’Ajuntaments de la zona... A pesar de tot això, el Consell segueix mantenint aquesta proposta de construir l’autovia entre Inca i Manacor.

SEGON CINTURÓ

Una altre projecte polèmic és precisament aquest.. El Pla Territorial no només contempla els trams que va des del Coll d’en Rebassa fins a la carretera de Valldemossa, sinó que incorpora el tram que va des d’aquesta carretera fins a Palmanova (Calvià) travessant l’ANEi de la Serra de na Burguesa.

Aquest model territorial va dur al carrer a 50.000 persones al març de 2007. El resultat d'aquesta reivindicació es va representar en una sèrie de propostes concretes, entre les quals destacam:

 Reforma del Pla Territorial de Mallorca, a fi de frenar les possibilitats de noves urbanitzacions i especialment les Àrees de Reconversió Territorial (aporvat amb els vots de PP i UM)

 Reforma del Pla de Carreteres a fi d’impedir la construcció de noves autopistes (aprovat amb els vots de PP i UM)

 Evitar la construcció de grans equipaments dins sòl rústic: complexos hospitalaris, parc temàtic grans centres comercials...)

Per tant, una modificació del PTM de la mà de partits progressites, hauria de rompre amb el model territorial anterior i per tant, revisar:

 creixements: reduir els sostres de creixement

 carreteres: el•limnar l'autovia inca-manacor i el 2on cinturó

 sòl rústic: revisar paràmetres d'edificació en el sòl rústic

 camps de golf, polígons industrials: eliminar la possibilitat de construcció de més camps de golf

i regular l'aparició de polígons industrials

ART: eliminar les ART

Que hem fet fins ara:

 enviar una proposta de modificació del PTM al CIM (maig 2007)  mentre es negociava la modificació es varen tenir reunions amb els partits polítics amb representació al consell per conèixer la seva postura i incidir en la decissió finat, per aquest ordre: PSOE, PP, UM i Bloc.

 es va fer una roda de premsa la setmana abans de l'aprovació inicialment  carta a francina armengol notes informatives als mitjans

Activitats de la campanya:

Per tot l'exposat, durant aquest mes es duran a terme accions informatives (articles d'opinió, notes de premsa, debats), accions administratives (presentació d'al•legacions), accions de pressió o reivindicatives (campanya virtual, i no es descarta la possibilitat d'alguna acció simbòlica)

Web GOB

De la promesa incomplida de preservar la Real, val més no parlar-ne. És una qüestió que fa empegueir. Mai no s’havia vist tant de cinisme i deixadesa de promeses i principis. Els mateixos que afirmaven voler combatre l’especulació de Son Espases, aturar l’hospital de Jaume Matas i ampliar i modernitzar Son Dureta, ara demonitzen Aina Calafat i tots aquells que encara lluiten per preservar recursos i territori. (Miquel López Crespí)

La victòria dels especuladors i la destrucció de Mallorca

El ritme de destrucció de les Illes continua i augmenta malgrat els intents de preservars algunes zones del naufragi. El cert és que el GOB i altres plataformes ecologistes i de defensa de la terra ja han aixecat la veu de protesta. Recentment, i en relació amb la destrucció de Son Bosc, membres del GOB han realitzat una acció simbòlica davant el Consolat per reclamar la protecció d’aquest territori amenaçat. En un comunicat fet públic aquests dies l’organització ecologista ha dit al govern: “Fa 5 anys, Son Bosc va ser declarat Parc Natural. Avui, Son Bosc es pot convertir en un altre cap de golf. Senyors president i consellers, pensen fer vostès alguna cosa”. I afegeix: “El canvi de Govern, pel que fa l’amenaça que pateix Son Bosc, fins ara no s’ha traduït en res”.

De la promesa incomplida de preservar la Real, val més no parlar-ne. És una qüestió que fa empegueir. Mai no s’havia vist tant de cinisme i deixadesa de promeses i principis. Els mateixos que afirmaven voler combatre l’especulació de Son Espases, aturar l’hospital de Jaume Matas i ampliar i modernitzar Son Dureta, ara demonitzen Aina Calafat i tots aquells que encara lluiten per preservar recursos i territori. Recentment el dirigent de la CGT Josep Juárez, en un magnífic article titulat “L’hospital més car del món” ha escrit: “Parlar de Son Espases, amb persones dels partits col·ligats dins l’actual govern de suposat ‘centre esquerra’, és com anomenar la corda a la casa del penjat. Aquest tema sol provocar reaccions de mala consciència i a la defensiva. No cal parlar de l’assumpte, ni molt menys provocar cap debat públic. L’omertà és el millor instrument per continuar escalfant cadira i sou institucional, a major glòria de la butxaca dels especuladors”.

I just ara mateix, acabades d’escriure les retxes de més amunt, m’arriben uns missatges provinents de SOS CAN VAIRET on informen de la destrucció de Port “Adriano” amb una ampliació salvatge i gegantina que ho farà tot malbé.

En el seu moment ja hem denunciat la destrucció de Palma, l’avenç continuat de l’especulació que amenaça a no deixar cap símbol d’identitat artística i cultural a les nostres barriades. Catalina Cirer va donar tota mena de facilitats als constructors (i destructors!).

El GOB ja va advertir que la famosa llei Carbonero només servia per afavorir els constructors amb l’excusa de construir habitatges socials. Quin sentit tenia bastir prop de 10.000 habitatges nous destruint el poc sòl rústic que ens resta, quan a les Illes hi ha prop de 100.000 habitatges buits? I què en direm de la follia destructora de Jaume Carbonero en relació a Campos, on el conseller vol construir 450 habitatges, tot colapsant escoles, centres sanitaris d’un poble que ja és completament desbordat? D’on surten els mentiders del tipus Jaume Carbonero que quan són a l'oposició diuen que volen preservar la terra i en gaudir del sou són iguals o pitjors que els depredadors que tots coneixem?

Ara també volen destruir el Port de Pollença, lliurar als especuladors una de les poques zones no saturades. L’excusa amb la qual el Poder vol vendre la malifeta als ciutadans és la de millorar el trànsit de la carretera Port de Pollença-Alcúdia. Es vol eliminar l’actual MA-2220 que uneix les dues poblacions abans esmentades i fer-ne una de nova aprofitant l’actual MA-2201. És una nova destrucció de recursos i territori per permetre més requalificacions de territori amb l’excusa de “millorar” els serveis a la població. Però el GOB i els més diversos experts i coneixedors de la zona ja han qüestionat el macroprojecte. Els veïns del Port de Pollença, els amics d’Urxella, l’esquerra alternativa de les Illes ja han expressat la seva disconformitat quan escriuen, criticant el projecte, que consideren enganyós: “No es parla de les conseqüències d’una carretera nova a través del sòl rústic amb un tràfic intens, i de com afectaria aquest canvi al Port de Pollença que evidentment restaria més aïllat”.

Miquel López Crespí

(17-VI-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

 De lo que voy a exponer no sabe nada, es de suponer, ningún regidor de los que han declarado la ciudad de Palma antitaurina. A estos, si es que leen, igual que lo hago a quienes puedan tener interés en conocer la importancia del toro en civilizaciones y culturas ancestrales –en la Mallorca talayótica, por ejemplo–, les recomiendo la presentación que María Ángeles Sánchez escribió, titulada Toros de Costitx, como “Pieza del mes”, en el ciclo «Creencias, símbolos y ritos religiosos» del Museo Arqueológico Nacional, digno albergue de las tres cabezas bovinas y otras piezas relacionadas que las acompañan.

Cena pascual de Giorgio Vasari

El culto al toro en el mediterráneo, dice, con su «divinización, simbología y ritos», «sirvió de base para su sacralización», y añade que, como en Anatolia, Mesopotamia, Egipto y el Egeo, desde época muy temprana, este animal quedó ligado a cultos de fertilidad. En Egipto el dios Apis y la diosa Hathor adquirieron forma taurina, y en Mesopotamia fue el dios Marduk el que se identificó con un toro.

«Durante la Edad del Bronce, este culto alcanza su mayor desarrollo, difundiéndose por todo el Mediterráneo; en zonas como el Egeo tuvo un gran arraigo, especialmente en el mundo cretense, donde este animal aparece ligado a cualquier manifestación de la vida minoica. En ella, cobra especial relieve la práctica de juegos taurinos, de significado religioso, en los que jóvenes de ambos sexos, hacían ejercicios acrobáticos sobre un toro, que precedían a su sacrificio, cuya sangre debía fecundar simbólicamente la tierra.»

Los párrafos anteriores entrecomillados son del escrito de María Ángeles Sánchez, de la cual es también el siguiente:

«En los ritos sacros de las culturas Mediterráneas, el sacrificio de un animal como el toro, tuvo un significado religioso muy especial. Implicaba la comunión con la divinidad y el beneficio de sus poderes, ya que una parte de la víctima era quemada en el altar y el resto era comido por los fieles. El ejemplar destinado al sacrificio debía ser joven, de raza pura, y se marcaba con un signo (manos pintadas, rosetas, estrellas, etc.), que le confería un carácter singular. En el mundo griego y romano, se le conducía especialmente adornado ante el altar de sacrificio.»

Sacrificio salvador en en dos ritos, el de Mitra y el de Cristo

¿Qué podemos colegir de estas afirmaciones? Pues que así como hay que admitir que los toros tienen origen religioso, el fundamento de la religión católica tiene origen taurino. Si la humanidad, a través de la historia conocida, uno de cuyos vestigios es la Epopeya de Gilgamesh, ha buscado explicaciones a lo desconocido y ha querido congraciarse con las divinidades, llegando incluso a ofrecerles sacrificios de animales y humanos, la religión mitríaca y la católica son las que coinciden en la celebración de un rito expiatorio con un banquete (ágape, eucaristía, comunión) en el que la divinidad se une a los fieles para proporcionarles la vida eterna. En este sentido lo expresa Alfred Loisy en Los misterios paganos y los misterios cristianos, Barcelona, Paidós, 1990: «…no es excesivamente temerario pensar que el bajo-relieve de Mitra tauróctono presenta el sacrificio del toro como principio de la vida bienaventurada prometida al iniciado, así como de la virtud que hay en el banquete sagrado para la obtención de esa inmortalidad.»

Según María Ángeles Sánchez parte del toro era comido por los fieles. Pudo ser así al principio, pero también hallamos que otros autores hablan de pan y agua, que pasó a ser pan y vino; pudo darse el rito mitríaco adoptara las especies cristianas, aunque se puede pensar que fue al revés. La religión mitríaca, procedente de Siria y Grecia, sin bien fue coetánea del cristianismo durante unos tres siglos, era mucho más antigua. Curiosamente, hay notables y abundantes datos fehacientes, de que el cristianismo y la religión católica se nutrieron de cuanto pudieron servirse de las religiones precedentes. En el caso de Mitra, basta señalar, como muestra, aparte de lo más importante, ya mencionado, el bautismo y el día del Sol como fecha –realmente desconocida– del nacimiento del Cristo llamado Jesús.

En el siglo IV de nuestra Era, en el que los enfrentamientos por la prevalencia religiosa y social de las facciones cristianas que habían surgido, Constantino –adepto al culto de Mitra que se convirtió al cristianismo al fin de su vida– , sumándose al concilio de Nicea (325 e.C.), dio el espaldarazo a los cristianos, que, saliendo de la clandestinidad, pudieron profesar oficialmente su religión y desempeñar cargos públicos, y los adeptos al mitriatismo o se incorporaron al cristianismo o fueron proscritos, como los arrianos y otros grupos. Pero sobre esto no me voy a extender: forma parte de las continuas e infinitas cornadas que los humanos se han dado y nos damos en la historia y hay muchos estudios sobre ello.

Anarcoefemèrides del 9 d'agost

Esdeveniments

- Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 9 d'agost de 1927, i els dies anteriors i posteriors, l'execució de Sacco i Vanzetti prevista per al dia 10 d'agost, i que finalment esdevindrà el 23 del mateix mes, suscita tota mena de manifestacions de còlera arreu del món. A Chicago (Illinois, EUA) la vaga generalés seguida per 16.000 obrers. A la sortida d'un míting, una jove anarquista italiana de 16 anys anomenada Aurora d'Angelo, encapçala una manifestació de quatre mil persones, que serà dispersada amb gasos lacrimògens per la policia i procedirà a la detenció de 76 manifestants, entre ells Aurora, qui refusarà durant el seu procés l'ajuda de cap advocat. A Nova York (EUA) la vaga va ser seguida per 150 mil persones, segons la policia. A Montevideo (Uruguai) la vaga de 24 hores va ser seguida multitudinàriament, ben igual que a Assumpció (Paraguai). Vagues i mítings de protesta es van realitzat a tot Europa (Brussel·les, Londres, París, etc.). Dues bombes van explotar l'11 d'agost, una a Basilea (Suïssa) i una altra a Sofia (Bulgària), i altres van ser trobades a Chicago i Londres.

***

- Míting a l'Olympia: El 9 d'agost de 1936 té lloc al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un grandiós míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte, primer organitzat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI, d'antuvi, havia de celebrar-se a la plaça de braus de la Monumental, però el dia abans es decidí canviar d'indret. Jacinto Toryho presentà l'acte i a continuació parlà Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Francesc Isgleas Piarnau, que parlà en nom de les comarcals confederals catalanes; Frederica Montseny, en nom del Comitè Peninsular de la FAI; Joan García Oliver i, finalment, Nemesio Galve Lisbona, que presidia l'acte en nom de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona, va fer un resum dels discursos pronunciats. Els oradors parlaren sobre la necessària unió contra el feixisme, el desig de normalitzar la producció per a engegar la socialització dels mitjans econòmics, l'èxit del«poble en armes» i la impossibilitat del seu desarmament; també es reivindicà el Consell Superior d'Economia, el govern autònom de Catalunya (Generalitat) i les milícies com a eina de lluita contra el feixisme. L'acte, que fou multitudinari i retransmès radiofònicament a tot l'Estat, acabà amb el crit unànime de «Guerra a mort al feixisme i visca la Revolució Social!».

Míting a l'Oympia de la CNT-FAI (9 d'agost de 1936)

Naixements

- Michael Schwab: El 9 d'agost de 1853 neix a Mannheim (Baviera, Alemanya) el militant i propagandista anarquista nord-americà, implicat en el procés dels fets de Haymarket, Michael Schwab. Com a enquadernador a Alemanya, va prendre part en 1872 en la creació d'una Unió d'Enquadernadors i aquell any també es va adherir després al Partit Socialdemòcrata, col·laborant en diversos periòdics radicals alemanys. En 1879 va emigrar als Estats Units i després d'anar i de venir per diverses ciutats (Chicago, Milwaukee, Oest dels EUA) s'instal·là a Chicago en 1881. Va exercir diversos oficis i del Partit Socialista Obrer, al qual es va afiliar, va evolucionar cap a l'anarquisme. En 1881 va començar a col·laborar en els periòdics Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote. En 1883 va prendre part, juntament amb Oscar Neebe i Alber Parsons, en la creació d'un grup de la International Working People's Association (IWPA, conegut també sota el nom de Black International). Com a brillant orador va participar en 1886 en diversos mítings a favor de la jornada de vuit hores i contra el lock-out de les fàbriques de McCormick Harvester Works. No va assistir al tràgic míting de Haymarker, ja que participava en una reunió lluny del lloc del drama. Però va ser detingut l'endemà amb els altres líders de la mobilització de l'1 de maig de 1886. Innocent com els altres companys del crim que se li imputava, va ser condemnat a mort el 20 d'agost de 1886, però va acceptar amb Samuel Fielden signar una demanda de clemència al governador Richard James Oglesby. La seva condemna va ser commutada per una pena de cadena perpètua. La rehabilitació dels màrtirs es va produir el 10 de novembre de 1887 i la revisió del procés de Schwab l'alliberà el 26 de juny de 1893, arran de l'indult del nou governador d'Illinois John Peter Altgeld i després de passar sis anys tancat a la penitenciaria de Joliet. Després d'haver reprès la seva feina al Chicagoer Arbeiter-Zeitung, el va abandonar en 1895 per obrir un magatzem de sabates que va acabar fallint. Michel Schwab va morir el 29 de juny de 1898 a Joliet (Illinois, EUA) a causa d'una tuberculosi que va contreure a la presó. Fou enterrat al cementiri de Waldheim juntament amb els altres set màrtirs de Haymarker.

***

- Vassil Ikonomov: El 9 d'agost de 1898 neix a Aïtos (Burgas, Bulgària) el guerriller anarquista i figura important del moviment llibertari búlgar Vassil Ikonomov. Fill d'un empleat de correus, va ser mobilitzat durant la Gran Guerra i la va acabar com a oficial. Però fastiguejat del militarisme i amb l'ajuda de Mikhael Guerdjikov descobrirà l'anarquisme. En 1919 s'adhereix a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) que s'acabava de crear. Partisà d'una guerrilla revolucionària contra la dictadura d'Stambolijski, va cometre nombroses accions terroristes. Les «expropiacions» realitzades va permetre la creació de periòdics i d'una editorial. Va organitzar diversos grups guerrillers que agrupen en les seves files militants anarquistes, comunistes i membres del Partit camperol. En setembre de 1923 va prendre part activa en una insurrecció antifeixista. Durant els anys 1924 i 1925 es van multiplicar les seves accions de propaganda pel fet, especialment l'assassinat de personalitats reaccionàries, i fins i tot una temptativa de captura del rei Boris III. Encerclat per l'exèrcit i els grups paramilitars, va ser assassinat en estranyes circumstàncies el 20 de juny de 1925 quan es banyava en un riu prop de Belitsa (Blagoevgrad, Bulgària). Des de començaments de la dècada dels 90 existeix a Bulgària un Grup Vassil Ikonomov que cada any en commemora la figura en la data de la seva mort.

***

- Marciano Sigüenza Cama: El 9 d'agost de 1920 neix a Atanzón (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Marciano Sigüenza Cama. Emigrà a Madrid (Espanya) i des de l'adolescència milità en el moviment llibertari. En el Ple clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de juliol de 1944 celebrat a Jarama, va ser nomenat vicesecretari i responsable d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL, de tendència«col·laboracionista», encapçalat per Manuel Amil Barcia. A finals dels anys quaranta s'exilià a França. A partir de 1949 col·laborà en España Libre, òrgan de la tendència«col·laboracionista» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1961 va fer una conferència a Estrasburg. L'agost de 1973 en el Ple Intercontinental de Marsella fou nomenat secretari general de la CNT en l'Exili, càrrec del qual dimití el gener de 1975. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península. En 1979 participà en el cicle de xerrades i debats «La CNT davant les eleccions legislatives i municipals», organitzat per la CNT de Móstoles. En 1982 va se nomenat secretari del Sindicat Tèxtil de la CNT de Madrid i en 1983 secretari de Relacions Exteriors del Comitè Nacional de la CNT, sota el secretariat d'Antonio Pérez Canales. En 1987 exercí de director del periòdic mensual confederal CNT. Destacà com a orador en mítings a França i a la Península i trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Apeadero,CNT, España Libre, Proa, Solidaridad Obrera, etc. Marciano Sigüenza Cama va morir el 6 de novembre de 2001 a l'Illa de França (França) i fou enterrat civilment a la seva població natal.

Defuncions

- Ceferí Llop Estupiñà: El 9 d'agost de 1939 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ceferí Llop Estupiñà. Havia nascut el 16 d'agost de 1916 a Manresa (Bages, Catalunya). Sos pares es deien Manuel Llop i Pilar Estupiñà. Es guanyava la vida com adober i milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Quan el cop militar de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Revolucionari de Manresa i després marxà voluntari al front. Arran del triomf franquista passà a França, però retornà aviat. Va ser denunciat per un company de feina i per un veí d'escala d'haver fet guàrdies com a milicià del Comitè Revolucionari de Manresa davant l'edifici del Casino, i d'haver participat en l'assalt del convent de les Dominiques. Detingut per l'exèrcit franquista triomfador, el 28 d'abril de 1939 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim d'urgència i condemnat a mort pel delicte de«rebel·lió militar». Ceferí Llop Estupiñà va ser afusellat el 9 d'agost de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i el seu cos llaçat en una fossa comuna del Fossar de la Pedrera de Barcelona. La mateixa matinada del seu afusellament envià una carta a sa família on proclamà la seva innocència.

Ceferí Llop Estupiñà (1916-1939)

***

- Kléber Nadaud: El 9 d'agost de 1943 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista Kléber Nadaud. Havia nascut el 17 de setembre de 1895 a Cognac (Poitou-Charentes, França). Fou fill d'un ferrador i d'una cosidora de pantalons. Militant de la Federació Anarquista (FA) a París, el maig de 1920 va ser detingut, amb altres companys (Henri Delecourt, Marcel Petelot, Gabriel Lattes, Jean Laporte i Albert Doucet), i processat per «apologia de l'assassinat» d'Émile Cottin --anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar senseèxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès-- i per atiar els militars a la desobediència amb el cartell «Aux grévistes» (Als vaguistes), en suport a la vaga dels ferroviaris, i per la qual cosa va ser condemnat a quatre mesos de presó. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 va ser delegat al I Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a París. També va ser responsable de la redacció de Le Libertaire dels números 100 al 157 (1920-1922). Va ser condemnat a tres penes de 13 mesos de presó cadascuna, però va ser absolt en l'apel·lació de la referent a la seva condició de secretari de redacció de Le Libertaire. Les altres dues penes van ser refoses en una sola d'un any de presó, que purgà a la Santé. Quan era a la garjola, envià una carta al II Congrés de l'UA celebrat entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 a Lió. En 1924 va ser un dels fundadors, amb Charles Anderson, Lucien Hausard i Julien Content, del periòdic L'Idée Anarchiste, que publicà 13 números aquell any i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, congrés que generà una escissió que donaria lloc a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), restà en l'UACR i esdevingué secretari de redacció de Le Libertaire. També arran d'aquest congrés, va ser nomenat responsable, amb Pierre Mualdès, de la Federació de l'Oise de l'UACR. En 1929 va ser el secretari del «Comitè de suport a Nèstor Makhno», que s'encarregà de recollir els fons per ajudar l'exiliat ucraïnès a França. En el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 de novembre de 1931, envià una carta d'adhesió. En 1934 ajudà Fernand Planche en la fundació del periòdic La Conquête du Pain,òrgan obert a totes les tendències de l'anarquisme. En 1928 havia estat admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i entre 1933 i 1937, i entre febrer i juny de 1940, formà part del seu Comitè Sindical; també durant tres mesos en fou el tresorer.

***

- Víctor Francisco Cáceres: El 9 d'agost de 1976 mor a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Francisco Cáceres. Havia nascut el 10 de març de 1912 a Albalá (Càceres, Extremadura, Espanya). Fill de pastors humils, va anar poc a l'escola i a partir dels set anys la va fer compatible amb les tasques als camps. En 1932 va complir el servei militar a Melilla i rumià la possibilitar de restar en l'Exèrcit enquadrat en el Cos d'Enginyers, però s'oposà a la primera temptativa de cop d'Estat portada a terme el 10 de juny de 1936 i amb un grup de soldats lleials tancaren els oficials rebels a la sala on estaven reunits. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, oposà resistència, però va ser detingut amb altres soldats lleials. Jutjat per«sedició», va ser condemnat a dues penes de mort, commutades per 30 anys de presó. Destinat a treballs forçats, entrà en contacte amb militants de les Joventuts Llibertàries i esdevingué anarquista. A la presó de Melilla realitzà el batxillerat i obtingué el diploma de comptadoria comercial a Sevilla, a més d'aprendre idiomes (francès i anglès). En 1941 aconseguí la llibertat condicional i retornà a Albalá, on intentà muntar una escola, però el projecte no reeixí ja que fou denunciat per no tenir la titulació oficial requerida. Després, amb sa mare, marxà cap al nord de la Península, a Bilbao (Biscaia, País Basc) i a La Rioja (Briñas, Cenicero, San Felices, Haro), on treballà en diversos oficis (netejant vagons ferroviaris, en una fàbrica de cel·luloses, fent grava en una pedrera, etc.). A San Felices va fer classes als infants dels obrers, però va ser denunciat per la mestra del poble perquè «mai no pronunciava el nom de Déu en les seves classes». En 1947 es casà amb Aurora Gamarra López. En aquests anys milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Va ser acomiadat de la feina per fer costat una aturada en l'empresa on treballava. Més tard passà a Guipúscoa (Pasaia i Errenteria), on va fer feina en diversos oficis (en una fàbrica d'alumini, descarregant els pesquers al port). Després d'una breu estada a Castañares de Rioja, s'establí en 1949 a Vigo (Pontevedra, Galícia), on treballà del que pogué (cobrador, peó, comptable a les drassanes Vulcano) i milità al costat de Dalmacio Bragado Ruiz i Guillermo Barros Cela intentant reconstruir la Federació Regional Galaica. A partir de 1956, després d'un viatge a França on s'entrevistà am Germinal Esgleas, establí contacte amb l'exili confederal i creà el Comitè Local de la CNT de Vigo amb Saturnino Barros Barros. En 1957, amb Jaime Garrido Vila, s'encarregà de la CNT a Vigo i participà en la creació de l'organització unitària Front Democràtic Juvenil (FDJ). El juliol de 1960 va ser detingut, amb altes companys (Dalmacio Bragado Ruiz, Leopoldo García Ortega, etc.), i restà tancat durant dos mesos per «organització i propaganda il·legals». El 4 d'agost de 1962, arran d'una vaga de solidaritat amb els miners d'Astúries i en suport a les reivindicacions salarials de les drassanes de Vigo (Vulcano, Barreras, Reyman, Santo Domingo, Refrey iÁlvarez) va ser novament detingut, amb Augusto Docampo Soto, i jutjat en consell de guerra el 23 de novembre d'aquell any a Madrid acusat de reorganitzar la CNT; condemnat a 11 anys i mig de presó, purgà la pena als presidis de Carabanchel i de Burgos. En aquesta última presó, on la CNT estava força estructurada, exercí el càrrec de secretari d'Organització durant més de dos anys. El 23 de setembre de 1965 va ser posat en llibertat condicional i, sense feina i boicotejat per la patronal, retornà a Vigo. El novembre de 1966 decidí exiliar-se i passà a França per Barcelona (Catalunya). A finals de 1966 s'establí a Portèth de Garona, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on es guanyà la vida com a peó de paleta i milità en la seva Federació Local de CNT des de l'1 de gener de 1967. En 1968, després de la mort de José Sanjuán, va ser nomenat secretari general del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i entre 1969 i 1971 ocupà càrrecs orgànics en la Comissió d'Alt Garona. En 1974 col·laborà amb el Secretariat Intercontinental del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en suport de la Revolució dels Clavells portuguesa i en 1976 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Portèth de Garona. En aquests anys milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1976 viatjà per Galícia (Vigo, Ferrol i la Corunya), Madrid, La Rioja i Sevilla en missió propagandística per rellançar el sindicat. En aquesta última època formava part del Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la FAI i era secretari de la Federació Local de Portèth de Garona. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Ramón de la Sagra, Justo, Sindo, Francisco de la Montaña, Torvick), en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín de la AIT, Boletín Interno de la CIR, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc. També realitzà traduccions de l'anglès, de l'italià i del portuguès per a aquestes publicacions. Víctor Francisco Cáceres va morir el 9 d'agost de 1976 a Vigo (Pontevedra, Galícia), quan es trobava en missió orgànica, d'un vessament cerebral i d'un atac cardíac afegit.

*** 

- Joan Mongay: El 9 d'agost de 1984 mor a Foix (País de Foix, Occitània) el militant anarcosindicalista Joan Mongay. Havia nascut en 1905 al Campell (Llitera, Franja de Ponent). Afiliat al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, lluità com a milicià durant la guerra civil. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França. Va ser tancat a diversos camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació alemanya de França, treballà al pantà de La Barre, on organitzà un nucli de resistència clandestina antinazi. Amb l'Alliberament va ser un dels principals animadors de la Federació Local de la CNT de Foix, on milità fins a la seva mort.

***

- Peter Neville: El 9 d'agost de 2002 mor al Regne Unit el pedagog, sociòleg i propagandista anarquista i pacifista Peter Neville. Havia nascut cap al 1923. La lectura dels escrits de Herbert Read, especialment el seu assaig Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), el decantaren cap a l'anarcocomunisme. Professor d'educació i de sociologia, passà més de quaranta anys lluitant en els moviments anarquista i pacifista. Col·laborà en revistes de sociologia (The Journal of the Association for the Teaching of the Social Sciences, Current Sociology, etc.) i en nombroses publicacions llibertàries, com ara Anarchy,Freedom, The Raven i Total Liberty, tractant sobretot el tema del poder --era un especialista en Norbert Elias--, i pacifistes, com ara Peace News. Durant els anys noranta organitzà el Fòrum Anarquista de Londres.

***

- Sergio Costa: El 9 d'agost de 2004 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el professor i propagandista anarquista Sergio Costa. Havia nascut el 16 d'octubre de 1947 a Vigevano (Llombardia, Itàlia). A finals dels anys seixanta, mentre era estudiant i becari, entrà a formar part del moviment llibertari. Com a membre de Lotta Anarchica (Lluita Anarquista) i de la Federació Anarquista Milanesa (FAM), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), realitzà diverses tasques propagandístiques, com ara redactor del setmanari Umanità Nova, membre de la Comissió de Correspondència i de la Comissió de Relacions Internacionals, etc. Durant gairebé 30 anys exercí de director d'Umanità Nova i dels seus diversos suplements. També formà part de l'Ateneu Llibertari de Milà. Com a professor participà en les lluites de l'ensenyança primària, d'antuvi, en la Coordinamento Nazionale Lavoratori della Scuola (CNLS, Coordinadora Nacinal de Treballadors de l'Ensenyament) i, després, en la Confederazione Italiana di Base (CIB) UNIcobas --fou el director de l'edició nacional del periòdic de la UNIcobas-- i en la Unió Sindical Italiana (USI). Malalt de càncer des de la primavera de 2003, Sergio Costa va morir durant la nit del 8 al 9 d'agost de 2004 a casa de sa companya Raffaella a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou incinerat l'11 d'agost al cementiri de Lambrate d'aquesta ciutat en presència d'un centenar de companys, amics i familiars --les seves cendres van ser portades al cementiri de la seva ciutat natal.

Actualització: 09-08-14

"Líster, Santiago Carrillo, etc, ordenaren i portaren a terme l'extermini del POUM (un partit obrer marxista d'orientació catalana i internacionalista), el dirigent del qual (Andreu Nin) fou assassinat per la policia a les ordres del P"C"E-PSUC i la GPU (policia política de Stalin, que els donava les ordres)".(Miquel López Crespí)

Sa Pobla: tres herois de la lluita per la llibertat

El pare [Paulino López Sánchez] havia lluitat al costat de Durruti en la famosa Columna de Hierro. Aquesta heroica unitat de combatents contra Franco es negà durant molt de temps a la forçada militarització que preconitzaven els comissaris del P"C"E. En diverses ocasions la Columna de Hierro, es va haver d'enfrontar tant amb els feixistes revoltats com amb les directrius dels estalinistes. ¿Qui no recorda els fets de Maig del trenta-set, a Barcelona? En el maig de 1937, coincidint amb els infamants judicis de Moscou -on Stalin i els seus sequaços liquidaren tota la vella guàrdia bolxevic que havia portat a terme la Revolució d'Octubre (els deixebles de Lenin i Trotski, els dirigents de molts soviets que no es conformaven amb assistir a la degeneració de la revolució soviètica en mans d'una nova capa de buròcrates privilegiats)-, a Barcelona el P"C"E-PSUC, comandats per Pere Ardiaca, Líster, Santiago Carrillo, etc, ordenaren i portaren a terme l'extermini del POUM (un partit obrer marxista d'orientació catalana i internacionalista), el dirigent del qual (Andreu Nin) fou assassinat per la policia a les ordres del P"C"E-PSUC i la GPU (policia política de Stalin, que els donava les ordres).

La repressió en contra de l'esquerra revolucionària i la CNT, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat, fou ferotge. Es parla d'entre uns cinc-cents i uns mil revolucionaris exterminats pels escamots policíacs del P"C"E-PSUC. Els amics de Durruti fou una organització anarquista clandestina molt combativa, partidària de la unitat amb els marxistes revolucionaris del POUM, que denuncià valentament, mitjançant fulls volants i diaris, l'assassinat dels lluitadors poumistes i anarquistes.

El pare -que fou enviat a Mallorca, presoner de guerra, amb el Batallón de Trabajadores 151-, parlava sovint, una vegada alliberat del camp de concentració, amb el meu oncle José, de la massacre que significà la sublevació de militars a les ordres d'un sector de la burgesia i els terratinents en contra de la República.

A sa Pobla, quan jo era petit, al costat de la foganya sentia parlar de la repressió contra la classe obrera i el poble. És evident que -jo era un infantó- no entenia gaire cosa. Supòs que d'una forma inconscient aquell sentir parlar en veu baixa, tremolosa, dels amics i companys desapareguts, de tantes persones afusellades sense judici previ, dels trets al clatell, m'impressionà.

Guzmán Rodríguez Fernández també és, juntament amb el pare i el meu oncle, un dels meus herois de la infantesa. Guzmán contava, a Can Ripoll o quan es trobaven a casa nostra, en el carrer de la Muntanya número 9, nombroses anècdotes dels camps de treballs forçats a Mallorca, de la vida en el "Batalló de Treballadors". Ara, molt d'anys després, llegint la revista Sa Plaça de sa Pobla (vegeu número 74, de febrer de 1999), hi trob algunes d'aquelles històries recollides por Joan Company. Record especialment la que es refereix a la pallissa que un alferes de la base del Port de Pollença donà a un grup de presoners republicans. Contestant a la pregunta si el tracte que els donaven, per part dels vencedors, era correcta, deia Guzmán Rodríguez Fernández: "Era un tracte correcte, pensa que els que ens guardaven eren soldats que eren bons al·lots. Tan sols recordo alguna anècdota desagradable com la d'un dia que havia acompanyat a un oficial a la Base del Port de Pollença i allà vaig saber que l'alferes estava pegant amb els corretjams a un grup de treballadors perquè els havia sentit cantar l'himne basc. Ho vaig dir al meu alferes, que era un asturià, i aquest es va enfrontar amb l'alferes del Port i li va recriminar davant tots la seva actitud".

Dels deu als catorze anys, en vaig sentir moltes, d'anècdotes d'aquest tipus. Era impossible que, de petit, m'empassolàs les històries que contava la ràdio o el capellà des de la trona, maldant contra els "dolents", els rojos. Aleshores jo ja sabia que els "rojos", és a dir, el meu pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, aquell gran amic de la família, en Pau Canyelles Socies (més conegut per "Pau Comas", i que havia estat regidor a l'Ajuntament del poble), eren en realitat unes bellíssimes persones, la gent més bona que mai havia conegut. Com no havia de ser bon al·lot el pare o l'oncle! Era inimaginable que em passàs pel cap -ni per un moment!- la idea que els republicans havien volgut destruir Espanya, com predicaven -i prediquen encara!- els criats intel·lectuals dels franquistes.

Com explica Guzmán a l'entrevista abans esmentada, la majoria de republicans del "Batalló de Treballadors" (dividits en diferents companyies, unes amb base a la Victòria, altres a Albercutx), treballaren en la construcció del Túnel de Cap des Pinar, en la carretera de sa Talaia. Altres companyies de presoners -les d'Aucanada i la de Son Amoixa, prop de Manacor- també feien carreteres.

En el fons, la història de Guzmán, les peripècies que passà -els diferents llocs d'internament, els camps on treballà forçat a les ordres dels franquistes- eren molt semblants a la del meu pare, Paulino López. L'un -Guzmán- venia del nord de l'Estat -front de Villaviciosa, Xixon, Briáñez, a Astúries-; l'altra, el pare i l'oncle José, procedien dels fronts del País Valencià i l'Aragó: l'avanç vers Saragossa amb les columnes de Durruti i Ortiz, la batalla de Terol, l'Ebre, l'intent desesperat d'impedir la ruptura en dos del front republicà a Vinaròs, Castelló... Guzmán explicava el final de la guerra en el nord i com va ser agafat presoners pels feixistes el 23 d'octubre de 1937 a La Felguera (Astúries). Després, el calvari de tots els presoners republicans: "Vàrem estar tancats un any a La Felguera, després ens dugueren a Rivadeo (Lugo) on hi estiguérem sis mesos, i d'aquí ens dugueren al camp de concentració del Seminari de Corbán a Cantabria on vam passar-hi un any. D'aquí, ja formant part d'un regiment de treballadors, ens dugueren a treballar a Tremp, a la Pobla de Segur, la Torre de Capdella, Viella i a Cardona on, finalment, em varen llicenciar". L'any 1942 li donaren la llibertat definitivament i instal·lat a sa Pobla, tengué un fill i, com el meu pare i l'oncle, s'integrà en la vida, treballs i costums dels poblers.

Miquel López Crespí

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una al·lota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres col·lectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (col·lectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intel·lectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novel·la històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 10 d'agost

Esdeveniments

- Surt La Campana: El 10 d'agost de 1890 surt a Macerata (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari La Campana. Monitore socialista-anarchico. Dirigit per Giuseppe Malizia i els germans Domenico i Giovanni Spadoni, aquest monitore --terme emprat a Itàlia per definir els periòdics estrictament polítics-- va ser la primera publicació socialista llibertària de la zona. Se'n publicaren almenys 32 números, l'últim el 15 de febrer de 1892.

***

- Surt El Cosmopolita: El 10 d'agost de 1901 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquistaEl Cosmopolita. Periódico Libertario. Trobem textos de José Alarcón, Juan Biscamps, Manuel Calle Llamas, Francisco Castro, Antonio Cruz, Guillermo Fernández, Segundo Ferreira, Valentín Flores, André Girard, Jean Grave, Soledad Gustavo, Ambrosio Gutiérrez Lázaro, F. Herrero Vaquero, Antonia Izuita, C. López Sarmiento, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, J. Médico, Ricardo Mella, J. Novicow, Federico Otreborn, Palacios, Luis Pérez, Francesc Pi i Margall, Miguel Ruiz, Fermín Salvochea, Francisco Soler, Tapia i Federico Urales, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'obra d'Errico Malatesta Entre campesinos. En sortiren 10 números, l'últim el 12 d'octubre de 1901. Entre agost de 1884 i gener de 1885 s'havia publicat també a Valladolid un setmanari anarcocol·lectivista amb la mateixa capçalera, però, malauradament, no s'ha conservat cap exemplar.

***

- SurtEl Libertario: El 10 d'agost de 1912 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número d'El Libertario. Periódico semanal i era el continuador d'Acción Libertaria, que havia deixat de publicar-se un any abans a la mateixa ciutat; l'equip de redacció, dirigit per Ricardo Mella i Eleuterio Quintanilla, n'era el mateix. Se'n van publicar 35 números, l'últim el 12 d'abril de 1913, que fou segrestat per la policia a causa de la campanya pro presos llançada pel redactor Marcelino Suárez, que acabà tancat a la presó d'Oviedo. També es distribuïa a Portugal. En van ser col·laboradors Eleuterio Quintanilla, Ricardo Mella, Josep Prat, Marcelino Suárez, P. Sierra, etc. Després, a Madrid, es publicarà un nou El Libertario a començaments dels anys vint i fins els anys trenta. Un periòdic amb el mateix nom va ser també publicat a Barcelona entre 1901 i 1903.

***

- Surt A Voz Operária: El 10 d'agost de 1919 surt a Campinas (São Paulo, Brasil) el periòdic mensual anarquista A Voz Operária. Orgam das classes trebalhadoras (La Voz Obrera. Òrgan de les classes treballadores). Portava els epígrafs «La unió fa la força!», «Proletaris, uniu-vos!», «L'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels propis treballadors» i«L'individu val per les seves accions i no per la nació a la qual pertany». Va estar dirigit per Antonio Leite de Oliveira i administrat per Virgilio Peçanha. Trobem textos de José Alodio, Chico Bento, Plebeu Caldense, Benedicto Cardoso, Benedicto Cavalcante, J. M. Coimbra, Virgilio Costa, José Falsetti, H. L. de Moraes, Adelino de Pinho, Antonio Leite de Oliveira,Élisée Reclus, Vicente de Miranda Reis, Francisco Sá, V. Saporito, F. Soares, Ivan Uboguiy i Ernesto Vianna, entre d'altres. En sortiren, com a mínim, quatre números, l'últim l'11 de novembre de 1919.

***

- Surt Acción Sindicalista: El 10 d'agost de 1922 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari Acción Sindicalista, promogut pels sectors partidaris de la Internacional Sindical Roja (ISR) en el si de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Poc abans, l'11 de juny d'aquell any, en la Conferència Nacional de Saragossa, les tesis probolxevics havien quedat en minoria i finalment derrotades. Dirigit per Hilari Arlandis Esparza --que havia instal·lat la redacció al seu taller de marbrista-- i Julián Gómez y García-Ribera (Julián Gorkín), el periòdic pretenia la «unió dels revolucionaris sobre un terreny de coincidències». Aquesta publicació fou durament criticada, fins i tot abans de sortir, per Solidaridad Obrera de València; crítiques fonamentades en la circular que anunciava la seva aparició. Hi van col·laborar, entre d'altres, Andreu Nin Pérez i Joaquím Maurín Julià. El setmanari deixà d'editar-se a finals d'aquell any.

***

- Creació del Cos de Patrulles de Control:El 10 d'agost de 1936 es dóna a conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte d'estructuració i regulació de les Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop d'Estat feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre revolucionari. Van ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims i els robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta institució, netament revolucionària, nascuda de i per a la revolució, segons el projecte, estava comandada per un comitè de 11 delegats --quatre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)--, i presidida per Josep Asens (CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió d'Investigacions, nascuda del Departament de Seguretat del Comitè de Milícies Antifeixistes, a mans d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control estava format per 700 persones de totes les organitzacions --325 de la CNT, 185 d'ERC, 145 de la UGT i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)-- i es distribuïa en 11 seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta, Poble Sec-Casa Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes, Gràcia- Sant Gervasi, Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou) que es repartien la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres localitats de la zona barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de Maig de 1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans sotmetre aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment dissoldre-les per decret el 9 de juny de 1937. Les Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van ser un signe més de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i al cap i a la fi una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les patrulles de control elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb alguns responsables del Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat delictiva. A les ciutats --sobretot a Barcelona--, hi havia una patrulla a cada barriada amb el seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu propi grup de defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus escamots. La diversificació de poders creava descontrol i confusió, i als carrers, el desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i robatoris indiscriminats per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la revolució, amb el consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del Comitè d'Investigació. Aquest fet va se un llast molt important per al desenvolupament de la revolució, ja que originà sentiments de rebuig entre bona part de la població. Entre els membres de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills, José Carricondo (delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma), Josep Fuentes (Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente (Barcelona), Valentí Mariages, Agustín Martínez, Diego Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez (Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan Pérez Güell, etc.

Cos de Patrulles de Control

***

- Congrés de Montpeller: Entre el 10 i el 16 d'agost de 1965 se celebra a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el Congrés General de Federacions Locals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili. Aquest congrés, quatre anys després de la reunificació de les diverses tendències de l'organització anarcosindicalista, que fou controlat per part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), representat per Germinal Esgleas i Frederica Montseny, donà lloc a la fractura més important de tot el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i del qual la CNT no pogué recuperar-se, a causa de la forta caiguda de filiació i de l'abandó de federacions locals importants. De les 207 federacions locals que participaren en el congrés, amb delegacions directes o indirectes; 19 es retiraren. L'enfrontament entre la direcció dominada per la FAI i els sectors dels joves llibertaris, donà lloc a la fi de Defensa Interior (DI) i l'inici de persecucions i d'autoexclusions (Cipriano Mera, Acracio Ruiz, Acracio Bartolomé, Luis Andrés Edo, Marcelino Boticario, José Torremocha, Octavio Alberola, Aurelio Fernández, Jesús Guillén, Josep Borràs, Francisco Olaya, Roque Santamaría, Ramón Álvarez, Josep Peirats, etc.), que acabaren amb l'expulsió («regla sanitària») d'un bon grapat de militants i el desengany d'un nombre major d'aquests. L'informe presentat pel delegat de l'Interior, Francisco Royano, titulat «Una gestión trascendental», sobre les negociacions entre un grup de militants cenetistes històrics madrilenys i un sector de la Confederació Nacional de Sindicats (CNS) franquista, amb la intenció de crear una central sindicalúnica al voltant d'una plataforma programàtica de cinc punts (cincpuntisme), també s'accentuà encara més la separació entre la CNT de l'Exili i la CNT de l'Interior.

Congrés de Montpeller (10/16-08-1965)

Naixements

- Jules Leroux: El 10 d'agost de 1860 neix el militant cooperativista llibertari francès Jules Leroux. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball --Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el«Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra. Jules Leroux va morir el 2 de febrer de 1926.

***

- Paul-Eugène Trouillier: El 10 d'agost de 1879 neix a París (França) el militant anarquista i antimilitarista Paul-Eugène Trouillier (Troullier o Trouller), conegut com Gambetta. Va tenir diversos oficis (jardiner, jornaler, cantant ambulant...) i en 1903 organitzà el Sindicat d'Operaris (hommes de peine), que es reunia al «Bar des Armées Internationales» de Toló (Provença, Occitània). Detingut a Ieras, el 19 de febrer de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Toló a 15 mesos de presó per «amenaces a mà armada a militars». A començaments dels anys deu s'instal·là a la regió parisenca. Classificat per la policia com a llibertari antimilitarista molt perillós i inscrit amb el «Carnet B», va destacar l'octubre de 1910 durant la vaga dels ferroviaris per la defensa d'acció violenta i va ser sospitós d'haver participat en atemptats comesos en aquella època. El 21 d'octubre de 1910 va ser condemnat a sis mesos de presó per«possessió d'arma prohibida» --el sumari judicial d'aquest procés citava que havia estat condemnat en vuit ocasions. En 1911 va freqüentar reunions anarquistes on sempre mantenia les posicions més extremes. En maig de 1911 va ser elegit membre del Comitè Federal de la Federació Comunista Revolucionària (FCR). Durant el Congrés del 4 de juny de 1911, expulsà, amb Louis Jakmin, un anarcoindividualista que pertorbava la reunió. El seu rastre es perd a partir d'aquesta data.

***

- Panaït Istrati: El 10 d'agost de 1884 neix a Braila (Valàquia, Romania) l'escriptor en llengües romanesa i francesa i revolucionari, primer comunista i després llibertari, Gherasim Istrati, més conegut com Panaït Istrati i també anomenat Gorki dels Balcans. Fou fill d'una pagesa romanesa, Joita Istrate, que es guanyava la vida fent bugades, i d'un contrabandista grec del Danubi. Quan tenia nou mesos, son pare va morir en una operació de contraban i amb sa mare va marxar a Baldovinesti, poble pròxim a Braila, a casa d'un germà d'aquesta, per ocupar-se d'una explotació familiar i on l'infant va fer els estudis primaris. Set anys després tornaren a Braila, on sa mare reprengué l'ofici de bugadera, i fins als 14 anys va anar a escola. Després començà a treballar primer com a aprenent al cafè d'un grec i després d'un pastisser albanès, i després va fer de tot: venedor ambulant, manobre, serrador, calderer, descarregador, pintor de parets, home-anunci, mecànic, emblanquinador, periodista, fotògraf ambulant,  embarcat a bord dels paquebots de la companyia de navegació «Servei Marítim Romanès», etc. En 1904 es va instal·lar a Budapest, on feu contactes amb el moviment socialista. En 1905 va participar en una gran manifestació de suport a la Revolució russa. Entre 1906 i 1912 va fer nombrosos viatges (Bucarest, Constantinoble, Alger, El Caire, Beirut, Síria, Grècia, Damasc, Nàpols, París, Suïssa) i fou un lector compulsiu, especialment d'autors clàssics russos i europeus.  Va col·laborar en el periòdic România Muncitoare i esdevingué secretari del Sindicat d'Estibadors del port de Braila i organitzador de la gran vaga de 1910, amb Jeanette Maltus, una militant socialista i sa futura primera companya. En aquests anys va començar a ser hospitalitzat per tuberculosi. En 1913 va passar una temporada a París, a casa de Gegorges Ionesco. En 1916 va ingressar en un sanatori de Leysin (Suïssa), on aprengué el francès amb l'ajuda d'un diccionari i de l'escriptor russojueu Josué Jéhouda. Els anys 1917 i 1918 seran especialment difícils, travessant els cantons suïssos realitzant diversos oficis, per acabar hospitalitzat per la Creu Roja americana al sanatori de Sylvana-sur-Lausanne. Es va instal·lar durant un temps a Niça, on va caure en una profunda depressió quan es va assabentar de la mort de sa mare que el va portar a tallar-se el coll el 4 de gener de 1921. Es va salvar gràcies a una confessió epistolar que guardava en una vella maleta i que el director de l'hospital de Niça, on Istrati es debatia entre la vida i la mort, envià a qui anava dirigit, el novel·lista i musicòleg francès Romain Rolland, que Istrati havia descobert en 1919 i que aleshores gaudia de gran prestigi en les esferes culturals gales. Rolland quedà impressionat per les idees i la prosa d'Istrati, i es convertir en una mena de protector seu: el presentà en els cercles literaris francesos i el va ajudar a publicar la seva primera novel·la, Kyra Kyralina (1924), amb un prefaci de Rolland, a la qual va seguir la seva obra més important, coneguda com Vie d'Adrien Zograffi (1925-1927), composta per diverses novel·les. La culminació de les seves idees filosoficoestètiques va arribar amb la novel·la titulada Les chardons du Baragan (1928), considerada pels crítics i lectors com la seva obra mestra, i una de les obres fonamentals de la narrativa mundial del segle XX. Posteriorment publicà Mes départs (1928), Le pêcheur d'éponges (1930) I Mediterranée (1934). En 1924 es va casar amb Anna Munsch i l'any següent es va establir a Romania, on va patir violents atacs de la premsa reaccionària romanesa. Vigilat i perseguit per la policia política romanesa (Siguranta Statului), fugirà a París, on denunciarà les atrocitats comeses a Romania en Paris-Soir i en Le Quotidien. En 1926 va esdevenir membre del«Comitè per la Defensa de les víctimes del Terror Blanc als Balcans» i participà en el míting antifeixista«Italia engrillonada». Després d'una curta estada a Menton i a Niça, fou hospitalitzat al sanatori de Montana-sur-Sierre. En 1927 va prendre la paraula en el míting a la Sala Wagram de París contra l'execució de Sacco i de Vanzetti. L'octubre de 1927, company de ruta del Partit comunista --mai no va tenir-ne el carnet--, visità Moscou i Kíev amb l'escriptor grec Nikos Kazantzakis, convidats als actes del desè aniversari de la Revolució, i dos anys més tard tornarà a la Unió Soviètica. Durant aquests estades pogué comprovar la realitat de la dictadura estalinista, que li va inspirar el llibreVers l'autre flamme. Confession pour vaincus (1927-1929), on, set anys abans de Retour d'URSS d'André Gide, denuncia amb gran virulència les arbitrarietats del règim soviètic i de la burocràcia d'Estat; en l'obra, de tres volums, hi van participar Boris Souvarine i Victor Serge. Arran de la publicació d'aquest llibre, es va desencadenar una típica i violenta campanya de calúmnies contra la seva persona realitzada per intel·lectuals del Partit Comunista Francès (PCF), capitanejats per Henri Barbusse. Malalt i moralment afeblit, retornà a Romania, però hagué de tornar a Niça amb la finalitat de recuperar-se d'una tuberculosi, marxant després a Bucarest. Pel seu informe sobre la massacre de miners a Lupeni i pels seus reportatges publicats al diari Lupta (La Lluita), on va denunciar el govern romanès, fou atacat durament pels mitjans reaccionaris i retornà a París. En 1930 va marxar a Egipte, expulsat d'Alexandria, fou empresonat a Trieste, però fou alliberat gràcies a la intervenció del cònsol francès. Quan va tornar a París es va trobar amb una campanya de la premsa comunista que l'acusa de traïció. D'aquí naixerà el profund desacord amb Romain Rolland que va interrompre la correspondència fins al 1934. L'abril de 1932 es va casar amb Margareta Izesco i l'any següent es va instal·lar a Bucarest. Durant els últims anys de sa vida va col·laborar en la revista Cruciada Românismului (La Croada Romanesa), amb articles denunciant les injustícies socials del seu temps, i vilipendiat tant pels comunistes, que el tractaven de «feixista», com pels feixistes, que el qualificaven de «cosmopolita», i només va rebre el suport dels cercles llibertaris europeus. En 1935 l'editorial romanesa Rieder fa fallida i deixa de pagar-li els drets d'autor; aleshores haurà de guanyar-se la vida com a lector de manuscrits per una casa editora. Abandonat, Panaït Istrati va morir de tuberculosi el 16 d'abril de 1935 al sanatori Filaret de Bucarest (Romania) i fou enterrat sense servei religiós al cementiri Bellu d'aquesta ciutat. Escriptor molt cèlebre de la literatura d'entreguerres, va caure en l'oblit gairebé complet durant decennis; la seva obra fou prohibida a França durant la guerra i a Romania durant el règim comunista. Durant els anys seixanta la seva obra fou reeditada gràcies a l'Associació d'Amics de Panaït Istrati a França i a Romania a partir dels anys noranta. En 1984 es va crear a Braila una casa-museu dedicat a la seva memòria. Una part dels seus arxius es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Romania i altre a l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen. S'han realitzat diverses pel·lícules d'algunes de les seves obres. Panaït Istrati és un dels màxims representants de la denuncia de la «revolució traïda».

***

- Manuel Pérez Fernández: El 10 d'agost de 1887 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya) --segons Manuel Pérez Fernández mateix havia nascut a Santos (São Paulo, Brasil), però en diverses ocasions digué que havia estat a Osuna per evitar l'extradició-- el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Fernández, conegut sota diversos noms i malnoms (El Periodista, El Canario,Manuel Peres, Manuel Pérez Fernando, Óptimo, etc.). Sa família materna, d'idees catòliques i força reaccionàries, amb tres generals de l'Exèrcit, emigrà al Brasil. En 1905 feia d'ebenista a Rio de Janeiro, on un company llibertari el va introduí en el pensament anarquista, i estudiava al Liceu d'Arts i Oficis d'aquesta ciutat. En 1906, arran de l'atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII, s'enfrontà a son pare, que condemnà l'intent de magnicidi. En 1909, després dels fets de la«Setmana Tràgica» i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, discutí violentament amb son pare i abandonà la llar familiar. Fuster de professió, ben aviat començà participar en les lluites socials i sindicals d'aleshores, com ara la vaga general insurreccional de 1917. A partir de 1918 començà a escriure articles per al Jornal do Brasil. A finals d'aquell any, a Rio de Janeiro, fundà, amb Nicanor Rodrigues i José Maria Pereira, el Centre de Fusters i Ebenistes, societat que presidí. Amb el seu suport, aquest centre s'uní al Sindicat de la Fusta sota el nom d'Aliança dels Treballadors, de la qual va ser nomenat secretari. En 1919 fou redactor del setmanari anarquistaSpártacus i aquest mateix any va ser molt actiu en diverses vagues, cosa que implicà la seva detenció i expulsió del Brasil, juntament amb altres militants (Manuel Perdigão, Manuel Gonçalves, Everardo Dias, José Carlos, Albano dos Santos, Antonio da Silva Massarelos, Alexandre Azevedo, Manoel Ferreira, Antonio Costa, Anibal Paulo Monteiro, Joaquim Alvarez, Antonio Pérez, João Jose Rodrigues, Manoel Pérez, Antonio Prieto, Manuel Gama, Abilio Cabral, Alberto de Castro, Adolfo Alonso, José Cid, Rafael Lopez i Francisco Pereira). El 29 de novembre de 1919 arribà, com a polissó a bord del vaixell de càrrega Benavente, a Vigo (Pontevedra, Galícia) i immediatament per indocumentat va ser tancat a la Presó Provincial de Vigo i després a la cel·la 136 de la presó Model de Madrid i, finalment, al convent agustinià d'El Pópulo de Sevilla, convertit en centre penitenciari. Al penal va conèixer diversos anarquistes que li van proporcionar contactes a l'exterior. Alliberat el 6 de gener de 1920, s'instal·là a Sevilla, on fou nomenat secretari general del Sindicat de la Fusta. El setembre d'aquell any va ser detingut quan participava en una reunió clandestina; empresonat, després fou desterrat, i conduït en una corda de presos, a Cabezas Rubias (Huelva, Andalusia, Espanya). En aquest poble conegué Teresa, sa primera companya. En 1922 va ser alliberat gràcies a l'amnistia de José Sánchez Guerra, president del Consell de Ministres, i retornà a Sevilla. En aquestaèpoca destacà com a organitzador anarquista i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a més d'orador, fent mítings amb Salvador Seguí, Felipe Alaiz i Pedro Vallina. Secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, va ser nomenat també membre del seu Comitè Regional d'Andalusia. L'agost de 1923 va ser nomenat comptador del Comitè Nacional de la CNT establert a Sevilla. Detingut al domicili de Vallina, va ser desterrat de Sevilla. En 1923 representà la CNT en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). L'abril de 1924 fou desterrat a Lisboa (Portugal), amb Vallina i José Romero, i milità en el grup anarquista «O Semeador», amb Adriano Botelho, José Carlos de Souza, Manuel Joaquim de Souza i altres. A Portugal fou membre del Comitè Nacional de la CGT i de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP) i redactor del periòdic A Batalha, on trobà el seu amic José Romero Ortega, que també havia estat expulsat del Brasil. Amb Restituto Mogroviejo i altres, fundà el Comitè Internacional per la Llibertat del Poble Espanyol. En 1925 va ser expulsat de Portugal i entre l'octubre d'aquest any i 1928 residí a França (París, Le Havre, Marsella), sota el nom de Manuel Pérez Fernando, on realitzà una important activitat militant i orgànica: membre del Comitè Espanyol de Relacions Anarquistes (CERA), secretari de correspondència de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE), redactor i administrador de Tiempos Nuevos, i col·laborador de la revista Prismas (1927-1928). En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Liberto Callejas, director de Tiempos Nuevos, compartint habitatge. En 1926 assistí al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creat per combatre la influència estalinista en els sindicats obrers, i el maig d'aquell any al Congrés Anarquista de Marsella, convocat per l'FGALE, que preparà la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i rebutjà les tesis defensades per Joan García Oliver i Vicente Pérez (Combina) favorables a la col·laboració política i insurreccional amb Francesc Macià i Llussà per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. En aquesta etapa francesa contactà amb nombrosos personatges de pes de l'anarquisme internacional, com ara Nestor Makhno, Piotr Arshinov, Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, Benjamin Goldberg (Maxime Ranko), Alexander Schapiro, Pierre Besnard, Armando Borghi, Virgilia D'Andrea, Christiaan Cornelissen, etc. El febrer de 1928 retornà a la Península per Catalunya, per atendre sa companya, greument malalta, i s'establí a Huelva, però finalment aquesta morí i restà vidu amb tres filles. En aquest 1928 formà part del grup anarquista «Germinal» i col·laborà en ¡Despertad!, de Vigo. Intervingué en lluites clandestines i formà part del Comitè de Relacions de la FAI. El desembre de 1928 fou membre del Comitè Pro-Presos de Sevilla, creat per pal·liar la repressió del governador José Cruz Conde. El juny de 1929 s'uní sentimentalment a Mercedes, sa segona companya. Aquest 1929 treballà d'ebenista a la construcció del pavelló brasiler de l'Exposició Iberoamericana de Sevilla, gràcies a la seva amistat amb Paulo Vidal, comissari general de l'exposició, i fou protegit pel consolat del Brasil, ja que pel seu domini d'idiomes (castellà, portuguès i francès) va ser contractat per dirigir el Servei de Premsa i Propaganda d'aquest país en l'exposició. El març de 1930, amb passaport brasiler, marxà amb sa família a Bèlgica i treballà, a més del mateix càrrec en el Servei de Premsa, en l'Exposició Universal d'Anvers (Flandes). Després de dos mesos d'escala a París, el febrer de 1931 retornà a la Península pel País Basc i s'establí a Sant Sebastià (Guipúscoa), on desenvolupà una intensa activitat sindical i revolucionària, especialment creant amb 17 companys el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Sebastià; mesos després, creà la Federació Local amb set sindicats i de la qual va ser nomenat secretari general. Al País Basc va fer amistat amb Isaac Puente i José Álvarez. Ja instaurada la II República espanyola, entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà el Comitè Regional del Nord de la CNT en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Congrés del Conservatori) i fou un dels redactors de la ponència sobre«Organització social de l'avenir», intervenint, amb Rudolf Rocker, Pierre Besnard, Lucien Huart i Valeriano Orobón Fernández, en el míting de clausura. També fou el delegat espanyol, amb Eusebi Carbó,Ángel Pestaña i Josep Robusté, en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El desembre d'aquell any, i per la mateixa regional, assistí al Ple de Regionals confederal. El 4 d'abril de 1932 dirigí, amb el regidor socialista Manuel Reyes Calafate, una manifestació de 600 persones a l'Ajuntament de Chipiona (Cadis, Andalusia), que acabà en uns durs enfrontaments amb la Guàrdia Civil i els carrabiners, que se saldaren amb dos obrers morts. El maig de 1932, a petició del Comitè Nacional de la CNT i per fugir de la repressió, marxà a les Illes Canàries per a reorganitzar i impulsar els sindicats confederals, i on el juny d'aquell any entrà a formar part del Comitè de Defensa Proletària. Durant la seva etapa a Santa Cruz (Tenerife) dirigí el periòdic En Marcha, fou secretari general del Comitè Regional de la CNT canària i va fer diversos mítings. A partir d'aquestaèpoca fou col·laborador habitual de la barcelonina Solidaridad Obrera. A començaments del gener de 1933 encapçalà una vaga general revolucionària a Santa Cruz (Tenerife) que donà lloc a durs enfrontaments amb les forces de l'ordre. Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a Tenerife i per aquest motiu va ser detingut i empresonat 45 dies a Saragossa --fou alliberat perquè el procés va ser sobresegut per la «desaparició» de les proves, furtades per militants anarquistes. A mitjans de març de 1934 retornà a Santa Cruz (Tenerife). El novembre de 1934 fou desterrat oficialment per les autoritats governatives de Canàries. Actuà clandestinament a Sevilla i a Cadis, ajudant Vicente Ballester en la organització confederal gaditana. Després s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on desenvolupà una intensa activitat en la redacció del periòdic Cultura Obrera (1934-1936). Entre 1935 i 1936 va fer diverses gires de conferències (comarca de Cadis, Barcelona, Terrassa, Saragossa, etc.). El gener de 1936 ingressà en la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona, juntament amb Manuel Villar, Liberto Callejas, Josep Peirats, Alejandro Gilabert i Francisco Ascaso. El 5 de gener de 1936 intervingué, amb Buenaventura Durruti, Francisco Carreño i Joan García Oliver, en el míting confederal celebrat al Teatre Olympia, primer que es realitzava des de la il·legalització del sindicat arran dels«Fets d'Octubre» de 1934. El febrer de 1936 intervingué a Mataró en el míting d'unificació amb els trentistes i, amb Ramón Álvarez i Francisco Isgleas, va fer una gira de propaganda i organització per les comarques gironines. El maig de 1936, com a delegat del Sindicat de la Fusta de Barcelona, assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, on defensà la creació de la Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT) i formà part de la ponència sobre«Comunisme Llibertari». El 18 de juliol de 1936 embarcà a bord del Ciudad de Valencia cap a Mallorca, com a representant de Solidaridad Obrera, per assistir al I Congrés Regional de les Illes Balears i l'aixecament feixista l'agafà a illa, on el cop militar havia triomfat. Amagat a la casa del barri palmesà de La Llibertat (actual La Soledat) de la cenetista Júlia Palazón, quatre mesos després pogué fugir de Mallorca, amb 11 companys, i el 21 de novembre de 1936 arribà a Ciutadella (Menorca). En aquesta illa dirigí el periòdic confederal La Voz de Menorca. A finals de desembre de 1936, a bord del destructor Ciscar, que havia aconseguit eludir el bloqueig naval menorquí, arribà a València. En aquesta ciutat realitzà diverses tasques propagandístiques i es mostrà força crític amb el col·laboracionisme governamental confederal. En 1937 publicà a València el fullet Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista --reeditat en 2009 a Mallorca pel Grup d'Estudis Llibertaris «Els Oblidats»--, que sortí en castellà, angles i francès --la traducció en aquestaúltima llengua fou feta pel cineasta anarquista José María Estívalis Calvo (Armand Guerra). El 5 de gener de 1937 intervingué en un míting confederal al Gran Price de Barcelona i el febrer de 1937 marxà per a fer una gira de propaganda i per recaptar fons pel Midi francès, amb Armand Guerra, David Antona, Vicente Mirande i Fontaine. Durant dels fets de «Maig del 1937» lluità a La Torrassa de Barcelona, on vivia sa família, i s'oposà a l'estratègia pactista i«derrotista» de Frederica Montseny i Joan García Oliver. L'11 de maig de 1937 representà la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Catalunya en el Ple Nacional de València, on s'acordà no fer costat la política del president del govern espanyol Juan Negrín; en aquest ple fou nomenat membre del Comitè Peninsular de la FAI, amb Germinal de Souza, Roberto Cotelo, Jacobo Prince i José María Lunazzi (El Gringo). Després de recuperar-se d'una malaltia a Igualada, on va fer mítings i conferències i va col·laborar en el seu Butlletí, va fer una gira de mítings a Gelida i l'Alt Penedès. El setembre de 1937 s'encarregà a Barcelona de la direcció de Ruta,òrgan de la FIJL, i va fer conferències sobre les Joventuts Llibertàries. El juliol de 1938 marxà a Orà (Algèria) en missió propagandística. El setembre de 1938 ocupà la secretaria del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT a Baza (Granada) i el juliol d'aquell any va fer un míting a Barcelona. El febrer de 1939 assistí al Ple Nacional de la CNT celebrat a València. Amb el triomf feixista, es negà a exiliar-se i va ser detingut l'abril de 1939 al port d'Alacant. Passà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera i per la Presó Provincial de Sevilla i en 1941 va ser alliberat gràcies a les pressions del consolat del Brasil gadità. El juliol de 1941, amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), arribà al Brasil i s'establí a Rio de Janeiro, on treballà de comptable en una impremta. Al Brasil desenvolupà una intensa tasca militant, fent propaganda antifranquista i denunciant les maniobres comunistes. A partir de 1945 es relacionà amb el grup «Tierra y Libertad» de Mèxic. En 1946 fou un dels fundadors, amb Edgard Leuenroth, Edgar Rodrigues i Pedro Catallo, i redactors del periòdic Ação Directa. Va fer mítings i fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista de São Paulo, que celebrà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948. Durant els anys cinquanta formà part del grup anarquista al voltant de José Oiticica, amb Dalmau, Navarro, Cubero i altres. En 1953 morí a Rio de Janeiro la seva companya Mercedes. L'octubre de 1961 representà Rio de Janeiro en el Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT del Brasil i en 1963 aparegué en un míting contra el dictador portuguès António de Oliveira Salazar. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, de les quals algunes fou redactor i director, com ara Ação Directa,¡Campo Libre!, CNT, Cultura y Accion, Cultura Obrera, ¡Despertad!, En Marcha, Esfuerzo, Espoir, Fuego,Horizontes, Liberación,Más Allá, Nervio, Prismas,Ruta, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria,Spártacus,Tiempos Nuevos, La Tierra, Trabajo, La Voz de Menorca, etc. És autor dels fullets Abajo las armas i Redención. Manuel Pérez Fernández va morir el 16 de juny de 1964 en una residència per a avis de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 l'Associació Isaac Puente publicà les seves memòries sota el títol 30 años de lucha. Mi actuación como militante de la CNT y anarquista español, que va escriure en 1951 a Rio de Janeiro i on diu que va estar tancat 53 vegades a presons de Brasil, Espanya, França i Portugal.

Manuel Pérez Fernández (1887-1964)

***

- José Cuello: El 10 d'agost de 1896 neix a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cuello. Republicà, en 1936 s'afilià, amb sa companya Leoncia, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la seva població natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació nazi formà part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT d'Agde (Llenguadoc, Occitània) fins la mort del dictador Francisco Franco, quan decidí retornar a la Península. José Cuello va morir el 29 de gener de 1978 a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya).

***

- Aurelio Lolli: El 10 d'agost de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Aurelio Lolli. Només va rebre ensenyament primari, però aconseguí una bona cultura de manera autodidacta. De ben jovenet entrà en el moviment anarquista i freqüentà la posada de Piràt, lloc de reunió dels anarquistes de Castel Bolognese, que es distingien perquè portaven barba, capell negre d'ala ampla i corbatí negre, a diferència dels socialistes, que es reunien a la posada de Badone i es distingien per portar corbata roja. També va fer amistat amb el destacat militant anarquista Armando Borghi. En 1916 va ser un dels fundadors, amb Pasquale Mattioli, Pietro Costa, Giuseppe Santandrea, Bindo Lama, Nello Garavini, Domenico Scardovi i Francesco Dari, de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat i el Grup Anarquista Juvenil de Castel Bolognese. Quan tenia 17 anys, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i, abans de ser enviat al front, desertà. Després d'un mesos de presó a Casale Monferrato (Piemont), va ser enviat a Albània, on va emmalaltí de diverses afeccions (malària, grip espanyola, etc.). Carnicer, com son pare, va ser enviat a les cuines del destacament militar. Durant els anys del feixisme mantingué la militància anarquista com pogué. En 1945, després de la II Guerra Mundial, contribuí a la reconstrucció del Grup Anarquista de Castel Bolognese. En 1973, amb Nello Garavini, Giuseppe Santandrea i altres companys llibertaris de la seva generació, refundaren la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese en un local de la seva propietat. Sense hereus, donà les seves propietats a la biblioteca i en 1985 es va crear la Cooperativa Biblioteca Llibertària«Armando Borghi», de la qual en va ser president fins a la seva mort. Aurelio Lolli va morir el 30 de maig de 1999 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

Aurelio Lolli (1899-1999)

***

- LorenzoÍñigo Granizo: El 10 d'agost de 1911 neix a Ledanca (Guadalajara, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Lorenzo Íñigo Granizo. Va emigrar amb son pare i sos vuit germans a Madrid en 1916. Amb nou anys va quedar orfe de pare i va començar a treballar amb 10, fent feina de metal·lúrgic als 14. En 1931 es va afiliar al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'any següent. També militarà en les Joventuts de l'Ateneu del Barri Baix i participarà en l'organització de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat en aquestes organitzacions: secretari de les Joventuts Llibertàries madrilenyes i del Sindicat Metal·lúrgic en 1934, secretari regional de l'FIJL i local de la FAI, etc. Representà els metal·lúrgics en el Congrés de 1936 i després va integrar-se en el Comitè Nacional confederal de Martínez Prieto (secretari del Comitè Nacional Pro Presos). Va ser un dels militants que abans que els feixistes s'aixequessin va posar-se en marxa a mitjans de juliol del 1936, viatjant a València i a Alcoi, per confirmar la vaga general revolucionària contra el pronunciament. Instal·lat a Madrid, i amb el govern fugit a València, va romandre a la capital i amb González Marín va representar l'FIJL, des de desembre de 1936, en la Junta de Defensa; i va substituir Oñate el novembre acomplint magníficament el seu paper en la Conselleria d'Indústries de Guerra i d'Informació malgrat el sabotatge dels comunistes. Dissolta la Junta l'abril de 1937, es va encarregar de la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT fins al febrer de 1938 en representació de les Joventuts Llibertàries. El setembre de 1937 va polemitzar amb Josep Peirats en el ple català de les Joventuts Llibertàries. En el Congrés de València de febrer de 1938 va ser nomenat secretari general de l'FIJL i com a tal assisteix a la reunió de les tres rames llibertàries de maig de 1938 i el ple del Moviment Llibertari d'octubre de 1938 a Barcelona. Trencada la República en dues zones, va romandre al sud i va ser nomenat secretari de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol el 7 de març de 1939. El feixistes triomfants el detenen a Alacant i va ser tancat a diversos camps de concentració i presons (Los Almendros, Albatera, presó  d'Oriola, reformatori d'Alacant, etc.) fins a la seva alliberació en 1945. Només surt del tancament s'integra en la lluita clandestina: secretari de la Regional Confederal del Centre i en 1946 secretari general de la CNT després del ple de març. Detingut l'abril, va ser condemnat a 15 anys. Alliberat el juliol de 1945, amb la salut molt deteriorada, farà diverses feines, com ara als transports urbans valencians, esdevenint director de la seva revista. En 1962 va demanar la baixa en la CNT, però dos anys més tard presidirà la Regional Centre. En 1965 serà un dels organitzadors del cincpuntisme, episodi molt discutit i que per a Íñigo suposava la garantia que el futur sindical del país fos confederal. Durant els anys posteriors passarà a un segon pla afectat per diverses malalties. Va deixar unes memòries inèdites i publicà articles en el Boletín Orgánico, de l'FIJL en 1938, a més de ser redactor de Revolución Social. Lorenzo Íñigo Granizo va morir el 30 d'abril de 1991 a Madrid (Espanya).

***

- Elba Piñeyro: El 10 d'agost de 1916 neix a Buenos Aires (Argentina) la militant anarquista Elba Piñeyro. Nascuda en una família llibertària, sos pares Agapito i Sara, foren destacats militants anarquistes del seu temps. De jove fou obrera tèxtil, costurera i planxadora, i va començar a militar en l'Agrupació Home d'Amèrica, que editava la revista anarquista Hombre de América. En aquest grup es va relacionar amb altre companyes llibertàries destacades, com ara Libertad Sabaté i Clara Morosoff. Més tard, unida sentimentalment al company anarquista Enrique Palazzo, va participar en la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA) i posteriorment en la Federació Llibertària Argentina (FLA), especialment en l'organització dels tradicionals picnics, en les tasques de preparació i expedició de periòdics i revistes, en la realització d'actes cultura, en l'atenció dels companys que concorrien als plens i als congressos de l'organització, etc. Va haver de patir la repressió policíaca i l'empresonament de son company. Ironies del destí, Elba Piñeyro va morir el 10 d'agost de 2007 a Buenos Aires (Argentina), el mateix dia que feia els 91 anys.

Continua...

---

PENSA L’AJUNTAMENT COM A TAL SEGUIR ASSISTINT ALS ACTES RELIGIOSOS CATÒLICS? La resposta era molt simple, o sí o no, però el batle va optar per una resposta sense contingut. No és va voler pronunciar de forma tan clara com quan fa referència a la retirada del Crist de la sala de plens. Ara bé, era qüestió de temps, bastava esperar fins dia 2 d’agost per obtenir una contesta; tot i que amb la convidada per part de Batlia a assistir a l’ofici religiós crec que ja no la necessitava, vaig decidir esperar. I dia 2 l’equip de govern i el Batle varen donar la resposta: l’Ajuntament segueix assistint als actes religiosos. La neutralitat que fins avui han pregonat sembla que ha deixat d’existir, i ho ha fet ben aviat.

.

CAP CONFESSIÓ TENDRÀ CARÀCTER ESTATAL. Això és el que diu la Constitució vigent del nostre estat, i no és que en sigui un gran admirador, de la Constitució del 78. Però, si aquesta frase fos realitat, crec que em sentiria bastant satisfet. Encara que la veritat és que l’estat i el poble en què vivim disten molt de ser aconfessionals.

.                                                                                                                                  

Sent regidor o batle d’un poble és molt fàcil parlar que cal reduir el pes de la religió a l’educació o als mitjans d’informació, o criticar el concordat entre l’estat i l’Església catòlica que fa que aquesta darrera gaudeixi d’importants privilegis econòmics. Tot això cau enfora.  Però és aquí on vivim, i aquí on hem d’actuar. És cert que varen començar la legislatura retirant una representació de Crist de la sala de plens, és un bon gest, necessari, però és molt fàcil i insuficient. El que cal de veritat és separar d’una vegada la religió de les institucions.  Les creences religioses han de quedar a casa de cada persona, han de tenir caràcter íntim i personal, i no anar de la mà de les institucions, ja que al poble viuen persones de moltes creences i l’Ajuntament representa  totes les persones, per tant, ha de ser neutral en aquest sentit. I aquesta era una bona oportunitat perquè l’equip de govern començàs aquest procés, però l’ha desaprofitada. I per a mi ha estat una gran decepció ja que creia que una coalició que es defineix amb paraules com «progressisme», «socialisme» o «esquerra», faria més passes per aconseguir de forma real i a la pràctica aquesta aconfessionalitat.

.

Si realment no han estat capaços, com a mínim, de no assistir a oficis religiosos, la sensació que es transmet (a part que els conceptes que utilitza per a definir-se tal vegada no són els més adequats) és que en aquest tema la situació avançarà molt poc, per no dir que quedarà pràcticament com fins ara.

.

Al nostre poble la unió de les institucions va molt més enllà que la presència a actes puntuals. Si pegam una ullada als fills il·lustres de Pollença, veurem que molts d’ells són religiosos, i el pitjor de tot és que alguns no han fet cap mèrit que no sigui de caràcter religiós. N'hi pot haver alguns que mereixin la distinció, com per exemple Costa i Llobera, però que la mereix per la seva aportació a les lletres catalanes. Però considerar il·lustre una persona pel simple fet de fer carrera dins una institució com l’Església és bastant trist, i una falta de respecte per als no-creients i als que confessen altres creences. I entre els molts de casos n’hi ha de vergonyosos com el de Gabriel Fàbregues i Ferrer, secretari del Tribunal de la Inquisició, o del bisbe Joan Baptista Desbach i Martorell, que abans de ser premiat amb el bisbat va exercir primer de fiscal i després d’inquisidor del mateix vergonyós Tribunal. A més, el paper de Desbach exercint els dos càrrecs va ser macabre. Tenim un fill il·lustre que ha presidit actes de fe on ha mort gent cremada de viu en viu!!! (Per a més informació sobre Desbach recomano el llibre: Llorenç Cortès, La nissaga d’un xueta, Lleonard Muntaner, Palma, 1995).

.

Per tant, molts dels fills il·lustres del nostre poble no mereixen tal consideració, i ja és ben hora que deixin de tenir aquesta distinció. Tot i que sembla evident que a l’equip de govern aquesta opció ni li ha passat pel cap.

.

I amb els carrers passa tres quarts del mateix que amb els fills il·lustres. I a part de l’Inquisidor Desbach fins i tot hi ha dos papes, Joan XXIII i Pius XI, amb un carrer dedicat. I ja me direu quin mèrit han fet aquests papes per tenir un carrer a Pollença que no hagi fet cap jornaler del camp o treballadora de la fàbrica de Ca’n Morató, per exemple.

.

Tot això i més coses fan que a Pollença no és pugui dir que vivim a un poble aconfessional. A Pollença la religió catòlica i els catòlics tenen una consideració preferent per part de les institucions. Fa anys que és així (no sempre) i per desgràcia sembla que així seguirà. És molt fàcil i còmode deixar les coses com estan, sempre ha estat així i ja va bé diuen molts. Però un partit d’esquerres ha de tenir voluntat de canvi, de transformar la societat, de fer-la millorar o progressar, de fer-la més digna, igualitària i justa. I entre aquestes millores, que sempre hem defensat la gent d’esquerres, hi ha evidentment la separació dels poders públics i l’Església catòlica.

.

I per això i molt més treballam i lluitam a Alternativa, per aconseguir aquesta separació, perquè la religió sigui una cosa íntima de cada un, que el que vulgui creure ho pugui fer, però sempre a títol personal, perquè les institucions i els càrrecs que la representen, com a tal, no han de professar creença alguna, han de ser neutrals i per tant ni participar de segons quins actes ni retre segons quins homenatges o concedir segons quines distincions. 

.

Pere Josep Coll

Després de Son Espases, amb la claudicació de les forces progressistes davant els plans heretats de l’època de Jaume Matas (recordem que l’hospital de referència havia de ser l’”estrella” de la legislatura del PP i ara ho serà del Pacte de Governabilitat); després que ja s’hagi anunciat la construcció del Segon Cinturó, es parli obertament de la necessitat d’ampliar el port de Palma –amb la destrucció de la badia que comportarà una obra gegantina com aquesta--, la possibilitat d´obtenir energia il·limitada amb el gasoducte i el cable elèctric, tot plegat, repetim, anuncia, i el GOB ho ha denunciat a la perfecció en el seu comunicat “Mallorca, un toc d’alerta”, que l’absurda política desenvolupista heretada d´una etapa que pensàvem periclitada, no solament es manté, sinó que, per a desgràcia nostra, augmenta, es perfecciona i es consolida malgrat la buida xerrameca dels polítics de torn. (Miquel López Crespí)

El Govern no escolta el GOB

Després de Son Espases, amb la claudicació de les forces progressistes davant els plans heretats de l’època de Jaume Matas (recordem que l’hospital de referència havia de ser l’”estrella” de la legislatura del PP i ara ho serà del Pacte de Governabilitat); després que ja s’hagi anunciat la construcció del Segon Cinturó, es parli obertament de la necessitat d’ampliar el port de Palma –amb la destrucció de la badia que comportarà una obra gegantina com aquesta--, la possibilitat d´obtenir energia il·limitada amb el gasoducte i el cable elèctric, tot plegat, repetim, anuncia, i el GOB ho ha denunciat a la perfecció en el seu comunicat “Mallorca, un toc d’alerta”, que l’absurda política desenvolupista heretada d´una etapa que pensàvem periclitada, no solament es manté, sinó que, per a desgràcia nostra, augmenta, es perfecciona i es consolida malgrat la buida xerrameca dels polítics de torn.

La claudicació de l’esquerra oficial davant els poders fàctics que volien bastir –i ho han aconseguit!— l’hospital de Jaume Matas ja ens va fer témer el pitjor. És evident que tots aquells i aquelles que donam suport crític a l’actual Govern de les Illes hem saludat la Llei de mesures urgents pel desenvolupament urbanístic sostenible. Cal dir que al costat d´una llei positiva com aquesta ens ha decebut molt l’aprovació de la Llei Carbonero i també l’aprovació de la modificació puntual del Pla Territorial de Mallorca que, malgrat la desclassificació des Guix, comporta la conservació de les polèmiques àrees de reconversió territorial.

Es tracta d’aconseguir que aquells que es diuen progressistes no ens prenguin més el pèl amb cançons i romanços de tota mena. Son Espases ha significat un toc d’alerta, una advertència de com no ens podem fiar de molts dels que, de boca enfora, diuen representar els nostres interessos i després, per gaudir dels bons sous i privilegis que atorga la gestió del règim, ens traeixen i abandonen. I no solament són capaços de trair el que deien quan es manifestaven al costat d’Aina Calafat i la Plataforma Salvem la Real, sinó que, després que els moviments socials i les plataformes conservacionistes han estat utilitzades per a llevar el PP de la poltrona i situar-se ells a escalfar la cadireta, es dediquen a demonitzar els que encara continuam en la lluita de preservar la nostra terra de les urpades dels especuladors. D’autèntica vergonya han estat els articles de destacades personalitats del PSOE criticant i demonitzant el GOB. Uns atacs i desqualificacions que podien fer pensar a un lector incaut que aquesta organització era pagada per la dreta. I tot pel simple fet d’exigir el compliment de les promeses electorals! O ja no es recorda el compromís del president Antich en el seu discurs d’investidura de no consumir “ni un pam més de territori”? Promesa que, com he vist amb la política del nefast conseller Jaume Carbonero, ha quedat en el no-res més absolut. Com explica el GOB, organització que sempre ha estat i està a l’avantguarda de la preservació dels nostres minvats recursos i territori: “Amb l’excusa de solucionar la problemàtica de l’accés a l’habitatge i sota la pressió del sector immobiliari i de la construcció –que han posat el crit al cel en veure’s a venir una disminució, per altra banda, més que raonable i lògica després del creixement desmesurat del que havien gaudit en els darrers anys de la seva activitat i els seus guanys—el Govern aprovava la Llei Carbonero”.

El Govern s’entesta a no escoltar aquells que no són enemics seus, aquells i aquelles –organitzacions ecologistes, plataformes de defensa de la terra, ciutadans i ciutadanes-- que, com els que sortiren al carrer el 17 de març de 2007 per protestar contra la política depredadora del PP, el que volen és un canvi en profunditat de l’absurd model desenvolupista actual. Fa anys que els sectors més dinàmics de la societat de les Illes denuncien l’exagerat creixement de la construcció a les Illes que, com diu el GOB, “en els darrers anys havia assolit les dimensions d’un nou boom de creixement que no responia a les necessitats reals d’habitatge a Mallorca sinó que es tractava d’un creixement vinculat a operacions immobiliàries i especulatives”. És tan mal de fer entendre als gestors de les nostres institucions que nosaltres no som al carrer –com quan participàvem en la lluita per preservar La Real— només per canviar de POLÍTICS, sinó, i això és l’essencial, per CANVIAR DE POLÍTICA? Als milers de manifestants que sortírem il·lusionats al carrer el 17 de març de 2007... què ens importa qui encalenteix la cadira si finalment es fa la mateixa política d’insostenibilitat i destrucció de recursos i territori? El que volem, i per això el GOB i la ciutadania responsable és exigent amb els actuals governants, el que volem, repetesc, és finar amb l’actual model desenvolupista, amb l’irracional creixement il·limitat que consoliden tant el PP com el PSOE sense que es vegi per part ni banda un canvi qualitatiu.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)