Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12424 articles
Browse latest View live

Funció pública. Català i Nivell 33.

0
0

 

El Consell de Govern ha acordat l’inici del tràmit de modificació de la Llei 3/2007 de 27 de març per què el coneixement de la llengua catalana sigui considerat un requisit per a l’accés a la funció pública a les Illes Balears.

 

 

 

Consell de Govern:Inici de la tramitació de l’avantprojecte de la llei de modificació de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears

Conselleria d'Hisenda i Administracions Públiques

A proposta de la Consellera d’Hisenda i Administracions Públiques, Catalina Cladera, el Consell de Govern ha acordat iniciar la tramitació d’un avantprojecte de llei de modificació de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.
 
La Llei 9/2012, de 19 de Juliol, de modificació de la llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la comunitat autònoma de les Illes Balears, va suprimir el requisit de coneixement de la llengua catalana per a l’accés de la funció pública de les Illes Balears i per a la provisió de llocs de treball.La llei 3/1986, de 29 d’abril, de Normalització lingüística de les Illes Balears, diu, en canvi, que la Comunitat Autònoma té com a objectius dur a terme les accions pertinents d’ordre institucional per tal que el català, com a vehicle d’expressió, modern, plurifuncional, clar, flexible i autònom, i com a principal símbol de la nostra identitat com a poble, torni a èsser l’element cohesionador del geni illenc i ocupi el lloc que li correspon en qualitat de llengua pròpiade les Illes Balears. Per això ha d’ésser present en els diversos àmbits d’ús oficial de l’administració, dels mitjans de comunicació de masses, de l’escola i de la vida social en general, amb el corresponent respecte a les modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona, però sense perjudici de la unitat de la llengua catalana.
 
 A més, l’apartat 2. de l’Acord de Governabilitat  per a les Illes Balears, anomenat “Un nou temps per a les institucions i la ciutadania: De l’autoritarisme al diàleg i a la radicalitat democràtica” preveu que l’Administració Pública ha de convertir-se en un ens pràctic, àgil i més proper al ciutadà en un marc de confiança ètica i de més eficiència i transparència, fet pel qual s’ha de proveir que pugui ser possible l’ús i el foment del català en totes les seves instàncies.
 
És per això que el Consell de Govern proposa acordar l’inici del tràmit de modificació de la Llei 3/2007 de 27 de març per que el coneixement de la llengua catalana sigui considerat un requisit per a l’accés a la funció pública a les Illes Balears.
 
En aquest mateix àmbit de transparència, proximitat a la ciutadania, participació, normalització i homologació de l’exercici de la Funció Pública, ha d’estar emmarcat un pla d’acció de govern, que té per objectiu la reforma de la mateixa Llei de funció pública 3/2007 de 27 de març per a la supressió del complement retributiu que garanteix als funcionaris que han ocupat determinats càrrecs de responsabilitat política un cop retornen a les seves funcions a l’Administració, el dret a percebre el mateix complement específic que les lleis de pressupost de l’Estat assignen als directors i directores generals -l’anomenat nivell 33- Ha de ser objectiu del Govern la provisió de mesures necessàries, i preeminentment entre el personal de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, per evitar situacions que puguin ser enteses com a discriminatòries i injustes davant la ciutadania.

[24/07] Columna Durruti - «Acte d'Homenatge als nostres avis» - Estassy - Kavernido - Gromaire - Hennacy - Dantas - Font Bauló - Caussimon - Alerini - Peiró - Balbina Pi - Benayas - Heredia - Boutefeu - Guijarro - Vázquez García - Ramírez Romeo

0
0
[24/07] Columna Durruti - «Acte d'Homenatge als nostres avis» - Estassy - Kavernido - Gromaire - Hennacy - Dantas - Font Bauló - Caussimon - Alerini - Peiró - Balbina Pi - Benayas - Heredia - Boutefeu - Guijarro - Vázquez García - Ramírez Romeo

Anarcoefemèrides del 24 de juliol

Esdeveniments

Infermeres de la Columna Durruti

- Surt la Columna Durruti: El 24 de juliol de 1936, a les 10 del matí, surt des del Passeig de Gràcia de Barcelona (Catalunya) una columna de milers de combatents voluntaris, organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i comandada per l'anarquista Buenaventura Durruti, de qui prendrà el nom, cap a Saragossa (Aragó), via Lleida, amb la ferma intenció de reprendre aquesta ciutat que havia caigut a mans de les tropes feixistes.

***

«Acte d'Homenatge als nostres avis» (24-07-2004)

- «Acte d'Homenatge als nostres avis»: El 24 de juliol de 2004 a la sala d'actes del Centre Cívic Francesc Macià de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), organitzat per la Federació Local de Terrassa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), se celebra un homenatge públic als anarcosindicalistes que van lluitar contra Franco sota el títol «Acte d'Homenatge als nostres avis». Gregoria Aramendiria --vídua de Marià Casasús, mort tres dies abans--, Joaquina Dorado, Manuel Llàtzer, Abel Paz i Joan Ullés, entre d'altres, van rebre compliments de més de cinc-centes persones. A l'acte també participaren familiars i descendents de militants desapareguts, com ara Just Casas o els nets de Ramón Acín. El Centre d'Estudis Llibertaris Federica Montseny de Badalona n'edità un videodisc.

Anarcoefemèrides

Naixements

Portada d'un dels llibres d'Yvonne Estassy

- Yvonne Estassy: El 24 de juliol de 1869 neix a Baugé (País del Loira, França) la mestra, periodista, poetessa i propagandista anarcoindividualista Yvonne Rhimboult, més coneguda com Yvonne Estassy. Es casà amb Gaston Estassy, de qui prengué el nom i amb qui tingué tres infants (Simone, Yves i Patrice). Fou professora de ciències a l'Escola Normal d'Orà (Algèria) i a partir de 1910 a l'Escola Primària Superior de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Durant la Gran Guerra va ser batejada com«La Mère Serbe» de Nimes i en 1916 s'ocupà de les gales benèfiques en favor dels infants serbis refugiats en aquesta ciutat. En 1918 obtingué un carnet de premsa en nom de la revista artística Les Jeunes Lettres. En 1919 publicà el seu recull de poemes Dans l'autre patrie, que va ser venut en profit de l'«Obra de Socors als Estudiants Serbis» i que Han Ryner, amb qui mantingué una estreta correspondència, comentà en el setmanari Notre Voix. Per mediació de Han Ryner sembla que signà el manifest «Appel aux travailleurs intellectuels contre la guerre au Maroc», promogut per Henri Barbusse i que es va publicar el 2 de juliol de 1925 en L'Humanité, encara que si ho va fer va ser posteriorment a aquesta publicació ja que el seu nom no hi figura. Mantingué bona amistat amb l'anarquista Raoul Reynaud i col·laborà amb poemes i notícies en les revistes L'En Dehors i L'Unique, d'E. Armand, amb qui tenia amistat, fins al punt que aquest li va dedicar el conte L'arbre qui rit. És autora d'En marge de l'épopée. Extraits (1916, amb un prefaci de Jean Aicard), Les p'titsà Nimes. Chansonette-revue (1916), Nouveau dialogue du mariage philosophique (1926, amb una xerrada preliminar de Han Ryner) i L'art d'être gran mère. Poésies illustrées (1950). Yvonne Estassy va morir el 11 de juliol de 1951 a Niça (País Niçard, Occitània), ciutat on vivia des de feia anys. El seu arxiu personal es troba dipositat als Arxius Departamentals del Gard a Nimes.

***

Filareto Kavernido

- Filareto Kavernido: El 24 de juliol de 1880 neix a Berlín (Alemanya) el metge anarcocomunista, pacifista, filòsof nietzscheà, idista i propagandista de les comunes llibertàries Heinrich Goldberg, més conegut com Filareto Kavernido (El amic de la virtut que viu a la caverna, en Ido). Fill d'una família jueva benestant, son pare, Ludwig Goldberg, era metge i sa mare es deia Elise Karfunkel. Entre 1904 i 1905 va fer estudis de medicina a Berlín i a Friburg de Brisgòvia, on es doctorà en 1905 --juntament amb l'escriptor Alfred Döblin--, amb una tesi sobre la«ceguesa histèrica», amb el neuròleg i psiquiatra Alfred E. Hoche. Després s'establí com a metge a Berlín i s'especialitzà en ginecologia, cobrant popularitat per atendre gratuïtament les pacients sense recursos. Fortament influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, el 15 de maig de 1910 abandonà oficialment el judaisme i admeté el seu agnosticisme. Ben aviat es declarà anarquista i propagandista del pacifisme, del naturisme i de la sexualitat lliure. Políglota (francès, anglès, italià), s'apassionà per l'Esperanto i col·laborà en La Socio i Libereso; a més d'especialitzar-se en la seva versió reformada d'aquest idioma artificial, l'Ido. En 1913 hagué de fugir d'Alemanya després de ser acusat de negligència mèdica en dos casos amb resultat de mort i marxà als Estats Units durant un any i després al Regne Unit. Quan esclatà la Gran Guerra va ser confinat per les autoritats britàniques i passà tres anys empresonat. El novembre de 1918, en acabar la guerra, retornà a Alemanya i creà a Rotes Luch, a 25 quilòmetres de Berlín, amb una vintena de persones la comunitat rural «La Kaverno di Zaratustra» (La Caverna de Zaratustra, en Ido), basada en el pensament nietzschià, en les idees«utòpiques» clàssiques (Plató, Fourier, etc.), en els principis del comunisme llibertari i en l'autogestió econòmica mitjançant l'artesania i l'agricultura. Entre 1920 i 1921 edità, com a mínim, els tres fullets dels «Mitteilungsblätter aus Zarathustras Höhle» (Butlletins d'Informació de la Caverna de Zaratustra), una col·lecció de textos didàctics sobre diversos temes (filosofia, temes culturals, faules en Ido, etc.) i realitzà nombroses conferències en diferents centres revolucionaris. En aquesta època es relacionà amb l'escriptor anarquista Rudolf Grossman (Pierre Ramus) instal·lat a Viena. Per la seva pràctica de l'amor lliure i del nudisme, la colònia llibertària va ser titllada d'escandalosa i en 1925 Kavernido va ser acusat per la justícia alemanya de practicar avortaments i s'exilià a París (França), on va fer amistat amb el propagandista anarquistaÉmile Armand i començà a col·laborar en el seu periòdic L'En-Dehors. En aquest període, demanà suport per al seu projecte a l'anarcofeminista Margarethe Faas-Hardegger, que des de Suïssa volia crear una comuna de característiques semblants a la seva. En 1926 publicà a Berlín en Ido La raupo. Originala fabulo (L'eruga. Faula original). En 1926 també la colònia, formada per 12 adults i 17 infants, emigrà a Torretas de Lop (Provença, Occitània), però per diversos motius (precarietat, dissensions, etc.) entrà en crisi i es traslladà a prop d'Ajaccio (Còrsega). Arran de la denúncia d'una seguidora que l'acusà d'autoritari i de dèspota, va ser tancat durant sis mesos, però finalment el jutge desestimà el cas. En 1929 va escriure un article on palesà que havia passat sis anys de sa vida a la presó en cinc països distints a causa de les seves conviccions politicofilosòfiques. L'1 de juliol de 1929 les restes de la colònia, tres adults --Kavernido, sa companya Amalia Michaelis (Mally) i Carl Uhrig (Carlos el Alemán)-- i els quatre fills de la parella (Guillermo, Esperoza, Faro i Víctor), embarcaren a Bordeus cap a Haití i finalment la comuna s'instal·là a l'Arroyo Frío, a prop de Moca, gràcies a unes parcel·les donades pel govern dominicà per artigar terres. Exercí com a metge dels pobres de la zona, però la comunitat, a causa de la precarietat del terreny i del boicot de les autoritats i de l'Església, no avançà segons els pronòstics. En aquesta època va descriure les seves experiències comunals en L'En-Dehors. Constantment vigilat per sicaris del govern del dictador Rafael Leónidas Trujillo i del terratinent Jacobito de Lara, finalment va ser segrestat per uns desconeguts. Filareto Kavernido va ser assassinat a trets el 16 de maig de 1933 a l'Arroyo Frío (El Jamao, Moca, Espaillat, República Dominicana) per dos pistolers. La biografia de Filareto Kavernido ha estat rescatada de l'oblit gràcies a les investigacions de Tobias Gloger i Santiago Tovar.

***

Marcel Gromaire

- Marcel Gromaire: El 24 de juliol de 1892 neix a Noyelles-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor, escultor, gravador, il·lustrador, decorador, dissenyador de tapisseria, lingüista i simpatitzant anarquista Marcel Gromaire. Son pare feia de professor a l'Institut Buffon de París. Va fer estudis clàssics a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) i després continuà la seva educació a París, on en 1909 acabà el batxillerat en Dret. Es formà artísticament a les acadèmies lliures de Montparnasse (Colaorossi, Ranson, La Palette, Libre de Montparnasse). Sotmès a la Llei de 1913, que l'obligava a un servei militar de dos a tres anys, passà per mor de la Gran Guerra set anys en l'Exèrcit francès. Patí els fronts d'Alsàcia i del Somme i en 1916 va ser ferit. A partir de 1917 participà de manera crítica en els periòdics de trinxeres i especialment en la publicació anarquista i satírica Le Crapouillot, fundat per Jean Galtier Boissière en 1915. L'experiència bèl·lica el marcà profundament. A partir de 1920 inicià un sèrie de viatges arreu d'Europa (Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit i Alemanya) visitant els seus museus. En 1925 exposà la seva composició La Guerre al Saló dels Independents, quadre que causà una gran impressió. El seu art, que el podem adscriure en el cubisme sintètic, el post cubisme i l'expressionisme belga, es va veure influenciat per Cézanne, Seurat, Matisse i Léger. Els seus temes preferits són la vida obrera i pagesa, però també el decorativisme i el nu. En 1937 realitzà un fris per al Pavelló de Sèvres de l'Exposició Internacional de París. Participà activament en l'Alliberament de París i en 1944 fou nomenat vicepresident de la Unió Nacional dels Intel·lectuals Francesos. Interessat per la tapisseria, fundà amb Jean Lurçat, la Nova Escola d'Aubusson (Llemosí, Occitània). També desenvolupà una intensa activitat com a escriptor, crític i articulista d'opinió sobre cinema i art d'avantguarda. Tingué com a mecenes el Dr. Girardin, el qual comprà, per contracte, tota la seva producció i quan va morir en 1953 llegà tots els seus quadres al Museu d'Art Modern de París; també li ajudà Georges Zérapha, fundador de la Lliga Internacional contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 17 de febrer de 1948 es casà a París amb la pintora Hélène Detroyat. Entre 1950 i 1962 fou professor de l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives de París. Durant la seva carrera obtingué diversos premis (Carnégie, Guggenheim, Nacional de les Arts, Legió d'Honor, etc.). La seva obra pot ser admirada al Museu d'Art Modern de París i a museus de diverses localitats (Noyelle-sur-Sambre, Grenoble, Troyes, Lille, Nevers, Orléans, Saint-Tropez, Saint-Etienne, Saint-Quentin, Besançon, Liège, etc.). Marcel Gromaire, després d'una llarga hospitalització, va morir l'11 d'abril de 1971 a París (França) i fou enterrat al cementiri municipal de la seva població natal de Noyelles-sur-Sambre. Des de 1980 existeix un carrer amb el seu nom a París.

*** 

Ammon Hennacy

- Ammon Hennacy: El 24 de juliol de 1893 neix a Negley (Ohio, EUA) el pacifista, sindicalista i anarcocristià Ammon Hennacy. Havia nascut en una família quàquera i es va criar com a baptista. En 1909 després de sentir les predicacions evangelistes de Billy Sunday es va fer ateu i poc després es va fer militant socialista i membre de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Va estudiar en tres institucions diferents, una cada any: el Hiram College a Ohio (1913), la Universitat de Wisconsin-Madison (1914) i l'Ohio State University (1915). En aquests anys va militar en el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica) i va realitzar pràctiques militars amb la finalitat d'aprendre a «matar capitalistes». Quan va esclatar la Gran Guerra va ser empresonat durant dos anys a Atlanta (Geòrgia, EUA) com a objector de consciència al servei militar obligatori. Durant la seva estada a la presó l'únic llibre que se li va permetre va ser la Bíblia i la seva lectura el va canviar radicalment, transformant-se en un pacifista i, segons la seva autodefinició, «anarquista cristià»; anarquista perquè era contrari als governs i cristià perquè era pacifista. Va encapçalar una vaga de fam i fou condemnat a vuit mesos en règim d'incomunicació.  En 1919 es va casar amb sa primera esposa i en 1921 va viatjar arreu dels Estats Units, recorrent tots els Estats de la Unió. En 1925 va comprar una granja i s'establí per educar sos dos fills. En 1931 va començar la seva tasca social a Milwaukee i organitzà un dels primers sindicats de treballadors socials. En les seves lluites es va negar a l'ús de la força i de la legítima defensa, fent servir la resistència passiva. Durant la Segona Guerra Mundial no va signar l'acta de reclutament i es negà a pagar els impostos en protesta pel bel·licisme governamental; també va intentar reduir els deutes tributaris mitjançant l'adopció d'un estil de vida senzill i basat en els intercanvis. Entre 1942 i 1953 va fer de treballador agrícola ambulant arreu del sud-oest dels Estats Units. En 1953 va ser batejar com a catòlic romà per un sacerdot anarquista i amb Dorothy Day com a padrina. En 1953 es va instal·lar a Nova York i va fer de director associat del periòdic The Catholic Worker. A Nova York va ser famós pels seus piquets sindicals i per les seves accions antibel·licistes contra la Comissió d'Energia Atòmica a Las Vegas, Cabo Cañaberal, Washington i Omaha. En 1954 va publicar la seva Autobiography of a Catholic Anarchist. En 1958 va fer una vaga de 40 dies en protesta pels assaigs d'armes nuclears. En 1961 es va traslladar a Utah i va crear la «Joe Hill House of Hospitalty», un centre d'acolliment per als necessitats, a Salt Lake City. A Utah va crear un fort moviment contra la pena de mort i contra els imposts bèl·lics fonamentat en vagues de fam i concentracions. En 1965 es va casar amb Joan Thomas i aquest mateix any va abandonar l'Església Catòlica Romana. En 1968, després de veure's obligat a tancar la «Joe Hill House of Hospitalty», va dedicar-se a la protesta i a escriure, publicant en 1970 The Book of Ammon, on deixa clar la prostitució del missatge de Jesús per part de Pau, i The One-Man Revolution, on biografia nombrosos revolucionaris nord-americans (Henry David Thoreau, Alexander Berkman, Albert R. Parsons, Bartolemeo Vanzetti, etc.). Ammon Hennacy va morir el 14 de gener de 1970 a Salt Lake City (Utah, EUA) d'un atac de cor. Va ser un pacifista, anarquista cristià i defensor de la resistència passiva; criticà virulentament l'«Església institucional», portant una vida senzilla, sense beure ni fumar i reivindicant el vegetarianisme. Gran part de la seva lluita va estar enfocada contra la guerra, la proliferació nuclear i la pena de mort. Mai no va pagar imposts, a causa del seuús per a fins militars, i sempre va negar la legitimitat del poder judicial. En 1993 la seva esposa va publicar The years of grief and laughter: a"biography" of Ammon Hennacy i en 2005 Marcus Patrick Blaise PageA peace of the anarchy: Ammon Hennacy and other angelic troublemakers in the USA, obres biogràfiques i sobre el seu pensament. El seu arxiu personal es troba dipositat a la University of Utah Marriott Library.

***

Cartell llibertari antirepressió

- Virgínia Dantas: El 24 de juliol de 1904 neix a Porto (Nord, Portugal) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Virgínia Teixeira, més coneguda com Virgínia Dantas, amb el llinatge del seu marit. Obrera costurera en un taller de confecció de camises a l'edat de 12 anys, va entrar en contacte amb els militants sindicalistes llibertaris que la van convidar a participar en conferències, en representacions de peces anarquistes de teatre social i en excursions fraternals. Adherida en les Joventuts Sindicalistes, prendrà part en diverses vagues en 1923. L'any següent, va fundar amb algunes companyes de feina (Margarida de Barros, etc.) el grup anarquista «Luisa Michel» per lluitar contra la repressió política i les deportacions sense judici de militants. Per fer sentir la veu de les dones, es va adherir en la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), creada en 1923. En 1925 es va unir amb l'anarquista Aníbal Dantas. En maig de 1926 la dictadura militar d'António de Oliveira Salazar, que durarà 48 anys, s'instal·la i els anarquistes començaren a patir durament la repressió i aquells que aconsegueixen escapar-ne es veuen obligats a crear els Comitès de Socors als Presoners i Deportats. Virgínia Dantas, com molts altres militants llibertaris, s'exiliarà a Brasil. La dictadura s'acabarà amb la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974 i amb els companys supervivents, Virgínia participarà en la reconstrucció del moviment anarquista portuguès, difonent els periòdics A Batalha, Voz Anarquista i A Ideia, entre altres. Virgínia Dantas restarà anarquista fins a la seva mort en 1990 a Porto (Nord, Portugal).

***

Notícia de la detenció de Joan Font Bauló aparareguda a "La Vanguardia" (5 de març de 1935)

- Joan Font Bauló: El 24 de juliol de 1914 neix a Gandesa (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Joan Font Bauló, també conegut com Emilio Expósito. Cap al 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat. El desembre de 1933, arran d'un enfrontament armat amb la Guàrdia d'Assalt enquadrat en un aixecament revolucionari al Prat de Llobregat, fou detingut i tancat a la presó d'Alcalà de Henares. Després d'alliberat, fou novament detingut el 4 de març de 1935, juntament amb Ceferino Casanovas Ferrer, Francisco Arqués Barrufet, Ramón García Núñez, Francesc Verdú Bono i Fernando Luciano Pucken, per un atracament i novament empresonat. Fou alliberat en 1936 després de l'amnistia proclamada després de la victòria del Front Popular. Durant la Guerra Civil s'enrolà en el batalló «Frente de la Juventud» de València, on fou adjunt d'un comissari polític republicà. Al final de la guerra fou fet presoner i internat al camp de concentració de la platja d'Alacant i després a la presó muntada al«Grup Escolar Miguel de Unamuno» de Madrid. Condemnat a treballs forçats a la pedrera navarresa d'Elizondo, aconseguí fugir i amb una cama trencada aconseguí arribar a França, on fou internat al camp de concentració de Gurs. Després de ser curat per un metge espanyol, canvia el nom pel d'Emilio Expósito. En 1943 participà en la resistència enquadrat en el grup de maquis francoespanyol«Marte». Després de l'Alliberament treballà tallant pins i cap al 1947 embarcà a l'Havre cap a Veneçuela, on es va perdre tot rastre. En 1997 sa família el buscà mitjançant el programa de la televisió espanyola ¿Quién sabe dónde?

***

Jean-Roger Caussimon

- Jean-Roger Caussimon: El 24 de juliol de 1918 neix a Montrouge (Illa de França, França), l'actor, poeta, compositor i cantautor llibertari Jean-Roger Caussimon. Després dels estudis de secundària a Bordeus i d'una formació d'actor teatral (primer premi d'actor als 17 anys) amb la companyia Trianon-Théâtre de Bordeus, marxa a París on es admès a les classes de Louis Jouvet al Conservatori. Però la guerra esclata i, mobilitzat, acaba captiu a Alemanya, temps que va aprofitar per escriure poesia. Alliberat a finals de 1944, pot finalment fer-se un home de teatre i realitzar, a més, un centenar de pel·lícules (Juliette ou la clef des songes, L'auberge rouge, French-Cancan,Bel-Ami...), uns 500 enregistraments radiofònics i més de 150 obres dramàtiques per a la televisió. També va fer recitals de poesia, va posar lletra i música a moltes peces d'obres teatrals, i va fer concerts de cançons compostes per ell a diversos cabarets de la capital. Al Lapin Agile, amb la trobada de Léo Ferré a 1947, que també hi debutava, marcarà la seva carrera de cantautor compromès. En 1970 va enregistrar el primer disc, que rebrà el Prix Paul Gilson de l'Acadèmia Charles Cros, al qual seguiran molts altres, coronats amb nombrosos premis. Allunyat dels cercles comercials, sabrà entusiasmar la gent en els més de 250 recitals que va fer a França i a l'estranger (Bèlgica, Suïssa, Àustria, Quebec, etc.). Entre la gran quantitat de cançons que va escriure podem citar La Commune est en lutte, Si vis pacem, Les coeurs purs, Commeà Ostende, Monsieur William, Ne chantez pas la mort, Le temps du tango, Vieux chagrins, etc. Jean-Roger Caussimon va morir el 20 d'octubre de 1985 a París (França) d'un càncer de pulmó. Ha publicat Mes chansons des quatre saisons (1981), La double vie. Mémoires (1994) iLe vagabond d'automne (2003). Sa filla, Céline Caussimon, també és actriu i cantant. A Nancy existeix un Grup Jean-Roger Caussimon de la Federació Anarquista Francesa.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Charles Alerini fotografiat per L. Alessi a Bastia entre 1893 i 1894

- Charles Alerini: El 24 de juliol de 1901 mor a Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa; actualment Vietnam) el mestre, communard i membre i animador de la Internacional antiautoritària Charles Alerini. Havia nascut el 20 de març de 1842 a Bastia (Còrsega). Fou el primogènit d'una família nombrosa formada per 12 infants. Son pare, nascut en una antiga família corsa, era metge. En 1862 obtingué el batxillerat en ciències a l'institut de Bastia i en 1863 va ser nomenat aspirant a prefecte d'estudis. Exempt del servei militar com a membre de la instrucció pública, va ser traslladat als instituts provençals d'Avinyó i de Marsella. Després d'un temps com a prefecte d'estudis i ajudant químic a l'institut de Marsella, l'octubre de 1869 va ser nomenat mestre de ciències físiques al col·legi de la Barceloneta de Provença (Occitània) i va esdevenir membre i després secretari d'una secció de la l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquesta població; més tard en fou membre de la secció de Marsella i, entre finals de març i principis d'abril de 1871, membre de la secció executiva de la Comissió Departamental Insurreccionalista de les Boques del Roine (Provença, Occitània). L'abril de 1870 les autoritats educatives el suspengueren de les seves funcions al col·legi de la Barceloneta de Provença per la seva militància i esdevingué gerent de Le Rappel de Provence. A partir d'aquell moment prengué part molt activa en la Internacional marsellesa i col·laborà estretament amb André Bastelica. El 20 de maig de 1870 fou detingut per «adhesió a societat secreta» (l'AIT). Però el 8 d'agost de 1870 prengué part, juntament amb Gaston Crémieux, Combe Étienne, Célestin Matheron i altres insurgents, en l'ocupació de l'Ajuntament de Marsella, on es va establir la Comuna revolucionària. Després del fracàs d'aquesta insurrecció, va ser empresonat i alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República i la caiguda de l'Imperi. Entre 1870 i 1871 col·labora en el setmanari anarquista madrileny La Solidaridad. El 23 de març de 1871 fou de bell nou, amb Gaston Crémieux, capdavanter d'un moviment insurreccional a Marsella, formant part del Comitè Director de la Comissió Departamental de 12 membres, que organitzà la resistència armada. Després del fracàs d'aquest nou moviment insurreccional el 4 d'abril de 1871, es refugià a Barcelona (Catalunya). Jutjat en absència el 24 de gener de 1872, va ser condemnat a mort –set anys més tard, el 17 de maig de 1879, va ser indultat. A Barcelona s'integra en el nucli de l'AIT i visqué al número 42 del carrer de Mercaders. Amic de Mikhail Bakunin, fou membre de l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS), creada en la primavera de 1870, i fou delegat de la Federació Regional Espanyola (FRE) en el congrés de la Internacional a l'Haia (Holanda, Països Baixos) a començaments de 1872, on es declararà l'expulsió de Bakunin i de James Guillaume. Aquest mateix any va contactar a Vitòria (Àlaba, País Basc) amb Anselmo Lorenzo en ruta cap a l'Haia i li va lliurar una carta de Bakunin; ambdós marxaren a Bilbao (Biscaia, País Basc) i Alerini va seguir cap a Holanda. Aquest any signà a Barcelona el fullet Cuestión de la Alianza. El 15 de setembre de 1872 assistí al congrés antiautoritari internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa) on fou un dels seus tres secretaris. El Consell General (marxista) de l'AIT el va excloure el 30 de maig de 1873. A Catalunya, durant la primavera de 1873, constituí amb Camille Camet i Paul Brousse, el«Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», el qual apel·là a l'«an-arquia», al col·lectivisme i al materialisme, i edità el periòdic La Solidarité Révolucionnaire. Organe socialiste-révolutionnaire. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 fou un dels cinc delegats de la Federació Regional Espanyola (FRE) al congrés de Ginebra (Ginebra, Suïssa). De tornada a Catalunya, es mostrà força actiu en el Centre de Societats Obreres de Barcelona i va ser detingut arran de les insurreccions republicanes de 1873 i empresonat durant dos anys a Cadis (Andalusia, Espanya). El setembre de 1875, rebutjarà l'oferta d'Errico Malatesta, que havia vingut comissionat per Bakunin per organitzar la seva evasió del penal. L'abril de 1877 fou membre, amb Jean-Louis Pindy, Paul Brousse i François Dumarteray, del Comitè Federal de la Federació francesa de l'AIT, que tingué el seu congrés el 19 d'agost de 1877; el novembre d'aquell any, encara n'era membre, amb Pierre Jeallot, Hippolyte Ferré, François Dumarteray i Jean-Louis Pindy. Posteriorment va marxar al Caire (Egipte) i a Alexandria fou professor i formà part del Centre Europeu d'Estudis Socials (CEES). El setembre de 1889 es casà a Alexandria amb Marie-Catherine de la Rocca, amb qui tingué cinc infants. En 1881 donà dues conferències amb Ugo Parrini (L'Orso), que en aquellaèpoca havia fundat una petita impremta clandestina. Com que podia entrar a França, el 1881 retornà i va ser nomenat cap del despatx de Péricles Grimanelli, prefecte departamental de Deux-Sèvres (Poitou-Charantes, França) i exadvocat republicà de Marsella, el qual havia gestionat la seva petició d'indult. Entre 1881 i 1888 ocupà diversos càrrecs a Bastia, Annecy (Savoia, Arpitània) i Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1888 obtingué una plaça d'administrador a Indoxina i en 1900 de president d'un tribunal. Segons les places, fou jutge civil i/o oficial civil de l'Estat, encarregat d'assentar els pressuposts i de l'execució de les obres públiques, a més de representar França vers els visitants europeus. També s'encarregà de denunciar els abusos de l'administració colonial. Charles Alerini va morir, a resultes d'un paludisme crònic, el 24 de juliol de 1901 a Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa; actualment Vietnam).

Charles Alerini (1842-1901)

***

Joan Peiró amb sa companya Mercè Olives i Bonastre

- Joan Peiró i Belis: El 24 de juliol de 1942 mor afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'obrer del vidre, intel·lectual anarcosindicalista i ministre d'Indústria durant la II República espanyola Joan Peiró i Belis. Havia nascut el 18 de febrer de 1887, al barri obrer de Sants (Barcelona, Catalunya). Als 8 anys començà a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina i no va aprendre a llegir i a escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del vidre, i juntament altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai no abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera tèxtil, amb qui va tenir tres fills (Joan, Josep i Llibert) i quatre filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè). Segons ell mateix explica la seva militància sindical es va iniciar el 1906, i començà a tenir càrrecs de responsabilitat entre 1915 i 1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de Vidriers y Cristallers (1916-1920) i director de las publicacions La Colmena Obrera (òrgan dels sindicats de Badalona) i El Vidrio (portaveu dels vidriers federats). La seva agudesa intel·lectual el va portar més endavant a ser director del diari Solidaridad Obrera (1930) i del també diari Catalunya (1937). Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari francès, començà a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918) de la Regional catalana. Gràcies a la seva capacitat de treball, dots d'organitzador i gran prestigi, va ocupar els més alts càrrecs en aquesta organització. En el Congrés de La Comèdia (1919) defensà les federacions d'indústria que foren rebutjades en aquella ocasió. Durant els anys vint va patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal en contra el moviment obrer. L'any 1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i empresonat a Sòria i a Vitòria. L'any 1922 fou elegit secretari general de la CNT. Durant la seva gestió es du a terme la Conferència de Saragossa, on es va aprovar la sortida de l'organització de la Internacional Sindical Roja i la seva afiliació a la reconstituïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquesta mateixa conferència Peiró defensà amb Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Josep Viadiu la «moció política», molt criticada pels sectors més ortodoxos de l'organització. Es va establir a Mataró el 1922 i el 1925 va dirigir la constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia intentat organitzar amb anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va quedar il·legalitzada, les seves seus van ser censurades i les publicacions, suspeses. Molts dels seus militants foren detinguts, i Peiró fou empresonat els anys 1925, 1927 i 1928. Aquest darrer any fou novament elegit Secretari General de la CNT. Va criticar la UGT per la seva defensa de jurats mixtos durant aquella dictadura i també Pestaña, amb qui per altra banda coincidia en altres aspectes. També va criticar el sector més anarquista del sindicat, i malgrat que es va afiliar a la FAI mai no hi va militar, defensant, per contra, una organització de masses més sindicalista, i oposant-se als grups d'acció i a les minories de militants dirigents. L'any 1930 va signar el manifest de «Intel·ligència Republicana» i va rebre nombroses crítiques internes que el van portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions d'indústria fins que en el congrés de la CNT del 1931 a Madrid va aconseguir un suport en massa davant les tesis faistes. En aquest mateix congrés va fer costat a la ponència sobre la«Posició de la CNT envers les Corts Constituents» en la qual es defensava que la proclamació de la República podria suposar un avanç per a la classe treballadora. Aquesta ponència fou aprovada amb algunes modificacions malgrat l'oposició dels sectors faistes que hi veien un suport a la maquinària política burgesa. També l'any 1931 va signar juntament amb 29 altres destacats cenetistes, entre els quals es trobava Ángel Pestaña, el «Manifiesto Treintista», on s'analitzava la situació econòmica i social d'Espanya i es criticava tant el govern republicà com els sectors cenetistes més radicalitzats. La reacció d'aquests va provocar la dimissió de Pestaña del seu lloc en el comitè nacional de l'organització i la sortida dels sindicats de Sabadell als quals posteriorment se'n van afegir d'altres que van acabar constituint un bloc denominat «sindicats d'oposició». Tot i que Peiró va participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats destacades i va intentar establir ponts per evitar-ne la ruptura definitiva. La unificació es va produir el 1936. Després de l'alçament dels militars rebels, Peiró va actuar de vicepresident del Comitè Antifeixista de Mataró, enviant els seus fills al front. Va defensar l'entrada de la CNT en els governs de Catalunya i Espanya i va plantejar una República Social Federal com a forma de Estat per quan s'acabés la guerra. Amb García Oliver, Frederica Montseny i Juan López fou un dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero, encarregat de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el decret de confiscacions i intervenció en la indústria i va projectar la creació d'un banc de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes foren retallats o diluïts per Negrín. A la caiguda del govern de Largo Caballero va tornar a Mataró i a la Cooperativa del Vidre, dedicant-se també a donar conferències sobre el seu pas pel govern i a publicar durs articles contra el PCE per les seves actuacions contra el POUM. L'any 1938 va entrar de nou en el govern, ara presidit per Negrín, tot i que no amb el rang de ministre sinó de comissari general d'Energia Elèctrica, mantenint una actitud antiderrotista i proposant una certa revisió de l'anarcosindicalisme a la llum del desenvolupament, la revolució i la guerra. El 5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on va anar a Narbona per reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar a París amb l'objectiu de representar la CNT en la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE), amb la missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar-ne el trasllat a Mèxic. Després de la invasió nazi va intentar fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona i retornat a París, on les autoritats franceses van emetre contra ell una ordre d'expulsió del país a l'objecte d'apartar-lo de l'acció de la Gestapo i així passar a la zona no ocupada i després a Mèxic. Però va ser detingut un altre cop per les tropes nazis i portat a Trèveris (Alemanya). El gener de 1941 el ministeri de Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar-ne l'extradició, que es va materialitzar a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint les lleis franceses i internacionals. Se'l va traslladar a la Direcció General de Seguretat de Madrid, on fou interrogat i sotmès a maltractaments (va perdre algunes dents). Iniciat el procés i ajornat excepcionalment, se'l va traslladar a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va obrir el procés sumarial en el qual Peiró va comptar amb testimonis a favor seu emesos per institucions i persones del nou règim (militars, falangistes, religiosos, jutges, funcionaris de presons, empresaris, gent de dretes, i fins i tot d'un futur ministre de Franco, com Francisco Ruiz Jarabo). Tot i així, la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna. El maig de 1942 el fiscal va formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el defensor militar d'ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentència de mort. El 24 de juliol de 1942 seria afusellat amb sis cenetistes més al camp de tir de Paterna. Algunes de les seves obres publicades: Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925), Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930), Perill a la reraguarda (1936), De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria (1937), Problemas y cintarazos (1938).

Jordi Albadalejo i Joan Zambrana: Inicis d'un sindicalista llibertari. Joan Peiró a Badalona (1905-1920). Fet a mà. Badalona, 2005

***

Balbina Pi

- Balbina Pi Sanllehy: El 24 de juliol de 1973 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) la propagandística anarquista i anarcosindicalista Balbina Pi Sanllehy. Havia nascut en 1896 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Obrera tèxtil, en 1913 tingué una participació destacada en el conflicte d'aquest sector. En 1917 s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i aquest mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sabadell, ciutat on va fer el seu primer míting amb Ángel Pestaña. El gener de 1918 fou força activa durant la vaga contra l'alça dels preus. Durant els anys posteriors adquirí un gran prestigi com a oradora, juntament amb Rosari Dolcer i Lola Ferrer, fent gires propagandístiques per les comarques del Llobregat, del Vallès i del Berguedà, la finalitat de les quals era aconseguir que les dones s'impliquessin amb el moviment sindical. D'aquestes gires destaquen la de la campanya pels deportats a La Mola de Maó (1920) i la de l'Alt Llobregat, Penedès i Cartagena (1923). Arran d'un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot, que va ser publicat en Solidaridad Obrera, fou tancada. També destacà la seva tasca en els grups teatrals dels ateneus, labor que continuarà a l'exili francès amb representacions teatrals organitzades per la CNT, Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els comitès pro represaliats. Durant els anys del pistolerisme, s'acostà al republicanisme federal i, a més de la seva militància confederal, formà part de Dones Republicanes del Cercle Republicà Federal, a través de les quals portà a terme una intensa campanya contra la repressió que patia el moviment obrer. En 1923 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT celebrat a Lleida. Col·laborà en Nuestra Voz i Solidaridad Obrera, moltes vegades fent servir els pseudònims Margot i Libertad Caída. Durant els anys republicans formà part del sector més radical de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme --segons Joan García Oliver brodà les primeres banderes roges i negres. Amb l'aixecament feixista de 1936 es marginà per desacords de l'estructura orgànica confederal, encara que formà part de l'Agrupació Femenina Anticlerical. En aquests anys trencà la seva relació amb l'anarcosindicalista Gonçal Soler, que de trentista passà a militar en l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En acabar la guerra quedà a la Península, on romangué amagada. Durant la dècada dels seixanta s'exilià a França, on continuà participant en el moviment llibertari a la comarca parisenca. Molt malalta, en 1970 abandonà la militància i s'instal·là a Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord), on es va agreujar la seva malaltia. Balbina Pi Sanllehy va morir d'un infart el 24 de juliol de 1973 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) on havia estat internada. Sa filla, Teresa Soler Pi, és la coneguda cantant catalana Teresa Rebull, militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM).

***

Jorge Rafael Benayas Manzanares

- Jorge Rafael Benayas Manzanares: El 24 de juliol de 1980 apareix penjat a la seva cel·la de la Presó Provincial de Segòvia (Castella, Espanya) el cos del militant anarquista i anarcosindicalista Jorge Rafael Benayas Manzanares. Havia nascut cap el 1958 a Madrid (Espanya). Es llicencià en sociologia i en antropologia, i després es matriculà en història i geografia. Durant un temps fou professor d'italià. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1976, amb Pascual González González i altres, creà l'Ateneu Llibertari de Villaverde, al barri madrileny de Villaverde Alto. Aprovà una oposició d'executius de correus i entre 1978 i mitjans de 1979 treballà a Vic (Osona, Catalunya). Posteriorment va fer feina un mes al Centre de Processament de Dades de Madrid i tot seguit com a delegat provincial (cap de comptes correts) d'una oficina de la Caixa Postal d'Estalvis de Segòvia. El 12 de novembre de 1979 es produí un desfalc de 30 milions de pessetes en una oficina del Banc de Santander que s'havien d'ingressar a la Caixa Postal d'Estalvis. Dies després, el 19 de novembre va ser cridat a files, i, després de demanar l'excedència en la feina, s'exilià a París (França) com a objector de consciència. Acusat del desfalc per la Caixa Postal d'Estalvis de Segòvia, retornà a Madrid; detingut, va ser alliberat poc després, però va ser novament empresonat el 10 de gener de 1980 per un jutge de Segòvia en espera de judici. Des de la presó denuncià un seguit de delictes en els que pretesament estarien involucrats directius i empleats de dues entitats financeres de Segòvia, així com el nom i llinatges de les persones que havien falsificat la seva signatura i s'havien distribuït els 30 milions de pessetes, col·locant aquests diners en comptes bancàries estrangers. A la presó realitzà una vaga de 23 dies, que el portà a la residència sanitària de Segòvia, i, deprimit, intentà en dues ocasions suïcidar-se. El seu advocat, José María Mohedano, plantejà seriosos dubtes sobre el«suïcidi» del seu defensat.

***

Necrològica d'Antonio Heredia apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de setembre de 1980

- Antonio Heredia: El 24 de juliol de 1980 mor a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Antonio Heredia. Havia nascut cap el 1906 en un poble de Granada (Andalusia, Espanya). Emigrà a Madrid molt jovenet i cap el 1928 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil s'exilià a França i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i durant l'Ocupació i des de 1940 del nucli confederal que actuava a l'embassament l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), el qual, al voltant de José Berruezo, participà en la reorganització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. El juny de 1943 assistí com a delegat al Ple clandestí de Mauriac (Alvèrnia, Occitània), on fou nomenat membre de la Comissió de Relacions de l'MLE. El setembre de 1943 va ser nomenat membre del primer Comitè Regional clandestí de la CNT. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Givors (Roine-Alps, Arpitània) i en 1945, després de l'escissió confederal en exili, va ser membre del Sostscomitè Nacional de la tendència«col·laboracionista». Després de la mort del dictador Francisco Franco passà a viure a Barcelona, on milità en el Sindicat del Transport Marítims i Terrestres de la CNT.

***

Roger Boutefeu

- Roger Boutefeu: El 24 de juliol de 1992 mor a Agey (Borgonya, França) l'antimilitarista i anarquista i després escriptor petainista Roger André Boutefeu, conegut sota diversos pseudònims, com ara Coudry, A. Duret o Le Pediculeux. Havia nascut el 5 d'octubre de 1911 a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Fill d'un obrer de cautxutar, tingué una infància miserable i el seu poble fou gasejat durant la Gran Guerra. Quan tenia 12 anys resta orfe i ben aviat es va veure obligat a guanyar-se la vida aquí i allà vagabundejant i fent petites feines (jornaler a les granges, lampista, quincaller, impressor, etc.).És en les seves constants travessies que estableix els primers contactes amb el moviment llibertari de la mà de llenyataires anarquistes. En 1929 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). Establert a París abans de la II Guerra Mundial, treballà com a empaquetador de diaris en una empresa de premsa. A partir de gener de 1937 exercí de gerent del periòdic Rectitude,òrgan de la Lliga d'Objectors de Consciència (Centre de Defensa dels Objectors de Consciència), fundada per Gérard Leretour, i en el qual col·laborà sota el pseudònim d'A. Duret. L'estiu de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà a la península i es presentà com a voluntari, escrivint articles i cròniques sobre la guerra i el procés revolucionari per al periòdic Le Libertaire. De bell nou a França, entre el setembre de 1937 i l'octubre de 1938 fou gerent de Le Libertaire. En 1938, amb Georges Gourdin, fou el responsable del butlletí L'Exploité,òrgan dels grups de fàbrica de la Unió Anarquista (UA) En 1939 va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de l'UA. També fou un dels secretaris de la Joventut Anarquista (JA) i figurava entre els oradors habituals que intervenia en els mítings de l'UA i de la JA. El gener de 1939 va ser condemnat a 12 i a 18 mesos de presó per «provocació de militars i desobediència amb finalitats propagandístiques anarquistes». Durant la seva detenció a la presó de la Santé llegí els Evangelis i es convertí al catolicisme. En sortir de la garjola, el 2 de setembre de 1939, s'adherí al petainisme i començà a publicar obres en les quals narrava la seva «trobada amb Déu» i altres «visions». Casat dues vegades, tingué cinc infants. En aquesta segona etapa de sa vida es dedicà a fer de pastor. Entre les seves obres les úniques destacables són Veille de fête (1950), autobiografia del seu període anarquista, i Le mur blanc (1965), novel·la ambientada en la guerra civil espanyola –el «mur blanc» fa referència a les tàpies dels afusellaments.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Karl Marx, Mallorca i Gaspar Melchor de Jovellanos

0
0

Karl Marx no dubta mai de situar Gaspar Melchor de Jovellanos com a capdavanter del sector més progressista de tots aquells que s´oposen a l´Antic Règim, a les claudicacions de les classes dominants espanyoles davant França, als errors que, al seu parer, han comès els il·lustrats de bona fe que confien en les possibles reformes progressistes de Napoleó. En aquest estudi, Marx explica que, malgrat que la direcció política d’oposició a la invasió francesa és en mans de sectors profundament imbuïts de prejudicis religiosos i inquisitorials, hi ha també una minoria il·lustrada que participa en la sublevació popular i considera l´inici de la guerra com el començament del final de l´Antic Règim i l´inici de la regeneració política, cultural i econòmica de l´estat: el començament, en paraules de Marx, de la “revolució espanyola” antifeudal i anticlerical (Miquel López Crespí)


2008: l´Any de Jovellanos a Palma


Karl Marx i Jovellanos (I)



La importància cabdal del famós estudi de Jovellanos Informe en el expediente de Ley Agraria de 1795 –n´hem parlat més extensament en un comentari anterior— va merèixer un interessant article publicat per Karl Marx en el New York Daily Tribune (25-IX-1854).

En parlar de les possibilitats de canvi social que s´obrien a l´estat amb la revolta popular contra la dominació francesa i contra els sectors de les classes dominants –clergat, terratinents, aristocràcia feudal--, que es posa –juntament amb una grapada d´il·lustrats— al servei de Napoleó de i Josep I, la nova monarquia imposada a Baiona amb la forçada abdicació de Carles IV, Marx destaca la importància històrica de l´Informe de Jovellanos.

Karl Marx no dubta mai de situar Gaspar Melchor de Jovellanos com a capdavanter del sector més progressista de tots aquells que s´oposen a l´Antic Règim, a les claudicacions de les classes dominants espanyoles davant França, als errors que, al seu parer, han comès els il·lustrats de bona fe que confien en les possibles reformes progressistes de Napoleó. En aquest estudi, Marx explica que, malgrat que la direcció política d’oposició a la invasió francesa és en mans de sectors profundament imbuïts de prejudicis religiosos i inquisitorials, hi ha també una minoria il·lustrada que participa en la sublevació popular i considera l´inici de la guerra com el començament del final de l´Antic Règim i l´inici de la regeneració política, cultural i econòmica de l´estat: el començament, en paraules de Marx, de la “revolució espanyola” antifeudal i anticlerical.

Karl Marx escriu: “Componien aquesta minoria els habitants dels ports de mar, de les ciutats comercials i part de les capitals de província, on, sota el regnat de Carles III, s´havien desenvolupat fins a cert punt les condicions materials de la societat moderna. Els donava suport la part més culta de les classes superiors i mitjanes –escriptors, metges, advocats i fins i tot clergues-, per als quals els Pirineus no havien estat prou barrera contra la invasió de la filosofia del segle XVIII. Autèntica declaració de principis d´aquesta facció és el cèlebre report de Jovellanos sobre la millora de l´agricultura i la llei agrària, publicat en 1795 i elaborat per ordre del Consejo Real de Castilla”.

Jovellanos proposa, a part d´una modernització del sistema d´imposts, reforçar les mesures proposades en el seu Informe amb una reforma radical de l´ensenyament, donant molta més importància a les matèries científiques que no a la indigesta escolàstica clerical del moment. A tots aquests sistemes de modernització s´hauria d´afegir un pla d´inversions de l´estat per a crear les infraestructures –comunicacions, ports, sistemes de reguis...— que puguin treure definitivament “Espanya” del seu crònic endarreriment econòmic i cultural.

Karl Marx és un dels primers investigadors que saben veure la importància històrica de les aportacions de Gaspar Melchor de Jovellanos en el desenvolupament i consolidació de les idees de progrés en lluita contra l´obscurantisme clerical-feudal. En parla sovint en la seva època de corresponsal del New York Daily Tribune, quan analitza els avenços de les forces progressistes a l´estat espanyol durant el segle XIX. Aquestes valoracions referents a Jovellanos es poden trobar –ja n´hem parlat més amunt-- en la recopilació d´articles del New York Daily Tribune titulada La Revolución en España (Moscú, Editorial Progreso, 1974). Concretament en l´article del New York Daily Tribune de 27-X-1854 podem trobar aquesta clarivident anàlisi del gran filòsof i economista alemany en referència al paper de Floridablanca i Jovellanos en la seva època: “Floridablanca i Jovellanos representen un antagonisme pertanyent al període del segle XVIII que precedí la revolució francesa. El primer era un buròcrata plebeu; el segon, un filantrop aristocràtic. Floridablanca era partidari i executor del despotisme il·lustrat que representaven Pombal, Frederic II i Josep II; Jovellanos era un ‘amic del poble’, el qual esperava elevar a la llibertat mitjançant una successió de lleis econòmiques, aplicades amb la màxima prudència, i per la propaganda literària de doctrines generoses. Ambdós eren oposats a les tradicions del feudalisme, procurant l´un esbrossar el terreny al poder monàrquic i provant l´altre de deslliurar la societat civil d´aqueixes traves. El paper de cadascun en la història de llur país s´ajustava a la diversitat de llurs opinions. Floridablanca gaudí d´un poder suprem com a primer ministre de Carlos III, i el seu govern esdevingué despòtic en la mesura que trobà resistència. Jovellanos, la carrera ministerial del qual sota Carles IV fou de curta durada, conquetí influència sobre el poble espanyol no pas com a ministre, sinó com a savi; no pas amb els seus decrets, sinó amb els seus escrits”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Gaspar Melchor de Jovellanos, amb la seva pràctica política i amb l´obra literària i de recerca realitzada al llarg de la seva vida esdevé, com va escriure Karl Marx en les seves col·laboracions a la premsa nord-americana, la punta de llança de la lluita contra l´Antic Règim i per la modernització de la societat espanyola d´aleshores. (Miquel López Crespí)


2008: l´Any de Jovellanos a Palma


Karl Marx i Jovellanos (i II)



Gaspar Melchor de Jovellanos

L’herència cultural i política de què provenen els il·lustrats espanyols –i Jovellanos no n’és cap excepció- és el Renaixement. Són homes i dones que possiblement en el segle XVI haurien pogut estar al costat dels protestants luterans quan aquests lluitaven contra la corrupció vaticanista, o ben a prop d´intel·lectuals com Francis Bacon, quan aquest començà a qüestionar el domini aristotèlic damunt el pensament universal i propugnà que l´única font de coneixement fiable és l´observació directa de la Naturalesa. La Il·lustració, la gran revolució cultural que té lloc a França durant tot el segle XVIII i que prepara l’adveniment de la república i la constitució republicana de 1793, comença a bastir-se amb el pensament d´homes com Bacon, però també amb els descobriments científics d´Isaac Newton i el descobriment de la llei de la gravetat.

Recordem, pensant en l´obra ingent de Gaspar Melchor de Jovellanos, alguns dels trets essencials d’aquest lent avanç cap a la comprensió científica dels fets socials i de la Natura. Als Països Baixos la ciència política surt amb força del fang de la tenebror de l’Edat Mitjana, i Grotius defineix molts dels actuals conceptes del dret natural, aportació que liquida la bruixeria conceptual, que tant afavoria els interessos de les classes dominants de totes les èpoques en recolzar les lleis en els decrets bíblics. René Descartes enfonsava igualment tota la metafísica de la teologia escolàstica en afirmar que l´home adquiria els coneixements mitjançant els sentits. Spinoza, en considerar diví l´Univers que ens envolta impulsa un panteisme allunyat del dogma escolàstic catòlic i contribueix igualment a dinamitar el món de creences que sostenia tot l’entramat ideològic, és a dir, polític, religiós i cultural, en què recolzava l’Antic Règim.

Homes com Cabarrús, com molts dels il·lustrats que conformaran el gruix dels autors de la Constitució de Cadís de 1812, són els més radicals –no és el cas de Jovellanos-, fills de la Revolució Francesa, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intel·lectual, polític i econòmic de la humanitat.

De jove, Gaspar Melchor de Jovellanos va estar prou influint per les idees filosòfiques i polítiques dels enciclopedistes francesos, actitud que anà mudant amb el pas dels anys. Malgrat les seves tendències moderades i no haver acceptar el càrrec de ministre de l´Interior del govern de Josep I que li oferiren Napoleó i els espanyols partidaris d´aquesta nova monarquia, Jovellanos no deixarà mai de ser un intel·lectual perillós per a tots els partidaris de l´”Espanya” feudal. L´acusació de ser lector de Jean-Jacques Rousseau, causa oficial del seu desterrament a Mallorca, l´acompanyarà durant tota la seva agitada vida. Però si analitzam a fons l´evolució del seu pensament -l´historiador Tristán de la Rosa en forneix algunes informacions prou interessants-, veurem com Jovellanos, més que un jacobí de l´època, resulta un ferm partidari de la cultura i de la forma de governar que hi ha a la societat anglesa del seu temps.

Amic personal de Lord Holland, aquest li forneix les darreres novetats editorials que surten de les impremtes angleses. En els seus dietaris Jovellanos confessa com ha llegit i ha estudiat a fons The Wealth of Nations, d’Adam Smith. I, comentant la lectura de Locke, autor pel qual sent una profunda admiració, escriu: “Vaig molt a poc a poc, perquè el llibre requereix meditació”. Coneix a fons el pensament de Burke, Hard, Gibbon i Payne. I a casa seva, a més de les novetats editorials i de la correspondència que manté amb Lord Holland, rep regularment The Craftsman. Com ens informa Tristán de la Rosa: “Está [Jovellanos] al corriente de las rivalidades entre Fox, Pitt y Sheridan. Extracta obras de Smith, Godwin y Ferguson. Y traduce en verso el canto primero del Paraíso Perdido, de Milton”.

Així i tot, malgrat que mai no s´ha identificat amb els aspectes més revolucionaris de la Revolució Francesa ni és un seguidor de les idees republicanes de Marat i Robespierre, Gaspar Melchor de Jovellanos, amb la seva pràctica política i amb l´obra literària i de recerca realitzada al llarg de la seva vida esdevé, com va escriure Karl Marx en les seves col·laboracions a la premsa nord-americana, la punta de llança de la lluita contra l´Antic Règim i per la modernització de la societat espanyola d´aleshores.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Educación en libertad versus sectarismo totalitario

0
0

El nuevo Govern, presidido por Francina Armengol y sostenido por Alberto Jarabo, está empezando a dar muestras de su pronunciado sectarismo y de moverse por prejuicios ideológicos. En este sentido, conviene recordar como en el pleno de investidura en el Parlament, fue el propio Jarabo quien exigió a Armengol la supresión de los conciertos educativos, de todos, y fue Armengol quien, para contentar a su valedor, le ofreció en bandeja de plata los conciertos de los colegios del parc Bit.

El pasado viernes, 24 de julio, el Govern consumó su promesa y decidió suspender los conciertos educativos a los colegios Aixa i Llaüt, situados en el Parc Bit. El crimen de estos colegios es haber optado por un modelo de educación diferenciada y, aun peor, haber puesto su atención espiritual en manos de la prelatura del Opus Dei. Algo que parece intolerable para quienes habían llegado al gobierno hablando de nuevas formas de gobernar, de diálogo, pluralidad y consenso.

La educación diferenciada supone un modelo educativo tan legal y tan constitucional como el de la coeducación y es un sistema que está implantado sin ningún problema en numerosos países occidentales. En EEUU, por poner un ejemplo, ha sido el propio presidente Barack Obama quien ha dado un importante impulso a este modelo educativo entre los colegios públicos, obteniendo importantes avances en cuanto a resultados académicos.

El rechazo, por tanto, a este tipo de modelo es puramente ideológico e irracional, una muestra de intolerancia y sectarismo impropio de una democracia avanzada, aunque muy común en la izquierda española. De hecho, a determinada izquierda le cuesta entender que puedan existir personas que no piensen como ellos y que, en uso de su libertad, quieran llevar a sus hijos a unos colegios como los del Parc Bit. No conciben que alguien pueda querer para sus hijos un modelo educativo distinto al que ellos quieren imponer para todos.

La libertad de las familias a escoger la educación de sus hijos es un principio recogido en la Declaración Universal de Derechos Humanos de 1948. No son los poderes públicos, ni los partidos políticos los que han de decir que educación han de tener nuestros hijos. La administración, en todo caso, lo que tiene que hacer es hacer todo lo posible para que los padres puedan escoger con la máxima libertad esa educación que quieren para sus hijos.

La izquierda, sin embargo, quiere imponer un único modelo educativo, público, laico y en catalán a todos, les guste o no. Y sólo toleran la coexistencia de otros modelos, mientras la red pública no pueda cubrir la demanda que ahora absorbe la red concertada. Su interés, y así lo dejó bien claro el portavoz de Podemos, Alberto Jarabo, es ir suprimiendo los conciertos educativos, para

[25/07] «El Libertario» - «Il Pensiero» - Groupement Communiste - Col•lectivització transports - Austin - Boisson - Liothier - Martí Augé - Fabbri - Busquets - Meunier - Mendelson - Díez - Gelabert - De Guzmán

0
0
[25/07] «El Libertario» -«Il Pensiero» - Groupement Communiste - Col•lectivització transports - Austin - Boisson - Liothier - Martí Augé - Fabbri - Busquets - Meunier - Mendelson - Díez - Gelabert - De Guzmán

Anarcoefemèrides del 25 de juliol

Esdeveniments

Portada d'"El Libertario"

- Surt El Libertario: El 25 de juliol de 1903 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número d'El Libertario. Periódico semanal. Era l'òrgan d'expressió dels grups anarquistes «Verdad» i«Constancia». Sembla que el responsable va ser José Más Gomeri i hi van col·laborar Anselmo Lorenzo i Ricardo Mella. Sortí per contrarestar la propaganda dels polítics i la de les entitats, científiques i econòmiques, que «extraviaven» els treballadors del veritable camí. Només s'ha conservat aquest primer número i, a causa de la persecució per part de la policia que patí, es publicà amb retard ja que l'impressor original no volgué estampar-lo per por.

***

Portada del primer número d"Il Pensiero", dissenyada per Filiberto Scarpelli

- Surt Il Pensiero:El 25 de juliol de 1903 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista bimensual Il Pensiero. Sociologia, arte, letteratura. Publicada per Pietro Gori i Luigi Fabbri, es va editar fins al 1911, any de la mort de Pietro Gori. Dos números especials van sortir encara a Bolonya, consagrats a Kropotkin (desembre de 1912) i a Giordano Bruno (febrer de 1913).

***

Curs d'Esperanto a la comunitat anarcocomunista de "L'Expérience"

- Creació del Groupement Communiste: El 25 de juliol de 1905 es crea a Bèlgica, a iniciativa de l'anarquista Georges Thonar, el Groupement Communiste (Agrupament Comunista), que esdevindrà l'any següent Groupement Communiste Libertaire (GCL). Aquesta organització tindrà com a objectiu propagar les idees anarcocomunistes per mitjà dels mítings, la creació de Cercles d'Estudi, la publicació de periòdics (L'Insurgé, L'Émancipateur) i d'obres de propaganda. El GCL serà d'altra banda l’origen d'un intent de posada en pràctica del comunisme llibertari amb la creació, per part d'Émile Chapelier i sa companya, en 1905, de la colònia«L'Expérience» on viuran, d'antuvi a Stockel-Bois i després a Boitsfort, fins al 1908, una desena de persones i que editaran el periòdic mensual Le Communiste. Hi van ser membres Henri Fuss i Lucien Hernault, entre altres.

***

Cartell del Sindicat Únic del Ram del Transport de Ricard Obiols (1937)

- Col·lectivització dels transports: El 25 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), l'obra constructiva de la Revolució llibertària progressivament va tenint resultats i el sector del transport, i especialment els tramvies de Barcelona, són col·lectivitzats pel Sindicat Únic del Transport Marítim, Aeri i Terrestre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Seran seguits pels altres serveis públics, una part del sector de distribució i d'aprovisionaments, i per nombroses indústries, com les fàbriques d'automòbils Hispano-Suïssa.

Anarcoefemèrides

Naixements

Kate Austin

- Kate Austin: El 25 de juliol de 1864 neix a La Salle (Illinois, EUA) la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine Cooper, més coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son marit. Sa família, pagesa i seguidora de l'Església Unitària Universalista, es va establir a Hook's Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué d'ocupar-se de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una escola pública. L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquellaèpoca son pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer, editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va veure influenciada pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket de 1886 i les execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a l'anarquisme. Com a membre de l'American Press Writers' Association (APWS, Associació d'Escriptors de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics obrers i radicals, i també va col·laborar en Lucifer i en diverses revistes anarquistes, com The Firebrand, Free Society, Discontent o The Demonstrator, especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i a la situació econòmica de la classe treballadora. A partir de 1895 va col·laborar també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de 1897 i el setembre de 1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills (Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la zona organitzades per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the sexes va ser discutit oficialment a París en el Congrés Internacional Revolucionari de la Classe Treballadora i publicat en francès en Les Temps Nouveaux --també va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va defensar en Free Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free Society el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals anarquistes de la sevaèpoca (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va morir de tisi el 28 de novembre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan viatjava cap a Denver; va deixar nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys.

***

Julius Boisson

- Julius Boisson: El 25 de juliol de 1874 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista il·legalista Julius Baptiste Boisson, també conegut com Jules Boisson. Sos pares es deien Jacques Boisson --també anarquista i corresponsal del periòdic Le Tire-Pied-- i Marie Bremond. Tipògraf de professió com son pare, rebia a casa seva correspondència, fulletons i diaris revolucionaris d'arreu França que distribuïa entre els seus companys. Membre de l'anarquista«Grup dels Joves» (Marius Bayol, Antoine Baudy, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael, Maurice Manuel Ferrier, etc.), en 1893 participà amb aquests companys en la reaparició a Marsella del periòdic L'Agitateur. Organe Anarchiste, que havia sortit l'any anterior. Aquest mateix any va ser detingut arran de la manifestació del Primer de Maig i condemnat dos dies després pel Tribunal Correccional de Marsella a 15 dies de presó per«afront als agents de l'autoritat». Des d'aquest moment va ser constantment assetjat per les autoritats: detenció arran de l'atemptat contra el quarter general del carrer d'Armény de Marsella (nit del 15 al 16 de novembre de 1893), escorcolls (gener i juliol de 1894), etc. Atret per l'«expropiació individual», el 10 de març de 1895 va ser detingut per la policia per «complicitat en robatori» i fou finalment amollat el 25 d'abril. De bell nou, el 25 de juny de 1896, va ser arrestat per «furt amb efracció» i condemnat el 26 de juliol d'aquell any a 15 mesos de presó, pena que es va veure reduïda a un any en l'apel·lació. El 23 de març de 1898 l'Audiència de les Boques del Roine el condemnà per un nou robatori a vuit anys de treballs forçats i a cinc anys d'assignació de residència. Son germà Adolphe, empleat de sastreria, també era anarquista.

***

Notícia del judici de Benoît Liothier apareguda en el diari parisenc "Le Radical" del 5 de gener de 1913

- Benoît Liothier: El 25 de juliol de 1883 neix a Saint-Priest-enJarez (Roine-Alps, Arpitània) l'obrer metal·lúrgic, antimilitarista, dramaturg, neomaltusià, propagandista del moviment antialcohòlic, sindicalista i anarquista, i després comunista, Benoît Liothier. Durant el seu servei militar va ser condemnat a Alger (Algèria) per un consell de guerra a tres anys de presó per «violències a un superior» i enviat a les companyies disciplinàries. En 1910, considerat com a un dels antimilitaristes més perillosos de Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània), va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B». Militant, amb Philippe Goy i Nicolas Berthet, de les Joventuts Sindicalistes de Sant-Etiève, de les quals va ser secretari, promogué sobretot, amb Jean-Baptiste Rascle, Jean-Marie Tyrlot i Urbain Malot, la campanya contra les colònies penitenciaries militars i portà la caixa del «Sou del Soldat». En 1910 edità deu-mil exemplars del fullet L'enfern militaire, on denuncià l'assassinat de dels disciplinaris Jean i Brando als penals militars. En aquesta època, que treballava a la fàbrica Barrouin, participà activament en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball (CGT), del qual entre 1910 i 1911 fou secretari. Entre el 3 i el 10 d'octubre de 1910 representà els emmotlladors en coure de Lió (Arpitània) en el XVII Congrés Nacional Corporatiu (XI de la CGT) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El 15 d'octubre de 1910 participà en un míting a Saint-Etiève, amb el ferroviari Tatti i Ferdinant Faure, a la sortida del qual hi hagué grans desordres públics i la policia carregà durament contra la manifestació. En 1911 proposà que a la Borsa del Treball de Saint-Etiève cap polític en pogués prendre la paraula en els mítings que se celebraven als locals. Autor dramàtic aficionat, va escriure peces teatrals compromeses i el 30 de març de 1912 estrenà, davant gairebé un miliar de persones al Teatre Municipal Roanne (Roine-Alps, Arpitània) pel grup artístic«L'Avenir», l'obra en dos actes Aux travaux, on denunciava els treballs forçats als batallons africans (Biribi), representació que va ser prohibida pel sotsprefecte de policia, però que va ser publicada per l'editorial Stock. El novembre de 1912 fou el principal orador d'una gira de conferències a Arpitània (Chazelles-sur-Lyon, La Grand-Croix, Saint Chamond i Viena del Delfinat) organitzada pels cercles llibertaris i per la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En aquestes conferències reivindicà la unitat revolucionària de totes les tendències socialistes contra la guerra, alhora que l'ús del sabotatge de les línies telegràfiques en cas de mobilització, i per aquests fets va ser buscar per la policia, detingut el 4 de desembre de 1912, jutjat el 4 de gener de 1913 amb grans mesures de seguretat pel Tribunal Correccional de Saint-Etiève i condemnat dos dies després a dos anys de presó ferma per «incitació al sabotatge» i a 100 francs de multa, encara que el 20 de juliol d'aquell any una apel·lació a Lió el posà en llibertat. El 25 de maig de 1913 el seu domicili, juntament amb el d'altres antimilitaristes, va ser escorcollat per la policia. Al costat de Jean-Baptiste Rascle, participà en la campanya contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per a una eventual guerra amb Alemanya. Entre el 8 i l'11 de setembre de 1913 representà el Sindicat de la Metal·lúrgica de Saint-Etiève en el Congrés Federal de Metal·lúrgics celebrat a París (França) i publicà una dura ressenya en Le Libertaire del 20 de setembre de 1913. En tornar a Saint-Etiève, plantejà la creació d'una nova Unió dels Metal·lúrgics sense els dirigents Laurent Torssus (Torcieux) i Urbain Malot, considerats moderats. El 14 de febrer de 1914 el Grup Artístic Intersindical i Cooperatiu de Roanne i el grup artístic«Germinal» de Saint-Etiève representà al Teatre Municipal de Roanne el drama social antialcohòlic en tres actes La source fatale i el maig d'aquell any va ser nomenat secretari del«Foyer Populaire», grup anarquista més important de Saint-Etiève hereu de les Joventuts Sindicalistes, que celebrava les seves reunions al Cafè Ferriol, al passeig Victor Hugo, que comptava entre els seus membres Laurent Moulin, Claude Charrat, Philippe Goy, Jean Gardant, Antoine Clemençon i Catherine Bernard, entre d'altres, i que s'adherí a la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FCAR). Quan es declarà la Gran Guerra, amb Philippe Goy, Jean-Baptiste Rascle i Nicolas Berthet, s'amagà un temporada al bosc del Pilat fugint d'una possible detenció. Finalment l'agost de 1914 va ser mobilitzat, però va ser alliberat el novembre d'aquell any i entrà a treballar a la fàbrica Lescure de Saint-Etiève. El seu antimilitarisme minvà durant la guerra, fins i tot durant l'agitació pacifista de maig de 1918, fet que va ser reconegut pel comissari de policia i tot. Durant la postguerra s'afilià al la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), intervingué en reunions públiques i, fins el desembre de 1927, va ser responsable del setmanari comunista Le Cri du Peuple. El 9 de febrer de 1928 demanà comptes polítiques i financeres al comitè local del Partit i el 12 de febrer va ser reprovat; dimití immediatament i en va ser expulsat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Medí Martí Augé

- Medí Martí Augé: El 25 de juliol de 1890 neix a Vilanova del Camí (Anoia, Catalunya)–altres fonts citen Barcelona (Catalunya)– l'activista anarquista i membre dels grups d'acció confederals Medí Martí Augé. Llibertari des de jovenet, es mostrà força actiu en la Revolució de 1909, coneguda com «Setmana Tràgica». A partir de 1912, amb Pau Sabaté Lliró (El Tero), fou una peça clau en la Societat de Tintorers del Ram Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Cap al 1915 fou assidu del Centre Obrer del carrer barceloní de Serrallonga. Buscat per les autoritats militars en 1917, juntament amb altres destacats anarcosindicalistes, va ser amnistiat l'any següent. Entre 1920 i 1923 actuà en els grups d'acció de la CNT contra els atacs dels pistolers del Sindicat Lliure. Amb Melquíades González assaltà a punta de pistola una de les seus del Sindicat Lliure i el 4 de gener de 1920 atemptà, amb un grup de companys, contra el sicari de la patronal Joan Serra, un dels assassins del seu amic El Tero, que morí dies després. La policia el va implicar en l'assassinat el 8 de març de 1921 del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier i el considerà còmplice del grup d'acció (Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch) que executà el magnicidi. Realment, amb Joan Pey, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver, formà part d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació; la comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. En 1924 va ser detingut, jutjat l'1 de març d'aquell any pels assassinats frustrats de dos membres del Sindicat Lliure (Joaquín Talón Barrio i Federico Díaz Rodríguez) –va ser defensat per Eduardo Barriobero Herrán– i condemnat tres dies després a vuit anys, quatre mesos i un dia de presó per cada un dels dos delictes i a 920 pessetes d'indemnització per als ferits. Després de la Guerra Civil residí a Barcelona i en 1942 establí contactes amb Ginés Camarasa García, destacat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i de la clandestinitat confederal a Barcelona. Medí Martí Augé sembla que morí en 1957 a Barcelona (Catalunya).

***

Luce Fabbri a Porto Alegre (Brasil, 1946)

- Luce Fabbri: El 25 de juliol de 1908 neix a Roma (Itàlia) la militant, propagandista, teòrica, poetessa i intel·lectual anarquista Luce Fabbri de Cressatti. Filla del militant Luigi Fabbri i de Bianca Sbriccoli, de nina va conèixer un bon nombre de revolucionaris, com ara Malatesta, i gaudí, contràriament a altres militants, d'una educació llibertària. Testimoni durant els anys vint del segle XX de la pujada del feixisme a Itàlia i de les persecucions polítiques que obligaren son pare a exiliar-se a França el setembre de 1926. L'octubre de 1928 va obtenir el doctorat de Lletres a la Universitat de Bolonya i entra clandestinament a França amb sa mare en 1929 per trobar-se amb Luigi a París. Després de la seva expulsió de França dos mesos més tard, la família es refugia a Bèlgica i, de bell nou amenaçada, acabaran instal·lant-se a Montevideo (Uruguai). Quan Luigi mor el 24 de juny de 1935, Luce continuarà l'obra de son pare i seguirà publicant la revista Studi Social fins al 1945. Durant la Guerra Civil espanyola va publicar El Risurgimiento i durant la Segona Guerra Mundial va ser editora de la revista Socialismo y Libertad. Va exercir l'ensenyament com a catedràtica d'Història de la Literatura italiana en la Universitat de la República Oriental de Montevideo entre 1949 i 1991, interromput entre 1974 i 1986 per la dictadura militar. Activa militant i infatigable conferenciant, publicarà revistes com Rivoluzione Libertaria i escriurà nombrosos articles, fullets i llibres, per difondre les idees llibertàries i combatre el feixisme i les dictadures. Va participar en la fundació d'Opción Libertaria de Montevideo. Entre les seves obres podem citar Camisas negras (1935), 19 de julio. Antología de la Revolución española (1937), Gli anarchici e la Rivoluzione spagnola (1938), La libertà nelle crisi rivoluzionarie (1947), El totalitarismo entre las dos guerras (1948), L'anticomunismo, l'antimperialismo e la pace (1949),La strada (1952), Sotto la minaccia totalitaria (1955), Problemi d'oggi (1958), La libertad entre la historia y la utopia (1962 i 1998), El anarquismo: más allá de la democracia (1983), Una strada concreta verso l'utopia (1998), etc., així com una biografia de son pare (Luigi Fabbri. Storia d'un uomo libero, 1996), i diversos estudis sobre Élisée Reclus, Maquiavel, Leopardi, Dante, etc. La seva sensibilitat també es va desenvolupar en l'àmbit poètic i va publicar reculls de poesia, com ara I canti dell'attesa (1932) o Propinqua Libertas (2005). En 1995 va donar el seu arxiu documental a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Luce Fabbri va morir el 19 d'agost de 2000 a Montevideo (Uruguai).

***

Joan Busquets Verges a l'actualitat

- Joan Busquets Verges: El 25 de juliol de 1928 neix al barri de Sant Gervasi de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Busquets Verges, també conegut com El Senzill. Afiliat a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1944, quan feia d'aprenent a la fàbrica de la Hispano-Suïssa de Barcelona, intervingué en una vaga promoguda pel sindicat anarcosindicalista. El setembre de 1946 intentà passar a França senseèxit; detingut, fou maltractat i tancat a la presó de Salt durant tres mesos. L'any següent aconseguí creuar la frontera clandestinament, es posà a fer feina a les mines de Cransac i establí contacte amb el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. En 1948 s'uní al grup d'acció antifranquista de Marcel·lí Massana Vancell (Panxo) i realitzà, amb altres companys (Pons Argilés, Ramon Vila, Pérez Pedrero, Puig Costa, Antoni Torres, etc.), accions a la Península, especialment transports d'armes i d'explosius i voladures de torres elèctriques i de vies fèrries a la zona de Manresa, Berga i Terrassa durant l'estiu de 1949. Després d'un breu pas pel grup de Josep Sabaté Llopart, durant la tardor de 1949 s'integrà en el grup dels germans Gregorio i Saturnino Culebras (Los Primos). El 4 de setembre de 1949 marxà a la Península amb el grup guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada) i constituït per Los Primos, José Conejos García, Manuel Aced Ortell, Helios Ziglioli i Manuel Sabaté Llopart. En arribar a Barcelona, participà en una reunió al barri del Clot amb 25 membres dels grups d'acció i després recuperà, amb Josep Sabaté, les armes amagades en un poble proper, però finalment fou detingut el 18 d'octubre de 1949. Tancat a la presó Model de Barcelona a partir del 16 de novembre, fou jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, amb Manuel Sabaté i Saturnino Culebras, el 7 de desembre de 1949 --Manuel Aced, José Conejos i Gregorio Culebras van ser condemnats a 30 anys de presó i Miguel Acevedo Arias a 20. Finalment la seva pena fou commutada per 30 anys de reclusió el febrer de 1950. Tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, el 6 de febrer de 1956 intentà amb Gómez Casas fugir d'aquest centre, però l'evasió es va veure frustrada al trencar-se una cama saltant un mur; condemnat a quatre mesos de masmorra, fou transferit finalment a l'hospital de València. El març de 1958 fou traslladat a l'hospital penitenciari de la madrilenya presó de Yeserías, on fou operat a la cama. El 29 de juny de 1958 va ser traslladat a Carabanchel, on restà un mes fins al seu retorn a Sant Miquel dels Reis. El maig de 1965 fou transferit al centre penitenciari de Burgos, d'on serà alliberat el 18 d'octubre de 1969, després de vint anys ininterromputs de tancament. D'antuvi s'establí a Barcelona i després marxà al Llenguadoc, on es mostrà força actiu en la Comissió de Presos de Tolosa. Instal·lat a París a partir de 1974, l'octubre de 1976 fou detingut amb una desena de companys com a mesura cautelar davant la visita a França del rei Joan Carles I d'Espanya i se li assignà la residència a Belle Ile. En 1977 va crear, amb Manuel Llatser Tomás i Alicia Mur Sin, l'Associació de Presos Polítics del Franquisme a França, que fou legalitzada el 31 d'octubre de 1990. Resideix a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i a Bretanya treballant en la recuperació de la memòria històrica. Durant sa vida ha col·laborat en diverses publicacions llibertàries, com ara El Aguilucho, Catalunya Resistent, Cenit, Polémica,Rojo y Negro, etc. En 1998 publicà la seva autobiografia Veinte años de prisión. Los anarquistas en las cáceles de Franco, traduït al català en 2008 sota el títol El Senzill. Guerrilla i presó d'un maqui.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Meunier moribund a l'hospital de la colònia penitenciària de les Illes de la Salut

- Théodule Meunier: El 25 de juliol de 1907 mor a la colònia penal de Caiena (Guaiana Francesa) l'anarquista partidari de la «propaganda pel fet» Théodule Joseph Constant Meunier. Havia nascut el 22 d'agost de 1860 a Bournezeau (País del Loira, França). Sos pares es deien Constant Joseph Meunier, fuster, i de Marie Barreau, costurera. Es va instal·lar a París on va fer de fuster. A partir de 1887 va destacar per les seves conviccions anarquistes cridant a la revolta contra els patrons. El 15 de març de 1892, amb dinamita robada, va cometre un atemptat a la caserna parisenca de Lobau –lloc on van ser afusellats en 1871 centenars de defensors de la Comuna de París–, que només causà danys materials. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del procés contra l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol), va reincidir posant una bomba al restaurant Véry, lloc on Ravachol havia estat denunciat i detingut; l'explosió provocà la mort de l'amo i d'un client, a més de nombrosos ferits. Identificat poc després, va aconseguir fugir de les investigacions policíaques que no el buscaren a la presó parisenca de la Santé on purgava una pena de 15 dies de presó per «cops i ferides» i per portar una arma prohibida. Alliberat sense problemes, es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica) i Anvers (Flandes), i després marxà a Londres (Anglaterra). Però tres còmplices seus (sa companya Marie Delange, Jean Bricou i Francis) van ser detinguts i jutjats l'11 d'abril de 1893 davant l'Audiència del Sena. Meunier va ser detingut, juntament amb l'anarquista John Frank Ricken, pel detectiu William Melville d'Scotland Yard, alertat per la policia francesa, a l'Estació Victòria de Londres el 4 d'abril de 1894. Gràcies a la detenció dels seus còmplices la policia va poder acusar-lo i demanà l'extradició a les autoritats britàniques el juny de 1894. Durant el procés, el 26 de juliol de 1894, va aconseguir fugir de la pena de mort, però va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat al penal de Caiena sota la matrícula 26.761, on va reiterar nombroses vegades que no es penedia de res. Després de nombroses temptatives d'evasió, va ser internat en una cel·la al penal de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa), abans de ser traslladat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa). Durant aquests anys d'empresonament, mantingué correspondència amb el propagandista anarquista Jean Grave, qui intentà portar una campanya per aconseguir el seu alliberament. Malalt, va morir d'esgotament a la presó. Va ser l'antagonista del detectiu Sherlock Holmes en l'obra de René Réouven L'assassin du boulevard (1985).

Théodule Meunier (1860-1907)

Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892)

***

Stanislaw Mendelson

- Stanislaw Mendelson: El 25 de juliol de 1913 mor a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) el periodista i propagandista anarquista i nihilista, i posteriorment polític socialista, Stanislaw Salomon Naftali Mendelson, citat Stanislas Mendelsohn o Mendelsshon, i també conegut com Aleksander Messin. Havia nascut el 18 de novembre de 1857 –algunes fonts citen erròniament 1858–a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus). Fill d'una família benestant jueva assimilada, sos pares es deien Voff Mendelsohn, banquer, i Salomé Marguliès, i era net del filòsof Moïse Mendelsohn, traductor de Jean-Jacques Rousseau, i cossí del compositor Félix Mendelsshon Bartholdy. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16 començà a estudiar medicina en la Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer curs de medicina, amb altres estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon Dickstein), encapçalà l'anomenat Moviment Socialista Polonès (MSP), que es relacionà amb els treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de resistència que van ser les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant les primeres vagues i difonent la formació socialista entre alguns treballadors més motivats. Fou partidari de la independència de Polònia de l'Imperi Rus –va ser considerat un dels teòrics del«socialpatriotisme»– i topà amb els postulats del Partit Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. El març de 1878, arran de la seva participació en uns disturbis als carres de Varsòvia, va ser perseguit per les autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on fou expulsat, i en 1878 passà a Suïssa, on el novembre de l'any següent fundà i finançà a Ginebra el periòdic revolucionari Równość (Igualtat), que durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt (1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas (1884-1887, Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on a finals de març de 1880 va ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va ser absolt. Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on fou detingut, jutjat i condemnat a un mes de presó per entrada il·legal al país. En 1881, a Poznań, a la Polònia prussiana, defensà la candidatura de Zanisczewski, obrer enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de bell nou jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop lliure, i abans de ser lliurat a les autoritats russes, marxà cap a París (França), on es posà a estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències Polítiques. En 1885 publicà els llibres L'évolutionéconomique dans la Pologne russe i La Loi allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par actions. En 1888 cofundà el periòdic Il Proletariat i l'any següent participà en l'organització del Congrés Internacional de la II Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de 1890 va ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) i, acusat de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a París del general rus Seliverstov a mans de Stanislas Padlewski; se li va decretar l'expulsió de França, però aquest mesura no se li va notificar. Després es refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué amic íntim de Friedrich Engels i del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors a París del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió dels Socialistes Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura República Democràtica Independent de Polònia. El gener de 1893 creà a Varsòvia el Polska Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i aquest mateix any assistí, en representació de Polònia, al III Congrés de la Internacional Socialista que se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego. A finals de 1893, per disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i aquest mateix any col·laborà en la revista Lucifer d'Estocolm. En 1899 col·laborà en la revista Przeglad Europejski, que s'edità a París. En 1904 publicà a Lviv (Galítsia) el llibre Historya ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del moviment comunalista a França en 1871), on criticà la concepció marxista de la dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa Maria Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego, periòdic defensor dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus. En elsúltims anys de sa vida s'interessà pel sionisme. Poc abans de morir, en 1912, es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del líder sionista Nahum Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos periòdics polonesos. Stanislaw Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.

Stanislaw Mendelson (1857-1913)

***

Galo Díez i Frederica Montseny (Jaén, 1937)

- Galo Díez Fernández: El 25 de juliol de 1938 mor al Saler (València, País Valencià) el militant anarcosindicalista Galo Díez Fernández. Havia nascut el 16 d'octubre de 1884 a Bilbao (Biscaia, País Basc). De jove va tenir aficions taurines i va arribar a torejar. Entre 1913 i 1914 escriu en els periòdics anarquistes El Látigo, de Baracaldo, i El Trabajo, de Logronyo. Va ser en juny de 1915 l'instigador del Motí del Pa de Vitòria. En 1918, ja un militant influent i gran orador de la Confederación Nacional del Treball (CNT), escriu en Tierra y Libertad,època en la qual vivia a Eibar i treballava als tallers d'una armeria. Durant els següents anys va canviar freqüentment de domicili (Vitòria, Bilbao, Logronyo, Sant Sebastià, Tolosa) a causa de la necessitat d'alimentar sa família nombrosa. En 1917 va signar el Manifest d'Eibar contra la guerra i va representar la Regió Nord en la Conferència Nacional Anarquista de Barcelona de 1918. L'any següent va ser un dels més actius antibolxevics del Congrés de la Comèdia. En febrer de 1920 va representar Eibar en el Congrés del Nord a Logronyo i durant aquest any va fer mítings i conferències al País Basc (Zaramillo, Durango, Vitòria...). El 14 de febrer de 1921 va ser detingut en una reunió celebrada a Santander. A proposta seva es va celebrar l'Assemblea de Madrid d'agost de 1921 que va suposar el començament de la fi de la influència bolxevic (Maurín, Nin, Ibáñez, Arlandís, etc.) en la CNT. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, on va protestar contra la repressió a Rússia i va rebutjar un pla que pretenia crear un comitè fort amb sou elevats format per Pestaña, Seguí, Carbó, Peiró, J. M. Martínez i ell mateix; en aquesta reunió va ser designat delegat a la conferència berlinesa preparatòria del Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquell any. En maig de 1922 va assistir a la Conferència Regional Catalana de Blanes. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure molt precàriament a Tolosa fent de cobrador d'una fàbrica de màquines de cosir. En 1923 va representar els sindicats d'Eibar en el Ple de Mataró i va fer mítings amb Subero. Amb la instauració de la República va continuar militant, encara que no amb la lluentó dels anys passats, i va participar activament am Manuel Pérez en la recuperació i enfortiment de la CNT de Guipúscoa. En 1931 va participar per Renteria, Tolosa i Sant Sebastià en el Congrés Confederal, participant posteriorment en una gira de difusió dels acords per tota la zona nord (Alsasua, Baracaldo, Pamplona, Estella, Sagüesa, Bilbao, Santurce, Durango, etc.), amb Manuel Pérez i Domingo Germinal. Quan va esclatar la guerra, va formar part del Comitè del Front Popular de Tolosa i poc després es va traslladar a València, on va representar la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT en qualitat de vicesecretari, realitzant gairebé tasques burocràtiques de poca entitat i convertit al revisionisme i al circumstancialisme, ell que abans havia estat un ferm defensor del purisme llibertari, defensant la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i la col·laboració en el Govern basc. Durant aquests anys va ser un incondicional d'Horacio Martínez Prieto. En febrer de 1937 va representar el Comitè Nacional en el Congrés Col·lectivista de Casp, en juny va intervenir en un míting a València i en setembre, com a vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, va ser enviat a investigar els desastres causats per Líster a la col·lectivitats aragoneses --el seu informe, amb Royo i Amil, és del 16 de setembre de 1937. També va ser l'encarregat de fer arribar al socialista Prieto la disposició cenetista de fer-li constat contra els estalinistes. Galo Díez va morir el 25 de juliol de 1938 a la platja del Saler (València, País Valencià) ofegat després de patir una congestió. Va col·laborar en la premsa anarquista: Acción Libertaria, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica, El Látigo, La Lucha, Semilla Roja,Solidaridad Obrera, El Trabajo, Tierra y Libertad, Vida Obrera, El Vidrio, etc. Va escriure el pròleg al llibre de Felipe Alaiz Vida y muerte de Ramón Acín i és autor de La mujer en la lucha social (1922),Esencia ideológica del sindicalismo (1922), Apariencias(1923), De julio a julio (un año de lucha) (1937, en col·laboració),Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (1937, en col·laboració), entre altres. Horacio Martínez Prieto va escriure una biografia (Semblanza y personalidad de Galo Díez) que roman inèdita.

Galo Díez Fernández (1884-1938)

***

Joan Gelabert Vallori

- Joan Gelabert Vallori: El 25 de juliol de 1950 mor a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Gelabert Vallori, conegut com Pinyol. Havia nascut el 1899 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Treballava com a obrer vidrier a Can Llofriu, al barri palmesà de Santa Catalina. Estava casat amb Maria del Carme Mayol Cerdà, dona profundament catòlica, amb qui tingué quatre infants (Antoni, Aurora, Libertario i Galileo). A mitjans dels anys vint milità en el moviment anarquista de Palma, era subscriptor del periòdic anarquista mallorquí Cultura Obrera i entre els anys 1925 i 1925 envià diners per als presos en les subscripcions obertes per La Revista Blanca. Durant els anys republicans es mostrà força actiu com a membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –fou el fundador del Sindicat del Vidre– i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 6 de desembre de 1931 participà com a orador, en nom del Sindicat del Transport, en un míting a la Casa del Poble de Palma. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir de l'illa l'13 d'agost d'aquell any amb un llaüt, juntament amb altres companys confederals (Martí Amengual Suau, Augusto Barison i Pere Iglesias Jordà); pel Cap Blanc trobaren un submarí republicà que els portà a Cabrera (Illes Balears), d'on, després de col·laborar en la vigilància de l'illa un temps, marxà cap a Barcelona (Catalunya). Després passà a Menorca (Illes Balears). En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Maó (Menorca, Illes Balears), jutjat i condemnat a mort, encara que se li va commutar la pena i restà empresonat fins el 1943. Un cop lliure continuà treballant de vidrier a Can Llofriu i participà en la CNT clandestina, amb el suport de sos fills Libertario i Antoni, difonent els manifests de l'organització i el periòdic Solidaridad Obrera. En 1946, fugint de la repressió, s'exilià a Algèria i després a Marsella (Provença, Occitània), on milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili i s'enfrontà amb el sector anticol·laboracionista confederal. El setembre de 1947 retornà a Mallorca per a assistir a les noces de son fill primogènit Antoni; detingut, va ser jutjat i condemnat a una pena d'un any de presó, encara que restà un any i mig tancat.

Joan Gelabert Vallori (1899-1950)

Libertario Gelabert Mayol (1933-2011)

***

Eduardo de Guzmán Espinosa

- Eduardo de Guzmán Espinosa: El 25 de juliol de 1991 mor a Madrid (Espanya) l'escriptor i periodista anarquista Eduardo de Guzmán Espinosa. Havia nascut el 19 de juny de 1909 a Villada (Palència, Castella, Espanya). Als 10 anys s'instal·la amb sa família al barri madrileny d'Atocha. Va compaginar els seus estudis amb col·laboracions en diversos periòdics, com ara Diario del Pueblo, i va fer de negre en agències i en revistes. Va ser redactor en cap de La Tierra (1930) per al qual va realitzar dos famosos reportatges durant cinc anys: sobre Casas Viejas i sobre l'assassinat de Hildegart. En 1935 va passar a la redacció de La Libertad, on ja treballava son germàÁngel, fins a començaments de la guerra que va marxar a la redacció del CNT i a la de Frente Libertario. Adscrit a la CNT per influència de Orobón Fernández, el gener de 1937 va assumir la direcció de Castilla Libre, portaveu de la CNT del Centre, que va mantenir fins el final de la contesa --últim número de 28 de març. Detingut a Alacant l'1 d'abril de 1939, va conèixer els camps de concentració (Los Almendros i Albatera, Alacant) i la presó de Yeserías (Madrid). Va ser condemnat a mort el 18 de gener de 1940 --el mateix tribunal que va condemnar Miguel Hernández--, indultat el maig de 1941 --gràcies «a la virtut i a la decisió generosa i cristiana del Caudilllo»-- i alliberat en 1948. Sembla que des de la presó va ser membre del Comitè Nacional de Manuel Amil en 1944 --segons Pastor Sevilla va arribar a ser secretari general-- i que l'any següent es va oferir a la CNT per redactar un estudi sobre la repressió franquista. Després del seu alliberament va viure durant vint anys de traduccions, reportatges, crítiques taurines, contes, guions de cinema i escrivint literatura de consum --no menys de cent novel·letes policíaques (col·lecció FBI) i quatre-centes de l'oest publicades sota pseudònim: Eddie Thorny, Edward Goodman, Richard Jackson, Anthony Lancaster i Charles G. Brawn--, encara que patint la repressió, ja que va ser tancat un any a la presó d'Oviedo en 1951 acusat d'espionatge. En 1953 es va casar amb Carmen Bueno. En 1965 es va alinear amb el cincpuntisme. Des de 1969 va treballar per a l'agència mexicana de notícies i va col·laborar en prestigioses publicacions del moment (Índice, Tiempo de Historia, Triunfo). Va ser rehabilitat com a periodista en 1978 amb Ángel María de Lera i Abraham Guillén i inicià un període d'intensa tasca com a escriptor amb notable èxit i també com a conferenciant. De gran erudició, va ser un expert en qüestions taurines. Durant els últims anys de sa vida va presidir la Fundació Salvador Seguí. Ha estat redactor d'Historia Libertaria, col·laborador de Castilla Libre --director durant els trenta i els setanta--, La Hora de Mañana,Índice, Polémica,Tiempo de Historia, Tierra y Libertad de Mèxic, Triunfo, etc. També va participar en la Historia d'Abad de Santillán en fascicles. És autor, a part de la massa de novel·letes assenyalades --entre les que recordem Bill el salvaje,De cebo una mujer, Duelo de gigantes, La epopeya del oeste, Esto es gansterismo, John el audaz, Manos sucias, Me casé con una bruja,Muerte robada, ¡Pánico!,El pistolero, Sucedio mañana--, de Sevilla la trágica (Madrid, 1932), La España trágica (Madrid, 1932), 24 hores (Madrid, 1936), El confidente (Madrid, 1937), Teodora Mora (Madrid, 1938), Vida y lección de Anselmo Lorenzo (Madrid, 1938), Madrid rojo y negro. Milicias confederales (Barcelona, 1938), Aurora de sangre (Madrid, 1972), 1930: Historia política de un año decisivo (Madrid, 1973), La muerte de la esperanza (Madrid, 1973), Vida y muerte de Hildegart (Madrid, 1973; portada al cinema per Fernando Fernán-Gómez en 1977), El año de la victoria (Madrid, 1974; guardonada en 1975 amb el Premi Internacional de la Premsa), España entre la Dictadura y la Democracia (Madrid, 1976), Nosotros los asesinos (Madrid, 1976), La segunda República fue así (Barcelona, 1977), Historias de la prensa (Madrid, 1982). Eduardo de Guzmán Espinosa va morir el 25 de juliol de 1991 a l'Hospital Ramón y Cajal de Madrid (Espanya) víctima d'una malaltia cardíaca.

Escriu-nos

Actualització: 25-07-15

Glosada a Llubí, el proper 26 de juliol a les 22h

0
0
L'Ajuntament de Llubí organitza un combat de picat a la Plaça de l'Esglèsia, el proper 26 de juliol a les 22h. Presentat per Felip Munar, hi prendran part els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Maribel Servera "Figona", Llorenç "Màgic" Cloquell i Jordi Cloquell "Artiller".

Senat

0
0

 Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

Arribarà l'exhorrorable a posar els peus al Senat, talment com suposam que ho feu el Colòs de Rodes, representació gegantina del déu Helios? O sigui, un peu a cada banda de l'entrada del port d'aquella magnífica illa, en el nostre cas un peu a Marratxí i l'altre a Madritxí.
Tanmateix, salut i feina digué el fosser

 

 

Successió intestada.

0
0
El Govern impulsarà una llei perquè en els casos de successió intestada, a falta de parents, la CAIB sigui partícep. JA ERA HORA. Les Illes Balears som l’única comunitat autònoma amb dret civil propi on l’herència intestada és atribuïda a l’Estat. Durant els darrers quatre anys, s’han liquidat a Balears per aquest concepte 2,11 milions d’euros.

Consell de Govern d'avui:

La Conselleria de Presidència iniciarà la tramitació d’un avantprojecte de llei de modificació del Text refós de la Compilació del dret civil de les Illes Balears, aprovat pel Decret legislatiu 79/1990, de 6 de setembre, que asseguri que, en els casos de successió intestada de les persones amb veïnatge civil balear, a falta de parents, sigui cridada a l’herència la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

A l’actualitat, la successió intestada, a falta de persones amb dret a heretar —totes aquelles persones que moren sense testament i sense familiars reconeguts—, és a favor de l’Estat.

El Codi civil, al qual es remet el dret civil de les Illes Balears en aquests casos, estableix que dos terços del valor de l’herència es destini a fins d’interès social (institucions de beneficència, instrucció, acció social o professional), per la qual cosa els fons liquidats s’ingressen al Tresor Públic Estatal i es distribueixen mitjançant assignacions als pressuposts generals de l’Estat.

Es dóna la circumstància que la Comunitat Autònoma de les Illes Balears és l’única amb dret civil propi on l’herència intestada no queda a la comunitat autònoma del domicili del causant, per la qual cosa el Govern vol modificar la normativa per tal de permetre que la comunitat sigui cridada per a aquestes herències.

Durant el període 2010-2014, s’han liquidat i repartit, entre el Tresor Públic i entitats d’interès social, més de 2,11 milions d’euros.


Les mentides de la història oficial

0
0

En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat. (Miquel López Crespí)


Les mentides de la història oficial


Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat.

Amb No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), amb Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006) i amb la majoria dels llibres de memòries que he anat publicant en aquests darrers anys el que volia era retre un petit i sentit homenatge als oblidats, als grups i persones que, com les JEC, l'OEC, Gonçal Castelló, Valerià Pujol, Víctor Alba o el dirigent trotsquista Arturo Van den Eynde, que tant feren per la nostra cultura i per la causa del nostre alliberament nacional i social, foren sistemàticament silenciats per la colla d'oportunistes que ha provat de canviar el sentit de la nostra història i de la nostra cultura. En Cultura i antifranquisme i en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart es tractava de reprendre les qüestions estrictament polítiques de les quals ja havia informat en altres obres i ampliar-les fins al marc cultural per tal de situar amb força l'obra i exemple d'alguns escriptors marginats i obres d'indubtable qualitat silenciades pel comissariat postmodern. Pens que qualsevol persona que conegui mínimament el rerefons del nostre món cultural no ignora com la repressió que la dreta i la pseudoesquerra exerciren contra els partits que lluitaven per la República i l'autodeterminació, pel socialisme, també s'ha exercit i s'exerceix en el camp cultural contra aquells autors i obres considerats "dissolvents". Hem parlat sovint de la campanya per fer oblidar a les noves generacions el mestratge de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo o Salvador Espriu, per citar només alguns dels intel·lectuals més coneguts. Si el comissariat neoparanoucentista que vol aclaparar-nos ha aconseguit molts dels seus objectius quant a demonitzar, menystenir i ridiculitzar la literatura anomenada "resistencialista"... ¿què en direm de tants i tants d'autors catalans que, en el darrer quart de segle, sense obeir consignes, portats pel seu tarannà independent, han volgut seguir l'exemple dels mestres? La marginalització, el silenci, han estat el que ha rebut i rep bona part de la intel·lectualitat catalana contemporània. Vegeu els noms de qui són promocionats per polítics i institucions. Pensau en qui promocionen les màximes autoritats de l'estat o qui cobrava i cobra bons sous de CiU o el PSOE o el PP i veureu que sempre són els mateixos. Les obres de molts d'altres, sovint magnífiques i d'una qualitat més d'una vegada superior a les dels endollats i promocionats, són sistemàticament silenciades, quan no sotmeses, com és el més freqüent, a campanyes rebentistes ordides pels clans i camarilles de l'endoll aferrades a les mamelles del poder. Els més de nou-cents escriptors de l'AELC en podrien parlar. Si cadascun contàs la història de les travetes que li han fet, dels atacs que ha hagut de patir, se'n podria fer un llibre o, qui, sap, més d'un, un munt de llibres que donarien notícia concreta de tot el que ha passat en aquest darrer quart de segle.

Perquè sabem el que s'esdevé, perquè molts de companys i companyes del gremi ens han contat les malifetes que han hagut de patir en aquests darrers vint-i-cinc anys, perquè qui signa aquest article també ha patit i pateix el mateix que els amics de la confraria literària, és pel que he volgut deixar constància de l'obra de qualitat indiscutible, però que no ha tengut el ressò que mereixia, d'autors com Antoni Vidal Ferrando, Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu, Llorenç Capellà. Joana Serra de Gayeta, Víctor Gayà, Miquel Mas Ferrà, Rosa Maria Colom, Eusèbia Rayó, Miquel Rayó, Joan Soler Antich, Valerià Pujol, Gonçal Castelló, Neus Canyelles, Víctor Alba, David Jou, Josep M. Llompart i tants i tants d'autors que han lluitat i lluiten per ampliar el ressò i qualitat de la cultura catalana en el món.

Qui ha sabut copsar a la perfecció la intenció que hi ha rere la publicació d'aquests llibres i de Cultura i transició a Mallorca ha estat l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, que, en el pròleg al llibre que comentam, escriu:

"En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües".

Miquel López Crespí


Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

[26/07] «The Alarm» - «La Lotta» - Setmana Tràgica - «Emma Goldman: The Anarchist Guest» - Bertani - Berthelot - Santos - Adler - Gordo - Rueda Pérez - Oiticica - Fuentes - Sas - Cristofoli - Longas - Bassa - Monclin - Perlman - Mallo - Silvia Mistral

0
0
[26/07] «The Alarm» - «La Lotta» - Setmana Tràgica - «Emma Goldman: The Anarchist Guest» - Bertani - Berthelot - Santos - Adler - Gordo - Rueda Pérez - Oiticica - Fuentes - Sas - Cristofoli - Longas - Bassa - Monclin - Perlman - Mallo - Silvia Mistral

Anarcoefemèrides del 26 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de "The Alarm"

- Surt The Alarm: El 26 de juliol de 1896 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari anarquista The Alarm. For your liberty and ours (L'Alarma. Per la vostra llibertat i per la nostra). Hi van col·laborar Piotr Kropotkin i Emma Goldman, entre d'altres. Deixà de publicar-se el desembre de 1896.

***

Capçalera de "La Lotta"

- Surt La Lotta: El 26 de juliol de 1908 surt a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el primer i únic número del periòdic La Lotta. A cura degli anarchici (La Lluita. A cura dels anarquistes). Portava l'epígraf«Anàrquic és el pensament i cap a l'anarquia va la història», de Giovanni Bovio. El gerent i responsable del periòdic fou Giovanni Borghesi i va ser publicat a la impremta d'Arnaldo Cavallazzi. Portà notícies sobre vagues i agitacions agràries de la zona i articles contra l'Església i el parlamentarisme.

***

Barricada amb un tramvia bolcat a Gràcia durant els primers moments de la revolta. Fotografia de Brangulí

- Esclata la Setmana Tràgica: El dilluns 26 de juliol de 1909 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenada «Setmana Tràgica», també coneguda com«Revolució de Juliol» o «Setmana Sagnant (Trista, de Dol, de Passió, Roja o Gloriosa)». La decisió del ministre de la Guerra espanyol del govern d'Antonio Maura, a través d'un decret de l'11 de juliol, d'enviar prop de 40.000 reservistes --molts d'ells catalans i, a més, pares de família--, a la zona del Rif per controlar els insurgents, va provocar una reacció antimilitarista de les classes populars catalanes, encapçalades per l'organització sindicalista Solidaritat Obrera i per militants socialistes i del Partit Radical d'Alejandro Lerroux García, que va començar amb una vaga general arreu del país i va acabar derivant en una revolta popular anticlerical i antimilitarista. L'11 de juliol va començar al port de Barcelona l'embarcament de tropes cap a Melilla, fet que es va repetir el dia 14 i va continuar en els dies successius. Durant l'embarcament del 18 de juliol es va produir una important manifestació i protesta al port amb trets a l'aire i algunes detencions de familiars dels joves mobilitzats. En aquest marc Solidaritat Obrera recollí la reivindicació anarcosindicalista de la vaga general contra el reclutament injust i contra la guerra mateixa, vaga que va haver de preparar d'amagatotis ja que la recent Llei de Vaga exigia un anunci previ de vuit dies i prohibia expressament les mobilitzacions polítiques. La vaga general havia d'iniciar-se en dilluns, després que els obrers haguessin cobrat la setmanada i abans no comencessin una nova setmana laboral. Aúltima hora del 24 de juliol es va constituir formalment el Comitè de Vaga, format pel socialista Antoni Fabra Ribas, l'anarquista José Rodríguez Romero --o Francisco Miranda Concha segons altes versions-- i l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), que convocà per al dilluns 26 de juliol la vaga general antibel·licista --desmarcant-se de la convocatòria de vaga promoguda a tot l'Estat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i per la Unió General de Treballadors (UGT) per al 2 d'agost-- i que finalment no portaria, per no comprometre les societats de resistència ni l'organisme confederal, l'aval oficial de Solidaritat Obrera. El 25 de juliol es va produir un degoteig d'uns 250 delegats procedents dels diferents subcomitès locals i de barriada cap a la seu del Comitè Central de Vaga per preparar l'aturada de l'endemà. A primeres hores del 26 de juliol els piquets començaren a exhortar els obrers a la vaga, realitzant-se mítings espontanis sobretot de dones i produint-se les primeres detencions, especialment de militants anarquistes (Mercedes Monje Alcázar, Trinidad de la Torre Dehesa, Maria Llopis Bergés, Tomàs Herreros Miguel, Francisco Cardenal Ugarte, Mariano Castellote Targa, etc.). Uns 250 metal·lúrgics de la Hispano-Suïssa s'escamparen pel barri de les Drassanes tot incitant la vaga als treballadors de les fàbriques de la zona. Encara que la majoria dels treballadors d'antuvi entraren a la feina, la vaga s'escampà ràpidament al Poblenou, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sant Andreu, les Corts i Sants. Ángel Ossorio Gallardo, governador civil de Barcelona, davant la magnitud de la vaga, va fer sortir la Guàrdia Civil a cavall i manà segrestar els diaris. Durant tot el matí es produïren enfrontaments entre vaguistes i tramviaires, que continuaven treballant atiats pel marquès Mariano de Foronda, director gerent de la companyia «Les Tramways de Barcelone», de capital belgoalemany; també els piquets tancaren les botigues i els magatzems. A mig matí, Ossorio reforçà la Guàrdia civil amb escamots de guàrdies de Seguretat, armats amb màusers en comptes de l'arma blanca habitual. A les 12 hores Ossorio es reuní amb Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió, i amb Elpidio Abril García, president de l'Audiència, i aquesta Junta d'Autoritats decidí proclamar la Llei Marcial --decisió que permetia la disposició de les tropes de l'Exèrcit (1.500 soldats i oficials, a més de 600 cavalls i 12 peces d'artilleria), a més de la policia (700 guàrdies civils i 800 guàrdies de Seguretat, a més de guàrdies municipals i de guàrdies urbans), per restaurar l'ordre púbic, i que conferia la màxima autoritat de la província al capità general--, alhora que Ossorio presentà la seva dimissió; aquest Estat de guerra duraria fins al 17 d'agost d'aquell any. A migdia la vaga s'havia generalitzat completament i dels enfrontaments en resulten dos morts i 11 ferits greus. A partir de les 15 hores es fixà arreu Barcelona el ban del capità general proclamant l'Estat de guerra, però aquest no utilitza les forces militars per reprimir la vaga, limitant-se a apostar homes de vigilància als edificis oficials i al cor de la ciutat i a esperar que arribessin més contingents d'infanteria i de cavalleria; també obligà el marquès de Foronda a retirar els tramvies de la circulació, alguns ja destruïts completament, i a retornar els combois a les cotxeres, fet que va permetre encara més col·lapsar tota activitat econòmica. A les 15.30 hores un escamot de vaguistes dirigit per Carme Alauch i Jèrida, «dama roja» del Partit Radical, atacà la comissaria del Clot amb la intenció d'alliberar el companys detinguts i en l'acció resulten morts dos homes i una dona entre els atacants i nou agents ferits. Els anarquistes Jaume Aragó García i Francisco Miranda Concha, fillastre d'Anselmo Lorenzo i considerat per alguns com l'autèntic dirigent a l'ombra de la revolta, intentaren organitzar un grup a la Rambla per assaltar la comissaria de policia. A les 16 hores s'organitza una manifestació de protesta, encapçalada per dones i infants portant un llacet blanc al pit, que marxà des de la Rambla fins a Capitania; les tropes, comandades pel general d'origen alemany Germán Brandeis Gleichauf, es negaren a disparar, però no els guàrdies de Seguretat i hi haurà molts de ferits i algun mort. A les 17 hores la Guàrdia Civil tancà la lerrouxista Casa del Poble. A les 19 hores els directors dels diaris barcelonins en reunió decidiren no publicar-los l'endemà; mentrestant, el Comitè Central de Vaga es reuní i decidí prosseguir la vaga --que d'antuvi havia de ser de 24 hores--, tallar les comunicacions, declinar l'oferiment d'obrers armats que van fer uns delegats de Sabadell i demanar novament al lerrouxista Emiliano Iglesies la seva unió al Comitè. Al final del dia el Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit pels maristes, al Poblenou fou incendiat. Fora de Barcelona, el lloc de màxima tensió d'aquest primer dia va ser la ciutat de Sabadell, on l'aturada va prendre un caràcter de rebel·lió general, i també la vaga reeixí a altres centres tèxtils i a viles industrialitzades (Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona, Sant Feliu de Llobregat, Sitges, Vilanova i la Geltrú, etc.), produint-se incendis a les casetes dels burots, talls de línies telefòniques i telegràfiques, aixecaments de rails i altres estralls. No obstant tots aquests aldarulls, el capità general Luis de Santiago aconseguí aquest primer dia de vaga embarcar un vaixell de tropes i un altre d'armament cap al Marroc.

***

Portada del vídeo "Emma Goldman. The Anarchist Guest"

- Estrena d'Emma Goldman: The Anarchist Guest: El 26 de juliol de 2000 s'estrena al Castro Theatre de San Francisco (Califòrnia, EUA), en el XX San Francisco Jewish Film Festival (XX Festival de Cinema Jueu de San Francisco), la pel·lícula documental canadenca Emma Goldman: The Anarchist Guest, dirigida pel sociòleg i cineasta Coleman Romalis, sobre la vida de la militant anarcofeminista Emma Goldman. Quan Coleman Romalis va descobrir que vivia a prop de la casa on va residir i va morir Emma Goldman a Toronto es va veure obligat a realitzar un film sobre la seva vida. El documental, de 42 minuts de duració, és un retrat multidimensional d'Emma la Roja basat en comentaris d'amics i d'historiadors (Libera Bortolotti, Candace Falk, Audrey Goodfriend, etc.), lectures dramatitzades, correspondència, arxius fotogràfics i filmacions de mítings, manifestacions i entrevistes de la militant lituanoamericana, tretes fonamentalment de l'«Emma Goldman Papers Project» de la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EUA). Altres persones que han intervingut en l'elaboració de la pel·lícula han estat Clarke Mackey, David Stein, Sam Ball, Elizabeth Sher, Karen Shopsowitz, David A. Stein, Ken Whiteley, Mark Landau, Daniel Mackey, Rosalind Chaplin Kindler, Collin Adams, Matthew Clark, Rick Fielding, i Milena i Shelly Romalis

Anarcoefemèrides

Naixements

Orsini Bertani

- Orsini Bertani: El 26 de juliol de 1869 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'editor i propagandista anarquista Orsini Menotti Bertani. Sos pares, oriünds de Cavriago (Emília-Romanya, Itàlia), es deien Eugenio Bertani i Clementina Toni. Sa família, desitjosa de donar-li una bona educació, a 14 anys l'envià a estudiar a la Sorbona de París (França). A París, ben aviat, entrà a formar part dels cercles llibertaris. El març de 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 19 de març d'aquell any va ser detingut, amb Léon Ortiz, i se li va trobar una pistola al seu domicili. L'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat«Procés dels Trenta», del qual va ser un dels tres condemnats considerat com a«il·legalista»–Léon Ortiz (15 anys de treballs forçats), Pierre Chiericotti (vuit anys de treballs forçats) i Orsini Bertani (sis mesos de presó per«portar arma prohibida»)–, però havia aconseguit refugiar-se abans del judici a Anglaterra. Retornà a Itàlia i posteriorment, fugint d'un requeriment de la justícia francesa, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires es casà amb l'anarquista francesa Elisa Lagouardette (Anita Lagouardette), col·laboradora de La Voz de la Mujer, i fou un dels redactors del periòdic llibertari El Perseguido, destacant com a orador en els mítings anarquistes. En aquesta època va fer amistat amb Errico Malatesta i Luigi Fabbri. Per guanyar-se la vida fundà amb diners de son pare el comerç«Eugenio Bertani e hijo», especialitzat en la importació de productes italians (olis, formatges, conserves, etc.) i en la seva venda a l'engròs i al detall, que acabà essent un fracàs. Expulsat de l'Argentina per les seves activitats anarquistes en 1902, s'instal·là a Montevideo (Uruguai). Posseïdor d'una refinada cultura (ciències socials, filosofia, literatura, arts, música, etc.), entrà en contacte amb l'elit cultural del país i participà en diferents tertúlies (Café Moka, Polo Bamba, Café Carlitos, etc.). Entaulà amistat amb l'aleshores periodista José Batlle y Ordóñez i, juntament amb altres anarquistes, com ara Virginia Bolten, a partir de 1910 va fer costat el seu programa social. Gràcies als seus coneixements sindicals, va ser cridat pel diputat Lorenzo Carnelli com a assessor per a l'elaboració de la Llei de la Caixa de Jubilacions i Pensions i d'altres normes legislatives (treball nocturn, habitatge digne, prevenció d'accidents, descans setmanal, llicències obligatòries, vacances pagades, etc.). La seva primera impremta i editorial s'anomenà «Talleres Gráficos El Arte» i fou la primera del país que introduí la impremta monotip; després, en 1904, instal·là la seva famosa editorial al carrer Reconquista 630 a poques illetes de la seva llibreria. La«Librería Moderna» –«Lo de Orsini», com l'anomenaven els companys–, inaugurada en 1903 al número 240 del carrer Sarandí, fou un important centre de tertúlies literàries, filosòfiques i sociològiques, on concorrien escriptors, actors teatrals, pintors, escultors, estudiants i intel·lectuals de tota casta. Fou l'editor («O. M. Bertani Ediciones») i mecenes de la majoria dels llibres d'autors i dramaturgs uruguaians pertanyents al primer quart del segle XX (Delmira Agustini, Domingo Arena, José Pedro Bellan, Roberto de las Carreras, Otto Miguel Cione, Ismael Cortinas, Armando Discépolo, Carlos Sabat Ercasty, Ovidio Fernández Ríos, Emilio Frugoni, Eduardo Gandolfo, María Gautier, Federico Giraldi, Andrés Gomensoro, José Gomensoro, Alberto Lasplaces, Leoncio Lasso de la Vega, César Miranda, Octavio Morató, Orosmán Moratorio, María Morrison de Parker, Alberto Nin Frías, José Enrique Rodó, Carlos Roxlo, Roberto Sienra, Álvaro Armando Vasseur, Javier de Viana, etc.), molts d'ells anarquistes (Rafael Barret, Manuel de Castro, Luce Fabbri, Ángel Falcó, Rodolfo González Pacheco, Ernesto Herrera, Julio Herrera y Reissig, Florencio Sánchez, etc.), i fomentà la traducció d'escriptors i pensadors estrangers (Guy Boothby, Anatole France, E. Gauthier, Jean-Marie Guyau, Gaston Leroux, Max Pemberton, Marcelo Vignali, etc.). La característica fonamental dels seus llibres, a més d'estar molt ben editats, era el seu baix preu. En 1927 fundà La Pluma. Revista mensual de artes, ciencias y letras (1927-1931), dirigida per Alberto Zum Felde i considerada una de les revistes més importants d'Amèrica. Després va vendre la«Librería Moderna» al poeta Manuel Pérez y Curi i fundà en 1915 una de nova, especialitzada en la rematada de llibres, entre els carrers 18 de Julio i Convención, que batejà amb el nom del seu gran amic Florencio Sánchez. En plena crisi econòmica, amb els guanys de les seves iniciatives culturals, muntà al carrer Cerrito l'anomenada«Cuina Econòmica», menjador diürn i nocturn per a les famílies obreres la finalitat del qual era oferir una alimentació sana a preus molt mòdics, arribant a oferir 1.800 menjars per torn, a més de bona literatura per a la sobretaula. Més tard instal·là al carrer 25 de Mayo el cinema«Biógrafo Excelsior», al local de l'antic diari de Natalio Botana El Eco del País. En 1937 fundà el«Comitè Pro Batalló Garibaldi» i l'«Asociación de Amigos de España Republicana de Carrasco» (Carrasco és un barri de Montevideo), per fer costat la lluita antifeixista en plena guerra civil a Espanya, i l'any següent creà, a l'Avenida 18 de Julio, el «Círculo Italo-Uruguayo "El Progreso"», la finalitat del qual era reunir els antifeixistes no només italians i uruguaians, sinó de totes les nacionalitats, especialment els exiliats, i on es realitzaven tota mena d'activitats culturals (història, filosofia, literatura, música, dibuix, etc.). Vivia al barri de Pocitos de Montevideo i en els últims anys de sa vida exercí d'inspector de Treball, carrer del qual va ser expulsat per la dictadura de Gabriel Terra. Orsini Bertani va morir el 16 de març de 1939 a Montevideo (Uruguai) i les seves restes van ser vetllades a la seu del «Círculo El Progreso». Milers de persones acompanyaren a peu el taüt fins al Cementiri Central, on es van pronunciar emotius discursos; finalment el seu cos fou portat el Cementiri del Buceo de Montevideo, on reposa al panteó de la Lògia «Les Amis de la Patrie». Un carrer de la capital de l'Uruguai porta el seu nom. Sa filla Orsolina Bertani fou la mare del cineasta i cantant Hugo del Carril.

Orsini Bertani (1869-1939)

***

Paul Berthelot

- Paul Berthelot: El 26 de juliol de 1881 neix a Auxerre (Borgonya, França) --altres fonts citen el 3 de novembre de 1880 a París (França)-- l'anarquista esperantista Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Era fill del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l'institut de Reims aprengué l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d'esperanto amb la finalitat d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus. Durant l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l'article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya (AEC), el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l'anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai), l'estiu de 1907 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Durant el Congrés Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno Vasco, que l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d'esperanto a l'Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d'aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador,òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera (COB). En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s'interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá (Goiás, Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d'aquest projecte --dos dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer poc després--, a començaments de 1910 s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d'Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d'antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L'Évangile de l'heure (L'Evangeli de l'hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà lesúltimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics d'un monestir de Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de l'esperanto en llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil).

***

Clemente Vieira dos Santos

- Clemente Vieira dos Santos: El 26 de juliol de 1889 neix a Porto (Nord, Portugal) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Clemente Vieira dos Santos. Fill d'una família pobra, aprengué l'ofici de tipògraf i ben aviat començà a militar en el moviment anarcosindicalista i a col·laborar en la premsa obrera i anarquista. En 1913, en les pàgines del setmanari anarquista Terra Livre, polemitzà fèrriament amb els escriptors Manuel Ribeiro i Carlos Rates, futurs fundadors del Partit Comunista Portuguès (PCP). En 1922 col·laborà en el periòdic de l'Aliança Anarquista de São Paulo (São Paulo, Brasil) O Librertário. Amb José Mater, Alberto J. Martins i altres, formà part del Grup Anarquista «Aurora Social». L'1 d'octubre de 1922 assistí, com a delegat del tipògrafs de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, al III Congrés Nacional Obrer, que se celebrà a Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal), i on participaren tots els corrents sindicals portuguesos. En aquest congrés destacà la seva intervenció en la ponència sobre relacions internacionals, oposant-se als comunistes que havien proposat l'adhesió a la Internacional Sindical Roja (ISR). La seva ponència preconitzà l'acceptació dels principis anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín i la representació de la CGT portuguesa en el pròxim congrés dels sindicalistes anarquistes. El congrés adopta aquesta moció per 55 vots contra 22 i vuit abstencions; fou un triomf de l'anarcosindicalisme. Entre 1923 i 1924 fou el redactor, amb José Moreira, del periòdic de Porto Solidaridade Gráfica. Orgão defensor dos gráficos do Norte. Col·laborà en la major part dels periòdics i revistes anarquistes portugueses, però especialment les publicades a Porto, com ara A Aurora, el qual dirigí, i A Comuna. Durant els últims anys de sa vida, mancat d'una publicació específicament anarquista, col·laborà en el diari Gazeta do Sul, de Montijo (Setúbal, Lisboa, Portugal). Publicà diverses ressenyes biogràfiques d'anarquistes en Voz Anarquista. En 1958 va escriure una biografia del seu amic i company, l'anarquista António Alves Pereira (Alfredo Guerra), que resta encara inèdita i que es conserva a l'Arquivo Histórico-Social del Centro de Estudos Libertários (CEL), que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Lisboa. Clemente Vieira dos Santos va morir el 14 de febrer de 1960 a Oliveira do Douro (Vila Nova de Gaia, Porto, Nord, Portugal).

***

Jankel Adler fotografiat per August Sander (1929)

- Jankel Adler: El 26 de juliol de 1895 neix al suburbi de Tuszyn de Łódź (Polònia, Imperi Rus; actualment pertany a Łódź, Polònia) el pintor i gravador anarquista i anarcosindicalista Jakub Adler, més conegut per les transcripcions Yankl Adler i Jankel Adler. Sos pares es deien Eliasz Adler, mercader de fusta i de carbó, i Hana Laja Fiter. Fou el setè fill d'una família jueva de 10 germans–els quals tots moriren a la Xoà– i es crià en el hassidisme. En 1912 a Belgrad (Sèrbia) començà a formar-se com a gravador amb un oncle seu i en 1914 s'establí a Barmen (Wuppertal, Imperi Alemany), on visqué durant una temporada amb una germana seva i estudià dibuix i pintura a l'Escola d'Arts i Oficis amb el professor Gustav Wiethücher. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en l'Exèrcit rus i fou capturat pels alemanys, però l'alliberaren ràpidament. En 1918 s'acostà al grup editor de la revista expressionista Der Sturm. En acabar la guerra retornà a Łódź, on el febrer de 1919 cofundà el grup d'artistes d'avantguarda (Moyshe Broderzon, Henoch Barczyński, Marek Szwarc, Wincenty Brauner, Yitskhok Broyner, etc.) anomenat«Yung-Yidish» (Joves Jiddischs). També va fer costat, en 1919, el grup artístic «Das Junge Rheinland» (La Jove Renània). En 1919 exposà les seves obres al Polski Klub Artystyczny (Club Artístic Polonès) i al Hotel Polònia de Varsòvia. En 1920 restà una temporada a Berlín, on entrà en contacte amb el grup editor de la revista anarquista Die Aktion, especialment amb l'artista Franz Wilhelm Seiwert, i conegué l'estudiant d'art Betty Kohlhaas, que esdevindrà la seva companya durant tota sa vida. En 1921 retornà a Barmen, on entrà a formar part del grup d'artistes «Die Wupper» (El Wupper; nom del riu renà). En 1922 s'instal·là a Düsseldorf, on esdevingué professor de l'Acadèmia d'Arts i entaulà una estreta amistat amb els pintors Otto Dix, Paul Klee i Wasili Kandinski, entre d'altres, i participà en la creació del grup «Die Kommune» (La Comuna), col·laborant en l'Exposició Internacional d'Artistes Revolucionaris que se celebrà a Berlín. També en 1922 fundà l'efímer grup Srebrny Wóz (Carro d'Argent), format per Henryk Hirszenberg, Ignacy Hirszfang i Natan Szpigel. A Düsseldorf milità activament en el moviment anarquista i formà part de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). En 1926 pintà els murals de l'Institut Astronòmic («Planetarium») de Düsseldorf. En 1928, durant l'exposició «Art alemany a Düsseldorf», una pintura seva rebé una medalla d'or. Entre 1929 i 1930 realitzà viatges d'estudi a diversos indrets de la Península Ibèrica i entre juliol i octubre de 1930 compartí estatge amb el pintor Arthur Kaufmann a Mallorca (Illes Balears). Durant la campanya electoral de juliol de 1932 publicà amb un grup d'artistes i d'intel·lectuals esquerrans una crida urgent contra la política nacionalsocialista i per a la unió de tota l'esquerra en un front comú antifeixista. A partir de 1933, com a artista i com a jueu, s'enfrontà directament contra la persecució que els nazis realitzaren contra l'art modern i contra la seva raça. En aquest any de 1933 dues pintures seves van ser exposades pels nazis al Centre d'Art de Mannheim com a exemple d'«art degenerat». En aquesta època decidí exiliar-se i s'instal·là a París (França), on es va veure fortament influenciat per Picasso, Max Ernst i Léger, i entrà a formar part del cercle intel·lectual d'anarquistes que girava al voltant de la parella formada per Marie-Louise Berneri i Vernon Richards. Durant aquests anys realitzà nombrosos viatges arreu d'Europa (Polònia, Itàlia, Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Romania i la Unió Soviètica). En 1937 van ser confiscades pels nazis 25 obres seves que pertanyien a col·leccions públiques, com ara la Nationalgalerie de Berlin o el Museum Folkwang d'Essen, i dos se'n mostraren en l'exposició «Der Ewige Jude» (El Jueu Etern), que se celebrà al Museu Alemany de Munic. En 1939 pintà el quadre Homage a Durruti, que dedicà a Marie-Louise Berneri. Després d'un temps a Canha de Mar (Provença, Occitània), en aquest mateix 1939, amb l'esclat de la II Guerra Mundial, s'oferí voluntari en l'Exèrcit polonès que s'havia reconstituït a França, però en 1941 va ser llicenciat per raons de salut. Posteriorment s'instal·là a Kirkcudbright (Kirkcudbrightshire, Dumfries and Galloway, Escòcia) i el maig de 1943 es traslladà a Londres. La mort de la seva gran amiga Marie-Louise Berneri el 13 d'abril de 1949 a Londres l'afectà profundament i, dies després, el 25 d'abril de 1949, Jankel Adler va morir a Whitley Cottage (Aldbourne, Marlborough, Wiltshire, Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) d'un atac de cor; fou enterrat al Cementiri Jueu de Bushey (Hertsmere, Hertfordshire, Anglaterra). En 1951 una retrospectiva de 81 obres seves es va exposar a les New Burlington Galleries de Londres.

Jankel Adler (1895-1949)

***

Cartell de la columna "España Libre"

- Eulalio Gordo: El 26 de juliol de 1900 neix a Santiago de Calatrava (Jaén, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Eulalio Gordo. A partir de 1916 s'afilià en un sindicat d'oficis diversos de caire apolític i a partir de 1931 ingressà en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid, que s'havia acabat de constituir. Combaté el cop feixista de juliol de 1936 i a partir d'octubre d'aquell any intervingué en la formació de la columna confederal «España Libre», de la qual fou membre del seu estat major fins a la militarització. L'1 d'abril de 1937 fon nomenat responsable d'Arxius en la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. En acabar la guerra s'exilià a França i el 7 de febrer de 1939 fou internat al camp d'Argelers, on fou responsable de la Secció de Defensa. En juny d'aquell any fou traslladat al camp de Barcarès i l'agost abandonà el centre d'internament i començà a treballar de camperol a Albi fins al desembre de 1939 i, més tard, en la construcció en aquesta ciutat. En 1942 participà en la creació de la CNT d'Albi i en 1945 fou delegat al Ple de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Per qüestions professionals, el 16 de maig de 1948 s'instal·là a Brussel·les, on desenvolupà la seva militància cenetista. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Eulalio Gordo va morir el 5 de juny de 1992 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat cinc dies després al cementiri de Saint-Gilles.

***

Jacinto Rueda Pérez

- Jacinto Rueda Pérez: El 26 de juliol de 1912 neix a Villavicencio de los Caballeros (Valladolid, Castella, Espanya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jacinto Rueda Pérez, conegut com Prices. Sos pares es deien Felipe Rueda Pachán i Josefa Pérez Yulbe. Establert a Cistierna (Lleó, Castella, Espanya) des de molt jove, quan tenia 16 anys ja col·laborava en el periòdic local i això que tots els estudis que havia fet van ser de manera autodidacta. Arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933 va ser detingut i empresonat. En aquests anys milità a l'Ateneu i a les Joventuts Llibertàries de Fabero (Lleó, Castella, Espanya), i, amb Clemente Aparicio, en el SindicatÚnic Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 i després de fracassar els intents d'oposició als aixecats a la conca minera –fou el coordinador del Comitè de Defensa de Fabero–, va ser interceptat per la Guàrdia Civil el 21 d'aquest mes en sortir de la localitat lleonesa de Cacabelos, quan anava amb un camió amb Lorenzo García Silva i altres confederals. Mentre altres tingueren pitjor sort, ell aconseguí fugir a través dels camps i refugiar-se a Astúries. El febrer de 1937 assistí en representació d'Astúries al Ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que celebrà a València i a partir del maig d'aquell any s'encarregà del Comitè de Propaganda del Comitè Interregional del Nord (Astúries, Lleó i Palència) de les Joventuts Llibertàries, fent gires propagandístiques pels fronts, a més de fer diversos actes públics amb Julio Patán i mítings a diverses localitats (Torrelavega, Ampuero, Mataporquera, etc.). En aquesta època conegué sa futura companya, Lucía Blanco García, en un míting a Turón. En el II Congrés de la FIJL, que se celebrà entre el 6 i el 15 de febrer de 1938 a València, va ser nomenat secretari d'Administració del Comitè Peninsular d'aquesta organització, que implicà haver de residir a València. A la capital valenciana va ser nomenat delegat del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El novembre de 1938 viatjà com a representant de SIA a Madrid per coordinar el repartiment de queviures i roba a la població madrilenya amb motiu de la celebració del «Dia de Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, va ser tancat amb sa companya al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí sortir amb documentació falsa que li havien preparat els membres de la xarxa d'evasió que la CNT tenia al camp mateix. Refugiat a Santander, finalment va ser detingut i tancat durant dos anys fins que la seva causa va ser sobreseguda per manca de proves. Un cop lliure, s'establí a Villarrabines (Lleó, Castella, Espanya), on s'havia de presentar periòdicament a la caserna de Villamandos, i s'incorporà a la CNT clandestina lleonesa. Obrí la gestoria Rueblan –fusió de les primeres síl·labes dels seus llinatges– que serví com a centre de relació i de coordinació amb altres localitats (Ponferrada, Matallana, La Robla, La Bañeza, etc.), ja que així els aplecs no aixecaven sospites; van ser assidus d'aquelles reunions Laurentino Tejerina Marcos, Alfonso Modino, Antonio González, Agustín Juárez, Martín Pedrosa, Casimiro Solana, Maximiliano González (Palanquinos), Emilio Fresno i Ildefonso Marcos, entre d'altres. També establí contactes amb l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). L'1 de gener de 1945 va ser detingut durant un viatge a Gijón a casa de José Penido Iglesias, de la Regional asturiana, juntament amb Profirio Blanco, germà de Lucía, i altres companys. Traslladats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, el 6 de gener d'aquell any va ser alliberat de la presó d'Alcalá de Henares per manca de proves. El 19 de novembre de 1945 fou detingut de bell nou, amb altres companys, i processat a partir del 14 de desembre pel Jutjat Militar de Lleó per un delicte «contra la seguretat de l'Estat» amb altres 23 companys. Torturat de valent, va haver de ser hospitalitzat el 7 de novembre de 1946 a Hospital de San Antonio Abad, on restà nou dies. Tancat a la presó lleonesa de Puerta Castillo, va ser novament torturat i novament hospitalitzat el 22 de maig de 1947. Jacinto Rueda Pérez va morir, abans de ser jutjat, el 22 d'octubre de 1947 a l'Hospital de San Antonio Abad de Lleó (Castella, Espanya).

Jacinto Rueda Pérez (1912-1947)

***

Hélio Oiticica

- Hélio Oiticica: El 26 de juliol de 1937 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'artista llibertari, fundador del moviment cultura brasiler anomenat tropicalisme, Hélio Oiticica. Va estar molt influenciat des de jove per la militància i el pensament del seu avi l'anarquista José Oiticica. Després dels seus estudis de Belles Arts, es fa deixeble de l'artista plàstic Ivan Serpa, i juntament amb aquest, Lygia Clark i Franz Weissmann funda el grup Frente (1954-1956). Més tard es lliga al neoconcretisme, participant en exposicions a São Paulo, Rio de Janeiro i Salvador. Avantguardista, a finals de la dècada dels 50 abandona la superfície plana del quadre. En 1963 va buscar la font d'inspiració artística a les faveles de Mangueira, fent participar els seus habitants vestits amb capes pintades (parangolés) en els seus happenings urbans, barreja de música, expressions culturals i polítiques. L'abril de 1967, amb el mateix esperit, crea la instal·lació Tropicàlia, vast moviment que engloba a més de la música, les arts plàstiques, el teatre i el cinema, i que incita els brasilers a renovar les seves arrels primitives, mestisses i descolonitzades, tota una audàcia en plena dictadura militar, i on van participar Caetano Veloso, Gilberto Gil i Os Mutantes, entre altres. Però aviat «tropicàlia» va esdevenir«tropicalisme», i passa de ser un moviment contestatari i innovador a ser un objecte de consum reivindicat per la moda. En 1970 Hélio part cap a Nova York, becat per la Fundació Guggenheim, i continuant les seves recerques s'embarca en el cinema experimental. Va retornar a Brasil en 1977, però el 22 de març de 1980 morirà víctima d'un atac cerebral a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Entre els seus treballs artístics podem citar Metaesquemes (1957), Bólides (1963), Parangolés (1964), Homenatge a Cara de Cavalho (1966), Tropicàlia (1967), Apocalipopótese (1968), Eden (1969) o Nids (1970), entre altres. En 1996 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Arts Hélio Oiticica en la seva memòria.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Tomás Fuentes Velón, membre de la Banda Municipal de Betanzos

- Tomás Fuentes Velón: El 26 de juliol de 1936 es afusellat a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Tomás Fuentes Velón –el seu segon llinatge citat sovint com Belón o Veló–, conegut com Cornán. Havia nascut cap el 1908 a Betanzos (la Corunya Galícia). Sos pares es deien Manuel Fuentes Crespo, jornaler, i Manuela Velón Salorio. Es guanyava la vida com a jornaler i fuster i era membre del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos, del qual ocupà càrrecs de responsabilitat i sembla que en 1936 en fou el president. Aficionat a la música, era membre de la Banda Municipal de Betanzos. Detingut pels feixistes el 26 de juliol de 1936, quatre dies després que les tropes franquistes ocupessin la ciutat, i no sense oposà resistència armada, Tomás Fuentes Velón va ser afusellat per un piquet del Regiment d'Infanteria de«Mérida 35» el mateix dia al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) sense formació de causa, juntament amb l'anarcosindicalista Julio Sas Barros, i enterrat al mateix indret. Son germà Luis també fou militant confederal i ocupà el càrrec de comptador de la CNT de Betanzos.

Tomás Fuentes Velón (1908?-1936)

***

Acta de defunció de Julio Sas Barros

- Julio Sas Barros: El 26 de juliol de 1936 es afusellat a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Julio Sas Barros. Havia nascut cap el 1909 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Es guanyava la vida com a paleta i era membre del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos, n'ocupà el càrrec de secretari. Detingut pels feixistes el 26 de juliol de 1936, quatre dies després que les tropes franquistes ocupessin la ciutat, i no sense oposà resistència armada, Julio Sas Barros va ser afusellat per un piquet del Regiment d'Infanteria de «Mérida 35» el mateix dia al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) sense formació de causa, juntament amb l'anarcosindicalista Tomás Fuentes Velón, i enterrat al mateix indret.

***

Foto policíaca d'Italo Cristofoli

- Italo Cristofoli: El 26 de juliol de 1944 mor a Sappada (Belluno, Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Italo Cristofoli, conegut primer com Scel i després com Comandante Aso. Havia nascut el 24 de novembre de 1901 a Prato Carnico (Càrnia, Friül). Paleta de professió, començà molt jove a militar en el moviment llibertari i va ser qualificat per la policia com«fervent subversiu». Quan acabà la Gran Guerra, s'exilià a França fugint del servei militar i va fer contactes amb l'anarquista il·legalista Sante Pollastri. Després passà a Bèlgica i s'instal·là a la zona de Lieja on milità activament en els moviments llibertari i sindicalista. En 1930 marxà a Itàlia. Detingut, va ser condemnat a dos anys de presó per deserció. Un cop lliure retornà a Prato Carnico. El 5 de juny de 1933 va ser detingut per haver organitzat els funerals del militant Giovanni Casali, exèquies que es realitzaren l'1 de juny i que acabaren en manifestació antifeixista. Jutjat el 24 de juny, va ser condemnat a cinc anys de deportació a l'illa de Ponça; el juny de 1938 fou alliberat. Detingut de bell nou, va ser confinat de gener a agost de 1941. El 8 de setembre de 1943 fou un dels primers a organitzar la lluita armada a Càrnia. Sota el nom d'Aso, organitzà i comandà la«Brigada Càrnia», enquadrada en el Batalló Garibaldi del Friül. Italo Cristofoli caigué abatut el 26 de juliol de 1944 durant l'atac a la caserna-presó de l'exèrcit nazi a Sappada (Belluno, Friül); fou l'únic partisà mort en aquesta acció.

Italo Cristofoli (1901-1944)

***

Necrològica d'Emilio Longas Castro apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 de gener de 1980

- Emilio Longas Castro: El 26 de juliol de 1978 mor a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Emilio Longas Castro –el segon llinatge moltes vegades citat de diferents maneres (Costa, Costo,Cotó, etc.). Havia nascut el 21 de febrer de 1895 a Saragossa (Aragó, Espanya). De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. A començament de la dècada dels vint es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en el sindicat anarcosindicalista i fou perseguit per les seves idees. El 22 de desembre de 1934 va ser detingut, juntament amb altres companys, a l'Ateneu Eclèctic de Barcelona i acusat d'haver participat en l'atracament d'una fleca. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista i durant la guerra civil i la Revolució fou membre dels Comitès de Defensa Confederals i participà en la col·lectivització de la indústria fustera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser reclòs al camp de Le Haras, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), per a fer el servei gratuït per a les autoritats franceses. Quan la victòria alemanya, va ser enviat a Vernet, després al fort de Cotlliure i finalment deportat a Djelfa (Algèria), on restà fins l'alliberament del camp per les tropes aliades. Després milità en la CNT d'Alger fins al 1961, quan passà a Tours (Centre, França), després a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) i més tard a Rochefort (Poitou-Charentes, França). En 1967 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Emilio Longas Castro va morir el 26 de juliol de 1978 a l'hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat a Tours.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Dimecres ple extraordinari

0
0

Dimecres es celebrarà a la Casa Consistorial a  les 12:00 un ple extraordinari. Podeu assistir, escoltar-ho per  Ràdio Pollença  o seguir els acords al nostre perfil de facebook

ORDRE DEL DIA DEL PLE EXTRAORDINARI
1.- Aprovació, si procedeix, de l’acta de la sessió de 13 de juny de 2015

I.- PART RESOLUTIVA
2.- Aprovació, si procedeix, del reinici de l’expedient núm. 1/2008 d’investigació de béns (camins)

Se durà a Ple el reinici d'uns expedients per investigar la titularitat d'uns camins dels quals se'n tenien dubtes per incorporar-los, si fos el cas, al catàleg de camins. Podeu consultar la proposta a l'enllaç

3.- Distincions La Patrona 2015

Abans de la Comissió Informativa es va format un tribunal per avaluar les propostes, tal com marca el reglament, amb un portaveu de cada grup municipal i la coordinadora de cultura i l'arxiver.  S'ha decidit donat les distincions a Rodrigo Hamu Quinterosmúsic i mestre de músics, mort recentment, José Antonio Encinas que recentment ha publicat el “Corpus Cavernario Mayoricense”, una obra que recull 50 anys d'espeleologiai la Cooperativa Pagesa Pollença que compleix 35 anys. 

A més a més al mateix acte que es donaran les distincions es  farà la presentació i donació del quadre que en Toni Marquet ha pintat del batle republicà assassinat a la Guerra Civil,  Pere Josep Cànaves, fill il·lustre de Pollença.

4.- Nomenament dels representants de la Corporació en òrgans col•legiats

5.- Moció presentada pel grup polític municipal Alternativa per Pollença per una actuació d’urgència i un conveni al pavelló de l’IES Clara Hammerl

A aquest article ja explicavam les actuacions que demanam. Ja han anat a pintar i comprovar que les bigues no estaven danyades. També s'ha demanat cita per entrevistar-se amb el Conseller d'educació) per millorar el conveni.

 

6.- Propostes / Mocions d’urgència

Sembla que es presentarà el punt retirat a l'anterior ple; determinació del número, característiques i retribucions del personal eventual.

II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

1.- Informació de Batlia

2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

3.- Precs i preguntes

El mateix dimecres del ple, 15 minuts abans hi haurà Junta Genral d'Emser, per designar el Consell d'Administració.

                                         Pere Josep Canaves

 

Plenari dimecres 29.

0
0

Demà Dimecres a les 12:00 es celebrerà un ple extraordinari.Com tots els plenaris és obert al públic i podeu escoltar-ho per Ràdio Pollença.

ORDRE DEL DIA DEL PLE EXTRAORDINARI
1.- Aprovació, si procedeix, de l’acta de la sessió de 13 de juny de 2015

I.- PART RESOLUTIVA
2.- Aprovació, si procedeix, del reinici de l’expedient núm. 1/2008 d’investigació de béns (Camins que s'haurien d'incloure al catàleg).

Se durà a Ple el reinici dels expedients que van aprovar iniciar-se al 2008 però que a efectes reals no es van promoure, la seva finalització faria que aquests es poguessin incloure al catàleg de camins.

 

3.- Distincions La Patrona 2015

S'ha decidit donat les distincions a Rodrigo Hamu Quinteros músic i mestre de músics, mort recentment, José Antonio Encinas que recentment ha publicat el “Corpus Cavernario Mayoricense”, i a la Cooperativa Pagessa en el seus 35 anys.

Així mateis es farà entrega del quadre que en Toni Marquet ha pintat del batle republicà assassinat a la Guerra Civil, Pere Josep Cànaves , fill il·lustre de Pollença.

4.- Nomenament dels representants de la Corporació en òrgans col•legiats

5.- Moció presentada pel grup polític municipal Alternativa per Pollença per una actuació d’urgència i un conveni al pavelló de l’IES Clara Hammerl

6.- Propostes / Mocions d’urgència



II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

1.- Informació de Batlia

2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

3.- Precs i preguntes

Cinc novel·les per a l'estiu

0
0

(publicat a l'AraBalears, 25/7/15)

 

Josep Pla va dir, en una frase que s’ha fet famosa, que llegir novel·les una vegada fets els quaranta anys és una cosa de ximples. Pla hauria d’haver-se aturat a pensar que el verí és la dosi, i que llegir-ne fins a una cada mes tampoc no fa mal. Aquesta és, aproximadament, la posologia que a mi em va bé. M’agrada tant llegir versos, i m’agrada tant llegir coses diverses que podríem englobar amb l’etiqueta “no ficció”, que no acab de trobar temps per a aquests llibres que ens conten la vida i miracles de persones que no existeixen. Molta gent entén que “llegir” vol dir, sobretot, llegir narrativa, més específicament novel·la contemporània. Jo, en canvi, m’he trobat moltes vegades llegint-ne una i pensant que què faig, seguint les peripècies de tota aquella gent, quan podria estar llegint bons versos, bons assajos o bons llibres d’això que ara en diuen “literatures del jo”. Us he de reconèixer una cosa, però: de tant en tant una novel·la em captiva, em submergeix en una atmosfera embolcallant que és impossible trobar en lectures d’altra mena. Llavors em dic que n’hauria de llegir més, i fins i tot em ve una enyorança vaga, i feliçment transitòria, d’haver intentat fer carrera de novel·lista. Ho reconec: una novel·la que sap transportar-nos és una experiència lectora incomparable i una mirada única a la naturalesa humana.

 

Tot aquest preàmbul és perquè ha arribat l’estiu, i la gent té més temps per llegir, i de vegades volen consells lectors per a les vacances. Jo, sense que ningú m’ho hagi demanat, us diré cinc títols que us podrien ajudar a passar un estiu encara millor. Van unes advertències prèvies: com que, segons he confessat, som un lector discret de novel·les, potser l’atzar d’allò que m’he topat pel camí hi pesa molt. No són novetats, però són novel·les o bé del segle XXI o bé dels darrers anys dels segle XX: novel·la contemporània, que és el que sembla que fa més lectura d’estiu. És una selecció de cinc títols sense altre criteri que el record de l’arravatament lector de què us parlava, com un repòquer de novel·les llegides d’ençà que vaig complir l’edat en què segons Pla ja no n’hem de llegir més.

Són aquestes, per ordre alfabètic d’autor o autora: D’autres vies que la mienne (Vidas ajenas, en castellà), d’Emmanuel Carrère; Never let me go (No em deixis mai), de Kazuo Ishiguro; Atonement (Expiació), de Ian McEwan, Delirio, de Laura Restrepo, i Austerlitz, de W.G. Sebald. Una vegada feta la tria, puc intentar cercar elements comuns, necessàriament molt vagues, que em permetin dir com són les novel·les que m’agraden. No són ni novel·les breus ni patracols interminables: es mouen entre les 250 i les 450 planes. Diria que cap d’elles cau en aquella sobrecàrrega argumental que acosta moltes novel·les al fulletó, però sí que compleixen amb aquella teoria d’E. M. Forster segons la qual allò que empeny el lector de novel·les és el desig de saber què passa després. Diria, també, que cap d’elles nega el dolor de l’existència (al contrari: més aviat totes cinc en fan la dada bàsica del món al qual s’enfronten), però cap no s’hi rabeja amb delectança empantanegadora. I diria, finalment, que a totes cinc hi ha una mirada cap al gènere humà imbuïda d’aquella qualitat per a la qual no sé trobar una paraula millor que aquesta tan antiga: la pietat. A totes cinc les criatures que no existeixen són criatures amb sang que roda com la nostra, que tenen, en la intempèrie de la vida, el mateix fred que de vegades tenim nosaltres i que cerquen aixopluc allà mateix on el cercam nosaltres. Totes cinc, naturalment, són novel·les que es poden llegir a la platja, que no necessàriament exigeix embulls nòrdics de lladres i serenos ni ombres de porno britànic ni misteris de càtars i templaris.

Miquel López Crespí i la memòria dels vençuts en la literatura catalana contemporània

0
0

... l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme... (Pere Rosselló Bover)


Núria i la glòria dels vençuts forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. (Pere Rosselló Bover)


La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.



Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.


Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.


Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.


La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.


Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.


Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.


l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.


Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!


Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).


Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat. (Miquel López Crespí)


La memòria dels vençuts: Mallorca i la guerra civil



La trilogia formada per Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts s'ha anat bastint amb el temps, amb la lenta sedimentació, dins del subconscient del novel·lista, d'infinitat d'anècdotes contades pels homes i dones que visqueren la guerra civil, la repressió franquista. Caramull d'històries verídiques que, a poc a poc, s'han transformat, en els personatges de ficció de les obres abans esmentades.

En la novel·la Núria i la glòria dels vençuts hi ha desenes d'informacions concretes, aventures increïbles, fets que potser no coneix cap historiador, que vaig sentir contar a la família durant anys i més anys. És evident que, dins aquesta recordança, no hi podien mancar les experiències vitals que em contaren desenes de vells lluitadors republicans.

Record ara mateix les històries contades per José Hernández, un carrabiner (exmilitant del PCPE i del PCEml), que vaig conèixer en els anys que vaig ser vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (mitjans dels vuitanta). I el tinent de la República Manuel Gómez Simón, el qual, malalt i amb greus dificultats amb la vista, encara anava per tots els pobles de Mallorca aferrant cartells esquerrans. I caldria parlar també d'un home excepcional per tot el que va significar en la lluita per la llibertat; em referesc a Gaspar Soler, amic íntim de la dirigent del PCPE pro-soviètic Francesca Bosch. En Gaspar morí el 1990 després de tota una vida dedicada a la lluita pel socialisme, en defensa dels drets dels treballadors.

Em ve igualment a la memòria el company Antonio Abarca Zurita (de l'OEC, que participà en la campanya del "Front de Treballadors" de l'any 1977)... I tots els altres, els herois anònims, els antics lluitadors antifeixistes que, complint les normes de seguretat dictades per l'OEC, no donaven el seu nom autèntic i que jo coneixia pel nom de guerra: "Juan", "Toni", "Teresa"... Tants excel·lents amics que han anat morint en el més perfecte anonimat i als quals mai ningú podrà agrair prou el que feren per portar la llibertat al nostre poble, a tots els pobles de l'Estat.

Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat.

Però que facin els servils la seva història. Nosaltres servarem la dels "vells", dels nostres herois, dels Jaume Serra Obrador (el nebot d'aquell pobler heroic, en Jaume Serra Cardell, afusellat en el Fortí d'Illetes l'any 1937), amb el qual encara vaig participar en una manifestació contra el dictador Pinochet fa uns anys; i d'en José Hernández i els germans José, Paulino i Juan López. Sense oblidar tampoc Guzmán Rodríguez Fernández, un lluitador basc que restà a viure a sa Pobla i que, durant anys, petava la conversa amb el pare i l'oncle, molts d'horabaixes, mirant de reüll la Guàrdia Civil, mentre fumaven una cigarreta en el taller de Can Ripoll, just davant la plaça del Mercat; i Juan Alzamora, que amb n'Aurora Picornell anà amunt i avall, per uns carrers de Palma plegats de falangistes, demanant armes a Antonio Espina; armes per als sindicats de les Illes, armes per a defensar la República... que el governador republicà no volgué lliurar als treballadors antifeixistes.

Són les històries vitals d'aquesta generació d'homes i dones que ho donaren tot per la causa de la llibertat del nostre poble les que, convenientment passades per la màgia de la imaginació i la literatura, naveguen per les pàgines de Núria i la glòria dels vençuts, Estiu de foc i L'Amagatall.

Moltes d'aquestes històries, la presència omnipotent de la guerra, la revolució i l'exili (d'una manera directa o indirecta) ja l'havíem copsat en l'obra de Carner, de Riba, de Pere Quart, de Bartra, d'Espriu, Prous i Vila, Ramon Tor, Ferran Soldevilla, Agustí Esclasans, Joan Sales, Clementina Arderiu, Màrius Torres, Janés i Olivé, Isidre Molas, Fèlix Cucurull, Joan Fuster, Joaquim Horta, o Francesc Vallverdu (entre molts d'altres).

Aquesta és la base cultural (entre moltes altres coses) que ajuden a bastir Núria i la glòria dels vençuts, L'Amagatall i Estiu de foc.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Mallorca 1715

0
0

Se conmemora en estas fechas el final de la Guerra de Sucesión con la toma de Mallorca e Ibiza por las fuerzas borbónicas en 1715. Busco información y, como ocurre siempre, encuentro los anuncios. La UIB, el IEB, el Govern ponen anuncios como una serie de conferencias realizadas en febrero bajo el título "El final del Regne de Mallorca". La información que sobre ellas ofrece balersfaciencia.org son resúmenes o síntesis que no están mal, aunque me parezca insuficiente su información.

Muy diferente es la actitud de la Biblioteca de Cort que para esta conmemoración ha organizado una exposición bibliográfica sobre el acontecimiento y ha expuesto un pdf con la Bibliografía específica sobre la Guerra de Successió a les Illes Balears disponible a la Biblioteca de Cort. Frente a la inutilidad de las anteriores instituciones en Internet, la Biblioteca de Cort, aunque aún sin los enlaces posibles, ofrece algo más práctico y valioso que el simple anuncio de conferencias.

171502
Anuncios de conferencias

Parte de la bibliografía indicada se halla en Internet. Los artículos del BSAL (Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana) se encuentran en la Biblioteca Digital- Así, en el volumen del año 2006 se encuentra el artículo de Eduardo Pascual Ramos: "Intervención de tropas imperiales en Mallorca al final de la Guerra de Sucesión" (BSAL, 61 (2006), p. 255-256), mas este artículo empieza con el Acuerdo de Hospitalet, 21 de junio de 1713, en el que se concretan la rendición y retirada de las tropas imperiales austríacas de Cataluña, Mallorca e Ibiza. A mí me interesa una información más general que abarque también los años anteriores.

En el Volumen de 1920 - 1921 se encuentra el artículo de Fernando Porcel Zanoguera titulado "Mallorca durante la Guerra de Sucesión a la Corona de España", el cual se encuentra dividido en siete partes distribuídas en los diferentes números de los boletines de esos años. Separo las páginas del artículo y las uno en un pdf que subo a Scrib.

Este artículo comienza con la muerte en 1700 del Rey Carlos II. y nombramiento de Felipe V como Rey de España y sus reinos. Va contando los virreyes que hubo en esos años, la existencia de grupos a quienes no agradó este nombramiento con D. Juan Antonio Bojadors, Conde de Zavellá, como cabecilla; la formación de dos grupos llamados "botiflers", partidarios de Felipe V, y "maulets", favorables al entonces infante Carlos, hermano del difunto Carlos II. No trata mucho la influencia de Gran Bretaña, enemiga de que hubiese una unión entre Francia y España; indica el comienzo de la guerra, pero muy de pasada. Indica la llegada a Palma en septiembre de 1706 de la armada anglo holandesa del almirante Leake, los alborotos que se producen, la llamada de Bojadors a rendirse a las tropas austríacas y cómo, hacia el día 26 de septiembre de 1706, Mallorca se rinde y pasa a ser austracista.

171501
Bibliografía específica sobre la Guerra de Successió a les Illes Balears disponible a la Biblioteca de Cort

El tema es largo y el relato presenta saltos cronológicos a veces no fáciles de seguir. En ixent.org, Llorenç Buades Castell presenta una "Cronologia del Tricentenari de la Guerra de Successió a Mallorca" que tiene la virtud de seguir los principales acontecimientos desde un punto de vista más amplio y general que el que ofrece el artículo de Porcel Zanoguera.

En junio de 1715, tras haber conquistado las fuerzas felipistas Barcelona, la escuadra borbónica llega a Mallorca y el 15 de ese mes el Caballero de Asfeld desembarcó en Cala Ferrera. El día 2 de julio, dos oficiales felipistas entran por la Puerta de Jesús y se dirigen a la Almudaina para establecer las capitulaciones de la ciudad y de la isla. El día 8 de julio, las tropas de Carlos III abandonan la isla y el día 11 de julio, Asfeld entra solemnemente en la ciudad de la que recibe las llaves de oro y plata.

Historia compleja que culmina el 28 de noviembre de 1715 con el Decreto de Nueva Planta que elimina totalmente las instituciones anteriores y establece jurados, 20 en Palma, de designación real.

Gracias a la Biblioteca de Cort, y ojalá las instituciones isleñas conciban Internet como algo más que un tablón de anuncios. Magnífica siempre la Sociedad Arqueológica Luliana. Gracias.


[27/07] Congrés Internacional Obrer Socialista - Setmana Tràgica - AIA - CENU - Duchmann - Dalmonte - Bruno - Caioli - Frédy - Izquierdo - Vallejo - Jiménez Pérez - Pastor - Cartañà - García Altamira - Roumilhac - Cortese - De Jong - Le Bris - Cochet - Foz

0
0
[27/07] Congrés Internacional Obrer Socialista - Setmana Tràgica - AIA - CENU - Duchmann - Dalmonte - Bruno - Caioli - Frédy - Izquierdo - Vallejo - Jiménez Pérez - Pastor - Cartañà - García Altamira - Roumilhac - Cortese - De Jong - Le Bris - Cochet - Foz

Anarcoefemèrides del 27 de juliol

Esdeveniments

La sessió de la delegació francesa consagrada a l'admissió dels anarquistes vista pel periòdic "Le Petit Belge" del 30 de juliol de 1896

- Congrés Internacional Obrer Socialista: Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Obrer Socialista (International Socialist Workers and Trade Union Congress), on oficialment totes les cambres sindicals obreres estaven convidades. Dins cada delegació es trobaven militants anarquistes coneguts, com ara Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Pietro Gori, Gustav Landauer, Bernhard Kampffmeyer, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, Christian Cornélissen, Fernand Pelloutier o Paul Delesalle, entre altres. Però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Serà un triomf de la socialdemocràcia.

***

La imatge més coneguda de la Setmana Tràgica: la crema d'edificis religiosos a Barcelona (Foto de Castellà publicada en "La Actualidad" del 28 d'agost de 1909)

- Segon dia de la Setmana Tràgica: El dimarts 27 de juliol de 1909 a Barcelona (Catalunya), dins dels fets enquadrats en l'anomenada Setmana Tràgica, es caracteritza per la crema d'esglésies i de convents. De bon dematí alguns mercats i algunes botigues obriren per abastir la població, però aviat tancaren. El silenci informatiu era total a Barcelona i la sensació de buit d'autoritat força estesa. Sobre les nou del matí la residència dels Maristes fou atacada i el germà Lycarión (Francisco Benjamín Mey), director del Patronat Obrer de Sant Josep, va morir. També fou atacada la comissaria de les Drassanes i a mig matí la construcció de barricades amb llambordes, somiers, reixes i tapes del clavegueram, amb un protagonisme de les dones notable, es generalitzà per tot arreu --s'hi van arribar a construir-ne 76. Mentrestant, a Madrid, Juan de la Cierva Peñafiel, ministre de Governació, que des d'un primer moment va sostenir la tesi insurreccionalista de la vaga, declarà que el moviment barceloní tenia un caràcter clarament separatista, així ni els polítics catalans ni els dirigents obrers d'altres indrets de l'Estat espanyol voldrien sumar-se a la revolta o ni tan sols justificar-la, i va promoure la suspensió de les garanties constitucionals, que duraria fins al 10 de novembre d'aquell any. Antoni Fabra Ribas, membre del Comitè Central de Vaga, s'entrevistà amb Antoni Rovira Virgili, editor d'El Poble Català i membre del Centre Nacionalista Republicà, per veure les possibilitats que els nacionalistes d'esquerra encapçalessin la revolta. Cap al migdia van començar a circular per tot Barcelona consignes de calar foc els convents, donades per diversos polítics radicals (Lorenzo Ardid Bernal, els germans Rafel i Josep Ulled Altemir, Joan Colominas Maseras, etc.) i la ciutat s'omplí de barricades i de convents que cremaven (església parroquial de Sant Pau del Camp, Reial Col·legi de Sant Anton dels escolapis, església de Santa Maria del Taulat, etc.). Diverses armeries foren assaltades durant el dia i la gentada també es va fer amb fusells del sometent. A Gràcia els enfrontaments armats entre revoltats i l'Exèrcit duraran fins cap al tard, quan l'artilleria militar s'imposa. Els membres del Comitè Central de Vaga es reuniren poc abans de les 14 hores amb el lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio, a qui demanaren que encapçalés el moviment i que proclamés la República, però cap grup polític no acceptà fer-se càrrec de l'aixecament, es tractava d'un moviment totalment autònom i espontani. A les 14.30 la comissaria del Poblenou patí un primer atac i mitja hora després el franciscà P. Ramon M. Usó fou ferit greu quan abandonava la residència de Sant Gervasi carregat amb valors i diners en metàl·lic de la comunitat; morirà l'endemà i serà el tercer i últim religiós finat durant la setmana --la consigna fou en tot moment respectar la vida de les persones. A les 16.30 tingué lloc a l'Ajuntament una reunió entre l'alcalde Joan Coll Pujol i diputats i prohoms de la ciutat per formar una junta que parlamentés amb els rebels, però el republicà Joan Sol Ortega els va convèncer de l'absurditat de l'intent. A les 17 hores la comissaria del Poblenou va patir un nou atac i una hora després Mn. Ramon Riu, rector de Santa Maria del Taulat, al Poblenou, mor d'asfíxia i de paüra al seu amagatall; el seu cos va ser arrossegat pel carrer i profanat. A les 18.45 l'Ajuntament es reuní en sessió urgent, on el regidor radical Josep Jorge Vinaixa demanà la constitució d'una sessió permanent del consistori, però dues hores després la sessió fou dissolta, per l'acció persuasiva d'Emiliano Iglesias. Els intents de radicals, de socialistes i de nacionalistes d'esquerra per trobar algú que es fes càrrec d'encapçalar la revolta foren del tot inútils. Al vespre la policia desbordada abandonà les comissaries dels barris perifèrics i s'engegà una segona onada d'incendis de convents i d'edificis religiosos, de manera que al final del dia cremaven una trentena d'edificis, concentrats a la zona de l'Audiència, l'Eixample, Gràcia, Sant Andreu, el Clot, les Corts i Sant Gervasi. Fora de Barcelona, durant aquest segon dia de vaga, s'arribà a proclamar la República i es constituïren juntes revolucionàries a Sabadell, Granollers, Mataró i Palafrugell. Mentrestant, i sense que Catalunya tingués cap possibilitat d'assabentar-se'n, a l'Àfrica es lliurà la decisiva batalla del Barranco del Lobo, sorgida arran d'un atac de les inexpertes tropes espanyoles a la serralada del Gurugú, des de la qual la guerrilla rifenya dominava la regió; la internada de les tropes colonials acabaria desastrosament i se saldaria amb 1.238 baixes per la banda espanyola, 180 mortals, incloent-hi el general Gillermo Pintos Ledesma que manava la tropa i que morí d'un tret al cap disparat per un franctirador.

***

Adhesiu de l'AIA (1906)

- Míting aniversari de l'AIA: El 27 de juliol de 1924, en ocasió del vintè aniversari de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), té lloc a la Casa del Poble de l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) un míting internacional. Hi van intervenir nombrosos militants coneguts, com ara Rudolf Rocker, Emma Goldman, Domela Nieuwenhuis, Barthélemy de Ligt, Pierre Ramus, etc.

***

Cartell del CENU

- Creació del CENU: El 27 de juliol de 1936, enmig de l'entusiasme revolucionari, la Generalitat de Catalunya crea per decret el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una nova escola racionalista i laica que funcionarà segons els principis de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Tot el moviment d'escoles racionalistes llibertàries s'integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l'Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías. El 22 d'octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l'Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l'Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Henr Duchmann (ca. 1894)

- Henri Duchmann: El 27 de juliol de 1873 neix a París (França) el periodista, conferenciant i propagandista anarquista i antimilitarista Henri Duchmann, que tal vegada va fer servir el pseudònim literari d'Henri Duchemin. Tenia dos germans, Hermann i Joseph. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Harmonie, de Marseille (1891-1893);Le Conscrit, de París (1892);La Brochure, de Bruxelles (ca. 1893); Les Temps Nouveaux, de París (1895); Le Libertaire, de París (1895-1914); Régénération, de París (1896-1908);Le Pétard, de París (1904);La Tribune internationale, de París (1904-1905); L'Ordre, Le Combat Social i L'Insurgé, de Llemotges (1905-1911); L'Action, de París (1905-1908); Le Réveil Social de Normandie, de Rouen (1905); Le Travailleur Normand, de Rouen (1906); La Révolution, de París (1909); La Révolte, d'Alger (1909), etc. L'estiu de 1894 estava refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per les seves activitats llibertàries. Aquest mateix any el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'abril de 1895, arran de la denúncia d'un veí que havia confós una incubadora artificial per una «màquina infernal», el seu domicili de Chatillon va ser escorcollat per la policia. En 1898 participà econòmicament en la subscripció popular oberta pel diari parisenc L'Aurore a favor de les vídues dels obrers morts en la catàstrofe del carrer dels Apennins de París. El gener de 1899 fundà, amb companys dels XI, XII i XX districtes parisencs, el grup d'estudis socials i literaris «Cercle Léon Tolstoi», que es reunia al local del periòdic Le Pot à Colle. En aquestaèpoca vivia al número 80 de l'avinguda Saint-Mandé de París. El 18 de maig de 1899 va fer la conferència «Le nationalisme antisémite et le nationalisme juif» a la Biblioteca d'Educació Llibertària del carrer Titon de París; el 29 de juliol, al mateix lloc, l'anomenada «Le salut est en vous, de Tolstoi»; i el 21 de setembre, també al mateix lloc, la conferència «Le christianisme et la société moderne». El 6 de març de 1903 va fer la conferència a la Universitat Popular «L'Effort du Grand-Montrouge» de París «La police internationale et les réfugiés politiques»; el 13 de març a la Universitat Popular «Zola» de París l'anomenada «La foire aux inepties (les miracles)»; i el 22 de març d'aquell any a la Universitat Popular «La Semaille» de París l'anomenada «Paul Bert et l'émancipation morale du peuple». El 4 de març de 1904, a la Sala Jules de París, va fer la conferència «La Terre, de Zola, et Les Paysans, de Balzac», organitzada per l'Educació Lliure del III Districte parisenc. El 30 de maig de 1904 va fer la conferència a la Universitat Popular«Coopération des Idées» de París «Zola féministe, L'Assommoir», que va repetir el 30 de juny d'aquell any. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), el 9 de juny de 1904, amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Victor Griffuelhes, Clément Beausoleil, Charles Desplanques, Lévy, Jean Laporte, Georges Yvetot, Amédée Bousquet, Roger Sadrin, Georges Régnier, Auguste Delalé, Émile Janvion i Gabrielle Petit, fou un dels oradors del quart míting preparatori d'organització del Congrés Antimilitarista d'Àmsterdam, que se celebrà a la Sala Bock Colossal de París; el 22 de juliol d'aquell any va fer la xerrada «Le Congrès Antimilitariste d'Amsterdam» a la Universitat Popular«L'Aube Sociale» de París; el 7 d'agost de 1904, amb Miguel Almereyda, la xerrada «La Nouvelle Internationale», sobre l'AIAT, a la Universitat Popular«Germinal» de Nanterre (Illa de França, França), que repetí el 13 d'agost a Puteaux (Illa de França, França) i 16 d'agost a la Universitat Popular «Mouffetard» de París; el 29 d'octubre una xerrada sobre l'AIAT a la Sala Salaudrin de Asnières-sur-Seine (Illa de França, França); i el 10 de desembre de 1904 la conferència anomenada «L'Armée et l'Idée de Patrie», a la Sala Dufour de París, organitzada per l'AIAT. Entre febrer i juny de 1904, des de les pàgines de Le Libertaire, llançà durs atacs contra les feministes en general i contra Nelly Roussel en particular, fet que va ser respost per càustiques respostes de nombrosos companys i companyes (Nelly Roussel, Cleyre Yvelin, Henri Godet, etc.). El 29 de juny de 1904 portà a terme, amb Cleyre Yvelin, una conferència«feminista antifeminista» a les«Causeries Popularies» (Xerrades Populars) del XI Districte de París i el 30 de setembre d'aquell any una altra titulada«Féminisme», organitzada per la Joventut Sindicalista de París, a la Borsa del Treball. El 8 de gener de 1905, amb Marie Sellos, portà a terme una conferència contradictòria sobre el tema de l'acció anarquista, organitzada pel «Cercle Individualista», a la Sala Jules de París. El 21 d'abril (Divendres Sant) de 1905 participà en el gran banquet anticlerical organitzat per la Libre Pensée a l'Elysée Rouennais de Rouen (Alta Normandia, França) i en el qual va fer una conferència de cloenda. Participà com a orador en els actes del Primer de Maig de 1905 a Rouen. El 3 de desembre de 1905 participà, amb el jutge de pau J. André, i el secretari de la Borsa del Treball de Rouen, en el gran míting contradictori«La Grève de Maromme», que se celebrà a la Borsa del Treball de Rouen

***

Angelo Damonti

- Angelo Damonti: El 27 de juliol de 1886 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Angelo Damonti, més conegut com Dalmonte. Sos pares es deien Aristide Damonti i Cecilia Scoppini. En 1905 ja estava fitxat per la policia de Brescia com a membre dels cercles llibertaris. En 1919 s'afilià a la Federació Local de la Unió Sindical Italiana (USI), que s'acabava de crear, i a començaments de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on obrí una fusteria i donà feina a nombrosos companys. Aquest mateix any participà activament, amb Errico Malatesta, en la fundació del diari anarquistaUmanità Nova. Com a destacat membre del Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques), amb Fioravante Meniconi i Mario Montovani, s'encarregà de viatjar arreu d'Itàlia per establir contacte amb els companys empresonats, buscar els millors advocats, recaptar fons, denunciar els directors carceraris i guardians, etc. En 1927, cansat de detencions i d'agressions feixistes, es va veure obligat a marxar clandestinament a França i s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on treballà amb els companys italians exiliats. En 1934 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i després a Alemanya. Marxà a Espanya durant els anys de la guerra civil. En 1940 es trobava a París quan les autoritats italianes demanaren la seva recerca per extradir-lo. Durant l'ocupació alemanya participà en la resistència francesa enquadrat en els Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Sindicat General de la Indústria Elèctrica, adherit a la Confederació General del Treball (CGT) clandestina, i treballà al llarg de la línia ferroviària. Aprofitant aquesta cobertura, amagà en un tren de manteniment especialment habilitat, perseguits antifeixistes i partisans. Pels seus mèrits i valor, va ser nomenat general del maquis francès. En 1948 retornà a Itàlia i s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Milà. També va ser nomenat vicepresident i conseller nacional de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). En 1960 morí la seva filla Anita, llibertària, partisana i deportada al camp de concentració nazi d'Auschwitz. Angelo Damonti va morir el 15 de novembre de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Notícia sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari catòlic tarragoní "La Cruz" (17 d'agost de 1913)

- Martí Bruno Mas: El 27 de juliol de 1889 neix a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà, Catalunya) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno Mas. Membre de la Sindicat Fabril i Tèxtil «La Constancia» de Barcelona, assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi adherí «La Constancia» al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a propagandista i organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un paper important l'agost de 1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga, presidí el 16 d'agost un important míting no autoritzat convocat per «La Constancia» al Cimema Montaña de la barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se celebrà a Sants. Quan esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir del 14 d'octubre de 1936 ocupà per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de Terrassa i fou nomenat president de la Comissió de Proveïments. També va ser nomenat delegat regional del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de gener de 1937 va ser rellevat d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren una mica massa«primmirat». Amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carrières-sur-Seine i després a Chatou i milità en la Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part d'una comissió dedicada a ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Martí Bruno Mas va morir el 9 de juliol de 1963 a l'hospital de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri de Chateau.

***

Ludovico Caioli

- Ludovico Caioli: El 27 de juliol de 1901 neix a San Ferdiano a Settimo (Cascina, Toscana, Itàlia) l'anarquista Ludovico Caioli –a vegades citat Cajoli. Sos pares es deien Flaminio Caioli i Maria Di Sacco. Quan era molt jove es traslladà amb son pare a Piombino (Toscana, Itàlia), on entrà a treballar com a aprenent d'obrer en la indústria de l'acer i establí contactes amb el moviment anarquista, participant en les activitats del grup juvenil «Pietro Gori». Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) prengué part, amb el grup «Gli Scamiciati», en totes les lluites sindicals i polítiques de Piombino, com ara l'agitació popular contra la pujada del cost de la vida de 1919. Obligat per la repressió policíaca i feixista a emigrar, s'instal·là a Roma (Itàlia) i posteriorment retornà a la Toscana, on va ser detingut per deserció i empresonat gairebé un any. En sortir de la presó, es traslladà a Aosta (Vall d'Aosta), on visqué durant tot el període feixista treballant com a obrer a l'acereria Cogne, sense abandonar el seu pensament, encara que sembla que abandonà la militància. A Aosta conegué Amelia, que esdevingué sa companya. En 1943 retornà a la Toscana i prengué part en la reconstrucció de la Federació Anarquista Pisana (FAP) i del grup anarquista de Cascina-Navacchio (Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi, Giovanni Turini, etc.), on hi va trobar Cornelio Giacomelli, vell company a Piombino durant el«Bienni Roig». Ludovico Caioli va morir el 14 de març de 1991 a Novacchio (Cascina, Toscana, Itàlia).

***

Frédy

- Frédy: El 27 de juliol de 1901 neix a Alfortville (Illa de França, França) el cançonetista social anarquista Robert Bernard, més conegut com Frédy. Buscat per les autoritats per insubmís, hagué d'abandonar la seva feina d'ajustador matricer i passar a la il·legalitat, treballant en negre en la construcció i posteriorment en la decoració. Compositor aficionat de cançons socials, s'agrupà amb altres llibertaris del grup de poetes i cantautors revolucionaris de «La Muse Rouge» creat en 1901. A començament de 1928 començà les seves actuacions sota el pseudònim Frédy i fou un dels pilars de «La Muse Rouge» fins a la II Guerra Mundial, grup del qual va ser nomenat adjunt del seu secretari Jean-Paul Monteil. Va escriure nombroses obres revolucionàries i antimilitaristes, les quals va interpretar, a més d'altres cançons de diferents autors (Gaston Couté, Charles d'Avray, Flesky Durieux, etc.), en gales i festes organitzades per «La Muse Rouge», en les gires propagandístiques pacifistes de Victor Méric o en actes per a recaptar fons per a diverses campanyes (vagues, etc.). Algunes de les seves cançons (Quand les gueux le voudront, Brisez vos armes,Révoltons-nous contre tous les tyrans, Les charognards, Sanglante idole, etc.) van ser editades en publicacions com Nos Chansons i La Muse Rouge. En 1939, quan esclatà la guerra, aconseguí regularitzar la seva situació militar sense anar a files, essent llicenciat definitivament per «desordres mentals». En 1940, quan l'ocupació nazi, passà a la «Zona Lliure» i s'instal·là amb sa companya a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on la parella visqué com pogué. Quan sa companya arribà a l'edat de la jubilació, tots dos fixaren la seva residència en una petita població de la Turena francesa, on restaren sempre llibertaris, pacifistes i vegetarians. En 1988 cantà en la festa del 25 aniversari de la llar de jubilats de La Libre Pensée al departament de Maine i Loira. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Frédy (1901-?)

***

Certificat oficial de defunció de Félix Izquierdo García

- Félix Izquierdo García: El 27 de juliol de 1907 neix a Jorcas (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Izquierdo García. Emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil passà a França. El juny de 1940 va ser detingut pels ocupants alemanys i el 13 de desembre d'aquell any ingressà al camp de concentració de Mauthausen procedent de l'Stalag V-D d'Estrasburg, juntament amb altres 815 ciutadans espanyols. El 24 de gener de 1941 fou traslladat, sota la matrícula 9.344, al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria, Àustria), on morí 10 mesos i tres setmanes després, l'1 de novembre de 1941. Estigué casat amb Rosa Duaigües.

***

Miguel Vallejo Sebastián

- Miguel Vallejo Sebastián: El 27 de juliol de 1909 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Vallejo Sebastián. Encara adolescent, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó, Espanya), treballà de calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A partir de 1927 destacà com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser detingut a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva participació en l'aixecament anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería de Saragossa i a Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va ser detingut portant força documents orgànics de la CNT saragossana i amb una multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira propagandística amb Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a més d'un míting a Saragossa. El juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes i, amb José Hipólito Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de Defensa dels Grups Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes enquadrat en la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República i fou nomenat secretari del Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys bèl·lics. El març de 1937 signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un pacte d'unitat amb la Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes de la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján que dissolgueren el Consell Regional de Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25 Divisió, al final de la guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran tasca en estret contacte amb el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones. Després passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la de Saragossa, on va ser jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la de 20 anys de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el Comitè Regional d'Aragó de la CNT clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla que actuava a Terol. De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per manca de proves. Més tard s'establí a València. Entre el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en substitució d'Antonio Castaños Benavent, va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la policia, s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951 passà a França. S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro Sánchez Fernández (Helios Sánchez), esdevenint un dels militants més destacats del sector«col·laboracionista», partidari de prendre part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952 intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i Quiñones Ocampo, en el míting commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de Lió (Arpitània). El 5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada Payarols, Josep Joan Domènec Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la Casa del Poble de Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT«possibilista» de 1952, va ser nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V Plenari de 1954. El gener de 1953 impartí una conferència al Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones al momento actual, sobre el problema de España» a Montalban (Llenguadoc, Occitània). L'1 de maig de 1954, amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria, parlà en el míting d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del Cafè Continental d'Albi (Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954 intervingué, amb J. J. Domènech i Emilio Gervas, en un míting commemoratiu de la jornada del 19 de juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc, Occitània). Entre 1954 i 1958 col·laborà en España Libre. El Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido, Joan Ferrer i Tomás Cañizares en el míting celebrat a Clarmont d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb José Borrás Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè de Relacions del Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo Sebastián va morir el 4 de març de 1962 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor cerebral. Sa companya fou la destacat militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau.

Miguel Vallejo Sebastián (1909-1962)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Manuel Jiménez Pérez

- Manuel Jiménez Pérez: El 27 de juliol de 1936 es assassinat a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Jiménez Pérez. Havia nascut el 16 d'abril de 1908 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill d'una família de jornalers, ben aviat començà a treballar als camps del seu poble natal. En 1925 participà en una vaga de recollidors d'oliva que es va declarar a la regió (Dos Hermanas, Alcalá de Guadaira i Utrera) reivindicant la jornada de vuit hores de feina. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, durant les nits seguia els cursos que Antonio Muñoz Benítez impartia a l'Escola Racionalista de la localitat. Quan es proclamà la II República espanyola l'abril de 1931, participà, amb altres membres de les organitzacions obreres, en el govern provisional de l'alcalde republicà Fernando Fournon Rallas. Arran del cop feixista del 18 de juliol de 1936, participà en la barricada confederal que s'instal·là al carrer del Pinar on la cavalleria rebel fou repel·lida. Davant l'amenaça feixista d'executar immediatament el batlle republicà i els seus regidors si seguien amb la resistència, decidí retirar-se amb sos companys. El 27 de juliol de 1936 --altres fonts citen el 22 de juliol--, mentre treballava amb un altre militant de la CNT, Manuel Núñez González (Camará), a la hisenda Bujalmoro de Dos Hermanas, ambdós van ser detinguts per la Guàrdia Civil i un grup de falangistes. Quan anaven pel camí de la Cañada de la Zorra els presos intentaren fugir. Núñez, asmàtic, no pogué córrer i fou abatut als pocs metres, i Jiménez aconseguí arribar a un olivar entre la pluja de bales, però va ser ferit al taló i, capturat, va ser assassinat a l'acte.

***

Soledad Pastor Serrano

- Soledad Pastor Serrano: El 27 de juliol de 1936 és assassinada pels feixistes a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) Soledad Pastor Serrano. Son fill, Rafael Cuesta Pastor, del Comitè Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), vocal d'aquest sindicat anarcosindicalista i membre del Comitè Revolucionari d'Almodóvar, aconseguí fugir del municipi quan les tropes feixistes aixecades dies abans l'ocuparen. Els falangistes, com que no trobaren el fill, la pelaren, li donaren oli de ricí, la passejaren per la plaça amb dos monyos al cap seguida de la canalla del poble insultant-la i seguidament l'afusellaren.

***

Cartoixa-presó de Portaceli

- Palmir Cartañà Plana: El 27 de juliol de 1940 es afusellat per l'exèrcit franquista a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Palmir Cartañà Plana, conegut com L'Escarritx. Havia nascut en 1909 a Valls (Alt Camp, Catalunya). Xofer-mecànic de professió, també va treballar al gel. Membre del Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer de xofer al Vallenc, línia que feia el trajecte de Valls a Tarragona. En 1929 va ser un dels 38 fundadors de l'Ateneu Popular de Valls. L'abril de 1937 s'integrà en la junta de la Federació Local de la CNT, com a membre del Sindicat del Transport, i en va ser nomenat membre del secretariat. Detingut en acabar la guerra, el 4 d'abril de 1940 va ser tancat a la presó provincial de Tarragona, procedent del camp de concentració de Portaceli, de València, i de la presó de València en la qual va romandre des del desembre de 1939 a l'abril de 1940. El 18 d'abril de 1940 va ser jutjat per un consell de guerra i condemnat a mort. Va ser executat juntament amb l'anarquista Lluís Montagut Cristòfol, de Tortosa.

***

Notícia de la detenció de David García Altamira publicada en "La Vanguardia" del 29 de gener de 1935

- David García Altamira: El 27 de juliol de 1943 es afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista David García Altamira. Havia nascut en 1910 a Tui (Pontevedra, Galícia) i emigrà a Catalunya. Es guanyava la vida com a jornaler i electricista i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 2 de gener de 1935 va ser detingut juntament amb altres companys acusat de formar part d'una«banda de malfactors». Destacat militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant els anys de la Revolució espanyola, el 2 d'agost de 1937 participà, juntament amb Josep Villagrasa Molló, en un atemptat contra Josep Andreu Abelló, aleshores president del Tribunal de Cassació de Catalunya. Detingut, el 20 d'octubre de 1937 ingressà a la presó Model de Barcelona; jutjat pel Tribunal d'Espionatge i Altra Traïció i Derrotisme, presidit per Rodríguez Dranguet, l'11 de desembre de 1937 va ser condemnat a 15 anys de presó per«atemptat frustrat» --Josep Villagrasa fou condemnat a 10 anys per inducció. Poc després, el 21 de desembre de 1937, aconseguí fugir espectacularment amb altres companys anarquistes després de subornar el sotsdirector i director de la Model, Manuel Valls Gomis, el qual passà amb ells a França. Retornà abans del final de la guerra i amb el triomf feixista va ser detingut per les tropes franquistes i executat.

***

Jean Roumilhac

- Jean Roumilhac: El 27 de juliol de 1949 mor en un accident de cotxe a Ais de Provença (Provença, Occitània) el militant llibertari Jean Roumilhac. Havia nascut el 2 de novembre de 1892 a Comprenhac (Roergue, Occitània) en una família pagesa llemosina. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920.

***

Salvatore Cortese

- Salvatore Cortese: El 27 de juliol de 1951 mor a Lungro (Calàbria, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Salvatore Cortese, també conegut com Salvaturi Piliviut. Havia nascut el 22 de febrer de 1899 a Lungro (Calàbria, Itàlia). Segon fill d'una família d'origen arbëreshë --minoria d'ètnia albanesa que viu a Itàlia--, son pare, Domenico Cortese, era jornaler del camp, i sa mare es deia Teresa Maria De Marco. Va ser alumne del mestre i pedagog Camillo Vaccaro i es crià en un context social caracteritzat pel moviment obrer sorgit al voltant de la indústria minera de sal gemma. Participà com a soldat en la Gran Guerra, on va ser ferit i fet presoner pels alemanys. D'antuvi socialista, la lectura del Manifest Comunista, de Marx i d'Engels, i de l'exemple de la Revolució russa el decantà pel bolxevisme. El gener de 1921, arran de l'excisió de Liorna del Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al Partit Comunista Italià (PCI), fundat pel també arbëreshë Antonio Gramsci i Amedeo Bordiga, entre d'altres. Després de la mort de son pare, i amb l'adveniment del feixisme, el 14 de març de 1924 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires treballà en els ferrocarrils. A la capital argentina freqüentà els cercles comunistes i es conreà culturalment de manera autodidacta, arribant a aprendre --a part de l'italià i l'albanès-- el castellà, el francès i l'anglès. Però el mateix 1924, amb l'estalinisme al poder i després de veure la«degeneració» bolxevic, abandonà la ideologia comunista i s'acostà al moviment anarquista i, sobretot, al pensament kropotkià. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Allarme (1928-1929), d'Aldo Aguzzi; Eresia (1928-1932), d'Enrico Arrigoni; Studi Sociali (1930-1935), de Luigi Fabbri; Fede!; etc. En els seus articles defensà un anarquisme no violent i respectuós amb les diferències. També destacà com a conferenciant i es relacionà amb destacats militants i intel·lectuals anarquistes, com ara Giacomo Barca, Lino Barbetti, Luce Fabbri, Salvatore o Ermacora Cressati. El 20 d'agost de 1926 el Tribunal de Castrovillari el condemnà en rebel·lia a vuit mesos de presó i a 1.000 lires de multa per«ofendre el Duce» en una carta que envià a sa mare i va ser interceptada per la policia feixista. A mitjans de 1929 entrà a formar part del grup d'«Umanità Nuova», fundat per Lino Barbetti, i fou secretari del«Comitè Pro-Víctimes Polítiques d'Itàlia» de Buenos Aires. Poc després tingué una dura polèmica amb el periòdics comunistes La Internacional i Ordine Nuovo sobre la deportació a Sibèria de l'anarquista Francesco Ghezzi. Des de l'Argentina enviava publicacions llibertàries i antifeixistes als companys de Lungro per a la seva distribució. Durant un temps hagué de refugiar-se a Montevideo (Uruguai). En 1931, a causa de la seva activitat subversiva i acusat de ser l'«inspirador moral» dels atemptats amb dinamita del grup de Severino Di Giovanni, va ser tancat, amb Cesare Cucchi, Antonio De Marco i Gregorio Soria, a la presó de Villa Devoto, on va fer amistat amb  Benito Sak. El febrer de 1932, després de la caiguda del règim de José Félix Uriburu i pocs dies abans de la proclamació del nou president Agustín Pedro Justo, va ser deportat juntament amb altres 150«anarquistes perillosos». El 23 de març de 1932 la nau d'aquests deportats arribà al port de Nàpols i just arribar va ser detingut per «activitats antifeixistes a l'estranger» i empresonat a Cosenza a l'espera de judici. Condemnat a cinc anys de deportació acusat de ser un«individu dominat per la passió revolucionària i capaç d'infringir a la primera ocasió l'ordre constituït», va ser confinat a l'illa de Ponza, on trobà vells companys argentins, destacats militants (Giorgio Amendola, Lelio Basso, Pietro Nenni, Mauro Scoccimarro, Giuseppe Romita, Pietro Secchia, Umberto Terracini, etc.) i va fer especial amistat amb el socialista Sandro Pertini i els anarquistes Alfonso Failla, Pio Turroni i Nino Malara. El 26 d'agost de 1932 va ser condemnat per la Prefectura de Ponza a 500 lires de multa per haver violat el reglament de la colònia penitenciària. El febrer de 1937 conclogué el seu confinament. L'1 d'abril d'aquell any va ser alliberat i retornà a Lungro, on reprengué la seva feina de pagès sota l'estreta vigilància de les autoritats feixistes. A la seva ciutat restablí els contactes amb el moviment antifeixista, participant activament sobretot en les seves activitats propagandístiques, cosa que implicà diversos escorcolls, detencions i «purgues» sistemàtiques a mans d'escamots feixistes. El 27 de març de 1939 va ser tancat durant la visita de Mussolini a Calàbria. Després de la II Guerra Mundial freqüentà la Cambra del Treball de Lungro i col·laborà en la revista anarquistaVolontà. En 1948 el volien presentar a alcalde, però per diversos motius abandonà la vida política. Malalt d'un tumor al ronyó, Salvatore Cortese va morir el 27 de juliol de 1951 a Lungro (Calàbria, Itàlia). En 2007 son fill, Domenico Cortese (Miku), publicà la biografia Salvatore Cortese, un antifascista arbëresh di Lungro.

***

Albert de Jong fotografiat per Senya Fléchine (ca. 1933) [IISH]

- Albert de Jong: El 27 de juliol de 1970 mor a Heemstede (Holanda Septentrional, Països Baixos) el militant anarcosindicalista i antimilitarista Albert Andries de Jong. Havia nascut el 29 d'abril de 1891 a Amsterdam (Països Baixos) i va descobrir les idees llibertàries gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, esdevenint propagandista del seu periòdic Vrij Socialist, i quan Domela morí, en 1919, va publicar-ne l'autobiografia i ordenà els seus arxius. Orador i antimilitarista convençut, va militar activament contra la guerra i va organitzar amb Bart de Ligt el suport als refractaris. Ambdós seran condemnats en 1921 per«crida a la revolta». Amb Arthur Lehning van formar part de la Oficina Internacional Antimilitarista, la finalitat de la qual era coordinar les accions pacifistes. Taquígraf de professió, va treballar molt de temps en la redacció del setmanari De Syndikalist i va publicar nombrosos articles informant sobre l'anarcosindicalisme. En 1933 va acollir a Amsterdam els militants alemanys de la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), com ara el Dr. Gerhardt Wartenberg, que fugien de les persecucions nazis. En 1939, quan la declaració de guerra, va transferir al Regne Unit un capital que servirà en 1945 per editar el periòdic Buiten de Perken. Va ser ajudat per son fill Rudolf de Jong, continuador de l'obra de son pare i autor entre altres d'un llibre sobre la guerra d'Espanya i d'articles sobre el moviment llibertari holandès. Testimoni i actor de la història social d'Holanda, restà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort. Entre les seves obres podem destacar Van christen tot anarchist, en ander werk van F. Domela Nieuwenhuis (1910), Onderwerping of verzet? (1915), De praktijk van het antimilitarisme (1921), 25 jaar oorlog aan den oorlog (1904-1929) (1929), Het rapport-Welter van socialistisch standpunt beschouwd (1932) i Oorlog tegen Hitler Duitsland? (1933) El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Albert de Jong (1891-1970)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Crònica de la glosada de Llubí, per Felip Munar

0
0

UNA GRAN NIT DE GLOSES A LLUBÍ

Diumenge, dia 26 de juliol de 2015


Felip Munar ha fet una petita introducció de les gloses de picat, i ha recordat la figura de l’amo en Biel Ramis, d’es Cantó, que fou mestre o va inspirar Biel Majoral, Maria del Mar Bonet o Miquela Lladó, i de l’homenatge que se li va dedicar l’any 2009 a Llubí, i el 2013 a Sineu, quan l’OCB va retre homenatge a Biel Caragol.


 

La plaça ben engalanada, amb el paperí tremolant i la flaire de festa estiuenca. Les quatre-centres cadires emplenen tota la plaça, plena de gom a gom: diumenge dia 26 els Glosadors de Mallorca tenen la nit per a ells, només per a ells, a Llubí. Un dia especial: debutaran dos nous glosadors, després d’un parell –o més- anys d’assistència als tallers del Molí d’en Polit: Joan Sureda, de Manacor, i Miquel Servera, de Felanitx. Nirvis, moviments, mirades que no tornen... i han pujat a l’escenari acompanyats de Jordi Cloquell, Artiller, i Mateu Matas, Xurí. Des de l’escenari es veu la plaça amb centenars de mirades fixes, expectants, però agraïdes, tanmateix. Han començat amb dubtes –“serem capaços?”, “quedarem en blanc?”-, amb gloses que feien referència precisament a aquestes premisses, i amb una tonada clara i sense embuts. En Jordi i en Mateu els han emparat i no hi ha hagut cap “desgràcia”: els glosadors se n’han sortit, i la plaça els ho ha agraït amb mamballetes després de cada glosa. Sí, tenim dos nous glosadors: en Joan Sureda i en Miquel Servera. Enhorabona!

 

Llavors han pujat na Maribel Servera, Figona, i Llorenç Cloquell, Màgic. Un combat immens, rialler; els glosadors anaven sobrats, segurs, i la gent ha esclafit amb rialles i mamballetes contínues. Han jugat amb ironia amb el sexe, les parelles, la complicitat, els dubtes... I la gent en demanava més. Però per arreglar les desavinences han cridat en Mateu Matas, Xurí, i el Màgic Cloquell ha baixat.

 

En Mateu i na Maribel tenen una complicitat especial, segurament perquè fa molts anys que glosen junts i es coneixen bé, i saben que poden innovar constantment. I així ho han fet: noves tonades, noves rimes, jocs... La gent estava expectant, amb ganes, i ho ha agraït a cada final de glosa. Així no hi ha ningú que es pugui avorrir: és veritablement un espectacle dels mots i de l’enginy, i de les melodies. Ningú no es mou. La plaça plena de gom a gom. 

 

Al final han pujat els sis glosadors: Figona, Xurí, Màgic, Artiller, Sureda i Servera, i cadascú ha acabat amb una glosa particular: el Màgic amb dècimes desbaratades; l’Artiller amb una cançó seva i amb una tonada aferradissa; na Figona amb una tonada tradicional; en Sureda i en Servera amb les seves tonades pròpies; i en Xurí ha arrodonit la vetllada amb dècimes encadenades que han fet aixecar la gent.

 

Tothom s’ha acostat als glosadors per fer-los arribar l’enhorabona i les ganes que tenien de sentir-los una altra vegada. La batllessa i la regidora de Festes han assegurat que ho tornarem a repetir.

 

Felip Munar i Munar

Contractacions irregulars a EMSER

0
0

Des d'Alternativa denunciam la forma en què s’han fet les cinc darreres contractacions temporals a EMSER, incomplint el conveni col·lectiu de l’empresa, i demostrant el que fa temps que ocorre: que la gerència fa el que vol i que els polítics de torn no hi han posat remei. Esperam que l’actual equip de govern acabi amb aquests mal vicis heretats.


Fa uns dies ens vàrem assabentar que s’havien realitzat cinc contractacions temporals a l’empresa municipal EMSER 2002 SLU. Després d’escoltar les explicacions de l’equip de govern sobre com s’havien realitzat aquestes contractacions, podem dir que aquestes incompleixen el conveni col·lectiu ja que no segueixen el procediment establert per a la contractació de personal per a situacions d'urgència (els casos que estam tractant).

L’article 50.d del conveni col·lectiu d’EMSER estableix per aquests casos, i si no existeix bossa de contractació (tot i que aquest és també un tema discutible), la possibilitat de contractar personal durant el temps que calgui mitjançant contractes de la modalitat d’obra o servei determinat o d’interinitat. Però estableix que, tant d’una manera o una altra, “els delegats de personal seran informats de la situació i participaran en la selecció del personal quan no és disposi de treballadors provinents de la bossa de contractació. Atesa la necessitat urgent de cobrir aquests llocs de feina de forma temporal i immediata, serà facilitada informació mitjançant la ràdio municipal, i pels mitjans de difusió que es considerin convenients i efectius.”

I això no s’ha complert, ja que ni s’ha avisat ni fet partíceps del procés de selecció als delegats de personal, ni tampoc s’ha facilitat cap tipus d’informació a la ràdio municipal ni a través d’altres mitjans com podrien ser la web municipal o el perfil de facebook de l’Ajuntament.

Igualment s’ha incomplert la disposició addicional tercera del conveni que estableix, amb caràcter supletori al que estableix el conveni, quina és la normativa que ha de regir aquests casos, fent referència al final als principis constitucionals d’igualtat, mèrit i publicitat per a l’accés a la ocupació pública. I finalment dir que també la LRBRL parla d’aquest principis per a la contractació de personal al servei d’entitats públiques empresarials.

El problema és que no ens sorprèn que es vulneri el conveni col·lectiu d’EMSER, ja que no és la primera vegada que hem denunciat irregularitats a nivell laboral. La gerència sembla que no té consciència d'estar gestionant una empresa pública, i que no és pot fer el que li dóna la gana. Ara bé, si això ha passat fins ara és perquè s’ha permès a nivell polític. Convé no oblidar que el batle és el president de l’empresa, per tant al final n’és el màxim responsable. Tots sabem que l’anterior equip de govern no era un gran amant de la cosa pública, ni de la transparència en la gestió, i d’aquí venen aquests problemes i mal vicis, però esperam que això s’acabi, que el nou equip de govern prengui mesures perquè l’empresa, i sobretot la seva gerència, obri d’acord a la llei, evitant que es repeteixin situacions com aquestes, i depurant responsabilitats en cas que així sigui.

 

 

Serra de Tramuntana. Paratge Natural.

0
0

 

El dia 28/06/2011 és el dia que la Serra de Tramuntana va ser declarada oficialment Patrimoni de la Humanitat. La pasada legislatura, poca feina efectiva es va fer per impulsar i maximitzar els efectes positius de la declaració de la Serra com a patrimoni mundial i la seva incidència en benefici de la Serra i de tots els sectors econòmics i socials propis d’aquest indret, com ara: el turisme, l’artesania, l’agricultura, la cultura, la indústria de transformació agroalimentària...

Com ja és sabut, la Serra de Tramuntana és una alineació muntanyosa d'uns 90 km de llargària que s'estén al nord de l'illa de Mallorca. Es caracteritza per la diversitat de paisatges: espais forestals formats per alzinars, pinars, carritxars i d'altres espècies, s'alternen amb els agrícoles com són els oliverars. A més, cal destacar la gran quantitat d'espècies endèmiques de flora i fauna.

La seva superfícieés de 63.084,00 hectàrees (1.123,00 hectàrees marines i 61.961,00 hectàrees terrestres). Situada al nord de Mallorca i ocupa part dels municipis d'Alaró, Andratx, Banyalbufar, Bunyola, Calvià, Campanet, Deià, Escorca, Esporles, Estellencs, Fornalutx, Lloseta, Mancor de la Vall, Palma, Pollença, Puigpunyent, Santa Maria, Selva, Sóller i Valldemossa.



 

 

 

Equipaments:

  • Centre d'Informació del Paratge natural de la Serra de Tramuntana (Ca s'Amitger), carretera Lluc-Pollença, s/n, Lluc (Escorca). Telèfons 971 51 70 83 / 971 51 70 70. Horari: Dilluns a diumenge, de 9:00 a 16:30 h.

  • Oficina de Gestió del Paratge natural de la Serra de Tramuntana: C/ del Gremi de Corredors, 10, 1r. Polígon de Son Rossinyol, 07009 Palma. Telèfon 971 17 66 13. Horari d'atenció al públic: de les 8 h a les 15 h.

  • Centre d'Educació Ambiental de Binifaldó. Reserva al telèfon 971 51 70 74. Horari de reserva de dilluns a diumenge de 9 a 15 h.

  • Centre de Seguiment i Recerca de la Biodiversitat (Binifaldó, Escorca). Telèfon 971 51 70 83. Fax 971 51 70 84.

  • Refugis de muntanya: Gorg Blau, Cúber, Son Moragues, la Coma de Binifaldó, Lavanor i la comuna de Caimari. Informació 971 17 76 52. Horari: de dilluns a divendres de 10 a 14 h.

  • Zona d'acampada des Pixarells i de sa Font Coberta: Reserva als telèfons 971 51 70 70 / 971 51 70 83. Horari de reserva de dilluns a diumenge de les 9 a 16:30 h.

  • Àrees recreatives.

DECLARACIÓ

Norma de creació: Acord del Consell de Govern de 16 de març de 2007 pel qual es declara Paratge natural la Serra de Tramuntana. (BOIB núm. 54 ext., d'11 d'abril de 2007).Declaració PN Serra Tramuntana.pdf

PLANIFICACIÓ

Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals (PORN): Decret 19/2007 de 16 de març, per qual s'aprova el Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals de la Serra de Tramuntana (BOIB núm. 54 ext, d'11 d'abril de 2007).

VISITES GUIADES

Es realitzen visites guiades els dissabtes per al públic en general amb inscripció prèvia al Centre d'Informació del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Telèfon 971 51 70 83 (de 9 a 15 h).



QUÈ S'HI POT FER?

Usos i activitats permeses:

  • La recol·lecció d'espàrrecs, bolets, fulla d'espart, garballó, fruits, entre d'altres per a consum familiar, llevat d'algunes zones del Paratge.

  • La recol·lecció de caragols i caragolins no endèmics per consum familiar, llevat d'algunes zones del Paratge.

  • L'activitat agrícola i ramadera tradicional, llevat d'algunes zones del Paratge.

  • Els petits horts familiars per al consum propi als voltants immediats de les edificacions existents.

  • La caça als terrenys constituïts en vedats i a les zones de caça controlada.

  • Les activitats recreatives i les esportives que no siguin de competició, llevat d'algunes àrees del Paratge, sempre que no impliquin l'emissió de renous i/o es realitzin camp a través.

  • La pesca recreativa des d'embarcació.

  • El busseig recreatiu i esportiu a l'àmbit marí del Paratge.

Usos i activitats que requereixen autorització escrita:

  • La filmació o la fotografia professional, especialment la de caràcter publicitari, com també l'enregistraments de vídeos per part de TV.

  • Les explotacions i concessions d'ús privatiu de les aigües.

  • La utilització de productes fitosanitaris en els casos de tractaments de plagues.

  • La recol·lecció amb finalitat comercial d'espàrrecs, bolets, fulla d'espart, garballó, fruits, entre d'altres.

  • La recol·lecció per a ús comercial de caragols i caragolins no endèmics.

  • La modificació de la coberta vegetal natural.

  • Els usos o activitats agrícoles i ramaderes no tradicionals.

  • L'escalada, el ràpel, el vol lliure, el descens de torrents, el barranquisme, i altres activitats de risc.

  • L'espeleologia.

  • Els projectes o iniciatives d'investigació científica.

  • La pesca submarina.

  • La captura de cigarra de mar (Scyllarides latus).

  • L'activitat de refugi de muntanya.

  • L'habilitació de senders, pistes forestals o altre tipus de vies vinculades a l'oferta d'ús públic o a l'eliminació de biomassa forestal residual.

  • Els concursos de tir no cinegètics a algunes zones del Paratge.

Usos i activitats prohibides:

  • La destrucció de minerals, roques i restes.

  • Les activitats que modifiquin rossegueres, rasclers, torrenteres, esquetjars i altres unitats i morfologies de modelat càrstic.

  • L'alteració de les cavitats subterrànies.

  • Les actuacions que puguin degradar significativament la qualitat del medi marí, els aqüífers, els torrents, els estanys i les fonts.

  • Els circuits esportius.

  • Les activitats recreatives i esportives a algunes zones.

  • La pesca d'arrossegament, d'encerclament i amb palangre de superfície.

  • La captura o recol·lecció de la nacra (Pinna nobilis).

  • L'ancoratge sobre praderies de Posidonia oceanica i sobre fons de maerl.

  • Noves carreteres, rondes, nous vials i camins.

  • El trànsit rodat camp a través amb excepció del necessari per realitzar les tasques agrícoles i silvícoles.

  • L'ús de dreceres.

  • La introducció en els sistemes naturals d'espècies al·lòctones de flora i fauna que tenguin el caràcter d'invasores.

  • La utilització de productes fitosanitaris a algunes zones del Paratge natural.

  • L'aprofitament d'exemplars o poblacions de llorers, teixos, boixos, rotaboc (Acer granatense) i altres espècies pròpies de comunitats relictuals.

  • L'encesa de focs en terrenys forestals.

  • La navegació esportiva i d'esbarjo i la utilització de qualsevol tipus d'embarcació o mitjà flotant de vela o motor, a les zones de bany indicades.

  • Els bussejadors no poden portar en mà ni en les seves embarcacions instruments que es puguin utilitzar per a la pesca o extracció d'espècies marines.

  • L'alimentació de les espècies marines.


http://www.serradetramuntana.net/ca/

Mallorca i els presoners republicans: els camps de concentració en els anys 40

0
0

Paulí Pallàs es retroba, seixanta-nou anys després, amb el lloc del seu captiveri


El gironí va visitar ahir el campament dels soldats al parc de Llevant i hi oferí un excepcional testimoni


Assumpta Bassa | 24/07/2011 |


Al cap de seixanta-nou anys es retrobava amb el lloc del seu captiveri. El gironí Paulí Pallàs (1920) tornà ahir al matí al Campament dels Soldats del Parc Natural de Llevant. Eren molts records i emocions. Només va necessitar un minut per situar-s'hi i recordar com transcorrien les hores en aquest lloc de reclusió i treballs forçats on va estar tancat durant el règim franquista en els primers anys de la dècada dels 40. El seu únic delicte: lluitar a la Guerra Civil al bàndol de la República.

La visita va ser organitzada per l'Associació d'amics del campament dels soldats i va comptar amb la presència de l'alcalde d'Artà, Jaume Alzamora, i del director del parc, Tomàs Bosch, així com d'altres membres de l'associació.

"Després de la guerra, no pensàvem en cap revolució, simplement lluitàvem per enderrocar el règim de Franco", comentava Pallàs, que va estar tres anys a la presó, després d'estar al campament per reorganitzar, en la clandestinitat, el partit al qual va pertànyer, el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

No havia tornat a Mallorca des de llavors i té moltes ganes de col·laborar en la recuperació de la memòria històrica. "La informació que ens ha donat Pallàs ens ha servit per reconstruir la vida dels presos amb detalls que no podíem ni imaginar", comentaren des de l'associació; a més, afegiren que "han estat de gran ajuda les nombroses fotografies que el mateix Pallàs va poder rescatar del campament. Segons Paulí, si no hagués estat destinat a l'oficina del camp, no hauria pogut aconseguir les fotografies, encara que no recorda com s'ho va fer per treurer-les ni qui les va fer". Ahir vespre estava previst que Pallàs donàs el seu testimoni en una xerrada al teatre sobre la vida quotidiana al campament.


Recuperació


No va ser fins al 2005 que, a Artà, no es va saber de l'existència d'un altre presoner viu. Així ho expliquen des de l'associació. "Paulí Pallàs va escriure les seves memòries i en va enviar un exemplar a Artà. L'interès del llibre va suscitar una primera visita a Salt, lloc de residència de Paulí, i una segona visita quan es va enllestir l'organització d'aquest viatge a Mallorca", varen concloure des de l'associaicó, que, des que es constituí, treballa amb l'objectiu de recuperar la memòria històrica d'aquest indret.

Diari de Balears


La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla 1946. Memòria de la derrota republicana.



Qui signa aquest article va nèixer sota la influència, per una part, de la derrota de la República i també, sortosament, de la victòria aliada sobre el nazifeixisme. Ambdues influències condicionaran de manera molt importat tant la meva vida com la meva obra literària.

Qui signa aquest escrit va néixer a sa Pobla, si els papers no ens enganyen, un dia de finals de desembre de 1946. Concretament el trenta de desembre de 1946. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial i quan, a les Illes i la resta dels Països Catalans, la repressió feixista contra l'esquerra era més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor: aquelles insuportables pel·lícules d'Antonio Molina, Lola Flores, Paquita Rico o l'inefable Joselito.


De de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Però les feines, la supervivència quotidiana, aquell llibre que has de lliurar a l'editorial, els articles de cada dia, tot plegat, havien endarrerit la meva intenció de fullejar diaris i revistes antigues. Aquest estiu, emperò, m'ha estat possible furgar una mica en aquell remot passat.

Aleshores el pare, l'exalferes de la República Paulino López, ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració on l'havien portat, com a presoner de guerra. Parlam del famós "Batallón de Trabajadores número 151" que, sota comandament d'oficials franquistes i els falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.


Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta. En la fotografia podem veure l'escriptor Miquel López Crespí, la seva mare Francesca Crespí Caldés i Francesca López Crespí.

En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. De Can Verdera era també el famós batle primoriverista, cap de la Unión Patrióta, Miquel Crespí i Pons, el mateix que en els anys vint ajudà a bastir l'escola Graduada de sa Pobla. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de Sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra, parlam dels anys quaranta, la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties, se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, volgueren trasbalsar el món.


Cines de sa Pobla: Ca'n Pelut (el "Coliseum").

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.

Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància d'aquell de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de guerra, en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. Els pare havia vist els seus companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales, contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després d'haver patit la guerra i els anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de la situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, després de la derrota de la República el trenta-nou, s'implicàs en política, el que li devia importar, cap a l'any 1946, era com garantir una feina que li permetés mantenir la família i aquell fill que acabava de néixer.

Tornem als diaris. L'any 1946 les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El nou de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, sense cap vot en contra, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix".

Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el socialisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als nord-americans com per per als règims capitalistes europeus.

Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supós que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, a Can Guixa o Can Pelut, la pel·lícula de "Hispano-Americana Films" El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El vint de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure aquells pans que duraven tota la setmana.

Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conrava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava encara a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l'hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren moltes fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat certa "repressió" oficial per allò de "quedar bé", el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.

Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la "Vespa". Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.

Miquel López Crespí



Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...


Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.


Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...


L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!


Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).


En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".


Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Viewing all 12424 articles
Browse latest View live