Lo que queda de Venus
Lo que queda de Venus
Tenen perduda la guerra mediàtica.
Els mitjans de les Corporacions capitalistes tenen perduda la guerra mediàtica, jo crec.
Els grans mitjans de comunicació ''occidentals'' estan sota la batuta de Washington.
La CNN, el NYTimes, la BBC, el Die Welt tenen per objectiu conformar l'opinió pública de manera que senti com a pròpia l'estratègia de domini mundial de l'Imperi.
Des de fa temps (des de la gran expansió de la comunicació per Internet), Washington i els seus vassalls estan de cada vegada més inquiets per la creixent influència dels mitjans ''no occidentals''.
La denominació (els mitjans ''no occidentals'') englobaria els grans mitjans de les potències que s'oposen a l'imperialisme dels Estats Units i, també, els grans mitjans anti-sistema que han proliferat als EUA i a Europa.
Els grans mitjans catalans no són una excepció; estan atents a la batuta de Washington (Els mitjans catalans, tan en català com en espanyol o en francès).
A considerar: Hi ha grans mitjans anti-sistema a Espanya i a Euskadi (el diari digital Público i el diari Gara, per exemple), però no hi ha mitjans anti-sistema de gran difusió als territoris de Catalunya Sencera.
A considerar: Els mitjans catalans més decididament independentistes (com és el cas del diari Ara) mostren el seu ADN pro-ianqui i neoliberal (Neocon, els diuen als EUA).
Que quedi clar: La recent conversió a l'independentisme de Convergència, de CDC, no lleva que sigui un partit de dretes al servei de les diverses classes empresarials catalanes.
Per descomptat, podem donar suport als modestos mitjans digitals catalans anti-sistema, però allò que s'ha de posar de relleu és que els catalans (tant els del Principat com els de la perifèria) poden posar en greu crisi els mitjans de comunicació de les Corporacions catalanes.
Actualment, els internautes catalans tenim a l'abast grans mitjans ''no occidentals'' i de grans mitjans anti-sistema, mitjans que superen als ''occidentals''.
Jo crec que ells tenen la guerra mediàtica perduda. O sigui és l'hora del nunci que proclamarà la fi del sistema capitalista.
Amb aquest escrit, faig un convit als lectors perquè visitin la web de Global Research. Per a mi, aquesta publicació digital és l'instrument informatiu que fa posar el genoll en terra als mitjans corporatius. O sigui,
Tesi: Si els catalans cerquen la informació, de cada vegada més, als mitjans no capitalistes, provocaran la ruïna econòmica i social d'aquests mitjans.
Arribats ací, vegeu la web Global Research.
Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat. (Miquel López Crespí)
La memòria dels vençuts: Mallorca i la guerra civil
La trilogia formada per Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts s'ha anat bastint amb el temps, amb la lenta sedimentació, dins del subconscient del novel·lista, d'infinitat d'anècdotes contades pels homes i dones que visqueren la guerra civil, la repressió franquista. Caramull d'històries verídiques que, a poc a poc, s'han transformat, en els personatges de ficció de les obres abans esmentades.
En la novel·la Núria i la glòria dels vençuts hi ha desenes d'informacions concretes, aventures increïbles, fets que potser no coneix cap historiador, que vaig sentir contar a la família durant anys i més anys. És evident que, dins aquesta recordança, no hi podien mancar les experiències vitals que em contaren desenes de vells lluitadors republicans.
Record ara mateix les històries contades per José Hernández, un carrabiner (exmilitant del PCPE i del PCEml), que vaig conèixer en els anys que vaig ser vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (mitjans dels vuitanta). I el tinent de la República Manuel Gómez Simón, el qual, malalt i amb greus dificultats amb la vista, encara anava per tots els pobles de Mallorca aferrant cartells esquerrans. I caldria parlar també d'un home excepcional per tot el que va significar en la lluita per la llibertat; em referesc a Gaspar Soler, amic íntim de la dirigent del PCPE pro-soviètic Francesca Bosch. En Gaspar morí el 1990 després de tota una vida dedicada a la lluita pel socialisme, en defensa dels drets dels treballadors.
Em ve igualment a la memòria el company Antonio Abarca Zurita (de l'OEC, que participà en la campanya del "Front de Treballadors" de l'any 1977)... I tots els altres, els herois anònims, els antics lluitadors antifeixistes que, complint les normes de seguretat dictades per l'OEC, no donaven el seu nom autèntic i que jo coneixia pel nom de guerra: "Juan", "Toni", "Teresa"... Tants excel·lents amics que han anat morint en el més perfecte anonimat i als quals mai ningú podrà agrair prou el que feren per portar la llibertat al nostre poble, a tots els pobles de l'Estat.
Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat.
Però que facin els servils la seva història. Nosaltres servarem la dels "vells", dels nostres herois, dels Jaume Serra Obrador (el nebot d'aquell pobler heroic, en Jaume Serra Cardell, afusellat en el Fortí d'Illetes l'any 1937), amb el qual encara vaig participar en una manifestació contra el dictador Pinochet fa uns anys; i d'en José Hernández i els germans José, Paulino i Juan López. Sense oblidar tampoc Guzmán Rodríguez Fernández, un lluitador basc que restà a viure a sa Pobla i que, durant anys, petava la conversa amb el pare i l'oncle, molts d'horabaixes, mirant de reüll la Guàrdia Civil, mentre fumaven una cigarreta en el taller de Can Ripoll, just davant la plaça del Mercat; i Juan Alzamora, que amb n'Aurora Picornell anà amunt i avall, per uns carrers de Palma plegats de falangistes, demanant armes a Antonio Espina; armes per als sindicats de les Illes, armes per a defensar la República... que el governador republicà no volgué lliurar als treballadors antifeixistes.
Són les històries vitals d'aquesta generació d'homes i dones que ho donaren tot per la causa de la llibertat del nostre poble les que, convenientment passades per la màgia de la imaginació i la literatura, naveguen per les pàgines de Núria i la glòria dels vençuts, Estiu de foc i L'Amagatall.
Moltes d'aquestes històries, la presència omnipotent de la guerra, la revolució i l'exili (d'una manera directa o indirecta) ja l'havíem copsat en l'obra de Carner, de Riba, de Pere Quart, de Bartra, d'Espriu, Prous i Vila, Ramon Tor, Ferran Soldevilla, Agustí Esclasans, Joan Sales, Clementina Arderiu, Màrius Torres, Janés i Olivé, Isidre Molas, Fèlix Cucurull, Joan Fuster, Joaquim Horta, o Francesc Vallverdu (entre molts d'altres).
Aquesta és la base cultural (entre moltes altres coses) que ajuden a bastir Núria i la glòria dels vençuts, L'Amagatall i Estiu de foc.
L'amagatall i la novel·la històrica mallorquina.
"La maduresa de l'autor de sa Pobla es transparenta aquí com un full de paper de seda. Es evident l'acurat conreu dels mots, el joc de les figures literàries, ara tradicionals, suara amb multitud de fórmules innovadores, i un lèxic dispers i enriquit que no cau en el parany, tan de moda actualment, de les floritures fàcils robades al llenguatge litúrgic. Història versembable aquesta i més que versembable, real, treta d'un cas verídic, del qual hi ha encara parents vius". (Miquel Ferrà Martorell)
Per Miquel Ferrà Martorell, escriptor.
Jugar als amagatotis amb la mort. Sentir a l'altra banda del mur les passes dels botxins o els lladrucs dels cans trescadors. Esser un home-pou, un home armari, un home-paret, un home-cova. L'existència obscura d'una pagellida o d'un caragol. Viure dies i més dies en el silenci i la foscor, segellats els llavis, emboirats els ulls, i no poques vegades, quan l'amagatall és molt estret, en posició fetal. Se'n donaren molts casos. I l'escriptor en crea un més com homenatge a tots els altres. I un amagatall és prolífic en pensaments, en converses interiors, en auto-col·loquis i la vida de les paraules silencioses esclata com una palmera de focs d'artifici. Total i absoluta introsprecció. Les angoixes es materialitzen, els somnis cobren forma i tot un univers de sentiments i sensacions balla estret, molt estret, reclòs, dins el maleït amagatall. Però l'experiment reclama tot un laboratori del llenguatge i mentre avançam, quasi diria millor, navegam, per les pàgines de López Crespí ens hem de congratular de trobar-hi un ofici autèntic d'escriptor. La maduresa de l'autor de sa Pobla es transparenta aquí com un full de paper de seda. Es evident l'acurat conreu dels mots, el joc de les figures literàries, ara tradicionals, suara amb multitud de fórmules innovadores, i un lèxic dispers i enriquit que no cau en el parany, tan de moda actualment, de les floritures fàcils robades al llenguatge litúrgic. Història versembable aquesta i més que versembable, real, treta d'un cas verídic, del qual hi ha encara parents vius.
Miquel López Crespí, amb aquesta aportació a la nostra literatura, ens ofereix un bon llibre, un llibre certament recomanable. Els probables defectes, des de l'òptica de segons qui, ja que aquest autor no és simpàtic a tothom, derivi, potser, de les seves virtuts i és aquesta fixació per la guerra civil, la dictadura franquista i els anys de la clandestinitat. Però com pot un autor renunciar als trets que conformen la seva trajectòria vital? Com pot un autor fer punt i apart, tatxó i compte nou, des d'un cim d'ona aixecada per lectors i crítics? Història, psicologia, ètica, estètica, tot barrejat amb rebull d'emocions que calen profundament, n'és el combinat literari, l'encert, quan tants d'altres amb ínfules gongorines fan cala buida.
Pensam que aquesta novel·la de Miquel López Crespí (1) és una de les aportacions més importants d'un autor contemporani mallorquí als fets que s'esdevingueren a les Illes en els anys de la guerra i postguerra. López Crespí en sap treure profit tot inspirant-se en un fet real esdevingut a la seva població d'origen. Al llarg de les nostres lectures literàries n'hem conegut molts d'amagatalls, el d'Anna Frank entre d'ells i ja de sortida tenen aquests el nucli del misteri entès com efecte poètic. Poesia i misteri, denúncia i investigació formal, troballes del llenguatge, efectes inesperats de lèxic i imaginació creadora. Vet aquí alguns dels detalls que fan de L'amagatall una de les obres bàsiques de la literatura mallorquina actual. A partir de la fosca creadora de l'amagatall l'home emboscat, amagat, soterrat en vida mou la llum, la vitalitat que neix d'un intel·lecte actiu, i més que actiu, dinàmic. Aleshores codifica totes les nostàlgies i connota tota casta de factors efectius, històrics i culturals. Les evocacions personals determinen una àmplia visió del món i fan amb efectes de clara intensitat, que brollin paraules noves que donen nou sentit a l'angoixa de l'home i de la humanitat o que tornin al present somnis de pàtria nova, la utopia mai no assolida pels homes justos d'aquesta terra calcigada per cínics i malfactors. L'amagatall ve carregat de mils valors simbòlics com aquella Roma entrevista pel poeta Alberti. Aquesta visió del món tan personal i suggestiva no s'enganya ni vol enganyar i, com diria Ortega i Gasset, aquí l'escriptor "contempla el panorama de la vida i de la cultura des del seu cor".
(1) L'amagatall. Premi Miquel Àngel Riera de Narrativa 1998. Col·lecció "Tià de Sa Real", núm. 55. Publicacions de Sa Nostra, Caixa de Balears.
Publicat en la revista l'Estel (15-VIII-1999)
Anarcoefemèrides
del 16 de juliol
Esdeveniments
- Surt Il Libertario: El 16 de
juliol de 1903 surt a La Spezia (Ligúria, Itàlia)
el primer
número del setmanari Il
Libertario. Giornale Anarchico, dirigit
per
Pasquale Binazzi i Petroni Carlotta Zelmira. Patirà
nombroses vegades la
repressió de les autoritats (judicis, segrests, suspensions)
i el 29 d'octubre
de 1922 la impremta en serà destruïda per un
escamot feixista. Va publicar 866
números bàsicament de crítica al
militarisme, al clergat, al reformisme
socialista, al capitalisme, al parlamentarisme, al clientelisme, al
feixisme,
etc.
***
- La CNT-FAI demana armes: El 16 de juliol de 1936 els anarcosindicalistes de la puixant Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya) demanen sense èxit a Lluís Companys, president de la Generalitat catalana, organitzar la distribució d'armes als treballadors per fer front a l'amenaça d'un imminent cop d'Estat militar. El Comitè d'Enllaç amb la Generalitat estava compost per Diego Abad de Santilla, Joan García Oliver i Francisco Ascaso, per la FAI; i Buenaventura Durruti i Josep Asens, per la CNT. La Generalitat de Catalunya no només no va donar armes, sinó que va requisar totes les armes que va trobar als militants llibertaris que feien guàrdia a les casernes. Diego Abad de Santillán va arribar a dir que «si els polítics temen el feixisme, encara temen més el poble en armes».
Naixements
- Slave Merdzanov: El 16 de juliol de 1876 neix a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà, el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov --també citat com Slav Merdjanov. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista «Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin, Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey --fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis--, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria.
***
- Amerigo Boccato:
El 16 de juliol de 1892 neix a Piracicaba (São Paulo,
Brasil) el fotògraf
anarquista i antimilitarista, i posteriorment comunista, Amerigo
Boccato,
conegut com a Mérico Canarin.
Sos
pares, Angelo Boccato (Canarin) i
Elvira Renesto, anarquistes seguidors d'Andrea Costa, havien emigrat al
Brasil
en 1885 com a conseqüència de la
repressió desencadenada arran de la gran vaga jornalera
coneguda com «La Boje», i posteriorment retornaren
a Itàlia. Amerigo Boccato es
guanyava la vida fent de mecànic a Venècia
(Vèneto, Itàlia) i aconseguí una
important cultura autodidacta. Antimilitarista destacat, durant la Gran
Guerra,
amb altres companys (Pietro Beccari, Vittorio Fabbris, etc.),
creà el Circolo
Sociale (CS, Cercle Social) al barri venecià de Cannareggio,
on palesà el seu
antibel·lisme en reunions públiques al costat de
les dones dels soldats enviats
al front. En aquesta època col·laborava en el
periòdic socialista Lotta.
El 24 de desembre de 1917, «pel
seu grau de perillositat i pel bé de la seguretat de
l'Estat», va ser confinat
a l'illa de Lipari, juntament amb altres cinc companys, per«tasca derrotista
consistent a enviar pamflets i fullets de contingut anarquista als
soldats
combatents». El gener de 1919, quan encara estava confinat,
va ser absolt, però
va ser sotmès a una vigilància especial acusat de«danys i incendi dolós».
L'abril de 1921 va ser detingut sota l'ordre del Tribunal de Rovigo
(Vèneto,
Itàlia) i condemnat el 20 d'abril de 1922 a un any de
reclusió per haver
disparat armes de foc en una topada amb un escamot feixista a
l'avinguda de la
Stazione. El juliol de 1924 va ser traslladat a Chioggia i
posteriorment a
Cavarzere, ambdues poblacions del Vèneto italià.
El 4 de juliol de 1927 va ser
novament detingut sota la sospita de ser l'autor d'uns dibuixos i
emblemes
(falç i martell) a parets d'edificis d'Adria
(Vèneto, Itàlia), però va ser
alliberat sense càrrecs per ser considerat anarquista i no
comunista. El 20 de
desembre de 1930 obrí un estudi fotogràfic
(«La Modernissima») a l'Strada
Grande d'Adria i posteriorment un altre, amb el mateix nom, a
Cavarzere. Segons
les autoritats policíaques, «sempre va professar
les idees anarquistes, però
sense fer-ne propaganda». En 1931, arran de la
detenció i condemna a mort de
l'anarquista Michele Schirru per haver atemptat contra Benito
Mussolini, la
vigilància a la seva persona es va intensificar,
patí un escorcoll domiciliari
i el seu nom va ser inscrit en els registres de la policia de
fronteres. El 24
de juliol de 1935, durant un escorcoll a la seva botiga de fotografia
per part
dels carrabiners, se li va segrestar documentació
mecanografiada compromesa i
publicacions subversives, com ara l'Almanacco
Socialista per a 1919 i el fullet anarquista Lettere
ad un socialista, de Luigi Fabbri. Estava casat amb Paolina
Cavazzini, amb qui tingué 14 infants (Euterpe, Eolo,
Esperina, Espero, Elio,
Anita, Nirvana, Proteo, Fiamma, Mirta, Sergio, Katia, Miki i Ili), tres
d'ells
(Eolo, Elio i Espero) també destacats militants anarquistes
i lluitadors
antifeixistes. El 9 de maig de 1936 es negà a abandonar el
Teatro Comunale
d'Adria quan, entre el primer i el segon acte d'una opera
lírica que es
representava, es va suspendre l'espectacle i tots els espectadors es
van veure
obligats a sortir a la plaça Cavour per a escoltar un
missatge radiofònic de
Benito Mussolini anunciant el final de la guerra colonial,
l'annexió d'Etiòpia
i la proclamació de l'Imperi. Portat a la presó
de Rovigo, va ser, a causa de
la seva invalidesa de guerra i ser pare d'una família
nombrosa, només amonestat
per dos anys, per «haver manifestat una actitud
contrària a l'acció dels poders
de l'Estat i donar lloc a un accident pertorbador per a l'ordre
públic en un
moment de gran solemnitat nacional». Interrogat pel comissari
local de la
Seguretat Pública, es va defensar afirmant que havia estat
bufetejat per un
membre del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1937
l'amonestació va ser
indultada pel cap del Govern en ocasió del naixement del
príncep Víctor Manual.
El maig de 1940 el seu domicili va ser escorcollat per
enèsima vegada. Invàlid
de guerra per la seva tuberculosi pulmonar contreta durant el servei
militar,
rebia una pensió de cinquena categoria. Després
de la II Guerra Mundial,
retornà a Adria amb sa família i
s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI).
En 1958 es traslladà a Settimo Torinese i posteriorment a
Gabiano i a
Castellamonte, totes poblacions del Piemont italià. Amerigo
Boccato va morir el
14 de desembre de 1978 a Adria (Vèneto, Itàlia),
població a la qual havia retornat
feia poc.
***
- Juan Gandulfo
Guerra: El 16 de juliol de 1895 neix a la hisenda Las
Vacas, a Los Vilos
(Petorca, Xile) –actualment pertany a la regió
xilena de Coquimbo– el metge anarquista
Juan Gandulfo Guerra. Fill d'una família benestant de
Viña del Mar, sos pares
es deien Salvador Gandulfo, enginyer, i Sofía Guerra. Va fer
els estudis
primaris a l'Escola O'Higgins de Viña del Mar i
després seguí humanitats en el
Liceu de Valparaíso. Més tard estudià
medicina a la Universitat de Xile,
ocupant un dels primers llocs de la seva promoció, acabant
la carrera en 1920,
encara que no pogué llicenciar-se fins l'any
següent, a causa de la persecució
i l'empresonament que patí en aquesta època. Quan
era estudiant de medicina
realitzà nombroses làmines a colores de gran
qualitat artística sobre biologia
i histologia que van seguir utilitzant-se fins a la dècada
dels anys cinquanta.
També en la seva època d'estudiant
entrà a formar part del moviment anarquista
i anarcosindicalista i col·laborà en diverses
publicacions, com ara Claridad,òrgan de la universitària Federación
de Estudiantes de Chile (FECH, Federació d'Estudiants de
Xile), Juventud o Verba
Roja, on manifestà les seves idees
llibertàries fent servir
diversos pseudònims (Iván,Juan Guerra, etc.). En 1918
fundà, amb
els seus diners, la impremta Numen –inspiració,
en llatí–, dedicada a la publicació de
llibres i fullets anarquistes i lloc de
trobada entre els estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la
Universitat
Popular José Victorino Lastarria, centre d'ensenyament
nocturn per a obrers i
on s'impartí ensenyament primari i secundari
clàssic. L'abril de 1920, quan
presidia el Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per
desacatament
al president de la República Juan Luis Sanfuentes
Andonaegui, ja que havia
declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes
nacionals;
en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i
l'acusació va ser desestimada.
Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament
empresonat com a
representant de la FECH per criticar el moment polític
d'aleshores i per
propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la
penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència
carcerària el deixà fortament
impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos«comuns». En aquestaèpoca entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda.
Conegut per la
seva militància llibertària, li costà
entrar a fer feina en un hospital, però
finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán
i, després, a l'Assistència
Pública. Fou un dels impulsor del Policlínic
Obrer, creat per la Unió Local de
la Secció Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial
Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que
s'inaugurà l'11 de juny de
1923 i es perllongà fins al novembre de 1927, quan el
Policlínic deixà de
pertànyer a
Juan Gandulfo
Guerra (1895-1931)
***
- Joan Montoliu del Campo:
El 16 de juliol de 1911 neix a Vila-real
(Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista
Joan Montoliu del Campo. De
molt jove marxà a Catalunya i
s'instal·là al barri de Santa Eulàlia
de
l'Hospitalet de Llobregat, on s'afilià al Sindicat
d'Escombriaires de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Participà en les lluites de carrer
(assalt a la caserna de l'Hospitalet) de juliol de 1936 i fou un dels
organitzadors i responsable de la col·lectivitat de neteja
pública de
l'Hospitalet de Llobregat. Després s'allistà i
lluità al front d'Aragó fins al
final de la guerra, destacant en la batalla de Belchite on
comandà un batalló
confederal. S'exilià a França durant la Retirada
i en 1940 fou tancat al camp
de concentració d'Argelers. Després fou enviat a
una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció de la
pressa de l'Aigle. En
1942, després de l'ocupació de la zona lliure,
organitzà, en contacte amb la
resistència francesa, el maquis confederal del Pic Violent,
que estava format
per quatre grups de 15 homes cadascun. Aquest maquis, que pertanyia a
la XIII
Regió Militar de les Forces Franceses de l'Interior (FFI),
efectuà nombroses
accions de sabotatge. Com a tinent de les FFI, participà en
els combats
d'alliberament fins al 31 d'octubre de 1944, quan els maquisards de les
FFI
s'integraren en l'Exèrcit regular francès.
Després de l'Alliberament milità
infatigablement en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en la CNT de
l'Exili. Visqué a Rouen, on reorganitzà la seva
Federació Local de la CNT en
l'Exili, i a París, fins al 1972, treballant de paleta. En
1947 fou delegat de
Rouen al Congrés de la CNT-MLE celebrat a Tolosa de
Llenguadoc. Ocupà la
secretaria de la Federació de la CNT parisenca i en fou
membre del Comitè de
Relacions de la Zona Nord (París-Normandia). Va ser membre
del Comitè de Gestió
del nou local confederal del carrer parisenc de Vignoles.
També fou secretari
de la Regional Pirineus-Aude. Col·laborà
activament en Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i fou membre de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Va ser molt conegut i estimat pels joves
militants de
l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA).
Devot de la llengua catalana,
cada any s'encarregava, amb Roque Llop, de col·locar la
parada de llibres que
es muntava en el míting commemoratiu de la
Revolució espanyola que se celebrava
a la Gran Sala de la Mutualité de París. A
començaments dels anys setanta fou
nomenant secretari de la Federació Local de la CNT de
París i també fou
administrador de Le Combat Syndicaliste. A finals
de 1972, jubilat
anticipadament per un accident laboral i per problemes coronaris,
s'instal·là a
Perpinyà, on fou nomenat secretari de la Regional dels
Pirineus Orientals-Aude
de la CNT. A començaments d'agost de 1975 assistí
com a delegat de la CNT en
l'Exili al Congrés de Marsella, però
l'hagué d'abandonar per una crisi
cardíaca. Dies després, el 6 d'agost de 1975,
Joan Montoliu del Campo va morir
a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord).
***
-
Franco Serantini:El 16 de
juliol de 1951 neix a Cagliari (Sardenya) el militant anarquista
Francesco
Serantini.
Abandonat en un reformatori, és adoptat per una
família sense fills, però quan
mor la mare adoptiva tornarà a la beneficència.
En 1968 és enviat a l'Institut
d'Observació de Menors de Florència que el
destinarà a l'Institut de Reeducació
Pietro Thouar de la plaça Sant Silvestre de Pisa en
règim de semillibertat --hi
havia d'anar a dinar i a dormir. En 1971 s'integrarà en el
grup anarquista
Giuseppe Pinelli alhora que estudia comptabilitat. El 5 de maig de 1972
va
participar en la concentració antifeixista convocada per
Lotta Continua a Pisa
contra el míting del diputat Giuseppe Niccolai del feixista
Moviment Social
Italià (MSI). La concentració és
atacada durament per la policia i durant una
de les càrregues, Franco és detingut prop del riu
Arno, a l'alçada del passeig
Gambacorti, i és apallissat salvatgement. Després
de portar-lo a la caserna
dels carrabiners és tancat a la presó pisana de
Don Bosco, on l'endemà serà
interrogat i ficat en una cel·la d'aïllament. Dos
dies després de la detenció,
el 7 de maig de 1972, Serantini serà trobat sense constants
vitals a la seva
cel·la i mor a les 9.45 poc després de ser
traslladat al Centre Clínic de la
presó de Pisa (Toscana, Itàlia). Els seus
funerals, dos
dies després, seran una gran
manifestació popular.
Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972)
***
- Alberto Prunetti:
El 16 de juliol de
1973 neix a Piombino (Toscana, Itàlia) l'escriptor,
traductor, fotògraf i
intel·lectual anarquista Alberto Prunetti. Son pare, Renato
Prunetti,
treballava de soldador. Cresqué a Follonica (Toscana,
Itàlia) i estudià a
l'Institut Científic Carlo Cattaneo d'aquesta localitat i en
la Universitat de
Siena (Toscana, Itàlia). Posteriorment, durant anys
rodà per diverses ciutats
del món (Siena, Bristol, Buenos Aires, París,
Bombai, Bangalore, etc.) vivint
de fer classes d'italià a immigrants, de fer fotos i
d'altres feinetes. Ha
traduït a l'italià els llibres de John Zerzan Primitivo attuale. Il rifiuto della
civiltà (2004) i Apocalittici
o liberati? Che cos'è il
primitivismo (2004); els llibres d'Osvaldo Bayer Patagonia rebelde (2010) i Severino
Di Giovanni (2011); i de l'antropòleg anarquista
David Graeber Frammenti di antropologia
anarchica
(2006), Debito. I primi 5000 anni
(2012)
i Oltre il potere e la burocrazia
(2013); també ha traduït Roberto Arlt, Harry
Browne, Evaristo Carriego, Don
McCullin, Michel de Montaigne, James C. Scott i John Sinclair, entre
d'altres autors. Trobem
articles seus en A-Rivista, Carta, Letteraria,Il Manifesto,Il Reportage i La
Repubblica, Repubblica
Firenze, etc., i es redactor de la pàgina web de
literatura Carmillaonline. Ha
editat L'arte della fuga (2005,
recull de
textos de diversos autors sobre el tema del viatge), Sorci
verdi. Storie di ordinario leghismo (2011) i Storia
d'amore e d'anarchia (2013), d'Alessandro
Angeli. És autor d'Il comico in
George
Grosz (1998), Potassa. Storie di
sovversivi, migranti, erranti, sottratti alla polvere degli archivi
(2003),Il fioraio di Perón
(2009) i Amianto. Una storia operaia
(2012 i 2014).
En 2013 va ser guardonat amb el Premi d'Escriptor Toscà de
l'any i fou
finalista del Premi Chianti de Narrativa i del Premi Pozzale Russo.
Actualment
viu a la Maremma italiana.
Defuncions
- Pierre Desgranges:El 16 de juliol de 1898 mor a Velafranche (Arpitània) el militant anarquista Pierre François Desgranges, també conegut com Grange. Havia nascut el 10 de juny de 1865 a Velafranche (Arpitània). Com son pare, François Desgranges, i son germà gran, Victor Joany, va treballar en una fàbrica d'escombres i va militar en el moviment anarquista de Velafranche. A començaments de 1890 es va instal·lar a Lió i el setembre de 1894 es va casar amb Marie Canova, debanadora amb qui vivia. Va viure a diversos barris lionesos (Brotteaux, Lafayette, Vieux Lyon, etc.) i les seves activitats van atreure l'atenció de la policia que va escorcollar ca seva diverses vegades entre 1892 i 1893. Arran d'un escorcoll l'1 de gener de 1894 i en virtut de la Llei del 18 de desembre de 1893 va ser empresonat acusat de participar en una associació de malfactors, però va ser alliberat per manca de proves set dies després. Encara va ser novament escorcollat el 6 de juliol de 1894. Va estar relacionat amb Louise Michel, amb Sébastien Faure i amb Jean Grave. El 27 de desembre de 1891 va ser membre fundador a Brotteaux del grup«La Jeunesse Antipatriote» i va encarregar-se amb altres companys d'organitzar la manifestació del Primer de Maig de 1892 que volia que fos violenta. El febrer de 1892 va fundar el grup anarquista «Les Ennemis de toute candidature» i va freqüentar les reunions del grup «Ni Dieu, ni maître», instal·lat al carrer Mail del barri de La Croix-Rousse de Lió. Durant les eleccions legislatives de 1893 va realitzar actes de la candidatura abstencionista. Cap al 1896 va intentar coordinar les accions dels diversos grups anarquistes dispersos a Lió i va proposar, sense èxit, la constitució d'una societat estable que actuaria com a cobertura legal per facilitar les reunions i les conferències. En aquestaèpoca va intentar, amb el suport del «Cercle de l'Égalité», fundar una biblioteca anarquista i va participar, juntament amb Sébastien Faure, en una activa campanya abstencionista. Més tard va projectar la creació d'una revista internacionalista lionesa, La Jeunesse Nouvelle, que amb perseverança i amb l'ajuda econòmica de subscriptors va aconseguir llogar un local que va servir alhora de sala de reunió i de seu de la revista. Només van sortir tres números, entre el 5 de desembre de 1896 i el 6 de febrer de 1897, i van col·laborar, entre altres, Bordat, Augustin Hamon, Lempol, Loys Dormain i Henri Perceval. El 18 de maig de 1897 va abandonar Lió i es va instal·lar a casa de son germà Victor a Velafranche. L'abril de 1898 va caure greument malalt i després d'una estada a l'hospital de Lió va ser novament portat a l'hospital de Velafranche on morí.
***
- Félix
Sipán Benebé: El 16 de juliol de
1940 és afusellat a Osca
(Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix
Sipán Benebé. Havia nascut cap al
1914 a Osca (Aragó, Espanya). Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), regentà un bar a Osca. El setembre de 1936, durant la
guerra civil,
desertà de l'exèrcit franquista.
Després ingressà en el Cos de Tren de la 127
Brigada Mixta (28 Divisió Ascaso). Al final de la guerra fou
detingut a la
Ciudad Lineal de Madrid. L'abril de 1939 fou empresonat a Osca. Jutjat,
fou
condemnat a mort i executat.
Actualització:
16-07-15
Estrella de los mares, Estrella de los navegantes.
Llamo a Alta mar con el nombre de bitácora. Debería ser "cuaderno de bitácora" puesto que la bitácora es el mueble donde se aloja la brújula de la nave. En ese mismo mueble va el cuaderno de bitácora donde se anotan las navegaciones, puertos a los que se llega, horarios de salida y llegada, incidencias. Es una idea bonita. A las naves que recorren Internet - gran océano - las llamamos "navegadores". El mundo de la informática recogió el léxico marino. Luego a las bitácoras las llamaron "blogs", pero a mí me gusta más la idea de cuaderno de bitácora donde anoto mis navegaciones.
Desde mi barca, mi navegador, lanzo al mar botellas con escritos confiando que alguien las recoja.
Pongo estos seis versos en mi botella al mar
con el secreto designio de que algún día
llegue a una playa casi desierta
y un niño la encuentre y la destape
y en lugar de versos extraiga piedritas
y socorros y alertas y caracoles.
Mario Benedetti: "Botella al mar"
Y en este día de la Virgen del Carmen en que los puertos se engalanan con banderitas de fiesta, lanzo una vez más la Salve marinera con la esperanza y el deseo de navegaciones venturosas, de buenos vientos y mar calmoso, de puertos alegres y acogedores y que desde esta barquichuela pueda seguir lanzando botellas con aroma marino y caracolas vistosas.
Salve, Estrella de los mares.
Article d'en Pepe García publicat al Diari Balears
És decebedor veure com els diputats de MÉS i Podem s'han abstingut en l'elecció de José Ramón Bauzà i Francesc Antich com senadors, un tàndem que només ha tingut el vot a favor de 28 dels 59 diputats balears. Abstenir-se en una votació que serveix per col·locar a Bauzá al Senat és una vergonya, i el pitjor és que l'únic argument de MES i Podem per justificar aquesta abstenció ha estat que s'havia de votar conjuntament als dos senadors, com si Francesc Antich hagués demostrat alguna cosa com senador autonòmic els quatre darrers anys.
Tant PP com PSOE han demostrat àmpliament la seva incapacitat per defensar els interessos de les Balears a Madrid i una abstenció és donar-les la possibilitat de continuar amb aquesta farsa de bipartidisme, a la qual PP i PSOE reivindiquen quan són a l'oposició el que no fan quan governen. Però encara diria més, ja no es tracta només de perpetuar el bipartidisme amb la seva abstenció, es tracta de perpetuar una institució costosa i totalment inútil com és el Senat. I és que ni Pere Sampol que ha estat el millor senador que ha tingut les Balears, va ser capaç, a pesar de la seva intensa feina, d'aconseguir res a una institució com el Senat que no és més que un immens "endolldrom" car i inútil. Tant MÉS com Podem haurien de liderar el que demana la major part del poble, que no és altra cosa que l'eliminació del Senat, un cementiri d'elefants que serveix fonamentalment per col·locar polítics acabats que no tenen lloc ni a les empreses privades a les quals van beneficiar durant el seu mandat.
Si MÉS i Podem volen realment liderar el canvi que demana el poble han de tancar amb velles formes de fer política de forma valent, decidida i clara. Estam a una situació política de contestació social, de rebel·lia i de deteriorament dels partits de poder, que s'ha creat en plena crisi econòmica, després d'anys de manifestacions, marees, marxes de la dignitat, assemblees, vagues ... Aquests moviments socials són els que ha situat a MÉS i a Podemos a la cresta de l'onada però aquesta no perdurarà si no s'alimenta de decisions que connectin amb el poble.
Necessitam un canvi en profunditat de les formes de fer política, no volem que augmentin els assessors o càrrecs de confiança, volem renovació, volem el compliment de la paraula donada, volem decrets i lleis justes, no volem portes giratòries, no volem persones que es perpetuïn en els càrrecs, no volem simples declaracions de bones intencions...
Si MÉS i PODEM pensen que l'onada que els ha col·locat al govern perdurarà, facin el que facin, cometran el mateix error que han comès altres partits que són a la vora de l'extinció. Perquè aquesta onada l'hem aixecat entre molta de gent amb la nostra lluita i volem un canvi profund. No hem tret a uns quants per posar a altres. No n'hi prou amb dir que els que hi havia eren casta, cal canviar en profunditat normes i lleis i retornar al poble el control de l'economia i la democràcia. I dins aquest retorn una institució caduca, conservadora i inútil com el Senat no té lloc. Dins aquest retorn no es pot retornar el somriure a gent com Bauzá o el mateix Antich, dins aquest retorn no pot ser que personatges com en Jaume Font es puguin riure amb raó dels que un dia parlaven d'eliminar la casta i avui simplement s'abstenen.
La poesia és una arma carregada de futur, deia el famós poema de Gabriel Celaya, que també parla de poesia per al pobre, poesia necessària com el pa de cada dia. A casa nostra, la veu sacerdotal de l’Espriu, a “Inici de càntic en el temple”, ens comminava a mantenir-nos fidels per sempre més al servei d’aquest poble: un vers famós, usat no fa gaire en una sessió d’investidura. Els poetes han dit mil vegades que la poesia parla sempre dels mateixos temes, de les tres o quatre qüestions eternes que ens interpel·len de veritat com a homes i dones: l’amor, el pas del temps, la mort. A la llista hi hauríem d’afegir els anhels col·lectius, entre els quals el de llibertat és el que els sintetitza tots.
L’editorial Ara Llibres acaba de publicar el volumet Llibertat! Poemes de revolta, que forma part de la sèrie d’antologies temàtiques que prepara Jaume Subirana, un dels catalans amb més versos que li ballen pel cap. En els lliuraments anteriors ens ha donat, entre d’altres, antologies de poemes de Nadal, de poemes d’amor (“per dir que sí”), de poemes per acomiadar els que ens deixen i de poemes amb àngels. En aquesta ocasió, com diu el subtítol, poemes de revolta. El volum arriba amb una portada de Pol Millieri que evoca aquells cartells de combat d’ara fa devers un segle, i amb un pròleg del diputat de les CUP David Fernández, que es mostra sorprenentment literari i que sap lligar aquest anhel mil·lenari de llibertat amb batalles tan del present com la dels desnonaments o la de les dones kurdes de Kobane.
Les antologies de Subirana sempre saben combinar poemes cèlebres (els que els lectors de poesia esperarien en aquella antologia) i poemes que ho són molt menys, poemes clàssics i moderns, poemes catalans i de fora, poemes d’autor consagrat i d’autor de consagració incerta. Aquí hi ha els grans clàssics de la revolta, com La Internacional, La Marsellesa o aquell vell himne que ens enviava a tots a les barricades. Hi ha alguns dels grans noms de la poesia engagé: Espriu, Pere Quart o Brossa, entre els catalans (tres maneres ben diverses, per cert, d’expressar en versos el desig de llibertat), o Paul Éluard, Bertold Brecht o Mario Benedetti, entre els del panorama global. Hi ha cançons, com Strange fruit, potser la més corprenedora del s.XX. I hi ha les veus catalanes d’ara mateix, que certifiquen que la poesia que va més enllà del que és estrictament personal és ben viva i s’expressa, també, de formes ben diverses: des de la bella divisa que parla de la veritat del crit, que trobam al sonet de Carles Torner, fins a aquella llibertat, potser més íntima, que es veu com un bocí de cel vist des del laberint vital, al poema de Sònia Moll.
La poesia és una Casa de Misericòrdia, va escriure Joan Margarit. És una manera de dir que les paraules, fetes música i evocació, ens ofereixen un refugi davant les insensateses de la vida. Ho han dit més poetes, i crec que molts de lectors de poesia en tenim l’experiència. Però la poesia és un medicament vital d’ampli espectre, i les seves virtualitats no s’esgoten en aquesta capacitat de donar consol. La poesia també pot ser, per a qui s’indigna davant la injustícia o vol contribuir a fer un món més lliure, una bona dosi d’estimulant. Combustible d’alt poder calorífic. Paraules, per tornar al poema de Celaya amb què començàvem, que són crits al cel i actes a la terra.
Un article de Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)
Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.
Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. (Pere Rosselló Bover)
La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.
Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.
Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.
La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.
Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.
Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.
l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.
Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!
Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).
Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat. (Miquel López Crespí)
La memòria dels vençuts: Mallorca i la guerra civil
La trilogia formada per Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts s'ha anat bastint amb el temps, amb la lenta sedimentació, dins del subconscient del novel·lista, d'infinitat d'anècdotes contades pels homes i dones que visqueren la guerra civil, la repressió franquista. Caramull d'històries verídiques que, a poc a poc, s'han transformat, en els personatges de ficció de les obres abans esmentades.
En la novel·la Núria i la glòria dels vençuts hi ha desenes d'informacions concretes, aventures increïbles, fets que potser no coneix cap historiador, que vaig sentir contar a la família durant anys i més anys. És evident que, dins aquesta recordança, no hi podien mancar les experiències vitals que em contaren desenes de vells lluitadors republicans.
Record ara mateix les històries contades per José Hernández, un carrabiner (exmilitant del PCPE i del PCEml), que vaig conèixer en els anys que vaig ser vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (mitjans dels vuitanta). I el tinent de la República Manuel Gómez Simón, el qual, malalt i amb greus dificultats amb la vista, encara anava per tots els pobles de Mallorca aferrant cartells esquerrans. I caldria parlar també d'un home excepcional per tot el que va significar en la lluita per la llibertat; em referesc a Gaspar Soler, amic íntim de la dirigent del PCPE pro-soviètic Francesca Bosch. En Gaspar morí el 1990 després de tota una vida dedicada a la lluita pel socialisme, en defensa dels drets dels treballadors.
Em ve igualment a la memòria el company Antonio Abarca Zurita (de l'OEC, que participà en la campanya del "Front de Treballadors" de l'any 1977)... I tots els altres, els herois anònims, els antics lluitadors antifeixistes que, complint les normes de seguretat dictades per l'OEC, no donaven el seu nom autèntic i que jo coneixia pel nom de guerra: "Juan", "Toni", "Teresa"... Tants excel·lents amics que han anat morint en el més perfecte anonimat i als quals mai ningú podrà agrair prou el que feren per portar la llibertat al nostre poble, a tots els pobles de l'Estat.
Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat.
Però que facin els servils la seva història. Nosaltres servarem la dels "vells", dels nostres herois, dels Jaume Serra Obrador (el nebot d'aquell pobler heroic, en Jaume Serra Cardell, afusellat en el Fortí d'Illetes l'any 1937), amb el qual encara vaig participar en una manifestació contra el dictador Pinochet fa uns anys; i d'en José Hernández i els germans José, Paulino i Juan López. Sense oblidar tampoc Guzmán Rodríguez Fernández, un lluitador basc que restà a viure a sa Pobla i que, durant anys, petava la conversa amb el pare i l'oncle, molts d'horabaixes, mirant de reüll la Guàrdia Civil, mentre fumaven una cigarreta en el taller de Can Ripoll, just davant la plaça del Mercat; i Juan Alzamora, que amb n'Aurora Picornell anà amunt i avall, per uns carrers de Palma plegats de falangistes, demanant armes a Antonio Espina; armes per als sindicats de les Illes, armes per a defensar la República... que el governador republicà no volgué lliurar als treballadors antifeixistes.
Són les històries vitals d'aquesta generació d'homes i dones que ho donaren tot per la causa de la llibertat del nostre poble les que, convenientment passades per la màgia de la imaginació i la literatura, naveguen per les pàgines de Núria i la glòria dels vençuts, Estiu de foc i L'Amagatall.
Moltes d'aquestes històries, la presència omnipotent de la guerra, la revolució i l'exili (d'una manera directa o indirecta) ja l'havíem copsat en l'obra de Carner, de Riba, de Pere Quart, de Bartra, d'Espriu, Prous i Vila, Ramon Tor, Ferran Soldevilla, Agustí Esclasans, Joan Sales, Clementina Arderiu, Màrius Torres, Janés i Olivé, Isidre Molas, Fèlix Cucurull, Joan Fuster, Joaquim Horta, o Francesc Vallverdu (entre molts d'altres).
Aquesta és la base cultural (entre moltes altres coses) que ajuden a bastir Núria i la glòria dels vençuts, L'Amagatall i Estiu de foc.
Anarcoefemèrides
del 17 de juliol
Esdeveniments
- Aixecament militar contra la II República espanyola: El 17 de juliol de 1936 un grup de conspiradors civils i militars, reunits a l'edifici de la Comissió de Límits de Melilla (Protectorat del Marroc), es descobert per la policia. Un escamot de legionaris acudeix en ajuda dels primers i els policies deposen les armes. La Legió i els regulars assalten la Casa del Poble de Melilla i acaben a trets amb els sindicalistes que hi havia. El tinent coronel Juan Seguí pren el comandament i fa detenir el comandant general, tot declarant l'Estat de guerra. Així, l'aixecament militar s'ha d'avançar vint-i-quatre hores. Li segueixen la resta de places i tot el Protectorat del Marroc. El govern republicà, dubtant si és un pronunciament o no, pren mesures insuficients. Franco obté permís del general Cruz Boullosa, subsecretari de la Guerra, per deixar Tenerife amb l'excusa d'assistir a l'enterrament del general Amado Balmes, governador militar de Las Palmas, que havia mort el dia abans d'un tret accidental, segons la versió oficial A Barcelona, els anarcosindicalistes de la CNT confisquen 200 fusells que van trobar a les bodegues de dos vaixells de la Companyia Naviliera Transatlàntica ancorats al port i les distribueixen immediatament als militants dels sindicats de Transports i de la Metal·lúrgia.
Naixements
- Bartholomeus de Ligt: El 17 de juliol de 1883 neix a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors --juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres--, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un «Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa. De Ligt no podrà veure la segona matança mundial, ja que va morir el 3 de setembre de 1938 a Nantes (Bretanya).
***
- Joanin Malbos:
El 17 de juliol de 1887 neix a Sant Geli (Llenguadoc,
Occitània) el comunista i
després anarquista Joanin Malbos. Es guanyava la vida com a
obrer agrícola. En
1919 era membre del Comitè Departamental del Gard
(Llenguadoc, Occitània) de la
III Internacional i l'any següent es casà. Durant
la dècada dels vint mantingué
una estreta relació amb el deportat llibertari Paul Roussenq
i lluità força pel
seu alliberament. En
1932 fou un dels
principals animadors de la cèl·lula comunista de
Sant Geli, el secretari de la
qual fou Alexandre Renon. L'octubre de 1936, durant una
reunió pública, anuncià
la seva sortida del Partit Comunista (PC) de Franca per«reprendre la lluita
sota la bandera del comunisme llibertari». El 22 de gener de
1937 presidí al
cinema Femina una reunió pública sobre la
situació de la Revolució espanyola i
en la qual van participar quatre-centes persones i on prengueren la
paraula
Jules Chazoff i David Sabatier. Durant la primavera de 1937, segons la
policia,
intentà crear un grup anarquista a Sant Geli. En 1944 es va
tornar a casar. Joanin
Malbos va morir el 7 de juliol de 1959 a Sant Geli (Llenguadoc,
Occitània).
***
- José Bonat
Ortega: El 17 de juliol de 1890 neix a Cadis (Andalusia,
Espanya) el periodista
i propagandista anarquista i anarcosindicalista José Bonat
Ortega --citat a
vegades el seu primer llinatge de diverses maneres (Benet, Bonet,
Bonal, etc.).
Sos pares es deien Antonio Bonat Noguera i Ambrosia Ortega
Gómez. Fuster i
tallista de professió, treballà, amb el
també anarquista i amic inseparable Vicente
Ballester Tinoco, als tallers de José Vera. En 1915 se casa
amb Concepció
Santander Torres, amb qui tindria set infants: Carmen, Germinal (La
Rubia),
Salud, Aurora, Anselmo, Libertad i Flora. En 1919 fou elegit membre de
la Junta
de Fusters i entre 1916 i 1923 va ser un dels organitzadors de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Va fer nombrosos mítings a la
Casa del Poble
confederal. Exercí de corresponsal i de
distribuïdor de la premsa llibertària (El
Libertario, La Revista Blanca, Páginas
Libres) a Cadis. Entre
1919 i 1920 va ser redactor de Rebelión
i entre 1920 i 1921 de Bandera
Libre, i col·laborà en diverses
publicacions periòdiques llibertàries (CNT,El Luchador, Noticiario Gaditano,Páginas Libres, El
Pueblo, Tierra y Libertad, La
Voz del Campesino, etc.). En
1921 va ser detingut arran d'un atemptat i acusat de formar part d'un
grup
terrorista; condemnat, va purgar la sentència alguns mesos a
la presó. Entre
1922 i 1924 va ser membre del grup «Alba Roja», que
editava una revista del
mateix nom. El novembre de 1930, amb Vicente Ballester, José
Lucero i Clemente Galé
Campos, formà part del grup fundador del setmanari Germinal;
aquest
mateix any, amb motiu de la vista del rei Alfons XIII a la localitat va
ser
detingut preventivament i bandejat de la ciutat. En 1931 va ser membre
de les«Comissions de Defensa d'Inquilins i d'Abaratiment de les
Subsistències»
(Comissió de Defensa Econòmica), de les quals va
ser nomenat president. Durant
els anys republicans, a més de fuster, va fer de peixater en
una parada del
Mercat i participà activament en els comitès
pro-presos. El 18 de juliol de
1936, quan es tenien les primeres notícies de l'aixecament
militar facciós,
José Bonat Ortega va ser assassinat d'un tret al cap quan
anava pel carrer
Libertad de Cadis (Andalusia, Espanya). Encara avui no se sap si la
seva mort
va ser resultat d'un dispar perdut o intencionat; fou el primer
assassinat de
la Guerra Civil a Cadis.
***
- Ida Scarselli: El
17 de juliol de 1897 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Ida
Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era
filla
d'una família anarquista adherida a la Unió
Anarquista Italiana (UAI), coneguda
com els Zoppo. Tots sos germans i
germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito, Ines i Leda) formaven part del
moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la«Banda dels Zoppo».
Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista
decidí
atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo,
produint-se un
enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes,
entre
ell son germà Ferruccio, víctima de
l'explosió d'una bomba; arran de la
repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es
desencadenà
posteriorment, Ida Scarselli hagué de fugir i amagar-se.
Mentre era buscada per
la policia, en una reunió a casa d'Errico Malatesta a Roma
(Itàlia), on s'havia
refugiat ja que aquest era amic personal de la família,
conegué l'anarquista
Giacomo Bottino, que esdevingué son company. Finalment va
ser detinguda amb
alguns de sos germans i empresonada preventivament un any. En el judici
que se
celebrà en 1925 sobre els fets de 1921, va ser absolta per
manca de proves i,
amb Bottino, es traslladà a Roma. A començament
de 1927 va ser empresonada
novament per haver recaptat fons a favor del presos polítics
i el 23 de juliol
d'aquell any va ser condemnada per un Tribunal Especial –la
primera dona a
Itàlia–, juntament amb Giacomo Bottino, Giulio
Montanari i Elisa Veracini, a
dos anys i sis mesos de presó, a tres anys de
vigilància i a la prohibició
d'exercir càrrecs públics. A la presó
es casà amb Bottino i crià sa filla
Scintilla, que havia nascut feia poc; amb Botino tindrà
encara dos fills més,
Germinal i Spartaco. En aquesta època, a través
de comunistes francesos, va
estar en contacte amb sos germans Tito i Oscar, refugiats a l'URSS.
L'estiu de
1929, amb la pena completament purgada, la Prefectura de Policia de
Roma
proposà la seva deportació i el 30 de setembre de
1929, considerada com«extremadament perillosa per a l'ordre nacional»,
se li va assignar confinament
per a cinc anys i va ser enviada a l'illa de Lipari.
Presentà un recurs contra aquesta
mesura, però va ser rebutjat. El 2 d'agost de 1930 va ser
traslladada a l'illa
de Ponça, on va romandre fins el març de 1932,
quan va ser alliberada. Marxà
cap a Paola (Calàbria, Itàlia), on es
reuní amb son company Bottino. Inscrita
com a antifeixista a detenir en determinades circumstàncies
i en llibertat vigilada
durant tres anys, en 1934 va ser considerada com a«adversària irreductible»
pel règim feixista i en 1937 estrictament vigilada,
perquè «conserva immutables
els seus principis anarquistes». En 1938 els informes
policíacs continuaven en
la línia anterior i el 27 de març de 1939 va ser
detinguda mentre Benito
Mussolini visitava la província de Cosenza. Tres anys
més tard encara era
estretament vigilada. Durant els actes del Primer de Maig de 1946, amb
son
company i son fill Germinal, portà la bandera roja i negra
en la manifestació. El
19 de gener de 1947 partí de Nàpols
(Campània, Itàlia) amb sa família cap
al
Brasil, on arribaren el 17 de febrer i s'establiren a
Niterói (Rio de Janeiro,
Brasil). El 14 de setembre de 1970, arran d'una baralla amb un
veí, aquest
assassinà d'un tret Giacomo Bottino. En 1973
retornà a Itàlia i
s'instal·là un
temps a casa de sa germana Ines a Roma, on demanà a l'Estat
italià una
assignació per la mort de son marit que finalment
aconseguí en 1975. Ida
Scarselli va morir el 22 d'octubre de 1989 a Niterói (Rio de
Janeiro, Brasil). En
2012 Angelo Pagliaro publicà la biografia La
famiglia Scarselli. Volti, idee, storie e documenti di una famiglia
anarchica
temuta da tre dittature.
***
- Josep Muntaner
Cerdà: El 17 de juliol de 1913 neix a l'Hostal
de Cas Fusteret, vora Son Fe, d'Alcúdia
(Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i poeta Josep Muntaner i
Cerdà, conegut
com Fusteret. Sos pares es deien
Josep Muntaner, de Sa Pobla, i Margalida Cerdà, de
Pollença. Va poder anar a
l'escola de Sa Pobla fins als 14 anys. Apassionat de la lectura, es va
veure
influenciat per autors com Blasco Ibáñez, Victor
Hugo, Gabriel Miró o Anatole
France. En 1927 sa família es traslladà a
Pollença. Barber de professió, amb la
proclamació de la II República milità
en la Joventut Republicana. Amb altres companys,
creà al Centre Republicà de Pollença
un grup d'afinitat anarquista, on rebien
diferents publicacions llibertàries i feien
tertúlies. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1933, durant la
visita que
Frederica Montseny va fer a Mallorca, organitzà amb els seus
companys una
conferència d'aquesta a Pollença. Durant
l'aixecament feixista de juliol de
1936, participà en la inútil defensa que els
republicans i els carrabiners
pollencins organitzaren parapetats a l'Ajuntament de la vila amb
dinamita,
escopetes de caça, dos canons del segle XVI i pedres per fer
front els escamots
falangistes que havien pres la ciutat de Palma. Quan la
resistència s'enfonsà,
amb el també anarquista Martí Vicens Vilanova (Bonjesús), fugiren a peu i
s'amagaren a les muntanyes de la Serra
de Tramuntana. Durant dies vagaren pels indrets de la zona
(Pollença, Campanet,
cova de Massana, Tomir, etc.) perseguits per escamots feixistes i sense
saber
ben bé que fer, ja que l'illa era una ratonera i el
desembarcament republicà
esperat no es produïa. Decidiren separar-se i
Bonjesús, gràcies a la
complicitat de veïns de Buger, aconseguí burlar el
cercle feixista i arribar a
Menorca. Ell, però, delatat per uns veïns, va ser
detingut el 3 d'agost de 1936
per la Guàrdia Civil mentre dormia a casa de sa germana a Sa
Pobla. Va ser
tancat durant 38 dies al vaixell-presó «Jaime
I» al port de Palma i després a
la «Prisión Estaciones de Palma»,
més coneguda com Can Mir, on conegué, entre
altres, l'intel·lectual alemany Heinz Kraschutzki, que el
cita en les seves Memòries a les
presons de la guerra civil a
Mallorca. A la presó, a més de ser
testimoni de les constants saques otretes, s'assabentà que
Bonjesús havia estat detingut quan
intentava arribar a Barcelona i afusellat dies després a
Mallorca. A Can Mir
gosà recitar poesies en català als presos
allà tancats. Va ser jutjat per un
tribunal militar a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma sota
l'acusació de
resistència al ban del comandant militar de Balears Manuel
Godet Llopis i d'«anarquista
perillós capaç de cometre qualsevol
atrocitat» i condemnat a 30 anys de presó,
aconseguint així eludir l'afusellament. La pena, finalment,
va ser commutada a
sis anys d'empresonament. El 8 de maig de 1941 va sortir en llibertat
provisional de la presó. De tornada a Pollença,
abandonà l'activitat política i
bastí un comerç a l'engròs de
productes agraris (Can Fusteret). El 8 de maig de
1945 es casà amb Magdalena Orell Martorell. Malgrat no
militar, portava els
dissabtes a l'enllaç del Socors Roig de Palma els diners que
s'havien recaptat
al seu poble per als presos. En 1974, quan es va reorganitzar el Partit
Comunista d'Espanya (PCE) se li va oferir integrar-s'hi,
però rebutjà l'oferta.
Va escriure poesia, que publicà en set volums --Gotes
de mel (1980), Fulls
i flors (1981), El temps i la saba
(1983), Rost avall (1986),Des del ribàs (1990), Fulles de
tardor (1995) i Gaudint dels
90 anys (2003)--, i un llibre de memòries No eren verdes ni blaves les muntanyes.
Petita història, que sortiren per
capítols en la revista L'Espira
i posteriorment editat en
llibre (1988 i 2006). Durant els seus últims anys
participà en diversos actes
de recuperació de la Memòria Històrica
que es van fer a l'illa i en 2008 el seu
testimoni va ser recollit per a la sèrie documental
televisiva Memòria i oblit d'una
guerra. Josep
Muntaner va morir el 4 de juny de 2010 a Pollença (Mallorca,
Illes Balears) i
fou enterrat tres dies després.
Josep Muntaner Cerdà (1913-2010)
***
- Eugenio Maggi: El
17 de juliol de
1919 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista
Eugenio Maggi, conegut com Tebba.
Fou
el quart fill de sis germans i sos pares es deien Ettore Maggi i
Giuseppina
Cosmelli. Son pare Ettore, després d'haver estat acomiadat
en 1926 de la seva
feina d'obrer especialitzat a les drassanes navals de Riva Trigoso per
la seva
negativa a afiliar-se al Partit Nacional Feixista (PNF),
obrí un taller al
barri genovès de Coronata, que sistemàticament va
ser assaltat i cremat pels
escamots feixistes, a més de patir agressions
físiques i detencions. En 1929 sa
família es traslladà a la barriada de Sestri
Ponente –coneguda com «Sestri la
Rossa» (Sestri la Roja)–, on Eugenio
començà a treballar amb 14 anys en una factoria
de torrefacció cafetera; més tard
esdevingué operari a la fàbrica
d'automòbils
i de carrosseria ferroviària «San
Giorgio» a Sestri Ponente. Després de
conèixer l'anarquista Antonio Dettori, el seu sentiment
antifeixista es decantà
pel pensament llibertari i començà a participar
en les activitats de la
clandestina Federació Comunista Llibertària
(FCL). Després de la «Proclama
Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor
de l'armistici
entre Itàlia i les forces armades aliades, es
començà a recuperar a Sestri
Ponente les armes abandonades pels soldats en retirada i a partir de
l'11 de
setembre es desencadenà el primer acte de
resistència armada contra les tropes
alemanyes, en el qual participà, juntament amb els seus
amics Vittorio Zecca i
Giacomo Pittaluga. Després s'uní a un grup
d'acció de la Brigada «Squadre
d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció
Partisana) «Malatesta», organitzada
per Antonio Dettori de l'FCL. Els seus companys entraren en altres
grups,
Vittorio Zecca en la Brigada Autònoma«Langhe» i Giacomo Pittaluga en una
brigada de la Divisió Garibaldina«Coduri», que actuà al Tigullio
genovès. El
24 de juliol de 1944 Maggi va ser detingut a la Piazza Baracca,
juntament amb Francesco
Fusaro, Gino Fioresi i Gino Rossi, per mor de la delació
d'una espia infiltrada
en la Brigada «Malatesta». Traslladat a la
Direcció de Policia de Gènova, va
ser interrogat pel tristament famós comissari Giusto
Veneziani, cap de la
Secció Política de la policia genovesa. L'agost
de 1944 va ser traslladat a la
presó milanesa de San Vittore, on presencià
diversos afusellaments de companys,
i el mes següent va ser enviat al camp de
concentració de Bolzano, on va ser
lliurat a les Walffen-SS alemanyes per les autoritats feixistes de la
República Social Italiana de Salò. El 7
de setembre de 1944 arribà al lager
de Flossemburg i l'octubre d'aquell any va ser enviat al camp de
treball de
Kottern, depenent del camp de concentració de Dachau, on va
ser registrat sota
la matrícula 116335 i destinat a treballs forçats
a l'establiment on es
construïa el coet balístic V2. El 10 d'abril de
1945 va ser traslladat al camp
principal de Dachau. Tingué sort i pogué
aguantar, encara que en forma
d'esquelet vivent, fins l'alliberament del camp per les tropes
nord-americanes
el 29 d'abril de 1945. Després de romandre
gairebé un mes en un hospital de la
Creu Roja Internacional recuperant-se, el maig de 1945
retornà a Itàlia. A
Gènova s'integrà en la Brigada Garibaldina«Alpron», com a comissari de
destacament. Durant la postguerra treballà com a obrer en
una fàbrica genovesa
i fins i tot marxà fora de Ligúria i
d'Itàlia per fer feina, passant períodes a
França, a Trieste, a Siracusa o a Càller, ciutat
de Sardenya on romangué més de
10 anys, i sempre participant en les lluites polítiques i
sindicals
d'aleshores. També va prendre part en la revolta de
Gènova del 14 de juliol de
1948 i en el motí antifeixista genovès del 30 de
juny de 1960. Eugenio Maggi va
morir el 5 de desembre de 2003 a Sestri Ponente (Gènova,
Ligúria, Itàlia).
Defuncions
- Carlo Cafiero: El
17 de juliol de 1892 mor a Nocera Inferiore (Campània,
Itàlia) el destacat
propagandista i organitzador anarquista Carlo Cafiero. Havia nascut l'1
de
setembre de 1846 a Barletta (Pulla, Itàlia). Sos pares es
deien Ferdinando
Cafiero i Luigia Azzariti i sa família era benestant,
propietària de terres i
que treia força ingressos del comerç de grans.
Son germà Pietrantonio Cafiero
fou un diputat conservador. Estudià amb el sacerdot Nicola
Straniero i després al
prestigiós seminari de Molfetta (Pulla, Itàlia),
on fou condeixeble d'Emilio
Covelli, futur company d'idees anarquistes. Després
d'abandonar el seminari
sense continuar la carrera eclesiàstica, amb 18 anys es
matriculà a la Facultat
de Dret de Nàpols (Campània, Itàlia).
Un cop graduat, amb la mort de son pare
heretà una considerable fortuna i es traslladà a
Florència, aleshores capital
del Regne d'Itàlia, per seguir la carrera
diplomàtica. A Florència
freqüentà
els ambients democràtics i republicans i conegué
Luigi Stefanoni, director d'Il Libero Pensiero,
i el pintor Telemaco
Signorini. Engegà la seva carrera diplomàtica i
entrà com a agregat en
l'ambaixada italiana de Bèlgica. Decebut per l'ambient
polític i diplomàtic, en
1865 abandonà la carrera diplomàtica i, atret per
altres interessos (ocultisme,
etnologia, orientalisme, etc.), decidí veure món.
En 1870 passà una temporada a
França, amb el pintor Giuseppe De Nittis, i
després marxà cap a Londres
(Anglaterra). A la capital anglesa entrà en contacte directe
amb les classes
obreres i el pensament socialista i va fer amistat amb Friedrich
Engels, qui li
va encarregar l'organització l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT)
a Itàlia. Durant la primavera de 1871, coincidint amb la
Comuna de París,
Engels el comissionà per anar a Itàlia i
coordinar les activitats de la
Internacional alhora que contrarestar la influència del
republicanisme de
Giuseppe Mazzini i de l'anarquisme de Mikhail Bakunin en el moviment
obrer
italià. A principis de maig de 1871 sortí de
Londres i d'antuvi s'introduí en
els cercles democràtics de Florència i
conegué Luigi Castellazzo, president de
la Societat Democràtica Internacional, que havia pres una
posició de defensa de
la Comuna de París. Després d'una breu estada a
Barletta, es traslladà a Nàpols
per establir relacions directes amb la secció de la
Internacional que operava
en aquesta ciutat des de feia uns anys, secció que es
trobava en crisi arran de
l'actuació del seu president, Stefano Caporusso, aleshores
desautoritzat i
expulsat. Intentà posar remei a la situació
tornant a connectar els antics
membres, entre ells Carmelo Palladino, estudiant que s'havia traslladat
a
Nàpols quan les autoritats dissolgueren el 20 d'agost per
decret la secció de
la Internacional. En aquesta conjuntura, Cafiero va ser detingut, la
seva casa
escorcolla i els seus documents i la seva correspondència
segrestada. Alliberat
pocs dies després, mentre se li instruïa el
procés, participà, encapçalant
l'oposició a la majoria mazziniana, en el XII
Congrés de la Societat Obrera
Italiana, que se celebrà a Roma entre l'1 i el 6 de novembre
de 1871, i en el
curs del qual reivindicà l'AIT, havent d'abandonar
l'assemblea de manera
turbulenta. En aquesta època
col·laborà en el periòdic
napolità La Campana, un
dels òrgans internacionalistes
més importants, i traduí a l'italià Il
Manifesto Comunista de Marx i d'Engels. En estret contacte
epistolar amb
Engels, va veure com, arran de la Conferència de Londres de
setembre de 1871,
que va canviar la direcció de l'AIT, les relacions entre el
Consell Federal de
l'AIT londinenc, amb unes idees més centralitzadores, i la
secció napolitana,
influenciada per Bakunin i els seus seguidors, començaven a
deteriorar-se. D'antuvi
neutral en aquesta disputa, durant els primers mesos de 1872 es
decantà cap el
costat de les posicions de Bakunin i, després d'una
reunió amb aquest a Suïssa,
abraçà completament les seves idees. En una
llarga carta (12-19 de juny de
1872) dirigida a Engels, justificà la seva ruptura amb el
Consell General de
Londres i la seva nova orientació anarquista. Mentrestant a
Itàlia s'intentà
durant mesos de portar a terme un congrés que
arreplegués totes les forces esquerranes,
des dels naixents «Fasci Operai» (Lligues
d'Obrers), al Cercle del Lliure
Pensament, passant per l'Associació Racionalista, fins a les
seccions de
l'Internacional. Aquesta iniciativa, patrocinada per Giuseppe
Garibaldi,
coincidí amb la conferència fundacional de la
Federació Italiana de l'AIT, que
se celebrà entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 a Rimini
(Emília-Romanya, Itàlia),
conferència que presidí Cafiero i de la qual va
ser secretari Andrea Costa. La
Conferència de Rimini adoptà un gran nombre de
resolucions polítiques i
organitzatives, entre les quals la més important fou la
proclamació de la
ruptura amb el Consell General de Londres, que, en la
pràctica, significava la
secessió de la Secció Italiana de l'AIT.
Després assistí com a observador al
Congrés de l'Haia, patrocinat per la majoria marxista, en el
curs del qual es
decidí l'expulsió de Bakunin i de James
Guillaume, alhora que es condemnà els
dissidents antiautoritaris. Fou un dels defensors més
intransigents de
l'escissió i es tornà a reunir amb Bakunin a
Zuric (Zuric, Suïssa), per després
participar, entre el 16 i el 17 de setembre de 1872, en el
Congrés
Internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa), on es
constituí l'anomenada«Internacional Antiautoritària». En
aquesta època, amb Andrea Costa, Giuseppe Fanelli,
Errico Malatesta i Rubicone Nabruzzi, entrà a formar part de
l'Aliança de la
Democràcia Socialista, organització secreta
promoguda per Bakunin entre els
amics íntims i amb uns estatuts especials i amb clares
tendències
conspiradores. La Federació Italiana de l'AIT li
encarregà una investigació
sobre la conducta de l'internacionalista Carlo Terzaghi,
sospitós de ser un
confident de la policia, i interrogà aquest i els seus
acusadors a Torí
(Piemont, Itàlia), concloent amb un informe condemnatori que
implicà la seva
expulsió de la Federació Italiana. En
ocasió del II Congrés de la Federació
Italiana de l'AIT, que s'havia de celebrar a Mirandola
(Emília-Romanya,
Itàlia), però que finalment tingué
lloc entre el 15 i
el 16 de març de 1873 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), va ser detingut,
interrogat, però finalment eximit de
tot càrrec durant la instrucció. Durant la segona
meitat de 1873 es traslladà a
Suïssa, on mantingué estretes relacions amb
Bakunin, ajudant-lo econòmicament
en l'adquisició i el condicionament de la vila anomenada«La Baronata», a prop
de Locarno (Ticino, Suïssa). Aquesta vila se suposava que
havia de servir per a
refugi pels revolucionaris bakuninistes implicats en accions
conspiradores
arreu d'Europa, però les discussions sobre l'ús
dels fons posats a disposició
de Bakunin per Cafiero, que aquest últim considerava que el
primer malbaratava,
van posar en perill les relacions entre ambdós. Mentre
això passava, també va
finançar la preparació del motí
d'agost de 1874 a diverses zones italianes
(Bolonya, Toscana, Pulla, etc.). Les seves relacions enrarides amb
Bakunin i el
fracàs del citat aixecament, van fer que es
distanciés un temps del moviment
actiu. Durant la tardor de 1874 es casa al consolat italià
de Sant Petersburg
(Rússia) amb Olimpiada Evgrafovna Kutusova, jove russa que
havia conegut a
Suïssa, sembla que perquè adquirís la
ciutadania italiana i així poder esquivar
les persecucions i prohibicions de les autoritats russes que li
impedien sortir
del país. Retornà a Suïssa, on
realitzà algunes vendes dels seus actius, i el
1875 tornà de bell nou a Itàlia, anant
d'ací d'allà, establint contacte amb el
grup editor del periòdic Le Plebe
a
Bolonya, visitant els internacionalistes detinguts en els fets
revolucionaris
de l'any anterior a Florència, passant per Roma, etc.
Després de tantes ajudes
econòmiques, la seva situació
econòmica es ressent i hagué de treballar com a
fotògraf per a poder viure. Des de Roma envià,
sota la signatura de Gregorio, al Bulletin de la Fédération
Jurassienne, editat a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa), una rúbrica de
correspondència sobre la situació italiana,
destacant episodis i personatges del seu temps. En 1876
publicà en La Plebe el
seu assaig «Il socialismo
italiano» i a mitjans d'aquell any, després de les
sentències absolutòries en
els grans processos contra els fets insurreccionals de 1874,
s'engegà una nova
etapa de represa de la Federació Italiana, amb la
preparació i realització de
congressos regionals i del Congrés Nacional de
Florència-Tosi, que es va
realitzar clandestinament. Cafiero fou partidari de donar al moviment
obrer un
caire més insurreccional en el sentit de l'anomenada«propaganda pel fet», és a
dir, organització d'accions exemplars amb la finalitat
d'atreure,
independentment del seu èxit, l'atenció de
l'opinió pública sobre el programa
de la Internacional. Amb Malatesta treballà en aquesta
línia cap l'imminent
congrés internacional a celebrar entre el 26 i el 29
d'octubre de 1876 a Berna (Berna,
Suïssa). Un altre tema que es debatia aleshores era la
formulació d'un nou
programa, en substitució del
federalista-col·lectivista bakuninià–Bakunin
havia mort l'1 de juliol de 1876–, on s'accentués
en l'aspecte econòmic, formula
que amb el temps fou definida com «comunista», i
que es podria resumir en allò
d'«a cadascú segons les seves
necessitats» en comptes d'«a cadascú
segons el
seu treball» d'abans i del qual Cafiero serà un
dels seus defensors. Mentrestant,
durant l'hivern de 1875 i 1876, es preparà per a la
primavera una insurrecció
general a les muntanyes del Matese, a la zona dels Apenins, entre
Caserta i
Campobasso, zona d'unes característiques
geogràfiques peculiars i amb una gran
tradició de revoltes pageses durant l'època del
bandolerisme. El moviment
insurreccional s'havia d'engegar a San Lupo (Campània,
Itàlia), on Cafiero
havia llogat una casa sota el pretext de passar les vacances. En aquest
indret,
a començaments d'abril de 1877, començaren a
comparèixer, de tota la península
italiana, principalment de Romanya i de Toscana, internacionalistes que
s'havien adherit a la iniciativa. Les autoritats, coneixedores del
projecte
insurreccional, seguiren discretament els preparatius, amb la
intenció
d'intervenir en el moment oportú. No obstant
això, un intercanvi fortuït de
trets entre carrabiners i guerrillers, on dos gendarmes resultaren
ferits i un
d'ells morí posteriorment, obligà els
conspiradors acantonats a San Lupo a
prendre el camí de les muntanyes. La formació
revolucionària, durant una ràpida
incursió, envaí dues localitats de
Campània, Letino i Gallo, on realitzaren
algunes accions de propaganda (destrucció dels comptadors
automàtics de les
màquines dels grans per a aplicar les taxes,
distribució dels diners trobats a les
arques municipals, proclamació de la caiguda del Regne
d'Itàlia i aclamació
d'un nou ordre de justícia i de llibertat, etc.), fins que,
assetjats per
forces militars i de la policia, sense queviures i copejats per una
violenta
tempesta de neu, es refugiaren en una cabana d'alta muntanya. Tots els
membres
de la «Banda del Matese» van ser detinguts. Amb
altres caps de la insurgència,
com ara Errico Malatesta i Pietro Cesare Ceccarelli, va ser tancats a
les
presons de Campània de Santa Maria Capua Vetere i,
posteriorment, a la de Benevento.
Durant el seu empresonament es dedicà a la
traducció del francès i a
l'elaboració d'un resum didàctic del primer
llibre d'Il Capital, de Karl Marx.
L'agost de 1878 se celebrà a Benevento
(Campània, Itàlia) el judici pels «Fets
del Matese» i fou defensat per jove
advocat anarquista Francesco Saverio Merlino; judici que
acabà com a una
acalorada propaganda del programa anarcocomunista. Finalment, tots els
implicats en el procés van ser alliberats, uns absolts i
altres amnistiats. Un
cop lliure marxà cap a França i
s'instal·là a prop de Versalles, a Les
Molières
(Illa de França). En 1879 sortí publicat en la«Biblioteca Socialista», de
l'editor Bignami, el seu resum d'Il
Capital, del qual envià dues còpies a
Karl Marx amb una carta datada el 23
de juliol d'aquell any i que aquest respongué amb una altra
de reconeixement de
la gran tasca divulgativa que representava. Sa companya Olimpiada,
després
d'una dramàtica fugida de Sibèria,
pogué retornar a Suïssa, mentre ell
participà en el moviment anarquista francès, ja
que la situació a Itàlia,
després de l'atemptat de Giovanni Passannante i la posterior
repressió contra
l'AIT desencadenada, deixés els anarquistes
gairebé fora de la llei. El 18 de
novembre de 1879, arran d'haver participat en una reunió
parisenca, en el curs
de la qual un policia va ser apallissat, fou expulsat, juntament amb
Malatesta,
de França. D'antuvi marxà cap a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on entrà en contacte
amb el grup editor del periòdic Le
Revolté, fundat per Piotr Kropotkin, i
després a Berna (Berna, Suïssa), per
establir-se finalment a Lugano (Ticino, Suïssa).
Gràcies a la venda de «La
Baronata» aconseguí diners per a obtenir una renda
vitalícia amb una companyia
d'assegurances de Nova York. La seva estada a Lugano fou un dels
períodes més
intensos des del punt de vista polític, on creà
un nucli internacionalista
format, entre altres, per Gaetano Grassi, Florido Matteucci, Egisto
Marzoli i
Filippo Boschiero, i altres exiliats de diverses nacionalitats. Hi va
escriure
el seu assaig Rivoluzione, publicat
entre el 20 de febrer i el 31 de juliol de 1881 en La
Révolution Sociale, de Saint-Cloud (Illa de
França, França), que
per la seva originalitat fou el seu escrit teòric
més important. Entre el 9 i
el 10 d'octubre de 1880 prengué part en el
Congrés de la Federació del Jura,
celebrat a La Chaux-de-fonds, on pronuncià el discurs Anarchia e comunismo, publicat en
diferents ocasions. Posteriorment
participà en el Congrés de la
Federació Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat
entre el 5 i el 6 de desembre de 1880 a Chiasso (Ticino,
Suïssa), on es mostrà
contrari a la participació en les eleccions
polítiques i administratives, però
es mostrà afecte a participar, amb finalitat agitadora, en
el moviment pel
sufragi universal que s'havia de celebrar a Roma; amb Amilcare
Cipriani, va ser
delegat per alguns grups per a participar-hi, però arran de
l'ajornament de la
manifestació del 27 de gener al 10 de febrer de 1881,
s'anuncià la retirada de
les seves adhesions. A Lugano es reuní sovint amb Anna
Kuliscioff, amb la
finalitat de reeditar els assaigs de Carlo Pisacane, després
de trobar-ne un
exemplar a la biblioteca de l'institut cantonal, iniciativa que
finalment no
arribà a bon port. En aquesta època
llegí i traduí el llibre d'Aleksandr HerzenDe l'autre rive. Mentrestant a
Itàlia
es reforçava la tendència favorable a la
participació en les eleccions
polítiques, encapçalada per Andrea Costa amb la
seva carta «Agli amici di
Romagna» de juliiol de 1879, contrària a les
tàctiques insurreccionalistes. Contra
Costa va escriure una carta dirigida als internacionalistes Vittorino
Valbonessi i Ruggero Moravalli, publicada en el periòdic
napolità Il Grido del Popolo,
dirigit per
Francesco Saverio Merlino. Juntament amb Malatesta i Merlino, fou un
dels
majors exponents de la tendència revolucionària i
tots tres participaren en la
preparació del Congrés Internacional de Londres,
encara que ell només signà la
convocatòria per a Itàlia i no assistí
a la reunió. També signà, juntament
amb
Malatesta i l'internacionalista Vito Solieri, refugiat a Londres, una
circular
fent una cria a l'aixecament que s'havia de publicar en el
periòdic L'Insurrezione,
però que finalment no va
veure la llum. Aleshores, les seves idees són clarament«insurreccionalistes»,
però reivindica una insurrecció
esporàdica i espontània, contraposada a una
revolució organitzada o a una organització de la
revolució. El 4 de setembre de
1881 va ser detingut al seu domicili de Ruvigliana (Castagnola, Ticino,
Suïssa),
juntament amb Apostolo Paolides i un grup d'anarquistes piemontesos
hostes
seus. Alliberat poc després, sortí de
Suïssa i passà l'hivern de 1881 i 1882 a
Londres, on sovint va veure Malatesta i Kropotkin. En aquestaèpoca començà a
patir trastorns mentals que influïren força en el
seu comportament. Durant la
primavera de 1882 retornà a Itàlia i, per a
sorpresa de tothom, anuncia la seva
adhesió a l'electoralisme. Establí contacte amb
Enrico Bignami i Osvaldo
Gnocchi-Viani, editors de La Plebe,
i
envià una carta l'abril de 1882 a Alcibiade Moneta, director
de La Favilla, de Màntua
(Llombardia,
Itàlia), on deia que enfront del discurs de la majoria dels
socialistes havia
decidit adherir-se a l'electoralisme per evitar l'aïllament i
per mantenir un
contacte real i no abstracte amb el moviment obrer. Però el
6 d'abril de 1882,
mentre s'entrevistava amb Gnocchi-Viani i amb l'advocat Grilloni, va
ser
detingut i empresonat; a la presó patí el seu
primer intent de suïcidi
tallant-se amb un vidre d'un flascó de medicina. Absolt de
tots els càrrecs, va
ser portat per la policia al pas fronterer de Chiasso, però,
a causa de les
seves facultats mentals deteriorades, vagà desorientat i
sense recursos buscant
allotjament. Rebutjat per diversos hotels pel seu lamentable aspecte,
es va fer
novament un altre tall, aquesta vegada al coll, amb el vidre de les
ulleres. Va
ser socorregut pel seu amic Emilio Bellerio, que el portà a
la seva casa de
Locarno. Durant tot l'any 1882 i els primers mesos de 1883, llevat unes
breus
vacances a Prato-Sornico (Ticino, Suïssa), les
passà a Locarno, alternant
períodes de calma amb altres d'agitació i de
depressió, restant políticament
inactiu. Només va escriure algunes cartes als amics i l'1 de
novembre de 1882
publicà en La Plebe una
carta
polèmica amb Candelari sobre la teoria del valor de Marx.
Amb motiu de les
eleccions d'octubre de 1882, va ser presentat com a candidat-protesta
per a
Corato, Florència, Torí i altres
circumscripcions; per a l'ocasió va escriure
un perfil biogràfic d'Emiio Covelli, també
candidat-protesta, per al periòdic
milanès Tito Vezio;
envià una carta
d'encoratjament a Giuseppe Barbanti Brodano, candidat per a Reggio
Emilia, i
després de les eleccions s'adreçà a
Andrea Costa, elegit diputat, convidant-lo
a entrar sense dubtes al Parlament. El febrer de 1883, partí
de sobte amb tren
des de Suïssa i entrà a Itàlia; a
l'estació de Florència prengué un
carruatge
que el portà a Fiesole (Toscana, Itàlia), on
prengué allotjament. Poc després
sortí, com a posés, i fou trobat nu en una
pedrera de les muntanyes del voltant
completament enfollit. Hospitalitzat al manicomi de San Bonifacio
(Vèneto,
Itàlia), el diagnòstic clínic
confirmà la seva follia. Durant la seva llarga
malaltia, s'abandonà a un seguit d'estranyes divagacions
politicoreligioses,
fruit de les seves visions revolucionàries i de les seves
inclinacions
místiques. Durant la seva reclusió, va ser
visitat per companys florentins, com
ara Francesco Pezzi i Grassi, i la seva companya Olimpiada, que
viatjà a
Itàlia, s'esforçà per aconseguir el
seu alliberament del manicomi. Primerament,
el juliol de 1886 fou traslladat al manicomi d'Imola
(Emília-Romanya, Itàlia) i
el 16 de novembre de 1888, arran d'una campanya en els mitjans de
comunicació i
en els procediments burocràtics, Olimpiada
aconseguí la seva custòdia. Passà
alguns mesos en una casa campestre a Imola, a cura de sa companya i
d'alguns amics.
L'estiu de 1889 visità la seva casa familiar a Barletta,
rebut per son germà i
amb una gran festa a tot el poble. Però després
d'un temps, necessità novament
hospitalització i fou ingressat la manicomi de Nocera
Inferiore, retornant Olimpiada
novament a Rússia. Carlo Cafiero va morir el 17 de juliol de
1892 al manicomi
de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) a causa
d'una tuberculosi intestinal.
Carlo
Cafiero (1846-1892)
***
- Josep Prat: El 17 de juliol de 1932 mor a Barcelona (Catalunya) el periodista i propagandista anarquista Josep Prat. Havia nascut en 1867 sembla que a Barcelona (Catalunya), encara que alguns autors citen Vigo (Pontevedra, Galícia). Fill del conserge del Palau de Belles Arts de Barcelona, ho tingué bo per aconseguir aquest emblemàtic edifici per a la celebració del II Certamen Socialista de 1889 i per a diversos congressos obrers posteriors. En 1890, després de sentir un discurs de Josep Llunas Pujals al Circ Eqüestre de Barcelona, es decantà per l'«anarquisme pur». En 1896, fugint de la repressió engegada a Barcelona contra el moviment anarquista (Processos de Montjuïc), es refugià a Vigo, instal·lant-se al domicili de Ricardo Mella Cea. Entre el 29 i el 31 de juliol d'aquest mateix any assistí a Londres al«Congrés Internacional Socialista dels Treballadors i de les Cambres Sindicals Obrers» (Congrés de Londres), on conegué Errico Malatesta, Pietro Gori, Augustin Hamon i altres destacats intel·lectuals anarquistes. El juliol de 1897 marxà a Amèrica i s'instal·là un any a Buenos Aires, entrant en l'equip de redacció que engegà el periòdic La Protesta Humana, del qual després serà corresponsal a la Península. A l'Argentina fou partidari del sector pro organització del moviment anarquista, enfrontat a l'anarcoindividualisme, i en aquest sentit destaquen les seves col·laboracions en el «Certamen Socialista Llibertari de La Plata» de 1898, fet que li portà dures crítiques dels anarcoindividualistes, especialment des del periòdic Germinal, que l'acusà de ser un agent promotor de les idees moderades des de La Protesta Humana. El març de 1898 retornà a la Península. Entre 1903 i 1905 dirigí a Barcelona la revista quinzenal Natura, una de les publicacions més importants, influents i de qualitat del període. En 1907 participà en l'organització de«Solidaritat Obrera» a Barcelona. Entre 1908 i 1911, des de les pàgines de Tierra y Libertad i El Obrero Moderno, mantingué dures polèmiques amb els polítics socialistes i lerrouxistes, defensant, ara, les posicions anarcosindicalistes. Va rebutjar la proposició de Francesc Ferrer i Guàrdia de dirigir l'Escola Moderna de Barcelona, però se n'encarregà de l'administració. El 21 de juliol de 1909 va fer un míting a Terrassa contra la guerra del Marroc amb el socialista Antoni Fabra Ribas i l'anarquista Mariano Castellote Targa. També va fer una conferència al Centre Germinal de la Corunya. Entre 1909 i 1910 va recórrer diferents localitats catalanes (Sant Feliu de Guíxols, Terrassa, Valls, etc.) exposant la seva concepció sobre el sindicalisme i el socialisme, insistint en la necessitat d'un sindicalisme totalment autònom («Sindicats Autònoms») i, per tant, no sotmès a la direcció de cap partit polític. En 1910 participà en la creació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1919, quan aquesta organització anarcosindicalista vacil·lava sobre el caràcter de la Revolució russa, publicà el fullet Dictadura y libertad, deixant clar el caràcter dictatorial del leninisme. Fou un gran amic de Tomás Herreros Miguel, Anselmo Lorenzo i, sobretot, Ricardo Mella. Amb la mort d'aquest en 1925, gairebé es retirà del periodisme militant --aquest mateix any prologà el seu llibre Ideario. La seva tasca periodística fou força influent, destacant en l'anàlisi de les classes socials, l'antirreformisme, l'antipoliticisme, el sindicalisme, el neomaltusianisme, l'antileninisme, etc. Trobem articles seus, alguns sota pseudònims (Urania, Forward, etc.), en Acción Libertaria, Acción Social Obrera, Acracia, La Anarquía, Anticristo, La Aurora Social, La Campana de Gràcia,Ciencia Social, El Corsario, Fraternidad, La Guerra Social, La Huelga General,La Idea, La Idea Libre, La Justicia Obrera, Juventud,Liberación, El Obrero,El Obrero Moderno, El Porvenir del Obrero, El Productor, La Protesta, La Protesta Humana, La Publicidad, La Questione Sociale, El Rayo, El Rebelde,La Revista Blanca, Salud y Fuerza,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, La Voz del Pueblo, etc. Les seves traduccions (Grave, Didé, Carret, Gori, Hamon, Merlino, J. Rossi, Kropotkin, Faure, Leone, Rutgers, Finot, Fabbri, Delaisi, Ferri, Lazare, Naquet, Converti, Devaldès, Jamin, Jacquinet, etc.) gaudiren d'un gran prestigi i és pot dir que, gairebé la majoria de fullets que s'imprimiren a començaments del segle XX son traduccions seves. És autor d'A las mujeres. Conferencia (1903 i 1912), ¿Competencia o solidaridad? (1903), De la política y sus prejuicios (1904), Necesidad de la asociación. Conferencia (1904 i 1918), Nuestras ignorancias (1904), Las Huelgas (1905), Ser o no ser. Conferencia (1905), En pro del trabajo (1906), Crónicas demoledoras (1907 i 1910), La barbarie gubernamental en España (1909, amb Ricardo Mella), La burguesía y el proletariado. Apuntes sobre la lucha sindical (1909 i 1937), Una polémica (1909, amb Adolfo Marsillach), La política juzgada por los políticos (1909 i 1934), Sindicalismo y socialismo (1909 i 1912), Orientaciones (1916), Libertad y comunismo (1924), La sociedad burguesa (1932), etc. La seva figura va ser emprada per Pío Baroja en la seva novel·la Aurora Roja.
---
El Nou Ordre Mundial a Ufà (2).
Resta palès: Les acumulacions militars que fa l'Imperi per tal assegurar el seu domini mundial són inútils; no determinen en absolut el procés del nou cicle històric.
I més encara: La despesa militarista, totalment fora de control, mena el país a la ruïna, avançant el temps de l'arribada del món multipolar.
Vegeu l'article d'En Mahdi Nazemroava
Els Arpellots Havaneres Band compleixen els vint anys de la trobada d'havaneres. Aquest dissabte dia 18 de juliol a les 21,30h, conjuntament amb la Banda de Música d'Algaida, ho celebren a la plaça de Sant Jordi.
Enhorabona a tots els Arpellots.
Al servei del feixisme: Joan Estelrich, Llorenç Villalonga, Llorenç Riber... (articles de Llorenç Capellà i Miquel López Crespí)
Indulgents davant la mentida
Llorenç Capellà | 22/02/2011 |
Aprofitant la convenció regional dels conservadors a Menorca, Antoni Pastor ha agafat el micròfon per fer callar els rumors entorn de les seves discrepàncies amb la presidència del Pepé que, fins i tot, el situaven amb un peu fora de la formació. I ho ha fet a l'empara dels estereotips de sempre. És a dir, aquells que ens diuen que en el Partit Popular hi tenen cabuda totes les sensibilitats i que, una vegada acceptada aquesta premissa, un regionalista com ell s'hi troba tan còmode com un peix dins l'aigua. Res, mentida podrida. Tanmateix, Pastor sap que l'explicació pot fer carrera. A Mallorca hi ha una voluntat explícita de donar per bo allò que ens convé que ho sigui, encara que s'hagi de recórrer a interpretacions discretament malèvoles. I ara permeteu-me passar a una altra banda, tot i que no abandonaré el tema. Enric Sopena publicava un article, la setmana passada, en el qual reclamava al batlle de Madrid la substitució del nom del carrer dedicat a Maurras.
Van fer-li l'honor de posar-l'hi l'any cinquanta-tres, essent batlle de la ciutat el comte de Mayalde, una mala peça que havia ocupat el càrrec de director general de Seguretat quan José Félix de Lequerica feia d'ambaixador a França i esmerçava esforços per a localitzar, detenir i remetre a Espanya els rojos de relleu. Seguint aquest procés selectiu, Lequerica va remetre a les dependències policials de la Puerta del Sol Companys, Peiró i Zugazagoitia, tots tres afusellats, i cal suposar que torturats pel comte, autor, entre altres malifetes, de la pallissa més famosa de la postguerra: la que va rebre Miguel de Molina pel fet d'ésser homosexual. En aquella època, Joan Estelrich era agregat cultural a les ordres directes de Lequerica i venerava Maurras, el fundador d'Action Française i antisemita declarat. Com poden veure, tot lliga. Vull dir que parlem de gent semblant.
Per cert, Josep Massot ressenya que Estelrich i Maurras viatjaren a Mallorca, l'any trenta-set, i no se n'ha parlat gaire de l'estada ni de les amistats que freqüentaren. Bé, més endavant els camins del deixeble i del mestre hagueren de separar-se inevitablement a causa de la victòria aliada a la Guerra Mundial. Maurras va ésser condemnat a mort, i va morir a presidi quan li havien commutat la pena màxima per la de cadena perpètua; i Estelrich va continuar bevent whisky de marca, perquè Churchill va decidir que Franco era imprescindible en la lluita d'Europa contra el comunisme. Record aquestes coses, perquè llegint una miscel·lània titulada Actes de les jornades d'estudi sobre Joan Estelrich, em trobo amb la perla següent: "L'any 1940 Estelrich ja escrivia als seus amics de Mallorca en català".
I a continuació, l'autora de l'article reclama la complicitat dels lectors amb un patriota que, i aquesta anotació és meva, estimant com estimava llengua i terra no va pensar-s'ho gaire a l'hora de trair-les. Massot, a Aportacions a la Guerra Civil a Mallorca, reprodueix un article, publicat l'any 1945 a La Humanitat, que defineix Estelrich com a "representant d'un occidentalisme tan profund que el féu ésser agent d'Alemanya; (i) defensor d'un catalanisme tan integral, que l'obligà a fer-se espia de Franco". Tanmateix, les capelletes continuen justificant-lo. És així. Què hi farem...? I ara, si m'ho permeten, torno a Pastor i a la declaració de militància regionalista que va fer dissabte passat. No m'he estat de dir que el batlle de Manacor menteix descaradament, perquè ni un regionalista de pa i figa pot conviure en una estructura d'espanyolisme de pedra picada com la del Pepé, sense col·lidir cada cinc minuts amb algú. Però la gent que estima el país ja en té prou amb la mentida per a trobar-li justificació. Pastor és dels nostres, com ho era Estelrich. "Tocant a la llengua no tots en el Partit Popular són iguals", es repeteixen. Ja...! Tindrem oportunitat de parlar-ne.
Diari de Balears
Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? (Llorenç Capellà)
Riber, Salvà i el trenta-sis
Per Llorenç Capellà, escriptor
Arnau Company acaba de publicar una biografia, sòlida i ben estructurada, d'Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma. Darder va ésser un home força vinculat al món de la cultura i, tant des de l'Associació per la Cultura de Mallorca com des de l'Ajuntament, va promoure homenatges a Costa, Alcover, Marian Aguiló i altres prohoms de la literatura. Un dels arguments que s'esgrimiren contra ell, en la pantomima de judici que el va sentenciar a mort, va ésser el seu catalanisme militant, cosa que va provocar la befa de l'advocat defensor, l'enginyer Eusebi Pascual, aleshores incorporat a l'exèrcit amb el grau de tinent. Arnau Company se'n fa ressò, d'aquest detall. Després de recordar que Llorenç Riber va ésser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, Pascual va enumerar una sèrie d'escriptors nada sospechosos com Guillem Colom, Elvir Sans Rosselló, Joan Ramis d'Ayreflor i altres. En realitat la llista s'hauria pogut fer inacabable. Què en direm de Tous i Maroto, d'Aina de Villalonga, de Gabriel Cortès? O de Joaquim Verdaguer, de Joan Estelrich, dels germans Villalonga...?
Igualment Eusebi Pascual pensava en Maria Antònia Salvà i el seu germà Antoni, atès el prestigi literari d'ella i el canvi de camisa, espectacular, d'ell. Miquel Ferrà en va deixar constància, d'aquest nou look ideològic, en uns versos dolguts: Companyó qui ens has deixat/ quan el cel s'entenebria,/ quan l'Estel, velat de sang,/ un fum d'odis obscuria,/ tu que a l'hora del gran dol/ abandones la família/ i la nostra antiga fe/ en la prova renuncies. Josep Massot afirma que Miquel Gayà i Guillem Colom li garantiren que Ferrà es referia a Antoni Salvà. Altres opinen que feia referència a Llorenç Riber. Tant se val. A ambdós el poema els escau com un vestit fet a mida que, a més a més, poden compartir des del moment que el Consell de Mallorca prepara, per a la primeria d'abril, una exposició dedicada conjuntament a l'erudit de Campanet i a dona Maria Antònia. L'un i l'altra moriren enguany fa cinquanta anys, heus ací el motiu que els ajuntin. També en fa setanta del traspàs de Rosselló-Pòrcel. I cent del naixement de Mercè Rodoreda, però aquesta havia nascut a Barcelona, en lloc de a Felanitx o a Valldemossa, la qual cosa deu anul·lar qualsevol possibilitat d'homenatge institucional. En fi...! Tornem a Riber i a Maria Antònia Salvà.
En tenir notícia que el Consell s'havia proposat no deixar passar per alt l'efemèride, vaig pensar que la casualitat ens brindava la possibilitat de lligar caps entorn de la postura dels intel·lectuals mallorquins davant el cop d'Estat del trenta-sis. Tant Riber com els germans Salvà s'instal·laren còmodament en el nou ordre. No va ésser impediment que tots ells haguessin publicat a La Nostra Terra, una revista de la qual Antoni Salvà va ésser director, ni que haguessin mantingut una actitud cívica i intel·lectual que, en llenguatge d'ara, qualificaríem de nacionalista. Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? Em resisteixo a creure-ho. No puc entendre que Alemanya es negui a passar pàgina en la biografia de Günter Grass sense aclarir el seu passat nazi, i que nosaltres passem per alt les col·laboracions de Riber a Acción Española o Aquí Estamos, òrgans de la dreta més salvatge. Si ho continuem fent, renunciarem a algunes de les claus més determinants de la nostra història. Atesa la vàlua literària, tant de Riber com de Maria Antònia Salvà, la seva col·laboració, a voltes entusiàstica, amb els colpistes, canta més que la de molts d'altres. Cal remarcar-ho, perquè en realitat va ésser el món literari mallorquí en bloc -descomptant algunes excepcions conegudes de tothom-, qui va donar suport a un cop d'Estat que ens qüestionava llibertat, identitat i llengua. I la represa, a la postguerra, va fer-se de la mà de la mateixa gent que, d'una manera tèbia o compromesa, col·laborava amb la Dictadura. Aquesta realitat, mala de pair i sovint oblidada en evitació de digestions feixugues, no s'ha quedat en una anècdota, sinó que ha condicionat la forma d'interpretar el país del catalanisme militant. Vulgues no vulgues, els trenta anys darrers de vida política i social mallorquina no s'entenen si no és explorant en els plecs, dissimulats, d'aquesta època.
Diari de Balears (9-III-08)
No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda
'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'. (Miquel López Crespí)
Els escriptors catalans i el feixisme: Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich...
Per Miquel López Crespí , escriptor
El 1955, editat per l'Editorial Moll, sortiren a la llum unes memòries de Maria Antònia Salvà amb el títol Entre el record i l'enyorança. Aquest llibret és molt important per a conèixer a fons la vida i especialment les condicions socioeconòmiques que possibiliten l'obra d'aquesta poetessa de l'Escola Mallorquina. Dos capítols són essencials.
Com explica la GEM parlant de la poesia de l'autora que ens ocupa: "El paisatge, tractat autònomament i des d'un punt de vista idíllic, esdevé objecte d'atenció constant i és, sovint, el reflex del seu món interior. Hi és palesa una religiositat profunda". Constatar, per boca de la poetessa, quines eren les condicions de vida de la gent que feia feina en les possessions mallorquines de finals del segle XIX i començaments del XX ens permet copsar -per contraposició- on se sustentava el seu amor pel paisatge, aquesta "visió idíllica" de la terra de la qual estaven imbuïts els propietaris.
El "motor", la "màquina humana" que en aquella època creava i produïa la riquesa de què fruïen els senyors, eren, com molt bé explica Maria Antònia Salvà, "els missatges llogats per tot l'any i els jornalers contractats a tant el jornal, pel temps que fossin necessaris". Alhora, els missatges se subdividien en parellers (llauradors que menaven cada un un parell de bísties per la conró de les terres) i guardians (els qui tenien al càrrec les guardes del bestiar).
A les propietats de Maria Antònia Salvà hi havia també el pareller major, el pareller segon i el pareller tercer, que menaven els respectius parells de mules. S'hi afegia encara un altre pareller, el del cavall i l'ase (sementals) i encara el bover, que menava un parell de bous; total, cinc parellers d'arada, que, com ens explica la poetessa, "bé s'havien de mester pel cultiu dels amples sementers de conradís".
Venien llavors els guardians: l'oguer, el mosso de l'oguer, els pastors (del bestiar de llana), o sia, el de l'esplet, el de la bassiva, el porquer; total, cinc guardians. "I encara el garriguer, el moliner, que era també l'hortolà, el volando (o sia, un allot al servei de tothom) i la criada".
Aquestes excellents condicions per a la feina intellectual permeten que la nostra poetessa basteixi diversos llibres que sintetitzen la seva experiència estètica. Parlam d'obres com Poesies (1910), Espiques d'Or (1926), u>El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d'horabaixa (1948), Lluneta de pagès (1952), etc, etc.
En el capítol que comentam ("Missatges"), M. Antònia Salvà conta com la soldada als missatges es pagava el dia de Sant Miquel i quan, els dissabtes horabaixa, afaitats i mudats amb la roba neta, marxaven cap a casa seva, "se'ls donava a cada un pa". Es curiós constatar això: "Els pans que es donaven als missatges eren més grossos que els dels jornalers". Per les festes de Nadal es lliurava a cada un dels missatges dos pans de blat, un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades se'ls donava, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.
No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.
'El desembre de 1936 escriví una poesia humorística, El meu 'Copeo', arran d'una malaltia que l'obligava a fer règim durant les festes de Nadal, i no hi mancava una allusió a Franco, 'el General / de l'Espanya una':
'Benhaja el mortal
que avui per sa boca
pot tastar sa coca
del temps de Nadal;
que a mi, amb el meu mal,
per no estar dejuna,
patorrat em cal
de farina bruna
Farineta bruna,
oli sense sal...
Visca el General
de l'Espanya una!
Farineta bruna,
oli sense sal,
això és lo que em cal.Visca el General!'
'Durant tota la guerra, Maria Antònia mantingué la seva adhesió a Franco, com demostra la seva correspondència i el pròleg en castellà que el 1938 posà a las Poesías del seu parent Lluís Ripoll i López, mort l'any anterior al front del Jarama".
Un altre cas de flagrant collaboració amb el feixisme és el de Llorenç Riber i Campins. Ho explica amb molt de detall Josep Massot i Muntaner a Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). A les pàgs. 165-166, escriu: "Però aviat envià [Llorenç Riber] articles a la revista falangista de Mallorca, Aquí estamos, collaborà des del final de 1938 al Servicio Nacional de Prensa -lliurant treballs al 'semanario para el extranjero' del Servei- i publicà altres articles a la premsa de Palma... Tot plegat fou suficient perquè un article anònim de la Gaceta Regional de Salamanca arran de La Liberación de Cataluña, en cantar les absoltes de la cultura catalana, es referís amb elogi a l'actitud de 'normalitat nacional' riberiana: "...hoy se salvan los que en Cataluña han mantenido o han cabado por seguir una línea de normalidad nacional: Eugenio d'Ors, José Pla, Ferando Valls [Taberner], Lorenzo Riber...'".
Actituds com les de Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, els germans Villalonga, etc., són les ajudaren al feixisme a mantenir durant dècades el poble mallorquí -i concretament la dona mallorquina- en una situació d'endarreriment social i cultural del qual només ha començat a sortir a ran de l'embranzida turística. Aquesta embranzida, amb totes les seves contradiccions, amb el terrible cost d'haver destruït, en bona part, la nostra terra -la famosa balearització-, ha permès, emperò, rompre el cicle de la misèria que des de temps immemorial era el pa nostre de cada dia de les nostres classes populars. Recentment, Gina Garcías (Palma, 1954), investigadora i periodista, ha estudiat aquesta problemàtica. Gina Garcías ha publicat (entre d'altres llibres) Calvià, del verde al azul, en collaboració amb Sebastià Verd; i diversos estudis sobre la situació de les dones, comMallorquines d'avui (1982), La desigualtat en xifres (1993), Les mallorquines d'avui (1987), Ramón Aguiló (1996), etc. Sincerament crec que no s'ha fet justícia amb una obra com Les mallorquines d'avui. Aquesta és, pens, una de les aportacions més importants al coneixement de la dona illenca que s'han escrit en els darrers temps. Saber que més del setanta-u per cent dels analfabets mallorquins són dones i que, en canvi, menys d'una tercera part dels titulats superiors pertanyen al sexe femení, és important per a copsar en tota la seva amplitud la problemàtica de la dona. Personalment -ara que estic enfeinat en la redacció de la cinquena part de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-197O)-, el capítol "L'educació de les mallorquines" (pàgs. 11-20) m'ha servit moltíssim per a copsar el nefast paper de l'església en el retardament del procés d'incorporació de la dona a l'activitat pública.
En acabar la guerra que la dreta feixista ordí contra el poble treballador (1936-1939), és a dir, a començaments dels anys quaranta, un 23 % de la població adulta mallorquina era analfabeta; d'aquest percentatge, un 28 % eren dones. El 1950 els analfabets eren el 17 %, entre els homes; la xifra d'analfabetisme entre les dones continuava en el 28 %. L'autora analitza a fons el procés pel qual el feixisme i l'Església Catòlica a Mallorca s'uneixen per a continuar mantenint la dona en el seu paper clàssic de submissió, tot negant-li l'escola i el coneixement. Aquesta política feixista i clerical (defensada a fons per intellectuals reaccionaris del tipus Llorenç Riber, Miguel i Llorenç Villalonga, la mateixa Maria Antònia Salvà, Joan Estelrich -secretari de Cambó, agent del franquisme-... ha portat com a conseqüència que, avui dia, més del setanta per cent de les mallorquines en edat de treballar romanen encara recloses en l'estreta funció de mestresses de casa, no arriben al deu per cent les que participen en política i molt poques tenen un lloc rellevant en la vida social, econòmica i cultural de les Illes. De l'any 1939 fins a començaments dels setanta, franquisme i clergat dificulten l'accés de la dona als instruments de coneixement (escola). Es tractava, per al feixisme i el nacionalcatolicisme, de conformar la dona en el paper "històric" de mestressa de casa. Com explica la nostra investigadora: "Les mallorquines que avui són adultes i que pogueren assistir a l'escola, varen anar majoritàriament a centres religiosos en què rebien un programa d'estudis distint al dels centres masculins i orientat a mantenir-les en el mateix paper que havien representat les seves mares". És el paper concret representat per matèries com les "labores del hogar", la "formación cívico-social" o, fins i tot, assignatures especialment programades per a elles com l'Educació Física, el Dibuix o les "Lecturas recomendadas". També, des de la trona, l'escola o el receptor de ràdio, el franquisme i el clergat varen difondre la imatge del "modelo de mujer española". El conreu de l'oració substituïa el de la ciència. En temps de la República i la guerra, els rojos havien comès l'"error" de "masculinitzar" la dona (és a dir, d'incorporar-la a la producció, a l'ensenyament, a la política, a la cultura, en definitiva).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)
Gent que ha estimat el país
Per Llorenç Capellà, escriptor
La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.
Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.
Diari de Balears (11-V-08)
Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics creadors del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans artistes dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)
Llorenç Villalonga i el feixisme militant
Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.
Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".
Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).
No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Toc-toc! Què hi ha algú? Hola?
Si no hi sou ho trobaré lògic. Han estat molts dies d'absència i d'una certa infidelitat per part meua. En tot cas escriuré el post i el llançaré com qui tira un bòtil amb un missatge enmig de l'oceà. Si tenc sort arribarà a una platja certa i quedarà mig colgat entre l'arena i el tall de l'aigua fins que algú el llegirà. I si no, les paraules aniran a parar al lloc de l'oblit on moren els mots que ningú no diu.
Al bòtil hi escric lletres de gratitud infinita a la gent de Més per Menorca que va confiar en mi per fer-me càrrec de la Conselleria de Participació, Transparència i Cultura del Govern de les Illes Balears. Gratitud infinita per la rebuda que em van fer els companys de Més per Mallorca. Milions de tones d'agraïment a tota la gent amb qui dia a dia estem construint la Conselleria. Són persones joves que arriben amb tota la força de les idees i del coneixement i sense motxilles que puguin llastar la feina que faran. En tenim molta, de feina. Molta vol dir molta. Molta és una unitat absoluta. Vol dir un món. Però hi ha moltes ganes.
En el capítol d'agraïments no puc obviar tots els amics i amigues de carn i ossos o virtuals que aquests dies m'enviau missatges de suport i em manifestau l'alegria. Tots aquels aleis són un saldo positiu que provoquen un excés d'equipatge quan factur la maleta a l'aeroport. I hi ha la família. Buf. Crec que no he de dir res d'ells perquè tot seria poc. Perquè jo sé que i ells saben que
Pel que fa als projectes de la Conselleria no us vull cansar. Ja n'he parlat a la premsa i aquest no és el lloc. Aquest és un espai per a la confidència... Esper tenir una mica de temps per continuar explicant cosetes de l'esperit per aquí, encara que sigui amb una periodicitat tan irregular...
Moltes gràcies per ser-hi
Lo que la lógica y el sentido común dicta es que no se puede mantener un déficit público de forma sistemática y continuada a lo largo de los años, sin que ello no cree desequilibrios y problemas financieros importantes. Un déficit puntual, durante unos pocos años, es perfectamente comprensible y asumible. Sin embargo, un déficit público sostenido en el tiempo, convertido en estructural, genera una bola de deuda de muy difícil digestión que, a la larga, puede hacer inviables los servicios básicos y el mismo estado del bienestar conseguido.
Precisamente, el principal problema que padece nuestra comunidad autónoma es el de la abultada deuda pública. En estos momentos la podemos cifrar en unos 8.400 millones de euros, aproximadamente un poco más del 29% del PIB. Una deuda que supone que cada año debamos dedicar una cuarta parte del presupuesto a la amortización y al pago de los intereses de esta deuda, dinero que, lógicamente, se deja de invertir en sanidad, educación y servicios sociales.
En un contexto, como el actual, de intereses bajos, el pago de la deuda, aun con importantes esfuerzos, es aún asumible. No obstante, si cambian las circunstancias y suben los tipos de interés, la deuda será imposible de pagar. De hecho, la bajada de la prima de riesgo, que algunos minimizaban y despreciaban, ha supuesto importantes ahorros en el pago de intereses de la deuda; de forma que si, por lo que sea, la prima de riesgo vuelve a subir, las consecuencias pueden ser devastadoras para nuestra economía.De aquí la urgencia en aprovechar las buenas condiciones de los tipos de interés para empezar a reducir la deuda y llevarla hasta niveles más aceptables y digeribles. Y, ¿cómo se puede reducir el nivel de endeudamiento? El único camino es teniendo superávit presupuestario, es decir, empezar a ingresar más de lo que se gasta. En este sentido, el último Consejo de Política Fiscal y Financiera marcó para las comunidades autónomas, en este proceso de consolidación fiscal, un objetivo de déficit para 2015 del 0,7%, un 0,3% para 2016, un 0,1% en 2017 y del 0% en 2018; de forma que, según este calendario, podríamos empezar a reducir los niveles de endeudamiento a partir de 2018.
El nuevo Govern, sin embargo, parece querer caminar en sentido contrario. No parece estar muy de acuerdo en reducir el déficit y mucho menos controlar los importes del gasto. Ya lo dijimos en la anterior legislatura, la izquierda no ha aprendido de sus errores y quiere volver a las andadas, con más gasto, más déficit, más deuda y en breve, más impuestos.A pesar de contar, en 2015, con 35 millones adicionales derivados de la liquidación definitiva del sistema de financiación de 2013; de obtener 40 millones más, como previsión al alza de los ingresos por los tributos cedidos y de haber conseguido una rebaja de 45 millones en intereses del FLA, el nuevo Govern ya ha dicho que no va a cumplir con el objetivo de déficit; no porque no pueda alcanzar dicho objetivo, sino porque no quiere hacerlo, que es aún peor. Y ello con la peregrina excusa de tener un deficiente sistema de financiación autonómica, cuestión que compartimos, pero que no podemos considerar como un eximente para no cumplir con los objetivos de déficit acordados.
De hecho, aun estando de acuerdo en que el modelo de financiación autonómica, fruto del acuerdo entre los presidentes Zapatero y Antich, es insuficiente e injusto, no podemos, sin embargo, dejar de hacer los deberes en cuanto a control del déficit, en espera de un futuro sistema de financiación que no sabemos cuándo vendrá ni en qué condiciones se aprobará.Baleares debe seguir en la misma línea de consolidación fiscal, de control del déficit, optimización de los recursos y racionalización del gasto. No podemos volver al pasado, utilizando las mismas recetas que nos dejaron al borde del abismo, que aumentaron el paro en 46.000 personas, que triplicaron el nivel de endeudamiento, dejaron un déficit estructural de más de 1.000 millones anuales y más de 1.600 millones de euros en facturas impagadas por no tener liquidez suficiente.
El control del déficit no es un capricho, es una necesidad imperiosa si queremos empezar a reducir el excesivo nivel de deuda. Reducir la deuda sin controlar el déficit es la cuadratura del círculo. Una cosa es consecuencia de la otra, y Baleares corre el peligro cierto de que su alto nivel de endeudamiento pueda aplastar el actual e incipiente crecimiento económico y pueda llevar a nuestra comunidad, otra vez, a la suspensión de pagos, como ya ocurrió en 2011. El nuevo Govern se equivocará si trivializa y minusvalora la necesidad de reducir el déficit y, por tanto, abandona su objetivo de bajar el endeudamiento. Un error que puede ser letal para nuestra viabilidad económica y nuestro futuro como sociedad libre y moderna.Anarcoefemèrides
del 18 de juliol
Esdeveniments
- Creació de la primera societat de resistència argentina: El 18 de juliol de 1887, gràcies a la iniciativa de l'anarquista Ettore Mattei, es funda oficialment a Buenos Aires (Argentina) la «Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos» i, paral·lela a ella, una associació de suport mutu. Serà la primera societat de resistència obrera de la República Argentina i, encara que el caràcter anarquista no apareixerà de manera explícita, es basarà en els principis anarcosindicalistes de l'acció directa i la vaga revolucionària. Errico Malatesta, aleshores en aquest país, en redactà els estatuts, que van servir de model per a altres societats de resistència creades per anarquistes, com ara els sabaters, els zingueros, els mecànics o els fusters. El secretari-gerent d'aquesta associació fou Ettore Mattei, qui ocuparà el càrrec durant nou anys. Anarquistes destacats d'aquesta societat van ser Francesco Mommo, Rafael Torrents, José Eyras i Marino Garbaccio. Entre gener i febrer de 1888 mantingueren una vaga que fou guanyada pels obrers, però una nova vaga entre gener i febrer de 1890 fracassà. Aquesta societat de resistència edità entre 1894 i 1930 el periòdic El Obrero Panadero, del qual fou el primer redactor en cap Mattei mateix. La seva bandera era quadrada i roja amb el«globus atmosfèric» i la llegenda«Solidaridad» amb dues espigues de blat i dues mans que s'encaixaven. Se'n constituïren seccions a La Plata i a Rosario. Les condicions de feina dels flequers eren vertaderament dures i s'efectuava en petites empreses i per colles de dos a cinc treballadors (mestre de pala, pastador, un o dos ajudants, estibador i encarregat de maquinària) als quals s'afegeix un o dos repartidors, un o dos dependents i un peó de pati. L'horari de treball nocturn marcava i singularitzava els forners de la resta d'oficis, els aïllava de la resta i els dotava d'una gran llibertat d'expressió. Formaven petites comunitats laborals i en molts de casos dormien o vivien al mateix lloc de feina. A moltes fleques el propietari --un obrer que s'havia independitzat-- convivia amb els seus obrers, fet que provocava no poques friccions. Els abusos patronals comprenien llargues jornades laborals de fins a 11 hores, sous baixos, menjar de poca qualitat, manca de condicions higièniques i actituds paternalistes de control. Els forners d'aquest sindicat van batejar amb noms burlescs els seus productes de fleca, com ara«vigilantes» (delator), «bolas de fraile» o «suspiros de monja», noms que s'empren actualment.
***
- Surt Pensiero e Dinamite: El 18 de juliol de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista en llengua italiana Pensiero e Dinamite. Il pensiero per sollevare i deboli. La dinamite per abbattere i potenti (Pensament i Dinamita. El pensament per sollevar els dèbils. La dinamita per abatre els poderosos). El responsable d'aquesta publicació, de la qual només sortiren dos números --el segon númeroés del 28 de juliol de 1891-- i on es justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, fou l'anarquista Paolo Schicchi. Ja el primer número Schicchi va al gra: «Per tal que la revolució social triomfi cal destruir tota aquesta raça de lladres i assassins que anomenem burgesia. Dones, vells, infants, tots han de ser ofegats en sang. En la lluita per l'existència entre dos elements, perquè un quedi en pau l'altre ha de desaparèixer de dalt a baix; sinó, tornem a començar. Pel que fa el nostre cas es tracta també d'una exigència imperiosa de la llei de la selecció. Cal purificar la família humana i lliurar-la d'aquesta nissaga corrompuda i malvada, podrida i cruel, que en la humanitat té la mateixa funció que la dent verinosa en l'escurçó.» A més d'Schicchi, trobem textos de Mario Rapisardi i Luigi Bertoni, entre d'altres. Entre el 8 i el 31 d'agost d'aquest mateix any, Schicchi també publicà a Ginebra dos números i dos suplements --un tercer serà segrestat a l'impremta-- de la publicació La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).
***
- Surt La Ira: El 18 de juliol de 1913 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Ira. Órgano de expresión del asco y de la cólera del pueblo. En van ser responsables Ramón Acín Aquilué i Àngel Samblancat Salanova. En gran part la revista es consagra a la crítica del republicanisme lerrouxista oficial amb l'esperança de reconduir-lo vers el camí de l'autèntica revolució. Els textos tenien un marcar caràcter de crítica social, antibel·licista, antimilitarista, anticlerical, etc. Hi trobem articles, a més d'Acín i Samblancat, de J. Costa, Federico Urales i Fernando Pintado, entre d'altres. Només sortí un altre número el 26 de juliol de 1913.
***
- Surt Solidaridad: El 18 de juliol de 1931 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. CNT-AIT. Semanario Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Asturias, León y Palencia. Va estar dirigit, indistintament, per Segundo Blanco, José María Martínez, Acracio Bartolomé i Avelino González Mallada. D'antuvi la redacció i l'administració estava instal·lada a la Casa del Poble de Gijón, però a partir d'agost es traslladaren a la impremta «La Victoria». Trobem articles de Segundo Blanco, Juan Buenaidea, Juan Expósito, Avelino González, Panurgo i Francisco Rico Ruiz, entre d'altres. L'últim número conegut és el 36, del 19 de març de 1932, encara que sembla que perdurà fins al 1933.
***
- Surt Juventud Libre: El 18 de juliol de
1936
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic Juventud Libre. Semanario
juvenil anarquista. A partir del segon
número, del 20 d'agost de 1936, portà el
subtítol «Órgano de la
Federación
Ibérica de Juventudes Libertarias» i posteriorment
amb diferents variants de
subtítol i amb capçaleres diferents. Va estar
dirigit per Luis Rubio i José
Antonio Senderos, i administrat per Ezequiel Solier. Hi trobem articles
d'Agraz, Felipe Alaiz, J. Bernabé, Francisco Botey,
Buitrago, José Consuegra,
Gregorio Gallego, Gallo, García Pradas, Abraham Guillen,
Félix del Hoyo, Leiva,
Liarte, Olegario Lucea, Progreso Martínez, Cipriano Mera,
Paquita Merchán,
Morales Guzmán, Moreno, Valentín de Pedro, Duarte
Romera, Luis Rubio, Eduardo
Val i Vizcaíno, entre d'altres; i il·lustracions
de Gallo, Moreno, Muñoz,
Parrilla, Segura, etc. En sortiren 83 números,
l'últim el 26 de març de 1939,
coincidint amb el final de la guerra civil. Aquesta
capçalera fou publicada en
1938 a València i a Barcelona per l'Organització
Nacional de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), i en
1947 a París (França) per les
Joventuts Llibertàries en l'exili.
***
- Difusió de l'aixecament militar contra la II República espanyola: El 18 de juliol de 1936 el general feixista Francisco Franco s'aixeca a les Illes Canàries i dirigeix una crida a les divisions i a les bases navals i es dirigeix al Protectorat del Marroc. Queipo de Llano s'apodera del comandament de la II Divisió i amb escasses forces controla alguns punts estratègics de Sevilla. A Andalusia els militars s'aixequen a Jerez, Cadis, Algecires, Còrdova i Màlaga; dubtes a Granada. A Madrid es mobilitzen els sindicats i els partits d'esquerra en suport del Govern. Saliquet domina Valladolid i proclama l'estat de guerra. A Burgos és destituït el general Batet i s'estableix la llei marcial. Franco pernocta a Casablanca. Casares Quiroga dimiteix i es forma un efímer govern de Martínez Bario que intenta senseèxit pactar amb el general Mola oferint dues carteres a militars compromesos. El general Cabanellas aixeca les guarnicions aragoneses i envia fusells i municions a Mola. Mentrestant la Falange i la Guàrdia Civil s'aixeca i comença a afusellar sindicalistes, però el govern republicà refusa distribuir armes al poble. La CNT respon amb la vaga general i el periòdic cenetista Solidaridad Obrera s'imprimeix amb aquesta capçalera:«A Sevilla, els feixistes disparen contra els nostres germans! A Còrdova, els militars s'han aixecat! Al Marroc, es lluita als carrers! Tot aquell que no compleixi amb el seu deure revolucionari és un traïdor a la causa del poble! Visca el comunisme llibertari!»
Naixements
- Benedict
Friedlaender: El 18 de juliol de 1866 neix a
Berlín (Imperi Alemany) el zoòleg,
sexòleg, sociòleg, economista i anarquista
Benedikt Friedländer, més conegut
com Benedict Friedlaender.
Nascut en
una família jueva benestant de confessió
evangèlica, era fill del professor
d'economia política de Berlín Karl Jacob
Friedländer–sa mare es deia Anna
Maria Therese Nuglisch– i avi del metge i professor Nathan
Friedländer, i un
dels sos germans fou el vulcanòleg Gottfried Immanuel
Friedländer. A la
universitat estudià matemàtiques,
física,
botànica, fisiologia i economia i en
1888 es doctorà amb una tesi sobre zoologia.
Abraçà els postulats del moviment
naturista Fret Körper Kultur (FKK, Cultura per l'Alliberament
del
Cos) i
publicà articles que defensaven el nudisme. Consagrat a la
lluita per
l'emancipació del «tercer sexe»,
dedicà el
seu treball científic i el seu
compromís personal a dignificar l'homosexualitat i
sostingué econòmicament el
Wissenschaftlich-humanitären
Komitees (WhK, Comitè Científic i Humanitari),
fundat el
15 de maig de 1897 per
Magnus Hirschfeld, l'objectiu del qual era lluitar contra la
criminalització de
l'homosexualitat. En
1903, amb Adolf Brand, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter
Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt,
Lucien von
Römer, Martha Marquardt i altres, fundà
l'associació gai, molt inspirada en la
filosofia anarcoindividualista de Max Stirner i en la
crítica radical de
Friedrich Nietzsche, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels
Especials),
que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la
virilitat i
reivindicava la pederàstia, segons el model grec
espartà. Els membres de la GdE
s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans
Blüher i Gustav Wyneken i el seu«Eros pedagògic» (erotopedagogia),
alhora que rebutjaven les
teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat
aleshores en voga, com ara
la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de
Magnus Hirschfeld, al qual
criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Friedlaender i els seus
seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins.
La GdE realitzava
diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.),
on es practicava
sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances amb el Wandervogel,
una mena
de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE,
Wilhelm
Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel.
Entre 1904 i 1905 Benedict Friedlaender finançà
la revista anarquista Kampf
(Lluita) i col·laborà en el
periòdic Der Sozialist.
En 1906
trencà amb el WhK i fundà la Sezession des
Wissenschaftlich-humanitären
Komitees (SWhK, Secessió del Comitè
Científic i Humanitari), que més tard
prengué el nom de Bund für Männliche
Kultur (BMK, Aliança per la Cultura
Masculina). Encara que pensava que la bisexualitat era un clar aliat de
l'Estat
i de mantenir posicions gairebé misògines, es
casà amb Emilie Maria Pauline Wille Huber (Emmy
W. Friedländer) i fins
i tot tingué un fill en 1903, Eugen Friedländer.És autor de Beiträge zur
Kenntniss des
Centralnervensystems von Lumbricus (1888), Der
freiheitliche Sozialismus im Gegensatz zum Staatsknechtsthum der
Marxisten. Mit besonderer Berücksichtigung der Werke und
Schicksale Eugen
Dühring's (1892), Zusammen
mit
Immanuel Friedlaender: Absolute oder relative Bewegung?
(1896), Der Vulkan Kilauea auf Hawaii
(1896), Die vier Hauptrichtungen der modernen
socialen Bewegung. Marxistische Socialdemokratie, Anarchismus, Eugen
Dührings
socialitäres System und Henry Georges Neophysiokratie,
kritisch und
vergleichend dargestellt (1901), Marxismus
und Anarchismus (1901), Die
Renaissance des Eros Uranios. Die physiologische Freundschaft, ein
normaler
Grundtrieb des Menschen und eine Frage der männlichen
Gesellungsfreiheit. In
naturwissenschaftlicher, naturrechtlicher, culturgeschichtlicher und
sittenkritischer Beleuchtung (1904), Entwurf
zu einer reizphysiologische Analyse der erotischen Anziehung unter
Zugrundlegung vorwiegend homosexuellen Materials (1905), Männliche und weibliche Kultur. Eine
kausalhistorische
Betrachtung (1906) i Die Liebe
Platons im Lichte der modernen Biologie. Gesammelte kleinere Schriften.
Mit
einer Vorrede und dem Bilde des Verfassers (1909), entre
d'altres. Malalt, Benedict
Friedlaender es va suïcidar el 21 de juny de 1908 al barri
d'Schöneberg de
Berlín (Imperi Alemany) i va ser enterrat al cementiri de
Parkfriedhof
Lichterfelde d'aquesta ciutat. Vint anys més tard, el seu
amic Bruno Wille va
ser enterrat al seu costat.
Benedict
Friedlaender (1866-1908)
***
- Antonia Maymón:
El 18 de juliol de 1881 neix
a Madrid (Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i
militant
anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez.
Nascuda en una família de classe mitjana de pares
i d'avis aragonesos, va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per
l'ambient,
i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal
Femenina de
Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor
racionalista
Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer
contacte amb
les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre
1908 i 1909 va
publica nombrosos articles en la publicació anarquista La
Enseñanza Moderna.
En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura
y Acción, periòdic fundat
per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del«Comitè Nacional contra la
guerra de Marruecos», va intervenir activament en les
protestes contra les
guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada
juntament amb Teresa
Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran
de la vaga general
saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo
Laguna, qui morirà
en l'exili. La seva activitat a l'exili serà
força important, participant en
mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles
republicans,
socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys
següents es
destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat,
alhora que treballa de
mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de
Guíxols, Beniaján i
l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs
anys i on va fundar un
ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés
Naturista de Bilbao. Va
treballar a la redacció de Nueva Aurora,
de València, a partir de 1926.
En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la
carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya
mitjançant la qual es
volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués
un canvi social per
a la seva consecució. Amb Albà Rosell i
Adrián del Valle, pensava que el
naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al
mateix lloc,
sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana
del naturisme; en
essència significa que ambdós ideals
són el mateix, ja que en l'ordre natural
no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a
desgrat seu, el
Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una
important divisió del
moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a
partir de 1928, va
treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va
fer feina a
l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i
Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb
Durán i
Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a
l'escola de La Vila Joiosa i
va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que
l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins
del naturisme, ja que
la salut física porta al desenvolupament de la
intel·ligència i l'educació dels
sentiments; això representa una autoeducació de
les dones adultes en el
naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de
donar als fills,
mentre que a les nines les calia una assignatura específica,maternologia,
capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios
racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de
l'escola única per a
nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va
participar en el
Sindicat Obrer «El Progreso» de
Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda
a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de
presó; romandrà empresonada fins al
1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i
empresonada durant
gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la
salut malmenada. Després va
residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes
particulars. Molt
malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital
Provincial de Múrcia
(Múrcia, Espanya) on va morir el 20 de desembre de 1959 i
fou enterrada al
cementiri
d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa
comuna. Maymón
va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en
nombroses publicacions
afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción
Social Obrera, Cultura
y Acción, Despertar, La
Enseñanza Moderna, Estudios, Ética,Fructidor, Helios, Humanidad
Nueva, Ideas y figuras,Iniciales, Inquietudes, Mujeres
Libres, Naturismo, Nueva
Aurora, La Protesta, Redención,La Revista Blanca, RevistaÚnica, Solidaridad Obrera, Tiempos
Nuevos, Tierra y
Libertad, Vértice, Vida
y Trabajo, entre d'altres. És autora
de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista,Madre
(1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia
el ideal (1927), La
perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos
(1932), entre
d'altres. Un important carrer de Beniaján
(Múrcia), on es troba l'Escola
Popular, porta el seu nom.
***
- Jules Sellenet: El 18 de juliol de 1881 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i anarcosindicalista Jules Sellenet, també conegut com Francis Boudoux. En agost de 1904 va desertar del seu regiment i canvia d'identitat amb els papers d'un company. Ferrer de professió, va ser secretari del sindicat de Longwy i va prendre part en la vaga d'agost de 1905. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista,és detingut el novembre de 1905 com a desertor. Alliberat, tornarà a ser condemnat nombroses vegades per «delictes» lligats a conflictes laborals. En 1910 el sindicat dels obrers metal·lúrgics d'Auboué, d'on era el secretari, el denuncia com a agent provocador al servei d'un mestre de forges. Aquesta acusació (calumniosa o vertadera) si més no astorant, serà represa en la postguerra pels comunistes. Mobilitzat durant la Gran Guerra, reprendrà la seva militància sindical i anarquista. L'11 de gener de 1924, a la sala parisenca de la Grange-aux-Belles,és ferit en un míting que termina en una brega entre anarcosindicalistes i comunistes (dos anarquistes hi van morir de ferides de bala). En 1926 esdevé secretari de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), escissió radical de la CGT fundada per Pierre Besnard i ell mateix. En 1936 marxa a Espanya i combat en les files de la Columna Durruti. Jules Sellenet va morir el 17 de març de 1941 a Argenteuil (Illa de França, França).
***
- Mateu Baruta
Vilà: El 18 de juliol de 1901 neix a Molins de
Rei (Baix Llobregat, Catalunya)
l'anarcosindicalista Mateu Baruta Vilà. Militant de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), durant la guerra civil fou secretari nacional del
Consell
General de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Espanya,
secretari
(subsecretari de Sanitat Pública i de
l'Assistència Social) de Frederica
Montseny Mañé durant el seu període al
Ministeri de Sanitat i viatjà sovint a
França a la recerca de queviures. Durant els «Fet
de Maig» de 1937 va resultar
ferit en un tiroteig a la Diagonal de Barcelona (Catalunya) dirigit
contra el
cotxe institucional on viatjava juntament amb la ministra Montseny i el
secretari general de la CNT Marià Rodríguez
Vázquez (Marianet), que
resultaren il·lesos. El setembre de 1937
presentà,
amb Lucía Sánchez Saornil,
l'organització «Mujeres Libres» a
Múrcia. L'agost de
1938 assistí al Ple de Regionals de la CNT, on
presentà un informe de la marxa
de SIA. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, com a
director
de l'Oficina Central d'Evacuació i Assistència a
Refugiats d'Espanya (OCEARE), s'encarregà
de l'evacuació de nombrosos militants llibertaris, entre
ells Pepita Carpena,
cap a França –en realitzà un informe
d'aquesta operació que va ser publicat en
la revista Documentos Históricos
de
España que es publicà el maig de 1939.
A Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord) continuà amb el seu càrrec de SIA.
Posteriorment, durant molts anys,
visqué a Marsella (Provença,
Occitània) amb sa companya Christine Kon-Rabe, anarquista
d'origen jueu polonès. Assegurà les relacions amb
el Consell General del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en 1940 residí
clandestinament un temps a
París (França). En 1941 participà en
els intents de reconstrucció de la CNT
clandestina a Marsella. Montà un petit taller de filatures,
gràcies a un invent
que permetia la fabricació i reparació de les
agulles de tricotar metàl·liques
que aleshores eren introbables, on donà feina una desena
d'obrers. Detingut el
10 de novembre de 1941, el dia que nasqué son primer fill,
va ser reclòs a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània); jutjat, amb Germinal
Esgleas, el juliol de 1942
per un tribunal militar tolosà, va ser condemnat per«atemptat contra la
seguretat de l'Estat» a un any de presó. El
setembre de 1942 va ser trasllada a
la presó de Moissac (Llenguadoc, Occitània).
Alliberat el novembre de 1942, va
ser internat al camp de concentració de Vernet fins l'agost
de 1943, que va ser
obligat a formar part de l'organització alemanya«Todt» per a treballar com a
infermer al camp de Canejan (Aquitània,
Occitània). Amb l'ajuda d'un company
espanyol, a començaments de 1944 aconseguí
arribar a Marsella, on pogué
retrobar sa companya. Continuà militant en la CNT en l'exili
i el setembre de
1946, en una assemblea celebrada a Marsella, va ser nomenat membre del
Comitè
Departamental de la Federació Espanyola de Deportats i
Internats Polítics
(FEDIP). És autor de l'informe inèdit Pequeña
historia de la constitución de SIA y su desarrollo actual y
su desarollo futuro.
Mateu Baruta Vilà va morir el juny de 1980 a Marsella
(Provença, Occitània)
després de patir una llarga malaltia.
***
- Federico Arcos: El
18 de juliol de 1920–oficialment el 22 de juliol– neix al barri del
Clot de Barcelona (Catalunya)
l'anarquista Federico Arcos Martínez, conegut com Fede. Fou el
menor de cinc germans d'una família obrera anarquista
emigrada d'Ucles (Conca,
Castella, Espanya) a Catalunya; sos pares es deien Santos Arcos
Sánchez, pagès
analfabet, i Manuela Martínez Moreno. Després
d'estudiar a l'Acadèmia
Enciclopèdica, va entrar a fer feina als 13 anys com a
aprenent d'ebenisteria i
a l'any següent com a aprenent de mecànic en una
fàbrica de productes químics.
En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a l'Ateneu
Eclèctic del Clot, i per les nits feia classes a l'Escola
d'Arts i Oficis. A
partir de 1936 milità en les Joventuts
Llibertàries del Clot i a l'Ateneu
Llibertari d'aquest barri barceloní. Molt amic de Liberto
Sarrau Royes, Diego
Camacho Escámez (Abel Paz),
José Bajé i Germinal Gràcia Ibars (Víctor García),
amb aquests fundà el grup anarquista «Quijotes del
Ideal» i col·laborà en el seuòrgan d'expressió, El
Quijote, que
només publicà tres números, ja que fou
censurat per les seves crítiques a la
participació governamental confederal. En aquestaèpoca també col·laborà en Ruta, òrgan de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries
(FIJL). A finals de 1937, per recomanacions de la CNT, passà
de la fàbrica a
treballar en una destil·leria amb la finalitat d'enfortir
les idees anarquistes
entre els seus treballadors. L'abril de 1938 es presentà
voluntari en un
batalló confederal antigàs i després
va ser cridat a files i enquadrat en la 24
Divisió com a instructor i milicià de Cultura,
ensenyant els companys a llegir
i a escriure, als Pirineus, front d'Aragó i Baix Ebre
(Mequinensa, Tortosa,
etc.), i gairebé hi queda amb l'enfonsament del front. Quan
la victòria
franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a
França, on patí els camps de
concentració (Barcarès, Argelers i Setfonts). El
novembre de 1939 en va sortir
per treballar en una fàbrica d'avions de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on
romangué fins al juny de 1940, quan la derrota francesa
enfront dels alemanys,
havent de tornar al camp d'Argelers. En 1941 pogué fugir-ne
i es posà a fer
feina d'ajustador i de torner en una fàbrica de turbines a
Tolosa de
Llenguadoc. Sempre amb el perill de ser enviat a Alemanya,
decidí retornar a la
Península. En arribar va ser tancat durant 20 dies al penal
de Figueres (Alt
Empordà, Catalunya) i després empresonat a
Barcelona. Immediatament després va
ser enviat a fer el servei militar al Marroc, on romangué
gairebé dos anys fins
al 1945 a la zona de Ceuta. Un cop llicenciat s'establí a
Barcelona, on
s'afilià a les clandestines CNT i Joventuts
Llibertàries, del les quals va ser
nomenat membre del Comitè Local. Afiliat al Sindicat del
Metall, participà en
l'edició del seu òrgan d'expressió
clandestí Martillo. En
1948,
arran de la mort d'un dels seus grans amics, l'activista anarquista
Raúl
Carballeira Lacunza, passà a França amb altres
companys i l'any següent entrà a
formar part dels grups guerrillers de muntanya, amb els germans
Sabaté Llopart,
Marcel·lí Massana Vancell, Josep Massip,
José Pérez Pedrero i altres. Després
va ser nomenat membre del Comitè Nacional de la FIJL a
Tolosa de Llenguadoc,
amb Marcelino Boticario Sierra, Ricardo Mejías
Peña i Juan Pintado Villanueva,
i en 1950 secretari d'aqueta organització. En 1952
emigrà a Amèrica i
s'instal·là a Windsor (Ontàrio,
Canadà), on treballà com a
metal·lúrgic fent
matrius a la Ford Motor Company d'automòbils d'aquesta
ciutat. Malalt de
tuberculosi en un ronyó, hagué de romandre 13
mesos hospitalitzat a l'Essex
County Sanitarium. En 1958 adquirí la nacionalitat canadenca
i en 1959 sa
companya, la militant anarcofeminista Purificació
Pérez Benavent (Pura
Arcos), i sa filla pogueren sortir de l'Espanya franquista i
reunir-se amb
ell. Al Canadà destacà en el moviment sindical,
entaulà polèmiques amb els
marxistes, s'integrà en el grup«Libertad» de Detroit-Windsor (José
López,
Casiano Edo, etc.), col·laborà en el
butlletí La Escuela Moderna
publicat per Félix Álvarez Ferreras a Calgary
(Alberta, Canadà) i mantingué
estretes relacions amb molts anarquistes, especialment amb Attilio
Bortolotti i
Carlos Cortez. També participà en les activitats
de grups anarquistes
nord-americans, com ara «Black& Red» i«Fith Estate». En 1986 es jubilà de
la seva feina a la Ford. A partir de 1992 entrà com a
voluntari a la clínica de
Windsor de l'Occupacional Health Clinics for Ontario Workers Inc. i
també fou
voluntari en la Windsor Occupational Health Information Service,
participant en
multitud de projectes, sobretot amb treballadors immigrants de
l'àrea de
Leamington (Essex County, Ontàrio, Canadà). Amb
el pas del temps arreplegà una
important biblioteca i arxiu de temes anarquistes, que
conservà els arxius
d'Emma Goldman i del seu amic Bortolotti. Una part del seu arxiu va ser
dipositat al Fons Labadie de la Universitat de Michigan (EUA). El juny
de 2010
va fer una donació de 10.000 documents referents al moviment
llibertari a la
Biblioteca de Catalunya de Barcelona. Trobem articles seus en diferents
publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, La Escuela
Moderna, Ideas-Orto, Ráfagas, Siembra,Tierra y Libertad, etc.És autor de León
Nicolayevich
Tolstoi (1972) i Momentos. Compendio
poético (1976). Després de patir un
atac de cor i restar ingressat unes setmanes a l'hospital, Federico
Arcos va
morir el 26 de maig de 2015 a Windsor (Ontàrio,
Canadà).
Federico
Arcos (1920-2015)
***
- Gérard Tolck:
El
18 de juliol de 1943 neix a Bévilard (Berna,
Suïssa) el pintor, gravador,
escultor, editor i agitador cultural anarquista Gérard
Tolck. Son pare, pintor
amateur, li tenia vedat de tocar els pinzells i les pintures i ell va
fer de
l'art un acte subversiu contra la prohibició paterna. Entre
1960 i 1964 realitzà
estudis a l'Escola de Belles Arts de Lausana i amb sos companys
d'estudis creà
el grup HANC (1962-1972) en aquesta ciutat. Després
completà la seva formació
artística a París, Provença i
Bretanya. A Milà (Llombardia, Itàlia)
formà part
del grup constructivista «Il Parametro»
(1966-1969). En 1970 s'establí
definitivament a les Franches-Montagnes. Edità els poemes de
Michel Seuphor i
de Pierre-Louis Péclat i il·lustrà els
llibres Milakia (1964), de
Pierre-Louis Péchat, i À toi seule je
dis oui (2001), de Hughes Richard.
Realitzà exposicions a França, Itàlia,
Bèlgica i Suïssa, i entre les seves
obres destaquen un mosaic a La Charbonnière de Roches i una
pintura mural la
façana de l'oficina de correus de Saint Ursanne. En 1978 va
ser el primer
premiat de la Fundació Lachat i fou membre de l'Institut
Jurassien des
Sciences, des Lettres et des Arts (IJSLA). Va ser l'editor responsable
de dues
publicacions llibertàries importants editades a Les
Breuleux: Le Détonateur.
Journal de contre information et de réflexion pour
l'unité de la gauche
autogestionnaire (1977-1981) i Le Réveil
Anarchiste (1979-1983), de
la Fédération Libertaire des Montagnes (FLM,
Federació Llibertària de les
Muntanyes del Jura). Fou un dels creadors dels Cahiers Noirs
i
col·laborà en Réfractions.
Recherches et expressions anarchistes. En
1980 cofundà Le Café du Soleil centre cultural
autogestionat llibertari de
Saignelégier, on animà uns famosos tallers de
pintura i d'escriptura. Gérard
Tolck va morir a causa d'un càncer el 10 d'agost de 2005 a
l'Hospital de La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Gran
melòman i pianista de jazz, deixà dos
fills músics (Mickaël i Emilien). L'estiu de 2011
es va fer una exposició
antològica (Rétrospective), en
paral·lel al Musée Jurassien des Arts de
Moutier i a Le Café du Soleil de Saignelégier, de
més de 60 obres realitzades
entre 1962 i 2004.
Defuncions
- Pau Sabater Lliró:El 18 de juliol de 1919 és raptat i assassinat a Barcelona (Catalunya), per una banda de pistolers de l'anomenat«Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo, el militant anarcosindicalista Pau Sabater i Lliró, conegut com El Tero. Havia nascut el 5 de març de 1884 a Algerri (Noguera, Catalunya). Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria «Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals, i quatre individus --dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari-- van anar al domicili de Pau Sabater (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabater, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabater va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabater en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom.
***
- José Bonat
Ortega: El 18 de juliol de 1936 és assassinat a
Cadis (Andalusia, Espanya) el
periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista
José Bonat Ortega
--citat a vegades el seu primer llinatge de diverses maneres (Benet,
Bonet,
Bonal, etc.). Havia nascut el 17 de juliol de 1890 a Cadis (Andalusia,
Espanya)
i sos pares es deien Antonio Bonat Noguera i Ambrosia Ortega
Gómez. Fuster i
tallista de professió, treballà, amb el
també anarquista i amic inseparable Vicente
Ballester Tinoco, als tallers de José Vera. En 1915 se casa
amb Concepció
Santander Torres, amb qui tindria set infants: Carmen, Germinal (La
Rubia),
Salud, Aurora, Anselmo, Libertad i Flora. En 1919 fou elegit membre de
la Junta
de Fusters i entre 1916 i 1923 va ser un dels organitzadors de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Va fer nombrosos mítings a la
Casa del Poble
confederal. Exercí de corresponsal i de
distribuïdor de la premsa llibertària (El
Libertario, La Revista Blanca, Páginas
Libres) a Cadis. Entre
1919 i 1920 va ser redactor de Rebelión
i entre 1920 i 1921 de Bandera
Libre, i col·laborà en diverses
publicacions periòdiques llibertàries (CNT,El Luchador, Noticiario Gaditano,Páginas Libres, El
Pueblo, Tierra y Libertad, La
Voz del Campesino, etc.). En
1921 va ser detingut arran d'un atemptat i acusat de formar part d'un
grup
terrorista; condemnat, va purgar la sentència alguns mesos a
la presó. Entre
1922 i 1924 va ser membre del grup «Alba Roja», que
editava una revista del
mateix nom. El novembre de 1930, amb Vicente Ballester, José
Lucero i Clemente Galé
Campos, formà part del grup fundador del setmanari Germinal;
aquest
mateix any, amb motiu de la vista del rei Alfons XIII a la localitat va
ser
detingut preventivament i bandejat de la ciutat. En 1931 va ser membre
de les«Comissions de Defensa d'Inquilins i d'Abaratiment de les
Subsistències»
(Comissió de Defensa Econòmica), de les quals va
ser nomenat president. Durant
els anys republicans, a més de fuster, va fer de peixater en
una parada del
Mercat i participà activament en els comitès
pro-presos. El 18 de juliol de
1936, quan es tenien les primeres notícies de l'aixecament
militar facciós,
José Bonat Ortega va ser assassinat d'un tret al cap quan
anava pel carrer
Libertad de Cadis (Andalusia, Espanya). Encara avui no se sap si la
seva mort
va ser resultat d'un dispar perdut o intencionat; fou el primer
assassinat de
la Guerra Civil a Cadis.
***
- Nathalie
Wintsch-Maléef: El 18 de juliol de 1945 mor a
Lausana (Vaud, Suïssa) la metgessa
i mestra anarquista Jeanne-Natalie Maléef, més
coneguda com Nathalie
Wintsch-Maléeff o Natalie
Wintsch-Maléef. Havia nascut cap
el 1880 a l'Imperi Rus. Estudià a les universitats de
Lausana i de Zuric
(Zuric, Suïssa) i en 1904 es llicencià a la
primera. Participà en el I Congrés
Internacional de Dones Metgesses. El gener de 1904 es casa amb el metge
i
pedagog anarquista Jean Wintsch, amb qui tingué un nin i una
nina. Publicà
l'assaig «Le syndicalisme en Suisse. La
Fédération des Unions Ouvrières de la
Suisse Romanda» en els números de juliol i a
desembre de 1907 de la revista La Mouvement
Socialiste. Entre 1910 i
1919 col·laborà en l'Escola Ferrer de Lausana,
que dirigia el seu company,
especialment pel que feia l'educació sexual, i
publicà articles sobre aquesta temàtica
en el Bulletin de l'Ecole Ferrer
(1910-1921). Col·laborà en La
Libre
Federation. Organe socialiste, syndicaliste,
fédéraliste (1915-1919), que
dirigia el seu marit. Durant la Gran Guerra, seguí les
posicions de Jean
Wintsch i expressà les seves simpaties per la
Revolució russa, col·laborant en
la Gazette de Lausanne. En 1919
col·laborà en Le
Mouvement Féministe.
Organe officiel des publicatins de l'Alliance Nationale des
Sociétés Féminines
Suisses. En 1919 la Lliga per la Regeneració de
Rússia (LRR) li va publicar
a Lausana el fullet Que font les
bolchewiks?, que va ser traduït a
l'anglès sota el títol What
are the bolshevists doing?, i en
1920 L'effort féminin auxÉtats-Unis.
En morir Jean Wintsch en 1943, lliurà els seus arxius
familiars a les
autoritats soviètiques de Moscou (URSS).
***
-
Valeri Mas Casas: El 19 de juliol de 1973 mor a Lissac
(País de Foix,
Occitània) l'anarcosindicalista Valeri Mas Casas. Havia
nascut el 22 de maig de
1894 a Sant Martí de Provençals (Barcelona,
Catalunya). Quan tenia 14 any
s'afilià al Sindicat de Cilindradors de Teixits de
Granollers. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), com a contramestre
fabril, fou un
destacat militant del ram tèxtil del Vallès
Oriental dins de la Federació
Obrera de Granollers i promotor del Sindicat de Contramestres«El Radium».
Durant la dictadura de Primo de Rivera fundà, amb altres
companys, l'Ateneu
Llibertari de Granollers. Entre el 5 i el 13 març de 1933
fou delegat al Ple
Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT celebrat
a Barcelona. El 24
de març de 1934 va ser detingut, amb altres 14 companys, en
una reunió
clandestina a la redacció de Solidaridad Obrera
on es tractaven
qüestions referents a la vaga del ram de l'aigua que es
portava a terme
aleshores. El juny de 1934 va ser novament detingut a Barcelona i
participà
activament en l'aixecament d'octubre d'aquell a Granollers, promogut
per la
CNT; perseguit per les autoritats per aquests fets,
s'instal·là a Barcelona.
Quan esclatà la guerra en 1936, passà a ocupar
càrrecs de responsabilitat
orgànics: representà la CNT en el
Comitè Central de Proveïments durant els
primers mesos de la contesa, secretari del Comitè Regional
de Catalunya (entre
novembre de 1936 i maig de 1937) i, després, secretari de
Propaganda. El gener
de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç
entre la CNT, la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), la Unió General de Treballadors
(UGT) i el Partit Socialista
Unificat de Catalunya (PSUC). Arran dels «Fets de Maig de
1937», i després de
dimitir del seu càrrec de secretari del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT
a causa de les violentes crítiques dels militants vers
l'actitud dels
responsables cenetistes davant aquells fets, ocupà, entre el
7 de maig i el 29
de juny de 1937, la Conselleria de Serveis Públics,
Economia, Sanitat i
Assistència Social de la Generalitat de Catalunya en nom de
la CNT. En 1938 va
fer un míting a l'Hospitalet de Llobregat amb Josep Xena
Torrent i Sara
Berenguer Laosa. El 2 d'abril de 1938 a Barcelona assistí al
Ple conjunt de
CNT, FAI i Joventuts Llibertàries, que tractà
sobre l'evacuació de Lleida.
Durant el conflicte bèl·lic mostrà
postures conciliadores i no acceptà els
suggeriments del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)
per intentar
neutralitzar l'estalinisme. En acabar la guerra, passà els
Pirineus per Girona.
El març de 1939, a Perpinyà, en
representació del Comitè Regional de Catalunya
de la CNT, fou un dels creadors del Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
i elegit
membre del Consell General d'aquesta organització. A partir
de setembre de 1939
fou internat al camp de concentració de Vernet i el juliol
de 1942 deportat a
l'Àfrica del Nord, amb altres companys (Félix
Gurucharri, Antonio Ortiz
Ramírez, Ramon Liarte, Josep Joan Domènech,
Ricard Sanz García, Germinal de
Souza, Pedro Herrera, Francesc Isgleas Piernau, Fernando Alemany,
etc.), i
tancat al camp de Djelfa. Després del desembarcament aliat i
l'alliberament del
camp, s'instal·là a Orà, on
trobà son gendre Fernando Alemany. El maig de 1945
assistí al Congrés de París de
reorganització de la CNT com a delegat d'Àfrica
del Nord i participà en la ponència sobre el
balanç de la guerra, oposant-se al
sector «col·laboracionista». L'agost de
1946 formà part de la comissió
organitzadora de la Conferència Intercontinental al Ple
Nacional de Regionals
de Tolosa de Llenguadoc. Durant els anys següents
ocupà càrrecs orgànics de
responsabilitat enquadrat en el sector ortodox: assistí al
Congrés de 1948 i al
Ple Intercontinental de 1950, fou delegat de l'MLE a
l'Àfrica del Nord, membre
del Secretariat Intercontinental (1949-1950, 1952 i 1954-1955), membre
del
Comitè Pro Búlgars Exiliats, etc. En 1949
treballava en una granja a l'occitana
Sabardu. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953, juntament amb Frederica
Montseny i Roque Santamaría, representà la CNT en
l'Exili en el VIII Congrés de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat
a Puteaux. Trobem
textos seus en Tierra y Libertad de
Mèxic i col·laborà en la inacabada Historia
de la CNT de Renée Lamberet.
---
(publicat a l'AraBalears, 18/7/2015)
Benvolgut Ali Lmrabet,
Llegesc en els papers que tornes a estar en vaga de fam. No te’n falten, de motius, per denunciar els atropellaments que comet el regne de Marroc contra la llibertat d’expressió i, més encara, contra la teva persona. El 2005, quan ja havies estat a la presó i ja havies fet una vaga de fam, et varen condemnar a passar deu anys sense exercir la teva professió de periodista. Ara que han passat els deus anys, et neguen la renovació del document d’identitat i del passaport per fer de tu, com has explicat, un “sense papers” al teu propi país. És, naturalment, una decisió que no té altre objectiu que impedir-te tornar a escriure i publicar al Marroc. Per això t’has plantat a la plaça de Nacions Unides de Ginebra i per això mires de cridar l’atenció del món sobre el teu cas i sobre com s’entenen les llibertats una mica més al sud de Gibraltar. Ets un esperit crític que molesta el règim. Voldria que sentissis el meu suport i la meva solidaritat.
Ara, deixa’m que et conti una cosa. Fa un parell d’anys vaig publicar en un blog uns versos satírics contra un governant nostre. Llavors, algú em va respondre que el temperament antidemocràtic del subjecte era massa greu com per fer-ne broma. La idea que hi havia al darrere és que riure’ns de governants impresentables ens proporciona un alleujament que ens allunya de l’actitud de confrontació rigorosa que mereixen. És la mateixa idea que hi ha darrere aquella llegenda, que jo diria que és falsa, segons la qual, en els temps de la Unió Soviètica, els acudits crítics contra la nomenklatura eren llançats des d’instàncies properes al Politburó del PCUS, que hi veia una inofensiva vàlvula d’escapament per a la insatisfacció de la població. Crec que dels acudits de Franco també s’ha dit alguna vegada una cosa semblant. A mi m’agradava respondre a aquesta teoria amb el teu cas, perquè la teva història demostra dues coses. La primera, que la sàtira molesta el poder, que tem el seu poder corrosiu: si no fos així, no t’haurien enviat a la presó. La segona: que la rialla de l’humorista pot ser perfectament compatible amb l’enfrontament més vigorós i més enèrgic contra el poder: si no fos així, no hauries fet una vaga de fam. També podríem recordar, tornant als dies i als paisatges soviètics, el poeta rus Óssip Mandelstam, sant màrtir de la burla contra els dictadors: un poema satíric contra Stalin el va portar a Sibèria i a la mort. No: als sàtrapes no els fa gràcia que es fotin d’ells.
L’humor és una cosa molt seriosa, l’humor és una bona manera d’impugnar el poder, i la defensa de l’humor mereix actituds heroiques com la teva d’ara. Segur que estam d’acord en tot això. Jo et volia escriure, però, per dir-te una altra cosa: que et cuidis. Entenc les raons de la vaga de fam, però l’autoimmolació té alguna cosa que no m'agrada. Si em permets una altra batalleta personal, et contaré que aquí no fa gaire un activista va fer una vaga de fam per una qüestió que mereixia tots els esforços de contestació, i a mi, ves per on, em va agradar veure com un bon amic s’hi referia recordant la lletra d’una cançó de George Brassens: Mourrons pour des idées, d'accord, mais de mort lente.
Aquesta batalla, al cap i a la fi, la guanyaràs. Tornaràs al Marroc i tornaràs a escriure, o tornaràs a dirigir una publicació valenta, que vulgui i sàpiga dir la veritat, que denunciï els atemptats contra les llibertats i que, si convé, es rigui dels poderosos. El teu país ho necessita. El teu país, per tant, et necessita. Segur que el teu gest d’ara servirà perquè hi hagi gent d’arreu del món que t’acompanya amb el seu alè i amb la seva vigilància. Jo, en la mesura de les meves possibilitats, estic a la teva disposició. Però cuida’t.
La foto de la Reina de Inglaterra haciendo el saludo nazi que ha publicado The Sun no es una anécdota. No por lo que hiciera una niña de 7 años (que es irrelevante) sino porque nos pone en contacto con una parte de la historia reciente de Europa que ha sido cuidadosamente maquillada o directamente ocultada a los ojos del gran público.
En el aluvión de libros, películas, documentales, etc sobre la Segunda Guerra Mundial, es rarísimo encontrar referencias a algunos hechos como que el Rey de Inglaterra (tío de Isabel II y muy célebre por abdicar para casarse con una divorciada) manifestara explícitamente su admiración por el dictador alemán, que lo mismo hiciera el "bonachón" de Winston Churchil, que Hitler estuviera nominado al premio Nobel de la Paz en 1938 o que Henry Ford, desde norteamérica, financiara al partido nazi.
En la película "El huevo de la serpiente" (1977) Ingmar Bergmann describe muy bien la complicidad de la burguesía alemana con el nazismo pero las complicidades más arriba descritas quedaron al margen, quizás porque no tuvo valor para hacer otra cosa.
El hecho cierto es que una parte de las fuerzas conservadoras de las "democracias occidentales" veían a Hitler como un tipo algo rudimentario pero muy útil para frenar al comunismo y, cuando tuvieron que elegir entre los valores democráticos y la preservación de sus privilegios sociales y económicos optaron claramente por lo segundo.
Estamos saturados de información pero andamos anémicos de hechos objetivos y de Verdad. El que no ponga codos y estudie por su cuenta está condenado a vivir en la Luna
El Nou Ordre Mundial a Ufà (3).
En relació al que jo deia sobre la despesa militarista de l'Imperi que provoca la ruïna del país, podeu veure la informació del post que adjunto.
A considerar: El salt qualitatiu de l'alta tecnologia militar fa inútils les mil bases militars dels Estats Units a l'estranger. Els 75.000 soldats ianquis estacionats a Alemanya no tenen cap possible significació estratègica; és inimaginable una guerra a Europa com si estiguéssim a 1939.
Vegeu el post The Worldwide of US military bases.
(2 vídeos) ...falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història. (Miquel López Crespí)
La guerra civil i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)
Mentre redactava els capítols inicials de Els crepuscles més pàl·lids em venien a la memòria, no solament les històries narrades pel pare i els altres presoners de guerra republicans que vengueren a sa Pobla en els anys quaranta. Reflexionava en la similitud, amb les evidents diferències de país i determinades circumstàncies, entre els presos polítics de totes les èpoques. Record que en una llunyana adolescència vaig llegir el llibre de Silvio Pellico Mis prisiones (Madrid, Espasa Calpe, 1962) i aquella joia per la informació que proporciona, per la humanitat que transpua de Kropotkin, les famoses Memorias de un revolucionario (Madrid, Zero, 1973). Tants llibres de memòries reflectint lopressió! Dadolescent llegia moltes novel·les dÁngel Maria de Lera, que, amb bisturí de cirurgià, descriu a la perfecció lopressiu món de la postguerra franquista, amb els patiments i humiliacions que els vencedors feien passar als vençuts. I les memòries, igualment imprescindibles, de la dirigent comunista Juana Dueñas, descrivint les tortures i assassinats a les presons feixistes en els quaranta i cinquanta. I les del pollencí Josep Muntaner Cerdà narrant la repressió feixista a Pollença en el seu llibre No eren blaves ni verdes les muntanyes Petita història (Pollença, Impremta Politècnica, 10888). Llibres de memòries que, com els de Ievguénia Ginzburg, El cielo de Siberia (Barcelona, Arcos Vergara, 1980) o el mateix Diari dAnna Frank (Barcelona, Plaza Janés, 1998) ens permeten endinsar-nos en el subconscient del perseguit, del represaliat pel Poder, sigui aquest Poder de qualsevol tendència. Sempre la mateixa lluita: el dèbil, lexplotat, lintel·lectual crític, el treballador revoltat, enfrontat amb els qui comanden, amb els senyors de la guerra, amb els amos de les forques que els poderosos aixequen enmig de les places de pobles i ciutats en tota època i circumstància. És, com deia, lambient dopressió i esclavatge narrat a la perfecció en lobra del novel·lista Ángel Maria de Lera. Aquella atmosfera sinistra de novel·les com La noche sin riberas (Madrid, Argos, 1976) i Oscuro amanecer (Barcelona, Argos, 1977)! És lherència de la sang que traspuen moltes de les novel·les dels nostres escriptors. El món de la guerra civil i la repressió que podem sentir i olorar en les novel·les de Gabriel Janer Manila Labisme (1969), Els alicorns (1972); en les de Llorenç Capellà, especialment El pallasso espanyat (1972); en les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver; i, molt especialment, en algunes obres de Miquel Àngel Riera. Pens ara mateix en Morir quan cal (1974).
Però parlant dels represaliats a Catalunya i lestat espanyol, és el valor daquesta generació exterminada pel feixisme, la seva provada dignitat davant els botxins, el que consider més valuós i més important com a llegat que hauria darribar, intacte, amb tota la seva força exemplaritzadora, a les noves generacions dillencs i illenques. És un dels llegats, potser el més important, que ens han deixat els antifeixistes dels anys trenta.
La novel·la Els crepuscles més pàl·lids, lobra que acabava de guanyar el Premi Alexandre Ballester de Narrativa, estaria a lalçada daquesta humanitat, dels homes i dones que, amb el seu sacrifici, la seva resistència davant el feixisme, ens havien format, ens havien indicat el camí pel qual hem transitat durant aquests anys?
Els crepuscles més pàl·lidsés un recordatori literari de la postguerra, de loprobi patit per la família i el poble treballador. Amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. En Els crepuscles més pàl·lids es troba el ressò de moltes de les històries de la presó i els camps de concentració que em contava el pare.
El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, com he escrit més amunt, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153, i amb el número de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.
El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això el feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.
La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.
S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble.
Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.
Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers dassassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però la llista es podria allargar fins a l'infinit.
Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquests llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas (Bruguera, 1978).
El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, l'alferes de la República Paulino López Sánchez el protagonista principal de Els crepuscles més pàl·lids-- conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.
Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit a parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") que és una de les protagonistes de Els crepuscles més pàl·lids--, alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en què participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.
La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).
Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja deu fer més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...
L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.
Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em va dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995".
Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme. I la novel·la que ha publicat Lleonard Muntaner, lobra Els crepuscles més pàl·lidsés, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel.