Demà dijous 9 de juliol de 2015 ple extraordinari a les 12,00 hores a la Casa Consistorial. Aquest és l'ordre del dia:

1.- Periodicitat de les sessions ordinàries del Ple.

2.- Creació i composició de les Comissions Informatives Permanents

3.- Periodicitat de les sessions ordinàries de la Junta de Govern Local (article 88.1 LMRLIB)

4.- Constitució de la Junta de Portaveus i dació de compte de constitució de grups polítics municipals

5.- Coneixement de les resolucions del Batle en matèria de nomenaments de Tinents de Batle, membres de la Junta de Govern Local, com també de les delegacions de Batlia conferides.

6.- Determinació del número, característiques i retribucions del personal eventual

7.- Relació de càrrecs de la Corporació amb dedicacions exclusives i parcials i retribucions corresponents

8.- Assignació de dotacions als grups polítics municipals i règim d’indemnitzacions i assistències per als membres de la Corporació

9.- Nomenament dels representants de la Corporació en els òrgans col•legiats.

Intel·lectuals mallorquins al servei del feixisme

UNA BIOGRAFIA DESCONEGUDA I SORPRENENT (Per Llorenç Capellà)

Llegeixo a Lletra, un dels portals de literatura catalana a Internet, la fitxa biogràfica de Miquel Forteza Piña, conegut en els cercles literaris mallorquins de manera respectuosa i entranyable com don Miguel Forteza. Més que d’una fitxa, hem de parlar d’un article exhaustiu atès que abasta la complexitat intel·lectual i professional del personatge. Don Miquel Forteza va traduir Poe i Wilde, a més de publicar Els descendents dels jueus conversos a Mallorca, un llibre valent. I com a poeta va ésser un seguidor rigorós de l’Escola Mallorquina amb un únic poema fora de temàtica, Els exiliats. Havia començat estudis de lletres, però va acabar per llicenciar-se en enginyeria, i seu és el disseny de l’estructura fèrria de l’Estació de França, a Barcelona. Posteriorment, en el període 1929-1958, va fer feina a la delegació d’Obres Públiques de les Balears, la qual va presidir a partir de 1940, any de concessions de prebendes i favors per part de l’administració franquista. Tanmateix aquesta precisió és meva, no en parla la fitxa biogràfica. De fet, la fitxa, passa per alt la seva projecció política i social o n’esbrina únicament aquelles activitats que li permeten fer part de la iconografia de la ceba. Don Miquel va escriure a La Veu de Mallorca i a La Nostra Terra, i l’any seixanta-dos va convertir-se en el president de l’OCB, acabada de constituir. El panegíric s’arrodoneix amb una afirmació força agosarada, pel fet de considerar que don Miquel Forteza, signant de la Resposta als Catalans, va ésser “un patidor, com els seus companys catalanistes de Mallorca, de la repressió consegüent d’aquest manifest durant la postguerra”. És cert...? No en fem un gra massa? Dels Dietaris de Joan Estelrich –acabats de publicar a Quaders Crema− se’n desprèn que patir, allò que se’n diu patir, don Miquel no va patir gaire. Si més no el mes de gener de 1940, que és quan els dos intel·lectuals coincideixen a Madrid i Estelrich ens revela que don Miquel Forteza havia entrat a la política de la mà del seu amic, Ramón Serrano Suñer, i era tinent de batlle d’un consistori, el de Palma, presidit per un colpista, el tinent coronel Gabriel Riera. Cal recordar que Palma, aquests anys, era una ciutat sinistra...? S’assassinava demòcrates en el cementiri, les presons eren a vessar d’innocents, la gent passava fam a voler, la llengua catalana era prohibida. I de tot això, qui exercia de substitut del batlle –és a dir, don Miquel Forteza− en tenia, sens dubte, alguna responsabilitat. D’altra banda, la seva amistat íntima amb el Cuñadísimo, la perla hispana del nazisme i ministre de Governació quan assassinaren Companys, projecta tantes ombres sobre el seu perfil que el difuminen, el modifiquen. La història de la literatura catalana, a Mallorca, massa sovint està escrita amb la voluntat, conscient o no, de justificar la dreta que s’identifica amb el país i salvar-ne les seves contradiccions que, en realitat, més que contradiccions, són maneres de trair els valors ètics més reconeguts. D’exemples, en tenim a balquena. Llorenç Riber, Maria Antònia i Antoni Salvà, els germans Villalonga, el mateix Estelrich, Forteza i d’altres. A aquest pas acabarem per descobrir que els mots ens els va salvar Falange. Podrem morir d’una síncope.

Llorenç Capellà (DBalears - 12-I-2013)

”Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa”. (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i el feixisme militant

Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)

Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Per Miquel López Crespí, escriptor

Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

• Título: Els nous illencs. La identitat dels adolescents d'origen immigrant a la ciutat de Palma: els casos marroquí i xinès
• Autor: Andreu Mir Gual
• Departamento: Universitat de Barcelona. Departament de Mètodes d'Investigació i Diagnòstic en Educació
• Fecha: 11-06-2015
• Enlace: Tesis Doctorales en Red

La tesi que es presenta pretén oferir un anàlisi entorn del procés de construcció identitària dels adolescents nouvinguts a la ciutat de Palma. Es proposa una primera fase de revisió/reflexió del marc teòric ja existent, en concret, es pretén treballar en tres fenòmens que esdevenen centrals en la recerca: la identitat, l’adolescència i la immigració. És a partir d’aquí des d’on emergeixen uns objectius generals: (1) establir una proposta de components identitaris pels adolescents d’origen marroquí i xinès a la ciutat de Palma i (2) concretar uns models teòrics de perfils identitaris per aquests mateixos grups de joves d’origen nouvingut. Per tal d’assumir aquests dos reptes, s’ha engegat una metodologia de caràcter qualitatiu, la qual ha pretès un enfocament holístic de la qüestió tot fent ús de tres instruments de recollida de dades: l’entrevista semiestructurada, l’observació i els grups de discussió (més adreçats als processos de validació de resultats). Una vegada obtingudes les dades procedents del treball de camp, han estat analitzades amb el fi de poder arribar als objectius finals de la recerca. S’han diferenciat distints nivells d’anàlisi: en el primer, s’ha realitzat una interpretació de les dades partint de les categories emprades en el treball de camp, en el segon ‘ja amb un major nivell d’abstracció- fent servir els components identitaris (agrupacions de variables) i, finalment, ha estat possible arribar a concretar els models de perfils identitaris per a joves d’origen marroquí i xinès a la ciutat de Palma. Atenent els resultats, s’han observat tres grans models identitaris en els adolescents d’origen immigrant a la ciutat de Palma: (1) joves amb identitats lligades al seu país d’origen, (2) persones que demostren un cert mestissatge identitari i (3) adolescents que tenen identitats més aviat vinculades a la societat en la qual resideixen. Tot i el reconeixement d’aquests tres grans models en ambdós col’lectius, s’observen diferències substancials més si partim del mapa de components identitaris en el qual s’identifica que els elements condicionants dels dos grups són distints. Amb tot plegat, s’han concretat alguns perfils identitaris coincidents i d’altres que demostren tendències diferents, tot depenent de l’origen de l’adolescent.

Aunque sabemos que la conexión depende de muchos más factores que el nivel de señal que tengamos en el enlace (ruido, carga del sistema, etc), podemo detallar los siguientes niveles de señal como orientativos:

 <=-40 dB : demasiada señal. Es igual de malo tener poca señal como tener saturados los equipos.

-50 dB a -65 dB : Rango ideal de señal.

-65dB a -75 dB: el enlace suele funcionar correctamente pero pueden aparecer problemas puntuales (lluvia, pequeñas interferencias, etc)-

>-80 dB: Enlace no util.

Anarcoefemèrides del 8 de juliol

Esdeveniments

- Conferència de Blanes: Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 se celebra al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya) la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans, en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legalitzada des del 1920. El governador civil de Girona, prèvia consulta al govern de Madrid, autoritzà la celebració de la reunió, malgrat la pressió que exercí damunt seu el general Martínez Anido, governador civil de la Barcelona. Hi concorregueren representacions de gairebé tot Catalunya. Aquesta reunió va significar el ressorgiment de la central anarcosindicalista a Catalunya. Els acords que s'adoptaren en aquella conferència van ser tots de capital importància, però la preocupació de la totalitat dels assistents estava en saber si els SindicatsÚnics serien, o no, legalitzats a Barcelona i si es podrien reobrir els locals clausurats. La negativa de Martínez Anido fou total.

***

- Constitució de l'FNIEPE: El 8 de juliol de 1937, durant el Ple Nacional de Sindicats d'Espectacles Públics Confederals de València (País Valencia), es crea, a instàncies del SindicatÚnic d'Espectacles Públics (SUEP) i del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic d'Espanya (FNIEPE), amb seu a Barcelona i amb l'objectiu primordial que les federacions cenetistes de l'espectacle seguissin un ritme unitari i per establir les Federacions Regionals i Provincials d'Espectacles confederals. Amb la creació de l'FNIEPE es volia engegar una intensa tasca de reformes en tots elsàmbits del ram (artístiques, tècniques, cinematogràfiques, sindicals, etc.) i lluitar contra la prostitució mercantilista i decadentista en la qual havien caigut els espectacles públics prerevolucionaris. També es creà una productora i una distribuïdora cinematogràfiques pròpies, que se centralitzaren mitjançant una delegació directa del Comitè Nacional de la CNT. L'FNIEPE quedà formada per Marcos Alcón, com a secretari nacional; Manuel Lara, com a secretari de l'exterior; Jesús Varona, com a comptador i secretari d'actes; Evaristo Rodríguez, tresorer; Liberto Callejas, delegat de propaganda; i els vocals Manuel Rivas i Evaristo Navarro.

***

- Vaga general del Baix Llobregat: El 8 de juliol de 1974 es van declarar en vaga general de solidaritat amb els treballadors de les empreses Elsa, de producció de vidre buit a Cornellà, i Solvay, d'indústries petroquímiques a Martorell, 85 fàbriques del Baix Llobregat (Catalunya). Elsa i Solvay es van convertir en la bandera del moviment obrer català de finals del franquisme i va provocar un autèntic terratrèmol social, que va fer dir al ministre franquista que Espanya tenia dos gran problemes: ETA i Cornellà. El sindicat vertical (Confederació Nacional de Sindicats) estava copat majoritàriament per sindicalistes de les centrals sindicals il·legals Comissions Obreres (CC. OO.), Unió General de Treballadors (UGT) i Confederació Nacional del Treball (CNT), i no sempre mantenien una unitat d'acció. La solució va venir en la«democràcia directa», que s'expressava en les assemblees tolerades que es realitzaven a l'edifici del sindicat vertical. Elsa havia començat una vaga indefinida a partir de maig de 1974 i un mes després Solvay s'hi sumava. La duresa amb què la patronal va contestar les protestes va provocar la solidaritat de la pràctica totalitat d'obrers i de comerços. El 4 de juliol, el dia que la Magistratura havia de jutjar els acomiadaments d'Elsa, es va convocar la vaga general al Baix Llobregat, que tindrà el seu cim el dia 8 de juliol amb el 80% de la població aturada. A Cornellà, la vaga general va ser absoluta. L'atur es va perllongar fins al dia 9 de juliol amb disturbis on no van faltar ferits de bala i centenars de detinguts.

Naixements

- Deolinda Lopes Vieira: El 8 de juliol de 1888 neix a Beja (Beja, Alentejo, Portugal) la pedagoga, feminista, maçona i militant anarquista i anarcosindicalista Deolinda Lopes Vieira, també coneguda com Deolinda Quartim, pel llinatge del seu marit. Era filla d'una criada i d'un caixer viatjant. Després d'haver fet els estudis primaris a Beja, quan tenia 12 anys es traslladà amb sa família a Lisboa, on estudià a l'Escola Normal d'Alcântara de la capital portuguesa amb el Dr. Luís Passos, entre d'altres. Mentre estudiava magisteri, es decantà pels sectors més progressistes de la seva disciplina, reivindicant una reforma educativa i social radical i militant en l'anarcosindicalisme. En aquests anys les seves lectures van ser els clàssics de l'anarquisme, com ara Lev Tolstoi, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Conegué António Pinto Quartin, intel·lectual anarquista d'origen brasiler i propagandista llibertari director de diversos periòdics (O Protesto - Guerra social, Amanhã,Terra Livre, A Batalha), amb qui es casà. En 1907 participà en la vaga acadèmica contra el dictador João Franco. En 1910 començà a treballar com a mestra a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa, institució educativa llibertària on es dedicà a l'ensenyament primari i a l'educació infantil. L'octubre de 1910 intervingué en el II Congrés Nacional del Lliure Pensament. En 1913 marxà al Brasil acompanyant son company, expulsat de Portugal per la seva militància anarquista, i retornà dos anys després, reintegrant-se a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa i treballant també en algunes escola mòbils republicanes. En aquests anys va fer costat la reforma educativa infantil promoguda pel pedagog llibertari Adolfo Lima. Col·laborà en nombroses publicacions pedagògiques, anarquistes i feministes (Alma Femenina, Amanhã, Boletim Oficial do Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas, Boletim da Sociedade de Estudos Pedagógicos, Educação, Educação Social,Escola Nova, Revista de Educação Geral e Técnica,Suplemento Literário e Ilustrado - A Batalha, A Voz do Professor, etc.) i fou membra activa de la Lliga d'Acció Educativa i de l'Associação Propagadora da Lei do Registo Civil. En 1928 participà en la Comissió d'Educació i Defensa dels Infants. En 1930 la Dictadura Nacional d'Óscar Carmona suprimí les escoles mòbils i dos anys després l'ensenyament infantil. En 1932 va ser transferida a una escola d'ensenyament primari oficial on es mantingué fins a la seva jubilació en 1940. A més de la seva tasca educativa, participà activament en el moviment feminista republicà, com ara el Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas (CNMP, Consell Nacional de Dones Portugueses), fundat en 1914 per Adelaide Cabate, presidint la seva Secció d'Educació (1922-1926) i la seva Secció d'Educació Infantil (1927-1929). Fou una de les introductores de la branca de la francmaçoneria «L'Ordre Maçonnique Mixte et International"Le Droit Humain"», fundant en 1923 a Lisboa la«Loja Humanidade» (Lògia Humanitat), on adoptà en nom simbòlic de la poetessa Maria Amália Vaz de Carvalho. L'abril de 1923 fou l'autora d'un manifest del CNMO defensant les dones embarassades i els infants. Formà part de la comissió organitzadora i participà en el I Congrés Feminista i d'Educació que se celebrà entre el 4 i el 9 de maig de 1924 a Lisboa, congrés en el qual presentà una ponència de caràcter pedagogicosocial titulada Educação de anormais, sobre l'educació dels infants deficients. En 1926 fou vocal de la comissió organitzadora del I Congrés Abolicionista Portuguès. En el II Congrés Feminista i d'Educació, celebrat en 1928, reivindicà l'Escola Única i la coeducació contra les polítiques educatives de la dictadura. L'octubre de 1931 participà en el Congrés Internacional de Protecció a la Infància. Com a anarcosindicalista, formà part d'organismes sindicals de personal docent, com ara l'Associació dels Professors de Portugal (APP). Amb António Pinto Quartin tingué tres infants: la pianista Orquídea Vieira Quartin, el dissenyador Hélio Vieira Quartin i l'actriu Glicínia Quartin, també llibertària. Deolinda Lopes Vieira va morir el 8 de juny de 1993 a Lisboa (Portugal) i fou enterrada al cementiri de Benfica. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut de Ciències Socials (ICS) de la Universitat de Lisboa. Al seu poble natal de Beja existeix el carrer Deolinda Quartim en el seu record.

***

- Tarcisio Robbiati: El 8 de juliol de 1897 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Tarsicio Robbiati, també conegut com Luigi Maiocchi. Sos pares es deien Beniamino Robbiati i Clara Favini. Entrà en el moviment anarquista des de molt jove i es guanyava la vida com a telegrafista interí i agent de publicitat. Entre 1915 i 1916 va ser denunciat en diverses ocasions: per fer pintades («Mort al Rei!») a l'escala de la prefectura on treballava de telegrafista, per haver cridat «Fora la guerra!» en un cinema fent explotar petards, etc. A finals de 1916 va ser cridat a files i va ser condemnat a cinc anys de presó per deserció. El febrer de 1917 s'evadí de la presó de Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). Detingut, va ser tancat a la penitenciaria de Sarmato (Emília-Romanya, Itàlia), però s'evadí de bell nou. Novament detingut, va ser condemnat a 12 anys de presó, pena reduïda més tard a set anys; però el gener de 1918 aconseguí novament fugir-ne. Un any més tard el trobem a Milà sota el nom fals de Luigi Maiocchi. Recobrà la llibertat gràcies a una amnistia i, segons la policia, destacà en la propaganda anarquista violenta. Després d'una condemna per estafa i per falsa identitat, l'agost de 1920 va ser detingut, juntament amb altres 12 joves anarquistes, per una pretesa complicitat ens els atemptats amb bomba contra el restaurant Cova i a la plaça Santo Sepolcro. L'octubre de 1920 aconseguí evadir-se fent-se passar per un detingut que esperava l'excarceració i només va ser apressat l'abril de 1921. Jutjat, el desembre de 1921 va ser condemnat, amb Siro Mascherpa i Ottorino Marchetti, a dos anys i un mes de presó per«associació criminal i transport de bombes». En 1922, un cop lliure, formà part del Comitè Pro Víctimes Polítiques i en diverses ocasions promogué subscripcions en favor dels companys detinguts, patint nous processos i acabant novament a la presó. El novembre de 1926 va ser confinat per cinc anys i enviat a les illes de Favignana (1926), Lipari (1926-1930) i Tremiti (1930-1931), on va ser degradat a «confinat comú» per mala conducta. Malalt de tuberculosi, el novembre de 1931 retornà a Milà i trobà feina com a empleat adroguer en el«Gruppo Droghieri Milanesi». En 1933 es casà amb Maria Remondi, mestra d'educació primària inscrita des del 24 de febrer de 1923 en el Partit Nacional Feixista (PNF), és a dir, feixista de «primera hora», i membre de la Giuventù Italiana del Littorio (GIL, Joventut Italiana del Feix). En 1934, en ocasió de la visita de Benito Mussolini a Milà, va ser tancat, ben igual que Dario Fieramonte i Ugo Federli, i en 1937 les autoritats proposaren el seu confinament per«persistents actituds antifeixistes». Les súpliques de la seva esposa, que va escriure a Mussolini i al cap de la policia, fent gala de la seva«indestructible» fe feixista, aconseguiren que només fos amonestat i posteriorment, gràcies a una amnistia, la cosa quedà en un simple requeriment. No obstant això, l'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, el 24 de juny de 1940, va ser detingut i empresonat, primerament, el 7 de juliol de 1940, al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia) i a partir del 15 d'agost al de Colfiorito (Úmbria, Itàlia), on trobà alguns companys, com ara Dario Fieramonte, Ugo Fedeli i Vito Bellaveduta. Per indisciplina, i després d'una hospitalització a Foligno (Úmbria, Itàlia), va ser traslladat a la colònia penitenciària de les Illes Tremiti. Posteriorment va ser enviat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia) i, quan se li va revocar l'internament el maig de 1941, segurament per problemes de salut, retornà a Milà. Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, comandà el grup partisà«Amilcare Cipriani», que actuà a la zona llombarda de Canzo i Asso. Tarcisio Robbiati va morir el 29 de maig de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Tarcisio Robbiati (1897-1952)

***

- May Picqueray:El 8 de juliol de 1898 neix a Savenay (Bretanya) la militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne Picqueray, més coneguda com May Picqueray. Nascuda en una família modesta, va passar la infància amb sos germans i sa germana a Bretanya i va freqüentar una escola de monges privada. Son pare feia d'acomboiador postal i sa mare de costurera. Als 10 anys i mig va rebre el certificat d'estudis amb bona nota. Posada a treballar a ca un negociant de Penhoët, hi va estar-se poc, ja que va ser contractada per una institutriu per ocupar-se d'un dels seus dos fills epilèptic i Marie-Jeanne va partir amb aquesta família al Quebec (Canadà) considerada com a un membre més. Dos anys més la petita epilèptica va morir i aleshores va poder freqüentar l'institut de Montreal. Quan va esclatar la guerra, son «amo» va retornar a França, on va morir, i poc temps després la seva esposa per la qual cosa un oncle va haver de recollir els fills que quedaven i May Picqueray va ser repatriada. Aleshores va treballar com a intèrpret i com a mecanògrafa bilingüe. Casada per primera vegada, va abandonar son marit, oficial de la marina mercant i drogoaddicte. Cap al 1918, instal·lada a París, va treballar com a tipògrafa a l'Institut d'Història i Geografia i es va ajuntar amb un estudiant de medicina, Dragui Popourtch, qui l'iniciarà en l'anarquisme i militarà en grups llibertaris i en les Joventuts Sindicalistes. Va participar activament en les excursions campestres que organitzaven els militants anarquistes i allà va conèixer Sébastien Faure i Louis Lecoin. En aquesta època va freqüentar el cabaret «La Muse Rouge». Però el germà major de Dragui es va oposar a les relacions i aquest va marxar a Alemanya, abandonant May. Va assistir al primer congrés de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) el juny i el juliol de 1922 a Sant-Etiève. Com a secretària administrativa de la Federació dels Metalls va assistir, acompanyada del secretari federal Louis Chevalier, al congrés de la II Internacional Sindicalista Roja a Moscou en 1922, on es va entrevistar amb Trotskij i va aconseguir l'alliberament dels joves anarquistes Mollie Steimer i Sonya Fléchine, deportats a les illes Solovietsky. Bloquejada a Moscou per manca de passaport, va poder sortir-ne gràcies a uns papers falsos lliurats per les autoritats soviètiques. Detinguda a la frontera francobelga, va ser empresonada a Avesnes-sur-Helpe i condemnada a 45 dies de presó per ús de documentació falsa. Poc després abandonarà la CGTU, quan aquesta va passar a ser controlada pels comunistes. L'11 de gener de 1924 participà en els aldarulls contra els comunistes i on dos anarcosindicalistes resultaran morts. Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i sa família a la seva casa parisenca. Més tard va treballar com a correctora de periòdics locals i després com a secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant tres anys, fins a juliol de 1926. Quan el cas Sacco i Vanzetti es desencadena, va treballar activament en el comitè de suport i no vacil·larà a enviar una bomba amagada en un paquet de perfum a l'ambaixada dels Estats Units que no va fer més que renou. En aquestaèpoca fou detinguda i empresonada uns mesos per un afer d'espionatge del qual no tenia res a veure. Després de viure un temps amb un pescador, realitzà diverses feines, entre elles ser secretària de l'escriptor Joseph Kessel. Quan esclata la Revolució espanyola, va participar en la seva xarxa de suport i amb els quàquers nord-americans en l'evacuació d'infants espanyols. A partir de juny de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, dins la xarxa dels quàquers, es va ocupar dels camps de concentració de la zona lliure, facilitant nombroses evasions de refugiats dels camps de Noé i de Vernet. Durant la guerra, de bell nou a París, subministrarà documentació falsa a la Resistència. Després de l'Alliberament reprendrà la seva professió i militarà en el sindicat de correctors a partir de l'1 d'octubre de 1945. Quan va desaparèixer Libre Soir Express, periòdic on estava empleada, May i una companya seva van decidir citar davant la Magistratura de Treball la direcció del diari, fet que no s'havia realitzat mai, per aconseguir un mes d'indemnització per acomiadament, cosa que aconseguiran i crearan jurisprudència. Va fundar el grup«Amics de Louis Lecoin», per continuar-ne la tasca a favor dels insubmisos, refractaris i objectors de consciència al servei militar en plena guerra d'Algèria. En 1974 va crear el periòdic mensual Le Réfractaire, que va dirigir fins a la seva mort. Amb 79 anys, el 30 de juliol de 1977, participà en la manifestació antinuclear de Creys-Malville. En 1979 va publicar la seva autobiografia sota el títol May, la réfractaire; reeditada després de sa mort sota el títolPour mes 85 ans d'anarchie. May Picqueray va morir el 3 de novembre de 1983 a París (França) d'un càncer generalitzat. En 1983 Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula Écoutez May Picqueray sobre la seva vida.

***

- Ettore Cropalti: El 8 de juliol de 1900 neix a Castelvetro (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) el sabater i militant anarquista Ettore Cropalti. Sos pares foren Luigi Cropalti i Aldegonda Venturelli. El juliol de 1931 emigrà a Antíbol (Occitània), on entra en contacte amb els cercles anarquistes. Per les seves activitats llibertàries fou inscrit en el registre de frontera i en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. L'agost de 1936 passà a Catalunya i s'enrolà en les milícies llibertàries. Els informes de la policia feixista instal·lats a Barcelona el circumscriuen com a membre del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 passà la frontera a França, on realitzarà activitats antifeixistes. En 1940 fou detingut a Ventimiglia (frontera francoitaliana) i traslladat a Mòdena. El 20 de març de 1940 la Comissió Provincial feixista el sentència a cinc anys de confinament a Ventotene. El desembre de 1942 el règim de confinament es va veure alleugerit i transformat en amonestació. Durant l'estiu de 1944, fou detingut com a membre de la resistència. Després de la guerra reprengué el seu ofici de sabater a Castelvetro i participà en les activitats de la Federació Anarquista de Mòdena. En 1951 s'instal·la a Vignola i l'any següent a Bolonya. Ettore Cropalti va morir el 25 d'octubre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

- Auspicio Ruiz López: El 8 de juliol de 1911 neix a Burgohondo (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Auspicio Ruiz López. Era fill d'un militant anarquista força actiu a la zona de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). El juliol de 1936 participà en la resistència armada contra l'aixecament feixista a Sant Sebastià i a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i posterior va fer la guerra com a milicià al «Batalló Malatesta». Fou membre (vocal) del Comitè Regional de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries del País Basc, adscrita a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1936, amb la militarització de les milícies, va ser nomenat a Zarautz (Guipúscoa, País Basc) capità de la II Companyia del Batalló Sud al front de Guipúscoa. Quan acabà la guerra, treballà com a agent comercial a Sant Sebastià, alhora que participà activament en la clandestinitat anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Guipúscoa. El febrer de 1947 va ser detingut per la policia franquista quan un contrabandista que li portava un paquet va ser interceptat. La detenció del contrabandista portà la caiguda de set membres del Comitè Local de la CNT (Alfredo Fernández, Victor Frutos, Dionisio Galareta, Vidal Tamayo, Antonio Gómez Álvarez i Pedro). Va ser torturat pel cap de la Brigada Politicosocial de Guipúscoa, Melitón Manzanas González, en persona. En 1949 aconseguí passar a França i posteriorment emigrà al Canadà. Durant els anys seixanta envià des d'allà diners en suport als presos recaptats per la CNT de Mèxic. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'instal·là a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Auspicio Ruiz López va morir el 4 de desembre de 1996 a Torrevella (Baix Segura, País Valencià); incinerat, les seves cendres van ser escampades a la muntanya Ulia de Sant Sebastià.

***

- Jeff Nuttall: El 8 de juliol de 1933 neix a Clitheroe (Lancashire, Anglaterra) el poeta, editor, actor, pintor, escultor, trompetista de jazz, crític social, professor i intel·lectual anarquista, una de les peces claus del moviment contracultural britànic de la dècada dels seixanta, Jeffrey Addison Nuttall, conegut com Jeff Nuttall. Passà la seva infància i adolescència a Orcop (Herefordshire, Anglaterra), on son pare dirigia l'escola de la localitat, i entre 1949 i 1953 estudià pintura a les escoles d'art d'Hereford (Herefordshire, Anglaterra) i de Bath (Somerset, Anglaterra). Va fer la mili al Servei Nacional del Royal Army Education Corps (RAEC, Cos d'Educació de l'Exèrcit Reial Britànic). Durant la dècada dels cinquanta participà activament en el moviment antinuclear amb el Direct Action Committee (DAC, Comitè d'Acció Directa) i en les seves campanyes contra la bomba atòmica, com ara la Campaing for Nuclear Disarmament (CND, Campanya pel Desarmament Nuclear) i les manifestacions a Aldermaston (Berkshire, Anglaterra). En aquestaèpoca tocava la trompeta en el Cottage Club del Soho de Londres (Anglaterra). En 1954 es casà amb la pintora Jane Louch, amb qui tingué una filla i tres fills. Durant els anys seixanta, molt influenciat pels escriptors nord-americans de la «Beat Generation» (Generació Beat), especialment William Burroughs, començà a publicar poesia i, amb Bob Cobbing, fundà l'influent«Writers Forum Press and Writers Workshop» (Fòrum d'Escriptors de Premsa i d'Escriptors de Taller). Entre novembre de 1963 i setembre de 1966, amb Williamb Burroughs, Ray Gosliny, Anselm Hollo i altres, publicà la revista anarquista My Own Mag. A super-absorbent periodical. En 1965, amb Michael Horovitz, intervingué en el Festival Mundial de Poesia, que se celebrà al Royal Albert Hall de Londres, i aquest mateix any, amb Bruce Lacey, John Latham, Keith Musgrave i Islwyn Watkins, participà en la instal·lació sTigma Environmental Exhibition a Londres. En 1966 fundà, amb Mark Long, John Darling i Laura Gilbert, el grup d'acció teatral experimental «People Show» (Gent Espectable), especialitzat en happenings i improvisacions teatrals i musicals, que va participar en la fundació del periòdic underground britànic International Times, i que actuà per tot arreu (Regne Unit, Europa, EUA, etc.). En 1967 col·laborà amb il·lustracions en el periòdic contracultural The Last Times, publicat per Charles Plymell. El juny de 1968 publicà el llibre Bomb Culture, que, considerat per molts com a un autèntic «manifest anarquista», esdevingué un dels textos fonamentals de la revolució contracultural de la seva època. En aquest mateix 1968 fundà, amb John Fox, Albert Hunt i altres, el col·lectiu artístic Welfare State International (WSI, Estat del Benestar Internacional). En aquests anys col·laborà en el Free School Movement (FSM, Moviment per a una Escola Lliure) i amb la London Free School (LFS, Escola Lliure de Londres). Entre 1975 i 1976 presidí la National Poetry Society (NPS, Societat Nacional de Poesia), període en el qual es desenvolupà força el moviment«British Poetry Revival» (Renaixement Poètic Britànic). En 1979 se separà de la seva esposa Jane Louch. Exercí de crític literari i poètic en diferents publicacions, com ara The Guardian (1979-1981). Des de finals dels anys setanta i fins al 1984 viatjà per Gran Bretanya, Austràlia i Portugal amb sa nova companya Amanda Porter, amb qui tingué dos infants; posteriorment compartí sa vida amb Jill Richards. Entre 1986 i 1987 edità, amb Robert Bank, la revista Knuckleduster Funnies. Es guanyà la vida com a professor d'art a diversos instituts de secundària i escoles de Belles Arts (Bradford, Leeds, Liverpool, etc.) i fent d'actor secundari en més de quaranta llarg metratges, com ara Robin Hood (1991), Domage (1992), The baby of Mâcon (1993), Beaumarchais (1996) i The world is not enough (1999), i en diverses series televisives (Bergerac,Holby City, Men Behaving Badly, etc.). És autor de poesia, teatre, novel·les, memòries, assaigs, etc., i entre les seves obres destaquen Poems (1963, amb Keith Musgrove), The Limbless Virtuoso (1963, amb Keith Musgrove), The Change (1963, amb Allen Ginsberg), My Own Mag (1963-1966), Poems I Want to Forget (1965), Come Back Sweet Prince. A Novelette (1966),Pieces of Poetry (1966), The Case of Isabel and the Bleeding Foetus (1967), Songs Sacred and Secular (1967), Bomb Culture (1968), Penguin Modern Poets 12 (1968, amb Alan Jackson i William Wantling), Journals (1968), Love Poems (1969), Mr. Watkins Got Drunk and Had to Be Carried Home. A Cut-up Piece (1969), Pig (1969), Jeff Nuttall. Poems 1962-1969 (1970), Oscar Christ and the Immaculate Conception (1970), George, Son of My Own Mag (1971), The Foxes' Lair (1972),Fatty Feedemall's Secret Self. A Dream (1975), The Anatomy of My Father's Corpse (1975), Man Not Man (1975), The House Party (1975), Snipe's Spinster (1975), Objects (1976), Common Factors, Vulgar Factions (1977, amb Rodick Carmichael), King Twist.A Portrait of Frank Randle (1978),The Gold Hole (1978), What Happened to Jackson (1978), Grape Notes, Apple Music (1979), Performance Art (1979-1980), 5X5 (1981, amb Glen Baxter, Ian Brakwell, Ivor Cutler i Anthony Earnshaw), Muscle (1982), Visual Alchemy (1987, amb Bohuslav Barlow),The Pleasures of Necessity (1988), The Bald Soprano. A Portrait of Lol Coxhill (1989), Art and the Degradation of Awareness (1999), Art and the degradation of awareness (2001) i Selected Poems (2003), entre d'altres. Jeff Nuttall va morir el 4 de gener de 2004 a Abergavenny (Monmouthshire, Gal·les). El seu arxiu es troba dipositat a la Biblioteca John Rylands de Manchester (Nord-Oest d'Anglaterra, Anglaterra).

Defuncions

- Gabriel Gobron: El 8 de juliol de 1941 mor a Rethel (Xampanya-Ardenes, França) el periodista, escriptor, historiador, traductor, mestre, professor, espiritista, ocultista, revolucionari pacifista i anarquista Gabriel Gobron, conegut sota el pseudònim de Frère Gago. Havia nascut el 5 de juliol de 1895 a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França). Tingué dues germanes i un germà. Després de fer els estudis primaris, seguí la seva educació a l'Escola Primària Superior de Pont-à-Mousson (Lorena, França) i després a l'Escola Normal de Mestres de Nancy (Lorena, França). Un cop esdevingué docent, aconseguí un lloc de feina en una escola primària superior a Sidi Bel Abbès (Algèria), on restà sis anys. Molt atret pel misticisme, d'antuvi es convertí a l'Islam. De bel nou a la metròpoli, ensenyà a Rethel i, cada dijous, viatjà a París per seguir cursos a la Sorbona. Un cop obtingué la llicenciatura en Lletres, va ser nomenat professor de secundària a Rethel. Assegurada la subsistència, decidí no presentar-se a cap altra oposició més i dedicar-se als seus estudis, a escriure i a publicar en revistes literàries i de pensament (L'Algérie nouvelle, L'Esprit français, Le Merle mandarin, La Patrie malgache,Le Pays Lorrain, La Pensée Française, Le Progrès de Bel-Abbès, etc.). Estudià diverses llengües (anglès, alemany, italià, espanyol i portuguès) i, alhora que feia traduccions de filòsofs estrangers, s'apassionà per les ciències ocultes i col·laborà en publicacions del gènere (L'Astrosophie,Bulletin de la Société d'Études Psychiques de Nancy, Le Fraterniste, Revue Spirite Belga, etc.). En 1918 publicà un recull dels seus treballs sota el títol de Les couarails de Pont-à-Mousson. En 1920 son pare, el forner Jules Gobron, morí de tuberculosi. En 1921 publicà Yan, fils de Maroussia, novel·la en part autobiogràfica, i en 1925, la novel·la L'Ermonec. Entre 1928 i 1929 publicà en dos volums les seves Histoires lorraines. Au pays des Cocolinjos et des Colindindins. Durant l'estiu de 1929 viatjà arreu d'Europa (Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria). En aquest 1929 publicà Contacts avec la jeune génération allemande, obra que fou premiada amb el Preu Internacional de Literatura de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fortament traumatitzat per la Gran Guerra, hagué de veure com els membres de sa família lluitaren en exèrcits enfrontats, experiència que posteriorment explicà en el seu últim llibre Notre-Dame des Neiges, histoire d'une famille de boulangers (1938). Periodista i escriptor llibertari, durant el període d'entreguerres col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, sindicalistes i pacifistes com ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain, L'En Dehors, Germinal,La Grande Réforme,Les Libérés de toutes les Guerres, Le Libertaire,La Patrie Humaine, Les Primaires, Le Semeur de Normandie,SIA, Terre Libre, etc. Entre el seus llibres de caràcter llibertari podem destacar Ni bolchévisme, ni fascisme. Réponse à deux compères: MM. Vaillant-Couturier et Camille Aymard (1926, amb Armand Gilles), Enfances catholiques. Document (1934) i Jean Peuple bâtit la cité. Les principes de la nouvelleéconomie sociale à base distributive, devra-t-elle adopter la forme étatiste ou la forme fédéraliste? (1937). A finals dels anys vint fou un dels propagandistes del caodaisme, una mena de religió sincrètica del budisme, de l'hinduisme, del cristianisme, del islamisme, del confucianisme i del taoisme, que es creà i desenvolupà a l'Indoxina francesa. Els escrits sobre caodaisme de Frère Gago, nom pel qual es anomenat Gobron pels membres d'aquesta religió, que va escriure entre 1937 i 1939, es van publicar pòstumament sota els títols Histoire du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme annamite, religion nouvelle en Eurasie (1948), Histoire et philosophie du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme vietnamien, religion nouvelle en Eurasie (1949) i Le caodaïsme en images (1949, amb altres). Altres obres seves són Tartines de Cancoyotte. Conte lorrain (1919), Raspoutine et l'orgie russe (1930), Nelson, le cœur de chêne (1931-1932, amb Sylvain Bonmariage), La Hongrie mystérieuse (1933), Barbandouille. Fabliau moderne pour adultes (1933), L'Encyclique testamentaire de l'île de déportation et de martyre du Pape Léon XIV (1938),Les persécutions de l'administration française contre les caodaïstes (1938) i L'expérience d'un cardiaque. Conseils utiles aux malades (1941). Gabriel Gobron va morir el 8 de juliol de 1941 a Rethel (Xampanya-Ardenes, França) i fou enterrat a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França). La seva esposa fou Marguerite Gobron.

Gabriel Gobron (1895-1941)

***

- Esteve Pallarols Xirgu:El 8 de juliol de 1943 és afusellat al camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Esteve Pallarols Xirgu, també conegut comJosé Riera. Havia nascut en 1900 a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya). Treballà de ferroviari amb son pare i participà activament en la gran vaga revolucionària de 1917. Amb la dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Santiago de Cuba, sembla que a finals de 1929, on amb Fidel Miró i Jaume Baella (Modesto Llanos) va constituir un grup anarquista clandestí antimachadista i va passar-se a la guerrilla. És en aquesta època que prendrà el nom de José Riera. En 1930 fou expulsat de Cuba per la dictadura del general Machado. Entre 1930 i 1931 visqué, amb Fidel Miró, a Kingston Town (Jamaica). En 1932 va retornar a Catalunya i treballà d'ordinari i missatger a Torelló en 1933. En aquests anys viurà amb Soledat Bach Oliveras (Celrà) i el 28 de maig de 1934 la parella tindrà dues filles bessones, Joaquima i Victòria. Quan esclatà la Revolució de 1936 esdevingué secretari general del Comitè Revolucionari Antifeixista de Torelló i després es va traslladar a Manlleu, on va participar en l'administració i la comptabilitat d'empreses col·lectivitzades, i d'on va haver de fugir empaitat pels estalinistes el maig de 1937 a Barcelona i a València per incorporar-se al Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), aleshores amb Fidel Miró com a secretari general, i tres mesos després a les col·lectivitats agràries del Camp del Túria (Llíria i Vilamarxant) al País Valencià fins al final de la guerra. Fou tancat al camp de concentració d'Albatera («el Campo de los Almendros») per les tropes feixistes, però aconseguir fugir. El 29 de març de 1939 reorganitzà el primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestí, conjuntament amb Marés, Úbeda, José Cervera, Leoncio Sánchez, Martí Calduch (Carambolita), Josep Riera (Riereta) i Julia Mirabé (La Maña), i es convertí en el seu primer secretari general, exercint-hi tasques centrades en l'ajuda a les persones que patien represàlies --era molt eficient en la falsificació de documents i en la corrupció de funcionaris--, en l'alliberament de presos --va organitzar diverses fugues dels camps de concentració de militants cenetistes-- i en la reorganització de la CNT; també va crear«Frutera Levantina», una societat de transport d'aliments tapadora per poder posar en contacte tota la península. Estava en relació amb Ponzán i la seva xarxa, i mantenia contactes directes amb la CNT de l'Exili. Detingut el 14 de desembre de 1939 a València, va ser torturat, jutjat i condemnat en 1940 a 18 anys de presó. Jutjat de bell nou el març de 1941 per les pressions de les«forces vives» de Torelló que el volien eliminar físicament, va ser condemnat a mort acusat d'haver enderrocat una església a Vic durant la guerra civil. Esteve Pallarols, anarquista naturista, vegetarià, tolstoià, individualista i d'una vasta cultura, va ser afusellat, juntament amb Cura, Farré i altres antifranquistes al camp de tir barceloní de la Bota.

***

- Tintino Rasi: El 8 de juliol de 1963 mor a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) el poeta futurista i propagandista anarquista Tintino Persio Rasi, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Aurora d'Arcola, Gold O'Bay,Carlo Carli o Tatiano. Havia nascut el 15 de setembre de 1893 a Arcole (Vèneto, Itàlia). Després de realitzar els estudis elementals, entrà a treballar a correus i, encara molt jove, començà a militar en el moviment anarquista i en la fracció esquerrana i llibertària del moviment futurista, amb Leda Rafanelli, Gianna Manzini, Mario Carli, Dante Carnesecchi i Giovanni Governato, entre d'altres. En 1914 fou destinat de carter a Gènova, alhora que la policia el fitxà com a «anarquista convenientment vigilat». Participà activament en les activitats del moviment, prenent la paraula en reunions i col·laborant en la premsa llibertària, especialment en Il Libertario. En 1917 fou traslladat a Iglesias (Sardenya), on continuà la militància. Instal·lat a Cagliari, va col·laborar, sota el pseudònim Aurora d'Arcola, en el periòdic socialista Il Risveglio dell'Isola i esdevingué membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball local. El gener de 1918 un informe policíac cita que, amb Alberto Silicani, intentà constituir un grup anarquista. Cridat a files, fou llicenciat el novembre de 1918. El març de 1919 tornà a Arcole i durant tot el període del«Biennio Rosso» (Bienni Roig) participà en les lluites obreres i en l'organització de nombroses reunions i conferències. El juny de 1919 a Santo Stefano Magra, durant una d'aquestes conferències, un carrabiner caigué mort i un altre fou ferit de gravetat; denunciat com a responsable dels fets, decidí fugir cap a l'estranger. El juny de 1920 retornà i, finalment, fou absolt d'aquesta acusació. Durant les anys següents, s'establí a Grosseto, a Pisa i a Milà, sempre continuant amb la seva militància. En 1921, a La Spezia, juntament amb Renzo Ferrari (Renzo Novatore) i Giovanni Battista Governato, redactà la revista anarcoindividualista d'art i de pensament futuristes Vertice, i l'any següent a Pisa, amb Renato Siglich (Souvarine), la revista Anarchismo. A partir de 1922 residí a Clivio i es dedicà a la distribució del periòdic de l'escola racionalista local. Sempre estretament vigilat, a començaments de 1923 la policia li perd el rastre, i aprofità per emigrar d'antuvi a Niça i després a la regió parisenca. A la capital francesa dirigí nombroses publicacions dels exiliats llibertaris italians, com ara La Rivendicazione (1923-1925), el gerent de la qual fou Émile Louis Soustelle; La Nostra Polemicha (1925), on polemitzà durament amb els companys enquadrats en la Legió garibaldina de Riccioni Garibaldi --que després se sabrà que era un infiltrat de la policia--;La Quale (1926) o Veglia. En aquests anys va fer feina a la impremta «La Fraternelle» de Sébastien Faure. També fou redactor de la secció italiana de la publicació parisenca La Revue Internationale Anarchiste (1924-1925), amb Ugo Fedeli i Virgilio Gozzoli, i, amb els mateixos, de La Tempra (1915-1926). Sota el pseudònim Gold O'Bay, col·laborà en el periòdic londinenc Il Comento, on reclamà«el dret a defensar-se i a matar feixistes». Segons un informe de la policia política italiana, en 1927 va establir contacte amb el grup de l'il·legalista anarquista Sante Pollastro (o Pollastri) i s'hauria encarregat de recaptar els productes dels robatoris. En 1928 participà en una polèmica amb Nino Napolitano, que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquestúltim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Pollastro per fer propaganda. A començaments dels anys trenta s'establí a Suïssa, on, sota el pseudònim Tatiano, col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. En 1935 actuà a Saint-Michel-sur-Orge. Entre el 20 i el 21 de juny de 1936 a París participà en la Conferència Internacional pel Dret d'Asil, on assistiren, entre d'altres, Sébastien Faure, Camillo Berneri, Onofrio Gilioli, Umberto Marzocchi i Leonida Mastrodicasa. Des del començament de la Guerra Civil espanyola, formà part del parisenc Comitè d'Ajuda a Espanya, país al qual marxà uns mesos durant la primavera de 1937 i on lluità contra les tropes franquistes formant part del grup de Carlo Rosselli de la Columna Ascaso. Com que estava constantment vigilat per agents de la policia feixista i sovint era detingut, decidí en 1938 emigrar als Estats Units i s'instal·là a Filadèlfia. Als EUA col·laborà durant els anys bèl·lics, sota el pseudònim Carlo Carli, en la revista antifeixista Chanteclair, editada a Nova York entre 1942 i 1945, on també col·laborava Virgilio Gozzoli, i on defensà el suport dels aliats en la guerra contra el feixisme. Sa companya fou Ave Fossati, amb qui tingué una única filla, Superna Rasi (1923-1980), també militant anarquista.

***

- Antonio Casanova Prado:El 8 de juliol de 1966mor a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista, editor i traductor Antonio Casanova Prado. Havia nascut el 7 de juny de 1898 a Betanzos (La Corunya, Galícia). Va emigrar molt prest a Buenos Aires (Argentina) i es va posar a fer de forner a la zona d'Avellaneda, barri obrer on romanien els immigrants gallecs que acabaven d'arribar, i s'afilia al Sindicat de Forners, compost fonamentalment d'anarquistes gallecs, i que va jugar un paper molt important en la unificació del moviment obrer argentí --un dels dirigents forners més destacats va ser el gallec Adrián Troitiño, qui en representació del sindicat cofundà la Federació Obrera Argentina en 1901. Casanova militarà activament en el grup llibertari Ateneo Libre i el 13 de desembre de 1932 participarà en el II Congrés Anarquista Regional celebrat a Rosario. Entre l'11 i el 14 d'octubre de 1935 es realitzarà al Plata el Congrés Constituent, on es fundarà la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), i Casanova en serà un dels fundadors. Quan esclata la Guerra Civil espanyola es trasllada a Barcelona --sota el nom d'un altre anarquista gallec forner, Manuel Freire-- per participar en la Revolució i s'allistarà en la 28 Divisió que comandava Gregorio Jover, realitzant tasques periodístiques. A Barcelona va viure al carrer Muntaner, 514, amb Prince, Maguid, José María Montero i Simón Radowitzky, llegendari anarquista que va venjar els treballadors assassinats durant la Setmana Roja a Buenos Aires (1 de maig de 1909) matant-ne el responsable directe, el general i cap de policia Ramón Lorenzo Falcón. Acabada la guerra va exiliar-se a França, on va ser capturat pels nazis i reclòs en un camp de concentració, d'on va poder fugir i incorporar-se a la resistència, sota el pseudònim de Manuel Freire, participant en l'alliberament de París. En 1941 vivia a Marsella amb Bejarano i Blasco, va participar en la reconstrucció la CNT a França i va ser director de Solidaridad Obrera, a París, en 1944. Desil·lusionat quan va veure que les potències europees no derrocaven el feixisme de Franco, va tornar a Argentina, a fer de forner i treballar en altres oficis. Participà en l'Ateneu d'Avellaneda i va col·laborar en nombrosos diaris i revistes anarquistes, com ara Más Allá (1937-1938) i Tierra y Libertad, i va fer traduccions del francès i conferències.És autor del fullet Posición revolucionaria, editat per Tierra y Libertad a Bordeus en 1945, amb pròleg d'Ildefonso.

Antonio Casanova Prado (1898-1966)

Continua...

---

Mort de Dama és un pamflet; una burla feta amb més cinisme i odi que no ironia i comicitat. Gabriel Alomar valorà com a positiva la crítica a la societat burgesa i conservadora del moment, però es va desmarcar de la ridiculització cruel de la llengua i la cultura que Villalonga no reconeixia catalanes. L'autoodi que destil·la l'hauria de fer sortir, amb segell d'urgència, dels programes escolars que la recomanen, perquè esdevé un model que constitueix un pèssim referent a la gent jove. El classisme, la misogínia, el racisme i l'anticatalanisme que amara l’atmosfera de l'obra, descarten qualsevol recomanació sensata si, a més de la Literatura, es volen divulgar i promoure els valors de la Cultura Catalana que Villalonga no només no va respectar mai, sinó que els va escarnir tant en els seus articles com a Mort de Dama. (Bartomeu Mestre Sureda a VilaWeb)

MORT DE DAMA: un pamflet per desmitificar

balutxo | LITERATURA | dijous, 7 de febrer de 2013 | 22:24h

L'any 1931, just abans de la proclamació de la República, es publicà Mort de Dama, la primera novel·la de Llorenç Villalonga, una de les obres que, tot i evidenciar una manifestació clara d'autoodi, encara ara i incomprensiblement sol imposar-se com a lectura més o menys obligatòria a les escoles de secundària. Originàriament es publicà amb nombroses incorreccions ortogràfiques i incoherències en el registre, malgrat haver disposat d'un bon corrector a l'ombra que no va ser respectat per l'autor. L'obra va prendre volada a la meitat dels anys 60, a rebuf de la publicació de Bearn.

El mes d’abril de 1931, en el mateix exemplar de La Nostra Terra que saludava la proclamació de la República, l’apartat Els Llibres es tancava amb aquesta notícia: “Signada per “Dhey” (Llorenç Villalonga) ha aparegut, en el petit món literari de Mallorca, una novel·la escrita en la nostra llengua, titulada “Mort de Dama”, de la qual en parlarem en el proper número.” A l'exemplar del mes de maig, signada per ASR (Antoni Salvà Ripoll, director de la revista), apareix la crítica anunciada: “Si abans de llegir aquest llibre no haguéssim ofert als nostres lectors parlar d’ell en el present número de L. N. T. ara que l’hem llegit, ens resoldríem possiblement a passar-lo en silenci.” Descriu l'autor amb “la mania obsessionant que té a tot quant considera localisme”. La crítica conclou: “Déu el guardi de caure en el que atribueix, en grau superlatiu i amb marcada complaença, a un dels més destacats personatges simbòlics del seu llibre, tan poc real com carregat d’espícies per la fòbia de l’autor.” Aquest paràgraf resulta premonitori, perquè com a irònica paradoxa, o allò que s’anomena justícia poètica, Villalonga seria reconegut gràcies a la “limitada, estreta i provinciana” llengua catalana que tanta aversió li provocava.

Sembla evident que, en la figura estrafolària d’Aina Cohen, Antoni Salvà hi va veure (o li feren veure) la de la seva germana Maria Antònia. Excepte la condició xueta del personatge, molts de trets de la caricatura són coincidents: dona, lesbiana, poetessa i terratinent. No obstant, com han assenyalat els autors que validen les reiterades negatives de Villalonga d'haver escarnit la poetessa, sembla que el retrat representa més la personalització de l’Escola Mallorquina i de la revista La Nostra Terra. En allò que coincideixen els autors que han analitzat l'obra (Damià Ferrà-Pons, Manuela Alcover, Jaume Pomar, Jaume Vidal Alcover...) és en veure-hi reflectits els prejudicis antixuetes i misògins de l’escriptor.

Mort de Dama constitueix una sàtira exagerada, un sainet deformador, una caricatura burlesca, esperpèntica, pamfletària, provocativa i, sobretot, molt injusta que fa llenya de l'arbre en extinció de la burgesia més decadent i, amb un especial sadisme i escarni, dels valors culturals que defensaven els intel·lectuals de La Nostra Terra. Joan Melià, arran d'un dels muntatges teatrals de l'obra escrivia: “Villalonga va decidir, des del menyspreu, fer una descripció sarcàstica i provocativa, sovint injusta i gens innocent, de la societat mallorquina.” (Diari de Balears, 19-III-2009). Josep Massot i Muntaner ja havia definit el llibre com: "un pamflet adreçat, en bona part, contra el grup de LA NOSTRA TERRA” (Cultura i Vida a Mallorca). De cap manera, no es pot admetre com s'ha escrit que el disgust de Villalonga amb els que ell anomenava el “clan” fos pel rebuig que li feren a la novel·la, perquè, justament a l’inrevés, la novel·la era una manifestació més del rebuig de l’escriptor als que feien possible la revista, retratats a l'obra amb el nom del grup Bé hem dinat, amb la intenció burlesca de l’anècdota del rei en Jaume que explica com, després de la batalla de Santa Ponça, va dinar d’una cabeça d’alls i, després d'eructar, va dir aquelles tres paraules que, segons una tradició incerta sense cap ni peus, donaren nom al llogaret de Bendinat.

Villalonga projecta la visió d'una contradicció permanent. Resulta paradoxal que, formalment, usi els mateixos tics de rialla fàcil del teatre costumista per criticar el regionalisme: “El regionalisme, com fa alguns anys les «goyescas» de Carmen Flores, es prepara amb recepta, igual que una salsa. Picant una branca florida d’ametller amb un bocí de pagesa típica, mesclant-hi dos brots d’alfabreguera i deixant-ho coure vora la llar, mentre sonen els boleros i la cuinera canta Sor Tomaseta, surt un guisat – que es pot servir dins un plat de majòlica, damunt unes estovalles de roba de llengües – de tan fàcil digestió que el toleren fins els infants de pit i que les senyores més senyores no desdenyen de tastar alguna vegada.”

El llibre neix amb un pròleg de Gabriel Alomar que, a les següents edicions, seria retirat per l'autor, perquè el deixava en evidència: “Llorenç Villalonga és un cas curiós. Emportat per prejudicis de la seva educació artística, començà per ésser enemic de la nostra tendència catalanitzant. (...) Però tot seguit que ha volgut enfrontar-se amb una realitat vital mallorquina, ha sentit la impulsió ineludible d’usar el llenguatge únic que podrà donar forma i plasticitat a la seva fantasia. La funció li ha creat l’òrgan.” Llorenç Villalonga presumiria anys després que Gabriel Alomar, amb qui eren fills de cosins, havia apadrinat la novel·la. És cert que el polític i pensador, a les antípodes ideològiques de l'autor, va ser determinant per fer publicar l'obra en català.

Arran de la publicació de la novel·la, Villalonga va fer la primera denúncia pública contra unes hipotètiques amenaces que deia haver patit. Ho explica a la solapa de la primera edició castellana: “La primera edición de esta obra levantó una tempestad de enconadas protestas que llegó a adquirir temibles proporciones, hasta bordear el atentado personal.” L’exageració té poca credibilitat i constitueix una mostra de deliri i d’egolatria, quan no d'excusa de la seva agressivitat. Arran dels seus primers articles de combat durant la guerra, va insistir que era objecte d'amenaces. Tant en un cas com en l’altre, insinuava que els hipotètics autors eren els del “clan” de La Nostra Terra, una possibilitat gairebé impossible, perquè les inventades amenaces (mai no investigades) en temps de guerra responien a uns articles de Llorenç Villalonga certament intimidatoris i resulta impensable que alguna persona atemorida, d’entre les vertaderament amenaçades (algunes ja assassinades i altres en procés judicial sumaríssim), s’atrevís durant els primers mesos de l'aixecament militar a arriscar la vida amb un anònim. D’altra banda, Villalonga no va demostrar mai aquelles amenaces, tantes de vegades referides. Tot fa pensar, com en tantes altres coses que va fer i va dir, que capgirava la realitat de manera malaltissa. Amb Nuria Folch, Joan Sales, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel i d'altres que li arribaren a veure el llautó, aplicava la tècnica psicològica de tergiversar la veritat i invertir el rol per presentar-se com la víctima de les seves víctimes.

Miquel Villalonga definí així l'obra del germà: “era un libro españolista y estaba redactado en lengua vernácula por quien siempre alardeó de no conocer dicha lengua. (Un gramático local, de los del grupo de La Nostra Terra, se la había ortografiado pulcramente al autor)”. Efectivament, per fer que aquella obra fos llegidora i entenedora, l’autor va haver de requerir els bons oficis d'un dels dos correctors de la revista (Jaume Busquets i Estanislau Pellicer), amb els qui coincidia a les tertúlies de la Casa del Libro. Lluny d’agrair la feina de salvar del desastre l’obra, Miquel Villalonga no va tenir manies de desqualificar i fer burleta d'ambdós correctors, tant d’Estanislau Pellicer, que havia retornat a Barcelona, com de Jaume Busquets: “En aquellos tiempos, el separatismo era inseparable de la Retórica. Afortunadamente, la Ortografía de don Pompeyo Fabra no estaba al alcance de todos los catalanes de Mallorca. A decir verdad, sólo dos la conocían; dos eruditos indiscutibles, que no tardaron en ser uno sólo, porque el otro resultó ser más catalán de Cataluña que de Mallorca, y un buen día se reintegró a su tierra, dejando a sus hermanos de Mallorca sumidos en orfandad ortográfica”. Miquel Villalonga considerava que aquella novel·la havia estat una fita clau per assenyalar la mort d’una època: “Mort de Dama puso el RIP funerario a la última señora isabelina de Mallorca (...). Al mismo tiempo que aquel mundo desaparecía – aquel piccolo mondo antico – un grupo intelectual capitaneado por Aina Cohen pretendía reemplazarlo. Dicho grupo carecía de vitalidad para subsistir, pese a los sueros de don Pompeyo Fabra, Farmacéutico Supremo de la Renaixença”. L’afirmació delata únicament el desig de l’acusador, perquè la revista va continuar, amb un alt nivell de qualitat i dignitat, durant més de cinc anys. Curiosament, deixant de banda l'apartat dedicat a la Poesia, els dos trets més característics de la revista varen ser la seva gran actualitat i la seva universalitat.

L’intent dels germans Villalonga de derrotar intel·lectualment La Nostra Terra va ser un fracàs absolut. El nivell de la revista, gràcies a la mà destra de Miquel Ferrà i de Joan Pons i Marquès, va incrementar-se, amb importants aportacions al pensament polític, la crítica literària, l'actualitat científica i la promoció de l'art i la cultura. Si finalment els seus enemics varen assolir l'objectiu va ser, únicament, a conseqüència de la rebel·lió militar. Només així va perdre la vitalitat per subsistir i va haver de callar per força i per la força. Per dir-ho sense eufemismes, La Nostra Terra no va morir, sinó que va ser afusellada. Silenciats, atemorits i escalivats tots els escriptors mallorquins que li podien fer ombra, Llorenç Villalonga va triomfar com a autor en català gràcies a la promoció i pupil·latge que li va brindar Joan Sales.

Com he escrit a l'entrada d'aquest article, Mort de Dama és un pamflet; una burla feta amb més cinisme i odi que no ironia i comicitat. Gabriel Alomar valorà com a positiva la crítica a la societat burgesa i conservadora del moment, però es va desmarcar de la ridiculització cruel de la llengua i la cultura que Villalonga no reconeixia catalanes. L'autoodi que destil·la l'hauria de fer sortir, amb segell d'urgència, dels programes escolars que la recomanen, perquè esdevé un model que constitueix un pèssim referent a la gent jove. El classisme, la misogínia, el racisme i l'anticatalanisme que amara l’atmosfera de l'obra, descarten qualsevol recomanació sensata si, a més de la Literatura, es volen divulgar i promoure els valors de la Cultura Catalana que Villalonga no només no va respectar mai, sinó que els va escarnir tant en els seus articles com a Mort de Dama.

(Blog de Bartomeu Mestre Sureda a VilaWeb)

És ben curiós que a Mallorca, les anomenades “forces progressistes” hagin estat les que han tirat endavant, emprant una immensitat de diners, el Casal i les activitats relacionades amb l´obra d´aquell falangista de primera hora que va ser Llorenç Villalonga. I, també és ben curiós que aquestes mateixes forces no hagin fet el mateix amb Gabriel Alomar, Emili Darder, Alexandre Jaume o Miquel Àngel Colomar. (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i els assassins del poble mallorquí: intel·lectuals al servei del feixisme

Cultura catalana i postmodernitat (i II)

És ben curiós que a Mallorca, les anomenades “forces progressistes” hagin estat les que han tirat endavant, emprant una immensitat de diners, el Casal i les activitats relacionades amb l´obra d´aquell falangista de primera hora que va ser Llorenç Villalonga. I, també és ben curiós que aquestes mateixes forces no hagin fet el mateix amb Gabriel Alomar, Emili Darder, Alexandre Jaume o Miquel Àngel Colomar. Malgrat que els hagiògrafs de Villalonga vulguin justificar el seu reaccionarisme polític i cultural dient, cofois, que la l´adhesió al feixisme de Llorenç Villalonga només va durar fins al 37, dissimulant el paper fonamental de suport a la reacció anticatalana i antiesquerrana de l´hivern dels 36-37, el cert és que mai va amagar les seves concepcions reaccionàries; primer com a enemic de Catalunya i del catalanisme, amb les seves actuacions, juntament amb el seu germà Miquel, contra els intel·lectuals mallorquins de l´època i, posteriorment, ja en els anys seixanta, amb els atacs a les resolucions progressistes del Concili Vaticà II, per posar solament un exemple. L´any 1966, trenta anys després de la seva adhesió a Falange, encara afirmava que continuava estant om havia estat l´any trenta-sis i mantenia en vigència el carnet de falangista.

L´enlairament d´intel·lectuals del tipus de Llorenç Villalonga i Joan Estelrich, en detriment de la intel·lectualitat compromesa amb l´esquerra i la nació, són prova evident de les mancances existents. La brutalitat de la postmodernitat, el que hem viscut en aquests darrers vint anys, per no anar més enllà, ens ha fet veure ben clarament la intensitat de les campanyes de silenciament dels intel·lectuals més compromesos en la tasca de reconstrucció nacional i de lluita antifeixista. Pedrolo, Fuster, Estellés, Llompart, Alomar o Montserrat Roig, fins i tot Miquel Martí i Pol o, cas que conec prou bé perquè en parlàvem sovint, tant quan vengué a Mallorca com quan li trucava a casa seva, a Premià de Mar, el malaguanyat Valerià Pujol, eren noms per anar oblidant. A les Illes va ser i és encara menystinguda l´obra, d´una vàlua i una dignitat indiscutibles, d’Antoni Mus López, Josep M. Palau i Camps, Pere Capellà i l´exemple més sagnant que ja hem comentat, el cas de Gabriel Alomar.

La postmodernitat, l´atac a la línia de flotació de la cultura catalana que representaven i representen Espriu, Calders, Pere Quart, Estellés, Llompart, Fontseré, Renau, Oliver Domenge, Rahola, Nin o Montserrat Roig, es combinava amb la lenta però inflexible marginació del moviment de la Nova Cançó, el teatre experimental català, les aportacions de Ricard Salvat, Feliu Formosa o Xavier Fàbregas a la modernització de la nostra escena teatral. En el marc illenc i dins el camp teatral, la consolidació del règim sorgit de la reforma del franquisme significà la marginació de l´obra d´Alexandre Ballester que, de ser el capdavanter de la modernització del teatre català de Mallorca, representat arreu, passà, com ell mateix em deia a una entrevista publicada a Última Hora l´any 1984, a viure en un profund exili interior.

El que s´havia fet amb la generació anterior, amb Josep Trueta, Aurora Bertrana, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Miquel Llor, Manuel Cruells, Màrius Torres o Ricard Blasco, ara, en plena restauració borbònica, es fa amb molts d´autors de la generació dels anys 60 i 70. Alexandre Ballester és un exemple prou evident, però també hi són altres casos, com ara el de Joan Soler Antich.

Soler i Antich, un gran renovador del teatre mallorquí, autor d´ideologia marxista, compromès activament en la lluita contra la dictadura, ha estat exclòs del panorama cultural illenc i de tot l´àmbit dels Països Catalans. Joan Soler Antich no solament era silenciat, sinó que fins a la seva mort, si exceptuam les obres publicades per Documenta Balear, era completament desconegut a les Illes. L´obra teatral de Josep M. Palau i Camps va ser igualment escarnida i deixada de banda. Guillem Cabrer, una vegada traspassat, deixà d´interessar els poders fàctics culturals. Què n´hem de dir de les aportacions contemporànies a l´escena mallorquina? Per què no s´han representat com pertocava les obres de Llorenç Capellà, de Miquel Àngel Vidal, de tants i tants autors contemporanis d´una vàlua indiscutible?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

A diferència de Ridruejo, Villalonga opta per l’ambigüitat. De manera que no ens ha de sobtar que els falangistes continuïn adreçant-se a ell amb l’epítet de camarada, sobretot si tenim en compte que en el temps de militància efectiva a l’extrema dreta va fer ús d’un llenguatge força directe, que no admetia dubtes sobre els seus sentiments. Diu dels falangistes: "Desde el manicomio –recordem la seva condició de psiquiatre–, las noches que hacía guardia les oía disparar contra los rojos. Eran (els falangistes) esbeltos, anónimos y oscuros, con una oscuridad resplandeciente". (Llorenç Capellà)

Falange i Villalonga

Per Llorenç Capellà, escriptor

Un escriptor amic em convida a visitar la web de Falange Autèntica. T’emportaràs una sorpresa, m’avança. La sorpresa consisteix en una fotografia del senyor Llorenç Villalonga, que encapçala una breu biografia i una nota reivindicant l’autor de Bearn des del punt de vista ideològic. Sorpresa...? Pel contingut, no. En tot cas pel temps que ha trigat Falange a fer-ho. Allò que és sorprenent, hi insisteixo, és que no s’hagi vanagloriat fins ara de la influència que exerciren els seus postulats en alguns tòtems de la literatura mallorquina.

Villalonga n’és un. De la fidelitat de Villalonga a la doctrina de José Antonio, Falange Autèntica no en dubta. El defineix com a falangista de la primera època; és a dir, dels del morro fort. I atribueix el seu allunyament de la militància a les discrepàncies que va tenir amb la política excessivament conservadora i aburgesada del franquisme. Hem d’admetre que aquesta afirmació pot ésser motiu de polèmica, perquè els biògrafs de Don Llorenç afirmen que, sota la influència de Sanchis Guarner i d’altres intel·lectuals mallorquins, va encetar un període de reflexió crítica entorn de les conseqüències de la Guerra Civil que, de rebot, l’apropà a la cultura catalana.

Parlem dels anys cinquanta. En qualsevol cas, la gent de Falange Autèntica té tot el dret del món a no amollar el mac. Si el senyor Villalonga va canviar-se de camisa, ho va fer amb el llum apagat. A diferència de Ridruejo, Villalonga opta per l’ambigüitat. De manera que no ens ha de sobtar que els falangistes continuïn adreçant-se a ell amb l’epítet de camarada, sobretot si tenim en compte que en el temps de militància efectiva a l’extrema dreta va fer ús d’un llenguatge força directe, que no admetia dubtes sobre els seus sentiments. Diu dels falangistes: "Desde el manicomio –recordem la seva condició de psiquiatre–, las noches que hacía guardia les oía disparar contra los rojos. Eran (els falangistes) esbeltos, anónimos y oscuros, con una oscuridad resplandeciente".

Allò que crida l’atenció és que el falangisme, tan necessitat d’escriptors de pes, no l’hagués reivindicat abans. En realitat, sorprèn que consentís que Sanchis Guarner, un roig, els robés la peça. Que no va ésser l’única, diguem-ho. Si aquesta gent de Falange Autèntica tenen esment a rastrejar les biografies de la intel·lectualitat mallorquina de setanta anys enrere, s’adonaran que a les files de la Ceba hi ha més d’un Camisa Vieja amb una obra periodística extensa, dedicada a l’exaltació del feixisme. Imagino que animats pel retrobament del camarada Villalonga, els de Falange Autèntica deuen anar per feina.

De manera que dono per acabat l’article. Encara que ho faig amb un advertència d’amic: si la meva estimada Lluïsa Mascaró sent so de tambors i trompetes i veu apropar-se a la Misericòrdia un batalló de Fletxes i Pelayos en correcta formació militar, que no s’esglaï. Res no tenen a veure amb els joves esvelts que fascinaven l’autor de Bearn. Aquests van a la capella, no a matar rojos. Mai no podien imaginar-se que la cultura catalana els reportés tantes i tantes satisfaccions. S’acosten a visionar la mostra Maria Antònia Salvà-Llorenç Riber, camins que es troben. El títol és suggerent. En el punt de trobada s’hi poden trobar tots.

dBalears (9-XII-08)

La repressió feixista a Mallorca i els germans Villalonga.

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. (Miquel López Crespí)

La derrota dels treballadors l'any 1939, la supressió dels migrats estatuts d'autonomia que havia concedit la República Espanyola, consagraven, per molts d'anys, el domini sangnant de la burgesia monopolista de l'Estat.

En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventavol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot erarojo i separatista".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

      Els mitjans ''occidentals'' no en diuen res de la cimera de BRICS a Ufa.

    S'ha de suposar que els mitjans de les Corporacions dels Estats Units i d'Europa tenen ordre de Washington  d'intensificar els tambors de guerra.

     Tot i que es palès que aquests mitjans són corruptes, no deixa de sorprendre que hagin decidit ignorar la reunió d'aquests dies  dels líders del Brasil, Rússia, la Xina, l'Índia i Sud-àfrica a la ciutat russa de Ufa, reunió a la qual s'hi han afegit l'Iran, Turquia, Pakistan i d'altres països (Representen  prop de mitja humanitat).

    Aquest post és una mostra de revolta individual contra el poder mediàtic capitalista.  Vegeu la web La cimera de BRICS a Ufa.

La Biblioteca Nacional de España tiene en su web un apartado dedicado a las Mujeres impresoras. Presenta cuatro grandes apartados: Introducción; Impresoras s. XVI - XVII; Impresoras s. XVIII; Impresoras s. XIX y Bibliografía.

Cada uno de los apartados de Impresoras se subdivide en Introducción; Selección de impresoras; Relación (en un pdf) y Bibliografía. En la selección del siglo XVII se encuentra Margarita Oliver, viuda de Pedro Guasp Oliver (1670 - 1696). En las del siglo XVIII se hallan tres impresoras mallorquinas: Viuda de Frau (1729 - 1754) y Viudas de Guasp: Juana Nadal, viuda de Melchor Guasp (1713 - 1750) y María Florit, viuda de Antonio Guasp (1775 - 1782). En la selección del s. XIX no hay de Mallorca.

De cada mujer impresora seleccionada ofrece alguna explicación:

Margarita Oliver. Viuda de Pedro Guasp Oliver (1670-1696)

Conocida como «Viuda de Guasp» y también como «Margarita Guasp Viuda». Su actividad fue bastante irregular y de 1670-1696 hubo algún año en que estuvo sin imprimir. Parece que impulsó el volumen de las impresiones de su taller aunque no siempre sus impresos eran notables salvo excepciones. Entre las de mayor interés tenemos, Novena de San Francisco Xavier Apostol del Oriente... (1675), Svmma de temps, y altres principis, de la gramática, com se enseña en les escoles de la compañía de Jesvs… (1677) de Ignacio de los Valles, Sermon funebre en las exequias de la Serenissima Reyna de España doña Maria Luisa de Borbon (1689) de Francisco Doms, La fee triunfante en quatro autos celebrados en Mallorca por el Santo Oficio de la Inquisicion.. (1691) de Francisco Garau.
De los cinco hijos que tuvo fue Melchor Guasp Oliver el que sucedió a su madre en el taller.

Viuda de Frau (1729-1754)

La saga de los Frau tiene un papel relevante en la historia de la imprenta en Palma de Mallorca. Fundada en 1666 por Pedro Frau, que tuvo el título de “impresor del Santo Oficio” y tras pasar por varias generaciones, en 1729 se hace cargo de ella la viuda de Jerónimo Frau. Nunca utilizó su nombre y para firmar utilizó varias fórmulas relacionadas con su estado civil o con el cargo que ostentaba. En los pies de imprenta encontramos “en la imprenta de la viuda Frau impressora de la Real audiencia”, “ en casa de la Viuda de Frau”, “En la oficina de la Viuda de Frau”, “Typis Viduae Frau” o “en la imprenta de la viuda Frau impressora de la Real Audiencia”. Un gran porcentaje de las obras salidas del taller es de temática religiosa o jurídica.

Viudas de Guasp

Juana Nadal, viuda de Melchor Guasp (1713-1750) Palma de Mallorca
María Florit, viuda de Antonio Guasp (1775-1782) Palma de Mallorca

Fundada en 1579 por Gabriel Guasp, es una de las imprentas más antiguas de Europa y se extiende hasta mediados del siglo XX. Desde 1713, fecha en que muere Melchor Guasp hasta mediados de siglo, su viuda, Juana Nadal, se pondrá al frente del taller, situado junto a la plaza de Cort, actual calle Cadena, firmando como “Viuda Guasp”. María Florit, se hará cargo a la muerte de su marido Antonio, de la imprenta situada en la parroquia de San Nicolás. Las obras que ven la luz en estos años destacan por las xilografías empleadas, verdaderas maravillas del grabado en madera, todas ellas de gran valor artístico, histórico y tipográfico que ilustran obras religiosas, jurídicas o calendarios astronómicos, entre otras materias. Doze frutos del mejor árbol de la vida….que componen el sacro dozenario…de Rafael Ramis (1736), Píramo y Tisbe de Antonio Gras (1748), Curso nuevo de cirugía…(1777), o Kalendario astronómico y astrológico para el año 1778… son algunos de sus trabajos.

Ver: Llabrés y Quintana, Gabriel. La dinastía de impresores más antigua de Europa, o sea el pie de imprenta Guasp (1579 a 1897- Palma) : noticias y documentos. [S.l.] : [s.n.], 1897 (Mahón : Imp. de Fábregues). 22 p VC/2462/55
Sabater, Gaspar. La imprenta y las xilografías de los Guasp. Palma de Mallorca : Institut d'Estidis Baleàrics, 1985. 205 p. B 64 GUASP

Es de agradecer que bibliotecas, bibliófilos y estudiosos pongan en Red escritos como éste en que explican cuestiones relacionadas con la historia del libro y de las bibliotecas ya en España o en sus autonomías. Mujeres impresoras, libros científicos; libros sobre temas sociales, etc. Hubiera convenido, de ser posible, que enlazara a libros digitalizados.

 Alguns dels membres de Més per Pollença, que ja vam col·laborar en les primeres aportacions per tal de contribuïr a la creació de http://www.onamediterrania.cat/ , hem rebut un correu per sol·licitar la col·laboració de qui vulgui donar suport a aquest interessant projecte, aquí teniu el correu:

Benvolguts socis i amics,

Som molt conscients de l'esforç que estau fent per aquesta entitat, però després de 2 anys de lluita contra les polítiques de Bauzá i de donar veu als moviments socials, la nostra ràdio necessita millorar els equipaments per poder continuar endavant, ja que els inicials els vàrem comprar amb pocs recursos i no duraran un altre curs.

És per això que hem creat un projecte de Verkami, a través del qual podeu fer una petita donació a partir de 10 euros, a canvi d'una recompensa molt xula.

Vos pregam que col·laborau, en la mesura de les vostres possibiltats, però sobretot que reenvieu aquest correu i feu arribar la informació als vostres amics, familiars i contactes que no són socis, però que potser poden fer una petitat aportació.

El Verkami és molt senzill. És una pàgina on emplenau les vostres dades i vos comprometeu a donar una petita quantitat única si s'aconsegueix l'objectiu. En cas contrari, no vos fan cap cobrament.

Podeu veure el vídeo i informar-vos-en més a través d'aquest link:

http://www.verkami.com/projects/11642-la-radio-mallorquina-ona-mediterrania-vol-continuar-i-millorar-els-equipaments

Vos agraïm una vegada més el vostre suport, gràcies al qual feim una ràdio plural, del qualitat i en la nostra llengua.

Més de dues hores esperant, res de res!

Dia 8, la meva dona i jo al carrer Ricardo Ortega 42, trobam tres amigues atenent un home en cadira de rodes que demana ser conduït a l'entrada d'un banc per passar-hi la nit. Són les 21.03.

Telefonen a la policia municipal. Al cap d'uns 20 minuts apareixen dos policies. Fins a les 22.00 no hi ha servei per transportar-lo a un centre d'acolliment. Decidim quedar-nos.

Arriben dos altres policies. Comuniquen que l'ambulància arribarà una hora més tard. No tenen flassada per a aquell home i se'n van a altres emergències. Quedam esperant.

Excepcionalment obtenim el mòbil del tinent batlle d'afers socials i li deixam un missatge. L'home té fred i demana poder quedar a l'entrada d'un banc. El duim a l'oficina de Sa Nostra, entreforc de Foners, General Ricardo Ortega i Joan Alcover. L'home es tira a terra i s'hi queda dormint sense matalàs ni tapament.

Em telefona el tinent batlle. Esverat, diu que no és possible; hi ha un servei d'emergències. L'advertim on es troba ara l'home. Torna a telefonar -són les 23.30- Confirma que en deu minuts arribarà l'ambulància. Donam el cas per acabat i, gelats de fred, decidim anar a casa. Dins el cotxe ens quedam per certificar la solució.

A les 23.47 arriba l'ambulància del Servei d'Emergència Social. Passa de llis per davant del banc, va vers la primera adreça assenyalada i gira. Pocs minuts després torna a passar per davant de l'entrada del banc. No s'atura. No baixa ningú ni tan sols per oferir una flassada a aquell home. Gira cap al carrer Joan Alcover i se'n va.

L'home segueix a "casa seva", ajagut a terra i sense tapament. Són les 23.52. Nosaltres, impotents, també ens anam.

Alfonso -aquest és el nom de l'home-, on dormiràs avui, demà ... i demà passat? A Palma certament hi haurà cera al Corpus, festa a Sant Joan, flors a la Salut, llums a Nadal, carrosses als Reis, disfresses al Carnaval i focs artificials al Patró. Els marginats trobareu a la fi un lloc en el cel. La terra de Mallorca, d'Espanya i dels països falsament civilitzats és només per als qui tenim casa i donam el vot cada quatre anys als nostres governants.

Guillem Ramis i Moneny

http://nubulaya.cecili.cat/post/45934

Josep M. Carbonero, els implicats en les promeses del conveni amb Ca'n Gazà, han de deixar de fer mal al Pacte de Progrés i a l'esquerra de les Illes. Són inadmissibles unes actuacions denunciades públicament per multitud de professionals, assemblees de treballadors, màxims responsables de la Sanitat de les Illes i representants dels marginats... Són massa sectors implicats en la denúncia les malifetes ("mangarrufes", escriu Jaume Santandreu) de Josep Carbonero, massa veus que s'ha aixecat contra aquest personatge que tan malament està deixant el Pacte. No em parlem de la decissió de tancar el servi d'urgències i altres serveis de l'Hospital General (que també "controla" Carbonero). (Miquel López Crespí)

Memòria històrica del primer Pacte de Progrès

El Pacte i la marginació

El Partit Socialista de Mallorca ha fet públic un comunicat de suport al manifest a les reivindicacions sanitàries del Sindicat d'Exclosos de Mallorca en favor del manteniment de l'Hospital General de Palma com a Centre Sanitari d'Aguts. Al mateix temps demana una vigilància i reflexió quant a la difícil situació sanitària de les Illes. El PSM exigeix a la Conselleria de Sanitat "un esforç per analitzar la situació, valorar el Pla Sociosanitari i per fer entendre a l'INSALUD que ja n'hi ha prou de patir per uns recursos sanitaris i sociosanitaris d'aquest País per davall de la mitjana estatal".

Dins de la mateixa línia, el Sindicats d'Exclosos de Mallorca denunciava recentment en una carta feta pública en els mitjans d'informació i sota el títol "Ca'n Gazà i el silenci del Pacte de Progrés" la terrible situació en la qual es troben els sectors més desvalguts de la nostra societat. Deia aquest document: "Temem el silenci com a resposta a la desesperada carta oberta de Jaume Santandreu. La necessitat d'una nova política de benestar social no ha estat contemplada pels polítics actuals, han tingut com a fonament el 'qui paga mana' com a tradició de vells costums, han oblidat que l'assistència als pobres és un problema de justícia social i han mantingut la política de la caritat dosificada amb subvencions. A hores d'ara i dos anys després d'haver guanyat les eleccions podem afirmar amb certesa la mancança de projectes a oferir i d'illusions a empeltar topant amb una oblidada autocrítica i acomodant-se en el càrrec amb l´únic objectiu de guanyar les properes eleccions".

Dies abans havia estat Jaume Santandreu qui recordava al Pacte de Progrés els seus deures amb els pobres i escrivia, referint-se a la manca de compliment de determinades promeses d'ajut a la marginació: "Conec tant el doctor Carbonero [Josep M.] i li he suportat tantes mangarrufes que, venint d'ell, res no em sorprèn". Vet aquí, amb aquesta denúncia pública de les "mangarrufes" de Carbonero, on ensopegam amb un altre d'aquests tèrbols personatges que fan tan de mal al Pacte i, de rebot, fan el joc a la dreta amb les seves decisions arbitràries. Josep M. Carbonero és un dels màxims responsables de l'incopliment dels acords de GESMA (que dirigeix Carbonero) amb els marginats de Ca'n Gazà. El conveni aparaulat pel març d'enguany encara no ha vist la llum i, pel que sabem per part dels sectors implicats, Carbonero ha traït totes les promeses fetes. Com molt bé explicava Jaume Santandreu: "Han passat mesos. Hem repetit instàncies. Hem enviat cartes. Només hem rebut la callada per resposta. El conveni no s'ha signat ni els milions promesos, manllevats i gastats, no han arribat. Ara, la nostra situació [la dels marginats] és desesperada".

Però... qui és aquest personatge tèrbol que tant perjudica l'esquerra i el Pacte de Progrés? El doctor Carbonero presumeix d'esquerres però que no té en compte la difícil situació dels sectors més dèbils de la nostra societat. És un fals "progre" denunciat per una bona part dels sectors més avançats del teixit social de les Illes. A la raonada crítica feta per Jaume Santandreu, el Sindicat d'Exclosos de Mallorca i diversos collectius sanitaris, hauríem d'afegir els recents acords de l'Assemblea de Treballadors del Psiquiàtric de Palma, que han demanat la destitució immediata de Josep M. Carbonero. L'Assemblea destacà el paper autoritari i estalinista del director de GESMA en anar destituint de forma malaltissa i irracional professionals com Adolfo Marquès (antic gerent de SERBASA); Lluís Coll (antic gerent de GESMA); i, en dos anys d'autoritarisme nefast, els successius directors del Psiquiàtric, senyors Ricard Carretero i, més endavant, Antoni Rifà. Per acabar d'arrodonir tots aquests monumentals despropossits que tan malament fan quedar el Pacte progressista ara mateix, i per absoluta incompatibilitat amb els mètodes absurds de gestió del senyor Carbonero, presentaren la seva dimissió irrevocable la sotsdirectora de l'Àrea de Salut Mental i responsable del Psiquiàtric, Alicia González, el coordinador d'urgències i d'aguts i ex-director del centre, César Azpaleta, i el responsable de malalts crònics, Ovidio Fernández. L'Assemblea de treballadors del Psiquiàtric va manifestar la seva absoluta solidaritat amb els membres de la direcció, als quals Josep Carbonero ha fet la vida impossible, i demanà la urgent dimissió.

Josep M. Carbonero, els implicats en les promeses del conveni amb Ca'n Gazà, han de deixar de fer mal al Pacte de Progrés i a l'esquerra de les Illes. Són inadmissibles unes actuacions denunciades públicament per multitud de professionals, assemblees de treballadors, màxims responsables de la Sanitat de les Illes i representants dels marginats... Són massa sectors implicats en la denúncia les malifetes ("mangarrufes", escriu Jaume Santandreu) de Josep Carbonero, massa veus que s'ha aixecat contra aquest personatge que tan malament està deixant el Pacte. No em parlem de la decissió de tancar el servi d'urgències i altres serveis de l'Hospital General (que també "controla" Carbonero). El PSM ha protestat enèrgicament contra aquesta possibilitat dient, en un comunicat públic en el qual demana el manteniment de l'Hospital General de Palma com a Centre Sanitari d'Aguts: "Consideram que la situació actual del sistema sanitari públic a Balears no permet el tancament immediat de cap centre públic i que cal una revisió urgent de la planificació sanitària. Abans de permetre la pèrdua de llits d'aguts, s'ha d'assegurar la qualitat assistencial, cosa que sembla que no es podrà aconseguir amb tan sols l'obertura de l'hospital de Son Llàtzer". El Sindicat d'Exclosos de Mallorca, seguint les encertades crítiques del PSM denuncia com "un crim històric", "un atemptat contra els drets dels més dèbils", "una condemna pels més desesperats", "un engany polític" i "un robatori econòmic" aquest possible tancament de l'Hospital General de Palma. En un dels comunicats d'aquesta organització que hem llegit ara mateix hi trobam una valenta denúncia de la tèrbola activitat de fantasmes falsament progressistes com el senyor Josep M. Carbonero. Els defensors dels marginats escriuen, dirigent la crítica directament a aquest personatge: "Lamentam que aquesta injustícia històrica i aquesta manca de sensibilitat amb els més marginats ens la facin... Els amics que altre temps empraren el nostre nom per fer la reforma de l'Hospital General i ara ens deixen tirats al carrer".

Vet aquí el trist paper d'un personatge rebutjat (se n'ha demanat la dimissió en una Assemblea de treballadors del Psiquiàtric!) per professionals de la sanitat, per collectius de marginats, per personalitats de la vàlua (pel seu compromís amb els sectors més dèbils de la nostra societat) de Jaume Santandreu, per collectius sindicals i per assemblees de treballadors... El PSM ha donat suport igualment a les reivindicacions sanitàries dels Sindicat d'Exclosos de Mallorca.

Davant aquesta mobilització social i ciutadana... ¿no seria hora de demanar responsabilitats i dimissions en la línia del que ha exigit l'Assemblea de Treballadors del Psiquiàtric? Pensam, ara que encara és hora i manquen molts mesos per a les properes eleccions, que els dirigents del Pacte de Progrés haurien d'escoltar els diversos collectius que conformen la societat civil de les Illes i actuar en conseqüència.

Miquel López Crespí

(27-XI-01)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Ahir és va realitzar el primer ple de la legislatura, un ple extraordinari, amb un caràcter organitzatiu. Estam satisfets de que l'equip de govern hagi acceptat les nostres peticions per rebaixar-se el sou i retirar el punt dels càrrecs de confiança. També valoram positivament la creació de la Junta de Portaveus i la nostra presència a la Junta de Goverrn

A continuació resumim com va ser el desenvolupament d’aquest i quina és la nostra valoració. Al pla va faltar el regidor del Pi, en Martí Roca.

1.- Periodicitat de les sessions ordinàries del Ple. Aprovat pels vots a favor de Junts, PP, UMP i Alternativa i l'abstenció de Tots.

S'aprova mantenir els horaris actuals, és a dir el darrer dijous de cada mes (llevat dels mesos d'agost i desembre) a les 20'00. El nostre vot ha estat favorable, ja que pensam igual que fa quatre anys, i a diferència de Tots per Pollença, que cal fer un ple cada mes i no un cada dos mesos. Com més plens més democràcia i això és bo, i sobretot per l’oposició.

Però aquí el debat ha vingut quan el portaveu de Tots, Tomeu Cifre, ha aprofitat la seva intervenció per retreure la retirada del Crist de la sala de plens. Segons ells això incompleix uns acords de ple, i les formes i els moments de fer-ho demostren covardia.

Miquel Àngel Sureda, portaveu de Junts ha dit que es respecta llei, i que no hi ha acord sobre quina decoració posar, i ha instat al senyor Cifre a que mostri aquest acord si realment existeix, i la nostra portaveu, na Marina Llobera ha dit que a Alternativa no sabem qui va posar el Crist, però que ens agrada el canvi de decoració.

L’utilització de la paraula decoració ha molestat a Tomeu Cifre, titllant de frivolitat aquest fet, i  ha insistit amb l’incompliment dels acords. El debat ha seguit fins que el batle l’ha tallat, recordant que a l’Ajuntament no hi ha d’haver símbols religiosos.

Volem aprofitar per recordar al portaveu i membres de Tots que no vivim en un estat catòlic, vivim a un estat aconfessional on conviuen persones de moltes religions, i altres no creients, i que tenir un símbol catòlic en una sala de plens és una ofensa o molts de pollencins que no tenen perquè professar aquesta fe. Per tant a Alternativa celebram el fet, ja que creiem que és una passa més en l’objectiu d’aconseguir separar l’Estat i la religió.

Dins d’aquests torns de paraules, na Marina ha aprofitat per reclamar l'elaboració d’un reglament de Ple. Així evitarem que aquests s’eternitzin, i que hi hagi polítics que parlin més que la resta. Evidentment aquest reglament també ha de permetre la participació ciutadana als plens.

 2.- Creació i composició de les Comissions Informatives Permanents.Aprovat per unanimitat.

Es realitzaran el divendres abans de cada ple a les 12,00 hores. Estarà composta per 3 membres de Junts, 3 de Tots, 1 del PP, 1 d’Alternativa, 1 del Pi i 1 de UMP.

3.- Periodicitat de les sessions ordinàries de la Junta de Govern Local (article 88.1 LMRLIB).Aprovat amb els vots a favor de Junts, Ump, PP i Alternativa i l'abstenció de Tots.

Es faran el primer i tercer dimarts de cada mes a les 12'00 hores. Tomeu Cifre de Tots ha dit que a les 12’00 és massa tard i que perjudica a alguns funcionaris, i el Batle li ha dit que si veuen que falta temps es canviarà l’horari.

4.- Constitució de la Junta de Portaveus i dació de compte de constitució de grups polítics municipals. Aprovat amb els vots a favor de Junts, UMP, Alternativa i Tots i el vot en contra de PP.

S’ha aprovat que la Junta de Portaveus es reuneixi el divendres anterior a la Comissió Informativa, a les 12'00 hores. David Alonso ha demanat fer-la en capvespre o el mateix dia que la Comissió Informativa per tema d’horaris. Tomeu Cifre ha recordat la necessitat de fer ordres del dia i convocar-les amb 48 hores d’antelació per que aquestes funcionin correctament, cosa que segons el Batle es farà.

5.- Coneixement de les resolucions del Batle en matèria de nomenaments de Tinents de Batle, membres de la Junta de Govern Local, com també de les delegacions de Batlia conferides. Això no es vota.

Però tot i no votar-se ha estat quan s’han viscut els moments més tensos. David Alonso ha començat les intervencions i ha tret el tema de la compatibilitat de Tomeu Cifre (Junts) com a regidor d’urbanisme, i també ha dit que creu que el representant de Tots ha d’estar a la junta de Govern (JG), ja que és la força de l’oposició més votada. El portaveu de Tots ha agafat el relleu i ha dit que Alternativa té un pacte secret de govern amb Junts i per això estam a la JG, sinó a aquesta hi serien ells, que son els que s’ho mereixen per ser el grup majoritari de la oposició.

Na Marina li ha contestat el que pensam tots els membres del partit. No acceptam lliçons polítiques de Tots, i menys sobre transparència. Si ara tant els interessa la transparència que comencin per publicar el cost de la seva campanya electoral!!!. Sobre el pacte hi ha el que està publicat i res més. I sobre la idea de que el més votat estigui a la JG, cal recordar al portaveu de Tots que quan ell era el que manava no va aplicar aquest criteri, i va treure al nostre regidor Pepe Gargia per posar al seu lloc al representant de UMP.

La nostra portaveu també ha recordat que volem que la disciplina urbanística torni a la JG (se suposa que hi tornarà, però per ara les atribucions són les mateixes que fins ara.) I quan deim que volem que torni, és perquè en algun moment hi va ser, fins que a Tomeu Cifre li va semblar millor que la disciplina urbanística fos una competència de batlia. No pot ser que un tema tant important com la disciplina urbanística estigui en mans d’una única persona.

Però la tensió ha arribat amb el tema de la compatibilitat del regidor d’urbanisme i la seva activitat professional (té un despatx d’arquitectura a Pollença). El portaveu de Tots ha recriminat una falta de ètica per part del regidor, i aquest, que sembla que ja esperava els atacs ha defensat el seu honor i ha començat a retreure incompatibilitats ètiques del portaveu de Tots quan era batle. Aquest darrer ha canviat de color i s’ha posat nerviós. Tot ha pujat de tot, i s’han sentit paraules i s’han vist unes formes, sobretot per part del portaveu de Tots, poc pròpies d’un ajuntament. Tot junt ha vengut a demostrar que cal un reglament per evitar aquestes coses, i que alguns també necessiten algunes lliçons de respecte i cultura democràtica.

 6.- Determinació del número, característiques i retribucions del personal eventual. Aquest punt a instància nostre ha estat retirat de l'ordre del dia.

Estam contents per la retirada d’aquest punt. En principi s’havia de votar la plaça de l’encarregat de l’Àrea de Serveis. Hem fet veure a l’equip de Govern que amb un regidor amb dedicació exclusiva no fa falta, i si pot ser, creiem que és millor que la plaça es cobreixi per promoció interna. Amb les dificultats per contractar que hi ha això s’ha de pensar molt bé, i valorar si és més útil un altre càrrec de confiança. Veurem com es desenvolupen els fet.

7.- Relació de càrrecs de la Corporació amb dedicacions exclusives i parcials i retribucions corresponents. Aprovat amb el vot a favor de Junts, Ump i Alternativa, vot en contra de Tots i l'abstenció de PP

Podem estar contents, ja que gràcies a les nostres pressions hem aconseguit que l’equip de govern rebaixes els sous que tenien previstos inicialment, fent que el cost final sigui inferior. Com molts ja sabeu, hi ha tres dedicacions exclusives, i dues dedicacions al 70%., i per molt que el portaveu de Tots digui que la distribució correspon a un intent d’acontentar als partits, que hi ha 4’4 dedicacions, ...La veritat és que hi ha una rebaixa de sous, i del cost total del consistori..

Evidentment hem votat a favor. A continuació teniu una comparativa entre les retribucions de les dues legislatures. A aquest quadre també apareixen els tinents de batle. Aquestes dietes s’han votat al punt següent, però també s’han rebaixat gràcies a la nostra feina.

8.- Assignació de dotacions als grups polítics municipals i règim d'indemnitzacions i assistències per als membres de la Corporació. Aprovat amb el vot a favor de Junts, Alternativa i PP i l'abstenció de Tots.

Com hem dit abans també hem aconseguit que es baixessin les dietes de tinent de batle, concretament en 2300€ cada un. Les dietes dels regidors de l’oposició s’han mantingut i les dotacions als grups municipals han baixat, però simplement perquè hi ha menys grups que a l’anterior legislatura.

En aquest punt David Alonso del PP i Tomeu Cifre de Tots han dit que polítics han de cobrar bé, per dignificar la política i fer que tothom es senti atret a participar. Alonso fins i tot ha dit que no han de cobrar patató. Ha estat bastant indignant sentir això tenint en compte la situació que viu molta gent. Na Marina no ha pogut estar callada, els recordat que 2500€ no és patató i els hi ha dit que ells, tant defensors de l’empresa privada, pensin també amb aquesta dignitat quan es tracta del sous dels treballadors.

9.- Nomenament dels representants de la Corporació en els òrgans col·legiats. La primera part ha estat retirada ja que encara no estaven complets tots els òrgans. La part B ha estat aprovada per unanimitat.

La part retirada es perquè alguns partits no havien presentat els seus candidats (PP i Alternativa). Un com presentats (després del Ple) i complets els òrgans ja es tornarà a dur a ple.

Avuia les 20:00 h a la Biblioteca Municipal de Pollença, Can Llobera (pl. Vella), la portaveu del GOB, na Margalida Ramis presentarà el monogràfic sobre el turisme «Tot Inclòs. Danys i conseqüències del turisme a les nostres illes». I el doctor en geografia Ivan Murray Mas farà  una xerrada sobre una problemàtica que aborda el monogràfic: l'ús turístic dels habitatges, que a Pollença és tant comú i un tema de primer ordre.Us esperam

Escribe Bartomeu Bestard, Cronista oficial de Palma, en su artículo de la serie "Crónica de antaño" del 5 de julio del 2015 titulado "Puntualizaciones sobre la Guerra de Sucesión":

Coincidiendo con la efeméride del tercer centenario de la finalización de la Guerra de Sucesión, se han editado una serie de publicaciones y artículos sobre el tema, especialmente centrados en el Reino de Mallorca que es donde definitivamente acabó la contienda. Llama la atención como en algunas de esas publicaciones se presenta el conflicto con un supuesto "pueblo soberano mallorquín" el cual se habría unido para luchar encarnizadamente con el fin de defender su lengua, cultura y derechos propios, y evitar así el yugo castellano centralizador. Ante esta visión de lo que sucedió, por lo menos, habría que hacer una serie de puntualizaciones y al mismo tiempo recordar que la historia debe servir para unir a las ciudadanas y ciudadanos, y no para enfrentarlos.

Sí es cierto que una de las consecuencias (no causas) tras finalizar el conflicto fue que la lengua catalana fue sustituida paulatinamente por la castellana en la administración judicial. Pero también lo es que hacia ya tiempo que el castellano había ido ganando terreno, desde finales del siglo XV, sobre las demás lenguas hispánicas. Durante los siglos XVII y XVIII, en la isla no era extraño el uso del castellano en la lengua escrita. Recordemos al cronista Joan Binimelis que eligió este idioma para escribir la primera historia de las Baleares. Lo mismo sucede con mucha de la correspondencia personal entre familiares mallorquines de los siglos XVII y XVIII. El propio Juan de Torrella, noble contrario a Felipe V y testigo ocular de la guerra, en su dietario personal utilizó la lengua castellana para escribir la crónica referida al conflicto. Es absurda esa idea de que los austricistas (o maulets) fueron los defensores del catalán y de las libertades (¿qué libertades?); mientras que los felipistas (o botiflers) lo fueron del castellano.

En el Buscador avanzado del Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español escribo "Mallorca" en "Datos de publicación"; en Fecha de publicación "Entre 1600 y 1700" y en "Lengua" voy seleccionando sucesivamente Catalán, Castellano, Latín. En Catalán: 34 obras; en Español: 177 y en Latín: 102. Total: 313: 10,9% en Catalán; 56,5% en Español y 32,5% en Latín).

Repito la operación, aunque ahora cambiando las fechas: entre 1700 y 1800. Latín: 204 obras; Catalán: 42 obras y Español: 594. Total: 840 obras: Catalán: 5%; Latín: 24,3% y Español: 70,7%.

Hago una tercera operación. Busco ahora entre 1500 y 1600: Español: 13 obras; Latín: 15 obras y Catalán: 8. Total: 36 obras: Catalán: 22,2%; Latín: 41,7% y Español: 36,1%.

Las tres lenguas están presentes durante los tres siglos en la producción bibliográfica mallorquina. Hay un incremento notable del Castellano, mayor en el siglo XVII - anterior a 1715 - que en el XVIII. El Catalán disminuye más en el siglo XVII que en el XVIII.

Los valores sirven de orientación, de aproximación. Sobre la lengua oral no hay registros, por lo que sólo podemos hacer conjeturas. Pero el hecho de que muchas publicaciones escritas sean sermones, oraciones y otras liturgias indican que el Español, así como el Latín, estuvieron presentes en su forma oral, aunque minoritarias ante el Mallorquín, considerando que la población letrada era poca.

Creo que no hay que hacer mucho caso a todo esto de las lenguas pues siempre están presentes "lenguas" en plural y no la falsa simplificación de una lengua única que sólo aparece en las declaraciones de algunas instituciones ajenas al sentir ciudadano. En cuanto los escolares salen de las aulas aparecen las lenguas negadas por la inmersión; en cuanto hablan los parlamentarios suenan las lenguas que la oficialidad rechaza y lo de enlazar una sola lengua con cultura es una falsedad notoria.

Anarcoefemèrides del 10 de juliol

Esdeveniments

-«Llei de Repressió de l'Anarquia»: El 10 de juliol de 1894 el Senat espanyol aprova la primera llei antiterrorista de la seva història, la Llei sobre «atemptats contra les persones o dany a les coses comesos per mitjà d'aparells o substàncies explosives». Les lleis anteriors no preveien aquest concepte i només podien aplicar-se penes molt lleus. Es tracta, doncs, d'una actualització del codi penal que, malgrat ser provoca per una situació conjuntural (el terrorisme anarquista), no menciona cap ideologia particular, com esdevindrà posteriorment. No obstant això, s'apunta que es podran declara il·lícites i dissoldre aquelles associacions «que de qualsevol manera es faciliti la comissió dels delictes compresos en aquesta Llei». Se sancionen amb pena de mort o cadena perpètua les explosions«en edifici públic, lloc habitat o on hagués risc per a les persones», independentment dels danys causats. També se sancionen la temptativa, l'amenaça, i la conspiració i proposició per a cometre aquests delictes. També s'equipara l'autoria d'aquests delictes amb la provocació de paraula, per escrit o per impremta a la que seguís perpetració; i es castiga la tinença, fabricació o venda de substàncies o aparells explosius que se sàpiga o se sospiti van destinats a finalitats il·lícites. Se sanciona, també, l'«apologia dels delictes o dels delinqüents penats per aquesta Llei». Una circular de la fiscalia del 13 d'agost de 1897 precisava que el delicte d'apologia «és no només presentar el fet com a laudable i com a meritòria la conducta del que l'executa, sinó disminuir l'enormitat dels delictes presentant els seus autors amb caràcters que tendeixin a fer-los simpàtics i disminuir l'horror que els seus inhumans atemptats han d'inspirar». Per altra banda, es precisa que«el delinqüent al qual al·ludeix l'article 7è (sobre apologia) de la Llei de 1894 no és el declarat tal per resolució irrevocable, sinó aquell al qual s'atribueix la comissió de delictes». S'estableix el jurat com a competent per jutjar aquests delictes i es fa extensiva aquesta llei a les províncies d'ultramar (17 d'octubre de 1895). El 2 de setembre de 1896, després de l'atemptat del carrer barceloní de Canvis Nous, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la de 1894 i apunta a la ideologia política com a element subjacent que configura els delictes com de terrorisme.

***

- Míting d'Equi i de Greenhalg: El 10 de juliol de 1919 se celebra als locals de la International Longshoremen's Association (ILA, Associació Internacional d'Estibadors) [I. L. A. Hall] de Seattle (Washington, EUA) un míting de protesta contra la sentència de tres anys imposada a la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi per les seves activitats llibertàries, antimilitaristes i sindicalistes. En aquest míting intervingué, a més de la doctora Marie Equi mateixa, la militant socialista Kate Sadler Greenhalgh. Finalment, l'octubre de 1920 Marie Equi fou tancada a la presó estatal de San Quintin (Califòrnia, EUA) per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president nord-americà Woodrow Wilson.

***

- Surt Umbral: El 10 de juliol de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista anarquista Umbral. Semanario de la nueva era. Més tard canviarà dues vegades de subtítol («Semanario ilustrado» i «Semanario gráfico»). A partir del número 21 (8 de gener de 1938) la redacció passà a Barcelona (Catalunya). Il·lustrada en rotogravat, va ser editada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigida per Antonio Fernández Escobés. En el comitè de redacció figuraren Mauro Bajatierra, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Federico Urales, entre d'altres. Hi van col·laborar, ja fos amb articles, poesies, dibuixos, il·lustracions, fotos, etc.: Artel, Arturo Ballester, Cabedo, Calibán, Francisco Carames, Carrasco de la Rubia, Castelao, Mercedes Comaposada, Endériz, Jaime Espinar, A. Esteban Mambrilla, Enrique Gómez, Luis de Goya, María Gracia, A. Guerra, Gumsay, Horna, Ben Krimo, Lescarboura, Lobo, López Torrens, Ismael Martí, E. Mistral, Silvia Mistral, Monleón, Pedro Montes, Arsenio Olcina, G. Oliván, Samuel del Pardo, Josep Ros i Llimona, Lucía Sánchez Saornil, Hèctor Sitges, Santana Calero, Federico Urales, Luis Veramón, Pierre Vidry, Máximo Viejo, entre d'altres. Edità dos números extraordinaris, el 19 (20 de novembre de 1937) dedicat a Buenaventura Durruti i el 53 (19 de novembre de 1938) d'ajuda al Madrid assetjat. En sortiren 62 números, l'últim el 21 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans de les tropes franquistes era un fet.

Naixements

- Béatrix Excoffon: El 10 de juliol de 1849 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) la communarde i militant anticlerical Julia Béatrix Euvrie, més coneguda com Béatrix Excoffon. Havia nascut en un família protestant de Cherbourg força rebel a l'autoritat; son pare, Ange Euvrie, rellotger, en 1851 va ser empresonat una temporada per haver denunciat el cop d'Estat de Charles Louis Napoleón Bonaparte. Quan tenia uns 17 anys, Béatrix s'ajuntà a París amb un impressor anomenat Excoffon, del qual prengué el llinatge i amb qui es casà en 1874 i tingué dos infants. Després del 18 de març de 1871, quan va esclatar la Comuna de París, va militar en el Comitè de Vigilància del barri de Montmartre i va esdevenir vicepresidenta del «Club de la Boule-Noire», tot manifestant un anticlericalisme d'allò més virulent. El 3 d'abril de 1871 va encapçalar la manifestació d'unes 800 dones que volia marxar sobre Versalles per explicar les reivindicacions dels parisencs, però va convèncer la multitud que era millor socórrer els ferits. Amiga de Louise Michel, va esdevenir com aquesta infermera d'ambulància, primerament al fort d'Issy i després a la barricada de la plaça Blanche tenint cura del ferits. No dubtà a creuar les línies de les tropes de Versalles per rescatar combatents del fort d'Issy. Detinguda quan la caiguda de la Comuna, va ser internada, com Louise Michel, al camp de Satory, on patí brutalitats, privacions i vexacions de tota mena. El 13 d'octubre de 1871, el IV Consell de Guerra la va condemnar a la deportació en fortalesa fortificada, pena que li serà commutada mesos més tard per 10 anys de presó, però la seva«bona conducta», segons les religioses, la va portar a ser alliberada el 26 de setembre de 1878. La data i el lloc de defunció ens són desconeguts.

***

- Belén de Sárraga: El 10 de juliol de 1872 neix a Valladolid (Castella, Espanya) la mestra, metgessa, periodista, republicana federal, francmaçona, lliurepensadora, espiritista, anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de Sárraga Hernández, també citada Zárraga. Fou la filla primogènita de Vicente de Sárraga, militar republicà i maçó procedent d'una família burgesa de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa Hernández Urgón, jove de Valladolid d'origen humil. Nasqué dos anys abans que sos pares es decidissin a casar-se civilment. Després de recórrer diverses ciutats peninsulars, en 1880 es traslladà amb sa família a Puerto Rico, on conegué sos familiars i posteriorment estudià magisteri, a instàncies del seu avi, Fernando Ascensión de Sárraga y Aguayo, director del Magisteri de l'Ensenyança Normal de San Juan de Puerto Rico. En 1888 retornà amb sa família a Espanya i poc temps després es produí la separació matrimonial de sos pares, fet escandalós que donà molt que parlar aleshores. En aquesta època començà a freqüentar els cercles republicans federals, on conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant de comerç, republicà i maçó, amb qui en 1890 es traslladà a viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894 es casà --la parella tingué tres infants (Libertad, Demófilo Dantón i Víctor Volney). Belén Sárraga de Ferrero, com era coneguda aleshores, estudià medicina a la Universitat de Barcelona, on organitzà la protesta contra la destitució d'Odón de Buen de la càtedra, arran de la seva excomunió vaticana per la publicació de l'obra Historia Natural. En aquesta època llegí Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, es declarà filla espiritual de Pi i Margall, Eduardo Benot i Nicolás Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges, Madame de Stäel, George Sand i Louise Michel; també col·laborà en la revista espiritista barcelonina La Luz del Porvenir. En 1895 fundà a València la Federació de Grups Femenins. En 1896 formà part de l'Associació de Dones Lliurepensadores del barri barceloní de Gràcia, organització que va ser prohibida pel governador i que implicà la seva detenció. De bell nou a València, intervingué en campanyes i manifestacions en suport de la independència cubana i contra la monarquia. L'agost de 1896 va ser detinguda durant una manifestació independentista i empresonada. A finals de 1896 s'inicià en la maçoneria, entrant a formar part de la lògia «Severidad». Aquest mateix 1896 dirigí el periòdic La Conciencia Libre. En 1897 presidí l'Associació General Femenina de València. A finals de 1897 fundà a Màlaga la Federació de Societats de Resistència, que arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80 societats. Després passà a viure a Madrid, on en 1898 ingressà en el Centre Instructiu Obrer Republicà, dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes Fermín Salvochea i Pedro Vallina, entre d'altres. En 1899 fundà l'Associació de Dones Lliurepensadores de Maó. Sembla que també milità, amb Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala, en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat en 1900. Aquest mateix 1900 s'afilià al Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que ho va fer, partit del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903 actuà especialment a Andalusia (Huelva, Màlaga i Còrdova). En 1900 creà la Societat Progressiva Femenina de Màlaga i va fer mítings amb Soledad Gustavo en suport als presos de Jerez en la citada ciutat i el març de l'any següent rellançà La Conciencia Libre a Màlaga. En 1901 defensà l'ensenyament laic en una conferència a Badajoz. En 1902, amb Alejandor Lerroux i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i pagesos, a més de societats lliurepensadores, a Màlaga. A Còrdova residí amb Soledad Areales i en 1902, amb Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta ciutat La Conciencia Libre, publicació molt llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova formà part de la societat llibertària «Los Amigos del Progreso» i participà activament en l'organització de sindicats obrers. En 1902 assistí al Congrés de Lliure Pensament de Ginebra (Ginebra, Suïssa) en representació de més de vuitanta societats, sobretot malaguenyes. En 1903 s'afilià a la Unió Republicana. El 4 de setembre de 1904 va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó per un discurs pronunciat contra el general Camilo García de Polavieja, censurant aquest per l'afusellament del poeta, maçó i heroi de la independència de Filipines José Rizal. En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz (Tenerife, Canàries). En 1906 representà una lògia maçònica en el Congrés de Lliure Pensament de Buenos Aires (Argentina). En 1907 marxà a Amèrica i s'establí a l'Uruguai, on fundà l'Associació de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910 dirigí el periòdic El Liberal a l'Uruguai. En 1910 assistí al Congrés Internacional Femení celebrat a l'Argentina, el qual l'anomenà presidenta honorària. Durant els anys posteriors recorregué el continent americà (Xile, Costa Rica, Guatemala, Mèxic, Cuba, Veneçuela, Panamà, Perú, Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el sindicalisme i el feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el desigual repartiment de la riquesa, la guerra colonial, la militarització l'ensenyament juvenil, l'explotació laboral infantil, els atemptats ecològics, la desigualtat dels fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de 1913 va fer una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta, Concepció, Santiago, Iquique, Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou força reeixida: el periòdic La Razón li edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es crearen centres femenins anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor Recabarren, Salvador Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc. En 1914 publicà a Lisboa (Portugal) El clericalismo en América. A través de un continente, sorgit arran dels seus viatges per Amèrica. Entre 1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915 formà part del Consell de Govern de la maçònica Federació Argentina d'«El Derecho Humano», on assolí el grau 33. Instal·lada a Mèxic, dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos Nuevos i en 1926 obtingué la nacionalitat mexicana. En 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. En 1933 encapçalà la candidatura dels republicans federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la Comissió Nacional del Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital asteca entrà a formar part de l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de confluència entre anarquistes i republicans federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i els seus escrits es troben dispersos arreu de diferents publicacions llibertàries, com ara Adelante,El Amigo del Pueblo, El Despertar de los Trabajadores, El Obrero,El Porvenir del Obrero, La Protesta, etc. A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Minucias. Poesías (1902), Congreso Universal de Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias sociológicas y de crítica religiosa (1913), La evolución de los pueblos y las congregaciones religiosas. Conferencies (1915), La iglesia en la política (1923), Conferencia sustentada per la eminente oradora Belén de Sárraga el domingo 4 de mayo de 1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo Puerto, organizada por la Agrupación Socialista de La Habana (1924), La papisa Juana. Testimonio histórico contra el origen divino del Papado (1931) i El vicariato divino (1931). Belén de Sárraga va morir el 10 de setembre de 1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a conseqüència d'una nefritis i gairebé en la misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus maçònic i posteriorment incinerades.

Belén de Sárraga (1872-1950)

***

- Francesc Layret i Foix: El 10 de juliol de 1880 neix a Barcelona (Catalunya) el polític republicanofederal i advocat laboralista Francesc Layret i Foix. Nascut en una família benestant, propietària d'un taller de rellotgeria, de conegudes simpaties republicanes, quan tenia dos anys va patir una paràlisi i sempre va caminar tolit amb crosses. A partir de 1895 va ser company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot, i en 1898 va començar a cursar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona. En 1900 va contribuir a la fundació de l'Associació Escolar Republicana i a la creació de l'Extensió Universitària, la missió de la qual era divulgar la cultura entre la classe obrera i que va comptar amb el suport d'un grup de professors universitaris republicans (Rodríguez Méndez, Odón de Buen, Marínez Vargas, etc.). Va redactar els estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser-ne president el 1905, any que va ingressar en la Joventut d'Unió Republicana i es va doctorar amb la tesi La societat primitiva, concepte i investigació. Va ser elegit regidor de Barcelona pel districte VII i va participar activament en Solidaritat Catalana, tot entrant en contacte amb el nucli dissident de la Lliga Regionalista, que va crear el Centre Nacionalista Republicà en 1906. Com a regidor va ser un dels promotors del Pressupost de Cultura en 1908, que preveia uns centres escolars municipals on l'ensenyament hauria de ser impartit en català, amb coeducació i llibertat religiosa. Va ser un dels fundadors en 1910 de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual es va separar en 1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. En 1915 va contribuir a la creació del Bloc Republicà Autonomista, amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar. Com a advocat va iniciar en aquests anys la defensa de treballadors davant els tribunals, i la Confederació Nacional del Treball (CNT) li va confiar la majoria de les causes contra els anarcosindicalistes. També va defensar judicialment els militants de la Unió de Rabassaires de Catalunya. Va impulsar el nou diari La Lucha (1916-1919), que es va distingir per les campanyes a favor del republicanisme, el nacionalisme i l'obrerisme. En 1917 va defensar els obrers ferroviaris de Saragossa acomiadats en la important vaga d'agost d'aquell any en un procés llarg i dur. Va ser el principal dirigent del nou Partit Republicà Català (1917) --amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Ramon Noguer i Comet--, que significava un nou esforç per a donar perspectives polítiques als problemes socials. Va ser derrotat per un marge escàs en les eleccions per diputat de Girona en 1918. Va participar en la campanya per a l'autonomia de Catalunya. En 1919 va ser elegit diputat per Sabadell i va denunciar en les Corts amb energia la política social, l'administració de l'Estat i la funció de l'Exèrcit --celebrat va ser el seu discurs on denunciava la situació repressiva que patia el proletariat català després de la vaga de la Canadenca. En els moments de màxima repressió contra la CNT, sota el govern de Martínez Anido, va ser assassinat el 30 de novembre de 1920 per pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la patronal catalana i amb la complicitat de l'autoritat governativa, a la porta de casa seva (carrer Balmes, 26) de Barcelona (Catalunya), quan anava a interessar-se al Govern Civil pels dirigents cenetistes, entre ells el seu amicíntim Salvador Seguí, i per Lluís Companys, que havien estat detinguts i van ser deportats aquell mateix dia a Maó. Es creu amb fonament que el mercenari que va assassinar Layret va ser Paulí Pallàs, fill del militant anarquista del mateix nom que va atemptar contra el general Martínez de Campos el 24 de setembre de 1893 i que va ser afusellat a Montjuïc el 6 d'octubre d'aquell any. L'endemà de l'assassinat de Layret va haver una gran vaga general de protesta a Barcelona, i l'enterrament, el 2 de desembre, va constituir una impressionant manifestació política. El seu assassinat va quedar impune. Un monument seu, obra de Frederic Marès, inaugurat el 1936 a la plaça de Goya, va ser desmuntat en 1939, en acabar la guerra civil i reinstal·lat al mateix lloc el 27 de maig de 1977. El 21 de novembre de 1970 va ser estrenada l'obra teatral de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu Jover Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya; i poc després, Joaquim Ferrer li va dedicar una biografia, Francesc Layret (1971 i 1999).

Francesc Layret i Foix (1880-1920)

Joan Manent i Pesas: «Francesc Layret», en Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1977. pp. 229-241

***

- Lucien Coussinet: El 10 de juliol de 1883 neix a Montereau-Fault-Yonne (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Coussinet. Fill d'un sabater i d'una planxadora, esdevingué fuster. El juny de 1908, com a secretari general del Sindicat de la Construcció de Montereau de la Confederació General del Treball (CGT), dirigí una vaga de diverses professions (paletes, fusters, serrallers i lampistes) que durà més d'un mes. En 1909 va ser nomenat secretari de la Unió dels Sindicats de la Regió de Montereau de la CGT i portà una activa propaganda sindicalista al departament de Sena i Marne, però no aconseguí, mancat de recursos, organitzar una secció interdepartamental. El 13 de maig de 1911, durant una conferència del diputat Dumesnil a Montereau per a explicar les jubilacions obreres, va fer votar una ordre del dia contra les cotitzacions obreres i exigí la reintegració els ferroviaris destituïts. Entre el 3 i el 6 de gener de 1912 organitzà una vaga de terrelloners de Montereau i dies després dimití del secretariat de la Unió de Sindicats per a anar a treballar a París (França), on esdevingué secretari del Sindicat de Fusters. El 25 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència de París«per provocació a la desobediència i a la deserció de militars», juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Construcció, a tres mesos de presó després d'haver repartit a les casernes propaganda antimilitarista l'agost d'aquell any. Exempt de fer el servei militar, aquest estatus va ser mantingut el 26 de desembre de 1914. Quan esclatà la Gran Guerra, era membre de la Comissió Executiva de la Federació de la Construcció. Quan acabà el conflicte bèl·lic, col·laborà en el periòdic«sindicalista, llibertari, socialista i internacionalista» parisenc La Plébe (1918). El juliol de 1918, en el Congrés de la Federació de la Construcció, representà el Sindicat de Fusters de la regió parisenca i el desembre d'aquest any va ser reelegit membre de la Comissió Executiva Federal. Després va ser nomenat secretari del Sindicat de Fusters de París i tresorer de la 18 Regió Federal (regió parisenca). El 8 d'abril de 1920 va fer un míting a la Salle Cambronne per preparar els actes del Primer de Maig i pel seu discurs va ser denunciat el mes següent, juntament amb Sébastien Faure, per «provocació a l'assassinat i al pillatge». L'11 de setembre de 1920 participà en un míting a Clichy (Illa de França, França), organitzat per la Federació Comunista Anarquista (FCA), a favor de l'amnistia i contra la intervenció a Rússia; detingut amb Julien Content, gerent de Le Libertaire, i Letourneur, va ser acusat de«provocació a l'assassinat i per apologia de fets criminals» per les seves paraules en aquest míting en suport d'Émile Cottin, autor de l'atemptat frustrat contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres; jutjat el 28 d'octubre d'aquell any, el 4 de novembre de 1920 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó i a 500 francs de multa per «intrigues anarquistes», que purgà, sembla, a la presó parisenca de La Santé. Després de l'escissió sindical, milità en la Federació Unitària de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i fou representant el Sindicat de Fusters de París. En 1922 fou nomenat membre de la Comissió Executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del departament del Sena i membre del Comitè Departamental dels Comitès Intersindicals. El setembre de 1927 acudí com a secretari del Sindicat de Fusters parisenc al XI Congrés de la Federació Unitària de la Construcció de la CGTR celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 10 de juny de 1924, segons un informe policíac, intervingué, en nom de la Unió Anarquista (UA), en un míting celebrat a la Sala de la Grange-aux-Belles de París contra la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera a Espanya, on demanà l'amnistia integral, fins i tot a Rússia.

***

- Pierre Berteletto: El 10 de juliol de 1886 neix a Chambéry (Savoia, Arpitània) el sindicalista, antimilitarista i propagandista anarquista Pierre Berteletto, també citat Bertheletto. El 28 d'abril de 1918 parlà, amb Méric i Couergon, en la reunió sindical dels metal·lúrgics de les fàbriques de guerra d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) celebrada a la Sala Moriat de la citada localitat. La seva militància sindicalista jugà un important paper durant les vagues de 1920 i entre el 14 i el 15 de novembre d'aquell any prengué part en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA), que se celebrà a la Sala Cambronne de París (França), i del qual va ser secretari. En 1921 va ser membre del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i també formà part del grup anarquista del XIII Districte parisenc. Antimilitarista membre de la«Lliga dels Refractaris», el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions a la recerca de propaganda antimilitarista, com ara el 15 d'abril i el 20 de maig de 1921. Amb Maurice Pfister (Fister), Lucien Haussard i Maurice Vandamme (Mauricius), assistí al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 a Berlín (Imperi Alemany). El gener de 1922 es personà amb Louis Lecoin, en nom de Le Libertaire, a la seu del periòdic comunista L'Humanité per protestar per un article d'Humbert-Droz aparegut en Le Bulletin Communiste on els anarquistes eren titllats de«contrarevolucionaris». En 1922 fou nomenat tresorer de l'UA i entre gener de 1922 i març de 1924 fou gerent de La Revue Anarchiste. La seva gestió de la Llibreria Social suscità crítiques i va ser reemplaçat per André Colomer.

***

- Ersilio Belloni: El 10 de juliol de 1902 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista individualista i resistent antifeixista Ersilio Belloni, conegut com Armando. Sos pares es deien Carlo Belloni i Maria Dovera. Mecànic de professió, en 1922 va ser fitxat com a membre d'un escamot d'«Arditi del Popolo» i denunciat per lesions a un feixista, però va ser absolt per manca de proves. També fou sospitós d'haver matat el feixista Ugo Pepe, però en 1923 va ser absolt per manca de proves. En 1924 pertanyé a la cèl·lula comunista«Gadda» a l'establiment Caproni del barri milanès de Taliedo, on treballava de mecànic. No obstant això, en 1926 es declarà netament anarquista, concretament anarcoindividualista i tolstoià. El 4 d'abril de 1926 va ser detingut amb Gerardo Lanidi per repartir manifests de la Unió Anarquista Italiana (UAI), pamflets impresos a Milà per l'anarquista Ciro Baraldi i els quals van ser segrestats a Bolonya i a Ravenna. Posteriorment fou novament detingut a casa de l'anarquista Enrico Sabbatini, a Vignola (Emília-Romanya, Itàlia), per propaganda anarquista, però va ser posat en llibertat per manca de proves. En 1927 es va refugiar a Bellinzona (Tizino, Suïssa), on rebé el suport d'Antonio Gagliardi i Giuseppe Peretti per arribar a París. A la capital francesa conegué Camillo Berneri, Gaetano Salvemini i Eugenio Girola. Després d'un temps a Luxemburg, retornà a París, on contribuí a la represa del periòdic Lotta Anarchica. Amic de l'anarquista Gino Bibbi, aquest li confià una bomba amagada en un termos. Més tard, el 22 de gener de 1931 a Lugano (Ticino, Suïssa), es reuní amb el republicà Randolfo Pacciardi i poc després, amb el també republicà Luigi Delfini, passà del Ticino a la vall de Muggio amb l'ajuda de contrabandistes, amb la intenció de fer un atemptat contra la vida de Benito Mussolini. El 6 de febrer de 1931 va ser detingut a Roma portant una pistola i documentació falsa; Delfini fou arrestat el 2 de març. Jutjat pel Tribunal Especial Feixista el 25 de juny de 1932, va ser condemnat per complot i intent d'assassinar el Duce a 30 anys de presó i a 10 anys de vigilància especial. La pena es va veure reduïda a 19 anys per diverses amnisties i la purgà a les presons de Castelfranco Emilia i de Torí. Les dures condicions carceràries el van portar a oferir el seus serveis a la policia, que aixecà un memorial i una sol·licitud de gràcia el maig de 1938, però va ser rebutjada. Hospitalitzat per motius de salut a l'illa de Pianosa, en 1943 va ser traslladat a la Casa Penal de Saluzzo (Piemont, Itàlia). La seva excarceració s'havia de produí el 6 de febrer de 1950, però els partisans l'alliberaren el gener de 1945. Entre el 25 de març de 1945 i el 8 de juliol de 1945 lluità com a partisà, sota el nom d'Armando, en la 181 Brigada de la 11 Divisió «Garibaldi» al Piemont. Ersilio Belloni va morir el 19 de juliol de 1978.

Ersilio Belloni (1902-1978)

***

- Stuart Christie: El 10 de juliol de 1946 neix a Partick (Glasgow, Escòcia) el militant anarquista, activista revolucionari internacionalista, escriptor i editor Stuart Christie. En 1962 s'adhereix a la Federació Anarquista de Glasgow. L'11 d'agost de 1964 es detingut a Madrid i acusat de ser membre de Defensa Interior i de portar explosius a altre anarquista, Fernando Carballo Blanco, amb la intenció de cometre un atemptat contra Franco. L'1 de setembre de 1964 el Consell de Guerra condemna Carballo a 30 anys de presó i a Christie a 20. Al Regne Unit, un comitè, encapçalat per Bertrand Russell i per Jean-Paul Sartre, mobilitza l'opinió pública pel seu alliberament. El moviment anarquista internacional es va manifestar, especialment la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Nombroses accions violentes es realitzaren arreu, com ara la del 18 d'agost de 1967 a Londres contra els automòbils de l'ambaixada espanyola --acció reivindicada pel Grup 1r de Maig. El 21 de setembre de 1967, Christie va ser alliberat després de passar tres anys a la presó de Carabanchel gràcies a la pressió internacional. En 1970, a Londres, amb Albert Meltzer, va crear el periòdic Blac Flag (Bandera Negra) i va tornar donar vida la xarxa de suport mutu i de solidaritat internacional amb els anarquistes víctimes de la repressió: Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista). Els seus secretaris successius van ser tirotejats per la policia, com ara l'alemany Georg Von Rauch, o bé «suïcidats», com l'italià Giuseppe Pinelli. Christie va ser detingut a finals d'agost de 1971, amb altres sis anarquistes, inculpats de pertànyer al grup d'activistes Angry Brigade (Brigada Iracunda) que havia comès diversos atemptats. El procés en va començar el 20 de maig de 1971 i va acabar-ne el 6 de desembre. Quatre inculpats van ser condemnats a dures penes de presó, però Christie va ser absolt després de passar 18 mesos en presó preventiva. És coautor amb Meltzer del llibre The floodgates of anarchy (1970), i ha escrit The investigative researcher's handbook (1983), Stefano delle Chiaie. Portrait of black terrorist (1984), A study of the Revolution in Spain (1936-1937) (1998) i We, the Anarchists! A study of the Iberian Anarchist Federation (1927-1937) (2000). Ha publicat una autobiografia, The Christie file, en tres volums: My granny made me an anarchist (2002), General Franco made me a terrorist (2003), Edward heath made me angry (2004). Christie ha creat diverses editorials anarquistes: Cienfuegos Press (1972), Refract Publications (1982), Meltzer Press (1996) i Christiebooks. Actualment viu a Hastings, al sud d'Anglaterra.

Defuncions

- Erich Mühsam: El 10 de juliol de 1934 és assassinat al camp de concentració d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya) l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam. Havia nascut el 6 d'abril de 1878 a Berlín (Alemanya). Son pare, Sigmund Mühsam, fou un apotecari jueu de la petita burgesia alemanya que volgué donar-li una educació força autoritària i contra la qual se'n revoltarà ben aviat. El gener de 1896 fou expulsat de l'institut de Lübeck, ciutat on s'havia instal·lat sa família, per «intrigues socialistes» després d'haver publicat anònimament en un full socialdemòcrata local (Lübecker Volksboten) diversos articles denunciant les practiques dictatorials dels professors a l'internat; va haver d'acabar el batxillerat a Parchin. El seu talent literari fou molt precoç: amb 11 anys escrivia faules i amb 16 feia diners component versos satírics. En 1900 abandonà la farmàcia familiar, a la qual havia començat a fer feina com a aprenent, per consagrar-se a l'agitació cultural, de la qual esdevindrà un dels màxims exponents de la seva generació. Aquest mateix any s'instal·là a Berlín, començà a treballar en una fàbrica de productes químics i s'adherí al cercle «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat) que reagrupava joves intel·lectuals polititzats i partidaris de la vida comunal, com ara els germans Hart, Peter Hille, Pau Scheerbart, Wilhelm Bölsche, Martin Buber o Gustav Landauer. Sota la influència d'aquestúltim, després d'abandonar el Cercle, descobrirà els escrits anarquistes, especialment els de Mikhail Bakunin. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com Der Freie Arbeiter, Der Anarchist i sobretot la revista Der Kampf, fundada per Johannes Holzman (Senna Hoy), i edità a Berlín el periòdic Der Arme Teufel. Ben aviat esdevingué molt popular en els cercles dels cabarets literaris i de la vida bohèmia i esdevingué el productor del «Cabaret zum Peter Hille», nom d'un vell membre de la «Neue Gemeinschaft» que acabava de morir. La policia el considera un agitador perillós i és constantment vigilat. Entre 1904 i 1907 viatjà arreu d'Europa: Itàlia, Suïssa --on trobà Fritz Brupbacher, biògraf de Bakunin, i participà en la comunitat de Monte Verità d'Ascona--, Àustria i França. A París freqüentà els cabarets «Le Lapin Agile» i «Le Chat Noir», participà en diverses reunions del Club Anarquista Alemany de París i fa amistat amb Gustave Hervé, James Guillaume i antics communards. En tornà a Berlín, continuà col·laborant en Der Freie Arbeiter i en el seu suplement mensual (Generalstreik), on reivindicà l'antimilitarisme, però també en Jugend i en Simplicissimus. Arran del Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907, va fer una crida a la desobediència civil i a rebutjar el pagament de l'impost per a l'Exèrcit. Aquest mateix any, per haver redactat un pamflet sobre aquests temes, fou condemnat a 500 marcs de multa per«provocació a l'odi de classe i foment de la desobediència a la llei». El novembre de 1908 s'establí a Munic, on fundà el grup «Tat» (Acció), adherit a la Sozialistischer Bund (Lliga Socialista) que acabava de fundar Landauer. A poc a poc es deslligarà de la influència de Landauer i reivindicarà l'anarcocomunisme i orientà la seva propaganda vers el subproletariat. Detingut nombroses vegada i perseguit especialment per haver organitzat manifestacions de desocupats, sempre aconseguia no ser inculpat per manca de proves, però els continus processos acabaren amb el grup «Tat». En 1911 llançà a Munic un nou periòdic, Kaïn, on publicarà gran part de la seva obra i que sortirà fins al 1914 i tirarà uns 3.000 exemplars. Quan esclatà la Gran Guerra, d'antuvi s'alineà amb els partidaris de la Unió Sagrada («Manifest dels Setze»), fet pel qual fou durament criticat, especialment per Landauer; però, en adonar-se del seu error, lluitarà contra la guerra amb un grup d'intel·lectuals (Gustav Landauer, Heinrich Mann, Lujo Brentano, etc.) amb la finalitat de reunir pensadors i humanistes per crear un corrent pacifista. Aquesta actitud considerada«derrotista» per les autoritats el portarà a ser desterrat als Alps bavaresos. El 17 de juny de 1916 participà en una gran manifestació contra la fam. El gener de 1918, durant una vaga dels obrers de les fàbriques de munició a Munic, prengué la paraula davant uns 100.000 treballadors de les fàbriques Krupp fent una crida a la vaga general; les autoritats, per desempallegar-se'n, li imposà un «servei auxiliar patriòtic» que refusà. Detingut per insubmissió, va ser tancat a Travenstein i no fou alliberat fins al 5 de novembre de 1918, poc abans de la revolució. Durant la Revolució alemanya de novembre de 1918 que proclamà la República, fou un dels fundadors de la Unió dels Internacionalistes Revolucionaris, reedità Kaïn --13 números entre el novembre de 1918 i l'abril de 1919-- i va ser un dels promotors del moviment a Baviera, on formà part del Comitè Executiu del Consell Obrer Revolucionari de Munic; fou ell qui, després de la caiguda de la monarquia bavaresa, proposà la proclamació de la República dels Consells de Baviera, que fou ratificada el 6 d'abril de 1919 per 243 vots contra 70. El 13 d'abril, després d'una temptativa d'aixecament de la guarnició de Munic, fou detingut amb altres responsables i empresonat a Ansbach. Després de la supressió del Consell per les tropes sota les ordres del socialdemòcrata Noske, fou condemnat a 15 anys de presó. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm, Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín. Durant sis mesos recorregué Alemanya i parlà a favor dels presoners polítics. Entre 1926 i 1931 edità la revista Fanal i en 1928 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). En aquests anys participà activament en la campanya a favor de Sacco i de Vanzetti i en la de Durruti i d'altres anarquistes espanyols amenaçats d'expulsió. Partidari d'un concepte de filosofia revolucionària, refusà la doctrina del materialisme històric en la seva obra Die befreiung der Geselischaft vom Staat (1932) i reivindicà la substitució de l'Estat per una organització de consells lliures d'obrers manuals i intel·lectuals. També denuncià el Partit comunista rus per haver confiscat la revolució i creat una dictadura en nom del proletariat. Denunciat sense treva per la premsa nazi, intentà crear un ample front antifeixista. Goebels l'anomenà «aquest porc jueu roig» i l'òrgan nazi publicà en primera pàgina tres fotos (Rosa Luxembourg, Karl Liebknecht i Mühsam) amb la llegenda: «L'únic traïdor de l'equip que no ha estat executat.». El 20 de febrer de 1933 presidí l'últim míting dels artistes antifeixistes de Berlín. Poc després, el 28 de febrer de 1933, l'endemà de l'incendi del Reichstag, fou detingut quan intentava arribar a Praga. La propaganda nazi li atribuí l'execució de 22 ostatges a Munic el 30 d'abril de 1919, sense adonar-se que des del 13 d'abril estava tancat a la presó d'Ebrach. D'antuvi fou internat al camp de Sonnebrug, a prop de Berlín, on fou apallissat i amenaçat d'execució en diverses ocasions. Després d'haver rebutjat cantar l'himne nazi (Deutschland über alles), fou colpit fins a l'esvaïment: la nit següent entonà La Internacional, per la qual cosa fou novament atupat. Més tard fou traslladat a la presó de Ploetzensse i al camp de concentració de Brandenburg, on diàriament fou apallissat per les SA que li destrossaren les mans perquè no pogués escriure. Patint una malaltia cardíaca, sord a força de cops i gairebé cec, sense poder caminar tot sol, fou hospitalitzat. El febrer de 1934 fou transferit al camp de concentració d'Oranienburg, on trobà entre altres el company Kurt Hiller, i se li encarregà la neteja de les latrines del camp. Quan les SS s'encarregaren de l'administració del camp, el comandant li donà 24 hores per penjar-se. Durant la nit del 9 al 10 de juliol de 1934 Erich Mühsam fou penjat pels seus botxins a les latrines del camp de concentració d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya). La versió oficial fou suïcidi. Mühsam fou enterrat el 16 de juliol de 1934 al cementiri de Dahlem (Berlín, Alemanya). Sa companya, Zenzl Mühsam, es refugiarà a la Unió Soviètica després de la seva mort, on intentarà editar les seves obres, però acabarà deportada a Sibèria.

Erich Mühsam (1878-1934)

***

- Gino Giannotti: El 10 de juliol de 1977 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gino Giannotti. Havia nascut el 4 de maig de 1893 a Santa Croce sull'Arno (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Faustino Giannotti i Maria Ciabattini. Abans que esclatés la Gran Guerra, ja formava part del moviment llibertari. En 1916 va ser detingut per «activitats subversives», jutjat, condemnat i empresonat a la fortalesa de Volterra (Toscana, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial creà a Santa Croce sull'Arno la Secció «Pietro Gori» de la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI), pertanyent a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i col·laborà ocasionalment en Il Libertario de Milà. Funcionari, participà activament en elsàmbits socials, polítics i sindicals de la seva regió. En 1966 va ser traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), on continuà amb les seves activitats polítiques. Autodidacta i apassionat lector, en 1976 donà la seva biblioteca a la Federació Anarquista Pisana (FAP). Gino Giannotti va morir el 10 de juliol de 1977 a Pisa (Toscana, Itàlia) i en 1977 el«Fons Giannotti», format per 1.510 llibres, fou el primer nucli bibliogràfic que nodrí la Biblioteca «Franco Serantini» de Pisa.

Actualització: 10-07-15

La reciente historia de Grecia es la de un país fallido, un país que tuvo que falsear sus cuentas para poder entrar en Europa. Grecia es una nación que ha sido incapaz de enderezar su economía, que mantiene un sector público sobredimensionado y un sector productivo privado pequeño, basado casi totalmente en el turismo y formado casi únicamente por microempresas.

El problema real de Grecia ha sido su mediocre clase dirigente, tanto de un partido como de otro, que sistemáticamente han preferido mirar hacia otro lado cuando Grecia necesitaba importantes reformas y requería de un proceso de modernización total de todas sus estructuras, públicas y privadas.

Es imprescindible, por tanto, que Grecia aborde de forma urgente las reformas estructurales imprescindibles para poder ser un país viable y sostenible en el tiempo. Necesita una reestructuración del sector público, reducir su descomunal gasto en defensa, privatizar empresas públicas totalmente ineficientes y que le suponen un agujero enorme a las depauperadas arcas del estado. Necesita hacer una reforma fiscal en profundidad y luchar contra un fraude que empapa todas las capas sociales y económicas.

No es de extrañar, por tanto, que la propuesta de Tsipras, planteada a la Unión Europea, vaya más allá, incluso, de lo que se le pedía inicialmente por parte de los acreedores. Es una propuesta que va en la buena dirección y que pone sobre la mesa un plan de medidas por un valor de entre 10.000 y 13.000 millones de euros, mucho más de los 8.000 millones de euros en reformas expuestos antes del referéndum.

Es una lástima, sin embargo, que se hayan dado cuenta tan tarde y hayan tenido que llevar la situación hasta el extremo, dejando al borde de la quiebra a todo el sistema financiero y abocando al corralito a los sufridos ciudadanos griegos.

Permanecer en Europa es garantía de que tendrá todo el apoyo y la ayuda de Europa en este proceso de transformación y modernización, esperemos que los políticos griegos estén a la altura de las circunstancias.

La pintura mallorquina del segle XX.

La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió. (Miquel López Crespí)

Gabriel Noguera: art i revolta

Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.

Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

Miquel López Crespí

 Una sentència reconeix la titularitat i l'ús públic dels camins que foren tancats el 2011.

Una sentència del Jutjat de Primera Instància número 5 de Palma reconeix la titularitat pública i l'ús públic dels camins de Planícia, del Rafal/la Costa. Després d'anys de litigis, la Justícia dóna la raó a l'Ajuntament de Banyalbufar, representat per Josep Massot, que el maig de 2011 demandà una quinzena de propietaris, alguns d'ells declarats en rebel·lia, entre els quals hi ha la Comunitat Autònoma i l'Estat. En aquesta demanda, l'Ajuntament reclamava la demanialitat, és a dir, l'ús general, del camí del Rafal/la Costa i del camí antic de Planícia; a més de la declaració d'ús públic del camí nou de Planícia, d'acord amb el catàleg de camins del terme de Banyalbufar del Consell de Mallorca.

La sentència conclou que està acreditat l'ús immemorial dels camins amb una finalitat d'interès públic més enllà de l'explotació de les finques. “En el segle XXI l'interès públic d'aquests camins, a més de l'ús com a comunicació per alguns veïns naturals de la zona que no desitgin utilitzar un vehicle a motor, radica en la riquesa cultural, patrimonial i paisatgística del lloc on es troben, i aquesta haurà de ser preservada per preservar l'element que està en el substrat de la declaració de demanialitat”, conclou la jutgessa, Martina Mora.

 
Aquests camins havien tingut tradicionalment tanques practicables, emperò l'any 2001 un dels propietaris tancà de manera permanent i amb pany les barreres d'accés a la finca del Rafal, tant al camí del Rafal com al camí antic de Planícia. Posteriorment es tancà també la barrera que separa les finques del Rafal i de Planícia. L'Ajuntament havia decretat ja aleshores l'obertura dels camins, tot i que els propietaris recorregueren la resolució i el 2006 el TSJIB els donà la raó.

  Els testimonis de la gent gran del poble, crucials

  Ha estat fonamental per al dictamen judicial el testimoni de veïns grans de la zona, enregistrat en format audiovisual, en què relataven l'existència dels camins i el seu ús com a vies de comunicació entre els pobles de la Serra. Entre ells, hi ha el testimoni de Sebastià Ferrà, nascut l'any 1933, que relata que als 12 anys (1945) era escolanet del capellà de Son Creus i que amb aquest anaven a dir missa a Estellencs i Banyalbufar, on arribaven pel camí de Planícia fins al Rafal, i allà enllaçaven pel camí del Rafal, cap al nord o cap al sud.

 
Reforça aquest argument el testimoni dels germans Perelló-Palmer, nascuts el 1947 i 1948, que declararen que, ja des de molt petits –al principi dels anys 50–, passaven temporades llargues amb els seus concos a les cases del Rafal i que, per anar-hi des d'Estellencs i a Banyalbufar, utilitzaven el camí del Rafal.

 
La sentència fa especial esment al testimoni de Jaume Munar Fontirroig, finat abans del judici oral, que fou el majoral o l'amo de Planícia des del 1960 fins al 1998 i que confirmà l'existència dels dos camins i el seu ús habitual per molta gent que anava des d'un municipi a un altre. Un ús que va caure amb la generalització dels vehicles motoritzats. Munar assegurà en el vídeo aportat per l'Ajuntament que “el camí de Planícia es feia servir per anar a i des de Puigpunyent per adreçar i no fer voltera per la carretera”.

 
Els condemnats han de retirar els tancaments

  Per tot això, la jutgessa considera que s'ha de declarar que el camí antic de Planícia, “com a camí de ferradura, és un bé de domini públic la titularitat del qual correspon a l'Ajuntament de Banyalbufar amb les responsabilitats inherents a aquesta declaració, per la qual cosa s'ha de rectificar el catàleg de camins municipal i quedar grafiat des d'ara”; També que “el camí del Rafal/la Costa, com a camí de ferradura, amb el traçat que ha estat declarat provat, és un bé de domini públic la titularitat del qual correspon a l'Ajuntament de Banyalbufar”. Igualment, el camí nou de Planícia "és d'ús públic limitat a ús propi de camí per a vianants per ser de lliure trànsit des del seu inici en el quilòmetre 18 de la carretera Ma-10 fins a l'entrada de la finc El Rafal, per la qual cosa l'Ajuntament de Banyalbufar ha de contribuir en el seu manteniment en proporció a aquest ús per a vianants”.

  Així mateix, la jutgessa Martina Mora, condemna tots els demandats a retirar “qualsevol tancament o obstacle que impedeixi o dificulti l'ús públic d'aquests camins, a deixar el pas per aquests lliure i expedit, així com a retirar qualsevol rètol o senyal que indiqui prohibició de pas, propietat privada o tancament sobre els tres camins, amb apercebiment que, de no fer-ho voluntàriament, podrà instar-se l'execució judicial”.

  També els condemna a permetre el lliure trànsit públic de vianants pels tres camins indicats en els trams que discorrin per les respectives finques i a “abstenir-se de realitzar en el futur qualsevol actuació que suposi un impediment o obstacle per al seu ús públic”

 
El Govern, un dels condemnats

 
El Govern de les Illes Balears, com a propietari de la finca de Planícia, és també un dels condemnats per la Justícia. De fet, l'advocacia de la Comunitat Autònoma estava també personada en el cas, cosa que havia motivat dures crítiques de MÉS, recentment.

 
El Govern balear havia iniciat el 2010, amb el Pacte de centreesquerra, un expedient de recuperació d'ofici de la possessió del camí vell, que s'arxivà just amb l'arribada de Biel Company al càrrec de Conseller d'Agricultura, Medi Ambient i Territori, el 15 de juliol de 2011.

  El Govern apuntà en les conclusions del judici, celebrat entre dia 17 i 30 de març, que “els camins que discorren dins la finca de Planícia han de ser considerats com a béns patrimonials i que això no s'ha de confondre amb l'interès general”.

  Satisfacció a l'Ajuntament de Banyalbufar
El batles de Banyalbufar, Mateu Ferrà (El Pi) es mostrava satisfet aquest dimecres per la resolució judicial. “Estic molt content, és una sentència molt ben argumentada que és per creure rotundament en la Justícia”, ha assegurat a l'ARA Balears.

  Ferrà, que ha tingut durant aquest litigi el suport de tots els grups amb representació municipal, ha volgut remarcar la vàlua dels testimonis, determinants per al reconeixement d'un bé que la Justícia ha reconegut que és de tots, i ha lamentat que alguns dels veïns grans que varen aportar el seu testimoni malauradament avui ja no siguin aquí per haver conegut la sentència.

• Título: El desarrollo del sector turístico durante la Segunda República y el Primer Franquismo: La Federación Española de Sindicatos de Iniciativa y Turismo
• Autor: Marta Luque Aranda
• Departamento: Teoría e Historia Económica. Universidad de Málaga
• Fecha: 2015
• Enlace: Repositorio Institucional de la Universidad de Málaga

Esta tesis se estructura en cuatro partes. La primera, que corresponde al capítulo primero, recoge las consideraciones generales, y en ella se establecen los objetivos y las hipótesis planteadas en el trabajo. Una segunda parte, que engloba los capítulos segundo y tercero, analiza detalladamente la Federación de Sindicatos de Iniciativa y Turismo, desde sus antecedentes y constitución hasta 1959, y la relación que mantuvo con el Estado y en particular con la organización turística. La tercera parte, es la más extensa del trabajo pues se desarrolla entre los capítulos cuarto y octavo, y en ella se exponen los principales factores determinantes del desarrollo del sector turístico español. Y por último la cuarta parte en la se presentan las conclusiones del trabajo y la bibliografía empleada. La motivación de la tesis es analizar el desarrollo del sector turístico en España antes del denominado boom desde un nuevo punto de vista: aquel que nos proporciona los trabajos realizados por la Fesit. Cuando el turismo era una actividad marginal, ya hubo quienes apostaron por este sector como importante generador de renta y divisas. Y algunos de ellos se agruparon en asociaciones, sin ánimo de lucro, de ámbito local o regional, para potenciar sus respectivas áreas de influencia cara al turismo. Posteriormente, en 1932, estas asociaciones se unieron a nivel nacional en la Federación Española de Sindicatos de Iniciativa y Turismo. A lo largo de la tesis se analiza en profundidad a la Fesit, sus antecedentes, sus inicios, su constitución, reunificación, sus miembros, su actividad, sus Juntas Directivas y su financiación. Una vez logrado un alto grado de conocimiento de este organismo analizamos sus relaciones con el Estado y en particular con su organización turística y, a través de la actividad que la citada federación fue desarrollando, nos adentramos en los factores determinantes de la realidad turística española durante la Segunda República y el Primer Franquismo, obteniendo como resultado que, aunque hubo un gran abanico de ellos, cuatro fueron los factores fundamentalmente: los transportes, la proyección de España en el extranjero y su imagen, las infraestructuras de acogida y las fronteras. Las conclusiones ponen de manifiesto que las hipótesis planteadas en el capítulo introductorio quedan verificadas. Pudiendo afirmar que: 1) a partir de un análisis de la Fesit se llega a conocer la realidad turística española desde un nuevo punto de vista; 2) la Fesit jugó un papel importante dentro del sector turístico español durante la II República y el Primer Franquismo; y 3) el papel desempeñado por la Fesit contribuyó en gran medida a sentar las bases de la política turística gubernamental, guiando, en muchos casos, a los responsables de la toma de decisiones políticas. Por último aunque se ha recurrido a una amplia bibliografía sobre la economía española durante los años estudiados y en particular sobre el sector turístico, la fuente básica de este estudio ha sido las Memorias Anuales de la Fesit, documentos que se encuentran depositados en el Instituto de Estudios Turísticos.