[20/06] Dimissió de Lorenzo -«L'Attaque» - «Terre Libre» -«La Riscossa» - Parsons - Sierra - Napolitano -
Pernicone - De Cleyre - Ikonomov - Le Levé - Melich - Palau
- García Birlán - FaucierAnarcoefemèrides
del 20 de juny
Esdeveniments
-
Dimissió d'Anselmo Lorenzo: El 20 de juny
de 1872 a València (País Valencià)
Anselmo Lorenzo presenta la seva dimissió com a
secretari general
de la Federació Regional Espanyola de
l'Associació Internacional de
Treballadors (FRE-AIT) per «raons de caràcter
privat» i el substitueix el
mallorquí Francesc Tomàs i Oliver,
gairebé sense interrupció, fins a l'estiu de
1883, rebent un salari de 100 rals per setmana.
***
-
Surt L'Attaque:
El 20 de juny de 1888 surt a París (França) el
primer número del setmanari
anarquista L'Attaque. Organe socialiste
révolutionnaire de la jeunesse.
A partir del número 7, de l'1 d'agost de 1888,
portarà com a subtítol «Organe
socialiste révolutionnaire»; i a partir del
número 46, del 25 de juliol de
1889, «Organe hebdomadaire anarchiste». El redactor
en cap fou Ernest Gégout i
el secretari de la redacció G. Picourt i S. Mougin, a partir
de l'abril de
1899; els gerents foren L. Meunier i E. Gégout. Hi van
col·laborar Antoine
Antignac, Auguste Chirac, Amilcare Cipriani, J. B. Clément,
Sébastien Faure,
Eugène Fournière, E. Gegout, Léon
Gerault-Richard, Paul Gilbert, E. Herbel,
Clovis Hugues, Paul Lafargue, G. Lefrançais, Charles Malato,Émile Massard,
Saverio Merlino, Louise Michel, Paule Mink, S. Mougin, E. Odin, Auguste
Percheron, Eugène Pottier, Félix Pyat, Tortelier,
André Veidaux, Émile Violard,
Lucient Weill, etc. Gégout i Malato van ser condemnats a 15
mesos de tancament,
que purgaren a la presó parisenca de
Sainte-Pélagie, per articles apareguts en
el periòdic. En sortiren 66 números,
l'últim el 26 d'abril de 1890. Aquesta
capçalera reapareixerà entre 1895 i 1915,
dirigida per E. Gégout, però com a
periòdic independent i no anarquista.
***
- Surt Terre Libre: El 20 de juny de
1922 surt
a Marsella (Provença, Occitània) el primer
número del periòdic Terre
Libre. Organe Bi-mensuel de la
Fédération Anarchiste du Sud. En el
Congrés Regional de la Federació
Anarquista del Sud-Est (FASD), celebrat l'abril de 1922 a Marsella, els
anarquistes del Migdia decidiren crear un òrgan que s'havia
d'imprimir a
Besiers (Llenguadoc, Occitània), però arran del
desmantellament de la FASD, els
grups anarquistes del Sud prengueren la torxa com a òrgan de
la Federació
Anarquista del Sud (FAS). Portava l'epígraf anarcocomunista«De chacun selon sa
force. A chacun selon ses besoins» (A cadascú
segons les seves forces, a
cadascú segons les seves necessitats). Publicat per
André Viaud, en foren
gerents Léopold Faure (Fattys)
i
Pierre Le Roux. Trobem articles de Gustave André, Michel
Antoine (Lux), Robert Antoine, E.
Armand, Édouard
Barrat, Paul Bergeron, Léon Boissin, Leopoldo Bonafulla,
John Bull, Édouard
Demonsais, Félix Denegry, André Duc,
René Falavel, Séverin Férandel,
Eugène
Galand, Jean Gamba, Émile Grimaud, Marius Guigue-Veran, Luc
Lelatin, Pierre Le
Roux, Jacques Liberto, Robert Magrini, L. Meissonnier, Ph.
Pécastaings, Antonin
W. Poizat, Louis Portier, Raoul Raynaud, Soustelle, Mathieu Vecchioni,
André
Viaud (Le Chiffonnier) i Georges
Vidal, entre d'altres. L'agost de 1922, arran de la
publicació d'un poema de
Georges Vidal dedicat a Émile Cottin, autor de l'atemptat
contra el president
del Consell de Ministres francès Georges
Clémenceau, el domicili de Pierre Le
Roux i d'André Viaud, al número 2 del carrer du
Chêne de Marsella, va ser
escorcollat i amb dos, juntament amb Georges Vidal, van ser demandats
per«injuries a l'Exèrcit, provocació de
militars a la desobediència i apologia de
l'assassinat». Tingué alguns articles en
castellà. Es publicaren almenys 10 números,
l'últim el 5 de novembre de 1922. Va ser continuat per Terre Libre. Cahiers mensuels de critique sociale
(1923) i aquesta
mateixa capçalera es publicà entre 1934 i 1936
com a òrgan de la Aliança Lliure
d'Anarquistes de la Regió del Migdia.
***
- Surt La Riscossa: El 20 de juny de
1930 surt a Melbourne (Victòria,
Austràlia) el primer número del quinzenal
antifeixista en llengua italiana La Riscossa.
Quindicinale degli antifascisti
dell'Australia. Aquest periòdic sorgí
per contrarestar la propaganda
desplegada per diversos grups feixistes italians que s'establiren a
Austràlia,
com ara l'Associazione Nazionale Combattenti (ANC,
Associació Nacional de
Combatents), el National Union of Italian Reserve Officers (NUIRO,
Unió Nacional
d'Oficials Italians en la Reserva), el Dante Alighieri Club, el Cavour
Club i
el periòdic Il Giornale Italiano.
Lligada
a l'anarquista «Club Matteotti», el responsable
gerent de la publicació fou
Valentino Ciotti. Hi van col·laborar, entre d'altres,
Francisco Carmagnola i Francesco
Giovanni Fantin. L'últim número fou el del 15 de
març de 1932.
Naixements
-
Albert Parsons:
El 20 de juny de 1848 neix a Montgomery (Alabama, EUA)
l'antiesclavista,
socialista revolucionari, propagandista anarquista i anarcosindicalista
Albert
Richard Parsons, un dels cinc «Màrtirs de
Chicago». Descendia d'immigrants
anglesos que havien arribat a la badia de Narragansett en 1632. Son
pare,
Samuel Parsons, era de Maine i feia feina en una fàbrica de
sabates i
d'articles de cuir a Montgomery; i sa mare, Tompkins-Bradwell, era de
Nova
Jersey i, malgrat ser molt devota, tingué 10 infants. En
morir sos pares, fou
pujat per una esclava afroamericana, «Tieta»
Esther, i després per son
germanastre gran, William Henry Parsons, coronel del XII Regiment de
Cavalleria
de Texas. En 1859 es traslladà amb sa germana a Waco, on
pogué anar a escola.
Poc després, començà com a aprenent de
tipògraf al Daily News de
Galveston. En 1861, amb 13 anys, es presentà voluntari per
lluitar per la
Confederació durant la Guerra Civil nord-americana en una
unitat coneguda com«Lone Star Greys» (Els Grisos de l'Estrella
Solitària). Més tard es penedí
d'haver fet costat l'esclavitud i demanà disculpes a la seva
mainadera negra.
Amb son germà William, s'instal·là a
Texas, on es casà amb Lucía Eldine
González, filla d'una mexicana afroamericana i d'un indi creek,
i que es
va fer famosa com a activista sota el nom de Lucy Parsons.
A Waco es
convertí en un republicà radical que
reivindicà la igualtat de drets per als
afroamericans des del periòdic The Spectator,
el qual edità. La parella,
encalçada pel Ku-Klux-Klan pel seu matrimoni interacial,
decidí abandonar el
Sud i marxà a Chicago en 1874. En aquesta ciutat
entrà a treballar com a
tipògraf del Chicago Times i
desenvolupà la seva tasca llibertària i
sindicalista. El 4 de juliol de 1876 s'afilià al«Sant i Noble Orde dels
Cavallers del Treball», organització fraternal amb
rituals d'inspiració
maçònica. També s'adherí a
la Unió de Tipògrafs i, en 1876, al Solialistic
Labor Party (SLP, Partit Socialista dels Treballadors). En 1877, per la
seva
defensa dels drets sindicals durant la vaga dels ferroviaris, fou
acomiadat delChicago Times i passà a ingressar en la
llista negra de les persones que
no s'havien de contractar. Sense feina, es dedicà en cos iànima a la lluita
sindical, especialment a la campanya per aconseguir les vuit hores de
jornada
laboral. Amb son company George Schilling fundà la primera
Ordre dels Cavallers
de Chicago, més tard anomenada «Old
400». En 1878 fou nomenat secretari de la«Lliga per les Vuit Hores» de Chicago i en 1880
membre del Comitè Nacional
d'aquestes lligues. Orador brillant, entre 1875 i 1886
participà en més de mil
mítings arreu els Estats Units fent costats les vagues
obreres, lluitant per la
jornada de vuit hores i per protestar contra la desocupació.
Després de
diversos intents de participar en eleccions per defensar els
treballadors
mitjançant l'SLP, va veure que la política
parlamentària estava completament controlada,
amb el suport de la policia, pels propietaris industrials i altres
elits
econòmiques, i defugí totalment de la
comèdia parlamentària en 1880,
integrant-se en els grups socialistes revolucionaris oposats a
l'electoralisme.
En 1883 fou delegat al Congrés de Pittsburgh, on
s'adherí a l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) i, sota la influència
dels anarquistes de
Lió (Arpitània), fundà amb cinc
companys la International Working People's
Association (IWPA, Associació Internacional dels
Treballadors), també coneguda
com «Black International» (Internacional Negra). En
1884 edità el setmanal
anarquista The Alarm. En 1886, en un moment en que
les vagues
augmentaven en massa i les indústries es veien obligades a
aturar i a fer
concessions, radicalitzà la seva campanya sota el lema«Vuit hores de treball
per a deu hores pagades». L'1 de maig de 1886, dia oficial
designat per a la
vaga de reivindicació de la jornada de vuit hores, Parsons,
amb sa companya
Lucy i sos dos infants, encapçalà la
manifestació de 80.000 persones que
marxaren per Michigan Avenue de Chicago demanant les vuit hores.
Aquesta fou la
primera manifestació del «Primer de
Maig». Durant els dies següents, 340.000
treballadors es van sumar a la vaga. El 3 de maig, durant un
míting, la policia
disparà els treballadors en vaga de la McCormick Reaper
Works, matant-ne sis.
L'endemà, 4 de maig de 1886, fou un dels oradors del
míting de protesta contra
la violència policíaca a la plaça
Haymarket, en el qual es van produir
aldarulls i una bomba esclatà, matant un policia. Les forces
de l'ordre obriren
foc i nombrosos manifestants i policies hi moriren --els agents
sobretot per
foc amic. Quan la bomba esclata i durant el tiroteig posterior, Parsons
ja
havia marxat del lloc dels fets. Durant els dies següents, la
policia detingué
set companys anarquistes i donà ordre de busca i cerca de
Parsons. Per evitar
la detenció es traslladà a Waukesha (Wisconsin),
on va romandre fins al 21 de
juny, quan es lliurà a les autoritats el mateix dia que
començà el judici per
fer costat els companys detinguts. L'advocat sindicalista William
Perkins Black
en portà la defensa durant el procés, tot i que
aquesta elecció el portà a
l'ostracisme per part dels seus pares i la pèrdua dels seus
clients. Tots els
testimonis van declarar que cap dels vuits acusats van tirar la bomba.
Tanmateix, tots van ser declarats culpables i condemnats a mort el 20
d'agost
de 1886; només Oscar Neebe va ser sentenciat a 15 anys de
presó. Samuel Fielder
i Michael Schwab van demanar clemència i les seves
sentències foren commutades
per cadena perpètua el 19 de novembre de 1887 pel governador
Richard James
Oglesby, per perdria la seva popularitat per aquesta
decisió. Posteriorment,
Neebe, Fielder i Schwab van ser indultats per John Peter Altgeld,
governador
d'Illinois, i foren alliberats el 26 de juny de 1893. Dels cinc
condemnats
restants, Louis Lingg es va suïcidar a la seva
cel·la amb un cigar bomba el 10
de novembre de 1887; Albert Parsons, August Spies, Adolph Fischer i
George
Engel van ser penjats l'endemà a la presó del
comtat de Cook (Chicago,
Illinois, EUA). Les seves últimes paraules foren:«Escolteu la veu del poble!».
Parsons hauria pogut aconseguir la commutació de la pena a
cadena perpètua,
però es negar a escriure la carta al governador demant-ho,
ja que això
implicaria admetre la culpabilitat. Fou enterrat al cementiri de
Waldheim,
actualment Forest Home Cemetery, al Forest Park de Chicago, on 1893 es
construí
un monument en homenatge als «Màrtirs de
Chicago».
***
- Pedro SierraÁlvarez:El 20 de juny de 1888 neix a
Oviedo (Astúries,
Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Pedro SierraÁlvarez. Va
ser un dels militants anarquistes asturians més coneguts i
representatius de
línia moderada de l'anarcosindicalisme, amic de Eleuterio
Quintanilla i
deixeble de Ricardo Mella. Encara que la seva tasca va ser
fonamentalment
periodística i organitzativa, va patir presó en
diverses ocasions --després de la
Setmana Tràgica de Barcelona en 1909, mig any arran del
Congrés de 1911, com a
conseqüència de l'«Afer
Lantero» en 1911, etc. Va assistir al Congrés de
1910,
representant 17 societats de Gijón i La Felguera, realitzant
funcions en les
ponències sobre Reglaments de CNT i interpretació
del lema internacionalista, i
defensant la conveniència de fundar el sindicat
anarcosindicalista i va
polemitzar amb Herreros sobre el paper dels intel·lectuals
en l'organització;
també va assistir al Congrés de l'any
següent. En 1912 es va encarregar de
gestionar l'obertura dels centres obrers de Gijón
clausurats. En 1915 va
representar les societats obreres de Gijón en el
Congrés de Ferrol, on va
polemitzar, amb Quintanilla, amb els redactors de Tierra y
Libertad
sobre la guerra mundial. En 1916 va participar en el Congrés
Sindical Astur de
Gijón. Va ser secretari de la Federació Nacional
d'Indústria de la Fusta i fou
director del seu portaveu, La Cuña
(1915-1917). Freqüentment va escriure
en la premsa juntament amb Quintanilla, amb qui també va fer
mítings. Va
condemnat el radicalisme anarquista, va rebutjar la
mitificació del
revolucionarisme social i la violència i va combatre el
reformisme del
socialisme de partit. En 1925 era consignatari de bucs, feina acceptada
en moments
de penúria després de consultar amb Mella, fet
que no va impedir el contacte
amb els dirigents obreristes (Mella i Esteve, especialment) i durant la
guerra
de 1936 va afavorir l'arribada de queviures a Astúries.
Destacà en la seva
tasca d'editor i d'impressor: regentà les impremtes de
Gijón «La Victoria»
(1921-1931) i «La Industria» (1934), on es van
publicar pamflets i fullets, a
més dels dos toms de les obres completes de Mella. En acabar
la guerra es va
exiliar primer al Regne Unit i després a Mèxic.
Com a periodista va publicar enAcción Libertaria, CNT
(Gijón), Renovación, La
Revista
Blanca, Solidaridad Obrera
(Gijón), Suplemento de La Protesta,Tribuna Libre, Umbral, etc.; a
més de dirigir Acció Libertaria,La Cuña, El Libertario,Solidaridad i Solidaridad
Obrera (Gijón). Pedro Sierra Álvarez
va morir el 30 d'octubre de
1969 a Mèxic.
Pedro SierraÁlvarez (1888-1969)
***
-
Nino Napolitano:
El 20 de juny de 1893 neix a Palerm (Sicília) el
propagandista anarquista
antiorganitzador Antonino Napolitano, també conegut sota
diversos pseudònims (Nino,Nino dal Vespro, Nino d'Alcamo, Libero
Liberi, Alastor,L'Esule, etc.). Pintor decorador,
començà a militar molt jove en el
Partit Socialista Italià (PSI) de Palerm i
participà en diversos congressos
regionals. En 1914 publicà a Palerm el fulletó Evivva
el socialismo. En
aquesta època començà a interessar-se
pel pensament anarquista i en 1916 era el
distribuïdor d'Il Libertario a Palerm.
Durant la Gran Guerra, d'antuvi,
va ser llicenciat per qüestions de salut, però
després va ser enviat a
l'exèrcit. En 1917 se li van trobar «documents
subversius»; acusat d'alta
traïció, fou jutjat per un tribunal militar i
finalment absolt. Durant la
postguerra entrà en contacte amb el grup anarquista de
Cefalù (Elia Brucato,
Paolo Schicchi, etc.). En 1919 publicà a Palerm, amb
Schicchi, la conferència Mario
Rapisardi. L'uomo, il poeta, il pensatore. A partir de 1919,
amb Schicchi,
edità diversos periòdics, dels quals
només s'editaven un número, i el quinzenal
antiorganitzador Il Vespro Anarchico (1921-1923),
del qual assumí la
direcció i fou un dels principals redactors, amb Schicchi i
Gabriele
Pappalardo. Escriví nombrosos articles d'anàlisi
del feixisme, de denúncia de
l'autoritarisme soviètic, sobre la influència de
la Màfia a Palerm, de crítica
al parlamentarisme i legalisme dels socialistes, etc. També
col·laborà en
nombrosos periòdics italians editats a l'estranger per
immigrants anarquistes,
com ara L'Adunatta dei Refrattari i Il
Martello, de Nova York, o Il
Risveglio, a Ginebra. Després de nombroses
persecucions i segrests, Il
Vespro Anarchico fou definitivament prohibit l'octubre de
1923. Entre 1924
i 1925 edità a Reggio Calabria, amb Bruno Lisefari i Antonio
Malata, el
quinzenal L'Amico del Popolo, que també
fou prohibit per les autoritats.
Mancat de la llibertat d'expressió, emigrà
clandestinament a França. Instal·lat
a París amb sa companya Céleste Carpentieri, fou
secretari de redacció del
setmanari Il Monito (1925-199), fundat per Raffaele
Schiavina. En 1925
col·laborà en Vita. Mensile di politica
ed arte, suplement de Fede!
Settimanale anarchico di difesa i di cultura. El novembre de
1926 fou
detingut amb sa companya a la porta de la Llibreria Internacional i,
després
d'alguns dies tancats, el 20 de novembre van ser expulsats cap a
Bèlgica.
Expulsat de bell nou mesos després d'aquelles terres,
s'instal·là a Suïssa, on
continuà col·laborant amb L'Adunata dei
Refrattari i en la revista
anarcoindividualista novaiorquesa Eresia di Oggi e di Domani
(1928-1929).
En 1928 participà en una polèmica amb Tintino
Rasi, ja que havia acusat Renato
Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquestúltim
acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a
Rasi pel grup de
Sante Pollastro per fer propaganda. El novembre de 1928 la parella
Napolitano-Carpentieri va ser també expulsada de l'Estat
helvètic, però hi
continuaren vivint sota noms falsos i amb l'ajuda del propagandista
anarquista
Luigi Bertoni, principal responsable de Il Risveglio,
i del francmaçó
Giuseppe Chiostergi, animador de la secció ginebrina de la
Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En la
primavera
de 1932, amb el suport del navilier anarquista Antonino Casubolo,
aconseguí
arribar a Tunísia, on fou auxiliat per Niccolò
Converti i Luigi Damiani. A
finals de 1932 va ser expulsat de Tunísia i,
després d'una breu estada a
Marsella intentant embarcar-se cap als Estats Units, entrà
clandestinament a
Suïssa, on s'instal·là en un petit poble
a prop de Ginebra, realitzat alguns
viatges a la Savoia. Després de la II Guerra Mundial,
marxà a Palerm, on
col·laborà en la revista napolitana Volontà.
En 1947 a Folì col·laborà
en el únic número d'Olocausto. I nostri
attentatori contro il fascismo.
Fou redactor, amb Agistini Martorana, del primer i únic
número de La
Rivolta
Umana,
publicat a Palerm el 5 d'octubre de 1950. El 5 de
febrer de 1951
publicà l'únic número de La
Lotta Umana.
En aquests anys continuà
col·laborant amb l'Adunata dei Refrattari.
Nino Napolitano va morir el
17 de novembre de 1958 a Palerm (Sicília).
Nino Napolitano (1893-1958)
***
- Nunzio
Pernicone: El 20 de juny de 1940 neix al Greenwich Village
de Manhattan de Nova
York (Nova York, EUA) l'historiador del moviment anarquista Nunzio
Pernicone.
Fill d'una família d'immigrants sicilians anarquistes, sos
pares es deien Salvatore
Pernicone i Rose Consolazione. Son pare era actor i director de
companyies teatrals
anarquistes que recaptaven fons per als periòdics
anarquistes, com ara Il Martelo, i
que durant els anys vint i
trenta representaven obres teatrals de Carlo Tresca. Des d'infant
freqüentà els
cercles anarquistes italians novaiorquesos i tingué un
tracte especial amb
Valerio Isca i Raffaele Schiavina. Es llicencià en
història en la City
University of New York (CUNY) i en 1971 es doctorà, amb la
tesi The Italian Anarchist Movement. The
Years of
Crisis, Decline and Transformation (1879-1894), sota la
direcció d'Arcangelo
William Salomone, en la Universitat de Rochester (Nova York, EUA).
S'especialitzà
en l'estudi del moviment llibertari italià i en aquests anys
conegué
l'historiador del moviment anarquista nord-americà Paul
Avrich, que esdevingué
amic íntim. Després d'ensenyar a les universitats
de Columbia (1969-1975) i
d'Illinois (1975-1980) i en diverses escoles universitàries
de Nova York en els
anys vuitanta, el 26 de setembre de 1988 va ser nomenat professor del
Departament d'Història i de Ciències
Polítiques de la Universitat Drexter de
Filadèlfia (Pennsilvània, EUA).
Publicà nombrosos articles dedicats a militants
anarquistes italoamericans (Pietro Acciarito, Luigi Galleani, Arturo
Giovannitti, Sacco i Vanzetti, Carlo Tresca, etc.).
Participà en emissions
radiofòniques i televisives i en conferències, i
els seus cursos «Europe
between the Wars (1919-1939)» i «Fascism»
van ser molt seguits. La seva opinió
especialitzada va ser recollida en els documentals de Peter Miller Sacco and Vanzetti (2006) i de
Gianfranco Norelli i Suma Kurien Pane
Amaro (Bitter Bread). The Italian American Journey from Despised
Immigrants to
Honored Citizens. Trobem textos seus en diferents
publicacions
especialitzades, com ara Italian American
Review, Journal of American History,Journal of American Ethnic History, Journal for The Study of Radicalism, Storia Contemporanea, Studi
Emigrazione, etc. Entre el 2004 i
el 2007 edità el periòdic Italian
Americana. Entre les seves obres destaquen Italian
anarchist (1864-1892) (1993 i 2009), Ben
Shahn and The Passion of Sacco and Vanzetti (2001, amb
altres),Carlo Tresca. Portrait of a rebel
(2005
i 2010) i Terrorism. The first or
anarchist wave (2006, amb altres). En 2003 edità i
introduí The autobiography of
Carlo Tresca. El
dia abans de morir havia redactar la introducció a un volum
de les obres
completes d'Errico Malatesta sobre la seva estada a Amèrica
i redactava un
llibre que titulà provisionalment The
propaganda of the deed. Italian anarchist violence in the 19th century.
Sempre es declarà ateu. Malalt d'un càncer de
pròstata, Nunzio Pernicone va
morir durant la nit del 29 al 30 de maig de 2013 al Thomas Jefferson
University
Hospital de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). Amant
de l'òpera i dels moixos –amb
sa companya Christine Zervos en tenia cinc al seu domicili de Newtown
(Bucks, Pennsilvània,
EUA)–, deixà dit que, en lloc de flors al seu
funeral, les contribucions a la
seva memòria es donessin al Morris Animal Refuge de
Filadèlfia o al Animal
Legal Defense Fund de Cotati (Califòrnia, EUA). La
Universitat Drexter va crear
el Nunzio Pernicone Memorial Scholarship Fund (Fons de Beques Memorial
Nunzio
Pernicone) en la seva memòria.
Defuncions
- Voltairine de Cleyre:
El 20 de
juny de 1912 mor a Chicago (Illinois, EUA) l'activista atea,
lliurepensadora,
antimilitarista i militant anarcofeminista Voltairine de Cleyre. Havia
nascut
el 17 de novembre de 1866 a Leslie (Michigan, EUA) en una
família d'origen
francès molt humil. Sa mare, Eliza, era una costurera a
domicili i son pare,
Auguste de Cleyre, artesà socialista i lliurepensador, li va
posar el nom en
honor de Voltaire; però amb el temps va recloure a la
força sa filla adolescent
en un convent catòlic a Sarnia (Ontario, Canadà),
encara que més per necessitat
econòmica que perquè hagués tornat al
si de l'Església. Va fugir del convent en
dues ocasions: la primera nedant a Port Huron Michigan i caminant 17
milles,
però son pare la va tornar a internat, i la segona va
escapar-se amb èxit i mai
no va tornar; en total va estat tres anys i mig tancada, temps en el
qual va
aprendre francès i a tocar el piano. Aquesta
experiència, juntament amb els
lligams que sa família tenia amb el moviment abolicionista i
l'Underground
Railroad --el Ferrocarril Clandestí
era una xarxa de rutes furtives
construïdes pels esclaus afroamericans per fugir i refugiar-se
als Estats del
Nord i al Canadà amb el suport dels abolicionistes blancs--,
sumat a la pobresa
amb la qual va créixer i la influència de les
idees lliurepensadores, van fer
d'ella una atea i van radicalitzar la seva forma de pensar. Quan va
deixar el
convent va posar-se d'institutriu, fent classes particulars de
música, de
francès, d'escriptura i de cal·ligrafia,
activitats que li van permetre
guanyar-se durant tota sa vida. Va començar a implicar-se en
el moviment
lliurepensador, especialment anticatòlic i anticlerical,
també en sortir del
convent, realitzant conferències en nom de la l'American
Secular Society i
escrivint articles en els periòdics del lliure pensament
--del The
Progressive Age, va ser redactora en cap. A
començaments dels anys 1880, es
va veure influenciada per Thomas Paine i sobretot per Mary
Wollstonecraft, així
com per Henry David Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, i
més tard per
Eugene Debs. Va esdevenir anarquista després de
l'execució, l'11 de novembre de
1887, dels quatre anarquistes dels fets de Haymarket (Els
Màrtirs de Chicago).
En aquesta època va començar a destacar com a una
excel·lent oradora,
posseïdora d'un talent literari excepcional, i va estar
força unida a Emma
Goldman, Alexander Berkman i Lucy Parsons. Després va
començar a freqüentar els
anarquistes individualistes i va adoptar aquest punt de vista
llibertari,
especialment pel que fa els temes de la propietat --de la qual era
partidària,
i que li va portar discussions amb Emma Goldman, partidària
de l'abolició de la
propietat privada i de la instauració del comunisme
econòmic-- i de la
llibertat; però es va qualificar com a «anarquista
sense adjectius» i va mirar
sempre d'harmonitzar les diverses faccions llibertàries
sempre que fossin
antiestatistes i anticapitalistes. En aquesta època va
col·laborar en Liberty,
el periòdic de Benjamin R. Tucker. També va ser
partidària de l'«acció
directa»
com a forma de lluita. Pel que fa al seu anarcofeminisme, va lluitar
contra els
ideals de bellesa que atiaven les dones a deformar els seus cossos i
les
pràctiques educatives sexistes; també va lluitar
contra la violència domèstica
i les violacions dins del matrimoni. Com a antimilitarista va
mostrar-se
fortament en contra dels exèrcits en temps de pau, ja que
l'únic que fan es que
les guerres siguin més probables, i va fer una crida a la
insubmissió. Molt
pròxim intel·lectualment a Dyer D. Lum, que va
acabar suïcidant-se en 1893, i a
T. Hamilton Garside, de qui va estar follament enamorada. El 12 de juny
de 1890
va tenir un fill, Harry, amb el lliurepensador James B. Elliot,
però com que no
es trobava capacitada per ser mare ni físicament, ni
emocionalment, ni
econòmicament, Harry va ser pujat a Filadèlfia
per son pare que s'havia separat
de Voltairine; mare i fill van tenir molt poc contacte, però
Harry adorava sa
mare i la seva primera filla la va batejar Voltairine. De naturalesa
malaltissa
i depressiva, De Cleyre va intentar suïcidar-se almenys en
dues ocasions. En
1892 va ser una de les fundadores de la Ladies Liberal League (Lliga
Liberal de
Dames), una organització de lliurepensadores que tractava
temes feministes (sexualitat,
avortament, sexisme, etc.) i temes socials (criminalitat, socialisme,
anarquisme, etc.); també va participar en la
creació del Club de Ciència
Social, grup anarquista de discussió i de lectura. El 19 de
desembre de 1902 va
sobreviure a un intent d'assassinat, del qual sortí greument
ferida amb tres
trets, per part de Herman Helcher, un antic alumne enfollit que
l'assetjava i a
qui es va negar a reconèixer davant la justícia
com a bona llibertària
tolstoiana. En 1905 va obrir, amb altes companyes anarquistes (Natasha
Notkin,
Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) la Biblioteca
Revolucionària, que prestava
obres radicals als obrers subscrits per una mòdica
quantitat. En aquest període
va viatjar en dues ocasions a Europa de gira propagandística
i a Anglaterra va
fer contacte amb els cercles d'exiliats russos, espanyols i francesos,
a més de
fer amistat amb destacats militants, com ara Kropotkin, Louise Michel,
Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Durant la primavera de
191, en un moment de
crisi anímica, va treure coratge i va fer costat la
revolució mexicana i
especialment el pensament i l'acció de Ricardo Flores
Magón, fent conferències,
recaptant fons pels llibertaris mexicans i distribuint Regeneración,
el
seu òrgan d'expressió. Va col·laborar
en infinitat de publicacions: Open Court,
Twentieth Century,
Magazine of Poetry, Truth, Lucifer,
Boston Investigator,
Rights of Labor, Chicago Liberal, Free
Society, The Independent,The Progressive Agee, The
Truth Seeker, Liberty,Mother Earth, Freedom, Regeneración,
etc. Entre les seves
obres podem destacar The drama of the nineteenth century
(1889), In
defense of Emma Goldmann [sic] and the right of
expropriation
(1894), The past and future of the Ladies Liberal League
(1895), The
gods and the people (1898), The worm turns
(1900), Det
anarkistiske ideal (1903, en suec), Crime and
punishment (1903), McKinley's
assassination from the anarchist standpoint (1907), Anarchism
and
american traditions (1909), The dominant ideal
(1910), Direct
action (1912), Sex slavery (1914,
pòstum), The first mayday: the
Haymarket speeches, 1895-1910 (1980, pòstum),
entre d'altres. També va
realitzar traduccions del jiddisch a l'anglès, obres de Jean
Grave, articles
del castellà i també va fer la versió
anglesa de L'Escola Moderna de
Ferrer i Guàrdia, que va tenir molta influència
en el desenvolupament de la
pedagogia llibertària als Estats Units. Les seves obres
s'han traduït a
diverses llengües, com ara el danès, el suec,
l'italià, el castellà, l'alemany,
el txec, el rus, el jiddisch, el xinès, etc. Voltairine de
Cleyre va morir el
20 de juny de 1912 al St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago
(Illinois, EUA)
d'una meningitis sèptica i va ser enterrada a prop dels
Màrtirs de Haymarket,
al Cementiri Waldheim de Forest Park (Chicago); dos mil persones li van
dir
l'últim adéu.
***
- Vassil
Ikonomov: El 20 de juny de 1925 mor assassinat
en circumstàncies misterioses quan es banyava en un riu
prop de Belitsa
(Blagoevgrad, Bulgària) el guerriller anarquista i figura
important del
moviment llibertari búlgar Vassil Ikonomov. Havia nascut el
9 d'agost de 1898 a
Aïtos (Burgas, Bulgària). Fill d'un empleat de
correus, va
ser mobilitzat durant la
Gran Guerra i la va acabar com a oficial. Però fastiguejat
del militarisme i
amb l'ajuda de Mikhael Guerdjikov descobrirà l'anarquisme.
En 1919 s'adhereix a
la Federació Anarquista Comunista de Bulgària
(FACB) que s'acabava de crear.
Partisà d'una guerrilla revolucionària contra la
dictadura d'Stambolijski, va
cometre nombroses accions terroristes. Les«expropiacions» realitzades va
permetre la creació de periòdics i d'una
editorial. Va organitzar diversos
grups guerrillers que agrupen en les seves files militants anarquistes,
comunistes i membres del Partit camperol. En setembre de 1923 va
prendre part
activa en una insurrecció antifeixista. Durant els anys 1924
i 1925 es van
multiplicar les seves accions de propaganda pel fet, especialment
l'assassinat
de personalitats reaccionàries, i fins i tot una temptativa
de captura del rei
Boris III. Encerclat per l'exèrcit i els grups paramilitars,
va ser assassinat
en estranyes circumstàncies. Des de començaments
de la dècada dels 90 existeix
a Bulgària un Grup Vassil Ikonomov que cada any commemora en
aquesta data la
seva figura.
***
- François Le
Levé:El
20 de juny de 1945 mor el militant anarquista i
sindicalista Jean
Le Levé, més conegut com François Le
Levé
o Jean-François
Le Levé.Havia
nascut el 13 de novembre de 1882 a
Lokmikaelig (Ar Mor-Bihan, Bretanya). En 1900 va entrar com a aprenent
a
l'Arsenal de Lorient (drassanes de vaixells de guerra) i l'any
següent hi
realitzarà el servei militar. A més d'un actiu
militant del Sindicat dels
Treballadors del Port de Lorient de la Confederació General
del Treball (CGT),
serà l'animador del grup llibertari «Les Temps
Nouveaux» i l'administrador de
la Borsa del Treball. En 1913 és el secretari adjunt de la
Unió Departamental
de Sindicats i, en contacte amb Émile Masson,
col·labora en la revista
d'educació pagesa bilingüe (bretó i
francès) Brug (bruc,
en
bretó), de la qual serà gerent. En aquests anys,
també col·laborà en el
periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux
(1895-1914). Fitxat amb el«Carnet B» dels antimilitaristes, es va adherit a
l'«Unió Sagrada» arran de la
declaració de Guerra de 1914 i, d'acord amb Jean Grave i
Kropotkin, signà en
març de 1916 el «Manifest dels Setze»
favorable a la intervenció armada. Durant
la Gran Guerra col·laborà en el
periòdic La Libre Fédération,
editat a
Lausana entre 1915 i 1919, en el diari sindicalista La
Bataille
(1915-1920), i en Lettres aux abonnés des Temps
Nouveaux (1916-1917). Després
de la guerra, va continuar amb la seva militància sindical,
encara que una mica
marginat del moviment llibertari per la seva posició durant
la guerra, i molt
lligat al militant anarquista de Brest Jules Le Gall. També
continuarà
col·loborant en la nova sèrie de Les
Temps Nouveaux publicat pel doctor
Marc Pierrot i per Jacques Reclus entre 1919 i 1921. En 1929
rebutjà el càrrec
de secretari de la Borsa de Treball, estimant-se més fer de
secretari del
Sindicat de l'Arsenal. Entre 1929 i 1939, va ser secretari general de
la Unió
Departamental de la CGT. Retirat de l'Arsenal en 1935,
continuarà exercint
responsabilitats sindicals i serà conseller de la CGT
reunificada. En 1936 va
participar en els comitès del Front Popular i
dirigí L'Action Syndicaliste,òrgan del sindicat de l'Arsenal. Durant la II Guerra Mundial
i l'ocupació
alemanya, va ser administrador de la Caixa Regional de les Assegurances
Socials,
però el gener de 1943, es va veure obligat a abandonar
Lorient per Vannes per
mor dels bombardeigs sobre la ciutat, on trobarà el militant
anarquista René
Lochu. Hi prendrà part en el Comitè Departamental
de la Resistència, fet que el
va portar a la seva detenció per la policia alemanya el 18
de març de 1944 i a
la seva deportació el 31 de juliol al camp de
concentració de Neuengamme, a
prop d'Hamburg (Alemanya), sota el número de
matrícula 39.879. Alliberat, va
morir d'esgotament durant el viatge de repatriació a
França. La ciutat de
Lorient té dedicat un carrer a la seva memòria.
***
- Enric Melich
Rodes: El 20 de juny de 1958 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Enric Melich Rodes --a vegades el seu segon
llinatge citatRodez. Havia nascut en 1882 a Sant Joan
Despí (Baix Llobregat,
Catalunya). En 1903, pròfug de la justícia,
s'exilià i en 1923, arran de les
activitats anarcosindicalistes derivades de la vaga de La Canadenca
també hagué
de partir. Fou membre de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) del barri
de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès,
Catalunya). Militant
del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Joan Despí,
durant els anys
bèl·lics fundà la
col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat i en
1937 va ser el
promotor que el nom de la localitat canviés pel Pi de
Llobregat, eliminat així
la seva connotació religiosa. Durant els fets de maig de
1937 representà les
Joventuts Llibertàries a les reunions que es van tenir amb
les forces
polítiques i el Consell Municipal de Sant Joan
Despí. En 1938 va ser nomenat
secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT del seu poble. Quan
el
triomf feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els
Pirineus i fou tancat
als camps de concentració francesos. A l'exili
treballà a pedreres i com a
llenyataire. Durant l'ocupació nazi organitzà,
amb Miguel González Espada i Pedro
Pérez, una xarxa d'evasió de resistents i de
jueus cap a Andorra. Més tard
residí a Cervera de la Marenda i milità en la CNT
de Banyuls de la Marenda, al
Rosselló català. Autodidacte i amb una extensa
cultura, ja vell i malalt
s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) al costat de son fill, el també
militant anarquista Enric Melich Gutiérrez, i
mantingué contactes amb Abel Paz.
Sa companya fou Francisca Gutiérrez.
***
- Francesc Palau: El
20 de juny de 1973 mor a Aisinas (Aquitània,
Occitània) l'anarcosindicalista
Francesc Palau. Havia nascut en 1908 a l'Espluga de Francolí
(Conca de Barberà,
Catalunya). Obrer agrícola, estava afiliat des de molt jove
a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de l'Espluga de Francolí.
Després d'haver participat
el juliol de 1936 als combats contra l'aixecament feixista a la zona
tarragonina, esdevingué responsable de la
col·lectivitat pagesa i obrera del seu
poble. En 1938, quan l'avanç franquista, s'enrolà
per a participar en la
defensa de Catalunya. Amb el triomf feixista, passà a
França i va ser internat
a diversos camps de concentració abans de treballar fent
d'obrer forestal en
una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Instal·lat a
Aisinas, amb sa
companya Montserrat Vernet, continuà treballant en
l'agricultura i fou un dels
membres destacats de la Federació Local de la CNT d'aquesta
localitat. En 1947
va ser nomenat delegat al Congrés que se celebrà
a Tolosa de Llenguadoc. Amb
Mariano Ocaña, durant la primavera de 1966,
representà la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) en la comissió
preparatòria del Congrés Internacional de Carrara
(Toscana, Itàlia).
***
- Antonio
García Birlán:El 20 de juny de 1984 mor a
Barcelona (Catalunya), a
causa d'una crisi cardíaca, l'intel·lectual,
publicista, periodista, traductor
i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio García
Birlán, també conegut
sota diversos pseudònims, com ara Dionysios,Pío Ayala, Denis,Fabio, Julio Barco, etc. Havia
nascut el 26 de maig de 1891 a
Fuente Vaqueros (Granada, Andalusia, Espanya) --algunes fonts citen el
27 de
març de 1892 a Pinos Puentes, Villarrubia o Valderrubio. Va
començar a militar
molt jove en el moviment llibertari. Cap al 1915 va fer de mestre, a
més de
fuster i pagès, en una escola obrera a Castro del
Río, i es diu que va ensenyar
les primeres lletres a Federico García Lorca.
Després es va instal·lar a
Barcelona, on va participar en el Centre Obrer Barceloní de
Serrallonga, a més
de col·laborar assíduament en la premsa
anarquista i com a redactor i director
d'importants periòdics: va dirigir Revista Nueva
en 1925 a Barcelona; Mañana
en 1930 a la mateixa ciutat; membre destacat del grup editor de Tierra
y
Libertad i d'Acción entre 1930
i 1931, que va dirigir; redactor de Solidaridad
Obrera en el període d'Ángel
Pestaña; director de la revista valenciana Estudios,
etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure a Barcelona: en
1925
treballava en una editorial i en 1928 va ser membre del grup«Solidaridad»,
encapçalat per Ángel Pestaña. Entre
1927 i 1929 va ser membre del Comitè
Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
presidit per Joan Peiró.
Durant la Guerra Civil va realitzar tasques de responsabilitat: membre
del
Consell d'Economia de la Generalitat per la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI),
on es va encarregar de la indústria de la premsa i del paper
a partir d'agost
de 1936; conseller de Sanitat Pública i
d'Assistència Social de la Generalitat
entre el 26 de setembre de 1936 i el 17 de desembre del mateix any; en
1938 va
ser un dels encarregats per la CNT-FAI per a sol·licitar a
Manuel Azaña la
caiguda del cap de govern Negrín; i durant tot el
període bèl·lic va dirigir La
Vanguardia de Barcelona. En acabar la guerra va formar part
del polèmic
Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLLE) creat a
París el març
de 1939. Va ser membre de la secció bibliogràfica
de la Comissió de Relacions
Internacionals Anarquistes (CRIA) fundada el novembre de 1949. Va
treballar com
a corrector de textos en el diccionari enciclopèdic de
l'editorial Larousse. En
1951 es va instal·lar a París. Durant l'exili va
dirigir Tiempos Nuevos
i Cenit, va ser redactor de Solidaridad
Obrera i administrador
del periòdic CNT. Més tard va
marxar al Brasil i després a l'Argentina,
on va romandre fins a començaments de 1983 treballant a
l'editorial Americalee,
per acabar retornar a Barcelona, ja molt vell, procedent de Buenos
Aires. Molt
influenciat per Nietzsche --del qual va traduir al castellà Así
habló
Zarathustra--, Kierkegaard, Berdjaev, Tolstoi, Schestow,
Unamuno i Pérez
Galdós, va desconfiar del progrés materialista i
considerava que no havia
revolució sense ètica ni humanisme; la seva
biblioteca personal era una de les
més importants del moviment llibertari de la sevaèpoca. Va ser amic personal
d'Errico Malatesta. Podem trobar articles seus en Almanaque
de Tierra y
Libertad, Cenit, CNT,Despertad, Floreal, Generación
Consciente, Liberación, La
Revista Blanca, Revista Única,Revue Internationale Anarchiste, Solidaridad
Obrera, Tierra y
Libertad, Vértice, etc.És autor d'A la lucha, Esbozos
de
ideas, Historia universal del
proletariado,Resultados de
la
guerra, Sabor de ceniza, El
anarquismo, sus doctrinas, sus
objetivos
(1934), El
sindicalismo, sus
orígenes, sus tácticas, sus
propósitos (1934), El socialismo
(1934), El
comunismo
(1934),El movimiento
libertario español enÁfrica, Francia, América y España
(1945), així com una sèrie d'antologies
publicades amb els seus pròlegs a París
i Buenos Aires en 1954 (Ciencia
y filosofía,Cultura y
civilización,El amor y la
amistad, El Estado, la patria
y la nación,El
hombre y la mujer,Pueblos y razas); va
deixar més de cent títols
inèdits.
Antonio García Birlán
(1892-1984)
---
Continua...
---