Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 178 | 179 | (Page 180) | 181 | 182 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 06/13/15--09:18: Investidura, acords i comiat
  • Avui a les 12:00 primer ple de la legislatura, on prendran posessió els nous regidors i s'escollirà al nou batle de Pollença, en Miquel Àngel March de Junts Avançam.

    De moment podem dir que ja s'ha avançat en transparència en referència a anteriors pactes de govern. Si ja havíem fet públic l'acord d'investidura entre Junts Avançam i Alternativa, també s'ha fet públic l'acord de govern entre Junts Avançam i UMP.

    - Acord d'investidura Junts Avançam-Alternativa

    - Acord de govern Junts Avança-UMP

    Mentres, en Tomeu Cifre ha fet una "carta al poble", una autèntica potadeta que reflecteix perfectament el que l'ha duit avui a no tenir més que els vots dels seus regidors; atacs a la resta de partits, que ells ho han fet tot perfecte, gens d'autocrítica... En la línia d'Esperança Aguirre, Rita Barberá i companyia.

    Investidura de Miquel Àngel March com a nou batle de Pollença i presa de possessió dels nous regidors, entre ells na Marina Llobera i en Pere Josep Coll d'Alternativa. El millor ha estat l'ambient a la sala de plens i la intervenció de na Marina que publicarem a aquest bloc.

     

     
     
     

     

     


    0 0

     Es prega confirmar i fer ingrés, darrer dia 17 de juny

     Aquí teniu tota la info: 21juny-pareis.pdf

     


    0 0

    Actualizada la Lista de los Alcaldes de Palma.

    (Sería conveniente alguna biografía oficial)


    0 0

    [13/06] «La Protesta Humana» - Enfrontaments a París - Assalt a «L'Esquella de la Torratxa» - Sommacal - Aguiló - Plarromaní - Berruezo - Ballester - Tantini - Rude - Jiménez Cubillo - Gervasini - Gomis - Le Gall - González Sanmartí - Amorós - Jiménez - Baldó - Borràs - Claudot - Isca - López Saura - Powles

    Anarcoefemèrides del 13 de juny

    Esdeveniments

    Primera pàgina del primer número de "La Protesta Humana"

    - Surt La Protesta Humana: El 13 de juny de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina), editat per l'ebenista català emigrat Gregori Inglán Lafarga, el primer número de La Protesta Humana. Periódico anarquista, d'antuvi quinzenal i que esdevindrà diari a partir de l'1 d'abril de 1904, quan prendrà el nom de La Protesta. Estava molt influenciat per la premsa llibertària de la península ibèrica, especialment catalana (temes, col·laboradors, traduccions, maquetació...), fins i tot el nom era idèntic a algunes publicacions editades allà. Hi van col·laborar, entre d'altres, Mariano Cortés, Eduardo G. Gilimón, Pedro Gori, Antonio Pellicer Paraire, Juan Creaghe, Alberto Ghiraldo, Florencio Sánchez, José de Maturana, Diego Abad de Santillán, Rodolfo González Pacheco, Errico Malatesta, Josep Prat, Ricardo Mella i Anselmo Lorenzo. Aquest periòdic jugarà un important paper en el desenvolupament de l'anarquisme a l'Argentina, en l'enfortiment de la línia«proorganitzativa» (col·lectivista o bakuninista) i en l'increment de la participació directa en les activitats dels sindicats obrers i de les societats de resistència combatives. A partir de novembre de 1900 es va publicar en el periòdic una sèrie d'articles sobre el tema d'«Organització Obrera», signats per Pellico, pseudònim del tipògraf anarquista català Antoni Pellicer Paraire, en aquesta línia«proorganitzativa» (antiautoritarisme, suport mutu, pacte de solidaritat, descentralització, assemblearisme, federalisme...). El periòdic va engegar una campanya de solidaritat contra la deportació a Espanya de l'anarquista català exiliat a Argentina Torrens Ros, i contra la Llei de Residència, que permetia deportar els militants obrers. En 1902 Inglán Lafarga va ser substituït per A. Valenzuela i Juan Creaghe al front de la publicació. El tipògraf anarquista català Salvador Planas, que va atemptar contra la vida del president Manuel Quintana (11 d'agost de 1905) va treballar als tallers de La Protesta Humana.

    ***

    La notícia dels enfrontaments segons "L'Humanité" (14-06-1910)

    - Enfrontaments a París: El 13 de juny de 1910 es produeixen forts enfrontaments al barri de Saint Antoine de París (França) entre obrers ebenistes i la policia. El 9 de maig havia esclatat una vaga a la fàbrica de mobles«Sanyas et Popot» de la barriada per exigir l'acomiadament d'un capatàs odiat pels treballadors. Durant els enfrontaments d'aquell dia, l'obrer ebenista anarquista Henri Cler va ser ferit greument al cap i morirà el 21 de juny a resultes dels cops rebuts. El seu enterrament, el 26 de juny de 1910, al cementiri parisenc de Pantin suposarà una impressionant manifestació de desenes de milers de persones i que acabarà en violents enfrontaments entre forces de l'ordre i obrers.

    ***

    Típic dibuix escarnidor de "L'Esquella de la Torratxa" (número 3.015 del 4 de juny de 1937)

    - Assalt a L'Esquella de la Torratxa: Durant la matinada del 13 de juliol de 1937 un escamot armat de membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) intenta assaltar la redacció del setmanari satíric L'Esquella de la Torratxa, situada al carrer Aragó de Barcelona (Catalunya). La policia acudí immediatament i evità el vessament de sang, ja que la redacció de la revista estava protegida amb armes de foc i bombes de mà. Les forces de l'ordre no realitzaren cap detenció. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 els sectors més radicals de l'anarquisme català havien posat en el punt de mira aquesta publicació, lligada aleshores al Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) de la Unió General de Treballadors (UGT) i a l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a causa de les dures crítiques que ridiculitzaven i escarnien incisivament les conquestes revolucionàries portades a terme per la Confederació Nacional del Treball (CNT), mostrant els militants llibertaris com a fatxendes de taverna assedegats de sang.

    Francesc Foguet i Boreu: «Una història de la revolució i la contrarevolució (1936-1939). Tria de textos publicats a "L'Esquella de la Torratxa"». En Llengua& Literatura, 16 (2005). pp. 89-154

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Lorenzo Sommacal

    - Lorenzo Sommacal: El 13 de juny de 1875 neix a Verona (Vèneto, Itàlia) el fuster anarquista Lorenzo Sommacal. Sos pares es deien Giuseppe Sommacal i Lucia Bovo. En 1891 formà part del Cercle Anarquista «I Figli dell'Avvenire» (Els Fills del Futur), que posteriorment es va dissoldre. Mantingué una estreta relació amb Pietro Dionisi i Ferruccio Ongari. El 6 d'octubre de 1891 va ser denunciat, juntament amb Amedeo Bragantini, Paolo Zanella i altres companys, per«associació criminal, destrucció de monuments públics i crits sediciosos alhora que es feien danys a l'estàtua de Paolo Veronese», però finalment el tribunal decidí no processar-lo. La seva fitxa policíaca de 1894 el qualificava d'«anarquista perillós», tant per la seva influència com per la seva audàcia, que freqüentava assíduament les reunions i que pertanyia al grup anarquista que funcionava aleshores a Verona. El març de 1899 deixà Verona i marxà cap a Bolzano (Tirol) a la recerca de feina; després passà a Mannheim (Baden-Württemberg, Imperi Alemany). El desembre de 1901 el seu nom figura en la relació d'anarquistes més perillosos de la província de Verona. En 1903 retornà a Itàlia i l'octubre, després d'alguns mesos buscant feina per diverses localitats, s'instal·là de bell nou a Verona. L'any següent, emigrà definitivament a Amèrica i el juny de 1904 s'establí a Nova York (Nova York, EUA). Durant quaranta anys sembla que no desenvolupà cap activitat política i la policia, que en tot moment el buscà, mai no trobà el seu domicili. En una carta de 1917 escrita des de Nova York s'expressà en termes intervencionistes i antialemanys, però va ser cridat a files al seu país i no retornà. Un informe policíac de 1942 el considerava encara perillós, però es desconeixia la seva residència. L'última investigació policíaca, infructuosa, és de 1956 i sembla que emigrà a l'estranger. S'ignora la data i el lloc de la seva mort.

    ***

    Fitxa policíaca francesa de Baptista Aguiló Altés

    - Baptista Aguiló Altés: El 13 de juny de 1878 neix a Batea (Terra Alta, Catalunya) l'anarquista Baptista Aguiló Altés. Sos pares es deien Baptista Aguiló i Josepa Altés. El 9 de maig 1902 es casà al Registre Civil de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) amb Filomena Gombau Miró, amb qui tingué quatre infants. En 1914 creuà els Pirineus i treballà de jornaler a diverses localitats del Rosselló (Clairà, Cornellà de la Ribera i Torrelles de la Salanca). El setembre de 1916 va ser inscrit en la llista departamental de control d'anarquistes definit com «revolucionari de caràcter exaltat, assidu als principals anarquistes de Torrelles de la Salanca».

    ***

    Necrológica de Ramon Plarromaní Mas apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 13 d'octubre de 1957

    - Ramon Plarromaní Mas: El 13 de juny de 1892 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Plarromaní Mas –el seu primer llinatge citat de diferents maneres (Plaromaní, Plarrumaní, Plarumaní)–, conegut com Romaní. Treballador tèxtil, en els anys vint s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la dictadura de Primo de Rivera participà en els enfrontaments contra els pistolers del Sindicat Lliure. En un d'aquests enfrontaments, va ser greument ferit d'un tret en un pulmó, cosa que li deixà seqüeles la resta de sa vida. El març de 1933 representà el Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Gironella en el Ple Regional de SindicatsÚnics de Catalunya de la CNT. Durant la Revolució, l'octubre de 1936, va ser nomenat membre del Consell Municipal Provisional de Gironella per la CNT i, un cop repartides les conselleries, es va fer càrrec de la de Treball. El 28 d'octubre de 1936, amb Ferran Torrents, fou nomenat delegat a les reunions dels consell municipals de la comarca que es van fer a Berga. Amb el triomf franquista, passà a França. Entre 1949 i 1957 visqué a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), comunitat llibertària agrícola organitzada per la CNT i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys amb aquests problemes o que tenien una edat avançada. Ramon Plarromaní Mas va morir el 28 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 20 d'agost– de 1957 a l'Hospital de Gordon (Llenguadoc, Occitània), a causa dels problemes de la ferida mal curada al pulmó, i fou enterrat l'endemà en aquesta localitat acompanyat dels seus companys de la Colònia d'Aymare.

    ***

    José Berruezo Silvente

    - José Berruezo Silvente: El 13 de juny de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Berruezo Silvente. Deixeble dels mestres racionalistes Julián Raja Vivancos i Juan Martínez Izquierdo al Centre Obrer «El Porvenir» de Massarró, quan tenia 14 anys ja repartia manifests entres els miners. En 1912 va participar en la creació del Centre d'Estudis Socials i en 1914 fou detingut per realitzar pintades anarquistes en suport de les vagues minaires i empresonat a Totana. En tornar del servei militar realitzat a Melilla, el març de 1919 es va traslladar a Barcelona, on va participar en la vaga de «La Canadenca». Treballà en la construcció de la pressa elèctrica de Camarasa, a la Noguera Pallaresa, i poc després, marcat com a sindicalista i empaitat per la Guàrdia Civil, es va instal·lar un curt temps a Marsella. En 1920 va tornar a Catalunya i després d'un temps a Badalona es va establir a Santa Coloma de Gramenet, on va participar en la creació de l'Ateneu Instructiu Colomenc i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual serà secretari en 1922 i assistirà a nombroses reunions i plens orgànics (Clot, Granollers, etc.). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va fer feina al Poble Nou, d'on va ser acomiadat en 1924. Aquest mateix any va ser secretari de l'Ateneu. En aquests anys va col·laborar en la reorganització de la CNT i es va encarregar el Comitè Pro Presos. Durant els anys de la República, va participar en la creació, l'octubre de 1931, de la Casa del Poble, que comptava amb una escola racionalista que va dirigir, juntament amb Gregorio Jover. En el II Congrés de la CNT de Barcelona, representà Santa Coloma. Entre 1932 i 1935 va passar diverses temporades empresonat i fou acomiadat de la feina. Entre 1934 i 1936, sota el pseudònim deClarín, fou corresponsal de Solidaridad Obrera a Santa Coloma. El juliol de 1936 va fer de mestre d'escola de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià. Durant els anys de la guerra civil es va encarregar de la Sanitat en el Comitè Antifeixista Revolucionari de Santa Coloma i fou regidor del ram a l'Ajuntament des d'octubre de 1936 fins al final de la contesa, i fins i tot alcalde de la localitat entre en maig de 1937 i un temps entre 1938 i 1939. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. El gener de 1939 es va exiliar a França, on fou internat al camp de concentració de Bram fins al 8 de desembre de 1939, que fou enviat a treballar a Cantal amb els companys José Marqués Caballero i Sebastián Gómez Silvente; acabant destinat a la construcció de la pressa de l'Aigle. Va jugar un paper de primer ordre en la reconstrucció de la CNT a la regió de Cantal. El juny de 1943 fou nomenat secretari de la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili arran del Ple clandestí de Mauriac. El setembre de 1943 fou present en el Ple de Tourniac i el desembre d'aquell any representà la zona ocupada en el Ple de Montpeller, on va ser nomenat secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili. En 1944 participà en el Ple de Muret i, defensor de la participació de la CNT en la resistència contra els nazis, afavorir la creació d'un maquis cenetista exclusiu a l'embassament de l'Aigle. El desembre de 1945 fou delegat de Cugnaux en el Ple Regional del Sud-oest a Tolosa, on va defensar l'autonomia de la CNT de l'Interior en el debat sobre la decisió de la CNT clandestina de l'Interior de participar en el Govern republicà. Quan l'escissió esdevinguda en la CNT de l'Exili, es va alinear amb la posició de la tendència col·laboracionista i fou mentre del Subcomitè Nacional de l'Exili. En 1976 va ser membre de la Federació Local de La Rose (Marsella), adherida al grup editor del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va visitar Catalunya i es va interessar per la reconstrucció i el funcionament de la CNT a Santa Coloma. Va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Asturias, Aurora Libre, Combat Syndicaliste, El Diluvio,España Libre, Espoir,Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Contribución a la historia de la CNT de España en el exilio (1967) i d'unes memòries, Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939) (1987). José Berruezo Silvente va morir el 7 d'agost de 1990 a l'hospital d'Ais de Provença (Provença, Occitània), on estava ingressat a causa d'una hèrnia i força deprimit després de la mort, un parell d'anys enrera, de son fill Ginés i de sa companya Magdalena. El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. L'octubre de 1998 el «Grup d'Estudis Històrics Gramenet del Besòs», creat en 1994 per Carles Capdevila, José Manuel Márquez, Vidal Bueno, Agustín Iglesias i Juan José Gallardo, va canviar el seu nom per «Grup d'Història José Berruezo» per reivindicar-ne figura.

    ***

    Vicente Ballester Tinoco a la Plaça de Toros de Cadis (24-05-1936)

    - Vicente Ballester Tinoco: El 13 de juny de 1903 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Vicente Ballester Tinoco. Fill de l'obrer envernissador Rafael Ballester Ponce de León i de Mercedes Tinoco Galindo. Fou el fill major de sa família i tingué quatre germanes (Rafaela, Rosa, Carmela i Magdalena). Després d'estudiar al col·legi dels frares salesians del barri de La Viña on vivia, començà a treballar encara nin com a envernissador amb son pare i després com a ebenista i fuster, professió que mantindrà la resta de sa vida. Cap al 1920, influenciat per José Bonat, començà a militar en el moviment anarquista i s'integrà en el grup«Fermín Salvochea». En 1922 intervingué per primer cop en un míting a Cadis i representà els llibertaris gaditans en la reunió clandestina d'El Arahal. L'any següent fou nomenat vicepresident de l'Ateneu Obrer i participà en el grup editor de la revista Alba Roja. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cadis i va fer mítings a la ciutat. En 1926 ingressà en la Lògia Maçònica Salvochea. En 1927 es casà amb Ramona Sierra Estudillo, amb qui tindrà cinc infants (Aurora, Rafael, Joaquín, José i Antonio). Aquest mateix any fou un dels reorganitzadors del Comitè Pro Presos i en 1928 participà en el grup anarquista «Germinal», amb José Bonat, Elías García, José Lucero i Clemente de Galé. En 1929 fou detingut per primera vegada a Jerez i romangué tancat un mes i mig. En 1930 fou nomenat vicepresident de l'Ateneu d'Estudis Socials i el juny d'aquell any representà la Lògia Maçònica Salvochea en una assemblea a Madrid, però abandonà la francmaçoneria arran de la Conferència de Sindicats de Sevilla d'octubre d'aquell any. Durant els anys de la dictadura es formà culturalment, estudiant els clàssics de l'anarquisme, participant en debats ideològics --defensà la participació anarquista en els sindicats enfront del Moviment Obrer Anarquista (MOA), de Diego Abad de Santillán, que lluitava per les essències àcrates dins de la CNT i es mostrava contrari al sindicalisme neutre--, i fins i tot entre 1928 i 1930 va fer classes d'esperanto a Cadis. Amb la caiguda de la dictadura la seva figura passà a primer pla i fou nomenat secretari del Sindicat de la Fusta de Cadis; representant gadità en la Conferència de Sindicats Sevilla de 1930; membre del Comitè de Vaga gadità en 1931, que el portà a la presó el novembre; delegat al Congrés de 1931 representant el Sindicat de la Fusta de Cadis i la Conferència Regional Andalusa; secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT en 1932; membre, amb Rafael Peña García i Juan Arcas Moreda, del Comitè Revolucionari andalús de 1933 i pel qual, arran dels fets de Casas Viejas, fou tancat aquell any a Sevilla i a Puerto Real; delegat en el Congrés andalús d'agost de 1934 per Cadis; secretari de la CNT d'Andalusia en 1934 en plena escissió trentista; reorganitzador, amb Manuel Pérez, de la CNT de Cadis el juny de 1935; representant del Comitè Regional d'Andalusia en el Congrés de Saragossa de 1936 i en el qual parlà en el míting de cloenda; secretari de la Federació Local de Cadis el juliol de 1936; etc. Durant els anys republicans participà en nombrosos mítings i conferències (Madrid, Barcelona, Saragossa, Terol, Santa Eulàlia, Sevilla, Logronyo, Paterna, Osca, comarques gaditanes, etc.) i fou empresonat nombroses vegades (octubre 1931, 1933 i després de la revolució asturiana d'octubre de 1934). Fou discutit fora d'Andalusia per haver abraçat les tesis asturianes de l'Aliança Obrera --en aquest punt es pot destacar el míting que realitza, com a secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, el 24 de maig de 1936 a la Plaça de Toros de Cadis amb el socialista Francisco Largo Caballero que fou criticat des de diversos sectors. Fou delegat per Cadis al Congrés de la CNT de Saragossa de 1936, on participà en la ponència sobre comunisme llibertari, exigí responsabilitats a Eusebi Carbó Carbó i participà en el míting de clausura. Tot d'una que s'assabentà del cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a preparar la resistència a Cadis. Quan arribaren les tropes africanes i la resistència va ser insuficient, marxà a casa seva. Alguns veïns li donaran refugi, però el 19 de setembre va ser denunciat i detingut de bon dematí a casa d'un sabater del carrer Celestino Mutis. Portat pels falangistes a la comissaria del carrer Virgili, fou jutjat sumàriament i condemnat a mort. Vicente Ballester Tinoco fou afusellat aquell mateix dia 19 de setembre de 1936 als fossats de les murades de Puertas de la Tierra de Cadis (Andalusia, Espanya), juntament amb el sabater que l'havia amagat. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, CNT, ¡Despertad!,El Liberal, La Revista Blanca, Redención, Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. Va escriure novel·letes, editades en col·leccions populars («La Novela Libre», «La Novela Ideal», etc.), i reportatges d'actualitat, com ara La tragedia vulgar de un hombre libre,Pepín (1927), El último cacique (1930), La voz de la sangre (1930 i 1998), El Asalto (1932), Escoria social (1932), Han pasado los bárbaros. La verdad sobre Casas Viejas (1933 i 1997), etc. En 1997 es va publicar a Cadis, editada per José Luis Gutiérrez Molina, la seva obra completa sota el títol Se nace hombre libre. La obra literaria de Vicente Ballester.

    Vicente Ballester Tinoco (1903-1936)

    ***

    Ferruccio Tantini (Barcelona, ca. 1936)

    - Ferruccio Tantini: El 13 de juny de 1903 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ferruccio Tantini. Sos pares es deien Giuseppe Tantini i Attilia Melonari. Paleta de professió, s'adherí molt jove al moviment llibertari. El 14 d'octubre de 1920 participà en una reunió convocada pels sindicats bolonyesos per protestar contra la política governamental italiana vers la Rússia revolucionària i en solidaritat amb els presos polítics; en sortir d'aquest aplec, formà part de la manifestació que --contràriament a l'opinió d'Errico Malatesta, un dels oradors de la reunió amb Silvio Alvisi, Clodoveo Bonazzi, Ercole Bucco, Linceo Cicognani, Corrado Pini, Pietro Venturi-- es dirigí cap a la presó de San Giovanni in Monte; posteriorment, a la «Casermone» (Caserna) de la Guàrdia Reial de la Seguretat Pública de la Via Cartoleri de Bolonya, tingué joc una topada amb la policia i la Guàrdia Reial que se saldà amb cinc obrers i dos agents morts, així com nombrosos ferits, entre ells Tantini. Jutjat l'11 de juliol de 1921 per aquest fets amb molts altres companys, el 16 de juliol va ser absolt dels càrrecs. En 1931 s'exilià a França fugint dels escamots feixistes. L'agost de 1936, amb sa germana Tosca, marxà cap a Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, ben igual que altres companys --Antonio Calamassi, Pietro Morin, Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio Calamassi, Armando Malaguti, Leonida Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro d'Arcola), Azelio Bucchioni, Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci--, lluitant al front aragonès d'Almudébar com a metrallador. A finals de 1937 abandonà la Península i s'instal·là a França. En 1958 militava en la Federació Anarquista Italiana (FAI) de la regió parisenca. Ferruccio Tantini va morir el 17 de febrer de 1979 a Mogins (Provença, Occitània).

    ***

    Fernand Rude segons un bronze de Charles Machet

    - Fernand Rude: El 13 de juny de 1910 neix a Lió (Arpitània) l'historiador dels moviments socials i simpatitzant llibertari Fernand Rude. Nascut en una família de mestres, començarà a militar de jove en el Partit comunista (1929), mentre estudiava Història i Geografia i rus en la universitat de Lió. El seu rebuig al sectarisme i la seva passió vers la història social el van portar a fer-se historiador. Va romandre diverses temporades a l'URSS per mor dels seus treballs històrics i de traducció. En 1936 s'estableix a França i s'allunya dels estalinistes després del primer procés de Moscou, militant en el Partit socialista i participant en les campanyes de suport als republicans espanyols. Va participar en la resistència contra els nazis des de 1941 sota el nom de Pierre Froment i col·labora en L'Insurgé. Amb l'Alliberament va ser nomenat subprefecte del departament francès de Vienne. És autor de nombroses obres d'història social: La Révolution de 1848 dans l'Isère (1949),Allons en Icarie (1952), C'est nous les Canuts (1954), Le mouvement ouvrierà Lyon de 1827 à 1832 (1969), Les révoltes des Canuts (1831-1834) (1982), etc. És el major especialista sobre la història social de Lió. Per al centenari de la Comuna de París va reunir i publicar dos textos bakuninistes (De la guerre à la Commune i Le socialisme libertaire). Les seves simpaties llibertàries li van valer el rebuig dels sectors acadèmics. Fernand Rude va morir el 12 de març de 1990 a Lió (Arpitània). El seu important fons documental (manuscrits, periòdics, fotos i opuscles de la Resistència i l'Alliberament, de l'URSS, dels moviments associatius i sindicals, del saint-simonisme, del fourierisme, de l'anarquisme, de les insurreccions de Lió, etc.) va ser cedit pels seus fills a la Biblioteca de la Part-Dieu de Lió on es poden consultar.

    ***

    D'esquerra a dreta: Antonio Jiménez Cubillo, Vicente Ruíz Gutiérrez, Jorge i Marinano Susiac, en les celebracions de l'Australian Anarchist Centenary (Melbourne, maig de 1986)

    - Antonio Jiménez Cubillo: El 13 de juny de 1935 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista Antonio Jiménez Cubillo. Era fill de republicans que havien patit represàlies. Quan tenia 12 anys entrà a treballar en l'hostaleria i després en un taller de mecànica i de reparacions de camions. Posteriorment va fer el servei militar aÀfrica (Nador i Melilla). En 1960 emigrà a Melbourne (Victòria, Austràlia) i es posà a treballar durant quatre mesos de tallador de canya de sucre a Innisfail (Queensland, Austràlia) i després cinc anys de miner. Posteriorment treballà sis mesos a les foneries de Wollongong (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i en la construcció al port de Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia). En 1961 esdevingué anarquista llegint el periòdic mexicà Tierra y Libertad i es dedicà a distribuir tota mena de publicacions llibertàries. Aprengué el francès i en 1966 contactà amb anarquistes del continent. Quan arribà Austràlia no trobà militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es dedicà a agrupar espanyols i l'agost de 1966 creà el Centre Democràtic Espanyol (CDE) de Sydney i de Melbourne, editant la revista El Demócrata. Animà el Grup Llibertari de Sydney i publicà la revista Acracia (1972-1992) i també edità Nosotros (1972-1975) i Militando (1975). Després de la mort del dictador Francisco Franco es dedicà a col·laborar en el moviment anarquista de Sydney i de la resta d'Austràlia, en estret contacte amb companys d'arreu del món (Vicente García Pérez, Félix Álvarez Ferreras, Marcos Alcón Selma, etc.), especialment en el Moviment Llibertari Cubà (MLC), i amb la CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Defensà l'anarcosindicalisme en el si de diversos sindicats reformistes, destacant en la seva lluita contra la patronal. En 1976 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Australiana (FAA), publicant fins al 1978 el butlletí FAAB. Durant aquests anys participà activament en les protestes contra la guerra del Vietnam. El gener de 1978 fou un dels fundadors a Newton (Adelaida, Austràlia Meridional, Austràlia) de l'Anarcho Syndicalist Federation of Australia (ASFA, Federació Anarcosindicalista d'Austràlia), de la qual exercí de secretari en la secció de Sydney. Amb Vicente Ruíz Gutiérrez realitzà una important tasca editorial, publicant butlletins (La Semilla, etc.) i fullets divulgatius (La Revolucion social española, Anarchy,A Criticism of state socialism, An appeal to the young, The place of anarchism in socialistic evolution, Looking back after 20 years of jail, A short history of anarchism, etc.). En els anys setanta viatjà a Espanya. En 1984 assistí a la marxa antinuclear de Sydney i entre l'1 i el 4 de maig de 1986 participà a Melbourne en les celebracions de l'Australian Anarchist Centenary. Trobem articles seus en Cenit, El Cómpita, Guángara Libertaria, Ideas-Orto,Tierra y Libertad i en nombroses publicacions australianes. És autor del llibre Cuba, the anarchist and freedom (1987). Antonio Jiménez Cubillo va morir el 14 de juliol de 1990 a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) d'un atac de cor. Deixa companya (Vik) i dos fills (Glen i Alan).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Necrològica de Luigi Gervasini apareguda en el periòdic de Buenos Aires "El Perseguido" del 16 de juliol de 1893

    - Luigi Gervasini: El 13 de juny de 1893 mor a Buenos Aires (Argentina) el tipògraf republicà irredemptista i, després, anarquista Luigi Gervasini. Havia nascut el 30 d'abril de 1868 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Gervasini i Carolina Conti. Componedor tipogràfic de professió, quan tenia 12 anys ja participava en el moviment revolucionari milanès. En 1883 entrà a formar part del Nucli Anticlerical «Monti e Tognetti» i el 4 de maig de 1884 aquesta organització anticlerical participà en la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Caravaggio (Llombardia, Itàlia). Descontent amb la política de «Monti e Tognetti», amb altres companys, s'uní al Cercle Republicà Irredemptista«XX Dicembre». L'agost de 1884 la policia confiscà la bandera social del cercle, la primera vegada de les 25 vegades que ho farà, i ell fou dels màxims defensors contra aquesta agressió. En aquestaèpoca freqüentà la redacció d'Il Fascio Operaio i ajudà en la seva edició. El 5 de desembre de 1884 va ser jutjat en l'Audiència, juntament amb altres companys (Brambilla, Ornesi, Girola i Brianzoni), per un delicte de premsa i per rebel·lió, i ell, per la seva joventut, va ser absolt. Dies després, el 19 de desembre, amb altres cinc companys del cercle, col·locà bombes de pólvora a diverses seus institucionals de la ciutat (la Direcció de Policia, el Palau Reial, el Tribunal, l'Arquebisbat, la Governació, etc.) per a commemorar l'execució, dos anys abans, de l'irredemptista italià Guglielmo Oberdan; detingut, va ser jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. L'estiu de 1885, amb l'entrada al cercle de nous membres gens ni mica revolucionaris, abandonà amb altres companys el «XX Dicembre» i s'integrà en el Partit Obrer Italià (POI). Fou un dels secretaris del II Congrés del POI, que se celebrà entre el 6 i el 8 de desembre de 1885 a Mantova (Llombardia, Itàlia). El 8 de desembre de 1886 va ser detingut amb el professor Bottini en una manifestació anticlerical; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó. En sortir de la garjola, encalçat per la policia i sense feina, decidí emigrar a Amèrica i durant la primavera de 1888 marxà cap a Buenos Aires. A la capital argentina a partir de 1890 entrà a formar part del moviment llibertari i destacà com a orador. El novembre de 1892 participà activament en la vaga dels sabaters, organitzada conjuntament amb els socialistes. El novembre de 1892 fou un dels fundadors del periòdic anarquista en llengua italiana Lavoriamo, a més de col·laborar en El Perseguido i La Libre Iniciativa. Luigi Gervasini va morir el 13 de juny de 1893 a l'Hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina) de febre groga –altres fonts diuen que morí d'una pulmonia desencadenada per les complicacions sorgides arran de l'empresonament que patí després de ser detingut durant els aldarulls de l'enterrament de l'anarcocomunista Rafael Roca. Son germà petit Rinaldo Gervasini també milità en el moviment anarquista.

    ***

    Cels Gomis i Mestre

    - Cels Gomis Mestre: El 13 de juny de 1915 mor a Barcelona (Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre --certs autors citen Mestres erròniament. Havia nascut el 6 de gener de 1841 a Reus (Baix Camp, Catalunya). Cap al 1850 s'instal·là a Madrid amb sa família. En aquesta ciutat va començar a estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862, abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la Revolució de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va conèixer Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa vida, malgrat les discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir secretari del «Club dels Federalistes», presidit per Almirall, i formà part de la redacció d'El Estado Catalán, periòdic fundat per Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà Federal de Barcelona i l'abril va participar en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de Tortosa», signat entre les forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i en la revolta d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes «intransigents» va jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal de 1869 va haver de fugir a França i a Suïssa. En l'exili va conèixer Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció ginebrina. De bell nou a la Península el març de 1870, va participar activament en l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'antuvi a Zumarraga (País Basc) i després a Madrid (Espanya), presidint el primer acte públic de la Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció del primer òrgan oficial de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la formació llibertària dels integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los alguns dels seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres fullets. Durant l'any 1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la Internacional, va formar part de la comissió que s'entrevistà amb el governador de Madrid per a protestar contra l'actuació de la «partida de la porra», en un banquet de solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El març de 1873, residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la Comissió Federal, li va encarregar la traducció de la memòria del Congrés de les seccions angleses de l'AIT i li va demanar que treballés per la constitució de la federació local d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb la madrilenya Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va traslladar a Barcelona i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca cultural, folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir d'aquesta data dedicà molt de temps a realitzar estudis del folklore català que foren publicats. Va formar part del comitè de gestió de la Biblioteca Arús barcelonina i va col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia, El Productor, La Tramontana, etc. Durant la dècada dels vuitanta va publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració que van ser molt comentats. El 14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de Reus. Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment anarquista que es preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força les pràctiques violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar d'un projecte per portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el braç esquerre en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte, però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantares. Després va abandonar la seva professió d'enginyer de camins, que va exercir arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc, Aragó i Andalusia), construint gran nombre de carreteres i línies ferroviàries --durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar--, per ocupar-se de la direcció literària de l'editorial barcelonina Seguí. Membre de l'Associació d'Excursions Catalana i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya. Amb una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en català com en castellà, especialment sobre literatura, lingüística, agricultura, meteorologia, botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot llibres de text per infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la raó i del coneixement científic com a instruments de transformació de la societat i de millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls temporals (1884), La lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició facsímil en 1999), La vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes (1887, en col·laboració), Costums empordanesas. Dinars de morts, honras grassas (1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de confrontacions (1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó (1890), Botánica popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en 1983 sota el títol Dites i tradicions populars referents a les plantes), Cantares castellanos (1892), Cantars catalans (1893), Cantares i dictats tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900),Rudimentos de la agricultura española (1900), De las plantas y sus aplicaciones (1895), Dictats tòpichs catalans (1901),Literatura popular catalana (1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia general de Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987, pòstum),  etc. Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell dos opuscles plenament anarquistes, El catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres (1887). Va traduir i prologar al castellà el llibre d'Almirall Lo catalanisme (1902). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va ser cedit per la família a l'Arxiu Històric Municipal de Reus. Son nét, Cels Gomis i Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar materials de son avi.

    Salvador Palomar: «Cels Gomis i Mestre, cultura popular i cultura obrera», en Carme Pujol: Inventari del fons personal de Cels Gomis i Mestre. Arxiu Històric Municipal de Reus, 2003

    ***

    Jules Le Gall

    - Jules Le Gall: El 13 de juny de 1944 mor al camp d'extermini de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya) l'anarquista, antimilitarista i maçó Jules Le Gall. Havia nascut el 13 de desembre de 1881 a Brest (Bretanya). Obrer metal·lúrgic i soldador a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), treballà al mateix taller que el militant llibertari Victor Pengam. En 1903 ambdós fundaren el grup local de la Joventut Sindicalista (JS), un dels primers creats a l'Estat francès, i que ben aviat comptà amb una seixantena de militants a l'Arsenal. Després de les grans vagues de maig i juny de 1904, el 4 de juliol d'aquell any es creà la Borsa del Treball de Brest (oficina d'ocupació, biblioteca, caixa de resistència, cursos professionals, campanyes d'educació, etc.) i ell va ser nomenat secretari, amb Pengam de tresorer i controlador de comptes. El setembre de 1904 fou delegat al VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat a Bourges. El 3 d'octubre de 1905 va ser demandat, amb Pengam, per «incitació a la desobediència a militars», però el gener de 1906 va ser absolt. El 4 de maig de 1906, arran d'un escorcoll a la Borsa de Treball, va ser detingut amb altres 17 companys sindicalistes. El Primer de Maig de 1907 pronuncià un ardent i subversiu discurs i arran d'aquest fet el 28 d'agost va ser detingut per«incitació a l'assassinat i al pillatge» i tancat com a pres comú a la presó de Bouguem de Brest. Seixanta dies després va ser jutjat per l'Audiència de Quimper i el 28 d'octubre condemnat a tres mesos de presó. En sortir-ne, l'1 de desembre de 1907 va ser rebut a l'estació de Brest per una manifestació de companys. Acomiadat de l'Arsenal, esdevingué gerent d'una llibreria cooperativa fundada amb els guanys d'una tómbola organitzada per un comitè de suport presidit per Pengam. En 1908 creà el grup llibertari «La Guerre Sociale» i col·laborà en el periòdic Prolétaire Breton, on defensà les tesis de la vaga general. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1910 participà en la creació del Cercle Neomaltusià, que es reunia la carrer Fautras i on setmanalment Pengam organitzava xerrades diverses (higienisme, contracepció, alimentació racional, etc.). En 1911 creà un nou grup llibertari,«Les Temps Nouveaux», on Pengam exercí de tresorer, i que acabà adherint-se a la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux i en el diari de la CGT La Bataille Syndicaliste. El desembre de 1912 el citat grup s'adherí al Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda que portava a Brest la propaganda pacifista. Després de la Gran Guerra regentà una petita quincalleria i la policia el qualificà com a «educador de la joventut sindicalista, anarquista, orador, violent». A començaments del gener de 1921 s'inicià en la francmaçoneria entrant a formar part de la lògia «Amics de Sully» del Gran Orient de França. També fou president del Comitè de Defensa Social (CDS) i cap al febrer d'aquell any reconstituí un grup llibertari (René Martin, René Lochu, Gourmelin, Jean Tréguer, etc.) que es reunia a la Casa del Poble --antiga Borsa del Treball del carrer Guyot. També animà un grup teatral per al qual va escriure algunes obres, com ara Manant, voici le soleil. El gener de 1925 participà en la creació a Brest del Comitè de Vigilància contra el Feixisme i el Clericalisme, organització creada per respondre les mobilitzacions catòliques i que excloïa els comunistes. A començaments de juliol de 1925 va ser detingut arran dels nombrosos escorcolls portats a terme a la Casa del Poble i a diferents domicilis de militants anarquistes i comunistes de Brest. Entre 1925 i 1935 col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA). En 1927 conegué Nestor Makhno i col·laborà en el periòdic Le Flambeau (1927-1934) de Brest. Com a membre del Comitè Sacco-Vanzetti, el 8 d'agost de 1927 presidí el míting que es realitzà a Brest en el seu suport. El 6 de gener de 1932 va ser un dels organitzadors de la contramanifestació d'un míting d'extrema dreta. Entre el 30 i el 31 de maig de 1936 presidí, com a«venerable» de la lògia «Amis de Sully», el Congrés de Lògies de l'Oest. Durant la guerra d'Espanya participà en accions de solidaritat i de suport a la revolució que s'estava produint. L'agost de 1940, durant la posada en marxa de les lleis de repressió de les societats secretes, va ser detingut per la policia i interrogat sobre les seves activitats maçòniques --els arxius de la lògia «Amis de Sully» havien estat destruïts el 15 de juny. El desembre d'aquell any va ser interrogat per la policia alemanya i el juliol de 1941 detingut al seu domicili del barri de Recouvrance de Brest i tancat a la presó marítima de Pontaniou, a prop de Nantes. L'abril de 1943 va ser traslladat al camp de transit i d'internament nazi de Royallieu a Compiègne (Picardia), on el 19 de gener de 1944 va ser deportat amb 1.942 altres detinguts polítics al camp de concentració nazi de Buchenwald on va ser enregistrat sota la matrícula 41.186. Jules Le Gall va morir el 13 de juny de 1944 al camp d'extermini de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). En 1999 es creà a Brest l'Associació dels Amics de Jules Le Gall i el 30 de maig de 2009 van ser inaugurats uns jardins amb el seu nom en aquesta ciutat.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    La previsible ruptura entre IU e IUCM, lamentable como todas las rupturas,  se ajusta como un guante al modelo de relación federal.

    En contra de lo que es práctica habitual en otros  partidos, aquí no va a haber expulsiones individuales ni colectivas ni se va a descabezar a la federación de IU-Madrid para nombrar una gestora. Y a mí esto, como militante de IU, me enorgullece y me hace pensar que, en algunas cosas, IU sí que significa una nueva manera de hacer política.

    La decisión que, con toda probabilidad, aprobaremos mañana en la dirección federal será, sencillamente, un divorcio político: la penosa constatación de un desentendimiento profundo, prolongado e irreversible que recomienda, como en los matrimonios, una separación de hecho y de derecho.

    El modelo federal se sustenta en un pacto  entre organizaciones territoriales que es libre y revocable por ambas partes en cualquier momento.  Por eso, IUCM tendrá el lunes por la mañana los mismos militantes y los mismos dirigentes que le quedan a día de hoy, pero lo que no tendrá es una relación política con IU federal porque esta relación federal, como el amor en la pareja, no se puede imponer a la otra parte.

    No importa ni decir que IU, por la misma razón, está en su pleno derecho de rehacer su vida en Madrid y de invitar a la gente que milita en IUCM, a la gente que se ha ido y  gente que jamás ha estado a crear un nuevo partido con el que pueda haber entendimiento y con el que se pueda federar.

    Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El Club Pollença organitza "Gloses de prima", el proper 14 de juny a les 20:30h. Amb una entrada per socis de 4€ i per a no socis de 6€.

    Hi prendran part els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Maribel Servera "Figona" i Macià Ferrer "Noto". 


    0 0

    Parlament de la portaveu del nostre grup municipal, na Marina Llobera.

    És possiblement un dia com avui, que en Pere Josep i jo hem estat nomenats regidors, i que a l'Ajuntament hi ha molta gent i alegria, un bon dia per, en nom de l'assemblea d'Alternativa, donar les gràcies. A les més de 800 persones que amb el seu vot ens han fet ser aquí, però també i més especialment a aquells que han passat de les paraules als fets i s'han implicat perquè Alternativa sigui possible, amb el seu temps, el seu esforç, les seves idees, les seves mans; partint de la idea que deia en Joan Fuster que «tota política que no facem nosaltres, serà feta contra nosaltres». Entre aquesta gent i de manera destacada hi trobam els que han estat els nostres regidors fins ara, en Pepe i en Miquel, a qui els volem donar públicament les gràcies per la seva feina, que ha estat molta i constant, i perquè amb aquesta han donat exemple i han dignificat la política.

    Avui, hem retirat la nostra candidatura a batle, per votar a favor del candidat de Junts Avançam, en Miquel Àngel March. El nostre vot respon, com alguns de vosaltres ja sabeu, a un pacte. El nostre vot a canvi de tota una sèrie de mesures de transparència i de participació real. Pactam, no per obtenir un benefici pel partit o per un càrrec, pactam a canvi d'una cosa que és per a tots, inclòs pels nostres adversaris polítics. «Para nosotros nada. Para todos, todo», com deia el moviment zapatista a Mèxic. Sense participació ni transparència, no hi ha democràcia, i nosaltres volem democràcia real, directa, democràcia de bons i de veres.

    Així que pactam a canvi d'uns compromisos ètics clars i, tot i que estarem a l'oposició, estam disposats a fer feina i arromangar-nos. Podem assumir feines pel poble, però no és un pacte de govern, no tenim deutes ni hipoteques amb cap sigla; només tenim compromisos amb la transformació i amb la democràcia de base.

    Per tant, i veient amb esperances el canvi que es pugui donar amb la nova batlia, ens posarem a fer oposició constructiva, com sempre que ens han deixat, hem volgut fer, però també, com sempre hem fet (ens deixessin o no), oposició crítica. El nou govern ens tendrà sempre de cara i disposats a col·laborar en el camí per aconseguir un poble lliure, just i feliç; però d'esquena i implacables davant l'opacitat, les velles formes de fer política, o les decisions que provoquin injustícia o desigualtat.

    Volem entrar el feminisme dins l'Ajuntament, avui, que per vergonya llegim als diaris que a les Illes tenim la taxa més alta de tot l'Estat de víctimes de violència de gènere. O sigui, de violència contra la dona pel simple fet de ser dona! I aquesta és només una de les múltiples violències que patim.

    Sí, lluitarem per tenir un Ajuntament feminista, perquè citant n'Angela Davis, dona, pobra i negre als Estats Units «El feminisme és la idea radical que les dones som persones».

     

    Nosaltres volem ser la veu dels que no tenen veu, dels invisibles, dels silenciats i volem lluitar contra les injustícies, maldament aquesta no sigui una competència municipal, perquè és molt més que això: és el deure moral de tota persona.

    Nosaltres volem ser una esmena, ja ho vàrem dir, a la dreta però també a l'esquerra, tant en la forma com en el fons. Nosaltres volem un món nou i «no ens assusten les runes», que deia Durruti. La nostra ambició no és de poder, sinó de transformació. I tenim clar que el poder no és aquí dins i el té una persona. El poder és allà fora, i és col·lectiu. El poder el té i l'ha d'exercir el poble, i el govern ha de manar obeint.

    No estam exempts del perill nosaltres. Deia en Nietzsche que «qui lluita amb monstres, vagi alerta de no convertir-se també en monstre». Hem d'anar ben vius amb estar dins l'Ajuntament, amb assumir les dinàmiques, moltes vegades perverses, del poder institucional. No volem ser domesticats.

    També tenim clar que no tenim la veritat absoluta nosaltres; no estam, i no ho volem estar, damunt una talaia privilegiada. I en aquest sentit, parafrasejant un altre pic Joan Fuster podríem dir que «les nostres contradiccions són les nostres esperances».

    Nosaltres només intentam seguir un camí que ve d'enrere, que ve «d'un silenci antic i molt llarg, de gent que va alçant-se des del fons dels segles», ja sabeu qui ho deia, per construir un món nou, començant per l'entorn immediat; nosaltres som fills polítics d'aquells vint o trenta que un dia de juliol de fa 79 anys, resistiren dins aquest ajuntament per plantar cara al feixisme. Nosaltres som fills polítics de les seves ganes de lluitar. De les mateixes ganes de lluitar d'en Mandela, o de na Rosa Parks pels drets civils. O dels zapatistes. De les mateixes ganes de lluitar que a dia d'avui tenen les combatents de la milícia femenina kurda, contra l'avenç de l'Estat Islàmic a les muntanyes del Kurdistan.

    Des de sempre i per sempre, aquesta caparruda tossudesa de voler un altre món i lluitar perquè sigui possible.

    Omnia sunt communia!

     

     




    0 0

     

    Llorenç Carrió promet el càrrec de regidor

     

     Mercè Borràs, Antoni Noguera i Llorenç Carrió amb gent de Sant Jordi a Cort
     
    Més informació aquí.

    0 0

    Si uno ve con simpatía Ahora Madrid y quiere opinar sobre el caso de Guillermo Zapata, lo primero que tiene que hacer es mirarse al espejo y preguntarse : ¿quéharía yo si los twts los hubiera escrito un concejal del PP? Si no hacemos este pequeño esfuerzo de rigor intelectual los debates sobre temas éticos se convierten en lo contrario: un guirigay ajeno a la ética donde ésta sólo es utilizada como arma arrojadiza.

    Creo que Guillermo Zapata dice la verdad cuando afirma que no es racista, que no está a favor del holocausto y que no justifica el atentado contra Irene Villa. Pero Guillermo nos oculta una parte importante de la verdad cuando nos dice que los twits sólo forman parte de una conversación sobre los límites del humor. Como se demuestra en el archivo adjunto que circula por las redes, Guillermo Zapata no estaba llevando a cabo un debate académico: estaba reivindicando (y ejerciendo) el humor políticamente incorrecto y sin límites.  https://www.facebook.com/eberhard.grosskefiol/posts/862802587126654?pnref=story

    Es una posición ético-política defendible pero que yo no comparto en lo absoluto. Yo me alegro, como político y como persona, de vivir en una sociedad donde ya sean mucho más raras que antes las burlas a costa de los “maricones”, los “subnormales”, los gitanos y los discapacitados. Y también me alegro mucho de que sea rarísimo encontrar chistes a costa del holocausto, de la mutilación de una chica de 17 años en un atentado terrorista o de la violación y asesinato de un grupo de chicas de parecida edad.

    Es un juicio ético y, por tanto, discutible. Pero a mí no me gustaría vvir en una ciudad en la que el concejal de cultura (nada menos!) no compartiera este criterio y, desde luego, si yo fuera el alcalde, lo cesaría de inmediato 


    0 0


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Faltan muchas biografías de investigadores mallorquines en Internet. Una de ellas es la de Gabriel Seguí Vidal (1907 - 1996), historiador, religioso de los Misioneros de los Sagrados Corazones, estudió en Roma donde se doctoró en Teología, Historia eclesiástica y se licenció en Arqueología. Fue rector de la Real e investigó los orígenes del cristianismo en las Baleares.

    Afortunadamente publicó algún artículo en el Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana y, gracias a ello, podemos acceder a esos conocimientos. En el BSAL del año 1942 se publicaron dos escritos suyos: "Fuentes literarias y monumentales de la historia del Monasterio de Santa María de la Real" y una conferencia que leyó en la antigua Universidad Luliana titulada "Las Baleares romanas". Es importante que las instituciones publiquen (y actualmente no sólo en papel) las conferencias.

    Gabriel Seguí dice "A unos 60 llegan los autores que en sus obras mencionan las Islas y entre los mismos los hay historiadores, poetas, geógrafos, naturalistas, peritos en el arte de guerra, etc." y nombra a los autores romanos que citaron estas islas y, al final de la conferencia añade un Apéndice con la indicación de las obras donde aparecen referencias a las Baleares. Un elemento me llama la atención: la escueta bibliografía existente entonces sobre este tema, tan sólo cuatro obras, siendo una la suya "La carta encíclica del obispo Severo" y otra un manuscrito que dejó el Sr. Bover en la biblioteca de La Real.

    "Cuatro partes tendrá la presente conferencia. En la primera discurriremos sobre los nombres de las Islas; en la segunda las describiremos en su aspecto físico y moral; en la tercera tejeremos su historia durante los dos períodos, el romano y el bizantino; por fin en la cuarta nos asomaremos a la historia genética de las Islas.
    Advertimos que todas nuestras afirmaciones estarán sacadas, por lo regular, textualmente, de los 60 autores griegos y romanos citados; aun más, intentaremos reunir todo cuando han dicho los mismos sobre las Baleares
    ."

    Plinio, que gobernó la «Tarraconensis» y por consiguiente las Baleares, anota en su Historia natural algo de su fauna y flora. Son dignos de mención el trigo por su peso en comparación con el de otras regiones, el vino, por su excelente sabor; los caracoles por sus óptimas cualidades medicinales, siendo conocidos los de las Baleares con el nombre de «covaticos» por encontrarse en las cuevas o cavas. Recuerda también las cebollas, para las cuales el terreno es tan propicio, que las produce en abundancia y sin cultivo. Entre las aves, recuerda las gaviotas, como características de las Baleares, los tordos, que son de superior calidad («nobiliores»), y una clase de gavilanes, con los cuales se formaba un manjar exquisito para las comidas; la grulla mayor y menor.

    Entre los animales el más célebre es el conejo, el cual, a pesar de no encontrarse en la vecina Pityusa, se propaga con tal rapidez en las Baleares, que en varias ocasiones hicieron mucho daño en las mieses, de tal manera que durante el reinado de Augusto, pidieron a este Emperador refuerzos militares contra la invasión de los conejos (así Plinio) y detener de este modo su portentoso desarrollo.

    Diodoro Sículo añade que en los tiempos que historia, antes de la colonización romana, no había viñedos en las Baleares a pesar de ser.muy aficionados («promptiores») al mismo sus moradores, ni tampoco producían olivos, teniendo que sacar del lentisco el aceite para ungir sus atléticos cuerpos.

    Añade además el citado historiador que en Menorca se producía toda clase de ganado vacuno, y mulos, que se distinguían por ser altos y de color agradable, o, según otros traductores de su historia griega, por su voz sonora. La tierra de ambas islas mata, como la de Ibiza, los animales dañinos, siendo ésta la razón de su ausencia.

    Las dos islas están muy pobladas («refertae») pasando los hombres de 30.000. Procedían de una invasión de griegos, que se trasladaron a estas islas después de la caída de Troya, según Estrabón.

    La lengua que usaban aún en plena civilización romana, era un dialecto de la griega, lo cual nos consta, entre otras fuentes históricas, por el testimonio de S. Jerónimo y por algunas frases de la carta del obispo Severo del año 417.

    Estrabón, Plinio y Julio Solino en el litoral Este de la isla mayor colocan una ciudad llamada Boccoris, resto del reino Boccor, que duró «usque ad eversionem Phrygum».

    Las costumbres de los pobladores de Mallorca eran bárbaras. No poseían casas, viviendo como trogloditas en cuevas que hallaban en las montañas escarpadas, construyendo también unas galerías subterráneas, que les servían al mismo tiempo de abrigo y defensa.

    Nos los describe Estrabón amantes de la paz y tranquilidad, y añade Diodoro que para no tener guerra con otros pueblos no admitían en su suelo monedas de oro y plata, pues decían los isleños que Gyrón, hijo de Crisaor, por poseer abundantísimas riquezas fué atacado por Hércules, privándole de las mismas.

    Profunda era la veneración que tenían por sus difuntos. No conocían entre los mismos la cremación de los cadáveres; los colocaban dentro de ánforas, reuniendo luego sobre las mismas, una ingente multitud de gruesas piedras

    Su vestido, a lo más, se reducía a la simple «sisyma», túnica formada de pieles de animales. No usaban la «lena» o manto griego. En verano reducían aún más sus prendas de vestir, llegando esta costumbre, como hemos dicho, a dar nombre a las islas, Gymnesia («gymnos», desnudo). [...]

    Pero lo qué más fama y celebridad dio en la antigüedad, hasta cambiar el nombre de sus islas, fué su honda. De ella se hacen eco casi todos los historiadores antiguos, y hasta los mismos poetas con su libertad hiperbólica narran efectos evidentemente exagerados del arma guerrera balear.

    Precisamente, indica en otro apartado, "balleares" o "balliares" proviene del griego "ballein", echar, por la célebre honda, que se hizo inmortal en las guerras púnicas. Interesante esta conferencia de Gabriel Seguí, leída en 1941 e impresa en el 42. La bibliografía sobre este tema se multiplicará notablemente en las décadas posteriores, principalmente debido a las excavaciones y hallazgos de restos, pero este trabajo de Gabriel Seguí está basado en los textos latinos de la época que va explicitando a lo largo de la conferencia.

    He separado esta conferencia del volumen del año 1942 del BSAL y lo he subido a Scribd.


    0 0

    Los resultados de las elecciones municipales y autonómicas del pasado 24 de mayo han sido malos para el Partido Popular. No caben paños calientes, ni excusas. Los ciudadanos han dictado sentencia y han decidido que el Partido Popular pase a las filas de la oposición, a pesar de ser la fuerza política más votada.

    Los partidos de izquierda, a su vez, firmarán un nuevo pacto, aunque sea a empujones. Un pacto de perdedores que tiene todos los visos de convertirse en un mero reparto de sillas, un simple intercambio de cromos, como ya lo fueron los dos malogrados “Pactes de Progrés”. En realidad, el único nexo que une a todos estos partidos es descabalgar del gobierno, de las distintas instituciones en juego, al Partido Popular. Éste es su objetivo común y es, de hecho, lo único que une férreamente sus voluntades

    Ante esta situación, el Partido Popular tiene una nueva oportunidad para demostrar la grandeza y la cohesión del partido. La fuerza del PP se medirá en función de cómo sepamos reaccionar a este momento de prueba. Hay mucha gente que confía en nosotros, que cree en el proyecto del Partido Popular. Ahora, por tanto, es la hora de hacer oposición y de defender unas ideas y unas propuestas que tienen el respaldo de muchísima gente, sin falsos miedos, y sin complejos ridículos.

    El congreso extraordinario, que se prevé tenga lugar después del verano, ha de ser un buen momento para recuperar la fuerza de nuestro discurso y robustecer la unidad del partido. Entre todos decidiremos quien debe tripular la nave popular, y lo haremos en un congreso en el que cada afiliado podrá expresarse y podrá votar.

    En el PP no pueden existir ni facciones, ni odios, ni resentimientos, sino sólo ganas de recuperar un proyecto político de centro liberal reformista y de mayoría social. Los estatutos del partido marcan la pauta del Congreso, y el presidente ya ha expresado su renuncia a presentarse a la reelección, en beneficio de nuestro proyecto común, muy necesario para nuestra comunidad autónoma.

    Somos, todos los afiliados del Partido Popular, por tanto, responsables de la reconstrucción de una alternativa de centro derecha en Baleares. Una alternativa que vuelva a ilusionar a los ciudadanos, una alternativa sensata y con los pies en el suelo. Una alternativa que se debe contraponer a las políticas sectarias y regresivas de la izquierda. Una alternativa sólida e imprescindible para una democracia moderna y saludable.

    Ya no cabe, por tanto, lamerse las heridas. Ya basta de lamentaciones que no conducen a nada. Ya basta de absurdas cazas de brujas y declaraciones altisonantes. Ahora toca la tranquilidad, el debate sereno, y no las estridencias. Es la hora de actuar y de aprender de los errores. Es la hora también de hacer pedagogía, de dar razón de nuestras ideas y nuestras propuestas. Es la hora de saber movilizar a la sociedad civil. Seguramente también deberemos salir a la calle para defender nuestros derechos cuando estos sean pisoteados por nuestros gobernantes.

    Hemos de ver, por tanto, estos cuatro años de travesía en el desierto como cuatro años llenos de oportunidades. Cuatro años para fortalecernos, para robustecer nuestro discurso y nuestros argumentos y estar listos para volver a gobernar dentro de cuatro años.


    0 0

    Avui que ha començat de bon de veres una etapa nova pel nostre poble volem fer una recopilació d'aquestes darreres setmanes tal i com les hem viscudes des de MÉS per Pollença. Avui precisament, que els regidors del nou equip de govern hem anat per primera vegada a l'Ajuntament a assumir la responsabilitat de governar. El nou batle, en Miquel Àngel March, encara no ens ha delegat les àrees de les que ens n'haurem de fer càrrec, cosa que farà en els propers dies i que es farà públic tal com cal, però la responsabilitat del govern ja la tenim i la volem assumir, amb coneixement de causa i també amb ganes de fer front al repte que suposa.

    El procés que ens ha duit fin aquí ha estat llarg. Podríem posar-li un inici al mes de gener, quan es varen fer els primers contactes per constituir la coalició Junts Avançam. Però potser caldria que ens remuntàssim encara més enrere, en les fallides negociacions de fa quatre anys, quan varem tocar amb les mans que, tot i aglutinar molts de vots i molta capacitat de feina, els partits progressistes no varem poder dirigir l'Ajuntament. Allà aprenguérem la necessitat de treballar plegats i així ho varem fer durant la legislatura, des de l'oposició. Després la fundació de MÉS per Pollença ens conduí cap a l'arreplegament de forces (tot i l'important entrebanc de les primàries, reconeixem-ho). La unió de forces va aconseguir cuallar més endavant en la coalició Junts Avançam (Independents, MÉS, PSOE i Esquerra).

    Tant les primeres passes de la creació de la coalició, com la precampanya, amb l'elaboració del programa, com després la pròpia campanya, ens varen anar consolidant com un grup cohesionat, amb confiança mútua tot i els diversos partits que ens ajuntàvem. I el més important, des del primer moment hem sentit l'empenta tant dels simpatitzants dels diferents partits com dels ciutadans del carrer que ens encoratjaven amb il·lusió a continuar amb aquest repte. Des de MÉS per Pollença hem d'agrair als companys del PSOE, els d'Esquerra i als nombrosos independents que ens han donat suport, el compromís posat i que s'hagi deixat en segon terme el partidisme per prioritzar la feina pel poble.

    Els resultats foren bons, molt bons si consideram les circumstàncies en les que s'havia desenvolupat la campanya i la desigualtat de recursos que patíem, tant econòmics com de formes de fer la campanya. Però no podíem renunciar als nostres principis bàsics, que eren la transparència i el joc net. I férem bé, ja que el fet d'empatar a 6 regidors però ser la segona força per només 69 vots ens obligava a cercar l'acord amb altres partits, acords que s'havien facilitat per tracte amb les altres forces durant la campanya. La negociació fou llarga però no excessivament complicada, ja que els punts d'acord eren molts tant amb Alternativa com amb UMP; i finalment varem poder assolir els 9 vots que dissabte varen donar la majoria absoluta a Miquel Àngel March.

    Avui hem fet una primera visita (primera pels regidors novells) a les instal·lacions municipals: l'Ajuntament, Serveis Socials, Residència i Centre Cultural. I demà serà el torn del Miquel Capllonch, la nau de l'Àrea de serveis i EMSER, la Policia i Can Llobera. L'allau d'informació, temes pendents, i problemes a resoldre és impressionant però no ens fa por, ja que per això hem arribat fins aquí. També hem volgut reunir als treballadors per tenir un primer contacte, transmetre la nostra confiança en la seva professionalitat i encoratjar-los a fer seu l'esperit de diàleg i transparència que volem imprimir a l'acció de govern. Ara és l'hora de fer funcionar aquest Acord pel Canvi i amb això volem comptar amb la col·laboració dels ciutadans, i creiem que la tindrem, ja que al cap i a la fi parlam de Pollença, que és la casa de tots.

     

     

    Equip de Govern 

    1. Miquel Àngel March. Batle. Junts Avançam

    2. Iliana Capllonch. Junts Avançam

    3. Tomeu Cifre. Junts Avançam

    4. Miquel Àngel Sureda. Junts Avançam

    5. Magdalena Seguí. Junts Avançam

    6. Toni Cànaves. Junts Avançam

    7. Andrés Nevado. UMP

    Suport d'investidura

    8. Pere Josep Coll. Alternativa

    9. Marina Llobera. Alternativa

    Oposició

    10. Tomeu C.Ochogavia. Tots

    11. Francisca Cerdà. Tots

    12. Elionora Tugores. Tots

    13. Miquel Llobeta. Tots

    14. Maria Petra Buades. Tots

    15. Mateu Soler. Tots

    16. Martí Roca. PI

    17. David Alonso. PP 

     

     

      

    Avui hem fet el primer contacte com a equip de govern. 


    0 0

    [15/06] «L'Éducation Libertaire» - «Le Réveil des Travailleurs» - «Le Communiste» -«Humanidad» - «Generación Consciente» - «Protesta Umana» -«L'Emancipazione» - «Libre Examen» - «L'Unique» -«Nervio» - «La Nostra Lotta» -«Caos» - «Adarga» -«Les Temps Maudits» -«Anartiste» - Pelissard - Sosset - Duvergé - Sarrau - Guàrdia Abella - Pellicer - Barbieri - Figner - Teresa Asla

    Anarcoefemèrides del 15 de juny

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Éducation Libertaire"

    - Surt L’Éducation Libertaire: El 15 de juny de 1900 surt a París (França) el primer número de L’Éducation Libertaire. Revue mensuelle internationale. Organe des bibliothèques d’éducation libertaire. D’antuvi impresa i després realitzada en autocòpia i bimestral, es van publicar 10 números fins a març de 1902. Aquesta publicació és de fet els prolegòmens d’una temptativa de creació d’una escola llibertària que es va inaugurar el 12 de febrer de 1899, a París, a l’Hôtel des Sociétés Savantes (Palau de les Sàvies Societats); el projecte inicial, sostingut per Jean Grave i Piere Quillard, d'obrir una escola llibertària per a la infantesa no es va poder aconseguir encara, ja queúnicament s'impartien classes nocturnes als adults. Els redactors de L’ÉducationLibertaire eren els de Les Temps Nouveaux i de Le Libertaire (Victor Dave, Paul Robin, André Girard, C. Papillon, Étienne Lariviere, Albert Bloch, André Veidaux, Gabriel De La Salle, Charles Malato), però també hi participaven anarcosindicalistes com Ivetot o Paul Delesalle. Domela Nieuwenhuis va publicar la conferència L’Éducation libertaire, el número 12 de la col·lecció de fullets de Le Temps Nouveaux (1900), autèntic manifest del projecte. El grup de la revista va editar, com a mínim, quatre fullets: Le coopératisme et le néo-coopératisme: rapport présenté au Congrès ouvrier révolutionnaire international, dels Étudiants Socialistes Révolutionnaires Internationalistes de Paris (1900); Contre la nature, de Paul Robin (1901); Ce que j’entends par l’individualisme anarchique, de Georges Butaud; i L’éducation pacifique: conférence, d’André Girard.

    ***

    Capçalera de "Le Réveil des Travailleurs"

    - Surt Le Réveil des Travailleurs: El 15 de juny de 1900 surt a Lieja (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual, i després setmanal, Le Réveil des Travailleurs, que va tenir dos subtítols: «Periòdic d’emancipació popular» i«Òrgan llibertari». Estava editat pel«Grup de propaganda pel fullet, la canço i el cartell» i l’anarquista belga Georges Thonar en serà un dels responsables. El periòdic arribarà a tirar 1.700 exemplars, però deixarà de publicar-se l’abril de 1903, editant fullets de diversos autors (Lucien Hénault, Max Borgueil, Eugénie Potonié-Pierre, Johann Most, etc.).

    ***

    Capçalera de "Le Communiste"

    - Surt Le Communiste: El 15 de juny de 1907 surt a Boitsfort (Flandes, Bèlgica), publicat a la impremta de la colònia comunista llibertària L’Expérience, el primer número del periòdic mensual Le Communiste. Organe de propagande libertaire. Entre els col·laboradors en trobem Émile Chapelier --fundador en 1905 amb sa companya de la colònia L’Expérience, instal·lada inicialment a Stockel-Bois--, Kropotkin, Élisée Reclus, Alexandra Myrial (David-Néel), Alexandre Schapiro, Adolphe Balle (Pierre des Chênes), Rafael Fraigneux, Le Rétif (Victor Serge), etc.; i el gerent en va ser G. Marin. El periòdic editarà 17 números fins al 8 d'agost de 1908, amb un tiratge de 2.000 exemplars distribuïts gratuïtament, i serà substituït per Le Révolté i després per L’Emancipateur.

    ***

    Capçalera d"Humanidad"

    - Surt Humanidad: El 15 de juny de 1912 surt a València (País Valencià) el primer número de la publicació racionalista anarquista Humanidad. Revista quincenal de educación y cultura social. Era continuació del setmanari racionalista Escuela Moderna (1910-1911), dirigit per Samuel Torner i segrestat per les autoritats. Hi van col·laborar, entre d'altres, A. Blanqui, José Casarola, Anselmo Lorenzo, A. Lefevre, Amadeu Pau, Manuel Pau Piera i Fernando Vela. En sortiren set números, l'últim el 15 de setembre de 1912, i deixà de publicar-se per dificultats econòmiques.

    ***

    Portada d'un número de "Generación Consciente"

    - SurtGeneración Consciente: Pel juny de 1923 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número d'una de les revistes més prestigioses i duradores de l'anarquisme hispà Generación Consciente. Revista Ecléctica. Entre juny de 1925 i 1928 serà publicada a València i a partir d'aquesta data canviarà obligada per la censura el títol per Estudios. Revista Ecléctica, fins a 1937 que deixarà de publicar-se. Tirava entre 65 i 75.000 exemplars. Revista eclèctica, naturista i llibertària, els principals temes abordats eren el nudisme, la medicina integral, l'amor lliure, l'educació sexual, el neomaltusianisme, l'eugenèsia, l'higienisme, l'antiracisme, la gimnàstica, l'alimentació natural, el vegetarianisme, la pedagogia racional, el feminisme, l'art, la filosofia, etc. Tindrà una influència decisiva en l'evolució radical de la mentalitat de la classe obrera i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Higinio Noja, Julio Barco, Juan Tercier, Roberto Remartínez Gallego, Alcrudo, Orobón, Arias, Eusebio Navas, Alfonso Martínez Rizo, Abad de Santillán, Amparo Poch y Gascón, Augusto Moisés, Gastón Leval, Carsí, Rudolf Rocker, García Birlán (Julio Barco), Mariano Gallardo, Cano, Ryner, Pereira, Carlos Brandt, Fontanals, Fortunato Barthe, José María Martínez Novella, i els metges anarquistes Isaac Puente (Un médico rural) i Félix Martí Ibañez. Josep Renau i Manuel Monleón hi van publicar nombrosos cartells i fotomuntatges. El responsable de la revista va ser José Juan Pastor, que es va embarcar en l'empresa després de l'èxit de Redención (1921-1923), i que serà a partir de 1928 membre del comitè fundador de la«Lliga per la reforma sexual». Connectada amb la revista hi havia una editora (Biblioteca de Estudios) amb diverses col·leccions i una distribuïdora de més de mil títols de llibres

    ***

    Capçalera de "Protesta Umana"

    - Surt Protesta Umana: Pel juny de 1926 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del periòdic anarquista en llengua italiana Protesta Umana. Bottetino del Comitato di Difesa Sacco e Vanzetti. Era l'òrgan d'expressió del Sacco-Vanzetti Defense Committee (SVDC, Comitè de Defensa Sacco i Vanzetti), creat per lluitar contra la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Estava dirigit per Aldino Felicani. Era continuació de L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro Sacco e Vanzetti, que també va ser editat per Aldino Felicani entre el desembre de 1920 i el març de 1925. En el primer número de Protesta Umana aparegué el text «Mentre s'approssima il giorno dell'esecuzione i reclusi ammoniscono: La salute è in voi!» (Mentre s'acosta el dia de l'execució els reclusos adverteixen: La salvació és cosa vostra), fent referència al fullet editat per Luigi Galleani La salute è in voi, manual de com fer bombes explosives per a atacar l'autoritat. En sortiren tres números, l'últim l'abril de 1927.

    ***

    Capçalera de "L'Emancipazione"

    - Surt L'Emancipazione: Pel juny de 1927 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del mensual en llengua italiana L'Emancipazione. Libertario del West. Més tard tindrà dos subtítols més:«Periodico Libertario del West» i«Mensile Libertario del West», i es publicarà a Oakland (Califòrnia, EUA). Editat per Vincenzo Ferrero, hi van col·laborar Adolfo Antonelli i Giuseppe Ciancabilla, entre d'altres. Sortí fins a l'octubre de 1932.

    ***

    Capçalera de "Libre Examen"

    - Surt Libre Examen: El 15 de juny de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Libre Exament. Publicación anarquista. Sortia irregularment gràcies al suport voluntari. En aquest primer número publicà una carta de Simón Radowitzky, que havia estat alliberat l'abril passat de la colònia penitenciària d'Ushuaia i vivia exiliat a Montevideo. Sembla que només sortí aquest número.

    ***

    Un exemplar de "L'Unique" de 1956

    - Surt L'Unique: Pel de juny de 1945 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic mensual L'Unique. Bulletin intérieur exclusivement destiné aux «Amis d’E. Armand». Editat per Émile Armand, fou una continuació de l'obra de propaganda d'aquest anarquista individualista que ja havia començat amb L'en dehors, en 1922. En van ser gerents E. L. Juin, O. Ducauroy i J. Cezar. El periòdic, que va mantenir una important correspondència amb l'estranger, apareixerà fins a l'estiu de 1956, editant-se'n 110 números en total, a més d'una nombrosa col·lecció de suplements, i serà l'última publicació editada per Armand. Hi van col·laborar Léonard Abbott, M. T. Acharya, Roland Actorie, G. Aguire, Margaret C. Anderson,Émile Armand, E. Azema, A. Bailly, Victor BAsch, Charles Boudoin, P. V. Berthier, E. Bizeau, Sylvain Bommariage, L. Boue, Pierre Boujut, Pierre Brignon, Maud Calverton, Clovys, Dr. Rémy Collin, A. H. Coryell, Dr. Henri Dalmon, Hem Day, Benjamin De Casseres, Roger Denux, M. Devaldes, Rasco Duanyer, Ovide Ducaroy, Louis Esteve, Havelock Ellis, Tom Earley, Lilith Elvant, Henri Frossard, Marguerite i René Gieure, Rémy De goumont, Marie De Grandfrey, M. Grivert-Richard, G. Getcheff, Paul Ghio, Jack Greenberg, René Guillot, John Hay, George D. Heron, Dr. H. Herscovici, M. G. Igualada, Maurice Imbard, Ixigrec, Théodore Jean, Angelo Jorge, Jo i Lawrence Labadie, Gérard De Lacaze-Duthieres, Philéas Lebesgue, André Lefrevre, Leonev, Louis Le Sidaner, A. Libertad, Vera Livinska, J. William Lloyd, Jean Lorrain, Jean Marestan, Marie Claire Maguelonne, Enzo Martucci, J. Mascii, Frederica Montseny, André Pernin, Maurice Pernette, H. Perruchot, Adrien Petit, F. Planche, Pere Prat, A. Prunier, Paul Rassinier, P. Vigne D'Octon, Élie i Élisée Reclus, Marcle Riou, Bertrand Russell, Han Ryner, W. Siegmester, J. P. Sieurac, Jean Sovenance, Herbert Spencer, Camille Spiess, Lucy Sterne, Fernando Tarrida del Marmol, Lev Tolstoi, James L. Walker, Walt Whitman, Georges Woodcock, V. S. Yarros, entre d'altres. En van ser il·lustradors Léo Campion, Félix Cotard, Jean Lebedeff i Louis Moreau.

    ***

    Capçalera de "Nervio"

    - Surt Nervio: Pel juny de 1958 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcosindicalista mensual Nervio. Portavoz de la Regional Andalucia-Extremadura. Aquest òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili va ser dirigit per Francisco Olaya Morales i després per Enrique Ordoño. Reprenia la capçalera que s'edità a Almeria en 1938, portaveu de la 147 Brigada Mixta, en record del seu director Juan Santana Calero, assassinat pel feixisme. Hi van col·laborar Paulino Díez, Rafael García, Acracio González Gutierrez, Miguel Guerrero, Salvador Martínez, Manuel Pérez, Rafael Pérez, J. Ruiz i M. Temblador, entre d'altres. En sortiren 19 números fins al gener de 1960.

    ***

    Capçalera de "La Nostra Lotta"

    - Surt La Nostra Lotta: Pel juny de 1958 surt a Modica Alta (Ragusa, Sicília) el primer i únic número del periòdic anarquista La Nostra Lotta. Numero unico a cura del Gruppo «Iniziativa Anarchica». La publicació anava dirigida a fer costat el Front Antielectoral i a valorar les eleccions polítiques a la Cambra de Diputats de la República Italiana celebrades el 25 de maig anterior. A Modica Alta va guanyar la Democràcia Cristiana (DC).

    ***

    Portada del primer número de "Caos"

    - Surt Caos: Pel juny de 1979 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de la revista anarquista Caos. Sorgida de militants llibertaris mexicans i dels cercles exiliats espanyols, volia unir en una publicació de caire crítica els integrants del periòdic Tierra y Libertad i els del cercle que es movia al voltant de l'anarquista català exiliat Ricard Mestre Ventura, que posteriorment fundà la Biblioteca Social Reconstruir. El grup editor portà el nom de Coordinació Llibertària de Mèxic (CLM) i en formaven part Antonio Eyzaguirre, V. Molina, José Luis Rivas Vélez i Héctor Subirats S., entre d'altres. Comptà amb el suport de diferents grups i editorials anarquistes, com ara la llibreria El Nagual, els Editores Mexicanos Unidos, les Ediciones Antorcha i les Ediciones Pasquín, entre d'altres. Aquesta publicació tingué un gran ressò en la intel·lectualitat mexicana, encara que la unió que es volia no reeixí i cada grup continuà amb les seves pròpies publicacions. Una de les seves característiques primordials va ser l'acurat disseny de la publicació, que comptà amb dibuixos de destacats artistes del moment (Funs, Gourmelin, Jakue, Ops, Perich, Romeu, Fernando Sampietro, Serre, etc.). També va ser molt important pels col·laboradors de la revista, intel·lectuals de gran prestigi internacional, o pels autors clàssics dels quals es reproduïren textos (Antonio Alonso C., Héctor Anabiarte Rivas, Jorge Aranda, Jordi Arenas, Laurent Aubague, Luis Eduardo Aute, Georges Bataille, Jean Baudrillard, Ezio Flavio Bazzo, Maurice Blanchot, G. Caos, Adolfo Castañón, Cornelius Castoriadis, Rafael Cid, Emil Cioran, Pierre Clastres, Alfonso D'Aquino, Pedro Echeverría V., Manuel España Bis, Fernando Esquivel, Antonio Eyzaguirre, Carlo Frabetti, Théo Frey, Agustín García Calvo, Freddy Gómez, Jan Kott, Claude Lefort, Arthur Lehning, Ricardo Lorenzo Sanz, René Lourau, H. L. Mencken, Jaime Moreno Villarreal, Aldo Pellegrini, Luis Racionero, Carlos María Rama, Víctor del Real, José Riera, Jorge Robles, Rudolf Rocker, Xavier Sádaba Garal, Fernando Savater, René Schérer, Samuel Schmidt, Jonathan Swift, Max Stirner, José L. Taberner, Roberto Tocaven M., Sergio Toledo, Ernesto Vanegas Valle, Roberto Vallin M., etc.). En el número 5 de la revista es publicà un text amb el títol«Poemínimos», posant com a autor el poeta Efraín Huerta, qui havia publicat un poemari amb aquest títol en l'editorial Siglo XXI; aquesta broma provocadora donà lloc a un gran escàndol, ja que ridiculitzava diversos intel·lectuals mexicans consagrats i aquests se sentiren ofesos i alguns amenaçaren amb demandes judicials. Aquest «afer» donà lloc a que part dels col·laboradors habituals de la revista deixessin de publicar-hi i alguns grups deixessin de distribuir-la. En total en sortiren set números, l'últim en 1981.

    ***

    Portada del número 3 d'"Adarga"

    - Surt Adarga: Pel juny de 1980 surt a Madrid (Espanya) el primer número de la revista cultural anarquista Adarga. La idea d'editar aquesta publicació sorgí en el V Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), celebrat entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a la Casa de Campo de Madrid. L'ànima intel·lectual del projecte fou Juan Gómez Casas i hi trobem articles de nombrosos escriptors i periodistes llibertaris, com ara José L. González Coronado, Ferran Aisa, Josep Alemany, Antonio Artero, Felipe Regatero, Pep Castells, Dolores Domingo, José Luis González Coronado, Gerard Jacas, Luciano Lanza, Fernando Montero, Antonio Zapata, Benjamín Cano Ruiz,Ángel J. Cappelletli, Noam Chomsky, Juan Gómez Casas, Fidel Gorrón, Sara Guillén, Frederica Montseny, Abel Paz, Carlos Peregrín-Otero, Muñoz Congost, Emma González, Santos Amestoy, García Rua, Ernesto García, Carlos M. Rama, Fernando Sabater, etc. Els temes que tracta van ser d'allò més variat: CNT, anarcosindicalisme, urbanisme, terrorisme, educació llibertària, literatura, art, «Cas Scala», rock, clàssics de l'anarquisme, etc. A causa de la crisi interna confederal i per problemes econòmics, només sortiren cinc números d'aquesta revista, l'últim el setembre de 1981.

    ***

    Portada de l'últim número de "Les Temps Maudits"

    - Surt Les Temps Maudits: Pel juny de 1997 surt a París (França) el primer número de Le Temps Maudits. Revue syndicaliste révolutionnaire et anarcho-syndicaliste éditée par la Confédération Nationale du Travail. La decisió d'editar aquesta revista fou presa al Congrés de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Lió de 1998 i sorgí com a un suplement de teoria anarcosindicalista del periòdic Le Combat Syndicaliste. Els temes tractats són variats: feminisme, anarcosindicalisme, antifeixisme, literatura proletària, autors llibertaris, economia, antiparlamentarisme, antiglobalització, ecologia, educació, història anarquista, antimilitarisme, terrorisme, religió, etc. Hi trobem articles d'Ezequiel Adamovsky, Claudio Albertani, Antonio Antón, Sophia N. Antonopoulou, Nathalie Astolfi, Rachid Belkacem, André Bernard, René Berteloot, Alain Bihr, Frédéric Blanchet, Luc Bonnet, Marius Bouvier, Gianni Carrozza, Damien Cartron, François Chesnais, Noam Chomsky, Miguel Chueca, Emili Cortavitarte Carral, Gilles Courc, Philippe Coutant, Alain Durel, Ramón Fernández Durán, Cyrille Gallion, Jean Pierre Garnier, J.-Ch. Gérace, Daniel Guerrier, Edward S. Herman, Tomás Ibáñez, Louis Janover, Dragui Karevski, Greg Kerautet, Gwenael Kivijer, Chusa Lamarca, L. Landauer, Léo Langevin, Arthur Lehning, Hugues Lenoir, Gaëtan Le Porho, Anthony Lorry, Valérie Minerve Marin, Antonio Martín Bellido, G. Mandrin, Christine Mauget, Guillaume Menchi, Patrick Mignard, Ch. Mileschi, Frank Mintz, Agustín Morán, Justa Montero, Stéphane Pelletier, José Pérez, David Peterson, Larry Portis, David Rappe, Mathieu Rigouste, Antonio Rivera, Luis E. Sabini Fernández, Alain Santino, Cosimo Scarinzi, G. Soriano, Carlos Taibo, M. Tauro, Nicole Thé, Jacky Toublet, A. Vernet, Rodolphe Virelyon, Soumaly Vongsavanh, Loïc Wacquant, Homme Wedman, Wilfrid, entre d'altres. En sortiren 27 números, l'últim d'octubre de 2008.

    ***

    Exemplars de la revista "Anartiste"

    - Surt Anartiste: Pel juny de 2002 surt a París (França) el primer número de la revista Anartiste. Les Nouvelles Libertaires, creada per l’anarquista André Robèr i realitzada pel «Groupe Anartistique La Vache Folle», creat en 1997, de la Federació Anarquista Francesa, i on participaran un bon nombre d’escriptors i artistes llibertaris (Julien Blaine, Jean Dassonval, Daniel Livartowski, Laurent Nicolas Tanamm, Laurent Zunino, André Robèr, Thierry de Lavau, Eric Coulaud, Robert Terzian, Thirry Berthe, Richard Martin, Chari Goyeneche, Jean Stark, Geneviève Beauzée, Mika Pusse, Les Chats Pelés, Carole Reussee, Serge Pey, Bruno Daragui, Devande, Archibald Zurvan, Michel Debray, Felip Equy, Elen Capucine, Didier Chenu, Hurel, Willi, etc.). La periodicitat és de dos números per any i han fet diverses exposicions a diferents locals llibertaris i artístics parisencs, a més de participar en manifestacions, festes, col·loquis, revistes, etc. De moment porten publicats 14 números, l'últim el desembre de 2009.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Léon Pélissard en una fotografia policíaca

    - Léon Pélissard: El 15 de juny de 1867 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista expropiador Léon Pélissard, també conegut com Edme. Sos pares es deien Marius Pélissard i Marie Roux. Després de realitzar el servei militar a Tonkin (Indoxina francesa) a començaments dels anys noranta, retornà a Lió, on va fer de representant comercial i de venedor ambulant. Entre el març de 1886 i el febrer de 1901 va ser condemnat en vuit ocasions a Lió i a Valença per diversos motius (ultratge, rebel·lió, portar armes, cops, ferides, pesca furtiva, robatori). En 1901 s'integrà en el grup llibertari expropiador «Els Treballadors de la Nit» d'Alexandre Marius Jacob. El 9 de juny de 1901 amb Jacob participà en el robatori del domicili del jutge de pau Hulot a Le Mans que raportà un botí d'aproximadament 12.000 francs. El 22 d'abril de 1903, després d'un desvalisament frustrat al domicili de la senyora Tilloloy a Abbeville, va ser interceptat pels policies Pruvost i Anquier a l'estació de Pont Rémy amb sos companys Félix Bour i Jacob. En la refrega originada, l'agent Pruvost caigué mort i Pélissard pogué fugir abans de ser detingut el mateix dia més tard, però finalment caigueren tots els membres del grup expropiador. Durat el judici a «Els Treballadors de la Nit» o«La Banda d'Abbeville», que es perllongà entre el 8 i el 22 de març de 1905 a Amiens, reivindicà les seves activitats anarquistes il·legalistes tot declarant que el furt per ell només era una «llegítima recuperació de la propietat amb total menyspreu dels anatemes de la burgesia». Fou l'autor de diverses cançons (La Diane du prolétaire, Conseils à un pègre, La Bistouille, etc.) que es van publicar en el periòdic anarquista Germinal d'Amiens i en altres diaris de difusió general. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats i, després de dos mesos tancat a la ciutadella de Saint Martin de Ré esperant la deportació, enviat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) sota la matrícula número 34.441. Des del primer dia va ser castigat en nombroses ocasions per«insubmissió, cartes arrogants al governador de la Guaiana Francesa, apreciacions calumnioses referides als vigilats» i altres violacions de la disciplina carcerària. En 1911 va ser alliberat, però obligat a residir perpètuament a la Guaiana Francesa com a desterrat. A finals de 1912 o començaments de gener de 1913 aconseguí fugir i recalar a Panamà on morirà pocs dies després de la seva arribada. Va escriure unes memòries sobre la seva estada a la colònia penitenciària, però no ens han arribat.

    ***

    Llibre de Paul Sosset

    - Paul Sosset: El 15 de juny de 1869 neix a Couvin (Namur, Valònia) l'advocat, professor, periodista i propagandista anarquista Paul Sosset, conegut com Paul Flaustier o Flaustier. Membre de la Jove Guàrdia Socialista Revolucionària (JGSR), en 1893 milità activament a Verviers (Lieja, Valònia) i, amb Jean Davister, feia d'orador en reunions molt concorregudes. Entre 1893 i desembre de 1896 fou inspector d'estudis de l'Institut d'Ixelles (Brussel·les, Bèlgica). En 1893 col·laborà en el periòdic llibertari La Débacle i el desembre d'aquell any va ser processat per ús de«falsa identitat» i«provocació directa a la tropa armada i desobediència a les lleis». En aquesta època també fou membre de la comissió belga encarregada de recollir fons per als anarquistes espanyols. Doctor en dret i en filosofia i lletres, a partir de 1895 fou professor a l'Institut Royal de Brussel·les. Arran d'un discurs pronunciat en un míting organitzat pel Grup Llibertari de Brussel·les celebrat el 31 de maig de 1898, on va fer costat la insurrecció cubana i l'agitació anarquista a Itàlia i a Espanya, el 17 d'octubre de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Brabant (Flandes), juntament amb Charles d'Hooghe (Block), i condemnat a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per«provocació no seguida d'efectes criminals»; Charles d'Hooghe, que no va comparèixer, va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó. Destacà com a conferenciant i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Catéchisme du jeune propagandiste (1893), Le Plébéien (1895), Le Cri des Opprimes (1896),La Débacle Sociale (1896), L'Homme Libre (1899) i La Revue Nouvelle Indépendante d'Art, Littérature et Science (1899), entre d'altres. Fou corresponsal per a Bèlgica de Le Temps Nouveaux. En 1900 fou un dels fundadors, amb Lucien Hénault i Georges Thonar, i redactor del periòdic anarcocomunista Le Réveil des Travailleurs. En 1901, segons alguns autors, trencà amb l'anarquisme i es passà a les files socialdemòcrates, afiliant-se al Partit Obrer Belga (POB), però la seva trajectòria posterior posa en dubte aquesta afirmació. En 1902 envià un informe al Congrés de Le Libre Penseur que se celebrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Entre 1902 i 1904 col·laborà en el periòdic L'Idée Libre. Entre 1903 i 1905 fou el corresponsal de Bèlgica per al periòdic sindicalista revolucionari parisenc L'Action Directe. El 6 de setembre de 1905 participà, amb altres conferenciants, en la xerrada«Les devoirs des travailleurs belges résidant à París envers les organisations ouvrières», que se celebrà a la Universitat Popular «La Coopération des Idées» de París (França). En 1906 parlà en un míting de protesta de la Unió Sindical dels Treballadors de Brussel·les (USTB), arran de la condemna de l'anarquista Henri Fuss-Amore. En 1906 també impartí dues conferències a la colònia comunista llibertària «L'Expérience» d'Stockel (Brussel·les, Bèlgica), L'organisation du travail dans la société actuelle (19 d'agost) i L'antimilitarisme et la poursuite contre l'Action Directe (2 de setembre, ambÉmile Chapelier). En 1906 col·laborà en La Femme Socialiste i L'Avenir du Borinage i en aquesta època es va fer propagandista dels «Milieux Libres» (colònies anarquistes). En 1907 va fer una gira de conferències antimilitaristes i en 1908 col·laborà en Société Nouvelle. És autor d'À l'aube d’un siècle. Le mouvement libertaire (1898; un exemplar d'aquesta obra es trobà a la biblioteca de François Salson), Militarisme et démocratie. Brochure de combat contre l'armée, le patriotisme (1900), Le péril noir (1901), Vers l'émancipation! Articles sur la nécessité des groupes d'études sociales (1901), En mémoire d'Émile Zola (1902), La Libre Pensée et l'idéal (1902), Anticléricalisme socialiste. Résumé d'articles et de conférences (1903), La justice contre le peuple (1905), L'organisation du travail. Conférence (1906). Aux hommes d'avant-garde. Brochure censurée par Germinal (1906) i La lecture dans les foyers populaires (1907). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Gérard Duvergé

    - Gérard Duvergé: El 15 de juny de 1896 neix a Montsegur (País d'Olmes, Occitània) el mestre llibertari, militant anarquista i resistent antifeixista Gérard Duvergé, també anomenat Fred Durtain i Chevalier. Fill d'un gerdarme, es va allistar durant la Gran Guerra, i després va esdevenir mestre. En 1935 va descobrir l'anarquisme i va començar a col·laborar en la premsa llibertària sota el pseudònim de Fred Durtain (Le Libertaire, L'Espagne Antifasciste, La Révolte, Terre Libre, etc.). En 1936 va militar en el grup anarquista d'Agen i també va participar en les activitats de la «Libre Pensée» i de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. Dins en marc de la Federació de Obres Laiques, va organitzar amb sa companya Henriette càmpings de joves per incitar els adolescents a estimar la natura --Còrsega (1937, Marroc (1938), Tunísia (1939), Martigues (1941), Izaourt (1942) i Montbazillac (1943). En 1939, quan els refugiats de l'Espanya republicana omplen els camps de concentració del sud de França, la parella Duvergé n'albergarà a casa seva. En col·laboració amb Aristide Lapeyre, va muntar una escola llibertària («L'Envol»), a Feugarolles, a prop d'Agen, a l'estil de «La Ruche» de Sébastien Faure, per al nou curs sota la direcció de Vergel, refugiat espanyol i antic professor d'una escola ferreriana; però la guerra va esclatar i no va poder-se inaugurar, malgrat que tot estigués enllestit. Va acabar mobilitzar a Alsàcia. Separat de l'ensenyament en 1940 i restituït en 1942, va formar part dels grups«Libération» i dels«Francs-Tireurs et Partisans» (FTP) de la resistència antifeixista. En 1942 va adherir-se al Partit Comunista Francès, més com a mesura d'eficàcia per a la lluita clandestina que per adhesió ideològica al comunisme. En 1943 va prendre part en el Moviment Unit de la Resistència (MUR) a Lot i Garona. Detingut per la policia alemanya, va ser alliberat; però el 28 de gener de 1944 va ser detingut per segona vegada. Gérard Duvergé va morir l'endemà, 29 de gener de 1944, a la presó d'Agen (Aquitània, Occitània), sense haver parlat, arran de les tortures infligides per la Gestapo, i va ser enterrat el 2 de febrer de 1944 en aquesta ciutat. En 1999 Bernard Lareynie li va dedicar una biografia: L'instituteur, le campeur, le résistant. Gérard Duvergé, le libertaire. Un carrer d'Agen porta el seu nom.

    ***

    Liberto Sarrau a Tolosa de Llenguadoc (c. 1945) [IISH]

    - Liberto Sarrau Royes: El 15 de juny de 1920 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) el militant i resistent anarquista Liberto Sarrau Royes. Son pare, Antonio Sarrau (1893-1939), era un miner que arran d’un accident laboral es va traslladar amb la família a Barcelona, on participarà en la CNT, fet que li implicarà l’acomiadament de la feina i l’establiment d’un quiosc de diaris per subsistir. Liberto va aprendre llegint els diaris i ja el 15 d’abril de 1932 va publicar un article en la secció «Tribuna Infantil» del periòdic barceloní Solidaridad Humana. Va estudiar, amb Abel Paz, a l’escola racionalista Natura de Joan Puig i Elías del sindicat del Tèxtil de la CNT i va escriure dos fullets publicats en la popular «Novela Ideal» en 1937: Juanillo el abandonado iRebeldía vivida. En 1936 es va fer de les Joventuts Llibertàries de Gràcia i va escriure en el seu òrgan d’expressió, Ruta. A l’any següent va participar en el grup «Quijotes del Ideal». Durant els primers anys de la guerra va treballar en una col·lectivitat agrícola a Cervià (Lleida), amb Abel Paz i Víctor García, fins que va tenir edat suficient per ingressar en la 26 Divisió (excolumna Durruti). Amb la caiguda de la República va fugir a França, on va passar per diversos camps de concentració (Sant Ciprià, Barcarès, Agde) fins que va aconseguir fugir. Son pare va se executat a Montjuïc (Barcelona). Va gaudir d’un breu període de llibertat, fins que en 1941 va ser reclutat com a treballador forçat per a l’organització Todt, on participaven molts exiliats estrangers que vivien a França, que va construir la muralla defensiva atlàntica. Sarrau va fugir, entrà a Espanya amb Abel Paz en 1942 i aconseguí arribar a Casablanca via Portugal. Al nord d’Àfrica va escriure per a diverses publicacions anarquistes: Inquietudes Libertarias iLibre Examen, que apareixien a Orà, i Solidaridad Obrera, d’Alger. També hi va circular la seva revista manuscrita La Bestia (Der-Beida, Marroc, 1944). Amb l’Alliberament, a França, va reprendre la col·laboració amb diverses publicacions anarquistes i de les Joventuts Llibertàries i va ocuparne càrrecs importants en el seu comitè nacional. L’agost de 1946 va tornar a Espanya amb sa companya Joaquina Dorado Pita per organitzar el moviment de resistència, formant a Barcelona el grup «3 de Mayo» amb Raúl Carballeira. En Madrid, en 1946, va participar en la reestructuració del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Després d’una breu estada a França, va torna a la península l’1 de març 1947 per publicar clandestinament Ruta i engegar el Moviment Llibertari de Resistència (MLR). Durant el Segon Congrés de la CNT en l’Exili, a Tolosa de Llenguadoc l’octubre de 1947, va ser revocat del seu càrrec com a delegat a Espanya del moviment de l’exili, arran de les divergències sobre com organitzar la lluita clandestina a l’interior. El 24 de febrer de 1948 es detingut, torturat i empresonat el març, i surt en llibertat per una malaltia pulmonar; amagat amb sa companya, de camí cap a França són detinguts a Ripoll (1949). Jutjat l’agost de 1952, va ser condemnat a 20 anys i un dia (sentència confirmada el febrer de 1953). Va sortir del penal de Burgos en llibertat provisional el 12 de març de 1958 i marxà a França. En 1959 va assistir al Ple de Vierçon i com a resultat va organitzar el Moviment de Resistència Popular (1959-1965), que va confirmar la pèrdua de força revolucionària dels cercles exiliats. Mentre que treballava per a la UNESCO com a traductor i corrector, va seguir col·laborant en la premsa llibertària (Ideas-Orto;Solidaridad Obrera; Umbral, de París; A Batalha, de Lisboa; etc.), mentre militava en la CNT francesa. A finals dels anys 80 va fundar l’Associació Cultural i Ecologista Natura (ACEN), amb la intenció de crear un centre d’educació llibertària, intentant comprar inútilment per això una  masia de 30 hectàrees als Pirineus catalans on situar la seva escola Món Nou. En 1993 va participar en el Debat Internacional d’Anarquisme de Barcelona en les ponències d’educació. En 1997 va participar en la pel·lícula de Juan Gamero Vivir la utopía. Liberto Sarrau Royes va morir el 27 d’octubre de 2001 a París (França) i per exprés desig seu va voler ser incinerat al cementiri de Père Lachaise en la intimitat: sis persones el van acomiadar, entre elles Colette, la filla d’Emilienne Morin i de Buenaventura Durruti. El seu important fons documental (biblioteca, manuscrits, correspondència, circulars, fullets, fotografies, pel·lícules...) va ser donat a l’International Institut of Social History (IISH) d’Amsterdam. La seva companya, Joaquina Dorado, també va donar al mateix centre la seva correspondència en 2002.

    Liberto Sarrau Royes (1920-2001)

    ***

    Isidre Guàrdia Abella

    - Isidre Guàrdia Abella: El 15 de juny de 1921 neix a València (País Valencià) l'escriptor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Isidre Guàrdia Abella, que va fer servir nombrosos pseudònims (Leopoldo Arribas, Codine, Juan Lorenzo, Viriato,Juan Ibérico, Isigual). En 1931 quedà orfe de pare i quan tenia 10 anys hagué de posar-se a treballar en diverses feines (grum, ajudant de cambrer, aprenent de barber, dependent, peó, caixer, etc.), essent la seva formació intel·lectual de caràcter autodidacta. En 1935 s'afilià al Sindicat Gastronòmic de la Confederació Nacional de Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, a més de militar en la CNT, formava part de les Joventuts Llibertàries del Barri del Centre de València. El 2 d'agost de 1936 participa en l'assalt de la caserna del Regiment de Cavalleria Lleuger Cuirassat «Lusitania» Núm. 8, ubicat al passeig d'Àlbers de València. Durant la guerra civil lluità com a voluntari en la«I Columna Confederal de Llevant» i, després de la militarització de les milícies, amb 17 anys, al front de Terol va ser nomenat sergent de la 82 Brigada Mixta; en aquestaèpoca col·laborà, sota el pseudònim d'Isigual en el periòdic mural del II Batalló d'aquesta brigada. Amb el triomf franquista va ser apressat i fou tancat al camp de concentració d'Utiel (Plana d'Utiel, País Valencià). Un cop lliure, s'integrà en la lluita clandestina. Fou membre del Comitè Provincial del Moviment Llibertari de València i, des de novembre de 1939, responsable d'Organització del Comitè Provincial de l'Agrupació Llibertària, que incloïa la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries. Com a participant en la distribució del manifest de l'Aliança Democràtica Espanyola (ADE) mitjançant 5.000 pamflets impresos a França per Francisco Ponzán Vidal i introduïts a la Península per Agustín Remiro Manero, el 15 de juny de 1940, el mateix dia que complia 19 anys, va ser detingut per la policia franquista. El 8 de novembre de 1941, juntament amb 32 militants de la CNT i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per «conspiració contra el règim» i pertànyer a l'Agrupació Llibertària, pena que fou commutada el gener de 1942 per la de 30 anys de presó. Entre el febrer de 1942 i el 7 d'octubre de 1950 restà tancat a la valenciana Presó Central de Sant Miquel dels Reis, lloc on començà a escriure per al moviment llibertari. Durant l'empresonament fou secretari de les Joventuts Llibertàries durant quatre anys i membre del Comitè Llibertari de la presó per altres quatre anys. En aquest període, a més de ampliar els seus coneixements de francès i d'italià i d'estudiar comptabilitat, publicà el Boletín de CNT, dirigí el periòdic de les Joventuts Llibertàries i fou corresponsal per a la premsa anarquista de l'exili, gràcies al suport del funcionari de la presó Castor García Rojo, que treia els articles. En 1974 seu testimoni (Juan Lorenzo) va ser recollit en el número especial de Cuadernos de Ruedo Ibérico«El movimiento libertario español». Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà e la reconstrucció de la CNT. A partir de 1976 dirigí una empresa química i aquest mateix any quedà entre els 10 finalistes del Premi Planeta amb la seva novel·la autobiogràfica Saca, que no arribà a publicar-se ja que li van demanar fer«alguns canvis»; posteriorment l'editor madrileny Gregorio del Toro la publicà sota el nom d'Otoño de 1941. El 22 de setembre de 1977 impartí als locals de l'Agrupació Cultural «Libre Studio» la conferència La CNT ante el presente, pasado y perspectiva. Posteriorment fou directiu d'empreses agrícoles cítriques i membre del Comitè de Gestió de Cítrics i de diferents organitzacions agràries, a més d'un gran coneixedor del món de l'economia valenciana i de l'exportació de cítrics–viatjà arreu d'Europa i del nord d'Àfrica comercialitzant taronges–, i va escriure al voltant d'aquesta problemàtica en diferents diaris i revistes valencianes. En 1999 va fer una conferència sobre sindicalisme a la Universitat de València. En 2004 participà en un homenatge a Ángel Tarín Haro (El Pirata) a Xest i en 2005 el seu testimoni va ser recollit per al documentalZona Roja, de Felip Solé. Fou soci de la Fundació Salvador Seguí. En 2011 fotos seves realitzades per Juan Navarro van ser mostrades a València en l'exposició Los no vencidos. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, moltes vegades fent servir nombrosos pseudònims, com ara Comunidad Ibérica, España Libre, Espoir, Frente Libertario, La Hora de Mañana, Levante,El Noi, Nosotros,Noticia Confederal,Pentagrama, Polémica,Las Provincias,Revista Iberoamericana de Autogestión y Acción Comunal, Rumbos,Sindicalismo, Umbral,La Verdad, entre d'altres. És autor d'Otoño de 1941. Entre el ensayo y la historia (1976 i 2007), La CNT ante el presente, pasado y perspectiva (1977), Conversaciones sobre el movimiento obrero. Entrevistas con militantes de la CNT (1978), Tras las elecciones sindicales. Análisis de una situación (1978), Consideraciones sobre los derechos humanos (1979), Escritos del silencio (2005, articles escrits al penal), Entre muros y sombras (2006), Desde San Miguel seguimos en lucha. Textos 1949-1971 (2010). Isidre Guàrdia Abella va morir el 28 d'agost de 2012 a l'Hospital General de València (País Valencià) com a conseqüència d'una aturada cardiorespiratòria i fou incinerat dos dies després al Cementiri General de València. Sa companya, Amparo Cortés Arribas.

    Isidre Guàrdia Abella (1921-2012)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos

    ;a


    0 0

    Per què no s’ha demanat, encara, la revisió d’aquest procés contra Darder, Jaume, Mateu i Ques? Quina raó pot frenar o obstaculitzar l’afany just i democràtic de retornar allò que es robà en nom, precisament, de la Justícia i d’algú més, car Franco, segons les monedes, era cabdill per la gràcia de Déu? El recurs al temps passat i a deixar-lo passar encara més perquè l’oblit descompongui el tropell, mai no ens ha de servir d’excusa; si ho feim, ens convertim poc més o menys en còmplices de la infàmia. (Jaume Mateu)


    CONFISCACIONS D’HONRA


    Per Jaume Mateu


    Despús-ahir, dia15, se celebrà el seixanta-novè aniversari de l’assassinat de Lluís Companys, el president màrtir. A manera d’homenatge, aquest mateix dia comprava el text “Crònica d’una infàmia. El procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques”, que acaba d’editar l’editorial Moll, que enguany celebra també el 75è aniversari. N’és el curador Josep Moll i Marquès, periodista i polític que morí –massa d’hora- l’agost de 2007, mig any després de fer el pòrtic a aquest llibre. A Darder, Jaume, Mateu i Ques els assassinaren dos anys i vuit mesos abans que a Companys, en concret el 24 de febrer del 1937, a les sis i mitja del matí al cementiri de Palma. A Emili Darder, molt malalt, tant que no s’aguantava dret, l’assassinaren de segut damunt una pedra.

    Darder era el batle de Palma en el moment de la insurrecció feixista, raó per la qual, morint com morí, hauria d’ostentar amb tota honorabilitat el tractament de batle màrtir de la capital de les Illes Balears. Val a dir que em costa molt llegir la documentació d’aquest procés; em costa acarar-me amb la brutalitat, amb la set il·limitada de venjança, amb l’odi més sanguinolent, amb l’enveja assassina, amb la malvestat elevada a potències inimaginables. Però, sobretot, em costa comprovar com aquests quatre ciutadans de Mallorca honorabilíssims varen ser condemnats a mort pels sublevats feixistes molt abans d’iniciar-ne el procés i com escarn i escarment; que la faula que es muntà després, tota la trama de la tupinada jurídica, anava en aquesta única direcció. D’ací el martiri, l’assassinat. Talment com el President Companys. Com més t’endinses en aquesta “Crònica d’una infàmia”, més t’adones que, fins que no es revisin aquests assassinats i els processos contaminats i arterosos que seguiren; fins que la justícia –en nom de la qual foren assassinats tants milers de persones- no retorni les incautacions de béns i honres als seus hereus, seguirem vivint en un estat democràticament esmirriat, desnerit. Fins que no se’ns permeti recuperar la memòria i desar tants anys de por i tocs de queda, no creixerem en salut i responsabilitat democràtiques. Per què no s’ha demanat, encara, la revisió d’aquest procés contra Darder, Jaume, Mateu i Ques? Quina raó pot frenar o obstaculitzar l’afany just i democràtic de retornar allò que es robà en nom, precisament, de la Justícia i d’algú més, car Franco, segons les monedes, era cabdill per la gràcia de Déu? El recurs al temps passat i a deixar-lo passar encara més perquè l’oblit descompongui el tropell, mai no ens ha de servir d’excusa; si ho feim, ens convertim poc més o menys en còmplices de la infàmia.

    Blog de Jaume Mateu


    La policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. (Miquel López Crespí)



    La nit del disset d’abril de 1990 no poguérem retre l’homenatge que un grup d’amics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d’aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat —ben malalt, sense poder sostenirse dret— al cementiri de Palma. L’homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d’alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, S’Indioteria...). La gent que més treballà en l’acte d’homenatge a Emili Darder va ser la de l’OCB (l’Organització Comunista Balear). La majoria d’afiliats i afiliades d’aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre d’altres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a l’any 1984 hi havia hagut l’escissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot l’illenc) sota bases —deien— del «marxismeleninisme».


    Per l’abril de 1990 eren precisament els militants de l’OCB els més decidits en la lluita per l’autodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de l’aniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat d’expressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (l’homenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint l’obra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat l’any 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre d’Emili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.



    Miquel López Crespí amb Maria del Carme Cano Darder, néta d'Emili Darder.

    Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre d’altres militants de l’OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L’indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l’entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d’Aurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.


    No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d’aquest tipus d’homenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida d’uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar —endebades que ho entenguessin!— que el deure d’una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven d’entendre com m’«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que m’enflocà el meu antic company de clandestinitat, l’amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.


    No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà l’arxiu i oblit de l’enutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l’«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.


    Miquel López Crespí



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Alternativa denuncia el darrer decret de l'anterior batle, Tomeu Cifre, de nomenament d'una tresorera accidental, com un cas de parts i quarts, i consideram una prioritat del nou govern la regularització del personal municipal.

    _______________________________________________________________

    El darrer dia com batle en funcions, el passat divendres 12, en Tomeu Cifre va fer un decret per nomenar una auxiliar administrativa com tresorera accidental amb efectes al 9 de juliol de 2015. No és la primera vegada que l'anterior batle té el que consideram un tracte de favor amb aquesta funcionària. Al ple de gener d'enguany ja vam demanar la rectificació d'un decret de batlia que va atorgar una productivitat extraordinària de 2.400 euros a aquesta mateixa funcionaria, per recuperar la feina que no havia fet estant de baixa. Situació que, a més, es repetia ja que a aquesta mateixa funcionària ja se li va pagar en la passada legislatura un complement específic, que va ser denunciat i que va ser declarat nul pel Tribunal.

    L'actual tresorer de l'Ajuntament es jubilarà el 9 de juliol i no consideram que nomenar una tresorera accidental fos tan urgent i inajornable com per fer un decret el darrer dia de batle en funcions. Hauria d'haver estat el nou equip de govern qui s'encarregàs de fer el procés per cobrir la plaça. Demanam l'anul·lació d'aquest decret i que la plaça de tresorer sigui coberta mitjançant una promoció interna, en què tots els funcionaris de l'Ajuntament que hi vulguin accedir, puguin tenir les mateixes possibilitats.

    Una de les feines del nou equip de govern és regularitzar els llocs de feina de l'Ajuntament i acabar de fer la relació de llocs de feina tant dels funcionaris com del personal laboral.

     


     

     


    0 0
  • 06/16/15--16:30: De las bibliotecas romanas
  • Ya que estoy estos días con la Mallorca romana, Palma, Pollentia, pondré cuatro líneas sobre las bibliotecas romanas de las que no había tenido conocimiento hasta hace poco tiempo. Al hablar de las bibliotecas antiguas se trata de la Biblioteca de Alejandría y de las bibliotecas medievales, ya monacales, menos de las universidades, pero ¿y las del tiempo del Imperio Romano?

    La primera información que he tenido sobre ellas ha sido con la lectura de "La Historia de la Escritura" de Ewan Clyton cuando visita las ruinas de Pompeya y comenta la transformación de la escritura latina.

    En la villa de los Papiros de Herculano se puede vislumbrar otro aspecto del mundo de las letras en Roma: sus bibliotecas. Actualmente sabemos que, varias generaciones antes de la erupción, esta villa había sido construida por Lucio Calpurnio Pisón Cesonio, el suegro de Julio César, y que servía de lugar de reunión a un bien conocido círculo de filósofos epicúreos, entre ellos el poeta Virgilio; la villa perteneció siempre a la familia. En el curso de las excavaciones que siguieron a su descubrimiento en el otoño de 1752 se halló un buen número de rollos esparcidos por la finca, como si su dueño los hubiera recogido en un esfuerzo por rescatar la biblioteca antes de que quedase sepultada bajo los 20 metros de detritos volcánicos que la cubrieron. La mayoría de los rollos conservados están en griego, lo que indica quizá que todavía falta por encontrar la sección latina de esta biblioteca.

    Las excavaciones dieciochescas produjeron más de 1.800 rollos. Se guardaban en una habitación de 3 por 3 metros con estantes en las paredes y una librería exenta de madera de cedro en el centro, con estantes en ambos lados. Los rollos se llevaban al patio contiguo para poder leerlos con buena luz. En esto el arquitecto de la villa seguía el precedente griego. La gran biblioteca de Pérgamo, en Anatolia occidental, tenía columnatas cubiertas y salas en las que los lectores podían consultar la colección.

    Todos los libros hasta ahora encontrados en la villa de los Papiros son rollos de papiro que siguen el modelo griego, aprendido de los egipcios. [...] Un rollo de la villa de los Papiros medía 25 m, mientras que el rollo más largo de la colección egipcia del British Museum, el papiro Harris, tenía originariamente 41 m, casi el doble. El extremo que quedaba dentro se enrollaba en una barra de madera torneada llamada umbilicus (ombligo). Se sujetaba una pequeña etiqueta de marfil o pergamino en un extremo, directamente en la hoja o en la punta del rodillo de madera. En estos syllabi (listas) se anotaba el contenido del libro, a menudo la primera línea del texto, que servía para informar al lector de su contenido; la idea de poner título a los libros vino más tarde.

    Los rollos se guardaban en nidi, una palabra latina que significa «nidos», el equivalente a nuestros casilleros. Las bibliotecas romanas posteriores estaban equipadas con hileras de nidi en las paredes, mesas para leer los rollos y cubos de cuero llamados capsa, que se usaban para transportar fajos de rollos. [...]

    biblioRoma01

    La disposición de la biblioteca en la villa de los Papiros –una pequeña habitación próxima al patio central de la casa– estaba, en la época de su destrucción, bastante anticuada. Desde el comienzo de la época imperial, las bibliotecas romanas se componían de dos partes, una para los libros griegos y otra para los latinos. Fue Julio César quien introdujo este formato cuando hizo los planos para la primera biblioteca pública de la ciudad de Roma. Dejada en suspenso por su muerte, sus ideas acabaron siendo puestas en práctica por un partidario, Asinio Polión, algo antes del año 27 a. C. Augusto construyó dos bibliotecas públicas, una en el año 28 a. C. como parte del nuevo templo de Apolo en el Palatino, y otra algún tiempo después a corta distancia del foro, como la de Asinio Polión. Tiberio (r. 14-37) y Vespasiano (r. 69-79) añadieron también sus bibliotecas, pero la más grandiosa en concepción fue la de Trajano (r. 98-117). Como parte de su remodelación del foro, junto con los nuevos tribunales de justicia, un centro comercial de seis plantas y un mercado, Trajano levantó su biblioteca. El propio foro hace las veces de gran ruta procesional hacia la principal aula o sala, donde se discutían los casos legales y se recibían las embajadas públicas. Al otro lado de la sala, el arquitecto de Trajano, Apolodoro de Damasco, construyó un último patio en cuyo lado más lejano se proyectó edificar un pequeño templo a la muerte del emperador. En el centro de este último patio se alzaba una columna que había de albergar sus cenizas. La columna, que ha llegado hasta nuestros días, se despliega en el aire como un rollo celebrando las victorias imperiales sobre los dacios. A sus pies, a modo de syllabus de marfil, hay una tablilla que proclama el nombre y los títulos del emperador (esta fue la inscripción que estudió Edward Catich). A ambos lados del patio estaban las dos cámaras de la biblioteca, de dos plantas e iluminadas por ventanas.

    Trajano inició también una nueva tendencia que sería desarrollada por emperadores posteriores: construir bibliotecas en los baños públicos. Esto fue el comienzo de un movimiento que supuso la transformación de estas instituciones, estrictamente dedicadas al baño, en centros culturales que también contaban con restaurantes, espacios para conferencias y representaciones públicas, tiendas, instalaciones deportivas, jardines y gimnasios: los centros de ocio del Bajo Imperio.

    biblioRoma02

    Busco información en Internet y un blog, el de la Biblioteca Nacional de España, presenta varios artículos de Manuel Pérez Rodríguez-Aragón sobre las bibliotecas públicas romanas. Son Breve historia de los bibliotecarios romanos (I). Los bibliotecarios públicos y Breve historia de los bibliotecarios romanos (II). Los librarii legionis que termina con una bibliografía que enlaza a unos pocos artículos de revistas en castellano, como al artículo "Las primeras bibliotecas de Roma (Romoteca)" de Víctor Alonso Troncoso, publicado en la "Revista General de Información y Documentación", Vol. 13, nº 1 (2003) de la Complutense.

    En Anales de Documentación se ecuentra el artículo PROCURATOR BIBLIOTHECAE AUGUSTI: Los bibliotecarios del emperador en los inicios de las bibliotecas públicas en Roma (2004) de José A. Rodríguez Valcárcel.

    Y, por último, en la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos de Julio - diciembre 1974 se encuentra "Cayo Julio Hyginio, primer bibliotecario español" de Javier Lasso de la Vega.

    Quizás en Mallorca hubiese alguna biblioteca pública romana.


    0 0

    D'AQUÍ UNS DIES, 40 INFANTS DE BIELORRÚSSIA I UCRAÍNA ESTARAN A LA NOSTRA ILLA DE MALLORCA AMB EL Xè PROGRAMA DE SANEJAMENT DE PER ELLS, ON MOLTS D'ELLS SÓN REPETIDORS D'ALTRES ANYS I UNS ALTRES SÓN NOUS. ESPERAM QUE PASSIN UN BON ESTIU JUNTAMENT AMB LES SEVES FAMÍLÍELS MALLORQUINES JA QUE LA GRAN MAJORIA SÓN INFANTS QUE VIUEN A ORFERINATS. FINS AVIAT!!! I JA VOS ESTAM ESPERANT AMB ELS BRAÇOS OBERTS.

    0 0

    [16/06] Afusellada de Le Brûlé - Atemptat contra Crispi - «Nueva Aurora» -«Pagine Libertarie» - Reclus - Borghesi - Atanasio - Bernizet - Peutl - Porto - Martínez Hernández - Munné - Creagh - Pérez Fernández - Castillo - Domingo - Crosnier

    Anarcoefemèrides del 16 de juny

    Esdeveniments

    Cadàvers al terra després de l'afusellada de Le Brûlé (16-06-1869)

    - Afusellada de Le Brûlé: El 16 de juny de 1869, al camí de Le Brûlé del pou miner Quentin del petit poble de la conca hullera de La Ricamarie, a prop de Sant-Etiève (Arpitània), la companyia d'infanteria del capità Gausserand, cridada per reforçar la repressió de la vaga minera organitzada pels internacionalistes anarquistes, obre foc contra la manifestació que intenta oposar-se a la detenció d'una quarantena de miners. L'afusellada deixa 14 morts, entre ells una nina de 16 mesos als braços de sa mare i una vídua d'un miner víctima del cop de sabre d'un tinent, i una seixantena de persones ferides, una desena d'elles infants. Van ser empresonats 72 miners, entre ells el dirigent de «La Fraternelle» Michel Rondet. El fet a passat a la història amb el nom de «L'afusellada de Le Brûlé» i va desencadenar la primera vaga general minera de França (18.000 treballadors aturats), i que va inspirar la novel·la Germinal d'Émile Zola. El 26 de juliol de 1869 els miners van obtenir avanços significatius: jornada de vuit hores per las miners de galeria, centralització de les caixes de socors i participació dels minaires en la seva gestió. En 1970 Bernard Chardère va estrenar la pel·lícula La Ricamerie (1869-1969) per commemorar-ne el centenari. El 24 de juny de 1989, a la cruïlla de les carreteres de Caintin i del pou miner de Combes de la Ricamerie, es va inaugurar el «Monument desÉtoiles», una escultura de bronze  de Victor Caniato que commemora l'esdeveniment: 14 estrelles, una per cada víctima (Marguerite Basson, 16 mesos; Rose Rival, 49 anys; Barthélémy Revol, 38 anys; Femme Revol, 35 anys; Claude Soulas, 19 anys; Joseph Françon, 19 anys; Pierre Valère, 21 anys; Jacques Fanget, 25 anys; Simon Chatagnon, 27 anys; Antoine Paule, 27 anys; Claude Clémençon, 27 anys; Antoine Gourdon, 38 anys; Michel Guineton, 37 anys; i Claude Georget, 68 ans), i als seus peus un infant adormit que representa el futur i l'esperit humà.

    ***

    L'atemptat contra Crispi segons un dibuix d'A Bonamore publicat en el diari milanès "Il Secolo Illustrato della Domenica" del 24 de juny de 1894

    - Atemptat contra Crispi: El 16 de juny de 1894, a l'avinguda Gregoriana de Roma (Itàlia), el fuster anarquista Giovanni Paolo Lega, nascut a Lugo (Romanya, Itàlia), dispara dos trets de revòlver contra Francesco Crispi, president del Consell italià, però aquest sortirà indemne ja que la bala només va travessar el seu cupè. Crispi promulgarà el 19 juliol del mateix any les Lleis 314, 315 i 316«d'excepció antianarquistes», que implicaran la dissolució de les organitzacions revolucionàries. Lega va ser detingut, jutjat el 19 de juliol d'aquell any a Roma i condemnat a 20 anys i 17 dies de reclusió. En sentir el veredicte, Lega agità el seu mocador al crit de «Visca l'anarquia!». Els seus pretesos còmplices van ser absolts el 30 de novembre de 1895 per manca de proves. Paolo Lega va morir a la presó en 1896.

    ***

    Primer número de "Nueva Aurora"

    - Surt Nueva Aurora: El 16 de juny de 1909 surt a Màlaga (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarcosindicalista Nueva Aurora. Órgano de las sociedades obreras. Amb la seva publicació pretenia fer ressorgir la potent federació de societats obreres de resistència «El Faro de Andalucia», que arreplegava gairebé tot el proletariat andalús. El gerent en va ser Sebastian Navas i van col·laborar Acracio Progreso i Rafael Díaz, entre d'altres. Només van sortir dos números, l'últim el 30 de juny de 1909.

    ***

    Portada de "Pagine Libertarie"

    - Surt Pagine Libertarie: El 16 de juny de 1921 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número Pagine Libertarie. Rivista Quindicinale. Més tard portarà el subtítol «Rivista di critica e di coltura». Fou la publicació continuadora de Nichilismo(1920-1921). Editada per Carlo Molaschi, hi van col·laborar Leda Rafanelli, Giuseppe Monanni, Nella Giacomelli (Inkyo,Rudel), Maria Rossi, Mario Mariani, Camillo Berneri i Fioravante Meniconi, entre d'altres. El darrer número fou el del 15 febrer de 1923, quan la revista fou suprimida per les autoritats feixistes.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Élie Reclus fotografiat per Nadar (1885)

    -Élie Reclus: El 16 de juny de 1827 neix a Senta Fe (La Granda, Aquitània, Occitània) el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut per Élie Reclus, fill d'un pastor protestant i germà gran d'Élisée. En 1840, és enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d'Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l'amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S'apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament ambÉlisèe i sa companya. En 1860, durant d'un viatge d'estudis amb son germà, cau pel pendent d'un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L'Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s'adhereix a l'Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l'Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l'AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l'ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d'una estada estudiant, torna a Europa, i s'instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l'amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d'antropologia, així com llibertàries, com ara L'Humanité Nouvelle. Els seus treballs d'etnologia Les primitifs d'Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l'atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour.Élie Reclus va morir l'11 de febrer de 1904 a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica).

    ***

    Antonio Borghesi

    - Antonio Borghesi: El 16 de juny de 1853 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Sos pares foren Giuseppe Borghesi i de Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per «associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un «vell internacionalista» i«revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per«associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola --on farà servir el pseudònim de Jamba--, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per «associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers. Antonio Borghesi va morir el 26 de desembre de 1936 a Milà (Llombardia, Itàlia).

    ***

    Foto policíaca de Francisco Atanasio

    - Francisco Atanasio: El 16 de juny de 1897 neix a Plasència (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarquista Francisco Antanasio, també citat Anastasio. Emigrà a França i en 1935 viva al núm. 2 del carrer de l'Horloge de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). El juny de 1937 figurava, com a«anarquista perillós», en una llista de«terroristes» a vigilar en ocasió dels viatges oficials de polítics espanyols establerta per la Direcció General de Seguretat francesa.

    ***

    Lucien Bernizet

    - Lucien Bernizet: El 16 de juny de 1903 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) el militant anarquista, pacifista i maçó Lucien Charles Bernizet. Era fill d'un blanquer i d'una modista. Exempt del servei militar, va ser secretari del grup llibertari de Romans i a partir de 1924 tresorer de la Borsa de Treball. Fou un dels dirigents de la llarga i dura vaga que entre el 2 d'abril i l'11 de maig de 1924 va enfrontar cinc mil obrers amb els patrons de 49 fàbriques de Romans. Com a membre del comitè de vaga, fou inculpat després dels incidents esdevinguts el 9 d'abril davant la casa Fenestrier; el 10 de maig, el Tribuna Correccional de Valença el va condemnar en rebel·lia a 60 dies de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses. Considerat com un dels «capitosts», amb Tévenat i el comunista Désiré Revol, va ser novament condemnat el 15 de maig, pel mateix tribunal, a quatre mesos de presó i a 150 francs de multa. A més de secretari del Grup Esperantista Obrer, constituït el novembre de 1926, va militar en la Federació de Droma de la «Libre Pensée», de la qual va ser secretari entre 1927 i 1928. En 1933 va ser un dels animadors de la «Lliga de Combatents de la Pau» de Romans, que agrupà anarquistes, socialistes i militants del Partit d'Unitat Proletària (pupistes), i un dels dirigents del Comitè d'Amnistia, constituït per a la defensa de l'objector de consciència llibertari René Odibert. A partir de gener de 1930 va ser nomenat gerent del periòdic llibertari Le Semeur de Normandie, en lloc de Émile Poulain. El 28 de novembre de 1931 es va casar a Romans amb Zélie Chometon. A resultes d'un article aparegut en Le Semeur de Normandie el 6 de juny de 1933 titulat«L'objection de conscience et l'armée», va ser acusat i condemnat a 18 mesos de presó amb Eugène Lagot. No sense dificultats, es va engegar una campanya d'acció comuna entre anarquistes, comunistes, socialistes i pupistes, però, malgrat la campanya de protestes i de mítings, el tribunal d'apel·lació parisenc va confirmar la sentència i va ser detingut el 24 de juliol de 1935 i tancat a la presó de Valença. El comitè d'amnistia, amb el suport del Socors Roig, va organitzar la solidaritat per sa família i la campanya per al seu alliberament que va ser aconseguit, després de sis mesos de detenció, el 18 de gener de 1936. Després, juntament amb René Paul, Georges Guichart i René Odibert, va participar activament en la campanya de divulgació de la Revolució espanyola, amb el suport d'anarquistes catalans. Més tard, va col·laborar en el butlletí La Vie Universalle,òrgan de l'Associació Internacional Biocòsmica, editat a Châtenay Malabry per L. Brabedette. En 1939, amb la declaració de guerra, el que sempre havia estat un defensor del «pacifisme integral», va quedar força contrariat. El maig de 1940 va lluitar en un batalló d'Àfrica al sud de Tunísia comandat per oficials de la Legió Estrangera. L'agost de 1940 va ser repatriat a França i després de l'armistici, el setembre, va ser detingut i internat amb un altre membre del grup, René Paul, al camp de Loriol, amb republicans espanyols i jueus polonesos. Amollat el novembre, es va instal·lar a alguns quilòmetres de Romans on va ser novament detingut el setembre de 1941 per la gendarmeria i tancat com a ostatge amb altres 10 habitants de la regió al temple de la lògia maçònica«L'Humanité de la Drôme», a la qual pertanyia, i que havia estat requisada pels Grups Mòbils de Reserva (GMR) del govern de Vichy. Havia estat iniciat en la francmaçoneria com a «aprenent» el 5 de juliol de 1936 i va aconseguir el grau de «company» el 4 de juliol de 1937 en aquesta lògia del Gran Orient. Per mor de l'ocupació i de les lleis antimaçòniques del govern de Vichy, no va poder rebre el grau de«mestre» fins al 10 de febrer de 1946. Més tard, el 25 de febrer de 1954, va fundar el Capítol de Tallers de Perfeccionament de Valença. Després de la guerra no va poder viure de la seva professió de sabater i va guanyar-se la vida venent al marcat els productes de la seva horta de Peyrins. Lucien Bernizet va morir el 12 de novembre de 1992 a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània). Actualment el temple de la lògia maçònica del Gran Orient porta el seu nom.

    ***

    Karl Peutl

    - Karl Peutl: El 16 de juny –algunes fonts citen el 14 d'abril– de 1909 neix a Viena (Àustria, Imperi Austrohongarès) l'anarquista i lluitador antifeixista Karl Emil Peutl. Es guanyava la vida com a tècnic de maquinària. D'antuvi, fou membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratischen Arbeiterpartei (SDAP, Partit Socialdemòcrata) d'Àustria. En 1934 emigrà a Txecoslovàquia i posteriorment a Oslo (Noruega). El setembre de 1936 marxà des de Noruega, passant per França, a Catalunya per a lluitar contra l'aixecament feixista. Integrat en el Grup Internacional de la«Columna Durruti» combaté fins el 12 de gener de 1937 i a partir del 8 de febrer de 1937 entrà a formar part de la I Companyia Internacional de la«Divisió Durruti». Participà activament en les lluites de carrer amb els militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra la reacció estalinista durant els «Fets de Maig» de 1937. Intentà aconseguir, a través de la CNT, un permís de treball per a treballar en una empresa del país. El juny de 1937 abandonà la Península i retornà a França.

    Karl Peutl (1909-?)

    ***

    José Manuel Porto García

    - José Manuel Porto García: El 16 de juny de 1909 neix a Monfero (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista José Manuel Porto García. Son pare, llaurador, emigrà una temporada a Buenos Aires (Argentina) i l'Havana (Cuba), on es va fer anticlerical. En 1927 es traslladà amb sa família a Serantes, localitat propera a Ferrol, on entrà a treballar com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Unió General de Treballadors (UGT), on conegué el llibertari Jesús Rodríguez Pérez, amb qui muntà un taller, el qual acabà especialitzant-se en el muntatge de forns. Després de conèixer el doctor neuròpata Roberto Remartínez Gallego a València (País Valencià), es va fer naturista. Durant els anys de la II República espanyola es relacionà amb el metge naturista Francisco Iturralde Cabez de Vaca i ajudà econòmicament la seva Escola Racionalista. En 1934 compartí la seva vida amb Encarnació Docal. Entre 1934 i 1936 assistí a classes de la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la. En aquesta època formà part de la Lliga Racionalista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir a les muntanyes, però en 1938 va ser detingut i enviat com a soldat de l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Al final de la guerra retornà a Ferrol i a partir de 1943 el seu domicili es convertí en centre de reunions de la CNT clandestina. S'encarregà de la propaganda i fou nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT. Durant la II Guerra Mundial afavorí les maniobres d'agents anglesos que actuaven a Ferrol. El març de 1947 va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosindicalistes, i, després de ser torturat, fou alliberat poc després. Mantingué, amb Jesús Rodríguez Pérez, la CNT de Ferrol, malgrat detencions i apallissaments. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977 participà en la reorganització de la CNT a Ferrol i en la creació del seu Sindicat de Jubilats. José Manuel Porto García va morir el 17 de maig de 2001 a Ferrol (la Corunya, Galícia).

    ***

    Andrés Martínez Hernández

    - Andrés Martínez Hernández: El 16 de juny de 1917 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Martínez Hernández. Quan tenia 10 anys emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya), on aprengué tipografia. A Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari del barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on conegué Josep Peirats Valls. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per frenar l'aixecament feixista i fou un dels creadors de la Federació Local de la CNT d'Esplugues, de la qual va ser el seu primer subsecretari. Immediatament després s'enrolà en la «Columna Vallès Oriental» i marxà cap el front d'Aragó. A Grañén (Osca, Aragó, Espanya) es passà a la«Columna Roja i Negra», amb la qual romangué tota la guerra d'Aragó com a soldat, després de negar-se amb la militarització de les milícies a anar a l'Escola Militar i lluitant en la 127 Brigada Mixta. Quan caigué aquest front, passà al d'Extremadura. Quan acabava la guerra l'agafà en un hospital de Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya) i sortí cap el port d'Alacant per a veure si podia embarcar-se. Detingut per les tropes franquistes, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera i després al de Porta Coeli. Posteriorment va ser enviat a batallons de treballadors forçats de les localitats valencianes de Bétera i Nules. Un cop lliure cap el 1942, retornà a Esplugues, on treballà en diverses professions (paleta, rajoler, agricultor, etc.). A Barcelona treballà durant cinc anys com a tipògraf. A Esplugues, amb Miguel Bardisa i Miguel Giménez, milità en la clandestinitat, muntà una impremta clandestina i fou secretari de la seva Federació Local de CNT fins al setembre de 1947, quan descobriren la impremta i es va veure obligat, amb Miguel Giménez, a fugir cap a França encalçat per la Guàrdia Civil. S'establí a l'Illa de França on s'uní amb la confederal Pepita Barés. En aquests anys milità en la CNT, de la qual va ser nomenat en els anys seixanta secretari de la Federació de París, i en les Joventuts Llibertàries. Treballà en el periòdic parisenc Le Figaro fins la seva prejubilació en 1976. En 1988 publicà el llibre Hojas del árbol de mi vida. Poesías (desde 1936 hasta 1986). En 2002 residia a Argelers i poc després passà a viure a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on morí cap el 2005. Col·laborà, sobretot amb poesies, en Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir,El Noi, Polémica,Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, Umbral, etc.

    ***

    Necrològica de Ramona Munné apareguda en el periòdic parisenc "Cenit" del 24 d'octubre de 1989

    - Ramona Munné: El 16 de juny de 1922 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramona Munné. Quan era molt jove s'afilià a les Joventuts Llibertàries del barri del Clot de Barcelona (Catalunya). En 1939, al final de la guerra, aconseguí arribar al nord d'Àfrica. A Orà (Algèria) esdevingué companya del militant anarcosindicalista Francesc Climent, secretari del Comitè Continental de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en 1947. A finals dels anys seixanta va ser repatriada a França i amb son company s'instal·là a Montalban, on la parella continuà militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Ramona Munné va morir de càncer el 3 d'agost de 1989 a Montalban (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada civilment dos dies després.

    ***

    Ronald Creagh

    - Ronald Creagh: El 16 de juny de 1929 neix a Alexandria (Egipte) l'historiador anarquista Ronald Creagh. Fill d'una libanesa i d'un comptable nascut a Port Saïd i que son pare era londinenc, fou criat a Port Saïd per la sevaàvia paterna siciliana, professora de piano, molt catòlica i reaccionària. Ronald és el fill major de sa família, amb una germana i un germà --Frank, en honor del dictador Francisco Franco-- més petits. Estudià en francès al col·legi cristià de Sainte Marie. La II Guerra Mundial, amb els constants bombardeigs sobre Port Saïd, el marcaren profundament. Quan tenia 16 anys, amb un diploma de comptabilitat, començà a fer feina al consolat britànic expedint passaports --tota sa família tenia la nacionalitat britànica. En 1947, quan la situació esdevé problemàtica per als occidentals, sa família decidí emigrar a Austràlia, però ell s'estimà més França. En 1957 començà a estudiar filosofia a la Sorbona de París, amb Georges Gurvitch i Raymond Aron, i acabà llicenciant-se en sociologia. Després es matriculà a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis, on obtingué un màster i preparà la tesi doctoral sobre el lliure pensament als Estats Units. Aleshores freqüentava la trotskista Lliga Comunista Revolucionària (LCR). Després marxà a estudiar a la Universitat de Berkeley, en plena revolta estudiantil, i a les universitats de Chicago i de Harvard. En tornar a França, impartí cursos a l'Institut de Ciències i Tècniques Humanes i a l'Escola d'Administració Empresarial. Arran d'una hospitalitzat en una clínica de Caors per un problema de salut coincidint amb els fets de «Maig de 1968», s'interessà per les idees llibertàries i decidí consagrar una tesi sobre l'anarquisme americà, que llegirà en 1978 després d'haver obtingut una beca d'estada durant nou mesos als Estats Units. En aquest país conegué Paul Avrich i Sam Dolgoff, padrinatge que el decantà definitivament per l'anarquisme. En 1970 obtingué una plaça de professor de sociologia a la Universitat Paul Valéry de Montpeller, on exercirà fins la seva jubilació en 1997. En 1980 organitzà un col·loqui sobre l'anarquisme a la Universitat de Montpeller, que serà continuat per unes«Jornades Llibertàries». A partir d'aquí serà assidu a les trobades anarquistes. En 1983 traduí el llibre de Murray Bookchin Sociobiologie ouécologie sociale. Ha estat director del Centre d'Informació i de Recerca sobre les Cultures d'Amèrica del Nord (CIRCAN). És autor de nombroses obres històriques i d'assaigs, com ara Histoire de l'anarchisme aux USA (1981), Laboratoires de l'utopie. Les communautés libertaires aux États Unis (1983), L'anarchisme aux Etats-Unis (1983 i 1986), Sacco et Vanzetti (1984 i 2004), Quand le Coq rouge chantera. Bibliographie. Anarchistes françaiset italiens aux Etats-Unis d'Amérique (1986, amb R. Bianco i N. Perrot), Nos cousins d'Amérique. Histoire des français auxÉtats-Unis (1988), Les anarchistes et la Révolution française (1990, amb altres), Femmes de conscience. Aspects du féminisme américain (1848-1875) (1994, amb altres), L'anarchisme. Images et réalités (1996, amb altres), La democrazia diretta. Un progetto politico per la società di giustizia (1997, amb altres), La culture libertaire (1997, amb altres), La déférence, l'insolence anarchiste et la démocratie (1998), Révérenceet rébellion dans la culture anglo-américaine (2000, amb altres), Terrorisme. Entre spectacle et sacré. Éléments pour un débat (2001), L'imagination dérobée (2006), Utopies américaines. Expériences libertaires du XIXe siècleà nos jours (2009), Philosophie & anarchisme (2009, amb altres), Élisée Reclus et les États-Unis (2013), etc.És col·laborador habitual de la premsa llibertària (Réfractions, Divergences, etc.), membre del comitè de redacció de nombroses revistes anglosaxones i franceses (Journal of Utopian Studies, Utopian Studies, Clefs pour l'histoire, Cercle Condorcet, Frontières,Revue Française d'Études Américaines,Anarchist Studies, Social Anarchism, etc.) i porta la pàgina web RA Forum (Recherche sur l'Anarchisme). En 2006 Laurent Patry i Mimmo Pucciarelli editaren L'anarchisme en personnes, on, entre altres companys, se li fa una extensa entrevista. Una part del seu arxiu, referent als anys compresos entre 1950 i 1970, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam; la documentació que va entre els anys 1970 i 1991 es troba dipositada als Arxius Departamentals de l'Hérault de Montpeller.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Manuel Pérez Fernández

    - Manuel Pérez Fernández: El 16 de juny de 1964 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Fernández, conegut sota diversos noms i malnoms (El Periodista, El Canario,Manuel Peres, Manuel Pérez Fernando, Óptimo, etc.). Havia nascut el 10 d'agost de 1887 a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya) --segons Manuel Pérez Fernández mateix havia nascut a Santos (São Paulo, Brasil), però en diverses ocasions digué que havia estat a Osuna per evitar l'extradició. Sa família materna, d'idees catòliques i força reaccionàries, amb tres generals de l'Exèrcit, emigrà al Brasil. En 1905 feia d'ebenista a Rio de Janeiro, on un company llibertari el va introduí en el pensament anarquista, i estudiava al Liceu d'Arts i Oficis d'aquesta ciutat. En 1906, arran de l'atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII, s'enfrontà a son pare, que condemnà l'intent de magnicidi. En 1909, després dels fets de la «Setmana Tràgica» i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, discutí violentament amb son pare i abandonà la llar familiar. Fuster de professió, ben aviat començà participar en les lluites socials i sindicals d'aleshores, com ara la vaga general insurreccional de 1917. A partir de 1918 començà a escriure articles per al Jornal do Brasil. A finals d'aquell any, a Rio de Janeiro, fundà, amb Nicanor Rodrigues i José Maria Pereira, el Centre de Fusters i Ebenistes, societat que presidí. Amb el seu suport, aquest centre s'uní al Sindicat de la Fusta sota el nom d'Aliança dels Treballadors, de la qual va ser nomenat secretari. En 1919 fou redactor del setmanari anarquista Spártacus i aquest mateix any va ser molt actiu en diverses vagues, cosa que implicà la seva detenció i expulsió del Brasil, juntament amb altres militants (Manuel Perdigão, Manuel Gonçalves, Everardo Dias, José Carlos, Albano dos Santos, Antonio da Silva Massarelos, Alexandre Azevedo, Manoel Ferreira, Antonio Costa, Anibal Paulo Monteiro, Joaquim Alvarez, Antonio Pérez, João Jose Rodrigues, Manoel Pérez, Antonio Prieto, Manuel Gama, Abilio Cabral, Alberto de Castro, Adolfo Alonso, José Cid, Rafael Lopez i Francisco Pereira). El 29 de novembre de 1919 arribà, com a polissó a bord del vaixell de càrrega Benavente, a Vigo (Pontevedra, Galícia) i immediatament per indocumentat va ser tancat a la Presó Provincial de Vigo i després a la cel·la 136 de la presó Model de Madrid i, finalment, al convent agustinià d'El Pópulo de Sevilla, convertit en centre penitenciari. Al penal va conèixer diversos anarquistes que li van proporcionar contactes a l'exterior. Alliberat el 6 de gener de 1920, s'instal·là a Sevilla, on fou nomenat secretari general del Sindicat de la Fusta. El setembre d'aquell any va ser detingut quan participava en una reunió clandestina; empresonat, després fou desterrat, i conduït en una corda de presos, a Cabezas Rubias (Huelva, Andalusia, Espanya). En aquest poble conegué Teresa, sa primera companya. En 1922 va ser alliberat gràcies a l'amnistia de José Sánchez Guerra, president del Consell de Ministres, i retornà a Sevilla. En aquesta època destacà com a organitzador anarquista i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a més d'orador, fent mítings amb Salvador Seguí, Felipe Alaiz i Pedro Vallina. Secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, va ser nomenat també membre del seu Comitè Regional d'Andalusia. L'agost de 1923 va ser nomenat comptador del Comitè Nacional de la CNT establert a Sevilla. Detingut al domicili de Vallina, va ser desterrat de Sevilla. En 1923 representà la CNT en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). L'abril de 1924 fou desterrat a Lisboa (Portugal), amb Vallina i José Romero, i milità en el grup anarquista «O Semeador», amb Adriano Botelho, José Carlos de Souza, Manuel Joaquim de Souza i altres. A Portugal fou membre del Comitè Nacional de la CGT i de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP) i redactor del periòdic A Batalha, on trobà el seu amic José Romero Ortega, que també havia estat expulsat del Brasil. Amb Restituto Mogroviejo i altres, fundà el Comitè Internacional per la Llibertat del Poble Espanyol. En 1925 va ser expulsat de Portugal i entre l'octubre d'aquest any i 1928 residí a França (París, Le Havre, Marsella), sota el nom de Manuel Pérez Fernando, on realitzà una important activitat militant i orgànica: membre del Comitè Espanyol de Relacions Anarquistes (CERA), secretari de correspondència de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE), redactor i administrador de Tiempos Nuevos, i col·laborador de la revista Prismas (1927-1928). En aquestaèpoca mantingué una estreta amistat amb Liberto Callejas, director de Tiempos Nuevos, compartint habitatge. En 1926 assistí al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creat per combatre la influència estalinista en els sindicats obrers, i el maig d'aquell any al Congrés Anarquista de Marsella, convocat per l'FGALE, que preparà la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i rebutjà les tesis defensades per Joan García Oliver i Vicente Pérez (Combina) favorables a la col·laboració política i insurreccional amb Francesc Macià i Llussà per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. En aquesta etapa francesa contactà amb nombrosos personatges de pes de l'anarquisme internacional, com ara Nestor Makhno, Piotr Arshinov, Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, Benjamin Goldberg (Maxime Ranko), Alexander Schapiro, Pierre Besnard, Armando Borghi, Virgilia D'Andrea, Christiaan Cornelissen, etc. El febrer de 1928 retornà a la Península per Catalunya, per atendre sa companya, greument malalta, i s'establí a Huelva, però finalment aquesta morí i restà vidu amb tres filles. En aquest 1928 formà part del grup anarquista «Germinal» i col·laborà en ¡Despertad!, de Vigo. Intervingué en lluites clandestines i formà part del Comitè de Relacions de la FAI. El desembre de 1928 fou membre del Comitè Pro-Presos de Sevilla, creat per pal·liar la repressió del governador José Cruz Conde. El juny de 1929 s'uní sentimentalment a Mercedes, sa segona companya. Aquest 1929 treballà d'ebenista a la construcció del pavelló brasiler de l'Exposició Iberoamericana de Sevilla, gràcies a la seva amistat amb Paulo Vidal, comissari general de l'exposició, i fou protegit pel consolat del Brasil, ja que pel seu domini d'idiomes (castellà, portuguès i francès) va ser contractat per dirigir el Servei de Premsa i Propaganda d'aquest país en l'exposició. El març de 1930, amb passaport brasiler, marxà amb sa família a Bèlgica i treballà, a més del mateix càrrec en el Servei de Premsa, en l'Exposició Universal d'Anvers (Flandes). Després de dos mesos d'escala a París, el febrer de 1931 retornà a la Península pel País Basc i s'establí a Sant Sebastià (Guipúscoa), on desenvolupà una intensa activitat sindical i revolucionària, especialment creant amb 17 companys el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Sebastià; mesos després, creà la Federació Local amb set sindicats i de la qual va ser nomenat secretari general. Al País Basc va fer amistat amb Isaac Puente i José Álvarez. Ja instaurada la II República espanyola, entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà el Comitè Regional del Nord de la CNT en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Congrés del Conservatori) i fou un dels redactors de la ponència sobre«Organització social de l'avenir», intervenint, amb Rudolf Rocker, Pierre Besnard, Lucien Huart i Valeriano Orobón Fernández, en el míting de clausura. També fou el delegat espanyol, amb Eusebi Carbó, Ángel Pestaña i Josep Robusté, en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El desembre d'aquell any, i per la mateixa regional, assistí al Ple de Regionals confederal. El 4 d'abril de 1932 dirigí, amb el regidor socialista Manuel Reyes Calafate, una manifestació de 600 persones a l'Ajuntament de Chipiona (Cadis, Andalusia), que acabà en uns durs enfrontaments amb la Guàrdia Civil i els carrabiners, que se saldaren amb dos obrers morts. El maig de 1932, a petició del Comitè Nacional de la CNT i per fugir de la repressió, marxà a les Illes Canàries per a reorganitzar i impulsar els sindicats confederals, i on el juny d'aquell any entrà a formar part del Comitè de Defensa Proletària. Durant la seva etapa a Santa Cruz (Tenerife) dirigí el periòdic En Marcha, fou secretari general del Comitè Regional de la CNT canària i va fer diversos mítings. A partir d'aquestaèpoca fou col·laborador habitual de la barcelonina Solidaridad Obrera. A començaments del gener de 1933 encapçalà una vaga general revolucionària a Santa Cruz (Tenerife) que donà lloc a durs enfrontaments amb les forces de l'ordre. Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a Tenerife i per aquest motiu va ser detingut i empresonat 45 dies a Saragossa --fou alliberat perquè el procés va ser sobresegut per la «desaparició» de les proves, furtades per militants anarquistes. A mitjans de març de 1934 retornà a Santa Cruz (Tenerife). El novembre de 1934 fou desterrat oficialment per les autoritats governatives de Canàries. Actuà clandestinament a Sevilla i a Cadis, ajudant Vicente Ballester en la organització confederal gaditana. Després s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on desenvolupà una intensa activitat en la redacció del periòdic Cultura Obrera (1934-1936). Entre 1935 i 1936 va fer diverses gires de conferències (comarca de Cadis, Barcelona, Terrassa, Saragossa, etc.). El gener de 1936 ingressà en la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona, juntament amb Manuel Villar, Liberto Callejas, Josep Peirats, Alejandro Gilabert i Francisco Ascaso. El 5 de gener de 1936 intervingué, amb Buenaventura Durruti, Francisco Carreño i Joan García Oliver, en el míting confederal celebrat al Teatre Olympia, primer que es realitzava des de la il·legalització del sindicat arran dels«Fets d'Octubre» de 1934. El febrer de 1936 intervingué a Mataró en el míting d'unificació amb els trentistes i, amb Ramón Álvarez i Francisco Isgleas, va fer una gira de propaganda i organització per les comarques gironines. El maig de 1936, com a delegat del Sindicat de la Fusta de Barcelona, assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, on defensà la creació de la Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT) i formà part de la ponència sobre«Comunisme Llibertari». El 18 de juliol de 1936 embarcà a bord del Ciudad de Valencia cap a Mallorca, com a representant de Solidaridad Obrera, per assistir al I Congrés Regional de les Illes Balears i l'aixecament feixista l'agafà a illa, on el cop militar havia triomfat. Amagat a la casa del barri palmesà de La Llibertat (actual La Soledat) de la cenetista Júlia Palazón, quatre mesos després pogué fugir de Mallorca, amb 11 companys, i el 21 de novembre de 1936 arribà a Ciutadella (Menorca). En aquesta illa dirigí el periòdic confederal La Voz de Menorca. A finals de desembre de 1936, a bord del destructor Ciscar, que havia aconseguit eludir el bloqueig naval menorquí, arribà a València. En aquesta ciutat realitzà diverses tasques propagandístiques i es mostrà força crític amb el col·laboracionisme governamental confederal. En 1937 publicà a València el fullet Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista --reeditat en 2009 a Mallorca pel Grup d'Estudis Llibertaris «Els Oblidats»--, que sortí en castellà, angles i francès --la traducció en aquestaúltima llengua fou feta pel cineasta anarquista José María Estívalis Calvo (Armand Guerra). El 5 de gener de 1937 intervingué en un míting confederal al Gran Price de Barcelona i el febrer de 1937 marxà per a fer una gira de propaganda i per recaptar fons pel Midi francès, amb Armand Guerra, David Antona, Vicente Mirande i Fontaine. Durant dels fets de «Maig del 1937» lluità a La Torrassa de Barcelona, on vivia sa família, i s'oposà a l'estratègia pactista i«derrotista» de Frederica Montseny i Joan García Oliver. L'11 de maig de 1937 representà la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Catalunya en el Ple Nacional de València, on s'acordà no fer costat la política del president del govern espanyol Juan Negrín; en aquest ple fou nomenat membre del Comitè Peninsular de la FAI, amb Germinal de Souza, Roberto Cotelo, Jacobo Prince i José María Lunazzi (El Gringo). Després de recuperar-se d'una malaltia a Igualada, on va fer mítings i conferències i va col·laborar en el seu Butlletí, va fer una gira de mítings a Gelida i l'Alt Penedès. El setembre de 1937 s'encarregà a Barcelona de la direcció de Ruta,òrgan de la FIJL, i va fer conferències sobre les Joventuts Llibertàries. El juliol de 1938 marxà a Orà (Algèria) en missió propagandística. El setembre de 1938 ocupà la secretaria del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT a Baza (Granada) i el juliol d'aquell any va fer un míting a Barcelona. El febrer de 1939 assistí al Ple Nacional de la CNT celebrat a València. Amb el triomf feixista, es negà a exiliar-se i va ser detingut l'abril de 1939 al port d'Alacant. Passà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera i per la Presó Provincial de Sevilla i en 1941 va ser alliberat gràcies a les pressions del consolat del Brasil gadità. El juliol de 1941, amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), arribà al Brasil i s'establí a Rio de Janeiro, on treballà de comptable en una impremta. Al Brasil desenvolupà una intensa tasca militant, fent propaganda antifranquista i denunciant les maniobres comunistes. A partir de 1945 es relacionà amb el grup «Tierra y Libertad» de Mèxic. En 1946 fou un dels fundadors, amb Edgard Leuenroth, Edgar Rodrigues i Pedro Catallo, i redactors del periòdic Ação Directa. Va fer mítings i fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista de São Paulo, que celebrà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948. Durant els anys cinquanta formà part del grup anarquista al voltant de José Oiticica, amb Dalmau, Navarro, Cubero i altres. En 1953 morí a Rio de Janeiro la seva companya Mercedes. L'octubre de 1961 representà Rio de Janeiro en el Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT del Brasil i en 1963 aparegué en un míting contra el dictador portuguès António de Oliveira Salazar. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, de les quals algunes fou redactor i director, com ara Ação Directa,¡Campo Libre!, CNT, Cultura y Accion, Cultura Obrera, ¡Despertad!, En Marcha, Esfuerzo, Espoir, Fuego,Horizontes, Liberación,Más Allá, Nervio, Prismas,Ruta, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria,Spártacus,Tiempos Nuevos, La Tierra, Trabajo, La Voz de Menorca, etc. És autor dels fullets Abajo las armas i Redención. Manuel Pérez Fernández va morir el 16 de juny de 1964 en una residència per a avis de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 l'Associació Isaac Puente publicà les seves memòries sota el títol 30 años de lucha. Mi actuación como militante de la CNT y anarquista español, que va escriure en 1951 a Rio de Janeiro i on diu que va estar tancat 53 vegades a presons de Brasil, Espanya, França i Portugal.

    Manuel Pérez Fernández (1887-1964)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    ...Però Aznar no es resigna a ser una estrella brillant en un cel opac, obscur, llòbrec. De manera que algú va haver d'entendre que aquella tasca científica gaudiria del suport de l'erari públic si aconseguia recuperar les llums que uns anys de democràcia havien entelat. Es tractaria de reaccionar contra l'avenç d'una historiografia que qüestionava els dogmes de l'Espanya eterna. En definitiva, restaurar a grans trets els rols històrics decretats a Burgos. (Guillem Frontera)


    La Història al dictat


    Guillem Frontera | 02/06/2011 |


    Aquests dies, els llecs hem pogut descobrir l'existència d'una camarilla entestada a legitimar científicament la versió oficial de la història d'Espanya. Es tracta de la Reial Acadèmia espanyola. En català no té pèrdua: reial és un derivat de rei. Si ho deim en castellà, hem de deduir del context si real deriva de rei o de realitat. En aquest darrer supòsit, desprendria un eco de compromís amb la veritat. La seva vinculació a la reialesa, però, no li suposa cap llast, de manera que pot avançar per la vida i per la història sense cap mena de servitud.

    Hem sabut, doncs, que aquest cenobi de la ciència historiogràfica un dia va ser honorat amb la visita del president del govern espanyol José María Aznar, acompanyat de la seva ministra de cultura, senyora Esperanza Aguirre. Era l'any MCMXCVIII. Els va rebre i atendre el senyor Gonzalo Anes, president de la dita acadèmia reial, que posà un ferrero roché a la boca dels il·lustres i poderosos visitants: la conveniència de redactar i editar el Diccionario biográfico español. Tant el senyor Aznar com la senyora Aguirre, però molt més el senyor Aznar, varen veure una estrella de llum encegadora que travessava els núvols i els assenyalava el camí cap a la glòria i la immortalitat. Quina manera millor hi ha de passar a la història com hom voldria passar-hi, si no és subvencionant-ne tu mateix el document oficial a l'empara d'una reial institució com la Real Academia de la Historia?

    I així s'ha esdevingut. Però Aznar no es resigna a ser una estrella brillant en un cel opac, obscur, llòbrec. De manera que algú va haver d'entendre que aquella tasca científica gaudiria del suport de l'erari públic si aconseguia recuperar les llums que uns anys de democràcia havien entelat. Es tractaria de reaccionar contra l'avenç d'una historiografia que qüestionava els dogmes de l'Espanya eterna. En definitiva, restaurar a grans trets els rols històrics decretats a Burgos.

    Ara entenem per què, a partir d'un cert moment, Aznar es posa solemnial i ponteja els seus conciutadans per adreçar-se directament a la Història. Va adoptar una retòrica altisonant, heroïcista, i va endiumenjar uns gestos que demanaven un fons de músiques militars -Perejil, p.e., o la bandera més extensa de la història d'Espanya. Sabia que algú n'estava prenent nota. Ell no governava com els altres, ell dictava a la Història. Així va dir, per exemple, i en el context de la guerra contra Iraq, que feia costat a Bush per tornar a Espanya el lloc que li correspon en el món. I diu el Diccionario: "Y en esta estrategia (quan España trata de conseguir y consigue dejar de ser un país de segunda en el concierto internacional) se inscribe la decisión presidencial de apoyar la actuación norteamericana en Irak". Quina meravella d'entesa entre l'historiador i el subjecte de la història... Quina exactitud admirable en la transcripció que fa el científic de les proclames del seu mecenes. Ja té raó Gonzalo Anes: "Somos deudores del presidente Aznar". I tant. Ni el mateix Aznar no ho hauria pensat millor. Ah, per cert, això anava a compte seu. De vostè, vull dir, lectora benvolguda, improbable lector.


    Diari de Balears


    Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs. (Miquel López Crespí)



    Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

    Memòria històrica: la transició.


    Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.


    En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!


    Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.


    Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.


    Miquel López Crespí



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 178 | 179 | (Page 180) | 181 | 182 | .... | 465 | newer