[09/06] «Le Libertaire» - Flores
Magón - «Le Raffut» - Patrulles de
Control - Ortt - Jospin - Iglesias - Seijas - Cubel - Mock - Jahn -
Gútiez - Spohr - Rüdiger - Pérez
Rodríguez - Lanciotti - CarrilAnarcoefemèrides
del 9 de juny
Esdeveniments
![Exemplar de "Le Libertaire"]( "Exemplar de \"Le Libertaire\"")
- Surt Le Libertaire: El 9 de juny de
1858 surt a Nova York (Nova York, EUA), editat i
escrit totalment per l'exiliat polític Joseph
Déjacque, el primer número del
periòdic mensual Le Libertaire. Journal du
Moviment Social. Déjacque va
ser l'introductor del neologisme llibertari en
contraposició a liberal.
Aquest periòdic alterna crítica social i
política, amb pamflets, assaigs
teòrics i, fins i tot, peces teatrals, tot
apel·lant a la Revolució Social i a
la Sobirania Individual. Déjacque va publicar per
lliuraments en aquesta
publicació l'obra L'Humanisphère.
Utopie anarchique, considerada la
primera utopia moderna del moviment anarquista. En sortiran 27
números fins al
4 de febrer de 1861, per les dificultats econòmiques de
l'editor i per l'esclat
de la Guerra Civil nord-americana. Quan Déjacque va morir a
França --havia
aprofitat l'amnistia de 1861 per retornar-hi-- la capçalera
serà represa a
partir del 16 de novembre de 1895 per Sébastian Faure i per
Louise Michel.
L'única col·lecció completa de Le
Libertaire de Déjacque es troba a
l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Col·lecció
completa de Le
Libertaire de Joseph Déjacque
***
![Els germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta) presos a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917]( "Els germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta) presos a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917")
-
Prohibició total dels Flores Magón:
El 9 de juny
de 1903 el govern mexicà del general Porfirio
Díaz va decretar que cap
periòdic --n'havien publicat nombrosos: Regeneración,El Hijo del
Ahuizote, El nieto del Ahuizote, El
padre del Ahuizote, El
bisnieto del Ahuizote, etc.-- o escrit dels germans Flores
Magón podria ser
publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó,
una multa de 5.000 pesos i el
decomís de la impremta. La Suprema Cort de
Justícia de la Nació confirmarà la
resolució i el 1904 es prohibirà la
publicació de tots els periòdics contraris
al règim.
***
![Capçalera de "Le Raffut"]( "Capçalera de \"Le Raffut\"")
- Surt Le Raffut: El 9 de juny de
1917 surt a
París (França) el primer número del
setmanari anarquista Le Raffut. Journal
d'action. Organe du Syndicat des Locataires, créé
par G. Cochon (La Gresca. Diari d'acció.Òrgan del Sindicat dels Llogaters,
creat per G. Cochon). Va ser dirigit per Georges Cochon, secretari de
la Unió
Sindical dels Llogaters Obrers i Empleats (USLOE), que reivindicava, a
més de
l'ocupació dels habitatges, la prohibició de l'embargament del
mobiliari, el pagament a
termini vençut i l'aforament dels lloguers.
Aquesta publicació, amb humor mordaç, es
dedicà a denunciar els polítics,
empreses, burgesos i propietaris que realitzaven abusos. La
gerència la portà
Germinal i, a partir del número 3, Chatel. Trobem articles
d'A. M. Berthoulat,
Pierre Brizon, Henri Die, Jean Fegha, Germinal, Libertas i Fernand
Morelle. En
sortírem, com a mínim, set números,
l'últim el 28 de juliol de 1917, i va ser
durament censurat per les autoritats. Després de la Gran
Guerra, entre el 13 de
novembre de 1920 i el 30 de desembre de 1922, sortí una
segona època amb
periodicitat setmanal (92 números en total) que
portà diversos subtítols
(«Òrgan de combat»,«Polític i financer», «Contra
totes les iniquitats», «Òrgan
de combat i de defensa social, política,
econòmica i financera», etc.). Aquesta
nova època va ser dirigida per Georges Cochon, Maurice
Dhollières i Maurice
Fournie, i en la gerència prengueren part Maurice Gantier,
Raoul Colin i Georges
Cochon. Un tema central d'aquesta nova època fou la
denúncia de les atrocitats
comeses a les colònies penitenciaries franceses. Trobem
articles d'Eugène
Bizeau, Victor Bonnans, J. Bottile, Paul Bourguignon, G. De Champs,
Henri
Chassin, Georges Cochon, Simone Dalzeto, Maurice Dhollières,
Ferdinand Domela-Nieuwenhuis,
Henri Fabre, Maurice Fournie, Lucie Germine, Maurice Gilles, J. P.
Hulot, M.
Jacques, Étienne Laurent, Charles Malato, Pierre Marchal,
Jacques Mesnil,
Fernand Morelle, Naquet, Jules Rivet, Jean Serres, Mariano Soler, A.
Spick, G.
Thioulouse, Georges Yvetot, etc. També trobem dibuixos de
Henri Atalaya, G. De
Champs, André Claudot, Germain Delatousche, Henri-Paul
Gassier, Jean Magdeleine
i C. Noël, entre d'altres.
***
![Patrulla de Control]( "Patrulla de Control")
- Dissolució del Cos
de Patrulles de Control: El 9 de juny de 1937 un
decret de la Generalitat de Catalunya dissol les Patrulles de Control
revolucionàries. El
10 d'agost de 1936 es dóna a
conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte
d'estructuració i regulació de les
Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop
d'Estat
feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre
revolucionari. Van
ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims
i els
robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta
institució,
netament revolucionària, nascuda de i per a la
revolució, segons el projecte,
estava comandada per un comitè de 11 delegats --quatre de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya
(ERC) i
tres de la Unió General de Treballadors (UGT)--, i presidida
per Josep Asens
(CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió
d'Investigacions, nascuda
del Departament de Seguretat del Comitè de
Milícies Antifeixistes, a mans
d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control
estava format per 700
persones de totes les organitzacions --325 de la CNT, 185 d'ERC, 145 de
la UGT
i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)-- i es
distribuïa en 11
seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta,
Poble Sec-Casa
Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes,
Gràcia- Sant Gervasi,
Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou)
que es repartien
la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres
localitats de la zona
barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de
Maig de
1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans
sotmetre
aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment
dissoldre-les. Les
Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles
llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van
ser un signe més
de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i
al cap i a la fi
una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les
patrulles de control
elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb
alguns responsables del
Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat
delictiva. A les
ciutats --sobretot a Barcelona--, hi havia una patrulla a cada barriada
amb el
seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu
propi grup de
defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus
escamots. La
diversificació de poders creava descontrol i
confusió, i als carrers, el
desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i
robatoris indiscriminats
per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la
revolució, amb el
consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del
Comitè d'Investigació. Aquest fet va
se un llast molt important per al desenvolupament de la
revolució, ja que
originà sentiments de rebuig entre bona part de la
població. Entre els membres
de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills,
José Carricondo
(delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma),
Josep Fuentes
(Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente
(Barcelona), Valentí
Mariages, Agustín Martínez, Diego
Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez
(Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan
Pérez Güell, etc.
Cos de Patrulles de Control
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Felix Louis Ortt (1917)]( "Felix Louis Ortt (1917)")
- Felix Ortt:
El 9 de juny de 1866 neix a Groningen (Groningen,
Països Baixos) el naturòpata, pensador humanista i
anarcocristià Felix Louis
Ortt, conegut com Felix. Sos pares van ser Jacob
Reinoud Theodoor Ortt, alt
funcionari del Rijkswaterstaat --departament per al manteniment dels
dics,
carreteres, ponts i navegabilitat dels canals del Ministeri
d'Infraestructures
i Medi Ambient dels Països Baixos-- i Leontine Louise
Josephine de Raikem. Provenia
d'una família protestant ortodoxa força estricta
i la instrucció bíblica que el
seu tutor Issac da Costa T. M. Looman li va ensenyar exercí
sobre ell una gran
influència. A Haarlem va fer els estudis primaris i
secundaris. A partir de
1883, seguint la tradició familiar, estudià
enginyeria civil a
l'Escola Politècnica de Delft i en 1887
sortí llicenciat especialitzat en hidrografia. En 1888
entrà a treballar, com
era d'esperar, al Rijkswaterstaat. Quan feia feina al nou canal de
Merwede va
contreure la malària; incurable segons la medicina
establerta, aconseguí guarir-se
gràcies a la naturopatia. Això el
portà al vegetarianisme, a fer-se abstemi i
reivindicar una vida sana. En 1894, quan treballava a les oficines del
Rijkswaterstaat de l'Haia, va ser traslladat per raons de salut a
Brielle. En
1895 creà el «Sistema Ortt-De Bruin»,
unes taules de les marees de la costa
holandesa que s'han emprat fins ara. En 1899, quan ja la seva forma de
pensar
s'havia «anarquitzat», abandonà la seva
feina ja que els seus estudis apuntaven
a un ús militar del port de Den Helder. També en
aquesta època rebutjà el seu
títol nobiliari i la seva herència i
abandonà l'Església Reformada Holandesa en
la qual havia tingut càrrecs. Membre de la Nederlandsche
Bond ter Bestrijding
van de Vivisectie (NBBV, Lliga Holandesa contra la
Vivisecció), esdevindrà el
secretari del seu fundador, C. van der Hucht-Kerkhoven. Fins al final
de sa
vida lluitarà contra la vivisecció, redactant
informes i escrivint articles i
llibrets. Com a propagandista del vegetarianisme i de
l'abstinència total es
posà en contacte amb l'ala radical dels joves de
l'Església Reformada Holandesa
organitzats en la Nederlandsche Protestantenbond (NPB, Lliga Protestant
Holandesa), que publicava el periòdic De Hervorming
(La Reforma). Aquest
grup de joves radicals es va veure fortament influenciat pel pensament
socialreligiós de Lev Tolstoi i es van definir com a«cristians anarquistes» i
antiviolents. En 1897 aquest grup es va independitzar de l'NPB i
edità la
revista Vrede (Pau). Aquest mateix any Ortt va
escriure Christelijk
anarchisme (Anarquisme cristià), que
després va ser editat sota el títol Het
beginsel der liefde (El principi de l'amor). A més
de Tolstoi, el seu
pensament es va veure influenciat per Frederic van Eaden, que havia
conegut en
la joventut i que era membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk
Grondbezit
(Lliga per a la possessió comuna de la terra),
organització que reivindicava la
creació d'indústries i la gestió de
l'agricultura de manera autogestionada pels
propis treballadors. També milità en la
Vereeniging Gemeenschappelijk
Grondbezit i durant un temps va ser editor del seu òrgan
d'expressió De
Pionier (El Pioner). Els anarcocristians holandesos crearen
la Vereeniging
Internationale Broederschap (VIB, Societat de la Fraternitat
Internacional),
que tenia com a missió la creació de
colònies autogestionades basades en la
igualtat i en la fraternitat seguint les passes del cristianisme
primitiu. En
1899 crearen a Blaricum una colònia amb terres molt pobres
adquirida pel
professor Jac. Van Rees, que finalment no va unir-se a la
colònia. Van
participar en aquest projecte J.K. van der Veer, Lodewijk van Mierop,
Anne de
Koe i S.C. Kylstra, entre altres. En 1900 Ortt publicà Denkbeelden
van een
christen-anarchist (Pensaments d'un anarquista
cristià) i en 1903 Het
streven der christen-anarchisten (L'objectiu dels anarquistes
cristians). Entre
1902 i 1903 s'incorporà a la colònia i
treballà en la impremta i en
l'editorial, alhora que feia tasques de naturòpata. Durant
la gran vaga
ferroviària de 1903, el comitè de vaga es va
reunir a la colònia i aquest fet
desencadenà l'animadversió de les classes
dominats de les poblacions properes
de Laren i Blaricum que acusaren els colons de «menjadors
d'herba» i«nudistes». Un grup d'aquests desafectes, ebris de
vi, calà foc els edificis de
la colònia i els seus pobladors van haver de fugir sota la
protecció de la
policia. En tornar, un grup de colons considerà que la
defensa armada era
necessària per a contrarestar futurs atacs i això
implicà la sortida del grup
fundador del projecte, significant finalment la fi de la comuna
anarcocristiana. Ortt va escriure una trilogia sobre la
colònia. Dirigí durant
un temps Vrede i després el
periòdic De Vrije Mensch (L'Home
Lliure). En 1915 signà el «Manifest de rebuig al
Servei Militar», una crida a
l'objecció de consciència individual i per la
qual cosa alguns dels seus
signataris acabaren a la presó. Ortt no va ser processat i
en 1916 va escriure Het
peil van ons rechtswezen (El raser del nostre sistema
judicial), una mena
d'acta d'acusació contra el sistema penal
holandès. Després d'això
abandonà els
grups anarcocristians i no participà en la
creació de noves organitzacions del
moviment anarquista cristià creades en la postguerra. Entre
1901, any de la
seva fundació, i 1929, any de la seva dissolució,
participà activament en el Rein
Leven-beweging (Moviment per una Vida Casta), que causà gran
polèmica en
relacionar les malalties venèries amb la
prostitució, en reivindicar unes
relacions sexuals destinades únicament a la
procreació i en proscriure com a
anatema l'ús del preservatiu i les relacions homosexuals. No
obstant això, Ortt
era partidari de l'amor lliure entre parelles heterosexuals i a partir
de 1905
visqué en «matrimoni lliure» amb Tine
Hinlópen --anteriorment havia estat casat
amb Anna Petronella Gelderman i en 1932 es tornà a casar amb
Maria Theresia
Zeijlemaker. A partir de 1908, amb Van Mierop, creà a Soest
l'Stichting
Chreestarchia (Fundació per al Domini del Bé),
que publicà llibres i creà una
escola (Engendaalschool) a Soest, on va fer de mestre aplicant una
metodologia
pedagògica pròpia, molt influïda per la
vida religiosa. En aquesta època va
escriure relats bíblics i contes de fades per als infants.
La seva particular
filosofia, barreja d'espiritisme, teologia, filosofia, parapsicologia,
física i
monisme, no aconseguí força seguidors.
Curiosament va ser un dels introductors
i primers a popularitzar la teoria de la relativitat d'Einstein. Fou
l'editor
de la revista Spiritische, òrgan
d'expressió de l'associació espiritista«Harmonia» i fou un dels confundadors de la
secció holandesa de la Society for
Psychical Research (Societat per a la Recerca Psíquica).
Durant la II Guerra
Mundial deixà de participar amb la Nederlandsche Vereeniging
voor
Nauurgeneeswijze (NVN, Associació Holandesa de Naturopatia)
quan Hettema, el
seu principal dirigent, col·laborà amb les forces
d'ocupació alemanyes. El seu
fill Felix, membre destacat de la resistència, va ser
assassinat en 1944 en un
camp de concentració nazi. Sempre treballà per a
l'Oficina Vegetariana, fent
conferències, mantenint la biblioteca i editant el
periòdic Vegetarische
Bode (L'Herald Vegetarià). Felix Louis Ortt va
morir el 15 d'octubre de
1959 a Soest (Utrecht, Països Baixos).
Felix Ortt (1866-1959)
***
![Robert Jospin]( "Robert Jospin")
- Robert Jospin:
El 9 de juny de 1899 neix a
Saint-Quentin (Picardia, França) el militant socialista,
pacifista i llibertari
Robert Jospin. Nascut en una família protestant, durant la
seva joventut es va
veure temptat per la religió i va estudiar en la facultat
teològica protestant
de París. Anticomunista visceral, en 1924 es va adherir al
Partit socialista
SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera).
Profundament marcat per la
Gran Guerra, va esdevenir un pacifista integral. Orador de talent, va
escampar
el seu ideal en gires de conferències com a secretari de la
Lliga Internacional
des Combatents per la Pau fins a 1939. En 1942 va patir una curta
detenció per
haver ajudat resistents, però va mantenir una
posició ambigua vers el règim de
Vichy, que el va nomenar conseller municipal de Meudon a
començaments de 1944. Va
esdevenir després responsable d'un establiment al servei de
la infància
delinqüent. Exclòs del Partit socialista amb
l'Alliberament, es va reintegrar
en 1955, però el deixarà deu anys més
tard, per afegir-se a la Unió Pacifista.
El seu contacte amb Victor Méric i Roger Monclin durant els
anys 20 el van
animar a participar en la premsa llibertària: La
Patrie Humaine, Le
Libertaire, Le Réfractaire,
etc. És autor del fullet L'objection
de conscience devant la raison et devant les faits (1933).
Bernard Baissat,
cineasta llibertari, li va dedicar una
pel·lícula, realitzada poc abans de la
seva mort. Robert Jospin i sa companya Mireille Dandieu són
els pares del
polític socialdemòcrata Lionel Jospin. Robert
Jospin va morir el 9 de maig de
1990.
***
![Tomás Iglesias Iglesias]( "Tomás Iglesias Iglesias")
-
Tomás Iglesias Iglesias: El 9 de juny de 1903
neix a Casas del Monte (Càceres,
Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Iglesias
Iglesias. A
començament de la dècada dels trenta
emigrà a Catalunya i a inicis de 1936
s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on
entrà a treballar en una fàbrica
de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT). A Sitges
conegué Ana Carrión (Anita),
que
esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de
juliol de 1936
s'allistà a les milícies i l'agost de 1936
participà en l'intent fracassat de
conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de
febrer de
1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir«lliurement» amb sa companya. El
febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939,
quan el triomf
franquista era un fet, passà a França, quedant sa
família a Sitges. Anita
tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja
que no reconeixien la
seva «unió lliure» i obligaren a canviar
de nom sa filla, que de Llibertat
passà a dir-se Encarnación, com sa padrina.
Internat al camp de concentració
d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de
Treballadors Estrangers
(CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la
construcció de ponts i de
carreteres. Després va ser enviat a La Condamine
(Alsàcia, França) per a
treballar en la «Línia Maginot». Entre
febrer i març de 1940 romania a Gorze
(Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser
enviat, amb la
matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa
Saxònia, Alemanya) i el
27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula
5.991, al camp de concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny
de 1941 va ser traslladat a
Gusen. Tomás Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de
1942 al camp de
concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).
***
![Argimiro Seijas Díaz]( "Argimiro Seijas Díaz")
- Argimiro Seijas
Díaz: El 9 de juny de 1907 neix a la Corunya
(la Corunya, Galícia) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifranquista Argimiro Seijas
Díaz. Fill d'una
família nombrosa de vuit germans, son pare feia feina en un
magatzem i sa mare
era cigarrera. Es guanyà la vida com a llauner i
després com a vidrier. Milità
en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
en el Centre d'Estudis Socials (CES) de la Corunya, i durant els anys
republicans en el grup «Hierro», adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). També formà part del grup«Resplandor más allá del
Abismo» del barri d'A
Silva de la Corunya. En 1935 va ser detingut acusat de sabotatge i de
bell nou
en començaments de 1936. Quan l'aixecament feixista de
juliol de 1936, passà
per Betanzos i participà en la defensa de la Corunya,
però el 21 d'agost de
1936 va ser detingut. Alliberat poc després pels
franquistes, després de
prometre actuar com a confident, el octubre de 1936 aconseguir passar a
França
amb un pesquer juntament amb altres militants de la CNT i de les
Joventuts
Llibertàries. Retornà a la Península i
passà per Bilbao i Astúries. Treballà
en
un taller a Gijón i ajudà a la creació
de l'Agrupació Confederal Galaica (ACG).
El novembre s'incorporà en les milícies com a
voluntari, fent d'ordenança en
una brigada i, des d'abril de 1937, en el VIII Batalló
d'Astúries amb qual
marxà cap a Biscaia. Quan el front va caure, el maig de
1937, amb el grau de
sergent, va ser apressat pels feixistes. Enrolat en un
batalló de treballadors,
va ser empresonat a la Corunya. Jutjat en consell de guerra, el 10 de
juliol de
1939 va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada
per presó. Restà tancat
a la Corunya on treballa fent paelles de doble fons per poder enviar
missatges
a sa família. A començaments de 1943 fou posat en
llibertat condicional amb
desterrament. Lluità clandestinament i entre 1945 i 1946
col·laborà en la
guerrilla antifranquista per la zona de la Corunya. En 1946
formà part del
Comitè Local de la CNT clandestina com a secretari de
Defensa. En 1947 va ser
detingut; jutjat en consell de guerra en 1948 a Vigo juntament amb 54
militants
confederals, entre ells son germà petit Marcelino, va ser
condemnat a 15 anys
de presó i tancat al Penal d'El Dueso. En 1962 fou
alliberat. Argimiro Seijas
Díaz va morir el 19 de desembre de 1982 a la Corunya (la
Corunya, Galícia) i
fou enterrat l'endemà al cementiri municipal de
Feáns-Mesoiro.
***
![Manuel Cubel Uriarte (1937)]( "Manuel Cubel Uriarte (1937)")
- Manuel Cubel
Uriarte: El 9 de juny de 1911 neix a Saragossa
(Aragó, Espanya) –algunes fonts
citen Daroca (Saragossa, Aragó, Espanya)–
l'anarcosindicalista Manuel Cubel
Uriate –el seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Pobel Uriarte, Cubel
Uliarte, etc.). Milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en els rams de la construcció i de
l'alimentació. Treballava de
former a Gramanet del Besós (actualment Santa Coloma de
Gramenet, Barcelonès,
Catalunya) quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 i
destacà en la seva
sufocació. Immediatament després
s'integrà en la «Columna Durruti»,
lluitant al
front d'Aragó (Quinto i Fuentes de Ebro). Amb un petit grup
prengué La Almolda
i intervingué en cops de mà a Pina de Ebro,
Baselga i Villafranca de Ebro,
formant part del grup «Legión Negra».
Des del novembre de 1936 fou delegat de
la VIII Agrupació de la «Columna
Durruti» i des d'abril de 1937, després de la
militarització de les milícies, fou comissari de
la 120 Brigada Mixta de la 26
Divisió. En aquesta època
col·laborà en el periòdic El Frente, portaveu de la«Columna Durruti». Amb el triomf
franquista passà els Pirineus. En la dècada dels
quaranta s'instal·là a L'Avelanet
(País d'Olmes, Occitània), on a partir de
novembre de 1941 formà part del
secretariat de la Junta Suprema (Comitè Nacional) de la
Unió Nacional Espanyola
(UNE), procomunista, en representació de
l'«Agrupació Cenetista de l'UNE». El
setembre de 1943 va ser detingut i enviat al camp de
concentració de Vernet i
hagué d'abandonar el seu càrrec a l'UNE. En 1960
vivia a l'Arieja i en 2002 a
Andorra. Fou membre de l'Amical dels Antics Internats
Polítics i Resistents del
Camp de Vernet. Manuel Cubel Uriarte va morir en 2005.
Manuel
Cubel
Uriarte (1911-2005)
***
![Richard Mock (1986)]( "Richard Mock (1986)")
- Richard Mock: El 9
de juny de 1944
neix a Long Beach (Califòrnia, EUA) el pintor, escultor,
gravador, dibuixant,
caricaturista i il·lustrador anarquista Richard Basil Mock.
En 1965 es
llicencià, amb una beca de futbol americà, en
litografia i xilografia per la
Universitat de Michigan. Va ser en la seva època
d'estudiant, després de llegirAnarchy and Order (1954) de Herber Read, que es va
fer anarquista. En
1968 s'instal·là definitivament a Nova York, on
realitzà nombroses exposicions
a diferents galeries (112 Greene Street, The Whitney, Exit Art,
Sideshow
Gallery, etc.). En 1980 participà en el «Times
Square Show», punt de partida de
la moguda artística de l'East Village.
La seva obra està fortament
influenciada per l'expressionisme alemany (Max Beckmann, sobretot) i el
gravador mexicà José Guadalupe Posada. Entre 1980
i 1996 aconseguí un gran
prestigi per les seves il·lustracions satíriques
en linòleum sobre temes
socials i polítics que aparegueren a la pàgina
editorial de The New York
Times i en altres més de 50 publicacions de
distribució nacional i
internacional. Fou l'artista oficial dels XIII Jocs Olímpics
d'Hivern de 1980.
Entre 1998 i 2002 participà en projectes
artístics i classes d'art per als
infants de la Public School 6 de Manhattan. A finals dels anys noranta
creà els«Money Lures» (Esquers de Diners), petites
escultures on hams enganxen bitllets
i altres objectes quotidians de consum, com a una dura
crítica a la societat
capitalista i consumista. Durant un temps s'establí a La
Rinconada (Chihuaua,
Mèxic), on va fer abstraccions inspirades en el paisatge
mexicà. Habitual en
els cercles anarquistes novaiorquesos, col·laborà
en la premsa llibertària (Fifth
Estate, Alternative Press Review, Anarchy:
A Journal of Desire
Armed, Unite!, YDS,
etc.) amb il·lustracions i cobertes. Fou
membre destacat del Cartoonists and Writers Syndicate (CWS, Sindicat
d'Escriptors i Dibuixants). La seva obra ha influït
força nombrosos
il·lustradors nord-americans contemporanis, com ara Tom
Huck, Bill Fick i
altres artistes del grup «Outlaw Printmakers»
(Gravadors Fora de la Llei). En
2002 estampà una sèrie de linòleums
com a reacció de l'atemptat de l'11-S.
Richard Mock va morir el 28 de juliol de 2006 al Long Island City
Hospital de
Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), a
conseqüència de les complicacions de la
diabetis que patia des de feia anys. Sa companya fou Roberta Waddell,
conservadora de la secció de gravats de la New York Public
Library.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Octave Jahn]( "Octave Jahn")
- Octave Jahn:El 9 de juny de 1917 mor
a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militant i
propagandista anarquista Octave Jahn, també conegut com Souvarine.
Havia
nascut el 10 de febrer de 1869 a Cherbourg (Baixa Normandia,
França). Telegrafista als 15 anys,
va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a
París. Son pare el va
amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a
fugir; sortosament va
trobar refugi a casa de la periodista llibertària
Caroline Remy
(Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie
Murjas, Tennevin, Niquet,
Bidault i altres en la creació a París de la
Lliga dels Antipatriotes, que va
editar nombrosos cartells i va organitzar conferències
antimilitaristes. En
1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del
periòdic
parisenc L'Avant-garde Cosmopolite.
També va fundar el grup «Les pieds
plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines
dels llogaters que
no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una
cançó del mateix que
es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la
repressió es va
refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de
1897 a la conca de
l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu
discurs vehement i
revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de
presó per«provocació i destrucció de la
propietat». Va ser internat a la presó de Mons,
on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de
1899 i
va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la
persecució de les
autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de
conferències per Occitània. Instal·lat
a Lió, va organitzar mítings,
conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va
aconseguir
nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a
treballar de
tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup«La Jeunesse Cosmopolite»,
format per una vintena de militants especialitzat en la lluita
antimilitarista
i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al
cafè Marcellin
(105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a
delegat de
Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la
regió de Ginebra, que va donar
lloc a la fundació de la Federació Internacional
de Reivindicacions
Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat.
L'11 d'octubre de 1890 va
fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a
Roanne a resultes de la
qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de
presó i a 100 francs
de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul
Bernard va participar en la preparació
d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador
d'una Federació dels Obrers
Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en
l'entrada dels anarquistes
en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un
míting a la Sala
Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la
vaga general, el
Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de
novembre, va començar
al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150
delegats, malgrat el boicot de
certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de
novembre
la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser
detingut ja que davant
el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de
novembre de 1890
va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó
i a 100 francs de multa per«provocació a l'assassinat i al
pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de
desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova
pena d'un any de
presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons.
Refugiat de bell nou a
Catalunya, va militar al País Valencià i va
fundar en 1893 el periòdic La
Controversia, del qual es van editar cinc números.
Des de la península va
enviar articles al periòdic Le Pot à
Colle, publicat per L. Guérineau.
En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser
condemnat l'abril
d'aquell any a un mes de presó, va retornar a
França on ràpidament va rebre
noves condemnes: dos anys de presó per«provocació a l'assassinat, al pillatge
i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència
del Roine), sis mesos de presó
(15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de
presó per «provocació a
l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a
l'Audiència del Loira). El
maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va
embarcar-se a Algèria, però
va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894.
Instal·lat a Marsella
a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova
condemna de la
qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a
Londres, on
va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va
instal·lar a
Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la
militant anarquista
catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) --vídua
de Lluís Mas, afusellat a
Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista
anarquista Martí
Borràs-- i sos dos infants, i amb qui s'unirà
més tard sentimentalment; també
va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va
participar en totes
les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar
en
cantar cançons anarquistes en festes familiars i de
companyó. Entre març i juny
de 1898 va participar en la redacció de Le
Libertaire instal·lat
aleshores a Marsella. En aquesta època va
col·laborar en diversos periòdics,
com ara Le Cri de révolte, fundat per G.
A. Bordes, i Le Journal du
Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va
instal·lar al barri
parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va
instal·lar a Angulema on va
fer feina de representant d'un fabricant de conyac. Després
va marxar de bell
nou a Catalunya, on es va casar amb Salut Borràs i on va
romandre fins al 1909,
quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine.
Al país asteca
va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va
participar en la
revista Ariete, òrgan de la«Casa del Obrero Mundial». Entre gener i
setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit
d'Emiliano Zapata.
El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de
l'Escola
Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i
Guàrdia, i el novembre,
amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho
Escamilla i altres, va fundar
l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a
delegat de la «Casa del Obrero
Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va
realitzar una gira de
conferències a França sobre la
Revolució mexicana i va escriure nombrosos
articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce
qu'il faut dire, de
Sébastien Faure, realitzant també un
monogràfic sobre el president mexicà
Carranza en el periòdic Les Hommes du jour.
El 12 d'agost de 1916 va ser
un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i
Schneider, en el
funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de
Père-Lachaise. L'octubre de
1916 va retornar a Mèxic, on va morir l'any següent.
***
![Necrològica d'Eugenio Gútiez apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 16 d'octubre de 1955]( "Necrològica d'Eugenio Gútiez apareguda en el periòdic tolosà \"CNT\" del 16 d'octubre de 1955")
- Eugenio Gútiez:
El
9 de juny de 1955 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Eugenio Gútiez. Fuster de professió,
milità en el Sindicat Únic de la Fusta de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona
(Catalunya) i en
l'Ateneu Llibertari del barri barceloní de
Gràcia. En 1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus. Posteriorment
s'instal·là a Tarascon d'Arieja
(Llenguadoc, Occitània), on treballà en una
fàbrica. Eugenio Gútiez va morir el
9 de juny de 1955 a la Clínica Saint-Eloy de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània)
i va ser enterrat a Elna (Rosselló, Catalunya Nord).
***
![Wilhelm Spohr al seu despatx (ca. 1890-1910)]( "Wilhelm Spohr al seu despatx (ca. 1890-1910)")
- Wilhelm Spohr: El
9 de juny de 1959 mor a Schöneiche
bei Berlin (Oder-Spree, Brandenburg, RDA) l'escriptor, editor,
traductor,
pedagog i intel·lectual anarquista Wilhelm Spohr. Havia
nascut el 3 de febrer
de 1868 a Hamburg (Prússia). Sos pares es deien Henrik
Holmberg i Ulrika
Augusta Lieberath. Aprengué l'ofici de mecànic
d'òptica, estudis que amplià a
l'Escola d'Arts i Oficis de Hamburg, alhora que conreà la
literatura. En 1884
s'involucrà en els moviments del Lliure Pensament i el
socialista i en 1891 es
traslladà a Berlín, on entrà a formar
part del sector esquerrà (Albert Weidner,
Gustav Landauer, els germans Bernhard, Paul Kampffmeyer, Erich
Mühsam, etc.)
del «Cercle de Poetes de Friedrichshagen», del
barri berlinès del mateix nom, que
conreaven la literatura naturalista i el teatre popular. En 1892 va ser
nomenat
membre del comitè artístic del teatre
berlinès Volksbühne i de la junta
directiva de la Vereins Unabhängiger Sozialisten (VUS,
Associació dels
Socialistes Independents). Amic de l'anarquista Gustav Landauer, fou
l'editor i
col·laborador, amb Albert Weidner, de la seva revista Der Sozialist. En 1894, arran d'un
discurs fet durant el Primer de
Maig, va ser condemnat a 14 mesos de presó per propaganda
llibertària i «incitació
a l'odi de classes», moment que aprofità per
aprendre l'holandès. Gràcies a
aquests coneixements pogué traduir a l'alemany entre 1899 i
1902, gràcies a la
influència de Domela Nieuwenhuis, set volums de les obres de
l'escriptor
anarquista Eduard Douwes Dekker (Multatuli).
També fou un gran divulgador de l'art d'Hugo Reinhold Karl
Johann Höppener (Fidus), de
qui fou un gran amic. Des del
punt de vista pedagògic fomentà
l'educació popular, organitzant exposicions
itinerants per més de quaranta ciutats alemanyes. A partir
de 1907, amb Herman
Teistler, Bruno Wille i Wilhelm Bölsche, fomentà
les activitats de diverses
organitzacions artístiques, culturals i d'excursionisme, com
ara Dürebundes,
Kunstgemeinde i Wandervogel. Entre 1926 i 1934 organitzà per
al municipi berlinès
concerts i obres teatrals per a escoles de Berlín i de
Brandenburg. Quan la
pujada dels nazis al poder, es traslladà al barri
d'Schöneiche bei Berlin, on
visqué de petites col·laboracions
literàries. Després de la II Guerra Mundial
s'integrà en l'aparell cultural del govern comunista
alemany, sobretot en
aspectes pedagògics. És autor de Fidus
(1902), Berliner Heimatbüchlein.
Eine
Gabe des Feierabend (1913), Kultur
der Feste (1926), Glorie des
Alters.
Ein frohes Manifest (1940 i 1954), Mozart.
Leben und Werk. Briefe, Zeitberichte, Dokumente, Bilder
(1941), Goethe, sein Leben und Wirken
(1949), O ihr Tage von Friedrichshagen!
Erinnerungen
aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus
(1949), Fröhliche Erinnerungen eines«Friedrichshagners». Aus der Werdezeit des
deutschen literarischen Realismus
(1951) i Berliner Anekdoten. Ein
Streifzug durch die Vergangenheit Berlins im Lichte der Anekdote
(1952),
entre d'altres. En 1958 va ser condecorat amb el premi
Ernst-Moritz-Arndt-Medaille,
una de les més altes condecoracions culturals de la
República Democràtica
Alemanya (RDA). Wilhelm Spohr va morir el 9 de juny de 1959 a
Schöneiche bei
Berlin (Oder-Spree, Brandenburg, RDA) –altres autors citen
Rüdersdorf bei
Berlin (Märkisch-Oderland, Brandenburg, RDA). El seu ric arxiu
personal es
troba dipositat a l'Archiv der Akademie der Künste de
Berlín.
Wilhelm Spohr
(1868-1959)
***
![Helmunt Rüdiger]( "Helmunt Rüdiger")
-
Helmut Rüdiger: El 9 de juny de 1966 mor a Madrid
(Espanya) el periodista, escriptor,
traductor i intel·lectual anarcosindicalista Helmut
Rüdiger. Havia nascut el 22
de gener 1903 a Frankenberg (Saxònia, Alemanya). Fill d'un
teòleg liberal, de
molt jovenet participà a Chemnitz en el moviment estudiantil
Wandervogel i en
la xarxa de suport als desocupats. En 1922 s'afilià a la
Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut
Anarcosindicalista Alemanya) i després a
l'anarcosindicalista Freie
Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys). Va
estudiar llengües germàniques i història
de l'art a Munic i a Leipzig. En
aquests anys va estar molt influenciat per Gustav Landauer, de qui es
considerava deixeble. Amb Gerhard Wartenberg --que després
es transformà
en un expert sobre anarquisme al servei dels nazis-- i Ferdinand
Götze va
fundar a la Universitat de Leipzig un grup de discussió
social, compost per
joves treballadors i professors universitaris. En 1928 es va veure
obligat a
deixar la Universitat perquè sa família li
retirà el suport econòmic per les
seves idees polítiques. A partir de 1930 va ser l'editor a
Berlín de l'òrgan d'expressió de la
FAUD, Der Syndikalist, i intimà amb
Erich Mühsam i Rudolf Rocker. Va estar unit amb la militant
anarquista Dora Gollin.
A partir de 1931 fou l'editor responsable de Besinnung und
Aufbruch, de
la FAUD. En aquest mateix any assistí al Congrés
de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) de Madrid en representació de la
FAUD. A partir de
1933, fugint del nazisme i dels conflictes interns de
l'anarcosindicalisme
alemany, s'instal·là a Catalunya i participa en
el seu moviment
anarcosindicalista, alhora que col·laborà en la
premsa llibertària germana de
l'exili. En 1936, amb altres anarquistes alemanys, com ara Carl
Einstein o
Augustin Souchy, participarà en la Revolució
espanyola. Fou un dels responsable
de la propaganda en alemany de la CNT-FAI. Va prendre part en diversos
combats
integrat en el Grup Internacional de la Columna Durruti i fou el
secretari
entre 1936 i 1938 de l'AIT a Espanya des de Barcelona. L'agost de 1937
assistí
al Ple de Regionals de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) en
representació de l'AIT. Home de confiança del
Comitè Nacional de la CNT, va
presentar el 7 de desembre de 1937 un informe secret sobre la
situació a
Espanya en el Congrés Extraordinari de l'AIT de
París, on va defensar el«governamentalisme» cenetista.
Instal·lat com a refugiat polític a
París en
1938 i després a Suècia des de 1939, va ser
membre de la central anarcosindicalista
sueca Sverges Arbetares Centralorganisation (SAC) i responsable del seuòrgan
d'expressió Arbetaren, on es va defensar
la participació llibertària alsòrgans de govern estatals sota el pseudònim Ivar
Bergeren. Juntament amb
Henry Bergman, Rudolf Rocker i Fritz Linow va participar en els anys
quaranta
en la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS,
Federació dels Socialistes
per la Llibertat), que publicà entre 1949 i 1953 la revista Die
Freie
Gesellschaft. A partir de 1949 va escriure al
periòdic anarquista alemany Die
Freie Gesellschaft i aquest mateix any adquirí la
nacionalitat sueca.
Durant els anys cinquanta representà la SAC en nombrosos
congressos de l'AIT:
Tolosa de Llenguadoc (1951), Puteaux (1953), Montpeller (1956, que
abandonà amb
tota la delegació de la SAC). Durant el franquisme sempre
fou partidari de les
tesis de la CNT clandestina de l'Interior. Sempre antiautoritari, en
molts dels
seus articles criticà les dictadures comunistes. En els seusúltims anys,
juntament amb Albert de Jong, Arthur Lehning i Agustí Souchy
va formar part del
Comitè de Premsa de la Internationalen Antimilitaristischen
Kommission (IAK,
Comissió Antimilitarista Internacional). Com a periodista va
fer servir
diversos pseudònims (Rüdigen, Rüdigez,D. Rodríguez, A.
Rodrigues, Ivar Bergegren, M.
Dashar; etc.) i podem trobar
articles seus en nombroses publicacions, com ara Arbetarekalendern,España
Libre, Die Freie Gesellschaft, Junge
Anarchisten, Opposition
und Ziel, Syndikalismen, Zenith,
etc. Amb el pseudònim M.
Dashar la Libertarian Publishin Society de Nova York li va
publicar en 1934
un fullet, The Revolucionary Movement in Spain, que
va ser novament
editat en 1967, amb un pròleg d'Albert Meltzer, per la
londinenca Coptic Press,
sota el títol The origens of the Revolutionary
Movement in Spain. De
1938 és el seu llibre El anarcosindicalismo en la
Revolución española.
També publicà Ensayo crítico
de la Revolución española (1940) i Rapport
du sécretariat de Barcelona pour le Congrès de
l'AIT à Paris, le 7 décembre de 1937,
entre d'altres, a més de molts articles teòrics
sobre el federalisme
llibertari. Helmut Rüdiger va morir d'un atac de cor el 9 de
juny de 1966 a
Madrid (Espanya), quan es trobava en un viatge comissionat per la SAC
per
avaluar la situació espanyola i la divergències
sorgides en la CNT. El seu
arxiu personal (documents, correspondència, manuscrits,
etc.) es troben a
l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Helmut
Rüdiger
(1903-1966)
***
![Diego Pérez Rodríguez en la Legió Francesa]( "Diego Pérez Rodríguez en la Legió Francesa")
- Diego Pérez
Rodríguez: El 9 de juny de 1970 mor a
Còrdas d'Albigès
(Albigès, Occitània) el militant anarquista i
anarcosindicalista Diego
Pérez Rodríguez, també conegut com El Chicharro. Havia nascut el 14
d'abril de 1904 a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya) en
una família
jornalera. Durant la seva infància i joventut
freqüentà els cercles esquerrans,
com ara el Centre Obrer de Casares (1910-1913), la Joventut Obrera
Republicana
de Casares (1913) i el Centre Regionalista Andalús (1918).
En 1930, en plena
dictadura de Primo de Rivera, fundà, amb altres companys, el
Centre Obrer
Agrari. Poc després es casà amb Ana Trujillano
Carabante. Durant la República
participà en la creació del Sindicat d'Oficis
Diversos de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Casares, que arribarà a tenir
més de 200
afiliats. Entre febrer i juny de 1936 participà en
l'anomenada «Vaga del Camp».
Quan l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, fou membre de
l'escamot
encapçalat pel son cunyat i alcalde de Casares, el
socialista José Trujillano
Carabante, que es dirigir a frenar el cop a San Roque. A finals de
setembre de
1936, quan les tropes sedicioses s'acostaven al poble, fugí
amb sa família cap
a Marbella i Màlaga. Un dia abans de la caiguda de
Màlaga, el 8 de febrer de
1937, sortiren cap a Almeria, sota el bombardeig constant dels vaixells
feixistes (Cervera, Canarias i Baleares) i l'aviació
italiana, i després cap a Barcelona. A la capital catalana
s'enrolà en el Cos
de Carrabiners i fou destinat a la Secció de Sanitat,
realitzant tasques
assistencials a diversos fronts. El 31 de gener de 1939, quan la
derrota
republicana era un fet, passà a França i fou
internat al camp de concentració
d'Argelers. Després s'allistà a la
Legió Francesa i fou destinat al Regiment
d'Infanteria del Nord d'Àfrica a Marràqueix i a
Sidi Bel-Abbes, en plena guerra
mundial. El 18 de gener de 1943 caigué presoner a
Fahs-Zaghouan (Tunísia) per
les tropes alemanyes de l'Africa Korps. Després d'un periple
per Itàlia, fou
tancat al camp de presoners de guerra número 8, a
Görlitz, a la riba del
Neisse, sota la matrícula 82.263. A començaments
de 1945, després de la
rendició alemanya, fou alliberat. El 2 de juny de 1945 fou
repatriat a França,
on es reuní l'agost amb sa família a
Còrdas d'Albigès, on s'establí. Poc
després fou condecorat per l'Estat francès amb la
Creu del Combatent.
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
A Córdoba, Argentina, hi ha una biblioteca de llibres prohibits. Ho conta un article signat per Martín Ezpeleta, que he llegit al 'Dissident Blog', el magnífic espai digital que el Centre PEN de Suècia dedica als escriptors censurats i perseguits. L’article parla del D2, una antiga presó i centre de detenció que es troba just al costat de la Catedral de la ciutat. Els vianants, diu Ezpeleta, hi passen per davant sense recordar que no fa tant que els opositors al règim hi eren torturats i assassinats. Avui el D2 és un museu sobre els anys de la dictadura. S’hi organitzen exposicions, visites guiades, conferències, i una de les sales és aquesta biblioteca singular: una col·lecció dels llibres que la Junta no volia que la gent pogués llegir. La Biblioteca dels Llibres Prohibits. El gran encert del museu és que aquesta cambra, a diferència de les altres, no és trista ni sòrdida: és un espai lluminós on els infants i els joves poden anar a gaudir dels llibres que fa trenta-cinc anys els podrien haver condemnat a aquella mateixa presó fosca. Justícia poètica.
Entre els autors prohibits hi ha un tal Karl Marx, un tal Sigmund Freud i un tal Albert Einstein: la dictadura es preocupava per la formació integral dels seus ciutadans. I també per la dels infants: també estava prohibida la lectura d’El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry, i dels contes de Laura Devetach, una popular autora argentina de narrativa infantil. Devetach va escriure el recull de contes La torre de los cubos, del qual l’internauta pot trobar, sense gaire dificultat, l’informe de censura que en justificava la prohibició. La peça més subversiva del volum es titula 'La planta de Bartolo' i conta la història d’un nin que vivia en un poble en què els quaderns eren abusivament cars, fins al punt que les mares es desesperaven cada cop que el fill o la filla n’acabava d’omplir un. Bartolo va tenir l’ocurrència de sembrar un quadern en un cossiol i, davant la sorpresa general, va veure com hi creixia una planta que feia quaderns. Eren quaderns de tapes fortes i de fulls blanquíssims que feien venir l’escriguera i la dibuixera. Bartolo es va dedicar a repartir-los entre amics i companys. Però allò, ai, va despertar la fúria del Venedor de Quaderns, que va veure com li esclafaven el negoci. No continuaré amb el conte, per no fer allò que ara en diuen un spoiler. Per si no heu quedat tranquils, però, recordaré que en la literatura infantil segueix predominant el gust pels finals feliços.
El decret de prohibició de La torre de los cubos, emès el juliol de 1979 pel Ministeri d’Educació i Ciència argentí, és una joia de la literatura totalitària. Diu que el llibre conté graves falencias (sí, falencias: mancances, enganys o errors, segons el diccionari) tales como simbología confusa, cuestionamientos ideológicos-sociales, objetivos no adecuados al hecho estético, ilimitada fantasía y carencia de estímulos espirituales y trascendentes. Fixau-vos, per exemple, en allò de la il·limitada fantasia: és un suggestiu reconeixement de la capacitat de la imaginació com a instigadora de la subversió. El decret diu, també, que el llibre té “una base completament materialista” i que posa en qüestió l’organització del treball, la propietat privada o el principi d’autoritat. El censor no va tan desencaminat: inventar-se una planta que fa quaderns és una manera de fer veure que totes aquestes coses es poden fer d’una altra manera. Res més adequat, per tant, que aplicar-hi la mordassa. Només puc acabar recomanant-vos que cerqueu 'La planta de Bartolo' i que el conteu als vostres fills, néts, nebots o amiguets més petits. Feis-ho, si voleu, com un acte de militància per la llibertat d’expressió. A ells, a més a més, els encantarà. 
![Capçalera de "Volontà" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/volonta1.jpg "Capçalera de \"Volontà\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Mella - Kasperski -...](http://www.estelnegre.org/fotos/fernandezseco.jpg)
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
