Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 176 | 177 | (Page 178) | 179 | 180 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 06/04/15--05:02: Batles covards
  • Article d'en Pepe García publicat al Diari Balears

    Davant l’actitud despòtica i antidemocràtica d’en Bauzà i companyia, durant el conflicte a l’educació, els ciutadans vam cercar el suport i l’ajuda dels nostres representants més propers, els batles. En aquell moment els vam demanar que deixessin, encara que fos temporalment, la seva militància al Partit Popular per a demostrar la seva oposició a la política educativa popular, no el vam aconseguir.  que alguns batles empesos per la pressió ciutadana van fer algun gest de suport al sector educatiu; declaracions a la premsa, abstenció o votació a favor de mocions contra el TIL.... Però quan va arribar l’hora de la veritat i a l'Assemblea de Batles (novembre de 2013) s’havia de votar una moció en suports dels docents, de tots els batles populars, només la batlessa d'Alcúdia, Coloma Terrassa (professora de català), va votar a favor i va complir el seu deure de defensar allò que s'havia aprovat al seu municipi.

    Un exemple paradigmàtic de la covardia dels batles populars a aquella assemblea de batles va ser la del batle de Pollença, en Tomeu Cifre, que abans havia fet declaracions contra la política educativa del seu partit i s’havia abstingut i votat a favor al ple municipal, en dues mocions aprovades contra l'aplicació del TIL. A Pollença a més a més el Consell Municipal Escolar també s'havia declarat contrari a l'aplicació del TIL i les retallades en educació... Però a l’hora de la veritat en Tomeu Cifre no va anar a l’assemblea de batles i va preferir amagar-se com un estruç abans que anar a Palma a defensar el que demanàvem els ciutadans al que teòricament representava.

    Un any després de l’assemblea de batles, al desembre del 2014, en Tomeu Cifre no va tenir cap problema en ser presentat com candidat del Partit Popular a Pollença entre somriures i abraçades per en Bauzá. Però tot just uns mesos després en Tomeu Cifre va ser imputat i en aplicació del codi ètic del PP ja no podia ser el candidat dels populars, llavors  que vam veure una vegada més al venedor de fum que ja havíem vist abans de l’assemblea de batles; en Bauzá era autoritari altra vegada, ell era un defensor de la llengua, la cultura... I per això en Tomeu Cifre sense deixar el seu carnet del PP es va presentar a les eleccions amb la seva pròpia agrupació d’electors Tots per Pollença presentant-se com víctima d’en Bauzá i dient que la seva prioritat era Pollença... Una vegada enganyats a consciència els ciutadans que es pensaven que votant Tots per Pollença no votaven el Partit Popular i amb la desfeta electoral del Partit Popular, en Tomeu Cifre apareix al dinar de batles populars de la Part Forana demanant el cap d’en Bauzá. Un capítol més d’una història plena de mentides i hipocresia en el que l’únic important és la cadira.
    Per la meva part tots aquests batles populars abans submisos i que ara fan guerra de l’arbre a terra tenen el meu menyspreu. Ells són tan responsables com en Bauzà de tot el mal que s’ha fet aquesta legislatura a l’educació pública. No ens van saber representar al seu moment i es van comportar com una guarda de xotets silenciosos i ara no tenen ni la mínima dignitat i integritat personal per assumir la seva responsabilitat.

     


    0 0

    Munar sempre és la núvia desitjada per tots els que li fan la cort. I cal recordar -a vegades sembla que la gent té amnèsia històrica-, que, quan Munar va fer governar l’esquerra oficial no hi havia cap atac ni del PSM i d’EU contra ella. Ben al contrari; els màxims teòrics de l’experiència progressista de “centreesquerra”, enamorats dels càrrecs de què gaudien gràcies precisament a Maria Antònia Munar, escrigueren nombrosos articles i reports enlairant fins als núvols ”la nova experiència illenca”. “Experiència històrica” que era posada com a exemple a seguir a tot l’estat. Altres, més exagerats encara, la posaven com a exemple per a Europa i el món.

    Vet aquí la diversitat de valoracions polítiques que es poden fer quan una persona és en nòmina oficial i trepitja moqueta o bé quan és llançada a les “tenebres exteriors”, la feina professional quotidiana, a què es dedica la majoria dels mortals. (Miquel López Crespí)


    El Pacte PSOE-UM



    Maria Antònia Munar, la núvia estimada per l'esquerra oficial entre els anys 1999-2003 quan governaren gràcies als tres diputats que tenia UM. Aleshores UM era la "peça bàsica" d´una experiència política de "centreesquerra", "exemple europeu i mundial" d'aliança progressista.

    La hipotètica repetició d’un Pacte de Progrés no serà, pel que sembla, ni molt manco com el que hi hagué a les Illes entre els anys 1999 i 2003. Pel que s’ha filtrat de les converses entre Francesc Antich i Maria Antònia Munar, els acords quant al “poder a repartir” entre els socis més petits d’aquesta hipotètica coalició no tendrien res a veure amb un recent passat que, i tothom ho recorda a la perfecció, Esquerra Unida i el PSM disposaven de diverses conselleries (Treball i Benestar Social, EU; Agricultura i Educació, el PSM). Fins i tot, en el moment més àlgid de les negociacions entre els partits del Pacte, i quan UM no volia compartir el poder amb el PSM al Consell de Mallorca, Mateu Morro, en una hàbil negociació, fent valer la força dels vots i els diputats de l’esquerra nacionalista, obligà els Antich-Munar a cedir important àrees de poder als nacionalistes d’esquerra.

    Tot això s’hauria acabat en una possible repetició del Pacte, si els vots que treguin el PSOE i UM en permeten la reedició. Tothom diu, i fins i tot s’ha escrit als diaris, que el paper de la coalició PSM-EU seria solament de suport exterior al pacte Munar-Antich i que tan sols hi hauria alguna direcció general a repartir, però res de conselleries com en el passat. Una simple “pedrea”, ha escrit un conegut columnista mallorquí.

    La possible duresa de l’expresident Francesc Antich i de Maria Antònia Munar vendria donada per una anàlisi d’ambdues formacions en la qual valoren de forma quasi idèntica els problemes que hi hagué entre 1999 i el 2003. Errors que atribueixen a la manca de connexió entre les diferents àrees de govern i que, finalment, acabaren amb l’experiència progressista de centreesquerra, com li agrada definir el Pacte a Maria Antònia Munar, qui, com explica arreu sempre, “és en política per a moderar els extrems dreta-esquerra”. Quant als Verds, en crisi contínua d’ençà que Margalida Rosselló i Jordi López s’enfrontaren a la política d´unió de Llauger amb EU, són i han estat sempre el dimoni de Munar. Però ara ja no els té en compte; i si una persona roman atenta als debats del Consell de Mallorca comprovarà, basta veure-ho per televisió, com la presidenta del Consell ha perdut tota mena de control en les seves intervencions quan es tracta d’atacar Esquerra Unida-Verds. Ara fins i tot s’atreveix a ficar l’espasa fins al cor dels nostres amics del PSM. Recordeu el brutal atac a què va ser sotmès Antoni Alorda en el darrer debat televisat, en acusar-lo sense cap mirament de “col·laboracionista amb l’extrema dreta”. Crec que mai els electors mallorquins havien assistit a un atac tan ferotge a un polític experimentat com és Antoni Alorda. El grau de verí que descarregà Maria Antònia Munar damunt les pobres espatlles d’Alorda era semblant al que des de temps immemorial dedica a la residual Margalida Rosselló o als representants d’Esquerra Unida.

    Potser és precisament aquesta extremada virulència de les intervencions de Maria Antònia Munar contra el que anomena despectivament “els petits” el que pot posar en perill una hipotètica repetició d´un pacte progressista a les Illes. Maria Antònia Munar oblida sovint que ella també és “petita” i que no solament poden perdre vots i diputats els membres de la coalició PSM-EU. UM també es podria veure afectada, i molt, per aquest avenç i consolidació del bipartidisme PP-PSOE que, amb el control de tots els mitjans de comunicació, amenaça amb desertitzar la vida política de les Illes i de l’estat.

    Francesc Antich ha sabut ser sempre molt més comprensiu i dialogant amb tots aquells que Munar no respecta. Tothom sap molt bé com han estat i són de bones les relacions entre el PSOE i Eberhard Grosske, per posar un exemple de qui, com a Joan Saura al Principat, alguns sectors progressistes tenien, quan Grosske era conseller de Treball, com “el millor gestor dels socialistes”. Fins quan Francesc Antich mantendrà aquesta relació amb Esquerra Unida i la bossa de vots que representa un aliat tan fidel com Eberhard Grosske?

    A Maria Antònia Munar sempre li ha agradat jugar fort caigui qui caigui; i, pel que diu la gent que sap de què van les converses PSOE-UM, ben cert que no cedirà un centímetre a cap mena d’exigència procedent de la coalició PSM-EU. Tanmateix no ignora que, si no es concretàs el pacte amb el PSOE com ho va fer en la legislatura 1999-2003, pot provar de repetir l’actual pacte amb el PP si aquest no treu majoria absoluta.

    Munar sempre és la núvia desitjada per tots els que li fan la cort. I cal recordar -a vegades sembla que la gent té amnèsia històrica-, que, quan Munar va fer governar l’esquerra oficial no hi havia cap atac ni del PSM i d’EU contra ella. Ben al contrari; els màxims teòrics de l’experiència progressista de “centreesquerra”, enamorats dels càrrecs de què gaudien gràcies precisament a Maria Antònia Munar, escrigueren nombrosos articles i reports enlairant fins als núvols ”la nova experiència illenca”. “Experiència històrica” que era posada com a exemple a seguir a tot l’estat. Altres, més exagerats encara, la posaven com a exemple per a Europa i el món.

    Vet aquí la diversitat de valoracions polítiques que es poden fer quan una persona és en nòmina oficial i trepitja moqueta o bé quan és llançada a les “tenebres exteriors”, la feina professional quotidiana, a què es dedica la majoria dels mortals.

    De totes maneres, i en referència a la voluntat de PSOE i UM de concretar un pacte diferent del de 1999-2003, hi ha dos problemes essencials a tenir en compte perquè s’arribi a fer realitat. El primer problema serà comprovar si el PSOE fa la pujada que la direcció espera i si UM també augmenta abastament la seva minsa representació institucional. Així i tot, encara s’hauria d'aconseguir que la coalició PSM-EU mantengués un nombre adequat de representants. I també hauríem de veure si aquesta coalició es conformaria amb un paper secundari, de comparsa, en el pacte Antich-Munar. El simple repartiment d´un parell de càrrecs de segona o tercera categoria bastaria per a tenir callats “els petits”, com els anomena Munar?

    No ho sabem ni ho podem endevinar. Seran els vots els qui, amb l’èxit d´uns partits i el fracàs d´uns altres, determinaran les passes que s’aniran fent després de les eleccions. Per ara l´únic que se sap cert de les negociacions entre el PSOE i UM és que el paper que reserven a la coalició PSM-EU és de simple subordinació.

    Miquel López Crespí

    Ciutat de Mallorca (24-I-07)


    0 0

    [04/06] «La Barricade» -«Regeneración» - Assassinat de Soldevila - Bomba a la Casa del Poble - Míting de Goldman - Lloyd - Claramunt - Vauloup - Labadie - López Saura - Not - Aysa - Marzocchi - Sauvage - «Pep Fusteret» - Portis - Mendívil

    Anarcoefemèrides del 4 de juny

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "La Barricade"

    - Surt La Barricade:El 4 de juny de 1910 surt a París (França) el primer número del setmanari revolucionari La Barricade. Editat per Victor Méric, pretenia aglutinar totes les escoles revolucionàries socialistes (socialistes, comunistes, sindicalistes, anarquistes, etc.). Van participar en la redacció Maurice Allard, André Morizet i Charles Boudon, i trobem col·laboracions de L. Bertrand, Gaston Couté (Le Subéziot), Fernand Desprès, Guy Métives, A. Millerand, Louis Perceau, Louis-Alexandre Rode, H. Roux-Costadeau, René Viviani, entre d'altres. Els dibuixos van córrer a càrrec d'Aristide Delannoy i Gaston Raïeter. Publicà per lliuraments el llibre de Victor Méric Une saison à la Santé. Es van publicar 18 números, l'últim el del 8 d'octubre de 1910. En sortí una segona sèrie, que fou administrada per Ernest Reynaud; el cap de redacció i el gerent seguia sent Victor Méric. Hi van col·laborar Maurice Allard, Dingo, S. Graziani, Jamblique, René Morley, Gabriel Reuillard, entre d'altres. Les il·lustracions van ser dibuixades per Paul Poncet, Gaston Raïeter i Auglay. D'aquesta nova etapa sortiren 17 números entre el 4 de juny i el 22 d'octubre de 1913.

    Victor Méric (1876-1933)

    ***

    Capçalera de "Regeneración"

    - Surt Regeneración: El 4 de juny de 1921 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el primer número del mensual anarquista Regeneración. Periódico de Estudios Sociales. Adscrit sense reserves al comunisme llibertari, segurament es creà per oposar-se al setmanari Lucha Social, portaveu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleida, fidel a les directrius emanades del Comitè Nacional probolxevic liderat per Joaquim Maurín procliu a la delegació cenetista al congrés constitutiu de la Internacional Sindical Roja (ISR) a Moscou. Publicà articles doctrinals i notícies d'actualitat, sobretot informant sobre el procés de la revolució russa, posant l'accent en la repressió al moviment anarquista en aquell país. Hi apareixen poques signatures i gairebé totes fent servir pseudònims (Galileo, Espurna); també publicà textos d'autors clàssics (Anselmo Lorenzo, Sébastien Faure, Guy de Maupassant, José Noja, etc.).

    ***

    Portada d'"Heraldo de Aragón" del 5 de juny de 1923, notificant la mort del cardenal Soldevila

    - Assassinat del cardenal Soldevila: El 4 de juny de 1923, a les quatre de la tarda, quan el cotxe del cardenal Juan Soldevila y Romero entrava a l'Escuela Asilo de San Pablo, situada a El Terminillo (Saragossa, Aragó, Espanya), dos individus, identificats després com a Francisco Ascaso i Rafael Torres Escartín, disparen 13 trets contra l'automòbil de l'eclesiàstic, que morí a l'acte. Juan Soldevila ocupava el càrrec de cardenal arquebisbe de Saragossa des de 1902, es caracteritzava per les seves postures reaccionàries i va ser el protector de Josemaría Escrivá de Balaguer. Ascaso i Torres eren membres del grup anarquista «Los Solidarios», i ajudats pels militants Juliana López Maimar i Esteban Euterio Salamero Bernard, van decidir realitzar aquest atemptat en represàlia de l'assassinat a mans dels pistolers del Sindicat Lliure de Salvador Seguí. En l'atemptat també van resultar ferits Luis Latre Jorro, nebot i majordom major de Soldevila, i el xofer de l'automòbil, Santiago Castanera. Detinguts poc temps després, l'Audiència de Saragossa condemnà Rafael Torres Escartín a cadena perpètua i a Francisco Ascaso en rebel·lia, ja que havia aconseguit escapar de la vella presó de Predicadores en una fugida en massa de reclusos dies abans. La seva mort provocà un gran impacte en l'opinió pública i va precedir en tres mesos el cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera.

    ***

    La Casa del Poble de Palma

    - Bomba a la Casa del Poble: El 4 de juny de 1936, a les 21.15 hores, explota una bomba a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears) i resultaren ferits sis obrers, membres del Cor de l'Orfeó Proletari que es preparaven per a l'assaig, i el conserge del local: Reyes Díaz Fortuny, Jaume Dalmau Picornell, Miquel Lladó Font, Pere Oliver, Joan Sastre i Magdalena Company. Aquella mateixa nit, els representants de l'anarcosindicalista Confederació Regional del Treball de les Illes Balears i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) es posaren d'acord i decretaren per a l'endemà una vaga general de 24 hores, que, efectiva i total, va impressionar els grups de dretes. Una manifestació demanà al governador civil la immediata clausura dels centres i la premsa d'aquests grups, i també l'empresonament de totes els dirigents feixistes de l'illa. Després, alguns grups anaren a les esglésies de Sant Jaume i de Santa Fe, a les quals calaren foc, i als locals del Centro Tradicionalista, d'Acción Popular i de Renovación Espanyola, que assaltaren. Tant els cenetistes com els socialistes defensaren aquestes accions i es mostraren satisfets de l'èxit d'aquesta protesta obrera. Un mes i mig després es produiria el cop d'Estat feixista.

    Bomba a la Casa del Poble (04-06-1936)

    «Una bomba en la Casa del Pueblo», en Cultura Obrera,  86 (11-06-1936), p.  3

    «Una bomba hace explosión en la Casa del Pueblo», en El Obrero Balear, 1.796 (12-06-1936), pp. 1-2

    ***

    Propaganda del míting publicada en el periòdic londinec "Spain and the World" del 4 de juny de 1937

    - Míting d'Emma Goldman: El 4 de juny de 1937 se celebra al Conway Hall de Londres (Anglaterra) un míting de suport a la Revolució espanyola organitzat per la Unió Anarcosindicalista el qual s'hagué de posposar el 28 de maig anterior. Hi van intervenir la militant anarcofeminista Emma Goldman i Fenner Brockway, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), que van parlar sobre les condicions per les quals passava la Revolució espanyola, i Sonia Clements, periodista d'Spain and the World, que parlà a benefici de la Unió Anarcosindicalista.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    J. William Lloyd fotografiat per Levin a Nova York

    - J. William Lloyd: El 4 de juny de 1857 neix a Westfield (Nova Jersey, EUA), a prop de la ciutat de Nova York, el metge i propagandista anarcoindividualista John William Lloyd. Nascut de pares immigrants britànics, son pare fou fuster i sa mare costurera. A partir dels 14 anys començà a treballar en diverses feines (tasques agrícoles, aprenent de fuster, jardineria, ramader, etc.) i començà a adquirir una cultura autodidacta. Més tard treballà al «Col·legi Higienicoterapèutic de Medicació sense Drogues» a Florence (Nova Jersey), sistema que aprendrà i que practicarà més tard a Kansas, Iowa, Tennesseee i Florida. En 1879 es casà amb Maria Elizabeth Emerson, parenta de Ralph Waldo Emerson. Després va fer d'assistent mèdic al Sanatorium de Vinton (Iowa) i després a la Colònia de Salut de les muntanyes de Tennessee. Entre 1900 i 1902 edità el periòdic The Free Comrade i entre 1910 i 1912 el publicà amb Leonard D. Abbott. A començaments dels anys vint es traslladà a Califòrnia, on establí la comunitat de Freedom Hill, que també es proveí d'una impremta en la qual publicà els seus llibres. Basà el seu anarquisme individualista en el jusnaturalisme, més que en l'egoisme com va fer Benjamin Tucker, fet que engendrà un seguit de conflictes entre ambdós pensadors llibertaris. Més tard modificà el seu pensament cap al minarquisme, que proclama la necessitat d'un Estat o Govern mínim. Fou conegut com el «metge sense drogues» i va escriure nombres obres, algunes inèdites, sobre les relacions de parella ideals i sobre el mètode karezza (coitus reservatus). Fou un entusiasta dels estudis etnològics dels indis nord-americans. J. William Lloyd va morir el 23 d'octubre de 1940.

    ***

    Teresa Claramunt

    - Teresa Claramunt: El 4 de juny de 1862 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), en una família obrera, l'obrera tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista Teresa Claramunt i Creus.  Com a treballadora del ram tèxtil va participar en la «Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i d'obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l'enginyer Tárrida del Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya. Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de l'any 1891 s'instal·la al barri barceloní de Gràcia. En 1892, amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts, torturats i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i després a París i a Roubaix. En 1889 la filla de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà --Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista«La Buena Nueva» de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdicEl Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía,  La Tramontana,La Revista Blanca,El Rebelde,El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l'anglesaFreedom). En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i posterior expulsió de Màlaga. Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Va destacar en l'organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els anys de presó, se li va declarar una paràlisi progressiva. La seva residència es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios. Posteriorment va viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l'esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings. Ja molt malalta, després de l'atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla ca seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall de les armes. Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l'allunyà de la vida pública --en 1929 va ser l'última vegada que va participar en un míting. Teresa Claramunt va morir el 12 d'abril de 1931 a Barcelona (Catalunya). El seu enterrament, el 14 d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II República espanyola, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a mitja asta per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibretLa mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d'El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l'època:La Alarma,Buena Semilla,El Combate,Cultura Libertaria, Fraternidad,Generación Consciente, El Porvenir del Obrero,El Productor,El Productor Literario,El Proletario, El Rebelde, La Tramontana,Tribuna Libre, etc. Una anècdota curiosaés que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.

    ***

    Capçalera de "Le Cri du Soldat"

    - Arcole Vauloup: El 4 de juny de 1877 neix a París (França) l'anarquista i antimilitarista Arcole Louis Vauloup. Es guanyà la vida com a electricista. De tarannà rebel, fou assidu dels correccionals i qualificat per la policia com a«anarquista antimilitarista perillós». Insubmís, fou enviat a companyies disciplinàries militars. El 20 de gener de 1894 fou condemnat a dos mesos de presó per robatori. Dos anys després, el 20 de juliol de 1896, fou novament condemnat a vuit dies de tancament per «ultratge». En 1907 signà el cartell antimilitarista«Aux soldats», però no fou jutjat. En 1908, després de la sagnant repressió de les vagues de Draveil-Villeneuve, es refugià a Bèlgica, on freqüentà els cercles llibertaris i antimilitaristes. Segons la policia local, realitzà propaganda anarquista a Saint-Gilles, intentà crear un periòdic àcrata i mantingué correspondència amb Clement i Le Du, del Sindicat de la Construcció de París, als quals hauria enviat fulletons que contenien«formules d'explosius». En maig de 1910 creà, ambÉmile Aubin, el «Groupe des libérés des bagnes militaires» (Grup d'alliberats de les colònies penitenciàries militars), del quan va ser tresorer i Aubin secretari. En 1911 s'afilià a la Federació Comunista Revolucionària (FCR). Entre setembre i novembre de 1912 fou gerent del periòdic parisenc Le Cri du Soldat, el principal redactor del qual fou Émile Aubin. Durant la Gran Guerra no fou mobilitzat a causa de la seva tuberculosi. Sa companya va ser Berthe Chanson. Arcole Vauloup va morir el març de 1920 a l'hospital Lariboisière de París (França).

    ***

    Laurance Labadie a Bubbling Waters, fotografiat per Charles Mentz (31 d'agost de 1930)

    - Laurance Labadie:El 4 de juny de 1898 neix a Detroit (Michigan, EUA) el pensador anarcoindividualista Laurance Cleophis Labadie. Era l'únic fill de Sophie i Joseph Labadie, destacat escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Ben aviat Laurance va seguir l'exemple de son pare i es va involucrar en el moviment obrer. En 1915, quan feia de maquinista a Detroit, va participar en els piquets de suport a la vaga contra les 10 hores de feina. En 1933 va agafar la torxa de son pare que acabava de morir i va començar a reeditar clàssics de l'anarquisme individualista --com ara Slaves to duty, de John Badcock Jr.; Why I am an anarchist i Attitude of anarchism toward industrial combinations, de Benjamin R. Tucker--, que treia en la impremta manual heretada de son pare. També va editar obres seves, com Anarchism applied to economics, Superstition and Ignorance versus Courage and Self-Reliance i Origin and nature of government, i nombrosos poemaris. El seu pensament es fonamenta en les idees morals de Tucker, en el mutualisme econòmic de Proudhon i en l'egoisme llibertari d'Stirner. Durant els anys de la Gran Guerra va fer feina en la indústria de l'automòbil (Continental, Ford, Studebaker, Chevrolet) com a especialista de mecànica experimental, però mai no aprengué a conduir. Un cop jubilat, es va dedicar a investigar en la biblioteca de son pare i a escriure assaigs. També va participar activament en «The School of Living» (Escola de vida), colònia educativa creada a Suffern (Nova York, EUA) per Ralph Borsodi dedicada a l'ensenyament de la filosofia, reivindicant la tornada a la natura, i a aconseguir un món autosuficient, tractant temes molt diversos (autoresponsabilitat, ecologia, urbanisme, agricultura orgànica, consum responsable, cooperativisme, sindicalisme, abolició dels impostos, tecnologies netes, educació alternativa, autogestió, etc.). Va editar la revista Discussion, realitzada amb la multicopista de Mother Earth. Va mantenir correspondència amb Steven Byington, Henry Cohen, Marcus Graham, Agnes Inglis, John William Lloyd, Mildred and John Loomis, Herbert Roseman, Theodore Schroeder, John Scott, Benjamin Tucker i Don Werkheiser, entre d'altres. Laurence Cleophis Labadie va morir el 12 d'agost de 1975 a Suffern (Nova York, EUA). La seva biblioteca i el seu arxiu van ser dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan (Ann Arbor, Michigan, EUA) per la seva neboda, Carlotta Anderson, en 1976. Laurance Labadie representa el corrent llibertari que es va desenvolupar durant les primeres dècades del segle XX conegut com mutualisme, barreja de les idees de Josiah Warren, Proudhon, William B. Greene, Lysander Spooner, Stephen Pearl Andrews, Ezra Heywood, Benjamin Tucker i altres pensadors.

    ***

    Antonio López Saura

    - Antonio López Saura: El 4 de juny de 1921 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio López Saura. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué a les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb només 15 anys, s'enrolà com a milicià en la «Columna Terra i Llibertat» i marxà cap el front de Madrid (Espanya). Amb el triomf franquista passà desapercebut fins que va ser identificat, detingut el 18 de gener de 1942, però va ser alliberat poc després, el 4 de juny. Antonio López Saura va morir el 13 de juny de 2004 a Barcelona (Catalunya).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Pepita Not amb son fill Floreal

    - Pepita Not: El 4 de juny de 1938 --erròniament, segons alguns, en 1936-- mor a Barcelona (Catalunya), de les complicacions sorgides durant el part de sa filla Violeta, la militant anarquista Josepa Not (Pepita Not). Havia nascut el 1900 a Torregrossa (Pla d'Urgell, Catalunya) en una família pagesa. Sa família estava composta de dos germans i tres germanes. Quan era una nina quedàòrfena de mare. Amb 11 anys, per imposició paterna, va començar a fer feina com a minyona i cuinera a casa d'una vídua francesa, sa filla i un germà seu que vivien al carrer Balmes de Barcelona, i que la tractaven de mala manera. En 1918, després de conèixer el destacat militant anarquista Ricard Sanz García, qui esdevindrà el seu company, va començar a militar en el moviment llibertari i especialment durant els anys vint en el grup d'acció «Los Solidarios» fent de correu de correspondència, diners i armament arreu de la Península (Astúries, País Basc, Aragó, Catalunya). Durant la República va participar en els grups de suport als presos amb Rosari Dulcet Martí i Llibertat Ródenas Domínguez. A més de Violeta, tingué un fill, Floreal, amb son company Ricard Sanz.

    ***

    Necrològica de Tomàs Aysa Piqué apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 13 d'agost de 1959

    - Tomàs Aysa Piqué: El 4 de juny de 1959 mor a Gordon (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Tomàs Aysa Piqué–també citat Aisa–, conegut com El Nano. Havia nascut cap al 1889. Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya). El 8 de maig de 1923 va ser detingut amb Sebastià Riera Alujas per haver amenaçat de mort el contractista d'unes obres de l'Avinguda d'Icària. Durant la guerra civil i la Revolució espanyola fou delegat del Consell de Fàbrica on treballava. Amb el triomf franquista passà a França. Milità en la Federació Local de la CNT de Caen (Baixa Normandia, França), de la qual va ser nomenat tresorer. Per mor d'una malaltia hagué de deixar de treballar i en 1952 s'integrà en la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), comunitat llibertària agrícola organitzada per la CNT i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys amb aquests problemes o que tenien una edat avançada. Per la seva professió, a la Colònia Llibertària d'Aymare contribuí a la construcció de la granja avícola, del conillar i d'altres edificis similars. Després milità a la Federació Local de la CNT de Solhac (Llenguadoc, Occitània). Tomàs Aysa Piqué va morir el 4 de juny de 1959 d'asma a Gordon (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Umberto Marzocchi, secretari de la IFA, en el Congrés de Carrara de 1978

    - Umberto Marzocchi: El 4 de juny de 1986 mor a Savona (Ligúria, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Umberto Marzocchi. Havia nascut el 10 d'octubre de 1900 a Florència (Toscana, Itàlia) i ben aviat va descobrir l'anarquisme. Obrer a les drassanes navals Vickers de La Spezia, va ser nomenat quan tenia 17 anys secretari de la Unió dels Obrers Metal·lúrgics, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Després del primer conflicte mundial, va prendre part en l'agitació anarquista juntament amb Pasquale Binazzi, aleshores director de Libertario. En 1920 va formar part del grup anarquista que va atacar la fàbrica de pòlvora de La Spezia amb la finalitat d'impulsar un moviment revolucionari. En 1921, establert a Roma, s'ocupa de l'organització antifeixista Arditi del Popolo. Fitxat per la policia com a «anarquista molt perillós a vigilar amb atenció», serà obligat a exiliar-se amb l'arribada del feixisme a Itàlia. En 1923 emigra a França i a París coneix l'anarquista italià Umberto Tommasini amb qui militarà. Expulsat de França, s'estableix a Bèlgica on continuarà l'activitat en el Comitè de Suport a les Víctimes Polítiques. Durant la tardor de 1936 s'ajuntarà amb els combatents anarquistes italians al front d'Aragó (Espanya). Durant l'estiu de 1937, després dels assassinats de Berneri i de Barbieri --serà ell qui reconeixerà oficialment els cadàvers--, retornarà a França on s'ocuparà dels refugiats espanyols. Va participar seguidament en la resistència antifeixista en el maquis pirinenc dins d'una formació de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), composta per anarquistes, comunistes i socialistes. En 1945 tornà a Itàlia i participà en la reconstrucció de la Federació Anarquista Italiana i en el desenvolupament de la propaganda. En 1968 va ser un dels organitzadors del Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) i durant una dotzena d'anys serà el secretari de la IFA, participant també en un nou congrés a Carrara en 1978. En 1975 va participar a Vendôme (França) en el Congrés de la Federació Anarquista Francesa. Als 77 anys, el 30 de gener de 1977, va ser detingut a Barcelona (Catalunya), en una gran batuda (58 detinguts, tots espanyols, llevat d'un portuguès i dos italians, Marzocchi entre ells) per participar en una reunió clandestina de reestructuració de la Federació Anarquista Ibèrica. Durant els últims anys de sa vida va crear amb Carlo Cassola la Lliga per al Desarmament Unilateral d'Itàlia. A més de nombrosos articles en la premsa llibertària és autor d'un llibre de records sobre la Guerra Civil espanyola. En 2005 l'editorial italiana Zero in Condotta va publicar-ne una biografia, Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986), de Giorgio Sacchetti.

    ***

    Marcel Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929)

    - Marcel Sauvage: El 4 de juny de 1988 mor a Puegmeinada (Provença, Occitània) el periodista, poeta i escriptor anarquista Marcel Pierre Léon Sauvage. Havia nascut el 26 d'octubre de 1895 a París (França). Era fill de l'escultor Gaston Sauvage. Després d'estudiar als instituts de Vendôme (Centre, França) i de Beauvais (Picardia, França), començà la carrera de medicina a París. La Gran Guerra interrompé els estudis i s'allistà. Algunes fonts diuen que en aquestaèpoca patí una pena de presó de sis mesos a Chartres (Centre, França). Combaté a les trinxeres i en 1914 fou ferit al front del Somme (Picardia, França), abans de ser greument gasejat aquell mateix any de 1914 i llicenciat i amb la Creu de Guerra per condecoració, però malalt de tuberculosi òssia. Amic de Maurice Charron (Chardon), es declarà anarcoindividualista. Entre 1915 i 1917 col·laborà en els periòdics d'E. Armand Pendant la mêlée i Par-delà la mêlée, i entre 1917 i 1919 en el de Joseph Rivière Soi-même. En 1918 fou testimoni en el procés que contra E. Armand se celebrà a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània). En 1919, amb la mort de Chardon, esdevingué gerent de La Mêlée. Entre febrer de 1920 i març de 1922 fou un responsable, amb Florent Fels i Robert Mortier, de la prestigiosa revista anarcoindividualista Action. Cahiers individualistes de philosophie et d'art, reeditada en facsímil en 1999. Amb Alfred Duchesnay, fou gerent dels periòdics anarcoindividualistes parisencs L'Un (un número el març de 1920) i Un (set números entre juny i desembre de 1920). Entre 1920 i 1922 també fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Ordre Naturel, fundat amb Henry-Léon Folin i Eugène Fayolle (Lefort). Membre de l'Associació d'Escriptors Combatents (AEC), col·laborà en l'obra col·lectiva La Grande Guerre vécue, racontée, illustrée par les combattants (1922), amb prefaci del mariscal Ferdinand Foch; en 1922 Maurice Wullens prengué aquesta col·laboració per publicar-la en la revista Les Humbles, rebutjant editar els seus Les poèmes contra la guerra i finalment Sauvage dimití de l'AEC. A partir d'aquestaèpoca es consagrà al periodisme i a la literatura. Des de l'any 1926 fou jurat del premi literari «Théophraste Renaudot». Durant la dècada dels trenta viatja sovint per l'Àfrica Equatorial Francesa (AEF). Entre 1939 i 1940 fou director literari i artístic de L'Intransigeant. Casat amb la periodista i escriptora Paule Malardot, tingué un infant, Daniel Sauvage, també periodista i escriptor. Passà a residir a Marsella (Provença, Occitània). A més de les publicacions citades col·laborà en Anales Africaines, L'Art Libre, Ça Ira, Les Cahiers idéalistes Français, La Criée, La Dépêche Tunisienne,  Détective, L'Étoile de l'AEF,La Forge, L'Humanité, Les Humbles, Le Looping, La Maison Française, Notre Voix, Les Nouvelles Littéraires, L'Oeuf dur,La Vache Enragée, La Veilleuse, etc. És autor de novel·les, assaigs, biografies, llibres de viatges, reportatges, peces teatrals i poesies, com ara Quelques choses... (1919), ‎Voyages en autobus. Où il est parlé de 24 stations de Montmartre à Saint-Michel (1921, amb il·lustracions de Max Jacob), Le chirurgien des roses. Ou, Roses de îles et du soir. Poèmes en prose (1922),Cicatrices. Eclairs encor des douleurs mortes (1922), Libre-échange. Poésie (1920-1925) (1926), Poésie du temps (1927), Les mémoires de Joséphine Baker (1927), Fritz Rhein (1928), Le premier home qui j'ai tué (1929, guardonat amb el Premi Gringoire), La fin de Paris ou la révolte des statues (1932 i 1970), Jules et Edmond de Goncourt, précurseurs (1932 i 1970), Les secrets de l'Afrique noire. Sous le feu de l'équateur (1937 i 1981), À soi-même acordé (1938), La corrida. Notes sur la guerre d'Espagne (1938 i 1984), Premier manifeste du vitalisme. Notre atmosphère (1939), Poème sans fil (1942), L'arme à gauche (1945),Sous le masque des sorciers (1946), Les solitudes (1947), Vlaminck. Sa vie et son message (1948, 1956 i 1966), Un du Normandie-Niemen (1950), Oeuvre d'or. Poèmes (1952), La fleur coupée. Poèmes (1955), Maurice Savin et la renaissance contemporaine (1958), Palué (1964), E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre (1964, amb altres), Anthologie des poètes de l'ORTF (1969, amb Daniel Sauvage), Coeur noir (1971), Gardiens de la parole (1974) i Hors du commun. Maurice Vlaminck. Maurice Savin (1986), entre d'altres.

    ***

    Josep Muntaner Cerdà portant el retrat al pastel realitzat per Guillem Gayà quan ambdós estaven tancats a la presó provincial de Palma en 1940

    - Josep Muntaner Cerdà: El 4 de juny de 2010 mor a Pollença (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i poeta Josep Muntaner i Cerdà, conegut com Fusteret. Havia nascut el 17 de juliol de 1913 a l'Hostal de Cas Fusteret, vora Son Fe, d'Alcúdia (Mallorca, Illes Balears). Sos pares es deien Josep Muntaner, de Sa Pobla, i Margalida Cerdà, de Pollença. Va poder anar a l'escola de Sa Pobla fins als 14 anys. Apassionat de la lectura, es va veure influenciat per autors com Blasco Ibáñez, Victor Hugo, Gabriel Miró o Anatole France. En 1927 sa família es traslladà a Pollença. Barber de professió, amb la proclamació de la II República milità en la Joventut Republicana. Amb altres companys, creà al Centre Republicà de Pollença un grup d'afinitat anarquista, on rebien diferents publicacions llibertàries i feien tertúlies. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1933, durant la visita que Frederica Montseny va fer a Mallorca, organitzà amb els seus companys una conferència d'aquesta a Pollença. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la inútil defensa que els republicans i els carrabiners pollencins organitzaren parapetats a l'Ajuntament de la vila amb dinamita, escopetes de caça, dos canons del segle XVI i pedres per fer front els escamots falangistes que havien pres la ciutat de Palma. Quan la resistència s'enfonsà, amb el també anarquista Martí Vicens Vilanova (Bonjesús), fugiren a peu i s'amagaren a les muntanyes de la Serra de Tramuntana. Durant dies vagaren pels indrets de la zona (Pollença, Campanet, cova de Massana, Tomir, etc.) perseguits per escamots feixistes i sense saber ben bé que fer, ja que l'illa era una ratonera i el desembarcament republicà esperat no es produïa. Decidiren separar-se i Bonjesús, gràcies a la complicitat de veïns de Buger, aconseguí burlar el cercle feixista i arribar a Menorca. Ell, però, delatat per uns veïns, va ser detingut el 3 d'agost de 1936 per la Guàrdia Civil mentre dormia a casa de sa germana a Sa Pobla. Va ser tancat durant 38 dies al vaixell-presó«Jaime I» al port de Palma i després a la «Prisión Estaciones de Palma», més coneguda com Can Mir, on conegué, entre altres, l'intel·lectual alemany Heinz Kraschutzki, que el cita en les seves Memòries a les presons de la guerra civil a Mallorca. A la presó, a més de ser testimoni de les constants saques o tretes, s'assabentà que Bonjesús havia estat detingut quan intentava arribar a Barcelona i afusellat dies després a Mallorca. A Can Mir gosà recitar poesies en català als presos allà tancats. Va ser jutjat per un tribunal militar a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma sota l'acusació de resistència al ban del comandant militar de Balears Manuel Godet Llopis i d'«anarquista perillós capaç de cometre qualsevol atrocitat» i condemnat a 30 anys de presó, aconseguint així eludir l'afusellament. La pena, finalment, va ser commutada a sis anys d'empresonament. El 8 de maig de 1941 va sortir en llibertat provisional de la presó. De tornada a Pollença, abandonà l'activitat política i bastí un comerç a l'engròs de productes agraris (Can Fusteret). El 8 de maig de 1945 es casà amb Magdalena Orell Martorell. Malgrat no militar, portava els dissabtes a l'enllaç del Socors Roig de Palma els diners que s'havien recaptat al seu poble per als presos. En 1974, quan es va reorganitzar el Partit Comunista d'Espanya (PCE) se li va oferir integrar-s'hi, però rebutjà l'oferta. Va escriure poesia, que publicà en set volums --Gotes de mel (1980), Fulls i flors (1981), El temps i la saba (1983), Rost avall (1986),Des del ribàs (1990), Fulles de tardor (1995) i Gaudint dels 90 anys (2003)--, i un llibre de memòries No eren verdes ni blaves les muntanyes. Petita història, que sortiren per capítols en la revista L'Espira i posteriorment editat en llibre (1988 i 2006). Durant els seus últims anys participà en diversos actes de recuperació de la Memòria Històrica que es van fer a l'illa i en 2008 el seu testimoni va ser recollit per a la sèrie documental televisiva Memòria i oblit d'una guerra. Josep Muntaner va morir el 4 de juny de 2010 a Pollença (Mallorca, Illes Balears) i fou enterrat tres dies després.

    Josep Muntaner Cerdà (1913-2010)

    ***

    Larry Portis

    - Larry Portis: El 4 de juny de 2011 mor a Sodòrgues (Llenguadoc, Occitània) l'historiador i professor universitari llibertari Larry Lee Portis. Havia nascut el 3 de juliol de 1943 a Bremerton (Washington, EUA). Fill d'una família obrera, va créixer a les ciutats nord-americanes de Seattle (Washington) i Billings (Montana). Son pare feia d'obrer metal·lúrgic i de bomber i sa mare treballava de secretària ocasionalment. Quan tenia 18 anys es va casar i tingué dos fills immediatament. De formació marxista, participà activament en les lluites universitàries i polítiques locals i entre 1965 i 1968 col·laborà en el periòdic universitariThe Retort. Va fer els primers estudis en la Universitat de DeKalb (Illinois) i en 1968 es va graduar en la Universitat de l'Estat de Montana a Billings. Fou un dels creadors del periòdicunderground universitari The Free Student Press. Els seus estudis els compaginà amb diverses feines remunerades per mantenir sa família. Va ser un dels organitzadors del treballadors municipals de l'aigua de Billings. En 1970 es llicencià i en 1975 es doctorà en història per la Universitat del Nord d'Illinois. En 1974 realitzà feines de suport en la United Farm Workers' Union (UFWU, Unió de Treballadors Agrícoles Units). En sortir de la universitat treballà en diverses ocupacions i milità en l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1977 viatjà a Europa, on recorregué diversos països realitzant feines ocasionals. Aquest mateix any, finalment, s'establí a París (França). Entre 1981 i 1996 ensenyà sociologia en la Universitat Americana de París, on creà una secció sindical de la Confederació General del Treball (CGT). Després va ser contractat en diferents universitats franceses --història dels EUA en la Universitat de París 7 (1983-1988), en la Universitat de París 10 (1988-1989), en la Universitat de Clarmont d'Alvèrnia (1995-1998) i en la Universitat de Montpeller III (1998-2009). Va ser a França on es decantà definitivament pel pensament llibertari. Entre 1984 i 1989 fou membre del col·lectiu editor de les Editions Spartacus, creades i dirigides per René Lefeuvre. Entre 1987 i 2007 fou membre de comitè editorial de la publicació de sociologia L'Homme et la Société. En 2002, arran de la invasió nord-americana d'Iraq, va ser un dels cofundadors del grup «Americans for Peace and Justice», radicat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Participà sovint en els activitats del grup Alternative Libertaire i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa. Fou col·laborador habitual de multitud de publicacions llibertàries i científiques, com ara Alternative Libertaire, Gavroche, Radical History Review, The Industrial Worker, Le Monde Libertaire, L'Homme et la Société, Film International, Canadian Journal of Political and Social Theory, International Review of Political Science Abstracts, Les Cahiers de l'Herne,Les Cahiers du CERF, Années trente, Textyles,  Critique Communiste, Albatroz, Itinéraire, etc., a més de revistes online (CounterPunch, Watan,Political Film Blog, Divergences, etc.). També es autor de contes, alguns publicats en Intimacies. Nine tales of love and other emotions (2011), i d'una novel·la, American dreaming. A novel (2011); deixà una segona novel·la, Higher learning, en premsa. Sa companya fou la periodista radiofònica Christiane Passevant, amb qui copublicà diversos llibres. Els seus estudis historiogràfics i sociològics se centren en els sindicalismes francès i nord-americà, en les classes socials francesa i nord-americana, en el feixisme, a més de la chanson i del cinema. Entre les seves obres més importants tenim Georges Sorel (1980), Georges Sorel. Présentation et textes choisis (1982), IWW. Le syndicalisme révolutionnaire aux États-Unis (1985 i 2003), Les classes sociales en France. Un débat inachevé (1789–1989) (1988), La main de fer en Palestine. Histoire et actualité de la lutte dans les territoires occupés (1992, amb Christiane Passevant), Dictionnaire Black (1995, amb Christiane Passevant), La politiqueétrangère des États-Unis. De la guerre mondiale à la mondialisation (2000, amb Michel Allner), Soul Trains. A peoples' history of popular music in the United States and Britain (2002), Cinéma engagé, Cinéma enragé (2003, amb Christiane Passevant i Pascal Dupuy), French Frenzies. A social history of popular music in France (2004), La Canaille! Histoire sociale de la chanson française (2004), Dictionnaire des chansons politiques et engagées (2008, amb Christiane Passevant), Histoire du fascisme aux Etats-Unis (2008), Terror and its representations. Studies in social history and cultural expression in the United States and Beyond (2008, editor), Qu'est-ce que le fascisme? Un phénomène social d'hier et d'aujourd'hui (2010). Larry Portis va morir d'un infart el 4 de juny de 2011 al seu domicili de Sodòrgues (Llenguadoc, Occitània), poc després de jubilar-se.

    ***

    Sebastian Mendívil Urquijo fotografiat per Iban Gorriti al seu domicili de Bilbao (2013)

    - Sebastian Mendívil Urquijo: El 4 de juny de 2014 mor a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista i després socialista Sebastian Mendívil Urquijo, conegut com Poli. Havia nascut el 20 de gener de 1915 al barri de Done Bikendi de Barakaldo (Biscaia, País Basc). Era fill d'una família obrera socialista. Estudià en l'escola pública, però sos pares també el van inscriure en una escola laica de pagament de la localitat. En 1931 començà a treballar en la cooperativa dels alts forns de Barakaldo. Quan esclatà la guerra civil es presentà voluntari en el«Batallón Bakunin» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i lluità al front de Guipúscoa. Després de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent del XIV Cos de l'Exèrcit d'Euskadi i participà en la batalla de Villareal i en la defensa de Bilbao. Militant anarcosindicalista, aprengué l'esperanto i fou la cara visible del«Batallón Bakunin». Després del «Pacte de Santoña» del 24 d'agost de 1937, intentà fugir amb un vaixell cap a França per a retornar i reprendre la lluita, però la nau va ser interceptada pels feixistes i detingut. L'octubre de 1938 va ser jutjat i condemnat, però aconseguí fugir de la presó d'Escolapis de Bilbao i, després de diverses peripècies, creuà els Pirineus. En arribar a França va ser internat al camp de concentració de Gurs. Durant la II Guerra Mundial va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) comandades pels ocupants nazis i enviat a treballar a les construccions de fortificacions a Normandia. Aprofità l'avinentesa per a col·laborar amb la Resistència francesa. El desembre de 1943 aconseguí fugir i romangué clandestinament a França fins l'Alliberament. El juny de 1949, acollint-se a un indult, retornà amb sa família al País Basc, però no va ser fins el 1961 que el seu expedient va ser definitivament cancel·lat. Membre de la Unió d'Excombatents de la Guerra Civil, lluità pel reconeixement dels drets dels militars republicans; també fou membre de l'associació d'expresoners del camp de concentració de Gurs. Es guanyà la vida com a comptable i, seguint la seva tradició familiar, s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Sa companya fou Cecilia Urquiaga Loizaga, més coneguda com Teodora o Teo, perruquera (Saló de Bellesa «El Capricho») simpatitzant del Partit Nacionalista Basc (PNB) i amb qui tingué tres infants: Isabel, que morí en l'exili, Miguel i Hipólito. En 1992 publicà el llibre Miliciano, militar y fugitivo (Memorias de un baracaldés) i en 1996 Euskal Herria. La nación de los vascos. Reflexiones de un baracaldés.

    Sebastian Mendívil Urquijo (1915-2014)

    ---

    Escriu-nos

    Actualització: 04-06-15


    0 0

    "Tres jueves hay en el año / que relumbran más que el sol" decía el poema. Y uno de esos tres jueves era la celebración de hoy: el Corpus Christi, en que el Santísimo salía a la ciudad y ésta le recibía con sus mejores galas. Era día de estreno de la ropa veraniega; los balcones se engalanaban con "domassos" y banderas; la gente acudía en masa a ver la procesión, la cual desfilaba con la milicia en posición de firmes y, cuando pasaba la Sagrada Forma, presentando armas. Al salir sonaban todas las campanas de la ciudad y el sonido de los tambores retumbaba en las calles. Desde los balcones se lanzaban pétalos de flores El sonido de la campana mayor de la Catedral, "n'Aloy" resonaba vibrante y poderoso... Al acabar la procesión tomábamos en alguna terraza junto al Borne el primer helado de la temporada.

    Pere d'Alcàntara Penya dejó en 1892 Poesies en mallorquí popular. Uno de esos poemas es "La processó del Corpus":

    Rramtam... tam...
    Rramtamtam... tam...
    Rramtam... tamtamtamtam... tam... tam.
    ..


    FRANCINA ! ¡ La processo!
    ¡La processó que ja vé!
    Posa el domás al balcó,
    que ja doblega el cantó
    del cap d' avall del carré.
    Ja la téua parentela
    s' en vé rebent com un llamp.

    Rramtam... tam... etc.


    Treu les cadires pintades;
    posalés en la carrera
    per les joves convidades.
    Allá en veitx una qu' espera
    y á n' el balcó dona ullades.
    Es la patrona Praxèdis
    que cada dia empenyam.

    Rramtarn... tam... etc.


    Jo he comprat 'vuy demati,
    sense cap mica de ganes,
    un mocador d' avellanes
    per poderles repartí
    entre el onclo y les germanes.
    Es just que els parents contentes
    sino 't fan de cara un pam.

    Rramtarn... tam... etc.


    Mira que hi va de mudat
    ab l' uniforme de gala
    el sabater del costat
    que es tamborer de La Sala,
    vestit de poriol pintat.
    Poch li deu treure l' empleo
    quant no surt de dins la fam.

    Rramtarn... tam... etc.


    Y el cabo ab lo gros bastó,
    capell en picos llevat,
    casaca ab ampla galó,
    calsons justs de lo minó;
    de calses ben estirat.
    Y les civelles de plata
    com les que noltros gordam.

    Rramtam... tam... etc.


    Mira quants de pipiòlis
    qu' ahí jugavan á nólis
    venen devant els tambors;
    y confits y carcanyolis
    menjan, vestits de senyors;
    per veure si en tan bon día
    pescan l' atlota sens' am.

    Rramtam... tam... etc.


    Un temps, de dotze convents
    s' hi veyan frares á cents
    de distintes religions,
    y manestrals molt decents
    acompanyant vint penons.
    Els joves d' avuy en dia
    tan bons estils olvidam.

    Rramtam... tam... etc.


    Y un horno vestit ab cota
    duya una Ilarga massota;
    y en veure capell posat
    que deixás de fer xacota
    ä Cristo Sacramentat,
    demunt aquell cap, ab forsa
    deixava caure el llenyam.

    Rramtam... tam... etc.


    Y hey anavan els gegants
    de l' Iglesia del Socós,
    els cavallets elegants,
    les áligues, y tres infants
    vestits de Sant Juan pelós,
    ab lo xót de bondeveres
    y bandereta d' estam.

    Rramtam... tam... etc.


    Are hi van sols molts de nins
    vestits com á figurins
    ab los cabeys ben rissats,
    quatre jovenots de grins,
    Ifibreyes y autoridats;
    y tiran flors y conversan
    fent más remor qu' un axám.

    Rramtam... tam... etc.


    Ja veuräs el fill major
    de ca '1 Mestre ab un ramell
    en les mans, y un mocador
    do nipis de lo millor,
    y un ciri tan llarch com éll;
    y un vestit nou fet de trinca,
    ä pagä el día del Ram.

    Rramtam... tam... etc.

    Y l' altre nin més menut,
    moreno com un aglä,
    d' enveja s' es ajegut;
    y en que es xato y jeperut
    vestit d'ángel també hi vä.
    y li han posat tot quant ténen
    en ór, en plata, en aram.

    Rramtam... tam... etc.


    Y Na María den Jordi,
    qu' está ä la Misericordi,
    vestida de reyna hi va;
    y du quatre espigues d' ordi
    y una serment en la má;
    y un bon rossegay de seda
    pagat ä mitx duro el palm.

    Rramtam... tam... etc.


    Hi veurás Sant Nicolau
    ab la mitra y mantell blau,
    y Sant Miguel y Sant Jaume,
    Santa Elena de la Pau,
    y Santa Eulalia ab la pauma,
    y un nin ab barba de llana
    que fa de profeta Abraham.

    Rramtam... tam... etc.


    Hi ha lledanies hermosas
    plenes de flors molt vistoses
    de cera de color fi,
    ab estrelles capritxoses
    y bandes d'ór barberí,
    que fan un renou que sembla
    el de la mar quant pescam.

    Rramtam... tam... etc.


    Y capellans ab capots
    que fan fer via als atlots,
    y si importa los aturan;
    després dotze sacerdots
    que els dotze Apostols figuran
    ab los atributs mateixos
    que pintats los contemplam.

    Rramtam... tam... etc.


    Sentirás bones tonades
    per bons primatxers cantades
    que entonan de gargamella,
    y les hermoses tocades
    d' els músichs de la capella,
    y qualque jay ab xamarra
    qu' ha perdut tot el barram.

    Rramtam... tam... etc.


    Veuräs la tropa jeugera
    qu' ara forma en la carrera
    quant les armes rendirá,
    y per demunt la bandera
    Nostro 'n Senyó en passarä.
    Ja hi va la tropa ben neta
    de fusells y corretjam.

    Rramtam... tam... etc.


    Y veuräs ä lo derré,
    entre gent acomodada,
    la blanca Hostia consagrada
    devall un hermós dosell
    dins la custodia enjoyada.
    Les dames de la parroquia
    li deixan tot el corbam.

    Rramtam... tam... etc.


    La canastra d' els ramells
    ja la 'm pots aparellá
    qu' han de ploure los més bells,
    roses, dalies y clavells
    demunt Deu quant passará.
    Sia tot per Éll que 'm guarda
    de malaltia y de fam.

    Rramtam... tam... etc.


    ¡Francina méua estimada!
    mira bé la processó;
    quo quant ja será passada
    dins Plassa, d' aygo-gelada
    mos n' hem de beure un tassó.
    Qualsevol que 'n vulga beure
    venga ab noltros, qu' allá anám.

    Rramtam... tam...
    Rramtamtam... tam...
    Rramtam... tamtamtamtam... tam... tam.
    ..


    0 0
  • 06/05/15--05:21: Ha mort, Carner

  • Avui fa quaranta-cinc anys que va morir Josep Carner. El millor. Un grapat de bons carnerians ho han recordat per blogs i xarxes. Jo m’hi afegiré amb aquest petit poema de Joan Ferraté que porta per títol la data que commemoram.

    Conta Ferraté, en un text que ara no sé localitzar, que un dia va explicar coses de Carner a uns infants, i que, acabada la xerrada, els va demanar que diguessin qui era aquest poeta per a ells. Era un senyor que anava a fer un volt pel camp i, quan tornava, contava el que havia vist, va dir un dels nins. Ferraté va recordar aquesta frase, el dia que Carner va morir.

     

    4 juny 1970

     

    Ha mort, Carner. ¿Sabeu? És el senyor que anava

        pel camp i que, en tornant de donar un volt,

    deia el que havia vist, a tots portant consol.

       Josep Carner és mort: tota la saba

       del món ha refluït cap a l’abís,

    i és ara una ganyota, la faç del paradís.

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    L'Obra Cultural Balear de Campos organitza el sisè cicle poètic i musical. El proper 5 de juny a les 21h a l'Auditòrium de Campos, els Glosadors de Mallorca Miquel Àngel Adrover "Campaner", Mateu "Xurí" i Maribel Servera "Figona", participaran a "Poetes de Campos i Glosadors" conjuntament amb Victòria Bauçà (recitant Damià Huguet), Joan Perelló i Joan Pomar Mir. Presentarà Pau Vadell.

    0 0

    Alternativa proposam la remunicipalització del servei de neteja viària, aprofitant que el TSJIB ha anul·lat l'adjudicació que el 2010 es va fer a la UTE i que va implicar privatitzar el servei.

    ______________________________________________

    Alternativa per Pollença som partidaris de la defensa dels interessos col·lectius i dels serveis públics, i per tant, creim que aquests no han d'estar externalitzats. Quan es tracta de serveis públics, no hi pot haver com a criteri l'obtenció de beneficis privats, cosa que evidentment succeeix quan el servei el gestiona una empresa privada, l'objectiu de la qual no és altra que obtenir guany.

    Els possibles efectes desastrosos d'aquestes polítiques privatitzadores els hem tocat amb les mans a Pollença, amb l'exemple de l'empresa privada que ha gestionat l'aigua de Sant Vicenç durant anys, preocupant-se només pel benefici a curt termini, sense invertir en infraestructures i sense preocupar-se el més mínim per donar un servei digne. Ara tots hem de pagar unes infraestructures noves, mentre l'empresa s'ha lucrat durant anys.

    En aquest sentit, en l'informe de fiscalització del sector públic que va fer el Tribunal de Cuentas el 2011, ja feia notar els sobrecost de la gestió privada dels serveis públics. Per exemple, en la gestió de l'aigua per part d'empreses privades el cost és d'un 22% superior a que si ho fa una empresa pública; el sobrecost és d'un 27% pel que fa a la recollida de fems i d'un 71% en el cas de la neteja viària!

    Des d'Alternativa pensam que, aprofitant que el TSJB ha anul·lat el contracte a la UTE encarregada de la neteja viària, és el moment idoni per remunicipalitzar el servei.

    Al contrari del que es vol fer creure, un servei municipalitzat implica major qualitat del servei, més control democràtic sobre aquest, millors condicions laborals pels treballadors i un estalvi per a la hisenda municipal. Hem de tenir present que, de manera general, el fet que l'Ajuntament presti directament aquest servei suposaria un estalvi mínim d'un 15% del seu cost (un 10% d'IVA que l'Ajuntament no ha de pagar per ser empresa pública i un 5% mínim de benefici empresarial que l'Ajuntament no requereix perquè la seva intenció no és guanyar doblers). Si tenim en compte que el cost del servei de neteja a Pollença és de 840.000 euros anual, estaríem parlant d'un possible estalvi de més de 120.000 euros.


    A continuació la més que interessant  xerrada de Jordi Colomer, especialista en gestió de serveis públics i membre de la CUP d'Arenys de Munt, a les Jornades Municipalistes dutes a terme al Museu Balear de Ciències Naturals el 24 i 25 d'abril a Sóller. 

     


    0 0

    La mesura té el rebuig frontal dels votants socialistes i del Bloc. En canvi, entre les persones que en les passades eleccions autonòmiques votaren el PP guanyen aquells que aplaudeixen la mesura. El 47'7 per cent dels votants del PP donen suport a l’ús de sòl rústic per a la construcció d’habitatges socials. En canvi, el 54'1 per cent dels votants socialistes manifesten la seva oposició a la possibilitat –l’última alternativa, segons el Govern d’Antich– de construir en sòl rústic. Per la seva banda, un 62'5 per cent de les persones que votaren el Bloc expressa la seva oposició a l’alternativa del terra rústic per construir habitatges. (J.M.)


    Divisió entre els mallorquins per la construcció d’habitatges en sòl rústic


    Una enquesta diu que un 45'5%_de la població accepta la mesura


    J.M. Palma.

    Una enquesta realitzada per l’Institut d’Estudis Socials Avançats revela que els ciutadans mallorquins donen suport a la construcció d’habitatges socials en sòl rústic, però el sondeig evidencia també una gran divisió sobre el polèmic projecte del Govern de Francesc Antich. A la pregunta «Està d’acord que es construeixi en sòl rústic per abaratir el preu de l’habitatge?», el 45'5 per cent de les persones enquestades es pronuncia a favor de la mesura. En canvi, el 42'8 per cent rebutja la iniciativa de manera frontal.

    El sondeig realitzat per l’Institut d’Estudis Socials Avançats demostra una clara diferència segons l’opinió que expressen els enquestats, segons l’edat. Mentre els més joves són clarament partidaris d’usar sòl rústic per abaratir el preu de l’habitatge, les persones de major edat s’oposen a la mesura. En concret, el 67 per cent de les persones entre 18 i 30 anys es pronuncien a favor d’emprar sòl rústic per abaratir el preu de l’habitatge. En canvi, el 51'1 per cent de les persones entre 46 i 65 anys rebutgen que es recorri al sòl rústic.

    La mesura té el rebuig frontal dels votants socialistes i del Bloc. En canvi, entre les persones que en les passades eleccions autonòmiques votaren el PP guanyen aquells que aplaudeixen la mesura. El 47'7 per cent dels votants del PP donen suport a l’ús de sòl rústic per a la construcció d’habitatges socials. En canvi, el 54'1 per cent dels votants socialistes manifesten la seva oposició a la possibilitat –l’última alternativa, segons el Govern d’Antich– de construir en sòl rústic. Per la seva banda, un 62'5 per cent de les persones que votaren el Bloc expressa la seva oposició a l’alternativa del terra rústic per construir habitatges.

    Els promotors i arquitectes de Balears han manifestat el seu rebuig del projecte del Govern autonòmic de construir habitatges socials en sòl rústic, tal com preveu la llei que aprovà el gabinet de Francesc Antich el passat 21 de desembre. Els promotors van arribar a inserir un anunci publicitari per expressar el seu malestar pel projecte de l’Executiu balear. En la mateixa línia es pronuncià també el Col·legi d’Arquitectes. El degà de la institució, Luís Corral, assegurà que era contrari a l’ús de sòl rústic per a habitatges socials i recordà que hi havia sòl urbà i urbanitzable disponible per no haver de recórrer a les anomenades àrees de transició.

    Diari de Balears (2-I-08)


    Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)


    Els errors de Jaume Carbonero



    Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

    Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

    Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

    Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

    Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

    Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

    Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

    Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

    Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Memòria històrica del primer Pacte de Progrés


    0 0


    0 0
  • 06/05/15--05:21: Novedades libros: Abril 2015
  • En los meses de abril - mayo se celebra el Día del Libro y la Feria del Libro que propician novedades bibliográficas. Recojo alguna anotación de las novedades de abril, nombre de mes que escribo en la casilla "Mes" del buscador avanzado de la Base de Datos de Libros editados en España, eligiendo en "Lugar de publicación" Illes Balears del Año 2015.

    Resultado: 53 publicaciones en abril.

    Pronto aparecen publicaciones institucionales: Consell Insular de Formentera: "ADN i Cosmos Factory, 1985-1998" (Ver: noudiari: El Consell de Formentera reedita les revistes ADN i Cosmos Factory per Sant Jordi); la Comunidad Autónoma de las Illes Balears publica "Amparo Sard, Límits" que debe ser sobre la exposición que esta artista realiza en Pollença, "Tabula rassa" y "Trànsits" de Joan Roig Córdoba. El Ayuntamiento de Pollença publica "El Calvari de Pollença : història, espiritualitat i art" de Mateu Cerdà Martín y "Dècimes i gloses per a Miquel Costa i Llobera : homenatge d'un glosador" de Antoni Bisanyes Cànaves; el Ayuntamiento de Campanet edita " Les fonts Ufanes i el pla de Tel" de varios autores; el Ayuntamiento de Palma "Xam i l'exlibrisme" de Alejandro Ysasi Alonso, que debe ser para la exposición que se realiza en Bellver.

    Josep Quetglas Riusech publica " Les arquitectures de la Casa del Poble de Palma, 1918-1924". Los últimos párrafos de La vida de Pla i tantes ensaïmades de Andreu Manresa (El País, 02/05/2015) tratan sobre este libro.

    Juan Nadal en Olañeta publica "La butlla d'or de Manuel Paleoleg a la catedral de mallorca". En el año 2008 Elena Vallés hablaba de este documento en pergamino, del siglo XV, la Bula de Oro del emperador Manuel II Paleólogo, que este emperador bizantino dirigió al Papa en Avignon solicitando ayuda ante una posible invasión turca de Constantinopla. Este documento se hallaba en el Archivo Capítular y en el año 2008 Juan Nadal Cañellas lo restauró. Una copia facsímil se muestra en el Museo de la Catedral. Ver: Elena Vallés: Restauran y trasladan al Museo de la Catedral el pergamino de la Bula Imperial de Manuel II (DM, 23/05/2008).

    Hay muchos libros editados en abril, pero no suficiente información sobre ellos. Falta una web dedicada al mundo del libro editado en Mallorca.

    Páginas anteriores
    Enero - febrero 2015
    En busca de información editorial de Mallorca
    Marzo 2015


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [05/06] «Il Grido degli Oppressi» -«Il Proletario» - «Tot Vrijheidsbezinning» - Angiolillo - Alberola - Mazzucchelli - Ascaso - Giménez Díaz - Briselance - Faló - Morneghini - Rumney - Chatel - Aceste - Gordo - Carpena

    Anarcoefemèrides del 5 de juny

    Esdeveniments

    Capçalera d'"Il Grido degli Oppressi"

    - Surt Il Grido degli Oppressi: El 5 de juny de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual en llengua italiana Il Grido degli Oppressi. Pubblicazione dei Gruppi Comunisti-Anarchici di N.Y. e dintorni. Fou fundat per Francesco Saverio Merlino i Vito Solieri. Publicà col·laboracions d'Errico Malatesta, de Pietro Gori, d'Emilio Caporali i d'Amilcare Cappellaro. En 1893 edità el text d'Élisée Reclus «A mio fratello contadino» (Al meu germà pagès). Patí una interrupció entre el 26 de novembre de 1892 i l'1 de gener de 1893. Deixà de publicar-se el 13 d'octubre de 1894 a Chicago (Illinois, EUA), ciutat on s'havia traslladat la redacció en 1893.

    ***

    Capçalera d'"Il Proletario"

    - Surt Il Proletario: El 5 de juny de 1922 surt a Pontremoli (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic anarcoindividualistaIl Proletario. Giornale anarchico. En sortí un número de prova precedent publicat l'1 de maig d'aquell any. Va sortir en un moment en el qual escamots feixistes actuaven diàriament als carrers italians i el moviment anarquista encara vivia la polèmica sorgida arran de l'atemptat al Teatre Diana l'any anterior i el debat entre«organitzadors», representats per Umanità Nova i la Unió Anarquista Italiana (UAI), i els«antiorganitzadors», defensats per L'Avvenire Anarchico. Dins del moviment anarcoindividualista hi havia dues tendències: els que fugien de la lluita social i buscaven desenvolupament íntim i filosòfic enclaustrats en la seva«torre d'ivori» i el sector majoritari, representat per Carlo Molaschi i Leda Rafanelli, entre d'altres, que des de les revistes Nichilismo o Pagine Libertarie acostaven les seves posicions individualistes al pensament de la UAI. També hi havia un sector molt minoritari d'individualistes representat per l'«anarquisme iconoclasta» o«heroic» que fugia de qualsevol programa polític, però que atacava l'Estat amb les armes a les mans. Aquesta publicació comptà amb el suport econòmic i les col·laboracions de l'escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), un dels màxims representants de l'anarcoindividualisme il·legalista. Aquesta publicació entrà en el debat sobre l'organització en el moviment anarquista, rebutjant l'absurd plantejament defensat per Pagine Libertarie sobre «o torre d'ivori o partit». Portà la gerència d'Il Proletario Emilio Toma i trobem articles deMikhail Bakunin, P. Bernardi, Armando Diluvi, Enzo Martucci, Renzo Novatore, Tintino Rasi (Auro d’Arcola), Rogi, G. Romiti, Paolo de’ Verani, Erinne Vivani, entre d'altres. Va ser il·lustrada per Giovanni Governato. En sortiren cinc números, l'últim el 12 de desembre de 1922, quan la impremta va ser destruïda per un escamot feixista i Renzo Novatore havia caigut abatut dies abans en un tiroteig. A la capçalera portà cinc epígrafs, un per cada número: «Anarquia significa amor, no odio; reivindicació, no assassinat; vol benestar, ciència i llibertat per a tothom.»,«El dolor i el sacrifici són plaer per al rebel que ama la lluita.»,«L'Anarquisme és una filosofia hipercrítica per excel·lència. Però l'anarquista es riu de totes les crítiques.», «Jo us ensenyo el superhome. L'home és una cosa que cal superar.» i «La bogeria és molt rara en les persones individualment. En els grups, en els partits, en els pobles, en les èpoques, és la regla.»

    ***

    Cartell de «Tot Vrijheidsbezinning», amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis com a "leitmotiv"

    - «Tot Vrijheidsbezinning»: Entre el 5 i el 8 de juny de 1992 té lloc a Appelscha (Ooststellingwerf, Frísia, Països Baixos) la reunió i càmping anarquista«Tot Vrijheidsbezinning» (Llibertat de Reflexió). En aquesta trobada es va presentà el projecte filosoficollibertari«Akigoloké» («Ecològica» a l'inrevés), de Michèl Post; la nova edició de la revista llibertària De Vrije Socialist (El Socialista Lliure), que publicà Ferdinand Domela Nieuwenhuis a començaments del segle XX; a més de debats sobre diversos temes (l'autogestió, la radicalització i la violència, etc.), música, teatre, etc.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Michele Angiolillo Lombardi

    - Michele Angiolillo Lombardi: El 5 de juny de 1871 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Michele Angiolillo Lombardi, també conegut sota els pseudònims Josep Sants, Giuseppe Santo i Emilio Rinaldini. Va començar a militar a Foggia en un cercle republicà del qual serà secretari. Enrolat en l'exèrcit en 1894, va esdevenir anarquista amb la lectura de fullets militants i va prendre part en accions de protesta contra el govern, que el van portar a una companyia disciplinària. L'abril de 1895 va ser condemnat a Lucera a 18 mesos de presó per la publicació d'articles jutjats subversius, però fugirà d'Itàlia i trobarà refugi a Marsella, on aprendrà l'ofici de tipògraf. En setembre de 1895, marxa a Barcelona sota el nom de Josep Sants i treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social. Detingut després de l'atemptat a la processó del Corpus al carrer Canvis Nous del 6 de juny de 1896, retornarà a Marsella. Més tard serà expulsat a Bèlgica per la policia francesa que sospita que prepara un atemptat. A Brussel·les s'adherirà a un sindicat de tipògrafs. En 1896 marxa a Londres, on travarà amistat amb Malatesta, després a Lisboa i a París, i finalment a Madrid, on trobarà el lliurepensador José Nakens. El diumenge 8 d'agost de 1897, a l'estació termal de Santa Águeda (Arrasate, País Basc) assassinarà de quatre tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- i es va deixar detenir. Jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot el 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (Guipúscoa, País Basc). En morir només va dir una paraula:«Germinal!» (en naixeran altres de nous). Actualment la presó de Bergara està ocupada per un gaztetxe i cada any, en l'aniversari de la seva execució, mans anònimes col·loquen roses roges a la seva tomba.

    ***

    José Alberola Navarro

    - José Alberola Navarro: El 5 de juny de 1895 neix a Ontinyena (Baix Cinca, Aragó, Espanya) el mestre i militant anarcosindicalista José Alberola Navarro. Mestre racionalista, seguidor de les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, va treballar sempre a escoles de diferents indrets de l'Estat espanyol que impartien aquest mètode i va col·laborar en la fundació de diversos centres d'ensenyament (Barcelona, Olot, Elda, Xàtiva, Alaior, Viladecans, Fraga, etc.), destacant extraordinàriament com a orador abans de la guerra. En 1918 va dirigir l'escola del Clot (també anomenada Farigola i Natura) i després va treballar a Olot, representant en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919 el sindicat d'aquesta localitat. Entre els anys 1922 i 1923 va intervenir en una gira de propaganda pel Llevant, Gijón, Astúries i Sama. En 1925 va participar en l'edició del periòdic El Libertario a Blanes. L'any següent vivia a València, regentant escoles racionalistes de primer ensenyament. Quan es va fundar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a València, el 1927, es va adherir individualment, ocupant càrrecs de responsabilitat en els primers comitès constituïts. En 1928 va viure a Alaior (Menorca). Va participar en el gran míting barceloní de 1930 amb Companys, Rovira i Samblancat, en pro de l'amnistia dels presos i contra la repressió i l'expulsió de Macià. El 15 d'abril de 1931 a Barcelona va participar en un míting de la FAI. Durant el període republicà es va adscriure en el corrent més anarquista, representant els sindicats de Gironella, Manresa, Berga, Navas, Pobla de Lillet i Sallent en el III Congrés Confederal de la CNT a Madrid (Congrés del Conservatori, 1931), on va rebutjar les federacions d'indústria, perquè afavorien el funcionarisme i el centralisme, i va defensar l'anarquisme pur i les comunes lliures. Va ser redactor de Solidaridad Obrera i va fer mítings a Manresa (setembre de 1931), localitat on va fer de mestre a l'escola racionalista entre 1931 i 1933. En 1936 va fundar una escola racionalista a Fraga i quan va esclatar la guerra va defensar la necessitat de prendre Saragossa en comptes de crear front. Va assistir el 22 d'agost de 1936 a una reunió de representants de la comarca d'Albalat amb la finalitat d'estructurar la nova economia i va coordinar l'assemblea amb Lozano i Val. Va participar en el ple de grups anarquistes d'Aragó a Alcanyís, el setembre de 1936, i encapçalarà la Conselleria d'Instrucció del Consell d'Aragó fins al 17 de desembre de 1936, quan el va abandonar per discrepàncies ideològiques. El març de 1937 va assistir com a delegat del Cinca al ple regional de comarcals d'Aragó a Alcanyís, on va atacar durament el Consell d'Aragó. Fins a la repressió estalinista va participar en el consell municipal de Fraga, s'uní després a la 127 Brigada. Quan la derrota va ser un fet, va exiliar-se a França i després passarà a Mèxic, on va fundar el col·legi Cervantes i va ser professor de literatura al col·legi Madrid durant 18 anys, fins a la seva mort. José Alberola va escriure articles en Cenit i va ser redactor d'Ética (València, 1935-1936), El Porvenir del Obrero (Alaior), Proa, El Productor (Blanes), La Protesta (Buenos Aires), Redención (Alcoi), La Revista Blanca, RevistaÚnica, Solidaridad, Solidaridad Humana (Barcelona, 1932), Tierra y Libertad (1931), Tierra y Libertad (Mèxic), i també va ser administrador durant dos anys de Solidaridad Obrera;és autor del llibre Interpretación anarquista de la revolución (Lleida, 1937). José Alberola va ser assassinat l'1 de maig de 1967 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) en obscures circumstàncies.

    José Alberola Navarro (1895-1967)

    ***

    Ugo Mazzucchelli

    - Ugo Mazzucchelli: El 5 de juny de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'antifeixista i partisà anarquista Ugo Mazzucchelli. Nascut en una ciutat on l'anarquisme sempre ha estat força arrelat, el 9 de juny de 1921 va se detingut i empresonat amb altres companys de Nozzano, poble de Lucca, per possessió d'armes que usaven per defensar-se dels escamots feixistes. Enquadrat en els«Arditi del Popolo», en 1922 participà en la Defensa de Parma, amb 350 companys, comandats pel socialista internacionalista Guido Picelli i l'anarquista Antonio Cieri, enfrontant-se als escamots feixistes d'Italo Balbo. Les accions dels«Arditi del Popolo» no eren compartides pels comunistes i els socialistes i els seus militants tenien prohibit incorporar-s'hi; només sectors dissidents, com ara els seguidors d'Antonio Gramsci, hi participaren. Després d'aquests fets, i per no implicar sa família, es llança a la zona muntanyosa dels Alps Apuans, a prop de la pedrera de Lorano, sector en el qual actuarà més tard durant la resistència al feixisme en 1943. Durant el règim feixista pogué lliurar-se de ser detingut i confinat gràcies al seu aïllament. A partir de la primavera de 1944, amb sos fills Alvaro i Carlo, organitzà un grup anarquista que s'uní a altres grups ja actius, com ara el comandat per Ismaele Macchiarini. Detingut a causa d'una delació nazifeixista, quan estava a punt de ser afusellat a Massa aconseguí salvar-se ja que fou bescanviat pel fill del director de la presó pres com a ostatge per una esquadra partisana. En tornar a la Brigada, es trobà amb el problema de l'esquadró blindat de l'SS Walther Reder, que es dedicava a anihilar la població civil. Per contrarestar-lo es creà la Brigada Gino Lucetti (Batalló Lucetti), que a més de la lluita contra el feixisme reivindicava la Revolució social. Formà part dels grups que recaptaven l'«impost revolucionari» a industrials del marbre, banquers i potentats, per finançar el moviment partisà. El novembre de 1944 la guerrilla alliberà Carrara, però després de quatre dies la Brigada hagué de recular per manca de mitjans. Per fugir del cercle feixista, hagué d'instal·lar-se temporalment a Lucca. El març de 1945 tornà a Carrara i formà un nou grup, la Brigada Michele Schirru i un mes més tard aquesta brigada entrà amb les tropes aliades a Carrara alliberant la ciutat. Durant la postguerra l'activitat llibertària se centrà en el suport a la població i es creà la «Cooperativa del Partisà», encarregada de la distribució dels aliments i lluitar contra l'especulació. Aquesta cooperativa organitzà 25 centres de distribució de venda d'aliments a baix preus. La caiguda del feixisme implicà la caiguda del sector del marbre, font de la vida econòmica de Carrara. Per això creà la«Cooperativa de la Construcció Gino Lucetti», on 1.500 treballadors feien feina en règim d'autogestió, lluitant alhora contra el boicot engegat pel Partit Comunista Italià (PCI) contra aquesta experiència. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 es creà la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara, de la qual en fou, amb altres companys (Ugo Fedeli, Alfonso Failla, Umberto Marzocchi, etc.), un dels promotors amb sos fills. Amb el temps, esdevindrà propietari d'una important concessió d'extracció de marbre, la qual cosa l'allunyava en teoria del moviment obrer. Però, fidel a mantenir la memoria de la lluita antifeixista, en 1963 creà la secció de Carrara de la Federació Italiana de l'Associació Partisana (FIAP). En el Congrés de Liorna de 1965 encapçalà el grup contrari a la secció anarcoindividualista de L'Adunata dei Refrattari, que finalment fou expoulsada. En els anys setanta participà, amb el l'escriptor pacifista Carlo Cassola, en la Lliga pel Desarmament Unilateral. Després de molts d'anys de bregà amb les autoritats estatals, aconseguí col·locar una estela en marbre en record de Franco Serantini, assassinat per la policia el maig de 1972 a Pisa. També, després de lluitar contra totes les forces reaccionàries italianes, pogué col·locar un monument en memòria de Gaetano Bresci, l'anarquista que assassinà el rei Humbert I d'Itàlia. A finals dels anys vuitanta proposà la«modernització» d'alguns aspectes de la tradició anarquista i intentar compaginar-los amb els principis de la democràcia burgesa; acusat de«moderat», abandonà la FAI. Ugo Mazzucchelli va morir el 6 de gener de 1997 a Carrara (Toscana, Itàlia).

    Ugo Mazzucchelli (1903-1997)

    ***

    Joaquín Ascaso Budría, president del Consell d'Aragó, fotografiat per Albero y Segovia

    - Joaquín Ascaso Budría:El 5 de juny de 1906 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Era cosí de la família anarquista dels Ascaso Abadía de Almudébar. Va estudiar a les escoles Fuenclara de Saragossa. Manobre de professió, va militar en el potent Sindicat de la Construcció de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part del grup anarquista «Los Indomables», amb Ramón Andrés i altres, i en ocasions va col·laborar amb el grup d'acció«Los Solidarios - Nosotros» (Durruti, Ascaso, García Oliver, etc.). En 1924, després de patir presó, es va exiliar a França i només va tornar a la península quan es va proclamar la República. El maig de 1931 va ser membre del primer comitè de les acabades de crear Joventuts Revolucionàries saragossanes. L'agost de 1931 va liderar les manifestacions d'aturats i amb Chueca i Andrés va ser membre de la comissió cenetista creada per discutir amb les autoritats les solucions a l'atur. L'octubre de 1931 va ser elegit president dels paletes i manobres. El gener de 1932 fou detingut a Alcorisa i novament a finals d'aquell any. Durant aquest 1932 va organitzar amb Orquín i Santaflorentina una comissió pro obertura del Sindicat de la Construcció. En 1933 va encapçalar el Comitè Nacional abans del de Yoldi. Quan va esclatar la insurrecció anarquista a Aragó el desembre de 1933, va formar part del Comitè Nacional Revolucionari en representació de la regional aragonesa. Va acabar, per aquests fets, empresonat a Saragossa i a Burgos fins abril de 1934. Durant tota la República va ser partidari de la«gimnàstica revolucionària» promoguda per García Oliver i contrari a la moderació d'Abós, Servet i altres, i va publicar articles en CNT (1934) i en Germinal (1936-1937) d'Elx. Lluità a les barricades de Barcelona contra la sublevació militar el 19 de juliol de 1936 i es va enrolar en les columnes anarquistes per lluitar al front d'Aragó, primer en la de Durruti i després en la d'Ortiz. El 25 de juliol de 1936 va encapçalar el Comitè Revolucionari de Casp, càrrec que va deixar l'octubre, i va assistir a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, com a delegat de les columnes de milícies del front, que va acordar la creació del Consell de Defensa d'Aragó i va ser-ne nomenat primer president. El desembre de 1936, quan el Consell de Defensa d'Aragó va aconseguir el vistiplau de les autoritats republicanes, va seguir al front de la institució, essent nomenat el 19 de gener de 1937 delegat governamental d'Aragó. En 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT a València, on va demanar que es fes front a la pressió comunista, però poc després es va produir la reacció contrarevolucionària comunista d'Enrique Líster a Aragó que va suposar la dissolució manu militari del Consell de Defensa aragonès l'11 d'agost de 1937 i el seu empresonament durant 38 dies a prop de València sota l'acusació estalinista de«tràfic de joies». Poc després va marxar amb Antonio Ortiz a Andalusia, cridats per García Oliver, per organitzar la guerrilla, però el juliol de 1938 ambdós van abandonar el país per Andorra fugint dels estalinistes. Diversos sectors confederals van acusar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Establert a França, les autoritats gales el van tancar nou mesos a Marsella i va patir un intent d'assassinat, però finalment va poder fugir a Bolívia en 1947 i a Veneçuela l'any següent. Després d'una temporada per l'Uruguai, Paraguai i Xile, es va instal·lar a Veneçuela, on va fer sa vida treballant del que va poder (paleta, conserge, camioner, etc.), perseguit i abandonat pels seus antics companys que el van considerar un traïdor i un provocador d'escissions. Amb Ortiz, Gordo i altres exiliats, va fundar cap al 1960 el grup americà«Fuerza Única». Joaquín Ascaso Budría va morir en la indigència el 12 de març de 1977 a Caracas (Veneçuela). En 2006, coincidint amb el centenari del naixement de Joaquín Ascaso, l'historiador Alejandro R. Díez Torre va presentar les seves memòries Memorias (1936-1939). Hacia un nuevo Aragón.

    ***

    Francisco Giménez Díaz

    - Francisco Giménez Díaz: El 5 de juny de 1920 neix a Tomelloso (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Giménez Díaz. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 militava en les Joventuts Llibertàries i, malgrat la seva curta edat, lluità en l'Exèrcit republicà, intervenint en diverses batalles i essent ferit en un muscle. En acabar la guerra, fou enviat a un batalló disciplinari i un cop lliure se sumà a la lluita clandestina des de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1948 prengué part activa en la preparació de la famosa fuga d'Ocaña. En 1951 passà clandestinament la frontera francesa. L'Estat francès li assignà residència forçosa a Aurillac. En aquesta localitat conegué Paulette Pocaly, que acabarà sent la seva companya. Anys després s'instal·là a Fontenay-sous-Bois. Durant les dècades posteriors treballà en la construcció i milità en la CNT de l'Exili. Apassionat de la poesia i de l'escriptor Federico García Lorca, va escriure centenars de composicions poètiques. Trobem col·laboracions seves en Castilla Libertaria,Evocación i Pueblo Libertario. Francisco Giménez Díaz va morir el 4 de juliol de 2007 a Sèvres (Illa de França, França).

    ***

    Madeleine Briselance

    - Madeleine Briselance: El 5 de juny de 1922 neix a França l'activista llibertària Madeleine Briselance. Filla d'una família anarquista, son pare, Georges, i son oncle, Louis, ambdós firaires, van ser amics de l'expropiador àcrata Alexandre Jacob (Marius Jacob), i les històries familiars sobre el personatge la marcaren fortament. Obrera d'una paperera industrial i, per poc temps, enquadernadora artística, treballà sobretot com a empleada en un centre mèdic de la Mútua General de l'Educació Nacional (MGEN). D'antuvi, milità en el moviment dels albergs juvenils i en el Partit Socialista Unificat (PSU), alhora que participà activament en els lluites feministes, especialment, en la planificació familiar i en la lluita per a la despenalització de l'avortament. Després centrà la seva militància en l'antimilitarisme des de la Unió Pacifista de França (UPF). Va ser nomenada presidenta de SOS-Tahití i des d'aquesta organització, que ajudà a fundar, combaté els assaigs nuclears a la Polinèsia a mitjans dels anys noranta. Entre 1993 i 2001 formà part del grup d'Alternativa Llibertària (AL) de Montreuil. En 2003 encara tingué forces per participar en les manifestacions contra la II Guerra del Golf i en 2004 prengué part en la festa organitzada per l'editorial L'Imsomniaque en ocasió de la reedició de les memòries d'Alexandre Jacob. Madeleine Briselance va morir el 3 de desembre de 2009 a França.

    ***

    Jerónimo Faló Villanueva en l'enterrament de Germinal Gracia (Tolosa de Llenguadoc, 1991)

    - Jerónimo Faló Villanueva: El 5 de juny de 1922 neix a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Jerónimo Faló Villanueva, conegut com El Linotipista. A finals dels anys quaranta va fer de guia fronterer als Pirineus per als grups guerrillers llibertaris i per a diverses delegacions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE); fou ell qui, el setembre de 1946, passà Jaume Amorós Vidal (Liberto) a la Península. El 30 de setembre de 1946 va ser detingut en un tren i tancat a la presó Model de Barcelona (Catalunya). A la garjola formà part de la Comissió de Premsa que publicà diferents periòdics clandestins: Esfuerzo,òrgan de les Joventuts Llibertàries; Ágora, revista teòrica d'aquest mateix grup; i Acarus Scabiosi, butlletí humorístic; confeccionant a mà els exemplars amb altres companys (Manuel Fernández Rodríguez, Tomás Germinal Gracia Ibars, etc.) i aquests passaven de cel·la en cel·la i alguns a l'exterior. Va ser alliberat el 20 de juny de 1947 i el març de 1948 passà a França la delegació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de l'Interior, formada per Ramón González Sanmartí i Juan Alcácer Albert, que venien de Madrid i de Sant Sebastià. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili. Jerónimo Faló Villanueva va morir el 26 de maig de 2010 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Vittorio Morneghini

    - Vittorio Morneghini: El 5 de juny de 1922 neix a Milà (Llombardia) l'anarquista i resistent antifeixista Vittorio Morneghini. Paleta de professió, milità en el moviment llibertari i lluità contra els nazis. El 4 d'agost de 1944 va ser capturat i tancat a la presó de San Vittore de Milà. Gràcies a la informació d'un carceller italià, va saber la data en la qual havia de ser traslladat a una altra presó del nord de la península italiana. Així, amb altres detinguts polítics, pogué organitzar la fuga amb el suport de son pare Angelo i de son germà Riccardo. L'escamot llibertari d'alliberament aconseguí separar el vagó del tren que portava els detinguts a l'estació de San Cristoforo, entre Milano i Corsico. Però els alemanys, fortament armats, impediren que el pla reeixís. Després d'aquests fets, el 8 de gener de 1945 va ser deportat de Bozen (Trentino) al camp de concentració de Mauthausen. Vittorio Morneghini va morir metrallat el 18 d'abril de 1945 –algunes fonts apunten l'1 d'abril– en un intent de fuga al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria,Àustria).

    ***

    Ralph Rumney fotografiat per Pauline Langlois

    Ralph Rumney: El 5 de juny de 1934 neix a Newcastle upon Tyne (Tyne and Wear, Anglaterra) el pintor i escriptor situacionista i antimilitarista llibertari Ralph Rumney, conegut com Le Consul. Quan tenia dos anys, es traslladà amb sa família a Halifax (West Yorkshire, Anglaterra), on son pare, fill d'un miner del carbó i pastor anglicà, va ser destinat com a vicari. Després de passar per diversos internats, els quals odiava, fins el 1952 assistí a l'Escola d'Art de Halifax. Fugint del servei militar, en 1952 va anar a París (França), on visqué la bohèmia i on va ser batejat amb el pseudònim de Le Consul, en referència al personatge del llibre de Malcolm Lowry Under the volcano. Fins el 1955 anà i vingué entre França i Itàlia, visitant de tant en tant Londres, on fundà l'efímera revista artística Other Voices. En 1955 realitzà la seva primera exposició individual a Trieste (Friül) i un any després una altra a la Galeria Apollinaire de Milà (Llombardia, Itàlia). En 1956 exposà per primer cop a Anglaterra a la New Vision Centre Gallery, galeria no comercial compromesa amb l'art gestual internacional, amb obres marcadament influenciades pel budisme zen, l'inconscient col·lectiu teoritzat per Carl Jung, l'expressionisme abstracte i el surrealisme. El 28 de juliol de 1957 fundà a Cosio di Arroscia (Ligúria, Itàlia) la London Psychogeographical Association (LPA, Associació Psicogeogràfica de Londres), de la qual va ser l'únic membre; aquesta«associació», creada ad hoc, es va fusionar immediatament amb l'Internacional Letrista (IL) i el Moviment Internacional per un Bauhaus Imaginista (MIBI) per a crear, amb Giuseppe Pinot-Gallizio, Piero Simondo, Elena Verrone, Walter Olmo, Michèle Bernstein, Asger Jorn i Guy Debord, l'Internacional Situacionista (IS). Vuit mesos més tard, el març de 1958, abandonà l'IS per no haver redactat un informe psicogeogràfic sobre Venècia com s'havia promès. En 1958 es casà amb la pintora Pegeen Vail Guggenheim, filla de la col·leccionista d'art Peggy Guggenheim, que havia conegut un any abans en una exposició de Francis Bacon a Londres, i amb qui tingué un fill, Sandro Rumney, que esdevindrà un marxant d'art molt reconegut. En 1959 la parella s'instal·là al carrer Dragon de París i després a l'illa parisenca de Saint-Louis. Amb greus problemes de depressió, Pegeen Vail va morir en 1967 d'una sobredosi de barbitúrics. Quan va ser injustificadament acusat per sa sogra de l'assassinat de la seva esposa, hagué de fugir i sort que pogué trobar asil a la clínica psiquiàtrica de La Borde (Cour-Cheverny, Centre, França), on el seu amic Félix Guattari el refugià. Un any després es va anar a Londres, on, sense diners, va treballar com a telefonista bilingüe. Més tard va fer classes a les escoles d'art de Canterbury i de Winchester, abans de retornar a França. En 1974 es casà amb Michèle Berstein, excompanya de Guy Debord, però la parella es divorcià posteriorment. Objector de consciència durant tota sa vida, Ralph Rumney fou un nòmada (Londres, París, Milà, Venècia, Linosa, etc.) durant la major part de la seva existència, veient aquesta com a una aventura permanent i una experiència bohèmia sense fi, passant, d'un dia per l'altra, de la pobresa més absoluta, al luxe més desmesurat. Durant sa vida es va veure fortament influenciat per nombrosos pensadors i escriptors, com ara el marquès de Sade, Arthur Rimbaud, Isidore Ducasse (Lautréamont), E. P. Thompson, Stefan Themerson, Georges Bataille, Yves Klein, Henri Michaux, William Burroughs o Jean Baudrillard. En 1989 la Tate Gallery de Londres va comprar el seu quadre The change (1957), on es pot veure actualment. En aquest mateix any de 1908 s'instal·là a Manòsca. En 1999 es va publicar el llibre Le Consul, resultat d'una llarga entrevista realitzada per Gérad Berreby, i en 2001 publicà, amb Allan Woods, The map is not the territory. Ralph Rumney va morir de càncer el 6 de març de 2002 al seu domicili de Manòsca (Provença, Occitània) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Pòstumament es publicà la seva obra The Leaning Tower of Venice.

    Ralph Rumney (1934-2002)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Foto policíaca de Charles Chatel (ca. 1894)

    - Charles Chatel: El 5 de juny de 1897 mor a París (França) el poeta i propagandista anarquista Charles Chatel. Havia nascut el 8 d'octubre de 1868 al XVIII Districte de París (França). Sos pares es deien Auguste Chatel i Malvina Picard. En 1889 fou secretari de redacció de la parisenca Revue Européenne socialiste, littéraire et artistique. El novembre de 1891 reemplaçà A. Ritzerfeld com a gerent del periòdic àcrata L'En Dehors, dirigit per Zo d'Axa. Condemnat a una multa de 1.000 francs per un article, va ser reemplaçat el gener de 1892 en el seu càrrec de gerent per Armand Matha. Tot seguit col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1893 cofundà amb André Ibels la Revue Anarchiste. Science et Art, que publicà vuit números entre agost i desembre i que posteriorment edità cinc números sota el títol LaRevue Libertaire. El 9 de febrer de 1894, amb Henri Gange i una trentena de companys i artistes, reté un homenatge a l'anarquista Auguste Vaillant, guillotinat dies abans, davant la seva tomba al cementiri d'Ivry (Illa de França, França). El 14 de març de 1894 va ser detingut al domicili del doctor Bertrand, al número 6 del carrer Turbigo del III Districte de París, on s'hi havia refugiat arran de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista després de l'atemptat amb bomba contra el cafè Terminus de París. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat, acusat de ser un dels teòrics de l'anarquisme i de l'il·legalisme, per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta». En aquest judici es declarà«anarcoindividualista» i «rebel a qualsevol acció comuna», afirmant que no freqüentava les reunions anarquistes; defensat per Jean Ajalbert, va ser absolt. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després, amb André Ibels, publicà el periòdic bimensual Le Courrier Social Illustré, del qual sortiren quatre números entre novembre i desembre de 1894. Entre febrer i juny de 1895 col·laborà en el periòdic marsellès L'Oeuvre Social i entre desembre de 1895 i juliol de 1896 en el diari de Pierre Martinet, La Renaissance. Henri Zisly, dans el número 32 (estiu de 1895) del periòdic Le Phare de Montmartre, publicà un article sobre ell. Charles Chatel va morir de tuberculosi pulmonar el 5 de juny de 1897 en la més absoluta pobresa al seu domicili del número 49 del carrer del Cardinal-Lemoine del V Districte de París (França). Dos dels seus amics, M. Thiercelin, estudiant de medicina, i Stuart Meryl, poeta, ajudaren sa vídua, Agathe, en el pagament de les exèquies. 

    ***

    Notícia de la condemna de Marius Aceste apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 6 de gener de 1913

    - Marius Aceste: El 5 de juny de 1982 mor a Le Havre (Alta Normandia, França) l'antimilitarista, sindicalista i anarquista Marius Lucien Aceste. Havia nascut el 23 de juny de 1889 a Londinières (Alta Normandia, França). Fill d'un comerciant, treballà d'estibador a La Havre. Membre del grup anarquista de La Havre, fou un dels membres destacats del Sindicat Autònom d'Estibadors. Antimilitarista, el 3 de gener de 1913 va ser condemnat pel II Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a dos anys de presó i a cinc anys de residència controlada per robar, agredir i ferir el sotsoficial Gaston Est, del XI Regiment d'Artilleria, l'1 de novembre de 1912 a Versalles; dos companys seus, Henri Mallet i Émile Jodelais, van ser condemnats a un any de presó. Quan la Gran Guerra, fou soldat reservista de la II Companyia del IV Regiment d'Infanteria i destacà per la seva audàcia i valor, i per accions de guerra va ser condecorat. En 1917 es casà a La Havre.  Entre abril i maig de 1931 va estar empresonat 40 dies per «entrebancar la llibertat del treball» durant una vaga del sector entre el febrer i el març anterior. Bon orador, va ser elegit membre de la comissió administrativa d'enllaç amb el sindicat unitari, encara que minoritari a Rouen (Alta Normandia, França), durant les vagues de 1932. En les eleccions sindicals de 1933 sortí en segona posició darrera Léon Carlier i el 13 d'abril d'aquell any va ser elegit tresorer adjunt del sindicat. Partidari de pactar amb els comunistes, s'enfrontà a la majoria de l'organització i la seva autoritat minvà considerablement.

    ***

    Cartell de la columna "España Libre"

    - Eulalio Gordo: El 5 de juny de 1992 mor a Brussel·les (Bèlgica) el militant anarcosindicalista Eulalio Gordo. Havia nascut el 26 de juliol de 1900 a Santiago de Calatrava (Jaén, Andalusia, Espanya). A partir de 1916 s'afilià en un sindicat d'oficis diversos de caire apolític i a partir de 1931 ingressà en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid, que s'havia acabat de constituir. Combaté el cop feixista de juliol de 1936 i a partir d'octubre d'aquell any intervingué en la formació de la columna confederal«España Libre», de la qual fou membre del seu estat major fins a la militarització. L'1 d'abril de 1937 fon nomenat responsable d'Arxius en la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. En acabar la guerra s'exilià a França i el 7 de febrer de 1939 fou internat al camp d'Argelers, on fou responsable de la Secció de Defensa. En juny d'aquell any fou traslladat al camp de Barcarès i l'agost abandonà el centre d'internament i començà a treballar de camperol a Albi fins al desembre de 1939 i, més tard, en la construcció en aquesta ciutat. En 1942 participà en la creació de la CNT d'Albi i en 1945 fou delegat al Ple de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Per qüestions professionals, el 16 de maig de 1948 s'instal·là a Brussel·les, on desenvolupà la seva militància cenetista. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Eulalio Gordo va morir el 5 de juny de 1992 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat cinc dies després al cementiri de Saint-Gilles.

    ***

    Pepita Carpena al CIRA de Marsella

    - Pepita Carpena: El 5 de juny de 2005 mor a Marsella (Provença, Occitània) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josefa Carpena Amat, més coneguda com Pepita Carpena. Havia nascut el 19 de desembre de 1919 --encara que oficialment consta com a nascuda el dia 28-- al barri del Poble Sec de Barcelona (Catalunya), primogènita d'una família obrera catòlica (el pare era paleta i la mare costurera) de sis infants, poc interessada en el moviment obrer. Als 12 anys comença a treballar com a modista en una fàbrica d'impermeables i dos anys més tard milita en el sindicat del Metall de la CNT i també en les Joventuts Llibertàries, llegint així com podia els grans clàssics (Balzac, Zola, Rousseau, Lorenzo, Bakunin...). Més tard militarà en el sindicat del vestir guiada per Pedro Ara. El juliol de 1936 pren part en la revolució i assisteix, el 20 de juliol, com a infermera a l'assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. El 17 de novembre s'uneix al seu company Pedro Pérez Mir, qui morirà al front. Va prendre part en els Fets de Maig de 1937 i participarà en la creació, a finals de 1937, del moviment anarcofeminista«Mujeres Libres», i treballarà en una fàbrica d'armament. Designada per «Mujeres Libres» com a delegada de propaganda del Comitè Regional de Catalunya, efectuarà gires propagandístiques per diverses poblacions i al front, acompanyant Emma Goldman en la seva visita. Malalta, deixa Barcelona el 25 de gener de 1939, un dia abans de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat, marxant a França, on serà internada prop d'un any al camp de Clarmont d'Erau, a costat de Montpeller. Es casarà en un matrimoni de circumstàncies amb un francès, amb qui tindrà dos infants, però el deixarà i marxarà a Marsella on trobarà nombrosos refugiats espanyols i farà amistat amb Volin. Va esdevenir companya de l'anarquista Juan Martínez Vita,Moreno, amb qui tindrà un infant, i continuarà amb la seva militància després de l'Alliberament. L'abril de 1945 va ser triada delegada a Tolosa de Llenguadoc per al Primer Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en l'exili. Va prendre part en les activitats teatrals de la companyia Acratia i va militar en la CNT en l'exili. Des d'abril 1979, arran de l'exposicióL'oeuvre culturelle des anarchistes espagnols en exil, va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella i en serà la coordinadora entre 1987 i 1999. Va intervenir en les Jornades culturals del VII Congrés Confederal de 1990 a Bilbao i l'agost del mateix any en la Trobada Internacional de «Mujeres Libres» de Bordeus. El 8 d'octubre de 1993 va fer una conferència en les Jornades Internacionals sobre l'Anarquisme a Barcelona i en maig de 1997 va participar en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres» a Madrid. En 1992 va redactar un breu text testimonial,Toda la vida: vivencias, que serà traduït al francès (Toute une vie: mémoires). També va col·laborar en diverses obres històriques sobre el moviment «Mujeres Libres» --com ara l'obra col·lectivaMujeres Libres. Luchadoras Libertarias(Madrid, 1999)--, en dosBulletin du CIRA(26-27 i 29-30), i en la premsa llibertària espanyola (CNT,Ideas-Orto,Solidaridad Obrera) i francesa (Cenit,Le Combat syndicaliste). Apareix en la pel·lícula de Richard ProstUn autre futuri en la de Lisa Berger i de Carol MazerDe toda la vida. Pepita Carpena va morir el 5 de juny 2005 a l'Hospital Nord de Marsella, tres anys després que ho fes el seu companyMoreno, i va ser incinerada a Ais de Provença el 8 de juny; davant un taüt cobert amb una bandera roja i negra, Richard Martin va recitarLes anarchistes, de Léo Ferré.

    Pepita Carpena (1919-2005)

     Escriu-nos

    Actualització: 05-06-15


    0 0

    Segons lo que ha sortit pes mitjans de comunicació, es futur nou Pacte de Progrés, entre altres qüestions, ha acordat, com una de ses seves mesures estrelles, posar en marxa una renda garantida de 600 euros mensuals per a totes aquelles persones sense recursos o amb ingressos insuficients. Es firmants des pacte calculen que aquesta mesura suposarà una despesa d’uns 60 milions d’euros cada any i que beneficiarà a unes 115.000 persones.

    Vagi per endavant que no crec amb aquests tipus de mesures que, quasi sempre, acaben desincentivant sa creació de llocs de feina i construint xarxes clientelars ben dubtoses. En tot cas, aquest tipus d'iniciativa donarà peu a sa tradicional picaresca espanyola. Molts preferiran poder cobrar aquest subsidi, sense fer res, i complementar-lo amb algunes feinetes en negre, que haver de fer feina vuit hores cada dia, per poder guanyar només una mica més.

    En tot cas, des des meu punt de vista, estam davant una mesura propagandística i antieconòmica. De fet, sa realitat des nombres és ben distinta de sa que ells mos volen fer creure. Facem alguns càlculs senzills. Si sa renda bàsica garantida són 600 euros cada mes, açò vol dir que en un any sa persona beneficiària guanyaria, sense fer res, 7.200 euros. Si es pressupost total d'aquesta partida són 60 milions d’euros, llavors aquesta mesura només podria beneficiar a 8.333 persones (60 milions dividit 7.200 euros), molt enfora de ses 115.000 que ells diuen que podrien beneficiar. Si volguessin beneficiar a 115.000 persones amb 600 euros cada mes, llavors necessitarien 828 milions d’euros cada any, una xifra impossible amb ets actuals pressuposts i impossible per molt que millorés es sistema de finançament autonòmic.

    Es futurs governants comencen amb un suspens an es primer examen de matemàtiques. Si amb una qüestió tant senzilla ja desbarren, no vull pensar que mos poden fer a partir d’ara.


    0 0
  • 06/06/15--06:00: Ni que volgués
  •  

    "La possibilitat de cometre suïcidi és vista per Plini com un avantatge que els homes posseeixen fins i tot per sobre de la divinitat mateixa: 'Ni que volgués, Déu no es pot suïcidar: aquest és el regal més gran que féu als homes, enmig de tantes penes de la vida.'"

    David Hume

     

    Trobat a Ser o no ser. Antologia de textos filosòfics sobre el suïcidi

    Edició a cura d’Oriol Punsatí-Murlà

    Edicions de la ela geminada

     

     

     

     

     

     

     


    0 0

    [06/06] «Cronaca Sovversiva» -«L'Insurgé» - Baixa Califòrnia - Butaud - Januário - Dumas - Pinós - Cañete - Barceló Cassadó - Lamotte - Andreu Fontcuberta - Camarasa - González González - Rexroth - Gómez - Torres - Sacramento

    Anarcoefemèrides del 6 de juny

    Esdeveniments

    Portada d'un exemplar de "Cronaca Sovversiva" dedicat al seu creador

    - Surt Cronaca Sovversiva: El 6 de juny de 1903 surt a Lynn (Massachussets, EUA) el primer número del periòdic en llengua italiana Cronaca Sovversiva. Ebdomadario anarchico di propaganda rivoluzionaria (Crònica Subversiva. Setmanari anàrquic de propaganda revolucionària), editat per l'anarquista Luigi Galleani. Va tenir una gran distribució en els Estats nord-americans de Nova Anglaterra, Nova York, Nova Jersey i Massachusetts, però també per Europa. Sacco i Vanzetti hi van col·laborar en diverses ocasions. Víctima de la repressió antianarquista durant la Gran Guerra, el periòdic serà finalment prohibit el juliol de 1918 i Luigi Galleani detingut i expulsat dels Estats Units el 24 de juny de 1919. Galleani retornarà a Torí (Itàlia) on publicarà de bell nou el diari a partir del 17 de gener de 1920, però també allà serà víctima de la repressió per part del feixisme mussolinià. L'arxiu de Cronaca Sovversiva es troba a la University Publications of America (UPA).

    ***

    Capçalera de "L'Insurgé" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt L'Insurgé: El 6 de juny de 1903 surt a Herstal (Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé. Organe libertaire hebdomadaire. Després tingué altres subtítols: Organe de propagande communiste-anarchiste i Organe libertaire paraissant tous les 15 jours. L'editor gerent en va ser Georges Thonar i hi van escriure nombrosos col·laboradors, com ara Antoine Antignac, Émile Armand, H. Beylie, Armand Binent, P. Boissie, J. Bonhomme, Max Borgueil, E. Chapelier, Ed Darteze, Pierre Des Chenes, Henri Fuss, J. Gueux, Louise H., J. Hardy, A. F. Herold, Marie David, F. Domela-Nieuwnhuis, P. Ibri, S. Lauzanne, A. Luquet, Ch. Malato, Jean Marestan, G. Marin, Camille Mattart, O. Mirbeau, Jules Moineau, Alexandra Myrial, J. De l'Ouerthe, G. Pollet, Émile Pouget, Georges Rens, Paul Robin, Dr. E. Segard, G. Thonar, Marie Verone, Louis Walter i Henri Zisly, entre d'altres. El periòdic estava il·lustrat amb nombrosos gravats, molts presos d'altres publicacions. Sortiren fins al gener de 1909 uns 200 números i no s'ha conservat cap col·lecció completa. Feia servir l'epígraf clàssic «La Vérité te fera libre!» (La Veritat et farà lliure!).

    ***

    Soldats porfiristes del VIII Batalló de Mexicali que van combatre la rebel·lió magonista

    - Repressió de la Comuna llibertària de la Baixa Califòrnia: El 6 de juny de 1911, a Mèxic, el president«revolucionari» Francisco Madero envia, gràcies al suport del govern nord-americà, tropes a l'Estat de la Baixa Califòrnia per esclafar l'experiència de comuna llibertària que, al crit de «Terra i Llibertat», s'havia posat en marxa amb la presa, el 29 de gener de 1911, de la població de Mexicali i després de Tijuana. La Comuna llibertària de la Baixa Califòrnia havia estat creada pels guerrillers magonistes del Partit Liberal Mexicà, ajudats per wobblies --anarcosindicalistes nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)-- i per nombrosos revolucionaris internacionalistes. El 22 de juny, després de tres mesos fecunds, els magonistes seran derrotats a Tijuana. Atrapats en el parany, els revolucionaris que buscaran refugi als Estats Units seran detinguts per l'exèrcit nord-americà. Aquesta revolució llibertària, molt mal coneguda, serà eclipsada per les revoltes de Villa i de Zapata les gestes dels quals són més citades.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Georges Butaud

    - Georges Butaud:El 6 de juny de 1868 neix a Mârciène (Valònia, Bèlgica) l'anarquista Georges Butaud, promotor dels «Milieux libres» (Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o comunes anarquistes). En 1901 va ser anomenat administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, que va aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La Vie Anarchiste. Però és a la creació de colònies anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a Isère (1899); «La Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry (1902-1906); Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a l'agricultura i a la ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació, esdevindrà un adepte del veganisme radical, que posarà en pràctica després de la guerra a la colònia comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a París«Le Foyer Végétalien» (La Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense mitjans; el lloc era també un indret de reunió dels grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es feien conferències sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta experiència van participar, a més de la companya de Butaud, Sophie Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz, Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i editarà la revista teòrica Le Végétalien, que dirigirà fins a la seva mort i que serà continuada per sa companya fins al 1929. Georges Butaud va morir el 26 de febrer de 1926 a Ermont (Illa de França, França). En 1929 Sophie Zaïkowska publicarà L'individualisme conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le communisme, recull de textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem destacar Ce que j'entends par l'individualisme anarchique (1901), Étude sur le travail (1912), L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), Tu seras végétalien! (1923) i Le végétalisme (1930, pòstum). Georges Butaud representa l'ala més radical («salvatgisme», «robinsonisme») del naturisme; proposava l'abandó total de la civilització, de la ciència, de les ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava que la solució a la qüestió social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint de la recol·lecció; un dels introductors de l'actual anarcoprimitivisme.

    ***

    Arnaldo Januário

    - Arnaldo Januário:El 6 de juny de 1897 neix a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) l'actiu militant i propagandista sindicalista i anarquista Arnaldo Simôes Januário. Va militar en les Joventuts Sindicalistes, partidàries de la violència revolucionària. Barber de professió, formà part de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Va ser col·laborador i tipògraf de la premsa llibertària: A Batalha --òrgan de la CGT--, A Communa,O Anarquismo, O Libertário i de la revista Aurora. El 18 de març de 1923, amb José Vieiria Alves, assistí com a delegat de Coïmbra a la Conferència Anarquista d'Alenquer. En 1927, com a membre del comitè de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), és detingut i deportat a diversos camps de concentració (Angra, Lubango, Mossâmedes), com a conseqüència de la repressió sorgida contra el moviment obrer arran de la Revolució reaccionària del 28 de maig de 1926. En 1932 surt del camp d'Okussi (Timor). Continuarà la lluita clandestina a Portugal contra la dictadura i es va capficar en els preparatius de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934. Després del fracàs d'aquest aixecament, fou detingut, torturat, jutjat i condemnat a 20 anys de presidi. El juny de 1934 va ser enviat al Fort de São João Baptista a l'Ilha Terceira i acusat d'agitador, juntament amb el militant llibertari Mário Castelhano, va ser brutalment torturat. El 23 d'octubre de 1936 va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd), on en el límit de la resistència i privat d'atenció mèdica, va morir empresonat el 27 de març de 1938. A Coïmbra existeix un carrer batejat amb el seu nom.

    ***

    Notícia de la detenció de Francis Dumas apareguda en el diari "L'Écho d'Alger" del 31 d'agost de 1935

    - Francis Dumas: El 6 de juny de 1898 neix a Lió (Arpitània) el propagandista anarquista Francis Dumas, també citat com François Dumas. Obrer mecànic, vivia a Toló (Provença, Occitània) i era membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL). En 1935 era secretari del grup de Toló de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i responsable del Bulletin Intérieur de la FAF, que edità 11 números a Toló entre octubre de 1935 i agost de 1936, bolletí que es decidí publicar arran del congrés regional celebrat el 22 de setembre de 1935 a La Ciutat (Provença, Occitània), en el qual assistiren 13 grups. Durant la nit del 29 d'agost de 1935 va ser detingut a Toló quan aferrava pels arbres i els pals elèctrics de l'Avinguda del XVème Corps, a prop de l'arsenal de vaixells de guerra de Castagneau, el pamflet anarquista «Bas les masques» (Sota les màscares). En el moment de la detenció portava encara 121 exemplars d'aquest pamflet i a finals d'aquell mateix any va ser condemnat a una multa per haver aferrat un pamflet sense el timbre reglamentari. També era membre del grup«Jeunesse Libre» (Joventut Lliure). No sabem si es tracta del mateix Francis Dumas que milità després de la II Guerra Mundial a Masamet (Llenguadoc, Occitània), membre de la Federació Anarquista (FA), secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i que pel seu activisme va ser inscrit en les llistes negres de la patronal, morint en 1952 a Masamet. També existí un F. Dumas, militant de la FA i que el juny de 1947 publicà a Cormoranche-sur-Sâone (Roine-Alps, Arpitània) un número de Cahiers de la Libération Sociale.

    ***

    Eusebio Pinós Regalado

    - Eusebio Pinós Regalado: El 6 de juny de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eusebio Pinós Regalado. Quan era un infant es traslladà amb sa família a l'aragonesa Sariñena. Quan tenia 12 anys començà a fer feina i, per aquestes dates, després d'escoltar un propagandista anarquista arribat de Saragossa, es va fer anarcosindicalista, afiliant-se a la acabada de crear Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou nomenat per a secretari d'aquesta federació, però l'oposició paterna ho impedí. Després de fer el servei militar a València, es posar a fer feina de sabater i d'ataconador, treball del qual tirarà en diverses ocasions. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari de Sariñena, encarregant-se dels intercanvis i de l'avituallament, del menjador col·lectiu i del grup teatral. En aquesta època s'uní sentimentalment a Juliana Barrieras Tierz, militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la CNT. L'abril de 1937 marxà al front valencià, on restarà fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. Fou tancat al camp d'Argelers i després va fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), realitzant tasques als alts forns de Savoia i com a llenyataire. Més tard, amb l'ocupació alemanya, fou enviat pels nazis, amb son germà Gabriel, com a treballador forçat a Brest, d'on pogué fugir i integrar-se en el grup de Franctiradors Partisans (FTP) «La Vapeur» de la resistència antinazi a Savoia, amb son germà Gabriel i son cunyat José Barrieras. Amb l'Alliberament s'establí a Barbasan fins al 1950, data en la qual fou desterrat per l'Estat francès i s'hagué d'instal·lar a Villefranche. En aquesta localitat treballà a la fàbrica d'estampats tèxtils Gillet-Thaon i s'afilià a la Federació Local de la CNT, de la qual fou nomenat secretari en 1964, càrrec que ocupà fins a la dissolució de la federació en 1970. Durant els fets de Maig de 1968 només ell i un altre espanyol, Baldomero González, votaren en contra d'acabar la vaga en la seva fàbrica. Durant els anys setanta participà activament en el Comitè de Lluita Antiracista. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste. Eusebio Pinós Regalado va morir el 3 de novembre de 1976 a Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània). Son fill, Daniel Pinós, seguí les passes de son pare en el moviment llibertari.

    ***

    Antonio Cañete Rodríguez

    - Antonio Cañete Rodríguez: El 6 de juny de 1912 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Cañete Rodríguez. Fou fill del militant anarquista Donato Cañete, mort l'agost de 1932 a Granada arran dels conflictes derivats de l'aixecament militar de «La Sanjurjada». Obrer ebenista, començà a fer feina amb 12 anys i ja abans de la proclamació de la II República era membre de les Joventuts Sindicalistes. En 1932 començà a militar en les acabades de crear Joventuts Llibertàries. El maig de 1933 va ser detingut amb altres companys de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) arran de l'explosió de diverses bombes a Granada. Es responsabilitzà d'aquests fets, juntament amb Francisco Vargas Montijano, i ambdós van ser condemnats a més de cent anys. Fins a 1935 passà per les presons de Granada i de Loja i després va ser desterrat a Ceuta, abans de passar una temporada a Madrid. A començaments de 1936 es traslladà a Granada on el juliol d'aquell any li agafà l'aixecament feixista. Després de romandre un temps amagat, pogué fugir a la serra i el setembre d'aquell any a Iznalloz ingressà en la Columna Maroto. Entrà a formar part de «Los Niños de la Noche», escamot especialitzat en treure perseguits de la Granada franquista. El final de la guerra l'agafà a Alacant intentant fugir per mar, però va ser enxampat i tancat al camp de Los Almendros. Aconseguir sortir del camp i es traslladà a Granada, on va ser novament detingut. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per 30 anys de presó. Gràcies a les influències d'un familiar militar, va ser alliberat. Milità en la clandestinitat i va ser novament detingut. Més tard ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat en els comitès local i provincial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. En 1943 va ser detingut, amb Labrot i Macareno, arran de l'explosió en un local de Falange, atemptat en el qual no havia participat. A finals de 1945 fou delegat per Granada al Ple de la Regional d'Andalusia de la CNT. En 1946, amb Vicente Castillo Muñoz, desemmascarà Fermín Castillo i Miguel Contreras, els quals havien delatat els germans guerrillers llibertaris Quero Robles a la policia i informà personalment d'aquesta traïció al Comitè Nacional de la CNT a Madrid. En 1948 creuà els Pirineus. A França participà en les activitats de les Joventuts Llibertàries i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i ocupà càrrecs en les federacions locals de la CNT de Roanne i Dreux. En 1955 fou el responsable des de Roanne del Boletín Regional de les Joventuts Llibertàries. L'agost de 1958 assistí al Ple de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1959 enviudà de Dolores Rodríguez i l'any següent s'uní a la destacada militant anarquista Antònia Fontanillas Borràs. Amb sa companya i Manuel Hernández formà el grup «Alfa» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1966, amb Luis Andrés Edo, Alicia Mur Sin, Jesús Andrés Rodríguez Piney i Alberto Herrero Dativo, passà a la Península en una missió de propaganda, però el 23 d'octubre d'aquell any, sota el nom d'Antonio Herrera Rodríguez, va ser detingut al tren Madrid-Barcelona al seu pas per Saragossa per la Brigada Central d'Investigació Social de la Direcció General de Seguretat i l'endemà la resta del grup que ja era a Madrid. Acusat de formar part del grup d'acció«Primero de Mayo» i d'organitzar l'anomenada«Operació Durruti» --intentent de segrestar a Madrid un militar nord-americà d'alta graduació destinat a una de les bases dels EUA a la Península (Norman G. Gillette, comandant en cap de les forces nord-americanes a Espanya) o, en el seu defecte, el periodista Edmund Gress de la mateixa nacionalitat--, el 4 de juliol de 1967 va ser condemnat a Madrid pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) a tres anys i tres mesos de presó per pertinença a «associació il·lícita». El maig de 1969 va ser alliberat de la presó de Palència i retornà a França, on participà en les activitats del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franço viatjà en diverses ocasions a Granada. Durant els últims anys de sa vida fou membre dels Grups d'Afinitat Confederal (GAC). Trobem articles seus en Nervio i Boletín Ródano-Alpes. Antonio Cañete Rodríguez va morir l'1 d'agost de 1979 a Dreux (Centre, França).

    Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Execució de Josep Barceló a la plaça del portal de Sant Antoni de Barcelona

    - Josep Barceló Cassadó: El 6 de juny de 1855 es executat a Barcelona (Catalunya) el filador i destacat militant societari i obrerista Josep Barceló Cassadó. Havia nascut en 1824 a Mataró (Maresme, Catalunya) i era fill d'un teixidor de lli banyolí. El juliol de 1854, amb Ramon Maseras, Miquel Guilleumas, Antoni Gual i Josep Nogués, encapçalà el grup de filaners i teixidors més radicals de la Societat de Filadors i de Teixidors de Cotó contraris a l'ús de selfactines --màquines automàtiques de filar--, que obligà el capità general de Barcelona, Ramon de La Rocha, a publicar el 25 de juliol de 1854 un ban en el qual prohibia aquestes filadores. A primers d'agost, aquest grup radical de filadors sostingué en la premsa una polèmica sobre el tema amb el reconegut economista i polític Laureà Figuerola Ballester. També fou un dels grans animadors de la Unió de Classes, primer organisme d'unificació i de coordinació de la classe obrera catalana i generador dels moviments reivindicatius dels anys 1854 i 1855. En els mesos següents, el grup restà marginat de la direcció de la Societat de Filadors, de la qual Barceló havia estat president. Barceló formà part de la Milícia Nacional com a capità d'un batalló de caçadors. Per votació popular, el novembre de 1854 fou elegit com a compromissari en els eleccions per a designar alcalde i regidors de l'Ajuntament de Barcelona. Arran d'aquestes eleccions, entraren tres dirigents obrers (Àngel Chufresa, Joan Miralles i Antoni Flotats) en la corporació municipal. El 27 d'abril de 1855 fou detingut al carrer Barberà de Barcelona per la seva pretesa participació en un robatori i assassinat comesos el 29 de març d'aquell any al mas de Sant Jaume, prop d'Olesa de Montserrat. El 19 de maig de 1855, durant la sessió de Corts, Figuerola qualificà Barcelona i Maseras com a exemples típics de la«intransigència obrera». Les autoritats barcelonines manifestaren l'esperança que la condemna de Barceló constituiria una frenada per a la marxa ascendent de les associacions en lluita per establir condicions de treball pactades col·lectivament amb la patronal. Després d'una instrucció de la causa sense cap garanties i d'un consell de guerra histriònic, el 4 de juny de 1855 fou condemnat a mort pel tribunal com a «instigador del crim». Els set autors materials d'aquest crim havien estats executats el 23 d'abril anterior. Josep Barceló Cassadó fou garrotat dos dies després de la seva condemna, el 6 de juny de 1855, a la plaça del portal de Sant Antoni de Barcelona (Catalunya). El dia de la seva execució pública, la capital catalana havia estat ocupada militarment pel capità general, Juan Zapatero, que declarà l'estat de guerra. Testimonis oculars destacaren la serenitat de Barceló, tant en el trajecte cap al patíbul, que va recórrer fumant un gros cigar i saludant els coneguts, com en els moments anteriors a l'execució, en què, amb veu enèrgica, va tornar a proclamar la seva innocència. L'assassinat legal de Josep Barceló Cassadó, el militant obrer més destacat, compromès, popular i influent de la Catalunya d'aleshores, provocà una gran indignació entre els proletaris catalans i la proclamació d'una vaga general el 2 de juliol d'aquell any, la primera vaga general de l'Estat espanyol.

    Josep Barceló Cassadó (1824-1855)

    ***

    Fullet d'Émilie Lamotte conservat a l'International Institute of Social History d'Àmsterdam

    - Émilie Lamotte: El 6 de juny de 1909 mor a Alès (Llenguadoc, Occitània) la pedagoga anarquista i neomaltusiana Émilie Lamotte. Havia nascut el 21 de juny de 1876 al VI Districte de París (França). Després de conèixer André Lorulot, amb qui s'unirà sentimentalment, va abandonar l'escola congregacionista on feia classes i va dedicar-se a fer conferències de denúncia tant de l'ensenyament confessional com del laic, considerats com a alienants per als infants, alhora que reivindicava la pedagogia llibertària (Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure, etc.). A més de dedicar-se al dibuix, al disseny i la pintura artística, especialment en la realització de miniatures, va col·laborar en Le Libertaire a partir de 1905 amb articles sobre educació, control de natalitat i antimilitarisme. Partidària de les colònies llibertàries (Milieux Libres), en 1906 va participar amb Lorulot, Ernest Girault i Jean Goldsky en la formació de la colònia llibertària de Saint-Germain-en-Laye, on es va instal·lar amb sos quatre fills i va treballar a l'escola i a la impremta de la comuna. Aquesta experiència de vida anarcocomunista, que va acabar la tardor de 1908, va ser descrita en Le Libertaire gràcies a les cròniques de Félix Malterre, pare de dos de sos infants. Després va intentar fer una escola llibertària segons el model de «La Ruche» de Sébastien Faure, projecte que va abandonar per manca de recursos. Malalta, va morir durant una gira de conferències que realitzava amb rulot juntament amb Lorulot. També va col·laborar en L'Anarchie i és autora de diversos fullets, com ara La limitation des naissances. Moyens d’éviter les grandes familles(1908) i L'éducation rationnelle de l'enfance (1912, pòstum), entre d'altres.

    ***

    Notícia sobre el judici de Joan Andreu Fontcuberta i altres militants ("La Vanguardia", 03-07-1937)

    - Joan Andreu Fontcuberta: El 6 de juny de 1962 mor a Castres (Guiana, Occitània) el pagès anarcosindicalista Joan Andreu Fontcuberta. Havia nascut cap al 1903 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Militant de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa. El juliol de 1936 va ser membre del Comitè Antifeixista de Tortosa i, després de la dissolució d'aquesta institució l'octubre de 1936, va ser elegit regidor de l'Ajuntament de la localitat en representació de la CNT i s'integrà en les comissions municipals dels departaments d'Agricultura i de Finances. Col·laborà des del Departament de Finances en la creació d'un fons local per a la limitació de la desocupació forçosa tortosina i s'oposà, senseèxit, a la dissolució del cos de milícies antifeixistes i a la seva posterior militarització. Abandonà forçosament, com la resta de representants confederals del consistori, arran dels«Fets de Maig de 1937», en els quals va participar activament contra les forces antirevolucionàries estalinistes. D'antuvi pogué fugir de Tortosa abans de l'arribada de tropes provinents de València, però fou detingut posteriorment i acusar de ser «autor de rebel·lió militar contra les forces lleials a la Generalitat de Catalunya i al Govern de la II República espanyola». Jutjat per aquestes fets, i malgrat la petició de pena de mort per part del fiscal, el 2 de juliol de 1937 va ser condemnat per un Tribunal Popular de Tarragona a 20 anys d'internament en camp de treball. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser reclòs en diversos camps de concentració. Més tard passà a treballar en una foneria a Castres i després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1948 en va ser nomenat secretari. També col·laborà en el grup artístic confederal local.

    ***

    Ginés Camarasa García

    - Ginés Camarasa García: El 6 de juny de 1972 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Ginés Camarasa García, conegut també sota el pseudònim de Felipe Martínez Pérez. Havia nascut el 23 de novembre de 1898 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Fill d'una família pagesa, fou el major de quatre germans. Quan tenia nou anys començà a treballar de cadiraire al taller d'un oncle seu i amb 14 anys s'afilià a l'Agrupació Socialista. En aquesta agrupació conegué l'anarquista Enrique Guardiola, el qual l'introduirà en el pensament llibertari. En 1913 Guardiola farà que la societat «La Prosperidad», en la qual militava Camarasa, es decanti pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb les condicions laborals i econòmiques, abandonà el taller familiar i l'any següent passà a un altre taller on s'especialitzà en ebenisteria, la seva feina definitiva i de la qual esdevindrà un mestre. En 1916 s'establí a Barcelona (Catalunya) –segons alguns després d'agredir amb una maça el propietari de l'empresa on treballava per haver-lo ofès–, on s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Poblesec. Participà activament en 1919 en la vaga de «La Canadenca» integrat en un grup de defensa confederal. En 1920 va ser cridat a files i enviat a Maó (Menorca, Illes Balears). En aquesta illa contactà amb nombrosos militants confederals, com ara Joan Ripoll, els germans Pons, Joaquim Fornaguera, Josep Caselles i altres. Ajudà com pogué els companys llibertaris (Salvador Seguí Rubinat, Francisco Arín Simó, etc.) que es trobaven desterrats a l'illa. En 1923 retornà a Villena i intervingué en la creació de l'Ateneu Racionalista i, l'any següent, de la societat «La Solidaridad», ambdós tapadores de la CNT. Milità amb un destacat grup de companys (Enrique Guardiola, José Salinas, els germans Ibáñez, Antonio Guillén, Pedro Pujalte, etc.), amb molts dels quals formà part del grup anarquista«Humanidad Libre». En 1927 assistí a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Pressionat per la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, marxà a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià), des d'on en 1928 envià diners a La Revista Blanca per a una subscripció pro presos. El març de 1928 va ser detingut per apunyalar lleugerament al front en una disputa José Cañizares, president de la Casa del Poble de Villena. Després, a Barcelona, ajudà orgànicament Manuel Sirvent Romero, membre destacat dels comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Villena i entre el febrer de 1932 i l'abril de 1934 ocupà la presidència de la CNT d'aquesta localitat. Quan el cop feixista de juliol de 1936, participà en la seva resposta als carrers barcelonins i l'agost d'aquell any retornà a Villena, on s'encarregà d'importants tasques confederals: president de la CNT (1936), president de la Comissió d'Assistència Social del Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president de la Indústria del Moble Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de l'Ajuntament de Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la Secció de Defensa del Subcomitè Nacional de la CNT radicada a València. En 1939, amb el triomf franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp d'internament d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué amagat fins l'octubre de 1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el nom de Felipe Martínez Pérez i muntà un taller d'ebenisteria, que amb el temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta ocupà la secretaria de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro presos durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al 1957. Durant aquests anys (1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les agafades confederals i establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco Ponzán Vidal. Durant els difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i Eduard Josep Esteve, creà un Comitè Nacional provisional de la CNT, que encapçalà entre 1958 i el febrer de 1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat perquè havia estat agafat en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes desconeixien la seva importància orgànica. En 1962, arran d'una important agafada, es va veure obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a València i a Madrid, però, al contrari que Torremocha, no passà a França i es mantingué amagat un parell d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona i l'any següent fou novament detingut. Finalment acabà malalt de Parkinson i una mica descentrat. Sempre es mostrà contrari a l'Aliança Sindical Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista. De jove estigué casat amb Francisca Camús i, un cop enviudà, formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes.

    Ginés Camarasa García (1898-1972)

    ***

    Caricatura de Juan González González

    - Juan González González: El 6 de juny de 1976 mor a Porto do Son (La Corunya, Galícia) el metge anarcosindicalista Juan González González, citat en ocasions com González Debodt. Havia nascut el 4 de desembre de 1894 a Quilmes (Buenos Aires, Argentina). Fill d'emigrants, quan tenia uns deu anys retornà amb sa família a Galícia. Entre 1912 i 1918 estudià medicina a Santiago i exercí la professió al Porto do Son de la Corunya. Amic de l'anarcosindicalista David Mariño, s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Porto do Son. Arran de l'aixecament feixista, presidí el Comitè Revolucionari del Porto do Son i l'agost de 1936 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat a Santiago per«rebel·lió militar», fou condemnat a cadena perpètua i va romandre pres a Santiago i la Corunya. En 1941 va ser alliberat, però se li va prohibir exercir la medicina. Visqué de les propietats paternes i d'una petita empresa d'electricitat.

    ***

    Kenneth Rexroth

    - Kenneth Rexroth: El 6 de juny de 1982 mor a Montecito (Santa Bàrbara, Califòrnia, EUA) el poeta, escriptor, traductor, llibertari místic i figura de la contracultura nord-americana Kenneth Charles Marion Rexroth. Havia nascut el 22 de desembre de 1905 a South Bend (Indiana, EUA), en una família de militants antiesclavistes, socialistes, anarquistes, feministes i lliurepensadors. Orfe als 12 anys, va passar la seva infància a Chicago, on va treballar com a repòrter i després en una boîte de jazz, estudiant a l'Art Institute of Chicago. Després recorrerà el país en autostop, treballant a ranxos de l'Oest. Autodidacte --només va anar a escola cinc anys--, va freqüentar la bohèmia artística i els militants radicals dels anys vint, especialment els wobblies d'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i va participar en els mítings del radical Washington Park Bug Club, experiències que va narrar en An autobiographical novel (1964), on apareixen Louis Armstrong, Alexander Berkman, Clarence Darrow, Eugene Debs, Marcel Duchamp, Emma Goldman, D. H. Lawrence, Diego Rivera, Carl Sandburg, Edward Sapir, Sacco i Vanzetti, entre altres. En 1927 va instal·lar-se a San Francisco i va militar en diversos grups llibertaris (fundarà amb altres el San Francisco Anarchist Circle), pacifistes i antiracistes. Objector de consciència durant la Segona Guerra Mundial, va ajudar a escapar japonesos-americans dels camps de concentració de la Costa Oest. Després va participar en la efervescència literària, escrivint tot tipus de gèneres i traduint poesia de set llengües (grec, llatí, francès, castellà, italià, xinès i japonès) i interessant-se pel teatre d'avantguarda, la pintura abstracta i la poesia musicada --va ser l'introductor del jazz en la recitació poètica--, a més d'adscriure's en les anomenades San Francisco Renaissance i Beat Generation. Els seus temes preferits van ser l'amor, el misticisme i la revolució, i va ser l'introductor de termes com«Mentida Social» i «Gran Engany», que han quedat en l'imaginari llibertari. En 1968 es va establir a Santa Bàrbara on va impartir cursos sobre la poesia i la cançó a la Universitat de Califòrnia (1968-1973) i va esdevenir cronista literari d'una ràdio alternativa (KPFA). En els darrers anys de sa vida va viatjar sovint al Japó, els haikus i el budisme eren grans passions seves. La seva biblioteca personal de 15.000 llibres va ser adquirida per la Kanda University of International Studis (Japó).

    ***

    Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez [militants-anarchistes.info]

    - Manuel Gómez: El 6 de juny de 1987 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Manuel Gómez. Havia nascut el 17 d'abril de 1907 a Gérgal (Almeria, Andalusia, Espanya). Quan era jovenet va emigrar a Súria (Bages, Catalunya) i treballà a les mines de Sallent, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de l'Alt Llobregat de gener de 1932 i aconseguí no ser detingut; després s'ocupà de la solidaritat amb els presos i les seves famílies. El gener de 1933 participà en la vaga de les mines de Sallent. Quan els militars feixistes es sollevaren, l'estiu de 1936 va formar part de la Junta de Defensa i Coordinació de Catalunya. Després anà al front voluntari com a dinamiter en la Columna Durruti i després de la militarització va combatre enquadrat en la 119 Brigada de la 26 Divisió d'aquesta columna fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència amb el maquis. Amb l'Alliberament fou condecorat per les autoritats franceses. Durant els seusúltims anys participà en les activitats de l'«Amicale de la 26 Divisió», també coneguda com«Amicale Durruti». Manuel Gómez va morir d'un atac de cor el 6 de juny de 1987 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) quan preparava un viatge a Súria per arranjar un problema referent al patrimoni sindical confederal.

    ***

    Hortensia Torres en el documental "De toda la vida" (1986)

    - Hortensia Torres Cuadrado: El 6 de juny de 1989 va ser enterrada a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la militant anarquista Hortensia Torres Cuadrado. Havia nascut en 1924 en una família anarquista. Son pare, Josep Torres Tribó, fou professor a les escoles llibertàries de Ferrer i Guàrdia i va morir deportat a Alemanya en 1941. Després de la derrota republicana, Hortensia Torres serà internada al camp d'Argelers, on farà 15 anys. En 1941, amb sa mare i sos germans, vivia a Ribesaltes i el juny d'aquell any, després de la detenció de son pare pels nazis i fugint d'aquests, marxà a Barcelona, on treballarà com a planxadora. En 1957 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc, on farà feina com a empleada de la Creu Roja i militarà en el comitè de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'1 de maig de 1988 va participar a Madrid en la manifestació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son fill va ser empresonat per pertànyer als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI). Hortensia Torres va intervenir en el documentalDe toda la vida (1986), de Lisa Berger i de Carol Mazer.

    ***

    Juan José Sacramento García

    - Juan José Sacramento García: El 6 de juny de 1997 mor a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Juan José Sacramento García, conegut com Cuevero. Havia nascut el 26 d'agost de 1915 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Visqué a les coves de la serra de Villena i d'aquí el seu malnom. Quan tenia set anys quedà orfe de pare i començà a treballà d'aprenent de forner des de molt jove. D'antuvi d'idees socialistes, quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista a Villena. Participà en la presa d'Albacete i des d'octubre de 1936 combaté al front de Madrid com a milicià a la Columna «España Libre». Formà part del grup de companys que interceptà el Govern republicà quan es replegava a València. El 31 de març de 1939 va ser detingut per l'exèrcit franquista al port d'Alacant i fou reclòs als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Posteriorment passà per les presons de Villena, d'Alacant, on fou condemnat a 30 anys de presó, i d'El Dueso fins al 1945. Un cop lliure, s'establí a Barcelona, on treballà de paler en una fleca i també de paleta, i s'afilià a la CNT clandestina en estret contacte amb el seu amic Ginés Camarasa García, que havia conegut de jove al seu poble. Destacà en el suport als perseguits. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'afilià a Federació Local de la CNT de l'Hospitalet de Llobregat.

    Escriu-nos 

    Actualització: 06-06-15


    0 0

    En la reunió amb els empresaris el president Antich digué que, a conseqüència de la crisi mundial, l'ecotaxa possiblement seria ralentitzada. Indubtablement aquestes "oportunes" declaracions del president serviren per a posar oli a les deteriorades relacions del Consolat de Mar amb l'hostaleria. Josep Oliver, president de les Associacions Empresarials de Balears (CAEB) acollí amb extraordinàries mostres de satisfacció l'inesperat gir estratègic d'Antich. Posteriorment (el 26-X-01) s'informava que: "el Govern introduirà una esmena en els Pressuposts per suspendre l'aplicació de l'ecotaxa". (Miquel López Crespí)


    Història del Pacte de Progrés: el president Antich i l'ecotaxa



    Francesc Antich

    Només manquen divuit mesos per a les properes eleccions autonòmiques, la prova de foc del Pacte de Progrés. Cada vegada resulta més complicat explicar a la gent que durant la legislatura progressista s'ha avançat en la solució dels problemes de les Illes. És hora de fer recompte de les materialitzacions concretes que es poden oferir als electors. Suposam que això serà el que farà el president Antich en el debat del proper dia nou. La premsa ha informat que l'equip de la Presidència ja fa temps que hi està fent feina: recopilació d'informes de les conselleries, recompte de coses fetes, contacte directe telefònic amb els consellers i directors generals per a poder oferir a les ciutadanes i ciutadans un panorama una mica afalagador referent als compromisos pactats l'any 1999... Però els problemes sempre hi són presents. Ara es fan unes declaracions i a l'endemà en podem sentir unes altres. En la reunió amb els empresaris el president Antich digué que, a conseqüència de la crisi mundial, l'ecotaxa possiblement seria ralentitzada. Indubtablement aquestes "oportunes" declaracions del president serviren per a posar oli a les deteriorades relacions del Consolat de Mar amb l'hostaleria. Josep Oliver, president de les Associacions Empresarials de Balears (CAEB) acollí amb extraordinàries mostres de satisfacció l'inesperat gir estratègic d'Antich. Posteriorment (el 26-X-01) s'informava que: "el Govern introduirà una esmena en els Pressuposts per suspendre l'aplicació de l'ecotaxa". Al mateix temps, i per a complicar una mica més la situació en reunió amb els sindicats, el president Antich deia tot el contrari. Hauríem d'aclarir aquesta qüestió d'una vegada per totes i no variar de cantent segons quin sigui el sector que tenim al davant. Aquesta decissió del Govern ha suposat -no hi ha cap dubte al respecte!- un important acostament de l'executiu balear als poders fàctics econòmics i més concretament al sector hoteler.

    Pensam que seria molt greu abandonar el que era el "projecte estrella" de la legislatura. Fins ara mateix, la possibilitat d'aconseguir unes pessetes (cent vuitanta per turista) per a millores de les infraestructures fetes malbé per dotze milions de visitants, demostrava un tarannà diferent del dels governs conservadors. Ja sabem que l'ecotaxa no era el sistema perfecte -ni molt manco!- per a solucionar dècades de desgavell turístic. Però podia ser un inici si es combinava amb el control de l'oferta illegal de xalets i apartaments. Aquest era el nus de la qüestió: aconseguir que la patronal d'hostelaria no se sentís castigada per la llei del govern.

    De cop i volta, les contradictòries declaracions del president Antich davant la patronal portaren la preocupació a molts sectors progressistes. La premsa deia avui mateix (27-X-01): "Els Verds están dispuestos a iniciar una nueva batalla interna en el Pacte para evitar que sus socios de gobierno aprueben una enmienda en los presupuestos para aparcar la aplicación de la ecotaxa". Esquerra Unida també ha declarat que considerava un error estratègic anunciar la suspensió de l'impost. La primera lectura que fem de les declaracions del president és la que ja ha fet tothom: nova claudicació de l'executiu davant els grans poders econòmics. I, el més trist de tot el que comentam: haver de recórrer una altra vegada a la crisi mundial, a la guerra contra l'Afganistan, a l'esbucament de les Torres Bessones de Nova York, com a sistema permanent de justificació. Antich declarava que "la suspensión de la ecotaxa es 'una sensibilidad' para estar 'al lado del sector turístico'".

    És massa evident (i ja ho comenta molta gent propera als plantejaments del Pacte) que Antich sembla que només esperava una excusa per a començar la marxa enrere.

    Sabem que s'han fet passes importants en matèria de normalizació lingüística, benestar social, medi ambient... però no basta. L'electorat progressista demana un avenç que sigui palpable. Lluny de les habituals declaracions de bona voluntat no es veuen per part ni banda millores en aspectes essencials de la vida dels ciutadans de les Illes. El collapse de les carreteres és ja un fet que dificulta la vida quotidiana dels que vivim en aquesta terra. Part dels ingressos d'aquesta ajornada ecotaxa havien d'anar, entre altres coses, cap a millores concretes.

    Mentre Antich feia les sorprenents declaracions que analitzam ("para estar al lado del sector turístico"), Maria Antònia Munar era a Madrid i aconseguia un nou èxit mediàtic en anunciar la compra de Raixa per part del Ministeri de Medi Ambient. Munar continuava, lentament, però inexorablement, amb la seva política de ressuscitar Jaume Mates i el PP. Cada nou dinar, cada nova entrevista, només serveix per a consolidar un PP que, per l'estiu, estava tan tocat d'ala que ja hi havia un ferm moviment intern per anar bastint el PPIB (el Partit Popular de les Illes Balears): més de dotze diputats i desenes de regidors i batles donaven suport al projecte. El primer dinar Matas-Munar aturà en sec la maniobra i el sector "madrileny" del PP es tornà a consolidar. Posteriorment l'abstenció d'UM en el Consell propicià una nova victòria dels homes de Matas: s'aconseguia treure endavant dues propostes. Un somni inimaginable només feia un parell de mesos! Per si encara mancava cap cosa en aquesta hàbil aproximació, la reunió de dimecres dia disset d'octubre consolidava aquesta mena de trobades i treia definitivament de la convalescència un Jaume Matas massa tocat pel cas Mapau, la rebellió de les seves bases i la llunyania de Mallorca. La consolidació de José María Rodríguez esdevingut nou secretari general del PP balear podria ser una de les conseqüències polítiques del suport que Munar ha donat a Matas aquestes setmanes.

    Munar tornava ser el polític intelligent i astut que hem conegut en els darrers anys. Mentre ataca sense miraments l'ala esquerra del Pacte (Esquerra Unida i Els Verds) i provava d'atemorir Antich, de fet concretava diversos aspectes d'un possible pacte UM-PP en el 2003 i demostrava a tothom que qui manava de veritat a les Illes era ella i ningú més.

    A tot això el PSOE és lent. I, el que és pitjor, a la vista dels seus possibles votants, de l'electoral en general, va abandonant posicions que semblaven de principi.

    Els Verds, vist i constatat el desgavell, la situació de continu deteriorament del Pacte, demanaven una reunió de tots els partits per a analitzar la situació i mirar de trobar solucions. També exigien una trobada especial PSOE-Verds per tractar qüestions d'interès comú a ambdues formacions.

    La consellera verda Margarida Rosselló declarava recentment que no volien governar "a qualsevol preu". I és que, de no mudar amb urgència determinades formes d'exercir el poder, la gent començarà a demanar responsabilitats polítiques.

    A només divuit mesos de les eleccions comença a ser hora de concretar una política alternativa. Gestionar per gestionar ho pot fer qualsevol. No és aquest el problema. Es tracta de provar de fer una cosa més seriosa: controlar el saqueig de recursos i territori, millorar les infraestrcutures, dotar de més recursos sanitat, benestar social, ensenyament; aturar l'accelerat procés de destrucció de la nostra cultura adequant una encertada política d'integració de la immigració lluny de qualsevol provatura racistoide... Cada vegada manquen menys mesos per al nou examen electoral. Antich hauria d'escoltar menys Munar i els poders fàctics i més els seus socis.

    Miquel López Crespí

    (1-XI-01)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Després de pràcticament dues setmanes de negociació i a falta d'una per elegir el batle, el proper dissabte 13, volem comentar una mica la situació.

    En primer lloc dir que Miquel Àngel March (Junts Avançam) necessita nou vots per ser elegit batle mentre que a Tomeu Cifre Ochogavía (Tots per Pollença) li és suficient amb el vot dels seus sis regidors. Per tant, i per a la resta de grups, amb una abstenció o votant al candidat propi facilitaria l'elecció de Tomeu Cifre.

    Cal apuntar també que al llarg d’aquestes dues setmanes hi ha hagut diferències entre els partits a nivell de transparència. Una vegada més hem comprovat com alguns partits només se’n recorden d'informar als ciutadans quan arriben eleccions. Junts Avançam, Unió Mollera Pollencina i nosaltres hem informat als ciutadans de les nostres reunions. Tots per Pollença, el PI i el Partit Popular pràcticament no han informat de res.

     

    ALTERNATIVA PER POLLENÇA

    Per la nostra part, vists els resultats electorals i essent fidels al document de pactes postelectorals aprovat per l'assemblea, hi havia molt poques possibilitats per a que poguéssim governar. La única forma seria en forma d’un govern en minoria amb Junts (6+2), aconseguint el suport d'un altre partit, al manco per a la investidura del batle, aquesta possibilitat no s'ha plantejat. Ens hem reunit una vegada amb Junts i una altra amb Junts i Unió Mollera, reunions de les quals vos hem informat al nostre facebook. Després d'una reunió amb Junts, decidírem en assemblea oberta i per consens, fer una sèrie de peticions en temes de participació i transparència per votar a favor de la investidura de Miquel Àngel March. Junts ha acceptat aquestes peticions i només estam a l'espera de la seva signatura per fer-les públiques. Junts també ens ha proposat tasques i funcions concretes de col·laboració amb l'equip de govern que encara s'han de concretar. Per altra part, el passat dijous ens reunírem amb Junts i amb Unió Mollera per parlar dels principis d'acord en els quals han avançat aquests dos partits respecte a les actuacions a la primera línia i a la plaça del Port de Pollença, propostes que ens semblen positives i amb les que trobaran tota la nostra col·laboració per a què surtin el millor possible.

     

    JUNTS AVANÇAM

    S'han reunit amb tots els partits amb representació i han informat d'aquestes reunions al seu perfil de facebook. La seva intenció és governar amb UMP (6+1) amb qui han mantingut tres reunions, les quals han valorat de forma molt positiva ja que diuen que les bases programàtiques dels programes electorals són similars i compatibles. Han arribat també a un acord sobre les àrees de gestió que desenvoluparia el regidor d'UMP.

     

    UNIÓ MOLLERA POLLENCINA.

    A l'igual que Junts, s'han reunit amb tots els grups polítics municipals amb representació i han informat d'aquestes reunions al seu facebook. Com reconeixen, les seves negociacions amb Junts estan molt avançades i després de la reunió que tengueren amb nosaltres, han dissipat algunes de les etiquetes que de forma interessada ens volen penjar alguns. Com ja manifestàrem, esperam que finalment es decantin per l’opció de govern amb Junts, la qual estam segurs donarà més estabilitat i serà molt més constructiva i participativa que l’opció encapçalada per Tots.

     

    TOTS PER POLLENÇA

    No han informat de res sobre les reunions que han tingut amb altres partits. El que si sabem per la premsa és que el seu candidat, en Tomeu Cifre, va anar a un dinar de batles del PP. S'ha oblidat molt ràpidament tant de la transparència i informació als ciutadans, com de la seva candidatura feta per fer feina només per Pollença.

     

    PROPOSTA PER LES ILLES

    El silenci i la falta de informació  del Pi en referència a les seves reunions d'aquestes setmanes i al respecte a qui donaran o no suport el dia de la investidura, ens sembla insòlit. Si a la valoració de les eleccions digueren que seguirien lluitat pel que estimen, no ens sembla que aquest silenci i indefinició sigui la millor manera de fer-ho.

     

    PARTIT POPULAR

    Pel seu perfil de facebook, a l'igual que al cas del Pi, no sabem res, però avui la premsa informa que el seu regidor té llibertat per votar el candidat que vulgui i que encara no tenia decidit el seu vot.

     

     

     

     


    0 0

    Per anar fent ambient... De llibre Caragols dels Jorns, de Joan F. López Casasnovas

    Damunt la pell del tambor
    una  mà empunya la maça.
    Sobre la ciutat, la festa
    alegre fabiol proclama
    Amb ells el poble combrega
    eucarística aliança.
    Ha arribat l'hora i la gent
    omple el batec de la plaça.
    Del balcó, que guaita als segles,
    penja un domàs color grana.
    El domàs es fa bandera
    que damunt duu una creu blanca.
    Crit de festa, glop de vida,
    arrossega Sa Qualcalda.
    Alts caixers de Sant Joan,
    cavallers d'una croada,
    que empeny els cavalls de fosca
    a llum de la nit màgica.
    Per carrerons laberíntics,
    la sang bull, la joia passa.
    Damunt les gleves de l'ésser
    pluja d'estels d'esperança.

    0 0

    FRACASSART:CARLES HAC MOR - JESÚS MARTÍNEZ CLARÀ 

                  

     

      

    Carles Hac Mor y Jesús Martínez Clarà fotografiats i encapsulats a un imprecís dia d´ un imprecís  any de la dècada dels 80. A la foto es veuen els trets principals  dels lluitadors per aconseguir la negació de tot. Ben mirat semblem dos musics de jazz. Carles  saxofonista i jo bateria  d´ un grup molt “cool”.  Ara ja més castigats per el temps ens congratulem i  ben cofois d´ aquella inicial afirmació de la negació en el “FRACASSART” .  ARA AMBDOS SOM MESTRES DEL NO SABER. AIXO SI UN MES QUE L´ALTRE.


    0 0

     

                   Catalunyai el nou cicle històric. El rei va nu. 24 tesis.

        Aclariments previs.

      Amb la paraula Catalunya s'ha d'entendre la Catalunya Sencera (De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó).

        Amb l'expressió nou cicle històric, em refereixo al procés del desenvolupament de grans potències econòmiques (i polítiques), procés que posa en crisi l'estratègia de domini mundial dels governs dels Estats Units. Els denominats països BRICS (Brasil, Rússia, l'Índia, la Xina i Sudàfrica) en serien el principal referent, si bé hi ha altres potències que també  juguen un paper important, com és el cas de l'Iran, per exemple.

        En aquest nou cicle, el poder econòmica es desplaça d'Occident a Orient. Àsia esdevé el centre de l'economia mundial. Al 2014, la Xina ha esdevingut la primera potència econòmica, però  cal tenir en compte que l'Índia és la tercera economia (Vegeu la web World GDP Ranking 2015).

       Nou cicle històric:  un món global multilateral (o multipolar), en el que hi imperaria, la voluntat de restablir  els principis d'igualtat i de respecte mutu entre les nacions, segons declaren els líders.

       El rei va nu, amb aquesta expressió vull subratllar que els ''experts'' dels mitjans capitalistes neoliberals (''neocons'', els diuen als Estats Units) no es dediquen a  recerca de la veritat sinó a ocultar-la. Fan a la manera dels teòlegs, els quals s'esforcen en ocultar o ''maquillar'' els disbarats de les narracions bíbliques.

        El rei va nu: Els països de la Unió Europea estan subordinats a l'estratègia geopolítica de Washington; són vassalls dels Estats Units.

        El rei va nu: Els economistes dels mitjans ''neocons'' s'esforcen en maquillar o amagar els desastres provocats per la guerra freda. No en diuen res de la labor secreta de les setze agències d'intel·ligència  (intel·ligència de guerra) estatunidenques,  guerra secreta amb la que Washington  pretén el control de l'economia mundial.

         El rei va nu:  Allò que importa no és l'acumulació de sabers erudits, sinó  disposar d'independència moral per assenyalar que el rei va nu.

           

       Fi dels aclariments.  Vegeu els enunciats.

         Tesi: Amb el començament del segle XXI, es feia més palès que el creixement de les economies emergents  afeblia el predomini  d'Occident sobre Orient.

       Tesi:  La crisi econòmica que s'inicià a l'any 2008 s'ha d'entendre com un clar indicador de que els ritmes  del nou cicle econòmic mundial ja són determinants.

         Tesi: No és el cas que el crac del 2008 sigui simplement una més de les  grans crisis del capitalisme. A diferència de la de1929, la crisi del 2008 afectà els països que conformen el nucli del capitalisme mundial, però no a la major part de països de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica llatina. S'ha de veure que continuà impertorbable el creixement vertiginós  de l'Índia i de la Xina.

       Tesi: L'augment de la capacitat industrial d'Orient va determinar l'agonia de molts de grans nuclis industrials d'Occident (Pittsburgh, Detroit, poden servir de paradigmes).

        Indicador:  La Xina produeix i consumeix vuit vegades més acer que els Estats Units.

        Indicador: La Xina encapçala el rànquing mundial de construcció naval; Corea la segueix molt de prop. Les drassanes angleses i les estatunidenques, altre temps les primeres del món, ara són una ombra.

       Tesi: S'ha de  distingir entre allò que és una crisi econòmica passatgera i un procés històric de desindustrialització que afecta a uns determinats països.

       Indicador: Des dels anys 70, Anglaterra i els Estats Units  són en procés de desindustrialització (Podeu veure  el post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.) .

      

      Tesi: Amb la constitució de la Unió Europea, els Estats membres perderen sobirania, i en especial  sobre qüestions econòmiques. Com a conseqüència, els governs disposaren de menys recursos per a fer front a les dificultats econòmiques.

       Tesi: Els governs dels Estats de la Unió Europea, i, en especial, els dels Estats del Sud i de l'Est d'Europa, no han pogut impedir la irrupció de les empreses multinacionals, irrupció que ha provocat la ruïna de la major part de les empreses locals.

          Tesi:  La liquidació de la major part d'empreses locals per causa de la irrupció de les multinacionals restà emmascarada atribuint-la a la crisi de 2008. Però,  des de feia dècades, ja planava l'amenaça mortal sobre la major part d'empreses d'àmbit local.

        

        Tesi:   Per descomptat, Catalunya ha patit la irrupció de les multinacionals, però s'ha de veure que la major part de les empreses locals no foren absorbides per les multinacionals, sinó que foren anorreades. 

        Tesi: Al no disposar d'Estat, Catalunya (Catalunya Sencera) no ha pogut regular l'economia pròpia, de manera que resta impotent  en front dels plans més bojos dels especuladors (tan estrangers com nacionals).

          El rei va nu. Tesi: Esdevinguda famós ''paradís  turístic'' (En realitat, ''caos turístic''), Catalunya atrau l'interès d'especuladors de tot el món, per la qual cosa es multipliquen tot de projectes estrambòtics.

     

        Tornant a la qüestió de la crisi de la Unió Europea,

        Tesi:  La Unió Europea és un projecte condemnat al fracàs.

        Tesi: Els països de la Unió Europea (i, en especial, els del Sud i de l'Est) necessàriament hauran de recuperar la plena sobirania nacional desplegant projectes d'autarquia econòmica (Grècia seria l'indicador del que ha de venir).

           Tesi: Les amples masses treballadores de  les diverses àrees de l'Estat espanyol donaran ple suport als projectes de reforçament del sector públic. És a dir, faran oposició frontal a la política neoliberal de Brussel·les i de Washington).

       Indicador:  Contra tot pronòstic, les amples masses de València i de les Balears han fet un salt qualitatiu  en demanda de sobirania social i nacional.

       Tesi: Necessàriament, les amples masses assalariades de la Unió Europea  es veuran impel·lides a trencar el sistema de domini actual de les elits neoliberals (La revolta de les amples masses gregues en seria un primer exponent).

      Tesi: A un món globalitzat, s'ha de preveure que les revoltes de les amples masses europees contra el domini neoliberal cercaran el suport del bloc multilateralista, i de Rússia, en particular.

       Tesi:  Al moment present, Rússia, la Xina i l'Iran constitueixen el nucli del bloc de països que oposen ferma resistència al domini neoliberal mundial de Washington.

        Tesi: El món resta dividit en dos bàndols, i no hi ha tercera via.

         Tesi: Pretendre una tercera via entre els dos blocs és il·lusori; però, de fet, porta al bàndol imperialista.

         Tesi: Tan bon punt esclata un conflicte a qualsevol lloc del món, d'immediat els bàndols hi prenen posicions.

       Tesi: Sovint, Washington esdevé el principal agent provocador de conflictes arreu  del món.

        En relació al conflicte actual entre el govern espanyol i el moviment sobiranista del Principat de Catalunya, que resti clar, vegeu els enunciats.

       Tesi:  Washington fa costat al seu vassall espanyol i desaprova les demandes sobiranistes catalanes.

         Tesi: És ridícul intentar fer ''pedagogia'' dels drets nacionals de Catalunya com pretén el tàndem Mas-Jonqueres (Vegeu el post  Catalunya i el món al 2015. Aclariments i vaticinis.).

         Tesi: No és per mitjà de la pedagogia que s'aconseguirà la independència, sinó per la revolta les classes treballadores de Catalunya Sencera contra el sistema d'espoli neoliberal.

         Per entendre la cosa:  l'èxit  de N'Ada Colau  a les eleccions municipals de Barcelona (així com el creixement de la CUP) és conseqüència de la voluntat de revolta dels treballadors barcelonins. Els votants a la candidatura de Na Colau i de la CUP segueixen el veritable camí de la independència. Na Colau ha desemmascarat la política CIU al servei  dels capitalistes neoliberals catalans.  Al tàndem CIU-ERC, ERC fa de gerro, com si els líders d'ERC fossin una garantia independentista. Però els votants de la candidatura de Na Colau es veu que no estan per gerros (A destacar: En Mas i En Tries assenyalen a Na Colau com a principal amenaça).

        Tesi: La independència de Catalunya (Catalunya Sencera)  serà si i solament si triomfa la revolta de les classes treballadores europees.

         O sigui, la revolta catalana formarà part de la revolta de les amples masses de treballadors de la Unió Europea.

    A considerar:  Washington manté una política esbiaixada respecte als moviments independentistes. S'até exclusivament als seus interessos imperials.

        En tots els casos, Washington dona suport als opressors si són vassalls seus, i s'oposa a la independència dels oprimits pels vassalls dels Estats Units.

        A considerar:  Ara,  dels governs europeus, vassalls de Washington, no n'hi ha cap que es manifesti a favor del moviment independentista de Catalunya.

       A considerar: El govern dels treballadors grecs revoltats contra Brussel·les i el FMI ha tingut el suport decidit - un suport vital - del govern rus, del govern d'En Vladímir Putin.

          

         

     


    0 0
  • 06/08/15--06:55: Acord d'investidura
  • Ahir vam signar els següent acord amb Junts Avançam. Es tracta d'un acord puntual per afavorir la investidura de Miquel Àngel March com a batle el proper dia 13 de juny. Els nostres dos regidors votaran a Junts per a la batlia, a canvi de la posada en pràctica d'una sèrie de mesures relatives a transparència i a participació que consideram que són un mínim imprescindible.

     

    ACORD PUNTUAL D'INVESTIDURA, ENTRE ALTERNATIVA PER POLLENÇA I JUNTS AVANÇAM

    Alternativa per Pollença votarà a favor de la investidura com a batle de Miquel Àngel March de Junts Avançam.

    Junts Avançam, com a contrapartida, es compromet a dur endavant les següents mesures:

    relatives a PARTICIPACIÓ:

    1. Elaborar un nou reglament de participació ciutadana ambiciós i partint de la feina feta durant la legislatura anterior, delegant la seva realització en els regidors d'Alternativa. (Aprovació inicial cap a final 2015)

    2. Posar en marxa processos participatius: definició de l'ús d'espais públics encara sense definir (començar ja en el 2015), pressupostos (preparació durant el 2015-16, per aplicar-ho als pressupostos 2017).

    3. Realitzar un ple extraordinari sobre l'estat del municipi en el 2017 en què hi puguin participar les associacions i ciutadans que vulguin.

    relatives a TRANSPARÈNCIA:

    1. Publicació (també al web), complint la llei de protecció de dades, de tota la documentació pública i la informació econòmica relativa a l'Ajuntament: plens, juntes de govern, decrets de batlia... (dins la segona meitat del 2015).

    2. Millora i potenciació de la plana web de l'Ajuntament i la comunicació via Internet amb els ciutadans; obrint també dins el web i el facebook espais a la ciutadania i als partits de l'oposició (dins la segona meitat del 2015).

    3. Publicació dels sous i la declaració de béns patrimonials i activitats dels càrrecs electes (dins la segona meitat del 2015).

    4. Respondre qualsevol reclamació, prec o petició que es faci per escrit en un temps raonable.

    5. Redactar i publicar memòries anuals dels diferents serveis de l'Ajuntament (preparar-ho el 2015, per implantar-ho el 2016).

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 176 | 177 | (Page 178) | 179 | 180 | .... | 465 | newer