Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 173 | 174 | (Page 175) | 176 | 177 | .... | 465 | newer

    0 0

    [22/05] Setmana Sagnant - Borsa de Treball - París (22-05-68) – II Fira Llibre Anarquista Lisboa - Dórame - Jack White - Mas Casas - Popov - Sousa - Jiménez Álvarez - Heywood - Bresci - Van Valkenburgh - Toller

    Anarcoefemèrides del 22 de maig

    Esdeveniments

    Les tropes de Versalles ocupant París

    - Segon dia de la Setmana Sagnant: El 22 de maig de 1871 a París (França) les tropes de Versalles prenen les portes d'Auteuil, de Passy, de Sèvres i de Versalles; instal·len bateries sobre el turó de Chaillot i a la glorieta de l'Étoile, i prenen totalment els districtes XV (Vaugirard) i XVI (Passy). Charles Delescluze, delegat de la Guerra, fa penjar una proclama en forma de cartell on fa una crida a la «guerra revolucionària» contra les tropes monàrquiques i de l'Església fent servir qualsevol arma. Una gran part de communards es repleguen per a defensar barri per barri, sense cap pla de lluita coordinada. Al matí, una vintena de membres del Consell de la Comuna que es troben a l'Ajuntament decideixen marxar a les barricades per defensar amb l'exemple els seus barris. Les barricades s'aixequen per tot París: a la placeta de Saint-Jacques, als carrers d'Auber, de Châteaudun, del Faubourg Montmartre, de Notre-Dame de Lorette, a la Trinité, la a Chapelle, a la Bastilla, a les Buttes Chaumont, al bulevard Saint-Michel, al Panthéon, etc. --164 comptaran les tropes de Versalles--; defensades per homes, dones i infants. Mentrestant, els versallesos avancen lentament, tenen forces suficients per escombrar tot el que trobin, per obrir bretxes, per ocupar els eixos principals i no deixar darrera cap niu de resistència, però els oficials es reprimeixen; cal que la lluita sigui llarga per augmentar la ràbia i que l'ocupació sigui clarament una victòria. Són 130.000 versallesos dins París i ocupen tot l'oest de la ciutat. La resistència es violenta a Batignolles, però les tropes prussianes han donat permís a la divisió de Montaudon perquè travessin la zona neutral i poder atacar el barri per la reraguarda. L'Élysée, l'estació de Saint-Lazare, L'Escola Militar, on estan emplaçats els canons de la Comuna, cauen, però els federats es fortifiquen als voltants de la Concorde, la muntanya de Sainte-Geneviève, la Butte-aux-Cailles. S'hi baten sense afluixar, mentre que el president Louis Adolphe Thiers, després d'haver felicitat els seus generals, declara davant l'Assemblea:«L'expiació, en nom de les lleis, per les lleis, amb les lleis, serà completa.» Les execucions sumàries per «fornades» són un fet, especialment a la caserna del carrer de Baylone.

    ***

    Borsa de Treball de París (Primer de Maig de 1906) [cartoliste.ficedl.info / Coll. part. E.B-C]

    - Inauguració de la Borsa de Treball: El 22 de maig de 1892 s'inaugura a instàncies del Consell Municipal la Borsa de Treball de París (França), a la rue du Château d'Eau, 3. Era l'onzena Borsa que s'inaugurava a l'Estat francès. Un cop federades totes les Borses de l'Estat en la Federació de Borses de Treball de França, impulsades per l'anarquista Fernand Pelloutier, van esdevenir una formidable eina del sindicalisme revolucionari, ja que tenien múltiples funcions: oficina de col·locació, seu de societats obreres de resistència, suport mutu per als obrers de pas, assegurances (atur, malaltia, accidents...), ateneus culturals i professionals (cursos d'ensenyament tècnic, biblioteca...) i caixa de resistència, entre d'altres.

    ***

    Novament barricades a París

    - París (22-05-68): El 22 de maig de 1968 el govern francès fa pública la notícia de la prohibició del permís de residència de Daniel Cohn-Bendit. A les 17 hores, els representants estudiantils Geismar i Sauvageot, en roda de premsa, convoquen una manifestació de protesta a les 19 hores a la plaça de Saint-Michel. A les 18.30, la Confederació General del Treball (CGT) posa en guàrdia els seus afiliats contra aquesta «nova provocació». A partir de les 19 hores es manifestaran milers de persones pel Barri Llatí, amb banderes roges i negres al capdavant i llançant un crit: «Tots som jueus alemanys», en referència a Cohn-Bendit. A les 21.30 hores la comitiva de la manifestació decideix anar cap al Parlament, on, després de dos dies de debats, s'ha de votar la moció de censura. Els confidents de la policia, infiltrats en la manifestació, previstos de petites emissores portàtils prevenen la Prefectura, que immediatament desplacen diverses unitats policíaques a la Cambra. Quan els manifestants hi arriben decideixen tornar al Barri Llatí, on començaran els enfrontaments. Els manifestants, organitzats en petits grups, ataquen els locals de suport del general De Gaulle del carrer Solférino. Altres grups ataquen la comissaria del districte del Panthéon i intenten assaltar-la. El Barri Llatí queda sembrat de barricades i d'incendis. Els combats duraran fins a les sis de la matinada.

    ***

    Cartell de la II Fira del Llibre Anarquista de Lisboa

    - II Fira del Llibre Anarquista de Lisboa: Entre el 22 i el 24 de maig de 2009 se celebra al Barri Alt de Lisboa (Portugal) la II Fira del Llibre Anarquista de Lisboa. A més de parades d'editorials i de llibres, es realitzaren tallers (pràctiques de resistència, enquadernació, etc.), cinema («Cinema & Anarquia), xerrades (anarquisme i moviments socials, habitatges dignes, British Columbia Anarchist Tour, treball, grups d'afinitat, insurreccionalisme, presons, etc.), exposició de cartells, recitals de poesia, projeccions de documentals, concerts, etc.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Rosendo A. Dórame

    - Rosendo Dórame: El 22 de maig de 1879 neix a Sonora (Mèxic) el sindicalista revolucionari, anarquista i magonista Rosendo A. Dórame. Fill d'una família originària de Sonora (Mèxic), possiblement d'indis ópates, que emigrà a Florence (Arizona, EUA). Treballà a diversos oficis, com ara barber, miner, fuster i, fins i tot, xèrif a Arizona una breu temporada. Afiliat a la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Mineres de L'Oest), entre 1903 i 1906 participà activament en la vaga dels miners de Crippe Creek (Colorado, EUA). En 1906 fundà, amb Fernando Velarde, la Secció Local (272) de Phoenix (Arizona, EUA) de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser secretari. En 1909 col·laborà en La Unión Industrial,únic diari redactat en castellà dels wobblies nord-americans. En 1910 fou candidat del Socialist Party (SP, Partit Socialista) i s'afilià al Partit Liberal Mexicà (PLM) dels germans Flores Magón, realitzant una intensa tasca propagandística del magonisme a Bisbee, Tombstone i altres poblacions mineres del sud dels Estats Units. En 1911 reclutà voluntaris als campaments miners d'Arizona i s'integrà en l'exèrcit llibertari del PLM per a la invasió de Mèxic amb la finalitat d'instaurar el comunisme llibertari. Amb un grup de 16 magonistes actuà pel districte d'Altar de Sonora (Mèxic), fins que la partida va ser derrotada el febrer de 1911. Empresonat un temps, un cop lliure es reintegrà a la lluita i l'octubre d'aquell any encapçalava un grup de tres-cents magonistes que actuaven entre Pitiquito i Caborca (Sonora, Mèxic). Va ser nomenat delegat en cap de l'exèrcit del PLM per als estats mexicans de Chihuahua, Sonara i Sinaloa i membre de la Junta Organitzadora del PLM. El desembre de 1911 fou detingut a El Paso (Texas, EUA) amb altres companys (Rafael Molina, Jorge Aldape, José Elizondo, Santiago Hawkins, Félix Roque, José Navarrete, Fernando Palomares, Efrén M. Franco, José R. Aguilar, Silvestre Lomas, Trinidad Loya, Juan Hidalgo, José Aguilar, José Santana Gómez i Valeriano Vaquero, entre d'altres); jutjat, va ser condemnat per «violació de la Llei de neutralitat» i tancat un any a la presó de Leavenworth (Washington, EUA). Un cop lliure, en 1913 organitzà, amb altres membres dels IWW (Fernando Palomares, Silvestre Lomas, etc.), una vaga de metal·lúrgics a El Paso. En 1917 participà en la vaga dels miners del coure de Bisbee (Arizona, EUA) i fou un dels més de mil deportats per les autoritats nord-americanes al desert de Nou Mèxic. A finals d'aquella dècada es traslladà al Sud de Califòrnia. Rosendo Dórame va morir el 10 d'octubre de 1932 a LosÁngeles (Califòrnia, EUA) i està enterrat al cementiri d'Evergreen d'aquesta ciutat –la seva làpida porta la inscripció «An injury to one is an injury to all» (Si ens toquen a un, ens toquen a tots).

    Rosendo Dórame (1879-1932)

    ***

    Jack White (ca. 1930)

     - Jack White: El 22 de maig de 1879 neix a White Hall (Broughshane, Comtat d'Antrim, Irlanda del Nord) el militar, sindicalista i revolucionari socialista, i després anarquista, James Robert White, conegut com Captain Jack White (Capità Jack White). Era l'únic fill del mariscal de camp George Stuart White, terratinent i heroi de guerra. Després d'estudiar a l'Escola Pública de Winchester (Hampshire, Anglaterra), seguí les passes de son pare i entrà en una acadèmia militar, el Royal Military College (RMC) de Sandhurst (Berkshire, Anglaterra). Amb 18 anys lluità com a tinent en la Guerra dels Bòers a Sud-àfrica enquadrat en la I Gordon Highlanders i va ser condecorat el 2 de juliol de 1901 amb la Distinguished Service Orden (DSO, Ordre de Serveis Distinguits). Va ser a Sud-àfrica on nasqué la seva aversió a les classes dominants i governants britàniques. Entre 1901 i 1905 exercí d'ajudant de camp de son pare, aleshores governador de Gibraltar, i hi conegué l'espanyola Mercedes Mosley (Dollie), filla d'una família d'empresaris catòlics gibraltarenys. Malgrat les objeccions d'ambdues famílies per qüestions religioses, ja que ell era anglicà, en 1905 la parella es casà i amb el temps tingué una filla, Ave. Després continuà la seva carrera militar a l'Índia i a Escòcia. Molt influenciat per Lev Tolstoi, en 1907, deixant clar la seva desafecció a l'Exèrcit britànic i al seu paper colonial, renuncià al seu càrrec. Durant els anys següents rodà món, va fer de mestre d'anglès per Bohèmia, aleshores part de l'Imperi Austrohongarès, visqué en una colònia tolstoiana vegetariana a Anglaterra i viatjà pel Canadà treballant de llenyataire. Després d'un temps a la colònia comunista que Francis Sedlak tenia a les muntanyes angleses de Cotswolds, comunitat nudista i partidària de l'amor lliure, en arribar a Irlanda es trobà amb la campanya desencadenada per Edward Carson contra l'aplicació de l'autonomia (Home Rule) a Irlanda i en el moment del naixement dels Voluntaris de l'Uster, organització creada per fer costat l'autogovern. Amb Roger Casement, organitzà la primera reunió de protestants proautonòmics a Ballymoney, amb la finalitat de mobilitzar l'opinió protestant contra el Partit Unionista (PU) i contra el fanatisme de les associacions protestants conservadores. Arran d'aquesta reunió, marxà a Dublin, on conegué James Connolly, qui el va introduir en el pensament socialista i sindicalista. Col·laborà amb l'Irish Transport and General Workers' Union (ITGWU, Unió General de Treballadors del Transport d'Irlanda), amb seu al Liberty Hall de Dublín, i parlà en mítings amb destacats sindicalistes, com ara Francis Sheehy-Skeffington, Bill Haywodd, James Connolly, etc. En 1913, amb James Larkin i James Connolly, creà l'Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), milícia obrera de voluntaris entrenats creada per protegir les manifestacions obreres contra els atacs de la Policia Metropolitana de Dublín. Més tard posà els seus serveis a disposició dels Voluntaris Irlandesos de Derry i de Tyrone, escamots formats majoritàriament per exmilitars de l'Exèrcit britànic; però acabà abandonant l'organització ja que pensava que actuaven sectàriament i no feien costat tots els treballadors sinó només els protestants. Quan esclatà la Gran Guerra marxà a França com a infermer en una ambulància i fou al front quan s'assabentà de l'Aixecament de Pasqua de 1916 i retornà a Irlanda. Quan Connolly va ser condemnat a mort arran d'aquests fets, intentà portar els miners de Gal·les del Sud a la vaga per intentar salvar-li la vida. Per aquestes accions, va ser condemnat a tres mesos de presó per sedició. Traslladat de la presó de Swansea (Gal·les) a la de londinenca de Pentonville el dia abans de la mort de Roger Casement, pogué sentir com aquest va ser penjat l'endemà (3 d'agost de 1916). En 1919 publicà The significance of Sinn Fein. Psychological, political and economic. Retornà a Irlanda en plena guerra per la independència i col·laborà amb el Partit Comunista d'Irlanda (PCI) que s'acabava de crear, encara que mai no es va afiliar perquè mantenia moltes reserves. En aquests anys col·laborà en el periòdic An Phoblacht,òrgan del Sinn Féin. Retornà a Anglaterra i participà amb la Workers' Socialist Federació (WSF, Federació de Treballadors Socialistes), grup comunista antiparlamentari encapçalat per Sylvia Pankhurst. En 1930 publicà Misfit. An autobiography, que parla dels fets de 1916, obra que no agradà gens a sa família pel seu posicionament polític. En 1934 participà en la Convenció de Athlone (Westmeath, Irlanda), on assistiren 200 exvoluntaris de l'Irish Republican Army (IRA, Exèrcit Republicà Irlandès) i un gran nombre de destacats militants socialistes, comunistes i sindicalistes, reunits amb la intenció de crear un Congrés Republicà que es posicionés a l'esquerra de l'IRA, i ell creà a Dublín la branca d'aquesta organització formadaúnicament per exmilitars britànics. Aquest Congrés Republicà finalment es va dividir entre els que defensaven la independència de classe i una república de treballadors i els comunistes, que volien una aliança amb Fianna Fáil, el partit polític republicà més important d'Irlanda. Després que la major part dels membres del primer grup s'unissin al Partit Laborista (PL), ell va romandre en aquesta organització aleshores molt afeblida. En 1936, en el vintè aniversari de la mort de Roger Casement, publicà Where Casement Would Stand Today. Aquest mateix any, quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà cap a Catalunya com a metge de la Creu Roja Britànica i prestà els seus serveis al front d'Aragó, on també ensinistrà milicians i grup de dones en l'ús de les armes de foc. Impressionat pels èxits de la Revolució espanyola, entrà a formar part del moviment anarquista i col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicant articles en CNT-AIT. Boletín de Información. Profundament anticomunista i antiestalinista, el grup anarquista londinenc«Freedom» li publicà el fullet The meaning of anarchy, on explicà els fets de«Maig de 1937» als carrers de Barcelona (Catalunya). Retornà a Londres, on treballà estretament amb Emma Goldman en nom de la CNT, i col·laborà activament amb el grup editor de Spain and the World, publicació anarquista en suport de la Revolució espanyola. Es relacionà amb el grup londinenc «Freedom» i fou un dels organitzadors de les reunions del National Trade Union Club (NTUC, Club Sindical Nacional), que treballà molt contra el feixisme italià i en suport dels anarquistes espanyols. A Londres conegué Noreen Shanahan, filla d'un funcionari del govern irlandès, qui esdevingué sa segona esposa en 1937 i amb qui tinguí tres fills (Anthony, Alan i Derrick). En 1937 publicà el pamflet Anarchism. A philosophy of action. En 1938 retornà a la seva propietat a White Hall, que havia heretat de sa mare a la mort d'aquesta en 1935, on visqué amb sa família de la venda d'uns terrenys annexes a la finca i de col·laboracions periodístiques. Encara que aïllat, mantingué contactes amb la política i amb militants, però l'esclat de la II Guerra Mundial paralitzà tot això. En 1945 es presentà com a candidat republicà socialista per la circumscripció d'Antrim per a les eleccions generals. Col·laborà amb l'anarquista Matt Kavanagh en una investigació històrica sobre el moviment obrer irlandès i les seves relacions amb l'anarquisme. Mantingué una estreta amistat amb destacats personatges del seu temps, com ara Herbert George Wells, David Herbert Lawrence, Lev Tolstoi, George Bernard Shaw, Artur Conan Doyle, Sean O'Casey o la comtessa Constance Markievicz. Jack White va morir el 2 de febrer de 1946 de càncer en una residència d'ancians de Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) i, després d'una cerimònia privada, va ser enterrat al panteó familiar de la First Presbyterian Church de Broughshane. Sa família, avergonyida de la seva política revolucionària, destruir tots els seus papers, incloent un estudi sobre el soviet de Cork Harbour (Comtat de Cork, Irlanda) de 1921 que havia escrit i diversos textos referents a la Revolució espanyola. En 2014 Leo Keohane publicà la biografia Captain Jack White. Imperialism, Anarchism and the Irish Citizen Army. Son fill petit, Derrick White, fou un membre destacat del Partit Nacionalista Escocès (PNE) i després del Partit Socialista Escocès (PSE).

    Jack White (1879-1946)

    ***

    Valeri Mas Casas al seu despatx de conseller de Serveis Públics, Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya

    - Valeri Mas Casas: El 22 de maig de 1894 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'anarcosindicalista Valeri Mas Casas. Quan tenia 14 any s'afilià al Sindicat de Cilindradors de Teixits de Granollers. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), com a contramestre fabril, fou un destacat militant del ram tèxtil del Vallès Oriental dins de la Federació Obrera de Granollers i promotor del Sindicat de Contramestres «El Radium». Durant la dictadura de Primo de Rivera fundà, amb altres companys, l'Ateneu Llibertari de Granollers. Entre el 5 i el 13 març de 1933 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT celebrat a Barcelona. El 24 de març de 1934 va ser detingut, amb altres 14 companys, en una reunió clandestina a la redacció de Solidaridad Obrera on es tractaven qüestions referents a la vaga del ram de l'aigua que es portava a terme aleshores. El juny de 1934 va ser novament detingut a Barcelona i participà activament en l'aixecament d'octubre d'aquell a Granollers, promogut per la CNT; perseguit per les autoritats per aquests fets, s'instal·là a Barcelona. Quan esclatà la guerra en 1936, passà a ocupar càrrecs de responsabilitat orgànics: representà la CNT en el Comitè Central de Proveïments durant els primers mesos de la contesa, secretari del Comitè Regional de Catalunya (entre novembre de 1936 i maig de 1937) i, després, secretari de Propaganda. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç entre la CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Arran dels «Fets de Maig de 1937», i després de dimitir del seu càrrec de secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT a causa de les violentes crítiques dels militants vers l'actitud dels responsables cenetistes davant aquells fets, ocupà, entre el 7 de maig i el 29 de juny de 1937, la Conselleria de Serveis Públics, Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya en nom de la CNT. En 1938 va fer un míting a l'Hospitalet de Llobregat amb Josep Xena Torrent i Sara Berenguer Laosa. El 2 d'abril de 1938 a Barcelona assistí al Ple conjunt de CNT, FAI i Joventuts Llibertàries, que tractà sobre l'evacuació de Lleida. Durant el conflicte bèl·lic mostrà postures conciliadores i no acceptà els suggeriments del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) per intentar neutralitzar l'estalinisme. En acabar la guerra, passà els Pirineus per Girona. El març de 1939, a Perpinyà, en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou un dels creadors del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i elegit membre del Consell General d'aquesta organització. A partir de setembre de 1939 fou internat al camp de concentració de Vernet i el juliol de 1942 deportat a l'Àfrica del Nord, amb altres companys (Félix Gurucharri, Antonio Ortiz Ramírez, Ramon Liarte, Josep Joan Domènech, Ricard Sanz García, Germinal de Souza, Pedro Herrera, Francesc Isgleas Piernau, Fernando Alemany, etc.), i tancat al camp de Djelfa. Després del desembarcament aliat i l'alliberament del camp, s'instal·là a Orà, on trobà son gendre Fernando Alemany. El maig de 1945 assistí al Congrés de París de reorganització de la CNT com a delegat d'Àfrica del Nord i participà en la ponència sobre el balanç de la guerra, oposant-se al sector «col·laboracionista». L'agost de 1946 formà part de la comissió organitzadora de la Conferència Intercontinental al Ple Nacional de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Durant els anys següents ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat enquadrat en el sector ortodox: assistí al Congrés de 1948 i al Ple Intercontinental de 1950, fou delegat de l'MLE a l'Àfrica del Nord, membre del Secretariat Intercontinental (1949-1950, 1952 i 1954-1955), membre del Comitè Pro Búlgars Exiliats, etc. En 1949 treballava en una granja a l'occitana Sabardu. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953, juntament amb Frederica Montseny i Roque Santamaría, representà la CNT en l'Exili en el VIII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Puteaux. Trobem textos seus en Tierra y Libertad de Mèxic i col·laborà en la inacabada Historia de la CNT de Renée Lamberet. Valeri Mas Casas va morir el 19 de juliol de 1973 a Lissac (País de Foix, Occitània).

    Valeri Mas Casas (1894-1973)

    ***

    Georgi Popov

    - Georgi Popov:El 22 de maig de 1900 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el mestre, poeta i propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se, el 31 de gener de 1924, abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov.

    ***

    Germinal de Sousa

    - Germinal de Sousa:El 22 de maig de 1909 neix a Bonfin (Porto, Portugal) el militant anarquista i anarcosindicalista Germinal de Sousa (també citat Souza). Era fill del conegut anarquista Manuel Joaquin de Sousa. Des de ben petit va viure a Lisboa i des de 1925 milità en les Joventuts Sindicalistes i en el grup específic «Germinal», al costat d'Emídio Santana. A partir de 1926 formà part com a tipògraf de la clandestina aleshores Confederació General del Treball (CGT) lusitana i dels seus comitès d'acció. En maig de 1926 participà, com a secretari general de la CGT, en el «Congrés d'Agrupacions Llibertàries de llengua espanyola» que se celebrà a l'Estaque (Marsella), on participaren nombrosos llibertaris peninsulars i d'altres indrets. Durant una curta temporada milità en el grup«Bien Être et Liberté» de Tolosa de Llenguadoc. Poc després es traslladà a Madrid (Espanya) i en 1928 s'integrà en el grup anarquista«Solidaridad» de Barcelona, promogut per Ángel Pestaña, que pretenia unir els militants confederals per reforçar la CNT abans d'una normalització política. De bell nou a Portugal, en 1931 intervingué en la constitució de l'Aliança Llibertària i també en l'organització de la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP), molt lligada a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 davant la forta repressió, va emigrar a Espanya --fet que fou criticat per alguns companys que restaren a Portugal--, on portà una activa militància sobre tot en els grups específics de la FAI («Nervio», etc.). L'estiu de 1933 viatjà a Portugal clandestinament per reunir-se amb el Comitè Confederal de la CGT. En 1935 fou expulsat d'Espanya acusat per «anarquista perillós», però retornà clandestinament. Quan esclatà la guerra de 1936 fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i, com a tal, assistí a la reunió del 3 de novembre de 1936 a Barcelona on es va fer costat la incorporació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Govern republicà. Des del setembre de 1936 encapçalà la «Columna Tierra y Libertad», que va combatre al front madrileny (Tarancón i Cuenca) i que el novembre d'aquell any volgué acompanyar Cipriano Mera en la defensa de Madrid, oferta que fou rebutjada per aquest. En 1938 fou nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI, organització a la qual representà en nombroses reunions, com ara la dels Comitès Nacionals de CNT, FAI i Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, o la de la secció política del Comitè Nacional de la CNT. Partidari del revisionisme, s'oposà emperò amb força a les tesis d'Indalecio Prieto que pretenia convertir la FAI en un partit polític. En 1938, amb Diego Abad de Santillán, representà la FAI en el Comitè Nacional del Front Popular. Entre el 16 i el 30 d'octubre de 1938 intervingué a Barcelona en el Ple Nacional de les Regionals del Moviment Llibertari. Quan la derrota era un fet, després de la reunió del Moviment Llibertari del 15 de gener de 1939 a Barcelona, creuà la frontera amb Pedro Herrera. Fou membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) creat a París el 22 de març de 1939. Després patí els camps de concentració: Vernet, Bjelfa (1942) i Berrouaghia (fins al maig de 1943). En 1943 s'establí a Alger fins al 1948, militant en el moviment anarquista, però sense tenir càrrecs de relleu. En 1948 les seves relacions amb els alts comitès llibertaris s'havien refredat, fins al punt que quan tornà a Portugal aquell any, la CGT rebé una carta de prevenció de l'Associació Internacional del Treball (AIT) sobre ell i, encara que ho sol·licità, no trobà suport per sortir de Portugal i establir-se a Barcelona, on residia sa companya, Modesta Flores. Germinal de Sousa va morir el 3 de novembre de 1968 a Lisboa (Portugal), d'una trombosi cerebral; al seu enterrament, després d'esquivar una sèrie de dificultats, hi assistí Modesta Flores. A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es trobem dipositats importants documents seus de quan fou secretari general del Comitè Peninsular de la FAI.

    Germinal de Sousa (1909-1968)

    ***

    Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) i son company Teófilo Navarro Fadrique (Negro) [La fotografia es titula «Blanca y Negro»]

    - Dolores JiménezÁlvarez: El 22 de maig de 1918 neix a Abejuela (Gúdar-Javalambre, Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista Dolores Jiménez Álvarez, també coneguda com Blanca. Filla major d'una família nombrosa emigrada a Catalunya cap al 1925, quan tenia uns 11 anys abandonà l'escola i començà a treballar, integrant-se poc després en el moviment llibertari català. Amb 16 anys s'integrà, amb son pare i ses germanes, en el grup teatral «Penya Abissínia» i conegué el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Teófilo Navarro Fabrique (El Negro), que es convertirà en son company. En aquests anys llegí força la literatura popular llibertària (La Novela Ideal i La Novela Libre). Quan esclatà la guerra civil, l'agost de 1936 s'incorporà a la Columna Durruti. Després de patí la retirada d'Aragó, va romandre al front malgrat la prohibició de permanència de milicianes. Després d'uns mesos a Lanaja realitzant tasques culturals i artístiques (xerrades, representacions teatrals, etc.), fou detinguda a Mollerussa per tropes comunistes de Valentín González González (El Campesino), però aconseguí escapar a Lleida cap a Balaguer, on trobà forces confederals reagrupades i son company. Quan la derrota era un fet, passà a França per Puigcerdà-El Pertús el 7 de febrer de 1939 i fou internada en un asil religiós governat per monges a Saugues. En 1940 es reuní amb son company a Cordes i participà activament en el moviment anarquista, en la resistència antinazi i en lluita antifranquista formant part dels grups de Sabaté i Facerías. Intervingué en la fundació de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de la CNT. En aquestèpoca col·laborà en Ruta. El 9 desembre de 1946, a instàncies del secretari general del Comitè Nacional Germinal Esgleas, entrà clandestinament a Catalunya per estudiar la possibilitat d'organitzar un pas per determinat lloc, i va fer contacte amb son company, que havia estat detingut mesos abans amb altres membres d'un grup d'acció i es trobava tancat a la presó Model de Barcelona. El 7 de gener de 1947 tornà a Perpinyà amb la informació que havia pogut obtenir. En aquesta ciutat milità en activitats culturals (teatre, dansa, etc.), sobre tot amb les Joventuts Llibertàries, i recaptat diners per als comitès pro presos. Més tard, a Tolosa de Llenguadoc, desenvolupà càrrecs orgànics: tresorera de SIA i del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), secretària de Premsa i Propaganda del Comitè Nacional, etc. En aquestaèpoca organitzà debats específics per a dones, on participaren Amparo Poch i Frederica Montseny. Durant els anys setanta, juntament amb son company, facilità armes i infraestructura al Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) i als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI). En 1999 vivia a Tolosa.

    Teófilo Navarro Fadrique (1915-2008)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ezra H. Heywood

    - Ezra Heywood: El 22 de maig de 1893 mor a Boston (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, propagandista del feminisme i de l'amor lliure i anarcoindividualista Ezra Hervey Hoar, més conegut com Ezra Hervey Heywood. Havia nascut el 29 de setembre de 1829 a Wetsminster (Massachusetts, EUA). Sos pares, agricultors, es deien Ezra Hoar i Dorcas Roper. En 1848 el nom familiar de Hoar va ser canviat pel de Heywood. Sos pares, devots baptistes, criaren l'infant a la granja familiar de Princeton (Massachusetts, EUA). Després d'estudiar a l'Acadèmia Westminster, en 1852 abandonà la llar familiar i s'instal·là a Providence (Rhode Island, EUA), on va fer estudis a la Universitat de Brown, centre es graduà en 1855 i aconseguí el màster l'any següent. A continuació restà dos anys a la universitat de Brown preparant-se per a seguir la carrera eclesiàstica. El moviment abolicionista, però, el va trasbalsà i en 1858 decidí deixar l'Església de manera radical i es traslladà a Boston (Massachusetts, EUA). En 1863 publicà The war method of peace. Partidari de l'abolicionisme radical de William Lloyd Garrison, va ser nomenat agent general de la Societat Antiesclavista de Massachusetts. Malgrat tot, en els últims anys de la Guerra Civil nord-americana, trencà amb Garrison perquè considerà que aquest no s'havia esforçat prou en la defensa de la Unió. Posteriorment abraçà el pensament anarcoindividualista de Josiah Warren, el qual havia conegut en 1863. D'antuvi el seu pensament anarcoindividualista es centrà en els aspectes econòmics, defensant una societat lliure no regulada per l'Estat i formada per individus autònoms que donaria lloc a un Estat natural harmònic gràcies al voluntarisme i el suport mutu. Per aquesta finalitat, entre 1869 i 1871, organitzà a Nova Anglaterra diverses grups de les American Labor Reform Leagues (ALRL, Lligues per a la Reforma Laboral Americana), una mena de sindicats que fomentaven l'autogestió entre els treballadors. El 6 de juny de 1865 s'havia casat a Boston amb Angela Fiducia Tilton, amb qui tindrà quatre infants (Vesta, Hermes, Psyche i Angelo). Sa companya exercí una gran influència en el seu pensament radicalitzant-lo, especialment sobre temes relatius al feminisme, com ara la llibertat individual, l'amor lliure, l'anticoncepció, l'educació sexual o el treball femení. En 1871 s'instal·là a Princeton, la ciutat que el va veure créixer, on entre 1872 i 1893 dirigí el periòdic The Word. A Monthly Journal of Reform (La Paraula. Periòdic mensual per la Reforma), on col·laboraren destacats intel·lectuals anarcoindividualistes (Josiah Warren, Benjamin Tucker, J. K. Ingalls, etc.), i l'editorial Co-Operative Publishing Company; a part d'això, creà i animà nombroses organitzacions polítiques i sindicals. En la seva editorial publicà especialment fullets sobre temes econòmics i en defensa dels drets de la dona i en aquest segon camp va ser on tingué una major notorietat. En 1870 publicà el llibre Uncivil Liberty en el qual reivindicà el vot femení. Assetjat pel govern nord-americà, en 1876 edità el llibre Cupid's Yokes, on denuncià el matrimoni com a forma d'esclavatge, alhora que reivindicava que ni l'Església ni l'Estat havia d'exercir cap pressió en les relacions entre els homes i les dones. Aquesta obra era un cop radical contra l'anomenada «Llei Comstock», llei que prohibia la propaganda dels sistemes anticonceptius i de l'educació sexual i que havia estat aprovada tres anys abans amb el suport dels defensors de la moral victoriana nord-americana: la Young Men's Christian Association, la New York Society for the Supression of Vice i el Servei Postat nord-americà, encapçalat pel seu inspector en cap Anthony Comstock. El 2 de novembre de 1877 aquest detingué Heywood durant un congrés a Boston de la Free Love League (FLL, Lliga per l'Amor Lliure) de Nova Anglaterra. Aquest fou la primera de les cinc detencions que Comstock ordenaria contra el propagandista. Jutjat, el 25 de juny de 1878 va ser declarat culpable de dos delictes d'«obscenitat» per haver venut els llibres Cupid's Yokes i Sexual Physiology, de R. T. Trall, i condemnat a dos anys de presó i a 100 dòlars de multa. Després de sis mesos de presó, la campanya que es generà en el seu suport aconseguí que el president Rutherford B. Hayes l'indultés el 16 de desembre de 1878. El 26 d'octubre de 1881 Comstock el detingué novament per publicar i vendre Cupid's Yokes i el full The Word Extra, que contenia dos poemes«obscens» de Walt Whitman, i per difondre publicitat d'un dispositiu contraceptiu en les pàgines de The Word. En el judici, però, després de defensar les seves posicions, va ser absolt. Les dues noves detencions, les de 1883 i de 1887, no van donar lloc a processos judicials. El maig de 1890 va tenir lloc la seva última detenció i fou jutjat per tres càrrecs federals per haver publicat textos en The Word considerats «obscens». Declarat culpable, complir dos anys de reclusió i treballs forçats a la Penitenciaria Estatal de Charlestown. Afeblit i malalt per la seva permanència a la presó i sense recursos econòmics, Ezra Heywood va morir el 22 de maig de 1893 a Boston (Massachusetts, EUA), un anys després del seu alliberament. La figura de Heywood va ser enaltida per la propagandista anarcofeminista Emma Goldman, que el considerava un dels seus pares intel·lectuals, i per l'escriptor llibertari Kenneth Rexroth. En 1985 Martin Henry Blatt edità The Collected Works de Heywood i en 1989 aquest mateix autor publicà la biografia Free Love and Anarchism. The Biography of Ezra Heywood.

    ***

    El "suïcidi" de Gaetano Bresci segons "Le Petit Journal" (9 de juny de 1901)

    - Gaetano Bresci: El 22 de maig de 1901 mor a la penitenciaria de l'illot de Santo Stefano, a les Illes Poncianes (Itàlia), l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Gaetano Bresci. El Havia nascut el 10 de novembre de 1869 a Coiano (Prato, Toscana, Itàlia). Sos pares, pagesos humils, es deien Gaspare Bresci i Maddalena Godi. Son pare es guanyava la vida com artesà de llata per a capells. Quan era adolescent, després d'haver passat per l'Escola d'Arts i Oficis de Prato, començà a treballar en una fàbrica tèxtil («Fabbricone»), on entrà en contacte amb el món sindical. Quan tenia 15 anys començà a participar en les activitats del Cercle Anarquista de Prato. El desembre de 1892, després d'haver participat en la seva primera vaga, va ser condemnat a 15 dies de presó per«ultratge i insubordinació a la força pública» i fou catalogat com a«anarquista perillós». Després de la vaga, que implicà l'ocupació militar de la fàbrica, va ser acomiadat. Tot seguit va treballar en diverses feines, però va ser detingut cautelarment com a «mesura de seguretat pública» i, segons les lleis especials que havia aprovat el Govern de Francesco Crispi, confinat juntament amb altres 52 anarquistes de Prato a Lampedusa entre 1893 i 1895. El maig de 1896 va ser amnistiat i, com que no trobà feina a Prato, s'establí a Ponte all'Ania (Barga, Toscana), on va ser contractat a la fàbrica de llanes«Michele Tisi e C.». Més tard decidí emigrar i a finals de desembre de 1897 embarcà cap els Estats Units, arribant el 29 de gener de 1898 a Nova York. Es va establir a Paterson (New Jersey), on treballà a la filatura «Hamil & Booth» i freqüentà la colònia d'emigrants anarquistes italians, formant part de la «Società per il Dirito all'Esistenza» (Societat per al Dret a l'Existència). A Paterson tenia esposa i fill. Fou un dels fundadors, amb Errico Malatesta, del periòdic anarquista La Questione Sociale i va comprar accions de l'editorial «Era Nuova». El novembre de 1899, durant un animat debat entre Malatesta i l'anarcoindividualista Giuseppe Ciancabilla, Bresci salvà la vida del primer al desviar el revòlver d'un provocador anomenat Passaglia que disparà contra el gran pensador anarquista ferint-lo en una cama. Durant la seva estada als EUA, s'assabentà de l'anomenada «Protesta de l'Estómac», insurrecció popular que es donà en 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia) arran de la pujada del preu de la farina i del pa que durà uns dies i que donà lloc a l'assalt de fleques. El motí fou durament reprimit per l'exèrcit italià a les ordres del comandant general Fiorenzo Bava-Beccaris, deixant més de cent morts i centenars de ferits. Aquest fet trasbalsà Bresci i decidí tornar a Itàlia per venjar aquests assassinats en la figura del rei Humbert I d'Itàlia, responsable màxim d'aquesta repressió. El maig de 1900 ja era a París (França) i el 4 de juny a Prato, on demanà al director de la Seguretat Pública un permís d'armes que li va ser denegat. Entre el 20 de juny i el 8 de juliol els passà a Castel San Pietro (Bolonya) a casa de sa germana, la qual regentava amb el seu marit una taverna. El 8 de juny participà a Bolonya en la inauguració del monument a Garibaldi i a continuació passà uns dies a Parma. Després llogà una habitació a l'avinguda San Pietro all'Orto de Milà amb la finalitat d'espiar durant uns dies els moviments del monarca que des del dia 21 de juliol es trobava de vacances a la Vila Reial de Monza. El diumenge 29 de juliol de 1900 Bresci assassinà de tres trets de revòlver el rei d'Itàlia Humbert I de Savoia, davant centenars de persones que el saludaven i victorejaven. El sobirà retornava amb carrossa oberta a la seva residència de Monza després d'assistir a una competició gimnàstica a la societat esportiva «Forti e Liberi» i de lliurar el premi. El regicida, que no oposà cap resistència, va ser detingut pel mariscal de carrabiners Andrea Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt de ser linxat per la xusma enfurida. Després de l'assassinat es desencadenà una important repressió contra el moviment anarquista italià (detencions, saqueigs, etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran complot internacional que tingué repercussions fins i tot a Paterson. Durant el procés, que va tenir lloc els dies 9, 18 i 29 d'agost, Bresci va ser defensat, després d'haver rebutjat l'advocat d'ofici Mario Martelli que venia avalat pel diputat socialista Filippo Turati, per l'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino. El 29 d'agost de 1900 va ser condemnat a presó perpètua per l'Audiència de Milà. Bresci rebé la sentència al crit de«Visca la Revolució Social!». Anys abans, en 1878, l'anarquista Giovanni Passannante havia atemptat senseèxit contra el monarca i havia estat condemnat a mort i només per la gràcia del mateix rei la pena havia estat commutada per la de cadena perpètua. En 1889 la pena de mort fou abolida del codi penal italià per a tot tipus de delicte. El 23 de gener de 1901, després de ser traslladat per mar mitjançant el vaixell de guerra Messaggero, va ser tancat sota el número de matrícula 515 en una cel·la especial de tres per tres metres, sense cap equipament, a la penitenciaria de l'illot de Santo Stefano, a les Illes Poncianes. La condemna especificava que els set primers anys els havia de passar en una cel·la d'aillament. El comportament del pres fou pacífic i normal. Gaetano Bresci va aparèixer penjat amb una tovallola el 22 de maig de 1901 a la seva cel·la. Evidentment la versió oficial de suïcidi no va ser creguda pels cercles anarquistes i les conjectures sobre el seu assassinat van ser més que sospites. El seu cos, segons uns, va ser enterrat al cementiri de Santo Stefano i, segons altres, va ser llançat al mar. Les úniques coses que quedaren de la seva persona van ser el seu capell de pres, que va ser destruït durant una revolta carcerària durant la postguerra, i el revòlver del regicidi, un Hamilton & Booth. La seva filla, Getanina Bresci, seguí les passes de son pare i va ser una destacada anarquista. A Carrara existeix un monument dedicat a Bresci, obra en marbre realitzada per l'escultor milanès Carlo Sergio Signori. A Prato, població natal de Bresci, en 1976 se li va dedicar un carrer.

    ***

    Portada de "The Road to Freedom", editat per Walter Starrett

    - Warren S. Van Valkenburgh:El 22 de maig de 1938 mor a Nova York (Nova York, EUA) el propagandista i editor anarcocomunista Warren Starr Van Valkenburgh, més conegut com Walter Starrett o simplement Van. Havia nascut el 25 d'octubre de 1884 a Schenectady (Nova York, EUA). En aquesta ciutat fou membre del Socialist Party (SP, Partit Socialista) i secretari del Sociology Club, un grup d'estudis i debat per tractar els problemes socials. Treballà en el ferrocarril i en un accident va perdre una cama, que va ser substituïda per una de fusta. En 1911 conegué Emma Goldman a Schenectady, on li organitzà conferències sobre anarquisme. Després va fer de comptable en una empresa de Wall Street, però li van acomiadar de la feina en saber la seva militància anarquista. Destacat orador, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Mother Earth (1906-1917), d'Emma Goldman; The Revolutionary Almanac (1914); The Blast (1916-1917), d'Alexander Berkman; o Revolt (1916), d'Hippolyte Havel. Prengué part en els debats del grup anarquista novaiorquès«Vanguard». Durant la Gran Guerra destacà en els seus escrits antimilitaristes. En 1916 defensà en els seus articles la feminista Margaret Sanger, empresonada per les seves idees sobre el control de la natalitat. També participà en les campanyes contra l'execució de Sacco i de Vanzetti i contra l'expulsió d'Armando Borghi, exercint el càrrec de tresorer del «Comitè de Defensa de Borghi». Entre 1928 i 1932 dirigí la prestigiosa revista anarcocomunista The Road to Freedom. A periodical of anarchist thought, work and literature, que havia estat fundada en 1924 per Hippolyte Havel, i on col·laboraven destacats militants anarquistes, com ara Rose Pesotta, Sadie Ludlow –sa esposa i secretaria del grup editor–, Jack Frager, Lisa Brillant, Marcus Graham, Louis Raymond, Lilly Sarnoff, Hippolyte Havel, etc. La seva gran amistat amb l'anarcosindicalista Carlo Tresca li valgué l'aversió del grup editor de L'Adunata dei Refrattari, que li van fer la vida impossible. Membre del grup de suport a la Revolució espanyola, fou l'editor del periòdic Spanish Revolution (1936-1937), publicat per les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertaries Unides). Tingué problemes amb l'alcohol i va contreure nombroses deutes; finalment es va separar de la seva dona. Havia heretat una propietat, però tenia problemes per a cobrar-la i Emma Goldman li va presentar l'advocat anarquista novaiorquès Arthur Leonard Ross el qual aconseguí els diners de la finca. Ross, després de pagar els seus deutes, li va lliurà els diners, però en un bar del carrer Bowery de Manhattan de Nova York li van robar tot. En arribar a casa, Warren S. Van Valkenburgh es va suïcidar –altres versions diuen que morí d'un atac de cor–, era el 22 de maig de 1938 a Nova York (Nova York, EUA). Va ser incinerat dos dies després al crematori de Fresh Pond de Middle Village (Comtat de Queens, Nova York, EUA) i les seves cendres reposen a l'Albany Rural Cemetery de Menands (Comtat d'Albany, Nova York, EUA) amb les restes de sa mare. Mantingué correspondència amb destacats militants, com ara Leonard D. Abbott, Stella Ballantine, Gustav F. Beckh, Alexander Berkman, Karl Dannenburg, Hippolyte Havel, Herman Kuehn, Maximilian Olay, Upton Sinclair, Carlo Tresca, Emma Goldman, etc. Part dels seus arxius es troben dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El Bar Nou de Porreres, organitza un sopar amb glosada el proper 23 de maig a les 21h. El menú serà de picada variada, porcella i postres amb aigua i ví per 15€ i el menú glosador serà portat pels Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Maribel Servera "Figona" i Toni Llull "Carnisser". Cal reservar al 971166544

    0 0
  • 05/22/15--21:11: Per reflexionar
  • Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Durant aquests dies, com cada quatre anys, hem pogut sentir moltes paraules guapes. Paraules com transparència dels que no diuen amb qui pactaran, dels que no publiquen el seu pressupost de campanya i dels que s'obliden d'informar a la pàgina web i a la ràdio municipals que aquest dijous havia ple.

    Ara ha arribat el moment de reflexionar i votar. Cal valorar la trajectòria de cada partit i candidat, el que han fet o deixat de fer durant aquesta legislatura, on han estat, quins valors han demostrat amb fets... tot això en el dia a dia, quan hi ha hagut eleccions i quan no. En aquest moment el vostre vot és el més valuós que teniu, utilitzeu-ho bé.

    I per reflexionar:

    - Els nostres candidats.

    - El nostre pla de futura gestió.

    - El nostre material de campanya.

    - El nostre pressupost de campanya .

    - El nostre document de pactes post-electorals.

    - L'entrevista a Ràdio Pollença a Marina i Pere Josep

    - Els debats electorals a Ràdio Pollença

    El debat electoral d'eu moll el podeu veure si voleu, gràcies a Balearsliv:


    0 0

    [23/05] Setmana Sagnant - «Ni Dieu ni Maître» - «Teatro Social» - Atemptat de Coregia - Joventuts Revolucionàries d'Aragó - ASO - París (23-05-68) - Mazzoldi - Ishikawa - Alaiz - Ibañez - Gori - Bonisoli - Margelí - Fontcuberta - Barrabés - Navarro - Aufseher - Progreso Fernández

    Anarcoefemèrides del 23 de maig

    Esdeveniments

    Barricada davant de l'església de la Madeleine

    - Tercer dia de la Setmana Sagnant: El 23 de maig de 1871 a París (França) el Comitè de Salvació Pública i el Consell de la Comuna fan penjar, a l'atenció dels soldats versallesos, cartells on es crida a la confraternitat. Serà una vana il·lusió. Les hostilitats cessen a Batignolles i a Montmartre caigut sense combat. Jaroslaw Dombrowski, comandant en cap dels federats es fa matar en una barricada del carrer Myrrha, de Montmartre, sens dubte per«salvar l'honor». La resistència persisteix a la Butte-aux-Cailles, comandada per Walery Wroblewski, al Panthéon, dirigida per Maxime Lisbonne, als carrers de la Université, de Saint-Dominique, de Vavin, de Rennes i a l'estació de l'Est. Les tropes de Versalles ocupen l'Opéra, el faubourg Montmartre, la Concorde i l'Observatoire, i procedeixen a execucions en massa a Montmartre, al parc Monceau i a la Madeleine. Comencen els grans incendis que assolaran nombrosos monuments parisencs: el Palau de les Tulleries, el Tribunal de Comptes, el Consell d'Estat, el Palau de la Legió d'Honor, el Ministeri de Finances... No se sap ben bé si fruit de l'acció de communards incendiaris, dels obusos versallesos, del sabotatge d'agents bonapartistes afanyats en destruir arxius comprometedors, o de tot plegat. La nit és roja de sang i de foc.

    ***

    Capçalera de "Ni Dieu ni Maître"

    - Surt Ni Dieu ni Maître: El 23 de maig de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual Ni Dieu ni Maître. Organe communiste-anarchiste. Era continuació de L'Insurgé (1885). Prohibit a França, passarà a ser setmanari a partir del número de febrer-març de 1886. Va ser editat per Égide Govaerts i, a partir del segon número (juny de 1885) per A. De Roy. Eren membres de la redacció una trentena de militants anarquistes, com ara Pierre Auguste Joris, François Ernest, Ferdinand Monier, Henri Wysmans, Henri Pintelon, Xavier Stuyck, Alexandre Colignon, Modeste Winandy i els tres germans Deroy, entre d'altres, i es reunien al cafè de Eugène Verpoest, al número 35 del carrer d'Onze-Heerstraat del barri brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode. En total es publicaran 23 números, l'últim el del 22 de maig de 1886, quan és reemplaçat per La Guerre Sociale i La Liberté (1886). Els epígrafs de la capçalera són unes cites de Bakunin: «Si Dieu existait il faudrait l'abolir» (Déu existís, caldria abolir-lo) i de La Fontaine «Notre ennemi, c'est notre maître» (El nostre enemicés el nostre amo) i a l'interior del periòdic trobem cites d'Émile Pouget («Matar un diputat, un patró o un magistrat, es mejor que cent mil discursos»), d'Émile Gautier («El sufragi universal és la mistificació més gran del segle») o de Louis Alibeaud («El pa no el mendico, el guanyo i qui m'impedeix guanyar-lo, el mato») que encapçalen les pàgines.

    ***

    Portada de l'únic número de "Teatro Social"

    - Surt Teatro Social: El 23 de maig de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i únic número del periòdic anarquista Teatro Social. Boletín de la Compañia Libre de Declamación. Dirigida per Felip Cortiella, era una publicació dedicada exclusivament al teatre. La Companyia Lliure de Declamació, que va durar entre 1894 i 1896, era un grup de teatre que pretenia mostrar les obres modernes del teatre europeu que les empreses burgeses rebutjaven. Aquest número serà una mena de monogràfic dedicat a Henrik Ibsen: retrat i biografia de l'autor escrita per Clarià, un estudi del drama La casa de les nines, una salutació de Raimon Costa i un article sobre el teatre i l'anarquisme. La publicació es repartia en les representacions de les peces muntades per Cortiella. Es dóna la casualitat que Ibsen va morir el 23 de maig de 1906, just 10 anys després de la publicació d'aquest homenatge.

    ***

    El cadàver de Coregia a la Casa de Socors del districte Centre de Madrid

    - Atemptat de Coregia: El 23 de maig de 1910 l'activista anarquista italoargentí José Coregia Taborello, de 27 anys i de professió cisteller, mor a la Casa de Socors del districte Centre de Madrid (Espanya) a resultes de l'explosió fortuïta, al carrer Major madrileny --a prop del monument aixecat en record de les víctimes de l'atemptat de Mateo Morral--, de la maleta carregada d'explosius que portava quan es dirigia a l'Estació del Nord per atemptar, segons la interpretació policíaca, contra el tren exprés on viatjava el rei d'Espanya Alfons XIII. Segons la versió oficial, a les 9.26 d'aquella nit, el guàrdia Nicanor Blanco Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una forta detonació, alhora que va veure un home que corria; quan l'agent anava a detenir l'individu, aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Immediatament hi acudiren el capità de Seguretat Salgado i altres guàrdies, i com l'individu no havia mort, el portaren a la Casa de Socors. Coregia tenia la mà dreta cremada per l'explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el cas que Coregia era coix i contrafet i geperut de la part dreta del seu cos i el braç dret no el podia aixecar, fet que implicava que s'hauria d'haver disparat amb la mà esquerra. La bomba consistia en una capsa petita de cabdals, carregada amb quatre tubs de pólvora comprimida i balins, sense dinamita; només va explotar un tub. La detonació no matà Coregia perquè aquest s'adonà que anava a explotar i llançà la maleta lluny d'ell. Gairebé amb tota seguretat Coregia, que havia militat en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), no volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el monument a les víctimes de Morral.

    ***

    Anagrama de la futura FIJL

    - Constitució de les Joventuts Revolucionàries d'Aragó: El 23 de maig de 1931 es constitueixen a Saragossa (Aragó, Espanya), mitjançant una assemblea presidida per Miguel Chueca Cuartero, les Joventuts Revolucionàries d'Aragó, fruit de la transformació de les Joventuts Republicanes Aragoneses en aquesta nova organització de caire llibertari. Arribaren a comptar amb un setmanari, La Antorcha, dirigit per Chueca i més tard per José Rodríguez, que publicà vuit números amb una tirada entre dos i tres mil exemplars. D'antuvi foren presidides per Marcelino Esteban, amb José Rodríguez de secretari i Joaquín Ascaso i Jesús Logroño en altres càrrecs del comitè; els primers foren substituïts més tard per Julio Gracia i Manuel Salas. Foren les precursores a Aragó de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) creades el juny de 1932. Sembla que desaparegueren abans del setembre de 1933, data de celebració a Saragossa del primer Ple Regional de les Joventuts Llibertàries.

    ***

    Anagrama d'ASO

    - Creació de l'Aliança Sindical Obrera (ASO): El 23 de maig de 1961 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després d'un període de gestació davant el ressorgiment de la conflictivitat obrera, se signa un pacto entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) --per la CNT unificada van signar Roque Santamaría i Josep Borràs--, la Unió General de Treballadors (UGT) i l'Euskal Langileen Alkartasuna (ELA, Solidaritat dels Treballadors Bascos), que serà anomenat Aliança Sindical Obrera (ASO) i que va regir fins al final del franquisme, però que només fins al 1966 va tenir alguna rellevància a l'interior de la península (Catalunya, País Basc i Astúries); entre 1967 i 1975 va tenir els seus moments crítics: la CNT rebutjarà la incorporació de nous grups, l'ELA s'oposarà a la constitució de comitès al marge de l'Aliança, la UGT defensarà unitats circumstancials amb la Unió Sindical Obrera (USO) i les Comissions Obreres (CCOO); i el final vindrà marcat per la constitució de la Coordinadora entre CCOO, UGT i USO, que venia a confirmar l'aparició de noves tendències sindicals cristianes i comunistes. La iniciativa a favor de l'aliança va partir del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili que ho va proposar a UGT en 1957; l'abril de 1958 va néixer a Perpinyà el Comitè d'Enllaç Metal·lúrgic amb UGT, CNT i ATC de Catalunya, criticat per la UGT i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) estatals. El congrés ugetista de 1959 va donar llum verda, mentre la CNT ortodoxa romandrà al marge per estar present l'altre sector. El 25 de febrer de 1960 es va adherir a l'acord d'abril entre PSOE i cristians per formar la Unió de Forces Democràtiques (UFD). L'Aliança es va retardar un any pel procés de reunificació confederal i com que s'imposen els ortodoxes cal renegociar les bases (Consell economicosocial, gestió sindical de les assegurances socials i les universitats laborals, etc.). L'Aliança va tenir més incidència a l'Estat francès que a l'Estat espanyol: es creen comitès a nombroses ciutats gales que organitzaren mítings, assemblees, col·lectes, propaganda entre els immigrants i cercles afins. A la Península les coses eren força més difícils i només a Catalunya, País Basc i Astúries va tenir alguna importància. L'Aliança al País Basc va trobar-se amb diferents problemes: com una CNT dèbil, amb les discrepàncies entre UGT i ELA --volia anar a les eleccions--, amb l'aparició d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat); en 1966 es va reforçar amb USO, i fins al 1970 va convocar manifestacions el Primer de Maig, vagues (octubre de 1963, maig de 1964, abril de 1967, gener de 1969 i desembre de 1970). L'Aliança a Catalunya arriba l'octubre de 1962 després d'un pacte entre CNT, UGT i el Sindicat Obrer Català (SOC) que es vinculava a altre d'abast estatal després d'una reunió celebrada l'octubre a Madrid --que va prendre el nom d'Aliança Sindical Obrera d'Espanya (ASOE), més coneguda com ASO-- i que pretenia: enderrocar el franquisme, constituir un ample front de conspiració antifranquista, un règim provisional que consulti el poble, dirigir les lluites reivindicatives, arribar a una fusió sindical, relacionar-se amb tot el moviment internacional antifranquista; el procés per CNT el porta Calle i per UGT Martínez Amurrio; reclamava autonomia pel que fa el sector de l'exili, futura unitat sindical, participació en eleccions sindicals, federacions d'indústria, comissions obreres d'empresa, així com l'obertura vers l'obrerisme catòlic i fins i tot vers el Partit Comunista d'Espanya (PCE), però el fet que la UGT de Martínez Amurrio comptés amb molt poca base i que la CNT de l'Exili trenqués amb l'ASO en 1964 per entendre que més que un pacto era un fusió de sindicats, alhora que l'aparició del«cincpuntisme», va liquidar l'ASO el setembre de 1966. A Astúries també es va arribar a un Comitè d'Enllaç CNT-UGT que va llançar alguns manifests entre 1960 i 1971, un butlletí l'últim any, i en 1969 el Comitè de Solidaritat Obrera (USO, CRAS, UGT, PSOE i CNT) i al qual en 1971 es va afegir el PCE.

    ***

    Les forces de l'"ordre"

    - París (23-05-68): El 23 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen una gran manifestació contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit per a l'endemà, 24 de maig. A la Sorbona es produeix una Assemblea General dels Comitès d'Acció on es decideix manifestar-se immediatament, a la tarda, des de la plaça de Saint-Michel. La gent concentrada, davant les fileres de la la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) que intercepten el pont, la tensió augmenta de mica en mica. Els manifestants són cada cop més nombrosos, ràpidament sobrepassen els cinc mil. Les escaramusses amb la policia, cada cop més freqüents. Algun cosa crema a la plaça Saint-André des Arts. Arriben els bombers, però els manifestants els ataquen. La policia decideix desallotjar el sector. Comença una batalla de gran calibre. Els manifestants cremen tot el que troben, arranquen arbres, llancen branques i es formen barricades al bulevard Saint-Michel, al carrer Saint-Jacqeus, al carrer des Écoles. La UNEF i l'SNESup intenten calmar el tumult, Geismar demana el final dels combats; cal reservar forces per demà. Així i tot, hi haurà 200 ferits i 200 detinguts. A les 23 hores, el govern francès prohibeix les retransmissions en directe dels reportes de ràdios perifèriques sota el pretext que la policia necessita totes les freqüències per coordinar l'acció policíaca a la zona. De fet, però, es tracta de controlar un mitjà de comunicació massa desobedient. De Gaulle ha demanat fermesa en la submissió de la ràdio i de la televisió.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Frédéric Mazzoldi (ca. 1894)

    - Frédéric Mazzoldi: El 23 de maig de 1839 neix a Ala (Trentino, Imperi Austrohongarès; actualment Itàlia) l'anarquista Frédéric-Joan-Baptiste Mazzoldi. Sos pares es deien Joseph Mazzoldi i Lucie Malfati. Es guanyava la vida fent de llauner, de calderer i de fumista de manera ambulant pels carrers de París (França). Va ser condemnat en dues ocasions per robatori. El juliol de 1880 comprà un habitatge al número 77 de l'avinguda de París de Villejuif (Illa de França, França), on s'instal·là amb sa companya, sos dos fills i un nebot (Aristide Pitois). Propietari del seu habitatge, el 10 d'agost de 1881 l'assegurà contra incendis. El 20 de desembre de 1881 el seu domicili fou destruït per les flames; detingut, va ser jutjat l'11 d'abril de 1882 per l'Audiència del Sena per haver calat foc el seu domicili per a cobrar l'assegurança i condemnat a cinc anys de presó i a 10 anys de vigilància en expirar la pena. Més tard vivia al número 4 del carrer dels Cendriers, amb el també anarquista i llauner Lucien Mauzon. El 27 de febrer de 1894 se li va decretar l'expulsió de França i el 23 de març va ser detingut amb els companys Jean Couchot, Lucien Mauzon i Toulet (Leclerc); en l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista. Expulsat de França, trobà refugi a Luxemburg. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Sanshirô Ishikawa

    - Sanshirō Ishikawa: El 23 de maig de 1876 neix a Saitama (Honshu, Japó) el teòric, historiador, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sanshirō Ishikawa (Ishikawa Sanshirō, en japonès), també conegut com Kyokuzan o Asahiyama. Fou educat en una escola cristina. En 1901, després d'estudiar filosofia i dret a Tòquio, es llicencià d'advocat. En 1903 s'adherí a l'«Heimin Sha» («Societat de l'Home del Poble»), fundada per l'anarquista Shusui Denjiro Kotoku, per a la qual escrigué nombrosos articles contra la guerra russojaponesa. Influenciat pel cristianisme social, fundà en 1905 la revista Shin Kigen (Nova Era) i de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de la desaparició d'aquesta revista en 1906, esdevé l'any següent el director de la nova revista Sekai Fujin (Dones al Món) i des del primer número (25 de gener de 1907) del diari Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). Arran dels seus escrits fou detingut el març de 1908 i restà empresonat a Tòquio fins al maig de 1908. El maig de 1910 fou novament detingut per un delicte de premsa i tancat a la presó de Chiba fins al juliol. A principis de la dècada dels deu, quan al Japó es desencadena una ona repressiva contra els moviments socialista i anarquista, aconseguí escapolir-se de la detenció i l'1 de març de 1913 fugí amb un vaixell francès del país, arribant a Europa l'abril d'aquell any. Primer s'exilià a Brussel·les (Bèlgica), a casa de l'enginyer anarquista Paul Reclus, i després a França, on entrà en contacte amb l'escriptor llibertari Edward Carpenter –amb qui viurà una temporada al Regne Unit–, i amb els quals perfeccionà la seva formació política. A començaments de la Gran Guerra començà a escriure el seu Diari dels dies del segle, primer a Brussel·les, i a partir del febrer de 1915 a París, abans d'instal·lar-se en 1917 a la casa de Borgonya de Paul Reclus. Entre novembre de 1919 i juny de 1920 s'estigué al Marroc amb Paul Reclus i sa família. L'octubre de 1920 retornà al Japó i creà un grup anarquista, on participà Miura Seiichi, que edità un periòdic, Kokusen. Però la seva cooperació amb l'anarcosindicalisme dividirà el moviment anarquista japonès. Va ser detingut, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923 que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama i desencadenà una ona repressiva contra el moviment anarquista, i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció del botànic Yoshichika Tokugawa, noble japonès força influent. Amant de la vida agrícola, s'instal·là en un petit poble a prop de Tòquio per a fer de pagès. En 1927 fundà la«Societat d'Educació Mútua» i la revista Dinamikku (Dinàmic), en la qual redactà números monogràfics consagrats a Élisée Reclus, Edward Carpenter i Han Ryner, entre d'altres. També traduí i edità les obres de Piotr Kropotkin. A partir dels anys trenta es dedicà a l'estudi de la història de l'Orient antic sobre la qual publicà nombroses obres. El maig 1946 prengué part com a assessor en la creació de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). També va fer estudis sobre història i teoria anarquistes. És autor de nombroses obres: sobre l'anarquisme des del punt de vista estètic i sobre els seus principis teòrics, sobre la història dels moviments socials europeus i americans, sobre la mitologia japonesa; també té una biografia d'Élisée Reclus i d'Edward Carpenter, i ha traduït nombrosos textos coneguts de l'anarquisme i de la literatura francesa (Alphose Daudet, Émile Zola, etc.). En 1956 s'edità una autobiografia seva (Jijoden) en dos volums. Sanshirō Ishikawa va morir el 28 de novembre de 1956 a la seva casa del barri de Setagaya (Tòquio, Japó) d'una congestió cerebral i fou enterrat el 2 de desembre.

    Sanshirō Ishikawa (1876-1956)

    ***

    Felipe Alaiz

    - Felipe Alaiz de Pablo: El 23 de maig de 1887 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) el periodista, escriptor i militant anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Fill d'un capità d'infanteria que havia lluitat a la guerra de Cuba, va estudiar a Lleida i a Osca. Entre 1915 i 1920 va constituir a l'Alt Aragó amb Bel, Acín, Samblancat i Maurín un grup d'oposició a les forces reaccionàries. El seu interès per la literatura el va portar a fer de professor a Lleida i com a peridista va publicar amb Ramón Acín diverses revistes aragonesistes a Osca i a Saragossa --Aragón, que va dirigir en 1914, Caridad, Floreal,Revista Aragonesa-- i va ser redactor en 1914 del Diario de Huesca. Instal·lat a Madrid, va viure la seva bohèmia i va ser amic de Pío Baroja, a qui va acompanyar, juntament amb el pintor Miquel Viladrich Vila, en el seu viatge electoral per Aragó «per fer-li fracassar»; també va intentar ser funcionari de l'ajuntament madrileny. En 1917 era redactor del periòdic El Sol, d'Ortega y Gasset, però va canviar la seva prometedora carrera periodística pel moviment anarquista. El desembre de 1919 va participar en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Teatre de la Comèdia de Madrid. Entre 1920 i 1950 va assolir una notable rellevància com a periodista de la premsa anarquista: fundador d'Impulso (1919), director de Los Galeotes (1920-1921), Superación (1937), Hoy (1937-1938), La Revista Nueva, Fructidor,CNT, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera, etc. A començaments de 1921 va formar part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT per Tarragona i l'any següent va assistir a la Conferència de Saragossa. Va posar en marxa i dirigir Solidaridad Obrera de Sevilla en 1922, que va abandonar per les maniobres del grup procomunista, i va fer conferències a Sevilla i a Còrdova. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El setembre de 1931 va ser l'únic redactor de Solidaridad Obrera que no va dimitir i l'octubre d'aquell any va ser-ne elegit director, càrrec que va ser ratificat el juliol de 1932. Va ser detingut arran de la revolució de l'Alt Llobregat de gener de 1932. Transhumant pel que fa a la geografia --va viure a Madrid, a Barcelona, a Tarragona, a Saragossa, etc.--, també ho va ser en el terreny ideològic --en 1942 va suggerir la creació del Partit Llibertari; en 1944, època en la qual va assistir als plens de Tolosa i de Tourniac, va signar la ponència col·laboracionista i era partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però mesos després s'agrupava en les files ortodoxes-- encara que gairebé sempre va estar arrenglerat amb els defensors del purisme, malgrat que en ocasions el perjudiqués personalment --va rebutjar la direcció del CNT francès per mantenir una línia de la qual discrepava-- i fins i tot el portés a la presó --va ser empresonat quatre anys per la República per delictes d'opinió, adscrit a la línia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra eltrentisme. Després del triomf franquista es va exiliar a França: entre 1939 i 1943 a Montpeller, Charlas, Perpinyà al costat de Paul Reclus, i més tard dirigirà CNT fins al 1948 a París. Va publicar milers d'articles --d'un estil irònic, crític i erudit--, fent servir diversos pseudònims (Rodela,Clavileño, Calatraveño, etc.) en infinitat de publicacions llibertàries, com ara Ação Directa, Acracia, ¡¡Campo!!,Cenit,CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, El Día Gráfico,Esfuerzo, Ética, FAI,El Ideal de Aragón, La Ilustración Ibérica, Inquietudes,Juventud Libre, Lucha Obrera, El Luchador, La Noche,Proa, Redención,La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Tierra y Libertad, Umbral,Voluntad, etc. Va traduir Sinclair, Nettlau, Puig i Ferrater, Dos Passos, Berneri, Wells, etc. És autor d'El trabajo será un derecho (1922), El Cardenal Soldevila (1923), Oro molido (1923), Elisabeth (1923), Quinet (1924),Amor mío, ven temprano (1926), El grumete (1927), El voluntario superviviente (1931), Sociología del lobo (1931), Un club de mujeres fatales (1931), María se me fuga de la novela (1932), Los aparecidos (1933), La expropiación invisible (1933), Cómo se hace un diario (1933), Reforma agraria y expropiación social (1935), El problema de la tierra (1935), Por una economía solidaria entre el campo y la ciudad (1937), Durruti: biografía del héroe de la revolución de julio (1937),  Vida y muerte de Ramón Acín (1937),La Universidad Popular (1938), Arte de escribir sin arte (1945), Hacia una Federación de Autonomías Ibéricas (1945-1948), Indalecio Prieto, padrino de Negrín y campeón anticomunista (1947), La zarpa de Stalin sobre Europa (1948), Tipos espanyoles (1962-1965, pòstuma), La nueva maldición del practicismo (1976, pòstuma), Azaña: combatiente en la paz, pacifista en la guerra, La jueza, etc. Va deixar nombroses obres inacabades i inèdites, com ara Biografía de Reclus, Siglo y medio de España pendular, Historia de la literatura castellana, etc. Felipe Alaiz de Pablo va morir en la misèria el 8 d'abril de 1959 a París (França).

    Susanna Tavera García:«Alaiz de Pablo, Felipe», en Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 48-49

    ***

    Foto policíaca d'Indalecio Ibáñez

    - Indalecio Ibañez: El 23 de maig de 1890 neix a Sidi-bel-Abbès (Sidi-bel-Abbès, Algèria) l'anarquista il·legalista Indalecio Ibañez, conegut com Denis i Dionisio. Fills de pares espanyols, a començament dels anys 1910 vivia a París (França), on compartia habitatge amb la seva amant Barbe Leclerch (Marthe) i excompanya de l'anarquista il·legalista Marius Metge (Mistral), al número 12 del carrer des Panoyaux, a Ménilmontant. Es guanyava la vida fent de ferrer i venen productes d'higieneíntima, a més de fullets dels quals feia publicitat per catàleg, fent servir l'adreça postal del restaurant de la Cooperativa Obrera «La Solidarité», lloc on dinava, per a les comandes. Feia treballs de composició i de comptabilitat a la redacció del periòdic L'Anarchie, freqüentà la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), seu de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, i mantingué contactes amb els anarquistes il·legalistes Jules Bonnot i Octave Garnier. El 9 de novembre de 1912 va ser detingut a París en possessió de 103 francs que argumentà que provenien de la venda a un editor d'un llibre sobre hipnotisme que havia escrit, fet que posteriorment es va demostrar ser cert (Cours d'hypnotisme et d'éducation de la volonté, signat com «Denis, professeur d'hypnotisme») i que també treia un sobresou com a hipnotitzador (Professor Denis) amb Marthe com a mèdium. En l'escorcoll del seu domicili els agents trobaren robes brutes de fang i de sang i un revòlver Browning les bales del qual coincidien amb la marca dels projectils que es disparen durant l'atracament, el dia anterior, de l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França), efectuat, segons la policia, per Léon Lacombe (Léontou,Nez de Chien) i Alexandre-Louis Noury, i que mataren Henri Cartier, marit de l'administradora del local, emportant-se 388,60 francs de botí. Implicat en aquest sumari, el 28 de març de 1914 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a treballs forçats perpetus per«complicitat»; Noury va ser condemnat a la mateixa pena per «homicidi voluntari», mentre Lacombe no va poder ser jutjat perquè es va «suïcidar» l'abril de 1913 a la presó de La Santé. Portat a una colònia penitenciària, aconseguí fugir-ne, però va ser detingut el febrer de 1919 a Dacs (Aquitània, Occitània) i portat de bell nou a la deportació. Posteriorment s'instal·là a Algèria on entrà com a soldat en el II Regiment de Tiradors i més tard fou, a Orà (Orà, Algèria), brigadier d'una Brigada de Reconeixement dels ferrocarrils estatals.

    ***

    Egisto Gori

    - Egisto Gori: El 23 de maig de 1893 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Egisto Gori, conegut com Minos. Quan tenia 15 anys entrà a formar part del grup anarquista de Pistoia, on militaven Virgilio Gozzoli, Tito Eschini i Dino i Alfredo Gori, entre d'altres. Antimilitarista convençut, s'oposà a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. El juny de 1914 va ser detingut amb altres companys per haver participat en una manifestació contra les companyies disciplinàries i a favor de l'antimilitarista llibertari empresonat Augusto Masetti i fou denunciat per«difusió de manifests subversius i propaganda antimilitarista». Aquest clima d'insurgència donà lloc a la coneguda com «Setmana Roja». Va ser enviat a la força al front enquadrat en un grup d'Enginyeria Telegràfica i durant la retirada es presentà voluntari per estendre una línia telegràfica amb una brigada d'Infanteria que havia quedat incomunicada pels bombardeigs alemanys, acció per la qual va ser condecorat amb la medalla d'argent al valor, medalla que llançà immediatament i, per aquest fet, va ser reclòs en règim d'aïllament. Arran dels insults proferits contra un oficial, el qual volia fer castigar tot l'escamot si no sortia el responsable, es presentà com a culpable encara que era innocent. Portat davant un tribunal militar acusat de«desobediència i insults a un oficial», va ser finalment absolt després d'haver capgirat l'acusació. Mecànic ferroviari de professió, a finals de 1921 va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Unió Sindical Italiana (USI) i fou corresponsal del periòdic Guerra di Classe a Pistoia. El 31 de juliol de 1922 un escamot feixista assassinà son germà Fabio, amb qui l'havien confós. Després de la Vaga General Antifeixista, portada a terme entre l'1 i el 3 d'agost de 1922, va ser acomiadat dels Ferrocarrils Estatals de Florència i per guanyar-se la vida reobrí el taller de fusteria de son germà Fabio. Ja abans de la caiguda de Benito Mussolini (25 de juliol de 1943) participà en la lluita clandestina i a partir de l'Armistici (8 de setembre de 1943), amb altres companys (Borregone, Barba, etc.), organitzà els primers nuclis de resistència a la zona de Pistoia. Buscat per les autoritats feixistes de la República Social Italiana, es refugià durant una temporada a Florència (Toscana, Italia) a casa d'un familiar. De bell nou a Pistoia, representà la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la FAI. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 representà, amb Dino Gori, Alfredo Gori, Tito Eschini, Mario Eschini i Ezio Domenichini, la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Pistoia en el Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat al Teatre Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Egisto Gori va morir el 21 de maig de 1965 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Son fill Minos Gori també fou un destacat militant anarquista.

    Egisto Gori (1893-1965)

    ***

    Fotografia d'Angelo Bonisoli de la policia francesa

    - Angelo Bonisoli: El 23 de maig de 1897 neix a Castelbelforte (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Angelo Bonisoli --alguns autors citen Camillo Bonisoli. Quan tenia 16 anys abandonà l'orfenat on s'havia criat. Després de la Gran Guerra va ser definit per les autoritats com a «comunista revolucionari». En 1923 fugint d'un empresonament segur per antifeixista emigrà clandestinament a França. El 7 de gener de 1926 va ser condemnat a Nimes (Llenguadoc, Occitània) a un any de presó per «robatori i violació del decret d'expulsió». A primers de novembre d'aquell any participà en la frustrada expedició armada organitzada per Francesc Macià Llussà a Prats de Molló contra la dictadura de Primo de Rivera. El 28 d'abril de 1927 va ser condemnat de bell nou a Grenoble (Delfinat, Occitània) a tres anys de presó per«violació del decret d'expulsió». Després d'una estada a Luxemburg, retornà a França, on el 20 de març de 1930 va ser novament condemnat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a un any i un dia de presó per «utilització de passaport fals». Segons la policia, en aquesta època estava en contacte amb el militant anarcosindicalista Louis Montgon (Vérité). En 1931, després de ser expulsat de Bèlgica, s'instal·là a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on treballà com a cambrer en un cafè. A la Península realitzà diverses estades a Barcelona (Catalunya) on col·laborà en diverses revistes i milità a favor d'un anarquisme no violent i naturistavegetarià. En 1933 va ser expulsat per les autoritats espanyoles i l'11 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) a dos mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». En 1934, quan es trobava novament a la Península, després d'haver denunciat el règim soviètic en una conferència a Toledo (Castella, Espanya) i de ser acusat d'«expia de Mussolini», va ser novament expulsat per les autoritats espanyoles; però restà clandestinament a la Península i, arran de l'esclat de la Revolució espanyola, esdevingué un dels representant de les Joventuts Llibertàries a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya). Com a partidari d'un front únic antifeixista, entrà en conflicte amb nombrosos companys i alguns l'amenaçaren de mort; per aquest motiu, l'agost de 1936, demanà al consolat madrileny d'Itàlia el seu repatriament. El 16 de novembre de 1936 va ser condemnat a Ceret a quatre mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». Un cop es trobà a Itàlia, va ser condemnat a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. En 1942 la policia judicial de Màntua (Llombardia, Itàlia) tancà, no sabem per quins motius, el seu expedient. Després d'això es perd tot rastre de la seva persona.

    ***

    Notícia de la detenció de José Margeli Naudín apareguda en el diari madrileny "La Correspondencia de España" del 5 de novembre de 1921

    - José Margelí Naudín: El 23 de maig de 1897 neix a Saragossa (Aragó, Espanya), en una família d'origen magribina, el propagandista anarcosindicalista José Margelí Naudín –el segon llinatge a vegades citat com Marguelí–, conegut com Joselito. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on exercí el seu ofici de caixista a la impremta del periòdic Tierra y Libertad i milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà en tasques organitzatives i propagandístiques. En 1919 participà en la vaga de «La Canadenca». Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic seu, fou un dels responsables a començament de la dècada dels vint del periòdicSolidaridad Obrera, quan s'edità a València (País Valencià) a causa de la repressió. L'agost de 1920 va ser detingut a València amb altres companys arran de l'atemptat mortal contra l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra. Governativament va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Terol, Aragó, Espanya), però retornà clandestinament a València. El 4 de novembre de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza), inculpat de l'atemptat comès a València contra Domingo Martínez García, confederal acusat d'haver malversat fons del sindicat. En 1926 s'adherí a la francmaçoneria. Amb el temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i corrector de proves. Els companys el coneixien pel malnom de Joselito, per les seves aficions taurines. Durant els anys republicans fou delegat confederal als tallers de La Vanguardia. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona i fou membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de la ciutat, on defensà la conveniència de provocar un aixecament independentista al Marroc per entrebancar la reraguarda feixista, entrevistant-se per a tal fi amb el Comitè d'Acció Marroquí a Ginebra. Més tard entrà a formar part del Servei d'Informació del Departament de Guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França i el gener de 1940 passà, amb sa companya Julia Justo Sala, a Santo Domingo (República Dominicana), per acabar establint-se a Mèxic. Al país asteca es mostrà contrari amb les estratègies de la Delegació de CNT i del grup editor del periòdic Tierra y Libertad i a partir de 1942 va fer constat les tesis de la«Ponència» del seu amic Joan García Oliver. En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu Irazábal, Gregorio Jover Cortes i Luis García, milità en la Subdelegació confederal de Mèxic i es mostrà a favor de la CNT de l'Interior. L'11 de juny de 1953 presidí un acte contra el pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà i franquista celebrat al teatre Arbeu de la capital mexicana. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic tolosà España Libre i envià suport econòmic als combatents i presos de l'Interior. En 1956 va ser nomenat vocal de l'Agrupació de Militants de la CNT de Mèxic i en 1966 vicesecretari d'aquesta, la qual va fer costat l'estratègia cincpuntista. José Margelí Naudín va morir el 27 d'abril de 1969 a Mèxic (Mèxic).

    ***

    Josep Fontcuberta Nivera (dret segon per l'esquerra) al front [losdelasierra.info]

    - Josep Fontcuberta Nivera: El 23 de maig de 1901 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fontcuberta Nivera, també conegut com Pep Tortosa. Quan era adolescent s'instal·là a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya), on treballà de paleta --va fer el paviment de l'església del poble-- i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta localitat conegué Francesca Font Domenec, que esdevindrà sa companya i amb qui tindrà dos infants, Àngela i Joan. Durant la guerra civil lluità com a voluntari al front de l'Ebre, on era conegut com Pep Tortosa. Quan acabà la guerra, sembla, va ser denunciat per un company de feina i detingut. Tancat a la presó Model de Barcelona, Josep Fontcuberta Nivera va ser afusellat el 18 de maig de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) --son fill Joan aconseguí veure'l la nit abans de la seva execució.

    Josep Fontcuberta Nivera (1901-1939)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Faustino Barrabés Asún

    - Faustino Barrabés Asún: El 23 de maig de 1967 mor a La Peyre (Carmauç, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Faustino Barrabés Asún. Havia nascut el 15 de febrer de 1909 a Esquedas (Osca, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com sos germans Juan Manuel i ses germanes Violeta i Rafaella, afusellades ambdues el 23 d'agost de 1936 juntament amb altres dones. Durant la guerra civil lluità al front d'Aragó com a membre del grup«Libertador», unitat especial guerrillera dirigida pel militant anarquista Francisco Ponzán Vidal i encarregada de recavar informació i de realitzar sabotatges darrera les línies feixistes. Amb el triomf franquista s'exilià a França. Faustino Barrabés Asún va morir el 23 de maig de 1967 d'un accident de treball a La Peyre (Carmauç, Llenguadoc, Occitània), població on s'havia establert.

    ***

    Patricio Navarro Avellán

    - Patricio Navarro Avellán:El 23 de maig de 1970 mor a Mèxic, després d'una llarga malaltia, el militant anarcosindicalista Patricio Navarro Avellán. Havia nascut en 1897 a Águilas (Múrcia, Espanya). Rebel visceral, quan tenia nou anys es va embarcar de polissó en un buc. Conductor de carretons elèctrics, en 1915 ja estava afiliat al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. El seu d'antuvi anarquisme temperamental es va afermant gràcies a l'autodidactisme i durant els anys vint va ser un destacat militant orgànic. Va participar en les lluites contra la patronal entre els anys 1919 i 1923; president del Sindicat de Transports; fou un dels signants de la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», subscrita per 74 militants llibertaris tancats a la presó Model de Barcelona i publicada el març de 1925 en Solidaridad Proletaria, de Barcelona, on s'exposava el raonament que dos anys més tard menaria a la constitució de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); fou membre  d'un dels «secretariats de relacions» d'àmbit estatal que es varen constituir per mantenir contactes entre la militància confederal; va formar part del grup«Solidaritat», amb Pestaña i altres, en 1928, que pretenia el reagrupament dels diversos sectors cenetistes dispersos; juntament amb destacats militants sindicalistes, va formar part del Comitè Pro Unió Moral de tots els militants que integraven la CNT; membre, amb Mira, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1931, que va abandonar per desacords; secretari del Comitè Regional de Catalunya --amb aquest càrrec va ser l'encarregat de comunicar, amb Francisco Ascaso, per ràdio des de Capitania General l'ordre, molt criticada, de la tornada al treball durant els fets d'octubre de 1934--; va intentar, senseèxit, durant el Ple Regional de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de maig de 1933, com a membre del Comitè Regional, fer de mediador en la pugna que va expulsar de la CNT els sindicats de Sabadell, etc. Quan va començar la Revolució de 1936 era secretari de la Secció Marítima del Transport de Barcelona --fou un dels responsables de l'assalt als vaixells del port barcelonès del 16 de juliol de 1936 a la recerca d'armament per a les Joventuts Llibertàries per fer front a l'aixecament militar-- i durant la guerra es va responsabilitzar del port d'aquesta ciutat. Va col·laborar en l'organització de l'expedició militar que el capità Alberto Bayo va portar a terme l'estiu de 1936 contra Mallorca. Va prendre part activa en els enfrontaments de Maig de 1937 i el 1938 fou president del Sindicat del Transport de la CNT a Barcelona. L'abril de 1938 era també president del Sindicat Marítim de la CNT. En acabar la guerra, va marxar a l'exili. Instal·lat a Mèxic a partir del gener de 1944, en 1946 encapçalava la Subdelegació de la CNT en aquest país i l'any següent es va alinear amb els ortodoxes. En 1958 va ser secretari de la Delegació de la CNT en Mèxic. També va desenvolupar una intensa tasca periodística: administrador del setmanari anarquista Crisol entre 1923 i 1924; col·laborador d'El Productor, de Blanes; administrador de Solidaridad Obrera; i textos en Tierra y Libertad, de Mèxic.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Carrillistes com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. (Miquel López Crespí)


    La República i els nous conversos




    Vet aquí la capçalera del pamflet -i els noms- dels sectaris que demonitzaven la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

    Els actes, les conferències que s'han fet enguany a sa Pobla en honor a la República Espanyola han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles veïns per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous.



    En el pamflet contra el llibre de memòries antifranquista de Miquel López Crespí els sectaris i dogmàtics, la colla dels Antoni M. Thomàs i CIA, s'atrevien a suggerir que l'esquerra republicana de l'OEC i els altres partits antifeixistes treballaven "pel franquisme polític i policíac".


    Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

    Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

    Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà. L'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

    El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

    Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes del més ranci carrillisme antirepublicà, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana.



    Davant la campanya de mentides i calumnies dels carrillistesi sectors afins -els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Antoni M. Thomàs, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida- nombrosos ciutadans i ciutadanes sortiren en defensa del llibre de memòries antifeixista de Miquel López Crespí. Partits i organitzacions d'esquerra també denunciaren les brutors dels personatges abans esmentats contra els escriptors nacionalistes i d'esquerra de les Illes. Vet aquí una de les nombroses cartes en defensa del llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca publicada per la CGT en un diari de Palma.

    L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

    Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

    Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Encara estam astorats de la segona denúncia de «TOTS per Pollença» contra la nostra candidatura. Si la primera denúncia, ja rebutjada, va ser surrealista (una candidatura recentment creada com TOTS, que denuncia el lema de la nostra candidatura que era anterior a l'aparició del seu partit), aquesta encara ho és més. Us contarem una mica de que va el tema:

    Dijous passat, al ple, hi havia una dació de comptes de les resolucions de batlia anòmales i irregulars, i amb objeccions per part d'intervenció. Aquestes dacions són documents de moltes pàgines i no ens les envien per correu, sinó que les hem d'anar a cercar a l'Ajuntament.

    Quan al ple es va arribar al punt de la dació de comptes, ens va sorprendre que la resta de partits de l'oposició no diguessin res: ni UMP, ni PSOE, ni Esquerra (el regidor de MÉS no hi era). En les 99 pàgines del document hi havia moltes resolucions anòmales, i nosaltres vàrem fer un bon grapat de preguntes sobre elles i, entre altres, vam demanar per les dues que després vam seleccionar per enviar la nota de premsa d'ahirque avui ha publicat el Diario de Mallorca:

    - El perdó per part del batle de la plusvàlua del Cinema Capitol (ha perdonat més de 18.000€ als propietaris, sense cap contracte ni acord, tot i que si existís també seria il·legal segons l'interventor).
    - Les irregularitats en publicitat (es va contractar a una empresa i també es va pagar a la cap de premsa per fer la mateixa feina: intermediaris per contractar la public
    itat de la Fira).

    Avui, com fem sempre, hem penjat les notícies aparegudes al Diario de Mallorca amb un breu comentari al nostre facebook i bloc, resaltant que hem fet feina fins el darrer dia... i tot d'una ja hem vist comentaris d'un troll, suposam que de TOTS, tant al nostre facebook com al blog dient que intentavam influir en el vot el dia de reflexió. Després, a mig matí, es veu que s'han decidit a posar-nos la següent denúncia davant la Junta Electoral:

    "Vist que el grup ALTERNATIVA per Pollença està publicant al ser portal de Facebook i al seu blog, notícies i comentaris partidistes que poden interferir en el bon desenvolupament democràtic de les eleccions municipals de día 24 de Maig.

    Vist que els que ho publiquen són persones que concorren a les eleccions a la llista d’Alternativa.

    SOL.LICITA

    A aquesta Junta Electoral de Zona d’Inca que ordenin al grup Alternativa per Pollença la retirada inmediata de les notícies i comentaris del seu blog i Facebook. (Enllaços adjunts).

    http://alternativa.balearweb.net

    http://alternativaperpollenca.com"

    Bé com podeu veure la denúncia és molt genèrica i prou barroera. No cita ni articles de la llei electoral que suposadament incomplim, ni diu exactament quines notícies i comentaris són els que consideren que interfereixen... Per acabar parlen de facebook i blog però donen els enllaços del blog i pàgina web. Tenim 24 hores per presentar al·legacions, cosa que farem i pensam que, com al primer cas, la denúncia serà arxivada. Com diu l'article 53 de la llei electoral, que TOTS sembla desconèixer, el que no es pot fer és repartir propaganda ni demanar directament el vot. No hem trobat cap article que prohibeixi enllaçar noticies d'un diari.

    Per acabar, senyor Tomeu i companyia, ens sap greu si els molesta que un partit faci la seva feina d'oposició al ple, mostri el seu desacord amb les seves decisions "anòmales" (coincidint amb l'interventor) i faci públic aquest desacord. Tot això és possible en democràcia, sigui el primer dia de legislatura o el darrer, i al no acceptar-ho i denunciar-ho mostren quin és el seu vertader llautó.


    0 0
  • 05/24/15--22:14: Nit electoral 2015
  •  

     GRÀCIES !!!

     

     

     

    Resultat provisional de les ELECCIONS LOCALS 2015 a Pollença amb el 100% escrutat.


     

    A partir de les 20:00h amb el tancament dels col·legis electorals us anirem informant a aquest bloc, facebook i twiter dels resultats a cada taula del municipi. També anirem indicant en directe i minut a minut el nombre provisional de regidors de cada partit segons la llei d'hont.

    A la nit celebrarem els resultats a Can Manolo, c/ Bou 5 (Pollença).

    També Ràdio Pollença emetrà un Programa Especial en directe per fer el seguiment de la Nit Electoral, a partir de les 20h,  amb recomptes de vots a temps real, estadístiques, convidats, tertúlies, entrevistes als candidats més votats, etc.

    Ho podeu seguir al 107.9FM i a www.radiopollença.net.

    Al 2011  aquests van ser els resultats a Pollença:

     

    Eleccions on-line


    0 0

    Bosch, Carbonero y Company, candidatos a Enemics de la Terra 2011


    Son las propuestas de los socios y simpatizantes de Amics de la Terra


    R.L. | 21/11/2011


    Los socios y simpatizantes de la asociación ecologista Amics de la Terra proponen este año a tres candidatos del Govern balear para el premio Enemic de la Terra porque «mediante sus acciones o dejadez han perjudicado el patrimonio natural y/o cultural de Eivissa».

    El primer candidato es la Conselleria de Educació que dirige Rafael Bosch, «por las consecuencias negativas que produce la reducción de la plantilla del Camp d'Aprenetatje de sa Cala; el único centro en Eivissa que enseña, mediante salidas y experiencias participativas, la cultura popular, las tradiciones y los valores del entorno natural de la isla».

    El segundo aspirante al premio es el conseller de Medi Ambient i Agricultura, Biel Company, «por su brutal reestructuración del organismo regulador de la agricultura ecológica, que ha pasado de tener una plantilla de 8 personas a contar solamente con 2», una situación que obliga a que «los propios agricultores tengan que pagar los costes de estas inspecciones».

    El exconseller de Obres Públiques, Jaume Carbonero, también entra en la terna «por su dejadez, permitiendo que pasen cuatro años sin haber conseguido que se retire la tierra depositada ilegalmente en la finca de Fiesta Hotels».

    Durante la cena que tendrá lugar el viernes, los socios de Amics de la Terra votarán el ganador del este premio negativo.

    Última Hora Ibiza y Formentera (21-11-2011)


    Jaume Carbonero, Enemic de la Terra por no retirar la tierra del golf de Matutes


    La plataforma Rescat Immediat Posidonia obtiene el premio positivo por su defensa de las praderas


    Jaume Carbonero, enemic 2011


    VICENT MARÍ


    El grupo ecologista Amics de la Terra eligió anoche al exconseller de Movilidad, Jaume Carbonero, premio Enemic de la Terra 2011. Carbonero hizo méritos al galardón por dejar pasar cuatro años sin retirar la tierra acumulada en terrenos donde el Grupo Matutes proyectaba un campo de golf, en Platja d´en Bossa, «un testimonio de la vergonzosa inoperancia de la conselleria» que dirigía.

    Recordaron, asimismo, que el contrato de las autovías exigía depositar la tierra en un lugar adecuado y que una sentencia prueba que hubo connivencia con Fiesta Hotels para usar la tierra en un proyecto de golf.

    El premio Amic de la Terra recayó en la plataforma RIP, por sus acciones en defensa de la posidonia.

    Diario de Ibiza (26-XII-2011)


    Jaume Carbonero Malbertí: un mal conseller d’Habitatge que ajudà a ensorrar els Pactes de Progrés de les Illes


    Jaume Carbonero Malbertí és un polític mallorquí del Partit Socialista de les Illes Balears. Va néixer a Palma l'any 1951.

    És arquitecte i especialista en urbanisme. Ha fet feina d'arquitecte municipal de Pollença i és professor de dret urbanístic de la Universitat de les Illes Balears.

    Fou director general d'Arquitectura i Habitatge de 1999 a 2003 i el juliol de 2007 va ser nomenat pel president del Govern de les Illes Balears, Francesc Antich, conseller d'Habitatge i Obres Públiques de l'executiu balear.

    El 5 d'agost de 2011 es conegué que Carbonero realitzà despeses de més de 92.000 euros en obres d'art per a la decoració de dependències del Govern en plena crisi econòmica i que aquestes es depositaren en un magatzem[1] A més, el 8 l'agost de 2011 es descobrí que Jaume Carbonero realitzà una despesa de 21.000 euros en pintures de la seva cosina María Carbonero entre l'any 2008 i l'any 2009.[2] Finalment, el 14 d'agost de 2011 es es publicà que Jaume Carbonero va realitzar una despesa de 3.000 euros a càrreg de l'Administració en la contractació d'una agència de detectius per a localitzar dispositius de vigilància del seu despatx tot i que no se'n trobà cap.[3]

    Wiquipèdia

    Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)


    Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)


    Defensa del GOB


    Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

    No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

    Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.



    Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

    Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

    Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

    Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

    Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

    I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

    Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

    L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

    Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

    Miquel López Crespí


    Un conseller [Jaume Carbonero] que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre. (Miquel López Crespí)


    Mallorca no és Sicília!


    Els desastres de Jaume Carbonero, novament



    La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment i, a part d’això, qui signa aquest article ho ha confirmat per mitjans personals i ben directes, el prepotent conseller d’Habitatge, el mateix que tants problemes ha causat i causa a les forces progressistes illenques amb els seus continuats errors, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

    La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



    La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

    Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

    Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

    Cal dir que a nosaltres, a l´esquerra que ha patit en carn pròpia, com Biel Barceló, les ofenses i mals modals de Jaume Carbonero no ens estranya gens ni mica tot el desgavell de desastres que envolten les decisions de Carbonero.

    Aquests continuats desastres sempre han posat en situació difícil les forces progressistes illenques: l’autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

    Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a suggerir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitat contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, el MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

    Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    [24/05] Setmana Sagnant - Enfrontaments a Père-Lachaise - Míting per la unitat proletària - París (24-05-68) -«L'Enragé» - Spencer - Zo d'Axa - Albalat - Ramón Valledor - Portales - Ségeral - Nakachidze - Spencer - Galindo - Rodrigues - Martí Ibáñez - Blanch - Viadiu - López Mingorance

    Anarcoefemèrides del 24 de maig

    Esdeveniments

    París incendiat durant la Setmana Sagnant

    - Quart dia de la Setmana Sagnant: El 24 de maig de 1871 a París (França), a les 8 hores del matí, els 15 membres del Consell de la Comuna que encara s'hi troben decideixen l'evacuació de l'Ajuntament. Dues hores després, Jean-Louis Pindy dóna l'ordre de calar foc l'edifici; Théophile Ferré igualment pren foc el Palau de Justícia i la Prefectura de Policia. Els incendis del dia anterior continuen i s'escampen, arribant a immobles habitats dels carrers Lille, Saint-Sulpice i del Bac. Charles Delescluze i els despatxos de la Guerra es repleguen a l'alcaldia del XI districte; el Comitè de Salvació Pública s'hi afegeix. Les tropes de Versalles capturen la flotilla de llanxes canoneres del Sena i s'apoderen del barri del Louvre, de la Banca de França, de la Borsa, del Palais-Royal, del carrer d'Assas, de Notre-Dame des Champs. A la riba esquerra del Sena, la fàbrica de pólvora de Luxemburg esclata pels aires al migdia, restant les tropes federades sense municions. Les tropes de Versalles ataquen les barricades del carrer Soufflot i del carrer Gay-Lussac. Les conquereixen poc a poc i, a la tarda, han ocupat tot el barri. Als voltants del Panthéon massacren sumàriament centenars de presoners i de sospitosos. Ferré signa l'execució de sis ostatges (l'arquebisbe de París Georges Darboy, el president Bonjean, l'abat Deguerry i tres jesuïtes), que seran afusellats a la presó de la Roquette a les 19 hores per un escamot de voluntaris. Els communards ja només controlen alguns districtes (XI, XII, XIX i XX) i algunes illetes (dels III, V i XIII).

    ***

    Ilya Repin: "Míting anual en memòria de la Comuna al Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise de París" (1883) - Galeria Tretyakov (Moscou)

    - Enfrontaments a Père-Lachaise: El 24 de maig de 1885, al cementiri de Père-Lachaise de París (França), durant el míting anual en memòria de la Comuna de París, van tenir lloc enfrontaments entre la policia, que carregà amb baioneta al fossar mateix, i els manifestants. A l'exterior la cavalleria va dispersar els obrers a cop de sabre. Balanç de la jornada: 40 ferits i 60 detinguts. El govern de«concentració republicana», dirigit pels radicals, volia impedir el desplegament de la bandera roja, un «emblema de la guerra civil». Els enfrontaments extremadament violents entre els manifestants i les«forces de l'ordre» a la necròpolis, i davant mateix del Mur dels Federats, on ondejava una gran bandera roja de la Unió Socialista Revolucionària. Le Cri du peuple denunciarà les «massacres» i la seva premeditació; de la banda del poder, el prefecte de policia Gragnon processarà els«instigadors» i les «bandes armades», i el ministre de l'Interior Allain-Targé, blasmarà contra la«minoria d'agitadors que ha volgut desbordar la democràcia parisenca». A partir d'aleshores, cada any es desencadenarà una «guerra de banderes» al cementiri de Père-Lachaise durant la commemoració de la Comuna de París.

    ***

    Intervenció de Vicente Ballester Tinoco en el míting per la unitat proletària a la Plaça de Toros de Cadis (24-05-1936)

    - Míting per la unitat proletària: El 24 de maig de 1936 se celebra a la plaça de toros de Cadis (Andalusia, Espanya) un míting per la unitat proletària organitzat per la Federació d'Arts Gràfiques i presidit pel socialista Mariano Cancelo Sibello. El primer en intervenir va ser Vicente Ballester Tinoco, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que atacà el feixisme i assenyalà la necessitat d'unificar les forces proletàries, com a primer pas per aconseguir el triomf de la revolució. Després intervingué Francisco Largo Caballero, secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT), el qual afirmà l'existència de la lluita de classes i agregà que el feixisme es trobava incrustat en totes les institucions de la II República espanyola (Exèrcit, Magistratura, força pública, etc.) i que calia una «republicanització» d'aquestes institucions. Acusà els capitalistes d'obstaculitzar la producció i de boicotejar econòmicament el govern republicà. També reivindicà l'aliança sindical i la«unificació» proletària (anarquistes, socialistes i comunistes) i exposà que la dictadura del proletariat no era opressió contra el proletariat mateix, sinó contra la classe capitalista. Acabà la seva intervenció amb un record a Luis Carlos Prestes, dirigent comunista empresonat per la dictadura de Getúlio Vargas al Brasil. La plaça de braus gaditana estava de gom a gom.

    Míting per la unitat proletària (24-05-1936)

    ***

    Els manifestats armats amb l'"atrezzo" de l'ocupat teatre Odéon

    - París (24-05-68): El 24 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen per a les 19 hores davant l'estació de Lió, a la riba dreta del Sena, una gran manifestació; el «Moviment del 22 de març» i els «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) són presents. El motiu és protestar contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit, però els coordinadors de la revolta estudiantil tenen altres ambicions. A l'Estat francès hi ha 10 milions de vaguistes; els manifestants parisencs són cada vegada més nombrosos, més decidits i entrenats per al combat de carrer. Els partits d'esquerra, o bé romanen muts com els diversos partits socialistes, o bé s'ha quedat retardats pel que fa el moviment, com ara el Partit Comunista. El poder està indecís. Ni De Gaulle ni Pompidou aconsegueixen presentar un programa acceptable a la massa insubmisa partidària de la vaga salvatge. Els revolucionaris del Barri Llatí es troben en una posició força bona per prendre iniciatives i avui és un dia idoni per avançar una passa més. Es parla d'ocupar l'Ajuntament, com van fer els communars justament per aquestes dates fa gairebé un segle; altres parlen del Ministeri d'Economia, altres de la Borsa. La Confederació General del Treball (CGT) també havia convocat una manifestació a París, però comparada amb l'estudiantil queda enormement deslluïda. La gendarmeria no pot controlar la situació i l'Estat es planteja la necessitat de recórrer a l'Exèrcit per salvar la«crisi»: són posats en alerta els paracaigudistes de Castres i de Carcassona, els soldats d'Infanteria de Marina de Toló i les brigades motoritzades de Monthéry i de Maisons-Lafitte; per arrodonir l'estratègia es decideix atacar psicològicament: la segona brigada blindada de Rambouillet farà una tournée per les portes de París, concretament per Issy-les-Moulineaux. Per altra banda, des del 18 de maig tres organitzacions trotskistes, la Joventut Comunista Revolucionària (JCR), la Veu Obrera (VO) i el Partit Comunista Internacionalista (PCI) s'han constituït en«Comitè Permanent» conscients que el moment necessita d'una avantguarda obrera que «dirigeixi» la revolució. La reacció gaullista decideix posar en marxa els Comitès de Defensa de la República. Cohn-Bendit intenta entrar a Franca per la duana a prop de Forbach i es rebutjat. A l'estació de Lió són milers de persones, vingudes de tot el gran París; algunes molt preparades i «armades». Mentrestant, per primer cop des del començament de la crisi, el president de la República, el general De Gaulle es dirigeix per ràdio i per televisió a la població i anuncia un plebiscit per al 16 de juny sobre el que anomena «la participació», a fàbriques, a universitats, etc. i la «renovació del país». Com que l'Ajuntament està fortament protegit l'objectiu serà la Borsa. Els organitzadors només havien aconseguit un permís de concentració no de manifestació i quan aquesta comença i la policia ho impedeix, comencen ha construir-se barricades. La lluita està servida: còctels molotov, llambordes, arbres tallats–en seran 130 avui--; i la policia contesta: autobombes amb mànegues, bulldozers antibarricades, gasos lacrimògens. Les pallisses policíaques avui són especialment contundents. Una «petita» manifestació d'unes 5.000 persones trenca el cercle i arriba fins a la Borsa que es troba totalment desprotegida i poc després les flames s'escampen pel símbol del poder econòmic. Les comissaries del carrer Beaubourg, de la plaça del Panthéon i del barri dels Archives són assaltades. Fins a les sis de la matinada la guerra urbana serà l'ama del centre de París; una nit de 800 detinguts i de 450 ferits. A Bordeus (69 policies i 40 estudiants ferits), a Nantes, a Tolosa, a Estrasburg, a Grenoble, la nit també serà de sang i foc. A Lió el comissari de policia M. Lacroix mor trepitjat per un camió conduït per uns delinqüents barrejats entre els manifestants.

    ***

    Portada del primer número de "L'Enragé"

    - Surt L'Enragé: El 24 de maig de 1968 surt a París (França) el primer número del setmanari satíric de tendència llibertària --no anarquista stricto sensu-- L'Enragé. Comité d'Action. Enquadrat en els fets de«Maig del 68» i com a resposta a Action, fou editat per Jean-Jacques Pauvert i dirigit per Jean-Pierre Castelnau. Fou imprès en diverses impremtes llibertàries semiclandestines, fugint de les pressions policíaques i de les del Partit Comunista Francès (PCF), i s'editaren uns 100.000 exemplars. La revista es compon essencialment de dibuixos (Blachon, Bosc, Cabu, Carbon, Flip, Gébé, Godot, Jad, Lacroix, Lagneau, Malsen, Pestre, Philippe, Reiser, Sabadel, Sesamo, Siné, Soulas, Roland Topor, B. Ward, Willem, Wolinski, etc.) i d'alguns textos de Siné. En sortiren 12 números, l'últim el 25 de novembre de 1968.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Partitura d'una obra d'Émile Spencer

    - Émile Spencer: El 24 de maig de 1859 neix a Brussel·les (Bèlgica) el pianista i compositor musical anarquista Alexis Spencer-Owen, més conegut com Émile-Alexis-Xavier Spencer o, simplement, Émile Spencer. Estudià piano al Conservatori de Brussel·les i destacà com a compositor musical i professor. En 1879 viatjà a París (França) i poc després entrà com a director d'orquestra en un teatre de Luxemburg. En 1881 s'instal·là a París i treballà de professor al Concert des Ambassadeurs i per al cantant Émile Duhem. En 1881 s'instal·là a París, on es dedicà principalment a fer peces musicals per a vodevils i cafès cantants. L'execució en 1894 de l'anarquista Auguste Vaillant engegà la indignació del moviment llibertari el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. Va compondre gairebé 4.000 cançons per a una gran quantitat de destacats cantants (Adolphe Bérard, Jeanne Bloch, Dranem, Yvette Guilbert, Paulus, Polin, Sulbac, etc.), entre les quals destaquen L'anatomie du conscrit, Les conseils de la gran soeur, Côté pile, côté face, La fée verte, Gervaise,En revenant de Suresnes, L'océan,Les petits pois, Le rapin, La travailleuse,Vautour d'enfer, Voulez-vous des z'homards i, sobre tot, La jambe de bois. Émile Spencer va morir el 24 de maig de 1921 a Nanterre (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri del Centre d'aquesta localitat.

    ***

    Zo d'Axa

    - Zo d'Axa: El 24 de maig 1864 neix a París (França) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Gallaud de la Pérouse, més conegut  com Zo d'Axa. Havia nascut en una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill d'un alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehorsés ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó:«La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel --qui havia conegut son avi--, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazasà Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella. Elsúltims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930 a Marsella (Provença, Occitània), després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.

    ***

    Camp d'internament de Royallieu (Compiègne)

    - Josep Albalat Ripollès: El 24 de maig de 1909 neix a Albocàsser (Alt Maestrat, País Valencià) el resistent antifranquista llibertari Josep Albalat Ripollès. Fuster ebenista de professió i exiliat a França després de la Guerra Civil, va fer de guia i d'emissari de la xarxa d'evasió llibertària de Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 va ajudar a passar la frontera Ponzán i tres companys més fins a Boltaña camí d'Osca per establir els seus contactes. Detingut per la policia del Govern de Vichy el 14 d'octubre de 1942 en un pis franc a Tolosa amb altres membres del grup --Francisco i Pilar Ponzán Vidal, Pascual López Laguarta, Vicente Moriones Belzunegui (José Luis Márquez Boya), Eusebio López Laguarta (Luis García), Amadeo Casares Colomer i Miguel Chueca Cuartero--, va ser tancat al camp de Vernet. Tot el grup va ser posat en llibertat el 22 de desembre gràcies a una falsa ordre d'alliberament emesa per la resistència, llevat Albalat perquè havia una errada en el nom. El febrer de 1943 els alemanys el van enviar a treballar a Donibane Lohizune, però va escapar a Perpinyà. El 2 de novembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo a Banyuls de la Marenda i portat a París, on va ser torturat salvatgement i portat a la presó de Fresnes. Transferit al camp de trànsit de Royallieu a Compiègne, va ser deportat a Alemanya i tancat a diversos camps de concentració (Neu Bremm, Mauthausen, Melk i Ebensee) fins al seu alliberament per les tropes aliades. En 1982 vivia per la zona oest d'Occitània.

    ***

    Amedeo Ramón Valledor

    - Amadeo Ramón Valledor: El 24 de maig de 1920 neix a Guimara (Lleó, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Amadeo Ramón Valledor, conegut com El Asturiano o Ramón. Miner de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), idees que heretà, ben igual que sos germans, de son pare, Amadeo Ramón Chachón, un dels líders anarcosindicalistes de la regió. Arran del cop d'estat feixista de juliol de 1936, el qual triomfà a la seva zona, aconseguí fugir i arribà a Astúries. Quan la caiguda del front de Gijón, va ser fet presoner quan intentava fugir, amb altres companys, amb barca. Jutjat, va ser condemnat a una dura pena de presó. Durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1942 s'evadí amb altres companys, amb el suport de la guerrilla, de la colònia minera penitenciària de la Societat «Minas de Moro», a Fabero (Lleó), i s'integrà en el grup guerriller organitzat pel seu cosí Serafín Fernández Ramón (O Santeiro), format sobretot per miners confederals –Manuel Bermúdez Fernández (Asturiano), Arturo Martínez (Xoqui), Antonio Vega Guerrero (Rizoso), Vicente Seoane (Pasoslargos), Gerardo Cañedo González, Domingo Villar Torres, El Chato de Teijera, etc.– i expresoners del camp de Fabero. Després, va ser nomenat un dels responsables de la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia. El juliol de 1947, amb un grup de set guerrillers, entre ells Manuel Guriérrez Abella, César Ríos, Adoración Campo Cañedo i Serafín Fernández Ramón, participà en un intent de passar a França, però que es va veure frustrat per mor d'una topada a Pobladura de Pelayo García (Lleó) amb la Guàrdia Civil i en la qual tres guerrillers resultaren ferits. El 5 de desembre de 1947 aconseguí fugir d'una emboscada on Serafín Fernández Ramón resultà mort. El 7 de desembre de 1948, amb Abel Ares Pérez i sa companya Matilde Franco Canedo, amb un taxi de Toral de los Vados (Lleó) arribà a Oviedo (Astúries) i, aquest grup, després de escapar als controls de la Guàrdia Civil, aconseguí passar a França el 13 de desembre. A França s'integrà en el grup guerriller de Francesc Sabaté Llopart (Quico) amb el qual el novembre de 1951 participà en un atracament a un banc barceloní. Posteriorment acompanyà Sabaté en nombroses expedicions expropiadores i de guerrilla a Catalunya, encara que ambdós no congeniaren mai i tingueren serioses topades. Malalt de càncer, Amadeo Ramón Valledor se suïcidà d'un tret al cor el 18 d'agost de 1963 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

    Amadeo Ramón Valledor (1920-1963)

    ***

    Reunió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries

    - Juan Portales Casamar: El 24 de maig de 1922 neix a Sesnández de Tábara (Zamora, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Juan Portales Casamar. Havia nascut en una família llibertària –sos germans Acracio, Luis i Suceso foren anarquistes. Ben aviat es va involucrar en la lluita revolucionària clandestina militant en les Joventuts Llibertàries andaluses. El febrer de 1944 a Sevilla, en el Ple de la Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou nomenat membre del secretariat d'aquesta regional. El gener de 1947 assistí a Madrid al Ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), on fou nomenat secretari de Defensa del Comitè Peninsular, encarregant-se especialment de la difusió dels periòdics clandestins Juventud Libre (FIJL) i Tierra y Libertad (FAI) en estret contacte amb Juan Gómez Casas. El 26 d'octubre de 1947 acompanya Gómez Casas a Tolosa de Llenguadoc, ambdós delegats pel Comitè Peninsular de la FIJL per a assistir a una plenària. A finals de 1947 va ser detingut a Madrid amb Liberto Sarrau i amb ell Gómez Casas i la seva impremta; ell aconseguí fugir i aquesta fuita va ser considerada per alguns com una mena de traïció. A França feu missions d'enllaç amb el Comitè Peninsular de la FIJL. Establert definitivament a França, fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de Cachan (Illa de França, França). Juan Portales Casamar va morir el 21 d'agost de 1973 a Montrouge (Illa de França, França).

    ***

    Louis Ségeral

    - Louis Ségeral: El 24 de maig de 1928 neix a Givors (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Louis Ségeral. En 1944, després que son pare va ser deportat a Alemanya on morí, entrà en el maquis i participà en les activitats de la Resistència enquadrat en un grup de Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de l'Ain (Roine-Alps, Arpitània), on va fer el primer contacte amb el pensament llibertari de la mà d'anarquistes espanyols. En aquest grup s'oposà a humiliar els presoners alemanys. Després de l'Alliberament entrà a treballar com a obrer emmotllador a la foneria «Ateliers du Furan» de Sant-Etiève, militant en l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i participant en diferents lluites. A començaments de la dècada dels cinquanta s'instal·là a Clarmont d'Alvèrnia, on freqüentà el local de la CNT espanyola en l'Exili del carrer d'Ange. De manera autodidacta es va fer enginyer de carcasses metàl·liques i col·laborà activament en la creació de cooperatives obreres a la zona de Clarmont d'Alvèrnia, fundant la seva pròpia Societat Cooperativa Obrera de Producció (SCOP). Militant de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i de la Federació Anarquista (FA), col·laborà regularment en Le Monde Libertaire. Participà activament en els fets de «Maig del 1968» i organitzà nombroses conferències i presentacions de films polítics, alhora que fou un dels creadors del Grup d'Acció i d'Estudis Llibertaris (GAEL) a Clarmont d'Alvèrnia, participant en la seva ràdio. Gràcies a la seva iniciativa, el 9 d'octubre de 1980 s'inaugurà a Clarmont l'«Ateneo», local obert a totes les organitzacions llibertàries de la ciutat. També creà la Biblioteca Associativa «Le pavé dans la mare». Entre els anys setanta i vuitanta participà a totes les lluites socials de la seva regió. En aquests anys col·laborà amb el grup IRL, que edità a Lió la revista Informations Rassemblées à Lyon. El novembre de 1979, després de l'exclusió de Maurice Laisant de la FA arran del Congrés de Nevers, participà en la creació de la Unió dels Anarquistes (UdA) i en el seu òrgan d'expressió Le Libertaire. Revue de synthèse anarchiste, de Le Havre. Durant dos anys s'encarregà de les Relacions Interiors d'aquesta nova organització llibertària. Membre de la Libre Pensée, amb Henri Terrenoire, destacà pel seu anticlericalisme. En 1987 ajudà la nova generació en la reconstrucció de la CNTF. Entre 1984 i 1985 portà el programa radiofònic setmanal Utopia de la ràdio lliure Fréquence 101. Amant de la poesia i de la pintura, es va veure atret pel moviment lletrista i realitzà pintures inspirades en aquesta avantguarda artística. És autor del llibre de poemes Le damier (1973), de la novel·la Les nouvelles de la Combe (1986) i del llibre de memòries Chroniques de la rue de l'Ange. 20 ans d'anarchisme à Clermont-Ferrand (1968-1988) (1988). Louis Ségeral va morir d'un càncer, com molts dels seus companys de foneria, el 25 de novembre de 1988 a Lió (Arpitània).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Foto policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894)

    - Victor Nakachidze: El 24 de maig de 1905 es, sembla, assassinat a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) l'anarquista i bohemi Victor Nakachidze, a vegades citat el seu nom com Nicolas i el seu llinatge com Makachedze o Makachidsé, i que va fer servir nombrosos pseudònims (Carlos Thoss,Meliton, Maigrot, etc.). Havia nascut el 27 de desembre de 1865 a Nikhailoma (Geòrgia, Imperi Rus). Fill de la família noble georgiana dels Bagrationi, tenia el títol de príncep i son pare era coronel de la Gendarmeria Imperial i son germà governador civil de Yélisavetpol, al Caucas. Del seu breu pas per l'Exèrcit imperial deixà escrit unes memòries molt dures que van ser prohibides arreu dels països d'influència eslava. Estudiant de química a la Universitat de Sant Petersburg, en 1885 entrà en contacte amb els cercles anarquistes. En 1887 va ser condemnat a mort a Rússia per haver conspirat contra el tsar; commutada la pena, va ser empresonat a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg. Aconseguí fugir dos anys després i, després de trencar amb sa família, s'exilià a París (França), on treballà un temps als laboratoris químics d'Edmond Frémy alhora que feia propaganda anarquista pel Barri Llatí. El 12 de maig de 1890 va ser detingut amb altres companys quan feia pràctiques d'explosius al bosc de Le Raincy (Illa de França, França). El juliol de 1890 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París, amb altres vuit russos –Boris Reinstein i sa companya Ana Nogilwa, Alexandre Lavrenius, Tauben Bromberg, Eugéne Stepanoff (Driowski), Jean Kastchintzeff (Ananiew), Levof (Lwolf) i Alexandre Hoeckelmann de Landesen (Gagélmann)–, a tres anys de reclusió per «fabricació d'explosius amb finalitats nihilistes», que purgà a la presó d'Angers (País del Loira, França). El 6 d'octubre de 1892 va ser alliberat i se li va decretar l'expulsió de França, refugiant-se a Londres (Anglaterra) a finals d'any. A la capital anglesa publicà la traducció en francès de les seves memòries militars sota el títol La vérité sur l'armée russe. Posteriorment, acompanyat de sa companya Marianne Evangeline Roedel (Comtesa Vera Radelewska o Baronessa de Rudelheim), que també havia estat expulsada de França, i la família d'aquesta, va ser detingut a Niça (Provença, Occitània), on estava en relacions amb la família reial georgiana exiliada, i el gener de 1893 condemnat per violació del decret d'expulsió i per portar armes prohibides. En 1893 va ser expulsat de Brussel·les (Bèlgica) després d'haver intentat guanyar un procés contra la duquessa de Wellington. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'agost de 1894 va ser detingut a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) provenint de Girona (Gironès, Catalunya). En data indeterminada arribà a Suïssa i el setembre de 1896 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en possessió de croquis i de formules per a la fabricació de bombes. Expulsat del cantó de Vaud, el 19 de setembre de 1896 va ser expulsat de la Confederació Helvètica. Novament va ser detingut el setembre de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment va ser expulsat de França, Itàlia, Espanya, Gibraltar, Catalunya –viatjà amb tota «sa família» per Barcelona i Girona sense pagar cap factura– i Bèlgica. El 14 de gener de 1901 amb sa companya va ser detingut, sota el nom de Carlos Thoss i amb la professió de pintor de miniatures, a Niça i novament expulsat de França per estafa. El 26 de setembre de 1901 va ser detingut a Roma i l'octubre d'aquell any va ser expulsat de bell nou d'Itàlia, després d'haver passat 20 dies empresonat per infracció de l'ordre d'expulsió. En aquesta època negava la seva condició d'anarquista i assegurava ser un dels caps de la maçoneria del Caucas i de Polònia, de ser un nacionalista georgià  i de tenir una gran amistat amb el president del Consell de Ministres espanyol Práxedes Mateo Sagasta. El desembre de 1902 retornà a Ginebra amb Marianne i son sogre Karl Adolf Roedel, vivint tots tres de manera aventurera i bohèmia. El 16 de gener de 1903 va ser detingut a Carouge, a prop de Ginebra, i condemnat a 10 francs de multa per haver trencat el bandejament i portat a la frontera. El juny de 1903 va ser detingut a Évian-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània); jutjat el 8 de juliol d'aquell any pel tribunal de Thonon-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània), va ser condemnat a nou dies de presó per violació del decret d'expulsió. Posteriorment, sembla, retornà a Rússia. Un príncep Nakachidze, governador de Bakú, va ser assassinat el 24 de maig de 1905 a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) a resultes de l'explosió d'una bomba llançada per activistes de la Federació Revolucionària Armènia (FRA) al pas del seu cotxe. Les comunitats armènia i musulmana el considerava responsable de la matança dels seus membres que havia tingut lloc el febrer anterior a Bakú. És molt probable que en aquest atemptat el mort fos son germà i no ell. Tot és molt confós en la vida d'aquest bohemi anarquista.

    ***

    Partitura d'una obra d'Émile Spencer

    - Émile Spencer: El 24 de maig de 1921 mor a Nanterre (Illa de França, França) el pianista i compositor musical anarquista Alexis Spencer-Owen, més conegut com Émile-Alexis-Xavier Spencer o, simplement, Émile Spencer. Havia nascut el 24 de maig de 1859 a Brussel·les (Bèlgica). Estudià piano al Conservatori de Brussel·les i destacà com a compositor musical i professor. En 1879 viatjà a París (França) i poc després entrà com a director d'orquestra en un teatre de Luxemburg. En 1881 s'instal·là a París i treballà de professor al Concert des Ambassadeurs i per al cantantÉmile Duhem. En 1881 s'instal·là a París, on es dedicà principalment a fer peces musicals per a vodevils i cafès cantants. L'execució en 1894 de l'anarquista Auguste Vaillant engegà la indignació del moviment llibertari el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. Va compondre gairebé 4.000 cançons per a una gran quantitat de destacats cantants (Adolphe Bérard, Jeanne Bloch, Dranem, Yvette Guilbert, Paulus, Polin, Sulbac, etc.), entre les quals destaquen L'anatomie du conscrit, Les conseils de la gran soeur, Côté pile, côté face, La fée verte, Gervaise,En revenant de Suresnes, L'océan,Les petits pois, Le rapin, La travailleuse,Vautour d'enfer, Voulez-vous des z'homards i, sobre tot, La jambe de bois. Émile Spencer va morir el 24 de maig de 1921 a Nanterre (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri del Centre d'aquesta localitat.

    ***

    Rafael Galindo Royo

    - Rafael Galindo Royo: El 24 de maig de 1951 cau abatut a La Marañada, a Reillo (Conca, Castella, Espanya), l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Rafael Galindo Royo, conegut com Mauro i Carmelo. Havia nascut el 17 de març de 1915 a Pitarque (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Rafael Galindo i Benita Royo. Tinent d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola procedent de milícies, va ser enviat amb aquesta graduació per lluitar contra el feixisme enquadrat en el II Batalló de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió. Al final de la Guerra Civil ja tenia el grau de capità d'Infanteria. Fet presoner pels feixistes, el 28 de març de 1939 fou tancat a Alacant. Jutjat, va ser condemnat a 14 anys i vuit mesos de presó per un delicte d'«adhesió a la rebel·lió» i passà per diverses presons: Portaceli (València), Terol, Presó Habilitada de San Juan de Mozarrifar (Saragossa) i Torrero (Saragossa). El 25 d'abril de 1944 va ser excarcerat en llibertat condicional i després d'un temps a Pitarque, s'instal·là a Aliaga (Terol). El 21 de setembre de 1944 va ser detingut novament a Aliaga, però fou alliberat poc després. A Aliaga treballà de comptable i d'escrivent a la Companyia de Mines i Indústries d'Aliaga SA fins que aquesta desaparegué. El 27 de desembre de 1945 fou alliberat definitivament un cop la resta de la pena li havia estat indultada. En aquests anys milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. El 20 de març de 1947, arran d'una ona repressiva dirigida contra la CNT de la regió, s'integrà en el 17 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). Més tard actuà per la serra de Javalambre (Terol) i després de la mort d'Atanasio Serrano Rodríguez (Capitán), el 2 de novembre de 1949 a La Rodea (Cañizares, Conca, Castella, Espanya), agafà el comandament del 5 Sector de l'AGL. En 1950 executà el guerriller Máximo Plaza Soria (Roberto), acusat pels companys d'haver abusat d'Amadora (Rosita), d'Angelita (Blanca) i d'Esperanza Martínez García (Sole), tres germanes que s'havien integrat en la guerrilla amb son pare Nicolás Martínez Rubio (Enrique). A partir de l'estiu de 1950, quan l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó (AGLA) esdevingué Comitè Regional de la Resistència (CRR) i implicà la desaparició dels sectors, va ser nomenat responsable del Comitè de la Resistència de Conca, que comptava 15 guerrillers. En 1951 només tenia al seu comandament set guerrillers a la zona nord de Conca i Basilio Serrano Valero (Manco de la Pesquera) comandava nou al sud. El 7 de maig de 1951, amb Tomás Labatud Briones (Samuel), fou acusat d'executar Bernardo Montoya Almodóvar, pagès de Torrecilla. El 24 de maig de 1951 Rafael Galindo Royo va ser abatut, juntament amb Francisco Mariano Campillo (Chatillo de Sisante) i Hilario César García Lerín (Loreto), a La Marañada, al Chatarral de Reillo (Conca, Castella, Espanya), en un enfrontament amb la Guàrdia Civil, i les seves restes enterrades al cementiri civil de Reillo. En 1956 el cineastra Pedro Lazaga Sabater estrenà la pel·lícula Torre partida fonamentada en la vida de Rafael Galindo Royo. El maig de 2012 les restes dels tres guerrillers van ser exhumades i, un cop identificades a través de l'ADN, el 9 de febrer de 2013 van ser inhumades dignament pels seus familiars al mateix cementiri de Reillo sota una làpida de record dels guerrillers morts.

    ***
    Leonídio Rodrigues

    - Leonídio Rodrigues: El 24 de maig de 1951 mor a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarquista Leonídio Rodrigues. Havia nascut el 14 d'octubre de 1887 a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal). Ferrer de gran habilitat, també treballava com a fuster de carros i tenia una petita propietat rural on amagava refugiats. Fou un dels fundadors de l'Associaçô de Classe dos Trabalhadores Rurais do Concelho de Palmela (Associació de Classe dels Treballadors Rurals del Municipi de Palmela) i portà a l'anarquisme un gran nombre d'obrers agrícoles de la zona de Palmela. També participà en conferències i en actes propagandístics anarquistes organitzats a Setúbal i per tot això va ser perseguit en nombroses ocasions per la policia.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Moragues y Carbonero amenazan a Barceló: ´Esto tendrá un coste´

    MATEU FERRER. PALMA.


    La foto oficial del "acuerdo histórico" de ayer tiene trampa. Al final se escenificó el consenso, sí, pero ¿tras cuántas horas de durísimas negociaciones? ¿y a qué precio?. Seis ruedas de prensa en 24 horas -PP, Carbonero, UM, Bloc, Govern, y todos juntos, por este orden- evidencian la frenética actividad de los partidos políticos para apuntarse los tantos de su contribución al nuevo texto de la ley de la Vivienda. El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. "¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!", comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto. Ya se había producido a mediodía el encuentro definitivo entre el conseller de Presidencia, Albert Moragues, y los interlocutores del PP, donde se cerró el acuerdo entre Govern y oposición. Fue en este último instante donde los ´populares´ pidieron introducir un nuevo cambio en la ley. A petición de sus alcaldes, como el de Marratxí o Manacor, reclamaron que la excepción prevista para Palma, de permitirle superar el crecimiento que le fija el Plan Territorial de Mallorca si es para VPO, se extendiera al resto de municipios de la isla donde sea susceptible desarrollar la nueva ley. "O todos moros, o todos cristianos", fue la consigna ´popular´. "Me parece bien, lo incorporaremos", sentenció Moragues. El problema vino cuando sus socios de gobierno del Bloc se enteraron en la susodicha reunión minutos antes de salir ante la prensa. Su líder, Biel Barceló, se negó en redondo a admitir este "coladero", máxime porque no les había sido consultado previamente. Tras duros reproches con Moragues y Carbonero, el primero telefoneó a Rosa Estarás para desbloquear la situación. Ésta envió a Mabel Cabrer, Antoni Pastor y José Manuel Bauzá a deshacer el entuerto. Como nadie se movía de sus posiciones, PP y Bloc coincidieron: Eliminar la excepción para Palma, "y todos iguales". Carbonero salió de la sala a departir con Moragues. Malhumorado, el conseller regresó a la tensa reunión y dio su brazo a torcer, no sin espetar en voz alta: "¡Tomo nota!". Le remachó Moragues, con un "esto tendrá un coste". Entonces, alguien tuvo que recordar: "¡No discutáis delante de éstos!", unos ´populares´ que se miraban la escena completamente alucinados. Pero Barceló se marchó tranquilo: El PSOE había negociado con el PP este extra "inadmisible" para el Bloc, encima a sus espaldas. Y decidió que por ahí no pasaba.

    Diario de Mallorca (17-IV-08)


    El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazo ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas "son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicilia".


    Biel Barceló emplaza a Carbonero y Moragues a pensar si ´es Mallorca o Sicilia´


    V.E. PALMA.


    El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazo ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas "son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicilia". Barceló se refería a la advertencia que le hicieron ambos consellers el miércoles en la negociación final para la ley de la vivienda. "Nosotros seremos más señores que otros y no entraré en detalles", dijo Barceló al ser preguntado por este asunto sin mencionar a Moragues y Carbonero aunque reconociendo implícitamente estas amenazas. Precisó que "fue una negociación dura" al tratarse de "un Govern plural con distintas sensibilidades" y que la postura del Bloc se enmarcaba en la protección del territorio y "no para hacer la puñeta a nadie".

    Diario de Mallorca (18-IV-08)


    El Bloc avisa que la llei per fer pisos en rústic s'ha de negociar amb ells


    Els socis del Pacte mantenen que aquest ha de ser el «darrer recurs»



    Q.TORRES. Palma.


    El Bloc posa emperons al projecte del conseller d'Habitatge, Jaume Carbonero, per poder construir pisos per sota del preu de mercat en terrenys que ara són considerats rústics. La coalició, que forma part del Pacte, entén que aquesta proposta no s'ha negociat amb ells i, per tant, just seria un «esborrany» que necessita el seu suport per convertir-se en realitat.Segons el portaveu adjunt del Bloc, Miquel Àngel Llauger, la creació de reserves de sòl per habitatge en rústic ha de ser el «darrer recurs» per afavorir la construcció de cases a preus econòmics. I manté que la «prioritat» ha de passar per potenciar la rehabilitació d'habitatges ja construïts o per afavorir la sortida al mercat de pisos que estan buits.

    En aquest sentit, el Bloc ja va proposar en el passat la implantació de mesures fiscals que penalitzin els propietaris amb habitatges sense ocupar, però també es conscient que aquesta política no seria acceptada per cap dels seus socis: ni UM ni el PSIB. Per això, plantejarà la creació de línies d'ajuts per incentivar els propietaris a posar pisos buits al mercat i proposarà la intermediació pública per afavorir-ho. També reivindicarà l'increment dels ajuts que ja es donen per a lloguer. Totes aquestes mesures es plantejaran quan s'obrin les negociacions entre els socis de Govern per concretar aquest pla d'habitatge en què ja treballa el departament del conseller Jaume Carbonero.

    Un pla que preveuria la possibilitat de permetre la construcció en àrees, ara considerades sòl rústic, a canvi que els promotors es comprometin que una part significativa dels pisos siguin de protecció oficial i, per tant, tinguin preus inferiors als de mercat. L'altra gran novetat d'aquest projecte passaria perquè es permetés un increment de les alçades dels blocs en determinades zones per alleugerir la repercussió del preu del sòl i abaratir els pisos.

    Diari de Balears (3-XI-07)


    Memòria històrica del primer Pacte de Progrés


    Quan Jaume Carbonero va ajudar a enfonsar el govern progressista


    Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. (Miquel López Crespí) (Miquel López Crespí)


    Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària [Margalida Lliteras], va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder. (Miquel López Crespí)



    Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

    Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.

    Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?

    Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".

    Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.

    Miquel López Crespí

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Días preelectorales. Inundación de propaganda política. Hemos visto imágenes de los políticos paseando por plazas, mercados, reuniéndose con comerciantes, apoyando a las pequeñas y medianas empresas, pero... yo no he visto a ninguno acudiendo a alguna biblioteca, o entrando en alguna librería, No deben ser espacios considerados como "populares" o aptos para el discurso político.

    No hay una web dedicada al mundo del libro en Mallorca. Y, sin embargo, todo el mundillo relacionado con la impresión es sumamente interesante, ya autores, imprentas, librerías, bibliotecas, etc. Por casualidad, que no por consulta de alguna bibliografía sobre ese mundo - encuentro un artículo de Pere Fullana Puigserver (Ficha en Dialnet) que habla sobre ese mundo (imprentas, bibliotecas, etc.) de la primera mitad del siglo XIX:

    Les biblioteques

    Al començament del segle XIX a Mallorca hi havia tres àmbits culturals capdavanters, dels quals se suposa que feien importants contribucions a les biblioteques: la Universitat Literària de Mallorca, l’Església i la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País. L’Església, per la seva banda, comptava amb un gruix significatiu de biblioteques, entre les quals destacaven l’Episcopal, la Sapiència, el Seminari Conciliar i les biblioteques conventuals. Entre aquestes excel·lia molt especialment la dels caputxins, consultada i valorada per Jovellanos durant la seva estada forçada a Mallorca entre 1801 i 1808, de la qual fou responsable fra Lluís de Vilafranca, un dels erudits més significatius de la Mallorca del primer terç del segle XIX. Tanmateix, s’han d’afegir també biblioteques particulars significatives, entre les quals destaquen, sobretot, aquelles que eren propietat de les principals famílies aristocràtiques. Disposaven de biblioteques meritòries les principals famílies de la noblesa com ara els Despuig, el Marquès de la Romana, el comte d’Aiamans, els marquesos de Campofranco, de Safortesa, de Brondo i de Cotoner, entre d’altres, i les biblioteques individuals, sobretot dels il·lustrats, dels professionals liberals i dels clergues (Bonaventura Serra, alguns clergues com ara Pere Gamundí, etc.). Així mateix, hi havia altres àmbits, com ara el Reial Col·legi de la Puresa i l’Acadèmia Mèdico-Pràctica Balear, que impulsaren biblioteques significatives. Un estudi sistemàtic de la biblioteca de la Puresa —actualment coneguda com a Biblioteca Alberta Giménez— ens aportaria interessants elements d’anàlisi per conèixer allò que arribava i es llegia a Mallorca durant la primera meitat del segle XIX.

    [...]

    Durant el decenni de 1830, la desamortització dels béns dels religiosos i l’exclaustració suposà la desfeta de les antigues biblioteques conventuals. Algunes, com ara la dels caputxins, van ser lliurades al Marquès de Vivot per a la seva custòdia i conservades gairebé íntegrament. Tanmateix, la majoria es desferen definitivament, tot i que l’Administració pública en salvà una part. Així mateix, el 1835 desaparegué definitivament la Universitat Literària de Mallorca, tot i que l’espai que ocupava va ser heretat per l’Institut Balear, que en conservà la biblioteca i n’augmentà el volum. D’altra banda, és probable que el redreçament de la SEMAP [Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País], sobretot a partir del decenni de 1830, afavorís també la conservació de llibres.

    Tanmateix, les conseqüències de la desfeta de les institucions de l’antic règim no foren del tot negatives, sobretot pel que fa a la democratització de la cultura. Així, amb els fons de les biblioteques conventuals es creà la Biblioteca Provincial, catalogada pels preveres Joan Gamundí i Jeroni Bibiloni. Aquesta biblioteca va ser inaugurada el 1847 a l’edifici de Monti-sion amb 30.000 volums procedents dels convents suprimits. Jeroni Bibiloni, l’exfranciscà i cappare del socialisme utòpic a Mallorca, dugué a terme la catalogació, des del 1842 fins al 1847. Per una altra banda, persistiren les biblioteques del Col·legi de la Sapiència —bona part de la qual s’ha conservat i ha estat catalogada darrerament— i la Biblioteca Episcopal —de la qual fou responsable Damià Estelrich, entre altres. Es crearen noves institucions educatives, com ara l’Escola Normal de Mestres (1842), que possiblement generà una biblioteca pròpia. Així mateix, la fundació de casinos, cercles i acadèmies afavorí un augment de la sensibilitat popular envers la lectura, la creació de biblioteques i el foment de la lectura. [...]

    Pere Fullana Puigserver: (Cercles: revista d'història cultural, Nº. 5, 2002)

    libro

    Pere Fullana no sólo habla de estas bibliotecas públicas, sino también de las particulares de principales familias de la nobleza o las de clérigos, algunas de las cuales, tras la muerte de sus creadores eran vendidas. "La pèrdua irreversible d’aquestes biblioteques és, també, un símptoma cultural d’una societat en la qual el llibre era considerat, pels familiars dels erudits, un objecte més de valor en el conjunt del mobiliari, però poca cosa més".

    Este artículo, del que he recogido la parte que trata de las bibliotecas, trata también sobre las imprentas, librerías, prensa, censuras, etc. en la primera mitad del siglo XIX.

    Hay algunos estudios sobre este mundo de la publicación en Mallorca, pero se hallan diseminados en diferentes revistas. Me gustaría ir enlazándolos poco a poco pues es un tema interesante para el conocimiento de una sociedad.


    0 0

    [25/05] Setmana Sagnant - «La Boje!» - Nold i Bauer - Federació Obrera Argentina - Atemptat de Taupin - París (25-05-68) - Hödel - Reclus - Kilifarski - Duchesnay - López Arango - Carmagnola - Baroni - Horna - Montefameglio - Sagra - García Dionisio - Costa Ferrer - Duval - Civera - Mattias - Ledo - Prat

    Anarcoefemèrides del 25 de maig

    Esdeveniments

    Execució sumària, el 25 de maig a les 18.30 hores, de "communards" agafats armats al carrer Saint-Germain-l'Auxerrois

    - Cinquè dia de la Setmana Sagnant: El 25 de maig de 1871 a París (França), a la riba esquerra del Sena, les tropes federades de la Comuna no controlen més que la Butte-aux-Cailles. Sota el comandament de Walery Wroblewski, i malgrat un violent bombardeig, hi resisteixen fins a mitja tarda, i després es replegaran cap a la Bastilla. Darrere d'ells, les tropes de Versalles ocupen tota la riba esquerra. A l'altra riba, la batalla es desencadena al Marais i sobretot als voltants de la plaça del Château-d'Eau --actual plaça de la República--, on Brunel a pres la direcció de la resistència. Els cinc dominics d'Arcueil i nou dels seus mossos presos com a ostatges el 19 de maig, transferits al fort de Bicêtre el 25, són morts durant la confusió regnant durant el bombardeig, quan són traslladats de lloc. Al cap vespre, quan el sol s'amaga a la plaça, Charles Delescluze, delegat de la Guerra de la Comuna, grimpa lentament la barricada del bulevard Voltaire i es deixa matar. Paul Antoine Brunel, Maxime Lisbonne i Auguste Vermorel seran ferits. Als barris ocupats, els presoners i sospitosos són afusellats amb metralladores per fileres.

    ***

    Capçalera de "La Boje!" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt La Boje!: El 25 de maig de 1885 surt a Vercelli (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista La Boje! Grido dei lavoratori (La Boje! Crit dels treballadors). «La Boje!» és el nom que van prendre les revoltes pageses que entre 1882 i 1885 tingueren lloc a la zona llombarda de Màntua. «La Boje!» significa en llengua vèneta«l'olla que bull» i ve de l'expressió que cridaven els camperols revolucionaris «La boje, la boje e de boto la va' de fora!» (Bull, bull i d'un cop trabuca!). Aquest setmanari va ser editat pel propagandista anarquista Luigi Galleani i només va treure un altre número, el 4 de juny de 1885. Portava la dita: «La Boje! È campo libero alla collaborazione operaia» (La Boje! Camp lliure a la col·laboració obrera) i un epígraf d'Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti):«Noi plebe, non morremo: Ma nel gran giorno, in faccia al sol lucente, giuistizia ci faremo!» (Nosaltres el poble, no morim: Però quan arribi el gran dia, amb el sol lluent a la cara, justícia hi farem!).

    ***

    Nold i Bauer

    - Alliberament de Nold i Bauer: El 25 de maig de 1897 els anarquistes Carl Nold i Henry Bauer, empresonats per complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de Homestead en 1892, són alliberats de la penitenciaria de l'Estat de Riverside a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA), després d'haver estat tancat quatre anys i tres mesos. Havien estat condemnats a cinc anys de treballs forçats, però la pena fou reduïda per bona conducta. Els grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman sortirà de presó en 1906.

    ***

    Anagrama de la FORA

    - Constitució de la Federació Obrera Argentina (FOA): Entre el 25 i el 26 de maig de 1901 a Buenos Aires (Argentina) té lloc el Congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA). Cinquanta delegats obrers, socialistes i anarquistes, representants de 35 societats obreres de la capital i de l'interior del país hi van prendre part, entre ells l'anarquista italià Pietro Gori. En aquest congrés, la FOA es reconeix autònoma vers els partits polítics, acorda la fundació de Borses de Treball, es pronuncia en favor de la vaga general, del boicot i del sabotatge com a formes de lluita, aprova la instal·lació d'escoles lliures patrocinades per la Federació i la necessitat de lluitar per la rebaixa o supressió dels lloguers. D'aquestes reivindicacions es desprèn l'existència d'un clar predomini anarquista entre els delegats al Congrés. Per altra banda, són aprovats diversos punts d'organització relatius al sistema de cotitzacions, a la pràctica de congressos anuals i a la representació de delegats --les seccions federals tindrien un delegat per cada 300 socis en el Comitè Federal, sense passar de tres delegats, fins i tot en el cas que la secció tingués més de 900 delegats. El congrés es va cloure amb una«salutació al proletariat universal que lluita per la seva emancipació, tot solidaritzant-se amb les seves lluites i desitjant bona salut al gènere humà per mitjà de la revolució social». Però des del II Congrés (abril de 1902), les divergències entre els anarquistes, més influents, i els socialistes es van manifestar i prepararen la seva separació. Arran del IV Congrés (juliol 1904), l'organització va prendre el nom de Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però no serà fins al V Congrés (26 d'agost de 1905), quan afirmarà la seva veritable orientació comunistallibertària. La FORA va arribar a tenir 250.000 membres i després de promoure nombroses vagues generals, en 1909, s'escindirà en dues organitzacions: FORA del IX Congrés (reformista) i FORA del V Congrés (fidel a l'ideal llibertari).

    ***

    Georges Taupin segons "Le Petit Parisien" del 26 de maig de 1923

    - Atemptat de Taupin: El 25 de maig de 1923, a la seu del grup catòlic i monàrquic Acció Francesa i del seu periòdic Action Française, al carrer de Roma de París (França), l'anarquista Georges Taupin, després de buscar inútilment per tot el local el líder d'aquest grup nacionalista d'extrema dreta Charles Maurras, dispara un tret de revòlver al sostre. Aquesta acció es realitza mesos després de l'atemptat de l'anarquista Germaine Berton, el 22 de gener d'aquell any al mateix lloc, i on resultà mort Marius Plateau, cap dels extremistes «Camelots du Roi». L'agressor va ser detingut sense oferir cap resistència per l'agent Joly al mateix lloc de la feta i portat a la comissaria de la Madeleine al carrer d'Anjou on fou interrogat per l'inspector Torlet. Taupin, obrer constructor de carcasses metàl·liques de 24 anys i resident a Ivry-sur-Seine, que havia sol·licitat entrar en Le Libertaire per reemplaçar el seu gerent Albertini aleshores empresonat, fou delegat en congressos de metal·lúrgics. Processat, va ser defensat pel prestigiós advocat Henry Torrés. Durant el judici, el 6 de juny de 1923, afirmà que no volia matar ningú sinó simplement mostrar que els anarquistes no tenien por de les amenaces d'Acció Francesa. Taupin va ser condemnat per«estralls, violències i ús d'arma prohibida» a 15 dies de presó i 25 francs de multa.

    ***

    Manifestació de la gent de l'espectacle: Jean-Pierre Cassel, Michel Piccoli, Micheline Presle, Samy Frey, François Fabian, Jacques Brel i Jean Ferrat, entre d'altres

    - París (25-05-68): El 25 de maig de 1968 a París (França), al matí, el primer ministre Georges Pompidou, en unes declaracions a la premsa diu que els esdeveniments desencadenats a França són una«temptativa evident de desfermar la guerra civil» i que a partir d'ara «tota reunió serà dispersada amb la major energia». A les 15 hores, comencen al Ministeri del Treball del carrer de Grenelle, les majors negociacions socials des del 1936, on s'ha intentant que tothom (sindicats, patronals, petites i mitjanes empreses, representants de les classes mitjanes, organitzacions agrícoles, etc.) hi participi. De Gaulle ha donat carta blanca al primer ministre per aconseguir la pau social. Pompidou, amb el suport de la patronal, d'arrencada concedeix un augment del 35% dels salaris mínims. 25 hores de negociacions caldran per arribar als acords socials més importants de tots els temps, amb un augment per al conjunt dels sous d'un 10%, i això sense gaire discussions. Mentrestant, els periodistes de les ràdios i de les televisions públiques es declaren en vaga; l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) només difonen un butlletí de notícies a les 20 hores, reclamen llibertat d'expressió. En aquesta vaga se sumarà tot el sector artístic (actors, directors de cinema i de teatre, músics, cantautors, etc.). 120 periodistes de l'ORTF serà acomiadats, entre ells Michel Drucker, Thierry Roland i Roger Coudrec.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Max Hödel, segons «Le Voleur. Cabinet de Lecture Universel» (19 de juliol de 1878)

    - Max Hödel: El 25 de maig de 1857 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Emil Heinrich Max Hödel, que va fer servir el pseudònim Lehmann. D'antuvi s'afilià al Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD, Partit Socialista Obrer d'Alemanya), però ben aviat trencà amb els socialistes argumentant que molt prometien emperò res no feien. A Leipzig es guanyà la vida com a lampista, però després es dedicà a la venda de periòdics (Die Fackel, Vorwärts, etc.) i a la difusió d'impresos polítics, fins i tot del socialistes cristians. El SAPD l'acusà que quedar-se amb  la recaptació de la venda de la seva premsa i l'expulsà oficialment del partit el 9 de maig de 1878, dos dies abans de cometre l'atemptat que el faria famós. Després marxà de Leipzig i anà a Nuremberg, on fou buscat pel procurador de l'Estat que l'acusà d'ofenses a l'emperador. Més tard viatjà per Alsàcia, Lorena, Silèsia i Westfàlia, escampant propaganda socialista i anarquista. Segons alguns va pertànyer al sector bakuninista de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però la policia mai no ho va confirmar i en els interrogatoris a vegades deia que era socialista i altres absolutament anarquista. Sense feina, el 25 d'abril de 1878 s'instal·là a Berlín. Pocs dies després, l'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per«traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya). Els atemptats de Hödel i de Karl Nobiling, uns dies més tard, el 2 de juny, contra l'emperador alemany van servir de pretext al canceller Otto von Bismarck per promulgar una Llei antisocialista l'octubre d'aquell 1878.

    Max Hödel (1857-1878)

    ***

    Paul Reclus fotografiat per Nadar (ca. 1906)

    - Paul Reclus: El 25 de maig de 1858 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el militant anarquista, enginyer i professor Paul Reclus, també anomenatGeorges Guyou. Fill d'Élie, els primers anys de sa vida els va passar en la«gran família» dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 tornà a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'establí a Escòcia, on treballà com a cartògraf i després com a professor. En 1903Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif (1916), Les FrèresÉlie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Paul Reclus va morir el 19 de gener de 1941 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.).

    Paul Reclus (1858-1941)

    ***

    Varban Kilifarski

    - Varban Kilifarski: El 25 de maig de 1879 neix a Harsovo (Razgrad, Bulgària) el militant, propagandista i pedagog anarquista Varban Kilifarski. Havia nascut en una família d'origen pagès, encara que per les seves formes semblava un aristòcrata. Son pare, originari de Kilifarevo, a prop de Tirnovo, feia de mestre a l'escola primària d'Harsovo. Més tard la família s'instal·larà a Razgrad. Varban passarà la major part del temps, sobre tot a l'estiu, a Teketo, a prop de Ichiklar, on s'ocupava, amb altres cinc famílies, de l'agricultura i de la silvicultura de l'immens bosc de Déliorman. De molt jove va descobrir les idees llibertàries de la mà d'un dels seus professors d'institut anarquista tolstoià i ja en aquell temps va ser detingut per primer cop per protestar contra els privilegis davant la presència d'unes autoritats. Enrolat en una organització socialdemòcrata, amb Mikhael Guerdjikov i Gotze Detxev, va participar en el moviment revolucionari federalista d'alliberament de Macedònia. En tornar a Bulgària en 1907, i després de passar un temps a la presó de Razgrad per una acció contra el milionari Guéchev, va crear amb Mikhael Guerdjikov i Nicolas Stoïnov nombrosos periòdics anarquistes (Svobodno Obshestbo,Bezvlastié) i l'editorial «Bezvlastié» (Acràcia), que publicarà en búlgar les principals obres de l'anarquisme. Aquesta feina intel·lectual la compaginava amb la feina agrícola a Teketo i va ser delegat al Congrés de la Unió Agrària. Influenciat per l'experiència de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, començarà a engegar una escola llibertària a Teketo, amb el suport del seu germà Christo, tolstoià antimilitarista, antic mestre d'escola a Kharkov (Rússia) que aconseguirà els permisos del Ministeri d'Educació per obrir una escola privada; però aquesta no reeixirà a causa de l'inici de la guerra als Balcans, que va tancar les escoles i va mobilitzar els mestres. Antimilitarista, es va exiliar a Suïssa, on va intentar construir amb companys búlgars i russos una comuna agrícola, però que no va reeixir per manca de fons. El gener de 1912 es va instal·lar a París i a partir de maig d'aquell any va esdevenir professor a l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, i això sense conèixer el francès. A «La Ruche» va organitzar el jardí i les terres de conreu, ajudat pels infants, i va fer feina a la seva impremta. El febrer de 1913 va marxar de«La Ruche» acompanyat de Jeanne Lebin, una de les col·laboradores anarcocristiana tolstoiana de l'escola, i es van instal·lar al barri parisenc de Villejuif, per ocupar-se de la propaganda anarquista. Va intervenir en un gran míting contra la prohibició de les autoritats franceses d'una visita de Kropotkin. En aquestaèpoca va fer feines de tota casta per a subsistir: reparació de carrers, jardineria, instal·lació de calefaccions, etc.; a més de mantenir un hort de llegums a Villejuif que aprovisionava mig París llibertari. Quan va esclatar la Gran Guerra, el seu antimilitarisme el va obligar a exiliar-se, amb sa companya, a Florència (Itàlia) a partir de febrer de 1915, on va engegar una important campanya antireligiosa quan va veure la importància que jugava la religió a Itàlia. Obligat a fitxar la seva residència a Luca, va reprendre la feina agrícola i, com que tenia un hospital militar a prop, va engegar una campanya antimilitarista entre els soldats ferits. La seva companya va ser detinguda i expulsada d'Itàlia cap a França, quedant Varban tot sol amb una nina de cinc anys (Lilka) i malalt de tuberculosi i paludisme; i poc després, va ser internat a Campobasso fins al final de la guerra. Un cop la família es va reunir de bell nou, es va instal·lar a Lucca i Pisa. Va retornar a Bulgària amb sa família, però de Teketo només quedaven les ruïnes. Abans de morir va intentar aixecar de bell nou en aquells terrenys una comuna i un escola, però sense gaire èxit a causa del càncer. Varban Kilifarski va morir el 20 de gener de 1923 a Sofia (Bulgària). Va ser enterrat en mig d'un bosc propietat de sos parents.

    ***

    Alfred Duchesnay [militants-anarchistes.info]

    - Alfred Duchesnay: El 25 de maig de 1887 neix a Les Andelys (Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Alfred Eugène Duchesnay. Visqué en una mansarda al número 250 del carrer Convention del Districte de Vaugirard de París (França). Durant la Gran Guerra fou membre del grup dels «Amics de Par delà la mêlée», publicació anarcoindividualista publicada per E. Armand i fou mobilitzat com a obrer enrajolador a les fàbriques Renault de Billancourt (Illa de França, França). Es casà amb Henriette Boissier, cobradora de la Companyia de Tramvies de París en la línia«Hôtel de Ville-Clamart» i amb qui tingué en 1911 una filla. Entre el 15 de març de 1918 i el febrer de 1920 publicà, amb Pierre Chardon i Marcel Sauvage, el bimensual anarcoindividualistaLa Mêlée. Libertaire, Individualiste,Éclectique. En 1920 la mansarda on vivia fou l'adreça postal i seu, com ja havia passat amb La Mêlée, dels periòdics anarcoindividualistes L'Un, que publicà un número el març, i Un, que publicà set números entre juny i desembre d'aquell any, i que van ser les publicacions que substituïren La Mêlée. Cap al 1922 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), ciutat on morí en 1947.

    ***

    Emilio López Arango

    - Emilio López Arango: El 25 de maig de 1893 neix a Cudillero (Astúries, Espanya) el teòric i propagandista anarcosindicalista Emilio López Arango, també conegut sota el pseudònim de Xáxara. Fill d'una família modesta de pescadors, era el segon de nou germans. Fins als 11 anys anà a escola, però després va haver de fer feina per ajudar sa família. El 14 de setembre de 1907, cridat per un oncle, emigrà a Cuba. A l'illa caribenya treballà de dependent en una botiga de Quinta (Santa Clara) durant dos anys i quatre mesos; a Las Vueltas, dos mesos en una botiga; i a altres localitats fins a la tornada a Espanya en 1910. El setembre d'aquest any marxà a l'Argentina, on va fer d'aprenent al gremi de forners. Sempre en contacte amb el món proletari, en 1912 començà a conèixer l'anarquisme a través de la lectura de Kropotkin. Juntament amb altres forners revolucionaris (Avelino Alarcón, Diego Mosquera), amb els quals viu i milita, participà en les vagues del gremi de 1912 i 1913, que van ser un fracàs i que el portaren 15 mesos a la presó. Durant el tancament a la Presó Nacional aprengué moltíssim d'altres interns (Apolinario Barrera, Teodoro Antillí, etc.), alhora que aprofità el temps amb la lectura i l'escriptura de poemes. El 13 de setembre de 1915 fou alliberat i immediatament entrà en la Societat de Resistència d'Obrers Forners de Buenos Aires, el portaveu de la qual, El Obrero Panadero, redactà a partir de l'1 de gener de 1916 i fins a la seva mort. En 1916 també començà a col·laborar en La Protesta, en una època d'importants lluites intestines (debat sobre el sovietisme, campanyes unificadores, il·legalisme iús de la violència, etc.), i en el setmanari satíric El Burro --tres números entre l'1 i el 14 de maig de 1917. El 13 de gener de 1919 fou detingut i el maig d'aquell any, prohibida la premsa anarquista, marxà a Santa Fe. En 1919 publicà en aquesta ciutat, amb Diego Abad de Santillán i José Torralvo, La Campana, però fou expulsat de Santa Fe. De bell nou a Buenos Aires, treballà d'estibador i participà en l'organització dels formers. Entre 1920 i 1922 col·laborà en El Repartidor de Pan, altra publicació d'aquest gremi. En aquesta època formà part del Consell Federal de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en al seva premsa. En el Congrés Continental de maig de 1929 de Buenos Aires, del qual sorgí l'Associació Continental Americana de Treballadors (ACAT), representà la FORA i fou elegit secretari de Relacions Internacionals de l'ACAT. Defensà un anarquisme intransigent i lluità contra el comunisme, el reformisme i l'i·legalisme violent expropiador --representat pel sector de La Antorcha i per Severino di Giovanni--, alhora que palesava la necessitat d'una presència anarcosindicalista important; però aquesta línia el creà opositors que l'apartaren un temps de la redacció de La Protesta i del seu Suplemento. La virulenta polèmica portada a terme amb Abad de Santillán en La Protesta contra els atemptats i les expropiacions dels grups anarquistes il·legalistes (anarcobanditisme) fou la seva sentència de mort. Emilio López Arango fou assassinat el 25 d'octubre de 1929 a Buenos Aires (Argentina) amb tres trets de pistola a la porta de ca seva. Deixà companya, Carmen, i tres fills de curta edat. Els assassins foren militants anarquistes d'altra tendència, molt probablement per Severino di Giovanni. Les seves restes foren vetllades a la seu de la FORA per milers de treballadors. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, com ara Alborada,¡Despertad!, Nuevos Caminos, Prometeo, Revista Única,Suplemento de Tierra y Libertad,Tribuna Proletaria, etc. És autor d'El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb Abad de Santillán) i Ideario (1942, pòstum). En 2007 Carlos Penelas publicà l'assaig Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario.

    Emilio López Arango (1893-1929)

    ***

    Francesco Carmagnola (Sydney, començament de la dècada dels vuitanta)

    - Francesco Carmagnola: El 25 de maig de 1900 neix a San Vito di Leguzzano (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i agitador antifeixista Francesco Giuseppe Carmagnola, conegut simplement com Frank. Fou fill d'una família pagesa molt pobra; sos pares es deien Lino Carmagnola i Emilia Basso. Treballà com a obrer tèxtil i començà a militar en els grups llibertaris de ben jovenet, destacant com a conferenciant encara que només tenia estudis elementals. Quan feia el servei militar a Bolonya portà una intensa tasca propagandística entre els seus companys de caserna i per aquest motiu va ser traslladat a una unitat disciplinària militar creada especialment per a subversius. Un cop llicenciat, participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i combaté fins i tot armat en els enfrontaments que es generaren. A la província de Vicenza lluità contra els escamots feixistes organitzats i, fugint de la repressió, emigrà el 23 de febrer de 1922 a Austràlia, arribant a Sydney el 13 de maig d'aquell any amb el vaixell «San Rossore». Immediatament marxà a Ingham, al nord de l'Estat de Queensland, per treballar com a tallador de canya a la safra. En aquest país s'implicà en la lluita antifeixista organitzada des de la comunitat d'exiliats italians i els enfrontaments violents amb els grups feixistes locals el portaren en diferents ocasions a la presó. Sempre vigilat per la policia secreta i el cos consular italians, treballà per aconseguir la unitat entre l'esquerra australiana, tant dels obrers de la immigració com dels anglosaxons, fugint sempre de mantenir relacions amb el Partit Comunista d'Itàlia (PCI) i el Communist Party of Australia (CPA, Partit Comunista d'Austràlia) i qualificant el règim soviètic de «feixisme roig». Entre 1926 i 1927 promogué a Melbourne la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. A finals de 1926 cofundà a Sydney amb Giovanni Terribile Antico el grup «Lega Antifascista» (Lliga Antifeixista), especialitzada d'antuvi en la publicació de pamflets subversius i que arribarà a ser el grup esquerrà més important de la comunitat italiana a Austràlia. El juliol de 1927 començà a publicar a Sydney el primer periòdic antifeixista a Austràlia, Il Risveglio (El Despertar), que tractà la problemàtica local i publicà articles de militants anarquistes dispersos arreu del món (França, Suïssa, Argentina, Estats Units, etc.). El tercer número, publicat després de l'execució de Sacco i de Vanzetti, portà el títol «Lunga vita all'anarchia. Dagli anarchici seranno vendicati!» (Llarga vida a l'anarquia. Els anarquistes seran venjats!) i això serví de pretext perquè Grossardi, cònsol general d'Itàlia, exigís del primer ministre australià Stanley Bruce la immediata clausura del periòdic, que es va fer efectiva el 23 d'agost d'aquell any. El desembre de 1927 fundà amb altres companys el «Club Social Matteotti» --en honor de Giacomo Matteotti, socialista italià assassinat pels escamots feixistes--, al carrer Spring de Melbourne, del qual va ser nomenat secretari. L'1 de desembre de 1928 aquesta organització es traslladà a un nou local més gran al carrer Victoria de Melbourne i fundà el Comitè de la Lliga Australiana de Lluita contra el Feixisme. El «Club Matteotti» publicà entre 1928 i 1929, sota la direcció d'Isidoro Bertazzon, diferents publicacions periòdiques antifeixistes efímeres (L'Azione, Giacomo Matteotti, Germinal,In Memoria i Il Risveglio). Entre 1930 i 1932 col·laborà en els periòdics de Melbourne L'Avanguardia Libertaria, publicat per Bertazzon, i en l'antifeixista La Riscossa, editat per Valentino Ciotti. L'octubre de 1930 la policia australiana escorcollarà en dues ocasions el «Club Matteotti». L'1 de maig de 1931 es dirigí a una multitud de set mil treballadors que es manifestava per la riba del riu Yarra al crit de «Mort a Mussolini!». Després de la crisi interna del «Club Matteotti» en 1931 per lluites intestines entre Carmagnola i Bertazzon, que portarà a la seva dissolució oficial el 15 de desembre de 1933, i a causa de la depressió econòmica que patia l'economia del país, l'octubre de 1931 marxà novament a Ingham, al nord de l'Estat australià de Queessland, per treballar en la recol·lecció canya. La topada directa el 26 de desembre de 1931 amb Mari Melano, vicecònsol general d'Itàlia a Townsville, de visita a Ingham, el portà a un procés polític amb dos companys (Mario Tardiani i Tom Saviane) entre l'11 i el 12 de febrer de 1932 a la Cort Suprema de Townsville on es defensà atacant durament el feixisme i el racisme de les autoritats australianes contra els immigrants, judici del qual va ser absolt. L'agost de 1934, amb son company Francesco Fantin, fou un dels organitzadors de la gran vaga de la recol·lecció de canya de sucre contra la gran empresa Colonial Sugar Refining Company (CSR, Companyia Colonial Refinadora de Sucre) portada a terme per l'Australian Workers' Union (AWU, Unió de Treballadors Australians) i que a més de reivindicacions laborals exigia mesures contra el morbo de Weils, malaltia infecciosa que portava a la tomba nombrosos obrers de la safra. Aquestes reivindicacions dugueren a l'obligatorietat de cremar els camps de canya com aúnica mesura de lluitar contra la malaltia, pràctica usada encara en els nostres dies. Com que va ser inscrit en la llista negra de la patronal i no trobava feina, retornà a Melbourne per a treballar com a obrer en una fàbrica. En 1938 organitzà la difusió de la propaganda antifeixista que es repartia al port de Melbourne entre els mariners dels vaixells italians que hi ancoraven. El 15 de febrer de 1938, durant un d'aquests repartiments, un grup de mariners feixistes del vaixell de guerra «Raimondo Montecuccoli» atacaren salvatgement el xofer d'un taxi que havien confós amb Carmagnola. Dos dies després s'organitzà una manifestació de protesta al port de Melbourne de més de 12.000 persones i en la qual prengué la paraula i Mussolini va ser cremat en efígie. Arran de l'entrada en la II Guerra Mundial de la Itàlia feixista, molts d'italians, considerats com a potencials enemics, van ser internats en camps de concentració. Aquest fet va ser durament denunciat per ell ja que en aquests camps es tancaven sense cap discriminació italians defensors del feixisme i militants antifeixistes, produint-se constants agressions --el seu company Fantin va ser assassinat en 1942 en un d'aquest camps per interns feixistes, crim que restà impune. El 27 de juliol de 1940 va ser detingut a Sydney mentre distribuïa pamflets emparedat amb un cartell que deia «Tots els italians no són feixistes.», amb caricatures de Mussolini i fotografies de antifeixistes empresonats. Després de la guerra, encara que fidel al pensament anarquista, reduí la seva militància activa. Retirat a Camden, a prop de Sydney, durant els últims anys de sa vida es reunia amb els joves militants del moviment llibertari. Malalt de càncer, Francesco Carmagnola va morir el 27 de febrer de 1986 al barri de Lugarno de Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou enterrat al cementiri de Camden.

    Francesco Carmagnola (1900-1986)

    ***

    Ilio Baroni

    - Ilio Baroni: El 25 de maig de 1902 neix a Massa Marittima (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Ilio Baroni, conegut com Il Moro. Emigrà amb sa família a la ciutat toscana de Piombino, on a començaments dels anys vint començà a militar en el moviment anarquista. Com a membre del 144 Batalló dels «Arditi del Popolo» participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes. El juny de 1925, fugint de la repressió, s'establí a Torí. A la capital del Piemont va fer feina de mecànic a la fàbrica Fiat Ferriere, on intentà mantenir la lluita sindical i fer costat els companys empresonats. En aquests anys va estar constantment vigilat per la policia feixista per les seves activitats llibertàries. L'estiu de 1936, arran de l'aixecament militar a Espanya, decidí marxar a la Península per fer costat la Revolució llibertària, però fou detingut a la frontera per gendarmes francesos i repatriat a Itàlia. De bell nou a Torí, instal·là una ràdio clandestina que li va permetre escoltar Ràdio Barcelona i informar els companys sobre els esdeveniments revolucionaris i l'evolució del conflicte bèl·lic. Quan estava a punt de intentar de bell nou marxar a la Península, els Fets de Maig de 1937 i l'assassinat de companys a mans del comunisme estalinista, li van fer recular. El desembre de 1937 va ser detingut a Torí i el juny de 1938 fou condemnat a cinc anys de confinament a Treniti per «activitats antifeixistes i propaganda anarquista». El 6 de desembre de 1942 va ser alliberat i retornà a Torí, on participà activament durant les vagues fabrils de 1943 i 1944 com a membre del Comitè d'Agitació. Arran de l'ocupació de la ciutat per les tropes alemanyes, s'integrà immediatament a la resistència. Fou un dels organitzadors i animadors del grup armat «Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana). Sota el pseudònim d'Il Moro comandà la VII Brigada SAP «Edoardo de Angeli». Des d'octubre de 1944 fou un dels primers subscriptors del butlletí clandestí Era Nova, redactat per Fioravanti Meniconi, Dante Armanetti, Antonio Garino i Italo Garinei. Els tres primers números d'aquesta publicació clandestina van ser distribuïts per fàbriques i en grups de partisans anarquistes, especialment per Domenico Molinero. Ilio Baroni caigué mort el 26 d'abril de 1945 durant els combats per l'alliberament de Torí (Piemont, Itàlia) quan intentava socórrer uns companys ferits.

    ***

    Jóse i Kati Horna

    - José Horna Lechuga: El 25 de maig de 1909 neix a Jaén (Andalusia, Espanya) el dibuixant, cartellista i escultor anarquista José Horna Lechuga. Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid (Espanya) amb la també artista anarquista Remedios Varo i amb Salvador Dalí, i va pertànyer al moviment surrealista. Durant la guerra civil fou un dels fundadors de la revista Umbral, en la qual col·laborà amb dibuixos, i treballà com a dibuixant per a l'Estat Major de l'Exèrcit republicà. En la redacció d'Umbral conegué la fotògrafa anarquista Katalin Deutsch Blau, amb qui es casà en 1938 prenent el nom de Kati Horna, amb el llinatge del seu marit. En 1939 s'enrolà en la Divisió de l'Ebre que cobrí la retirada de civils cap a França i, quan el triomf franquista era un fet, creuà amb sa companya els Pirineus per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord). Ella pogué arribar a París, però ell va ser reclòs en un camp de concentració. Quan aconseguí sortir del camp, i després de treballar un temps a l'Agence Photo de París, amb Kati embarcà el 17 d'octubre de 1939 a bord del paquebot De Grasse al port de Le Havre (Alta Normandia, França) cap a Nova York (Nova York, EUA) i d'allà un nou vaixell desembarcà la parella a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 30 d'octubre. Amb sa companya s'instal·là en una casa de la Colonia Roma (número 198 del carrer Tabasco) de la Ciutat de Mèxic. Al país asteca destacà com a escultor surrealista, cartellista, maquetista, dibuixant publicitari, il·lustrador de llibres i dissenyador de tapissos i de mobles. Amb Carlos Lazo realitzà el disseny i la construcció amb un grup d'enginyers de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En aquests anys col·laborà en Aventura i en l'editorial Minerva. A Mèxic entaulà amistat amb destacats artistes i escriptors, com ara Frida Kahlo, Diego Rivera, Leonora Carrington, Benjarmín Péret, Alice Rahon, Edward James, Mathias Goeritz, Pedro Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Alejandor Jodorowsky o Wolfgang Paalen, entre d'altres. El 20 d'octubre de 1949 nasqué Norah Horna, filla única de la parella. En els anys cinquanta col·laborà amb Remedios Varo i amb Leonora Carrington en la realització de juguetes artístics i de titelles. Fou un expert jugador de cesta-punta, esport en el qual guanyà importants premis. Durant els 24 anys que va viure a Mèxic mai no va voler exposar la seva obra, encara que va ser guardonat amb nombrosos premis pel seu treball gràfic. José Horna Lechuga va morir el 4 d'agost de 1963 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1964 la Galeria Antonio Souza realitzà una exposició d'homenatge amb les seves escultures. En 2003 es realitzà al Museu Nacional d'Art de la Ciutat de Mèxic una exposició antològica de la parella Horna sota el títol Los sentidos de las cosas. El mundo de Kati i José Horna.

    José Horna Lechuga (1909-1963)

    ***

    Umberto Montefameglio

    - Humberto Montefameglio:El 25 de maig de 1935 neix a Metz (Lorena, França) el periodista, motero i militant anarquista Umberto Montefameglio. Quan tenia 17 anys va començar la seva activitat periodística com a ajudant de corresponsal a Torí de la Gazzetta dello Sport, aleshores dirigida per Gianni Brera. L'1 de gener de 1958, treballant en Il Popolo Nuovo, esdevingué periodista professional, el més jove a Itàlia durant molts d'anys. A mitjans dels anys setanta creà el Comitato Stampa Libertaria (Comitè d'Impremta Llibertària), una de les primeres agències de contrainformació, on participaren totes les tendències i mitjans de comunicació del moviment llibertari italià. Exercí el periodisme en nombrosos periòdics (Il Popolo, L'Italia,L'Avvenire, La Notte,Il Giorno, Il Milanese, Bolero,Epoca, Panorama,Grazia, Topolino) i va participar en diverses publicacions llibertàries (Umanità Nova, A, etc.). En aquests anys col·laborà amb l'editorial Antistato. Fou el fundador i director de la revista Il Club degli autori i president de l'associació homònima que es creà per promocionar els autors emergents. També creà Montedit --editorial especialitzada en nous creadors i de la qual s'encarregaran les seves dues filles Antonella i Adriana-- i diverses revistes, com ara la bimensual Il Club della pipa --on reivindicà aquesta manera de fumar tabac--, la mensualIl Mercato del legno i la setmanal La Gazzetta della Martesana. No deixà de banda altres mitjans, com ara la ràdio (Radio Martesana) i la televisió. Fou un dels primers en creure la força que podria tenir la informàtica i Internet, creant diverses pàgines web, algunes premiades. Membre del Consell Editorial de Mondadori, participà activament en la Consulta Sindacale dell'Associazione Lombarda dei Giornalisti (Consulta Sindical de l'Associació Llombarda de Periodistes). En 1996, amb Franco Marano, traduí a l'italià el llibre de Carlos Semprún Maura Libertad! Rivoluzione e controrivoluzione in Catalogna. L'última temporada de sa vida col·labora estretament amb l'editorial llibertària Elèuthera i fou el responsable de les revistes Vivere Melegnano i VS. Umberto Montefameglio va morir el 26 de gener de 2007 a Vizzolo Predabissi (Milà, Llombardia, Itàlia) i tres dies després fou enterrat a Melegnano, al sud de Milà (Llombardia, Itàlia). Entre la multitud que es reuní per acomiadar-lo parlaren l'alcalde de Melegnano, que agraí el seu compromís amb aquesta comunitat; Aurora Failla, de la revista A; i Massimo Varengo, de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Hi havia també una bona representació de companys motociclistes, que digueren l'últim adéu a Nonno Biker (L'Avi Ciclista), com era nomenat en aquest cercle.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 05/25/15--22:21: Gràcies Pollença
  • Celebrades les eleccions municipals, autonòmiques i al Consell hem de donar les gràcies a tots els pollencins que ens han donat suport, 1996 vots a la coalició Junts Avançam, 1414 vots a MÉS pel Parlament i 1399 vots a MÉS pel Consell essent la força més votada.

    Els 1996 vots a JUNTS AVANÇAM a les municipals ens ha fet assolir 6 regidors, empatats amb l'agrupació TOTS i només 69 vots per davall. 

    Al Parlament  hem aconseguit 1414 vots, quedant en segona posició a 11 del PSOE. A nivell de Balears MÉS ha aconseguit 9 diputats, aconseguint l'acta la nostra companya Joana Aina Campomar.

    Al Consell 1399 vots, quedant en primera posició per damunt el PSOE. MÉS ha aconseguit 5 consellers.

    Els regidors que representaran la coalició Junts Avançam seran Miquel Àngel March, Liliana Capllonch, Tomeu Cifre Bennàsar, Miquel Àngel Sureda, Magdalena Seguí i Antoni Cànaves.  

    Gràcies pel vostre suport !

     

     

    Resultats municipals

     

    Resultats Parlament Balear

     

    Resultats Consell


    0 0

    Encara que no puguem parlar de resultats definitius perquè aquests ho seran per proclamació de la Junta Electoral, podem avançar que els votants de Palma han atorgat 23.831 vots a MÉS, amb el 15,74 per cent dels vots.

    Resultats Electorals a les municipals de Palma

    MÉS és la tercera força política a Palma amb 5 regidors, amb el mateix nombre que Som Palma però amb un milenar i mig més de vots. Tot i ser el més votat, el PP no té majoria absoluta amb els seus 9 regidors, ni tampoc si hi suma els 4 de Ciudadanos. El PSOE en té 6.

    Això fa esperar, en aquests moments, un govern municipal de les tres forces d'esquerra. Alhora també es preveu, o s'intueixen les mateixes forces per al Consell de Mallorca i el Govern de les Illes Balears. Hem aconseguit 6 consellers al Consell de Mallorca (tercera força política) i 9 diputats al Parlament de les Illes Balears amb uns resultats molt bons (quarta força en diputats i tercera en vots).

    Llorenç Carrió és el 5è regidor de MÉS per Palma, membre de l'agrupació del Pla de Sant Jordi, que defensarà els interessos dels santjordiers, homes i dones, que han dipositat l'esperança en un canvi de polítiques socials, econòmiques i culturals, tal i com tenim reflectit al nostre programa electoral per a Sant Jordi. També, per suposat, de tot Palma. Hem estat l'única força política que ha elaborat un projecte de poble de Sant Jordi per als propers anys. Projecte que necessitarà el suport dels nostres polítics a la resta d'institucions.

    Els nostres candidats (ara ja electes) a l'acte de clausura de campanya celebrat el passat divendres dia 22 a Sant Jordi.  Llorenç Carrió (regidor), Neus Truyol (regidora), Biel Barceló (diputat), Antoni Noguera (regidor) i Margalida Puigserver (membre del Consell)
     
    D'altra banda, hem de celebrar el gran honor que ens han atorgat de ser per primera vegada a la història la força més votada a Sant Jordi. A més a més, hem estat la segona més votada a sa Casa Blanca i s'Aranjassa, on hem incrementat el nombre de vots d'eleccions anteriors. Tot plegat un gran honor i una enorme responsabilitat per dur endavant el nostre programa a tot el Pla de Sant Jordi.
     
    Des del govern municipal que esperam aconseguir amb 5 regidors per primera vegada (a les eleccions anteriors n'aconseguírem 3), hem de fer una política que consideri el Pla de Sant Jordi una prioritat per a Palma. Revitalitzar patrimonialment i econòmicament el Pla de Sant Jordi no pot fer-se esperar, com tampoc no pot esperar aconseguir un millor benestar i major riquesa en augment i qualitat dels llocs de treball.

    Oferim a continuació un resum dels resultats provisionals de s'Aranjassa, sa Casa Blanca i Sant Jordi:

    S’Aranjassa

    Guanyem Palma  12        

    Ciudadanos          33

    MÉS                    71

    Som Palma          56

    PI                       24

    P Familia y Vida     -

    UPyD                    3

    P-Libertario           1

    PSOE                  61

    PLIE                     -

    PP                     169

     

    Sa Casa Blanca

    Guanyem Palma  18        

    Ciudadanos         68

    MÉS                   98

    Som Palma         73

    PI                      24

    P Familia y Vida    2

    UPyD                 10

    P-Libertario          4

    PSOE                 78

    PLIE                    2

    PP                   180


    Sant Jordi

    Guanyem Palma   6          

    Ciudadanos       124

    MÉS                  384

    Som Palma         99

    PI                       71

    P Familia y Vida    4

    UPyD                     -

    P-Libertario           3

    PSOE                  92

    PLIE                     -

    PP                     346

     

    Els nostres 5 regidors electes són: Antoni Noguera, Neus Truyol, Miquel Perelló, Mercè Borràs i Llorenç Carrió. Els desitjam una feina ben feta, eficaç i honesta. Palma n'està ben necessitada. La constitució del nou consistori està prevista, en principi, per al dia 13 de juny.

    Gràcies també a tots els que ens heu donat suport.

    Tres dels nostres regidors electes (Antoni, Neus i Llorenç) i el grup de suport a MÉS amb el qual filmàrem el vídeo de MÉS per Sant Jordi

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     


    0 0
  • 05/25/15--22:21: Els fars
  • (publicat a AraBalears)
     

    Mon pare, que era enginyer i feia feina a Obres Públiques, coneixia tots els torrers de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, Dragonera, Cabrera i un grapat d’illots. Temps enrere, esser l’encarregat de fer funcionar un far era una tasca heroica. És possible que alguns de vosaltres conegueu el mollet que hi ha davall del cap de Formentor, i les escaletes excavades a la roca que salven els 210 metres de desnivell fins al far: per aquí és per on es pujaven les provisions per al torrer i el combustible per a la llanterna, quan no hi arribava cap carretera. Un apunt que va encara més cap enrere: segons conta la pàgina ‘Fars de les Illes Balears’, del Ministeri de Foment, durant la construcció d’aquest far, cap a 1860, s’hi feia feina diumenges i festius, i el bisbe, assabentat, va fer que s’hi alçàs un altar perquè els treballadors poguessin complir amb el precepte religiós. En l’època en què mon pare els conexia, els torrers dels illots (de Dragonera, d’Alcanada, de l’illa de l’Aire, de Tagomago) vivien en un règim d’aïllament gairebé absolut: el seu contacte amb la civilització era una barca setmanal o quinzenal que els portava el correu, el menjar i algun paquet de la família. I si feia mal temps, no hi havia barca. Sovint, i aquest record m’ha quedat gravat, la soledat els feia mig trabucar. Val a dir que mon pare també ens contava històries menys líriques, de funcionaris espavilats que aprofitaven les cases dels torrers per al seu estiueig.

    Els fars han estat molt productius, literàriament parlant, des del far de la fi del món de Jules Verne (que també fa sortir el far de la Mola de Formentera a la seva novel·la de ciència-ficció Hector Servadac) fins a aquell altre far que feia somniar els personatges de la novel·la de Virginia Woolf, passant per tants d’altres. El meu far preferit de la literatura és de Luis Cernuda, el poeta solitari que en un dels seus millors poemes va donar veu a un d’aquests torrers. Al ‘Soliloquio del farero’, la soledat és fecunda, com un espai íntim de protecció i de creixement: “Cómo llenarte, soledad, / sino contigo misma”. És una talaia des d’on es fa llum per als altres, des de la tranquil·litat de la distància: “Soy en la noche un diamante que gira advirtiendo a los hombres, / por quines vivo, aun cuando no los vea”. El torrer com a símbol del solitari solidari, de l’artista.

    Fa temps que els fars estan automatitzats, i a mesura que els torrers, o farolers, o farers, o faroners, es jubilen, deixen de tenir un curador permanent i exclusiu. I naturalment, surt gent amb idees per incorporar-los al gran negoci turístic en què s’ha convertit tota la nostra terra. El Ministeri de Foment té un pla per convertir els fars espanyols en hotels: ‘Faros de España’, es diu, com si fos el nom d’un pasodoble. Un far de Galícia i dos d’Alacant ja estan tramitant la seva reconversió en hotels. A les Illes, on hi ha una trentena de fars, sembla que l’Autoritat Portuària ja ha rebut catorze peticions. Afortunadament, també surt gent que respon, com els amics de Salvem Portocolom o els d’Amics dels Fars. La seva divisa és senzilla, diàfana: ús públic. Els fars, almenys per a la gent amb imaginació o amb estimació pels temps passats, no han deixat de ser uns llocs mig de llegenda. I han de ser per a tots. La gran guerra entre l’espai públic i l’espai privatitzat hi té una batalla singular, que hauríem de guanyar. S’hi poden fer moltes coses, als fars. A mi, ara mareix, se m’ocorre una exposició permanent, en tres o quatre llengües, sobre els fars i la literatura. A Portocolom, a Formentor, a l’illa de l’Aire o a Tagomago.

     

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 05/25/15--22:21: Gràcies
  • Per començar volem fer un agraïment a les 880 persones que han dipositat la seva confiança amb nosaltres i ens han votat. Consideram que són un bons resultats: amb 58 vots més que fa quatre anys, hem passat d'un  12,24% dels vots a un 12,8% i hem mantingut la nostra representació institucional amb els dos regidors. Continuam sent la tercera força política del municipi. I estam satisfets, sobre tot per què pensam que aquestes eleccions han significat la consolidació del nostre projecte polític. Molta gent identificava Alternativa per Pollença amb el que ha estat la cara visible del projecte tots aquests anys, en Pepe García, i aquestes eleccions han demostrat que Alternativa per Pollença és ja un projecte assembleari consolidat i que, malgrat el canvi de candidats i de tenir en competència a Junts Avançam, una candidatura molt mediàtica amb tres partits i independents, hem aconseguit inclòs augmentar el nombre de vots. 

    Tant els que seran els nostres dos regidors, na Marina Llobera i en Pere Josep Coll, com la resta de l'assemblea estam molt il·lusionats amb la nova etapa que s'obri per endavant i amb moltes ganes de fer feina per aconseguir canviar les dinàmiques del poble i de la política municipal. Ja sabeu que tots aquells que us sentiu interpel·lats pel nostre discurs i per la nostra praxi, estau convidats a participar i aportar el vostre granet d'arena.

    Finalment volíem agrair la feina i la implicació a tots aquells que d'una forma directa ens han ajudat en la campanya i hi han col·laborat amb el seu temps, les seves idees, les seves mans o el seu art. Gràcies de cor!

    Demà tindrem el primer contacte amb la candidatura de Junts Avançam. A Alternativa ja vam publicar el nostre document de pactes postelectorals abans de les eleccions.

     Info Ara Balears.

     

     

     

     


    0 0
  • 05/26/15--23:15: Fem un pacte?
  • Vint-i-quatre anys a l’Ajuntament de València. Vint anys a la Generalitat. Quaranta-vuit hores per intentar pair-ho, i crec que encara no en sóc capaç.

    Pel que fa a ells, vint-i-quatre anys i encara no n'han tingut prou. Sembla que la seua voracitat no té límits perquè encara parlen, sense vergonya, de fer pactes d’estat contra els radicalismes, d’intentar formar govern... Encara llancen cants de sirena coixa al PSPV perquè pique un esquer enverinat i fer una mena de front contra “l’esquerra”. No han entès res. Estan noquejats, com aquell boxador que encara des de la lona continua llançant colps a l’aire. No han entès que els ciutadans hem dit prou. I no ho entenen perquè el Partit Popular té aquest esperit patrimonial de les institucions que els fa percebre com una anomalia el fet de no ser-hi, de no remenar les cireres. El cotxe de Rita Barberá que ha romàs més vint anys a l’aparcament de l’ajuntament és una imatge perfecta per a descriure-ho.

    Però no ens enganyem. Aquest estar noquejats no és una malaltia. Té a veure amb l’interès i amb les butxaques, és clar. Res no és casual. Consideren que encara no han acabat la seua tasca de desballestament sistemàtic del nostre país. Per això encara voldrien continuar a la poltrona. A costa del que fos. A costa de pactar amb el PSPV. Ho farien, això sí, disfressat de pacte d’estat, de responsabilitat per tal d’evitar els radicalismes a les institucions. Ho va dir Rita Barberà, amb el rostre descompost la nit de diumenge, incapaç d’assumir la derrota. Va dir radicalisme sense adonar-se que aquí, els més radicals i els més nacionalistes són ells. Radicals per a destrossar el País. Nacionalistes exaltats i espanyols, és clar.

    En aquest quart de segle han intentat desvalencianitzar València, i per tant allunyar-nos dels nostres veïns naturals, dels que diuen pare i mare i bon dia i bona nit i estimen i besen i maten i sonoritzen i geminen com ho fem nosaltres. Han utilitzat l’aigua de l’Ebre per encetar guerres insensates. Han menyspreat la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres orígens en funció d’un passat mitològic que només existeix al seu imaginari. Han evitat de totes-totes que el corredor mediterrani fos una realitat, no fos cas que si facilitaven un intercanvi més fluid entre el nord i el sud, ens contagiàrem d’alguna cosa nociva. Han volgut competir amb les carreres de cotxes de Montmeló i es van inventar el Valencia Street Circuit, que va ser un fracàs, que encara paguem i que, és clar, va servir per enriquir alguns amics. Van voler competir amb el parc de Port Aventura i es van inventar una Terra Mítica, enfonsada, malvenuda i catastròfica que, això sí, també va servir per a enriquir els amics. Ens han volgut aïllar, per això han tallat les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio. I tampoc ens deixen veure ib3 i com que ens volen espanyols i castellans ens han tancat Canal 9. I com que són ignorants no saben que posar portes al camp és impossible i que encara que l’Euromed siga més lent que el TGV, els uns i els altres continuem pujant i baixant; i que encara que ens conste més esforç o més diners, veiem TV3 per internet o per una plataforma de pagament; i llegim Vilaweb i l’Ara i els nostres veïns llegeixen La Veu i escolten i premien El Mural.

    Durant un quart de segle han fet seues les festes populars. S’han apropiat de les associacions veïnals. I quan algun col·lectiu com Escola Valenciana, Salvem el Cabanyal, o l’Associació de Víctimes del Metro s’ha organitzat i ha volgut funcionar pel seu compte l’han silenciat i l’han criminalitzat. Han utilitzat les subvencions públiques per a afavorir els sectors que els feien l’onada i els donaven vots, i per a asfixiar aquells altres que gosaven dir una paraula crítica. Han malvenut la sanitat a empreses privades que ens costen de mantenir. Han emprat l’administració al seu servei i han convertit les empreses públiques en agències de col·locació de familiars i amics. S’han pensat que les institucions eren casa seua, que podrien posar la mà al calaix i robar sense que no ens n’adonàrem. Han aconseguit que molts ciutadans identificaren el partit amb el territori. Els han fet creure que si els criticaven a ells parlaven malament de la terra. Ens han volgut fer viure dins un parc temàtic i per això han construït edificis de cartró pedra, buits de contingut al mateix temps que malmetien el patrimoni històric de barris com el Cabanyal o es menjaven l’horta i els penya-segats a mos redó. S’han oblidat d’aquells que pateixen més, han deixat moltes persones als marges i fins i tot han volgut fer negoci amb el col·lectius més desafavorits. Han estat insensibles, inestables i insensats. Incultes, provocadors, messiànics.

    Contra tot això sí que necessitem un pacte. Un pacte de i pel país, és clar.


    0 0

    La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)


    Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil



    Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

    Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?



    La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?

    Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

    Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.

    El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

    Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

    Miquel López Crespí


    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)


    Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)


    Defensa del GOB


    Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

    No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

    Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.



    Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

    Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

    Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

    Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

    Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

    I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

    Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

    L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

    Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.


    Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero


    Els desastres de Jaume Carbonero


    La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

    La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



    Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt. Els dos destacats nacionalistes d’esquerra han estat amenaçats per Jaume Carbonero –com Biel Barceló- i atacats mitjançant pamflets signats pel tèrbol conseller, en el cas de l’escriptor Miquel López Crespí

    La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

    Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

    Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

    Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

    Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)



    0 0

    — D'hont son?.— D' hont!
    De la Sala.—Bons sons son.
    —Tambors
    que fan honors als senyors Retgidors.
    Soldats fats
    dins l' entrada estén formats,
    pintats
    y desfressats de rats-pennats
    Manteu blau.
    Vius de grana en trona y trau
    mostrant,
    y mentrestant pregonant van clamant.

    No es la más conocida este "Redoble y Marxa d'els Tamborers de La Sala donant el bon any als Retgidors nous", pero sí podría estar de actualidad cada cuatro años. Si se consulta el Indice de este poemario aparecen "La Colcada", "La Revetla de Sant Sebastià", "El Dijous Llarder", "La Processó del Corpus", "La Processó de la Moixeta", "El Dia d'els Nassos", "El Porch de Sant Antoni" y otros poemas que fueron muy populares:

    penya01

    Els monuments del Mercat

    Plé de rues el betcoll
    entra a Palma un forasté;
    per veure lo bó que té
    pega estirades de coll:
    passa la Porta del Moll,
    travessa el Born admirat;
    y quant arriba al Mercat
    que veu certa arquitectura,
    plé de sorpresa s'atura
    y esclama tot estorat:

    —¿Que es axó que estich mirant
    al mitx del Mercat fent nosa?
    ¿Sera tomba? No té llosa.
    ¿Capelleta? No té sant.
    ¿Caseta? No hi ha habitant.

    ¿Pixador? No sent perfum.
    ¿Xemeneya? No fa fum.
    ¿Font ó pou? No hi ha homitat.
    ¿Garita? No hi veitx soldat.
    ¿Farola? No té cap Ilum.—

    Un pagés qu' es de passada
    el mira y totduna riu,
    s' hi arramba.—Senyor, (li diu),
    que té la boca badada.
    ¿D'una obra tan acabada
    lo objecte no pot trobar?
    ¡Com no sap endevinar
    la fi d' aquesta obra bella!
    ¿No veu que axó es la famella
    d' aquell mascle que está allá?

    • Título: Poesies : en mallorqui popular ab un prolech ó judici critich del Sr. D. Joseph Maria Quadrado y un retrato fotogravat del author
    • Autor: Penya, Pere d'Alcàntara (1823-1906)
    • Fecha 1892
    • Edición: Palma, Tip. de Viuda y Fiys d'en Pere J. Gelabert
    • Enlace: Biblioteca Digital Hispana

    penya02
    Retrato fotogravat del author

    Sobre la edición de este libro hay pequeñas anécdotas que las cuenta Miquel Albero Maestre en el BSAL (boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana) del año 2007: L'entrebancada publicació de les Poesies en mallorquí popular de Pere d'Alcántara Penya: 1888... 1892.


    0 0

    [26/05] Setmana Sagnant - «Le Quotidien» - París (26-05-68) - Vezzani - Linert - Costa Iscar - Laviña - Sandoval - Nouvellon - García Birlán - Zanelli - González Sanmartí - Rothen - Troitiño - Paini - Darsouze - Faló

    Anarcoefemèrides del 26 de maig

    Esdeveniments

    Recreació de les execucions del carrer Haxo. Fotografia d'E. Appert

    - Sisè dia de la Setmana Sagnant: El 26 de maig de 1871 a París (França) ja no existeixen ni el Consell de la Comuna ni el Comitè de Salvació Públic. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional es replega al carrer Haxo i rep plens poders sota el control de Louis Eugène Varlin. La lluita es concentra al barri de la Bastilla, que resisteix durant tota la jornada, i al barri de La Villette, els defensors del qual acaben replegant-se a Bellville. Cap al tard, de la Comuna no queda més que aquesta barriada popular, on els canons de Buttes-Chaumont i de Père-Lachaise disparen sobre les tropes de Versalles fins que acaben les municions. Durant el dia, a l'escalinata del Panthéon, Jean-Baptiste Millière ha estat afusellat al crit de «Visca l'Humanitat!», juntament amb centenars de communards. Les tropes de Versalles fins i tot assassinen els ferits a les ambulàncies. A la tarda, una multitud furiosa es venja executant cinquanta ostatges --11 capellans i religiosos, 35 gendarmes i quatre ancians confidents de l'Imperi-- al carrer Haxo, malgrat les súpliques de Varlin, que serà maltractat per la massa immisericordiosa.

    ***

    Capçalera de "Le Quotidien" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - SurtLe Quotidien: El 26 de maig de 1901 surt a Lió (Arpitània) el primer número del diari llibertari Le Quotidien. Organe de revendication ouvrière, editat per Sébastien Faure. El gerent en va ser B. Martenot i hi van col·laborar Victor Charbonnier, Sébastien Faure, Guerdat, Hubert Lagardelle, Marius Montet, E. Philip, Henri Ponard i Michel Zévaco, entre d'altres. En sortiren 294 números, l'últim el 15 de març de 1902.

    ***

    La plana major comunista durant la Conferència de Grenelle: Benoît Frachon (a l'esquerra) i Georges Séguy (a la dreta)

    - París (26-05-68): El 26 de maig de 1968 a París (França)és dia de negociacions. La Conferència de Grenelle continua per tancar els acords. La Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i la policia negocien per preparar un míting demà matí a l'estadi de Charléty, a prop de la Ciutat Universitària. El Ministeri de l'Interior i l'Elisi perquè De Gaulle accepti la celebració d'aquest míting. El premi Nobel Jacques Monod intercedeix altra vegada en favor dels estudiants. La policia està molt preocupada pel que faran els«extremistes» del «Moviment 22 de Març». El General De Gaulle dóna el vistiplau a Jacques Foccart perquè organitzi una gran manifestació de suport gaullista per al 31 de maig, que finalment tindrà lloc el 30. A Château-Chinon, on és alcalde, François Mitterrand presideix amb Guy Mollet, Gaston Defferre i René Billères una manifestació que reuneix 8.000 participants.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Felice Vezzani

    - Felice Vezzani: El 26 de maig de 1855 neix a Novellara (Emília-Romanya, Itàlia) el pintor, decorador i propagandista anarquista Felice Vezzani, conegut sota diversos pseudònims (V. Enizza, Lux, Felix). Sos pares es deien Alessandro Vezzani i Giuseppa Rossi. De ben jovenet s'adherí al socialisme i en 1888, sota el pseudònim de V. Enizza, col·laborà en la revista satírica Bononia Rider, fundada a Bolonya per un grup d'estudiants socialistes (G. Podrecca, G. Galantara, etc.). Més tard va ser nomenat secretari de la Societat de Socors Mutus i de Resistència dels Obrers Forners i vicepresident de la Societat Obrera de Bolonya, esdevenint un dels animadors socialistes més importants de la regió. Fou un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig de 1891, època en la qual s'acostà a les idees anarquistes. A partir de l'agost de 1892, arran del congrés del Partito dei Lavoratori Italiani (PdLI, Partit dels Treballadors Italians) celebrat a Gènova, en el qual participà i on els anarquistes van ser atacats pels seus companys socialistes, s'adherí definitivament al moviment llibertari. Decidí emigrar i el gener de 1893 arribà al Brasil. A finals d'aquell any fundà el setmanari anarquista humorístic L'Asino Umano, que publicà a São Paulo 28 números fins al 25 de març de l'any següent i per al qual realitzà dibuixos i poemes satírics. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut juntament amb una quinzena de militants anarquistes i socialistes (Antono Maffucci, Galileo Botti, André Allemos, Arturo Campagnoli, Suppo Serafino, Augusto Bargioni, Francesco Patelli, Alfredo Innocenzi, Giuseppe Bacchini, etc.) quan sortia d'una reunió preparatòria del Primer de Maig al Centre Socialista Internacional (SCI), del qual era president, i va ser empresonat durant set mesos a São Paulo i a Rio de Janeiro. Un cop alliberat, començà a col·laborar en L'Avvenire (1894-1895) de São Paulo, amb Giuseppe Consorti, Augusto Donati i Lodovico Tavani, entre d'altres. En aquesta època també col·laborà en el periòdic Lo Schiavo Bianco. El març de 1895 va ser novament detingut i expulsat cap a l'Argentina, on a partir del novembre de 1895 dirigí a Buenos Aires L'Avvenire,òrgan d'expressió dels anarquistes italians que publicà 250 números entre el 10 de novembre de 1895 i el 20 de febrer de 1904. També col·laborà en el bimensual romà Il Pensiero Moderno. El març de 1897 retornà a Itàlia i començà a col·laborar en el periòdic d'Ancona L'Agitazione (1897-1898) i en el seu suplement diari. El 14 de novembre de 1897 participà en el número únic del periòdic Il Domocilio Coatto, publicat a Forli, on denuncià la Llei d'assignació de residència. El març de 1898, amb Vivaldo Lacchini i Nino Samaja, cosignà, en nom del Cercle d'Estudis Socials de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels militants anarquistes jutjats a Ancona i que sortí publicat com a suplement del periòdic L'Agitazione. Després dels enfrontaments de maig de 1898 a Milà, va ser condemnat a dos anys, 10 mesos i cinc dies de presó per«incitació a la desobediència i a l'odi de classes mitjançant la premsa» i fugí clandestinament a Lugano. L'estiu de 1898 participà en el periòdic anarcocomunista L'Agitatore, publicat a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) per Giuseppe Ciancabilla, Domenico Zavattero i Ersila Cavedagni Grandi, però, en desacord amb els redactors, cessà de col·laborar-ne el 27 d'agost. A finals de 1899 marxà a París (França) on el contractaren en les obres de l'Exposició Internacional de 1900 i trobà nombrosos companys de la redacció de L'Agitazione i altres militants (Guglielmo Barnaba, Domenico Zavattero, Ernesto Cantoni, Pio Semeghini, Vivaldo Lacchini, Nino Samaja, Demetrio Francini, etc.). Aquest mateix 1899, sota el pseudònim de Felix, les edicions de Les Temps Nouveaux li van publicar el fullet Alle madri d'Italia. Des de la capital francesa, sovint sota el pseudònim Felix, col·laborà en diferents periòdics anarquistes italians, com ara L'Avennire Sociale (signant Dalla Francia),L'Agitazione,Combattiamo,Pro Justicia, etc. Formà part del Grup de Solidaritat Internacional i de Suport als Detinguts, animat per Charles-Albert, Jean Grave, Paul Delesalle i altres. Fou un dels corresponsals, amb Samaja i Lacchini, des de la seva fundació el juliol de 1900 a Ginebra per Luigi Bertoni, del periòdic Il Risveglio. Distribuí a França nombroses publicacions italianes, com l'abans citada, L'Avvenire de Buenos Aires i La Questione Sociale de Patterson. En 1901, durant la visita oficial del tsar Nicolas II a París, va ser decretada la seva expulsió, que finalment va ser suspesa arran de la intervenció de diverses personalitats polítiques franceses, especialment de Jean Allemane. El 30 de gener de 1902 col·laborà en el número únic de Pro Calcagno e contro il domicilio coatto, publicat a Messina, i, aquest mateix any, en L'Armonia de Nàpols. En aquesta època esdevingué un dels principals animadors de l'anarquisme italià a París, acostat al grup editor de Le Temps Nouveaux --a instància seva aquesta publicació tirà milers de targetes postals amb el retrat de Gaetano Bresci, que havia assassinat el rei Humbert I d'Itàlia-- i establint estrets contactes regulars amb Luigi Bertoni a Ginebra i amb Errico Malatesta a Londres. Després col·laborà, amb Charles Malato, Carlo Frigerio i Amilcare Cipriani, en l'únic número de Verso l'Emancipazione, publicat l'1 de maig de 1906 a París per Malatesta. En 1913 participà en la campanya organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) a favor de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti i en l'únic número de Liberiamo Masetti, publicat en novembre d'aquell any a París. Quan esclatà la Gran Guerra, marxà a Londres, però l'abril de 1916 retornà a París, on continuà amb els seus contactes amb Luigi Fabbri, Armando Borghi i altres. En aquesta època col·laborà en Umanità Nova sota el pseudònim Lux. L'agost de 1917, després de la mort de sa companya, tornà a Itàlia, però en 1922 retornà definitivament a París, reprenent els seus contactes amb els exiliats italians i col·laborant en diferents publicacions anarquistes, com ara Fede (Roma), L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), Il Monito (París), Germinal (Chicago), L'Adunata dei Refrattari (Nova York), Il Risveglio (París), Fede (París), Vogliamo (Biasca), etc. El 23 de gener de 1927 el Grup Artístic Internacional de Marsella li estrenà l'obra dramàtica Demenza giustiziera. L'octubre de 1927 cofundà, amb Luigi Fabbri, Camillo Berneri, Ugo Fedelli i Torquato Gobbi, el periòdic La Lotta Umana, publicat entre l'1 d'octubre de 1927 i el 18 d'abril de 1929 a París. Felice Vezzani va morir l'11 de febrer de 1930 al seu domicili del carrer dels Cloys de París (França). Pòstumament, en 1932, el Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques de París li publicà el fullet Fascismo. Bozzetto sociale in due atti. Com a artista realitzà diversos retrats de militants anarquistes (Virgilia D'Andrea, Giuseppe Ciancabilla, etc.).

    Felice Vezzani (1855-1930)

    ***

    Auguste Linert dibuixat per Lucien Métivet

    - Auguste Linert: El 26 de maig de 1867 neix a Drosnay (Xampanya-Ardenes, França) l'escriptor, dramaturg i propagandista anarquista Auguste Linert. Amant de la literatura i de la dramatúrgia, fou un dels joves autors del Teatre Libre, creat per André Antoine. En 1885 fundà a Reims (Xampanya-Ardenes) la revista artística mensual Essor Littéraire, que durà tres mesos, i publicà la comèdia en un acte Le billet comique. En 1886 sortí el poemari Premiers bourgeons i marxà a París buscant feina i per completar la seva formació. Poc després dirigí La Revue Champenoise. Organe de l'Académia Champenoise, publicada aÉpernay entre 1887 i 1888, i dirigí aquesta acadèmia. A la capital francesa freqüentà les vetllades del cenacle «Coup de Feu», organitzades per l'advocat i antic communard Eugène Chatelain. En una d'aquestes vetllades conegué Louise Michel que havia vingut a fer una xerrada sobre les seves experiències a Nova Caledònia. El 26 i el 27 de desembre de 1890 representà al Teatre Libre el lúgubre Conte de Noël. Mystère moderne en deux tableaux, en prose, que narra la història de Rosa, dona del pastor Chariot, que infanta la nit de Nadal, massa d'hora a parer de son marit, i lliura l'inoportú infant als porcs perquè se'l mengin amb el dolç acompanyament de les nadales. En 1891, després de fer el servei militar, fundà a París, amb Gabriel de la Salle i Ludovic Hamilo, la revista L'Art Social (1891-1896), amb la finalitat d'ajudar a la transformació de la societat mitjançant l'art com a medi d'acció i on van col·laborar, entre d'altres, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Maximilien Luce, Charles Malato, Paul Minck, Eugène Pottier, Augustin Hamon, A. Zevaés, Léon Riotor, Valois, Fernand Pelloutier, Gustave Lerouge, etc. Després el grup escampà la seva propaganda a la companyia Teatre d'Art Social, que havia de presentar la tragèdia en cinc actes Danton, de l'anarquista Paul Napoléon Roinard, al Teatre des Fantaisies Parisiennes, però finalment, mancats de suficients actors, el projecte va ser abandonat. Gràcies a una subscripció llançada en els cercles socialistes i anarquistes, el 12 de març de 1893 pogué representar en sessió privada la seva peça La cloche de Caïn. Synthèse révolutionnaire en trois parties al Teatre des Fantaisies Parisennes. Aquesta«espectacle d'assaig» denuncia els «dimonis del capital» i reivindica la destrucció del capitalisme per la dinamita i l'incendi. Els crits de «Visca l'Anarquia! Visca la Social» llançats pels espectadors en acabar l'actuació, van fer que l'autor acabés a la comissaria de policia. El text de La cloche de Caïn no s'ha conservat. Entre abril de 1932 i juny de 1932, publicà en els números 84, 85 i 86 de la revista Plus Loin una mena de memòries: Souvenirs des temps d'anarchie. Una de les seves màximes era: «L'art ha de ser terrible per a ser vertader.» Auguste Linert va morir el 21 d'octubre de 1946 a Noisy-le-Sec (Illa de França, França)

    ***

    Mariano Costa Iscar

    - Mariano Costa Iscar: El 26 de maig de 1883 neix a Pamplona (Navarra) l'anarcoindividualista Mariano --també citat Manuel-- Costa Iscar, també conegut com Antonio Faciabén Esquer. Son pare fou un metge gallec i sa mare, Mercedes Iscar, havia nascut a Valladolid. A Pamplona realitzà els estudis primaris i secundaris i son pare desitjà que estudiés medicina, però es decantà per les lletres. Cap al 1901 marxà, amb dues germanes, a Barcelona a viure amb una tia. A la capital catalana s'introduí en el moviment anarquista i començà a col·laborar en la premsa llibertària, sobretot Tierra y Libertad, periòdic dirigit per Tomás Herreros Miquel, i El Sembrador. Intimà amb nombrosos militants anarquistes, com ara Francesc Ferrer i Guàrdia, Ángel Pestaña, Salvador Seguí, Federico Urales, etc. En 1912 marxà a peu a París i es posà a fer feina de repartidor de pastissos i en una impremta. A París conegué sa futura companya, Juliette Hart, belga que s'havia refugiat en 1914 a França a causa de la Gran Guerra. En 1914, amb altre company anarquista, retornà a Barcelona a peu; poc després, també a peu i tota sola, Hart marxà també a la capital catalana. En 1916 publicà la traducció del llibre El anarquismo individualista. Lo que es, puede y vale, d'Émile Armand, a Barcelona, i aquest mateix any sortí el seu fullet Generalidades educativas, editat pel Grup d'Investigació Pedagògica amb el qual participava, que cridà l'atenció d'Eleuterio Quintanilla. A Barcelona va fer feina de carter. En 1917 participà en el grup barceloní «JuventudÁcrata», amb Salvio Aiguaviva Vila i Saturnino Meca González. A Barcelona també mantingué contactes amb Gaston Leval i amb Victor Serge. El juny d'aquell any Hart i Costa Iscar s'uniren sentimentalment i en 1920 retornaren plegats a París i després marxaren a Brussel·les, ciutat natal de Juliette Hart. Sense diners, decidiren partir cap a Vigo i ell ho va fer com a polissó en un vaixell. Descobert en alta mar, fou desembarcat a Exeter (Devon, Anglaterra) i tancat durant dos mesos a la presó. Aconseguí la llibertat gràcies al suport dels quàquers i d'un pastor protestant que el volgué convertir. Després embarcà en un vaixell espanyol i aconseguí arribar a Vigo i sa companya hi arribà amb tren. A la ciutat gallega va fer amistat amb l'anarquista José Villaverde Velo i participà en l'edició galaica de Solidaridad Obrera. Després la parella s'instal·là a la Corunya. En aquestaèpoca col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (Estudios,Proa,La Revista Blanca, etc.), a més de militar en la Lliga d'Educació Racionalista. En 1920 ambdós decidiren emigrar al Brasil. Com que anaven curts de cabals, ell embarcà clandestinament en un vaixell i en aquesta ocasió arribà sense problemes a Rio de Janeiro; poc després, Hart hi arribà pagant el seu bitllet en una altra nau. Al Brasil va fer feina de tipògraf. El 23 d'octubre de 1923 s'embarcà a bord del vaixell«Araguaya» al port de Santos cap a Buenos Aires (Argentina) i Hart partí el 24 de desembre d'aquell any del port de Rio de Janeiro per a reunir-se amb son company. A l'Argentina, fugint de ser molestat per les autoritats, prengué el nom d'Antonio Faciabén Esquer, ja que el seu estava força marcat com a anarquista a la Península. En aquests anys començà a introduir a Sud-amèrica i a la Península el pensament i la filosofia anarcoindividualista de Han Ryner i d'Émile Armand, traduint al castellà nombrosos articles i fulletons seus --de Han Ryner traduí, entre d'altres, Pequeño manual individualista (1928) i La sabiduría riente (1935). També col·laborà en publicacions franceses (Umbral,Cenit, etc.) i mexicanes (Tierra y Libertad, etc.), i fou redactor de La Protesta. A Buenos Aires treballà en diverses feines (tipògraf, monotipista, corrector, traductor, etc.) per a revistes, entre elles Caras y Caretas. La seva darrera feina, en la qual treballà 15 anys, fou la gerent de l'Institut Argentí de les Arts Gràfiques. Força il·lustrat en literatura i ciències socials, animà nombrosos projectes educatius racionalistes. En 1949 realitzà conferències sobre Han Ryner a la Biblioteca José Ingenieros i l'Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires. Trobem articles seus en Al Margen, Cenit,Estudios,Ética,Helios,Humanidad,Iniciales,Nervio,Nosotros,Proa,La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen El feminismo (1914), Generalidades educativas (1916), Crítica y concepto libertario del naturismo (1923), La paz mundial y las condiciones de su realización (1950, amb altres) iLa enseñanza laica ante la racionalista (1960, amb altres). Durant sa vida mantingué una interessant correspondència amb nombroses personalitats de l'època, com ara Han Ryner, Émile Armand, Pau Casals, Dr. Diquiera, Florencio Escardó, Vicente Fatone, Pedro Herrera, Panaït Istrati, Louis Lecoin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Gérard Leretour, Eugèn Relgis, Eduardo Zamacois, etc. Mariano Costa Iscar va morir el 28 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).

    ***

    Martí Laviña al centre de la foto

    - Martí Laviña Torroella: El 26 de maig de 1884 neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) el llibreter anarquista Martí Laviña i Torroella. Fou el mitjà de tres germans i era fill de Nicolau Laviña Cairó i de Francesca Torroella Noguer. Son pare, membre de la lògia maçònica «Luz» de Palafrugell, tenia la barberia al carrer Estret d'aquesta localitat. Després de fer els estudis elementals, Martí començà a fer feina de menestral en una fàbrica surera i entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes que es debatien al Centre Obrer de Palafrugell i començà a militar en els grups anarquistes de la vila («Luz y Armonía»,«El Justiciero», «El Despertar», etc.). El febrer de 1904 va ser cridat a files fer per el servei militar, però en sortí exclòs del sorteig per «curt de talla»; l'estiu de 1907 aconseguí l'exclusió definitiva. El 25 de desembre de 1904 va ser elegit vocal de la Junta Directiva del Centre Obrer de Palafrugell. En aquestaèpoca realitzava diverses feinetes i ajudava son pare a la barberia. El 14 de setembre de 1909 es casà amb l'obrera modista Engràcia Carreras (Na Gracieta). El setembre de 1910 participà en la creació del Centre de Cultura Popular de Palafrugell, desvinculat de tota tendència politicosocial i on participaren els intel·lectuals de la vila. A començaments d'abril de 1912, com a membre del Comitè d'Empresa de la fàbrica surera Can Torres, participà activament en la vaga dels obrers surers, que es perllongà fins al 23 de juny i la qual implicà un gran desplegament de la Guàrdia Civil. Quan son pare es retirà, heretà la barberia, però no continuà amb el negoci i obrí una llibreria al mateix local, on oferia publicacions anarquistes i de l'esquerra catalanista. Com que el negoci no donava molt --fiava llibres a molta gent, com ara l'escriptor Josep Pla i Casadevall--, compaginà la llibreria amb la feina de barber i sa companya treballant en una fàbrica. En 1914, any del naixement de son fill Lluís, creà a la llibreria unes sessions de lectura d'autors catalans sota el títol «Lectura Popular» i després traslladà la llibreria a un local més adient al carrer dels Valls. En 1918 nasqué el segon fill de la parella, Rosa, que també militarà en el moviment anarquista. El maig de 1924 va ser detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb altres veïns, per fer classes de català; com que era el representant de la l'Associació Internacional Anarquista (AIA) a Palafrugell, un cop alliberats els detinguts, ell va haver de romandre empresonat durant uns quants dies més. El 26 de febrer de 1927 va se nomenat vocal associat de la Junta Municipal de la vila. El 31 de maig de 1928 publicà al setmanari palafrugellenc Baix Empordà un article, el primer d'un seguit de col·laboracions a partir d'aquell moment i fins 1930, on remarcà les excel·lències de la trofologia, ciència dintre del naturalisme que tracta de l'alimentació i la nutrició i de l'harmonia alimentària. A partir de 1932 col·laborà en el diari Ara amb articles naturistes i de medicina alternativa. El 25 d'abril de 1933 participà en la fundació de l'Ateneu Cultural Racionalista de Palafrugell, que en 1936 es transformà en l'Ateneu Llibertari de la localitat i que era conegut com la«Casa Àcrata». Com a membre del Centre Fraternal, el juny de 1933 proposà uns nous estatuts d'aquesta institució per aconseguir major transparència en la gestió. Entre 1934 i 1936 els seus articles en Ara versaren sobre economia, la guerra i la Revolució i l'antifeixisme. Durant la guerra albergà nombrosos membres de les Brigades Internacionals i refugiats, un d'aquests, que es feia dir Vladimir, amb el temps es va saber que es tractava de Josip Broz Tito, futur president iugoslau. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus. Malalt, Martí Laviña Torroella va morir en 1939 al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) d'una congestió pulmonar.

    ***

    Fitxa policíaca francesa de Felipe Sandoval (1925)

    - Felipe Sandoval: El 26 de maig de 1886 neix al barri de Las Injurias de Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe Emilio Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor Muñiz. Fill de pare desconegut i d'una bugadera que rentava al riu Manzanares, es crià en un orfenat (Asil d'Infants de Bugaderes) sota la tutela de les monges Filles de la Caritat. Manobre de professió, després d'haver fet abans de cambrer, fou un activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de Barcelona per un robatori, en 1919, després d'intentar fugir, rebé una pallissa que el desfigurà el rostre. Sortí de la Península i s'instal·là a París (França), on durant un temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i després viurà gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al 1926, participà en les tertúlies de Joan García Oliver i d'altres grups d'anarquistes exiliats. De bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres companys, en l'assalt del domicili d'Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de quedar-se amb els diners dels menjadors de l'Assistència Social, i al qual furtaren 35.000 pessetes. El 8 d'abril de 1933 atracà, amb set companys, una sucursal madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000 pessetes. Poc després atracà Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de Burgos quan el vell monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les seves pertinences, a l'exili. Després del robatori d'un arsenal d'armes, fou detingut per la Guàrdia Civil a l'estació d'Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d'on aconseguí fugir mesos després ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes, començada la guerra, dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que funcionava al Cinema Europa de Cuatro Caminos. També se l'atribueix la preparació de l'assalt i crema de la presó de Madrid el 22 d'agost de 1936, que acabà amb la matança de coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez, Rico Avello, Jose María Albinyana, Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà aquesta acusació. Per a molts fou un autèntic botxí de la revolució. Després del desmantellament del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid, passà a desenvolupar tasques d'espionatge a Barcelona i a València, i posteriorment tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat. Detingut el 16 de juny de 1939 a Alacant en l'agafada coneguda com«Expedició dels 101» --dirigents polítics i sindicals i periodistes detinguts al port d'Alacant quan volien fugir. Després de dures tortures, escrigué una llarga confessió indigna i delatora a la Brigada de la Divisió d'Investigació Política franquista. Felipe Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939 llançant-se al buit des de la finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà en una tomba de tercera del cementiri madrileny de l'Est; ningú no reclamà el seu cadàver. En 2007 el pintor i escriptor Carlos García Alix li dedicà un documental i un llibre sota el títol El honor de las injurias.

    Felipe Sandoval (1886-1939)

    ***

    Auguste Nouvellon al seu estudi fotogràfic

    - Auguste Nouvellon: El 26 de maig de 1889 neix a Sars Poteries (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarcopacifista, anarcosindicalista i esperantista Auguste Nouvellon, conegut com Pacemulo (Pacifista, en esperanto). De jove aprengué l'ofici de vidrier durant anys d'aprenentatge itinerant emparat pel seu gremi («Tour de France du Compagnonnage»), alhora que començà a lluitar en el moviment sindicalista. Després marxà a la Península i treballà com a fotògraf ambulant a Alacant i a Catalunya, on esdevingué anarquista. En els anys posteriors residí a Espanya, Marroc i Algèria. En 1946 exercia de president del grup anarcopacifista«Athénée Science et Nature» (Ateneu Ciència i Natura) d'Orà, que arreplegava militants francesos i espanyols, i on impartia un curs d'esperanto. Mantingué estreta relació amb el periòdic anarcoindividualista L'Unique (1945-1956), d'Émile Armand, i durant els anys cinquanta va fer costat i difusió del periòdic Contre-Courant (1950-1968), de Louis Louvet. Auguste Nouvellon va morir el 30 de juliol de 1953 a Orà (Orà, Algèria) després de patir una malaltia llampant.

    Auguste Nouvellon (1889-1953)

    ***

    Antonio García Birlán

    - Antonio García Birlán: El 26 de maig de 1891 neix a Fuente Vaqueros (Granada, Andalusia, Espanya) --algunes fonts citen el 27 de març de 1892 a Pinos Puentes, Villarrubia o Valderrubio)-- l'intel·lectual, publicista, periodista, traductor i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio García Birlán, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Dionysios,Pío Ayala, Denis,Fabio,Julio Barco, etc. Va començar a militar molt jove en el moviment llibertari. Cap al 1915 va fer de mestre, a més de fuster i pagès, en una escola obrera a Castro del Río, i es diu que va ensenyar les primeres lletres a Federico García Lorca. Després es va instal·lar a Barcelona, on va participar en el Centre Obrer Barceloní de Serrallonga, a més de col·laborar assíduament en la premsa anarquista i com a redactor i director d'importants periòdics: va dirigir Revista Nueva en 1925 a Barcelona; Mañana en 1930 a la mateixa ciutat; membre destacat del grup editor de Tierra y Libertad i d'Acción entre 1930 i 1931, que va dirigir; redactor de Solidaridad Obrera en el període d'Ángel Pestaña; director de la revista valenciana Estudios, etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure a Barcelona: en 1925 treballava en una editorial i en 1928 va ser membre del grup«Solidaridad», encapçalat per Ángel Pestaña. Entre 1927 i 1929 va ser membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) presidit per Joan Peiró. Durant la Guerra Civil va realitzar tasques de responsabilitat: membre del Consell d'Economia de la Generalitat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on es va encarregar de la indústria de la premsa i del paper a partir d'agost de 1936; conseller de Sanitat Pública i d'Assistència Social de la Generalitat entre el 26 de setembre de 1936 i el 17 de desembre del mateix any; en 1938 va ser un dels encarregats per la CNT-FAI per a sol·licitar a Manuel Azaña la caiguda del cap de govern Negrín; i durant tot el període bèl·lic va dirigir La Vanguardia de Barcelona. En acabar la guerra va formar part del polèmic Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLLE) creat a París el març de 1939. Va ser membre de la secció bibliogràfica de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) fundada el novembre de 1949. Va treballar com a corrector de textos en el diccionari enciclopèdic de l'editorial Larousse. En 1951 es va instal·lar a París. Durant l'exili va dirigir Tiempos Nuevos i Cenit, va ser redactor de Solidaridad Obrera i administrador del periòdic CNT. Més tard va marxar al Brasil i després a l'Argentina, on va romandre fins a començaments de 1983 treballant a l'editorial Americalee, per acabar retornar a Barcelona, ja molt vell, procedent de Buenos Aires. Molt influenciat per Nietzsche --del qual va traduir al castellà Así habló Zarathustra--, Kierkegaard, Berdjaev, Tolstoi, Schestow, Unamuno i Pérez Galdós, va desconfiar del progrés materialista i considerava que no havia revolució sense ètica ni humanisme; la seva biblioteca personal era una de les més importants del moviment llibertari de la sevaèpoca. Va ser amic personal d'Errico Malatesta. Podem trobar articles seus en Almanaque de Tierra y Libertad, Cenit,CNT,Despertad,Floreal,Generación Consciente, Liberación,La Revista Blanca, RevistaÚnica,Revue Internationale Anarchiste,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Vértice, etc.És autor d'A la lucha,Esbozos de ideas, Historia universal del proletariado,Resultados de la guerra, Sabor de ceniza, El anarquismo, sus doctrinas, sus objetivos (1934), El sindicalismo, sus orígenes, sus tácticas, sus propósitos (1934), El socialismo (1934), El comunismo (1934),El movimiento libertario español enÁfrica, Francia, América y España (1945), així com una sèrie d'antologies publicades amb els seus pròlegs a París i Buenos Aires en 1954 (Ciencia y filosofía,Cultura y civilización,El amor y la amistad, El Estado, la patria y la nación,El hombre y la mujer, Pueblos y razas); va deixar més de cent títols inèdits. Antonio García Birlán va morir el 20 de juny de 1984 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una crisi cardíaca.

    Antonio García Birlán (1892-1984)

    ***

    Vincenzo Zanelli amb un exemplar de "Sorgiamo"

    - Vincenzo Zanelli: El 26 de maig de 1900 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Zanelli, conegut com Banega. Sos pares es deien Alessandro Zanelli i Adele Chiodini. Fou un dels militants anarquistes més actius d'Imola. Membre de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i de la Cambra del Treball, recaptà fons per al Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques). Treballà d'obrer al forn de la bòbila de la cooperativa d'elaboració de maons i rajoles Bonaga. El 14 de juliol de 1919 va ser detingut acusat d'haver participat en les manifestacions contra l'encariment de la vida i d'haver intentat desarmar un policia. El 25 de juny de 1921 va ser novament detingut per haver-se enfrontat a un grup de feixistes locals que havien atacat el Cercle Socialista; empresonat, va ser amollat una vintena de dies després. El 22 de juliol de 1921, quan estava davant casa seva amb els companys anarquistes Enrico Tarozzi i Sante Farina, després d'haver sortit de la taverna Case Callettino del carrer Campanella d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia), un escamot punitiu feixista format per cinc individus armats els atacà. Sos companys aconseguiren fugir pels camps dels redols, però ell va ser ferit d'antuvi d'un tret al braç i, després d'abatre un dels assaltants, el feixista Francesco Nanni, va ser mort d'un tret al cor. Una vaga general espontània aturà la població els dies següents i una gran multitud assistí als seus funerals. La seva tomba va ser posteriorment profanada pels feixistes.  

    ***

    Ramon González Sanmartí

    - Ramon González Sanmartí: El 26 de maig --altres fonts citen el 25 de juny-- de 1920 neix a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalista, anarquista i resistent antifranquista Ramon González Sanmartí --el segon llinatge citat a vegades com Sanmartín--, també conegut com El Nano de Granollers o Salvador Soler Santamaría. En 1933, quan encara era un aprenent, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys treballà a la fàbrica de teixits de cotó de Roca Umbert de Granollers. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser detingut i tancat uns mesos. Un cop lliure en 1935, entrà a formar part del primer Comitè de Granollers de les Joventuts Llibertàries i el maig de 1936 representà la comarcal del Vallès Oriental d'aquestes en el Ple Regional de Badalona. Participà en els combats als carrers en les jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista i va ser nomenat membre dels comitès locals de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'octubre de 1936 marxà al front d'Aragó en la milícia de Ginés Mayordomo que s'integrà en la «Columna Roja i Negra», que després passaria a ser la 28 Divisió («Divisió Ascaso»). Després de la decisió del general Sebastián Pozas, comandant de l'Exèrcit republicà de l'Est, de llicenciar els combatents menors d'edat, retornà a Granollers on reprengué diverses tasques d'organització. Amb l'enfonsament del front d'Aragó, l'abril de 1938, amb altres companys de les Joventuts Llibertàries, s'enquadrà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), aleshores dirigida per Ricard Sanz García, en la qual va lluitar en diversos combats a les comarques del Pallars Jussà i la Noguera (Sant Corneli, Sant Romà d'Abella, pantà de Camarasa, etc.). Amb el triomf franquista, participà en l'operació de la Retirada i el febrer de 1939 creuà els Pirineus i va ser tancat a diversos camps de concentració (Vernet, Agde, Barcarès, Argelers i Sant Cebrià). Fugint dels camps s'allistà en la Legió Estrangera, destinat al Marroc emmalaltí i va ser llicenciat. De bell nou a Europa, va ser detingut pels nazis a Tolosa de Llenguadoc com a excombatent i enviat per a fer el Servei de Treball Obligatori (STO) alemany a Seta (Llenguadoc, Occitània). Pogué fugir i entrà a formar part de la resistència, com a enllaç amb la CNT clandestina. Després de l'Alliberament, participà activament en la reorganització i en l'estructura orgànica de l'FIJL. Integrat en els grups de combat antifranquistes, realitzà diverses incursions a Catalunya amb els grups de Josep Lluís Facerías (Face) --eren cunyats--, de Celedonio García Casino (Celes) i, ocasionalment, de «Los Maños». El 31 de maig de 1947, amb Juan Cazorla Pedrero i Pere Adrover Font (El Yayo), expropiaren 18.000 pessetes de la fàbrica Roca Umbert on ell havia treballat. El 12 de juliol de 1947 intervingué amb altres companys en l'execució del confident de la policia franquista Eliseu Melis Díaz. L'estiu de 1947 s'integrà en el Moviment Llibertari de Resistència (MLR). A començaments de novembre de 1947 s'internà clandestinament a l'Espanya franquista amb Josep Lluís Facerías, Juan Cazorla Pedrero (Tom Mix), Francisco Ballester Orovigt, Celedonio García Casino i Domingo Ibars Juanias. A començaments de març de 1948 creuà els Pirineus, amb Juan Alcacer Albert, com a delegats de l'FIJL amb la finalitat de presentar informes a l'organització de l'exili. Ramon González Sanmartí va morir d'un tret al front el 13 de juny de 1948 en una emboscada als carrers Tallers, Valldonzella i plaça Bonsuccés de Barcelona (Catalunya) perpetrada per la policia quan participava en una incursió guerrillera; en aquesta acció van poder fugir Raúl Carballeira, Víctor García i Juan Cazorla, encara que aquestúltim ferit de bala a l'intestí.

    Ramon González Sanmartí (1920-1948)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Édouard Rothen

    - Édouard Rothen: El 26 de maig de 1937 mor a França el propagandista anarcocomunista Charles Hotz, més conegut com Édouard Rothen. Havia nascut el 21 de juny de 1874 a Orbe (Vaud, Suïssa). Quan encara era un infant de pit sa família s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on restarà gairebé tota sa vida. Fins als 15 anys assistí a l'Escola Superior i després son pare el deixà amb un tender a l'engròs perquè aprengués les tresques del comerç; però els seus interessos eren ben diferents i s'estimava més amagar-se darrere els sacs de patates per llegir. Quan tenia 17 anys sos pares moriren i trobà amb dos germans menors per criar; aleshores agafà com a complement una feina de comptable. Apassionat de la música, col·laborà en Le Pavé Marseillais, on sota el pseudònim de Gillet de Juhés va escriure crítiques sobre concerts i obres teatrals. A través del director d'aquesta publicació, Xavier Raynaud, amic de Sébastien Faure, conegué Victor Louis (La Trémolière), enquadernador i antic gerent del periòdic anarquista L'Agitateur, que en aquell moment dirigia Le Cri de Marseille i en el qual passà a col·laborar. Cap al 1900 marxà a París, on treballà 18 mesos en la Companyia de Tramvies, alhora que prova sort en el món periodístic, però, no volent realitzar concessions, abandonà la idea de fer-se gasetiller a París i retornà a Marsella. En 1904 signà, amb Émile Gravelle, Henry Zisly, Émile Armand, Jean Marestan, Marie Kugel. Louis Gremeret i altres, el «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». En 1912 va ser nomenat cap del Servei de Contenciós de la Companyia de Tramvies de Marsella. Membre del Grup d'Estudis Socials, fou classificat en aquesta organització, amb Jean Marestan, amb el qual s'havia lligat força, i Bougearel, com a«comunista llibertari». Abans i després de la Gran Guerra, va fer conferències àcrates a Marsella. Va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, redactant diversos articles (Èlite, Grammaire, Ignorantin, Indiscipline, Instruction populaire, Littérature, Musique, Politique, Romantisme, etc.). També va escriure en nombrosos periòdics llibertaris i esquerrans, com ara L'Ère Nouvelle (1901-1911) --fundat per Émile Armand i Marie Kugel, germana d'Ester, sa companya--, L'Idée Anarchiste (1924),Le Semeur de Normadie (1923-1936), Le Semeur contre les tyrans, La Vie Ouvrière --setmanari de la Confederació General del Treball (CGT)--, Contre-Courant,Clarté, La Conquête du Pain, etc. A finals dels anys vint, amb Théodore Jean i Jacques Casanova, s'adherí al «Grup d'Amics de La Voix Libertaire», de Martial Desmoulins, que havia conegut en 1927. En aquests anys col·laborà enLa Voix Libertaire, amb articles en nom de la Federació Anarquista Provençal, i en l'òrgan pacifista La Patrie Humaine, de Victor Méric. En 1934 albergà son amic Max Nettlau en una de les seves passades per Marsella. Arran del desencadenament dela Revolució espanyola, col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937). Entre els seus llibres destaquen Os esmagados. Peça em um acto (1906, en portuguès), Politiciens. Pièce en un acte (1909),L'art et le peuple (1910), La liberté individuelle (1929), La politique et les politiciens. Una duperie, des dupeurs (1934 i 1992), Panem et circenses (1934, contra les curses de braus), La propriété et la liberté (1934) i Max Nettlau. Une belle figure de l’anarchie (1935).Édouard Rothen va morir el 26 de maig de 1937 i Sébastien Faure --a qui havia ajudat força en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste-- li reté un homenatge en Le Libertaire. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 173 | 174 | (Page 175) | 176 | 177 | .... | 465 | newer