Glosada al Bar Es Parc de Manacor, el proper 2 de maig
La por no és res si la volen veure. Música i compromís.
Altre cap de setmana inténs. Ahir de matí vam participar a la manifestació unitària a Ciutat "AJUNTANT LLUITES", i d'hora baixa vam celebrar a la Plaça dels Seglars de Pollença el dia del treballador no només com un dia de festa sinó sortint al carrer i donant visibilitat a diferents lluites.
Avui Taverners té prevists presentar el seu segon disc La por no és res si la volen veure. a l’Auditori de Porreres a les 20 h. En aquesta ocasió, Taverners ha volgut convidar quatre activistes membres d'alguns dels moviments més significatius de les lluites a Mallorca els darrers anys. Les convidades a aquest concert són la nostra candidata, na Marina Llobera,Marisa Cerdó, també docent i vicepresidenta de l’OCB; Sílvia Suau, activista encausada per ocupar la Conselleria d’Educació, i Margalida Ramis, activista i portaveu del GOB. Quatre dones que, es de la base, estan implicades en la defensa de l'educació pública, llengua, cultura, territori i drets socials. Totes quatre intervindran durant el concert que fusionarà, com és habitual, música i compromís.
Un homenatge a tota la gent que lluita! no hi faltis!
Coŀlectiu Albaïna Salvem es Molinar GOB Mallorca JAC IB Assemblea Docents Illes Balears Associació Pinyol Vermell Obra Cultural Balear // www.ocb.cat Moviment Alcudienc Assemblea Popular de Porreres Xítxeros Amb Empenta Alternativa Per Pollença Joves de Mallorca per la LlenguaSepc Mallorca Arran Palma Feministes Encausades Marxa Jove pel Territori (Mallorca) Joves del Gob Felanitx en Moviment (FEM) Pla de Mallorca en Marxa i tants d'altres!
Que no faltin música i compromís! Vos hi esperam!
AUDITORI DE PORRERES. 2 de maig. 20.00h.
Entrada: 5 euros
Entrada + disc: 10 euros
Podeu escoltar el disc a: http://taverners.bandcamp.com/
RESERVA D'ENTRADES:
- Al telèfon 673 844 310
- A partir d'una hora abans de l'espectacle a la recepció del teatre
- auditori@porreres.cat
onaedicions.cat/taverners
El Maig del 68 en la narrativa i la poesia de les Illes
Lectors atents dels situacionistes Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes dentreguerres, admiradores del futurisme soviètic Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura dAmèrica Llatina del moment Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat classificats com a la generació literària dels anys setanta. Referint-se al camp literàrio-artístic, shi diu: El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut. (Miquel López Crespí)
La poesia mallorquina i la recerca de la llibertat absoluta: Calambur Editorial publica El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps)
Repassant els poemes de l'antologia El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial) hom sadona de les influències que els fets històrics dels anys seixanta tenen en la conformació de la nostra poètica i en la nostra concepció del món. El resultat de la victòria del feixisme i de limperialisme espanyol damunt els joves escriptors de mitjans dels seixanta condiciona absolutament la nostra formació, així com el mestratge dels grans autors exiliats (alguns van retornant a poc a poc, pens ara mateix amb Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Mercè Rodoreda) i dels que han viscut, amb tota dignitat un exili interior (com Salvador Espriu i Maria Aurèlia Campmany). Com a joves antifeixistes que ja militen a linterior de les embrionàries organitzacions marxistes del moment, el fet dactuar en la pràctica contra la dictadura conforma la forma i el contingut daquells primers poemaris.
Com explicava el catedràtic Pere Rosselló Bover en el pròleg a 10 poetes mallorquins dels anys 70: La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, laparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder.
Efectivament, aleshores ens movíem en una direcció molt allunyada de la clàssica història de la torre divori dels nostres predecessors conservadors de lEscola Mallorquina. Lectors atents dels situacionistes Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes dentreguerres, admiradores del futurisme soviètic Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura dAmèrica Llatina del moment Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat classificats com a la generació literària dels anys setanta. Referint-se al camp literàrio-artístic, shi diu: El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut.
Jo crec que aquesta frase final de Pere Rosselló Bover sintetitza de forma prou clara els que cercàvem aquells joves poetes de mitjans dels anys seixanta: la llibertat política i estètica, la ruptura de les cadenes de la dictadura i de certa tradició literària i forma de ser de lintel·lectual conservador que, joves com érem, consideràvem estantissa i poc compromesa amb el temps i la cultura. Una cultura catalana que volíem allunyada del noucentisme i molt més apropada al modernisme o al futurisme. Unes aspiracions que quedaren molt ben sintetitzades en les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77, quan sanaven creant les bases per a una cultura nacional-popular catalana estroncada per les renúncies i traïdes de la transició. Però uns anys abans del Congrés de Cultura Catalana, quan es va anar congriant la formació que servirà per anar bastint els més de vint poemaris publicats des d'aleshores, més que seguir el mestratge de lEscola Mallorquina el que ens interessa, com a joves rupturistes, és seguir lexemple de Joan Salvat-Papasseit, entre els antinoucentistes. No hi havia cap dubte quant als nostres mestres. A ulls clucs pensàvem servar i ampliar lherència cultural, política i poètica que ens havia llegat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Teníem devuit i denou anys... No era ja ben hora davançar vers el futur, vers la llibertat, sense cap mena de por, fos el que fos el que el destí ens reservava?
Ara són uns altres els temps. Han passat més de trenta anys dençà daquelles inicials provatures juvenils, des daquelles lectures interminables fins a altes hores de la nit. Quasi sense adonar-nos-en del que sha esdevengut ens trobam ja més enllà de la seixantena danys, fent recompte d´obres amb editorials i institucions que ens demanen antologies. Antologies de poesia, com aquesta que ens ocupa de lInstitut dEstudis Baleàrics; de contes i narracions, com la que ha de sortir properament en la col·lecció El Turo; de teatre, com una selecció d´obres que publicarà una coneguda editorial principatina. Què sha esdevengut durant tots aquests anys dintensa vida literària? Jo crec que, en el moment que les editorials et demanen aquestes antologies, el resum, en definitiva, de la teva vida literària, és moment de reflexionar, daturar-se a pensar en el que ha passat aquestes prop de quatre dècades de dedicació a la poesia, a la literatura. I per això mateix ens ha semblat oportú escriure aquestes retxes, simples indicacions per als lectors interessats en la nostra poesia per a saber una mica més dels motius que ens impulsaven i impulsen a escriure i deixar constància daquesta època incerta en la qual hem lluitat i lluitam per provar de sobreviure.
El llibre de Pere Quart Circumstànciesés molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones. (Miquel López Crespí)
Quaranta anys de poesia catalana de Mallorca
Any 2000: pàgines del meu dietari: l´edició de Llibre de pregàries (Premi de Poesia Principat d´Andorra 1999)
Pere Quart (amb Terra de naufragis i Vacances pagades); Gabriel Ferrater (amb Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos, reeditats més endavant, l'any 1968, amb el títol Les dones i els dies) i Josep Palau i Fabre (Imitació de Rosselló-Pòrcel, Càncer i Poemes de l'Alquimista) seran alguns dels llibres de capçalera amb la lectura dels quals fruïm i que van condicionant la nostra incicial vocació poètica i el ressò dels quals podem trobar en l'antologia, recentment publicada a Andorra, Llibre de pregàries.
I ara que parlam de Pere Quart pens que potser va ser aquell magnífic poemari (sempre en el prestatge d'"honor" de la meva biblioteca particular) Circumstàncies qui (juntament amb alguns poemaris de Brecht, Maiakovski, Whitman i Neruda) m'ajudaren a entrar per la porta sempre màgica i misteriosa de la poesia i a bastir la majoria de poemes d'aquesta antologia que aplega en les seves pàgines més de trenta anys d'esforços poètics. Circumstàncies, de Pere Quart, aparegué a "Óssa Menor" l'any 1969 (un any ben emblemàtic curull encara de les palpitacions del maig de 1968 a París!).
Vist amb perspectiva històrica, el llibre de Pere Quart és molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones.
La definició ("tot és poesia") és un manifest contra els exquisits i marca aquests més de trenta anys de dedicació a la poesia. Just quan els hereus del més ranci simbolisme donen per enterrat el que anomenen "realisme" i malden, des de totes les tribunes que tenen a la seva disposició, contra el "desfasat compromís" de l'intellectual amb el poble, amb la lluita concreta de cada poble contra el feixisme i l'imperialisme, Pere Quart fa esclatar, davant els ulls de tant de miop intencionat, el volcà de Circumstàncies on "tot és poesia" (recordeu: "cada vocable del diccionari és poesia").
La revolució cubana, la denúncia del racisme i la sàtira contra la burgesia; l'atac punyent a la injustícia social i la colonització arreu del món; la crítica plena d'humor brutal contra el sistema i els seus "intellectuals", els servils, els exquisits; l'anàlisi lúcida damunt el fet religiós... tot és útil per a aquesta "nova poètica situacionista". La qual cosa no vol dir que Pere Quart conegués els situacionistes, ni tan sols que li interessassin els seves propostes polítiques i culturals; parlam només de l'estranya circumstància que fa coincidir la poesia catalana amb l'esclat del maig del 68, amb el triomf de la revolució cubana i algeriana -la descolonització de bona part del Tercer Món-, la Revolució Cultural Xinesa, l'inici de la desestalinització a l'URSS i, el que és també molt important, el començament de l'extensió de la Teologia de l'Alliberament (producte del Concili Vaticà II amb certa unió amb corrents marxistes) per bona part d'Amèrica Llatina.
Crec que, a poc a poc, a grans pinzellades, resumint corrents i aportacions d'escriptors, ens anam apropant a l'origen de l'antologia u>Llibre de pregàries (o als poemaris Revolta, Un violí en el crepuscle, Record de Praga per dir el títol d'alguns dels poemaris que han sortit aquest any 2000). Hi ha el ressò igualment de Salvat Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu... i, no hi mancaria més! de Miquel Martí i Pol, escriptor que en els anys inicials de la nostra dedicació a la poesia publica El poble (1966) i La fàbrica (1969). Aquest és el panorama aproximat dels fils intellectuals que condicionaren (i condicionen) la nostra actitud davant el fet poètic. Tots aquests llibres (igualment la vida i l'exemple personal d'alguns dels seus autors), el material emblemàtic del decenni 1960-1970, són el que marca la nostra generació.
Ara, per acabar, potser seria l'hora de parlar del mestratge concret de Blai Bonet (L'evangeli segons un de tants), de Jaume Vidal Alcover (El dolor de cada dia), de Josep M. Llompart (Poemes de Mondragó)... O de la importància cabdal d'autors com Lluís Alpera (El magre menjar, 1963); Francesc Vallverdú (Qui ulls ha, 1962); Xavier Amorós (Guardeu-me la paraula, 1962); Joan Vinyoli (Realitats, 1963); Ramon Comas (Les paraules no basten, 1963); Joaquim Horta (Paraules per a no dormir, 1960); Àlvar Valls (El carro de la brossa, 1969)... Però això seria allargar massa aquest comentari. Poemes de Mondragó de Josep M. Llompart (1961) és parlar d'ara mateix (el mateix Llompart m'obsequià el poemari l'any 1967), del més pròxim al poeta.
La resta, ja se sap. De 1970 al 2000: trenta anys -per part dels exquisits, de la reacció cultural- d'esborrar el camí que ens havien indicat els nostres (sense aconseguir-ho mai, evidentment!).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de lintel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra lestablert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)
En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de lexperimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula experimentalisme? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, shavien congriat en la meva imaginació a ran dhaver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme Guy Debord, Raul Vaneigem!i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Montalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com El grup, La guerra just acaba de començar, Amb els ulls plens de pànic, La presó, Aquesta illa on et duré, La nostra herència, Pàgines d´un diari, Ningú no romp el silenci, Genteta de Ciutat, Lhome que cada dia anava a comprar el diari, Notícia dels escriptors illencs, La Perla Balear, Passa que... i Fugir, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes daquestes narracions. Lautor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: Per a la realització dalgunes de les narracions daquest llibre shan utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver). El conte de La guerra just acaba de començar titulat La Perla Balear és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat Aquesta illa on et duré es va fer com una mena de collage amb frases agafades a latzar dels diaris. També shi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques descriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També shi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot dutilització de la tipografia per ressaltar més allò que lautor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de lescriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora dèpoca, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de lintel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra lestablert no em van convèncer mai.
Però el que em seduïa més en el moment descriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una joia literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! Lautor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de lescriptor. Els experiments fets aleshores sinscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa duna revolta global, dacord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.
Amb lagreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també sanaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. Laugment dels crims de la dictadura, lassassinat dobrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de lanarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a lestat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de revolta textual i literària, molts revolucionaris de tipografia, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de lavorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets rupturistes, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó lexpressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència descriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.
La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.
Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre dagitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar nova cultura revolucionària, art experimental, teatre subversiu molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir lexplicació de perquè, a mesura que sanava complicant la lluita contra la dictadura, també sanava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple revolta de saló. Els dos llibres que entre molts daltres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à lusage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?
La realitat que ens encerclava era vista aleshores des duna òptica diferent. Caldria recordar lambient teatral existent en les assembles destudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat denterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a lassemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt lescenari de la sala dactes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des dEls Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons dEisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de lassemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.
La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt obert que fos, que hagués estat capaç dincorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte dactor professional, com a persona diferent del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres experimentacions del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.
Aclariment: Lescriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la Generació literària dels anys 70: Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.. Com explica lautor del llibre: Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns dells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
[02/05] Míting de «Los Amigos de Durruti» - París (02-05-68) - Charrier - López - Malla - Wulf - Boussinot - Fieux - Piccinini - Cipriani - Chardon - Landauer - Dragnev - Peotta - Friedrich - Lapeyre - Monte - Urzáiz
Anarcoefemèrides del 2 de maig
Esdeveniments
- Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 2 de maig de 1937 al Teatre Goya de Barcelona (Catalunya) l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu segon míting de propaganda --el primer havia estat el 18 d'abril d'aquell any-- sota el títol«19 de julio - Una fecha y un hombre - Durruti». L'acte fou presidit per De Pablo. D'antuvi es projectà la pel·lícula 19 de julio, on es recullen els moments més interessants i emotius d'aquesta jornada històrica, i després el president de l'acte dirigí unes paraules sobre la significació històrica i política d'aquesta data. Jaume Balius llegí unes quartilles sobre el paper jugat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) en les jornades revolucionàries de juliol de 1936 i posà en guàrdia el proletariat d'una possible contrarevolució. Llibert Callejas després parlà sobre la personalitat de Buenaventura Durruti i en recomanà l'exemple de la seva vida. Finalment Francisco Carreño relatà la història revolucionària de Durruti i el seu esperitàcrata. De Pablo clausurà l'acte amb l'entusiasme del nombrós públic que omplia la sala. Aquest mateix dia, una reunió de joves de tots els partits polítics, convocada pel Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries, per apaivagar elsànims exaltats d'aleshores, acabà precipitadament quan es presentaren dos joves amb un company agonitzant, víctima d'un escamot d'Estat Català; era el preludi dels «Fets de Maig de 1937».
***
- París (02-05-68): El 2 de maig de 1968 a la Facultat de Nanterre (París, França) la contestació estudiantil, encetada el mes de març, s'amplifica. Unes«Jornades d'estudi sobre l'imperialisme» organitzades pel «Moviment 22 de març» s'havien d'inaugurar aquest dia, però la Universitat serà tancada per ordre del degà Grappin i el curs suspès sine die. Al matí el periòdic setmanal d'extrema dreta Minute fa una crida a expulsar de la Universitat els enragés, els «falsos estudiants» i els «agitadors professionals», especialment el «jueu alemany» Daniel Cohn-Bendit; aquest mateix matí un local de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) a la Sorbona és incendiat pel grup feixista«Occident». Cohn-Bendit juntament amb altres sis militants del moviment seran amenaçats d'expulsió i citats a comparèixer davant un tribunal universitari. Mentrestant el primer ministre Georges Pompidou marxarà de viatge a Iran i Afganistan. Amb Nanterre tancat, la reacció revoltosa dels estudiants es traslladarà l'endemà a la Sorbona.
Naixements
- Mécislas Charrier:El 2 de maig de 1895 neix a París (França) l'anarquista individualista i il·legalista Jacques-Mécislas Charrier. Era fill de l'anarquista Mécislas Golberg i de l'estudiant Berthe Charrier. No reconegut per son pare, tanmateix va ser criat per aquest, a causa de la manca de mitjans de sa mare, fins als cinc anys. Malgrat una salut fràgil, va efectuar diverses feinetes, sobre tot d'ajudant de pastisser, entre París, Marsella i Orà (Algèria). Es va embarcar com a mariner en un vapor que feia la línia amb Marroc, però quan va emmalaltir de tuberculosi va ser desembarcat a Marsella. Mobilitzat el desembre de 1914, va ser destinant a una secció d'infermers i, després d'una revifalla de la seva tuberculosi, restà convalescent. Va ser condemnat a sis mesos de presó en un consell de guerra per una temptativa de xantatge a un antic company, i llicenciat a causa de la seva tuberculosi l'1 de juny de 1915. Una nova estafa a Marsella a també un antic company li va fer passar vuit mesos tancat a la presó de Nimes, de la qual va sortir el febrer de 1918. Enviat als Batallons d'Àfrica, va haver de ser repatriat, víctima d'una congestió pulmonar, i desmobilitzat. Després, mitjançant un subterfugi, va aconseguir cobrar sis vegades la prima de desmobilització, però descobert, va ser condemnat a dos anys de presó a Grenoble. Alliberat el juny de 1921, va participar com a guaita, el 25 de juliol de 1921, amb dos còmplices més que havia conegut a la presó de Grenoble en l'atac a un vagó de primera classe del tren París-Marsella, per desvalisar-ne els viatgers. L'atracament va sortir malament i un jove estudiant de l'escola Politècnica que es va resistir va morir. Va ser detingut, sota el nom de Dujardin, el 30 de juliol en un hotel del carrer Fossés-Saint-Jacques de París i se li va trobar una suma de diners i el plànol de l'atac del tren. Va reconèixer els fets i va denunciar els seus dos còmplices, que van ser abatuts el mateix dia després d'haver estat detinguts per la policia ja que havien mort un inspector en la topada. El procés va començar el 28 d'abril de 1922 a l'Audiència de Versalles i Charrier, que no va ser l'autor del tret mortal, va justificar davant la cort el seu il·legalisme anarquista davant la seva inculpació de «robatori i de complicitat voluntària d'homicidi». El 26 de maig va publicar en Le Libertaire una carta on exposava les seves conviccions llibertàries. A les quatre hores de la matinada del 3 d'agost de 1922 Mécilas Charrier va ser guillotinat a la presó de la Santé de París (França); va marxar cap a la mort cantant L'Internationale, L'hymne au 17e i La Carmagnole. Va ser l'últim anarquista executat legalment per l'Estat francès.
***
-
Julio López: El 2
de maig de 1904 neix a Entrebolla (?) (Lugo, Galícia)
l'anarcosindicalista
Julio López, a vegades citat com Juan
López. Quan era molt jove emigrà a
Barcelona (Catalunya). Entrà a treballar
com a ferroviari i s'afilià al Sindicat de Transports de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en
la resposta contra
el cop militar feixista i destacà en la
reorganització de la indústria
ferroviària col·lectivitzada. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França
i fou reclòs als camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Bordeus i milità en la
CNT i en Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Julio López va morir el 10 de setembre
de 1990 a Bordeus
(Aquitània, Occitània).
***
- Maria Malla Fàbregas: El 2 de maig de 1918 neix a Alguaire (Segrià, Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista, escriptora i poeta, Maria Malla Fàbregas, també coneguda com Malla Rosell o Mariposilla. Quan tenia un any sa família s'instal·la a Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya) i ja de nina mostrà dots creatives (llegia als tres anys, escrivia poesies amb sis, etc.), estudiant en un col·legi de monges i a l'escola pública. En l'adolescència aprengué l'ofici de perruquera i visqué amb uns familiars anarquistes a Lleida que la introduïren en el pensament llibertari. De bell nou a Castellbell i el Vilar, entrà a treballar en una filatura i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, milità en les acabades de crear Joventuts Llibertàries de la vila, exercint càrrecs orgànics (secretària, tresorera i bibliotecària) i formà part del Comitè de Fàbrica ara col·lectivitzada. Amb el triomf del franquisme, patí un any de vexacions i hagué de passar força temps fins que pogué reintegrar-se en el seu treball a la fàbrica tèxtil. En 1947 aconseguí passar a França i reunir-se amb son company, el també anarquista Climent Rosell Noms (Climent Pujol Escalè), a Trensac (Aquitània, Occitània). Més tard la parella es traslladà a Hortin, durant els anys seixanta a Drancy, a Blanc-Mesnil i a Pré Saint-Gervais, i ja jubilada a Orleans i a La Chapelle-Saint-Mesmin. En morir Franco, viatjà repetidament a Castellbell i el Vilar fins que aconseguí, en 1991, crear una biblioteca popular, que a partir de 2000 porta el seu nom. Gran lectora, apassionada del teatre --com a dramaturga i com a actriu-- i des de la joventut escriptora, tant en català com en castellà, poeta sobretot, però també prosista. Va col·laborar en nombroses publicacions, com ara AZB, El Brogit,CNT, Las Noticias,Solidaridad Obrera, etc. És autora de La alcantarilla salvaje (inèdita), Allá en la América del sur o La Prisca de los Andes (inèdita), Buenas noches Grashi (inèdita), Destellos de vida (inèdita), Ellos, yo y Fatma Gin (inèdita), La espritualidad conceptuada (inacabada), La muerte de una juventud (inacabada), El reinado de la paz (1979), Con ojos de luna (1986), El último romántico (1989), Los cuadernos de Mara Mas (1990), Renacen entre páginas (1991), El grito silencioso (1992), Mirna Keynes y otros relatos (1992), Todo corazón (1993), El amor del desamor (1995), entre d'altres. Maria Mallas Fàbregas va morir el 31 de desembre de 1995 a La Chapelle-Saint-Mesmin, a prop d'Orleans (Centre, França).
***
- Paul Wulf: El 2 de maig de 1921 neix a Essen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya) el militant antifeixista alemany Paul Wulf. Sos pares, indigents, no el van poder atendre i el van internar en un orfenat en 1928. Víctima de l'eugenisme feixista, va ser esterilitzat a la força en 1938 a causa d'una pretesa deficiència mental. Després de la guerra es dedicarà a caçar nazis integrants en la societat alemanya, estudiant les biografies dels alts funcionaris del Tercer Reich, i engegarà una campanya reivindicant la rehabilitació i la indemnització de les víctimes de l'eugenisme. En 1981, gràcies a la seva obstinació, obtindrà una indemnització de 5.000 marcs del Parlament federal alemany per als 400.000 esterilitzats a la força. Molt influenciat per l'obra d'Erich Mühsam, de qui deia que ho havia llegit tot, es va definir sempre com a «anarquista i comunista». Paul Wulf va morir el 3 de juliol de 1999 a Münster (Rin del Nord-Westfàlia,Alemanya) d'una greu patologia cardíaca. El seu testament documental (arxiu, biblioteca, mediateca, etc.) va ser donat a l'Institut Villa ten Hompel, un centre de documentació especialitzat en antifeixisme.
***
- Roger Boussinot: El 2 de maig de 1921 neix a Tunis (Tunísia) l'humanista llibertari, escriptor, guionista i historiador del cinema Roger Boussinot. Son pare, el mestre d'escola anarquista Charles Boussinot, s'havia refugiat a Tunísia durant la Gran Guerra. Després dels estudis a Bordeus i a París, com a gran apassionat de la gran pantalla esdevé periodista, s'especialitza en cinema, funda en 1946 la revista L'Écran Français i serà director de l'Agència Literària i Artística de París. Escriptor de talent,és autor d'una vintena de novel·les algunes de les quals seran adaptades al cinema o a la televisió, com ara Les guichets du Louvre, que narra la batuda de jueus del Velòdrom d'Hivern durant la Segona Guerra Mundial (París, 16 i 17 de juliol de 1942) i que va ser censurada; Le treizième caprice (1962); Les violons du bal (1973); Vie et mort de Jean Chalosse, moutonnier des Landes (1976); Marie-Jeanne des Bernis (1978); Les enfants dans les arbres, portada a la pantalla en 1994, etc. Admirador de Diderot i historiador erudit, va publicar en tres volums en 1967 una Encyclopèdie du cinèma, seguida d'un Dictionnaire des synonymes, analogies et antonymes i d'un petit abecedari Les mots de l'anarchie (1982). Llibertari de cor, però també pròxim a certs comunistes, serà alcalde de Pondaurat entre 1977 i 1995, on intentarà compartir la seva passió per la cultura amb el món rural. En 1992 serà també candidat a les eleccions regionals en una candidatura ecologista. Roger Boussinot va morir el 14 de maig de 2001 a Bassanne (Aquitània, Occitània).
***
- Joël Fieux:
El 2
de maig de 1958 neix a Lons-Le-Saunier (Franc Comtat,
França) l'anarquista i
militant sandinista Joël Fieux. Era diplomat en
micromecànica, especialitzat en
tècnica radiofònica, i tenia
experiència com a impressor. Entre 1977 i 1980
visqué a Lió (Arpitània) on
milità en els moviments llibertari, ecologista i
antimilitarista de la ciutat, formant part del grup editor de la
revista
anarquista IRL. En 1980, fugint del
servei militar, marxà a la ciutat de Mèxic
(Mèxic) on col·laborà en l'Editorial
Antorcha, de Chantal López i Omar Cortés, i en la
revista anarquista Caos.
S'integrà en el Frente Sandinista
de Liberación Nacional (FSLN, Front Sandinista
d'Alliberament Nacional) i el
setembre de 1980 marxà a Matagalpa (Matagalpa, Nicaragua)
com a cooperant
internacionalista per participar en la Creuada
d'Alfabetització i realitzar
tasques en el Comitè Regional VI (Matagalpa-Jinotega) de
l'FSLN, com ara la
creació d'una impremta i la
instal·lació d'una xarxa de ràdios
locals i
formació del personal en radiocomunicacions. El seu
compromís amb la Revolució
Sandinista va ser tan gran que es nacionalitzà
nicaragüenc i a Matagalpa es
casà amb la periodista Fátima Herrera, amb qui
tingué un fill, Oswaldo, qui
nasqué el 19 de juliol de 1985, el mateix dia de la
celebració del triomf de la
Revolució sandinista. Joël Fieux fou abatut el 28
de juliol de 1986 a La
Zompopera, en la carretera entre Jinotega i Wiwili (Jinotega,
Nicaragua), en
una emboscada parada per la «Contra»–l'exèrcit irregular contrarevolucionari
nicaragüenc format per exmembres de la Guàrdia
Nacional somozista, ajudat pel
govern nord-americà– contra dos camionetes civils.
En aquesta emboscada també
moriren dos cooperants internacionalistes, Yvan Leyvranz i Bernd
Koberstein, i
dos militants sandinistes locals, William Blandon i Mario Acevedo. Les
seves
nombroses cartes dirigides a sa família i amics a
França entre 1980 i 1986,
així com els seus testimonis enregistrats en cintes
magnetofòniques, van ser
publicats en 1987 per l'Atelier de Création Libertaire (ACL)
de Lió sota el
títol Paroles etécrits. Rassemblés à
Lyon par les amis de Joël. En honor seu, a Ciudad
Darío (Matagalpa,
Nicaragua) existeix un Centre Preescolar «Joël
Fiuex» i a Ris-Orangis (Illa de
França, França) un pavelló esportiu.
Defuncions
-
Francesco
Piccinini: El 2 de maig de 1872 és assassinat a
Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el
sabater garibaldí i internacionalista llibertari Francesco
Piccinini. Havia
nascut el 18 de setembre de 1839 a Lugo (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es
deien Luigi Piccinini i Giovanna Almerighi. D'antuvi fou seguidor del
nacionalisme
de Giuseppe Mazzini. Entre 1859 i 1867 fou voluntari de
l'exèrcit de Giuseppe
Garibaldi en la II Guerra de la Independència i en la
Campanya de l'Agro Romà
per l'alliberament de Roma, participant en les batalles del Volturno i
de Mentana.
En 1870, però, no prengué part en
l'expedició de Garibaldi a França
(Exèrcit
dels Vosges). Entre 1870 i 1872 col·laborà en
periòdics «republicanosocialistes»,
que donaran pas al pensament internacionalista llibertari, com ara Il Romagnolo. Organo della Consociazione
Repubblicana, fundat a Ravenna (Emília-Romanya,
Itàlia) en 1868, del qual
portà la corresponsalia a Lugo, i que esdevindrà
en 1871 un periòdic de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT).
També fou un dels fundadors
el 4 de juliol de 1868 de La Plebe.
Periodico democratico, dirigit per Enrico Bignami a Lodi
(Llombardia,
Itàlia), publicació republicana, racionalista,
socialista, anticlerical i atea.
En 1871 fundà a Lugo la «Società della
Pleble» (Societat de La Plebe),
que es dedicà a difondre
aquest periòdic arreu la Romanya.
Col·laborà també en Il
Martello i Il Gazzettino
Rosa. Considerat com un dels iniciadors del moviment
socialista, es a dir
internacionalista, de Romanya, el 19 de novembre de 1871
participà en la reunió
clandestina a Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia), considerada com el primer congrés
de la Internacional a Romanya, amb representants de tota la
regió que tenia com
a finalitat rellançar les organitzacions obreres i fundar
noves seccions de la
Internacional, a més d'incrementar l'acció de les
ja existents. Foren els fets
de la Comuna de París (França) que precipitaren
la seva separació del pensament
mazzininià i l'acostament a les posicions internacionalistes
llibertàries. En
aquesta època treballava per a la Banca Popular di Lugo. En
els mesos
posteriors, encapçalà el Fascio Operaio (Fascio
Obrer) de Lugo i participà en
nombroses reunions polítiques amb la finalitat d'unir forces
contra els
seguidors republicans de Mazzini, oposats als seus plantejaments.
Francesco
Piccinini va ser assassinat el 2 de maig de 1872 quan sortia del
cafè Europa de
Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), quan un desconegut
li disparà un tret de
revòlver, fallant l'objectiu, i un altre individu el
matà d'una punyalada.
Estava casat i tenia una filla, que havia nascut
en 1871, i portava els noms de Repubblica Eguaglianza Ragione
(República Igualtat Raó); i després de
la seva mort en nasqué Argia, sa altra
filla. L'abril de 1873 la Secció de Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia) de l'AIT
creà un Comitè de Socors per ajudar
econòmicament sa família. Segons les
investigacions, els assassins de Piccinini van ser dos seguidors de
Mazzini de
Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), Luigi Gavelli,
l'autor material del crim, que
va desaparèixer sense deixar rastre, i Giuseppe Liverani,
que fugí a Londres
(Anglaterra), després a França i finalment a
Espanya, on fou detingut.
Extradit, en 1876 va ser jutjat i condemnat a mort, pena que fou
commutada per
la de treballs forçats a perpetuïtat. L'assassinat
de de Piccinini tingué un
gran ressò en la premsa italiana i internacional.
Giosuè Carducci va escriure
el 17 d'agost de 1872 un text en la seva memòria que va ser
posat en la seva
làpida: «Els germans, els companys i els amics /
aquesta memòria / signe d'amor
i de deure / i d'infàmia / als assassins traïdors i
covards.»; en aquest text s'usa
per primera vegada en la història la paraula«companys» en el sentit que
posteriorment serà emprat en el llenguatge de la
família socialista
(anarquista, socialista i comunista). Piccinini està
reivindicat tant per
anarquistes com per socialistes. En 1890 es creà a Faenza un
grup anarquista«Francesco Piccinini», que mantingué un
estret contacte amb Argia, sa filla
petita que vivia a Buenos Aires (Argentina). El 13 de juny de 1954, per
iniciativa del socialista Nino Samaia, s'organitzà a Lugo
una solemne
commemoració amb la inauguració d'un monument,
obra d'Alfeo Bedeschi i amb el
text de Carducci, que va ser contestat per la redacció d'Umanità Nova i pels
anarquistes de Lugo destacant el caràcter
antiautoritari i anarquista del primer internacionalisme
italià.
Francesco Piccinini
(1839-1872)
***
- Amilcare Cipriani: El 2 de maig de 1918 mor a París (França) el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Havia nascut el 18 d'octubre de 1843 a Anzio (Laci, Itàlia). Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels «Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la «Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf --arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace-- i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva «candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució.
***
- Pierre Chardon: El 2
de maig de 1919 mor a França el militant anarquista
individualista i
antimilitarista Maurice Charron, més conegut com a Pierre
Chardon. Havia
nascut el 3 de novembre
de 1892
a Châteauroux (Centre, França). En 1914
serà donat de baixa per mor de la seva feble
constitució, fet que no li impedirà publicar a la
impremta que havia muntat
nombrosos fulletons i pamflets clandestins que denunciaran la guerra i
el
militarisme. Va esdevenir aleshores col·laborador
d'Émile Armand, qui publicarà
el periòdic Par delà la
mêlée (1916-1918) i
continuarà l'obra d'Armand
amb La Mêlée quan aquest sigui
empresonat en 1918. Aquest any,
participarà també en la publicació Ce
Qu'il Faut Dire, de Sébastien
Faure. Sa companya, Jeanne Lemoine, va morir en 1918 de la grip
espanyola i ell
ho féu un any després, quan només
tenia 27 anys. Entre les seves obres podem
destacar Le mirage patriotique (1913), Mirages
et masques (1913),Les anarchistes et la guerre: deux attitudes (1915),La guerre
(1916), Ce qu'est la patrie (1925,
pòstum), entre d'altres.
***
- Gustav Landauer: El 2 de maig de 1919 és assassinat a Munic (Baviera, Alemanya) el novel·lista, periodista, crític, filòsof i teòric anarquista alemany Gustav Landauer. Havia nascut el 7 d’abril de 1870 a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) en una família jueva de classe mitjana i en una regió amb una llarga història des de l’Edat Mitjana d’inconformisme social, i on altres dos importants anarquistes alemanys, Johann Most i Rudolf Rocker, van néixer i es van formar. En 1870 esclata la guerra francoprussiana, que marca el naixement d’Alemanya com a un poder militar centralitzat. Landauer va lluitar durant tota sa vida contra aquest creixent Leviatan, alhora que es va oposar a la versió de socialisme centralitzat i estatista inclòs en el programa del Partit socialdemòcrata alemanys, pel seu caràcter hieràtic i autoritari. Va estudiar filosofia a les universitats de Heidelberg i de Berlín, i es va veure influenciat per pensadors tan diversos com Spinoza, Schopenhauer, Ibsen, Nietzsche, Tolstoi, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, i també pels moviments Garden City de Geddes i Arts & Crafs de Ruskin; amb tot plegat va arribar a construir una filosofia coherent i una teoria de la revolució, alhora individualista i socialista, romàntica i mística, activista i pacifista. En acabar els estudis, en 1892, Landauer va reunir a Berlín un grup de dissidents marxistes anomenat«Die Jungen», del qual Rocker era també membre, i que havia estat expulsat l’any anterior del Partit socialdemòcrata alemany. Assumint el paper d’editor de la revista del grup, Sozialist. Organ der unabhängigen Sozialisten (El Socialista.Òrgan dels socialistes independents), va desenvolupar una crítica anticentralista i antiautoritària del marxisme en la línia de Bakunin i de Kropotkin, fent una crida a la substitució de l’Estat per una federació de comunes autònomes organitzades des d’avall. Com Kropotkin i William Morris, Landauer admirava la vida comunal descentralitzada de l'Edat Mitjana «una totalitat d’unitats independents», «una societat de societats». Encara que acceptava la noció de lluita de classes, rebutjava la rigidesa dogmàtica de la teoria marxista, així com a tota autoritat burocràtica centralitzada, econòmica o política. En 1893 era un dels dissidents --Rosa Luxemburg n’era una altra—exclosos del congrés de la II Internacional de Zuric, fet que va implicar la sortida del veterà revolucionari italià Amilcare Cipriani en solidaritat. Landauer va ser de bell nou expulsat, juntament amb Errico Malatesta, Ferdinand Domela Niewenhieus, i altres delegats anarquistes, del Congrés de Londres de 1896, en elúltim intent que els anarquistes van fer per entrar en les sessions de la Internacional Socialista. En la seva Aufruf zum Sozialismus (Crida al Socialisme), publicada el 1911, Landauer anomena el marxisme com «la plaga de la nostra era i la maledicció del moviment socialista». En 1893, després del Congrés de Zuric, Landauer publica la seva novel·la El predicador de la mort, però les seves activitats literàries es van veure interrompudes per una estada a la presó per disseminar «materials sediciosos» en Sozialist, la publicació del qual va ser suspès temporalment. Encara que va ser empresonat més vegades --una per criticar el cap de policia de Berlín--, va continuar publicant Sozialist fins el final de la dècada, fent una revista d’alta qualitat intel·lectual, però de limitat valor per a l’agitació. La seva creixent orientació teòrica i filosòfica li impedien guanyar audiència en la classe treballadora. La revista resultava cada cop més atractiva per als intel·lectuals i professionals, però no per als treballadors industrials i pagesos; aquest fet va provocar contínues discussions amb els treballadors de la redacció que objectaven que la revista perdia efectivitat com a instrument de propaganda anarquista. Landauer va intentar canviar la seva línia editorial, però no de manera suficient i la revista va tancar en 1899. En aquells moments Landauer havia abandonat els seus atacs frontals al capitalisme i a l’Estat; anteriorment el seu pensament havia estat dominat per l’anarquisme revolucionari de Bakunin i de Kropotkin. En 1901 va editar amb Max Nettlau una col·lecció en alemany dels escrits de Bakunin i durant els anys següents traduiria alguns dels més importants llibres de Kropotkin, però des de finals de segle cau cada vegada més sota la influència de Tolstoi, i especialment de Proudhon, a qui considera «el més gran socialista de tots». La seva filosofia estava fortament influenciada pel mutualisme proudhonià, adoptant la idea de crear bancs populars capaços de concedir crèdits barats als petits productors, així com facilitar l’honest intercanvi dels seus productes. Cada cop més insistia en la revolució social pacífica i en la importància d’una educació llibertària, especialment com la desenvolupada per Francesc Ferrer i Guàrdia i els seu moviment de l’Escola Moderna. Quan va ser fidel a Kropotkin, ho era no tant pels seus aspectes militants i revolucionaris, sinó pels seu pensament ètic, per la seva teoria del suport mutu i pel seu accent sobre la producció cooperativa descentralitzada. Barrejant els principis federalistes de Kropotkin i Proudhon, Landauer buscava una societat basada en la cooperació voluntària i el suport mutu, una societat d’intercanvis igualitaris, assentada en comunitats regionals, combinant indústria i agricultura. Parlava cada vegada menys de lluita de classe, i acció directa ara significava la creació de cooperatives pacifistes, resistència passiva a l’Estat en comptes de rebel·lió armada o actes de propaganda pel fet. Per a Landauer, a més, vaga general va arribar a significar no l’atur de la feina sinó la seva continuació per a benefici propi i sota una autoorganització. Caracteritzant l’Estat com a la negació de l’amor i la humanitat, volia la seva substitució gradual mitjançant comunitats voluntàries. Apel·lava els intel·lectuals, treballadors i pagesos perquè despertessin de la seva alienació i sortissin d’un sistema estatal de coerció, explotació i injustícia, mitjançant comunes urbanes i rurals. El socialisme per a Landauer no era ja la inauguració de quelcom de nou, de cop, no un acte apocalíptic, sinó el descobriment i desenvolupament d’una cosa ja present, conreant una cosa«sempre començada» i «sempre en moviment». La seva idea sembla el conegut eslògan dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de «construir la nova societat sense la closca de la vella». En els seus escrits més coneguts, Die Revolution i Aufruf zum Sozialismus, demanava al poble una societat lliure al marge de l’existent; calia«sortir del capitalisme» i «començar a seréssers humans», per crear el que avui anomenaríem una «societat alternativa» en forma d'espais llibertaris, que servirien d'inspiració i de model a seguir. Concebia la revolució no com un violent aixecament de les masses, sinó com una pacífica i gradual creació d'una«contracultura»; les influències del filòsof francès Étienne de La Boétie i la seva crítica de la «servitud voluntària» de les masses són més que evidents. Segons La Boétie calia que el poble retirés el suport a les institucions autoritàries i alhora crear institucions llibertàries pròpies, si ningú no obeïa el tirà, el seu poder desapareixeria. La Lliga Socialista de Landauer, fundada en 1908, era un intent de crear una alternativa social en aquesta línia, formada per grups naturals i voluntaris, de denúncia de la societat centralitzada coercitiva i burocràtica; la Lliga Socialista era una alternativa llibertària al jeràrquic i autoritari Partit socialdemòcrata. Cap al 1911 la Lliga Socialista tenia més de vint grups a Berlín, Zuric i altres ciutats alemanyes i suïsses, a més de la de París. Encara que s'havia convertit en el portaveu de la cooperació voluntària i de la resistència passiva, no va deixar mai de banda la revolució de masses; no va rebutjar la insurrecció popular espontània, i encara que s'oposava al terrorisme individual, sempre va entendre la desesperació que els portava a actual. Pensava, però, que el fonamental era que es produís una revolució espiritual alhora que una revolució individual; el problema social no es pot resoldre per la violència o per la presa del poder, la vertadera revolució social és la del rejoveniment espiritual; calia un«renaixement de l'esperit humà». Durant els anys precedents a la Gran Guerra es va guanyar moltes antipaties i enemics per la seva oposició frontal a la guerra i la seva acusació als alemanys d'agressors. Durant el conflicte mundial va defensar la pau i la necessitat d'una associació de nacions que controlés les armes i que defensés els drets humans. Quan va esclatar la revolució a Baviera el 7 de novembre de 1918, va ser convocat a Munic pel seu amic Kurt Eisner, president socialista de la nova república bavaresa. Però no es va convertir en membre del govern d'Eisner; juntament amb els seus companys Erich Mühsam i Ernst Toller, va jugar un paper important en el moviment d'organització dels Consells d'obrers, camperols, soldats i mariners, per començar la nova societat federal que tant havia reivindicat. Sempre va defensar un sistema de consells i de cooperatives, basat en l'autonomia i en l'autoorganització, enfront d'un govern parlamentari o d'una dictadura del proletari. Va diferir fortament amb Mühsam en aquest punt, ja que criticava fortament la dictadura revolucionària creada a Rússia per Lenin. Enfront de la visió marxista del socialisme d'Estat i de la dictadura del proletariat, reivindicava una societat descentralitzada, de comunitats i cooperatives lliures, amb control local i autoorganització dels treballadors des d'avall. Després de l'assassinat d'Eisner, va ser nomenat ministre d'Educació en el nou Consell de la República proclamat a Munic el 7 d'abril de 1919, però la seva cartera només va durar una setmana, col·lapsat per la presa del poder pels comunistes, el seu programa d'educació llibertària mai no va ser posat en pràctica. L'1 de maig de 1919, el ministre de Defensa de Berlín va enviar unitats per acabar amb la revolució bavaresa i l'endemà va ser detingut. Al pati de la presó, un oficial nerviós el va copejar i un grup de soldats es va afegir a la pallissa amb porres, cops de culata, puntades de peu, etc.; després va ser tirotejat fins la mort. El seu cos va ser despullat i llançat a la bugaderia. El socialdemòcrata Noske va felicitar el comandat de la força de xoc per la forma discreta i reeixida amb la que havia portat l'«operació a Munic». El soldat que va matar Landauer va ser exonerat després de declarar que només «complia ordres». L'oficial que va copejar Landauer va ser multat amb 500 marcs i altre oficial va estar arrestat cinc setmanes, però no per assassinar-lo, sinó per robar-li el rellotge. L'oficial en cap mai no va ser portat a judici. Un monument a Landauer, erigit per la Unió Anarcosindicalista, va ser tomat pels nazis després de la pujada de Hitler; mai no ha estat reconstruït.
***
- Paniu Entchev Dragnev: El 2 de maig de 1925 es assassinat a Tírnovo, actual Veliko Tarnovo (Veliko Tarnovo, Bulgària), l'estudiant anarquista Paniu Entchev Dragnev. Havia nascut en 1902 a Liaskovetz (Veliko Tarnovo, Bulgària) en una família benestant. Durant el feixisme participà en les reunions clandestines de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1925 prengué part en una conferència a Gorna Orehovitza (Veliko Tarnovo). Arran de l'atemptat amb bomba del 16 d'abril de 1925 a la catedral d'Sveta-Nedelya de Sofia, que desencadenà una obra repressiva sense precedents, va ser detingut com molts altres companys (Dimitar K. Matrov, Kosta Kasandjiev, Marine Prapinov, Christo Roguev, Georges Pargov, etc.) pels militars. El 2 de maig de 1925 Paniu Entchev Dragnev va ser torturat i estrangulat fins la mort amb un fil telefònic als soterranis de la caserna de Tírnovo.
***
- Luigi Peotta: El 2 de maig de 1945 mor a Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria,Àustria) l'anarcoindividualista il·legalista Luigi Enrico Peotta, conegut sota diversos pseudònims (Biondino, Bimbo, Garibaldi Pedrocco, Garibaldi Pedrocca, Giulio Coccari,Singru, Zingaro, etc.). Havia nascut el 16 de maig de 1901 a Grancona (Vèneto, Itàlia) –altres fonts citen el 8 de maig de 1901 a Vicenza (Vèneto, Itàlia). Fill d'un obrer metal·lúrgic que treballava a l'Alfa Romeo, quan era un infant sa família s'instal·là a Novi Ligure (Piemonet, Itàlia). Quan sos pares es traslladaren a Sesto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), ell restà a Novi Ligure, on treballà de manobre en una foneria. Anarquista individualista i autodidacte, entrà en contacte amb els cercles llibertaris i s'integrà en el grup il·legalista de Sante Pollastri (o Pollastro, com ell signava), on també hi participava Marco Ventura, Achille Casalegno, Martino Massari i Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), amb els quals participà en diverses expropiacions i tiroteigs amb la policia, com ara el de juny de 1926 a Lomellina (Llombardia, Itàlia) i el 6 de desembre de 1926 a prop de Vintimiglia (Ligúria, Itàlia), on havien matat a trets Nino Gavarino, empleat feixista del consolat general d'Itàlia a Niça (Provença, Itàlia), quan intentaven passar a França. En 1926, sota el nom de Garibaldi Pedrocco, visqué a París (França) amb Caterina Piollatto, que coneixia de Novi Ligure i era l'excompanya de l'il·legalista Giuseppe Di Luisi. En aquestaèpoca va anar i venir entre París, Ligúria i Bèlgica. El 11 d'agost de 1927 va ser detingut per la policia judicial francesa a Lieja (Valònia) amb possessió d'un passaport a nom de Giulio Coccari; jutjat, va ser considerat el «lloctinent» de Pollastri i condemnat a uns quants mesos de presó per ús de documentació falsa. L'abril de 1928 va ser extradit a Itàlia, on va ser jutjat i condemnat a una dura pena de presó, amb cinc anys d'aïllament en una cel·la. El 10 de desembre de 1929 va ser traslladat a la penitenciaria de Porto Longone, actual Porto Azzurro, a l'illa d'Elba (Toscana, Itàlia). A començament dels anys quaranta, va ser enviat al camp de concentració de Fossoli (Emília-Romanya, Itàlia), on, a resultes d'un bombardeig aliat, va perdre una cama. L'abril de 1944 va ser traslladat a la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i el 17 de juny d'aquell any lliurat a les autoritats alemanyes. El 24 de juny de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 76.668. Luigi Peotta va morir el 2 de maig de 1945 al camp auxiliar de Ebensee (Traunviertel, AltaÀustria, Àustria), depenent del de Mauhausen–algunes fonts citen el camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Hi ha teories que diuen que podria haver sobreviscut a la II Guerra Mundial i que morís, sota una falsa identitat, en 1965.
---
Tesis Doctoral: Orígenes medievales de las casas de Andratx (Mallorca)
- Título: Orígenes medievales de las casas de Andratx (Mallorca): aportación al conocimiento de la formación de los tipos de la arquitectura tradicional local
- Autor: Carlos Hernández Gelabert
- Departamento: Universidad Complutense de Madrid, Facultad de Bellas Artes, Departamento de Dibujo I (Dibujo y Grabado)
- Fecha: 2014
- Enlace: E-Prints Complutense
Esta Tesis Doctoral es un estudio sobre la arquitectura medieval y su persistencia en la arquitectura tradicional en la isla de Mallorca (Islas Baleares). Para ello hemos estudiado las casas de distintas alquerías de la zona de Andratx, organizando el trabajo en dos volúmenes: En el Volumen 1 se expone la teoría de evolución histórica y arquitectónica de los distintos tipos de casas medievales, así como de sus características constructivas y estilísticas. En el Volumen 2 se recogen los estudios particulares de las casas en los que se basa la teoría planteada en el Volumen 1, con la reconstrucción gráfica de la evolución Estos edificios se remontan a la época islámica o al periodo inmediatamente posterior a la conquista cristiana, entre los ss. XIII y XIV, cuando la arquitectura doméstica todavía mantenía tradiciones arquitectónicas que estaban generalizadas en el Mediterráneo desde la Antigüedad Tardía, pero a partir de la segunda mitad del s. XIV, empezaron a darse cambios importantes en la evolución de la vivienda rural local, dando lugar a los principales tipos de arquitectura tradicional moderna. La casa de posesión será característica de las clases señoriales, que tenderá a fortificarse en torno a un patio. Mientras que por otro lado, la vivienda popular evolucionó de forma diferente, formándose el tipo conocido como casa payesa, organizada en un solo bloque. Posteriormente, a partir del s. XVIII se sintetizarán las características desarrolladas
Esta tesis presenta numerosos dibujos de las "possessions", con planos, alzados, fotografías, etc. Muy interesante.
Endins endins (Umberto Saba)
Conec poc Umberto Saba: mai no he pogut accedir més que a deu poemes traduïts per Narcís Comadira en una antologia de la poesia italiana contemporània i a sis poemes, traduïts per gent diversa, d’una antologia de poesia europea de Francisco Rico. Diria que, per a un a qui llegir en italià se li fa difícil, no hi ha gaire cosa més.
Darrerament, Jordi Llavina en parla sovint, ergo ha de ser bo. Torn a aquesta vintena curta de peces i, efectivament, n’hi ha almenys quatre o cinc de meravelloses. Com aquesta que teniu més a baix.
Editors valents del país (que n’hi ha!): qui s’hi anima?
TREBALL
Un temps
la meva vida era fàcil. La terra
em dava flors i fruits en abundància.
Ara desbrosso un terreny sec i dur.
La fanga
topa amb pedra i arrels. He de cavar
endins endins, com qui busca un tresor.
Umberto Saba
Traducció de Narcís Comadira
Crònica de l'1 de maig
Dia 1 de Maig vàrem celebrar el Dia Internacional del Treballador a Pollença. Gràcies a tots els que ho vàreu fer possible i vàreu participar als actes. Estam orgullosos de ser un dels pocs municipis de Mallorca on es celebra i reivindica aquesta data. I estam molt contents de que al llarg de les tres hores que varen durar els actes va passar molta gent per la plaça dels Seglars.
La nostra candidata, na Marina Llobera, va conduir l'acte mentre que la resta de companys treballàvem en la organització de la ludoteca (a la que van participar molts nins), la paradeta informativa (amb materials de Contrainfo.cat, les Encausades o Alternativa per Pollença) o la barra solidària amb les Encausades de la Conselleria. La recaptació íntegra de la barra i la venta de bons solidaris vam donar un total de 268,5 euros que seran ingressats a la seva caixa de resistència.
Abans de les xerrades, na Marina va recordar la vaga dels treballadors autònoms i de les empreses subcontractades de Telefónica i Movistar. Una lluita totalment silenciada als mitjans de comunicació a pesar de que fa més d'un mes que es troben de vaga a Madrid i 25 dies a la resta de l'Estat (més informació). Vam passar una vidriola i vàrem recollir 93,92 euros per a la seva caixa de resistència.
Vam encetar les xerrades amb la número tres de la nostra llista electoral, n’Antònia Cerdà (llicenciada en filosofia que fa la tesi sobre les dimensions socials del treball) que ens va introduir el tema de la classe treballadora avui, fent especial èmfasi en la seva fragmentació i parlant de la situació dels falsos autònms. La seva interessant xerrada la publicarem a un proper article.
La següent xerrada va tractar de la crisi dels sindicats institucionalitzats i les alternatives i va ser a càrrec de Rubén Chavarría de la COS-Mallorca. La COORDINADORA OBRERA SINDICAL (COS)és una organització sindical alternativa dels Països Catalans: no tenen subvencions i funcionen assembleàriament, son partidaris partidaris de la rotació i revocabilitat de les responsabilitats directives. Rubén ens va parlar dels orígens i desenvolupament de la crisi dels sindicats institucionalitzats tradicionals i com, a l'igual que a la política, han aparegut sindicats alternatius com la COS.
La tercera xerrada versava sobre la organització de les treballadores d’escoletes i va ser a càrrec de membres de l’Assemblea 0-3 que engloba treballadores de l’etapa d’Educació Infantil. Les companyes varen explicar com el primer cicle és i ha estat un dels grans damnificats per la crisi econòmica: menys subvencions, privatitzacions i precarització constant dels treballadors. I ens van demostrar com el primer cicle d'educació infantil està totalment abandonat per les administracions públiques.
La darrera xerrada del capvespre va girar en torn al turisme i la precarietat laboral. Va ser conduïda per Ivan Murray amb els testimoni de les cambrers de pisos María González, Angelina Alfaro i Soledad Castro, -las kellys. Una xerrada molt clarificadora sobre els problemes als que s'enfronten les cambreres de pisos: sobrecàrrega de treball, ritmes esgotadors, problemes de salut, ús quotidià de medicaments per poder aguantar les jornades laborals... Farem un article sobre el tema.
Després de les xerrades vàrem poder sopar col·lectiu del que els propis participants a l’acte havien portat per compartir. El sopar va ser un èxit. Gràcies a tots.
I per finalitzar va haver-hi un excel·lent i emocionant concert a càrrec de Joan Carles Vaquer (guitarra) i Glòria Julià Estelrich que van cantar les cançons més emblemàtiques d' Ovidi Montllor, entre altres cantautors. Rescatar la figura d’Ovidi Montllor en aquests temps és molt més que un simple gest, es fa imprescindible. Com deia na Glòria: “n’Ovidi hi seria aquí, a Pollença, avui”.
Per altre banda, des d’Alternativa per Pollença consideram que el Dia del Treballador també ha de servir per caminar cap a l’objectiu que no és altre que la transformació social a través de la unitat popular. D’aquí que convidassim als diferents col·lectius a xerrar. I d’aquí també que convidassim a tots els moviments socials que tenen activitat a Pollença. De totes les convidades muntaren paradetes informatives Arran Mallorca Nord (organització juvenil de l'Esquerra Independentista) i Pollença Antifeixista (organització anticapitalista que lluita contra els grupuscles feixistes cada vegada més nombrosos), a més de les companyes de l’Assemblea 0-3.
Ja portam dos anys consecutius celebrant el Dia del Treballador a Pollença i esperam podem fer-ho encara millor l'any que ve i comptar amb la participació de més associacions i més gent. Fent una mica d'autocrítica, que sempre és productiva, pensam que hi va haver massa xerrades i cal tenir prevista més llum (just la farola de la part de dalt de la plaça va fallar).
Així hi tot el balanç és molt positiu i consideram que l’experiència va valer la pena. Davant dels atacs del capitalisme global i local l’únic camí és la organització i la lluita. I dia 1 de Maig no és altre cosa que el dia mundial de la lluita dels treballadors per a la seva emancipació. Per això no ens podem quedar aturats i seguirem sortint a les places a dir que ja n’hi ha prou d’explotació, que no ens faran callar.
Al nostre perfil de facebook teniu unes bones fotografies de l'acte del nostre company Biel Perelló.
Glosada per les Festes de Fartàritx, el proper 3 de maig a les 19h
MAIG i AVANÇ JUNY
Per aquest mes florit i per acabar temporada i fi de curs vos proposam:
- 10 de maig: Excursió familiar avançada a per sa Canaleta (Mancor , Tossals) .
Sotida a les 08.00 h Estació Manacor, cotxes particulars
- 17 de maig: Encontre d' excursionistes veterans a Fornalutx (es farà article esplecífic d'aquesta trobada)
- 14 de juny: Celebració de Sant Bernat de Menthon, patró dels excursionistes (veure post específic)
- 21 de juny: "Fi de curs " del Club Tramuntanya amb sortida al Torrent de Pareis (més info més endavant)
30 poetes de les Illes - Poètes contemporains des îles Baléares d'Expression Catalane
Josep Lluís Aguiló, Sebastià Alzamora, Antònia Arbona, Miquel Bezares, Antonina Canyelles, Miquel Cardell, Àngels Cardona, Aina Ferrer Torrens, Bartomeu Fiol, Joan Francesc López Casanoves, Miquel López Crespí, Lluís Maicas, Manel Mari, Pere Joan Martorell, Biel Mesquida, Jaume Mesquida, Bernat Nadal, Joan Perelló, Jaume Pomar, Jaume C. Pons Alorda, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Pere Rosselló, Gabriel de la S.T. Sampol, Emili Sánchez-Rubio, Jaume Santandreu, Jean Serra, Àngel Terron i Antoni Vidal Ferrando.
El darrer treball de Maties Tugores
Coincidint amb le Marché de la Poésie de París, leditorial francesa publica a títol pòstum lantologia de poesia balear que el poeta i traductor mallorquí havia preparat amb gran il·lusió just abans de morir
Núria Martí
Maties Tugores, traductor i poeta, finà de manera prematura i dissortada dia vuit de gener, deixant enrere un caramull de projectes inacabats i cavil·lats. "Va morir treballant", recordava ahir el seu bon amic Angel Terron. Un d'aquests projectes en què Tugores dedicà els darrers alens vitals fou una antologia de poetes balears que l'editorial francesa Caractères tenia intenció de publicar en una versió bilingüe català-francès. La idea ja estava gairebé acabada a principi d'any i, després de la seva inesperada mort, Florence Tricoire, directora de l'Aliança Francesa i amb qui Tugores ja estava treballant, acabà d'enllestir el llibre que veurà la llum finalment dia 15 de juny en el marc del Marché de la Poésie de París.
La seva editora, la també poetessa Nicole Gdalia, admetia que "és una pena que aquest llibre hagi de sortir a títol pòstum, però amb la seva publicació volem fer un homenatge a Tugores".
Amb noms de veterans com Bartomeu Fiol, Jean Serra i Ponç Pons, però també de joves com Manel Marí i Jaume C. Pons Alorda, Maties Tugores volia representar "un ventall de la poesia que hi ha actualment a les Illes Balears", digué Tricoire. "Quan em passà la llista li vaig fer el comentari que hi havia poques dones, i mira si n'era de feiner, que ja pensava en una antologia dedicda només a les poetesses de les Balears", afegí. També un altre projecte que tenia emparaulat amb Caractères era una antologia dels poetes del 68. "Era una persona que feia feina nit i dia. Estava il·lusionadíssim en el llibre i ja pensava en altres projectes futurs", recorda Tricoire.
Poètes contemporains des îles Baléares d'Expression Catalane va acompanyada, a més, d'unes il·lustracions de l'artista Pep Coll, el qual ja col·laborà en la traducció catalana de poetes surrealitstes realitzada per Tugores mateix. "Quan va morir vaig pensar que el projecte quedaria aturat, però al mes d'abril em cridà Florence per demanar-me els dibuixos i jo m'hi vaig posar amb ganes perquè per mi aquest projecte s'ha convertit en un homenatge a Tugores". I és que complementariament al llibre estava prevista també una exposició de Pep Coll a París, en una galeria que la mateixa editorial Caràcteres té a la seva disposició. "Ara estic fent unes aquarel·les inspirades en la figura de Sant Francesc d'Asís", afegeix Coll, que ha realitzat també la portada i contraportada del llibre de Tugores.
L'antologia recull devers 90 poemes, 3 de cada, de 30 poetes. Ells són Josep Lluís Aguiló, Sebastià Alzamora, Antònia Arbona, Miquel Bezares, Antonina Canyelles, Miquel Cardell, Àngels Cardona, Aina Ferrer Torrens, Bartomeu Fiol, Joan Francesc López Casanoves, Miquel López Crespí, Lluís Maicas, Manel Mari, Pere Joan Martorell, Biel Mesquida, Jaume Mesquida, Bernat Nadal, Joan Perelló, Jaume Pomar, Jaume C. Pons Alorda, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Pere Rosselló, Gabriel de la S.T. Sampol, Emili Sánchez-Rubio, Jaume Santandreu, Jean Serra, Àngel Terron i Antoni Vidal Ferrando. La presentació de l'obra està organitzada per l'Institut Ramon Llull dins els actes de Merché de la poésie, amb la cultura catalana com a convidada d'enguany. En la publicació del llibre també hi col·laboren el Govern balear, l'Institut d'Estudis Baleàrics i l'Aliança Francesa.
dBalears (23-V-2010)
En els vint-i-dos poemaris publicats més els que encara romanen inèdits--, el lector podrà trobar els indicis de quines varen ser les meves claus per entendre la vida i la literatura. Vist amb la perspectiva que donen aquests quaranta anys de conreu de la poesia, analitzant els continguts dels poemaris, els estils, les influències literàries de cada un dels llibres, un investigador atent podria copsar quines eren les circumstàncies personals i socials que envoltaren el creador en unes èpoques determinades. (Miquel López Crespí)
40 anys de poesia mallorquina: Edicions Can Sifre publica el poemari Espais secrets
La publicació de Espais secrets, el poemari que fa el vint-i-dos dels editats en aquests prop de quaranta anys de conreu de la poesia més els originals que romanen encara dins les carpetes--, mha fet reflexionar sobre el significat passat i present de la poesia en la meva vida. Malgrat no va ser fins a començaments dels anys vuitanta que vaig comença a publicar poesia el cert és que aquesta formava part de la meva vida des de la més remota infantesa. Potser una herència del pare, que formava part de les Milícies de la Cultura republicanes i recitava Miguel Hernández. Pablo Neruda, Rafel Albertí, Pedro Garfias, Miguel de Cervantes i Quevedo a les trinxeres des don el poble feia front a la bèstia feixista? La influència de la padrina, Martina Caldés de Can Ximbó de sa Pobla a la qual vaig sentir multitud de glossats que deixaven amb la boca badada tots els veïns del carrer de lEscola on vivia? La influència dels meus mestres de lescola Graduada de sa Pobla, els senyors Antoni Cladera Serra i Antoni Perelló que en una festa escolar de lany 1956 en feren recitar Lo Pi de Formentor? Les lectures dadolescent de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Josep M. Llompart, Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Blas de Otero, Nazim Hikmet, Bertolt Brecht, Essenin, Vladimir Maiakovski, Baudelaire? El cert és que, com he escrit una mica més amunt, malgrat que el primer poemari que vaig editar va ser el premi Marià Manent 1983, ja el 1968 mhavia presentat al premi Ciutat de Palma de poesia amb un poemari dexperimental que portava per títol Ruptures. En els primers anys de la meva activitat literària, la poesia esdevenia un instrument de resistència personal, una eina dexperimentació constant i malgrat unes inicials provatures de publicació no reeixides. Durant molts danys, amb el premi de teatre Carles Arniches 1972, lliurat a Alacant, el Ciutat de Palma guanyat lany 1975 amb lobra Autòpsia a la matinada, el Premi Especial Born de Teatre per Les Germanies, el premis de narrativa Ciutat de Manacor 1973 pel recull de narracions La guerra just acaba de començar
, semblava que la meva dedicació exclusiva anava enfocada cap a lacció teatral i els contes. Però la poesia, la flama rebel i subversiva de lherència de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart i Agustí Bartra, cova dins mi creant molts dels poemes que veurien la llum en els anys vuitanta, els noranta i, també, en aquest inici de segle XXI.Els poemaris publicats dençà aquell primer premi Maria Manent 1983 són, doncs, els següents: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes (Editorial Moll, collecció Balenguera número 58, Palma, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Palma, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Palma, 2000); Record de Praga (Capaltard, Palma, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003); Antologia (1972-2002) (Col·lecció El Turó, Palma, 2003); Temps moderns: homenatge al cinema (Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazn de Poesia 2003, Edicions Bromera, Alzira, 2004); Les ciutats imaginades (XVI Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006); El cant de la Sibil·la (Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005, Brosquil Edicions, València, 2006); Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006); Naufragis lents (El Tall Editorial, Palma, 2008); Espais secrets (Edicions Can Sifre, Palma, 2009).
En els vint-i-dos poemaris publicats més els que encara romanen inèdits--, el lector podrà trobar els indicis de quines varen ser les meves claus per entendre la vida i la literatura. Vist amb la perspectiva que donen aquests quaranta anys de conreu de la poesia, analitzant els continguts dels poemaris, els estils, les influències literàries de cada un dels llibres, un investigador atent podria copsar quines eren les circumstàncies personals i socials que envoltaren el creador en unes èpoques determinades. És evident que en aquests poemaris hom pot trobar la presència omnipotent de la melangia pel temps que fuig, per la solitud humana, lamor, el dolor, la incertesa, el paisatge, la història, les mil i una rebel·lions que han omplert els dies daquest home que escriu i lluita... Espais secretsés un poemari que, en bona mesura, resum totes les evanescents presències que han agombolat la vida de lautor. Ho diu el primer poema del llibre, anunciant tot el que el lector hi pot trobar: en entrar als poemes hi trobareu / tot lencens de la nostàlgia / guspires de foc en els ulls llargament tancats / la fascinació més apassionada i mil luxúries destil·lant combats / fent camí cap als forats de lalba / pluja de naufragis solcant xarxes de misteri / el més foscos timbals de la nit / perseguits per violins i violoncels.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de lescriptor Miquel López Crespí
Que podem esperar de Bartomeu Cifre (dos articles en un)
Que podem esperar de Bartomeu Cifre (batle de Pollença i candidat de "Tots per Pollença")
Arriba la pre-campanya per les eleccions del 24 de maig al nostre Ajuntament i a la Comunitat Autònoma. Arriba l’hora de analitzar les promeses fetes als programes electorals. Vaig guardar les promeses del Partit Popular, al seu programa, amb en Tomeu Cifre al capdavant i la veritat es que cada promesa es un incompliment. Me explicaré:
El títol del programa, per si mateix, ja es curiós, “ POLLENÇA ACTIVA i PROTEGIDA”. Penso que es referien a “Activa , als jutjats”, ja que de la legislatura de Joan Cerdá Rull de la que formà part Tomeu Cifre, hi ha entre en Joan Cerdá, Miquel Ramónl (Mitchel)i en Tomeu Cifre (actual Batle), varis expedients oberts als Jutjats, entre ells els que han privat a Tomeu Cifre de presentar-se com a Candidat el Partit Popular, PER DECISIÓ DEL MATEIX PARTIT POPULAR, en aplicació del Codi Etic.
Les perles del Programa del PP (Tomeu Cifre, responsable de la seva elaboració i compliment):
1. La Gestió ha de ser simple i optimitzada:
Hi ha un ciutadà que pugui corroborà la realització d’aquesta promesa?, NO, promesa incomplerta.
2. No es temps de pujar la càrrega fiscal. Pollença es el municipi amb més pressió fiscal, per exemple l’ Impost de bens immobles(IBI, la contribució urbana). A Pollença el rebut mitjà per vivenda es de 561 euros, quant a Manacor, per exemple, es de 377 euros.
Amb les dades de la liquidació pressupostària del 2013, més de 7.500 municipis de cinc Comunitats Autònomes, paguem més del doble que els municipis de similar tamany, tant en impostos directes, com indirectes i el triple en taxes (Pollença és el cinqué municipi que mes paga per habitant),.
3. Proposaren fer una oficina integral de atenció al ciutadà. Qualcú sap on està aquesta oficina ? Jo no.
L’ OAC (Oficina d’Atenció al Ciutadá),en realitat existeix a Pollença desde el 2010, no me consta que hagi hagut una millora real d’atenció als ciutadans. Fa un any, una nodrida delegació de polítics i tècnics van anar a estudiar com funcionava el serveis d’atenció al ciutadà a Calafell. Quant els Grups de l’Oposició varen demanar al Plenari de l’Ajuntament sobre aquest tema només els digueren que a Pollença faltava personal. ?????
4. “Directrius per l’ús de la via pública”, una broma, no?. Tothom fa el que vol a la via pública, un desgavell, usurpant al dret dels ciutadans a gaudir de lo públic, com son les places i els carrers, facilitant la explotació comercial de lo que es de tots.
A principi de legislatura es va aprovar per urgència, una nova ordenança d’ocupació de la via pública, emperò després de rebre les al•legacions de ciutadans i partits polítics, les posaren dins un calaix i mai més s’ha sabut d’ella.
5. “No augmentarem la pressió fiscal , encara estam de sort, ja que els impostos a Pollença s’han incrementat notablement.
El 2012 es varen pujar diferents taxes, per exemple:
Fems de habitatges: + 15,80%
Plusvàlues: + 30%
Escola d’adults: 100 abans no es pagava)
Escola Viva: +66%
Endemés es crea una taxa per casar-se.
6. Reclamarem a les Administracions un finançament just, que me pot dir el Batle, Tomeu Cifre, de lo que havia de pagar el Consell de Mallorca i no ha pagat?. Ells , PP, PI, UMP, responsables municipals, no han reclamat.
S’ha tancat el Centre de Turisme Ornitològic de la Gola, s’han perdut els milions per l’Auditori, la subvenció del Festival, el Pla d’Obres i Serveis del CIM per pagar Can Llobera.
7. Pollença riu, era el títol d’un altre apartat, entre altres promeses deien que fomentarien la conservació del patrimoni historicoartístic i cultural del Municipi. promesa incomplerta.
Han desprotegit, entre altres, CAN FRANC. No han fet res per aturar el deteriorament de la fàbrica i s’han desprotegit edificis de la primera línea del Moll.
8. Millorarem les infraestructures sanitaris. El PAC, s’ha dit reiteradament, necessita una ampliació i millor dotació d’equipament. No han fet res de res.
9. Impulsarem el Consell Social, mentida, no hi ha dedicat un minut a parlar del tema.
10. Aprovarem un programa d’assessorament i ajuda a famílies amb malats que precisen Asistencia constant, un altre mentida. Molt greu, emprà aquest tema, per recollir uns vots. VERGONYOS.
11. Impulsarem el CONSELL ESCOLAR MUNICIPAL. ?????????, ES UNA ALTRE BROMA, NO ???
12. Eliminarem de forma progressiva les barreres arquitectòniques, feren unes petites i insuficients obres, a petició d’Esquerra Republicana, i res mes.
No s’ha fet una feina sistemàtica , no es fa el Pla Bàsic d’accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques (aprovat el Plenari d’octubre del 2007 a proposta d’Alternativa) Per tal de reactivar la plataforma per l’eliminació de barreres arquitectòniques que es va crear al Gener del 2007, impulsada per Joan Axartell, AFAMA, PRODIS i les Associacions de Majors de Sa Nostra i del Port de Pollença.
13. Potenciarem el manteniment i la senyalització de la xarxa de camins municipals, personalment i som dels que es passegen per els camins, no he vist res de res de tot axó. Tots els indicadors son els mateixos que es col•locaren fa anys, ni tant sols els han donat un manteniment.
Batle, va oferir unes millores que ha incomplert al 100 per 100. Li diré més, ha obert la borsa dels diners als seus fidels, donant lis dedicacions exclusives, amb sous per res menyspreables, que paguem nosaltres, els ciutadans. Un exemple es el del seu excompany, Sr. David Alonso, que encara es hora de que justifiqui lo de “noves tecnologies”, ja que l’Ajuntament que vostè governa, no ha estat capaç de dur a terme, per exemple, la factura electrònica del rebut d’aigua, del que tanta propaganda feren .
Sr. Tomeu Cifre, s’ha passat per el forro els acords plenaris, la llei de Regim Local, i ara ve de víctima i salvador, ja que el Sr. Bauzá, President del Govern i del Partit Popular, no el vol.
Lo de la Cap de Prensa, es una altre irregularitat, i com aquesta podríem emplenar un parell de fulls mes, emperò serà un altre dia.
Joan Martorell
Pollença, 26-04-2015
A la passada legislatura en Tomeu Cifre com cap del grup municipal del PP va convocar conjuntament amb nosaltres i el PSM a l'oposició un ple extraordinari al mes de novembre de 2009 per demanar la reprovació d'en Martí Ochogavia, en aquell moment regidor de serveis per les seves facturacions il·legals
Veure "En benefici del poble i de la credibilitat de l'Ajuntament".
Al ple de gener de 2011 de nou en Tomeu Cifre com cap del grup municipal del PP va demanar conjuntament amb nosaltres i el PSM a l'oposició la retirada de les competències de jardineria al regidor Martí Ochogavia.
Veure "Aturar la plaga. Moció Conjunta" i"El batle d'en Martí
A principi d'aquesta legislatura en Tomeu Cifre va criticar reiterada i públicament la candidatura de Convergència i Unió(de la que formava part l'UNPI d'en Marti Ochogavía), ni tan sols es va voler seure a negociar amb ells i va parlar reiteradament de la desastrosa gestió que havien fet, amb vetllades i no tan vetllades acusacions de facturacions irregulars.
Aquest Tomeu Cifre és el mateix que amb un exercici de cinisme total i amnèsia individual que vol transmetre al poble va utiltizar a UNPI per la seva recollida d'avals i va declarar al Última Hora del 31 de març:
"Mantengo una excelente relación con la gente de UNPI con la que he gobernado codo con codo".
Per sort hi ha hemeroteca i esperam que la gent també faci memòria i no vulgui tornar a temps passats en la gestió municipal.
Salvem Mallorca! Defensa del GOB i d´Aina Calafat
La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)
Defensa dAina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil
Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació fan el joc a la dreta. Diuen que és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat doportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit datenció al Govern de les Illes!-- titulat Mallorca, un toc dalerta començava lacostumada campanya de demonització contra aquests dissidents, en aquest cas lorganització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns daquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)
Defensa del GOB
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit datenció al Govern de les Illes!-- titulat Mallorca, un toc dalerta començava lacostumada campanya de demonització contra aquests dissidents, en aquest cas lorganització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!
No solament va ser lenrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles dAina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt danys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les argumentacions dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a lesquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra lHospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i dAina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?
Però, com de costum, una vegada són en lusdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.
Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.
Alguns dels membres daquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de lesquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries Lantifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme dafirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan lestalinisme ordí brutals campanyes dextermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a lextermini de bona part de lavantguarda marxista catalana amb la desaparició física dAndreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars danarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que shauria anat acabant?
Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds florero, uns Verds que no qüestionassin labsurd model desenvolupista actual, lencimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.
I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també sha fet amb lantiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política desquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.
Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de loportunisme, la mentida i la traïció.
Loportunisme de molts daquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència sha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de fan el joc a la dreta, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns daquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si Mallorca era Sicília. Com diuen els diaris: El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília.
Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero
Els desastres de Jaume Carbonero
La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller dHabitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller dHabitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i desquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: ¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller dHabitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: Esto tendrá un coste.
La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei dHabitatge amb Francesc Antich, sho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no sho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal dun diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i desquerra: El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto.
La vergonya shavia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?
Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si Mallorca era Sicília. Com diuen els diaris: El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília.
Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.
Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.
Ara, anys després daquests fets, amb igual prepotència, satreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que shagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. Lafer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes dactuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Filosofia, nació i lluita de classes.
Filosofia, nació i lluita de classes.
Aquest post és una reedició d'un opuscle penjat al 2012. He pensat que seria bo posar-lo al servidor de Balearweb.
Debut a l'extensió de l'opuscle (34 pàgines), per accedir-hi, heu de baixar el post Filosofia i lluita de classes. 84 tesis, a manera de repte.
Raons pel canvi: un Ajuntament que no ha sabut fer-se valer
Anam a fer una sèrie d'articles per repassar el que ha estat la realitat del municipi en aquesta legislatura, ara que el bombardeig de missatges triomfalistes per part dels governants actuals ens poden fer perdre la memòria, tan necessària perquè els ciutadans passem comptes davant les urnes.
Un dels motius que fan que el canvi polític a Pollença sigui, no ja convenient, sinó una necessitat, ha estat la manca de fortalesa de l'Ajuntament per reclamar de les altres institucions el finançament i el compliment dels seus compromisos amb Pollença.
Va començar l'estiu del 2011 amb la retirada de la subvenció de la Conselleria de Turisme al Festival de Pollença, una subvenció que pujava a 250.000 euros anuals. Llavors l'actual batle va justificar i defensar al seu company conseller Carlos Delgado en aquesta decisió.
Continuant amb la Conselleria de Turisme podem parlar dels doblers perduts a causa de la no execució de l'Auditori de Moneo (recordau, el projecte estrella de la legislatura conjunta de Tomeu Cifre O. i Joan Cerdà beneït per Jaume Matas). No es tracta de la subvenció que s'hauria rebut per fer-lo, sinó dels doblers del Pla de Cooperació que es rebien cada any, que s'havien d'incrementar per finançar aquest projecte, i del que, en lloc d'incrementar-se, no se'n rebé ni un euro durant anys. Total: 675.909,32 euros
Després va continuar amb el tancament del Centre Ornitològic de La Gola en paral·lel a la deixadesa d'aquesta zona humida. La conselleria responsable era la de Medi Ambient, a traves de l'IBANAT. Tanta va ser la deixadesa que fins i tot un sementer que s'havia reforestat amb una subvenció de La Caixa es va deixar morir per manca de manteniment i reg. El centre de turisme ornitològic, pioner a Mallorca, ha estat tancat tota la legislatura i a força de mocions i esmenes al pressupost de la oposició s'ha aconseguit que ara s'hagi introduït una partida per tal que l'ajuntament pugui col·laborar amb la Conselleria a la seva obertura. No s'ha sentit de l'equip de govern cap crítica al conseller Company per l'estat de la Gola.
També a la Gola, l'estiu passat, l'Ajuntament va haver d'assumir el dragat del fons a l'alçada del pont, per permetre la renovació de l'aigua, ja que s'havia tapat i l'aigua s'estancava. Una despesa de 4.165,53 euros.
Pel que fa al manteniment de les escoles, ja és una contant l'abandonament a la que ens ha tingut sotmesa la Conselleria d'Educació. A cada ple on es fa dació de comptes de factures, els informes de l'Interventor recorden que moltes despeses de manteniment de les escoles les hauria de fer la Conselleria i, en canvi, van a compte dels pollencins. I no es tracta de quantitat petites (5.904 euros per les reparacions a la façana del Joan Mas, 10.935,96 al Costa i Llobera, tancament plafons C.P. Port 5.133,25 euros, caixó extractor al Joan Mas de 3.886,34 -això només des de l'octubre cap aquí-).
I la cirereta del pastís la podem considerar el finançament de les obres de l'aparcament del poliesportiu i de Can Llobera, unes obres incloses en el Pla d'Obres i Serveis del Consell de Mallorca que aquesta institució no ha pagat, però que, curiosament, els seus responsables han estat rebuts amb tot els honors a la inauguració. No ha estat fins les darreres setmanes, quan el PP va decidir apartar el batle per les seves imputacions, que aquest no s'ha decidit en posar en marxa el procediment judicial i reivindicar-se davant els seus encara ara companys de partit. En total 524.169,30 euros més que afegir al feix.
En definitiva, un Ajuntament que no ha mirat gens pels pollencins, que hem suportat una pujada de taxes i impostos a la vegada que es deixaven perdre totes aquestes ajudes i subvencions mentre l'equip de govern amb el batle al capdavant ho consentien sense piular.
Cal un canvi. Cal Junts Avançam.
Molta fotografia però poca reivindicació del cumpliment de deures davant els polítics d'altres institucions.
Gombrowicz, que desordenava poemes
[04/05] Execucions del «Procés de Montjuïc» - Fets de Maig - París (04-05-68) - González Pacheco - Díez - Berneri - González Inestal - Ballobar - Paon - Etchenique - Molas - Ascaso - Urraca - Girelli - Cannito
Anarcoefemèrides del 4 de maig
Esdeveniments
- Execucions del«Procés de Montjuïc»:
El 4 de maig de 1897 són
afusellats als fossats de la fortalesa militar del castell de
Montjuïc de
Barcelona (Catalunya) els anarquistes Joan Alsina Vicente,
Tomàs Ascheri Fossati,
Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni
Nogués Figueras, processats com a
responsables de l'atemptat comès el 7 de juny de 1896 contra
la processió
religiosa del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona.
La
repressió que es desencadenà contra el moviment
obrer català ha passat a la
història sota el nom de «Procés de
Montjuïc». Els empresonaments arbitraris, la
causa judicial i el judici es varen fer sense cap mena de garanties.
Moltes de
les confessions varen ser tretes sota tortures, fins al punt que un
dels
afusellats (Lluís Mas) embogí. La matinada del 4
de maig de 1897 els voltants
del castell de Montjuïc estaven fortament vigilats per
escamots de soldats,
destacaments de la Guàrdia Civil i forces de Policia.
Tractaven de mantenir
allunyada la multitud que, des de feia hores, s'acostava pels vessants
de la
muntanya fins als fossats de la fortalesa. Cap a les cinc de la
matinada els
reus sortiren fortament vigilats per dues companyies del Regiment de
Caçadors
de Figueres. Anaven descoberts i fermats de mans a una única
corda. Al seu
voltant marxaven autoritats, frares i el metge forense encarregat de
certificar
oficialment les seves morts. Un oficial dirigí ordres al
piquet d'execució i
manà que els condemnats s'agenollessin. Antoni
Nogués cridà als soldats: «Foc!
Foc! Apunteu bé! No fèieu patir!»;
Josep Moles s'escanyà cridant «Visca la
Revolució Social!» i altres clamaven la seva
innocència. La descàrrega dels
màusers apagà totes les veus. Després
seguiren els trets de gràcia. Mesos
després, el 8 d'agost de 1897 l'anarquista italià
Michele Angiolillo mata de
tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres
espanyol, Antonio
Cánovas del Castillo, responsable polític de les
tortures i de la mort dels
seus cinc companys.
***
- Segon dia dels
Fets de Maig: A la matinada
del dimarts 4 de maig de 1937 es van
produir enfrontaments a les portes del Palau de la Generalitat de
Barcelona
(Catalunya) entre mossos d'esquadra i forces anarquistes. Al
dematí encara van
sortir tots els diaris, però sense que sense que se'n
pogués garantir ni la
distribució ni la venda; tota la premsa demanava serenitat i
aconsellaven
l'acord de les parts en lluita --Solidaridad Obrera
no va informar dels
fets del dia abans més que a la pàgina vuit i no
va dir ni una paraula de les
barricades que cobrien tota la ciutat. Aquest dia les lluites
més sagnants es
van donar a la barriada de Sant Andreu, a la part alta de Poble Nou, al
Paral·lel, a la plaça Palau, al parc de la
Ciutadella, a la part baixa de la
Via Laietana, des de Correus fins la plaça Urquinaona, i
tots els carrers que
envoltaven la Generalitat, Sants, Gràcia... Des dels hotels
Colón i Victòria els
guàrdies disparen contra la Telefònica. Les
forces governamentals i les del
PSUC ocupen només algunes zones del centre, mentre que els
anarcosindicalistes
i els seus aliats controlen la major part de la ciutat, a
més de l'artilleria
de Montjuïc. A la una de la tarda, des de la Generalitat va
ser radiada una
nota oficial que expressava que el Govern havia confiat la
missió d'imposar la
pau al conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader, i que per
això
requeria el concurs del poble. Van transmetre la seva
adhesió al Govern, la
UGT, el PSUC, Estat Català, la Unió de
Rabassaires, Esquerra Republicana de
Catalunya, Acció Catalana i altres partits
polítics de menor entitat. A un
quart de set de la tarda van arribar al Palau de la Generalitat el
ministre de
Justícia del Govern Central, García Oliver, i
Marianet R. Vázquez, del Comitè
Nacional de la CNT, acompanyats per Diego Abad de Santillán,
que havia estat
conseller d'Economia i que representava el Comitè Regional,
i per Alfonso, de
la Federació Local; tots ells significats anarquistes.
Moments després van
arribar Hernández Zancajo i Pascual Tomás, de la
Comissió executiva de la UGT,
i Muñoz, també de la UGT, aquest pel Secretariat
regional; i tots plegats es
van reunir al despatx del president Companys. A dos quarts de nou van
parlar
per la ràdio Calvet, Vidiella, Alfonso, Vázquez
Zancajo, García Oliver --aquest
va pronunciar un discurs sentimental on va dir dues vegades
que
s'inclinava davant els morts «per besar-los» i els
llibertaris van anomenar aquest
discurs, amb befa, «La llegenda del bes»-- i
Companys mateix, i tots, van
recomanar calma a la població i demanaren el cessament de
les lluites. La crisi
del Govern era un fet i es va decidir formar-ne un de nou de
provisional amb
representats de les mateixes entitats polítiques i sindicals
que participaven
en l'anterior.
***
- París (04-05-68): El 4 de maig de 1968 el govern gal confia que els tumults del dia anterior a París (França) quedin ofegats en la premsa per la notícia del triomf de la diplomàcia francesa i la política d'independència en relació als«blocs» que preconitza el general De Gaulle que estableix que les negociacions de pau entre els governs de Washington i de Hanoi es realitzaran a París. Però no va resultar ja que tots els grans titulars de tots els diaris només parlaven dels problemes del Barri Llatí i tots unànimement, des de L'Humanité a Le Figaro, passant per Le Monde o Paris-Jour, tots se sorprenen del fet que la policia s'hagi deixat desbordar per una banda de joves revoltosos. Les cròniques dels periòdics burgesos i comunistes són duríssimes contra els estudiants, alhora que critiquen la violència policíaca a la qual acusen d'actuar amb brutalitat excessiva. També avui la X Cambra Correccional jutjarà set estudiants, tots ells detinguts abans que comencessin els avalots, per haver-los trobat la policia en possessió de barres de ferro, fones o pals dins dels seus cotxes, la major part d'ells al voltant de Nanterre; els estudiants van al·legar llegítima defensa, ja que a Nanterre s'esperava un atac d'«Occidente», però van ser condemnats a penes de presó entre dos i tres mesos, amb la sentència en suspens, i a multes entre 200 i 300 francs. La pròxima audiència serà demà, i en aquesta ocasió es jutjaran persones detingudes durant els enfrontaments. El reforçament policíac al Barri Llatí s'accentua força.
Naixements
- Rodolfo González Pacheco: El 4 de maig de 1881 --alguns autors citen 9 d'agost de 1882-- neix a Tandil (Buenos Aires, Argentina) l'escriptor, dramaturg, periodista i agitador anarquista Carlos Rodolfo González Pacheco. Sos pares, l'uruguaià Agustín Pacheco i Benicia González, eren propietaris d'un magatzem comercial de queviures i d'articles de primera necessitat instal·lat en un tros de terra de la seva propietat. Després d'estudiar les primeres lletres i quan encara era un adolescent, començà a treballar com a escrivent a l'Ajuntament de Tandil. A començaments de segle publicà, sota el pseudònim Solrac (Carlos a l'enrevès) els seus primers escrits en el periòdic filomaçó Luz y Verdad, editat a Tandil per José A. Cabral. Després marxà a Buenos Aires, on es decantà per l'anarquisme gràcies a les seves lectures (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i visqué la bohèmia de la capital argentina. Orador de talent, recorregué Amèrica Llatina (Argentina, Uruguai, Paraguai, Cuba, Xile, Mèxic) fent conferències i mítings en defensa dels perseguits (Simón Radowitzky, Sacco i Vanzetti, contra l'explotació dels mensúes i dels miners, etc.). Participà en la fundació i en el desenvolupament de nombrosos periòdics anarquistes, com ara La Antorcha,La Batalla, Germinal,Campana Nueva, La Mentira, La Protesta, etc. Les seves col·laboracions en la premsa («Carteles») --textos no massa extensos que es publicaven en forma de requadres en les periòdics anarquistes i on prenia posició crítica dels esdeveniments públics del moment-- assoliren un gran ressò. La seva literatura es va veure fortament influenciada pels escriptors anarquistes Florencio Sánchez i Alberto Ghiraldo. Va ser un afamat dramaturg, que commogué els sectors populars amb les seves obres de teatre (Hermano Lobo,Las víboras, La inundación, Hijos del Pueblo, etc.), peces que s'estrenaren a sales comercials, però que estaven dissenyades per representar-se en «quadres filodramàtics», és a dir, els teatres de les«societats de resistència» (sindicats) i de les biblioteques populars anarquistes i socialistes. En 1911, pels seus crítics i incendiaris articles contra la Llei Social i la Llei de Residència, fou empresonat i deportat a Ushuaia, on compartí garjola amb Alberto Ghiraldo. En sortir, fundà a Buenos Aires Libre Palabra i El Manifiesto. Entre juliol i setembre de 1913 marxà a Mèxic, on establí contactes amb el moviment magonista i analitzà la revolució mexicana. En 1914 passà l'Atlàntic i arribà a la Península per la Corunya, fent una conferència a Ferrol, i retornant a Amèrica l'agost d'aquell mateix any. Poc després fundà La Obra, però durant els fets de la«Setmana Tràgica» argentina de gener de 1919 fou clausurada, juntament amb La Protesta, per Hipólito Yrigoyen. Malgrat les amenaces d'empresonament, creàTribuna Proletaria i durant el govern de Marcelo Torcuato de Alvear va ser condemnat a sis mesos de presó pels seus elogis vers Kurt Gustav Wilckens, l'obrer anarquista alemany que havia matat el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia Rebel». En 1931 s'exilià a la Península i s'instal·là a Barcelona (Catalunya), afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Peirats l'entrevistà per al setmanari Ruta. Dirigí el Teatre del Poble de Barcelona, que va iniciar les representacions al Teatre Circ Barcelonès el 18 de juliol de 1937 amb l'obra ¡Venciste, Monatkof!, de l'escriptor soviètic Isaac Steimberg. Aquest mateix any, fou el director de la revista anarquista valenciana Nosotros. Després retornà a l'Argentina. Fou secretari de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i en 1944 aconseguí el premi de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques, pel seu guió de la pel·lícula Tres hombres del río. Amb l'arribada del peronisme les seves obres desaparegueren dels escenaris i les seves conferències van ser prohibides. Trobem articles seus en Brazo y Cerebro,El Comunista, ¡Despertad!,Los Nuevos, La Solidaridad,Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen Rasgos. Prosa y verso (1907), La inundación (1918 i 1920), Carteles (1919 i 1937), Las víboras (1919), Hijos del Pueblo (1921), El sembrador (1922), Carteles. Prosas de Chile (1923), Hermano lobo (1925), Teatro (1926), A contramano (1927), Carteles de ayer y hoy (1928), El hombre de la plaza pública (1928), El grillo (1929), Juana y Juan (1932), Que la agarre quin la quiera (1932, amb Pedro E. Picó), Campo de hoy, amor de nunca (1932, amb Pedro E. Picó), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), Juan de Dios, milico y paisano (1935, amb Pedro E. Picó), Un proletario. Florencio Sánchez, periodista, dramaturgo y trabajador manual (1935), Magdalena (1935), Compañeros (1936), Natividad (1936), Carteles de España (1940), Manos de luz (1940), Nace un pueblo (1943, amb Pedro E. Picó), Tres hombres al río (1944), Cuando aquí había reyes (1947), Teatro completo (1953 i 1956, publicació pòstuma en dos toms de la seva obra teatral), etc. Rodolfo González Pacheco va morir el 5 de juliol de 1949 a Buenos Aires (Argentina). En 1963 Alfredo de la Guardia publicà a Buenos Aires la biografia Rodolfo González Pacheco. A partir de 1980 un carrer del Barri Universitari de Tandil porta el seu nom.
Rodolfo González Pacheco (1881-1949)
***
- Paulino Díez Martín: El 4 de maig de 1892 neix a Burgos (Castella, Espanya) el militant anarquista Paulino Díez Martín. Fill de treballadors sense cap ofici, originaris del camp burgalès. Als quatre anys va assistir a una escola de monges, d'on serà expulsat per indisciplina, passant a l'escola de Tomàs Esteban, on també es va rebel·lar. Quan tenia 12 anys va ser aprenent de sastre i un temps baster, fins que amb 14 anys ingressà en la Societat de Fusters i Ebanistes (carrer Puebla, 33, Burgos) en qualitat d'aprenent i dos anys més tard és triat vocal d'aquesta societat, càrrec que ocuparà fins al 1910, any que marxa, juntament amb el seu germà, a Melilla buscant feina. En aquesta ciutat treballarà en la construcció de barracots per a l'Exèrcit i el setembre de 1910 se suma a la vaga de fusters que volien corregir els abusos dels contractistes. Una nova vaga el febrer de 1911 es declararà en el sector de la construcció en una caserna d'artilleria que estava construint. En aquest temps coneixerà socialistes i anarquistes destacats, com ara García Viñas, Manuel García, Victoriano Mairena... En 1912, després de moltes gestions, aconsegueix legalitzar una Societat de Socors Mutus a Melilla i l'any següent crea amb altres companys un grup d'afinitat anarquista, que distribuirà premsa llibertària entre la milícia. El març de 1914 aconsegueixen legalitzar les Societats Gremials de Resistència. El 2 d'abril de 1915 pateix la seva primera detenció que durarà 15 dies per mor de la visita d'Alfons XIII a Melilla. Tornarà a ser detingut el juliol de 1916 durant la vaga de subsistències. El grup anarquista al qual pertanyia Paulino Díez decideix denunciar el tripijoc contrabandista que tenien organitzat comerciants i govern militar, cosa que provocarà un gran escàndol i que va provocar la destitució del governador militar Federico de Monteverde. Com a conseqüència de l'escàndol del contraban, l'octubre de 1916 patirà un intent d'atemptat, però aconsegueix refugiar-se en un vaixell ancorat al moll (El Sister, de la Transmediterrània). L'autor de l'intent d'atemptat va resultar ser un sicari arribat a Melilla expressament anomenat Zaplana i que després es va traslladar a Màlaga on feia de guàrdia d'ordre públic. El Primer de Maig de 1917 participà en un míting a Melilla en record dels màrtirs de Chicago i a favor de la Revolució russa, i serà detingut pels visques a la revolució russa que va llançar i acusat de trencar la neutralitat d'Espanya en la Gran Guerra. Pocs mesos després, el setembre de 1917, serà detingut de bell nou en ocasió de la Festa de la Flor que els militars preparaven a Melilla i l'endemà les parets del centre de la ciutat apareixeran empaperades amb un manifests que en demanava la llibertat. El setembre de 1918, amb motiu d'una vaga de ferroviaris de les mines del Rif que afectava els transports i els subministraments, Paulino Díez es expulsat de Melilla i marxa a Barcelona buscant feina l'octubre de 1918. A la Ciutat Comtal ingressarà en el sindicat de la fusta (carrer de Sant Pau) i per la seva activitat, el desembre, serà nomenat delegat del Sindicat de la Federació Local de Barcelona. La seva primera vaga barcelonina, quan treballava en una obra del carrer Milà i Fontanals de Gràcia, serà pel desgast d'eines que els obrers mateixos han d'aportar, i va durar tres mesos. Un dels primers militants que va conèixer va ser Gastón Leval, que es reunia amb els companys al sindicat Metal·lúrgic (carrer Mercaders, 25). El gener de 1919 serà elegit com a secretari de la Federació Local de la CNT de Barcelona, i una de les primeres mesures que va acordar el nou secretariat va ser que els companys cenetistes, en pujar al tramvia, demanessin al conductor que els ensenyés el carnet del sindicat; d'altra manera, es negarien a pagar. Aquesta tàctica de pressió va donar resultats ja que els inspectors de ruta, sorpresos, es veien impossibilitats d'exercir la seva tasca. En declarar-se la vaga de la Canadenca (gener de 1919) va pertànyer al «comitè fantasma», grup clandestí coordinador de la vaga. El 17 de gener de 1919 va participar en un míting d'orientació en suport dels obrers tèxtils de La Constància en vaga. També va participar en el conegut míting del teatre del Bosc per informar de la situació de la vaga de la Canadenca i l'endemà es va celebrar el míting de la plaça de toros de Les Arenes. El 3 d'abril de 1919 serà detingut en un restaurant del carrer Sant Olegari mentre sopava, denunciat per un confident francès anomenat Louis, i serà processat militarment per 10 delictes i per cada delicte demanaven 10 anys. Malgrat tot, va sortir en llibertat provisional de la presó --el 5 de setembre de 1919, el mateix dia que va ser assassinat l'expolicia Bravo Portillo--, després de passar cinc mesos tancat a la Model i al vaixell Teresa Taya. En acabar la vaga de la Canadenca, que va costar molts patiments, acomiadaments i llistes negres, va marxar a Andalusia, seguint els consell de la Regional catalana que demanava la descongestió de militants a Catalunya. A Màlaga, en plena vaga de la marina mercant, serà detingut juntament amb un capità basc, cosa que motivarà la convocatòria d'una vaga general de tot el port malagueny en solidaritat i que obligarà al seu alliberament per part del governador civil. En aquesta ciutat, va organitzar els sindicats cenetistes de la Fusta, la Construcció i el Transport. El novembre de 1919 torna a Melilla amb la intenció d'unir-se a qui seria sa companya, però les autoritats li recorden que ha d'abandonar la ciutat en el termini d'un mes, temps suficient per muntar una vaga de forners reivindicant la jornada de vuit hores; també serà detingut a Melilla per la vaga de dependents del comerç i més tard alliberat. El desembre de 1919 participa en el Congrés de la Comèdia de Madrid, en representació dels sindicats malaguenys. El febrer de 1920 participa en una gira de propaganda per Algesires i els seus voltants per informar sobre els acords presos en el congrés. Quan tornà a Màlaga, el maig, serà expulsat de la ciutat pel governador Gil Municio, es traslladarà a Sevilla sota el nom fals de José Pérez i començarà a fer feina en una fusteria. A la capital andalusa prendrà part en la constitució dels sindicats cenetistes de la Fusta, de la Construcció, del Metall i dels Transports. El juliol de 1920 serà detingut a ca seva (calle Enladrillada) en trobar-li una carta que la policia relaciona amb l'atemptat del mes anterior al periòdic malagueny La Unión Mercantil. Des de la presó de Màlaga organitzarà una campanya de premsa sota el nom «Com es forgen els processos contra l'organització obrera» i el seu propi comitè de defensa confederal. El procés contra Paulino i sis companys seus començarà el 16 d'octubre de 1920 i seran defensats pels advocats José del Río i Francesc Layret; després de tres dies de l'inici del judici els sindicats declararan la vaga general a Màlaga i província. Layret va fer una argumentació tan emotiva de l'anarquisme que un caporal d'artilleria que es trobava entre el públic va cridar «Visca l'anarquia!», per la qual cosa els companys anarquistes van haver d'amagar-lo perquè no fos identificat. Tots van sortir absolts i la població malaguenya va portar a coll-i-be Layret fins a l'hotel, tot braolant visques a la Confederació. El 4 de gener de 1921 torna a ser detingut a la feina i en corda de presos serà conduït de Sevilla a Còrdova, viatge que va durar tot un mes. Més tard serà confinat a un poble cordovès anomenat Las Torres i posteriorment a Viso de los Pedreches, des d'on serà enviat a la presó de Còrdova, on romandrà tancat en una cel·la de càstig per negar-se a assistir a missa. Amb el temps serà confinat a La Torre de Juan Abad, on el 7 de setembre de 1921, ajudat per joves del poble, aconsegueix fugir del seu confinament prenent un tren que el portarà a Puertollano i d'allà a Pueblo Nuevo del Terrible (Còrdova), on viu el mestre racionalista Aquilino Medina. A prop d'allà, a Peñarroya, obriran una escola racionalista, on Paulino, amb nom suposat, començarà la seva tasca docent en una classe amb quatre infants. La infrastructura de l'escola la va proporcionar Aquilino Medina i els miners de Peñarroya i els llibres eren els editats per l'Escola Moderna barcelonina. Al cap d'un temps els alumnes eren una quarantena i els vespres hi acudien els joves miners ansiosos d'aprendre. El gener de 1922 les companyies de carbó Asturiana i Peñarroya van reduir els salaris per la qual cosa es va declarar una vaga en ambdues companyies, que va ser traïda per la UGT. En aquells dies Paulino va emmalaltir d'una úlcera estomacal motivada per les contínues repressions i decideix marxar a Melilla amb la seva família per refer-se'n. Un cop establert i amb motiu de la Conferència de Saragossa (on s'acordarà la sortida de la III Internacional i l'adhesió a la nova AIT), un pic legalitzada la CNT, parteix cap aquesta ciutat l'11 de juny de 1922; després de la conferència, juntament amb Salvador Seguí, marxarà a Sevilla, on a l'Ateneu Literari dissertarà sobre el «Concepte de la nova civilització». A més, van recórrer Huelva, Còrdova, Màlaga, Algesires, Jerez i Cadis, i es van recaptar més de 50.000 pessetes per als presos. A finals de juliol torna a Melilla, peròés detingut el 10 d'agost i enviat a Màlaga, on passarà 10 dies empresonat. Quan va sortir de presó es va trobar amb la vaga del moll suportada per tota la Federació Local de la CNT malaguenya, a la qual es va afegir, sabotejant els esquirols, per la qual cosa va ser detingut de bell nou juntament amb altres companys. A la presó van trobar 16 companys pagesos de Churriana acusats d'agredir esquirols en un vaga que ja durava quatre mesos. El febrer de 1923 es va traslladar a Mataró com a delegat de la Federació Local de Màlaga per assistir a una Conferència de federacions locals i regionals, on es va tractar el tema de les vagues i es va començar una campanya pro presos. Després, amb el Comitè Nacional, va partir cap a Bilbao, on va participar en un míting al Frontó Euzkalduna amb el jove misser Aldasoro; després visitaran Tolosa, Vitòria, Burgos i Santander, però la gira se suspengué a causa de l'assassinat de Salvador Seguí a Barcelona, i marxa a Sevilla i Màlaga. A causa de la repressió a Catalunya, el Comitè Nacional de la CNT s'estableix a Sevilla i Paulino n'esdevindrà secretari general, al costat seu hi havia Pedro Vallina (tresorer), Manuel Pérez (comptador) i Ramón Mazón (secretari d'actes). Poc temps després arribarà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Amb la dictadura i de nou la CNT en la clandestinitat aconsegueixen organitzar un ple clandestí el 15 d'octubre a Saragossa, al «casino del cardenal Soldevila», allà s'acorda enviar dos delegats per entrevistar-se amb el coronel Macià a Perpinyà, que seran Paulino, per la CNT, i Antonio Parra pels grups anarquistes. En aquest període de la dictadura es veurà obligat a sortir d'Espanya a Cuba amb el vapor Buenos Aires, que va partir el 7 de juliol de 1924, amb tota sa família, on passarà tres anys i quatre més als EUA. Des de juliol de 1924 a Cuba treballarà en una fàbrica de cervesa i amb Jesús Arenas fundarà la Federació Nacional de Grups Anarquistes amb el suport de Salinas i A. Del Valle i va organitzar els gremis de l'Havana, participant el 5 de febrer de 1925 en la constitució de la Confederació Nacional Obrera de Cuba, en el segon congrés de la qual va se nomenat secretari general. Amb el pseudònim de Rafael Pérez va poder sortejar un temps la persecució del dictador Machado, fins a juliol de 1927, quan fuig als Estats Units fent-se passar per José Toribio Crespo, natural de Puerto Rico. A Nova York participarà en el gran míting pro Sacco i Vanzetti, en activitats contra dictadors europeus al costat de nombrosos companys (Pantin, Frank González, Restoy, Rancisco Eive, etc.). En 1928 comença la publicació de Solidaridad amb A. García, Castilla, Eive i Restoy. Un cop restablerta la República a Espanya, torna el juliol de 1931 a Barcelona, on es reuneix amb el Comitè Nacional de la CNT, i més tard es trasllada a Melilla, on de bell nou participarà en la reorganització dels sindicats, facilitant l'ingrés dels treballadors marroquins. Arran d'una vaga del transport a Melilla, Paulino increpa el governador civil, per la qual cosa serà detingut, processat i condemnat a dos anys, onze mesos i 21 dies. Després vindrà una apel·lació, en la qual E. Barriobero, davant el Tribunal Suprem de Madrid, n'aconseguirà l'absolució. El febrer de 1932 va ser detingut pels fets de Fígols i serà deportat a Almeria, juntament amb els germans Tarragó i Cano; més tard Paulino serà enviat a Burgos en llibertat vigilada. En 1933és secretari de la CNT de Melilla a la qual representa en el congrés andalús d'aquell any i en el míting de clausura en el qual va participar amb Durruti i Ascaso, acabant pres alguns mesos al penal del Puerto. Quan es va desencadenar l'octubre asturià va passar prop d'un any amagat a Melilla. L'aixecament militar del 17 de juliol de 1936 aÀfrica l'agafa a Melilla, fet que l'obligarà a amagar-se, però finalment aconsegueix, l'abril de 1937, passar al Marroc i d'allà a Barcelona, on el 18 de novembre de 1938 serà operat d'úlcera, cosa que farà que no pugui retornar a Andalusia per fer-se càrrec del Comitè Regional andalús; després partirà a Perpinyà per refer-se de l'operació. La caiguda de Barcelona, el gener de 1939, impedeix la tornada a Espanya i treballarà en el comitè de suport als exiliats fins que és detingut i tancat al camp de Sant Cebrià. Mesos més tard, juntament amb Vallina i altres, aconsegueix embarcar-se en un vaixell que el portarà a Amèrica, on recorrerà Santo Domingo, L'Havana (on organitzà la CNT cubana i va viure amb Áurea Cuadrado y Domingo Rojas) i Panamà, on s'instal·larà a Colón amb Parra i altres amb els quals treballarà de fuster en la construcció de carreteres i després en la construcció de cases a la zona del canal. Bon orador, també va col·laborar amb la premsa (Cenit,España Nueva, O Libertario, Nervio de París, Solidaridad Obrera de Sevilla, etc. Va prologar Mis memorias de Vallina.És autor del llibre Una anarcosindicalista en acción. Memorias (Caracas, 1976). Paulino Díez va morir en 1980 a Colón (Colón, Panamà).
Paulino Díez Martín (1892-1980)
***
- Giovanna Berneri: El 4 de maig de 1897 neix a Gualtieri (Emília-Romanya, Itàlia) la pedagoga i militant anarquista Giovanna Caleffi, més coneguda sota el llinatge del seu company. Filla d'una família pagesa pobre, el pare de la qual va haver d'emigrar als Estats Units. En 1915 va aconseguir la diploma de mestra, gràcies als esforços dels seus germans grans. Socialista de jove, per la influència de la seva professora l'escriptora socialista Adalgisa Fochi, es va passar a l'anarquisme quan va conèixer el fill d'aquesta, l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, amb el qual es casarà el 4 de novembre de 1917 a Gualtieri. L'1 de març de 1918, quan Camillo es troba empresonat pel seu rebuig a la guerra i al militarisme, donarà a llum la primera filla de la parella, Maria Luisa. La família Berneri es va instal·lar després a Florència, on naixerà Giliana. Camillo, després de patir dues agressions i davant la impossibilitat d'exercir l'ensenyament si no es jurava fidelitat al règim feixista, i la seva família marxen a França en 1926, on obren una botiga de queviures per subsistir al barri parisenc de Saint-Maur-des-Fossés, gràcies al suport econòmic d'una germana i de Louis Lecoin. Per satisfer les exigències de la policia feixista, les autoritats franceses detenen Camillo i l'expulsen de França. Mentre Camillo surt cap a Espanya el juliol de 1936, ella romandrà a França, però es traslladarà a Barcelona amb sa filla Maria Luisa quan el seu company és assassinat pels estalinistes el 5 de maig de 1937. De bell nou a França, es va implicar més directament en el moviment anarquista i ajudarà els companys italians expulsats, que eren internats en camps de concentració francesos, i crea el «Comitè Camillo Berneri». En 1938 va publicar, amb un prefaci d'Emma Goldman, un recull de textos del seu company titulatPensieri e battaglie. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista italiana clandestina i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1940, quan era a Rennes, les autoritats feixistes italianes en demanen l'extradició. Detinguda el 18 d'octubre de 1940, va ser tancada cinc mesos a la presó parisenca de la Santé i deportada a Alemanya el febrer de 1941, serà lliurada a les autoritats italianes més tard, després de passar cinc mesos per diverses presons nazis aÀustria. És condemnada a un any de confinament a Avellino, per «activitats subversives contra l'Estat italià». Després de ser alliberada, viu clandestinament al sud d'Itàlia i es va lligar al company Cesare Zaccaria. En 1945 s'instal·la a Nàpols i participa en el moviment llibertari al costat de Cesare Zaccaria, Armido Abbate, Pio Turroni i altres, alhora que desplega una gra activitat periodística: redactora deRivoluzione Libertaria, funda en 1946 a Nàpols la revistaVolontà, membre de la redacció de la revistaUmanità Nova, etc. També va col·laborar enL'Adunata dei refrattari. La seva defensa del control de natalitat li costarà diversos plets per «propaganda contra la procreació» durant els anys cinquanta, sobre tot arran de la publicació del fulletIl controlla delle nascite(1948). Després de la mort de Maria Luisa en 1949, va fundar dos anys després la colònia llibertària per a infants «Maria Luisa Berneri», en honor de sa filla, instal·lada a Piano di Sorrento i després a Carrara en 1960. Giovanna Berneri va ser en diverses ocasions membre de la Comissió de Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1958 era l'administradora de la Colònia Berneri. Giovanna Berneri va morir per problemes cardíacs el 14 de març de 1962 a l'hospital de Nervi, barri perifèric de Gènova (Ligúria, Itàlia).
---
Sobre Alfredo Baeschlin y las Baleares
Alfredo Baeschlin (1883 - 1964) fue un arquitecto suizo que al comenzar la Primera Guerra Europea vino a España, primero Barcelona, luego el País Vasco y posteriormente Valencia, donde se casó. En 1941 fue apresado y expulsado de España. En 1953 publica el libro Ein Künstler erlebt Mallorca, no traducido ni digitalizado), recuerdos de dos veranos pasados en la isla, libro prologado por Herman Hesse. Publicó varios artículos sobre arquitectura en algunos periódicos y revistas de la Península, firmándose "Alfredo". Parece que fue él quien construyó el palacio de Ajuria Enea.
Era defensor de la arquitectura tradicional - popular y sus estudios fueron en esa dirección. En 1930 publica "Casas de campo españolas" y "La Arquitectura del caserío vasco" y, he leído, conoció la arquitectura tradicional de todas las regiones españolas.
Parce ser que para la creación de la Ciudad Jardín de Palma, Baeschlin presentó 14 dibujos que no he encontrado. Desde Mallorca o las Baleares no he visto apenas nada sobre él. En 1934 publicó un llamado Cuaderno, publicación de 63 páginas, que debía iniciar una serie de "Cuadernos de arquitectura popular" y este cuderno, único que publicó fue Cuadernos de arquitectura popular: Ibiza [Prov. Baleares]. Serie 1a (no digitalizado), publicado en Valencia.
El Departamento de Historia del Arte de la Universidad de Valencia publica la revista Ars Longa que tiene algunos artículos digitalizados. En el año 2011, Juan A. García - Esparza del Departament d'Enginyeria Mecànica i Construcció de la Universitat Jaume I, publicó Alfredo Baeschlin y la arquitectura popular vanguardista, Ibiza 1933-1934 (pdf), cuyo Resumen copio:
El artículo pretende reflexionar sobre la casuística profesional y personal de Alfredo Baeschlin como paradigma de una época intrincada en el modo de entender la vida, las relaciones sociales y la profesión vinculada a la arquitectura como vía de aproximación entre la arquitectura tradicional y las corrientes arquitectónicas más vanguardistas. Para ello, se propone un análisis sobre lo que sucedió en Ibiza, isla conocida por sus flirteos con la modernidad, y escuela experimental, vital, emocional, idílica y utópica para intelectuales que buscaron un trance temporal que reordenara o aireara sus percepciones mediante una profunda inmersión en un mundo luminoso, espacioso y ancestral donde sólo algunos viajeros pudieron encontrar la inspiración rodeados del incomparable paisaje mediterráneo. El viaje y la experiencia cargaron de razones un mito al que muchos arquitectos recurrieron para investigar con el fin de comprender el presente y el futuro de una arquitectura popular vanguardista. El enfoque perceptivo, la imagen y el valor cultural fueron los encargados de reflexionar el ámbito arquitectónico de la época.
Propostes per a la Gola
Al darrer ple es va aprovar per unanimitat el conveni de col·laboració entre l’IBANAT i l’Ajuntament de Pollença per a la gestió conjunta de les dependències situades a la Gola com espai divulgatiu i promocional, establint un punt d’informació d’ambdues parts signants, així com una relació d’actuacions de conservació i manteniment de la finca.
Aquesta era una de les al·legacions que havia presentat Alternativa ja als pressuposts del 2014 i que finalment ha estat acceptada als pressuposts del 2015. Evidentment no és la situació ideal, ni el conveni ideal; el Centre de Turisme Ornitològic mai s'hauria d'haver tancat ni la zona humida de la Gola s'hauria de trobar en la situació d'abandonament en la que es troba... Però evidentment els espais naturals i el turisme alternatiu al de Sol i Platja no han estat la prioritat del PP&TOTS&PI.
Al llarg de la legislatura hem fet nombrosos precs i preguntes demanant la recuperació i millora del Centre i la zona humida, a aquest mateix bloc podeu trobar un bon grapat d'articles sobre el tema (secció Gola). Al mes de maig de 2012 li vam fer la petició directament al Conseller Company quan va visitar la zona, una visita la qual el temps ha demostrat que era purament propagandística (Visita del Conseller a la Gola.) Al ple d’abril de 2012 es va aprovar la moció que vam presentar conjuntament amb CiU i ERAM relativa a la reobertura del Centre de Turisme Ornitològic de La Gola (pdf)... Però no ha estat fins ara que hem aconseguit un petit pas per recuperar la zona humida i el Centre de Turisme Ornitològic.
El procés de creació i resultat final del Parc de la Gola ja va ser un desastre de bon principi, en podeu trobar un bon resum al bloc del nostre company Biel Perelló. El Centre de Turisme Ornitològic, únic a les Illes Balears, vaobrir les seves portes el 25 d’agost del 2010, el projecte era engrescador i va calar fort entre les comunitats, d’aquí i de l’estranger, relacionades amb el turisme naturalístic (sobretot amb l’ornitològic). Obriren un blog, una web, presència a les xarxes socials,... la informació era qualificada i s’organitzaven activitats educatives i divulgatives per escoles i també pel públic en general. Després d’un any de funcionament el Centre es va convertir en un referent, fins i tot a nivell internacional... tot això s’ha perdut de forma progressiva entre el 2012 i 2013, ja totalment el 2014. I enguany sembla es repetirà la història ja que hauria d’haver obert durant la primavera.
El 2011 va estar obert d’abril a novembre. A partir d’aquí el que s’ha fet ha estat posar pegats, obertures puntuals simplement de cara a la galeria i sense cap tipus de planificació ni programació. Durant la primavera del 2013 va obrir les portes només els dimarts i els dijous de 10 a 13 h. atès per personal del Parc Natural de s’Albufera, un autèntic despropòsit!. Durant el 2014 ens sembla hi feren algunes hores els becaris de l’àrea de medi ambient de l’Ajuntament.
El Centre només ha funcionat correctament el primer any de la seva creació (d’agost del 2010 i a novembre de 2011), existeix una memòria prou explicativa d’aquest període que és en mans de l’Ajuntament i que pot servir d’exemple per a recuperar la dinàmica del Centre. A partir del 2012 les retallades feren matx a tots els nivells: personal, manteniment, senyalització, seguiment ornitològic, activitats educatives, divulgació. Hores d’ara, encara tenen el blog obert i totalment inactiu ja fa un any ( http://blog.lagola.info/ ), la pàgina web que tenien es va tancar i encara surt anunciada per la xarxa...), els perfils al facebook i twitter també es troben inactius; tots els contactes i intercanvis que es feren s’han perdut, moltafeina s’ha fet de bades.
Al ple vam fer tota una sèrie de propostes tant per millorar el conveni com per fer el plec de condicions, en Tomeu Cifre va dir que prenia nota de les mateixes però amb l'experiència d'aquesta legislatura és evident que si volem recuperar de bon de veres el Centre de Turisme Ornitològic i la zona humida de la Gola necessitam un canvi de govern tant Balear com municipal.
Si anem a la situació recent, assumint la realitat en que es troba aquest espai, algunes coses ja s’haurien d'haver reflectit al conveni aprovat al ple, que per variar ha estat fet sense cap tipus de reunió amb els partits de l'oposició, i que ara s'haurien de tenir en compte a l'hora de realitzar el plec de condicions per tornar a posar en marxa el Centre de Turisme Ornitològic de la Gola:
PEL QUE AFECTA AL PARC
- En cap moment s’ha dut una gestió mínimament acurada de l’espai, considerant els propis valors de la zona humida i la seva biodiversitat. La gestió que s’ha realitzat fins ara ha estat la relacionada amb simple jardineria urbana i per pur maquillatge (actuacions sense massa sentit per a quedar bé la Conselleria davant l’Ajuntament).
- La manca de vigilància ha estat constant, el seu dèficit ha contribuït a la degradació de la zona
- El manteniment ha estat totalment deficitari. El fet de posar un excés d’elements i cars requereix més esforços.
- S’han realitzat actuacions de repoblació i neteja forestal sense sentit i que han resultat fallides.
PEL QUE AFECTA AL CENTRE DE TURISME ORNITOLÒGIC:
- Cal la reobertura immediata del Centre amb personal QUALIFICAT –aspecte molt important-, com a mínim entre 15 de març i finals de juny i entre 15 de setembre i 15 de novembre (contemplant com a mínim la primavera i la tardor).
- Es podria proposar que el CTO també faci les funcions de centre d’informació naturalística en relació als espais natural més propers (Paratge de la Serra de Tramuntana, Reserva Natural de l’Albufereta, LIC de la Badia de Pollença, etc...) contemplant la seva obertura durant tot l’any amb horari semblant als d’altres punts d’informació dels espais naturals (9 a 16 h.).
- La presència a la xarxes socials i el manteniment del blog, web... i la divulgació en general s’haurien de contemplar al conveni, també el període mínim d’obertura del Centre. Reprendre la divulgació del centre i fer una programació d’activitats atractiva és bàsic a tots els nivells.
Cal avaluar de forma seriosa i sistemàtica l’estat actual del parc de la Gola i del Centre, hi ha mancances i deficiències que s’han de relacionar i avaluar, potser el més idoni sigui un canvi d’estratègia. S’ha de fer de forma immediata un pla tècnic d’actuacions o de gestió que afecti al parc de la Gola i al Centre, i l’ha de fer gent amb coneixement de zones humides, biodiversitat i ús públic, turisme naturalístic... Cal definir el que es vol que sigui i les funcions que ha de desenvolupar el Centre, preveure també actuacions a mig i llarg plaç assegurant la viabilitat econòmica. A més de feines forestals i ha senyalització i mobiliari...
Fotografia de Biel Perello, "El Centre de Turisme Ornitològic de la Gola"
El Maig del 68 i la narrativa catalana de Mallorca
La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge. (Pere Rosselló Bover)
Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i lantiga colla descriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte duna Mallorca que mor amb larribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)
La narrativa catalana de Mallorca i la influència del Maig del 68
Molts dels contes de lantologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007), i especialment els dels reculls A preu fet, La guerra just acaba de començar, i alguns de Notícies d´enlloc, Paisatges de sorra i Diari de la darrera resistència sha dentendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta. Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per larriba massiva dimmigrants, el turisme, la crisi de lagricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i lantiga colla descriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte duna Mallorca que mor amb larribada massiva del turisme).
Però què volem dir exactament amb la idea de escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram el vell món en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de lantifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a lart, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys dentreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a latzar, entre centenars daltres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes daquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de bíblia dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts daltres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic dEdicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam damagat en tornar de lestranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.
El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de lany 1974.
En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i lart rupturista daquells anys es referia a la tendència experimental que sexpressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge.
És una definició prou exacta del tarannà cultural que ens domina quan començam a escriure a mitjans dels anys seixanta. En la introducció al nostre llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) ja havíem parlat de les influències culturals que conformaven la nostra forma de pensar i dactuar en aquella època. Una introducció, pens, prou útil per a copsar quin era el món cultural que ens alletava quan escrivíem algunes de les narracions de Un viatge imaginari i altres narracions. En Cultura i antifranquisme dèiem: A partir daquests grans mestres de la narrativa contemporània [Kafka, Joyce, Faulkner, per posar uns exemples] prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la revolució serial de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col·laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista.
En el marc de les Illes hom diria que lexperimentalisme literari i artístic dels setanta sembla minvar a partir de mitjans dels vuitanta. En el meu cas particular madon a la perfecció com certa narrativa experimental, de la qual hi ha molts exemples en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions, va essent substituïda per tota una sèrie de novel·les que ja no tenen gaire cosa a veure amb aquells experiments rupturistes dels anys setanta. Bastaria llegir obres com Estiu de foc (Columna Edicions, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Estat dexcepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença. Mallorca, 2005), Damunt laltura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de propera aparició a leditorial Antinea de Castelló.
Un cas ben diferent del de les meves novel·les és el teatre que he escrit dençà daquell premi Carles Arniches en català, guanyat lany 1972 a Alacant. Aquell premi, que manimà moltíssim, va ser atorgat per un jurat on hi havia a Ricard Salvat i José Monleón, i l´obra portava el títol Ara, a qui toca? O aquell altre muntatge típicament experimental que guanyà el Ciutat de Palma de teatre de lany 1974, un homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista: Autòpsia a la matinada.
Hom sadona que el meu teatre roman com a darrer reducte de les dèries rupturistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta. Una obra típicament experimental com la que guanyà el Premi de teatre Ciutat dAlcoi 1984, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, o aquella altra que em segrestà la Brigada Social del règim franquista, Les Germanies, que lany 1975 havia obtengut el Premi Especial de teatre Born a Menorca, són proves evidents de la continuïtat daquest experimentalisme. Pens ara mateix en la trilogia de teatre experimental de la transició, trilogia formada per les obres Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000), que havia guanyat el Premi de teatre del Consell de Mallorca de lany 1987; Els anys del desig més ardent (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2004); i Carrer de Blanquerna (Edicions de Can Sifre, Ciutat de Mallorca, 2006). I malgrat que sigui una obra de temàtica ben diferent, també podríem incloure en aquest apartat de teatre experimental l´obra El cadàver (Pagès Editors, Lleida, 1998), estrenada a Palma i Barcelona per les companyies Taula Rodona i els actors agrupats en torn de la directora Teresa Gelpí.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
[05/05] «L'Endehors» - «L'Avvenire Anarchico» - «Tiempos Nuevos» - Fets de Maig - París (05-05-68) - Detenció de Serantini - Desgranges - Pemjean - Czolgosz - Marestan - Odéon - Gualandi - Perissino - Pedrini - Fortea - Graziani - Delannoy - Laisant - Barbieri - Berneri - Eriksson - Danussi - Reclus - Toryho - Aguado
Anarcoefemèrides
del 5 de maig
Esdeveniments
- Surt L'Endehors: El 5 de maig de
1891 surt a París (França) el
primer número del setmanari L'Endehors. Les cris
de l'Endehors sont lancés
una fois per semaine. Fundat per l'intel·lectual
anarquista Zo d'Axa,
tingué com a administradors i gerents E. Morel, Gilbert
Pessaux, Ritzerfeld,
Charles Chatel, Louis Matha, Félix Bichon, G. H. Somon, L.
Vivier, en diversesèpoques. Hi van escriure nombrosos
col·laboradors, com ara Paul Adam, Jean
Ajalbert, Victor Barrucand, Baruch, Tristan Bernard, Boutin, Georges
Brandal,
Jules Braut, Ch. De Brhay, Drodjaga, Arthur Byl, O. Carrie, Paul
Chabard, Louis
Chalain, Charles Chatel, Henri Cholin, Darien, Étienne de
Crept, Georges
Deherme, Lucien Descaves, Gaston Dubois, Edourad Dubus,
Sébastien Faure, Félix
Fénéon, Henri Fevre, Eugène Gaillard,
Georges-Lecomte, René Ghil, Paul
Gravelin, Émile Henry, A. Ferdinand Herold, Paul Armand
Hirsch, Marie Huot,
Abbé Jouet, Bernard Lazare, Julien Leclercq, M. J. Le Coq,
Paul Macon, Errico
Malatesta, Charles Malato, Ludovic Malquin, Marie Malthuriel, Jean
Manescau,
Camille Marchand, Louis Matha, G. Mathieu, Camille Mauclair, Victor
Melnotte,
Alexandre Mercier, Jules Mery, Louise Michel, Octave Mirbeau, Jean
Mortsauf,
Lucien Muhlfeld, Mathias Night, Théo Praxis, Pierre
Quillard, Henry de Regnier,
P. N. Roinard, Saint-Pol-Roux, Charles Saunier, Jan Steen,
Théophile Steinlen,
Joachim Stenot, Adolphe Tabarant, Pierre Veber, André
Veidaux, Émile Verhaeren,
Francis Viele-Griffin, Louis Vivier, Michel Zevaco, Zo d'Axa, etc. El
periòdic fou il·lustrat
per artistes llibertaris, com ara Lucien Pissarro, Maximilien Luce,
Steinlen,
Anquetin, Hermann-Paul o Léandre. Aquesta
publicació, que tirava sis mil
exemplars, tenia la particularitat que admetia publicitat. Quan
Ravachol fou
detingut, el periòdic obrí una
subscripció en favor de les famílies dels
proscrits. Aquesta iniciativa portà el tancament de Zo d'Axa
a la presó
parisenca de Mazas, però el periòdic
continuà publicant-se gràcies a Félix
Fénéon. Malgrat altres persecucions que portaren
Zo d'Axa a l'exili i a una
nova detenció, el periòdic continuà
publicant-se; en total en sortiren 91
números, l'últim el 19 de febrer de 1893.Émile Armand reeditarà la capçalera,
lleugerament modificada (L'En-Dehors), entre 1922 i
1939, i des de 2002
existeix una revista en línia amb aquest nom.
***
- Atac a L'Avvenire Anarchico: El 5 de maig de 1921 a Pisa (Toscana, Itàlia) els feixistes ataquen i calen foc la impremta del periòdic L'Avvenire Anarchico. Aquest setmanari, que es publicava des de l'1 de maig de 1910, deixarà d'editar-se el desembre de 1922 víctima de la repressió feixista.
***
- Surt Tiempos Nuevos: El 5 de maig de
1934 surt a Barcelona
(Catalunya) el primer número de la revista doctrinal
anarquista Tiempos
Nuevos. Revista
quincenal de sociología, arte, economía. Fundada i dirigida per Diego
Abad
de Santillán, inicialment fou de periodicitat quinzenal,
fins a gener-abril de
1935, que substituí com a setmanari Tierra y Libertad, suspesa
governativament. A parir del maig del 1935 fou mensual. En aquesta
revista de
gran qualitat hi col·laboraren importants teòrics
anarquistes (Juan Lazarte,
Felipe Alaiz, Isaac Puente, Agustín Souchy, Rudolf Rocker,
etc.) i
intel·lectuals (Gonçal de Reparaz,
Fèlix Martí i Ibáñez,
Martínez Rizo, etc.);
tingué com a il·lustradors Antoni Vidal, Josep
Renau, Manuel Monleón, Eduardo
Vicente i Jim, entre d'altres, i en fou secretari de
redacció Jacinto Toryho.
Assolí una elevada difusió (17.000 exemplars en
1936) i es distribuïa
internacionalment. Santillán s'esforçà
a definir un anarquisme constructiu,
que tingués en compte les realitats econòmiques a
l'hora d'elaborar un programa
per a la societat del futur. Diversos articles seus foren recollits al
llibre El
organismo económico de la revolución (1936). L'últim
número fou el
d'octubre-novembre de 1938 i desaparegué a causa de la
desfeta de la II
República espanyola.
***
- Tercer dia dels Fets de Maig:
El dimecres 5 de maig de 1937 la major part dels diaris de Barcelona
(Catalunya) no van sortir al carrer i la ciutat es va despertar amb una
relativa tranquil·litat. A mig matí combats
sagnants es van renovar,
particularment a la plaça Catalunya, la Via Laietana, al
carrer Corts i a les
zones properes al Palau de la Generalitat. Tancs disparant amb la
metralladora
avançaven per les Rambles. Les lluites d'aquest dia es van
centrar no a atacar
els centres oficials, resguardats per la força
pública, sinó els centres vitals
de les respectives organitzacions; fou el començament de
l'extermini de les
organitzacions entre elles. Les botigues que havien obert tancaren, els
grups
armats escorcollaven els vianants destrossant-ne els carnets sindicals.
Les
forces policíaques confiscaren la redacció i els
tallers de La Batalla,
el diari del POUM, on van efectuar diverses detencions i s'apoderaren
de
fusells i bombes de mà. A migdia va sortir una nota oficial
comunicant el
nomenament del nou govern de la Generalitat, compost per Carles
Martí Feced,
d'Esquerra Republicana de Catalunya; Valeri Mas, secretari de
Comitè Regional
de la CNT; Antoni Sesé, secretari general de la UGT, i
Joaquim Pou, de la Unió
de Rabassaires. Quan Antoni Sesé es dirigia al Palau de la
Generalitat en un
cotxe oficial per prendre possessió del seu
càrrec, va ser atacat al carrer
Casp, davant del Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT, i
morí acte seguit.
Aquest fet, sumat al coneixement de la mort de Domingo Ascaso
Abadía, va fer
que la indignació general s'estengués i que els
combats es generalitzessin
arreu. També aquest dia es va produir l'assassinat dels
intel·lectuals
anarquistes italians Camillo Berneri i Francesco Barbieri: el dia
abans, 4 de
maig, es va escorcollar el domicili dels dos italians (plaça
de l'Àngel, 2, 2n,
2a) amb la intenció de segrestar uns textos d'un llibre que
Berneri escrivia; i
l'endemà, a les sis de la tarda, es van presentar de bell
nou una dotzena
d'individus armats al domicili dels anarquistes, els van fer sortir i
els van
assassinar prop de ca seva; els cossos va ser recollits aquella mateixa
nit per
la Creu Roja i portats al dipòsit de l'Hospital
Clínic. Com que Sesé ja no
podia ser conseller de la Generalitat, la UGT va triar Rafael Vidiella
com a
substitut. Es van donar intents d'assalts diversos des de tots els
grups: al
Palau de Justícia, a la Comissaria General d'Ordre
Públic, a la caserna de la
Guàrdia Nacional Republicana (nou nom de la
Guàrdia Civil), al Sindicat Únic de
Sanitat, a la Federació Local de les Joventuts
Llibertàries, al Comitè Regional
de la CNT... El grup «Los Amigos de Durruti» van
editar un full on es pretenia
donar un nou contingut revolucionari radical a la lluita anarquista
durant els
combats, intent que va ser immediatament desautoritzat pels
Comitès Regionals
de la CNT i de la FAI. Aquella tarda van arribar al port de Barcelona
els bucs
de guerra republicans Lepanto i Sánchez
Barcaiztegui, que es van
posar a les ordres de la Generalitat, fet que implicava la
intervenció en el
conflicte del Govern Central, que es feia amb el poder de l'Ordre
Públic a
Catalunya i nomenava delegat de l'Estat el tinent coronel Alberto
Arrando, que
abans exercia el comandament de les forces de seguretat i
d'assalt. També
el Govern de la República va designar el general Pozas per
exercir el càrrec de
cap de la Quarta Divisió Militar. És a dir, que
el govern de la Generalitat
perdia automàticament dues atribucions importants: la
d'Ordre Públic i la de
Defensa. El nou delegat de l'Estat per a Ordre Públic va
exigir a totes les
organitzacions que deposessin les armes. Durant la tarda, des de
micròfons
instal·lats al Palau de la Generalitat, es van dirigir al
públic Vidiella, per
la UGT; Vàzquez, per la CNT; Josep Tarradellas, per ERC;
Pedro Herrera, per la
CNT; Miquel Valdés, Víctor Colomer y Pere
Ardiaca, pel PSUC, i Frederica
Montseny, per la CNT i en qualitat de ministra de la
República --s'ha de dir
que l'automòbil de Montseny havia estat atacat hores abans.
Abans de la
mitjanit, els comitès responsables de la UGT i de la CNT van
lliurar una nota
conjunta on ordenava a tots els afiliats que s'incorporessin
immediatament a
les seves tasques habituals i evitar tota mena de pertorbacions i
topades
hostils mútues. Mentrestant, les forces de la 26
Divisió de la CNT, comandats
per Gregori Jover i Máximo Franco, i els elements de la 29
Divisió del POUM,
que s'havien concentrat a Barbastro per marxar sobre Barcelona, es van
aturar a
Binefar, persuadits pels delegats del Comitè Regional de la
CNT i per Juan
Manuel Molina, subsecretari de Defensa de la Generalitat, que s'havia
d'evitar
qualsevol gest agressiu.
***
- París (05-05-68):
El 5 de maig
de 1968 a París (França) compareixen davant la
justícia set estudiants que
havien estat detinguts en dues càrregues
policíaques durant els enfrontaments
al Barri Llatí entre membres de la Compagnie
Républicaine de Sécurité (CRS,
Companyia Republicana de Seguretat) i revoltosos la nit del 3 de maig.
Quatre
d'ells, que tenen entre 18 i 22 anys, seran condemnats a dos mesos de
presó ferma
i la resta amb multes o penes en suspens, com les persones que havien
estat
jutjades el dia anterior. Les condemnes, com reconeixerà el
prefecte de
policia, són excepcionalment severes, ja que les penes de
presó ferma per a
fets de manifestació són molt rares aleshores.
Aquestes quatre condemnes
costaran molt cares al règim gaullista, ja que tot el jovent
parisenc lluitarà
a partir d'ara per l'alliberament dels companys. Les organitzacions
estudiantils prepararan la mobilització general prevista per
a l'endemà a la
Sorbona i es fa una crida als estudiants a constituir-se en
Comitès d'Acció.
L'agitació comença a escampar-se a diverses zones
de l'Estat francès. El
periòdic comunista L'Humanité
convida «a considerar les greus
conseqüències a les quals porta l'aventurisme
polític encara que es disfressi
rera d'una fraseologia revolucionària».
***
- Detenció de Franco
Serantini:
El 5 de maig de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia) es produeixen
violents
enfrontaments entre
manifestants antifeixistes i forces de la policia en una
manifestació convocada
per Lotta Continua per protestar contra el míting del
diputat feixista del
Moviment Social Italià Giuseppe Niccolai. Durant la
manifestació, el jove
Franco Serantini, membre del grup llibertari Giuseppe Pinelli,és detingut pels
agents després de ser violentament apallissat. Portat a la
caserna dels
carrabiners i després empresonat en una cel·la
d'aïllament a la presó pisana de
Don Bosco, morirà per les ferides produïdes per la
policia dos dies més tard,
el 7 de maig al matí, després d'una nit d'agonia.
Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972)
Naixements
- Antoine
Desgranges: El 5 de maig de 1852 neix a
Sant-Etiève (Arpitània) l'anarquista i
sindicalista revolucionari Antoine Desgranges. Després de
perdre la feina de
sabater esdevingué tintorer. L'abril de 1877 va ser nomenat
secretari d'una
secció de la Cambra Sindical de la Tintoreria de
Villefranche-sur-Saône
(Roine-Alps, Arpitània) que s'acabava de crear, i entre 1878
i el març de 1881
fou secretari general d'aquesta organització. El novembre de
1879 va ser elegit
regidor municipal de Villefranche, però l'any
següent, renovat en el carrer, el
rebutjà. El setembre de 1881, arran del fracàs i
de la dura repressió de la
vaga de tintorers de Villefranche, de la qual va ser secretari de la
seva
comissió executiva, esdevingué anarquista i fou
un dels creadors del grup
llibertari d'estudis econòmics «Le
Glaive». Com que no trobava treball,
s'instal·là a Lió
(Arpitània), on visqué al domicili del company
anarquista
Toussaint Bordat. El 21 d'octubre de 1882, durant una reunió
pública a
Villefranche, va fer una apologia dels atemptats dels grups anarquistes
de
miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), tot dient
que la burgesia
tenia els dies comptats i que per trobar burgesos només
calia anar al
restaurant Assommoir del teatre Bellecour de Lió.
Vint-i-quatre hores més tard,
una bomba explotà a l'Assommoir. Encartat en l'anomenat«Procés dels 66»,
sumari instruït arran de les manifestacions dels miners de
Montceau-les-Mines
d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre
d'aquell any a
Lió, el 8 de gener de 1883 va ser jutjat pel Tribunal
Correccional de Lió en la
Primera Categoria i condemnat per «afiliació a una
associació internacional de
treballadors amb la intenció de provocar la
suspensió del treball, l'abolició
del dret de propietat, de la família, de la
pàtria, de la religió i d'haver
comés un atemptat contra la pau
pública» a tres anys de presó, 500
francs de
multa, 10 anys de vigilància i cinc anys de
prohibició d'exercir els drets
civils, cívics i familiars. El 13 de maig de 1883 aquesta
pena va ser
confirmada pel Tribunal d'Apel·lació de
Lió. Sa companya, Mathilde Manasses,
planxadora anarquista, va ser acusada d'haver participat en l'atemptat
d'octubre de 1882, però finalment les investigacions se
suspengueren. Un cop purgada
la pena, retornà a Villefranche on continuà
animat grups anarquistes. El 14 de
novembre de 1885 va ser condemnat en rebel·lia a sis mesos
de presó per
ultratges vers l'alcalde de Villefranche, però el 31 de
març de 1886 va ser
detingut. En 1892 el grup anarquista de Villefranche, format per una
trentena
de membres, es reunia al seu domicili i en 1893 participà en
les reunions
preparatòries per a la publicació del setmanari
anarcocomunista lionès L'Insurgé,
del qual fou el seu
dipositari a Villefranche. En 1894 encara era vigilat per la policia i
el 29
d'agost d'aquell any en un escorcoll de casa seva es van trobar
periòdics
anarquistes. En aquests anys va ser membre de la Libre
Pensée de Villefranche.
El 10 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet
B» dels antimilitaristes
del Roine, però el maig de 1914 en va ser esborrat en una
revisió.
***
- Lucien Pemjean:
El 5 de maig de 1861 neix a Lió (Arpitània) el
periodista, escriptor i propagandista
anarquista i antimilitarista, i després boulangista i
activista antisemita i
filonazi, Pierre-Lucien Pemjean. Sos pares es deien Antoine Pemjean i
Amélie
Thiriot. Ben aviat s'interessà per les idees socialistes i
es guanyava la vida
com a gravador en fusta i publicista. Entre 1877 i 1880
publicà articles i
poesies en la revista Le Parnasse.
En
1878 edità la plagueta poètica Sancta
Libertas, on celebra la llibertat pel treball. En 1880
publicà La revanche de la raison,
on trobem
l'herència antisemita de Louis Auguste Blanqui, i el fullet Le Drapeau Rouge. En aquestaèpoca
col·laborà en Ni Dieu
Ni Maître. En
1881 tragué el fullet Propos
socialistes.
Le socialisme expérimental,
col·laborà en La
République Sociale. Journal international
littéraire i dirigí La
Question Sociale; en 1882 publicà
articles en Le
Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. En
1883, arran de l'atemptat contra el
restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de
1882, es refugià a
Bèlgica, ben igual que Antoine Cyvoct i Martinet. En 1884
publicà a París el
fullet Plus de frontières
i en 1885,
amb Egide Govaerts, fou responsable de la publicació
anarcocomunista L'Insurgé,
editada a Brussel·les
(Bèlgica). Aquest mateix any desertà i es va
refugiar a Londres (Anglaterra),
on fou membre de l'anarquista Club Internacional. En el primer
número de L'Autonomie Individuelle,
de maig de
1887, publicà un article reclamant un congrés per
definir l'estratègia que
devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Entre
1888 i
1889, amb Edouard Soudey, va fer costat l'estratègia
boulangista i el maig de
1889 publicà Cent ans
après (1789-1889),
atac contra el règim parlamentari amb un prefaci del mateix
general Georges
Boulanger. El setembre de 1889, en ocasió de les eleccions
legislatives, publicà
tres números del periòdic L'Assaut
i
l'octubre marxà cap a Tolosa de Llenguadoc per fer costa
l'elecció del
boulangista Paul Susini; participant el 29 d'octubre d'aquell any en la
manifestació boulangista organitzada en el funeral d'un
oncle del general
Boulanger. Entre març i abril de 1890
rellançà L'Assaut.
L'1 de maig de 1890 la policia escorcolla el seu domicili
del carrer Marcadet de París i descobrí, a
més de propaganda boulangista, 155
bastons i barres de ferro aparentment per a ser distribuïdes a
escamots; no
obstant això, va ser posat en llibertat. En 1891
signà i edità, amb Michel
Morphy, un cartell-manifest per denunciar la matança de
Fourmies
(Nord-Pas-de-Calais, França), sota el títol Protestation
contre les massacres de Fourmies, i que fou enganxat pels
carrers parisencs
de Belleville i de Ménilmontant. Posteriorment
s'instal·là a Bélgica, país
del qual
va ser expulsat el 10 d'octubre de 1891, arran d'haver fer una crida a
la
població en ocasió del funeral del general
Boulanger. L'1 de maig de 1892 penjà
un manifest antimilitarista dirigit als obrers i envià a
diversos generals una
carta injuriosa contra l'Exèrcit; per això, el 24
de setembre de 1892
l'Audiència del Sena el condemnà en
absència a 10 anys de presó i 3.000 francs
de multa, pena que va ser rebaixada en el recurs del 18 de novembre a
vuit mesos
de presó i 500 francs de multa. A resultes de
l'«Afer de Panamà», el 27 de
desembre de 1892 participà en un míting a la Casa
del Poble de Montmartre on
participaren socialistes i anarquistes. El 31 de desembre de 1892 va
ser
detingut i tancat a la presó de Sainte Pélagie de
París (França) per complir la
pena de «provocació de militars» a la
qual havia estat condemnat; durant el seu
empresonament va conèixer el destacat propagandista
antisemita Édouard Drumont
i altres activistes (Pol Martinet, Michel Zévaco, Aristide
Gardrat, etc.). El
juny de 1893 sortí gràcies a una amnistia. El 12
d'agost de 1893 organitzà un
homenatge a Gardrat, mort dies abans, al Mur dels Federats del
cementiri
parisenc de Père-Lachaise. Aquell mateix mes va ser«candidat de batalla» pel I
Districte de Lió, ciutat a la qual se li havia obligat la
residència. Entre
1893 i 1894 col·laborà en la parisenca La
Revue Libertaire. El 5 de març de 1894
publicà l'article «Expiation» en La Revue Libertaire, on va fer una
apologia a l'anarquista Auguste Vaillant i per això va ser
detingut tres dies
després al seu domicili del carrer Saint-Louis-en-l'Isle de
París. L'11 de maig
va ser jutjat per l'Audiència del Sena, però el
va absoldre de complicitat amb
els atemptats de Vaillant. No obstant això, no va ser
alliberat ja que estava
destinat a ser processat per «associació de
malfactors» en l'anomenat «Procés
dels Trenta». El 13 de maig de 1894, aprofitant la
distracció d'un guàrdia
municipal, aconseguí fugir del Palau de Justícia
i refugiar-se novament a
Londres. El març de 1896 encara romania a la capital
anglesa, vivint al barri
de Walton-on-Thames amb sa filla i sa companya Aimée
Pemjean, la qual
posteriorment s'exilià a l'Argentina amb el suport
econòmic de Louise Michel. El
12 d'agost de 1893 participà, amb Bichon i
Decrêpe, en l'homenatge a l'anarquista
Aristide Gardrat que se celebrà al Mur dels Federats. En
1894 el seu nom figura
en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària
de fronteres francesa. Quan esclatà l'«Afer
Dreyfus», s'arrenglerà en les
campanyes antisemites organitzades per Édouard Drumont i
col·laborà en el seu
periòdic La Libre Parole.
El juny de
1899 publicà a París un únic
número del periòdic Le
Salut Public i aquest mateix any
col·laborà en L'Assault.
Journal politique illustré. Entre
1900 i 1901 edità el setmanari Le
Cri du Transvaal, òrgan
propagandístic per la independència de les
repúbliques sud-africanes. En
aquests anys publicà novel·les i peces teatrals.
A partir dels anys vint fou el
director literari de l'editorial antisemita Baudinière i a
partir de 1934 fundà
i dirigí l'Agence Prima Presse, també de
propaganda antijueva i antimaçònica i
considerada l'antena oficiosa del règim nazi, alhora que
treballava per al
Doctor Schmoll, de l'ambaixada d'Alemanya. En aquests anys
publicà nombrosos
pamflets d'aquesta ideologia, com ara Vers
l'invasion (1933) i La Maffia
judéo-maçonnique (1934). Entre 1934 i
1939 publicà un petit periòdic
mensual, Le Gran Occident. Le
judéo-maçon, voilà l'ennemi,
dedicat a atacar els jueus i els maçons, i
milità en la Lliga Antijueva Universal; en 1939 aquesta
publicació va fer una
intensa campanya en suport del mariscal Henri Philippe
Pétain. També col·laborà
en L'Ami des Boërs i en Le Réveil du Peuple,
publicació del
Front Franc (FF) de Jean Boissel, de qui va ser molt amic. En 1941
participà en
la fundació de l'Association des Journalistes Antijuifs
(AJA, Associació dels
Periodistes Antijueus). A més a més
dirigí l'anomenat «Comitè Nacional per
a la
solució radical de la qüestió
jueva». Duran la II Guerra mundial cooperà amb
els ocupants nazis, fou membre de l'Institut d'Estudis de les Questions
Jueves
i va escriure per a periòdics col·laboracionistes
(Le Pays Libre!, Au
Pilori,
etc.). El 22 d'agost de 1944, durant l'Alliberament de
París, va ser detingut
per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i acusat de
col·laboracionista. És
autor de Cent ans après (1789-1889)
(1889), La paix nécessaire.
Réponse à M.
Camille Dreyfus (1890), L'auberge
rouge de Peyrabeille. Récit historique et dramatique
(1907), Germaine (1916), Les noces de Germaine (1916), Cyrano
de Bergerac, son premier amour (1926), La
gosse de l'assistance (1926), Petite
madone (1926), La plus belle
aventure
de Cyrano (1928), La jeunesse de
d'Artagnan (1930), Le capitaine
d'Artagnan. Roman de cape et d'épée
(1931), Vers l'invasion (1933,
reeditat en 1934 sota el títol La
Maffia judéo-maçonnique), La presse et les juifs depuis la
Révolution
jusqu'à nos jours (1941) i Le
cinquantenaire
de La Libre parole,
fondée parÉdouard Drumont (1942, amb altres). Lucien Pemjean
va morir el 10 de gener
de 1945 en un hospital de París (França).
***
- Leon Czolgosz: El
5 de maig de 1873
neix a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA) l'anarquista
individualista
partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank
Czolgosz; també va fer servir
els pseudònims Fred Nieman, John
Doe i Fred Nobody. Fill
d'una família d'immigrants polonesos, era el quart de vuit
germans. Sa mare,
bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels
germans; son pare era
pouater. Leon va treballar en una vidrieria a
Pensilvània i més tard en
una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga.
Però, deprimit, va
tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar
a llegir
publicacions llibertàries i a assistir a mítings
socialistes i anarquistes.
L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de
juliol de 1900 el
va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors
de Free Society,
a Chicago, però aquests el van prendre per un confident
policíac. El 31 d'agost
de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de
desenvolupar una
gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan
el president dels
Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar
l'esdeveniment, en
mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb
un revòlver Iver
Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre
dòlars i mig.
Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut,és va declarar
un «anarquista individual», no lligat a cap
organització. Va reconèixer haver
assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap
manera no el van influenciar
en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser
portat a ròssec amb
el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el
jutjarà a partir del
23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i
serà finalment
electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica el 29
d'octubre de 1901 a la
presó federal d'Auburn (Nova York, EUA). Les seves darreres
paraules van ser:«No em penedeixo de res. He matat el president
perquè era l'enemic de la classe
treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a
sa família i el van
destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman,
detinguda i acusada de complicitat,
va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va
fer
costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves.
Els grups
anarquistes de parla anglesa el van abandonar, els únics
col·lectius
llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians,
hispans,
francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la
conjuntura
per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels
anarquistes i
afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.
Leon
Czolgosz (1873-1901)
***
- Jean Marestan:El
5 de maig de 1874 neix a Lieja (Valònia, Bèlgica)
el militant
anarquista, pacifista,
maçó i neomaltusià Gaston Havard,
més conegut com Jean Marestan. Va haver
d'interrompre els seus estudis de medicina per raons financeres. Es va
instal·lar a París, va freqüentar els
cercles artístics i llibertaris i va
col·laborar en la premsa anarquista, especialment en Le
Libertaire, de
Sébastien Faure, i després en L'Anarchie,
de Libertad. En 1903 es
trasllada a Marsella i militarà en el grup llibertari«Els precursors». A més
d'interessar-se per l'espiritisme, va contribuir enormement en la
difusió del
neomaltusianisme, escrivint en el periòdic Génération
consciente, d'Eugène
Humbert. És autor del popular fullet Le mariage,
l'amour libre et la
maternité, argument de les conferències
que farà per tota França, i del
llibre L'education sexuelle (1910), que
serà censurat arran de la Llei
de 1920. Mobilitzat en 1914 com a infermer, reprendrà
després de la guerra les
seves col·laboracions en la premsa llibertària i
participarà també en L'Encyclopédie
anarchiste. En 1936, a partir d'un viatge a
Rússia, publicarà una obra
crítica L'emancipation sexuelle en URSS.
En 1943 va estar empresonat un
temps com a «intel·lectual
sospitós» d'ajudar la resistència i els
insubmisos.
Després de l'Alliberament, va col·laborar en La
grande réforme, de
Jeanne Humbert, i va fer nombroses conferències amb els
anarquistes sobre el
tema de la llibertat sexual. Jean Marestan va morir el 31 de maig de
1951 a
Marsella (Provença, Occitània). A més
de les obres citadesés autor de L'impudicité
religieuse (s.d.), Biribi d'hier et d'aujourd'hui
(1913), Anarchie
(1921), Peut-on vivre sans autorité?, si oui:
comment, si non: pourquoi?
(1923), Le mariage, le divorce et l'union libre
(1927), Nora ou La
cité interdite (1950), entre d'altres.
***
- Pierre Odéon: El 5 de maig de 1903 neix a Ar Mor-Bihan (Bretanya) el militant anarquista i antimilitarista Pierre Odéon, també conegut com Pierre Perrin. En 1921, com a responsable de les Joventuts Llibertàries, va ser detingut i condemnat a sis mesos de presó per un cartell incitant a la desobediència i a la insurrecció en cas de guerra. Va ser militant de la Unió Anarquista (UA) fins a 1926 i després responsable de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) a partir de 1928. En aquesta època va participar en la«Plataforma d'Arshinov». En 1929, després de rebutjar d'inscriure's en la reserva militar, va ser condemnat a un any de presó. Va realitzar una vaga de fam i després militarà en el«Comitè d'Acció contra les presons militars». L'1 de maig de 1931, amb el seu amic Louis Lecoin, va participar com a delegat dels llibertaris francesos en la delegació internacional de l'anarquisme mundial en la impressionant manifestació de Barcelona per exigir a la nova república espanyola una reforma radical de la societat. El 16 d'agost de 1931 a Lesinhan de las Corbièras va participar en el Congrés Regional de la UACR. A més de la seva col·laboració en el periòdic Le Libertaire --del qual va ser administrador en 1927--, va crear en 1934 el periòdic anarquista Le Tocsin. Quan va esclatar la Revolució espanyola en 1936, va ser delegat del«Comitè per l'Espanya Lliure» i va portar camions amb queviures i armes a la Península, on també va participar en la creació de la «Centúria Sébastien Faure», lluitant en les batalles de Farlete i Perdiguera. Cap al 1938, amb Renée Lamberet va organitzar la «Colònia Ascaso-Durruti» a Llançà (Alt Empordà, Catalunya) per als infants víctimes de la guerra. També va ser membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant l'ocupació nazi, va ser detingut i deportat a Buchenwald, camp de concentració del qual serà alliberat en 1945.
***
- Bruno Gualandi: El
5 de maig de 1905 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Bruno
Gualandi. Sos pares es deien
Alfredo Gualandi i Giuseppina Castelvetri. Encara adolescent,
participà en els«Fets del Palazzo d'Accursio» del 21 de novembre de
1920 a Bolonya. En 1921
s'adherí al moviment llibertari bolonyès. Es
guanyà la vida com a obrer de la
construcció. El juliol de 1923, perseguit per la seva
participació en la lluita
contra l'ascensió del feixisme, emigrà
clandestinament a França, on fou
expulsat. També expulsat de Bèlgica i de
Luxemburg, es refugià a Suïssa i
després retornà a França. En 1924,
arran de l'assassinat de Giacomo Matteoti,
entrà a formar part de la centúria«Camicie Rossi» (Camises Roges),
agrupació
paramilitar antifeixista creada a França per si calia
intervenir a Itàlia. El 2
de gener de 1925 va ser expulsat de França i el 28 de febrer
va ser condemnat a
18 mesos de presó per «cops i ferides».
Refugiat al Saarland alemany, trobà
feina com a fuster. En 1926, participà com a mercenari, amb
altres companys,
entre ells Alberto Meschi, en l'expedició armada frustrada
organitzada per
Francesc Macià Llussà («Fets de Prats
de Molló») contra la dictadura de Miguel
Primo de Rivera. En 1927 formà part del grup anarquista de
Seraing (Valònia,
Bélgica), sempre sota vigilància
policíaca. Amb Angelo Sbardellotto i Maria
Zazzi, participà activament en la campanya de suport als
anarquistes
italoamericans Sacco i Vanzetti, declarant la vaga general a
Bèlgica el dia de
l'execució d'aquests, fet desaprovat per la
burocràcia sindical d'aquell país. En
1930 passà a França sota falsa identitat.
Reconegut, va ser detingut i l'any
següent va ser condemnat a París a vuit mesos de
presó per «infracció al decret
d'expulsió». A finals de 1931 va ser alliberat i
s'instal·là a Arcueil (Illa de
Fraça) amb sa companya Tosca Tantini, germana del destacat
militant Giuseppe
Tantini. El 30 d'octubre de 1932 va ser detingut durant una
reunió a Fontenay-sous-Bois
amb vistes a republicar Umanità
Nova
i el 2 de novembre condemnat, amb Pompeo Franchi, Ruggero Cingolani,
Ulisse
Merli i Emilio Predieri, a dos mesos de presó per«infracció a l'ordre
d'expulsió». En 1933, amb Raimindo Corti i altres,
marxà a Espanya on, segons
la policia, alguns companys sospitaren que es tractava d'un«espia feixista». El
24 de novembre de 1934 va ser condemnat a França a quatre
mesos de presó i el 9
de setembre de 1935 a tres mesos per «infracció a
la disposició d'expulsió». El
2 d'agost de 1936 marxà, amb altres companys (Giuseppe
Tantini, Equo Giglioli,
Renzo Cavani, Mario Girotti, Libero Luppi, Michele Centrone, Socrate
Franchi,
etc.) com a voluntari a la guerra d'Espanya i a Barcelona (Catalunya)
s'allistà
en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso». El 28 d'agost participà en els
combats de Monte Pelado a Osca. El 24 d'octubre de 1936, Bruno
Gualandi, quan portava
aigua i municions a un grupet de milicians que havien quedat
aïllats en una
posició avançada a Tardienta, al front d'Osca,
(Aragó, Espanya), va caure
abatut per les tropes franquistes. Fou enterrat a Bizién
(Osca, Aragó, Espanya).
Sa companya Tosca Tantini el reemplaçà al front.
***
- Aldo Perissino: El 5 de maig de 1909 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Aldo Perissino. Juntament amb sos quatre germans i sa germana, començà a militar molt jove en el moviment llibertari venecià. A començaments dels anys trenta s'exilià a França, on retrobà son pare i sos germans, que ja estaven instal·lats a la regió parisenca. L'agost de 1936, amb son germà petit Corrado, marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola. S'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Durant l'ofensiva d'abril de 1937 va ser greument ferit arran d'un atac contra l'antic castell de Becha, a la Foia d'Osca. Aldo Perissimo va morir el 7 d'abril de 1937 a la infermeria de campanya d'Apiés (Osca, Aragó, Espanya) on havia estat hospitalitzat. Al final de la II Guerra Mundial es fundà a Venècia un grup anarquista «Aldo Perissino», adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI).
***
- Belgrado Pedrini:
El 5 de maig de 1913 neix a Carrara (Toscana,
Itàlia) l'escriptor, poeta, militant anarquista i
partisà antifeixista Belgrado
Pedrini. Sos pares es deien Guglielmo Pedrini, escultor marbrista
llibertari, i
Rosa Vanci. El nom de Belgrado li ve de la capital Sèrbia,
on son pare havia
viscut per qüestions de feina. Quan tenia nou anys
quedà orfe de mare. Començà
a introduir-se d'adolescent en el pensament llibertari amb la lectura
dels
clàssics (Friedrich Nietzsche, Carlo Cafiero, Max Stirner,
Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i quan tenia 18 anys
començà a militar, amb
la preocupació de son pare, amic de Malatesta i coneixedor
de la repressió que
patia el moviment llibertari. Arran de l'adveniment de Benito Mussolini
al
poder, amb altres companys de Carrara, lluità contra els
escamots feixistes i
destacà com a propagandista anarquista i per la qual cosa va
ser denunciat i
condemnat en diferents ocasions. Entre 1937 i 1938 restà
tancat a diverses
presons i a la de Pianosa conegué el socialista i futur
president de la
República italiana Sandro Pertini. Un cop alliberat,
continuà amb la seva
militància llibertària i treballà en
una empresa d'autobusos. El febrer de
1942, amb Giovanni Zava i Gino Giorgi, desarmà i
apallissà un grupet de cinc
feixistes en un bar de Carrara i aquest fet els obligà a
fugir cap a Milà. En
aquesta ciutat van mantenir un tiroteig durant hores amb una patrulla
nazifeixista quan van ser sorpresos aferrant cartells on es feia una
crida a la
insurrecció contra el conflicte
bèl·lic, però van poder fugir amb un
tren de
càrrega fins a Gènova i després a La
Spezia. Estretament buscats per l'Organizzazione
per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per a
la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme),
la policia política
mussoliniana, va ser interceptats en una pensió de La Spezia
i, després d'un
tiroteig, en el qual els tres anarquistes van ser ferits greument i un
policia
resultà mort, van ser detinguts. De la presó de
La Spezia van ser traslladats a
la de Massa a l'espera d'una més que probable condemna de
mort, però el juny de
1944 un escamot de partisans anarquistes de la brigada«Elio» aconseguí
alliberar-los, juntament amb una cinquantena de presos, i
s'integrà immediatament
en aquest grup de la resistència antifeixista.
Prengué part en diverses accions
de sabotatge i d'atac a les tropes nazifeixistes de la zona
d'Apuània fins a la
seva derrota. Després de l'Alliberament, el maig de 1945 va
ser novament detingut
pels fets de 1942 i per altres actes, com ara l'expropiació
d'alguns
industrials del marbre de Carrara, Milà i La Spezia per
finançar la lluita
antifeixista. El maig de 1949 va ser condemnat per
l'Audiència de Liorna a
cadenà perpètua, pena que va ser commutada per 30
anys de presó. A la garjola
es dedicà a l'estudi de la filosofia i de la literatura,
aconseguint una gran
cultura de manera totalment autodidacta. També es
dedicà a la poesia i en 1967
va escriure a la presó de Fossombrone la
composició lírica Schiavi,
que
serà usada posteriorment com a text per a la famosa
cançó anarquista Il
Galeone. El juliol de 1974, quan li mancava poc per a complir
la pena
imposada, va ser indultat pel president de la República
italiana, el seu amic
Sandro Pertini. Però així i tot, no va ser
alliberat ja que havia de complir
tres anys de presidi per temptativa d'evasió i va ser portat
a presó de Pisa.
Gràcies a la campanya mediàtica de suport
internacional que s'engegà, aconseguí
sortir en llibertat el 17 d'abril de 1975. Immediatament
reprengué la
militància anarquista i amb Giovanni Zava, Giovanni Mariga i
Gogliardo Fiaschi
fundà a Carrara l'anomenat Cercle Cultural Anarquista«Bruno Filippi». Entre
1976 i 1979 va fer costat el grup de lluita armada llibertari Azione
Rivoluzionaria.
Durant els seus últims anys de vida es dedicà a
redactar manifests i fullets, a
reimprimir els articles que Bruno Filippi va escriure per a L'Iconoclasta!
i a la publicació del periòdic L'Amico
del Popolo. Belgrado Pedrini va
morir l'11 de febrer de 1979 a Carrara (Toscana, Itàlia).
Pòstumament, en 2001,
es publicaren les seves memòries sota el títol Noi
fummo i ribelli, noi
fummo i predoni. Schegge autobiografiche di uomini contro,
que han estat
traduïdes al francès (2001) i al
neerlandès (2007), i els seus Versi liberi
e ribelli. Poesie.
Belgrado
Pedrini (1913-1979)
***
José Fortea Gracia:
El 5 de maig de 1916 neix a San Martín del Río
(Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
José Fortea Gracia.
Quan tenia nou anys començà a treballar fent
teules i totxos. Cap al 1932 passà
a fer feina a les mines d'Utrilla i s'afilià a la
Unió General de Treballadors
(UGT), sindicat aleshores dominant a la zona. Després de
llegir Entre
pagesos, d'Errico Malatesta, i de conèixer el
cenetista Román Mampel, se
sindicà a la Confederació Nacional del
Treballadors (CNT). Quan esclatà la
guerra lluità en les agrupacions de Logronyo i de
Castán enquadrat en la
Columna Carod a diversos fronts (Villanueva, Rebollar i Vivel del
Río). A
partir de desembre de 1936 passà a la Columna Ortiz i des de
març de 1937 i
fins al final de la guerra a la Columna Durruti, acabant com sergent i
en la
qual va tenir un càrrec de representant de les Joventuts
Llibertàries. Amb el
triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diversos
camps (Vernet,
Setfonts i Montlluís). Després
treballà a les mines del departament de Gard, on
va ser detingut en diverses ocasions. El febrer de 1941 fou enviat a
Nimes.
Entre 1942 i 1943 participà en la organització de
la CNT de Gard i durant tota
la dècada dels quaranta fou un dels organitzadors de
missions clandestines a la
Península. El març de 1943 fou un dels fundadors
i primer secretari de la
Federació Local de la CNT d'Alès. El setembre de
1943 va haver de fugir dels
alemanys a La Grand Comba, Les Rosières, Le Pompidou, Barra,
Bebron, Brosus,
Florac, Mande i Le Masbonnet, i encapçalà la
secretaria de la Zona Primera de
la CNT. En 1944 s'establí a Montelaimar, on
milità en la CNT i en la
resistència antinazi del sud de l'Ardecha i de la Droma,
alhora que treballà en
tasques relacionades amb la construcció. En 1945
assistí al I Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili a París. En 1950 fou
membre del Comitè de
la Junta Española de Liberación (JEL, Junta
Espanyola d'Alliberament) i de
l'Aliança Sindical. Entre 1957 i 1958 exercí de
secretari de la Regional de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1962 fou
secretari de la CNT de
Montpeller --càrrec que renova en 1965-- i de la Regional de
la FAI. En 1965
s'encarregà de l'organització del
congrés d'aquell any. A més, assistí
com a
delegat a nombrosos congressos: Llemotges (1961), Marsella (1975),
Barcelona,
Torrejón, Bilbao, Granada, etc. En 1971 va ser delegat al
Congrés de la
Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Encara
segueix militant en la
Federació Local de Montpeller de la CNT. Trobem
col·laboracions seves en nombrosos
periòdics, com ara Boletín Interno CIR,Cenit, CNT, Le
Combat Syndicaliste, Espoir, Itaca,Siembra, Solidaridad
Obrera, etc. És autor de Comarcal de
Utrillas: en lucha por la libertad,
contra el fascismo (1936-1939) (1970), Los
desheredados (1974), Amor
y lucha. Ilusiones ahogadas) (1981), Tiempo de
historia. No hay mas cera
que la que arde (2002), Mi paso por la Columna
Durruti-26 División
(2005) i té manuscrits inèdits (CNT, su
organización en el Departamento de
Gard y región, En el umbral de la vida,Recuerdos, Reflejos
del exilio, Tres años, 8 meses y 25
días en la mina, Vuelta al
terruño, Yo quiero ser madre. Novela de
hechos y cosas que existieron,
etc.).
---