Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 155 | 156 | (Page 157) | 158 | 159 | .... | 465 | newer

    0 0

    [13/03] Atemptat contra Alexandre II - Revolta a Inca -«L'Idée Anarchiste» -«Prometeo» - Luce - Zielinski - Arana - Aspas - Giua - Lafforgue - Grignard - Pelloutier - Comas - Suberviola - Barrucand - Paraf-Javal - Havel - Teruel - Lefebvre - García - Cacucci

    Anarcoefemèrides del 13 de març

    Esdeveniments

    L'atemptat contra Alexandre II segons "The Ilustrated London News"

    - Atemptat contra Alexandre II:El 13 de març --1 de març segon el calendari julià rus de l'època-- de 1881 a Sant Petersburg (Rússia) el tsar Alexandre II mor en un atemptat de l'associació secreta«Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) quan una bomba esclata en passar el seu carruatge, que amb aquest gest pretenia «obrir la via cap a la Revolució social». Fou el quart atemptat en tres anys contra el tsar. Els anarquistes Nikolaï Kibaltxitx, Sofia Petrovskaïa, Nikolaï Rissakov, Gavril Mikhaïlov, Andreï Jeliabov, revolucionaris professionals, van ser detinguts i condemnats a mort. Hessa Hefmann, que estava embarassada, va ser deportada a Sibèria. La mort l'hi provocà l'activista polonès Ignati Grinevitski, que morí en l'atemptat, i que actuava motivat per la forta repressió cultural i política que es vivia a Polònia. «Narodnaia Volia» es va formar l'agost de 1879, després de la escissió de l'organització «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat) en «Narodnaia Volia» i «Txernij Peredel» (Repartiment Negre) --la palabra volia significa en rus tant«llibertat» com «voluntat»--, i agrupava revolucionaris anarquistes, nihilistes i narodniki (populistes).

    ***

    Revolta de les subsistències

    - Revoltes de les subsistències: El 13 i el 14 de març de 1919 es desencadena a Inca (Mallorca, Illes Balears) una versió repetida dels fets de Palma del 18 de febrer de 1918 i de 1919. Davant la manca de subsistències i amb una gran intervenció de les societats obreres, especialment sabaters i paletes anarcosindicalistes, es generalitzà el saqueig de les botigues de queviures. Malgrat l'actuació de la guàrdia civil i les detencions, les tensions aviat es complicaren en declarar-se en vaga els miners d'Inca, de Lloseta i de Selva, i en produir-se un gran moviment de solidaritats amb la vaga de La Canadenca de Barcelona. La tensió social a Inca ja es rossegava des de febrer; el dia 20 ja s'havia iniciat un moviment de protesta contra el batle i contra el cap liberal de la ciutat, tot això amb una gran quantitat de mítings obrers, i el dia 24 l'exèrcit va haver de sortir al carrer per reprimir els aldarulls.

    ***

    Capçalera de "L'Idée Anarchiste"

    - Surt L'Idée Anarchiste:El 13 de març de 1924 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual L'Idée Anarchiste, editat per Lucien Haussard com a eina d'expressió lliure de totes les tendències anarquistes. L'editorial del primer número («À nos amis, à nos lecteurs»), del qual es van editar 7.500 exemplars --dels quals 5.000 van ser enviats arreu de l'Estat--, estarà firmada per 21 signataris, molts col·laboradors de la publicació i militants internacionals que escriuran sobre el moviment anarquista d'arreu del món. També van ser fundadors Louis Anderson, Kléber Nadaud i Julien Content. Entre els principals col·laboradors podem citar Louis Anderson, Alphonse Barbé, Luigi Bertoni, André Bonder, Pierre Bonniel, Julien Content, Belaville, Anatoli Gorelik, Jules Guérin, Charles Hotz, Marc Klavansky (Marc Mratchny), Arthur Lehning, Haakon Lerouge, Gaston Leval, Errico Malatesta, Félix Michaud, André Mollot, Arthur Muller-Lehning, Kléber Nadaud, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Édouard Rothen, Diego Abad de Santillán, Alexandre Schapiro, Samuel Schwarzbard, Imre Snaruka, Albert Soubervielle, Ugo Treni, Paul Veber, etc. Se'n van editar 13 números, l'últim del 15 de novembre de 1924.

    ***

    Capçalera de "Prometeo"

    - Surt Prometeo: El 13 març de 1926 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista Prometeo. N'eren responsables els germans González Inestal. Hi van col·laborar Francisco Caro Crespo, Juan Gallego Crespo, Anselmo Lorenzo, Antonio Moreno, Idilio M. Serrano i Sergio Sevillano, entre d'altres. Aquest primer número és l'únic conegut.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Maximilien Jules Luce (ca. 1910)

    - Maximilien Luce:El 13 de març de 1858 neix a París (França) el pintor, gravador i militant anarquista Maximilien Jules Luce. De nin va ser testimoni de molts fets tràgics durant la Comuna de París. Des de 1881 va freqüentar els cercles anarquistes parisencs. Lector de La Révolte, va esdevenir amic de Jean Grave. En 1887, Pissarro, Seurat i Signac el van acollir dins del grup dels neoimpressionistes. Va signar aleshores nombrosos dibuixos per a diversos periòdics anarquistes (Le Père Peinard,La Révolte, L'En Dehors, La Feuille, etc.). En 1894, com a conseqüència dels atemptats de Ravachol, Vaillant i altres, va ser detingut i empresonat. Definit com a «anarquista perillós», els seus dibuixos van ser jutjats per «incitar el poble a la revolta» en el famós«Procés dels Trenta». Sobre la vida carcerària, Luce va realitzar una sèrie de litografies, acompanyades d'un text de Jules Vallès. Un cop alliberat, va col·laborar amb la revista Les Temps Nouveax. En 1934 va assumir la presidència de la Societat d'Artistes Independents i el mateix any va signar una crida apel·lant a la lluita antifeixista. Va pintar nombroses teles de temàtica obrera i camperola i moltes sobre la Comuna de París. Maximilien Luce va morir el 7 de febrer de 1941 a París (França).

    ***

    Notícia sobre Joseph Zielinski apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" del 8 de novembre de 1919

    - Joseph Zielinski: El 13 de març de 1861 neix a Piotrków (Piotrków, Imperi Rus; actual Piotrków Trybunalski, Łódź, Polònia) el metge i militant anarquista i sindicalista revolucionari Josef Zielczak, conegut com Joseph Zielinski. Entre 1901 i 1906 estudià medicina a París (França) i participà en les activitats del grup editor de Les Temps Nouveaux, publicació anarquista en la qual col·laborà. També publicà diversos fulletons, com ara La grève générale (1901), Le socialisme hypocrite (1902), L'anarchisme a-t-il une raison d'être en Pologne (1906) i Syndicats ouvriers de combat (1906). Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 representà Polònia en el Congrés Internacional de la Libre Pensée de París i en 1907, sa companya, Iza Zielinska, amb Josef Schweber, fou delegada de Polònia en el Congrés Anarquista d'Àmsterdam. En 1919 signà un manifest en protesta contra el bloqueig a la Rússia bolxevic. En 1920 marxà a Polònia, on, partidari del sindicalisme revolucionari, fou l'introductor d'aquest corrent i dels seus pensadors (Émile Pouget, Fernand Pelloutier, Victor Griffuelhes, etc.) en aquest país. Posteriorment va ser nomenat cap del Servei d'Higiene del Treball i de Malalties Professionals del Ministeri del Treball polonès. Prengué part activa en l'elaboració de tot un seguit de lleis socials, especialment en el projecte relatiu a les malalties professionals que esdevingué el Decret del 22 d'agost de 1927. En 1927 publicà el fullet sobre higienisme laboral a Polònia. Fou membre de l'Organització Internacional del Treball (OIT), on destacà en la seva tasca a favor de la higiene industrial, i conseller del Ministeri del Treball i de l'Assistència Social de Polònia. Joseph Zielinski va morir el 12 de desembre de 1927 Varsòvia (Polònia). El 15 de desembre de 1934 sa companya Iza Zielinska morí a Varsòvia (Polònia).

    ***

    José Ramón Arana

    - José Ramón Arana: El 13 de març de 1905 neix a Garrapinillos (Saragossa, Aragó, Espanya) l'escriptor anarcosindicalista, i després socialista i comunista, José Ruiz Borau, més conegut sota el pseudònim de José Ramón Arana Alcrudo, encara que va fer servir d'altres (Pedro Abarca, Juan de Monegros, etc.). En 1913, arran de la mort per tuberculosi de son pare, el mestre rural Ventura Ruiz Lara, s'instal·là amb sa família a Pina de Ebro, on sa mare –Petra Borau Alcrudo, tia del cineasta José Luis Borau– muntà un taller-acadèmia de tall i confecció, però el projecte no reeixí i sa família es traslladà a Saragossa. Per ajudar sa mare, de ben jovenet hagué de posar-se a treballar en diferents feines (impremtes, comerços, tallers, oficines, etc.) i fins i tot provà sort en el món de la tauromàquia. En els anys vint, coincidint amb la dictadura de Primo de Rivera, marxà cap a Barcelona (Catalunya) i entrà a fer feina de fonedor a la factoria «Can Girona»–a partir de 1947 prengué el nom de MACOSA (Material i Construccions SA)–, al Poblenou. En 1926 es casà a Barcelona amb Mercedes Gracia, amb qui tindrà cinc infants (Alberto, Augusto, Rafael, Marisol i Mercedes). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), freqüentà els ateneus llibertaris i es creà una important cultura autodidacta. Entre 1924 i 1926 col·laborà amb versos en la revista Pluma Aragonesa. Poc abans de l'esclat de la Guerra Civil, retornà a Saragossa, on entrà a fer feina com a empleat bancari en el Banc Hispanoamericà i s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), de la qual va ser vicepresident provincial de la seva l'Associació d'Empleats de Banca i Borsa. En aquestaèpoca fou fundador i secretari de l'Ateneu Popular de Saragossa. El 17 de juliol de 1936, quan el cop militar feixista, es refugià amb sa família a Monegrillo. Durant els primers moments de la guerra fou milicià en la«Columna Durruti», però després, amb al suport del moviment anarquista, va fer de mestre a Monegrillo. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la UGT li van encarregar la reorganització d'aquestes dues entitats a l'Aragó republicà. El 8 de desembre de 1936, quan ja s'havia afiliat en secret al Partit Comunista d'Espanya (PCE), va ser nomenat en nom del PSOE conseller d'Obres Públiques i, més tard, d'Hisenda en el Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA, també anomenat«Consell d'Aragó»), institució de la qual arribà a ser vicepresident. També ocupà nombrosos càrrecs en les files socialistes, com ara membre de les Comissions Executives Regionals del PSOE i de l'UGT, del Comitè d'Enllaç UGT-CNT d'Aragó, caixer del Banc d'Espanya a Casp, delegat de la Caixa de Reparacions, delegat interventor d'Abastaments del Govern de la II República a Terol, etc. En aquesta època entaulà relació amb l'escriptora i periodista María Dolores Arana Ilarduya (Marixa), de qui posteriorment prengué el llinatge amb el que titulà totes les seves obres, llevat de la primera, que sortí amb el seu nom real, i de les dues que signà amb el pseudònim de Pedro Abarca. Un viatge a la Unió Soviètica entre abril i maig de 1937 en representació del Consell d'Aragó per a les celebracions del Primer de Maig, donà lloc al seu primer llibre, Apuntes de un viaje a la URSS (1938; anteriorment publicat entre juny i juliol de 1937 en el diari de LleidaUHP). De tornada d'aquest viatge, s'afilià oficialment al PCE i formà part del seu Comitè Regional d'Aragó. En aquesta època publicà dos llibres de poemes, Mar del Norte. Mar Negro (1937) i Viva y doliente voz (1938); un llibre de contes, El tío Candela. Cuentos de la Segunda Guerra de Independencia (1938); i una obra de teatre, El viejo, la vieja y el olmo (1938). També col·laborà en periòdics comunistes (UHP, Vanguardia, etc.). Un cop dissolt per decret el Consell d'Aragó, l'11 d'agost de 1937, va ser nomenat cap de premsa i propaganda del Comissariat de la 44 Divisió de l'Exèrcit republicà i a partir de 1938 començà a participar en missions especials del Ministeri de Defensa a França, essent nomenat cap del Servei d'Informació i Contraespionatge del Servei d'Investigació Militar (SIM) a Baiona (Lapurdi, País Basc), amb el nom de José Ramón Arana Alcrudo (nascut a Sant Sebastià), que a partir d'aleshores usaria com a propi. Quan acabà la guerra es trobava a França i va ser reclòs al camp de concentració de Gurs, d'on aconseguí fugir. A França tingué el primer (Juan Ramón) dels seus dos fills amb María Dolores Arana Ilarduya. El juny de 1939, amb el suport de l'activista quàquera Margaret Palmer, embarcà des de Marsella amb La Salle cap a La Martinica, fent servir el nom de José Ramón Arana Alcrudo, amb sa nova companya, abandonant la seva esposa i sos quatre fills supervivents –Mercedes morí quan encara no tenia dos anys–, residents a Monistrol (Bages, Catalunya). Després d'una breu estada a l'illa caribenya, on tingué son segon fill (Federico), marxà cap a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana), on publicà el seu llibre de poemes Ancla (1941). Després d'un intent d'establir-se a  Cuba, el 14 d'octubre de 1941, gràcies al suport de Manuel Andújar, arribà a Veracruz (Veracruz, Mèxic) amb sos fills Juan Ramón i Federico Arana. A la Ciutat de Mèxic (Mèxic) començà a publicar obres poètiques, com ara A tu sombra lejana (1942) i creà col·leccions (Cuadernos del Destierro) i revistes, com ara Aragón. Gaceta mensual de los aragoneses en México (1943-1945), Ruedo Ibérico (1944), Las Españas. Revista literaria (1946-1956)–fundada amb Manuel Andújar i Anselmo Carretero i que serà una de les més importants de l'exili republicà–, Crisol (1953-1960) o Diálogo de las Españas (1957-1963). Entre 1943 i 1945 portà la secció«La hora de España» en el diari El Popular. En 1945 publicà l'assaig Politiquería y política. Es guanyà la vida com a venedor ambulant de llibres, activitat que va ser novel·lada per Simón Otaola en la seva obra La librería de Arana. Historia y fantasía (1952), i més tard treballà en l'editorial González Porto. A començament de la dècada dels cinquanta entaulà una nova relació amorosa, amb Elvira Godàs Vila, que feia classes de música i regentava una pensió de senyoretes i amb qui es casà el 29 de desembre de 1960 i tingué un altre fill (Miguel Veturián) –Elvira Godàs no conegué l'existència de sa família espanyola fins 16 anys després. En 1950 publicà el seu recull de contes El cura de Almuniaced, considerada la seva obra mestra. En 1951 s'edità el drama rural de fort contingut social Veturián. En 1968 se li va diagnosticar un càncer i, després de 13 dies internat al Sanatori Espanyol de Mèxic, realitzà els tràmits per tornar a Espanya. A finals de 1971 va ser operat d'un tumor cerebral i el juny de 1972 retornà a la Península i s'instal·là a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya). A més de les obres citades, és autor de Fantasmas (1949), Por un Movimiento de Reconstrucción Nacional (1949, aparegut sota el nom col·lectiu de Las Españas), Esta hora de España. Contestación a una encuesta de«Ibérica» (1957), Antonio Machado y Pablo Casals (1957), Romance del ciego Viroque (1960), De pereza mental (1967), Cartas a las nuevas generaciones españolas (1968), ¡Viva Cristo Ray! y todos los cuentos (1980, pòstuma) i Poesías (2005, pòstuma). El gener de 1973 publicà Can Girona. Por el desván de los recuerdos, primera part d'unes memòries novel·lades, testimoni de la Barcelona obrera durant la dictadura de Primo de Rivera i en la qual la CNT té un marcat protagonisme, que no tingueren continuació a causa de la seva mort. José Ramón Arana va morir, a conseqüència del càncer que arrossegava, el 23 de juliol de 1973 a la clínica Quirón de Saragossa (Aragó, Espanya) i fou enterrat a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya), al costat de sa mare. El seu fons personal es troba dipositat des del 2009 a l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) de Barcelona.

    José Ramón Arana (1905-1973)

    ***

    Gabriel Aspas Argilés

    - Gabriel Aspas Argilés: El 13 de març de 1912 neix a Orea (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Gabriel Aspas Argilés. Sos pares es deien Florencio Aspas i Valeriana Argilés. Metal·lúrgic de professió, treballà als Alts Forns de Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià) i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil lluità al front de Terol. Ferit greument, fou hospitalitzat a Conca i a Utiel. En aquesta última localitat conegué Gabriela Lahuerta, que esdevindrà sa companya en 1938. Després s'enquadrà en la «Columna de Ferro» fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista, fou detingut a Alacant i acabà internat al camp de concentració d'Albatera. Després de diverses presons, fou tancat a la de València. Fou amollat en llibertat condicional per treballar al pantà de Benaixeve (Serrans, País Valencià), on creà la CNT clandestina, de la qual fou secretari, i establí contactes amb la guerrilla. Denunciat, fou torturat i empresonat a València. Un cop lliure, marxà a França. En 1950 s'instal·là a Besiers, on milità d'antuvi en la CNT i després en els Grups d'Afinitat Confederal (GAC). En 1972 formà part de la Comissió de Relacions de «Frente Libertario», amb Sara Berenguer, Acracio Ruiz i altres. Participà activament en les activitats de la colònia d'exiliats espanyols de Besiers. Gabriel Aspas Argilés va morir el 12 d'octubre de 1997 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

    Gabriel Aspas Argilés (1912-1997)

    ***

    Foto de la policia italiana de Renzo Giua

    - Renzo Giua: El 13 de març de 1914 neix a Milà (Llombardia itàlia) l'activista antifeixista de tendència llibertària Lorenzo Giua, més conegut com Renzo Giua i que va fer servir els pseudònims de Franco Franchi i Bittis. Sos pares, sards, es deien Michele Giua (Lino), reputat químic i professor de química orgànica industrial a la Universitat, i Clara Lollini, també química. Quan tenia sis anys, sa família s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i assistí a l'institut Massimo d'Azeglio d'aquesta ciutat, on fou deixeble d'Augusto Monti. Amb altres estudiants i professors antifeixistes (Vindice Cavallera, Mario Andreis, Gian Domenico Cosmo, Alfredo Perelli, Paolo Sabbione, Luigi Scala, etc.), s'adherí al moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), al voltant de Carlo Rosselli. Aquest grup, juntament amb altres membre de GL de Torí (Aldi Garosci, Carlo Levi i Pier Leone Migliardi), el socialista Riccardo Poli i l'anarquista Michele Guasco, el setembre de 1931 creà el periòdic Voci d'Officina, del qual només sortires tres números i que pretenia arribar a una entesa entre totes les forces antifeixistes. El gener de 1932, amb altres membres de GL de Torí, va ser detingut per«propaganda subversiva» i jutjat pel Tribunal Especial per a la defensa de l'Estat i, després de 108 dies empresonat, va ser alliberat el 29 d'abril per manca de proves. Entre 1934 i 1938 col·laborà en el periòdic Giustizia e Libertà, moltes vegades signant com Bittis. Estudiant de Filosofia i Lletres a la facultat, el març de 1934, alarmat per la detenció de Leone Ginzburg, advertí als companys que amaguessin el material antifeixista que tenien a les seves cases i marxà cap a Balme (Piemont, Itàlia), localitat propera a la frontera, i poc després aconseguí passar clandestinament a França a través de les muntanyes gelades. A París, sempre en contacte am Carlo Rosselli, formà un grup de GL amb altres quatre intel·lectuals antifeixistes (Mario Levi, Aldo Garosci, Franco Venturi i Nicola Chiaromonte) i va fer estudis universitaris. Entre el 21 i el 25 de juny de 1935 assistí al Congrés Internacional d'Escriptor Revolucionaris, amb Carlo Rosselli, Mario Pistocchi, Nicola Chiaramonte, Leonardo Martini, Carlo Sforza i Gaetano Salvemini, entre altres. En els últims mesos de 1931 havia sorgí una profunda divergència política entre Rosselli i el grup de GL de Torí sobre el tipus d'Estat que calia instaurar després de la caiguda del feixisme. A la democràcia parlamentària representativa, defensada per Rosselli, el grup de joves de GL propugnava una democràcia més directa basada en els Consells Obrers i Pagesos. El desembre de 1935 la ruptura entre els dos grups va ser total i el gener de 1936 Nicola Chiaromonte, Mario Levi i Renzo Giua abandonaren GL i s'acostaren al pensament llibertari. En aquesta època s'assabentà de la detenció de son pare, també militant de GL, el qual va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó per les seves activitats antifeixistes. Durant una temporada s'establí al cantó de Ticino (Suïssa), on entrà en contacte amb altres exiliats italians, com ara Giuseppe Faravelli, B. Lugli ed E. Masini, i hagué de retornar a França quan la policia secreta italiana descobrí la seva presència a Suïssa i la denuncià a les autoritats helvètiques. De bell nou a França, continuà amb les seves activitats revolucionàries a París, Chambèri, Lió, Niça, Marsella, etc., organitzant grups d'exiliats, recollint suports econòmics, distribuint la premsa clandestina i realitzant tota mena de tasques conspiradores. Aprofitant la seva destresa com a esquiador, arribava a les poblacions muntanyeses properes a la frontera amb Itàlia, on podia reunir-se amb sos familiars i amics. Quan esclatà la Revolució espanyola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on arribà el 24 de juliol de 1936 amb el seu amic Francesco Barbieri (Ciccio) i Giuseppe Sereni (Sereno). A primers d'agost, s'uní com a voluntari a un destacament volant del Grup Internacional de la «Columna Durruti». El setembre de 1936 va ser ferit en combat a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enviat una temporada a l'estranger perquè es guarís de les ferides. A començaments de novembre de 1936 retornà a la Península, però va ser enviat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà entre el desembre i el gener de 1937. De bell nou a la Península, el març de 1937 fou enviat a l'Escola d'Oficials de l'Estat Major, amb seu a Albacete (Castella, Espanya), d'on sortí amb el grau de tinent. El maig de 1937 va ser destinat al «Batalló Garibaldi» del a XII Brigada Internacional, distingint-se pels seus dots militars i pel seu coratge. Posteriorment va ser ferit en dues ocasions i l'octubre de 1937 va ser nomenat capità de la III Companyia del II Batalló de la «Brigada Garibaldi». Durant la nit del 16 al 17 de febrer de 1938 va ser ferit de bala a l'abdomen en un atac durant l'ofensiva d'Extremadura. Renzo Giua va morir el 17 de febrer de 1938 a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya). Durant la II Guerra Mundial va existir un columna partisana lligada a GL que portà el seu nom.

    Renzo Giua (1914-1938)

    ***

    René-Louis Lafforgue

    - René-Louis Lafforgue: El 13 de març de 1928 neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) el cantant, compositor i actor llibertari René-Louis Lafforgue. Fill d'una família d'anarquistes bascos, va haver de patir la guerra civil i després l'exili a França. Amb 16 anys, en 1944, entra en la resistència contra els nazis, igual que son germà, que tindrà menys sort i morirà en acció. Instal·lat a Cachan, a prop de París, i després de treballar en multitud d'oficis --el que més temps li va durar va ser el de carnisser--, esdevé actor de teatre, cantant i compositor. Durant els anys 50 el seu talent va ser reconegut. Va actuar en les primeres parts dels recitals de Georges Brassens i després a l'Olympia en 1955; també va fer una gira amb el mim Marceau. Cançons com Julie la Rousse (1957), van aconseguir una enorme popularitat. Amb sa companya Claudie va obrir el cabaret L'École Buissonnière, lloc on els llibertaris i pacifistes realitzaven les seves festes. En el cinema i en la televisió va interpretar 13 pel·lícules, moltes als Estats Units. Va pertànyer a la lògia maçònica L'Estrella Polar. René-Louis Lafforgue va morir el 3 de juny de 1967 a Albi (Llenguadoc, Occitània) d'un accident de cotxe i es troba enterrat a Cachan.

    ***

    Ferre Grignard

    - Ferre Grignard: El 13 de març de 1939 neix a Anvers (Flandes) el cantautor anarquista Fernand Grignard, conegut com Ferre Grignard. Fill d'una família burgesa, de jove formà part del moviment escolta amb son germà Roger, vuit anys més petit. Estudiant art a l'Institut Municipal d'Arts Decoratives d'Anvers, durant els anys cinquanta aconseguí un cert prestigi entre els artistes de la seva ciutat, però no per les vendes de les seves obres, pintures i gravats, sobretot, sinó com a guitarrista autodidacte. La relació amb sos pares no podia ser pitjor i, segons alguns, marxà als Estats Units, on visqué uns anys als ghettos negres; però, a causa de les seves idees anarquistes, va ser expulsat i retornà a Bèlgica --aquesta aventura americana va ser desmentida per son germà Roger que apuntà que mai no havia estat als EUA. En 1964 Hans Kusters, de la discogràfica Philips, el descobreix cantant al bar «De Muze» d'Anvers i l'any següent tocà en el primer Jazz-Festival de Bilzen. En 1966, gràcies a les cançons Ring, ring, I've got to sing, My crucified Jesus i Drunken sailor, de l'àlbum Ring, ring, aconseguí l'èxit. La seva imatge beatnik i el seu estil musicalblues i folk, acompanyat amb una harmònica i un violí elèctric, el caracteritzaren. Els textos de les seves cançons pacifistes s'oposaren a la política colonialista nord-americana, esdevenint un capdavanter de l'anomenada«cançó protesta». Després d'una actuació a l'Olympia de París (França), Johnny Hallyday llançà la cançó Cheveux longs et idées courtes, adaptació lliure de la seva cançó My crucified Jesus i per la qual no li va pagar cap dret. Després passà a la discogràfica Barclay i en 1968 publicà l'àlbum Captain disaster. En 1966 comprà una mansió, on s'envoltà d'una vintena d'amics en festa contínua, dilapidant tot el que guanyava en els seus concerts. Com que es negà sistemàticament a fer la declaració de la renda, va ser condemnat i una gran part dels seus drets d'autor passaren al fisc. Finalment acabà cantat pels cafès i tots els intents per reprendre la seva carrera artística, com l'àlbum I warned you (1978) i la recopilació Het Beste Van (1997), no reeixiren. Els seus últims anys els visqué en un àtic sense calefacció, en un estat de pobresa total i alcoholitzat. Ferre Grignard va morir el 8 d'agost de 1982, d'un càncer de gola a causa del tabaquisme que patia, a l'Hospital Universitari d'Edegem (Anvers, Flandes) i fou enterrat al cementiri de Schoonselhof, a Hoboken (Anvers). El seu esperit i la seva música, però, ha estat un referent per a multitud de grups i cantautors flamencs.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Fernand Pelloutier

    - Fernand Pelloutier: El 13 de març de 1901 mor de tuberculosi a Sèvres (Illa de França, França) el polític socialista republicà i després anarquista i militant sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier. Havia nascut l'1 d'octubre de 1868 a París (França) en una família burgesa. Quan tenia 12 anys, son pare, funcionari de correus, va ser traslladat a Sant Nazer (Bretanya). Fou internat al petit seminari religiós de Guérande del qual va intentar fugir dues vegades, però finalment va ser expulsat per haver escrit un pamflet anticlerical. Matriculat al col·legi de Sant Nazer en 1883, va demostrar ser un alumne brillant, encara que fantasiós. En 1885 va suspendre els exàmens de batxillerat i es va dedicar al periodisme, col·laborant amb el seu amic Aristide Briand en La Démocratie de l'Ouest, fundat pel tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents periòdics i revistes que fundà.  Entre els anys 1888 i 1889 va començar a manifestar-se el lupus facial d'origen tuberculós que el portarà a la tomba. Després d'un repòs d'alguns mesos a prop de la mar, va tornar a Sant Nazer la tardor de 1889 i va fer costat la campanya d'Aristide Briand, candidat republicà radical en les eleccions legislatives; però va recaure i va haver de restar inactiu durant dos anys. El gener de 1892 torna a Sant Nazer, després de passar una temporada al camp, i accepta el càrrec de cap de redacció de La Démocratie de l'Ouest. Evolucionat cap al socialisme, s'adherirà al Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i n'esdevindrà secretari de la secció de Sant Nazer («L'Émancipation»). Atret per les qüestions econòmiques, va contribuir a la fundació de la Borsa del Treball de Sant Nazer. Entre el 3 i el 5 de setembre de 1892 va participar en el Congrés Regional Obrer (possibilista) de l'Ouest, on va exposar la seva idea de «vaga general universal», pacífica i legal, com a eina de lluita obrera. El sector guedista va rebutjar la proposta, però durant el VI Congrés Nacional de Sindicats el setembre de 1894 els guedistes van ser derrotats i els partidaris de la vaga general van prendre les regnes. A finals de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF i es va instal·lar a París. Esdevingut llibertari, gràcies a l'amistat amb Augustin Hamon, i sindicalista revolucionari, va rebutjar el pensament i l'obra d'anarquistes com Tortelier,Émile Pouget o Ravachol. En 1895 va esdevenir secretari general de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i va llançar la seva idea d'identificació entre sindicalisme i anarquia, intentant convèncer els militants anarquistes de la necessitat de sindicar-s'hi, i que va exposar en el seu fullet Qu'est-ce que la grève générale? (1895). En 1897 va crear la revista mensual d'economia social L'Ouvrier des Deux-Mondes, alhora que col·laborava en diferents publicacions (Le Temps Nouveaux, L'Enclos,La Revue Socialiste, La Société Nouvelle, L'Avenir social, L'Art Social, etc.). El setembre de 1898 va participar en el Congrés de Rennes, el qual va empitjorar la seva malmesa salut. El gener de 1899 es va instal·lar en un petit pavelló a Bruyères de Sèvres, però ja estava condemnat. Impossibilitat per tasques dures i en la misèria, va obtenir una plaça d'inspector temporal en una oficina de treball del Ministeri de Comerç. El setembre 1900, ja molt malalt, va assistir a París al VIII Congrés de la Federació de les Borses del Treball, però va acabar al llit, on va morir després d'una llarga agonia.

    ***

    Francesc Comas i Pagès

    - Francesc Comas i Pagès: El 13 de març de 1923 mor a l'hospital de la Santa Creu de Barcelona (Catalunya), de resultes d'un atemptat comès tres dies abans, l'anarcosindicalista Francesc Comas i Pagès, també conegut com Paronas. Havia nascut en 1896 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). En 1918 fou delegat per la Unió Vidriera, que tenia uns 500 vidriers barcelonins adherits, en el Congrés de Sans de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest any també fou delegat del Sindicat de Constructors de Carruatges i Ferrers de Sabadell als comicis de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT celebrats a Barcelona. En 1920 publicà, sota el pseudònim Paronas, el fullet ¡A vosotras mujeres!, editat en la biblioteca «El Cráter Social del Ramo del Vidrio». En 1920 fou detingut i deportat el 30 de novembre amb altres anarcosindicalistes a bord del vaixell«La Giralda» cap a la fortalesa de La Mola (Maó). Formà part del Comitè Pro Presos i destacà en la lluita per la llibertat dels companys castigats per les represàlies del cap superior de la policia general Miquel Arlegui Bayones i del general Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona. En 1922 assistí a la Conferència de Blanes en representació dels vidriers de Barcelona. El 6 de novembre de 1922 presidí un míting al teatre Bosc de la capital catalana per exigir la legalització de la CNT aleshores prohibida. El 10 de març de 1923 a Barcelona fou ferit greument en l'atemptat que costà la vida de Salvador Seguí i Rubinat (El Noi del Sucre), a qui acompanyava com a secretari, morint tres dies després. Les sevesúltimes paraules les va dedicar a Salvador Seguí: «Pobre Noi! Pobre Noi!». El seu enterrament el 18 de març arrossegà una immensa multitud ja que també servir per acomiadar Salvador Seguí que havia estat inhumat a corre-cuita i en secret per les autoritats per evitar aldarulls. El periòdic Cultura Obrera de Palma (Mallorca) li edità el seu llibre Llagas sociales (ca. 1922), també sota el pseudònim Paronas.

    ***

    L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, atribuït a Suberviola, segons el diari madrileny "La Correspondencia de España" (18-05-1923)

    - Gregorio Suberviola Baigorri: El 13 de març de 1924 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista d'acció Gregorio Suberviola Baigorri, també conegut com Toribio Soberviola o Torinto. Havia nascut el 9 de maig de 1896 a Morentin (Navarra, Espanya) en una família nombrosa de sis germans que es dedicava a la feina de paleta --dos germans, però, es dedicaren a la vida religiosa. Visqué a Morentin fins al 1919, quan, després de fer el servi militar a Lizarra, marxà de ca seva primer a Saragossa i després a Sant Sebastià, que va ser quan s'integrà en el moviment llibertari. Treballà en el bastiment del Casino Gran Kursaal Marítim de Sant Sebastià com a capatàs de mines i, amb Manuel Buenacasa Tomeo, organitzà els obrers de la construcció, sobretot immigrants. En 1920, amb l'arribada de Buenaventura Durruti a Sant Sebastià, fou un dels creadors del grup d'acció de defensa «Los Justicieros», amb Moisés Ruiz, Cristóbal Aldabaldetrecu i Marcelino del Campo, força actiu a Saragossa i Sant Sebastià. Fou acusat d'haver projectat atemptats frustrats contra Fernando González Regueral, governador de Biscaia, i, fins i tot, contra el rei Alfons XIII d'Espanya aquell any i tot el grup fugí cap a Saragossa, on, amb el suport d'Inocencio Pina, aconseguiren salvar la pell. A la capital aragonesa projectaren crear una federació anarquista d'àmbit peninsular --clar antecedent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- que catalitzes la revolució i aconseguiren diners per a l'adquisició d'armes a Eibar gràcies a assalts d'entitats bancàries basques. Entre 1921 i 1922 es dedicà a l'estudi de la teoria anarquista i sembla que assistí a sessions de la Conferència de Saragossa de 1922. En aquesta època els membres de«Los Justicieros» s'amplià (Rafael Torres Escartín, Francisco Ascaso Abadía) i prengué el nom de «Crisol». A partir de 1922 el grup s'instal·là a Barcelona, on passaren penalitats i misèries, però aconseguiren reforçar el grup amb militants del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1922, gràcies a aquestes noves incorporacions, es constituí el grup«Los Solidarios». Aquest grup es plantejà novament la creació d'una federació anarquista i engegaren una campanya d'accions espectaculars amb la finalitat de lluitar frontalment contra l'Estat i crear un clima revolucionari amb l'establiment d'un Comitè Nacional Revolucionari. El març de 1923 fou detingut a Saragossa i fou involucrat en un crim contra membres del Sindicat Lliure. El 8 de novembre de 1923 aconseguí escapar de la presó saragossana. Quan era a la presó, el 17 de maig de 1923, el grup executà el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, i el setembre assaltà el Banc d'Espanya de Gijón, però, així i tot, fou implicat en les accions --només hagués pogut participar en aquestes accions si entre març i novembre estigués en llibertat. A partir del cop d'Estat de Primo de Rivera la persecució policíaca s'incrementà i el grup es va veure obligat a dispersar-se. A començaments de 1924, fou localitzat el seu domicili a Barcelona i durant l'enfrontament amb les forces de l'ordre, el 24 de febrer de 1924, davant ca seva, al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble-sec de Barcelona, va morir Marcelino del Campo i ell resultà ferir. Gregorio Suberviola Baigorri va morir el 13 de març de 1924 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) a conseqüència de les ferides rebudes amb la topada amb la policia.

    ***

    Victor Barrucand

    - Victor Barrucand: El 13 de març de 1934 mor a El-Biar (Alger, Algèria) el poeta, músic, periodista i escriptor Victor Barrucand; primer militant anarquista, després federalista i finalment humanista burgès, defensor dels drets dels algerians. Havia nascut el 7 d'octubre de 1864 a Poitiers (Poitou, França) i als 16, orfe de pare, arriba a París on treballarà d'obrer. Comença a freqüentar la bohèmia parisenca en qualitat de música ambulant. Félix Fénéon l'introduirà en el món del teatre i de l'anarquia. Va col·laborar en el periòdic L'En Dehors, de Zo d'Axa. En 1893 participa en conferències del grup anarquista del periòdic L'Idée Nouvelle i és implicat en el procés contra Émile Henry. En aquesta èpòca va escriure en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. El juny de 1895 llança la campanya nacional «Pa gratuït per a tothom», que rebrà el suport de Kropotkin, Émile Pouget, Tortelier i de diversos periòdics llibertaris, però que serà considerada reformista per alguns anarquistes (Élisée Reclus, Sébastien Faure, etc.); la idea, no obstant, serà represa pel sindicalista revolucionari Charles Dhooghe en 1906. En 1897 es declara socialista federalista i serà en 1899 un dels delegats del Congrés Socialista de París. En 1898 va editar el periòdic La Cité Libre i en 1899 va col·laborar en La Revue Blanche. Fidel defensor de Dreyfus,és enviat a Algèria per la Lliga dels Drets de l'Home per contrarestar l'antisemitisme. Esdevé més tard redactor en cap de Nouvelles i després crític literari i artístic del diari Le Dépêche Algérienne. A partir del 30 de novembre de 1902, publica el seu propi setmanal bilingüe arabofrancès L'Akhbar on lluitarà per un «colonialisme més humà», pel reconeixement dels drets dels indígenes algerians i contra l'arabofòbia; també publicarà reportatges d'Isabelle Eberhardt. En 1919 obté algunes conquestes polítiques pels«combatents indígenes», supervivents de la Gran Guerra, però es trobarà més proper al reformisme burgès i al parlamentarisme polític que a les aspiracions revolucionàries i llibertàries. Avec le feu (1900) és una novel·la ambientada en el món anarquista molt digna a tenir en compte.

    ***

    Paraf-Javal

    - Paraf-Javal: El 13 de març de 1942 mor a Montluçon (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista individualista i cientista Georges Mathias Paraf-Javal. Havia nascut el 31 d'octubre de 1858 a París (França).Jueu originari d'Alsàcia, comença a militar en els cercles llibertaris quan esclata l'afer Dreyfus. En 1902 crea amb l'anarquista Libertad la Lliga Antimilitarista i fa les primeres conferències que serien el germen del moviment de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). El mateix any, funda amb E. Armand, Henry Zisly i alguns altres, una colònia anarquista a Vaux, que va arribar a tenir 400 adherits i durà fins 1907. Col·labora amb El Libertaire i en el periòdic L'Anarchie, on ataca irònicament el sindicalisme i el cooperativisme.És autor de nombrosos fulletons i de cursos de física aritmètica, que l'Escola Moderna de Ferrer Guàrdia traduirà i editarà en castellà. Però a partir de 1907 esclaten greus dissensions entre Libertad i el grup de les «Causeries Populaires». Paraf-Javal crea aleshores una nova associació «Le Groupe d'Études Scientifiques», que publicarà a partir de 1910 i fins 1919 un butlletí. Amb la finalitat de resoldre tots els problemes filosòfics gràcies a la ciència, sovint es caracteritzarà per un cientisme llosc i intransigent, a més d'un antitabaquista i antialcohòlic virulent. Després de la Primera Guerra Mundial, hereta la llibreria parisenca que el seu fill major mort a la guerra ha deixat i realitza conferències sobre francmaçoneria a la qual s'havia adherit cap el 1910. En 1935 en crearà una lògia maçònica dissident. Entre les seves obres podem destacar Pour devenir conscient, Les deux haricots (1900), L'absurdité de la politique (1902),La substance universelle(1903),Libre examen (1903), L'absurdité de la propriété: extrait de l'organisation du bonheur (1906),Les faux droits de l'homme et les vrais(1907),L'absurdité des soi-disant Libres-penseurs: les faux libres penseurs et les vrais(1908),Évolution d'un groupe sous une influence mauvaise(1908), L'argent, la concurrence (1909), La bonne méthode (1909),L'Humanité: interview de son oncle par ma nièce(1909),Le monopole de l'abrutissement officiel (1909), La morale transformiste (1909),La solution scientifique de la question sociale(1921),Tagagisme(1921),Théorie des extensions: géométrie physique à toutes dimensions(1927),La légende détruite(1929),Manifeste au monde(1932),Le vrai communisme et le faux (1935), entre d'altres. En 1980 René Bianco li va dedicar una petita biografia,Paraf-Javal: une figure originale de l'anarchisme français.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 03/13/15--16:09: Dimecres assemblea oberta
  •  Us esperam dimecres a l'assemblea oberta a les 20:00 al Centre Cultural de Pollença. 

    En aquest moment ja hem fet la primera revisió del nostre Pla de Futura Gestió incorporant les aportacions del taller FEIM POBLE. A aquesta assemblea tenim previst fer la seva aprovació, posteriorment el publicarem a aquest blogi continuarem recollint suggeriments. No es tracta simplement d'un programa electoral és una eina de feina a més mig i llarg termini.

    També parlarem de les eleccions, campanya electoral... Però sempre sense oblidar la nostra feina diària a l'Ajuntament de la que també parlarem.

    Ordre del dia:

    1- Aprovació del Pla de Futura Gestió.
    2-Objectius estratègics de les eleccions
    3-Campanya Electoral

    4-Temes del Ple
    5- Altres

     

     



    0 0

    El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)


    Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)


    Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)



    Acte de Sobirania.


    He viscut esclau setanta-cinc anys

    en uns Països Catalans

    ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

    Des de fa segles.

    He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

    tots els anys de la meva vida adulta.

    Una nació esclava, com un indivitu esclau,

    és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

    Però una nació mai no serà lliure

    si els seus fills no volen arriscar

    llur vida en el seu alliberament i defensa.

    Amics, accepteu-me

    aquest final absolut victoriós

    de la meva contesa,

    per contrapuntar la covardia

    dels nostres líders, massificadors del poble.

    Avui la meva nació

    esdevé sobirana absoluta en mi.

    Ells han perdut un esclau,

    ella és una mica més lliure,

    perquè jo sóc en vosaltres, amics!


    Lluís M. Xirinacs i Damians

    Barcelona, 6 d´agost de 2007


    La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.



    El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.



    Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

    Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.

    Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.

    Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

    Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    0 0
  • 03/14/15--16:21: ASSEMBLEA GENERAL 2015
  • Convocatòria Assemblea General i elecció Junta Directiva
     
    L'Assemblea General de la Confraria tendrà lloc, si Déu ho vol, el proper dijous dia 26 de març a les 20'00 h a la Sala del Casal Rectoral.
     
    Ordre:
     
    1.-Lectura i aprovació de l'acta anterior
    2.-Elecció i votació Junta Directiva
    3.-Estat de comptes i aprovació del pressupost
    4.-Organització de les processons de Setmana Santa 2015
    5.-Torn obert de preguntes
     
     
    Informació renovació Junta Directiva:
     
    a) Enguany hi ha eleccions per a la renovació de la Junta Directiva
    b) Tant per a les votacions com per a la presentació de candidats hi poden participar tots els confrares de ple dret
    c) Els confrares interessats a formar part de la Junta o a ser-ne candidats s'han de posar en contacte amb la Junta de la Confraria. De manera directe o sol·licitant-ho contactant a través del correu: confrariadelsantcrist@yahoo.com. A ser possible abans del dia de l'assemblea
     
    Informació per a les inscripcions a les processons:
     
    La Setmana Santa 2015 serà del 30 de març al 5 d'abril.
     
    Formes per a fer la inscripció:
     
    a) Els dies 30 de març i 1 d'abril de les 19'00h a 21'00h a la Rectoria
    b) Tota la Setmana Santa, en hores de comerç, a la tenda "Fotos Fermin" al carrer de Ciutat
     
    Portadors de passos:
     
    Si es vol portar algun pas religiós posau-vos en contacte amb la Confraria; directament o bé el dia de l'Assemblea o a través del correu, confrariadelsantcrist@yahoo.es 
     
     
    LA JUNTA DIRECTIVA
     
     
     
       
     
     

    0 0

    [14/03] «Ariete Anarquista» -«L'Agitazione» - Batalló de la Mort - Conferència de Montseny - Friedeberg - Gorion - Cottin - Badaraco - Etchebehere - Tarrida del Mármol - Rubino - Granach - «El Yayo» - Urrea - Berneri - Ishill - Mac Say - Aguilar - Ortuño - Rueda - Fernández Cabricano - Estorach

    Anarcoefemèrides del 14 de març

    Esdeveniments

    Capçalera de l'"Ariete Anarquista"

    - Surt Ariete Anarquista: El 14 de març de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcocomunista Ariete Anarquista. Periódico comunista. Es distribuïa a Barcelona i a Gràcia. Va ser dirigit per Emili Hugas i estampat a la impremta de Jaume Torrents Ros (Gran), que poc després va ser encausat en el«Procés de Montjuïc». Publicà notícies sobre el moviment anarquista de l'interior i de l'exterior. Els articles anaven sense signar o amb inicials i trobem un text de Victor Hugo. Començà a publicar per lliuraments la novel·la antimilitarista de Georges Darien Biribí. Apuntes del natural. Només sortí un segon número, el 21 de març.

    ***

    Dibuix d'Errico Malatesta

    - Surt L'Agitazione: El 14 de març de 1897 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Agitazione, per Errico Malatesta que ha retornat a Itàlia clandestinament. D'aquest periòdic fortament antigovernamental i antimarxista, partidari de l'antiparlamentarisme i de l'antielectoralisme, se'n tiraven entre 6.000 i 7.000 exemplars i tindrà una bona difusió entre els obrers del port i als barris populars. Puntualment va tenir suplements diaris. En seran redactors Gori, Smorti, Felicioli i Fabbri, entre d'altres. Va deixar de publicar-se en 1898. El nom de la capçalera serà emprat posteriorment en diverses publicacions llibertàries.

    ***

    Membres del Batalló de la Mort desfilant per Barcelona (14-03-1937)

    - Batalló de la Mort: El matí del 14 de març de 1937 es presentà al poble de Barcelona (Catalunya) amb una gran desfilada l'anomenat«Batalló de la Mort». Aquesta«força d'assalt i de xoc» formà a l'Avinguda del Catorze d'Abril, d'on sortí desfilant en formació militar en direcció al Passeig de Pi i Margall, per a continuar després per les Rambles fins al carrer de Fivaller; en arribar a la Plaça de la República, formà davant el Palau de la Generalitat, on esperaven el president del govern català Lluís Companys, el primer conseller Josep Terradellas, el conseller d'Economia Diego Abad de Santillán i altres personalitats. Desfilaren la secció motorista, els batedors, els abanderats, les bandes de cornetes i de tambors, les companyies de la unitat i, per acabar, la secció sanitària del batalló i un grup de comissaris enarborant la seva bandera pròpia. Portaven les senyeres de la República espanyola, amb les inicials UHP («Uníos Hermanos Proletarios»), i la negra, insígnia pròpia. Va ser acompanyat per la banda de música del Partit Federal Ibèric (PFI). El president de la Generalitat dirigí la promesa dels nous combatents: «Prometeu lluitar fins vèncer o morir, a lluitar i vèncer l'enemic fins el sacrifici de les vostres vides si cal? Prometeu prosseguir en la lluita fins esclafar el feixisme i donar la màxima glòria i el major honor a la vostra bandera?», que contestaren amb un unànime«Sí!» amb els matxets a l'aire. El batalló desfilà per la Plaça de la República, després recorregué la Via Durruti i la Ronda Salvochea fins a la Plaça de Catalunya, on va fer acte de presència en la inauguració del monument a l'Heroic Soldat del Poble, juntament amb la columna formada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), altres representacions de cossos militaritzats de l'Exèrcit Popular, de l'Escola de Comissaris Polítics, etc. El«Batalló de la Mort» va ser la columna anarquista de caràcter internacional més coneguda i estava formada per uns 600 membres, sobretot per italians exiliats a França. Aquesta desfilada de presentació causà una forta impressió en la ciutadania a causa dels seus uniformes i posat d'aparença gairebé feixista, encara que eren una còpia més o menys reeixida dels «Arditi del Popolo», els escamots antifeixistes italians. Aquest batalló va ser equipat i finançat per la Generalitat de Catalunya a instàncies de Diego Abad de Santillán i fou entrenat en una masia de Sant Adrià de Besòs i al castell de Can Taió de Santa Perpètua de Mogoda, a prop de Barcelona, sota el comandament de Cándido Testa (Mario Weber) i d'Emilio Strafelini i l'assessorament de destacats militants antifeixistes (Nicola Menna, Fausto Nitti, Camillo Berneri, etc.). Lluitaren al front d'Aragó i en les batalles d'Almudévar i de Montalban van ser derrotats. Durant l'assalt de l'ermita de Santa Quiteria, a prop de Tardienta, van ser anihilats. L'octubre de 1937, amb la militarització de les milícies, va ser dissolt i els seus efectius van ser enquadrats en la 142 Brigada Mixta, en la 32 Divisió, en el «Batalló Garibaldi» i en altres unitats de l'Exèrcit Popular republicà.

    Batalló de la Mort

    ***

    Portada del fulletó de la conferència de Frederica Montseny

    - Conferència de Frederica Montseny: El 14 de març de 1937 al Cinema Coliseum de València (València, País Valencià) la militant anarquista Frederica Montseny, aleshores ministra de Sanitat i Assistència Social de la II República espanyola, pronuncià la conferència La Commune de París y la Revolución española. En aquest acte, presentat per Mauro Bajatierra Morán, Montseny establí semblances entre ambdós fets històrics revolucionaris. Aquesta conferència va se publicada el mateix any per l'Oficina d'Informació, Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb una coberta del dibuixant i cartellista Artur Ballester. En 2006 va ser traduïda al català i publicada amb un pròleg de Susanna Tavera per L'Eixam Edicions.

    Conferència de Frederica Montseny (14-03-1937)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Raphael Friedeberg (1912)

    - Raphael Friedeberg: El 14 de març de 1863 neix a Tilsit (Prúsia Oriental, Prúsia) --actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia)-- el metge, polític socialdemòcrata i després socialista llibertari Raphael Friedeberg. D'antuvi, estudià història, però en 1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant les eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell Municipal de Berlín. En aquests anys col·laborà en Sozialistische Monatshefte, portaveu del sector crític de l'SPD i on col·laboraven nombrosos llibertaris (Max Nettlau,Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.). Força actiu en el camp de la medicina social, s'especialitzà en la prevenció de la tuberculosi. Fou partidari de la institucionalització de l'assegurança mèdica. Contrari a la cúpula política de l'SPD, començà a treballar amb el moviment llibertari i anarcosindicalista, fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a favor de la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik) a Dresde en 1904, fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten, localistes) oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquestaèpoca es declarà partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme, antimilitarisme i l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904 obrí a Ascona un sanatori (Monte Verità) que es convertí en una mena de comuna revolucionària anarquista fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia, l'espiritualitat, el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines considerades aleshores«bohèmies». En aquest sanatori pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina natura, basada en el seu concepte de «psiquisme històric», que postulava que l'alliberament humà podia realitzar-se a través d'una educació no constrictiva, lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una bona amistat amb Pietr Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico Malatesta, Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i Max Nettlau, entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. Raphael Friedeberg va morir el 16 d'agost de 1940 a Ascona (Ticino, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Auguste Gorion detingut en una foto apareguda en el periòdic parisenc "La Matin" del 28 d'agost de 1910

    - Auguste Gorion: El 14 de març de 1885 neix a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Jules Auguste Gorion, també conegut com Alfred Breton. Patí una infància desgraciada i quan tenia 10 anys va haver d'abandonar l'escola i marxà a una granja a cuidar vaques. Un obrer socialista l'orientà en les seves lectures i es formà de manera autodidacta. Es decantà per l'anarcoindividualisme i es va veure forçament influenciat pel Manuel du soldat, de Georges Yvetot. En 1905 milità a Montmorency (Illa de França, França) i després s'establí a Pierrefitte-sur-Seine (Illa de França, França), on esdevingué administrador del periòdic anarcoindividualista Le Réveil de l'Esclave (1920-1925), dirigit per André Lorulot. També col·laborà en Le Semeur de Normandie (1923-1936) i va fer difusió del periòdic anticlerical La Calotte. L'agost de 1910 va ser detingut amb Edouard Pavy durant uns incidents arran d'una vaga a Margency (Illa de França, França) i empresonat a Pontoise (Illa de França, França); jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de presó per entrebancar la «llibertat del treball», per«violències amb armes prohibides» i per «violació de domicili». Es guanyava la vida com a obrer encofrador i durant els anys trenta es consagrà a la lluita sindical. En 1933 publicà el fullet, amb un prefaci de Han Ryner, Les mots croisés du militant, número 35 dels quaderns de la«Bibliothèque de l'Aristocratie», editats per Gérard de Lacaze-Duthiers. A Pierrefitte-sur-Seine milità en la Libre Pensée. En 1947 publicà el recull de poesies revolucionàriesCris de révolte contre l'iniquité sociale et les exploiteurs du peuple, amb un prefaci de Manuel Devaldès i il·lustracions de Louis Moreau, i que va ser reeditat en 1950 en una versió ampliada. Auguste Gorion va morir el juliol de 1952 a la regió parisenca i fou incinerat el 7 d'aquest mes al cementiri de Père-Lachaise de París.

    ***

    Émile Cottin

    -Émile Cottin: El 14 de març de 1896 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Louis-Émile Cottin, conegut com Milou. Fill d'una família obrera, va passar la seva infància a Compiègne. Fuster ebenista, llegeix molt Zola i descobreix de molt jove les idees llibertàries. A partir de 1915 s'ajuntarà amb els anarquistesÉmile Armand, Pierre Chardon i Sébastien Faure, i més tard amb Louis Lecoin i l'exiliat Buenaventura Durruti. En maig de 1918 va veure com la guàrdia carregava i disparava contra els obrers de les fàbriques d'armament en vaga i va quedar commogut. El 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres i«trencador de vagues», senseèxit. Condemnat a mort el 14 de març de 1919 per un consell de guerra presidit pel coronel Hyvert, la pena és commutada a 10 anys de reclusió i 20 d'exili, gràcies a la campanya que llança el periòdic Le Libertaire sota el lema:«L'assassí de Jaurès: alliberat; Cottin, que no ha matat ningú: condemnat a mort.» Durant aquests anys, molts militants anarquistes seran perseguits i empresonats pel seu suport a Cottin. La Unió Anarquista va editar en 1922 per agitar la campanya el fullet Émile Cottin, son geste, sa condemnation, son suplice. Tancat a Melun, s'hi va estar 42 dies a la cel·la dels condemants a mort. Alliberat el 21 d'agost de 1924, és constret a fixar la residència a Haucourt (Oise), on l'anarquista Segond Casteu el va albergar. Va viure aquest temps fent capses de fusta de l'arbre del pa a vint francs que eren publicitades pel setmanari anarquista Germinal. Tanmateix no deixa de viatjar i a París coneixerà sa companya, amb qui tindrà un fill, però de qui se separarà aviat. En 1930, quan anava a Marsella a veure son fill, és detingut a Lió i condemnat a tres mesos de presó. En 1936 va treballar com a ebenista a Clichy i el febrer va ser de bell nou detingut i empresonat altres tres mesos. En setembre de 1936, marxa a Espanya i s'allista en el Grup Internacional la columna del seu amic Durruti. Cottin va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya), al front, quan es trobava fent guàrdia encimbellat en un arbre, a la riba del riu, i una bala d'un franctirador d'elit l'abaté.

    ***

    Horacio Badaraco

    - Horacio Badaraco: El 14 de març de 1901 neix a Buenos Aires (Argentina) el destacat militant anarquista Horacio Gregorio Badaraco, que usà el pseudònim Orazio Vadarazco. Fill d'una família de banquers enriquits amb el negoci familiar de drassanes a La Boca que vivia al barri de Congreso. Des de molt jove començà a interessar-se per la cultura llibertària i a partir dels 11 anys sos pares sempre el trobaven a la llibreria Perlado fullejant llibres de temàtica anarquista. En 1915, mentre observava els anarquistes que es reunien al cafè Gaumont del barri de Congreso, el dramaturg Rodolfo González Pacheco el convidà a formar part de la tertúlia; fou aquest mateix escriptor que li proposà col·laborar en el periòdic anarquista La Obra quan només tenia 16 anys i la repercussió dels seus escrits va fer que n'esdevingués redactor. A més d'escriure per a les publicacions anarquistes, participà activament en l'agitació revolucionària, en uns anys marcats per la repressió contra el moviment obrer impulsada pel govern radical i els seus grups parapolicíacs (Lliga Patriòtica Argentina) i els ressons de la Revolució russa, que dividí en moviment llibertari entre anarquistes purs, línia a la qual se sumà Badaraco, i els anarcobolxevics, que feien costat el leninisme. Un fet que el marcà força fou la repressió de l'Exèrcit contra la rebel·lió llibertària dels obrers de la província de Santa Fe, a la Patagònia argentina, en 1921. Quan arribà l'hora de fer el servei militar, en comptes de negar-se a fer-ho desertant, fugint a l'Uruguai o canviant-se el nom, decidí que el compliria per fer agitació i propaganda revolucionaria el si del militarisme reaccionari argentí. El 25 de gener de 1923, davant la caserna de Palermo, on fa de recluta, un anarquista alemany, Kurt Wilckens, mata amb una bomba i una pila de trets el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia rebel»; Badaraco repartirà immediatament pamflets a la caserna recordant les matances del militar. Detingut, fou acusat d'assenyalar a Wilckens qui era Varela i, després de terribles tortures, fou empresonat vuit mesos a la cel·la contigua on seria assassinat l'anarquista alemany. A la garjola va escriure articles, que van ser trets de diverses maneres, per al periòdic anarquista La Antorcha, a més de defensar els presos del règim carcerari. En sortir de la presó, es casà amb l'espanyola i obrera del vidre Ana Romero, alhora que rebutjà l'herència familiar i es posar a fer feina com a rentador de cotxes. En el seu temps lliure escrivia per a La Antorcha, especialment sobre els seus temes preferits: l'antimilitarisme, la defensa de la dona i l'educació antiautoritària i racionalista. Es mostrà molt dur amb els assassins que, en nom de la civilització, assassinaven impunement els nadius dels pobles oriünds del Chaco i de Formosa. A mitjans dels anys vint participà activament en les campanyes de suport a Sacco i a Vanzetti, amb vagues, manifestacions i atemptats a ambaixades dels Estats Units. Fou detingut amb Alberto Bianchi, també membre de La Antorcha, en una manifestació a la plaça Congrés acusats de«traïció a la pàtria» per cremar una bandera nord-americana i empresonats. Badaraco començà una vaga de fam i dues setmanes després s'hi afegiren tots els presos del Departament Central de Policia, obligant els jutges a alliberar els dos anarquistes. Sis mesos després, fou tancat novament un any, aquesta vegada acusat de fer «apologia del delicte» per publicar un article que havia escrit sobre Wilckens on justificava l'acció del venjador. A la presó engegà una campanya per l'alliberament de Simón Radowitzky responsable de la mort del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, autor de la brutal repressió de la«Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires. Amb el seu suport, el 18 de gener de 1926 el grup d'acció català «Los Solidarios» (Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Rodríguez, i Francisco i Alejandor Ascaso), exiliat a l'Argentina, atraca la sucursal de San Martín del Banco Nación i l'estació Primera Junta del metro Línia A. En 1930, quan s'instaurà el cop militar de José Félix Uriburu, el moviment obrer estava dividit i més preocupat en lluitar entre si que en fer front comú contra l'enemic, fet que l'amoïnà moltíssim, i la repressió contra aquest fou duríssima (censura, clausura de locals, prohibició de periòdics, expulsió de militants estrangers, empresonaments, etc.). Detingut el 2 d'octubre de 1930 com a organitzador de la resistència contra el colpisme, el portaren amb el Chaco --transport amb capacitat per a 150 persones--, que anava ple amb 850 presos polítics (anarquistes, trotskistes, socialistes, comunistes, etc.) i comuns, cap al penal d'Ushuaia a la Tierra del Fuego. Després d'un any i mig a base de brutals pallisses i sense poder rebre ni enviar cartes a sa família, fou alliberat, arribant el 2 de març de 1932 a Buenos Aires des de Tierra de Fuego a bord del vaixell «Pampa». En 1932 participà en el II Congrés Anarquista en representació de La Antorcha, on va fer costat la postura de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que s'oposava a la creació d'una organització específica anarquista; la derrota d'aquesta proposta tingué com a conseqüència directa la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que en 1935 es transformaria en la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). A la colònia penitenciària d'Ushuaia conegué companys de diferents ideologies i simpatitzà amb l'estratègia de l'espartaquisme alemany, basada en lluita conjunta entre obrers, pagesos i soldats, i amb els companys anarquistes Ernesto Romano, Domingo Varone, Mario Anderson Pacheco, César Balbuena i Antonio Cabrera fundà en 1934 l'Aliança Obrera Spartacus (AOS). A partir d'aquest any edità també el seu òrgan d'expressió Spartacus. Obrero y Campesino. Comunista Anárquico, amb col·laboradors que provenien de La Antorcha. La gran victòria d'Spartacus es veurà en la gran vaga general de la construcció mantinguda entre octubre de 1935 i gener de 1936, que encara el Sindicat de Paletes estava dirigit pels comunistes, la clau del triomf d'aquelles mobilitzacions es fonamentà en la unió dels treballadors; però aviat començaren de bell nou les divisions i les disputes. La predisposició a actuar en conjunt amb els comunistes dels espartaquistes, així com l'accentuació de l'heterodòxia anarquista de Baradaco, que l'havia portat a reivindicar figures del marxisme llatinoamericà com ara Julio Antonio Mella i José Carlos Mariátegui, marcà definitivament la ruptura amb Alberto Bianchi i Rodolfo González Pacheco, dos dels principals animadors de La Antorcha, que es mantenien inflexibles pel que feia la col·laboració amb els comunistes i no s'afegiren a l'AOS. En aquesta època col·laborà en el periòdic Claridad. El maig de 1936 publicarà en Spartaco una dura crítica a la FORA en resposta a un article publicat en La Voz del Chauffeur, l'òrgan de l'«Unión de Chauffeurs» adherida a la FORA, que significarà la ruptura estratègica definitiva. Poc després, Badaraco marxà a Barcelona (Catalunya) per lluitar contra el feixisme, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'allistà en la columna del seu amic Buenaventura Durruti, a més de col·laborar en els periòdics Solidaridad Obrera --sota el pseudònim Ariel, el nom de son fill--, Tierra y Libertad i Juventud Libertaria i d'enviar cròniques sobre la guerra civil espanyola per a la revista Spartacus. A principis de 1938, després de veure en persona la contrarevolució estalinista sorgida arran dels fets de maig de 1937, tornà de Catalunya més convençut encara que calia la unió proletària per guanyar i criticà la participació anarquista en els governs republicans en diversos articles. No obstant això intentà marxar novament a la Península amb documentació falsa, però fou detingut per la policia abans d'embarcar. Creà la filial argentina de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), encarregat pels grups anarquistes ibèrics. Després d'un primer infart, continuà concretant la idea de la unió obrera des d'Spartacus, que a vegades fou criticada per la FORA que la considerava una «desviació», encara que ell pertanyia, amb Joaquín Basanta, a la «Fracción Spartacus de la Unión de Lavadores de Autos y Limpiabronces», adherida a la FORA. En aquesta època se li oferí la direcció del periòdic argentí Crítica, càrrec que rebutjà. Mentre treballava als tallers gràfics Standard, se solidaritzà amb els treballadors que estaven en vaga i per això fou segrestat i apallissat salvatgement. En 1939, en plena lluita contra la guerra i desvinculat del grup de l'AOS, que acabarà autodissolent-se i integrant-se en el Partit Comunista, començà a participar amb el mitjà estudiantil a través de la Federació Universitària de Buenos Aires. En mig d'aquesta lluita per la unitat dels moviments obrer i estudiantil, el 17 d'octubre de 1945 irromp el peronisme. Poc després, Horacio Badaraco va morir l'agost de 1946 a l'Hospital Salaberry de Mataderos (Buenos Aires, Argentina). En 2001 Juan Rosales publicà la biografia novel·lada Badaraco, el héroe prohibido. Anarquismo y luchas sociales en tiempos de infamia.

    Horacio Badaraco (1901-1946)

    ***

    Mika Etchebehere durant la Guerra Civil en una foto atribuïda erròniament per alguns a Margarita Nelken

    - Mika Etchebehere: El 14 de març --algunes fonts citen el 2 de febrer-- de 1902 neix a Moisés Ville (San Cristóbal, Santa Fe, Argentina) la militant anarquista --després comunista «anarquitzant»-- i miliciana Micaela Feldman, també coneguda com Mika Feldman o sobretot com Mika Etchebehere (o Etchebéhère). Havia nascut en una família jueva russa que havia fugit dels pogroms del seu país i s'havia establert en aquesta vila argentina fundada en 1889 per jueus europeus de l'est i russos que escapaven de les persecucions antisemites. Son pare ensenyava jiddisch a la colònia jueva i alguns anys després sa família es traslladà a Rosario, on instal·laren un petit restaurant. Passà la seva infantesa sentint els relats dels revolucionaris russos que havien escapat de les presons siberianes i amb 14 anys, mentre estudiava al Col·legi Nacional de Rosario, començà a militar en un grup anarquista d'aquesta ciutat. Quan tenia 15 anys va fer el seu primer discurs i poc després fundà, amb Eva Vivé, Juana Pauna i altres militants llibertàries, l'Agrupació Feminista «Luisa Michel». En 1920, quan estudiava odontologia a la Universitat de Buenos Aires, conegué el que esdevindrà el seu company, Luis Hipólito Ernesto Etchebéhère (Hippolyte Etchebéhère, Hippo, Juan Rustico), argentí fill d'un basc d'Iparralde i d'una occitana de Bordeus, que formava part del grup editor de la revista marxista llibertària de Buenos Aires Insurrexit. Revista Universitaria (1920-1921), i ella s'afegí a la redacció d'aquesta publicació en plena Reforma Universitària. La parella, influenciada per la Revolució russa, en 1924 s'afilià al Partit Comunista de l'Argentina (PCA), però van ser exclosos dos anys després per la seva «tendència anarquitzant» i per no desaprovar Lev Trotski. A començaments de 1926 participaren en la fundació del Partit Comunista Obrer (PCO) i editaren el periòdic La Chispa --per això els militants d'aquest grup polític de tendència trotskista i antibolxevic, que es dissolgué en 1929, eren coneguts com els chispistas. Després recorregueren la Patagònia recollint testimonis de les massacres dels treballadors rurals a mans de l'exèrcit per ordre del president Hipólito Yrigoyen a començaments dels anys vint, alhora que feien de dentistes de la població amb un consultori ambulant, ell especialitzat en pròtesis dentals i ella en odontologia, i atiaven vagues de tota casta. En 1931 marxaren a Europa en viatge d'«estudis» per experimentar de primera mà com es desenvolupava la revolució. A Espanya, el juny d'aquell any, comprovaren que la nounada II República reprimia durament els manifestants que reclamaven el compliment de les promeses fetes; a París (França) van fer contactes amb cercles revolucionaris («Amis du Monde», etc.) i l'octubre de 1932 van ser testimonis a Berlín (Alemanya) del creixement del nacionalsocialisme, mentre feien contactes amb cercles revolucionaris («Wedding» de Kurt Landau, etc.). Novament a París, el desembre de 1934 va participar amb son company en la fundació de la revista antiestalinista Que Faire?, mentre guanyava alguns francs fent classes de castellà a domicili --en aquesta època la parella albergà a ca seva l'estudiant de física que havia viatjat a París a un congrés antifeixista Ernesto Sábato. El 12 de juliol de 1936, sis dies abans del cop militar feixista a Espanya, marxà a Madrid per a reunir-se amb son company que ja hi era a la Península arreplegant informació per escriure un llibre sobre la Revolució d'Astúries de 1934. Arran de l'aixecament, ambdós s'enrolaren com a voluntaris en una columna del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El 16 d'agost d'aquell any, son company Hippolyte, comandant de la Columna Motoritzada del POUM, morí en combat a Atienza (Guadalajara, Castella, Espanya) per una bala de metralladora. Mentrestant ella, que per un moment pensà en suïcidar-se, va ser nomenada responsable de la seva companyia. Quan la militarització de les milícies, va ser nomenada capitana i enquadrada en la 38 Brigada. Més tard, quan la seva companyia va ser delmada en combat, va ser integrada com a oficial de la 14 Divisió, dirigida per l'anarquista Cipriano Mera. El maig de 1937 va ser detinguda al front de Guadalajara per agents estalinistes sota l'acusació de«desafecta» a la República i portada a Madrid; gràcies a la intercessió de Mera, que s'acostà personalment a la Direcció General de Seguretat per parlar amb el seu director, Manuel Muñoz, va ser alliberada. En sortir de la presó s'incorporà a l'agrupació anarcofeminista«Mujeres Libres». Lluità als fronts (Sigüenza, Moncloa, Pineda de Húmera, Cerro del Águila, etc.) fins al juny de 1938, quan les dones van ser enviades a reraguarda, i participà en cursos d'alfabetització i tasques de formació i cultura en un hospital madrileny al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Continuà participant en les activitats de«Mujeres Libres» fins a la caiguda de Madrid, el 28 de març de 1939, i gràcies a tenir passaport francès pel seu matrimoni amb Hippolyte pogué refugiar-se durant sis mesos al Liceu Francès i no ser detinguda; després aconseguir arribar a París. Durant la II Guerra Mundial, a causa del seu origen jueu, fugí a l'Argentina, on fou asilada per la família Botana --l'editor Natalio Botana i sa esposa la periodista anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia-- i li tocà conviure amb el peronisme. En aquesta època argentina col·laborà en diversos periòdics esquerrans, com ara Argentina Libre o Sur. A mitjans de 1946, quan el conflicte mundial ja havia acabat, retornà a França, on es guanyà la vida com a traductora d'Air France durant vint anys. En aquestaèpoca promogué la fundació del Cercle Zimmerwald. Participà activament en el fets de «Maig de 1968» i recollia les llambordes per fer les barricades amb uns guants blancs davant la sorpresa dels estudiants, després els explicava que així s'evitava que el negre a les seves mans els delati si eren detinguts per la policia. També participà activament en les manifestacions parisenques contra les dictadures llatinoamericanes (Videla, Galtieri, etc.). En 1975 publicà la seva autobiografia Ma guerre d'Espagne à moi i l'any següent ella mateixa la traduí al castellà sota el títol Mi guerra de España. Va ser amigaíntima de nombrosos escriptors, com ara Julio Cortázar, Alfonsina Storni, André Breton o Raúl Damonte (Copi). Mika Etchebehere va morir el 7 de juliol de 1992 a París (França) i les seves cendres van ser llançades, per exprés desig seu, al riu Sena.

    Mika Etchebehere (1902-1992)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Fernando Tarrida del Mármol

    - Fernando Tarrida del Mármol:El 14 de març de 1915 mor a Londres (Anglaterra) el militant i pensador anarquista Fernando Tarrida del Mármol. Havia nascut el 2 d'agost de 1861 a l'Havana (Cuba) --alguns citen Santiago de  Cuba. Fill d'emigrants catalans acabalats de Sitges (Garraf, Catalunya), era nebot del general cubà Donato Mármol. Quan encara era un infant, sos pares es van traslladar a Sitges. Son pare, Joan Tarrida Ferratges, instal·là en 1874 al seu domicili del carrer Major de Sitges la primera fàbrica de sabates de la Península --actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom. Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i entre 1879 i 1880 va relacionar-se amb el cercle lliurepensador i anticlerical «La Luz», del carrer nou de Barcelona, el qual era freqüentat per republicans i alguns anarquistes. Milità en el republicanisme federal, però ben aviat va abandonar aquestes idees després de conèixer Anselmo Lorenzo i llegir Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Pierre-Joseph Proudhon quan comptava 18 anys, ingressant en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Aquest canvi de trajectòria va desagradar sa família que deixà d'ajudar-lo i per prosseguir els estudis va haver de fer classes particulars i a col·legis privats. Va passar un temps a Madrid i acabà la carrera d'Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona; després completà els estudis en una escola politècnica a Tolosa de Llenguadoc. A Barcelona va participar en mítings obrers, encara que no solia freqüentar les redaccions de la premsa obrera --a vegades a El Productor--, ni els locals obrers --només per fer conferències, generalment pedagògiques i doctrinals. El 19 de setembre de 1886 va intervenir amb el mallorquí Francesc Tomàs Oliver en una reunió a Madrid, en la qual Enrique Borrel Mateo demanà la intervenció dels anarquistes en les lluites electorals; Tarrida, amb Tomàs, Lorenzo i Ricardo Mella, s'oposà al projecte. Formà part del cercle obrerista«Regeneración», del carrer de Sant Oleguer de Barcelona. El seu prestigi en l'àmbit llibertari està relacionat amb els processos de Montjuïc i amb la teoria de l'anarquisme sense adjectius, de la qual va ser el màxim exponent i que va ser acceptada en un intent de superar la polèmica entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes per Max Nettlau i Ricardo Mella. De tota manera abans de la repressió catalana era ben conegut: redactor d'Acracia, assistència en el Congrés d'Ensenyament Laic de Barcelona (1888), representant espanyol en la Conferència Internacional Anarquista de París de 1889, present en el Congrés Universal de Lliure Pensament del mateix any, participació en els Certàmens Socialistes de Reus i de Barcelona (1889), delegat en el Congrés del Pacte de Madrid (1891) on va polemitzar durament amb els socialistes, assistència al Congrés de Brussel·les de la II Internacional (1891), etc. Fou professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Gràcia. Dirigia l'Acadèmia Politècnica de Barcelona quan va ser empresonat, el 21 de juliol de 1896, després de l'atemptat de Canvis Nous del 7 de juny, i va ser alliberat, després de passar per les presons de les Drassanes, del carrer d'Amàlia --on ensenyà física i química als tancats-- i del castell de Montjuïc, el 27 d'agost per pressions de Santiago Rusiñol i d'alguns familiars --Antoni Ferratges Mesa, marquès de Mont-Roig i senador per Barcelona. El seu cas va ser sobresegut el 21 d'octubre de 1896. Va exiliar-se i desenvolupà una virulenta campanya contra el terror governamental que va tenir gran ressò, especialment des de París amb Charles Malato, d'on va ser expulsat després de la mort d'Antonio Cánovas del Castillo, però també des de Bèlgica i Londres, on va instal·lar-se albergat per Louise Michel i Kropotkin, i establint relacions amb Nettlau, Errico Malatesta, Gustav Landauer, entre d'altres. El 30 de maig de 1897 parlà en el gran míting manifestació a Trafalgar Square contra la repressió del moviment anarquista a la Península. Solia fer conferències als londinencs «Club Anarquista Jueu» del carrer Jubilee, amb Rudolf Rocker, Varlaam Cherkezishvili, John Turner, i«Cercle Anarquista» del carrer Charlotte, i segons diverses fonts estava implicat en accions contra la monarquia espanyola i exercia d'agent del Comitè Pro Cuba Lliure. També va assistir al Congrés Sindicalista de Londres, amb Josep Negre, i va ser portaveu del grup«Benevento». Kropotkià, íntim amic d'Anselmo Lorenzo --aquest li va dedicar El proletariado militante--, home intel·ligent i senzill, es va ocupar essencialment de temes científics i va aspirar a donar fonament racional i científic a les qüestions socials, com ara en la sèrie escrita en Acracia i la secció en La Revista Blanca de cròniques científiques, on afirmava que la societat seria allò que la ciència permetés. També es va interessar per la crítica del poder, per l'antipoliticisme i per l'ensenyament. La seva teoria de l'anarquisme sense adjectius la va exposar en el Segon Certamen Socialista de 1889, en diversos articles de Le Révolté i en alguns fullets. Considera que la decadència de l'anarquisme a certes zones i el seu desenvolupament a Espanya té una explicació: aquí s'ha evitat les disputes internes i els individualismes i s'ha implantat en el moviment obrer. Tarrida aspira amb això a evitar la dura i desagradable discussió entre col·lectivistes i comunistes; no obstant això, va prendre partit pels aliats en el seu enfrontament contra els alemanys durant la Gran Guerra. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Acracia, Brazo y Cerebro, Ciencia Social, El Corsario, The Daily Chronicle, L'Intransigeant, La Huelga General, La Luz,The Morning Post, Nineteen Century,El Porvenir del Obrero,El Productor, La Protesta, Le Révolté, La Revue Blanche,Tierra y Libertad, La Tramontana,La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc. Va traduir Tolstoi i és autor de llibres i de fullets com Anarquía, ateísmo y colectivismo (1885), Les inquisiteurs d'Espagne. Montjuich. Cuba. Philippines (1897), Problemas transcendentales (1908), Programa socialista libertario y la constitución del mundo (1908), Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biogràfico (1927, pòstum), etc. Francisco Tarrida del Mármol va morir el 14 de març de 1915 a Londres (Anglaterra) i fou enterrat al cementiri de Ladywell d'aquesta ciutat. En la necrològica que Malatesta li va dedicar en la revista Freedom apunta que en elsúltims anys de sa vida s'acostà al liberalisme democràtic. Durant els anys bèl·lics (1936-1939) la Ronda de Sant Antoni de Barcelona canvià el seu nom per «Ronda Tarrida del Mármol».

    Fernando Tarrida del Mármol (1861-1915)

    ***

    Gennaro Rubino

    - Gennaro Rubino: El 14 de març de 1918 mor a Lovaina (Flandes, Bèlgica) Gennaro Rubino, l'anarquista que intentà sense èxit assassinar el rei Leopold II de Bèlgica. Havia nascut el 23 de novembre de 1859 a Bitonto (Pulla, Itàlia). Fill d'un ferrador lliurepensador, quedà orfe de mare quan tenia 11 mesos. Bon estudiant, va haver de renunciar a fer els estudis d'enginyeria per manca de recursos. En 1878 ingressà a l'Exèrcit, amb la intenció de continuar els seus estudis, però no aconseguí pair la disciplina militar. En 1884 fou degradat i condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó a Messina per haver escrit un article en un periòdic republicà subversiu. Alliberat en 1887 gràcies a una amnistia, retornà a Bitonto on es casà amb una mestra que patia trastorns mentals. Empleat com a comptable, fou detingut per falsificació i frau, delicte que negà, i condemnat a quatre anys de presó. Després de complir la pena, el maig de 1897 emigrà a Londres (Anglaterra) on exercí diverses feines en el sector de la restauració. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes italians. Va dir que era fadrí i es tornà a casar el 4 de desembre de 1897 amb una cuinera, Emily Alderton, amb qui tindrà un infant el 14 d'octubre de 1898 que posarà de nom Marx Engels. Després de treballar en dues llibreries i ser acomiadat, la parella visqué en la misèria. Més tard intentà millorà, sense èxit, la seva sort a Glasgow (Escòcia). Com que no va poder trobar feina demanà ajuda a l'ambaixada d'Itàlia i els serveis secrets italians el captaren com a infiltrat a sou en les organitzacions anarquistes londinenques. Amb els diners muntà una impremta per editar un nou diari, que servia de sala de reunions i d'allotjament. Però un cop els funcionaris de l'ambaixada italiana comprovessin que en comptes d'espiar simpatitzava amb el moviment llibertari fou acomiadat. El maig de 1902 es descobrí que havia treballat per al serveis secrets italians i fou denunciat per la premsa anarquista internacional com a espia i expulsat del moviment llibertari. De res serviren els seus intents de justificació i el fet de donar alguns noms de dobles agents infiltrats en el moviment anarquista. Reprovat per sa família i abatut, decidí cometre un assassinat amb la finalitat de demostrar la seva lleialtat a la causa anarquista. D'antuvi planejà assassinar Eduard VII, rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda, però trobà que el sentiment monàrquic a les illes Britàniques era molt fort, i decidí atemptat contra el rei Leopold II de Bèlgica. A finals d'octubre de 1902 es traslladà a Brussel·les. El matí del 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les, davant el Banc de Brussel·les, disparà tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei --que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, que recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.

    Gennaro Rubino (1859-1918)

    ***

    Alexander Granach caracteritzat

    - Alexander Granach:El 14 de març de 1945 mor a Nova York (Nova York, EUA) el comediant i actor cinematogràfic llibertari Jessaja Szajko Gronish, conegut com Alexander Granach. Havia nascut el 18 d'abril de 1890 a Wierzbowce (Imperi Austrohongarès) --actualment Verbovcy (Ivano-Frankivsk, Ucraïna)--, en una família jueva. De jovenet va treballar de forner i va contactar amb els cercles anarquistes i estudiantils de jueus russos, descobrint el teatre jiddisch. En 1905 es traslladà a Londres on creà amb altres anarquistes un grup de teatre. Freqüentà Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i, sobretot, Rudolf Rocker, tots exiliats com ell. En 1906, procedent de Viena, s'instal·là a Berlín on treballà de forner, entrà a formar part d'un grup de teatre jiddisch i es va veure obligat a aprendre l'alemany que només xampurrejava una mica. En 1909 realitzà cursos amb Max Reinhardt al Deutsches Theater de Berlín i començà la seva carrera d'actor professional amb el paper de Hamlet de Shakespeare, quan substituí l'actor principal malalt. Representà nombroses obres al prestigiós teatre Volksbühne de Berlín. Entre 1914 i 1918, durant la Gran Guerra, fou mobilitzat en l'Exèrcit austrohongarès; lluità al front dels Alps, a la frontera amb Itàlia, i va caure presoner de guerra per les tropes italianes. Després de la guerra a la capital Alemanya va fer obres al Berliner Theater i al Preussischen Staatstheater. Des de 1920 engegà a Berlín una gran carrera cinematogràfica a partir del rodatge de Nosferatu (1921), de F. W. Murnau, i després Kameradschaft (1931), de G. W. Pabst. En 1927 va ajudar econòmicament, a través de Rudolf Rocker i Eric Mühsam, els anarquistes Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, la qual cosa els permeté refugiar-se a Bèlgica. Va tenir el paper principal en la peça teatral Staatsraison (Raó d'Estat), escrita pel seu amic Erich Mühsam; aquesta obra és un vibrant homenatge en favor de Sacco i de Vanzetti alhora que una denúncia de la màquina judicial nord-americana. En 1933, fugint de les persecucions antisemites del règim de Hitler, marxà a Suïssa i després a Varsòvia, on fundà una companyia de teatre jiddisch. En 1935 rebé una oferta de feina per al teatre jiddisch de Kiev i s'instal·là a la Unió Soviètica, on tenia alguns amics revolucionaris. A l'Estat soviètic realitzà dues pel·lícules. En 1937, arran d'una purga estalinista, fou detingut i empresonat. Un cop alliberat, gràcies a la intervenció de Lion Feuchtwanger, marxà a Suïssa i en la primavera de 1938 emigrà, sense saber anglès, als Estats Units, on continuà la seva carrera cinematogràfica amb èxits com Ninotchka (1939), d'Ernst Lubitsch; For Whom the Bell Tolls (1943), de Sam Wood, que serà un dels seus darrers films --en filmà una cinquantena--; i sense oblidar l'antifeixista The Hitler Gang (1944). Realitzà nombrosos films antinazis. En aquests anys va donar suport als refugiats polítics que fugien tant del feixisme com del comunisme, i els trobà feina a la indústria cinematogràfica. Durant sa vida va conviure amb dues dones: Martha Guttman, amb qui va tenir son fill Gerhard (Gad Granach), que emigrà en 1936 a Palestina, i de la qual es divorcià en 1921, i amb Lotte Lieven-Stiefel, amb qui no es va casà, però que sempre considerà esposa legítima. Alexander Granach va morir d'una embòlia pulmonar a resultes d'una apendicectomia el 14 de març de 1945 a Nova York (Nova York, EUA) i es troba enterrat al cementiri Montefiore (Saint Albans, Queens County, Nova York, EUA). Aquest mateix any va ser publicada la seva autobiografia There Goes an Actor, reeditada en 2010 sota el títol From the shtetl to the stage. The odyssey of a wandering actor. En 1997 son fill Gad Granach publicà la seva autobiografia Heimat los! Aus dem Leben eines juedischen Emigranten, traduïda a l'anglès com Where is home? Stories from the life of a german-jewish émigré (2009), on hi ha nombroses referències a son pare.

    Alexander Granach (1890-1945)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    La absurda polémica surgida alrededor de la reforma de la carretera general ha puesto en evidencia, una vez más, el modus operandi de una izquierda que sigue insistiendo en sus errores pasados y persiste en querer convertir Menorca en un solar seco e inerte.

    La táctica de siempre es calentar la calle, cartelitos pegados en ventanas y coches, camisetas del color apropiado para la ocasión, pancartas, pitos y gritos. Nada nuevo bajo el sol. Es la izquierda en estado puro.

    No contentos con la pesada losa de sus doce años consecutivos de gobierno en el Consell de Menorca (1995-2007), ahora siguen desde la oposición negándose a todo lo que suene a progreso, a todo lo que pueda significar, en este caso, mejorar la red viaria y hacerla más segura y fluida. Es el tradicional no a todo que siempre ha caracterizado a nuestra izquierda local.

    Han puesto toda la carne en el asador en su intento por desprestigiar el proyecto de la carretera y desgastar así la gestión del Partido Popular al frente del Consell insular. Una cuidada puesta en escena que no ha reparado en si, con ello, se perjudicaba la imagen de la isla, como ya se ha visto en sus viajes a Barcelona. Se ha hilvanado un discurso exagerado, falto de rigor y demagogo que, según mi modo de entender, ha restado credibilidad a los colectivos inmovilistas que lo han promovido.

    No hay argumentos de peso para oponerse a la reforma de la carretera general, y menos cuando estos mismos, que ahora se quejan, bendijeron el scalextric del desvío de Ferreries, con la mayor rotonda de la isla, una rotonda de doble nivel, puentes varios y un túnel. Es evidente que la carretera general es sólo una excusa para hacer batalla política. Estoy seguro que si no hubiese sido la carretera, habría sido otra cosa. De algo se tenían que quejar aquellos que sólo se manifiestan cuando gobierna el PP.

    Sin embargo, contrariamente a lo que pretendían la carretera general, desde mi punto de vista, se ha convertido en la bandera del progreso, en la bandera de la Menorca que no quiere seguir subyugada a los dictados de una izquierda involucionista y reaccionaria. La carretera general se ha situado como el símbolo de los que ya se han hartado de las payasadas de la izquierda y ya han dicho basta a las imposiciones, gobiernen los suyos o no, de determinados grupúsculos radicales.

    Esta campaña zafia y, en algunos momentos, maleducada, habrá servido para que los ciudadanos tengan muy claras las posiciones de cada uno. En las próximas elecciones, los ciudadanos de Menorca podrán elegir entre dos modelos claramente diferenciados: el de los que queremos una Menorca de progreso, que siga generando riqueza, moderna e innovadora y los que quieren involucionar hacia una Menorca sin futuro, del no a todo, de la decadencia, el paro y la miseria. Desgraciadamente, la izquierda, en sus distintas tonalidades, ha decidido apostar por la segunda opción.

    0 0

    Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

    Avui resumim l'acta de la llarga Junta de Govern del 21 d'octubre. Perdonau el retard, no és una feina fàcil de fet només la fem a Alternativa. És lamentable que l'Ajuntament i els partits que hi ha a la Junta de Govern; PP, PI i UMP no publiquen absolutament res de les Juntes de govern, on entre altres coses els ciutadans poden trobar una relació de factures per comprovar com es gasten els seus doblers. A Alternativa donam informació mentre tots pagam la propaganda de PP&PI.

    A la nostra pàgina web trobareu les actes de les Juntes.

    Resum del més interessant de la Junta.

    - Es va aprovar la reducció del cànon d’explotació de la platja de Cala Molins en la temporada 2011en un import de 1.879,05 euros , atenent que es va substituir per part de l’Ajuntament la concessió de 4 velomars per piragües.

    - Arxiu dels  expedients disciplinaris a dos policies.

    - Modificació de les condicions laborars de l'administrativa del centre salut Port  que passa a desenvolupar les seves funcions com a administrativa a l’àrea d’esports.

    - Dació de compte de la resolució de Batlia d’aprovació dels plecs i convocatòria de la licitació del contracte de serveis per desenvolupar i impartir el programa d’educació ambiental de l’Ajuntament de Pollença.

    - Dació de compte de la Resolució de Batlia d’aprovació de l’expedient de contractació de les obres relatives al projecte “Rehabilitació i millora del paviment de diversos carrers del municipi de Pollença/Fase 2)” i de la convocatòria, simultània, de la licitació

    - Aprovació de l’adjudicació de les obres relatives al projecte tècnic “Instal·lació fotovoltaica per autoconsum Residència-Centre de Dia de Pollença” mitjançant contracte menor. A la vista de les ofertes econòmiques presentades , de l’ampliació i millora del manteniment de les instal·lacions i de la millora del termini de garantia, s’ha de dir que l’oferta de Ingeniería y Asesoría de Energías Renovables SL”, amb una oferta de 33.275,00 € (IVA inclòs), una ampliació i millora del manteniment de la instal·lació de 8 anys (9 en total) i una ampliació del termini de garantia de 9 anys (10 en total), és la més avantatjosa per a portar les obres d’instal·lació de la planta fotovoltaica a l’edifici de la Residència Centre de Dia .../...”.      Aquest projecte està cofinançat en un 50% amb càrrec al Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) en el marc del Programa Operatiu de les Illes Balears 2007-2013”.

    - Aprovació, si procedeix, de l’expedient de contractació de les obres relatives al projecte “Canvi de coberta de l’edifici polivalent Miquel Capllonch Port de Pollença” mitjançant procediment negociat sense publicitat. Consistents en la rehabilitació de la teulada de l’edifici  atès que la elevada humitat interior del mateix ha provocat l’oxidació de l’armat de les bigues existents, afectant a gran part de la subestructura de la teulada, essent el pressupost general de contracte de 169.916,29 (IVA inclòs) a finançar amb fons propis.

      -Aprovació del Pla de Seguretat i Salut que desenvolupa l’Estudi Bàsic de Seguretat i Salut establert per a l’execució de les obres relatives al projecte “Adequació de les pistes esportives del Port de Pollença”.

    -  Aprovació de la resolució de l’expedient de responsabilitat patrimonial; indemnització pels danys ocasionats per l’anulació, mitjançant Sentència de Tribunal Superior Justícia de les Illes Balears de 11.11.1993, de la llicència d’obres al c/ Creus i Bellavista, i la posterior execució, per sentència del TSJ de les Illes Balears de 19-02-2007, de demolició. Atès que en la reclamació formulada es sol·licità una indemnització total de 2.020.427’30 €. L'Ajuntament estima parcialment la reclamació per responsabilitat patrimonial,declarant l’existència de responsabilitat patrimonial i, en conseqüència, indemnitzar en la quantia de 532.564’43 €.

     

     

     


    0 0
  • 03/14/15--16:21: Abril 2015
  • Sense programació, de moment

    0 0
  • 03/15/15--16:47: El negre
  • Fa dies que no escrius al blog. Quantes vegades has començat un post així? Conta-les. Així sabràs quantes crisis has tingut al llarg d’aquests anys. A vegades la verborrea és malaltissa i penjaries dues peces cada dia. O tres. O et penjaries tota tu, explicant coses sense parar. Explicant fragments d’una vida grisa. Altres vegades deixes passar les setmanes i fins i tot un mes com és el cas. O fa més d’un mes que no expliques res? I llavors és quan trenques totes les normes. Aquelles normes que diuen que has de ser fidel i respectar els teus lectors. Que els has de fidelitzar. I penses que fidelitzar és un mot estrany que sona a targeta de punts de gasolinera i llavors veus que no els pots fidelitzar perquè no tens res per regalar-los a canvi de la seua presència constant a aquestes planes. Mires l’entorn. Les rajoletes verdes de la part de dalt. Aquesta foto que et va fer en Jesús el darrer dia de les vacances de fa un parell d’anys, o més, perquè a la que tenies abans semblaves una intel·lectual passada de moda, color sèpia buscant qui se sap què dins un interior buit. Les columnes de la dreta, amb els comentaris dels lectors, sempre tan amables. I a la banda de baix veus la prestatgeria. Creix. A vegades et sembla impossible que, amb el que ets, hagis estat capaç d’escriure tot això i busques i remenes per si hi ha algú altre que fa la feina per tu perquè probablement tens un negre que t’escriu i tu ets una impostora. Tens una conversa pendent amb aquest negre que t’habita i llavors sí, llavors sí que tindràs tema per escriure un post o mil a aquest blog i tal vegada hauràs de demanar a n’Elena que esborri totes les portades. Mentre no el trobis li hauràs de demanar aviat que faci lloc per a posar-hi La Cara B, la novel·la negra que t’has atrevit a escriure amb l’empenta de tanta fent.


    0 0

    L'any noranta nou-várem assistir a l'intent de linxament de Mateu Morro i la direcció del PSM quan aquesta organització, per legítims interessos de partit, no volgué aliar-se amb UM per a anar plegats a les eleccions generals. Aleshores els atacs contra el "sectarisme" i "marxisme" del secreatri general feien flamarada. Rere l'operació d'extermini del PSM, extermini programat en diverses fases, hi havia foscos interessos que, d'una vegada per totes, volien aigualir aquella veu crítica i dissident. (Miquel López Crespí)


    Lluitar per a anar concretant una coalició electoral que simplement demana una regeneració de la vida política actual... es mereix aquesta campanya d'extermini? Vos asegur que, per la meva banda, no veig enlloc tants dimonis ni tants "radicals agitadors". Defensar uns principis de progrés social, autogovern, justícia social, democràcia participativa i equilibri ecològic no hauria de merèixer tants d'atacs indiscriminats. (Miquel López Crespí)


    Memòria històrica de la lluita en defensa del nacionalisme d´esquerra a les Illes

    100 articles en defensa del PSM.



    Miquel López Crespí, Mateu Morro i Josep Planas i Montanyà

    Vagi per endavant, i ja ho escrit en alguna ocasió, que qui signa aquest article no té carnet de cap partit a no ser el de la lluita per un món més just i solidari. Ho dic com a avís per a navegants. Hi ha arreu molt de sicari a sou de qui comanda per a no haver d'encomanar-nos cada vegada al bon judici del lector i la memòria de la gent honrada, que n'hi ha, i molta!, per a desgràcia de cínics i malfactors. És d'aquesta posició que puc donar suport als grups o persones que crec que fan un servei al país i, alhora, puc criticar a qui vulgui sense por de perdre cap privilegi. Per això he pogut donar suport al president Antich quan aquest, cas de l'ecotaxa, ha portat endavant iniciatives que em semblaven positives. També he pogut criticar Maria Antònia Munar quan aquesta, de forma prou intelligent, ha sabut aprofitar-se políticament de l'estat de gràcia que, en la passada legislatura, tenia per part dels partits del Pacte. Quants d'estómacs agraïts quan, mitjançant els tres vots de Maria Antònia Munar, les nòmines ingressaven puntualment en els comptes corrents de tants de pijoprogres que han fet malbé la nostra experiència progressista!



    Sebastià Serra

    Sempre m'han indignat els atacs contra els dèbils, les campanyes d'extermini contra aquell que no es pot defensar. Consider el cinisme i la prepotència dels poderosos com una forma més de feixisme. Potser els grups i sectors que a través dels anys s'han especialitzat en la feina bruta de criminalitzar aquells partits o persones amb les mans netes, amb provada trajectòria de lluita pel país, no porten l'esvàstica o el jou i les fletxes brodats a la camisa, però, evidentment, actuen com si els portassin. Els sicaris a sou dels autèntics poders fàctics de la nostra societat, quan s'acarnissen amb el dèbil fan com els reaccionaris de totes les èpoques i contrades. La seva pràctica els denuncia davant qualsevol ciutadà amb sensibilitat humana i política.

    La trista història que d'ençà fa més d'un quart de segle s'ha esdevingut amb el PSM i el nacionalisme d'esquerra és una demostració evident del que acab de dir. La campanya de demonització contra els Verds que hem viscut en la passada legislatura, indica el mateix. La demonització contra el PSM ja va començar quan aquest lluitava per una constitució autènticament democràtica i continua ara mateix, quan des de moltes columnes d'opinió es dinamita qualsevol iniciativa que pugui sortir per part d'aquest partit o de qualsevol altre no lligat als obscurs interessos dels poders fàctics.

    L'any noranta nou-várem assistir a l'intent de linxament de Mateu Morro i la direcció del PSM quan aquesta organització, per legítims interessos de partit, no volgué aliar-se amb UM per a anar plegats a les eleccions generals. Aleshores els atacs contra el "sectarisme" i "marxisme" del secreatri general feien flamarada. Rere l'operació d'extermini del PSM, extermini programat en diverses fases, hi havia foscos interessos que, d'una vegada per totes, volien aigualir aquella veu crítica i dissident.

    El demencial espectacle de destrucció, mentida i tergiversacions va ser tan esgarrifós que, pel que hem vist amb la constitució de la coalició "Progressistes per les Illes" formada per PS, EU, Verds i ERC, van immunitzar el nacionalisme d'esquerres de seguir aquesta via. Llevades les opinions sinceres d'algunes persones de bona voluntat que, sense anar cercar què hi havia de veritat rere la campanya d'extermini mediàtic, volien "unitat dels nacionalistes", el cert és que tothom pogué constatar la brutor de la campanya ordida contra el PSM.

    Ara, cinc anys després d'aquella endemesa, ens tornam a trobar amb el mateix. El PSM continua fet nosa en l'actual programació del bipartidisme regnant. Si abans era un partit criminalitzat per no voler anar a les eleccions amb UM, ara l'excusa és que s'ha ajuntat amb "radicals ecologistes, republicans i socialistes".

    Les excuses pels atacs canvien contínuament. Fa un quart de segle l'excusa era l'abstenció davant el referèndum constitucional; després ho va ser la unitat amb un sector de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC); després va ser la vinguda de Lluís M. Xirinacs per a donar unes conferències. L'any 1999 era el no voler anar amb Maria Antònia Munar a les eleccions i exigir governar en el Consell de Mallorca, ja que aleshores el PSM tenia més vots que UM. Ara, constituïda la coalició electoral "Progressistes per a les Illes", el PSM hauria passat, de forma oportunista, evidentment, de ser el partit dels "trajes i despatxos" a esdevenir, com ha dit sempre la dreta, una "organització d'esquerra radical, d'agitació de carrer i de mocadors palestins". Mateu Morro, un polític prou moderat que el poble mallorquí coneix a la perfecció, seria, valga'm déu quines coses hem de llegir, el cap d'una "acció directa" quasi anarquista concretada en l'agitació de carrers i aules mitjançant escamots de pagesos (tornen les germanies!), partforanistes antiautopisters i professors anti PP i anti UM.

    No exagerem la troca. Lluitar per a anar concretant una coalició electoral que simplement demana una regeneració de la vida política actual... es mereix aquesta campanya d'extermini? Vos asegur que, per la meva banda, no veig enlloc tants dimonis ni tants "radicals agitadors". Defensar uns principis de progrés social, autogovern, justícia social, democràcia participativa i equilibri ecològic no hauria de merèixer tants d'atacs indiscriminats.

    Miquel López Crespí

    (24-II-04)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

      Febrero 2015

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Puerta de Toledo»
    Arquitecto:
    Antonio Aguado
    Diseño:
    José Ginés
    Escultores:
    Ramón Barba y Valeriano Salvatierra
    Glorieta de La Pueta de Toledo

    «Puerta de Toledo»
    Arquitecto:
    Antonio Aguado
    Diseño:
    José Ginés
    Escultores:
    Ramón Barba y Valeriano Salvatierra
    Glorieta de La Pueta de Toledo

    «Puerta de Toledo»
    Arquitecto:
    Antonio Aguado
    Diseño:
    José Ginés
    Escultores:
    Ramón Barba y Valeriano Salvatierra
    Glorieta de La Pueta de Toledo

    «Monumento a Clara Campoamor»
    Escultor:
    Lucas Alcalde
    Plaza de Guardias de Corps

    «Avenida Central»
    Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Camino»
    Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Panteón del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Panteón»
    Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Panteón del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Panteón»
    Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Panteón del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Panteón»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura demoníaca»
    Panteón del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Panteón del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Grupo escultórico»
    Panteón del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Panteón»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Vista del cementerio»
    Tumbas y Panteón del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Camino»
    Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Panteón»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Panteón»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Panteón del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Panteón del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Panteón del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Panteón»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Panteón»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Detalle de Panteón»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Nichos y tumbas»
    Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Nichos y tumbas»
    Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Panteón de Hombres Ilustres»
    Arquitecto:
    Joaquín de la Concha
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura alegórica de “La Fama”»
    Escultor:
    Ricardo Bellver
    Panteón de hombres ilustres
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Medallón de Goya»
    Panteón de Hombres Ilustres
    Arquitecto:
    Joaquín de la Concha
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Panteón de Hombres Ilustres
    Arquitecto:
    Joaquín de la Concha
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Medallón de Donoso Cortés»
    Panteón de Hombres Ilustres
    Arquitecto:
    Joaquín de la Concha
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Panteón de Hombres Ilustres
    Arquitecto:
    Joaquín de la Concha
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Medallón de Meléndez Valdés»
    Panteón de Hombres Ilustres
    Arquitecto:
    Joaquín de la Concha
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Medallón de Moratín»
    Panteón de Hombres Ilustres
    Arquitecto:
    Joaquín de la Concha
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Panteón de Hombres Ilustres
    Arquitecto:
    Joaquín de la Concha
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Cabeza de Goya»
    Escultor:
    Juan Cristóbal González Quesada
    Pradera de San Isidro (Parque de San Isidro)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Vista de Madrid»
    desde Pradera de San Isidro (Parque de San Isidro)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Avenida Central»
    Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Camino»
    Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Panteón»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Tumbas y nichos»
    Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Vista calle»
    Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Ermita de San Isidro»
    Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Panteón del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Panteón del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Panteón»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Panteón»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Panteón»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Panteón del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Panteón»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Panteón del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Panteón»
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura»
    Panteón del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «Escultura alegórica de “La Fama”»
    Escultor:
    Ricardo Bellver
    Panteón de hombres ilustres
    Tumba del Cementerio de San Isidro (Cementerio de la Sacramental de San Isidro, San Pedro y San Andrés)
    Cerro de las Ánimas
    c/ Paseo de la Ermita del Santo

    «"El Pirulí" (Torrespaña)»
    c/ O'Donnell
         

    Palma, 15 de marzo de 2015



    0 0

    [15/03] «L'Insurgé» -«Mother Earth» - «Un Enemic del Poble» - «Les Glaneurs» - «La Mêlée» - «La Jeunesse Anarchiste» - «Die Internationale» -«Plus Loin» - «Noir et Rouge» -«L'Agitazione del Sud» -«Anarchy» - Grup Primer de Maig - Reclus - Felicani - Maroto - Peirats - Molina - Ros - Cappelletti - Ziglioli - Pauwels - Antona - Campos Lima - Biso - Liern - Louvet - Piñón - Pérez Ibáñez - Broto - Bernardi

    Anarcoefemèrides del 15 de març

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Insurgé"

    - Surt L'Insurgé: El 15 de març de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé. A partir del número 6, d'abril de 1885, portarà el subtítol«Òrgan Comunista-Anarquista». El redactor en cap va ser Pierre Lucien Pemjean i l'editor responsableÉgide Govaerts. Els articles no portaven signatura. El periòdic estava il·lustrat amb petits dibuixos. En sortiren 9 números, l'últim del 10 al 17 de maig de 1885. Nombroses publicacions franceses i belgues posteriors portaren la mateixa capçalera.

    ***

    Coberta del primer número de "Mother Earth"

    - SurtMother Earth: Pel març de 1906 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista mensual Mother Earth. Fundada per l'activista anarcofeminista Emma Goldman, va ser editada per Alexander Berkman. Els articles es centraven en aspectes socials (drets de la dona, control de la natalitat, anarcofeminisme, sindicalisme, etc.) polítics (llibertats cíviques, justícia social i econòmica, anarquisme, etc.), culturals (literatura, poesia, narrativa, assaigs, etc.) i històrics (Gran Guerra, Revolució russa, etc.) sempre des de la perspectiva llibertària. La tirada inicial va ser de 3.000 exemplars, però anys després va triplicar l'edició. Entre els seus col·laboradors podem destacar Leonard D. Abbott, Margaret Caroline Anderson, Max Baginski, Alexander Berkman, Maxwell Bodenheim, Bayard Boyesen, Georg Brandes, Louise Bryant, Voltairine de Cleyre, John R. Coryell, Julia May Courtney, Padraic Colum, Floyd Dell, Mabel Dodge, Will Durant, Francesc Ferrer Guàrdia, Ricardo Flores Magón, William Z. Foster, Emma Goldman, Maksim Gor'kij (traduït per Alice Stone Blackwell i S. Persky), Margaret Grant, Martha Gruening, Bolton Hall, Sadakichi Hartmann, Hippolyte Havel, Ben Hecht, Robert Henri, C. L. R. James, Harry Kelly, Harry Kemp, Peter Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Eugene O'Neill, Robert Allerton Parker, Charles Robert Plunkett,Élisée Reclus, Ben Reitman, Lola Ridge, Rudolf Rocker, Morris Rosenfeld, Margaret Sanger, Theodore Schroeder, Lev Tolstoi, Ross Winn, Adolf Wolff i Charles Erskine Scott Wood, entre d'altres. Entre els artistes que van il·lustrar la revista tenim Jules-Félix Grandjouan, Manuel Komroff, Robert Minor, Man Ray, Adolf Wolff, etc. El segrest regular d'alguns números publicats, l'empresonament de Goldman i d'altres membres de la redacció, així com les permanents amenaces de deportació van ser els recursos que l'Estat va emprar contra la revista. L'últim número apareixerà l'agost de 1917, quan va ser prohibida per la censura en temps de guerra que va acusar la revista de desobeir les lleis governamentals sobre reclutament i registre militar i de mostrar-se obertament en contra de l'entrada dels EUA en la Primera Guerra Mundial. Com que tot l'arxiu de Mother Earth va ser confiscat, els 8.000 subscriptors que figuraven a les llistes de la revista van ser investigats en 1918 per les autoritats federals nord-americanes per«deslleialtat». Goldman i Berkman van ser declarats culpables de violar l'Acta d'Espionatge i posteriorment deportats.

    ***

    Portada del primer número d'"Un Enemic del Poble" (Biblioteca de Catalunya)

    - Surt Un Enemic del Poble: Pel març de 1917 ---«III de l'Era del Crim», en referència a la Gran Guerra-- surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista, pacifista i d'avantguarda estètica Un Enemic del Poble. Full de subversió espiritual. La redacció la portaven l'escriptor Joan Salvat-Papasseit --creador del projecte i redactor en cap--, Josep M. de Sucre, Emili Eroles i Joaquim Torres i García. Salvat-Papasseit va començar a publicar aquesta revista quan va entrar a treballar a les Galeries Laietanes, el 1917. L'autor li posa el nom de la coneguda obra d'Henrik Ibsen --al·legat a favor de l'individu enfront de la majoria. A les seves eclèctiques pàgines trobem articles referents al pacifisme --posició totalment contrària a la Guerra Europea--, al progressisme social, a l'avanguardisme estètic i el Noucentisme. La revista va ser portaveu d'un pensament renovador i amb inquietuds cíviques, en la línia de l'anarquisme de Salvat-Papasseit --anarquisme de referents literaris com els de Friedrich Nietzsche, però també amb citacions de Maksim Gorki, de Karl Liebknecht, de Romain Rolland, de Piotr Kropotkin-- lligat amb un cert tarannà cristià tolstoià i adoptant els plantejaments individualistes de Max Stirner, i, en el fons, participant del regeneracionisme de l'època. Hi van col·laborar Dídac Ruiz, J. M. López-Picó, Àngel Samblancat, Alfons Maseras, Joaquim Folguera, Ramón Gómez de la Serna, J. Millàs Raurell, Valentín de Pedro, Rafael Barradas, Joan Pérez-Jorba, Josep Carbonell, Eugeni D'Ors, Jaume Brossa, Francesc Pujols i els dibuixants Rafael Benet, Domènec Carles, Torres-García, Josep Obiols, Joaquim Sunyer, Francesc Elias, Cels Lagar, Pere Prat, Rafael Barradas i Xavier Nogués. També recollí traduccions d'escriptors francesos com Paul Dermée, Max Jacob o I. Greiner. En el número 8 (novembre de 1917), Joaquim Torres i García publicà l'influent «Art-Evolució (A manera de manifest)» --declaració artística que propugnava, per obra de la concordança entre l'art i la vida, la diversitat de l'expressió plàstica segons el moment, alhora que reivindicava que hom no ha de pertànyer a cap escola i anar contra totes, tot sota la divisa de l'individualisme, el «presentisme» (viure el present) i l'internacionalisme. En la publicació trobem no solament els escrits teòrics de Salvat-Papasseit (comés ara el nietzschià «Sóc jo que parlo als joves») sinó també els primers poemes avantguardistes («Columna vertebral. Sageta de Foc» i «54045»). En sortiren 18 números, l'últim el maig de 1919. En 1976 i en 1994 es publicaren edicions facsímils.

    ***

    Capçalera de "Les Glaneurs"

    - Surt Les Glaneurs: Pel març de 1917 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic Les Glaneurs. Recueil écleptique mensuel (Els Espigoladors. Recull eclèctic mensual). Publicat per Albin Cantone (Albin) durant la Gran Guerra, patirà nombrosos atacs de la censura. L'administració i la gerencia la portà Virginie Blanchard. Hi van col·laborar Hervé Coatmeur, Ernest Dalget, Charles Delescluze, Jean-Louis Delvy, Jean Grave, Jean Jaurès, Henry La Bonne, Pierre Larivière, Karl Liebknecht, André Lorulot, Georges Manova, Jean Morr, Eugène Petit-Strix, Han Ryner, José Sarra i Henri Zisly, entre d'altres. Publicà almenys un fulletó, L'Abrutisme, de Jean Morr. En sortiren 19 números, l'últim el setembre de 1918.

    ***

    Capçalera de "La Mêlée"

    - Surt La Mêlée: El 15 de març de 1918 surt a Déols (Centre, França) el primer número del bimensual La Mêlée. Libertaire, Individualiste,Éclectique. En seran responsables de la publicació Pierre Chardon, Marcel Sauvage i Alfred Duchesnay. A partir del número 32, del 15 de setembre de 1919, s'editarà a París. En van publicar 39 números, l'últim el de febrer de 1920. Nombrosos números van ser censurats per les autoritats. Entre els seus col·laboradors tenim Richard Aldington, Amare, Appenzeller, Théo Argence, Pierre Besnard, Léon Bombary, Léon Bongard, Henri Bramer, A. Brignon, G. Butaud, A. Caifano, P. Calmettes, L. Casselle, Chapoton, Pierre Chardon, Christian, Victor Coissac, Julien Content, J. L. Delvy, René Edme, Florent Fels, Marc Freeman, Froment, Genold, Gerhard, René de Goumont, Alzir Hella, José Ingenieros, Dr. Elle Kay, Henry La Bonne, G. de Lacaze-Duthiers, Gaston Lehaye, André Lorulot, Alice Manhofer, Alfred-Louis Manoury, Georges Marcine, J. Martínez-Ruíz, Mauricius, E. Montigny, Moreau-Richard, René Morley, Max Nettlau, Julien Nicolet, Émile Pamprilla, Julio Pereyra, Pierrot, Dr. A. Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, L. Rigaud, Joseph Riviere, Auguste Robert, Walter Ruiz, Han Ryner, Marcel Sauvage, E. Soullier, Hermann Sterne, José Tato Lorenzo, B. Tokine, Anne Veronique, Maurice Wullens, H. Zisly, etc. El periòdic va editar almenys un fulletó --Domela Nieuwnhuis, sa vie, sonœuvre, d'André Lorulot-- i diverses obres per lliuraments d'autors comÉmile Armand, Pierre Chardon, Han Ryner o Tucker. Aquest periòdic era continuació de Pendant la mêlée. Acrate, Libertaire, Individualiste, publicat a Orleans entre 1915 i 1916, i de Par delà la mêlée, publicat a Orleans per Armand i Chardon entre 1916 i 1918; dues publicacions llibertàries editades en plena Gran Guerra amb les dificultats que això implicava.

    ***

    Capçalera de "La Jeunesse Anarchiste"

    - Surt La Jeunesse Anarchiste: El 15 de març de 1921 surt a Bagnolet (Illa de França, França) el primer número del mensual La Jeunesse Anarchiste. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes. A partir del número 3 s'imprimirà a París i a partir del 7 portarà el subtítol«Organe de la Fédération des Jeunesses Comunistes Anarchistes». Els responsables de la redacció en seran André Leroy, G. Bovet, René Barril i Vaillant, i els gerents G. Bouvet, G. Baril, E. Mouche i Braye. Entre els col·laboradors podem citar Bouvet, Maurice Chambelland, Jean Charles, Chretien, R. Courtois, P. Doleon, Albert Ducharme, Paul d'Erio, Maurice Fister, Henri Gilbeaux, Paul Girard, Lucien Gresinski, Fernand Jodogne, Louis Lecoin, Fernand Lenoir, André Leroy, Louis Loreal, Marcel Levy, Naroy, Pierre Perrin (Pierre Odéon), R. Philippon, Han Ryner, Teachon, Vaillant, L. Viriat, A. Yorel i Lucien Wastiaux, entre d'altres. El periòdic publicarà 12 números, l'últim el del 15 de març – 15 d'abril de 1922. Un periòdic que portarà el mateix títol s'imprimirà entre 1946 i 1947.

    ***

    Portada del primer número de "Die Internationale"

    - Surt Die Internationale: Pel març de 1924 surt a Berlín (Alemanya) el primer número de la revista Die Internationale. Organ der Internationalen Arbeiter-Assoziation. Aquesta publicació, òrgan de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT), de caire antiautoritària i creada a Berlín el desembre de 1922, tingué com a principal redactor August Souchy. Hi van col·laborar, entre d'altres, Pierre Besnard, Max Nettlau, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Alexandre Schapiro i Agnes Smedley. Predominaren els articles d'anàlisi sobre els esdeveniments polítics mundials i sobre teoria anarquista i anarcosindicalista. Aquesta revista, que tingué un prestigi internacional, es publicà fins al 1926. Entre 1927 i 1935 la capçalera es reprengué com a òrgan de l'anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD), amb el subtítol «Zeitschrift für die revolutionäre Arbeiterbewegung, Gesellschaftskritik und sozialistischen Neuaufbau» (Revista del moviment obrer revolucionari, la crítica social i la reconstrucció socialista), i amb Helmut Rüdiger com a principal redactor. En 1979 l'editorial berlinesa Topos publicà una edició facsímil de la primera època (1924-1926). Posteriorment la FAUD ha editat facsimilarment la col·lecció completa (1924-1935) en format electrònic (CD-Rom).

    ***

    Capçalera de "Plus Loin"

    - Surt Plus Loin: El 15 de març de 1925 surt a París (França) el primer número de la revista Plus Loin. Revue mensuelle. L'administració i la gerència n'estava en mans de Charles Desplanques i de L. Haussard. La direcció de la redacció la portava el Dr. Marc Pierrot. En va treure 169 números, l'últim el de juliol-setembre de 1939, coincidint amb la declaració de guerra. Entre els seus col·laboradors podem citar Cl Alexandre, H. Astier, Ch. Benoit, Auguste Bertrand, Pierre Besnard, G. Bastien, Christian Cornelissen, A. Daude-Bancel, Charles Desplanques, Georges Durupt, Octave Fillonneau, Gustave Franssen, Paul Gille, Jean Gabriel Goujon, Jacques Grandjouan, A. Hamon, L. Haussard, Maria Goldsmith, Ishikawa, Alice Jouenne, F. Jourdain, J. Langevin, M. Lansac, Dr. Lebourg, Le Goff, Dr. David Mikol, Charles Malato, Paul Martin, Jules Moineau, Mourometz, H. Neuville, Dre. Madelaine Pelletier, Dr. Marc Pierrot, G. Pernet, Paul Reclus, Jacques Reclus, Pierre Richard, Léon Rollin, A. Sadier, J. Sautarel, J. Savignac, Jules Scarceriaux, Solovine, V. Spielmann, J. Vinchon, Dr. Jean Wintsch, entre d'altres. La revista era força teòrica i sovint els textos eren d'un nivell molt alt.

    ***

    Capçalera de "Noir et Rouge"

    - Surt Noir et Rouge: Pel març de 1956 surt a París (França) el primer número de la revista Noir et Rouge. Cahiers d'Études édités par les Groupes Anarchistes d'Action Révolutionnaire(GAAR), sorgida de l'escissió de la Federació Anarquista (FA) el desembre de 1953, i després de la Federació Comunista Llibertària  (FCL) el gener 1956. Els responsables «legals» de la revista seran Christian Lagant i, a partir de desembre de 1967, Pascale Claris. En sortiran 46 números fins a juny de 1970. Portarà altres dos subtítols: «Cahiers d'Études Anarchistes Communistes» i«Cahiers d'Études Anarchistes». En foren redactors Y. F. Antochko, Octavio Alberoloa, Evert Arvidsson, Giovanni Baldelli, Guy Bourgeois, Daniel Cohn-Bendit, Monique Blanc, Delouvrier, Jean-Pierre Duteuil, Daniel Guerin, Jivko Kolev, M. Korn, Ivo Kristov, Christian Lagant, Gaston Leval, Claude Martin, Frank Mintz, Théo Mitev, Josep Peirats, Jean-Pierre Poli, J. Presly, Paul Rolland, Sabadell, Schumack, Paul Talet, P. C. Vidal, Walter, Georges Yvetot, Paul Zorkine, entre molts altres. Del primer número es van editar en multicopista 50 exemplars i de l'últim 3.500 en impremta. També van editar uns fullets de temàtica diversa, però sobretot sobre la Revolució espanyola del 1936. Aquesta revista tindrà molta influència en les joves generacions situacionistes i de Maig del 68. En 1972 el «Groupe Noir et Rouge» va publicar un volum titulat Autogestion,État, Révolution. El desembre de 1982 es va editar, per iniciativa de les Editions Acratie i dels Cahiers Spartacus, una antologia dels articles publicats en la revista.

    ***

    Capçalera de "L'Agitazione del Sud"

    - SurtL'Agitazione del Sud: Pel març de 1957 surt a Palerm (Sicília, Itàlia) el primer número del mensual anarquista L'Agitazione del Sud. El periòdic sortirà fins a l'octubre de 1971, amb dues interrupcions, de juny a desembre de 1958, i de març de 1969 a maig de 1971. Dirigit per Alfonso Failla, en tindrà com a col·laboradors Gianni Diecidue, Carmelo Viola, Placido La Torre, Gianni Viola, Vincenzo di Maria, Danilo Dolci, entre d'altres.

    ***

    Portada i contraportada del número 17 d'"Anarchy" dissenyada per Rufus Segar

    - Surt Anarchy: Pel març de 1961 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la revista mensual Anarchy. A Journal of Anarchist Ideas. Publicació de teoria i de reflexions anarquistes editada per Freedom Press, sota la direcció de Colin Ward. Entre els seus col·laboradors podem destacar Paul Goodman, Nicolas Walter, Albert Meltzar, Colin Ward, Alex Comfort, Jock Young, Herbert Read, Wynford Hics, Lauren S. Otter, Theodore Roszack, Noam Chomsky, Paul Foot, Dora Russell, A. Weather i molts altres. Les portades estaven realitzades pel dissenyador Rufus Segar. Va deixar de publicar-se en 1970 i va jugar un important paper en la creació del Peace Movement and the New Left (Moviment per la Pau i la Nova Esquerra). En 1987 Colin Ward en va editar una antologia d'articles sota el títol A Decade of Anarchy (1961-70).

    ***

    Bomba

    - Atemptat al Banc de Bilbao de Londres: El 15 de març de 1969 els anarquistes Alan Barlow i Phil Carver són detinguts immediatament després d'una forta explosió al Banc de Bilbao de Londres (Anglaterra). Portaven una carta reivindicant l'acció en nom del grup«Primer de Maig».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Élisée Reclus fotografiat per Nadar

    -Élisée Reclus: El 15 de març de 1830 neix a Senta Fe (la Granda, Aquitània, Occitània) el geògraf, teòric llibertari i militant anarquista, Jean JacquesÉlisée Reclus, una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part;Élisée Reclus en serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa família a Orthez i després va ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament amb son germà Élie, a Neuwied (Renània, Prússia), en un col·legi dels Germans Moravians. Però va suportar molt malament el caràcter superficial de l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en 1844 després de passar per Bèlgica; l'únic profitós d'aquesta estada va ser el començament de l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i holandès) i de mortes (llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de sa mare a Senta Fe i al col·legi protestat de la localitat va preparar el batxillerat. Un ancià obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte, Fourier i Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va escriure a la Facultat de Teologia Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc, però van ser exclosos l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny cap a la Mediterrània. Després d'abandonar definitivament els seus estudis teològics, va ser contractar com a professor particular al col·legi de Neuwied. Però en 1851, decebut per l'ambient del col·legi, marxa a Berlín, on viurà fent classes de francès i s'inscriurà en la Universitat per seguir els cursos de Geografia de Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son germà Élie a Estrasburg i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França profunda en una vintena de dies, fet que contribuirà a formar els seus caràcters. En aquesta època redactarà el seu primer text anarquista, (Développement de la liberté dans le monde, que serà editat més tard en 1925. Quan va esclatar el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar públicament la seva hostilitat al nou règim i amenaçats de ser detinguts, es van embarcar cap a Londres. Després de conèixer la miserable vida dels exiliats a Anglaterra i a Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool cap als Estats Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a començaments de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns duríssims, va trobar una feina com a preceptor de tres infants d'una família de plantadors d'origen francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest període podrà comprovar el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu odi vers l'explotació de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el Mississipí i arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família que l'ha contractat no és excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar l'ambient i va deixar els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per realitzar-hi un projecte d'explotació agrícola a Río Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta. Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de tota mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a abandonar el seu projecte de crear una plantació de cafè en règim de comuna anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i s'instal·larà a París a casa de son germà Élie. A més de dedicar-se a fer cursos de llengües estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el seu principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París ambÉlie. Entre 1859 i 1862 Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges («Guides Joanne»), fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu d'Europa (Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Sicília, Espanya, etc.). En aquestaèpoca els dos germans van passar temporades a Vascoeuil (Normandia) a casa del seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860,Élisée i Élie van ser admesos en la lògia maçònica«Les Émules d'Hiram», però no va ser gaire actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no poder suportar l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició Universal de Londres. L'1 d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses persones, entre elles son germà Élisée, Élie funda una banca, la Societat del Crèdit al Treball, destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la difusió del moviment cooperativista, però que en 1868 farà fallida. Alhora Élie s'ocuparà de l'edició del periòdic L'Association, de la qual serà el director i principal redactor, i durant les seves absències,Élisée el reemplaçarà. El setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de Batignolles de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada de fundar el 24 de setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a París Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i d'amistat força forts. També començaran a militar en la Fraternitat Internacional, societat secreta fundada per Bakunin. En 1865 Élisée marxarà a Florència, on trobarà Bakunin i coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va participar en el segon Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i en el primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra, entre el 9 i el 12 de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part molt activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna; hi va fer una intervenció que generalment es considera com la seva primera adhesió pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns altres es van oposar a la majoria dels congressistes sobre la qüestió de la descentralització i van acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya, Clarisse, va morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de l'acció política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va ser convidat a una reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va redactar la seva Histoire d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que quan va morir Clarisse van ser confiades a dues germanes d'Élisée que vivien a Occitània, es va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una reunió familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en la Guàrdia Mòbil i després en el Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de la Comuna de París, desenvoluparà activament la seva acció política. El febrer de 1871 es va presentar a les eleccions legislatives i després de la proclamació de la Comuna el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la Guàrdia Nacional, i en una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure presoner de les tropes de Versalles i fou empresonat a Quélern, després a l'illa de Trébéron, a prop de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre de 1871 va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació simple (desterrament) a Nova Caledònia. Una petició internacional fonamentalment signada per un centenar de científics britànics i americans va obtenir el 3 de febrer de 1872 la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest període d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va començar a redactar alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire d'una montagne i els primers esbossos de la seva Nouvelle Géographie Universalle, que només veurà publicada a partir de 1894.Élisée i sa família es va exiliar a Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de 1872 va assistir al Congrés de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny morirà de part. El 10 d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van instal·lar a Clarens, a prop de Léman, on la família restarà fins al 1891. El 3 de juliol de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin a Berna. En 1880 es va concedir una amnistia parcial als communards que el beneficiava, però que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven empresonats. Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes, entre ells Kropotkin. Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units, Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a Nàpols, on trobarà el revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de 1891 es va instal·lar a Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la situació va esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia Comparada i el títol d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893 va anar a Florència per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que finalment seran alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser anul·lada malgrat les protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant i de la repressió desencadenada, va decidir fugir de França i es va instal·lar a Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25 d'octubre de 1894, li va permetre fer cursos de Geografia --son germà Élie en va fer cursos de Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar l'Institut Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de Brussel·les aquest mateix any i també va crear una editorial de mapes geogràfics («Société des Cartes et Traveaux géographiques Élisée Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va començar a viure amb Florence de Brouckère a Brussel·les, encara que sense divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En 1903 va acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre, que aplega més de 4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son germà Élie a Brussel·les. Durant els últims anys de sa vida, després de patir una angina de pit, va viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a Berlín. A finals de juny de 1905 va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va constituir una de les seves últimes alegries.Élisée Reclus va morir el 4 de juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus problemes de pit. Seguint les seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de Brussel·les, amb son germàÉlie.

    ***

    Aldino Felicani

    - Aldino Felicani: El 15 de març de 1891 neix a Vicchio di Mugello (Toscana, Itàlia) el tipògraf, militant i propagandista anarquista Aldino Felicani, també conegut com Il Muratore. En 1910 va tenir la primera denúncia per «propaganda antimilitarista» i l'any següent dues més, una per «incitació a la vaga» i altre per un article aparegut en el periòdic llibertari L'Agitatore de Bolonya. El 10 d'agost de 1912 va ser detingut per«propaganda antimilitarista» i condemnat a dos mesos de presó. A partir del 15 de maig de 1913 va esdevenir responsable de l'edició del periòdic bimensual antimilitarista bolonyès Rompez les rangs (Rompeu files). La seva activitat antimilitarista, i en particular la seva campanya a favor de Maria Rygier i d'Augusto Masetti, que havien disparat l'octubre de 1911 al coronel d'una caserna de Bolonya, es veurà recompensada entre 1912 i 1913 amb nombroses condemnes: el 10 d'agost de 1913 va ser detingut i alliberat després d'un mes de presó; altra de quatre mesos i 15 dies de presó, i encara una altre de quatre mesos i 18 dies a finals de 1913. Per evitar un nou empresonament, va decidir expatriar-se i el 2 de març de 1914 va fugir clandestinament d'Itàlia. Exiliat als EUA, prossegueix la seva activitat militant a Cleveland, on publica a partir del 23 d'abril de 1914 La Gioventu Libertaria (La Joventut Llibertària) i més tard a Nova York La Questione Sociale (1914-1916). En 1918 marxa a Boston i troba feina d'impressor en el periòdic La Notizia. En aquesta ciutat va conèixer Bartolomeo Vanzetti, amb qui va projectar editar un nou periòdic titulat Cara Compagna. Quan aquest és detingut en 1920 juntament amb Nicola Sacco, Felicani organitza el moviment de suport als presos i crea, per a la seva defensa, el «Comitè de Defensa Sacco-Vanzetti» i els periòdics L'Agitazione (1920-1925), Protesta Umana (1926-1927) --ambdós seran els butlletins oficials d'aquest comitè i del qual Felicani serà tresorer-- i més tard la publicació antifeixista La Lanterne (1927-1929). En 1928 va fundar el periòdic L'Aurora (1928-1930), el director del qual serà Ilario Margarita. A partir de 1938 publicarà la primera etapa del periòdic antifeixista Countercurrent/Controcorrente (1938-1951) en dues llengües (anglesa i italiana), i a partir de 1957 només en italià, fins a la seva mort. Paral·lelament a aquesta activitat editorial va desenvolupar una tasca de propaganda en forma de mítings i de conferències. Aldino Felicani va morir el 21 d'abril de 1967 a Boston (Massachusetts, EUA). Els seus importants i complets arxius relatius al cas Sacco i Vanzetti (Fons Felicani) van ser donats en 1979 a la Biblioteca Pública de Boston.

    ***

    Francisco Maroto del Ojo

    - Francisco Maroto del Ojo: El 15 de març de 1906 neix a Guadix (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Maroto del Ojo. Ebenista de professió, milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931, quan arribà la II República espanyola, va fer un míting a Madrid amb Manuel Pérez Fernández. L'abril de 1932 fou detingut a Granada acusat de «dinamiter» i de ser un dels caps de la vaga general revolucionària que implicà l'assalt del diari Ideal i de l'incendi del casino; per aquests fets fou jutjat el 5 d'agost, amb 11 companys, però fou alliberat. El setembre d'aquell any representà els sindicats granadins en el Congrés de Sevilla de la Regional andalusa, on s'oposà amb èxit a l'aprovació d'un programa de comunisme llibertari. El juliol de 1933 fou detingut acusat de «conjura contra la II República», però fou amollat tot d'una. A finals de 1934 vivia a Madrid i treballava en la construcció. Poc abans de la guerra civil es traslladà a Alacant. En el Congrés de Saragossa de 1936 de la CNT representà el Sindicat de la Fusta alacantí. Quan esclatà la guerra encapçalà la Columna de Milícies que portarà el seu nom («Columna Maroto») i després la 147 Brigada Mixta, que operava a la zona de Guadix, a l'est de Granada i a Còrdova. Profundament contrari a les maniobres comunistes i republicanes, s'enfrontà a Gabriel Morón Díaz, governador d'Almeria. El 18 de febrer de 1937 atacà violentament en un míting cenetista al Teatre Cervantes el citat governador d'ideologia socialista, el qual el detingué i el manà tancar al vaixell «Jaime I» al port d'Almeria i després en una caserna de metralladores a Baza. El 4 de gener de 1938 fou jutjat a Baza pel Tribunal Permanent de l'Exèrcit d'Andalusia per un delicte de «sedició militar», condemnat a mort sota l'acusació d'«intel·ligència amb l'enemic» i tancat a Baza. Gràcies a les pressions cenetistes i populars, el Tribunal Suprem ordenà el febrer d'aquell any la revisió del procés. En aquesta època es reuní amb Joan García Oliver a Baza per idear un pla guerriller («Operació Camborio»). El març de 1938 s'anul·là la sentència i fou rehabilitat, però se li va retirar el comandament de la brigada. Després, durant una ofensiva, es fracturà una cama i hagué de romandre hospitalitzat a Almeria i a Guadix. L'agost de 1938 assistí com a delegat de Baza al Ple del Moviment Llibertari andalús i el setembre d'aquell any al Ple del Comitè Regional a Baeza, on polemitzà amb Carlos Zimmerman i va fer costat la candidatura de Manuel Pérez Fernández per a secretari de la Regional d'Andalusia. En acabar la guerra, fou tancat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí fugir i arribar a Alacant, però fou detingut. Francisco Maroto del Ojo fou torturat salvatgement pels falangistes, jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió militar» i afusellat el 12 de juliol de 1940 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

    ***

    Josep Peirats (Panamà, 1944)

    - Josep Peirats Valls:El 15 de març de 1908 neix a la Vall d'Uixó (Plana Baixa, País Valencià) el militant, periodista i historiador, figura importantíssima de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme hispà, Josep Peirats Valls. Fill de cosidors d'espardenyes, la seva família emigrà a Barcelona. Des de petit freqüentà l'Escola Racionalista de l'Ateneu Llibertari de Sans fins el seu tancament per les autoritats, però quan tenia vuit anys es posà a fer feina (en una fàbrica de claus i de tatxes, en una lampisteria, en la fotografia, etc.). Obrer de la construcció i rajoler fins a la guerra, en 1922 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). D'educació autodidacta, durant els anys del pistolerisme i de la dictadura de Primo de Rivera, va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara La Revista Blanca o Tierra y Libertad. Establert a l'Hospitalet de Llobregat, formà part d'una comissió de rajolers en defensa d'un company condemnat a mort durant la dictadura de Dámaso Berenguer. Amb la instauració de la II República espanyola esdevingué secretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Barcelona, milità en el grup anarquista «Verdad» de l'Hospitalet, serà un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Catalunya i participarà activament en els ateneus llibertaris. Entre 1934 i 1936 fou membre del comitè de redacció, i després director, de Solidaridad Obrera. Entre 1935 i 1936 fou redactor d'Ética. En juliol de 1936 prengué part en els combats al carrer i particularment en la presa de la caserna d'infanteria del Bruc i s'integrà en el Comitè Revolucionari de l'Hospital per la FAI. Més tard participà en l'autogestió de la ciutat. El febrer de 1937 fou delegat per Catalunya al Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València, on es mostrà força dur amb el col·laboracionisme. Aquest mateix any va fer mítings per diverses localitats catalanes (Lleida, Barcelona, Sallent, etc.). Redactor de Tierra y Libertad, després responsable del diari Acracia, es va oposar aferrissadament a la participació de la CNT en el govern defensant un anarquisme intransigent, fet que després dels «Fets de Maig» de 1937 li valdrà ser expulsat d'Acracia. Aleshores marxà als fronts d'Aragó i de Catalunya emmarcat en la 26 Divisió (Columna Durruti ja militaritzada), assolint diverses graduacions militars (sergent, cap de Secció de l'Estat Major de la 119 Brigada i tinent). Assistí al Ple Regional de Catalunya de la FAI en representació del grup «Los Irreductibles» i al Congrés Juvenil de València de 1938. Després de la desfeta, es refugià a França, on fou internat als camps de concentració de Vernet i de Cognac. En desembre de 1939 embarcà cap a Sud-amèrica, on passà set anys a diferents països: Santo Domingo, Equador (1941-1942), Panamà (1942 i 1945). En 1947 tornà a França, on fou elegit secretari general del Moviment Llibertari en l'Exili (CNT-MLE) i desplegà una intensa activitat militant, efectuant nombrosos viatges clandestins a l'Espanya franquista. Reelegit secretari en 1950, afermà la publicació del periòdic CNT en l'exili, però serà per dues vegades empresonat per les autoritats franceses. En 1965, arran del Congrés de Montpeller, la ruptura entre els activistes com ell i la direcció (Montseny-Esgleas) és manifestà. Aleshores entrà en Frente Libertario, l'òrgan de la dissidència anarcosindicalista espanyola (1970-1977). En 1971 s'instal·là a Besiers amb sa companya Gràcia Ventura Fortea (Gracieta). Va escriure nombrosos articles en gairebé tota la premsa llibertària --fent servir diversos pseudònims (Jazmín, Fraternal Lux, Geronés, Sertorio, etc.)--, com ara Acción, Acracia,Asturias, Bicicleta,El Boletín del Ladrillero, Castilla Libre, Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, Comunidad Ibérica, Crisol, Cultura Libertaria, Cultura y Porvenir, Cultura Proletaria, Ética,Evolución, FAI, Faro,Fragua Social, Frente Libertario, Frente y Retaguardia, Historia Libertaria, Inquietudes,El Luchador, Más Lejos,Mujeres Libertarias, El Mundo del Día, Nahia, Nosotros,Nueva Senda, Polémica,Premsa Libre, La Protesta, El Quijote, Reconstruir,La Revista Blanca, Ruta, El Sembrador, Senstatano, Sindicalismo,Solidaridad, Solidaridad Obrera,Terra Lliure, Tierra y Libertad, Tribuna Confederal y Libertaria,Umanità Nova, Umbral,Universo, Volontà, De Vrije, etc. És autor d'obres d'anàlisi i d'història que han esdevingut de referència, com ara Glosas anárquicas (1932), Revivir (1932), Para una nueva concepción del arte: lo que podría ser un cinema social (1934), Voces juveniles. Interpretación ácrata de nuestra revolución (1937, amb altres), Los intelectuales en la revolución (1938), Qunice conferencias breves (1940), Estampas del exilio en América (1950), La CNT en la Revolución española (1952-1953, 1971 i 1988; la seva obra fonamental), La undécima cruzada (1956), El diablo (1958, obra teatral), La Sión hispánica (1961), Breve storia del sindacalismo libertario spagnolo (1962), Los anarquistas en la crisis política española (1964), La práctica federalista como verdadera afirmación de principios (1964), Informe del delegado de Venezuela de lass tareas del congreso de CNT de España en el exilio a que pudo asistir (1965), Polémica sobre el determinismo y voluntarismo (1966, amb Benjamín Cano Ruiz), Examen crítico-constructivo del movimiento libertario español (1967), El anarcosindicalismo en España (1970, amb altres), Comunistas y anarquistas frente a frente (1972), Para una monografía de escritores anarquistas españoles (1972), España,¿transición o continuidad? (1973), Anselmo Lorenzo. Prolegómenos de la CNT (1974), Los anarquistas en la guerra civil española (1976), Cipriano Mera, un anarquista en la guerra de España (1976),Diccionario del anarquismo (1977), Figuras del movimiento libertario español (1977), Perspectivas (1977), Emma Goldman, anarquista de ambos mundos (1978), Figuras del movimiento libertario español (1978), Mecanismo orgánico de la CNT (1979), Emma Goldman. Una mujer en la tormenta del siglo (1983), Les anarchistes espagnols. Révolution de 1936 et luttes de toujours (1989), Historia contemporánea del movimiento libertario (1989), Una experiencia histórica del movimiento libertario. Memorias y seleccion de artículos breves (1990), Anarquismo (1991), Breve historia de la CNT (1991, amb altres), La Semana Trágica y otros relatos (1991), Apuntes sobre Antonio Lamolla y otros andares. Recuerdo (1992, amb altres), etc. Amb la mort del dictador va tornar a Catalunya, establint-se a la Vall d'Uixó, i realitzà nombrosos mítings a partir de la legalització de la CNT. Josep Peirats va morir el 20 d'agost de 1989 a Borriana (Plana Baixa, País Valencià), prop d'on va néixer. En 2001, l'arxiu de Josep Peirats va ser dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Va deixar nombroses obres inèdites. En 2009 sortí publicat un resum de les seves memòries sota el títol De mi paso por la vida.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Al darrer ple el batle es va negar a acceptar  la nostra petició de  realitzar una declaració institucional consensuada per tots els grups per denunciar que els ciutadans no podam visitar la Fortalesa, incomplint la llei  de patrimoni. Una vegada més el batle demostra el seu servilisme davant les institucions supramunicipales.

    ___________________________________________________

    Les darreres setmanes hem vist la Fortalesa s'ha convertit en un BIC per a VIPs; com es subhasten estances, es lloga per noces... mentre segueix tancada pels ciutadans incomplint la Llei de patrimoni històric que regula l'accés als Bé d'Interès Cultural, i obliga a permetre la visita pública dels béns "almenys quatre dies al mes i en dies i hores prèviament assenyalats". Per això al darrer ple vam registrar la petició de fer una declaració institucional consensuada per tots els grups polítics per denunciar l’incompliment de la Llei de Patrimoni i comprometer-nos a lluitar pel compliment de la mateixa.

    La resposta del batle, Tomeu Cifre (PP) va ser que la competència és del Consell de Mallorca i que es feina seva complir la llei. En sembla penós que el batle delegui tota la responsabilitat en el Consell d'un patrimoni ubicat a Pollença i que ni tan sols vulgui fer una declaració institucional demanant simplement el compliment de la llei. Aquesta negativa del batle  és una demostració  més de la passivitat, servilisme i debilitat de l'Ajuntament davant les institucions supramunicipales. Una actitud que durant aquesta legislatura ha significat una nul·la capacitat d'influència de l'Ajuntament en el govern autonòmic a pesar de ser del mateix color polític. N'hem vist de tot color; el tancament del Centre de Turisme Ornitològic de la Gola, l'abandonament de l'Albufereta, no hem arribat a cobrar 200.000 euros del Pla d’Obres i Serveis per Can Llobera, l'Ajuntament ha hagut de pagar nombroses reparacions i millores als col·legis del municipi, que són competència de la Conselleria d'Educació, sense que s'ens hagi retornat ni un euro... Si una cosa podem tenir clara els ciutadans de Pollença és que amb aquests partits governant no pintam res a Ciutat.

     

    Us esperam dimecres a l'assemblea oberta a les 20:00 al Centre Cultural de Pollença.

     

     


    0 0

     

     

     

    MUERTE MARISA DIEZ. GALERIA CIENTO. MUERTE LUIS FRANGELLA

     

    El Arte en Barcelona está de luto. Ha muerto la galerista Marisa Díez . Fundó su galería en 1974 y la mantuvo hasta 1990, tan solo 15 años de actividad la han convertido en un icono del arte contemporáneo. Veinticinco años después del cierre aun se la recordaba. Este extraño fenómeno ¿ a qué se debe?

     

    Creo que la principal razón es que supo detectar el talento y arriesgar por muchos artistas que desde entonces la recuerdan y consideran. Ese es el auténtico sentido de una galería de arte: apostar, descubrir y arriesgar sobre nuevos valores:  Joaquim Chancho, Eugenia Balcells, Perejaume, Hernández Pijuan, Mireia Sentís, Carlos Pazos, Viladecans, Jordi Benito, García Sevilla, Susana Solano, América Sánchez, Carlos Alcolea, Juan Navarro Baldeweg o Eva Lootz entre muchos otros.

    Yo tuve el gusto de descubrir en su galería al artista argentino Luis Frangella .  Cuando hace tres años se hizo una muestra  antológica en la Fundación Suñol publiqué  un artículo en La Vanguardia y me llamó para felicitarme por el artículo. Supe detectar que su interés real por el arte se mantenía vivo. Me quiso convencer para participar en una mesa redonda pero yo entonces ya estaba reorientando mi práctica profesional y decliné la invitación. Ahora que ha muerto me arrepiento y le ofrezco “in memoriam” el artículo que precisamente habla de la muerte.

     

     

     

     

     

     

    Artículo publicado en el suplemento Cultura´s Nº 490  de La Vanguardia (09.11.11).

     

    EL ENIGMA DE LA VISION.

     

         La Fundació Suñol nos propone una muestra fundamental que auguro como una de las mejores de esta temporada. En ella se pueden ver 32 piezas del artista argentino Luis Frangella(1944), muerto en Nueva York (1990).

        Las necrológicas son precisas, en pocas palabras revelan lo fundamental. Cuando se publicó el óbito de Luis Frangella el 14 de Diciembre de 1990 en el New York Times se escribió claramente que vivía en Manhattan, que el motivo de la muerte se comunicaba por decisión familiar y que era pintor y escultor.

          En los eclécticos años “80”, la galería Ciento de Marisa Díez de la Fuente y Buades en Madrid eran dos epicentros del resurgir de la pintura. En ellas se pudo ver, por primera vez, la obra de Luis Frangella. Lo que llamaba la atención, de inmediato era el talento con el que trabajaba en su doble condición de pintor y escultor. Los cuadros de gran formato, convivían con pequeñas y misteriosas cabecitas sobre peanas. Tenían algo de ritual o de exvoto.

          Luis Frangella con esta exposición pone de manifiesto dos aspectos que considero fundamentales: en primer lugar, el enigma de la percepción o el misterio de la mirada, y en segundo lugar una reflexión profunda sobre la vanidad y la apariencia.

          Respecto a la primera condición debo recordar el afinado criterio expositivo del equipo de la Fundació Suñol que nos permitió acercarnos a esta cuestión  perceptiva con motivo de la  inauguración del Nivell  Zero  ACTE 1: Observació.(2007)  Ya entonces se pudo ver “La Jarra vertiente o Máquina de dibujar” de Luis Frangella  junto a obras de Antoni Abad, Roman Buxbaum,  Federico Guzmán, Joan Leandre, Glòria Martí, José Noguero, Joan Rom, Idroj Sanicne, Toni Serra i Zush/Evru. La actual exposición reafirma las tesis de la propuesta de entonces: Observar es mirar algo con atención e implica atender, examinar, contemplar, notar, advertir, vigilar. La observación supone un acto de reciprocidad entre el comportamiento del sujeto y del objeto.

          No se puede definir mejor la sensación que el visitante tiene cuando se pone ante obras como “Cuchillos”(1986), sus dibujos dobles de tinta sobre acetatos o la misma “Máquina de Dibujar. En todas ellas el efecto es contundente, el espectador debe colocarse  unas gafas anaglíficas con lentes de dos colores distintos y la imagen plana se convierte en 3D. La realidad que veíamos de un modo, desaparece y la forma se abalanza hacia nosotros de modo inesperado:  “Geométricos”(1980).  En Frangella conviven la investigación científico - óptica con las indicaciones de un filósofo o un poeta que se sabe en manos de la muerte.

         Todo este ceremonial óptico sobre la realidad y su apariencia no es más que para conducir al espectador a la dimensión más profunda del sentido de las cosas. A su doble realidad. Es ahí cuando aparecen las obras más expresionistas. Sus 14 estudios sobre el movimiento de una cabeza (1985), la serie sobre velas encendidas que se consumen hasta el pabilo (1987), el crucifijo y su sombra de

     

     

     

    (1987),o su “Bola” duplicada (1986) culminan en esas dos calaveras de “In the Blink of an Eye” (1986)

         Como indica el título de la obra, en ese abrir y cerrar los ojos, tan rápido y efímero, el artista recupera el género de las “vanitas vanitatum” del siglo XVII en las que los pintores europeos recordaban la presencia de la muerte como un instante en la feria de las vanidades. Un tono de recuerdo y nostalgia se percibe en los textos del catálogo: Ángel González García y Carlos Pazos mencionan sus vivencias junto al artista y Marisa, María Vela, Ángel, Quico, Juan  y tantos otros nombres de la edad de oro de los ochenta, cuando todos nos sabíamos jóvenes y estupendos. Ese sentimiento de melancolía refuerza la reflexión sobre el paso del tiempo y la caducidad que afecta a todas las cosas.

        Lo que creíamos un juego visual con colores y formas, Luis Frangela lo ha  transformado  y acaba explorando un sentimiento moral .En “In the Blink of an Eye” utiliza un último efecto de percepción, la mirada se dirige hacia la parte izquierda, esa parte del cuadro esta iluminada con la luz de una vela, luce como la vida  y en la derecha la vela consumida, con una gama de grises oscurece la mirada, nos deja  sin luz.

     


    0 0

    Efectivament, la primera novel·la de Jaume Pons, Mentre el llop encara aleni, guanyadora del premi Ciutat de Manacor de l’any passat, és un relat que fa una aportació extraordinària al denominat realisme narratiu, i encara amb alguns tocs consemblants al realisme màgic.

    Novel·la que de primeres es podria encabir en el gènere de novel·la històrica perquè està ambientada a Mallorca, durant el darrer quart del segle XVI, però que només s’hi podria adscriure en part, al gènere històric, perquè també té característiques que són pròpies del relat policial més clàssic. Tot això, però, és igual perquè la novel·la és moltes coses més.

    Crec que aquesta obra serà una important aportació a la literatura contemporània catalana i no solament pel fet que ha guanyat el premi literari que ara mateix és el més rellevant de les illes –segur que guanyarà més premis-, sinó perquè sobrepassa en ambició la nostra prefectura. Jo no he sabut trobar cap defecte al relat, no vull dir que no el tengui, dic que jo no l’he trobat. Si algú, un crític més acreditat, un dia hi troba un defecte, tendré la curiositat de llegir la crònica, si més no per saber què dimonis hi ha trobat de pega.

    El millor de tot, segons la meva opinió, és la magnífica simbiosi que ha aconseguit l’autor entre un vocabulari riquíssim –rigorós treball de llenguatge- i la intensitat expressiva dels paràgrafs, un rere l’altre; equilibri garantit de manera sostinguda durant les 600 pàgines que té l’obra. D’aquest acoblament en resulta un realisme que fa que hom estigui capficat permanentment en la lectura de la història. La història distreu, requisit imprescindible si hom aspira a fer literatura popular que ho pagui. El lèxic, la descripció toponímica, tot és tan ric, les frases fetes són tan escaients i sumptuoses, aporten tant de valor afegit al conjunt de la narració que el lector pot creure que viu el somni en primera persona, tal com passa en un conte de fades oriental i magistral. I en canvi, l’estil de la redacció és senzill i precís, com si l’autor hagués volgut compensar el luxe extrem que hi ha en els detalls.

    He dit abans que la novel·la és d’ambientació històrica –lluita entre els estaments socials de finals del segle XVI, senyors ambiciosos i violents, i bandejats que són víctimes i que lluiten i maten per sobreviure- però que també és un relat del gènere denominat negre o policíac. Hi són tots els ingredients de la novel·la negra; per exemple el delicte, el fet de violència, que és el pretext, un recurs literari que permet plantejar els conflictes socials i polítics de l’època. Talment els relats extraordinaris que varen escriure Dashiell Hammett, Sébastien Japrisot o Mickey Spillane.

    És tanta la sensualitat que transmet el llenguatge que ha triat l’autor, té tant de rigor que et fa ganes de menjar el que la gent en aquell temps menjava, olorar el que oloraven, plantes, espècies, animals, les voreres dels molls amb les embarcacions d’època. També ha sabut descriure d’una manera molt plàstica, molt expressiva, la fatalitat que pesa com a plom damunt els protagonistes: llegir la novel·la transmet una sensació real de fatiga; literalment el lector l’experimenta, tal és el realisme quan descriu les anades i vingudes d’aquells esclaus desgraciats. Són homes que, segons el relat, no descansaven mai, per amunt i per avall, traginant estris diversos, animals, comandes dels senyors, instruccions de matar persones i atemptar contra propietats. Bandejats que van bruts, passen fred i gana, i són víctimes propiciatòries. I, finalment, la descripció de la violència, tema central de l’obra. La violència com a recurs que tenien els bandejats per a la supervivència, violència transmesa per homes, els senyors, als quals l’ambició i l’avarícia depredadora els feien actuar irracionalment.

    En definitiva, un magnífic exemple, la novel·la, del que ha de ser una adequada combinació entre forma i argument.

    Jaume Vicens  


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. (Miquel López Crespí)


    Chopin, George Sand i la Comuna de París



    Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX... En el pròleg de Jaume Vidal Alcover que comentam trobam una raonada defensa de l'escriptora francesa que, sense amagar cap dels defectes que pogués tenir una parisenca il·lustrada de mitjans del XIX, situà emperò aquesta "dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", per emprar les seves pròpies paraules.



    Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, amb les armes a la mà, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.



    Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.

    Però no és solament l'imaginari viatge de George Sand a les fondàries de la Comuna de París el que compta en aquestes dues obres. Indubtablement aquesta anècdota no hauria bastat per a enllestir les novel·les. Igualment havíem d'aprofundir en el món amorós de Sand, un món d'una complexitat fora mida i que avui dia encara no ha estat analitzat amb prou deteniment.

    L'article titulat "Les relacions amoroses de George Sand" intenta donar algunes pistes al respecte tot estudiant alguns dels llibres més interessant que s´han publicat sobre la qüestió. I em referesc especialment a la biografia que sobre Sand ha publicat una destacada especialista en literatura francesa, Belinda Jack, graduada per la Universitat de Kent i doctora per la Universitat d'Oxford. El llibre, que nodreix de molta informació en referència a la vida amorosa de l'escriptora francesa, té per títol George Sand i aporta nous elements d´anàlisi, imprescindibles si havíem de tractar amb profunditat i seriositat el personatge que ens ocupa. I és precisament la complexitat de la vida amorosa i sentimental de Sand el que he provat de reflectir en El darrer hivern de Chopin i George Sand i en Corambé: el dietari de George Sand. Un complicat món morós que no es pot entendre sense copsar la influència de les idees de Fourier i de molts dels socialistes utòpics de mitjans del segle XIX en la vida de la nostra autora. Hi ha un llibre que ens permet copsar a fons el món ideològic i cultural del primer terç del segle XIX, a París. Parlam de Los socialistas utópicos de Dominique Desanti, publicat per Anagrama de Barcelona l'any 1973. És a partir de Fourier, de Saint Simon, de tots els altres pensadors de la "revolta personal" i l'"amor universal" que podem entendre des de quines coordenades intel·lectuals actuava aquesta revolucionària parisenca.

    Per a acabar aquest llibret que acaba de publicar l'amic Antoni Cardona, Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, he trobat oportú incloure també un article que fa referència a un capítol ben important, per no dir decisiu, de la vida de la nostra escriptora. Em referesc a la història de les seves relacions amoroses i intel·lectuals amb un dels seus nombrosos amants, concretament amb Frédéric Chopin, l´home amb qui més temps va conviure. Aquesta qüestió és la que podem trobar en l'article "George Sand i Frédéric Chopin: la ruptura".

    Tots sabem que, per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart. Com molts d'autors pens que aquesta opinió de Sand, aquest amor de l'escriptora envers la capacitat creadora de Chopin, va ser, més que qualsevol altre tipus de relació, el vertader ciment que uní durant tants d'anys les dues grans personalitats de la cultura. Com de costum, de tota la bibliografia consultada és sempre Belinda Jack, en el llibre George Sand, qui més s'apropa a la vertadera personalitat de l'escriptora i qui ens descobreix el món interior d'aquella contradictòria republicana. Avui dia hi ha pocs investigadors que no pensin que, passat un inicial enamorament, la vertadera relació entre Sand i Chopin no passava de ser una relació filial, tal era el grau de dependència sentimental del músic envers la baronessa. Tot plegat conforma un capítol més de la complexa personalitat de George Sand, dona que no pot ser despatxada amb els quatre tòpics de rigor, aquelles històries de l'escriptora nimfomaníaca escampades per gasetillers com Jean Chalon i tots els simplistes de la seva escola. En relació a la importància de la unió entre Chopin i George Sand quant a la producció musical del primer, caldria destacar l'estudi de la investigadora palmesana Aránzazu Miró, el llibre titulat Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000), una obra de consulta bàsica. Això sense parlar de la ingent informació que proporciona George Lubin i sense oblidar tampoc, les curioses, però útils notes de Listz o la ja clàssica aproximació d'André Maurois Léila ou la vie de George Sand (París, Hachette, 1952). Malgrat que on sempre trobarem més informació serà en la mateixa autobiografia de George Sand, la impressionant Histoire de ma vie editada en deu volums per Michel Lévy frèrees, a París, el 1856. Un petit resum d'aquesta impressionant obra va ser editat, en traducció espanyola i amb el títol de Historia de mi vida, per Parsifal Ediciones de Barcelona l'any 1990.

    L'autor d'aquests articles referents a la vida, l'obra i la personalitat de Chopin i de George Sand creu que amb la seva edició proporcionarem al lector interessant per aquestes qüestions uns quants elements d'anàlisi i reflexió. Lluny de les actituds sectàries contra la controvertida escriptora francesa, actituds més ferotges que mai als dos-cents anys del seu naixement, el que volem és aproximar el lector a uns fets històrics contrastats per una nombrosa bibliografia i, alhora, apropar-nos a dues de les més grans personalitats culturals del segle XIX: el músic Frédéric Chopin i l'escriptora George Sand. Si ho aconseguim, ni que sigui mínimament, donarem per ben pagats tots els esforços esmerçats en aquest treball i ens sentirem satisfets de la feina feta. Aquesta i no cap altra era la intenció que teníem quan començàrem la tasca d'aplegar aquests articles en un llibre com el que ara és disponible a les llibreries.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0


    Desprès de revisar la darrera sentència del camí de Ternelles, hemdecidit fer aquesta reclamació als pressupostos municipals:
     
     ANTECEDENTS


    1.- L’Ajuntament Ple en sessió del 23 de maig de 1990, en el tràmit d’esmena de deficiències del Pla General d’Urbanisme, va esmenar l’establiment d’unes servituds de pas sobre sis camins que conduïen a llocs singulars de la costa i del territori. L’esmena va constar en canviar la servitud de pas general prevista en l’Aprovació provisional de data 11 d’agost de 1989 a només l’ús peatonal, suprimint per tant l’ús rodat, i també amb la previsió de les despeses per a l’establiment de les servituds. Aquestes determinacions van quedar reflexades en els documents de la Memòria Justificativa, el Programa d’Actuació, l’Estudi Econòmic Financer i els Plànols del PGOU.

     

    Posteriorment, en l’Aprovació Definitiva del PGOU, en la sessió de la Comissió Provincial d’Urbanisme de 14 de setembre de 1990, mitjançant la prescripció 6è, es va ordenar que: Los accesos a la costa Norte deben continuar siendo privados en defensa de sus valores ambientales”.


    Després que l’Ajuntament impugnés l’esmentada prescripció en via administrativa i contenciosa administrativa, finalment mitjançant sentència del Tribunal Suprem de data 18 d’octubre de 2001, es va resoldre anular la prescripció 6è de la CPU, i : “5.-Devolver las actuaciones para que respetando el acuerdo tomado por el Ayuntamiento de Pollensa se le adicionen las determinaciones precisas para asegurar el uso público idóneo de los bienes afectados por la resolución impugnada”.


    Vist que l’Ajuntament no va presentat Recurs de Cassació davant el Tribunal Suprem en la sentència recaiguda sobre la titularitat del camí de Cala Castell, cal ja fer efectiva l’establiment de la servitud de pas per a vianants prevista en el PGOU de 1990 sobre als camí de Cala Castell.


    A la pàgina 18 de l’Estudi Econòmic Financer, aprovat en l’acord de l’Ajuntament Ple de dia 23 de maig de 1990, ja esmentat més amunt, hi havia quantificades les despeses per a l’establiment de les servituds, les quals afectaven a 29,9 Km. de longitud de camins amb una despesa global de 44,8 milions de pts., el que representava un cost de 1,5 milions per Km., es a dir, 9.000 €/Km.


    La longitud del Camí de Cala Castell es aproximadament de 7,5 Km., el que representaria unes despeses de 67.500 € de 1990.



    Per l’exposat, i per tercer any consecutiu RECLAMAM:


    Que s’incorpori a l’apartat de despeses del Pressupost per a 2015 les quantitats suficients per a l’efectivitat de la servitud de pas sobre el camí de Cala Castell, actuació programada en el PGOU de Pollença de 1990.


    JUSTIFICACIÓ


    En els dos anteriors Pressuposts ja férem una reclamació semblant, les quals ens foren desestimades en base a uns informes jurídics emesos a l’efecte pel lletrat Sr. Miquel Ripoll Torres, informes que eren coincidents i on es venia a dir que no calia l’expropiació del camí, si no que en tot cas l’expropiació del dret de pas, i això encara a resultes del pronunciament de la Sala Civil del Tribunal Suprem en relació al recurs de cassació de “Menani S.A.”


    Hem de manifestar que no compartim el criteri exposat en l’informe jurídic del Sr. Lletrat, per quan creiem que fa una interpretació errònia pel que fa a l’establiment i efectivitat de la servitud prevista en el PGOU de 1990, així com del que significa jurídicament una servitud de pas o d’accés a la costa, i més ara quan després de la sentencia de la Sala Civil del Tribunal Suprem de data 27 de febrer de 2015 queden aclarits tots els extrems de la vertadera naturalesa jurídica del que es la servitud d’accés a la mar, també anomenada servitud de pas o d’accés públic a la mar. Naturalesa jurídica que fou la contemplada i prevista en tots els seus extrems en el PGOU aprovat en la sessió plenària de data 23 de maig de 1990 en el tràmit d’esmena de deficiències i que fou avalada per la sentència del Tribunal Suprem de data 18 d’octubre de 2001 en estimar el recurs de cassació presentat per l’Ajuntament de Pollença.


    La confusió generada sobre si s’havia d’expropiar el camí o solament l’ús del mateix, però quedant els terrenys com a propietat privada, per a l’aplicació i l’afectivitat de la servitud de pas establerta en el PGOU s’ha creada per la confusió de l’assessoria jurídica i d’altres tècnics, a més de nombrosos responsables politics, al no entendre que es una servitud de pas o d’accés a la costa.


    La servitud de pas a la costa fou introduïda per primera vegada en el PGOU en la primera Aprovació provisional de data 31 de març de 1987, quan encara estava en vigor la Ley 28/1969, de 26 de abril, sobre Costas, la qual en el seu article 4.7 definia la servitud de pas en els següents termes: “La servidumbre de paso, para dejar vias permanentes de acceso a las playas y zona marítimo-terrestre, previa la correspondiente indemnización, recaerá sobre las heredades colindantes o afectadas en la longitud y anchura que demanden su naturaleza y finalidad.”


    A la segona Aprovació provisional del PGOU de data 11 d’agost de 1989 es va tornar a introduir novament -(realment era mantenir el de la primera Aprovació provisional)- l’establiment de servitud de pas sobre els camins d’accés a la costa. En aquesta data ja havia entrat en vigor la nova Llei de Costes, la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de Costes. En aquesta nova llei, el que abans era servitud de pas ara es converteix genèricament en Servitud d’accés a la mar i l’article 28.1 la defineix com a: “La servidumbre de acceso público y gratuito al mar recaerá, en la forma que se determina en los números siguientes, sobre los terrenos colindantes o contiguos al dominio público marítimo-terrestre, en la longitud y anchura que demanden la naturaleza y finalidad del acceso.”, la qual es pot preveure i aplicar de dues formes diferents, una amb l’establiment de previsió d’accessos en els planejaments urbanístics segons l’article 28.2, i una segona forma mitjançant la imposició directe per l’Administració de l’Estat, la qual conserva el nom de servitud de pas, i que es la prevista en l’article 28.3 de la Llei.


    En aquesta segona Aprovació provisional del PGOU de data 11 d’agost de 1989 es va produir una deficiència en el sentit de no preveure les despeses per a l’establiment de les servituds de pas o d’accés públic, fet que es va esmenar en el Ple Municipal de 23 de maig de 1990 d’esmena de deficiències per tal de donar compliment a l’acord de la Comissió Provincial d’Urbanisme de data 15 de gener de 1990. També va ajudar a complimentar aquesta deficiència el fet que el BOE de 12 de desembre de 1989 publiques el Reglament general pel desenvolupament i execució de la Llei de Costes, el qual en el seu article 52.4 especificava que: ”La obtención de los terrenos que, de acuerdo con lo establecido en el apartado 2, sean necesarios para la efectividad de la servidumbre de acceso al mar, se realizará por los mecanismos previstos en la legislación urbanística.”. Com es ben sabut un dels mecanismes es el d’expropiació.


    Dit tot això, ja podem fer unes quantes conclusions sobre que es una servitud d’accés a la mar i com s’establia en el PGOU de 1990:


    1. Els mecanismes administratius per a tot el referent a aquesta servitud venen regulats solament per la Llei de Costes i el seu Reglament.

    2. Una servitud d’accés a la mar es la previsió i la potestat que te l’administració municipal per a planificar i executar accessos a la costa fins al domini públic marítim terrestre sobre terrenys privats, en aplicació de les disposicions de la Llei de Costes.

    3. Una servitud d’accés a la mar es el dret a construir o a establir un accés públic en forma física, amb una longitud i una amplada, sobre uns terrenys inicialment privats.

    4. No es un dret de pas sobre terrenys o camins privats.

    5. Que la Comissió Provincial d’Urbanisme en la sessió de 14 de setembre de 1990, data de l’Aprovació Definitiva del PGOU, tenia ben clar que es proposava que els accessos havien d’esdevenir públics, i va intentar impedir-ho mitjançant la prescripció 6è, : “Los accesos a la costa Norte deben continuar siendo privados en defensa de sus valores ambientales”.



    SOBRE LA INTERPRETACIÓ DE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM DE DATA 18 D’OCTUBRE DE 2001


    La sentència de la sala de lo contenciós del Tribunal Suprem de data 18 d’octubre de 2001, fallava:


    1.- En el seu punt 4rt: “Anular la resolución impugnada de la Comunidad Autónoma de las Islas Baleares”. Es a dir, que quedava anul·lada la prescripció que deia : “Los accesos a la costa Norte deben continuar siendo privados en defensa de sus valores ambientales”. Per tant, els accessos sobre els quals s’havia establert la servitud de pas haurien d’esdevenir públics.


    2.- En el punt 5è: “Devolver las actuaciones para que respetando el acuerdo tomado por el Ayuntamiento de Pollensa se le adicionen las determinaciones precisas para asegurar el uso público idóneo de los bienes afectados por la resolución impugnada”. Creiem que aquest punt 5è de la sentència no se va saber interpretar adequadament. Al nostre parer l’Ajuntament hauria d’haver redactat un text refós final dels diversos documents del PGOU, Memòria Justificativa, el Programa d’Actuació, l’Estudi Econòmic Financer i els Plànols per tal que recollissin, un altre cop, l’establiment de les servituds, -que com a conseqüència de la prescripció 6è de la CPU fou eliminada de tota la documentació en l’acord de l’Ajuntament Ple de data 26 de setembre de 1991 d’Aprovació de compliment de prescripcions,- i portar-lo després a la Comissió Insular d’Urbanisme per el seu vist i plau definitiu. De fet la redacció d’aquests documents refosos del PGOU haurien d’haver estat el “se le adicionen las determinaciones precisas para asegurar el uso público idóneo de los bienes afectados por la resolución impugnada”.


    S’ha de tenir en compte que el Tribunal Suprem en el seu fonament de dret QUINTO deia : “Lo razonado comporta la anulación de la resolución impugnada, pero ello no supone la íntegra estimación del recurso, pues como hemos referido en el E.I.A. se alude a determinadas limitaciones que serian convenientes en el uso público previsto y que no se encuentran contempladas en la resolución del Ayuntamiento de Pollensa.” Aquestes limitacions son les de la segona part de la E.I.A., que deia : “La expropiación del viario por parte de la Administración supone la justificación de utilidad pública, la posibilidad de desprivatización de un elemento de especial interés en la ordenación del territorio y la asunción de la competencia de derechos de control, conservación y mejora de dicha infraestructura, convertida ahora en pública. Esta actuación, que se puede justificar por razones sociales y defender jurídicamente (Ley de Costas, 1988) con la conveniencia de facilitar el acceso al ámbito de dominio público marítimo, deberá prever su uso restrictivamente peatonal, quedando al margen de cualquier tipo de transporte motorizado hasta la costa. Esta medida se justifica por la calificación proteccionista que se propone para la zona por el PGOU y por sus nulas expectativas de desarrollo urbanístico.”


    El TS deia tot això perquè desconeixia que totes aquestes indicacions de l’E.I.A. -Evaluación de Impacto Ambiental- ja estaven incloses en tots els documents del PGOU, Memòria Justificativa, el Programa d’Actuació, l’Estudi Econòmic Financer i els Plànols. Hem de tenir en compte que el TS només estudiava si s’ajustava a dret la prescripció 6è Los accesos a la costa Norte deben continuar siendo privados en defensa de sus valores ambientales”.



    SOBRE L’ACORD DE LA CIOTUPH DE DATA 28 DE JULIOL DE 2006


    1.- No es va fer tal com hem exposat a l’apartat anterior, sinó que en data 28.07.2006 la CIOTUPH va acordar :

    1er. Executar, en els seus estrictes termes, la sentència del Tribunal Suprem (Sala Contenciosa Administrativa, secció cinquena), de data 18 d’octubre de 2001, ....”,

    2n.- “En execució de la sentència del Tribunal Suprem abans esmentada, addicionar a les previsions d’accessos a la Costa Nord prevists en el Pla General d’Ordenació Urbana de Pollença, mitjançant la constitució de servituds de pas peatonal, les següents prescripcions i limitacions en ordre a l’assegurament de l’ús públic idoni dels béns afectats, que resulten de la proposta municipal efectuada un cop analitzades les alternatives de l’estudi d’accessibilitat a la mar de les finques de Ternelles i d’Ariant al·ludit a la part expositiva d’aquests acords: “

    Si analitzam el significat del punt segon de l’acord de la CIOTUPH es veu clarament que el que fa és addiccionar les següents prescripcions i limitacions a les previsions d’accessos a la Costa Nord prevists en el PGOU, mitjançant la constitució de servituds de pas peatonal. Es a dir, que la CIOTUPH considera que la previsió d’accesos, mitjançant la constitució de servituds de pas peatonal ja hi era en el planejament i per tant no s’estableixen en l’acord de la CIOTUPH. D’aquí s’ha de deduir que la CIOTUPH considera ja establertes les servituds en el PGOU mitjançant l’aplicació directe de la sentència del Tribunal Suprem.


    2.- Si això fos així, voldria dir que els documents de Memòria Justificativa, Programa d’Actuació, Estudi Econòmic Financer i Plànols d’Ordenació aprovats pel Ple de l’ajuntament en data 25.05.1990 estarien vigents, i que l’aplicació de les seves determinacions per a l’establiment de la servitud de pas encara no s’han executat, per quan encara no s’ha expropiat el pas o l’accés o el camí o com es vulgui dir, per a poder fer efectiva la servitud d’acord amb el PGOU i la Llei de Costes.


    3.- En el punt 2n de l’acord de la CIOTUPH s’addicionen unes “prescripcions i limitacions” com a compliment de la sentencia del TS, però com ja hem esmentat anteriorment la sentència deia “se le adicionen las determinaciones precisas para asegurar el uso público idóneo de los bienes afectados por la resolución impugnada”. En tot cas, ens hem de remetre al fonament de dret QUINTO de la dita STS on diu : “Lo razonado comporta la anulación de la resolución impugnada, pero ello no supone la íntegra estimación del recurso, pues como hemos referido en el E.I.A. se alude a determinadas limitaciones que serian convenientes en el uso público previsto y que no se encuentran contempladas en la resolución del Ayunyamiento de Pollensa. La Comunidad Autónoma, en el control legal del Plan Aprobado, debe establecer las prescipciones idóneas para preservar los valores ambientales protegibles.”, per tant, les úniques limitacions que es poder prescriure son les mencionades en l’E.I.A. (Evaluación de Impacto Ambiental) que acompanyava al PGOU.

    Per a conèixer quines eren aquestes limitacions de l’E.I.A., el millor es reproduir-les textualment: “....//. La expropiación del viario por parte de la Administración supone la justificación de la utilidad pública, la posibilidad de desprivatización de un elemento de especial interés en la ordenación del territorio y de la asunción de la competencia de derechos de control, conservación y mejora de dicha infraestructura, convertida ahora en pública. Esta actuación que se puede justificar por razones sociales y defender jurídicamente (Ley de Costas, 1988) con la conveniencia de facilitar el acceso al ámbito de dominio público marítimo, deberá prever su uso restrictivamente peatonal, quedando al margen de cualquier tipo de transporte motorizado hasta la costa. Esta medida se justifica por la calificación proteccionista que se propone para la zona por el PGOU y por sus nulas expectativas de desarrollo urbanístico.”

    De fet, creiem, que aquí l’alt tribunal comet una errada, per quan si que estaven contemplades aquestes “limitacions i prescripcions” en els documents del PGOU, com ja hem exposat en el punt 2 d’aquest escrit. El que creiem que va passar es que el TS desconeixia aquests documents, per quan el que es jutjava era la prescripció 6è de la C.P.U. que deia: “Los accesos a la costa Norte deben continuar siendo privados en defensa de sus valores ambientales”. Es a dir, si jurídicament es podia establir en el planejament urbanístic unes servituds d’accés a la costa conforme a la legislació vigent a l’any 1990.


    4.- En quant a les “prescripcions i limitacions” addicionades per la CIOTUPH en l’acord de data 28.07.2006, com ja hem exposat en el punt 11 anterior, creiem que son fruit del desconeixement urbanístic i jurídic d’aquest assumpte i, en tot cas, no es poden considerar ni les corresponents ni les prescrites per la STS de data 18.10.2001.


    5.- En quant a les “prescripcions i limitacions en ordre a l’assegurament de l’ús públic idoni dels bens afectats” de la CIOTUPH, analitzarem la que va en quarta posició, la qual diu:”El nombre màxim de visitants serà de 20 persones diàries.” Aquests visitants no se sap ben bé a que es refereix, per quan no se sap si el que s’ha de visitar es el camí objecte de la servitud o la platja de Cala Castell, objectiu pel qual s’estableix la servitud en el planejament. A la practica s’ha interpretat per l’Ajuntament que només es poden autoritzar un màxim de 20 persones per dia per a traspassar la barrera situada sobre el camí a l’altura de l’Estret de Ternelles, independentment d’allà on vagin.

    Aquesta prescripció i limitació contradiu les determinacions a que fa referència la STS i en els seus fonaments de dret com ja hem exposat en el punt 11 anterior. A més, afegirem que el “uso público idoneo” de la sentència fa referència precisament a la previsió de l’expropiació del vial a que al·ludeix l’E.I.A. i determina el PGOU, com ja hem exposat en el punt 2 anterior. El que no fa la STS ni el PGOU es determinar un simple “dret de pas”, precisament considerat “inconvenient” en la primera part de l’E.I.A., que pel seu interès reproduirem textualment: “Por lo que se refiere a la intención de constituir servidumbre de paso sobre varios caminos, hoy particulares, de acceso a la costa, la experiencia demuestra que, en la mayoría de los casos, el derecho de paso obtenido a partir de la simple declaración de servidumbre tiene el grave inconveniente de que no comprometen a quienes la utilizan a su mantenimiento, conservación o mejora.//...”.

    Aquí hauríem de fer la consideració que les servituds de pas a la mar mitjançant planejament sempre han de ser amb accessos públics segons la Llei de Costes.


    6.- En quant a la “limitació i prescripció” de la CIOTUPH d’ “El nombre màxim de visitants serà de 20 persones diàries.”, a més de contradir les determinacions del PGOU, també està en contradicció amb la legislació que regula l’accés a la costa, que es únicament la Llei de Costes i el seu Reglament. Així, l’article 28.2, el que permet l’establiment de les servituds d’accés a la mar, diu que son “Para asegurar el uso público del dominio público marítimo-terrestre,...” i que “Todos los accesos deberán estar señañizados y abiertos al uso público a su terminación.”. També el punt 4 de l’article 28 especifica que “No se permitiran en ningún caso obras e instalaciones que interrumpan el acceso al mar sin que se proponga por los interesados una solución alternativa que garantice su efectividad en condiciones análogas a las anteriores, a juicio de la Administración del Estado”.

    Si un accés o una servitud d’accés a la mar es per a accedir al domini públic marítim terrestre, l’article 31.1 de la Llei de Costes ens informa de les característiques d’aquest ús, així especifica que “La utilización del dominio público marítimo-terrestre y, en todo caso, del mar y su ribera será libre, pública y gratuïta para los usos comunes y acordes con la naturaleza de aquél, tales como pasear, estar, bañarse, navegar, ....”. Així doncs l’accés, ja sigui el vial com el transit, també a de ser lliure per a poder fer ús lliure de la mar i la seva ribera.



    SOBRE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM DE DATA 27 DE FEBRER DE 2015


    Consideram que la sentència de la Sala Civil del TS corrobora totalment el mantingut per aquesta part des de fa anys, ja que com es diu al punt 2 del fonament de dret TERCER: “no se trata de una servidumbre como la contempla el Código civil como derecho real en cosa ajena, sino que es una limitación a la propiedad, entendida ésta como función social delimitadora del contenido, que no precisa título alguno, ni una previa expropiación, sino meramente una declaración de su existencia “para asegurar el uso público marítimo-terrestre”, como dice el artículo 28.2 de la citada ley de costas, existencia, como señala esta norma, como “previsión de suficientes accesos al mar”.”





    DOCUMENTAL SOBRE COM VA ESTABLIR EL PGOU 1990 LA SERVITUD DE PAS


    L’Acord municipal de 23.05.1990, d’esmena de deficiències del PGOU, en els seus documents i plànols s’especifica l’establiment dels accessos a la costa Nord:


    A) Memòria Justificativa.

    A la pàgina 36, es diu textualment referent als camins: (annex 1)

    Red Municipal, constituïda por el conjunto de caminos señalados en los Planos de Ordenación: caminos existentes públicos, caminos existentes que siendo privados se propone su paso al dominio público y nuevos caminos.

    .................................................................................................................................

    El Plan propone el establecimiento de servidumbre de paso peatonal sobre los siguientes caminos privados para facilitar el acceso a las playas, al litoral en general y a puntos significativos del territorio:


    - Ariant

    - Castell del Rei

    - Cala Castell

    - Cala Boquer

    - Cala Murta

    - Cala Figuera”


    A la pàgina 52 de la Memòria Justificativa, referent a les actuacions En suelo no urbanizable: (annex 2)

    - Para las actuaciones que se lleven a cabo en este suelo, (redes viarias, espacios libres, zonas deportivas, servicios, etc) se utilizará el sistema de expropiación.”


    B) Programa d’Actuació.

    A les pàgines 15, 16 i 19 es parla de l’establiment de les servituds de pas peatonal.

    El quadre de la pàgina 20 ens informa que l’establiment de la servitud de pas peatonal te la classificació del sòl com a “Sistema General en No urbanizable” sobre un sòl “Privado”, a desenvolupar en el primer i segon quadrienni. (annex 3)


    C) Estudi Econòmic Financer

    Al quadre de la pàgina 18 hi ha la previsió de despeses per a l’Establecimiento de servidumbre de paso peatonal, despeses que es valoren en 44,8 milions de pessetes per a una longitud de 29,90 km. de camins. (annex 4)


    D) Plànols d’Ordenació

    Al plànol 1, fulles 1, 2 i 3, dels Planos de Ordenación, Red Viaria General y Estructura Orgánica del Territorio, hi ha grafiats els camins sobre els quals s’hi estableix la servitud de pas. (annexes 5, 6, 7)







    Esperant se tengui per presentada aquesta reclamació i valorada i acceptada en els seu mèrits.





    Atentament



     

     


    0 0

    Jovellanos, desde la lejanía del Castillo de Bellver, observa la ciudad. Se interesa por algunos edificios que no puede visitar: la Catedral, la Lonja ... Pide información sobre ellos y sus ayudantes acuden a los archivos antiguos de esas instituciones. Jovellanos escribe sobre ellos. Son edificios de "gusto antiguo", poco valorados en esos comienzos del siglo XIX, pero Jovellanos no coincide con ese desdeño generalizado hacia ese gótico y comienza a preciarlo. Hay otros dos edificios que también llaman su atención

    "Entre los grandes edificios que al arribar al puerto de Palma se descubren á espaldas del coloso de la catedral , llaman principalmente la atención y la vista, por su situación y su bulto, los conventos de Santo Domingo y San Francisco. Su forma exterior nada presenta de regular ni de bello , y aunque el interior de sus templos sea noble y digno de la arquitectura del tiempo en que se levantaron, no hay en ellos cosa de que no se pueda formar idea por otros edificios de la misma edad y gusto. Por esto, sin detenerme en describirlos menudamente, diré solo lo que baste para servir á la historia de la arquitectura y satisfacer la curiosidad de su cronista."

    Domingo01
    Jovellanos, Apéndice 4º o Memoria sobre las fábricas de los conventos de Santo Domingo y San Francisco, f. 1. Inicial decorada (Real Biblioteca, II-2943).

    Hace un tiempo intenté recoger los escritos de Jovellanos sobre Mallorca que, creo, nunca habían sido reunidos. Los transcribí en un archivo epub, pero no en un pdf. Están online en Jovellanos sobre Mallorca (ebook) en cuya página indico la procedencia de esos escritos. varios de ellos tomados de Obras publicadas é inéditas, Volumen 1;Volumen 46 de Gaspar de Jovellanos, en la edición de M. Rivadeneyra de 1858, donde se encuentra también la "Memoria sobre las fábricas de los conventos de Sto. Domingo y San Francisco de Palma" que Mª Pilar Sastre Alzamora en su estudio El desaparecido convento de Santo Domingo de Palma. Ensayo de sistematización de su patrimonio histórico - artístico (Memoria de investigación) lo indica como "elemento esencial" para la investigación sobre el desaparecido convento dominico. Esta investigadora dedica a Jovellanos el apartado "5.2.6 Jovellanos y la conciencia historiográfica" (páginas 77 a 82).

    Mª Pilar Sastre indica las fechas y partes de la prisión de Jovellanos en Mallorca: primero en Valldemossa (abril 1801 a mayo de 1802), luego en Bellver, de mayo de 1802 a junio de 1804 en reclusión y apartamiento; y de junio de 1804 a abril de 1808, de reclusión pero con libertades para poder moverse por el recinto, recibir visitas, dedicarse al estudio, etc. Es en esta etapa cuando Jovellanos elabora los estudios histórico artísticos de Palma que no pudo visitar hasta su liberación en abril de 1808.

    La postura historiográfica de Jovellanos es crítica. Desde su celda de Bellver, organizó un equipo de trabajo junto a un grupo de eruditos, como los clérigos Bas, Campins, Capó y Barberí, así como con amigos identificados con el movimiento de la Ilustración local. Sus conclusiones tenían como finalidad proporcionar material para el trabajo que su amigo Juan Agustín Ceán Bermudez estaba realizando: adicionar las Noticias de los Arquitectos y Arquitectura de España escrito por Eugenio Llaguno.

    Como ya se ha comentado, Jovellanos gozaba de una libertad controlada, pues no podía salir de Bellver. De ahí que el material necesario para sus escritos se le debía facilitar desde el exterior, puesto que, como afirma Sureda Blanes en su estudio “Jovellanos en Bellver”: “…fiel a la palabra empeñada, no entró nunca en la ciudad mientras duró la orden de su destierro, y no pudo, por tanto, visitar ningún archivo, ni pudo contemplar de cerca ninguno de los monumentos que describe excepto el castillo donde vivió”. [...]

    Así, en Mallorca, Jovellanos, interesado en la arquitectura, y desde un enfoque clasicista, va a reivindicar el gótico, manifestación estilística de los edificios que le rodean. Mientras, va a transitar desde una postura ilustrada y racionalista a otra, ya prerromántica vinculada a la idealización de la Edad Media, sin que esto significase que sus gustos clasicistas pasaran a segundo plano. [...] En su obra están presentes elementos prerrománticos junto a otros de raíz ilustrada y neoclásica, lo que hace afirmar que Jovellanos representa una figura de transición entre el clasicismo dieciochesco y el eclecticismo decimonónico.

    Mª Pilar Sastre va indicando los anuncios que Jovellanos va realizando, desde agosto de 1806 hasta su liberación sobre estos estudios arquitectónicos en su correspondencia. También busca en los Diarios de Jovellanos sobre los días que pasó en Mallorca tras ser liberado y parece que Jovellanos visitó la iglesia de Santo Domingo. Con todo:
    "La publicación de “Memoria sobre las fábricas de los conventos de Sto. Domingo y San Francisco de Palma” no se realizó hasta 1830 incluida en el tomo V de la 'Colección de varias obras en prosa y verso del Excmo. Señor D. Gaspar Melchor de Jovellanos; adicionada con algunas notas de Ramón María Cañedo'."

    Domingo03
    J. M. Bover, «Misceláneas Bover» (Biblioteca Bartolomé March, Palma). Facistol de l'Alicorn del desaparecido convento de Santo Domingo de Palma.
    "En la sacristía de esta iglesia existen dos hermosas piezas, que merecen alguna memoria en la historia de las artes. La una un facistol de bronce, que se dice construido en Genova y es obra del siglo XIV. Fórmale una columna octógona, partida por fajitas horizontales, y apoyada en una gran base ó pedestal de forma piramidal y también octógona, esculpida con hermosos dibujos del gusto de aquella edad. Sostiénenle cuatro leones, y tiene en los frentes principales los blasones del dedicante. Sobre la columna está asentada la figura de un unicornio, la cual forma el atril del facistol. Al presente se halla esta pieza sin uso y arrinconada en la sacristía; pero conserva la memoria del bienhechor que la costeó, entallada en una cinta, que á manera de orla gira en torno de la base con esta inscripcion: 'Ha dado este facistol Andrés de Escala, en honor de Dios y de Santo Domingo, para remisión de sus pecados. Fue en el año 1384'" (Jovellanos)

    Analiza a continuación Mª Pilar Sastre el texto de Jovellanos, incluyendo la omisión que realiza de la leyenda del "Niño Novicio" y acaba:

    [...] En la Memoria sobre las fábricas… Jovellanos nombra sus fuentes, de las que, en algunos casos discrepa, inaugurando con esta postura la historiografía científica de Mallorca. Jovellanos “reforma”, es decir, construye sobre lo que existe, siempre desde una perspectiva racional. El escrito de Jovellanos sobre Santo Domingo va a ser reproducido en la mayoría de revisiones sobre el convento que se van a realizar con posterioridad.

    Mª Pilar Sastre Alzamora: El desaparecido convento de Santo Domingo de Palma. Ensayo de sistematización de su patrimonio histórico - artístico (págs 77 a 82)

    No reuní los escritos de Jovellanos sobre Mallorca en pdf. Hoy he copiado el texto sobre los conventos de Santo Domingo y San Francisco y los he subido en un pdf: en Scribd.


    0 0

    [18/03] Comuna de París - Bandera Roja - Bandera negra - «L'Anarchia» - «A Gréve» - Atemptat d'Schinàs - Evasió de Punta Carretas - Míting pro amnistia -«L'Internazionale» - Enterrament de Rueda - Míting a Vista Alegre - Descaves - Le Flaouter - Jupin - Bonomini - Rebolé - Ruiz Borao - Lami - Guerdjikov - Carbonari - Pla - Grangel

    Anarcoefemèrides del 18 de març

    Esdeveniments

    "Els canons del 18 de març", de Tardi

    - Comença la Comuna de París: El 18 de març de 1871 comença la insurrecció popular que va instaurar la Comuna de París (França). Mentre que París és assetjada pels exèrcits prussians, Thiers, president del govern de Defensa Nacional, ordena a un exèrcit de 20.000 soldats regulars d'anar a recuperar els canons que es troben en posició a les altures de Montmartre; però la població, especialment un gran contingent de dones, que s'oposà a la mesura, envolta la tropa. El general Lecomte ordena el foc, però els soldats es neguen a disparar i el detenen juntament amb el general Thomas, excomandat de la Guàrdia Nacional que havia disparat els treballadors en 1848. Ambdós són afusellats per la gentada enfurida; és el començament de la revolució. Grups d'insurgents s'escampen per la ciutat i les autoritats atemorides es repleguen catastròficament a Versalles. Els revolucionaris s'avenen i els blanquistes proposen marxar sobre Versalles per derrocar el govern, però malauradament aquest idea no és seguida. La Comuna de París es proclamarà el 28 de març.

    ***

    La bandera roja

    - Manifestació de la Bandera Roja: El 18 de març de 1877, en una manifestació que commemora l'aniversari de la Comuna de París que recorre els carrers de Berna (Berna, Suïssa), es produeixen enfrontaments a la plaça de l'Estació entre els obrers de la Federació del Jura armats amb bastons --escalivats que cada any siguin atacats per matons pagats pel poder--  i la policia sabre en mà, malgrat que la manifestació va ser autoritzada pel governador civil, però amb la prohibició expressa de no portar cap bandera roja. El motiu que engegà l'acarament va ser l'intent per part de la policia de prendre la bandera roja que portava l'anarquista Adhémar Schwizguébel.  En aquesta manifestació es va cantar per primer cop la coneguda cançó anarquista Le Drapeau Rouge, de Paul Brousse, sobre text de James Guillaume, basada en la música d'una cançó patriòtica suïssa (Armons-nous enfants de l'Helvétie). Aquest primer enfrontament a Suïssa entre anarquistes i policia donarà lloc a un procés on una trentena de manifestants seran condemnats a penes entre 10 i 60 dies de presó. Aquest fet històric serà finalment conegut com la«Manifestació de la Bandera Roja» i significarà la radicalització de la Federació del Jura.

    ***

    "La bandera negra", gravat de Falké

    - Adopció de la bandera negra: El 18 de març de 1882, durant un míting a la sala Flavié de París (França), Louise Michel, desitjant dissociar-se clarament dels socialistes autoritaris i dels parlamentaristes, es pronuncia sense ambigüitat per l'adopció del la bandera negra per als anarquistes:«Ja n'hi ha prou de bandera roja, banyada amb la sang dels nostres soldats. Enarboraré la bandera negra, portant dol pels nostres morts i per les nostres il·lusions.» Un any més tard, el 9 de març de 1883, brandirà un vell pedaç negre fermat al pal d'una granera durant una manifestació d'aturats, fet que li portarà la detenció. El 12 d'agost de 1883, un periòdic editat a Lió (Arpitània) portarà el títol Le Drapeau Noir.

    ***

    Portada del primer número de "L'Anarchia"

    - Surt L'Anarchia: El 18 de març de 1890 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana L'Anarchia. Esce quando può (L'Anarquia. Surt quan pot). El periòdic va ser fundat per la colònia anarquista italiana exiliada a Marsella, força nombrosa aleshores, i que es reunia diàriament al «Bar de la Dégustation», al 30 Quai du Port. Entre els militants d'aquesta colònia destacaven Alfredo Baccherini, Decimo Garinei, Gorini, Gaetano Naglia, Ugo Parini, Salvatore, Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, tots relacionats amb aquest periòdic. La publicació no portava preu i convidava els lectors a decidir amb total llibertat la forma de participar-hi en el finançament. Només va sortir un altre número, l'abril de 1890, per manca de cabals i perquè Naglia va ser condemnat a un mes de presó arran de ser detingut portant dinamita. El gerent del primer número, consagrat sobre tot a la Comuna de París, fou Charles Mercier i el del segon Louis Morel, francesos ambdós. La tresoreria la portà Victor Villagi. Publicà alguns textos en francès. Només un article va ser signat, el poema Justice, de Théodore Jean.

    ***

    Portada del primer número d'"A Gréve"

    - Surt A Gréve: El 18 de març de 1908, aniversari de la Comuna de París, surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari sindicalista revolucionari A Gréve. Diario operario da manhã. Era l'òrgan d'expressió del Grup de Propaganda Social (GPS), format per treballadors anarquistes i socialistes i fortament influenciat pel sindicalisme revolucionari francès. Evaristo Ferreira fou el seu gerent responsable i com a principal redactor tenia a Alexandre Vieira. El periòdic estava dirigit i editat per un col·lectiu de redactors i de tipògrafs que treballaven gratuïtament i en condicions gairebé artesanes i es distribuïa als carrers lisboetes; també hi participaven treballadors i estudiantes, molts dels quals havien participat en la primera vaga d'estudiants l'any anterior. El diari advocava per una convergència entre socialistes i anarquistes i, malgrat es va fundar 15 dies abans de les eleccions legislatives de 1908, es mantingué totalment independent de qualsevol grup polític i no mostrà preferència per cap candidat. Aquesta publicació i el seu grup editor fou el catalitzador del Congrés Sindicalista i Cooperativista de 1909 i de la intensa lluita obrera que donà lloc a la Revolució del 5 d'octubre de 1910 i a la instauració de la I República portuguesa. Hi van col·laborar, entre ells alguns socialistes, José Fernandes Alves, Ladislau Batalha, César Nogueira, Augusto César dos Santos, António José de Ávila, Pinto Quartim, Jorge Coutinho, Hilário Marques, João Pedro dos Santos, Francisco Cristo, José Benedi, Alexandre Vieira, Luís Calvet de Magalhães, Campos Lima, José Benedy, José Falcão, Deolinda Lopes Vieira, Rosalina Ferreira i Lucinda Tavares, entre d'altres. Durà quatre mesos i en sortiren 147 números. El 4 d'agost de 1917 sortí una nova època del periòdic, amb el subtítol «Setmanari obrer sindicalista» i amb Carlos José de Sousa com a director i redactor principal, que durà dos anys.

    ***

    L'atemptat d'Schinàs segons un dibuix de l'època

    - Atemptat d'Schinàs: El 18 de març de 1913, a prop de la Torre Blanca de Tessalònica (Macedònia, Grècia), l'anarquista Alexandros Schinàs (Alekos) assassina d'un precís tret el rei Jordi I de Grècia, de visita a aquesta ciutat que havia estat recentment presa per l'exèrcit grec en la guerra contra Bulgària. Detingut, Schinàs fou torturat per la policia amb la finalitat de fer-li confessar els noms de pretesos còmplices. El 6 de maig d'aquell any va ser trobat defenestrat des del tercer pis de la comissaria de Tessalònica; difícil saber si es va suïcidar per fugir de les tortures o fou llançat al buit per la policia.

    ***

    Carboneria "El Buen Trato" on es planejà i materialitzà la fuita

    - Evasió de Punta Carretas: El 18 de març de 1931 al penal de Punta Carretas, a Montevideo (Uruguai), tres anarquistes expropiadors catalans, Jaime Tadeo Peña, Agustí García Capdevila i Pere Boadas Rivas, i Vicente Salvador Moretti --que havien estat detinguts el 9 de novembre de 1928 després de l'atracament de la Oficina de Canvi Messina--, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadeixen d'aquesta cèlebre presó després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els últims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Parades i Fernando Malvicini. Una pancarta palesava l'ajuda anarquista: «La solidaritat entre els anarquistes no és una simple paraula escrita.»

    ***

    Ressenya del míting apareguda en "El Heraldo de Madrid" (19 de març de 1931)

    - Míting pro amnistia: El 18 de març de 1931 se celebra a la Casa del Poble de Gijón (Astúries, Espanya) un míting pro amnistia. Hi van parlar Segundo Blanco González, Niceto de la Iglesia, Dionisio Morán, Mariano Merediz i Eduardo Barriobero y Herrán. Els oradors demanaren una amnistia general, indult i revisió dels processos en els quals molts de companys anarcosindicalistes i anarquistes van ser condemnats per delictes comuns que no havien comès. Es redactà un telegrama dirigit a Juan Bautista Aznar-Cabañas, president del Consell de Ministres, demanant-li l'amnistia. A l'acte assistiren al voltant de 5.000 persones. Els actes demanant l'amnistia van ser molt nombrosos en els mesos anteriors a la proclamació de la II República espanyola.

    ***

    Capçalera de "L'Internazionale"

    - Surt L'Internazionale: El 18 de març de 1966 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del bimensual anarquista L'Internazionale. Quindicinale Anarchico. La capçalera va ser creada en 1901 per Errico Malatesta. La periodicitat va canviar de bimensual a mensual, per acabar en bimestral. Va portar dos subtítols més: «Periodico anarchico» i «Periodico anarchico iniziato da Errico Malatesta nel 1901». El gerent responsable va ser Pio Turroni i el director Luciano Farinelli. Van col·laborar Massimo Luciano Consoli i Adelchi Pantaloni, entre molts altres. S'imprimia a Casa Malatesta d'Ancona. L'últim número va ser el de març i abril de 1993.

    ***

    Especial sobre Agustín Rueda en la "Soli"

    - Enterrament d'Agustín Rueda: El 18 de març de 1978 és enterrat a Sallent (Bages, Catalunya) el jove anarquista, assassinat a cops a la presó de Carabanchel (Madrid), Agustín Rueda Sierra. Des de primeres hores del matí la situació a Sallent i a tota la conca minera era de vaga general. Els establiments comercials obriren durant algunes hores per evitar el desproveïment durant el cap de setmana. Sobre les quatre de la tarda es van concentrar més de 3.000 persones al barri miner de La Botjosa, on havia viscut Agustín Rueda. La comitiva va cobrir després en absolut silenci els dos quilòmetres que separen aquesta zona del centre de la localitat. Una bandera roja i negra de la CNT i una altra negra anarquista, així com diverses pancartes al·lusives a la mort d'Agustín Rueda, presidien la manifestació. Els manifestants no van corejar cap eslògan. Una comissió es va dirigir fins al dipòsit de cadàvers i portà a coll el fèretre, cobert amb una bandera de la CNT, fins el nínxol on el cadàver va ser inhumat. Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va pronunciar unes paraules de condemna de l'assassinat del jove llibertari i els presents entonaren A les barricades. El sepeli va ser constantment vigilat per forces de la Guàrdia Civil. Aquest mateix dia també es va conèixer el text d'una carta oberta que Agustín Rueda havia dirigit a l'opinió pública a través d'un excompany de cel·la de la presó de Girona, on havia estat internat abans de ser traslladat a la de Carabanchel. En aquesta carta Agustín Rueda denunciava la política del Govern en matèria penitenciària, que no ha millorat les condicions de vida, alimentació, assistència mèdica, cultura i tractament que els presos reben. També fa una crida a la societat i subratlla el caràcter no perillós dels presos comuns, que han arribat a la seva situació a conseqüència del feixisme; demana una oportunitat perquè els reclusos puguin rehabilitar-se, així com un indult que els brindi la possibilitat de transformar-ne l'existència en llibertat com un dret que els pertany. La carta acaba reiterant la petició d'indult, la reforma del codi penal i del sistema d'institucions penitenciàries i la legalització de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).

    ***

    Ressenya sobre el míting apareguda en el periòdic madrileny "Hoja del Lunes" del 19 de març de 1979

    - Míting confederal: El 18 de març de 1979 se celebra a la plaça de toros de Vista Alegre, al barri de Carabanchel de Madrid (Espanya), un míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Intervingueren Frederica Montseny, que parlà sobre el «terrorisme d'Estat», i l'exsecretari del Comitè Nacional confederal Juan Gómez Casas, que va fer una crítica dels resultats electorals i de la repercussió que aquests podrien tenir en les condicions laborals i sindicals dels treballadors.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Lucien Descaves

    - Lucien Descaves: El 18 de març de 1861 neix a París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Descaves. El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdic Grenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per «injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la«Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la «Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors,Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution, L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux, Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste, Le Grand Soir,L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària --La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.--, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais. Altres obres seves són La Teigne (1886) --on farà un homenatge a son pare,gravador en talla dolça--, La Caserne, misères du sabre (1887),La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres. En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. Lucien Descaves va morir el 6 de setembre de 1949 a París (França). El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Notícia del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el periódic "Le Populaire de Paris" del 22 de març de 1924

    - Pierre Le Flaouter: El 18 de març de 1884 neix a An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya) l'anarquista i sindicalista revolucionari Pierre Marie Le Flaouter, conegut com Flotter. Entre 1906 i 1907, durant el seu servei militar, assistí nombroses vegades vestits de militar d'Artilleria a la Borsa del Treball d'An Oriant i participà en la creació de les Joventuts Sindicalistes. Un cop llicenciat, esdevingué carter rural a Plourin (Cantó de Ploudalmézeau, Bretanya), on era considerat com un «republicà avançat». A finals de 1909 entrà com a obrer auxiliar a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i s'instal·là en aquesta població. Cap el 1911 esdevingué secretari del Sindicat de la Construcció i, segons la policia, fomentà totes les vagues de la construcció que tingueren lloc a la localitat en aquells anys. El febrer de 1913 va ser nomenat dipositari del periòdic L'Ouest-Éclair, a Le Mans (País del Loira, França). El 17 de maig de 1910 es va casar a Brest amb Louise Rannou i pocs dies després, 24 de maig, va ser inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra, sota el nom de Flotter, col·laborà en Le Libertaire. El març de 1923 va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa Social (CDS), que ràpidament es va transformar en el Comitè General per l'Amnistia (CGA). El desembre de 1923 abandonà el citat càrrec. En aquesta època regentà una llibreria al número 46 del bulevard Beaumarchais de París (França) i esdevingué confident de la policia, tenint com a enllaç de la Prefectura de Policia l'inspector general Auguste Lannes, cunyat de Raymond Poincaré, aleshores president del Consell de Ministres francès. Implicat en l'«Afer Daudet», molts consideraren, entre ells André Colomer, que havia estat ell qui havia denunciat Philippe Daudet a la policia i que aquesta l'havia assassinat; en 1925 publicà la seva versió dels fets en el llibre Comment j'ai tué Philippe Daudet. Contribution personnelleà l'enquête sur la mort d'un jeune homme. El 21 de gener de 1925 va ser condemnat a sis mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «tràfic d'objectes obscens i ultratge a les bones costums» arran d'haver trobar el soterrani de la seva llibreria parisenca una col·lecció d'obres i gravats considerats pornogràfics. Un mes després, abandonà París i marxà cap a Nantes (País del Loira, França). Cap el 1927 va fer de pastisser a Douarnenez (Douarnenez, Bretanya). En 1935 figurava en una llista d'anarquistes del Baix Loira, on es citava que treballava de venedor ambulat i vivia a Nantes. Posteriorment es traslladà a Vertou i es relacionà amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). En 1979 la revista La Bretagne Réellle li publicà el llibre Pour vivre très vieux en bonne santé! Pierre Le Flaouter va morir l'1 de juny de 1981 a Vertou (País del Loira, França). Segons May Picqueray, va morir portant-se el secret d'«Afer Daudet».

    ***

    Notícia de la detenció de Paul Jupin apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 8 de desembre de 1909

    - Paul Jupin: El 18 de març de 1889 neix a Amiens (Picardia, França) l'anarcoindividualista i antimilitarista Paul Bernard Jupin. Es guanyava la vida fent de serraller i el 7 de desembre de 1909 va ser detingut per haver aferrat cartells antimilitaristes als murs de Pont-Sainte-Maxence (Picardia, França) i tancat a Senlis (Picardia, França). Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Mosa (Lorena, França), fou xofer d'automòbil a Avocourt (Lorena, França). L'1 de juliol de 1924 va ser esborrat del«Carnet B», perquè segons la policia, deixà de fer propaganda anarquista i antimilitarista. L'octubre de 1924 abandonà Mosa i marxà cap al departament del Nord o d'Oise.

    ***

    Ernesto Bonomini

    - Ernesto Bonomini: El 18 de març de 1903 neix a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. De ben jovenet es va interessar per les idees socialistes i esdevé un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes --més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry. Ernesto Bonomini va morir el 6 de juliol de 1986 a Miami (Florida, EUA).

    ***

    Gabriel Rebolé Redín

    - Gabriel Rebolé Redín: El 18 de març de 1915 neix a Nabaskoze (Zaraitzu-Erronkari, Navarra) el militant anarcosindicalista Gabriel Rebolé Redín, a vegades citat com Rebolet. Es va criar a Irunberri (Irunberrialdea, Navarra). D'antuvi agricultor, en 1932 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Pasaia-Errenteria de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Sant Sebastià, durant la guerra lluità en el Batalló Malatesta com a tinent de metralladores als fronts de Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. Quan va caure Astúries, passà a França i arribà amb un pesquer a Barcelona, on s'enrolà com a tinent en la 87 Brigada del Cos de Carrabiners, que lluità a Terol, i acabà de tinent en la Brigada 211, que combaté als sectors de les Coves de Vinromà i de Móra de Rubiols i al front de Sogorb. Més tard va prestar servei en la 126 Brigada de la 26 Divisió. L'abril de 1939 caigué pres a València i, després d'una temporada a Irunberri, fou jutjat en consell de guerra el 14 de setembre de 1939 a Pamplona per«adhesió a la rebel·lió»; el fiscal li demanà 26 anys i vuit mesos i el«defensor» obtingué la pena de mort a causa de la seva«perversitat». Patí presó a Pamplona i treballs forçats a Màlaga i Algesires, fins a finals de 1943. El novembre de 1945 passà a França i fou reclòs als camps de refugiats de Gurs i de Mérignac. Després marxà a fer feina a Bagnères-de-Bigorre. Treballant fent carbó de llenya, va acabar tuberculós i fou enviat a Tarba i a Kanbo el juny de 1946. A partir de 1947 participà en les activitats del grup de Bordeus de la CNT reformista. En 1952 vivia a Kanbo i després a Anglet i militava en la CNT escindida. En 2007 passà una temporada a Irun i participà en diversos actes de memòria històrica. Gabriel Rebolé Redín va morir el 24 de febrer de 2008 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i deixà escrita una biografia inèdita: Mi guerra de España.

    Gabriel Rebolé Redín (1915-2008)

    ***

    Rafael Ruiz Borao a la Presó Central de Burgos

    - Rafael Ruiz Borao: El 18 de març de 1938 neix el militant anarquista, i després comunista, Rafael Ruiz Borao. Membre de les Joventuts Llibertàries, el setembre de 1962 va ser detingut, amb Eliseo Bayo Poblador i José Ronco Pecina, a Saragossa (Aragó, Espanya) sota l'acusació de pertànyer a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de difondre el seu òrgan d'expressió clandestí Juventud Libre. Els tres detinguts van ser traslladats a la Direcció de Policia de la Via Laietana de Barcelona (Catalunya), on va ser torturats durant 17 dies. El 17 de novembre de 1962 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid (Espanya) i condemnat a tres anys de presó –Eliseo Bayo i José Ronco van ser condemnats en el mateix judici a 11 anys cadascun. Tancat a la Presó Central de Burgos (Castella, Espanya), s'afilià, ben igual que Eliseo Bayo, al Partit Comunista d'Espanya (PCE). El 22 de novembre de 1963 se li concedí la llibertat condicional. Quan va sortir, continuà militant en el PCE i fou un dels fundadors de Comissions Obreres (CCOO) a Aragó. Entre 1968 i 1970, per les seves activitats clandestines va ser detingut, jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) i condemnat.

    Rafael Ruiz Borao

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Dagoberto Lami

    - Dagoberto Lami: El 18 de març de 1924 mor a Soriano del Cimino (Laci, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Dagoberto Lami. Havia nascut el 18 de gener de 1894 a Pontedera (Toscana, Itàlia). Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi. Començà a militar en la Federació de Joves Socialistes (FJS) de Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio, Mario i Ottorino), acabà esdevenint anarquista. Juntament amb Mario i Ottorino, treballà com a fuster a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia, i prengué part activa en l'agitació anarcosindicalista i en les vagues de la zona. En 1919, amb son germà Mario, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1921, arran d'un míting on son germà Mario fou l'orador celebrat el 17 de maig d'aquell any a Muggiano, va ser detingut, juntament amb Antonio, i acusat d'haver format part d'un grup d'obrers que havia linxat un policia de paisà que es trobava entre els assistents. Son germà Mario, considerat l'instigador dels fets, aconseguí fugir, ben igual que Ottorino. El 4 de maig de 1923 Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó. Son germà Antonio fou absolt, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí a resultes dels cops rebuts. Dagoberto va ser enviat a la penitenciaria de Citavecchia i després traslladat a la presó política de Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on morí el 18 de març de 1924 en estranyes circumstàncies. Deixà esposa i dos fills, Dina i Spartaco.

    ***

    Mikhael Guerdjikov (1903)

    - Mikhael Guerdjikov:El 18 de març de 1947 mor a Sofia (Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Havia nascut el 26 de gener de 1877 a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) en un família benestant i cultivada --son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia. Va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries --portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà--, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut búlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats «Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda (Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer«heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir a Sofia. El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista.

    Mikhael Guerdjikov (1877-1947)

    ***

    Necrològica d'Angelo Carbonari apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" de l'1 d'abril de 1974

    - Angelo Carbonari: El 18 de març de 1974 mor a Alençon (Baixa Normandia, França) l'anarquista Angelo Carbonari. Havia nascut cap el 1898 a la regió de Roma (Itàlia). Des dels 15 anys formà part del moviment llibertari. Després de participar en les lluites antifeixistes a Carrara (Toscana, Itàlia) s'hagué d'exiliar a França. Visqué a Lió (Arpitània) i després a Alençon. Jutjat en absència per les autoritats feixistes italianes, va ser condemnat a mort. En 1938 se li va decretar l'expulsió de l'Estat francès, però la mesura no prosperà gràcies a la intervenció de diverses personalitats antifeixistes. Durant l'ocupació nazi s'hagué d'amagar de nombroses agafades per evitar ser detingut. Després de la II Guerra Mundial fou membre del grup d'Alençon (VI Regió) de la Federació Anarquista (FA). Posteriorment, amb sa companya Giuseppina, milità en l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la Unió d'Ateus (UA). Va estar subscrit als Cahiers de l'Humanisme Libertari, editats per Gaston Leval. Angelo Carbonari va morir a conseqüència d'un infart, cridant«Visca l'Anarquia!», el 18 de març de 1974 a Alençon (Baixa Normandia, França) i fou inhumat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat amb una al·locució d'homenatge de Kléber Duval. Son fill Bruno Carbonari, mort tres anys abans que ell, també fou militant anarquista.

    ***

    Cartell de la Columna Ibèria, obra de Monleón

    - Salvador Pla Paula: El 18 de març de 1981 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Salvador Pla Paula. Havia nascut en 1907 a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià). De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1932 fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries a València. En 1933 intervingué en un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia a l'Ateneu Llibertari d'Ontinyent. Durant els anys republicans col·laborà en El Libertario, Solidaridad Obrera i La Voz de las Artes Blancas. L'1 de gener de 1937 entrà a formar part, per les Joventuts Llibertàries, en el Consell Municipal de l'Ajuntament d'Ontinyent, però el 29 de gener de 1937 dimití per«necessitats internes de l'organització». L'1 de desembre de 1937 entrà a formar part d'un nou Consell Municipal del municipi, presentant la dimissió com a regidor el 8 d'abril de 1938. Després lluità enquadrat en la Columna Ibèria al País Valencià i a Terol. En acabar la contesa s'exilià a França, on patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Quan es desencadenà la II Guerra Mundial fou internat al camp d'Argelers. Quan preparava la seva evasió amb un altre company, Joan Anglès, fou traslladat al fort de Cotlliure, on l'abril de 1941 intentà evadir-se. Ficat en una masmorra, el 20 d'abril de 1941 fou deportat a Algèria amb el vaixell «Djebel Amour». Just arribar a Orà, fou enviat el 24 d'abril al camp de concentració de Djelfa. Després, aconseguí fugir-hi amb El Barbudo i altre company. Amb l'Alliberament, treballà a la comarca de Tarn i ocupà càrrecs orgànics en la Federació Local de la CNT ortodoxa d'Albi, alhora que participà en la reorganització de la CNT d'Ontinyent en l'Exili. En 1948 publicà articles en CNT de París. Entre 1961 i 1972 fou secretari de la Comissió de Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l'Exili.

    ***

    Pilar Grangel (1941)

    - Pilar Grangel:El 18 de març de 1987 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) la pedagoga racionalista i militant anarcosindicalista Maria del Pilar Grangel Arrufat --citat els llinatges sovint com Granjel i Arrufas. Havia nascut el 19 d'octubre de 1893 a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià). Instal·lada a Barcelona (Catalunya), va afiliar-se a la Secció de Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals (SUPL) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Abans de la Guerra Civil va ser responsable amb son company Joaquim Ferrer Álvaro (Ácrato Llull) de la racionalista Escola Pestalozzi a la barriada barcelonina de Sants i va dirigir l'escola del Sindicat del Ram d'Elaborar Fusta. En 1932 va col·laborar amb Solidaridad Obrera de València. Fundà amb altres companyes el grup «Brises Llibertàries», creat també a Sants dins del SUPL amb la finalitat d'impartir classes nocturnes a les dones obreres, i en 1934 l'hereter de l'anterior associació, el Grup Cultural Femení, que es reunia al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona. En 1936 assistí al Congrés de Saragossa. Aquest mateix any va acollir un infant amb motiu de la vaga general saragossana, ella que ja tenia dues nines (Electra i Violeta). Durant la guerra va militar en «Mujeres Libres», escrivint en el seu òrgan d'expressió del mateix nom i participant en gires de propaganda, i es va encarregar de la Maternitat de Les Corts. El setembre de 1936 va ser una de les fundadores --amb Ernestina Corma, Eugènia Bony, Maria Colomé i Palmira Puntes, entre d'altres-- del Comitè Femení de Solidaritat Llibertària del SUPL, creat amb la finalitat de muntar un taller de confecció de roba per al front, fer cursets d'infermeria i de puericultura, impartir conferències propagandístiques, etc. En aquesta època va col·laborar en Esfuerzo,òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Barcelona. En febrer de 1937 no va fer costat el grup de «Mujeres Libres» que va demanar l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'1 de maig de 1937 parlà en un míting de dones antifeixistes per la unitat sindica celebrat al teatre Olympia de Barcelona, juntament amb Nita Nahugel i Llibertat Ródenas, per la CNT, i Caritat Mercadé, Isabel Azuara i Dolors Piera, per la Unió General de Treballadors (UGT). Va substituir Áurea Cuadrado Castillón en la Casa de la Maternitat de Barcelona com a directora pedagògica durant la guerra, càrrec que va deixar per evacuar el juny de 1938 un grup d'infants a Seta (Llenguadoc, Occitània). En acabar la contesa va marxa a França, on va ser internada a diversos camps, establint-se a Clarmont d'Erau. En 1945, quan els seus intents d'emigrar a Mèxic van fracassar, es va instal·lar definitivament a Montpeller. En aquesta ciutat va col·laborar en la premsa de l'exili (Cenit,Espoir, etc.) i en tasques assistencials en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Va mantenir estrets lligams amb la família d'editors catalans exiliats a Mèxic formada per Hermós Plaja Saló i Carme Paredes Sans, i va exercir com a representant a França de les seves Ediciones Vértice. En 1973 va fer una conferència a París. L'actriu, cantant, especialista lorquiana i llibertària Violeta Ferrer és una de ses filles.

    Pilar Grangel (1893-1987)

     Ateneu Llibertari Estel Negre

    Actualització: 18-03-15


    0 0

    Una de les coses que sovint es retreu a Alternativa des d'altres partits és que no ens interessa governar i que preferim estar a l'oposició per poder criticar sense responsabilitats. Emprant un símil futbolístic aquest argument no deixa de ser “tirar pilotes fora”per justificar pactes que no tenen cap tipus de solidesa en els fets. Per començar, per a nosaltres estar a l'oposició també és una responsabilitat i en els darrers anys hem demostrat com es poden canviar coses inclús quan no és té la possibilitat de governar. Podeu comprovar la feina que hem fet en els darrers anys a la nostra pàgina web http://alternativaperpollenca.com.

    Nosaltres sempre deim que governar més que un fi en si mateix és una responsabilitat que estam disposats a assumir per canviar les coses. El nostre vertader objectiu és transformar la societat, i governar les institucions és una eina més però en cap cas l'ùnica. Per això a més de la feina dins l'ajuntament treballam al carrer organitzant activitats i tractant de mobilitzar i fer reflexionar la gent.

    Pot semblar que en un principi no és possible canviar les coses si no és governant, però quan analitzam el funcionament de les institucions podem veure que no basta amb assolir el poder. Una de les coses que més em va agradar del passat president d' Uruguay, Pepe Mújica, és la naturalitat amb la que reconeixia que tot i l'èxit de convertir-se en el president del país no havia pogut aplicar gran part del seu programa ni reformar l'educació com ell volia. Això és una clara mostra que governar no és suficient per canviar les coses ja que el poder real sovint no es troba en les institucions. Un altre exemple de com resulta de complicat canviar les coses en un món globalitzat és el que succeeix a Grècia on tot i el resultat electoral, el nou govern de Ziritza té moltes dificultats per recuperar la sobirania popular.

    Quan parlam de governar un ajuntament les limitacions són encara més grans ja que parlam d'una institució que, tot i ser la més propera als ciutadans, fa anys que des de els poders neoliberals es treballa per deixar-la sense contingut polític ni competències municipals i per privatitzar els serveis i les obres públiques a fi de convertir-les en un simple negoci per afavorir les grans empreses.

    En aquest context tan advers som conscients de les nostres forces, però per nosaltres allò utòpic seria pensar que tan sols per assolir la batlia podem canviar les coses. Per això aconseguir el govern de l'ajuntament sols té sentit si ens ajuda a construir un contrapoder des d'un poder popular que a poc a poc ens retorni capacitat de decisió als ciutadans i ciutadanes. Per a aquest objectiu ja no valen les eines de la vella política i els partits amb estructures verticals. Hem entrat en el segle XXI i ara és el moment del treball en xarxa. Només si som capaces de fer feina des de la cooperació i ens vinculam als altres a partir de les responsabilitats individuals podem construir poder popular i recobrar les llibertats perdudes.

    A la vida succeeix que sovint a l'hora de prendre decisions ens hem d'enfrontar a les nostres pròpies contradiccions. Això és inevitable i, com diu David Fernàndez “tenir menys de cinc contradiccions no és tenir la veritat; és dogma”. És probable que després de les eleccions ens haguem de seure a parlar amb altres partits i els dubtes apareixeran com apareixen sovint en decisions més quotidianes.

    La clau llavors serà calibrar fins on arribar sense trair els nostres valors i trobar l'equilibri entre ser fermes a les nostres conviccions i ser tan pragmàtics com calgui per tocar de peus a terra i materialitzar els canvis. Per a nosaltres això no és nou: ho hem fet altres vegades quan, tot i no tenir la força per fer les coses a la nostra manera, hem decidit allò que hem considerat millor per al poble, i a diferència d'altres o hem fet públicament i assumint la nostra responsabilitat.

    El canvi que volem sols es possible tractant als ciutadans i ciutadanes com a adults responsables de les seves decisions, per això treballam des de la transparència i vos convidam a sumar-vos-hi, no com a espectadors sinó com a elements actius en el procés. Perquè voltros sou la garantia de què no perdrem el nord.

    Cada un de nosaltres som només una gota dins l'oceà. Individualment no tenim força però en conjunt formam una de les forces més poderoses de la naturalesa.

    No volem ser gota, volem ser oceà.

    Joan Cifre Cerdà

     


     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 155 | 156 | (Page 157) | 158 | 159 | .... | 465 | newer