Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 154 | 155 | (Page 156) | 157 | 158 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 03/10/15--14:29: Cal una política seriosa
  •  En el darrer debat sobre l'estat de la nació es va tornar a evidenciar la poca seriositat dels nostres governants i de la nostra classe política. Un estat vertaderament democràtic no hauria de tolerar un president que diu més mentides que veritats i que demostra tan poca consideració cap als ciutadans. I per acabar de rematar-ho, la nota esperpèntica la va posar ni més ni menys la presidenta de la càmera, que va ser fotografiada mentres jugava al Candy Crush en plena intervenció del president del govern. Cal preguntar-se que, si això és el que fa en el debat més important, què deu fer la resta de l'any. Senzillament impresentable.

    Però més enllà de tenir un president “molt petit” (expressió que va emprar Rosa Diez que tampoc és un exemple) i una presidenta de la càmera impresentable, aquest debat, que hauria de ser una compareixença del president del govern per explicar als CIUTADANS la seva política, es converteix, amb la col·laboració dels mitjans de comunicació, en una espècie de lluita sobre el fang dels dos principals candidats a presidir el govern, amb una bandada de holigans a les bancades que aplaudeixen les jugades del seu representant i que sols veuen el joc brut del rival, un joc brut que els ciutadans hauríem de reprovar i que els mitjans de comunicació no haurien de fomentar.

    Pegant a un bot a la política municipal de Pollença, on també governa el PP amb les seves dues marques blanques PI i UMP, la cosa no millora massa.

    Aquí ens trobam un batle autoritari i un tinent de batle més pendent de fer-se fotos de cara a la propera campanya que d'una altra cosa que utilitzen els serveis públics que evidentment pagam entre tots, no per informar i passar comptes de la seva feina sinó més bé per fer propaganda electoral. És una mica trist que els polítics es facin fotos bravejant d'actuacions rutinàries com l'asfaltat dels carrers com si fossin excepcionals o les pagassin de la seva butxaca.

    Per altra banda, veiem un ús totalment partidista dels pressuposts municipals, i aquí entra UMP mercadejant i “canviant de cromos per tal de posar-se “medalletes”.És igual si amb això es contribueix a la continuació d'una política d'improvisacions i a malgastar els diners de tots els ciutadans. Els pressuposts d'un ajuntament seriós s'haurien d'aprovar perquè es consideren positius per al poble i no per un intercanvi d'interessos partidistes ni per fer la política del clientelisme que ha estat predominant fins ara.

    En front d'aquest tipus de política nosaltres oferim una alternativa. Davant de les estratègies electoralistes nosaltres oferim la nostra feina diària i la nostra coherència al llarg de l'any. Davant els interessos partidistes nosaltres oferim la defensa dels interessos públics. Davant de la propaganda i la manca de transparència nosaltres tractam als ciutadans i ciutadanes com adults, els informam i els animam a participar en la presa de decisions.

    No tenim cap vareta màgica, ni ens creiem posseïdors de la veritat absoluta, per això exposam les nostres idees sense complexos i cercam el debat contínuament. Perquè pensam que és hora d'acabar amb l'esperpent de la política actual i començar a governar des del poder popular. El camí que queda per recórrer és llarg, però com deia Machado:

    Caminante no hay camino, se hace camino al andar.

     JOAN CERDÀ CIFRE

     



    0 0

    Decía Julio Pomés, presidente del think tank Civismo, en un reciente artículo en ABC, que era inadmisible que la Administración pública pueda imponer a uno cuando puede ir de compras y cuando no. Y explicaba cómo en comunidades donde existen políticas intervencionistas los resultados son la ruina de la región, mientras que las zonas donde se promueve la libertad, aumenta el progreso, el dinamismo y mejora en productividad.

    Según el estudio “Efectos del carácter restrictivo de la normativa comercial sobre la competitividad catalana 1997-2012” de la Autoritat Catalana de la Competència, la regulación intervencionista que se ha aplicado en Cataluña «no ha sido efectiva para evitar la caída del comercio tradicional y ha sido contraproducente para fomentar su modernización y especialización».

    Esto viene a cuento de la decisión de los partidos de izquierda y del partido de derecha populista en Ciutadella, de prohibir que las grandes superficies puedan seguir abriendo los domingos, como se venía haciendo hasta ahora.

    Esta decisión supone el triunfo de las tesis intervencionistas frente a la libertad, lo cual tendrá, y ya tiene, efectos nocivos para la economía local, con reducción de jornadas laborales y disminución de actividad económica. Esta decisión convierte, además, a Ciutadella, en la única población de Menorca con sus grandes superficies cerradas en domingo.

    La historia da la razón a los que defendemos la libertad frente al intervencionismo. De hecho, es algo constatable que la liberalización de la economía siempre ha resultado beneficiosa para el conjunto de los ciudadanos, mientras que las políticas proteccionistas y de corto alcance siempre han provocado ineficiencias, pérdida de calidad y subida de precios. Sorprende, por tanto, que en pleno siglo XXI todavía haya personas que puedan defender políticas intervencionistas que siempre se han mostrado ineficaces.

    Se ha querido, también, contraponer la actividad del pequeño comercio con las grandes superficies, lo cual es un debate interesado que nada tiene que ver con la realidad. El pequeño comercio tiene otros problemas y otros retos que el cierre de las grandes superficies en domingo no van a solucionar. Entre ellos está el reto de la especialización y la calidad de su oferta, el comercio electrónico o el cómo hacer atractivo el centro de la ciudad para que los ciudadanos hagan sus compras allí.

    Pero la cuestión de abrir o no en domingo va más allá de sus fatales consecuencias económicas, entronca con la libertad personal, con la libertad en mayúsculas. La pregunta es: ¿Por qué la administración pública me tiene que imponer cuando puedo comprar y cuando no? ¿Por qué la administración pública tiene que interferir en mis hábitos de compra? Con el cierre de los domingos, la libertad individual ha sufrido un nuevo golpe y los usuarios han visto restringidas, de forma injustificada, sus opciones de compra.

    Además, en este caso, se da una paradoja muy curiosa: mientras que las grandes superficies que quieren abrir en domingo, no pueden hacerlo; los pequeños comercios, que sí pueden abrir, no quieren abrir sus negocios. Todo un despropósito que sólo perjudica a los ciudadanos.

    En resumen, desde mi punto de vista, la decisión de obligar a cerrar las grandes superficies en domingo, es un intento baldío de poner puertas al campo y nos retrotrae al pasado y a prácticas obsoletas. Además, las políticas intervencionistas en el comercio han quedado superadas por internet, donde no hay ni horarios ni días cerrados. Estas políticas intervencionistas no generan tampoco actividad económica, sino más bien al contrario, crean ineficiencias y reducen la productividad. Y, sobretodo, son una merma en la libertad personal de las personas y una injerencia intolerable en los hábitos de consumo de la gente.

    0 0

    Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


    Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


    Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta


    “Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)


    Per Pere Antoni Pons


    Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


    La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?

    Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.


    O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.

    Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.


    Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?

    Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.


    La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?

    Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.


    Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.

    Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.


    Nota

    El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.

    (Diari AraBalears, 5-VIII-2013)


    És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)


    PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


    Per Margalida Capellà, periodista i escriptora


    Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

    Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.

    Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.



    Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


    Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

    De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

    És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

    I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.



    I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

    Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

    Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.



    0 0

    [10/03] «Le Bulletin de "La Ruche"» - IV Congrés de l'USI - Atemptat contra Seguí i Comas - Conferència de Goldman - Repressió Bulgària - «Dag van de Anarchie» - Soufflet - Bernal - Cunard - Francisco Cáceres - Bouchet - Seguí - Salamero - Guerra - Checa - Montoya - Fedeli - Ascaso - Pujalte - Capdevila - Vierge - Wafner - Arroyo

    Anarcoefemèrides del 10 de març

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Bulletin de 'La Ruche'"

    - Surt Le Bulletin de «La Ruche»: El 10 de març de 1914 la impremta de la colònia llibertària «La Ruche» (Rambouillet, Illa de França, França) edita el primer número deLeBulletin de «La Ruche». Abans, entre 1906 i 1908, s'havia editat un butlletí anual semblant a aquest sobre l'obra solidària i d'educació llibertària que feia «La Ruche» i del qual en van sortir tres números. El butlletí que Sébastien Faure publicarà en 1914 serà bimensual i durarà fins al 25 de juliol de 1914, data de la declaració de guerra, editant-ne 10 números. Hi col·laboraran intel·lectuals llibertaris interessats en l'acció educativa com Casimir Albenque, Charles Brandt, Eugénie Trébuquet (Eugénie Casteu), Léon Clément, Henri Einfalt, Dr. Fernand Élosu, Marcello Fabri, Sébastien Faure, André Girard, Urbain Gohier, Georges Houlle, C. A. Laisant, Maurice Lecoq, Jean Marestan, Dr. Alfred Mignon, Dr. Georges Petit, Léon Rouget, Eugénie Trebuquet, Madeleine Vernet, Marcel Voisin, Georges Yvetot, entre d'altres. El butlletí consistia en la crònica pedagògica de la colònia escrita pels mestres i notes sobre higiene escolar, medicina i neomaltusianisme redactades pels doctors Mignon i Élosu. També va publicar en cada número la lletra i la música d'una cançó de diversos autors (Sébastien Faure, M. Vernet, Louis Demeure, L. V. Dupre, Maurice Bouchor, S. C. Altroff, etc.). L'epígraf de la capçalera era molt expressiu: «Pensar, voler, actuar.». Va tenir un milenar de subscriptors.

    ***

    Delegats del IV Congrés Nacional de l'USI (1922)

    - IV Congrés de l'USI: Entre el 10 i el 14 de març de 1922 té lloc a Roma (Itàlia) el IV Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI). Hi van ser presents Cambres del Treball i Unió Sindicals d'Andria, Arezzo, Bolonya, Bari, Brescia, Carrara, Casteggio, Cerignola, Cesena, Fano, Ferrara, Gazzada, Gènova, Imola, Liorna, Lucca, Luzzara, Milà, Minervino Murge, Mòdena, Nàpols, Parma, Piacenza, Piombino, Elba, Maremma, Pisa, Pistoia, Riomaggiore-Gènova, Roma (Fascio Sindacale d'Azione Diretta), Sampierdarena, San Giovanni Valdarno, Savona, Santa Sofia, Serravezza, Sestri Ponente, La Spezia, Suzzara, Taranto, Terni, Torí, Vada Ligure, Venècia, Verona, Vicenza, Viareggio. En el congrés es tractaren diversos temes, com ara la repressió que patia el moviment anarquista a Itàlia, les relacions internacionals, l'adhesió o no a la Internacional Sindical Roja (ISR), la Unitat Proletària, el Sindicat de Fàbrica, etc. N'hi havia dues tendències, la representada per Nicola Vecchi i Giuseppe Di Vittorio, partidària de l'adhesió a la Internacional de Moscou, i l'altra defensada per Armando Borghi i Nencini, que reivindicava la unió amb la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària que s'havia acabat de crear a Berlín (Alemanya); la positura antiautoritària va ser la triomfadora. Pel que feia al tema de la Unitat Proletària, és a dir, a l'adhesió de l'USI a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball), defensada per Angelo Faggi i Giuseppe Di Vittorio, es va resoldre que cada Cambra de Treball o sindicat tenia autonomia per fer-ho. Altra tema molt discutit va ser l'adopció d'una nova estructura organitzativa basada en el Sindicat de Fàbrica, postura defensada per Alibrando Giovannetti i que tingué com a resultat que les organitzacions locals tenien autonomia per aprovar el nou esquema. Aquest va ser l'últim congrés d'aquesta central anarcosindicalista abans de la pressa del poder pel feixisme l'octubre d'aquell any, data a partir de la qual l'USI que va ser durament perseguida i reprimida.

    ***

    Apunts de Ricard Opisso sobre la mort de Salvador Seguí publicats a "La Campana de Gràcia"

    - Atemptat a Salvador Seguí i Francesc Comas: El 10 de març de 1923, al carrer Cadena, cantonada amb Sant Rafael, del barri del Raval de Barcelona (Catalunya), uns pistolers pagats per la patronal i pel governador civil assassina d'un tret el cap l'anarcosindicalista Salvador Seguí i Rubinat, El Noi del Sucre, i deixa malferit el també anarquista Francesc Comas i Pagès, Perones, que morirà tres dies després. Les autoritats per evitar la gran manifestació que es preparava, van treure el cadàver de Seguí de l'Hospital Clínic de matinada i es va enterrar d'amagat a Montjuïc. Quan va morir Perones, es va exigir un enterrament públic, que va tenir lloc amb l'assistència de més de 200.000 persones. Amb la mort de Seguí, que tota sa vida va compartir la seva feina de pintor i la  tasca anarcosindicalista, es dóna per acabada una determinada línia sindical en l'anarcosindicalisme, que alguns criticaven aleshores per reformista. La creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en 1927 i el seu posterior domini en la Confederació Nacional del Treball (CNT) va donar pas a altra línia sindical més radicalitzada en les formes. Sis mesos després de l'assassinat de Segui es va produir l'autocop monàrquic d'Estat que va donar el poder al general Primo de Rivera, qui va clausurar i perseguir la CNT.

    Rafael Campalans: «Pobre Salvador Seguí», en Justicia Social (08-03-1921)

    Josep M. Huertas Claveria: «Aroma i espines de la Rosa de Foc. 80 anys de l'assassinat de Salvador Seguí», en Butlletí Estel Negre, 126 (març 2003)

    Lluís Alegret: «La caiguda de Salvador Seguí, el Noi del Sucre», en Joan Garcia Oliver. Retrat d'un revolucionari anarcosindicalista. Pòrtic. Barcelona, 2008. pp. 71-72

    ***

    Cartel de la conferència d'Emma Goldman de New Haven [IISH]

    - Conferència d'Emma Goldman: El 10 de març de 1934 se celebra a l'estadi Arena de New Haven (Connecticut, EUA) una conferència de la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman. L'acte consistí en una lectura comentada de la seva autobiografia Living my life (Vivint ma vida) i en una dissertació de temes de l'actualitat d'aleshores sota el títol Today's international probles (Problemes internacionals d'avui). Aquest acte multitudinari formà part d'una gira de tres mesos que realitzà arreu dels Estats Units amb el permís del govern nord-americà.

    ***

    Georgy Dimitrov, dictador comunista búlgar, amb Stalin, dictador comunista soviètic, planejant la repressió

    - Desmantellament de la FACB: El 10 de març de 1945, en un apartament de Knjaschevo, a prop de Sofia (Bulgària), els 120 delegats de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) reunits clandestinament en sessió extraordinària, amb la finalitat d'estudiar la manera de resistir-se al nou poder comunista, que imposa el tancament de tots els locals de reunió i prohibeix la premsa llibertària, són detinguts per la milícia comunista. La repetida utilització dels banys de l'apartament pels delegats, que havien prèviament acordat no utilitzar-los durant la reunió, alarmà un veí que pensant que es tractava d'una fuita cridà un lampista i, després, la policia. Els més de 90 delegats detinguts, entre ells Jordan Sotirov (Manol Vassev) i Stefan Tonev, van ser enviats als camps de concentració, on seran torturats i després sotmesos a treballs forçats.

    ***

    Cartell del «Dag van de Anarchie», dissenyat per Willem, i una instantània de l'esdeveniment

    - «Dag van de Anarchie»: El 10 de març de 1966, a Amsterdam (Països Baixos), amb ocasió de les controvertides noces de la princesa Beatriu, futura reina d'Holanda, amb Claus von Amsberg, un antic diplomàtic alemany que va ser membre de les Joventuts Hitlerianes i de l'Exèrcit nazi d'ocupació, el moviment Provo, nascut un any abans, fa una crida per fer d'aquella jornada el«Dia de l'Anarquia» (Dag van de Anarchie). Es van llançar bombes de fum durant el trajecte nupcial i la policia va intervenir brutalment, provocant un aixecament. Dies després un grup d'estudiants i d'artistes no vinculats al moviment provo va realitzar una exposició fotogràfica de la repressió desencadenada durant aquest dia que havia estat silenciada pels mitjans de comunicació.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fitxa policíaca d'Alphonse Soufflet

    - Alphonse Soufflet: El 10 de març de 1858 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alphonse Aimé Soufflet. Era fill natural d'Ismérie Soufflet. Es guanyà la vida fent de pintor ornamentista i de cellerer. Durant els anys 1880 formà part del grup anarquista que operava a Reims. El 14 d'abril de 1884 es casà a Reims. Segons la policia, va ser ell qui en 1885 s'encarregà d'acompanyar Joseph Tortelier durant la seva visita a Reims quan va anar a fer una conferència. En una llista aixecada per la Prefectura de Reims el 29 de març de 1892 figurava com a «militant».

    ***
    Juan Antonio Bernal Ramírez

    - Juan Antonio Bernal Ramírez: El 10 de març de 1895 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Bernal Ramírez, conegut com El Andalúz. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué al barri obrer de les Cases Barates, on regentà el Bar Andalucía i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les Patrulles de Control. El maig de 1937, durant els enfrontaments contra la reacció estalinista, va ser detingut per «tinença d'armes». Després de la guerra civil, el 13 de juliol de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes; jutjat el 17 de maig de 1940 en consell de guerra a Barcelona, va ser condemnat a mort. El 29 d'agost de 1940 la pena li fou commutada per la de 30 anys de presó. Juan Antonio Bernal Ramírez va morir el 10 de desembre de 1945 de tuberculosi a la presó Model de Barcelona (Catalunya).

    Juan Antonio Bernal Ramírez (1895-1945)

    ***

    Nancy Cunard, fotografiada per Man Ray (1926)

    - Nancy Cunard: El 10 de març de 1896 neix al castell medieval de Nevill Holt (Leicestershire, Anglaterra) l'escriptora, poeta, periodista, editora i militant anarquista Nancy Clare Cunard. Filla única d'un família acomodada, capitalista i burgesa. Son pare, Sir Bache Cunard (1851-1925), tercer baronet de Cunard, havia heretat la companyia naviliera «Cunard Line» --propietària, entre altres, del transatlàntic «Queen Mary»-- i tot just s'interessava pel polo, per la pesca esportiva i per la caça del guineu; sa mare, Maud Alice Burke (1872-1948), fou una acabalada hereva nord-americana que, quan esdevingué Lady Emerald Cunard, es dedicà a rebre del «millor» de la societat londinenca i fouíntima de la duquessa de Windsor. D'antuvi Nancy es crià a la propietat familiar a Nevill Holt, però quan sos pares se separaren en 1910 s'instal·là a Londres amb sa mare. S'educà en nombrosos pensionats del Regne Unit, França i Alemanya. Durant la Gran Guerra, es casà amb Sydney Fairbairn, jugador de criquet, oficial de l'Exèrcit i veterà ferit de guerra; però el matrimoni només durà dos anys. En aquestaèpoca es relaciona amb «La Coterie» --selecte grup d'aristòcrates i intel·lectuals britànics caracteritzats per sortir a les revistes de moda de l'època-- i freqüentà especialment la poetessa i actriu bohèmia Iris Tree. Promogué l'antologia poètica Wheels, de la família dels Sitwell, i hi participà amb un poema. Son amant, Peter Broughton-Adderley, trobà la mort en combat a França un mes abans de l'armistici. En 1920 s'intal·là a França, on participà activament dels corrents avantguardistes literàries i artístiques, especialment el dadaisme i el surrealisme, i publicà nombrosos poemaris en aquesta línia, especialment Outlaws(1921), Sublunary (1923) i Parallax (1925). Durant aquests primers anys francesos, va estar molt lligada a l'escriptor Michael Arlen. Una breu relació amb Aldous Huxley influenciarà nombroses novel·les d'aquest escriptor: fou la inspiració del personatge de Myra Viveash en Antic hay (1923) i de Lucy Tantamount en Point counter point (1928). En aquests anys esdevindrà addicta a l'alcohol i a altres drogues. En 1927 s'instal·là en una granja a La Chapelle-Réanville, a Normandia. L'any següent, per fer costat els joves autors que assajàvem amb poesia experimental, creà «The Hours Press», una petita impremta i editorial que també rebé el nom de «Three Mountains Press» i amb la qual es podia prendre córrer més riscos empresarials que altres editors a causa de la fortuna heretada. Aquesta editorial col·laborà amb William Birod, periodista nord-americà que vivia a París i que havia editat les obres d'Ezra Pound. «The Hours Press» es caracteritzà per l'alta qualitat de les obres publicades i per les seves edicions exquisides. Aquesta editorial tragué la primera obra que Samuel Becket publicà per separat, el poema Whoroscope (1930) i també edità els XXX Cantos de Pound. En 1931 Wyn Henderson prengué la direcció de l'editorial i aquell mateix any publicà The revaluation of obscenity, del sexòleg Havelock Ellis. En 1928, després d'una relació de dos anys amb el poeta Louis Aragon --que l'afiliarà al Partit Comunista Francès (PCF) el gener de 1927--, comença una altra amb Henry Crowder, un músic de jazz afroamericà que treballa a París. Aleshores esdevingué una intensa activista antiracista i defensora dels drets civils als Estats Units, realitzant viatges a aquest país i vivint al Harlem. En 1931 publicà una obra polèmica, Black man and white ladyship, atac contra les actituds racistes; també publicà Negro: An anthology, conjunt de poesies i de relats realitzats per escriptors afroamericans i altres autors en suport de la seva causa (Langston Hughes, Zora Nealie Hurston, George Padmore, etc.). Com que la premsa parlà d'aquest projecte a partir de maig de 1932, dos anys abans de ser publicat el llibre, Nancy Cunard rebé amenaces anònimes i cartes farcides d'odi racista, algunes de les quals publicà en el llibre. A mitjans de la dècada dels trenta, participa en la lluita contra el feixisme, escrivint sobre l'annexió d'Etiòpia per Mussolini i sobre la guerra civil espanyola, deixant ben clar que els fets esdevinguts a la Península eren el preludi d'una nova guerra mundial. Els seus relats sobre els patiments dels refugiats espanyols donaren lloc a una subscripció de suport en The Manchester Guardian. Ella mateixa contribuí amb diners i materials de socors i en diverses organitzacions llibertàries d'ajuda (Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.), però la seva deteriorada salut --en part a causa de les males condicions que trobà als camps de concentració del sud de França-- la forçaren a tornar a París, on organitzà col·lectes pels carrers parisencs per recaptar fons per als refugiats. En 1937 publicà una col·lecció de fullets amb poemes sobre la guerra i obres de W. H. Auden, Tristan Tzara i Pablo Neruda. Aquest mateix any, distribuirà per Europa un qüestionari als escriptors sobre la guerra, les respostes del qual foren publicades en The Left Review sota el títol «Autors take sides on the spanish war»; dels 200 escriptors enquestats, 147 contestaren i 126 van fer costat la II República espanyola. Durant la II Guerra Mundial treballà, fins l'esgotament físic, com a traductora a Londres al servei de la Resistència francesa i publicà l'antologia Poems for France (1944). Després de la guerra s'adonà que els alemanys havien destruït la major part de les seves possessions i deixà de viure a Réanville, realitzant nombrosos viatges. Amb la salut mental i física força deteriorada, agreujat tot per l'abús de l'alcohol, la ruïna econòmica i els comportaments autodestructius, fou internada en un hospital psiquiàtric arran d'un altercat amb un policia a Londres, però, un cop lliure, la seva salut encara s'agreujà més. Entre les seves últimes publicacions destaquen Grand man: Memories of Norman Douglas (1954), GM: Memories of George Moore (1956) i These were the hours (1965), llibre de memòries publicat pòstumament. Només pesava 35 quilos quan va ser trobada errant pels carrers parisencs, confusa i incapaç de recordar el seu nom; traslladada per la policia a l'hospital de caritat de Cochin de París (França), morí dos dies després, el 17 de març de 1965. El seu cos fou incinerat a Anglaterra i les seves cendres reposen en l'urna 9.016 del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Nancy Cunard fou una gran col·leccionista d'art africà i fou musa de nombrosos escriptors i artistes de la dècada dels anys vint i trenta, com ara Wyndham Lewis, Aldous Huxley, Tristan Tzara, Ezra Pound, Louis Aragon, etc., i entre els seus amants podem citar Ernest Hemingway, James Joyce, Constantin Brancusi, Langston Hughes, Man Ray i William Carlos Williams.

    ***

    Víctor Francisco Cáceres

    - Víctor Francisco Cáceres: El 10 de març de 1912 neix a Albalá (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Francisco Cáceres. Fill de pastors humils, va anar poc a l'escola i a partir dels set anys la va fer compatible amb les tasques als camps. En 1932 va complir el servei militar a Melilla i rumià la possibilitar de restar en l'Exèrcit enquadrat en el Cos d'Enginyers, però s'oposà a la primera temptativa de cop d'Estat portada a terme el 10 de juny de 1936 i amb un grup de soldats lleials tancaren els oficials rebels a la sala on estaven reunits. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, oposà resistència, però va ser detingut amb altres soldats lleials. Jutjat per «sedició», va ser condemnat a dues penes de mort, commutades per 30 anys de presó. Destinat a treballs forçats, entrà en contacte amb militants de les Joventuts Llibertàries i esdevingué anarquista. A la presó de Melilla realitzà el batxillerat i obtingué el diploma de comptadoria comercial a Sevilla, a més d'aprendre idiomes (francès i anglès). En 1941 aconseguí la llibertat condicional i retornà a Albalá, on intentà muntar una escola, però el projecte no reeixí ja que fou denunciat per no tenir la titulació oficial requerida. Després, amb sa mare, marxà cap al nord de la Península, a Bilbao (Biscaia, País Basc) i a La Rioja (Briñas, Cenicero, San Felices, Haro), on treballà en diversos oficis (netejant vagons ferroviaris, en una fàbrica de cel·luloses, fent grava en una pedrera, etc.). A San Felices va fer classes als infants dels obrers, però va ser denunciat per la mestra del poble perquè «mai no pronunciava el nom de Déu en les seves classes». En 1947 es casà amb Aurora Gamarra López. En aquests anys milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Va ser acomiadat de la feina per fer costat una aturada en l'empresa on treballava. Més tard passà a Guipúscoa (Pasaia i Errenteria), on va fer feina en diversos oficis (en una fàbrica d'alumini, descarregant els pesquers al port). Després d'una breu estada a Castañares de Rioja, s'establí en 1949 a Vigo (Pontevedra, Galícia), on treballà del que pogué (cobrador, peó, comptable a les drassanes Vulcano) i milità al costat de Dalmacio Bragado Ruiz i Guillermo Barros Cela intentant reconstruir la Federació Regional Galaica. A partir de 1956, després d'un viatge a França on s'entrevistà am Germinal Esgleas, establí contacte amb l'exili confederal i creà el Comitè Local de la CNT de Vigo amb Saturnino Barros Barros. En 1957, amb Jaime Garrido Vila, s'encarregà de la CNT a Vigo i participà en la creació de l'organització unitària Front Democràtic Juvenil (FDJ). El juliol de 1960 va ser detingut, amb altes companys (Dalmacio Bragado Ruiz, Leopoldo García Ortega, etc.), i restà tancat durant dos mesos per «organització i propaganda il·legals». El 4 d'agost de 1962, arran d'una vaga de solidaritat amb els miners d'Astúries i en suport a les reivindicacions salarials de les drassanes de Vigo (Vulcano, Barreras, Reyman, Santo Domingo, Refrey iÁlvarez) va ser novament detingut, amb Augusto Docampo Soto, i jutjat en consell de guerra el 23 de novembre d'aquell any a Madrid acusat de reorganitzar la CNT; condemnat a 11 anys i mig de presó, purgà la pena als presidis de Carabanchel i de Burgos. En aquesta última presó, on la CNT estava força estructurada, exercí el càrrec de secretari d'Organització durant més de dos anys. El 23 de setembre de 1965 va ser posat en llibertat condicional i, sense feina i boicotejat per la patronal, retornà a Vigo. El novembre de 1966 decidí exiliar-se i passà a França per Barcelona (Catalunya). A finals de 1966 s'establí a Portèth de Garona, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on es guanyà la vida com a peó de paleta i milità en la seva Federació Local de CNT des de l'1 de gener de 1967. En 1968, després de la mort de José Sanjuán, va ser nomenat secretari general del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i entre 1969 i 1971 ocupà càrrecs orgànics en la Comissió d'Alt Garona. En 1974 col·laborà amb el Secretariat Intercontinental del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en suport de la Revolució dels Clavells portuguesa i en 1976 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Portèth de Garona. En aquests anys milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1976 viatjà per Galícia (Vigo, Ferrol i la Corunya), Madrid, La Rioja i Sevilla en missió propagandística per rellançar el sindicat. En aquesta última època formava part del Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la FAI i era secretari de la Federació Local de Portèth de Garona. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Ramón de la Sagra, Justo, Sindo, Francisco de la Montaña, Torvick), en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín de la AIT, Boletín Interno de la CIR, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc. També realitzà traduccions de l'anglès, de l'italià i del portuguès per a aquestes publicacions. Víctor Francisco Cáceres va morir el 9 d'agost de 1976 a Vigo (Pontevedra, Galícia), quan es trobava en missió orgànica, d'un vessament cerebral i d'un atac cardíac afegit.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Foto policíaca de Léon Bouchet

    - Léon Bouchet: El 10 de març de 1916 mor a Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània) el tipògraf anarquista individualista Léon Bouchet. Havia nascut en 1888 a Puèi Domat (Alvèrnia, Occitània). Començà a militar molt jove a Clarmont d'Alvèrnia i el setembre de 1906 va ser nomenat secretari, amb Victor Godonèche, del Grup d'Estudis de Propaganda Anarquista «Jeunesse Libre», que es reunia al número 26 de Place Sidoine Appolinaire d'aquesta ciutat. Entre 1909 i 1910 organitzà diverses xerrades populars a Clarmont d'Alvèrnia. Quan el setembre de 1910 arribà a París (França), abandonà el seu ofici de venedor ambulant i esdevingué tipògraf. Entre 1911 i 1913 fou gerent de la primera època del periòdic anarcoindividualista parisenc L'Idée Libre, fundat per André Lorulot, i durant un temps visqué, amb sa companya Madeleine Nourrisson, a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França), on conegué anarquistes que després formarien part de la «Banda Bonnot». El gener de 1911 s'instal·là en una torreta del carrer Paul de Kock de Romainville. Quan l'«Afer Bonnot», va ser detingut el 28 d'abril de 1912 després de ser denunciat pel director de la presó parisenca de la Sante per haver portat un paquet i una carta a Jean De Boë, Eugène Dieudonné i Jean-Georges Dettweiler, empresonats per aquest procés. En l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà correspondència dirigida aÉdouard Carouy i Louis Raimbault, també implicats en l'«Afer Bonnot». Inculpat de pertànyer a «associació de malfactors», finalment fou exculpat durant el judici.

    ***

    Salvador Seguí i Rubinat

    - Salvador Seguí i Rubinat: El 10 de març de 1923 és assassinat a Barcelona (Catalunya) Salvador Seguí i Rubinat, conegut com El Noi del Sucre, un dels militants més destacats del moviment anarcosindicalista català de principis del segle XX. Havia nascut el 23 de setembre de 1887 a Tornabous (Urgell, Catalunya). Quan té un any sa família es trasllada a Barcelona i va assistir a escola fins als 12 anys, que entra a fer feina d'aprenent de pintor. A causa del seu tarannà intranquil canvia sovint de taller i comença a militar en el moviment anarquista. En 1902 es detingut per la seva participació en una vaga del metall i ben aviat actuarà amb els grups anarquismes més durs (com ara el grup «Els Fills de Puta»). En 1904 va fer servir per primer cop el pseudònim que el farà famós (El Noi del Sucre) en discursos i en articles, que publicarà en el periòdic El Pintor. En 1907, en el marc de les lluites contra el lerrouxisme, es veu involucrat en els fets del Teatre Comtal, on va resultar mort el lerrouxista Soteres, i passa nou mesos empresonat. No sabem molt de la seva participació en la Setmana Tràgica, però va haver de refugiar-se a Gualba (Vallès Oriental). Va intervenir en la fundació de Solidaritat Obrera i va ser delegat en el Congrés de 1908 en representació dels pintors de Barcelona. En abril de 1909 va ser membre de la Junta de Solidaritat Obrera i en la de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no va assistir al Congrés de 1910. Va participar en les campanyes contra l'expulsió d'anarquistes americans en 1910 i en la vaga de l'any següent. En 1911 va representar la CNT en una reunió internacional obrera a Marsella i va representar els pintors barcelonins en el congrés d'aquell any. Convertit en una gran figura de l'anarcosindicalisme, va participar en la campanya de Queraltó de 1913 i en el «Motí de la Fam» de 1914. En 1915 va ser president del Sindicat de la Construcció de Barcelona i va participar en el Pacte de Saragossa de 1916. Com a gran orador que era, va participar en mítings i conferències arreu de Catalunya. En 1916 va ser elegit secretari de la CNT de Catalunya i membre del comitè de la vaga de 1917. En 1918 va participar activament en el Congrés de Sants, advocant pel SindicatÚnic (Ram o Indústria). Durant la Vaga de la Canadenca va tenir un paper predominant i va ser un dels que va defensar la tornada a la feina des de la Comissió Mixta de Treball, fet que el va portar les crítiques dels puristes que l'acusaven d'apetències polítiques. Durant el Congrés de 1919 es va mostrar contrari a adherir-se sense matisos a la Internacional russa. En 1920 es va retirar a Tarragona, desgastat per la seva defensa de les comissions mixtes de treball, que li van portar nombroses crítiques. Va formar part del Comitè Regional de Catalunya clandestí i va assistir al Ple Regional de Tarragona d'octubre de 1920 que el va comissionar per assistir a la llarga vaga de Riotinto, viatge que va aprofitar per fer una intensa i dilatada gira de propaganda per Andalusia, País Basc i Llevant. El 22 de novembre de 1920 va ser detingut a Barcelona i deportat a la fortalesa de La Mola (Maó). L'abril de 1922 serà alliberat i desenvoluparà una extensa tasca de propaganda --les seves intervencions a les Illes Balears durant el setembre van aixecar polèmica pel seu tractament de l'apoliticisme. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, subscrivint el famós document que diferenciava entre apoliticisme i antipoliticisme, i fa una gira per Andalusia amb Paulino Díez. El 10 de març de 1923 va ser assassinat a Barcelona per una conjura policiacopatronal. Home bohemi, força perseguit --empresonat en 1907, 1916, 1917, 1919 i 1920; va patir altres dos atemptats en 1919 i 1920--, va ser un dels personatges més importants de la primera CNT. Gran organitzador, orador mític, col·laborador de la premsa llibertària (Cultura y Acción,Los Nuevos, L'Opinió,Páginas Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Vida Nueva, etc.), es va sentir atret pel periodisme i va voler rellançar el periòdic en català La Tramuntana en 1913. La seva trajectòria va ser molt discutida per certs sectors (Urales, Maqueda, García Oliver) que li van atribuir vel·leïtats politicistes i possibilistes, però que no eren justes, ja que l'únic que va fer va ser seguir una estratègia d'acostament als altres sectors obrers socialistes i republicans (Macià, Casanova, Soriano, Layret, Companys) en uns anys molt durs per al sindicalisme atacat pel pistolerisme de la patronal. És autor d'Episodios de la lucha (1922), Los mártires del sindicalismo (1922), Escuela de rebeldes (1923), Sindicalismo y anarquismo (1923), entre altres. En 1986 es va crear a Barcelona la Fundació Salvador Seguí, lligada a la Confederació General del Treball (CGT), en la seva memòria.

    ***

    Portada d'"Heraldo de Aragón" del 5 de juny de 1923, notificant la mort del cardenal Soldevila

    - Eleuterio Salamero Bernard: El 10 de març de 1937 mor a Alarcón (Conca, Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Esteban Eleuterio Salamero Bernard. Havia nascut a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). A començament dels anys deu retornà a la Península procedent d'Amèrica. En 1914 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i entrà a formar part del grup d'acció anarquista «Los Solidarios», juntament amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i altres. El juny de 1923 va ser detingut arran de l'atemptat comès contra el cardenal Juan Soldevila y Romero a Saragossa el 4 de juny d'aquell any. Sota les amenaces de la policia de tortura sa mare de 90 anys, donà informacions que van permetre la detenció de Rafael Torres Escartín i que obligaren a la resta de membres del grup a passar a la clandestinitat. L'abril de 1925 fou jutjat, juntament amb Juliana López Maimar i Torres Escartín, i condemnat a 12 anys i un dia de presó major per encobriment de l'assassinat del cardenal Soldevila. Tancat a les presons de San Fernando i de El Dueso, fou alliberat en 1931 gràcies a la proclamació de la II República espanyola. A resultes del cop feixista, el juliol de 1936 fou el responsable de la creació de la «Columna CNT-FAI» formada a Barbastre i del III Batalló en el qual es va convertí després de sumar-se a la «Columna Roja y Negra», 127 Brigada Mixta després de la militarització). Eleuterio Salamero va morir al front el 10 de març de 1937 a Alarcón (Conca, Espanya) de l'explosió d'un obús.

    ***

    Armand Guerra

    - Armand Guerra:El 10 de març de 1939 mor a París (França) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Calvo, més conegut com Armand Guerra. Havia nascut el 4 de gener de 1886 a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) en el si d'una família pagesa i molt creient. Després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València i en 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdicTierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica«Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune --on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards--,Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros;Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, va morir a París d'aneurisma. El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol.

    ***

    Notícia sobre el consell de guerra de Manuel Checa Hernández apareguda en "La Vanguardia" (29 de juliol de 1942)

    - Manuel Checa Hernández: El 10 de març de 1943és afusellat a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Manuel Checa Hernández. Havia nascut el 5 d'octubre de 1902 a Baza (Granada, Andalusia, Espanya). Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). Des del 15 d'abril de 1924 treballà com a escrivent a la Colònia Sedó d'Esparraguera i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de Montserrat. El 30 de juny de 1938 deixà la feina per entrar a fer el servei militar. Detingut per les tropes franquistes, el 28 de juliol de 1942 va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver assassinat el 24 de juliol de 1936 el rector de la parròquia del poble i a altres veïns ruixant-los amb benzina i calant-los foc, i, més tard, al front, quan serví com a carrabiner voluntari, d'haver matat a diversos soldats que volien passar-se a les files enemigues; condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia Martínez, Joaquín Vicente García, Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Melchor Montoya Gallardo i Cristobal Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de la Pedrera.

    ***

    Notícia de l'execució de Melchor Montoya Gallardo apareguda en "La Vanguardia" (11 de març de 1943)

    - Melchor Montoya Gallardo: El 10 de març de 1943 és afusellat a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Melchor Montoya Gallardo, conegut com El Churrillo. Havia nascut en 1909 a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya). Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), on treballà com a carnisser i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de Montserrat. Detingut per les tropes franquistes, el 30 de desembre de 1942 va ser jutjat en consell de guerra a Olesa de Montserrat acusat de«patrullero» i «delicuente rojo»; condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia Martínez, Joaquín Vicente García, Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Manuel Checa Hernández i Cristobal Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de la Pedrera.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    La historia es muy curiosa e interesante. Hay que partir de la tarde del 5 de febrero de 1925 en el Teatro Lírico de Palma. Se rinde un homenaje a la República Argentina y se inicia con un discurso pronunciado por Antonio Vidal Isern titulado "Mallorca en la Argentina"; le sigue la recitación del poema "Canto a la Argentina" de Eduardo Marquina realizada por Luís Obrador y concluye con un largo documental cinematográfico, dividido en varias partes, titulado "Tierras argentinas". Tuvo éxito y tuvo una repercusión inesperada.

    Pocos días después, el 15 de febrero de 1925, se publicaba en el periódico "El Día" de Palma un artículo de opinión titulado "Para fomento del turismo" en que se alababa el documental argentino y se instaba a las autoridades isleñas en utilizar también el cinematógrafo como elemento de propaganda turística.

    Dos años después, el 31 de marzo de 1927, tiene entrada en la Diputación de Palma una instancia emitida por Josep Maria Verger Llinàs solicitando ayuda económica para realizar un documental sobre Mallorca que sirviera como promoción turística, y en la instancia cita el documental argentino y otro sobre regiones españolas como ejemplos. Josep Maria Verger era funcionario de la Diputación y redactor del "Correo de Mallorca" y presentaba un proyecto muy cuidado y completo.

    Aquells anys el Foment del Turisme de Mallorca semblava poc interessat en el cinema. Revisant les actes de la Junta directiva corresponents a la dècada dels vint s’hi veuen poques referències en aquest sentit. Puntualment oferien suport a determinades produccions que demanaven ajuda a la institució, però no s’hi troba cap al·lusió referida a filmacions sorgides per iniciativa del mateix Foment del Turisme.

    Tot i això, l’illa de Mallorca, pràcticament des dels inicis del cinema, havia estat filmada en nombroses ocasions. Fins i tot, just després de la publicació de l’article d’El Día, es posaren en marxa destacades produccions locals sorgides per iniciatives particulars, com 'Flor de espino' (Jaume Ferrer, 1925) o 'El secreto de la Pedriza' (Francesc Aguiló, 1926), que tenien entre els seus objectius promocionar Mallorca. Però no seguien estrictament l’exemple que proposava la premsa, ja que eren pel·lícules de ficció. Tampoc no es pot dir que abans del projecte de Verger no s’haguessin fet filmacions documentals que tinguessin l’illa com a protagonista. Però pel que es veu no devien presentar l’ampli esquema que seguia el documental argentí; a més, segons les notícies que es tenen de l’època, la majoria de vegades eren realitzades per productores foranes.

    [...]

    La pel·lícula, que fou titulada Mallorca, ja estava acabada el gener de 1928 i el dia 17 del mateix mes se’n féu la prova oficial al teatre del Cercle d’Obrers Catòlics, a Palma. El públic assistent era molt selecte: diputats, regidors, músics i escriptors. El film es va projectar amb la música de Samper i primer Josep Tous i Maroto féu una explicació sobre les finalitats que perseguia el documental.

    El febrer del mateix any s’exhibí a Madrid, on fou un èxit. La Diputació Provincial de Balears s’encarregà que fos així; el president, Josep Morell, envià una carta al comissari regi de Turisme per demanar-li ajuda per projectar la pel·lícula a la capital espanyola. L’acte, que tingué lloc al Teatre Infanta Beatriz el dia 7 de febrer, fou un gran esdeveniment social; hi assistiren importants personalitats com el general Weyler i les infantes Isabel i Maria Lluïsa, així com comtes, ducs i bona part de la colònia mallorquina resident a Madrid. El film es projectà com s’havia fet a Palma: acompanyat amb la partitura 'Aires y danzas de Mallorca'. Tous i Maroto recità una poesia que havia fet anomenada “Mallorca y Castilla” i es llegiren unes paraules dedicades a l’illa escrites per Llorenç Riber. La infanta Isabel quedà entusiasmada i realitzà les gestions oportunes per tal que tota la família reial el pogués veure. Així doncs, fou projectat el dia 11 de febrer al Palau Reial davant el rei Alfons XIII, la seva dona Victòria Eugènia, la reina mare Maria Cristina i les infantes Isabel i Maria Lluïsa. L’endemà fou vist per la resta d’infants.

    No es té constància que tornàs a projectar-se. Segons Pere Barceló, després de l’experiència madrilenya Verger guardà la filmació fins que en una ocasió, cap als anys cinquanta, decidiren exhibir-la al Saló Rialto, de Palma, i s’adonaren que havia quedat antiquada. La cinta restà en mans de la família de Verger fins que el gener de 2001 la dipositaren, junt amb la partitura de Samper, a l’Arxiu del So i de la Imatge de Mallorca.

    M. Magdalena Rubí Sastre: "Primers lligams entre cinema i turisme. El documental Mallorca (Josep Maria Verger, 1927)"
    en Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 2013

    Interesantísimo y muy documentado artículo de M. Magdalena Rubí, quien ha buceado no sólo en archivos de la antigua Diputación o del Fomento, sino también en toda la prensa de Palma y detalla fechas y títulos de los artículos publicados sobre este film. Magnífica labor que, en formato digital ocuparía una amplia carpeta de documentos.

    He buscado entre los vídeos del Arxiu del So i de la Imatge de Mallorca a ver si encontraba algún fragmento o parte de este documental de Josep Maria Verger y no lo he encontrado.

    Alta mar: Patrimonio audiovisual (Turismo y cine en los años veinte)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    - Té previst l'Ajuntament tornar la part proporcional de la paga extra no cobrada al desembre de 2101 als funcionaris i personal laboral de l'Ajuntament?

     Resposta del batle, Tomeu Cifre (PP) ; Sé té previst i està dins la proposta del pressupost del 2015.

    Cal dir que els regidors amb dedicació exclusiva també recuperaran aquesta paga. A Palma els regidor de MES van destinar aquests doblers a entitats que lluiten per la inclusió i contra la pobresa a Ciutat

    - Una vegada finalitzat en novembre el contracte de la persona que havia de fer la migració del lloc web i portar el pla de comunicació municipal, en virtut de que segueix fent feina aquesta persona quan un informe de Secretaria i Intervenció indica la deficient realització de la feina comanada. Què passa amb la nova pàgina web de 'Ajuntament que fa mesos que hauria d'estar feta?

    Resposta del regidor de noves tecnologies,, David Alonso (PP); el pla de comunicació s'està realitzant de forma perfecta. En referència a l'informe es va aportar una memòria on es demostra que la feina estava ben feta.

    Aquest tema és simplement escandalós des de la contractació fins a la facturació actual sense contracte. És clar que la funció principal de la persona contractada ha estat i és estar al servei de la propaganda del PP i el PI, això síno paguen ells, pagam tots.

    - En referència a les obres que s'han fet a la parcel·la 782 polígon 3 ja s'ha comprovat si s'ajusten a la llicència que es va donar al seu moment?

    Resposta del batle, Tomeu Cifre (PP); s'està comprovant.

    Fa mesos que venim  demanant per aquestes obres que ja vam denúnciar al seu moment (http://alternativa.balearweb.net/post/81785)

    - Ens poden donar informació detallada del pla de prevenció de la cardiopatia congènita?

    Resposta del batle, Tomeu Cifre (PP); vam tenir una reunió convocada per l'IB- Salut per coordinar el pla amb tots els centres escolars. En principi ens centram en  alumnes d'onze anys de sisè de primària. S'ha de fer un primer sedàs amb enquestes demanant la col·laboració als pares. Les reunions han tingut més o manco èxit. Falta demanar la dotació de desfibriladors a tots els centres municipals,

    Resposta del regidor d'educació, Martí Roca (PI): L'assistència no ha estat la que s'esperava, la idea és fer-ho cada any.  Les fulles de qüestionari les llevarem a Son Llatzer i es faran cursos de formació per a la utiltizació dels desfibriladors.

    - Qui fa net l’abeurador de San Isidro? Es podia fer amb més freqüència?

    Resposta del regidor de serveis, Martí Roca (PI); Cada mes l'àrea de serveis, demanarà que passen amb més freqüència.

     Precs del darrer ple ordinari de febrer.

    - Demanam el cessament de la regidora de medi ambient per no haver controlat la feina de l'empresa Natura Parc i no haver fet una investigació real de les irregularitats denunciades  per part d'Alternativa a aquest mateix ple.

     Resposta del batle, Tomeu Cifre (PP); El plec de condicions s'està complint al 100% i no hi ha cap motiu pel cessament o dimissió de la regidora.

     

    Amb aquesta mínima resposta el batle solucionava el tema. Com pot dir això després de totes les denúncies que ha hagut amb imatges d’animals amuntegats i malalts com la que acompanya aquest article.  El més normal és que si volia defensar la feina de la regidora com mínim havia d'haver detallat al ple que havia fet l'Ajuntament per comprovar les nombroses denúncies que hi ha sobre la fundació Natura Parc, que no té els animals en condicions en el seu Centre de Santa Eugènia.

    Natura Parc ha signat una quarantena de convenis amb els ajuntaments, la qual cosa significa que gestiona el 80% del territori de Mallorca. La fundació cobra de cada consistori i així Ajuntaments com el de Pollença s’obliden complir una de les seves funcions que és tenir una canera municipal.

    A Alternativa pensam que cal invertir els doblers del conveni de Natura Parc en fer una canera municipal, una de les poqeus coses que realment ha de gestionar un Ajuntament segon la llei. Cal primar el benestar dels animals i no el negoci.

    Informació sobre Natura Parc a "Natura Parc: Negocio de Animales"

     

     


    0 0

    L'OCB organitza un sopar dins els actes del Congrés de Filologia Catalana a Ca n'Alcover de Palma. En acabar el sopar els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Maribel Servera "Figona", Pau Riera "Rierol" i Miquel Àngel Adrover "Campaner" oferiran un combat de picat.

    0 0
  • 03/11/15--15:35: Molí d'en Nofre
  •      De Molinos de Montuïri se podría decir que fue la salida del 22 de febrero, más que nada porque el punto de encuentro fue en el molino-museo de Son Fornés; y desde allí nos dirigimos a visitar el Molí d'en Nofre.

         El propietario, anfitrión y restaurador Joan Mesquida nos ofreció la visita de forma gratuita, cosa que le agradecemos. Y como excelente guía no se cansó de darnos todos los detalles posibles y contestó a nuestras preguntas. Es un molino muy especial ya que es un molino de viento con velas, y al acceder a los pisos y al engranaje nos dimos cuenta de la ingeniería que debía tener un molinero de aquella época.

         Para comentar las curiosidades de lo que se nos explicó en la visita, nos dirigimos al Restaurante ES Cos de Sineu para comer y dar por acabada la jornada.


    0 0

    ...les trobades i discussions antifeixistes a casa seva, a Gènova, i a casa meva amb l'enyorat Bernat Homar... Diu l'actual secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (Stei): "En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne 18, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el què parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'en Raimon".

    Les avantguardes culturals antifranquistes dels anys setanta: Neus Santaner i Miquel López Crespí

    El primer premi literari


    1972: Miquel López Crespí i Neus Santaner.

    L'article que m'ha fet arribar la meva bona amiga Neus Santaner (per un llibre de memòries que estic preparant) m'ha portat nombrosos records a la memòria. Aquell premi que guanyàrem plegats a Campos l'any 1972, les trobades i discussions antifeixistes a casa seva, a Gènova, i a casa meva amb l'enyorat Bernat Homar... Diu l'actual secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (Stei): "En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne 18, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el què parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'en Raimon".


    Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

    Té raó na Neus quan afirma que ja han passat molts d'anys. Exactament trenta! Tres dècades d'ençà que guanyàrem el primer premi. El meu era un guardó literari; el seu un premi per un treball d'investigació titulat, me'n record a la perfecció!, "El prat de Sant Jordi i la seva dessecació".

    La nit del lliurament dels premis literaris jo no vaig poder anar a Campos. Però sí que hi eren na Neus i en Bernat Homar. Aleshores jo tenia una reunió digem-ne clandestina i en aquell temps encara prioritzava la lluita activa antifranquista per damunt el fer carrera personal, "avançar" (si es que es pot fer tal cosa!) dins del camp de la literatura. Quants llibres no s'haurien escrit si, en lloc d'anar a reunions antifeixistes ens haguéssim dedicat solament a la literatura! Però na Neus i en Bernat sí que hi eren a Campos i, en acabar l'acte de lliurament dels premis, vengueren a casa meva. En el paper que servia per anar seguint les votacions havien escrit: "Has guanyat! Hem guanyat!". I signaven "Neus i Bernat". Encara tenc el paper en el meu arxiu i ho serv com un document molt estimat.

    Amb na Neus i en Bernat ens havien conegut a finals dels seixanta. En Bernat va dirigir diversos grups de teatre i, amb en Pere Noguera, petàvem la conserva cultural a qualsevol indret que ens trobàvem.

    Amb els germans Noguera Vizcaíno, Pere i Biel, repartírem l'any 1967 un bon munt d'exemplars de Els mallorquins de Josep Melià. Al pintor Biel Noguera i al seu germà, en Pere, els vaig conèixer en el collegi Lluís Vives de Ciutat, on estudiàvem tots tres. A part de compartir la mateixa dèria per l'art (en Biel dibuixava historietes a les classes, mentre jo m'entretenia escrivint estranyíssims contes de ciència ficció), allò que -d'una forma instintiva, solidària- ajudà a consolidar la nostra amistat (que perdura més de trenta anys després), potser fos que els nostres pares havien lluitat junts en temps de la guerra en defensa de la llibertat i per la República.

    Amb el temps, malgrat en Biel marxà a la Universitat de Barcelona, continuàrem mantenint el contacte. Durant els anys 65, 66 i 67 -a l'estiu en Biel ajudava la família a portar una botiga de souvenirs prop de Portopí, al final del passeig Marítim- intercanviàvem revistes revolucionàries (algunes clandestines que ell em portava de Barcelona; altres, de la Xina, Cuba o el Vietnam, els hi portava jo fins a la botiga), el Serra d'Or, les edicions ultrasecretes -per por de la repressió- del just acabat de néixer Sindicat Democràtic d'Estudiants...

    Sovint sopàvem a casa meva (carrer Antoni Marquès Marquès) i ens passàvem hores i hores, amb en Bernat Homar, amb l'amic Pere Noguera (o amb en Xim Rada, en Francesc Monge o en Frederic Suau si es tractava de comentar els articles per a la secció Letras del Diario de Mallorca) dissenyant en la ment imaginaris muntatges escènics, ordint obres de teatre o, en el darrer cas, estructurant unes pàgines culturals a les quals donàvem una importància cabdal en la lluita per una cultura lliure i progressista.

    Ha estat l'article de Neus Santaner el que m'ha fet recordar aquells anys d'illusions i esperances; el començament de les meves provatures literàries (els premis, els primers llibres de narracions que publicà l'Editorial Turmeda que dirigia n'Antoni Serra i Aina Montaner, les primeres obres de teatre...). Abans de conèixer en Xim Rada, n'Antoni Serra, en Frederic Suau, na Neus Santaner, en Bernat Homar, en Gerard Matas, en Joan Manresa, n'Antoni Catany, el mateix Pepín Tous, va ser en Josep M. Llompart qui m'encoratjà a emprendre l'aventura literària.

    Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, cal dir que entre aquests destacaven aleshores el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia, Joan Ballester de narrativa de Campos (en formaven part del jurat l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc), i el Llorenç Riber de narrativa, de Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.

    Miquel López Crespí

    (29-VI-02)


    0 0

    [11/03] Atemptat de Ravachol - Atemptat a Llemotges -«Combate» - III Congrés Nacional Llibertari cubà - Duval - Barberis - Vázquez Gómez - Castoriadis - Laisant - Pedra - Fernández Zapata - Lorulot - Fernández González - Correas - Rojas - Berner - Salvo - Cercos - Ester

    Anarcoefemèrides de l'11 de març

    Esdeveniments

    Efectes de l'atemptat de Ravachol

    - Atemptat de Ravachol: L'11 de març de 1892 a París (França) l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein (Ravachol), amb el suport de quatre companys, posa una bomba artesanal al domicili --número 136 del bulevard de Saint Germain-- del president del Tribunal de l'Audiència Edomond Benoît, qui es va fer malauradament famós per la seva ferocitat el 28 d'agost de 1891 durant el procés dels anarquistes de Clichy Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, acusats de disparar contra la policia. L'explosió, que es produí a les 8.12 hores, només va causar commocions als habitants, però va destruir part de l'immoble i els danys materials van ser molt quantiosos, estimats en 40.000 francs de l'època.

     ***

    Postal sobre els efectes de l'atemptat a la gendarmeria de Llemotges

    - Atemptat a Llemotges: L'11 de març de 1909, cap a les 2 hores de la matinada, una bomba esclata davant la porta de la caserna de la gendarmeria situada entre la plaça des Carmes del barri i el carrer del Petit Tour de Llemotges (Llemosí, Occitània) causant importants danys materials, fins i tot als edificis propers. Els sis esglaons de pedra de l'escaleta d'accés havien quedat reduïts a engrunes, la porta arrabassada, el reixat llançat a terra, els murs interiors ferits per la metralla i tots els vidres de la zona polvoritzats. No hi va haver cap ferit. Aquella mateixa nit, un cartutx de dinamita sense haver fet explosió és descobert per un jove al carrer des Sapeurs, al mur de darrere de la caserna del 78 Regiment d'Infanteria; sembla que li va caure a l'autor o autors de l'atemptat. Aquesta feta és immediatament atribuïda per diversos periòdics als anarquistes que veien una resposta a la circular que el president del Consell Georges Clémenceau havia emès en contra dels antimilitaristes. La investigació determinà que la dinamita que es va emprar en aquests atemptats havia estar furtada la nit abans de les barraques de les pedreres d'Isle, a cinc quilòmetres de Llemotges; en aquest robatori se'n portaren cinc cartutxos de dinamita, nombrosos quilos de pólvora minadora, dos metres de metxa i 39 francs. La investigació, però, no en pogué facilitar la detenció dels responsables. Des de la bomba que havia estat dipositada l'abril de 1905, quan les importants vagues, davant la porta del domicili del director de l'empresa Haviland & Cia, no hi havia hagut cap altre atemptat a Llemotges.

    ***

    Capçalera de "Combate"

    - Surt Combate: L'11 de març de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Combate. Diario sindicalista revolucionario. Òrgano de los sindicalistas de la oposición en la CNT. Editat pels Sindicats d'Oposició de la CNT, va ser creat per contrarestar i oposar-se al periòdic Solidaridad Obrera, però sense massa èxit. Tenia previst aparèixer l'agost de 1933 a València, però la seva publicació es va anar ajornant i finalment sortí a Barcelona. Trobem articles de Joan d'Agramunt, Bonatesta, Ricard Fornells, Tomás Llorca, Manuel Mascarell, Joan Peiró, Pere Sagarra (Anteo), N. Vivas, entre d'altres. Just aparèixer el primer número va ser suspès pel govern --juntament amb Solidaridad i Adelante a causa de la convocatòria de vaga general per al 13 de març-- fins al 17 de març i només publicà vuit números, l'últim el 23 de març de 1934, denunciat pel fiscal de guàrdia per la publicació d'un article«excitant a la rebel·lió» i segrestat definitivament per la policia per ordre del jutge instructor del sumari.  

    ***

    "Solidaridad Gastronómica", òrgan de l'ALC que fou prohibit el desembre de 1960 per la dictadura castrista

    - III Congrés Nacional Llibertari cubà: Entre l'11 i el 12 de març de 1950 té lloc a l'Havana (Cuba) el III Congrés Nacional Llibertari organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC) amb la intenció de reorganitzar el moviment anarquista i d'orientar l'obrerisme cubà cap a l'apoliticisme, la revolució i el federalisme, sempre lliure de les interferències dels polítics i dels buròcrates, i fent costant la central anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT), com alternativa a la progovernamental Confederació de Treballadors de Cuba (CTC).

    Anarcoefemèrides 

    Naixements

    Clément Duval

    - Clément Duval: L'11 de març de 1850 neix a París (França) l'anarquista il·legalista, manyà de professió, Clément Duval. Ferit dues vegades durant la guerra de 1870, fou destituït del grau de caporal per indisciplina. Va ser membre fundador, amb A. Ritzerfeld, del grup anarquista parisenc «La Panthère des Batignolles», creat la tardor de 1882, partidari de l'acció violenta i de l'«expropiació revolucionària». Detingut el 17 d'octubre de 1886, a resultes d'un robatori en una vil·la del carrer Monceau de París el 5 d'octubre, fereix amb un punyal l'agent Rossignol al crit d'«en nom de la llibertat», un dels policies que l'apressen «en nom de la llei». Tancat a la presó de Mazas, va ser jutjat l'11 de gener de 1887 i condemnat a mort l'endemà; la pena li serà commutada per treballs forçosos a perpetuïtat el febrer. La defensa havia editat 50.000 exemplars d'un fulletó (Le Pillage de l’hôtel Monceau. L’anarchiste Duval devant ses juges. Défense que devait prononcer le compagnon Duval) per crear una opinió pública favorable. Sota el número 21.551 va arribar a la Guaiana el 24 d'abril de 1887 a bord de «L'Orne» provenint de Toló i va ser enviat a la penitenciaria de les illes de la Salut; hi restarà 14 anys sobrevivint gràcies a la seva determinació llibertària. Després de 18 intents d'evasió, va ser confinat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa). El 14 d'abril de 1901 va aconseguir evadir-se amb vuit companys i es va refugiar a Guyana i, gràcies a la solidaritat dels anarquistes francesos i italians de Nova York, va ser acollit en aquesta ciutat en 1903, després de passar una temporada a San Juan de Puerto Rico. Redactarà les seves memòries que seran publicades en 1907 en fulletó en el periòdic italià de Nova York Cronaca Sovversiva, traduïdes per Luigi Galeani --algunes pàgines van ser publicades entre octubre de 1926 i maig de 1931 a França en L'En Dehors--, i que finalment van ser editades a Nova York en 1929, sota el títol Memoire autobiografiche, pels editors de L'Adunata dei Reffratari. A partir de 1929 va col·laborar enLa Revue Anarchiste de París. Clément Duval va morir el 29 de març de 1935 al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). Marianne Enckell, responsable del CIRA de Lausana, va recuperar una part del manuscrit original en 1980, que el vell militant anarcoindividualista italià Raffaelle Schiavina (Max Sartin) conservava, i el va editar en 1991 sota el títol Moi, Clément Duval, bagnard et anarchiste.

    ***

    Giovanni Barberis

    - Giovanni Barberis: L'11 de març de 1896 neix a Cossila San Giovanni (Biella, Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Barberis, també conegut com José Gómez. Sos pares es deien Felice Barberis i Domenica Tondella. Mecànic de professió, s'establí a Torí (Piemont, Itàlia). En 1919 va ser ferit per un escamot feixista a Torí i fou portat a un hospital del qual fugí per por a ser assassinat. En 1921 passà clandestinament a França i cap al 1931 s'establí a Barcelona (Catalunya) sota el nom de José Gómez, on treballà de camioner. Quant l'aixecament feixista de juliol de 1936, transformà el seu camió en un tiznao (automòbil blindat) i marxà cap al front, a Bicién (Osca, Aragó, Espanya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Durant l'ofensiva sobre Osca, 1 de setembre de 1936 va ser greument ferit a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) quan el seu camió s'incendià després de rebre una granada. Giovanni Barberis va morir l'endemà, 2 de setembre de 1936, en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). Tres companys seus que anaven al camió, Guido Bruna, Giuseppe Gabbani i Amedeo Gianotti, que finalment morirà a causa de les ferides, també resultaren greument cremats.

    ***

    Manuel Vázquez Gómez

    - Manuel Vázquez Gómez: L'11 de març de 1917 neix a A Angustia (Betanzos, la Corunya, Galícia) el jornaler anarcosindicalista Manuel Vázquez Gómez. Sos pares es deien José Vázquez Fernández, llaurador nascut a Aranga, i Antonia Gómez Gándara, de Betanzos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut el 22 de setembre de 1936 a Betanzos pels feixistes i«passejat» el mateix dia a Osedo (Sada, la Corunya, Galícia). No se sap onés enterrat.

    ***

    Cornelius Castoriadis fotografiat per Martine Franck a París

    - Cornelius Castoriadis: L'11 de març de 1922 neix a Istanbul (Turquia) el filòsof i psicoanalista francès d'origen grec Cornelius Castoriadis (Corneille, pels amics). Es va criar a Atenes, d'on va ser membre de les joventuts comunistes gregues amb 14 anys i va participar en la resistència durant la Segona Guerra Mundial. En 1945 es trasllada a París, on es va llicenciar en Dret i Econòmiques en la Sorbona. Va exercir d'economista en l'Organització de Cooperació i del Desenvolupament Econòmics (OCDE) entre 1948 i 1970. Dissident de la IV Internacional, funda en 1949, Claude Lefort, el moviment «Socialisme o Barbàrie» i de la revista trimestral del mateix nom fins la seva dissolució en 1966 (la revista editarà el seu darrer número la primavera de l'any següent). A partir de 1964 es va fer membre de l'Escola Freudiana de París (EFP), fundada per Jacques Lacan, amb qui va començar a tenir desavinences en 1967. En 1968 Castoriadis es casa amb Piera Aulagnier. En 1969 abandona l'EFP i participa en la creació de l'anomenat Quart Grup. També va participar en la creació de la revista Libre en 1970 amb Lefort, Abensour, Gouchet i Clastres. A finals dels anys setanta escriu en Topique i va criticar el pensament estructuralista en general (Foucault, Barthes, Althusser, Deleuze, Guattari). En 1980, Castoriadis és nomenat director d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Precursor intel·lectual de Maig del 68 --influència reconeguda per Cohn-Bendit mateix, qui en 1981 signaria el llibre De l'ecologie a l'autonomie--, va trencar amb el trotskisme, el leninisme i el marxisme, per reivindicar l'«autoinstitució permanent de la societat», una idea personal del pensament llibertari. Va ser el pioner de la condemna de tota burocràcia (tant als móns capitalista com comunista) i va reivindicar un règim vertaderament democràtic on cadascú participi en la instauració de les lleis que regeixen la seva vida,és a dir, la democràcia directa. La seva forma de veure el món va ser enciclopedista, cosmopolita i poliglota. Ha creat una escola intel·lectual de fervents seguidors que van des de dissidents marxistes a llibertaris, passant per ecologistes, sense oblidar els psicoanalistes freudians. Cornelius Castoriadis va morir el 26 de desembre de 1997 a París (França) durant el postoperatori d'una intervenció quirúrgica de cor. Entre els seus llibres podem destacar: La Société bureaucratique (1973), L'Expérience du mouvement ouvrier (1974), L'institution imaginaire de la société (1975), Les Carrefours du labyrinthe (1978), Le Contenu du socialisme (1979), Capitalisme moderne et révolution (1979), Devant la guerre (1981-1983), Domaines de l'homme (Les carrefours du labyrinthe II) (1986),Le Monde morcelé (Les carrefours du labyrinthe III) (1990), La Montée de l'insignifiance (Les carrefours du labyrinthe IV) (1996), Fait et à faire (Les carrefours du labyrinthe V) (1997), Figures du pensable (Les carrefours du labyrinthe VI) (1998), Sur Le Politique de Platon (1999), Sujet et vérité dans le monde social-historique, Séminaires 1986-1987, La création humaine 1 (2002), Ce qui fait la Grèce, 1. D'Homère à Héraclite, La création humaine 2 (2004), Une société à la dérive, entretiens et débats 1974-1997 (2005), Fenêtre sur le chaos (2007).

    ***

    Maurice Laisant

    - Maurice Laisant: L'11 de març de 1909 neix a París (França) l'escriptor anarquista i antimilitarista Maurice Laisant, també conegut com Hemel. Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i germà de Charles Laisant, tots destacats llibertaris. Carter primer i representant de comerç després, militarà activament en les organitzacions pacifistes i s'adherirà en 1935 en la Unió de Joventuts Pacifistes Franceses (UJPF). En juny de 1936 és nomenat secretari provisional de la secció francesa de la Internacional de Joventuts Pacifistes i el desembre dirigeix amb son germà Charles el Centre de Defensa dels Objectors de Consciència. A partir de 1939 comença a col·laborar en Le Libertaire, periòdic de la Unió Anarquista. Després de l'Alliberament, presideix una reunió preparatòria organitzada per la Unió Anarquista a París (18 de febrer de 1945) i pren part en les tasques organitzatives (6 i 7 d'octubre) del congrés que donarà lloc a la nova organització llibertària, la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1955 va esdevenir secretari adjunt de les Forces Lliures de la Pau. El 26 de gener de 1955 va ser condemnat per la 17 Sala Correccional a una multa de 12.000 francs per haver signat, sota el pseudònim d'Hemel, un cartell contra una possible mobilització general, convocant la població a una reunió al centre administratiu d'Asnières. Laisant va rebre el suport de molts intel·lectuals entre ells el seu amic Albert Camus. La seva influència en el si del moviment llibertari troba el seu apogeu després de l'afer Fontenis, en 1953, i el desmantellament de la FAF. Juntament amb Joyeux i Fayolle crearan de bell nou la Federació Anarquista (FA). En el congrés de Vichy de maig de 1956 serà designat com a membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire, l'òrgan de premsa de l'FA; i a Nantes, el juny de 1957, serà nomenat secretari general de l'FA, càrrec que abandonarà el 1975. Rebutjant l'evolució cap a una organització més estructurada i l'adopció de la noció de classe social en el pacte associatiu, Maurice Laisant va tallar amb la Federació Anarquista. En 1977 és un dels principals fundadors de la Unió dels Anarquistes i del periòdic mensual Le Libertaire, creats pels militants que havien deixat l'FA. Entre les seves obres podem destacar Flammes (1967), La pilule ou la bombe (1976), Stephen Mac Say, l’éducateur, l’humaniste, l’ami des bêtes (1978), Si tu veux la paix, prépare la paix: conférence tenue à Valence le 11 mai 1984, sous l'égide de l'Union Pacifiste (1986), Regard sur le mouvement libertaire (1938-1972) (1995, pòstuma), etc. Maurice Laisant va morir el 29 de setembre de 1991.

    ***

    Francesc Pedra al camp de concentració de Magdeburg

    - Francesc Pedra Argüelles: L'11 de març de 1914 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Pedra Argüelles, també conegut com Sisdits (Seisdedos) i El Badoc. En 1922 sa mare, asturiana filla de miner, va morir de càncer i l'any següent son pare, militant anarquista, de pneumònia. En 1923 es traslladà a l'Hospitalet de Llobregat i aviat entrà a fer feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels animadors de la vaga d'aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per la Confederació Nacional del Treball (CNT), que s'escampà per totes les fàbriques de Barcelona i que, dues setmanes més tard, guanyà. En 1929 fou nomenat delegat general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930 s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La nit del 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República espanyola, participà amb el seu grup de joves llibertaris en l'assalt de la presó de dones de la Ronda de Sant Antoni, alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931 també fou nomenant president del Sindicat d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquestaèpoca conegué Dolores Peñalver (Lola), militant de «Mujeres Libres» i activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que finalment serà sa companya. Durant els anys republicans, participà activament en les activitats de l'Ateneu Llibertari «Pau i Amor» del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme Llibertari a l'Hospitalet, fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En 1936 fou elegit vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la secció del Vidre Buit. Durant les jornades de resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Sants i intervingué activament en frenar el cop d'Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes barcelonines. També va ser un dels que intentaren mitigar les ires populars contra els facciosos. Després participà en el procés col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938, després de la caiguda del front d'Aragó i contravenint les ordres del seu sindicat, s'allistà com a voluntari i lluità a la batalla de l'Ebre. El gener de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, Argelers, Carcassona). Després fou deportat al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60 quilòmetres de Berlín, on fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop alliberat i acabada la guerra, el 16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i es pogué reunir amb sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà un fill, Germán --anteriorment havien tingut un altre infant però morí amb dos anys de xarampió. Amb documentació falsa, que va fer servir fins a finals dels anys cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i participà en diverses activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de pensionistes (Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de l'Hospitalet i la Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president) --els delegats italians al Congrés Internacional de Lille de Jubilats i Pensionistes li van guardonar amb una medalla al millor militant--, i d'associacionisme veïnal (Associació de Veïns de Pubilla Cases, Centre Social «La Florida», Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva jubilació restà a l'atur i formà part de l'Assemblea d'Aturats que protagonitzà grans mobilitzacions. Fou íntim amic de Josep Peirats Valls. Durant elsúltims anys de sa vida col·laborà amb Comissions Obreres i amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). El març 1994 donà documentació cultural i històrica a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet. Francesc Pedra Argüelles va morir el 12 de juny de 2000 a la residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Des de 2006 existeixen uns«Jardins de Francesc Pedra i Lola Peñalver» a l'Hospitalet. Son germà Camil Pedra (El Coix de Sants) fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció confederals i morí a l'exili en la misèria després de rebutjar una pensió concedida per l'Estat francès per les seves accions amb la Resistència.

    Francesc Pedra Argüelles (1914-2000)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia de l'amnistia de José Fernández Zapata i d'altres companys apareguda en "La Vanguardia" del 28 d'abril de 1934

    - José Fernández Zapata: L'11 de març de 1940 es afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista José Fernández Zapata. Havia nascut en 1914 a La Unión (Múrcia, Espanya). Emigrà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), on treballà d'enquadernador i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant un temps fou president de les Joventuts Llibertàries de Granollers. Participà activament en l'aixecament anarquista del 8 de gener de 1933 a Barcelona, fets pels quals va ser detingut, però pogué acollir-se a l'amnistia d'abril de 1934. Durant els fets d'octubre de 1934 s'enfrontà a la Guàrdia Civil. El febrer de 1936 va fer propaganda electoral a favor del Front Popular. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 participà en els assalts de l'Ajuntament de Granollers i de la caserna d'Artilleria de Sant Andreu. Després participà en la creació de la«Columna del Vallès Oriental». Era membre de la Unió Liberal, l'entitat cívica i cultural més important de Granollers de l'època. Detingut al final de la guerra civil per les tropes franquistes, va ser jutjat en consell de guerra; acusat de cremar esglésies, de dirigir l'assassinat de vuit pagesos a Centelles (Osona, Catalunya) el febrer de 1937 i d'altres crims, fou condemnat a mort. José Fernández Zapata va ser afusellat l'11 de març de 1940 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) juntament amb Esteban Serra Calobrans i Joan Vila Martorell, també militants anarcosindicalistes.

    ***

    Lorulot a Brest tres mesos abans de morir

    - Lorulot: L'11 de març de 1963 mor a Herblay (Illa de França, França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Havia nascut el 23 d'octubre de 1885 a París (França) en una modesta família treballadora i va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie,òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Émilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensongeélectoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres.

    ***

    Necrològica Juan Fernández González apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 30 de maig de 1971

    - Juan Fernández González: L'11 de març de 1971 mor en un hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Juan Fernández González, conegut com Juanillo. Havia nascut cap el 1894 a Pelagajar (Jaén, Andalusia, Espanya). Treballà de carboner a la Sierra Morena, especialment a les localitats cordoveses d'Almodóvar del Río i de Bujalance. Analfabet, aprengué a llegir i a escriure quan era adult, un cop adherit al moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració; posteriorment va ser enviat a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, continuà treballant de carboner als boscos dels Pirineus Orientals, militant en la Federació Local de Sant Pau de Fenollet (Fenolleda, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Encara que tenia fills, visqué tot sol amb els seus llibres i es mostrà profundament solidari amb els desheretats. Minat per la silicosi, es jubilà i es retirà en una residència de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord).

    ***

    Necrològica Leoncio Correas Sanz apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 19 d'abril de 1973

    - Leoncio Correas Sanz: L'11 de març de 1973 mor a Argenteuil (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Havia nascut el 13 de setembre de 1912 a Bárboles de Jalón (Saragossa, Aragón, Espanya). Encara adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en l'exèrcit franquista, però aconseguí desertar i arribar a zona republicana. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT. Leoncio Correas Sanz va morir l'11 de març de 1973 a conseqüència d'un accident automobilístic a Argenteuil (Illa de França, França), localitat on residia des de feia anys, i fou enterrat civilment tres dies després.

    ***

    Manuel Rojas Sepúlveda (c. 1957)

    - Manuel Rojas Sepúlveda:L'11 de març de 1973 mor a la Clínica Santa María de Santiago (Xile) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Havia nascut el 8 de gener de 1896 al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina). Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquestaèpoca quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com araLos Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas --que més tard serà assassinat per la policia--, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de ChileLa seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com«literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926), El delincuente (1929),Lanchas en la bahía (1932),La ciudad de los Césares (1936),El bonete maulino (1943),Hijo de ladrón (1951),Mejor que el vino (1958), Punta de rieles (1960), Sombras contra el muro (1964),La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte (1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938),Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres.És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín.

    ***

    Rudolf Berner

    - Rudolf Berner: L'11 de març de 1977 mor a Lund (Escània, Suècia) l'anarquista i anarcosindicalista Rudolf Berner, també conegut com Rube Berner i Frank Tireur. Havia nascut el 14 de juliol de 1907 a Skövde (Comtat de Västra Götaland, Suècia) en una família nombrosa que vivia d'una granja. De petit, a més d'anar a escola, aprengué pintura i artesania. En 1931 s'instal·là a Uddevalla, on treballà com a pintor de bucs. En aquesta època entrà en contacte amb la premsa anarquista i anarcosindicalista (Brand, Arbetaren, etc.) i començà a col·laborar-ne. L'octubre de 1931 es traslladà a Estocolm i començà a treballar a la redacció de Brand. A finals de 1931, com a delegat de la Socialistiska Ungdomsfoerbundet (SUF, Lliga de Joves Socialistes), assistí a un congrés de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació Anarcocomunista d'Alemanya) a Berlín, on travà amistat amb Helmut Rüdiger, Berthold Cahn, Rudolf Oestreich i altres, i pogué escoltar una conferència d'Erich Mühsam i conèixer Franz Pfemfert. A Berlín formà part del grup llibertari del barri d'Adlershof, al voltant del militant Willi Boretti. En 1932 retornà a Suècia i en 1936 realitzarà un viatge errabund per Dinamarca, Alemanya, Txecoslovàquia i Àustria. A Klosterneuburg, a prop de Viena, es reuní amb l'intel·lectual anarquista Pierre Ramus i, quan s'assabentà de l'aixecament feixista a Espanya, decidí marxar-hi per ajudar el moviment anarquista peninsular. El seu primer intent de passar a la Península a través de Suïssa es va veure frustrat i fou retornat a Alemanya i després a Suècia. L'octubre de 1936, com a delegat de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) aconseguí entrar a Catalunya, on treballà en el Departament Internacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) editant un butlletí d'informació setmanal en suec. A Barcelona mantingué un estret contacte amb el grup de militants de la Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), que aleshores es trobava desconnectat del moviment anarquista clandestí a Alemanya. L'anarquista alemany Helmut Krischey el recomanà a la DAS perquè portés a terme una missió a Alemanya ja que coneixia bé la llengua germana i havia tingut contactes amb l'FKAD. Els diners necessaris per al viatge els recollí Mollie Steimer a Suècia i visità Alemanya com a delegat oficial de l'Organització Internacional del Treball (OIT). Contràriament al que es pensava, aconseguí entrar fàcilment a l'Alemanya nazi, ja que la policia de fronteres no s'adonà del segell d'entrada a l'Espanya republicana imprès al seu passaport. A Wuppertal es reuní amb Änne Niesse, germana gran de Helmut Kirschey, i després es traslladà a Düsseldorf, ciutat a la qual arribà el 20 de febrer de 1937, coincidint amb l'enterrament d'Anton Rosinke, destacat militant de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que havia estat assassinat per la Gestapo. Abans de la presa del poder dels nazis, existien a Düsseldorf tres grups anarquistes a diferents barris, els membres dels quals ja havien estat detinguts per la policia política. De Düsseldorf passà a Leipzig, on es reuní amb diversos anarquistes i a Berlín va fer contacte amb Boretti i Rudolf Oestreich, de l'FKAD, i amb altres activistes de la FAUD. Després passà a Suècia i d'allà a Polònia. A Varsòvia va fer contacte amb l'ala anarcosindicalista de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos), on militava Alfons Pilarski de la FAUD, que havia recaptat fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. Després d'acabar la seva missió a Polònia, tornà a Berlín per entrevistar-se amb Boretti. L'endemà marxà a Renània on s'havia desencadenat una ona repressiva i d'on va poder fugí cap als Països Baixos. Un cop lliurà el seu informe, retornà a Barcelona. El novembre de 1937, a causa de les seves diferències amb Agustin Souchy, cap del Departament Internacional de la Secció Alemanya de la CNT-FAI a Barcelona, decidí retornà a Estocolm, cosa que no agradà als responsables de la SAC que l'acusaren de portar una vida massa«bohèmia» i el marginaren, fet que el va deprimir força i el va fer caure en idees de suïcidi i en la beguda. Completament desfet i incapaç de materialitzar diferents projectes (llibre sobre Erich Mühsam, etc.), portà una vida errant sense ni tan sols domicili ni feina fixos. Però a la primavera següent es recuperà una mica i decidí retornar a la Península. A Barcelona i a Madrid treballà com a periodista per a la CNT-FAI i realitzà un fulletó en suec sobre la situació revolucionària espanyola, Spansk rapsodi i sex satser [Rapsòdia espanyola en sis oracions] (1938). El desembre de 1938 retornà a Estocolm, on es preparava una visita d'una delegació cenetista. La seva intenció de retornar a Catalunya es va veure frustrada amb l'ocupació d'aquest país per les tropes franquistes. Després viatjà a París, on no tingué cap oferta de treball i passà grans necessitats. El juliol de 1939 fou expulsat de França i retornà a Suècia. Aquest mateix any publicà a Estocolm la traducció al suec de l'obra d'Eduardo de Guzmán Madrid rojo y negro. A començaments dels anys quaranta es casà amb una alemanya que havia emigrat a Suècia. Sobre el període de la II Guerra Mundial desconeixem les seves activitats, però entre 1940 i 1944 col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen, sobretot amb articles biogràfics (Anselmo Lorenzo, Oscar Wilde, Erich Mühsam, etc.). Després del conflicte treballà pel periòdic anarcosindicalista Arbetaren i l'abril de 1946 fou corresponsal a França per a la premsa anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la CNT de l'Exili. També treballà com a periodista a Suïssa i a Espanya, país on entrà clandestinament i del qual va fer un informe --Den spanska diktaturen (1949)-- que va ser publicat durant dues setmanes en Arbetaren, i després com a fulletó, i on va prendre partit a favor de la CNT de l'Interior enfrontada amb la CNT de l'Exili. El gener de 1954 entrà a treballar a l'Institut Internacional de Treballadors de la Cinematografia de Brussel·les i aquell mateix any organitzà un Festival Internacional de Cinema Proletari a Hamburg. El juliol de 1955 retornà a Suècia i va fer de periodista a Lund. En 1958 viatjà a Barcelona com a «turista» i redactà un informe sobre la situació política de la Catalunya franquista. A començaments de 1962 començà a escriure per a una revista cultural de Lund i com a periodista freelance. Traduí textos d'Erich Mühsam al suec i les seves memòries d'Alemanya, publicades en suec --Den osynliga fronten: Från det illegala arbetets Tyskland (1940)-- sota el pseudònim Frank Tireur, van ser traduïdes a l'alemany per Helmut Kirschey i editades sota el títol Die unsichtbare Front. Bericht über die illegale Arbeit in Deutschland (1937).

    Rudolf Berner (1907-1977)

    ***

    Necrològica d'Antonio Salvo Tisaire apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 de juliol de 1978

    - Antonio Salvo Tisaire: L'11 de març de 1978 mor a Muret (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Salvo Tisaire. Havia nascut cap el 1904 a Vilanova de Sixena (Osca, Aragó, Espanya). De molt jove emigrà a Catalunya, treballà de electricista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la caiguda de Lleida a mans de les tropes feixistes, marxà cap a Barcelona, on treballà al port d'aquesta ciutat. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Internat al camp de concentració d'Argelers, el juliol de 1941 va ser enrolat en la 123 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al departament de Lot enquadrat en el 508 Grup Departamental. Finalment va ser destinat al 513 Grup Departamental per a efectuar tasques d'electricista en la construcció de la fàbrica de pólvora de Le Haugar (Llenguadoc, Occitània). A finals d'agost de 1941, després d'haver ser lliurat als alemanys els quals el tenia fitxat com a«perillós», aconseguí fugir i arribar a Muret, on trobà sa companya i sos quatre infants. L'Oficina Nacional Industrial de l'Azot (ONIA) el contractà com a electricista, però com el buscaven, va haver d'abandonar la feina per amagar-se a casa d'un company a Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra mundial tornà a ser contractat per l'ONIA i milità en la Federació Local de Muret de la CNT. Quan tenia 60 anys es retirà per invalidesa, però hagué de cuidar sa companya paralitzada des de feia anys. Antonio Salvo Tisaire va morir l'11 de març de 1978 a Muret (Llenguadoc, Occitània), sis mesos després d'haver patit una operació a resultes d'un càncer.

    ***

    Capçalera de "Frente Libertario"

    - José Cercos Redón: L'11 de març de 1988 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista José Cercos Redón. Havia nascut el 14 d'agost de 1902 a Rubiols de Mora (Terol, Aragó, Espanya). Fou fill de Pablo Cercos i de Pascuala Redón. Exiliat a Perpinyà, durant els anys setanta milità en les Agrupacions Confederals, tendència anarcosindicalista que publicà el periòdic Frente Libertario. José Cercos Redón va morir l'11 de març de 1988 a l'Hospital Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

      Febrero 2015

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Pérgola»
    Jardines de Cecilio Rodríguez
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Pérgola»
    Jardines de Cecilio Rodríguez
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Cipreses Monterrey»
    Jardines de Cecilio Rodríguez
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Cipreses Monterrey»
    Jardines de Cecilio Rodríguez
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Pérgola»
    Jardines de Cecilio Rodríguez
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Pérgola»
    Jardines de Cecilio Rodríguez
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Busto de Cecilio Rodríguez (Jardinero Mayor)»
    Jardines de Cecilio Rodríguez
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Pérgola»
    Jardines de Cecilio Rodríguez
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Pérgola»
    Jardines de Cecilio Rodríguez
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Pérgola»
    Jardines de Cecilio Rodríguez
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Pérgola»
    Jardines de Cecilio Rodríguez
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Detalle del busto del baròn Thyssen-Bornemisza»
    Escultor:
    Juan Avalos García-Taborda
    Museo Thyssen-Bornemisza
    c/ Paseo del Prado

    «Plataforma marítima del Casino Marie-Christine. Saint Adresse, 1906»
    Pintor:
    Raoul Dufy
    Museo Thyssen-Bornemisza
    c/ Paseo del Prado

    «Ventana abierta. Niza, 1928»
    Pintor:
    Raoul Dufy
    Museo Thyssen-Bornemisza
    The Art Institute of Chicago, Joseph Winterbotham Collection
    c/ Paseo del Prado

    «Retrato del Rey D. Juan Carlos I»
    Pintor:
    Ricardo Macarrón
    Museo Thyssen-Bornemisza
    c/ Paseo del Prado

    «Retrato de la Reina Dña. Sofía»
    Pintor:
    Ricardo Macarrón
    Museo Thyssen-Bornemisza
    c/ Paseo del Prad

    «El nacimiento de Venus (La Aurora)»
    Escultor:
    Auguste Rodin
    Museo Thyssen-Bornemisza
    Paseo del Prado

    «El nacimiento de Venus (La Aurora)»
    Escultor:
    Auguste Rodin
    Museo Thyssen-Bornemisza
    Paseo del Prado

    «Cristo y la Magdalena»
    Escultor:
    Auguste Rodin
    Museo Thyssen-Bornemisza
    c/ Paseo del Prado

    «La muerte de Atenas (Lamentación sobre la Acrópolis)»
    Escultor:
    Auguste Rodin
    Museo Thyssen-Bornemisza
    Paseo del Prado

    «El sueño (El beso del ángel)»
    Escultor:
    Auguste Rodin
    Museo Thyssen-Bornemisza
    c/ Paseo del Prado

    «Busto del baròn Thyssen-Bornemisza»
    Escultor:
    Juan Avalos García-Taborda
    Museo Thyssen-Bornemisza
    c/ Paseo del Prado

    «Cartel de la exposición de Raoul Dufy»
    Museo Thyssen-Bornemisza
    c/ Paseo del Prado

    «Monumento a los Caídos por España (Obelisco o Monumento a los Héroes del Dos de Mayo)»
    Arquitecto:
    Isidro González Velázquez
    Escultores:
    José Tomás (El Valor), Francisco Elías Vallejo (La Constancia), Francisco Pérez del Valle (El Patriotismo) y Sabino Medina (La Virtud)
    Plaza de la Lealtad

    «Alegoría de la Virtud»
    Escultor:
    Sabino Medina
    Arquitecto:
    Isidro González Velázquez
    Monumento a los Caídos por España (Obelisco o Monumento a los Héroes del Dos de Mayo)
    Plaza de la Lealtad

    «Hotel Ritz by Belmond»
    Arquitectos:
    Charles Frédéric Mewes y Luis de Landecho
    Plaza de la Lealtad

    «La Bolsa de Madrid»
    Arquitecto:
    Enrique María Repullés y Vargas
    Plaza de la Lealtad

    «Reloj»
    La Bolsa de Madrid
    Arquitecto:
    Enrique María Repullés y Vargas
    Plaza de la Lealtad

    «Alegoría del Valor»
    Escultor:
    José Tomás
    Arquitecto:
    Isidro González Velázquez
    Monumento a los Caídos por España (Obelisco o Monumento a los Héroes del Dos de Mayo)
    Plaza de la Lealtad
    Madrid

    «Carabela»
    Museo Naval
    Cuartel General de la Armada
    c/ Paseo del Prado

    «Fuente de La Cibeles»
    Escultores»
    Francisco Gutiérrez, Roberto Michel, Miguel Ximénez, Diseño:
    Ventura Rodríguez
    Plaza de Cibeles (Plaza de Cánovas del Castillo)

    «Escudo con las armas de los marqueses de Linares»
    Museo Casa de América (Palacio de Linares, Palacio de Murga)
    Arquitecto:
    Carlos Colubí
    Plaza de Cibeles (Plaza de Cánovas del Castillo)

    «Café Comercial»
    Glorieta de Bilbao

    «Cartel de calle»
    c/ Manuela de Malasaña

    «Caja registradora»
    Cervecería "Casa Maravillas"
    c/ Manuela de Malasaña

    «Graffiti»
    Plaza 2 de Mayo

    «Monumento a Daoiz y Velarde»
    Escultor:
    Antonio Solá, bajo el arco restaurado de la antigua puerta del Cuartel de Monteleón
    Plaza del 2 de Mayo

    «Placa conmemorativa a los héroes populares del 2 de mayo de 1808»
    Plaza del 2 de Mayo

    «“Las Lecturas del Dos de Mayo”»
    Escultor:
    Emilio Velilla Ubago
    Plaza del 2 de Mayo

    «“Las Lecturas del Dos de Mayo”»
    Escultor:
    Emilio Velilla Ubago
    Plaza del 2 de Mayo

    «Detalle del Monumento a Daoiz y Velarde»
    Escultor:
    Antonio Solá, bajo el arco restaurado de la antigua puerta del Cuartel de Monteleón
    Plaza del 2 de Mayo

    «Fachada»
    Museo de Historia de Madrid (Antiguo Real Hospicio del Ave María y San Fernando)
    Arquitecto:
    Pedro de Ribera
    c/ Fuencarral

    «Escultura de San Fernando en una hornacina»
    Museo de Historia de Madrid (Antiguo Real Hospicio del Ave María y San Fernando)
    Arquitecto:
    Pedro de Ribera
    c/ Fuencarral

    «Mural»
    c/ Montera

    «Escultura humana viviente»
    Puerta del Sol

    «Escultura humana viviente»
    Puerta del Sol

    «Stuart, Minion»
    Película "Gru, mi villano favorito
    Puerta del Sol

    «Minnie Mouse»
    Puerta del Sol

    «Mr. Bean»
    Puerta del Sol

    «Cruceiro gallego»
    Plaza de Jacinto Benavente

    «Monumento al barrendero»
    Escultor:
    Félix Hernando
    Plaza de Jacinto Benavente

    «Monumento al barrendero»
    Escultor:
    Félix Hernando
    Plaza de Jacinto Benavente

    «Edificio escheriano»
    Fachada»
    Julio Barbero
    c/ del Conde de Romanones

    «Mercado de La Cebada»
    desde c/ Toledo

    «Graffitis»
    Mercado de La Cebada
    desde c/ Toledo

    «Graffitis»
    Mercado de La Cebada
    desde c/ Toledo

    «Teatro La Latina»
    Arquitecto:
    Pedro Muguruza
    Plaza de La Cebada

    «Mercado de La Cebada»
    Plaza de La Cebada

    «Mercado de La Cebada»
    Plaza de La Cebada

    «Relieve "El Milagro del Pozo"»
    Real Iglesia de San Andrés
    Arquitectos:
    Pedro de la Torre, José de Villarreal, Juan de Lobera y Sebastián Herrera Barnuevo
    Plaza de San Andrés

    «Fachada»
    Real Iglesia de San Andrés
    Arquitectos:
    Pedro de la Torre, José de Villarreal, Juan de Lobera y Sebastián Herrera Barnuevo
    Plaza de San Andrés

    «Techo artesonado»
    Real Iglesia de San Andrés
    Arquitectos:
    Pedro de la Torre, José de Villarreal, Juan de Lobera y Sebastián Herrera Barnuevo
    Plaza de San Andrés

    «Cúpula y Cimborrio»
    Real Iglesia de San Andrés
    Arquitectos:
    Pedro de la Torre, José de Villarreal, Juan de Lobera y Sebastián Herrera Barnuevo
    Plaza de San Andrés

    «Virgen con niño»
    Plaza de San Andrés

    «Fuente»
    Plaza de los Carros

    «Mural»
    Plaza de los Carros

    «Monumento a San Isidro»
    Parque de la Dalieda de San Francisco
    c/ Avenida de San Francisco

    «Iglesia de La Paloma (Parroquia de San Pedro el Real)»
    desde c/ de Isabel Tintero

    «Ventana»
    Iglesia de La Paloma (Parroquia de San Pedro el Real)»
    Plaza de la Virgen de La Paloma

    «Sillas»
    Plaza de la Virgen de La Paloma

    Palma, 11 de marzo de 2015



    0 0

    Sa Pobla i els presoners republicans.

    "És l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, dels republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, el defensor de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre un particular homenatge a tan heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a la meva novel·la L'Amagatall. Posteriorment serien editades altres obres de temàtica semblant. Em referesc a Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon..." (Miquel López Crespí)



    Republicans a sa Pobla. Paulino López Sánchez, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer de l'esquerra (dret). Paulino López lluità en primera línia en defensa de la República i va ser internat en un dels diversos camps de concentració franquistes existents a Mallorca. En aquestes fotografia el podem veure amb un grup d'amics poc temps després d'haver sortit del camp de concentració feixista.


    Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


    Ja fa seixanta-tres anys. El terror va a lloure pels camins de Mallorca. Munió de botxins, àvids de sang, cerquen a la desesperada cossos per a l'escorxador. En el seu llibre, Josep Muntaner i Cerdà explica la tragèdia que va ser anar esquivant -des del Tomir fins a poder entrar d'amagat a sa Pobla- aquests escamots de caçadors d'homes. El protagonista de No eren blaves ni verdes les muntanyes conta com s'apropa a sa Pobla des de les cases de la possessió de Son Cladera "a una distància d'uns sis o set-cents metres del creuer de la carretera Alcúdia-Palma i Pollença-sa Pobla". Ara ja saben que han començat les execucions en massa per tots els indrets de l'Illa. S'han d'amagar. Els és necessari burlar els escamots d'extermini abans que sigui tard. Els poden detenir en qualsevol moment i, després de cruels tortures, matar-los sense misericòrdia. Llavors, en aquell estiu de 1936 que recordam, tot llegint el llibre de memòries de Muntaner i Cerdà, veiem els perseguits, esgotats, amb fam, sense poder moure's pels dies de caminar pel rocam, entre matolls, sentint els trets de les execucions des dels provisionals amagatalls de les muntanyes. Imatges d'una brillantor literària molt més reeixides que tanta fullaraca a què ens tenen acostumats els "exquisits", els grafòmans del no-res. Explica Josep Muntaner: "Vàrem estar a l'aguait, esperant l'horabaixa entrada de fosca, hora en què els treballadors del camp, ja de retorn de la feina, conflueixen a aquell punt, formant-se una llarga filera de carros i de gent a peu. En Bonjesús amb un sac buit damunt l'esquena i jo amb un capell de palmes i en cos de camisa, mesclats amb aquella caravana, ens confongueren, darrera un carro, talment dos jornalers. Ja prop de sa Pobla, havent passat el cementiri, vàrem voltar a la dreta, seguint el camí dels Traginers, i entràrem al poble pel carrer del costat de l'Escola Graduada. Davant aquest edifici hi havia un grup de joves falangistes que em coneixien prou, però com que ja era de nit i degut al meu capell no em repararen".

    Els homes i dones que surten a No eren blaves ni verdes les muntanyes són els herois populars que, indubtablement, m'han inspirat -entre moltes d'altres històries- per escriure L'Amagatall, la novel·la que guanyà recentment el Premi "Miquel Àngel Riera". Un altre possible protagonista de la novel·la L'Amagatall podria haver estat Jaume Tries "Norat" (entrevistat per Mateu Morro en "Memòria civil" del diari Baleares el 2 de novembre de 1986). Nascut el 1916, membre des de ben jove de l'UGT, fundà les Joventuts Socialistes Unificades i anys més endavant col·laborà políticament amb el seu pare, Honorat Tries, que militava en una cèllula comunista de Santa Maria del Camí. Evidentment aquesta dedicació a la militància obrera significava sentència de mort per part de la dreta antiesquerrana santamariera. I així va passar: just proclamat l'estat de guerra, amb els feixistes enmig del carrer a la caça de "rojos y masones", comença la cremada dels locals de l'esquerra i es donen les primeres detencions i assassinats. Quan Mateu Morro li demana, en l'entrevista abans esmentada, com saberen que havia esclatat la guerra, el nostre protagonista contesta: "Eren les festes de Santa Margalida, per això el dilluns dia 20 era festa a Santa Maria. Sentíem les notícies de la ràdio al cafè de Can Mort, i varen venir tres oficials d'Alcalà. Pegaren grapada a l'altaveu i el feren volar per allà i, pistola en mà, parlaren amb el batle. Després anaren al local de l'agrupació socialista i tot el que hi havia ho tiraren per les finestres enmig del carrer i allà ho feren cremar". Amagats -pare i fill- per les muntanyes, amb els escamots dels dretans antisocialistes que els volien matar, Jaume i Honorat Tries ("Norats"), troben emperò l'ajut d'algunes persones amigues que, jugant-se la vida -ajudar un esquerrà perseguit era pena de mort-, els envien una mica de menjar i roba. Com explica Jaume Tries: "Pensàvem que [la sublevació feixista contra la República] seria cosa de tres o quatre dies o d'una setmana. Però desgraciadament la cosa no va anar com pensàvem i hi vàrem estar [amagats] tretze anys. Trobàrem persones que ens ajudaren, gent de Santa Maria, de Bunyola i fins i tot de Ciutat, que ens procuraven roba, menjar i informació, que era el que més falta ens feia per aguantar la batalla. Un matrimoni valencià de Ciutat ens enviava menjar i roba... Hi havia gent que ens deia: 'vos deixarem això a tal banda i vosaltres hi anau i vos ho enduis com si ho robàssiu', altres ens deien que no ens podien donar res, però que anàssim a ca seva i que ens enduguéssim gallines o el que fos".

    És l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, dels republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, el defensor de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre un particular homenatge a tan heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a la meva novel·la L'Amagatall. Posteriorment serien editades altres obres de temàtica semblant. Em referesc a Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon...

    Miquel López Crespí

    Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Col·lecció Uialfàs, Consell de Mallorca, 2002) Pàgs.127-130.


    0 0

    [12/03] «Cultura Proletaria» - Matteucci - Seyssel - Tapiolas - Edgar Rodrigues - Domingo Germinal - Montseny - Estève - Vassev - Ascaso - Borda - Lamberet - Martínez Guerricabeitia - Rude - Saldaña - Roldan

    Anarcoefemèrides del 12 de març

    Esdeveniments

    Capçalera de "Cultura Proletaria"

    - Surt Cultura Proletaria: El 12 de març de 1927 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de Cultura Proletaria. Periódico de ideas, doctrina y combate. Portavoz de grupos anarquistas de lengua castellana en Estados Unidos. Va ser la segona època de la publicació en castellà del mateix nom publicada en 1910 a Brooklin (Nova York) per l'anarquista català Pere Esteve i continuació de Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925). En aquesta ocasió fou dirigida per R. A. Muller i, més tard, per Marcelino García. La periodicitat fou setmanal fins al juliol de 1932 i després aparegué irregularment. Hi trobem textos de Fontaura i Guede, entre d'altres. A partir de 1931 el periòdic informa sobre la política de la II República espanyola i reivindica la revolució a la Península. En la secció «De todas partes» apareixen notícies de la realitat peninsular i europea, a més de ressenyes de mítings i de conferències, etc. En sortiren 1.255 números, l'últim el 20 de novembre de 1953.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Una escena del «Procés de Florència» als internacionals, segons Ettore Ximenes, publicat en «L'Ilustrazione Italiana» de l'11 de gener de 1880. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Florido Matteucci, Francesco Natta, Dante Marzoli, Giuseppe Gomez i Anna Kulisciov

    - Florido Matteucci: El 12 de març de 1858 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Florido Matteucci –també citat Matteuzzi. Sos pares, petits propietaris, es deien Andrea Matteucci i Lucia Nocetti. A 18 anys, quan estudiava a Pavia (Llombardia, Itàlia), s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre maig i octubre de 1876 col·laborà en el periòdic anarquista Patatrac! Monitore dei perduti della valle tiberina, publicat per Agostino Pistolesi. Amb aquest últim, fundà a Città di Castello el Circolo di Studi Economico-Sociali (CSES, Cercle d'Estudis Economicosocials), afiliat a la Federazione Marchigiana-Umbra (FMU, Federació de les Marques i Úmbria) de l'AIT, de la qual assumí la Comissió de Propaganda. En contacte amb la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano), grup dissident que se separà de la Federació del Jura de l'AIT sota l'impuls de Benoît Malon i en el qual van entrar formar part destacats anarquistes (Ludovico Nabruzzi, Joseph Favre, Tito Zanardelli, Natale Imperatori, Mattia Schyzerlh, Enrico Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti, Domenico Scaglieri, etc.), s'oposà ràpidament a les seves tesis legalistes. El gener de 1877 era secretari de Correspondència de la Federació Napolitana de l'AIT i el febrer d'aquell any participà en els treballs del Congrés de la Federació de l'Alta Itàlia de la Internacional, que se celebrà a Milà, on sostingué les posicions de la minoria insurreccionalista en representació del CSES de Pavia. L'abril d'aquell any, participà en la temptativa d'insurrecció popular al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), dirigida per Errico Malatesta, Cesare Ceccarelli i Carlo Cafiero, però va ser detingut a Pontelandolfo (Campània, Itàlia), amb Cesare Ceccarelli, Giuseppe Gagliardi i Silvio Fruggieri, just abans de l'aixecament. A la presó de Benevent (Campània, Itàlia) estudià anglès, castellà i alemany. El gener de 1878, a resultes d'una amnistia, va ser alliberat. Arran del IV Congrés de la Federació Italiana de l'AIT, celebrat clandestinament a Pisa (Toscana, Itàlia) l'abril de 1878, va ser nomenat, amb Giuseppe Foglia i Emilio Covelli, membre de la Comissió de Correspondència a la nova seu traslladada interinament de Florència a Gènova. Partidari de les posicions més intransigents, tornà a Città di Castello i passà a la clandestinitat. Defensà la insurrecció armada i durant la tardor de 1878 assistí a un congrés a Florència on es discutiren les accions a prendre en aquest sentit. El 22 d'octubre de 1878 va ser detingut a Perugia (Úmbria, Itàlia); jutjat, el desembre d'aquell any va ser condemnat per «violació d'amonestació» i per«utilització de passaport d'alta persona», però va ser escarcerat a començaments de 1879. El novembre de 1879 fou implicat en l'anomenat «Procés de Florència», però va ser absolt i alliberat el gener de 1880. El març d'aquell any va ser condemnat a dos anys d'assignació de residència i enviat a Pantelleria (Sicília). Aconseguí fugir quan els carrabiners el vingueren a detenir i pogué arribar a Lugano (Ticino, Suïssa), on poc després es reuní amb sa companya. El 5 de desembre de 1880, amb altres companys refugiats a Lugano (Gaetano Grassi, Carlo Cafiero i Egisto Marzoli), participà en el Congrés de la Federació Italiana de l'AIT celebrat a Chiasso (Mendrisio, Ticino, Suïssa); enquadrat en el sector dels intransigents, signà la declaració de Cafiero en el congrés. Entre 1880 i 1885 viatjà constantment entre Ginebra (Ginebra, Suïssa) i Alexandria (Egipte), on fou responsable de l'edició de premsa clandestina i on en 1881 es va veure obligat a fugir cap a la Costa Blava (Marsella, Niça, Canes, Menton). Fou membre del grup anarquista «Les Fils de la Misère» (Els Fills de la Misèria), creat durant la primavera de 1884 a Niça, i del qual eren membres Giacobi, Sartoris, Ciao Zavoli i Vanucci. El febrer de 1885 va ser expulsat de Marsella (Provença, Occitània), ben igual que la resta de membres italians del grup, i després d'una passada el març per Barcelona (Catalunya), on restà cinc dies empresonat i d'on també fou expulsat, arribà a Suïssa. Establert de nou a Lugano, freqüentà el grup anarquista al voltant de Cafiero. El 24 de juny de 1885 va ser detingut«il·legalment» pels carrabiners italians a Chiasso, acusat d'haver intentat de penetrar clandestinament a Itàlia i empresonat durant dos mesos. Arran d'una protesta formal del Cantó de Ticino, les autoritats italianes reconegueren l'il·legalitat d'aquesta detenció en territori suís, però l'incident es tancà després que Matteucci marxés cap a Amèrica, ja que, un cop lliure, s'embarcà amb sa família cap a l'Argentina. En 1896 fundà i dirigí a Buenos Aires (Argentina) el periòdic sindicalista bilingüe (italià, amb articles en lígur, i castellà) Il Progresso de la Boca / El Progreso de la Boca. Semanario noticioso y comercial i col·laborà ocasionalment en diversos periòdics obrers, com ara La Scintilla i La Rivendicazione. També s'integrà en la lògica maçònica «Frateli d'Itàlia». President del Club «Giordano Bruno», fou el promotor del I Congrés Anticlerical Sud-americà que se celebrà en 1900 a Buenos Aires. Sense renegar dels seus ideals, es retirà de tota militància anarquista. Treballà d'empleat a la Casa Internacional Mútua de Pensions i esdevingué cap de secció i agent comissionista de l'empresa. En 1924 estava subscrit a la revista Pensiero e Volontà i en 1926 participà en la subscripció a favor d'Errico Malatesta. S'ignora la data i el lloc de la seva mort.

    ***

    Notícia de la detenció d'Augustin Seyssel apareguda en el diari parisenc "Le Radical" del 2 de maig de 1892

    - Augustin Seyssel: El 12 de març de 1861 neix al IV Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Augustin Seyssel. Es guanyava la vida com a teixidor, conserge i venedor de diaris. Entre abril i maig de 1892 es va veure implicat en una acusació per «associació de malfactors» en previsió de les celebracions del Primer de Maig i del judici de Ravachol. El 30 d'abril de 1892 va ser delsúltims detinguts, amb Ancian, Vincent Berthaud, Léopold Faty, Lombard, Louise Hugonard i alguns altres. Alliberat el 6 d'abril, marxà un temps de Lió. Durant l'estiu de 1893 participà, amb altres companys (Jean Boget, Camberousse, Desgranges, Jean Rocca, Poyet, Lombard, Marius Blain, L. J. Jacomme, Philippe Sanlaville, i Puillet), en algunes reunions preparatòries per al llançament del periòdic L'Insurgé. Va ser detingut i el seu domicili escorcollat en diverses agafades d'anarquistes, com ara les de l'1 de gener, del 19 de febrer i del 6 de juliol de 1894, però, sense cap prova contra ell, sempre va ser alliberat. Fou present a les quatre conferències que Sébastien Faure donà entre el 24 d'agost i el 4 de setembre de 1895 a Lió, a les quals anaren milers de persones. Entre 1898 i 1899 assistí a algunes conferències d'oradors (Sébastien Faure, Antoine Cyvoct, etc.) a favor d'Alfred Dreyfus i de la Lliga de Defensa Republicana (LDR).

    ***

    L'Ajuntament de Terrassa a l'època

    - Llorenç Tapiolas Vancells: El 12 de març de 1904 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Llorenç Tapiolas Vancells --també citat Vancell i Balcells. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Terrassa, en 1932 va ser detingut arran de la vaga general i de l'aixecament revolucionari de Terrassa del 14 al 16 de febrer d'aquell any que assaltà l'Ajuntament i proclamà el comunisme llibertari. Jutjat amb 41 companys més el 24 de juliol de 1932, va ser defensat per Eduardo Barriobero Herrán, però fou condemnat a 20 anys de presó com a un dels caps de la insurrecció. Tancat a Barcelona, en 1934 es beneficià de l'amnistia proclamada aquell any. Amb el triomf feixista de 1939 passà a França. Llorenç Tapiolas Vancells va morir en 1945 a Fumel (Aquitània, Occitània).

    ***

    Edgar Rodrigues

    - Edgar Rodrigues: El 12 de març de 1921 neix a Angeiras, al nord de la ciutat de Matosinhos (Porto, Nord, Portugal), l'historiador, arxiver i escriptor anarquista Antônio Francisco Correia, més conegut sota el pseudònim d'Edgar Rodrigues. Sos pares van ser Manuel Francisco Correia i Albina da Silva Santos. Son pare era militant anarcosindicalista i estava afiliat al Sindicat de les Quatre Arts de la Confederació General del Treball (CGT) i a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i realitzava diferents feines relacionades amb la construcció civil a Mathosinhos. A finals de 1933, a causa de la repressió engegada per la dictadura d'Antônio Oliveira Salazar, el Sindicat de les Quatre Arts es va veure obligat a tancar la seva seu oficial i part del seu patrimoni documental va ser guardat al domicili de Manuel Francisco Correia, on també es realitzaven reunions clandestines nocturnes del seu grup directiu. Aquest fou l'ambient que visqué l'infant Antônio Francisco Correia. En 1936, la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) --la policia política del règim salazarista que a partir de 1945 passarà a dir-se Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE)--, envaí de matinada la llar de Manuel Francisco Correia i el detingué. Son fill el visità sovint a la presó de la PVDE durant les deu setmanes que estigué tancat sense cap processament ni judici. Quan fou alliberat, va ser acomiadat de la feina, fet que sumí sa família en una situació difícil. Els dos primers llibres que va comprar Antônio Francisco Correia van ser A velhice do Padre Eterno, del poeta Guerra Junqueiro, i Conquista do pão, de Piotr Kropotkin. En 1938 va escriure el seu primer article per al periòdic Primeiro de Janeiro de Porto, però no fou publicat a causa de la censura. En aquesta època ja havia començat a escriure els primers esborranys del que seria el seu primer llibre. Com que en aquella època estava prohibit manifestar-se pel Primer de Maig, l'1 de maig de 1939, amb altres companys, no varen anar a la feina com a forma de protesta i es reuniren per reafirmar els orígens anarquistes de la data. L'1 de març de 1940 entrà a formar part del grup de teatre d'aficionats «Flor da Mocidade», de Santa Cruz Bispo de Matosinhos, on conegué Ondina dos Anjos da Costa Santos, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida. També formà part de la direcció del grup dramàtic«Alegres de Perafita», on conegué el militant anarquista José Marques da Costa. En 1948 conegué en la clandestinitat l'anarquista Luis Joaquim Portela, que s'havia fugat amb cinc companys el setembre de 1946 de la fortalesa de Peniche, al qual ajuda a aconseguir documentació falsa, però, a causa d'una delació, el 10 de setembre de 1952 fou novament detingut. El 19 de juliol de 1951 conegué l'escriptor anticlerical Tomás da Fonseca i l'endemà, fugint de la persecució de la dictadura, embarcà cap al Brasil. En arribar a Rio de Janeiro va fer contacte amb nombrosos militants llibertaris, com ara Roberto das Neves, Manuel Perez, Giacomo Bottino, Ida Bottino, Germinal Bottino, Pascoal Gravina, José Romero, Ondina Romero, Angelina Soares, Diamantino Augusto, José Oiticica, João Peres Bouças, Carolina Peres, Ideal Peres, Afonso Vieira, etc. Aquests dos últims li van demanar un text sobre la dictadura portuguesa, que va ser publicat en el número 80 d'Ação Direta (maig-juny de 1952), i aviat s'integrà en el grup editor d'aquesta publicació anarquista. Amb el suport de companys com Enio Cardoso, Domingos Rojas i Benjamim Cano Ruiz, entre d'altres, començà a publicar articles en la premsa llibertària internacional, adoptant el pseudònim d'Edgar Rodrigues. Entre els dies 9 i 11 de febrer de 1953 participà en una trobada anarquista brasilera que es reuní a la residència de José Oiticica i on conegué militants llibertaris que actuaven a São Paulo (Edgard Leuenroth, Adelino Tavares de Pinho, Lucca Gabriel, Osvaldo Salgueiro, etc.). En aquesta època també conegué l'escriptor i periodista Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García), el poeta i escriptor Eugen Sigler Watchel (Eugen Relgis) i l'escriptor i periodista anarcosindicalista Ceríaco Duarte. El maig de 1957 l'Editora Germinal publicà el seu primer llibre, Na Inquisição do Salazar; aquest mateix anys es va fer membre de la Societat Naturista Amigos de Nossa Chácara (SNANC). El 7 de març de 1958, per iniciativa del «Grup Llibertari Fábio Luz» --futur Grup d'Acció Llibertària (GAL)--, es va fundar el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), en homenatge a José Oiticica que acabava de morir i amb la finalitat de continuar amb la seva prolífera tasca. El grup fundacional del CEPJO estava format per Edgar Rodrigues, Afonso Alves Vieira, Ideal Peres, Esther de Oliveira Redes, Seraphim Porto, Manuel dos Santos Ramos, Francisco de Magalhães Viotti, Germinal Bottino, Fernando Gonçalves da Silva, Pedro Gonçalves dos Santos, Roberto Barreto Pedroso das Neves, Enio Cardoso i Atayde da Silva Dias (Raul Vital). Entre les activitats d'aquest centre d'estudis estaven organitzar conferències, cursos, lectures comentades sobre diversos temes, reunions amb el moviment estudiantil, campanyes solidàries (per la llibertat de José Comín Pardillos, etc.), i creà l'Editora Mondo Livre, que publicà llibres de diversos autors (Edgar Rodrigues, José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin i Varlaam Txerkézov). El CEPJO es perllongà fins a l'octubre de 1969, quan fou assaltat i tancat per les forces armades de la dictadura militar. Entre el 8 i el 21 d'octubre d'aquell any van ser detinguts i empresonats destacats militants llibertaris, com ara Edgar Rodrigues, Pietro Michele Stefano Ferrua, Ideal Peres, Antonio Costa, Fernando Gonçalves da Silva, Manoel dos Santos Ramos, Paulo Fernandes da Silva, Roberto Barreto Pedroso das Neves, Eli Briareu de Oliveira, Mário Rogério Nogueira Pinto, Antonio Rui Nogueira Pinto, Maria Arminda Sol e Silva, Antonio da Silva Costa, Elisa da Silva Costa, Roberto da Silva Costa, Carlos Alberto da Silva, etc. Militants anarquistes anònims de São Paulo i d'altres llocs brasilers van contribuir a finançar les despeses judicials del procés, que es durà fins al 30 de novembre de 1971. Durant els anys de la dictadura Edgar Rodrigues continuà escrivint llibres sobre la història dels moviments anarquistes brasiler i portuguès. En 1976 participà amb sa companya Elvira Boni en el documental O sonho não acabou, de Cláudio Khans. En 1982 es va fer dipositari de l'arxiu històrica de l'historiador i arxivista ucraïnès anarquista Elias Iltchenco, a la mort d'aquest. Entre abril i maig de 1986 participà en el congrés de reorganització de la Confederació Obrera Brasilera (COB) a la seu del Centre de Cultura Social de São Paulo. El 21 d'agost de 1986 va ser dels fundadors, juntament amb altres companys (Nito Lemos Reis, Antonio Martinez, José Carlos Orsi Morel, Jaime Cubero, Francisco Cuberos, Felix Gil Herrera, Liberto Lemos Reis, Fernando Gonçalves da Silva i Ideal Peres), del Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH) --també conegut com «Grupo Projeção»--, arxiu al qual va deixar una important part dels seus materials d'estudi (llibres, periòdics, fotos, correspondència, manuscrits, entrevistes a militants històrics, etc.) que arreplegà arreu del món. Durant sa vida va escriure més de 1.760 articles que publicà en multitud de periòdics anarquistes d'arreu del món, com ara Ação Direta, L'Adunata dei Refrattari, A Batalha, CNT, Fenikso Nigra,O Inimigo do Rei, Letra Livre, El Libertario, La Protesta, Reconstruir, Ruta,El Sol, Solidaridad Gastronómica,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, Voz Anarquista, etc. Publicà més de seixanta llibres sobre història dels moviments anarquistes brasiler i portuguès entre els anys 1957 i 2007, editats a Amèrica i a Europa, entre els quals destaquen Na Inquisição de Salazar (1957), A fome em Portugal (1958), O retrato da Ditadura Portuguesa (1962),Portugal hoy (1963), Socialismo: Síntese das origens e doutrinas (1969), Socialismo e sindicalismo no Brasil. Movimento Operário (1675-1913) (1969), Nacionalismo e cultura social (1913-1922) (1972), Violência, autoridade e humanismo (1974),Conceito de sociedade global (1974),ABC do anarquismo (1976), Breve história do pensamento e da lutas sociais (1977), Trabalho e conflito. Greves operárias (1900-1935) (1977), Novos rumos (1978), Deus vermelho (1978), Alvorada operària. Os Congressos (1887-1920) (1980), Socialismo: Uma visão alfabética (1980), O despertar operário em Portugal (1834-1911) (1980), Os anarquistas e os sindicatos em Portugal (1911-1922) (1981), A resistência anarco-sindicalista em Portugal (1922-1939) (1981), A oposição libertária à Ditadura (1939-1974) (1982), Os anarquistas. Trabalhadores italianos no Brasil (1984 i 1985), ABC do sindicalismo revolucionário (1987), Os libertários: Idéias e experiências anárquicas (1988), Quem tem medo do anarquismo? (1992), O anarquismo na escola, no teatro, na poesia (1992), A nova auroa libertária (1946-1948) (1992), Entre ditaduras (1948-1962) (1993), O ressurgir do anarquismo (1962-1980) (1993), Os libertários (1993), O homem em busca da terra livre (1993), O anarquismo no Banco dos Réus (1969-1972) (1993), Os companheiros. 5 volumes de A a Z (1994), Diga não à violência! (1995), Sem fronteiras (1995), Pequena história da imprensa social no Brasil (1997), Os companheiros (1998), Notas e comentários histórico-sociais (1998), Pequeno dicionário de idéias libertárias (1999), Universo àcrata (1999, dos volums), Biblioteca Sorocabana (Vol. 1: História e memória) (2005, amb altres), Rebeldias (2005-2007, quatre volums), Um século de história político-social em documentos (2006-2007, dos volums), Lembranças incompletas (2007), Mulheres e anarquia (2007), etc. L'abril de 2002 Rute Coelho Zendron publicà Um estudo sobre Edgar Rodrigues, que derivà en un documental sobre la seva vida i obra. Aquest mateix any l'Associació Cultural«A Vida» de Lisboa realitzà l'exposició Edgar Rodrigues, pesquisador libertário da história social de Portugal e do Brasil. Edgar Rodrigues va morir el 14 de maig de 2009 a la seva residència del barri de Méier de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Rio de Janeiro, Brasil) d'una parada cardiorespiratòria; el seu cos fou incinerat.

     Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana

    - Domingo Germinal: El 12 de març de 1936 mor a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Domingo Miguel González, que va fer servir diversos pseudònims (Severino Rey,Gumersindo Rey, Adalid de la Revuelta Germinal i Domingo Germinal González), però que fou conegut com Domingo Germinal o, simplement, com Germinal. Havia nascut el 4 d'agost de 1880 a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya) i visqué la seva joventut a Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns citen aquesta ciutat com al seu lloc de naixement. Amb la professió de pèrit mecànic, cap al 1905 ingressà en la marina mercant com a maquinista, època en la qual començà a militar en el moviment anarquista. Poc després s'instal·là a Cuba. En 1907 participà, amb Abelardo Saavedra del Toro, Francisco González Sola (Paco Sola) i Vicente López, en la primera gira de propaganda anarquista que es realitzà a Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois, Agustín Zamorano, Paulino Ferreiro del Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup«Acción Directa» de Manzanillo; també va ser membre del grup«Tierra», de l'Havana, editor de l'important periòdic ¡Tierra!, per al qual col·laborà i participà en els seus escamots mòbils de propaganda enviats per aquesta publicació a les distintes poblacions de l'Illa per a instruir els obrers cubans en el pensament anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns treballadors, entre ells els espanyols Florencio Gómez Ugarte, Pedro Irazoqui, Demetrio Ayllón, Inocencio Franco i José Quintana, juntament a altres companys cubans, es reuniren a Camagüey per a protestar per l'encausament del treballador Evaristo Vázquez Llano acusat d'homicidi, va ser detingut, processat amb exclusió de fiança i amenaçat amb l'expulsió de l'illa i la deportació a Espanya. En aquests anys, sota el nom de Gumersindo Rey, creà al carrer 24 del barri d'El Congrís de la refineria de sucre Central Soledad, actual El Salvador (Guantánamo, Cuba), aleshores propietat de la Guantánamo Sugar Company, el primer Gremi d'Obrers Sucrers, de caire anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format sobretot per immigrants espanyols i que comptà amb una escola. Fruit d'aquesta activitat anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino Rey, fou expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII cap a Santander (Cantàbria, Espanya) sota l'acusació de«sustentar idees contràries a l'ordre establert». Poc després, el 14 de febrer d'aquell any, intervingué en el míting de l'Ateneu Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia). Algunes fonts citen que durant els anys vint milità a Veracruz (Veracruz, Mèxic). De bell nou a l'illa caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui tingué infants. A mitjans dels anys vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola Mecànica de Pinar del Río, que fou destruït per la reacció. A mitjans de 1928, arran de la discussió amb un burgès anomenat Coucelo a l'hotel on feia feina instal·lant uns ascensors, va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La Cabaña de la badia de l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa, acusat de sabotatge i d'intent de magnicidi --ja que a l'hotel on instal·lava els ascensors havia de ser residència del president de la República cubana, Gerardo Machado--, i enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns dies a Bilbao i després marxà a Barcelona (Catalunya). Entre 1929 i 1930 visqué a Blanes i a Barcelona i col·laborà en La Revista Blanca. En 1930 va fer articles per a El Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya). El 15 de setembre de 1930 participà, juntament amb altres (Tusó, Estarius, Trabal, Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas, Samblancat, Aigunda, Joaquín Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys, Alberola i Clarà), en un míting pro presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on s'exigí a l'Estat unaàmplia amnistia per als presos per delictes polítics i socials i la supressió de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una conferència que havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va ser suspesa per ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys republicans destacà com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i com a poeta. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juny de 1931 participà en el míting de tancament de la I Conferència Peninsular d'aquesta organització celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al qual assistí com a delegat del Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup més radical i defensant les tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer mítings, moltes vegades amb Alejandro Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià, Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931 participà en un míting de la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i on parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo Perera, Abad de Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i José Alberola. El 20 de setembre de 1931 impartí la conferència«Trabajo y anarquía» i el 27 de desembre altra sota el títol «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre d'aquell 1931 any participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11 d'octubre en un míting a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra, Juan Gallego Crespo i Eduardo Barriobero y Herrán. En 1931, també, col·laborà en el periòdic de Sòria Trabajo. En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques alacantines, per Carlet, per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la creació de les Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de 1932 participà en l'excursió del «Grupo Espartaco» d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de 1932, al Teatre Serrano de València, on reuní 7.000 persones en la popular conferència «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any que congregà 12.000 persones en la dissertació «Evolució y Revolució» a la plaça de Toros d'Alacant i que durà tres hores. En 1933 parlà en el Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a Navalmoral, i el 22 d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón, inaugurà amb un gran míting la campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre parlà en un míting d'afirmació llibertària organitzat per les Joventuts Llibertàries a la plaça de Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent, Claró, Sendin i Joaquín Ascaso, i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any intervingué, amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Benito Pabón y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la CNT, la FAI i el periòdic Tierra y Libertad, sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social», i el 16 de novembre de 1933 en el míting organitzat per la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb Francisco Ascaso, Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert, Dolores Iturbe, Sébastien Faure i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana, visqué amagat a diverses localitats del País Valencià (Elx, Xàtiva, etc.) i després, buscant un clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdicCultura Obrera. En 1935 passà algunes temporades a Eivissa, on impartí conferències --algunes prohibides-- i ajudà a la creació de l'Ateneu Llibertari, situat a la plaça del Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a l'illa pitiüsa, fent una bona amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb Cristòfol Pons --gran amic seu que conegué a Cuba--, Alfonso Nieves Núñez (Julio Quintero), Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la revolució i l'anarquia en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936 dissertà, amb Julio Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre d'Inca (Mallorca). Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar. Domingo Germinal va morir el 12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) i fou enterrat al Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva defunció l'Ateneu de Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de Palma, realitzà uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra civil el X Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front d'Andalusia, prengué el nom de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx posaren el títol de Germinal al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company.

    Domingo Germinal (1880-1936)

    ***

    Joan Montseny i Carret

    - Joan Montseny i Carret:El 12 de març de 1942 mor a Salon (Aquitània, Occitània) el pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de l'anarquisme català i hispà Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico Urales. Havia nascut el 19 d'agost de 1864 --algunes fonts citen erròniament 1863-- a Reus (Baix Camp, Catalunya) en una família humil; son pare, d'idees republicanes, era terrissaire i sa mare, de família carlista, obrera tèxtil, encara que ambdós alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de l'ofici de boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures, fins que un professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri. En 1885 va començar a militar en les lluites obreres i dos anys després organitzà les manifestacions de protesta contra l'execució dels anarquistes nord-americans de Chicago. Va començar com a secretari de la Secció de Boters de Reus i en 1887 ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888 va arribar a ser secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En 1890, a causa de les manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera detenció governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb Teresa Mañé i Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel pseudònim de Soledad Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora de primera ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf, Catalunya), on havia nascut. En 1892 es farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica de Reus. Aquest mateix any, Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia, Espanya) de febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba durant la processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous de Barcelona, Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un«element anarquista molt perillós», a la seva escola de Reus en mig dels alumnes, per la Guàrdia Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres que separen aquesta ciutat de Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor anarquista i com a agitador havia assolit ben aviat força ressò a tot l'àmbit estatal. D'aquesta època són les seves col·laboracions literàries i ideològiques en El Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus primers fullets doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i la seva acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va ser a conseqüència de la pressió de les forces reaccionàries reusenques que va ser acusat i implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a resultes de la citat atemptat del Corpus. És des de les immundes cel·les del castell de Montjuïc que començarà a signar sota el pseudònim Federico Urales els articles que sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic madrileny El País, i que denunciaran la situació que patien els presos anarquistes. Per la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de Montjuïc va patir un any de presó i va ser expulsat del país, juntament amb altes llibertaris, i desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de passar dos mesos al Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la península, entrant a Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en vigor el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte amb Alexandre Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El Progreso, per proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels presos tancats a Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions públiques a tots els indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus, va ser un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de revisió del procés totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes, federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar en guerra amb els Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir les firmes més notables i brillants de l'esquerra intel·lectual de l'època (Giner de los Ríos, Cossio, Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado Montero, Miguel de Unamuno, Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Fermín Salvochea, Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un any després, La Revista Blanca va ampliar-se amb un Suplemento setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent el nom de Tierra y Libertad, un dels diaris anarquistes més influents de tota la història. Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades i pres, cinc, amb la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan estava pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense cap fonament d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba, Azorín, Polo, Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar parcialment de la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en diversos oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de sol·licitar una plaça de redactor en el periòdic oficialista El Diario Universal. El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família li portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a la feina sinó que va buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i va entrar a fer feina en la redacció d'El Liberal, alhora que escrivia obres de teatre que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní Romea (Flor deshojada, La conquista del pan, El aventurero desventurado, Elúltimo Quijote, Fanatismo contra amor, etc.). Durant la Gran Guerra signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la publicació de La Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars. També començarà a publicar unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les populars sèries de l'època (El cuento semanal, La novela corta, La novela de bolsillo, Los contemporáneos,etc.), en dues col·leccions: «La Novela Ideal» (1925), amb un tiratge de 50.000 exemplars, i «La Novela Libre» (1929), entre 25 i 30.000 exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a publicar el setmanari El Luchador, que publicarà 182 números. En els últims anys de sa vida va desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla Frederica, representant de la nova generació. Durant la guerra civil no va ocupar cap càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935 havien minvat la seva salut, però va seguir escrivint novel·les i material de propaganda. Després de la caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller (Occitània) i el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya Soldedad Gustavo. Després va anar a París per reunir-se amb la resta de sa família, però va haver de fugir de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li va assignar com a lloc de residència Salon, a la regió d'Aquitània, on va morir, sense forces físiques ni morals, el 12 de març de 1942. Entre les seves obres podem destacar Sociología anarquista (1890), Las preocupaciones de los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el hecho y muerte de Pallás (1893), La ley de la vida (1893), El proceso de un gran crimen (1895), Sociología anarquista (1896), La religión y la cuestión social (1896), La religión y la cuestión social (1902), La anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando flores (1906), Una pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), El sindicalismo español y su orientación (1923), En la sociedad anarquista, la abolición del dinero (1924), Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno (1926), La anarquía al alcance de todos (1928), Los municipios libres. Ante las puertas de la anarquía (1932), El ideal y la revolución (1932), Mi vida (1932, autobiografia en tres volums), La barbarie gubernamental en España (1933), La evolución de la Filosofía en España (1934), entre d'altres. A més de Federico Urales, va fer servir altres pseudònims, com ara Mario del Pilar, Siemens, Doctor Boudín, Remigio Olivares, Un profesor de la normal, Rudolf Sharfenstein, Ángel Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo Andrés, Un Trimardier,Charles Money, Ricos de Andes, etc.

    ***

    Louis Estève

    - Louis Estève: El 12 de març de 1955 mor a Galhac (Llenguadoc, Occitània) el filòsof, assagista, novel·lista, poeta i anarquista individualista Jean Marie Louis Estève. Havia nascut en 1884 a Galhac (Llenguadoc, Occitània). Estudià a la universitat de Tolosa de Llenguadoc. Va ser col·laborador del periòdic anarquista individualista d'Armand L'En Dehors i després de L'Unique. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com Les Cahiers du Sud, Le Domaine, L'Esprit Français, etc.És autor de La nouvelle abbaye de Thélème (1906), De Nietzsche à Bouhélier. Essai de philosophie naturiste (1912), Une nouvelle psychologie de l'Impérialisme. Ernest Seillière (1913), L'hérédité romantique dans la littérature contemporaine (1914), La premièreéducation amoureuse (1922), Quelques aberrations de l'amour romantique (1924), L'amour grec aux temps héroïques (1925), Le Nudisme. Vertige érotico-mystique (1932), Élagabal ou un Lénine de l'androgynat (1933) i Parfums et Belles-Lettres (1939), entre d'altres obres.

    ***

    Manol Vassev

    - Manol Vassev: El 12 de març de 1958 mor a Sliven (Sliven, Bulgària) el militant anarcosindicalista Jordan Sotirov, més conegut com a Manol Vassev. Havia nascut en 1898 a Kjustendil (Kjustendil, Bulgària) i va lluitar gran part de sa vida en la clandestinitat, encara que treballava en una fàbrica de tabac i organitzava les vagues i les lluites sindicals sota el nom de Vassev. Durant una vaga del sector del tabac l'exèrcit va atacar un míting i Vassev va matar un oficial; detingut i empresonat durant 15 anys, va reprendre la lluita tot d'una que va ser alliberat, ja fos contra el feixisme o contra el bolxevisme. Va ser un dels organitzadors de la resistència contra el nazisme durant la Segona Guerra Mundial. El règim estalinista l'envià al gulag uns quants anys i després a presó. Vassev esdevé el símbol viu de la resistència a l'opressió, una figura molt popular de l'anarquisme búlgar. Va morir enverinat a la seva cel·la per la policia secreta comunista un dia abans de ser alliberat.

    ***

    Joaquín Ascaso Budría despatxant al seu gabinet del Consell d'Aragó

    - Joaquín Ascaso Budría: El 12 de març de 1977 mor en la indigència a Caracas (Veneçuela) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Havia nascut el 5 de juny de 1906 a Saragossa (Aragó, Espanya) i era cosí de la família anarquista dels Ascaso Abadía de Almudébar. Va estudiar a les escoles Fuenclara de Saragossa. Manobre de professió, va militar en el potent Sindicat de la Construcció de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part del grup anarquista «Los Indomables», amb Ramón Andrés i altres, i en ocasions va col·laborar amb el grup d'acció«Los Solidarios - Nosotros» (Durruti, Ascaso, García Oliver, etc.). En 1924, després de patir presó, es va exiliar a França i només va tornar a la península quan es va proclamar la República. El maig de 1931 va ser membre del primer comitè de les acabades de crear Joventuts Revolucionàries saragossanes. L'agost de 1931 va liderar les manifestacions d'aturats i amb Chueca i Andrés va ser membre de la comissió cenetista creada per discutir amb les autoritats les solucions a l'atur. L'octubre de 1931 va ser elegit president dels paletes i manobres. El gener de 1932 fou detingut a Alcorisa i novament a finals d'aquell any. Durant aquest 1932 va organitzar amb Orquín i Santaflorentina una comissió pro obertura del Sindicat de la Construcció. En 1933 va encapçalar el Comitè Nacional abans del de Yoldi. Quan va esclatar la insurrecció anarquista a Aragó el desembre de 1933, va formar part del Comitè Nacional Revolucionari en representació de la regional aragonesa. Va acabar, per aquests fets, empresonat a Saragossa i a Burgos fins abril de 1934. Durant tota la República va ser partidari de la«gimnàstica revolucionària» promoguda per García Oliver i contrari a la moderació d'Abós, Servet i altres, i va publicar articles en CNT (1934) i en Germinal (1936-1937) d'Elx. Lluità a les barricades de Barcelona contra la sublevació militar el 19 de juliol de 1936 i es va enrolar en les columnes anarquistes per lluitar al front d'Aragó, primer en la de Durruti i després en la d'Ortiz. El 25 de juliol de 1936 va encapçalar el Comitè Revolucionari de Casp, càrrec que va deixar l'octubre, i va assistir a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, com a delegat de les columnes de milícies del front, que va acordar la creació del Consell de Defensa d'Aragó i va ser-ne nomenat primer president. El desembre de 1936, quan el Consell de Defensa d'Aragó va aconseguir el vistiplau de les autoritats republicanes, va seguir al front de la institució, essent nomenat el 19 de gener de 1937 delegat governamental d'Aragó. En 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT a València, on va demanar que es fes front a la pressió comunista, però poc després es va produir la reacció contrarevolucionària comunista d'Enrique Líster a Aragó que va suposar la dissolució manu militari del Consell de Defensa aragonès l'11 d'agost de 1937 i el seu empresonament durant 38 dies a prop de València sota l'acusació estalinista de«tràfic de joies». Poc després va marxar amb Antonio Ortiz a Andalusia, cridats per García Oliver, per organitzar la guerrilla, però el juliol de 1938 ambdós van abandonar el país per Andorra fugint dels estalinistes. Diversos sectors confederals van acusar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Establert a França, les autoritats gales el van tancar nou mesos a Marsella i va patir un intent d'assassinat, però finalment va poder fugir a Bolívia en 1947 i a Veneçuela l'any següent. Després d'una temporada per l'Uruguai, Paraguai i Xile, es va instal·lar a Veneçuela, on va fer sa vida treballant del que va poder (paleta, conserge, camioner, etc.), perseguit i abandonat pels seus antics companys que el van considerar un traïdor i un provocador d'escissions. Amb Ortiz, Gordo i altres exiliats, va fundar cap al 1960 el grup americà «Fuerza Única». En 2006, coincidint amb el centenari del naixement de Joaquín Ascaso, l'historiador Alejandro R. Díez Torre va presentar les seves memòries Memorias (1936-1939). Hacia un nuevo Aragón.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Esta entrada es continuación de Jaime Villanueva: Viaje a las iglesias de España (Mallorca). Tomo XXI

    El plan de mis tareas era consiguiente y proporcionado al de la obra que se había de escribir. En esta no podía adoptarse otro método que el que observó el Benedictino Martene, en la que publicó De antiquis ecclesiae ritibus: que es el que señala la misma materia dividida en sus clases principales de sacramentos, fiestas de tempore y de santos, bendiciones y varia disciplina ritual. Asi que , yo distribuí mis copias y observaciones en varios legajos, entresacando de los misales, breviarios, pontificales, ordinarios, consuetas y demas códices rituales impresos y mss., que me vinieron á la mano , lo que sobre cada uno de estos artículos hallé observado en la antigüedad, distinto ó disonante de lo usado en el día, notando también la identidad de las prácticas modernas con las antiguas.

    La experiencia me hizo ver la necesidad de honrar é ilustrar á nuestra Nación con la historia de nuestros antiguos ritos. Porque en efecto, es tan grande su variedad, como la ignorancia en que el citado P. Martene dejó al mundo acerca de ellos. Que cierto no menciona de nuestros usos mas que el Mozárabe, sepultando en el olvido los que se practicaron desde su abolición, hasta la introducción del Breviario Romano por San Pio V., y hasta la época del ritual de Paulo V. Porque es de saber, que aunque en el siglo XI quedó subrogada la liturgia romana á la antiquísima y muy respetable de nuestros Godos , solo lo fue en la substancia, quiero decir, en el orden de las oraciones, lecciones y ceremonias principales, que observaba la cátedra de San Pedro, y no en la identidad de todas ellas; quedando cada obispo hasta todo el siglo XVI en la libertad de establecer algunas oraciones y ceremonias, que nunca se usaron en Roma. Lo mismo hicieron respecto del oficio eclesiástico ; porque adoptando el número, orden y alternativa de salmos, lecciones, responsonos é himnos al estilo romano, conservaron la antiquísima facultad de disponer á su arbitrio de estas partes del rezo clerical, asi como de la abolición é introducción de las fiestas en sus diócesis, y de los ritos con que les parecía debian solemnizarse los misterios de Cristo y de la Virgen. Esto sucedió también en orden á la administración de los sacramentos, funerales y demás actos de la disciplina exterior.

    Y estuvieron tan dispuestas nuestras Iglesias á no perder el goce de estas libertades, que en cuantas he visitado hasta ahora , he hallado que se resistieron casi unánimemente por espacio de 4 y 6 años á admitir el Breviario Romano, mandado adoptar por San Pio V. en el de 1568. Y la gran lumbrera de España D. Antonio Agustín, obispo de Lérida , insigne defensor de la autoridad del romano Pontífice, no dudó ordenar é imprimir en 1571 un nuevo breviario propio de su diócesi, en cuya prefación, que conservo copiada, habla solo de su derecho episcopal en esta parte , sin mentar el decreto del Papa expedido y circulado ya tres años habia. Aun en nuestros dias la Iglesia de Gerona, y hasta pocos siglos ha la de Mallorca, conservaron tenazmente su rito peculiar en las misas episcopales , harto diferente del que prescribe el pontifical romano. Y como este, pudiera citar otros egemplares de la firmeza con que los obispos del siglo XVI, imitando la de los que lo eran en el XI, retuvieron algunos de los usos antiguos, á pesar de lo conveniente que parecia uniformar en todo nuestra disciplina ritual con la romana.

    Jaime Villanueva: Noticia del viage literario a las iglesias de España, emprendido de orden del rey en al año 1802. Escrita en el de 1814. La publica un amigo del autor (P. J. Mallén) (1820), págs 16 y ss.

    Viage literario a las iglesias de España. Tomo XXII

    Villanueva02

    Índice

    • Índice de las cartas que contiene este tomo.
    • Fé de Erratas.
    • Carta CXLIX. Continúa el catálogo de los Obispos de Mallorca.
    • Carta CL. Concluye el catálogo de los Obispos de Mallorca.
    • Carta CLI. Escasa noticia de los sínodos celebrados en esta iglesia: tiempo y rito de su celebracion.
    • Carta CLII. Códices rituales existentes en Mallorca: noticia de algunos ritos antiguos de su iglesia: solemnidad notable de la misa pontifical: funeral de sus Obispos: muestra de las neumas en su canto: modo singular con que se cantaban los himnos de las horas en algunas fiestas: culto de los llamados Santos Mártires Cabrit y Bassa é historia de su martirio.
    • Carta CLIII. Noticia de algunas bibliotecas de Palma de Mallorca y de sus libros y códices mas raros y no conocidos.
    • Carta CLIV. Por qué esta isla y reino se llamó en plural Maioricarum: cuando comenzó su capital á llamarse Palma. Noticia de algunas de sus monedas despues de la conquista. Su lonja ó casa de contratacion Relox mallorquin: costumbre de contar separadamente las horas del dia y de la noche. Qué era la campana de los ladrones: inscripcion de una antigua del convento de Santo Domingo. Cómo se contaron los años en esta iglesia. Copia de las inscripciones hebreas que se hallan en dos cetros antiguos de la catedral. Noticia de algunos privilegios concedidos á los Judios de Mallorca. Cartas inéditas de Fr. Bernardo Boil, ermitaño de Monserrate.
    • Apéndice de documentos.
    • Índice de las cosas mas notables.

    Enlace a este tomo: Reproducción del original de Viage literario a las iglesias de España. Tomo XXII, Jaime Villanueva, Madrid, Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1852

    Ficha bibliográfica

    ****** ****** ****** ****** ******

    La digitalización que ofrece la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes es en forma de fotografías. Interet Archive la presenta en diversos formatos: pdf, epub, Kindle, Text-

    • Author: Villanueva, Jaime, 1766-1824; Real Academia de la Historia (Spain); Villanueva, Joaquín Lorenzo, 1757-1837
    • Volume: 21-22
    • Publisher: Madrid : Imprenta real
    • Pages: 708
    • Digitizing sponsor: University of Toronto
    • Enlace


    • Author: Villanueva, Jaime, 1766-1824; Real Academia de la Historia (Spain); Villanueva, Joaquín Lorenzo, 1757-1837
    • Volume: 21
    • Publisher: Madrid : Imprenta real
    • Pages: 336
    • Digitizing sponsor: University of Toronto
    • Enlace


    • Author: Villanueva, Jaime, 1766-1824; Real Academia de la Historia (Spain); Villanueva, Joaquín Lorenzo, 1757-1837
    • Volume: 22
    • Publisher: Madrid : Imprenta real
    • Pages: 384
    • Digitizing sponsor: University of Toronto
    • Enlace

    0 0

    Els propietaris de Can Nofre, a Manacor organitzen un combat de picat. Amb menu de: picada, aguiat de pilotes i ensaïmada o greixonera casolanes i cafè i beguda per 13€ que cal reservar als tfs:871987249/667031714.

    En haver sopat hi tendrà lloc un combat de picat entre les Glosadores de Mallorca Antònia Nicolau "Pipiu" i Maribel Servera "Figona" i el glosador Mateu "Xurí". 


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

     Precs, preguntes que vam realitzar al darrer ple i respostes.

    - En compliment de la moció aprovada al darrer ple demanam la retirada de la placa dedicada a Jaume Matas a la Plaça dels Seglars, placa posada amb motiu de les obres de prolongació de l’escalonada del Calvari (maig 1999)

    Resposta del batle, Tomeu Cifre (PP); es farà quan es pugui garantir que resti curiós

    Com sabeu al ple de gener vam aprovar per unanimitat eliminar les plaques amb noms de polítics corruptes . En aquell moment pensavam que la moció només afectava a la placa de la Plaça Major dedicada a Jaume Matas però una recent poda ha deixat al descobert la placa indicada que esperam es retiri en breu. A més recordam que encara tenim les  plaques d'en  Jaume Matas Centre al  de Salut del Moll i al col·legi Port de Pollença que l'Ajuntament ha de demanar retirar a les conselleries corresponents

    - Demanam iniciar el concurs d'idees de la pescateria des del principi partint del procés de participació ciutadana que va aprovar el ple de l'Ajuntament.

    Resposta del batle, Tomeu Cifre (PP); el procés ja es troba a la darrera fase d'adjudicació amb la petició d'un informe complementari d'clariment al jurat tècnic. Serà debatut i millorat amb tota la participació que s'hagi de fer. No hi ha una partida d'execució de l'edifici de la pescateria al pressupost del 2015. Després de 20 anys no hi ha cap pressa.

    Com us vam informar a la mesa de contractació vam demanar informació complementària sobre l'informe presentat pel jurat; caldria un informe explicant com el jurat ha arribat a les puntuacions finals dels projectes i un informe confirmant que no s'han d'excloure de la valoració les propostes que incompleixen el Pla Especial Centre Històric. Tot el procés en torn a la pescateria ha estat un despropòsit i a Alternativa per Pollença (A) consideram que cal iniciar el concurs d'idees des del principi partint del procés de participació ciutadana que va aprovar el ple de l'Ajuntament (veure article).

    - Demanam que l’Ajuntament s’informi i ens informi de les possibles immobles que hagi pugui registrar el bisbat utilitzatn els mecanismes legal que va introduir el govern d’Aznar a la llei hipotecària.

    Resposta del batle, Tomeu Cifre (PP); no ho sap, no ha hagut temps d'anar al registre

    Esperam que abans del darrer ple trobi temps per cercar aquesta informació. Ens preocupa que el bisbat a l'igual que ha fet a altres pobles pugui haver registrar com seus immobles que no ho són.

    - A pesar de que Pollença no és Zona de Gran Afluència Turística del 30 d’octubre al 15 de març, hi ha un negoci de més de 300 mts, el que seria l'antic Syp al costat del polígon que segueix obrint diumenges i festius. S'ha fet des de l'Ajuntament alguna gestió per evitar aquest incompliment de la llei?

    Resposta del batle, Tomeu Cifre (PP); Sí se va tenir una queixa i s'ha passat a Comerç.

    La llei ha de ser igual per a tothom.

     - Fa uns mesos el batle va dir a aquest ple que l'empresa Virtual Think Comunicación, contractada com intermediària per contractar publicitat a la premsa, sortia més econòmica que contractar-la directament. Quines dades objectives pot aportar el batle per sostenir aquesta informació? Aquesta empresa també s'ha encarregat del merchandansing de la Fira del Vi? Quina ha estat la facturació d'aquesta empresa a l'Ajuntament al 2014? Ens pot donat ja el regidor la xifra del cost de la Fira del Vi?

    Resposta del batle, Tomeu Cifre (PP); Mirarem de tenir-ho. Es més assequible quan es contracta legalment el té contrastat igual que al Festival de que surt bé de cost. La Fira del Vi no arriba al 20.000 euros.

    Ja que les preguntes es presenten per escrit ens agradarien respostes més concrets i documentades. Pensam que no és tan complica presentar un document amb les despeses exactes de la Fira del Vi i altre demostrant l'estalvi que el batle diu tenir contrastat.

    L'Ara Balears va informar (article) que Virtual Think Comunicación havia oferit
    a revistes locals que formen part de la Premsa Forana una entrevista amb Bauzá i que sinó interessava podia facilitar una entrevista prefabricada en format publicitari (s’entén que pagant). Aquesta empresa sembla que només fa feines encomanades per administracions governades pel Partit Popular. I a Pollença per exemple a la seva pàgina web apareix merchandansing de la Fira del Vi. També cal dir que el PP&PI aquesta legislatura han deixat de contractar publicitat directa a la premsa per utilitzar Virtual Think com intermediari.

    Quan vam fer pública la valoració del concurs, el Punt Informatiu va titular la notícia " Alternativa cola la valoració del concurs de la peixateria". Volem aclarir que no van "colar" res, vam informar i criticar. La valoració del concurs de la peixateria ja havia estat publicada a la pàgina web municipal, això sí havia que cercar-la i és que com denunciam continuament la pàgina web municipal a l'igual que el facebbok institucionals estan pensats més com mitjans de propaganda que com mitjans d'informació pública. 

    El projecte més valorats pel Jurat ha estat Macellum (4,70 punts (al nostre perfil de facebook teniu més fotografies dels projectes)

    MACELLUM

     

     

     


    0 0

    El proper 13 de març a partir de les 20h hi haurà un taller de gloses dirigit i presentat per Felip Munar i amb participació de diferents glosadors de Mallorca, a la Llibreria Lluna del Carrer General Riera de Palma. En acabar, s'oferirà un combat de picat.

    0 0

    "Andreu Ferret, Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Francisco Monge, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Francesc de B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera..."


    Miquel López Crespí i Josep M. Llompart. Josep M. Llompart presentava l'obra de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres de l'any 1987.

    Llompart de la Peña: "La Columna de foc".

    Aquest article té el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas, la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".

    El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles illustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.

    Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".

    Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc de B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.

    Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·lectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.

    Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, els encarregats de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita contra la dictadura. "La Columna de foc" de Llompart de la Peña esdevenia, doncs, una eina essencial i única en la lluita per la llibertat.

    Dies inoblidables, aquells, quan encara les traïdes i les renuncies no s'havien consumat a fons i, amb certa il·lusió, podíem imaginar que amb la lluita i l'esforç popular podríem anar redreçant la situació a què ens abocaven els partits que ajudaven a consolidar els plans del franquisme reciclat.

    Miquel López Crespí

    (14-IV-02)


    0 0
  • 03/13/15--16:09: Viva México !
  • No són ganes de fer un titular cridaner per aquest article. És el nom de la setmana dedicada a aquest país que es celebrarà en el proper Festival de Pollença. Sempre ha estat una qüestió complicada la de ser crítics amb el Festival. El Festival es mereix la millor gestió possible i per això des del PSM sempre que hem pogut hem intentat millorar les coses des de dins, evitant l'excessiu renou mediàtic que pogués devaluar el nom del Festival de cara a l'exterior i evitant que les crítiques es puguin interpretar com un qüestionament dels artistes que hi participen. A més, de cara a la opinió pública, pels partits és complicat posar de manifest les deficiències en la gestió quan els mitjans de comunicació recullen i alaben els grans noms dels artistes convidats a cada edició; és molt fàcil que a qui ho faci el titllin de aixafaguitarres -mai millor dit-. Es va veure clarament en la primera edició que es va organitzar en la present legislatura, quan es va contractar a l'actual director. Llavors es va canviar radicalment el model de Festival, sense cap tipus de consens o debat públic, i tot foren lloances per la gran renovació i pels personatges mediàticament coneguts que vindrien al Festival. No fou fins mesos després, quan es varen conèixer els resultats d'aquell Festival amb un contundent informe d'Intervenció i amb baixada d'assistents i de recaptació, així com unes maniobres de contractació i esponsorització encara no prou aclarides, que tothom se'n dugué les mans al cap.

    Si qualque cosa ha caracteritzat el Festival d'aquesta legislatura ha estat la improvisació i la falta de model. Si anys enrere el de Pollença era un Festival de música clàssica important dins Europa (no de nivell prèmium, no ens enganem, però sí important) ara no sabem ben bé que és ni que ofereix. Tot depèn dels contactes i de l'agenda d'aquell any del seu Director, Joan Valent, i dels doblers que l'Ajuntament posi per fer contractació. Del model multidisciplinar (música, cinema, escultura, literatura, concerts al carrer i en altres escenaris...) d'aquell 2012 s'ha passat a un «Viva México» del 2015 amb una setmana dedicada a aquest país -música, però també gastronomia- , un competidor turístic de les nostres Illes.

    No pot ser que el que ofereix el Festival no segueixi una línia clara i desvinculada del tutelatge de l'administració que el finància, l'Ajuntament (perduda ja la subvenció de la Conselleria de Turisme). Però es clar, qui l'hauria de tutelar? un Patronat que està desfet? Un batle que fins que no li va dimitir la regidora de cultura no s'havia preocupat mai pel Festival, tot i ser-ne el president ja l'any 2006? el regidor de cultura actual, ara membre d'un partit que fins fa dos dies criticava la gestió feta per la cap de llista del propi regidor de cultura?

    El Festival és molt fràgil, ja que administrativament no té més entitat que ser un capítol dels Pressuposts Municipals que s'ha de renovar cada any. Cal donar-li l'entitat que es mereix i cal posar ordre, criteri i donar continuïtat. Per això la creació d'un Fundació -o una entitat equivalent- seria clau per donar criteri i marcar pautes més enllà de les engronsades polítiques o dels canvis de regidor o de Director Artístic. Visca Mèxic, però especialment visca el Festival de Pollença, per molts anys.

    PD: Del desembarcament de polítics a la fira de Berlin en parlarem més endavant

     

     No és casualitat que qui col·labori amb el Festival no sigui una institució cultural mexicana, sinó una turística. Els assistents als actes del Festival són un públic molt interessant per la promoció turística de Méxic

    Veure la web del Festival 2015

     

     

     

     

     


    0 0

     

                      El món que ve en  24 enunciats.

             Proemi.

        Els catalans, tant els insulars com els peninsulars, continuen sotmesos al bombardeig d'uns mitjans de comunicació que són una deriva del franquisme (L'oligarquia franquista no ha estat foragitada, sinó que continua mantenint el control dels aparells del Poder). Alhora aquests mitjans són instruments per a difondre els missatges del neoliberalisme  i del programari de Washington i Brussel·les (De Washington, en darrer terme).

         Per descomptat, les amples masses espanyoles també estan sotmeses a la deriva franquista neoliberal (Franquisme neoliberal: convé recordar que el president Eisenhower va aterrar a Madrid el 1953 per fer-se la foto amb el general Franco).

       La destrucció i el caos que provoca l'actual capitalisme afecta greument als països de la Unió Europea, al més febles, en especial.

         Tot i que tenen el monopoli dels grans mitjans, les elits capitalistes no poden evitar la rebel·lió de les amples masses treballadores (Syriza i Podemos en serien dues mostres destacades del fenomen).

         

        Per altra banda, els grans mitjans de comunicació mostren símptomes d'esgotament. De cada vegada són més els investigadors que expliciten el desordre social que provoca el capitalisme actual, molts dels quals tenen accés a les pàgines de la premsa neocon (Un cas notable i pròxim l'ofereix el diari Ara, 8.3.2015, on el director del diari, En Carles Capdevila, entrevista a la investigadora Na Saskia Sassen, de la qual es destaca la frase La situació és tan extrema que o diem prou o acabarem empobrits tots, en referència a la Unió Europea. O sigui, el diari neocon contradiu la seva pròpia línia ideològica!).

        24 enunciats, fets amb la intenció de contribuir a l'avançament de l'esperit crític entre els navegants catalans (Com explico als meus escrits, és incongruent que l'independentisme català vagi de bracet amb les elits neoliberals. Podeu veure el post  L'estrafolari independentisme català exalça l'Imperi.).

          Fins aquí, fi del proemi.

        Vegeu els enunciats:

    1.   Als propers anys, continuarà el desplegament econòmic de la Xina, i, en paral·lel, continuarà la desindustrialització dels Estats Units (Podeu veure el meu escrit  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen 2. L'estratègia suprema.).

    2.    Destacarà el creixement de les indústries xineses d'alta tecnologia Des de principis del segle, la Xina va esdevenir la primera potència industrial del món (Quina gràcia!: Fins ara els mitjans ''occidentals'' la denominaven economia emergent. S'ha de saber: la Xina produeix i consumeix vuit vegades més acer que els EUA).

    3.      Es farà palès que som dins un nou cicle històric. Com havia estat durant mil·lenis, l'Àsia serà  el centre del món; i la Xina  tornarà a ser l'Imperi del Mig (Per veure el tema a fons, podeu baixar el post  La Xina, la civilització vertical (2)) .

    4.    D'ara a 2020, s'esfondrarà l'imperi ianqui (L'Imperi del Caos, com l'han batejat). Minvada la capacitat competitiva de la indústria dels Estats Units, Washington ha fet recurs a una creixent intervenció (a la manera d'un gang mafiós) en les qüestions internes dels altres Estats. I, en tot moment, branda el seu poder militar  (El pressupost de defensa dels EUA supera el conjunt  dels pressupostos de les grans potències militars).

    5.   Tot i el creixent intervencionisme dels EUA, el multilateralisme global és de cada vegada més manifest.  O sigui, no és el cas que el militarisme ianqui aturi el procés de desindustrialització que afecta els Estats Units.

    6.     la Xina segueix una estratègia de no intervenció en política internacional i de no confrontació amb els Estats Units.   Però, alhora, la Xina ha desplegat la seva capacitat militar en paral·lel al seu desplegament econòmic. L'enunciat fa: Si la Xina  ha superat els EUA com a potència industrial, es de preveure que també els superi en relació a la indústria d'armament.

    7.    la Xina ha fet saber que disposa de míssils hipersònics, amb la qual cosa fa palès que la pretensió de Washington d'aconseguir la immunitat respecte als míssils balístics intercontinentals  era una pura il·lusió.  

    8.    S'ha de saber: Al 2004 es publicaren les estadístiques segons les quals la Xina tenia quatre vegades més d'enginyers que els Estats Units.

    9.     S'ha de girar el mitjó de la premsa ''occidental'' (o sigui, 'de les Corporacions neoliberals''), mitjó que presenta la Xina com economia emergent amb una indústria de baixa qualitat basada amb la mà d'obra barata. Girant el mitjó, s'ha de dir que la Xina, al 2015, és la primera potència mundial pel nombre d'universitats, pel nombre de llicenciats en ciències i en enginyeria, pel nombre de centres d'investigació científica i tecnològica, i pel nombre de centres d'investigació d'alta tecnologia. En relació a aquests quatre darrers enunciats podeu veure les pàgines web següents China realiza un exitoso ensayo del misil hipersónico WU-14 - RTChina lanza un misil intercontinental de prueba que podría alcanzar EE.UU. -  RT   China entra en la carrera mundial por crear naves submarinas ultrarrápidas - RT.

    10.                  Les previsions són que la Xina mantindrà un creixement alt, al voltant del 7 % anual. Per tant, en el món que ve es farà de cada vegada més palès el fracàs del capitalisme neoliberal.

    11.                  Si en 37 anys la Xina ha passat de país subdesenvolupat a primera potència econòmica mundial, s'ha de concloure que el sistema xinès (el socialisme a la manera xinesa, creat per En Deng Xiaobing) és l'alternativa al capitalisme, s'ha de concloure, segons la lògica i el pragmatisme.

    12.                  El món que ve és un món multilateral. No és el cas que s'estableixi una coexistència entre  dues superpotències mundials com va succeir entre 1945 i 1990. Allò que ara ja és present (i que incrementarà la seva presència de cada vegada més) és l'aparició a l'escena històrica de grans països que fins ara on suposava irrellevants (segons els mitjans ''occidentals'').  D'entre tots aquests, destaca l'Índia, país que és la tercera economia mundial (Vegeu la web FMI: España baja en la clasificación y ya es solo la 14ª economía del mundo | Economía | EL PAÍS). 

    13.                  Amb l'esfondrament de l'URSS,  1990, Rússia iniciava un període molt tèrbol; perdia la condició de superpotència. A l'any 2000, amb l'arribada d'En Vladímir Putin a la presidència, Rússia recuperava el paper de protagonista de la política mundial. Com explica En Gorbatxev, En Putin va salvar Rússia de la desintegració.  L'enunciat fa així:  Tan bon punt  Rússia es va recuperar, va tornar a ser l'eix dels països que s'oposen a la política  de Washington d'establir un imperi mundial.

    14.                     Sota el guiatge d'En Putin, Rússia esdevingué una economia emergent com la batejaren els mitjans de les Corporacions. Rússia entrà a formar part dels denominats  BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sudàfrica), països que destacaven pel seu elevat índex de creixement econòmic. L'enunciat: Washington considerà una greu amenaça la recuperació de Rússia; d'aquí que hagi desplegat tot de plans estratègics amb l'objectiu de desestabilitzar Rússia i fer caure el govern d'En Putin per mitjà d'una revolució taronja (Tipus de revolució de la qual  Washington n'és addicte).

    15.                     La continuació de la presidència de Putin i el paper de Rússia com a principal opositor a l'imperialisme dels Estats Units  ha determinat la creixent confrontació dels dos països a l'escenari mundial, fins al punt de ser definida, la confrontació,  com a nova guerra freda.

    16.                  Actualment, Rússia torna a competir amb els Estats Units en matèria d'alta tecnologia armamentista. En particular, s'ha de saber que Rússia és el segon gran exportador mundial d'armament, seguint molt de prop als Estats Units.

    17.                  L'aparent contradicció:  Tot i que la Xina és la primera economia mundial i la primera potència del bloc opositor a l'imperialisme ianqui,  no lidera el bloc, sinó que deixa el lideratge a Rússia. Explicació: la Xina, encara que té el major pressupost de defensa al darrere del dels Estats Units,  ha evitat i evita la confrontació amb Washington. La Xina continua mantenint la seva política  (iniciada per En Xiaobing) de no intervenció en els assumptes interns dels altres Estats.

    18.                  La Xina s'até als principis de  L'Art de la guerra de Sunzi, tractat segons el qual, en una guerra, la victòria suprema és aquella que aconsegueix la rendició de l'exèrcit enemic sense haver d'entrar en combat. A considerar:  Si es manté l'actual ritme de creixement del poder militar (de Xina-EUA), llavors s'arribarà a un punt  en que es farà evident la superioritat militar de la Xina (els EUA s'hauran de rendir i renunciar  a la seva idea de l'imperi). Podeu veure la qüestió fascinant del submarí hipersònic; partint de la costa xinesa, aquest navili arribaria a la costa americana en unes poques hores; vegeu el post Shangai-San Francisco  en 100 minuts. També podeu baixar la web China apuesta por la nueva tecnologia militar.

    19.                  La Unió Europea (així com l'OTAN) és una creació de Washington al servei dels interessos dels Estats Units (enunciat que és sostingut per molts d'analistes de geopolítica  mundial, els nord-americans inclosos).  L'enunciat fa així:  La Unió Europea, de fet, no pot prendre iniciatives en política exterior; d'aquí que la Unió Europea no té política pròpia a l'escenari internacional. I per altre costat, tan bon punt un país esdevé membre de  la Unió Europea, deixa de ser agent particular de la política internacional; és a dir, perd la seva condició de país sobirà. 

    20.                  Rússia ha esdevingut el principal oponent als EUA, jo deia.  Però no és el cas que ara es doni un revival de l'antiga confrontació mundial Moscou-Washington que hi havia a l'època de la Unió Soviètica. L'enunciat: Ara, realment, és la Xina la potència que fa entrar en crisi l'estratègia de Washington.

    21.                  Seria   un error d'apreciació suposar la continuació d'un món bipolar on els dos pols són els EUA i la Xina. De fet, el món global ja rutlla a la manera multilateral. Actualment, el protagonisme mundial  no queda reservat per dues (o unes poques) grans superpotències. Per una banda, l'Àsia ha recuperat la ''centralitat'' mundial; i, per l'altra banda, no són pocs els nous  grans països que són decisius  a l'hora de fer moure el món. Al costat dels BRICS,  es poden citar països com són Corea, Indonèsia (4art país més poblat del món), Turquia, Nigèria, Mèxic, Veneçuela, Pakistan, Vietnam i d'altres (S'ha de recordar: el Vietnam va guanyar la guerra als EUA).

    22.                  A l'hora d'entendre les forces profundes que mouen el món, s'ha de destacar el cas notable de l'emergència de l'Iran, l'antiga Pèrsia. No perquè sí,  el president dels Estats Units, En George W. Bush,  va qualificar l'Iran com un dels ''eixos del mal'' (l'altre eix era Corea del Nord).  Allò més notable és que l'Iran ha sigut capaç de resistir totes les maniobres de destrucció fetes per l'imperi ianqui.  I encara més notable és  que l'Iran, en unes condicions tan adverses, hagi esdevingut la primera potència industrial de l'Orient Mitjà. I encara més sorprenent que sigui una potència mundial en alta tecnologia (Per a valorar la capacitat militar de l'Iran: La seva alta tecnologia  posa en crisi d'autoritat a la cinquena flota dels EUA establerta al Golf Pèrsic. Vegeu el post  L'Iran espanta els Estats Units.).

    23.                  La Unió Europea és una creació Washington, jo deia.  Però un hom podria pensar que, malgrat la pèrdua de la sobirania, els Estats que conformen la UE n'aconsegueixen seguretat econòmica. Però tothom ha vist que no era així, que la Unió Europea continua incapaç de sortir de la crisi econòmica que l'afecta. L'enunciat:  Washington sacrifica els seus vassalls  europeus en la seva pugna amb Moscou.

    24.                  Per altra banda, en contra de la presumpció, els països econòmicament més febles del Sud i de l'Est de la UE resten indefensos sotmesos al espoli de les Corporacions financeres.  S'ha de preveure la revolta de les amples masses d'aquests països. La UE és un construcció sobre falsos fonaments, construcció que forçosament caurà esfondrada.

       

         

           

       


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 154 | 155 | (Page 156) | 157 | 158 | .... | 465 | newer