[12/03] «Cultura Proletaria» -
Matteucci - Seyssel - Tapiolas - Edgar Rodrigues - Domingo Germinal -
Montseny - Estève - Vassev - Ascaso - Borda - Lamberet -
Martínez Guerricabeitia - Rude - Saldaña - RoldanAnarcoefemèrides
del 12 de març
Esdeveniments
- Surt Cultura Proletaria:
El 12 de març de 1927 surt a Nova York (Nova York, EUA) el
primer número de Cultura
Proletaria. Periódico de ideas, doctrina y combate. Portavoz
de grupos
anarquistas de lengua castellana en Estados Unidos. Va ser la
segona època
de la publicació en castellà del mateix nom
publicada en 1910 a Brooklin (Nova
York) per l'anarquista català Pere Esteve i
continuació de Cultura Obrera
(1911-1917 i 1921-1925). En aquesta ocasió fou dirigida per
R. A. Muller i, més
tard, per Marcelino García. La periodicitat fou setmanal
fins al juliol de 1932
i després aparegué irregularment. Hi trobem
textos de Fontaura i Guede, entre
d'altres. A partir de 1931 el periòdic informa sobre la
política de la II
República espanyola i reivindica la revolució a
la Península. En la secció «De
todas partes» apareixen notícies de la realitat
peninsular i europea, a més de
ressenyes de mítings i de conferències, etc. En
sortiren 1.255 números, l'últim
el 20 de novembre de 1953.
Naixements
- Florido
Matteucci: El 12 de març de 1858 neix a
Città di Castello (Úmbria, Itàlia)
l'anarquista Florido Matteucci –també citat Matteuzzi.
Sos pares, petits propietaris, es deien Andrea Matteucci i Lucia
Nocetti. A 18
anys, quan estudiava a Pavia (Llombardia, Itàlia),
s'adherí a l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Entre maig i octubre de 1876
col·laborà
en el periòdic anarquista Patatrac!
Monitore dei perduti della valle tiberina, publicat per
Agostino Pistolesi.
Amb aquest últim, fundà a Città di
Castello el Circolo di Studi
Economico-Sociali (CSES, Cercle d'Estudis Economicosocials), afiliat a
la
Federazione Marchigiana-Umbra (FMU, Federació de les Marques
i Úmbria) de l'AIT,
de la qual assumí la Comissió de Propaganda. En
contacte amb la Secció de
Ceresio (Secció
del Llac de Lugano), grup dissident que se separà de la
Federació del Jura de l'AIT sota l'impuls de
Benoît Malon i en el qual van
entrar formar part destacats anarquistes (Ludovico Nabruzzi,
Joseph Favre, Tito Zanardelli,
Natale Imperatori, Mattia Schyzerlh, Enrico Bignami,
Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti, Domenico Scaglieri, etc.),
s'oposà
ràpidament a les seves tesis legalistes. El gener de 1877
era secretari de
Correspondència de la Federació Napolitana de
l'AIT i el febrer d'aquell any
participà en els treballs del Congrés de la
Federació de l'Alta Itàlia de la
Internacional, que se celebrà a Milà, on
sostingué les posicions de la minoria
insurreccionalista en representació del CSES
de Pavia.
L'abril d'aquell any, participà en la temptativa
d'insurrecció
popular al massís del Matese, al nord de Nàpols
(Campània, Itàlia), dirigida
per Errico Malatesta, Cesare Ceccarelli i Carlo Cafiero,
però va ser detingut a
Pontelandolfo (Campània, Itàlia), amb Cesare
Ceccarelli, Giuseppe Gagliardi i Silvio Fruggieri,
just abans de l'aixecament. A la presó de Benevent
(Campània, Itàlia) estudià
anglès, castellà i alemany. El gener de 1878, a
resultes d'una amnistia, va ser
alliberat. Arran del IV
Congrés de la Federació Italiana
de l'AIT, celebrat clandestinament a Pisa (Toscana, Itàlia)
l'abril de 1878, va
ser nomenat, amb Giuseppe Foglia i Emilio Covelli, membre de la
Comissió de
Correspondència a la nova seu traslladada interinament de
Florència a Gènova.
Partidari de les posicions més intransigents,
tornà a Città di Castello i passà
a la clandestinitat. Defensà la insurrecció
armada i durant la tardor de 1878
assistí a un congrés a Florència on es
discutiren les accions a prendre en
aquest sentit. El 22 d'octubre de 1878 va ser detingut a Perugia
(Úmbria,
Itàlia); jutjat, el desembre d'aquell any va ser condemnat
per «violació
d'amonestació» i per«utilització de passaport d'alta
persona», però va ser
escarcerat a començaments de 1879. El novembre de 1879 fou
implicat en
l'anomenat «Procés de
Florència», però va ser absolt i
alliberat el gener de
1880. El març d'aquell any va ser condemnat a dos anys
d'assignació de residència
i enviat a Pantelleria (Sicília). Aconseguí fugir
quan els carrabiners el
vingueren a detenir i pogué arribar a Lugano (Ticino,
Suïssa), on poc després
es reuní amb sa companya. El 5 de desembre de 1880, amb
altres companys
refugiats a Lugano (Gaetano Grassi, Carlo Cafiero i
Egisto Marzoli),
participà en el Congrés de la
Federació Italiana de l'AIT celebrat a Chiasso
(Mendrisio, Ticino,
Suïssa); enquadrat en el sector
dels intransigents, signà la declaració de
Cafiero en el congrés. Entre 1880 i
1885 viatjà constantment entre Ginebra (Ginebra,
Suïssa) i Alexandria (Egipte),
on fou responsable de l'edició de premsa clandestina i on en
1881 es va veure
obligat a fugir cap a la Costa Blava (Marsella, Niça, Canes,
Menton). Fou
membre del grup anarquista «Les Fils de la
Misère» (Els Fills de la Misèria),
creat durant la primavera de 1884 a Niça, i del qual eren
membres Giacobi,
Sartoris, Ciao Zavoli i Vanucci. El febrer de 1885 va ser expulsat de Marsella
(Provença, Occitània), ben igual que
la resta de membres italians del grup, i després d'una
passada el març per Barcelona
(Catalunya), on restà cinc dies empresonat i d'on
també fou expulsat, arribà a
Suïssa. Establert de nou a Lugano,
freqüentà el grup anarquista al voltant de
Cafiero. El 24 de juny de 1885 va ser detingut«il·legalment» pels carrabiners
italians a Chiasso, acusat d'haver intentat de penetrar clandestinament
a
Itàlia i empresonat durant dos mesos. Arran d'una protesta
formal del Cantó de
Ticino, les autoritats italianes reconegueren l'il·legalitat
d'aquesta detenció
en territori suís, però l'incident es
tancà després que Matteucci marxés cap
a
Amèrica, ja que, un cop lliure, s'embarcà amb sa
família cap a l'Argentina. En
1896 fundà i dirigí a Buenos Aires (Argentina) el
periòdic sindicalista
bilingüe (italià, amb articles en lígur,
i castellà) Il Progresso de la
Boca / El Progreso de la Boca. Semanario noticioso y
comercial i col·laborà ocasionalment en
diversos periòdics obrers, com ara La
Scintilla i La Rivendicazione.
També s'integrà en la lògica
maçònica «Frateli
d'Itàlia». President del Club «Giordano
Bruno», fou el promotor del I Congrés
Anticlerical Sud-americà que se celebrà en 1900 a
Buenos Aires. Sense renegar
dels seus ideals, es retirà de tota militància
anarquista. Treballà d'empleat a
la Casa Internacional Mútua de Pensions i
esdevingué cap de secció i agent
comissionista de l'empresa. En 1924 estava subscrit a la revista Pensiero e Volontà i en 1926
participà
en la subscripció a favor d'Errico Malatesta. S'ignora la
data i el lloc de la
seva mort.
***
- Augustin
Seyssel: El 12 de març de 1861 neix al IV
Districte de Lió (Arpitània)
l'anarquista Augustin Seyssel. Es guanyava la vida com a teixidor,
conserge i
venedor de diaris. Entre abril i maig de 1892 es va veure implicat en
una acusació
per «associació de malfactors» en
previsió de les celebracions del Primer de
Maig i del judici de Ravachol. El 30 d'abril de 1892 va ser delsúltims
detinguts, amb Ancian, Vincent Berthaud, Léopold Faty,
Lombard, Louise Hugonard
i alguns altres. Alliberat el 6 d'abril, marxà un temps de
Lió. Durant l'estiu
de 1893 participà, amb altres companys (Jean Boget,
Camberousse, Desgranges,
Jean Rocca, Poyet, Lombard, Marius Blain, L. J. Jacomme, Philippe
Sanlaville, i
Puillet), en algunes reunions preparatòries per al
llançament del periòdic L'Insurgé.
Va ser detingut i el seu
domicili escorcollat en diverses agafades d'anarquistes, com ara les de
l'1 de
gener, del 19 de febrer i del 6 de juliol de 1894, però,
sense cap prova contra
ell, sempre va ser alliberat. Fou present a les quatre
conferències que
Sébastien Faure donà entre el 24 d'agost i el 4
de setembre de 1895 a Lió, a
les quals anaren milers de persones. Entre 1898 i 1899
assistí a algunes conferències
d'oradors (Sébastien Faure, Antoine Cyvoct, etc.) a favor
d'Alfred Dreyfus i de
la Lliga de Defensa Republicana (LDR).
***
- Llorenç Tapiolas
Vancells: El
12 de març de 1904 neix a Terrassa (Vallès
Occidental, Catalunya) l'anarquista
i anarcosindicalista Llorenç Tapiolas Vancells
--també citat Vancell i
Balcells. Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Terrassa,
en 1932 va ser detingut arran
de la vaga general i de l'aixecament revolucionari de Terrassa del 14
al 16 de
febrer d'aquell any que assaltà l'Ajuntament i
proclamà el comunisme
llibertari. Jutjat amb 41 companys més el 24 de juliol de
1932, va ser defensat
per Eduardo Barriobero Herrán, però fou condemnat
a 20 anys de presó com a un
dels caps de la insurrecció. Tancat a Barcelona, en 1934 es
beneficià de l'amnistia
proclamada aquell any. Amb el triomf feixista de 1939 passà
a França. Llorenç
Tapiolas Vancells va morir en 1945 a Fumel (Aquitània,
Occitània).
***
-
Edgar Rodrigues: El
12 de març de 1921 neix a Angeiras, al nord de la ciutat de
Matosinhos (Porto,
Nord, Portugal), l'historiador, arxiver i escriptor anarquista
Antônio
Francisco Correia, més conegut sota el pseudònim
d'Edgar Rodrigues. Sos pares van ser
Manuel Francisco Correia i
Albina da Silva Santos. Son pare era militant anarcosindicalista i
estava
afiliat al Sindicat de les Quatre Arts de la Confederació
General del Treball
(CGT) i a l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT), i realitzava diferents
feines relacionades amb la construcció civil a Mathosinhos.
A finals de 1933, a
causa de la repressió engegada per la dictadura
d'Antônio Oliveira Salazar, el
Sindicat de les Quatre Arts es va veure obligat a tancar la seva seu
oficial i
part del seu patrimoni documental va ser guardat al domicili de Manuel
Francisco Correia, on també es realitzaven reunions
clandestines nocturnes del
seu grup directiu. Aquest fou l'ambient que visqué l'infant
Antônio Francisco
Correia. En 1936, la Policia de Vigilància i Defensa de
l'Estat (PVDE) --la
policia política del règim salazarista que a
partir de 1945 passarà a dir-se
Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE)--,
envaí de matinada la
llar de Manuel Francisco Correia i el detingué. Son fill el
visità sovint a la
presó de la PVDE durant les deu setmanes que
estigué tancat sense cap
processament ni judici. Quan fou alliberat, va ser acomiadat de la
feina, fet
que sumí sa família en una situació
difícil. Els dos primers llibres que va
comprar Antônio Francisco Correia van ser A
velhice do Padre Eterno, del poeta Guerra Junqueiro, i Conquista do pão, de Piotr Kropotkin. En 1938 va
escriure el seu primer article per al periòdic Primeiro
de Janeiro de
Porto, però no fou publicat a causa de la censura. En
aquesta època ja havia
començat a escriure els primers esborranys del que seria el
seu primer llibre.
Com que en aquella època estava prohibit manifestar-se pel
Primer de Maig, l'1
de maig de 1939, amb altres companys, no varen anar a la feina com a
forma de
protesta i es reuniren per reafirmar els orígens anarquistes
de la data. L'1 de
març de 1940 entrà a formar part del grup de
teatre d'aficionats «Flor da
Mocidade», de Santa Cruz Bispo de Matosinhos, on
conegué Ondina dos Anjos da
Costa Santos, que esdevindrà sa companya durant tota sa
vida. També formà part
de la direcció del grup dramàtic«Alegres de Perafita», on conegué el
militant
anarquista José Marques da Costa. En 1948 conegué
en la clandestinitat
l'anarquista Luis Joaquim Portela, que s'havia fugat amb cinc companys
el
setembre de 1946 de la fortalesa de Peniche, al qual ajuda a aconseguir
documentació falsa, però, a causa d'una
delació, el 10 de setembre de 1952 fou
novament detingut. El 19 de juliol de 1951 conegué
l'escriptor anticlerical
Tomás da Fonseca i l'endemà, fugint de la
persecució de la dictadura, embarcà
cap al Brasil. En arribar a Rio de Janeiro va fer contacte amb
nombrosos militants
llibertaris, com ara Roberto das Neves, Manuel Perez, Giacomo Bottino,
Ida
Bottino, Germinal Bottino, Pascoal Gravina, José Romero,
Ondina Romero,
Angelina Soares, Diamantino Augusto, José Oiticica,
João Peres Bouças, Carolina
Peres, Ideal Peres, Afonso Vieira, etc. Aquests dos últims
li van demanar un
text sobre la dictadura portuguesa, que va ser publicat en el
número 80 d'Ação
Direta (maig-juny de 1952), i aviat s'integrà en
el grup editor d'aquesta
publicació anarquista. Amb el suport de companys com Enio
Cardoso, Domingos
Rojas i Benjamim Cano Ruiz, entre d'altres,
començà a publicar articles en la
premsa llibertària internacional, adoptant el
pseudònim d'Edgar Rodrigues.
Entre els dies 9 i 11 de febrer de 1953 participà
en una trobada anarquista brasilera que es reuní a la
residència de José
Oiticica i on conegué militants llibertaris que actuaven a
São Paulo (Edgard
Leuenroth, Adelino Tavares de Pinho, Lucca Gabriel, Osvaldo Salgueiro,
etc.).
En aquesta època també conegué
l'escriptor i periodista Tomás Germinal Gracia
Ibars (Víctor García),
el poeta i
escriptor Eugen Sigler Watchel (Eugen
Relgis) i l'escriptor i periodista anarcosindicalista
Ceríaco Duarte. El
maig de 1957 l'Editora Germinal publicà el seu primer
llibre, Na Inquisição do Salazar;
aquest mateix anys es va fer membre de la Societat Naturista Amigos de
Nossa
Chácara (SNANC). El 7 de març de 1958, per
iniciativa del «Grup Llibertari
Fábio Luz» --futur Grup d'Acció
Llibertària (GAL)--, es va fundar el Centre
d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), en homenatge a
José Oiticica que
acabava de morir i amb la finalitat de continuar amb la seva
prolífera tasca. El
grup fundacional del CEPJO estava format per Edgar Rodrigues, Afonso
Alves
Vieira, Ideal Peres, Esther de Oliveira Redes, Seraphim Porto, Manuel
dos
Santos Ramos, Francisco de Magalhães Viotti, Germinal
Bottino, Fernando
Gonçalves da Silva, Pedro Gonçalves dos Santos,
Roberto Barreto Pedroso das Neves,
Enio Cardoso i Atayde da Silva Dias (Raul Vital).
Entre les activitats
d'aquest centre d'estudis estaven organitzar conferències,
cursos, lectures
comentades sobre diversos temes, reunions amb el moviment estudiantil,
campanyes solidàries (per la llibertat de José
Comín Pardillos, etc.), i creà
l'Editora Mondo Livre, que publicà llibres de diversos
autors (Edgar Rodrigues,
José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin i Varlaam
Txerkézov). El CEPJO
es perllongà fins a l'octubre de 1969, quan fou assaltat i
tancat per les
forces armades de la dictadura militar. Entre el 8 i el 21 d'octubre
d'aquell
any van ser detinguts i empresonats destacats militants llibertaris,
com ara Edgar
Rodrigues, Pietro Michele Stefano Ferrua, Ideal Peres, Antonio Costa,
Fernando
Gonçalves da Silva, Manoel dos Santos Ramos, Paulo Fernandes
da Silva, Roberto
Barreto Pedroso das Neves, Eli Briareu de Oliveira, Mário
Rogério Nogueira
Pinto, Antonio Rui Nogueira Pinto, Maria Arminda Sol e Silva, Antonio
da Silva
Costa, Elisa da Silva Costa, Roberto da Silva Costa, Carlos Alberto da
Silva,
etc. Militants anarquistes anònims de São
Paulo i d'altres llocs
brasilers van contribuir a finançar les despeses judicials
del procés, que es
durà fins al 30 de novembre de 1971. Durant els anys de la
dictadura Edgar
Rodrigues continuà escrivint llibres sobre la
història dels moviments
anarquistes brasiler i portuguès. En 1976
participà amb sa companya Elvira Boni
en el documental O sonho não
acabou, de
Cláudio Khans. En 1982 es va fer dipositari de l'arxiu
històrica
de l'historiador i arxivista ucraïnès anarquista
Elias Iltchenco, a la mort
d'aquest. Entre abril i maig de 1986 participà en el
congrés de reorganització
de la Confederació Obrera Brasilera (COB) a la seu del
Centre de Cultura Social
de São Paulo. El 21 d'agost de 1986 va ser
dels fundadors, juntament amb
altres companys (Nito Lemos Reis, Antonio Martinez, José
Carlos Orsi Morel,
Jaime Cubero, Francisco Cuberos, Felix Gil Herrera, Liberto Lemos Reis,
Fernando Gonçalves da Silva i Ideal Peres), del Cercle Alfa
d'Estudis Històrics
(CAEH) --també conegut com «Grupo
Projeção»--, arxiu al qual va deixar
una
important part dels seus materials d'estudi (llibres,
periòdics, fotos,
correspondència, manuscrits, entrevistes a militants
històrics, etc.) que arreplegà
arreu del món. Durant sa vida va
escriure més de 1.760 articles que publicà en
multitud de periòdics anarquistes
d'arreu del món, com ara Ação
Direta, L'Adunata dei Refrattari, A
Batalha, CNT, Fenikso Nigra,O Inimigo do Rei, Letra
Livre, El Libertario, La
Protesta, Reconstruir, Ruta,El Sol, Solidaridad Gastronómica,Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, Voluntad, Voz
Anarquista, etc. Publicà
més
de seixanta llibres sobre història dels moviments
anarquistes brasiler i
portuguès entre els anys 1957 i 2007, editats a
Amèrica i a Europa, entre els
quals destaquen Na
Inquisição de Salazar
(1957), A fome em Portugal (1958), O retrato da Ditadura Portuguesa (1962),Portugal hoy (1963), Socialismo:
Síntese das origens e doutrinas
(1969), Socialismo e sindicalismo no
Brasil. Movimento Operário (1675-1913) (1969), Nacionalismo e cultura social (1913-1922)
(1972), Violência, autoridade e
humanismo (1974),Conceito de sociedade global (1974),ABC do anarquismo (1976), Breve história do pensamento e da lutas
sociais
(1977), Trabalho e conflito. Greves
operárias
(1900-1935) (1977), Novos rumos
(1978), Deus vermelho (1978), Alvorada operària. Os Congressos
(1887-1920)
(1980), Socialismo: Uma visão
alfabética
(1980), O despertar operário em
Portugal
(1834-1911) (1980), Os anarquistas
e
os sindicatos em Portugal (1911-1922) (1981), A
resistência anarco-sindicalista em Portugal (1922-1939)
(1981), A oposição
libertária à Ditadura (1939-1974)
(1982), Os anarquistas. Trabalhadores
italianos
no Brasil (1984 i 1985), ABC do
sindicalismo revolucionário (1987), Os
libertários: Idéias e experiências
anárquicas (1988), Quem
tem medo do anarquismo? (1992), O
anarquismo na escola, no teatro, na poesia (1992), A nova auroa libertária (1946-1948)
(1992), Entre ditaduras (1948-1962)
(1993), O ressurgir do anarquismo
(1962-1980) (1993), Os
libertários
(1993), O homem em busca da terra livre
(1993), O anarquismo no Banco dos
Réus
(1969-1972) (1993), Os
companheiros.
5 volumes de A a Z (1994), Diga
não à
violência! (1995), Sem
fronteiras
(1995), Pequena história da
imprensa social
no Brasil (1997), Os companheiros
(1998), Notas e comentários
histórico-sociais
(1998), Pequeno dicionário de
idéias
libertárias (1999), Universo àcrata
(1999, dos volums), Biblioteca Sorocabana
(Vol. 1: História e
memória) (2005, amb altres), Rebeldias
(2005-2007, quatre volums), Um
século de
história político-social em documentos
(2006-2007, dos volums), Lembranças
incompletas (2007), Mulheres e
anarquia (2007), etc. L'abril
de 2002 Rute Coelho Zendron publicà Um
estudo sobre Edgar Rodrigues, que derivà en un
documental sobre la seva
vida i obra. Aquest mateix any l'Associació Cultural«A Vida» de Lisboa
realitzà l'exposició Edgar
Rodrigues,
pesquisador libertário da história social de
Portugal e do Brasil. Edgar
Rodrigues va morir el 14 de maig de 2009 a la seva
residència del barri de
Méier de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Rio de Janeiro,
Brasil) d'una parada cardiorespiratòria;
el seu cos fou incinerat.
Defuncions
- Domingo
Germinal: El 12 de març de 1936 mor a Elx (Baix
Vinalopó, País Valencià) el
destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Domingo Miguel
González,
que va fer servir diversos pseudònims (Severino Rey,Gumersindo Rey, Adalid
de la Revuelta Germinal
i Domingo Germinal González),
però que fou conegut com Domingo
Germinal o, simplement, com Germinal.
Havia nascut el 4 d'agost de
1880 a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya) i
visqué la seva joventut a
Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns citen
aquesta ciutat com al
seu lloc de naixement. Amb la professió de pèrit
mecànic, cap al 1905 ingressà
en la marina mercant com a maquinista, època en la qual
començà a militar en el
moviment anarquista. Poc després
s'instal·là a Cuba. En 1907 participà,
amb
Abelardo Saavedra del Toro, Francisco González Sola (Paco
Sola) i
Vicente López, en la primera gira de propaganda anarquista
que es realitzà a
Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois, Agustín
Zamorano, Paulino Ferreiro del
Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup«Acción Directa» de
Manzanillo; també va ser membre del grup«Tierra», de l'Havana, editor de
l'important periòdic ¡Tierra!,
per al qual col·laborà i participà en
els
seus escamots mòbils de propaganda enviats per aquesta
publicació a les
distintes poblacions de l'Illa per a instruir els obrers cubans en el
pensament
anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns treballadors,
entre ells
els espanyols Florencio Gómez Ugarte, Pedro Irazoqui,
Demetrio Ayllón,
Inocencio Franco i José Quintana, juntament a altres
companys cubans, es
reuniren a Camagüey per a protestar per l'encausament del
treballador Evaristo Vázquez
Llano acusat d'homicidi, va ser detingut, processat amb
exclusió de fiança i amenaçat
amb l'expulsió de l'illa i la deportació a
Espanya. En aquests anys, sota el
nom de Gumersindo Rey, creà al carrer 24
del barri d'El Congrís de la
refineria de sucre Central Soledad, actual El Salvador
(Guantánamo, Cuba),
aleshores propietat de la Guantánamo Sugar Company, el
primer Gremi d'Obrers
Sucrers, de caire anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format
sobretot per immigrants espanyols i que comptà amb una
escola. Fruit d'aquesta
activitat anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino
Rey, fou expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII
cap a Santander
(Cantàbria, Espanya) sota l'acusació de«sustentar idees contràries a l'ordre
establert». Poc després, el 14 de febrer d'aquell
any, intervingué en el míting
de l'Ateneu Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia).
Algunes fonts citen
que durant els anys vint milità a Veracruz (Veracruz,
Mèxic). De bell nou a
l'illa caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui
tingué infants. A mitjans
dels anys vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola
Mecànica de
Pinar del Río, que fou destruït per la
reacció. A mitjans de 1928, arran de la
discussió amb un burgès anomenat Coucelo a
l'hotel on feia feina instal·lant
uns ascensors, va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La
Cabaña de
la badia de l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa,
acusat de
sabotatge i d'intent de magnicidi --ja que a l'hotel on
instal·lava els
ascensors havia de ser residència del president de la
República cubana, Gerardo
Machado--, i enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns dies a
Bilbao i
després marxà a Barcelona (Catalunya). Entre 1929
i 1930 visqué a Blanes i a
Barcelona i col·laborà en La Revista
Blanca. En 1930 va fer articles per
a El Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz,
Extremadura, Espanya). El 15
de setembre de 1930 participà, juntament amb altres
(Tusó, Estarius, Trabal,
Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas,
Samblancat, Aigunda, Joaquín
Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys,
Alberola i Clarà), en un míting pro
presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on
s'exigí a l'Estat unaàmplia amnistia per als presos per delictes
polítics i socials i la supressió
de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una
conferència que
havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va
ser suspesa per
ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat
al penal del Puerto
de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys
republicans destacà
com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i
com a poeta.
Militant de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), el juny de 1931 participà en
el míting de tancament de la I Conferència
Peninsular d'aquesta organització
celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al
qual assistí com a delegat del
Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup
més radical i defensant les
tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer
mítings, moltes vegades amb Alejandro
Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a
tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià,
Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931
participà en un míting de
la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i
on
parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo
Perera, Abad de
Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i
José Alberola. El 20 de
setembre de 1931 impartí la conferència«Trabajo y anarquía» i el 27 de
desembre altra sota el títol «Capitalismo,
sindicalismo y ciencias sociales»,
ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre
d'aquell 1931 any
participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11
d'octubre en un míting a la
memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre
Fuencarral de Madrid organitzat
per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra,
Juan Gallego Crespo i Eduardo
Barriobero y Herrán. En 1931, també,
col·laborà en el periòdic de
Sòria Trabajo.
En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques
alacantines, per Carlet,
per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la
creació de les
Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de
1932 participà en
l'excursió del «Grupo Espartaco»
d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció
entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de
1932, al Teatre
Serrano de València, on reuní 7.000 persones en
la popular conferència «Capitalismo,
sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any
que congregà 12.000
persones en la dissertació «Evolució y
Revolució» a la plaça de Toros
d'Alacant
i que durà tres hores. En 1933 parlà en el
Congrés de la Regional d'Andalusia
de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a
Navalmoral, i el 22
d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón,
inaugurà amb un gran míting la
campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre
parlà en un míting
d'afirmació llibertària organitzat per les
Joventuts Llibertàries a la plaça de
Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent,
Claró, Sendin i Joaquín Ascaso,
i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any
intervingué,
amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón
Fernández, Benito Pabón
y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran
míting de la plaça de
toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la
CNT, la
FAI i el periòdic Tierra y Libertad,
sota el lema «Enfront de les urnes,
la revolució social», i el 16 de novembre de 1933
en el míting organitzat per
la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb
Francisco Ascaso,
Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert,
Dolores Iturbe, Sébastien Faure
i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana,
visqué amagat a
diverses localitats del País Valencià (Elx,
Xàtiva, etc.) i després, buscant un
clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là
a Palma (Mallorca, Illes
Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdicCultura Obrera. En
1935 passà algunes temporades a Eivissa, on
impartí conferències --algunes
prohibides-- i ajudà a la creació de l'Ateneu
Llibertari, situat a la plaça del
Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a
l'illa pitiüsa, fent una bona
amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb
Cristòfol Pons
--gran amic seu que conegué a Cuba--, Alfonso Nieves
Núñez (Julio Quintero),
Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la
revolució i l'anarquia
en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per
Confederació Regional del
Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936
dissertà, amb Julio
Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre
d'Inca (Mallorca).
Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar.
Domingo Germinal va morir el
12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó,
País Valencià) i fou enterrat al
Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva
defunció l'Ateneu de
Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de
Palma, realitzà
uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra
civil el X
Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front
d'Andalusia, prengué el nom
de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx
posaren el títol de Germinal
al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company.
Domingo Germinal
(1880-1936)
***
- Joan Montseny i Carret:El
12 de març de 1942 mor a Salon (Aquitània,
Occitània) el
pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de
l'anarquisme català i hispà
Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico
Urales. Havia nascut el
19 d'agost de 1864 --algunes fonts citen erròniament 1863--
a Reus (Baix Camp,
Catalunya) en una família humil; son pare, d'idees
republicanes, era
terrissaire i sa mare, de família carlista, obrera
tèxtil, encara que ambdós
alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles
propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de
l'ofici de
boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures,
fins que un
professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri.
En 1885
va començar a militar en les lluites obreres i dos anys
després organitzà les
manifestacions de protesta contra l'execució dels
anarquistes nord-americans de
Chicago. Va començar com a secretari de la Secció
de Boters de Reus i en 1887
ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la
Federació Regional
Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888
va arribar a ser
secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En
1890, a causa de les
manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera
detenció
governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb
Teresa Mañé i
Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel
pseudònim de Soledad
Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora
de primera
ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf,
Catalunya), on havia nascut. En 1892 es
farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica
de Reus. Aquest mateix any,
Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar
protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia,
Espanya) de
febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba
durant la
processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous
de Barcelona,
Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un«element anarquista
molt perillós», a la seva escola de Reus en mig
dels alumnes, per la Guàrdia
Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres
que separen aquesta ciutat de
Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor
anarquista i
com a agitador havia assolit ben aviat força
ressò a tot l'àmbit estatal.
D'aquesta època són les seves
col·laboracions literàries i
ideològiques en El
Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus
primers fullets
doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i
la seva
acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va
ser a conseqüència
de la pressió de les forces reaccionàries
reusenques que va ser acusat i
implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a
resultes de la citat
atemptat del Corpus. És des de les immundes
cel·les del castell de Montjuïc que
començarà a signar sota el pseudònim Federico
Urales els articles que
sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic
madrileny El
País, i que denunciaran la situació que
patien els presos anarquistes. Per
la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de
Montjuïc va patir un
any de presó i va ser expulsat del país,
juntament amb altes llibertaris, i
desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de
passar dos mesos al
Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la
península, entrant a
Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en
vigor
el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte
amb Alexandre
Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El
Progreso, per
proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels
presos tancats a
Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions
públiques a tots els
indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus,
va ser
un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de
revisió del procés
totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes,
federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar
en guerra amb els
Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La
Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir
les firmes més notables
i brillants de l'esquerra intel·lectual de
l'època (Giner de los Ríos, Cossio,
Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado
Montero, Miguel de Unamuno,
Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa
Claramunt, Fermín Salvochea,
Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un
any
després, La Revista Blanca va ampliar-se
amb un Suplemento
setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent
el nom de Tierra
y Libertad, un dels diaris anarquistes més
influents de tota la història.
Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades
i pres, cinc, amb
la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan
estava
pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense
cap fonament
d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba,
Azorín, Polo,
Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar
parcialment de
la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en
diversos
oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de
sol·licitar
una plaça de redactor en el periòdic oficialista El
Diario Universal. El
31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el
dia de
les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser
detingut uns
quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu
amic Francesc Ferrer
i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família
li portava el dinar. El comte
de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va
fer triar a Urales
entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat
d'atemptar contra els
reis. Urales no només va renunciar a la feina
sinó que va buscar advocat per
Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns
processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i
va entrar a fer
feina en la redacció d'El Liberal, alhora
que escrivia obres de teatre
que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní
Romea (Flor
deshojada, La conquista del pan, El
aventurero desventurado, Elúltimo Quijote, Fanatismo contra amor,
etc.). Durant la Gran Guerra
signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la
publicació de La
Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa
des de 1905,
ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a
tenir un tiratge
de 12.000 exemplars. També començarà a
publicar unes populars novel·letes
socials, resposta anarquista a les populars sèries de
l'època (El cuento
semanal, La novela corta, La
novela de bolsillo, Los
contemporáneos,etc.), en dues
col·leccions: «La Novela Ideal» (1925),
amb
un tiratge de 50.000 exemplars, i «La Novela Libre»
(1929), entre 25 i 30.000
exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a
publicar el setmanari El
Luchador, que publicarà 182 números. En
els últims anys de sa vida va
desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla
Frederica,
representant de la nova generació. Durant la guerra civil no
va ocupar cap
càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935
havien minvat la seva salut,
però va seguir escrivint novel·les i material de
propaganda. Després de la
caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller
(Occitània) i el 5 de febrer
de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya
Soldedad Gustavo. Després
va anar a París per reunir-se amb la resta de sa
família, però va haver de fugir
de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li
va
assignar com a lloc de residència Salon, a la
regió d'Aquitània, on va morir,
sense forces físiques ni morals, el 12 de març de
1942. Entre les seves obres
podem destacar Sociología anarquista
(1890), Las preocupaciones de
los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el
hecho y muerte de
Pallás (1893), La ley de la vida
(1893), El proceso de un gran
crimen (1895), Sociología anarquista
(1896), La religión y la
cuestión social (1896), La
religión y la cuestión social (1902), La
anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando
flores (1906), Una
pelotera (1909), Los hijos del amor
(1922), Los grandes
delincuentes (1923), El sindicalismo
español y su orientación
(1923), En la sociedad anarquista, la abolición
del dinero (1924), Consideraciones
morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno
(1926), La
anarquía al alcance de todos (1928), Los
municipios libres. Ante las
puertas de la anarquía (1932), El ideal
y la revolución (1932), Mi
vida (1932, autobiografia en tres volums), La
barbarie gubernamental en
España (1933), La evolución
de la Filosofía en España (1934), entre
d'altres. A més de Federico Urales, va
fer servir altres pseudònims, com
ara Mario del Pilar, Siemens, Doctor
Boudín, Remigio
Olivares, Un profesor de la normal, Rudolf
Sharfenstein, Ángel
Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo
Andrés, Un Trimardier,Charles Money, Ricos de Andes,
etc.
***
- Louis Estève:
El
12 de març de 1955 mor a Galhac (Llenguadoc,
Occitània) el filòsof, assagista,
novel·lista, poeta i anarquista individualista Jean Marie
Louis Estève. Havia
nascut en 1884 a Galhac (Llenguadoc, Occitània).
Estudià a la universitat de
Tolosa de Llenguadoc. Va ser col·laborador del
periòdic anarquista
individualista d'Armand L'En Dehors
i
després de L'Unique.
Trobem articles
seus en nombroses publicacions periòdiques, com Les Cahiers du Sud, Le
Domaine, L'Esprit
Français, etc.És autor de La nouvelle abbaye de
Thélème
(1906), De Nietzsche à
Bouhélier. Essai
de philosophie naturiste (1912), Une
nouvelle psychologie de l'Impérialisme. Ernest
Seillière (1913), L'hérédité
romantique dans la littérature
contemporaine (1914), La
premièreéducation amoureuse (1922), Quelques
aberrations de l'amour romantique (1924), L'amour
grec aux temps héroïques (1925), Le Nudisme. Vertige érotico-mystique
(1932), Élagabal ou un
Lénine de l'androgynat (1933) i Parfums
et Belles-Lettres (1939), entre d'altres obres.
***
- Manol Vassev: El 12 de març de 1958 mor a Sliven
(Sliven, Bulgària) el militant
anarcosindicalista Jordan Sotirov, més conegut com a Manol
Vassev. Havia
nascut en 1898 a Kjustendil (Kjustendil, Bulgària) i va
lluitar gran part
de sa vida en la
clandestinitat, encara que treballava en una fàbrica de
tabac i organitzava les
vagues i les lluites sindicals sota el nom de Vassev. Durant una vaga
del
sector del tabac l'exèrcit va atacar un míting i
Vassev va matar un oficial;
detingut i empresonat durant 15 anys, va reprendre la lluita tot d'una
que va
ser alliberat, ja fos contra el feixisme o contra el bolxevisme. Va ser
un dels
organitzadors de la resistència contra el nazisme durant la
Segona Guerra
Mundial. El règim estalinista l'envià al gulag
uns quants anys i després a
presó. Vassev esdevé el símbol viu de
la resistència a l'opressió, una figura
molt popular de l'anarquisme búlgar. Va morir enverinat a la
seva cel·la per la
policia secreta comunista un dia abans de ser alliberat.
***
-
Joaquín Ascaso
Budría: El 12 de març de 1977 mor en
la indigència a Caracas (Veneçuela) el
destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín
Ascaso Budría. Havia
nascut el 5 de juny de 1906 a Saragossa (Aragó, Espanya) i
era cosí de la
família anarquista dels Ascaso Abadía de
Almudébar. Va estudiar a les escoles
Fuenclara de Saragossa. Manobre de professió, va militar en
el potent Sindicat
de la Construcció de Saragossa de la Confederació
Nacional del Treball (CNT).
Formà part del grup anarquista «Los
Indomables», amb Ramón Andrés i altres,
i
en ocasions va col·laborar amb el grup d'acció«Los Solidarios - Nosotros»
(Durruti, Ascaso, García Oliver, etc.). En 1924,
després de patir presó, es va
exiliar a França i només va tornar a la
península quan es va proclamar la
República. El maig de 1931 va ser membre del primer
comitè de les acabades de
crear Joventuts Revolucionàries saragossanes. L'agost de
1931 va liderar les
manifestacions d'aturats i amb Chueca i Andrés va ser membre
de la comissió
cenetista creada per discutir amb les autoritats les solucions a
l'atur.
L'octubre de 1931 va ser elegit president dels paletes i manobres. El
gener de
1932 fou detingut a Alcorisa i novament a finals d'aquell any. Durant
aquest
1932 va organitzar amb Orquín i Santaflorentina una
comissió pro obertura del
Sindicat de la Construcció. En 1933 va encapçalar
el Comitè Nacional abans del
de Yoldi. Quan va esclatar la insurrecció anarquista a
Aragó el desembre de
1933, va formar part del Comitè Nacional Revolucionari en
representació de la
regional aragonesa. Va acabar, per aquests fets, empresonat a Saragossa
i a
Burgos fins abril de 1934. Durant tota la República va ser
partidari de la«gimnàstica revolucionària»
promoguda per García Oliver i contrari a la
moderació d'Abós, Servet i altres, i va publicar
articles en CNT (1934) i en Germinal (1936-1937) d'Elx.
Lluità a les barricades de Barcelona
contra la sublevació militar el 19 de juliol de 1936 i es va
enrolar en les
columnes anarquistes per lluitar al front d'Aragó, primer en
la de Durruti i
després en la d'Ortiz. El 25 de juliol de 1936 va
encapçalar el Comitè
Revolucionari de Casp, càrrec que va deixar l'octubre, i va
assistir a
l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, com a delegat de les
columnes
de milícies del front, que va acordar la creació
del Consell de Defensa d'Aragó
i va ser-ne nomenat primer president. El desembre de 1936, quan el
Consell de
Defensa d'Aragó va aconseguir el vistiplau de les autoritats
republicanes, va
seguir al front de la institució, essent nomenat el 19 de
gener de 1937 delegat
governamental d'Aragó. En 1937 assistí al Ple
Nacional de Regionals de la CNT a
València, on va demanar que es fes front a la
pressió comunista, però poc
després es va produir la reacció
contrarevolucionària comunista d'Enrique Líster
a Aragó que va suposar la dissolució manu
militari del Consell de Defensa aragonès l'11
d'agost de 1937 i el seu
empresonament durant 38 dies a prop de València sota
l'acusació estalinista de«tràfic de joies». Poc
després va marxar amb Antonio Ortiz a Andalusia, cridats
per García Oliver, per organitzar la guerrilla,
però el juliol de 1938 ambdós
van abandonar el país per Andorra fugint dels estalinistes.
Diversos sectors
confederals van acusar aquesta acció de deserció,
traïció i derrotisme.
Establert a França, les autoritats gales el van tancar nou
mesos a Marsella i
va patir un intent d'assassinat, però finalment va poder
fugir a Bolívia en
1947 i a Veneçuela l'any següent.
Després d'una temporada per l'Uruguai,
Paraguai i Xile, es va instal·lar a Veneçuela, on
va fer sa vida treballant del
que va poder (paleta, conserge, camioner, etc.), perseguit i abandonat
pels
seus antics companys que el van considerar un traïdor i un
provocador
d'escissions. Amb Ortiz, Gordo i altres exiliats, va fundar cap al 1960
el grup
americà «Fuerza Única». En
2006, coincidint amb el centenari del naixement de
Joaquín Ascaso, l'historiador Alejandro R. Díez
Torre va presentar les seves
memòries Memorias (1936-1939).
Hacia un
nuevo Aragón.
---
Continua...
---