[18/02] «V com moja vera?» -«Germinal» - Conferència de Girault -
Flores Magón - Revolta de subsistències - Baguet
- Caffin - Pivi - Adam - Parenti - Peiró - Sapoundjiev -
Morales - Cuberos - Bayer - De André - Iacopucci - DoubinskyAnarcoefemèrides
del 18 de febrer
Esdeveniments
- Segrest de V
com moja vera?:
El 18 de febrer de 1884 la policia tsarista de Moscou
(Rússia) segresta a la impremta totes les còpies
del llibre V com moja vera?
(En què consisteix la meva fe?), de Lev
Nikolàievitx Tolstoi, declarat «molt
perjudicial» per la censura de l'Església
ortodoxa. En aquest llibre Tolstoi
despulla els quatre Evangelis de tots els seus elements sobrenaturals,
predica
un deisme en l'esfera religiosa i l'anarquisme en la
política i insta els seus
lectors a amar a tothom i a no usar cap mena de violència
contra ningú. Des
d'aleshores Tolstoi s'oposà obertament a les formes de vida
de la seva classe
social aristocràtica, atacà l'Església
oficial ortodoxa i la burocràcia
estatal. Intentà abandonar la literatura, que li semblava
una activitat inútil,
i es dedicà al treball físic, es féu
vegetarià i es trobà cada vegada més
en
contradicció amb la vida de la seva família
burgesa. En aquesta obra, juntament
amb Ispoved (1884, La confessió) i Tsarstvo
Bozhiye vnutri vas
(1890-1893, El Regne de Déu és en vosaltres),és on Tolstoi mostra més
directament el seu pensament anarcocristià.
***
- Surt Germinal: El 18 de febrer de
1905 surt a
Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el primer
número de Germinal.
Periódico bimensual defensor de la
clase obrera. L'edició d'aquesta
publicació va ser iniciativa de la Secció
d'Oficis Diversos de Terrassa i del grup anarquista «Hacia la
Emancipación». Escrit
en castellà, tenia articles en català. Es
distribuïa a la Casa del Poble i al
Cafè Colom de Terrassa. Tres articles del primer
número van ser denunciats i el
seu director, Antoni Navarro, processat com a responsable, fet pel qual
els editors
se'n van sentir orgullosos. Tractà temes molt diversos:
sindicals,
antimilitaristes, pedagògics (Escola Moderna), culturals,
judicials, notícies i
cròniques (locals, estatals i mundials),
efemèrides obreres, presos, eleccions,
esperanto, etc. Trobem articles d'Àngel Biel, Eduard Bonet,
Lluís Bulffi, P.
Carbonell, R. de Castilla, Paco Curto, Danti, J. Dejacques, Jeroni
Farré, Sébastien
Faure, Anatole France, Armando Golfier, José
Herrán, Rossend Lloveras, Anselmo
Lorenzo, Donato Lubén, Rafael Martínez, Ramon
Masats i Puig, J. Médico, Mella,
Luisa Michel, J. Miret, M. Morató, Arturo Niale,
Llorenç Pahissa, M. Pascual, Boucher
de Perthes, Pedro M. Pío, Víctor Pujol, Ernest
Renan, Julio Rojo Orión,
Fernando Soler, H. Spencer, F. Strakelberg, Eudaldo Tallapedra,
Tarrida,
Tillier, Tolstoi, Juan Trabaja, etc. El penúltim
número, el 24, que sortí el 19
de febrer de 1906, fou un extraordinari dedicat a les
víctimes obreres del 19
de febrer de 1902 metrallades per les autoritats als carrers de
Terrassa. El
març de 1906 va ser prohibit i el nou director, Jaume
Rabassa, empresonat. En
sortiren 25 números, l'últim el 3 de
març de 1906. El 13 d'octubre de 1912,
aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia i
a qui anava dedicat,
en sortí el primer número d'una segonaèpoca que portava el subtítol«Periódico
libertario», i que tragué 10 números
fins al 28 de febrer de 1913. S'hagué
d'estampar a Barcelona perquè cap impremta de Terrassa el
volgué imprimir.
Portà a terme una subscripció per recaptar fons
per als llibertaris mexicans insurgents.
Administrat també per Antoni Navarro, hi van
col·laborar M. A. Acuña, J.
Aguado, Salvio Aguaviva, Sabina Alcalde, Manuel Badía,
José Chueca, J.
Clemenceau, Sebastià Compte, Cunfit, Sébastien
Faure, Emilio Gante, Pedro
García, V. García, Antonio García
Birlán, Acracio Germinal, Jean Grave, Emilio
Laveniz, Anselmo Lorenzo, Núñez, Salvador Pino,
Antoni Puig, Josep Pujal,
Andrés Ramos Alvarado, D. Rodríguez Barbosa,
Sebastián Sánchez, Jaume Serra,
Antonio Tomás, Zeda, Zoais, etc. La publicació
deixà de sortir perquè els distribuïdors
no n'abonaven les vendes.
***
- Conferència de
Girault: El 18 de febrer de 1910 el propagandista
anarquista Ernest Girault,
aleshores redactor del periòdic Le
Libertaire, fa una conferència«pública i contradictòria» al
Cafè Pélissier
de Marsella (Provença, Occitània) que porta per
títol «Sufragi Universal o
Revolució Social». La conferència volia
engegar el debat davant les properes
eleccions que s'havien de celebrar el 24 d'abril i el 8 de maig
d'aquell any.
***
-
Detenció dels germans Flores
Magón: El 18 de febrer de
1916 Ricardo Flores Magón i son germà Enrique
són detinguts a la seva granja
comunal i cooperativa a prop de Los Ángeles
(Califòrnia, EUA), on havien
instal·lat la redacció i la impremta del
periòdic Renovación, per la
policia nord-americana. Enrique és violentament copejat i
haurà de ser hospitalitzat.
Els germans Flores Magón, revolucionaris llibertaris
mexicans exiliats als
Estats Units, són acusats d'haver enviat per correu articles
incitant«l'assassinat, l'incendi provocat i la
traïció». William Charles Owen
també en
serà acusat, però va aconseguir fugir a Nova York
i embarcar al Regne Unit. Els
articles incriminats --«Los levantamientos en
Texas» (2 d'octubre de 1915), «A
los soldados carrancistas» (25 de novembre de 1915), de
Ricardo; i«Publicidad», d'Enrique-- feien una crida els
soldats a deixar les armes, però
a guardar-les i utilitzar-les si calia per fer-les servir contra els
seus
oficials. Immediatament un comitè de suport es va formar per
recaptar fons per
a la fiança, que finalment va ser rebutjada malgrat l'estat
de salut de Rircardo.
El procés va tenir lloc el 21 de maig de 1916: Ricardo va
ser condemnat a 12
mesos de presó, per trobar-se malalt, i 1.000
dòlars de multa; i Enrique a tres
anys de tancament i 3.000 dòlars de multa.
***
- Revolta de les
subsistències: El 18 de febrer de 1918,
coincidint amb les festes de carnaval, una irada protesta
popular pel problema de les subsistències esclata a Palma
(Mallorca, Illes
Balears). Aquest dia es produí el saqueig de les botigues de
carbó per part de
nombrosos grup d'homes, dones i nens; hi hagué fortes
topades amb la guàrdia
civil, que disparà i ferí un jove socialista,
Miquel Cabotà Serra --que morí la
nit del 26 de febrer-- i una dona, la senyora Humbert, vídua
de Cunill, ferida
lleu en un braç quan tancava el balcó de ca seva
al Born. Les manifestacions i
els avalots no acabaren fins ben entrada la nit, declarant-se l'estat
de guerra
a la ciutat. Sembla que els fets tingueren uns inicis força
espontanis.
Anarcosindicalistes, socialistes i simplement membres de les societats
obreres
hi intervingueren però no ho organitzaren. El problema de
les subsistències
assolí a Mallorca entre 1918 i 1919 una
importància que no havia tingut entre
els anys 1914 a 1917. Es degué sobretot a
l'exportació beneficiosa, i en part
il·legal, de matèries alimentàries a
la península. Els acords governamentals
presos per a solucionar el problema tendien en general a prohibir-ne el
comerç
si al lloc d'origen mancaven; les juntes provincials de
subsistències
presidides pels governadors civils havien de ser els òrgans
encarregats de
l'observança de les mesures restrictives. Dins Mallorca
l'escassesa es féu
notar sobretot a Palma. L'ajuntament culpà en general el
governador de poca
vigilància, especialment quan el problema s'agreujava i la
pressió popular era
forta. També gairebé tots els partits es veieren
acusats d'estar implicats en
afers d'exportacions clandestines. En mig de tot aquest ambient, mancat
de
subsistències en general i de carbó, producte
bàsic a l'època, en particular, i
enfrontats l'ajuntament i el govern civil, la protesta popular es
desencadenà.
***
- Aniversari de la Revolta de les
subsistències:
El
18 de febrer de 1919, a Palma (Mallorca, Illes Balears), en
l'aniversari de la
Revolta de les subsistències del 18 de febrer de 1918, es
reproduïren amb major
amplitud els avalots d'aquella jornada, ara amb saqueigs de fleques i
forns
sobretot. Aquesta vegada els anarcosindicalistes van ser els
instigadors dels
fets. El socialista Llorenç Bisbal, el matí,
intentà calmar la gent i aconseguí
que el governador anés al mercat, on s'havien iniciat els
incidents, per a
promoure mesures radicals immediates. La intervenció va ser
eficaç, però cap al
migdia una multitud omplí la plaça de Cort en
manifestació contra l'ajuntament;
Bisbal, que recomanà pau i ordre, fou escridassat i el
saqueig
es generalitzà
de nou per tota la ciutat. La situació fou dominada per les
autoritats el
vespre, quan l'exèrcit sortí al carrer. En
aquesta
ocasió la condemna dels
avalots fou general; el clima espantadís
s'estengué als
pobles, tot i que només
a Inca es produïren certs atacs de grups de manifestants
contra
l'ajuntament i
el domicili del cap liberal local. El 30 de març de 1919
Jaume
Palmer Escalas va estrenar al Teatre Balear de Palma el sainet Es saqueo de sa plasa
fonamentat en aquests fets.
Naixements
- Jean Baguet:
El 18 de febrer de 1847 neix a
Buxières-la-Grue (Alvèrnia, Occitània)
l'anarquista Jean Baguet, també conegut
com Jean Bayet. Instal·lat a
Lió com a sabater, va ser membre de la
Federació Revolucionària de l'Est, a la qual van
pertànyer la major part dels
anarquistes de la regió. Per evitar les detencions que es
van desencadenar
arran de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines
durant el
mes d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats a
Lió l'octubre
d'aquell any, s'hagué d'exiliar a Suïssa. Va ser
processat en el «Procés dels
66» celebrat a Lió el 8 de gener de 1883 i el
tribunal el va condemnar per no
compareixença el 19 de gener de 1883 a cinc anys de
presó, a 2.000 francs de
multa i a cinc anys de privació dels drets civils.
Més tard va comparèixer al
judici d'apel·lació davant el Tribunal de
Lió que li va reduir la pena a un any
de presó, a 100 francs de multa i a cincs anys de
privació dels drets civils.
Els minaires de Montceau-les-Mines
***
- Émile Caffin:
El
18 de febrer de 1858 neix a Labosse (Picardia, França) el
mestre llibertari i
sindicalista Émile Théophile Caffin. Fill d'un
esclopaire, fou mestre de
l'educació pública a la Picardia i a Saint-Ouen
(Illa de França, França).
L'agost de 1887, per qüestions merament administratives, va
ser rellevat de les
seves funcions de mestre adjunt de l'escola de Saint-Ouen; desesperat
des
d'aleshores, el 30 de març de 1888, en un atac de follia,
apunyalà amb un
ganivet de cuina diverses vegades el pit del brigadier Lang, dels
Guardians de
la Pau de Saint-Ouen, ferides que resultaren greus, però no
mortals. En 1905 es
va reintegrar en l'ensenyament. El gener de 1911 signà, amb
molts altres
companys, un manifest lliurat a l'ambaixada del Japó contra
l'anomenat «Afer
Kotuku» (condemna a mort per «alta
traïció» de l'anarquista Shusui Kotoku i
11
companys més). Gran polemista,
col·laborà en fulls locals, en publicacions
polítiques (socialistes i comunistes) i en el
periòdic anarquista fundat per
Georges Bastien a Amiens (Picardia, França) Germinal.
Journal du Peuple, que publicà 391
números entre el 19 de novembre i el 27
de juliol de 1914. Mestre durant 16 anys a la petita vila de Bray-Rully
(Picardia, França), no dubtà en ensenyar les
seves idees llibertàries als
alumnes. Jubilat anticipadament, va ser nomenat secretari de la
Secció
Departament de l'Oise (Picardia, França) dels mestres
afiliats a la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU).Émile Caffin va morir l'agost
de 1936 a Porcheux (Picardia, França).
***
- Battista Pivi:
El 18 de febrer de 1866 neix a Cavriago (Emília-Romanya,
Itàlia) el terrelloner
anarquista Battista Pivi, també conegut per la seva
transcripció francesa com Baptiste
Pivi. Sos pares es deien
Giuseppe Pivi i Zefirina Coselli. Amb son germà gran
Antonio, també anarquista,
es van veure implicats en disturbis a Sicília que els van
obligar a emigrar a
França. Ambdós entraren a treballar com a obrers
picapedrers a les pedreres de
Mazagran, a prop d'Argenteuil (Illa de França,
França). L'11 de juny de 1894 li
van ser decretades les seves expulsions per la seva propaganda
llibertària a
les pedreres; detinguts el 27 de juny d'aquell any a Argenteuil, tots
dos van
ser expulsats. Aquell any Battista Pivi figurava en una llista
d'anarquistes a
controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres
francesa.
***
- Julienne Adam:
El 18 de febrer de 1872 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França) la planxadora
anarquista Julienne-Louise Adam. Sos pares es deien
Théophile Adam i Christine
Danel. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a
controlar
establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa
i aquest mateix any
es refugià a Londres (Anglaterra).
***
- Luigi Parenti:
El 18 de febrer de 1887 neix a Calcinaia (Toscana, Itàlia)
el propagandista anarquista
i anarcosindicalista Luigi Parenti, també conegut com Louis Parenti. Durant els seus estudis
formà part de la Lliga
Democràtica Nacional (LDN), del pare Romolo Murri,
considerat en Itàlia el
precursor de la democràcia cristiana. Després
començà a militar en el moviment
sindical com a membre de la Societat de Socors Mutus de Pontetetto, a
Lucca
(Toscana, Itàlia), de la qual va ser exclòs per
les seves idees radicals. Fou
especialment actiu durant la vaga de tramvies de Luca. En 1910
emigrà als
Estats Units i s'instal·là a San Francisco
(Califòrnia, EUA), on esdevingué
anarquista i s'afilià a l'any següent a
l'Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), arribant a ser un dels
membres més destacats
de la Secció Llatina d'aquest sindicat anarcosindicalista.
En 1913 participà en
una gira propagandística de conferències arreu
Califòrnia. Mantingué estreta
correspondència amb Carlo Tresca (Nova York) i amb Armando
Borghi (Itàlia). La
seva tasca anarcosindicalista es desenrotllà en diversos
sectors, com ara els
hotels, els restaurants, les foneries, les fàbriques i els
ferrocarrils, i
sempre intentà unir els treballadors al marge de races,
llengües i cultures. En
1916 va ser detingut, amb Michele Centrone; jutjat, va ser condemnat a
tres
mesos de presó per haver organitzat una
manifestació a favor de Carlo Tresca i
d'altres militants wobblies
empresonats durant la vaga de la Mesabi Iron Range de Minnesota. El 29
de
setembre de 1916 va ser detingut amb altres vuit companys, entre elles
Michele
Centrone i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic
sobre la sentència condemnatòria
en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre
10 dies
i tres mesos de presó per «pertorbació
de la pau». Després treballà com a
miner
a Pennsilvània i, més tard, s'establí
a la zona de Paterson (Nova Jersey, EUA).
El 5 de setembre de 1917 va ser condemnat per un tribunal federal de
Chicago per
violació de la Llei d'Espionatge pel delicte
d'«activitats antimilitaristes i
derrotistes», juntament amb altres 165 membres dels IWW–entre ells Joseph J.
Ettor, Elizabeth Gurley Flynn, Arturo Giovannitti, Bill Haywood, James
Rowan,
Vincent St. John, Carlos Tresca i Ben H. William–, a cinc
anys de presó i a una
multa de 30.000 dòlars. Durant el seu empresonament, entre
setembre de 1917 i
juny de 1919 a la penitenciaria de Leavenworth (Kansas, EUA), no se li
va
permetre comunicar-se amb sa companya Emma Bacci ni amb les seves tres
filles,
la petita de les quals va néixer durant el captiveri. El
juny de 1919 va ser
alliberat sota fiança i es posà a organitzar un
sindicat independent de
pescadors a San Francisco i com a corresponsal del periòdic
liberal La Voce del Popolo, fet pel
qual va ser
criticat per alguns companys anarquistes. El maig de 1921
l'apel·lació del seu
procés va ser rebutjada i tornà a la
presó. Finalment se li va commutar la pena
a condició que marxés dels EUA. L'agost de 1922
retornà a Itàlia amb sa família
i s'instal·là a la zona de Lucca, on
s'afilià a l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI). Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 fou
delegat de
Viareggio en el Congrés de la USI clandestí.
Pressionat per les autoritats
feixistes, en 1928 es reuní a Roma amb Edmondo Rossoni, un
dels caps del sindicalisme
del règim el qual havia conegut a Amèrica, i va
començar a treballar en els
sindicats feixistes i com a corresponsal del periòdic
feixista de Liorna Il Telegrafo. En
1929 es autoritats
italianes van informar que mostrava obediència a les
consignes del règim
feixista, però a principis de 1930 la policia
descobrí que seguia rebent
clandestinament exemplars del periòdic anarquista de Carlo
Tresta Il Martello. El febrer de
1930 va ser
detingut, jutjat i condemnat, però la sentència
li fou commutada amb la promesa
de bona conducta. Després abandonà tota activitat
política i sindical i en 1932
va ser finalment esborrat per les autoritats feixistes de les llistes
de«subversius perillosos». Luigi Parenti va morir el
12 de setembre de 1942 a Cacinaia
(Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri municipal
d'aquesta localitat. La
seva mort va ser anunciada en la publicació anarquista de
Paterson L'Adunata dei Refrattari.
***
- Joan Peiró i
Belis:El
18 de febrer de 1887 neix al barri obrer de Sants
(Barcelona, Catalunya) l'obrer del vidre,
intel·lectual anarcosindicalista i ministre
d'Indústria durant la II República espanyola Joan
Peiró i Belis. Als 8 anys
començà a treballar en una fàbrica de
vidre barcelonina i no va aprendre a
llegir i a escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del
vidre, i
juntament altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de
Mataró, que mai no
abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera
tèxtil, amb qui va
tenir tres fills (Joan, Josep i Llibert) i quatre filles (Aurora,
Aurèlia,
Guillermina i Mercè). Segons ell mateix explica la seva
militància sindical es
va iniciar el 1906, i començà a tenir
càrrecs de responsabilitat entre 1915 i
1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de
Vidriers y
Cristallers (1916-1920) i director de las publicacions La
Colmena Obrera
(òrgan dels sindicats de Badalona) i El Vidrio
(portaveu dels vidriers
federats). La seva agudesa intel·lectual el va portar
més endavant a ser
director del diari Solidaridad Obrera (1930) i del
també diari Catalunya
(1937). Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari
francès, començà a
tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del
Congrés de Sants (1918)
de la Regional catalana. Gràcies a la seva capacitat de
treball, dots
d'organitzador i gran prestigi, va ocupar els més alts
càrrecs en aquesta
organització. En el Congrés de La
Comèdia (1919) defensà les federacions
d'indústria que foren rebutjades en aquella
ocasió. Durant els anys vint va
patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal
en contra el
moviment obrer. L'any 1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i
empresonat
a Sòria i a Vitòria. L'any 1922 fou elegit
secretari general de la CNT. Durant
la seva gestió es du a terme la Conferència de
Saragossa, on es va aprovar la
sortida de l'organització de la Internacional Sindical Roja
i la seva afiliació
a la reconstituïda Associació Internacional dels
Treballadors (AIT). En aquesta
mateixa conferència Peiró defensà amb
Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Josep
Viadiu la «moció política»,
molt criticada pels sectors més ortodoxos de
l'organització. Es va establir a Mataró el 1922 i
el 1925 va dirigir la
constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia
intentat organitzar amb
anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va quedar
il·legalitzada, les seves seus van ser censurades i les
publicacions, suspeses.
Molts dels seus militants foren detinguts, i Peiró fou
empresonat els anys
1925, 1927 i 1928. Aquest darrer any fou novament elegit Secretari
General de
la CNT. Va criticar la UGT per la seva defensa de jurats mixtos durant
aquella
dictadura i també Pestaña, amb qui per altra
banda coincidia en altres
aspectes. També va criticar el sector més
anarquista del sindicat, i malgrat
que es va afiliar a la FAI mai no hi va militar, defensant, per contra,
una
organització de masses més sindicalista, i
oposant-se als grups d'acció i a les
minories de militants dirigents. L'any 1930 va signar el manifest de«Intel·ligència Republicana»
i va rebre nombroses crítiques internes que el van
portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions
d'indústria fins que en el congrés de la CNT del
1931 a Madrid va aconseguir un
suport en massa davant les tesis faistes. En aquest mateix
congrés va fer
costat a la ponència sobre la «Posició
de la CNT envers les Corts Constituents»
en la qual es defensava que la proclamació de la
República podria suposar un
avanç per a la classe treballadora. Aquesta
ponència fou aprovada amb algunes
modificacions malgrat l'oposició dels sectors faistes que hi
veien un suport a
la maquinària política burgesa. També
l'any 1931 va signar juntament amb 29
altres destacats cenetistes, entre els quals es trobavaÁngel Pestaña, el«Manifiesto Treintista», on s'analitzava la
situació econòmica i social
d'Espanya i es criticava tant el govern republicà com els
sectors cenetistes
més radicalitzats. La reacció d'aquests va
provocar la dimissió de Pestaña del
seu lloc en el comitè nacional de l'organització
i la sortida dels sindicats de
Sabadell als quals posteriorment se'n van afegir d'altres que van
acabar
constituint un bloc denominat «sindicats
d'oposició». Tot i que Peiró va
participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats
destacades i va
intentar establir ponts per evitar-ne la ruptura definitiva. La
unificació es
va produir el 1936. Després de l'alçament dels
militars rebels, Peiró va actuar
de vicepresident del Comitè Antifeixista de
Mataró, enviant els seus fills al
front. Va defensar l'entrada de la CNT en els governs de Catalunya i
Espanya i
va plantejar una República Social Federal com a forma de
Estat per quan
s'acabés la guerra. Amb García Oliver, Frederica
Montseny i Juan López fou un
dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero,
encarregat
de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el
decret de
confiscacions i intervenció en la indústria i va
projectar la creació d'un banc
de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes
foren retallats o
diluïts per Negrín. A la caiguda del govern de
Largo Caballero va tornar a
Mataró i a la Cooperativa del Vidre, dedicant-se
també a donar conferències
sobre el seu pas pel govern i a publicar durs articles contra el PCE
per les
seves actuacions contra el POUM. L'any 1938 va entrar de nou en el
govern, ara
presidit per Negrín, tot i que no amb el rang de ministre
sinó de comissari
general d'Energia Elèctrica, mantenint una actitud
antiderrotista i proposant
una certa revisió de l'anarcosindicalisme a la llum del
desenvolupament, la
revolució i la guerra. El 5 de febrer de 1939 va travessar
la frontera
francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on va
anar a Narbona per
reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar
a París amb l'objectiu de
representar la CNT en la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE),
amb la
missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de
concentració francesos
i facilitar-ne el trasllat a Mèxic. Després de la
invasió nazi va intentar
fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona i
retornat a París, on les
autoritats franceses van emetre contra ell una ordre
d'expulsió del país a
l'objecte d'apartar-lo de l'acció de la Gestapo i
així passar a la zona no
ocupada i després a Mèxic. Però va ser
detingut un altre cop per les tropes
nazis i portat a Trèveris (Alemanya). El gener de 1941 el
ministeri de
Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar-ne
l'extradició, que es va
materialitzar a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint les
lleis
franceses i internacionals. Se'l va traslladar a la Direcció
General de
Seguretat de Madrid, on fou interrogat i sotmès a
maltractaments (va perdre
algunes dents). Iniciat el procés i ajornat excepcionalment,
se'l va traslladar
a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va
obrir el procés
sumarial en el qual Peiró va comptar amb testimonis a favor
seu emesos per
institucions i persones del nou règim (militars,
falangistes, religiosos,
jutges, funcionaris de presons, empresaris, gent de dretes, i fins i
tot d'un
futur ministre de Franco, com Francisco Ruiz Jarabo). Tot i
així, la seva
reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats
franquistes determinaria la seva condemna. El maig de 1942 el fiscal va
formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el
defensor militar
d'ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentència de
mort. El 24 de juliol
de 1942 seria afusellat amb sis cenetistes més al camp de
tir de Paterna (Horta Oest,
País Valencià). Algunes
de les seves obres publicades: Trayectoria de la
Confederación Nacional del
Trabajo (1925),Ideas sobre
sindicalismo y anarquismo (1930), Perill
a la reraguarda (1936),De la
fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio
de Industria (1937),Problemas y
cintarazos (1938).
Jordi Albadalejo i Joan Zambrana: Inicis
d'un sindicalista
llibertari. Joan Peiró a Badalona (1905-1920). Fet
a mà. Badalona, 2005
***
- Alexandre Sapoundjiev:El 18 de febrer de
1893 neix a Bulgària el militant i propagandista anarquista
Alexandre
Sapoundjiev. Va estudiar Filosofia i després Dret, i ben
aviat es va afegir a
les files anarquistes. Va ser mobilitzat en 1915 i en juny de 1919 va
participar
en el congrés constitutiu de la Federació
Anarquista Comunista Búlgara (FACB).
En 1921, després de nombroses detencions, va ser separat
definitivament de
l'ensenyament, consagrant-se aleshores a la publicació de
periòdics clandestins
(Anarquista, Pensament Obrer, Societat
Lliure). Després
del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 i de la insurrecció de
setembre, va ser
de bell nou detingut i empresonat. Un cop alliberat va reprendre les
seves
activitats de propaganda, però, a causa de la
repressió, s'exiliarà a França en
1928 i a Tolosa de Llenguadoc entrarà en contacte amb els
anarquistes espanyols
i francesos. En 1931, amb l'amnistia, va retornar a Bulgària
i va recórrer tot
el país reconstruint el moviment llibertari.
Després del segon cop d'Estat
profeixista de 19 de maig de 1934 es va retirar a la ciutat de Biala,
al
nord-est de Bulgària, per dedicar-se a la viticultura i al
moviment
cooperativista. En 1942 encara va ser detingut i empresonat sis mesos.
En
desembre de 1948 serà novament víctima de la
repressió antianarquista, dirigida
aquesta vegada pels comunistes. Alliberat, Alexandre Sapoundjiev sempre
restarà
un infatigable militant fins a la seva mort, el 6 de juliol de 1975 a
Bulgària.
***
- Antonio Morales
Guzmán: El 18 de febrer de 1903 neix a
Màlaga
(Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista
Antonio
Morales Guzmán. Durant els anys republicans
milità en el moviment llibertari de
Granada. Participà en la fundació de les
Joventuts Llibertàries granadines i en
1932 fou delegat de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) en el
seu Congrés constitutiu a Madrid. En 1932
participà, amb Felipe Sandoval i
altres, en l'assalt de Juan Pérez de Seoane, excomte de
Riudoms, quan fugia cap
a l'exili i es dirigia amb cotxe a la frontera francesa.
Fundà, en aquestaèpoca, el periòdic Anarquía.
En 1934 va fer un míting a Adra amb motiu
de la fundació de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre 1935 i 1936
fou el secretari de la Federació Local de la CNT de Granada
i col·laborà en Tierra
y Libertad, òrgan de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de
1936 participà en els combats contra els facciosos a Granada
i formà amb José
Castro Velasco un Comitè Revolucionari. L'agost d'aquell
any, convocà amb
Castro un ple de militants granadins que es realitzà a Cadis
i on fou elegit
secretari general de la província. Quan esclatà
la guerra civil, lluità al
front malagueny, d'antuvi en el Comitè de Guerra de les
milícies d'Adra. Amb Juan
Santana Calero i Cipriano Damiano González fundà
la revista Nervio,òrgan de la 147 Brigada Mixta, de la qual fou elegit
comissari, i també fou
corresponsal de Solidaridad Obrera per a Andalusia.
Després formà part
del Comitè de Guerra de la «Columna
CEFA» (Confederació Espanyola de
Federacions Anarquistes) de Màlaga. Durant els anys
bèl·lics edità a Guadix Hombres
Libres. En 1939, amb el suport de grups
maçònics, aconseguir passar els
Pirineus, però fou detingut per la policia del Govern de
Vichy i internat,
primer, en camps i després enviat a una Companyia de
Treballadors Estrangers
(CTE) per realitzar feines a la Línia Maginot. L'estiu de
1940 fou fet presoner
pels nazis i deportat el 24 d'agost de 1941 al camp de
concentració de
Mauthausen, d'on fou alliberat el 5 de maig de 1945 força
debilitat. L'agost de
1945 participà en el Ple de la Regional d'Andalusia de
Tolosa de Llenguadoc, on
s'oposà al Comitè Regional de
tendència col·laboracionista. Després
de
l'escissió confederal, formà part del
Comitè Regional d'Andalusia del sector
ortodox, amb Piedra i J. Montiel. L'agost de 1946 fou delegat en el Ple
Nacional de Regionals. Establert a París,
s'integrà en el Comitè Regional
d'Andalusia de la CNT, amb Manuel Fernández, i
realitzà tasques de
responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental
(SI) de la CNT de
l'Exili. Participà en la major part dels congressos i dels
plens del moviment
llibertari en l'Exili i arran del II Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE) fou elegit delegat de l'MLE de l'Exili al Brasil. En 1952 fou
elegit per
a representar el SI en el Ple d'Aymare, encarregant-se de Cultura i
Propaganda.
En 1953 fou responsable, amb diversos problemes, de
l'administració del CNT.
En 1956 també formà part del SI, però
abandonà el càrrec per problemes de
salut, que l'obligaren a abandonar la militància activa.
Alguns assenyalen que
durant els seus últims anys es lliurà a la beguda
i que tingué problemes per
les seves tendències homosexuals. Trobem articles seus, sota
diversos
pseudònims (D. Colimbo, Cantaclaro,Adriano del Monte,
etc.), en moltes publicacions, com ara Accão
Directa, Boletín
Ródano-Alpes, Brazo y Cerebro,CNT, CRA, Esfuerzo,Faro, Hombres Libres, Libertad,Libre-Studio, Nueva
Senda, Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, etc. Antonio
Morales Guzmán va morir el 21 de juliol de 1973 a Roanne
(Forêz, Arpitània).
Antonio Morales Guzmán (1903-1973)
***
- Francisco
Cuberos Neto: El 18 de febrer de 1924 neix a
São Paulo (São Paulo, Brasil)
l'actor dramàtic anarquista Francisco Cuberos Neto,
més conegut com Chico Cuberos
i artísticament com Cuberos Neto.
Sos pares van ser el
brasiler Antônio Cuberos i l'espanyola Isabel
Viñeto --Vinheto, en la versió
portuguesa-- i tingueren sis fills (Maria Antonia, Antônio,
Francisco, Jaime,
Aurora i Mercedes). Es va criar al barri de Vila Bertioga de
São Paulo. Quan
tenia 12 anys, després de fer els estudis primaris,
començà a fer feina com a
obrer en una fàbrica de sabates i després com a
venedor de calçat. Quan era
adolescent formà part d'una cèl·lula
del Partit Comunista del barri de la Mooca
de São Paulo, però només
durà un mes, ja que per divergències internes i
per no
estar d'acord amb l'article 13 dels estatuts del Partit, segons el qual
cap
membre del grup podia tenir contacte amb persones (familiars o amics)
d'un
altre partit polític, deixà el grupuscle. Cap a
1942 començà a participar en
les activitats del Centre Juvenil d'Estudis Socials, juntament amb
Liberto
Lemos Reis, Nito Lemos Reis, Maria Apparecida Cubero, Aurora Cubero,
Mercedes
Cuberos i altres, on estudiaven i debatien temes lligats a
l'anarquisme. En
1945 aquest grup d'estudis va ser descobert per Edgard Leuenroth,
Rodolpho
Felippe i Pedro Catallo i convidat a participar en les activitats del
Centre de
Cultura Social (CCS) de São Paulo. Aquest mateix any
s'integrà en el grup de
teatre social del CCS, que aleshores representava la peça
dramàtica 1º de Maio,
de Pietro Gori, i a l'any
següent ja participà en el grup i en les
representacions d'aquesta obra. En
1951 es casà amb Mercedes Cuberos, matrimoni que
durà tres anys. El 14 de març
de 1955, com a secretari del CCS, registrà aquesta
associació al Departament
d'Ordre Polític i Social (DOPS) de São Paulo. En
1959 es casà amb l'espanyola
María Martínez Jiménez (Maruja
Cuberos)
i acabà un curs d'art dramàtic al Teatre de
Arena; en 1960 engegà la seva
carrera com a actor professional. Fins i tot després del cop
militar de l'1
d'abril de 1964, el CCS continuà realitzant les seves
activitat teatrals,
especialment mitjançant peces llibertàries
promogudes pel Laboratori d'Assaigs,
grup format per la seva iniciativa, que dirigí amb Pedro
Catallo i amb el
suport de Waldyr Andrade Kopezky i Ailso Braz Corrêa.
També participà en la«Societat Naturista Amics de la Nossa
Chácara», grup anarquista que jugà un
paper fonamental en l'organització de congressos anarquistes
al Brasil. El
gener de 1969, per mor de problemes interns i financers,
però sobretot per una
qüestió de seguretat, el CCS de São
Paulo tancà la seva seu. Durant els anys de
la repressió els anarquistes de São Paulo es
reuniren clandestinament en
la botiga «Calçados Cuberos», a
l'avinguda
Celso Garcia, propietat de Francisco i Maruja Cuberos. En 1985
participà en la
reobertura del CCS. El 21 d'agost de 1986 va ser un dels fundadors de
l'arxiu
Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH), juntament amb Nito
Lemos Reis, Antonio
Martinez, José Carlos Orsi Morel, Jaime Cubero,
Antônio Francisco Correia,
Felix Gil Herrera, Liberto Lemos Reis, Fernando Gonçalves da
Silva i Ideal
Peres. El 18 de febrer de 2004, a suggeriment de Marcolino Jeremias,
participà
en el programa Provocações,
de la TV
Cultura, on va ser entrevistat pel seu antic director de teatre
Antônio
Abujamra, programa que va ser emès el 3 d'abril de 2005. El
28 de novembre de
2007 abandonà el CCS perquè no estava d'acord amb
algunes modificacions
introduïdes arran de la renovació dels seus
estatuts. Entre les peces anarquistes
en les quals participà, fent servir el pseudònim
de Cuberos Neto, destaquen 1º de
Maio. Drama em 1 ato, de Pietro Gori (1946); Uma
mulher diferente. Drama Social em 3 atos, de Pedro Catallo
(1947); O coraçãoé um labirinto. Drama
em 3 atos, de Pedro Catallo (1947); O
herói e o viandante, de Pedro Catallo (1947); Nada. Drama em 4 atos, d'Ernani Fornari
(1948); A insensata. Drama social em 3 atos,
de
Pedro Catallo (1950); Tabu.
Comédia em 3
atos, de Francisco X. Svoboda (1951); O
maluco da avenida. Comédia em 3 atos, de Carlos
Arniches (1954); Feitiço.
Comédia em 3 atos, d'Oduvaldo
Viana (1954); Ciclone. Drama em 3 atos,
de W. Somerset Maughan (1955); Está
lá
fora um inspetor. Drama em 3 atos, de J. B. Priestley (1956);Os mortos. Drama social em 3 atos,
de
Florêncio Sanchez (1957); Pense
alto.
Drama, d'Eurico Silva (1958); O que
eles querem. Comédia em 3 atos, (1958); O
testemunho, de Waldyr Andrade Kopezky (1966); Mundo
pedra, pedra mundo. Musical; Como
rola uma vida. Drama em 2 atos, de Pedro Catallo (1967); Onde anda a liberdade, de Waldyr Andrade
Kopezky (1967); Os guerreiros, de
Waldyr
Andrade Kopezky (1967); O último
programa
de cubanacan. Monólogo, d'Alberto
Centurião (1997); A greve de 1917,
de Fábio Ferreira Dias (1997); Colônia
Cecília, de Renata Pallottini
(1999); A velha guarda ou a
revolução
partida, de Murilo Dias César (1999); Liberdade!
Liberdade!, de Millor Fernandes i Flávio Rangel
(2000); O santo inquérito,
de Dias Gomes (2000);Morte acidental de um anarquista, de
Dario Fo (2001); Deus lhe pague, de
Joracy Camargo (2001); O homem do
princípio ao fim, de Millor Fernandes (2001); Bella Ciao!, de Luiz Alberto de Abreu
(2001). En la seva carrera
d'actor professional representà nombroses obres, moltes
d'elles amb el Teatre
Brasiler de Comèdia, entre elles Nega
de
maloca (1960), Os elegantes
(1960), Oração para uma
negra (1961),A semente (1961), As
almas mortas (1962), A escada
(1962), Antígone América
(1962), Senhorita
Julia (1969), Os dois cavaleiros de
Verona (1974), O verdugo
(1974), Machado De Assis (1974), Peri e Ceci (1974), Mahagonny
(1976), Gota d’água
(1977), Curto-Circuito (1987), Canção de Natal
(1991). Per a la
televisió estrenà Sangue
do meu sangue
(1969); Programa Penélope
(1970), O comprador de fazendas
(1970), Vitória Bonelli
(1972), Os fidalgos da Casa Mourisca
(1972), A Barba Azul (1974), A viagem (1975), Ovelha
negra (1975), Gaivotas
(1979), Um homem muito especial
(1980), Vento do mar aberto (1981),Música ao longe (1982), Aventuras amorosas de seu quequé
(1982).
Per al cinema intervingué en O
vigilante
rodoviário (1961), Amemo-nus
(1970), O sexualista (1975), Ainda agarro este machão
(1975), Tiradentes. O mártir da
Independência
(1976), Antônio Conselheiro e a
Guerra
Dos Pelados (1977), No tempo dos
trogloditas (1978), Os
três boiaderos
(1979) A virgem e o bem dotado
(1980), Gaijin. Os caminhos da liberdade
(1980), E a vaca foi para o brejo
(1981), Amélia. Mulher de verdade
(1981), As vigaristas do sexo
(1982),Amado Batista em sol vermelho
(1982),Arapuca do sexo (1983), A luta pelo sexo (1984), O
santo salvador e o demônio (2003),
etc. Francisco Cuberos Neto va morir el 20 d'agost de 2010 a
São Paulo (São
Paulo, Brasil) a conseqüència d'un
pneumònia agreujada per la malaltia de
Parkinson.
***
- Osvaldo Bayer:El 18 de febrer de 1927 neix
a Santa Fe (Santa Fe, Argentina) el periodista, guionista
cinematrogràfic,
traductor, militant en defensa dels Drets Humans i historiador del
moviment
anarquista Osvaldo Jorge Bayer. Va passar la infantesa a
Tucumán i
després a Bernal i
Belgrano (Buenos Aires). En 1950 va començar a treballar com
a col·laborador en
la revista de viatges i de costums Continente. Va
realitzar estudis de
Medicina i de Filosofia en la Universitat de Buenos Aires i entre 1952
i 1956
va estudiar Història a la Universitat d'Hamburg. De tornada
a l'Argentina es va
dedicar al periodisme, treballant en els diaris Noticias
Gráficas, Esquel
i Clarín, del qual va ser secretari de
redacció, i en diverses revistes.
En 1958 va fundar La Chispa, periòdic
independent de La Patagònia. En
1959 va ser acusat de difondre informació
estratègica militar d'un punt
fronterer i obligat per les autoritats a abandonar el
periòdic Esquel.
Va ser secretari general del Sindicat de Premsa entre 1959 i 1962. A
començament de la dècada de 1960 treballa com a
redactor, i després com a
director, del nou setmanari Imagen. Per les seves
crítiques a Federico
Rauch, acusant-lo de genocida, en 1963 va ser empresonat «a
disposició» pel
general Juan Enrique Rauch, ministre de l'Interior de la dictadura i
besnét del
blasmat, 63 dies a la presó de dones --per denigrar-lo-- de
Riobamba. En 1967
comença a col·laborar en la revista Tdodo
es Historia. En 1972 va
publicar dos toms d'una monografia històrica sobre la
matança d'obrers al sud
argentí el 1921, La Patagonia rebelde,
que va ampliar amb un nou tom en
1974 i un més en 1976, i del qual es va realitzar un film
del mateix nom que va
ser estrenat en juny de 1974. Per aquesta obra va ser
amenaçat i perseguit pel
règim presidencialista de María Estela
Martínez de Perón (Isabelita)
i
pel seu ministre ultradretà José López
Rega, i va haver d'exiliar-se en 1975.
Va viure a Berlín (Alemanya) fins a la seva tornada a Buenos
Aires en 1983, amb
la fi de la Dictadura militar. És autor dels llibres Severino
Di Giovanni,
el idealista de la violencia (1970 i 1998), Los
anarquistas
expropiadores (1974), Radowitzky,¿mártir o asesino? (1974), La
Rosales, una tragedia argentina (1974), Exilio
(1984, en
col·laboració amb Juan Gelman), Fútbol
argentino (1990), Rebeldía y
esperanza (1993), En camino al paraíso
(1999), Rainer y Minou
(2001, novel·la); i ha estat guionista de
pel·lícules com La Maffia
(1972), La Patagonia rebelde (1974), Todo
es ausencia (1983), Cuarentena:
exilio y regreso (1984), Juan, como si nada hubiera
pasado (1986), La
amiga (1989), Amor América
(1989), Elizabeth (1990), El
vindicador (1991), Panteón Militar
(1992), Jaime de Nevares,último viaje (1995), Soriano
(1998), Ángel, la diva y yo
(1999), Rainer y Minou (2001), Obras
completas (2009), entre
d'altres. Ha traduït de l'alemany obres de Kafka, Brecht,
Jaspers, Mann, entre
d'altres. Ha estat professor honorari titular de la Càtedra
Lliure de Drets
Humans de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de
Buenos Aires
i docent de la Deutsche Stiftung für Entwicklungspolitik
(Fundació Alemanya per
al Desenvolupament), a Bad Honnef (Alemanya). En 1997 va rebre el premi«Veinte
años de Madres de Plaza de Mayo». El 8 de novembre
de 2001 es va estrenar a
Buenos Aires Los cuentos del timonel, documental
sobre Osvaldo Bayer,
dirigit per Eduardo Montes Bradley. El 20 d'abril de 2003 la
Universitat
Nacional del Centre de la Província de Buenos Aires li va
atorgar el grau de«Doctor Honoris Causa» per la seva
trajectòria dins dels camps dels Drets
Humans, la literatura i el periodisme, i el 7 de juliol de 2004 va ser
declarat«Huésped de Honor» per l'argentina
Universitat Nacional del Litoral. Actualmentés col·laborador del periòdic Pàgina/12
i continua amb la seva tasca
d'historiador i de defensor dels Drets Humans, especialment en la
reivindicació
dels Pobles Originaris argentins. En 2010 estrenà la
pel·lícula Awka Liwen
(Rebel Aurora, en maputxe), dirigida per Mario Aiello i Kristina Hille,
amb
guió i llibre seu, sobre la història de la pugna
per la distribució de la
riquesa a l'Argentina a partir de la depredació de les
terres i els ramats als
pobles originaris i als gautxos.
---
Continua...
---