La obra de Fajarnés Tur, Dominio Público 2015 no sólo reside en algunos libros, sino también en multitud de artículos que publicó en diversas revistas, dos principalmente, la Revista Balear de Ciencias Médicas, de la que fue fundador y director y el importante Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana (BSAL). También publicó algunos artículos en otras publicaciones como el "Diario de Menorca" o el "Museo Balear". Como el BSAL está digitalizado, he mirado un poco sus escritos, son muchos, muchísimos y no sé bien cómo se podrían enumerar no sólo por su cantidad sino también por la variedad de temas que toca. Pero la entrada de hoy va hacia otra publicación.

No hace muchos años hubo una iniciativa muy interesante llamada Balears fa ciència. Yo la recogí para la Biblioteca Digital en Biblioteca digital: 'Balears fa Ciència'. Allí hay una colección de libros digitalizados sobre varios científicos isleños. Entre ellos está Ernest Prats; Joana Maria Pujades (Eds.): "Enric Fajarnés i Tur, entre la historia i la demografia", publicación que se presenta extrañamente en dos pdf, uno con la portada y otro con un interesantísimo estudio sobre la biografía y la obra de Fajarnés y añade varios escrtos del científico ibicenco. Son muy buenas estas publicaciones y es una lástima que el proyecto esté paralizado.

Los escritos de Fajarnés están en castellano y el estudio está en catalán. Paso por un traductor el escrito de la contraportada.

Fajarnés y Tur, desde una ideología positivista, otorgaba al rigor metodológico y a la divulgación del conocimiento científico y médico una gran importancia. Podemos considerar lo que en su tiempo se llamaba un publicista, es decir un autor que escribe para el público, generalmente sobre diversas materias. Junto a la labor de desarrollo de medios de comunicación científica, como el papel que jugó como director de la Revista Balear de Ciencias Médicas, en su producción destacan los trabajos relacionados con la demografía y la epidemiología, pero también encontramos interesantes aportaciones al campo de la medicina, la historia, la climatología, la arqueología, o la antropología entre otras.

La personalidad y la trayectoria científica de Enrique Fajarnés y Tur habría que situarla en el contexto del movimiento higienista que se configuró a lo largo de las décadas finales del siglo XIX y la primera mitad del siglo XX. Sus aportaciones a la demografía y la epidemiología de las Islas Baleares, reflejan muchos de los presupuestos que acabarían por configurar, en el periodo de entreguerras, el discurso de la medicina social y la salud pública. Destaca el uso que hace de la estadística sanitaria y del argumento numérico en sus trabajos, pero también el acercamiento a los factores sociales, económicos y culturales que determinaban los problemas de salud y los episodios de enfermedad.

Esta colección de libros digitales sobre científicos también se encuentra en rtciB (Recerca, transferencia de coneixement i innovació de les Balears), extraña web que en el apartado "Publicaciones" muestra vacíos apartados como "Història de la ciencia" y otros.

Como siempre que se trata de ciencia en las islas, hay que recomendar el suplemento Baleópolis del periódico El Mundo. En este caso, el artículo de Laura JuradoEl hombre que escribió la Historia de las Islas con una calculadora que nos recuerda "Su muerte fue también la de su obra. Ni discípulos ni seguidores. Tuvieron que pasar casi cuarenta años desde su muerte para que en un congreso de Medicina en 1970 se presentara una primera bibliografía con 1.000 títulos suyos referenciados."

Ultimamente escribo poco en este bloc y, casi siempre, es para recordar a alguien que acaba de morir. Bien está así, pero procuraré escribir de más temas. Es cuestión de tiempo.

Esta semana que acaba falleció Toni Pujol. De este hombre, y de su mujer también, sí se puede decir que ha dedicado toda su vida al Baloncesto. Cuando lo conocí, a finales de los setenta, ya era todo un personaje en el mundo del deporte de la canasta. Hacía de entrenador, directivo, federativo y cronista en Diario de Mallorca.

A la memoria me vienen varias imágenes suyas, casi siempre acompañado de su mujer. Pero quisiera destacar dos: la primera época, cuando todos nos peleábamos para tener un poco de tiempo el pabellón del Polideportivo de San Fernando (el único público con que contábamos en Palma) y las tardes de sábados o domingos en DM. En ambos terrenos él estaba por el Basquet y yo por el Voleibol. Aunque rivales, por los espacios, tanto en la cancha para entreno, como en las páginas de deportes, para escribir de nuestro deporte, siempre me sorprendió la gran cordialidad con que me trataba. Me pareció siempre una buena persona.

Con Toni Pujol se cierra una página importante de la historia del Basquet en Mallorca. Casi como la que jugó el Polideportivo San Fernando en los años setenta y ochenta. Por cierto, pasé hace unas semanas paseando por aquel lugar y me dio la sensación de que está dejado de la mano de Dios. Una pena. Descansen en paz, los dos.

Tal com s'havia compromès el batle, aquest divendres, abans de la Comissió Informativa prèvia al Ple, va venir el seu misser, en Miquel Ripoll, per explicar-nos als regidors el contingut de la denúncia presentada pel misser Leopoldo de Miguel contra el batle, per presumpta prevaricació (veure "De la imputació del batle").

El primer que el misser va exposar va ser la seva sorpresa pel fet que Fiscalia hagués passat la denúncia al jutjat de primera instància sense haver fet cap diligència, ni tan sols informativa, que és la seva actuació normal quan se li presenta una denúncia. Sobre aquest punt hem de dir que a nosaltres ens sorprèn encara més, ja que en la passada legislatura vam denunciar diferents contractacions irregulars de l'Ajuntament que eren fàcil i objectivament demostrables i no vàrem obtenir cap tipus de resposta de Fiscalia, excepte en les referents al Festival, que es van incloure dins el sumari de l'Operació Voltor.

Com ja us vam informar, Leopoldo de Miguel acusa al batle de paralitzar premeditadament el desenvolupament de les urbanitzacions del Vilà, la Font i Formentor, amb la intenció de cobrar un 15 per cent d'aprofitament. El denunciant no s'expressa de forma massa clara en la seva denúncia, però sembla que dóna a entendre, sense aportar cap prova, que el batle hagués demanat directament doblers a canvi de desenvolupar les urbanitzacions.

Parlant de la paralització de les urbanitzacions diu literalment:

" Suspendido por decisión del propio Alcalde, no nos engañemos, lo que confirmaría cualquier ciudadano (también los foráneos) que conozcan someramente, la política municipal de Bartolomé Cifre Ochogavía; y ello MIENTRAS no se "atiendan" las compensaciones económicas que solicita dicho señor del 15% del aprovechamiento de las Unidades de Ejecución, citadas..."

"... sin justificación técnica o jurídica que la avale, con la pretensión de obtener una compensación económica por una plusvalía inventada, a materializar en metálico, y mientras tanto, como es obvio, demorando el proceso urbanizador, conscientemente, incumpliendo obligaciones, entre ellas, las judiciales citadas por si en el transcurso del tiempo se llegara alcanzar la pretensión perseguida, reiterada hasta la saciedad. Por ello, debo manifestar que retrasar es prevaricar, en nuestro caso porque depende de una dàdiva económica a obtener torticeramente, como en el caso contemplado"

" el Regidor siempre habla de "aprovechamientos", faltaría más y en cambio los que se reunen con él hablan de Euros, como es manifiesto"

Evidentment darrera d'aquestes paraules hi ha una greu acusació que en Leopoldo de Miguel haurà de demostrar i que, de moment, no ha fet ja que a la denúncia hi ha moltes divagacions, dades i dates molts diferents, però poca precisió.

Per altra part, el misser del batle ens va subratllar la inconsistència de la denúncia en la seva part tècnica, al que es refereix a les sentències i contenciosos que cita a la denúncia i a algunes afirmacions que fa a la mateixa.

Per la nostra part, vàrem demanar si s'havia aportat alguna prova o hi havia cap denúncia anterior en referència al tema que també apareix en un paràgraf de la denúncia sobre la disciplina urbanística i on parla de la concessió de "dispensaciones" en referència a les infraccions urbanístiques i la falta de control de la legalitat urbanística. Se'ns va respondre que, en referència a aquest tema, no se sabia res més que el que de moment deia la denúncia.

Com sabeu, el denunciant no va voler declarar aquest dijous davant el jutjat i ha demanat 10 diesper ratificar la denúncia. Ara mateix, i si no es presenten noves proves per part del denunciant o els testimonis que han de declarar, tot sembla prou estrambòtic i sense fonament. De totes formes, esperarem a veure com es desenvolupa l'acusació. Tenim el compromís del batle cap a tots els regidors de mantenir-nos informats de tot el procés.

En referència a l'intent de gravació de la reunió.

Com va informar la premsa, en Joan Morro, fill d'en Rafel Morro (que és un dels testimonis proposats pel denunciant), va ser sorprès intentant gravar la reunió mitjançant un telèfon mòbil. La Policia Local va identificar el jove i el batle ha indicat que posarà una denúncia al mateix, a més de prohibir expressament l'accés de Joan i Rafel Morro a qualsevol dependència municipal, excepte el registre ("Solament podran acudir a altres dependències prèvia sol·licitud de cita, justificant la necessitat i acompanyats d'un funcionari"). En Joan Morro es va defensar dient que es tractava d'una reunió pública, en un lloc públic.

Primer. Hem de dir que ja era prou sospitós que en Rafel Morro fos l´únic ciutadà que havia de ser testimoni de l'acusació sense tenir una relació directa amb les urbanitzacions, però aquest intent de gravació per part del seu fill no fa sinó confirmar que es troba darrera de la denúncia d'en Leopoldo de Miguel. Igual que pensam que es troba darrera de la denúncia que va posar l'arquitecte Rafel Balaguer contra el nostre regidor.

Segon. La reunió prèvia a la comissió informativa no era pública. És evident que amb un procés judicial obert aquesta reunió no podia ser pública. Ningú abans d'un judici faria una reunió amb el seu misser a la que hi pugués anar l'acusació. Ens ha arribat que en Joan Morro va dient que a la reunió hi havia testimonis del judici: això és fals. A la reunió únicament hi havia el batle, el seu misser, l'assessor jurídic de l'Ajuntament, la secretària i l'interventor, a més dels regidors.

Tercer. En Joan Morro pareix al·legar en la seva defensa que la reunió es feia en un lloc públic. Ens entendreix aquesta defensa dels espais públics per part dels que es van negar a restituir una font pública al seu lloc original, i dels ex-tancadors de la carretera vella de Lluc, on va fer els seus primers "pinitos" gravant en vídeo a la gent que ens manifestàvem contra el tancament. La reunió es feia a la sala de plens ja que érem massa gent per fer-la a la sala de reunions. Tot l'Ajuntament és públic, però això no vol dir que pugui circular per tot i fer el que li doni la gana. Clar que en això té un mal mestre, ja que a son pare li han deixat fer-ho a l'àrea d'urbanisme.

En resum, ens trobam davant un episodi esperpèntic propi d'una pel·lícula d'en Berlanga que ens reafirma en la idea que en Joan Morro i son pare intenten condicionar l'activitat política municipal amb denúncies infundades, fonamentades en fòbies personals, contra aquells que d'una forma o altra hem pres decisions que afecten als seus interessos particulars, en el nostre cas en la defensa dels camins públics i la font pública de la plaça.

Ja que en Rafel Morro i el seu fill, sembla que pretenen postular-se com presumptes defensors dels ciutadans, en comptes de fer d'assessor de l'actual i momentani (el Cercle li vol fer una moció de confiança) Secretari General de Podem a Pollença, en Martí "Paco", s'han de presentar a les eleccions municipals sense intermediaris.

 Vídeo de la Conferència Municipalista a la que vam participar el passat cap de setmana a Barcelona.

Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. (Tigre de Paper Edicions)

Llibres segrestats per la dictadura franquista: La guerra just acaba de començar

La guerra just acaba de començar (Ressenya de Tigre de Paper Edicions)

RAONS PER LLEGIR

Per fi un llibre que ens parla del nostre passat més recent sense ser un manual d’història més, d’aquells manuals neutres, que no neutrals. Escrit per Miquel López Crespí, un fill de la guerra civil que no ha claudicat, i molt encertadament recuperat i editat per Tigre de Paper edicions, ens ofereix una lectura imprescindible per la generació dels néts de la guerra.

Però no és només un llibre sobre la guerra. Ni molt menys. Ajudant-se dels principals fets històrics revolucionaris del segle vint, l’autor ens escriu a temps real com viu el seu present que no és un altre que el franquisme a la seva Mallorca natal. Contrasta l’illa del socialisme transformador traïda pels carrillistes, com escriu en altres obres seves, amb la del turisme massiu i descontextualitzat que conviu amb la dictadura feixista, ensenyant-nos, abans que ningú, l’ara coneguda doctrina del shock: una barreja d’alienació per apaivagar qualsevol intenció dissident, amb l’arribada dels turistes i els militars americans, i de càstig per les que tinguin intenció d’alçar la veu, amb detencions, execucions i la prohibició de la llengua catalana fruit de la repressió política i social, exemplificant i implicant-se sense embuts en una única lluita nacional i de classe. Miquel López Crespí fixa així la soledat i la marginació del vençut, la frustració, el silenci i l’oblit dels homes i de les dones que van lluitar per la llibertat. Aquesta acarnissada descripció del seu espai-temps també incorpora de manera especial la seva capital, denunciant la falsa modernitat construïda a partir de la renúncia de la classe mitjana i dels intel·lectuals pedants, instal·lats i no compromesos amb la societat que els envolta. Ho descriu com la tirania de la ciutat, on critica obertament el suposat benestar obtingut per l’individualisme i l’alienació, un benestar insostenible, del qual ens emplaça a fugir-ne o a plantar-li cara, transportant-nos automàticament als nostres dies.

I és que aquesta és la gran virtut de La guerra just acaba de començar: la seva capacitat d’explicar un moment passat i un lloc local i entendre que no, que no estem llegint la història del passat, sinó la del present i universal. I ho fa de manera directe, des de dins, interpel·lant al lector, com ho fa Orwell al seu Homenatge a Catalunya.

Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. Tot i l’aparent inconnexió entre alguns capítols, barreja molt adientment el relat dels fets històrics amb les reflexions personals del qui viu aquests mateixos fets, oferint-nos així un camp de visió ampli per descobrir, malauradament a aquestes altures, una nova i imperdible lectura de la Transició.

La guerra just acaba de començar és totalment vigent, molt vigent i molt vàlid, tot i haver estat escrit fa quaranta anys. Tot i haver estat segrestat pel Tribunal de Orden Público i oblidat tant de temps. Un llibre que ens ensenya a no contemplar la història, sinó a fer el possible per canviar-la.

(Tigre de Paper edicions)

La revista El Triangle entrevista l’escriptor Miquel López Crespí

Miquel López Crespí, escriptor

«Volíem fer obres de combat, rupturistes»

Per Ignasi Franch, periodista

Es reedita el seu llibre ‘La guerra just acaba de començar’. Inclou quinze relats atípics, avantguardistes. Reflecteix el desig de democràcia i, alhora, la solitud de la lluita antifranquista. L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic. Després de tants anys transcorreguts, com ha estat rellegir La guerra just acaba de començar?

–M’he retrobat amb allò que un grup de joves antifranquistes escrivíem quan teníem 20 anys, a la fi dels 60 i al principi dels 70, sense una intenció excessivament literària. Influenciats pels escriptors revolucionaris europeus i mundials, volíem fer obres rupturistes, de combat, allunyades de la literatura de capellans i falangistes típica de la Mallorca del moment. No es tractava de fer textos inamovibles, per a la història, sinó perquè es llegissin en assemblees, perquè fossin modificats pels companys de qualsevol indret si això servia per a les causes de la llibertat i de la independència dels Països Catalans.

L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic franquista. Ara, tal vegada no cal prohibir les crítiques: no troben altaveus mediàtics i moren en silenci...

–Potser els autors actuals de literatura rupturista tenen més dificultats per donar-se a conèixer que en la nostra època, a menys que pertanyin a grups de pressió. Els espais de difusió estan controlats pels escriptors oficials, relacionats amb els poders polítics o mediàtics.

I d’on prové la forma de les narracions, aquesta mena d’avantguarda agitada amb missatge social? Usa discursos acumulatius com el de «Passa que», trossos de textos preexistents... Quins referents manejava?

–Els referents de tot antifranquista: el Maig del 68, els situacionistes francesos… I la Mallorca de Llorenç Capellà o de Maria Antònia Oliver, uns escriptors que habitualment eren de procedència popular i trencaven amb el costumisme dominant, de terratinents.

Alguns dels contes neixen d’una quotidianitat que es va tornant estranya, una mica kafkiana.

–Tingues en compte que, pels qui érem políticament actius, l’ambient era kafkià amb la Brigada Politicosocial. No sabies mai si et vindrien a detenir. I, si et detenien, no sabies mai quan en sortiries…

Això connecta amb moltes literatures escrites sota dictadures: tendeixen a la tragèdia surreal, a la sàtira trista…

–Els moments eren durs. Hi havia assassinats! «Què volen aquesta gent?» reflecteix molt bé aquella atmosfera, per exemple. I ja et dic que no escrivíem per fer literatura. Ara, per exemple, jo mateix escric d’una manera més clàssica. Però aleshores era moment de rompre formes i herències. De mirar que els companys poguessin sentir-se identificats amb un conte trist, o que els servís de punt de partida per parlar de la realitat.

A «Com cada dia», un home sent una casa que ha explotat i que crema sense que ningú hi intervingui. Un símbol de la indiferència social davant la dictadura?

–És que en l’època ens sentíem sols. Sempre eren els mateixos els qui feien pintades i repartien fulls volants. Però les processons eren multitudinàries, les folklòriques omplien teatres… i a milions de turistes se’ls en fotia la dictadura. Un cop havies estat detingut i maltractat, tot et semblava delirant i senties solitud.

I ara, quan mig país vol enterrar la memòria històrica?

–També, és clar que sí: entre el franquisme reciclat i els aspirants a poltrona... De vegades ho discuteixo amb antics companys: hi ha eleccions i no ens detenen de nit, però no podem votar independència, no podem votar altres sistemes. No podem canviar l’essencial.

Un personatge del seu llibre desitja entrar al Mercat Comú. I miri en què s’ha convertit la Unió Europea...

–Suposo que això venia d’Espriu, d’una certa mitificació de les llibertats de la democràcia europea. Des de la dictadura vèiem que altres tenien possibilitats de respirar lliurement. Però després hem vist que això és relatiu, que la dictadura democràtica pot ser més eficaç perquè no tens excusa per a la revolta.

Ignasi Franch, Revista El Triangle (11-XI-2011)

Tigre de Paper Edicions: una nova editorial d'esquerres

Tigre de paper Edicions, una nova editorial de l'esquerra política nascuda recentment, editarà llibres sobre pensament polític i narrativa de denúncia social. Aquesta nova iniciativa, així com els tres primers llibres que ja ha editat es prsentaran al Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas, 24 Sants - Barcelona), Dissabte 1 d'octubre, a partir de les 19:30h.

La presentació comptarà amb la presència de membres de l'editorial i dels col·lectius Maloka i AEDI i i també comptarà una dramatització poètica a càrrec de David Caño i Gerard Horta. Seguidament, a la nit, es realitzarà una sessió continua amb una festa al Centre Social Okupat Can Vies de Sants per celebrar aquesta aparició.

Segons han exposat els seus responsables, Tigre de paper Edicions vol ser més que una editorial, pretén ser un projecte cultural des d’on desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir l’àmbit literari en llengua catalana.

En aquest sentit han pres com a referència les paraules d'Antoni Serra considera que “l’escriptor no és un ésser aïllat del context social on desenvolupa la seva activitat professional”, perquè des d'aquesta nova editorial consideren que la literatura ha de respondre a la crítica, al pensament i a la imaginació de la societat.

Tigre de paper Edicions ha anunciat la publicació de novel·la social, biografia de lluites, assaig nostrat i la narrativa de combat, amb la intenció d'obrir espais per la reflexió i el debat. Espais per gaudir i pensar les paraules, les exclamacions o les accions.

Entre les primeres edicions han anunciat l'aparició de La guerra just acaba de començar, de Miquel López Crespí, a la Col·lecció Feraferotge. Un collage literari que divaga entre els petits grans moments històrics dels períodes revolucionaris i la vida política, clandestina i quotidiana de la rebel·lia a la ja turística i alienada Mallorca dels anys 70. Premi ciutat de Manacor 1973. Censurada pel TOP franquista. “Perquè ben mirat, què faig, què fem tots amb aquesta guerra terrible que tenim al davant?”

També Tropel: Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia, de Carlos Medina Gallego, a la Col·lecció Lletrafelina. Es tracta d'una crònica novel·lada sobre el moviment estudiantil de la Universitat Nacional de Colòmbia als anys 70. Els debats ideològics, la lluita de carrer, les vagues, els amors i la quotidianitat, la clandestinitat, les manifestacions... Les il·lusions, discussions i frustracions d’una generació de tropeleros i tropeleras que reneix amb el pas del temps. Un clàssic de la literatura activista colombiana.

I el tercer llibre que apareixerà en aquesta nova editorial és Harraga, d’Antonio Lozano, corresponent també a la Col·lecció Lletrafelina. Una novel·la negra basada en les màfies de la migració. Tràfic de drogues i de persones enmig de dos mons amb institucions corruptes, dos mons que confronten tradició i modernitat, pobresa i luxes, il·lusions i frustracions. On sicaris, camells, narcotraficants, policies de fronteres, polítics i respectables advocats, conviuen enredats en una trama de diner ràpid i tret fàcil. Premi Novelpol a la millor novel·la negra publicada el 2002.

Web Llibertat.cat

No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. (Miquel López Crespí)

Llibres de la generació literària dels 70

En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos.

No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Avui a les vuit del vespre celebrarem la quarta assemblea a de MÉS per Pollença. Ja hem fet assemblees al Port de Pollença, Cala Sant Vicenç i Pollença mateix en les que hem anat recopilant les mecessitats i inquietuts del ciutadans d'arreu del municipi, una feina que ens ajuda en la nostra feina institucional a l'Ajuntament i en preparar el programa de cara a les eleccions municipals.

L'assemblea d'avui la presentam amb un ordre del dia centrat en la preparació de les eleccions, una fita especial per a qualsevol partit polític. Els objectius de MÉS per Pollença van més enllà d'unes leccions o d'una legislatura: construïr un poble millor, més centrat en les necessitats del ciutadans, que tengui cura de la llengua i cultura pròpies, del medi ambient, motor de l'activitat turística, un poble més just i socialment equilibrat amb un ajuntament proper als pollencins. Aquests objectius els pretenem assolir amb una feina constant en el poble on vivim, i també presentant-nos a les eleccions per assolir els millors resultats possibles que facin possible que aquestes idees siguin presents en el govern de les institucions.

L'objectiu de la'assemblea d'avui és la planificació de l'elecció de les persones que defensaran aquests ideals des de la llista electoral que presentarem als pollencins. Una elecció feta des del principi, sense candidats preconcebuts, totalment en mans de l'assemblea.

També analitzarem la situació dels pactes preelectorals per juntar forces progressistes i sobiranistes; la diversitat d'opcions que hi ha a Pollença no és negativa, sino tot el contrari, ja que suposa que molts ciutadans estan conscienciats i implicats en l'activitat política. Això no obstant cal cercar els espais de col·laboració entre les diferents opcions polítiques per presentar-se amb garanties com una vertadera opció de govern. Malauradamen fins ara els intents d'ajuntar forces no han fructificat, però confiam en que encara hi ha espai per a la confluència per la que apostam des de MÉS.

Finalment també exposarem les qüestions d'actualitat en el municipi, i, com que l'assemblea és sobirana, qualsevol qüestió que es vulgui debatre tindrà el seu espai avui vespre.

Són temps de canvis i a MÉS per Pollença hem bastit un projecte que permet a qualsevol ciutada formar part d'aquest canvi, cal aprofitar l'oportunitat, lluitar contra el conformisme i guanyar el futur.

Cómic pintado por JGM, publicado en la revista Entrance, 1984.

JESÚS GARCÍA MARÍN (La Puerta de Segura, Jaén, 1961) es historiador, periodista y pintor. Fue alumno de doctorado del Nobel Camilo José Cela Trulock con quien curso "Dictadología tópica". Ha coordinado cuatro misceláneas humanísticas ("América y Mallorca" 1991, "La cultura mallorquina desde la Edad Media hasta el siglo XX" 1989, "Miquel Batllori memoria viva de Mallorca" 2004 y "La Sociedad del Asno Bermejo homenaje a Cristóbal Serra", 2014). Entrevistó a todos los historiadores importantes que han investigado sobre Baleares en los "Cuadernos bibliográficos de la Historia de las Baleares" (cinco tomos). Fundó Miramar Ediciones. Es autor de "La Cultura de la Ilustración en Mallorca" (sobre el siglo XVIII, libro escrito con Antoni Picazo), y de numerosos estudios eruditos mayormente relativos a la historias de Baleares y de Canarias, el más importante es el titulado "Algunas notas sobre José Viera y Clavijo (1731-1813)” editado por la Universidad Complutense, 1989. Como viajero ha escrito más de un centenar de guías turísticas de países y territorios de los cinco continentes. Como pintor y dibujante ha publicado numerosos carteles impresos, uno de ellos anunciaba al grupo Mecano. Expuso tanto en la galería 4 Gats como en la galería Ferran Cano.

JGM en la biblioteca de manuscritos de la antigua Casa de Cultura de Palma. Foto Juan Luis Coll (c. 1985).

A MODO DE CURIOSIDADES: (1) algunas de las guías de viajes que ha escrito JGM están siendo traducidas al coreano; (2) en 1996 encontró en la Biblioteca Nacional un manuscrito (s. XVIII) de Dámaso Quesada Chávez "Canarias Ilustrada" que es la historia local española más importante descubierta en los últimos treinta años (fue publicado por el Instituto de Estudios Canarios); (3) Marià Villagómez, el gran poeta ibicenco, incluyó una entrevista que le hizo JGM en su libro "Parlar i escriure"; (4) con el escultor Víctor Ochoa publicó un libro dedicado a Alfredo Kraus; (5) en 1983 entrevistó a Pierre Vilar en Barcelona, la larga entrevista fue editada en la revista Sistema, en un número especial dedicado a Marx; (6) JGM, hace 25 años, fue el primero en escribir una guía turístico-práctica tanto de Colombia como de toda Centroamérica (antes de que estos títulos los publicara la famosa editorial Lonely Planet); (7) a Camilo José Cela le dedicó "Viaje a la América jocunda, papeletas de geografía andariega recogidas para C.J.C., publicado en "El Extramundi y lo papeles de Iria Flavia"; (8) Fernando Arrabal tuvo la gentileza de nombrar a JGM "Embajador Patafísico; (9) en 1985 con Anthony Bonner y Jordi Gayà trabajó en el proyecto "Ramón Llull en el ámbito de la cultura mediterránea occidental en los siglos XIII-XIV", estudio acogido por la Comisión Asesora de Investigación Científica y Técnica, CAICYT, Consejo de Ministros, Proyecto de Investigación RP. 840908, gracias a ello pudo recorrer los lugares de la Pequeña Armenia donde estuvo Ramon Llull en unos de sus viajes (Ayas, Yumurtalik, etc), fotografió y localizó el Palacio de Blanquerna, junto a un cementerio lleno de ratas, etc.;(10) fue miembro de la Sociedad Arqueológica Luliana, de la Sociedad Española de Bibliografía (cuando la presidía Simón Díaz, CSIC) y sigue siendo cofrade de la Hermandad de Jesús Nazareno del Perdón del templo de San Francisco El Grande de Antigua, Guatemala; (11) participó en la elaboración de la Tipobibliografía Española 1501-1560 organizada por el CSIC.

Cartel de JGM para uno de los congresos de historia del Institut d´Estudis Baleàrics, 1987

JGM ha escrito numerosos artículos tanto en el Diario de Mallorca como en Última Hora, el periódico de mayor tirada de Baleares, donde colabora habitualmente. Estos son los artículos que ha publicado en su retorno a ÚLTIMA HORA desde 2009 (Palma de Mallorca), algunos de ellos también publicados en El Periódico de Ibiza y en Menorca Diario Insular

1) ¿Dónde estuvo la sinagoga de los mallorquines en Salónica? Publicado el domingo 13 de septiembre, 2009

2) Reflexiones sobre un bocadillo de patatas (tomado en Drama, Grecia). 27 de septiembre, 2009

3) El Buenos Aires de Borges. 11 de octubre 2009.

4) Ensaimadas Mundi (sitios del mundo en los que se hacen ensaimadas), 11 de octubre de 2009.

5) El Madrid de los escritores mallorquines, 25 de octubre de 2009

6) Camilo José Cela en el recuerdo, 14 de noviembre de 2009

7) Contemplando el cielo tierno de Rosalía de Castro, 15 de noviembre de 2009

8) Mallorquines en la Tierra Incógnita (Australia, siglo XIX), 15 de noviembre de 2009.

9) El Greco tal vez pintado por Cervantes, 22 de noviembre de 2009

10) Robo en La Cosmológica, 29 de noviembre de 2009

11) Intrahistoria de un florecimiento colectivo, 13 de diciembre de 2009

12) Sepharad (sobre los judíos mallorquines en el imperio otomano), 13 de diciembre de 2009.

13) Gambas rojas de Mallorca y una de percebes, 20 de diciembre de 2009

14) Jovellanos que estuvo en Mallorca, 17 de enero de 2010

15) La peluquería de Llamazares, 23 de enero de 2010

16) Diego Rivera pintó Mallorca, 31 enero 2010

17) Los mármoles de Lord Elgin. 31 de enero 2010

18) Luis Fernández Ripoll y Rubén Darío. 14 de febrero de 2010

19) Speculum spinozarum. 12 de marzo de 2010

20) Josep Pla y su relación con Mallorca, 2 de mayo 2010

21) Historia universal del mazapán, 8 de agosto de 2010

22) Gardel y su familia de Sabadell, 15 de agosto de 2010

23) Mallorquines en el Ateneo de Madrid, 29 de agosto de 2010

24) Un naturalista mallorquín en el Cono Sur, 5 de septiembre de 2010

25) Facciones de los aficionados al cocido, 19 de septiembre de 2010

26) El templo del chascarrillo (mesón El Tocuyo, La Laguna), 26 de septiembre de 2010

27) No es un país de picaros, 3 de octubre de 2010

28) Un poco de lulismo desperdigado, 17 de octubre de 2010

29) Las butifarras mallorquinas de don Ciro Bayo, 7 de noviembre de 2010

30) El coleccionista de ex libris (sobre Pedro Cerdá Valenzuela y Melcior Rosselló Simonet), 21 de noviembre de 2010

31) El visitante de 4 Gats (sobre Miquel Barceló), 12 de diciembre de 2010

32) Londres y su jardín secreto (sobre los bancos de Mount Street Gardens), 16 de enero de 2011

33) César Manrique, verano del 64 en Mallorca, 16 de enero de 2011

35) El Café Soma de El Cairo, 30 de enero de 2011

36) El espacio imaginario de Antoni Picazo, 6 de frebrero de 2011

37) Egipto, kilómetro cero; 8 de febrero de 2011

38) Buscando los papeles de Josep Tarongí, 13 de febrero de 2011

39) Sabores mallorquines en tierras argentinas, 13 de febrero de 2011

40) Cartografía mallorquina de Cabo Verde, 27 de febrero de 2011

41) Vodka con un mallorquín en el Cosmos (sobre un viaje al Moscú soviético), 6 de marzo de 2011

42) El profesor Kobori y los almendros en flor, 13 de marzo de 2011 (buscando canalizaciones árabes en Mallorca)

43) ¡Qué tiempos aquellos! (sobre la primera bicicleta en Mallorca), 20 de marzo de 2011

44) Los balcones del pintor Bonnín, 27 de marzo de 2011

45) El General y el Particular de la Compañía de Jesús (sobre el padre Nicolás y el padre Batllori), 3 de abril de 2011

46) La madre de José María Quadrado, 1 de mayo de 2011

47) El historiador de Invercargill (sobre Felipe Bauza, Climent Picornell y John Hall-Jones), 22 de mayo de 2011

48) Franco y el Diccionario Biográfico (de la Academia de la Historia), 10 de junio de 2011

Dibujo de JGM, 1987

49) Telegramas cifrados (sobre el embajador en Roma y Egipto Gabriel Alomar) 12 de junio de 2011

50) Mallorca en el Diccionario Biográfico (de la Academia de la Historia), 18 de junio de 2011

51) Hotel Hollywood (sobre Sídney y Doris Goddard), 14 de julio de 2011

52) Cuando silba la locomotora (sobre el tren en Mallorca y el mundo), 11 de septiembre 2011

53) José María Sarriegui, 25 de septiembre de 2011

54) Historia de la Isla de Mallorca (sobre Pérez Villamil o Villaamil, s. XVIII), 9 de octubre de 2011

55) La cesta de Navidad (sobre la crisis actual en España), 21 de octubre de 2011.

56) El Machetazo (sobre los recortes en la crisis actual), 2 de noviembre de 2011.

57) Ley de punto final (sobre ETA), 4 de noviembre de 2011

58) La quita (y el pon) de Grecia, 6 de noviembre de 2011

59) Pongamos que hablo de Pherrer (sobre Raphel Pherrer, Eugeni y Sabina), 6 de noviembre de 2011.

60) El Hierro, laboratorio químico, 18 de noviembre de 2011

61) No perdamos el tiempo (sobre Rajoy, los nuevos ministros, escrito desde Méjico), 2 de diciembre de 2011

62) Jaume Bover en Suecia, 11 de diciembre de 2011, pág. 13

63) El chicle que no se pega (sobre Mallorca, Campeche, etc), 16 de diciembre 2011

64) Puerto Cabras, 27 de diciembre, 2011

65) Cultura y Ceja, 30 de diciembre, 2011

66) 2012 ni tanto ni tan calvo, 13 enero de 2012

67) Cosas de Fraga, 20 enero de 2012

68) Un mallorquín del siglo XVIII en Colombia (sobre fray Juan de Santa Gertrudis, el padre Moreno de Quito, etc), 22 de enero de 2012

69) Las memorias históricas de Zapatero, 16 de febrero de 2012

Portada de la Revista de Ciencias, dibujo de JGM.

70) Mallorquines en la corte de los reyes guanches, 19 de febrero de 2012

71) Trabajar en Laponia, 20 de marzo de 2012

72) No llores por mí, Argentina, 18 de abril de 2012

73) El Majorca Building de Melbourne, 29 de abril de 2012

74) Lázaro levántate, 17 de mayo de 2012

75) El abrigo y el reloj de mi padre, 27 de mayo de 2012

76) Un ratico con Rato, 1 de junio de 2012

77) El efecto dominó, 25 de junio de 2012

78) El “chispas” del Códice Calixtimo, 8 de julio de 2012

79) Viva la tele y el cante, 9 de julio de 2012

80) Los olvidados, 23 de julio de 2012

81) El profesor Galmés en Baeza, 29 de julio de 2012

82) Tlapalería La Tristeza, 5 de agosto de 2012

83) La pulgas del perro flaco, 6 de agosto de 20012

84) Las patatas de la tortilla española, 20 de agosto de 2012

85) ¿Quién fue Marcos Mayorca? (sobre los sefarditas de Turquía), 2 de septiembre de 2012

86) Gordillo en el supermercado, 3 de septiembre de 2012

87) Lo que Rajoy no dijo en la tele, 17 de septiembre de 2012

88) Picasso, Miró y tres pintores mallorquines, 23 de septiembre de 2012

89) Las lentejas de la nueva Dama de Hierro, 1 de octubre de 2012

90) Recuerdo del Dr. Barceló Pons, 11 de octubre de 2012

Cartel editado, pintado por JGM

91) Cómo saber lo que pasa, 15 de octubre de 2012

92) El historiador ibicenco del Real Madrid (sobre el Dr, Bartolomé Escandell), 23 de octubre de 2012

93) Cuando salí de Cuba, 29 de octubre de 2012

94) Qué hemos hecho para merecer a estos, 12 de noviembre de 2012

95) Libros mallorquines perdidos en La Montaña (Cantabria), 18 de noviembre de 2012

96) Siempre están pensando, 26 de noviembre de 2012

97) El primer mallorquín (sobre el Myotragus Balearicus, la prehistoria de Mallorca), 9 de diciembre de 2012

98) Listos y listillos, 10 de diciembre de 2012

99) Siente un pobre en su mesa, 12 de diciembre de 2012

100) Caldo de Navidad, 24 de diciembre de 2012

101) Año nuevo, vida vieja, 7 de enero de 2013

102) El señor y la señora Hirano (sobre Japón), 20 de enero de 2013

103) La familia y uno más, 21 de enero de 2013

104) Gente preocupada por España, 4 de febrero de 2013

105) La Rambla vuelve a su sitio, 10 de febrero de 2013

106) La Sierra Gorda de fray Junípero Serra, 17 de febrero de 2013

107) El arte balear toma Madrid, 18 de febrero de 2013

108) La cultural anda revuelta, 4 de marzo de 2013

109) Variaciones sobre el agua de Felanitx (sobre M.A. Llonovoy y Ramon Rosselló Vaquer), 17 de marzo de 2013

110) Baleares en su tinta (sobre Miquel Barceló), 18 de marzo de 2013

111) América en el horizonte, 1 de abril de 2013

112) El mallorquín buscador de tesoros (sobre Cristóbal Vilella, s. XVIII), 14 de abril de 2013

113) Mallorquines en su mundo (sobre Carme Riera), 15 de abril de 2013

114) El pescaíto de la Pantoja, 29 abril de 2013

115) Entrevista a Pepa Ramis Cabot, esposa de José Manuel Caballero Bonald, 9 de mayo de 2013

116) Rajoy: "Deslumbra menos y alumbra más", 13 de mayo de 2013

117) La importancia de parecer honrado, 27 de mayo de 2013

118) El culo y las témporas (sobre las preferentes), 10 de junio de 2013

119) Pissarro mira a Dalí, 20 de junio de 2013

120) Viaje balear por la Estambul indignada, 24 de junio de 2013

121) Vivimos en un país que observa mucho, 8 de agosto de 2013

122) Baleares en la calle Ibiza de Madrid, 22 de agosto de 2013

123) En Palma, con José Luis Sampedro, 4 de agosto de 2013

124) Salvapatrias en cuatro actos, 5 de agosto de 2013

125) El Mediterráneo de Rosselló-Pòrcel, 19 de agosto de 2013

126) Beber licores casi falsos (sobre Egipto), 1 de septiembre de 2013

127) ¡Dios salve al mono!, 2 de septiembre de 2013

128) Telespañolito que ves la tele..., 16 de septiembre de 2013

129) El café con leche de la Botella, 30 de septiembre de 2013

130) La punta del iceberg de la "balearización" (sobre Guillem Frontera), 14 de octubre de 2013

131) Cómo me gusta el chiringuito, 28 de octubre de 2013

132) Carme Riera o la posibilidad de imaginar una Isla, 8 de noviembre 2013

133) Elogio de la morcilla, 11 de noviembre de 2013

134) Rafa fuera de la pista (sobre Rafa Nadal), 15 de noviembre de 2013

135) El descambio del cambio, 22 de noviembre de 2013

136) Solbes, el solvencias, 24 de noviembre de 2013

137) Mallorca, el paraíso encontrado (sobre el discurso de Carme Riera en la Real Academia Española), 25 de noviembre.

138) 700 años del "Doctor Iluminado" (sobre Ramon Llull), 9 de diciembre de 2012

139) Vivir y beber que mañana es Nochebuena, 23 de diciembre 2013

140) “No se hizo todo bien en la evolución urbanística de Palma” (entrevista al coronel Juan Tous Melià sobre cartografía hca. e historia del urbanismo), 27 de diciembre de 2013

141) “Los catalanes acogen con curiosidad amable todo cuanto llega de ´se illes´ (entrevista a Ignacio González Orozco), 22 de diciembre de 2013

142) Carta de los Reyes Magos a los niños, 6 de enero de 2014.

143) La política considerada como una de las Bellas Artes (sobre las memorias de Miquel Duran Pastor), 20 de enero de 2014.

144) “De Rosselló-Pòrcel me sorprendió su intensidad y madurez” (entrevista a Roberto Mosquera), 20 de enero de 2014.

145) Villangómez e Ibiza en mi recuerdo (publicado en Última Hora Ibiza), 21 de enero de 2014.

146) La gran pintora que estuvo en Mallorca (sobre María Blanchard y sobre Rivera), 3 de febrero de 2014

147) ”Mallorca supuso el espacio y el tiempo para la madurez de Camilo José Cela” (entrevista a Adolfo Sotelo Vázquez), 9 de feb, 2014

148) Ramon Llull en Jerusalén, 17 de feb. 2014

149) Vuelve la Grecomanía, 20 de feb. 2014

150) Papeles mallorquines e ibicencos en la Biblioteca Nacional, 3 de marzo de 2014

151) Rusia enseña los dientes, 5 de marzo de 2014

152) Leopoldo María Panero y Mallorca, 11 de marzo 2014

153) Ochenta años de la editorial Moll, 15 de marzo 2014

154) El ´doctor en Alaska´ mallorquín (sobre Felipe Bauzá), 17 de marzo 2014

155) El pintor más caro del mundo (Cézanne en el Thyssen), 18 de marzo de 2014

156) Ibicencos que trabajaron en el Canal de Panamá, 21 de marzo de 2014

157) El hombre que quiso construir un país (sobre Adolfo Suárez), 24 marzo de 2014

158) Mapas históricos de las Islas, en una exposición de la Biblioteca Nacional, 25 marzo 2014

159) Picasso... y una de Rubens, 27 de marzo de 2014

160)¡Cuidado con los puros!, 7 de abril 2014

161) La historia de Balears en el renovado Museo Arqueológico Nacional, 7 de abril 2014

162) Mapas históricos de Ibiza (por primera vez se publica el mapa de Ibiza del siglo XVIII, obra de Casiano de Silva que se encuentra en la Fundación Lázaro Galdiano, Madrid), 14 de abril de 2014

Cartel editado, pintado por JGM

164) Mallorca fuera de Mallorca (sobre el "salat", y Tárbena, la Marina Baixa, Vicent Monfor y Ale-hop), 5 de mayo 2014

165) El Greco y, de paso, papeles viejos de Baleares en Madrid, 11 de mayo 2014

166) "Le dije a Gabo que Mallorca era un sitio ideal para un escritor" (entrevista a Plinio Apuleyo Mendoza sobre su estancia con Gabriel García Márquez en Mallorca), 18 de mayo de 2014

167) La cintura política del presidente Bauzá, 19 de mayo de 2014

168) Cela, Català Roca y la plaza de toros de Muro, 25 de mayo de 2014

169) Haz y envés de nuestra Literatura (sobre Cristóbal Serra y Bartomeu Fiol), 2 de junio de 2014

170) ”En Eivissa cultura y solidaridad suelen ir de la mano” (entrevista a Miquel Alenyà sobre la Historia de la Cruz Roja en Eivissa), 11 de junio de 2014

171) Cruz Roja de Balears, 140 años ayudando de verdad (sobre Miquel Alenyà), 16 de junio de 2014

172) Crónica callejera de una Coronación más realista que Real (descripción desde Madrid del dia de la coronación de Felipe VI), 20 de junio de 2014

173) Ramón Llull se interesó en la búsqueda de un lenguaje universal, no fue un científico” (entrevista a Víctor Navarro Brotons, ciencia en Mallorca s. XVII), 23 de junio de 2014.

175) Sobre el paso de Ana María Matute por Mallorca, 29 de junio de 2014.

174) La República Perroflauta de España, 30 de junio de 2014.

175) "Monster chef” y otras disquisiciones gastronómicas, 7 de julio de 2014.

176) ¡Ándele!, de cuando Estados Unidos fue nuestro patio trasero, 9 de julio de 2014

177) El traductor mallorquín de Al Capone (sobre Alberto Saoner Barberis), 21 de julio de 2014

178) La India vista por uno que es casi balear (sobre el libro de Luis Mazarrasa "Viajero al curry"), 4 agosto 2014

179) El "trazado mallorquín" de los Estados Unidos (sobre los misioneros mallorquines del siglo XVIII en Méjico y EEUU), 11 agosto 2014

180) Palma ya tendría que ser Patrimonio de la Humanidad, 18 de agosto de 2014

181) Cortázar: el vino blanco y el sol de las Baleares, 1 de septiembre de 2014

182) Viaje por un mundo demasiado escondido (sobre el libro de Manuel Monreal "Perder el tiempo", editado por Lagarto ediciones), 5 septiembre de 2014

183) Nombres de comercios insospechados, 19 de septiembre de 2014.

184) Dos artistas políticamente incorrectos (sobre el escritor Antoni Serra y el pintor Fernando Megías), 3 de octubre de 2014.

185) ”En Deià, Cortázar caminaba, se bañaba en la cala, leía mucho” (entrevista a Claribel Alegría), 11 octubre 2014.

186) Rubén Darío y Cortázar, notas mallorquinas, 17 octubre 2014.

187) ¿Educación?: muy mal vamos, 31 octubre 2014

188) «La mayoría veía a George Sand como una señora con pantalones que fumaba», entrevista a Adrian Le Bihan, 11 noviembre 2014

189) La falconeria balear y otros bestiarios (sobre el libro de Ignacio González Orozco titulado "Rapaces"), 14 noviembre de 2014

190) ”En 1992 comencé a denunciar el deterioro del monumento a Maura” (entrevista a Alfonso Pérez-Maura sobre la escultura de Antonio Maura cincelada por Benlliure), 15 noviembre 2014.

191) Lo que pasa en la calle (sobre el lenguaje y los políticos), 28 de noviembre de 2014.

192) El otro Miquel Deyá, 6 de diciembre de 2014.

193) Nicolás, Errejón y "otros chicos del montón", 12 de diciembre de 2014

194) Alfonso Pérez- Maura: « Propondría que la peana se rodease con una verja », 13 de diciembre de 2014

195) Mallorca en el portal de Transparencia, 14 de dic. 2014

196) Ataque en Martin Place, el corazón de la ciudad Sídney, 16 de diciembre de 2014

197) Torres-Dulce, "solo ante el peligro", 19 de diciembre de 2014

198) "Romanos, vándalos y bizantinos dieron gran importancia a las islas", entrevista a Pau Miramon, 6 de enero de 2015.

199) "El diario de Felipe Bauzá merecería ser dignamente editado", entrevista a Emma Sánchez, profesora de Arte y de Culturas Indígenas de la Universidad Complutense, 7 enero 2015.

200) La importancia de significarse, 9 enero 2015

201)La canonización de Fray Juníper en la prensa de EEUU, 17 de enero de 2015.

202) La crueldad del Estado Islámico es incompatible con el islam (entrevista a Javier Bernatas Garau), 19 de enero de 2015.

203) El Papa habrá sopesado que Serra merece ser santo por su labor con los indígenas (entrevista a Antoni Picazo Muntaner, historiador), 22 de enero de 2015.

204) Los indios de California piden al Papa que frente la canonización de Juníper Serra (escrito con Germán Ventayol), 22 enero de 2015.

206) ¿Cómo ven los indios la canonización de fray Juníper Serra?, 23 enero de 2015.

207) Dos miradas mallorquinas de Grecia, 23 enero de 2015.

Anarcoefemèrides del 26 de gener

Esdeveniments

- Surt Par delà la mêlée: El 26 de gener de 1916 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic Par delà la mêlée. Acrate, individualiste, éclectique, inactuel (Més enllà de la brega. Àcrata, individualista, eclèctic, inactual). Era continuació de Pendant la mêlée i reprengué la seva numeració. L'administrador fou E. Armand i Pierre Chardon li agafà el relleu des de Déols (Centre) quan el primer fou detingut el 16 d'octubre de 1917 i condemnat per complicitat en un delicte de deserció. El gerent va ser Paul Ducauroy (Ovide). Trobem articles d'Albin Cantone, Richard Aldington, Guy A. Aldred, Margaret C. Anderson, Émile Armand, Viktor Auburtin, Jean Bala, Maurice Bataille, Eugène Bizeau, Stephen T. Byington, Paul Calmettes, Pierre Chardon, Jean Chouet, Voltairine de Cleyre, Raoul Corbery, John R. Coryell, Costa-Iscar, Benjamin de Casseres, Eugène Camille Delong, Jean-Louis Delvy, Raphaël Dubois, Ovide Ducauroy, Marcello Fabri, Florent Fels, A. Franzoni, Oberdan Gigli, Alice Groff, Frank Harris, Alzir Hella, M. S. Hernández, Omar Khayyam, Arthur Kiston, Joseph A. Labadie, Gérard de Lacaze-Duthiers, Armando Larrosa, Joseph Le Guépin, Albert Lecomte, André Lorulot, Errico Malatesta, Robert Mariette, G. Marine, A. Mauze, Henry Meulen, Carlo Molaschi, Jeanne Morand, René Morley, Jean Morr, Robert Morreett, Francisco Muñoz, Pierre Nada, Paul Nord, Paul Paillete, Axel Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, Ángel Pumarego, Léda Rafanelli, Victor Kibaltchiche (Le Rétif), Jean Richepi, Benjamin Rosenblatt, Han Ryner, Saint-Pol-Roux, Marcel Sauvage, Eugène Soullier, E. Southall, Hermann Sterne, Massimo Rocca (Libero Tancredi), José Torralvo, Pere Torrent, Benjamin Tucker, Francis Vargas, Émile Verhaeren, Herber George Wells, Margaret Widemer, Maurice Wullens, Victor S. Yarros i Albert Young, entre d'altres. El periòdic edità almenys dos fulletons: De la liberté sexuelle, variations sur la volupté i Les ouvriers, les syndicats et les anarchistes, ambdós d'Émile Armand i publicats en 1916. En sortiren 42 números, l'últim el 28 de febrer de 1918 i fou substituït per La Mêlée (1918-1920).

***

- Surt Alba Rossa: El 26 de gener de 1919 surt a Saõ Paulo (Saõ Paulo, Brasil) el primer número del setmanari en llengua italiana Alba Rossa. Periódico Settimanale Libertario. Va ser dirigit, fins al número 11, pel poeta anarquista Angelo Bandoni. Després tingué diversos responsables, com ara l'estucador anarquista Silvio Antonelli i Oreste Ristori. Hi van col·laborar Silvio Antonelli, C. Borgomoni, Alessandro Cerchiai, Francesco Escludellaro (Scudelario) i E. Ferreira, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim el 13 d'octubre de 1919, encara que en sortí un número 23 per commemorar el Primer de Maig de 1920; deixà d'editar-se per fer costat A Plebe i publicà unes pàgines en italià en aquest periòdic anarquista en llengua portuguesa. El gener de 1921 sortí una segona sèrie d'aparició força irregular, que publicà cinc números fins al 19 de novembre, tres en 1922 i dos més en 1923. Aquesta publicació va fer costat el bolxevisme i mantingué fortes polèmiques sobre el tema amb A Plebe. En 1934 encara sorgí una altra època que edità dos números de marcat caràcter antifeixista.

Naixements

- Gérard Lacaze-Duthiers: El 26 de gener de 1876 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'intel·lectual pacifista i militant anarcoindividualista Gérard Lacaze-Duthiers. Nascut en un família de la vella noblesa, va terminar els seus estudis a París, llicenciat en Dret i en Lletres. Professor adjunt de literatura, va col·laborar a partir de 1911 en L'Idée Libre, de André Lorulot, i en nombroses publicacions llibertàries. Membre de la Unió Anarquista a partir de 1914, va impartir cursos de filosofia a l'Escola de Propaganda Anarquista i va participar en el grup «Action d'Art», animat per André Colomer. El gener 1931, fent seva la divisa «Fes de ta vida una obra d'art», va crear la«Biblioteca de l'Artistocràcia», que va publicar fins al 1948, malgrat els altercats amb la censura, 128 obres d'art i de literatura. En 1933 va ser president de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes i l'any següent codirector de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau. Durant la Segona Guerra Mundial es va instal·lar amb sa companya a Borgonya, on va viure d'un modest retir universitari i dels subsidis de l'Acadèmia Francesa que l'honorarà, pel conjunt de la seva obra, amb el Gran Premi en 1946. En 1947 va ser elegit membre del comitè directiu del Partit Pacifista Internacionalista, tot col·laborant del seu butlletí Le Mondial, i en 1954 vicepresident del Sindicat dels Periodistes i Escriptors. A més de la seva participació en la premsa llibertària (L'Unique, Defense de l'Homme, Le Libertaire, L'En Dehors, etc.) i en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, és autor una quarantena de llibres i fullets sobre art, literatura i pacifisme, com ara Le culte de l'idéal, Psychologie de la guerre,Pensées pacifistes, Les vrais révolutionnaires, Vers l’artistocratie (1913),La sagesse rynérienne (1924), Philosophie de la préhistoire (1931),Pages choisies (1900-1930) (1932), Manuels et intellectuels (1932), Du vrai progrès (1932), Un Individualiste devant la mêlée: jours d’émeute (1934),Sur la voie du bonheur: moralité ou sexualité? (1934), Mauer, film (1935-1937), Pour sauver l’esprit: essai d’éthique individualiste (1938), Dialogue inactuel  (1939), Psychologie du slogan: essai (1940), Un héros de la pensée, Auguste Lumière et son œuvre: le problème de la tuberculose devant l’opinion (1946),Introduction à une bibliographie du dolorisme (1946),Sous le sceptre d'Anastasie (1948), Visages de ce temps (1950), La torture à travers lesâges suivi d'une etude sur les ceintures de chasteté (1956), etc. Gérard Lacaze- Duthiers va morir el 3 de maig de 1958 a París (França).

***

- Mikhael Guerdjikov:El 26 de gener de 1877 neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Nascut en un família benestant i cultivada --son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia--, va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries --portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà--, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut búlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats«Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda(Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer «heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir el 18 de març de 1947 a Sofia (Bulgària). El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista.

Mikhael Guerdjikov (1877-1947)

***

- Kees Van Dongen: El 26 de gener de 1877 neix al barri de Delfshaven de Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos) el pintor anarquista Cornelis Théodorus Marie van Dongen, més conegut com Kees Van Dongen. De família burgesa, sos pares foren Johannes van Dongen i Helena Francisca Geurts. Son pare regentava una empresa de maltatge i, en 1892, no va veure amb bons ulls que son fill comencés a estudiar pintura a la Reial Acadèmia de Belles Arts i Ciències Tècniques de Rotterdam amb els artistes J. Striening i J.G. Heyberg. Entre 1892 i 1897 visqué la vida bohèmia del «Districte Roig» del port de Rotterdam i es dedicà a pintar mariners, prostitutes i personatges marginals, i s'introduí en els cercles llibertaris de la ciutat. En 1895 viatjà als Estats Units fent de majordom. En 1896 il·lustrà amb dibuixos noucentistes i simbolistes la revista anarquista De Vrije Kunst (L'Art Lliure). En 1897 marxà a França sense un cèntim per assistir a les festes del 14 de juliol i s'instal·là a París acollit pel pintor holandès Siebe ten Cate. El desembre de 1899 retornà al seu país per reunir-se amb Juliana Augusta Preitinger (Guus), a qui havia conegut durant la seva època d'estudiant i tenia com a musa model. Establert de bell nou a París, la parella es casà l'11 de juliol de 1901 a l'església de Saint Pierre de Montmartre. Entre 1901 i 1906, visqué en una caravana de gitanos a l'«impasse Girardon» de Montmartre. Per sobreviure, realitzà tota mena de feines (lluitador per diners, venedor de diaris, desmuntador de fires d'atraccions, descarregador al mercat de les Halles, caricaturista per al Gil Blas, pintor de parets, etc.). Exposava les seves obres al terra, davant el Circ Médrano del bulevard de Rochechouart, i les venia per cent rals. En els seus primers quadres pintà el barri de Montmartre (la Maison de Mimi Pinson, el Moulin de la Galette, el bulevard Clichy, etc.), a la manera postimpressionista i amb una visió gairebé expressionista. Freqüentà també en aquestaèpoca els bastidors dels music-halls i dels balls populars. Gran amic de l'anarquista Félix Fénéon, el qual li va publicar alguns dels seus dibuixos en La Revue Blanche i li va presentar el galerista Ambroise Vollard, el qual penjà quadres seus a les seves exposicions. També publicà il·lustracions per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre i per La Caricature, i per a la publicació satírica holandesa De Ware Jacob. En 1901 en l'Exposició Nacional de Belles Arts presentà Femme assise, una obra sobre paper. El novembre de 1904 exposà, amb Matisse, a la galeria de Vollard i l'any següent participà amb dues obres (Le torse i La chemise) en el Saló de Tardor, que donarà lloc al grup dels fauvistes (Matisse, Derain, Vlaminck, etc.). Treballà per a un petit circ i dibuixà els pallassos i els acròbates. A la tardor de 1905 exposà a la galeria Druet els dibuixos i els pastels consagrats als treballs camperols, realitzats a Fleury-en-Bière, segons l'estil divisionista, però serà una via que acabarà rebutjant. En 1906 presentà al Saló dels Independents À la Galette; també aquest any, amb Guus i sa filla Dolly, abandonà l'«impasse Girardon» i s'instal·là al Bateau-Lavoir, on trobà Picasso i sa nova companya Fernande Olivier; feia dos anys que no veia el pintor malagueny i les dues parelles esdevingueren inseparables --Van Dongen realitzà nombrosos retrats de la companya de Picasso. Al seu petit taller, que servia també de dormitori, de menjador i de sala d'estar, rep els seus amics fauvistes, que discuteixen sobre Van Gogh, Seurat i Gauguin. Mantingué una estreta amistat amb els iniciadors del fauvisme Derain i Vlaminck, i també amb Camoin i Matisse. Cap al 1908 abandonà el Bateau-Lavoir. En aquesta època també formà part del moviment expressionista alemany conegut com «Die Brücke» (El Pont) i exposà a Düsseldorf en 1908. A partir de 1909 treballà, amb el pintor català Hermenegild Anglada Camarasa, com a professor d'art a l'Acadèmia Vitti. Entre 1910 i 1912 realitzà nombrosos viatges (Espanya, Itàlia, Marroc, Tunísia i Egipte). En 1912 il·lustrà el llibre de M.J. Brusse Het rosse leven en sterven van de Zandstraat, sobre les seves experiències al «Barri Roig» de Rotterdam. En 1915 exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona. En 1921 es divorcià de Guus; d'aquest matrimoni havia nascut una filla. En 1926 se li va concedir la Legió d'Honor, en 1927 l'Ordre de la Corona de Bèlgica i 1929 la nacionalitat francesa. L'octubre de 1941 participà amb set escriptors francesos en un viatge a l'Alemanya patrocinat per Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del III Reich, la qual cosa fou durament criticada des de diversos sectors i posà en risc la seva reputació en la postguerra. No obstant això, el seu prestigi es mantingué intacte, continuant la seva feina, encara que, a causa de la seva edat, la seva activitat minvà i es dedicà sobretot a fer retrats de societat. En 1953 es casà amb Marie-Claire Huguen, amb qui tingué un fill. En 1959 s'establí a Montecarlo. Kees Van Dongen va morir el 28 de maig de 1968 a Montecarlo (Mònaco, Principat de Mònaco).

Kees Van Dongen (1877-1968)

***

- Miguel Giménez Igualada:El 26 de gener de 1888 neix a Iniesta (Conca, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i pensador anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada, també conegut com Miguel Ramos Giménez i Juan de Iniesta. Durant la seva joventut exercirà diverses professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador d'animals, jardiner, capatàs agrícola d'una indústria sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari de Las Ventas de Madrid i a l'Ateneu de Gràcia de Barcelona, conferenciant...). Membre del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la dècada de 1920, en 1933 impartí conferències a Sant Adrià de Besòs i Manzanares. El cop d'Estat de juliol de 1936 i el començament de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la gestió del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa càrrec de la direcció de l'editorial valenciana«Nosotros», que publica la revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del segon número pel propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i d'Émile Armand; a més d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta, Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el grup «Incontrolados» dels«Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També participarà en la publicació de Al Margen. Publicación quincenal individualista (1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura). Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal divulgador en llengua castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la quarta edició en castellà de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum (El Único y su propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro González Blanco, a través de l'editorial«Nosotros» el 1937. També proposarà la creació de la seva pròpia versió de la Unió d'Egoistes stirneriana, sota el nom de Federació d'Associacions Anarquistes Individualistes, però no arribarà a portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser internat als camps de Bram i d'Argelers, i després marxarà a l'Argentina, Uruguai i Mèxic, on s'instal·larà definitivament en 1942. En aquest any intervingué en el famós míting mexicà contra les extradicions. Entre el 26 i el 28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el Primer Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions en Al Margen, Boletín Interno del CIR, Cenit, Cultura y Pedagogía, ¡Despertad!,Espoir, Ética, Fuego,Inquietudes, Liberación,Nosotros, El Productor Libre, Ruta,Semáforo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres podem destacar Dolor (1944 i 1988), Más allá del dolor (1946), Lobos en España: estudio político-religioso (1946), Los últimos románticos (1959), Un atentado: los caminos del hombre (1961),Tres conferencias (1964), Anarquismo (1968), El niño y la escuela (1968), Salmos (1968), Stirner (1968), Trilogía de oratoria (1968), Cartas sobre anarquismo (1971), entre d'altres. Hostil a tota forma de violència, va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim de l'acció popular i de les organitzacions formals, i en la seva joventut«il·legalista» sota el nom de Miguel Ramos Giménez, que alguns consideren l'autèntic; opinava que el socialisme havia substituït la religió, i ho criticava, com també criticava la idea de revolució, i els canvis només superficials que ocasionava; la qüestió educativa la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar la idea d'iniciació. Miguel Giménez Igualada va morir el 26 de novembre de 1973 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1970 José Muñoz Cota en publicà un estudi biogràfic sota el títol Imagen de un hombre libre.

***

- Marguerite Aspès: El 26 de gener 1901 neix al Districte X de París (França) la militant anarquista i sindicalista revolucionària Marguerite Aspès. Els seus avis eren immigrants italians de Venècia i de Milà --el padrí Carlo combaté amb Garibaldi-- i son pare Charles Aspès feia feina de fuster ebenista; son germà major Charles també fou militant llibertari. A començaments dels anys trenta milità en la Confederació General del Treball Socialista Revolucionària (CGTSR) d'Alger (Algèria). El 18 de desembre de 1931, encapçalats per l'inspector de la Seguretat Filippini, la policia entrà sense cap mandat judicial per a un escorcoll en una oficina d'un dels sindicats de la Borsa del Treball d'Alger mentre es realitzava una classe d'esperanto i ella, sense pensar-s'ho, va treure un revòlver de la bossa i disparà contra Filippini, errant el tret que anà a parar al sostre. Aspès havia denunciat dies abans en el periòdic République l'encalçament policíac als treballadors estrangers a la sortida de la Borsa del Treball. La premsa algeriana qualificà la militant anarquista de «comunista» i el secretari del Partit Comunista d'Alger, en comptes de defensar la lluitadora i denunciar la intrusió policíaca de la policia en la Borsa del Treball, emeté un comunicat en Presse Libre del 20 de desembre qualificant Aspès de«malalta». Quan la guerra d'Espanya, marxà a la Península per a defensar la Revolució i retornà a França l'abril de 1937. D'una gran sensibilitat artística, amant de la pintura i de la música, Marguerite Aspès se suïcidà el 7 de juliol de 1937 a Foix (País de Foix, Occitània) en assabentar-se de la mort del seu company Leopold.

***

- Isak Aufseher: El 26 de gener de 1905 neix a Kúty (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Ivano-Frankivisk, Ucraïna), en una família jueva, l'anarquista Isak Aufseher, també citat com Isaac Aufseher, i que va fer servir els pseudònims Isidor i Issy. Educat en el hassidisme, durant la Gran Guerra sa família es disgregà. En 1928 s'instal·là a Alemanya, on s'afilià al Leninbund, una escissió esquerrana del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) propera al trotskisme. Arran de l'arribada al poder dels nazis, en 1933 s'exilià, primer a París (França) i després a Barcelona (Catalunya). Amb sa companya Margot Tiertz, muntà un quiosc de llibres a les Rambles barcelonines, on distribuïa materials antifeixistes i llibertaris. Durant la primavera de 1935 les autoritats republicanes li van tancat el quiosc i, a petició del cònsol alemanya, fou expulsat amb sa companya del país. A començaments de 1936 retornà a Barcelona, però va ser detingut i tancat a la presó Model. Pocs dies abans del cop d'Estat feixista del 19 de juliol de 1936 va ser alliberat. En plena revolució s'integrà en els Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i esdevingué el secretari del Comitè Internacional d'Emigrats Antifeixistes (CIDEA), creat l'agost d'aquell any, que tenia a Barcelona diversos locals de refugi, entre ells un xalet que havia estat requisat a la congregació catòlica alemanya de les Teresianes (Theresienheim) lligada als nazis. Ernst Appel i Arthur Lewin eren altres dos representants dels DAS al CIDEA, on també hi havia dos delegats del KPD i dos del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Parlant un castellà excel·lent, s'ocupà especialment de recaptar fons entre les organitzacions semites per ajudar els emigrats jueus a arribar a Palestina o per obtenir la nacionalitat espanyola gràcies a les autoritats republicanes. També participà en les requises de locals i dels béns d'alemanys simpatitzants del nacionalsocialisme a Barcelona. En la seva gestió sovint s'enfrontà als representants comunistes i denuncià les maniobres d'aquest en el CIDEA. Arran del fets de «Maig de 1937» d'antuvi pogué escapar a les nombroses detencions perpetrades pels agents estalinistes de militants dels DAS i d'altres organitzacions llibertàries, però finalment fou detingut el mateix maig en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes» i tancat a la presó Model de Barcelona. Per fugir de la repressió comunista, després d'obtenir del Consolat de França un visat de trànsit per arribar a Polònia per contactar amb organitzacions antifeixistes i recaptar fons i ajuda, el 17 de juliol de 1937 abandonà Catalunya amb la periodista alemanya Emmy Scholem (Emmy Wiechelt), sa companya d'aleshores, i retornà París on visqué clandestinament fins al març de 1939. Després passà a Suïssa, on obtingué permís de treball en 1945, i s'hi instal·là definitivament. Entre 1944 i 1946 publicà a Basilea, malgrat la censura de guerra, amb Heinrich Koechlin i Felix Koechlin, la revista Blätter für Freiheitlichen Sozialismus. A Suïssa milità en el grup Freiheitliche Socialisten (FS, Socialistes Llibertaris) i entre 1947 i 1949 publicà a París, amb els germans Koechlin, 10 números de la publicació Der Freiheitliche Sozialist. Es guanyà la vida com a llibreter de segona mà a Basilea i s'involucrà força en el moviment de cooperatives d'habitatge. Isak Aufseher va morir, sense haver estat nacionalitzat, el 23 de maig de 1977 a Basilea (Basilea-Ciutat, Suïssa).

***

- Armand Rolland: El 26 de gener –algunes fonts citen el 5 de gener– de 1906 neix a Nantes (País del Loira, França) l'anarquista i activista antimilitarista Armand-Pierre Rolland, més conegut com Armand. Serraller com son pare, d'antuvi es relacionà amb grups catòlics. El novembre de 1926 s'instal·là a Saint-Jean-de-Braye (Centre, França), a prop de Orleans, i l'any següent fou militar suboficial en el V Regiment de Caçadors Metralladors a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Posteriorment freqüentà els cercles anarquistes d'Orleans i destacà en els actes propagandístics contradient els comunistes. Membre del Grup d'Estudis Socials (GES), es presentà amb aquest a les eleccions legislatives de l'1 de maig de 1932 en la I Circumscripció d'Orleans amb la finalitat d'aprofitar els canals d'expressió institucionals, ja que va fer una crida a l'abstenció. Caporal en la reserva, el 13 de març de 1933 s'havia d'incorporar al 131 Regiment d'Infanteria i es declarà objector de consciència, alhora que emprengué una campanya en favor l'objecció, fet pel qual l'1 d'abril va ser detingut. El 16 d'abril de 1933 es creà el«Comitè de Defensa d'Armand», format per un conjunt de grups d'esquerres, des dels anarquistes als radicals passant pels comunistes, que el consideraren un membre de la classe obrera víctima de la repressió capitalista. Durant el míting del Primer de Maig a Orleans es reclamà a les autoritats que fos inclòs en el règim de presoner polític. El 10 de maig de 1933 va ser jutjat i condemnat unànimement pel Tribunal Militar d'Orleans a un any de presó, la màxima pena, pel delicte d'insubmissió. En el judici van ser testimonis al seu favor Marc Sangnier, Sugrain, Han Ryner, Victor Méric, Louis Ingrain i Gérard Leretour. Davant les portes del tribunal es concentrà una gran manifestació que condemnà el veredicte amb els crits d'«A baix la guerra! Visca la pau!». El periòdic Le Travailleur protesta contra l'actitud del seu advocat defensor, Claude Léwy, secretari de la Federació Socialista de Loiret, qui durant el procés presentà el seu client com un home primari que havia mal paït les seves lectures, desnaturalitzant així la seva acció antimilitarista. Quan esclatà el conflicte bèl·lic de 1939 no intentà sostraure's a la mobilització. Després de la II Guerra Mundial treballà com a empleat a l'Hospital Psicoterapèutic de Fleury-les-Aubrais (Centre, França). Armand Rolland va morir el novembre de 1981 en una llar d'ancians de Châteauneuf-sur-Loire (Centre, França).

***

- Emili Vilardaga Peralba: El 26 de gener de 1912 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) el militant anarquista i resistent antifranquista Emili Vilardaga Peralba. De jove treballà a les mines de Sallent (Bages) i després va fer feina a la companyia telefònica. Per la seva activa militància fou empresonat en diverses ocasions a Barcelona. Quan l'aixecament feixista, a partir del setembre de 1936 marxà al front amb la «Columna Tierra y Libertad» i, un cop militaritzada, fou nomenat comissari de la I Companyia del II Batalló (153 Brigada). Després, a partir de març de 1938, passà a ser milicià de Cultura. En acabar la guerra, s'exilià a Franca i patí els camps de concentració. En 1943, durant l'ocupació nazi de França, passà a la Península i, després d'un breu tancament a Barbastre per «pas clandestí de frontera», lluità en l'antifranquisme fins el seu retorn a França. Relacionat amb el grup de Quico Sabaté, especialment en el pas de propaganda i armament a una banda i altra de la frontera, l'1 de març 1946 fou detingut de bell nou a Figueres quan recuperava armes d'un amagatall i condemnat a 12 anys. Entre 1947 i 1949, a la presó Model de Barcelona, col·laborà, juntament amb Manuel Llatser i Diego Camacho, en l'edició del butlletí La Voz Confederal i mostrà el seu esperit rebel negant-se a cantar en el cor de l'església --fou un gran aficionat al cant amb gran talent--; a les presons de Burgos i de Zamora va fer d'escrivent. A començaments de 1952 fou amollat en llibertat condicional i després d'una odissea, el gener de l'any següent, creuà la frontera. A França visqué a diferents indrets (Chartres-Sévard, Eure i Loir, Brezolles, Senonches) i, des de 1959, a Dreux. A l'exili treballa, gràcies als seus coneixements de l'anglès, en una base nord-americana de Crucey, amb Diego Camacho, i, un cop tancada aquesta, d'administratiu en una empresa de construcció. A més de militar en el moviment llibertari, formà part del grup artístic «Reflejos de España» com a cantant. Sa companya fou Eulàlia Pajerols Casals (Laieta), filla d'un militant anarquista de Gironella i íntima d'Antònia Fontanillas. Emili Vilardaga Peralba va morir el 8 de setembre de 1969 en un accident laboral a Dreux (Centre, França).

Defuncions

- Francisco Pérez: El 26 de gener de 1973 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pérez, conegut com Paco. Havia nascut el 27 de novembre de 1907 a La Aljorra (Cartagena, Múrcia, Espanya). Emigrà a Andalusia, on milità en el moviment llibertari. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar a Cartagena i d'allà passà a Barcelona (Catalunya). Va ser nomenat membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a la capital catalana. Després lluità al front de València. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb sa companya Carmen Pérez Estévez i sa filla Violeta, de 15 dies, i tots van ser reclosos al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lió (Arpitània), en estreta amistat amb Cayetano Zaplana Zapata i molt lligat a les Joventuts Llibertàries i als grups específics de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT en l'Exili com a delegat de la Regional 4-5. A començaments dels anys cinquanta fou secretari dels fons destinats als companys empresonats a l'Espanya franquista. En 1951, arran de l'assalt el 18 de gener d'aquell any per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut juntament amb una trentena de militants confederals, entre ells Josep Peirats, Pere Mateu i J. Pascual, que van ser maltractats per les policia francesa. Malgrat no tingués res a veure amb aquest assalt, fou acusat d'haver participat i de ser còmplice de diversos atacs realitzats a la zona de Lió i de Grenoble entre 1946 i 1950. Jutjat, el gener de 1955 va ser condemnat a 10 anys de presó. Després de vuit anys de tancament, fou alliberat i se li va assignar la residència durant molts anys a Angers (País del Loira, França). Després pogué retornar a Lió. Francisco Pérez, un any després de retirar-se, va morir el 26 de gener de 1973 a Lió (Arpitània) d'un càncer d'estomac fruit de l'apallissament de 1951.

Francisco Pérez (1907-1973)

***

- Alfonso Failla:El 26 gener de 1986 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) el militant anarquista i combatent antifeixista Alfonso Failla. Havia nascut el 30 de juliol de 1906 a Siracusa (Sicília) i de molt jove es va involucrar en el moviment anarquista. En 1925 va prendre part en la resistència armada contra un milenar de milicians feixistes que, abans de lluitar a Líbia, havien desembarcat a Sicília per a neutralitzar el moviment obrer. Aquest moviment, encapçalat pels treballadors portuaris, va acabar en una insurrecció total que obligà les autoritats feixistes a desviar l'embarcament de les tropes expedicionàries al port de Nàpols. En 1930 va ser internat a l'illa de Ponça i, llevat un curt període de temps sota vigilància policíaca a Siracusa en 1939, no fou alliberat fins al 1943. Durant la dècada dels trenta va ser un dels més fermes partidaris de la reorganització del moviment anarquista entre els presoners. L'11 de juny de 1940 va ser traslladat a Ventotene, a les ordres del prefecte feixista de Siracusa, i on va conèixer l'anarquista Gino Lucetti. El juliol de 1943 molts militants antifeixistes van ser alliberats amb la caiguda de Mussolini i la instauració del règim del mariscal Pietro Badoglio, però els anarquistes continuaren empresonats. Com molts altes militants llibertaris va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari a Arezzo, on les condicions van ser atroces, amb continus simulacres d'execució i brutalitats sense nom, fets que van donar lloc a una revolta encapçalada per Failla i que va provocar una evasió en massa. Unit a la resistència, va actuar sobretot a Toscana, Ligúria i Llombardia, i ajudar centenars de presoners italians a fugir dels camps de concentració alemanys. Un cop acabada la guerra va retornar a les activitats anarquistes orgàniques. En 1945 participà en l'organització de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI), de la qual arribarà a ser president, i aquest mateix any va ser delegat en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara. A Roma va ser un dels editors del setmanari anarquista Umanità Nova i va participar activament en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). A partir de 1957 dirigirà el periòdic anarquista L'Agitazione del Sud. i En 1967 assistí com a delegat de l'USI de Carrara en la conferència nacional celebrada en aquesta localitat. Durant els anys setanta va assistir als congressos de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). Com a antimilitarista, amb Carlo Cassola, va ajudar a fundar la Lliga pel Desarmament Unilateral d'Itàlia (LDUI). En 1968 va ser un dels delegats al Congrés de Carrara organitzat per la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), que va ser interromput pels«expontaneistes», encapçalats per Daniel Cohn-Bendit. Després de participar en centenars de conferències, debats, comitès, manifestacions, etc., i d'escriure en nombroses publicacions anarquistes, va haver de reduir la seva activitat a partir de juliol de 1972 per motius de salut. Se li atribueix la cançó anarquista partisana Avanti siam ribelli. En 1993 Paola Finzi publicà un recull dels seus documents, escrits i testimonis sota el títol Insuscettibile di ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986). En 1998 la família d'Alfonso Failla va donar el seu arxiu personal --documents, pamflets, etc., de la seva activitat a Sicília i Carrara entre els anys 1930 i 1974-- a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que ha estat inventariat i descrit per Massimo Ortalli. A Palerm existeix un «Grup Anarquista Alfonso Failla» de la FAI.

Alfonso Failla (1906-1986)

***

- Llum Gil Domènech: El 26 de gener de 1989 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista Llum Gil Domènech. Havia nascut en 1901 a Barcelona (Catalunya). Son pare, confederal, la introduí en el moviment llibertari i de molt joveneta formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Destacà especialment en els anys trenta i a partir de 1976 estava afiliada al Sindicat Tèxtil de la CNT. Després formà part del Sindicat de Jubilats de la CNT de la barriada barcelonina de la Verneda.

***

- Aldo Venturini: El 26 de gener de 1995 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el litògraf, mestre i propagandista anarquista Aldo Venturini. Havia nascut el 17 de novembre de 1900 a Conselice (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Venturini, funcionari, i Elettra Marzari. En 1911 sa família es traslladà a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) i el desembre de 1912 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on viurà la resta de la seva existència. Quan tenia 15 anys esdevingué socialista, però sota la influència de Luigi Fabbri, aleshores mestre de primària al barri bolonyès de Corticella, a mitjans de 1916 deixà el Gruppo Giovanile Socialista (GGS, Grup Juvenil Socialista) on militava i s'integrà en el moviment anarquista. Aquest mateix any redactà el programa del grup anarquista bolonyès «Fascio Giovenile Rivoluzionario». Formà part del Grup Anarquista «Emilio Covelli», constituït el novembre de 1915 per joves revolucionaris (els germans Roberto i Ferruccio Grandi, Attilio Diolaiti, Armando Guastaroba, etc.) i dedicat sobretot a la propaganda revolucionària. Fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que tingué lloc el 31 de desembre de 1916 a Bolonya per iniciativa del Grup Anarquista«Emilio Covelli», on participaren al voltant d'una trentena de joves llibertaris de la regió, i en el curs del qual es fundà la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). Immediatament després participa en diverses reunions del Grup Anarquista «Emilio Covelli» i del Comitè de Correspondència de la UAER. En aquests anys juvenils treballà com a litògraf en l'empresa Litografia Barbieri del carrer Muttuiani. Es relacionà estretament a Luigi Fabbri, de qui esdevé deixeble, col·laborador i íntim amic, freqüentant habitualment casa seva. El març de 1918 va ser cridat a files i fou destinat al IX Regiment de Bersaglieri, establert a Asti (Piemont, Itàlia); un any després va ser llicenciat i retornà a Bolonya. Entre el 18 i el 19 d'abril de 1920 prengué part en el Congrés Regional de la UAER celebrat a Bolonya i entre l'1 i el 4 de juliol d'aquell any en el Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a la mateixa ciutat. Poc després entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de la UAER que havia estat confiada al grup bolonyès, prenent la gestió tècnica i l'administració d'aquesta comissió; per portar a terme satisfactòriament aquesta tasca, llogà un pis a la via Ferrarese fent-se passar per un estudiant. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 prengué part en el Congrés d'Ancona de la UAI, on la Comissió de Correspondència passà al grup de Liorna. Entre el 1921 i el 1922 publicà articles en l'edició romana del diari Umanità Nova, on mantingué, entre altres, una polèmica amb Errico Malatesta sobre la qüestió de la delinqüència, fent seva les solucions aportades per Francesco Saverio Merlino. També col·laborà en Libero Accordo, Sorgiamo! i La Squilla. En aquesta època patí algunes temptatives d'agressions per part dels escamots feixistes, especialment pel grup encapçalat per Armando Vannini (Pippo), però sempre aconseguia fugir-ne. Davant la insistència de Fabbri, estudià i aconseguí el diploma de mestre, dedicant-se a l'ensenyament elemental, professió de la qual viurà durant gairebé quaranta anys i fins a la seva jubilació. El 14 de febrer de 1923 el seu domicili va ser escorcollat per la policia feixista sense que aquesta trobés res incriminatori. En 1925 va ser detingut preventivament en ocasió del Primer de Maig. A partir de la tardor de 1926, quan Luigi Fabbri s'exilià, restà veí de sa filla Luce Fabbri, la qual finalitzava els seus estudis universitaris a Bolonya, fins que es va llicencià i s'exilià clandestinament a finals de 1928. A partir de l'arribada del feixisme es retirà de la vida pública i es dedicà exclusivament a la seva professió de mestre i a l'estudi. Durant gairebé vint anys mantingué una oposició moral al règim, negant-se a afiliar-se al partit i sindicat feixistes, malgrat les pressions que rebé. Fou constantment vigilat fins el març de 1938, quan va ser esborrat del fitxer dels subversius. Durant aquests anys s'interessà profundament pel pensament socialista llibertari de Francesco Saverio Merlino, del qual es considerava deixeble, i poc a poc es va allunyà de l'anarquisme juvenil per acostar-se a un socialisme liberal i democràtic, encara que conservant sempre elements llibertaris. Després de la caiguda del feixisme, però encara durant l'ocupació nazi, decidit a divulgar el pensament del seu mestre, edità el llibre de Merlino Revisione del marxismo. Lineamenti di un socialismo integrale (1945). En 1948 publicà el llibre pòstum de Merlino Il problema economico e politico del socialismo, que havia acabat en 1923, però que encara restava inèdit. En 1953 col·laborà amb altres anarquistes de Bolonya en l'organització de la commemoració del centenari del naixement d'Errico Malatesta. Després seguiran les edicions de Merlino de Concezione critica del socialismo libertario (1957), en col·laboració amb Pier Carlo Masini, i l'antologia Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1974). Durant aquests anys col·laborà amb nombrosos articles polítics i culturals en diferents publicacions periòdiques (A Rivista Anarchica, Avanti!,Bulletin du CIRA, Critica Sociale, Era Nuova,L'Espresso, Il Giornale, Il Libertario,Movimento Operaio, Nuova Critica Sociale, Nuova Repubblica,Previsioni, Socialismo Democratico, Umanità Nova,Volontà, etc.) i sempre mantingué contactes amb el moviment llibertari i destacats anarquistes. En 1983 publicà l'assaig biogràfic Alle origini del socialismo liberale. Francesco Saverio Merlino. Rittato critico e biografico. Aldo Venturini va morir el 26 de gener de 1995 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). La seva biblioteca i el seu arxiu personal van ser adquirits per la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

Aldo Venturini (1900-1995)

Continua...

---

Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)

Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).

Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".

Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de salés producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.

A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 27 de gener

Esdeveniments

- Surt Le Libertaire:El 27 de gener de 1892 surt a Alger (Algèria) el primer número del periòdic bimensual publicat en multicopista Le Libertaire. Organe algérien communiste anarchiste. El gerent en va ser Jean Faure. Els articles no tenien signatura. El número 7, del 10 al 23 d'abril de 1892, l'últim conegut, portava com a subtítol «Organe algérien» i un epígraf («L'anarquia és l'única solució del problema social.»); sembla, però, que es van publicar 10 números.

***

- Surt La Anarquía: El 27 de gener de 1895 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de la publicació anarcoindividualista La Anarquía. Periódico comunista-anárquico. Va ser dirigida per José Junco Rojo i hi participà el grup editor de l'anterior publicacióLa Lucha (1894). En 1895 el periòdic anarquista El Obrero Panadero assenyalà que en la seva redacció hi havia alguns agents de policia infiltrats, com ara José Castro, i que fins i tot el director havia estat policia. A aquesta acusació La Anarquía digué que Castro no n'era cap redactor, encara que el seu nom havia aparegut en la llista de contribucions voluntàries, i que Junco Rojo, immigrat del Brasil, havia estat policia feia temps, però que ara prestava el seu suport econòmic a La Anarquía i que gaudia de la confiança de tothom. Aquest afer mai no es va aclarir. La seva posició era clarament antiorganitzativa, i atacà Errico Malatesta i als seguidors de la idea de federacions llibertàries. Entre els seus col·laboradors podem citar Feliciano Morales (Edlitam o Matilde). Es publicà fins al 3 d'abril de 1898 tirant una mitja de mil exemplars. També edità alguns fulletons --com araLa Inquisición en España (febrer de 1897)--, manifests i traduccions (Josep Prat).

***

- Surt The Firebrand: El 27 de gener de 1895 surt a Portland (Oregon, EUA) el primer número del setmanari anarcocomunista The Firebrand. For the burning away of the cobwebs of superstition and ignorance (L'Atxa. Per calar foc les teranyines de la superstició i de la ignorància). El grup editor estava format per Abraham Isaak (Ade Isaak), anarquista rus exmenonita, juntament amb sa família --s'esposa Mary i sos fills Abe Jr, Peter i Mary--, Addis Henry, Mary Squire, Ezekiel Slabs, Viroqua Daniels, Herman Eich i John Pawson, entre d'altres. Va reivindicar l'amor lliure i els drets de les dones. Entre els seus col·laboradors podem citar Kate Austin, Voltairine de Cleyre, Michael Cohn, Jay Fox, Emma Goldman, Lizzie Holmes, William Holmes, C. L. James, Harry Kelly, James F. Morton, Jr. Ross Winn, entre d'altres. El setembre de 1897 el periòdic va ser perseguit per Anthony Comstock, censor moral de la premsa, per publicar un article jutjat obscè («It Depends on the Women»), que reclamava el dret de les dones a negar-se a tenir relacions sexuals amb els marits si no les venia de gust, i per un poema de Walt Whitman (A woman waits for me); A. J. Pope, Abe Isaak, i Henry Addis van ser detinguts per«violació de la llei federal de correos» en fer publica«informació obscena». Un cop alliberats, van marxar a San Francisco (Califòrnia, EUA), on la publicació va tenir continuïtat en el periòdic Free Society (1897-1904).

***

- Surt Le Pygmée: El 27 de gener de 1895 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer i únic número conegut de periòdic anarquista Le Pygmée (El Pigmeu). Pretenia tenir periodicitat quinzenal. Va ser fundat per Georges De Behogne (Thonar) i imprès per Antoine Dehoe. Cap article hi anava signat, però el principal redactor fou Thonar. En aquest número s'afirmava: «El nostre objectiu, noés llarg de definir: lluitar sense treva et sense repòs per tot allò que representi l'ideal de Justícia, de Veritat i de Llibertat: l'Anarquia.».

***

- S'estrena The diary of Sacco and Vanzetti: El 27 de gener de 2004 s'estrena a la cadena WGBH-TV de Boston (Massachusetts, EUA) el documental dramatitzat The diary of Sacco and Vanzetti, dirigit i escrit per David Rothauser, que també fa el paper de Bartolomeo Vanzetti. En la producció també intervingué Rob W. Gray i la música és de John T. LaBarbera. La pel·lícula, editada per Memory Productions, narra amb rigor històric la vida dels militants anarquistes italoamericans des de la seva arribada com a immigrants als EUA, els fets pels quals van ser processats, la detenció, el judici i la seva execució, el 23 d'agost de 1927, tot des del punt de vista de Vanzetti. Per a la realització de la pel·lícula Rothauser portà a terme una profunda investigació històrica, amb entrevistes, estudis a hemeroteques i arxius, etc. El 25 d'agost de 2006 es va editar en DVD, que inclou com a extra una entrevista amb Bob Detillo, l'erudit viu més important sobre el cas Sacco i Vanzetti.

Naixements

- François Dumartheray: El 27 de gener de 1842 neix a Collonges (Arpitània) el membre de la Internacional i anarcocomunista François Constant Dumartheray. Era fill de Jean Dumartheray i de Marie Rubelin, pagesos empobrits i només pogué aconseguí una educació molt rudimentària. Es guanyà la vida com a representant de comerç i lampista. En 1867 va participar en el Congrés de la Pau i de la Llibertat a Ginebra. En aquests anys participà en experiències icarianes a Lió. El maig de 1870 fou detingut i condemnat per ser membre de la Comissió Federal de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però el setembre d'aquell any fou amnistiat amb la proclamació de la República a Lió. Perseguit arran del fracàs de la Comuna, es refugià a Ginebra (Suïssa), on treballà en un hospital com a sanitari. Fou delegat, amb Edouard Andignoux, Charles Ostyn i Antoine Perrare, de la Secció ginebrina«L'Avenir», format per un grup de refugiats d'influència cabetiana gairebé tots de Lió, al IV Congrés general de la Internacional antiautoritària celebrat entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra --en aquest congrés proposà, amb Perrare, que només poguessin ser membres de la Internacional els obrers manuals. El febrer de 1876 publicà --amb Pierre Jeallot (Le Tapin), Hippolyte Ferré, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy-- el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, el primer text que parlarà de «comunisme anarquista»; aquest text es va distribuir el dia abans de les eleccions del 14 d'octubre. Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat del Cercle d'Estudis Socials de Ginebra en el VIII Congrés de la Internacional a Berna. En 1877 va participar en la constitució d'una federació francesa antiautoritària --amb Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Pindy, entre d'altres-- que tindrà el seu primer congrés a La Chaux-de-Fonds entre el 19 i el 20 d'agost d'aquell any; i també s'encarregarà del seu òrgan oficial, L'Avant-Garde. Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i Jules Montels va redactar una moció per al II Congrés de la Classe Obrera de Lió de 1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de Lió, que feia una crida a la col·lectivització de les terres i dels instruments de producció, va ser rebutjada. El febrer de 1879, amb Piotr Kropotkin i Georges Herzig, fundà a Ginebra el periòdic Le Révolté, propagandista del «comunisme llibertari», el qual serà adoptat per la Federació del Jura en el congrés que se celebrà entre el 9 i el 10 d'octubre de 1880. Amnistiat aquest mateix any, no tornarà a França i restarà a Ginebra. Se subscriví a Le Réveil Anarchiste des del seu començament i envià suport econòmic sota el pseudònim del Vieux Savoyard. Al finals dels seus dies s'allunya de l'activitat política, però mantingué contacte amb destacats militants, com ara Lucien Descaves i Max Nettlau. François Dumartheray va morir a començaments del setembre de 1931 a Ginebra (Ginebra, Suissa) i a la seva incineració, celebrada el 8 de setembre, assistiren, entre molts altres, Pietro Tempia i Luigi Bertoni, que va fer el discurs fúnebre. Aquest discurs va ser publicat en 19 de setembre de 1931 en Le Réveil.

***

- Juana Belén Gutiérrez de Mendoza: El 27 de gener de 1857 neix a San Juan del Río (Durango, Mèxic) la periodista, poeta, anarcosindicalista, revolucionària llibertària i anarcofeminista Juan Belén Gutiérrez Chávez, més coneguda com Juan Belén Gutiérrez de Mendoza, amb el llinatge de son espòs, el miner Cirilo Mendoza. Nascuda en una família molt pobra, va poder instruir-se de manera autodidacta. La lectura de Bakunin i de Kropotkin, entre altres anarquistes, van orientar el seu pensament cap a l'anarcosindicalisme. Va entaular discussions polítiques en un cercle liberal freqüentat pels germans Flores Magón, Camilo Arriaga, Librado Rivera, etc., que tenia com a finalitat la caiguda de la dictadura de Porfirio Díaz. En 1900, després de publicar un llibre de poesies, va participar en la creació del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM). Amb 22 anys va iniciar-se en el periodisme polític, col·laborant en Diario del Hogar, Chinaco,Voz de Juárez, Regeneración i El hijo del Ahuizote; un article publicat en aquest darrer sobre les condicions infrahumanes dels miners de La Esmeralda (Nuevas Minas, Chihuahua), on feia feina son marit, va implicar el seu empresonament. En sortir va fundar el «Club Liberal Benito Juárez», un dels més de cent clubs que funcionaven al país. En 1901, amb la venda del seuúnic patrimoni, unes cabres, compraria una impremta que va començar a editar a la Ciutat de Mèxic el setmanari anticlerical i antiporfirista Vésper; però ben aviat les autoritats comissaren, encara que ella va poder fugir. En 1903 va signar, com a primera vocal, el «Manifest del Club Liberal Ponciano Arriaga», demanant la llibertat dels presos polítics i el sufragi lliure, entre altres demandes. Durant el míting de presentació, policies disfressats de civils van fingir un aldarull i Juana Belén, Camilo Arriaga, el germans Flores Magón i Juan Sarabia van ser reclosos a la tètrica presó de Belén; en sortir es va exiliar per un temps. Quan va tornar, en 1905, va tornar publicar Vésper i va crear «Socialisme Mexicà», una nova organització formada per grups d'obrers. En aquesta època va col·laborar en Excélsior. A finals de 1907 va fundar Las Hijas de Anáhuac, grup format per unes 300 dones llibertàries que es reunien els diumenges horabaixa i que ja des de 1904 demandaven, mitjançant vagues, millores condicions laborals per a les dones. Aquesta agrupació anarcofeminista va establir les bases de determinats articles de la Constitució Política Mexicana, que naixeria en 1917, a més de desenvolupar una àmplia tasca en els clubs del«Partido Nacional Antirreeleccionista» de Madero. Porfirio Díaz, veient el perill que representava, la va deportar als EUA. En tornar, en 1909, es va adherir al maderisme i va fundar el «Club Femenil Amigas del Pueblo» --on participaran Delfinda Peláez, Manuela Gutiérrez, Dolores Jiménez Y Muro, María Trejo, Rosa G. de Maciel, Laura Mendoza, Dolores Medina, Jacoba González, entre d'altres--, alhora que participa amb Camilo Arriaga, després que les diferències amb el PLM haguessin aflorat i terminés per dividir-se. El«Círculo Ponciano Arriaga» va organitzar un complot que tenia com a objectiu la rebel·lió de les tropes de la caserna de San Diego (Tucubaya), que provocaria, segons els seus càlculs, la insurrecció espontània de tota la població; però això no va passar i va resultar un fracàs, acabant empresonada, amb el conjunt de presos polítics, als calabossos de San Juan de Ulúa durant tres anys, on coneixerà Dolores Jiménez, María Dolores Malvaes i Elisa Acuña, entre d'altres. En 1910 Madero havia pujat a la presidència, però els anhels de canvis no van reeixir, ja que es va mantenir tota l'estructura del règim anterior, continuaven les persecucions i l'existència de presos polítics. En enèrgiques cartes, Juana Belén va exigir Madero el vot per a les dones, demanda que el president va desatendre. En 1911, vist el gran abisme que separava Madero i la causa del poble, representada per Emiliano Zapata i Francisco Villa, va participar en l'elaboració del Plan d'Ayala. Tot d'una que va declarar-se partidària del zapatisme, va ser empresonada. En sortir de presidi, va marxar a Morelos, on Zapata la va nomenar coronela per a la reorganització del regiment Victòria, participant en accions bèl·liques. En 1914 va dirigir a Chilpancingo (Guerrero) el periòdic indigenista La Reforma, alhora que va desenvolupar una àrdua tasca organitzativa i política. En 1916 Carranza la va declarar«zapatista convicta» i la va empresonar 10 mesos. En sortir lliure, va fundar el Consell Nacional de Dones Mexicanes. En 1919 va fundar el periòdic politicosindical El Desmonte. A Morelos, en 1921, va crear la colònia agrícola experimental «Santiago Orozco». Va ser col·laboradora de Vicente Lombardo Toledano durant el seu govern a Puebla. En 1922 va publicar ¡Alto!, on es pronuncia contra la desnacionalització de Mèxic des d'una perspectiva indigenista i profundament anticomunista, i va dirigir l'Hospital de Zacatecas. Entre 1925 i 1930 va ser inspectora d'escoles federals a Querétaro. En 1930 va fundar el grup «Indo Amèrica», que reivindicava la unió llatinoamericana contra el colonialisme nord-americà. Moltes d'aquestes idees es plasmen en el seu assaig Por la tierra y por la raza (1924). En 1930, amb 73 anys, va començar la publicació d'un nou periòdic, Alma Mexicana, i en 1932, Vésper va entrar en la seva quarta i última època. Entre 1937 i 1941 va ser directora de l'«Escuela Industrial de Señoritas» de Morelia (Michoacán). En 1940 va fundar el grup «La República Femenina», que sostenia que el desequilibri social prové del triomf del patriarcat sobre el matriarcat. Durant aquests darrers anys de sa vida va continuar escrivint en diversos periòdics. Juana Belén Gutiérrez de Mendoza va morir el 13 de juliol de 1942 a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) en la misèria i l'oblit. Un carrer de la colònia de«Los Periodistas» de la Ciudad de Mèxic porta el seu nom.

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza (1857-1942)

***

- Antonio Gil Oliver: El 27 de gener de 1921 neix a Urrea de Gaén (Terol, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Antonio Gil Oliver, també conegut com Antonio Sancho Agorreta. Durant els anys quaranta participà en els grups d'acció anarquistes que operaven a Catalunya. Partidari de la línia més radical d'enfrontament contra el franquisme, va fer costat la creació del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El 12 de juliol de 1947 participà, amb José Pareja Pérez (Parejilla) i José Villegas Izquierdo, en l'execució del confident Eliseu Melis Díaz; fou ell qui acabà amb Melis de diversos trets al cap després que aquest ferís mortalment José Pareja. Amb José Villegas requisà una camioneta per transportar Pareja a casa d'un metge amic i després a les portes de l'Hospital Clínic perquè fos intervingut quirúrgicament. Pareja finalment morí tres dies després a conseqüència de les ferides rebudes. Antonio Gil Oliver va morir el 20 d'abril de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) atropellat per un camió. La seva parella, Maria Assumpció Calvó Grané, esdevingué la companya del també guerriller llibertari Marcel·lí Massana i Vancell (Panxo), amb qui es casà el 15 de desembre de 1956.

Antonio Gil Oliver (1921-1948)

***

- Mariano Aguayo Morán:El 27 de gener de 1922 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el fotògraf anarcosindicalista i guerriller anarquista antifranquista Mariano Aguayo Morán. El febrer de 1949 ja formava part del grup de militants anarquistes aragoneses anomenat «Los Maños», format a Barcelona per Wenceslao Jiménez Orive i del qual formaven part Simón Gracia Fleringan, Daniel G. M. (Rodolfo), Plácido Ortiz Gratal i Niceto Pardillo Manzanero. La primera acció del grup va consistir a castigar el confident Antonio Seba Amorós, qui serà lleugerament ferit al bar Bracafé del barceloní carrer Casp i qui entendrà la lliçó i desapareixerà de Catalunya. Empresonat durant tres mesos en 1948, es trobarà a París en 1949 en el moment de l'extermini de grup a Barcelona. Va restar a França, on juntament amb Fernando Gómez Peláez treballarà en una editorial. Va col·laborar en Solidaridad Obrera, de la qual arribarà a ser un dels administradors, i en Atalaya (1958), amb Antonio Téllez i Liberto Lucarini Macazaga. Durant els anys 60 va ser membre del grup editor del periòdic mensual Frente Libertario. En 1977 va ser el responsable del butlletí interior dels grups de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a França, Confrontación, i encarregat de servei de llibreria del Grups de Presència confederal. El 6 de juny de 1984 va patir un atac hemiplegia i es va retirar a la Catalunya Nord. Mariano Aguayo Morán va morir el 4 de desembre de 1994 a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser incinerat dos dies després. Estava casat amb Marina Monllor Rodríguez i tenia dos infants, Ruben i Minerva. Després de morir, la seva gran col·lecció de fotografies, especialment sobre la retirada després de la Guerra Civil, va ser donada a l'Associació Guilda Cultural de Mérida (Badajoz, Extremadura, Espanya).

***

- Francisco Martínez Márquez: El 27 de gener de 1922 neix al barri del Clot de Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i guerriller antifranquista Francisco Martínez Márquez, conegut sota els pseudònims de Paco i Porthos. Freqüentà l'escola racionalista «Natura», fundada pel Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i l'Ateneu Llibertari del Clot. Ben aviat s'afilià a les Joventuts Llibertàries. Després d'haver participat el juliol de 1936 en els combats contra els colpistes feixistes i en maig de 1937 en els enfrontaments contra els estalinistes als carres barcelonins, el març de 1938 marxà cap al front enquadrat en els Batallons de Joventut. Ferit en una cama, va ser enviat a la reraguarda fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista s'exilià amb sos pares a França i participà en la Resistència contra els alemanys. Entre 1944 i 1954 fou membre del Batalló«Libertad», format gairebé totalment per llibertaris de la Península, i participà en la presa de les últimes posicions alemanyes al front de l'Atlàntic (Pointe de Grave i Royan). Després de l'Alliberament, milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc i el maig de 1945 fou delegat en el I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili celebrat a París. El març de 1946, en el II Congrés celebrat a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari de Coordinació en el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i aquest mateix any va fer mítings a Decazeville i Marsella. En 1947 passà, com a delegat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la FIJL, a la Península per a partipar-hi en la lluita clandestina antifranquista. El juliol de 1947 representà l'Exili en els plens nacionals de la FAI i de la FIJL celebrats a Madrid i l'octubre assistí a la Plenària de les Joventuts Llibertàries de Tolosa de Llenguadoc, com a representant del seu Comitè Nacional. En 1948 participà en les accions guerrilleres a la vall del Segre i en les del grup de Francesc Sabaté Llopart (Quico). També fou membre del grup d'acció «Tres de Mayo», amb Liberto Sarrau, Raul Carballeira i Joaquina Dorado Pita. En 1949 va ser membre del Comissió de Defensa de l'Interior (CDI) de Barcelona i el març d'aquell any acompanyà Josep Sabaté Llopart, que estava ferit, cap a França. El 18 de febrer de 1949, amb Santiago Amir Guañas (El Sheriff), Ginés Urrea Piña i altres companys, participà en l'atracament de la sucursal del Passeig de Sant Joan de Barcelona del Banc Central, portant-se 77.699 pessetes. El 15 de maig de 1949 atemptà, amb altres companys, contra els consolats del Perú i del Brasil a Barcelona, a resultes de la votació d'aquests dos països a favor de l'entrada de l'Espanya franquista en l'Organització de Nacions Unides (ONU). El 20 de maig, amb Santiago Amir Guañas, Ginés Urrea Piña i Antonio Moreno Alarcón, es presentà en el domicili d'un contractista d'obres públiques i, fent-se passar per inspectors d'impostos, recaptaren 75.000 pessetes per al moviment llibertari. El 2 de juliol de 1949, amb Domingo Ibars Juanias, Pere Adrover Font, Arquímedes Serrano Ovejas i César Saborit Carralero, participà en l'atracament de la fàbrica de ceràmiques ICAM, emportant-se 50.000 pessetes. El 27 de setembre participà amb el seu grup en el cop a les oficines de Maurici Arbella i Burcher, empresari de la construcció, però en aquesta ocasió no trobaren diners. El 30 de setembre, amb el mateix grup més el reforç de José Pérez Pedrero i Julio Rodríguez, atracà l'empresa«Edificios y Estructuras», on es pogueren apropiar de 7.000 pessetes. El 9 d'octubre, amb Julio Rodríguez, Pere Adrover Font, Miguel García García, Manuel Fornés Marí i César Saborit Carralero, assaltà el bordell «La Casita Blanca», al carrer Bolívar de Barcelona, emportant-se 37.000 pessetes i la documentació dels clients. El 14 d'octubre, amb Josep Sabaté Llopart, Pere Adrover Font, César Saborit Carralero i Juan Serrano, participà en l'atracament d'una joieria en el qual es portaren 400.000 pessetes. L'endemà, 15 d'octubre, amb Ginés Urrea Piña, José Pérez Pedrero, Arquímedes Serrano Ovejas, Santiago Amir, Julio Rodríguez Fernández i César Saborit Carralero, s'apropià de 31.000 pessetes en l'atracament de l'empresa «Construcció Pàmies», al carrer Aribau de Barcelona. Francisco Martínez Márquez fou abatut el 21 d'octubre de 1949 al carrer Rosselló de Barcelona (Catalunya) en un enfrontament amb la policia franquista i fou enterrat el 26 d'octubre en una fossa comuna del cementiri barceloní de Montjuïc.

Francisco Martínez Márquez (1922-1949)

***

- Ilya Borodaenko: El 27 de gener de 1981 neix a Najodka (Primórie, Rússia) l'anarquista, activista ecologista i militant antifeixista Ilya Borodaenko, conegut com Agler. Membre del grup anarquista Avtonomnoe Deystvie (Acció Autònoma) de Najodka, participà en un campament de protesta antinuclear contra la instal·lació d'un Centre Internacional d'Enriquiment d'Urani (CIEU) al l'embassament de Yelovskoye, a prop de la ciutat siberiana d'Angarsk, organitzat pel grup ecologista«Ona Ecològica del Baikal». A les cinc de la matinada del 21 de juliol de 2007 aquest campament patí l'assalt d'un grup d'una quinzena skinheads neonazis armats (bats de beisbol, barres de ferro, martells, navalles, fusells d'aire comprimit, còctels molotov, etc.) en el qual resultà greument ferit, juntament amb altres 15 companys, cinc d'importància, que van ser atacats mentre dormien a les seves tendes de campanya, dels 21 que aleshores romanien al campament. Ilya Borodaenko va morir aquest mateix dia a l'hospital d'Angarsk (Irkutsk, Rússia) a conseqüència del traumatisme craniencefàlic que patí. La versió oficial de la policia, que identificà 13 persones involucrades en l'assalt, va ser que una colla de bandarres agredí un grup de turistes per robar-los...

Defuncions

- Pere Gamell Dull: El 27 de gener de gener de 1940 es afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Gamell Dull. Havia nascut cap el 1906 a Osor (Selva, Catalunya). Sos pares es deien Ferran Gamell i Lluísa Dull. Rodellaire de professió, en 1933 s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Entre el febrer de 1934 i el juliol de 1936 fou regidor d'Osor per ERC. Quan esclatà la Revolució s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la presidència de la Federació Comarcal del Sindicat de Roders de la CNT. Entre el 20 de juliol de 1936 i el 14 d'octubre d'aquest any fou President del Comitè Revolucionari d'Osor i feu d'alcalde per la CNT. Durant tot el procés revolucionari intentà ajudar els veïns del poble i evitar venjances. Amb el triomf franquista, el 16 de març de 1939 va ser detingut a Osor i, després de passar per Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya), va ser tancat a la presó de Santa Coloma de Farners (Selva, Catalunya). En aquest empresonament pogué veure sa companya, embarassada, i son fill un pic per setmana, però quan el van traslladar a Girona, això es va acabar. El 27 d'octubre de 1939 va ser jutjat, amb 10 persones més, a Girona i condemnat a mort. Pere Gamell Dull va ser afusellat, juntament amb vuit persones més, el 27 de gener de 1940 a Girona (Gironès, Catalunya).

***

- Adela García Murillo: El 27 de gener de 2012 mor a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Adela García Murillo. Havia nascut a Güéjar Sierra (Granada, Andalusia, Espanya) cap el 1919. Durant la guerra civil, quan la«Columna Maroto», encapçalada per Francisco Maroto del Ojo, entrà a Güéjar Sierra, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la postguerra, juntament amb son cunyat José Barcojo i altres militants, ajudà la guerrilla llibertària i participà en la reorganització clandestina de la CNT a Granada. Detinguda arran d'una delació, va ser tancada durant 10 anys a la presó de dones. En sortir de la garjola es dedicà a la reorganització confederal a la ciutat de Granada. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reaparició de la CNT granadina. En aquests anys vivia al barri obrer del Zaidín de Granada.

Actualització: 27-01-15

En la Biblioteca Digital de las islas Baleares se encuentra el Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana en dos formas: Artículos y volúmenes completos y un tercer apartado, llamado Indexos, que son los índices.. Si en la parte de "Artículos" elegimos del menú "Autores a-z", no encontraremos a Fajarnés Tur ni tampoco otros autores importantes como Aguiló o Llabrés Quintana, autores de gran número de artículos.

Para hallar un listado de los artículos de estos autores, de Enrique Fajarnés Tur en concreto, hay que ir por la vía de los "Indexos" y elegir el primero, ndice de autores del Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana. 1-25 (pdf). Se considera que la Primera Época del Boletín es la que va desde su inicio en 1885 hasta 1934, lo que corresponde a los Tomos I al XXV. Este Índice fue realizado en 1971.

Ya en la primera página de autores encontraremos a Aguiló i Aguiló, Estanislau de K, cuyo listado de escritos ocupa casi 23 páginas a doble columna. El listado de artículos de Fajarnés va desde la página 55 hasta la 80, por lo que hay centenares de artículos.

El primer artículo de Fajarnés en el BSAL fue "De los Jesuítas en Ibiza", publicado en el nº 31 del 10/04/1886, Tomo I. Su último artículo "Sobre el establecimiento del Instituto de San Camilo de Lelis en Palma", fue publicado en 1933, un año antes de su muerte, Tomo XXIV.

Entre 1895 y 1901 Fajarnés fue codirector, junto con Eusebio Pascual, del Boletín. Ello se tradujo en que en estos años su participación en número de artículos publicados se incrementa notoriamente. Entonces el BSAL tenía periodicidad mensual y, tal vez por no haber suficientes colaboradores, Fajarnés publica dos, tres artículos mensuales, actividad que también intensifica en la Revista Balear de Ciencias Médicas, de la que fue director entre 1894 y 1905. Además, en 1895 fue designado Cronista del Ayuntamiento de Ibiza, donde mantenía la familia. En 1902 publica también en la revista Los Archivos de Ibiza que dirigía Josep Clapés.

Como funcionario de Correos recibe diferentes destinos y en 1907 su destino es Madrid y, posteriormente, otras capitales de la Península, por lo que ya no vuelve a Mallorca, y a Ibiza sólo regresa tras su jubilación en 1923.

En 1901 el BSAL sólo publica un artículo de Fajarnés y durante muchos años su nombre no está presente en el Boletín. Es en 1924 cuando regresa, publicando en el tomo de 1924 - 1925 diez artículos. Con algunos altibajos en el número de artículos, aparecerá su firma hasta el año 1933.

Es difícil indicar qué temas investiga Fajarnés, se podría decir que sus artículos tratan todos los temas. Con todo, hay unas líneas principales. Desde su inicio, cualquier temática relacionada con Ibiza. El número de artículos relacionados con Ibiza es muy elevado. También se interesa mucho por cuestiones médicas, especialmente con temas de higiene, enfermedades contagiosas, epidemias, condiciones de salubridad, etc. pero este "etc." es muy largo pues abarca todo lo relacionado con la alimentación, transportes de trigo, agricultura, el tema de las aguas y sus depósitos.

En ocasiones agrupa sus artículos en series. Así está "Asociaciones gremiales en Mallorca durante la Edad Media" que recoge 6 anotaciones. Otra es "Sobre invenciones industriales antiguas en Mallorca", con más de 30. La serie "Curiosidades históricas" abarca 337 anotaciones. Recoge 5 noticias "Santa Bárbara, Patrona de Palma (s. XVIII)"

Son muy variados los temas que va tratando Fajarnés, numismática, lucha contra el bandidaje, el tema de los judíos y conversos, refugiados, la fabricación de telas, Un recorrido por las páginas del Índice da una idea sobre esa variedad.

Es de agradecer que la Societat Arqueològica Lul·liana haya puesto en Internet todos los boletines, son una gran obra.

Aquest dijous sessió ordinària de l’AJUNTAMENT PLE a les 20,00 hores a la Casa Consistorial. Podeu assistir, escoltar-ho per Ràdio Pollença o seguir la votació al nostre perfil de facebook.

Segon.- ORDRE DEL DIA de la sessió:

1.- Aprovació, si procedeix, de les actes de les sessions anterior.

Es porta molt de retard a aquest tema, s'han d'aprovar totes les actes de l'any passat. S'haurien de poder validar com acta les gravacions del ple, no té sentit aquesta feinada transcripció al paper.

I.- PART RESOLUTIVA

2.- Aprovació, si procedeix, de les bases reguladores i de la convocatòria per a la concessió de subvencions a empreses que utilitzen el català com a llengua habitual.

Igual que l'any passat hi ha pressupostats 3000 euros, mai s’han esgotat per què molta de gent no les demana.És fonamental que hi hagi més informació i difusió d'aquestes subvencions. L'any passat tots els grups vam votar a favor excepte UMP va argumentar que calia també subvencionar el castellà com si aquest es trobés en perill.

3.- Dació de compte de les resolucions de Batlia contràries a les objeccions efectuades així com de les principals anomalies detectades en matèria d’ingressos, de conformitat amb el disposat a l’article 218 del RDL 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (TRLRHL), amb la nova redacció donada per l’article 2 de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL)

Un ple més PP &PI tenen l'obligació de fer aquesta dació de comptes de les resolucions del batlia anòmales i irregulars i amb objeccions per part d'intervenció. A pesar dels advertiments PP i PI no fan res per cercar solucions a aquestes irregularitats, amb una actitud totalment irresponsable i denunciable.

 El manteniment d'irregularitats en el temps i la falta a algunes contractacions dels requisits que marca la llei de contractació pública; falta de publicitat, no sol·licitar ofertes a tres empreses... són una demostració de que PP i PI segueixen funcionant com passava a la passada legislatura pensant més en la creació d'una xarxa clientelar que en els interessos i en l'economia dels ciutadans.

4.- Moció presentada pel grup d’Alternativa relativa a l’anotació en el Registre de la Propietat de tota infracció urbanística detectada.

Demanam a l’Equip de Govern a procedir a la inscripció, en el registre de la propietat, de tota infracció urbanística detectada, al mateix temps que es notifica la incoació de l’expedient a l’infractor. Es tracta de complir la llei i que tot propietari que elevi a escriptura pública qualsevol compra-venda no pugui ocultar si en la propietat que és objecte de transacció existeix qualque infracció de caràcter urbanístic, fet que es venia produint durant aquests darrers anys”. Segon ens va dir el batle a la Comissió Informativa a l'actualitat l'Ajuntament ja fa aquestes anotacions

5.- Moció presentada pel grup de PSM-EN d’eliminació de les plaques commemoratives que incloguin el nom de condemnats per delictes relacionats amb la corrupció.

Totalment d'acord amb aquesta moció. El PSM va aceptar la nostra proposta d'ampliar la moció i demanar també a la resta d'institucions insulars retirar les seves plaques. El corrupte Matas té plaques a la Plaça Major de Pollença, al centre de salut i col·legi del Port de Pollença

6.- Propostes / Mocions d’urgència

II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

1.- Informació de Batlia

2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

3.- Precs i preguntes

Com sempre hem registrat un bon grapat de precs i preguntes.

Aquest és el nivell del PP de Pollença; la seva presidenta i el president de Noves Generacions cercant al "pequeño Nicolás" per fer-se una foto.

(2 vídeos) El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulino, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut. (Miquel López Crespí)

A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142. (Miquel López Crespí)

La generació literària dels 70 i l’antifranquisme (I)

Com he escrit en un altre article, la participació en els Premis Ciutat de Palma com a membre del jurat de novel·la m´ha fet recordar aquells anys de finals dels seixanta quan, juntament amb Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà i Gabriel Janer Manila, entre molts d´altres companys i companyes del gremi, començàvem a escriure. Quaranta anys d´escriure, de col·laboracions a la premsa, d´alegries i patiments d´ençà aquells llibres i premis literaris de finals dels seixanta i inici dels setanta!

No és estrany que els records i les emocions del passat tornin de cop, amb força inabastable.

Aleshores tots érem molt joves; la majoria dels escriptors del que s´ha anomenat “la generació literària dels Setanta” havíem nascut a mitjans dels quaranta i, evidentment, tant l´obra literària com les actituds polítiques que ja teníem alguns membres del gremi eren completament condicionades pels records familiars de la guerra i les vivències de la postguerra, per la lluita antifranquista i per la defensa aferrissada de la cultura catalana, marginada i perseguida per l´Estat.

Si pens en les circumstàncies que m´inpulsaren a escriure, hauré de recordar com era –i com érem tots nosaltres!-- a mitjans dels seixanta quan a Mallorca es començaven a posar les bases de l´OCB i a València Raimon creava el que serien els “himnes” del jovent de finals dels seixanta: aquelles cançons màgiques, poètiques i absolutament revoltades contra l´establert com eren “Al vent”, “Diguem no” o, en el vessant amorós, “Treballaré el teu cos”. Més tard Raimon posaria música a Salvador Espriu i Ausiàs March, entre molts d´altres poetes catalans. Però això ja és una altra història.

A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142.

Sortosament, en els interrogatoris que em feren al tenebrós cau de la Social en el carrer de la Soledat número 8, i posteriorment en unes altres detencions fetes pel Servei d´Informació de la Guàrdia Civil de la caserna del carrer de General Riera, no sortí mai a rotllo la meva corresponsalia amb Ràdio Espanya Independent. Qui sap que m´haurien fet i que m´hauria pogut succeir si ho arriben a saber!

Aleshores ja portava molts d´anys de corresponsal d´aquella emissora antifranquista que emetia, controlada pel carrillisme, des de Bucarest. Però els sicaris polítics del règim mai no descobriren aquesta activitat clandestina. Ni la Brigada Social ni la Guàrdia Civil no s´assabentaren de la meva feina periodística d´oposició al règim, i si ho sabien –cosa que dubt--, mai ho digueren ni em demanaren res en els interrogatoris d´aquells anys. Possiblement vaig tenir molta sort o també, el més probable, és que funcionaren les mesures recomanades per antics militants antifranquistes, companys i companyes de provada experiència en aquestes tasques de burlar la vigilància dels botxins. En referència als articles que enviava, i per dificultar a la policia la tasca d´investigació que poguessin portar a terme, hom havia de destruir els primers originals i enviar solament la tercera o quarta còpia de l´escrit a fi que el paper de calcar difuminàs els caràcters de la màquina d´escriure emprada. D´aquesta manera era quasi impossible, malgrat que l´escrit caigués en mans de la Social, que aquesta pogués certificar que s´havia picat amb tal o qual màquina d´escriure.

Així i tot, no cal dir-ho, els escrits sempre eren signats amb pseudònim –mesura bàsica i imprescindible!-- i, precisament per aquesta causa, ni els mateixos receptors dels articles sabien el nom dels corresponsals.

Tot es feia l’anonimat més absolut. Enviava a Bucarest –via París, Roma o Estocolm-- les informacions més diverses, tot allò que imaginava que podia fer mal a la dictadura. El que sentia al carrer, a la botiga, a l´autobús, en els mercats, damunt la constant pujada del cost de la vida, l´encariment del pa, dels transports, la manca d´equipaments sanitaris, les reduïdes pensions per a la gent gran, l´atur, la quasi inexistència d´habitatges socials, la prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegia amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les “grans realitzacions del règim”. Llegint entre línies podies trobar indicis d´alguna deficiència, defectes, problemes no resolts per les autoritats que, invariablement, una vegada comprovats, et servien per a fer arribar les informacions del que s´esdevenia a Mallorca a la resta de l´estat i del món.

Miquel López Crespí

El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulino, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut. (Miquel López Crespí)

La generació literària dels 70 i l’antifranquisme (i II)

Vist amb perspectiva històrica, ara que han passat més de quaranta any d´ençà aquells primers articles enviats de forma clandestina a Ràdio Espanya Independent, la ràdio era per a nosaltres el que ara pot ser Internet per a les joves generacions: poder sentir les informacions procedents de qualsevol indret del planeta! Que els nostres escrits poguessin ser escoltats per persones residents a Londres, Madrid o l´Hospitalet de Llobregat! Vivíem immersos en aquell món de lluita contínua, solidaris amb els altres corresponsals, els de Catalunya Principat que, juntament amb els del País Basc i Galícia, tenien programes especials en les llengües respectives. Mai no vaig entendre per què els carrillistes mai no situaven les Illes dins el marc nacional de Catalunya. Imagín que deu ser per la pròpia història de l´estalinisme i el neoestalinisme a la nostra terra: aquí sempre hi ha hagut una delegació típicament espanyola del PCE; mai un projecte que tengués certes connotacions nacionals, com va ser el cas del PSUC, tant en la guerra i la postguerra, com més endavant en la transició.

Tot el material s´enviava a les adreces que donava la mateixa ràdio i eren, ho vaig saber posteriorment, seus del PC francès (bulevard Poissonnière, a París) i del PC italià (via de la Botegle Oscure, a Roma). Hi havia també un apartat de Suècia el número del qual ja no record. Havies de posar a la capçalera de l´article “Per a Ràdio Espanya Independent”, i de seguida, pel que vaig constatar, ho enviaven via aèria a Bucarest, on Ceausescu i el PC de Romania donaven una substanciosa subvenció als carrillistes espanyols. Particularment, i ho he deixat escrit en nombrosos articles, mai no vaig militar amb els carrillistes malgrat haver tengut una certa relació amb les joventuts de Santiago Carrillo, concretament en els anys 62-63, unes dates en les quals, segurament, encara no militava al PCE cap dels dirigents “històrics” illencs, exceptuant els que procedien dels temps de la república i de la postguerra; els pocs que se’n salvaren de la repressió. Els altres, els més joves, aquells que serien les “stars” aviciades pel franquisme reciclat en temps de la transició, encara devien ser ben lluny de tenir cap idea de militància política.

Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que significà el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfías i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.

El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut.

De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, a nivell pràctic, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.

Aquest mateix any de 1966 conec el pintor i escultor –també cantautor-- Gerard Matas, i amb ell tota una sèrie d´amics i amigues que condicionaran la meva futura dedicació a la literatura.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

El año 1882, en el Ateneo Balear, la subsección de Medicina se convirtió en el Colegio Médico - Farmacéutico (1882 - 1917). Su primer presidente fue el médico cirujano Llorenç Muntaner (1834 - 1892). En 1885 esta sociedad creó la Revista Balear de Medicina, Farmacia y Veterinaria (1885 - 1888) que se reconvirtió en 1888 en la Revista Balear de Ciencias Médicas (1888 - 1912, 1916 - 1918)

En la Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional de España encuentro la Revista balear de ciencias médicas publicada en Palma de Mallorca por el Colegio Médico-Farmacéutico de Palma, con los ejemplares digitalizados "del 31/01/1897 al 30/12/1912".

Tiene esta ficha una amplia Descripción:

Es continuación de Revista balear de medicina, farmacia y veterinaria, que había comenzado a publicarse en enero de 1885, en números quincenales de 32 páginas y, también, como órgano oficial del Colegio Médico-Farmacéutico de Palma, constituido este en 1882, y cuyo primer director y fundador había sido Llorenç Muntaner Amengual (1820-1898). Con este nuevo título comienza a editarse en enero de 1888. La colección de la Biblioteca Nacional se inicia a partir del número 2, correspondiente al 31 de enero de 1897. Sus entregas continúan siendo quincenales, apareciendo los días 15 y último de cada mes, de 32 páginas y compuestas a una columna.

Está considerada como el esfuerzo médico científico más importante de la Mallorca decimonónica y de principios del siglo veinte, según la tesis que Gabriel Oliver Capo presentó en la Universidad de Zaragoza, en 1996, en la que realizó el análisis histórico de esta revista desde 1885 hasta 1912. Su labor científica había sido reconocida y premiada en la exposición anexa al IX Congreso Internacional de Higiene y Demografía (Madrid, 1898), y en un periodo posterior, debido a la importancia y el intercambio científico que había alcanzado, llegará a ser “revista decenal”, saliendo los días 10, 20 y 30 de cada mes, aunque con 24 o 16 páginas en cada entrega.

En 2011, el bibliotecario del Colegio Oficial de Médicos de Baleares, el doctor José Tomás Monserrat, presenta un estudio analítico de los también 38 años de su existencia y los 792 números publicados, desde 1885 a 1912. En su análisis divide los contenidos de la revista en las principales materias de las que trata: profesional, doctrinal, práctica clínica, revista de prensa, miscelánea, estadística demográfica-sanitaria, bibliografía, oficial, necrológicas, notas científicas y congresos.

Revista Balear de Ciencias Médicas

Publicó los discursos de la inauguración de los años académicos, memorias, artículos clínicos, revistas bibliográficas, traducciones e, incluso, anuncios comerciales. Sus textos van a veces acompañados de ilustraciones (dibujos, figuras, etc.) y, aunque publicó estudios sobre las diversas especialidades, resaltan sus estudios de higiene y estadística demográfica-estadística y, en 1907, editará un número homenaje a Ramón y Cajal. Entre sus directores estuvieron Bartomeu Bordoy Gelabett (1831-1906), Enric Fajarnés Tur (1858-1934) y Pedro Jaume Matas, y contó con un comité de redacción, en el que se integraron destacados médicos, farmacéuticos y veterinarios mallorquines, así como con cuadros de redactores y de colaboradores. Publica índices de autores y materias.

La colección de la Biblioteca Nacional termina en el número 24, correspondiente al 30 de diciembre de 1912 y tomo 34, en el que se anuncia el cese de su publicación. Pudo tener una segunda época, como publicación mensual, desde 1916 hasta una nueva suspensión a finales de 1918. Desde octubre de 1915 a diciembre de 1918, Sebastián Villalonga Gelabert también dirigió en Palma la revista mensual de información médico-científica Gaceta médica balear, que forma también parte de la colección de la BNE. Un estudio de Díaz de Castro y Moll Blanes (1982) indica que pudo estar publicándose hasta 1936, pero no se dispone de más datos que aseguren esto último.

Tal como indica la Descripción de la ficha, hay varios estudios sobre esta publicación. No he encontrado la Tesis doctoral de Gabriel Oliver Capó "Análisis histórico de la Revista Balear de Ciencias Médicas (1885 - 1912)", realizada en 1996 por la Universidad de Zaragoza y dirigida por Francesc Bujosa Homar.

Me ha salido, pues no sé dónde se publicó ni cuándo, un artículo titulado Historia. Publicaciones médicas periódicas de Mallorca (1831 - 1989) de J. Tomás Monserrat y M. Tomás Salvá que dedica a esta revista una amplia reseña.

Es en esta revista donde Enrique Fajarnés Mut publicó numerosos escritos.

Aquest dilluns hem celebrat l'assemblea de MÉS per Pollença enfocada a preparar les eleccions municipals del proper mes de maig. Gràcies a tots els que hi assistireu tot i el vespre i el fred de l'antiga biblioteca -la propera la farem a un espai més confortable, a Pollença hi ha un veritable problema d'espais dignes per a l'associacionisme-. Després de les anteriors tres assemblees destinades a recollir els problemes dels tres nuclis del municipi i les propostes de solucions que anirem incorporant al programa electoral, en aquesta assemblea tocava parlar de com traslladar aquesta il·lusió de canvi al govern del nostre ajuntament: llistes, candidats, pactes electorals, elaboració del programa...

Respecte del pactes pre-electorals es va donar compte de la decisió d'Esquerra Republicana de sortir de l'assemblea de MÉS per Pollença i les seves condicions per una candidatura conjunta amb MÉS per Pollença. L'Assemblea de MÉS per Pollença va acordar continuar amb el projecte tal i com s'havia plantejat en la seva constitució, el passat mes de juny, i presentar-se a les eleccions com una fórmula que superi les sigles dels diferents partits que en puguin formar part. Per això es va decidir deixar la porta oberta a ER per replantejar-se la seva posició, respectant el projecte comú que es MÉS per Pollença, i fins i tot plantejar la possibilitat de negociar qualque altre denominació pel projecte (com s'ha fet a Alcúdia o Bunyola, per exemple) que superi les sigles de partit i amb presa de desicions dins l'assemblea conjunta.

També es va donar compte dels moviments existents en el municipi per bastir una candidatura àmplia de persones independents i partits d'esquerres i sobiranistes, possibilitat que l'Assemblea en principi valora positivament, encara que queden molts detalls que s'haurien de concretar al respecte.

En qualsevol cas, les negociacions per a candidatures més amplies no poden aturar el procés de MÉS per Pollença de cara a preparar-se per les eleccions i es continuarà treballant per presentar una candidatura, sense tancar les possibilitats abans esmentades.

Per a la presentació d'aquesta candidatura es va fixar un termini de tres setmanes per tal que qualsevol persona interessada es pugui presentar com a possible integrant de la llista. L'objectiu és que a mitjans de febrer es puguin concretar els cinc primers noms de la candidatura. En principi l'assemblea de proclamació d'aquests cinc primers candidats seria el 16 de febrer, si cap problema de calendari no ho impedeix. Es va anomenar una comissió electoral formada per Lluís Garcia, Xisca Cifre i Biel Cerdà que s'encarregarà de recollir els aspirants i fer una proposta consensuada de cap de candidatura a l'Assemblea. Els que vulguin donar unna passa endavant i presentar-se com a candidats de Més per Pollença es poden adreçar als membres de la Comissió Electoral o adreçar-se a mesperpollenca@gmail.com

Finalment es va tractar el procediment d'elaboració del programa electoral i es va considerar que el més adient és que les persones integrants de la llista electoral partcipassin també en la redacció del programa, a més de les propostes que ja han sortit en anterior assemblees.

El camí a unes eleccions és la feina de quatre anys de legislatura. Ara calia emprendre aquesta recta final amb força i així ho hem fet per donar als pollencins una alternativa seriosa, engrescada i participativa. Puja a MÉS per Pollença per formar part del canvi.

Anarcoefemèrides del 28 de gener

Esdeveniments

- Sentència antianarquista: El 28 de gener de 1884 a Madrid (Espanya) el Tribunal Suprem del Regne d'Espanya emet una sentència segons la qual:«L'Associació fundada en l'anarquia i el col·lectivisme amb el propòsit d'emprendre i de sostenir la lluita contra el capital, i dels treballadors contra la burgesia,és contrària a la moral pública, doncs contradiu l'autoritat i la propietat industrial.» Aquesta sentència va ser emprada pel Ministeri de Governació espanyol per a promulgar la Llei antianarquista que fou aprovada el 10 de juliol de 1894.

***

- Surt Acracia: El 28 de gener de 1923 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de la segonaèpoca del periòdic Acracia.Órgano semanario anarquista. Editat per Hermós Plaja i Saló, era continuació del quinzenal publicat pel mateix editor entre el 12 de maig i el 25 de desembre de 1918. La seva aparició es decidí en una reunió d'una quarantena de grups anarquistes tarragonins (Pinell, Flix, Masroig, Molà, Vinebre, Ascó, Sant Jaume, Santa Oliva, Llorens, Banyeres, Sant Marçal, Lleger, Bellvei, Papiolet, Valls, Garcia, Bellmunt, Torre de l'Espanyol, Reus, Tarragona, Vendrell, etc.) el 24 de desembre de 1922 i on es decidí que només publicarien notícies purament anarquistes i sindicalistes i alguns articles científics i artístics d'interès, i que seria finançada pel conjunt de grups. Hi van col·laborar Joan Arans, Mauro Bajatierra, José María Blázquez de Pedro, Sebastià Clarà, Antonia Maymon, Amadeo Pérez, Ramon Serres, Josep Tato Lorenzo, Ramon Terré, Josep Torres Tribó, Amadeo Pérez i Vendrell, entre d'altres. Les il·lustracions eren de Segarra i de W. Barbier. Amb un tiratge de 4.000 exemplars, en van sortir cinc números, l'últim el 17 de març de 1923.

Naixements

- Édouard Carouy: El 28 de gener de 1883 neix a Montignies-lez-Lens (Valònia, Bèlgica) l'anarcoindividualista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot»,Édouard Carouy, també conegut com Leblanc o Le Rouquin. Només tenia tres anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una infància miserable assistit per uns veïns. Quan tenia 12 anys entrar a treballar en una refineria de sucre i després va fer diverses feines abans de esdevenir tornador i ajustador de metalls a Brussel·les. A partir de 1906 militarà en el moviment llibertari i portarà l'administració del periòdic anarquista belga Le Révolté, juntament amb Raymond Callemin, Jean De Boë i Victor Kibaltchitch --tots futurs implicats en la «Banda Bonnot»--, i freqüentarà el Grup Revolucionari Belga i la comunitat d'Émile Chapeliers a Boitsfort, a prop de Brussel·les. En 1908, a Ginebra, conegué Jules Bonnot. El desembre de 1909 arribà a París i s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França), on retrobà els seus companys belgues que aleshores editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, encarregant-se de la impressió manual amb Octave Garnier. Vegetarià i abstemi, tindrà com a companya Jeanne Bélardie, mentre son company purga una pena de cinc anys de presó per falsificació de moneda. Amb Jean Huc i sa companya Marie Bader, que també viuen a la comuna de Romainville, vendrà articles de merceria pels mercats, però sense rebutjar fer accions il·legalistes, com ara la falsificació de moneda o els robatoris. Denunciat per un còmplice ocasional, es va veure obligat a tocar el dos --Jean Huc serà detingut més tard per falsificació de moneda i condemnat el 5 d'abril de 1912 a cinc anys de treballs forçats. Amb Bélardie i sa filla s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França) i fins al 1911 treballarà amb Louis Rimbault com a serraller i fent furts. Amb l'arribada del xofer Bonnot, les accions s'incrementaran en nombre, en intensitat i en violència. Intermitentment s'allotjà al garatge de Jean-Georges Dettweiler a Bobigny (Illa de França), mentre cometia diversos robatoris d'automòbils i d'habitatges, alguns amb víctimes mortals. Les seves empremtes digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais, on un ancià i sa criada van ser assassinats durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912. Denunciada per un confident, Bélardie caigué en el parany ordit per la policia. Mentrestant, Carouy, que no havia participat en l'assalt del carrer Ordener, és assenyat com a sospitós número u per les autoritats. Albergat per Antoine Gauzy a Ivry i a casa d'un confident a Losera, el 4 d'abril de 1912 va ser detingut. En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se, senseèxit, prenent una càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva detenció, intentarà de bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems, a l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat de Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena al treballs forçats a perpetuïtat. Després del veredicte, aquest mateix dia, a la seva cel·la de la presó de París (França), s'emmetzinà prenent una pastilla de cianur que havia dissimulat al taló de la seva sabata.

***

- Nello Garavini: El 28 de gener de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i antimilitarista Nello Garavini. Sos pares van ser Pietro Garavini (Piràt), comerciant, i Rosina Gamberini. Fill d'una família de tradició anarquista, son pare, militant llibertari de certa influència, regentà una taverna que era el lloc de trobada del moviment àcrata local, i el seu oncle Antonio (Ansèna) va estar implicat en notoris episodis anticlericals i emigrà al Brasil, retornant amb una certa fortuna sota el malnom d'Il Tigre. Després dels estudis primaris, Nello cursà els primers anys de l'Escola Tècnica, però abandonà les classes. Sota la influència de l'ambient en el qual va créixer, s'adherí al moviment anarquista quan era molt jove, assistint a nombroses conferències de llibertaris, incloses les d'Errico Malatesta, les quals el van influir decisivament. Lector de diferents textos socials i polítics (llibres, revistes, periòdics, etc.), aconseguí una bona cultura autodidacta. Conegué l'anarquista Augusto Masetti, traslladat al manicomi d'Imola, el qual esdevindrà un dels seus grans amics. El juny de 1914 va ser testimoni de la«Setmana Roja», durant la qual una gentada en manifestació assaltà i destruí l'estació ferroviària de Castel Bolognese. Quan esclatà la Gran Guerra formà part del grup d'antiintervencionistes i antimilitaristes, fins i tot quan Itàlia entrà en el conflicte, posició que implicava un gran risc de repressió. En 1916, juntament amb un grup de joves anarquistes (Giovanni Caglia, Pietro Costa, Bindo Lama, Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea, Giovanni Picciuti, Pasquale Mattioli, Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, etc.), fundà el «Gruppo Anarchico Giovanile» (GAG, Grup Anarquista Juvenil) i la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que després de la guerra s'establí als locals del Cercle Anarquista, al carrer Borgo Carducci de la localitat. Entre els simpatitzants del grup es trobà son germà major Simone (Cino), el qual patirà per la seva militància antifeixista confinament a Rossano Calabro (Calàbria, Itàlia) entre el juny de 1939 i el juliol de 1940. Nello organitzà protestes contra les manifestacions intervencionistes i patriòtiques, difongué clandestinament entre els soldats manifests subversius incitant a la deserció i, sobretot, ajudà el moviment de desertors que s'escampà per l'Emília-Romanya i que fou especialment actiu a la zona d'Imola. Treballà braç a braç amb Diego Domenico Guadagnini (Romagnolo Ribelle) i altres desertors anarquistes coneguts d'Imola, com ara Tommaso Baroncini (Chetone) i Romeo Golinelli (Ferruccio). També col·laborà amb desertors llibertaris del seu poble, com Antonio Pattuelli (Franco), Domenico Pattuelli (Fringuel), Ernesto Grazioli (Ristino), etc. Prengué part en reunions anarquistes de l'Emília-Romanya organitzades per desertors i conegué els destacats llibertaris Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Vincenzo Castellari. En la revisió mèdica de reclutament va ser llicenciat per deformació de la caixa toràcica i aconseguí alliberar-se de ser enviat al front en l'últim any de la guerra. Durant la postguerra, participà activament en els disturbis del «Bienni Roig». Gràcies a la relativa posició benestant de sa família, comptà amb temps lliure que utilitzà a establir contactes amb el moviment anarquista d'altres localitats, especialment a Imola. També freqüentà el domicili de l'intel·lectual anarquista Luigi Fabbri a Corticella, a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i conegué Aldo Venturini, amb qui entaulà una amistat que durà tota sa vida. Formà part de la tendència organitzadora del moviment anarquista d'arrel malatestiana i es relacionà amb exponents d'aquest grup (Luigi Fabbri, Armando Borghi, etc.). Participà activament en l'aixecament popular contra la carestia de la vida que tingué lloc entre el 2 i el 3 de juliol de 1919 a Castel Bolognese, ben igual que a altres localitats italianes. Creà el Sindicat de Carreters de Castel Bolognese, que adherí a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i actuà com a una filial de la seu d'Imola. Aquesta faceta sindicalista fou marginal, ja que ell pensava, com Malatesta, que totes les energies calia dedicar-les al moviment anarquista«específic». S'ocupà secretament de la«preparació material» de la revolució, procurant armes als companys del seu poble i d'altes localitats (Brescia, Valdarno, etc.). Representà el GAG de Castel Bolognese en nombroses reunions–Cesena (7 de setembre de 1919), Bolonya (14 de setembre de 1919), etc.– i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 assistí, amb Arnaldo Cavallazi, a Bolonya al II Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i, entre l'1 i el 4 de novembre de 1921, al II Congrés Nacional de la UAI celebrat a Ancona. En 1921 conegué Emma Neri, jove mestra d'escola nascuda en una família socialista, que ben aviat esdevingué la seva companya. Per la seva oposició als escamots feixistes, que actuaven armats a Castell Bolognese i a Imola, va ser agredit en dues ocasions per aquestes esquadres i ferit greument. El gener de 1922 hagué de fer el servei militar en el 18 Regiment d'Artilleria a L'Aquila (Abruços, Itàlia), el qual durà al voltant d'un any. Poc mesos després de llicenciar-se, el 4 de juny de 1923 es casà civilment amb Emma Neri. En 1924, després de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista i fugint de la vigilància policíaca i la repressió, s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on muntà una empresa vitícola i on nasqué, el 19 d'octubre de 1924, Giordana, la seva única filla. Durant dos anys, amb sa companya, freqüentà els cercles llibertaris milanesos i la parella entaulà una estreta amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. També conegué altres destacats anarquistes, com ara Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, Diego D. Guadagnini, Ermenegilda Villa, Pietro Costa, Bindo Lama, etc. En 1926, just abans de l'entrada en vigor de la nova llei feixista que restringia les sortides del país i permetia enviar els opositors al confinament, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, establint-se a Rio de Janeiro amb el suport del seu oncle anarcoindividualista Ansèna. Aquest primer exili es caracteritzà per les dificultats econòmiques i de tota casta. D'antuvi treballà com a mosso i després entrà a fer feina de cambrer a l'Hotel Gloria, un dels millors de Rio de Janeiro. Sa companya, pel seu antifeixisme, després d'alguns anys ensenyant a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», perdé la feina per les pressions de l'ambaixada italiana. Malgrat els perills de la política brasilera, governada durant aquests anys gairebé sempre per dictadures militars, continuà, amb precaucions, la seva activitat llibertària, concentrant-se sobretot en la lluita contra el feixisme italià, establint contactes amb altres italians exiliats arreu del món. També participà en les activitats de la Lliga Anticlerical, fundada per l'anarquista brasiler José Oiticica. Mantingué una estreta amistat amb Libero Battistelli, advocat republicà membre de «Giustizia e Libertà», i amb sa companya Enrichetta, ambdós exiliats al Brasil. En aquests anys mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, un cop mort aquest, amb sa vídua Elena Melli. Entre 1933 i 1942 administrà, amb el suport del seu oncle Antonio, al centre de Rio de Janeiro, «La Minha Livraria» (La Meva Llibreria), que esdevingué lloc de trobada i de reunions informals de l'esquerra i de la immigració brasileres. També es va fer representant d'una empresa de tintes i gradualment aconseguí una certa estabilitat econòmica. La llibreria a més desenvolupà una petita activitat editorial, amb la publicació de llibres de cultura política, social i literària, amb autors clàssics (Errico Malatesta, Maksim Gorki, Oscar Wilde, Ernst Haeckel, Upton Sinclair, Friedrich Nietzsche, Romain Rolland, etc.). A començaments de 1946 convidà a Rio de Janeiro per algunes setmanes Luce Fabbri, però durant la visita a una petita hisenda que posseïa a la selva ambdós caigueren greument malalts de malària. En 1947 la família Garavini retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les seves antigues amistats i entrant a formar part del grup anarquista local, reconstruït immediatament després de la II Guerra Mundial. S'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i participà en diferents congressos i conferències d'aquesta organització. En 1968 prengué part en el Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà a Carrara; en 1972 en el Congrés de Rimini, pel centenari de la fundació de la Internacional a Itàlia; i en 1976 en el Congrés d'Estudis sobre Bakunin que es portà a terme a Venècia. A partir dels fets de 1968, la seva casa es convertí en lloc de trobada dels joves llibertaris. En 1973, gracies al seu impuls i al d'Aurelio Lolli i Giuseppe Santandrea, s'obrí la «Casa Armando Borghi» com a seu dels grups anarquistes de Castel Bolognese i on es reintegrà la Biblioteca Llibertària. En aquests anys acabà la seva obra autobiogràfica, que titulà Testimonianze. El 2 de febrer de 1978 morí Emma després d'una malaltia que durà mesos i aquesta desaparició el deteriorà força. Nello Garavini va morir el 14 de febrer de 1985 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) i, d'acord amb la seva voluntat, el funeral es portà a terme de manera estrictament privada. El seu arxiu personal, i el de la seva companya, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese. En 2010 va ser publicada a Imola la seva autobiografia sota el títol Testimonianze. Anarchismo e antifascismo vissuti e visti da un angolo della Romagna.

Nello Garavini (1899-1985)

Emma Neri (1897-1978)

Pietro Garavini (1869-1933)

***

- Manuel Ramos Castillo: El 28 de gener de 1917 neix a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución en España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i Elúltimo beso. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a Sant Nazari de Rosselló (Catalunya Nord).

***

- Wenceslao Jiménez Orive: El 28 de gener de 1922 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Wenceslao Jiménez Orive --alguns citen el seu primer llinatge com Giménez--, conegut com Wences i Jimeno. Era el major de quatre germans (Enrique, Rodolfo i Vitoria). Quan era un infant es traslladà amb sa família a Saragossa, ja que son pare, ferroviari, havia estat destinat a la capital aragonesa. Aquest, militant anarcosindicalista, va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. En els primers dies d'agost de 1936, quan son pare feia el servei d'interventor entre Saragossa i Canfranc, fou detingut, baixat a l'estació de Jaca i afusellat pels feixistes amb altres confederals a les afores de la ciutat. Quan esclatà la contesa Wenceslao estudiava disseny a l'Escola Industrial i més tard abandonà els estudis per no haver-se d'afiliar a la Falange. Esdevingué ferroviari i a començaments dels anys quaranta va ser detingut en dues ocasions per repartir propaganda antifranquista i anarcosindicalista. En 1946 s'ajuntà amb un grup de les Joventuts Socialistes, però gràcies al militant llibertari Ignacio Zubizarreta Aspas (Zubi) s'adherí a la clandestina Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1946 va ser detingut, amb Zubizarreta, a Saragossa; brutalment torturat, fou alliberat tres mesos després. El juliol de 1947 fou nomenat delegat d'Aragó al Ple Nacional de Regionals de la FIJL que se celebrà a Madrid. El maig de 1947 participà en un intent d'atemptat contra el dictador Francisco Franco a la carretera nacional Madrid-Saragossa, a l'alçada del Puerto de la Muela, a prop de Calatayud, i com que no reeixí marxà a la serra on s'integrà en un grup de la guerrilla rural. Decebut per la ineficàcia d'aquesta mena de guerrilla, passà a França, on va fer feina primer a Lió i després a París com a obrer ajustador. Establí contactes amb l'activista anarquista Josep Lluís Facerías i s'integrà en el seu grup de guerrilla urbana. Durant la seva estada a França havia elaborat un esquema d'organització i d'actuació clandestina, projecte que, en nom de diversos grups d'acció, pensava sotmetre a la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i a la Comissió de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'Exili; aquest esquema, com que l'estructura orgànica de l'MLE no es modificà, quedà com un simple esborrany. El 26 de novembre de 1948 creuà els Pirineus i a la Península, a causa de certes discrepàncies amb Facerías, creà el febrer de 1949 el seu propi grup («Los Maños»), que fou força actiu a Barcelona, Madrid i altres zones. La seva primera acció, aquell mateix febrer de 1949, fou atemptar contra el confident Antonio Seba Amorós. El 2 de març de 1949, amb els germans Josep i Francesc Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, Carlos Vidal Pasanau, José López Penedo i Josep Lluís Facerías, participà en el metrallament a Barcelona de l'automòbil d'Eduardo Quintela Boveda, cap de Brigada Politicosocial de la policia, que justament aquell dia no viatjava al cotxe. El 22 de desembre de 1949, amb altres companys --Daniel G. M. (Rodolfo), Salvador Luis Benito (Salgado), Plácido Ortiz Gratal i Simon Gracia Fleringan--, marxà a Barcelona per ocupà el lloc d'altres militants caiguts en la repressió (Julio Rodríguez, José Luis Barrao, Francisco Martínez, etc.). Wenceslao Jiménez Orive va ser tirotejat sense previ avís per la policia el 9 de gener de 1950 en un carrer de Barcelona (Catalunya); ferit, per no caure pres a mans de les forces de repressió de la dictadura franquista, se suïcidà prenent una càpsula de cianur que portava muntada a la part superior de la ploma estilogràfica. El seu grup havia estat delatat per Niceto Pardillo Manzanero, un cenetista expulsat de «Los Maños» per mala conducta, al comissari de policia Pedro Polo Borreguero.

Wenceslao Jiménez Orive (1922-1950)

Defuncions

- Émile Bidault:El 28 de gener de 1938 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Émile Armand Bidault. Havia nascut el 29 de maig de 1869 a Palaiseau (Illa de França, França). En 1886 va ser un dels fundadors --amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres-- de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquestaèpoca s'encarregà de l'administració de Le Libertaire i de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertaris La Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire,Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1945 va ser el gerent de La Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

- Florentino Galván Trías: El 28 de gener de 1966 mor a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Havia nascut el 26 de febrer de 1905 a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquestaèpoca va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia --a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes--, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 --sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco.

***

- Manuel Figueroa: El 28 de gener de 1978 mor a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Figueroa. Havia nascut l'1 de maig de 1901 a Noia (la Corunya, Galícia). Fins els 19 anys treballà de pescador a Noia i després marxà cap a la Corunya, on conegué sa futura companya, Emerenciana Patiño Hermida, amb qui tindrà quatre infants. A la Corunya començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es posà a fer feina com a cuiner als vaixells mercants i pesquers i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Belfast (Ulster, Irlanda) i retornà a la Corunya, que havia caigut a mans franquistes. En aquesta ciutat constituí un comitè clandestí que evacuà per mar nombrosos militats de la zona. Després embarcà amb sa companya i altres 21 militants llibertaris a bord d'un vaixell pesquer i desembarcà a Brest (Bretanya). Immediatament retornà amb sa família a la Península i restà a Barcelona (Catalunya) al servei de la CNT fins el final de la guerra. Quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració, per després passar a treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser destinada a realitzar treballs de fortificació a la «Línia Maginot», fet que aprofità per ajudar a la Resistència antinazi. Fet presoner pels alemanys, va ser internat a Estrasburg (Alsàcia, França) i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) i després al de Gusen (AltaÀustria, Àustria). El maig de 1945, després de l'alliberament del camp per les tropes aliades, retornà a França i treballà a les mines hulleres de La Grand Comba, on s'havia instal·lat sa companya quan aquesta sortí dels camps de concentració, i on milità en la seva Federació Local de la CNT. Malalt amb greus complicacions cardíaques, Manuel Figueroa va morir el 28 de gener de 1978 a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) mentre dormia, víctima d'un infart de miocardi, i va ser enterrat dos dies després en aquesta localitat.

***

- Antonio Solero: El 28 de gener de 1985 mor a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) l'artesà i militant anarcosindicalista Antonio Solero. Secretari de la Federació Local de de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tànger, efectuà nombroses missions orgàniques a la Península. Quan la retirada de les tropes espanyoles del Marroc, s'instal·là a Tetuan (Marroc) amb sa família nombrosa, on organitzà la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco passà a militar a Algesires.

***

- George Woodcock: El 28 de gener de 1995 mor a Vancouver (Colúmbia Britànica, Canadà) l'escriptor, crític literari i historiador anarquista George Woodcock. Havia nascut el 8 de maig de 1912 a Winnipeg (Manitoba, Canadà). De petit marxà amb sos pares a Anglaterra, on estudià a la Sir William Borlase School i al Morley College. Encara que de família humil, guanyà una beca per anar a la Universitat d'Oxford, però va rebutjar aquesta oportunitat perquè havia de reconèixer una observança religiosa i en comptes d'això prengué una feina d'empleat en el Great Western Railway. Al ferrocarril començà a interessar-se per l'anarquisme, pensament polític que mantindrà durant tot sa vida, escrivint diversos llibres sobre el tema (antologies, biografies, estudis històrics, etc.). En aquests anys s'introduí en el món de la literatura i conegué importants escriptors, com ara T. S. Eliot, Aldous Huxley, Dylan Thomas, Roy Campbell, Herbert Read, Julian Symons o Mulk Raj Anand. Conegué George Orwell després de mantenir dues discussions públiques a través de les pàgines de la publicació Partisan Review. Orwell va escriure que en el context d'una guerra contra el feixisme, defensar el pacifisme era«objectivament ser profeixista» i Woodcock mantingué postures obertament antimilitaristes; malgrat aquesta diferencia, esdevingueren bons amics --anys més tard, en 1966, Woodcock va escriure The crystal spirit, un estudi crític sobre Orwell que fou guardonat amb el Governor General's Award. En aquests anys col·laborà amb l'editorial anarquista Freedom Press, treballant en l'edició de War Commentary i de Freedom. Durant la II Guerra Mundial treballà en una granja com a objector de consciència. En 1949 tornà a Canada, instal·lant-se eventualment a l'illa de Sooke (Vancouver, Colúmbia Britànica), on fracassà con a granger. Amb el suport d'amics pogué traslladar-se a Vancouver, on finalment compra una casa a Kerrisdale. Entre 1954 i 1955 ensenyà en la Universitat de Seattle i entre 1954 i 1956 realitzà nombrosos guions radiofònics per a la Canadian Broadcasting Corporation (CBC). En 1955 aconseguí un càrrec de professor associat al departament d'anglès de la Universitat de la Colúmbia Britànica, on va romandre fins a la dècada dels setanta. En aquesta prolífica època començà a escriure llibres de viatges, poesia, assaig, traduccions, crítica literària, biografies, així com obres sobre l'anarquisme. En 1959 fundà el periòdic Canadian Literature, la primera revista dedicada a la literatura canadenca. En 1962 publicà una de les seves obres més reconegudes Anarchism: a history of libertarian ideas and movements. Durant sa vida obtingué nombrosos premis, com a la beca de la Royal Society of Canada (1968), el Premi Molson (1973) o la medalla de la UBC a la biografia més popular (1976). Però només acceptà premis atorgats pels seus col·legues, rebutjant els emesos per l'Estat canadenc, com ara l'Ordre de Canadà; l'única excepció fou el Premi Llibertat de la ciutat de Vancouver, que acceptà en 1994. Cap al final de sa vida s'interessà força per la difícil situació del poble tibetà i viatjà a l'Índia, on estudià el budisme, féu amistat amb el Dalai Lama i creà la Tibetan Refugee Aid Society (Societat d'Ajuda als Refugiats Tibetans). Amb sa dona, l'artista Ingeborg Linzer (Inge), creà la Canada India Village Aid (Ajuda a les AldeesÍndies de Canadà), que patrocina projectes de suport a les zones rurals índies. Amb aquestes dues organitzacions va fer realitat la seva idea de cooperació voluntària entre els pobles al marge de les fronteres estatals. També creà un fons d'ajuda econòmica per als escriptors canadencs necessitats. És auto d'Anarchy or chaos (1944), The incomparable Aphra (1948), Ravens and prophets (1952), Anarchism: a history of libertarian ideas and movements (1962), Faces of India: a travel narrative (1964), The crystal spirit: a study of George Orwell (1966), The Doukhobors (1968, amb Ivan Avakumovic),The Hudson's Bay Company (1970), The anarchist prince: a biographical study of Peter Kropotkin (1971, amb Ivan Avakumovic), Into Tibet: the early british explorers (1971), Victoria (1971), Dawn and the darkest hour: a study of Aldous Huxley (1972), Rejection of politics and other essays on Canada, canadians, anarchism and the world (1972), Canada and the canadians (1973), Who killed the British Empire?: an inquest (1974),Amor de Cosmos: journalist and reformer (1975), Gabriel Dumont: the Métis chief and his lost world (1975), South Sea journey (1976), Peoples of the Coast: the indians of the Pacific Northest (1977), The anarchist reader (1977, editor), Anima, or, Swann grown old: a cycle of poems (1977), Two plays (1977), The world of canadian writing: critiques and recollections (1980), 100 great canadians (1980), Confederation betrayed! (1981), The meeting of time and space: regionalism in canadian literature (1981), Taking it to the letter (1981), The University of British Columbia: a souvenir (1986, amb Tim Fitzharris), Northern spring: the flowering of canadian literature in english (1987), Pierre-Joseph Proudhon: a biography (1987), Caves in the desert: travels in China (1988), The Purdy-Woodcock letters: selected correspondence (1964-1984) (1988), William Godwin: a biographical study (1989), A social history of Canada (1989), Powers of observation (1989), The century that made us: Canada (1814–1914) (1989), British Columbia: a history of the province (1990), Tolstoy at Yasnaya Polyana and other poems (1991), Anarchism and anarchists: essays (1992), The cherry tree on Cherry Street and other poems (1994), entre d'altres. En 1998 George Fetherling li dedicà una biografia: The gentle anarchist: a life of George Woodcock.

George Woodcock (1912-1995)

***

- Juan Jimeno Montalbán: El 28 de gener de 1997 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) el militant anarcosindicalista Juan Jimeno Montalbán --també citat Gimeno. Havia nascut en 1912. Ferroviari, s'afilià al Sindicat Ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. En acabar la guerra civil aconseguí arribar al nord d'Àfrica. La seva professió li va facultar per treballar als ferrocarrils algerians, fet que li permetrà ajudar a evadir-se nombrosos companys internats al Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria) i de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). A finals dels anys cinquanta s'instal·là al Marroc. En 1960 fou un dels fundadors a Casablanca de l'«Asociación Cultural Armonia», amb José Muñoz Congost i altres companys, de la qual serà el primer president. Arran de la reunificació confederal en l'Exili i de la formació de l'organisme semiclandestí de lluita antifranquista Defensa Interior (DI) en 1961, va ser nomenat delegat d'aquesta organització i del nucli del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili al nord d'Àfrica. En 1965 abandonà el Marroc i s'instal·là a Bèlgica, militant en la Federació Local de Lieja. En morir Franco, entrà a la Península i milità en el Sindicat de Jubilats i en el d'Oficis Diversos de CNT d'Alacant fins a la seva mort.

Actualització: 28-01-15