Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 136 | 137 | (Page 138) | 139 | 140 | .... | 465 | newer

    0 0

    El pasado 18 de diciembre el Parlament de les Illes Balears aprobaba la nueva Ley de Finanzas. Una ley que ha recabado un amplio consenso de todas las fuerzas políticas y que, como dijo el conseller de Hacienda, José Vicente Marí, es una ley de gran calado político, quizás la más política de cuantas leyes se han aprobado en esta legislatura.

    La nueva Ley de Finanzas supone la actualización del Decreto Legislativo 1/2005, de 24 de junio, por el que se aprobó el Texto Refundido de la Ley de Finanzas. Una actualización muy necesaria tras las diversas reformas normativas, tanto en el ámbito europeo, como a nivel nacional, que afectaron todos los resortes de la legislación de finanzas.

    La crisis económica y financiera iniciada en el año 2007 puso de manifiesto que los mecanismos de disciplina presupuestaria, en materia financiera y de consolidación fiscal, vigentes hasta ese momento, eran insuficientes.

    Se modificó la Constitución en su artículo 135 y se aprobó la Ley Orgánica 2/2012, de 27 de abril, de estabilidad presupuestaria y sostenibilidad financiera. Ambas iniciativas legislativas han impulsado medidas de mayor control del déficit y de consolidación fiscal, imprescindibles para el crecimiento económico y la creación de puestos de trabajo que ya estamos experimentando en Baleares y, en general, en toda España.

    La nueva Ley de Finanzas, basada en el principio de estabilidad presupuestaria, amplía de forma más que notable las obligaciones de información, la transparencia de las finanzas públicas y refuerza el control de la gestión de la tesorería.

    Se eliminan las partidas ampliables, de forma que ya no se podrán ampliar créditos financiados directamente con aumento del déficit, sino que todo aumento de crédito, en cualquier partida, se deberá compensar con la disminución de crédito en otra partida o del fondo de contingencia.

    Con la nueva Ley de Finanzas se mejora de forma muy substancial la transparencia en las cuentas públicas, en la misma línea que nos demandan los ciudadanos. Se pone al alcance de todo el mundo, a través de la web del Govern, toda la información sobre el presupuesto, liquidaciones trimestrales, etc., de forma que los ciudadanos puedan conocer el destino del dinero procedente de sus impuestos y puedan llevar un seguimiento del mismo.

    Otro aspecto positivo de la ley es que obliga a que el remanente de tesorería positivo que se produzca se dedique a la amortización de la deuda. Un elemento fundamental dado que el excesivo endeudamiento de nuestra comunidad es, quizás, uno de los mayores retos a los que nos tendremos que enfrentar en los próximos años.

    Otro aspecto que me parece muy destacable es lo que se viene en llamar gasto estructural. Es el gasto que genera, año tras año, la puesta en marcha de una nueva inversión. Un gasto que hasta ahora no se tenía en cuenta y que ahora será un elemento decisivo a la hora de proyectar cualquier nueva inversión.

    Esta ley permite, pues, un mayor control del dinero público, de forma que será imposible que se puedan dar los excesos y desmanes de la pasada legislatura. En definitiva, estamos ante una nueva Ley de Finanzas, aprobada con un amplio consenso, que mejora claramente la anterior, dota de mayor transparencia a la acción de gobierno y supone mayores procesos de control del gasto público. Unos objectivos que son compartidos por todos y que quedan bien reflejados en esta ley.


    0 0

    Ahir a la nit els Gegants Reis Mags tornaren a encapçalar la Cavalcada de Reis de Maó. Eren poc abans de les set de la nit quan les tres figures gegantines, una dotzema de portadors de gegants de la Colla de Geganters de Maó i fins i tot un grup de geganters vestits “de carta a les Magestats de Orient” ja estaven a baixamar, baix el Parc Rotxina, esperant per a l’inici de la desfilada més màgica de l’any.

    La historia de la comparsa dels Gegants Reis Mags de Maó us la narràvem en un article anterior, podent recordar en tot cas que ja ni estaven d’estrenu ni constituïen novetat, però la constant durant els quinze o vint minuts en que varen estar els gegants plantats al parc esperant per a la sortida, serien una cua de fillets que esperaven per a fer-se la fotografia amb els gegants. Pot ser tal vegada un motiu el que són unes figures que tot i no ser novetat sols es poden veure al carrer un dia en l’any.

    Un cop amb les majestats arribades a port i fetes les obligades benvingudes per part de les autoritats, poc passades les set de la tarda tota la comitiva començaria la pujada a dalt Maó. Fa poc professional haver de dir que ni tan sols vàrem veure cap carrossa de la desfilada, tot i que les valoracions que després vàrem poder sentir eren més que positives, però aquesta mena d’actes són així; al anar els geganters encapçalant la desfilada no estarien en altres llocs d’aquesta. Cas similar és el de les majestats d’Orient que des de les seves carrosses sols vàrem poder veure així d’enfora unes figures molt grans que eren ells!.

    Els Gegants Reis Mags encapçalant la Cavalcada de Reis de Maó 2015.

    La pujada a dalt Maó va ser tan multitudinària com cada any, pot ser fins i tot més, donat que la climatologia en absolut ens recordava aquelles cavalcades de reis viscudes amb gelada, pluisquella i fins i tot tramuntana.

    Els gegants van ballar en tot moment amb la Banda de Música de Maó, dirigida pel mestre Miquel LLarío. Els temes populars d’estiu com l’Amparito Roca o el Paquito el Chocolatero en la nit d’ahir cedirien el lloc temes nadalencs adaptats per a banda.

    La Cavalcada de Reis seria perfecte, sortida puntual (de no ser així als més petits se lis faria tard), gens de fred i una durada que faria que poc passades les vuit de la nit la comitiva ja hagués puixat dalt Maó, les majestats fet els parlaments des de els mateixos balcons de l’Ajuntament i amb la desfilada de la il·lusió ja cap a entoixar fins a l’any següent.

    Els Gegants Reis Mags encapçalant la Cavalcada de Reis de Maó 2015.

    Els Gegants Reis Mags encapçalant la Cavalcada de Reis de Maó 2015.

    Aquestes festes són així. Per la part que ens toca als geganters comentàvem com la comparsa dels tres Reis Mags Gegants que ens portaria dos anys de feina als tallers de la colla http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/ seria per a sortir un cop en l’any i durant menys de dues hores. Però la nit de reis ho ben val, per les tres personalitats que venen de tan lluny per a repartir il·lusions a una petita ciutat del mediterrani de la que mai en la història s’han oblidat; pels fillets de la ciutat que esperen a les baranes del Parc Rotxina, dant la peixateria o as mateix Pla de la Parròquia la arribada d’aquells tres reis fantàstics i misteriosos i per part nostre, per que ens agrada el que fem. Ens agrada trobar-nos a les sis a s’Ajuntament per a vestirnos de patge, estrènyer-nos les faixes, baixar els gegants a la plaça i ballar amb ells encara que sigui just una hora.

    Com els geganters sóm principalment un grup d’amics que ens ho passem be fent-ho passar be, un cop amb els gegants ja entoixats a la seu de la entitat traurien el pastís de Reis i els refrescs per a fer una picadeta. Seria també el moment en que la presidenta de la entitat, Magdalena Fullana, començaria a programar amb els geganters per aquest dissabte vinent, en que en Tomeu i na Guida aniran al Pla de la Parròquia per a explicar-nos a tots els fets que propiciarien la conquesta de Menorca per les armer cristianes fa poc més de set segles. Estem comentant que la mateixa setmana que acabem les festes de Nadal comencem ja amb els actes de la Diada de Sant Antoni, Patró de Menorca, actes que des de aquest mateix medi us anirem narrant.

    http://www.gegantsmao.menorca.es/ 

    http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/

    https://www.youtube.com/gegantsmao

    http://ca.wikipedia.org/wiki/Gegants_de_Ma%C3%B3

     

    0 0

    [06/01] «El Descamisado» -«Rabotnitcheska Misal» - «Solidaridad Obrera» - Gomis - Botev - Faure - «Llum de la Selva» - Mezzano - Sampériz - Martino - Ellul - Salas - Llansola - Barranco - Facerías - Célié - Han Ryner - Quaresma - Ferrer Jordà - Meister - Duran - Salcedo - Nieves González - Mazzucchelli - La Torre

    Anarcoefemèrides del 6 de gener

    Esdeveniments

    Portada del número 2 d'"El Descamisado"

    - Surt El Descamisado: El 6 de gener de 1879 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número d'El Descamisado. Periódico Rojo, primera publicació anarquista argentina, a part dels butlletins editats per grups de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La publicació, que volia aparèixer els dilluns i els dijous, era «roja» perquè estava impresa amb «tinta color sang» i anava directament contra l'aristocràcia, la burocràcia i el capital. L'editor responsable fou Pedro J. Sanarau. El primer número fou segrestat per la policia i no n'ha quedat cap exemplar. Només va poder publicar un número més, el 13 de gener de 1879. El 30 de novembre de 1955 tornarà a comparèixer la capçalera dirigida per Aníbal Leal. En 1973, dirigida per D. Cabo, com a òrgan d'expressió de la Juventud Peronista Revolucionaria«Montoneros», s'editarà una publicació amb aquest nom.

    ***

    Capçalera de "Rabotnitcheska Misal"

    - Surt Rabotnitcheska Misal: El 6 de gener de 1914 surt a Sofia (Bulgaria) el primer número del periòdic anarquista Rabotnitcheska Misal (Pensament Obrer), portava el subtítol en francès «Journal syndicaliste bimensuelle». El seu director fou Milan Manolev. Aquesta publicació era partidària de la constitució d'organitzacions anarcosindicalistes i es declarava «sindicalista pur», encara que molts dels seus membres eren anarcocomunistes, posicionant-se obertament per l'antimilitarisme i antipoliticisme. Hi va col·laborar Gueorgui Sheitanov. Un diputat del Partit Pagès col·laborà anònimament i sostingué la publicació econòmicament. En 1915, a causa de la Gran Guerra, deixà d'editar-se després d'haver publicat 21 números. En 1916 Milan Manolev fou detingut per la policia política búlgara i tancat en una presó política de Sofía. Durant els anys vint tornà a publicar-se setmanalment com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), amb Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov, com a editors responsables. L'octubre de 1944 encara sortí una nova sèrie, tambéòrgan de la FACB, dirigida per Gueorgui Dimitrov Karamikahilov i Mikhael Guerdjikov, que lluita per l'alliberament dels presos del règim comunista i que fou prohibida per les autoritats estalinistes després de vuit números.

    Rabotnitcheska Misal (1914-1945)

    ***

    Capçalera de "Solidaridad Obrera" de Santiago

    - Surt Solidaridad Obrera: El 6 de gener de 1923 surt a La Corunya (Galícia) el primer número de Solidaridad Obrera. Semanario sindicalista.Órgano de la Confederación Regional de Galicia y portavoz de la CNT. A partir del número 88 (21 de febrer de 1925) la redacció es traslladà a Santiago, juntament amb el Comitè Regional gallec. Publicat en substitució de La Voz del Obrero, va ser una de les poques publicacions anarcosindicalistes que pogué eludir la dictadura de Primo de Rivera, continuant la seva tasca, encara que com la resta de les que sobrevisqueren, sotmesa a la prèvia censura militar que blanquejava habitualment les columnes. D'antuvi setmanal, en la sevaúltima etapa fou irregular; publicà almenys 156 números, l'últim l'abril de 1927, i tenia una tirada d'uns 3.500 exemplars que es distribuïen a Galícia i a la resta de l'Estat. Dirigit per José Suárez Duque, en morí aquest fou substituït per Ricardo García --càrrec confirmat en un Ple Regional celebrat a La Corunya el 27 de gener de 1924--, i quan la redacció es traslladà a Santiago, en fou secretari Manuel Fandiño i Ezequiel Rey el director. Hi van col·laborar gairebé totes les plomes anarquistes conegudes, com ara Tomás Ortega, Eladio Díez, Miguel Jiménez, León Peñacorada, Juan Valjean, C. Estrada, José Villaverde, Gonzalo Soler, Sebastià Clara, Feliciano Benito, etc. A partir de juliol de 1927, Martínez Anido, que havia estat nomenat pel dictador subsecretari de Governació als pocs dies del cop d'Estat, decidí intervenir personalment i suspengué, gairebé simultàniament, elsúltims portaveus anarcosindicalistes que encara es publicaven. Han quedat poquíssims exemplars d'aquesta publicació.

    Solidaridad Obrera (1923-1927)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Cels Gomis i Mestre

    - Cels Gomis Mestre:El 6 de gener de 1841 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre --certs autors citen Mestres erròniament. Cap al 1850 s'instal·là a Madrid amb sa família. En aquesta ciutat va començar a estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862, abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la Revolució de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va conèixer Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa vida, malgrat les discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir secretari del «Club dels Federalistes», presidit per Almirall, i formà part de la redacció d'El Estado Catalán, periòdic fundat per Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà Federal de Barcelona i l'abril va participar en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de Tortosa», signat entre les forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i en la revolta d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes«intransigents» va jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal de 1869 va haver de fugir a França i a Suïssa. En l'exili va conèixer Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció ginebrina. De bell nou a la Península el març de 1870, va participar activament en l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'antuvi a Zumarraga (País Basc) i després a Madrid (Espanya), presidint el primer acte públic de la Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció del primer òrgan oficial de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la formació llibertària dels integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los alguns dels seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres fullets. Durant l'any 1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la Internacional, va formar part de la comissió que s'entrevistà amb el governador de Madrid per a protestar contra l'actuació de la «partida de la porra», en un banquet de solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El març de 1873, residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la Comissió Federal, li va encarregar la traducció de la memòria del Congrés de les seccions angleses de l'AIT i li va demanar que treballés per la constitució de la federació local d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb la madrilenya Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va traslladar a Barcelona i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca cultural, folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir d'aquesta data dedicà molt de temps a realitzar estudis del folklore català que foren publicats. Va formar part del comitè de gestió de la Biblioteca Arús barcelonina i va col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia,El Productor, La Tramontana, etc. Durant la dècada dels vuitanta va publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració que van ser molt comentats. El 14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de Reus. Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment anarquista que es preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força les pràctiques violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar d'un projecte per portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el braç esquerre en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte, però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantares. Després va abandonar la seva professió d'enginyer de camins, que va exercir arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc, Aragó i Andalusia), construint gran nombre de carreteres i línies ferroviàries --durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar--, per ocupar-se de la direcció literària de l'editorial barcelonina Seguí. Membre de l'Associació d'Excursions Catalana i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya. Amb una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en català com en castellà, especialment sobre literatura, lingüística, agricultura, meteorologia, botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot llibres de text per infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la raó i del coneixement científic com a instruments de transformació de la societat i de millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls temporals (1884),La lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició facsímil en 1999), La vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes (1887, en col·laboració), Costums empordanesas. Dinars de morts, honras grassas (1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de confrontacions (1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó (1890), Botánica popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en 1983 sota el títol Dites i tradicions populars referents a les plantes), Cantares castellanos (1892), Cantars catalans (1893), Cantares i dictats tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900),Rudimentos de la agricultura española (1900), De las plantas y sus aplicaciones (1895), Dictats tòpichs catalans (1901),Literatura popular catalana (1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia general de Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987, pòstum),  etc. Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell dos opuscles plenament anarquistes, El catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres (1887). Va traduir i prologar al castellà el llibre d'Almirall Lo catalanisme (1902). Cels Gomis i Mestre va morir el 13 de juny de 1915 a Barcelona (Catalunya). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va ser cedit per la família a l'Arxiu Històric Municipal de Reus. Son nét, Cels Gomis i Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar materials de son avi.

    Salvador Palomar:«Cels Gomis i Mestre, cultura popular i cultura obrera», en Carme Pujol: Inventari del fons personal de Cels Gomis i Mestre. Arxiu Històric Municipal de Reus, 2003

    ***

    Hristo Botev, i la seva signatura, fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig de 1875)

    - Hristo Botev: El 6 de gener –el 25 de desembre segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1848 neix a Kalofer (Plovdiv, Bulgària) el poeta, revolucionari nacionalista i introductor de l'anarquisme a Bulgària Hristo Botov Petkov, més conegut com Hristo Botev, i considerat un dels herois nacionals búlgars. Era fill d'una família cultivada i progressista, que havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es deia Ivanka Stoykova Driankova i era coneixedora de més de tres-centes cançons populars del folklore búlgar. Son pare, el professor, periodista i traductor literari Botyo Petkov, fou una de les figures més importants del moviment anomenat«Renaixement Nacional Búlgar», dedicat a lluitar contra la dominació otomana a Bulgària. Son pare, que havia estudiat a Rússia, dotà la biblioteca escolar de Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès, llibres que exerciren una gran influència en el petit Hristo i en Ivan Vazov, altre dels futurs grans poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863, després d'acabar els estudis primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son pare a Kalofer, va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel lingüista Nayden Gerov, aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la secundària al II Institut d'Odessa (Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels més prestigiosos de la ciutat, on s'introduirà de valent en la literatura russa, però també en els reglaments cruels i els càstigs corporals de l'educació d'aleshores. Considerà que aquest institut era una mena de «colònia penitenciària» i l'abandonà, fent estudis durant un any a les facultats d'història i de filologia de la Universitat d'Odessa. Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a Bessaràbia (Zadounaevka) i és en aquesta època quan començà a escriure els seus primers poemes, alhora que establí contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A començaments de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com a professor a son pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de la festa dels sants Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs públic improvisat en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de la burgesia búlgara; arran d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa, però la manca de diners el portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa colònia d'exiliats búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania) treballà amb Dimitar Panitchkov per al periòdic Dunavska Zora (Alba del Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi Dimityr i Stefan Karadzha. L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat de Jeliu Voyvoda, del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es matriculà en la facultat de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar per qüestions econòmiques. Sense recursos, hagué de viure de manera bohèmia i durant un temps compartí penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la insurgència búlgara, fent vida en un molí abandonat a prop de Bucarest. Entre febrer de 1869 i  maig de 1871, sempre en contacte amb el moviment revolucionari búlgar, treballà, gràcies al suport de Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria, Izmaïl, etc.) fent classes de búlgar. A Izmaïl conegué el revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els fets de la Comuna de París el marcaren profundament i decidí adaptar la seva estructura política a la realitat búlgara. El 10 de juny de 1871 començà a editar el periòdic revolucionari Duma na Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants búlgars), on publicà poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió anual de l'Associació del Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran amistat amb el revolucionari rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu). L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de conspiració, va ser tancat durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i aprofità la seva reclusió per a col·laborar i establir relacions amb el moviment revolucionari rus. Col·laborà amb el periòdic revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda (Llibertat), on també treballà com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis, especialment lingüístics (rus, romanès, francès) i establí contactes amb revolucionaris russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els cercles bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària. Es dedicà a escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail Bakunin a Rússia i a Romania, on creà el primer grup anarquista del país. Sobretot difongué l'obra de Bakunin Estatisme i Anarquia, llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del seu domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest l'efímer (només sortiren tres números) periòdic satíric Budilnik (Despertament), on fou molt crític amb els estaments enriquits búlgars que no feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de 1872 Vasil Levski, organitzador del Comitè Central Revolucionari Búlgar (CCRB), òrgan encarregat d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que operava des de Romania, va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el 19 de febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí en dos grups: el que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov, Panayot Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben Karavelov). Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada per Levski i treure partir de la situació internacional de lluites entre l'Imperi Otomà, Rússia i Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità el periòdic Zname (Bandera) i a partir del 15 de gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà Botev i Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia atreure la intervenció de les grans potències. A començaments de 1875, en substitució de Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la insurrecció búlgara contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875 començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es casà amb Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876 nasqué sa filla Ivana. El setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora, però a començaments de 1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania consideraven que l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana a Bulgària era imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de Bechet organitzà una companyia armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup«Els Apòstols», organitzadors de la insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a Romania i el varen convèncer perquè enviés a la zona la companyia que estava organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els combatents arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat prematurament. Els reclutes demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els voivodes), com ara Filip Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però aquests rebutjaren l'oferta per raons polítiques i, així les coses, Botev assumí el comandament, amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia Militar Nikolaev i que havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig de 1876 decidiren partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples obrers i amagant les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els seus instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki que després prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert Engländer, convençut per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia desembarcà a prop de Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia produït, però si la resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars i irregulars (els mercenaris baxi-bozuq). Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les muntanyes de Vratza mentre s'organitzava l'aixecament popular, però la població, temorosa davant l'aclaparant presència otomana, no es revoltà. La companyia patí nombrosos i intermitents atacs dels baxi-bozuq i el 18 de maig de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta quilòmetres del Danubi, l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels rebels. L'1 de juny de 1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop de la muntanya Okaltchitza. Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses pèrdues a les tropes turques, la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els qui no aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure aquest dia, 1 de juny –el 20 de maig segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1876, a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi Otomà; actualment Bulgària). Des del punt de vista poètic, la seva obra està considerada una de les més importants de la literatura búlgara de tots els temps. Els seus escrits, recollits pòstumament en tres volums, molt influenciats pels escriptors russos i els fets de la Comuna de París, reflecteixen els sentiments de solidaritat de les classes humils, l'amor a la llibertat, el rebuig a totes les tiranies i la rauxa revolucionària. El seu pensament llibertari, existent a tots els seus escrits i poesies, va ser amagat per tots els règims búlgars, especialment pel comunista, que només s'han encarregat de remarcar el caire nacionalista de la seva lluita. Hristo Botev és omnipresent arreu Bulgària, centenars d'escoles, biblioteques, centres socials, etc., porten el seu nom i no hi ha poble, per petit que sigui, que no tingui un carrer o un monument dedicat a la seva figura. Paradoxalment i malauradament, Botev també és un personatge reivindicat per l'extrema dreta nacionalista búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol referència al seu pensament llibertari.

    Hristo Botev (1848-1876)

    ***

    Sébastien Faure

    - Sébastien Faure: El 6 de gener de 1858 neix a Sant-Etiève (Arpitània) l'intel·lectual, lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Fou fill d'una família tradicionalista i conservador; son pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l'Imperi, fou condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar son fill a la Companyia de Jesús. La mort de son pare en 1875 el tragué del seminari de Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La observació de la vida reial i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a trencar amb el medi burgès on s'havia criat. El novembre de 1878 s'allistà a la Infanteria per canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot d'una i sortí de la vida castrense com a simple soldat. Després d'un any al Regne Unit, esdevingué inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat l'oposició de sa mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure --homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s'instal·là a Bordeus. En aquestaèpoca, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància. D'antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès (POF) a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que posseïa. Les seves activitats militants van provocar la separació dels esposos. Després de divorciat, en 1888 s'instal·là a París, on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i d'Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes. Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la Federació Nacional de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es diu que la seva«conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d'una reunió electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del periòdicAlmanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella, on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L'Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l'Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d'aleshores (Jean Grave, Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon, etc.), acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les. Un dels moments claus d'aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l'execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de sa filla Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s'oposà tant a l'anarcosindicalisme com a l'anarcoterrorisme de la «propaganda pel fet», posant l'accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació. Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de França. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències --unes 150 a l'any--, i on defensà un antisindicalisme furibund. En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l'affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple. Després, amb Eugène Humbert, s'embarcà en la propaganda neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una«Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Illa de França), una propietat de 25 hectàrees on fundà --amb el suport de molts companys (Stephen Mac Say, la família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime Olivier, Pierre i Anna Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel Voisin Mazurka, Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo, Pietro Morbo, Jean Marquet, etc.)-- una escola llibertaria, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic. Membre de la maçoneria, en 1906 intentà crear amb altres companys d'aquesta organització un falansteri. La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s'alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix) pel qual fou demandat pel Ministeri de l'Interior. En 1914 va dimitir de la francmaçoneria. A partir d'abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l'Interior, l'obligà, sota amenaça d'un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon, Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). A partir de 1925 començà a escriure l'Encyclopédie anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d'articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències. En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en una organització centralitzada («Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal, que donà lloc a la creació de l'Associació de les Federacions Anarquistes (AFA), oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l'Enciclopèdia gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on sorgí la col·lecció «Propos subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la guerra civil espanyola: col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front d'Aragó en gira propagandística, però la tàctica de participar en les institucions de l'Estat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el van fer distanciar-se i finalment va fer un balanç negatiu de la Revolució espanyola --abans ja havia publicat el crític article «Le pente fatale», en Le Libertaire el juliol de 1937. Durant la II Guerra Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d'abril de 1940 a Royan amb sa antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir després de quaranta anys de separació. Fou autor de L'Anarchie en cour d’assises (1891), La famille (1893), La douleur universelle (1895), Le problème de la population (ca. 1908), Les crimes de Dieu,Réponses aux paroles d’une croyante (1909), 12 preuves de l'inexistence de Dieu, Mon communisme (1921), Propos subversifs (12 fascicles que reprodueixien 12 conferències fetes a París entre novembre de 1920 i febrer de 1921), Mon opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes: qui nous sommes, ce que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La Ruche (1927), La synthése anarchiste (1928), La véritable révolution sociale (1933, amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La naissance et la mort des dieux (1934), Le Dieu que je nie et combats (1946, pòstum), entre d'altres obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Royan (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat. Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la«Societat d'Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que acabà fusionant-se amb el primer el 24 de juny de 1945.

    ***

    Llum de la Selva

    - Isidre Nadal Baqués: El 6 de gener de 1877 neix a Barcelona (Catalunya) el pacifista, naturista, ecologista, vegetaria crudívor, eremita i anarcoindividualista tolstoià Isidre Nadal Baqués, conegut com Llum de la Selva, L'Avi Llum oL'Avi Selves. Fill d'una prostituta del Barri Xino de Barcelona i de pare desconegut, havia nascut al barri conegut com El Polvorí, a les faldes de Montjuïc, i no va ser inscrit al registre civil. Altres fonts diuen que sos pares cultivaven a jornal els horts de la zona i que quedà orfe de pare als quatre anys i de mare als sis, i encara una altra versió diu que havia estat abandonat al port de Barcelona en nàixer i que va ser criat per unes monges en un orfenat. Adoptà el nom d'Isidre per la seva afició a l'agricultura i el llinatge Nadal per la seva data de naixement inventada, ja que realment en desconeixia la data real; el segon llinatge Baqués era el de sa mare. Quan tenia sis anys quedà orfe i recorregué els camins demanant caritat i fent de vailet pel menjar a les masies de la zona. Quan tenia 14 anys es posà a treballar fent d'estibador al port de Barcelona, relacionant-se amb els moviments anarcosindicalista i anarquista d'aleshores. Quan tingué l'edat per anar a les guerres colonials espanyoles, aconseguí eludir el servei militar. Entre 1898 i 1910 formà part de les comunitats seguidores de l'anarquisme de Lev Tolstoi i fundà les anomenades «Comunitats dels Esperits Lliures», colònies naturistes i neomaltusianes. Sembla que mantingué correspondència directa amb Tolstoi i que aquest subvencionà aquestes comunitats. En 1900, en l'Atlètic Natura Integral, va ser nomenat «Mestre de la Natura» i canvià el seu nom pel de Llum de la Selva. Seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la seva Escola Moderna, va fer amistat amb Albà Rosell Llongueras i Mateo Morral Roca i quedà molt impressionat quan aquest últim va cometre l'atemptat contra el rei Alfons XIII. Bon coneixedor de la natura, un pagès el posà de capatàs. Es va fer vegetarià i, amb Maria Alonso, fundà l'Associació d'Animals i Plantes. Viatjà arreu de la Península i per Europa. Amb tres amics, en 1925 fundà la Societat Catalana de Naturisme, primera societat naturista de l'Estat espanyol. Col·laborà en la revista naturista Pentalfa. En 1926 s'instal·là a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i l'any següent fundà el Grup d'Estudis Anarquistes «Idea i Cultura», que es reunia al cafè de Cal Mistos de Sabadell, freqüentat per destacats militants anarquistes com Bru Lladó i Edgardo Ricetti. En aquesta època era partidari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou col·laborador de l'escola llibertària Cooperativa Obrera Cultura i Solidaritat, encapçalada per Edgardo Ricetti. En 1932, amb sa companya Carme (Flor de Maig), comprà un hort a Can Rull, als afores de Sabadell, que batejà amb el nom de«Jardí de l'Amistat», on, conseqüent amb les seves idees, visqué moltes dècades sense diners ni electricitat, només amb els productes del conreu de la terra. En aquests anys republicans es relacionà amb el grup teosòfic«Rama Fides» de Sabadell i presidí algunes de les seves reunions. Durant la Revolució espanyola va fer constat la col·lectivitat d'agricultors al voltant de Sabadell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els seus coneixements agronòmics resultaren de gran ajuda. A Can Rull engegà un projecte d'escola naturista i la Granja Natura que havia creat enregistrà una ampliació, on a més de construir-hi una biblioteca naturista i pacifista, impulsà dues colònies: una de set famílies al mateix «Jardí de l'Amistat» i una altre de vuit famílies al barri de Can n'Oriach de Sabadell. Arran dels fets de «Maig de 1937», els seus membres van ser detinguts per la reacció comunista acusats d'emmagatzemar armes i municions. Aquestes colònies van ser assaltades per les tropes franquistes al final de la guerra, mentre ell restà en solitari al seu habitatge del «Jardí de l'Amistat». També Can Rull va perdre en 1939 el seu Ateneu Cultural que s'havia constituït el 19 de juliol de 1936 en una casa del carrer de Larra de Sabadell i que era gestionat per les Joventuts Llibertàries de la localitat. Durant el franquisme romangué a Sabadell i posteriorment l'espai que ocupava va ser engolit de mica en mica per l'urbanisme capitalista. Gràcies a l'escriptor Jordi Maluquer i Bonet, que era assidu del «Jardí de l'Amistat», conegué el filòsof pacifista Lanza del Vasto, deixeble de Mohandas Gandhi, qui visità Can Rull en els anys 1959 i 1968. També n'eren assidus els activistes Lluís Maria Xirinacs i Pepe Beúnza. Amb el temps fundà una Escola de Naturosofia o Saviesa Divina, on gent de tot arreu hi venia a rebre el seu consell (veïns de la rodalia, clergues jansenistes, capellans catòlics, monjos de Montserrat, teòsofs, espiritistes, seguidors de Jiddu Krishnamurti, gent de les comunitats de l'Arca i de l'Arc de Sant Martí, etc.). En 1981, quan morí sa companya Carme, uns joves amics naturistes l'acolliren a la seva«Kolònia de Plana Bella», a la Galera. Nadal Baqués va morir el 23 de desembre de 1983 a la Galera (Montsià, Catalunya), a prop de fer 107 anys d'edat, i fou enterrat com volia allà mateix, al costat d'un xiprer, entre oliveres, amb una túnica blanca i sense taüt. Des del 30 d'octubre de 1985 un carrer de Sabadell porta el seu nom (Llum de la Selva). En 2012 el grup La Travessia elaborà el documental El Jardí Oblidat. Un relat coral i en 2014 Nicolás Parreño Román (Nickparren) publicà un recull de la seva filosofia sota el títol Llum de la Selva. Abandonat durant molts d'anys, actualment el«Jardí de l'Amistat» està en vies de recuperació gràcies a la feina de diverses entitats ciutadanes.

    Isidre Nadal Baqués (1877-1983)

    ***

    Giuseppe Mezzano

    - Giuseppe Mezzano: El 6 de gener de 1896 neix a Asigliano Vercellese (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Mezzano. Sos pares es deien Antonio Mezzano i Carolina Brusa. Es guanyava la vida com a pintor i emigrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fitxat per la policia com a militant antifeixista, el 12 de setembre de 1935, quan retornà a Itàlia, va ser detingut per la policia a Vercelli (Piemont, Itàlia) i empresonat. Com que no hi havia cap càrrec contra ell, va ser alliberat als pocs dies, però va ser posat sota vigilància i amb l'obligació de presentar-se en determinats dies al Registre Polític Central. El 6 d'agost de 1936 retornà clandestinament a Ginebra i durant la tardor d'aquell any marxà cap a Espanya per fer costat la Revolució que s'estava quallant. Enrolat en el«Batalló Garibaldi», lluità al front de Madrid (Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda, Arganda i Guadalajara). A Guadalajara va ser ferit en una mà i a la cama dreta. El març de 1938 va ser donat d'alta de l'hospital i destinat a serveis auxiliars a Albacete (Castella, Espanya), on romangué fins el maig d'aquell any quan retornà a Suïssa. L'11 d'octubre de 1939 va ser detingut a Ginebra per la policia helvètica i internat al camp de treball de Gordola (Ticino, Suïssa). Després de la caiguda del feixisme realitzà gestions al Consolat de Ginebra per a ser expatriat. El 3 d'agost de 1943, com que estava fitxat al Registre de Fronteres com«exmilicià roig», va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i portat a Vercelli (Piemont, Itàlia), on fou interrogat i posat en llibertat sota vigilància. Aleshores participà en la Resistència, enquadrat en la V Divisió«Garibaldi» de la 182 Brigada. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Biella. Giuseppe Mezzano va morir el 29 de novembre de 1950 a Biella (Piemont, Itàlia). En 2003 son fill Luciano Mezzano donà documentació de son pare a l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea nelle Province di Biella e Vercelli «Cino Moscatelli».

    Giuseppe Mezzano (1896-1950)

    ***

    Cosme Sampériz Janín

    - Cosme Sampériz Janín: El 6 de gener de 1900 neix a Candasnos (Osca, Aragó, Espanya) el mestre llibertari i després comunista Cosme Sampériz Janín. Sos pares van ser Cosme Sampériz Lavedán i Ramona Janín Baches. Després de passar pel Seminari de Lleida (Catalunya), en 1913 es matriculà per fer el batxiller a l'Institut d'Osca. Després estudià magisteri al Liceu Escolar de Lleida, dirigit per la parella de mestres Frederic Godàs Legido i Victorina Vila Badia, seguidor de les ensenyances llibertàries de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. Restà al Liceu Escolar fent de professor fins que hagué de marxar a fer el servei militar. Destinat a Melilla, romangué aÀfrica més de tres anys i conegué el mestre Heraclio C. Ventosa, amb qui travà una ferma amistat. En 1925 marxà a Cuba, amb sos germans Ricardo i José, i amb Ventosa, instal·lant-se a Palma Soriano (Oriente, Cuba), on en 1929 regentava i dirigia el prestigiós «Liceu Escolar» en un edifici llogat. A l'illa caribenya es casà amb Josefa Cabañas Cabrera (Dulce), de família benestant. A Cuba impartí conferències, va escriure en la premsa progressista i realitzà una important tasca social. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou tancat un temps a la presó del Castell del Príncep de l'Havana. Cap al 1932, a resultes de la repressió generada per la dictadura machadista, retornà a la Península --son germà José ho havia fet abans. Amb sa companya s'establí a Albalate de Cinca, on tenia algunes propietats, i visqué d'una granja agrícola i d'un hort. Quan esclatà la Revolució de 1936, col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT), elogià el procés col·lectivitzador i va escriure articles per a diversos periòdics llibertaris, alguns amb son germà José, com ara Acracia, Orientación Social, Solidaridad Obrera, Surcos, etc. El 13 d'octubre de 1936 va ser destinat com a mestre a Alcola de Cinca. En 1937 va fer un gir ideològic i es convertí en destacat dirigent comunista d'Osca i, afiliat a la Federació Aragonesa de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT), passà a condemnar el col·lectivisme. Cosme Sampériz Janín va ser assassinat el 8 de maig de 1937 a Alcolea del Cinca (Osca, Aragó, Espanya) en el context dels «Fets de Maig» de 1937 durant un enfrontament amb un grup de col·lectivistes cenetistes. El seu cos va ser llançat al riu Cinca i recollit a Fraga, on fou enterrat.

    Cosme Sampériz Janín (1900-1937)

    José Sampériz Janín (1910-1941)

    ***

    Pasqualina Martino

    - Pasqualina Martino: El 6 de gener de 1901 neix a Musellaro (Abruços, Itàlia) l'anarquista Pasqualina Martino. En 1918 s'instal·là a San Benedetto dei Marsi. Fou companya de l'anarquista Francesco de Rubeis. A finals de 1921, amb Alessandro Farias, Quirino Perfetto, Luigi Meta, Giuseppe Cerasani, Franco Caiola, Panfilo Di Cioccio, Francesco de Rubeis i altres companys, assistí a la inauguració de la Casa del Poble de Raiano, la primera dels Abruços, finançada i realitzada per l'anarquista Umberto Postiglione. En aquesta època retornà a San Benedetto el metge llibertari Francesco Ippoliti, amb qui entaulà una estreta amistat. El novembre de 1922 va ser detinguda per portar un revòlver. El 25 de desembre de 1922 un escamot feixista l'obligà a desfilar pels carrers de la ciutat amb un cartell al pit i a l'esquena glorificant i elogiant el feixisme. Clandestinament, rebia i distribuïa el periòdic anarquista italoamericà L'Adunata dei Refrattari. Mantingué relació epistolar amb Osvaldo Maraviglia i altres anarquistes exiliats als Estats Units. Durant els anys del feixisme patí nombrosos escorcolls policíacs i arrests preventius. Va ser vigilada fins al 1942. Després se'n perdé tot rastre.

    Pasqualina Martino (1901-?)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 01/07/15--07:16: Dins una cançó (o dues)
  • Has arribat vell a Ítaca. Com que sempre has estat molt obedient, no has forçat gens la travessia, perquè preferies que durés molts anys. Com que sempre has seguit al peu de la lletra els llibres d’instruccions, els prospectes i els manuals d’ús, ets vell quan fondeges l’illa. Ara, descalç, amb els ulls llagrimosos, amb la camisa sense planxar i les espardenyes molt gastades, contemples la mar i t’hi veus, i t’hi sents, i hi ets. Ets tu, la mar que mires. Mires. Mires i calles. Mires i t’interrogues. Mires i mires. I mires i no veus enlloc les riqueses que l’illa et brindava quan vas començar el viatge. Les matinades se t’han fet eternes. Totes semblants. Totes fredes i humides. Totes blaves o de color taronja. Ni tan sols han servit per a inspirar-te un poema. Ni un vers. Algunes de les coneixences que has fet són una nosa que arrossegues i no et saps extirpar. I Sí. La trobes pobra, aquesta Ítaca on has arribat amb el velam inflat d’idees i pensaments caducats. Comences a pensar que l’illa t’ha enganyat. O potser t’has enganyat tu. O potser tots dos us heu estat infidels. No us heu entès gens, tu i la teua vida. Tu i la teua illa. El teu ha estat un viatge en va, cap a enlloc. Sempre has tingut al cap la idea d’Ítaca, i com que sempre has estat molt obedient i has seguit al peu de la lletra els llibres d’instruccions i els prospectes i els manuals d’ús vius dins un naufragi permanent. Ja no saps ni d’on traus les forces per alenar o per intentar traure’t del cap la idea d’Ítaca que t’enverina, que et mareja. A tu, que ets un no-ningú, que has arribat vell i cansat i que no tens ni forces per a fondejar l’illa i t’has d’abarloar a una altra barca tan derrotada com la teua, amb un vell tan vell com tu que mai no ha assegut a la taverna del mar.


    0 0

    El Patronat de Sant Antoni, juntament amb els Glosadors de Mallorca i l'Escola de Festa Sa Ximbomba de Sa Pobla, organitzam de bell nou un homenatge al desaparegut glosador pobler, Antoni Socias "Teuler". Serà el proper 7 de gener a les 20:30h a la Plaça de l'Esglèsia de Sa Pobla.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 01/07/15--07:16: Un PORN a mesura.
  • Aquests són precs i preguntes que vam fer al darrer ple ordinari,

    Ja que la sentència número 47/13 de la Secció 4ª de l’Audiència Provincial va fallar l'ús públic del camí de Ternelles consideram que l'Ajuntament hauria d'informar a la propietat que els seus guardes privats no tenen cap dret a demanar als ciutadans que signen un paper, en el que se comprometen a no pujar al Castell del Rei . També demanam a l'Ajuntament que insti la Comissió Insular d'Urbanisme i Patrimoni  a que acordi els convenis d'usos amb els propietaris dels BICs com el Castell del Rei i la Fortalesa d'Albercuix en aquest moment inaccessibles, i  aprovi un règim de visites d'acord amb la normativa vigent. 

    Va contestar el Batle que l'mpediment d'accés al Castell del Rei és conseqüencia del PORN ( Pla d’Ordenació de Recursos Naturals). La propietària de Ternelles té un procediment contenciós administratiu contra l'Ajuntament per la no adoptació del PGOU al PORN que impediria accés al Castell i la Cala i el lletrat de l'Ajuntament està preparant la resposta. Els temes dels BICs és qüestió del Consell, es pot instar però és el Consell el que ha de complir la norma.

    A Alternativa al seu moment ja vam denúnciar com va realitzar el PORN en Jaume Font, el el que ara és president del PI i en aquell moment era el conseller de medi ambient del PP i vam presentar al·legacions al mateix (veure Inquietud davant el PORN)

    Com vam dir fa vuit anys; «quina casualitat  el camí de Ternelles, que és la major zona d’exclusió del terme municipal de Pollença. O sigui sembla que la família March tornarà a tancar el camí i que només visitarà el castell del rei els voltors negres, Jaume Font i amics .»

    Respecte al tema dels BICs, una vegada més ens trobamamb la passivitat del batle davant d'institucions supramunicipals que govern el mateix PP i que perjudiquen greument a Pollença.

    - Demanam la intervenció urgent de la Conselleria d’educació i l’Ajuntament per solucionar els problemes del pavelló de l'IES Clara Hammerl com les goteres d'aquests dies, i la millora del conveni en referència a aquest pavelló entre les dues institucions.

    Va contestar el regidor d'eduacio: l'obra ja està adjudicada per un procediment urgent, negociat sense publicitat.

    Tant la Conselleria d'educació, principal responsable d'aquesta situació, com l'Ajuntament poc reivindicatiu i lent han fallat estrepitosament a aquest tema.

    - Demanam a l'Ajuntament que sol·liciti a carreteres la col·locació de senyals avisant als conductor del perill de les cabres que creuen la carretera tan en direcció a Formentor com cap a Lluc (MA 10, MA 2200 i MA 2220)

    Va contestar el batle; on hi ha més problemes és a Bóquer, Formentor i a la creueta. L'Associació de caçadors han fet un parell d'actuacions, i comentaran el problema a una propera reunió amb el Consell.

    Evidentment nosaltres no demanavam matar les cabres.

     

      TV URXELLA

     


    0 0
  • 01/07/15--07:16: Visita a Son Ferrer
  • MÉS per Sant Jordi organitza una visita a la possessió de Son Ferrer el proper dissabte dia 10 de gener.

    Ens trobarem a la plaça del Bisbe Planas, a les 10, per partir cap a la possessió a peu. Preveim que tot duri unes dues hores o poc més.

    Vos hi esperam!

    JT Son Ferrer

     


    0 0

    (3 vídeos)...el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva. (David Jou)


    Temps Moderns: homenatge al cinema. (1)


    Per David Jou, escriptor



    Per David Jou.


    La interacció entre el cinema i la poesia no ha tingut, encara, la intensitat que caldria esperar. Els tractats sobre cinema i literatura es refereixen, només, a teatre i a novella com a fonts de guions cinematogràfics, però no acostumen a fer ni la més mínima referència a la poesia. És veritat, m'apresso a reconèixer-ho, que molts poetes han quedat fascinats pel cinema des dels mateixos orígens d'aquest art, i que podem trobar esments a pellícules i a artistes cinematogràfics en un cert nombre de poemes recents. Més encara, també és cert que els ritmes, les perspectives, les profunditats, els moviments i les imbricacions de les imatges cinematogràfiques han influït, de manera més o menys evident, el rerefons imaginatiu de la poesia actual. Però tenim la impressió que seria possible anar molt més enllà d'aquests contactes esporàdics o ellíptics. Una manera seria, és clar, que el cinema es convertís, explícitament, en el tema central d'alguns llibres de poemes. Aquest llibre apunta plenament en aquesta direcció.


    Quan pensem en aquesta possibilitat poètica, semblen obrir-se moltíssimes perspectives. Un llibre, recordem-ho, va més enllà que un sol poema: ramificacions, ressonàncies, laberints, avingudes, intensificacions, són algunes de les possibilitats d'amplificació i aprofundiment que es donen en el llibre, enllà del poema aïllat o del recull dispers. L'obra que el lector té a les mans és una valuosa mostra en aquest sentit: és un llibre be travat, amb desplegaments concrets que s'estenen d'un poema a l'altre i que donen una cohesió unitària al conjunt poètic, travessat tot ell per una mateixa alenada creativa.


    El conjunt de pellícules evocades és, això sí, tumultuós, divers, magmàtic, però aquesta diversitat callidoscòpica queda equilibrada per la presència ubíqua del jo de l'espectador, esdevingut protagonista del llibre. Aquest espectador és alhora una persona concreta -l'autor del llibre- i tota una generació, la de l'autor, que trobà en el cinema un àmbit de llibertat enfront d'un món oficial asfixiant, una descoberta de les immenses possibilitats del món, en contrast amb una conculcació sistemàtica de llibertats elementals, i un desvetllament de sensibilitats i entusiasmes reprimits en aquell temps com a perills intolerables.


    De les moltes possibilitats de descoberta del cinema -sentimental, aventurera, estètica, moral, ideològia-, l'autor -ben conegut com a agitador d'inquietuds culturals i polítiques de progrés- subratlla especialment aquesta darrera, és a dir, el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva.


    L'autor ha apostat -com en altres llibres de la seva vasta obra literària- per un estil realista, discursiu, en llenguatge planer i directe, sense estalviar, d'una banda, detonacions ocasionals d'indignació ni la manifestació, en altres llocs, d'un to contingudament líric. La presència de lirisme i de revolta no és, però, l´únic contrast del llibre. També ho és la convivència naturalíssima de l'arrelament local amb la curiositat universal, manifestada no tan sols en la recepció de la multitud heterogènia i cosmopolita de pellícules, sinó també en els viatges -a París, a Londres, per exemple- per poder veure pellícules de caire polític o social prohibides aleshores per la dictadura que imperava a les nostres latituds. És un llibre, també, que estimula a reveure tota una sèrie de pellícules clàssiques, i que contribueix a fer prendre consciència, a les noves generacions, de tot un rerefons d'història i de significats que es perdrien si un es concentrés, exclusivament, en el cinema actual i oblidés les arrels de la breu però gran història cinematogràfica.


    Aquestes són algunes de les característiques més evidents d'aquest llibre, que foren considerades pels membres del jurat que el declarà guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona, en la convocatòria de 2002. Per la meva banda, com a autor, jo mateix, d'un llibre de poemes sobre cinema, em plau agrair a l'autor la generositat que ha tingut en citar alguns versos meus en diversos punts de la seva obra. Això em serveix, de passada, per esmentar algunes de les diferències entre els nostres llibres, que em sembla oportú de comentar ja que ajuden a copsar la gran diversitat que hi pot haver en diverses propostes de poesia sobre el cinema. Deixant de costat el to del llenguatge -a mi em fascina el ritme verbal, que procuro accentuar en el possible, en contrast amb el registre més directe que acostuma a utilitzar Miquel López Crespí-, en el meu llibre el protagonisme corresponia a les pellícules -a una imatge, una escena, o una evocació de conjunt-, mentre que aquí ho és, manifestament, la personalitat del mateix autor. El meu llibre, d'altra banda, és dividit en seccions dedicades a directors, actors i actrius, músiques i cançons (a partir de la segona edició) i mites i personatges, potser una visió més distant, més acadèmica i reposada del cinema -tot i que no per això menys fascinada ni menys intensa. Aquí, en canvi, el conjunt de les pellícules, en el desordre magmàtic de la vida mateixa, es barreja, se superposa, ressona i flueix en el context d'una aventura vital de coneixement i de rebellia. Finalment, el meu llibre privilegiava aspectes més estrictament visuals, sentimentals i conceptuals que no pas la dimensió social o política, centre d'aquest volum.


    En definitiva, enllà d'aquests comentaris que voldrien ser útils al lector que busqui paraules per explicar l'atractiu d'aquest llibre, m'agrada acompanyar en Miquel López Crespí -un nom que conec des de fa tants d'anys, com a guanyador de tants concursos literaris i autor de tants llibres- en aquesta nova aventura poètica, exploració i testimoniatge d'un tema tan viu, des de la complicitat en la passió pel cinema i des de la diferència -benvinguda!- en el tot verbal i en l'estructuració del llibre. El cinema és tan gran, tan acollidor, tan inquietant, tan poderós, amb tant per fer i per dir encara, que per molt que en diem quedarà molt per dir-ne, en la veu de molts d'altres poetes.

    (Maig 2002)

    Pròleg al llibre Temps moderns: homenatge al cinema

    (1) (Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003)

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    "El cinema esdevé aleshores la porta oberta a tots els misteris, al més ampli coneixement possible, la contrapartida a l'avorriment que era el reialme de l'encens i els tristos horabaixes de 'doctrina cristiana', a la Casa de la Congregació". (Miquel López Crespí)

    El Teatre "Principal" -Can Guixa-, el "Coliseum" -Can Pelut-, el "Gardenia" i el "Salón Montaña"


    El debat referent al necessari compromís de l'intel·lectual -sigui aquest director de cinema o simple mestre d'escola- amb el seu poble és un tema que comença a preocupar-me ja a mitjans dels seixanta (lectures de Triunfo, Nuestro Cine, els comentaris culturals de les ràdios estrangeres, l'enviament de diverses publicacions culturals soviètiques, cubanes, vietnamites o xineses...). Les meves inicials col·laboracions en el diari Última Hora (1969) de mans de Pepín Tous i Frederic Suau, fan referència a aquesta qüestió i, el primer article que sign en la premsa de Ciutat porta el significatiu encapçalament: "El compromiso politico del escritor". Cal recordar -com he explicat al petit resum de les meves memòries L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)- que són els temps inicials de la nova cançó a les Illes, els anys dels festivals organitzats per les Joventuts Musicals, el del recital de Raimon en el cine Born, les vingudes quasi clandestines d'Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Joan Manel Serrat, Guillermina Mota, Quico Pi de la Serra... Encara surava dins l'ambient (clandestí, evidentment!) l'eco de les grans vagues d'Astúries, de la brutal repressió contra els miners (brutalment torturats per la Brigada Social del règim i determinats elements de la Guàrdia Civil).


    Ca'n Pelut (el "Coliseum") l'any 1960.

    A Mallorca, anant i venint de la Cova del Drac a l'indret més inversemblant dels nostres pobles o actuant en qualsevol cau de Ciutat, feinejaven (fent-ho tot sense cobrar ni una pesseta) autèntics herois de la normalització cultural i... sentimental! Em referesc a Gerard Matas (que aleshores combinava els seus treballs artístics en pintura i escultura amb la feina de musicar els nostres poetes i les seves composicions mateixes), Guillem d'Efak (amb un inoblidable himne: la Cançó de Son Coletes!). Hi havia també en Joan Ramon Bonet amb les cançons marineres, na Miquelina Lladó... Aquells al·lotets, "Queta i Teo", que també, a la seva manera, col·laboraren en la normalització de la llengua catalana perseguida pel franquisme, feta malbé per tants "intel·lectuals" profeixistes que havien engreixat adormint la seva consciència -si és que en tenien!-, fent com qui no sap res davant cada nou crim de la dictadura.

    La meva família vengué a Ciutat -procedent de sa Pobla, el meu poble de naixement- per l'octubre de mil nou-cents seixanta. Sempre he pensant que fou el sotrac produït per aquest canvi inesperat (haver de deixar els meus amics poblers, el paisatge conegut, fins i tot els olors i sabors, l'accent de la llengua, el color de les cases, aquelles mil sensacions indestriables, quasi indescriptibles, que conformen ànima, la més fonda sensibilitat d'una persona) el que degué alletar, a poc a poc, el cuc que em portà vers la literatura. Si hagués d'analitzar el motius, l'origen de la meva inicial vocació literària i, per què no dir-ho?, del meu accentuat interès per la política, la lluita per la llibertat, la necessitat d'acabar amb l'oprobi, amb la vergonya de la dictadura franquista, hauria d'arribar -amb estris freudians- fins aquells antiquíssims estius amb la mare i la meva germana Francesca (na Pilar, la petita, encara trigaria uns anys a néixer) en algun xalet de coneguts de la família o -el que era més sovint- en les cases que el pare (l'exmilitar de la República exiliat forçós a sa Pobla) i el meu oncle José López (l'amic de Miguel Hernández, Francisco Galán, Modesto...) anaven a pintar pel port de Pollença, Alcúdia, Can Picafort...

    El cinema esdevé aleshores la porta oberta a tots els misteris, al més ampli coneixement possible, la contrapartida a l'avorriment que era el reialme de l'encens i els tristos horabaixes de "doctrina cristiana", a la Casa de la Congregació. En aquells estius -parl de mitjans dels cinquanta-, quan només teníem deu o dotze anys, faltava encara una eternitat per a arribar a l'infaust dia d'agost de 1962 en el qual els diaris, a primera pàgina, ens informaven de la mort -suïcidi, assassinat?- de Marilyn Monroe. En els cines de sa Pobla (el Treatre "Principal" -Can Guixa-, en el "Coliseum" -Can Pelut-, en el "Gardenia", en el "Salón Montaña" de davant la casa del músic i compositor Gaspar Aguiló o en els que s'obrien ocasionalment cada estiu, a l'aire lliure, a Alcúdia, Can Picafort o el Port de Pollença) ja havíem vist, potser sense entendre gaire coses encara, però seduïts per la bellesa i la màgia d'aquella dona fascinant, Amor en conserva, Niágara, Los caballeros las prefieren rubias, Cómo casarse con un millonario, Río sin retorno, Luces de candilejas, i aquella impressionant pellícula dirigida per Wilder -una de les seves comèdies més importants-, La tentación vive arriba, que encara ens delectarà i seduirà quan, ja més granats, la tornarem veure en diverses ocasions en els anys setanta i vuitanta.

    Miquel López Crespí

    Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell Insular de Mallorca- Ajuntament de sa Pobla, 2002)


    0 0


    La força política emergent té, al poble del meu amic Toni, un cercle (són circulars) que ha decidit que no pot formar part de la direcció ningú que hagi militat en un partit polític ni format part d'una candidatura, encara que fos l'any 79. En un mail privat en Toni m'escriu un missatge, que reproduiré, amb el seu permís, parcialment:
     
    Parlen de no haver militat mai .. com si fos un mèrit! No sé on anirem a parar! Jo fa quasi trenta anys que pag la meva quota, me fum les meves reunions, sovint infumables, he llegit documents, n'he redactat d'altres, quan m'ha tocar assumir càrrecs, i càrregues, ho he fet, i crec que puc dir que mai no hi he cercat el profit personal -i diria que no l'he trobat!- i sí que hi he invertit temps, disgustos, maldecaps i doblers. M'he endeutat amb els bancs, he avalat fiances, m'han pogut embargar... No esper que me'n donin les gràcies, d'aquests treballs d'amor perduts (hem perdut tantes vegades!), però no consentiré que ara - i per aquest motiu! haver militat en un partit!- gent que han estat de vacances o al Kindergarten d'Internet m'escupin a la cara. Veurem on són aquests immaculats d'aquí a trenta anys, i quin és el seu balanç de mèrits. Sempre m'havia pensat que només els feixistes me retraurien la militància, i ara resulta que són aquests....
     
     El to és irat, sí, però potser és la ira dels justos.
     

    0 0

    La conectividad aérea es, sin duda, uno de los problemas más preocupantes de Menorca. El diari Menorca informaba hoy que el aeropuerto de la isla, en 2014, ha registrado el número más bajo de operaciones nacionales de los últimos 15 años, y en el que apenas hay un pequeño repunte en los vuelos internacionales. Unos datos que ponen en evidencia la enorme dimensión del problema.

    Las dificultades de conectividad aérea son consecuencia de la baja rentabilidad de los vuelos con Menorca, y esto, a su vez, es debido a la baja población y a tener una industria turística de escaso relieve. Al no haber suficiente demanda con Menorca, menos compañías quieren volar con la isla. Al haber pocas compañías, menos competencia y precios más altos. Subiendo precios, menos gente está dispuesta a venir a Menorca y así sucesivamente. Menorca se encuentra atrapada en un círculo vicioso del que es muy difícil salir.

    La solución a largo plazo pasa necesariamente por crear un producto turístico atractivo que conlleve que mayor número de personas quiera venir a Menorca. Por poner un ejemplo, los problemas de conectividad en Ibiza son mucho menores, precisamente, porque tienen un producto turístico muy conocido y atractivo. Ibiza recibe cada año más del doble de pasajeros que Menorca. Hay una gran demanda de gente que quiere ir a Ibiza, lo que lleva a que haya más compañías aéreas interesadas en volar con Ibiza. Más compañías, más competencia, en consecuencia mejores precios. Si los precios bajan, entonces más gente quiere volar, creando así un círculo virtuoso, precisamente todo lo contrario de lo que ocurre en Menorca.

    Resulta curioso, sin embargo, que muchos de los que quieren una mejora de la conectividad aérea, son los primeros en demonizar el turismo, cuando éste es, sin duda, una de las vías más importantes para la solución del problema. Menorca tiene suficientes recursos como para poder ser un referente turístico. Como decía el exconseller de Turismo, el socialista Lázaro Criado: “tenemos la veta de oro, ahora sólo hay que hacer el anillo”. Hay que ir creando producto y abrir nuevos mercados.

    En todo caso, querer buscar soluciones a corto plazo, cuyo denominador común es que la administración pública ponga dinero, obviando que la única solución sólida y de futuro es tener un producto turístico atractivo que suponga que más gente quiera viajar a Menorca, es un error que sólo conduce a la confusión y al desánimo.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Més preguntes dels darrer ple ordinari. A algunes respostes el batle deixa clar que la llei no és igual per a tots

    - Ha presentat l'Ajuntament al·legacions a l'ordenança reguladora de l'ús i la conservació de la carretera vella de Lluc a Pollença? No considera el batle que l'Ajuntament havia de garantir el domini  i ús públic de la carretera?

    Resposta del batle; van presentar al·legacions al seu moment en contra de vehicles a motor. És el Consell el que ha de garantir l'ús public de la carretera no l'Ajuntament. L'Ajuntament ja ha concedit llicències per fer els passos transversals del torrent. I aquesta setmana s'ha signat un conveni amb propietaris per evitar passos per carretera.

    Alternativa si que vam presentar al·legacions.És una vergonya que a dia d'avui encara no s'hagi garantit l'ús públic de la carretera vella i es posi en perill la seguretat dels senderistes. ElConsell ha de recuperar tots els trams de la carretera, eliminar l'ús privatiu de la Carretera i recuperar la franja de protecció de tres metres de la carretera.

    - Hi ha testimonis orals de veïns de la Cala Sant Vicenç de que Aligi Sassu va regalar als ciutadans de la Cala Sant Vicenç 14 litografias (el Viacrucis de cardenale Colombo), que en aquest moment es troben en mans de la Parròquia de Pollença. Podria el regidor de cultura comprovar aquests fets i en cas de confirmar la seva veracitat iniciar els procediments per a la seva recuperació?

    Va contestar el batle; no ha trobat cap prova d'aquesta cessió i per tant recuperar aquestes litografies seria molt complicat. Altre tema seria arribar a un conveni amb la parroquia per exposar-les.

    Segons veïns de la Cala Sant Vicenç inclós la pròpia vídua és testimoni d'aquest regal, però que el PP pugui reclamar aquestes obres a l'esglèsia és somiar truites

    - Ara que ens trobam a punt de posar en funcionament l'edifici de Can Llobera s'ha comprovat que a l'edifici no falta res del seu patrimoni inventariat.

    Contesta el batle; faltava un quadre inventariat que va apareixer, és l'únic que van detectar. Hi ha mobles a restaurar i altres sense valor s'han cedit a Deixalles.

    Quan es va comprar Can Llobera no és va fer una inventari en condicions, sorprenent es queda curt.

    - Al mes de juny vam demanar, i no s'ens va respondre, si s’havien obert expedients d’infracció urbanística a les obres realitzades a les parcel·les 478, 490 i 491 del polígon número 3 que es troben en zones protegides. Una ciutadana va registrar una instància el 29 de gener (núm 592). Tampoc vam obtenir resposta a la pregunta de si havian comprovat si les obres que s'han fet a la parcela 782 polígon 3 s'ajusten a la llicència que es va donar al seu moment?

    Contesta el batle en referènci a la parcela 782; es va fer un requeriment a la propietat i el zelador ha anat i s'han fet fotografies ara cal comprovar si el que s'ha fet és legal o no.

    Una llicència que vam denúnciar al seu moment i que és un cas més d'una persona poderosa, com al cas de Villa Cortina, que ha fet el que l'ha donat la gana. Esperam veure el resultat d'aquestes comprovacions.

    - Al ple d'octubre de 2012 vam aprovar demanar al Departament de Patrimoni Històric del CIM l’obertura del corresponent expedient sancionador als propietaris de l’antiga fàbrica de Can Morató pel seu incompliment de la Llei 12/98, de Patrimoni Històric. Ha complit el batle aquest acord del ple? I en cas afirmatiu ha obtingut alguna resposta?

    Resposta del batle; no. L'Ajuntament ha donat la possibilitat màxima de donar viabilitat a la fàbrica i arreglar el cami. La propietat no farà res i el batle tampoc.

    Ser ric i poderós amb el PP governant és una ganga, no t'has de preocupar de complir la llei i no passa res. Passivitat total mentre el nostre patrimoni es degrada dia a dia.

     

    - A l'acta de la Junta de Govern nombre 13/2014 de data 1 de juliol hi ha l'aprovació d'un pagament de 5.108,91 euros a l'empresa H202 SPORT GLOBAL, S.L. en concepte de "2 Reixetes Vessar i 8 plaques canto", podrien ampliar el concepte d'aquesta despesa.

    Va contestar el regidor d'esports; es tracta de les plaques al costat de la piscina que són molt cares.

    - A l'acta de la Junta de Govern nombre 13/2014 de data 1 de juliol hi ha l'aprovació d'un pagament de 481,58 euros a l'empresa TERRA CONSCIENT S.L. en concepte de"Manta tèrmica liquida piscina Port. Abril", podrien ampliar el concepte d'aquesta despesa i el cost total anual previst per aquest concepte.

    Va contestar el regidor d'esports. Es tracta d'un consumible , un líquid que fa una capa que impideix que es refredi l'aigua.

    - Com cada any, Junta a Junta de Govern hi ha el degoteig de factures corresponents a la "Fira del Vi". Ens podrien facilitar el cost total per les arques municipals d'aquesta fira.

    Contesta l'anterior regidor de fires; no el tenen exactament.

    Més que sorprenent que a aquestes alçades el regidor de fires no sàpiga dir quin és el cost exacte de la Fira del Vi.

     

     

     


    0 0

    La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)


    Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)


    La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins


    Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.

    Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.

    Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.

    Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.

    Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.

    Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.

    Miquel López Crespí


    (26-V-06)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins.



    Coberta del llibre de l'escriptor Miquel López Crespí que va ser segrestat pels sicaris del Trinunal de Orden Público franquista. Els feixistes sempre han perseguit, atacat i insultat els escriptors mallorquins d'esquerra.

    Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.


    En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.


    Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...


    El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.


    Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.


    Miquel López Crespí


    La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (I)

    "Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant". (Miquel López Crespí)


    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

    Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat".

    En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez, sempre fent costat (no en mancaria més!) als sector més pro-PSOE d'Izquierda Unida (fins fa poc del grup promonàrquic que encapçalen López Garrido i Cristina Almeida). Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada.


    Coberta del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) El llibre s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. Amb les seves campanyes rebentistes els excarrillistes volien provar de barrar el pas al sorgiment d'històries alternatives de la transició.

    S'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya

    La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i companyia s'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant.

    A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria érem al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

    Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

    Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il·lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intel·lectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intel·lectuals" servils al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l'esquerra alternativa.

    Miquel López Crespí

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí



    0 0
  • 01/08/15--08:31: Activitats GENER 2015
  •  

     


    0 0

     

    Escriu Miquel Rayó:

    Cabu ha mort. Han mort Cabu. L’admirava des que vaig comprar, fa molts d’anys uns CDs de jazz. A la portada hi havia unes excel.lents caricatures signades per Cabu. Aquí les teniu. Podeu reconèixer amb extrema facilitat -gràcies al primmirat treball del caricaturista- el gran Fats Waller, Charlie Christian amb un Benny Goodman en segon terme, Sidney Bechet (i quasi podeu escoltat el seu tòrrid clarinet), i a la fi The Count i la seva secció rítmica, la millor, sens dubte, del jazz de bandes de Kansas City. Ha mort Cabu.

     

     

     

     

    (llegiu aquí l'article complet)

     


    0 0

    [08/01] «La Revolución Social» - Rojas - Pezza - Gori - Blanco - Iglesias - Oset - Hormigo - Véran - Agadia - Conde - Bernardi - Pedrazzi - Caillot

    Anarcoefemèrides del 8 de gener

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Revolución Social"

    - Surt La Revolución Social: El 8 de gener de 1871 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista La Revolución Social.Órgano de la Federación Palmesana de la Asociación Internacional de los Trabajadores. Poc dies abans, el 20 de desembre de 1870, el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma, adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el«Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província», on anunciava l'aparició d'aquesta publicació anarcocol·lectivista que sortiria els diumenges. Portava el lema «Aspiramos a la Igualdad de clases por la igualación económica de todos. Esto sólo es posible después de la Revolución Social». Dirigit pel paleta Francesc Tomàs i Oliver, en el consell de redacció figuraven Joan Sánchez (ebenista), Guillem Arbós (sabater), Miquel Fornés (mariner) i Joan Rotger (sabater). Volgué continuar la tasca d'El Obrero (1869-870), però els tres exemplars que publicaren foren sistemàticament segrestats pel governador civil i Francesc Tomàs empresonat després que sortís l'últim número el 22 de gener; Joan Sánchez aconseguí lliurar-se de la presó perquè el seu patró pagà una forta fiança. S'edità en paper de color rosa.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Manuel Rojas Sepúlveda

    - Manuel Rojas Sepúlveda:El 8 de gener de 1896 neix al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquestaèpoca quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com araLos Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas --que més tard serà assassinat per la policia--, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de ChileLa seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com «literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926),El delincuente(1929), Lanchas en la bahía (1932),La ciudad de los Césares (1936),El bonete maulino (1943),Hijo de ladrón (1951),Mejor que el vino (1958),Punta de rieles (1960),Sombras contra el muro (1964),La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte(1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938),Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres. És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín. Manuel Rojas Sepúlveda va morir l'11 de març de 1973 a la Clínica Santa María de Santiago (Xile).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Grup de garibaldins

    - Vincenzo Pezza: El 8 de gener de 1873 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'agitador anarquista i internacionalista bakuninista Vincenzo Pezza, també conegut com Burbero. Havia nascut en 1841 a Milà (Llombardia, Itàlia) en una família burgesa. D'antuvi republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, en 1866 s'enrolà en les columnes de voluntaris garibaldines (Corpo Volontari Italiani), després d'haver seguit Giuseppe Garibaldi en la conquesta de Sicília uns anys abans. Després fou redactor del periòdic republicà Il Gazzettino Rosa, editat pel garibaldí Achille Bizzoni (Fortunio) i on col·laboraven Felice Cameroni, Giuseppe Mussi, Andrea Ghinosi, Antonio Billia, Carlo Tivaroni, entre d'altres. L'exemple de la Comuna de París el decantà cap a l'anarquisme i s'acostà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la seva versió antiautoritària. Seguidor de Mikhail Bakunin, el 15 d'octubre de 1871 el conegué a Locarno, amb qui va fer una gran amistat. El 16 de febrer de 1871 fundà a Milà el setmanari Il Martello. Giornale democratico socialista degli operai (El Martell), òrgan del Circolo Operaio Milanese (Cercle Obrer Milanès), i que només publicà quatre números, segrestats tots per la policia. A finals de març de 1871 fou detingut per editar aquest periòdic, jutjat el maig i condemnat a cinc mesos de presó, però abans d'acabar el juliol fugí de la presó i marxà a Suïssa. Després es lliurà a escampar arreu d'Itàlia seccions italianes de la Internacional, que finalment es reuniren el 4 d'agost de 1871 en la Conferència de Rimini per crear la Federació Italiana de la Internacional, de caire antiautoritari bakuninista. A Zuric (Zuric, Suïssa) compartí exili amb Errico Malatesta. El 18 d'agost de 1872 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) assistí, amb Carlo Cafiero, al Congrés de la Federació del Jura. També assistí, el 15 de setembre de 1872, al Congrés de Saint-Imier de l'AIT. Poc mesos després, força malalt, Vicenzo Pezza va morir tuberculós el 8 de gener de 1873 a Nàpols (Campània, Itàlia) a braços de son pare Luigi. Els seus funerals laics, realitzats dos dies després, van ser seguits per una gentada formada per obrers i estudiants. Les autoritats es negaren a autoritzar el seu enterrament al cementiri catòlic local, però pressionats pels amics i companys, permeteren finalment que fos sepultat en una zona perifèrica reservada als infants que naixien morts, basant la seva decisió, en què «qui està mancat de religió és com qui no ha viscut mai».

    ***

    Pietro Gori (Rosignano Marittimo, gener 1910)

    - Pietro Gori: El 8 de gener de 1911 mor a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. Havia nascut el 14 d'agost de 1865 a Messina (Sicília, Itàlia). De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar unaàmplia gira de conferències --més de 400 en un any-- pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats --va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).

    ***

    Joaquín Blanco Martínez

    - Joaquín Blanco Martínez: El 8 de gener de 1933 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Joaquín Blanco Martínez, també conegut com El Picón o El Valladolid. Havia nascut cap al 1901 a Valladolid (Castella, Espanya). Polidor d'ofici i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou col·laborador de «Los Solidarios», grup d'acció que s'oposà al pistolerisme de la patronal catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità en el Sindicat Metal·lúrgic cenetista. Acompanyava permanentment Ángel Pestaña en prevenció de possibles agressions. En 1922, amb José Alcodori Villalba i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Martínez Anido. En aquestaèpoca feia servir el nom deJosé Picón Martínez (El Valladolid) i també era membre del grup de xoc de Josep Batlle Salvat i de Ramon Rius. El 25 de setembre de 1924 fou jutjat i condemnat a cadena perpètua i a 14 anys de presó per les morts, el 4 de juny de 1923 al carrer del Carme de Barcelona, d'un agent de vigilància, Jesús Fernández Alegría, i d'un taverner que passava per allà, Pere Garriga Busquets, que es van posar enmig quan anaven a liquidar Pere M. Homs Sord, advocat de la CNT que s'havia fet confident de la policia i que finalment resultà sa i estalvi. Fou un dels 74 anarquistes presos a la Model de Barcelona que signà la«Carta abierta a los camaradas anarquistas» publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925 i on es plantejava la necessitat de crear una federació anarquista d'àmbit ibèric, idea que dos anys més tard donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tancat al penal de Figueres, pogué fugir-ne l'11 de febrer de 1930 amb altres cinc companys (Amadeu Samartí Suñé, Pere Oro Ricart, Joaquim Pons Gilmar, Bernat Ramis Visellarch i David Piedrahita Luis). Detingut amb aquests companys a l'estació de Perpinyà, fou tancat per«ús de documentació falsa i vagabunderia». Els cinc foren exonerats de l'acusació, però van ser traslladats a la presó de Montpeller perquè pesava una ordre d'extradició per l'atracament de la Casa Salisachs. Finalment, gràcies a una intensa campanya de suport, fou alliberat el juny de 1931 i expulsat de França. Novament a Catalunya, s'incorporà al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT barcelonina. Formà part del Comitè Revolucionari que encapçalà la insurrecció anarquista de gener de 1933. Joaquín Blanco Martínez caigué mort el 8 de gener de 1933 a les escales del Sindicat de la Indústria Hostalera (Sindicat Gastronòmic) de Barcelona (Catalunya) durant el setge policíac arran de l'aixecament anarcosindicalista d'aquell dia. Deixà una important biblioteca.

    ***

    Tomás Iglesias Iglesias

    - Tomás Iglesias Iglesias: El 8 de gener de 1942 mor al camp de concentració de Güsen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Tomás Iglesias Iglesias. Havia nascut el 9 de juny de 1903 a Casas del Monte (Càceres, Extremadura, Espanya). A començament de la dècada dels trenta emigrà a Catalunya i a inicis de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on entrà a treballar en una fàbrica de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sitges conegué Ana Carrión (Anita), que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies i l'agost de 1936 participà en l'intent fracassat de conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de febrer de 1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir«lliurement» amb sa companya. El febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, quedant sa família a Sitges. Anita tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja que no reconeixien la seva «unió lliure» i obligaren a canviar de nom sa filla, que de Llibertat passà a dir-se Encarnación, com sa padrina. Internat al camp de concentració d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la construcció de ponts i de carreteres. Després va ser enviat a La Condamine (Alsàcia, França) per a treballar en la «Línia Maginot». Entre febrer i març de 1940 romania a Gorze (Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser enviat, amb la matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula 5.991, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser traslladat a Gusen. Tomás Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).

    ***

    Jorge Oset Palacios

    - Jorge Oset Palacios: El 8 de gener de 1953 és executat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Jorge Oset Palacios, també citat com a José i com aÁngel i els llinatges com a Osset i com a Palacio. Havia nascut el 3 de juliol de 1920 a Madrid (Espanya). Impressor de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou comissari de guerra. Amb el triomf feixista s'exilià a França. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, a mitjans de setembre de 1951 creuà els Pirineus, com a membre un grup d'acció comissionat per la CNT, amb José Avelino Cortés Muñiz i Pedro González Fernández, amb la finalitat d'eliminar el traïdor Macario P. Laissés. A Barcelona el grup contactà amb el guerriller llibertari Josep Lluis Facerías, el qual els proveí d'un amagatall i de diners. El 21 d'octubre de 1951 participà amb el grup de Facerías en el cop al prostíbul Meublé Pedralbes, on fou abatut el destacat feixista Antonio Massana Sanjuán. El 24 d'octubre, després d'una reunió amb Facerías, el grup decidí fer costat un projecte de distribució de propaganda antifranquista a gran escala, projecte que fou finançat mitjançant una col·lecta publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera. L'endemà, 25 d'octubre de 1951, després de ser interceptat per les autoritats franquistes, va ser ferit i detingut, juntament amb González, per la policia franquista; posteriorment va ser també detingut Cortés. Tancats a la presó Model de Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de guerra i condemnats a mort. Jorge Oset Palacios, i els seus dos companys, van ser garrotats el 8 de gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona (Catalunya). Josep Lluís Facerías va escriure un text en la seva memòria sota el títol «Para que su muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el número 2, del 15 de febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica.

    ***

    Presoners de guerra treballant a la base submarina alemanya de La Pallice

    - José Hormigo Martín: El 8 de gener de 1973 mor a l'hospital de Peçac (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista José Hormigo Martín. Havia nascut en 1907 a Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en acabar la guerra civil s'exilià a França. Durant l'ocupació nazi fou detingut i enviat en 1941 a treballar a la base submarina de La Pallice (La Rochelle), on participà en la reconstrucció de la reconstrucció de la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) a l'Exili. Amb l'Alliberament, milità en la Federació Local de la CNT de La Rochelle i en nombroses ocasions en fou nomenat secretari. També fou responsable del nucli cenetista de Charente-Poitou.

    ***

    Émile Véran

    -Émile Véran: El 8 de gener de 1988 mor a París (França) el poeta, violinista, anarquista i antimilitarista Émile Véran. Havia nascut cap al 1905 a Lo Plan d'Orgon (Provença, Occitània). Es guanyava la vida com a barber. En 1932 fundà, amb Eugène Lagomassini, el Comitè de Defensa dels Objectors de Consciència (CDOC) –abans, a instàncies de Paul Bergeron, s'havia creat a començaments dels anys vint a Lió (Arpitània) la «Lliga per al reconeixement de l'objecció de consciència», que publicà el 25 de desembre de 1924 un únic número de L'Objecteur–, i en aquesta època col·laborà en el periòdic antimilitarista d'Alphonse Barbé Le Semeur de Normandie. En 1936 es constituí la Lliga dels Objectors de Consciència (LOC) i va ser nomenat secretari del Comitè Local de Lo Plan d'Orgon. Aquesta nova organització publicà, a instàncies de Gérard Leretour, l'òrgan Rectitude. En aquests anys, amb son germà Aimé, lluità sense descans per reconeixement de l'objecció de consciència. Després de la II Guerra Mundial, col·laborà en Les Cahiers du pacifisme (1946-1963) i en L'Union Pacifista, portaveu de la Unió Pacifista de França (UPF), fundada en 1966. També col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Défense de l'Homme i Liberté, periòdics fundats per Louis Lecoin; Les Nouvelles Pacifistes, de Louis Louvet; Le Réfractaire, de May Picqueray; Le Libertaire, de Maurice Laisant; o Fais pas le zouave!, de la Federació Anarquista (FA). En 1947 publicà el llibre de poesia antimilitarista Les épis sous la faulx, reeditat en 1985 i els números especials sobre l'objecció de consciència de les revistes Pensée et Action (1951) i Élan poétique littéraire et pacifiste (1980). En els anys cinquanta visqué a París i a partir del gener de 1958 animà, amb Jean Gauchon i Henri Sellier, el Comitè de Suport als Objectors de Consciència (CSOC).

    ***

    Cel·la del centre penitenciari d'El Dueso

    - Daniel Agadia Fernández: El 8 de gener de 1990 mor a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Daniel Agadia Fernández. Havia nascut el 13 de desembre de 1916 a Pola de Lena (Astúries, Espanya). Fuster de professió, formà part de les Joventuts Llibertàries. El 20 de juliol de 1938, son germà Aurelio, de 28 anys, també militant llibertari, fou afusellat pel feixisme a Camposancos-La Guardia (Pontevedra). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de comandància militar en l'Exèrcit republicà. En acabar el conflicte, el 21 d'agost de 1939, creuà els Pirineus. Amb l'alliberament, en 1945, treballà com a marmitó a la base nord-americana d'Orleans. Poc després retornà a la Península i lluità en la clandestinitat, participant en nombroses missions orgàniques. El juny de 1948 fou detingut, jutjat i condemnat a 25 anys de presó. Purgà una llarga condemna al penal de El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). Un cop lliure, s'instal·là a Gijón, on es casà amb Covadonga Quirós. Durant els anys vuitanta representà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) escindida en alguns congressos.

    ***

    Carme Conde Abellán

    - Carmen Conde Abellán:El 8 de gener de 1996 mor a Madrid (Espanya) l'escriptora, mestra i militant anarcofeminista Carmen Conde Abellán, també coneguda com Florentina. Havia nascut el 15 d'agost de 1907 a Cartagena (Múrcia, Espanya). La seva infància va transcórrer entre Cartagena i Melilla, on viurà entre 1914 i 1920, establint-se a Madrid definitivament a partir de 1939. En 1923 va aprovar unes oposicions per a auxiliar de la Sala de Delineació de la Societat Espanyola de Construcció Naval i va començar a fer feina. Va estudiar magisteri en l'Escola Norma de Múrcia i més tard Filosofia i Lletres a la Universitat de València. En 1929 va publicar la seva primera obra,Brocal. En 1931 es va casar amb el poeta Antonio Oliver Belmás i amb ell, aquell mateix any, funda i dirigeix la primera Universidad Popular de Cartagena. Aquest mateix any va publicar en els llibertaris«Cuadernos de Cultura», dirigits per l'anarquista Marín Civera Martínez, el fullet Por la Escuela Renovada. En 1936 va prendre part en el moviment de dones llibertàries «Mujeres Libres», col·laborant durant la Revolució en la revista del mateix nom, sota el pseudònim de Florentina, i participant en les seves gires de conferències. Per a l'editorial de Mujeres Libres va publicar Enseñanza Nueva (1936), Poemas de guerra (1937), Oíd la vida (1937) i La composición literaria infantil (1937). Després de la guerra va patir represàlies per part de les autoritats franquistes, però, en 1953, guanyarà el Premi Elisenda Montcada amb Las oscuras raíces, i més tard el Premi Doncel de Teatre amb l'obra A la estrella por la cometa. En 1956, Conde i Oliver funden el Seminari-Arxiu Rubén Darío en la Universitat Complutense de Madrid. En 1957 va guanyar el Premi Internacional de Poesia Simón Bolivar. En aquests anys treballarà com a professora de literatura espanyola a l'Institut d'Estudis Europeus i en la Càtedra Mediterrània de la Universitat de València a Alacant. En 1967 guanya el Premi Nacional de Poesia i en 1980 obté el Premi Ateneu de Sevilla amb Soy lamadre. Va col·laborar amb La Estafeta Literaria i en Ràdio Nacional d'Espanya sota el pseudònim de Florentina del Mar. Dues de les seves obres, La rambla i  Creció espesa la yerba, es van adaptar per ser emeses per Televisió Espanyola. El 28 de gener de 1979 va ingressar en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) ocupant la butaca K que havia deixat vacant Miguel Mihura en morir, essent així la primera dona a fer-ho des de la creació d'aquesta institució, pronuncià el seu discurs d'entrada (Poesía ante el tiempo y la inmortalidad) en 1979, fent també una crítica al masclisme imperant en les lletres hispàniques. A començaments dels anys 80 va començar a tenir els primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer. En 1987 va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. El setembre de 1992 va redactar testament llegant a l'Ajuntament de Cartagena la totalitat de la seva obra literària i la del seu espòs i en 1995 aquest ajuntament va crear el Patronato Carmen Conde-Antonio Oliver. Carmen Conde en morir va deixar una ingent obra poètica, novel·lística, assagística i de literatura infantil. La faceta llibertària de Carmen Conde ha estat sempre amagada per les institucions oficials. En 2007 José Luis Ferris va publicar la biografia Carmen Conde. Vida, pasión y verso.

    ***

    Marcello Bernardi fotografiat per Ferdinando Scianna (1972)

    - Marcello Bernardi: El 8 de gener de 2001 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Marcello Bernardi. Havia nascut el 18 de juny de 1922 a Rovereto (Trentino, Itàlia). En 1934 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué la resta de sa vida. Durant la II Guerra Mundial milità en la «Brigata Matteotti» de la Resistència partisana, experiència que recollí en un llibre autobiogràfic que publicà en 1995 sota el títol La fine del giorno (1944-45). Com a metge pediatra ha estat docent de puericultura a la Universitat de Pavia i d'auxologia a la Universitat de Brescia, i president del Centre d'Educació Matrimonial i Prematrimonial. Seguidor de la teoria del pediatra psicoanalista Donald Woods Winnicott, ha estat el referent a Itàlia de la pedagogia radical encapçalada als EUA per Ivan Illich i al Brasil per Paulo Freire, que recull la tradició històrica de diferents autors clàssics (William Godwin, Lev Tolstoi, Francesc Ferrer i Guàrdia, Lorenzo Milani, etc.). En 1974 publicà el Discorso a un bambino, autèntic manifest de pedagogia llibertària. Ha publicat nombroses obres de referència per als pares, sobre tot Il nuovo bambino (1972), autèntic best seller, i ha col·laborat en nombroses publicacions periòdiques. Durant molts d'anys mantingué un consultori pedagògic al periòdic L'Unità. Apassionat de la cultura oriental, fou cinturó negre de judo, disciplina que utilitzà pedagògicament amb els seus alumnes. És autor d'Il Metodo in pediatria. Il pediatra tra psiche e soma (1987), Il tuo bambino diventa grande (1994, amb Alberto G. Ugazio i Bruno Munari), L'avventura di crescere. Una guida per i genitori d'oggi (1995), Corpo, mente, cuore. Manifesto per una nuova educazione (1998, amb Cesare Barioli), Tecnica e tecniche. Corso di educazione tecnica per la Scuola media (1998), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (1998), L'avventura di crescere (1999), Piccolo manuale per vecchi guerrieri (2000), L'Infanzia tra due mondi (2000), Lettere ai genitori (2000), Gli imperfetti genitori (2002), Educazione e libertà (2002), Il nuovo bambino (2003), Ascoltare i bambini (2003), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (2003), La tenerezza e la paura. Ascoltare i sentimenti dei bambini (2004, amb Pina Tromellini), La vita segreta del bambino. Gli ultimi appunti di un grande pediatra (2004, amb Scaparro Fulvio), La palla perduta (2007, amb Vanna Vinci),Educazione e libertà.«Non c'è crescita senza l'opportunità di fare esperienza» (2009), etc. En 1996 Roberto Denti publicà el llibre biogràfic Conversazioni con Marcello Bernardi. Il libertario intollerante. Marcello Bernardi va morir el 8 de gener de 2001 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'un vessament cerebral i el seu cos fou incinerat.

    ***

    Giovanni Pedrazzi

    - Giovanni Pedrazzi: El 8 de gener de 2012 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarcosindicalista Giovanni Pedrazzi, conegut com Pedro. Havia nascut el 17 d'octubre de 1938 a Miseglia (Carrara, Toscana, Itàlia). Quan tenia 16 anys entrà a treballar a les pedreres de Carrara al costat de son avi matern Fortunato, del qual, ben igual que de son pare i de son oncle, aprengué la tècnica del seu ofici. Tres anys després, per pressions de sos pares, deixà la pedrera per la construcció i s'especialitzà en la instal·lació elèctrica d'edificis. A partir d'aquest moment començà la seva militància i fou un dels fundadors del comitè de fàbrica de l'empresa Edili, reivindicant la seguretat a les obres. Després, durant molts d'anys, treballà per al grup industrial La Montecatini Edison (Montedison), on en 1978 promogué una vaga de 17 dies. Destacat activista dels«sindicats de base» (COBAS), encara que aquests sindicats no s'adherissin a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), ell sempre es declarà anarcosindicalista. Per les seves capacitats organitzatives, entrà a fer feina a temps complet en la independent Confederazione Autonoma Italiana del Lavoro (CONFAIL, Confederació Autònoma Italiana del Treball), que agrupava les COBAS. Organitzà la vaga de tres dies als vaixells marítims de naviliera Arbatax muntada pels Treballadors del Mar i del Port de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). Després es posà a fer feina sindical per al sector del comerç, promovent tota mena de vagues i reivindicacions. Després creà el COBAS-Marbre de Carrara, del qual fou nomenat secretari. Molt lligat amb Alfonso Nicolazzi, organitzà conferències i debats llibertaris a la seva regió i diverses commemoracions de la figura de l'anarcosindicalista Alberto Meschi. En aquest sentint, promogué el «Convegno studi sul sindacalismo libertario di Alberto Meschi», que se celebrà el 20 de febrer de 1993 a Carrara. En aquesta ciutat, feu del moviment anarquista, va ser una persona molt popular i fou un dels promotors del«Comitato Anti Gaia», que lluità contra la privatització de l'aigua i contra la pujada de les factures de l'energia. Publicà una novel·la social en dos volums: Racconto di paese (2003) i Ardori ideali (2006). El 13 de desembre de 2008 intervingué en l'acte d'homenatge a Alberto Meschi que es va fer a Fidenza. Giovanni Pedrazzi va morir el 8 de gener de 2012 en un hospital de Carrara (Toscana, Itàlia) d'un càncer pulmonar; dos dies després tingué a la mateixa ciutat un funeral anarquista amb els companys l'USI i posteriorment fou incinerat a Gènova, seguint la voluntat de sa família. Amb sa companya, Bernarda Pucciarelli, tingué tres infants (Elio, Lara i Roberta).

    ***

    Patrice Caillot a l'Escola d'Estiu del Còmic d'Angulema (juliol de 2007)

    - Patrice Caillot: El 8 de gener de 2013 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) el bibliotecari llibertari Patrice Caillot. Havia nascut en 1945 a Paris (França). Estudià biblioteconomia a l'Escola Nacional Superior de Biblioteques (ENSB). Conservador de la Biblioteca Nacional de França (BNF) a París, participà en l'elaboració de laBibliographie de la presse française politique et d'information générale des origines à 1944 en 13 volums consagrats a departaments francesos (Ain, Ardenes, Gers, Landes, Nord, Pirineus Atlàntics, etc.). Com a membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marseilla (Provença, Occitània), ajudà nombrosos periodistes i investigadors, entre ells Jean Maitron i René Bianco especialment quan realitzaven el seu doctorat sobre la premsa anarquista en llengua francesa, i participà en el projecte Dictionnaire biographique du moviment libertaire francophone. Dibuixant amateur de còmics, arreplegà una important col·lecció de dibuixos i planxes originals d'autors europeus i americans. Era membre de la Société des Collectionneurs de Bandes Dessinées (SCBD, Societat de Col·leccionistes de Còmics) i col·laborà entre 1978 i 1980 en la seva revista Le Collectionneur de bandes dessinées. També era membre de l'Association des Amis du Musée de la Bande Dessinée d'Angulema (Poitou-Charentes, França) i cedí una important col·lecció de dibuixos i d'àlbums rars a la Cité Internationale de la Bande Dessinée et de l'Image (CIBDI) d'aquesta ciutat. Amb Danièle Alexandre Bidon i Annie Baron Carvais, fou un dels assistents al curs que sobre còmic realitzà Pierre Couperie a l'École des Hautes Études en Sciences Socials (EHESC, Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials) de París. En 1993 publicà, amb Alfu i François Ducos, el llibre Gino Starage. L'illustrateur de «Fantômas», i en 1997 Ponson du Terrail, amb altres. Especialista també en literatura popular, col·laborà amb l'Association des Amis du Roman Populaire (AARP, Associació dels Amics de la Novel·la Popular) i col·laborà en la revista Le Rocambole. Gran coneixedor de la novel·la de ciència ficció, era membre del Club del Llibre d'Anticipació (CLA). D'àmplia cultura, era un erudit en cinema (col·laborà en Les Cahiers de la Cinémathèque), jazz i novel·la policíaca. A més de les revistes citades, trobem articles seus en Aedena i Désiré, entre d'altres. De naturalesa malaltissa, patí durant molts anys leucèmia i emfisema pulmonar. Patrice Caillot va morir d'una crisi cardiovascular el 8 de gener de 2013 al seu domicili d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

    Escriu-nos

    Actualització: 08-01-15


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Sam Nazarko

    The basic hardware you will need is

    • the R-Pi board itself
    • a power supply (Micro-USB, 5V, 1200 mA)
    • a SDHC memory card to install the software.

    The easiest way to install Kodi on an R-Pi is to use one of these pre-made OS/Kodi packages:

    Windows installation is very simple and works on Windows 2000 / XP, Vista and Seven. First, fetch the Windows installer from this link here and extract the contents to a folder.

    Next up, run the program called “setup.exe”, you may receive a UAC prompt if running Vista or later. This is because the Raspbmc installer needs to run as an Administrator on your system to write to the SD card at block device level.

    You will now be presented with an interface such as this:

     

     

    Your SD card should be shown on the list. Simply check the checkbox and click Install to complete the installation. Note, if you have not inserted your card yet, you can do so now and click Refresh to update the devices list.

    WARNING: This program enumerates ALL removable devices on the system, data loss can occur and I will not be responsible if you image the wrong device. It is recommended to remove all devices you are not imaging for safety purposes.

    Note if you want to use your SD card for purposes other than Raspbmc and the card only appears to be about 60MB in Windows: That’s because Windows does not recognise the Linux partitions that Raspbmc uses. There is a simple fix for this though — rerun the Windows installer and click “Restore SD card for formatting”. You will now be able to see the full size of your SD card as a “Removable Device” for formatting in Windows. On new versions of Windows, you will be automatically prompted to format the device upon clicking this button. Simply format the device and your SD card can be used for storing content again.

     


    0 0

    El Barómetro del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) correspondiente a Diciembre de 2014 (Estudio 3047) incluye varias preguntas relacionadas con los hábitos de lectura.

    Las preguntas son:

    • Pregunta 9: Me gustaría que me dijera, en qué medida le interesan los siguientes ámbitos de la cultura que voy a mencionarle (música, cine, lectura, teatro, artes plásticas, danza)
    • Pregunta 13 Vamos a hablar ahora de la lectura, ¿diría Ud. que en España la gente lee...? (mucho, bastante, poco, nada)
    • Pregunta 14 Y con respecto a hace diez años, ¿diría Ud. que la gente lee...? (mucho más, bastante más, más o menos igual, bastante menos, mucho menos)
    • Pregunta 15 ¿Ha oído hablar o sabe Ud. qué es el libro electrónico o e-book? (Sí 84,7%; No 15,2%)
    • Pregunta 15a (Sólo a quienes conocen la existencia del libro electrónico) ¿Ha leído parcial o totalmente un libro en versión digital? (En bastantes ocasiones 15,2%; alguna vez 18,4%; nunca 66,3%)
    • Pregunta 15b ¿Y cree que es muy probable, bastante, poco o nada probable que lo haga en un futuro? (muy probable 17,3%; bastante probable 28,2%; poco probable 22,0%; nada probable 24,6%)
    • Pregunta 16 ¿Cuál de las siguientes afirmaciones refleja mejor su opinión sobre el futuro próximo de los libros? (La mayor parte de los libros serán electrónicos y habrá muy pocos libros impresos en papel 33,2%; Los libros impresos en papel seguirán siendo los más leídos 16,5%; En el futuro ambos convivirán 42,0%)
    • Pregunta 17 ¿Y con qué frecuencia lee libros? (Tanto lectura de tiempo libre, como de trabajo o estudio; y en cualquier soporte; impreso en papel o en formato digital).(Todos o casi todos los días 29,3%; Una o dos veces por semana 16,1%; Alguna vez al mes 12,6%; Alguna vez al trimestre 7,0%; Casi nunca 19,8%; Nunca 15,2%)
    • Pregunta 17a (Sólo a quienes casi nunca o nunca leen libros) ¿Cuál es el motivo principal por el que Ud. no lee nunca o casi nunca libros? ¿Y hay algún otro motivo?
    • Pregunta 17b (Sólo a quienes leen libros) ¿Lee los libros principalmente en papel o en formato digital (libro electrónico, ordenador, tableta, etc.)? (En papel 79,7 %; En formato digital 11,1%)
    • Pregunta 17c ¿Cuál es el motivo principal por el que Ud. dedica algo o parte de su tiempo a leer libros? ¿Y hay algún otro motivo?
    • Pregunta 17d ¿En qué lugar lee Ud. con mayor frecuencia? ¿Y en segundo lugar?
    • Pregunta 17e De los géneros literarios que voy a leerle a continuación, ¿cuál le gusta más? ¿Y en segundo lugar? (Hay 18 opciones de respuesta, de los que tienen más respuestas la novela histórica (23,6% y la novela en general 17,9%)
    • Pregunta 17f ¿Cuántos libros ha leído Ud. aproximadamente en los últimos doce meses? (Ninguno 0,7; 1 libro 7,5; De 2 a 4 libros 42,1; De 5 a 8 libros 21,9; De 9 a 12 libros 9,5; 13 o más libros 14,1; No recuerda 3,7; N.C. 0,4; (N) (1.611)) [Media (libros) 8,69; Desviación típica 16,09]
    • Pregunta 17g A la hora de elegir qué libro va a leer, ¿cuál es el criterio que tiene más en cuenta? (Su propio criterio 58,4; La recomendación de familiares o amigos/as 27,1; La orientación de profesores/as y/o especialistas 4,0; La información de medios de comunicación (crítica, publicidad) 5,8; La recomendación de libreros/as 1,4; Recomendaciones u opiniones de Internet 2,2; Otro 0,5; N.S. 0,2)
    • Pregunta 17h ¿Y, elige los libros que va a leer, principalmente,...? (Por el/la autor/a 16,6; Por el género o el tema 64,3; Por el título 5,1; Por la cubierta o la edición 1,2; Por el resumen o comentarios en la contraportada 8,8; Por el precio 0,6; Porque están disponibles en la biblioteca 0,4; Ninguna de estas razones 2,3; N.S. 0,4; N.C. 0,2)
    • Pregunta 18 ¿Con qué frecuencia lee periódicos (incluidas las ediciones gratuitas y digitales)? (Todos o casi todos los días 41,1; Una o dos veces por semana 19,3; Alguna vez al mes 7,3; Alguna vez al trimestre 1,4; Casi nunca 15,4; Nunca 15,5)
    • Pregunta 18a ¿Lee los periódicos principalmente en papel o en formato digital (libro electrónico, ordenador, tableta, etc.)? (En papel 63,9; En formato digital 28,2; Los dos por igual 7,6)
    • Pregunta 19 ¿Y con qué frecuencia lee revistas (incluidas las ediciones gratuitas y digitales)?
    • Pregunta 19a ¿Lee las revistas principalmente en papel o en formato digital (libro electrónico, ordenador, tableta, etc.)?
    • Pregunta 20 ¿Recuerda si durante su infancia o adolescencia: a menudo, algunas veces, raramente o nunca...? (Sus padres le leían cuentos o libros; En el colegio o instituto sus profesores/as le obligaban a leer; Comentaba o hablaba de libros con sus amigos/as; En el colegio o instituto sus profesores/as le animaban a leer)
    • Pregunta 21 ¿Ha comprado Ud. algún libro en los últimos doce meses? (Tanto lectura de tiempo libre, como de trabajo o estudio; y en cualquier soporte: impreso en papel o en formato digital).(Sí 50,5; No 49,3)
    • Pregunta 21a Aproximadamente, ¿cuántos libros ha comprado en este tiempo? (Media (libros) 5,96; Desviación típica 12,06)
    • Pregunta 22 ¿Le han regalado algún libro en los últimos doce meses? (Tanto lectura de tiempo libre, como de trabajo o estudio; y en cualquier soporte: impreso en papel o en formato digital). (Sí 38,6; No 61,1)
    • Pregunta 23 ¿Ha regalado Ud. algún libro en los últimos doce meses? (Tanto lectura de tiempo libre, como de trabajo o estudio; y en cualquier soporte: impreso en papel o en formato digital). (Sí 41,8; No 57,4)
    • Pregunta 24 ¿Podría decirme, aproximadamente, cuántos libros impresos en papel tiene en su casa? (Menos de 5 5,5; Entre 5 y 20 16,8; Entre 20 y 50 21,3; Entre 50 y 100 19,9; Entre 100 y 200 14,7; Más de 200 15,6; Ninguno 1,2 N.S. 4,5)
    • Pregunta 25 ¿Y tiene Ud. libros digitales? (Sí 24,9; No 74,9)
    • Pregunta 25a (sólo a quienes tienen libros digitales) Aproximadamente, ¿cuántos libros digitales diría Ud. que tiene? (Menos de 5 24,0; Entre 5 y 20 24,5; Entre 20 y 50 17,8; Entre 50 y 100 9,4; Entre 100 y 200 6,3; Más de 200 14,4; N.S. 3,4)
    • Pregunta 26 ¿Podría decirme si en los últimos doce meses ha ido Ud. a alguna biblioteca? (Sí 28,6; No 70,2)
    • Pregunta 26a (sólo a quienes han ido a la biblioteca) ¿Podría especificarnos cuáles de los servicios que actualmente ofrecen las bibliotecas utilizó? (Respuesta múltiple)

    Las preguntas 27; 27 a y 27 b son sobre el uso de Internet y sigue la encuesta con otras temáticas.

    En relación a la lectura me ha parecido que no hay sorpresas salvo en libros leídos y libros comprados cuyas cifras me parecen abultadas, es decir, que creía que eran menores.


    0 0

    Es diputat pessemero Nel Martí s’ha posat molt nerviós. Acostumat a fer es pallasso al Parlament, avui amb una camiseta groga, demà amb una de verda; avui amb una pancarta i demà amb una quatribarrada; i acostumat a que li riguin ses gràcies, no pot suportar sa més mínima critica.

    És difícil justificar que ell, tan enemic de sa malèfica banca, fos membre des Consell de control de Sa Nostra des de dia 12 d’abril de 2007, quan jo no era membre des Consell insular de Menorca i per tant no vaig poder votar a favor des seu nomenament, tal i com ell assegura; fins dia 10 de març de 2011.

    Que han de pensar es seus votants quan veuen que ell, es seu pur i cast candidat, ha utilitzat ses portes giratòries, de forma que quan no ha estat en política activa, l’han col•locat a una caixa d’estalvis?

    Tampoc és cap falsedat que es seu espòs va ser director de moda del IDI, un lloc de feina ben remunerat, creat adhoc per col•locar-lo i cobrar així una bona paga. Sa prova és que ja no existeix aquest càrrec. I no és una crítica a sa seva família, és una crítica a un càrrec públic que va cobrar un bon sou públic i que per tant està subjecte a sa crítica, com sa resta de càrrecs polítics. Faltaria més. I el puc criticar perquè va ostentar un càrrec públic sense coneixements en sa matèria, ni sense cap qualificació.

    Ara bé, qualificar sa meva crítica de homofòbia, açò sí que és de psicoanàlisi. És molt típic de determinats homosexuals, pensar que quan se’ls critica es fa pes fet de ser homosexuals. En es meu cas, sa meva crítica és una crítica política i l’únic que pretenc és posar en evidència s’incoherència, en aquest cas, den Nel Martí, que predica una cosa i en fa una altra. En aquest cas, sa meva critica no és perquè sigui homosexual (no ho faria mai), sinó per nepotisme i per utilitzar ses portes giratòries tan criticades pel PSM.

    Lo que sí és cert és que esper que m’arribi una demanda den Nel Martí. Ja vam celebrar, sense acord, un acte conciliació, per un comentari que va ser publicat en es meu bloc, i estic a l’espera de sa demanda. En tot cas, dubt molt que tengui cap resultat, com totes ses demandes que des de s’esquerra més radical m’han posat.

    Per últim, i si se me permet, recoman a nen Nel Martí, que se calmi; que no es posi nerviós i que s’acostumi a rebre crítiques, que aprengui a encaixar-les i, en tot cas, si creu que ha d’anar a Tribunals, que hi vagi. Estaré encantat de defensar-me des seus atacs.

    0 0

    SORTIDES GEGANTS I CAPGROSSOS DE LA SALA I DRAC DE NA COCA

    Pregó de les festes de Sant Sebastià

    Dissabte, 10 de gener

    Plaça de Cort actuació a partir de les 19.30 hores.

    Sant Sebastià Petit

    Diumenge, 18 de gener

    Parc de Ses Estacions a partir de les 10.30 hores.

    Beneïdes de Sant Antoni Dissabte,

    17 de gener a partir de les 10. hores.

    Inauguració de sa Revetla de Sant Sebastià.

    Dilluns, 19 de gener a partir de les 19 hores a Cort fins a sa plaça Major encesa foguero a les 20 hores.

    Correfoc Drac de na Coca, Dissabte, 17 de gener, a partir de les 22 hores.


    0 0

    Demà dissabte  els ciutadans de Pollença tenim l'oportunitat de manifestar-nos i protestar bé aprop  contra la importació de fems  per cremar a Son Reus. A les 16:15 farem "cotxada" a la plaça del monument a Pollença i  les 17:00 hores us esperam a l'inici de la Platja d'Alcúdia.

    Cal mobilitzar-se, no us conformeu amb queixar-vos a la barra del bar, fer un twiter o donar-li al "me gusta" al facebook... L’alternativa existeix i hem de lluitar i acabar amb la relació de força que TIRME té sobre la política de gestió de residus a Mallorca que prioritza el negoci per damunt dels interessos general. 

     

     
    Informació treta de NO VOLEM SER EL FEMER D'EUROPA

     

    • La voluntat d’importar residus europeus respon única i exclusivament a garantir els guanys de TIRME – empresa propietat de Enel Green Power, Iberdrola, FCC i Urbaser -que té la concessió del servei públic de gestió de residus. Un cop més, primen els interessos privats per sobre dels interessos dels ciutadans.

    • Son Reus té capacitat per cremar 700.000 tones de residus i ara no arriba a 400.000 tones. Amb els nostres doblers es paguen la construcció d’aquestes infraestructures i el procés d’incineració dels residus,sent la tarifa més cara de tot l’estat. Perquè pagam unes instal·lacions tan sobredimensionades?

    • Ara, a més, TIRME amenaça en pujar la tarifa si no s’incrementa el núm. de tones cremades. A Mallorca, quan més reciclam o menys residus generam, TIRME més ens cobra per incinerar! Per augmentar els seus guanys TIRME veu necessari importar i incinerar residus europeus. La lògica de TIRME és un sensesentit ambiental i econòmic per a la societat.

    • Se sotmet així als ciutadans a greus impactes derivats de la importació, transport i incineració d’aquests residus. Amb això, a Mallorca, en comptes de veure el fems, els respiram:

    • emissions vinculades al transport dels residus: per mar i per carretera

    • despeses de construcció i manteniment d’infraestructures per a la logística del procés

    • emissions contaminants vinculades a la incineració: CO2, composts nitrogenats, dioxines i furans, generació de cendres i escòries, renou i impacte visual.

    • El Consell de Mallorca utilitza eufemismes propis del pervers negoci dels residus per confondre’ns: combustibles sòlids renovables, exportació de serveis ambientals, valorització energètica…TRADUÏT: ens duran fems d’Europa a cremar aquí, TIRME produirà energia que vendrà a Endesa (propietat de ENEL) i així engreixarà els seus comptes de beneficis.

    • Les cendres són un altre element de negoci. Les empreses constructores (FCC, perquè no?) elaboren materials de construcció utilitzats en obres públiques que tornam a pagar nosaltres. I què passa amb les escòries? el PP preveu també possibilitar la seva utilització per a “regenerar” espais ambientalment degradats…Cendres en obres públiques i pedreres plenes d’escòries, quina postal.

    • TIRME i Consell de Mallorca dediquen grans esforços i inversions a màrqueting verd, publicitat i propaganda de les seves activitats “sostenibles”. Diners per fonamentar un engany que ningú s’empassa.

       

      Per tot això i perquè NO ENS CONVERTIREM EN EL FEMER D’EUROPA, rebutjam aquesta proposta política irresponsable, irreverent i perniciosa.

    Descarrega de residus al Port de Alcudia.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 136 | 137 | (Page 138) | 139 | 140 | .... | 465 | newer