Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 132 | 133 | (Page 134) | 135 | 136 | .... | 465 | newer

    0 0

    [17/12] «El Trabajo» - Míting internacional al Price - «Pravda» - «Écoutez May Picqueray» - Kempf - Gohier - Meurant - Lentengre - Foyos - Barrett - Cauderay - Lamua - Agustí Gebellí - Cano - Perissino - Gambáu

    Anarcoefemèrides del 17 de desembre

    Esdeveniments

    Premsa anarquista

    - Surt El Trabajo: El 17 de desembre de 1899 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista El Trabajo. Publicación mensual obrera. Realitzat a la impremta de Manuel Álvarez, hi van col·laborar Francisco Domenech Vinajeras, P. Pinillos, Fermín Salvochea, Francisco Guerrero Moreno, José Sánchez Rosa, Amalia Cavia, Abayá, Grave, Soldedad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Merlino i Prat, entre d'altres. Només en sortiren vuit números, l'últim el 15 de juliol de 1900.

    ***

    Gran Price de Barcelona

    - Míting internacional al Price: El 17 de desembre de 1936 al saló Gran Price de Barcelona (Catalunya) se celebra un míting internacional organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en col·laboració amb la Secció Francesa de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT), al qual assistí nombrós públic. Presidiren l'acte Fernand Fortin, de la Secció Francesa de l'AIT, i Joaquim Cortès, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En foren oradors Paul Lapeyre, en representació de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (Secció Francesa de l'AIT); Bernat Pou i Gaston Leval, pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT; F. Lorenzo Justi, de la Secció Italiana; Pierre Besnard, secretari de l'AIT; i Lesiege, delegat de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. El míting es concentrà en les dues notícies internacionals de l'actualitat d'aleshores: la creació d'un«Comitè de No Intervenció» en la guerra d'Espanya i la proposició d'un armistici amb els feixistes aixecats. Per a la CNT el«Comitè de No Intervenció» podia reunir-se i prendre els acords que volgués, però els treballadors no s'enganyarien i continuarien la guerra a mort contra el feixisme fins el triomf definitiu de la Revolució Social. I sobre la proposició de concertar un armistici, la CNT declarà que mai no n'acceptaria cap [«Estem disposats a morir, estem disposats a destrossar Espanya abans que acceptar un armistici.»]. Finalment es recalcà que el triomf de la revolució no només estava als fronts de batalla, sinó també als tallers, a les fàbriques i als camps, i que calia demostrar la capacitat constructiva de la Revolució Llibertària.

    ***

    Anatoli Skurikhin: "Pagesos russos llegint 'Pravda'" (anys 30)

    - Pravda anuncia purgues: El 17 de desembre de 1936 a Moscou (Rússia) el diari soviètic Pravda anuncia sense cap contemplació que els seus agents comunistes han començat a Catalunya la«neteja» de trotskistes i d'anarcosindicalistes, i que s'aplicaran amb la mateixa energia que a la Unió Soviètica...

    ***

    "Écoutez May Picqueray" (1983)

    - Estrena d'Écoutez May Picqueray: El 17 de desembre de 1983 es realitza a l'Studio St. Severin de París (França) la primera projecció de la pel·lícula produïda i dirigida per Bernard Baissat Écoutez May Picqueray, film documental biogràfic sobre la destacada militant i propagandista anarquista May Picqueray (1898-1983). Hi van participar nombrosos companys i amics de la protagonista, com ara Léo Campion, P. M. Cardona, J. J. Combaut, Nicolas Faucier, Sylvain Garrel, Daniel Guerin, Denis Langlois, Franck Neveu i Rita Tabai. Nombroses seqüències del documental estan enregistrades a la seu del periòdic Le Réfractaire, que fundà i dirigí la militant anarquista, i al seu domicili. Les cançons d'aquest film, que guanyà el Premi Qualitat del Centre Nacional de la Cinematografia francès, estan interpretades per la filla de May Picqueray, Sonia Malkine. El muntatge s'acabà poc després de la seva mort.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Christian Kempf (ca. 1894)

    - Christian Kempf: El 17 de desembre de 1861 neix a Belsenberg (Württemberg, Confederació Germànica) l'ebenista anarquista Christian Kempf, conegut sota diversos pseudònims (Markus Allweier, Markus,Allweier, H. Lang, Ferdinand Häuzi,Jacob Gall, Weber, etc.). Emigrà a Suïssa i s'instal·là a Binningen (Arlesheim, Basilea-Camp, Suïssa). Detingut, va ser tancat a la presó de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa) i l'octubre de 1889 va ser expulsat, amb altres dos anarquistes alemanys (Willibald Schmid i Auguste-Frédéric Püschel), acusat de «propaganda anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de 1889, en un gran nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.) l'anomenat Manifest dels anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista Albert Nicolet (Metternich), de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups anarquistes, a més de distribuir premsa anarquista (Freiheit,Le Réveil, etc.). A començaments dels anys 1890 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Urbain Gohier (1912)

    - Urbain Gohier: El 17 de desembre de 1862 neix a Versalles (Illa de França, França) l'advocat, periodista, escriptor, propagandista antimilitarista i, després, antisemita i profeixista Urbain Degoulet-Gohier, més conegut com Urbain Gohier o sota el pseudònim d'Isaac Blümchen. De jove quedà orfe i adoptà el llinatge del seu pare adoptiu (Gohier). Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Stanislas de París, va d'estudiar Lletres i Dret. Decidí fer-se periodista i en 1884 esdevingué redactor parlamentari del periòdic Le Soleil. En 1897, amb la fundació del periòdic socialista L'Aurore, passà a ser un dels seus principals redactors. Pamfletista de mena, fou un antimilitarista convençut i defensor a ultrança del capità Alfred Dreyfus, encara que sempre es caracteritzà per unes posicions polítiques força ambigües (dreyfusard, antisemita, racista, antimilitarista, socialista, llibertari, neomaltusià, etc.) --ell es definia com «monarquico-sindicalista». En 1898 publicà el pamflet antimilitarista L'Armée contre la nation, pel qual va ser processat, encara que fou absolt; l'any següent publicà La Congrégation et les prétoriens. A finals de segle entrà a formar part del moviment neomaltusià, fent costat Paul Robin, André Girard, Clovis Hugues, Albert Lantoine, A. Daudé-Bancel, Laurent Tailhade et Georges Yvetot. En 1900 sortí el seu pamblet Aux femmes, par le Groupe de propaganda communiste-anarchiste i l'any següent Aux travailleurs conscients. En 1902 publicà en pamflet antimilitarista À bas la caserne! El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, com a membre de la llibertària Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a un any de presó i a 100 francs de multa; tancat a la presó parisenca de la Santé, a finals d'any publicà el seu al·legat de defensa sota el títol L'antimilitarisme et la paix. Va ser director en cap de diversos periòdics, com ara Le Droit du Peuple (1902), Le Vieux Cordelier (1903) i de l'anarquista Le Cri de Paris (1904). En 1908 batejà Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, amb el sobrenom de Le Tigre per la seva repressió contra el moviment obrer, malnom pel qual serà conegut per a la posteritat. Entre 1916 i 1924 fou director del periòdic antisemita La Vieille France. Col·laborà en L'Ennemi du Peuple (1903-1904) i Le Libertaire. Fou un dels primers editors de l'edició francesa d'Els protocols dels savis de Sió (1926). Pels seus articles, hagué de batre's en diferents ocasions en duels a pistola. De mica en mica va anar decantant-se cap a l'antisemitisme, el monarquisme i el patrioterisme, posicions que es van fer dominants durant la II Guerra Mundial, quan va fer costat el govern de Vichy i col·laborà en el periòdic antisemita i profeixista Le Pilori. En 1944, amb l'Alliberament, va ser detingut, jutjat i condemnat per col·laboracionista. Urbain Gohier va morir, oblidat de tothom, el 29 de juny de 1951 a Saint-Satur (Centre, França).

    ***

    Cartell de la CGT-SR

    - Hoche Meurant: El 17 de desembre de 1883 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Hoche Arthur Meurant. Autodidacte des de jove, va descobrir l'anarquisme llegint Kropotkin. Antimilitarista arran del servei militar en 1903, va rebutjar obeir ordres i va ser condemnat a tres anys de presó i enviat a un presidi militar a Algèria. Per revoltar-se, va ser condemnat a mort el 5 d'abril de 1906 per un Consell de guerra, però li van commutar la pena per 10 anys de presidi; va intentar evadir-se abans de ser indultat en 1910. Com a minaire va militar sindicalment en la Confederació General del Treball Unitària, però va ser exclòs pels comunistes i es va afiliar a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de Pierre Besnard i va col·laborar en Terre Libre i en Le Combat Syndicaliste fins al 1939. Propagandista anarquista, va promoure diversos grups de la Regió Nord, com ara«L'Entraide» (El Suport Mutu) de Croix. En 1921 va ser novament condemnat a uns mesos de presó per repartir pamflets antimilitaristes. Després va participar a tots els congressos anarquistes francesos, així com en la premsa llibertària (Le Libertaire), essent el responsable del departament del Nord del periòdic Germinal(1919-1933) i de Le Combat (1923-1924). En 1927 va ser membre del Comitè de Defensa Social del Nord-Pas-de-Calais. Es va lliurar a l'Espanya revolucionària en 1937, ajudant en el tràfic d'armes a la frontera francobelga, i després va organitzar Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), així com l'acollida dels refugiats espanyols. Va prendre part en la resistència i restarà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort, el 13 d'abril de 1950 a Croix (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre les seves obres podem destacar Bas les armes!... (1931) i Paradoxe (1934).

    ***

    Pierre Lentengre

    - Pierre Lentengre:El 17 de desembre de 1890 neix a París (França) el militant llibertari Célestin Pierre Lentengre, també anomenat Pierre Lentente. A començaments dels anys vint fundà un grup anarquista al barri parisenc de Buttes-Chaumont, on vivia, i començà a col·laborar en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 participà en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) que tingué lloc a Levallois. A finals de maig de 1923 va ser condemnat a sis mesos de presó per un article aparegut en Le Libertaire en defensa de l'anarquista Germaine Berton, que havia assassinat el 22 de gener d'aquell any l'ultradretà Marius Plateau, i va romandre empresonat fins al setembre. Després fou nomenat membre del consell d'administració de Le Libertaire i a partir de l'11 de desembre de 1923 reemplaçarà Georges Vidal en l'administració, càrrec que exercirà fins al 14 de desembre de 1924, quan fou reemplaçat per Henri Delecourt. També en aquesta època fou administrador de La Revue Anarquiste, de Sébastien Faure. Arran del Congrés de la UA tingut a Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, fou elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la UA, càrrec que abandonà després del Congrés d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926. En aquests anys fou arxiver de l'oficina de la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms, els secretaris de la qual foren Lucien Huart i Pierre Besnard. En 1927 segueix Sébastien Faure en una gira de conferències. Arran de l'escissió esdevinguda a finals de 1927 en el si de la Unió Anarquista Comunista (UAC) entre partidaris de la «Plataforma d'Arshinov» i els que s'oposaren, encapçalats per Sébastien Faure, prendrà part per aquests últims i assumirà provisionalment la secretaria de la nova organització, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) fins al febrer de 1928, quan fou reemplaçat per Darsouze. Com a secretari del «Grup Fernand Pelloutier» de l'AFA del XX Districte parisenc, fou redactor administrador del seu primeròrgan d'expressió, Le Trait d'Union Libertaire, i dels sis primers números de La Voix Libertaire, que serà el successor del primer fins que l'administració fou transferida a Llemotges a finals de 1928. En 1929 fou membre, amb G. Rolland, G. Grégoire, M. Thereau i M. Langlois, del grup«La Colonie Enfantine Libertaire», que durant els dos mesos d'estiu recollien al domicili campestre de Jeanne Morand cinc infants d'obrers. També col·laborà durant els anys trenta en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure i en Le Libertaire. Durant el Congrés de París, entre el 19 i el 21 d'abril de 1930, signà el«Manifest dels anarquistes comunistes» favorable a una unió general dels anarquistes i fou elegit membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). De tota manera, sempre fou membre de l'AFA i en 1933 en fou el secretari. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 assistí, com a delegat del Sindicat dels Metalls de la regió parisenca, al IV Congrés de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), on fou elegit per a la comissió administrativa com a administrador de Le Combat Syndicaliste. El 30 de juliol de 1936 fou un dels oradors, amb Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure, del gran míting organitzat a la Mutualité de París per la CGTSR en solidaritat i en commemoració dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zensl, empresonada a l'URSS; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, mort a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Arran d'un míting de suport a la Revolució espanyola tingut a la Mutualité l'1 d'octubre de 1936 insistí en la manca d'armament i denuncià la neutralitat adoptada per les democràcies. Després de la guerra distribuirà els fascicles de l'Encyclopédie Anarchiste i serà un dels fundadors en 1948 de l'associació«Les Amis de Sébastien Faure», de la qual serà secretari amb Justin Olive; també fou el responsable de les edicions d'aquesta associació fins al 1955 i edità dues obres de Faure: Mon communisme: le bonheur universel i Propos subversifs. Després participarà en «La Ruche Culturelle», nou nom de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure» pres en 1958. A partir de la tardor de 1952 fou membre del«Centre de Recherques Philosociales», que cada setmana organitzava debats a la sala de les Sociétés Savantes de París. En 1957 publicà amb Aristide Lapeyre el llibre Le fin douloureuse de Sébastien Faure.  Pierre Lentengre va morir el 20 de març de 1982 a Draguinhan (Provença, Occitània).

    ***

    Francisco Foyos Díaz en l'exili

    - Francisco Foyos Díaz: El 17 de desembre –algunes fonts citen setembre– de 1905  neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Francisco Foyos Díaz –el seu primer llinatge també citat Foyo i el segon com Trias–, conegut com Pachin o Patxin. De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat i per aquest motiu conegué la presó. El 3 de maig de 1923 va ser detingut a Bilbao, juntament amb altres companys, acusat d'impedir a trets la detenció del company Justo Gómez (Galleguín). Durant els anys republicans, fou president del Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa (Aragó, Espanya). Durant els fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser membre del Comitè Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Antonio Ejarque, Cipriano Mera i Ramón Andrés, entre d'altres, i fou detingut dos dies després quan es dirigia a Madrid. El 2 d'agost de 1935 va ser tancat governativament a la presó provincial de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya), on coincidí amb Isabelo Romero, Alejandro Miguel i Miguel Chueca Cuartero. El març de 1936, amb Miguel Abós Serena i altres, participà en una reunió amb la patronal i la classe política saragossanes per a solucionar el problema de la desocupació. El juliol de 1936 participà activament en el combats contra el cop d'Estat feixista i durant la guerra lluità als fronts. L'octubre de 1936 va ser nomenat delegat general d'Ordre Públic del Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA) i membre del Comitè Regional d'Aragó i del Comitè Nacional de la CNT. El gener de 1937 va ser nomenat membre de la Junta de Seguretat d'Aragó amb seu a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El novembre de 1937 estava pres a Casp pels comunistes després de la destrucció de les col·lectivitats aragoneses per Enrique Líster Forján. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració francesos. Detingut per la policia feixista del Govern de Vichy, el 12 d'agost de 1942 va ser reclòs al Sector B del camp de concentració de Vernet. El 27 de maig de 1944, amb altres companys, formà part d'un comboi amb destinació Alemanya, però el mateix dia aconseguí fugir del tren. No obstant això, fou detingut per la policia nazi i traslladat a la presó de Feldkirch (Vorarlberg,Àustria), d'on fou alliberat pels aliats en 1945. En 1947 era secretari de Propaganda del Subcomitè Nacional de la CNT a França. El 23 de gener de 1948 signà un document a favor del Partit Llibertari (PL). Fou membre de l'Amicale des Anciens Internés Politiques et Résistants du Camp de Concentration du Vernet d'Ariège. Francisco Foyos Díaz va morir el 21 d'octubre de 1977 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després en aquesta ciutat.

    Francisco Foyos Díaz (1905-1977)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Rafael Barret a Montevideo a punt de partir cap a França (6 de setembre de 1910)

    - Rafael Barrett: El 17 de desembre de 1910 mor a Arcachon (Aquitània, Occitània) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista Rafael Ángel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Havia nascut el 7 de gener de 1876 a Torrelavega (Cantàbria, Espanya). Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del CarmentÁlvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a«vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un«Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica --Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria-- i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español, Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón, Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquestaèpoca quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera,Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anysés donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de«tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia,El Espíritu Nuevo,Apolo, Natura, El Despertar i ¡Libertad!¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al«Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat --actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase:«Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.».

    ***

    André Cauderay (1935) [militants-anarchistes.info]

    - André Cauderay: El 17 de desembre de 1936 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista André Cauderay –sovint el seu llinatge es citat d'altres maneres (Cauderai,Canderay, etc.). Havia nascut en 1914 a París (França) i descendia d'una família originària d'Allaman (Vaud, Suïssa). Estudià medicina a París i, arran del cop feixista de juliol de 1936 a Espanya, l'octubre marxà cap a la Península i es presentà voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Destinat a la Bateria d'Artilleria «Michele Schirru», comandada per Libero Battistelli, va ser ferit el novembre a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). André Cauderay va morir a resultes de les ferides el 17 de desembre de 1936 en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya) on havia estat traslladat.

    ***

    Salvador Cano Carrillo

    - Salvador Cano Carrillo: El 17 de desembre de 1991 mor a Montgailhard (La Guiena, Occitània) el pedagog racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Cano Carrillo. Havia nascut el 6 d'abril de 1900 a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya). Fill d'una família humil i nombrosa, ben aviat es traslladà a València, on a finals de 1919 s'acostà al moviment llibertari. Exercí de professor racionalista a la zona de València. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué una temporada al nord d'Àfrica. Des de Melilla (1927) i des d'Orà (1930) envià col·laboracions a La Revista Blanca. El 29 d'abril de 1932 fou detingut a Melilla, juntament amb altres companys (Valeriano Riobo de la Torre, Luis Navarro Paya, César de la Fuenete de Juan, Manuel Peña Lora, Juan Ruiz Calderón i Manuel Gramela), acusat de coaccionar esquirols durant la vaga general. A València aconseguí gran prestigi com a periodista, fent de corresponsal dels periòdics CNT i Solidaridad Obrera, de redactor per a Fragua Social i per a La Revista Blanca, i dirigint Nosotros, dedicant molts dels seus articles a la temàtica pedagògica i cultural. Durant els anys trenta fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1935 s'adherí al grup «Ariel» de Mislata integrat en aquesta organització. En aquests anys publicà dues obretes en la col·lecció«La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca: Amor sin trabas (1934) i La cosecha, sus encantos y sus dolores (1935). En 1936 col·laborà en UGT-CNT, de València. Entre 1937 i 1938 fou secretari del Comitè Regional de Llevant de la FAI. En aquestaèpoca col·laborà en l'Ateneu de Mislata, alhora que feia de mestre d'escola. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1937 representà la FAI de Llevant en el Ple de la FAI de València i fou un dels grans defensors en mítings de la nova estructura acordada, que feia de l'organització específica gairebé un partit polític. En 1937 prologà l'edició de la conferència de Tomás Cano Ruiz La FAI y los momentos actuales. El maig i el desembre de 1937 va fer conferències a València. En 1938 va escriure l'obra de teatre Paz en la tempestad, que va restar inèdita. El 20 de novembre de 1938 participà, amb Pura Pérez Benavent i José María Jover, en l'homenatge a Buenaventura Durruti que es va fer a Xàtiva. Amb el triomf feixista caigué pres al port d'Alacant quan intentava fugir i fou tancat al fortí de Santa Bàrbara. Aquest mateix any va ser tancat a la Presó Model de Mislata, on restà empresonat durant set anys. Quan fou alliberat restà a València, on es guanyà la vida com a representant. Va col·laborar en la premsa llibertària de l'exili i trobem textos seus en Anarkía,Cenit, Ideas-Orto, Ruta, etc. En 1974 col·laborà en l'enquesta «Pasado, presente y futuro del movimiento libertario español» publicada en Cuadernos de Ruedo Ibérico. El febrer de 1976 publicà una biografia del seu amic Valeriano Orobón Fernández en el número 26 (monogràfic) de la revista Ruta. En 1978 participà en el llibre col·lectiu, editat per Isidro Guardia Abella, Conversaciones sobre el movimiento obrero (Entrevistas con militantes de la CNT). Durant una estada a València de sos fills, Salvador Cano Carrillo patí una caiguda, portat a un hospital no se li va diagnosticar res d'important. Marxà a Montgailhard (La Guiena, Occitània) amb sos fills, però caigué paralitzat i va morir 15 dies després, el 17 de desembre de 1991; fou enterrat a Montgailhard, al costa de la seva companya Francisca Gómez Aguirre.

    ***

    Josefina Lamua Broto

    - Josefina Lamua Broto: El 17 de desembre de 1941 es afusellada per les tropes franquistes a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Josefina Lamua Broto. Havia nascut cap al 1918 a Boltaña (Osca, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil espanyola actuà a la zona de Barbastre amb son company milicià.

    ***

    Ventura Agustí

    - Bonaventura Agustí Gebellí: El 17 de desembre de 1972 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Bonaventura Agustí Gebellí, conegut com Ventura Agustí. Havia nascut el 14 d'octubre de 1898 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Picapedrer de professió, s'establí a Reus (Baix Camp, Catalunya) amb el seu cunyat buscant feina. De notable cultura, exercí diversos càrrecs orgànics en el Sindicat Únic de Paletes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Reus. Per les seves activitats patí diferents escorcolls policíacs. Durant la guerra civil ocupà càrrecs municipals en nom de la CNT, com ara el de regidor de Cultura de Reus, des d'on intentà crear una escola de Belles Arts que havia de dirigir l'escultor imatger reusenc Pau Figueres, i de Serveis Públics. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i s'establí a Tolosa de Llenguadoc on milità en la CNT de l'Exili, malgrat els seus problemes de vista.

    ***

    Els milicians Corrado Perissino (a l'esquerra) amb son germà Aldo (ca. 1936)

    - Corrado Perissino: El 17 de desembre de 1981 se suïcida a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista i antimilitarista Corrado Perissino, també conegut com Laurent Lacourt. Havia nascut l'11 de desembre de 1914 a Venècia (Vèneto, Itàlia). Juntament amb sos quatre germans i sa germana, començà a militar molt jove en el moviment llibertari venecià --ell era el menor dels germans. En 1930 obtingué el passaport i emigrà a França, on retrobà son pare i sos germans, que ja estaven instal·lats a la regió parisenca. A Nanterre treballà com a pintor en la construcció i freqüentà els cercles llibertaris d'exiliats italians. Segons la policia, en 1935 estava a París amb son germà Aldo. L'agost de 1936, amb aquest, marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola. S'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Després de la mort en acció de guerra de son germà Aldo el 7 d'abril de 1937, abandonà la Columna i marxà a Barcelona (Catalunya). El maig de 1937, amb altres companys --Umberto Marzocchi, Emanuele Granata (Manuel Sans) i l'argentí Verde--, participà en els combats contra les forces reaccionàries estalinistes a la seu del Comitè de Defensa situat a la plaça d'Espanya de Barcelona. A finals de 1937 abandonà la Península i retrobà son pare a Montreuil-sous-Bois. El juny de 1938, després d'haver refusat signar una declaració de lleialtat a l'Estat francès obligant-lo a fer el servei militar, va ser expulsat i marxà a Brussel·les (Bèlgica) on fou albergat per un company italià. El maig de 1940 va ser detingut per la policia amb un passaport francès fals a nom de Laurent Lacourt --nascut el 10 de desembre de 1906 a Tolosa de Llenguadoc--; expulsat cap a França, va ser lliurat a les autoritats militars. Acusat de ser un espia italià, va ser condemnat a mor, però aconseguí fugir a Abeville. Després de passar per Rouen i Caen, l'estiu de 1940 va ser detingut per les tropes alemanyes i enviat a Brussel·les per ser extradit a Itàlia. Va ser internat a l'illa de Ventotene com a «anarquista excombatent de les milícies roges» i el 25 de juliol de 1940 al camp de concentració de Renicci a Anghiari, on romangué fins el 14 de setembre de 1943, quan el camp va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa família a Brussel·les, on visqué com a pintor en la construcció i comerciant, i reprengué les seves activitats llibertàries en el Grup Anarquista de Llengua Italiana (GALI). També milità en l'antimilitarisme formant part dels grups Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i«Pensée et Action». El 25 de setembre de 1958 participà, amb altres companys (Parmentier, Joseph De Smet, Marzocchi, Pietro Montaressi, Hem Day i Pierre López), en una reunió del grup «Pensée et Action» per avaluar les decisions adoptades en el II Congrés Internacional Anarquista celebrat entre el 25 de juliol i l'1 d'agost d'aquell any a Londres (Anglaterra). El 15 d'agost de 1960 representà l'IRG en la reunió de coordinació de diferents grups pacifistes (Cercle Le Boétie, SIA, Pensée et Action, Pax Christi, Pèlerins d'Emmaüs, MIR, etc.) que es realitzà a Brussel·les amb la finalitat de coordinar accions comunes per a les campanyes periòdiques pacifistes.

    Corrado Perissino (1914-1981)

    Aldo Perissino

    ***

    Antonio Gambáu Gil

    - Antonio Gambáu Gil: El 17 de desembre de 2002 mor a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gambáu Gil. Havia nascut el 30 de juliol de 1920 a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Un cop acabat el batxillerat, entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i fou un dels seus fundadors a Casp. Encara que menor d'edat, quan esclatà la guerra civil enrolà en la Columna Ortiz, però va ser retirat del front per aquesta causa i s'integrà en la col·lectivitat agrària del seu poble. Després de la dissolució manu militari del Consell Regional de Defensa d'Aragó (Consell d'Aragó) l'11 d'agost de 1937 per les tropes estalinistes d'Enrique Líster, fugí provisionalment de Casp, però el març de 1938, arran de l'avanç feixista, marxà definitivament i s'allistà en el Batalló d'Agustín Remiro Manero, grup guerriller especialitzat en accions arriscades darrera les línies franquistes, on romangué fins el final de la guerra actuant especialment a Catalunya. Quan la victòria feixista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou internats als camps de concentració d'Argelers, Vernet i Setfonts. Després treballà de llenyataire i de pagès als Pirineus i, després de fugir d'una base de submarins alemanya a Bordeus on havia estat destinat, lluità en la Resistència contra els nazis. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i en 1977 fou un dels refundadors de la CNT a Casp, juntament amb Fernando Gamundi Oliveros, Agustín Camón, Lorén i Joaquín Cirac García. Assidu a plens i congressos, col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Apoyo Mutuo, Cenit,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Pòstumament, en 2007, el Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón li va publicar el seu llibre testimonial Consejo de Defensa y movimiento colectivista de Aragón (1936-1939).

    Escriu-nos

    Actualització: 17-12-14


    0 0

    Ya Gaspar Bennázar en su Plan general de la reforma de Palma, de 1916, proponía enlazar la ciudad con El Terreno. Este proyecto tardó muchos años en realizarse, En 1906 los terrenos de Son Armadams fueron parcelados por Fernando Truyols Dameto. El Archiduque describe esta zona como un almendral con una torre, la llamada de l'Almirall o Almirante o de Son Armadams. En 1910 se crea el Hotel Victoria y en 1923 el Mediterráneo. Es en los años treinta cuando comienza a ser considerada como zona residencial impulsada por Luis Fábregues Gelabert y, posteriormente, por Juan March Ordinas. En 1935 se construye la iglesia de Santa Teresita del Niño Jesús sobre terrenos donados por Eleonor Servera de March y en los años cincuenta se crean los primeros hoteles no costeros, de donde sale una de las grandes potencias del turismo mallorquín: Gabriel Escarrer.

    Miguel Vidal (web) tiene en su Bibliografía toda una serie de entrevistas entre las que se encuentran "Admirados mallorquines". Uno de los admirados mallorquines es Gabriel Escarrer

    También son excepción los que de la nada amasan una fortuna:

    --A los veintiún años tomé la decisión de dar un paso adelante en la vida intentando valerme por mi mismo. Llevaba algún tiempo trabajando para Wagons Lits Cook, del que era responsable en Palma del departamento de extranjeros y de hacer reservas en los hoteles. Creí que con aquél trabajo el tener un hotel propio me posibilitaría poder llenarlo sin dificultad. Así fue como puse mi primer hotel en Son Armadams, el hotel Altair, luego un segundo, la Residencia Marbella, y un tercero que sería el del despegue definitivo, el Hotel El Paso, en el que yo era el director, el comercial y hasta el pinche.

    Desde entonces Gabriel Escarrer se ha ido labrando el prestigio como gran artífice de la actual industria hotelera española, el número uno. Durante años en el Ministerio de Asuntos Exteriores se ha bromeado con la cadena de hoteles Sol Meliá, de la que se decía que era nuestra mejor representación en el exterior porque sus hoteles estaban en países en los que ni tan siquiera había representación diplomática.

    El Altair, su primer hotel

    El Hotel El Paso fue para nuestro personaje el primer y más sólido paso de la vida empresarial de lo que es hoy Sol Meliá, sociedad gestora de más de 245 hoteles en 25 países, y de otra de sus sociedades, Inmotel, sociedad inmobiliaria y propietaria de otros 64 hoteles. Gabriel Escarrer al emprender en 1956 la explotación de un pequeño hotel de 60 plazas en Palma de Mallorca, el Hotel Altair, estaba lejos de pensar que con el tiempo llegaría a ser uno de los empresarios más fuertes del sector.

    --Yo siempre he tenido vocación de empresario. No pude estudiar ninguna carrera, pero a los veinticuatro años, un día antes de casarme con Ana María Jaume Vanrell, y la boda fue el 12 de noviembre de 1959, firmé la compra de mi cuarto hotel y fue entonces cuando decidí dedicar más tiempo a mi formación profesional, consciente de que si uno quiere destacar en su medio no queda más remedio que estar preparado.

    La entrevista que realiza Miguel Vidal a Gabriel Escarrer ofrece una visión de la historia del turismo hotelero en Mallorca. la acumulación de hoteles en los años sesenta, la capitalización para acceder a otras zonas turísticas como Las Canarias o la Costa del Sol. La expansión hacia el Caribe y el Sudeste asiático ante la crisis de los setenta La adquisición de cadenas hoteleras importantes como la Meliá (22 hoteles) en 1987.

    "Actualmente da empleo a más de 21.000 personas en los más de 245 hoteles repartidos en 25 países , los cuales alojan a cerca de 18 millones de clientes al año", indica Miguel Vidal y al final de la entrevista nombra todos los hoteles de Sol Meliá, cadena de Gabriel Escarrer de la que en Mallorca están Hotel Antillas (Magalluf); Hotel Barbados (Magalluf); Hotel Bellver (Palma); Hotel Cala D’Or (Cala d’ or); Hotel de Mar (Illetas); Hotel Guadalupe (Magalluf); Hotel Mastines (Calas de Mallorca); Hotel Mirlos (Palma Nova); Hotel Palas Atenea (Palma); Hotel Tordos (Palma Nova) y Hotel Victoria (Palma)


    0 0

    Com vam comentar ahir després de la sentència en referència a Villa Cortina cal analitzar les implicacions econòmiques de la sentència abans de fer la compra del Cinema Capitol.   Als enllaços podeu consultar els informes municipal sobre el mateix.
     
     
    Aquesta és la nota de premsa que va l'Ajuntament: 

     L’adquisició de l’immoble costarà 850.000 euros. Actualment, la propietat és de la família Salas Pons, hereus de Rafel Salas Llompart pollencí i pioner a la indústria cinematogràfica a les Illes Balears.

    L’antic cinema té al voltant de 460 butaques distribuïdes 260 en platea i 200 en amfiteatre, amb una superfície útil d’uns 230 metres quadrats. Aquesta capacitat es pot modificar amb la configuració de les butaques més o menys denses, això dóna l’oportunitat de gaudir d’una sala complementària a la del pati del claustre de Sant Domingo.

    L’objectiu és transformar l’antic cinema en un nou equipament cultural de gestió pública en el centre neuràlgic del poble per donar sortida a l’important nombre d’activitats culturals des de teatre, cinema, música que tenen lloc a Pollença. Actualment, l’ajuntament té una manca d’espais coberts per desenvolupar aquest tipus d’activitats.

    La Plaça Major és el cor del centre històric de Pollença, on s’articulen els usos col·lectius més significatius. La Parròquia, Colonya Caixa d’Estalvis de Pollença i el Club Pollença són els espais d’ús no residencial que donen característiques de centralitat a la plaça. A aquests immobles, s’hi sumarà l’antic edifici de la peixateria una vegada reformat.

    Breu història del cinema a Pollença

    L’any 1944, Guillem Cifre Seguí Casset va començar a construir el cinema Capítol i va començar a emetre pel·lícules fins l’any 1947. Aquest anys, Rafel Salas Vilanova Sergent va adquirir el Capítol. A partir d’aquesta data va començar a crear una autèntica xarxa de cinemes arreu de l’Illa convertint-se en l’empresari més fort del sector de la distribució de les balears.

    Rafel Sales ja havia obert un cinema al carrer Alcúdia, a Pollença, l’any 1927: El Saló Modern, el qual s’ha considerar el primer local obert explícitament com a cinema i no com a teatre. La seva capacitat era de 500 persones, molt superior a la resta de sales existents.

    El cine Capítol es va tancar a començament de segle, amb projecte quasi bé ininterrompudes des dels seus inicis.

    Informació a TV URXELLA sobre al vot favorable d'Alternativa per Pollença en relació a les propostes de compres de diversos immobles de Pollença en el passat Ple extraordinari de desembre.

     

     


    0 0

    ABAD PUENTE, Jesús. Implicaciones de la integración de los sistemas de gestión de calidad, medio ambiente y seguridad y salud laboral basados en estándares internacionales [online] Tesis doctoral. Directores Pedro M. Rodríguez Mondelo y Jaume Guixà i Mora. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya, Departamento de Organización de Empresas, 2011. 241 p. [Consulta 16.10.2014] ISBN 9788469514726. <http://goo.gl/AKwzVn

    Si bien es cierto que el éxito de una empresa depende de que se puedan asegurar buenos resultados económicos, a la preocupación por éstos debe sumarse también la preocupación por la consecución de aquellos otros resultados que permiten satisfacer las expectativas de los llamados grupos de interés o “stakeholders” que interactúan con ella. Nos referimos a los clientes, las comunidades local y global, los trabajadores, los accionistas, las administraciones, etc. Cada uno de estos colectivos espera algo de la empresa -esta premisa es extensible a las organizaciones en general- (los clientes productos y servicios de calidad a buen precio, las comunidades local y global respeto por el medio ambiente, los trabajadores un entorno de trabajo seguro, los accionistas transparencia en las cuentas, las administraciones el cumplimiento del cuerpo normativo que desarrollan, etc.) y su plena satisfacción se torna esencial al menos para su supervivencia. Entramos entonces en el camino de lo que se viene conociendo como “excelencia empresarial”. Una de las herramientas que las organizaciones han utilizado para ello han sido los estándares de sistemas de gestión. Considerados como especificaciones de las mejores prácticas de gestión (Hall, 1998), éstos nacen con la intención de proponer modelos de gestión que ayuden a las organizaciones a procurar la satisfacción de las expectativas de sus diferentes grupos de interés. Así surgen por ejemplo las familias ISO 9000 (Gestión de la Calidad), ISO 14000 (Gestión del Medio Ambiente) u OHSAS 18001 (Gestión de la Seguridad y Salud Laboral2), con una clara orientación hacia los clientes, las comunidades tanto local como global y los trabajadores respectivamente." [p. 3]
    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.
     

    0 0

    La poesia, i crec que tota obra d’art, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció “Gabriel Ferrater” em vénen a la memòria a l’hora de presentar el llibre al lector. (Miquel López Crespí)


    La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica el poemari Presagis (I)


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    La poesia, i crec que tota obra d’art, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció “Gabriel Ferrater” em vénen a la memòria a l’hora de presentar el llibre al lector. Fa uns anys, concretament l’any 2003, la Universitat Autònoma de Barcelona ja m’havia publicat Temps moderns – Homenatge al cinema, llibre que acabava de guanyar el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002, guardó que atorgava l’UAB. Entre aquell premi i la publicació de Presagis han passat més de set anys. Potser seria el moment de provar d’analitzar d’on venim poèticament, quines influències literàries, polítiques, personals han influït en la nostra obra, quins són els poemaris que hem publicat d’ençà l’inici del nostre conreu de la poesia, què preteníem, en definitiva, amb la redacció del poemari que comentam.

    Anem a pams.

    D’ençà finals dels anys seixanta he escrit vint-i-tres poemaris. El primer que vaig escriure, per cert, rebé l’aprovació Josep M. Llompart quan vaig anar a mostrar-li a l’indret on treballava les horabaixes, a l’Editorial Moll, que aleshores estava situada al carrer Torre de l’Amor de Palma. E,però el primer que vaig poder publicar va ser Foc i fum, Premi de Poesia Maria Manent 1983 (Oikos Tau, Barcelona, 1983). Els altres poemaris són: Caminals d’arena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes ((Editorial Moll, Palma, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, col·lecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, col·lecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de l’Ajuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de l’Ajuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006); Naufragis lents (El Tall, Palma, 2008); Espais secrets (Can Sifre Editorial, Palma, 2009) i finalment aquest Presagis (Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2010).

    Repassant els llibres publicats fins ara mateix de seguida copses com en aquests quaranta anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover. El poemari Presagis no defuig en cap moment la línia i la poètica seguida durant aquestes quatre dècades. Aquesta és tan sols una llista d’autors mínima, escassa i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.

    Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

    Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar de Presagis, el meu darrer poemari.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen! (Miquel López Crespí)


    La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica Presagis (i II)


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    Crec que és difícil copsar el significat del poemari Presagis, l’origen de la majoria de poemes que hi surten, si el lector no està assabentat de les circumstàncies personals que condicionen el llibre. La meva mare, Francesca Crespí Caldés,va morir a finals d’abril del 2010, pocs dies després d’haver complit els noranta anys. Però feia anys que es trobava malament. Sempre va ser forta i fins el darrer moment de la seva existència va mostrar un optimisme que ja voldrien tenir molts joves de vint anys. Però tots sabíem que el camí vers el final era irreversible.

    Els poemes, aquestes reflexions poètiques, són producte d’aquesta circumstància especial que afecta i condiciona l’esperit de l’autor. Una circumstància –la presència de la Mort- que té a veure amb la mort dels pares i, especialment, amb la de la mare. Mai ningú no pot dir quan arribarà la Dama de Negre a trucar al portal de casa teva. Val més no fer plans quant a l’esdevenidor. La Mort no respecta edats. Aquella persona que sembla a punt de morir pot tenir un reviscolament inesperat, mentre el jove que contemplàvem ple de vida mor de sobte, sense haver patit mai cap malaltia. Els camins del destí són indestriables.

    La mare, ho he dit una mica més amunt, era summament forta. Crec que com la majoria de sobrevivents dels anys vint. Havia passat la joventut treballant al camp, ajudant els pares, com era el costum al meu poble fins fa molt poc. La postguerra va ser duríssima, però també la va suportar i, després del matrimoni amb el pare, el presoner republicà Paulino López, suraren tres fills.

    A finals dels anys vuitanta la seva salut començà a decaure una mica. Jo anava veient el seu declivi físic. Alguns poemes de Presagis neixen precisament de la constatació d’aquest final de cicle que s’apropava, inexorable. En morir la mare (el pare ja havia mort a mitjans dels anys vuitanta), el lligam amb la infantesa, amb el passat que més estimaves, s’aniria esmunyint de forma ràpida. Com salvar alguns dels records d’aquella infantesa que emergia més esponerosa que mai amb el declivi d’amics i familiars?

    Em demanava si la Mort era la responsable d’aquella angoixa que em dominava. A Presagis hi ha un poema que defineix prou bé la situació. Un poema, el primer del llibre, que podria portar per títol “Dama de Negre” i diu així: Imagín ta silueta, / Dama de Negre, altiva i segura, / arribant, àvida de sang, a cercar els meus secrets, / els camins ignots del desig que encara trontollen, / pàl·lids, dins el meu cor malalt que tremola, /en la vasta tarda que declina, ansiosa de tenebres. / Et veig arribar amb tot l’estrèpit de l’hivern / de les llunyanes immensitats on habites, / freda, magra, aïrada sempre, mostrant les urpes, / dansant, ombrívola, enmig tants crepuscles grocs, / les llàgrimes i els somnis arruïnats que xisclen en el somni. / Talment un enfosquit enemic cavalcant els estels, / l’obscura columna de núvols curulls de dol, / els eixordadors crits dels innocents que has mort, / destructiva, batent les ales, senyora dels avencs, / proferint penetrants gemecs de plaer enmig de les flames. / Quin horitzó més enfosquit t’acompanya, negre ocell, / transformant en un infern la serena superfície de l’estany. / Com una sobtada pedregada, folla, esbategant, / calmosa i horrible sobre tot el que hem estimat.”.

    Ho he dit una mica més amunt: el detonant del poemari que comentam és la constatació de la fugidesa del temps. Una sensació agreujada per la malaltia de la meva mare. La mare va començar a trobar-se malament a mitjans de l’any 2005. A començaments de maig del 2005 la meva mare havia patit una recaiguda prou greu i a partir d’aquell instant tot canvià.

    Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destrossa i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui dia ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed, que Lenin havia recomanat a tots els homes i dones que volguessin acabar amb les injustícies de la societat de classes.

    Però una cosa és certa: el que mai no s’esborra, almanco en el meu cas, és el record dels anys de la infantesa passats a la vorera protectora de la mare. Com és possible que amors que semblaven eterns es vagin difuminant amb el temps mentre que els primers gests, les primeres imatges de què tens consciència d’haver estat al costat de la mare es reforcen, s’amplien, es fan més fortes a través dels anys?

    Preguntes sense resposta. Misteris insondables.

    Però parlàvem del poemari Presagis, l’obra publicada per la Universitat Autonòma de Barcelona (UAB).

    El procés d'anar veient dia a dia l’envelliment progressiu de la mare, constatar que amb la seva desaparició física finiria igualment el món que havia alletat la meva infantesa i joventut, em servia d’estímul per anar enllestint molts dels poemes que el lector pot trobar en el poemari que comentam. Era la insidiosa presència de la Dama de Negre del poema apropant-se, tenebrosa i inclement, decidida a portar-se el darrer lligam que m’unia a un passat que s’anava esvanint talment la sorra de la platja entre els dits.

    A Presagis, com a la majoria dels meus poemaris, i crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix en l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu, que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric, fa que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes. I, evidentment, Presagis no és cap excepció.

    Però no és solament amb el poemari Presagis que volia retre un homenatge a la mare. En la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 i que edità Lleonard Muntaner, s’hi pot trobar un sentit homenatge al pare i la mare. Una història d’amor i de lluita que narra les vicissituds d’una parella de vint anys en la guerra i postguerra. La història de l’amor sorgit entre un presoner republicà enviat pels guanyadors a Mallorca (el meu pare) i una al·lota poblera de casa bona (la meva mare) als quals el destí uneix per sempre.

    En la novel·la s’hi pot trobar molt de les esperances d’aquella generació de republicans dels anys trenta que volgueren canviar el món. També hi ha una descripció de totes aquelles al·lotes que, vivint en un ambient conservador, opressiu, dominat pel clergat, volien ser més lliures. Les generacions de mallorquins i mallorquines que han nascut després de l’embranzida turística, que han tengut la possibilitat d’estudiar, de tenir una carrera, no poden imaginar mai la tenebror d’aquella Mallorca pobra, dominada per cacics i clergat i on les dones, exceptuant quatre senyoretes, no tenien possibilitat de formar-se. La diària feina camperola i l’emigració a terres llunyanes era l´única alternativa que tenien a l’abast.

    No cal dir que la novel·la Els crepuscles més pàl·lids té una estreta relació amb el poemari Presagis que ha publicat la Universitat Autonòma de Barcelona..

    Davant el trist declivi de la mare, el poeta fa recompte de vivències i derrotes. Ara ja no podem disfressar d’esperança el color atziac de la Mort. La mare era el darrer lligam que em lligava en carn viva al passat. Tots morts amb el pas dels anys: els padrins i redepadrins, els oncles, el pare... La mare era l’esglaó final amb els anys dels primers descobriments i percepcions: el primer món simbòlic, l’aprenentatge de les primeres paraules, la persona –juntament amb els avis- que bastia els inicials codis, els coneixements primigenis. El final capvespre s’apropa, inclement, sense possibilitat d’aturar les manetes dels rellotges. Com diu un dels poemes del llibre: “Els pins sota la claror minvant del capvespre. / Avui ja sabem que hem arribat al final del camí, / l’obscur habitatge que bressa el vent. / El plugim m’esquitxa i enterboleix el paisatge. / Qui sap! Val més així, eternament enfonsat / en aquesta coordenada d’absències i presagis / aprenent a reconèixer les veus sota els oms, / aquells alegres missatges dels estius / en els sediments de la llum sorrenca dels segles. / Mir l’aigua del safareig ple d’estrelles. / Veig encara la teva mirada furtiva / descobrint enigmes entre sedes”.

    El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen!

    Però la desaparició física de la mare evoca els dies feliços de la nostra existència abans de l’aparició sobtada dels dubtes i el desencís. Com no havíem de provar de servar en la memòria., deixar constància damunt el paper d’aquells primigenis dies de rialles i geranis?

    Si haguéssim de definir el “ritme” del poemari jo diria que aquest ritme és el de la tristor. L’autor és ben conscient que no hi pot fer res per lluitar contra la presència de la Dama de Negre i els Àngels de l’Oblit que pugen per soterrar el món del poeta. L’autor dels poemes és ben conscient de com el pas inexorable de les manetes del rellotge ensorra les esperances més ferrenyes, els casals més ben construïts. El temps, déu implacable de la destrucció més absoluta. Com s’ensorra, s’esvaneix com la boira del matí davant la primera claror del dia. Com els homes i les dones de ferro que bastiren les impressionants torres dels molins del meu poble del pla i que avui resten, fets pols, a l’interior de les tombes del cementiri. El poeta, Sísif de l’edat actual, prova de ressuscitar, a través dels versos, les pulsions del passat i, amb el pit obert a la tempesta que s’apropa, surt a la recerca de les antigues passions que l’agombolaren, les veus antigues que conformaren la seva consciència en un passat que encara sembla tan recent.

    Endebades tota la feina que el poeta ha provat de fer. Inútils els esforços per deixar constància del que el temps, inexorable, s’emporta. Com explica un dels poemes de Presagis: “Cap record argentat en la blavor. Arreu escorça. / Converses assolades que surten de les parpelles dels morts. / No hi veig estels. L’ocàs envoltat de voltors. / Olor de cera. Enormes enigmes neixen sota les llambordes. / S’esfullen els arbres. El cant fosc d’un ancià. / Redoblen els tambors anunciat impacients captaires cecs. / Amb dificultat distingeixo les primaveres antigues. / Brillen en la distància les acollidores ombres dels pares. / Per què emmudí el temps, s’enfonsà la barca, / arribà la suor glaçada, el dolor solitari?”.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 12/18/14--04:37: No fa riure
  •  

     Els temps en què la dictadura més delirant del planeta té la capacitat (sembla ser) de censurar una pel·lícula de riure d'una multinacional poderosíssima, ¿són líquids, gasosos, plasmàtics o de quin misteriós nou estat de la matèria?

     

     

     


    0 0
  • 12/19/14--07:23: Biblia Natalis (1593)
  • La llamada "Biblia Natalis" recibe su nombre por ser Jerónimo Nadal (1597 - 1580) quien la concibió. El mallorquín Jerónimo Nadal fue colaborador de San Ignacio de Loyola y creó esta Biblia como complemento para la oración y meditación en las lecturas de los evangelios de los domingos.

    Natalis01

    Jerónimo Nadal, siguiendo las orientaciones de Ignacio de Loyola y Francisco de Borja, redactó entre 1573 y 1574 unas anotaciones y meditaciones sobre los Evangelios, siguiendo el orden de lectura de los domingos. Estas meditaciones, aconsejaba Ignacio, tenían que estar ilustradas con imágenes que ayudaran a la concreción del pasaje evangélico. La tarea de encontrar a artistas y grabadores fue difícil. Jerónimo Nadal los buscó sin éxito en Amberes, París y Venecia. Por fin en Roma encargó los dibujos a Bernardino Passeri y al jesuita Giovanni Battista de Benedetto Fiammeri, pero en 1580 a Jerónimo Nadal le llegó la muerte en Roma sin estar la obra acabada. y fue el padre Diego Jiménez quien consiguió que esta obra se imprimiera.

    "En 1586, gracias a la intercesión de Cristóbal Plantino, [Diego Jiménez] encargó el trabajo a los hermanos Anthoine, Johan y Hieronymus Wierix, conocidos por su habilidad y maestría con el grabado calcográfico y que asumieron la mayor parte del trabajo con la ayuda de Adriaen y Juan Collaert. Así de los 153 grabados que se realizaron con escenas de los evangelios, 58 llevan la firma de Anthoine Wiericx, 56 la de Hieronymus Wiericx, 17 la de Johan Wiericx, 9 la de Carlos van Mallery, 11 la de Adriaen Collaert, 2 corresponden a Juan Collaert a quien también se le atribuye la portada sin firma. A pesar de su vida desordenada y poco piadosa los hermanos Wierix consiguieron realizar unas láminas de calidad sorprendente. El estudioso jesuita Rodríguez G. de Cevallos, señala que «es algo verdaderamente inexplicable cómo aquellos borrachines, clientes de las tabernas y los prostíbulos de Amberes, llegaron a ejecutar una serie tan numerosa de grabados de una finura y delicadeza inigualables». Por su magnitud, excelencia e influencia iconográfica estos grabados se consideran como la obra cumbre de los hermanos Wiericx." (Juan Manuel Lazarraga: El Nuevo Testamento en imágenes: la Biblia de Jerónimo Nadal (1593))

    Natalis02

    No he buscado si Evangelicae Historiae Imagines de Jerónimo Nadal se encuentra en alguna biblioteca de Mallorca, pero sí se encuentra total o parcialmente digitalizada en algunas webs.

    Ediciones

    El álbum con 153 estampas grabadas en cobre por los hermanos Wierix más una de portada con el título Evangelicae historiae imagines finalmente salió a la luz en Amberes en 1593. Es probable que se encargara de su impresión Cristóbal Plantino, aunque la portada no menciona su nombre. Como indica Rodríguez G. de Cevallos un año después apareció su complemento textual, las Adnotationes et Meditationes in Evangelia de Jerónimo Nadal que se imprimió aparte, sin las imágenes, en la tipografía de Martín Nutius. Una segunda edición conjunta, hecha también por Nutius, donde las láminas se intercalan con el texto, lleva la fecha de 1595. No tardaron en salir nuevas ediciones y traducciones a diversos idiomas, la primera la italiana impresa en Roma en 1599 por Luigi Zanneti, con las mismas planchas de las ediciones plantinianas. En 1605, el yerno y sucesor de Plantino, Juan Moreto, compró las planchas al rector del colegio jesuítico de Amberes e imprimió otras dos veces la obra en 1606 y en 1607.

    Juan Manuel Lazarraga: El Nuevo Testamento en imágenes: la Biblia de Jerónimo Nadal (1593)

    Natalis03

    En el enlace de la cita se indican los ejemplares que tiene la Biblioteca de la Universidad Complutense, alguna de ellas digitalizadas.

    En Archive.org hay un ejemplar digitalizado proveniente de Getty Research Institute de la edición de 1595 con texto e imágenes intercaladas. De este mismo ejemplar y de su misma digitalización se encuentra en Open Library.

    La Biblioteca Digital Hispánica tiene unas pocas páginas (34) digitalizadas de una edición del año 2008 realizada por Bilbao Publicaciones de la Universidad de Deusto Mensajero con introducción de Isidoro Pinedo Iparaguirre, SJ ; traducción de Santiago Segura Munguía ; edición a cargo de Javier Torres Ripa

    El Grupo Serra hizo en el 2007 una edición de lujo limitada a 250 ejemplares "para obsequio navideño a autoridades" con "las planchas originales se encuentran en un monasterio trapense de Westmalle, en Bélgica". Según indica la noticia"copias o al menos inspiraciones en sus grabados llegaron a numerosos iglesias de Europa, también mallorquinas".


    0 0

    [18/12] «Le Progrès» -«Strage di Torino» - «Siete» - Villeval - Garinei - Frank - Crespi - Martí Llorens - Crémer - Miguel Aznares - Ferrero - Roussel - Cuadrado - Morata - Mélet

    Anarcoefemèrides del 18 de desembre

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Progrès"

    - Surt Le Progrès: El 18 de desembre de 1868 surt a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa) el primer número de Le Progrès. Organe des démocrates loclois, primera publicació anarquista de Suïssa. A partir del número 7, del 3 d'abril de 1869, portarà el subtítol d'«Organe socialiste» i tindrà una periodicitat bimensual, i setmanal a partir del número 24, del 27 de novembre de 1869. A la capçalera portava l'epígraf:«Tot per al poble i pel poble». Fou el periòdic oficiós de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista i el responsable de la redacció va ser James Guillaume. Els seus principals col·laboradors foren Mikhail Bakunin, Virginie Barbet, Jean-Philippe Becker, James Guillaume, Benoît Malon, Albert Richard, Fritz Robert i Adhémar Schwitzguebel. Polemitzà fortament amb el Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) autoritària. En sortiren 42 números, l'últim el 2 d'abril de 1870.

    ***

    "Camera del Lavoro" de Torí després de l'assalt feixista del 18 de desembre de 1922

    -«Strage di Torino»: El 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia) un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte fa una«batuda correctiva» i ataquen la Cambra del Treball i calen foc el Cercle de Ferroviaris, el Cercle Karl Marx i la seu del periòdic L'Ordine Nuovo. Van ser assassinats 22 obrers (socialistes, comunistes i anarquistes). L'anarcosindicalista Pietro Ferrero, nascut en 1892, membre de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i secretari de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i esperonador del moviment dels consells de fàbriques, va ser assassinat de manera ferotge, fermat a un camió i rossegat pels carrers. Aquesta carnisseria ha passat a la història sota el nom d'«Strage di Torino» (Matança de Torí). Després de la II Guerra Mundial, l'assassí Pietro Brandimarte serà restituït en l'Exèrcit italià i omplert d'honors militars.

    ***

    Capçalera de "Siete"

    - Surt Siete: El 18 de desembre de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer i únic número de la publicació anarquista Siete, periòdic de l'Assemblea de Solidaris/es amb Grècia. Aquest butlletí sorgí per donar compte de l'agitació revolucionària sorgida al país hel·lènic arran de l'assassinat, el 6 de desembre d'aquell any a Atenes, de l'estudiant anarquista Alexandros Grigoropoulos a mans de la policia. També hi trobem articles sobre la repressió policíaca a l'Estat espanyol. Els articles es publicaren sense signar.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Albin Villeval

    - Albin Villeval: El 18 de desembre de 1870 neix a París (França) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Albin-Antoine-Paul Villeval. Son pare, Joseph Villeval (Albin), fou un militant de la Internacional i communard d'origen belga que acabà deportat a Nova Caledònia. Criat pels seus oncles Paul i Denis, amb 14 anys, després de realitzar els estudis primaris al barri de Plaisance, al XIV Districte de París, entrà com a aprenent a la impremta tipogràfica Lahure, on treballaven els seus oncles, i amb 17 anys se sindicà. Durant l'hivern de 1888 i 1889, fou un dels fundadors al barri de Plaisance del  Partit Socialista Revolucionari (PSR), on milità Paul Delesalle, company d'escola, i d'aquest grup es creà un cercle anarquista que s'encarregà d'animar i que estigué en estret contacte amb el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París. En 1891 va ser nomenat administrador del periòdic bimensual anarquista Le Forçat i el 29 de juliol d'aquell any va ser condemnat per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per«provocació a la mort i al pillatge». A començaments de 1892 creà, redactà i edità l'efímer periòdic La Misère. Insubmís al servei militar, decidí exiliar-se i s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on ja existia un nodrit grup de refractaris a la guerra i de desertors, i com son pare era d'aquest país, adoptà la nacionalitat belga. Amb el suport del seu oncle Denís, edità a Brussel·les La Misère, que va publicar 10 números entre el 9 d'abril i el 24 de setembre de 1892 i que fou administrat per Jean Profiter. Aquest mateix any, imprimí a Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica) l'únic número que es publicà de L'Antipatriote, que serà reprès en 1894 per Charles Herkelboeck a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica). A la Impremta Villeval estampà nombrosos fullets anarquistes. En 1892 fundà el grup llibertari «Art Social», que publicà la revista L'Art pour l'Art (de desembre de 1892 a maig de 1893), on un dels seus redactors fou el seu oncle Denis. El febrer de 1893 va ser condemnat per un delicte de premsa a dos anys de presó i a una multa, però aconseguí fugir de Bèlgica amb el suport de militants del Partit Obrer Belga (POB). Després visqué clandestinament a Chimay (Hainaut, Valònia) i a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França), on hi treballà de tipògraf, però on no hi pogué desenvolupar propaganda. Després d'una ràpida estada a París, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb Fernando Tarrida del Mármol, que havia conegut a Brussel·les; però, ignorant la llengua i sense feina, decidí establir-se al Llenguadoc (Occitània), passant per diverses localitats (Seta, Besiers, Nimes i Montpeller) i treballant en diversos oficis (mosso de cafè, figurant teatral, aferrant papers pintats, etc.). Descobert, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó, però ràpidament fou amnistiat; malgrat tot, va ser processat per insubmissió, jutjat en consell de guerra i condemnat a sis mesos de treballs comunitaris el quals acomplí. Un cop lliure després d'haver de fer el servei militar, fundà una família i reprengué la seva professió de tipògraf, especialment en el periòdic dreyfusard parisenc Le Journal du Peuple (1899), dirigit per Sébastien Faure, i va fer reaparèixer La Misère (1898). En 1902 fou gerent de la Revue sociale des travailleurs du Livre, òrgan mensual durant un any de la minoria revolucionària del sector editorial. Sota la influència de Gustave Franssen, esdevingué corrector i l'1 de setembre de 1904 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París, organització a la qual li donà un gran impuls i on assentà les bases programàtiques de la «Carta d'Amiens». Encapçalà aquest sindicat i lluità contra la direcció reformista de la Federació del Llibre. Entre el 12 i el 20 de setembre de 1904 participà en el XIV Congrés Nacional Corporatiu, VIII de la Confederació General del Treball (CGT), que se celebrà a Bourges (Centre, França), on es manifestà contra la representació proporcional. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 participà en el X Congrés de la CGT celebrat a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment en els de Lió (1919) i Orleans (1920). Entre 1905 i 1910 fou responsable del Sindicat de Correctors, i entre 1913 i gener de 1920 –durant la Gran Guerra organitzà la solidaritat amb les famílies dels correctors víctimes del conflicte bèl·lic–, i finalment, entre juny de 1932 i la seva mort. En 1911 publicà, en lliuraments dins L'Humanité, el fullet Les amours d'un communard. Entre gener de 1920 i novembre de 1921 fou secretari adjunt de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL), en substitució de Claude Liochon. En aquests anys col·laborà en l'òrgan de la CGT,La Bataille Syndicaliste (1911-1915), i en La Bataille (1922-1925),òrgan de les minories sindicalistes de la CGT. Entre abril i maig de 1918 col·laborà en La Plèbe, que reagrupava els antibel·licistes. Influenciat per la Revolució russa, en 1921 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'abandonà ràpidament. El març d'aquell any col·laborà en el triple número especial de Le Temps Nouveaux consagrat a Piotr Kropotkin. En 1924 entrà a formar part del grup editor de La Révolution Prolétarienne i durant els anys 1930 i 1931 va fer costat la crida del «Comitè dels 22», que pretenia la reunificació sindical. Albin Villeval va morir el 2 de gener de 1933 a París (França) i fou incinerat tres dies després al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Foto policíaca d'Italo Garinei (1923)

    - Italo Garinei: El 18 de desembre de 1886 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Italo Garinei. De ben jovenet i fins al 1915, milità en el sector llibertari del marxisme i del sindicalisme revolucionari, formant part de la Federazione Giovanile Socialista (FGS, Federació Juvenil Socialista). A partir del 1906 col·laborà en la premsa socialista revolucionària, com ara Sempre Avanti, La Guerra Sociale,L'Internazionale,La Bandiera Proletaria i Il Martello. Durant el període prebèl·lic participà activament en el moviment antimilitarista des del sector més intransigent del Partit Socialista Italià (PSI), partidari del sindicalisme i de l'acció directa, i en oposició oberta al seu sector reformista. Quan es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) per motius d'estudi, es decantà definitivament pel moviment anarquista. A Torí continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Umanità Nova. El 29 de desembre de 1916 es llicencià en Enginyeria Civil a l'Institut Politècnic de Torí. Després fou cridat a files i enviat al front, arribant a aconseguir el grau de tinent. En acabar la Gran Guerra, s'adherí al Gruppo Giovanile Sindacalista Anarchico (GGSA, Grup Juvenil Sindicalista Anarquista), esdevenint un dels seus militants més actius. Durant el«Bienni Roig» formà part del moviment dels consells obrers de fàbriques i fou l'enllaç entre el grup d'anarquistes consellistes (Maurizio Garino, Pietro Ferrero, etc) i el grup editor de L'Ordine Nuovo (Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti, Angelo Tasca, Umberto Terracini, etc.). El 24 d'octubre de 1920 va ser detingut a Pàdua, juntament amb Giovanni Diodà, delegat del grup anarquista d'aquesta ciutat, mentre participava en un congrés regional organitzat pels anarquistes del Vèneto. Durant els anys més durs dels feixisme la seva activitat fou molt limitada a causa dels estrictes controls als quals es va veure sotmès, sobretot perquè estava sota sospita de ser un enllaç amb els grups antifeixistes de l'estranger. Malgrat això, en 1944 publicà a Torí, amb Fioravanti Meniconi i Dante Armanetti, alguns números del periòdic clandestí Era Nuova. En acabar la II Guerra Mundial reprengué les seves col·laboracions en la premsa llibertària (Antiestato, Volontà, etc.) i entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat, amb Ilario Margarita i Corrado Quaglino, de la Federació Anarquista del Piemont (FAP), en el Congrés de Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara. Entre 1951 i 1968 publicà amb Dante Armanetti la publicació mensual anarquista Seme Anarchico. A mitjans dels anys seixanta retornà a la Toscana. Arran del congrés de la FAI de novembre de 1965, gràcies al qual la Federació Anarquista Pisana (FAP) esdevingué una de les organitzacions anarquistes més potents, encapçalà, amb Aurelio Chessa, Pio Turroni i altres destacats anarquistes toscans, un sector crític de la FAP que acusà la FAI de ser una organització excessivament centralitzada i burocràtica i promogué, durant el congrés de Pisa del 19 de desembre de 1965, la creació del Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Publicà alguns númerosúnics de la publicació Iniziativa Anarchica. Portavoce congressuale i en la primavera de 1966 reprengué la publicació de Seme Anarchico. En aquests anys de finals dels seixanta, amb Renzo Vanni, fou un dels militants més actius de l'anarquisme toscà. Fou amic personal d'Errico Malatesta. Italo Garinei va morir el 6 de novembre de 1970 a Treviso (Vèneto, Itàlia). Documentació seva («Fons Italo Garinei») es conserva a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa.

    ***

    Herman Frank

    - Herman Frank: El 18 de desembre de 1892 neix a Białystok (Podlàquia, Imperi rus; actual Polònia) l'historiador, editor, periodista, traductor i propagandista anarquista Herman Frank, també citat com Herman Franck. Estudià a la Universitat de Berlín (Alemanya), on es va veure fortament influenciat per Gustav Landauer, i en 1922 emigrà als Estats Units. Entre 1940 i 1951 fou l'editor del setmanari anarquista novaiorquès en llengua jiddisch Freie Arbeiter Stimme. A començament dels anys cinquanta col·laborà en el periòdic rus Delo Truda editat a Nova York. Va ser membre del PEN Club, de la Hebrew-American Typographical Union, de la Bialystok Jewish Historical Association i d'altres institucions històriques i d'estudis judaics. És autor d'obres i estudis sobre història del judaisme i sobre el moviment cooperativista, com ara Drei yor fun Bialistoker konsum-kooperatsie (1915-1918) (1918), Grikhishe kakhomim mit 15 bilder (1923), Yidishe typografie un bukh-oysarbetung kunst (1938), Tsvishn khurbn un oyfboy. Der politisher un sotsialer velt-krizis un di yidishe lage (1940), A. Sh. Zaks. Kemfer far folks-oyflebung (1945), Ershte yorn fun yidishn frayhaytlikhn sotsyalizm (1948, amb Shaul Yanovski), Anarkho-sotsialistische ideyen un bavegungen bay Yidn. Historishe un teoretishe aynfirung (1951), 60 yor «Fraye Arbeter Shtime» (1951), Natsionale un politishe bevegung bay Yidn in Bialystok (1951), Anarchism and the jews (1954, pòstum), Geklibene shriften (1954, pòstum), etc. Herman Frank va morir el 10 d'agost de 1952 a la seva casa de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac de cor.

    Herman Frank (1892-1952)

    ***

    Grup d'anarquistes italians de la Columna Ascaso

    - Enrico Crespi: El 18 de desembre de 1897 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Enrico Crespi, conegut com Rico. Sos pares es deien Giovanni Crespi i Antonia Borero. Només pogué assistir a l'escola elemental, però adquirí una bona cultura autodidacta. De ben jovenet ja freqüentà el cercles revolucionaris. Durant la Gran Guerra va ser cridat a files i el maig de 1916 va ser jutjat per la justícia militar acusat de «greu insubordinació» i condemnat a 17 anys de presó. Aconseguí la llibertat a resultes de l'amnistia promulgada en acabar la guerra i començà a freqüentar les organitzacions socialistes. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI), que s'havia creat el gener d'aquell any. L'octubre de 1926 patí un escorcoll i la policia li va trobar periòdics i opuscles revolucionaris. Participà activament en els motins de 1927 i el juny de l'any següent passà clandestinament a França. A Clarmont d'Alvèrnia treballà com a mecànic i milità en grups antifeixistes. En 1929 va ser exclòs del PCI per seguir el corrent encapçalat per Amadeo Bordiga. Entrà en contacte amb un grup d'anarquistes italians de Marsella gràcies al qual establí una forta amistat amb el militant genovès Carlo Bacigalupo i finalment esdevingué anarquista. L'abril de 1932 va ser condemnat en rebel·lia --possiblement en aquestaèpoca es trobava a Espanya-- a sis mesos de presó i a dos anys de llibertat vigilada. Segons el consolat feixista italià a Lió, participà activament en les vagues i manifestacions de juny de 1936 a Clarmont d'Alvèrnia. Des del començament de la guerra civil espanyola es dedicà a enrolar voluntaris per lluitar a la Península i marxà a Barcelona (Catalunya). Com a milicià de la Secció Italiana de la Columna Ascaso, participà, com a tinent d'artilleria, en combats a Osca i a Almudébar on va ser ferit. El maig de 1937 lluità a Barcelona contra la reacció estalinista. Detingut pels comunistes, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i l'hivern de 1939 va ser posat a la frontera francesa pocs dies abans de la caiguda de la localitat en poder de les tropes franquistes. Internat al camp de concentració d'Argelers, formà part del grup anarquista «Libertà o Morte». Durant l'ocupació aconseguí evadir-se del camp on estava reclòs i en 1942 s'integrà en el maquis i la Resistència. Després de l'Alliberament retornà a Clarmont d'Alvèrnia i en 1948 s'instal·là a Gènova on continuà militant en el moviment anarquista i fent costat la premsa llibertària. Enrico Crespi va morir el 24 de novembre de 1973 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

    ***

    Vicent Martí Llorens

    - Vicent Martí Llorens: El 18 de desembre de 1902 neix a Gandia (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Martí Llorens. Cap al 1915 marxà al Grau de València, on entrà a treballar com a aprenent de metal·lúrgic i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint visqué a Madrid. En 1924 conegué la militant anarcosindicalista Julia Verdú Quiles, que esdevingué sa companya. En 1927 retornà a València i s'establí als Poblats Marítims. En 1932 es traslladà a Llombai, on va fer feina de xofer d'autobusos. A causa de la seva activitat sindical canvià en diverses ocasions de residència i en 1934 visqué a Alzira. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Transports de la CNT valenciana. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a observador al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Com a conseqüència de l'aixecament feixista de juliol de 1936 ingressà en la Columna de Ferro, on s'encarregà de la reparació del material de transport. El setembre de 1936 va ser ferit en un braç. També participà en el procés col·lectivitzador de la indústria a Alzira. En 1937 col·laborà en el transport col·lectivitzat al País Valencià. A finals de 1939 va ser detingut pel franquisme triomfant i fou tancat a la presó de València on fou torturat. Nou mesos després, gràcies a haver-se perdut el seu expedient, va ser alliberat i pogué reunir-se amb sa família. Lluità en la clandestinitat fins al 1947 en què hagué d'exiliar-se a França. Va militar en la CNT de l'Exili fins al 1970, any en el qual es donà de baixa voluntària en la CNT d'Avinyó a causa dels conflictes interns. Un cop jubilat, en 1972 retornà a la Península on establí contacte amb antics companys (Francisco Barea, Julián Martín, etc.). Entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 assistí com a observador al V Congrés de la CNT a Madrid. Vicent Martí Llorens va morir en 1984 a Avinyó (Provença, Occitània).

    ***

    Victoriano Crémer en els anys republicans

    - Victoriano Crémer: El 18 de desembre de 1906 neix al carrer Barrio Gimeno de Burgos (Castella, Espanya) el poeta, novel·lista, assagista i militant anarcosindicalista Victoriano Crémer Alonso. Nascut en una família nombrosa molt humil, fou fill d'un treballador de la Companyia de Ferrocarrils del Nord i la seva infantesa transcorregué entre Burgos, Bilbao i Lleó. Quan tenia 10 anys es traslladà definitivament amb sa família a Lleó, on estudià al Cercle Catòlic dels Germans Maristes. Quan tenia 16 anys publicà el seu primer poema en el setmanari La Crónica de León. De jove treballà com a venedor ambulant del diari El Castellano, peó de pagès, mosso en l'Apotecaria Escudero, pintor, amanuense en una escrivania, aprenent de tipògraf a la impremta«La Moderna» i en el diari La Mañana, locutor i periodista. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleó, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara El Amigo del Pueblo (1931), La Calle, El Combate Sindicalista (1933-1936), En Marcha,Solidaridad Obrera (1930-1932), La Tierra, etc. Durant els anys republicans va ser secretari de l'Ateneu Obrer Lleonès i regentà la impremta «La Moderna». El juliol de 1932 va ser processat per un article publicat en Solidaridad Obrera de la Corunya. El 8 de gener de 1933, amb Mariano Rico Cobas i Claro José Sendón, va fer un míting a la Corunya i altre el 18 de novembre d'aquell any a Lleó. L'agost de 1933 publicà en el periòdic madrileny La Tierra«Vía Crucis. Romance proletario», un text en prosa poètic on testimoniava la repressió del govern republicà per sufocar la revolta llibertària de Casas Viejas. Per aquest escrit guanyà un premi de 300 pessetes, però també l'obertura d'un expedient militar. El capità i maçó Juan Rodríguez Lozano, avi de José Luis Rodríguez Zapatero i mentor de Crémer, el defensà davant el tribunal militar i aconseguí l'arxivament de l'expedient. Cap al 1934 l'editorial madrilenya «Vida y Trabajo» li va publicar el conte Invierno, compartint fulletó amb El porvenir de nuestros hijos d'Élisée Reclus. Membre destacat del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña, el 27 de març de 1936 en va ser nomenat vocal del Comitè Local. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, va ser empresonat al camp de concentració de l'antic Hospital de San Marcos de Lleó i es lliurà de la mort, salvat per capellans (Luis Almarcha, Antonio González de Lama, etc.), en dues ocasions. Després, acusat de ser un seguidor del falangista dissident Manuel Hedilla Larrey, va ser detingut i tancat a la presó de Puerta Castillo. Alliberat en 1938, amb la condició que treballés per al periodisme franquista, va ser enviat com a soldat de l'«Exèrcit Nacional» als fronts d'Aragó i de Llevant. Durant la postguerra treballà de caixista en un periòdic i es dedicà al periodisme --col·laborant en periòdics franquistes (Proa, Pueblo,ABC, Informaciones, etc.) i en la cadena SER-- i la literatura. En 1944 fundà a Lleó, amb Eugenio García de Nora i Antonio González de Lama, la prestigiosa publicació Espadaña. Revista de poesía y crítica, que publicà l'obra de poetes oposats al règim franquista i mantingué una línia editorial de compromís polític i social i que es perllongarà fins al 1951 --en el seu número 20 publicà un famós poema, La fábula de B. D., sigles de Buenaventura Durruti. La seva escriptura lírica es caracteritza per poesies rebels, inconformistes, desarrelades, angoixants, tremendistes, existencialistes i nihilistes força crítiques vers la realitat d'aleshores i on destaca la seva solidaritat cap els més desafavorits i els«perdedors», i en la seva narrativa deixa veure les seves preocupacions socials i la seva denúncia de la injustícia. En 1976 va ser nomenat cronista oficial de la ciutat de Lleó. En 1963 li fou atorgat el Premi Nacional de Poesia, en 1994 el Premi Castella i Lleó de les Lletres i en 2007 rebé la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball. En 2008 obtingué el Premi Gil de Biedma pel seu poemari Elúltimo jinete. El febrer de 2009 rebé la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts 2008. Amb més de 100 anys, publicava una columna diària en El Diario de León, titulada «Crémer contra Crémer». Fou autor de més de 15.000 articles en la premsa local i d'uns 6.000 comentaris en Radio León, coneguda com «Radio Crémer». Entre les seves obres poètiques destaquen Tendiendo el vuelo (1928), Tacto sonoro. Puestos de tierra adentro (1944), Fábula de B. D. (1945), Caminos de mi sangre (1947), Las horas perdidas (1949), La espada y la pared (1949), Nuevos cantos de vida y esperanza (1951), Nuevos cantos de vida y esperanza II (1952), Libro de Santiago (1954), Furia y paloma (1956), Con la paz al hombro (1959), Tiempo de soledad (1962), Diálogo para un hombre solo (1963), El amor y la sangre (1966),Poesía total (1944-1966) (1967), Nuevas canciones para Elisa (1972), Lejos de esta lluvia tan amarga (1974), Los cercos (1976), Poesía (1944-1984) (1984), El mundo de José Jesús (1987), El cálido bullicio de la ceniza (1990), Ciudad de los poetas (1990, amb altres), La escondida senda (1993), El fulgor de la memoria (1996), Parábola de Amalia «La Petarda» (1997), La resistencia de la espiga (1997), La paloma coja (la encrucijada) (2002), Cualquier tiempo pasado (2003), El palomar del sordo. Poesía en llamas (2005), Relámpagos tardíos (2007), Antología poética (2007); i de narrativa Libro de Caín (1958), Historias de Chuma-Chuco (1971), Libro de San Marcos (1981, autobiogràfic sobre la seva estada a la presó), Los trenes no dejan huella. Historia secreta de una ciudad (1986), Los extraños terroristas de la Sábana Santa (marionetas, títeres y otros volatines) (1994), La casona (2001). Victoriano Crémer va morir el 27 de juny de 2009 al Complex Assistencial de Lleó (Castella, Espanya) on es trobava ingressat des de feia uns dies.

    Victoriano Crémer (1906-2009)

    ***

    Francisco Javier Miguel Aznares

    - Francisco Javier Miguel Aznares: El 18 de desembre de 1908 neix a Hecho (Osca, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Francisco Javier Miguel Aznares, conegut com El Largo. Durant la Guerra Civil espanyola comandà un batalló de muntanya a la comarca d'Angüés i la Foia d'Osca. Amic de Francisco Ponzán Vidal, col·laborà en el seu grup especialitzat en realitzar incursions en territori enemic. Amb el triomf franquista passà a França i durant la ocupació continuà participant en les activitats de la xarxa d'evasió del «Grup Ponzán». L'abril de 1944 ajudà el fugitiu Eusebio López Laguarta a escapar de la Gestapo. Francisco Javier Miguel Aznares va morir el 29 de desembre de 1990 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    Francisco Javier Miguel Aznares (1908-1990)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Pietro Ferrero

    - Pietro Ferrero: El 18 de desembre de 1922 és assassinat a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarcosindicalista Pietro Ferrero. Havia nascut el 12 de maig de 1892 a Grugliasco (Torí, Piemont, Itàlia). Ben aviat s'integrà en el moviment anarquista i, com a membre fundador del«Fascio Libertario Torinese», participà activament en les accions de protesta contra l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 serà un dels primers membres del Centre d'Estudis Socials, a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, que aviat es transformà en Escola Moderna i de la qual esdevindrà secretari en 1911; aquesta escola, inspirada en els principis de la pedagogia llibertària de Francesc Ferrer i Guàrdia, estava dirigida per Maurizio Garino. Adherit al Sindicat Metal·lúrgic de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1912, després del fracàs d'aquest sindicat en una vaga, s'afilia per unificar la lluita a la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), adherida a la Confederazione Generale del Laboro (CGL, Confederació General del Treball), esdevenint l'editor responsable de la revista mensual La Squilla, suplement de propaganda del Metallurgico Federale. En 1914 participà en les agitacions sorgides arran de la «Settimana Rossa» italiana. Fou un membre destacats dels grups de protesta contra l'aventura imperial italiana a Líbia. En 1917, amb altres anarquistes de la Barriera di Milano, participà en el motí de Torí contra la patronal i la guerra. En 1918 començà a treballar com a mecànic a la Fabbrica Italiana Automobili Torino (FIAT). En aquests anys es mostrà força actiu contra la deriva reformista de la FIOM, militant, juntament amb el seu company i amic Maurizio Garino, en l'ala intransigent, revolucionària i anticorporativista d'aquest sindicat. En 1919 fou elegit secretari de la FIOM torinesa i decidí abandonar el seu lloc de feina i consagrar-se plenament a la lluita sindical. Durant el seu secretariat es va veure implicat en nombroses lluites laborals, entre les quals destaca l'«Sciopero delle Lancette» --«Vaga de la Busca», efectuada l'abril de 1920 contra la decisió unilateral de la FIAT d'ajustar l'horari laboral a l'horari solar-- o el moviment d'ocupació de fàbriques. Amb Garino, redactà el«Manifest pel Congrés dels Consells», apareguda el 27 de març de 1920 en L'Ordine Nuovo. El juliol de 1920, en el moment més explosiu i abans de la primera ocupació, presidí una assemblea del Comitè Intern del Consell de Fàbrica on sostingué que els treballadors torinesos estaven disposats a tot i va fer una crida a la FIOM a fer costat la lluita revolucionària i anarcosindicalista de l'USI. Durant el moviment dels Consells de Fàbriques fou un dels militants més actius i radicals, oposant-se fermament, en el Congrés Nacional de la FIOM a Milà, a la ratificació reformista de l'«Acord D'Aragona-Giolitti», que proposava l'evacuació de les fàbriques i que acabà finalment amb les ocupacions. Pietro Ferrero va morir tràgicament en els fets coneguts com «Strage di Torino» (Matança de Torí), esdevinguts el 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia), quan un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte va fer una «batuda correctiva» per tot el Torí proletari. Segrestat a la Cambra del Treball torinesa, després de llargues i atroces tortures que acabaren amb la seva vida, el cadàver fou destrossat i arrossegat pels carrers de Torí fermat a un camió com a un trofeu victoriós. El clima de terror feixista a Torí era tan absolut que al seu enterrament només assistiren 15 persones, quan Ferrero era una de les persones més estimades i conegudes de les classes obreres de la ciutat piamontesa. El 7 de novembre de 1923, la fàbrica d'automòbils «Amo» de Moscou (URSS) prengué el nom de «Pietro Ferrero». Durant la resistència antifeixista, un grup de partisans torinesos, particularment actiu durant la insurrecció al Piemont, prengué el nom de«33 Battaglione Squadre di Azione Partigiana (SAP) Pietro Ferrero», en el seu honor.

    ***

    Nelly Roussel (1908)

    - Nelly Roussel: El 18 de desembre de 1922 mor de tuberculosi al sanatori de Buzenval de París (França) l'assagista, poetessa, periodista, lliurepensadora i anarcofeminista Nelly Roussel. Havia nascut el 5 de gener de 1879 a París (França). En 1903 va participar en el Congrés Internacional de Lliurepensadors, on va fer el discurs de clausura, ben igual que en el de l'any següent. En 1904 va participar en els actes contra la celebració del Centenari del Codi Civil francès. Va militar amb Paul Robin en la difusió de les idees neomaltusianes, contra la ideologia natalista del poder i de la Llei de 1920 que reprimia la contracepció i la seva propaganda. Va ser una de les fundadores de la Lliga de la Regeneració Humana. Oradora de talent, va fer conferències arreu de França exaltant la maternitat conscient i a disposar del propi cos, tot escarnint el masclisme, ja sigui de dretes o d'esquerres; moltes conferències les acabava amb«l'escena simbòlica» dramàticaPar la révolte, que va representar per primera vegada l'1 de maig de 1903. Va reclamar independència total per a les dones, fundada en unes noves relacions entre els sexes. Va col·laborar en periòdics i revistes de dones (La Fronde, La Mère éducatrice,La Voix des femmes, La Femme affranchie), antinatalistes (Génération consciente, Régéneration,Le Néo-Malthusien, Action), lliurepensadors (La Libre Pensée Internationale) i llibertaris (Le Libertaire). Entre els seus llibres podem destacar Pourquoi elles vont à l'église: comédie en un acte, Paroles de combat et de paix, Quelques discours (1903),Quelques lances rompues pour nos libertés (1910), Paroles de combat et d'espoir (1919), Ma forêt (1920), Trois conférences (1930, pòstum), Derniers combats (1932, pòstum), L'eternelle sacrifiée (1979, pòstum), entre d'altres. Va ser companya de l'escultor Henri Godet. El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Marguerite Durand de París. En 2006 Elinor Accampo li va dedicar una biografia Blessed motherhood, bitter fruit: Nelly Roussel and the politics of female pain in Third Republic France.

    Nelly Roussel (1879-1922)

    ***

    Áurea Cuadrado (Barcelona, 1938)

    -Áurea Cuadrado Castillón: El 18 de desembre de 1969 mor a Palma (Mallorca, Illes Balears) la militant anarcofeminista Áurea Cuadrado Castillón, també coneguda com Áurea Cuadrado Alberola. Havia nascut el 23 d'agost de 1894 a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya). De molt jove es va instal·lar a Barcelona, on va participar en diverses manifestacions de dones que protestaven contra l'encariment de la vida. Modista de professió, va pertànyer al Sindicat del Vestit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916. Durant els anys posteriors es va formar una cultura i una educació notables i va ser modista d'alta costura, d'on ve la seva proverbial elegància. Cap el 1925 es va ajuntar amb un iugoslau amb qui a més d'un fill sembla que va tenir alguns disgusts. Amb la proclamació de la II República va sorgir una gran activitat sindical a Ontinyena animada pel mestre llibertari Josep Alberola i sembla que va adoptar el seu segon en homenatge seu. Durant els anys republicans va freqüentar els ateneus llibertaris barcelonins («Faros», «Idealistes Pràctics») En 1934 va participar en la creació del Grup Cultural Femení, fonament de l'agrupació de «Mujeres Libres» de Barcelona, fundada en 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil va participar en l'ocupació de la Casa de Caritat i va formar part del Comitè Revolucionari de les Corts i en el de Gràcia. El 5 d'agost de 1936 va ser nomenada directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona, quan Fèlix Carrasquer va deixar el càrrec per marxar a Aragó, on va impulsar tallers de «maternitat conscient». Va participar en el Consell Nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i va ser secretària d'Assistència Social de SIA en 1937. En representació de la CNT va ser membre del Consell Plenari de l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de «Mujeres Libres», va col·laborar en la revista del mateix nom. En acabar la guerra, va ser responsable de l'evacuació dels infants de les guarderies de SIA. Al camp de concentració d'Argelers va crear«La Gota de Llet» pels infants que hi havia al camp. Instal·lada a Perpinyà amb Paulino Díez i Domigo Rojas, va coordinar el repartiment de medicaments i de queviures per als diferents camps de concentració (Barcarès, Argelers, Sant Cebrià, Mars, etc.). A començaments de 1940, amb molta sort, va aconseguir un passatge per a Amèrica. Després d'un temps a Santo Domingo es va instal·lar a Cuba. En 1943 a l'Havana treballava de modista i poc després va passar a Nova York, on es va unir a Domingo Rojas Fuentes, amb qui es va assentar a Mèxic, formant part del grup editor de Tierra y Libertad. Després de retornar a Catalunya i de partir una greu malaltia en 1953 que la va deixar sense memòria, es va establir a Mallorca on va morir. El 30 de setembre de 2005 es va inaugurar al barri de les Corts de Barcelona el «Jardí Áurea Cuadrado» en memòria seva.

    Áurea Cuadrado Castillón (1894-1969)

    ***

    Dolores Morata Díaz

    - Dolores Morata Díaz: El 18 de desembre de 1974 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Morata Díaz, també coneguda com Dolores Aguilar, pel seu company. Havia nascut el 30 de gener de 1899 a Águilas (Múrcia, Espanya). Sense estudis, quan era molt jove començà a treballar. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on aprengué a llegir i a escriure. A partir de 1922 començà a viure en «unió lliure» amb el militant llibertari Miguel Aguilar Doñate, amb qui tindrà quatre fills i una filla. Aquest mateix any, pressionada per la dictadura de Primo de Rivera, la parella s'exilià a França i s'establí a Lavelanet. En 1931, amb la proclamació de la II República, retornaren a la Península. Catalogada com a «anarquista perillosa», patí nombroses persecucions i empresonaments i en 1932 va ser deportada a Bata. En 1939, amb el triomf feixista, passà a França. Amb la declaració de guerra son company va ser expulsat i emigrà a Mèxic, restant a França amb sos infants. Fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a l'exili.

    Miguel Aguilar Doñete (1895-1954)

    ***

    Pierre Mélet

    - Pierre Mélet: El 18 de desembre de 1991 mor a Antonavas (Provença, Occitània) l'escriptor, professor, oveller, pacifista i anarquista Pierre Guillaume Mélet. Havia nascut el 7 de juny de 1908 a Nantes (Bretanya). Son pare, lliurepensador, feia de vigilant a l'Escola Nacional Professional de Livet i sa mare de telegrafista. Després dels estudis primaris i d'un temps en una escola primària superior, aconseguí entrar en l'Escola Normal de Savenay on acabà els seus estudis amb una diplomatura superior. En 1927 es casà amb Blanche Mélet i aquest mateix any començà la seva carrera de docent públic a Touvoix, que continuà a Haute-Goulaine (1931) i a Rezé, barri al sud de Nantes, entre 1935 i el 31 de maig de 1941 --aquesta època va ser descrita en la seva obra Aux couleurs de l'automne. Com a pacifista convençut, a començaments dels anys trenta participà en el Servei Civil Voluntari Internacional, moviment sorgit a Suïssa en acabar la Gran Guerra, i aprofitant les vacances d'estiu, participà en diversos tallers a Suïssa, especialment en 1931, 1932 i 1934. En 1933 realitzà un viatge a la Unió Soviètica del qual tornà trasbalsat i fou un dels primers a criticar el sistema soviètic --es reuní amb Victor Serge a Brussel·les poc després del seu alliberament i amb Panaït Istrati, del qual era fervent lector. El 9 de juliol de 1936 va ser elegit al Consell Sindical de la Secció del Loira Atlàntic del Sindicat Nacional de Docents i després va ser designat secretari de la Comissió d'Acció Social, càrrec que ocupà fins a la declaració de guerra en 1939. En aquest càrrec s'esforçà a defensar l'esperit anarcosindicalista de la Carta d'Amiens i publicà nombroses cròniques sobre la situació del gènere humà en la societat i els problemes de la cultura. L'octubre de 1937 publicà el seu primer llibre, Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant, publicat en l'editorial «MèreÉducatrice» dirigida per Madeleine Vernet, amb un prefaci de Han Ryner i il·lustracions de Charles Lopis. En aquesta època Pierre i Blanche es van veure influenciats per LesCahiers du Contadour (1936-1939), revista trimestral pacifista de Jean Giono on s'explicava com portar una vida simple, autosuficient, fraternal i generosa sempre acostat a la natura. Així, en 1938 i 1939 la parella assistí a les «Trobades del Contadour» a Manosque, a la muntanya de Lure (Provença, Occitània), on els deixebles de Giono es reunien per parlar sobre aquesta forma de vida i on conegueren altres contadouriens (Jean Bouvet, Alfred Campozet, Lucien Jacques, Hélène Laguerre, etc.) amb els quals entaularen una ferma amistat. La II Guerra Mundial, però, acabà amb l'«utopia contadoriana». Durant l'Ocupació, sota la pressió de l'exèrcit alemany i les persecucions, abandonà l'ensenyament i entre el juny i el juliol de 1941 seguí un curs intensiu de formació a l'Escola Nacional d'Ovellers de Rambouillet, després del qual es dedicà a la ramaderia ovina a la regió normanda d'Évreux. Més tard s'instal·là en un petit poble dels Alps on portà una vida aïllada i retirada del món on pogué portar a terme el seu «retorn a la natura». El març de 1943 va ser nomenat ajudant d'oveller, una mena d'assessor tècnic d'aquesta professió i l'1 d'agost d'aquell any entrà en la «Bergerie Nationale» de Rambouillet. L'1 d'octubre de 1943 entrà en funcions enquadrat en el Sindicat Oví de la regió d'Ais de Provença. El novembre de 1944, aconseguí traslladar-se als Alts Alps destinat a la Direcció dels Serveis Agrícoles dels Alts Alps, on intentà crear el Sindicat Intercomunal dels Ramaders Ovins. Allà va escriure la seva novel·laLe galvaudeux, la qual el gener de 1948 aconseguí el premi «Sulli Olivier de Serres» de literatura pagesa. Entre 1959 i 1971 va ser alcalde d'Antonavas --encara que ateu, en el seu mandat reconstruí l'església del poble i en 1965 organitzà una gran festa per al seu mil·lenari. En aquests anys va escriure diverses obres consagrades a la muntanya i als ovellers i va fer classes a l'Escola Agrícola de Gap. Blanche Mélet va morir el 25 de febrer de 1987 i aleshores ell va emprendre l'escriptura de les seves memòries. És autor de Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant (1937), Le Galvaudeux. Récit de la vie d'un berger (1948 i 1979), Une expérience d'estivage en commun dans les Préalpes du Sud. Guide pratique à l'usage des éleveurs de moutons (1951), Antonaves, mille ans d'histoire. L'evolution et la vie d'un village haut-alpin (1965),Trente années au service des bergers (1974 i 1979), Cinquante années, déjà! déjà! À la manière des troubadours, la chanson du bonheur (1977), Bergers mes amours! Ces témoignages qui viennent du peuple (1978), De Touvoisà Antonaves. Le beau voyage que j’ai fait: les feux du couchant (1978), Le chemin des étoiles (1980), Frérie des bergers alpins. Souliers-en-Queyras, 28 avril 1980 (1980), Aux couleurs de l'automne. Avec le maître d'école, le beau visage de l'enfance (1982), À l'ombre du campanile. À partir du village d’Antonaves, l’histoire vivante du canton de Ribiers (1983),Du soleil au coeur. Le message du berger (1984), Nos Hautes-Alpes. Le plus délicieux pays du monde (1985) i C'était notre Blanche. Témoignages (1988). Pierre Mélet va morir el 18 de desembre de 1991 a Antonavas (Provença, Occitània) i va deixar els seus béns a l'Ajuntament de Champolion amb la condició que fos creada una «Maison du Berger» (Casa de l'Oveller), la qual va ser inaugurada en 2009. Altre oveller-militant anterior va ser Gaston Michaud (Gaston Britel), que creà l'editorial «La Moisson Nouvelle».

    Pierre Mélet (1908-1991)

     Escriu-nos

    Actualització: 18-12-14


    0 0

    Arribaren cansats 11 infants a Mallorca ahir dia 17 de desembre a les 16:40h a l'aeroport de Son Sant Joan, la majoria d'orferinats de Bielorrússia i Ucraïna que viuen a la zona contaminada de Txernòbil, amb el VI Programa de Nadal de PER ELLS per passar un mes amb les seves famílies mallorquines i gaudir d'un Nadal especial per conviure amb la seva família mallorquina, conèixer el pare noël, els reis mags d'orient, el mejar típic d'aquestes festes...
    BONES FESTES A LES NOSTRES FAMÍLIES D'ACOLLIDA, ALS SOCIS, ALS COL.LABORADORS I A TOTS AQUELLS QUE FAN POSSIBLE I QUE HAN FET POSSIBLE QUE CADA ANY ES PUGUI FER EL PROGRAMA DE SANEJAMENT DURANT L'ESTIU I LES FESTES NADALENQUES CELEBRANT EL NOSTRE Xè ANIVERSARI DE PER ELLS.

    0 0

    Com us vaig informar abans d'ahir em va arribar  la citació per prestar declaració el 15 de gener en qualitat d'imputat a partir d'una denúncia de l'arquitecte municipal en Rafel Balaguer per un delicte d'amenaces  de febrer del 2012.  En primer lloc volia agrair a tots els que m'haveu expressat el vostre suport i dir-vos que estic molt tranquil, encara que també he de dir que estic més que sorprès per haver estat imputat  amb una denúncia com aquesta.

    El 31 de gener de 2012 vam fer un article a aquest bloc "Hem perdut tots. Sentència Unac 33" on lamentavam la Sentencia que desestimava el recurs conjunt que vam presentar amb el GOB on demanavam  la revocació de les llicències donades a l´Unac 33 de Ca’n Botana (Cala Molins ).

    Als comentaris a aquell article es va realitzar un comentari prou agressiu signat per "Ichigo" que vam esborrar tot d'una de llegir-ho, exactament va ser visible 19 minuts. Aquest temps va ser suficient per a que una persona, que no és l'arquitecte municipal, en Rafel Balaguer, el copiés  i el passés a l'arquitecte que (pel que sabem  a partir d'un escrit que va registrar a l'Ajuntament), fonamentava les seves denúncies en aquell comentari i en atacs al seu honor i professionalitat a la "pàgina Web Urxella" ( es veu que no sap diferènciar el que és una pàgina web d'un bloc).

    En Rafel Balaguer va posar dues denúncies contra mi, en Pepe García com autor / i inductor i contra els pseudònims "Ichigo", "Garci", "Qui Sap". Les denúncies eren  pels delits contra l'honor i per l'amenaça de revenja i mort e incitació  això publicades en" la pàgina web d'Alternativas per Pollença" (literalment).

    Cal recordar que en Rafel Balaguer també va demanar per escrit al batle  que es presentés una moció al Ple  de rebuig, que m'acompanyés un policia municipal quan fos a l'àrea d'urbanisme per salvaguardar la seva integritat física i que el batle m'exigís la renúncia de l'acte de regidor... Dient que si no eren ateses les sol·licituds consideraria corresponsable al batle de totes les actuacions  conseqüències que es derivessin. Evidentment no es va realitzar cap d'aquestes peticions.

    Al seu moment ja vam contestar a aquesta denúncia  "Resposta al senyor arquitecte" que a més de ser absurda està plagada d'errors i falsedats, com demostraré en la meva declaració davant del jutge el 15 de gener. A més a més del que ja vam dir al seu moment he de dir que mai he tingut una paraula més alta que altra amb el senyor Rafel Balaguer. Com vam dir al seu moment l'arquitecte municipal  la única cosa que ha de témer del nostre partit,  és la nostra activitat política que ha deixat en evidència en més d'una ocasió els seus informes on freqüentment s'extralimita respecte al que hauria de ser un informe tècnic.

     Estic convençut de que aquesta denúncia quedarà en res, i si alguna cosa ha fet és en reforçar-me que no hem d'afluxar en la nostra feina política. Em sap greu pel senyor arquitecte i la persona que està darrera d'aquesta denúncia,  però encara que ja no me presenti a les eleccions com cap de llista seguiré fent feina a Alternativa com he fet fins ara defensant els béns públics siguin camins,  fonts o altres i deixant en evidència aquelles actuacions que consideram irregulars des d'informes mediambientals fets per un arquitecte a llicències i actuacions com les de Villa Cortina.

    Pepe García

     

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

     

       El nou crac als EUA  és imminent, segons diu el guru Harry Dent.

     

        No són rars els equips d'investigadors que preveuen el col·lapse de Wall Street. Sembla que En Harry Dent és un prestigiós economista que ha encertat en la predicció de diverses crisis financeres que han afectat l'economia nord-americana.

     

          El portal USAwatchdog recull les prediccions que fa En Harry Dent sobre la immediat esclat de la bombolla financera del fracking. Explica que les empreses que operen en l'extracció de petroli per mitjà del fracking als EUA s'han multiplicat de forma prodigiosa gràcies a l'impuls del govern federal i al crèdit fàcil sense garanties dels grans bancs.  Bé,  la web que adjunto, Google Traductor, ho explica molt clarament.

     

      Allò que vull comentar és la ceguesa de la premsa catalana i de l'espanyola sobre la imminència de la nova crisi global que s'ha congriat a l'empara dels bons escombraries de les empreses de fracking.

     

        Per descomptat, el govern de N'Obama continua fent campanya afirmant la bonesa de les petroleres de la fracturació hidràulica.

     

       En aquesta línia, els mitjans de les Corporacions d'Europa esclaten d'eufòria per la crisi que afecta a Rússia per causa de la caiguda dels preus del petroli. Sembla com si no en sabessin res dels bons escombraries de les petroleres.

     

     

      

      

     

     

     


    0 0

    "Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima." (Antònia Vicens)


    Miquel López Crespí, la prosa concupiscent.


    Per Antònia Vicens


    "Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons."


    "L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin."


    "Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima."



    Coberta del llibre Vida d'artista.

    De tot d'una, quan vaig veure'n el títol, Vida d'artista1, vaig pensar en la possibilitat que en Miquel hagués afluixat, durant una temporadeta, la seva caparrudesa d'anar recordant-nos, llibre rere llibre, la història dissortada d'aquest petit país, la dels seus habitants, que viuen en una constant i evolutiva esquizofrènia quant a identitat, renegant del seu tarannà que ell ha viscut tan a fons, del tot implicat.


    En el seu llibre de memòries, el polèmic L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), ens conta que va començar a escriure a la revista del col·legi La Salle, i que de ben jovenet ja fou corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima.



    Antònia Vicens i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra de Miquel López Crespí Vida d'artista a càrrec d'Antònia Vicens.
    Tornam emperò a Vida d'artista. Ja que si la meva imaginació es va desbocar, euga espriva, cap a romanços plaents, èxits fàcils, i amors tintats de color de rosa, només d'obrir-lo, el llibre, ja em vaig adonar que m'equivocava de cap a peus, i que per a en Miquel López Crespí dir vida d'artistaés com per un altre dir: vida de ca. Mala vida. Puta vida.

    Per tant em vaig endinsar per la geografia del llibre, amb el mateix sentiment, encuriosit, xafarder, i alhora temorenc i compassiu en què una nit sense cap escletxa de lluna em passejaria per un carrer desconegut, cada conte una finestra oberta a la dissort, insatisfacció, mancances. Soledats i penúries esfereïdores de tan quotidianes.


    I amb aquest estat d'ànim, les passes de falset, vaig guaitar dins ca l'artista pintor, un home ple de quimeres, d'idees revolucionàries, que espesses vegades es reunia amb amics, artistes com ell, i plegats lluitaven per a acostar l'art al carrer. Però vaig haver de passar el mal tràngol de contemplar la seva dona durant un dels seus habituals atacs d'histerisme, ja que era la clàssica doneta de moral rectíssima, que es casa creient que l'home és un avenc de satisfaccions i luxe i llavors, en adonar-se que les perspectives referents al matrimoni eren equivocades, veient, experimentant, que l'home també pot ser dèbil, vulnerable i quimèrica, del tot desesperada i insatisfeta, no feia més que escridassar-lo. Es queixava que, amb les seves idees, mai del món no podria, com fan les seves amigues casades amb buròcrates, anar ben mudada i canviar de cotxe cada un parell d'anys. I vaig haver d'escoltar, amb els pèls de punta, quan li tirava a la cara que era un fotut pintor de quadres, i ho feia amb un to de veu que l'implicava, com si el pobre home tingués una malaltia que la pogués contagiar. Pigota o ràbia.


    Encara trasbalsada per aquesta primera incursió a casa d'altri, vaig mirar darrere les vidrieres del dormitori d'un matrimoni vell en el moment just que ell, fredolenc, desreveït, hi entrava a veure l'esposa i li oferia un ramell tot esperant, desitjant, reconciliar-se amb tota una miserable convivència, plena de gestos malentesos i terrors compartits.


    És una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.


    Emperò quan vaig guaitar dins el pròxim conte, un escriptor amb l'expressió del tot eixuta assegut davant l'ordinador que parpellejava en blau, vaig pensar que potser tendria el privilegi de ser testimoni del naixement d'una idea revolucionària, d'una frase colpidora, una espurna de creació que s'esbandís i il·luminàs tota una estança per a donar lloc a la fantasia més exaltada quan la realitat va ser ben diferent, ja que em vaig haver d'empassar tota l'angoixa, punyent com tatxes al cervell, de l'escriptor car tenia el cap completament en blanc, se sentia al bell caire llenegadís de les paraules, caic no caic al precipici més pregon de la impotència per a confegir uns mots salvadors. I tot perquè feia poc temps, el dia que havia presentat la seva darrera novel·la, el presentador, amb tota la seva mala bava, va deixar anar, com qui tira una pedra i amaga el braç, que a la novel·la hi havia una manca d'experimentació, comentari que va devastar, destarotar, la migrada seguretat de l'escriptor. (I, per res del món no voldria, jo, ara, que alguns dels meus comentaris produïssin un daltabaix paregut a en Miquel López Crespí, perquè crec que, d'una manera ben voluntària, no hi ha experimentació a la seva prosa, sinó que és una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.).


    Perquè tot seguit, la gent que tornava del local del partit a Cercle clos, suats, després de cridar pels carrers de Palma contra l'agressió ianqui a Líbia, companys de lluita que ara són els qui, del tot reciclats, ocupen càrrecs de prestigi i de poder en institucions públiques. Qui ho hagués hagut de dir, es queixa l'autor, en boca del protagonista, devers l'any 1982!


    Per si això, topar-se amb la manifestació de gent tota esverada, fos poc, vaig trobar obert de pinte en ampla el portal de la casa de l'home que s'havia tallat la llengua per no haver de participar de les converses banals de la seva dona, lectora de revistes del cor, o de les dels fills, que només sabien xerrar de motos japoneses i de femelles estrangeres. Però llavors encara els podia sentir i va haver d'embussar-se les orelles, i com que va aprendre a llegir els llavis, es va veure obligat a treure's els ulls, i, d'aquesta manera, a la fi, va trobar un redol de pau i d'assossec a l'ombra del seu hortet interior que tan acuradament havia conreat.


    Hi ha moltes més cases al carrer de Vida d'artista, amb finestres mig badades darrere de les quals s'hi endevina més tragèdia ofegada i més desencís. No obstant això, vaig decidir girar coa i anar a prendre cafè al Diplomàtic, el mateix vespre que un grup d'escriptors, uns quants, herois del furient món de la ploma s'havien reunit, com acostumaven a fer un pic cada mes, per sopar i discutir, en aquesta ocasió, exactament, sobre l'eficàcia o no eficàcia dels premis literaris. I, en lloc de conversar d'aquest tema, començaren a ballestrejar contra els companys absents, cosa que baldament sia sobradament sabuda i fins i tot assimilada, xerrar malament dels qui no hi són, va fer que més d'una vegada, davant l'acidesa dels comentaris, fes mala via amb el cafè. I sobretot la meva indignació va pujar fins el sostre perquè entre la colla d'escriptors, una quinzena -no els vaig comptar-, només hi havia una dona, na Bielona, contista insigne, emperò cada vegada que intentava donar la seva opinió, ells li tapaven la boca amb un comentari del tot displicent. I això em va sulfurar de tan real com és. Gelosos com solen esser els escriptors del domini intel·lectual dins el món femení.


    Na Bielona es defensava:


    -Enveja, us moriu d'enveja. Almenys les dones no en tenim tanta. Per això som més intel·ligents, més sensibles, més...


    -Calla, calla, Bielona..., li replicaven ells, molt segurs, i molt fatxendes. El que més em va escarrufar tanmateix, va esser, una vegada ja drets per anar-se'n, el que va dir el capdavanter del grup, la veu sentenciosa:


    -No vull veure cap article sobre clarícies de llibres que no siguin d'autors assidus a la tertúlia del Diplomàtic.


    També massa real, per deixar-me indiferent. Perquè en aquesta estimada i també plorada illa, a la qual arlots sense escrúpols han anat convertint en una mena de meretriu engalanada de joiells falsos que mig xerroteja quasi tots els idiomes del món i menysprea la llengua pròpia, en aquesta terra adúltera que ens ha tocat viure; l'amiguisme intel·lectual, per a la bona salut de la literatura, és més mortal que la sida.


    En Miquel López Crespí ben segur que ha sentit damunt l'epiteli dels seus llibres els estralls d'aquest virus destructiu. Perquè, ja n'hi ha prou d'arrauxats gurus, cappares que s'autoproclamen totpoderosos dins l'univers de les lletres catalanes, i, amb afany exterminador, van sentenciant qui és digne d'entrar en el regne dels escriptors, i qui no és digne d'entrar enlloc.


    L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin.


    Els personatges que ens mostra, desheretats d'aquest món, utòpics i disbauxats, caminen sense amor. No hi ha gens d'amor dins la seva vida, ni dins cap plec del seu cor. Són pobres diables deixats de la mà de Déu. I, com ja he dit abans, ens ho conta amb una prosa que fereix la sensibilitat de tan despullada.


    Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons.


    Si de bon de veres aquesta és la seva intenció, ell almanco pot dormir tranquil. Perquè ho ha aconseguit. Plenament.

    Publicat en el número 75 de la revista El Mirall (setembre-octubre de 1995). Pàgs. 45-47.

    1 Miquel López Crespí. Vida d'artista. Girona. Llibres del Segle, 1995.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0
  • 12/19/14--07:23: Contra #LleiMordassa

  • 0 0

    La setmana passada recolliem al denúncia de l aPlataforma Pro Camins Públics Oberts respecte del tancament del Camí d'Ariant. Després de les manifestacions de l'actual responsable de la finca sembla que en realitat el camí tancat és el Vell de Pedruixella. Per tant es va produir una confusió i la pròpia Plataforma ja va enviar la  rectificació als mitjans de comunicació així com va demanar disulpes a l'amo d'Ariant. Això no treu que el camí realment tancat, el Vell de Pedruixella, és un camí públic municipal. Per tant el mateix que es va dir llavors s'aplica aquí: cal que l'Ajuntament recuperi aquest camí del que n'és titular.

    Reiteram que durant aquesta legislatura la feina de recuperació dels camins públics no ha avançat en absolut i que l'actual Ajuntament s'ha convertit en col·laborador dels qui practiquen les usurpacions d'aquests bens municipals.

     

     

    PLATAFORMA PRO CAMINS PÚBLICS OBERTS de Pollença.


    EXPOSAM

    Que amb aquest escrit rectificam la instància presentada el 9 de desembre del 2014 amb el núm. D’entrada 7813. A la citada instància hi ha els següents erros :

    -Primer.- el nom del camí no és Ariant si no camí Vell de Preduixella.

    -Segon .- en el catàlec de camins figura amb la numeració 114 i no 105 com diu la instància.

    - Tercer .- la ubicació de la reixa esta en el primer tram del camí Vell de Preduixella, que va des de la carretera Vella de Lluc a la carretera M-10 de Pollença a Andratx, Km 6.1. Aquest tram es anomenat camí de les Creus .

    Adjuntam fotografies , planol senyalant la ubicació apriximada de la reixa amb una X encerclada i copia de la instància presentada el 9-12-2014.

     

     

     
     
     
    El Camí Vell de Pedruixella és el 114 del Catàleg Municipal
     
     
     
     
     

     

     

     


    0 0
  • 12/20/14--07:53: Navidad 2014
  • Natalis04
    In nocte natalis Domini

    Con el invierno llegan las fiestas navideñas y de año nuevo, y con ellas la expresión de los mejores deseos.

    El grabado "In nocte natalis Domini" está recogido de la Biblia Natalis (1593),


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [19/12]«L'Égalité» - «La Guerre Sociale» - Conferència de Faure - Atemptat contra Elizalde - Kater - Stoïnov - Comas - Petzold - Degreef - Fléchine - Crespi - Gambino - Ramiz - Roig Lladó - Carpena - Pons Prades - Prieto - Abarca - Mualdès - Malsand - Seijas

    Anarcoefemèrides del 19 de desembre

    Esdeveniments

    Capçalera de l'"Égalité"

    - Surt L'Égalité: El 19 de desembre de 1868 --encara que a la capçalera posi el 16 de desembre-- surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número (espècimen) de L'Égalité. Journal de l'Association Internationale des Travailleurs de la Suisse romande. Portava l'epígraf «No hi ha drets sense deures, ni deures sense drets». Era successor de La Voix de l'Avenir. Aquesta publicació va ser creada per Charles Perron i redactada per Mikhail Bakunin i altres membres de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista en el si de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van col·laborar Jean-Philippe Becker, Amédée-Benjamin Combault, César De Paepe, Johann George Eccarius, Carlo Gambuzzi, James Guillaume, Hermann Jung, Benoît Malon, Nicolas Outine, Albert Richard, Paul Robin, Adhémar Schwitzguebel, Eugène Varlin i Pierre Waehry, entre d'altres. Arran del II Congrés Anual de la Federació Suïssa de Parla Francesa de l'AIT, celebrat el 4 d'abril de 1870 a Chaux-de-Fonds, es produí l'excisió d'aquesta federació i L'Égalité esdevingué l'òrgan d'expressió del grup aliancista. Després d'una interrupció entre el 4 d'octubre de 1870 i el 14 de gener de 1871 aquesta publicació reaparegué entre gener de 1871 i 18 de desembre de 1872, però la redacció aleshores esdevingué antibakuninista. En 1972 l'editorial Feltrinelli n'edità una edició facsímil.

    ***

    Un exemplar de "La Guerre Sociale" de 1914 (època ultranacionalista)

    - Surt La Guerre Sociale: El 19 de desembre de 1906 surt a París (França) el primer número del setmanari socialista antimilitarista La Guerre Sociale. Fundat i dirigit pel socialista Gustave Hervé, va esdevenir un dels grans periòdics antimilitaristes de la Belle Époque i on van escriure nombroses plomes llibertàries. Va tenir un tiratge entre 50.000 i 60.000 exemplars. Entre els seus col·laboradors figuren Victor Méric, Miguel Almereyda, Eugène Merle, Louis Perceau, Aristide Delannoy, Jules Grandjouan, Gaston Couté, entre d'altres. Després de la conversió de Gustave Hervé al ultranacionalisme feixista entre els anys 1912 i 1914, La Guerra Sociale va esdevenir La Victoire l'1 de gener de 1916.

    ***

    Cartell de la conferència de Faure

    - Conferència de Faure: El 19 de desembre de 1911 té lloc al Teatre Chave, al bulevard Chave de Marsella (Provença, Occitània), una conferència «pública i contradictòria» del pedagog i propagandista anarquista Sébastien Faure. Tres temes van ser els centrals de la conferència: l'encariment de la vida, les anomenades «Lleis perverses» i la guerra. Els preus de les butaques anaven des del franc al mig franc i els guanys d'aquesta sessió es destinaren a l'escola llibertària de Faure «La Ruche». Els infants d'aquesta escola amenitzaren amb un concert la vetllada.

    ***

    L'atemptat contra Elizalde segons "La Vanguardia" (20 de desembre de 1919)

    - Atemptat contra Elizalde: El 19 de desembre de 1919, entre els carrers Bailén i Còrsega, a prop del passeig de Sant Joan de Barcelona (Catalunya), dos individus disparen sobre l'automòbil d'Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde quan es dirigia a casa seva procedent de la fàbrica d'automòbils. En aquest atemptat Elizalde resultà il·lès, però el xofer del cotxe, l'obrer Florencio Palomar Valero, resultà mort. La policia acusà els anarquistes Ramon Casanellas Lluch i Pere Mateu Cusidó, empleats de l'Empresa Elizalde d'aquest atemptat. Circulava entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat l'assassinat de l'anarcosindicalista Pau Sabater Lliró (El Tero) el 18 de juliol d'aquell any. L'enterrament de l'infortunat Florencio Palomar constituí una gran manifestació burgesa i empresarial contra el terrorisme obrer, on participaren representants de les autoritats polítiques, patronals, eclesiàstiques i militars.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fritz Kater (ca. 1920)

    - Fritz Kater: El 19 de desembre de 1861 neix a Barleben (Saxònia-Anhalt, Alemanya) el socialista i després anarquista i anarcosindicalista Friedrich Kater. Fill d'una família de grangers; sa mare morí quan tenia dos anys i quan en tenia cinc començà a treballar a la granja familiar i durant l'hivern feia feina en una fàbrica de sucre de la zona. Més tard compaginà les tasques de la granja amb l'ofici de paleta i de carreter. Això no obstant, dedicà tot el seu temps lliure a la lectura i a educar-se de manera autodidacta. En 1883 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Magdeburg, en un moment en el qual les Lleis Antisocialistes prohibien la major part de les activitats sindicals. Després de relacionar-se amb socialistes d'Hamburg i de Berlín i de llegir nombroses obres polítiques prohibides, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) i fou força actiu en els seus cercles sindicals i clandestins, fundant, aquell mateix any, el Sindicat de Paletes de Barleben i convertint-se en el seu primer president. En 1889 fou condemnat a dos mesos de presó per organitzar un míting il·legal i l'any següent novament arran d'un discurs considerat sediciós. En 1890, després de la revocació de les Lleis Antisocialistes, es relacionà amb el moviment opositor de l'SPD «Die Jungen» (Els Joves), força influenciat per les idees anarquistes, i entaulà amistat amb diversos membres del grup a Berlín (Bruno Wille, Carl Wildberger, Max Baginski, etc.). En aquella època fundà el periòdic socialdemòcrataMagdeburger Volksstimme (La Veu del Poble de Magdeburg), amb altres membres de «Die Jungen» (Hans Mueller, Fritz Koester i Paul Kampffmeyer). En el Congrés de l'SPD de 1891 el grup de «Die Junger» fou expulsat del Partit, però Kater, encara que votà en contra de l'exclusió, romangué dins de l'SPD. Els expulsats fundaren la Vereinigung unabhängiger Sozialisten (VuS, Unió de Socialistes Independents), però Kater es negà a unir-s'hi. El maig de 1892 s'instal·là a Berlín, on treballà de paleta i fou elegit delegat del Sindicat de Paletes berlinès. El 4 de setembre de 1895 es casà amb Mathilde Deichsel, amb qui tindrà quatre fills (Charlotte, Martha, Elise i Hans). En aquests anys col·laborà en la revista Besinnung und Aufbruch (Reflexió i Renovació). En 1907, després de negar-se a presentar-se a les eleccions per al Reichstag alemany i de diverses ofertes de feines oficials, abandonà l'SPD i, encara que tenia certes reserves vers l'anarquisme, assistí al Congrés Anarquista d'Amsterdam d'aquell any. En 1912 publicà el fulletó Über die Entwicklung der deutschen Gewerkschaftsbewegung, on va traçar la història i l'evolució del moviment sindicalista alemany. Membre del Freien Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats d'Alemanya), que reivindicava el sindicalisme revolucionari, fou delegat d'aquesta organització al I Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional, celebrat en 1913 al Holborn Town Hall de Londres; dirigí el seu òrgan d'expressió Die Einigkeit (La Unió) i n'ocupà importants càrrecs orgànics. Durant la Gran Guerra, i en la semiclandestinitat, seguí militant en l'FVdG, una de les poques organitzacions que mantingué els principis internacionalistes i s'oposà a la contesa mundial. Després de la guerra, el desembre 1919, va ser un dels principals fundadors de l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya) i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a partir de 1922, i sempre es mostrà contrari a la burocratització i la centralització del moviment obrer. S'oposà durament a la maniobra d'intent d'ingrés de la FAUD en la Internacional Sindical Roja (ISR). En 1925 fou nomenat director del Servei de Premsa de l'AIT. En aquells anys col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Der Syndikalist (El Sindicalista) i fundà la seva pròpia editorial (Fritz Kater Verlag), que publicà nombrosos textos anarquistes. President de la Comissió Executiva de la FAUD durant molts anys, en 1930 deixà el càrrec per l'edat. Sa filla Elise Kater es casà amb l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán. Fritz Kater va morir el 20 de maig de 1945 a Berlín (Alemanya), després d'agonitzar durant 12 dies a l'hospital arran que intentés desactivar una bomba incendiària que havia caigut al jardí de casa seva i esclatés ferint-lo a la cara i al pit. Fou íntim amic de Rudolf Rocker, el qual li dedicà una breu biografia en morir.

    ***

    Nicolas Stoïnov

    - Nicolas Stoïnov: El 19 de desembre de 1862 neix a Choumen (Choumen, Bulgària) l'escriptor, periodista, ensenyant, anarcosindicalista, antimilitarista, Nicolas Stoïnov (o Stoïnoff), un dels fundadors de l'anarquisme búlgar. Durant la seva dilatada existència --va morir amb 101 anys-- no va cessar de denunciar els crims de l'ocupació soviètica i tindrà una gran influència sobre els pagesos i els docents. En 1896 amb Varban Kilifarski i Spiro Goulaptchev van crear la secció búlgara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Amb Kilifarski i alguns altres, van ajudar Goulaptchev a crear, a Ruse,«Acràcia», la primera editorial llibertària búlgara; amb impremta pròpia i en règim cooperativista, on es van imprimir força llibres i fullets traduïts del francès i del rus, dues llengües que Stoïnov ensenyava. Acabarà exiliat a París, on serà conegut per L'Avi. Nicolas Stoïnov va morir el 4 de febrer de 1963 a París (França). Entre les seves obres podem destacar, en búlgar La situació de la pagesia i les seves necessitats d'instrucció, La degeneració del socialisme, de la socialdemocràcia,Les vanes promeses a l'alça i la realitat a la baixa (1895), La situació miserable dels pagesos (1911); i en francès Lutte pour le droit ou Résolution de Divdiadovo, Nos tâches (1896), Christo Botev, précurseur de l'anarchisme en Bulgarie (1909), Varban Kilifarski (1879-1923) (1923). Menció a part és la seva autobiografia, publicada a París en búlgar i en francès, Un centenaire bulgare parle (1963).

    Nicolas Stoïnov (1862-1963)

    ***

    Josep Comas Solà

    - Josep Comas Solà: El 19 de desembre de 1868 neix a Barcelona (Catalunya) l'astrònom, divulgador científic i simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Fill d'un comerciant progressista, de jove s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia 15 anys publicà un assaig en la revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que havia caigut a Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, estació astronòmica privada acabada de fundar l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí aspectes importants del planeta Mart. Després realitzà un viatge d'estudis a Itàlia i a Sicília, visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys següents es lliurà a aconseguir la creació d'un observatori al Tibidabo. Un cop creat aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya barcelonina, ajudat un temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest observatori realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11 asteroides, etc.) i estudià sistemàticament planetes, satèl·lits, asteroides i altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità, etc.). En 1910 col·laborà en els primers vols d'avió a tot l'Estat espanyol. En 1911 fundà i presidí, també fins a la seva mort, la Societat Astronòmica d'Espanya --posteriorment s'afegí Amèrica. A més, va ser membre de diverses societats astronòmiques europees i de l'organització internacional Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el Congrés de Sevilla de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. En 1920 participà en la fundació de la primera emissora de ràdio de l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà un programa de divulgació científica. Cofundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor d'explosió que van circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a Barcelona i el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la relativitat, però amb el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del Comitè Executiu de la Difusió Luminotècnica de Barcelona i de la seva«Exposició de Llum». Durant els anys bèl·lics, dirigí el Servei d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà com a divulgador científic a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres populars i en publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos, etc.) i de tota casta (La Vanguardia, Última Hora, La Actualidad, Revista de la Sociedad Astronómica de España y América, Urania, Boletín del Observatorio Fabra. Sección Astronómica, etc.). Amb Albert Carsí Lacasa, col·laborà amb l'anarquista Escola Natura, popularment anomenada «La Farigola». En 1936 dirigí la instal·lació climatològica i meteorològica del Laboratori Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de nombrosos llibres i publicacions científiques, especialment sobre astronomia i sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del diámetro de Venus (1902), Distribución de los astros en el espacio (1902), El eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía y ciencia general (1907), El espiritismo ante la ciencia. Estudio crítico sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley (1910), Album fotográfico de la zona eclíptica (1915), Abstracción y realidad (1925), Astronomía (1925), El Cielo (1927), Estereocopia astronómica (1929), etc. Josep Comas Solà va morir el 2 de desembre de 1937 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el seu funeral constituí una gran manifestació de dol on intervingueren, a més de entitats populars i representacions governamentals, una delegació confederal i nombrosos militants --el seu enterrament va ser presidit per Lluís Companys i Frederica Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania), terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El mateix 1937 l'Oficina de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El científico por Joaquín Febrer, amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004 l'Ajuntament de Barcelona publicà la biografia Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, coordinat per Antoni Roca Rosell.

    Josep Comas Solà (1868-1937)

    ***

    Foto policíaca d'Oscar Petzold (ca. 1894)

    - Oscar Petzold: El 19 de desembre de 1868 neix a Breslau (Silèsia, Prússia, Confederació d'Alemanya del Nord; actualment Baixa Silèsia, Polònia) l'anarquista Oscar-Guillaume Petzold. Sos pares es deien Oscar Petzold i Élise Schubert. Negociant de professió, en 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Notícia sobre una xerrada de Pierre Degreef apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps Nouveaux" (24 de maig de 1902)

    - Pierre Degreef: El 19 de desembre de 1875 neix a Roubaix (Nord-Pas de Calais, França) el propagandista anarquista Pierre Degreef. A finals dels anys 1890 destacà dins del moviment anarquista de Roubaix, on difongué la premsa llibertària i fou acusat per la policia d'aferrar regularment durant les nits cartells revolucionaris. Durant la primavera de 1898 visità a Londres André Philippe, antic gerent del periòdic La Cravache refugiat a Anglaterra. Entre la primavera i l'hivern de 1900 treballà com a obrer tèxtil a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on venia Le Libertaire i participà en diverses reunions, com ara la organitzada entre el 4 i el 5 d'agost per Auguste Courtois (Liard-Coutois). Durant les eleccions legislatives d'abril de 1902 fou candidat abstencionista i entre l'1 d'abril de 1902 i el 3 de març de 1903 fou l'impressor-gerent de La Petite Feuille Anarchiste, publicació de Roubaix; també, entre el 12 de març i el 25 d'agost d'aquell any, imprimí La Feuille Anarchiste, que tirava entre 5.000 i 10.000 exemplars que es repartien gratuïtament. L'1 de juny de 1902 va fer a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) la xerrada«Le parlementarisme et les anarchistes». Milità en el Sindicat del Teixit, el qual tenia la seu al Palau del Treball de Roubaix, lloc on realitzà diverses xerrades. El desembre de 1902 va ser condemnat a un dia de detenció per un article antimilitarista publicat en Le Libertaire, però en l'apel·lació va ser condemnat a sis mesos de presó amb aplaçament per la Cort d'Apel·lació de Douai (Nord-Pas de Calais, França). Entre 1903 i 1904 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. A començament de 1905 abandonà Roubaix per a treballar per a una fàbrica de màquines de cosir. El juliol d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de presó pel robatori de la caixeta d'almoines de l'església de Saint-Antoine de Roubaix comès l'octubre de 1904 i fou alliberat l'octubre següent.

    ***

    Senya Fléchine (autoretrat)

    - Senya Fléchine: El 19 de desembre de 1894 neix a Achtyrka (Sumy, Ucraïna), en una família jueva, el fotògraf i militant anarquista Senya Isaakovitx Fléchine (també Fletchine o Fleshin). En 1910 emigra als Estats Units, on descobreix l'anarquisme i col·labora amb Mother Earth, periòdic d'Emma Goldman. Arran de la Revolució de 1917, retorna a Rússia, on continuarà la seva militància llibertària participant en la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). En novembre de 1918, en gener i en juny de 1920, va ser detingut per la policia bolxevic (txeca) i després d'estar tancat algunes setmanes a la presó va ser amollat. En desembre de 1921, a més de militar en el grup del Golos Truda, va treballar al Museu de la Revolució de Petrograd, on va conèixer Marthe Alperine (més coneguda com Mollie Steimer), militant anarquista russa també jueva expulsada dels EUA per la seva militància, qui esdevindrà la seva companya inseparable. Ambdós van organitzar la Creu Negra per ajudar els empresonats anarquistes i l'1 de novembre de 1922 són detinguts i condemnats a dos anys d'exili a Sibèria. En vaga de fam, seran alliberats gràcies a les gestions de May Picqueray durant el Congrés Sindicalista Roig a Moscou. El 9 de juliol de 1923 seran de bell nou retinguts i finalment expulsat de Rússia el setembre després d'una nova vaga de fam. A Berlín prendrà part en el Comitè de Defensa dels Revolucionaris Russos, fundat per Alexandre Berkman. En 1924 s'instal·laran a París, a casa de Volin primer i després amb Jacques Doubinsky. En 1927 participarà en la creació del Grup de Suport Mutu als Anarquistes Exiliats. Senya s'establirà a Berlín com a fotògraf en 1929, on aquest mateix any va fer una exposició fotogràfica, Film und foto, on barrejava l'experimentació formal i el document social; però amb l'ascensió del nazisme tornarà a França en 1933. El 18 de maig de 1940 Mollie és detinguda, però aconsegueix fugir del camp d'internament de Gurs i retroba Senya a Marsella. Senya i Mollie decideixen marxar a Mèxic en 1941, on obriran un estudi fotogràfic (Foto Semo). Simón Flechine, com serà conegut a Mèxic, i Mollie Steiner signaran les seves fotografies amb l'acrònim Semo i durant 21 anys retrataran especialment la flor i nata dels móns artístic, polític i intel·lectual mexicans (José Clemente Orozco, Salvador Novo, Adolfo López Mateos, Ninón Sevilla, Rosita Fornés, Lilia Prado, Rosita Quintana, María Victoria, Columba Domínguez, Gabriel Figueroa, José Clemente Orozco, Carlos Chávez, Salvador Novo, Gloria Campobello, Ricardo Silva, Guillermina Bravo, Josefina Lavalle, Alma Rosa Martínez, Amalia Hernández, Pedro Armendáriz, Cantinflas, Jorge Negrete, Pedro Infante, etc.). Simón Flechine, el «fotògraf de les estrelles», morirà uns pocs mesos després que sa companya Mollie, el 19 de juny de 1981 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). L'arxiu documental de Senya Fléchine es troba dipositat des de 1964 a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A la Fototeca Nacional del Instituto Nacional de Antropologia y Historia (INAH) a Pachuca (Hidalgo, Mèxic) es troben les 50.486 fotografies (254.698 negatius i 24.770 positius) que Fléchine va donar en 1973, fons base sobre el qual va néixer aquesta institució. En 2001 Emma Cecilia García Krinsky va publicar Semo, fotógrafo (1894-1981), estudi i catàleg de la seva obra.

    ***

    Secció Italiana de la Columna Ascaso

    - Pompeo Crespi: El 19 de desembre de 1897 neix a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Pompeo Crespi. Membre del moviment llibertari des de la joventut, durant la Gran Guerra fou sotsoficial de Marina. Durant una escala a Bakú desertà i participà en la Revolució russa, restant a la Unió Soviètica fins al desembre  de 1920. De bell nou a Itàlia, fou indultat d'una pena de mort dictada pel govern de Francesco Saverio Nitti. En aquesta època participà activament en les activitats dels «Arditi del Popolo» contra els feixistes. Amb l'arriba de Mussolini al poder es va veure obligat a exiliar-se en 1916 a França i s'instal·là a Marsella. Sol·licitada l'ordre d'expulsió, aconseguí una moratòria, renovable mensualment, fins al setembre de 1934, quan entrà a la Península. Casat amb una espanyola, el juliol de 1936, com a membre del Comitè Anarquista Italià, amb altres companys, com ara Enzo Luigi Fantozzi, va combatre les tropes feixistes als carrers de Barcelona. Després marxà al front d'Aragó com a milicià enquadrat en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. El 22 de novembre d'aquell any, a Almudévar, on comandava una bateria d'artilleria, fou ferit. Malgrat que la bala, situada entre l'omòplat i el pulmó, no pogué ser extreta, marxà novament al front. El 13 d'abril de 1937 fou novament ferit a Carrascal. Rebutjà restà ingressat per recuperar-se i tornà al front el 22 de juliol de 1937, però dies després, les ferides l'obligaren a retornar a reraguarda. Aleshores, a partir del 3 de setembre, aconseguí una feina de cuiner. L'octubre de 1937, arran de la repressió antianarquista engegada arran dels fets de«Maig de 1937», fou detingut, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Carlo Cocciarelli, Santiago Pisani, Massimo Morisi, etc.), per un escamot estalinista i acusat d'espionatge i de deserció. Després d'aquest fet, una campanya organitzada per les organitzacions llibertàries exigiren la seva llibertat i la dels seus companys. A finals de 1938, com que encara restava empresonat, el Comitè Anarquista Italià de París demanà el seu alliberament i el d'altres companys (Ermanno Neri, Salvatore Fusari, Carlo Montresor, Gina Graziani, Giuseppe Checchi, Libero Mariotti, etc.). El 26 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans feixistes, fou amollat i aconseguí passar a França on fou internat en un camp de concentració. Pompeo Crespi va morir el 29 de setembre de 1971 a París (França).

    ***

    Brunone Gambino

    - Brunone Gambino: El 19 de desembre de 1906 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Brunone Luigi Gambino. Es guanyava la vida com a magatzemer. Militant anarquista, durant la II Guerra Mundial entrà a formar part dels primers grups de la resistència antifeixista de Torí. L'1 de gener de 1944 va ser detingut amb altres companys i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. El 22 de gener de 1944 l'Alberg Genova, del carrer Sacchi de Torí, ocupat per les tropes alemanyes, patí un atemptat partisà amb quatre bombes de dinamita en el qual moriren tres persones i en represàlia cinc resistents antinazis (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso, militants anarquistes; i Aldo Camera, militant socialista) van ser condemnats a mort per l'exèrcit d'ocupació nazi. Brunone Gambino va ser afusellat, juntament amb els altres quatre companys, el 24 de gener de 1944 al camp de tir del Sacrario del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia) i el seu cos exposat al lloc de l'atemptat.

    ***

    Necrològica de Francisco Ramiz Sopena apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 7 de setembe de 1978

    - Francisco Ramiz Sopena: El 19 de desembre de 1911 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Ramiz Sopena. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà, com molts altres joves de Montsó (Antonio García Barón, Hipólito Garreta, Ángel Lamarca Beneded, etc.) en la«Columna Durruti», formació en la qual lluità durant tota la guerra un cop militaritzada (26 Divisió). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'establí a Montalban. Francisco Ramiz Sopena va morir, després d'anys de malaltia, el 27 de juny de 1978 a Montalban (Guiena, Occitània). Sa companya fou Pilar Pallarès.

    ***

    Josep Roig Lladó

    - Josep Roig Lladó: El 19 de desembre de 1914 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Roig Lladó, conegut també sota el pseudònim d'Antonio Millera. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Terrassa, quan esclatà la Guerra Civil lluità als fronts com a voluntari en les milícies confederals i, amb la militarització d'aquestes, en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on exercí d'oficial, fins al final de la contesa. En representació de Terrassa assistí al Congrés de les Joventuts Llibertàries en la «Columna Durruti». Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després s'allistà en la Legió Estrangera i lluità en la resistència antinazi fins que fou ferit greument al pit d'una baionetada, restant invàlid de guerra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a París (França), on milità en la CNT i en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, ocupant diversos càrrecs orgànics de responsabilitat. En 1945 fou membre de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa en l'Exil del grup parisenc i s'internà clandestinament en diverses ocasions a Catalunya, sota el nom d'Antonio Millera, en missió orgànica en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili. Sempre defensà la unitat confederal i en 1959 col·laborà en Uno. Tribuna Libre Confederal. Boletín mensual al servicio de los Amigos de la Unidad de la CNT de España. En 1962 fou membre de la Comissió «Fons d'Ajut» en suport als sinistrats per les inundacions de Terrassa. L'octubre de 1968 assistí a Montpeller, amb Joan Manent Pesas, Miguel Sesé García, Jacint Borrás Bousquet i altres, a la reunió de la fracció interna oposada a la línia dels responsables confederals d'aleshores («Reunió Marginalista»), fet pel qual va ser expulsat en 1970 de la CNT de París. Després milità en les Agrupacions Confederals, tendència editora del periòdic Frente Libertario. Un cop jubilat s'instal·là, amb sa companya Isabel, a la localitat rossellonesa del Voló i el seu domicili esdevingué lloc de trobada antifranquista. Josep Roig Lladó va morir el 19 de setembre de 2000 al Voló (Rosselló, Catalunya Nord). Deixà el diari autobiogràfic Cuaderno dedicado a las memorias de mi vida, que fou recollit com a testimoni per Véronique Olivares Salou per al seu llibre col·lectiu Mémoires espagnoles. L'espoir des humbles (2008).

    ***

    Pepieta Carpena al CIRA de Marsella

    - Pepita Carpena:El 19 de desembre de 1919 neix --encara que oficialment consta com a nascuda el dia 28-- al barri del Poble Sec de Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josefa Carpena Amat, més coneguda com Pepita Carpena. Era la primogènita d’una família obrera catòlica (el pare era paleta i la mare costurera) de sis infants, poc interessada en el moviment obrer. Als 12 anys comença a treballar com a modista en una fàbrica d’impermeables i dos anys més tard milita en el sindicat del Metall de la CNT i també en les Joventuts Llibertàries, llegint així com podia els grans clàssics (Balzac, Zola, Rousseau, Lorenzo, Bakunin...). Més tard militarà en el sindicat del vestir guiada per Pedro Ara. El juliol de 1936 pren part en la revolució i assisteix, el 20 de juliol, com a infermera a l’assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. El 17 de novembre s’uneix al seu company Pedro Pérez Mir, qui morirà al front. Va prendre part en els Fets de Maig de 1937 i participarà en la creació, a finals de 1937, del moviment anarcofeminista «Mujeres Libres», i treballarà en una fàbrica d’armament. Designada per «Mujeres Libres» com a delegada de propaganda del Comitè Regional de Catalunya, efectuarà gires propagandístiques per diverses poblacions i al front, acompanyant Emma Goldman en la seva visita. Malalta, deixa Barcelona el 25 de gener de 1939, un dia abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, marxant a França, on serà internada prop d’un any al camp de Clarmont d'Erau, a costat de Montpeller. Es casarà en un matrimoni de circumstàncies amb un francès, amb qui tindrà dos infants, però el deixarà i marxarà a Marsella on trobarà nombrosos refugiats espanyols i farà amistat amb Volin. Va esdevenir companya de l’anarquista Juan Martínez Vita, Moreno, amb qui tindrà un infant, i continuarà amb la seva militància després de l’Alliberament. L’abril de 1945 va ser triada delegada a Tolosa de Llenguadoc per al Primer Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en l’exili. Va prendre part en les activitats teatrals de la companyia Acratia i va militar en la CNT en l’exili. Des d’abril 1979, arran de l’exposició L'oeuvre culturelle des anarchistes espagnols en exil, va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l’Anarquisme (CIRA) de Marsella i en serà la coordinadora entre 1987 i 1999. Va intervenir en les Jornades culturals del VII Congrés Confederal de 1990 a Bilbao i l’agost del mateix any en la Trobada Internacional de «Mujeres Libres» de Bordeus. El 8 d’octubre de 1993 va fer una conferència en les Jornades Internacionals sobre l’Anarquisme a Barcelona i en maig de 1997 va participar en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres» a Madrid. En 1992 va redactar un breu text testimonial, Toda la vida: vivencias, que serà traduït al francès (Toute une vie: mémoires). També va col·laborar en diverses obres històriques sobre el moviment «Mujeres Libres» --com ara l’obra col·lectiva Mujeres Libres. Luchadoras Libertarias (Madrid, 1999)--, en dos Bulletin du CIRA (26-27 i 29-30), i en la premsa llibertària espanyola (CNT,Ideas-Orto,Solidaridad Obrera) i francesa (Cenit,Le Combat syndicaliste). Apareix en la pel·lícula de Richard Prost Un autre futur i en la de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida. Pepita Carpena va morir el 5 de juny 2005 a l’Hospital Nord de Marsella (Provença, Occitània), tres anys després que ho fes el seu company Moreno, i va ser incinerada a Ais de Provença el 8 de juny; davant un taüt cobert amb una bandera roja i negra, Richard Martin va recitar Les anarchistes, de Léo Ferré.

    Pepita Carpena (1919-2005)

    ***

    Eduard Pons Prades

    - Eduard Pons Prades: El 19 de desembre de 1920 neix al barri del Raval de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i historiador dels moviments socials Eduard Pons Prades, també conegut com Floreado Barsino. Son pare fou un ebenista d'Alboraia (Horta Nord, País Valencià), militant del Partit Federal i fundador del Sindicat Únic de la Fusta, que havia emigrat al Principat. Un cop coneguda per part de la burgesia catalana la condició sindicalista de son pare, aquest perdé el taller d'ebenisteria a causa de la recessió de contractes i passà a encarregar-se de la biblioteca de la Casa de València a Barcelona, on simpatitzà amb Vicenç Claver, conegut republicà federal i impulsor del «Dia del Llibre» en la festivitat de Sant Jordi. Sa mare, Glòria Prades Núñez, d'Almàssera (Horta Nord, País Valencià), durant els anys de la II República espanyola militarà en el Partit Sindicalista i treballarà com a telefonista al Palau de la Generalitat gràcies a l'amistat que mantenia amb Martí Barrera, conseller d'aquesta institució, que conegué a la presó Model de Barcelona en 1925. Eduard Pons fou el major de tres germans barons. Quan tenia cinc anys entrà com a alumne de l'Escola Racionalista Fratern i després a l'Escola Racionalista Labor, dirigida per Germinal Puig Elías seguint els principis pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia i lligada al Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En aquests anys també assistí a les conferències que es realitzaven a l'«Asiàtic». La seva vocació era l'ensenyament i per a tal fi, a partir de 1932, començà a estudiar a l'Escola del Treball de l'Escola Industrial de Barcelona, però l'esclat de la Guerra Civil truncà les seves expectatives. El març de 1936 son pare se suïcidà i, en certa manera, son oncle, militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que portà a coll el fèretre de Buenaventura Durruti per Barcelona el novembre d'aquell any, el substituí. En 1937 s'afilià a la CNT i participà activament en el procés col·lectivitzador des del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada i en la socialització de locals, com ara l'església de la Santa Madrona del Poble Sec. El 20 d'agost de 1937 s'allistà voluntari en l'Exèrcit republicà falsificant l'edat i, després de fer un curs a l'Escola de Capacitació de l'Escorial, aconseguí el títol de sergent instructor de metralladores, que recollí de mans del poeta Miguel Hernández, aleshores comissari polític de la 46 Divisió. El 17 de març de 1938 fou ferit en la defensa de Barcelona durant un bombardeig feixista. Un cop recuperat de les greus ferides, ingressà en l'anomenada «Quinta del Biberó», on conegué Joan Llarch. Amb només 17 anys va combatre a les batalles de Madrid, de Guadarrama, de Brunete, del Segre i de l'Ebre enquadrat en la 105 Brigada Mixta. En aquests anys estava afiliat en el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Amb la caiguda de la República, participa en la posterior evacuació de ferits des dels hospitals barcelonins fins a la frontera francesa de Port Bou --entre el 15 de desembre de 1938 i el 10 de febrer de 1939 aconseguiren treure de la Península 10.300 ferits. En 1939, exiliat a França, fou ingressat ferit a l'hospital de Carcassona. Posteriorment, després de treballar una temporada guardant porcs a Bloumac, va fer contacte amb el maquis i l'Exèrcit francès durant la II Guerra Mundial, combatent des del novembre de 1939 contra les tropes alemanyes al sector entre Bèlgica i Luxemburg. Durant l'hivern del 1940 i 1941 col·laborà en el Grup Solidaritat Espanyola. Després de la derrota de l'Exèrcit francès, en 1942 conegué Manuel Huet Piera, i amb aquest i el grup d'evasió de Francisco Ponzán Vidal ajudà a salvar les vides de jueus i d'aliats caiguts a territori francès. L'agost de 1944 comandà un destacament guerriller per la zona del riu Arieja. Ja integra en les files dels generals Leclerc i De Gaulle, intervingué en l'alliberament de la zona del riu Aude. En acabar la guerra, s'instal·là a Occitània, des d'on realitzà dos viatges (l'octubre de 1944 i el desembre de 1945) a la Península per encàrrec del Partit Sindicalista. En un viatge posterior, quan es disposava a tornar a França amb un guia del grup de Quico Sabaté, fou detingut, el 5 de gener de 1946, per una patrulla militar a Puigcerdà; però pogué fugir tres setmanes després gràcies a un suborn al coronel que instruïa el cas a Girona i des de València, on tenia familiars, pogué retornar de bell nou a Carcassona. En 1962 pogué retornar a Catalunya gràcies a l'amnistia concedida per Franco amb motiu de la coronació del Papa Joan XXIII. El març de 1966 s'instal·là a Ginebra i després a Perpinyà, però en 1970 retornà definitivament a Catalunya, treballant en l'editorial Ariel. A Barcelona continuà la seva tasca de periodista, d'escriptor i d'historiador que ja havia començat a França. Participà en la fundació de l'editorial Alfaguara i fou l'administrador de la revista Cuadernos. En aquests anys es va afiliar al Sindicat de Periodistes de Catalunya. Va col·laborar en nombroses publicacions periòdiques, com ara Papeles de Son Armadans, Historia y Vida, El Correo Catalán, Historia 16, Nueva Historia, El Periódico, Diari de Barcelona,El Correo de Andalucía, Insula,Letras, Índice de Artes,Cenit, El Día de Granada,Diario 16, TeleExpress, España Libre, La Hora de Mañana, Ínsula,Tiempo de Historia, etc. Entre la seva innombrable obra podem destacar La venganza (1966), Los que sí hicimos la guerra (1973), Un soldado de la República (1974), Republicanos españoles en la Segunda Guerra Mundial (1975 i 2003), Españoles en los maquis franceses: verano de 1944 (1976), Los derrotados y el exilio (1977), Guerrillas españolas (1936-1960) (1978), Los cerdos del comandante. Españoles en los campos de exterminio nazis (1978, amb Mariano Costante), Años de muerte y esperanza (1979), ¡Destruir la columna alemana! (1982), El mensaje de otros mundos. Siete horas a bordo de una nave espacial extraterrestre (1982), Crónica negra de la Transición española (1976-1985) (1987), Los vencidos y el exilio (1989), Morir por la libertad. Españoles en los campos de exterminio nazis (1995), Las guerras de los niños republicanos (1936-1945) (1997), Los senderos de la libertad (Europa 1940-1944) (2002), Los niños republicanos en la guerra de España (2004), El holocausto de los republicanos españoles. Vida y muerte en los campos de exterminio alemanes (1940-1945) (2005), Realidades de la Guerra Civil. Mitos no, ¡hechos! (2005), etc. També participà en documentals com a guionista-documentalista --Silencio roto (2000), de Montxo Armendáriz-- o com a protagonista, com ara La guerrilla de la memoria (2001), de Javier Corcuera. En 2004 va rebre un homenatge de la Universitat de Barcelona, pels seus importants estudis sobre la guerrilla antifranquista i els republicans espanyols en la II Guerra Mundial. Eduard Pons Prades va morir el 28 de maig de 2007 a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona (Catalunya), sense poder veure publicar l'últim llibre que havia redactat sobre aspectes polítics de la vida de Picasso. Estava casat amb l'escriptora i historiadora Antonina Rodrigo García.

    ***

    Rubén Prieto en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia de 1984

    - Rubén Prieto: El 19 de desembre de 1930 neix a l'Uruguai en una família d'origen espanyol el dissenyador, escriptor, traductor, editor, activista cultural i propagandista anarquista Rubén Gerardo Prieto. Estudià en la Facultat de Belles Arts i milità en el moviment estudiantil formant part entre 1950 i 1965 de la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU). En 1953 participà en la creació de l'Associació d'Estudiants de Belles Arts. Després va fer de professor de disseny a l'Escola de Belles Arts, de periodista i de llibreter bibliotecòleg, sempre participant com a activista en diversos moviments socials (universitari, ecologista, sindical, cooperativista, veïnal, etc.). El 20 d'agost de 1955 fou un dels fundadors de la «Comunidad del Sur» a la zona sud de Montevideo, comuna llibertària que destacarà per les seves tasques editorials gràcies a la impremta del col·lectiu, a més d'altres seccions (granja ecològica, fleca, fusteria, etc.). En 1956 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU). Durant la dictadura militar feixista la«Comunidad del Sur» serà durament reprimida i els seus companys hauran d'exiliar-se, primer al Perú i després a Estocolm com a refugiat polític. A la capital sueca, amb altres companys, recrearà la comuna i fundarà una nova editorial, Nordan Comunidad. Amb la caiguda de la dictadura, retornà a Montevideo on refundà la comunitat i reprengué la militància i l'activitat editorial, que el relacionà amb el moviment anarquista llatinoamericà (Santiago de Xile, São Paulo, Rio de Janeiro, Caracas, etc.) i europeu (Madrid, Barcelona, París, Estocolm, Milà, etc.). Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 prengué part en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. Entre les seves obres destaquen Por la tierra y por la libertad. Trabajadores rurales y proceso revolucionario: UTAA y el MNLT (1986) i Perfil ambiental del Uruguay (2000, amb altres). Rubén G. Prieto va morir d'un atac de cor el 16 de novembre de 2008 a l'Hotel Hilton --actual Alba Caracas-- de Caracas (Veneçuela), quan representava la seva editorial en la Fira Internacional del Llibre d'aquesta ciutat, i el seu cos fou incinerat el 29 de novembre d'aquell any al Cementiri del Nord de Montevideo (Uruguai).

    ***

    Francisco Abarca Ruiz (1963)

    - Francisco Abarca Ruiz: El 19 de desembre de 1938 neix a Fontllonga (Noguera, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Francisco Abarca Ruiz, conegut com Paco. Fill del també militant Francisco Abarca Gómez, sa família s'exilià en acabar la Guerra Civil espanyola a França, on patí el camp de concentració de Barcarès. Més tard va estudiar mecànica a França i amb 15 anys formarà part de les Joventuts Llibertàries de París. Després treballà en el seu ofici i s'afiliarà a la CNT francesa, mentre amplia els seus estudis amb un diploma d'enginyer tècnic. En 1954 se suma a la lluita contra el franquisme i s'interna a la Península repetides vagades travessant els Pirineus il·legalment. Durant els anys seixanta s'uneix al Consejo Ibérico de Liberación (CIL, Consell Ibèric d'Alliberament) i a Defensa Interior (DI) i participa en campanyes de desprestigi i de fustigació al règim franquista. L'11 d'octubre de 1963 fou detingut a Bèlgica i l'Estat suís demanà la seva extradició, ja que estava acusat d'atemptats contra avions de la companyia Iberia a Ginebra, Frankfurt i Londres. Per força el seu alliberament, portà a terme una vaga de fam de 25 dies que el portà a l'hospital. El 12 de juny de 1964 fou alliberat després d'intenses campanyes de suport promogudes pel moviment llibertari. Poc després, el 9 d'agost d'aquell any, encapçalà la Delegació Exterior de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Bèlgica, on havia obtingut asil polític. En 1966 intervingué en la campanya d'agitació antifranquista i fou tancat durant gairebé tres mesos a Vincennes. Posteriorment estudià dos anys a la Universitat Lliure de Brussel·les i dirigí un centre d'infants discapacitats a Solières (Bèlgica). Va publicar textos en Tierra y Libertad de Mèxic.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Continuam publicant informació sobre la dació de comptes que es va presentar al ple de novembre de factures i pagaments per un valor de 251.430,22 euros amb diferents irregularitats posades de manifest per part de les objeccions dels informes de l'interventor i secretària.

     

    Al ple es van presentar tota una sèrie de factures de reformes, millores, adaptacions i substitució d'elements que haurien de ser a càrrec de la Conselleria d'Educació i que ha pagat l'Ajuntament:

    - Veure; PP&PI mantenen i cometen nombroses irregularitats

     

    - Obres al Joan Mas de la demolició d'estructura d'extractor; 3.886,34 euros.

    - Panells tancament CP Port; 5.133,35 €.

    - Reparació ascensor CP Miquel Capllonch;6.222,45 €.

    - Siquia CP Joan Mas clavegueram; 5. 941,71 euros

    - Reparar escala entrada Joan Mas; 18.999,40 euros.

     

    - Reparació de les malles de tancament del  Joan Mas; dues factures de la mateixa empresa i dins el mateix període;  5.373,25 €  i 5.183,34 euros. A Aquest cas PP&PI, una vegada més, han incomplit la llei de contractació pública ja que s’haurien d’haver demanat 3 ofertes:

     

    Evidentment aquestes reparacions eren necessàries, igual que és necessari arreglar les goteres del pavelló de l'IES Clara Hammerl on no ha hagut la mateixa voluntat política (veure Goteres al pavelló de l'IES Clara Hammerl) i fa quasi dos mesos que els estudiants jugadors del Bàsquet Eu Moll esperen les obres. És vergonyós que la mateixa Consellera que com hem vist fa uns dies no té problemes per crear una plaça d'assessor amb el seu corresponent sou per una persona, sense cap experiència en educació, per ser candidat del Partit Popular no es faci càrrec d'obres bàsiques als centres escolars no només de Pollença sinó de totes les Balears.

    Quan vam demanar pel tema el regidor d'hisenda va dir que després enviaven les factures a la Conselleria i a esperar... Consideram que això evidentment no és suficient i el que necessitam és un Ajuntament que defensi realment als ciutadans i que no es dediqui només a fer-se fotografies amb els Consellers quan venen sinó que els reclamés els que ens pertoca (recordam altres casos similars com el centre de turisme ornitològic de la Gola o les obres de Can Llobera).  L'Ajuntament ha d'utilitzar totes les vies administratives per recuperar aquests 50.739, 84 euros que ens corresponen i en cas de resposta negativa reclamar aquesta quantitat per via judicial.

    https://ferranaguilo.wordpress.com/

     


    0 0

     

          Nova onada de la crisi financera, segons En F. William Engdahl.

         Els mitjans de comunicació catalans ofereixen una informació esbiaixada o mistificada sobre la gran confrontació geopolítica mundial. O sigui, els catalans (inclosos el de la Catalunya Nord) reben una informació molt deficitària sobre l'actual guerra econòmica mundial.

       En conseqüència, l'afany independentista de ciutadans, partits i govern del Principat de Catalunya no té cap ni centener;  pretenen, els independentistes,  que els donin suport els líders imperialistes de Washington, Londres i París.

        No són pocs els investigadors de prestigi de l'univers anglosaxó que anuncien el col·lapse dels EUA i de la Unió Europea. 

        Al meu parer, les declaracions d'En F. William Engdahl a RT, 20.12.14, són molt aclaridores. Ho podeu comprovar baixant el post Google Traductor.


    0 0

    L'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (I)


    Carrero Blanco (i, al costat seu, els Arias Navarro, el general de la Guàrdia Civil Iñesta Cano, els Girón de Velasco, etc., etc.) serien els autèntics guardians de l'ortodòxia franquista fent creure a l'Europa burgesa i als EUA que unes raquítiques "associacions polítiques" (que respectessin l'esperit del 18 de Juliol) podien ser l'expressió evident d'una "nova democràcia espanyola". Almanco aquest era el pla del capitalisme espanyol per quan morís el dictador. La "successió" no anava més enllà de legalitzar algunes associacions polítiques que no discutien l'essència del franquisme ni els seus mètodes terroristes de dominació. (Miquel López Crespí)


    ETA i l'inici de la transició: l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (I)



    L'almirall Carrero Blanco.

    La transició comença en un plujós dia d'hivern madrileny de l'any 1973. El 20 de desembre de 1973, un comando d'ETA format per José Miguel Beñarán, José Ignacio Abaitua, José Antonio Urriticoechea, Javier Maria Larreategui, Pedro Ignacio Pérez y Juan Bautista Eizaguirre feien botar, mitjançant uns poderosos explosius, l'almirall Carrero Blanco (vegeu El día en que mataron a Carrero Blanco, de Rafel Borràs Betriu, editat per Editorial Planeta l'any 1974). L'Almirall, que no perdia oportunitat de proclamar la seva absoluta fidelitat als "principios inmutables del Glorioso Movimiento Nacional" era aleshores president del Govern; i no pas un de qualsevol, sinó el primer de designat per Franco, que fins llavors havia ocupat aquest càrrec personalment. Com a factòtum del "Caudillo" i dels sectors més ultres de la burgesia i del Movimiento, la seva tasca era "tutelar" la monarquia reinstaurada pel mateix dictador. Recordem que Franco, davant la colla d'assassins del 18 de Juliol (procuradors en Corts, membres dels sindicats feixistes, militars, falangistes i tota mena d'immobilistes) va fer jurar al futur rei Joan Carles I (juliol de 1969) aquests famosos "Principios fundamentales del Movimiento". Carrero Blanco (i, al costat seu, els Arias Navarro, el general de la Guàrdia Civil Iñesta Cano, els Girón de Velasco, etc., etc.) serien els autèntics guardians de l'ortodòxia franquista fent creure a l'Europa burgesa i als EUA que unes raquítiques "associacions polítiques" (que respectessin l'esperit del 18 de Juliol) podien ser l'expressió evident d'una "nova democràcia espanyola". Almanco aquest era el pla del capitalisme espanyol per quan morís el dictador. La "successió" no anava més enllà de legalitzar algunes associacions polítiques que no discutien l'essència del franquisme ni els seus mètodes terroristes de dominació.



    Pel juliol de 1973, poc mesos abans de ser executat, Carrero Blanco presentava davant les Corts del règim un projecte ben immobilista (malgrat que alguns diaris oficials el presentassin com el començament de la "liberalització" del sistema) Trenta-nou pàgines tenia el discurs de Carrero Blanco i, com explicàvem una mica més amunt, l'home fort del feixisme no feia més que reafirmar, altra volta, l'esperit de la croada contra la República i les nacions de l'Estat. L'acceptació del "pluralisme polític" (que ressaltaven els mitjans d'informació controlats per la dictadura) no deixava cap dubte quant a les intencions del continuador de la tasca del Caudillo: "legitimidad del pluralismo político dentro del Movimiento" (discurs de Carrero Blanco, juliol de 1973).

    Eren dies especials per a l'"España eterna", enfervorida per l'arribada a Madrid del dictador i assassí bolivià Alfredo Stroessner. Alhora quaranta consellers franquistes ("consejeros nacionales del Movimiento") trobaven "subversiva" una llei franquista de Règim Local i aconseguien congelar el projecte. Tot rutllava com de costum: repressió, manca de llibertats, manifestants assassinats per les forces de seguretat, brutals tortures a les comissaries fetes pels agents de la Brigada Social. El règim sorgit de la victòria damunt el poble l'any 1939 semblava immutable en la seva dèria antidemocràtica. Arreu de l'Estat, ben al costat dels assassinats constants de la dictadura, els sectors més bestials de la reacció (Iñesta Cano, Blas Piñar, Girón... ), tota l'escòria del sindicalisme vertical, la burocràcia parasitària dels organismes oficials, l'exèrcit i la policia política celebraven els seus "èxits" en la lluita contra la "subversión rojo-separatista". Grans sopars brindant per l'apallissament de militants d'esquerra, de sindicalistes, la cremada de locals parroquials progressistes, de llibreries de tota mena. Accions salvatges amb benzina i cadenes de bicicleta (i pistoles!) per a atemorir els treballadors i joves que, sovint protegits per sacerdots seguidors del Vaticà II, es reunien per comentar els problemes del moviment obrer i popular. Era prohibit enlairar les banderes nacionals de Catalunya, Euskadi i Galicia. No en parlem de la tricolor republicana!

    Però existia una qüestió que els buròcrates del règim no havien tengut gaire en compte. D'ençà les grans vagues d'Astúries dels anys 1962-63, l'organització, l'enfortiment de l'esperit combatiu de la classe obrera i els sectors antifeixistes no havien deixat de créixer, de guanyar amplària i profunditat dins el teixit social de les nacions de l'Estat. I, el que encara era més evident, la bestial política imperialista del feixisme contra les nacions oprimides (especialment contra Euskadi, Catalunya i Galícia) anava creant un poderós moviment nacionalista revolucionari del qual l'organització ETA només era una part, la punta de l'iceberg. La dictadura imaginà erròniament que podria controlar aquesta forta embranzida revolucionària sorgida arreu a conseqüència de les grans vagues de començaments dels seixanta. Potser no tengué en compte la força del nacionalisme basc. L'execució del comissari Melitón Manzanas (un policia feixista, conegut torturador) a l'estiu de 1968 representava una advertència del que podria esdevenir-se si el sistema continuava amb la seva política repressiva contra el poble.

    Inexplicablement la burgesia espanyola ho confià tot a la repressió. Imaginà que amb la monarquia reinstaurada pel general Franco (i que havia promès servar per sempre més els principis del Movimiento) tulelada per Carrero Blanco, l'exèrcit i la policia, les coses podrien continuar com sempre. L'atemptat contra el president del Govern, l'almirall Carrero Blanco, en una matinada plujosa de desembre de 1973 va fer constatar a molts franquistes la fragilitat del seu somni de dominació eterna. Els burgesos espanyols, confiats d'ençà del final de la guerra civil exclussivament en les forces repressives s'adonaven (a cops de bomba!) que havien viscut durant dècades sense preparar una autèntica alternativa a la dictadura. Poques hores després que el cotxe del president del Govern arribàs a l'alçada de trenta metres, contemplant el gran clot deixat pels explosius d'ETA (vuit metres d'amplada per tres de profunditat) constataven, amb preocupació, que no hi havia partits polítics burgesos, un pla estratègic per a començar una nova època quan, inexorablement, per llei de vida, Franco deixàs d'existir.

    Miquel López Crespí

    Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


    L'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (i II)

    Mentre l'esquerra nacionalista i l'anarquisme, el marxisme, els cristians anticapitalistes, accentuen la lluita antisistema, Santiago Carrillo aprofita la mort de Carrero Blanco per a tornar a oferir-se al poder com a partit respectacle i amb el qual es pot comptar per a anar trobant una sortida a la greu crisi de la dictadura. Recordem que ja l'any 1956 Carrillo proclamava el final de la lluita de classes propugnant la "reconciliación nacional" amb capitalistes i feixistes. Amb l'ordre donada als seus militants obrers d'ocupar càrrecs en els sindicats oficials deixava de banda tota experiència de democràcia directa. És el moment (1974) en el qual els homes del PCE dins les naixents Comissions Obreres proven de situar "sindicalment" el potent moviment que representa [CC.OO.] blasmant contra el renaixement dels consells obrers i la coordinació, per la base (democràcia directa) de fàbriques i sectors en lluita. El rebuig de la violència que el PCE pronuncia pel desembre de 1973 (sense matisar si la violència prové dels feixistes actuant contra el poble o és simple autodefensa de les classes explotades i les nacions oprimides) significa un nou oferiment a la burgesia com a gestor d'aqueixa crisi del sistema agreujada amb l'execució de Carrero Blanco. (Miquel López Crespí)

    ETA i l'inici de la transició: l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (i II)



    El problema de la manca d'alternatives polítiques amb el qual s'enfrontava la burgesia espanyola després de l'execució de Carrero Blanco era analitzat molt encertadament per "Izquierda Comunista", la revista teòrica dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC, organització que mitjançant un procés d'unitat amb altres forces marxistes donaria lloc a l'OEC). Deia la nostra publicació: "La burguesía no fue capaz de construir partidos de masas, pero a cambio intentó construir hombres capaces de seguir ejerciendo ese papel de aglutinadores de voluntades y tareas represivas. Este hombre era, sin lugar a dudas, Carrero Blanco. Durante años el capitalismo procuró que Carrero fuera forjando su propia personalidad carismática, reflejo de la de Franco. Le mantuvo alejado de las disputas políticas entre las familias burguesas, le creó una aureola de 'hombre por encima de los grupos políticos'" ("Izquierda Comunista", número 4, febrer de 1974).

    És el que havia dit l'almirall en el discurs de juliol de 1973: "Soy un hombre del Movimiento Nacional. Y si entre los hombres del Movimiento... se admite la posible existencia de matices, sectores, grupos o lo que se ha dado en llamar 'familias políticas', quede bien claro igualmente que estoy con todos en general y con ninguno en particular".

    Però els plans de la burgesia s'ensorraven aquell dijous 20 de desembre de 1973. A les nou i vint-i-cinc minuts del matí, en el cèntric carrer de Claudio Coello de Madrid i després d'haver sortit de missa i de combregar, just davant de l'edifici amb el número 104, l'almirall i president del Govern espanyol acabava de forma violenta una sangonosa carrera d'enemic del poble i de la democràcia. ETA, potser sense anar-ho a pensar, obria les portes a la transició espanyola. A partir d'aquell moment tot varen ser corregudes per provar de bastir, en un espai de temps rècord, els partits i organitzacions que poguessin ajudar a mantenir el sistema capitalista i la "sagrada unidad de España". ¿Com bastir ara el que no s'havia fet en quaranta anys de dictadura? De cop i volta, mort Carrero Blanco, la burgesia es trobava desvalguda. Com deia el citat número 4 de "Izquierda Comunista": "El 'juancarlismo' [tutelat per Carrero Blanco i els sectors més ultres del feixisme] era la cobertura 'institucional' necesaria. Era una orientación política inteligente: institucionalizar un régimen político altamente represivo a base de darle el carácter legal y físico de monarquía, asegurando al mismo tiempo que esa monarquía no perdería ninguna de las posibilidades represivas de la 'era de Franco'.

    'Dicha garantía la representava la presencia de un Canciller de Hierro [Carrero Blanco] junto al rey".

    Una mica més avall la revista precisava com, a conseqüència de l'atemptat, els burgesos entenien que "no tienen asegurados los mecanismos políticos que garanticen su continuidad política de una forma satisfactoria".

    Amb l'atemptat d'ETA tot el projecte de simple continuisme repressiu capitalista s'ensorrava. Calia trobar una resposta amb urgència, abans que l'organització dels sectors revolucionaris antifeixistes anassin avançant envers la República, l'autodeterminació o, vés a saber!, cap al socialisme i el poder dels treballadors.



    Era difícil, la papereta que tenia al davant el sistema en aquell final de 1973. No existia cap partit de dretes que tingués un cert arrelament social. El PSOE, fantasmal en la seva existència vegetativa, tampoc havia aconseguit arrelar-se entre el poble treballador (mancaven encara un parell d'anys perquè el capitalisme espanyol i internacional entengués que era una "bona inversió" donar suport al grupet de Felipe González). Només els partits revolucionaris i el PCE eren actius entre la classe obrera i professionals antifranquistes. Mentre l'esquerra nacionalista i l'anarquisme, el marxisme, els cristians anticapitalistes, accentuen la lluita antisistema, Santiago Carrillo aprofita la mort de Carrero Blanco per a tornar a oferir-se al poder com a partit respectacle i amb el qual es pot comptar per a anar trobant una sortida a la greu crisi de la dictadura. Recordem que ja l'any 1956 Carrillo proclamava el final de la lluita de classes propugnant la "reconciliación nacional" amb capitalistes i feixistes. Amb l'ordre donada als seus militants obrers d'ocupar càrrecs en els sindicats oficials deixava de banda tota experiència de democràcia directa. És el moment (1974) en el qual els homes del PCE dins les naixents Comissions Obreres proven de situar "sindicalment" el potent moviment que representa [CC.OO.] blasmant contra el renaixement dels consells obrers i la coordinació, per la base (democràcia directa) de fàbriques i sectors en lluita. El rebuig de la violència que el PCE pronuncia pel desembre de 1973 (sense matisar si la violència prové dels feixistes actuant contra el poble o és simple autodefensa de les classes explotades i les nacions oprimides) significa un nou oferiment a la burgesia com a gestor d'aqueixa crisi del sistema agreujada amb l'execució de Carrero Blanco. Com deia "Izquierda Comunista" (número 4, febrer de 1974, pàg. 2) tot analitzant els claudicants oferiments del PCE: "Los motivos de los reformistes... están en demostrar al conjunto de la burguesía 'opositora' que ellos [principalment el PCE] están en contra de esos métodos [l'atemptat contra Carrero Blanco] y de cualquier otro que implique violencia revolucionaria. Para los reformistas era fundamental que quedase muy claro que ellos jamás apoyarán sus proposiciones democráticas con metódos violentos, dado que la puesta en marcha de estos métodos podría desbordar los límites de la democracia burguesa y del pacto político con la supuesta burguesía democrática en la lucha contra el franquismo. El reformismo teme más que al propio diablo que la burguesía no crea sus profesiones de fe democrática y pacifista, y por ello, en estas ocasiones más que nunca, tiene que repetir por enésima vez que ellos no quieren hacer la revolución".

    El 4 de gener de 1974 Franco formava un nou govern presidit pel carnisser de Màlaga, Carlos Arias Navarro. Un govern eminentment continuista en la línia de Carrero Blanco. Recordem que el dictador ja l'havia nomenat ministre de Governació (és a dir, el policia major del feixisme) pel juny de 1973 (jurava el càrrec el dotze del mateix mes). El capitalisme volia donar-se un respir (assegurant-se l'esquena amb la repressió) mentre trobava solucions urgents davant el futur que s'endevinava obscur (les lluites populars augmentaven arreu de l'estat malgrat els esforços de la Brigada Social, Guàrdia Civil, Policia Armada i grups incontrolats per aturar-les). Els esdeveniments es precipitaven. L'any 1975 va ser especialment combatiu i el govern Arias Navarro, malgrat la repressió i els assassinats; entre aquests destaquen els del 25 de setembre de 1975, amb cinc joves antifeixistes afusellats: tres del PCE(ml)-FRAP; dos d'ETA). Com explica el llibre FRAP: 27 de Septiembre de 1975 (Equip Adelve, Editorial Vanguardia Obrera, 1985): "El jefe del Gobierno fascista Arias Navarro, podía presentar el siguiente balance represivo entre octubre de 1974 y febrero del 75: seis antifascistas asesinados y muchos más heridos por los disparos de la policía; 3.500 detenidos (la mayoría de los cuales fueron salvajemente torturados); 300 condenados por el Tribunal de Orden Público (TOP); varias decenas de miles de trabajadores sancionados y despedidos; cierre general de las universidades; multitud de actos culturales prohibidos; 25 artistas detenidos... Pero todo ello se revelaba insuficiente para contener la lucha contra la dictadura fascista. El Gobierno de Arias Navarro había decretado el 25 de abril el estado de excepción en Guipúzcoa y Vizcaya por tres meses, durante los cuales el pueblo vasco fue sometido a un auténtico estado de guerra con más de 2.000 detenciones...".

    Començava la transició espanyola.

    Miquel López Crespí

    Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


    0 0

    Según el "Manifiesto por una Democracia Soberana",  publicado hace pocos días, IU necesita hacer tres cosas para tener autoridad moral  y afrontar los procesos de convergencia: renovar las  direcciones a todos los niveles "y al ritmo conveniente"; "marcar con más claridad" nuestra condición de oposición en Extremadura y salir del gobierno de la Junta de Andalucía.

    Desde el máximo respeto a tod@s l@s firmantes, daré por buena la primera propuesta, plantearé la inconsistencia de la segunda y de la tercera y pondré sobre la mesa otras cuestiones que me parecen mucho más relevantes para la credibilidad de IU.

    IU de Extremadura no puede marcar con más claridad "su condición de oposición", sencillamente porque no está en la oposición. Si así fuera, el gobierno extremeño del PP no hubiera aprobado sus presupuestos anuales sobre la base de nuestra abstención y tampoco hubiera durado cuatro años. Lo que hay en Extremadura es un pacto tácito de legislatura que se materializa en los acuerdos necesarios para mantener al PP en el Gobierno y que se condimenta con desacuerdos puntuales que, sin cuestionar el pacto tácito global, sirven básicamente para camuflarlo. IU de Extremadura, por tanto,  no está a tiempo de marcar un papel de oposición que nunca ha jugado realmente y se ha embarcado en un pacto que muchos no hemos entendido por una sencilla razón: porque IU-Extremadura no ha podido explicar en qué sus acuerdos con el PP han derivado en unas medidas de gobierno  más cercanas  a las deseadas por IU que la que  hubieran podido resultar de un acuerdo con la otra fuerza política presente en el Parlamento extremeño.

    En cuanto a la tercera propuesta, el Manifiesto apuesta por abandonar el gobierno de la Junta de Andalucía  porque participar en él desmiente nuestras críticas al bipartidismo (no se aporta otra razón). Es un argumento respetable, aunque yo no lo comparta en estos términos, pero, por vueltas que le doy, no llego a entender por qué se utiliza en la Junta de Andalucía y no se utiliza en el caso de los cientos de Ayuntamientos en los que también gobernamos con el PSOE.

    Se me dirá, quizás, que las escasas competencias municipales facilitan llegar a acuerdos con una fuerza de la que disentimos, sobre todo, en temas más estratégicos y que no se dirimen en el ámbito municipal. Pero si éste fuera el argumento, tendríamos que convenir que, en realidad, es también aplicable a las Comunidades Autónomas. Que yo sepa, las autonomías son tan poco competentes como los Ayuntamientos en legislación laboral,  legislación básica general sobre educación y salud, el núcleo duro de la política financiera y tributaria, en pensiones y en los otros grandes canales por los que penetra el grueso de las políticas neoliberales.

    Hechas estas precisiones, y como yo también pienso que IU necesita incrementar su caudal de credibilidad, paso a exponer de dónde, en mi humilde opinión, la tenemos que sacar.

    En medio de un sufrimiento social enorme, con un descrédito muy importante de la vieja política, el hueco para generar confianza es aparecer como:

    Primero, una fuerza con soluciones reales y practicables a los problemas concretos de la gente

    Segundo, una fuerza sincera, que no promete cosas que no puede cumplir, que dice a menudo "haremos todo lo que esté en nuestras manos para" y capaz de decir incluso aquello que es difícil decir

    Tercero, una fuerza honesta, que explica con claridad lo que quiere hacer y cómo lo hará… Y que no hará otra cosa cuando esté en el gobierno

    Y, cuarto y lo más importante, una fuerza centrada en eso: en lo que hay que hacer, capaz de cerrar acuerdos si éstos permiten avanzar en la línea prometida y que no los cerrará si significan avanzar voluntariamente en sentido contrario.

    Si alguien piensa que todo esto es una ristra de chorradas sin verdadero contenido político,  me permitirá que le replique que está instalado en la vieja política.

    La nueva política, la que la gente reclama y necesita, no es sólo, en mi opinión, usar las redes sociales, votar por internet, poner a gente joven en las candidaturas  o hacer primarias abiertas; la nueva política es que los partidos dejen de parecer jinetes compitiendo en un hipódromo ante la mirada lejana de la gente (pendientes, básicamente, de pensar lo que tienen que hacer para  sacarle dos metros de ventaja al vecino)  y  convertirse en meros instrumentos de los sectores sociales a los que quieren representar: permeables, cercanos y, sobre todo, muy muy pegados a sus problemas concretos. Hagamos  nuestros programas exclusivamente pensando en estos problemas y hagamos nuestros pactos exclusivamente en función de la mejor manera de poner en práctica la mayor parte de nuestros programas… y estoy seguro de que nos irá muy bien


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 132 | 133 | (Page 134) | 135 | 136 | .... | 465 | newer