miram com estic, penjada de la brotxa i sense alè. Intentava posar un poc de color a aquesta paret tan gris que mai no ens ha agradat ni a tu ni a mi i de sobte, algú ha serrat el trespol. el sol mha quedat a mitges i ara no sap si ha de lluir o ha de fer ploure. no gos mourem perquè no hi ha res que em subjecte i aquests peus plans no tenen on fer-se forts. ja fa fosca i si intent caminar passaré per ull. aniré rodolant dins el forat que mengolirà per acabar déu sap en quin remolí donades gegants que em dipositaran a la platja. una formigueta, seré. un gra darena. un tros de quitrà llefiscós. una resta més daquest naufragi recorrent, daquest fer i desfer a la manera duna Penèlope eixorca sense Ulises, sense Ítaca, sense pàtria. miram. estic penjada de la brotxa i sense alè. sense paraules. sense himne ni bandera. els colors shan esvaït. de la festa només hi ha les restes agres del vòmit i la recança. i un pot de pintura groga perquè el sol sha quedat a mitges. com jo.
penjada de la brotxa
Hoteles junto al mar: el Hotel Príncipe Alfonso de Cala Mayor
Antes de los inicios del turismo, se hallan dos líneas de motivación que se desarrollaron posteriormente. Una fue el grand tour que los estudiantes ingleses realizaban al terminar sus estudios. Eran viajes hacia ciudades y lugares relacionados con la historia del arte, viajes de tipo cultural.
Otra línea de desarrollo fue el termalismo, la afluencia hacia lugares con aguas consideradas saludables. Hacia la mitad del siglo XIX se consideró que el litoral entraba en esta categoría, no tanto aún por los baños, que se incluyeron poco después, sino por efecto de las brisas marinas y del salitre sobre la piel y la respiración. Se realizaban prácticas higienistas en Brighton (Inglaterra), Biarritz (Francia) o San Sebastián (España). El balneario de Carratraca en Málaga fue visitado por Dumas, Byron o Doré.
Hotel Príncipe Alfonso, obra de Gaspar Bennàzar
El turismo de litoral o "de baños de mar
Por lo que respecta al turismo de baños de mar, predecesor de la forma de turismo genérica por antonomasia, la de 'sol y playa", ya se ha apuntado que sus orígenes se encuentran también en la anterior etapa del turismo, en concreto a partir de las formas de turismo específico basadas en el termalismo y de las actividades que se realizaban en paralelo a ésta. En concreto es a partir de la asociación del balnearismo con ciertas terapias vinculadas a las propiedades del agua que se ponen de moda algunas ciudades y villas del litoral cuyas aguas marinas se descubren como beneficiosas y curativas. Es así como se popularizan en Europa entre la aristocracia y la emergente burguesía y acaban transformándose en iconos de un nuevo turismo residencial de élite, con palacios suntuosos cercanos a las playas, donde acude la realeza y posteriormente toda la corte y los poderes económicos y políticos del momento. En estos centros se construyen también los primeros kursaals o casinos, hasta el momento patrimonio de las ciudades balnearias, que son los que en la mayoría de las ocasiones atraen a los clientes a estos complejos y que van a tener una importancia decisiva en el desarrollo de estos primeros centros en la costa. Entre finales del sigo XIX y los primeros años del siglo XX estos nuevos "resorte" van a florecer al amparo de una nueva y opulenta clientela, responsable de la construcción de los grandes hoteles y de la monumentalización de estos destinos.
Efectivamente, la moda del baño de mar, lo que sería el germen de lo que actualmente es el turismo de playa, procede generalmente de la moda de los balnearios de interior a partir de una coyuntura especifica acaecida en la segunda mitad del siglo XIX: cuando en los balnearios de interior, localizados en su mayor parte en el centro de Europa, los más lujosos y frecuentados en Alemania, Chequia y Eslovaquia, se prohiba el juego por parte de las autoridades, sus propietarios se exiliaran a las localidades de la costa, con Montecarlo como icono máximo, que a partir de este momento experimentarán un desarrollo cuyas magnitudes no eran ni mucho menos predecibles en ese momento. A su vez, los mismos clientes que en los veranos inundaban los balnearios del Rhin son los que en invierno van a empezar a aparecer por Niza o Mónaco. Es la denominada moda de los ''baños de mar en aguas frías", donde de momento el principal interés no está en tomar el sol ni bañarse sino en pasear cerca de la playa (de aquí la fama de la "promenade des anglais" en Niza), disfrutar de los beneficios del agua y la brisa marina y si el estatus lo permite, dejarse ver por algún casino, donde mezclarse además con la élite viajera y con los numerosos artistas que frecuentan estos destinos. Este turismo se concentra esencialmente en la estación invernal, cuando muchos aristócratas y burgueses británicos y del centro y norte de Europa huyen de la climatología adversa de sus países y lugares como la Costa Azul se convierten en importantes destinos de esta forma de turismo.
Luis Alfonso Garay Tamajón: El Ciclo de Evolución del Destino Turístico. Una aproximación al desarrollo histórico del turismo en Cataluña (Tesis Doctoral)
A la derecha Marivent
El segundo (?) hotel que se construyó en Mallorca no fue construído en la ciudad sino en Cala Mayor, frente al mar. Se llamó Hotel Príncipe Alfonso. Luís Alberto Mascaró, al inaugurarse el Grand Hotel de Palma en 1903 encargó al arquitecto Gaspar Bennázar la construcción de un hotel junto al mar. De carácter modernista se inauguró en 1909. Su presencia frente al mar, alejado de la ciudad, muy cercano a Marivent, me ha hecho buscar cómo empezó ese "turismo de litoral" que se convirtió algunas décadas después en el "turismo de sol y playa".
He dicho que el Príncipe Alfonso fue el segundo hotel construído en Mallorca, lo que puede ser cierto pues leo en un artículo de Miquel Ferrà i Martorell que el segundo hotel, inaugurado en 1903 tras el Grand Hotel de Palma, fue el Gran Hotel Marina de Sóller, de Pere Joan Aguiló Fortesa, Cetre, propietario de la fábrica de cerámicas "La Roqueta". Es muy interesante el artículo Un llibre singular sobre la información de Joan Carles Cirer en "La invenció del turisme de masses a Mallorca.
En 1910 se abre el Hotel Victoria, también frente al mar, propiedad de Juan Palmer Miralles, copropietariodel Grand Hotel junto con Fernando Truyols.
Gaspar Bennázar también será el arquitecto del Gran Hotel Alhambra" de Palma, pero ya sería tras la Primera Guerra Europea que paralizó la industria turística en los años de la contienda.
Ho volem tot!
Aquest passat dissabte 29 de novembre, hem celebrat una assemblea extraordinària d'Alternativa per Pollença per tal de decidir la capçalera de la llista de cara a les properes eleccions municipals.
Així, la capçalera de la llista estarà composta per na Marina Llobera Vicens, en el primer lloc; en Pere Josep Coll Torrendell, de segon; n'Antònia Cerdà Fiol en tercer lloc; na Tonina Amer Cifre, en el quart; i en Joan Cifre Cerdà, en el cinquè. Tots ells, militants de l'assemblea i vinculats al partit des de fa anys.
A Alternativa ens agrada la feina ben feta, la que és sòlida i coherent; defugim la improvisació i per això, varem pensar que el mes de novembre era ja un bon moment per decidir i presentar quines serien les quatre persones que acompanyarien a na Marina Llobera a la llista, elegida per al primer lloc ja el passat mes de maig.
L'elecció es va fer en assemblea oberta a tots els afiliats i simpatitzants, és a dir, exactament de la mateixa manera com es prenen totes les decisions del tipus que sigui en el nostre partit, ja que som assemblearis. Per això, es va cercar el consens dins l'assemblea i es va prioritzar la solidesa de l'equip. Tot i que ells seran els que més hauran de donar la cara, no estaran sols, totes les decisions les prenem en assemblea: a Alternativa creim que molts i junts pensam més i millor que un i tot sol.
Podem dir amb seguretat que estam preparats per governar: tenim un equip bo, sòlid, consistent i cohesionat. Ens hem mantingut al marge d'estratègies electoralistes que, per desgràcia, abunden en política municipal, i que consisteixen en posar al darrer moment a la llista gent, que sempre s'ha mantingut al marge de la política o és aliena al partit, pel fet de ser coneguda, tenir prestigi o que estirin un grapat de vots.Les conseqüències d'aquestes pràctiques les hem vistes en aquesta legislatura, en què hi ha hagut partits que s'han desfet com un castell de cartes als primers imprevistos. Nosaltres hem prioritzat la solidesa del projecte, que s'oferís gent de l'assemblea, que té ganes i disponibilitat personal, que té capacitat per estar a l'Ajuntament i fer una bona feina. I aquí els teniu!
Dèiem que estam preparats per governar, però amb la mateixa il·lusió i ganes farem feina també si estam a l'oposició. I tenim clar que la finalitat no és governar a qualsevol preu: som un partit d'esquerra i lluny d'amagar-nos ens sembla un motiu d'orgull; per nosaltres, les idees i els principis van per davant.
Ho hem dit moltes vegades: el nostre fi no és el govern de les institucions, sinó la transformació social. Nosaltres ho volem tot. El vell món està en runes i nosaltres en volem un de nou. No volem gestionar les runes, reformar-les i apuntalar-les perquè aguantin un poquet més; volem que caiguin i construir-ho tot de nou, i no ens fa por, perquè com deia aquell revolucionari, aquest món nou el duim dins nosaltres. Noltros no volem salvar a ningú. Pensam que la gent no necessita ser salvada, necessita tenir les eines per salvar-se a sí mateixa. Creim amb un tipus de política en què sigui el poble qui es governi, no que el governin. Per això, quan ens trobareu i ens direu «eh, heu de fer tal cosa...», nosaltres també us direm «ajudau-nos!», perquè feina n'hi ha i n'hi haurà a rompre i per això necessitam les vostres mans i els vostres cervells. La cara, la posen els nostres candidats i ells rebran per tots nosaltres les crítiques i els atacs, però ens necessiten a tots a darrera.
Jaume Pomar en el record
Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. (Miquel López Crespí)
La generació literària dels 70 (pàgines del meu dietari) (I)
Jaume Pomar és poeta, traductor, narrador i assagista. Ens ens coneguérem a mitjans dels anys seixanta. Parl de l´època en què ell començava a escriure els primers poemes de Tota la ira dels justos, poemari que, semblant a una petita antologia, recollia la feina feta entre els anys 1963 i 1966, és a dir: Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L´esperança enfonsada. Recordem que Tota la ira dels justos (Palma, La Sínia, 1967) obtengué el premi Ciutat de Palma de Poesia 1966.
Entre els seus assaigs podem destacar Bartomeu Rosselló-Pòrcel, vida i obra (1966); L´aventura de Nova Palma (1976), llibre que en regalà amb una impressionant dedicatòria, típica dels temps foscos de la dictadura, en la qual deia: A Miquel López, un dels pocs amb els quals coincidirem a l´hora de la lluita final o del paredón. Jaume Pomar; El meu Llorenç Villalonga (1995) i La raó i el meu dret: biografia de Llorenç Villalonga (1995). La seva obra poètica és formada pels poemaris Tota la ira dels justos (1967), Amb la mort, amorosament (1971), Història personal (1979), Elegies (1986), Carisma del desert (1987), Imatge de la por (1988), Les quatre estacions (1991), Retorn a casa (1992), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993) i La sínia de les hores (1997). També ha publicat la novel·la Un dia o l´altre acabaré de legionari (1988).
Si ara hagués de concretar com o qui em presentà Jaume Pomar ara farà més de quaranta anys, no ho sabia dir amb certitud. Cap al 1965, que és l´època en què vaig entrar en contacte amb en Jaume, a Palma no hi havia tantes persones amb què poguessis encetar la conversa damunt Pavese, Lenin, Sartre, Carpentier o Céline. Ni encara avui, quaranta anys i busques després que ens coneguérem! Pensau en alguns dels polítics que ens malgovernen, en la seva palesa ignorància cultural, i ho constatareu. A tall d´anèctota, i sense dir noms, puc dir que en un dinar de suport al Bloc per Mallorca, un destacat intel·lectual nostrat, dirigent d´un partit d´esquerra i que tenia davant seu Maria Antònia Oliver-- em demanà en veu baixa, perquè ningú el sentís, qui era aquella dona que seia al seu davant. I no proveu de demanar per damunt personatges històrics o autors nostrats del tipus de Joan Soler Antich, Josep M. Palau i Camps o Antoni Mus. No en parlem si els demanam per la tasca portada a terme a Mallorca per Manuel Sanchis Guarner o que ens diguin qui va organitzar o què van significar en el seu temps les famoses Aules de Novel·la, Poesia i Teatre de mitjans dels anys seixanta. I aquests són uns exemples agafats a l´atzar. Segurament els confondran amb algú que va a les llistes del seu partit a les eleccions del moment. Això només a tall d´anècdota, per a constatar com, a vegades, en lloc d´avançar hem anat retrocendint com els crancs.
1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.
Jaume Pomar, evidentment, no té res a veure amb polítics com els esmentats.
Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que havia significat el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava part d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfias i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.
El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la meva adolescència i joventut.
De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart, marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, en la pràctica, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.
Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud.
En el llibre de l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004) hom pot trobar informació essencial sobre la repressió feixista contra la cultura catalana, i també del redreçament cultural dels anys seixanta fins a la situació existent l´any 2003.
Jaume Pomar va néixer el 1943 i, per tant, com a poeta més vell que qui signa aquest article, porta uns anys més que jo en el conreu de les lletres. El que més record de l´època en què ens coneguérem és la passió i la intensitat dels nostres debats dels vint anys, aquells inicials descobriments de Marx, Engels, Sartre, Camus, Simone de Beauvoir, Pavese, Hemingway, Fitzgerald, Kafka, Joyce, Gramsci, Rosa Luxemburg... Debats que es combinaven amb xerrades sobre els darrers poemaris de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o Salvador Espriu, per dir solament uns noms. Mancaven solament uns anys per al Maig del 68, per a la primavera de Praga, per a la Revolució Cultura xinesa, per a la creació de les primeres organitzacions illenques marxistes no estalinistes, i amb en Jaume ja havíem discutit Fanon, Andreu Nin, Lukács, el nouveau roman, els aspectes més destacats del boom novel·lístic hispanoamericà (Vargas Llosa, Alejo Carpentier, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima...). No era tan senzill trobar en una capital provinciana com era Palma, dominada culturalment i políticament pel feixisme, un escriptor amb qui poguessis parlar d´Otero, Celaya, Maiakovski, Brecht, Gil de Biedma, Barral, Molas, Lukács. A finals dels seixanta ja havíem llegit els situacionistes i coneixíem i admiràvem l´obra de Salvat-Papasseit i Rosselló- Pòrcel, aquests darrers, mestres indiscutibles dels joves que començàvem a escriure aleshores.
[02/12] «La Fuerza» - Langfritz - Nuño - Nicolet - Comas - Ristori - Lagant - Illich - Gallego
Anarcoefemèrides del 2 de desembre
Esdeveniments
- Surt La Fuerza:
El 2 de desembre de 1916 surt
a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el
primer
número de la publicació quinzenal
anarcosindicalista La Fuerza.
Periódico defensor de las
sociedades obreras. Editada a iniciativa d'un grup de
companys de la
Federació d'Art Tèxtil. Hi van
col·laborar Germina Alba, M. Gimeno, J. Gisbert,
Cursivo Guasa, Manuel Lloret, Juan Pastor, Jorge Quiles, Ismael Rico,
José
Sánchez Rosa, Rafael Soler i Antonio Tuy, entre d'altres.
Entre el número 2 (16
de desembre de 1916) i el 3 (3 de març de 1917)
interrompí la publicació a
causa de la vaga general de 24 hores. En sortiren quatre
números, l'últim el 17
de març de 1917, i hagué de tancar a
causa de la repressió. Va ser substituït per La Horda.
Naixements
- Johann
Langfritz: El 2 de desembre de 1855 neix a Beerbrach
(Alemanya) l'anarquista
Johann Langfritz. Establert a París (França),
regentà una sabateria al núm. 27
del carrer Saussure on donà feina a dos compatriotes sense
papers. El 29 de
març de 1892 va ser expulsat de França i
retornà a Alemanya. En 1894 el seu nom
figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la
policia
ferroviària de fronteres francesa.
***
- Amor Nuño:
El 2 de desembre de 1913 neix a Piñera (Cudillero,
Astúries,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ricardo Amor Nuño
Pérez. Son pare, Ricardo
Nuño Huergo, era un militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i sa
mare es deia Carolina Pérez, i ambdós regentaven
una botiga d'ultramarins i de
begudes a Cudillero. Quan tenia 18 anys fou detingut a Madrid per
portar una
pistola. Xofer i mecànic de professió, en maig de
1934 s'afilià al Sindicat del
Transport de la CNT de Madrid i fou secretari de les Joventuts
Llibertàries
madrilenyes que es constituïren en aquella època.
En 1936 fou nomenat secretari
de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Madrid,
càrrec confirmat a
començaments de 1937. Durant el mes de setembre de 1936
formà part com a jurat
dels Tribunals Populars que es constituïren a la
Presó Model madrilenya a
instàncies del president interí del Tribunal
Suprem, Mariano Gómez. El 7 de novembre
de 1936 va ser nomenat representant de la CNT en la primera Junta de
Defensa de
Madrid, presidida pel general José Miaja Menant, i on
ocupà la Conselleria
d'Indústries de Guerra --anomenada d'antuvi de
Producció--, al principi, i la
de Transports, després, fins al 23 de desembre d'aquell any
quan dimití per
pressions de Cipriano Mera, amb el suport de Amor Buitrago i d'Eduardo
Val.
Creà la «Columna Amor y Libertad», que
comandà amb Isidro Albert al front
madrileny (Toledo, Bargas, Olías, etc.) en 1936. El febrer
de 1937 fou nomenat
secretari del Sindicat del Transport madrileny. L'abril de 1937 la
Regional
Centre de la CNT l'elegí per a la secretaria de la
Federació Nacional
d'Indústria del Transport (FNIT), per la qual cosa es
traslladà a Barcelona. El
març de 1937 va fer mítings a la capital
catalana, on fou detingut el 2 de juny
per la policia comunista acusat de possessió d'armes,
després de trobar-li una
pistola, i restà tancat gairebé tres setmanes
--només sortí gràcies a les
gestions de Miaja. L'abril de 1938 fou comissari de Transports, alhora
que
militava en la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), i també exercí de comissari
de l'Escola d'Aplicació d'Oficials de l'STE. El
març de 1939 fou detingut per
l'Exèrcit franquista a Alacant i tancat als camps de Los
Almendros i Albatera.
Poc després fou portat a Madrid, on fou torturat, jutjat en
consell de guerra,
condemnat a mort i tancat en espera d'execució. Amor
Nuño fou afusellat el 17
de juliol de 1940 al Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) i el seu
cos
llançat en una fossa comuna. En 2004 l'escriptor Jorge
Martínez Reverte, en el
seu llibre La batalla de Madrid, acusà
directament i sense molt de fonament
Amor Nuño, com a representant de la Federació
Local de Sindicats de la CNT en
la Junta de Defensa de Madrid, i a les comunistes Joventuts Socialistes
Unificades (JSU) en la Conselleria d'Ordre Públic de la
Junta de Defensa de
Madrid, els responsables de la qual eren Santiago Carrillo i
José Cazorla, de
les saques de detinguts de les presons madrilenyes
el novembre de 1936,
entre elles les de la matança de Paracuellos del Jarama, i
tot amb la possible
aquiescència del ministre de Justícia Joan
García Oliver. Altres autors, com ara
Antonio Elorza, acusen directament Vittorio Codovilla (Camarada
Medina),
representant del Komintern a Espanya, de les execucions en massa de
Paracuellos. La responsabilitat d'Amor Nuño, i de la CNT, en
les saques
madrilenyes és un tema obert i que ha fet córrer
molta tinta.
Defuncions
- Albert Nicolet:
El 2 de desembre de 1905 mor a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa)
l'anarquista Albert Nicolet, també conegut com Metternich. Havia nascut el 23 de
març de 1850 a La Ferrière
(Berna, Suïssa). Després d'aprendre l'ofici de
gravador a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), es posà a treballà en la
indústria rellotgera a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel,
Suïssa). Membre de la secció local de la
Federació del Jura de l'Associació
Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre
del seu
Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors,
Frédéric Graisier i
Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger,
reconstituí la
Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa).
En aquests anys col·laborà
en el periòdic Le
Révolté de Ginebra.
Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada
del cartell, a les
principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun,
Basilea, Olten,
etc.), del Manifest dels anarquistes
suïssos, del qual Jean Grave imprimí a
París (França) 10.000 exemplars.
Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda
pel fet», denunciava les
expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes
estrangers,
s'oposava a la creació del càrrec permanent de
procurador general de la
Confederació Suïssa i al reforçament de
la policia política. Els presumptes
responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal
Federal,
reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text,
que havia estat
redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds;
Félicien
Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser
acusat de
difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner,
Marc
l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois,
Rieser, Meyrat, Marthe
Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la
difusió del
cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja
que el Codi
penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social
i
polític. A partir de 1890 s'encarregà
d'administrar a Suïssa les vendes i
subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb
Alcide Dubois i Jules Coullery de
Saint-Imier, redactà el fullet Les
anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat
anònimament a Ginebra. Formà
part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que
lluità contra el socialisme
reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós
distribuïren un manifest, signat
pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els
obrers a distanciar-se d'allò
que havia esdevingut el Dia del Treball, una«processó pacífica que porta al
fang parlamentari». En 1895 envià breus
corresponsalies de Suïssa per a Le
Temps Nouveaux de París i aquest
mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou
expulsat per anarquista
del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup
Llibertari
de La Chaux-de-Fonds.
***
- Josep Comas Solà:
El 2 de
desembre de 1937 mor a Barcelona (Catalunya) l'astrònom,
divulgador científic i
simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Havia nascut el 19
de desembre de
1868 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un comerciant progressista, de
jove
s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia
15 anys publicà un assaig en la
revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que
havia caigut a
Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i
Matemàtiques a la Universitat de
Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a
l'Observatori Català de
Sant Feliu de Guíxols, estació
astronòmica privada acabada de fundar
l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí
aspectes importants del
planeta Mart. Després realitzà un viatge
d'estudis a Itàlia i a Sicília,
visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En
1901
ingressà en la Reial Acadèmia de
Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la
fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys
següents es
lliurà a aconseguir la creació d'un observatori
al Tibidabo. Un cop creat
aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya
barcelonina, ajudat un
temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest
observatori realitzà
nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11
asteroides,
etc.) i estudià sistemàticament planetes,
satèl·lits, asteroides i altres
astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità, etc.). En 1910 col·laborà en els
primers vols d'avió a tot l'Estat
espanyol. En 1911 fundà i presidí,
també fins a la seva mort, la Societat
Astronòmica d'Espanya --posteriorment s'afegí
Amèrica. A més, va ser membre de
diverses societats astronòmiques europees i de
l'organització internacional
Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el
Congrés de Sevilla de
l'Associació Espanyola per al Progrés de les
Ciències. En 1920 participà en la
fundació de la primera emissora de ràdio de
l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà
un programa de divulgació científica. Cofundador
del Reial Automòbil Club de
Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor
d'explosió que van
circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a
Barcelona i
el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la
relativitat, però amb
el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del
Comitè Executiu de la Difusió
Luminotècnica de Barcelona i de la seva«Exposició de Llum». Durant els anys
bèl·lics, dirigí el Servei
d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat
Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà
com a divulgador científic a
ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres
populars i en
publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos,
etc.) i de tota casta (La
Vanguardia, Última Hora, La
Actualidad, Revista de la
Sociedad Astronómica de España y
América, Urania, Boletín
del
Observatorio Fabra. Sección Astronómica,
etc.). Amb Albert Carsí Lacasa,
col·laborà amb l'anarquista Escola Natura,
popularment anomenada «La Farigola».
En 1936 dirigí la instal·lació
climatològica i meteorològica del Laboratori
Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de
nombrosos
llibres i publicacions científiques, especialment sobre
astronomia i
sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del
diámetro de
Venus (1902), Distribución de los astros
en el espacio (1902), El
eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía
y
ciencia general (1907), El espiritismo ante la
ciencia. Estudio crítico
sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley
(1910), Album
fotográfico de la zona eclíptica
(1915), Abstracción y realidad
(1925), Astronomía (1925), El
Cielo (1927), Estereocopia
astronómica (1929), etc. Josep Comas
Solà va morir el 2 de desembre de 1937
a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el
seu funeral
constituí una gran manifestació de dol on
intervingueren, a més de entitats
populars i representacions governamentals, una delegació
confederal i nombrosos
militants --el seu enterrament va ser presidit per Lluís
Companys i Frederica
Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania),
terrenys i els seus
valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El
mateix 1937 l'Oficina
de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José
Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El
científico por Joaquín Febrer,
amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004
l'Ajuntament de Barcelona
publicà la biografia Josep Comas i
Solà, astrònom i divulgador,
coordinat per Antoni Roca Rosell.
***
- Oreste Ristori: El 2 de desembre de 1943 es afusellat a Florència (Toscana, Itàlia) el periodista i militant anarquista Oreste Antonio Maria Ristori, conegut sota el pseudònim Bicudo. Havia nascut el 12 d'agost de 1874 al llogaret de Pino (San Miniato, Toscana, Itàlia). Son pare, Egisto Ristori, feia de pastor d'ovelles i sa mare, Massima Gracci, realitzava petites tasques rurals. Aviat, buscant millors condicions de vida, sa família es traslladà a la ciutat toscana d'Empoli, on cap al 1880 nasqué sa germana Linda. En plena crisi econòmica i enmig dels típics enfrontaments de classe, començà a militar en grups anarquistes i il·legalistes. En 1891 es va veure involucrat en l'incendi de l'oficina de recaptació municipal d'Empoli, lloc on es reunien els imposts guardat per ser enviats al govern central, enmig d'una campanya contra la recaptació impositiva del rei Humbert I d'Itàlia. Jutjat per aquest fet, fou absolt per manca de proves, però va ser reconegut culpable d'«associació per a delinquir» i condemnat a la deportació. A partir d'aquest moment passarà per diverses colònies penitenciàries (Ustica, Ponça, Porto Ercole, Tremiti), on conegué nombrosos presos polítics i començà a escriure per a la premsa anarquista, sobretot explicant la vida dels presos deportats. Després d'un intent frustrat de fuga cap a França, un cop repatriat decideix abandonar Itàlia i s'embarca clandestinament i sense passaport cap a Sudamèrica. En 1902 arriba a Buenos Aires, on fou rebut per companys anarquistes; però l'any següent, per les seves activitats llibertàries, les autoritats argentines el repatriaren com a «persona non grata». Durant la primera escala del camí de tornada, a Montevideo, aconseguí fugir. A la capital uruguaiana conegué en una festa anarquista Mercedes Gomes, l'amor de sa vida. En 1904 fou detingut de bell nou i deportat al seu país, però en aquesta ocasió pogué fugir del vaixell perquè uns companys l'esperaven en una barca. Instal·lat a São Paulo (Brasil), publicà el setmanari anarquista en llengua italiana La Battaglia (1904-1913), on col·laboraren Alessandro Cerchiai, Angelo Bandoni, Tobia Boni i Gigi Damiani, entre d'altres, i que ràpidament s'especialitzà a criticar l'explotació dels obrers dels cafetars i a realitzar una intensa campanya contra la immigració al Brasil; també en les seves pàgines atacà l'Església brasilera a causa de l'escandalós cas de pedofília i d'homicidi de la nina Idalina, desapareguda de l'orfenat Cristóvão Colombo de São Paulo. En 1906 la redacció de La Battaglia fou assaltada per la policia. En 1912 deixà la redacció de la revista a mans de Gigi Damiani i amb sa companya marxà --ell sota el nom de Cesar Montemayor-- a Buenos Aires, on fundà, en 1917, la revista satírica El Burro. Semanario anticlerical ilustrado, que tingué un gran èxit i una enorme tirada (40.000 exemplars), i que va estar finançada amb els 2.000 reis que havia expropiat quan treballava de químic en l'empresa Johnson de Rio de Janeiro. En 1919 fou detingut de bell nou i obligat a retornar cap a Itàlia. En aquesta ocasió també fugirà llançant-se del vaixell a una barca, però en la caiguda es fracturarà una cama, quedant coix la resta de sa vida. Fins al 1922 visqué a Montevideo, any en el qual retornà a São Paulo, apartant-se una mica de la militància activa, encara que col·laborà en els periòdics L'Alba Rossa i Manifesto Comunista, on mostrà l'opinió dels anarquistes contrària a la revolució autoritària leninista; i sempre lluità frontalment contra el govern de Getúlio Vargas. En aquesta època incentivà la creació de l'Escola Moderna segons els criteris pedagògics del català Francesc Ferrer i Guàrdia, creant diversos d'aquests centres escolars a l'Estat de São Paulo. També fou mentor literari de la futura escriptora Zélia Gattai i promogué una tertúlia política al Cafè Guaraní, a la Rua Quinze, on participaren nombrosos intel·lectuals i llibertaris (Antonio Piccarolo, Paolo Mazzoldi, Alessandro Cerchiai, Gigi Damiani, etc.). A mitjans dels anys trenta participà amb campanyes contra la guerra d'Abissínia i d'Etiòpia en el Comitè Antibel·licista i Antifeixista, per la qual cosa fou fitxat per la policia política com a«militant comunista». El desembre de 1935 fou detingut per fer una conferència en la Lliga Antifeixista i se li assignà la residència a São Paulo. En 1936 fou novament detingut i, requerit per la policia feixista italiana, deportat a Gènova, deixant sa companya a Sudamèrica. Després una breu estada a Empoli, marxà a Catalunya per participar en la revolució llibertària que s'hi estava produint, encara que, per la seva coixesa no pogué lluitar als fronts, realitzant tasques periodístiques i al·locucions radiofòniques. L'1 de gener de 1937 va fer un discurs al Club Internacional dels Mariners de Barcelona. Amb el triomf franquista, es traslladà a França, on visqué fins al maig de 1940, quan el govern feixista de Vichy el deportà a Itàlia. Després d'un període d'empresonament, se li assignà la residència a Florència, però finalment la policia feixista l'obligà a retornà a Empoli, on va viure una temporada a la pensió Maggino, al costat del famós restaurant Il Canto Ghibellino, lloc de reunió dels companys llibertaris. Més tard es traslladà a Spicchio, on va fer feina en un taller d'ampliacions fotogràfiques. En aquests anys no s'implicà massa en el moviment, ja que estava vigilat constantment. Però el 25 de juliol de 1943, amb la caiguda de Mussolini, fou un dels principals organitzadors de les manifestacions il·legals que es produïren a la ciutat; immediatament detingut juntament al seu company Asterio Corti, quan el portaven a la comissaria es revelà contra el comandant de la Policia. Tancat a la presó florentina de Le Murate, fou acusat de injúries a un oficial públic. La matinada del 2 de desembre de 1943 fou agafat per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys, fou afusellat, ell amb la pipa a la boca i cantant La Internacional. Es tractava d'una represàlia per venjar l'execució del coronel Gobbi, alt jerarca feixista, portada a cap per un grup partisà de gappisti, militants del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica). Oreste Ristori és una figura gairebé llegendària al Brasil, on una plaça de São Paulo porta el seu nom. En 2002 Carlo Romani publicà la biografia Oreste Ristori. Uma aventura anarquista.
***
Christian Lagant: El
2 de desembre de 1978 se suïcida a França el
corrector d'impremta, dibuixant i
militant anarquista i esperantista Christian Lagant, conegut sota els
pseudònims Cri Cri, Christian
Lag i Christian Lague.
Havia nascut en 1926. Després de la II Guerra Mundial
formà part del Groupe
Artistique Montmartrois (GAM, Grup Artístic de Montmartre)
de París (França) i
del grup surrealista «Les enfants du paradis» (Els
infants del paradís), que es
desintegrà ràpidament a causa de les disputes
entre anarquistes i comunistes. Actiu
en el moviment dels albergs de joventut de la regió
parisenca, fou membre del
grup «Espero», i participà en
l'escissió que donà lloc al naixement del
Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ),
col·laborant en el seuòrgan d'expressió Regain
(1951-1967).
Esperantista convençut, fou membre de la Sennacieca Asocio
Tutmonda (SAT,
Associació Mundial Anacional). A començament dels
anys cinquanta freqüentà el
local de la Federació Anarquista (FA) de París i
col·laborà amb dibuixos en el
periòdic Le Libertaire,òrgan de la
FA, sota la signatura Cri Cri.
Esdevingué militant actiu del grup anarquista del XVII
Districte de París de la
FA, defensant una «concepció social de
l'anarquisme». En el Congrés de la FA de
1951 va ser nomenat membre del Comitè de Lectura de Le Libertaire, amb Charles
Devançon (Charles Kramer),
René Lustre, Gilbert Devillard (Cédar)
et Georges Fontenis, i en el
Congrés de la FA de maig de 1953, quan Georges Fontenis
prengué el control de
l'organització, va ser nomenat membre de la
Comissió de Conflictes del nou
Comitè Nacional i continuà la seva
militància en el grup de París-Nord de la
Federació Comunista Llibertària (FCL).
Després de la publicació l'agost de 1954
pel grup «Kronstadt» d'un memoràndum de
denúncia de les maquinacions dels
seguidors de Georges Fontenis reagrupats en el grup secret
Organitsation Pensée
Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla) i la
decisió de l'FCL de
participar en les eleccions del gener de 1956, el grup«Kronstadt», al qual ell
pertanyia, va ser exclòs de l'FCL el març de
1955. Després de participar en el
congrés de maig de 1955, dimití de
l'organització, juntament amb els companys
dels grups de Saint-Germain-en-Laye i de Mâcon. El novembre
de 1955 fou un dels
fundadors dels Grups Anarquistes d'Acció
Revolucionària (GAAR) i fou el
director del seu òrgan d'expressió Noir
et Rouge (1956-1970). Va escriure un text crític,«La FCL et les élections
du 2 janvier 1956», que es publicà en Noir
et Rouge i que en 1971 es reedità pel grup d'Arles
de l'Organització Revolucionària
Anarquista (ORA) quan els contactes i temptatives d'acostament entre
aquest
grup i el Moviment Comunista Llibertari (MCL) de Georges Fontenis. El
maig de
1958, quan el cop d'Estat larvat del general Charles de Gaulle, els
GAAR van
fer una crida a la vaga general el 16 de maig i impulsaren un
Comitè de
Coordinació Llibertària (CCL), que
agrupà la FA, la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i les Joventuts Llibertàries. Arran de la
retirada de la FA,
aquest comitè es renovà amb el nom de
Comitè d'Acció Revolucionària (CAR),
que
agrupà nombrosos grups, partits i sindicats de l'esquerra
extraparlamentària i
anarquistes. En 1960 els GAAR ampliaren el seu radi d'acció
i es transformaren
en la Federació Anarquista Comunista (FAC), però
en 1961 la FAC s'escindí i en
dos grups, un majoritari que amb el nom d'Unió dels Grups
Anarquistes
Comunistes (UGAC) s'integrà com a tendència en la
FA, i un altre minoritari, en
el qual ell formà part, que decidí mantenir-se al
marge de la FA i
concentrar-se en l'edició de Noir
et
Rouge, esdevenint aquesta un lloc obrer als debats
teòrics i a les anàlisis
del moviment llibertari i que tingué una certa
influència en els fets de «Maig
de 1968». En l'últim número de Noir et
Rouge, de juny de 1970, publicà el text«Sur le néo anarchisme», on
explicà
el naixement de la revista. En aquesta època, amb altres
membres del grup,
col·laborà i participà en les reunions
del grup Informacions i Correspondències
Obreres (ICO), la finalitat del qual era arreplegar els obrers
desconfiats amb
les organitzacions obreres, partits i sindicats tradicionals i que
reivindicava
l'autogestió. A més, participà en el
grup Joventuts Llibertàries (JL), amb Paul
Barrère, René Bianco, Helyette Bess,Élisée Georgev, Tomás
Ibañez, Pierre
Labous (Pierric), Marc Prevotel,
Néstor
Romero, Marcel Viaud i altres, i en les seves activitats clandestines,
com ara
l'ajuda a insubmisos i desertors durant la guerra d'Algèria,
suport a les activitats
de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) en les seves lluites
antifranquistes, creació d'una xarxa que realitzava
vasectomies i avortaments,
etc.; també, entre 1953 i 1967
col·laborà en el butlletí Jeunes Libertaires, òrgan
d'expressió d'aquesta organització.
Durant els anys seixanta col·laborà en Le
Monde Libertaire, òrgan de la FA, i en el
butlletí Recherches Libertaires
(1966-1972), publicat per Michel Hirtzler i
Annie Piron. En 1971 participà en la creació de
l'editorial en llengua
castellana «La Hormiga», amb Tomás
Ibáñez Gracia, Conchita Nadal Mongai, Frank
Mintz, Salvador Gurucharri, José Morató
Inglés, Montserrat Turtos, Agustín
Sánchez, Paco Gómez, Antonio Cascarosa i
Ramón Safont, entre d'altres. Arran de
l'assassinat de Salvador Puig Antich, el 18 de març de 1974
publicà un article
en Libération on
criticava la blanesa
i la immobilitat de certs grups anarquistes davant aquest fet.
Corrector
d'impremta durant molts d'anys, milità en el sindicat del
seu ram de la
Confederació General del Treball (CGT). Fou autor de
nombrosos dibuixos surrealistes–en 2004 es va
fer una edició de Les Chants de Maldoror,
d'Isidore Ducasse, amb
il·lustracions seves–, molts dels quals encara
resten
inèdits. El 2 de desembre de 1978, en un moment en que la
seva diabetis crònica
s'havia accentuat, Christian Lagant se suïcida.
***
- Ivan Illich: El 2 de desembre de 2002 mor a
Bremen (Bremen, Alemanya) el pensador llibertari crític de
la
societat moderna Ivan
Illich. Havia nascut el 4 de setembre de 1926 a Viena
(Àustria) en el si d'una
família de propietaris rurals. Entre 1936 i 1941 va estudiar
a les Escoles Pies
de la capital austríaca, d'on va ser expulsat en
aplicació de les lleis
antisemites --son pare, croat catòlic, estava casat amb una
jueva sefardita. Va
acabar els estudis secundaris a Florència (Liceo Scientifico
Leonardo da Vinci,
1942). Va cursar estudis de Ciències Naturals (especialitat
de química orgànica
i cristal·lografia) a la Universitat de Florència
(1945-1947), alhora que es
llicenciava en filosofia (1944-1947) i, més tard, en
teologia (1947-1951) a la
Universitat Gregoriana de Roma. Es va doctorar en Història a
la Facultat de
Filosofia de la Universitat de Salzburg (1951), amb una tesi doctoral
titulada The
Philosophical and Methodological Dependence of Arnold Toynbee,
que li va
merèixer la qualificació summa cum laude.
Illich havia estat escollit
pel Vaticà per a la carrera diplomàtica,
però va preferir exercir de capellà, i
va ser nomenat pel cardenal Spellman vicari de l'església de
l'Encarnació a Nova
York, una parròquia freqüentada per feligresos
d'ascendència irlandesa i
porto-riquenya. L'any 1956 marxa de Nova York per fer-se
càrrec del
vicerectorat de la Universitat Catòlica de Santa Maria
(Ponce, Puerto Rico). La
seva relació amb aquesta universitat es va acabar per no
estar d'acord amb la
prohibició, feta pel bisbe de la diòcesi, de
votar un governador favorable al
control de la natalitat. De tornada a Nova York va fer de professor al
Departament de Sociologia de la Universitat de Fordham (1960-1983) i
alhora va
participar en la fundació l'any 1961 del Centro
Intercultural de Documentación
a Cuernavaca (CIDOC), a Mèxic, del qual va ser director. Els
seminaris
organitzats al CIDOC (1961-1976) van convertir aquest centre en una
veritable
universitat informal, i van fer que es convertís de seguida
en un indret on
s'analitzaven els problemes del desenvolupament i un focus de
difusió sobre
alternatives a la societat tecnològica. El 1968, en topar
amb la jerarquia
eclesiàstica, el CIDOC es va secularitzar i Illich, poc
temps després, va
abandonar el sacerdoci (1969). Professor invitat a la Universitat de
Kassel
(Alemanya, 1979-1981); membre de l'Institut d'Estudis
Avançats de Berlín
(1981); regents professor a la Universitat de
Califòrnia, Berkeley (1982);
professor invitat a la Universitat de Marburg (Alemanya, 1983-1986),
associat
al Museu Nacional de Baviera en l'organització d'una gran
exposició sobre la
història del pelegrinatge a les cultures orientals i en el
desenvolupament
conceptual per un museu sobre la història de la idea de
l'escolarització al
Bayerisches Schulmuseum (1984); professor visitant al Pitzer College
(Claremont, Califòrnia, 1984); membre invitat al College of
Engineering de la
Universitat de Califòrnia, Berkeley (1984); membre visitant
a l'Institut
d'Història Italogermànica a la Universitat de
Trento (1985); membre de la junta
de govern del Dallas Institute for the Humanities and Culture (1985);
professor
invitat d'humanitats i ciències al Departament de Filosofia
de la Pennsylvania
State University (a partir de 1986); professor invitat al programa de
doctorat
d'arquitectura a la University of Pennsylvania (a partir de 1990);
titular de
la càtedra Karl Jaspers de la Universitat d'Oldenburg
(1990-1991); professor
invitat a la Universitat de Bremen (a partir de 1991). Durant elsúltims anys
va compaginar l'estada a Cuernavaca i a Bremen (Alemanya), ciutat on va
morir
el 2 de desembre de 2002 d'un càncer a la cara que es va
negar operar. El seus
camps d'estudi crític abracen nombroses temes, sempre des
del caire crític:
educació sense escoles, desescolarització,
medicina alternativa, ecologia
política, lluita contra l'automòbil,
antitecnicisme, crítica a
l'industrialisme, antimonopolis, contra la productivitat capitalista,
descreença, crítica de l'Església
catòlica, corrupció eclesiàstica, etc.
Va
publicar desenes d'obres i centenars d'articles en revistes
especialitzades,
traduïdes a infinitats d'idiomes; gairebé totes les
seves obres es poden trobar
en anglès i en castellà. La tesis fonamental que
alimenta totes aquestes obres
afirma que cap de les institucions tradicionals de la societat
industrial
s'adequa a les necessitats reals del món actual, per la qual
cosa és necessària
una revisió de totes aquestes, començant per la
que Ivan Illich considera la
més perniciosa: l'escola; segons aquest radical pensador
llibertari, l'educació
pedagògica sostinguda institucionalment per l'escola
tradicional s'ha convertit
en una mercaderia mancada de valores ètics i concebudaúnicament com a un hàbil
instrument per a la formació d'escolars utilitaristes i
competitius.
***
- Gregorio Gallego
García: El 2 de desembre de 2007 mor a Madrid
(Espanya) l'escriptor i militant anarquista Gregorio Gallego
García. Havia
nascut el 19 de juliol de 1916 a Madrid (Espanya) en una
família de modestos
pagesos socialistes que havien emigrat a Madrid. En 1933
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). Sempre atret pel temes
sociològics i literaris, ocupà
càrrecs de responsabilitat en el moviment llibertari. Quan
tenia 17 anys
publicà la seva primera novel·la curta. En 1935
fou redactor de Juventud
Libre. Membre del Comitè Peninsular de l'FIJL
d'Eustaquio Rodríguez fins al
juliol de 1936, quan cessà perquè havia estat
partidari que els anarquistes
votessin conjunturalment en les eleccions. El juliol de 1936 fou
nomenat
vicesecretari de l'Ateneu del Puente de Toledo. Quan esclatà
la guerra, fou
redactor de Castilla Libre i
col·laborà en diversos periòdics
llibertaris.
Encara que pacifista, s'integrà en la primera Junta de
Defensa de Madrid per la
CNT com a Conseller de Fortificacions i de Transports entre setembre i
octubre
de 1936 i lluità al front Centre (Madrid, Guadalajara,
Alfambra, Terol) enrolat
en la 5 Brigada. El gener de 1937 formà part com a
responsable de propaganda
del Comitè Regional de l'FIJL del Centre i el febrer
assistí com a delegat al
Ple de València. En 1938 fou nomenat tinent de la 50
Brigada. El final del
conflicte el sorprengué al front de Guadalajara i fou
detingut, passant per
diversos camps de concentració, batallons de treball als
Pirineus i Gibraltar.
Condemnat a Algesires en consell de guerra a vuit anys de
presó per «auxili a
la rebel·lió», fou tancat a Madrid,
Alcalá, Miranda i Renteria. En 1943 fou
alliberat i se sumà a la lluita clandestina. El
març de 1944 assistí al Ple
Confederal. En aquesta època fou membre del
Comitè Peninsular de la FIJL i
membre de l'Aliança Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD). El desembre de
1944 fou detingut, quan era secretari de la CNT del Centre i membre del
Comitè
Nacional clandestí. Fou condemnat a 30 anys, dels quals
complí 19 a diferents
presons (Alcalá, Puerto de Santa María,
Ocaña, Dueso). En 1963 fou excarcerat i
decebut, participà en la maniobra cincpuntista.
Posteriorment es dedicà
a la literatura, treballà a editorials i fundà
l'Associació Col·legial
d'Escriptors, amb Ángel María de Lera, Eduardo de
Guzmán i Tomelloso. En 1965
obtingué el «Premi Guipúscoa»
amb la novel·la El hachazo, que fou
prohibida per la censura. L'any següent publicà La
Maraña i en 1972
obtingué el «Premi Ciutat d'Irun» amb la
novel·la La otra vertiente.
Aquest any també publicà el llibre de
memòries Madrid, corazón que se
desangra... En 1973 publicà Los
caínes i en 1984 aparegueren El
verano ardiente («Premi Astúries de
Novel·la») i Asalto a la ciudad;
també es publicaren les biografies de Kennedy, Goya,
Franklin i Colom. En morí
Franco, s'interessà per la reconstrucció de la
CNT, però aviat deixà pas a les
noves generacions. Sa companya fou Visitación Lobo, germana
de l'escultor
anarquista Baltasar Lobo. Col·laborà en diverses
publicacions llibertàries, com
ara Castilla Libre, La Hora de
Mañana, Juventud Libre, Polémica,Revolución, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc.
Actualizació: 02-12-14
Tesis Doctoral: La obra gráfica de Pedro Quetglas Xam (1915-2001):
- Título: La obra gráfica de Pedro Quetglas Xam (1915-2001): la riqueza de un patrimonio
- Autor: Alejandro Ysasi Alonso
- Departamento: Universitat de les Illes Balears. Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts
- Fecha: 09-05-2014
- Enlace: Tesis Doctorales en Red
Pedro Quetglas Xam: "Caballero pequeño", aguafuerte, 1974
Es una investigación, análisis, y aproximación a la obra gráfica del artista mallorquín, del siglo XX, Pedro Quetglas, conocido por el seudónimo de Xam. Su actividad se ha sistematizado en base a la biografía, técnicas trabajadas y a su entorno. Xam, se ejercitó en la caricatura, el dibujo, el cartel, el grabado xilográfico, la pintura, los monotipos, la serigrafía y en el grabado calcográfico. Del conjunto de toda su producción se centra en la obra gráfica producida a partir de 1944, cuando puede datarse su primera xilografía, y su fallecimiento, en 2001, en el cual realiza su última litografía. La tarea se inserta en un ámbito sin tradición inmediata sobre la obra gráfica en Mallorca, prácticamente desaparecida tras la importante imprenta Guasp. Se han podido documentar más de 400 matrices. A su vez, se han trabajado las estampaciones de estas, que ascienden a 600 estampas calcográficas, xilográficas, serigráficas y litográficas.
Otras Tesis
La restauració històrica de la llotja de Palma de Mallorca (1866-1905)
Hub balear : análisis de una alternativa de 'short sea shipping' dentro del Mediterráneo occidendal
Geografies del capitalisme balear
Lespai urbà del capitalism. La construcció del projecte neoliberal de Palma
París-Baleares, òrgan de difusió de l'Associació Les Cadets de Majorque (1954-1998)
El hotel turístico. Viaje a los orígenes de su arquitectura, 1693-1932
Anàlisis, caracterització i dinàmica de les formes erosives Blowout en sistemes dunars de Mallorca i Menorca
Arqueometal·lúrgia com a reflex de l'estratificació social a les Illes Balears
Análisis fractal de las catedrales góticas
Fotografia panoràmica i representació del territori
Els capitells en l'obra de Lluís Doménech i Montaner
La música a Mallorca en el segle XVII
¿TANIA SANCHEZ, INOCENTE O CULPABLE?
Tras incursiones en otros temas que apenas han tenido recorrido, Tania Sánchez está siendo acusada de nepotismo y de favorecer con contratos municipales a una cooperativa administrada por su hermano.
La cooperativa en cuestión obtuvo entre 2003 y 2008 14 contratos del Ayuntamiento por un total de 1,2 M de €. Es cierto que, de estos 14 contratos, sólo uno se adjudicó siendo Tania Sánchez concejala del Ayuntamiento pero también es cierto que, técnicamente, este dato no quita un ápice de verdad al titular de El País de hoy: "El hermano de Tania Sánchez logró contratos en Rivas por 1,2 millones".
Para valorar la gravedad del tema, la cuestión de fondo que nos debemos plantear es la siguiente: pueden los Ayuntamientos contratar a familiares de los miembros del equipo de gobierno? La respuesta es inequívoca: sí. Y lo que es aún más arriesgado: también se pueden contratar a empresas propiedad de militantes del mismo partido y/o de personas con las que se hayan compartido todo tipo de aventuras políticas, académicas, sociales o sentimentales.
Como compensación al riesgo que ello supone, la Ley ha convertido la contratación en uno de los actos administrativos más reglados y donde más detallamente se predeterminan los trámites y requisitos que han de reunir los expedientes. Eso no quiere decir que no pueda haber irregularidades, quiere decir que las irregularidades son objetivas, poco opinables y fáciles de detectar.
¿Qué sucede, pues, cuando hay contrataciones "de riesgo" donde hay intereses compartidos entre contratantes y contratados?. Pues que la obligación de la oposición, de los medios de comunicación y de la ciudadanía en general es examinar aún con mayor celo estos expedientes y comprobar que todo se haya ejecutado sin menoscabo de los intereses públicos.
¿Es éste el caso de los expedientes en cuestión?. Sin haberlos examinado personalmente, estoy plenamente convencido de que sí. ¿Por afecto hacia Tania? En lo absoluto: por un razonamiento bastante elemental.
El último contrato es de hace seis años!; la oposición del PP lleva interesándose por ellos desde que se firmó el primero hace once años!!; los medios de comunicación (La Razón, ABC, El Mundo, El País, la Cadena Ser y la super-super progre La Sexta) llevan una semana dándole vueltas al tema …. y todavía estoy esperando que uno de ellos, una sola vez, diga que tal o cual expediente tiene tal irregularidad que supuso que el contrato no fuera adjudicado a la empresa correcta.¿Soy demasiado audaz al pensar que si no lo han hecho es porque no pueden?
Els comptes clars
Avui un article del company Mariano Moragues. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail
Bé va, bé va; i ell rodolava!
A cada punt el PP ens diu que la situació del país està millorant, braveja de ser un dels països amb més creixement econòmic d’Europa, però no estaria de demés que ens digués qui s’està beneficiant d’aquest creixement, perquè com sap tothom la pobresa s’estén i la desigualtat creix a manades fetes, i la panxa buida no escolta músiques. Estau orella alta i mirau de prim compta i en bones els números, perquè no ens donin cresta per ballesta La ministra Fátima Báñez cada pic que surt a la TV és per dir-nos que la situació laboral està cada vegada millor, però el números canten i no quadren perquè l’EPA del desembre del 2011 deia que hi havia un atur de 5’273.600 treballadors i segons l’EPA del setembre del 2014 n’hi havia 5’427.700 mans fentes. Per afegir al feix, 5’752.040 treballadors (el 34%) sols cobren 645,30€ mensuals i 2’109.804 en cobren 968€, vol dir que quasi la meitat dels treballadors no arriben a mileuristes i van més estrets que un cul de borino. Sols al 34,3% no li falta res essencial, mentre fa 5 anys era el 50,2%. Ja me direu si anem bé! Per enrodonir la qüestió, 10 de cada cent espanyols viuen dins la marginalitat i un de cada cinc està en risc d’exclusió social i el 27,5% dels nins estan en risc de pobresa, (dins l’UE sols Romania està pitjor). Per més oprobi i escarni resulta que la crisis ha multiplicat per dos els milmilionaris, concentrant la riquesa en pocs, que tenen segrestat el poder i la democràcia, obrint una fractura social i un avenc entre rics i pobres que tenen de cada vegada menys oportunitats. Definitivament la crisis és una qüestió de pobres. Que no ens venguin en coverbos, tot va a pitjor: feina, educació, habitatge, sanitat, cultura, pensions... Això sí, les gran empreses, enguany han guanyat un 62% més que l’any passat i per cert no són les qui donen més feina, sinó les PIMES. Vius idò, ulls espolsats i fora son; cavau fondo dins aquests números i no vos deixeu emblanquinar amb els optimismes de pa en fonteta del PP.
Mariano Moragues Ribas de Pina
Escriptors mallorquins marginats: Joan Soler Antich
Joan Soler i Antich sap a la perfecció el preu que tot autor independent de debò ha de pagar en una societat com la nostra per a mantenir les idees d'igualtat i justícia social. Una cosa és fer l'"art" que interessa als poderosos (polítics, camarilles culturals, etc) i una altra és pugnar per dur als escenaris les idees dels de baix, dels pobles oprimits pel capitalisme i l'imperialisme. "Fins aquí hem arribat!", sentencien els qui tenen el control de la promoció i la difusió de l'obra d'art (sigui llibre, escultura, música, pintura, teatre, etc.). "Si continues lluitant contra nosaltres, el silenci i la marginació seran el resultat que obtindràs. Ja et pots definir!". I ja és clar que molts intel.lectuals es defineixen... I tant; sobretot, cap als posicionaments dels poderosos. (Miquel López Crespí)
Joan Soler Antich i el teatre de la revolta (i II)
Determinat comisariat reaccionari que controla la nostra cultura no perdona a Joan Soler i Antich el seu compromís autèntic amb el poble treballador
Joan Soler i Antich és una excepció d'honestedat i treball ben fet dins del demencial camp del teatre rekional que, a hores d'ara, encara hem de sofrir (el teatre de l'autoodi tan enlairat per reaccionaris de tota mena). Aquest autor que l'any 1984 es definia com a comunista i membre de CC.OO. (lluny de tot càrrec que comportàs privilegis!), sabíem ja aleshores que era un dels més destacats lluitadors populars del Baix Llobregat (compromís autèntic, el seu amb el poble treballador català, ben lluny de les xirimandangues a què ens tenen acostumats els "exquisits"). Havia refusat diversos càrrecs polítics i administratius per motius d'ètica i moral socialistes. Allunyat de tota mena de clans literaris, era i és un dels pilars fonamentals de la renovació del teatre contemporani mallorquí. Oblidat per una part del comissariat reaccionari que encara avui controla la nostra cultura, la reacció -malgrat es disfressi de 'defensora de lo nostro'- no perdona a Joan Soler i Antich el seu ferm compromís social amb el poble treballador. L'any 1984, després de més de vint anys de treball constant dins del camp teatral, encara no tenia cap obra seva editada (i això que havia guanyat tots els premis de teatre dels Països Catalans!).
El teatre de la revolta mallorquí: dignificar la nostra escena
Per l'historiador Antoni Nadal sabem (vegeu pròleg a Teatre de la revolta, pàg. 13) que Els commoguts va ser publicada en una edició d'autor poc coneguda a Esplugues de Llobregat, l'any 1988). Finalment Joan Soler (juntament amb Miquel Mestre, autor de Anomenat lo Tort i Llorenç Moyà, autor de Joanot Colom) ha pogut veure editada la seva obra Els commoguts en una edició de 1.OOO exemplars publicada per l'Editorial Documenta (que dirigeix el citat Antoni Nadal) gràcies a un ajut de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. L'edició d'aquestes obres per part de Documenta Balear, com molt bé explica el seu director, ajuda a crear una certa impressió de normalitat dins del teatre mallorquí. Antoni Nadal, després de parlar d'una sèrie d'obres i d'autors que defugen l'autoodi del típic sainete rekional (Josep M. Palau i Camps, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover, etc.), afirma molt encertadament: "La llista anterior fa una impressió de normalitat i dóna ocasió a conjecturar l'existència regular d'un tipus de teatre que ajuda el públic a recapitular el passat. És, no cal dir-ho, el drama històric que trobam en qualsevol altra cultura, i que exigeix uns drames d'aquesta mena... Tanmateix, la normalitat de què parlam és més aparent que real. I és que la llista no fa sinó ajustar-se a la situació efectiva del teatre d'autor a Mallorca: obres inèdites, absència avui de premis, estrenes comptades..., són fets que l'entelen".
La revolta dels forans i la Germania
La triadella feta pel director de Documenta (Els commoguts, Anomenat lo Tort i Joanot Colom) em sembla molt reixida. Evidentment, en aquest temps de desmemòria històrica, es tractava de donar la paraula als herois de l'alçament forà de Mallorca en el segle XV i de la Germania mallorquina en la segona dècada del segle XVI. Qüestions cabdals de la nostra història que, llevant algun muntatge d'excepció, mai no hem vist representades com pertoca en els escenaris de la democràcia.
Comprenen els motius! No hi mancaria més! Joan Soler i Antich no és un Xesc Forteza o un Joan Mas qualssevol. Joan Soler Antich és un intel.lectual en el més profund sentit gramscià del terme. Per a ell el "compromís" -ho hem especificat anteriorment- no és amb el seu llombrígol, sinó amb el poble treballador. L'autor que ens ocupa, lluny de qualsevol torre d'ivori com aquelles a què els autors promocionats pel poder ens tenen acostumats, ja en temps de la dictadura fundà quatre associacions de veïns, optà pel carnet dels comunistes de Catalunya i de CC.OO., en els anys de la lluita contra el bloc agressiu de l'OTAN participà en tota mena de comitès i activitats per la pau, per la defensa de la natura i el mei ambient...
Una obra valenta i independent al servei del poble mallorquí
Joan Soler i Antich era -i és!- un home que no es mossega la llengua. Sap a la perfecció el preu que tot autor independent de debò ha de pagar en una societat com la nostra per a mantenir les idees d'igualtat i justícia social. Una cosa és fer l'"art" que interessa als poderosos (polítics, camarilles culturals, etc) i una altra és pugnar per dur als escenaris les idees dels de baix, dels pobles oprimits pel capitalisme i l'imperialisme. "Fins aquí hem arribat!", sentencien els qui tenen el control de la promoció i la difusió de l'obra d'art (sigui llibre, escultura, música, pintura, teatre, etc.). "Si continues lluitant contra nosaltres, el silenci i la marginació seran el resultat que obtindràs. Ja et pots definir!". I ja és clar que molts intel.lectuals es defineixen... I tant; sobretot, cap als posicionaments dels poderosos.
Deia Joan Soler i Antich: "Certament que és difícil navegar pel tempestuós mar dels clans culturals i 'camarilles' de tota mena! Jo, francament, no n'he sabut mai i encara ara no m'interessa gens ni mica endinsar.m'hi. No oblidem que el nostre és un país petit, on tothom se coneix i que els clans estan integrats per persones que exerceixen, tot alhora (quin desfici, Déu meu!) d'autors, de crítics, d'assessors i directors d'editorials (i en el camp del teatre, ben sovint, a més a més, d'actors, directors i autors). I jo -ja t'ho he dit abans- no he estat mai això que se'n diu un bon 'relacions públiques'".
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític. Homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
Res ni ningú m'ha marcat tant com aquells extraordinaris i senzills homes i dones d'aquell irrepetible barri ciutadà de la postguerra [sa Calatrava]: mestre Pep, el barber del costat de Santa Fe; el forner l'amo En Xesc; el derrotat, però sempre digne, mestre Lluís Barceló, sabater de Can Estrany; i tants d'altres, vilment traïts a Ialta (ja m'entens, Miquel). (Joan Soler Antich)
El teatre de la revolta als Països Catalans (I)
Sovint els termes "bellesa", "autenticitat", "compromís amb un mateix" amaguen la brutalitat dels opressors contra els oprimits
Dins la línia de dignificació del nostre teatre podem situar també un home fins fa ben poc quasi completament desconegut per molts grups teatrals i bona part de la població de les Illes. Em referesc a Joan Soler i Antich, exemple d'intel.lectual compromès amb el seu poble, tant en temps del franquisme, com ara mateix en aquesta democràcia feta a mida de la burgesia i els seus servils. Avui torna a estar de moda allò tan vell i tan antiquat del "compromís" de l'autor únicament amb la seva ploma. Els pansits conceptes de l'"art per l'art" que sempre han defensant els intel.lectuals orgànics al servei del poder -qualsevol poder, mentre pagui! Paraules completament buides de sentit avui dia com poden ser "bellesa", "compromís amb un mateix", amaguen en el fons tota la brutalitat que, en qualsevol època, els "exquisits" han exercit i exerceixen contra les concepcions i obres culturals elaborades per les classes populars i els seus intel.lectuals.
"El que cal servar sempre és -com deia Gramsci- la independència crítica" (Joan Soler i Antich)
Ben diferent era i és la posició cultural (tant ètica com estètica) de Joan Soler i Antich, al qual vaig tenir la sort de poder dedicar-li una pàgina a la secció de "Cultura" del diari Última Hora (1-VII-84), en un intent d'ajudar-lo a sortir de la marginació a què la reacció sotmet els nostres millors intel.lectuals. Li demanava (i amb la seva resposta hom pot copsar la diferència abismal entre en Soler i els escriptors del "compromís" amb ells mateixos):
- "Si t'anomenen la paraula Gramsci... ¿què et porta a la memòria? Creus 'superat' -com pensa tant babau enganxat a les mamelles del poder- el compromís de l'escriptor amb el seu poble?". En Joan Soler i Antich em responia: "Possiblement sigui Gramsci un dels qui ha tractat el tema d'una cultura nacional-popular i el compromís de l'escriptor amb més profunditat. No crec, emperò -malgrat la meva militància comunista- que un compromís veritable ha de passar necessàriament per l'adscripció formal a un partit concret, però tampoc no crec que el tenir un determinat carnet ha de significar, com molts pretenen, un infamant estigma. El que cal és servar sempre -com deia Gramsci- la independència crítica. En tot cas, i dins aquesta idea gramsciana, el paper de l'intel.lectual, ha de ser sempre el d'un constant animador en el camp del pensament, un observador curós de la realitat social per extreure'n les anàlisis necessàries de totes les experiències del poble i, a través d'un debat constant, oferir eines de treball per a l'avenç col.lectiu".
Joan Soler i Antich: tots els premis de teatre dels Països Catalans
Joan Soler i Antich continuava contestant a la mateixa pregunta: "El que no poden fer els intel.lectuals és callar. Han estat molts d'anys d'abstinència forçosa i sembla que ara molts d'"intel.lectuals", embriacs de petits poders, vulguin treure's la panxa de mal any, i callen i s'embruten les mans amb els que manen i ens aconsellen paciència... L'intel.lectualitat no és una classe autònoma, sempre està al servei d'una altra i generalment fa el joc a la classe dominant".
No hi dubte que estam davant d'un dels autors mallorquins més inconformistes sorgits d'ençà 1939. Joan Soler i Antich va néixer a Ciutat l'any 1935 i es féu conèixer el 1964 en guanyar el premi Josep Maria de Sagarra amb Aquí no ha passat res. A aquest drama, el protagonista del qual milita en una organització clandestina, activista fins que és detingut i condemnat a mort, seguiren Misteri de les flors i Les banderes de paper (1965), on es narren les actituds triomfalistes del bàndol que, en un país imaginari, ha guanyat una guerra civil, i el fracàs d'aquestes actituds a causa de l'engany que encobreixen i l'absoluta corrupció del règim; Aquestes finíssimes arrels (1966), que exposa un conflicte individual provocat per les divisions classistes existents a Ciutat de Mallorca; Pell somorta (1966) "farsa quasi tràgica" on és posada en qüestió la monarquia, i les persones d'uns reis apareixen com les d'uns dòcils ninots propicis a ballar al so de poderosos interessos de clan, sense connexió amb el veritable interès del poble. Tot i així, l'obra d'una intenció més precisa, de les que ha escrit Joan Soler i Antich, és El llarg camí (1967). L'any 1968 guanyà el premi Ignasi Iglesias amb Els commoguts, història de les revoltes pageses mallorquines. I el 1974 escriu una comèdia titulada A Pellsomorta ja lliguen els gossos amb llangonisses, on recrea una de les ràpides i suspectes acumulacions de capital en el Baix Llobregat, durant la guerra.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
Fallece a los 72 años el reivindicativo autor teatral Joan Soler i Antich
El Consell lamenta la muerte del dramaturgo mallorquín, uno de los antifranquistas más activos de su generación
El autor teatral mallorquín Joan Soler i Antich, nacido en Palma en 1935, falleció el jueves en la localidad de Borriol, en Castellón, a los 72 años de edad.
MATEU CUART. PALMA.
Las primeras incursiones en el teatro de este dramaturgo autodidacta fueron como actor en la Congregació Mariana de Palma. Después, en 1960, Soler i Antich se trasladó a Barcelona, buscando un resquicio de libertad. Allí pasó la mayor parte de su vida, hasta que en 1996 decidió mudarse a Castellón, donde vivió sus últimos años.
Entre las obras más destacadas del autor, uno de los militantes antifranquistas más activos de su generación, que abandonó temporalmente la escritura para trabajar en el seno del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), "la única militancia posible en aquellos momentos", según manifestó en una entrevista con DIARIO de MALLORCA, se encuentra el drama Aquí no ha passat res, que se estrenó en sesión única y privada -estaba prohibida por la censura- en la Escola d´Art Dramàtic Adrià Gual el 16 de marzo de 1967, dirigida por Josep Antoni Codina, y por la que ganó el premio Josep Maria de Sagarra. Aquí no ha passat res permaneció inédita hasta 1988, cuando se publicó, bajo el título Teatre, junto a Els commoguts, una de las obras más ambiciosas del autor, galardonada en los Jocs Florals de la Llengua Catalana en el exilio, celebrados en Zurich.
Otros de los textos de Soler i Antich, muchos de ellos inéditos y sin estrenar, son Aquestes finíssimes arrels, acerca de la lucha de clases, o Pellsomorta, una farsa sobre la monarquía. Como narrador, Soler i Antich publicó en 1993 Una generosa fuetada, una novela erótica con tintes sadomasoquistas pero con trasfondo político. Escrito principalmente en forma de epístola, el libro cuenta con grandes dosis de ironía y no está exento de cierta amargura de un autor, reivindicativo desde el principio y hasta el final de su vida, que, en los primeros años de la década de los 90, se quejaba de la "vergonzosa traición de la izquierda", en referencia a "toda aquella gente muy bien intencionada durante una época", que, de repente, dijo "ahora nos toca a nosotros".
Tras conocer la noticia, la consellera de Cultura y Patrimonio, Joana Lluïsa Masacaró, lamentó ayer la defunción del autor en nombre del Consell de Mallorca, del mundo de las artes escénicas y de la Fundació Teatre Principal.
Diario de Mallorca (25-VIII-07)
Tesis Doctoral: La evolución del crucerismo en España
- Título: La evolución del crucerismo en España. Desde sus orígenes hasta la actualidad
- Autor: Gaetano Cerchiello
- Departamento: Universidad de Alicante. Instituto Universitario de Investigaciones Turísticas
- Fecha: 16/12/2013
- Enlace: RUA (Repositorio institucional de la Universidad de Alicante)
La percepción que hoy en día se tiene del crucero ha variado notablemente con respecto al pasado. No es nuevo señalar que, hasta no hace muchos años, éste se consideraba como una actividad turística marginal y exclusiva de las capas altas de la sociedad, de acuerdo con la imagen difundida por la célebre serie televisiva The Love Boat {Vacaciones en el mar). Sin embargo, desde finales del siglo pasado, y merced al impulso del mercado norteamericano, el crucero ha experimentado una fase de fuerte expansión, llegando a convertirse en un nuevo producto de consumo de masas. Más de 6 millones de pasajeros europeos (y alrededor de 575 mil españoles) disfrutaron de un viaje de recreo marítimo en 2012, según las estimaciones de la asociación empresarial CLIA Europe. Pero la creciente importancia de esta modalidad se refleja también en la producción bibliográfica.[...]
[De la Introducción]
Esta tesis no presenta resumen por lo que he recogido el inicio de la Introducción. Sus contenidos tienen varias referencias relacionadas con el crucerismo en Mallorca.
Otras Tesis
La obra gráfica de Pedro Quetglas Xam (1915-2001)
La restauració històrica de la llotja de Palma de Mallorca (1866-1905)
Hub balear : análisis de una alternativa de 'short sea shipping' dentro del Mediterráneo occidendal
Geografies del capitalisme balear
Lespai urbà del capitalism. La construcció del projecte neoliberal de Palma
París-Baleares, òrgan de difusió de l'Associació Les Cadets de Majorque (1954-1998)
El hotel turístico. Viaje a los orígenes de su arquitectura, 1693-1932
Anàlisis, caracterització i dinàmica de les formes erosives Blowout en sistemes dunars de Mallorca i Menorca
Arqueometal·lúrgia com a reflex de l'estratificació social a les Illes Balears
Análisis fractal de las catedrales góticas
Fotografia panoràmica i representació del territori
Els capitells en l'obra de Lluís Doménech i Montaner
[03/12] «L'Affamé Ardennais» - «Nu» - François - Orcelin - Netxaiev - Bonaria - Hamon - Haussard - Tortajada - Bluestein - Briselance
Anarcoefemèrides del 3 de desembre
Esdeveniments
- Surt L'Affamé Ardennais: El 3 de desembre de 1905 surt a Nouzon (Ardenes, França) el primer i únic número del periòdic anarquista L'Affamé Ardennais. Chaque collaborateur est responsable de ses articles. Fou l'òrgan d'expressió del grup «Les Libertaires de Nouzon». Els responsables van ser Gustave Poncin (gerència) i Nicolas Fays (correspondència). Hi van col·laborar Ernest Bonnet, A. Bouche, Martin-Coupaye (secretari del Sindicat dels Obrers Pissarrers de Fumay), D. Merrheim i Émile Roger, entre d'altres. Tal vegada en sortiren més números, però l'únic que es conserva és el primer.
***
- Surt Nu: El 3 de desembre de 1978 surt a Örebro (Närke, Suècia) el primer número de la revista anarquista i anarcosindicalista Nu. Tidning för marginella (Ara. Periòdic marginal). Estava editat per membres de la Federació Local d'Örebro de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Van ser editors responsables Elisabet Isaksson i Sten-Åke Nordin. En sortiren cinc números fins al 1980.
Naixements
- Jean-Pierre François: El 3 de desembre –algunes fonts citen el 25 de gener– de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'ebenista anarquista Jean-Pierre François, conegut com Francis. Sos pares es deien Jean François i Suzanne Neut. Treballava al taller de fusteria Pegon, al número 33 del carrer des Abbesses de París (França). Abans de 1892 havia patit tres condemnes, una a mort, pronunciada en rebel·lia per un consell de guerra a Alger (Algèria). Implicat, amb Théodule Meunier, Jean Bricou i l'amant d'aquest, Marie Delange (La Rouge), en l'atemptat del restaurant Véry de París del 25 d'abril de 1892, a començaments de juny d'aquell any es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué a Dean Street. El 13 d'octubre d'aquell any va ser detingut per agents d'Scontland Yard i extraditat poc després, el 17 de novembre, a França. Jutjat entre l'11 i el 12 d'abril de 1893 per l'Audiència del Sena, amb Bricou i Delange, ja que Meunier es trobava amagat a Londres, va ser absolt. L'agost de 1893 s'instal·là a Londres. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.
***
- Alexandre
Orcelin: El 3 de desembre de 1900 neix a Viena del
Delfinat (Arpitània) l'anarquista,
i després socialista, Alexandre Orcelin. Durant la
dècada de 1880 milità en el
moviment llibertari de Viena del Delfinat animat per Pierre Martin (Le Bossu) i fou membre dels grups«La
Révolte» i «Les
Insurgés». Obrer teixidor, en aquestaèpoca participà en totes
les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El 25 de
novembre
de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i Joseph
Bernard),
va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de pertànyer a
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT), tancat a la presó de Lió
(Arpitània) i jutjat el 26 de
desembre d'aquell any. El 28 de maig de 1887, arran d'haver repartit
propaganda
antimilitarista el 20 de març d'aquell any en un
cafè als soldats de la
guarnició local, va ser condemnat per l'Audiència
del departament d'Isèra a un
mes de presó per «incitació de militars
a la desobediència». En 1888 formà
part, amb el també obrer teixidor Davoine i altres, del grup«Les Insoumis». A
començaments dels anys 1890 s'incorporà al
socialisme encapçalat per Jules
Guesde i esdevingué corresponsal local dels
periòdics socialistes Le Peuple,
de Lió, i L'Action. No
obstant això, després de
les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre Martin i
Jean-Pierre
Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels
oradors,
amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn,
d'un gran míting que se
celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat,
Arpitània). Cap al 1893
vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb
Sébastien Faure. En
1898 es casà amb Thérèse-Victoire
Machietta.
Defuncions
- Sergei Netxaiev: El 3 de desembre --el 21 de novembre segons el calendari julià rus-- de 1882 mor a Sant Petersburg (Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Havia nascut el 2 d'octubre --20 de setembre segons el calendari julià rus-- de 1847 a Ivanovo (Ivanovo, Rússia), principal centre tèxtil de l'Imperi, en una família de classe humil; son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a«oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre --el 21 de novembre segons el calendari julià rus-- de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres«possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.
***
- Peppino Bonaria:
El 3 de desembre de 1930 mor a Zuric (Zuric, Suïssa)
l'anarquista Giuseppe
Bonaria, conegut com Peppino Bonaria.
Havia nascut en 1891 a Orino (La Valcuvia, Llombardia,
Itàlia). Son pare es
deia Pietro Bonaria. Quan era molt jove emigrà a
Suïssa. D'antuvi s'instal·là
al cantó de Sankt Gallen i després a Zuric
(Zuric, Suïssa), on treballà al
magatzem de queviures «Risveglio» de l'anarquista
Antonio Gagliardi i que amb
el temps esdevindrà copropietari. A començament
dels anys vint es traslladà a
Bellinzona (Ticino, Suïssa) i en 1922 es casa amb l'anarquista
Antonieta
Griffith. En aquesta època, amb Antonio Gagliardi,
fundà l'empresa de comerç vitícola«G. Gagliardi i G. Bonaria & Cia»
(«Casa Gagliardi-Bonaria»). Hostatjà,
amb
Antonieta i Rosalia Griffith i Antonio Gagliardi, nombrosos exiliats
italians
que fugien del feixisme (Carlo Vanza, Giuseppe Peretti, Clelia Dotta,
Franz
Moser, Savino Poggi, Antonino Napolitano, etc.), als quals
ajudà a falsificar
passaports, arranjar documents, buscar feina, etc. Era un assidu
distribuïdor del
periòdic Il Risveglio Anarchico.
En
1922 acompanyà Errico Malatesta, a qui havia
conduït clandestinament a Suïssa a
través de les muntanyes, Giuseppe Peretti, Carlo Vanza i
altres, a Saint-Imier
(Berna, Suïssa) per a celebrar el quinquagèsim
aniversari de la Internacional
antiautoritària. En 1927 aconseguí la
naturalització suïssa a Cureggia (Ticino,
Süissa) i en 1929 viatjà amb Giuseppe Peretti a
París (França) per assistir a
una reunió amb companys anarquistes italians exiliats.
Peppino Bonaria va morir
el 3 de desembre de 1930 en un hospital de Zuric (Zuric,
Suïssa) després d'una
operació i fou incinerat a Seefeld (Zuric, Suïssa)
acompanyat d'un discurs de
Luigi Bertoni. El 22 de febrer de 1931 se li reté un
homenatge durant el
Congrés de la Colònia Proletària
Italiana que se celebrà a Bellinzona. En 1933
sa vídua es casà amb el company i amic de tota sa
vida Giuseppe Peretti.
***
- Augustin Hamon: El
3 de desembre de 1945 mor a Port-Blanc-en-Penvénan
(Bretanya) el sociòleg, historiador
i militant anarquista, després
socialista, Augustin Frédéric Adolphe Hamon.
Havia nascut el 20 de gener de
1862 a Nantes (Bretanya). En 1893 va introduir en l'anarquisme
Fernand
Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va
publicar
una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie
de
l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va
participar, com a
delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i
altres,
en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que
va acabar sis dies
després per l'exclusió dels anarquistes per part
dels marxistes. Hamon relatarà
aquests esdeveniments en Le socialisme et le
Congrès de Londres. A més,és autor de L’agonie d’une
société (1890), La France
sociale et
politique (1891), Psychologie du militaire
professionnel (1893), Les
hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie
et Internacionalisme
(1896), Un anarchisme, fraction du socialisme?
(1896), etc. Va crear en
1897 la revista llibertària L'Humanité
Nouvelle i va col·laborar en el
periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux.
Va ser també traductor
(Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les
universitats de París, Londres i Brussel·les. En
1901 es casarà amb Henriëtte
Rynenbroeck, de Brussel·les. En 1904 deixarà
París i s'instal·larà a
Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard
s'allunyarà de les concepcions llibertàries
i esdevindrà socialista, participant en la
fundació de les primeres seccions de
la regió, especialment la de Lannion en 1905.
Maçó des de 1894, també
serà membre
de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com
a membre de la Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord,
s'arrenglarà en
l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant
càrrecs de responsabilitat en les
seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de
l'SFIO
presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el
Congrés Mundial
d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint
l'únic socialista del
secretariat del comitè. En aquesta època va
publicar Les maîtres de la
France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a
Port Blanc que va
batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni).
En 1944, poc abans de morir,
abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit
comunista. Els seus arxius es troben
repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i
l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Lucien Haussard: El 3 de desembre de 1969 mor a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) el militant, propagandista anarquista i lliurepensador Lucien Eugène Haussard. Havia nascut l'11 de juliol de 1893 a Sant Quintí (Picardia, França). Aprenent d'ebenista, en 1912 va abandonar Sant Quintí i es va instal·lar a París. En 1914, amb la declaració de guerra i sense feina, tornà a la seva vila natal i va ser empresonat pels alemanys quan l'ocupació de Sant Quintí. Després de la guerra va esdevenir corrector d'impremta a París i va freqüentar els cercles llibertaris que intentaven aleshores reorganitzar-se. El desembre de 1918 amb alguns companys va intentar reagrupar els militants llibertaris al voltant de la lluita pacifista. En 1919 va ser el primer tresorer de la Federació Anarquista (FA) reconstituïda i va col·laborar en Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assisteix al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Villeurbanne i esdevé administrador de Le Libertaire. Entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 va assistir al Congrés Internacional Anarquista de Berlín, amb Fister, Berteletto i Mauricius. També participà en el Congrés Internacional Anarquista a París entre del 9 i 10 d'octubre de 1922,on va ser elegit secretari internacional de la Unió Anarquista Universal i publicà nombroses circulars entre 1922 i 1923. Va ser el responsable de la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista, a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de la Unió Anarquista a París, en representació del Districte XX parisenc, i va ser elegit membre del consell d'administració de Le Libertaire, passant a diari per la seva obstinació. El 13 de març 1924 va començar a editar un efímer bimensual, L'Idée anarchiste, on totes les opinions anarquistes hi tenien cabuda; se n'editaren 13 números, fins al 15 de novembre de 1924 . En 1926 col·laborarà en la revista del Dr. Pierrot Plus Loin i en serà el gerent entre 1931 i 1939. En 1930, a causa de problemes de salut, esdevé firaire. Cap al 1934 va ser condemnat a quatre mesos de presó per haver ajudar a travessar amb automòbil la frontera francocatalana fugitius. Durant la guerra d'Espanya, entre gener i maig de 1937 va ser comissionat per representar el«Comitè per a l'Espanya Lliure», la Unió Anarquista i Le Libertaire a Barcelona, on va realitzar nombroses entrevistes (Gaston Leval, Joaquin Ascaso, etc.), que després van ser publicades en Le Libertaire. Del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1937 va ser delegat a París en el congrés de la Unió Anarquista que va crear la secció francesa de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També va participar activament en el«Comitè d'Ajuda i de Defensa de la Revolució Espanyola». Arran de la retirada, va ser enviat especial de la SIA a Portvendres, on va ajudar nombrosos refugiats republicans a fugir de l'internament en camps de concentració. Detingut en 1939 quan passava amb un cotxe refugiats sense papers i en possessió d'un arma, va ser condemnat el 15 de març de 1939 a quatre mesos de presó per«ajudar immigrants il·legals» i fou tancat durant dos mesos. Quan es va declarar la guerra mundial, va ser detingut a Mennevret i internat a Montignac i al castell del Sablon fins a la primavera de 1941. Després va crear una xarxa per ajudar a passar clandestinament la frontera francoespanyola a activistes i avituallar la resistència antifranquista. Amb l'Alliberament va reprendre les seves activitats de venedor ambulant a Briva la Galharda i va esdevenir president de la «Libre Pensée»; també va ser elegit president de l'associació de firaires de Corresa. Entre el 26 de març de 1965 i juliol de 1966 va ser conseller municipal de Briva i durant el final de sa vida va col·laborar en el setmanari francoespanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa Espoir.
***
- Jorge Tortajada:
El 3 de desembre de 1970 mor a Montalban (Guiena, Occitània)
l'anarcosindicalista Jorge Tortajada. Havia nascut en 1911 a
Tramacastiel
(Terol, Aragó, Espanya). Quan era molt jove
emigrà a Catalunya. A Badalona
(Barcelonès, Catalunya) treballà com a matalasser
i s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan la guerra civil lluità com
a milicià al front
i en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb
sa companya i el
fill que aleshores tenia. Va ser internat als camps de
concentració de Barcarès
i de Sètfonts, i posteriorment es va enrolar en una
Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) per a fer feina en una serradora i en l'agricultura. Durant
l'ocupació
alemanya participà en la Resistència enquadrat en
un grup del maquis. Després
de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la
Federació Local de
Montalban de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari en 1946.
Més tard
treballà durant 24 anys en la reparació de
canalitzacions d'aigua municipals.
Durant diferents ocasions fou responsable de les federacions locals i
departaments de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la
secretaria
de la Comissió de Relacions del departament de Tard i
Garona, i de diferents
càrrecs orgànics de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser un dels
animadors de l'agrupació teatral local creada pels exiliats.
Després de patir
una llarga malaltia, Jorge Tortajada va morir el 3 de desembre de 1970
a
Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrat, acompanyat
d'unes paraules de
Frederica Montseny, dos dies després.
***
- Abe Bluestein: El 3 de desembre de 1997 mor en un llar d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA) el militant anarquista Abraham Bluestein, més conegut com Abe Bluestein. Havia nascut l'1 de novembre de 1909 a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) en una família d'immigrants anarquistes russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien hagut de fugir perquè la policia havia descobert propaganda llibertaria al seu domicili i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar. Instal·lats a Filadèlfia, van afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union (Unió Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard s'instal·laren a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a prop de New Brunswick, i participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual assistí Abe fins a la secundària. Més tard sa família s'establí a Nova York i Abe es graduà al City College. En aquesta època participà en les activitats del Centre Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup anarquista dels anys trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno Americano, entre d'altres. També conegué Emma Goldman i la seva futura companya, Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En aquests anys edità les revistes anarquistes Vanguard i The Challeger, i participà en infinitat de fòrums i reunions llibertàries. Quan esclatà la Revolució espanyola formà part de diversos grups de suport i l'abril de 1937, amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la Canadian Broadcasting Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de l'oficina d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) realitzà programes de ràdio per als combatents catalans i elaborà butlletins setmanals i diverses publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als companys de parla anglesa. Selma Cohen participà en les activitats artístiques de la revolució. Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme referents a la Revolució llibertària. Un anys més tard la parella retornà als Estats Units i Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les col·lectivitats aragoneses (With the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas), entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial mantingué una actitud pacifista, però el dur debat que es desencadenà en el moviment anarquista sobre la participació o no en la guerra el desmoralitzà. En acabar la contesa bèl·lica va fer de reporter per al Jewish Daily Forward i per a l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb Murray Bookchin i Sam Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain i col·laborà amb el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En 1980 participà en el documental Free voice of labor. The jewish anarchists, de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a l'anglès el llibre de Juan Gómez Casas sobre la Federació Anarquista Ibèrica (Anarchist organization. The history of the FAI) i edità el llibre commemoratiu Fighters for anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983). És autor del pamflet Forgotten men, what now? New Deal «Security», reeditat en 2006. Al llarg de la seva vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i els serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center, com a director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de la Co-Op City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa d'habitatges socials del Bronx), etc. El seu arxiu fou dipositat a Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA).
***
- Madeleine Briselance: El 3 de desembre de 2009 mor a França l'activista llibertària Madeleine Briselance. Havia nascut el 5 de juny de 1922 a França. Filla d'una família anarquista, son pare, Georges, i son oncle, Louis, ambdós firaires, van ser amics de l'expropiador àcrata Alexandre Jacob (Marius Jacob), i les històries familiars sobre el personatge la marcaren fortament. Obrera d'una paperera industrial i, per poc temps, enquadernadora artística, treballà sobretot com a empleada en un centre mèdic de la Mútua General de l'Educació Nacional (MGEN). D'antuvi, milità en el moviment dels albergs juvenils i en el Partit Socialista Unificat (PSU), alhora que participà activament en els lluites feministes, especialment, en la planificació familiar i en la lluita per a la despenalització de l'avortament. Després centrà la seva militància en l'antimilitarisme des de la Unió Pacifista de França (UPF). Va ser nomenada presidenta de SOS-Tahití i des d'aquesta organització, que ajudà a fundar, combaté els assaigs nuclears a la Polinèsia a mitjans dels anys noranta. Entre 1993 i 2001 formà part del grup d'Alternativa Llibertària (AL) de Montreuil. En 2003 encara tingué forces per participar en les manifestacions contra la II Guerra del Golf i en 2004 prengué part en la festa organitzada per l'editorial L'Imsomniaque en ocasió de la reedició de les memòries d'Alexandre Jacob.
Actualització: 03-12-14
Llengua porca
però deim “la mar” i “el món”,
i si amb això algú es confon
és que té la llengua porca.
Sis anys i dos dies
Avui es compleixen sis anys i dos dies de la inauguració d'aquest blog. Faltaven uns mesos per a la publicació d'El cos deshabitat, la meua quarta novel·la, i vaig pensar que estaria bé tenir una mena d'aparador on explicar les cosetes que anava fent. Era l'any 2008 i el Facebook i el Twiiter tot just començaven a fer-se un lloquet. Elena Vera, l'ànima de Balearweb, em va fer una plantilla a mida tal com explicava ella mateixa al seu propi blog (mirau com han canviat el prestatge de baix, i els colors....) Avui escric aquest post curtet per donar les gràcies a tots els que durant aquests anys, i també abans, quan feia jutipiris, m'heu aguantat neures, eufòries, alegries o disgustos. Estic molt agraïda pels comentaris elogiosos, però sobretot als més crítics. I també us he d'agrair els truits i retuits i comparticions a la xarxa. A partir d'avui, no puc prometre res. Supòs que continuaré escrivint d'una manera tan irregular com fins ara. Em resulta impossible complir amb un calendari sistemàtic de publicació. I m'agrada així: imprevisible. Moltes gràcies per la paciència i la confiança.
Una Constitució capitalista, imperialista i borbònica: els pactes del franquisme reciclat amb els oportunistes i vividors de la política
Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, dHumbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de lautor, 1978). (Miquel López Crespí)
La lluita per una Constitució autènticament democràtica.
1978 va esser també l'any de la lluita per una Constitució autènticament democràtica. En els capítols anteriors hem parlat àmpliament del paper cabdal del PSM(PSI), OEC, MCI, PSAN, trotsquistes, independents sense partit, etc, en la tasca d'anar clarificant les mancances democràtiques del projecte pactat pels partits que acceptaven la conservació de lessencial del passat franquista (dins les nostres migrades possibilitats, perquè la premsa oficial marginava o silenciava tant com podia les nostres posicions, fent, d'altra banda, propaganda contínua d'un PCE i un PSOE que aplaudien les forces repressives a places i carrers de l'Estat). Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, dHumbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de lautor, 1978).
Manuel Fraga Iribarne, dAP, i Jordi Solé Tura, servil del carrillisme (PCE-PSUC), foren els principals cappares daqueixa Constitució, juntament amb Gabriel Cisneros, José Pedro Pérez-Llorca i Miguel Herrero de Miñón, dUCD, Gregorio Peces Barba, del PSOE, i Miquel Roca Junyent, de CDC.
A aquelles alçades de la reforma era evident -a mesura que s'apropava desembre- que l'aprovació de la Constitució consensuada era un element clau en la culminació del canvi de les formes de dominació de classe, produït per la impossibilitat, per part de la burgesia franquista, de mantenir el poder amb les velles formes. La Constitució que ordien en secret seria la llei que fonamentaria les altres lleis, i tot plegat aniria delimitant jurídicament la vida política del futur.
En el cas de l'Estat espanyol, la Constitució seria l'expressió jurídica del nou model de dominació capitalista que ens enflocaven les classes dominants amb l'ajut de la pseudoesquerra que havia abandonat tots els principis i reivindicacions històriques del poble. Aviat començaria la nefasta política del pelotazo: l'enriquiment ràpid i sense escrúpols que hem vist en els catorze anys de regnat "socialista", amb Fileses, Juan Guerres, Roldans, Galindos, terrorisme d'Estat (GAL) amb joves trobats amb un tret al clotell, etc, etc. Els feixistes, reciclats o no, ja havien tingut quaranta anys per a dedicar-se a aqueixes tasques.
Un text constitucional, per tant, no és bàsicament ni decisivament el resultat de l'equilibri de les forces parlamentàries, sinó que expressa fonamentalment la relació de forces concreta entre classes dominants i dominades i entre les nacions de l'Estat, com a resultat d'una confrontació d'interessos oposats.
El text constitucional responia a la urgència que tenia la burgesia per a reorganitzar l'aparat de l'Estat amb lobjectiu de fer front a la profunda crisi, no solament econòmica, sinó global, de la societat capitalista, i a l'augment previsible de la lluita de masses contra el sistema.
A l'any 1978 era també, el text constitucional, expressió jurídica de les necessitats d'acumulació del capital. La classe dominant volia, en aquelles circumstàncies polítiques, limitar al màxim les llibertats dels treballadors, deixar el marge més ampli a l'arbitrarietat del poder i posar els més grans obstacles a possibles mesures de transformació econòmica i social. És a dir, reforçar i consolidar el seu Estat, cedint solament allò que era imprescindible, per tal de mantenir el poder.
Per a nosaltres, per al moviment obrer i popular, i especialment per a lOEC, es tractava de garantir les llibertats fonamentals per a anar avançant vers el socialisme i el poder dels treballadors (la federació de repúbliques socialistes ibèriques basades en els Consells Obrers). Havíem de posar els màxims límits a l'arbitrarietat dels nous hereus del franquisme i limitar al màxim els possibles obstacles jurídics que podrien impedir en un moment polític favorable l'adopció de mesures de transformació econòmica i social. Això, en definitiva, no era un secret per a ningú, i per això mateix burgesia i reformisme provaven de silenciar-nos i criminalitzar-nos. Volíem, aquesta era la nostra lluita, debilitar al màxim l'Estat burgès.
El que caracteritzava la Constitució que els partits de la unió sagrada ens presentaven a l'aprovació era que havia estat la mateixa classe dominant sorgida dels quaranta anys de dictadura franquista la que dirigia i controlava la reforma. La pretesa esquerra consensuant renunciava, de principi, a defensar i mantenir davant el capitalisme i els hereus del règim dictatorial una posició de classe conseqüent en el curs d'aquell procés.
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica. (Miquel López Crespí)
El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. (Miquel López Crespí)
Xirinacs a Mallorca. Les traïdes de la transició (la restauració borbònica) i la lluita contra els oportunistes.
De les traïdes de la transició en parlàvem quan Xirinacs, a finals dels anys setanta, vengué a Mallorca per a donar suport al nacionalisme d´esquerra representat pel PSM.
Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d'agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Lluís Maria Xirinacs participà activament en l'Assemblea de Catalunya (Principat) des de l´inici (1971), destacà per la lluita no violenta (però no covarda, deia) contra el règim en general i, especialment, per l´amnistia i els drets nacionals; en campanya personal amb exclusiu suport popular, va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d'ençà la mort de Franco. També participà en els debats de la Constitució espanyola de 1978 (no n´acceptaren cap de les esmenes, adreçades a un Estat multinacional i radicalment democràtico-participatiu), així com en els de l'Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l'any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat --convidat pel PSM-- a fer campanya en favor de l'abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): "Darrerament m'he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m'he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial".
El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l'ajut de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la senyera i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d'OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: "Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el 'si' en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo...".
La revista del nacionalisme d'esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d'Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que havien tengut a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l'OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d'OEC en convergència amb el PSM.
Com explicava molt bé Mallorca Socialista: "Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona".
Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.
El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. L´abstenció del PSM en el referèndum constitucional era conseqüència de la nostra perspectiva --aleshores jo formava part de la direcció del PSM estratègica d´avançar cap a l´autoderterminació dels pobles oprimits per l´estat, és a dir, els drets dels pobles a l´autodeterminació, per la federació de comunitats autonòmes (aspecte que no recollia la constitució pactada en secret entre els franquistes reciclats, el PSOE, el carrillisme i els sectors cola·laboracionistes de la burgesia basca i catalana). Tampoc no ens satisfeia que la constitució sacralitzàs l´economia de mercat capitalista, la qual cosa significava que, en cas que l´esquerra guanyàs les eleccions i s´establís un govern socialista, aquest no podria intervenir la gran propietat privada per a afavorir les classes populars. No em parlem de qüestionar la monarquia borbònica deixada en herència pel glorioso Movimiento Nacional o dels poders que la constitució pactada donava a les forces armades, que podien alçar-se democràticament per donar un cop d´estat legal si els pobles de l´estat avançaven en el camí de la independència i el socialisme.
Xirinacs era amb nosaltres, a Palma, amb els militants i simpatitzants del PSM, per a defensar una constitució autènticament democràtica que no ens fermàs de forma tan descarada a l´herència del passat franquista que volíem deixar endarrere. Aspectes democràtics avançats que, a finals dels anys setanta, tan sols eren defensats a Mallorca pel PSM, el MCI, la LCR, l´OEC i altres sectors rupturistes. Xirinacs parlà, fins al dia de la seva mort, de tot el que s´havia enterrat en els anys de la transició. No solament de la necessitat de forjar els instruments polítics que permetessin l´autoorganització obrera i popular. Lluís M. Xirinacs servà el record dels aspectes revolucionaris de l´Assemblea de Catalunya, de la història del moviment obrer, del consellisme, dels aspectes de democràcia popular, la pràctica assemblaria aconseguida en els anys de la transició i que els partits del règim, especialment PCE-PSUC i PSOE, enterraren sota tones d´oportunisme polític.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Puntualitzant a la portaveu del PSM de Ciutadella
Vaig poder assistir al Plenari de lAjuntament de Ciutadella on es van aprovar els pressupostos generals daquest municipi per lexercici de 2015. I me va sobtar la ignorància i el desconeixement de la portaveu del PSM, la senyora Joana Gomila. En el transcurs del debat va afirmar que, a diferència del diputat Nel Martí, la resta de diputats del Partit Popular res havíem fet per millorar els pressuposts de la comunitat autònoma en benefici de Ciutadella. I relatava algunes esmenes que el senyor Martí havia registrat, tal qual fos una carta als Reis Macs. Esmenes que continuen en la mateixa línia de gastar i gastar sense saber com es pagarà.
Desconeix la senyora Gomila algunes qüestions i algunes esmenes que des del Partit Popular shan presentat i que beneficien, de forma clara i rotunda a tots els ciutadans de Menorca i, òbviament, també als de Ciutadella. Me referesc a lesmena 11308/2014 que suposarà incrementar en 700.000 euros les dietes als pacients i acompanyants pels trasllats als hospitals de la península o a lhospital de referència de son Espases. O les esmenes 11305/2014 i 11306/2014 que incrementaran en 200.000 euros els ajuts en matèria de llibres de text i transport escolar. O lesmena 11300/2014 que implicarà 24.000 per un acord de collaboració amb el Consell insular de Menorca per desenvolupar programes per lorganització desdeveniments esportius a la nostra illa.
Però, tal vegada, lo que més destaca dels pressuposts de lany que ve, són els 3,8 milions deuros que sinvertiran al port exterior de son Blanc, lo que representa el 50% del total dinversió pel conjunt de ports de titularitat autonòmica a lany 2015. Sinvertiran 2,2 milions deuros en la installació de dos ducs dalba, un milió deuros en dos fingers i més de 350.000 euros en ladaptació de les installacions portuàries a la normativa Schengen.I a tot açò hi hem dafegir importants inversions educatives, com ara un gimnàs al collegi Pintor Torrent, o la reforma de la coberta i una nova electrificació al collegi Joan Benejam, o els 400.000 euros compromesos pel Teatre del Born.
Són uns exemples que demostren lesforç que es fa des del Govern de les Illes Balears en favor de Ciutadella. I demostren una feina constant per part de lequip de govern de lAjuntament de Ciutadella, dels consellers del Consell insular i dels diputats del Partit Popular. Un esforç enorme en uns moments de gran dificultat econòmica, lo que encara és més meritori.Diuen que la ignorància és molt atrevida i la senyora Gomila, amb la seva intervenció en el Ple de pressupostos, ho va demostrar. Va demostrar la seva ignorància o la seva malicia, que no sé que és pitjor. Es va deixar endur per consignes o eslogans que en res es semblen a la realitat. El seu sectarisme la va perdre.
Encara que la senyora Gomila no sho pugui creure, els del PP també feim coses ben fetes. I, en aquest cas, el Partit Popular ha fet els deures amb Ciutadella i amb Menorca. Ja sabem que a la senyora Gomila li agradaria que fos lo contrari. Ja li agradaria que no arribés res a Ciutadella, amb lúnic objectiu de poder culpar al PP de tots els mals. És una llàstima que lúnic que la mogui sigui la seva crítica al Partit Popular i sigui, per tant, incapaç de veure tot allò que de positiu sha fet i encara que amb la seva actitud es perjudiqui als ciutadans per pur interès partidista.[04/12] Colomer - Read - González González - Bouvet - Mañas - Gori - Mateo Chavanel - Acciarito - Monanni - Von Rauch - García García - Pons Tomàs - Aguayo - Ruiz López
Anarcoefemèrides
del 4 de desembre
Naixements
- André Colomer:
El 4 de desembre de 1886 neix a Cervera
(Segarra, Catalunya) el poeta, anarquista individualista i,
finalment, comunista André Colomer. Immediatament sa
família es va traslladar a
París (França). Amb 12 anys descobreix l'ideal
anarquista gràcies a la lectura
de l'obra de Zola. Estudiant secundària a Bordeus va decidir
prendre's un any
sabàtic que va esmerçar viatjant per la
Mediterrània; després va acabar els
estudis de batxillerat i a Louis-le-Grand va preparar l'examen
d'ingrés a
l'Escola Normal Superior, però sense èxit. En
1906 va fer el servei militar a
Perpinyà. Més tard va fer de professor al
col·legi de Blois i a l'institut de
Lakanal, però no va durar gaire. Va instal·lar-se
a París, on va començar a
escriure i a fer de periodista. Va fundar dues revistes: La
Foire aux
chimères (1907) i L'Action d'Art. Organe
de l'individualisme héroïque (1913), amb Devaldès i Lacaze-Duthiers. En 1911 va
ser empresonat a
Cherche-Midi per haver-se negat a realitzar un període
militar de reserva de 28
dies, però és llicenciat i alliberat per
malaltia. El setembre de 1914 no es va
presentar al consell que havia d'acceptar o no la seva baixa a
l'exèrcit i s'estima
més fugir amb sa companya Madeleine a Itàlia. En
1915 la Gran Guerra el porta a
la clandestinitat, però serà descobert i enviat a
Perpinyà; la seva mala salut
fa que sigui definitivament llicenciat justament el dia de l'armistici.
A
partir de 1919 va escriure en el setmanari Le Libertaire
i va arribar a
ser-ne el secretari de redacció. Com a membre del Club des
Insurgés (Club dels
Insurgents) va fer mítings i conferències. En
1920 va crear el Sindicat dels
Escriptors i el Sindicat d'Autors Dramàtics i es va
convertir en el secretari
del Comitè Intersindical de l'Espectacle. En 1921 va
cofundar la Confederació
General del Treball Unitari (CGTU), que, malgrat bona part d'aquest
sindicat
estigués format per comunistes, ell no es va sentir
impressionat gaire per la
Revolució russa de 1917, pensat, a causa del seu
anarcoindividualisme, que el
concepte marxista de Revolució és un mite i una
paraula buida. L'agost de 1922
va esdevenir director de La Revue Anarchiste. El 24
de novembre de 1923
va destapar-se el «cas Daudet» on Colomer
revelarà que Le Flaoutter era un
agent provocador, confident de la policia. En 1925 va fer una
conferència a
Montpeller titulada «Dos monstres, Déu i
Pàtria, assolen la humanitat», que va
influir força Léo Malet. En aquest mateix any va
publicar les seves memòries, À
nous deux, Patrie!: la conquête de soi-même,
on dedicarà el capítol XVIII a
la Banda Bonnot («La novel·la dels Bandits
Tràgics»). Arran de la «tesi de
l'assassinat» de Philippe Daudet que polemitza amb Colomer,
aquest deixarà Le
Libertaire i crearà el setmanari L'Insurgé.
Journal d'action
révolutionnaire et de culture anarchiste
(1925-1926), on col·laboraran
Madeleine Colomer (Hauteclaire),
Sébastien Faure, Enrique Vlolatería,
Maurice Wullens i Léo Malet (Noël Letam),
entre altres. El febrer de
1927 cau novament greument malalt i alguns mesos després es
passarà al
bolxevisme, adherint-se al Partit Comunista Francès (PCF),
fet que serà
durament criticat pels seus companys anarquistes. Acollit amb sa
família a
Moscou (Rússia), hi morirà poc temps
després, el 7 d'octubre de 1931. Entre les
seves obres podem destacar Bonimini contre le fascisme,Répression de
l'anarchisme en Russie soviétique (1923), la
novel·la Roland Malmos
i l'obra teatral Le réfractaire.
***
- Herbert Read: El 4 de desembre de 1893 neix a Muscoates Grange (Kirbymoorside, North Yorkshire, Anglaterra) el poeta, filòsof polític, pedagog, crític de la literatura i de l'art, i anarquista Sir Herbert Edward Read. Fill d'un granger, es va educar a Crossley's School i Halifax, i els seus estudis a la Universitat de Leeds es van veure interromputs per la Gran Guerra, durant la qual va servir amb el Yorkshire Regiment a França i a Bèlgica; va rebre diverses condecoracions i es llicencià com a capità. Durant la guerra Read va fundar amb Frank Rutter el periòdic Arts and Letters, un dels primers periòdics literaris que van publicar obres de T. S. Eliot i de Wyndham Lewis. El seu primer volum de poesies, Songs of Chaos, se'l va publicar en 1915, i la seva segona col·lecció de poemes, Naked Warriors (1919), narra les seves experiències a les trinxeres durant la guerra. La seva obra poètica, que va aparèixer recopilada en 1946 (Collected Poems), està escrita en vers lliure i està influenciada per l'imaginisme. Com a crític de literatura, Read es va especialitzar en els poetes anglesos romàntics --The True Voice of Feeling: Studies in English Romantic Poetry (1953)-- i va publicar una novel·la al·legòrica i fantàstica, The Green Child (1935). Va escriure en la revista literària Criterion (1922-1939) i va ser el crític literari i artístic de Listener. Molt més conegut, però, com a crític d'art, Read va ser l'introductor de grans artistes britànics (Paul Nash, Ben Nicholson, Henry Moore, Barbara Hepworth) i amb Nash va participar en el grup d'art contemporani Unit One. Read va ser professor de Belles Arts a la Universitat d'Edimburg (1931-1933) i editor de la revista de noves tendències Burlington Magazine (1933-1938). Va ser un dels organitzadors de la exposició de la Internacional Surrealista a Londres (1936) i editor del llibre Surrealism (1936), amb contribucions d'André Breton, Hugh Skyes Davies, Paul Eluard i Georges Hugnet. Entre 1919 i 1922 va ser assistant principal al Ministeri d'Hisenda. Més tard va ser administrador de la Tate Gallery, conservador i subdirector del Victoria & Albert Museum de Londres (1922-1939) i cofundador, amb Roland Penrose, de l'Institute of Contemporary Arts en 1947. Durant la dècada dels 50 va reivindicar la qualitat literària i la reputació de T. S. Eliot i de George Orwell. No obstant tot això, com a polític es considerava anarquista, en la tradició anglesa d'Edward Carpenter --Read diu que es va «convertir» a l'anarquisme llegint el seu fullet Non-gouvernemental society (1911)--, William Godwin i William Morris, però també de Kropotkin, de qui va fer una antologia, i d'Stirner, tot tractant de combinar art, cultura i política. Entre els seus treballs en aquest sentit podem ressaltar Art Now (1933), Art and Industry (1934), Anarchy and Order; Poetry and Anarchism (1938), Philosophy of Anarchism (1940), Education Through Art (1943), Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), Revolution and Reason (1953), Icon and Idea (1955), To Hell With Culture (1963), My Anarchism (1966) i Art and Alienation (1967); en total va publicar més de mil títols. En 1953 va ser nomenat Sir pels «serveis a la literatura» per la reina Isabel II, de la mà del primer ministre Winston Churchill, fet que va ser molt criticat pels seus companys llibertaris, però que ell va justificar en una declaració escrita. En 1966 li van concedir el premi Erasmus. Va estar casat dues vegades, amb Evelyn Roff i amb Margaret Ludwig, i va tenir una filla i quatre fills, un dels qualsés el novel·lista Piers Paul Read. Herbert Read va morir el 12 de juny de 1968 a Malton (North Yorkshire, Anglaterra). Una part del seu arxiu personal, especialment els papers referents a anarquisme, es troben a la Universitat de Victòria (Canadà).
***
- Juan González González: El 4 de desembre de 1894 neix a Quilmes (Buenos Aires, Argentina) el metge anarcosindicalista Juan González González, citat en ocasions com González Debodt. Fill d'emigrants, quan tenia uns deu anys retornà amb sa família a Galícia. Entre 1912 i 1918 estudià medicina a Santiago i exercí la professió al Porto do Son de la Corunya. Amic de l'anarcosindicalista David Mariño, s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Porto do Son. Arran de l'aixecament feixista, presidí el Comitè Revolucionari del Porto do Son i l'agost de 1936 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat a Santiago per «rebel·lió militar», fou condemnat a cadena perpètua i va romandre pres a Santiago i la Corunya. En 1941 va ser alliberat, però se li va prohibir exercir la medicina. Visqué de les propietats paternes i d'una petita empresa d'electricitat. Juan González González va morir el 6 de juny de 1976 a Porto do Son (La Corunya, Galícia).
***
- Gustave Bouvet: El
4 de desembre de 1898 neix a Angers (País del Loira,
França) l'anarquista
Gustave Charles Joseph Bouvet, conegut com Juvénis.
Sos pares es deien Gustave René Bouvet i Blanche Schmidt i
vivien a París
(França), motiu pel qual va ser criat per ses ties, les
quals el van enviar a
una escola catòlica. Quan tenia 11 anys entrà en
un col·legi de religiosos
caputxins a Spy (Namur, Valònia) amb la finalitat que
esdevingués seminarista,
però hi restà un any i acabà
retrobar-se amb sos pares a París quan tenia 13
anys. A la capital francesa esdevingué aprenen de diversos
oficis (impressor,
dibuixant i gravador en or) i, a causa de l'explotació,
començà a interessar-se
per les idees anarquistes. Retornà a Angers, on
treballà com a obrer pintor en
una fàbrica. De salut precària, quan era infant
patí la malaltia de crup i per
aquest motiu treballava de manera irregular. En 1913 tornà
de bell nou a París
i visqué amb sos pares al número 31 del carrer
Ramponneau. Suspès del servei
militar els anys 1917, 1919 i 1920, a causa d'un abscés
facial i de la tuberculosi,
treballà al costat de casa seva, a la Societat General de
Cistelleria, on son
pare estava empleat com a cisteller. Entre gener de 1918 i
març de 1919 visqué
a la zona d'Angers i treballà a les fàbriques
Bessoneau d'aquesta ciutat, on,
segons un informe policíac de juliol de 1922, va fer
propaganda anarquista. Des
de la seva creació el juny de 1919, participà en
les reunions de la Federació de
les Joventuts Anarquistes, al número 49 del carrer Bretanya
de París, i, amb
son pare, en les de la cooperativa obrera de consum «La
Bellevilloise». El 5 de
març de 1920 va ser nomenat secretari del grup «Ni
Dieu ni maître» (Ni Déu ni
amo) de les Joventuts Anarquistes en substitució d'Havane,
que havia estat
nomenat secretari de la Federació Anarquista (FA). En
aquesta època col·laborà,
sota el pseudònim de Juvénis,
en Le Libertaire i
participà en la
reconstrucció del grup de cançó obrera«La Gerbe», el secretari del qual el
gener de 1920 era Léon Louis. En 1921 fou el gerent del
número 3 del periòdic La
Jeunesse Anarchiste, òrgan de la
Federació de les Joventuts Anarquistes,
organització de la qual va ser nomenat
secretari cap el 1922. Detingut per haver reproduït el pamflet
antimilitarista«Aux jeunes soldats» en el periòdic, va
ser tancat a la presó parisenca de La
Santé, jutjat i condemnat, el 23 de juny de 1921, a quatre
mesos de presó, i,
per aferrar aquest pamflet als murs de de l'Ajuntament del X Districte
de
París, va ser condemnat el 30 de juny d'aquell any per l'XI
Tribunal
Correccional a sis mesos suplementaris. Durant el seu empresonament va
ser reemplaçat
en La Jeunesse Anarchiste per
René
Barril. En sortir de la presó treballà d'obrer
torner en una fresadora de la
fàbrica Citroën. Expulsat de casa seva per sos
pares arran de la condemna,
visqué, seguint els consells de sa amiga anarquista Germaine
Linthaud, en una
habitació d'hotel al carrer dels Panoyaux. El 14 de juliol
de 1922 Bouvet disparà
dos trets al cotxe del prefecte de policia Armand Naudin, que acabava
de ser
nomenat en el càrrec, creient veure al seu interior el
president de la III
República francesa Alexandre Millerand mentre desfilava per
l'avinguda dels
Champs-Élysées el seguici presidencial de tornada
de una revista militar a
Longchamp. Jutjat per aquest fet, va ser condemnat el 8 de gener de
1923 a cinc
anys de treballs forçats i a 10 anys de
prohibició de residència, pena que
escoltà amb els crits de «Fora la guerra! Visca
l'anarquia!». Le Liberté
va fer una gran campanya per
demanar la seva amnistia, i la d'altres anarquistes i activistes
condemnats
(Germaine Berton, Émile Cottin, Jacob Law, Gaston Rolland,
et.). El gener de
1925 va ser alliberat en unes condicions deplorables, amb una part del
seu cos
paralitzat. Davant d'això, Le
Libertaire
obrí una subscripció popular en el seu favor.
Gustave Bouvet va morir l'11
d'octubre de 1984 a Lagny-sur-Marne (Illa de França,
França).
***
- María
Mañas
Zubero: El 4 de desembre de 1912 neix a Caribenya
(Saragossa, Aragó, Espanya)
la militant anarquista i anarcosindicalista María
Mañas Zubero. A l'Ateneu
Llibertari de Saragossa conegué el propagandista anarquista
Manuel Salas
Blasco, amb qui decidí casar-se l'1 de maig de 1936,
però com que la data
coincidia amb el Congrés Nacional de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), la parella posposà la cerimònia civil per
al 4 de juliol. Quan la
caiguda de Saragossa a mans dels colpistes feixistes el 19 de juliol
d'aquell
any, aconseguí amagar-se dues setmanes a l'antiga caserna de
San Pablo abans de
poder passar, amb altres companys i companyes, entre elles Julia
Miravé Barrau,
a zona lleial disfressada de beata. A Fuendetodos (Saragossa,
Aragó, Espanya)
va ser acollida per Saturnino Carod Lerín i
després passà a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya), seu del Comitè Regional
d'Aragó de la CNT, on s'ocupà
d'hospitals, de guarderies d'infants i de tasques agrícoles.
Quan el Comitè
Regional d'Aragó s'establí a València,
es traslladà a Moncada (Horta Nord, País
Valencià), on compartí habitatge amb Julia
Miravé, Cayetano Continente, Luis
Montoliu Salado i Saturnino Carod. Diàriament acudia a
València per ajudar en
tasques en el Comitè Regional i per a fer cursets de
capacitació a l'Internat
Durruti. En 1939, en acabar la guerra, fou agent d'enllaç
del primer Comitè
Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) clandestí
de la CNT, el
secretari del qual fou Esteve Pallarols Xirgu (Riera).
Participà especialment, amb altres dones, en
l'evacuació
cap a València i cap a França de nombrosos
militants evadits del camp de
concentració d'Albatera, entre ells son company Manuel
Salas. L'agost de 1939
passà a França, amb Génesis
López i Manuel Salas, entre d'altres, amb la
primera delegació enviada des de la Península per
la CNT. Fou detinguda al pas
fronterer de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i
tancada d'antuvi a
Perpinyà i després al camp de
concentració d'Argelers. Un cop lliure, s'establí
a la zona de Lió (Arpitània), on
treballà com a obrera agrícola i fent tasques
domèstiques. En 1943 retornà a Saragossa on amb
son company participà en la
reorganització de la CNT i en diverses activitats de
l'Aliança Nacional de
Forces Democràtiques (ANFD). Fugint de la
repressió, amb Salas s'establí a
Madrid amb el suport dels confederals del Sindicat d'Arts
Gràfiques. La parella
muntà un petit taller clandestí on es van
imprimir butlletins i periòdics de la
CNT. Quan la impremta va ser descobert per la policia,
ambdós marxaren cap a
Barcelona on continuaren militant. En 1952 Manuel Salas va ser novament
detingut
i tancat a la presó Model de Barcelona, on
romangué alguns mesos. Després de la
mort del dictador Francisco Franco, participà en la
reorganització de la CNT i
col·laborà en diverses publicacions, com ara La Hoja de Mañana i Polémica,
de la qual son company era el director. La parella tingué
dos infants (Fernando
i Federico). María Mañas Zubero va morir el 22 de
març de 1991 a Barcelona
(Catalunya) i fou incinerada dos dies després a Cerdanyola
(Vallès Occidental,
Catalunya).
Manuel Salas
Blasco (1914-1995)
Defuncions
- Alfredo Gori: El 4 de desembre de 1926 mor a Viareggio (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alfredo Gori. Havia nascut el 14 de desembre de 1872 a Florència (Toscana, Itàlia). Ferroviari de professió, aprofità la seva feina per fer propaganda llibertària. En 1913, després d'un temps per Santo Stefano Magra, va ser assenyalat com a vaguista, organitzador de manifestacions i distribuïdor de manifests en la línia ferroviària entre Parma i La Spezia. El 20 de març de 1919 representà els ferroviaris en una conferència sindical a Roma. En 1922 va ser acomiadat dels ferrocarrils i s'establí a Viareggio on treballà com a obrer envernissador i milità en el grup anarquista de la localitat.
***
- Ramón Mateo Chavanel:
El 4 de
desembre de 1936 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista
Ramón Mateo
Chavanel. Havia nascut cap al 1890 a Osca (Aragó, Espanya).
Carreter d'ofici,
durant els anys vint formà part d'una agència de
transports que, segons les
autoritats, realitzava contraban a gran escala de tota mena d'articles.
Després
passà a fer feina com a obrer
metal·lúrgic. L'agost de 1931 va ser detingut
acusat de dos atracaments frustrats, un a dos cobradors del Credit
Lyonnais i un
altre a una joieria de Sabadell; jutjat, va ser condemnat i tancat a la
presó
de Burgos (Castella, Espanya). Arran dels maltractaments patits
gairebé perdé
la vista. Militant de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), arran dels fets
revolucionaris d'octubre de 1934 hagué d'exiliar-se a
França. De bell nou a la
Península, el juliol de 1936 participà activament
en les lluites per
neutralitzà l'aixecament feixista als carrers de Barcelona
(Catalunya), al
costat de Francisco Ascaso. Després fou membre de les
Patrulles de Control i va
ser enviat en missió oficial a França i a
Suïssa per a comprar productes de
primera necessitat i, a més a més, armes,
gràcies a la intervenció de la xarxa
muntada pels companys Lucien Tronchet, Edmond Déturche i
Josep Asens. El 30 de
setembre de 1936 circulava amb un automòbil«Buick» amb altres companys (Francisco
Barcena Martín, José Marín Gomez i
Eugenio González Andreo), el qual, després
de creuar la frontera a Saint-Genis, a prop de Ginebra, girà
bruscament i s'estavellà
contra un arbre, malferint tots els ocupants. Interrogats, els quatre
ferits
declararen a la policia, la qual havia trobat dissimuladament al cotxe
5.000
francs, que havien passat a Suïssa per a «negociar
una compra de llet
condensada». Ramón Mateo Chavanel, greument ferit,
que s'havia acabat
d'assabentar de la mort a Barcelona de son fill de tres mesos, va morir
el 4 de
desembre de 1936 a l'Hospital Cantonal de Ginebra (Ginebra,
Suïssa). La seva
incineració al cementiri de Saint-Georges
esdevingué una gran manifestació en
suport de l'Espanya revolucionària formada per un milenar de
persones i en la
qual van prendre la paraula Léon Nicole, Louis Bertoni i el
cònsol d'Espanya. Després
les seves cendres arribaren a Barcelona el 12 de desembre i van ser
dipositades
a la secretaria de les Patrulles de Control de l'avinguda de les Corts
Catalanes; l'endemà les seves restes van ser enterrades amb
una cerimònia força
concorreguda.
***
- Pietro Acciarito: El 4 de desembre de 1943 mor a l'Hospital Psiquiàtric Judicial (Manicomi Criminal) de la Villa Medicea dell'Ambrogiana de Montelupo Fiorentino (Florència, Toscana, Itàlia) l'anarquista, que intentà assassinar el rei Humbert I d'Itàlia, Pietro Umberto Acciarito. Havia nascut el 27 de juny de 1871 a Artena (Roma, Laci, Itàlia) en una família molt pobre; sos pares es deien Camillo Acciarito, que treballava de porter, i Anna Jossi. No pogué completar estudis i restà en un semianalfabetisme. Procliu a la depressió, també va patir de pneumotifus. A causa de les dificultats econòmiques familiars, emigrà a la veïna Roma buscant treball. A la capital aconseguí obrir un petit taller de manyeria, però així i tot les passà magres. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes i festejava una al·lota, Pasqua Venarubbia. El 20 d'abril de 1897 tancà definitivament el seu taller i visità son pare anunciant-li que era l'última vegada que es veien. Dos dies després, el 22 d'abril de 1897, després del banquet de gala de la celebració del 29è aniversari del matrimoni reial, Humbert I d'Itàlia va fer una passejada davant la multitud dirigint-se a l'hipòdrom de Capannelle per a presenciar al Gran Derbi Reial i quan la carretel·la reial descoberta arribà a la porta de San Giovanni, l'anarquista es llançà cap al rei amb la intenció d'apunyalar-lo, però va perdre l'equilibri i no pogué ferir-lo; caigut a terra, va ser immediatament detingut. Humbert I va declarar fanfarronament:«Són els inconvenients de l'ofici. Pitjor serà quan substitueixin els ganivets per armes de foc.» --poc després, el 29 de juliol de 1900 el rei italià va ser assassinat a trets a Monza per l'anarquista Gaetano Bresci. L'Estat italià va aprofitar l'avinentesa de l'atemptat d'Acciarito per desencadenar unaàmplia repressió vers el moviment llibertari, presentant l'atemptat com una gegantina conxorxa antimonàrquica. El regicida sempre declarà que havia actuat personalment, mogut per la misèria. Entre el 28 i el 29 de maig de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Roma i, encara que ningú no va resultar ferit ni mort, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat. En sentir la condemna exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!» Per a promoure la tesi del complot antimonarquic, van ser detinguts nombrosos militants llibertaris, entre ells el fuster anarquista Romeo Frezzi, que morí a la presó de San Michele a conseqüència de les tortures sotmeses en els interrogatoris tres dies després de ser detingut. La policia intentà mostrar la seva defunció com a un suïcidi dient que s'havia copejat al cap dins la seva cel·la fins a morir, però la maniobra va ser destapada pel periòdic socialista Avanti, fet que ocasionà un gran escàndol. L'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino intenta, sense èxit, un recurs davant el Tribunal Suprem contra la seva condemna a cadena perpètua. Passà per diverses presons (Roma, San Stefano i Portolongone) i el 27 de maig de 1904 va ser portat al Manicomi Judicial de l'Ambrogiana per ser observat clínicament, ja que els anys d'aïllament total l'havien desequilibrat psíquicament, on restà 39 anys fins a la seva mort.
***
- Giuseppe Monanni:
El 4 de desembre de 1952 mor
a Milà (Llombardia, Itàlia) un dels principals
representants
de l'individualisme anarquista
italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe
Monanni, Mony. Havia
nascut el 27 de febrer de 1887 a Arezzo (Toscana, Itàlia).
Tipògraf de
professió, va fundar en 1907 a Florència la
revista anarquista Vir, on
col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan
Gigli, entre d'altres.
Més tard col·labora en Grido della Folla,
amb Giovanni Gavilli i la que
serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella
s'instal·la a Milà on
col·laborarà en diversos periòdics i
publicacions, com ara La Rivolta
(1911) i La Libertà (1913-1914).
Paral·lelament a aquesta activitat
periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca
editorial que s'escampa per
tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de
Libreria
Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice
Sociale (1919-1926) i,
finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així
publicarà tots els clàssics
de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari,
etc.).
Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa
juntament amb
altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la
instauració del feixisme
que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient
repressiu de detencions,
d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea
amb Carlo MolaschiL'Università Libera, però,
després de l'aprovació de les Lleis
especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació
general. A més a més,
ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i
polítiques.
Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la
guerra, col·labora de
bell nou, sota el pseudònim Mony, en el
periòdic Libertario.
***
- Georg von Rauch: El 4 de desembre de 1971 és assassinat a Berlín (Alemanya)el militant anarquista Georg von Rauch. Havia nascut el 12 de maig de 1947 a Marburg (Hessen, Alemanya). Son pare era professor de filosofia a la Universitat i ell, després d'acabar l'escola en 1966, va començar a estudiar filosofia autodidàcticament. Aquest mateix any, es va casar amb la seva núvia Illo, qui en 1967 donarà a llum una filla, Yamin. Interessat per la política, el clímax dels moviments dels joves alemanys amb la mort per un tret de la policia de l'estudiant Benno Ohnesorg durant una manifestació, li va influenciar força. Va ingressar en la Freie Universität Berlin (Universitat Lliure de Berlín) i va col·laborar amb la Sozialistischer Deutscher Studentenbund (Associació Socialista Estudiantil Alemanya). A Berlín les seves activitats polítiques contra la guerra de Vietnam es van anar radicalitzant. L'intent d'assassinat per un jove neonazi contra un dels majors representants del moviment estudiantil, Rudi Dutschke, en 1968, va ser el límit per a Georg von Rauch i es va adherir a un grup anarquista de guerrilla urbana. Aquest va ser el principi d'una carrera delictuosa, detinguda quan el van arrestar per apallissar un periodista el 2 de febrer de 1970. Va ser condemnat el 8 de juny de 1971, però va aconseguir fugir el mateix dia. A partir d'aquest moment va ser un conegut personatge influent en l'escena estudiantil alemanya. La seva fuita només va durar sis mesos, el 4 de desembre de 1971 va rebre un tret de la policia. La seva mort violenta el va convertir en un màrtir i en el paradigma de la lluita política del seu temps. La resta de membres de la seva organització va crear el «Bewegung 2 Juni» (Moviment 2 de Juny), la branca anarquista de la Red Army Fraction (Fracció de l'Exèrcit Roig). L'hospital berlinès Bethanien, després de ser ocupat, va ser rebatejat Georg-von-Rauch-Haus, com a homenatge al jove llibertari.
***
- Miguel García García:El 4 de desembre de 1981 mor a Londres (Anglaterra) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Miguel García García, també conegut com Miguel Ferrer. Havia nascut el 3 de febrer de 1908 a Archena (Múrcia, Espanya). Va ser fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) incondicional de Salvador Seguí i que va lluitar contra el pistolerisme de la patronal a Barcelona. Orfe als 11 anys, va començar a treballar en un taller de vidre i més tard es va dedicar a la venda de diaris al carrer, participant en la vaga de venedors, per la qual cosa va haver de fugir a Perpinyà. A la capital de la Catalunya Nord va treballar en unes cavallerisses, alhora que ampliava la seva cultura. En tornar a la península en 1921 va aprendre tipografia i va fer feines clandestines de publicació per al sindicat anarcosindicalista. En 1922 va ingressar en el moviment llibertari. Més tard va treballar en l'hoteleria i va ser un dels fundadors del Sindicat Gastronòmic de la CNT. En aquests anys va formar part dels grups d'acció contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1926 es va exiliar a França (Trouville i París). Amb la República es va mantenir al marge dels grups d'acció, però amb l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser un dels primers en plantar cara els feixistes, participant en l'assalt d'armeries i el setge de les casernes. Va marxar i lluitar al front d'Aragó (Tàrrega, Casp, Belchite). El novembre de 1936 va marxar al front de Madrid on va restar 32 mesos i va ser ferit. Després seria destinat a preparar militarment dos batallons d'estudiants amb els quals després va combatre a Guadalajara, ocupant Brihuega després de la derrota mussoliniana. En acabar la guerra es va amagar a València i a Barcelona, on fou detingut el 9 de maig de 1939 i internat a Poble Nou amb Josep Sabaté Llopart. Després passà 30 mesos al camp de concentració «Unamuno», a prop de Madrid. Condemnat a sis mesos, pena que havia complet amb la presó preventiva, fou alliberat el març de 1941 i s'integrà immediatament en la resistència llibertària antifranquista amb Josep Sabaté. En aquest any entrà en contacte amb els serveis secrets britànics que l'ensenyaren a falsificar documents. Arran del robatori d'una premsa pogué realitzar nombrosos documents falsos per als companys. També participà amb Francesc Sabaté Llopart (Quico) en el pas a la Península i en les cadenes d'evasió de nombrosos jueus i aviadors aliats. Lligat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), cap al 1945, amb Juan Pena, participà en l'edició clandestina del seu òrgan d'expressió, Tierra y Libertad, distribuint-lo especialment per Barcelona. Ferm opositor a la línia col·laboracionista, el seu grup participà en nombrosos cops de mà (atracaments de bancs, cobraments d'imposts revolucionaris a industrials, etc.). El setembre de 1949 va tornar a la Península enrolat en el «Grupo Talión» de Julio Rodríguez Fernández (El Cubano). El 9 d'octubre de 1949 va participar en el famós robatori del meublé «La Casita Blanca» de Barcelona, amb Pere Adrover Font, Josep Corral Martí, Manuel Fornés Marín, Francisco Martínez Márquez i Julio Rodríguez, i en el qual s'apropiaren de 37.000 pessetes. El 21 d'octubre de 1949 fou detingut i el 6 de febrer de 1952 va se condemnat a mort a Barcelona, amb Antonio Moreno Alarcón, Domingo Ibars Juanías, Josep Corral Martí, Ginés Urrea Piña, Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas i Jordi Pons Argilés. Però, després de passar 38 dies a la cel·la des condemnats a mort, el 13 de març se li va commutar la pena per 30 anys de presó. En un escorcoll se li va trobar una pistola i se li van afegir 20 anys més a la pena, coneixent les masmorres de diverses presons (Alacant, Terol, Carabanchel, Sant Miquel dels Reis) i sempre intentant fugir-ne. A Carabanchel va fer amistat amb el militant anarquista escocès James Stuart Christie. A partir d'octubre de 1967, al penal de Sòria, va guardar clandestinament, fins al 1968, el manuscrit del futur llibre de Luis Andrés Edo La corriente, que aquest anava escrivint a la presó. Alliberat en 1969, va instal·lar-se a Londres, on va portar una intensíssima tasca de propaganda antifranquista arreu d'Europa, a més de col·laborar en la Creu Negra Anarquista, de la qual va ser cofundador amb Stuart Christie i Albert Meltzer, i de mantenir el «Centro Ibérico» de Londres. També va ajudar la revista llibertària Black Flag. Quan va morir Franco va obrir una fonda a Barcelona en 1976 («La Fragua») que es va convertir en un focus de l'anarquisme barceloní. És autor de diverses obres, com ara Spanish Political Prisoners (1970 i 1975), Looking back after 20 years in jail (1970, 1974 i 2002, i també traduït al francès), Franco's Prisoner (1972), Spanien-Kampf und Gefangenschaft (1939-1969) (1975), Miguel García's Story (1982), entre d'altres.
***
- Teresa Pons Tomàs: El 4 de desembre de 1988 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Teresa Pons i Tomàs. Havia nascut el 10 d'abril de 1911 al carrer «dels 18 duros», ara carrer Indústria, de Salt (Gironès, Catalunya). Fou la tercera de quatre germans. Estudià a l'Escola Pública de Salt fins als 14 anys, quan començà a fer feina a la fàbrica tèxtil Coma-Cros de Salt. Ben aviat entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i freqüentava el Centre de Cultura«La Floreal», on fou membre de la companyia de teatre «Arte y Amor». El 19 d'octubre de 1936 va ser nomenada, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), regidora de Salt del Consell Municipal revolucionari creat arran de l'esclat de la Revolució Social, essent la primera regidora de les comarques gironines. A finals de 1936, però, abandonà el càrrec i formà parella amb el també destacat anarcosindicalista aragonès Salvador Piñol Catalán. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus amb son company. En 1947 quedà viuda i només tornà a Catalunya per a visitar familiars i amics a finals dels anys setanta acompanyada de sos fills. Teresa Pons Tomàs va morir el 4 de desembre de 1988 a Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrada al cementiri protestant de Gasseras, a les afores d'aquesta població, on també van ser traslladades les despulles de son company. Des de finals de 2009 un passeig de Salt porta el seu nom.
***
- Mariano Aguayo Morán: El 4 de desembre de 1994 mor a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) el fotògraf anarcosindicalista i guerriller anarquista antifranquista Mariano Aguayo Morán. Havia nascut el 27 de gener de 1922 a Saragossa (Aragó, Espanya). El febrer de 1949 ja formava part del grup de militants anarquistes aragoneses anomenat «Los Maños», format a Barcelona per Wenceslao Jiménez Orive i del qual formaven part Simón Gracia Fleringan, Daniel G. M. (Rodolfo), Plácido Ortiz Gratal i Niceto Pardillo Manzanero. La primera acció del grup va consistir a castigar el confident Antonio Seba Amorós, qui serà lleugerament ferit al bar Bracafé del barceloní carrer Casp i qui entendrà la lliçó i desapareixerà de Catalunya. Empresonat durant tres mesos en 1948, es trobarà a París en 1949 en el moment de l'extermini de grup a Barcelona. Va restar a França, on juntament amb Fernando Gómez Peláez treballarà en una editorial. Va col·laborar en Solidaridad Obrera, de la qual arribarà a ser un dels administradors, i en Atalaya (1958), amb Antonio Téllez i Liberto Lucarini Macazaga. Durant els anys 60 va ser membre del grup editor del periòdic mensual Frente Libertario. En 1977 va ser el responsable del butlletí interior dels grups de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a França, Confrontación, i encarregat de servei de llibreria del Grups de Presència confederal. El 6 de juny de 1984 va patir un atac hemiplegia i es va retirar a la Catalunya Nord. Mariano Aguayo Morán va morir el 4 de desembre de 1994 a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser incinerat dos dies després. Estava casat amb Marina Monllor Rodríguez i tenia dos infants, Ruben i Minerva. Després de morir, la seva gran col·lecció de fotografies, especialment sobre la retirada després de la Guerra Civil, va ser donada a l'Associació Guilda Cultural de Mérida (Badajoz, Extremadura, Espanya).
***
- Auspicio Ruiz
López: El 4 de desembre de 1996 mor a
Torrevella (Baix Segura, País Valencià)
l'anarcosindicalista
Auspicio Ruiz López. Havia nascut el 8 de juliol de 1911 a
Burgohondo (Àvila,
Castella, Espanya). Era fill d'un militant anarquista força
actiu a la zona de
Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc).
El juliol de 1936 participà en la
resistència armada contra l'aixecament feixista a Sant
Sebastià i a Eibar
(Guipúscoa, País Basc) i posterior va fer la
guerra com a milicià al «Batalló
Malatesta». Fou membre (vocal) del Comitè Regional
de la Federació Regional de
Joventuts Llibertàries del País Basc, adscrita a
la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). L'agost de 1936, amb la
militarització de les milícies, va
ser nomenat a Zarautz (Guipúscoa, País Basc)
capità de la II Companyia del
Batalló Sud al front de Guipúscoa. Quan
acabà la guerra, treballà com a agent
comercial a Sant Sebastià, alhora que participà
activament en la clandestinitat
anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) a Guipúscoa.
El febrer de 1947 va ser detingut per la policia franquista quan un
contrabandista
que li portava un paquet va ser interceptat. La detenció del
contrabandista
portà la caiguda de set membres del Comitè Local
de la CNT (Alfredo Fernández,
Victor Frutos, Dionisio Galareta, Vidal Tamayo, Antonio
Gómez Álvarez i Pedro).
Va ser torturat pel cap de la
Brigada Politicosocial de Guipúscoa, Melitón
Manzanas González, en persona. En
1949 aconseguí passar a França i posteriorment
emigrà al Canadà. Durant els
anys seixanta envià des d'allà diners en suport
als presos recaptats per la CNT
de Mèxic. Després de la mort del dictador
Francisco Franco retornà a la
Península i s'instal·là a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya). Auspicio Ruiz
López va morir el 4 de desembre de 1996 a Torrevella (Baix
Segura, País
Valencià); incinerat, les seves cendres van ser escampades a
la muntanya Ulia de
Sant Sebastià.
Actualització: 04-12-14
Hacia la urbanización de la costa mallorquina: El Terreno, Ciudad Jardín
Las poblaciones es la isla se situaron a varios kilómetros de la costa; las pocas situadas junto al mar fueron fortificadas como Palma y Alcudia. El peligro - piratas, corsarios - llegaban por mar, por lo que siempre convenía estar prevenido. Sobre las montañas cercanas al mar se crearon atalayas, torres de observación con vigilantes que alertaban del acercamiento de navíos. En 1830 Francia conquista Argelia, foco de la piratería en el Mediterráneo Oriental y los peligros desaparecieron. La costa, inhabitada, de tierras menos fértiles que el interior podría ser habitada.
Fue un proceso lento. Hacia 1860 se realiza el saneamiento de la albufera de Alcudia, pero también se produce otro acontecimiento que afectará a las costas de Mallorca. Una ley de 1868, durante el reinado de Isabel II proporciona unas ayudas para la creación de unas colonias agrícolas. Las ayudas están relacionadas con la distancia a las poblaciones cercanas, a mayor distancia, más ayuda económica. Entre 1874 y 1891 fueron aprobadas en Mallorca nueve colonias. Una de ellas, la Colonia de Gatamoix, fue solicitada en 1876 por la compañía inglesa que trabajaba en la albufera de Alcudia y funcionó hasta 1897, cuando ya era propietario Juaquín Gual de Torrella. Creo que de ella no queda nada.
La ley de las colonias agrícolas exigía que se creara una población nueva con un mínimo de habitantes; según fuera la cantidad de estos variaban las ayudas que recibían. Otra colonia fue la del Carmen, en Manacor, Fundada en 1888, es la actual Portocristo. En Felanitx, la Colonia de Can Alou y Plà de la Sinia, de 1877, se integró en Portocolom. En Ses Salines, en 1886, el marqués de Palmer, Jordi Descatllar, funda la Colonia de Sant Jordi.
En la Bahía de Alcudia, los hermanos Mateu y Andreu Homar, de Alaró fundan en 1880 la Colonia de Sant Pere de Artà; en ella se establecieron 108 familias de distintas procedencias.
"En el siglo XIX había dos barracas de marineros, una de las cuales pertenecía a Jeroni Fuster - Picafort - del cual tomó nombre el núcleo. En 1890, el médico de Santa Margalida, Joan Garau, adquirió la finca donde se encontraba la barraca de Jeroni Fuster y construyó la primera casa veraniega. Posteriormente se estableció la familia Mandilego. Entre 1908 y 1909 se produjo la primera concentración relevante de habitajes" (Traducción muy libre de la voz Can Picafort del tomo XIII de la Gran Enciclopedia de Mallorca)
Los primeros baños de mar se hicieron por prescripción médica. La reina Isabel II, en 1845 tuvo una afección en la piel y le recomendaron baños de mar. Por ello empezaron las estancias reales en San Sebastián.
Hacia final del siglo XIX y comienzos del XX comenzó la costumbre de pasar las vacaciones veraniegas cercade la costa. Al principio lo hicieron pocas familias, A ellos se añadieron grupos de turistas que, muchas veces en casas de alquiler, pasaban temporadas largas, no sólo veraniegas, cerca de la costa mallorquina. Este fenómeno, llamado posteriomente como "turismo residente" fue advertido por los mallorquines y tras la Primera Guerra Europea comenzará la ocupación de la costa, alumbrada primero por algunos hoteles como el Príncipe Alfonso en Cala Mayor, el Victoria o el Mediterráneo, cerca de Palma o, ya en 1929, el Formentor, cuando aún no había carretera que llegara hasta él.
Pero la creación de Colonias en el siglo XIX tenían finalidad agrícola, muy distinta a la que tuvo pocas décadas después el turismo residente y éste era diferente al turista de hotel. Con finalidades distintas coadyuvan en un mismo fenómeno: la población de la costa.
No he encontrado ningún texto que trate desde un punto de vista general a la isla este fenómeno llamado la "urbanización del litoral". Informaciones puntuales de carácter local indican fechas de creación de algunas localidades costeras.
En 1916, Gaspar Bennázar presenta en el proyecto "Plan General de Reforma de Palma" la creación de Ciudad Jardín en el Coll den Rabassa, una urbanización pensada para el turismo, dotada de hoteles y viviendas para residentes. También entra en este Plan la urbanización del Terreno, donde había algunas casas pequeñas, segundas residencias de empresarios residentes en Palma(ver: Fotos antiguas de Mallorca: Historia de "El Terreno"). En los años siguientes, en la década de los veinte, el Terreno se convertirá en un área de desarrollo turístico con hoteles y chalets junto al mar. Esta área se extenderá hacia Portopí.
El Terreno, años 20. Hoteles Victoria (deredcha) y Mediterráneo (en construcción)
Con la llegada del nuevo siglo, las autoridades locales empezaron a tomar conciencia de la necesidad de acondicionar el territorio para fines turísticos. A estos efectos Gaspar Bennazar, uno de los arquitectos más conocidos de la época, redactó en 1916 el Plan general de reforma de Palma conocido popularmente como Plan Bennazar. Este plan pretendía entre otras cosas unir la ciudad de Palma con la que fuese una de las primeras zonas turístico-residenciales de Mallorca, El Terreno. Este emplazamiento nacía así como una prolongación estival de la vida ciudadana de las clases mas holgadas de la ciudad y sólo algunos extranjeros disfrutaban de estancias más o menos largas en la Isla. El plan Bennazar no llegó a realizarse enteramente aunque algunas de sus propuestas fueron recogidas en actuaciones posteriores. Entre ellas cabe destacar el proyecto de ciudad jardín de Palma considerado uno de los primeros ejemplos de balneario junto a un complejo turístico-residencial.
Por lo que respecta al resto de la Isla, no fue hasta la decada de 1930, con la constatación del turismo como una actividad económica incipiente y la mejora de los transportes de pasajeros por vía marítima y aérea con Barcelona, que empezaron a aparecer las primeras urbanizaciones turístico residenciales. Estas eran enclaves concretos de la costa mallorquína, ya fuese alrededor de pequeños puertos solo utilizados por pescadores, ya fuesen núcleos de nueva planta ubicados en espacios, hasta el momento, vírgenes. En tales momentos, como vemos en el presente texto, era impensable que se llegara a los extremos actuales:
«Estos enclaves turísticos no se vieron sometidos en los primeros años al creciente proceso de especulación del suelo, ya que no se veía en ellos una inversión destinada a obtener sustanciosos beneficios. Más bien por el contrarío, sus solares, puestos a la venta para la construcción de segundas viviendas que iban a ser ocupadas preferentemente por turistas nacionales o extranjeros en los meses de verano, tuvieron en los años treinta una escasa demanda» (Seguí Aznar, 2001:50)
Joan Miralles Plantalamor: Impactos socioculturales del turismo residencial en España. (Análisis comparativo del fenómeno en las diferentes comunidades autónomas a partir del caso mallorquín). Tesis Doctoral Universidad de Alicante. 2004
El Capitol i finques al Pont Romà i a Can Escarrintxo: inversions de consens.
Avui tot el consistori hem donat suport a la modificació del pressupost que permetrà la compra del Cinema Capitol. És una inversió de 850.000 Eur. Hem donat suport a aquesta decisió que al PSM duiem al nostre programa electoral del 2011. Sabem que hi ha moltes necessitats al municipi i que també nuclis com la Cala o el Moll també necessiten inversions, una cosa no lleva l'altre.
Amb això hem exposat com pensam que ha de ser el procés de la rehabilitació del Capitol:
El procés ha de ser ben transparent, obert als partit, associacions i ciutadans.
S'ha de comptar amb la participació ciutadana per tal que l'edifici doni servei a les necessitats dels col·lectius i associacions del municipi sense que ningú no se'n senti exclòs.
El projecte de rehabilitació i les obres s'han d'adjudicar amb els pertinents concursos.
Hem de consensuar els plecs de condicions per garantir que es mantengui el caràcter de l'edifici.
S'ha de mantenir el consens per garantir el compromís del següent consistori per rehabilitar l'edifici sense demorar-ho massa en el temps.
S'ha d'avaluar des del principi els costos de manteniment i de personal que durà l'edifici una vegada rehabilitat.
La futura gestió ha de ser pública.
L'Ajuntament ha de reclamar l'ajuda d'altres institucions, Govern Balear i Consell, per a la rehabilitació de l'edifici després del cost de 675.000 euros tudats en la fallida operació de l'Auditori "Moneo".
Fantàstic recull de fotografies interiors d'Andreu Beltran a la seva web Projecte Sessió Continua
La rehabilitació del Capitol era un compromís electoral del PSM al 2011 si hi havia possibilitats raonables de fer la compra.
Al Ple extraordinari d'aquest matí també tot el consistori hem aprovat la compra d'una finca al costat del Pont Romà per 250.000eur. Aquesta finca s'havia d'expropiar o bé compensar-la amb edificabilitat, cosa a la que ens oposàrem en les al·legacions al PGOU perque alteraria l'entorn del Pont Romà. Amb aquesta compra es camina cap a garantir la preservació de l'entorn de protecció del Pont Romà (Bé d'Interés Cultural), tal i com demanàvem MÉS PER POLLENÇA a la moció que varem presentar al mes de juliol i que s'aprovà per unanimitat.
Al juliol demanàrem un entorn de protecció pel Pont Romà en una moció.
Finalment s'ha aprovat la compra d'una petita parcel·la devora Can Escarrintxo per 23.000eur., per evitar haver de pagar l'actual lloguer de 300Eur. mensuals per l'entrada d'emergència i, a més, permetrà col·locar-hi un punt verd.
La unanimitat aconseguida avui entre tots els grups municipals és una bona mostra de que quan es vol, hi ha bona predisposició a arribar a acords, acords que hem trobat a faltar amb altres actuacions on l'equip de govern ha actuat unilateralment (la Pescateria, per exemple). Tant de bò aquesta voluntat d'acord no sigui flor d'un dia i en mantengui en tot el procés de rehabilitació del Capitol.
* * *
L'altra punt del Ple Extraordinari ha estat el pagament de 532.564,43 eur. per la indemnització al propietari de la casa que s'ha esbucat parcialment al Carrer Creus. Aquesta pagament es farà efectiu per no haver de pagar interessos a sobre, encara que el propietari no accepta aquesta quantitat ja que considera que hauria de ser més gran i probablement el cas acabarà als tribunals. En aquest punt hem optat per l'abstenció ja que consideram aquesta indemnització molt gran per una demolició parcial i no sabem si per hi hauria altes fòrmules que no fossin tan gravoses per l'Ajuntament.
Compres positives i consensuades no exemptes de dubtes i debat
En el Ple extraordinari celebrat ahir es va aprovar per unanimitat una modificació de crèdit per fer possible unes compres de patrimoni per part de l'Ajuntament. Alternativa per Pollença, després d'un intens debat intern vam votar favorablement.
El punt que es duia a votació era la modificació de l'expedient de crèdit per fer possible l'adquisició per part de l'Ajuntament d'un edifici i dos terrenys. El patrimoni que es decidia comprar és l'antic cinema Capitol, amb l'objectiu de rehabilitar-lo per fer-hi un cine-teatre; un terreny que limita amb el Pont Romà, per fer-hi una zona verda i un altre que llinda amb Can Escarrinxo per fer una sortida d'emergència obligatòria per llei (actualment aquesta sortida és a unsolar que té llogat l'Ajuntament per 4000 euros anuals), també es vol millorar el punt verd de la zona. La votació era d'un únic punt, o sigui, que no es votaven les compres per separat.
A Alternativa per Pollença després d'un intens debat hem decidit votar a favor.
En principi, la proposta feta per l'equip de govern respecte a les parcel·les ens semblava positiva, per una sèrie de motius:
Pel que fa a l'adquisició de la parcel·la del Pont Romà, ens sembla necessari per protegir l'entorn natural i paisatgístic d'un BIC com és el Pont Romà i, de fet, ja vàrem presentar unes al·legacions a la revisió del PGOU i la seva adaptació al PTM per tal que no es pogués dur a terme la unitat d'execució allà prevista i que faria possible la construcció de fins a 20 habitatges. Ara mateix, aquest terreny si no és comprat per l'Ajuntament per fer-hi una zona verda d'ús públic, es podria convertir en la propera operació especulativa de torn.
Quant a l'adquisició de la parcel·la que llinda amb Can Escarrinxo, ho trobam una inversió lògica si no proposam una alternativa al final de la batalla dels moros i cristians, ja que es paguen 4000 euros anuals de lloguer (parcell·la vermella) i l'oferta de la parcel·la en venda és per 23000 (parcel·le negra) , pel que en sis anys estaria amortitzat. A més a més la parcel·la també s'aprofitaria per millorar el punt verd de la zona.
En referència a la compra del cinema Capitol tot una sèrie de consideracions ens han fet dubtar i ens han duit a plantejar si havíem de donar suport o no a la proposta.
- En primer lloc, per les formes, que han estat absolutament precipitades. La primera notícia de les compres s'ens va donar a la comissió informativa prèvia al darrer ple ordinari però no ha estat fins la Junta de Portaveus d'aquest dimarts quan s'ens ha dit que el tema tirava endavant i que dijous de matí es faria el ple extraordinari urgent. Hem hagut de decidir si s'ha de fer una inversió gens menyspreable de diners públics, sense tenir tota la informació, estudis i calma que creim necessària per prendre bones decisions, i havent de mantenir la discrecció que se'ns va demanar pel fet d'estar negociant adquisicions i preus. Aquesta precipitació, també ens resulta complicada en un partit com el nostre, en què les propostes volem que siguin discutides, debatudes i valorades per l'assemblea, cosa que hem fet aquests dos dies.
- Per altra banda, també hem tengut dubtes sobre la conveniència de fer tal despesa pública, en un context de crisi, i tenint en compte el fet que no se'ns van acceptar les al·legacions que vàrem fer en el seu moment als pressupostos municipals. Per això una de les coses que hem fetes parlaramb l'interventor per tenir clara quina era la situació econòmica i si era el suficientment bona per afrontar la compra i posterior reforma del cine i la resposta va ser positiva, la liquidació del 2014 serà molt positiva per l'Ajuntament.
- També hi han tengut el seu pes els dubtes que se'ns generaven al voltant de l'adquisició del cinema Capitol, relatius a l'estat de conservació de l'estructura, la capacitat d'espectadors, la viabilitat arquitectònica (quant a accessibilitat i sortides d'emergència) i la futura gestió. Per això vam demanar abans del ple un informe de en Jaume Carbonero, l'arquitecte municipal. Aquest informe d'urgència assegura la viabilitat arquitectònica.
Finalment hem condicionat el vot positiu al compromís que el futur teatre sigui de gestió pública i no vagi a ser privatitzada en cap cas.També hem obtingut aquest compromís per part del batle, cal dir que només l'auditori de Palma és de gestió privada.
En definitiva finalment l'Assemblea d'Alternativa hem valorat positivament el cinema Capitol, perquè Pollença té una clara mancança d'espai públic per a la realització d'activitats culturals com concerts, teatres, conferències o projeccions, i l'adquisició del cine representa una inversió econòmica ben lluny del que costaria adquirir un solar i fer una obra nova, o dels més de 11 milions d'euros que es pensaven gastar amb l'Auditori d'en Moneo i a més s'ubica en un edifici que té una història, un encant i una tradició, situat en ple centre històric.
També ens agrairia resaltar el consens alcançat pels vuit grups municipals que garantitza que la legislatura que ve governi qui governi es farà la reforma del cinema Capitol.
Plànols del projecte original del cinema Capitol (al nostre perfil facebook podeu veure més plànols).
Reconciliació (Siegfried Sassoon)
Amb motiu dels cents anys de l’inici de la Gran Guerra, deixava aquí una versió meva d’un poema de Siegfried Sassoon, un dels grans War Poets anglesos.
Aquí en teniu un altre. Tots dos formen part de la breu mostra que apareix al darrer número de Superna, la més que meritòria revista que dirigeix Lluís Servera i que es dedica només a la traducció de poesia. En aquest lliurament, a Sassoon i a mi ens acompanyen ni més ni menys que René Char traduït per Antoni Clapés, Czeslaw Milosz traduït per Sebastià Moranta, George Trakl traduït per Jaume Galmés, Blai Bonet traduït a l’italià per Lucia Pietrelli i Pau Vadell, i Maximilian Voloixin traduït per Gerard Adrover i Laia Martínez López.
Aquí teniu el poema.
Reconciliació
Novembre 1918
Quan visitis la tomba de l’heroi estimat
o vagis fins al poble perdut on va morir,
recorda, cor inflat d’orgull, aquells soldats
alemanys que també van ser lleials i ardits.
Tots eren animals i tots van ser brutals
i tu has alimentat un odi sense fi.
Però vés a aquell Gòlgota i potser hi trobaràs
les mares d’aquells homes que van matar el teu fill.
Siegfried Sassoon
Versió catalana de M.A. Llauger