Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 124 | 125 | (Page 126) | 127 | 128 | .... | 465 | newer

    0 0

    Mallorca: una “esquerra” que calla davant els atacs del feixisme - Dos mesos després de l’atemptat feixista al Racó de la Memòria de Porreres cap partit de l’esquerra oficial, cap sindicat de les Illes ha fet la més mínima menció ni comunicat de protesta contra aquesta agressió a la nostra memòria històrica. Una vergonya, tot plegat!


    En relació a l’atac feixista contra el Racó de la Memòria de Porreres i la destrucció del panell explicatiu i el meu poema dedicat a les víctimes del franquisme, l’escriptor Llorenç Capellà va escriure una nota d’opinió en el Diari de Balears (31-VII-2011). Aquest és l’escrit: “MEMÒRIA. Sempre plou sobre banyat. L'atemptat contra el Racó de la Memòria de Porreres, s'ha de situar en l'escalada d'agressions que rep el nostre patrimoni cultural, en aquest cas concret el memorístic. Al cap i a la fi, els espais de la memòria són això: memòria, identitat, recuperació de la dignitat col·lectiva a través del record. I res d'això interessa al franquisme sociològic, aquesta flor de l'estupidesa humana que, si tenim en compte la veu de les urnes, floreix gairebé a cada casa. La minsa protesta de l'opinió pública ha fet més cridanera la soledat d'un poeta que va escriure paraules massisses. En homenatge a López Crespí i a les víctimes del franquisme reprodueixo el poema que ja no es pot llegir a la Creu: ‘Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota./ Els afusellaven enmig del carrer,/ al costat dels murs, sota les porxades./ En el malson hi havia també miratges obsessionants,/ aspres concerts de fusells i pistoles./ Desapareixien els mestres, els jornalers,/ els promotors del repartiment de terres,/ la marea que volgué col·lectivitzar les fàbriques./ Per un instant vaig pensar que havia fet/ un descobriment arqueològic./ A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,/ enmig dels verdosos cortinatges de les algues,/ els poetes que mai no hem tingut,/ els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer./ Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora./ Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,/ suggerint tornassolats colors malves i daurats./ En la boca tenen encara gust de mel i de taronges’”.

    De l’article “Ball de bastons” - Diari de Balears (31-VII-2011) (21-IX-11)


    L’ATEMPTAT FEIXISTA AL RACÓ DE LA MEMÒRIA DE PORRERES I LA DESTRUCCIÓ DE LA PLACA AMB EL POEMA DE L’ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ DEDICAT A LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME


    MEMÒRIA


    Per Llorenç capellà, escriptor


    Sempre plou sobre banyat. L'atemptat contra el Racó de la Memòria de Porreres, s'ha de situar en l'escalada d'agressions que rep el nostre patrimoni cultural, en aquest cas concret el memorístic. Al cap i a la fi, els espais de la memòria són això: memòria, identitat, recuperació de la dignitat col·lectiva a través del record. I res d'això interessa al franquisme sociològic, aquesta flor de l'estupidesa humana que, si tenim en compte la veu de les urnes, floreix gairebé a cada casa. La minsa protesta de l'opinió pública ha fet més cridanera la soledat d'un poeta que va escriure paraules massisses. En homenatge a López Crespí i a les víctimes del franquisme reprodueixo el poema que ja no es pot llegir a la Creu: "Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota./ Els afusellaven enmig del carrer,/ al costat dels murs, sota les porxades./ En el malson hi havia també miratges obsessionants,/ aspres concerts de fusells i pistoles./ Desapareixien els mestres, els jornalers,/ els promotors del repartiment de terres,/ la marea que volgué col·lectivitzar les fàbriques./ Per un instant vaig pensar que havia fet/ un descobriment arqueològic./ A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,/ enmig dels verdosos cortinatges de les algues,/ els poetes que mai no hem tingut,/ els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer./ Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora./ Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,/ suggerint tornassolats colors malves i daurats./ En la boca tenen encara gust de mel i de taronges".

    De l’article “Ball de bastons” - Diari de Balears (31-VII-2011)


    Mallorca: atemptat feixista al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat l’abril.


    El panell explicatiu de l’espai que contenia el poema ‘Els nostres morts’, de l’autor Miquel López Crespí, ha estat arrabassat del seu lloc original. Tot i que efectius de la Policia Local han cercat el faristol per la zona, no s’hi ha trobat cap indici. (Diari Balears 27-VII-2011)


    Tots els diaris de Mallorca informen avui de l’atemptat feixista al racó de la memòria històrica de Porreres. A Diari de Balears (27-VII-2011) els corresponsals A. Ginard i M. Poquet han escrit un interessant articles de denúncia sota el títol “Atemptat al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat l’abril”. La nota diu: “Contra la justícia i favor de l’oblit. El racó de la memòria de Porreres, el lloc on es va portar a terme l’afusellament de desenes de republicans darrere l’oratori de la Santa Creu, ha estat escenari d’un atemptat en contra de la memòria històrica.

    ‘El panell explicatiu de l’espai que contenia el poema ‘Els nostres morts’, de l’autor Miquel López Crespí, ha estat arrabassat del seu lloc original. Tot i que efectius de la Policia Local han cercat el faristol per la zona, no s’hi ha trobat cap indici.

    ‘Des de Memòria de Mallorca, el seu secretari Bartomeu Garí, manifestà ahir la ‘indignació i repulsa pel fet’. Garí expressà ‘rebuig’ a aquest atac i sospita que ‘no ha estat gent de Porreres?

    ‘Així mateix, Garí avançà que es convocarà la comissió de la dignitat de l’Ajuntament per al d’avaluar els fets i estudiar les possibilitats de tornar a col·locar la placa. Una de les opcions és inscriure el poema de López Crespí en un bloc de formigó per tal d’evitar atacs.

    ‘Per part seva, el batle de Porreres, Bernat Bauçà, també condemnà els fets ocorreguts, presumptament el cap de setmana.

    ‘El racó de la memòria s’inaugurà el mes d’abril passat amb la rèplica del mural de Frau, obra d’Andreu Pascual i Jaume Ramis, a més de la instal·lació de la placa explicativa que ha desaparegut.

    ‘Una gran assistència de públic es va congregar a l’indret, a més de diversa representació política”.

    Diario de Mallorca (27-VII-2011), en un article de Simó Tortella informa igualment de l’atac feixista contra el racó de la memòria de Porrres. Sota el títol “El Racó de la Memòria pierde su placa. La Policía Local investiga el hurto de un panel explicativo que recuperava ‘la voz de los ausentes y su dignidad’” els lectors poden llegir: “Durante el pasado fin de semana y pocos días después del alzamiento militar que dio inicio a la Guerra Civil española, el Racó de la Memòria de Porreres sufrió un ataque vandálico. La placa conmemorativa del acto del pasado 16 de abril, con el cual se dieron por finalizadas las obras de dignificación del lugar donde fueron fusilados muchos demócratas republicanos, ha sido arrancada de cuajo.

    ‘En el desaparecido rótulo se podía leer una pequeña explicación de los actos que se habían perpetrado en el lugar, así como un texto del poeta Miquel López Crespí, titulado ‘Els nostres morts’.

    ‘El jefe de la Policía Local fue quien descubrió los hechos y siguiendo órdenes del alcalde Bernat Bauçà, ha iniciado una investigación para la posible localización del rótulo y el esclarecimiento de lo sucedido.

    ‘El historiador local y secretario de Memòria de Mallorca, Bartomeu Garí, quiso ayer expresar en nombre propio y en el de la asociación ‘la más enérgica protesta e indignación por la desaparición del panel donse se recordaba a las personas que lucharon a favor de los ideales de la II República’.

    ‘’Es otra muerta de los cognitivos ataques vandálicos cometidos contra los espacios de la memoria de la represión de la Guerra Civil en Mallorca’, apuntó.

    ‘Según Garí, desde hace unos años Porreres ha querido enseñar la verdadera historia de la Guerra, sin falsear ni manipular los hechos acaecidos detrás del Oratorio de la Santa Creu de Porreres. Siempre se ha sido muy respetuoso, en su opinión, por lo que cree que no ha sido ningún residente en la localidad el autor del ataque, sino gente que lo único que busca es violentar el recuerdo a las víctimas e indignar a sus familiares.

    ‘Por su parte, la regidora Joana Mora (PSM-IV-Entesa), nueva coordinadora de la comisión de los actos del Racó de la Memòria, condenó los hechos i anunció que convocará a los miembros de la comisión para estudiar la situación y solicitar al Ayuntamiento la reposicicón del distintivo explicativo del lugar (junto al cementerio), en un corto plazo”.

    El diari Última Hora també informa de l’atac feixista contra el “racó de la memòria” de Porreres. Sota un titular que diu “Acto vándalico contra el ‘racó de la memòria’ del oratorio de Santa Creu. Arrancan el panel explicativo del espacio que tenía un poema de López Crespí”, podem llegir: “Contra la justicia y a favor del olvido. El ‘racó de la memòria’ de Porreres, el lugar donde se llevó a cabo el fusilamiento de decenas de republicanos detrás del oratorio de la Santa Creu, ha sido escenario de un acto vandálico en contra de la memòria histórica.

    ‘El panel explicativo del espacio que contaba con el poema, ‘Els nostres morts’, del escritor Miquel López Crespí ha sido arrancado de su lugar original. Aunque efectivos de la Policía Local han buscado el atril por la zona no se ha encontrado ningún indicio.

    ‘Desde Memòria de Mallorca, su secretario Bartomeu Garí, manifestó ayer la ‘indignación y repulsa a este hecho’. Garí expresó su ‘rechazo’ a este ataque, sospechando que ‘no ha sido gente de Porreres’.

    ‘Asimismo, Garí avanzó que se convocará la comisión de la dignidad para evaluar los hechos y estudiar las posibilidadesde volver a colocar la placa. Una de las opciones que se barajan es inscribir el poema de López Crespí en un bloque de hormigón para evidar ataques y preservar el lugar.

    ‘Por su parte, el alcalde, Bernat Bauçà, también condenó los hechos ocurridos, presuntamente durante el fin de semana.

    ‘El ‘racó de la memòria’ se inauguró el pasado abril con la réplica del mural de Frau, obra de Andreu Pascual y Jaume Ramis, además de la instalación de la placa que ha desaparecido. Asistió numeroso público y representación política”. (27-VII-2011)


    Porreres, el monument a les víctimes del feixisme i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    Recordar d’una manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, s’ha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poders establerts. La dreta i alguns sectors de l’esquerra del règim voldrien continuar amb la feresta amnèsia històrica decretada en temps de la restauració borbònica, la “transició”, que diuen els que no volen que recordem els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants a trepitjar moqueta i cobrar els bons sous que comportava –i comporta - el repartiment del poder institucional. En aquells pactes quedaren oblidats, abandonats a les fosses comunes, a les cunetes dels nostres pobles, els milers d’homes i dones de Mallorca assassinats i torturats per Falange Española i l’exèrcit espanyol sota la complaença de l’església catòlica.



    Els historiadors han publicat recentment als diaris de Mallorca diverses informacions confirmant que 1.188 persones assassinades pel feixisme van ser enterrades en vint-i-dues fosses comunes. Diari de Balears de 28 de març de 2011 deia: “Un estudi elaborat per la Fundació Balear de la Memòria Històrica Democràtica i l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, amb la col·laboració del Govern balear, certifica l'existència comprovada de 22 fosses comunes a l'illa, en les que suposadament van ser enterrades almenys 1.188 persones, de les quals 522 no han estat identificades. Es tracta de la primera part d'un estudi que s'està realitzant per elaborar el mapa de les fosses que hi ha a Mallorca, el qual ha estat presentat per la consellera d'Assumptes Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago. Així mateix, també han participat en la presentació la presidenta de l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i el coordinador de la investigació: Manel Suárez. Segons l'estudi, aquestes 22 fosses estan localitzades a Alaró (1); Algaida (3); Bunyola (1); Calvià (1); Manacor (7); Montuïri (1); Petra (1); Porreres (1); Santa Maria (1); Sencelles (1); Santanyí (1); i Son Servera (3). Així mateix, s'inclou també el cas de 14 mallorquins que van ser assassinats en camps de concentració nazis d'altres països.

    ‘Es pot assenyalar que en aquest document no s'han inclòs unes altres deu o onze fosses que encara estan sent estudiades i que s'integraran a la segona part de l'estudi que completarà el mapa i que estarà conclòs en uns 18 mesos. En aquesta fase parteix s'inclouran, entre d'altres, les fosses de Palma (la més nombrosa), sa Coma, Son Ferriol, Deià, Llucmajor o el Pont de Sant Lluís. A més, el document remarca que aquestes 1.188 víctimes són el nombre de persones identificades i de les quals es té constància documental, si bé hi caldria, afegir una quantitat indeterminada de víctimes que se sap que també van ser enterrades allà. L'estudi està sent elaborat per diferents historiadors que es basen tant en registres documentals com a testimonis per fer el recompte de totes les víctimes del franquisme que van ser enterrades a l'illa en aquestes fosses. Així, per exemple, s'han consultat en cada un d'aquests municipis els arxius cadastrals, registres de la propietat, de cementiris municipals, arxius històrics, de la presó de Palma, arxiu del Regne de Mallorca, parroquials o de la Comandància de Militar de les Balears. També s'ha tingut en compte el testimoni de 114 persones”.

    I malgrat les evidències històriques encara hi ha mitjans de comunicació, intel·lectuals de la dreta, partits i organitzacions presents a les institucions que es neguen no solament a condemnar el règim de terror franquista, sinó que, fins i tot, ataquen i proven de demonitzar aquelles persones entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica.

    D’ençà la restauració borbònica, és a dir, la “transició”, aquella tèrbola època de renúncies i traïcions, de pactes amb els hereus dels botxins, han estat moltes les persones entestades a no consentir la vergonya de l’oblit del genocidi perpetrat per militars i falangistes contra l’esquerra illenca, contra els sectors populars que simplement volien una Mallorca lliure d’ignorància i caciquisme, els homes i dones que lluitaven per un esdevenidor millor per als seus fills.

    Accions com les de l’Ajuntament de Porreres, la Regidoria de Cultura, les persones que han fet feina per a portar endavant el monument als assassinats pels franquistes, són exemplars i mereixen tota la nostra admiració i respecte. Signifiquen una passa endavant en la reconstrucció de la nostra història, un reconeixement per a aquella generació de republicans, de socialistes, anarquistes i comunistes, persones progressistes de totes les tendències, que volien canviar una societat injusta, un sistema que explotava el poble d’ençà la infausta derrota dels agermanats en el segle XVI.

    La creació de la comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la República, l’esforç dels historiadors en el procés de la recuperació de la història de Porreres sota el sangonós domini del feixisme, els actes, conferències, taules rodones i cinefòrums realitzats, marquen una fita que haurien de seguir aquells pobles que estimen els seus herois, que lluiten per servar la memòria dels seus fills més compromesos amb la justícia social i la llibertat. I, precisament perquè eren els més idealistes, perquè sentien de veritat els problemes i necessitats d’una terra sotmesa a la brutalitat del poder caciquil i la ignorància clerical-vaticanista, foren cruelment torturats i assassinats per sicaris sense ànima al servei del capitalisme estatal i internacional.

    No és tasca senzilla, aquest combat en defensa de la nostra memòria històrica. Des de la dreta, des d'algun indret de l’esquerra covarda que encara té por dels monuments feixistes que queden a Mallorca, des de totes les tribunes a sou de tots els poders que ens esclafen, se’ns recorda insistentment que tota la nostra feina, els escrits, actes i homenatges dedicats als nostres morts l´únic que fan –diuen- és incrementar la intolerància, el maniqueisme històric, l’esperit de revenja, la tensió social dins la nostra societat.


    Fa tan sols uns dies hem pogut constatar com els poders més foscos de Mallorca malden per aprofundir en l’amnèsia, la mistificació i l’oblit i, també, en la falsificació de la història. Aquestes persones, aquests mitjans de comunicació, han atacat recentment l’escriptor Llorenç Capellà per haver escrit el text d’una placa que s’ha de posar al cementiri de Palma, en el mateix indret on eren portats a matar els republicans en temps de la guerra civil. El text que ha estat atacat per la dreta més reaccionària deia així: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església. Els sediciosos, d’ideologia conservadora i totalitària d’inspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari l’exaltació de la unitat d’Espanya, l’esperit de croada i l'uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia l’objectiu d’enderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits d’esquerra i els sindicats, i paralitzar l’associacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb l’ús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després d’ésser jutjades en una pantomima de consell de guerra.

    ‘Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-s’hi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que l’eco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.

    ‘A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.

    ‘La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.

    ‘I el silenci o l’oblit, l’oblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.

    ‘Pretengueren matar l’ànima d’un poble.

    ‘Inútilment.

    ‘El pensament d’aquells homes i d’aquelles dones és i serà una proposta de futur”.


    Indignat pels atacs patit per aquest text que consider exemplar, vaig escriure una resposta que, de seguida, vaig enviar a la premsa de les Illes. La resposta deia: “Davant els atacs del diari El Mundo al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació –Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de l’Església catòlica.


    ‘Només una transició feta d’esquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i l’exèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: “Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri.

    El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, s’ha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que s’ajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca”.

    I ara, com a cloenda d’aquest article, crec que aniria bé posar aquest poema que els amics de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres em demanaren per a acompanyar el monument a les víctimes del franquisme.


    Els nostres morts


    Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.

    Els afusellaven enmig del carrer,

    al costat dels murs, sota les porxades.

    En el malson hi havia també miratges obsessionants,

    aspres concerts de fusells i pistoles.

    Desapareixien els mestres, els jornalers,

    els promotors del repartiment de terres,

    la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.

    Per un instant vaig pensar que havia fet

    un descobriment arqueològic.

    A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,

    enmig dels verdosos cortinatges de les algues,

    els poetes que mai no hem tingut,

    els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.

    Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.

    Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,

    suggerint tornassolats colors malves i daurats.

    En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.



    0 0

    [17/11] Atemptat contra Humbert I - Atracament de Primera Junta - Onic - De Cleyre - Piñón - Bassi - Venturini - Misa - Aransáez - Garioni - Napolitano - Luis Blanco - Martínez Espinosa - Capellas - Costa - Tragtenberg - Gómez Uréndez - Sánchez Fuertes - García Barón

    Anarcoefemèrides del 17 de novembre

    Esdeveniments

    L'atemptat d'Umbert I segons "La Ilustración española y Americana" del 8 de desembre de 1878

    - Atemptat contra Humbert I: El 17 de novembre de 1878 a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Giovanni Passannante intenta apunyalar, als crits de «Mort al Rei! Visca la República Universal Visca Orsini!», amb un ganivet de cuina de vuit centímetres, el rei Humbert I de Savoia, que travessa la ciutat en un carruatge de visita reial. El rei només resultarà ferit lleument a un braç en aquesta acció. Aquest atemptat va provocar la caiguda del govern. Després de ser torturat a ferro roent per que confessés una inexistent conxorxa, Passannante serà jutjat el 7 de març de 1879 i condemnat a mort, pena que serà posteriorment commutada a treballs forçats a perpetuïtat per un Decret regi del 29 de març de 1879. Sa mare de 76 anys, dos germans i tres germanes seves van ser detinguts i tancats al manicomi criminal d'Aversa fins a la mort com a expiació per haver«parit» i conviscut amb el«monstre»; només son germà Pasquale va poder fugir. Després de molts anys de terrible captivitat en absoluta soledat a la presó de Portoferraio, a l'illa d'Elba, morirà el 14 febrer de 1910 al frenopàtic judicial de Montelupo Fiorentino.

    ***

    L'atracament de Primera Junta segons la publicació de Buenos Aires "Caras y Caretas" (núm. 1.417, 28-11-1925)

    - Atracament de Primera Junta: El 17 de novembre de 1925, minuts abans de la mitjanit, dos individus irrompen armats a l'estació del metro de Primera Junta, al barri de Caballito de Buenos Aires (Argentina), i exigeixen la recaptació del dia al venedor de bitllets Durant. Els atracadors fugiren per la sortida del carrer Centenera amb una capsa de fusta on habitualment es guardava el recapte. Als crits de Durant, un dels atracadors disparà a l'aire per acoquinar-lo i evitar així la persecució, però el tret alertà el caporal de policia Núñez que es trobava prestant servei entre Rivadavia i Centenera i sortí corrent amb l'arma a la mà cap l'enrenou. Un dels dos atracadors que vigilaven les dues entrades del metro en veure l'agent armat li disparà dos trets mortals. Els quatre assaltants entraren en un taxi que els esperava entre els carrers Rosario i Centenera, però el xofer no aconseguí posar el cotxe en marxa i els atracadors fugiren a peu pel carrer Rosario en direcció a l'Est, on desaparegueren. El taxista J. de Juanes va ser l'únic detingut. L'atracament va resultar un fracàs total, ja que els diners de la recaptació no havien estats posats a la capsa de fusta, sinó en una capsa de ferro situada sota la finestreta del despatx de bitllets; la capsa de fusta no contenia res. Dies abans, el 18 d'octubre de 1925, un atracament de les mateixes característiques s'havia portat a terme a l'estació de tramvies «Las Heras» del barri de Palerm de la capital argentina. En ambdós casos l'accent dels assaltants era espanyol. Al mateix temps la policia argentina va rebre un dossier de xilena, amb el suport de la policia espanyola, on contenia les fotografies d'una banda d'atracadors espanyols, mexicans o cubans que actuava sota el nom de «Los Errantes» i que amb nacionalitats i noms suposats amagava les identitats dels militants anarquistes Buenaventura Durruti Domínguez (Ramón Carcaño Caballero, mexicà), Francisco Ascaso Abadía (Teodoro Pichardo Ramos, mexicà), Alejandro Ascaso Abadía (José Manuel Labrada Pontón o José Manuel S. Pautan, cubà) i Gregorio Jover Cortés (Manuel Serrano García, valencià). A totes els cotxes del metro i a tots els tramvies es penjaren les fotografies dels atracadors buscats, però mai no van ser detinguts.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia de la detenció de Maurice Onic apareguda en el diari parisenc "Le Temps" de l'1 de juliol de 1894

    - Maurice Onic: El 17 de novembre de 1857 mor a Caromb (Provença, Occitània) l'anarquista Maurice Alfred Onic, conegut com Mort aux Rats. Sos pares es deien Pierre Onic i Marie Cordet. En 1875 es presentà voluntari per cinc anys en el I Regiment de Caçadors d'Àfrica i en 1879 va ser degradar de brigadier a soldat de segona classe. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i de viatjant de comerç. Anarquista aïllat, no freqüentà cap grup i rarament assistí a reunions i conferències. Recorregué les Boques del Roine per ocupar-se del seu negoci i visitava sovint Marsella (Provença, Occitània). Condemnat per robatori, el 26 de gener de 1892 va ser novament condemnat pel Tribunal de Marsella a 15 dies per estafa. El novembre de 1893 va ser detingut a Tarascó (Provença, Occitània) com a còmplice de l'atemptat comès contra el Quarter General i alliberat tres dies després. Setmanes després, va ser greument ferit al Bar Artistique de Marsella durant una baralla i, segons la policia, escridassà paraules violentes contra la societat i amenaçà en tot moment amb cometre un atemptat. Durant les eleccions legislatives del 4 de març de 1894 es presentà com a candidat anarquista en la primera circumscripció de Marsella tenint com a programa «la supressió de tot govern». En aquesta ocasió, signà un cartell verd titula «Appel des morts aux vivents» (Crida dels morts als vius), amb calavera i tíbies, considerada injuriosa pel director del periòdic Le Radical; el cartell va ser imprès pel cunyat del director de Le Petit Provençal i es desencadenà una violenta polèmica entre ambdós diaris. Onic obtingué 15 vots sobre 4.659 vots emesos. El juliol de 1894 va ser detingut a Nevers (Borgonya, França) acusat de fer «apologia de l'anarquia i de la propaganda pel fet»; en aquesta ocasió digué ser el«professor d'anarquia» de Sébastien Faure. En 1895 retornà a Marsella i assistí a les conferències donades per Sébastien Faure. En 1897 participà en un col·lecta a favor dels jueus algerians arran de les revoltes antisemites de l'època. La policia assenyalà la seva presència a Marsella el maig i el setembre de 1898.

    ***

    Voltairine de Cleyre fotografiada per Kuebler (Filadèlfia, 1891)

    - Voltairine de Cleyre:El 17 de novembre de 1866 neix a Leslie (Michigan, EUA), en una família d'origen francès molt humil, l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista Voltairine de Cleyre. Sa mare, Eliza, era una costurera a domicili i son pare, Auguste de Cleyre, artesà socialista i lliurepensador, li va posar el nom en honor de Voltaire; però amb el temps va recloure a la força sa filla adolescent en un convent catòlic a Sarnia (Ontario, Canadà), encara que més per necessitat econòmica que perquè hagués tornat al si de l'Església. Va fugir del convent en dues ocasions: la primera nedant a Port Huron Michigan i caminant 17 milles, però son pare la va tornar a internat, i la segona va escapar-se amb èxit i mai no va tornar; en total va estat tres anys i mig tancada, temps en el qual va aprendre francès i a tocar el piano. Aquesta experiència, juntament amb els lligams que sa família tenia amb el moviment abolicionista i l'Underground Railroad --el Ferrocarril Clandestí era una xarxa de rutes furtives construïdes pels esclaus afroamericans per fugir i refugiar-se als Estats del Nord i al Canadà amb el suport dels abolicionistes blancs--, sumat a la pobresa amb la qual va créixer i la influència de les idees lliurepensadores, van fer d'ella una atea i van radicalitzar la seva forma de pensar. Quan va deixar el convent va posar-se d'institutriu, fent classes particulars de música, de francès, d'escriptura i de cal·ligrafia, activitats que li van permetre guanyar-se durant tota sa vida. Va començar a implicar-se en el moviment lliurepensador, especialment anticatòlic i anticlerical, també en sortir del convent, realitzant conferències en nom de la l'American Secular Society i escrivint articles en els periòdics del lliure pensament --del The Progressive Age, va ser redactora en cap. A començaments dels anys 1880, es va veure influenciada per Thomas Paine i sobretot per Mary Wollstonecraft, així com per Henry David Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, i més tard per Eugene Debs. Va esdevenir anarquista després de l'execució, l'11 de novembre de 1887, dels quatre anarquistes dels fets de Haymarket (Els Màrtirs de Chicago). En aquesta època va començar a destacar com a una excel·lent oradora, posseïdora d'un talent literari excepcional, i va estar força unida a Emma Goldman, Alexander Berkman i Lucy Parsons. Després va començar a freqüentar els anarquistes individualistes i va adoptar aquest punt de vista llibertari, especialment pel que fa els temes de la propietat --de la qual era partidària, i que li va portar discussions amb Emma Goldman, partidària de l'abolició de la propietat privada i de la instauració del comunisme econòmic-- i de la llibertat; però es va qualificar com a «anarquista sense adjectius» i va mirar sempre d'harmonitzar les diverses faccions llibertàries sempre que fossin antiestatistes i anticapitalistes. En aquesta època va col·laborar en Liberty, el periòdic de Benjamin R. Tucker. També va ser partidària de l'«acció directa» com a forma de lluita. Pel que fa al seu anarcofeminisme, va lluitar contra els ideals de bellesa que atiaven les dones a deformar els seus cossos i les pràctiques educatives sexistes; també va lluitar contra la violència domèstica i les violacions dins del matrimoni. Com a antimilitarista va mostrar-se fortament en contra dels exèrcits en temps de pau, ja que l'únic que fan es que les guerres siguin més probables, i va fer una crida a la insubmissió. Molt pròxim intel·lectualment a Dyer D. Lum, que va acabar suïcidant-se en 1893, i a T. Hamilton Garside, de qui va estar follament enamorada. El 12 de juny de 1890 va tenir un fill, Harry, amb el lliurepensador James B. Elliot, però com que no es trobava capacitada per ser mare ni físicament, ni emocionalment, ni econòmicament, Harry va ser pujat a Filadèlfia per son pare que s'havia separat de Voltairine; mare i fill van tenir molt poc contacte, però Harry adorava sa mare i la seva primera filla la va batejar Voltairine. De naturalesa malaltissa i depressiva, De Cleyre va intentar suïcidar-se almenys en dues ocasions. En 1892 va ser una de les fundadores de la Ladies Liberal League (Lliga Liberal de Dames), una organització de lliurepensadores que tractava temes feministes (sexualitat, avortament, sexisme, etc.) i temes socials (criminalitat, socialisme, anarquisme, etc.); també va participar en la creació del Club de Ciència Social, grup anarquista de discussió i de lectura. El 19 de desembre de 1902 va sobreviure a un intent d'assassinat, del qual sortí greument ferida amb tres trets, per part de Herman Helcher, un antic alumne enfollit que l'assetjava i a qui es va negar a reconèixer davant la justícia com a bona llibertària tolstoiana. En 1905 va obrir, amb altes companyes anarquistes (Natasha Notkin, Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) la Biblioteca Revolucionària, que prestava obres radicals als obrers subscrits per una mòdica quantitat. En aquest període va viatjar en dues ocasions a Europa de gira propagandística i a Anglaterra va fer contacte amb els cercles d'exiliats russos, espanyols i francesos, a més de fer amistat amb destacats militants, com ara Kropotkin, Louise Michel, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Durant la primavera de 191, en un moment de crisi anímica, va treure coratge i va fer costat la revolució mexicana i especialment el pensament i l'acció de Ricardo Flores Magón, fent conferències, recaptant fons pels llibertaris mexicans i distribuint Regeneración, el seu òrgan d'expressió. Va col·laborar en infinitat de publicacions: Open Court,Twentieth Century,Magazine of Poetry, Truth, Lucifer,Boston Investigator,Rights of Labor, Chicago Liberal, Free Society, The Independent, TheProgressive Agee, The Truth Seeker, Liberty, Mother Earth,Freedom, Regeneración, etc. Entre les seves obres podem destacar The drama of the nineteenth century (1889), In defense of Emma Goldmann [sic] and the right of expropriation (1894), The past and future of the Ladies Liberal League (1895), The gods and the people (1898), The worm turns (1900), Det anarkistiske ideal (1903, en suec), Crime and punishment (1903), McKinley's assassination from the anarchist standpoint (1907), Anarchism and american traditions (1909), The dominant ideal (1910), Direct action (1912), Sex slavery (1914, pòstum), The first mayday: the Haymarket speeches, 1895-1910 (1980, pòstum), entre d'altres. També va realitzar traduccions del jiddisch a l'anglès, obres de Jean Grave, articles del castellà i també va fer la versió anglesa de L'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que va tenir molta influència en el desenvolupament de la pedagogia llibertària als Estats Units. Les seves obres s'han traduït a diverses llengües, com ara el danès, el suec, l'italià, el castellà, l'alemany, el txec, el rus, el jiddisch, el xinès, etc. Voltairine de Cleyre va morir el 20 de juny de 1912 al St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago (Illinois, EUA) d'una meningitis sèptica i va ser enterrada a prop dels Màrtirs de Haymarket, al Cementiri Waldheim de Forest Park (Chicago); dos mil persones li van dir l'últim adéu.

    ***

    Camil Piñón

    - Camil Piñón i Oriola: El 17 de novembre de 1889 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Camil Piñón i Oriola. De pares valencians amb antecedents liberals i carlistes, va estudiar a escoles municipals i en un col·legi privat fins al 12 anys. Després de treballar en un taller de confecció de capses de cartró, va començar a fer feina en el ram del metall. En 1909 ja coneixia nombrosos anarquistes (Andreu, Guadayol, Tárrida...) i freqüentava el Cafè Espanyol, on es reunien Bisbe, Viadiu, Seguí, Herreros i altres. Els fets de la Setmana Tràgica els va passar empresonat per no haver denunciat un company que en tumult havia matat una persona i va ser condemnat a 20 mesos de presó. En 1910 va ser amollat en llibertat provisional i va formar part del comitè de vaga, amb Surroca, Rueda i Jover, en la vaga de lampistes. Va assistir com a espectador al Congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys següents a la fundació de la CNT va ocupar càrrecs de responsabilitat en el sindicat: secretari de la Federació Local de Barcelona i del Comitè Regional de Catalunya en 1912, i president del Sindicat de Lampistes i Llautoners, representant aquest sindicat en la comissió d'estatuts de l'Assemblea Catalana de la CNT de 1913. En 1914 va encapçalar el Comitè de la Federació Local de Barcelona i va ser detingut durant la vaga del ram fabril. En 1917 va ser tresorer del ram del Metall de Catalunya. Arran del Congrés de Sans de 1918, que va organitzar amb Salvador Seguí, va ser elegit tresorer del Comitè Regional, càrrec que ocuparà fins al juny de 1920; després d'aquest congrés realitzarà una gira propagandística, amb Monteagudo, Rovira i Palleja, arreu de Catalunya. En 1919 va ajudar a organitzar el Congrés de la Comèdia, al qual va assistir com a delegat del Comitè Regional. En 1920 va ser membre del comitè de vaga del Transport i va ser deportat el novembre d'aquell any a La Mola de Maó amb els militants cenetistes més destacats. En tornar els patrons del metall li van aplicar el «pacte de la fam» i va haver de canviar d'ofici, treballant en el ram del peix, al Mercat Central, adscrit al Sindicat del Transport. En 1922 va ser elegit president del Sindicat del Transport i es va encarregar de la campanya pro alliberament d'Acher, que va incloure un míting a Madrid. En 1923 va dirigir la vaga del transport, va fer un míting a Saragossa el juny amb Peiró i Monteagudo, i va haver de fugir a França arran del cop militar de Primo de Rivera. Ben aviat va tornar i durant la Dictadura va ser detingut nombroses vegades i va ser dels pocs que van continuar en la CNT al mercat de pels pescaters quan molts es van afiliar al Sindicat Lliure o a altres opcions. El gener de 1926 va signar el manifest de Vida Sindical. Aquest mateix any va participar en els contactes cenetistes amb Francesc Macià per a la preparació dels fets de Prats de Molló, amb Viadiu i Botella, i tots tres van formar un comitè revolucionari. En 1929 va formar part del Comitè Nacional de la CNT de Pestaña. Durant la dictadura de Berenguer va ser l'encarregat d'aconseguir la legalització dels Sindicat del Transport cenetista de Barcelona, del qual serà vicepresident, assistint per aquest sindicat al Congrés de 1931, i ocupant el càrrec fins a finals de 1932. Abans de la proclamació de la República era membre de la comissió organitzadora de Solidaridad Obrera i com a tal va anar a Madrid per fer-se càrrec de la maquinària de la rotativa. Quan es van aprovar les Federacions Nacionals d'Indústria (FNI), va organitzar la del Transport, viatjant força arreu l'Estat fins al setembre de 1932 i fent mítings alhora. Enfrontat amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va signar el «Manifest dels Trenta» i va formar part dels Sindicats d'Oposició. En 1934 va assistir en representació de Barcelona al Congrés de la Federació Nacional de la Indústria Pesquera. En 1936 va representar el transport barcelonès en el Congrés de Saragossa de la CNT i poc després a la mateixa ciutat va representar Barcelona en el Congrés de la Federació Nacional de la Indústria Pesquera. Durant la guerra es va dedicar a crear una Federació Nacional de la Indústria Pesquera per a tot l'Estat, del congrés valencià de la qual va sortir nomenat secretari general i director del periòdic mensual Mar y Tierra. Un cop acabada la guerra, i després de passar per diversos camps de concentració a França, va retornar a Espanya en 1943 per participar en la lluita clandestina, però va ser ràpidament detingut com a membre del Comitè Regional de la CNT de Catalunya quan assistia a una reunió del Front Nacional de Catalunya (FNC) i empresonat durant 27 mesos. Posteriorment va participar en la Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i amb el pas dels anys va minvar la seva militància. Fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari i contrari als grups d'acció i a l'espontaneisme revolucionari violent, va passar a prop de 15 anys empresonat. Camil Piñón i Oriola va morir el 15 de març de 1979 a Barcelona (Catalunya). En 1989 Manuel Lladonosa i Vall-Llebrera va publicar una biografia seva, Sindicalistes i llibertaris: l'experiència de Camil Piñón.

    ***

    Primo Bassi

    - Primo Bassi: El 17 de novembre de 1892 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer servir el pseudònim de Wania. Sos pares es deien Battista Bassi i Giulia Venturi. A començaments de segle sa família es traslladà a Imola, on son pare treballà el vímet i sa mare venent teles. De ben jovenet, després d'haver assistit a l'escola elemental, s'integrà en les lluites pageses i contra els esquirols. Entrà a treballar com a operari en una vidrieria d'Imola i en 1913 se subscriví al periòdic anarcosindicalista d'aquesta ciutat Il Pungolo i distribuí el setmanal L'Agitatore. Aquest mateix any va ser cridat a files i conegué Aldino Felicani, redactor del periòdic antimilitarista anarquista Ropete le file!. Influenciat per l'antimilitarisme de Gustave Hervé, intentà, no sin dificultats, distribuir propaganda subversiva en l'exèrcit. En 1919 va ser llicenciat sota la qualificació de «tirador de primera». Ben aviat esdevingué un dels anarquistes més influents de la Romanya i entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la direcció de la Unió Sindicalista Italiana (USI) d'Imola, partidari del corrent organitzador i seguidor d'Errico Malatesta. Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i va fer amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant un míting socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir els socialistes Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920, al mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia poc havia retornat a Itàlia. Col·laborà regularment en el setmanari regional Sorgiamo! de Rimini i, en nombroses conferències i mítings parlà sobre la Revolució russa i la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig de 1920, amb Diego Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo! que havia estat traslladat a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI d'Imola. El desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora, frustrà el primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys posteriors, però, patí la violència dels seguidors de Mussolini. El gener de 1921 el periòdic Sorgiamo! deixà de tenir caràcter regional i esdevingué l'òrgan dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda. Col·laborà en aquesta publicació, fent servir el pseudònim de Wania, amb articles de diferents temes: l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita agrària, el suport a les víctimes polítics, la violència estatal, Tolstoi --en 1920 posà a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus--, els fets del Teatre Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim número de Sorgiamo! dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de provocacions feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és reconegut i apallissat a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament pogué agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels agressors anomenat Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i pels carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la comissaria i a l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort d'Edgardo Gardi, simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els esquadrons feixistes conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant foc les seus de diversos grups anarquistes, de Sorgiamo! i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la«Marxa sobre Roma», s'engegà el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i Genuzio Bentini i l'acusació la portà l'advocat Oviglio --futur ministre de Gràcia i Justícia-- i Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de l'audiència, on el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son germà, sa companya i son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de balística que confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20 anys, sis mesos i 28 dies de presó. La premsa feixista lamentà que Merlino no fos tancat també per instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera es donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti,L'Ordine Nuovo,Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la sentència, engegant-se una gran campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat a la presó de Castelfranco Emilia, on compartí cel·la amb l'anarquista d'Imola Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del Comitè de Defensa Llibertària (CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les publicacions anarquistes que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren al ministre Oviglio l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el jurat que l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia la seva «substancial innocència» i demanaren la gràcia. Fins i tot la família del finat afirmà que no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es reuní amistosament amb ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la pena es purgà el 8 d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista perillós, romangué empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son fill a l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de cambrer i conegué l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat, però se li va fixà la residència a Faenza, on vivia son germà Terzo i el qual li va donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933 s'instal·là de bell nou a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista també que s'havia vist obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat visqué com a venedor ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de 1934, com a contrari al règim, se li considerà«sospitós» en la seva targeta d'identitat. El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia viure a la mateixa província els condemnats d'assassinat de feixistes, es va veure obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia, pressionat per la situació econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa família, envià una carta a l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però el prefecte de Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a Faenza. El gener de 1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i visqué a casa d'una anciana anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els carrabiners el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a Imola on, no obstant la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi, Andrea Gaddoni i Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà un grup anarquista clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del comerç de costurera de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la milícia feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en totes les reunions clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb bicicleta per la província com a venedor ambulant. Després d'Alliberament, el CLN el nomenà assessor en qüestions alimentàries, càrrec que va mantenir fins a les eleccions de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo Galli, va ser nomenat director de l'hospici municipal. Participà activament en la reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945 assistí al Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la situació política a Espanya. En 1946 va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro, publicà articles sobre autonomia municipal i col·laborà en el periòdic regional de la Romanya L'Aurora. El març de 1947 participà en el II Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència. El 5 de setembre de 1948 presentà a Imola un congrés de grups anarquistes de Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses conferències arreu de Romanya, sobretot referents a l'autonomia municipal i a l'antimilitarisme. El novembre de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital psiquiàtric local, manejada per un membre comunista del consell d'Administració de l'hospici, va ser detingut per assetjament sexual. El muntatge polític fou tan evident que fins i tot La Scintilla Socialista publicà articles en la seva defensa, reben el suport moral i econòmic de tots els anarquistes italians i italoamericans. El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt, però no va ser restituït en la direcció de l'hospici. Vell, reprengué el seu antic ofici de venedor ambulant de verdures i reprengué la seva activitat política. El març de 1953 intervingué en el V Congrés de la FAI a Civitavecchia i el maig de 1954 en el Congrés Nacional de Liorna d'aquesta organització, on va ser reelegit en el càrrec de membre de la Comissió de Correspondència. Continuà participant activament en el grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità Nova amb articles sobre les víctimes polítiques, l'autonomia municipal, l'anarcosindicalisme, les lluites a la Rússia tsarista, etc. El 18 de desembre de 1955, com a membre de la Comissió de Correspondència, presentà el míting commemoratiu de la «Settimana Rossa» celebrat al teatre Goldoni d'Ancona i on intervingueren els anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo Vella, Umbertor Marzocchi i altres oradors socialistes i republicans. Mantingué polèmiques amb Palmiro Togliatti, director del comunista Rinascita, i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El novembre de 1957 assistí al Congrés de la FAI que se celebrà a Senigallia, el desembre de 1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la Convenció Nacional. Quan l'escissió de la FAI i la creació dels Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA), el grup anarquista d'Imola restà en la FAI. En aquests anys col·laborà en el Bollettino Interno i en el setmanari de la FAI. Primo Bassi va morir el 5 d'agost de 1972 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia).

    Primo Bassi (1892-1972)

    ***

    Aldo Venturini

    - Aldo Venturini: El 17 de novembre de 1900 neix a Conselice (Emília-Romanya, Itàlia) el litògraf, mestre i propagandista anarquista Aldo Venturini. Sos pares es deien Pietro Venturini, funcionari, i Elettra Marzari. En 1911 sa família es traslladà a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) i el desembre de 1912 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on viurà la resta de la seva existència. Quan tenia 15 anys esdevingué socialista, però sota la influència de Luigi Fabbri, aleshores mestre de primària al barri bolonyès de Corticella, a mitjans de 1916 deixà el Gruppo Giovanile Socialista (GGS, Grup Juvenil Socialista) on militava i s'integrà en el moviment anarquista. Aquest mateix any redactà el programa del grup anarquista bolonyès «Fascio Giovenile Rivoluzionario». Formà part del Grup Anarquista «Emilio Covelli», constituït el novembre de 1915 per joves revolucionaris (els germans Roberto i Ferruccio Grandi, Attilio Diolaiti, Armando Guastaroba, etc.) i dedicat sobretot a la propaganda revolucionària. Fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que tingué lloc el 31 de desembre de 1916 a Bolonya per iniciativa del Grup Anarquista«Emilio Covelli», on participaren al voltant d'una trentena de joves llibertaris de la regió, i en el curs del qual es fundà la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). Immediatament després participa en diverses reunions del Grup Anarquista «Emilio Covelli» i del Comitè de Correspondència de la UAER. En aquests anys juvenils treballà com a litògraf en l'empresa Litografia Barbieri del carrer Muttuiani. Es relacionà estretament a Luigi Fabbri, de qui esdevé deixeble, col·laborador i íntim amic, freqüentant habitualment casa seva. El març de 1918 va ser cridat a files i fou destinat al IX Regiment de Bersaglieri, establert a Asti (Piemont, Itàlia); un any després va ser llicenciat i retornà a Bolonya. Entre el 18 i el 19 d'abril de 1920 prengué part en el Congrés Regional de la UAER celebrat a Bolonya i entre l'1 i el 4 de juliol d'aquell any en el Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a la mateixa ciutat. Poc després entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de la UAER que havia estat confiada al grup bolonyès, prenent la gestió tècnica i l'administració d'aquesta comissió; per portar a terme satisfactòriament aquesta tasca, llogà un pis a la via Ferrarese fent-se passar per un estudiant. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 prengué part en el Congrés d'Ancona de la UAI, on la Comissió de Correspondència passà al grup de Liorna. Entre el 1921 i el 1922 publicà articles en l'edició romana del diari Umanità Nova, on mantingué, entre altres, una polèmica amb Errico Malatesta sobre la qüestió de la delinqüència, fent seva les solucions aportades per Francesco Saverio Merlino. També col·laborà en Libero Accordo, Sorgiamo! i La Squilla. En aquesta època patí algunes temptatives d'agressions per part dels escamots feixistes, especialment pel grup encapçalat per Armando Vannini (Pippo), però sempre aconseguia fugir-ne. Davant la insistència de Fabbri, estudià i aconseguí el diploma de mestre, dedicant-se a l'ensenyament elemental, professió de la qual viurà durant gairebé quaranta anys i fins a la seva jubilació. El 14 de febrer de 1923 el seu domicili va ser escorcollat per la policia feixista sense que aquesta trobés res incriminatori. En 1925 va ser detingut preventivament en ocasió del Primer de Maig. A partir de la tardor de 1926, quan Luigi Fabbri s'exilià, restà veí de sa filla Luce Fabbri, la qual finalitzava els seus estudis universitaris a Bolonya, fins que es va llicencià i s'exilià clandestinament a finals de 1928. A partir de l'arribada del feixisme es retirà de la vida pública i es dedicà exclusivament a la seva professió de mestre i a l'estudi. Durant gairebé vint anys mantingué una oposició moral al règim, negant-se a afiliar-se al partit i sindicat feixistes, malgrat les pressions que rebé. Fou constantment vigilat fins el març de 1938, quan va ser esborrat del fitxer dels subversius. Durant aquests anys s'interessà profundament pel pensament socialista llibertari de Francesco Saverio Merlino, del qual es considerava deixeble, i poc a poc es va allunyà de l'anarquisme juvenil per acostar-se a un socialisme liberal i democràtic, encara que conservant sempre elements llibertaris. Després de la caiguda del feixisme, però encara durant l'ocupació nazi, decidit a divulgar el pensament del seu mestre, edità el llibre de Merlino Revisione del marxismo. Lineamenti di un socialismo integrale (1945). En 1948 publicà el llibre pòstum de Merlino Il problema economico e politico del socialismo, que havia acabat en 1923, però que encara restava inèdit. En 1953 col·laborà amb altres anarquistes de Bolonya en l'organització de la commemoració del centenari del naixement d'Errico Malatesta. Després seguiran les edicions de Merlino de Concezione critica del socialismo libertario (1957), en col·laboració amb Pier Carlo Masini, i l'antologia Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1974). Durant aquests anys col·laborà amb nombrosos articles polítics i culturals en diferents publicacions periòdiques (A Rivista Anarchica, Avanti!,Bulletin du CIRA, Critica Sociale, Era Nuova,L'Espresso, Il Giornale, Il Libertario,Movimento Operaio, Nuova Critica Sociale, Nuova Repubblica,Previsioni, Socialismo Democratico, Umanità Nova,Volontà, etc.) i sempre mantingué contactes amb el moviment llibertari i destacats anarquistes. En 1983 publicà l'assaig biogràfic Alle origini del socialismo liberale. Francesco Saverio Merlino. Rittato critico e biografico. Aldo Venturini va morir el 26 de gener de 1995 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). La seva biblioteca i el seu arxiu personal van ser adquirits per la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

    Aldo Venturini (1900-1995)

    ***

    Jerónimo Misa Almazán (1939)

    - Jerónimo Misa Almazán: El 17 de novembre de 1914 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Jerónimo Misa Almazán, també conegut com Titi. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibérica (FAI) va fer feina a la Casa del Poble de Sevilla. Amb José Silíceo Victorio i Miguel Arca, formava part d'un grup de defensa confederal que actuava a la capital andalusa. Fou implicat en l'atemptat el 7 d'agost de 1935 del dependent de comerç i falangista Antonio Corpas Gutiérrez, que morí l'endemà. Processat per un Tribunal d'Urgència sense cap garanties judicials, fou condemnat a mort per l'Audiència Provincial de Sevilla. Resulta que Antonio Corpas Gutiérrez, exmilitant de la comunista Unió Local de Sindicats de Sevilla, era amic íntim de Jerónimo Misa Almazán i per ser l'última persona que el va veure amb vida i militar en l'anarquisme, enfrontat a mort amb el falangisme, fou processat en un típic muntatge policíac. Tres dies després de l'atemptat, el 10 d'agost de 1935 un escamot falangista tirotejà els locals de la Unió Local de Sindicats de Sevilla causant quatre morts. Es va muntar una campanya demanant l'indult de Misa amb mítings i articles en la premsa llibertària. Fins i tot l'Ajuntament de Sevilla i José Antonio Primo de Rivera, en un discurs pronunciat al «Frontón Betis» de Sevilla el 22 de desembre de 1935, en demanaren l'indult. Més tard, el 6 de febrer de 1936 li fou commutada la pena per la de 30 anys de reclusió major. Aquest mateix any fou amnistiat i participà en les barricades aixecades contra el cop militar feixista. Després lluità a l'Exèrcit republicà i en acabar la guerra fou detingut. Jerónimo Misa Almazán fou afusellat, amb altres 47 companys, el 27 d'abril de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) en una de les moltes saquesque es realitzaren en aquella època.

    Jerónimo Misa Almazán (1914-1940)

    ***

    Floreal Aransáez Caicedo

    - Floreal Aransáez Caicedo:El 17 de novembre de 1923 neix a Portugalete (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Floreal Aransáez Caicedo. Fou fill de Saturnino Aransáez Aransáez i de Josefa Caicedo Valdor, destacats militants anarquistes. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sestao. Quan la guerra civil, després de la caiguda del front Nord a mans dels feixistes, creuà els Pirineus i després d'un temps a Donamartiri i a Montelaimar, retornà a la Península per Catalunya. Treballà a l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) de Barcelona, on conegué Serafín Aliaga Lledó, Félix Martí Ibáñez, José Abella Pérez i altres. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després de sis mesos a Doubs, s'establí amb sos pares i son germà Julián Ángel, també cenetista, a La Sala (Guiana, Occitània), on treballà en la siderúrgia i milità en el moviment llibertari de la zona. Després, davant el temor de ser enviat a Alemanya, va anar a Tolosa de Llenguadoc i per la regió de Bordeus. Amb l'Alliberament, retornà a La Sala. Quan l'escissió confederal, formà part del grup dissident i del seu Comitè Nacional establert a Tolosa (1945-1946). Més tard s'instal·là a Montpeller. Arran de la unificació confederal en els anys seixanta, participà en la CNT i assistí al Congrés de Montpeller. Perruquer de professió, a la seva barberia es feien reunions cenetistes. Més tard participà en els Grups de Presència Confederal de Narbona. Floreal Aransáez Caicedo va morir el 14 d'abril de 2012 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), dues setmanes després que ho fes sa companya Antonia Gil, i fou enterrat el 16 d'abril al cementiri de Saint-Lazere d'aquesta localitat.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Noticía sobre la mort de Mario Garioni apareguda en el periòdic parisenc "Le Populaire" del 22 de novembre de 1935

    - Mario Garioni: El 17 de novembre de 1935 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Mario Garioni, també conegut com Romeo Pezza. Havia nascut el 22 de març de 1896 –algunes fonts citen 1895– a San Rocco al Porto (Llombardia, Itàlia). En 1920 fugint del feixisme es refugià a França i s'instal·là a Lió (Arpitània). El 12 d'octubre de 1925 va ser expulsat d'aquest país i marxà cap a Bèlgica, d'on també fou expulsat. Després d'una estada a Luxemburg i a Suïssa, en 1931, amb la proclamació de la II República, passà a Catalunya, però en 1933 va ser portat a la frontera portuguesa. Tornà clandestinament a Barcelona (Catalunya); detingut, el 20 de desembre de 1933 va ser condemnat a un any de presó. En acabar la pena, el maig de 1935 va ser alliberat i portat a la frontera francesa; detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), va ser jutjat i condemnat a un mes de presó per«violació del decret d'expulsió» que purgà a la presó d'aquesta ciutat. Totes aquests detencions i empresonaments minaren poc a poc la seva salut mental i acabà paranoic. Un cop lliure, començà a errar per la zona i visqué en una mina abandonada al costat d'una via fèrria. El 17 de novembre de 1935 van trobar sobre unes vies del tren Tolosa-París, per Capdenac, al barri de la Croix-Daurade de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el cos decapitat de Mario Garioni. Com que no portava documentació, no va ser identificat fins dies després. Alguns diaris van dir que el cos va ser trobar fermat a la via, però el Comitè de Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT) confirmà que no havia estat així. La versió oficial d'aquesta mort fou «suïcidi».

    ***

    Foto policíaca de Nino Napolitano

    - Nino Napolitano: El 17 de novembre de 1958 mor a Palerm (Sicília) el propagandista anarquista antiorganitzador Antonino Napolitano, també conegut sota diversos pseudònims (Nino,Nino dal Vespro, Nino d'Alcamo, Libero Liberi, Alastor,L'Esule, etc.). Havia nascut el 20 de juny de 1893 a Palerm (Sicília). Pintor decorador, començà a militar molt jove en el Partit Socialista Italià (PSI) de Palerm i participà en diversos congressos regionals. En 1914 publicà a Palerm el fulletó Evivva el socialismo. En aquesta època començà a interessar-se pel pensament anarquista i en 1916 era el distribuïdor d'Il Libertario a Palerm. Durant la Gran Guerra, d'antuvi, va ser llicenciat per qüestions de salut, però després va ser enviat a l'exèrcit. En 1917 se li van trobar «documents subversius»; acusat d'alta traïció, fou jutjat per un tribunal militar i finalment absolt. Durant la postguerra entrà en contacte amb el grup anarquista de Cefalù (Elia Brucato, Paolo Schicchi, etc.). En 1919 publicà a Palerm, amb Schicchi, la conferència Mario Rapisardi. L'uomo, il poeta, il pensatore. A partir de 1919, amb Schicchi, edità diversos periòdics, dels quals només s'editaven un número, i el quinzenal antiorganitzador Il Vespro Anarchico (1921-1923), del qual assumí la direcció i fou un dels principals redactors, amb Schicchi i Gabriele Pappalardo. Escriví nombrosos articles d'anàlisi del feixisme, de denúncia de l'autoritarisme soviètic, sobre la influència de la Màfia a Palerm, de crítica al parlamentarisme i legalisme dels socialistes, etc. També col·laborà en nombrosos periòdics italians editats a l'estranger per immigrants anarquistes, com ara L'Adunatta dei Refrattari i Il Martello, de Nova York, o Il Risveglio, a Ginebra. Després de nombroses persecucions i segrests, Il Vespro Anarchico fou definitivament prohibit l'octubre de 1923. Entre 1924 i 1925 edità a Reggio Calabria, amb Bruno Lisefari i Antonio Malata, el quinzenal L'Amico del Popolo, que també fou prohibit per les autoritats. Mancat de la llibertat d'expressió, emigrà clandestinament a França. Instal·lat a París amb sa companya Céleste Carpentieri, fou secretari de redacció del setmanari Il Monito (1925-199), fundat per Raffaele Schiavina. En 1925 col·laborà en Vita. Mensile di politica ed arte, suplement de Fede! Settimanale anarchico di difesa i di cultura. El novembre de 1926 fou detingut amb sa companya a la porta de la Llibreria Internacional i, després d'alguns dies tancats, el 20 de novembre van ser expulsats cap a Bèlgica. Expulsat de bell nou mesos després d'aquelles terres, s'instal·là a Suïssa, on continuà col·laborant amb L'Adunata dei Refrattari i en la revista anarcoindividualista novaiorquesa Eresia di Oggi e di Domani (1928-1929). En 1928 participà en una polèmica amb Tintino Rasi, ja que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquest últim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Sante Pollastro per fer propaganda. El novembre de 1928 la parella Napolitano-Carpentieri va ser també expulsada de l'Estat helvètic, però hi continuaren vivint sota noms falsos i amb l'ajuda del propagandista anarquista Luigi Bertoni, principal responsable de Il Risveglio, i del francmaçó Giuseppe Chiostergi, animador de la secció ginebrina de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En la primavera de 1932, amb el suport del navilier anarquista Antonino Casubolo, aconseguí arribar a Tunísia, on fou auxiliat per Niccolò Converti i Luigi Damiani. A finals de 1932 va ser expulsat de Tunísia i, després d'una breu estada a Marsella intentant embarcar-se cap als Estats Units, entrà clandestinament a Suïssa, on s'instal·là en un petit poble a prop de Ginebra, realitzat alguns viatges a la Savoia. Després de la II Guerra Mundial, marxà a Palerm, on col·laborà en la revista napolitana Volontà. En 1947 a Folì col·laborà en elúnic número d'Olocausto. I nostri attentatori contro il fascismo. Fou redactor, amb Agistini Martorana, del primer i únic número de La Rivolta Umana, publicat a Palerm el 5 d'octubre de 1950. El 5 de febrer de 1951 publicà l'únic número de La Lotta Umana. En aquests anys continuà col·laborant amb l'Adunata dei Refrattari.

    Nino Napolitano (1893-1958)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 11/17/14--22:27: Veus lliures
  •  

    El PEN Català va atorgar, divendres passat, el V premi Veu Lliure a Dessale Berekhet, escriptor d'Eritrea, un país que té el dubtós honor de ser el darrer del món, al costat de Corea del Nord, a l'índex de llibertat de premsa que elabora Reporters Sense Fronteres. Dessale, que ara viu acollit a la ciutat noruega de Bø, va emocionar els que el varen escolar, a Lloseta i a Maó, llegint textos propis i dels seus col·legues desapareguts, empresonats o exiliats.

    Amb motiu de la concessió del premi també ens va visitar Bàssem al-Nabrís, poeta palestí que viu acollit a Barcelona, en el marc de la xarxa ICORN de ciutats-refugi per a escriptors. Bàssem és de Gaza i fuig alhora de l'ocupació israeliana, amb les seves operacions militars de cada parell d'anys, i del govern totalitari de Hamàs.

    Dedicar una part del temps lliure a coses com el PEN suposa privilegis tan grans com el de compartir estones amb persones que enfronten les pitjors atrocitats amb coratge exemplar i amb una presència d'ànim que de vegades nosaltres no tenim per a coses infinitament més irrellevants.

    Aquí els teniu, o aquí ens teniu.

     


     

    I aquí una mostra de la bellesa diversíssima de les maneres humanes de posar els sons de la parla damunt un paper: un poema en llengua tigrinya, que és una de les llengües d'Eritrea i que fa servir l'alfabet Ge'ez.

     

     
     

     


    0 0

    En 1922, Benito Pons Fábregues (1853 - 1922), periodista, político, historiador y archivero. Titulado en Derecho y Archivero bibliotecario, Cronista Oficial (1896 - 1922) y Secretario (1909 - 1922) del Ayuntamiento de Palma, publicó en los Talleres Gráficos de la Empresa Soler Portfolio de Baleares : guía de Mallorca,

    guía

    Es una obra que me resulta interesante en muchas cuestiones. Es una guía sumamente interesante sobre Palma que recorre en cuatro itinerarios. En aquellos momentos se estaba creando el Ensanche, se había construído el edificio de los Institutos, que quedaba aislado, en un descampado. El reciente derribo de las murallas y la creación de las nuevas zonas que antes ocupaban está presente en el relato de Pons. Así, por ejemplo, en su relato no se había colocado aún la estatua ecuestre de Jaime I en la Plaza España, que entonces se llamó plaza Eusebio Estada. Indica la muy reciente construcción de la Escuela Graduada, y, enfrente de ella, un sanatorio para tuberculosos. "En una de estas avenidas se ha edificado el Teatro Balear, cuya fachada principal en vez de dar frente al paseo, se levanta en la calle que fué camino interior de la muralla". "Derribado el recinto de murallas se confunde la Plaza de Juanote Colom con la del Ferrocarril, donde, como hemos dicho, se ha plantado el parque en cuyo centro el escultor Clarasó erige el monumento a Jaime el Conquistador. En lo que fué plaza del Ferrocarril, y después de Eusebio Estada, se ha acordado por el Ayuntamiento levantar una estatua a dicho ingeniero"

    Realmente, describir los enclaves en construcción de una ciudad no es tarea fácil, y esta guía se encuentra en estas circunstancias. "Junto a la iglesia de S. Antonio extiéndese un vasto solar, que fué un tiempo convento del Olivar, y después presidio: en este sitio está en proyecto emplazar la nueva plaza de abastos".

    Habla de la Puerta de Jesús y del inicio del paseo de las Cuatro Campanas "Todo esto ha quedado cubierto por las tierras de acarreo que se han transportado para la nueva rasante, que ha sido preciso elevar sobre el antiguo nivel al edificar el nuevo y vastísimo Instituto de segunda enseñanza, cuya orientación contrasta con la del paseo, sin que sepamos el motivo de esta alineación. Es edificio digno de ser visitado, y al que sólo puede achacársele el poco acierto de los que eligieron para construir este centro de enseñanza un punto tan bajo de la población, entre el Hospital y el Cementerio, y a orillas de la Riera".

    guiaPons01
    Fotografía de la Guía

    Es curioso e interesante este recorrido de Palma de 1922 bajo la guía de Pons Fábregues, todo lo que cuenta sobre el derribo de la parte de la muralla que da al mar, entre Atarazanas y la Puerta del Muelle. El Consulado del Mar entonces era una escuela de maestras.(Escuela Normal) y el autor sigue su recorrido por el camino de Porto Pí hacia Bellver.

    Tras recorrer Palma, la guía incluye la relación alfabética de todas las calles de Palma, y, a continuación las del arrabal de Santa Catalina, seguidas por las del Ensanche de esa época.

    Toda la guía está intercalada de páginas de anuncios. Hay muchos, siendo también de interés.

    La sección siguiente es la de "Oficinas, Edificios Públicos y Corporaciones de Palma". Había, por indicar algunos, cuatro teatros (Principal, Lírico, Balear y Victoria - este último en la calle Fábrica -) y siete cines (Asistencia Palmesana calle Lulio; Cículo de Obreros Católicos Call; Doré en Hostalets; Moderno plaza Santa Eulalia; Moderno en arrabal Santa Catalina; Nuevo en c/ Sindicato y Protectora). Sigue relación de "Hoteles, Fondas, Restaurants y Casas de Huéspedes de Palma".

    La segunda gran parte de la Guía es "Índice de poblaciones que componen la isla de Mallorca con expresión de sus vías de comunicación y modo de hacer el viaje". Es una sección amplia que recoge todas las poblaciones ordenadas alfabéticamente.

    La última gran sección de la guía es "Excursiones por Mallorca".

    Además de los anuncios, muchos, tiene esta guía bastantes fotografías, tanto de Palma como de las poblaciones. En la portada indica que las fotografías son de Bertrand, Bestard, Gómez y otros.

    guiaPons02

    Me ha resultado de lectura interesante, no sólo el textode Pons sino también por los anuncios. Los recorridos por Palma, especialmente de las zonas en construcción son testimonio de una ciudad en obras que, en mi opinión, son hoy interesantes.

    En Pons Fabregues: algunas obras digitalizadas puse la biografía del autor.


    0 0

    A continuació teniu els precs i preguntes que vam registrar al darrer ple ordinari d'octubre, a l'igual que va passar al ple de setembre es van fer les 12 de la nit sense arribar a aquest punt. Vam oferir als regidors de l'equip de govern contestar a les mateixes via email, cosa que de moment no han fet.

    Els precs i preguntes són una important eina de control i informació per part de l'oposició i per això al ple ordinari de novembre no hem presentat cap moció a l'espera que es puguin contestar les preguntes dels plens de  setembre, octubre i les que farem per aquest ple de novembre. Ja sabeu que ens podeu fer arribar els vostres precs i preguntes a aquest mateix bloc, al facebook, via email... 

    PRECS

    Quan vam demanar al regidor de noves tecnologies perquè ja no es podien escriure publicacions al mur institucional de facebook va indicar que la cap de premsa l'havia indicat que va prendre aquesta decisió per que es publicava massa publicitat. Això més que una resposta és una mala excusa ja que al facebook es pot bloquejar fàcilment la publicitat i als que la publiquen.

    Finalitza la legislatura i se segueixen incomplint clàusules molt importants de control de la feina de l'empresa de neteja viària;  clàusules 7, 8  i 9  del plec de condicions segon la qual l'empresa adjudicatària, de forma coordinada amb l'Ajuntament, hauria d'haver obert un apartat de neteja viària vinculat a la plana web de l'Ajuntament amb dades obertes al públic d'interès del ciutadà: rutes, horaris, recomanacions, serveis realitzats, etc i una interficie de comunicació i relació entre l'usuari, la companyia i l'Ajuntament (suggeriment, queixes, etc). Els registres de totes les incidències (tant del públic com de l’Ajuntament) haurien de ser contestats per l’empresa adjudicatària en el mateix formulari web en un màxim de 48 hores.  Per això, des d'Alternativa per Pollença demanam a l'equip de govern iniciar l’expedient administratiu per a la modificació del contracte de l’empresa de neteja viària i descomptar els serveis que l’empresa no presta.

    L'Ajuntament ha de garantir un pas clar entre el Port de Pollença i Cala Sant Vicenç a tots els senderistes.

    PREGUNTES

    - Han tingut alguna reunió amb l'entitat animalista BALDEA i si es afirmatiu que temes amb tractat?

    - Han demanat a la "Fundació Natura Parc" el motius de la epidèmia de "parvovirus" que varen tenir i si ha tingut qualque efecte negatiu amb els cans allà depositats?

    - Per què els animals que són capturats al municipi i estàn perfectament identificats amb el seu microxips no són entregats al seus propietaris directament i aquests han d'anar a cercar-los a Santa Eugènia?

    - La cap de premsa és la única  responsable de seleccionar les notícies que es publiquen al perfil de facebook? Per què només es seleccionen notícies  que surten de l'equip de govern PP&PI? Per què no es penjen les notícies que es publiquen de l'oposició? El personal que fa aquesta feina és pagat per tots els ciutadans o el paguen PP& Pi? Qui és el responsable polític d'aquestes actuacions? Què opina de les mateixes?

    - Respecte al tancament fa unes setmanes de la platja davant dels carrers a Anglada Camarassa-Mendez Nuñez s'ha investigat si ha hagut una fuga d'aigües negres als pluvials.

    - Hem sabut pel facebok d'Unió Mollera Pollencina que  el batle i un tècnic municipal van realitzar una reunió amb la seva executiva. Faran reunions similars amb organismes de direcció de la resta de partits amb representació municipal? Ens poden informar del projecte de semipeatonització? Recorden que existeix la Junta de portaveus? La pensen convocar en alguna ocasió per parlar d'aquest i altres temes importants. No pensen que és un error, que només s'entén per la proximitat de les eleccions iniciar les obres en gener fins març, no seria més convenient fer les obres una vegada acabada la temporada del 2015?

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [18/11] «Acción Libertaria» - Federação Anarquista Gaúcha - Mendelson - Schouppe - Odón de Buen - Perpiñán - Nieuwenhuis - Saavedra - Hernández Rodríguez - Man Ray - Gröndahl - Lewin

    Anarcoefemèrides del 18 de novembre

    Esdeveniments

    Capçalera d'"Acción Libertaria"

    - Surt Acción Libertaria:El 18 de novembre de 1910 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del setmanari Acción Libertaria. El periòdic, que apareixia els divendres, va ser dirigit per Avelino Iglesias (José Machargo), Eleuterio Quintanilla i Pedro SierraÁlvarez. En van sortir 27 números fins al 14 de juliol de 1911. A partir del número 23 (16 de juny de 1911) se subtitularà «Periódico anarquista». Prohibit i sense impremta, va ser continuat per Ricardo Mella a Vigo (Galícia) del setembre al novembre de 1911 (sis números) --Pedro Sierra i Avelino Iglesias van estar tancats en aquest període per delicte d'impremta-- i tornarà a reaparèixer a Gijón del 8 de gener de 1915 al 14 de febrer de 1916 (47 números), amb el subtítol «Periódico semanal», dirigit per Eleuterio Quintanilla, amb el suport deMarcelino Suárez i Pedro Sierra. A més de purament anarquista (kropotkià), va ser també propagador de l'anarcosindicalisme de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Comptarà amb nombrosos col·laboradors (José Chueca, Vicente Blanca, Rafael Rueda López (Azuaga), Higinio Noja Ruiz, Marcelino Suárez, Joanonus, Galo Díez, R. Macías Picavea, Arcadio, etc.), molts d'ells teòrics de l'anarquisme internacional (Marcelino Suárez, Pedro Sierra, José Suárez Duque, Emilio Rendueles, Gabriel Alomar, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Fermín Salvochea, Eladio Díez, José Arias, J. Menéndez, Grave, Ingenieros, Maeztu, Fabbri, Rovira, Cornelissen...). La circular anunciant-ne la sortida anava signat per Mella, Quintanilla, Sierra, Tárrida, Prat, Lorenzo i Rogelio Fernández, i el nom que se li volia posar era Acción Social.Fou un dels periòdics més prestigiosos del moviment llibertari d'aleshores i va haver de patir nombroses denúncies i abusos durant el temps que es publicà. Molts dels articles van ser de tall antimilitarista i feien referència a la Gran Guerra que devastava Europa. Va desaparèixer per motius ideològics. Abans de l'etapa de Gijón, va tenir un període madrileny, dirigit per Sierra, entre el 23 de maig de 1913 i el 22 de gener de 1914 (34 números), però sol considerar-se aquesta etapa com a continuació d'El Libertario. Aquest mateix títol serà emprat nombroses vegades posteriorment.

    ***

    Anagrama de la Federació Anarquista Gautxesca

    - Fundació de la Federação Anarquista Gaúcha: El 18 de novembre de 1995, en una assemblea de la Federación Anarquista Uruguaya (FAU) a Montevideo (Uruguai), es funda la Federação Anarquista Gaúcha (FAG, Federació Anarquista Gautxesca), agrupació de grups de tendència llibertària del sud del Brasil. El nom de la federació es deu a la tradicional cultura gautxesca que tambéés part del sud del Brasil. Defensa el socialisme llibertari, l'autogestió, l'acció directa, l'autogovern popular i el federalisme. Són partidaris de l'anomenat«anarquisme especifista», l'objectiu del qual és crear una«organització política específicament anarquista». La FAG està estesa a diverses ciutats de Rio Grande do Sul, amb seu principal a Porto Alegre, i treballa amb els moviments populars, com ara els «catadores de lixo» (buscadors de fems), el Movemento Sem Terra (MST) i la ràdio comunitària de Restinga, un dels barris més grans de la ciutat. Manté lligams orgànics amb la FAU i és membre de Solidaritat Internacional Llibertària (SIL) i del Fòrum de l'Anarquisme Organitzat (FAO).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Stanislaw Mendelson (ca. 1894)

    - Stanislaw Mendelson: El 18 de novembre de 1857 –algunes fonts citen erròniament 1858– neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) el periodista i propagandista anarquista i nihilista, i posteriorment polític socialista, Stanislaw Salomon Naftali Mendelson, citat Stanislas Mendelsohn oMendelsshon, i també conegut com Aleksander Messin. Fill d'una família benestant jueva assimilada, sos pares es deien Voff Mendelsohn, banquer, i Salomé Marguliès, i era net del filòsof Moïse Mendelsohn, traductor de Jean-Jacques Rousseau, i cossí del compositor Félix Mendelsshon Bartholdy. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16 començà a estudiar medicina en la Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer curs de medicina, amb altres estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon Dickstein), encapçalà l'anomenat Moviment Socialista Polonès (MSP), que es relacionà amb els treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de resistència que van ser les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant les primeres vagues i difonent la formació socialista entre alguns treballadors més motivats. Fou partidari de la independència de Polònia de l'Imperi Rus –va ser considerat un dels teòrics del«socialpatriotisme»– i topà amb els postulats del Partit Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. El març de 1878, arran de la seva participació en uns disturbis als carres de Varsòvia, va ser perseguit per les autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on fou expulsat, i en 1878 passà a Suïssa, on el novembre de l'any següent fundà i finançà a Ginebra el periòdic revolucionari Równość (Igualtat), que durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt (1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas (1884-1887, Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on a finals de març de 1880 va ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va ser absolt. Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on fou detingut, jutjat i condemnat a un mes de presó per entrada il·legal al país. En 1881, a Poznań, a la Polònia prussiana, defensà la candidatura de Zanisczewski, obrer enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de bell nou jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop lliure, i abans de ser lliurat a les autoritats russes, marxà cap a París (França), on es posà a estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències Polítiques. En 1885 publicà els llibres L'évolutionéconomique dans la Pologne russe i La Loi allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par actions. En 1888 cofundà el periòdic Il Proletariat i l'any següent participà en l'organització del Congrés Internacional de la II Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de 1890 va ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) i, acusat de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a París del general rus Seliverstov a mans de Stanislas Padlewski; se li va decretar l'expulsió de França, però aquest mesura no se li va notificar. Després es refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué amic íntim de Friedrich Engels i del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors a París del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió dels Socialistes Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura República Democràtica Independent de Polònia. El gener de 1893 creà a Varsòvia el Polska Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i aquest mateix any assistí, en representació de Polònia, al III Congrés de la Internacional Socialista que se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego. A finals de 1893, per disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i aquest mateix any col·laborà en la revista Lucifer d'Estocolm. En 1899 col·laborà en la revista Przeglad Europejski, que s'edità a París. En 1904 publicà a Lviv (Galítsia) el llibre Historya ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del moviment comunalista a França en 1871), on criticà la concepció marxista de la dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa Maria Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego, periòdic defensor dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus. En elsúltims anys de sa vida s'interessà pel sionisme. Poc abans de morir, en 1912, es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del líder sionista Nahum Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos periòdics polonesos. Stanislaw Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.

    Stanislaw Mendelson (1857-1913)

    ***

    Notícia de la condemna de Rémy Schouppe apareguda en el periòdic parisenc "Le Rappel" del 10 d'octubre de 1895

    - Rémy Schouppe: El 18 de novembre de 1861 neix a Dikkelvenne (Gavere, Flandes Oriental, Flandes) el fuster ebenista i expropiador anarquista Rémy Schouppe, també citat com Rémi Schouppe i conegut com Revolver. Era germà de Placide Schouppe, anarquista partidari de la «recuperació individual» i membre de la banda expropiadora encapçalada per Vittorio Pini. El 14 de març de 1893 va ser detingut a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica) arran de l'apressament de son germà i durant l'escorcoll policíac del seu domicili es van trobar objectes provinents de diversos robatoris a Bèlgica i a França, claus falses i barbes postisses; també se li va acusar d'haver albergat Gustave Mathieu, membre de la «Banda Pini». Sa germana, Mathilde Schouppe, també va ser implicada. Jutjat, el 22 de juliol de 1893 Rémy Schouppe va ser condemnat a sis mesos de presó per haver donat asil Mathieu, però en l'apel·lació del 26 d'agost de 1893 la pena li fou incrementada a un any. El 5 de maig de 1895 va ser detingut amb Mathieu a Brussel·les quan ambdós petaven la caixa forta del plomaller Vandeweghe; el fruit d'aquest robatori havia de finançar l'evasió de l'anarquista Charles Achille Simon (Biscuit), condemnat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa arran del procés de Ravachol. Jutjats, el 8 d'octubre de 1895 van ser condemnats pel Tribunal de Brussel·les a 10 anys de treballs forçats. Posteriorment s'exilià a Londres (Anglaterra).

    ***

    Odón de Buen (ca. 1886)

    - Odón de Buen y del Cos: El 18 de novembre de 1863 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) el científic, naturalista, introductor del darwinisme, fundador de l'oceanografia espanyola i simpatitzant llibertari Odón de Buen y del Cos. Fill de Mariano de Buen Ropín, sastre de professió, i de Petra del Cos Corroza, va estudiar batxillerat becat a l'institut de Saragossa, ciutat a la qual es va traslladar sa família per a facilitar-ne l'educació. Posteriorment, amb una altra beca, es traslladà a Madrid per a fer la carrera de Ciències Naturals. Pensionat per l'Ajuntament de Zuera, va ampliar estudis amb Máximo Laguna i José Macpherson, amb els quals es va iniciar en els estudis de petrografia a la serra madrilenya. En aquesta època, i per a ajudar-se econòmicament, va començar a fer classes particulars, essent un dels seus alumnes Miguel Primo de Rivera. Durant aquest període realitzà estudis d'herbes i de plantes que inclouria més tard en els Anales de Historia Natural (1883). Al costat de Vicente Castelló, va crear l'Anuario Científico Español. Després d'un viatge a la seva terra natal, on el 1885 s'havia declarat una epidèmia de còlera, de la qual va morir el seu pare, cosa que l'obligà a fer-se càrrec de la seva família, tornà a Madrid on va rebre la notícia d'haver estat seleccionat per a realitzar investigacions científiques a bord d'una vella fragata, Blanche, supervivent de la batalla del Callao. Aquest viatge, preparat per la Marina de Guerra, havia estat pensat per a donar la volta al món com a instrucció de guardamarines, però per raons pressupostàries es va reduir a un viatge en dues etapes: la primera pel nord d'Europa, i la segona pel mediterrani i el nord d'Àfrica. En ambdós viatges, en els quals no van faltar les penalitats, es va formar la seva vocació oceanogràfica. Durant aquest viatge va recollir importants materials que van servir per a classificar; i entre ells dues espècies d'isòpodes que van ser classificats, en al·lusió a ell, com Metropontus Bueni i Porcelio Bueni. Afeccionat a escriure, va relatar les peripècies del viatge en l'obra Kristanía a Tuggurt: impresiones de un viaje, obra que ell va trobar més tard ingènua i plena de defectes, però d'interès per al públic que havia començat a afeccionar-se a aquests mena de relats. Després d'aquest viatge va buscar una estabilitat econòmica que li permetés casar-se, i el 1889, després d'altres intents, va obtenir la càtedra de Zoologia a la Universitat de Barcelona, plaça que va ocupar fins 1911 quan es va traslladar a Madrid. Durant la seva estada a Barcelona va reformar completament l'ensenyament de les ciències a aquesta universitat: va introduir material científic avançat, va establir pràctiques de laboratori i sortides al camp i va establir relacions estretes amb l'Estació Biològica de Banyuls de la Marenda. Els seus extensos manuals explicaven els fenòmens naturals amb plantejaments evolucionistes i sense embuts. Va introduir les doctrines darwinistes a Espanya, però això li va valer l'oposició del cardenal Casañas, que va declarar els seus ensenyaments herètics. L'oposició del cardenal va aconseguir la seva separació de la càtedra, però fou acollit pel govern francès qui el va nomenar oficial d'instrucció pública. Participà activament en política, difonent idees republicanes i lliurepensadores --fou senador entre 1907 i 1910 en les files de Nicolás Salmerón i regidor d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser col·laborador de Los Dominicales del Librepensamiento que dirigiria Fernando Lozano y Montes, amb la filla de les quals, Rafaela Lozano Rey, es va casar el 1889. El matrimoni va tenir sis fills homes. Va publicar una Historia Natural completa (Zoologia, Botànica i Geologia) amb il·lustracions i gravats que va tenir gran acceptació tant a Espanya com a Amèrica, malgrat que els sectors més conservadors de l'ensenyament van promoure la prohibició d'aquests llibres com contraris a les doctrines de l'Església catòlica, que els va incloure a l'Índex. La seva separació de la càtedra va produir nombroses protestes i revoltes entre els estudiants, que van arribar a apedregar la casa del bisbe i la d'altres persones notòries pel seu clericalisme. Traslladà les seves classes al saló del Centre Federal i va continuar amb les seves sortides al camp, però els disturbis no cessaven i al final, durant les vacances de Nadal, el Govern, aconsellat pel general Valerià Weyler, capità general de Catalunya, va disposar que reprengués les seves classes. El 1906 va inaugurar un laboratori oceanogràfic a Porto Pi (Mallorca) i més tard altres a Màlaga, Vigo i Santa Cruz de Tenerife, en els quals es van formar generacions de oceanògrafs. Fundà més tard l'Institut Espanyol d'Oceanografia, iniciant així el camp de la investigació oceanogràfica a Espanya. A partir de 1908 va realitzar una sèrie de campanyes marítimes a bord de l'Averroes, vaixell ben equipat que pertanyia a la Marina de Guerra, i amb el qual va poder traçar cartes de navegació, estudiar els fons de l'Estret de Gibraltar i analitzar els corrents, la fauna i la flora mediterrànies. Durant aquest període va sumar-se al projecte llibertari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer Guàrdia, de qui era amic personal, amb altres científics, entre els quals estaven Ramón y Cajal i Martínez de Vargas. Va col·laborar en el seu Boletín i es va integrar al seu patronat, va impartir nombroses conferències i va escriure cinc llibres de Ciències Naturals, que van servir de llibres de text en aquest centre. En la premsa anarquista, republicana i lliurepensadora (Boletín de la Escuela Moderna, Dominicales del Librepensamiento,Humanidad Nueva, El Radical, La Voz del Obrero, etc.), sobretot, va fer servir el pseudònim Polemófilo. El 1907 va formar part de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis. En aquesta època rebé nombrosos premis i condecoracions tant nacionals com estrangeres. En 1910 assistí a Barcelona al I Congrés Lliurepensador, on redactà una ponència en la qual reivindicava una escola neutra, cosa que l'allunyà del moviment pedagògic ferrerià. En 1911 es va traslladar a Madrid on va continuar la seva obra pedagògica defensant sempre l'ensenyament científic, completa i experimental. En aquesta ciutat es va reprendre la seva amistat amb Ramón y Cajal i amb el seu antic alumne Miguel Primo de Rivera. Durant tot aquest temps es va preocupar també per millorar Zuera, aconseguint la creació d'una biblioteca pública. L'escultor Marià Benlliure va modelar un bust per a aquest centre, del que en el seu moment va ser lliurada una reproducció a la Universitat de Saragossa que l'exhibeix en el seu paranimf com a homenatge. Una altra còpia és al mausoleu erigit a Zuera. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va crear la Direcció general de Pesca, a la qual es va agregar l'Institut d'Oceanografia, i en fou nomenat director general, conservant aquest càrrec durant la II República Espanyola. El 1934 li arribà l'edat de la jubilació després de quaranta-cinc cursos d'ensenyament ininterromput, havent passat per les seves aules 25.000 estudiants. No obstant això, no abandona la investigació. La Guerra Civil espanyola el sorprèn a Palma (Mallorca) treballant en el seu laboratori, i és capturat pels revoltats; després de restar un any tancat a la presó dels Caputxins de Palma,és canviat per la germana i la filla del general finat Miguel Primo de Rivera --el setembre de 2004, en desgreuge, serà nomenat fill il·lustre de Palma. En acabar el conflicte es troba a Banyuls de la Marenda, però marxà de seguida a Mèxic. Odón de Buen y del Cos va morir el 3 de maig de 1945 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En aquest país viuen encara la major part dels seus nombrosos descendents. El 4 d'abril de 2003 les seves restes mortals van ser trasllades a Zuera, el seu poble natal, per a ser inhumades en un mausoleu del cementiri. En l'actualitat un vaixell de l'Institut Oceanogràfic Espanyol duu per nom «Odón de Buen». L'obra de Odón de Buen és molt extensa i es troba totalment dispersa a causa de l'exili. A més de la seva magna obra científica, va traduir les memòries de Giuseppe Garibaldi i una biografia de Ignacio Jordán de Asso, a més d'ajudar en la traducció espanyola d'El hombre y la tierra d'Élisée Reclus. La Institución Fernando el Católico i l'Ajuntament de Zuera han iniciat la tasca de recopilar la seva obra, de reeditar alguns dels seus llibres, com ara Síntesis de una vida política y científica (1998) i Mis memorias (2003). Odón de Buen va redactar les seves memòries a Banyuls amb 76 anys, i foren guardades les 1.177 quartilles per la seva família fins a l'actualitat. La Biblioteca de Zuera ha emprès la tasca de recopilar la seva obra, comptant ja amb un important fons a la disposició d'estudiosos i d'investigadors.

    ***

    Félix Perpiñán

    - Félix Perpiñán: El 18 de novembre de 1926 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Félix Perpiñán, citat a vegades com Feliciano Perpiñá Pla. En 1946 desertà de l'exèrcit franquista i marxà a França –segons altra versió hauria pogut fugir de les agafades de militants de 1945 i s'hauria enrolat en la Legió Estrangera. Milità en les Joventuts Llibertàries de París i fou nomenat secretari de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Realitzà missions d'enllaç entre el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'interior i de l'exili. A començaments de 1947 s'incorporà en els grups d'acció llibertaris que actuaven a Barcelona. Detingut, fou tancat i torturat a Lleida i a Montjuïc, però aconseguí fugir quan era trasllat a la Direcció Superior de Policia i retornà a França. Més tard s'internà a la Península amb el grup guerriller de Josep Lluís Facerías. Després d'intervenir en un assalt el juliol de 1948, va ser detingut el desembre d'aquell any per la policia franquista al barri de Sarrià i tancat a la presó Model de Barcelona. Identificat com a desertor, va ser transferit a les autoritats militars i traslladat a Montjuïc. Félix Perpiñán va morir el 9 de novembre de 1948 al castell de Montjuïc (Barcelona) a causa de les tortures patides.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ferdinand Domela Nieuwenhuis

    - Ferdinand Domela Nieuwenhuis: El 18 de novembre de 1919 mor a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) l'intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Havia nascut el 31 de desembre de 1846 a Amsterdam (Països Baixos) en una família burgesa benestant --sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry. En 1859 sa família prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses --Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)-- i en contacte amb els temes socials de l'època va veure les contradiccions de l'Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialista Rech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l'òrgan de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L'1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l'Església). En aquesta època formà part de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció» --en realitat per un simple «delicte de premsa» després d'escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d'abril de 1886--, fou finalment alliberat el 31 d'agost de 1887 gràcies a la pressió de l'opinió pública, però fou víctima d'un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d'aleshores ençà abandona la política d'Estat i l'electoralisme i s'uneix a l'anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d'Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l'exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L'agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s'oposà al «Manifest del Setze», favorable a l'intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d'Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L'éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l'attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d'altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus,Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes,Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen.

    ***

    Abelardo Saavedra del Toro

    - Abelardo Saavedra del Toro: El 18 de novembre de 1938 mor a Barcelona (Catalunya) l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, citat a vegades com Abelardo Saavedra Saavedra. Havia nascut el 21 de gener de 1860 a Villamartín (Cadis, Andalusia, Espanya). A causa de la seva salut precària no assistí a l'escola i fou educat per sa mare Dolores. Més tard ingressà a la Universitat de Cadis, el rector de la qual era família de sa mare, on estudià farmàcia, professió que exercí un temps a Sevilla. Casat amb Enriqueta Borrejo, tingué quatre fills abans de enviduar en 1895. En aquesta època va realitzar diverses feines a Madrid i a Sevilla, com ara escrivent als arxius catedralicis, preceptor i administrador de diversos aristòcrates, tramviari, apotecari, redactor i corresponsal a Itàlia del periòdic sevillà La Época, etc. El descobriment de l'anarquisme fou gràcies als contactes amb un camperol andalús i a finals del segle s'erigí defensor de les classes populars des del punt de vista llibertari. Entre 1902 i 1905 dirigí a Morón La Voz del Terruño i fou empresonat durant uns mesos a Sevilla, on conegué Martínez Barrios, aleshores anarquista, però que immediatament es passà al lerruxisme per a sortir de la presó. Va fer amistat amb nombrosos i destacats militants anarquistes, com ara Salvochea, Sánchez Rosa, Vallina, Ojeda i González Sola. També intervingué en la famosa i reexida gira propagandística andalusa de La Revista Blanca. El maig de 1903 representà les societats obreres de Morón, El Coronil, Montellano i Utrera en el Congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) i, a començaments de 1904, va fer mítings per Andalusia (Coronil, Utrera, Morón, Montellano) demanant l'amnistia per als presos de «La Mano Negra». L'abril de 1904, amb Sánchez Rosas, recorregué Múrcia en una gira de propaganda preparatòria del IV Congrés de l'FSORE i a finals d'any, amb Ojeda i Gonzálea Sola, enquadrats en el «Grup 4 de Maig», s'encarregà del setmanari Tierra y Libertad. Després d'ensenyar en una escola laica i amb quaranta processos per delictes d'impremta a les esquenes, abandonà Madrid i marxà a Barcelona. A la capital catalana col·laborà estretament amb Francesc Ferrer i Guàrdia en la redacció de llibres de text per a l'Escola Moderna i també, segons algunes fonts, fundà fins a 148 escoles d'inspiració ferreriana a Andalusia. Empaitat per les forces repressives barcelonines, s'exilià a París, d'on fou deportat, instal·lant-se finalment a Tànger fins a la proclamació de l'amnistia amb motiu de les noces del rei Alfons XIII. A Madrid ajudà Eduardo Barriobero y Herrán en les seves traduccions de Rabelais. En 1905 a la Corunya va participar en el míting del Primer de Maig amb Romeo. El maig de 1906 fou detingut i empresonat arran de l'atemptat de Morral i l'any següent, cridat pels anarquistes cubans, viatjà clandestinament a l'illa caribenya amb Francisco González Sola (Paco Sola). A Cuba ambdós van fer mítings i conferències i es feren càrrec del setmanari ¡Tierra! de l'Havana. Mesos més tard es traslladà a Regla, on organitzà el Centre d'Estudis Socials, i a Cruces, on treballà de sabater. Sembla que intervingué en el Congrés Nacional Anarquista i que creà estructures organitzatives en el sector sucrer. En 1912, a causa de la seva activitat en el moviment obrer, fou deportat pel dictador José Miguel Gómez a Espanya. Instal·lat a Madrid, poc després s'exilià a França arran de l'atemptat de Manuel Pardiñas, anarquista que coneixia, contra el president del Consell de Ministres José Canalejas. En 1913 tornà a Cuba i s'establí a Isabela de Sagua, on desplegà la seva militància. En 1915 fou deportat novament a la Península. Acabat de desembarcar, marxà a Lisboa,on treballà d'impressor, i després a Sevilla, on reprengué les seves relacions amb Ojeda i González Sola. Tot tres organitzaren un negoci de fotografia, que durà poc per discrepàncies amb Ojeda. Instal·lat a Barcelona, desenvolupà una important tasca militant, convertint ca seva en un centre llibertari, alhora que taller de confecció de roba, participant en les tasques del Sindicat del Vestir. També fou assidu del Centre Obrer de Serrallonga, on feia xerrades setmanals. A partir de 1927 visqué a Santa Coloma de Gramanet i durant la dècada dels vint i fins a la Revolució de 1936 viatjà arreu de la Península com a representant de material ortopèdic. Els últims anys de sa vida va haver de patir la follia de sa companya, Jacoba Fernández. Quan esclatà la guerra civil, amb 76 anys, s'obstinà a anar al front a combatre, marxant al d'Aragó. Abelardo Saavedra destacà com a conferenciant i orador, però també com a periodista.

    ***

    Manuel Hernández Rodríguez

    - Manuel Hernández Rodríguez: El 18 de novembre de 1976 mor a Dreux (Centre, França) l'anarcosindicalista Manuel Hernández Rodríguez, conegut com Carabuco. Havia nascut el 21 de març de 1900 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Fill d'una família anarquista, treballà de fuster i des d'adolescent milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla. Relacionat amb destacats militants confederals (Arcas, Méndez, Carlos Zimmerman, Rivas, etc.), ocupà càrrecs de responsabilitat i realitzà tasques delicades per al sindicat. Més tard, fugint de la repressió, milità a València (País Valencià) i Barcelona (Catalunya). A la capital catalana es va fer amb militants de primera fila (Ciurana, Cubells, España, Salvadoret, etc.) del Poblenou. Durant els anys de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929 va haver de canviar contínuament de taller a causa de les seves reivindicacions, implantant a tots ells el sindicat, i participà en nombroses vagues (telefonistes, serradors, ebenistes, empresa ALENA, Orphea Films, etc.). El febrer de 1928 participà activament en la campanya contra l'Impost d'Utilitats. Durant aquests anys patí presó, per sabotatge i port d'armes, i boicot patronal. Tresorer del Sindicat de Telèfons de la CNT, el novembre de 1931 va ser processat i empresonat arran d'una vaga de treballadors de la Companyia Telefònica acusat d'haver posat una bomba en un registre de la Telefònica del passeig de Gràcia de Barcelona. El novembre de 1932 va ser nomenat vicepresident del Sindicat Únic del Ram de la Fusta de la CNT de Barcelona. El 31 de gener de 1933, en plena vaga d'ebenistes per la setmana de 44 hores que ja portava més de dos mesos, va ser detingut, amb Antoni Vidal Dalmau (Vidalet), secretari del Sindicat Únic del Ram de la Fusta, per portar armes de foc (25 pistoles, de les quals dues carregades). Processat, el 17 de març d'aquell any va ser jutjat, amb Antonio Ortiz Ramírez, Manuel Vidal i Gregorio Jover, per«actes de sabotatge» a ebenisteries. El 23 de gener de 1934 va ser detingut, amb altres 23 companys, entre ells Vicente Pérez Viche (Combina), Manuel Pérez Feliu iÁngel Teruel Martínez, durant una reunió sindical i acusat d'organitzar sabotatges contra les companyies de tramvies i d'autobusos. Durant la Revolució de 1936 participà en la col·lectivització del sector de la fusta i en 1938 fou membre del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada de Barcelona. Amb el triomf franquista passà a França i fou internat a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Dreux, on milità en la Federació Local de la CNT. Col·laborà en Nervio (1959) i Solidaridad (1961). El 14 de juny de 1976 va fer una conferència al Centre Confederal de París (França) sobre la socialització de la fusta durant la Revolució espanyola. Manuel Hernández Rodríguez va morir el 18 de novembre de 1976 a Dreux (Centre, França). En 1993 morí sa companya, María Vallabriga Hernández.

    Manuel Hernández Rodríguez (1900-1976)

    ***

    Man Ray

    - Man Ray: El 18 de novembre de 1976 mor a París (França) l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista Emmanuel Rudzitsky --en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky--, conegut internacionalment com Man Ray. Havia nascut el 27 d'agost de 1890 a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) i era el primogènit d'una família jueva immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d'un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s'estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre --on s'estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)-- conegué destacats intel·lectuals anarquistes (Robert Henri, Emma Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander Berkman, Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams, Margaret Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià diversos autors llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i filòsofs radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i aquarel·les)  a l'Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l'Armony Show, primera exposició d'art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d'aquest any va marxar a la colònia llibertària d'artistes de Ridgefield (Nova Jersey), on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l'any següent publicà el periòdic d'avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la«Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d'art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquesta època va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l'avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes, Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925, amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i Pablo Picasso. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzà Le Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d'André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com ara Le retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l'exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l'ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa --juntament amb Dalí, Gala i René Clair-- cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l'any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 a París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews el nomenà com un dels 25 artistes més influents del segle XX.

    ***

    Britta Gröndahl fotografiada per Tommy Nilsson (maig de 1994)

    - Britta Gröndahl: El 18 de novembre de 2002 mor a Estocolm (Suècia) l'escriptora i traductora anarcosindicalista Britta Maartman, més coneguda com Britta Gröndahl, amb el llinatge del seu marit. Havia nascut el 8 de març de 1914 a Eskilstuna (Södermanland, Suècia). Filla d'una família burgesa, son pare era un comptable militant conservador. Després de graduar-se en 1931 d'humanitats, continuà els estudis de llengua i de literatura i acabà llicenciant-se; encara que també s'interessà per la història i la sociologia, no pogué fer els estudis acadèmics d'aquestes disciplines perquè no estava ben vist per a una dona. La música va ser una de les seves grans passions i en 1949 es casà amb el cel·lista Gustav Gröndahl, a qui ajudà en l'únic llibre que va escriure (60år med cellon). S'afilià a la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i fou una de les organitzadores del Sindicat de Treballadores del Servei Domèstic. A partir de 1952 col·laborà amb el periòdic Arbetaren de la SAC, encarregant-se posteriorment de la secció feminista. Des de 1953 participà en les activitats de la Syndikalistiska Kvinno-förbundet (SKF, Lliga de Dones Sindicalistes). Com a membre de Secretariat Internacional i del Comitè Internacional de la SAC realitzà diversos viatges per Europa, especialment a Espanya i a França. El maig de 1967 prengué part en una reunió clandestina del sector cincpuntista que se celebrà a Madrid. El «Maig del 68» l'agafà a París i participà en la revolta estudiantil, en les vagues i en les ocupacions de fàbriques. Durant la tardor de 1968 va ser nomenada en un congrés primera secretària internacional de la SAC. L'agost de 1974 assistí a la Conferència Anual de Narbona, organitzada pel grup dissident de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editor de la revistaFrente Libertario. Durant un viatge la tardor de 1975 a Portugal pogué analitzar les conseqüències de la «Revolució dels Clavells» de l'any anterior de la mà de Ligia de Oliveira. En aquests anys fou el principal enllaç entre els moviments llibertaris suec, espanyol --mantingué molta relació amb destacats militants, com ara Joan García Oliver, Diego Abad de Santillán, Felix Carrasquer, Sara Guillén i Cipriano Mera, entre d'altres-- i portuguès, i casa seva es convertí en un lloc d'aixopluc de refugiats espanyols, francesos i italians. Mantingué una estreta amistat amb els anarquistes Helmut Rüdiger, Elly Götze i Ann-Mari i Stig Dagerman. A finals dels anys setanta creà una llibreria anarquista a Estocolm lligada a la SAC, on, a més de la venda de llibres, s'organitzaren conferències, cursos i tota mena d'activitats. També participà en la Liberala Ungdomsförbundet (LUF, Joventut Liberal) i en el seu òrgan d'expressió Frihetlig Socialistisk Tidskrift (FST). Ha escrit un gran nombre d'obres i articles referents als moviments anarquistes suec i espanyol, així com de teoria política i biografies. Es guanyà la vida com a professora de francès en secundària, com a editora de la casa Focus i com a traductora, especialment del francès, i entre els seus treballs més reconeguts està la seva traducció de la Histoire de la sexualité de Michel Foucault i d'obres de Marie Cardinal i Claire Bretécher. Entre les seves obres destaquen Den andra kvinnan (1945, amb Willy Corsari), Syndikalism och demokrati (1970), Här talar syndikalisterna (1973), Parti eller fackförening?Förhållandet mellan arbetarrörelsens två armar, belyst av den franska syndikalismens historia (1975), Folkmaktens år--veckorna före slutet. Rapporter om folkmakten i Portugal november 1975 och en historik över den portugisiska fackföreningsrörelsen (1872-1975) (1976), De ideologisk motsättningarna i den spanska syndikalismen (1910-1936) (1981), Herre i eget hus - om självförvaltning i Spanien och Portugal (1982), Frihetlig kommunism i praktiken. Experiment i självförvaltning i Spanien (1936-1939) (1986), Pierre-Joseph Proudhon: socialist, anarkist, federalist (1988) i Äventyrens år (1994), entre d'altres. Britta Gröndahl va morir el 18 de novembre de 2002 a Estocolm (Suècia), deixant tres filles (Bille, Ulla i Kajsa).

    Britta Gröndahl (1914-2002)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Twitter arracona aquest blog gairebé sense voler. Però tractam de resistir. Passen els mesos i Europa sembla un continent invisible, absent del present. Tenim un especulador de president de la Comissió que de moment no sabem a on va. I mentre esperam una nova Europa passen les coses importants. Acabar un llibre de Pierre Lamaître, au revoir là-haut, que posa els pèls de punta i com diu el final, té una part de realitat i una part de ficció, o veure a Aurora Bernárdez trobar-se amb Cortázar. Sempre me va semblar una dona fantàstica i enèrgica. Tenc ganes de llegir la correspondència que va publicar amb Cortázar i que encara no m'he comprat. Per cert, vaig anar veure Gone Girl al Ciutat. És màgic com d'un guió de diumenge horabaixa et puguin enganxar més de dues hores i mitja en dilluns vespre. El cinema en sala no té preu. Encara que ahir vespre només èrem 7 a la sala. Que després ningú no es queixi si tanquen cinema a ca nostra....

    0 0

    Observatorio

      Estatal de Condiciones de Trabajo donde podrá encontrar toda la información relacionada con las condiciones de trabajo y sus consecuencias para la salud de los trabajadores.

    cabeceraS1Índice de incidencia de AATTACCIDENTES de TRABAJO

    • Por sector y gravedad (septiembre 2013 - agosto 2014)
      Por Comunidad Autónoma (agosto 2013 - julio 2014)

    Análisis online de las encuestasAnalisis online de lasENCUESTAS

































    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.
     

    0 0

    En estas páginas de Alta mar van apareciendo diversidad de temas. En las últimas fechas me he interesado por el origen del turismo en Mallorca. Primero fueron los viajeros que en sus escritos describieron la isla. Luego fueron los isleños quienes descubrieron esa belleza alabada por los viajeros y, al darse cuenta de su potencial turístico, tramaron la creación de una industria a la que llamaron "de los forasteros".

    Se cuenta y se acepta que el iniciador de todo este entramado fue Miguel de los Santos Oliver que desde el periódico La Almudaina, hacia 1890 publicó una serie de artículos bajo el título Desde mi terraza. Se dice que cuando en 1905 se creó el Grand Hotel de Palma, Alzamora, creador y primer presidente de la Sociedad para el Fomento del Turismo agradeció a Oliver aquellos artículos, aceptándolos como los iniciadores de esa industria.

    palm01

    Desde la terraza

    I

    Cuando la vida palmesana adquiere animación pintoresca y atractiva es, sobre todo, en este tiempo. La expansión sucede á la clausura monótona, el bullicio de la playa á los recogimientos invernales, el ir y venir de carruajes á la falta de tránsito por las calles solitarias y los polvorientos caminos. La vida fluye y refluye del centro á periferia, de la ciudad vetusta, mitad mora y mitad levítica, á las modernas caserías, que sumergen sus pies en el mar como las Susanas de la antigua pintura, ó asoman entre los árboles su blanquecina frente.

    El río de la emigración veraniega manda, sin embargo, su más caudaloso contingente á la costa O. de la bahía. Diríase que queremos imitar al sol en su ruta diaria y asistir más de acerca á su espléndido ocaso. Las pintorescas barriadas que se extienden entre la antigua Cuarentena y la Torre de Pelaires, se pueblan de un animado gentío. A los que allí residen durante los meses de calor, hay que añadir el número no menos despreciable de los flaneurs que diariamente concurren á gozar las plácidas horas de la tarde en los miradores vecinos ó en las rocas de la orilla, después de haber remozado su cuerpo en las purísimas aguas que les ofrece nuestro mar.

    Gratísimo aspecto se ofrece al desocupado desde una de estas hermosas terrazas, abiertas á la brisa del mar, que viene cargada de los perfumes salitrosos de las algas y del suave aroma de los pinares. El blanco toldo le preserva de los últimos rayos, ardientes y rojizos, del sol que traspone la colina. Las mecedoras ó las frescas sillas de mimbre ofrecen el codiciado descanso; el limpio anteojo le convida á buscar aquí y acullá los sitios predilectos, las casas conocidas, las pequeñas embarcaciones que cruzan la bahía por todos lados, ha llegado la hora de la expansión, cada cual ha regresado de sus diarias tareas ó sale de la reclusión forzosa a que le condena la temperatura del medio día.

    Los risueños poblados del Terreno y de Portopí se extienden en ala por los bajos de la costa, y escalonan por la ladera de Bellver toda la caprichosa variedad de sus perfiles, formando un original hemiciclo. Si la tarde es diáfana, el mar luce toda la opulencia de su azul, ese azul de cobalto sobre el cual destaca la blancura de las pequeñas velas latinas, enhiestas como una ala de palomo. El monte recorta su silueta sobre el cielo límpido; cada dibujo y cada color destaca y brilla con singular pureza. El verde oscuro de las yedras en los jardines recién regados; el verde esmeralda de los pinos más altos, á través de cuyas hojas filiformes se descrenchan y esfuman los rayos oblicuos del sol, como el áurea cabellera de la tarde... Cada vegetación, cada edificio, cada detalle se dibuja valientemente al lado de los demás, con esa frescura de matices del lavado arquitectónico, rica y elemental.

    Muestras de todas las formas, esbozos de todos los estilos campestres aparecen en la inaudita diversidad de edificios que se agrupan desordenadamente. Desde la sencilla casa de una sola vertiente hasta las elegantes villas con su balaustrada graciosa y sus terrazas á la italiana; desde la fachada blanca de cal, donde campean regularísimos los cuatro rectángulos de sus persianas verdes y del verde veronés más lozano, hasta la imitación de los pabellones chinescos y los tibores japoneses; desde la forma del chalet suizo vulgarizada por los relojes de Ginebra, hasta esos recuerdos más ó menos próximos de las fachadas del Cairo con sus simétricas franjas encarnadas y pajizas, semejantes á los forros de colchón... exhíbese allí una escandalosa mezcla de géneros, de caprichos ornamentales y de extravagancias policromas.

    palm02

    Aparecen á nuestra vista todas las escenas del veraneo. Los grupos chillones de los niños que meriendan ruidosamente en la playa; los vestidos claros de las muchachas; el flirt y la animación juvenil de los corros esparcidos por las rocas, por los jardinillos y por los belvederes; las elegantes siluetas femeninas asomadas á las galerías y dando al viento los ricillos indómitos de la frente, todas esas incoherencias dispersas que forman el conjunto agradable de las puestas de sol en la orilla. A los encantos de la moda, mézclanse los de la rusticidad simpática de los pescadores, morenos como un barro cotto que sacan penosamente el boliche ó aderezan en humilde vivac la cena frugal, única recompensa de su heroísmo cuotidiano y sin gloria... Y alguna vez, en el centro de la majestuosa bahía, álzanse los tremendos alcázares flotantes de la guerra naval, con su hormigueo de visitantes, que evocan de un modo vago la impresión producida por el elegante cuadrito del yacht Estrella.

    Otras veces os interesan más que las escenas cercanas, las que se desarrollan en el horizonte y allí se dirige la mirada, á aquella finca circular en que se juntan agua y cielo, a aquel término de donde llega el aire virgen «de lo absoluto despoblado», según la feliz expresión de un mallorquín ilustre. Muchísimas tardes puede uno extasiarse en la magnífica riqueza de decoraciones esplendorosas con que engalanan las nubes el ocaso del sol. Ahora son esas nieblas tenues como gasa, difundidas y vaporosas, á través de las cuales parecen dibujarse risueñas y luminosas perspectivas. Corren sobre la línea en que termina el mar, transparentando fugaces escenas mitológicas, suavemente tenidas de una rubicundez etérea. Simulan columnas truncadas, cornisas rotas, rotondas ideales, lineamientos confusos de una acrópolis magna, figuras de rozagantes matronas y de alados genios que vuelan á perderse en las lejanías de un Olimpo, tal como en los techos decorativos de los grandes salones. Otro día se orlan de fuego vivísimo y entreabren poco á poco sus lujosos cortinajes hasta aparecer toda la explosión ígnea de una fragua de Vulcano sobre el húmedo elemento en que corren, salpicados de espuma, los caballos de Neptuno... empujándose para llegar á las regiones de lo desconocido.

    Cambia la decoración á medida que avanza el otoño, y lo que hoy son puras visiones del helenismo, mañana se convertirán en brumas sombrías y en espectros románticos de castillos derruidos, de burgos que corren á lo largo de un peñascal interminable, como en los dibujos de Gustavo Doró, de cúpulas orientales afectando los perfiles lejanos de una ciudad moscovita ó de una pagoda asiática. Por último no faltará alguna vez el espeso toldo de nubes que filtre una luz cadavérica y verdosa sobre la bahía, reproduciendo en nuestra longitud meridional los tonos apagados de las marinas dinamarquesas. Tal es el poder mágico de esa paleta colosal que extiende sus colores en el firmamento, combinándolos al capricho del viento y de la luz, de las irisaciones y de los reflejos, para envolver al día que se va, con una deslumbradora y siempre nueva apoteosis.

    En más de una ocasión he quedado absorto ante el espectáculo de la pompa diurna y he comparado el prodigio de ese pedazo de costa que forma nuestra encantada bahía con las descripciones de las más ponderadas y de las más hermosas. Ignoro si el cariño patriótico tiene fuerza sobre nosotros mismos, aún contra nuestra voluntad; lo que sí sé decir, es que nada pierde ni ningún detrimento sufre con tal comparación. Por arte de la perspectiva las casas se dan la mano desde el faro de Portopí, pasando por la ciudad amurallada, hasta perderse allá á lo lejos, en el término de Lluchmayor. Palma descuella sobre tantas hijuelas, con el orgulloso núcleo de sus grandes edificios, de su Lonja filigranada, de su Catedral ingente y de su morisca Almudaina, extendiendo los palacios y los caserones antiguos por todo el muro Sur y enseñando toda la crestería de sus campanarios y de sus torres, desde la del Angel hasta el minarete de Santa Clara...

    Desde allí llegan á la playa el rumor apagado del vocerío y las lentas vibraciones del toque de la oración de la tarde.

    En los primeros artículos de "Desde la terraza", Oliver canta las bellezas de la isla para a continuación proponerlas como destino de esos impulsos que se estaban produciendo entre los ciudadanos europeos de conocer otros parajes. Pero Oliver, atento a esa industria que nacía en Europa, también constata que para recibir a los viajeros, Mallorca tendría que hacer un gran cambio en muchos aspectos.

    Conviene ir siguiendo el discurso de Miguel de los Santos Oliver, artículo a artículo y conocer las repercusiones que obtuvo.


    0 0

    Diumenge, 23 de novembre de 2014
     

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Ahir es va conèixer la notícia de que el jutge ha imposat una pena de 8 mesos de presó per atemptat contra l’autoritat i una multa de 240 euros per lesions a dos policies a Marcel i Robert. Per altre banda han estat absolts del delicte de desordres públics. Els dos es lliuren de la presó perquè la condemna és curta, però hauran de pagar la multa.
    Aquests fets pels que son condemnats (no) succeïren el dia de la vaga general del 14 de novembre del 2012, ara fa dos anys. La vaga era en motiu de les retallades i les polítiques repressives en matèria social del Govern. El matí hi hagué un piquet unitari que recorregué els principals carrers de Palma organitzat per les forces anticapitalistes de l’illa. El piquet era del tot pacífic i tot succeïa amb normalitat fins que la policia va carregar la cua del piquet sense ni que la gent pogués reaccionar. Després de la càrrega, els mateixos policies varen agafar amb extrema violència (basta veure els vídeos on casi atropelles a Marcel mentre l’estan agafant entre uns quants armaris), i pensam que premeditadament, als companys Robert i Marcel.
    El mateix dia hi hagué concentracions davant la comissaria de policia on foren retinguts i al llarg d’aquests darrers mesos s’han succeït una sèrie d’actes en solidaritat. Mentre, la fiscalia els demanava 4 anys de presó a cadascun. Una barbaritat fora de lloc. Una locura que només s’explica atenent al caràcter polític i repressiu del judici.
    El pitjor de tot això no és la llargària o quantitat de la condemna, sinó la condemna mateixa. Els dos eren innocents. En cap moment ningú va atemptar contra l’autoritat en aquell piquet i per tant tampoc hi va haver possibles lesions a policies (repetim, basta mirar els vídeos). És més, com es pot lesionar i atemptar contra un policia quan et tenen agafat, tirat al terra i emmanillat?
    Des d’aquí volem mostrar tota la nostra solidaritat amb en Robert i en Marcel i la nostra condemna més ferma a una justícia que no és tal. Una justícia que demostra dia a dia que només afecta als pobres o a les persones que lluiten per la dignitat del poble, dels treballadors o per la justícia social. Després voldran que creiem en l’estat de dret quan sembla més un estat repressiu.
    Basta de repressió! Que la por que ens volen ficar i la ràbia que ens crema els intestins es reconverteixin en més lluita, més moviment i més transformació. Això és l’únic que aconseguiran. Que la lluita continuï fins aconseguir la justícia social!
    Al primer vídeo podeu veure les detencions a partir del minut 5. Qui és el violent? Per què van agafar precisament a Robert i Marcel?

     

     


    0 0

    Els veïns de Crist Rei de Manacor estan en festes i organitzen un combat de picat el proper 19 de novembre al Teatre Municipal de Manacor. Hi prendran part els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Antònia Nicolau "Pipiu" i Macià Ferrer "Noto".

    0 0

     

                   Putin, el dissidentmésimportant del món.

     

     

     

        Aquest post és una transcripció en català de les valoracions de l'analista rus Vitaly Tretyakov, Pravda, 18.11.2014, sobre la situació geopolítica mundial. Les respostes d'En Tretyakov són d'una gran densitat per tal d'encabir la diversitat temàtica.

     

       L'escrit fa palesa la diferència abismal entre el periodisme rus i l'occidental. Com ja ho veureu, a un punt determinat, l'entrevistat declara: La democràcia només funciona al llibres de text...A la vida real a Occident no funciona.

     

         He pensat que aquest post seria el meu granet de sorra en suport de la resistència contra l'Imperi. Vegeu el post Putin, el dissident més important del món..


    0 0
  • 11/19/14--23:00: #totssomChiqui
  • La admisión a trámite, por parte de la titular del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción número 1 de Ciutadella, de la denuncia interpuesta por los familiares de Núria Balcells, la mujer fallecida en los Jocs des Pla, contra el exalcalde José María de Sintas como presunto autor de un delito de lesiones y homicidio imprudente, ha llenado de indignación y estupor a buena parte de ciutadellencs y ciutadellenques.

    No se puede entender que un accidente fortuito, como el que ocurrió durante los Jocs des Pla el pasado 24 de junio, que es imprevisible, que no hay medidas de seguridad que lo puedan prever, ni forma de evitar en un 100%, derive en una responsabilidad penal sobre el alcalde.

    Tengo que manifestar mi particular solidaridad con José María de Sintas ante esta injusticia. Precisamente, uno de los alcaldes que más ha hecho por mejorar, en todos los aspectos, las fiestas de Sant Joan, no se merece la saña con que la familia de Núria Balcells lo está tratando.

    La vía penal elegida por los abogados de la familia de la fallecida es, desde mi punto de vista, desproporcionada y de imprevisibles consecuencias. Se puede entender la vía civil por cuanto es entendible, aunque muchos no lo compartamos, que el Ayuntamiento como tal, pueda tener una responsabilidad sobre los hechos ocurridos y que, por tanto, deba indemnizar o ser sancionado en una determinada cantidad de dinero.

    Lo que no es tolerable es ver al alcalde denunciado por homicidio por unos hechos de los que no tiene, en absoluto, responsabilidad directa y que, en todo caso, si me apuran, quien más responsabilidades tienen sobre los hechos ocurridos son las propias víctimas del accidente.

    Pero la cuestión trasciende la propia demanda pues, según cuál sea el resultado, puede significar el final de las fiestas de Sant Joan tal y como las conocemos hasta el día de hoy. Centenares de años de tradición y protocolos pueden hacerse añicos por una sentencia. Porque, ¿qué alcalde querrá arriesgarse a celebrar unos Jocs des Pla o un Caragol des Born si un accidente durante la celebración de estos actos le puede costar dos años de cárcel o una sanción millonaria?

    La cuestión no es baladí, la demanda vía penal contra el exalcalde de Ciutadella es una demanda contra las fiestas de Sant Joan y contra los ciutadellencs. Es un auténtico despropósito que espero la justicia sabrá poner en su justo sitio.

    0 0

    XLIGHT LOGO 

    Ante la necesidad de emplear un nuevo servidor FTP, estuvimos investigando un poco las posibilidades del mercado. Después de un par de pruebas, y viendo que hay algunos interesantes pero complejos de configurar para nuestro propósito, dimos con XLIGHT, que es un pequeño ejecutable que cumple las funciones básicas con creces.

    Enlace a la página web: http://www.xlightftpd.com/


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Franco moria matant. El setembre de 1975 hi hagué l'afusellament de cinc joves antifeixistes d'ETA i el FRAP. Els consells de guerra contra les organitzacions abans esmentades dictaren onze condemnes a mort, de les quals finalment, el 27 de setembre, es consumaren cinc. Una d'elles fou a Barcelona: la de l'independentista basc Manuel Paredes Manot, "Txiki".(Miquel López Crespí)


    El dia que va morir Franco (20-XI-1975)



    Franco moria matant. El setembre de 1975 hi hagué l'afusellament de cinc joves antifeixistes d'ETA i el FRAP. Els consells de guerra contra les organitzacions abans esmentades dictaren onze condemnes a mort, de les quals finalment, el 27 de setembre, es consumaren cinc. Una d'elles fou a Barcelona: la de l'independentista basc Manuel Paredes Manot, "Txiki". De nou, les condemnes de la injustícia feixista, però molt especialment la de Txiki per la proximitat, convulsionaren el nostre esperit. Eren anys de terror i persecucions. Txiki, heroi de la resistència, fou enterrat a un nínxol del cementiri de Cerdanyola. Pel novembre, el gran criminal, el responsable de la més ferotge guerra civil que han patit els pobles de l'Estat espanyol, la repressió més salvatge mai coneguda, moria després d'una llarga agonia.



    Al Principat no hi hagué manifestacions de cap signe al carrer. A les Illes tampoc. Però l'alegria covava per dintre. Les cròniques diuen que arreu dels Països Catalans i a molts d'indrets de l'Estat s'acabaren les ampolles de xampany. Els antifranquistes sintetitzàrem l'esperit del moment amb un rodolí que es repetí profusament: "Vint de novembre gloriós / s'ha acabat el Gran Merdós".

    A Palma, per a amics i companys del combat antifeixista fou dia de bauxa sonada. Per tots els caus de la clandestinitat s'obriren les mateixes ampolles de xampany que quan l'ascensió al cel de l'Almirall Carrero Blanco l'any 1973. Cada partit, cada organització, muntà trobades i festes de diferent tipus. La nostra colla -hi havia militants del PCE, OEC, PTE, Bandera Roja i alguns professors i mestres independents que compareixien a alguna de les accions clandestines- quedà per a celebrar aquell joiós esdeveniment a la casa que l'amic Miquel Mas tenia llogada a Pòrtol. En Miquel era un empleat de banca molt amic de na Francisca Bosch. Ens oferí la casa per a fer-hi la festa. En Miquel Mas va néixer a Ciutat l'any 1950 i va ser un d'aquells companys inoblidables de la transició. Demòcrata de veritat, antifeixista convençut, sempre estigué disposat a actuar en defensa de la llibertat del nostre poble. Amb el temps publicaria Massa temps amb els ulls tancats (1976), el llibre de poemes Mediterrània, un cel esquinçat (1985) i les novel.les L'àngel blau (1991) i L'ocell del paradís (1992), entre d'altres. Però tornem al dia de la mort del Gran Merdós. A casa de Miquel Mas tothom hi vingué carregat d'ampolles de vi i xampany. En Jaume Bonnín (militant del PCE) i la seva esposa Amparo portaren un caramull de sobrassades i botifarrons. El rebombori i les rialles no aturaven. Qui més qui manco compareixia amb paquets de begudes i queviures: formatge maonès, vi de Binissalem... pareixien unes matances! I ho era, la celebració de les matances d'un porc!

    A mitjanit, havent sopat, no sé qui d'entre la munió de gent va treure una antiga estàtua de guix del dictador (de les que hi solia haver a escoles i institucions) i, demanant un moment de silenci, la llançà al terra, fent-la mil bocins. Hi hagué aplaudiments generals i s'alçaren novament les copes plenes de xampany enmig d'una disbauxa feresta. Algú començà a cantar L'estaca de Lluís Llach i altres cançons de la resistència.

    El sarau continuà al bar que en Climent Picornell tenia a Gènova. Allà ens anàrem ajuntant totes les colles que havien celebrat festes semblants ena altres indrets. La cotxada cobria completament el poblet. El bar era ple de gom a gom.

    Miquel López Crespí

    Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70


    He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers). (Miquel López Crespí)



    Tres dels cinc antifeixistes assassinats per la dictadura del general Franco: Xose Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón Garcia Sanz.

    Lucila Aragó, una bona amiga valenciana, companya en la lluita per la llibertat i el socialisme, m'envia, setembre de 2000, un sentit manifest tot recordant les darreres execucions de la dictadura; em diu que segurament sortirà a la premsa. Juntament amb Lucila, signen l'article altres militants d'aquells anys heroics, la majoria membres del PCE(ml) i del FRAP: Víctor Baeta, Amparo Garrigós, Dolors Calatayud, Àngel Yébenes, Miguel Morata, Alejandro Mayordomo, José Luís Piquer... Diu el document (sota el títol Els darrers afusellats del franquisme): "A primeres hores del dia 27 de setembre de 1975, a Burgos, Cerdanyola i Madrid, foren afusellats cinc joves: José Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo pertanyien al FRAP; Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui eren d'ETA. Fins l´últim moment es van succeir les protestes en molts llocs del món: París, Lisboa, Roma... Alguns governs retiraren les seues delegacions diplomàtiques. Però el franquisme s'afanyava a acabar els seus dies com els havia començat: imposant la seva força a sang i foc.



    'Els judicis mancaren de tota garantia legal. Els tribunals estigueren formats per militars amb molta pressa per dictar sentència. La denominada llei antiterrorista, per la qual es va jutjar i executar aquests cinc joves de famílies humils i treballadores, formava part del mateix arsenal de lleis repressives pel qual el règim de Franco va condemnar milers d'obrers, sindicalistes i intel·lectuals que en aquells moments lluitaven contra la dictadura.


    'Ni les sol·licituds de commutació de condemna, ni les reaccions internacionals obtingueren resposta. Els cinc joves antifranquistes caigueren abatuts pels trets dels escamots d'afusellament. Les penes de mort, que Franco i els seus ministres havien signat, s'executaren. Foren les últimes condemnes a mort d'una dictadura que, ja en fase terminal, es regirava contra aquells que no acceptaven la seua continuïtat, contra els qui des de l'oposició antifranquista lluitaven llavors per la ruptura democràtica i no per una transició pactada, que deixés impune el règim i aquells que el sustentaven.


    'Pocs dies després, el 1 d'octubre, des del balcó del Palacio de Oriente Franco, acompanyat dels seus ministres, dels seus generals i del seu successor, per ell mateix designat i aleshores Príncep Joan Carles, i ara actual rei, presidien una de les seues concentracions patriòtiques, un intent d'autoafirmació enfront les democràcies europees que havien retirat els seus ambaixadors; enfront els demòcrates que repudiaven aquells recents assassinats; enfront els que aspiraven a conquerir autèntiques llibertats democràtiques, individuals i col·lectives, per a tots. Només principis democràtics era allò que reivindicaven aquells cinc joves.


    'El silenci, que després va sorgir, del pacte per legitimar la monarquia amb una constitució, retallada i vigilada, a canvi de la legalització dels partits, va impedir a posteriori que es revisessin les condemnes a mort. I encara continua pendent ara, en el temps que Pinochet -que llavors compartia amb Franco poder i ideologia- o els militars argentins de "la Junta", estan ja seguts en el banc dels acusats. Aquella "Espanya del borrón y cuenta nueva" continua essent la mateixa d'ara que impedeix la rehabilitació de lluitadors demòcrates com Julián Grimau, Puig Antich i tants d'altres que, com els cinc joves del 75, van ser els autèntics continuadors de la resistència al franquisme.


    'Han passat vint-i-cinc anys. Avui, aquells companys, afusellats al trencar l'alba del 27 de setembre de 1975, podrien estar amb nosaltres, xerrant sobre aquells temps i continuant treballant per un món més just i lliure. Però foren condemnats a mort i afusellats. Ells, com tanta gent, homes i dones que patiren tortures, anys de presó, exilis... cercant camins de llibertat, han sigut, són, la sal de la terra. Sense ells, tal vegada, el pragmatisme de "el possible" hauria sigut un etern mur de contenció.


    'José Humberto Baena, Ramón Garcia Sanz, José Luis Sánchez Bravo, Juan Paredes Manot, Ángel Otaegui... no vos oblidem. València, 14 de setembre del 2000."


    Per uns moments, llegint el manifest de Lucila Aragó em vénen a la memòria munió de records, la presència dels darrers antifeixistes assassinats per la dictadura. He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers).


    El mateix dia 27 hi ha enfrontaments amb la policia a les Rambles de Barcelona, a Sabadell, Terrassa, Badalona, Santa Coloma, Vic, Cerdanyola... València, Vigo, Ourense... Les anècdotes de solidaritat són infinites. Entre els centenars i centenars d'accions de protesta contra els crims del règim de Franco cal recordar (per copsar l'amplària de la indignació popular) que els jugadors de futbol A. Aguirre i Sergio Manzanera sortien a jugar un partit de primera divisió amb roba de dol. Van ser immediatment detinguts per a policia. A Burgos, les forces repressives hagueren de tancar la fàbrica Firestone...


    El PCE, com sempre, es desmarcà de les grans manifestacions de solidaritat amb els condemnats a mort pel feixisme. Com explica a la perfecció un conegut assaig que analitza els anys de la dictadura, el llibre FRAP: 27 de septiembre de 1975 (Vanguardia Obrera, 1985) en el capítol "Intentos desesperados del PCE y del PSOE para boicotear las movilizaciones" (pàginas 195-198): "La dirección del PCE comprometida en la maniobra por las alturas con sectores de la oligarquía y de la derecha para efectuar la transición monárquica, y queriéndose desmarcar abiertamente de las organizaciones revolucionarias para no asustar a sus compinches, impartió la orden a sus afiliados de boicotear y oponerse a las movilizaciones contra los Consejos de Guerra, las penas de muerte y contra los fusilamientos, utilizando el argumento de que las acciones del FRAP eran 'terroristas' y hacían el juego a la derecha.


    'El Comité Ejecutivo del PCE publicó una declaración en la que se decía textualmente que 'el PCE condena con todas sus fuerzas una vez más, estos métodos terroristas' y el señor Santiago Carrillo, por entonces secretario de esa organización y en nombre de todos los que por entonces la compartían (Gallego, Azcárate, Romero Marín, López Raimundo, Sánchez Montero, etc), hizo unas declaraciones al periódico italiano L'Europeo en la que dijo: 'yo no comprendo ni a los vascos ni a los guerrilleros del FRAP" y añadió sobre las acciones armadas [contra el feixisme] "¿A quién sirven?, ¿a quién sino al gobierno y a la policía? En algunos casos pienso si esto no será obra del gobierno, de la policía...'.


    'Esta es la posición que mantuvo oficialmente Mundo Obrero que, por ejemplo, en un artículo de Carrillo en la segunda semana de septiembre, decía, refiriéndose al FRAP: 'Tenemos que condenar sin ninguna vacilación ese terrorismo'...


    'Esta actitud tuvo sus repercusiones en diverso sentido. Ya se ha visto el boicot que organizaron los abogados del PCE a la hora de defender a militantes del FRAP en los Consejos de Guerra. También en las reuniones de fuerzas [polítiques] intentaron oponerse a las movilizaciones... en muchas ocasiones, la actividad de zapa de los revisionistas del PCE contribuyó a sembrar la confusión, a desorientar a sectores populares, a impedir que se movilizasen para salvar la vida a los luchadores antifascistas condenados a muerte. Pero en ese boicot, no sólo participaron los revisionistas del PCE... la llamada 'Junta Democràtica" que dirigía el PCE y la llamada 'Convergencía' o 'Plataforma' encabezada por el PSOE, hicieron una declaración conjunta el 18 de septiembre [de 1975]: en ella no había ni una sola palabra contra las penas de muerte".


    És el mateix que s'esdevingué quan l'assassinat (un any abans) del revolucionari anarquista català Salvador Puig Antich. Tampoc el carrillisme volgué fer res en favor del jove antifeixista. I a Palma, record a la perfecció els problemes que tengué la meva bona amiga Lieta López, l'esposa de l'home que va ser l'ànima de la resistència cultural antifranquista en temps de la dictadura, en Jaume Adrover. Lieta ser detinguda i acusada falsament de ser una "peligrosa terrorista"... pel simple fet d'haver-hi a casa seva unes cartes de l'escriptor Alfonso Sastre! Lieta López no obtengué en cap moment la normal solidaritat que hauria d'haver trobat entre les forces de l'oposició, especialment el PCE a les Illes. Misèries que tothom ja coneix: ganes d'arribar al poder al preu que sigui, malgrat fos deixant sols, davant els murs d'execució, els joves més valents de la generació dels anys setanta! La indiferència del carrillisme i la socialdemòcracia enfront els darrers crims del feixisme no aturà, emperò, les mobilitzacions populars ni a l'Estat espanyol ni a la resta del món. De Londres a Pequín, de Marsella al Japó, de Lisboa a l'Havana, de Xile als EUA, de Berlín a Milà, arreu la gent va sortir al carrer en un intent desesperat de salvar la vida dels cinc revolucionaris que havien estat condemnats a mort en infames consells de guerra sense cap garantia legal. París, Marsella, Tolosa de Llenguadoc, eren flames enceses, guspires solidàries en la llarga nit del 27 de setembre de 1975. A Suècia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els Països Baixos... al Canadà i a Veneçuela hi hagué concentracions massives de manifestants i provatures d'assalt a les ambaixades de la dictadura (com la que s'esdevingué a Lisboa). És evident que si PCE i PSOE no haguessin estat fermats de mans i peus al franquisme reciclat haurien pogut (actuant conjuntament amb les altres forces d'esquerra) bastir un ampli moviment de resistència antifeixista. L'esforç unitari antirepressiu hauria servit per a colpejar fort la dictadura en el camí en el camí d'avançar envers la república i el socialisme. Però no era aquesta la voluntat dels dirigents del PCE i del PSOE. La direcció que havien escollit, des de feina molt de temps, no era el de la lluita conseqüent contra el feixisme; ben al contrari: la seva funció era precisament ajudar la burgesia a aturar l'onada revolucionària que durant la transició colpejava el sistema i posava en perill la maniobra del capitalisme espanyol: canviar alguna per a deixar l'essencial del règim sorgit de la victòria reaccionària de 1939.


    Miquel López Crespí


    Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web


    0 0

     ***

    A LA VENDA A PARTIR DE DIA 24 DE NOVEMBRE

    DISTRIBUÏDOR A LES ILLES BALEARS: PALMA DISTRIBUCIONS

    DISTRIBUÏDOR A CATALUNYA:UDL LIBROS


    0 0

     Julio 2014

    © Miguel Veny Torres



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Metro de Anneessens»
    c/ Boulevard Maurice Lemonnier
    (Maurice Lemonnier-
    laan)

    «Mural de Cómic: Quique y Flupi»
    Autor: Hergé
    c/ Rue des Capucins
    (Kapucijner-
    straat)

    «Marché du Midi»
    c/ Avenue Fonsny
    (Fonsnylaan)

    «Stratosphère
    (Noria)»
    Foire du Midi
    (Feria del Mediodía)
    c/ Boulevard du Midi
    (Zuidlaan)

    «Tiovivo»
    Foire du Midi
    (Feria del Mediodía)
    c/ Boulevard du Midi
    (Zuidlaan)

    «Terror Factory
    (Casa del Terror)»
    Foire du Midi
    (Feria del Mediodía)
    c/ Boulevard du Midi
    (Zuidlaan)

    «Terror Factory
    (Casa del Terror)»
    Foire du Midi
    (Feria del Mediodía)
    c/ Boulevard du Midi
    (Zuidlaan)

    «Relieve»
    Sociedad Real de Filantropía
    (Société Royale de Philanthropie)
    c/ Boulevard du Midi
    (Zuidlaan)

    «Cañones»
    Parc de la Porte de Hal
    (Park bij Hallepoort)
    c/ Boulevard du Midi
    (Zuidlaan)

    «Bruselense»
    Parc de la Porte de Hal
    (Park bij Hallepoort)
    c/ Boulevard du Midi
    (Zuidlaan)

    «Escultura del "Camino de Santiago"»
    Parc de la Porte de Hal
    (Park bij Hallepoort)
    c/ Boulevard du Midi
    (Zuidlaan)

    «Porte de Hal
    (Hallepoort)»
    desde Parc de la Porte de Hal
    (Park bij Hallepoort)
    c/ Boulevard du Midi
    (Zuidlaan)

    «Sociedad Real de Filantropía
    (Société Royale de Philanthropie)»
    c/ Boulevard du Midi
    (Zuidlaan)

    «Iglesia de San Gilles
    (Église Saint-Gilles)»
    desde c/ Avenue Jean Volders
    (Jean Volderslaan)

    «Graffiti»
    c/ Rue Fontainas
    (Fontainas-
    straat)

    «Edificio»
    c/ Avenue Jean Volders
    (Jean Volderslaan)

    «Iglesia de San Gilles
    (Église Saint-
    Gilles)»
    c/ Parvis de Saint-Gilles
    (Sint-Gilliskerk-
    straat)

    «Edificio»
    c/ Avenue Jean Volders
    (Jean Volderslaan)

    «Farol»
    c/ Rue Vanderschrick
    (Vandersch-
    rickstraat)

    «Balcón»
    c/ Rue Vanderschrick
    (Vandersch-
    rickstraat)

    «Balcones»
    c/ Rue Vanderschrick
    (Vandersch-
    rickstraat)

    «Balcón»
    c/ Rue Vanderschrick
    (Vandersch-
    rickstraat)

    «Balcón»
    c/ Rue Vanderschrick
    (Vandersch-
    rickstraat)

    «Mural de Cómic: Cubitus»
    Autor: Dupa
    c/ Rue de Flandre
    (Flandrestraat)

    «Mural de Cómic: Asterix y Obelix»
    Autor: René Goscinny
    Dibujante: Albert Uderzo
    c/ Rue de la Buanderie
    (Washuisstraat)

    «Edificio»
    c/ Chaussée de Waterloo
    (Waterlooses-
    teenweg)

    «Iglesia de San Gilles
    (Église Saint-
    Gilles)»
    c/ Parvis de Saint-Gilles
    (Sint-Gilliskerk-
    straat)

    «La Maison du Peuple
    (La Casa del Pueblo)»
    c/ Parvis de Saint-Gilles
    (Sint-Gilliskerk-
    straat)

    «Reloj»
    Iglesia de San Gilles
    (Église Saint-Gilles)»
    c/ Parvis de Saint-Gilles
    (Sint-Gilliskerk-
    straat)

    «Músico»
    c/ Parvis de Saint-Gilles
    (Sint-Gilliskerk-
    straat)

    «Órgano»
    Iglesia de San Gilles
    (Église Saint-
    Gilles)
    c/ Parvis de Saint-Gilles
    (Sint-Gilliskerk-
    straat)

    «Vidriera»
    Iglesia de San Gilles
    (Église Saint-Gilles)
    c/ Parvis de Saint-Gilles
    (Sint-Gilliskerk-
    straat)

    «Crucero»
    Iglesia de San Gilles
    (Église Saint-Gilles)
    c/ Parvis de Saint-Gilles
    (Sint-Gilliskerk-
    straat)

    «Graffiti»
    c/ Avenue Jean Volders
    (Jean Volderslaan)

    «Escultura»
    Iglesia Nuestra Señora de Sablon
    (Église Notre-Dame du Sablon)
    Plaza du Grand Sablon
    (Grote Zavel)

    «Pasarela de Konrad Adenauer
    (El Ágora)»
    Sede del Parlamento Europeo en Bruselas
    Explanada europea
    c/ Rue de Trèves
    (Trierstraat)

    «Edificio Paul-Henri Spaak»
    Sede del Parlamento Europeo en Bruselas
    c/ Rue Wiertz
    (Wiertzstraat)

    «Edificio Paul-Henri Spaak»
    Sede del Parlamento Europeo en Bruselas
    c/ Rue Wiertz
    (Wiertzstraat)

    «Europa»
    Escultora: May Claerhout
    Parlamento Europeo
    Explanada europea
    c/ Rue de Trèves
    (Trierstraat)

    «Europa»
    Escultora: May Claerhout
    Parlamento Europeo
    Explanada europea
    c/ Rue de Trèves
    (Trierstraat)

    «Europa»
    Escultora: May Claerhout
    Parlamento Europeo
    Explanada europea
    c/ Rue de Trèves
    (Trierstraat)

    «Europa»
    Escultora: May Claerhout
    Parlamento Europeo
    Explanada europea
    c/ Rue de Trèves
    (Trierstraat)

    «Edificio Alterio Spinelli»
    Sede del Parlamento Europeo en Bruselas
    c/ Rue Wiertz
    (Wiertzstraat)

    «Logo de la UE
    (Unión Europea)»
    Sede del Parlamento Europeo en Bruselas
    c/ Rue Wiertz
    (Wiertzstraat)

    «Placa conme-
    morativa»
    Sede del Parlamento Europeo en Bruselas
    c/ Rue Wiertz
    (Wiertzstraat)

    «Edificio Alterio Spinelli»
    Sede del Parlamento Europeo en Bruselas
    c/ Rue Wiertz
    (Wiertzstraat)

    «Boca de riego»
    Sede del Parlamento Europeo en Bruselas
    c/ Rue Wiertz
    (Wiertzstraat)

    «Edificio Paul-Henri Spaak»
    Sede del Parlamento Europeo en Bruselas
    c/ Rue Wiertz
    (Wiertzstraat)

    «Estación de tren Bruselas-Luxemburgo»
    Sede del Parlamento Europeo en Bruselas
    Explanada Europea
    c/ Rue de Trèves
    (Trierstraat)

    «Escultura simbólica que representa la letra "B" invertida»
    Comité Internacional de Auswitz
    Sede del Parlamento Europeo en Bruselas
    Explanada Europea
    c/ Rue de Trèves
    (Trierstraat)

    «Edificio Paul-Henri Spaak»
    Sede del Parlamento Europeo en Bruselas
    desde c/ Rue Luxwmbourg
    (Luxembourg-
    straat)

    «Edificio Paul-Henri Spaak»
    Sede del Parlamento Europeo en Bruselas
    desde c/ Rue Luxwmbourg
    (Luxembourg-
    straat)

    «Minero Jacquemin»
    Peana del Monumento a John Cockerill»
    Arquitecto; Gustave Saintenoy
    Escultor: Armand Cattier
    Plaza du Luxembourg
    (Luxembourg-
    plein)

    «Herrero Lognoul»
    Peana del Monumento a John Cockerill»
    Arquitecto; Gustave Saintenoy
    Escultor: Armand Cattier
    Plaza du Luxembourg
    (Luxembourg-
    plein)

    «Monumento a John Cockerill»
    Arquitecto; Gustave Saintenoy
    Escultor: Armand Cattier
    Plaza du Luxembourg
    (Luxembourg-
    plein)

    «Mecánico Beaufort»
    Peana del Monumento a John Cockerill»
    Arquitecto: Gustave Saintenoy
    Escultor: Armand Cattier
    Plaza du Luxembourg
    (Luxembourg-
    plein)

    «Pudelador Lejeune»
    Peana del Monumento a John Cockerill»
    Arquitecto; Gustave Saintenoy
    Escultor: Armand Cattier
    Plaza du Luxembourg
    (Luxembourg-
    plein)

    «Reloj»
    Entrada a la Sede del Parlamento Europeo en Bruselas
    Plaza du Luxembourg
    (Luxembourg-
    plein)

    «Monumento a Comte de Theux de Meylandt»
    Plaza de Meeûs
    (Meeûsplein)

    «Monumento a Comte de Theux de Meylandt»
    Plaza de Meeûs
    (Meeûsplein)

    «El hombre del florero
    (1910)»
    Escultor: Jean Herain
    Plaza de Meeûs
    (Meeûsplein)

    «El hombre del florero
    (1910)»
    Escultor: Jean Herain
    Plaza de Meeûs
    (Meeûsplein)

    «El hombre del florero
    (1910)»
    Escultor: Jean Herain
    Plaza de Meeûs
    (Meeûsplein)

    «Monumento Julien Dillens
    (1909)»
    Escultor: Jules Lagae
    Plaza de Meeûs
    (Meeûsplein)

    «Atención maternal
    (Sollicitude maternelle)
    (1910)»
    Escultor: Henri Boncquet
    Plaza de Meeûs
    (Meeûsplein)

    «Edificio Paul-Henri Spaak»
    Sede del Parlamento Europeo en Bruselas
    desde c/ Rue Luxwmbourg
    (Luxembourg-
    straat)

    «Escultura»
    Parque de Bruselas
    (Parc de Bruxelles, Warandepark)
    Plaza du Trône
    (Troonplein)

    «Estatua ecuestre del rey Leopoldo II
    (1926)»
    Escultor: Thomas Vinçotte
    Plaza du Trône
    (Troonplein)

    «León»
    Parque de Bruselas
    (Parc de Bruxelles, Warandepark)
    Plaza du Trône
    (Troonplein)

    «León»
    Parque de Bruselas
    (Parc de Bruxelles, Warandepark)
    Plaza du Trône
    (Troonplein)

    «León»
    Parque de Bruselas
    (Parc de Bruxelles, Warandepark)
    Plaza du Trône
    (Troonplein)

    «León»
    Parque de Bruselas
    (Parc de Bruxelles, Warandepark)
    Plaza du Trône
    (Troonplein)

    «Escultura»
    Parque de Bruselas
    (Parc de Bruxelles, Warandepark)
    c/ Rue Ducale
    (Hertogsstraat)

    «Palacio Real
    (Palais du Roi de Bruxelles o Palais Royal de Bruxelles, Koninklijk Paleis van Brussel)»
    Place des Palais

    «Palacio Real
    (Palais du Roi de Bruxelles o Palais Royal de Bruxelles, Koninklijk Paleis van Brussel)»
    Place des Palais

    «Palacio Real
    (Palais du Roi de Bruxelles o Palais Royal de Bruxelles, Koninklijk Paleis van Brussel)»
    Place des Palais

    «Cimborrio»
    Iglesia de San Jaime en Coudenberg
    (Saint Jacques-sur-Coudenberg, Sint-Jacob-op-Koudenberg)
    desde Place des Palais

    «Estatua ecuestre de Godofredo de Bouillón
    (Godefroid de Bouillon)
    (1848)»
    Escultor: Eugène Simonis
    Place Royale
    (Koningsplein)

    «Placa identificativa de casa»
    c/ Rue Montagne de la Cour
    (Berg Van'T Hof)

    «"La música y el canto"
    (La musique et le chant, De muziek en de zang)»
    Escultor: Oscar Jespers
    c/ Mont des Arts

    «Fuente "La Oreja Torbellino"
    (The Whirling Ear, l'Oreille Tourbillonnante)»
    Escultor: Alexander Calder
    c/ Mont des Arts


    «Iglesia de San Jaime en Coudenberg
    (Saint Jacques-sur-Coudenberg, Sint-Jacob-op-Koudenberg)»
    Place Royale
    (Koningsplein)

    «Músico»
    Parque Mont des Arts
    c/ Mont des Arts

    «Parque Mont des Arts»
    c/ Mont des Arts

    «Escultura»
    Parque Mont des Arts
    c/ Mont des Arts

    «Monumento a la Reina Elisabeth de Bélgica»
    Place de Albertine
    (Albertinaplein)

    «Fuente»
    Place de L'Albertine
    (Albertinaplein)

    «Macetas gigantes»
    c/ Rue de L'Ingante Isabelle
    (Infante Isabellastraat)

    «Farola»
    c/ Rue de L'Ingante Isabelle
    (Infante Isabellastraat)

    «Detalle de puerta»
    Iglesia de Santa Maria Magdalena
    (Église Sainte Marie-Madeleine, St. Maria Magdalena kerk)
    c/ Rue de L'Ingante Isabelle
    (Infante Isabellastraat)

    «Grafitti»
    c/ Rue de la Madeleine
    (Steenweg)

    «Escultura»
    Aeropuerto de Bruselas
    (Brussels-National, Luchthaven Zaventem)
    c/ Avenue Leopold
    (Leopoldlaan)

    «Escultura»
    Aeropuerto de Bruselas
    (Brussels-National, Luchthaven Zaventem)
    c/ Avenue Leopold
    (Leopoldlaan)
       

    Palma, 19 de noviembre de 2014



    0 0

    En estos días se está celebrando el 150 aniversario del nacimiento de Miguel de los Santos Oliver. A Internet, es decir, a nosotros, nos llegan los anuncios pero no los textos de las conferencias o de las mesas redondas. La prensa se ha hecho eco de los anuncios Doble homenaje a la influencia del intelectual Miquel dels Sants Oliver (DM, 01/10/2014). La UIB y l'Institut d'Estudis Catalans organizan estos actos y los anuncian en ¿Quién fue Miquel dels Sants Oliver? donde cuelgan el programa, un resumen de prensa y un dossier: Miquel dels Sants Oliver en el 150è aniversari del seu naiximent. Al final de este documento se abre el epígrafe "Dues aportacions pioneres i especialment cabdals d’Oliver" del que recojo la primera aportación:

    "Amb els deu articles titulats 'Desde la terraza (Páginas veraniegas)', apareguts a La Almudaina els mesos d’agost i setembre de l’any 1890 –inclosos l’any següent a 'Cosecha periodística', va fer la proposta de la creació a Mallorca d’una indústria turística. A partir de la constatació que a Europa ja hi havia afecció pels viatges, Oliver ressaltava la idoneïtat de l’illa com a destinació turística: proximitat al continent, un clima molt apte, una gran varietat de paisatges concentrats en un territori fàcilment abastable... Tot seguit, feia l’inventari de les mesures que caldria adoptar per tal d’atreure els viatgers: millorar les comunicacions de l’illa amb l’exterior i les vies de circulació a l’interior, un hotel tan confortable com els que hi havia a les grans capitals europees, fer reformes higièniques a Palma, crear una societat que tingués l’objectiu de promocionar Mallorca com a destinació turística. Oliver va concebre el turisme com un recurs econòmic i com un mitjà per a promoure la modernització dels costums."

    palm05

    La prensa notifica la celebración del acto relacionado con esta faz del periodista relacionada con el turismo en La visión turística de Miquel dels Sants Oliver (DM, 19/11/2014). Sería de esperar algo más de estas celebraciones en la web de la UIB.

    Toda la obra de Miguel de los Santos Oliver es de Dominio Público. No hubiera costado mucho publicarla en abierto en Internet. A ver cuando se realiza una Biblioteca Digital sobre las islas,

    Desde la terraza

    (Páginas veraniegas)

    III

    Vuelvo á lo que insinuaba el otro día. Hoy que la brisa llega más fresca, agitando los gallardetes de las embarcaciones; hoy que la mar se riza con el blanquísimo cabrilleo de la espuma sobre el azul turquí de las olas, me propongo referir el ensueño, de que me hizo partícipe el año pasado uno de loa hombres de mejor temple artístico que tenemos en Palma. Puede contarse entre los pocos que han pensado alguna vez en la manera de hacer entrar á esta isla en el número de las comarcas escogidas y privilegiadas.

    Como ya decía, casi nadie se preocupa de ello entre nosotros y tal vez tenemos bajo nuestra planta un filón que no cuidamos de alumbrar y descubrir completamente. La costumbre, la rutina, la falta de entusiasmo sobre todo, hacen que descuidemos este vital interés que otras ciudades explotan con indomable tenacidad y con maravillosa perseverancia... Pero vamos al asunto, que tiempo de sobra nos quedará para todo, mientras duren las tranquilas horas de la terraza.

    palm06

    Como muchos recordarán, el año pasado, por este tiempo poco más ó menos, hablaban los periódicos con mayor insistencia que nunca, de la cuestión vaticana y de la posibilidad, jamás tan inminente, de que el Romano Pontífice tuviera que salir de su augusta sacratísima mansión de todos los siglos. Los que presumían de conocer los secretos de la Cancillería romana, daban detalles y casi aventuraban fechas. Los más prudentes no veían en toda aquello más que una amenaza cuyo cumplimiento se evitaría á toda costa. Pero aparte de la mayor ó menor exactitud de dichas noticias, la altura de donde procedían era bastante á justificar tantas y tan continuas versiones.

    Se habló, como era natural, de la futura residencia del Papa, se insinuaron nombres, se discutieron las ventajas de éste ó del otro sitio. Un clamoreo de cien ciudades distintas se levantó como presentando cada una de ellas su candidatura para el honor supremo de convertirse, temporal ó definitivamente, en Sede y metrópoli de todo el orbe cristiano. A una demostración de respeto dirigida al viejo Pontífice, sucedían otras mil igualmente serias y halagadoras. Los grandes municipios y los pequeños concejos, consignaban el misino voto elocuente en sus actas. Todos imploraban sumisos que el santo Pastor fugitivo viniese á santificar con la huella de sus sandalias de oro, el humilde suelo que le ofrecían para sostén y refugio de su insegura Cátedra... Y sin embargo, ningún punto fué mirado con tan franca predilección como nuestra isla. Conformes están en esto mismo todas las noticias y referencias así del interior como del exterior; y grandes esperanzas se abrigaron de que la nave de San Pedro hiciese rumbo, algún día, hacia nuestras apartadas riberas.

    Por entonces fué cuando me salió al paso el amigo á que me refería. Paseaba por la Muralla con la abstracción del hombre á quien preocupa alguna idea fija. Dirigía de vez en cuando miradas escrutadoras á la bahía inmensa, abierta en abanico ante sus ojos, y á la Catedral que levantaba junto á nosotros su veneranda mole.
    — ¿No diría. V. lo que pensaba, ahora? — me dijo.
    — Vaya V. á saber...
    — Pues, nada; un sueño, una reconstrucción. Mejor dicho, una tontería, ¿Ha leído usted El mundo en el año 3.000, de Emilio Souvestre?... Pues, algo por el estilo. Su periódico tiene la culpa de ello. Lo he leído en el Casino, hace un momento y he visto las noticias de Roma. Esto va mal... León XIII tendrá que salir de Italia, tarde ó temprano. No lo cree V.?
    —Aunque jamás me permito sondear los arcanos de la diplomacia, no me parece eso tan probable.
    —Sin embargo, no extrañaría que ahora se tratase de veras esta cuestión. Y Mallorca, representa en ella un papel importante. Ah! si supiésemos aprovecharlo... Otro gallo nos cantara. Ya no podríamos desear más, los cándidos que creemos que está llamada á hacer fortuna. Mi imaginación ya me da el cuadro completo. Nada; figúrese V. que se consuma la salida del Papa. Prescinda V. de detalles y de negociaciones. Admita, por breves instantes, que ha venido á Mallorca y que Mallorca da hospitalidad al más ilustre de los huéspedes. Han pasado veinte años. Nos encontramos por lo tanto en 1910...

    palm07

    El soñador se animaba, el entusiasta empezaba á entrar en la plena lucidez de su verbosidad caudalosa. Por una especie de sugestión de la fantasía, semejaba que su invención halagüeña adquiría formas plásticas y reales. El alcázar de lo maravilloso estaba allí, completo, soberbio, interminable, poblado de galerías y atrios y columnatas en la mente del arquitecto. Sólo faltaban los materiales, la paleta y el oscuro pelotón de los alarifes para levantarlo hasta las nubes.

    —Nos encontramos, repito, en 1910. Palma ha cambiado. ¿Qué digo Palma? Toda la isla. Veinte años de residencia del Pontífice, han bastado para la transformación material y moral de aquella ciudad que dejamos en 1889. Basta dirigir una ojeada rápida á nuestro alrededor, para comprenderlo. La Catedral ha sido objeto de una restauración inteligentísima, subordinada al más puro de los estilos góticos que ha puesto en armonía las naves interiores con su ornamentación exterior. Abiertos todos los ventanales, cerradas por vidrios de colores sus ojivas, al penetrar en la imponente Basílica se ofrece la espléndida visión de una colosal linterna. El antiguo palacio episcopal ha ido anexionándose poco á poco las moradas contiguas hasta el convento de Santa Clara. Todo ha desaparecido, la casa del Marqués de la Torre, la de Formiguera, la de los España... De la inmensa superficie que limitaban por una parte el muro del Sur y por otra las calles de San Pedro Nolasco y del Beato Alonso, ha surgido la fábrica portentosa del Nuevo Vaticano, albergue interino aunque magnífico, del sucesor de León XIII. Las murallas han sido derruidas. Se ha ganado al mar, desde la vieja Pescadería hasta la fábrica de gas, una explanada dilatadísima y encantadora. Parte de ella la ocupan los jardines pontificios y por medio de escalinatas caprichosas llenas de sencillez y majestad, se puede ascender en mil sentidos hasta la Catedral y el Palacio, empezando en lo que fué huerto del Rey y terminando en la Portella. Han desaparecido los restos de la Almudayna, aislándose completamente el sublime templo, que ve abrirse á sus pies, en la dirección del antiguo Borne, un magnífico boulevard entre cuyos edificios se cuentan ya tres fondas ú hoteles de primera clase. En uno de ellos vive el embajador de Francia...

    Yo le dejaba decir, dulcemente arrullado por las imaginaciones del artista impenitente. Si fuese fabricante de fideos, seguramente no incurriría en esta debilidad. Mi amigo continuó:

    — Contemple V. por un momento esta avenida. Infinidad de suntuosos coches, cruzan en uno y otro sentido. Las anchas aceras relucen con el brillo de la limpieza que denota una exuberancia de agua. La canalización la llevó á término un ingeniero distinguido, el señor Estada, quien tanta influencia tuvo en la urbanización moderna de la Ciudad. En la plaza de la Marina, se levanta la soberbia estatua de Ramón Lull. El tranvía nos conduce hasta los Jardines Pecci que escalonan toda la colina de Bellver y dando la vuelta en su circunvalación llega por la parte del Molinar hasta la Alameda del Cardenal Jacobini, escogida como paseo de carruajes por la alta sociedad, por los diplomáticos extranjeros y el clero pontificio. Vea V. la bahía frecuentada de continuo por las escuadras. Vea V. la animación en todas partes. Con el concurso de los fieles y peregrinos, ha venido también el concurso de los touristes, seguros de encontrar ahora todas las comodidades. Vea V. la línea interminable de palacios y de villas que bordean la costa desde Calamajor á Santa Ponza, desde Miramar á Soller, desde Pollenza á Alcudia.

    — No continúe V. Las ilusiones producen también su embriaguez y temo que nosotros dos lleguemos á ser víctimas de ella.

    — Espere V. que no es esto sólo. Sin salir de Palma, observe V. la vida en que bulle ahora. Aquí han tenido que venir los representantes de todos los gobiernos, los cardenales del Sacro Colegio, toda la brillantez y explendor de la primera de las cortes del mundo. Los antiguos elementos indígenas han engrosado forzosamente. El Crédito Balear y el Cambio Mallorquín ya no se contentan con descontar letras y hacer préstamos, sino que se han fundido para formar el potentísimo Banco Italo-Español. Florece en Palma una brillante escuela de pintura que decora los palacios y las iglesias. La prensa misma, traduce en sus vivaces páginas esa agitación y esa opulencia. La Almudaina, en que yo le conocí á V. muy joven tenía la tirada propia de la provincia y ahora esparce por toda la Europa los sesenta mil ejemplares de sus tres ediciones en español, en francés y en italiano, mientras sus artículos y sus informaciones por el cable propio del periódico, causan sensación en todas las capitales... Los hijos de nuestras antiguas familias han olvidado su proverbial ociosidad y ya no se reúnen á matar las horas en las proscriptas botiguetas y en los mentideros del Borne, sino que se adiestran en las lides útiles y en los manejos internacionales y tienen puesto seguro en la diplomacia pontificia...

    No pude oír más. No sé si una carcajada ó un suspiro subió á mis labios. Mi amigo continuaba impertérrito en su mágica evocación. En aquel momento nos encontrábamos junto a la fuente de las Tortugas y me contenté con señalarle el fúnebre obelisco sostenido por los galápagos de bronce y rematado por el «murciélago alevoso.» Nuestro interlocutor pertenece, como muchos otros á la raza de los Montecristos, que toman el haschisch de la imaginación, para estimular las artificiales recreaciones que el mundo les niega.

    Algo hay, no obstante, que aprovechar en todo esto. Tal vez otro día procuraremos desbrozarlo.

    (La Almudaina, 28 de Agosto de 1890)

    Oliver lanza el anzuelo de la prosperidad, del paraíso mallorquín, mas lo lanza en boca de un amigo que habla de un extraño vaticano palmesano. Está bien.


    0 0
  • 11/19/14--23:00: Reforestació abandonada
  • Des d'Alternativa per Pollença denunciam l'abandonament i mort de la majoria dels arbres i plantes que es van sembrar al parc periurbà de la Gola i demanam la seva recuperació.

    ____________________________________________________________

    Ara que venen temps d'eleccions i d'inauguracions hem pensat que era un bon moment per recordar projectes com el de la zona humida de la Gola, un projecte que hem vist com es degradava any darrera any. A més de l'abandonament de la zona en general  i del tancament del Centre de Turisme Ornitològic (l'únic de les Illes Balears), avui volem denunciar l'abandonament del que hauria de ser el parc periurbà de la zona humida, un cas més de malbaratament de doblers públic.

    Un parc al que es va realitzar un projecte de restauració forestal, a l'octubre del 2011,  finançat per l'Obra Social de la Caixa amb 18.000 euros . Es van sembrar 2000 arbres i plantes (pins, alzines, àlbers, garballó, romaní i xiprers)   per  una millora ambiental i paisatgística de la zona de la Gola més visibles des de la carretera. Una zona que es trobava  en un estat degradat i sense vegetació arbrada i que tres anys després segueix pràcticament igual ja que el que es va sembrar no ha rebut cap tipus de cura ni per part del Govern ni per part  l'Ajuntament. Sense una nova repoblació no veurem mai la pantalla verda de la que parlava el projecte.

    Quan vam demanar a un ple que l'Ajuntament tingués cura d'aquesta zona i es recuperessin els arbres, el batle  simplement va contestar que la majoria eren morts i  que la reforestació es va fer sense tenir en compte l'Ajuntament (encara que com podeu veure a la fotografia sí que figura orgullosament al cartell de la repoblació) . Una trista resposta que mostra la sensibilitat del batle quan es tracta de temes ecològics i de manteniment i no d'inaugurar noves obres. A Alternativa consideram que caldria replantar els arbres i plantes mortes i recuperar tot el projecte inicial-

    Al nostre perfil de facebook teniu més fotografies

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 124 | 125 | (Page 126) | 127 | 128 | .... | 465 | newer