Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 121 | 122 | (Page 123) | 124 | 125 | .... | 465 | newer

    0 0

    Els Cellers Jaume de Puntiró organitzen un combat entre el raper Josep Miquel "Valtonyc" i Mateu "Xurí", el proper 7 de novembre al mateix celler, a la Plaça Nova, 23 de Santa Maria del Camí. Cal fer reserva per correu electrònic a pere@vinsjaumedepuntiro.com o al mòbil 606429023.

     


    0 0

    Si tot era tan greu quan ho volia tirar endavant el govern del PP, ara uns retocs fan el projecte i l’obra tan assumibles que només queda una veu mig perduda per recordar-nos el punt de partida? Almenys si n’estiguéssim empegueïts, voldria dir que ens queda una mica de vergonya. Salvem Son Bosc, donem tota la protecció possible a Son Real, però el petit grup que queda de Salvem la Real mereixeria, per damunt de qualsevol consideració, el suport i el reconeixement del que queda de societat civil. Ja seria gros que la Comissió de Peticions de la Unió Europea ens fes pujar els colors a la cara, mentre nosaltres feim, amb tenacitat monòtona, exercicis abdicatoris. (Guillem Frontera)


    Salvem Son Bosc i Son Real. I la Real


    Guillem Frontera | 24/05/2008 |

    Amb tantes associacions, acadèmies, facultats i fundacions com tocarien sentir-se involucrades en el passat, present i futur de Son Espases, la quasi total soledat d’Aina Calafat, portaveu del moviment Salvem la Real, ens defineix com una societat incapaç de dur fins a l’enfront una campanya per una causa justa. Si féssim ara una relació dels grups, de les persones, dels partits polítics que es posicionaren honestament contra l’aberrant localització de l’hospital, i que després han anat optant pel silenci, en alguns casos indirectament tan ben retribuït; o que sense cap vergonya han fet ús del poder per trair la gent que els havia fet costat, segurament encara no ens podríem creure que passi el que està passant: que l’hospital creix on se’ns prometé que no creixeria, i creix a bon ritme. Els més mancats d’ètica, de moral i de formes en aquesta qüestió fan cara de no haver romput mai cap plat –i de no saber si les pales excavadores n’han romput d’una altra classe.

    Ara el GOB exigeix al president Francesc Antich la protecció de Son Bosc, devora les maresmes de Muro, i les raons que enarbora són plenes de sentit comú, de sensibilitat pel país. Però la campanya té un mal mal: el molt honorable President ha pres el número al GOB, ha vist, arran de l’afer de Son Espases, que té molta pólvora banyada –i servidor escric això amb un cert desencant i amb l’angoixa que et causa haver de rebaixar la confiança en qui la dipositaves tota. De tots els silencis aquiescents que es varen fer tot just consumada la deslleialtat d’Antich, el silenci del GOB va ser el més obscur, precisament perquè contrastava de manera intempestiva amb la lluminosa presència que havia mantengut en la vida del país –i que no li podrem agrair mai a bastament.

    Però no voldria donar la impressió que el GOB té responsabilitats que no li corresponen en aquest afer ominós. Tot plegat, neix de la perplexitat davant de l’abandó general d’una causa que havia estat bandera i que havia ennoblit la nostra societat. Si tot era tan greu quan ho volia tirar endavant el govern del PP, ara uns retocs fan el projecte i l’obra tan assumibles que només queda una veu mig perduda per recordar-nos el punt de partida? Almenys si n’estiguéssim empegueïts, voldria dir que ens queda una mica de vergonya. Salvem Son Bosc, donem tota la protecció possible a Son Real, però el petit grup que queda de Salvem la Real mereixeria, per damunt de qualsevol consideració, el suport i el reconeixement del que queda de societat civil. Ja seria gros que la Comissió de Peticions de la Unió Europea ens fes pujar els colors a la cara, mentre nosaltres feim, amb tenacitat monòtona, exercicis abdicatoris.

    dBalears (25-V-08)


    Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)


    Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat



    Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?

    La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.

    Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

    Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.

    El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

    Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

    (6-XI-07)


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)


    N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)

    No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)


    Plataforma Salvem la Real



    La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:

    Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».

    Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.

    Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.

    La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.

    Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.

    Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.

    Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.

    Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.

    Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.

    N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.

    No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.

    Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.

    Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.

    Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.

    Salvem la Real!

    Plataforma Salvem la Real

    Diari de Balears (4-XI-07)



    0 0
    0 0

    Avui Diario de Mallorca explica que, juntament amb altres antics companys de la Conselleria de Mobilitat i d’SFM, estic citat a declarar com a imputat en el marc de la investigació judicial sobre la compra d’unitats de tren la passada legislatura. Encara no tenim la citació, però ja ha sortit als mitjans. Anirem a explicar la veritat davant la jutgessa, i esper que tot quedi aclarit molt aviat. Com ja he dit altres vegades, aquesta investigació és fruit d’una denúncia falsa, instrument del PP per desprestigiar els seus adversaris polítics i una formació política com MÉS per Mallorca, totalment neta de qualsevol sospita de corrupció.

    A més, les declaracions dels tècnics als jutjats han desinflat la denúncia inicial de José Ramón Orta (alt càrrec del PP i actual gerent de SFM), però tot i així pareix que la fiscal i la jutgessa, que ara mateix només tenen una informació molt parcial i manipulada per Orta, volen que els hi expliquem personalment com va anar tot. Així ho farem.

    Però sincerament, alguna cosa falla en el sistema si una denúncia falsa com aquesta, una pura maquinació orquestrada pel PP per denigrar i destruir adversaris polítics, provoca que unes persones totalment innocents, que sempre hem actuat amb honestedat i fent feina per millorar el transport públic, d'acord amb els informes i seguint els criteris tècnics, ens haguem de veure en la situació de declarar davant una jutgessa com a imputats per la comissió d'un delicte de "malversació de fons públics", ni més ni manco.

     

    José Ramón Orta, que en aquesta legislatura l'únic que ha fet "gestionant" el tren ha estat reduir freqüències i pujar exponencialment les tarifes, intenta amagar la seva incapacitat denunciant als que sí férem alguna cosa per millorar el tren i el transport públic. Quan tot s'aclareixi haurà d'afrontar una querella per denúncia falsa. Aquest joc brut i comportament mafiós (Orta em va reconèixer en persona que ell era conscient que la denúncia no tenia fonament) no pot quedar impune.

     

    Dit això, vull matisar algunes de les afirmacions que aquests dies han anat sortint publicades:

     

    1) "El pacte va comprar els trens sense concurs públic":

     
    SFM sempre ha comprat els trens sense concurs públic. Tots els gerents i polítics que han gestionat SFM, inclosa Mabel Cabrer, ha comprat trens sense concurs i els gerents i polítics que tengui SFM en un futur seguiran comprant trens sense concurs.

     

    SFM, igual que moltes altres empreses de transports, com FEVE, compra trens per dependència tècnica, tal com preveu específicament la llei de contractes per al sector del transport a l'article 59 e). És a dir, quan amplia o renova flota compra trens al mateix fabricant dels trens que ja té. Per què? Perquè tots els tècnics de SFM sempre han considerat que tenir 2, 3 o 4 marques de trens simultàniament és inviable. Encareix molt el manteniment (has de duplicar o triplicar personal especialitzat i proveïdors de recanvi) i complica molt l'explotació perquè el material no és compatible (pensau que els trens són composicions de 3 i 2 vagons que s'acoplen).

     

    2) "Se compraron trenes eléctricos i no metros como preveía el contrato de la legislatura anterior":

     
    A SFM record com tots els tècnics argumentaven que els trens i els metros eren exactament el mateix vehicle. I així ho varen posar als informes tècnics. Només canvia el mobiliari interior, la forma de col·locar les butaques, però la màquina és la mateixa. De fet, peces dels "metros" circulen ara mateix inserides dins els "trens elèctrics" entre Palma i Inca.

     

    3) "El ingeniero de SFM se negó a firmar el contrato y se contrató una asesoría externa para acreditar la dependencia técnica":


    SFM era una empresa sense enginyers. Hi havia un cap tècnic, una persona que duia tota la vida a SFM i que coneixia molt bé l'empresa i el seu funcionament, però no tenia el títol d'enginyer. Una assessoria tècnica, una empresa contractada permanentment, proveïa de personal tècnic a SFM.
    Durant la nostra legislatura vàrem atorgar una comissió de serveis a un enginyer. El 2008 no duia ni un any i segons va declarar ell mateix dimarts passat als jutjats no va firmar perquè tenia dubtes i no tenia la experiència suficient per discernir aquesta qüestió tècnica. L'informe tècnic el va signar finalment un enginyer especialista en material mòbil de l'assessoria tècnica de SFM, amb el vist-i-plau del cap d'Infraestructures de SFM.

     

    4) "Se compraron trenes por valor de 75 millones de euros que no se pueden utilizar porque finalmente no se han electrificado los tramos hasta Sa Pobla i Manacor":

     

    El 2008 es varen contractar els trens per fer el servei entre Palma i Inca per valor de 54 milions. Els trens tarden 22 mesos en fabricar-se i s'han de comprar amb antelació. Les primeres unitats varen arribar a principis de 2011, just quan acabaven les obres d'electrificació entre Palma i Inca i s'utilitzen actualment dins aquest corredor ferroviari electrificat. Segons l'informe tècnic econòmic, els preus eren adequats i raonables.

     

    El 2009 es varen contractar per 21 milions noves unitats elèctriques per poder servir els trajectes entre Inca i Sa Pobla i Inca i Manacor. Nosaltres vàrem tramitar totalment els projectes d'electrificació però l'estat no ha complit el compromís adoptat al Conveni Ferroviari. Resulta que el Ministeri de Foment té doblers per fer autopistes (2on Cinturó) mitjançant conveni a Palma però no en té per electrificar el tren. Ah! Segons Orta i Biel Company la culpa de que Madrid no compleixi és dels "anteriors gestors del pacte". Sense comentaris.
    Per tant no és cert que els trens que se compraren no s'utilitzin. Efectivament deu haver un excedent de trens (els del 2009)...però per culpa dels actuals gestors que no són capaços d'executar les obres d'electrificació fins Sa Pobla i Manacor i no denuncien a l'Estat per incomplir el Conveni!

     

    Per acabar, només dir que la veritat s’acabarà imposant aviat. I els mafiosos hauran d’assumir les conseqüències de les seves difamacions.No aconseguiran aturar-nos amb denúncies falses 


    0 0

    [07/11] Bomba del Liceu - «El Libertario» - «El Productor» -«La Patrie Humaine» - Broutchoux - Camus - Andrés Edo - Bayo - Florencio Sánchez - Roorda - Guidi - D'Avray - Marek - Spivak - Briat

    Anarcoefemèrides del 7 de novembre

    Esdeveniments

    La bomba del Liceu segons "Le Petit Journal" de París

    - Bomba del Liceu: El 7 de novembre de 1893, nit de la inauguració de la temporada del Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), durant el segon acte de la representació de l'òpera Guglielmo Tell, de Rossini, dirigida pel mestre Leopoldo Mugnone, l'anarquista Santiago Salvador Franch va llançar des del quart pis a la platea dues bombes«Orsini», una de les quals va esclatar i va produir vint morts i nombrosos ferits. El Gran Teatre del Liceu, que aquell dia era ple (3.600 places), s'havia convertit en lloc de reunió i d'esplai de la nova burgesia industrial, financera i comercial catalana. Salvador, que havia actuat així per venjar l'execució de Paulí Pallàs el 6 d'octubre d'aquell any, va aconseguir fugir i l'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre. Centenars d'anarquistes van ser detinguts i torturats a les masmorres del castell de Montjuïc. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. Salvador va ser detingut el 2 de gener de 1894 a Saragossa i quan va ser apressat va intentar suïcidar-se disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat el 21 de novembre de 1894, i amb ell sis més (Cerezuela, Codina, Archs, Sabat, Bernat i Sogas) dels 27 implicats en el procés --Miralles, Mir, Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. Aquest atemptat va tenir importants conseqüències polítiques, jurídiques i literàries, i va donar lloc a una crisi teatral que va durar mesos. La bomba «Orsini» --nom del famós anarquista que va atemptar contra Napoleó III amb un artefacte d'aquesta classe--, de la mida d'una poma grossa, que no va arribar a esclatar perquè va ser esmortida en caure sobre la falda d'una senyora ja morta, es conserva avui al Museu d'Història de la Ciutat (Barcelona).

    Santiago Salvador Franch (1865-1894)

    ***

    Capçalera d'"El Libertario"

    - Surt El Libertario: El 7 de novembre de 1909 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista El Libertario. Semanario anarquista. A partir del número 2 portarà el subtítol «Periódico anarquista» i en el número 3 desaparegué el subtítol. En teoria setmanal, aparegué força irregularment. El comitè de redacció estava format per Ricardo Gómez y Gómez, Lino Cuesta Martín, Antonio Gil Taboada, Juan José Cuesta Martín i Ramón Prieto. Aquests mateixos van signar el «Manifiesto. A los anarquistas de todo el mundo», sobre el fracassat moviment revolucionari català d'aquell any, que es va publicar en el primer número. Hi van col·laborar, entre d'altres, Fernando Ramos, Cruz del Olmo, V. García, Alfonso Logo i Mauro Bajatierra. En sortiren sis números, l'últim el 20 de febrer de 1910. L'única col·lecció que es conserva està dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Capçalera d'"El Productor"

    - Surt El Productor: El 7 de novembre de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i anarcosindicalista El Productor. Periódico de ideas y crítica. Òrgan d'expressió del grup llibertari del mateix nom i molt lligat a la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), fou dirigit per Manuel Buenacasa Tomeo. Durant un temps la redacció s'establí a Blanes (Selva, Catalunya). Hi van participar en la redacció Ramon Suñé, Joaquín Adelantado, José Alberola, Patricio Navarro, Ramón Tené, Miguel Jiménez, J. Magriñá, J. Vázquez, Ramón Domínguez, Blas, Miguel Chueca, Gisbert, Labrador, Peñacorada, Rosquillas, Royo, Ruiz de Galarreta, Sesé i Isidre Duch, entre d'altres. Polemitzà força amb Vida Sindical, d'Ángel Pestaña i de Joan Peiró, i fins i tot amb Errico Malatesta en defensa del moviment obrer anarquista, amb el suport directe del nucli espanyol de La Protesta de Buenos Aires, sobre tot de Diego Abad de Santillán,òrgan d'expressió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Aspirava reforçar l'anarquisme en la Confederació Nacional del Treball (CNT) enfront de l'empenta de la tendència sindicalista («sindicalisme possibilista»). Hi van col·laborar Abad de Santillán, Caro Crespo, Ghiraldo, Treni, Malatesta, Makhno, etc. Aquesta publicació fou suspesa per l'autoritat governativa de Primo de Rivera i només pogué publicar 20 números, l'últim el 19 de març de 1926. El Productor va ser capçalera de nombroses publicacions llibertàries, anteriors i posteriors a aquesta.

    El Productor (1925-1926)

    ***

    Capçalera de "La Patrie Humaine"

    - Surt La Patrie Humaine:El 7 de novembre de 1931 surt a París (França) el primer número del setmanari anarcopacifista La Patrie Humaine. Feuille de combat pour la Paix --a partir del número 125 (27 de juliol de 1934) portarà de subtítol «Le grand hebdomadaire du pacifisme intégral». Va ser fundat per Victor Méric i després de la seva mort serà continuat per diversos gerents (Louis Loréal, Jean Girardin i Robert Tourly). Hi van col·laborar A. Barbe, P. V. Berthier, Henri Bellamy, Marcel Bousquet, Marthe Bray, A. Brefort, Marcelle Capy, F. Challaye, Armand Charpentier, Claudot, F. Couttenoire de Toury, Auguste Cornu, Muse d'Albray, G. Demartial, Camille Drevet, Sébastien Faure, Marguerite Glangetas, Gagriel Gobron, Henri Guilbeaux, Henri Jeanson, Robert Jospin, G. De Lacaze-Buthiers, Eugène Lagot, Lucien Leaue, Gérad Leretour, Louis Le Sidaner, L. Loreal, Victor Margueritte, René Martin, Georges Michon, Jean-Paul Monteil, Pierre Mualdès, Maurice Naille, Edouard Rothen, Henriette Sauret, Jean Sovenance, Simone Tery, Robert Tourly, Maurice Weber, Georges Yvetots, entre d'altres. L'últim número, el 355, es publicarà el 25 d'agost de 1939 coincidint amb la declaració de guerra contra Alemanya. També va editar un bon grapat de fullets.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Benoît Broutchoux, assegut al centre, amb altres membres del comitè de vaga (Courrières, 1906). Fotografia Baron

    - Benoît Broutchoux: El 7 de novembre de 1879 neix a Essertenne (Franc Comtat, França), a prop de la zona minera de Montceau-les-Mines, el militant i propagandista anarcosindicalista Benoît Broutchoux. Son pare, Sébastien Broutchoux, feia d'obrer metal·lúrgic i sa mare, Claire Lazareth, portà al món vuit infants, dels quals Benoît n'era el major. De ben jovenet començà a treballar de carreter en una granja i amb 14 anys entrà a fer feina de miner a la Companyia de Blanzy a Monceau-les-Mines, on va ferir-se una cama poc després --per aquest accident fou indemnitzat miserablement i d'aleshores ençà mai no pogué caminar correctament. En 1898 s'instal·là a París, on va fer de terrelloner a les obres del metro. Fou en aquesta època que començà a freqüentar els cercles anarquistes, s'afilià al sindicat  anarcosindicalista dels terrelloners, dels pouaters i dels miners i col·laborà en el full àcrata Le Chemineau. A la primavera de 1900 tornà a Monceau-les-Mines, on continuà militant en l'anarcosindicalisme, destacant en les seves confrontacions dialèctiques en els mítings organitzats pels socialistes. El 2 de juny de 1900, arran de la mort per part de la policia de l'obrer metal·lúrgic en vaga Brouillard a Chalon-sur-Saône, pronuncià un violent discurs durant l'enterrament; detingut, fou condemnat«per excitació a la mort i al pillatge, per injúries a l'Exèrcit i paraules ultratjants al govern parlamentari». A penes alliberat, fou novament condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència pel Tribunal de Chalon per apallissar el comissari Müller. Fugitiu, marxà a Suïssa, on conegué sa futura companya, Fernande Richir. En 1902, amb un fals nom, començà a treballar a la conca minera de Lens. Durant la vaga d'octubre d'aquell any per aconseguir la jornada de vuit hores, s'oposà al sindicat miner reformista encapçalat perÉmile Basly. Novament detingut, fou condemnat per«atemptat contra la llibertar del treball» i per «usurpació d'identitat». Quan sortí de la presó en 1903, entrà a formar part del nou sindicat creat pels dissidents i esdevingué redactor del periòdic Le Réveil Syndical i de L'Action Syndicale, des d'on reivindicà la vaga general. Partidari de les tesis neomaltusianes, va fer propaganda de l'amor lliure i del pensament anarcofeminista d'Emma Goldman; per tot això, fou condemnat per «ultratges als bons costums». Arran de la catàstrofe de Courrières, el 10 de març de 1906, on moriren 1.101 persones, fou un dels capdavanters de la vaga que es desfermà a la conca i fou detingut durant una marxa cap a l'alcaldia de Lens de 2.000 vaguistes. Alliberat a finals de maig d'aquell any, esdevingué el gerent del cafè Florange, mentre continuà editant L'Action Syndicale, gràcies a una petita impremta. En 1906, també, participà en el Congrés d'Amiens de la Confederació General del Treball (CGT), amb Georges Dumoulin i Pierre Monatte, on els anarcosindicalismes desbancaren la minoria guesdista i aprovaren la«Carta d'Amiens» que afirmava la defensa de les reivindicacions immediates i diàries, alhora que lluitava per la transformació conjunta de la societat al marge de qualsevol partit i de l'Estat. Aquest document sempre fou reivindicat per la CGT i per altres sindicats (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball, etc.). L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on es va debatre sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme i on es visqué un viu debat entre Pierre Monatte, defensor del sindicalisme revolucionari, i Errico Malatesta, que pensava que el sindicalisme sempre era reformista. Poc abans d'aquest congrés aconseguir fugir de la policia després d'un agitat míting organitzat per protestar contra la detenció del seu amic André Lorulot, però en tornar al seu domicili el setembre, fou detingut i novament condemnat, amb Lorulot, per«incitació de militars a la desobediència». El desembre de 1909 fou novament condemnat per haver atiat els vaguistes de les obres del canal del Nord i encara durant l'estiu de 1911 per haver fet costat la lluita de les mestresses contra l'encariment de la vida. El gener de 1912 fou condemnat a un any de presó, després d'haver-se lliurat dels treballs forçats a les colònies penals, i fou amnistiat el juliol. En 1914, inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes, fou detingut i enviat al front. Dos anys després, gasejat durant un atac alemany, fou llicenciat. Després esdevingué xofer de taxis de la Companyia General de Taxis (CGT), alhora que s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el periòdic CQFD, de l'anarcopacifista Sébastien Faure, i en Le Libertaire. Durant els anys de la Revolució russa intentà conciliar els llibertaris i els bolxevics, però la decepció del comunisme fou absoluta. En 1921 participà en el Congrés de Lille de la CGT, realitzat després del Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), durant el qual aquest partit socialista es dividí arran de la creació de la III Internacional comunista, i fou ferit de bala per un «company reformista». En 1925 la seva salut es va veure molt degradada i en 1931, son fill Germinal de 26 anys, fou assassinat per la policia. En 1940, malalt i en la misèria, es refugià a Villeneuve-sur-Lot. Benoît Broutchoux va morir el 2 de juny de 1944 a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània).

    ***

    Albert Camus fotografiat per Cecil Beaton (1946)

    - Albert Camus: El 7 de novembre de 1913 neix a Mondovi (Constantina, Algèria) --actualment Dréan, El-Taref, Algèria-- el novel·lista, assagista, dramaturg, filòsof i pensador anarquista Albert Camus, una de les figures claus de la literatura universal del segle XX. Fill d'una humil família de colons francesos (pieds-noirs) dedicats al conreu de l'anacard al departament de Constantina. Sa mare, Catalina Elena Sintes, nascuda a Birkadem (Algèria), i de família oriünda de Menorca (Illes Balears), era analfabeta i gairebé sorda totalment. Son pare, Lucien Camus, treballava en una finca vitivinícola, a prop de Mondovi, per a un comerciant de vins d'Alger, i era d'origen alsacià, com molts altres pieds-noirs que havien fugit arran de l'annexió d'Alsàcia per Alemanya durant la guerra francoprussiana. Mobilitzat durant la Gran Guerra, fou ferit en combat durant la batalla del Marne i morí a l'hospital de Saint-Brieuc el 17 d'octubre de 1914, fet pel qual sa família es traslladà al barri de Belcourt d'Alger a casa l'àvia materna. Estudià els primers estudis a l'escola municipal de Belcourt, atiat pels professors, sobretot Louis Germain que l'ajudà en les beques, i després, a l'institut becat, per Jean Grenier, qui el va introduir en la lectura de la filosofia, especialment Nietzsche. Després d'aprovar el batxillerat en 1930, obtingué un diploma d'estudis superiors en lletres, en la rama de filosofia, ja que la tuberculosi li va impedir participar en l'examen de llicenciatura. En 1932 publicà els primers textos en la revista Sud. Apassionat pel teatre, fundà a Alger fundà el«Théâtre du Travail», que en 1937 reemplaçà pel«Théâtre de l'Equipe». Altra de les seves passions fou el futbol, jugant en l'equip de lliga regional «Racing Universitaire» d'Alger. En 1933 participà amb el moviment antifeixista Amsterdam-Pleyel i en 1934 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'any següent abandonà el Partit a causa de profundes discrepàncies, com ara el Pacte Germanosoviètic i el seu suport a l'autonomia del Partit Comunista Algerià (PCA) del PCF. En 1934 es casarà amb Simone Hie, matrimoni que es dissoldrà dos anys després a causa de la dependència d'aquesta als psicofàrmacs; sis anys després es casarà amb Francine Fauré i tingué com a amant«estable» la gran actriu de l'època María Casares, filla de Santiago Casares Quiroga, ministre i president del Consell de Ministres de la II República espanyola. En 1936 estrenà la seva obra teatral Révolte dans les Asturies, sobre la insurrecció i repressió d'aquesta revolució espanyola. En 1937 publicà L'envers et l'endroit i l'any següent Noces. A més de crear una casa de cultura a Alger, entrà a treballar en Alger Républicain,òrgan del Front Popular, creat per Pascal Pia, on la publicació de la seva investigació Misère de la Kabylie tindrà un gran ressò. En 1940 el Govern General d'Algèria prohibeix el diari i el posa en la llista negra per evitar que trobi feina. Aleshores, marxà a París i trobà feina com a secretari de redacció del diari Paris-Soir. Fou exclòs de l'exèrcit per la seva delicada salut minada per la tuberculosi. En 1942 publicàL'étranger, que fou l'inici de la seva celebritat, i Le mythe de Sisyphe. En 1943 entrà en la prestigiosa editorial parisenca Gallimard com a lector de textos i agafà la direcció del periòdic clandestí de la Resistència contra l'ocupació nazi Combat --el seu lema era «De la Resistència a la Revolució»-- quan Pascal Pia fou cridat per ocupar funcions de responsabilitat en aquesta. D'aquesta època són les seves Lettresà un ami allemand (1943-1945). En 1944 estrenà Le malentendu i un any més tard Caligula, escrita en 1938. En 1947 publicà La Peste. En 1948 l'anarquista André Proudhommeaux el presentà, per primer cop, en el moviment llibertari, en una reunió del Cercle d'Estudiants Anarquistes com a simpatitzant que ja estava familiaritzat amb el pensament anarquista i, a partir d'aleshores, escriurà per a publicacions llibertàries, especialment Le Libertaire --fou íntim amic del seu director, Georges Fontenis--, Le Monde Libertaire,Le Révolution Proletarienne, Témoins,Défense de l'Homme, Volontà i Solidaridad Obrera,òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les reunions de la qual era assidu. Els temes dels seus articles seran força diversos (la bomba atòmica, el moviment de descolonització, la pena de mort, la repressió als països de l'Est, la dictadura del general Franco, etc.), però sempre punyents. Amb el gruix del moviment anarquista, va fer costat la revolta de 1953 a l'Alemanya Oriental i participà en gran nombre d'actes organitzats pel moviment llibertari per denunciar la repressió franquista a Espanya. També va fer costat els anarquistes en 1956, primer a favor de l'aixecament dels treballadors polonesos a Poznan i després en la Revolució hongaresa, i s'afilià a la Federació Anarquista (FA). En 1952 trencà amb Jean-Paul Sartre arran de la publicació en Les Temps Modernes de l'article que aquest encarregà a Francis Jeanson, on li reprotxava que la seva rebel·lia era«deliberadament estètica». El 8 de novembre de 1955 publicarà una nota en L'Express en defensa del militant llibertari Pierre Morain, condemnat a un any de presó. L'estiu d'aquell any farà costat els redactors del periòdic Le Libertaire i el seu director, Fontenis, i altres militants de la FA detinguts i processats per un tribunal militar. En 1956, a Alger, llançà la seva«Crida a la treva civil», on demanà als combatents independentistes algerians i a l'exèrcit francès que es respectés la població civil, text que fou força criticat per determinats sectors que no van entendre el seu missatge. També en 1956 publicà La chute i l'any següent L'exil et le royaume. En 1957 se li concedí el Premi Nobel de Literatura pel «conjunt d'una obra que posa de relleu els problemes que es plantegen en la consciència dels homes d'avui». A partir de 1959 creà la revista Liberté, per fer costat el moviment llibertari d'objecció de consciència al militarisme (Maurice Laisant, Louis Lecoin, etc.). El seu pensament filosòfic s'oposà al fals humanisme cristià, al marxisme i a l'existencialisme, i la seva «filosofia de l'absurd», lluita contra totes les ideologies i abstraccions no humanes, sempre des d'una perspectiva llibertària. Un bon resum d'aquest pensament es troba en el seu llibre L'homme révolté (1951), on blasma contra tota ideologia«finalista», contra la història i la«tirania de les ideologies», i que fou durament atacat per la seva reivindicació de la revolta pel comunisme estalinista --amb l'anarquista Gaston Leval mantingué una polèmica sobre aquesta obra en Le Libertaire. Albert Camus va morir el 4 de gener de 1960 a prop de Le Petit-Villeblevin (Borgonya, França) en una absurd accident de cotxe i fou enterrat a Lourmarin (Provença, Occitània), on havia comprat una casa. Deixà inconclús un manuscrit«autobiogràfic», Le premier homme, que fou publicat per sa filla en 1994.

    ***

    Luis Andrés Edo (1983)

    - Luis Andrés Edo: El 7 de novembre de 1925 neix a les casernes de la Guàrdia Civil de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Luis Andrés Edo. Quan tenia un any es traslladà amb sa família a Barcelona, ja que son pare guàrdia civil, Román Andrés, fou destinat al nou quarter del barri barceloní de Sants. De família catòlica, en aquest barri, educat per capellans i monges, passà sa infància. La Revolució de 1936 el marcà profundament, així com l'educació rebuda en les escoles del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). En 1939 començà a fer feina netejant maquinària i locomotores i realitzant altres feines per a la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE), «niu» de nombrosos militants anarcosindicalistes, on dos anys més tard passà com a aprenent de maquinista. En 1941 s'afilià a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT). Restà a la RENFE fins al 1946, quan fou detingut per furtar patates d'un tren, com a part de la campanya de «redistribució» d'aliments que portava la CNT en aquells anys de fam, i tancat un temps a la presó. Quan sortí de la garjola, passà a treballar en el vidre, fabricant termòmetres, una feina insalubre que li causarà greus i permanents problemes de salut en ingerir mercuri i àcid fluorhídric. L'octubre de 1947 fou cridat a files per fer el servei militar, però dos mesos després desertà , creuant clandestinament la frontera vestit de militar cap a França, instal·lant-se a Dijon, on s'afilià a la CNT i a les Joventuts Llibertàries. En aquesta època realitzà diverses incursions clandestines a la Península. En 1952, enmig d'una forta repressió contra la CNT de l'Exili per part de les autoritats franceses arran de l'atracament frustrat a un tren a Lió l'any anterior en el qual resultaren mortes tres persones i nou ferits, tornà a Barcelona, ja que la policia francesa feia la vida impossible als exiliats anarquistes. L'agost d'aquell any, fou detingut per deserció i tancat fins a l'octubre de 1953, quan fou reincorporat a files. A començaments de 1954 desertà de bell nou, però va ser novament arrestat i passà sis mesos empresonat al castell de Figueres. En sortir, s'exilià definitivament a França, integrant-se en el moviment de resistència llibertari antifranquista. En 1955, a París, es relacionà força amb Laureano Cerrada Santos, altre anarquista antic empleat de la RENFE i figura clau en la resistència antinazi i en les xarxes d'evasions, a més de especialista en falsificació de tota casta de documents i de bitllets. A la capital francesa va fer contacte amb les Joventuts Llibertàries i amb diversos membres de la resistència antifranquista, com ara el guerriller urbà Quico Sabaté i el membre de la Comissió de Defensa de la CNT José Pascual Palacios, responsable de coordinar els grups d'acció que operaven a la Península. En 1959 organitzà una reunió entre el comunista Valentín González (El Campesino) i Quico Sabaté sobre coordinació. En aquests anys va fer feina al parisenc Teatre Alhambra-Maurice Chevalier com a assistent del pintor de decorats Rafael Aguilera, heroi de la Guerra Civil i de la Resistència francesa, alhora que cenetista. Aguilera mantingué un important dipòsit d'armes a París per a la Comissió de Defensa de la CNT i un dels seus amagatalls estava al seu taller de les golfes del Teatre Alhambra, on Edo i Lucio Urtubia netejaven i engreixaven aquestes armes. A començaments dels anys seixanta fou nomenat secretari de l'Aliança Obrera --entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)--, secretari de Propaganda del Comitè Nacional de la CNT, secretari de la Federació Local de la CNT de París, secretari general del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en l'Exili. En aquests anys freqüentà Octavio Alberola, Joan García Oliver i Cipriano Mera, membres de l'organització «Defensa Interior», secció clandestina del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. El maig de 1965 reivindicà, en nom del «Grup Primer de Maig», grup successor de «Defensa Interior», en una conferència de premsa clandestina a Madrid el segrest del 30 d'abril a Roma del nunci apostòlic espanyol davant el Vaticà Marcos Ussía per exigir la llibertat de tots els detinguts polítics del franquisme. L'abril de 1966, mentre era secretari de la CNT parisenca, va fer una conferència de premsa clandestina a Madrid de condemna del cincpuntisme i poc després es reuní clandestinament amb grups de militants amb la finalitat de contrarestar les maniobres cincpuntistes. El 25 d'octubre de 1966 fou detingut per la Brigada Político-Social (BPS) amb quatre companys, a causa de la delació de l'agent policíac Inocencio Martínez, acusat de planejar el segrest del cap de les Forces Armades nord-americanes a l'Estat espanyol, el contraalmirall Norman Gillette («Operació Durruti») i, d'afegitó, del polític argentí exiliat Juan Domingo Perón. També fou acusat de complicitat en el segrest d'Ussía. A la presó de Carabanchel conegué l'activista anarquista escocès Stuart Christie. Amb el suport d'un grup d'acció parisenc intentà fugir de la presó en dues ocasions. Jutjat el 4 de juliol de 1967, el Tribunal d'Ordre Públic el condemnà quatre dies després a tres anys de presó per associació il·lícita (membre de les Joventuts Llibertàries), a sis anys per possessió il·legal d'armes, i a una multa de 25.000 pessetes per possessió de documentació falsa. La sentència hagués estat més dura si hagués estat jutjat en consell de guerra, com era el normal, i encausat sota la llei militar per «bandolerisme i terrorisme». En 1968 un col·laborador franquista l'acusarà d'haver realitzat accions terroristes a Bèlgica, però fou absolts d'aquestes acusacions per manca de proves. Després de passar per les presons de màxima seguretat de Sòria, de Segòvia --on organitzà comitès de fugida i muntà nombroses vagues de fam i motins, pels quals purgà molts de mesos a cel·les de càstig-- i de Jaén, fou alliberat en 1972. El juny de 1974, fou detingut de bell nou acusat d'associació il·lícita per la seva pertinença als Grups d'Acció Revolucionària Internacional (GARI), per complicitat en el segrest a París del banquer Baltasar Suárez i per la campanya de denúncia contra l'assassinat legal de Salvador Puig i Antich. El 17 de febrer de 1975 per aquest càrrecs fou condemnat a cinc anys de presó, dels quals complí dos, ja que sortí en llibertat gràcies a l'amnistia postfranquista, malgrat haver organitzat un gran motí durant la seva estada a la presó Model de Barcelona. En 1976 se separà de sa companya Rosita, amb qui havia tingut dos fills (Helios i Violeta), ja que ell no va voler tornar a París i ella no volia viure a Barcelona. En aquest anys participà activament a Barcelona en la reconstrucció de la CNT des del Comitè Regional de Catalunya i fou un dels organitzadors del famós míting de Montjuïc del 2 de juliol de 1977 i de les Jornades Llibertàries d'aquell any, a més de realitzar nombrosos mítings per tot arreu. En 1978 començà la seva relació amb Doris Ensinger, amb qui restarà fins a la seva mort. El 4 d'octubre de 1980, just abans del judici dels acusats pel «Cas Scala» --aquest mateix any publicà, amb altres, En relación con el caso Scala--, fou detingut per la policia del ministre de l'Interior Rodolfo Martín Villa i acusat de creació d'una «formació terrorista». La fiscalia demanà 20 anys de presó, però sortí en llibertat provisional l'agost de 1981 i el seu cas es tancà definitivament en 1984 per manca de proves. En 1985 fou el responsable de Solidaridad Obrera i dos anys més tard fou nomenat secretari general fins al 1989 de la CNT de Catalunya, enmig de fortes lluites internes. En 1988 presidí el Ple de la Regional catalana cenetista a Badalona. Arran de totes aquestes disputes, entrà a formar part de la CNT desfederada i en 1997 en fou elegit secretari. Durant els últims anys de sa vida lluità especialment per la restitució del patrimoni i dels bens requisats pel franquisme a la CNT i per la revisió del «Cas Granado-Delgado», col·labora amb la Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELLA) i amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i fomentà el «municipalisme llibertari». Troben textos seus en Boletín FELLA, Catalunya,CNT, Construcción, Extremadura Libre, Historia Libertaria, La Lletra A, Nada,Presencia, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, etc. En 2002 publicà La Corriente --originalment titulat «El pensamiento antiautoritario»--, una antologia dels seus assaigs a la presó, on desenvolupa les seves idees sobre el pensament i l'acció anarquistes, que s'allunyen del sindicalisme i s'acosten al situacionisme. En 2006 publicà les seves memòries, La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo. Durant els seus últims set anys la greu malaltia que patia el debilità seriosament. Luis Andrés Edo va morir el 14 de febrer de 2009 a Barcelona (Catalunya) arran d'una insuficiència cardiorespiratòria.

    ***

    Eliseo Bayo

    - Eliseo Bayo: El 7 de novembre de 1939 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el periodista, escriptor, assagista i militant llibertari, i abans i després comunista, Eliseo Antonio Bayo Poblador. Durant quatre anys estudià al seminari d'Alcorisa–on coincidí amb el Cura Pérez i Domingo Laín, entre d'altres–, però abandonà la carrera sacerdotal fortament marcat per l'experiència. A Barcelona (Catalunya) estudià Humanitats i Filosofia i després es matriculà a l'Escola Oficial de Periodisme, on conegué la futura escriptora i advocada feminista Lidia Falcón, que esdevindrà sa companya fins a 1983. En aquests anys treballà primer en una companyia d'assegurances i després com a corrector en l'editorial Plaza & Janés, afiliant-se al comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que abandonà poc després. Després treballà un temps de periodista en Solidaridad Nacional i El Noticiero Universal, realitzant reportatges de caire social, i poc després es traslladà a Saragossa per fer el servei militar. Quan feia la mili contactà amb les Joventuts Llibertàries i milità activament en aquesta organització clandestina. Entre 1961 i 1962 treballà en El Heraldo de Aragón. En 1962 publicà la seva traducció directa del llatí de Las confesiones de San Agustín. El 17 d'octubre de 1962 va ser detingut i tancat a la presó Model de Madrid. Acusat de pertànyer a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de redactar el periòdic clandestí Juventut Libre, el 22 de setembre de 1963 va ser jutjat a Madrid i condemnat a 11 anys de presó, que purgà a Burgos –els seus companys Toco Pesina i Rafael Borao van ser condemnats a tres anys. Durant el seu tancament, amb Jorge Conill Valls, també militant llibertari, s'afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE). Un cop lliure, continuà la lluita antifranquista i per la qual cosa fou detingut en diverses ocasions per «propaganda il·legal» –en una en fou implicat en l'atemptat a una cafeteria del carrer Correu de Madrid, en el qual no prengué part. En 1968 va escriure amb la seva companya Lidia Falcón El libro de la vida sexual, gran èxit editorial que signà l'afamat psiquiatra Juan José López Ibor. Es llicencià en Ciències de la Informació en la Universitat Autònoma de Barcelona i es doctorà en Tècniques d'Investigació de la Història de l'Art. En 1984 presentà el seu testimoni en el documental de TVE España historia inmediata. Los anarquistas. Posteriorment, el 10 d'octubre de 1984 va ser condemnat a 18 mesos de presó per sis delictes d'injúries i dos de calúmnies per l'Audiència Provincial de Barcelona arran d'una article sobre l'«Afer Matesa» publicat en la revista Interviú. Assolí una reconeguda fama com a escriptor i periodista especialitzat en reportatges de temàtica social. Viatjà arreu del món i esdevingué políglota (llatí, francès, italià, francès, rus, grec, portuguès, xinès, etc.). En 1980 participà en la Setmana Cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1983 s'instal·là a Mèxic, on aprengué nàhuatl i estudià a fons l'art i la cultura prehispàniques. En 1990 presentà un llibre de Francisco Olaya a Barcelona i en 1993 participà en els debats de l'Exposició sobre l'Anarquisme. A començaments dels 2000 s'establí a Casp. Actualment presideix Compromiso Por Caspe (CPC), agrupació política d'electors del municipi de Casp. Trobem articles seus en infinitat de publicacions, com ara Actual (que dirigí), Autogestión,Compromiso, Cuadernos para el Diálogo, Destino,La Gazeta Ilustrada, Interviú,Poder y Libertad, Repórter,Sábado Gráfico, etc. És autor de Adolf Eichman, la historia de un acorralado (1962), Blanco y negro en el Congo (1962), En la pendiente (1968), El miedo, la levadura y los muertos (1968), Els pescadors (1968), República Dominicana (1968), Desafío en España (1970), Trabajos durso de la mujer (1970), El manifiesto de la tierra (1973), Oración de campesinos (1974), Portugal, en libertad condicional (1974), De qué viven y por qué no mueren los españoles (1975), Los atentados contra Franco (1976), Sueños, discursos y destrucción de inocentes (1976), Orquesta por la libertad (1978), Els catalans. Vida i costums (1979), El día de los jueces (1982), Descubro y acuso (1984), Diez ideas para levantar a España (1986), La niebla es un espejo vacío (1994 i 2000), Cazadores de sombras (1996), GAL. Punto final (1997), Estrictamente prohibido. Reportajes censurados y otros relatos de la España negra (1998), Y el cielo es nuestra casa (1998 i 2013, poemes), Puro desastre (1999), Dios toro poderoso (2007), etc.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Florencio Sánchez

    - Florencio Sánchez: El 7 de novembre de 1910 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista Florencio Antonio Sánchez Mussante, considerat una de les figures principals del teatre d'ambdues ribes del Río de la Plata. Havia nascut el 17 de gener de 1875 a Montevideo (Uruguai); fill d' Olegario Sánchez i de Josefa Mussante, va tenir 11 germans. Després d'abandonar els seus estudis secundaris, va alternar sa vida entre Montevideo, Buenos Aires i Rosario. Va ser en aquestes ciutats on va desenvolupar una intensa tasca periodística (La Voz del Pueblo, El Siglo,La Razón, El Nacional, El País) i teatral. En 1893 es va instal·lar a La Plata, on va treballar en l'Oficina d'Estadística i d'Indentificació Antropomètrica, que havia instituït el policia Juan Vucetich. Quan va esclatar la guerra civil a l'Uruguai en 1897 es va incorporar en les files revolucionàries d'Aparicio Saravia contra el president Juan Idiartetot, seguint la tradició política de sa família blanca; ocasió en la qual va fer contacte amb algunes destacades personalitats de la intel·lectualitat, com ara Eduardo Acevedo Díaz. Consternat pel clima que envolta l'aixecament, va desertar i es va passar al Brasil. D'aquest període sorgirà el seu desencant total per les postures polítiques tradicionals i el seu alineament amb els grups anarquistes que aleshores circulaven, pel Río de la Plata, al voltant dels cercles d'immigrants europeus. Després va retornar a Montevideo, on va ingressar al Centre Internacional d'Estudis Socials, organització llibertària de caràcter literari el lema del qual era:«L'individu lliure en la comunitat lliure»; també va fer conferències d'ardorós fervor anàrquic i va intervenir en el quadre teatral de la institució llibertària. A Rosario va ser secretari de la redacció de La República, publicació dirigida per Lisandro de la Torre, on va publicar nombrosos articles de caràcter politicosocial i anarquistes, sempre caracteritzats pel seu realisme crític i mordaç que va caracteritzar la seva producció teatral. Va accentuar la seva militància anarquista a Buenos Aires, escrivint articles en La Protesta i en la revista El Sol, dirigida per Alberto Ghiraldo, i participant en el moviment anarcosindicalista. Les seves obres Ladrones y Puertas adentro s’inscriuen en aquest model llibertari. El 25 de setembre de 1903 es va casar amb Catalina Raventos (Catita) i els seus padrins van ser José Ingenieros i Joaquín de Vedia. També en 1903 va escriure el sainet La gente honesta i la seva primera obra teatral Canillita, que va representar-se per una companyia espanyola de sarsueles. Apassionat observador, va tenir com a temes preferits per a les seves obres de teatre, que va representar a ambdues ribes del Río de la Plata, els referits al món proletari: la família, el conventillo, els immigrants, les misèries, el món laboral, la vida quotidiana, etc. Entre les seves obres de teatre podem destacar (les dates corresponen als anys d'estrena): La gente honesta (1903, reanomenada Los curdas), M'hijo el dotor (1903), Canillita (1903), Cédulas de San Juan (1904), La pobre gente (1904), La gringa (1904), Barranca abajo (1905), Mano santa (1905), En familia (1905), Los muertos (1905), El conventillo (1906), El desalojo (1906), El pasado (1906), Los curdas (1907), La tigra (1907), Moneda falsa (1907), El cacique Pichuleo (1907),Los derechos de la salud (1907), Nuestros hijos (1908), Marta Gruni (1908) i Un buen negocio (1909). El 25 de setembre de 1909 va embarcar cap a Europa al vaixell italià «Príncipe di Udine» com a comissionat oficial del president uruguaià, Claudio Williman, per informar sobre la conveniència o no que l'Estat uruguaià participés en una projectada Exposició Artística a Roma, arribant a Gènova el 13 d'octubre de 1909. Després de passar uns mesos gastant en disbauxa una important suma de diners sobre una avançada dels drets de representació de les seves obres a Europa en diferents ciutats italianes i franceses, malalt de tuberculosi, va morir a les tres de la matinada del 7 de novembre de 1910 a l'Hospital de Caritat «Fate Bene Fratelli» de Milà (Itàlia), on havia estat internat cinc dies abans per una bronquitis al pulmó esquerre. El 21 de gener de 1921 les seves restes mortals van arribar a Montevideo i portades al Panteó Nacional. En homenatge a l'escriptor, en la data de la seva mort, es commemora el«Día del Canillita», el venedor de diaris al carrer, al Río de la Plata.

    ***

    Henri Roorda

    - Henri Roorda: El 7 d'octubre de 1925 se suïcida a Lausana (Vaud, Suïssa) el matemàtic, escriptor, humorista i pedagog llibertari Henri Philippe Benjamin Roorda van Eysinga, també conegut com Balthasar. Havia nascut el 30 de novembre de 1870 a Brussel·les (Bèlgica) en una família lliurepensadora originària d'Snits (Frísia). Son pare, Sicco Ernst Willem Roorda, era funcionari del govern holandès a Indonèsia, però fou cessat a causa de les seves opinions anticolonials --publicà el poema De Vloekzang. De laatste dag der Hollanders op Java door Sentot (La Cançó«Maledicció». Els últims dies dels holandesos a Java per Sentot)-- i amistats llibertàries (Élisée Reclus, Pierre Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Multatuli, Lev Metxnikov, etc.) i acabà exiliant-se en 1872 a Clarens, a la riba del llac suís de Léman, i sa mare es deia Selinda Bolomey. Ja de petit conegué al seu veí Élisée Reclus, el qual considerà el seu mestre. Quan tenia 14 anys va començar a escriure i dos anys després va fer amistat amb els fills de Nieuwenhuis que havien anat a estudiar a Lausana. En acabar la primària a Montreax, es llicencià en ciències matemàtiques a l'Escola Industrial de la Universitat de Lausana. Després d'una estada a París (França), va ser nomenat professor d'aritmètica i de matemàtiques, exercint des del 20 de setembre de 1892 al Col·legi de Villamont, a l'Escola Superior i a l'Institut Femení, i des de l'1 de setembre de 1905 al Col·legi de la Mercerie i al «Gymnase de la Cité» de Lausana. Publicà diversos manuals matemàtics (aritmètica, àlgebra, geometria, càlcul mental, etc.) per a l'editorial Payot entre 1912 i 1923. A més, fou un apassionat de la lògica i de la música. Força influenciat pel llibre de Jean-Jacques Rousseau Émile, ou De l'éducation, adoptà la pedagogia antiautoritària i llibertària i a partir de 1903 impartí nombroses conferències propagandístiques i divulgadores sobre el tema, alhora que col·laborà en el Boletín de la Escuela Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i representà Suïssa en la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, fundada en 1908. A partir de 1910 participà en les activitats de l'Escola Ferrer de Lausana, inaugurada l'1 de novembre d'aquell any pel pediatra llibertari Jean Wintsch, per a la qual redactà la seva «Declaració de principis», i que durà fins al 1919. En la seva opinió, l'error més greu de l'escola del seu temps era que es posava més l'accent en l'adquisició passiva de coneixements que en el desenvolupament de les capacitats intel·lectuals; rebutjava, no obstant això, la fàcil solució d'atribuir aquesta situació a la voluntat d'uns governants interessats en què els futurs ciutadans adquirissin hàbits de servitud intel·lectual; tampoc no creia que es pogués descobrir de cop el sistema educatiu més adequat, ni que hi hagués prou amb atenir-se amb els principis de la ciència --com pensava Ferrer i Guàrdia--; així que la seva proposta educativa es limitava a deixar en llibertat els infants per a desenvolupar les seves facultats, en comptes de coaccionar-los perquè adquireixin de manera passiva un gran nombre de coneixements. Col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Humanité Nouvelle, La Revue Blanche, Les Temps Nouveaux, etc. També va publicar en les revistes humorístiques d'Alphonse Allais, satíriques (L'arbalète,La Crécelle, etc.), en publicacions holandeses i suïsses (Cahiers Vaudois, La Gazette de Lausanne, La Tribune de Genève,La Tribune de Lausanne, etc.), moltes vegades signant els seus articles amb el pseudònim Balthasar.És autor d'assaigs, com ara L'École et l'apprentissaage de la docilité (1898), Élisée Reclus, propagandiste (1907), Les tendances de l'enseignement mathématique dans les écoles secondaires du canto de Vaud. Rapport présenté à la Société vaudoise des maîtres secondaires en 1910 per Henri Roorda (1910), Mon internationalisme sentimental (1915), Propos de paix et de guerre (1915, amb altres), Le pédagogue n'aime pas les enfants (1917, 1918 i 1973), Du rôle que peut jouer l'enseignement des mathématiques dans l'éducation intellectuelle desécoliers (1917), Le débourrage de crâne est-il possible? (1924), Avant la grande réforme de l'an 2000 (1925), Le rire et les rieurs (1925), etc.; d'un Almanach Balthasar (1923-1926, 2010); de llibres de cròniques, com À prendre ouà laisser (1919), Le roseau pensotant. Humour de tous les jours (1923), etc.; i de peces curtes de teatre, com Le silence de la bonne (1924), Un amoureux, Un beau divorce,Ligue contre la bêtise (1926), etc. Henri Roorda, deprimit i arruïnat,«neurastènic» segons la premsa, es disparà un tret al cor el 7 de novembre de 1925 a Lausana (Vaud, Suïssa). En 1926 els seus amics publicaren Mon suicide, el seuúltim assaig que deixà inèdit, premonitori del seu final. En 1929 el seu amic Edmond Gilliard li dedicà l'assaig A Henri Roorda. Entre 1969 i 1970 es van publicar a Lausana les seves Oeuvres complètes. En 2003 es va crear a Lausana l'Associació dels Amics d'Henri Roorda (AAHR). Entre el 13 de març i el 28 de juny de 2009 es pogué veure a Lausana l'exposicióDrôle de zèbre. Henri Roorda (1870-1925), realitzada pel Museu Històric de Lausana i l'AAHR.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

     El proper dissabte 29 de novembre triarem les quatre persones que acompanyaràn als primer llocs de la llista a la nostra candidata na Marina Llobera. De moment continuam sent l'únic partit que ha presentat oficialment la seva candidat. Encara que està confirmat que en Tomeu Cifre Ochogavía serà el candidat del PP, encar ano ha vengut en Bauzà per donar-li la seva "bendició"

    Resum actualitzat de la nostra assemblea ordinària d'octubre.

    1.-Temes gestió del moll: peatonització, instal·lacions esportives, Gola...

    Després d' un breu resum de la situació en general vam comentar com es farien les obres del poliesportiu: Una pista de tennis més, lleven la pista de futbet i posaran 4 pistes de padle. Una reforma que hauria d'haver vengut precedida del'Assemblea d'esports que encara esperam i que significa la destrucció de lúnic acamp de futbet municipal del Port de Pollença que havia estat reformat a la passada legislatura. Segueix la improvisació a l'àrea d'esports.

    Semipeatonització del port: encara no ha sortit a concurs. El batle pensa que principis de novembre faran la primera reunió taula contractació ja veurem . Un projecte que s'ha realitzat sense tenir en compte als partits de l'oposició i sense cap tipus de participació ciutadana. I una semipeatonització que es farà en dues fases,amb  la propera temporada  al mig degut a que es comença tard, el que ens sembla molt perillós i només conseqüència de voler-se fer les fotografies abans de les eleccions. També caldria demanar-se si cal una inversió tan forta per una semipeatonització, quan es va fer la circumcal·lació i sempres s'havia part de fer una peatonització total.

    La segona fase de Gotmar que s'acaba d'iniciar i  arreglaran la teulada del centre cultural Miquel Capllonch i asfaltaran el costat de la piscina. En definitiva arriben les eleccions i s'omple eu moll d'obres.

    El centre de turisme ornitològic de la Gola segueix tancat mentre  l'ajuntament ha estat incapaç de fer res al respecte.

    2.- Informació feines fetes: reglament participació, TUP

    Trobada Unitat Popular

     Valora molt positivament la nostra participació a aquesta trobada que ens  va servir per intercanviar experiències amb altres companys de l'esquerra anticapitalista.

    Reglament de Participació ciutadana

    Ahir vam fer la reunió a la que va venir la regidora de Participació Ciutadana, ara estam a l'espera de la seva resposta (consultarà el tema amb l'assemblea del PI) per veure qual és el seüent pas i si es possible arribar a un acord per canviar el reglament i millorar la participació ciutadana.

    3- Planificació tasques a fer: Revisió procés participatiu del Pla de Futura Gestió. Assamblea per elecció de candidats a la llista.

    Pla futura gestió

    Hem començat a fer feina en la revisió del nostre Pla de Futura Gestió, esperam que la gent participi i anar millorant el document que és la nostra guia de feina diaria i també a mig i llag termini. Hem començat amb dos perfils a facebook; educació  i esports. Anirem completant i millorant el procés

    Assemblea d'elecció dels primers candidats a la llista.

    Estau tots convicats La data serà dia 29 de novembre a les 11 h del matí, al Restaurant Sant Jordi, després dinarem al mateix restaurant 

    4- Temes del Ple. Informació i mocions.

    Vam revisar i decidir el sentit del nostre vot al ple d'octubre.

    El Ple .x. (punt per punt). a Urxella TV. Moció sobre el conflicte educatiu, esperam que us agradi. Pitaju l'enllaç o la imatge. Que corri, compartiu...





    0 0

                       

                         El mite Jesucrist, quatre relats inconsistents.

     

     

     

        Proemi.

     

        Certament, són molts els investigadors que han argumentat sobre la inexistència del Jesucrist històric. I també són molts els qui mostren que el mite cristià és una deriva dels mites de Sumèria, d'Egipte i de Pèrsia.

       

          No és el cas que jo hagi de fer cap aportació d'investigació històrica sobre el mite cristià. Allò que pretenc és fer palesa la inconsistència dels relats evangèlics, inconsistència basada en l'anàlisi lògica del llenguatge dels relats. Crec que la tasca que faig aquí és original.

     

        Jo pens que aquesta tasca continua essent necessària al dia d'avui. Crec que és necessari combatre la propaganda que promouen les Jerarquies cristianes.

     

        S'ha de veure que, a la falsa democràcia espanyola, En Voltaire i En Thomas Paine continuen segrestats pel Sant Ofici (Podeu veu veure el post Llibres clàssics sobre els mites del cristianisme). Cal posar  a  l'atur els 40.000 teòlegs cristians (Aquests teòlegs són estudiosos dels Evangelis, però el seu objectiu no és fer resplendir la veritat, sinó  cercar arguments per fer més  consistents els textos ''sagrats").

      

         

     

         La cosa va més enllà de voler establir la veritat històrica. L'objectiu final es contribuir a posar en crisi l'hegemonia ideològica dels neocons.

     

        Fins aquí, el proemi.

     

        Per començar, vegem un seguit de precisions sobre l'elaboració dels Evangelis.

     

          Tocant al tema de l'elaboració dels textos ''sagrats'' que narren la biografia de Jesucrist, en primer lloc,  s'ha de fer palès allò extraordinari de que siguin quatre autors (i no un, com és l'ordinari) que narren la vida de Jesús de Natzaret; quatre autors, cada un dels quals fa el seu relat propi, de manera independent, sense relació amb els altres biògrafs.

     

         Els  relats de l'Antic Testament no diuen quasi mai qui són els autors literaris dels escrits, ni tan sols el seu nom. S'atribueix la autoria dels cinc llibres del Gènesi a En Moisès; però és una atribució basada exclusivament en la ''tradició'', és a dir, sense cap prova.

     

       Com és prou sabut, els narradors (En Mateu, En Marc, En Lluc i En Joan) són d'una època posterior a la de Jesús, de  manera que cap d'ells va ser testimoni dels fets que narra; però, sens dubte, podien aconseguir informació de personatges cristians del seu temps (L'Evangeli d'En Mateu, s'atribueix a l'apòstol Mateu, però segons diuen  fou escrit en llengua grega i en època tardana).   Però el que no hi ha dubte és  de que els evangelistes en cap cas fan la tasca d'un investigador periodístic. 

     

     

       Els evangelistes, al igual que En Moisès, tenien comunicació directe amb En Jahvè. O sigui, no és  solament que estiguessin inspirats per Déu sinó que la cosa anava més enllà: Era En Jahvè en persona que els parlava a cau d'orella, com si els dictés el text evangèlic; i, encara més:  S'ha de suposar que En Jahvè mateix, a qualque moment,  els agafava la mà a l'hora de escriure el text. També és possible que el déu dels jueus escrivís de pròpia mà el text evangèlic aplicant la seva suposada omnipotència.

     

        Que resti clar:  Segons els musulmans, el seu llibre sagrat, l'Alcorà, és inspirat per Déu; però, a diferència dels relats d'autors anònims de l'Antic Testament, els textos de l'Alcorà  eren dictats personalment per En Mahoma als seus deixebles, és a dir, que tenien un sol autor.

     

            Veiem qualque text de la biografia de Jesús de Natzaret.

     

    Com a exemple, vegem el text que narra les temptacions del dimoni fetes a Jesús. El  text, titulat Temptacions de Jesús, es troba als Evangelis de Mateu, de Marc i de Lluc.

     

           El text (Mateu, 4) fa així:

       

    4

    Aleshores l'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés. Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam. El temptador se li acostà i li digué:

    --Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.

    Però ell li va respondre:

    --L'Escriptura diu: L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

    Llavors el diable se l'enduu a la ciutat santa, el posa dalt de tot del temple i li diu:

    --Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. Diu l'Escriptura: Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres.

    Jesús li contestà:

    --També diu l'Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu.

    Després el diable se l'enduu dalt d'una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu:

    --Et donaré tot això si et prosternes i m'adores.

    10 Li diu Jesús:

    --Vés-te'n, Satanàs! Diu l'Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.

    11 Llavors el diable el va deixar, i vingueren uns àngels i el servien.

     

       Vegem l'anàlisi del text.

     

     Aleshores l'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés.

     

         O sigui que Déu va conduir a Déu al desert; i Déu volia que el diable el temptés. I com així? No té sentit que Déu divulgui que ell volia ésser temptat pel diable.

     

       Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam.

     

        Déu comunica al narrador el dejuni de Jesús. Ja me tens al dit Jesús perdut pel desert, perdent quaranta dies dedicats al dejuni; ja me tens la segona persona divina lliurada inútilment al dejuni.

     

       El temptador se li acostà i li digué:

    --Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.

     

       Segons el text, el déu dels jueus diu a En Mateu, a cau d'orella, quines foren les paraules del dimoni. Segons el text, la suposada temptació no acaba de fer el pes. El diable no ofereix pans, sinó  pedres. Per a un afamegat, les pedres  no fan delit.

     

       Però ell li va respondre:

    --L'Escriptura diu: L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

     

       Segons això, el déu jueu fa saber a En Mateu el diàleg entre Déu i el diable.

     

      La resposta del temptat no acaba de tenir sentit. La frase L'home no viu només de pa implica que l'home viu de pa. Sembla que allò més propi hagués sigut que Jesús digués una cosa així com:  No t'he de demostrar res a tu o No vull tractes amb tu, jo.

     

       (A tenir en compte:  A qualsevol moment, un hom  pot escriure un evangeli apòcrif, tot afirmant que ha sigut inspirat per Déu).

     

      O sigui que En Mateu és un mal narrador. Clar que, ben mirat,  també hi hauria la possibilitat que En Jahvè volgués cometre incorreccions de llenguatge a posta  i volgués embolicar la troca a n'En Mateu.

     

        La segona temptació del diable tampoc satisfà la definició de les temptacions, no ofereix una cosa desitjada per la persona temptada; fa així: --Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix.

     

       S'ha d'entendre que el déu dels jueus fa saber a n'En Mateu que el diable recita l'Escriptura (la Torà jueva), tot exclamant:  Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres (S'ha de suposar que, a qualque moment, perdut el punt, En Mateu hagués pogut dir: Perdoneu, senyor Jahvè, però ara m'he perdut; si us plau, podríeu repetir el text de l'Escriptura que va recitar el diable?).

     

        

        La quarta - i última - temptació sí que es correspon amb la definició del terme. En efecte, el déu jueu diu a n'En Mateu que: Després el diable se l'enduu dalt d'una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu:

    --Et donaré tot això si et prosternes i m'adores.

     

        Realment és una oferta (la del dimoni) excessiva i desbaratada. Contràriament al que fan dir al dimoni, des de d'alt d'una muntanya no és possible distingir cap reialme. I, per altra banda, és inimaginable que es pugui donar tots els reialmes del món a un home sol (A considerar:  Si un dimoni fos capaç d'oferir  riquesa i glòria a balquena, ben segur que tindria tota la població del món al seu darrera).


    0 0

    Aquella bandera, l'espanyola o monàrquica, la que enlairaren Carrillo i el PCE després de la legalització, era el símbol més fefaent de l'opressió franquista. Per entendre'ns: els que havien mort en defensa de la legalitat republicana, en els camps de batalla i a les parets dels cementiris, tenien aquesta bandera per enemiga. I aquesta mateixa bandera és la que portaven els soldats que entraren a Barcelona i a Madrid per implantar una dictadura d'ombres i cadàvers. (Llorenç Capellà)


    Els comunistes i les banderes


    Llorenç Capellà | 30/11/2010 |


    Se'ls esperava. Se'ls ha esperat quaranta anys amb la intenció de llençar-los a sobre una galleda d'aigua gelada tan aviat com alcessin la veu, tal com es feia un temps, des dels balcons, amb els desconsiderats que cantaven o parlaven a crits a hores intempestives. Em refereixo als comunistes del PCE, que acaben de fer pública la seva voluntat de fer camí cap a la III República. Un camí, no ho diuen, que ells mateixos declararen intransitable. Ja sabem que l'actual secretari general, José Luis Centella, no té res a veure amb Santiago Carrillo i que, a hores d'ara, en el PCE es deu haver produït un relleu generacional que desvincula la militància de les decisions passades. Però ha d'ésser conscient, aquesta militància, que amb la seva aposta per la república, més que fer camí, allò que fa és obrir una barrera que els seus antecessors havien tancat. Si ho fan així, seran més autocrítics i menys pamfletaris.

    Diuen que la monarquia borbònica es va legitimar el 23-F en no fer costat, Juan Carlos, al colpistes. D'altres pensem que va ésser abans. Pensem que la legitimació, pel fet d'ésser el PCE el partit més representatiu de la resistència antifranquista, li va arribar via comunista en comparèixer Carrillo, en el seu primer míting a Espanya, concretament en el de Valladolid, al costat de la bandera monàrquica. En aquells moments, la substitució d'una bandera per l'altra no podia atribuir-se a un fet intranscendent, comparable a un intercanvi de cromos. Aquella bandera, l'espanyola o monàrquica, la que enlairaren Carrillo i el PCE després de la legalització, era el símbol més fefaent de l'opressió franquista. Per entendre'ns: els que havien mort en defensa de la legalitat republicana, en els camps de batalla i a les parets dels cementiris, tenien aquesta bandera per enemiga. I aquesta mateixa bandera és la que portaven els soldats que entraren a Barcelona i a Madrid per implantar una dictadura d'ombres i cadàvers.

    Insisteixo, tots aquests sentiments quedaren deslegitimats des del moment que el PCE va reconèixer la rojigualda com a pròpia en un acte de fe que, com sol succeir en les decisions que es prenen contra natura, va deixar infinitat de descontents. Tanmateix, els serveis d'ordre del propi partit no tingueren inconvenient a atonyinar els camarades que no sols no acceptaren de bon grat el canvi de bandera, sinó que en els seus actes públics tenien la gosadia d'enlairar la republicana. Aleshores s'afirmava, des de les majories d'esquerra, que el retorn democràtic implicava renúncies. De manera que tot progre tenia a la boca el terme "ruptura pactada" per a justificar aquella democràcia que tenia molt poc a veure amb el cafè-cafè i molt, en canvi, amb el cafè amb llet. Potser haurem d'esperar tenir un major distanciament dels fets per a jutjar-los sense passió. No ho sé. Tanmateix, no hi ha temps que no torn.

    I a la I Conferència Republicana del PCE, celebrada la setmana passada, Gloria Aguilar, que és la secretària del Movimiento Republicano y Memoria Historica, va acabar el seu discurs afirmant que "antes o después volverá a ondear la bandera tricolor en la Puerta del Sol". Personalment ho desitjo, tot i que no puc deixar de lamentar que molts dels que havien esperat quaranta anys per a veure-la-hi han mort alimentant somnis impossibles. I d'altres, entre els quals m'he d'incloure, ja no ens podem sentir representats per una bandera que, tot sigui dit, sempre respectarem. Però amb els tres decennis llargs de democràcia, Espanya, tant la de dretes com la d'esquerres, ens ha fet veure, a molts de catalans, que la salvaguarda de la nostra dignitat i llibertat rau en la independència.

    Diario de Balears (dBalears)


    Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista. (Miquel López Crespí)


    EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (I)



    Santiago Carrillo i Adolfo Suárez, el darrer dirigent del "Movimiento Nacional", el mateix que va legalitzar els carrillistes. La direcció del carrillisme espanyol (PCE) va ser l'encarregada de desactivar la lluita republicana, atacar els principis del socialisme i lluitar contra l'independentisme de les nacions oprimides de l'estat. Una feina bruta que, evidentment, no haurien pogut portar endavant solament els partits de la burgesia i el franquisme reciclat (UCD).

    L'onze d'abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el P"C"E carrillista. Amb el temps tots sabríem les brutors dels pactes Carrillo-franquisme. La "unitat sagrada" del P"C"E amb la monarquia de Juan Carlos. Però en aquell moment -setmana santa de 1977- encara no sabíem -malgrat ja intuíem quelcom- de tota la putrefacció de Carrillo i els diferents comitès de direcció provinciales que li donaven suport.

    Nosaltres - l'OEC- no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d'OEC, aquella havia estat una setmana de molta feina. Record repartides de fulls per s'Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. El P"C"E, com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Al Principat, l'aliança entre AC, POUM i OEC s'anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d'Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), els comunistes ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l'Organització d'Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l'estiu del 77, quan ja la reforma s'havia anat consolidant. La banca capitalista només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d'Espanya i el manteniment dels aparats d'Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de P"C"E, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l'imperialisme nord-americà.



    L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare moments abans d´entrar a la presó de Palma (Mallorca). La legalització dels carrillistes va comportar una major repressió i criminalització dels comunistes (OEC) que no havien pactat amb els franquistes reciclats.

    Els comunistes d'OEC -a part de no estar legalitzats- no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d'ordre abans esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de milions. La dreta (UCD), per exemple, a més de tots els diners de la banca, disposava de tota la xarxa administrativa del franquisme i de la majoria de mitjans de comunicació.

    La victòria del franquisme reciclat (UCD) era d'esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El P"C"E, es a dir, el carrillisme, ja s'havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el primer dia de la legalització, Carrillo els va fer besar la bandera bicolor, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del P"C"E d'ençà la guerra civil).

    Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista.

    Miquel López Crespí

    Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


    "Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)



    Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

    Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.


    Repressió del PSOE contra els republicans a l'any 1990. Diari Última Hora (5-V-1990). Pàg. 8.

    Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

    Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

    El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

    Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.


    Repressió estalinista contra els republicans a l'any 1994. Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

    L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

    Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

    Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

    Miquel López Crespí

    Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006


    0 0

    Siempre he pensado que, aunque los impuestos son necesarios, pues de ellos se financian los servicios básicos esenciales, éstos deben ser los mínimos posibles. Por eso me duele tener que reconocer que en estos últimos años, a iniciativa del Partido Popular, hemos tenido que subir la presión fiscal a unos límites claramente excesivos. Y todo ello para financiar una administración sobredimensionada, sobreendeudada y quebrada.

    Hemos sufrido en nuestras carnes como el exceso de gasto e incrementos de déficit de ayer, se han convertido en los aumentos de impuestos de hoy. Nada es inocuo. Gastar más de lo que se ingresa (recordemos que en Baleares se llegó a gastar anualmente más de 1.000 millones de euros más de lo que se recaudaba) es a la larga letal, como muy bien hemos comprobado los ciudadanos de Baleares.

    La situación dantesca de las cuentas públicas a inicio de legislatura, con un déficit estructural de más de 1.100 millones de euros, con más de 1.600 millones en facturas impagadas, escondidas en los cajones de las consellerias; con el acceso a la financiación bancaria cerrada y con una economía languideciendo y generando 32 nuevos parados cada día; hacía imposible contemplar, no sólo una reducción de impuestos, sino ni siquiera su mantenimiento.

    Contra nuestro propio ADN tuvimos que aumentar la presión fiscal. No había otra salida. Era imprescindible, primero, evitar el naufragio de nuestra comunidad, tapar todas las vías de agua, enderezar la nave y recuperar la sensatez. Para ello iniciamos una profunda revisión de la propia administración, evitando gastos superfluos, haciendo mucho más con mucho menos, reduciendo el propio Govern a la mitad, racionalizando el gasto, reduciendo el sector público instrumental (pasamos de 168 empresas públicas a 76), etc. La situación era tan dramática que Incluso se barajó la posibilidad del cierre de dos hospitales.

    Hoy la situación es bien distinta. Las cuentas públicas han conseguido normalizarse. Nuestra comunidad hoy es fiable. Hoy Baleares se puede financiar con regularidad. Se están controlando, desde el rigor, los gastos. En 2013, por primera vez en la historia de Baleares, alcanzamos el objetivo de déficit. Hace 24 meses consecutivos que se están bajando las cifras del paro y 18 meses consecutivos creando empleo neto. Se ha conseguido dar la vuelta a la tortilla. De estar al borde del precipicio, hoy ya hemos dejado la crisis atrás y estamos en plena reactivación económica.

    Hoy ya es posible bajar impuestos. Hoy podemos aprobar una reforma fiscal que ojalá hubiésemos podido aplicar al inicio de legislatura. Hoy ya podemos anunciar para 2015 una bajada de los tipos impositivos del tramo autonómico del IRPF y una bajada de los tipos del Impuesto de Patrimonio y del Impuesto de Sucesiones y Donaciones, además de bonificar con el 100% a más de 47 tasas. Una reforma fiscal que beneficiará más a las clases medias y bajas, y que hará más progresiva la fiscalidad, de forma que pague más quien más gana y que pague menos quien menos gana.

    Hoy es posible devolver a los ciudadanos una parte del esfuerzo que han tenido que hacer estos últimos años como consecuencia de unas políticas suicidas de más gasto y más déficit. Hoy podemos bajar impuestos porque hemos hecho los deberes, porque hemos tomado medidas, muy duras, que han sido decisivas para recuperar la confianza empresarial y la reactivación económica.

    Estamos pues de enhorabuena porque, con el esfuerzo de todos, hoy estamos mucho mejor que hace tres años, de forma que hoy ya es posible bajar impuestos y que, de seguir en esta misma línea, podremos seguir bajando en un futuro.


    0 0

    [08/11] Bomba de Bons-Enfants - Nomenament de Martínez Anido - Capt - Norsa - Noja - Leretour - Ponz - Endériz - Carmona - Mikhaïlo

    Anarcoefemèrides del 8 de novembre

    Esdeveniments

    La bomba de Bons-Enfants segons "Le Petit Journal"

    - Bomba de Bons-Enfants: El 8 de novembre de 1892 l'anarquistaÉmile Henry col·loca una bomba de retardament davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra de París (França), en solidaritat amb els minaires de Carmaux en vaga. L'artefacte és finalment descobert i, transportat per l'imprudent conserge de l'edifici a l'interior de la comissaria del carrer dels Bons-Enfants, explota matant cinc policies --una sisena persona morirà després a causa d'una crisis cardíaca. L'endemà de l'atemptat Émile Henry fugirà al Regne Unit. Vers el 1968 Guy Debord, sota el pseudònim de Raymond la Science, va escriure una cançó, musicada per Francis Lemonnier, titulada La java des Bons-Enfants.

    ***

    Severiano Martínez Anido fotografiado per Alfonso

    - Martínez Anido, governador civil de Barcelona: El 8 de novembre de 1920 el cap del Govern Eduardo Dato, arropat pels sectors més conservadors de la societat catalana, nomena governador civil de Barcelona (Catalunya) el general i governador militar de Barcelona Severiano Martínez Anido (El Ferrol, Galícia, 1862 - Valladolid, Espanya, 1938), en substitució de Federico Carlos Bas. Resident des dels vuit anys a Barcelona, militar de professió, Martínez Anido va participar en les campanyes militars antiindependentistes de Filipines i de Melilla. En 1911 va ser nomenat director de l'Acadèmia d'Infanteria i més tard va ser nomenat governador civil de Sant Sebastià i, a partir de 1917, de Barcelona. La pressió del Sometent, de la Lliga Regionalista, de la Unió Monàrquica, del Foment del Treball Nacional i de la Cambra Mercantil van aconseguir de Dato el seu nomenament com a governador civil de Barcelona amb plens poders extensius en la pràctica a València i a Saragossa, iniciant-se el més negre període de repressió de l'obrerisme revolucionari anarquista de tota la història de l'Estat espanyol. Entre l'11 i el 14 de novembre va ser detinguts més de 400 sindicalistes; el que va començar sent detencions arbitràries, va passar a ser deportacions i finalment assassinats. Martínez Anido es va proposar eliminar físicament qualsevol militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que trobés. L'assassinat d'obrers s’organitzava des del Govern Civil amb la total col·laboració de la policia --del general Miguel Arlegui Bayones, cap superior de policia, i de l'inspector Antonio Espejo--, dels carlistes (Bertrán i Musitu, Salvador Anglada) i amb contractació de pistolers del Sindicat Lliure sostinguts per patrons i dirigits per Ramon Sales, confidents de tota casta --entre ells l'antic misser sindicalista Pere Màrtir Homs--, i amb una intensitat força major que durant el període anterior de Manuel Bravo Portillo. El mateix mes de novembre dictava una ordre prohibint els sindicats i deportant una trentena de dirigents anarcosindicalistes, al castell de la Mola a Maó. Durant els primers 15 dies del seu mandat se li va aplicar la «llei de fugues» a 22 cenetistes i el 30 de novembre va ser assassinat l'advocat laboralista i dirigent del Partit Republicà Català Francesc Layret, un fet que va commocionar enormement la societat catalana. La CNT va reaccionar muntant grups d'acció i de defensa i el 8 de març de 1921 era assassinat Eduardo Dato. Però els seus successors (Allende Salazar i Antoni Maura) van mantenir en el càrrec Martínez Anido. L'arribada a la presidència del govern de Sánchez Guerra el 21 de gener de 19922 semblava que acabaria amb el governador, però va sobreviure. Martínez Anido va presentar la dimissió, però els poders politicoeconòmics catalans va exigir-ne la continuació, fins i tot realitzant manifestacions a Barcelona, confirmant-se el càrrec. Finalment el 25 d'octubre de 1922 va ser destituït. Les xifres de morts de sindicalistes durant el seu mandat varien segons els historiadors, però es troben damunt el milenar. Amb la dictadura de Primo de Rivera va ser subsecretari de Governació i va fugir a França amb la proclamació de la República, però amb el començament de la Guerra Civil va tornar a la zona feixista com a cap de Seguretat Interior (1937-1938) i després ministre d'Ordre Públic en el primer govern franquista de Burgos fins a la seva mort, el 23 de desembre de 1938.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Charles-Jean Capt (ca. 1894)

    - Charles-Jean Capt: El 8 de novembre de 1855 neix a Corsier (Ginebra, Suïssa) –algunes fonts citen Carrouge (Vaud, Suïssa)– l'anarquista Charles-Jean Capt. Sos pares es deien Louis Capt i Georgette Dessange. Es guanyà la vida primer fent d'ebenista i ensostrant edificis i després de llanterner en l'empresa de gas de Berna (Berna, Suïssa). Entre el 4 i el 6 d'agost de 1877, amb Jean Pittet, fou delegat de la Secció Francesa de Berna en el Congrés de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 16 d'agost de 1877 va ser condemnat a 40 dies de detenció per la seva participació en la manifestació del 18 de març de 1877 a Berna en commemoració de la Comuna de París. Emigrà a França, on fou membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) de Levallois-Perret (Illa de França, França). L'1 de maig de 1884 va ser detingut acusat d'agredir amb un puny americà dues persones durant una reunió anarquista celebrada a París. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Expulsat de França, es refugià a Londres (Anglaterra) amb sa companya i sa filla. A la capital anglesa treballà a l'escola llibertària fundada per Louise Michel i formà part del «Club Autonomie». També milità en la Secció de Llengua Francesa del Cercle Revolucionari Internacional de Londres. L'agost de 1894 va ser condemnat amb sa companya a 15 dies de presó per insults a un agent. Malalt, Charles Capt va morir en 1897 a Londres (Anglaterra).

    ***

    Foto policíaca d'Augusto Norsa (ca. 1894)

    - Augusto Norsa: El 8 de novembre de 1871 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Augusto Cesare Norsa. Sos pares es deien Giuseppe Norsa i Bellina Terracini. Tipògraf de professió, emigrà a França, on el 28 de maig de 1890 va ser expulsat per les seves activitats llibertàries. El novembre de 1890 signà un manifest, amb altres anarquistes (Errico Malatesta, Saverio Merlino, Paolo Schicchi, Peppino Consorti, Galileo Palla, etc.), on demanava als treballadors l'abstenció en les eleccions generals italianes. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Posteriorment s'instal·là a Milà, on en 1920 fou l'administrador del periòdic anarquista Umanità Nova.

    ***

    Higinio Noja Ruiz

    - Higinio Noja Ruiz: El 8 de novembre de 1896 neix a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz, que va fer servir els pseudònims José López Herrero i Fructuoso Vidal. Fill d'un químic que treballava per a l'empresa britànica«Río Tinto Company Limited», era el segon de cinc germans. Quan tenia 12 anys, després d'acabar els estudis primaris i dos anys de batxillerat elemental, començà a fer feina per a l'empresa on feia feina son pare a les mines de coure de Huelva. De ben jovenet s'interessà per l'anarquisme i a començament de la dècada dels deu participà en les activitats del grup anarquista que es creà a Nerva (Andrés R. Alvarado, Salvador Pino, Francisco Ortega, etc.) i que tenia inquietuds literàries, especialitzant-se en fer propaganda pels pobles. En aquestes dates començà a estudiar la pedagogia racionalista i els clàssics (Rousseau, Pestalozzi,etc.), a llegir amb avidesa i a col·laborar en la premsa llibertària. En 1913 participà en la vaga d'aquell any i va ser acomiadat de l'empresa britànica. Aleshores decidí abandonar el seu poble natal i en 1913 mateix s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on es posà a fer feina primer en un taller de vidre i després en el túnel de Vallvidrera. Començà a col·laborar en Tierra y Libertad i va fer amistat amb destacats anarquistes (Salvador Seguí, Eusebi Carbó, Anselmo Lorenzo, etc.). Quan tenia uns vint anys ja despuntà com a escriptor, periodista, conferenciant i mestre en els cercles llibertaris. En 1915 signà un manifest anarquista publicat en Tierra y Libertad. Posteriorment intervingué en actes de controvèrsies amb socialistes. En 1917 va fer un míting en Aguilar de la Frontera i l'any següent participà en una gira propagandística, amb Cabello i Diego Alonso, arreu de la serra cordovesa. Entre 1917 i 1919 va fer classes a la localitat cordovesa de Peñarroya i redactà la publicació Vía Libre. En 1918 dirigí a Huelva aquesta publicació. En 1921 publicà el fullet Brazo y cerebro. Durant els anys vint residí en diferents localitats andaluses, com ara Màlaga i Còrdova, on mantingué escoles. Antimilitarista convençut, passà un temps exiliat a Portugal per evitar ser mobilitzat i marxar a la Guerra del Rif. En aquests anys publicà fullets en la«Biblioteca de Renovación Proletaria» de la localitat cordovesa de Pueblonuevo del Terrible. Després es traslladà al País Valencià, on muntà una escola al barri del Cabanyal de València i a Alginet (Ribera Alta, País Valencià), fins a la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1923 i 1933 visqué a cavall entre Palma (Mallorca, Illes Balears), on treballà en una botiga de fotografia amb son amic Ceballos i tasques per a l'editorial Espasa Calpe, i Tarragona (Catalunya), on obrí una sucursal del citat negoci fotogràfic, amb estades a París (França). En 1927 participà en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En 1933 retornà al País València, on va fer de mestre racionalista a Alginet. Establert a la ciutat de València, col·laborà en la revista Estudios i s'encarregà de la secció editorial. L'amistat amb Marí Civera Martínez l'introduí en el món de l'economia i del sindicalisme. En 1933 assistí al Ple de Regionals de la FAI i formà part de la comissió encarregada de redactar un informe sobre els plans a seguir pel comunisme llibertari davant els problemes postrevolucionaris. L'octubre de 1933 formà part, amb Eusebi Carbó, Issac Puente --amb qui mantingué importants disputes-- i José María Martínez, d'una comissió de la FAI encarregada de redactar un document programàtic, que finalment no es realitzà. Poc després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, redactà el diari UGT-CNT,òrgan del Comitè Unificat Antifeixista. Durant els anys bèl·lics formà part del Consell d'Economia de València, institució per a la qual redactà informes i fullets sobre les col·lectivitzacions i el programa econòmic revolucionari. Residí a Paterna i afiliat al Sindicat d'Art Gràfiques, continuà la seva tasca propagandística. En 1937 va ser nomenat president de l'Associació d'Amics de Mèxic a València. A partir de gener de 193 participà, amb Joan García Oliver, Frederica Montseny i Gaston Leval, en un cicle de conferències organitzades per«Radio CNT» i les Oficines d'Informació i Propaganda de la CNT-FAI per a la formació militant de la joventut obrera. El 21 de març de 1937 impartí al cinema Coliseum de Barcelona la conferència «El arte en la Revolución». Entre 1937 i 1938 va fer mítings a Barcelona, València i altres localitats. El març de 1938 va fer costat el pacte entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT). El 17 de març de 1939 el Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) proposà la seva inclusió, juntament amb Juan López i Julián Martínez, en la delegació que havia d'enviar als Estats Units amb motiu del previsible desenllaç de la guerra, però finalment no hi va anar. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant. Jutjat pel Tribunal de Guerra de la Regió Valenciana, va ser condemnat a presó, pena que purgà al castell alacantí de Santa Bàrbara. En 1943 se li va concedí la llibertat provisional i es guanyà la vida fent classes particulars, on tingué com a alumne Vicente Martí Verdú. Trobem articles sues en nombroses publicacions, com ara Accion Libertaria, Acracia,Cenit, El Combate Sindicalista, El 4 de Febrero, Estudios,La Guerra Social, L'Imdoptable, Libre Estudio, Mañana, Nosotros,Nuevo Rumbo, El Obrero de Río Tinto, Psiquis, Reivindicación,Revue Internationale Anarchiste, Semáforo,Solidaridad Obrera,La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves nombroses obres podem citar Balanza de Themis (sd), Los consejos de la economía confederal (sd), La libertad y la nueva constitución española (sd), La Santa de Valdespinos (sd), Por la enseñanza. Conferencia (1915), Prosa de combate (1919), Brazo y cerebro (1921 i 1923), Los galeotes del amor (1923), La palanca de Arquímedes (1923),Comunismo (1925), Los sombríos (1925), El Gracián que asesinó (1926), Polvo y humo (1926), Vidas quiméricas (1926), Aquelarre (1928), El azote implacable (1928), En mis horas perdidas (1928), Marivent. La que supo vivir su amor (1928), Como el caballo de Atila (1929), Gandhi, animador de la India (1932), El problema agrario en España (1932), Un puente sobre el abismo (1932), El sendero luminoso y sangriento. El instinto de conservación a través de la historia (1932), Hacia una nueva organización social (1933), Control y colectivización (1936), El arte en la revolución (1937), España: su lucha y sus ideas (1937, amb altres), La libertad y la nueva construcción de la revolución (1937), La obra constructiva de la Revolución (1937), La revolución actual española. Hacia una sociedad de trabajadores libres (1937), Amor y sexualismo (1938), Anselmo Lorenzo (1938), Mi primer amor. Notas sobre amor y sexualismo. La Virgen Brava (1938), La revolución española. Labor constructiva en el campo (1938), La Armonía o la escuela en el campo (Alginet, 1923) (1996), etc. Deixà nombroses obres inèdites, com ara Alba de una época, Babel (1955), La casa de la colina,chispas de la roca dura, Cuentos ingenuos,Cumbres nevadas (1952), Disquisiciones trascendentales, La eme-doble (1955), Ensayos y conferencias, Epistolario de Ricardo Garzón, Evolución y revolución, La fuerza nuclear,El hombre tétrico, Memòrias de Aurelio Pimentel (17 volums autobiogràfics), Novelas cortas, Seducción (1954), Sociología. El derecho a la salud,Sylock (1955), etc. Higinio Noja Ruiz va morir el 2 de febrer de 1972 a València (País Valencià). A Alginet hi ha una ronda que porta el seu nom.

    Higinio Noja Ruiz (1896-1972)

    ***

    Segell en solidaritat amb els objectors empresonats

    - Gérard Leretour: El 8 de novembre de 1909 neix a Le Houlme (Alta Normandia, França), en una família obrera, el militant anarquista, pacifista i francmaçó Gérard Leretour. Obrer mecànic de professió, per fugir del reclutament militar, s'instal·là a Bèlgica. En 1929 és jutjat en rebel·lia per insubmissió per un tribunal militar de Nancy. De tornada, el 5 de gener de 1933 fou empresonat a la presó parisenca del Cherche-Midi, on començà immediatament una vaga de fam. Alliberat, el juliol de 1933 creà, amb l'anarquista Eugène Lagomassini (Lagot), que n'exercirà de secretari i que morirà en l'exili a Panamà en 1945, la «Lliga dels objectors de consciència», que esdevindrà la Secció Francesa de la Internacional dels Resistents a la Guerra (SFIRG). En 1933 publicà el llibre Soldat? Jamais!. A la tardor de 1933, fou detingut per haver destruït amb A. Daunay l'estàtua de Paul Déroulède, fundador de la «Lliga dels Patriotes», a la plaça parisenca de Laborde, per cridar l'atenció sobre la situació de l'objector Ferjasse que portava 30 dies en vaga de fam. Condemnat a 18 mesos de presó, realitzà de bell nou una vaga de fam a la presó parisenca de la Santé per obtenir l'estatut de pres polític. Després de 17 dies, el 17 de gener de 1934, fou enviat al calabós on comença una vaga de fam i de set. Una setmana més tard, i després de dues crisis cardíaques, fou transferit a la infermeria de la presó de Fresnes, on continua la seva acció fins al 13 de febrer, quan, per desig de sa família, acceptà deixà la vaga. La «Lliga dels objectors de consciència» fou dissolta oficialment per l'Estat arran d'aquest afer, el 13 de novembre de 1933, però fou reconstituïda en 1936. El juliol de 1936 va fer una crida en el periòdic Terre Libre, apel·lant a la creació de«Comitès de defensa dels objectors de consciència» a tot arreu com a mitjà per aconseguir l'alliberament dels companys empresonats. A partir del 25 de novembre de 1936 publicà el periòdic Rectitude. Organe des Pacifistes d’Action de la Ligue des Objecteurs de Conscience (SFIRG), que desaparegué el 3 de març de 1937 després d'haver publicat 13 números. Amb l'esclat de la Revolució espanyola de 1936, participà en el«Comitè per a l'Espanya lliure», creat per Louis Lecoin, i en el «Comitè anarcosindicalista per a la defensa i alliberament del proletariat espanyol», fundat l'agost de 1936 per la Unió Anarquista, la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF) i la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). El gener de 1937 fou novament empresonat a la Santé per les seves declaracions en una conferència a Le Mans. L'octubre de 1937 publicà a París, amb R. Rousseau i els germans Maurice i Charles Laisant, l'únic número del periòdic L'Insurgé. Le vrai, per protestar contra la utilització d'aquesta capçalera fundada per Jules Vallès pel sectors dretans encapçalats per l'escriptor Thierry Maulnier i l'antisemita Edouard Drumont. Fugint de la mobilització durant la II Guerra Mundial, en 1939 s'exilià a Xile, on s'instal·là a Santiago, mantindrà correspondència amb Louis Lecoin i es casarà a començaments dels anys cinquanta. El març de 1967 passà unes setmanes a França per visità sa germana i es presentà, com a pura formalitat, a les autoritats militars.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Salvador Ponz Gracia

    - Salvador Ponz Gracia: El 8 de novembre de 1939 es afusellat a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Salvador Ponz Gracia. Fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcanyís. Arran de la insurrecció de 1933, fou condemnat el gener de 1934 pel Tribunal d'Urgència de Terol, amb Santiago Navarro Torres, a un any i un dia de presidi menor per robatori i a quatre anys d'igual presidi per tinença d'explosius. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, ocupà la secretaria del Comitè Comarcal d'Alcanyís i formà part l'agost d'aquell any del Comitè Central de Defensa Antifeixista i també el novembre arran de la recomposició d'aquest comitè en representació de les Joventuts Llibertàries. L'abril de 1937 presidí el Consell Municipal d'Alcanyís. Entre octubre de 1936 i setembre de 1937 fou membre del Comitè Regional d'Aragó. El febrer de 1937 formà part del grup redactor de la ponència d'estatuts en el Congrés Regional de Col·lectivitats celebrat a Casp. En 1937 col·laborà en Cultura y Acción. Lluità contra el feixisme enquadrat en la 25 Divisió. Amb el triomf franquista, fou apressat i afusellat. En 2005 sa família donà un retrat seu perquè fos penjant al Saló de Quadres de l'Ajuntament d'Alcanyís, on figuren altres alcaldes de la localitat.

    ***

    Ezequiel Endériz Olaverri

    - Ezequiel Endériz Olaverri: El 8 de novembre de 1951 mor a Courbevoie (Illa de França, França) el periodista i escriptor llibertari Ezequiel Endériz Olaverri. Havia nascut el 30 de novembre de 1889 a Tudela (Navarra). Estudià al Col·legi de Sant Francesc Xavier de Tudela. Més tard, a Pamplona, s'introduí en el món literari, teatral i periodístic, i amb Víctor Gabirondo començà a col·laborar en el periòdic El Liberal. Després s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on va fer estudis universitaris, i més tard a Madrid, on treballà en diversos periòdics (El Liberal, Revolución, etc.), especialitzant-se en la crítica taurina (Goro Faroles). En 1915 s'inscrigué en l'Associació de la Premsa de Madrid. En 1916 col·laborà en Los Comentarios, periòdic aliadòfil dirigit per Rafael Guerrero i fortament crític amb el Govern del comte de Romanones. En 1918 col·laborà en El Soviet i fundà i dirigí el setmanari polític Las Izquierdas. En 1919 entrà en la redacció d'El Liberal. Afiliat al Sindicat de Periodistes i Empleats de la Premsa de la Unió General de Treballadors (UGT), en 1919 en va ser nomenat president i el novembre d'aquest mateix any encapçalà la primera vaga del sector (periodistes i tipògrafs) promoguda per aquest sindicat socialista contra la censura prèvia, motivada per la vaga catalana de La Canadenca, i per la reivindicació dels seus drets. Aquesta important vaga li posà en contacte amb l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). Després participà en la fundació de La Libertad i quan aquest fou adquirit pel«pirata» Joan March Ordinas, l'abandonà i fundà, amb Víctor Gabirondo, Eduardo Barrobero, Fernández Boixader, López Alarcón y Rodríguez Avecilla, el Diario del Pueblo, que dirigí, però que acabà desapareixen a causa de la rigorosa censura. Fou amic de Salvador Seguí, d'Angel Pestaña, del torero Juan Belmonte i de l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez. A finals de la dictadura de Primo de Rivera va pertànyer a l'Agrupació Professional de Periodistes. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la CNT i fou nomenat redactor en cap de La Tierra. En maig de 1933 acudí al VIII Congrés d'Autors de Copenhaguen. En aquesta època fou membre a Madrid de l'Associació d'Amics de la Unió Soviètica i s'integrà en una candidatura conjunta del Partit Social Ibèric (PSI) i de La Tierra (Salvador Cánovas Cervantes, Ricardo Baroja i Eduardo de Guzmán) que es presentà a Sevilla per a les eleccions legislatives de novembre de 1933; l'aventura va ser un fracàs i motivà una dura polèmica amb la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 presidí el Comitè Nacional de l'Associació d'Amics de Mèxic a Barcelona --en 1938 va fer la introducció del llibre del polític mexicà Alejandro Gómez Maganda ¡España sangra!, editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys bèl·lics, formà part de la redacció barcelonina de Solidaridad Obrera, però en sortí després de criticar el seu director Jacinto Toryho i defensar Liberto Callejas en un Ple de la Regional catalana de la CNT. Amb el triomf feixista, passà a França. Amb l'Alliberament, a París continuà amb la seva tasca periodística (Solidaridad Obrera, L'Espagne Républicaine, etc.) i participà, sota el pseudònim de Tirso de Tudela, en les emissions de «Ràdio França Internacional - Secció Ibèrica» (Ràdio París), on realitzà, juntament amb el sacerdot basc doctor Olaso, l'espai«La Rebotica», dedicat al folklore, la política, la literatura i l'art. En aquesta època va ser molt amic de l'escriptor i periodista César González Ruano. Durant els anys quaranta dirigí La Novela Española i fou membre de l'Associació de Periodistes Republicans Espanyols de París, on intentà frenat les maniobres comunistes que pretenien el seu control. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir pseudònims (Goro Farolas i Tirso de Tudela), en Cosmópolis (on publicà«Sobre bolchevismo en España»), Estampa,Frente Libertario, Grecia, La Ilustración Ibérica, Mundo Gráfico, Nuevo Mundo, Pueblo Libre i Umbral, entre d'altres. Fou el traductor de l'escriptor portuguès Júlio Dantas Lagos i l'autor de jotes per al cantant navarrès Raimundo Lanas. Va escriure d'obres de dramatúrgia --més d'una trentena, estrenades a Barcelona, Madrid, París, Buenos Aires i Mèxic--, de llibrets per a sarsueles, de reportatges, d'assaigs, de novel·les i de poesia, com ara Abril (1912), Lluvia de luz (1912), Belmonte, el torero trágico (1914), Yo, asesino (1915), La maja del rastro (1917), Noche de Lobos (1917), Foch. Su vida, sus ideas, sus obras y su triunfo (1918), La Revolución rusa. Sus hechos y sus hombres (1918), La travesía del desierto y otros poemas (1920), Vengadoras (1921), Siete viajes por Europa (1924), Madame Butterfly. Drama en tres actos (1926, amb Víctor Gabirondo), Noche de guerra (1928, amb Joaquín F. Roa i Millán), La guitarra de Fígaro. Comedia lírica en seis cuadros (1933, amb Joaquín F. Roa i música de Pablo Sorozábal), Guerra de autores (1935, memòries sobre los tres anys que exercí de secretari del Consell d'Administració de la Societat General d'Autors d'Espanya), El pueblo por Azaña. Del Ateneo ¡hasta el gato! (1935), Teruel (1938), Teatro contemporaneo español (1947), El cautivo de Argel. Novela corta inédita (1949), Fiesta en España (1949), etc. Ezequiel Endériz Olaverri va morir el 8 de novembre de 1951 a Courbevoie (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

    Ezequiel Endériz Olaverri (1889-1951)

    ***

    Notícia del judici de Francisco Carmona Pineda apareguda en el diari madrileny "El Siglo Futuro" del 14 d'agost de 1934

    - Francisco Carmona Pineda: El 8 de novembre de 1992 mor a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Carmona Pineda. Havia nascut cap el 1912 a Còrdova (Andalusia, Espanya). Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Andalusia. Va fer el servei militar en el Regiment d'Infanteria Núm. 17 i va ser destinat a la presó provincial de Màlaga. El 19 de juliol de 1934, quan feia la guàrdia, ajudà un grup de companys anarquistes (José Pareja Rodríguez, Enrique Toledano Díaz, José Siliceo Victorio, Cipriano Domínguez Marceliano i Antoni Rovira) a fugir, sumant-s'hi a l'escapada i desertant. Dos dies després, va ser detingut juntament amb José Pareja Rodríguez a casa de l'anarquista Francisco Forte Dorador al barri del Perchel de Màlaga. El 14 d'agost de 1934 va ser jutjat en consell de guerra a la caserna de la Trinidad de Màlaga, amb grans mesures de seguretat, i condemnat a 15 anys de presó major pels delictes de «connivència i confabulació amb els presos evadits» i de deserció i a dos anys de recàrrec en el servei militar. El juliol de 1936 fou un dels que van obrir les portes de les presons de Màlaga (Andalusia, Espanya). Lluità contra el feixisme enquadrant en la Secció d'Informació de la«Columna de Ferro». Amb el triomf franquista s'exilià a França i s'integrà en els grups d'acció guerrillers que s'internaven a la Península. Va ser ferit en diverses ocasions. Detingut, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena de presó. Purgà 11 anys de treballs forçats a l'obra del «Valle de los Caídos». Un cop lliure, s'establí a Astúries i treballà en la construcció a Gijón, alhora que militava en la CNT anomenada«ortodoxa». Després de la mort del dictador Francisco Franco col·laborà en la premsa llibertària (Acción Libertaria,Vida Obrera, etc.), especialment amb poesies. En 1985 publicà, amb Jesús LabayosÁlvarez, el llibre de poemes ¡Si cansancio en el alma!

    ***

    Marianne Enckell i Marie-Chistine Mikhaïlo, en cadira de rodes (agost 2002)

    - Marie-Christine Mikhaïlo:El 8 de novembre de 2004 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) la bibliotecària, arxivera i documentalista anarquista Marie-Christine Sôederhjelm, més coneguda com Marie-Christine Mikhaïlo --llinatge de son segon marit. Havia nascut l'11 d'octubre de 1916 a Helsingfors, dins del Gran Ducat --pertanyent a Rússia i que un any més tard, durant la Revolució russa, esdevindrà Finlàndia. Filla d'una família de la burgesia benestant finesa --son pare era un afamat jurista--, va passar la seva adolescència al casal familiar de l'avinguda de Beaumont de Lausana (Suïssa). Va tornar a Finlàndia per casar-se amb un jove diplomàtic, Ralph Enckell, fill del ministre d'Afers Exteriors, de qui tindrà cinc infants, quatre nins i una nina. Quan esclatà la II Guerra Mundial tota la família es traslladà a l'ambaixada finesa d'Estocolm i en 1946 s'instal·la a París. En aquesta ciutat, Mikhaïlo coneixerà una exdeportada d'un camp de concentració nazi que la introduirà en el pensament social i prendrà consciència política. En 1948, divorciada, va tornar a Lausana, on va regentar durant els anys 70 una pensió per a estudiants instal·lada al casal de Beaumont. En 1954 va descobrir l'anarquisme gràcies a l'amistat amb l'italià Pietro Ferrua, aleshores objector de consciència refugiat a Suïssa. En 1957 aquest últim va fundar a Ginebra el Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) i quan Ferruaés expulsat de Suïssa cap al Brasil, el gener de 1963, arran d'un atemptat contra l'ambaixada espanyola a Ginebra com a protesta del règim franquista, serà Mikhaïlo, ajudat per sa filla Marianne Enckell, la que prendrà la direcció del CIRA, assegurant-ne la continuïtat i el desenvolupament, i convertint-lo en un dels arxius internacionals sobre l'anarquisme més importants del món. Entretant, es tornarà a casar amb el refugiat llibertari búlgar i professor de matemàtiques que fugí de la repressió comunista Stoyadin Mikhaïlov. El març de 1990 el CIRA deixarà Ginebra i s'instal·larà al casal de l'avinguda de Beaumont de Lausana. Dotada d'una gran cultura i coneixedora de nombroses llengües, també va militar en Amnistia Internacional. El 3 d'octubre de 1995, Bertil Galland li va realitzar una entrevista que després seria editada en vídeo per Films Plans-Fixes aquell mateix any sota el títol Marie-Christine Mikhaïlo. De la haute bourgeoisie scandinave à l'anarchisme.

    Marie-Christine Mikhaïlo (1916-2004)

    Escriu-nos

    Actualització: 08-11-14


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 11/08/14--17:15: SILICE Y SILICATOS
  • IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.
    Más información en Google  SILICE



    0 0

     Avui publicam una nota de premsa de la Plataforma un tèntol per a la pescateria.Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    El pseudo-procés participatiu n’és la darrera mostra

    El Téntol qualifica d’erràtica i improvisada  l’actuacio municipal pel que fa a l’antiga  Pescateria de Pollença

              Ja fa estona que al Téntol  hem detectat  i denunciat, que l’actuació municipal pel que fa al tema de la Pescateria, constitueix un permanent despropòsit. El procés de participació que ara se vol impulsar suposa la darrera malifeta

              D’entrada, el fet d’haver encetat tot l’expedient per fer un nou  edifici a la Plaça, desconeixent l’existència de l’antiga pescateria no és de rebut. Unes bases per al concurs que proposen un edifici que supera l’altura dels immobles dels veïnats, tampoc són gaire lògiques. D’altra banda els constants canvis d’opinió sobre l’ús dels nous edificis posa en evidencia la improvisació municipal en aquest tema.. Inicialment havien de ser sales polivalent, llavors oficina de turisme i darrerament s’han tret de la mànega, un centre d’interpretació de la Serra. En definitica una actuació erràtica

              Per acabar ho de rematar, aquest pseudo-procés de participació constitueix un total despropòsit. D’entrada incompleix l’acord del ple de l’Ajuntament (de maig 2014)que al seu dia va decidir donar veu al poble. Aquest acord incloïa més actuacions, tals com la realització de tallers participatius i el tenir una informació detallada sobre l’espai, el decidir per consens el seu ús entre els agents implicats,etc... En segon lloc, l’exposició dels avantprojectes ni tan sol s’ha publicitat al programa de la fira. En tercer lloc, no s’assegura l’anonimat de les opinions de la consulta que se farà, ja que s’obliga a les persones que hi participen a posar fins i tot una adreça, correu electrònic o telèfon, a la mateixa papereta.

              Per últim no se sap ben bé la transcendència de la participació, ja que el projecte guanyador (que triarà el jurat de tècnics) s’ha de regir per les bases d’un concurs que ni tan sols contemplava l’existència de la Pescateria i que imposava un edifici de tres plantes al bell mig de la Plaça.

              Demanam al Poble que consideri la seva participació en aquest pseudo-procés participatiu relatiu a la Pescateria i a l’Ajuntament que n’activi un de seriós d’acord amb els termes aprovats al plenari del passat mes de maig.

    El Ple .x. (punt per punt). a Urxella TV. Moció sobre el conflicte educatiu, esperam que us agradi. Pitaju l'enllaç o la imatge. Que corri, compartiu...

     

     

     


    0 0

    IU tiene salida. Y esta salida no pasa ni por migrar a otros espacios  ni por  hacer dejación de nuestros valores. 

     

    Las progresivas desigualdades sociales, las políticas neoliberales que están acabando con  nuestros derechos sociales y laborales, la destrucción progresiva del ecosistema y el déficit democrático que padecemos obedece a causas mucho más profundas que la corrupción o el anquilosamiento de nuestro sistema político. La causa es el sistema capitalista, ése que subordina a intereses particulares los intereses colectivos y el que, incluso en su versión más "calvinista" y honesta, tendría efectos parecidos. Por éso, incluso en estos momentos de merecido desprestigio de la política, no podemos renunciar a ubicar correctamente el enemigo principal y hemos de tener el coraje de decir que política es el único valladar con el que cuenta la ciudadanía para hacer frente a los grandes poderes económicos.

     

    En política, sin embargo,  un análisis acertado está lejos de ser suficiente y, en momentos de tanto sufrimiento social, IU no puede resignarse a jugar un papel secundario en el devenir de los acontecimientos. IU, por tanto, ya no tiene margen para el error,  ni para la pereza, ni para el temor, ni para confiar en el fracaso de otros  ni para esperar a que, tarde o temprano, la historia nos dará la razón.

     

    IU ha de salir hacia delante, en tromba y  sin vacilaciones a hacer cosas como la que aquí se proponen  y lo que hemos acordado mil veces hacer  en  tres  ámbitos fundamentales e interrelacionados: la relación con la sociedad, la convergencia social y política  y el funcionamiento interno … pero en los que  que sólo hemos avanzado de manera muy parcial.

     

    I.- La relación con la ciudadanía

     

    El desprestigio de la política viene de lejos y se equivoca quien piense que sólo está asociado con el tema de la corrupción. Otros factores muy poderosos lo han provocado:

    a)  La percepción de que las cuestiones que ocupan la agenda político-institucional están en demasiadas ocasiones muy alejadas de los problemas que más preocupan a la ciudadanía

     

    b) La percepción de que los partidos ("los políticos") dedican más tiempo a sus problemas internos y a disputar espacios con los demás que a buscar soluciones a los problemas de la ciudadanía.

     

    c) La percepción de que los partidos prometen muchas cosas durante la campaña electoral pero que después no las hacen o  hacen cosas muy distintas o incluso contrarias.

     

    La solución para las dos primeras cuestiones es clara: generar confianza;  un discurso político dirigido hacia fuera y hacia la mayoría, aparecer como una fuerza política absolutamente centrada en los problemas de la ciudadanía, y por tanto, con un discurso diverso en cuanto a su "temática" y fresco y emocional en la expresión.

     

    La solución para la tercera cuestión, la de los programas electorales, merece consideración aparte porque estoy convencido de que, frente a quienes incumplen los programas y frente a quienes no los concretan para contentar a todo el mundo, IU tiene un espacio para, desde el rigor y la sinceridad, obtener la confianza de la ciudadanía.

     

    Cuando pedimos el voto, casi todos decimos que el programa que presentamos es como un contrato con los electores, pero hemos de reconocer que, si así fuera, la mayoría de programas  serían  contratos llenos de cláusulas abusivas y que provocan indefensión en la parte "votante". De ahí la percepción devaluada y poco fiable que la ciudadanía tiene de los programas electorales.

     

    En este sentido, IU debería establecer un compromiso ético sobre la redacción de los programas electorales que incluyera seis compromisos :

     

    1.- una distinción clara entre los  deseos y las promesas concretas

     

    2.-  una distinción clara entre las promesas a largo plazo y las promesas cumplibles en los siguientes cuatro años

     

    3.-  una distinción clara entre los compromisos  que es posible satisfacer sólo desde la institución de que se trate y los que necesitan del concurso de otras instituciones

     

    4.- la cuantificación y concreción de los compromisos o, caso contrario, una explicación de su indefinición

     

    5.- Caso de gobernar, una distinción clara entre los compromisos que son innegociables y los que no

     

    6.- En el caso de las votaciones de investidura, idéntica claridad en el programa sobre aquellos compromisos  a los que se condicionaría dicha investidura

     

    Este compromiso ético no sólo es importante de cara a la ciudadanía, también va a ser útil para la racionalización y cohesión de nuestra propia actuación política posterior a las elecciones

     

    II.-La convergencia social y política

     

    El mandato de la IX Asamblea de IU (la refundación) y el de la X Asamblea ( la construcción de Un Bloque Social y Político) han tenido una gestión pacata y claramente insuficiente.

     

    Ha sido un error grave que hemos cometido por un exceso de confianza en nuestras crecientes expectativas electorales y que hay que corregir.

     

    La divisa ha de ser darle el máximo impulso al siguiente mandato de la X Asamblea:

     

    "Ya no se trata tan sólo de recomponer el espacio de la izquierda alternativa sino de construir un proyecto de mayorías , un gran frente social y político que además de resistir a las políticas de austeridad , desarrolle un nuevo proyecto para el conjunto del Estado y un movimiento popular de amplia base para llevarlo a cabo"

     

    Afortunadamente, las experiencias municipales que toman como referencia a "Guanyem Barcelona" se están extendiendo por todo el Estado de forma viral y constituyen el mayor empuje que ha conocido el proceso de convergencia que pretendemos impulsar.

     En este contexto, reproduzco aquí las directrices que presumiblemente aprobará próximamente la Asamblea de EUIB:

     

    1.- La prioridad es ahora la convergencia en torno a un proyecto político y electoral de amplio espectro, sabiendo que, si éste funciona, será el mejor marco para, más adelante, afrontar la recomposición de la izquierda alternativa

     

    2.- Debemos lanzar un mensaje claro sobre la importancia de las próximas citas electorales. Si las europeas fueron el primer round, en diciembre de 2015 el combate ya habrá terminado y el resultado final determinará nuestro futuro durante largo tiempo

     

    3.- Debemos hacer comprender que estas citas electorales forman un todo inseparable: las municipales y autonómicas serán decisivas para las generales y las generales serán las más decisivas para las condiciones de vida de la gente. Dicho de otra manera: los proyectos estrictamente municipales o incluso autonómicos pueden resultar muy frustrantes porque, desde estos ámbitos, se pueden paliar pero no se pueden solucionar los problemas más sangrantes que sufre la ciudadanía (paro , pensiones, salud, educación, vivienda, lucha contra la exclusión, derechos sociales y laborales, etc.)

     

    Dicho en otras palabras, los procesos de convergencia municipal deben intentar extenderse a las autonómicas y, más adelante, con las adaptaciones necesarias, a las elecciones generales

     

    4.- Sin renunciar a explicar lo que se señala en el punto anterior, debemos ser conscientes de que la unidad popular se debe construir de acuerdo con los siguientes criterios:

     

    a) con un programa claro de enfrentamiento con las políticas neoliberales, de profundización democràrica, lucha contra la corrupción, creación de empleo, protección medioambiental y avance en los derechos sociales y laborales

     

    b) de una manera autónoma y modular: la participación de una persona, colectivo o partido en el proyecto unitario de un determinado ámbito institucional no debe implicar su participación en el resto de instituciones

     

    c) dando protagonismo al activismo social y la sociedad civil. Los procesos de convergencia para la construcción de la unidad popular no pueden salir de un acuerdo entre partidos (método clásico, que choca con el deseo de protagonismo que tiene la ciudadanía y que, además, sería menos eficaz o incluso entorpecedor para obtener los efectos pretendidos)

     

    e) integrando los partidos y colectivos que deseen participar (siguiendo el modelo, por ejemplo, de Guanyem Barcelona): tan inconveniente sería que el protagonismo no fuera del activismo social como prescindir del capital político, electoral y jurídico de los partidos que quieran participar

     

    f) Funcionando de manera estrictamente asamblearia y sobre la base de una persona / un voto, tanto en cuanto a la redacción de los programas como en cuanto a la confección de las candidaturas y la gestión llevada a cabo por los representantes electos

     

    g) Garantizando la estabilidad del proyecto y evitando la frustración de los electores. En este sentido, es esencial hacer programas electorales serios y que sean un verdadero contrato electoral con los electores, que prevean los distintos escenarios y adopten una actitud honesta hacia el electorado

     

    III.- El funcionamiento interno

    La Presidencia de IU de dia 7 de junio aprobó cosas tan interesantes como éstas:

     "Está en nuestra mejor tradición el saber hacer autocrítica... Algunos de nuestros métodos deben cambiar, de abajo a arriba y también de arriba abajo… IU ha podido ser percibida con un programa distinto y un proyecto alternativo al bipartidismo, pero en otros aspectos con un funcionamiento muy convencional, espeso, disgregado y, en ocasiones, poco ágil para la lucha social… Creemos en la necesidad de un giro hacia la “calle” y una mayor redefinición general de las relaciones con la ciudadanía, profundizar en la participación y una democracia de mayor calidad en lo interno, así como una renovación profunda de formas y métodos de relacionarnos entre nosotros mismos y con la gente"

     

    Desde entonces se han dado pasos importantes: las primarias para la nominación de candidatos - no ha mucho cuestionadas - se están imponiendo en nuestro funcionamiento cotidiano por una razón muy simple: porque militantes y simpatizantes tienen el sano e imperioso deseo de participar directamente en las decisiones que consideran importantes. Las maneras concretas de articular estas cuestiones habrá que evaluarlas e ir afinándolas en su momento pero, como mínimo, el tren se ha puesto en marcha y es imparable.

     

    El Encuentro Político y Programático de día 22 de este mes va en la misma línea: participación directa y horizontal en los debates

     

    Algunas cosas que quedan por hacer o en las que es necesario profundizar:

     

    - En materia de ética política, y en concreto, con el caso Bankia, IU ha hecho una apuesta por ir más allá que cualquier otra fuerza política y depurar responsabilidad estrictamente políticas por parte de personas que no han cometido ningún tipo de infracción jurídica. Es una apuesta valiente, que marca la diferencia y que hemos de culminar con éxito y  a la mayor brevedad.

     

    -En este mismo ámbito, hay que revisar nuestro código ético de 2006 que está lejos de ser un instrumento útil para tomar las decisiones que las circunstancias demandan

     

    - En el funcionamiento interno, hay que normalizar y convertir en algo no excepcional el recurso a las consultas o referéndums para dirimir cuestiones internas controvertidas

     

    - En materia de comunicación interna, se han de establecer cauces permanentes de contacto y debate entre los militantes y simpatizantes de IU a través de plataformas digitales para PC y móviles.

     

    - En el ámbito de la coherencia entre nuestro discurso y nuestra práctica, hay que estavlecer un cófigo de buenas prácticas (medioambientales, financieras, sociales) para la gestión de nuestros recursos (locales, ingresos, gastos, contratación, consumo, cooperación al desarrollo, etc.)

     

     


    0 0
  • 11/09/14--17:29: La meva foto del 9N

  • Probablement serà la votació més fotografiada de la història, en proporció als votants. D'entre els milions, literalment, d'imatges que hi haurà, la meva és aquesta: el meu amic Jaume Bosquet, poeta, vota per Bartomeu Fiol.
     
     

    0 0

    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.
    Más información en Google  SODIO



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [09/11] Michel amnistiada - «L'Action Libertaire» - Mink - Lombard - Cortiella - Lévano - Aquino - Gourmelon - Busquets - Perpiñán - Rimbault

    Anarcoefemèrides del 9 de novembre

    Esdeveniments

    Arribada de Louise Michel a l'estació de Saint-Lazare de París on és rebuda per Henri de Rochefort, Louis Blanc i Georges Clémenceau. Dibuix de Vierge

    - Louise Michel amnistiada: El 9 de novembre de 1880, després de nou anys de presó i de deportació a Nova Caledònia, la militant anarquista Louise Michel, acompanya per 10 communards exdeportats com ella, és rebuda triomfalment a l'estació de Saint-Lazare de París (França), procedent de Newhaven via Dieppe, per una enorme multitud --entre 6.000 i 20.000 persones segons les diverses fons-- que l'aclama amb els crits («Visca Louise Michel!», «Visca la Comuna!», «A baix els assassins!»...) i cants revolucionaris (La Marseillaise, cançons de la Comuna...). El prefecte Andrieux va posar tanques policíaques arreu, seleccionant les persones que podien penetrar a l'estació, entre elles Louis Blanc, Georges Clémenceau, Clovis Hugues, Henri de Rochefort, Barodet; es produiran nombroses detencions i ferits, i els estrangers arrestats acabaran expulsats. Louise Michel portada un pom de clavells vermells al capell. A cada aturada ferroviària entre Dieppe i París s'havia repetit la mateixa escena. Louise Michel va poder sortir lliure gràcies a un decret d'amnistia de l'11 de juliol de 1880 que afectava els condemnats per la seva participació en la Comuna de París. El 9 de novembre de 2000, 120 anys després d'aquest fet, es va repetir aquest viatge entre Dieppe i París en honor de la militant llibertària organitzat per l'associació «Amis de la Commune de París» i altres organitzacions.

    Louise Michel amnistiada

    ***

    Capçalera de "L'Action Libertaire" [CIRA-Lausana. Foto Éric B. Coulaud]

    - Surt L'Action Libertaire:El 9 de novembre de 1933 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual L'Action Libertaire. Organe révolutionnaire. Portava l'epígraf anarcocomunista «A cadascú segons les seves forces i a cadascú segons les seves necessitats». Félicie Hubery (Lucie Huberty), amb el suport d'Achille Lausille, se n'encarregà de l'administració i de la tresoreria, i René Podevin de la gerència. Els articles es publicaren sense signar. Aquest periòdic portava il·lustracions, caricatures, fotografies i poemes, i es distribuí especialment als districtes parisencs X i XI i a Bezons i Aulnay-sous-Bois. S'han conservat vuit números, l'últim el 19 de març de 1934. Entre 1963 i 1965 es publicarà altre periòdic amb aquesta capçalera editat per Marc Prévolte com a òrgan d'expressió de la secció francesa de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries (FIJL).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    D'esquerra a dreta: Marie Ferré, Louise Michel i Paule Mink (Fotografia de J. M. Lopez)

    - Paule Mink:El 9 de novembre de 1839 neix a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) la periodista socialista, militant feminista i revolucionària communarde Paulina Mekarska, més coneguda com Paule Mink o Minck. D'origen polonès, son pare, el comte Jean Népomucène Mekarski, va ser membre de l'alta noblesa de Polònia --nebot del general príncep Poniatowski i cosí d'Stanislas II Poniatowski,últim rei de Polònia. Jean Mépomucène Mekarski es va casar a Varsòvia amb Jeanne Blanche Cornelly de la Perrière, nascuda en un família de la petita noblesa francesa. Després de participar activament en la Revolució polonesa de 1830, J. M. Mekarski va emigrar l'any següent a França i va trobar una feina d'apoderat de recaptador d'impostos a Clarmont d'Alvèrnia, esdevenint alhora en un adepte de les idees de Saint-Simon. Ben aviat Paule Mink es decantarà pel republicanisme, escrivint articles i participant en reunions polítiques. En aquesta època va escriure un petit pamflet Les mouches et l'araignée, dirigit contra Napoleó III (l'aranya) devorador del poble (les mosques). Cap el 1868 va instal·lar-se a París, on va fer feina de cosidora i impartint classes de llengües, i va crear una organització feminista, revolucionària i mutualista anomenada «Société Fraternelle de l'Ouvrière». Va defensar, amb Maria Deraismes i André Léo, en conferències al Tivoli-Vauxhall, els drets polítics de les dones i va col·laborar entre el gener i l'octubre de 1870 enLa Réforme Sociale, òrgan de la Federació de Rouen de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant la guerra francoprussiana va prendre part en la defensa d'Auxerre i va aconseguir la Legió d'Honor, que va rebutjar. L'octubre de 1870 va escriure articles en La Liberté. Durant la Comuna es va lligar sentimentalment al pintor Noro, comandant del XXII Batalló Federat i va prendre part molt activa en els debats al club que es va instal·lar a partir del 14 de maig a l'església de Saint-Sulpice, juntament amb Lodoïska Kawecka, altra polonesa el marit de la qual, el doctor Constantin Kawecki, era comandant d'un batalló federat. També va fundar un club que es reunia a l'església de Notre-Dame de la Croix i va obrir una escola gratuïta a Saint-Pierre de Montmartre. Va realitzar nombrosos viatges per les comarques per explicar el moviment revolucionari de la Comuna. El maig de 1871, durant una d'aquestes gires propagandístiques, es va produir la desfeta de la Comuna i va aconseguir passar a Suïssa amagada al tènder d'una locomotora i es va reunir amb James Guillaume el juliol a Ginebra. A Suïssa va viure fent lliçons, va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i va continuar la seva tasca de propaganda feminista, socialista blanquista i guedista, de paraula i per escrit. Després de l'amnistia de 1880 va retornar a França, continuant amb la seva tasca militant fent conferències per tot arreu. Va assistir com a delegada de les obreres de Valença al congrés del Partit Obrer de França (POF), de Jules Guesde, a l'Havre el novembre de 1880, on va reclamar la instrucció civil, integral i idèntica per a tothom. El 31 de maig de 1881 va ser condemnada i condemnada a un mes de presó per haver participat en un míting de protesta contra la condemna del nihilista rus Jessy Helfman. Com a polonesa, legalment era russa i sempre estava sota l'amenaça d'expulsió; per això un company mecànic anarquista, Negro, va oferir-li el matrimoni per així aconseguir la nacionalitat francesa, alhora que va reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink havia tingut a l'exili del seu primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz --un tercer fill (Lucifer Blanqui Vercingétorix Révolution) va morir al poc temps de néixer. També va ser membre de la lògia maçònica del Dret Humà. A partir de 1882 sa vida estarà lligada al POF fins al 1893 quan s'adherirà al Comitè Revolucionari Central Blanquista de París dirigit per É. Vaillant. En aquesta època col·laborarà en La Revue Socialiste, L'Almanach de la Question Socialei La Petite République. En 1894 va estrenar dues peces de teatre social: Qui l'emportera? i Le pain de la honte. Per al primer número del periòdic feminista La Fronde, del 9 de desembre de 1897, va preparar un estudi sobre la condició de la dona treballadora. Cap al 1900 va ser una de les tres dones membres del consell d'administració del Sindicat de Periodistes Socialistes. Paule Mink va morir el 28 d'abril de 1901 al barri d'Auteuil de París (França) i va ser incinerada l'1 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise, donant lloc a una important manifestació de socialistes, anarquistes i feministes i que acabarà en enfrontaments amb la policia.

    Paule Mink (1839-1901)

    ***

    Notícia de la detenció de Napoléon Lombard apareguda en el diari "La Lanterne" del 2 de maig de 1892

    - Napoléon Lombard: El 9 de novembre de 1865 neix a Lió (Arpitània) el passant de notari anarquista Napoléon-Jean-Antoine Lombard. Milità en el moviment llibertari de Lió juntament amb Raoul Chambon i Joseph Molmeret, entre d'altres. El 30 d'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb altres set companys, després de trobar durant l'escorcoll de casa seva, al número 4 del carrer Perrache de Lió, periòdics, fullets i manifests anarquistes. A resultes d'una condemna, es refugià a Londres (Anglaterra), on residí al número 16 de Church Street i treballà com a obrer pintor. El març de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de Lió, amb Alphonse Camberousse, Jean Boger i Jacomme, per «injúries a l'Exèrcit». En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Des de Londres mantenia correspondència amb l'anarquista de Lió Désiré Brothier (Morel). L'abril de 1895 la policia l'acusà de fabricar moneda falsa amb Jules Corti i Désiré Brothier, que també s'havia exiliat. En 1896 vivia al número 24 de Charlotte Street de Londres. En 1897 va ser condemnat a Anglaterra entre sis i vuit mesos de presó per robatori. En 1899 encara es trobava a Londres.

    ***

    Felip Cortiella (ca. 1908)

    - Felip Cortiella i Ferrer:El 9 de novembre de 1871 neix a Barcelona (Catalunya) el dramaturg, poeta, narrador, agitador cultural, tipògraf i propagandista anarquista Felip Cortiella i Ferrer. Nascut --al número 36 del carrer Sant Jeroni, en un edifici emplaçat, actualment, a la Rambla del Raval-- en una família acomodada vinguda a menys, primer fill del matrimoni Ferran Cortiella i Salvador i Maria Ferrer i Prats, va anar, com la majoria dels infants de procedència humil, molt poc a l'escola i als 11 anys ja treballava com a aprenent de tipògraf. De molt jove es va apassionar per les lletres i, sobretot, a l'art dramàtic. Les seves aficions culturals les compaginava amb la feina al periòdic La Publicidad, on va desenvolupar la seva afició al teatre sempre en contacte amb els crítics d'aquest periòdic. Per la seva condició obrera, i influït per son germà Josep, es va decantar ben aviat per l'anarquisme. Les lectures de Déu i l'Estat, de Bakunin, i la presència en actes de propaganda internacionalista el transformaran en un actiu militant àcrata. A començament dels 90 es va traslladar a viure a Madrid i seguint les passes de son germà Josep es va introduir en els cercles llibertaris madrilenys. Va fer de tipògraf i va assistir a conferències sociològiques, fent amistat amb el dirigent socialista Pablo Iglesias. Desil·lusionat de l'«ambient de ganduleria» madrileny, en 1894 retorna a Barcelona decidit a consagra sa vida a l'art i aquell mateix any fundarà la Companyia Lliure de Declamació, actuant a ateneus, centres obrers i teatres barcelonins, representant obres modernes d'autors --Pompeu Gener (Senyors de paper), Teresa Claramunt (El mundo que muere y el mundo que nace) i Henrik Ibsen (Casa de niñas, primera representació a l'Estat espanyol)-- que les empreses burgeses de teatre rebutjaven; també aquesta companyia va editar un butlletí Teatro Social, del qual només sortirà un número gairebé tot dedicat a Ibsen (23 de maig de 1896). Arran de l'atemptat del Corpus al carrer Canvis Nous, el 7 de juny de 1896, la companyia va ser dissolta i el grup perseguit i patí represàlies, ben igual que tot el moviment obrer llibertari. En 1897 va començar a treballar de caixista en la revista modernista L'Avenç, fet que li influirà des dels punts de vista artístic i de defensa de la llengua catalana. El seu compromís queda recollit en el llibret Anarquines (1908, 27 poemes d'exaltació àcrata) i en l'obra de teatre La brava joventut, on defensarà la catalanització de l'anarquisme. En l'editorial de L'Avenç publicarà obres com El goig de viure (1897), Els artistes de la vida (1898), El cantor de l'ideal (1901), Dolora (1903), El morenet (1904). A començaments de segle va promoure noves iniciatives culturals, com ara el Grup Alba Social, del qual formaven part militants llibertaris com Josep Prat, Ricardo Mella, Pere Ferter, Manuel Freixes, Ramon Costa o els germans Ramón i Cristóbal Piñón. Des de 1901 es va dedicar a traduir al català les obres dramàtiques de diversos autors europeus (Mirbeau, Brieux, Descaves, Hervieu, Hauptmann, Donnay...). Durant la primavera de 1902 viatjarà a París, on va conèixer Octave Mirbeau, de qui traduirà al català la seva reeixida obra Els mals pastors (1902). En 1903 va crear el Centre Fraternal de Cultura, amb el suport de Joan Casanova i de Pere Ferrets, dedicant-se a fomentar activitats culturals, artístiques, excursionisme, etc., entre la classe treballadora. També va col·laborar amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular realitzant conferències i organitzant vetllades d'art dramàtic. Les seves idees teatrals i culturals les va difondre a través de conferències i d'escrits en la premsa obrera, essent col·laborador habitual de Ciencia Social. En 1904 publicarà la seva conferència El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo, que va realitzar el 9 de gener del mateix any al Teatre Lara de Madrid. El 4 de març de 1905 surt primer número d'Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció; en aquesta revista anarcomodernista dedicada al teatre, fundada i promoguda per Cortiella, van participar nombrosos intel·lectuals llibertaris (J. Mas-Gomeri, Albert, Claudio Jóvenes, Jaume Bausà, etc.), i a més de notícies artístiques i de divulgació teòrica de l'art dramàtic, també publicava poemes socials. Cap al 1902 havia fundat l'Agrupació «Vetllades Avenir», al barri del Poble Sec de Barcelona, que serà la seva gran obra; durant cinc anys, aquesta companyia estable d'art dramàtic serà la principal experiència organitzativa de teatre anarquista a la península ibèrica, i a més tindrà una editorial de llibres de teatre i un periòdic. El grup Avenir realitzarà representacions dramàtiques a Barcelona i a diverses comarques catalanes i en seran col·laboradors habituals intel·lectuals com Albà Rosell, Joan Lunes, Leopold Bonafulla, Joanet Sallent, Joan Usón i Enric i Miquel Guitart. Les representacions teatrals anaven precedides d'una conferència que emmarcava l'obra i també es repartien els periòdics Avenir i Teatro Social. En 1906 va organitzar l'«Homenatge dels catalans a Enric Ibsen». L'1 d'agost de 1907 va començar a publicar el setmanari anarquista en català Tramontana, que portava com a subtítol «Sociologia. Interessos populars. Arts i lletres» i del qual només sortiran vuit números, passant al castellà en canviar d'editor. En 1910 publicarà la conferència Irradiacions, que va realitzar a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i que portava com a subtítol «De la simplicitat de cor i elevació moral i intel·lectual com a condició essencial per a la més alta creació i fruïció de la Bellesa». En 1911 va caure malalt a causa d'un esgotament nerviós. Fill del modernisme i del naturalisme, sempre es va declarar «anarquista català», fet que va fer que no fos ben acollit en els ambients catalanistes per la seva condició llibertària i que fos marginat en certs sectors anarquistes per la seva fidelitat a la llengua catalana. Malgrat tot, va militar en la Confederació Nacional del Treball, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va ser proposat per dirigir Solidaridad Obrera en 1917, però com que va posar com a condició d'acceptació que el diari confederal fos redactat en català, la cosa no va prosperar. La sevaúltima obra publicada va ser La vida gloriosa (1933), recull d'articles, de poemes i de peces dramàtiques, escrits entre 1918 i 1927, sobre els seus temes de sempre: la cultura, la llibertat, l'emancipació humana i la llengua catalana [«Ditxós el dia, / oh Montserrat!, / que l'anarquia / t'hagi llevat / monjos i frares i el lladre Estat!»]. En plena Guerra Civil va col·laborar en el periòdic cenetista Catalunya. Malalt, Felip Cortiella i Ferrer va morir d'una embòlia cerebral el 31 de juliol de 1937 a la casa del carrer Taquígraf Garriga de Barcelona (Catalunya), on vivia amb sa companya i son fill il·legítim --amb els anys fou reconegut legalment com a un dels seus hereus. La seva esposa i els seus dos fills legítims vivien al carrer Viladomat, al costat del Paral·lel, molt a prop del barri del Raval, on havia viscut la major part de sa vida. Fou enterrar el 2 d'agost i la comitiva fúnebre li retré un homenatge davant el monument dedicat al doctor Martí Julià, íntim amic de Cortiella, a la Diagonal barcelonina. Una bona part de la seva obra ha restat inèdita. En 1941 els hereus de Felip Cortiella llegaren a la Biblioteca de Catalunya un recull de correspondència i d'esborranys d'obres publicades i inèdites del seu pare, entre les quals cal destacar una autobiografia (La vida que jo he viscut); aquest llegat fou augmentat en 1974 per Aureli Cortiella, que feu arribar a la Biblioteca de Catalunya un important recull de premsa compilat pel seu pare i per la seva família que incloïa poemes i articles del seu pare publicats en diverses publicacions, així com recensions de llibres, crítiques teatrals, homenatges i necrològiques, així com un recull d'articles sobre el metge i polític Domènec Martí i Julià.

    Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

    Enric Gallén: «Felip Cortiella i Ferrer», en Història de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429

    Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya

    Enric Olivé i Serret: «Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet nacional català (1900-1907)», en Mayurqa, 18 (1978-1979), pp. 21-27

    ***

    Delfín Lévano

    - Delfín Lévano: El 9 de novembre –algunes fonts citen el 4 de novembre– de 1885 neix a Lurín (Lima, Perú) el forner, periodista, poeta, músic, propagandista anarquista i agitador anarcosindicalista Delfín Amador Lévano Gómez. Son pare, Manuel Caracciolo Lévano (Manuel Chumpitás o Comnalevich), fou un destacat activista anarquista, i sa mare, Hermelinda Gómez, fou una treballadora i lluitadora social. Tingué dos germans, Hemérita i Eufrasio Lévano Gómez. Abandonà els estudis en tercer de primària per veure's obligat a fer feina. Quan va fer el servei militar aprengué a tocar el clarinet, afició musical que sempre l'acompanyà. De formació autodidacta, a partir de 1904 va escriure cròniques sobre els gremis obrers per als diaris. En 1908 fundà el grup llibertari«Humanidad», que després es va integrar en el Centre Socialista «1 de Maig», donant lloc al Centre d'Estudis Socials «1 de Maig», que passà a encarregar-se de l'edició del periòdic El Oprimido (1907-1909). Presidí el Cercle Artístic «Apolo». També encapçalà el grup «Luchadores por la Verdad», que a partir de 1911 esdevingué el principal nucli anarquista peruà. Aquest mateix 1911 fundà, amb Adalberto Fonkén, Pedro Cisneros, Eulogio Otazú, Pablo León i altres, el grup anarquista«La Protesta», que publicà un periòdic homònim, considerat el més important de l'anarquisme peruà, del qual fou redactor fins la seva desaparició en 1926. Entre 1920 i 1921 animà la revista Armonía Social i, en aquest últim any, fundà el periòdic El Proletario. L'abril de 1921 presidí, com a secretari general de la Federació Obrera Local de Lima (FOLL), el I Congrés Obrer Local de Lima, convocat per la Federació Obrera Regional Peruana (FORP), on va fer una crida a l'organització i a la unitat proletària per a la defensa dels interessos i drets col·lectius, amb la finalitat d'arribar a la revolució social. L'11 de novembre de 1922 fou un dels creadors del Centre Musical Obrer de Lima, el qual dirigí. Influenciat pel pensament de Mikhail Bakunin, de Piotr Kropotkin, d'Élisée Reclus i d'Errico Malatesta, de qui posseïa tota la seva bibliografia, deixà publicada una gran producció intel·lectual, artística i revolucionària en diversos periòdics, revistes i setmanaris, signant els articles amb el seu nom o amb pseudònims (Lirio del Monte,Amador del Ideal, Amador Gómez, Amador,D. D., etc.), articles la temàtica dels quals fou d'allò més variada (religió, filosofia, antiestatisme, anticapitalisme, antimilitarisme, contra la repressió, feminisme, sindicalisme, educació, etc.) i sempre reivindicant les eines clàssiques d'acció anarcosindicalista (el sabotatge, el boicot i la vaga). Va seríntim amic de l'intel·lectual anarquista Manuel Gonzalez Prada. Es guanyava la vida com a forner i des de la Federació d'Obrers Forners«Estrella del Perú», de la qual era un destacat militant –ocupà vuit vegades el càrrec de secretari general, una de president, una de tresorer, dos de comptador, una de bibliotecari, una de secretari de l'Exterior i una d'administrador del periòdic La Voz del Panadero–, i malgrat la persecució, la presó i la tortura, fou un gran organitzador de les reivindicacions de la jornada de vuit hores, lluita que s'engegà el maig de 1905 i que s'aconseguí guanyar en 1919. A partir d'aquesta data, fou un dels més important crítics i adversaris del sindicalisme i del partidisme marxistes, encapçalats per José Carlos Mariátegui i Víctor Raúl Haya de la Torre. Com a escriptor dramàtic destaca la seva obra Mama Pacha i com a poeta va escriure nombroses composicions (Anárquica, Romántica,Rebéldica, Los políticos, ¡Rusia!,Mi lira, etc.); sense oblidar els seus contes (Noche de navidad, Los anónimos,Redención, Balada de amor, El proscrito, etc.). Va compondre nombroses peces musicals i cançons (La Sinfonía del Trabajo, El perseguido, Mis flores rojas,La obrera, Mis cantos de amor, etc.). Molt castigat durant la sevaúltima detenció i empresonament, en el qual patí dures tortures que el deixaren gairebé invàlid, Delfín Lévano va morir el 23 de setembre de 1941 a l'asil de pobres de Barrios Altos de Lima (Perú). Son fill, el comunista Edmundo Dante Lévano La Rosa (César Lévano),és un reconegut periodista i docent universitari el qual publicà en 2006, amb Luis Tejada, les obres completes de son avi i son pare sota el títol La utopía libertaria en el Perú. Manuel y Delfín Lévano. A Lima existeix un Col·lectiu Social «Delfín Lévano».

    ***

    Fitxa policíaca de Acácio Tomás de Aquino

    - Acácio Tomás de Aquino: El 9 de novembre de 1899 neix a Alcântara (Lisboa, Portugal) el militant anarquista i anarcosindicalista Acácio Tomás de Aquino. Fill d'una família obrera, sos pares es deien João Tomás de Aquino i Maria Teresa. Va treballar primer de paleta i després d'operari de la Cambra Municipal de Lisboa, entre 1918 i 1922. A començaments dels anys vint es va fer llibertari, primer enquadrat en les Joventuts Sindicalistes i després en la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, de la qual arribarà a ser secretari. També va ser secretari de la Federació dels Sindicats de la Construcció Civil. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes, com ara A Batalha, òrgan de la CGT, i O Construtor. A partir del cop d'Estat de 1926 i la instauració de la dictadura d'António de Oliveira Salazar, les seves activitats les haurà de desenvolupar en la clandestinitat i en aquest mateix any entrà a treballar com a ferroviari. En 1927 es casà amb la també destacada militant llibertària Luísa Adão. L'11 de desembre de 1933 va ser detingut, en qualitat de membre del Comitè d'Acció Confederal de la CGT, mentre preparava amb altres companys (Custódio da Costa, Serafim Rodrigues, etc.) una vaga general insurreccional per al 18 de gener de 1934 que fou avortada. El 9 de març de 1934 va ser condemnat per un Tribunal Militar Especial a 12 anys de confinament acusat de lliurar bombes a un altre militant insurrecte a l'estació del Rocio de Lisboa. El 8 de setembre de 1934 va ser enviat a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores) i el 23 d'octubre de 1936 va ser deportat a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd). Al penal jugà un paper força important en l'Organització Llibertària Penitenciària i en la denúncia del col·laboracionisme de determinats presos, com ara Bento Gonçalves, secretari general del Partit Comunista Portuguès (PCP) i membre de l'Organització Comunista Penitenciària de Tarrafal. Va tornar a la Península el 10 de novembre de 1949, però no aconseguí la llibertat total fins al 22 de novembre de 1952. Després de la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974, participà activament en la reorganització del moviment llibertari portuguès, centrant-se sobretot en la creació del Centre d'Estudis Llibertaris i en la publicació del periòdic A Batalha. També col·laborà en Voz Anarquista, d'Almada. En 1978 sortiren publicades les seves memòries, O segredo das prisões atlânticas, do Forte de S. João Baptista de Angra ao Campo do Tarrafal, mena de història de tot el moviment anarquista portuguès. Aquest mateix any també col·laborà en el llibre col·lectiu O 18 de Janeiro e alguns antecedentes: depoimento colectivo. Acácio Tomás de Aquino va morir el 30 de novembre de 1998 a Lisboa (Portugal).

    Acácio Tomás de Aquino (1899-1998)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc "La Presse" del 22 de setembre de 1911

    - Paul Gourmelon: El 9 de novembre de 1928 mor a l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut comPaulus i Mahurec. Havia nascut el 20 de desembre de 1881 a Brest (Bretanya). Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle Neomaltusià i en els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El desembre de 1910 va ser nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el tresorer de la Unió Regional de Sindicats de Finistère de la Confederació General del Treball (CGT), juntament amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys 1910 col·laborà en l'òrgan local de la CGT Le Finistère Syndicaliste, amb la secció «Journal d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio), i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste i Les Temps Nouveaux. També era membre de la Ligue Antialcoolique Ouvrière Brestoise (LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el servei militar al II d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911, fou detingut quan sabotejava les línies telegràfiques de la via fèrria entre Brest i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia descobrí la planxa multicopista d'un pamflet neomaltusià a favor de la contracepció i de l'avortament. Portat en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat a la pena màxima: dos ans de presó, una multa de 3.000 francs i l'acomiadament de la feina. Per la seva bona conducta, a la presó marítima de Pontaniou de l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda d'Émile Goude, diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà al prefecte marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la seva feina, però justament se li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra que el van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de 1913 abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa de França, França). Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria Colonial. El 20 de juliol de 1915 se casà amb Henriette Guérenneur al barri de Recouvrance de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà Pengam a reorganitzar el moviment obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser un dels set anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre, René Yves Geuna, Hervé Cadec i Jean Tréguer) elegits per al Consell d'Administració de la Casa del Poble i se n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de l'escissió i de la fundació de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenat tresorer de la Unió Departamental de la CGT, organització a la qual decidí restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del«Comitè a favor de Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i Tréguer, del grup llibertari que es reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual va ser nomenat secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir el seu nom en el «Carnet B» dels antimilitaristes, ja que continuava sense cessar amb la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any col·laborà en Le Finistère Syndicaliste. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923 representà la Borsa del Treball en el Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA) contra les amenaces feixistes d'Acció Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquestaèpoca treballà a la cooperativa de producció«L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou un temps director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre passava pel port comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres individus que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al mar, deixant-lo mal ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres companys, durant una manifestació espontània sorgida després d'un míting celebrat a la Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En 1925, per la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar la cooperativa. Col·laborà en Le Libertaire i, sota els pseudònims de Paulus i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els experts grafològics dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una campanya per al seu alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va morir de tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) on havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va ser seguit per una gran multitud de companys.

    ***

    Notícia del nomenament de Joan Busquets Queralt apareguda en "La Vanguardia" del 8 de novembre de 1936

    - Joan Busquets Queralt: El 9 de novembre de 1940 es afusellat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el pagès anarcosindicalista Joan Busquets i Queralt, conegut com Xerí. Havia nascut en 1909 a Valls (Alt Camp, Catalunya). A partir de 1925 fou membre de la cooperativa Societat Agrícola i en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià al Sindicat de Treballadors del Camp, adscrit a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i es decantà per la tendència trentista. Va ser nomenat vocal de la junta de la Societat Agrícola i entre 1934 i 1938 en fou president. Regidor de l'Ajuntament de Valls, entre 1936 i 1938 presidí la comarcal de la Federació de Sindicats Agrícoles de l'Alt Camp (FESAC). Durant la seva gestió, va desenvolupar una intensa tasca en la formació de la cooperativa agrícola local que va permetre mantenir les terres productives i dignificar el treball dels camperols vallencs. Després va ser cridat a files i marxà al front bèl·lic. Apressat per les tropes franquistes a Cardona, fou portat al camp de presoners d'A Pobra do Caramiñal (la Corunya, Galícia). Durant el judici militar se li van imputar fets que no va cometre, com ara que havia estat membre del Comitè Antifeixista de Valls i que havia perpetrat diversos crims en la reraguarda republicana. Va ser condemnat a mort a causa de les pressions d'alguns comerciants vallencs que no veien de bon grat la seva magnífica gestió al front de la Societat Agrícola que s'enfrontà als seus interesso especulatius. Les imputacions falses que van cometre sis dels 13 acusadors, motivà que haguessin de tornar a declarar, avalats en aquest segon cas per les manifestacions i insinuacions del segon alcalde vallenc de la postguerra, Josep M. Fàbregues Cisteré. Malgrat que els sis denunciants van ser declarats perjurs pel propi consell de guerra que ho va jutjat, va ser condemnat a mort. Els perjurs mai no van ser jutjats. Joan Busquets Queralt va ser afusellat el 9 de novembre de 1940 a la muntanya de l'Oliva de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 2005 Antoni Gavaldà i Torrents publica el llibre biogràficJoan Busquets Queralt, afusellat. La repressió franquista a Valls.

    ***

    Félix Perpiñán

    - Félix Perpiñán: El 9 de novembre de 1948 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Félix Perpiñán, citat a vegades com Feliciano Perpiñá Pla. Havia nascut el 18 de novembre de 1926 a Barcelona (Catalunya). En 1946 desertà de l'exèrcit franquista i marxà a França–segons altra versió hauria pogut fugir de les agafades de militants de 1945 i s'hauria enrolat en la Legió Estrangera. Milità en les Joventuts Llibertàries de París i fou nomenat secretari de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Realitzà missions d'enllaç entre el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'interior i de l'exili. A començaments de 1947 s'incorporà en els grups d'acció llibertaris que actuaven a Barcelona. Detingut, fou tancat i torturat a Lleida i a Montjuïc, però aconseguí fugir quan era trasllat a la Direcció Superior de Policia i retornà a França. Més tard s'internà a la Península amb el grup guerriller de Josep Lluís Facerías. Després d'intervenir en un assalt el juliol de 1948, va ser detingut el desembre d'aquell any per la policia franquista al barri de Sarrià i tancat a la presó Model de Barcelona. Identificat com a desertor, va ser transferit a les autoritats militars i traslladat a Montjuïc. Félix Perpiñán va morir el 9 de novembre de 1948 al castell de Montjuïc (Barcelona) a causa de les tortures patides.

    ***

    Louis Rimbault

    - Louis Rimbault:El 9 de novembre de 1949 mor a Luynes (Centre, França) el militant llibertari i propagandista del anarconaturisme Louis Rimbault. Havia nascut el 9 d'abril de 1877 a Tours (Centre, França) en una família pobre de vuit germans i de pare alcohòlic. Primer coneixerà la garjola i després la vagabunderia. Més tard trobarà feina en un hotel restaurant, d'on fugirà amb la filla dels patrons, Clémence, aleshores embarassada. La parella es casa i munta una quincalleria a Livry-Gargan (Illa de França) i després Rimbault treballarà com a manyà. En 1903és triat com a regidor municipal en una llista radicalsocialista. A partir de 1908 esdevé abstencionista i anarquista. Son germà Marceau, llibertari com ell i que escriu per a L'Anarchie, passarà una temporada amb Louis i tots dos freqüentaran els cercles anarcoindividualistes. Atret pels milieux libres (medis o ambients lliures), participa a la colònia comunistallibertària de Bascon (Picardia) entre els anys 1910 i 1912. En 1913 es veu implicat en el procés de la Banda Bonnot i és condemnat per complicitat, però simulant la follia, és finalment alliberat després de dos anys de presó. En 1919 serà un dels fundadors dels Consells d'Obrers Sindicats («aplicació el comunisme econòmic en plena societat burgesa»), embrió dels Soviets Federats que s'oposen al dirigisme dels comunistes --alguns dirigents de la CGT acusaran Rimbault d'«agent provocador». En 1922 col·labora en el periòdic Le Néo-Naturien que reivindica el retorn a la natura per mitjà de l'alimentació, promovent el vegetarianisme i criticant els carnívors («cementiris ambulants» o«necròfags»), i escriu un gran nombre de conferències sobre el tema. En aquesta línia, funda en 1923 la colònia «Terre Libérée» (Terra Alliberada) a Luynes (Indre i Loira), a 11 quilòmetres de la seva localitat natal, amb la finalitat de crear una «Ciutat Vegetariana» basada en la llibertat, l'autonomia i la regeneració, i on també crearà una editorial del mateix nom especialitzada en teories vegetarianes. El desembre de 1924 començarà a publicar el periòdic Végétalien, amb Georges Butaud i Sophia Zaïkowska. El desembre de 1926 Clémence, la companya i primera esposa de Louis, mor després d'una tuberculosi que arrossegava des de feia anys i que es va sumar als traumatismes mai curats que va patir per mor de les tortures infligides per la policia durant la detenció de Rimbault pel cas Bonnot. D'altra banda, Louis Rimbault és el creador d'una recepta de cuina, La basconaise, plat únic compost d'una trentena de verdures crues, assenyada per regenerar l'ésser humà. Víctima d'un accident en 1932 durant una classe de construcció d'edificis, restarà paraplègic fins la seva mort. El març de 1938, però, contraurà matrimoni amb Léonie Pierre, una òrfena que havia recollit quan era nina. Durant la guerra «Terra Libérée», situada a l'anomenada França Lliure, servirà de refugi a molts desplaçats i Rimbault serà acusat de boche per la seva negativa a participar en la recol·lecta per al retrat de Pétain, fet que implicarà l'escorcoll de la colònia a la recerca d'armes i propaganda subversiva. Louis Rimbault va morir el 9 de novembre de 1949 a Luynes (Indre i Loira, França) i a la seva tomba es pot llegir:«Fundador de Terre Libéré / escola de pràctica vegetariana / a la qual va consagrar sa vida amb la finalitat / d'una regeneració social».És autor de llibrets, especialment sobre vegetarianisme i antitabaquisme --com araLes secrets bienfaits de la maladie, Pour ne jamais fumer: Suvre d'éducation individuelle,Comment choisir sa femme? (1923), Peut-on cesser subitement de fumer? (1925), Le tabac, les infirmités, les fléaux qu'il provoque: le remède naturel (1927), Les origines de la vie humaine révélées par la pratique du naturisme intégral: le végétalisme, interprétation vécue inédite sur la vie du primitif (1929), L'être humain sous la fumée décerveleuse du tabac (1930), Le grand problème naturiste: se libérer, sans délai, dans un jardin: guide complet de jardinage naturiste selon les méthodes expérimentées par l'École de pratique végétalienne et de retour à la terre (1934), Prémisses de l'état de révolution naturarchiste en France d'après la chevauchée makhnoviste et l'Histoire (1936), Plantes sauvages alimentaires (1937), Les empoisonneurs méconnus. Crimes alimentaires. Les soins qui tuent (1938), entre d'altres--i de quatre entrades de l'Enciclopèdia Anarquista de Sébastien Faure. També és autor de 10 cançons (lletra i música, entre elles la«Marsellesa internacional naturista») publicats per«Terre Libérée». Alguns manuscrits seus es troben al Centre d'Histoire Sociale (CHS) de París.

    Louis Rimbault (1877-1949)

     Escriu-nos

    Actualització: 09-11-14


    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Com sabeu al darrer ple es va aprovar amb 11 vots a favor dels grups municipals d'Alternativa per Pollença, PI, PSOE i MES, 5 abstencions (PP i Unió Mollera Pollençina, el regidor en David Alonso va abandonar el ple durant la votació) la nostra moció en torn al conflicte d'educació, ni tan sols el PP va votar en contra. (veure article  Negociar, cessar i compensar)

    Ahir aprofitant la presència de la consellera d'educació li vam fer arribar personalment aquest acord que va rebre dient que el llegiria amb atenció. Igualment se li van apropar docents per demanar-li que es reuneixi d'una vegada amb l'assemblea de docents, al que va respondre que venia a inaugurar i no a parlar de reunions

    Fa unes setmanes tots els centres educatius públics de Pollença han tornat als projectes lingüístics anteriors al TIL. Enhorabona a tothom. Ara que la justícia ha deixat en evidència l'executiu de José Ramón Bauzá, no podem més que lamentar que les famoses “autopistes de l’educació” promeses pel president Bauzá hagin acabat essent camins de carros, i que el consens hagi derivat en autoritarisme i prepotència, amb la mentida com a principal estendard. Ens sembla una enorme irresponsabilitat que durant aquesta legislatura s’hagi jugat amb l’educació sense tenir en compte l’opinió dels experts.

    La senyora Riera, en prendre possessió del seu nou càrrec, va apel·lar a la responsabilitat de la comunitat educativa. És el govern del PP, però, qui ara, havent rebut la galtada de la justícia, ha d’assumir la responsabilitat pel desgavell creat a les aules durant aquesta legislatura i que s’agreuja encara més amb l’entrada en vigor de la nova llei educativa estatal (la LOMQE). Ara esperam que les paraules de la consellera es traduesquin en fets.

    Esperam que la consellera es llegeixi de bons i de veres la moció a la qual ni els seus companys del PP de Pollença es van oposar i compleixi els acords de la mateixa: reprengui les negociacions amb el comitè de vaga amb l'objectiu d'arribar a acords per poder desconvocar la vaga, cessi dels seus càrrecs al Director General de Planificació i Infrastructures, Bartomeu Isern i a la Directora General d'Ordenació, Innovació i Formació Professional, Isabel Cerdà i es faci càrrec de les despeses que la suspensió del TIL pot ocasionar en aquells centres que ho necessitin (ja sigui en canvi de llibres de text o en readequació de les plantilles per poder recuperar els programes de seccions europees si així ho decideixen els centres).  

     La comunitat educativa ha derrotat la prepotència d’un Govern però aquest ha provocat una trencadissa educativa sense precedents amb  una política caracteritzada per les retallades, la manca de diàleg real i sincer i el menyspreu a la comunitat educativa. Una trencadissa educativa que el Govern ha de pagar. 

     

    El Ple .x. (punt per punt).a Urxella TV. Moció sobre el conflicte educatiu, esperam que us agradi. Pitaju l'enllaç o la imatge. Que corri, compartiu...

     

     

     

     


    0 0

    Aquests dies de la Fira han estat exposats dins Can Llobera els projectes que es presentaren per la la reforma (o demolició i nova construcció, segons els casos) del solar de la Pescateria de la Plaça Major. L'acord de Ple que va aprovar que es fes un procés de participació ciutadana per triar quin seria el projecte guanyador s'ha quedat en una urna on els ciutadans, posant nom i llinatges, poden donar la seva «opinió» sobre els projectes. Molt lluny del que realment hauria de ser un procés de participació, explicant publicament quins objectius es cerquen amb aquest edifici, les característiques i viabilitat de cadascun dels projectes i finalmemt un procés de votació en el que quedas perfectament clar quin pes tendria la votació ciutadana. En canvi el que s'ha fet sembla que només és per rentar-se la cara i poder dir que tothom ha pogut opinar.

    Aquesta és una passa més en els molts despropòsits que acumula el projecte de la Pescateria, recordem-ho:

    • Es planteja una modificació de planejament per poder fer una planta més, sense haver explicat mai quina era la necessitat de poder fer més alçada a la Pescateria. Ho va aprovar l'equip de govern PP-PI per la mínima, gràcies al suport d'UMP.
    • Es convoca un concurs restringit (als equips d'arquitectura als que l'Ajuntament ha convidat) per fer els projectes sense haver consensuat abans quins usos s'havien de donar a l'edifici i amb un plec de condicions que deixa ben clar que s'hauran de fer tres nivells amb sales multifuncionals a les plantes primera i segona.
    • Aquesta manca de previsió i de sensibilitat amb el patrimoni i la història va provocar l'aparició d'un grup de ciutadans preocupats amb el nom de «Un téntol pel la Pescateria» que reclamaren que es repensàs el projecte, per no haver de lamentar pèrdues irreparables.
    • L'Ajuntament, en lloc de modificar el plec de condicions, va enviar les reclamacions del grup «Un téntol...» als equips d'arquitectes, treient-se de damunt la responsabilitat d'acceptar o no aquests suggeriments, però sense modificar el plec de condicions ni el programa d'usos, ni tampoc advertir que els projectes serien exposats públicament, fet que hagués influit molt en la manera de presentar-los (no és el mateix fer presentacions de projectes perquè els vegin altres arquitectes que per mostrar-los al públic en general).
    • Una vegada acabat el termini de presentació de projectes, el jurat tècnic va fer un informe el contingut del qual desconeixem i no sabem fins quin punt és vinculant.
    • Finalment la participació ciutadana es queda en una bustia de «suggeriments» que potser s'incorporaran al projecte guanyador, però sembla que amb poca força per decidir quin serà aquest projecte guanyador.
    • Paral·lelament l'equip de govern es treu de la màniga que a la Pescateria potser hi posaran un "centre d'interpretació de la Serra de Tramuntana", amb un acord amb el Consell o el Govern, un ús que no estava previst en el plec i que mai han comentat amb la resta de grups.
    Des d'aquí demanam que es cumpleixi amb l'acord del Ple i que els ciutadans tenguin vertaderament més capacitat per expressar allò que realment voldrien per aquest espai, començant per allargar el termini d'exposició, ja que tres dies son absolutament insuficients en unes dates on hi ha molts actes i on és complicat observar amb alma els projectes. Demanam que es sigui més seriós en les passes que es donen i que la informació pública sigui assesorada pels tècnics que realment puguin fer entendre el que suposa cadascun dels projectes.

    Aquesta és la opinió del grup «Un téntol pel la Pescateria» respecte de l'expopsició dels projectes (Ara Balears):

    La plataforma Un téntol per la Pescateria, que reclama un procés participatiu per decidir el futur de l’emblemàtic edifici municipal de Pollença, qualificà ahir de “malifeta” el “pseudoprocés de participació” que ha encetat l’Ajuntament i amb el qual la població podrà opinar sobre els nou projectes arquitectònics que s’han presentat per a l’edifici.

    La plataforma denuncia que aquest incompleix un acord de ple del mes de maig passat. Aquest incloïa altres actuacions com la realització de tallers participatius i donar una informació detallada de l’espai, a més de cercar el consens dels agents implicats, etc. Per altra banda, l’exposició dels avantprojectes (són al casal reformat de Can Llobera) no s’ha publicat en el programa de la Fira, que se celebra durant aquest cap de setmana. “En tercer lloc, no s’assegura l’anonimat de les opinions de la consulta que es farà, ja que s’obliga les persones que hi prenen part a posar fins i tot una adreça, correu electrònic o telèfon a la mateixa papereta”, indica la plataforma en una nota de premsa.

    L’Ajuntament no ha aclarit quina transcendència tindrà la participació ciutadana en l’elecció del projecte guanyador, que serà triat per un jurat.

    Les bases del concurs preveien desenvolupar-hi dues plantes, a més de l’actual planta baixa. Durant les darreres setmanes s’ha difós que també s’hi podria ubicar un centre d’interpretació de la serra de Tramuntana. Aquesta, però, és una opció poc probable, si es té en compte la manca de recursos que es destinen als centres d’interpretació de les Illes.

     

    Exposició dels projectes de la Pescateria a Can Llobera

     

     

     

     

     

     

     


    0 0

    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.
    Más información en Google  SOLDADURA



    0 0

    1994: atacs carrillistes (PCE) contra l'esquerra revolucionària de les Illes (I)

    "El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

    "En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)


    Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

    A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.


    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

    Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per .

    El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

    Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

    'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

    En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

    Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

    I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

    Miquel López Crespí


    "Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)


    Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

    Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.


    Repressió del PSOE contra els republicans a l'any 1990. Diari Última Hora (5-V-1990). Pàg. 8.

    Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

    Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

    El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

    Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.


    Repressió estalinista contra els republicans a l'any 1994. Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

    L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

    Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

    Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

    Miquel López Crespí

    Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 121 | 122 | (Page 123) | 124 | 125 | .... | 465 | newer