[07/11] Bomba del Liceu - «El
Libertario» - «El Productor» -«La Patrie Humaine» - Broutchoux - Camus -
Andrés Edo - Bayo - Florencio Sánchez - Roorda -
Guidi - D'Avray - Marek - Spivak - BriatAnarcoefemèrides
del 7 de novembre
Esdeveniments
- Bomba del Liceu:
El 7 de novembre de 1893, nit de la inauguració de la
temporada del Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), durant el
segon
acte de la representació de l'òpera Guglielmo
Tell, de Rossini, dirigida pel mestre Leopoldo Mugnone,
l'anarquista
Santiago Salvador Franch va llançar des del quart pis a la
platea dues bombes«Orsini», una de les quals va esclatar i va produir
vint morts i nombrosos
ferits. El Gran Teatre del Liceu, que aquell dia era ple (3.600
places),
s'havia convertit en lloc de reunió i d'esplai de la nova
burgesia industrial,
financera i comercial catalana. Salvador, que havia actuat
així per venjar
l'execució de Paulí Pallàs el 6
d'octubre d'aquell any, va aconseguir fugir i
l'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de
novembre.
Centenars d'anarquistes van ser detinguts i torturats a les masmorres
del
castell de Montjuïc. L'atemptat d'antuvi va ser
atribuït a l'anarquista Josep
Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós
serà executats el 21 de maig de
1894. Salvador va ser detingut el 2 de gener de 1894 a Saragossa i quan
va ser
apressat va intentar suïcidar-se disparant-se un tret al
ventre. Dins la presó
de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna,
però en ser-li
confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de
juliol de 1894 reafirmà
públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser
executat el 21 de
novembre de 1894, i amb ell sis més (Cerezuela, Codina,
Archs, Sabat, Bernat i
Sogas) dels 27 implicats en el procés --Miralles, Mir,
Carbonell i Villarrubias
van ser condemnats a cadena perpètua. Aquest atemptat va
tenir importants
conseqüències polítiques,
jurídiques i literàries, i va donar lloc a una
crisi
teatral que va durar mesos. La bomba «Orsini» --nom
del famós anarquista que va
atemptar contra Napoleó III amb un artefacte d'aquesta
classe--, de la mida
d'una poma grossa, que no va arribar a esclatar perquè va
ser esmortida en
caure sobre la falda d'una senyora ja morta, es conserva avui al Museu
d'Història de la Ciutat (Barcelona).
Santiago Salvador Franch (1865-1894)
***
- Surt El Libertario: El 7 de novembre
de 1909
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic anarquista El Libertario.
Semanario anarquista. A
partir del número 2 portarà el
subtítol «Periódico
anarquista» i en el número 3
desaparegué el subtítol. En teoria setmanal,
aparegué força irregularment. El
comitè de redacció estava format per Ricardo
Gómez y Gómez, Lino Cuesta Martín,
Antonio Gil Taboada, Juan José Cuesta Martín i
Ramón Prieto. Aquests mateixos
van signar el «Manifiesto. A los anarquistas de todo el
mundo», sobre el
fracassat moviment revolucionari català d'aquell any, que es
va publicar en el
primer número. Hi van col·laborar, entre
d'altres, Fernando Ramos, Cruz del
Olmo, V. García, Alfonso Logo i Mauro Bajatierra. En
sortiren sis números,
l'últim el 20 de febrer de 1910. L'única
col·lecció que es conserva està
dipositada a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam.
***
-
Surt El
Productor:
El 7 de novembre de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del setmanari anarquista i anarcosindicalista El
Productor. Periódico
de ideas y crítica. Òrgan
d'expressió del grup llibertari del mateix nom i
molt lligat a la Confederació Regional del Treball de
Catalunya (CRTC), fou
dirigit per Manuel Buenacasa Tomeo. Durant un temps la
redacció s'establí a
Blanes (Selva, Catalunya). Hi van participar en la redacció
Ramon Suñé, Joaquín
Adelantado, José Alberola, Patricio Navarro,
Ramón Tené, Miguel Jiménez, J.
Magriñá, J. Vázquez, Ramón
Domínguez, Blas, Miguel Chueca, Gisbert, Labrador,
Peñacorada, Rosquillas, Royo, Ruiz de Galarreta,
Sesé i Isidre Duch, entre
d'altres. Polemitzà força amb Vida
Sindical, d'Ángel Pestaña i de Joan
Peiró, i fins i tot amb Errico Malatesta en defensa del
moviment obrer
anarquista, amb el suport directe del nucli espanyol de La
Protesta de
Buenos Aires, sobre tot de Diego Abad de Santillán,òrgan d'expressió de la
Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Aspirava
reforçar l'anarquisme en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) enfront de
l'empenta de la tendència
sindicalista («sindicalisme possibilista»). Hi van
col·laborar Abad de
Santillán, Caro Crespo, Ghiraldo, Treni, Malatesta, Makhno,
etc. Aquesta
publicació fou suspesa per l'autoritat governativa de Primo
de Rivera i només
pogué publicar 20 números, l'últim el
19 de març de 1926. El
Productor
va ser capçalera de nombroses publicacions
llibertàries, anteriors i posteriors
a aquesta.
El
Productor (1925-1926)
***
- Surt La Patrie
Humaine:El 7 de
novembre de 1931 surt a París (França) el primer
número del setmanari
anarcopacifista La Patrie Humaine. Feuille de combat pour la
Paix --a
partir del número 125 (27 de juliol de 1934)
portarà de subtítol «Le grand
hebdomadaire du pacifisme intégral». Va ser fundat
per Victor
Méric i després
de la seva mort serà continuat per diversos gerents (Louis
Loréal, Jean
Girardin i Robert Tourly). Hi van col·laborar A. Barbe, P.
V. Berthier, Henri
Bellamy, Marcel Bousquet, Marthe Bray, A. Brefort, Marcelle Capy, F.
Challaye,
Armand Charpentier, Claudot, F. Couttenoire de Toury, Auguste Cornu,
Muse
d'Albray, G. Demartial, Camille Drevet, Sébastien Faure,
Marguerite Glangetas,
Gagriel Gobron, Henri Guilbeaux, Henri Jeanson, Robert Jospin, G. De
Lacaze-Buthiers, Eugène Lagot, Lucien Leaue,
Gérad Leretour, Louis Le Sidaner,
L. Loreal, Victor Margueritte, René Martin, Georges Michon,
Jean-Paul Monteil,
Pierre Mualdès, Maurice Naille, Edouard Rothen, Henriette
Sauret, Jean
Sovenance, Simone Tery, Robert Tourly, Maurice Weber, Georges Yvetots,
entre
d'altres. L'últim número, el 355, es
publicarà el 25 d'agost de 1939 coincidint
amb la declaració de guerra contra Alemanya.
També va editar un bon grapat de
fullets.
Naixements
-
Benoît
Broutchoux: El 7 de novembre de 1879 neix a Essertenne
(Franc Comtat, França),
a prop de la zona minera de Montceau-les-Mines, el militant i
propagandista
anarcosindicalista Benoît Broutchoux. Son pare,
Sébastien Broutchoux, feia
d'obrer metal·lúrgic i sa mare, Claire Lazareth,
portà al món vuit infants,
dels quals Benoît n'era el major. De ben jovenet
començà a treballar de
carreter en una granja i amb 14 anys entrà a fer feina de
miner a la Companyia
de Blanzy a Monceau-les-Mines, on va ferir-se una cama poc
després --per aquest
accident fou indemnitzat miserablement i d'aleshores
ençà mai no pogué caminar
correctament. En 1898 s'instal·là a
París, on va fer de terrelloner a les obres
del metro. Fou en aquesta època que
començà a freqüentar els cercles
anarquistes, s'afilià al sindicat
anarcosindicalista dels terrelloners, dels pouaters i dels miners i
col·laborà en el full àcrata Le
Chemineau. A la primavera de 1900 tornà
a Monceau-les-Mines, on continuà militant en
l'anarcosindicalisme, destacant en
les seves confrontacions dialèctiques en els
mítings organitzats pels
socialistes. El 2 de juny de 1900, arran de la mort per part de la
policia de
l'obrer metal·lúrgic en vaga Brouillard a
Chalon-sur-Saône, pronuncià un
violent discurs durant l'enterrament; detingut, fou condemnat«per excitació a
la mort i al pillatge, per injúries a l'Exèrcit i
paraules ultratjants al
govern parlamentari». A penes alliberat, fou novament
condemnat en rebel·lia a
sis mesos de presó i a dos anys de prohibició de
residència pel Tribunal de
Chalon per apallissar el comissari Müller. Fugitiu,
marxà a Suïssa, on conegué
sa futura companya, Fernande Richir. En 1902, amb un fals nom,
començà a treballar
a la conca minera de Lens. Durant la vaga d'octubre d'aquell any per
aconseguir
la jornada de vuit hores, s'oposà al sindicat miner
reformista encapçalat perÉmile Basly. Novament detingut, fou condemnat per«atemptat contra la llibertar
del treball» i per «usurpació
d'identitat». Quan sortí de la presó en
1903,
entrà a formar part del nou sindicat creat pels dissidents i
esdevingué
redactor del periòdic Le Réveil Syndical
i de L'Action Syndicale,
des d'on reivindicà la vaga general. Partidari de les tesis
neomaltusianes, va
fer propaganda de l'amor lliure i del pensament anarcofeminista d'Emma
Goldman;
per tot això, fou condemnat per «ultratges als
bons costums». Arran de la
catàstrofe de Courrières, el 10 de
març de 1906, on moriren 1.101 persones, fou
un dels capdavanters de la vaga que es desfermà a la conca i
fou detingut
durant una marxa cap a l'alcaldia de Lens de 2.000 vaguistes. Alliberat
a
finals de maig d'aquell any, esdevingué el gerent del
cafè Florange, mentre
continuà editant L'Action Syndicale,
gràcies a una petita impremta. En
1906, també, participà en el Congrés
d'Amiens de la Confederació General del
Treball (CGT), amb Georges Dumoulin i Pierre Monatte, on els
anarcosindicalismes desbancaren la minoria guesdista i aprovaren la«Carta d'Amiens»
que afirmava la defensa de les reivindicacions immediates i
diàries, alhora que
lluitava per la transformació conjunta de la societat al
marge de qualsevol
partit i de l'Estat. Aquest document sempre fou reivindicat per la CGT
i per
altres sindicats (Força Obrera, Confederació
Nacional del Treball, etc.).
L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista
Internacional
d'Amsterdam, on es va debatre sobre les relacions entre l'anarquisme i
el
sindicalisme i on es visqué un viu debat entre Pierre
Monatte, defensor del
sindicalisme revolucionari, i Errico Malatesta, que pensava que el
sindicalisme
sempre era reformista. Poc abans d'aquest congrés aconseguir
fugir de la
policia després d'un agitat míting organitzat per
protestar contra la detenció
del seu amic André Lorulot, però en tornar al seu
domicili el setembre, fou
detingut i novament condemnat, amb Lorulot, per«incitació de militars a la
desobediència». El desembre de 1909 fou novament
condemnat per haver atiat els
vaguistes de les obres del canal del Nord i encara durant l'estiu de
1911 per
haver fet costat la lluita de les mestresses contra l'encariment de la
vida. El
gener de 1912 fou condemnat a un any de presó,
després d'haver-se lliurat dels
treballs forçats a les colònies penals, i fou
amnistiat el juliol. En 1914,
inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes, fou
detingut i enviat al front.
Dos anys després, gasejat durant un atac alemany, fou
llicenciat. Després
esdevingué xofer de taxis de la Companyia General de Taxis
(CGT), alhora que
s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i
col·laborà en el periòdic CQFD,
de
l'anarcopacifista Sébastien Faure, i en Le
Libertaire. Durant els anys
de la Revolució russa intentà conciliar els
llibertaris i els bolxevics, però
la decepció del comunisme fou absoluta. En 1921
participà en el Congrés de
Lille de la CGT, realitzat després del Congrés de
Tours de la Secció Francesa
de la Internacional Obrera (SFIO), durant el qual aquest partit
socialista es
dividí arran de la creació de la III
Internacional comunista, i fou ferit de
bala per un «company reformista». En 1925 la seva
salut es va veure molt
degradada i en 1931, son fill Germinal de 26 anys, fou assassinat per
la
policia. En 1940, malalt i en la misèria, es
refugià a Villeneuve-sur-Lot. Benoît
Broutchoux va morir el 2 de juny de 1944 a Vilanuèva
d'Òlt (Aquitània,
Occitània).
***
-
Albert Camus: El
7 de novembre de 1913 neix a Mondovi (Constantina, Algèria)
--actualment Dréan,
El-Taref, Algèria-- el novel·lista, assagista,
dramaturg, filòsof i pensador
anarquista Albert Camus, una de les figures claus de la literatura
universal
del segle XX. Fill d'una humil família de colons francesos (pieds-noirs)
dedicats al conreu de l'anacard al departament de Constantina. Sa mare,
Catalina Elena Sintes, nascuda a Birkadem (Algèria), i de
família oriünda de
Menorca (Illes Balears), era analfabeta i gairebé sorda
totalment. Son pare,
Lucien Camus, treballava en una finca vitivinícola, a prop
de Mondovi, per a un
comerciant de vins d'Alger, i era d'origen alsacià, com
molts altres pieds-noirs
que havien fugit arran de l'annexió d'Alsàcia per
Alemanya durant la guerra
francoprussiana. Mobilitzat durant la Gran Guerra, fou ferit en combat
durant
la batalla del Marne i morí a l'hospital de Saint-Brieuc el
17 d'octubre de
1914, fet pel qual sa família es traslladà al
barri de Belcourt d'Alger a casa
l'àvia materna. Estudià els primers estudis a
l'escola municipal de Belcourt,
atiat pels professors, sobretot Louis Germain que l'ajudà en
les beques, i
després, a l'institut becat, per Jean Grenier, qui el va
introduir en la
lectura de la filosofia, especialment Nietzsche. Després
d'aprovar el
batxillerat en 1930, obtingué un diploma d'estudis superiors
en lletres, en la
rama de filosofia, ja que la tuberculosi li va impedir participar en
l'examen
de llicenciatura. En 1932 publicà els primers textos en la
revista Sud.
Apassionat pel teatre, fundà a Alger fundà el«Théâtre du Travail», que en
1937
reemplaçà pel«Théâtre de l'Equipe». Altra
de les seves passions fou el futbol,
jugant en l'equip de lliga regional «Racing
Universitaire» d'Alger. En 1933
participà amb el moviment antifeixista Amsterdam-Pleyel i en
1934 s'afilià al
Partit Comunista Francès (PCF), però l'any
següent abandonà el Partit a causa
de profundes discrepàncies, com ara el Pacte
Germanosoviètic i el seu suport a
l'autonomia del Partit Comunista Algerià (PCA) del PCF. En
1934 es casarà amb
Simone Hie, matrimoni que es dissoldrà dos anys
després a causa de la
dependència d'aquesta als psicofàrmacs; sis anys
després es casarà amb Francine
Fauré i tingué com a amant«estable» la gran actriu de l'època
María Casares,
filla de Santiago Casares Quiroga, ministre i president del Consell de
Ministres de la II República espanyola. En 1936
estrenà la seva obra teatral Révolte
dans les Asturies,
sobre la insurrecció i repressió d'aquesta
revolució
espanyola. En 1937 publicà L'envers et l'endroit
i l'any següent Noces.
A més de crear una casa de cultura a Alger, entrà
a treballar en Alger
Républicain,òrgan del Front Popular, creat per Pascal Pia, on la
publicació de la seva investigació Misère
de la Kabylie tindrà un gran
ressò. En 1940 el Govern General d'Algèria
prohibeix el diari i el posa en la
llista negra per evitar que trobi feina. Aleshores, marxà a
París i trobà feina
com a secretari de redacció del diari Paris-Soir.
Fou exclòs de
l'exèrcit per la seva delicada salut minada per la
tuberculosi. En 1942 publicàL'étranger, que fou l'inici de la seva
celebritat, i Le
mythe de
Sisyphe. En
1943 entrà en la prestigiosa editorial parisenca Gallimard
com
a lector de textos i agafà la direcció del
periòdic clandestí de la Resistència
contra l'ocupació nazi Combat --el seu
lema era «De
la Resistència a la
Revolució»-- quan Pascal Pia fou cridat per ocupar
funcions de responsabilitat
en aquesta. D'aquesta època són les seves Lettresà un ami
allemand
(1943-1945). En 1944 estrenà Le malentendu
i un any més tard Caligula,
escrita en 1938. En 1947 publicà La Peste.
En 1948 l'anarquista
André
Proudhommeaux el presentà, per primer cop, en el moviment
llibertari, en una
reunió del Cercle d'Estudiants Anarquistes com a
simpatitzant que ja estava
familiaritzat amb el pensament anarquista i, a partir d'aleshores,
escriurà per
a publicacions llibertàries, especialment Le
Libertaire --fou íntim amic
del seu director, Georges Fontenis--, Le Monde Libertaire,Le
Révolution Proletarienne, Témoins,Défense de l'Homme, Volontà
i Solidaridad
Obrera,òrgan d'expressió de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT), a les reunions de la qual era assidu. Els temes dels
seus
articles seran força diversos (la bomba atòmica,
el moviment de
descolonització, la pena de mort, la repressió
als països de l'Est, la
dictadura del general Franco, etc.), però sempre punyents.
Amb el gruix del
moviment anarquista, va fer costat la revolta de 1953 a l'Alemanya
Oriental i
participà en gran nombre d'actes organitzats pel moviment
llibertari per
denunciar la repressió franquista a Espanya.
També va fer costat els
anarquistes en 1956, primer a favor de l'aixecament dels treballadors
polonesos
a Poznan i després en la Revolució hongaresa, i
s'afilià a la Federació
Anarquista (FA). En 1952 trencà amb Jean-Paul Sartre arran
de la publicació en Les
Temps Modernes
de l'article que aquest encarregà a Francis Jeanson, on li
reprotxava que la seva rebel·lia era«deliberadament estètica». El 8 de
novembre de 1955 publicarà una nota en L'Express
en defensa del militant
llibertari Pierre Morain, condemnat a un any de presó.
L'estiu d'aquell any
farà costat els redactors del periòdic Le
Libertaire i el seu director,
Fontenis, i altres militants de la FA detinguts i processats per un
tribunal
militar. En 1956, a Alger, llançà la seva«Crida a la treva civil», on demanà
als combatents independentistes algerians i a l'exèrcit
francès que es
respectés la població civil, text que fou
força criticat per determinats
sectors que no van entendre el seu missatge. També en 1956
publicà La
chute
i l'any següent L'exil
et le royaume.
En 1957 se li concedí el Premi
Nobel de Literatura pel «conjunt d'una obra que posa de
relleu els problemes
que es plantegen en la consciència dels homes
d'avui». A partir de 1959 creà la
revista Liberté, per fer costat el
moviment
llibertari d'objecció de
consciència al militarisme (Maurice Laisant, Louis Lecoin,
etc.). El seu
pensament filosòfic s'oposà al fals humanisme
cristià, al marxisme i a
l'existencialisme, i la seva «filosofia de
l'absurd», lluita contra totes les
ideologies i abstraccions no humanes, sempre des d'una perspectiva
llibertària.
Un bon resum d'aquest pensament es troba en el seu llibre L'homme
révolté
(1951), on blasma contra tota ideologia«finalista», contra la història i la«tirania de les ideologies», i que fou durament
atacat per la seva
reivindicació de la revolta pel comunisme estalinista --amb
l'anarquista Gaston
Leval mantingué una polèmica sobre aquesta obra
en Le
Libertaire.
Albert
Camus va morir el 4 de gener de 1960 a prop de Le Petit-Villeblevin
(Borgonya,
França) en una absurd accident de cotxe i fou enterrat a
Lourmarin (Provença,
Occitània), on havia comprat una casa. Deixà
inconclús un manuscrit«autobiogràfic», Le premier
homme, que
fou publicat per sa filla en
1994.
***
-
Luis Andrés Edo:
El 7 de novembre de 1925 neix a les casernes de la Guàrdia
Civil de Casp
(Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant
anarcosindicalista i resistent
antifranquista Luis Andrés Edo. Quan tenia un any es
traslladà amb sa família a
Barcelona, ja que son pare guàrdia civil, Román
Andrés, fou destinat al nou
quarter del barri barceloní de Sants. De família
catòlica, en aquest barri,
educat per capellans i monges, passà sa infància.
La Revolució de 1936 el marcà
profundament, així com l'educació rebuda en les
escoles del Consell de l'Escola
Nova Unificada (CENU). En 1939 començà a fer
feina netejant maquinària i
locomotores i realitzant altres feines per a la Red Nacional de
Ferrocarriles
Españoles (RENFE), «niu» de nombrosos
militants anarcosindicalistes, on dos
anys més tard passà com a aprenent de maquinista.
En 1941 s'afilià a la
clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT).
Restà a la RENFE fins al
1946, quan fou detingut per furtar patates d'un tren, com a part de la
campanya
de «redistribució» d'aliments que
portava la CNT en aquells anys de fam, i
tancat un temps a la presó. Quan sortí de la
garjola, passà a treballar en el
vidre, fabricant termòmetres, una feina insalubre que li
causarà greus i
permanents problemes de salut en ingerir mercuri i àcid
fluorhídric. L'octubre
de 1947 fou cridat a files per fer el servei militar, però
dos mesos després
desertà , creuant clandestinament la frontera vestit de
militar cap a França,
instal·lant-se a Dijon, on s'afilià a la CNT i a
les Joventuts Llibertàries. En
aquesta època realitzà diverses incursions
clandestines a la Península. En
1952, enmig d'una forta repressió contra la CNT de l'Exili
per part de les
autoritats franceses arran de l'atracament frustrat a un tren a
Lió l'any
anterior en el qual resultaren mortes tres persones i nou ferits,
tornà a
Barcelona, ja que la policia francesa feia la vida impossible als
exiliats
anarquistes. L'agost d'aquell any, fou detingut per deserció
i tancat fins a
l'octubre de 1953, quan fou reincorporat a files. A
començaments de 1954
desertà de bell nou, però va ser novament
arrestat i passà sis mesos empresonat
al castell de Figueres. En sortir, s'exilià definitivament a
França,
integrant-se en el moviment de resistència llibertari
antifranquista. En 1955,
a París, es relacionà força amb
Laureano Cerrada Santos, altre anarquista antic
empleat de la RENFE i figura clau en la resistència antinazi
i en les xarxes
d'evasions, a més de especialista en falsificació
de tota casta de documents i
de bitllets. A la capital francesa va fer contacte amb les Joventuts
Llibertàries i amb diversos membres de la
resistència antifranquista, com ara
el guerriller urbà Quico Sabaté i el membre de la
Comissió de Defensa de la CNT
José Pascual Palacios, responsable de coordinar els grups
d'acció que operaven
a la Península. En 1959 organitzà una
reunió entre el comunista Valentín
González (El Campesino) i Quico
Sabaté sobre coordinació. En aquests
anys va fer feina al parisenc Teatre Alhambra-Maurice Chevalier com a
assistent
del pintor de decorats Rafael Aguilera, heroi de la Guerra Civil i de
la
Resistència francesa, alhora que cenetista. Aguilera
mantingué un important
dipòsit d'armes a París per a la
Comissió de Defensa de la CNT i un dels seus
amagatalls estava al seu taller de les golfes del Teatre Alhambra, on
Edo i
Lucio Urtubia netejaven i engreixaven aquestes armes. A
començaments dels anys
seixanta fou nomenat secretari de l'Aliança Obrera --entre
la CNT, la Unió
General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos
(STB)--,
secretari de Propaganda del Comitè Nacional de la CNT,
secretari de la
Federació Local de la CNT de París, secretari
general del Comitè Peninsular de
la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) en l'Exili. En aquests
anys freqüentà Octavio Alberola, Joan
García Oliver i Cipriano Mera, membres de
l'organització «Defensa Interior»,
secció clandestina del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) en l'Exili. El maig de 1965 reivindicà, en
nom del «Grup Primer
de Maig», grup successor de «Defensa
Interior», en una conferència de premsa
clandestina a Madrid el segrest del 30 d'abril a Roma del nunci
apostòlic
espanyol davant el Vaticà Marcos Ussía per exigir
la llibertat de tots els
detinguts polítics del franquisme. L'abril de 1966, mentre
era secretari de la
CNT parisenca, va fer una conferència de premsa clandestina
a Madrid de condemna
del cincpuntisme i poc després es
reuní clandestinament amb grups de
militants amb la finalitat de contrarestar les maniobres cincpuntistes.
El 25 d'octubre de 1966 fou detingut per la Brigada
Político-Social (BPS) amb
quatre companys, a causa de la delació de l'agent
policíac Inocencio Martínez,
acusat de planejar el segrest del cap de les Forces Armades
nord-americanes a
l'Estat espanyol, el contraalmirall Norman Gillette
(«Operació Durruti») i,
d'afegitó, del polític argentí exiliat
Juan Domingo Perón. També fou acusat de
complicitat en el segrest d'Ussía. A la presó de
Carabanchel conegué
l'activista anarquista escocès Stuart Christie. Amb el
suport d'un grup d'acció
parisenc intentà fugir de la presó en dues
ocasions. Jutjat el 4 de juliol de
1967, el Tribunal d'Ordre Públic el condemnà
quatre dies després a tres anys de
presó per associació
il·lícita (membre de les Joventuts
Llibertàries), a sis
anys per possessió il·legal d'armes, i a una
multa de 25.000 pessetes per
possessió de documentació falsa. La
sentència hagués estat més dura si
hagués
estat jutjat en consell de guerra, com era el normal, i encausat sota
la llei
militar per «bandolerisme i terrorisme». En 1968 un
col·laborador franquista
l'acusarà d'haver realitzat accions terroristes a
Bèlgica, però fou absolts
d'aquestes acusacions per manca de proves. Després de passar
per les presons de
màxima seguretat de Sòria, de Segòvia
--on organitzà comitès de fugida i
muntà
nombroses vagues de fam i motins, pels quals purgà molts de
mesos a cel·les de càstig--
i de Jaén, fou alliberat en 1972. El juny de 1974, fou
detingut de bell nou
acusat d'associació il·lícita per la
seva pertinença als Grups d'Acció
Revolucionària Internacional (GARI), per complicitat en el
segrest a París del
banquer Baltasar Suárez i per la campanya de
denúncia contra l'assassinat legal
de Salvador Puig i Antich. El 17 de febrer de 1975 per aquest
càrrecs fou
condemnat a cinc anys de presó, dels quals complí
dos, ja que sortí en
llibertat gràcies a l'amnistia postfranquista, malgrat haver
organitzat un gran
motí durant la seva estada a la presó Model de
Barcelona. En 1976 se separà de
sa companya Rosita, amb qui havia tingut dos fills (Helios i Violeta),
ja que
ell no va voler tornar a París i ella no volia viure a
Barcelona. En aquest
anys participà activament a Barcelona en la
reconstrucció de la CNT des del
Comitè Regional de Catalunya i fou un dels organitzadors del
famós míting de
Montjuïc del 2 de juliol de 1977 i de les Jornades
Llibertàries d'aquell any, a
més de realitzar nombrosos mítings per tot arreu.
En 1978 començà la seva
relació amb Doris Ensinger, amb qui restarà fins
a la seva mort. El 4 d'octubre
de 1980, just abans del judici dels acusats pel «Cas
Scala» --aquest mateix any
publicà, amb altres, En relación con el
caso Scala--, fou detingut per
la policia del ministre de l'Interior Rodolfo Martín Villa i
acusat de creació
d'una «formació terrorista». La fiscalia
demanà 20 anys de presó, però
sortí en
llibertat provisional l'agost de 1981 i el seu cas es tancà
definitivament en
1984 per manca de proves. En 1985 fou el responsable de Solidaridad
Obrera
i dos anys més tard fou nomenat secretari general fins al
1989 de la CNT de
Catalunya, enmig de fortes lluites internes. En 1988 presidí
el Ple de la
Regional catalana cenetista a Badalona. Arran de totes aquestes
disputes, entrà
a formar part de la CNT desfederada i en 1997 en fou elegit secretari.
Durant
els últims anys de sa vida lluità especialment
per la restitució del patrimoni
i dels bens requisats pel franquisme a la CNT i per la
revisió del «Cas
Granado-Delgado», col·labora amb la
Fundació d'Estudis Llibertaris i
Anarcosindicalistes (FELLA) i amb l'Ateneu Enciclopèdic
Popular (AEP) i fomentà
el «municipalisme llibertari». Troben textos seus
en Boletín FELLA, Catalunya,CNT, Construcción, Extremadura
Libre, Historia
Libertaria, La Lletra A, Nada,Presencia, Solidaridad
Obrera, Tinta Negra, etc. En 2002
publicà La Corriente
--originalment titulat «El pensamiento
antiautoritario»--, una antologia dels
seus assaigs a la presó, on desenvolupa les seves idees
sobre el pensament i
l'acció anarquistes, que s'allunyen del sindicalisme i
s'acosten al
situacionisme. En 2006 publicà les seves
memòries, La CNT en la encrucijada.
Aventuras de un heterodoxo. Durant els seus últims
set anys la greu
malaltia que patia el debilità seriosament. Luis
Andrés Edo va morir el 14 de
febrer de 2009 a Barcelona (Catalunya) arran d'una
insuficiència
cardiorespiratòria.
***
- Eliseo Bayo: El 7
de novembre de 1939
neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el periodista,
escriptor, assagista i
militant llibertari, i abans i després comunista, Eliseo
Antonio Bayo Poblador.
Durant quatre anys estudià al seminari d'Alcorisa–on coincidí amb el Cura
Pérez i Domingo Laín, entre
d'altres–, però abandonà la carrera
sacerdotal fortament marcat per
l'experiència. A Barcelona (Catalunya) estudià
Humanitats i Filosofia i després
es matriculà a l'Escola Oficial de Periodisme, on
conegué la futura escriptora
i advocada feminista Lidia Falcón, que esdevindrà
sa companya fins a 1983. En
aquests anys treballà primer en una companyia d'assegurances
i després com a
corrector en l'editorial Plaza & Janés, afiliant-se
al comunista Partit
Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que abandonà poc
després. Després
treballà un temps de periodista en Solidaridad
Nacional i El Noticiero Universal,
realitzant reportatges de caire social, i poc després es
traslladà a Saragossa
per fer el servei militar. Quan feia la mili contactà amb
les Joventuts
Llibertàries i milità activament en aquesta
organització clandestina. Entre
1961 i 1962 treballà en El Heraldo
de
Aragón. En 1962 publicà la seva
traducció directa del llatí de Las
confesiones de San Agustín. El 17
d'octubre de 1962 va ser detingut i tancat a la presó Model
de Madrid. Acusat
de pertànyer a la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) i de
redactar el periòdic clandestí Juventut
Libre, el 22 de setembre de 1963 va ser jutjat a Madrid i
condemnat a 11
anys de presó, que purgà a Burgos –els
seus companys Toco Pesina i Rafael Borao
van ser condemnats a tres anys. Durant el seu tancament, amb Jorge
Conill
Valls, també militant llibertari, s'afilià al
Partit Comunista d'Espanya (PCE).
Un cop lliure, continuà la lluita antifranquista i per la
qual cosa fou
detingut en diverses ocasions per «propaganda
il·legal» –en una en fou implicat
en l'atemptat a una cafeteria del carrer Correu de Madrid, en el qual
no
prengué part. En 1968 va escriure amb la seva companya Lidia
Falcón El libro de la vida sexual,
gran èxit
editorial que signà l'afamat psiquiatra Juan José
López Ibor. Es llicencià en
Ciències de la Informació en la Universitat
Autònoma de Barcelona i es doctorà
en Tècniques d'Investigació de la
Història de l'Art. En 1984 presentà el seu
testimoni en el documental de TVE España
historia inmediata. Los anarquistas. Posteriorment, el 10
d'octubre de 1984
va ser condemnat a 18 mesos de presó per sis delictes
d'injúries i dos de
calúmnies per l'Audiència Provincial de Barcelona
arran d'una article sobre
l'«Afer Matesa» publicat en la revista Interviú.
Assolí una reconeguda fama com a escriptor i periodista
especialitzat en
reportatges de temàtica social. Viatjà arreu del
món i esdevingué políglota
(llatí,
francès, italià, francès, rus, grec,
portuguès, xinès, etc.). En 1980
participà
en la Setmana Cultural de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en 1983
s'instal·là a Mèxic, on
aprengué nàhuatl i estudià a fons
l'art i la cultura
prehispàniques. En 1990 presentà un llibre de
Francisco Olaya a Barcelona i en
1993 participà en els debats de l'Exposició sobre
l'Anarquisme. A començaments
dels 2000 s'establí a Casp. Actualment presideix Compromiso
Por Caspe (CPC),
agrupació política d'electors del municipi de
Casp. Trobem articles seus en
infinitat de publicacions, com ara Actual
(que dirigí), Autogestión,Compromiso, Cuadernos
para el Diálogo, Destino,La Gazeta Ilustrada, Interviú,Poder y Libertad, Repórter,Sábado Gráfico,
etc. És autor de Adolf Eichman, la
historia de un acorralado
(1962), Blanco y negro en el Congo
(1962), En la pendiente (1968), El miedo, la levadura y los muertos
(1968), Els pescadors (1968), República Dominicana (1968), Desafío en España
(1970), Trabajos durso de la mujer
(1970), El manifiesto de la tierra
(1973), Oración de campesinos
(1974), Portugal, en libertad condicional
(1974), De qué viven y por
qué no mueren
los españoles (1975), Los
atentados
contra Franco (1976), Sueños,
discursos y destrucción de inocentes (1976), Orquesta por la libertad (1978), Els catalans. Vida i costums (1979), El día de los jueces (1982), Descubro
y acuso (1984), Diez ideas para
levantar a España (1986), La
niebla
es un espejo vacío (1994 i 2000), Cazadores
de sombras (1996), GAL. Punto final
(1997), Estrictamente prohibido.
Reportajes censurados y otros relatos de la España negra
(1998), Y el cielo es nuestra casa
(1998 i 2013, poemes), Puro desastre
(1999), Dios toro poderoso (2007),
etc.
Defuncions
-
Florencio
Sánchez: El 7 de novembre de 1910 mor a
Milà (Llombardia, Itàlia) el periodista,
escriptor
i dramaturg anarquista Florencio Antonio Sánchez Mussante,
considerat una de
les figures principals del teatre d'ambdues ribes del Río de
la Plata. Havia nascut
el 17 de gener de 1875 a Montevideo (Uruguai); fill d' Olegario
Sánchez i de
Josefa Mussante, va tenir 11 germans. Després d'abandonar els seus estudis secundaris, va alternar sa
vida entre
Montevideo, Buenos Aires i Rosario. Va ser en aquestes ciutats on va
desenvolupar una intensa tasca periodística (La
Voz del Pueblo, El Siglo,La Razón, El
Nacional, El País)
i
teatral. En 1893 es va instal·lar a La Plata, on va
treballar en l'Oficina
d'Estadística i d'Indentificació
Antropomètrica, que havia instituït el policia
Juan Vucetich. Quan va esclatar la guerra civil a l'Uruguai en 1897 es
va
incorporar en les files revolucionàries d'Aparicio Saravia
contra el president
Juan Idiartetot, seguint la tradició política de
sa família blanca;
ocasió en la qual va fer
contacte amb algunes destacades personalitats de la
intel·lectualitat, com ara
Eduardo Acevedo Díaz. Consternat pel clima que envolta
l'aixecament, va
desertar i es va passar al Brasil. D'aquest període
sorgirà el seu desencant
total per les postures polítiques tradicionals i el seu
alineament amb els
grups anarquistes que aleshores circulaven, pel Río de la
Plata, al voltant
dels cercles d'immigrants europeus. Després va retornar a
Montevideo, on va
ingressar al Centre Internacional d'Estudis Socials,
organització llibertària
de caràcter literari el lema del qual era:«L'individu lliure en la comunitat
lliure»; també va fer conferències
d'ardorós fervor anàrquic i va intervenir en
el quadre teatral de la institució llibertària. A
Rosario va ser secretari de
la redacció de La
República,
publicació dirigida per Lisandro de la Torre, on va publicar
nombrosos articles
de caràcter politicosocial i anarquistes, sempre
caracteritzats pel seu
realisme crític i mordaç que va caracteritzar la
seva producció teatral. Va
accentuar la seva militància anarquista a Buenos Aires,
escrivint articles en La Protesta i
en la revista El Sol, dirigida per
Alberto Ghiraldo, i
participant en el moviment anarcosindicalista. Les seves obres Ladrones y Puertas
adentro s’inscriuen en aquest model llibertari. El
25 de
setembre de 1903 es va casar amb Catalina Raventos (Catita)
i els seus padrins van ser José Ingenieros i
Joaquín de
Vedia. També en 1903 va escriure el sainet La
gente honesta i la seva primera obra teatral Canillita,
que va representar-se per una companyia espanyola de
sarsueles. Apassionat observador, va tenir com a temes preferits per a
les
seves obres de teatre, que va representar a ambdues ribes del
Río de la Plata,
els referits al món proletari: la família, el conventillo, els immigrants, les
misèries, el món laboral, la vida
quotidiana, etc. Entre les seves obres de teatre podem destacar (les
dates
corresponen als anys d'estrena): La gente honesta
(1903, reanomenada Los
curdas), M'hijo el dotor (1903), Canillita
(1903), Cédulas
de San Juan (1904), La pobre gente
(1904), La gringa (1904), Barranca
abajo (1905), Mano santa (1905), En
familia (1905), Los
muertos (1905), El conventillo (1906), El
desalojo (1906), El
pasado (1906), Los curdas (1907), La
tigra (1907), Moneda
falsa (1907), El cacique Pichuleo (1907),Los derechos de la
salud (1907), Nuestros hijos (1908), Marta
Gruni (1908) i Un
buen negocio (1909). El 25 de setembre de 1909 va embarcar
cap a Europa al
vaixell italià «Príncipe di
Udine» com a comissionat oficial del president
uruguaià, Claudio Williman, per informar sobre la
conveniència o no que l'Estat
uruguaià participés en una projectada
Exposició Artística a Roma, arribant a
Gènova el 13 d'octubre de 1909. Després de passar
uns mesos gastant en disbauxa
una important suma de diners sobre una avançada dels drets
de representació de
les seves obres a Europa en diferents ciutats italianes i franceses,
malalt de
tuberculosi, va morir a les tres de la matinada del 7 de novembre de
1910 a l'Hospital
de Caritat «Fate Bene Fratelli» de Milà
(Itàlia), on havia estat internat cinc
dies abans per una bronquitis al pulmó esquerre. El 21 de
gener de 1921 les
seves restes mortals van arribar a Montevideo i portades al
Panteó Nacional. En
homenatge a l'escriptor, en la data de la seva mort, es commemora el«Día del
Canillita», el venedor de diaris al carrer, al Río
de la Plata.
***
-
Henri Roorda: El
7 d'octubre de 1925 se suïcida a Lausana (Vaud,
Suïssa) el matemàtic,
escriptor, humorista i pedagog llibertari Henri Philippe Benjamin
Roorda van
Eysinga, també conegut com Balthasar.
Havia nascut el 30 de novembre de
1870 a Brussel·les (Bèlgica) en una
família lliurepensadora originària d'Snits
(Frísia). Son pare, Sicco Ernst Willem Roorda, era
funcionari del govern
holandès a Indonèsia, però fou cessat
a causa de les seves opinions
anticolonials --publicà el poema De Vloekzang. De
laatste dag der Hollanders
op Java door Sentot (La Cançó«Maledicció». Els últims dies
dels holandesos
a Java per Sentot)-- i amistats llibertàries
(Élisée Reclus, Pierre Kropotkin,
Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Multatuli, Lev Metxnikov, etc.) i
acabà
exiliant-se en 1872 a Clarens, a la riba del llac suís de
Léman, i sa mare es
deia Selinda Bolomey. Ja de petit conegué al seu
veí Élisée Reclus, el qual
considerà
el seu mestre. Quan tenia 14 anys va començar a escriure i
dos anys després va
fer amistat amb els fills de Nieuwenhuis que havien anat a estudiar a
Lausana.
En acabar la primària a Montreax, es llicencià en
ciències matemàtiques a
l'Escola Industrial de la Universitat de Lausana. Després
d'una estada a París
(França), va ser nomenat professor d'aritmètica i
de matemàtiques, exercint des
del 20 de setembre de 1892 al Col·legi de Villamont, a
l'Escola Superior i a
l'Institut Femení, i des de l'1 de setembre de 1905 al
Col·legi de la Mercerie
i al «Gymnase de la Cité» de Lausana.
Publicà diversos manuals matemàtics
(aritmètica, àlgebra, geometria,
càlcul mental, etc.) per a l'editorial Payot
entre 1912 i 1923. A més, fou un apassionat de la
lògica i de la música. Força
influenciat pel llibre de Jean-Jacques Rousseau Émile,
ou De l'éducation,
adoptà la pedagogia antiautoritària i
llibertària i a partir de 1903 impartí
nombroses conferències propagandístiques i
divulgadores sobre el tema, alhora
que col·laborà en el Boletín
de la Escuela Moderna de Francesc Ferrer i
Guàrdia i representà Suïssa en la Lliga
Internacional per a l'Educació Racional
de la Infància, fundada en 1908. A partir de 1910
participà en les activitats
de l'Escola Ferrer de Lausana, inaugurada l'1 de novembre d'aquell any
pel
pediatra llibertari Jean Wintsch, per a la qual redactà la
seva «Declaració de
principis», i que durà fins al 1919. En la seva
opinió, l'error més greu de
l'escola del seu temps era que es posava més l'accent en
l'adquisició passiva
de coneixements que en el desenvolupament de les capacitats
intel·lectuals;
rebutjava, no obstant això, la fàcil
solució d'atribuir aquesta situació a la
voluntat d'uns governants interessats en què els futurs
ciutadans adquirissin
hàbits de servitud intel·lectual; tampoc no creia
que es pogués descobrir de
cop el sistema educatiu més adequat, ni que hi
hagués prou amb atenir-se amb
els principis de la ciència --com pensava Ferrer i
Guàrdia--; així que la seva
proposta educativa es limitava a deixar en llibertat els infants per a
desenvolupar les seves facultats, en comptes de coaccionar-los
perquè
adquireixin de manera passiva un gran nombre de coneixements.
Col·laborà en
diferents periòdics anarquistes, com ara L'Humanité
Nouvelle, La Revue
Blanche, Les Temps Nouveaux, etc.
També va publicar en les revistes
humorístiques d'Alphonse Allais, satíriques (L'arbalète,La Crécelle,
etc.), en publicacions holandeses i suïsses (Cahiers
Vaudois, La
Gazette de Lausanne, La Tribune de Genève,La Tribune de Lausanne,
etc.), moltes vegades signant els seus articles amb el
pseudònim Balthasar.És autor d'assaigs, com ara L'École et
l'apprentissaage de la docilité
(1898), Élisée Reclus, propagandiste
(1907), Les tendances de
l'enseignement mathématique dans les écoles
secondaires du canto de Vaud.
Rapport présenté à la
Société vaudoise des maîtres
secondaires en 1910 per
Henri Roorda (1910), Mon internationalisme
sentimental (1915), Propos
de paix et de guerre (1915, amb altres), Le
pédagogue n'aime pas les
enfants (1917, 1918 i 1973), Du rôle que
peut jouer l'enseignement des
mathématiques dans l'éducation intellectuelle desécoliers (1917), Le
débourrage de crâne est-il possible?
(1924), Avant la grande réforme de
l'an 2000 (1925), Le rire et les rieurs
(1925), etc.; d'un Almanach
Balthasar (1923-1926, 2010); de llibres de
cròniques, com À prendre ouà
laisser (1919), Le roseau pensotant. Humour de tous
les jours
(1923), etc.; i de peces curtes de teatre, com Le silence de
la bonne
(1924), Un amoureux, Un beau divorce,Ligue contre la bêtise
(1926), etc. Henri Roorda, deprimit i arruïnat,«neurastènic» segons la premsa,
es disparà un tret al cor el 7 de novembre de 1925 a Lausana
(Vaud, Suïssa). En
1926 els seus amics publicaren Mon suicide, el seuúltim assaig que
deixà inèdit, premonitori del seu final. En 1929
el seu amic Edmond Gilliard li
dedicà l'assaig A Henri Roorda. Entre
1969 i 1970 es van publicar a
Lausana les seves Oeuvres complètes. En
2003 es va crear a Lausana
l'Associació dels Amics d'Henri Roorda (AAHR). Entre el 13
de març i el 28 de
juny de 2009 es pogué veure a Lausana l'exposicióDrôle de zèbre. Henri
Roorda (1870-1925), realitzada pel Museu Històric
de Lausana i l'AAHR.
---
Continua...
---