Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 118 | 119 | (Page 120) | 121 | 122 | .... | 465 | newer

    0 0

    Els últims presos del franquisme


    'Si continuem vius, també hi continuen alguns dels nostres botxins, torturadors, jutges del TOP, components dels consells de guerra sumaríssims, ex-ministres que van donar el seu 'enterado' a crims legals, carcellers i un llarg etcètera de sinistres personatges que han viscut en la impunitat'


    Hi ha homes i dones que cerquen la seva veritat, la seva justícia i la seva reparació en aquestes fosses comunes escampades per tota la geografia d'un país que pot anomenar-se el país del formatge 'gruyère', el país de les tombes a les cunetes, als rasos, el país de l'extens cementiri on, des de fa setanta anys, es calcula que més de dues-centes mil víctimes esperen un reconeixement i un soterrament dignes. Si al París del 1968 algú va pintar allò de 'sota les llambordes hi ha la platja', a l'estat espanyol encara avui podria escriure's a les parets que sota la terra o els maons hi ha les fosses comunes.

    Hi ha, també, homes i dones pels quals l'exigència de veritat, justícia i reparació s'inscriu en la pròpia pell. Parlem dels resistents i represaliats dels darrers anys de la dictadura, allò que s'anomena el franquisme tardà. Resistents vius encara avui que, trenta-set anys després de la mort del dictador, continuem esperant que s'anul·lin els judicis pels quals ens van detenir, torturar i empresonar en virtut d'unes lleis manifestament injustes i il·legítimes, per mitjà d'un aparell repressiu i uns tribunals feixistes.

    Un nombre, no pas reduït, d'aquest segon grup de persones ens hem associat a la Comuna i ens hem fets presents, com a col·lectiu, i individualment, en la querella argentina. No per gust, sinó impel·lits pel blocatge jurídic i, en bona part, polític, pel qual es manté fèrriament la impunitat total dels crims del franquisme, amb l'única base legal d'una llei pre-constitucional, la 46/77 (llei d'amnistia), que, amb un cop de carpeta, va barrar el pas de qualsevol reclamació de justícia per part de les víctimes i represaliats de la dictadura.

    Després d'un seguit de vicissituds i intents frustrats de trencar aquest cèrcol d'impunitat i irresponsabilitat, i, naturalment, no tan sols la Comuna, sinó una quantitat molt nombrosa d'associacions de la memòria, associacions d'ex-presos, sindicats, organitzacions socials de tota mena (un bon nombre de les quals presents en la xarxa Aqua de suport a la querella argentina), a més d'ajuntaments amb el suport de majories municipals, ens hem personat d'una manera o una altra, com a querellants, denunciants o adherents, a la querella que dirigeix avui la jutgessa Servini de Cubría a Buenos Aires. Per als centenars de milers d'afectats directament pels crims del terrorisme d'estat franquista, que tan discriminats i ignorats judicialment romanen en el seu país, la querella argentina i la documentació proporcionada a la jutgessa desemmascara i posa a lloc, per si encara fes falta, la història recent del nostre país i obre una possibilitat d'esclariment i de justícia.

    Per als represaliats del franquisme tardà, la situació és especialment sensible. Perquè si continuem vius, també hi continuen alguns dels nostres botxins, torturadors, jutges del Tribunal d'Ordre Públic, components dels consells de guerra sumaríssims que es van prolongar fins poques setmanes abans de la mort del dictador, ex-ministres que van donar el seu 'enterado' a crims legals, carcellers i un llarg etcètera de sinistres personatges, amb uniforme o sense, que han viscut en la impunitat proporcionada per les institucions del postfranquisme, per no parlar del seu enriquiment continu, de la promoció en l'escalafó corresponent o d'unes rendes ben assegurades. En la querella argentina seran denunciades i encausades, com no pot ser altrament, individus d'aquest caràcter i d'aquesta mena. És de justícia, és el mínim. (VilaWeb 26-V-2013)


    Els darrers presos polítics republicans: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.


    Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)



    Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

    Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".



    Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

    En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

    El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

    Miquel López Crespí


    Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.


    Republicans perseguits per la dictadura feixista


    La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. (Miquel López Crespí)



    Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

    Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.



    L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.



    L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

    Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.


    Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".


    Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    0 0

    Des dels 16 anys he estat implicat en moviments socials com de Joves de Mallorca per la llengua, el GOB, l'OCB a Valldemossa, etc. Ara ha arribat el moment de fer una passa valenta i presentar-me a les Primàries obertes de MÉS.

    Aquest procés participatiu és un exemple d'obertura a la societat que, ara per ara, cap altre partit ha realitzat. Això dóna més valor al fet de militar a la nostra formació perquè hom es pot sentir més partícip del procés democràtic i involucrar-se directament en la presa de decisions. Quanta més democràcia hi ha, menys poder tenen els aparells de partit endogàmics i les actituds sectàries.

    Per tant el que compta és la vàlua política de cada candidat i no les afinitats personals que es puguin bastir entre correligionaris. Aquesta és una passa important per a combatre la corrupció des de l'arrel. Però no és suficient si no es complementa amb un compromís moral individual consistent en un comportament ètic, transparent i honest. 

    Durant aquesta campanya em presentaré a l'electorat de MÉS com una persona interessada en la ciència. Aquesta ha estat sempre un pilar en l'avanç de la humanitat. Sóc ambientòleg de formació i pens fermament que la lluita per la sostenibilitat és cabdal per a tenir un futur més pròsper. La Prevenció en el món laboral és la meva ocupació actual i és un món molt interessant en el que encara es pot avançar molt. Tot això és el que puc aportar a nivell personal i esper aprendre molt més de la ciutadania a la que m’adreci.  

    Així doncs m'agradaria ésser diputat per a defensar una societat més justa i un país més lliure en un planeta sostenible. També tenc moltes ganes de lluitar contra la corrupció i la desigualtat. La primera es pot combatre amb una democràcia més sòlida i avançada i la segona amb un estat del benestar sostenible econòmicament i universal.

                    


    0 0

     

                                   La disputa de l'ase a l'abast.

     

     

     

        Malauradament, les obres dels autors clàssics catalans, en general, no són a l'abast dels internautes. 

     

      El Project Gutenberg, en canvi, posa a l'abast dels qui navenguen per la Xarxa en llengua anglesa més de 30.000 títols, donant preferència a les obres originàries en anglès, lògicament. Project  Gutenberg inclou obres de qualques autors catalans (molt pocs). Entre aquestes, no figura La disputa de l'ase de N'Anselm Turmeda.

     

       Per causa del zel dels inquisidors del Sant Ofici, de La disputa de l'ase no en restà ni un sol exemplar. L'obra en català fou reconstruïda al 1922 a partir d'un exemplar en llengua francesa.

     

          El pròleg magnífic de la versió penjada a la Xarxa especifica la grandiosa significació del geni Turmeda, pròleg on es diu:  Apòstata com l'autor del Pantagruel, s'atragué ben aviat

    així mateix l'implacable persecució de l'In-

    quisició, si bé més que per l'escepticisme i

    la irreligiositat sustentats a la Disputa, fou

    l'objecte de les ires inquisitorials pel desver-

    gonyiment amb què escomet sos antics ger-

    mans d'hàbit, omplint-los de vilipendi valent-se

    de facecioses historietes contades per l'ase

    protagonista i on els eclesiàstics seculars i

    regulars són agrament satiritzats al costat dels

    personatges socials representatius uns i altres

    dels vicis i mals costums regnants en aquella

    època. Tan extremadament s'exercí la dita

    persecució que l'obra catalana desapareix sense

    restar-ne el menor vestigi fora dels versos de

    la profecia posada en boca de l'ase.

     

           He d'afegir que En Turmeda tingué la gosadia (sense parió a Europa) de desafiar intel·lectualment la Cúria romana i el Papa.

     

        S'ha de saber: En Turmeda fou l'autor més estimat  entre les classes populars catalanes.

     

        Amb aquest post faig la meva modesta contribució  per fer accessible l'obra de N'Anselm Turmeda als navegants catalans (Salvant una excepció o dues, les entrades en línia de La disputa de l'ase són només valoracions i comentaris; no reprodueixen l'obra).  Vegeu La disputa de l'ase.

     

     

     

     

     

     


    0 0
  • 10/30/14--08:25: Cursos 2015
  • Per el proper any ja hi comença ha haver cursos programats, de moment  a Eivissa:

     

     

    6 a 8 de febrer

    Gérard Blaize, 7è Dan Aikikai

    Eivissa

    A mesura que es concretin els detalls o mes cursos ho anirem actualitzant.


    0 0

    Us convidam a una reunió el dijous 6 de novembre a les 20h a la Sala 3 del Centre Cultural Miquel Capllonch del Port de Pollença. El motiu és l'intent de consensuar, amb el màxim d'entitats i ciutadans possible, un esborrany definitiu per canviar el Reglament de ParticipacióCiutadana del municipi.


    Aquest procés va començar ja fa més d'un any amb una moció que es va retirar per tal d'elaborar una proposta consensuada i, sobre el document inicial que va proposar Alternativa, ja s'hi han fet moltes esmenes. (Per més informació sobre el procés, podeu llegir un resum ).

    Per tal que la reunió sigui profitosa, us facilitam aquest enllaç http://alternativaperpollenca.com/proposta-de-reglament-de en el qual trobareu un pdf amb l'actual Reglament de Participació i marcat en un altre color les esmenes que s'han anat fent en altres reunions i assemblees per part de diversos partits polítics i també ciutadans a títol individual.

    Si de cap manera podeu assistir a la reunió, podeu enviar esmenes (amb el redactat alternatiu i la seva justificació) al nostre correu alternativaperpollenca@gmail.com fins dia 3; però la seva incorporació es decidirà en última instància en la reunió, després de la seva discussió.

    Us esperam!

    PS: podeu reenviar aquesta informació a tothom que cregueu interessat en el tema i, així, entre tots li donarem més difusió.
     
     

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    ( 1 vídeo amb la veu del poeta) La condemna d'Hernández se la poden confitar, perquè als que hem llegit els seus poemes no ens diu res. En tot cas, afegeix prestigi a una biografia admirable. On han sabut homenatjar-lo és a Córdoba. I per iniciativa de l'ajuntament, amb batlle d'Esquerra Unida. Aquesta primavera, les lones de tres-cents balcons del casc antic reproduiran versos d'Hernández amb dibuixos de García Parody. (Llorenç Capellà)


    La rehabilitació de Miguel Hernández


    Llorenç Capellà | 25/02/2010 |


    Miguel Hernández va néixer a Oriola, dia deu d'octubre d'ara farà cent anys. És un dels poetes castellans (García Lorca, Machado, Alberti...) que els resistents al franquisme feren seus, i que després de la mort de Franco hagueren de compartir amb el Rei i Aznar. Hernández és una icona de les llibertats. De manera que les institucions valencianes i espanyoles s'han bolcat en la celebració del centenari, perquè en parlar de llibertat tothom s'hi apunta. Hi haurà reedicions de poemaris, conferències, exposicions, i es faran recitals al carrer i a les escoles. Llàstima que Hernández no fos mallorquí. Si hagués estat mallorquí o balear se'n faria un recital a Nova York, dels seus poemes, encara que fos per a quatre funcionaris de l'ambaixada espanyola que s'han aficionat a les Quelitas. Tanmateix, difícilment arribarien al carrer o a les escoles de l'illa.

    A tot estirar a la sala d'espera d'un dentista, on la gent té més ganes de tocar el dos que de llegir versos. Vagi una cosa per l'altra. A més a més, essent com és, poeta espanyol, no ha de faltar-li promoció institucional, cosa que ens deixa un xic intranquils als que l'estimem. Hernández és material sensible. I el fet de veure que la gent de Francisco Camps pren part en els actes, ens ha de tenir mosques per força. Rita Barberà ha volgut aixecar nínxols, en el cementiri de València, sobre la fossa dels afusellats. Justament on reposen les despulles de més de cinc mil persones, assassinades per professar les idees que reportaren a Miguel una condemna a mort. La història d'Hernández és coneguda de tothom. Franco en tenia prou amb l'assassinat de Lorca, no volia aixecar mites entre els enemics. I va pensar que si deixava morir Hernández a la presó, de fam i de tisi, ningú no l'assenyalaria amb el dit com a responsable. A Hernández l'assassinaren molts, però tots del mateix bàndol.

    Aquests dies, precisament, la senyora María Teresa Fernández de la Vega ha anunciat a so de bombo i platerets que el Ministre de Justícia signarà una declaració de reparació i reconeixement a favor de Miquel Hernández. N'ha quedat tan satisfeta, amb el paperet, que està disposada a viatjar a Oriola per tal de lliurar-lo personalment a la nora i als néts del poeta. A més a més, entre els uns i els altres, càrrecs públics i familiars, han acordat elevar un recurs al Tribunal Suprem perquè revisi i anul·li la condemna a mort, tot i que des de les instàncies judicials ja els han fet saber que no serà cosa d'un dia per l'altre. La raó és senzilla: la democràcia no s'ha dotat, encara, d'un ordenament jurídic prou minuciós com per destrenar la xarxa judicial franquista en el temps que s'inverteix a prendre un cafè. Obvien, els uns i els altres, i la senyora Fernández de la Vega més que ningú, que el franquisme sense excepcions va ésser una il·legalitat permanent i que si volen esmenar un passat d'oprobi allò que han de fer, abans de res, és degradar d'estrelles i galons des de Franco al darrer caporal que va sortir al carrer a segrestar les llibertats públiques.

    La condemna d'Hernández se la poden confitar, perquè als que hem llegit els seus poemes no ens diu res. En tot cas, afegeix prestigi a una biografia admirable. On han sabut homenatjar-lo és a Córdoba. I per iniciativa de l'ajuntament, amb batlle d'Esquerra Unida. Aquesta primavera, les lones de tres-cents balcons del casc antic reproduiran versos d'Hernández amb dibuixos de García Parody. El cor de la ciutat serà un poema, la veu del poeta clamarà en llibertat. "Que mi voz suba a los montes y baje a la tierra y truene", etcètera, etcètera. Jo li regal un grafit que hi ha a un mur d'una rotonda de la carretera de Sóller. Diu: "A les parets, el somni". Hernández és rebel·lia. I tragèdia indeleble a l'horitzó dels somnis. Allò que en pensés, d'ell, Franco i el franquisme, és del tot irrellevant.

    dBalears


    Miguel Hernández: un poeta universal


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    La dictadura ens barrà el pas al coneixement dels creadors més importants de la cultura catalana. Durant quaranta anys el franquisme provà -ben cert que inútilment- d'esborrar les nostres senyes d'identitat. Els ideòlegs i policies al servei del franquisme volien anihilar completament el record de qualsevol signe progressista, nacionalista, d'esquerres que hi hagués dins del nostre àmbit nacional. No en parlem ja de la liquidació física de bona part de les avantguardes populars que foren brutalment exterminades pels epígons de Franco.

    En tant que representant de la nostra classe, com a veu conscient dels explotats, Miquel Hernández és també una d'aquestes senyes d'identitat perseguides i anihilades per la reacció; i ara es compelixen els seixanta anys de la seva mort "legal" en un penal feixista. El poeta d'Oriola, combatent en defensa de la República, va ser torturat de forma bestial pels botxins que règim sorgit de la victòria de 1939; i l´únic que pugueren arrencar-li foren versos immortals, curulls de palpitació humana. En aquells anys cinquanta i seixanta, nosaltres, immersos dins un ambient cultural reaccionari desconeixíem bona part dels nostres literats: així doncs, en aquells anys de tenebror, i desconeixent encara la poesia d'un Espriu o un Pere Quart (per posar-ne uns exemples), sí que connectàvem -de manera més o menys clandestina- amb els aspectes més progressius i avançats de la poesia espanyola de contingut popular (Lorca) i antifeixista (Alberti i Miquel Hernández).

    En els seixanta alguns poemes de Guillén, Blas de Otero, Alberti i Miguel Hernández esdevenien armes de resistència, material imprescindible per al nostre esperit de joves inconformistes. En el seixanta-set ja havíem anat a París a sentir en Paco Ibáñez, que havia musicat els primers poemes de Góngora i Blas de Otero. Uns anys abans en Raimon havia fet el mateix amb treballs de Salvador Espriu: una autèntica escola de memòria històrica, de divulgació del nostre patrimoni literari.

    Miguel Hernández té per a molts d'escriptors esquerrans de la generació de la postguerra la mateixa força que el Maig del Seixanta-vuit. Sense el record de la seva obra, del seu exemple personal, del valor d'un intellectual autènticament compromès amb la seva terra i el seu poble, segurament ens haguessim enfonsat en la tenebror televisiva, en el no-res ideològic i polític segregat pel poder dictatorial. Fa uns anys, en versificar la influència dels esdeveniments de l'any 1968, situava l'ombra omniscient de Miguel Hernández al costat de Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Julio Cotázar, Maiakovski i Salvador Espriu. El poema, homenatge a determinats fets culturals i polítics que conformaren els "anys del desig més ardent" (els anys de la transició i de lluita per la llibertat") forma part del poemari Els poemes de l'horabaixa que guanyà el Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra l'any 1993. Un fragment del poema diu: "Llegíem Gabriel Alomar i Maiakovski,/ Cortázar i Rosselló-Pòrcel./ El Che era l'home que havia pronunciat / les primeres i les darreres paraules. / La seva mort l'any seixanta-set / ens deixà per herència un buit vastíssim./ Ell era el fantasma número u, / el que no hi era i al mateix temps hi era, / la veu autèntica, / l'ordre vertebral de deixar-ho tot de banda / i començar la caminada. / Ell era el projecte, / l'anècdota que creixia, / l'home sencer, / el que no havien pogut matar, / l'esdeveniment esperat, / el gruix i la llargària de la revolta. / Salvador Espriu i Miguel Hernández / eren lectures clandestines / a les barriades suburbials. / Tots xisclàvem com si fóssim / dones argelianes després de veure / una pel.lícula de Pontecorvo. / Kronstadt i Astúries, / Octubre, / eren paraules màgiques, / la nostra universitat d'estil, / l'única veritat possible / fregant els ulls amb paper de vidre. / ".

    Miguel Hernández en la memòria! A casa, de molt petit, un oncle que havia fet la guerra amb els republicans ja m'havia parlat del poeta d'Oriola (ambdós lluitaren plegats en defensa de la República). El pare, en temps de la lluita antifeixista, recitava per als milicians alguns dels seus poemes (era un excellent rapsode, el pare). Per això Miguel Hernández forma part de la nostra vida com el menjar o el respirar.

    Miguel Hernández no és un poeta qualsevol, una "moda" a llegir en els anys seixanta, quan estava en voga el "realisme social" i molts no sabien ni d'on sortia ni quina havia estat la seva gènesi en temps del franquisme. No. Miguel Hernández (o Maksim Gorki, o Pere Quart, o Salvat Papasseit) no són poetes per llegir una temporadeta. Al contrari: són els Poetes, amb majúscula. Igual que Brecht, Lhu Sun, Whitman o Maiakovski. Hi ha "poetes" i Poetes.

    Palma (23-IV-02)


    0 0

     

    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.
    Más información en Google  UN 2036 ADR Xenón
     


    0 0

    Al llarg del segle XIX i bona part del xx, fins acabada la segona Guerra Mundial, apareixen nombrosos viatgers, que per diferents motius recorren llocs més o menys llunyans, principalment els que es mantingueren marginats de la revolució industrial i que per tant conservaren uns paisatges i uns modes de vida primitius que acaparaven la seva curiositat. Molts d' ells donaren compte del seus viatges en forma de llibres i articles que divulgaren la coneixenca d' aquests espais, cosa que motiva nous viatges, fins al punt que els llocs receptors s'adonaren de l'interes econornic que suposaven aquestes visites, i a la demanda turística comencá a respondre una oferta de serveis.

    Comienzo con esta cita recogida del artículo que Bartomeu Barceló i Pons publicó en el año 2000 en Treballs de la Societat Catalana de Geografia titulado Historia del turisme a Mallorca. Me resulta llamativo que los estudios sobre turismo no ponen su origen en temas como comunicaciones o infraestructuras hoteleras sino que tratan de un género literario: los libros de viajeros y esta idea me resulta emocionante, que la industria turística tuviera su origen en la literatura, en la "inútil literatura" añadiría, en la descripción de esos lugares extraños, lejanos, de costumbres curiosas y de paisajes soberbios. Y en verdad puede que fuera así, que la Mallorca literaria descrita por los viajeros del siglo XIX fuera el germen, el origen de la gran industria turística actual.

    Primero fueron los viajeros, los visitantes, y ante su afluencia, será la sociedad visitada la que no sólo procure solucionar las problemáticas que esta afluencia origina sino que también procurará que tenga continuidad e incremento. El hecho es que la visita de numerosos viajeros modifica la sociedad visitada en todos los ámbitos, desde el abastecimiento, el alojamiento, el comercio, la producción, la sanidad, la educación, las costumbres, el llamado "folklore", las comunicaciones exteriores e internas... El impacto sobre la sociedad visitada es enorme y no siempre comprendida.

    guiaCosta
    Guía de José Costa Ferrer

    Pero si el turismo tiene su origen en la literatura de los viajeros, pronto saldrá otro tipo de escritos que irá en otra dirección: desde los visitados a los visitantes, serán las guías turísticas escritas por los visitados, los lugareños y que intentan explicar a los visitantes lo que consideran valioso, digno de ser conocido.

    Posiblemente el tema de las guías turísticas de Mallorca deba ser iniciado por los libros "Paronama óptico- histórico- artístico de las Islas Baleares" (1840) de Antonio Furió y el tomo dedicado a Mallorca de "Recuerdos y Bellezas de España" (1842) de Pablo Piferrer y Francisco Parcerisas, ampliado por José Mª Quadrado, aunque no creo que estos dos libros los estudiosos los clasificarían como "guías turísticas".

    Los que sí se consideran como precedentes de las guías son "Le Cicerone français à Palma de Majorque" (1845) de Jaime Cabanellas y el "Manual del viajero en Palma de Mallorca" (1849) de Ramon Medel, siendo este útimo, el de Ramon Medel, el que se cita como precedente claro de las guías turísticas en las islas.

    En los años 1866, 1867 y 1868 se publicaron unas "Guía de Forasteros en las Islas Baleares", que son una relación de oficinas oficiales con su dirección y horario de atención al público.

    Hacia 1890, la imagen de Mallorca como centro de atracción turística se cree consolidada. En 1891 Pedro de Alcántara Peña publica la que se considera primera guía turística de las islas: "Guía manual de las Baleares". En 1892 J. B. Pons publica "Mallorca artística, arqueologica y monumental" que se traduciría al francés y que se reeditaría en años posteriores. En 1897 se edita "Pocket guide of Majorca" y en 1900. "Guia General de Baleares" de Miguel Capó y "Guide illustré des illes Baléares" de Juan B. Enseñat.

    guiaEscalas
    Guía de Jaime Escalas

    En 1903, año en que se inaugura el Grand Hotel de Palma, Bartomeu Amengual publica el opúsculo "La Industria de los Forasteros", prologado por Juan Alcover y que recoge las ideas de Miguel de los Santos Oliver sobre la industria turística. Fue Enrique Alzamora, entonces presidente de la Cámara de Comercio, que en 1905 crea la Sociedad del Fomento de Turismo de Mallorca que asume como finalidad la promoción del conocimiento de los atractivos turísticos de Mallorca para facilitar y organizar la visita a la isla y que encaminaría sus primeros pasos a la publicidad de Mallorca.

    En el mismo 1905, el Fomento de Turismo proyecta la edición de una guía de 16 páginas redactada por Juan B. Enseñat con portada en colores dibujada por Fausto Morell, impresa en Berna (Suiza), con una tirada de 20000 elemplares, en castellano y francés, y, en 1909 traducida al inglés. Edita el Fomento bastantes folletos perseguidos actualmente por los bibliófilos.

    En 1909 José Tous, editor con librería en la Plaza de Cort, empresario del Teatro Lírico de Palma, financia varias películas sobre Mallorca y en 1911 el Fomento encarga a Cabot y Puig la realización de documentales cinematográficos sobre Mallorca.

    En 1925 Frederic Chamberlain publica una guía dirigida al mercado inglés.

    En 1927, con una tirada de 30000 ejemplares, se publica la guía de Antonio Mulet y Miguel Ribas de 32 páginas con acuarelas de Erwin Hubert.

    En los años treinta anteriores a la Guerra Española se publican nuevas guías como las de J. Costa Ferrer o la de Jaime Escalas en numerosas ediciones y traducidas a varias lenguas. Hay también un anuario conocido como Anuario Soler titulado "Mallorca en la mano" que se publica en varias ocasiones desde 1923.

    Joan Riera, periodista del Diario de Mallorca, en El tesoro del doctor Jaume Escalas (DM, 23/04/2014) escribe a propósito de esta guía:

    Su guía fue traducida a 14 idiomas y se hicieron un centenar de ediciones. La de 1933 es la primera. Su afición por la fotografía nos ha legado monumentos y paisajes que podemos contrastar con los actuales. Los buques de la época llegando a Palma, las vistas del Moll de la Riba desde la terraza del Hotel Victoria, los interiores de Grand Hotel... Casals que ya no existen como el de Can Verí, el Terreno antes de que vendiera su alma a la especulación, Bellver libre del anillo de cemento que lo atenaza... Todo es captado por el ojo del doctor y fotógrafo.

    Como escribe en el prólogo José María Salaverría: "Su fervor de erudito se ha complicado con su fervor de fotógrafo, y de esta manera la isla de Mallorca ha quedado presa en su poder por el doble juego de los datos históricos y de las imágenes gráficas". Por 18 euros puedo retener un libro cuyas páginas contienen un tesoro que se nos escabulle de entre las manos.

    foto
    Jaime Escalas Real. Sineu, Mallorca. Abril 1931-enero 1932

    También en el Diario de Mallorca del año 2009, M. Cuart publica El archivo Escalas retrata en Sa Nostra la Mallorca cotidiana del siglo pasado. María Josep Mulet ha realizado estudios sobre el archivo fotográfico de los Escalas. Y, en Alta mar, se encuentran enlaces a varios archivos relacionados con estos doctores en Las fotografías de los doctores Escalas.

    No conozco ningún estudio o artículo sobre este tema y las anotaciones de esta entrada las he recogido del artículo citado de Bartomeu Barceló i Pons del año 2000.


    0 0

    Omar Khayyam va ser un poeta, filòsof, matemàtic i astrònom persa que va viure entre els segles XI i XII, i que ens va llegar els robaiyat, aquests bells poemes de quatre versos que enregistren la melangia pel pas inexorable del temps i celebren el vi i la joia efímera del present.

    Edward FitzGerald, poeta i traductor, en va fer una versió anglesa (1859) que és la responsable principal de la popularitat immensa que el poeta persa va assolir a Occident. Responsable, també, que Fernand Pessoa en quedàs captivat.

    Fernando Pessoa, tota una literatura ell tot sol, va començat traduint el Khayyam de FitzGerald, però aviat va començar a fer els seus propis robaiyat, seguint l’esquema mètric i de rimes adoptat per l’anglès. Els robaiyat de Pessoa enllacen, temàticament, amb els de Khayyam, però són Pessoa, pur Pessoa. Hi ha la celebració de l’instant que suggereix el subtítol, “Cançons de beure”, però, molt més que això, hi ha el desassossego que es construeix amb peces com la negació de la possibilitat de tota certesa, la incapacitat del subjecte de controlar el seu destí, el dubte sobre la irrealitat de tot, i el fons de no-res que hi ha darrere el jo i darrere el món.

    I Gabriel de la Santíssima Trinitat Sampol ens n’ha seleccionats una vuitantena (de 182) i els ha vestit, esplèndidament, amb mètrica i amb rimes catalanes.

    De la feliç col·laboració entre Khayyam, FitzGerald, Pessoa i Sampol, com una delicadesa destilada per un alè poètic que va del segle XII al XIX i al XX i al XXI, i del persa a l’anglès i al portuguès i al català, ens arriben regals com aquests:

     

     

      He fingit qui he estat, com fa la gent.

      I ningú mai, d’això, n’és conscient.

      Però, ¿qui sap si Déu i tot fingeix

      aquest món de manera inconscient?

     

     

      Tot és inútil, fins saber-ho. El dia

      va vers la nit, que un altre cop el cria.

      A les vespres sublims de la renúncia

      a renunciar i tot tu renuncia.

     

     

      Dormim, perquè la saviesa certa

      no s’ateny. La finestra mig oberta

      deixa entrar tots els sons del llogaret.

      ¿Qui sóc? En mi, ¿qui hi dorm o s’hi desperta?

     

    Acaba de sortir publicat (no ho havia dit) a Edicions de la ela geminada.

     

     


    0 0

    Aviat farem un article amb els resultats del ple. Fins llavors podeu assebentar-vos del resultat a Twitter o Facebook

     

    Avui es celebrarà el Ple d'Octubre a les 20h. Abans, a les 19,45 hi haurà la Junta General de l'Empresa Municipal de Serveis, per poder canviar els seus estatuts i adaptar-los a la realitat del servei que dona de recollida de fems, ja que actualment no està ben contemplat. També per substituir a la ja ex-regidora Magdalena Estrany, que encara figura com a membre del Consell d'administració.


    Primer.- Convocar sessió extraordinària de la JUNTA GENERAL a celebrar dia 30 d’octubre de 2014, a les 19:45 hores.


    Segon.- Ordre del dia de la sessió:


    1) Aprovació, si procedeix, de la modificació dels estatuts socials

    2) Cessament de membre del Consell d’Administració

    3) Lectura i aprovació de l’acta de la Junta, si procedeix, o nomenament d’Interventors per a la seva posterior aprovació”


    I a les 20h el Ple amb aquest ordre del dia. Aqui podeu veure tota la documentació del Ple.


    Primer.- Convocar sessió ordinària de l’AJUNTAMENT PLE a celebrar dia 30 d’octubre de 2014, a les 20,00 hores a la Casa Consistorial.

    Segon.- ORDRE DEL DIA de la sessió:

    I.- PART RESOLUTIVA

     

    1.- Resolució d’al·legacions i aprovació provisional, si procedeix, del Catàleg de Protecció del Patrimoni Històric Artístic Arquitectònic i Paisatgístic (Expedient núm. 5611)

    Després d'aprovar inicialment el Catàleg de Patrimoni al setembre del 2013, i després del periòde d'al·legacions, es du a aprovar la resolució de les al·legacions i aprovació provisional del Catàleg. Si s'aprova s'enviarà al Consell que l'estudiarà aban de fer l'aprovació definitiva.

    De les al·legacions del PSM n'han acceptades algunes. Les més significatives i amb més pes polític, com son la protecció de Can Franch, la inclussió de Can Morató o la catalogació dels edificis de La Base, NO s'han acceptat.

    Veure catàleg, informe d'al·legacions complet i informe al·legacions PSM.

     

    2.- Aprovació, si procedeix, de l’autorització de compatibilitat al Sr. Jaume Carbonero Malbertí, arquitecte municipal, funcionari de carrera, amb el desenvolupament del càrrec electiu de membre de l’Assemblea Legislativa de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears

    L'arquitecte municipal, Jaume Carbonero, s'ha reincorporat al seu lloc a l'Ajuntament i demana la compatibilitat per poder seguir exercint com a diputat autonòmic.

     

    3.- Aprovació, si procedeix, de la dedicació de carrer/passatge al Sr. Jaume Autonell Reig, metge (Expedient núm. 5825)

    Es tracta del passatge annex al Consent, el Centre de Dia i el Cap, per homenatjar la tsca cultural de D.Jaume Autonell.


    4.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal IBI

    L'equip de govern proposa una sèrie de bonificacions puntuals a certes imposts, amb una incidència molt bàixa damunt la població. Tot per poder dir, a sis mesos de les eleccions, que han baixat imposts, quan en canvi haurà estat una legislatura de fortes pujades en tots els àmbits.

    Només en el cas de l'IVTM (inmpost de vehicles) es fa una baixada més extensa que suposarà, per un utilitari normal, pagar uns 10E manco per any (de 61 a 51 E). Una minsa rebaixa en el transport privat que contrasta amb la pujada del transport públic i l'increment de l'IVA del 8 al 10% en aquest sector.

    Per tal que la rebaixa es noti hem proposat bonificar l'IBI de les primeres residències en el 33%, però encara no sabem el resultat de la nostra proposta. També hem proposat bonificar a les families monoparentals i als edificis amb protecció patrimonial.

    Veure proposta respecte l'IBI.

     

    5.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal IVTM

    Veure proposta.

     

    6.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal IIVTNU

    Veure proposta.

     

    7.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal ICIO.

    Veure proposta

     

    8.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal de la taxa de clavegueram.

    Veure proposta.

     

    9.- Moció presentada pels grups polítics municipals PSM-EN i ERAM contra la fumigació amb dimilin de la processionària dels pins i per a l’adopció d’alternatives més selectives i menys impactants.

    Per posar de manifest la insensibilitat de l'actual Govern Balear amb el medi ambient i amb les persones quan fan servir massivament la fumigació química aèria per la processionària quan hi ha altres mètodes manco agressius.com son l'aplicació de fongs naturals.

    Veure moció


    10.- Moció presentada pels grups polítics municipals CiUxP i IB-Lliga per instar al Govern de les Illes Balears per l’acatament de les sentències i interlocutòries del TSJIB en relació al TIL

    Veure moció

     

    11.- Moció presentada pel grup polític municipal A per instar a la consellera d’Educació del Govern de les Illes Balears a reprendre negociacions amb els comitès de vaga; cessament de càrrecs i assumpció de despeses ocasionades que la suspensió del TIL pugui ocasionar als centres que ho necessitin

    Veure moció

     

    12.- Moció presentada pel grup polític municipal A de sol·licitud al Cap de la Demarcació de Costes en Illes Balears de l’estricte aplicació de la Llei de Costes en matèria d’infraccions i sancions respecte els fondejos il·legals i altres activitats nàutiques i de platja

    Veure moció

     

    13.- Propostes/Mocions d’urgència


    II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

    1.- Informació de Batlia

    2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

    3.- Precs i preguntes

    A banda de les preguntes referides a Cala Sant Vicenç que varen quedar pendents del passat ple, hi hem afegit les seguents:


    Peticions i preguntes al ple ordinari d'octubre de 2014


    1. Per quin motiu no es va tractar en el Consell Rector del Patronat de la Residència la sanció imposada a la Residència per deficiències sanitàries?

    2. Si el recurs d'alçada s'havia de fer per la via de la urgència, perquè no es va ratificar en el següent Consell Rector del Patronat de la Residència?

    3. Perquè no es varen prendre mesures disciplinàries si hi va haver negligència en no seguir el protocol de control de la legionel·la?

    4. Per què no es va pagar en el termini indicat i es va haver de pagar un recàrrec del 5% a la sanció?

    5. Quin criteri se segueix per publicar enllaços a noticies en el perfil de Facebook de l'Ajuntament? Només es publiquen les que s'interpreten com a positives per a la gestió de l'equip de govern?

    6. Perquè en aquest perfil de facebook s'avancen els resultats de les votacions del Ple abans de celebrar-se?

    7. En què consistirà el procés de participació ciutadana respecte dels projectes per a la Pescateria de la Plaça Major?

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Els dijous a les 20h al local de l'Obra Cultural Balear de Campos (Pça Can Pere Ignasi,10) s'impartirà durant vuit setmanes fins el 15 de gener un nou taller de glosa improvisada, a càrrec dels Glosadors de Mallorca Jordi Cloquell "Artiller", Maribel Servera "Figona", Mateu "Xurí", Miquel Àngel Adrover "Campaner" i Felip Munar. 

    Inscripcions (25€ socis OCB/30€ no socis) fins el 7 de novembre a la Papereria Adrover o al tf 616809060.


    0 0
  • 10/31/14--09:37: El darrer mot del credo
  • Demà publicarem la primera valoració del ple d'ahir (al nostre perfil de facebook podeu veure el resultat de les votacions). Avui  un article del company  Mariano Moragues. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    El darrer mot del credo

    És vera que sona malament allò de “Madrid ens roba”, però al manco es pot dir que és injusta l’endemesa de ser, anys i més anys, els més mal finançats de de tot l’Estat, essent els que més aportam al PIB estatal. Els fets canten:  La assignació de les inversions estatals  per habitant pel 2015 a les Illes és de 124 € , mentre la mitja de l’Estat és de 242 €, per tant quasi el doble, i si parlam de Castella i Lleó ens enfilam als 699 € per habitant; idò, què vos pensàveu, que els illencs seriem com els castellans? Encara hi ha classes. Ni davant la llei, ni davant hisenda, no tots som iguals, no fotem faves. Des de l’any 1964 l’inversió per habitant de les Balears sempre han estat per davall de la mitjana estatal. Per altra banda han desaparegut les inversions estatutàries, per les quals l’Estat ens té un deute d’anys enrere de 1.500 milions (tal com sona i sona fort)que s’haurien de pagar en acabar l’any 2014, però no en veurem ni la pols.

    Els manyucladors de les xifres ens volen fer creure que les inversions pel 2015 de 138,4 milions són una gran millora, perquè el 2014 sols foren 74,3 milions, però no diuen que 68,3 milions seran pels aeroports de Mallorca i Eivissa, que està camí de privatitzar-se un 49% d’Aena i per tant és un favor que es fa als “pobrets” inversors privats, entre ells la “madrilenya” Banca March. Aquests dos aeroports son el més rentables de tot l’Estat i subvencionen a molts d’altres que tenen pèrdues. I les Balears a menjar morena, que sap aguantar sense motar.  Per una altre cantó tampoc diuen que 37,7 milions seran per instal·lacions portuàries, que també volia privatitzar el Govern del PP i després reculà per mor de la sopegada en les eleccions europees. Ja es pot veure per on van els tirs: fer llépoles infraestructures per donar-les  ben enllestides a grans inversors privats.

    El més trist de tot és que els illencs calam el cap i a menjar morena s’ ha dit davant aquest mal tracte i espoli atàvic de l’Estat que ens té a la coa d’inversions i al capcurucull en el que aportam  a l’Estat.


     Dibuix d'en  Jaume Balaguer al Diari Balears.


     


    0 0

        Independentistes catalans, tan tranquils que van condormits.

        Aquests independentistes són uns que es declaren partidaris d'un Estat català independent; uns que són presents a les grans manifestacions, i que porten estelades. Però, alhora,   s'avancen a dir  que s'ha d'aconseguir la independència de Catalunya (Catalunya-Principat) d'una manera pacífica i democràtica.

         La proposta de consulta pro-independència proposada pel President Mas els entusiasma. La cosa no pot ésser més tranquil·la i democràtica: Un bon dia - el 9 de novembre, per exemple - un hom surt de casa i va tranquil·lament a dipositar el seu vot  i llestos. 

           L'independentista ''tranquil'' confia amb un govern català ''tranquil'', i amb un parlament ''tranquil''. Dóna per descomptat que una vegada proclamada la independència, començaran les negociacions amb el govern espanyol, i que l'Estat català serà reconegut per la Unió Europea.

       Com ja he dit amb altres escrits, és un independentisme que no toca de peus a terra (Podeu veure el post  L'estrafolari independentisme català exalça l'Imperi.).

        Amb aquest escrit pretenc fer saber que la incongruència d'aquest independentisme  ''tranquil'' es posa de manifest en el tractament del conflicte lingüístic: els ''tranquils'' en tota ocasió de relació amb castellanoparlants, deixen de banda el català i es passen a l'espanyol.

             O sigui, en un àmbit - el conflicte lingüístic - on els catalanoparlants podrien posar en crisi el domini espanyol, aquests ''tranquils'' reneguen de la llengua i fan espanyolisme botifler descarat.

        I, allò més preocupant:  aquests ''tranquils'' sembla que són majoritaris.

          Com a prova, es pot constatar el botiflerisme predominant als espais de comentaris dels diaris en línia editats a Catalunya-Principat (Diaris que van en espanyol però que accepten els comentaris en català). Tot i que els ''tranquils'' saben que poden fer el comentaris en català, els fan en espanyol (Els comentaris en català són, en efecte, molt minoritaris).

       En altres àmbits els ''tranquils'' fan palès el seu botiflerisme tot declarant que a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic (haurien d'afegir a la dita que ells en tot moment eviten el conflicte i es passen a la llengua dels ocupants).

            

        


    0 0

    Una de les modalitats de novel·la històrica que a hores d'ara és objecte d'un conreu més abundant és la que es dedica a convertir la vida d'un personatge real de gran rellevància en el protagonista de l'obra. Cleopatra, Alexandre Magne, Lincoln... Ramon Llull, Roger de Flor, Jafuda Cresques... Un gènere a cavall de la biografia i de la ficció. Literatura o estudi històric? Quina és la frontera entre una biografia d'intenció documental i analítica i una novel·la que s'alimenta de dades certes en el cas que ambdues estiguin escrites amb un estil dens, un llenguatge ric i precís, i una prosa capaç de seduir l'atenció dels lectors? Possiblement els dos elements de diferenciació més clar siguin la manera com són organitzats els materials i la possibilitat, en el cas de la novel·la, de poder permetre's el dret de reconstruir més lliurement la subjectivitat -el món interior, la privacitat- del personatge. (Damià Pons)


    George Sand, un personatge de novel·la


    Per Damià Pons, escriptor


    Una de les modalitats de novel·la històrica que a hores d'ara és objecte d'un conreu més abundant és la que es dedica a convertir la vida d'un personatge real de gran rellevància en el protagonista de l'obra. Cleopatra, Alexandre Magne, Lincoln... Ramon Llull, Roger de Flor, Jafuda Cresques... Un gènere a cavall de la biografia i de la ficció. Literatura o estudi històric? Quina és la frontera entre una biografia d'intenció documental i analítica i una novel·la que s'alimenta de dades certes en el cas que ambdues estiguin escrites amb un estil dens, un llenguatge ric i precís, i una prosa capaç de seduir l'atenció dels lectors? Possiblement els dos elements de diferenciació més clar siguin la manera com són organitzats els materials i la possibilitat, en el cas de la novel·la, de poder permetre's el dret de reconstruir més lliurement la subjectivitat -el món interior, la privacitat- del personatge.

    Coincidint amb el bicentenari del naixement de George Sand, morta el 1876, Miquel López Crespí ha publicat enguany dues obres narratives que la tenen com a protagonista. L'escriptora francesa, per la seva personalitat -romàntica, feminista, revolucionària- i per la vida que va tenir -amors, viatges, amistats amb grans artistes, participació en fets històrics rellevants- fou una dona que té un atractiu novel·lesc molt potent. Podríem dir que tota la seva vida va ser una novel·la apassionant, amb uns ingredients reals, d'acció i de vivències emocionals, que no poden ser fàcilment superables per la imaginació d'un novel·lista. Feia tot just dos anys que Gabriel Janer Manila també s'havia sentit atret per la personalitat de la romàntica francesa: li va dedicar la novel·la George. El perfum dels cedres. És evident que el fet d'haver escrit Un hivern a Mallorca converteix la Sand en una autora que és ben present en l'imaginari cultural dels mallorquins. En certa mesura la consideram una de nosaltres. I per això la recream i la glossam amb insistència.

    De la lectura de les dues obres de López Crespí la primera cosa a dir és que, en acabar-les, hem tengut la certesa que era ben clar que es tractava únicament d'una sola novel·la. Si s'ha publicat en dos volums, en editorials diferents i amb títols específics, ha de ser per algun motiu relacionat més amb la gestió de la difusió de l'obra que no amb la seva naturalesa pròpiament literària. No hi hem sabut trobar cap mena de diferències substancials entre els dos textos. Simplement que cada un d'ells, en relació a l'altre, representa una ampliació dels episodis historicobiogràfics de Sand que hi són recreats. En principi, se'ns fa difícil no pensar que ha estat un error aquest desglossament en dues unitats. L'opció d'una obra única, amb un increment moderat del nombre total de pàgines, però també amb l'eliminació d'una certa reiteració d'elements argumentals o referencials, possiblement hauria estat preferible. Hem de dir que no descartam l'existència de raons de pes que justifiquin la decisió de l'autor. No som capaços d'endevinar-les, però.

    En qualsevol novel·la històrica amb cara i ulls hi ha d'haver una fase de preparació prèvia que sobretot ha de consistir en la recerca de la documentació necessària per a donar veracitat al personatge i al temps historicosocial en què va viure. López Crespí creiem que se'n surt amb bona nota. D'una banda, coneix a fons la biografia de l'escriptora; de l'altra, la França del segle XIX, sobretot el període que va transcórrer entre el 1830 i el 1871 -una evolució política convulsa, un balanceig entre el republicanisme i la restauració monàrquica-, convertida en una fornal molt productiva de noves ideologies i en l'escenari apassionant de la confrontació entre forces socials divergents.

    Una narració en primera persona -a manera de monòleg o de dietari- en la qual George Sand, des d'un present històric que és localitzable als voltants cronològics de la Comuna de París (1871) -poc abans durant o poc després-, evoca el seu passat. Una Sand envellida i decepcionada, fins i tot amb la consciència d'haver errat nombroses vegades en les seves decisions, que reconstrueix aquells episodis que en bona mesura marcaren els moments més decisius o més intensos de la seva vida. La nissaga familiar -una barreja d'aristocratisme i de marginalitat social-, els records infantils en el Madrid de 1808 revoltat contra els francesos, l'ombra protectora del pare i l'àvia, la llibertat infinita pels camps de Nohant, el desencert d'un matrimoni precipitat amb un home insensible i autoritari, l'atracció generosa per tots aquells cossos que fossin curulls d'idees o de creativitat artística, la relació admirativa i quasi maternal amb Chopin, el fervor ingenu davant les idees noves i els esdeveniments més o menys revolucionaris que se'n derivaven, les servituds inevitables que ha d'afrontar l'artista que opta per la professionalització... La memòria de Sand, ben igual que un broll d'aigua inestroncable, projecta reiteradament sobre els lectors la presència de molts dels grans noms de la cultura del segle XIX -Musset, Listz, Chopin, Delacroix, Flaubert...- i la crònica de tres moments de gran terratrèmol de la política francesa -les revolucions de 1830 i de 1848, la sublevació obrera de la Comuna-, els quals, des d'un París convertit en l'epicentre del continent, contribuiran a originar moviments de signe semblant en altres indrets.

    Una part quantitativament considerable de les més de tres-centes pàgines dels dos volums és dedicada a l'episodi mallorquí de Sand i Chopin. Un fet important en les seves vides, capaç de transcendir la banalització que n'ha produït el turisme de masses. El mateix López Crespí assenyala explícitament que ha manllevat al llibre Un hivern a Mallorca un bon nombre de continguts argumentals. Així mateix, d'alguna manera sembla com si el nostre novel·lista hi hagués volgut afegir les informacions necessàries com perquè Sand hagués tengut l'oportunitat de poder entendre les raons històriques que explicarien aquell comportament materialista i insolidari que havia percebut com a característic dels camperols illencs. Segons l'autor, el cònsol francès a Palma li hauria dit a Sand que els aristòcrates pensaven que "amb una forta repressió cada cinc-cents anys" tenien "la calma i la pau garantides". I Sand hauria arribat a pensar que els mallorquins tendrien "un posat orgullós que els ve d'antic" i serien "una raça indomable", i això malgrat la pobresa i l'espoliació a què els havien sotmès els senyors feudals i el clergat. Totes aquestes postil·les, d'una banda idealitzadores i de l'altra justificatives, servirien per fer que George Sand a l'hora de parlar de la realitat social mallorquina en parlàs menys des del sentiment de superioritat derivat de la seva condició de burgesa i de francesa i més des d'una òptica de redemptora social. Allò que sempre és inevitable és que les opcions ideològiques dels autors es filtrin en la còrpora de la ficció. López Crespí, a més, fins i tot considera una obligació que així succeeixi.

    Fins a quin punt en les dues novel·les de López Crespí hi podem trobar la personalitat de la George Sand real? Pensam que del tot. La Sand vitalista, amb una necessitat profunda de llibertat; l'escriptora professional que treballa de manera infatigable; la inevitablement encaboriejada amb les darreres idees sorgides en els cercles intel·lectuals parisencs; la individualista fins al moll de l'os i, a la vegada, la solidària amb causes socials i polítiques d'alliberament i de justícia; l'amant impetuosa; l'artista que sobretot creu en la creativitat que neix dels sentiments i les emocions; la que conviu amb entusiasme amb la natura, a la qual concep com l'espai ideal per a la plenitud dels sentits i de "les forces tel·lúriques que ens dominen"... Si abans de llegir la novel·la ja teníem acumulada una informació extensa sobre Sand, en podrem certificar la veracitat. A més, però, ens trobarem -i aquest és un territori propi de la literatura-, amb una Sand humanitzada, que s'angoixa davant l'arribada d'una mort que sap propera, que dubta sobre l'encert dels seus actes, que pateix la incertesa de saber que en dirà el futur de la seva obra literària, que arrossega un profund sentiment de decepció en comprovar que totes les idees benintencionades en què va creure han fracassat o han donat origen a situacions més aviat negatives. És el fracàs de les ideologies redemptoristes. Tanmateix, la condició humana és incompatible amb la creació de paradisos terrenals. I en el cas que algú vulgui imposar-los a sang i foc, el desenllaç encara acaba essent més catastròfic. Enfront de Marx preferirà Fourier. I en arribar la Comuna, amb la sublevació dels obrers i els soldats, es reafirmarà en la seva opció favorable a un republicanisme liberal, laic i burgès i, en cap cas, dominat per l'obrerisme clarament socialista. El paradigma d'aquella burgesia liberal europea que va acabar triant l'ordre enfront de la revolució. En el cas de Sand, que no creu "que la humanitat pugui regenerar-se mitjançant la violència", sempre prevaldrà el seu sentiment de pietat intensa envers els oprimits i les víctimes. Des de la fortalesa familiar de Nohant, això sí, com li retreuran els seus amics revolucionaris que pertanyen a les classes populars.

    Un altre dels temes d'interès de les dues obres és la contraposició que s'estableix entre dos models d'artista, personificats per Sand i per Flaubert, uns bons amics que s'intercanviaren una extensa correspondència. Flaubert tendria com a única religió el perfeccionisme artístic i creuria que la seva tasca era la d'escriure per a l'eternitat. Tota l'energia de l'escriptor s'ha de concentrar en la literatura, despreocupant-se de tota mena de qüestions socials i polítiques que el podrien distreure. L'art per damunt la vida. En el cas de Sand, si cal triar, prefereix la vida: la mà del pare, la besada de l'amant... Així mateix, creu que no és possible restar indiferents al món exterior i que la felicitat d'aquells que estimes és sempre superior a l'obra artística més perfecta. L'artista compromès amb el seu temps històric i el tancat dins la seva torre d'ivori. Un dilema central de tota la cultura occidental contemporània.

    Pons, Damià. "George Sand, personatge de novel·la". Última Hora (20-XI-05), p. 70.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    TRAJECTÒRIA VITAL Biografia d’en Joan Mascaró i Fornés a Lletra. La literatura catalana a internet (obra d’en D. Sam Abrams): http://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-mascaro/detall Breu Biografia i texts d’en Mascaró a Il•lustres de les Illes Balears (obra de n’Antoni Mas): http://www.ibalears.cat/joanmascaro/index.htm Petita biografia i texts d’en Joan Mascaró i Fornés a lavila.org (Antoni Mas, orientades sobretot als lectors de Santa Margalida) http://www.lavila.org/premasca.html Web sobre en Joan Mascaró i Fornés (obra d’en Joan Mut): http://cv.uoc.edu/~jmmut/ Wikipèdia Català: http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Mascar%C3%B3_i_Forn%C3%A9s Castellà: http://es.wikipedia.org/wiki/Joan_Mascar%C3%B3_Forn%C3%A9s

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Fecha 19/11/2014

    El Instituto Nacional de Seguridad e Higiene en el Trabajo (INSHT), de acuerdo con lo dispuesto en el artículo 5 del Real Decreto 39/1997, de 17 de enero, por el que se aprueba el Reglamento de los Servicios de Prevención, tiene entre sus cometidos el relativo a la elaboración de las Guías destinadas a la evaluación y prevención de los riesgos laborales.

    El Real Decreto 664/1997, de 12 de mayo, sobre la protección de los trabajadores contra los riesgos relacionados con la exposición a agentes biológicos durante el trabajo, encomienda de manera específica, en su disposición final primera, al Instituto Nacional de Seguridad e Higiene en el Trabajo, la elaboración y mantenimiento actualizado de una Guía Técnica, de carácter no vinculante, para la evaluación y prevención de los riesgos relacionados con los agentes biológicos durante el trabajo.

    Dicha Guía, publicada en 2001, que ha sido revisada, proporciona criterios y recomendaciones para facilitar a los empresarios y a los responsables de prevención la interpretación y aplicación del citado Real Decreto. En el periodo de tiempo transcurrido desde la aparición de la primera edición se han producido novedades que afectan a la evaluación y prevención del riesgo biológico, como las modificaciones de la Ley 31/1995 de Prevención de Riesgos Laborales y del Real Decreto 39/1997 por el que se aprueba el Reglamento de los Servicios de Prevención, destacando especialmente la referida a la protección de la maternidad, con el Real Decreto 289/2009. Asimismo, en este espacio de tiempo se han actualizado otras normativas relacionadas con los agentes biológicos como son la Ley 9/2003, por la que se establece el régimen jurídico de la utilización confinada, liberación voluntaria y comercialización de organismos modificados genéticamente y que se desarrolla mediante el Real Decreto 178/2004, o la relativa al transporte de mercancías peligrosas.

    En esta Jornada Técnica se presenta, por parte del INSHT, el resultado del trabajo de elaboración de esta nueva versión actualizada de la Guía Técnica del Real Decreto 664/1997. En ella participan como ponentes los expertos, miembros del grupo de trabajo que ha realizado la actualización de la Guía, que destacarán los aspectos más relevantes del documento.

    Organiza: Centro Nacional de Condiciones de Trabajo de Barcelona
    Lugar de celebración: Salón de Actos del CNCT, C/ Dulcet, nº 2-10 - 08034 Barcelona

    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.

    0 0

    [31/10] Paraf-Javal - Vernaux - Garino - Cané - Carbó - Guillembert - Kalin - Dave - Ingenieros - Lami - Cucarella - Jolivet - Delatousche - Rouco

    Anarcoefemèrides del 31 d'octubre

    Naixements

    Paraf-Javal (desembre de 1909)

    - Paraf-Javal: El 31 d'octubre de 1858 neix a París (França) el militant i propagandista anarquista individualista i cientista Georges Mathias Paraf-Javal. Jueu originari d'Alsàcia, comença a militar en els cercles llibertaris quan esclata l'afer Dreyfus. En 1902 crea amb l'anarquista Libertad la Lliga Antimilitarista i fa les primeres conferències que serien el germen del moviment de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). El mateix any, funda amb E. Armand, Henry Zisly i alguns altres, una colònia anarquista a Vaux, que va arribar a tenir 400 adherits i durà fins 1907. Col·labora amb El Libertaire i en el periòdic L'Anarchie, on ataca irònicament el sindicalisme i el cooperativisme. És autor de nombrosos fulletons i de cursos de física aritmètica, que l'Escola Moderna de Ferrer Guàrdia traduirà i editarà en castellà. Però a partir de 1907 esclaten greus dissensions entre Libertad i el grup de les «Causeries Populaires». Paraf-Javal crea aleshores una nova associació «Le Groupe d'Études Scientifiques», que publicarà a partir de 1910 i fins 1919 un butlletí. Amb la finalitat de resoldre tots els problemes filosòfics gràcies a la ciència, sovint es caracteritzarà per un cientisme llosc i intransigent, a més d'un antitabaquista i antialcohòlic virulent. Després de la Primera Guerra Mundial, hereta la llibreria parisenca que el seu fill major mort a la guerra ha deixat i realitza conferències sobre francmaçoneria a la qual s'havia adherit cap el 1910. En 1935 en crearà una lògia maçònica dissident. Entre les seves obres podem destacar Pour devenir conscient, Les deux haricots (1900), L'absurdité de la politique (1902),La substance universelle (1903),Libre examen (1903), L'absurdité de la propriété: extrait de l'organisation du bonheur (1906),Les faux droits de l'homme et les vrais (1907),L'absurdité des soi-disant Libres-penseurs: les faux libres penseurs et les vrais(1908),Évolution d'un groupe sous une influence mauvaise(1908),L'argent, la concurrence (1909), La bonne méthode (1909),L'Humanité: interview de son oncle par ma nièce(1909), Le monopole de l'abrutissement officiel (1909), La morale transformiste (1909), La solution scientifique de la question sociale(1921),Tagagisme(1921),Théorie des extensions: géométrie physique à toutes dimensions(1927),La légende détruite(1929),Manifeste au monde(1932),Le vrai communisme et le faux (1935), entre d'altres. Paraf-Javal va morir el 13 de març de 1942 a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). En 1980 René Bianco li va dedicar una petita biografia, Paraf-Javal: une figure originale de l’anarchisme français.

    ***

    Notícia de la detenció de François Vernaux apareguda en el periòdic parisenc "L'Homme Libre" del 28 de juny de 1913

    - François Vernaux: El 31 d'octubre de 1881 neix a Lo Puget Tenier (Provença, Occitània) l'anarquista François Vernoux. Treballava d'obrer a l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània), participant en l'important grup anarquista que hi havia organitzat i en el Sindicat de Treballadors del Port. El 7 de maig de 1910 va ser detingut, juntament amb Marius Meuci i Antoine Bertrand, quan aferrava cartells anarquistes als murs del bulevard d'Estrasburg de Toló. En aquestaèpoca la policia el relacionava amb el sindicalista revolucionari Gustave Hervé i l'anarquista Grouet, un dels organitzadors de les vagues al port de Toló i que va ser expulsat de l'Arsenal. El 27 de juny de 1913 va ser detingut a Marsella (Provença, Occitània), juntament amb altres companys (Josep Dubois, obrer a l'Arsenal; Joseph Dessalvo, tapisser; i Artigues Barthélemy, pintor), com a autor del robatori de 25.000 francs en or i en títols comés el 16 de maig anterior a l'oficina de l'agent de canvi de Toló Guichard; Vernoux en el moment de la detenció, en la qual intentà aixecar el públic contra la policia, portava 15.000 francs en títols i Dubois documentació falsa, i en l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar propaganda anarquista i «papers compromesos» (una cartilla militar en blanc) que els incriminaven com a«espies». En 1935 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Var (Provença, Occitània).

    ***

    Foto policíaca de Maurizio Garino (1927)

    - Maurizio Garino: El 31 d'octubre de 1892 neix a Ploaghe (Tataresu, Sardenya) l'anarquista i anarcosindicalista Maurizio Garino. Sos pares es deien Michele Garino, obrer piemontès, i Nicoletta Chiglioni, sarda. En 1895 sa família es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) i en 1900 a Cassine (Piemont, Itàlia). Després de l'escola elemental i d'un breu període en un col·legi religiós, començà a treballar com a aprenent de fuster i s'especialitzà en el modelisme mecànic. En 1906 retornà a Torí i dos anys després s'afilià al «Fascio Giovanile Socialista Torinese». D'orientació abstencionista, s'acostà a l'anarquisme en la tardor de 1909, durant la campanya de suport al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. A començaments de 1910, amb Pietro Ferrero, fundador del «Fascio Libertario Torinese» (FLT), transformà el Centre d'Estudis Socials, situat a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, en l'Escola Moderna «F. Ferrer». Fou el director d'aquest centre cultural, que editava un butlletí semestral, i Ferrero el secretari. Participà activament en la campanya contra la guerra imperialista a Trípoli. Destacà sindicalment en la minoria anarquista de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i fou un dels primers a cridar a la vaga als tallers de Savigliano (Piemont, Itàlia) contra l'explotació de les dones i dels soldats. El gener de 1912 s'oposà durament a la signatura del conveni entre el Consorci Automobilístic de Torí i la FIOM que, a canvi del «dissabte anglès»–descans setmanal des del dissabte a la tarda fins el dilluns–, eliminava la tolerància i introduïa la retenció sindical obligatòria. Per aquest fet s'adherí al nou Sindicat Únic Metal·lúrgic (SUM), fundat pels sindicalistes revolucionaris, participant en la vaga convocada per aquest i que va acabar amb una gran derrota després de dos mesos de lluita. Aquesta experiència negativa, fruit de la divisió sindical, el portà a reivindicar, amb Ferrero, dins de l'FLT una convocatòria unitària a favor de la FIOM, fins i tot després de la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindicat Italiana (USI) el novembre de 1912. El seu activisme política i sindical l'obligà a canviar sovint de centre de treball (Foneria Subalpina, Acereria FIAT, Tallers de Savigliano, etc.). El gran conflicte del sector de l'automoció sorgit durant la primavera de 1913, resolt favorablement per la FIOM, suposà la crisi del SUM i la creació d'una secció a Torí de l'USI encapçalada per Ilario Margarita. El juny de 1914 tingué un paper destacat en l'agitació vaguística coneguda com «Setmana Roja». Detingut, fou acusat de «violència contra la propietat privada, amenaces i port d'armes», però fou absolt. Quan esclatà la Gran Guerra assumí posicions antimilitaristes. Declarat hàbil per al servei militar, obtingué l'exempció com a «treballador especialitzat». Contrari al participació en el Comitè de Mobilització Industrial, per la seva participació en accions reivindicatives li fou llevada l'exempció i perdé el lloc de feina, encara que aviat aconseguí renovar-la. Entre un acomiadament i altre, sempre lluità a primera línia i participà activament en el motí de Torí de l'agost de 1917. El 22 de setembre de 1918 participà en el Congrés Regional Metal·lúrgic i es mostrà força actiu contra els reformistes. L'abril de 1919, com a representant dels anarquistes torinesos, fou dels fundadors, en el seu congrés constitutiu celebrat entre el 12 i el 14 d'abril a Florència, de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), on fou designat com a membre del seu Consell General. Entre el 9 i el 10 de novembre de 1919 participà en el Congrés Extraordinari de la FIOM celebrat a Florència, on reivindicà els Consells de Fàbrica. El desembre d'aquest mateix any, participa en el Congrés Extraordinari de la Cambra del Treball de Torí i presentà una moció a favor del Consells de Fàbrica, caracteritzats pels seus principis comunistes antiautoritaris i antiestatistes. En aquestaèpoca col·laborà, al costat de Ferrero, amb els comunistes del grup editor del periòdic L'Ordine Nuovo i el 27 de març de 1920 llançaren el manifest programàtic conjunt «Per il congresso dei Consigli di Fabbrica» (Pel congrés dels Consells de Fàbrica). El maig de 1920 defensà a Gènova durant el Congrés Nacional de la FIOM el conflicte que portaven els metal·lúrgics torinesos contra el Comitè Central i contra la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball). El juny d'aquell any intervingué en el Congrés Anarquista Piemontès i entre l'1 i el 4 de juliol en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya. Protagonista de l'ocupació de fàbriques, el setembre de 1920 participà en el Congrés Nacional de la FIOM celebrat a Milà. En 1921 començà a treballar a la cooperativa de producció d'obrers metal·lúrgics SAMMA, de la qual n'esdevingué el director i que acabà transformada en una societat per accions per evitar que fos controlada per les autoritats feixistes. Durant els anys vint patí a Torí tota casta de detencions i de persecucions per part del feixisme. Després de la«Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, participà en la resistència, reorganitzà el moviment anarquista a Torí i creà el Cicorlo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). L'octubre de 1944, durant la guerra d'alliberament, va ser detingut, però va ser alliberat en un intercanvi de presoners. Després de la II Guerra Mundial, participà activament en el moviment anarquista piemontès i en la reconstitució de l'Escola Moderna, portant a terme una intensa activitat cultural amb l'organització de diverses conferències. Durant els seus últims anys fou gerent de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Maurizio Garino va morir el 16 d'abril de 1977 a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Parco d'aquesta ciutat. En 2011 Guido Barroero i Tobia Imperato publicaren el llibre Il sogno nelle mani. Torino 1909-1922. Passioni e lotte rivoluzionarie nei ricordi da Maurizio Garino.

    ***

    La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny «La Acción» (7 de febrer de 1921)

    - Pere Cané Barceló: El 31 d'octubre de 1896 neix al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Pere Cané Barceló, també conegut com El Noi. Des de jove va viure a Badalona, on entrà com a aprenent a la fàbrica de vidre Costa i Florit, i mantingué una estreta relació amb Joan Peiró Belis. Fou nomenat secretari de la Societat d'Obrers Vidriers i de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona, en el portaveu de la qual,La Colmena Obrera, hi col·laborà. Instal·lat a Sevilla en 1919 per qüestions de feina i per potenciar l'organització sindical local, el desembre d'aquell any fou detingut a la capital andalusa acusat de col·locar una bomba a la fàbrica de teixits «La María»; jutjat, fou absolt el 18 de gener de 1922, amb José Vicente Calero, Dolores Carmona, Eulalia Ordóñez, Carmen Fuentes i Rejano. Poc després, el 23 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb Luis Acedo, José José Vicente Calero i Joaquín Díaz Arias, per la col·locació d'un explosiu al domicili de José J. Lisen, però també van ser absolts. En aquestaèpoca se'l considerava el cap del grup d'acció «Los Charlots», format per Joaquín Díaz, Viera, Luis Ávila, Gallango, Mazón, Graneró i altres. En 1923 residia a Villaviciosa, d'on retornà a Badalona abans de l'establiment de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1926 i 1927 formà part del Comitè Nacional Revolucionari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes clandestins contraris al dictador. El maig de 1929 fugí a França per complicitat en el complot organitzat pel capità Fermín Galán, però retornà aviat i fou capturat i empresonat per la seva participació en la vaga metal·lúrgica de la Metalgraf. En 1930, en reconstituir-se la CNT, presidí el Sindicat del Vidre de Badalona i l'any següent assistí al Congrés Confederal Extraordinari de Madrid en representació dels sindicats de Pell, Fusta, Alimentació i Arts Gràfiques, i per Santa Coloma de Gramenet. El gener de 1931 va ser detingut, amb Andrés García i Pablo Fortea, per celebrar una reunió clandestina, però van ser alliberats poc després. Durant la II República fou secretari de la Federació de Badalona, destacà en el sector moderat cenetista i signà el «Manifest dels Trenta» l'agost de 1931. Contrari als acords regionals de desembre, fou expulsat de la CNT. En 1932 patí un greu atemptat i l'agost de 1933 fou un dels fundadors del Sindicats d'Oposició. Funcionari de l'Ajuntament de Badalona, l'octubre de 1934 fou detingut, amb Francesc Caballé Pallàs i Joan Moreot Peras, com a membre de l'Aliança Obrera i cap de l'aixecament revolucionari esdevingut aquell mes, i empresonat fins el març de 1935; l'agost d'aquest any tornarà a ingressar a la presó per complir una condemna de sis mesos, acusat de desarmar uns guàrdies municipals durant els fets d'Octubre. Fins aquell moment de la seva vida havia estat 32 vegades a la presó. Durant els anys de la guerra civil fou secretari general de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera i fou responsable de Sanitat i d'Assistència Social del Comitè de Salut Pública de Badalona. El 19 d'octubre de 1936, amb la renovació de l'ajuntament de Badalona, fou escollit regidor d'Economia. En ser nomenat Joan Peiró ministre d'Indústria, ocupà la sotssecretaria d'aquest ministeri, primer a Madrid i després a València. De retorn a Badalona, ocupà diferents càrrecs al consistori fins que el 12 de maig de 1938 fou nomenat alcalde de la ciutat. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 abandonà la batllia i exilià primer a França i després a Mèxic. Durant la postguerra fou partidari de les tesis circumstancialistes i del col·laboracionisme antifeixista, i féu costat en l'exili mexicà a la Plataforma organitzada per García Oliver, ocupant el càrrec de subsecretari en el ministeri Leiva del Govern de la República en l'Exili. Durant la dècada dels setanta formà part de l'Agrupació de Militants de Mèxic i avalà les tesis delcincpuntisme. Va col·laborar en el Boletín de la Agrupación del Militantes de México. Sa companya fou Ramona Díaz Miravelles.Pere Cané Barceló va morir, dos mesos després de jubilar-se de la feina, el 13 de novembre de 1973 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    ***

    Floreal Carbó [militants-anarchistes.info]

    - Floreal Carbó: El 31 d'octubre de 1912 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Floreal Carbó, també conegut com Casimiro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda i partidari de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver, arran dels fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser empresonat. Durant la guerra civil lluità, ben igual que son cunyat José Villanueva, com a voluntari en la«Columna Durruti» i, després de la militarització, fou tinent en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 23 de desembre de 1938 era capità en una companyia d'observació de la 119 Brigada Mixta. Després de la destrucció de l'únic fusell metrallador que tenia la companyia per un bombardeig enemic, ordenà la retirada per mor de les grans pèrdues patides. Amb el triomf franquista passà a França, on continuà militant en la CNT de l'Exili fins el seu final. Floreal Carbó va morir el 3 d'octubre de 1991 a Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Jesús Guillén Bertolín

    - Guillembert: El 31 d'octubre de 1913 neix a Montant (Alt Millars, País Valencià) el pintor, dissenyador i militant anarquista Jesús Guillén Bertolín, més conegut com Guillembert. Després d'estudiar a l'Escola Industrial i sis anys més pintura i decoració a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, comença a il·lustrar revistes llibertàries com Guerra a la guerra y Solidaridad Obrera. En 1931 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT), després a les Joventuts Llibertàries i va participar a l'Ateneu Llibertari de la Concòrdia de Barcelona. En juliol de 1936 va prendre part en els combats enquadrat en el Comitè Revolucionari de Les Corts, del qual serà secretari en 1937, i després dels fets de Maig del 37 marxarà al front d'Aragó integrat en la 26 Divisió (ex Columna Durruti). Ferit a Monteoscuro, es recupera en un hospital barceloní abans de partir al front de Madrid en la 28 Divisió, a Terol el desembre de 1937 i a Extremadura el març de 1939, d'on arribarà a França amb dificultats (via Villajoyosa, València i Barcelona), per a ser internat al camp d'Agde, fins al 30 d'agost de 1939. El desembre de 1939 treballarà com a veremador a Quarante i després serà internat al camp de Sant Cebrià de Rosselló. Marxarà a finals de 1940 a Marsella, on intentarà sense èxit embarcar cap a Mèxic. Aleshores participarà en la reorganització del moviment llibertari en l'exili a Bram i Aude, i en la resistència contra l'ocupació nazi. Lligat amb la militant anarcofeminista Sara Berenguer i instal·lat a Besiers, col·laborarà després de l'Alliberament en la premsa llibertària (Ruta, Solidaridad, etc.). Va realitzar els dibuixos de nombrosos llibres i fullets, però sense deixar d'ajudar els companys en la lluita clandestina contra el règim franquista procurant-hi documentació falsa. Detingut en 1963 per les seves activitats militants, serà expulsat amb Sara Berenguer de la CNT en el Congrés de Montpeller de 1965 pel sector esgleista, fet que no li impedirà continuar amb la militància enrolat en els Grups de Presència Confederal, dels quals va ser membre del secretariat d'Acracio Ruiz en 1973, i en les agrupacions franceses de la Confederació General del Treball. Jesús Guillén i Sara Berenguer seran, entre altres, els organitzadors de l'exposició en el 50è aniversari de l'inici de la Revolució espanyola organitzada per la Colònia Espanyola de Besiers. Va ser autor de dibuixos; cartells; portades de llibres d'Alaiz, Víctor García, Faure, Gori, etc.; capçaleres i il·lustracions de la premsa exiliada (Boletín Interior FIJL, CNT, Mujeres Libres,Ruta, Solidaridad Obrera); i escrits en Frente Libertario, Mujeres Libres, Ruta (Caracas), Tribuna Confederal y Libertaria, etc. Guillembert va morir el 20 d'agost de 1999 a Montadin, a prop de Besiers (Llenguadoc, Occitània). Era germà de la militant anarcofeminista Conchita Guillén.

    Guillembert (1913-1999)

    Conchita Guillén (1919-2008)

    ***

    Nikita Kalin

    - Nikita Kalin: El 31 d'octubre de 1991 neix a Rússia l'anarquista i activista antifeixista Nikita Kalin. Fill d'una família treballadora, ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i antifeixista. Segrestat per un escamot feixista, el seu cos va ser trobar el 9 de febrer de 2012 a prop de l'Institut de Física de l'Acadèmia Russa de Ciències de Samara (Samara, Rússia). Kalin presentava 61 ganivetades, costelles fracturades i diverses lesions al cap. El seu assassinat va ser clarament encobert per la policia russa. Una organització de drets humans facilità suport legal a sa família i la Creu Negra Anarquista (CNA) de Moscou engegà una campanya de recaptació de fons per pagar el seu funeral. Unes setmanes després, el 24 de febrer, un atac antifeixista a Kallithea (Àtica, Grècia) es realitzà en la seva memòria. Finalment va ser detingut un neonazi, Nicholas Zalivako, però evidentment l'agressió l'efectuà un grup i no una persona aïllada.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Victor Dave

    - Victor Dave: El 31 d'octubre de 1922 mor a París (França) el membre de la Internacional i militant anarquista Victor Dave. Havia nascut el 25 de febrer de 1845 a Jambes, a prop de Namur (Valònia, Bèlgica). Fill del president del Tribunal de Comptes belga, va fer els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot manifestant les seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el Congrés Internacional dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la federació de Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de la federació. En 1869 és delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de la «Libre Pensée». Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en el V Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes exclouran Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873 participa en el Congrés de la Federació belga on forma part d'una comissió encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou congrés belga, l'1 de juny, es pronunciarà per la supressió del Consell general de l'AIT i adoptarà les bases definides per la Federació del Jura. En juny i juliol de 1873, a Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El setembre torna a Ginebra (Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) on, a més de periodista, és delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita aleshores. En 1878 s'estableix a París i es casa amb una jove francesa, però és expulsat de França el març de 1880. Després s'instal·la a Londres i en un viatge a Alemanya és detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per«traïció i violació de les lleis antisocials» a cinc anys de presó a Halle, on restarà dos anys abans de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret d'expulsió se suspèn i retorna a França amb sa companya i esdevé, el 1897, redactor de la revista llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité Nouvelle, que es transformarà després en La Societé Nouvelle i de la qual serà secretari de redacció. Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue générale de bibliographie française. També va col·laborar en el parisenc Almanach de la Révolution, publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin libertaire, que va publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola llibertària d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la mort de sa companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels Diputats, després en l'editorial «Letouzay et Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la mateixa posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el«Manifest dels setze» a favor de la intervenció armada dels aliats. És autor de diversos fulletons com araMichel Bakounine et Karl Marx(1900), Fernand Pelloutier. Portraits d'hier (1909), Pacifisme et antimilitarisme (1910),Louis Buchner(1910), entre d'altres. Victor Dave va morir el 31 d'octubre de 1922 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Victor Dave (1845-1922)

    ***

    José Ingenieros

    - José Ingenieros: El 31 d'octubre de 1925 mor a Buenos Aires (Argentina) el metge, psicòleg, psiquiatra, criminòleg, apotecari, assagista, filòsof, professor i escriptor socialista i després anarquista Giuseppe Ingegnieri, més conegut com José Ingenieros. Havia nascut el 24 d'abril de 1877 a Palerm (Sicília). Sos pares, Salvatore Ingegnieri i Mariana Tagliavía, vivien de manera força modesta i emigraren primer a Montevideo (Uruguai) i després a l'Argentina quan son fill tenia poc temps. Va fer els estudis primaris a l'Institut Nacional de Buenos Aires. Son pare, que era un periodista que milità en la I Internacional, amic de Garibaldi, Mazzini i Malatesta, tenia una biblioteca i l'incità des de molt prest a la lectura i a l'escriptura. Quan encara era un infant, treballà com a corrector de proves en una impremta i traduint al castellà altres llengües (italià, francès, anglès, etc.). En 1888 es matriculà per al batxillerat al Col·legi Nacional de Buenos Aires, que dirigia Amancio Alcorta. Un cop acabats els estudis secundaris, i després d'encapçalar una vaga estudiantil, en 1892 fundà el periòdic La Reforma. En 1893 començà els estudis mèdics a la Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires. En aquests anys universitaris entra en contacte amb els cercles literaris (Rubén Darío, Leopoldo Lugones, etc.) i obrers de la capital argentina. Interessat per les protestes proletàries de l'època, fou un dels fundadors del Centre Socialista Obrer i Universitari, que en 1894 donà lloc a la creació, amb el suport d'altres companys (Juan Bautista Justo, Enrique Dickman, Roberto Payró, Nicolás Repetto, Lugones, etc.), al Partit Socialista Obrer Internacional (PSOI) --que amb el temps esdevindrà Partit Socialista Obrer Argentí (PSOA)--, del qual fou nomenat secretari, però en 1902 va ser amonestat per anar vestit en una manifestació obrera amb levita i copalta i presentà la seva dimissió. En 1895 publicà el fullet ¿Qué es el socialismo? En 1897 es llicencià en farmàcia. També en 1897 fundà, amb Lugones, La Montaña. Periódico socialista revolucionario, que durà fins l'1 de juny d'aquell any quan, després de publicar 12 números, fou suprimit arran d'un judici sobre un article. En aquesta època participà en el cercle ocultista literari «La Syringa», amb Darío, Ojeda, Doello, Pardo, Lugones, Freyre, Nirenstein i altres, i col·laborà en la Revista Atlántida. En 1898 publicà els fullets La mentira política i La jornada de trabajo. En 1900 es llicencià en medicina, amb la tesi darwinista Simulación en la lucha por la vida. Amb el suport de Franciso de Veyga i de José María Ramos Mejía, que havien estat professors seus a la facultat, aconseguí càrrecs en diverses administracions públiques. Entre 1902 i 1913 dirigí la revista Archivos de Psiquiatría y Criminología i es va fer càrrec de l'Institut de Criminologia de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires. En 1903 l'Acadèmia Nacional de Medicina el va premiar per la seva obra Simulación de la locura, continuació de l'estudi anterior, i va ser nomenat cap de la Clínica de Malalties Nervioses de la Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires. En 1903 també va ser designat per la Municipalitat de la Ciutat de Buenos Aires com a comissionat per a l'estudi de les condicions higièniques i socials dels obrers i marginats i formular un projecte de legislació laboral. En 1904 guanyà la càtedra de Psicologia Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres. També treballà en la Càtedra de Neurologia, a càrrec de Ramos Mejía, i en el Servei d'Observació d'Alienats de la Policia de la ciutat de Buenos Aires, del qual va ser nomenat director. A més d'aquesta feina científica, impartí conferències a diferents universitats europees i amplià estudis en diverses universitats (París, Ginebra, Lausana i Heidelberg). En 1905 participà a Roma en el V Congrés Mundial de Psicologia i entre el 30 d'abril de 1905 i octubre de 1906 envià les seves cròniques europees que van ser publicades en el diari La Nación de Buenos Aires. En 1907 s'edità Criminología, primer tractat del tema publicat al continent. En 1908 guanyà la càtedra de Psicologia Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires i aquest mateix any fundà la Societat de Psicologia. Entre 1909 i 1910 fou president de l'Associació Mèdica Argentina i fou el delegat argentí en el Congrés Científic Internacional de Buenos Aires. En 1910 dictà un curs sobre Psicologia del Caràcter en la Càtedra de Psicologia de la Facultat de Filosofia i Lletres. Dirigí el periòdic bimestral Seminario de Filosofía. En 1913 publicà el seu llibre més conegut, El hombre mediocre, on atacà durament el president de la República Argentina Roque Sáenz Peña. En 1914 es casà amb la suïssa Eva Rutenberg, amb qui tingué quatre infants (Delia, Amalia, Julio i Cecilia). En 1918, durant la Reforma Universitària i amb el suport del moviment estudiantil, que el batejà com el «Mestre de la Joventuts d'Amèrica Llatina», va ser nomenat vicedegà de la Facultat de Filosofia i Lletres. En aquests anys defensà la Revolució russa, fet que fou durament criticat des de diversos sectors socials i intel·lectuals. En 1919, després d'acceptar entrevistar-se amb el president Hipólito Yrigoyen per intercanviar opinions sobre la crisi sociopolítica argentina, renuncià a totes els seus càrrecs docents i en 1920 es lliurà a la lluita política, fent costar el grup progressista «Claridad». Gràcies a les influències de l'advocat i criminòleg anarquista Pietro Gori, abandonà les positures marxistes, començà a col·laborar en la premsa llibertària i es declarà obertament anarquista. En 1920 proposà la formació de la Unió Llatinoamericana, organisme de lluita antiimperialista i de la qual redactà l'Acta Fundacional. En 1925, pocs mesos abans de la seva mort, creà el periòdic mensual antiimperialista Renovación, on signà articles sota els pseudònims Julio Barreda Lynch i Raúl H. Cisneros. Entre les seves obres podem destacar Dos ensayos de psiquiatría criminal (1900), La psicopatología en el arte (1902), La simulación en la lucha por la vida (1902), Simulación de la locura (1903), Los accidentes históricos (1904), Histeria y sugestión (1904), Rehabilitación de alienados (1904), Nuova classificacione del delinquente (1905), La legislation du travail (1906), La pathologie du langage musical (1906), Crónicas de viaje (1906), La locura en la Argentina (1907), Al margen de la ciencia. Crónicas de viaje (1905-1906) (1908), Histeria y sugestión (1908), La evolución sociológica (1910 i 1913), Principios de psicología (1911), Principios de psicología genética (1911), Psicogemia (1912), El hombre mediocre (1913), Tratado de criminología clínica (1913), Hacia una moral sin dogmas (1917), Ciencia y filosofía (1917), Sociología argentina (1918), Proposiciones relativas al porvenir de la filosofía (1918), Evolución de las ideas argentinas (1918-1920), Las doctrinas de Ameghino (1919), Los tiempos nuevos (1921), Emilio Boutroux y la filosofía francesa (1922), La cultura filosófica en España (1922), Las fuerzas morales (1925, pòstuma), Tratado del amor (1940, pòstuma), La universidad del porvenir y otros escritos sobre filosofía, educación y cultura (1956, pòstuma), etc. Rebé més de vint títols honorífics d'acadèmies i d'institucions científiques internacionals, inclòs el grau de professor honorari de Medicina Legal de la Universitat de Madrid. José Ingenieros va morir el 31 d'octubre de 1925 a Buenos Aires (Argentina) arran d'una meningitis la qual es negà a tractar mèdicament i que el portà ràpidament a la tomba. Entre 1930 i 1940 es publicaren a Buenos Aires en 24 toms les seves Obras completas, a càrrec d'Aníbal Ponce. L'1 de juliol de 1935 es creà a Buenos Aires la«Biblioteca Popular José Ingenieros», entitat creada per a la difusió del pensament llibertari que encara perdura; també existeixen centres culturals i col·legis que porten el seu nom.

    José Ingenieros (1877-1925)

    ***

    Mario Lami

    - Mario Lami: El 31 d'octubre de 1930 mor a Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França) el d'antuvi socialista i sindicalista i després anarquista i anarcosindicalista Mario Lami, també conegut com Umberto Cecotti i Mario Colami. Havia nascut el 9 de gener de 1887 a Pontedera (Toscana, Itàlia). Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi, i tingué tres germans (Antonio, Dagoberto i Ottorino). En acabar l'escola primària abandonà els estudis a causa de la fallida del negoci patern i amb sa família es traslladà a Pisa, on amb sos germans prengué part en les activitats dels cercles socialistes i subversius de la ciutat. En 1906 entrà a l'Escola de la Companyia Saint-Gobain com a aprenent mecànic i destacà com a propagandista socialista al seu lloc de feina. Afiliat a la Federació de Joves Socialistes, mantingué estretes relacions amb militants d'altres localitats toscanes. En aquesta època destacà pel seu antimilitarisme. El setembre de 1907 es casà amb Rita Martini, amb qui va tenir dues filles, Cosetta --que l'abril de 1941 es casà a París amb el destacat militant anarquista Gino Balestri-- i Elda. En els anys següents s'acostà al sindicalisme i en 1912 s'afilià al Comitè Pisà d'Acció Directa. En 1913 entrà a fer feina als tallers ferroviaris i començà a fer mítings i conferències. Participà activament durant la vaga general en manifestacions i en accions contra els esquirols i per això va ser denunciat per«atemptat a la llibertat del treball». En 1915 s'instal·là al llogaret de Castiglioncello, a Rosignato Marittimo (Toscana), on sempre va ser vigilat per la policia. Durant la Gran Guerra hagué de marxar al front, on va ser gasejat. En 1919, amb son germà Dagoberto, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1920 s'establí a La Spezia, on treballà a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia. Acostat al pensament llibertari, es relacionà amb nombrosos militants, com ara Camillo Berneri, Antonio Cieri, Rivoluzio Gilioli, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Tintino Rasi, etc. Esdevingué un destacat militant anarquista i anarcosindicalista, participant en nombrosos mítings i col·laborant, amb Pompeo Scipione Barbieri, en la redacció d'Il Libertario de La Spezia. L'agost de 1920 es distingí en el Congrés Nacional d'Organitzacions Metal·lúrgiques de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) que tingué lloc a La Spezia. El setembre de 1920 fou força actiu durant el moviment d'ocupació de fàbriques i formà part de la Comissió de Fàbrica de les drassanes de Muggiano on treballava. El maig de 1921, l'endemà d'una manifestació on l'exèrcit i la policia havien disparat la multitud i matat dones i infants, fou l'orador d'un míting sindical a Muggiano durant el qual un policia de paisà havia estat reconegut i linxat pels assistents. Considerat com l'instigador, fou perseguit i considerat com un fugitiu. Aconseguí arribar a Pisa i a Liorna embarcà clandestinament cap a Marsella, on es reuní furtivament amb sa família. Buscat per la policia italiana, va ser jutjat en 1923 i condemnat en rebel·lia a 22 anys de presó per«homicidi voluntari»; mentre que son germà Ottorino, també expatriat a Marsella, va ser condemnat en rebel·lia a 11 anys de presó. Sos altres germans també van ser detinguts: Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó --morí el 18 de març de 1924 a la presó política de Soriano del Cimino en circumstàncies sospitoses-- i Antonio, en canvi, va ser alliberat, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí dies després, el 15 de maig de 1925, a resultes dels cops rebuts. Mario Lami, sota els noms d'Umberto Cecotti i de Mario Colami, s'instal·là a Fontenay-sous-Bois, a prop de París, on continuà militant en el moviment anarquista. Amb Leonida Mastrodicasa, Savino Fornasari, Renato Castagnoli i altres, participà en el grup de Fontenay-sous-Bois que s'agrupava al voltant del periòdic Lotta Anarchica (1929-1933) i fundà la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI) la finalitat de la qual va ser la reconstitució de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Maria Lami, exgasejat i castigat per la tuberculosi, l'exili i la seva condemna injusta, va morir el 31 d'octubre de 1930 a Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França).

    ***

    Francesc Cucarella Capsir

    - Paco Cucarella: El 31 d'octubre de 1939 es afusellat a Alzira (Ribera Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista Francesc Cucarella Capsir (Paco Cucarella). Havia nascut el 30 de juliol de 1907 a Carcaixent (Ribera Alta, País Valencià). Fou fill d'una família nombrosa formada per nou germans; sos pares es deien Joaquim Cucarella i Dolors Capsir. Metal·lúrgic de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 31 de gener i el 5 de juliol de 1937 presidí la Comissió Gestora de Carcaixent. També fou membre del Comitè d'Enllaç del Front Popular. Fou destituït de la presidència de la Comissió Gestora pel governador civil per haver-hi desobeït unes ordres donades sobre col·lectivitzacions i substituït pel comunista Eugeni Piera. Quan el triomf feixista ja era un fet, entre el 10 de març i el final de la guerra ocupà el càrrec d'alcalde de Carcaixent, essent així l'últim batlle revolucionari d'aquesta localitat. Malgrat tenir l'oportunitat de fugir cap a Alacant, esperà l'arribada de les tropes franquistes al poble; detingut, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort el 13 de juny de 1939 pel delicte de «rebel·lió». Francesc Cucarella Capsir va ser afussellat el 31 d'octubre de 1939 al cementiri d'Alzira (Rivera Alta, País Valencià) juntament amb altres 13 condemnats i enterrat en una fossa comuna d'aquest cementiri. En 2009 l'advocada Anna Oliver Borràs publicà Entre el silenci i l'oblit. Paco Cucarella, el darrer alcalde revolucionari de Carcaixent.

    ***

    Cartell de "La Vache Enragée"

    - François-Henri Jolivet: El 31 d'octubre de 1955 mor a París (França) el poeta obrer, cantautor pacifista i llibertari François-Henri Jolivet. Havia nascut l'1 d'agost de 1875 a París (França). Fill d'una modesta família obrera, va fer de repartidor tirant d'un carro i es recorrent els carrers parisencs quan compondrà les primeres cançons. Als 17 anys va començar a actuar a escenaris i participarà amb el grup de cantautors revolucionaris «La Muse Rouge». Va fer actuacions en les festes obreres de La Vache Enragée de Montmartre, en les reunions organitzades pel periòdic llibertari La Patrie Humaine, etc. Durant els anys 20 va freqüentar «Le Musée du Soir», creat per Henry Poulaille, qui farà el prefaci del seu recull Chansons sociales et satiriques (1956). Encoratjat per Edith Piaf, actuarà als cabarets de Montmartre fins el final dels seus dies.

    ***

    Germain Delatousche segons una xilografia de Jean Lébédeff

    - Germain Delatousche:El 31 d'octubre de 1966 mor a Kervegon (Bretanya) el pintor i xilògraf anarquista Germain Eugène Delatousche. Havia nascut el 27 d'octubre de 1898 a Châtillon-en-Dunois (Centre, França). Fill d'un jardiner, quan tenia set anys començà a dibuixar arran d'un accident a la cama que l'immobilitzà al llit durant tres anys i el qual li deixarà una cama rígida. Quan tenia 13 anys i deixà l'escola primària, son pare volia que fes de sabater, però ell volia ser pintor i insistí tant que acabà com a aprenent al taller de C. Lorin, a Chartres, on, durant quatre anys, s'inicià en l'ofici de pintor vidrier. En 1915, per mor de la guerra, el taller va haver de tancar i es va veure obligat a realitzat tasques d'allò més diverses. D'antuvi pintor de la construcció des del setembre de 1915, després venedor a les «Nouvelles Galeries» de Le Mans, encarregat als grans magatzems«À la Ville des Ternes» de París on havia arribat cap al 1917, còmic excèntric, pintor de postals, decorador de vidre al taller Queneville, classificador de correu i empleat de correus ambulant a l'estació de Lió, pintor d'automòbils, descarregador de vagons a l'estació de Vaugirard, descarregador al mercat de Les Halles, peó de paleta, manobre en una fusteria de ferros, venedor de begudes, etc. Malgrat tota aquesta activitat, continuà estudiant dibuix i pintura. Membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de París, durant la guerra, amb alguns companys, assistí, al cafè-concert«Excelsior», a prop de la plaça d'Itàlia, a un concert del cantautor Montéhus i acabà a comissaria per reclamar insistentment i vanament que cantés les seves cançons antimilitaristes. El maig de 1919 organitzà al cafè «La Comète» del carrer de Vaugirard la primera exposició col·lectiva feta després de la Gran Guerra titulada «Resurrecció del Barri Llatí». Aquest mateix any exposa per primer cop al «Saló dels Joves» i en 1920 envià les seves primeres obres al«Saló dels Independents». A partir de maig de 1921 començà a participar en les activitats del cabaret de Montmartre«La Vache Enragée», amb Jules Depaquit, Roger Toziny i Maurice Hallé, muntant exposicions i creant el grup «Les Compagnons», animador el periòdic La Vache Enragée (1917-1933). Les exposicions d'aquest grup es van succeir fins al 1927 a «La Vache Enragée», a«L'Olympia», al «Moulin de la Chanson», al«Café du Parnasse», etc. Des de la tardor de 1922 es quedà sense treball i portà una vida de vagabund fins que trobà una feina com a decorador vidrier a diferents tallers. En 1924 entrà en el comitè director del grup«Partisans» (Ferjac, H. Martinet, Louis Moreau, Paulémile Pissarro, Maurice Savin) que publicà una revista del mateix nom i participà en el «Saló de Tardor». En aquesta època, sembla que per influències de l'artista anarquista Jean Lebedeff, començà a practicar el gravat sobre fusta. A partir de 1925 realitzà nombroses exposicions en solitari i organitzà mostres col·lectives d'artistes. En 1927 fou elegit soci del «Saló de Tardor» i obtingué el «Gran Premi d'ajuda als artistes», de fundació americana, pel conjunt de la seva obra. Durant la guerra d'Espanya, amb diversos artistes (Claudot, Vlaminck, M. Luce, Louis Moreau, etc.), organitzà a començaments de l'estiu de 1937 una exposició d'obres d'art a benefici dels orfes de la colònia llibertària organitzada per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Llança. El gener de 1941 amagà dos presoners evadits al seu taller del carrer Croulebarbe de París. Després de la guerra continuà col·laborant amb gravats i dibuixos en la premsa llibertària (Le Libertaire,Défense de l'Homme, L'Homme et la Vie, Maintenant, Le Musée du soir, etc.) i per a llibres anarquistes (Bizeau, Poulaille, Faure, etc.). Quan el seu taller fou demolit per construir un gratacel, s'instal·là al bulevard de Clichy. Poc abans d'instal·lar-se a Kervegon (Bretanya), en una gran casa que rehabilità, es casà amb sa companya Camille, que encara feia feina d'assistenta social. Nombrosos quadres seus han estat adquirits per museus francesos (especialment el Carnavalet) i estrangers.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Aquest diumenge serem al mercat de Pollença per repartir i recollir fulls d'inscripció

    El dissabte dia 15 es votaran les primàries de MÉS per Mallorca per triar els candidats al Consell de Mallorca i al Parlament Balear. TU HI POTS PARTICIPAR !

    Si no ets militant de cap dels partits que integren MÉS per Mallorca ni afiliat de MÉS abans de votar T'HAS DE INSCRIURE, HI HA DE TERMINI FINS EL 6 DE NOVEMBRE.

    Per inscriure't, és molt senzill:

    Si tens dins l'odinador un certificat de resident en pdf et pots escriure a la web primariespermallorca.net . Allà podràs indicar si dia 15 votaras a les urnes que posarem al Moll o a Pollença, o bé si vols votar telemàticament.

    Si ets militant o simpatitzant ja registrat també pots fer servir la plana web primariespermallorca.net per indicar que el dia 15 voldràs votar telemàticament.

    Si vols fer-ho encara més senzill, tan sols t'has de descarregar aquest full, emplenar-lo, i entregar-lo a la taula que posarem aquest diumenge 2, de 10'30 a 13h al mercat de la Plaça Major. O bé, fins dia 6, entrega'l a algun company del PSM o Esquerra Republicana de Pollença, o bé a la bústia del Carrer Ramon Llull nº1.

    Pots fer-ne les còpies que vulguis i si conèixes persones del teu entorn que estiguin interessades en el canvi polític i social a Balears i comparteixin l'ideari de MÉS per Mallorca, convida-les a participar. 

    Ja n'hi ha prou de candidatures fetes des dels despatxos, ara és el torn dels ciutadans. Després del procés obert de presentació de candidats, on s'han presentat més d'un centenar de companys i persones independents, ara arribarà l'hora de triar els nostres candidats. Entre els pollencins s'han presentat na Joana Aina Campomar al Parlament i en Miquel Àngel Sureda i en Gabriel Cerdà al Consell de Malorca. A les llistes hi seran tots i ara toca escollir. Animau-vos.

    Clica per descarregar-te el full d'inscripció manual

     


    0 0

      Julio 2014

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Mausoleo»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Mausoleo»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Tumba»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Tumba»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Tumba»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Mausoleo»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Mausoleo»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Mausoleo»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Tumba»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Camino»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Tumba»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Tumba»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Tumba»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Tumba»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Tumba»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Tumba»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Tumba»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Tumba»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Mausoleo»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Techo de
    almacén»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Mausoleo»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Mausoleo»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Camino»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Tumba»
    Cementerio
    de Rober-
    mont
    c/ Rue de
    Herve

    «Edificios»
    Plaza Théo-
    dore Gobert

    «Vista de ca-
    nal o deriva-
    ción del río
    La Meuse
    (río Mosa)»
    desde el Pont
    d'Amercoeur
    Markt)

    «Ribera del
    canal o deri-
    vación del
    río La
     Meuse
    (río Mosa)»
    desde el Pont
    d'Amercoeur
    Markt)

    «"Projet en-
    vironne-
    ment"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fuente»
    Plaza Delcour

    «El lagarto
    Juancho»
    c/ Rue de
    Pitteurs

    «Escultura
    "L'envol"»
    Escultor:
    René Julien
    c/ Quai
    Edouard van
    Beneden

    «Escultura
    "L'envol"»
    Escultor:
    René Julien
    c/ Quai
    Edouard van
    Beneden

    «Escultura
    "L'envol"»
    Escultor:
    René Julien
    c/ Quai
    Edouard van
    Beneden

    «Escultura
    "L'envol"»
    Escultor:
    René Julien
    c/ Quai
    Edouard van
    Beneden

    «Escultura
    "L'envol"»
    Escultor:
    René Julien
    c/ Quai
    Edouard van
    Beneden

    «Escultura
    "L'envol"»
    Escultor:
    René Julien
    c/ Quai
    Edouard van
    Beneden

    «Paso bajo
    el puente J.
    F. Kennedy»
    c/ Quai
    Edouard van
    Beneden

    «Puente J.
    F. Kennedy»
    c/ Quai
    Edouard van
    Beneden

    «Puente y ca-
    nal o deriva-
    ción del río
    La Meuse
    (río Mosa)»
    desde puente
    J.F. Kennedy

    «Transporte
    en el canal o
    derivación
    del río
    La Meuse
    (río Mosa)»
    desde puente
    J.F. Kennedy

    «Escultura
    "Le plongeur"»
    Escultor:
    Idel Ianche-
    levici
    Port des
    yachts
    c/ Quai Paul
    van Hoe-
    gaerden

    «Escultura
    "Le plongeur"»
    Escultor:
    Idel Ianche-
    levici
    Port des
    yachts
    c/ Quai Paul
    van Hoe-
    gaerden

    «Escultura
    "Le plongeur"»
    Escultor:
    Idel Ianche-
    levici
    Port des
    yachts
    c/ Quai Paul
    van Hoe-
    gaerden

    «Escultura de
    gato en la
    ventana»
    c/ Rue de
    L'Evêché

    «Gaulois
    domando
    un caballo»
    Escultor:
    Alphonse
    de Tombay

    «Estatua
    ecuestre de
    Albert 1º
    (el rey caba-
    llero)»
    Escultor:
    Charles
    Leplae
    c/ Explanade
    Albert 1º

    «Escultura»
    Escultor:
    M. Guillard
    Les Terras-
    ses d'Avroy
    c/ Boulevard
    Frère-Orban

    «Escultura
    "Cheval de
    Halage" (Ca-
    ballo del
    barquero)»
    Escultor
    Jules Joseph
    Halkin
    Les Terras-
    ses d'Avroy
    c/ Boulevard
    Frère-Orban

    «Escultura
    "Cheval de
    Halage" (Ca-
    ballo del
    barquero)»
    Escultor
    Jules Joseph
    Halkin
    Les Terras-
    ses d'Avroy
    c/ Boulevard
    Frère-Orban

    «Monumento
    Nacional a la
    Resistencia»
    Arquitecto:
    Paul Étienne
    Escultor:
    Louis Dupont
    Les Terras-
    ses d'Avroy
    c/ Boulevard
    Frère-Orban

    «Monumento
    Nacional a la
    Resistencia»
    Arquitecto:
    Paul Étienne
    Escultor:
    Louis Dupont
    Les Terras-
    ses d'Avroy
    c/ Boulevard
    Frère-Orban

    «Monumento
    Nacional a la
    Resistencia»
    Arquitecto:
    Paul Étienne
    Escultor:
    Louis Dupont
    Les Terras-
    ses d'Avroy
    c/ Boulevard
    Frère-Orban

    «Fuente»
    Les Terras-
    ses d'Avroy
    c/ Boulevard
    Frère-Orban

    «Le Domp-
    teur de tau-
    reaux (Li
    Tore) (Do-
    mador de
    toro)»
    Escultor:
    Léon Mignon
    Les Terras-
    ses d'Avroy
    c/ Boulevard
    Frère-Orban

    «Le Domp-
    teur de tau-
    reaux (Li
    Tore) (Do-
    mador de
    toro)»
    Escultor:
    Léon Mignon
    Les Terras-
    ses d'Avroy
    c/ Boulevard
    Frère-Orban

    «Le Domp-
    teur de tau-
    reaux (Li
    Tore) (Do-
    mador de
    toro)»
    Escultor:
    Léon Mignon
    Les Terras-
    ses d'Avroy
    c/ Boulevard
    Frère-Orban

    «Boeuf au
    repos (Buey
    en reposo)»
    Escultor:
    Léon Mignon
    Les Terras-
    ses d'Avroy
    c/ Boulevard
    Frère-Orban

    «Boeuf au
    repos (Buey
    en reposo)»
    Escultor:
    Léon Mignon
    Les Terras-
    ses d'Avroy
    c/ Boulevard
    Frère-Orban

    «Boeuf au
    repos (Buey
    en reposo)»
    Escultor:
    Léon Mignon
    Les Terras-
    ses d'Avroy
    c/ Boulevard
    Frère-Orban

    «Escultura»
    Parc d'Avroy
    c/ Avenue
    Rogier

    «Fauna
    del parque»
    Parc d'Avroy
    c/ Avenue
    Rogier

    «Urinario»
    Parc d'Avroy
    c/ Avenue
    Rogier

    «Edificio»
    c/ Boulevard
    d'Avroy

    «Monumento
    a Charles
    Rogier»
    Escultor:
    Camille
    Sturbelle
    Parc d'Avroy
    c/ Avenue
    Rogier

    «Monumento
    a Charles
    Rogier»
    Escultor:
    Camille
    Sturbelle
    Parc d'Avroy
    c/ Avenue
    Rogier

    «Hiedra»
    c/ Rue des
    Mineurs

    «Rincón»
    c/ Rue Mère-
    Dieu

    «Casa»
    c/ Rue Hors-
    Château

    «Fuente de
    San Juan
    Bautista»
    Escultor:
    Jean Delcour
    c/ Rue Hors-
    Château

    «Escalera de
    la montaña
    Bueren»
    c/ Rue Hors-
    Château

    «Escalera de
    la montaña
    Bueren»
    c/ Rue Hors-
    Château

    «Escalera de
    la montaña
    Bueren»
    c/ Rue Hors-
    Château

    «Escalera de
    la montaña
    Bueren»
    c/ Rue Hors-
    Château

    «Église No-
    tre-Dame-
    de l'Inma-
    culée-Con-
    ception
    (Iglesia de
    la Inmacu-
    da Concep-
    ción o Igle-
    sia de San
    Gerardo»
    c/ Rue Hors-
    Château

    «Escudo de
    armas del
    Príncipe
    Obispo Ma-
    ximiliano
    Enrique de
    Baviera»
    Église No-
    tre-Dame-
    de l'Inma-
    culée-Con-
    ception
    (Iglesia de
    la Inmacu-
    da Concep-
    ción o Igle-
    sia de San
    Gerardo
    c/ Rue Hors-
    Château

    «Callejón»
    c/ Impasse de
    la Couronne

    «Balcón»
    c/ Rue Hors-
    Château

    «Callejón»
    c/ Impasse
    Hubart

    «Collégiale
    Saint-Bar-
    thélemy
    (Colegiata
    de San Bar-
    tolomé)»
    c/ Rue Saint
    Barthélemy

    «"Les pinci-
    pautaires"»
    Escultora:
    Mady
    Andrien
    Plaza  Saint
    Barthélemy
     

    «"Les pinci-
    pautaires"»
    Escultora:
    Mady
    Andrien
    Plaza Saint
    Barthélemy

    «"Les pinci-
    pautaires"»
    Escultora:
    Mady
    Andrien
    Plaza  Saint
    Barthélemy

    «"Les pinci-
    pautaires"»
    Escultora:
    Mady
    Andrien
    Plaza  Saint
    Barthélemy

    «Collégiale
    Saint-Bar-
    thélemy
    (Colegiata
    de San Bar-
    tolomé)»
    Plaza Saint
    Barthélemy

    «Collégiale
    Saint-Bar-
    thélemy
    (Colegiata
    de San Bar-
    tolomé)»
    Plaza Saint
    Barthélemy

    Palma, 31 de octubre de 2014



    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Resultat i breu valoració del ple de dijous, a posteriors articles comentarem alguns dels punts del ple. Al mateix ple es van aprovar les dues mocions que vam presentar. A la primera, l’Ajuntament demana a la consellera d’Educació; el cessament de la pollencina Isabel Cerdà i d’en Bartomeu Isern, reprendre les negociacions amb els comitès de vaga i l’assumpció de despeses ocasionades per la suspensió del TIL als centres que ho necessitin. A la segona s’ha aprovat convocar una reunió de totes les administracions implicades per solucionar el problema dels fondeigs il·legals a la badia de Pollença

    _______________________________________________________________

    11.- Moció presentada pel grup polític municipal A per instar a la consellera d’Educació del Govern de les Illes Balears a reprendre negociacions amb els comitès de vaga; cessament de càrrecs i assumpció de despeses ocasionades que la suspensió del TIL pugui ocasionar als centres que ho necessitin

    Estam satisfets de que no hi hagués cap vot en contra de la moció i que fins i tot el PP s’abstingués en una moció que demana el cessament de la seva afiliada de la seva assemblea, n'Isabel Cerdà. Els directors generals citats són tan responsables de la nefasta gestió a Educació com ho eren l’anterior Consellera i el secretari d’educació Guillem Estarellas i haurien d’haver dimitit o ser cessats al seu moment. És la Conselleria i no els centres educatius i els pares els que s’han de fer càrrec de les despeses causades per la suspensió de l’il·legal TIL i la nova consellera ha de deixar de fer reunions per fer-se fotografies i negociar amb el comitè de vaga els vuit punts encara vigents de la vaga indefinida, que encara no s’ha desconvocat.La moció(veure article) es va aprovar Amb 11 vots a favor (Alternativa, PI, PSOE i MÉS) i 5 abstencions (PP i UMP, cal dir que un regidor del PP en David Alonso va sortir del ple moments abans de la votació)

    El que hem aprovat és:

    1- Instar a la Consellera d'Educació, Sra Núria Riera, a que reemprengui les negociacions amb els comitès de vaga amb l'objectiu d'arribar a acords per poder desconvocar la vaga.

    2- Instar a la Consellera d'Educació a que cessi dels seus càrrecs al Director General de Planificació i Infraestructures, Bartomeu Isern i a la Directora General d'Ordenació, Innovació i Formació Professional, Isabel Cerdà.

    3- Instar a la Consellera d'Educació a que la Conselleria es faci càrrec de les despeses que la suspensió del TIL pot ocasionar en aquells centres que ho necessitin (ja sigui en canvi de llibres de text o en readequació de les plantilles per poder recuperar els programes de seccions europees si així ho decideixen els centres).

    12.- Moció presentada pel grup polític municipal A de sol·licitud al Cap de la Demarcació de Costes en Illes Balears de l’estricte aplicació de la Llei de Costes en matèria d’infraccions i sancions respecte els fondejos il·legals i altres activitats nàutiques i de platja

     

    Respecte a l’altra moció que vam presentar i també es va aprovar amb tots els vots a favor (16) excepte el del regidor d’UMP (1). Després d'una esmena proposada per MES que vam acceptar vam prendre els següents acords.:

    1.- Convocar una reunió de la junta de portaveus amb representants les administracions amb competències a la Badia; Ports, Costes i Ministeri de Defensa, per cercar solucions globals i alternatives als fondejos il·legals.

    2.- Després dels acords presos en l’esmentada reunió sol·licitar al Cap de la Demarcació de Costes de les Illes Balears per escrit l’estricte aplicació de la Llei de Costes en quant a matèria d’infraccions i sancions a tots els fondejos il·legals i a les altres activitats nàutiques i de platja que no disposin de l’autorització preceptiva pertinent.

     

    Cada any el problema dels fondejos (més de 300 el darrer estiu) i activitats nàutiques il·legals a la Badia de Pollença ha anat a més. Aquest és un greu problema pel seu impacte paisatgístic i mediambiental i, en el cas de les activitats, podem afegir un problema de seguretat. A Alternativa sempre hem considerat que cal tractar aquest tema de forma global i que hem d’implicar a totes les administracions responsables per aportar solucions. Cal veure si es poden aprofitar els infrautilitzats pantalans de la Base, si Ports pot d’una vegada donar més places i dir quantes en reserva exactament per transeünts, si es pot arribar a una acord entre Costes i mediambient per posar ancoratges respectuosos amb el medi ambient... Una vegada analitzada la situació de forma global i plantejades les solucions corresponents, s’ha de ser inflexible amb els infractors.

     

     

    La votació a la resta de punts de la Junta d'EMSER i el PLE va ser la següent:

    JUNTA GENERAL D'EMSER.

    En el moment d'escriure aquest article no ens han enviat més que l'ordre del dia

    1.- Aprovació, si procedeix, de la modificació dels estatuts socials.Aprovada amb els nostre dos vots en contra.

    El que cal és actualitzar els estatuts d'EMSER(veure el darrer article sobre aquest tema). Fa més de dos anys al Consell d'administració d'EMSER de juliol de 2012 el batle va dir que ja hi havia un esborrany per fer uns nous estatuts... Ara es posa un pegat més als estatuts obligat per la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local que obliga  a configurar l'empresa municipal com un mitjà propi i ampliar els seu objecte social  a serveis que ja ve executant com el servei de subministrament d'aigua potable a domicili i recollida de residus.El que es presenta a aprovació és un pegat més als estatuts obligat per la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local que obliga a configurar l'empresa municipal com un mitjà propi i ampliar els seu objecte social a serveis que ja ve executant com el servei de subministrament d'aigua potable a domicili i recollida de residus. Com recorda la pròpia Secretària a més a més s'ha de dur a terme una modificació més substancial i estructurada per a la seva adaptació a la llei de societats de capital.

    2.- Cessament de membre del Consell d'Administració. Aprovada per unanimitat

    Es tracta del cessament de la consellera Malena Estrany que, com sabeu, va renunciar al càrrec de regidora el passat mes de març i, a efectes mercantils, també s'ha de comunicar al Registre Mercantil el seu cessament (circumstància que, amb una de les modificacions que ara es proposa, serà automàtica per pérdua de la condició de regidor/a)

    3.- Lectura i aprovació de l'acta de la Junta, si procedeix, o nomenament d'Interventors per a la seva posterior aprovació.Aprovada per unanimitat

     

    PLE ORDINARI D'OCTUBRE

    1.- Resolució d’al·legacions i aprovació provisional, si procedeix, del Catàleg de Protecció del Patrimoni Històric Artístic Arquitectònic i Paisatgístic (Expedient núm. 5611).Aprovat amb els vots a favor de PP, PI i UMP(10, faltava Marilen Capllonch Humbert) abstenció del PSOE (2) i vot en contra de MES i nostro (4)

    Un catàleg de patrimoni mutilat sense l'antiga fàbrica Can Morató, sense Can Franc, sense l'Hotel Formentor... VERGONYÓS. De les 21 al·legacions que haviam presentat s'han estimat 5, una altra parcialment i s'han desestimat la resta (15).  El més vergonyós és que no s' ha inclòs al catàleg  ni la Fàbrica de Can Morató i Can Franch del Port de Pollença.

    2.- Aprovació, si procedeix, de l’autorització de compatibilitat al Sr. Jaume Carbonero Malbertí, arquitecte municipal, funcionari de carrera, amb el desenvolupament del càrrec electiu de membre de l’Assemblea Legislativa de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears . Aprovat per unanimitat

    L'arquitecte municipal, en Jaume Carbonero és diputat autonòmic  del PSOE, ara ha deixat la dedicació exclusiva al Parlament i torna a l'Ajuntament, necessita aquesta compatibilitat per poder assistir al plens i comissions del Parlament (dimarts i divendres).

    3.- Aprovació, si procedeix, de la dedicació de carrer/passatge al Sr. Jaume Autonell Reig, metge (Expedient núm. 5825). Aprovat per unanimitat.

    A petició d'un grup de ciutadans es posa el nom de Sr. Jaume Autonell Reig, metge,al passatge on es troba la ràdio, el Centre de dia i el Centre de Salut de Pollença annex i el CAP. És un reconeixement a D.Jaume Autonell per la seva feina en l'àmbit cultural i a la seva feina excepcional com metge.Enhorabona a D. Jaume i gràcies als ciutadans que van fer la proposta que va ser aprovada ahir al ple per unanimitat.

     

    A continuació  es van presentar una sèrie de modificacions d'ordenances fiscals. Evidentment les rebaixes proposades per l'equip de govern són pur electoralisme, una rebaixa com aquesta s'hauria d'haver estudiat, consensuat i analitzar amb tots els grups municipals. Els imposts són una eina per redistribuir la renda i garantir serveis públics i fer les coses d'aquesta forma barroera i populista fa oi. Algunes de les propostes a més a més tenen l'informe contrari de l'interventor. Les Corporacions Locals a través de les Ordenances fiscals, només poden desenvolupar l'establert en les lleis, sense possibilitat d'establir exempcions o bonificacions no previstes, donat el seu rang reglamentari. Dit això,  Pollença és dels municipis on els ciutadans pagam més en imposts i taxes, cosa que no canviará amb aquestes propostes. La nostra proposta és retirar aquesta proposta electoralista i fer les coses bé; tots els partits amb tècnics estudiant impost per impost

    Totes es van aprovar amb els vots a favor de PP, PI, UMP, abstencions de PSOE i MES i el nostres vots en contra, excepte a l'impost de construccions on si que vam trobar que la proposta era acurada.

    4.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal IBI

    5.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal IVTM 

    6.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal IIVTNU

    7.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal ICIO

    Pel que fa a les bonificacions a construccions, instal·lacions i obres que afavoreixin les condicions d’accés i d’habilitat dels discapacitats, passant d’una bonificiació del 50% al 75%

     8.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal de la taxa de clavegueram

     

    9.- Moció presentada pels grups polítics municipals PSM-EN i ERAM (MÉS per Pollença) contra la fumigació amb dimilin de la processionària dels pins i per a l’adopció d’alternatives més selectives i menys impactants. Aprovada per unanimitat

    Compartim totalment la moció presentada per MÉS encara que per desgràcia arriba massa tard.

    10.- Moció presentada pels grups polítics municipals CiUxP i IB-Lliga per instar al Govern de les Illes Balears per l’acatament de les sentències i interlocutòries del TSJIB en relació al TIL. Aprovada amb la nostra abstenció i d'UMP

    Estam d'acord amb la moció però el govern ja ha acatat la sentència i cal parlar de negociació no de diàleg.

    13.- Propostes/Mocions d’urgència

    No va haver.

    II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

    1.- Informació de Batlia

    2.- Dació de compte de resolucions de Batlia.

    3.- Precs i preguntes.

    No va haver temps de contestar, hem demanat que es contestin via emial si és possible.


     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 118 | 119 | (Page 120) | 121 | 122 | .... | 465 | newer