Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 117 | 118 | (Page 119) | 120 | 121 | .... | 465 | newer

    0 0
    0 0

    [25/10] Atemptat contra Alfons XII - Míting pro unitat d'acció - Stirner - Vignaud - Van Valkenburgh - Quintanilla - Jover - Liebling - Vargas - Thomas - López Arango - Casanellas - Cropalti - Sanz

    Anarcoefemèrides del 25 d'octubre

    Esdeveniments

    L'atemptat d'Oliva segons "La Ilustración Española y Americana" (30-10-1878)

    - Atemptat contra Alfons XII: El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista Joan Oliva i Moncusí --citat també Moncasí-- intenta, sense èxit, assassinar el rei Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud,és detingut i condemnat a mort. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. L'obrer boter anarquista, membre de la Internacional, Joan Oliva i Moncusí havia nascut el 15 de novembre de 1855 a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya) i es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. El 4 de gener de 1879 Joan Oliva va ser garrotat, després de rebutjar l'indult, i mostrant una enteresa sorprenent. El rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.

    Joan Oliva i Moncusí (1855-1879)

    ***

    Intervenció de "Marianet" en el gran míting de la Monumental (25 d'octubre de 1936)

    - Míting pro unitat d'acció: El 25 d'octubre de 1936 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) l'anomenat «Míting pro unitat d'acció del proletariat», organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la Unió General del Treball (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El míting tenia per finalitat donar a conèixer públicament el «pacte d'intel·ligència» signat per aquestes quatre organitzacions dies abans, el 22 d'octubre a Barcelona, per arribar a una unitat d'acció en tots els nivells (militar, econòmic, sindical, relacions exteriors, cultural, control dels «incontrolats», etc.). Aquest gran acte d'afirmació antifeixista i per la unitat revolucionària va ser presidit per Pedro Herrera, per la CNT i la FAI, i Rafael Vidiella, per la UGT i el PSUC. Hi van intervenir Antonio Sesé (UGT), Frederica Montseny (FAI), Juan Comorera (PSUC) i Mariano Rodríguez Vázquez (CNT). A més, dirigí al públic unes paraules des de la llotja Vladímir Antónov-Ovsèienko, cònsol general de la Unió Soviètica a Barcelona --també era present el cònsol de Mèxic. L'acte va concloure amb el càntic d'Hijos del Pueblo i de La Internacional. Hi assistirem més de 60.000 persones i un número semblant es congregà als voltants de la Monumental on es pogueren escoltar les intervencions pels serveis de megafonia; totes plegades aplaudiren la gran desfilada que es realitzà a la sortida del míting. L'acte va ser retransmès per la ràdio a tot l'Estat. 

    Míting pro unitat d'acció (25 d'octubre de 1936)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Stirner en una reunió del grup "Die Freien" el 10 de novembre de 1842 a Berlín, segons un dibuix de memòria de Friedrich Engels

    - Max Stirner:El 25 d'octubre de 1806 neix a Bayreuth (Baviera, Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigsDas unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus, Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques --entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta època L'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.

    ***

    Foto policíaca d'Antoine Vignaud (ca. 1894)

    - Antoine Vignaud: El 25 d'octubre de 1861 neix a Cucet (Alvèrnia, Occitània) el sabater anarquista Antoine Vignaud –sovint el seu llinatge escrit Vignot o Vigneaux. Sos pares es deien Joseph Vignaud i François Desiage. En 1889 es presentà com a«candidat abstencionista» pel I Districte de París (França) a les eleccions legislatives. El 16 d'abril de 1890 va ser jutjat per la VIII Cambra Correccional de París per haver robat als Magasins du Loeuvre  un paraigües per utilitzar-lo, si calia, com a defensa durant la manifestació del Primer de Maig i condemnat a 15 dies de reclusió que purgà a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Després, fugint de la repressió, es refugià a Londres (Anglaterra) i s'allotjà a casa del company ebenista Ernest Delebecque. Freqüentà Louise Michel i Charles Malato. El desembre de 1894, amb el suport del grup editor de la publicació anarquista Freedom, marxà cap a Bèlgica, on el 15 de gener de 1895, en arribar-hi, va ser fitxat per la policia. El seu nom figura en un llistat d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Portada de "The Road to Freedom", editat per Walter Starrett

    - Warren S. Van Valkenburgh:El 25 d'octubre de 1884 neix a Schenectady (Nova York, EUA) el propagandista i editor anarcocomunista Warren Starr Van Valkenburgh, més conegut com Walter Starrett o simplement Van. A Schenectady fou membre del Socialist Party (SP, Partit Socialista) i secretari del Sociology Club, un grup d'estudis i debat per tractar els problemes socials. Treballà en el ferrocarril i en un accident va perdre una cama, que va ser substituïda per una de fusta. En 1911 conegué Emma Goldman a Schenectady, on li organitzà conferències sobre anarquisme. Després va fer de comptable en una empresa de Wall Street, però li van acomiadar de la feina en saber la seva militància anarquista. Destacat orador, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Mother Earth (1906-1917), d'Emma Goldman; The Revolutionary Almanac (1914); The Blast (1916-1917), d'Alexander Berkman; o Revolt (1916), d'Hippolyte Havel. Prengué part en els debats del grup anarquista novaiorquès«Vanguard». Durant la Gran Guerra destacà en els seus escrits antimilitaristes. En 1916 defensà en els seus articles la feminista Margaret Sanger, empresonada per les seves idees sobre el control de la natalitat. També participà en les campanyes contra l'execució de Sacco i de Vanzetti i contra l'expulsió d'Armando Borghi, exercint el càrrec de tresorer del «Comitè de Defensa de Borghi». Entre 1928 i 1932 dirigí la prestigiosa revista anarcocomunista The Road to Freedom. A periodical of anarchist thought, work and literature, que havia estat fundada en 1924 per Hippolyte Havel, i on col·laboraven destacats militants anarquistes, com ara Rose Pesotta, Sadie Ludlow –sa esposa i secretaria del grup editor–, Jack Frager, Lisa Brillant, Marcus Graham, Louis Raymond, Lilly Sarnoff, Hippolyte Havel, etc. La seva gran amistat amb l'anarcosindicalista Carlo Tresca li valgué l'aversió del grup editor de L'Adunata dei Refrattari, que li van fer la vida impossible. Membre del grup de suport a la Revolució espanyola, fou l'editor del periòdic Spanish Revolution (1936-1937), publicat per les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertaries Unides). Tingué problemes amb l'alcohol i va contreure nombroses deutes; finalment es va separar de la seva dona. Havia heretat una propietat, però tenia problemes per a cobrar-la i Emma Goldman li va presentar l'advocat anarquista novaiorquès Arthur Leonard Ross el qual aconseguí els diners de la finca. Ross, després de pagar els seus deutes, li va lliurà els diners, però en un bar del carrer Bowery de Manhattan de Nova York li van robar tot. En arribar a casa, Warren S. Van Valkenburgh es va suïcidar –altres versions diuen que morí d'un atac de cor–, era el 22 de maig de 1938 a Nova York (Nova York, EUA). Va ser incinerat dos dies després al crematori de Fresh Pond de Middle Village (Comtat de Queens, Nova York, EUA) i les seves cendres reposen a l'Albany Rural Cemetery de Menands (Comtat d'Albany, Nova York, EUA) amb les restes de sa mare. Mantingué correspondència amb destacats militants, com ara Leonard D. Abbott, Stella Ballantine, Gustav F. Beckh, Alexander Berkman, Karl Dannenburg, Hippolyte Havel, Herman Kuehn, Maximilian Olay, Upton Sinclair, Carlo Tresca, Emma Goldman, etc. Part dels seus arxius es troben dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]

    - Eleuterio Quintanilla Prieto: El 25 d'octubre de 1886 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el pedagog i anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla Prieto. De família obrera i nombrosa --son pare era conserge del mercat central d'hortalisses i sa mare treballava en una fàbrica de tabacs--, va cursar estudis primaris en una escola gratuïta«La Càtedra» i des dels 13 anys va fer feina d'aprenent de xocolater amb un patró que el va animar a continuar estudiant, cosa que va fer a l'Ateneu Obrer, on des del 1904 va aprendre diverses llengües (italià, francès, anglès, esperanto). Entre 1904 i 1905 comença a participar en el moviment obrer com a orador a Mieres, sempre defensant l'anarquisme, i va col·laborar en la premsa llibertària de la regió (Tiempos Nuevos). A partir de 1908 va estar molt a prop de Ricardo Mella, a qui havia conegut cinc anys abans, les teories llibertàries del qual (moderació, ponderació, realisme) defensarà sempre. Va participar en nombrosos actes públics a Gijón denunciant la repressió patida pels companys anarquistes catalans i en 1910 va participar en la creació de la Casa del Poble d'aquella localitat. El setembre de 1910 va ser empresonat amb gran escàndol en una època de forma repressió de l'anarquisme asturià, fet que va implicar la realització de nombrosos mítings i actes de protesta a la zona. En 1911 va representar Astúries en el Primer Congrés de la CNT, en companyia de Pedro Sierra, representant 1.500 obres de Gijón i de La Felguera. Durant els anys següents va fer mítings a tota la regió, va participar en conflictes laborals i va polemitzar amb el socialista Teodomiro Menéndez. Va col·laborar en Acción Libertaria i en El Libertario, on va publicar famoses i influents sèries. En 1914 va abandonar la seva professió de xocolater per dedicar-se a l'ensenyament a l'Escola Neutra, de la qual va arribar a ser el director. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol i l'any següent al Congrés Sindical de Gijón, on va fer una crida a la unió entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT). Durant la Gran Guerra va mostrar-se favorable als aliats i va mantenir una polèmica des d'Acción Libertaria amb Tierra y Libertad sobre el tema. En 1917 va intervenir en la preparació i en el desenvolupament de la vaga revolucionària com a membre del Comitè Revolucionari asturià. En aquest mateix any va ingressar en la Lògia Jovellanos número 337 de la maçoneria de Gijón, però en 1933 va ser donat de baixa per manca d'assistència i per no pagar les quotes. Va representar els anarquistes asturians en el Ple de la CNT de Barcelona de 1918, on va demanar l'entrada dels anarquistes en la central anarcosindicalista. Aquest mateix any va presidir la Biblioteca Obrerista i va fer classes de francès a l'Ateneu. En 1919 va fer mítings a Sama i a La Felguera i la seva participació va ser destacada en el Congrés Confederal de 1919, encara que amb poc èxit, ja que les seves tesis sobre les Federacions Nacionals d'Indústria, de les quals va ser un dels màxims defensors, i les seves posicions crítiques a la Revolució russa van ser derrotades. Entre 1920 i 1922 va fer alguns mítings a Astúries i després, durant la Dictadura de Primo de Rivera, es va automarginar en no assimilar la seva derrota de 1919. En 1926 va ser detingut per la seva militància. Quan va arribar la República en 1931, va continuar mantenint-se en un segon pla pròxim a les tesis del trentisme, però sense acostar-s'hi fins al 1932 quan va demanar la reunificació cenetista. En 1934 va reivindicar l'Aliança Obrera. Un cop va esclatar la guerra civil i es va instituir el col·laboracionisme del CNT, va rebutjar ser ministre. Des de 1937 va pertànyer al grup Orto de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El setembre de 1937 se li va confiar la custòdia del Tresor Artístic d'Astúries i de Santander per al seu trasllat a França. Va participar a Barcelona, després de la caiguda d'Astúries, en el Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i en altres institucions relacionades amb l'aprovisionament i va representar la República espanyola com a conseller tècnic en la Conferència de Treball de Ginebra en 1938. Quan la derrota va ser un fet, va sortir de la península cap a França al capdavant d'una colònia infantil. Al país gal ser destinat a una companyia de treballadors del Loire fins al 1943, temps que va esmerçar en escriure Emocionario del destierro, una obra molt emotiva amb certes connotacions místiques. Posteriorment es va instal·lar a Bordeus, on es va inhibir de tota lluita llibertària orgànica. Va fer servir el pseudònim Juan Buenafé en la premsa, però era conegut per la gent com Quinta i pels seus alumnes com Terio. Va ser redactor de Solidaridad Obrera, de Gijón, i de Renovación. Va publicar molt en la premsa llibertària (Acción Libertaria, CNT, El Libertario, El Noroeste, Renovación,La Revista Blanca, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tribuna Libre, etc. Va prologar el tom segon de les Obras, de Ricardo Mella, i Esencia, de Galo Díez, iés autor de La tesis sindicalista (1931). Eleuterio Quintanilla va morir el 18 de gener de 1966 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Actualment, un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom.

    Eleuterio Quintanilla Prieto (1886-1966)

    ***

    Gregorio Jover Cortés

    - Gregorio Jover Cortés:El 25 d'octubre de 1891 --algunes fonts citen 1892-- neix a Terol (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Gregorio Jover Cortés, també conegut sota diversos pseudònims (Gori, El Chino, Pascual Gómez, Luis Victorio Rejetto, Serrano, etc.). De molt petit va abandonar el camp aragonès i sos pares l'enviares a València perquè aprengués un ofici. A la capital valenciana va fer-se matalasser i especialista en la fabricació de somiers, ofici que mantindrà tota sa vida; en aquesta època va militar en les Joventuts Socialistes. Quan tenia 20 anys, després de complir el servei militar com a soldat de lleva, es va quedar a viure a Barcelona, on va militar en l'anarcosindicalisme en el ram de la fusta i destacant en els grups d'acció anarquistes, per la qual cosa va haver de fugir a València entre 1920 i 1921. De bell nou a Barcelona, va ser elegit delegat del Sindicat de la Fusta en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i destaca com a home d'acció i sempre allunyat de mítings i periòdics. Amb Manuel Bermejo i José Claramonte Gómez va fundar el grup específic «Los Valencianos» i després es va afegir al grup «Los Solidarios», amb el qual va intervenir en nombroses accions sempre al costat de Joan García Oliver. En aquesta època ja estava casat amb Nieves Castella i tenia dos fills. Emma i Liberto. El 12 d'agost de 1923 va participar en el Congrés Regional de la CNT de Manresa, on va rebutjar el càrrec de secretari sota el pretext del seu analfabetisme; durant aquest congrés es produirà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Amb la dictadura d'aquest va fer d'enllaç entre els exiliats i l'interior. El 24 de març de 1924, en una important i sistemàtica batuda de la policia després de l'assassinat del botxí de Barcelona, va ser detingut a Barcelona, però va poder escapar de la comissaria saltant per una finestra i va aconseguir arribar a França. A partir de juliol de 1924 es va instal·lar a París i va ser delegat del Comitè Revolucionari de l'expedició de Vera de Bidasoa del 7 novembre 1924 i de l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes del 24 de novembre del mateix any. Entre 1925 i 1926 va participar en l'expedició americana expropiatòria del grup «Los Errantes» (Mèxic, Cuba, Xile, Argentina), amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, i a la qual es va afegir a Mèxic Alejandro Ascaso i García Vivancos, amb la finalitat de subvencionar escoles, premsa, sindicats, etc. Des d'abril de 1926 va viure a França sota el nom de Luis Victorio Rejetto i va participar en el frustrat atemptat contra Alfons XIII, que va acabar amb la seva detenció, juntament amb Ascaso i Durruti, el 25 de juny de 1926. Un mes després fou alliberat, però el 17 d'octubre d'aquell any els seus dos companys van comparèixer davant els tribunals, que els van condemnar a sis mesos de presó, avinentesa aprofitada per a unaàmplia campanya de protesta dirigida pel Comitè de Defensa Social que incorporava, junt amb anarquistes francesos, espanyols i italians, obrers lliurepensadors i esperantistes, i membres de les Joventuts Comunistes. Quan van ser alliberats el juliol de 1927, Ascaso i Durruti van exiliar-se a Bèlgica i Jover estava instal·lat amb sa família a Besiers, on va fer feina d'ebanista, sota identitat falsa. Abans de la caiguda de Primo de Rivera va tornar a la península i durant la República va presidir alguns anys la Casa del Poble de Santa Coloma de Gramenet, on vivia sota el pseudònim de Pascual Gómez. Quan un Ple de Regionals de la CNT, celebrat el 23 d'abril de 1931 a Madrid, acordà la creació dels comitès de defensa, s'integrà al Comitè de Defensa Regional de Catalunya, junt amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Joan García Oliver i Ricard Sanz --l'existència d'aquesta plataforma activista no implicava la reactivació de «Los Solidaris» que no es reagruparen fins al 1933, amb la denominació de «Nosotros», i no ingressaren en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al 1934. El desembre de 1931 assistí, en representació del Comitè Nacional de la CNT al Ple de Regionals. Des de novembre de 1932 va formar part del comitè del Sindicat del Metall de Barcelona. Va assumir les tesis de la«gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver i, arran de l'aixecament de gener de 1933, va patir persecucions i pallisses, essent processat per«sedició i tinença il·lícita d'armes» i empresonat. Formà part del Comitè Revolucionari de la revolta de desembre de 1933, encara que va manifestar recança davant un nou i hipotètic fracàs que aprofundiria la greu crisi d'efectius que ja patien els Sindicats Únics confederals. En 1935, amb la dimissió d'Ángel Pestaña, s'integrà en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, presidit per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet). En 1936 vivia a Barcelona i era president del Sindicat del Tèxtil de la CNT, mentre a ca seva es reunia el grup«Nosotros». Quan va esclatar la guerra abandonà els càrrecs orgànics i l'agost de 1936 marxà al front comandant, amb García Vivancos, la «Columna Los Aguiluchos». El febrer de 1937 assistí a València al Ple de Columnes Confederals en representació de la «Columna Ascaso» en la qual s'havia integrat. Després de la militarització, lluità en la 28 Divisió (Aragó, Terol, País Valencià, Extremadura, centre peninsular), amb el rang de tinent coronel, i el X Cos de l'Exèrcit de l'Est. Amb el triomf feixista passà la frontera pirinenca. El 10 de febrer de 1939 fou detingut a les Guinguetes d'Ix sota el pretext que havia estat expulsat de França per 12 anys i tancat durant 41 dies a la presó de Perpinyà d'on fou alliberat el 4 d'abril després d'haver estat condemnat a 15 dies de presó. Després restà al centre d'acollida de Vernet fins al 10 de juliol de 1939, quan va rebre l'autorització del sotsprefecte de Prades per a residir a Rià i Cirac. Instal·lat en aquest municipi, visqué de les ajudes mensuals de 2.000 francs que li enviava el Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE). L'octubre de 1939 la policia descobrí la seva autèntica personalitat i el tancà a partir del 18 d'aquell mes al camp de concentració de Sant Cebrià. Després aconseguí embarcar cap a Santo Domingo, per més tard instal·lar-se definitivament a Mèxic, on va fer feina en diversos oficis. En els primers anys d'exili mexicà va acceptar els principis del Partit Obrer del Treball (POT) de García Oliver i les tesis de la Ponència col·laboracionista. Va ser secretari de la Subdelegació de la CNT de l'Exili i, després de la seva dissolució, del Comitè de Relacions i Ajuda. Durant un temps dirigí Solidaridad Obrera de Mèxic. En 1947 com a membre de la Subdelegació de la CNT a Mèxic va estar a favor de donar preeminència a la CNT clandestina. Amb el pas del temps es va decebre i va mantenir contactes amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), fundant amb Manuel Rivas i Gil Roldán el grup«Unidad» --partidari de la convergència entre la CNT i el PCE--, exclòs de la CNT, i que va editar un periòdic, que malgrat l'anagrama confederal, defensava la línia comunista; sembla, però que al final de sa vida va retornar als ideals anarcosindicalistes. Gregorio Jover Cortés va morir el 22 de març de 1964 a Mèxic.

    Gregorio Jover Cortés (1891-1964)

    ***

    Friedrich Liebling

    - Friedrich Liebling: El 25 d'octubre de 1893 neix a Augustowka (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment Awgustiwka, Rajon Kosowa, Ternópill, Ucraïna), en una família jueva, el psicòleg, psicoterapeuta i psicopedagog llibertari Salomon Liebling, més conegut com Friedrich Liebling. Fou el primogènit d'un administrador de la propietat de Galítsia. Quan tenia cinc anys son pare va morir i tot d'una que va ser possible es va haver d'encarregar dels seus germans menors. Després de fer l'educació secundària, en 1912 marxà a Viena per estudiar medicina. Quan esclatà la Gran Guerra s'allistà voluntari i lluità durant quatre anys al front oriental. Els desastres de la guerra el convertiren en pacifista durant tota sa vida. Cap al final de la guerra canvia el seu nom jueu de Salomon pel de Friedrich i retornà a Viena. En 1924 llegí el llibre de l'anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus) Friedenskrieger des Hinterlandes. Der Schicksalsroman eines Anarchisten im Weltkriege, que el decantà cap el pensament llibertari. Pierre Ramus el va introduir en el Gruppe Kropotkin (Grup Kropotkin) i començà a estudiar els fonaments psicològics profunds de la sobirania i el poder. En aquesta època era, com el aleshores comunista Manès Sperber, deixeble d'Alfred Adler i de la seva escola de psicologia individual, en una Viena on la nova psicologia estava encapçalada per la psicoanàlisi de Sigmund Freud. En 1938, amb l'annexió d'Àustria al III Reich, fugí a Suïssa i s'instal·là amb sa família a Schaffhausen. Visqué precàriament i de manera insegura sense asil polític fins al 1950 quan va ser acceptat el seu permís de residència. En aquests anys col·laborà en la revista anarquista Schaffhauser Arbeiterzeitung i en altres publicacions llibertàries i científiques, arribant a fer servir una cinquantena de pseudònims. En 1951 s'instal·là a Zuric i amb el jove Josef Rattner, el qual havia adoptat, començà els seus treballs cap a la «Psicologia de l'ensenyament i de l'assessorament», que més tard va ser batejada com Escola de Psicoteràpia de Zuric, fonamentada en l'educació no violenta i en desenvolupament del suport mutu kropotkià. A Zuric creà la Universitat Popular de Psicologia. La seva psicologia està fortament influenciada per diversos pensadors llibertaris, com ara Max Stirner, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin o Pierre Ramus, i en les seves obres critica durament l'Estat i la religió, posant l'educació com a peça clau per al bon desenvolupament de la societat. Està considerat com un dels precursors de l'anomenada «psicologia llibertària». Friedrich Liebling va morir el 28 de febrer de 1982 a Zuric (Zuric, Suïssa). Després de la seva mort la seva escola es dividí i alguns dels seus seguidors fundaren en 1986 la Verein zur Förderung der Psychologischen Menschenkenntnis (VPM, Associació per a l'Avanç dels Coneixements en la Psicologia dels Drets Humans), una mena de secta d'extrema dreta que es va dissoldre en 2002. En 2004 Gerda Fellay publicà la biografia Friedrich Liebling, psychologue libertaire.

    Friedrich Liebling (1893-1982)

    ***

    Antonio Vargas Rivas en un míting de la CNT a Dos Hermanas (1977)

    - Antonio Vargas Rivas: El 25 d'octubre de 1917 neix a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Vargas Rivas. Fill d'una família humils pescadors, quan tenia vuit anys abandonà l'escola i començà a ajudar son pare a la mar. Cap al 1928 entrà d'aprenent de forner i quan tenia 16 anys n'arribà a oficial. En 1932, gràcies a la lectura de publicacions llibertàries, especialment les obretes de «La Novela Ideal» i«La Novela Libre», i les influències del llibertari Juan Reyes Rodríguez, entrà en el moviment anarquista. En 1933 s'adherí a les acabades de crear Joventuts Llibertàries i l'any següent va ser detingut, juntament amb gairebé la totalitat dels joves afiliats, romanent empresonat un temps. A finals de 1934 participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Adra. El juliol de 1936 intervingué en la derrota de l'aixecament feixista a Adra, a Almeria i a altres localitats de l'Alpujarra granadina (Válor, Cádiar, etc.) i formà part del Comitè de Guerra de les milícies d'Adra creat a Juviles. L'agost de 1936 s'encarregà de la col·lectivització de la pesca al seu poble i fou nomenat secretari del Comitè de la Indústria Pesquera. A finals de 1936 assistí al Congrés Anarquista andalús. En 1937 substituí Diego Padilla Suárez en la secretaria de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Adra. Quan Màlaga caigué en poder dels feixista, tingué problemes amb els comunistes comandats per l'italià Luigi Longo (Comandante Gallo) que el tancaren un temps. Després fou nomenat regidor del Consell Municipal d'Adra fins a començaments de 1938 que va ser mobilitzat com a soldat regular d'Infanteria de Marina a Cartagena. No entrà en combat ja que, malalt, va ser hospitalitzat (Segorbe, València, Elx, Alacant) i després enviat al serveis auxiliars primer i després a Adra, on s'encarregà de la indústria pesquera i de la secretaria de la FAI, fins al 19 de març de 1939 que agafà un vaixell pesquer i aconseguí arribà a Orà salvant-se de la repressió franquista. El setembre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Davant la caiguda de França en poder nazi i el temor a ser deportat, s'allistà a la Legió Estrangera Francesa de la qual fugí. Instal·lat clandestinament a Orà, hi visqué deu mesos treballant de tot (paleta, pescador, conductor, etc.) fins que fou detingut. Empresonat dos mesos, va ser enviat al camp de concentració de Djelfa, on treballà de forner. El novembre de 1942, arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i s'enrolà, amb Agustí Roa Ventura, en l'Exèrcit britànic, lluitant als fronts fins al final de la II Guerra Mundial. En acabar la conflagració s'establí a Londres (Anglaterra), on treballà en diversos oficis (en un forn, en un restaurant, en una empresa làctia, etc.). En 1946 participà en la fundació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del seu portaveu Inquietudes Juveniles. L'octubre de 1947 pogué reunir-se amb sa companya Carmen Valarino Sánchez i amb sa filla Angelita --l'altra filla menor, Orquídea, va morir a Adra en 1943, abans de fer els set anys-- que vingueren d'Espanya. A partir de 1950 va fer de cambrer al prestigiós «Restaurant Martínez» on romangué fins a la seva jubilació en 1981. Afiliat en la CNT ortodoxa establerta a Anglaterra, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, ocupant diverses secretaries (Propaganda, Organització, Coordinació, etc.). Fou delegat pel Regne Unit, amb Acracio Ruiz, Delso de Miguel i Agustín Roa, al Congrés de la CNT de 1960 a Llemotges i en aquest any també fou nomenat secretari d'Organització l'Associació d'Excombatents Espanyols Republicans de l'Exèrcit Britànic de Londres i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Boletín de la Spanish Ex-Servicemen's Association. Entre 1962 i 1964 edità a Londres, amb Agustín Roa Ventura, el butlletí España fuera de España. Boletín anarquista de orientación e información, destinat als treballadors immigrants espanyols i que es distribuïa a diferents països europeus (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). Entre 1967 i 1969 fou secretari la CNT de Gran Bretanya, dedicant molts esforços a mantenir la lluita clandestina a Adra i a Andalusia. A començaments dels anys setanta comença a passar les vacances a Màlaga i a Benidorm i en 1981, un cop jubilat, s'instal·là a Adra. El 17 de juliol de 1977 va fer un míting, amb altres companys, a Dos Hermanas i aquest mateix any Frank Mintz recollí el seu testimoni en el seu llibre L'autogestión en la España revolucionaria. Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics, com ara CNT, La Crónica,Espoir,Inquietudes Juveniles, Nervio, El Rebelde, Reconstrucción,La Región, Siembra, Sierras de Ronda, Solidaridad Obrera, etc. En 1988 publicà Testimonio de un rebelde: datos para la historia de Adra, amb un pròleg d'Antonina Rodrigo, memòries que van ser ampliades i editades de bell nou l'octubre de 2007, amb un pròleg de Francisco Carpintero, sota el títol Guerra, revolución y exilio de un anarcosindicalista. Datos para la historia de Adra. Antonio Vargas Rivas va morir el 31 de gener de 2009 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya).

    Antonio Vargas Rivas (1917-2009)

    ***

    Bernard Thomas

    - Bernard Thomas: El 25 d'octubre de 1936 neix a París (França) el periodista, assagista, crític teatral i escriptor llibertari Bernard Thomas. Son pare, originari d'una família de mariners bretons, feia feina en un servei de missatgeria i sa mare, versallesa, com a assistenta social. Passà la infantesa i primera adolescència entre Versalles i Bretanya. Després sa família s'instal·là a París i ell estudià a l'Institut Henri IV, on en 1954 amb alguns companys (François Bott, Jean-Loup Dabadie, Michel Blum, etc.) fundà la revista Exigenge. En 1956 aquesta revista publicà un número especial consagrat a la poesia de la resistència algeriana i aquest fet implicà la desaparició de la publicació a causa de les amenaces rebudes. Després de rebutjar a preparar l'accés a l'Escola Normal Superior, en 1961 va ser cridat a files. Després de dos anys i mig destinat a Algèria, en 1963 retornà a la metròpoli convertit en un furibund antimilitarista. En aquesta època treballà com a guionista per a la televisió. En 1966 va ser un dels membres fundadors de Le Magazine Littéraire, però, per dissensions, abandonà la revista mesos després. El desembre de 1969 participà en el naixement del periòdic esquerrà L'Idiot International. En 1974 entrà a col·laborar en el setmanari satíric Le Canard Enchaîné, encarregant-se de la secció «Ça n'arrive qu'aux autres», on es descriuen les lluites populars contra les institucions i els escàndols polítics --en 1999 publicà una antologia d'aquestes cròniques amb el mateix títol--, i dos anys després n'esdevingué corredactor en cap, encarregant-se de la part cultural de la publicació. També fou crític teatral del programa radiofònic «La Masque et La Plume» de l'emissora estatal France Inter. Encara que llibertari, mai no milità en cap grup anarquista. És autor de novel·les, com ara Les atomistes (1968, amb Agnès Van Parys), La croisade des enfants (1973), Aurore ou la génération perdue (1984), La vie engloutie (1989), Le champ de la Butte Noire (1994), etc.; i de l'obra teatral Azev ou Le tsar de la nuit. Pièce en deux actes (1995). Entre els seus assaigs destaquen La guerre secrète du pétrole (1968 i 1971, amb Jacques Bergier), Le pétrole, clé du monde moderne (1969), Les provocations policières. Quand la politique devient un roman policier (1972), Lettre ouverte aux écolos qui nous pompent l'air (1992) i Le voyage de Yann (2008, sobre el drama de son fill mutilat per un tren). Des del punt de vista llibertari s'especialitzà en les biografies: La Bande à Bonnot (1968), Jacob Alexandre Marius dit Escande, dit Attila, dit Georges, dit Bonnet, dit Feran, dit Trompe la Mort, dit Le Voleur (1970), La BelleÉpoque de la Bande à Bonnot (1989), Les vies d'Alexandre Jacob (1879-1954). Mousse, voleur, anarchiste, bagnard (1998, reedició de la de 1970), Lucio l'irréductible (2000, amb la col·laboració d'Isabelle Villemont); i de l'antologia Ni Dieu, ni maître, les anarchistes. Citations (1969 i 2008). Bernard Thomas va morir el 12 de gener de 2012 en un tren que el portava des de Bretanya a París a resultes d'una crisi cardíaca.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Emilio López Arango

    - Emilio López Arango: El 25 d'octubre de 1929 és assassinat a Buenos Aires (Argentina) el teòric i propagandista anarcosindicalista Emilio López Arango, també conegut sota el pseudònim de Xáxara. Havia nascut el 25 de maig de 1893 a Cudillero (Astúries, Espanya) en una família modesta de pescadors i era el segon de nou germans. Fins als 11 anys anà a escola, però després va haver de fer feina per ajudar sa família. El 14 de setembre de 1907, cridat per un oncle, emigrà a Cuba. A l'illa caribenya treballà de dependent en una botiga de Quinta (Santa Clara) durant dos anys i quatre mesos; a Las Vueltas, dos mesos en una botiga; i a altres localitats fins a la tornada a Espanya en 1910. El setembre d'aquest any marxà a l'Argentina, on va fer d'aprenent al gremi de forners. Sempre en contacte amb el món proletari, en 1912 començà a conèixer l'anarquisme a través de la lectura de Kropotkin. Juntament amb altres forners revolucionaris (Avelino Alarcón, Diego Mosquera), amb els quals viu i milita, participà en les vagues del gremi de 1912 i 1913, que van ser un fracàs i que el portaren 15 mesos a la presó. Durant el tancament a la Presó Nacional aprengué moltíssim d'altres interns (Apolinario Barrera, Teodoro Antillí, etc.), alhora que aprofità el temps amb la lectura i l'escriptura de poemes. El 13 de setembre de 1915 fou alliberat i immediatament entrà en la Societat de Resistència d'Obrers Forners de Buenos Aires, el portaveu de la qual, El Obrero Panadero, redactà a partir de l'1 de gener de 1916 i fins a la seva mort. En 1916 també començà a col·laborar en La Protesta, en unaèpoca d'importants lluites intestines (debat sobre el sovietisme, campanyes unificadores, il·legalisme i ús de la violència, etc.), i en el setmanari satíric El Burro --tres números entre l'1 i el 14 de maig de 1917. El 13 de gener de 1919 fou detingut i el maig d'aquell any, prohibida la premsa anarquista, marxà a Santa Fe. En 1919 publicà en aquesta ciutat, amb Diego Abad de Santillán i José Torralvo, La Campana, però fou expulsat de Santa Fe. De bell nou a Buenos Aires, treballà d'estibador i participà en l'organització dels formers. Entre 1920 i 1922 col·laborà en El Repartidor de Pan, altra publicació d'aquest gremi. En aquesta època formà part del Consell Federal de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en al seva premsa. En el Congrés Continental de maig de 1929 de Buenos Aires, del qual sorgí l'Associació Continental Americana de Treballadors (ACAT), representà la FORA i fou elegit secretari de Relacions Internacionals de l'ACAT. Defensà un anarquisme intransigent i lluità contra el comunisme, el reformisme i l'i·legalisme violent expropiador --representat pel sector de La Antorcha i per Severino di Giovanni--, alhora que palesava la necessitat d'una presència anarcosindicalista important; però aquesta línia el creà opositors que l'apartaren un temps de la redacció de La Protesta i del seu Suplemento. La virulenta polèmica portada a terme amb Abad de Santillán en La Protesta contra els atemptats i les expropiacions dels grups anarquistes il·legalistes (anarcobanditisme) fou la seva sentència de mort. Emilio López Arango fou assassinat el 25 d'octubre de 1929 a Buenos Aires (Argentina) amb tres trets de pistola a la porta de ca seva. Deixà companya, Carmen, i tres fills de curta edat. Els assassins foren militants anarquistes d'altra tendència, molt probablement per Severino di Giovanni. Les seves restes foren vetllades a la seu de la FORA per milers de treballadors. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, com ara Alborada,¡Despertad!, Nuevos Caminos,Prometeo, Revista Única,Suplemento de Tierra y Libertad, Tribuna Proletaria, etc. És autor d'El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb Abad de Santillán) i Ideario (1942, pòstum). En 2007 Carlos Penelas publicà l'assaig Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario.

    Emilio López Arango (1893-1929)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 10/25/14--20:20: Trotski i la cultura
  • "Amb l'abandonament de les idees de la revolució (Trotski aquí va ser clarivident i va escriure La Revolució traïda), amb la fi del poder dels consells obrers i la burocratització del partit, també fineix la llibertat de creació revolucionària i l'experimentalisme dels primers anys del poder soviètic. (Miquel López Crespí)

    Trotski i la cultura.


    Tornant als debats referents al Proletkul, recordem que Trotski, juntament amb tota la vella guàrdia bolxevic, és el més ferm defensor d'una organització d'avantguarda dels treballadors, però neguen la possibilitat que el proletariat s'organitzi en destacament d'avantguarda cultural talment com ho ha fet en el camp polític. Altres enfrontaments de Trotski s'esdevenen amb els corrents estrictament "formalistes", per exemple, el grup de renovació lingüística i literària en el qual fan feina, per exemple, R. Jakobson, autor de La poesia moderna russa, B. Eichnenbaum, que va escriure La melodia del vers líric rus...


    El poeta Maiakovski.

    La direcció dels bolxevics té greus problemes amb investigadors de la talla de V. Propp, A. Skaftimov i, sobre tot, Víktor Sklovski. En el llibre de Víktor Sklovski traduït a l'espanyol com a Cine y lenguaje (Barcelona, Anagrama, 1971), a part d'interessants articles analitzant els primers anys del cinema soviètic, amb opinions sobre Eisenstein, Kuleixov o Dziga Vertov, podem copsar molt bé els motius dels atacs de Trotski i una part del partit bolxevic contra el que anomenen "formalisme cosmopolita". Els atacs de Trotski contra el "formalisme poètic" es basen en les concepcions que els formalistes tenien del fet literari i poètic que, com es pot comprovar, comparteixen alhora una part dels futuristes i dels nous directors de cinema, especialment Eisenstein i Vertov, per dir solament uns noms. Poetes formalistes i cineastes consideren el llenguatge artístic, sigui literari o cinematogràfic, com a objecte de feina vàlid en si mateix. Consideren l'obra igualment com un procés en construcció i volen que l'obra rompi amb l'automatisme de la percepció clàssica. Són partidaris de l'experimentació rupturista del llenguatge literari, pictòric, musical, teatral o cinematogràfic. Trotski creu, al contrari, que segons quina mena d'experimentació pot allunyar l'art de les masses populars i s'aferra a l'exemple del que la burgesia ha aconseguit fins ara. La discussió encara és oberta i, com és de suposar, els materials dels debats són prou abundosos. El cert és que amb la consolidació de la tendència estaliniana s'afermen igualment els components conservadors de la cultura soviètica. Recordem que és una època en la qual molts intel·lectuals procedents del tsarisme, militars, professors, economistes, arquitectes, s'apunten als bolxevics. Nous "comunistes" que aprofiten la situació de poder assolida per a atacar i en alguns casos perseguir la "vella guàrdia" leninista i trotskista del disset i d'abans de la Revolució. Futuristes, formalistes, membres del Proletkul, els grups experimentals en tots els camps de la cultura són represaliats, silenciats i, com hem explicat, alguns acaben, com els mateixos trotskistes i anarquistes, a la Lubianka i en els camps de concentració que es comencen a estendre per tot l'URSS. Altres, l'exemple més evident és del poeta Maiakovski, se suïciden en no poder resistir més les pressions de la nova burocràcia.


    El gran director de cine Eisenstein.

    L'aproximació al poeta escrita per Víktor Sklovski titulada precisament Maiakovski (Barcelona, Anagrama, 1972) il·lustra a la perfecció l'època i els debats que comentam. No en parlem d'aquell viatge al cor del poeta que podem seguir en les cartes d'amor de Maiakovski escrites a la seva companya, Lili Brik, recull que, amb el títol de Cartas de amor de Lili Brick publicà en espanyol Ediciones La Flor (Buenos Aires, 1970) i que, en plena dictadura franquista, compràvem d'amagat a les golfes de les llibreries de Palma o Barcelona. Amb l'abandonament de les idees de la revolució (Trotski aquí va ser clarivident i va escriure La Revolució traïda), amb la fi del poder dels consells obrers i la burocratització del partit, també fineix la llibertat de creació revolucionària i l'experimentalisme dels primers anys del poder soviètic.

    Per a conèixer a fons els debats que sobre la nova cultura socialista tenien lloc a l'URSS abans de la degeneració estaliniana, llegíem munió d'obres al respecte. Record aquella interessant recopilació de texts dels formalistes rusos d'avantguarda titulat precisament Formalismo y vanguardia de Tiniànov, Eikenbaum i Xklovski editat per Alberto Corazón (Madrid, 1973), la història del teatre rus titulada El teatro ruso: del imperio a los soviets (Buenos Aires, Editorial Universitaria de Buenos Aires, 1965), Vanguardismo y realismo, de Piero Raffa (Barcelona, Ediciones de Cultura Popular, 1968) i tants i tants de llibres més que ens servien per a aprofundir en aquells debats.

    Però el coneixement de la intensa lluita de classes cultural que s'esdevenia a l'URSS ens demostrava que no tot eren flors i violes en el camp de provar de bastir una cultura d'esquerres. Els esdeveniments de l'URSS i el que s'esdevenia en el món ens veia veure que la lluita contra l'herència del passat no era una tasca tan senzilla com podia semblar fent un seguiment superficial dels esdeveniments que des de la Revolució d'Octubre tenien lloc dins en el camp de la superestructura ideològica i cultural tant burgesa com socialista.

    En el camp de la cinematografia ja no hi haurà noves provatures del tipus El cuirassat Potiomkim, La vaga o Octubre. Dziga Vertov serà silenciat. L'acusat nacionalisme rus de pel·lícules com Alekxandr Nevski o la premonició tenebrosa d'Ivan el Terrible ens fan veure amb claredat i sense cap mena de subterfugis com, per desgràcia, els anys de lliure creació creació artística, d'experimentació formal, de recerca en tots els camps de la cultura, han finit definitivament. Les avantguardes polítiques revolucionàries comunistes, els autèntics bolxevics, anarquistes o nacionalistes de les nacions oprimides de l'antic imperi tsarista, han estat brutalment silenciats. Amb les consignes de Stalin i Jdànov desapareix la sana influència del primer comissari soviètic de cultura, Anatoli Lunatxarski.

    Miquel López Crespí


    0 0

    Com ja havíem avançat abans de s’estiu, en Miquelet es Salero prest tindrà una amigueta. Aquesta es va començar a construir el passat mes de març en forma de taller pels residents a la Residència Geriàtrica de Maó. Es tracta d’una gegantona que no farà més de 215 centímetres d’altura i pesarà un  màxim de 12 kilos de pes, per a ser portada per a fillets de aproximadament vuit anys d’edat. La amigueta d’en Miquelet es Salero de moment encara no te nom, està en procés de construcció, i avui s’han reanudat els tallers a la Residència Geriàtrica encaminats a poder tenir la nova figura enllestida per a la propera primavera.

    Un monitor de la Colla de Geganters de Maó, el constructor Miquel Villalonga, és qui coordina, juntament amb la direcció de la residència del centre, el treball, en el que es pretén que tot i estar parlant d’una tasca molt especialitzada les mateixes persones majors del centre hi puguin prendre part i posar-hi les mans a sobre el fang, el cartró, la cola...per que la nova gegantona sigui seva i creada també per a ells mateixos.

    En la sessió d’aquesta tarda encara no s’ha fet us dels materials i el que s’ha fet és una projecció fotogràfica d’alguns dels moments i processos de construcció en que es va treballar l’any passat, per anar recordant als participants en el taller la tasca començada i per acabar parlant també del que es farà aquest any.

    la nova gegantona que representarà a sa amigueta d'en Miquelet es Salero, prenent forma a la residencia Geriàtrica del C.I.M. a Maó

    La nova figura participarà en les festes com a la amigueta d’en miquelet es Salero, dins la comparsa dels Gegants de Maó, però serà propietat de la Residència Geriàtrica, motiu pel que els residents han de ser qui escolleixin en tot moment com ha de ser. De moment, en la sessió d’avui s’ha decidit que la filleta de mides gegantines portarà en la ma esquerra un telèfon mòbil i en la endreta un llibre en el que el punt de lectura serà una flor. Representarà així que en sortir de classe, amb els llibres a la ma, estarà tot d’una telefonant a ses amigues, o a n’en Miquelet es Salero. La Flor fent de punt de llibre podrà ser un regal d’en Miquelet... tot i que la idea és que de moment sols siguin “bons amics”.

    En poques setmanes el que fins el moment hi ha fet, que es el bust i el tronc anirà donant pas també als braços i mans, que encara estan per construir. Hi queda per davant la estructura de fusta, el vestit... i la presentació en societat just arribat el bon temps (que de moment avui a dia 25 de octubre es resisteix a donar pas a la tardor).

    La família dels gegants menorquins prest comtarà amb una nova figura, i serà des de aquestes ratlles on anirem narrant el procés de construcció i com aquest va avançant.

    http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/

    www.gegantsmao.menorca.es


    0 0

    Hi ha gent que en política és capaç de jugar molt brut. És el cas de José Ramón Orta, advocat i actual gerent de SFM (Serveis Ferroviaris de Mallorca).

    Orta, per encàrrec directe de JR Bauzá, tergiversant i manipulant els fets i les dades, fa uns mesos va "fabricar" i presentar davant Fiscalia una denúncia penal contra jo i els anteriors gestors de la Conselleria de Mobilitat i SFM.

    La suposada "greu corrupció" que segons Orta vàrem cometre va ser comprar trens elèctrics (els que actualment presten servei entre Palma i Inca) per dependència tècnica i no per concurs. És a dir, la nostra "corrupció" va ser fer el que tota la vida ha fet SFM (i d'altres empreses ferroviàries), d'acord amb el que preveu la llei de contractes al sector de transports, i d'acord amb reiterats informes tècnics i jurídics que al llarg dels anys s'han anat emetent a SFM.

    Fa uns mesos, davant algunes informacions publicades, el grup parlamentari de MÉS per Mallorca va demanar tenir accés a una auditoria encarregada pel Govern Bauzá sobre la gestió de SFM.
    Així, en Biel Barceló i jo ens presentàrem un dia a SFM a consultar l'auditoria. Ens va rebre el mateix JR Orta. Com vos podeu imaginar finalment a l'auditoria no es deia res ni de delictes ni il·lícits ni cap irregularitat. Quan vàrem expressar la nostra queixa, JR Orta, sense "tallar-se un pèl", ens va "reconèixer" que "la meva opinió com a jurista és que la denúncia per la compra de trens no té gaire fonament". Tal qual! Aquesta és la catadura moral i pocs escrúpols d'algú que es defineix al seu perfil de twitter com a "católico, monárquico y madridista".

    Lamentablement, a la vista d'aquesta "denúncia", la fiscal ha decidit investigar i pareix que ha demanat a la jutgessa la meva citació per declarar en condició d'imputat d'un delicte de "malversació de fons públics". Evidentment, quan comenci la investigació, i me pugui defensar (fins ara no he pogut), la cosa s'aclarirà totd'una i el "cas" se tancarà aviat. Segur. Però el mal per la meva imatge pública i la meva honorabilitat ja està fet. I el PP ja haurà aconseguit el "tots són iguals", la seva única taula de salvació ara que s'ha demostrat, i tothom sap, que és un partit estructuralment corrupte (Bárcenas, Son Espases, govern Matas, etc.).

    Tot plegat, intolerable.
    Aquest joc tan brut del PP, pràcticament mafiós, no es pot permetre. Això no quedarà aquí.
    Quan hagi pogut demostrar la meva innocència interposaré immediatament una querella criminal contra JR Orta per denúncia falsa.
    I, que ningú tengui cap dubte, seguiré lluitant amb encara més força i determinació contra el PP, les seves polítiques, la seva prepotència i la seva corrupció.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Divendres el vespre, el Casal Popular Voltor Negre de Ciutat, rebé un violent atac per part d'una dotzena de feixistes.

    El grup de nazis va irrompre a la seu social del col•lectiu Arran mentre se celebrava una reunió de l'Assemblea Antipatriarcal i, entre crits i insults, varen trencar els vidres i destrossaren el que pogueren.


    La notícia es va escampar ràpidament per les xarxes i també ho féren les mostres de suport i de solidaritat. Avui hem sabut que s'ha convocat per dilluns vespre una concentració de suport i de rebuig al feixisme, a les 20h a Plaça de Cort.


    Jo hi aniré. I pens que també tots aquells que s'indignen davant una agressió com aquesta, hi han d'anar. Pens que tots aquells que s'escandalitzen davant l'avenç de l'extrema dreta en altres països ( i també en el nostre), hi han d'anar. Pens que tots aquells que han patit en la seva carn o la dels seus pares, avis o besavis la presó, la tortura, la mort o la desaparició de mans del feixisme, hi han d'anar.

    Perquè si feim silenci el feixisme avança. Perquè si no plantam cara el feixisme creix. Perquè no ens hem de lamentar quan ja sigui massa tard.


    Esper que ens trobem dilluns a Ciutat, perquè crec que no tenim cap, cap, absolutament cap excusa per no acudir a una cita que esdevé gairebé un deure moral. Perquè si no dubtam a anar-hi per comprar roba, què no farem per una cosa molt més important com anar a aturar els peus al feixisme? I perquè si algú pensa que la cosa no va amb ell, perquè l'agressió era a un local independentista, el convid a recordar aquell poema de Niemöller que diu que quan els nazis anaren a cercar els comunistes ell va guardar silenci perquè no ho era, i el mateix va fer quan anaren a cercar els socialdemòcrates i els sindicalistes. Tampoc va protestar quan anaren a cercar els jueus perquè ell no ho era. Quan l'anaren a buscar a ell, que era protestant, ja no quedava ningú que el pogués defensar.


    I perquè no anar-hi seria una deixadesa de funcions per part nostra molt irresponsable, no anar a defensar la llibertat i la dignitat seria com dimitir de la nostra pròpia humanitat, seria com justificar la ignorància i la intolerància.
    Companys, dilluns m'agradaria molt trobar-vos per poder dir junts: MAI MÉS ENLLOC CONTRA NINGÚ.

    Marina Llobera

    La solidaritat és la nostra millor arma!
    Cap agressió sense resposta!

     
     

    0 0

      

           No n'hi haurà de recuperació. Els cicles històrics són irreversibles.

             Advertiment a manera de proemi:  Els economistes portaveus dels interessos del capitalisme són omnipresents als mitjans ''occidentals''(o sigui, els mitjans que estan al servei de l'estratègia del capitalisme neoliberal (neocon, en diuen als EUA)). Aquests economistes fan tot tipus d'elucubracions teòriques sobre les crisis periòdiques  del capitalisme, però sempre confirmant  la bonesa del sistema. Semblen un eco del que va dir el president Barack Obama al discurs inaugural, gener de 2009, al referir-se a la causa de la crisi econòmica digué:  La nostra economia està greument debilitada com a conseqüència de la cobdícia i de la irresponsabilitat d'alguns, i, alhora, tot seguit va afirmar com a indiscutible la bonesa del capitalisme dient: El seu poder (el de l'economia de mercat) per crear riquesa i per expandir la llibertat no té rival.

        Fi del proemi.

     

        Els mitjans ''occidentals'' fan campanya permanent  anunciant la fi de la crisi i l'inici de la recuperació econòmica. Això és el que pronostiquen els 40.000 economistes del sistema. Donen per suposat que la crisi és una més de les crisis cícliques que afecten el sistema capitalista. Qualcuns comparen la crisi actual a la de 1929, subratllant però  que actualment els Estats disposen de més recursos per a pal·liar els efectes les crisis econòmiques. Però haurem de veure que aquesta crisi econòmica, iniciada al 2008, és en realitat la mostra de que ja estem immersos en el nou cicle històric global. Respecte a això, vegeu els següents enunciats.

         Tesi:   La fi de la II Guerra fou l'inici del nou cicle històric mundial, cicle que podem definir com el retorn de l'Àsia al centre del món.

         L'Índia i la Xina han sigut  - i continuen essent - els grans motors del nou cicle.  L'Índia inicià la gran cursa amb la proclamació de la independència el 1948. I En Mao Zedong va establir la República Popular de la Xina al 1949.

           A considerar:  Tot i que la Xina figurava com Estat independent, de fet, des de  el segle XVIII, la seva sobirania era greument malmesa per les potències occidentals i el Japó. Amb l'establiment de la República Popular, la Xina recuperà la plena sobirania.

           A considerar:  Certament, el fenomen fou extraordinari:  tot de nous països de l'Àsia i de l'Àfrica proclamaren la independència els anys 50 i 60. Fou  una boletada de nous Estats.

        A considerar:  No s'ha de confondre procés de descolonització amb canvi de cicle històric.

          Per entendre la cosa:  La independència dels països de l'Amèrica llatina a principis del segle XIX  no va significar cap canvi de cicle. De manera semblant, la independència dels països europeus (els quals estaven integrats dins els imperis) després de la I Guerra tampoc comportà cap canvi de cicle.

      

        Tesi:  El canvi de cicle històric mundial fou determinat pel desplegament econòmic (i social) de la major part dels països de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica llatina, a partir dels anys 70 del segle passat, desplegament que s'intensificà  els anys 90.

        Tesi: L'inaudit desplegament de la República Popular de la Xina fou l'agent principal que accelerà el canvi de cicle mundial.

          Tot i així, les potències europees (França i Anglaterra, en particular) i els Estats Units mantingueren la seva influència política i econòmica sobre la major part dels nous Estats independents (neocolonialisme). Per tal de reforçar la seva hegemonia, no dubtaren en recórrer a la guerra secreta o al cop d'Estat (Un del més escandalosos fou el cop d'Estat  a l'Iran, al 1953, maquinat per Anglaterra i els Estats Units).

        Tot i així, els Estats Units i les potències de l'Europa occidental no han pogut impedir el desenvolupament dels països dels tres continents esmentats.

        

          Mentre estaven endarrerits els països a que ens referim, proporcionaven matèries primeres barates i eren consumidors dels productes dels països desenvolupats.

         Tesi: Tan bon punt els països dels tres continents  es desenvoluparen, entraren en competència amb les potències econòmiques dominants.

          (Sobre el tema, podeu veure el meu post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.).

          Aclariment:  Per descomptat, un hom podria dir que els nous països desenvolupats entren en la competició econòmica capitalista global.

          Sí, l'afirmació seria certa. Així, per exemple, la Xina i Corea del Sud estan en forta competició entre sí respecte a la construcció naval (Actualment, les drassanes xineses ocupen el primer lloc del rànquing, i les coreanes van en segon lloc. Vegeu la web Construcció de vaixells).

       Allò que s'ha de saber i s'ha de dir:  L'ascens de les drassanes asiàtiques (de la Xina i Corea) van provocar la ruïna  de les d'Anglaterra i dels Estats Units.  Aquesta és una mostra clara del que significa el canvi de cicle històric.

          Deia En Barack Obama (i els 40.000 economistes) que el seu poder (el del capitalisme) per crear riquesa i per expandir la llibertat no té rival.

         S'errava, s'errava molt N'Obama, si ens hem d'atenir a les dades estadístiques de l'economia mundial.

         Si la bonesa d'un sistema econòmic es basa amb la seva capacitat de produir riquesa, llavors s'ha de concloure que el de la República Popular de la Xina és el millor; aquest sistema,  definit per En Deng Xiaobing com a construcció del socialisme segons les característiques xineses, ha tingut un inaudit  índex de creixement que s'ha mogut al voltant del 10 % anual).

        Segons la premsa (recollint les dades de l'OECD), enguany la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, superant els Estats Units.

           Ha de restar clar: Duent a terme el projecte d'En Deng, el govern xinès utilitza el capitalisme com a instrument per a l'edificació del socialisme a la Xina (No he de repetir aquí el que ja he explicat al post La Xina, la civilització vertical).

        S'han d'escombrar els vils prejudicis:  L'ascens de la Xina  a primera potència industrial del món (ocorregut a principis de segle), no ha estat degut a la mà d'obra barata, sinó  a la mà d'obra altament qualificada. Anualment, el nombre de llicenciats xinesos en enginyeria quadruplica el dels llicenciats nord-americans. Allò sorprenentment barat a la Xina són els sous dels alts càrrecs.

        S'ha de destacar:  El sistema comunista xinès impossibilita la formació de lobbys o de    corporacions capitalistes. 

        Com jo deia en un article:  Els magnats estrangers i els magnats del país no poden comprar mitjans de comunicació de la Xina. Tampoc hi poden crear Think Tanks, ni centres d'investigació, ni universitats, ni ONGs, ni poden fer corporacions (Sobre aquests darrers punts, podeu veure el post  La Xina, l'autèntica llibertat.).

        En tot moment, els mitjans occidentals fan referència a la crisi econòmica mundial. Mundial, en diuen,però la veritat és que el creixement econòmic de la major part de països de l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica han continuat amb els seus alts índex de creixement econòmic, com si  estiguessin immunes respecte a  la crisi del 2008.

        Sí, els mitjans ''occidentals'' s'afanyen a destacar el descens de l'índex de creixement de  la Xina (El seu índex, en efecte, va passar del 9.3 % de l'any 2011 al 7.7 % de l'any 2012). Però deixen de destacar, aquests mitjans, que el creixement xinès de l'any 2013, 7.7 %,  quadruplica el dels Estats Units, 1.9 %.

        S'ha de saber que, al 2009, els països de la Unió Europea, els EUA, el Canadà i el Japó, afectats per la crisi, tingueren un índex de creixement negatiu; i que, en canvi, l'índex de la majoria de països d'Àsia i d'Àfrica es mostrava insensible al crac del 2008. En efecte, vegeu els índex percentuals del 2009 de qualcuns d'aquests països: la Xina, 9.2, l'Índia, 8.5, l'Iran, 3.9, l'Egipte, 4.7, Indonèsia, 4.6, Nigèria, 6.9, Tanzània, 6.0, el Marroc, 4.8, el Pakistan, 2.8.    (Podeu veure els índex de creixement a la web Creixement global 2009-2013).

        Enguany la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, però, tot i així, el pressupost militar  dels EUA és tres vegades més gran que el del país asiàtic.  A més a més, Washington  fa un desplegament colossal d'agents secrets que operen clandestinament a quasi tots els països del món.  Les 17 agències d'operacions secretes tenen una despesa de més de 50.000 milions de dòlars, despesa que sextuplica el pressupost de defensa d'Espanya (Vegeu la web 17 spy agencies USA).

           Al seu discurs al fòrum de Valdai,  el president de Rússia, En Vladímir Putin,  ha denunciat el desordre mundial provocat per pels EUA, dient: En lloc de l'excepcionalisme, els EUA  sembra el caos al món...En un món dominat per un únic país i el seu grup de satèl·lits, el procés de presa de decisions globals es redueix a impulsar les seves pròpies receptes com si fossin propostes universals. Aquest grup s'ha convertit en tan ambiciós que les seves solucions es presenten com si fossin les tota la comunitat internacional. (Podeu veure la web Discurs de Putin al forum de Valdai)-

       Vegem qualcunes de les contradiccions actuals de l'Imperi.

                 

           Per una part, els EUA i els seus subordinats mantenen la supremacia militar al món, però alhora han de constatar que minva el seu predomini econòmic. 

            Les estratosfèriques despeses militars i de guerra bruta fan que els EUA sigui el país més endeutat del món. Per altra banda, Rússia i la Xina ha fet palès que el seu poder militar desafia clarament l'hegemonia ianqui.

      I països que temps enrere eren militarment insignificants han desplegat unes poderoses forces armades. El cas de l'Iran (Un dels eixos del mal) serveix de paradigma. Tot i els esforços (i les despeses) dels Estats Units i d'Anglaterra per destruir la República Islàmica, l'Iran ha resistit les envestides fins al punt d'esdevenir la primera potència militar de l'Orient Mitjà  (S'ha de saber: l'Iran ha esdevingut un gegant en matèria d'alta tecnologia).

        Al 2014, la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, però s'ha de saber que a principis de segle ja era la primera potència industrial.

       A considerar: el Banc Industrial i Comercial de la Xinaés el major banc del món. I, en paral·lel, la Xina disposa de la major reserva de divises mundial; així mateix, és el principal comprador del deute nord-americà.

        A considerar:  Des del 1978, la Xina s'esforça per evitar la confrontació política amb els Estats Units i per incrementar la cooperació econòmica i social amb aquest país. En la mateixa línia, desplega una política exterior declaradament pacifista i de no intervenció. Però, paral·lelament, va dur a terme un ambiciós pla de modernització de les seves forces armades amb l'objectiu de neutralitzar l'amenaça militar nord-americana.

         A considerar:  Actualment, les drassanes xineses avaren vint (o més) vegades més vaixells que les nord-americanes; de manera que la Xina, si vol,  té a l'abast construir una  armada més poderosa que la dels EUA.

        Tornant a la qüestió central d'aquest escrit, la recuperació econòmica no tindrà lloc. El món ja està situat a un altre cicle històric; no es tracta, en absolut, d'una continuació del cicle en el qual es produïa una successió de crisis seguides de recuperacions (recuperacions que a vegades tardaven molt a comparèixer, com fou la del 1941, que es produí dotze anys després de la gran depressió de 1929).

            En relació a la Unió Europea,   parlar de recuperació econòmica només pot tenir sentit en boca dels governants de les nacions mes industrialitzades.

         Tesi:  Els països poc desenvolupats o a amb indústries poc competitives que entraren a formar part de la Unió Europea  (com fou el cas de l'Espanya d'En Felipe Gonzàlez), en realitat, es ficaven  a la boca del llop (El llop són les multinacionals, les europees principalment).

        Vegem la cosa:  Tan bon punt els països endarrerits europeus esdevenien membres de la Unió Europea  (Espanya al 1986) quedaven sotmesos al lliure canvi comercial; això comportà la ruïna de la major part d'empreses del sector industrial d'aquests països.

       Vegem la cosa: Suprimits els aranzels i establert la moneda comuna, gran part de les empreses d'aquests països no pogueren resistir la competència comercial de les empreses estrangeres.

       Així, per exemple, la poderosa indústria tèxtil catalana fou desmantellada (Bé, en realitat,   Catalunya Sencera ha esdevingut una economia terciària, en base al turisme).

       I posant un referent mallorquí:  A Mallorca, més d'un centenar de modestes empreses de begudes gasoses  van haver de plegar. Ha sigut substituïdes per  multinacionals estrangeres, entre les quals destaca Coca Cola.

       

        Es pot constatar que l'agressivitat comercial de les multinacionals afecta també el sector terciari. Així, l'expansió de les grans superfícies ha provocat el tancament de les botigues tradicionals.

        Vegem la cosa:  Les multinacionals alemanyes, franceses, sueques o nord-americanes  són presents als paisatges urbans catalans, però es fa difícil trobar una multinacional catalana (o espanyola) a Europa.

         Tesi general:  Els països perifèrics de la Unió Europea, sotmesos al ritme destructiu del capitalisme neoliberal, es veuen encongits  sobre una pell de xagrí. És a dir, estan condemnats a la indefensió econòmica; són les corporacions capitalistes les que dissenyen l'infame futur econòmic de la perifèria (L'Espanya estricta queda relegada a exportar únicament pernils, olis, vins i cogombres).

        Per tant, s'ha de preveure la fi imminent de l'euro i de la Unió Europea (Llavors sí; llavors Catalunya Sencera tindrà possibilitats de bastir un Estat independent). O, sinó, la despoblació.


    0 0

    Estamos investigando más sobre el tema, ya que estamos haciendo enlaces de microondas de larga distancia (+300 km), aprovechando las aperturas de propagación y la reflexión troposférica.

     

    Dejamos unos enlaces con documentación:

    http://centrodeartigo.com/articulos-noticias-consejos/article_125998.html

    http://personales.unican.es/perezvr/pdf/Antenas%20con%20Reflector%20Parab%C3%B3lico_V4.pdf

    http://www.ea4cax.com/paginaea4cyq/parabolica/parabolica.pdf

     

     


    0 0

    El Tall Editorial ha publicat el meu llibre Cinema del segle XX, el qual recull tots els articles que he anat publicant a la revista Temps Moderns, la millor publicació de cinema que ha existit mai a Mallorca i que dirigeix el meu bon amic Jaume Vidal Amengual. També inclou alguns articles sobre cine publicats a dBalears i a les revistes Sa Plaça i L’Estel. (Miquel López Crespí)


    El Tall Editorial publica Cinema del segle XX (I)


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    El Tall Editorial ha publicat el meu llibre Cinema del segle XX, el qual recull tots els articles que he anat publicant a la revista Temps Moderns, la millor publicació de cinema que ha existit mai a Mallorca i que dirigeix el meu bon amic Jaume Vidal Amengual. També inclou alguns articles sobre cine publicats a dBalears i a les revistes Sa Plaça i L’Estel.

    Josep Juan Vidal, el director de l’editorial, i Jaume Vidal Amengual són les persones que han fet possible la publicació d’aquest nou llibre. Josep Juan Vidal per l’interès demostrat en la publicació d’aquest recull d’articles, i Jaume Vidal Amengual per haver-me obert les portes per a col·laborar durant uns anys a Temps Moderns. Ara que el llibre ja és al carrer potser és el moment de recordar l’època que vaig conèixer el director de Temps Moderns. La dèria cinematogràfica de Jaume Vidal Amengual a començaments dels setanta va ser molt important en la nostra formació humana, política i cultural. Qui no recorda les projeccions clandestines de pel·lícules fetes a casa seva, en aquella situació tenebrosa de poder absolut del franquisme? Vivíem temps de detencions i tortures. Feia poc que els sicaris de les forces repressives del règim havien detingut Puig Antich, que moriria poc després enmig de terribles dolors –l’agonia durà moltíssim, no el sabien matar-- mitjançant el terrible sistema del garrot vil. Anant a veure aquelles sessions de cinema també ens exposàvem a una detenció. En el fons, per a la Brigada Política del règim, aquelles trobades de joves marxistes no deixaven de ser una reunió il·legal semblant a la de qualsevol partit perseguit pel feixisme. Tenguérem sort i no hi hagué mai detencions. Però segurament hi podia haver hagut molts problemes.

    A començaments dels setanta Jaume Vidal vivia damunt casa meva, en una finca del carrer Antoni Marquès Marquès de Palma. Jo vivia al quart pis i ell al sisè, on al menjador, tenia la improvisada sala de projeccions. Aleshores vivíem una època d’intensa militància antifeixista. Jo pertanyia a la direcció de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC), un partit marxista de tendència trotskista; en Jaume era del PCE, una organització de forta tendència estalinista. Malgrat aquesta militància en partits antifeixistes tan diferents, Jaume Vidal Amengual sempre va estar a disposició de totes les persones i grups que li demanàvem projeccions dels clàssics del cinema mundial. La projecció a casa seva de pel·lícules d’Eisenstein (Octubre, La vaga, El cuirassat Potiomkim...) servia per a la formació d’aquells primers militants comunistes, els joves que tenien vint anys en aquella concreta conjuntura històrica.

    En aquell temps, els que ja érem més grans, els nascuts en els quaranta, ja havíem tengut oportunitat d’anar a París, Roma i Londres per a veure algunes de les pel·lícules més importats del cinema mundial prohibides pel feixisme. Però els més joves, la generació, per entendre’ns, dels Mateu Morro, Antoni Mir, Biel Matamales, Guillem Ramis, etc., encara no havien tengut aquesta oportunitat i si no hagués estat per les projeccions a casa de Vicenç Mates i Jaume Vidal Amengual no haurien pogut gaudir de les obres mestres que recordam. El cinema va tenir, doncs, una importància cabdal en la formació de les avantguardes culturals antifeixistes de començaments dels anys setanta. Els debats, l’estudi dels clàssics del cinema mundial, els comentaris sobre Octubre, La Vaga, i de pel·lícules més modernes com podien ser La batalla d’Alger, Z, La Confessió i tantes altres, serviren per a consolidar els elements antifeixistes i progressistes d’aquella generació d’esforçats lluitadors i lluitadores.

    Els millors films soviètics dels anys vint i trenta arribaven a Palma via Jaume Vidal, i també gràcies a l’esforç de Vicenç Mates. Mai no hauríem conegut Vertov i Eisenstein sense l’ajut d’aquests amics. Ambdós feren possible que veiéssim pel·lícules de Buñuel prohibides per la dictadura. Pens ara mateix en Viridiana. I els films de Charles Chaplin que no podíem veure a l’Estat espanyol: El Gran Dictador, per exemple. Però el més important del mestratge de Jaume Vidal Amengual i Vicenç Mates no es reduïa solament a les projeccions clandestines d’aquestes pel·lícules; hi havia moltes més coses. Em referesc als debats sobre la cinematografia espanyola i mundial. Parl de les recomanacions de films de Visconti, Godard, Antonioni, Pasolini... Ens ajudaren a conèixer a fons el neorealisme italià i la nouvelle vague. Per a nosaltres, els revolucionaris dels anys setanta, aquells debats eren summament importats. Era avançar en les troballes intel·lectuals que havíem anat intuint mercès a les converses amb el pare i els oncles. El pare, Paulino López, i els oncles, José i Juan, sí que, a Madrid i València, en els fronts de combat, havien vist moltes de les pel·lícules que ara, a Palma, trenta anys i busques després, contemplàvem clandestinament.

    Però a finals dels seixanta i començaments dels setanta la qüestió era defugir la podridura cinematogràfica franquista. Trobar, en el cinema comercial que ens oferien Hollywood, Londres i París, en les pel·lícules que aconseguien arribar als nostres cines, els elements que ens permetien albirar l'existència d’un univers que no tenia res a veure amb la grisor imposada pel feixisme.

    En els llibres de memòries que he anat escrivint durant aquests anys, he parlat del cine com si fos la nostra “universitat”. Ho crec sincerament. Si ho pensam amb deteniment... podíem haver tengut mai “professors” de la importància d’Eisenstein, Visconti, Fellini, Chaplin, Buñuel, Welles, Pasolini o Tarkovski, per citar solament uns noms? I aquesta “universitat” va ser possible per l’existència, a partir de mitjans dels anys seixanta, del Cineclub universitari i, més endavant, de les pel·lícules que ens feien arribar Vicenç Mates i Jaume Vidal Amengual.

    És evident que en el llibre no trobareu una anàlisi exhaustiva del cinema de tot el segle XX. Hem dit més amunt que el llibre és un recull dels articles publicats a Temps Moderns, Diari Balears (dBalears), Sa Plaça i L’Estel. Són articles de circumstàncies, escrits sense la idea de bastir cap història especial del cinema. Es tracta de servar el material publicat en revistes i diaris; material periodístic que, com tothom sap, és efímer i evanescent. L´única manera de deixar-ne constància per a la posteritat és provar de centralitzar-ho en una publicació monogràfica. Com podeu imaginar, l’oferiment de l’editor Josep Juan Vidal va arribar en bon moment, i de seguida que em va fer la proposta d’editar el material, m’hi vaig posar a la tasca. I, ara, mesos després de la proposta de Josep Juan Vidal, podem veure el llibre publicat.

    La nostra dèria envers el cine venia de molt antic, de molts anys d’abans de l'existència del Cineclub universitari. El llibre és un recordatori constant dels anys de la nostra “iniciació” cinematogràfica poblera. En els capítols “1956-57: el cinema franquista a sa Pobla”, “Record de Can Guixa i Can Pelut”, “La inauguració del ‘Cine Montercarlo’”, “Fellini a sa Pobla (1958)” i “Records del cinema dels anys cinquanta” podem trobar molta informació sobre aquells films màgics i decisius en la nostra formació –o deformació, vés a saber!-.

    Són capítols que ens permeten endinsar-nos en els anys del nostre bateig cinematogràfic. Per això he aprofundit en el record de les pel·lícules vistes a sa Pobla a mitjans dels cinquanta. En els capítols “El cinema franquista i l’esperit de la croada (I i II)”, el lector pot trobar les valoracions de la majoria de films d'exaltació patriòtica espanyolista, de propaganda feixista. Igualment que en el capítol “El cinema i la censura franquista” es pot veure el ferreny control que els censors del règim franquista exercien sobre totes les pel·lícules que arribaven a l’Estat espanyol. Pel·lícules que eren exhibides als locals comercials després d’haver estat retallades, canviat l’argument, convertides en un material inofensiu per al públic, en opinió d’aquells falangistes i sacerdots que copaven els organismes oficials de la censura.

    És evident que, després de la victòria de la burgesia, l'any 39, el règim franquista organitzà a fons el control d'aquest important mitjà artístic i de comunicació de masses. Ja en temps de la guerra, el Movimento creà un Departamento Nacional de Cinematografía (decret de 1-IV-1938) i implantà igualment una estricta censura (decret de 2-XI-1938). D’ençà de la derrota de la República, la indústria cinematogràfica depenia del Ministerio de Gobernación -enquadrat en la Dirección General de Propaganda. És quan Franco, imitant els nazis, ordena la creació del No-Do, un noticiari feixista que s'havia de projectar obligatòriament a totes les sales de l'Estat.

    La història del control polític de Falange Española Tradicionalista y de las JONS damunt el cine és dramàtica. La censura del règim destruí projectes, qualsevol possibilitat creativa. La repressió del feixisme contra els intel·lectuals progressistes i d'esquerra portà a la mort i a l'exili molts dels millors que hi havia a totes les nacionalitats de l'Estat. L'assassinat de Federico García Lorca fou el fet més destacat, però cal no oblidar que els botxins de Falange i del Nacionalcatolicisme exterminaren de rel qualsevol manifestació crítica dins el periodisme, l'ensenyament, la universitat, la premsa, la ràdio i el teatre.

    La censura dins el cine era tan ferrenya -es controlava el producte des d'abans de néixer-- que en molts d'anys els tribunals del règim no hagueren d'intervenir per a res. No hi havia motiu! Qualsevol possible atac a la moral oficial dels vencedors, a la religió, la més mínima crítica al sistema, a la política del franquisme, ja no passava a la pantalla: era tallada de rel en el seu inici... si algú s'atrevia a escriure tal tipus de crítica!

    Són els anys en què el públic espanyol i català dóna carta de patent a l'expressió "una espanyolada", per a referir-se a un producte fet sota el règim de Franco.

    A mitjans dels anys seixanta ja sabíem a la perfecció que el sistema capitalista --la burgesia franquista que s'havia beneficiat de la victòria militar del 39-- emprava la cinematografia per a fer arribar la seva visió del món als diversos pobles oprimits per l'imperialisme espanyol. La lluita eterna d'Espanya contra l'Europa liberal en pel·lícules com Agustina de Aragón, El tambor del Bruch o La princesa de los Ursinos. Els ridículs fastos d'un imperi cruel i genocida (la liquidació física i cultural dels pobles del continent americà, d'Àfrica o Filipines) eren mitificats en films com Alba de América juntament amb el suposat heroisme de l'exèrcit imperial en Los últimos de Filipinas. Aleshores, d'infants, ens ho preníem bastant seriosament. Ara, quina panxada de riure en veure els dois que bastien els ideòlegs i servils del feixista capitalisme espanyol!

    La burgesia i els seus aliats, els botxins falangistes, el clergat responsable de la benedicció de la "cruzada contra el comunismo" (així fou batejada la sublevació dels militars contra la República, l'esquerra, els treballadors i les nacions oprimides de l'Estat) trobava en el cine, mitjançant tota la parafernàlia del més ridícul folklorisme i les produccions pseudohistòriques abans esmentades, una arma de primera magnitud per a difondre la seva estantissa concepció del món. El poble, els treballadors que patien, és possible que anassin al cinema a oblidar per uns moments els problemes reals que els sacsejaven (cartilles de racionament, manca de llibertat, fam en moltes famílies...). No hem d'oblidar que els anys quaranta i fins ben entrats els cinquanta és el temps de la División Azul i l'Auxilio Social, de l'autarquia, d'un cert aïllament internacional, dels estraperlistes, dels aprofitats que es fan rics damunt les necessitats populars. I són també els anys de la guerrilla antifranquista, completament oblidada i enterrada a causa del pacte de silenci de la transició (no parlar del passat, enterrar la lluita per la República, l'autodeterminació i el socialisme i, sobretot: no tocar la història del maquis. La guerrilla mai no va existir, segons els partits del pacte -PP, PSOE, PCE, UCD, CiU, PNB-).

    L’estrena oficial d’algunes pel·lícules de Bergman, Fellini, Chaplin, Godard, Welles, Saura i Buñuel comença a rompre l’ambient cinematogràfic irrespirable i estantís que ens encerclava. Les revistes Triunfo i Nuestro cine ens ajuden a obrir els ulls definitivament. El material aportat pels col·laboradors de les revistes ens situa, ja a mitjans dels anys seixanta, en l’actualitat. Els corresponsals enviats a Venècia, Canes, Karlovy-Vary i altres festivals de cinema ens aporten informació de primera mà sobre l’evolució del cinema contemporani.

    He parlat de la importància cabdal d’aquestes revistes en el capítol “Triunfo, una antiga revista de cinema”; i del que va significar el començament de la publicació de nombrosos llibrers sobre el fet cinematogràfic en els anys seixanta i setanta en el capítol “Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta”.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

      Julio 2014

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Bus
    turístico»
    c/ Maaspro-
    menade
    (Maasbou-
    levard)

    «Protección
    del árbol»
    Stadspark
    c/ Sint Bernar-
    dusstraat

    «Helpoort
    (puerta del
    infierno)»
    Stadspark
    c/ Sint
    Bernardus-
    straat

    «Fuente»
    Stadspark
    c/ Sint Pie-
    terskade

    «Casas»
    Stadspark
    c/ Sint Pie-
    terskade

    «Músicos»
    c/ Kersen-
    markt

    «Mosena»
    c/ Grote
    Straat

    «Placas en
    homenaje de
    judíos que
    vivieron en
    Maastricht
    y murieron
    en el campo
    de concen-
    tración de
    Auschwitz»
    c/ Grote
    Straat

    «Selexyz Do-
    minicanen
    (antigua
    iglesia de
    los domi-
    nicos)»
    Diseño:
    Merkx & Girod
    c/ Domini-
    karenkerk-
    straat

    «Selexyz Do-
    minicanen
    (antigua
    iglesia de
    los domi-
    nicos)»
    Diseño:
    Merkx & Girod
    c/ Domini-
    karenkerk-
    straat

    «Selexyz Do-
    minicanen
    (antigua
    iglesia de
    los domi-
    nicos)»
    Diseño:
    Merkx & Girod
    c/ Domini-
    karenkerk-
    straat

    «Selexyz Do-
    minicanen
    (antigua
    iglesia de
    los domi-
    nicos)»
    Diseño:
    Merkx & Girod
    c/ Domini-
    karenkerk-
    straat

    «Selexyz Do-
    minicanen
    (antigua
    iglesia de
    los domi-
    nicos)»
    Diseño:
    Merkx & Girod
    c/ Domini-
    karenkerk-
    straat

    «Reloj»
    Plaza
    Vrijthof

    «Oficina de
    Correos
    (Post)»
    Plaza
    Vrijthof

    «Basílica de
    San Servasio
    (Basiliek van
    St. Servaas)»
    c/ Keizer
    Karelplein

    «Iglesia de
    San Juan
    (Sint Jans-
    kerk)»
    c/ Sint Servaas-
    klooster

    «Monumento a Henric
    van Vel-
    deke»
    c/ Sint Servaas-
    klooster

    «Iglesia de
    San Juan
    (Sint Jans-
    kerk)»
    Plaza
    Vrijthof

    «Basílica de
    San Servasio
    (Basiliek van
    St. Servaas)»
    Plaza
    Vrijthof

    «Restos de
    la antigua
    muralla»
    c/ Sint Servaas-
    klooster

    «Escultura»
    c/ Sint Servaas-
    klooster

    «Theater aan
    het Vrijthof
    (Generaals-
    huis)»
    Plaza
    Vrijthof

    «Músicos»
    Plaza Markt
    (Plaza del
    Mercado)

    «Músicos»
    Plaza Markt
    (Plaza del
    Mercado)

    «Músicos»
    Plaza Markt
    (Plaza del
    Mercado)

    «Mosenos»
    Plaza Markt
    (Plaza del
    Mercado)

    «Placa identi-
    ficativa de
    casa»
    c/ Muntstraat

    «Farola»
    c/ Stokstraat

    «Puerta»
    c/ Stokstraat

    «Virgen»
    c/ Stokstraat

    «Scheeps-
    boegbeeld
    (Mascarón
    de proa)
    Escultor:
    Arthur
    Spronken
    c/ Stokstraat

    «Farol»
    Plaza Op de
    Thermen

    «Amazona»
    Escultor:
    Arthur
    Spronken
    Plaza Op de
    Thermen

    «Velas»
    Onze Lieve
    Vrouw
    "Sterre der
    Zee" Basi-
    liek (Basí-
    lica de Nues-
    tra Señora
    del Mar)
    c/ Onze
    Lieve
    Vrouweplein

    «Relieve»
    Onze Lieve
    Vrouw
    "Sterre der
    Zee" Basi-
    liek (Basí-
    lica de Nues-
    tra Señora
    del Mar)
    c/ Onze
    Lieve
    Vrouweplein

    «Relatie»
    Escultor:
    Sjra
    Schoffelen
    Plaza Onze-
    Lieve-
    Vrouwe-
    plein

    «Escultura en
    la muralla
    (Muralla de
    Nuestra
    Señora)»
    c/ Lang
    Grachtje

    «Restos de la
    muralla (Mu-
    ralla de Nues-
    tra Señora)»
    c/ Lang
    Grachtje

    «Restos de la muralla
    (Muralla de
     Nuestra
    Señora)»
    c/ Lang
    Grachtje

    «Escultura»
    c/ Grote
    Looiersstraat

    «Vista calle»
    c/ Sint Hila-
    riusstraat

    «Restos de la muralla
    (Muralla de
     Nuestra
    Señora)»
    c/ Lang
    Grachtje

    «Vista calle»
    c/ Lang
    Grachtje

    «Antigua barraca de
     enfermos
    de peste»
    c/ Lang
    Grachtje

    «Pater Vink
    Tower»
    Stadspark
    c/ Faliezus-
    terspark

    «Río Jeker
    (Río Geer)»
    Stadspark
    c/ Helpoort

    «Río Jeker
    (Río Geer)»
    Stadspark
    c/ Helpoort

    «Helpoort
    (puerta del
    infierno)»
    Stadspark
    c/ Sint Ber-
    nardusstraat

    «Helpoort
    (puerta del
    infierno)»
    Stadspark
    c/ Sint Ber-
    nardusstraat

    «Torre for-
    tificada de
    la muralla»
    Stadspark
    c/ Helpoort

    «Río Jeker
    (Río Geer)»
    Stadspark
    c/ Helpoort

    «Río Jeker
    (Río Geer)»
    Stadspark
    c/ Helpoort

    «Antiguo
    connvento
    "Feilzusters"
    (Monasterio
    de Santa
    Catalina,
    Klooster van
    St. Catharina»
    Stadaspark
    c/ Feilzus-
    terspark

    «Escultura
    de "Pieke
    y su perro
    Maoke"»
    Escultor:
    Nicolas van
    Ronkenstein
    c/ Graan-
    markt

    «Tren»
    Estación de
    Maastricht
    (Maastricht
    Station)
    c/ Spoorwe-
    glaan

    «Escaleras
    Estación de
    Maastricht
    (Maastricht
    Station)
    c/ Spoorwe-
    glaan

    «Vagón»
    Estación de
    Maastricht
    (Maastricht
    Station)
    c/ Spoorwe-
    glaan

    «Tren»
    Estación de
    Maastricht
    (Maastricht
    Station)
    c/ Spoorwe-
    glaan
     

    Palma, 26 de octubre de 2014



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [26/10] Biófilo Panclasta - Olive - Sauvage - Ester - Carro - Coeurderoy - Benito - Chessa

    Anarcoefemèrides del 26 d'octubre

    Naixements

    Biófilo Panclasta durant la seva detenció a Valencia (Veneçuela) en 1929

    - Biófilo Panclasta: El 26 d'octubre de 1879, a les cinc de la matinada, neix a Chinácota (Norte de Santander, Colòmbia) el revolucionari anarquista, un dels més originals de Llatinoamèrica, Vicente Rojas Lizcano, més conegut sota el pseudònim de Biófilo Panclasta (amant de la vida i destructor de tot). Fill «natural» de Bernardo Rojas i de Simona Lizcano, va començar els estudis primaris en 1886, destacant especialment en l'assignatura d'Història i com a escolà rebel. Entre 1897 i 1898 va estudiar en l'Escola Normal de Bucaramanga, on va editar un petit periòdic manuscrit que lluitava contra la reelecció del president de la República, el conservador Miguel Antonio Caro; motiu pel qual i per «per faltes greus contra la disciplina», va ser expulsat pel director Joaquín García. En 1899, juntament amb Eléazar López, va fundar la primera Escola Pública a Capacho Nuevo (Veneçuela) i va participar en l'enderrocament del govern d'Ignacio Andrade per part de Cipriano Castro i la seva Revolució Liberal Restauradora. En 1901 a Cúcuta va estar a punt de ser afusellat. En 1904 va adoptar, a suggeriment de Maksim Gor'kij, el pseudònim pel qual es coneix i el novembre d'aquell any, com a coronel de Cipriano Castro, va arribar a Barranquilla i va oferir els seus serveis en pro de la integritat colombiana contra la usurpació nord-americana. A Bogotà va ser nomenat primer ajudant de la Quarta Expedició sobre Panamà. Acusat de conspirador, va viatjar a Equador i va oferir els seus serveis en la projectada guerra amb el Perú. En 1906 va viatjar per l'Argentina, on es relaciona amb el moviment anarquista, assistint a les seves reunions i escrivint en els seus periòdics; a Buenos Aires el consideren el «prototipus ideal d'anarquista», exemple de propaganda teòrica i d'acció. Va ser convidat al Congrés Nacional de Lliurepensadors de Buenos Aires, però va marxar cap a Europa. Entre 1907 i 1908 va recórrer el continent europeu (França, Espanya, Gran Bretanya, Suïssa, Itàlia, Bèlgica i Holanda) com a delegat de la Federació Obrera Nacional Argentina (FONA) i va conèixer infinitat de revolucionaris anarquistes (Kropotkin, Reclus, Grave, Malato, Faure, Leverine, Tanvión, Gori, Malatesta, Furati, Ravachol...) i, segons afirmava, va estar en complet desacord amb tots ells, ja que es circumscrivia a la línia anarcoindividualista de Max Stirner, amb influencia nietzschianes. Va assistir al Congrés Obrer d'Amsterdam de 1907 i va participar en el grup anarquista holandès «Estudis Socials» amb la intenció de refutar una conferència de Bestraud titulada«L'anarquia contra la vida», episodi que acabarà amb el seu empresonament. Quan es trobava a Espanya, que va ser la seva escola revolucionària, el president colombià Rafael Reyes aconsegueix que sigui deportat a Colòmbia, però quan va desembarcar a Puerto Colòmbia, va fugir a Panamà on va aconseguir refugi fins a maig de 1908, quan va ser lliurat a les autoritats del Chocó. El novembre de 1909 publica a Bogotà el periòdic El Anticristo. Després de diverses aventures, és lliurat a les autoritats colombianes de Barranquilla l'abril de 1910, on empresonat escriurà Datos autobiográficos, per al periòdic El Pueblo, que dirigeix Aurelio de Castro. Expulsat del seu país, viatja a Curaçao on serà expulsat, com també de la República Dominicana. El febrer de 1911, detingut a Bogotà, haurà de patir una campanya de la premsa conservadora que demana la seva pena de mort per «pertorbador de l'ordre social amb les seves idees revolucionàries». Entre 1914 i 1921 restarà empresonat en diverses presons veneçolanes i de l'experiència d'aquests anys escriurà un pamflet, Siete años enterrado vivo en una de las mazmorras de Gomezuela, que fou publicat en 1932 i reeditat en 2010. En 1923 va ser nomenat delegat de l'Associació Anarquista Mexicana al Congrés Anarquista de Barcelona, on va proposar l'«Operació Europa», que consistia en la formació d'un comitè internacional encarregat d'ordenar, planejar i executar en un mateix dia l'assassinat dels reis de Bulgària, d'Itàlia i d'Egipte, de l'emperador de la Gran Bretanya, de l'arquebisbe de Mèxic, del president de França, del cardenal arquebisbe de Toledo i de León Daudet. En 1924 va ajudar a organitzar una vaga cafetera a Sao Paulo i va ser deportat pel govern al terrible camp penitenciari selvàtic del riu Oiapoque, d'on va fugir. Empresonat a Caiena (Guaiana Francesa), la Lliga dels Drets de l'Home va aconseguir que fos enviat a Martinica; finalment retornarà a Colòmbia. En 1927 va ser tancat a la presó de San Gil amb Raúl Eduardo Mahecha i altres companys anarquistes. En 1928 fundarà a Bogotà el Centre d'Unió i Acció Revolucionària i publicarà en El Socialista i Claridad. L'any següent va publicar Mis prisiones, mis destierros y mi vida. En 1934 es casa amb l'exmonja de les Germanes de la Caritat octogenària, pitonissa, maçona i anarcofeminista, Julia Ruiz (Hermana Balbina), que havia participat com a infermera en els exèrcits del general Rafael Uribe Uribe i que es declarava profundament «antiianqui». Entre 1935 i 1936 publicarà articles en La Democracia i El Diario Nacional, i el maig de 1936 publicarà La fatalidad de ciertos nombres i En marcha. El gener de 1939 va morir sa companya Julia Ruiz i en 1940 intentarà suïcidar-se a Barranquilla electrocutant-se i tallant-se el coll amb una navalla. El desembre d'aquell any va ser expulsat de Bucaramanga per «gandul i embriac». Biófilo Panclasta va morir a les 10 del matí de l'1 de març de 1942 a l'Asil d'Ancians Desemparats de Pamplona (Norte de Santander, Colòmbia) d'un fulminant atac cardíac. Biófilo Panclasta va visitar durant sa vida 52 països i 377 presons...

    Biófilo Panclasta (1879-1942)

    ***

    Minoria del grup de sindicalistes revolucionaris durant el congrés constitutiu de la CGTU a la Borsa del Treball de Sant-Etiève (1922). Justin Olive, amb un periòdic, és el primer per l'esquerra de la primera fila

    - Justin Olive:El 26 d'octubre de 1886 neix a Fabrezan (Llenguadoc, Occitània) el sabater anarquista i sindicalista revolucionari Justin Marius Cyprien Olive. A finals dels anys deu s'instal·là a París, on fou membre del Comitè de Defensa Sindical de la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1921 participa en el XV Congrés de la CGT. El març de 1922, com a secretari de la Unió dels Sindicats Unitaris de l'Aude, encapçalà una vaga d'obrers agrícoles de març d'aquell any i que fracassarà el maig. Entre el 26 de juny i l'1 de juliol de 1922 a la Borsa del Treball de Sant-Etiève participarà activament en el congrés constitutiu de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual serà nomenat secretari de la seva Unió Departamental de l'Aude, i l'any següent en la Federació d'Agricultura d'aquesta organització. També organitzà a les Corbières els sindicats agrícoles de Camplong d'Aude i de Saint-Laurent-de-la-Cabrisse. En aquests anys a més milità en la Federació Comunista dels Soviets (FCS), creada el desembre de 1919, amb Lebourg, Marius Hanot, Jean Hermite, J. Chapoulic i Ernest Girault, entre d'altres, i col·laborà sovint en el seu òrgan d'expressió, Le Soviet (1920-1921); aquesta federació que volia unir tota l'extrema esquerra i el moviment llibertari en una mateixa lluita, però que resultà un fracàs i desaparegué aviat. Fou nomenat membre de l'oficina provisional de la Federació d'Agricultura de la CGTU en 1923 i participà en les eleccions legislatives de 1924 com a candidat abstencionista a l'Aude, juntament amb Albert Pech, André Daunis i Joseph Fournil. A partir de 1928 i fins al 1937 formarà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creada per Pierre Besnard, en el Sindicat de Pells i Cuiros de la regió parisenca pel seu ofici de sabater. Organitzà una manifestació commemorativa del centenari de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Sébastien Faure. A més de col·laborar en diversos periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, L'Homme Réel, Le Monde Libertaire, etc.), serà membre de les associacions«Amics de Han Ryner» i«Amics de Sébastien Faure», de la qual fou secretari durant els seus últims set anys. Després de la guerra serà membre del grup«Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA). Va escriure el prefaci del llibre Sébastien Faure, son oeuvre et sa pensée: textes du centenaire (1958), editat per «La Ruche culturelle et libertaire», organització cultural que agrupava escriptors i conferenciants llibertaris creada el 15 de desembre de 1958 continuadora d'«Amics de Sébastien Faure» i de la qual fou secretari. Justin Olive va morir el 14 de gener de 1962, d'una brusca i ràpida malaltia, a l'hospital Tenon de París (França) i fou incinerat el 20 de gener al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Marcel Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929)

    - Marcel Sauvage: El 26 d'octubre de 1895 neix a París (França) el periodista, poeta i escriptor anarquista Marcel Pierre Léon Sauvage. Era fill de l'escultor Gaston Sauvage. Després d'estudiar als instituts de Vendôme (Centre, França) i de Beauvais (Picardia, França), començà la carrera de medicina a París. La Gran Guerra interrompé els estudis i s'allistà. Algunes fonts diuen que en aquesta època patí una pena de presó de sis mesos a Chartres (Centre, França). Combaté a les trinxeres i en 1914 fou ferit al front del Somme (Picardia, França), abans de ser greument gasejat aquell mateix any de 1914 i llicenciat i amb la Creu de Guerra per condecoració, però malalt de tuberculosi òssia. Amic de Maurice Charron (Chardon), es declarà anarcoindividualista. Entre 1915 i 1917 col·laborà en els periòdics d'E. ArmandPendant la mêlée i Par-delà la mêlée, i entre 1917 i 1919 en el de Joseph Rivière Soi-même. En 1918 fou testimoni en el procés que contra E. Armand se celebrà a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània). En 1919, amb la mort de Chardon, esdevingué gerent de La Mêlée. Entre febrer de 1920 i març de 1922 fou un responsable, amb Florent Fels i Robert Mortier, de la prestigiosa revista anarcoindividualista Action. Cahiers individualistes de philosophie et d'art, reeditada en facsímil en 1999. Amb Alfred Duchesnay, fou gerent dels periòdics anarcoindividualistes parisencs L'Un (un número el març de 1920) i Un (set números entre juny i desembre de 1920). Entre 1920 i 1922 també fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Ordre Naturel, fundat amb Henry-Léon Folin i Eugène Fayolle (Lefort). Membre de l'Associació d'Escriptors Combatents (AEC), col·laborà en l'obra col·lectiva La Grande Guerre vécue, racontée, illustrée par les combattants (1922), amb prefaci del mariscal Ferdinand Foch; en 1922 Maurice Wullens prengué aquesta col·laboració per publicar-la en la revista Les Humbles, rebutjant editar els seus Les poèmes contra la guerra i finalment Sauvage dimití de l'AEC. A partir d'aquestaèpoca es consagrà al periodisme i a la literatura. Des de l'any 1926 fou jurat del premi literari «Théophraste Renaudot». Durant la dècada dels trenta viatja sovint per l'Àfrica Equatorial Francesa (AEF). Entre 1939 i 1940 fou director literari i artístic de L'Intransigeant. Casat amb la periodista i escriptora Paule Malardot, tingué un infant, Daniel Sauvage, també periodista i escriptor. Passà a residir a Marsella (Provença, Occitània). A més de les publicacions citades col·laborà en Anales Africaines, L'Art Libre, Ça Ira, Les Cahiers idéalistes Français, La Criée, La Dépêche Tunisienne,  Détective, L'Étoile de l'AEF,La Forge, L'Humanité, Les Humbles, Le Looping, La Maison Française, Notre Voix, Les Nouvelles Littéraires, L'Oeuf dur,La Vache Enragée, La Veilleuse, etc. És autor de novel·les, assaigs, biografies, llibres de viatges, reportatges, peces teatrals i poesies, com ara Quelques choses... (1919), ‎Voyages en autobus. Où il est parlé de 24 stations de Montmartre à Saint-Michel (1921, amb il·lustracions de Max Jacob), Le chirurgien des roses. Ou, Roses de îles et du soir. Poèmes en prose (1922),Cicatrices. Eclairs encor des douleurs mortes (1922), Libre-échange. Poésie (1920-1925) (1926), Poésie du temps (1927), Les mémoires de Joséphine Baker (1927), Fritz Rhein (1928), Le premier home qui j'ai tué (1929, guardonat amb el Premi Gringoire), La fin de Paris ou la révolte des statues (1932 i 1970), Jules et Edmond de Goncourt, précurseurs (1932 i 1970), Les secrets de l'Afrique noire. Sous le feu de l'équateur (1937 i 1981), À soi-même acordé (1938), La corrida. Notes sur la guerre d'Espagne (1938 i 1984), Premier manifeste du vitalisme. Notre atmosphère (1939), Poème sans fil (1942), L'arme à gauche (1945),Sous le masque des sorciers (1946), Les solitudes (1947), Vlaminck. Sa vie et son message (1948, 1956 i 1966), Un du Normandie-Niemen (1950), Oeuvre d'or. Poèmes (1952), La fleur coupée. Poèmes (1955), Maurice Savin et la renaissance contemporaine (1958), Palué (1964), E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre (1964, amb altres), Anthologie des poètes de l'ORTF (1969, amb Daniel Sauvage), Coeur noir (1971), Gardiens de la parole (1974) i Hors du commun. Maurice Vlaminck. Maurice Savin (1986), entre d'altres. Marcel Sauvage va morir el 4 de juny de 1988 a Puegmeinada (Provença, Occitània).

    ***

    Josep Ester i Borràs

    - Josep Ester i Borràs: El 26 d'octubre de 1913 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) el militant anarcosindicalista de la CNT i resistent antifeixista Josep Ester Borràs, Minga. Nascut en una casa benestant, va estudiar a les Escoles Cristianes, d'on fou expulsat. Va treballar de manyà a la fàbrica del Canal, i entre el 1927 i el 1928 organitzà el Sindicat del Metall de Berga que es legalitzà el 1931; ell en fou el president. No va entrar oficialment a la CNT fins al 1936. El 18 de juliol de 1936, va anar a Manresa amb dos companys més per rebre informació sobre l'aixecament i en tornar a Berga foren aturats per la guàrdia civil, sense conseqüències. Fou un del fundadors de les Joventuts Llibertàries al 1936, tot i que funcionaven com a grup àcrata des del 1934. El dia 20, va anar a Barcelona amb tres companys més on es trobaren amb Durruti quan aquest sortia de parlar amb Lluís Companys i van rebre informació i consignes. També fou un dels fundadors de la Federació Local de Sindicats. Quan es va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga en fou un dels membres més destacats, fins que al novembre del mateix any marxà voluntari al front, a la columna Terra i Llibertat encarregant-se de la intendència junt amb Josep Viladomiu. Va refusar la militarització de les columnes el març de 1937 i tornà a Berga. El 22 de març de 1937, va entrar a l'Ajuntament de Berga en representació la CNT, junt amb Ramon Casals, substituint Manuel Carceller i Agustí Vinyes, també de la CNT. A l'ajuntament va ser el president de la Conselleria de Proveïments, tanmateix hi va estar molt poc temps, ja que el 29 del mateix mes, el van cridar a files, anant a parar a Barcelona. En acabar la guerra es va exiliar a França, al mateix any, tornà clandestinament a Berga posant-se en contacte amb una noia que fou l'enllaç en la tasca d'evadir gent perseguida, principalment aviadors de les forces aliades. Al 1940 es va trobar a Tolosa de Llenguadoc fent tasques reorganitzatives dins la CNT, creant-se el Comitè Regional. Sense deixar aquesta tasca reorgantizativa, al gener de 1941 es va integrar, amb la família de la seva dona, a la resistència al grup de l'aragonès Francisco Ponzá n, grup que fou després la xarxa «Pat O'Leary» i que va arribar des de Tolosa de Llenguadoc a Perpinyà, i des del mar a la Cerdanya, fins i tot féu un viatge clandestí fins a Madrid. Concretament, va entrar i sortir del país evacuant aviadors de les forces aliades, fins i tot un general anglès que va dur fins a Barcelona, motiu pel qual va rebre una condecoració del govern britànic. El 30 d'abril de 1941 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc --en ser interceptada una carta--, fou internat al camp de càstig de Recebedou, amb l'ordre que l'expulsessin, d'on per requeriment de Ponzán, va ser alliberat mitjançant documentació falsa pel tinent Robert Terres El Padre, responsable del CE, servei de contraespionatge francès. Aleshores Ponzán li recomanà que desaparegués un parell de mesos, concretament li aconsellà anar a Banyuls on el grup tenia una caseta de suport. Des d'allà va participar en la redacció d'un manifest per a la reorganització confederal, entrant en contacte amb el Comitè Nacional. El juny de 1942, va viatjar a Berga per veure la seva família, com ja havia fet al 1939. Durant els viatges a l'interior d'Espanya va ser detingut tot i que se'n va sortir gràcies a la documentació falsa i a la seva personalitat. En l'agost de 1943 va ser membre de la recent reconstituïda CNT a l'exili, ja que fins aleshores es va actuar a títol individual o en grups com el de Ponzán, alhora que havia dut una important tasca per a dur a terme la reorganització confederal. L'octubre de 1943 la Gestapo va localitzar a Banyuls de la Marenda (Pirineus Orientals) la casa que tenien llogada, i van detenir el seu sogre, Miquel Bueno i el fill d'aquest. El 29 d'octubre van detenir la seva dona i l'endemà el detingueren a ell a Tolosa de Llenguadoc. A la seva filla no la detingueren perquè era a casa d'uns amics. Gràcies a ella --una nena aleshores-- es recuperarà important i compromesa documentació de l'esmentada casa. Sembla ser que va ser detingut arran de la denúncia d'un francès o per la possible confessió d'un membre del grup, però de fet les autoritats el controlaven com a mínim des de 1942. Després de la detenció va ser torturat i dut alhora que la seva família a diferents camps de concentració. A ell d'entrada el porten a la presó de Saint-Michel de Tolosa de Llenguadoc, després va ser dut a la de Fresnes, a prop de París, des d'on va ser dut a «la rue des Saussaies» seu de la Gestapo de París, on va ser torturat i on es va tornar a trobar amb el coronel Bonneval --s'havien conegut a Saint Michel. D'allà el van dur al camp de selecció de Compiègne, on ja es trobaven el seu sogre i el seu cunyat i on seran considerats Nacht und Nebel, és a dir un «Nit i Boira», fet que suposava que podien ser executats en qualsevol moment. Allà hi estigueren tres setmanes i després passaren a Neuen Bremen on restaren poc més d'un mes, abans d'anar a Mauthaussen. Concretament ell, el seu sogre Miquel Bueno i el seu cunyat, foren duts a Mauthausen el 23 d'abril de 1944, després de tres durs dies de viatge. El 18 d'agost de 1944, el seu sogre fou mort; cal dir que la seva dona també fou duta en aquest camp on hi hagué un emotiu encontre, abans però, va ser internada a Ravensbrück. A Mauthausen va ser considerat, a l'igual que el seu cunyat Miquel Bueno, un Nacht und Nebel. En arribar al camp de seguida va fer contacte amb companys espanyols i llibertaris. Va ser un dels capdavanters de la resistència dins el camp, la seva arribada va suposar l'organització de la CNT sent el secretari general del Comitè d'aquesta, fins que passà a ser el representant d'aquesta organització dins el Comitè Nacional dels Republicans Espanyols del camp, del qual en fou cofundador, aconseguint que els confederals i els poumistes acceptessin crear l'esmentat comitè junt amb els comunistes, cosa que donà lloc a una important solidaritat nacional. A les darreries de l'estada al camp tenint fins i tot armes, aconseguides per Ester i un altre noi, ja que treballaven a l'armeria del camp; estaven preparats per no deixar-se exterminar, ja queés el que es començava a fer a principis del 1945 quan es produïren les primeres derrotes nazis. El 3 de març de 1945 arribaren algunes dones de Rabensbruck al camp, entre elles la seva dona. Va aconseguir poder veure-la gràcies a influències i a la solidaritat dels companys. Aleshores no sabien res de la seva filla. La Creu Roja Internacional es disposava a evacuar els francesos del camp, tanmateix s'hi afegí ell i tres reclusos més no francesos. Finalment després de diverses peripècies van aconseguir arribar a Suïssa i posteriorment a França. Després de l'alliberament de Mauthausen i de la seva recuperació a l'hospital de Neuilly va ser nomenat delegat dels Refugiats Republicans Espanyols en el govern francès, càrrec que va exercir durant alguns anys. Fou també en sortir de Mathausen quan va fundar la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics, molt activa entre 1947 i 1954, sent durant molt de temps el secretari general de la mateixa. També fou membre de l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, assistint a diferents aplecs de l'esmentada organització i col·laborant en el seus butlletins. Al 1951 treballà activament i ambèxit evitant l'extradició de Marcel·lí Massana. Va seguir, doncs, tenint càrrecs d'importància dins l'organització a l'exili, per exemple el 1948 va estar a la Secretaria d'Organització de la CNT; a més fou l'encarregat en el terreny polític, d'organitzar el viatge de Facerías a Iugoslàvia, en 1952 i en 1957, tot i que aquest viatge no es va arribar a fer mai. També tingué contactes amb elements revolucionaris iugoslaus per tal de crear un grup d'alliberament que havia d'estar subvencionat pel govern d'aquell país, però que tampoc no es va dur a terme. El 1972, va rebre un gran homenatge de caràcter internacional a Tolosa de Llenguadoc, ateses les condecoracions que tenia dels governs francès, anglès i nord americà, per la seva tasca evadint aviadors i lluitant contra el feixisme i el nazisme. Al gener de 1978 --durant el procés de reconstrucció de la CNT-- va pronunciar un multitudinari míting al teatre Patronat de Berga. Elsúltims anys de la seva vida els passà al Gard (St. Christol). Josep Ester va morir el 13 d'abril de 1980 a Alès (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat a Marsella. El 1987 a Berga es va crear el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs, associació que conserva una part del seu arxiu donat per Odette Ester i que després d'un temps d'inactivitat al 1998 va prendre una nova embranzida, sent un centre de recuperació, recerca, difusió i crítica cultural, en especial d'història social i sobretot del Berguedà. Altra part dels seus papers es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Comparsa llibertària bilbaïna "Hontzak"

    - Fernando Carro Sáez: El 26 d'octubre de 1951 neix a La Rioja (Espanya) el militant anarcosindicalista Fernando Carro Sáez. En 1987 s'afilià al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao, on ocupà diversos càrrecs orgànics en el Sindicat d'Oficis Diversos i en la Federació Local de Bilbao. En 1999 fou acomiadat de la seva feina en Transportes Danzas, fet que originà una activa campanya de solidaritat que no aconseguí la seva readmissió, però sí una important indemnització econòmica. En 2000 s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Basauri, on ocupà diversos càrrecs (secretari general, secretari de Jurídica, secretari de Propaganda, tresorer, delegat de Prevenció, delegat a plens). Fou el màxim impulsor de la comparsa llibertària de Basauri«Langileak Martxan» (2005-2006, Treballadors en Acció), com abans ho havia estat de la de Bilbao«Hontzak» (Mussols). Va col·laborar en el periòdic CNT. Fernando Carro Sáez va morir el 25 d'abril de 2007 d'un càncer a la bufeta a l'Hospital Provincial de Logronyo (La Rioja, Espanya).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ernest Coeurderoy

    - Ernest Coeurderoy: El 26 d'octubre de 1862 mor a Fossaz, a prop de Ginebra, (Vall d'Aosta, Arpitània), l'escriptor socialista llibertari Ernest Coeurderoy. Havia nascut el 22 de gener de 1825 a Avallon (Borgonya, França). Després d'educar-se a Tonnerre, entre 1842 i 1845 va estudiar medicina a París. «Metge dels pobres», a partir de 1846 s'encarregarà dels malalts mentals de l'hospital parisenc de la Salpêtrière. El fracàs de la Revolució de Juny de 1848 i la posterior repressió del proletariat el van radicalitzar en les seves posicions polítiques. Com a membre dels Comitès Socialistes parisencs, va veure's obligat a exiliar-se, després de la manifestació del 13 de juny de 1849, a Ginebra; ja mai més no tornaria a França, llevat una curta estada clandestina per visitar sos pares. El novembre de 1849 l'Alt Tribunal de Versalles el va condemnar a la deportació en rebel·lia, juntament amb Ledru-Rollin, Delescluze, Considerant, Pyat i molts d'altres. Les pressions polítiques el van obligar a abandonar Suïssa en 1851 i va marxar a Brussel·les, però una setmana després va ser expulsat instal·lant-se a Londres, on enviarà articles al periòdic L'Union républicaine. Entre abril i juny de 1853 va viatjar a Espanya i a Madrid, entre juliol i agost d'aquell any, escriurà bona part del seu llibre Jours d'exil. Abans de traslladar-se de bell nou al Regne Unit per revisar la publicació de la primera part de l'obra citada, va passar clandestinament a França. Més tard retornarà a Espanya (Bilbao, Sant Sebastià, Santander, Vigo, La Corunya, Madrid). En 1854 es va traslladar a Itàlia, on publicarà a Torí el seu llibre més conegut, Hurrah!!!. El 6 de juny de 1855 es va casar a Ginebra amb Marie-Justine Rampont, filla d'un amic de son pare, Germain Rampont-Léchin, representant demòcrata del departament d'Yonne en la Constituent. El 17 d'agost de 1859, l'emperador Napoleó III va promulgar unaàmplia amnistia, però Coeurderoy la va rebutjar i va enviar una carta al National de Brussel·les explicant-ne raons. Després de fer propaganda pel grup«Fraternitat i Resistència a l'Opressió», malalt, desesperat i frustrat, Ernest Coeurderoy es va suïcidar el 26 d'octubre de 1862 a Fossaz (Suïssa). A més de nombrosos articles, va publicar algunes obres sublims sobre la revolució i l'exili:La barrière du combat, ou Dernier grand assaut qui vient de se livrer entre les citoyens Mazzini, Ledru-Rollin, Louis Blanc, Étienne Cabet, Pierre Leroux, Martin Nadaud, Malarmet et autres Hercules du Nord (1852, amb Octave Vauthier), De la révolution dans l'homme et dans la société (1852), Jours d'exil (1854-1855, en dos volums), Trois lettres au journal L'Homme, organe de la démagogie française à l'étranger (1854) i Hurrah!!! Ou la révolution par les cosaques (1854). Actualment s'ha reeditat Corrida, que forma part del llibre Jours d'exil, i que es tracta d'una escrit contra la cursa de braus. Max Nettlau el va reivindicar com a un dels llibertaris més importants, juntament amb Joseph Déjacque, d'abans del naixement de la Internacional. Coeurderoy va lluitar en solitari contra els caps republicans i socialistes les ambicions i disputes dels quals van ser les responsables segons ell de la derrota de la revolució proletària de 1848. Sota la triple influència de Fourier, Pierre Leroux i Proudhon, el seu sistema era una síntesi de col·lectivisme i mutualisme llibertari. Reivindicava la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, el lliure accés de tots als instruments de treball, la propietat individual i l'intercanvi dels productes del treball. En 2005 Alain Brossat li va dedicar una biografia: Ernest Coeurderoy (1825-1862). Révolution, désespoir et prophétisme.

    Ernest Coeurderoy (1825-1862)

    ***

    Feliciano Benito Anaya

    - Feliciano Benito Anaya: El 26 d'octubre de 1940 es afusellat al cementiri de Guadalajara (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Feliciano Benito Anaya. Havia nascut cap al 1896 a Tabladillo (Segovia, Castella, Espanya). Sos pares es deien Eugenio Benito i María Anaya. Fuster de professió, s'instal·là a Madrid, on va ser un dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més destacats. Formà part dels grups anarquistes «Los Iguales» (Pedro Merino, Mauro Bajatierra, Moisés López, etc.) i, durant els anys vint, «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Melchor Rodríguez, Francesc Tortosa, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, José Barrios, Guerra, etc.) de la FAI, que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social --del qual era membre de la Junta Directiva amb el càrrec de comptador-- i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». L'agost de 1922 va ser detingut, amb Alfredo Moreno Martín, Modesto Magro García i Ángel Díaz, membres del Comitè de Ram de la Fusta, acusat d'haver preparat un atemptat contra Félix Graupera Lleonart, president de la Federació Patronal Espanyola, i contra el patró Vicente Pérez Martín. L'1 de setembre de 1923 va ser detingut, amb Manuel González Marín, acusat de l'atracament a mà armada a Villaverde del caixer de la «Companyia Bilbaïna de Construccions Euskalduna», empresa en la qual havia fet feina; considerat per la policia com a un «anarquista individualista i teòric», va ser tancat a les presons madrilenyes de la Model i de Getafe. Per aquest delicte va ser jutjat el 26 de novembre de 1925. El març de 1930 va ser un dels signants, amb un gran nombre de militants d'esquerres de totes les tendències, del«Manifest a la joventut espanyola» contra la monarquia i el militarisme. El 10 d'agost de 1930 fou un dels oradors, amb Melchor Rodríguez García, Luis Caballero Montalbán i José Olalla García, del Míting Pro Amnistia celebrat al Teatre Fuencarral de Madrid, i una setmana després, el 17 d'agost, representant a la Societat de Fusters del Formigó, amb Melchor Rodríguez (Societat de Constructors de Carruatges), Mateo López (Federació Tabaquera), Juan Gallego Crespo i Antonio Paulet participà en un míting pro amnistia al Centre de la Federació Tabaquera. El 13 de setembre de 1930 participà, amb Luis Zulillaga i Olalde, Miguel González Inestal, José Antonio Balbontin i José Martínez Pastor en un míting contra la dictadura celebrat a l'Ateneu de Divulgació Social. El 4 de novembre de 1930, amb Pedro Correa, Vicente García Muisa i José Olalla, participà en el míting de presentació de la Societat de Paletes «El Avance» celebrat al Cine Victoria del barri madrileny de Tetuán. El 24 de maig de 1931 participà en el míting organitzat per la Federació Local de SindicatsÚnics de Madrid al Teatre Fuencarral contra la campanya de descrèdit i confusionisme portada a terme per desprestigiar la CNT, i on intervingueren també NicasioÁlvarez de Sotomayor, Pedro Palomín, Mora, Miguel González i Gallego Crespo. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 assistí a Madrid al III Congrés de la CNT com a delegat del Sindicat de Fusters d'aquesta ciutat. En aquesta època era membre del grup anarquista «Los Intransigentes» (Cipriano Mera, etc.). El 14 de setembre de 1931 parlà en el míting d'orientació sindical celebrat als locals de la Federació de Sindicats Únics de Madrid i on també intervingueren Miguel González, Anselmo Sánchez, Gregorio Antón i Pablo María Yusti. En 1932 va ser nomenat administrador del periòdic CNT. Amb Cipriano Mera, Teodoro Mora i Miguel González Inestal, va ser un dels principals defensors de l'exclusió dels bolxevics del Sindicat de la Construcció de Madrid. En 1933 va fer un míting a Navalmoral i l'any següent presidí un acte públic a Madrid. Arran de la insurrecció d'octubre de 1934 va ser empresonat. En 1934 publicà Cómo traicionaron los socialistas el movimiento revolucionario de diciembre. Durant els anys republicans va ser redactor de la publicació clandestina Revolución Social. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra, comandà una columna de la CNT-FAI que portà el seu nom, que després d'alliberar Alcalá de Henares el 20 de juliol, continuà la seva marxa cap a Guadalajara, on participà en la derrota dels aixecats feixistes. Aquesta columna es traslladà als límits de la província per intentar ocupar posicions per a frenar l'avanç de les tropes del general Emilio Mola des d'Aranda del Duero i Sòria. També lluità amb la Columna Mera en la defensa de Madrid. El desembre de 1936 comandà el Batalló Sigüenza, en el qual va romandre arran de la militarització. Després passà a ser inspector de Milícies de l'Exèrcit Republicà i més tard comissari en cap del IV Cos de l'Exèrcit, establert a Guadalajara, fins al final de la guerra. El febrer de 1937 assistí en representació de les Milícies del Centre al Ple de Columnes celebrat a València. Trobem articles seus en Castilla Libre, Construcción,Solidaridad Obrera, ¡Rebeldía!,La Tierra, etc. Amb el triomf feixista va ser detingut, processat, entre altres acusacions, com a responsable de la Txeca de les Ursulines de Guadalajara, condemnat i executat.  

    Feliciano Benito Anaya (1896-1940)

    ***

    Aurelio Chessa a l'«Archivio Famiglia Berneri» (Pistoia, sd)

    - Aurelio Chessa: El 26 d'octubre de 1996 mor a Rapallo (Ligúria, Itàlia) l'editor i propagandista anarquista Aurelio Chessa, també conegut com Paratacca. Havia nascut el 30 d'octubre de 1913 a Putifigari (Tataresu, Sardenya). Sos pares foren Antonio Chessa i Maria Angela Piras. L'1 de desembre de 1931 s'enrolà en la marina i, després de ser novament cridat nombroses vegades, fou llicenciat definitivament el 31 de juliol de 1945 --en aquell període la seva nau es trobava a Egipte, on ensenyà a fer el pa als egipcians. El 9 de novembre de 1939 fou condemnat a un any de reclusió per insubordinació i enviat a la presó de San Francesco de Gènova, hi restà entre el 24 d'octubre de 1939 al 27 de febrer de 1940. En 1945 va començar a recollir diversos materials documentals sobre el moviment anarquista que sumà als que havia rebut d'un oncle seu, l'anarquista refugiat a França Francesco Piras, que va ser qui l'introduí en el moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial esdevindrà funcionari dels ferrocarrils italians. Fou administrador i col·laborador durant molts anys de la revista Volontà, fundada en 1946 per Giovanna Berneri, vídua de Camillo Berneri. En 1947 creà, amb Giuseppe Strinna, Franco Leggio, Bigallo, Borghesani i altres, el grup«Gènova Centre» de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Partidari de la tendència«antiorganitzativa», participà en el Congrés de Canosa de 1948. Entre l'1 i el 2 de maig de 1954 presidí a Liorna la Conferència Nacional de la FAI, però hi anà a «títol personal» i sense representar cap grup. El 26 de maig de 1958 fou jutjat a Gènova per apologia de la desobediència civil i per campanya abstencionista i condemnat a sis mesos de presó. El 23 de desembre de 1958, però, el Tribunal d'Apel·lació de Gènova el multà només per«instigació». Aquell any va escriure, sota el pseudònim Paratacca, articles sobre el vot i la democràcia en el periòdic La Sveglia Repubblicana de Carrara. El 8 de juliol de 1960 participà activament en les vagues a Gènova i per aquest fet fou «amonestat» per l'administració ferroviària. Després de la mort de Giovanna Berneri, el 14 de març de 1962, fundà, amb els arxius familiars cedit per sa filla Giliana Berneri, el centre de documentació«Archivio Famiglia Berneri», que tindrà com a missió divulgar el pensament d'aquest intel·lectual anarquista i del seu llegat. L'arxiu es va anar enriquint (intercanvis, donacions, compres, etc.) i canvià diverses vegades de lloc (Pistoia, Iglesias, Gènova, Pistoia, Canosa, Cècina i, després de la seva mort, Reggio Emilia per sa filla Fiamma). En aquests anys mantingué una estreta relació amb els anarquistes italians residents a Amèrica, especialment amb el grup editor de L'Adunata dei Refrattari de Nova York, i a Austràlia. Entre 1964 i 1967 va escriure diversos articles sobre el procés a Ugo Mazzucchelli. El 19 de desembre de 1965 fou un dels creadors a Pisa, amb Michele Damiani, Ivan Guerrini i altres, dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), escissió de la FAI oposada al «Pacte associatiu» d'aquesta, i del seu periòdic L'Internazionale (1966). Col·laborà estretament en aquests anys amb les editorials RL i Collana Vallera. El 4 d'abril de 1966 es jubilà, després de 22 anys de feina, dels ferrocarrils, deixant Gènova i instal·lant-se a Pistoia. El 18 de maig de 1976 a Iglesias, on s'havia traslladat provisionalment, l'Arxiu fou escorcollat per la policia. Edità en dos volums l'Epistolario inedito di Camillo Berneri. En 1982 organitzà l'«Exposició de cartells sobre la Revolució espanyola (1936-1939)» i en aquest mateix any publicà el catàleg del centre «Archivio Famiglia Berneri», establert per Sara Pollastri i Alessandra Giovannini, sota el títol Documenti e periodici dell'Archivio Famiglia Berneri. L'hemeroteca d'aquest arxiu conserva unes 2.000 capçaleres de publicacions periòdiques i la seva biblioteca uns 12.000 volums en diverses llengües, especialment sobre història del moviment obrer, la Revolució espanyola i els exiliats antifeixistes italians. A més de les obres de Camillo Berneri (Guerra di classe in Spagna,Il peccato originale, Mussolini grande attore,Mussolini normalizzatore e ildelirio razzista, Gli eroi guerreschi come grandi criminali, etc.), l'arxiu ha editat la biografia Camillo Berneri: un anarchico italiano (1897-1937), de Francisco Madrid Santos, l'obra d'Alberto Ciampi Anarchici e futuristi: quali rapporti? i estudis sobre Sante Pollastro, Leda Rafanelli, Clemente Duval i altres. En 1998 l'arxiu prengué el nom d'«Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa». En 2007 es publicà, a càrrec de sa filla Fiamma, Aurelio Chessa. Il viandante dell'utopia --a més d'altres obres, com ara Storie di anarchici eanarchia, Un attimo di verità,Camillo Berneri singolare/plurale i Leda Rafanelli tra letteratura e anarchia.

    Aurelio Chessa (1913-1996)

     Escriu-nos

    Actualització: 26-10-14


    0 0
    0 0

    Pels mitjans de comunicació des de fa uns mesos veiem dia si dia també imatges de jubilats afectats per l’escàndol de les “participacions preferents” que els varen vendre les antigues caixes d’estalvis ara reconvertides en bancs, no és objectiu d’aquest article esbrinar que són aquests actius.

    Alguns del meus coneguts i familiars m’han comentat la gran quantitat de doblers que tenien estalviats alguns jubilats afectats, és molt normal que a les entrevistes que els hi fan als diferents espais televisius, aquests jubilats parlin d’estafes de 40, 50 i fins 70 mil euros, quan aquesta gent eren taxistes, simples obrers de cadenes de muntatge i fins i tot mecànics de cotxes. La explicació és clara cotitzar tot els mesos de l’any et dona dret normalment a catorze pagues i a una bona jubilació, cosa molt diferent passa a les Illes Balears on molts han cotitzat tot just sis mesos tota la seva i ara a l’hora de la jubilació han quedat amb una pensió molt més baixa que els jubilats peninsulars, tot això ens duu el turisme que si bé se li ha d’agrair que ens tragués de la misèria de la postguerra espanyola no ha aconseguit equiparar el benestar del treballadors de les balears als obrers de la industria peninsular, a més tots el governs sigui quin hagi estat el seu color, d’aquesta comunitat autònoma mai han apostat per res que no hagi estat turisme.

     

                      Epic fail.

     

    El escándalo de las participaciones preferentes ponen al descubierto las miserias de los trabajadores de las islas.


    Por los medios de comunicación desde hace unos meses vemos día si día también imágenes de jubilados afectados por el escándalo de las "participacions preferentes" que les vendieron las antiguas cajas de ahorros ahora reconvertidas en bancos, no es objetivo de este artículo averiguar que son estos activos.


    Algunos conocidos y familiares me han comentado la gran cantidad de dinero que tenían ahorrado algunos jubilados afectados, es muy normal que en las entrevistas que les hacen en los diferentes espacios televisivos, estos jubilados hablen de estafas de 40, 50 y hasta 70 mil euros, cuando esta gente eran taxistas, simples obreros de cadenas de montaje e incluso mecánicos de coches. La explicación es clara cotizar todo los meses del año te da derecho normalmente a catorce pagas y a una buena jubilación, cosa muy diferente pasa en las Islas Baleares donde muchos han cotizado apenas seis meses toda la su vida y ahora a la hora de la jubilación han quedado con una pensión mucho más baja que los jubilados peninsulares, todo esto nos trae el turismo que si bien se le ha de agradecer que nos sacara de la miseria de la posguerra española no ha conseguido equiparar el bienestar del trabajadores de las baleares a los obreros de la industria peninsular, además todos el gobiernos sea qué haya sido su color, de esta comunidad autónoma nunca han apostado por nada que no haya sido turismo.

    Epic fail.

    Imatge cedida per ara.cat


    0 0

    Al ple d'aquest dijous presentam dues mocions.Avui parlarem de la que dedicam al conflicte en educació

     El primer que demanam és instar a la Consellera d'Educació, Sra Núria Riera, a que reemprengui les negociacions amb els comitès de vaga amb l'objectiu d'arribar a acords per poder desconvocar la vaga.Des de fa dos anys ens trobam en un context de conflicte educatiu, amb una vaga convocada que es pot reactivar en qualsevol moment d'aquest curs. Hi ha encara vui punts de la taula reivindicativa de la vaga que queden per resoldre i que poden contribuir, de resoldre's amb èxit, a la recuperació d'uns mínims de qualitat en el nostre sistema educatiu:

    1. Suspensió de tots els expedients sancionadors que s’iniciïn amb clara intenció repressiva prèviament i durant la vaga.

    2. Retirada del Decret del TIL.

    3. Retirada del projecte del decret de Convivència i de la Llei de Símbols.

    4. Beques de transport i de menjador efectives i convocades en el temps i la forma adient. Dotació suficient i eficient perquè es pugui dur un bon pla de reutilització de llibres.

    5. Recuperació de les plantilles, del professorat d’Atenció a la Diversitat i de les ràtios anteriors a les retallades.

    6. Substitucions immediates de les baixes.

    7. Baixes 100% remunerades.

    8. Contractació d’interins durant els mesos de juliol i agost.

    9. Recuperació dels complements i reconeixement de nous sexennis des de l’1 de juny de 2012 i acompliment de l’acord salarial de 2008 per l’escola concertada.

    10. Petició a la Conselleria d’Educació que insti al Govern a retirar la LOMQE.

     

      Fa un mes que Núria Riera és consellera d'Educació i de moment, hem assistit a 4 setmanes de reunions i fotografies sense convocar els comitès de vaga i marginant a l'Assemblea de Docents de tota negociació, que agradi o no al PP és un dels actors principals en l'actual escenari educatiu.Només fa uns dies elssindicats es van aixecar de la mesa sectorial d'educació en constatat la manca de voluntat negociadora de la Conselleria d'Educació (article)

    El segon que demanam a la Consellera d'Educació és que cessi dels seus càrrecs al Director General de Planificació i Infraestructures, Bartomeu Isern i a la Directora General d'Ordenació, Innovació i Formació Professional, Isabel Cerdà. Les sentències del TSJIB en relació a l'anul·lació del Decret TIL i els autos posteriors en relació a la suspensió cautelar de l'ordre de desenvolupament del mateix  posen en qüestionament l'única tasca rellevant que la Direcció General d'Innovació venia desenvolupant durant aquesta legislatura, essent la seva nefasta gestió del TIL una de les principals causants del conflicte. El fet que la Consellera assumís personalment la resolució dels expedients als directors de Maó i el posterior arxivament d'aquests ha posat en qüestió la tasca realitzada des de la Direcció General de Planificació, que hauria actuat d'una manera injustificable en el tema dels expedients.És totalment incomprensible és que  tant na Bel Cerdà com en Bartomeu Isern no hagin estat cessats  o hagin dimitits. A part del que la Justícia mana, res sembla haver canviat amb aquesta nova consellera, que segueix jugant a l'ambigüitat i al doble discurs.

     El tercer que demanam és instar a la Consellera d'Educació a que la Conselleria es faci càrrec de les despeses que la suspensió del TIL pot ocasionar en aquells centres que ho necessitin (ja sigui en canvi de llibres de text o en readequació de les plantilles per poder recuperar els programes de seccions europees si així ho decideixen els centres).La comunitat educativa de Pollença, i per extensió la de totes les Illes Balears, ha fet un gran esforç durant aquests anys per impedir el deteriorament del nostre sistema educatiu i no ha de pagar ara una gestió educativa irresponsable i antisocial.

    Na Bel Cerdà i en Bartomeu Isern han de seguir el camí de na consellera i en Estarellas. 

     

    El portaveu dels grup municipal Alternativa per Pollença (A) presenta a consideració del ple, per tal que sigui estudiada, debatuda i votada, la següent moció per ser inclosa a l’ordre del dia del proper ple ordinari d'octubre.

    Atès que des de fa dos anys ens trobam en un context de conflicte educatiu, amb una vaga convocada que es pot reactivar en qualsevol moment d'aquest curs.

    Atès que hi ha encara molts de punts de la taula reivindicativa de la vaga que queden per resoldre i que poden contribuir, de resoldre's amb èxit, a la recuperació d'uns mínims de qualitat en el nostre sistema educatiu.

    Atès que les sentències del TSJIB en relació a l'anul·lació del Decret TIL i els autos posteriors en relació a la suspensió cautelar de l'ordre de desenvolupament del mateix ens situen en un escenari nou que elimina un dels elements importants de bloqueig en el conflicte.

    Atès que aquestes sentències posen en qüestionament l'única tasca rellevant que la Direcció General d'Innovació venia desenvolupant durant aquesta legislatura, essent la nefasta gestió del TIL una de les principals causants del conflicte.

    Atès que el fet que la Consellera assumís personalment la resolució dels expedients als directors de Maó i el posterior arxivament d'aquests ha posat en qüestió la tasca realitzada des de la Direcció General de Planificació, que hauria actuat d'una manera injustificable en el tema dels expedients.

    Atès que dins la mateixa Conselleria d'Educació s'han produït canvis, no només de persones, sinó també en la manera com aquesta institució es relaciona en les darreres setmanes amb la comunitat educativa

    Atès que la comunitat educativa de Pollença, i per extensió la de totes les Illes Balears, ha fet un gran esforç durant aquests anys per impedir el deteriorament del nostre sistema educatiu i no ha de pagar ara una gestió educativa irresponsable i antisocial

    Per tot això, aquests regidors presenten al ple de l'Ajuntament, amb la intenció de veure-la enriquida amb les aportacions de la resta de grups polítics i per a la seva aprovació, si procedeix, la següent proposta

    ACORDS

    1- Instar a la Consellera d'Educació, Sra Núria Riera, a que reemprengui les negociacions amb els comitès de vaga amb l'objectiu d'arribar a acords per poder desconvocar la vaga.

    2- Instar a la Consellera d'Educació a que cessi dels seus càrrecs al Director General de Planificació i Infraestructures, Bartomeu Isern i a la Directora General d'Ordenació, Innovació i Formació Professional, Isabel Cerdà.

     

    3- Instar a la Consellera d'Educació a que la Conselleria es faci càrrec de les despeses que la suspensió del TIL pot ocasionar en aquells centres que ho necessitin (ja sigui en canvi de llibres de text o en readequació de les plantilles per poder recuperar els programes de seccions europees si així ho decideixen els centres).


    0 0

      

                        LaXina torna al centre del món.

       Per fer més present el post  No n'hi haurà de recuperació. Els cicles històrics són irreversibles.,  en faig aquí una reedició amb el títol de l'entrada.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Cartell Jornada Tècnica Agricultura del segle XXI a Mallorca. Mentre l’agricultura mundial és controlada pels grans oligopolis i els complexos agroquímics, els agricultors de tots els continents es veuen expulsats de la terra i les poblacions són integrades dins un comerç alimentari de llarga distància, amb aliments alterats genèticament i desconnectats d’una cultura alimentària saludable. Mentre els magatzems són plens d’aliments duits de molt lluny els nostres camps es van buidant d’activitat. Cal una reflexió i cercar alternatives. L’associació Amics de la Terra Mallorca és una entitat ecologista que s’ha caracteritzat per la seva sensibilitat cap al món rural, fent que un dels seus objectius prioritaris sigui la defensa d’una agricultura que garanteixi la sobirania alimentària i estigui basada en una alimentació sana, nutritiva i de qualitat. La seva tasca s’ha centrat en tres aspectes: el foment del consum de proximitat (cal recordar el seu important informe sobre els aliments quilomètrics); la promoció de l’agricultura ecològica, els menjadors escolars ecològics i els horts domèstics, i la lluita contra el conreu i consum d’aliments transgènics. Aquesta labor Amics de la Terra Mallorca l’ha feta sempre al costat dels protagonistes directes de l’activitat agrària: els pagesos, la gent que conra la terra i produeix els aliments. Ara, el dia 29 d’octubre, Amics de la Terra Mallorca ha organitzat una jornada tècnica a la UIB sota el títol de “L’agricultura del segle XXI a Mallorca. Reptes i alternatives”. Els temes que es tracten a la trobada són diversos: l’impacte del canvi climàtic en l’agricultura de Mallorca, el cas de l’ametla; les adaptacions de les plantes agrícoles al canvi climàtic; les repercussions del model agrícola a escala global (fam, contaminació, canvi climàtic, esgotament dels recursos i desaparició de la ruralitat); la política europea i el pla de desenvolupament rural o la situació de l’agricultura a Mallorca, la insularitat i les opcions de futur. A la jornada hi serà present Gustau Duch, un dels fundadors de Veterinaris Sense Fronteres i activista al servei de la defensa de la sobirania alimentària. Hi haurà també una taula d’experiències sobre el cultiu i venda directa d’agricultura ecològica, amb l’agricultor ecològic mallorquí Antoni Feliu, i sobre el banc de terres i els horts comunitaris amb Nina Furgol. L’activitat acabarà el 8 de novembre amb la visita a una possessió mallorquina. Un programa prou complet que permetrà fer una reflexió i treure conclusions sobre les perspectives de futur d’una nova agricultura a la recerca d’un nou model de país i de societat.

    0 0

    Aquest dijous es celebrerà el ple ordinari d'octubre i aquests son els punts que s'hi tractaran (a les 19,30h junta general de l'empresa municipal EMSER i a les 20h Ple ordinari)


    1.- Resolució d’al·legacions i aprovació provisional, si procedeix, del Catàleg de Protecció del Patrimoni Històric Artístic Arquitectònic i Paisatgístic (Expedient núm. 5611)

    Després de les al·legacions presentades per partits, associacions i particulars l'equip de govern du a votació la ressolució de les al·legacions, unes aprovades altres rebutjades. Com a punts significatius no han volfut incloure ni la Fàbrica de Can Morató i Can Franch del Port de Pollença.


    2.- Aprovació, si procedeix, de l’autorització de compatibilitat al Sr. Jaume Carbonero Malbertí, arquitecte municipal, funcionari de carrera, amb el desenvolupament del càrrec electiu de membre de l’Assemblea Legislativa de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears

    L'arquitecte municipal també és diputat autonòmic i necessita aquesta compatibilitat per poder assistir al plens i comissions del Parlament.


    3.- Aprovació, si procedeix, de la dedicació de carrer/passatge al Sr. Jaume Autonell Reig, metge (Expedient núm. 5825)

    Es tracta del passatge annex al Claustre, entre aquest i el Centre de Dia i el CAP. És un reconeixement a D.Jaume Autonell per la seva feina en l'àmbit cultural.


    4.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal IBI

    Per augmentar les bonificacions a les families nombroses en el pagament de la Contribució.


    5.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal IVTM

    L'impost de Vehicles és la única rebaixa generalitzada en els imposts municipals, que suposarà aproximadament uns 104.721,2 euros menys de rcaptació per aquest concepte, pel que s'han recaptat al 2013 952.183,30 E. El cotxe més habitual a Pollença passarà dels actuals 61,34E a 51,12E.


    6.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal IIVTNU

    Són les plusvàlues dels terrenys, l'impost que es paga en una venda, donació o herència damunt l'increment del valor del terreny pels anys passat des de la darrera transmissió. Es vol aumentar la bonificació en herències.


    7.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal ICIO

    És l'impost de construccions que es paga en demanar un permís d'obres. Es vol aumentar la bonificació si les obres son per eliminar barreres arquitectòniques.


    8.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal de la taxa de clavegueram

    Es vol posar una bonificació del 25% per a dones maltractades que faci més de sis mesos que son a l'atur.


    9.- Moció presentada pels grups polítics municipals PSM-EN i ERAM (MÉS per Pollença) contra la fumigació amb dimilin de la processionària dels pins i per a l’adopció d’alternatives més selectives i menys impactants


    10.- Moció presentada pels grups polítics municipals CiUxP i IB-Lliga per instar al Govern de les Illes Balears per l’acatament de les sentències i interlocutòries del TSJIB en relació al TIL


    11.- Moció presentada pel grup polític municipal A per instar a la consellera d’Educació del Govern de les Illes Balears a reprendre negociacions amb els comitès de vaga; cessament de càrrecs i assumpció de despeses ocasionades que la suspensió del TIL pugui ocasionar als centres que ho necessitin


    12.- Moció presentada pel grup polític municipal A de sol·licitud al Cap de la Demarcació de Costes en Illes Balears de l’estricte aplicació de la Llei de Costes en matèria d’infraccions i sancions respecte els fondejos il·legals i altres activitats nàutiques i de platja


    13.- Propostes/Mocions d’urgència


    II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT


    1.- Informació de Batlia


    2.- Dació de compte de resolucions de Batlia



    0 0

    Ara es debaten al Parlament les propostes de resolució que cada grup parlamentari fa després del debat de política general de la setmana passada. Mentres que les propostes del PP ens mostren un partit que està encantat d'haver-se conegut, que vol fer creure que tot va beníssim, que el Govern no ho pot fer millor,... des del grup MÉS,  presentam propostes que impliquen canvis importants en la situació econòmica i social actual.

    Algunes d'aquestes propostes son:

    - Sobirania fiscal per a les illes Balears, amb un concert econòmic solidari.

    - Reforma de la llei electoral per aconseguir major pluralitat, representativitat i proporcionalitat.

    - Estalviar el mailing electoral.

    - Una llei de consultes popular que garanteixi el dret a decidir dels ciutadans, inclosa sobre la nostra sobirania.

    - Cogestió aeroportuària, enfront de la privatització d'AENA, que serà molt negativa per Balears.

    - Pla Industrial d'acord amb la aposta europea de reindustrialització.

    - Aposta per l'economia Digital.

    - Renda bàsica garantida per les famílies sense ingressos.

    - Acabar amb el copagament de medicaments que han de fer els pensionsites.

    - Cobrir les baixes de personal sanitari per acabar amb les llistes d'espera.

    - Suport al Pacte per l'Educació de les illes Balears.

    - Retirada dels recursos contra les sentències que anul·len el TIL.

    - ..... 


    0 0
  • 10/28/14--10:48: PREVENCION ANTIBIOTICOS
  • 0 0


    Com tots sabeu, i els cinquantons recordam, el juliol de 1969 l’Apollo 11 va aterrar a la Lluna. Allunar, diu el diccionari que hem de dir-ne. Conten que, durant els mesos previs a l’expedició, els astronautes s’entrenaven en un desert d’aspecte lunar, a l’oest dels Estats Units. Un bon dia, i durant aquest stage previ a la gran cita, els mítics Armstrong, Aldrin i Collins varen topar amb un Native American, altrament dit un indi, d’edat avançada. El bon home els va demanar què hi feien, per aquells redols, i ells varen explicar que es preparaven per a un viatge a la Lluna. L’indi, després de callar una estoneta, va demanar-los si li podrien fer un favor.

    - Què voldríeu? –van dir els astronautes.

    - Bé –va dir l’home–, la gent de la meva tribu creu que a la Lluna hi ha esperits sagrats. ¿Seria possible que els féssiu arribar un missatge important?

    Quan els astronautes varen demanar quin era el missatge, l’home va dir unes paraules en la seva llengua, i va demanar als astronautes que les repetissin una vegada i una altra, fins haver-les memoritzat.

    - I què vol dir, això?

    - No us ho puc dir. És un secret entre els esperits sagrats de la Lluna i la gent de la meva tribu.

    Retornats a la base, els astronautes, encuriosits, varen cercar algu que els pogués desxifrar el missatge. A la fi el varen trobar. Quan varen repetir aquels fonemes difícils, el traductor va esclafir a riure. Una vegada calmat, els va explicar el significat de la frase que s’havien escarrassat a aprendre:

    - “No us cregueu una paraula del que us diu aquesta gent. Han vingut a robar-vos la terra”.

    I ja se sap: se non è vero…

     

     

    (Ho conta Yuvai Noah HARARI a Sàpiens. Una breu història de la Humanitat)

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 117 | 118 | (Page 119) | 120 | 121 | .... | 465 | newer