Anarcoefemèrides
del 10 d'octubre
Naixements
- Simón
Radowitzky: El 10 d'octubre de 1889 --moltes fonts citen
setembre o novembre de
1891-- neix a Stépany (Rivne, Ucraïna), en una
família obrera humil d'origen jueu,
l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut en la
seva versió al
castellà com Simón
Radowitzky.
Havia
nascut A començaments de segle amb sos pares es
traslladà
a la ciutat
industrial d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el petit
poble
d'Stépany no tenia escola. Quan tenia 10 anys
hagué
d'abandonar els estudis i
entrà com a aprenent en un taller de serralleria. La filla
estudiant del seu
mestre manyà l'introduí en l'anarquisme. El juny
de 1904
participà en una
manifestació reivindicativa per aconseguir la jornada
laboral de
10 hores que
va ser durament reprimida per una companyia de cosacs; lacerat al pit
per un
cop de sabre es va veure obligat a restar al llit d'un hospital durant
sis
mesos recuperant-se de la ferida. Un cop sanat, va ser detingut per
repartir
premsa obrera, jutjat i condemnat a quatre mesos de presó.
Durant el tancament
conegué l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà
suïcidant-se abans de ser
deportat a Sibèria. Després passà a
treballar a la
planta siderúrgica «Shla»
d'Iekaterinoslav,
on va ser elegit segon secretari sindical. Quan esclatà la
Revolució russa de
1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi
Zawot» i va
ser nomenat membre del soviet
d'aquesta empresa. Després del fracàs de la
revolució, aconseguí d'antuvi fugir
de la repressió tsarista; però,
després de furtar
el sabre i la pistola a un
soldat, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de
deportació a
Arcangelsk. Després de sis mesos tancat a la
presó
d'Iekaterinoslav, son pare
pogué obtenir la seva llibertat. Decidí
exiliar-se i
passà a l'Imperi Alemany,
del qual fou deportat poc després per participar en una
vaga.
Sota el perill de
ser desterrat a Sibèria, aconseguí
documentació
falsa i es traslladà a Riga, on
embarcà en un vapor transoceànic cap a
Amèrica. El
març de 1908 arribà a
l'Argentina i s'establí a Campana (Campana, Buenos Aires,
Argentina), on
treballà com a obrer mecànic als tallers del
Ferrocarril
Central Argentí. Establí
contactes amb l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional
Argentina (FORA) i
la redacció de La Protesta.
Després
es traslladà a Buenos Aires, on treballà al
taller mecànic Zamboni del carrer
Charcas i es relacionà amb diversos
intel·lectuals llibertaris russos exiliats
(Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin,
Andrés Ragapelov, Máximo Sagarín,
Moisés Scutz, etc.). L'1 de maig de 1909
participà en la gran manifestació de
la plaça Lorea del barri de Montserrat de Buenos Aires
convocada per la FORA
--altres manifestacions estaven organitzades per la central
sindicalista
revolucionària Unió General de Treballadors (UGT)
i pel Partit Socialista (PS).
A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890 per
recordar els«Màrtirs de Chicago» i aleshores es
trobava en obres per reformar-la en la
plaça del Congrés, un dels símbols
urbanístics de la burgesia al poder. La
policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo
Falcón, reprimí durament amb
tropes d'Infanteria i de Cavalleria la manifestació; l'hora
de lluita se saldà
amb tres anarquistes morts, que aviat serien 11, i més d'un
centenar de ferits.
Falcón ordenà la clausura dels locals llibertaris
i socialistes, així com els
seus òrgans d'expressió, i durant la setmana
següent de protestes i de vaga general,
convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la
història sota el nom
de «Setmana Roja», el moviment obrer
exigí la dimissió de Falcón, mentre
les
forces de seguretat parlaren de «complot
russojudàic». El 4 de maig de 1909 més
de 80.000 persones formaven el seguici que acompanyà els
fèretres dels obrers
assassinats fins al cementiri de la Chacarita, manifestació
de dol que va ser
reprimida per la policia. Després d'aquests fets, Radowitzky
decidí atemptat
contra la vida de Falcón. El 14 de novembre de 1909
preparà un artefacte explosiu
al taller Zamboni i el llançà dins del carruatge
tirat per cavalls del coronel
al seu pas pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan
venia de l'enterrament
de Ballvé, director de la Presó Nacional de
Buenos Aires, al Cementiri del Nord.
L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari
Juan Alberto Lartigau; ambdós
van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces de seguretat,
intentà
suïcidar-se disparant-se al pit dret --fallà
perquè disparà amb la mà
esquerra-- a pocs carrers del lloc de l'explosió al crit de«Visca l'anarquisme!».
Portat a l'Hospital Fernández, se li diagnosticà
ferides lleus al pit dret i
fou portat immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no
duia identificació
i es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se
davant un complot
portà el president José Figueroa Alcorta a
decretar l'Estat de setge, que es
mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà
una dura repressió contra el
moviment anarquista. Durant el judici, la impossibilitat de determinar
la
identitat de l'acusat causà nombrosos problemes, fins que
l'ambaixada argentina
a París facilità els seus antecedents obtinguts a
Ucraïna --segons els quals
havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual
cosa havia estat
condemnat a sis mesos de presó--, però la seva
edat quedava incerta. El fiscal
Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge
mèdic que conclogué que tenia
entre 20 i 25 anys i de considerar que havia actuat sense cap
còmplice,
sol·licità la pena de mort. Però un
cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà
una
còpia d'una partida de naixement on es confirmava que
només tenia 18 anys i per
tant era menor d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal,
el jutge
Sotero Vázquez commutà la pena màxima
per la de reclusió per temps indeterminat
a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un
càstig addicional de
reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint
amb l'aniversari de
l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez Larreta porta
el cas a la
Suprema Cort, però aquesta aprovà la
sentència de la justícia ordinària. El
6
de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis, dos
anarquistes condemnats també per atemptat contra les
autoritats que compartien
reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament,
amb 11 presos comuns
més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a
través d'un túnel.
Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu
perquè va ser cridat en l'últim
moment a la impremta del presidi. L'operació, que
comptà amb el suport de
l'exterior i la connivència de guàrdies de
l'interior, atemorí les autoritat
carceràries i decretà el seu trasllat al penal
d'Ushuaia, reservat generalment
per a criminals d'extrema perillositat. El costum de confinar els
presos
anarquistes i polítics en aquesta duríssima
penitenciaria es «popularitzaria» a
partir d'aquí. En aquesta presó se li denegaren
els pocs drets que tenien la
resta de presidiaris --només podia llegir la
Bíblia-- i, considerat el promotor
de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou
sotmès a
constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part de
Gregorio
Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont, Cabezas i
Sampedro).
Immediatament La Protesta
publicà el
fullet de Marcial Belascoain Sayós El
presidio de Ushuaia, que causà un gran
ressò i obligà el govern d'Hipólito
Yrigoyen a obrir una investigació sobre les condicions
penals a Ushuaia i a
rellevar de les seves funcions els tres carcellers implicats. El 7 de
novembre
de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i argentins,
aconseguí
evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que
reeixí de la seva història.
Els anarquistes argentins Apolinario Barrera i Miguel
Arcángel Roscigna i els xilens
Ramón Cifuentes i Ernesto Medina llogaren el
cúter «Ooky», propietat de una
dàlmata i de bandera austríaca, a la ciutat
xilena de Punta Arenas. Radowitzky,
coordinat amb els companys, aconseguí un uniforme de
carceller i abandonà el
penal de bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un
grup de carcellers
nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla
original era
desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i estris per
resistir-hi
un temps fins que la recerca hagués minvat, però
finalment pensaren que a Punta
Arenas passaria desapercebut. Després de quatre dies de
navegació, i ja en
aigües xilenes de la península de Brunswick, la
goleta va ser abordada per un
vaixell de l'Armada xilena, alertat per les autoritats argentines de
l'evasió.
Radowitzky pogué fugir nedant abans de la topada,
però la tripulació dàlmata va
ser detinguda i interrogada a la presó fins que el
maquinista de l'«Ooky»
confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu.
Poques hores després,
va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a
Punta Arenas caminant
i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra«Centeno» i dues setmanes
després de bell nou a Ushuaia. El càstig per
evasió era dos anys de confinament
en solitari amb només mitja ració d'aliments.
Durant els anys posteriors, les
campanyes pel seu alliberament dels grups anarquistes i de la premsa
obrera es
van incrementar fins al punt que el 14 d'abril de 1930 el president
Yrigoyen,
que 14 anys abans havia promès per motius electorals a una
delegació anarquista
el seu immediat alliberament, l'indultà amb un conjunt de
110 presos, però amb
l'obligació d'abandonar el país. El 14 de maig de
1930 el vaixell «Vicente
Fidel López» el portà al port de Buenos
Aires i des d'allà fou obligat a agafar
el remolcador «Mediador» fins a Montevideo sufragat
el viatge amb diners seus i
sense cap mena de documentació. Gràcies al suport
dels grups anarquistes
uruguaians aconseguí salvar els entrebancs
burocràtics i poder desembarcar. A
la capital de l'Uruguai, després que les autoritats
soviètiques li neguessin el
passaport i així poder retornar a Ucraïna
--Radowitzky desconeixia la repressió
que patia el moviment anarquista a l'Estat soviètic--,
reprengué la seva
professió de mecànic. Durant la seva estada a
l'Uruguai realitzà diversos
viatges al Brasil, sembla que per tasques de coordinació
entre els moviments
anarquistes dels dos països fugint
i de
la dictadura, residint durant temporades a São Paulo. El
març de 1933 assistí
al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà que se
celebrà a Montevideo. El 7 de
desembre de 1934, però, el govern dictatorial de Gabriel
Terra pretengué
expulsar-lo del país aplicant la llei d'estrangers
indesitjables. Els companys
anarquistes li van demanar que no acatés la mesura per a no
crear un precedent
i per això va ser portat al penal de l'illa de Flores. El 21
de març de 1936
l'advocat del moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí
la commutació de la
pena per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia
domicili propi, hagué
de romandre encara empresonat fins al 25 de juny. Quan
esclatà la guerra civil
espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la 28
Divisió de l'Exèrcit republicà,
composta principalment per anarquistes i comandada pel destacat
militant
Gregorio Jover. Al front d'Aragó va fer amistat amb Antonio
Casanova,
anarquista gallec emigrat a l'Argentina on fou un dels fundadors de la
Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Amb una salut
malmesa, fruit dels
més de 21 anys d'empresonament, realitzà tasques
culturals i sindicals per a la
Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) a Barcelona i a València. En 1939, amb el triomf
feixista, creuà els
Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant
Cebrià. Més tard aconseguí
embarcar cap a Mèxic, on el poeta Ángel Falco,
cònsol de l'Uruguai a la Ciutat
de Mèxic, li proporcionà una feina a la
delegació sota el nom de José
Guzmán. Durant la postguerra
treballà per a la secció mexicana del
International Rescue and Relief Committee
(IRRC, Comitè Internacional de Socors i Salvament) de suport
per als refugiats
europeus. Sempre actiu en el moviment llibertari, publicà
revistes anarquistes
i realitzà viatges als Estats Units. Treballà elsúltims anys de sa vida en una
fàbrica de joguines. També va fer servir a
Mèxic el nom de Raúl
Gómez. Simón Radowitzky va morir d'un
atac de cor el 29 de
febrer de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Els
companys li compraren una
senzilla tomba on fou enterrat; el discurs fúnebre el
llegí Liberto Callejas.
Simón Radowitzky (1891-1956)
***
- Gaetano Trigari: El 10 d'octubre de 1895 neix a Granarolo dell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Trigari. Sos pares es deien Agostino Trigari i Rita Brogli. Es guanyava la vida fent de ferrer. Antimilitarista convençut, en 1914 aconseguí ser declarat exempt per fer el servei militar per«malaltia mental», però fou internat en un hospital psiquiàtric a Bolonya. En 1921 s'exilià clandestinament a França i posteriorment a Luxemburg i a Suïssa. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità com a milicià en l'anarquista «Columna Roja i Negra» al front d'Aragó. L'abril de 1937 va ser ferit a la cama esquerra durant els combats a Osca. L'octubre de 1938 retornà a França i fou internat als camps d'Argelers, Gurs i Vernet. El gener de 1941 creuà clandestinament la frontera italiana i el 10 de març va ser detingut a Bolonya. Jutjat, el 15 d'abril de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i, encara que sota vigilància, establí contacte amb la Resistència, però el 19 de setembre d'aquell any fou novament detingut per activitats antifeixistes. Tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya, el 28 de febrer de 1944 va se deportat pels nazis al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) i després traslladat al de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria). Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, pogué retornar a Itàlia. Després de la II Guerra Mundial, fou reconegut com a partisà des del novembre de 1943. Gaetano Trigari va morir el 6 d'octubre de 1957 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
***
- Umberto Marzocchi:
El 10 d'octubre de 1900 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) el militant
anarquista i
anarcosindicalista Umberto
Marzocchi. Obrer a les drassanes navals Vickers de La Spezia, ben aviat
va
descobrir l'anarquisme i va ser nomenat, quan tenia 17 anys, secretari
de la
Unió dels Obrers Metal·lúrgics,
adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI). Després del primer conflicte mundial, va
prendre part en l'agitació
anarquista juntament amb Pasquale Binazzi, aleshores director de Libertario.
En 1920 va formar part del grup anarquista que va atacar la
fàbrica de pòlvora
de La Spezia amb la finalitat d'impulsar un moviment revolucionari. En
1921,
establert a Roma, s'ocupa de l'organització antifeixista
Arditi del Popolo.
Fitxat per la policia com a «anarquista molt
perillós a vigilar amb atenció»,
serà obligat a exiliar-se amb l'arribada del feixisme a
Itàlia. En 1923 emigra
a França i a París coneix l'anarquista
italià Umberto Tommasini amb qui
militarà. Expulsat de França, s'estableix a
Bèlgica on continuarà l'activitat
en el Comitè de Suport a les Víctimes
Polítiques. Durant la tardor de 1936
s'ajuntarà amb els combatents anarquistes italians al front
d'Aragó (Espanya).
Durant l'estiu de 1937, després dels assassinats de Berneri
i de Barbieri --serà
ell qui reconeixerà oficialment els cadàvers--,
retornarà a França on s'ocuparà
dels refugiats espanyols. Va participar seguidament en la
resistència
antifeixista en el maquis pirinenc dins d'una formació de
les Forces Franceses
de l'Interior (FFI), composta per anarquistes, comunistes i
socialistes. En
1945 tornà a Itàlia i participà en la
reconstrucció de la Federació Anarquista
Italiana i en el desenvolupament de la propaganda. En 1968 va ser un
dels
organitzadors del Congrés de la Internacional de Federacions
Anarquistes (IFA)
que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) i durant una dotzena
d'anys serà el
secretari de la IFA, participant també en un nou
congrés a Carrara en 1978. En
1975 va participar a Vendôme (França) en el
Congrés de la Federació Anarquista
Francesa. Als 77 anys, el 30 de gener de 1977, va ser detingut a
Barcelona
(Catalunya), en una gran batuda (58 detinguts, tots espanyols, llevat
d'un
portuguès i dos italians, Marzocchi entre ells) per
participar en una reunió
clandestina de reestructuració de la Federació
Anarquista Ibèrica. Durant elsúltims anys de sa vida va crear amb Carlo Cassola la Lliga
per al Desarmament
Unilateral d'Itàlia. Umberto Marzocchi va
morir el 4 de juny de 1986 a Savona (Ligúria,
Itàlia). A
més de nombrosos articles en la
premsa llibertària és autor d'un llibre de
records sobre la Guerra Civil
espanyola. En 2005 l'editorial italiana Zero in Condotta va publicar-ne
una
biografia, Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico
Umberto
Marzocchi (1900-1986), de Giorgio Sacchetti.
***
- Jacint Borràs Bousquet: El 10 d'octubre de 1901 neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i periodista Jacint Borràs Bousquet. Amb 11 anys ja treballa d'aprenent de vidrier i es va incorporar al moviment anarquista cap al 1918 col·laborant en el setmanari clandestí Bandera Roja i després fent classes nocturnes al Centre Racionalista del carrer Vallespir de Barcelona, impartides per Roigé. Després va militar en el grup de defensa «Espartaco», enfrontat amb les armes al terrorisme de Miguel Arlegui i de Severiano Martínez Anido, fet que el va portar a la garjola --el 6 d'abril de 1921 fou detingut per primera vegada, amb María Sanahuja i Custodio Beltrán, i arribà a acumular cinc anys de presó. Amb el temps va arribar a tenir una respectable cultura autodidacte, participant en actes públics com a orador i escrivint en la premsa llibertària. Durant el secretariat d'Andreu Nin, va formar part del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Formà part de la Comissió Revisora de Credencials del Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid d'11 al 16 de juny de 1931, a més de delegat del Sindicat de Treballadors d'Arbeca, de la Secció d'Oficis Diversos de Cervera i del Sindicat Únic d'Alfarràs. En maig de 1932 va fer mítings a Cervera. Fou un dels protagonistes de la polèmica entre anarquistes i membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i de la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) respecte a qüestions d'organització i de control dels sindicats, que fou especialment greu a les comarques lleidatanes des de setembre de 1931. En el Ple Provincial, celebrat el 6 de setembre de 1931, es mostrà partidari de l'organització dels sindicats en federació provincial i no en organitzacions comarcals com propugnaven els comunistes. Va adoptar la mateixa postura en la seva intervenció en el míting que va tenir lloc a la ciutat del Segre els primers dies de desembre d'aquell 1931 i en el qual van participar també Ángel Pestaña, Emili Mira i Francisco Martínez (Arín). Malgrat tot, el març de 1932, fou expulsat del seu càrrec de delegat del Comitè Regional pels sindicalistes del BOC, amb gran força a Lleida en aquells moments. En el Ple de Regionals d'agost de 1932 representà Catalunya amb Patricio Navarro. En 1933 va ser secretari provincial de la FAI, de la qual es va separar en 1937 després de la seva politització. En 1933 va fundar, entre altres, a Lleida el periòdic Acracia. Va participar en una gira de mítings amb Antonio Ortiz i Frederica Montseny per Barcelona, Sant Cugat, Cervera, Terrassa, Vic i Sallent en gener i febrer de 1936. A partir d'octubre de 1936 exercí de corresponsal de Solidaridad Obrera a Madrid. Entre 1937 i 1938 va dirigir el periòdic ¡Campo!, i com a tal assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal de març de 1937. El setembre de 1937 va fer un míting a Santa Coloma i va fer uns mesos de redactor de Solidaridad Obrera i també en La Noche, dirigida per Balius. En acabar la guerra, va exiliar-se a França, on va patir els camps de concentració de Gurs. En 1945 va assistir en les files del sector moderat al Congrés de París, participant en la ponència sobre «Actuació en 1936-1939». Va fer mítings a França (Alès, 1945) i com a secretari del departament de Pau va assistir al Ple Departamental del 2 de desembre de 1945. Amb l'escissió de la CNT en l'exili, va ser elegit com a administrador del periòdic del sector reformista España Libre. En 1962 va fer conferències a Besiers i Narbona i l'any següent a Besiers. Després del congrés de reunificació a Montpeller va quedar fora de l'organització i l'octubre de 1968 va ser present en la reunió dels que s'oposaven als ortodoxes a Montpeller. Durant elsúltims anys de sa vida va militar en l'Agrupació Confederal i Llibertària de Perpinyà --lligada al periòdic Frente Libertario--, assistia a les conferències de Narbona d'aquesta tendència i feia viatges a Espanya, on defensava les tesis d'acostament i de moderació. Va col·laborar en diversos periòdics, com ara Acracia,Bandera Roja, ¡Campo!,CNT, España Libre, Espoir,Exilio, Frente Libertario, La Ilustración Ibérica, Inquietudes,La Noche, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Umbral, entre altres; iés autor d'unes memòries inèdites, Una vida en la CNT. Lo que ví, y como lo ví. Jacint Borràs Bousquet va morir el 13 de juny de 1982 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
- Campio Carpio: El 10 d'octubre de 1902 neix a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual, periodista, escriptor, poeta, sociòleg i propagandista anarquista Campio Pérez Pérez, més conegut sota el pseudònim de Campio Carpio. Quan tenia 17 anys, per a no ser enviat a la guerra colonial del Marroc, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires entrà a formar part del moviment llibertari, el qual d'antuvi l'educà intel·lectualment, i, posteriorment, s'acostà als cercles universitaris i artístics. Durant els anys vint milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i en diversos grups anarquistes. Entre 1937 i 1938, en plena guerra civil espanyola, fou corresponsal a Buenos Aires del periòdic Galícia Libre, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallega que s'editava a Madrid. En la seva faceta intel·lectual destacà com a poeta i sociòleg, escrivint nombroses obres de diferents temàtiques (art, literatura, crítica, etc.) i col·laborant en diferents publicacions periòdiques (Cenit, Claridad, CNT,Le Combat Syndicaliste, Dealbar,¡Despertad!, Espoir, Ética,Frente Libertario, Galicia Libre, Hombre de América, Ideas-Orto,Inquietudes, ¡Liberación!,Mañana, Mujeres Libres, Orto, La Razón, Reconstruir,La Revista Blanca, Revista Iberoamericana, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). També destacà en la seva vessant universitària. Entre les seves obres podem destacar Humiliados (1928), Milicias de la aurora (1928), El mundo agonizante (1929), ¡También America! La lucha entre la plutocracia y la libertad (1930), El destino social del arte (1933), Pensaminento de González Pradas (1934), Democracia (1937), Lamento de la tierra encadenada (1939), Misión de América (1943), 36 poemas de autores brasileños contemporaneos (1944), Antología de pensamientos (1947), Curros Enríquez, poeta épico de la España heroica (1949), Pasión y poesia. Ensayos (1949), Genio y figura de Álvaro Yunque (1950), Perfil y drama de Jorge Lima (1957), Buscando el camino por la ruta de los maestros (1959), Radiografía cordial de América (1960), Ronda de la luna (1960), Poesía del destierro (1962), Labradores del espíritu (1965), Interpretación del anarquismo (1969), No hay tiempo para morir (1969), Cadenas para la revolución (1971), Canto contigo libertad (1971), Sangre ibérica fecunda (1971), Antología poética de Guerra Junqueiro (1972), Pendones insurgentes (1972), Peán, coro y lágrimas que consumiero imperios (1973), Los anarquistas y la revolucion social. Reportaje en Australia a Salvador Torrens (1975), Frente ibérico de la revolución (1975), Con cincel y candil. Exposición confederal (1976), Héroes para la columna (1976), Caminos por la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978), Interludio ibérico (1978), Iberión, liberión, balada (1980), Áscua de tu lumbre (1981), Frente Ibérico de Liberación (1983), El arte reivindicativo de Castelao (1984), etc. Va tenir una estreta amistat amb destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, Emilio Pita, Arturo Cuadrado, José Planas, Luis Danussi, Dalmacio Bragado, José Ledo Limia, Daniel Seijas, Fernando Quesada, etc. En 1987 proposà el nom del seu amic FélixÁlvarez Ferreras per al premi de literatura«José Vasconcelos». Sa companya, durant gairebé cinquanta anys, fou Mina. En elsúltims anys de sa vida, angoixat per la malaltia i a causa de la dictadura militar argentina, s'apartà del moviment llibertari. Campio Carpio va morir el 28 de setembre de 1989 a la seva casa de Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina).
***
- Maximilien Rubel:El
10 d'octubre de 1905 neix a Czernowitz (Imperi
Austrohongarès, Romania a partir de 1919 i Ucraïna
actualment) el sociòleg i«marxòlogo» llibertari Maximilien Rubel.
Va estudiar dret i filosofia a Viena i
Czernowitz abans de traslladar-se a França en 1931 per
estudiar alemany a la
Sorbona de París, on es va llicenciar en Lletres en 1934. A
partir de 1937 es
va convertir en ciutadà francès i poc
després va publicar la revista
literària Verbe. Cahiers humains, abans
de realitzar el servei militar.
A causa dels seus orígens jueus, va viure
semiclandestinament a París sota
l'ocupació nazi. En les seves reunions amb els militants
marxistes de la
resistència va quedar perplex per la incoherència
i la confusió que envoltava
Karl Marx i el seu «socialisme
científic». Gran especialista en Karl Marx, de
qui reivindicava el seu esperit llibertari, va crear el terme«marxologia» per
referir-se a l'acostament erudit i sistemàtic de Marx i del
marxisme, coses
totalment diferents per a ell. A partir de 1947 va participar en el
Centre
d'Estudis Sociològics al Centre National de la Recherche
Scientifique (CNRS).
En 1954 es va doctorà a la Sorbona i en 1959 va crear la
revista Études de
marxologie. Comunista dels Consells, va mantenir contactes
amb el grup de
socialistes llibertaris francesos de «Socialisme o
Barbàrie», amb la revista
dels anarquistes comunistes Noir et Rouge i amb el
grup britànic
llibertari Solidarity. També va fer
feina amb Rene Lefeuvre i la seva
editorial anarquista Spartacus especialitzada en llibres llibertaris,
sobre el
Comunisme dels Consells i de crítica marxista. Va editar les
obres de Marx en
la famosa «Biblioteca de la Pléiade» de
Gallimard. També milità en els moviments
feminista i ecologista. Maximilien Rubel va morir el 28 de febrer de
1996 a París
(França) i fou incinerat el 8 de març al
cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Defuncions
- Giovanni
Defendi: El 10 d'octubre de 1925 mor a Londres
(Anglaterra) l'adroguer i
confiter anarquista Giovanni Defendi. Havia nascut el 24 de juny de
1849 a
Casalmaggiore (Llombardia, Itàlia). Garibaldí,
lluità contra els prussians
durant l'època de la Comuna de París.
Emigrà a França i després de passar
entre
vuit i 10 anys a la presó per les seves activitats
anarquistes, en 1880 es
refugià a Londres (Anglaterra). L'1 de maig de 1880
s'uní lliurement amb sa
companya Emilia Tronzio-Zanardelli a Londres i envià un
article al periòdic
francès Le Citoyen
explicant el
perquè de la seva «unió
lliure» i el rebuig a tota mena de matrimonis, ja
fossin religiosos o civils. Visqué, amb sa companya Emilia
Tronzio i sos fills –arribà
a tenir sis–, al número 112 de High Street del
barri londinenc d'Islington, amb
el seu gran amic Errico Malatesta. Amb Piotr Kropotkin, Erico
Malatesta, Vito Solieri
i Pietro Cesare Ceccarelli, era assidu del «Rose Street
Club», club londinenc
de refugiats revolucionaris. En 1885 mantenia una secció
organitzada anarquista
a Londres amb Biagio Poggi i Vito Solieri. En els anys noranta la
família
Defendi obrí una botiga de delicadeses, espècies
i vins al número 12 d'Archer
Street i en aquesta època es relaciona amb Louise Michel i
Luigi Parmeggiani. En
1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar
establert per
la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1905, quan
la visita del rei
Alfons XIII d'Espanya a Londres, amb Errico Malatesta, Adolfo
Antonelli, Silvio
Corio, Giacinto Ferrarone, Giovanni Mazzotti i Antonio Galassini,
publicà el
pamflet Per un viaggio regale (Per
un
viatge real) en defensa de l'atemptat fallit que havia patit el monarca
el 31
de maig d'aquell any a París.
***
- Rosendo Dórame:
El 10 d'octubre de 1932 mor a Los Ángeles
(Califòrnia, EUA) el sindicalista
revolucionari, anarquista i magonista Rosendo A. Dórame.
Havia nascut el 22 de
maig de 1879 a Sonora (Mèxic). Fill d'una família
originària de Sonora (Mèxic),
possiblement d'indis ópates, que emigrà a
Florence (Arizona, EUA). Treballà a
diversos oficis, com ara barber, miner, fuster i, fins i tot,
xèrif a Arizona
una breu temporada. Afiliat a la Western Federation of Miners (WFM,
Federació
de Mineres de L'Oest), entre 1903 i 1906 participà
activament en la vaga dels
miners de Crippe Creek (Colorado, EUA). En 1906 fundà, amb
Fernando Velarde, la
Secció Local (272) de Phoenix (Arizona, EUA) de la
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va
ser secretari. En
1909 col·laborà en La
Unión Industrial,únic diari redactat en castellà dels wobblies
nord-americans. En 1910 fou candidat del Socialist Party (SP, Partit
Socialista) i s'afilià al Partit Liberal Mexicà
(PLM) dels germans Flores Magón,
realitzant una intensa tasca propagandística del magonisme a
Bisbee, Tombstone
i altres poblacions mineres del sud dels Estats Units. En 1911
reclutà
voluntaris als campaments miners d'Arizona i s'integrà en
l'exèrcit llibertari
del PLM per a la invasió de Mèxic amb la
finalitat d'instaurar el comunisme
llibertari. Amb un grup de 16 magonistes actuà pel districte
d'Altar de Sonora
(Mèxic), fins que la partida va ser derrotada el febrer de
1911. Empresonat un
temps, un cop lliure es reintegrà a la lluita i l'octubre
d'aquell any
encapçalava un grup de tres-cents magonistes que actuaven
entre Pitiquito i
Caborca (Sonora, Mèxic). Va ser nomenat delegat en cap de
l'exèrcit del PLM per
als estats mexicans de Chihuahua, Sonara i Sinaloa i membre de la Junta
Organitzadora del PLM. El desembre de 1911 fou detingut a El Paso
(Texas, EUA)
amb altres companys (Rafael Molina, Jorge Aldape, José
Elizondo, Santiago
Hawkins, Félix Roque, José Navarrete, Fernando
Palomares, Efrén M. Franco, José
R. Aguilar, Silvestre Lomas, Trinidad Loya, Juan Hidalgo,
José Aguilar, José
Santana Gómez i Valeriano Vaquero, entre d'altres); jutjat,
va ser condemnat
per «violació de la Llei de neutralitat»
i tancat un any a la presó de
Leavenworth (Washington, EUA). Un cop lliure, en 1913
organitzà, amb altres
membres dels IWW (Fernando Palomares, Silvestre Lomas, etc.), una vaga
de
metal·lúrgics a El Paso. En 1917
participà en la vaga dels miners del coure de
Bisbee (Arizona, EUA) i fou un dels més de mil deportats per
les autoritats
nord-americanes al desert de Nou Mèxic. A finals d'aquella
dècada es traslladà al
Sud de Califòrnia. Rosendo Dórame va morir el 10
d'octubre de 1932 a LosÁngeles (Califòrnia, EUA) i està
enterrat al cementiri d'Evergreen d'aquesta
ciutat –la seva làpida porta la
inscripció «An injury to one is an injury to
all» (Si ens toquen a un, ens toquen a tots).
***
- Victor Méric: El 10 d'octubre de 1933 mor d'un càncer a París (França) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Méric, també conegut com Flax. Havia nascut el 10 de maig de 1876 a Marsella (Provença, Occitània). Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement,Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte,Lettreà un conscrit (1904),Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910),À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926),Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La «der des der»(1929), Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932),La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.
***
- Eloy Montoya: El 10 d'octubre de 1959 mor a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) l'anarcosindicalista Eloy Montoya. Milità en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cerdanyola-Ripollet (Vallès Occidental, Catalunya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 lluità contra els aixecats al seu poble i després marxà cap a Barcelona per unir-se a la resposta popular contra els insurrectes. Després s'integrà en la col·lectivitat de Cerdanyola i fou membre del seu comitè. El maig de 1937 va ser detingut, juntament amb una vintena de companys, pels estalinistes, però fou alliberat per la pressió popular. Amenaçat de mort pels comunistes, va ser enviat per a la CNT al front com a comissari de companyia fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus, però hagué de deixar sa companya embarassada i son fil de quatre anys a la Península. En arribar a França fou internat al camp de concentració d'Argelers, d'on pogué fugir gràcies al seu coneixement del francès i posteriorment s'instal·là a Grenoble. En 1944 fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Grenoble i aquest mateix anys patí un greu accident de treball que li provocà una paràlisi parcial a les dues cames. En 1947 sa companya i sos dos infants passaren clandestinament a França i es reuniren amb ell a Grenoble. Eloy Montoya va morir el 10 d'octubre de 1959 d'un atac cerebral a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) i fou enterrat dos dies després.
***
- Emilio Gómez: El 10 d'octubre de 1962 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Emilio Gómez, conegut com El Carbayu. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries (Espanya) i quan la Guerra Civil espanyola combaté el feixisme al front Nord enquadrat en el Batalló d'Infanteria Núm. 268 («Batalló Victorero»), comandat per Enrique García Victorero. Amb el triomf franquista passà a França. Un dels seus germans morí durant la guerra, un altre va ser afusellat pel franquisme i un tercer va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per llargs anys de presó. Després de la II Guerra Mundial Emilio Gómez milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Emilio Gómez va morir el 10 d'octubre de 1962 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després de passar dos mesos d'agonia arran d'un accident de treball, i fou enterrat dos dies després al cementiri de Terre Cabade d'aquesta ciutat.
***
- Eliane Vincileoni: El 10 d'octubre de 1989 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) la model, artesana de moda, antiquària i militant anarquista Eliana Vincileoni, citada sovint Vincileone i coneguda com Eliane Corradini, amb el llinatge de son company, i com La Pinchi. Havia nascut en 1930 a Ferreux (Xampanya-Ardenes, França) en una família de professors d'origen cors –un oncle seu va participar en la Resistència i fou alcalde d'Aiacciu (Còrsega) i diputat comunista de l'illa. En els anys cinquanta s'instal·là a Milà. Integrada en el moviment llibertari, va fer costat la resistència antifranquista i va estar especialment lligada amb l'anarcosindicalista Cipriano Mera Sanz. En 1961, amb Amedeo Bertolo i altres companys, constituí el Grup Juvenil Anarquista. En 1962, quan el segrest del vicecònsol d'Espanya per un grup anarquista italià en protesta per les condemnes a mort del règim franquista, fou ella la que s'encarregà de les relacions amb els companys espanyols. Entre finals de 1962 i principis de 1963 es traslladà a Màlaga (Andalusia, Espanya) on muntà una petita guingueta d'articles artesanals de llana com a tapadora per a les activitats clandestines. A començaments de 1963, amb son company Giovanni Corradini i Franco Leggio, participà en una reunió a Niça (Provença, Occitània), on membres (Octavio Alberola, Salvador Gurucharri i Antonio Ros) de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) aclariren posicions sobre la campanya contra el turisme a Espanya i puntualitzaren els objectius del grup d'acció Defensa Interior (DI). En aquests anys col·laborà intensament amb la FIJL. Entre 1963 i 1967 fou una de les redactores de la revista Materialismo e Libertà i participà en la publicació de l'edició italiana del llibre de Mikhail Bakunin Stato e anarchia e altri scritti (1968). En 1969, quan la repressió antianarquista, va ser empresonada uns mesos, juntament amb son company i altres militants anarquistes (Paolo Braschi, Paolo Faccioli, Angelo Piero Della Savia i Tito Pulsinelli), acusada arbitràriament d'haver comès el 25 d'abril d'aquell any un atemptat a la parada de l'empresa FIAT a la Fira de Milà. En la seva solidaritat, el company Michelino Camiolo organitzà una vaga de fam i unes marxes davant el Palau de Justícia de Milà. Finalment tots els processats van ser absolts. El desembre d'aquell any va ser novament requerida per les autoritats arran d'un atemptat al Banc Nacional d'Agricultura de Milà. En 1969 l'Office National de Radiodiffusion-Télévision Française (ORTF, Oficina Nacional de Radiodifusió-Televisió Francesa) realitzà el film documental Eliane Corradini, anarchiste milanaise. Eliane Vincileoni va morir d'un càncer el 10 d'octubre de 1989 a Milà (Llombardia, Itàlia). La seva biblioteca es troba dipositada al Centro Studi Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli de Milà.
***
- Emilio Tesoro Linares: El 10 d'octubre de 2003 mor d'un càncer de pell a Caracas (Veneçuela) el propagandista anarquista i militant anarcosindicalista Emilio Tesoro Linares. Havia nascut el 5 d'octubre de 1907 a Almeria (Andalusia, Espanya) en una família modesta, formada per sos pares (Juan i Teresa) i cinc germans (José, Manuel, Mercedes, María i Juan Antonio). Sos germans, José i Manuel, arribaran a ser destacats militants socialistes. Membre de les Joventuts Llibertàries des de començaments de 1936, Emilio Tesoro s'enquadrà en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per lluitar contra el feixisme l'estiu d'aquell any. En acabar la guerra visqué a Barcelona i després s'exilià. En 1947 s'instal·là a São Paulo (São Paulo, Brasil), on participà activament en el Centre de Cultura Social d'aquesta ciutat. Arran del cop militar de 1964, de les persecucions polítiques i de la crisi econòmica subsegüent, es traslladà a Caracas (Veneçuela). A la capital veneçolana, on vivien tres de sos germans (Manuel, María i Juan Antonio), s'integrà en la militància llibertaria de l'exili espanyol. Durant els anys vuitanta formà part del Col·lectiu Autogestionari Llibertari (CAL), el qual edità per primer cop el periòdic El Libertario. A començaments dels anys noranta edità la revista Misceláneas Libertarias. En 1996 fou un dels creadors de la Comissió de Relacions Anarquistes (CRA), la qual reprengué l'edició d'El Libertario, encarregant-se la pàgina d'ajuda i de solidaritat amb els presos polítics i socials. En aquesta època impulsà la creació de la Creu Negra Anarquista (CNA) de Veneçuela. A més dels seus articles en El Libertario va col·laborar en diverses publicacions anarquistes de la Península, com ara Bicel,CNT i Solidaridad Obrera. A Caracas existeix des del 2004 el Centre de Documentació Emilio Tesoro, lligat a la CNA i especialitzat en la problemàtica carcerària.
Actualització:
10-10-14