Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 112 | 113 | (Page 114) | 115 | 116 | .... | 465 | newer

    0 0

    [10/10] Radowitzky - Trigari - Marzocchi - Borràs - Campio Carpio - Rubel - Defendi - Dórame - Méric - Montoya - Gómez - Vincileoni - Tesoro

    Anarcoefemèrides del 10 d'octubre

    Naixements

    Foto policíaca de Simón Radowitzky (1909)

    - Simón Radowitzky: El 10 d'octubre de 1889 --moltes fonts citen setembre o novembre de 1891-- neix a Stépany (Rivne, Ucraïna), en una família obrera humil d'origen jueu, l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut en la seva versió al castellà com Simón Radowitzky. Havia nascut A començaments de segle amb sos pares es traslladà a la ciutat industrial d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el petit poble d'Stépany no tenia escola. Quan tenia 10 anys hagué d'abandonar els estudis i entrà com a aprenent en un taller de serralleria. La filla estudiant del seu mestre manyà l'introduí en l'anarquisme. El juny de 1904 participà en una manifestació reivindicativa per aconseguir la jornada laboral de 10 hores que va ser durament reprimida per una companyia de cosacs; lacerat al pit per un cop de sabre es va veure obligat a restar al llit d'un hospital durant sis mesos recuperant-se de la ferida. Un cop sanat, va ser detingut per repartir premsa obrera, jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. Durant el tancament conegué l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà suïcidant-se abans de ser deportat a Sibèria. Després passà a treballar a la planta siderúrgica «Shla» d'Iekaterinoslav, on va ser elegit segon secretari sindical. Quan esclatà la Revolució russa de 1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi Zawot» i va ser nomenat membre del soviet d'aquesta empresa. Després del fracàs de la revolució, aconseguí d'antuvi fugir de la repressió tsarista; però, després de furtar el sabre i la pistola a un soldat, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de deportació a Arcangelsk. Després de sis mesos tancat a la presó d'Iekaterinoslav, son pare pogué obtenir la seva llibertat. Decidí exiliar-se i passà a l'Imperi Alemany, del qual fou deportat poc després per participar en una vaga. Sota el perill de ser desterrat a Sibèria, aconseguí documentació falsa i es traslladà a Riga, on embarcà en un vapor transoceànic cap a Amèrica. El març de 1908 arribà a l'Argentina i s'establí a Campana (Campana, Buenos Aires, Argentina), on treballà com a obrer mecànic als tallers del Ferrocarril Central Argentí. Establí contactes amb l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i la redacció de La Protesta. Després es traslladà a Buenos Aires, on treballà al taller mecànic Zamboni del carrer Charcas i es relacionà amb diversos intel·lectuals llibertaris russos exiliats (Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin, Andrés Ragapelov, Máximo Sagarín, Moisés Scutz, etc.). L'1 de maig de 1909 participà en la gran manifestació de la plaça Lorea del barri de Montserrat de Buenos Aires convocada per la FORA --altres manifestacions estaven organitzades per la central sindicalista revolucionària Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista (PS). A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890 per recordar els«Màrtirs de Chicago» i aleshores es trobava en obres per reformar-la en la plaça del Congrés, un dels símbols urbanístics de la burgesia al poder. La policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo Falcón, reprimí durament amb tropes d'Infanteria i de Cavalleria la manifestació; l'hora de lluita se saldà amb tres anarquistes morts, que aviat serien 11, i més d'un centenar de ferits. Falcón ordenà la clausura dels locals llibertaris i socialistes, així com els seus òrgans d'expressió, i durant la setmana següent de protestes i de vaga general, convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la història sota el nom de «Setmana Roja», el moviment obrer exigí la dimissió de Falcón, mentre les forces de seguretat parlaren de «complot russojudàic». El 4 de maig de 1909 més de 80.000 persones formaven el seguici que acompanyà els fèretres dels obrers assassinats fins al cementiri de la Chacarita, manifestació de dol que va ser reprimida per la policia. Després d'aquests fets, Radowitzky decidí atemptat contra la vida de Falcón. El 14 de novembre de 1909 preparà un artefacte explosiu al taller Zamboni i el llançà dins del carruatge tirat per cavalls del coronel al seu pas pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan venia de l'enterrament de Ballvé, director de la Presó Nacional de Buenos Aires, al Cementiri del Nord. L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari Juan Alberto Lartigau; ambdós van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces de seguretat, intentà suïcidar-se disparant-se al pit dret --fallà perquè disparà amb la mà esquerra-- a pocs carrers del lloc de l'explosió al crit de«Visca l'anarquisme!». Portat a l'Hospital Fernández, se li diagnosticà ferides lleus al pit dret i fou portat immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no duia identificació i es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se davant un complot portà el president José Figueroa Alcorta a decretar l'Estat de setge, que es mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà una dura repressió contra el moviment anarquista. Durant el judici, la impossibilitat de determinar la identitat de l'acusat causà nombrosos problemes, fins que l'ambaixada argentina a París facilità els seus antecedents obtinguts a Ucraïna --segons els quals havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual cosa havia estat condemnat a sis mesos de presó--, però la seva edat quedava incerta. El fiscal Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge mèdic que conclogué que tenia entre 20 i 25 anys i de considerar que havia actuat sense cap còmplice, sol·licità la pena de mort. Però un cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà una còpia d'una partida de naixement on es confirmava que només tenia 18 anys i per tant era menor d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal, el jutge Sotero Vázquez commutà la pena màxima per la de reclusió per temps indeterminat a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un càstig addicional de reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint amb l'aniversari de l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez Larreta porta el cas a la Suprema Cort, però aquesta aprovà la sentència de la justícia ordinària. El 6 de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis, dos anarquistes condemnats també per atemptat contra les autoritats que compartien reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel. Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu perquè va ser cridat en l'últim moment a la impremta del presidi. L'operació, que comptà amb el suport de l'exterior i la connivència de guàrdies de l'interior, atemorí les autoritat carceràries i decretà el seu trasllat al penal d'Ushuaia, reservat generalment per a criminals d'extrema perillositat. El costum de confinar els presos anarquistes i polítics en aquesta duríssima penitenciaria es «popularitzaria» a partir d'aquí. En aquesta presó se li denegaren els pocs drets que tenien la resta de presidiaris --només podia llegir la Bíblia-- i, considerat el promotor de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou sotmès a constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part de Gregorio Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont, Cabezas i Sampedro). Immediatament La Protesta publicà el fullet de Marcial Belascoain Sayós El presidio de Ushuaia, que causà un gran ressò i obligà el govern d'Hipólito Yrigoyen a obrir una investigació sobre les condicions penals a Ushuaia i a rellevar de les seves funcions els tres carcellers implicats. El 7 de novembre de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i argentins, aconseguí evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que reeixí de la seva història. Els anarquistes argentins Apolinario Barrera i Miguel Arcángel Roscigna i els xilens Ramón Cifuentes i Ernesto Medina llogaren el cúter «Ooky», propietat de una dàlmata i de bandera austríaca, a la ciutat xilena de Punta Arenas. Radowitzky, coordinat amb els companys, aconseguí un uniforme de carceller i abandonà el penal de bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un grup de carcellers nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla original era desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i estris per resistir-hi un temps fins que la recerca hagués minvat, però finalment pensaren que a Punta Arenas passaria desapercebut. Després de quatre dies de navegació, i ja en aigües xilenes de la península de Brunswick, la goleta va ser abordada per un vaixell de l'Armada xilena, alertat per les autoritats argentines de l'evasió. Radowitzky pogué fugir nedant abans de la topada, però la tripulació dàlmata va ser detinguda i interrogada a la presó fins que el maquinista de l'«Ooky» confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu. Poques hores després, va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a Punta Arenas caminant i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra«Centeno» i dues setmanes després de bell nou a Ushuaia. El càstig per evasió era dos anys de confinament en solitari amb només mitja ració d'aliments. Durant els anys posteriors, les campanyes pel seu alliberament dels grups anarquistes i de la premsa obrera es van incrementar fins al punt que el 14 d'abril de 1930 el president Yrigoyen, que 14 anys abans havia promès per motius electorals a una delegació anarquista el seu immediat alliberament, l'indultà amb un conjunt de 110 presos, però amb l'obligació d'abandonar el país. El 14 de maig de 1930 el vaixell «Vicente Fidel López» el portà al port de Buenos Aires i des d'allà fou obligat a agafar el remolcador «Mediador» fins a Montevideo sufragat el viatge amb diners seus i sense cap mena de documentació. Gràcies al suport dels grups anarquistes uruguaians aconseguí salvar els entrebancs burocràtics i poder desembarcar. A la capital de l'Uruguai, després que les autoritats soviètiques li neguessin el passaport i així poder retornar a Ucraïna --Radowitzky desconeixia la repressió que patia el moviment anarquista a l'Estat soviètic--, reprengué la seva professió de mecànic. Durant la seva estada a l'Uruguai realitzà diversos viatges al Brasil, sembla que per tasques de coordinació entre els moviments anarquistes dels dos països  fugint i de la dictadura, residint durant temporades a São Paulo. El març de 1933 assistí al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà que se celebrà a Montevideo. El 7 de desembre de 1934, però, el govern dictatorial de Gabriel Terra pretengué expulsar-lo del país aplicant la llei d'estrangers indesitjables. Els companys anarquistes li van demanar que no acatés la mesura per a no crear un precedent i per això va ser portat al penal de l'illa de Flores. El 21 de març de 1936 l'advocat del moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí la commutació de la pena per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia domicili propi, hagué de romandre encara empresonat fins al 25 de juny. Quan esclatà la guerra civil espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà, composta principalment per anarquistes i comandada pel destacat militant Gregorio Jover. Al front d'Aragó va fer amistat amb Antonio Casanova, anarquista gallec emigrat a l'Argentina on fou un dels fundadors de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Amb una salut malmesa, fruit dels més de 21 anys d'empresonament, realitzà tasques culturals i sindicals per a la Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona i a València. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard aconseguí embarcar cap a Mèxic, on el poeta Ángel Falco, cònsol de l'Uruguai a la Ciutat de Mèxic, li proporcionà una feina a la delegació sota el nom de José Guzmán. Durant la postguerra treballà per a la secció mexicana del International Rescue and Relief Committee (IRRC, Comitè Internacional de Socors i Salvament) de suport per als refugiats europeus. Sempre actiu en el moviment llibertari, publicà revistes anarquistes i realitzà viatges als Estats Units. Treballà elsúltims anys de sa vida en una fàbrica de joguines. També va fer servir a Mèxic el nom de Raúl Gómez. Simón Radowitzky va morir d'un atac de cor el 29 de febrer de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Els companys li compraren una senzilla tomba on fou enterrat; el discurs fúnebre el llegí Liberto Callejas.

    Simón Radowitzky (1891-1956)

    ***

    Gaetano Trigari

    - Gaetano Trigari: El 10 d'octubre de 1895 neix a Granarolo dell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Trigari. Sos pares es deien Agostino Trigari i Rita Brogli. Es guanyava la vida fent de ferrer. Antimilitarista convençut, en 1914 aconseguí ser declarat exempt per fer el servei militar per«malaltia mental», però fou internat en un hospital psiquiàtric a Bolonya. En 1921 s'exilià clandestinament a França i posteriorment a Luxemburg i a Suïssa. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità com a milicià en l'anarquista «Columna Roja i Negra» al front d'Aragó. L'abril de 1937 va ser ferit a la cama esquerra durant els combats a Osca. L'octubre de 1938 retornà a França i fou internat als camps d'Argelers, Gurs i Vernet. El gener de 1941 creuà clandestinament la frontera italiana i el 10 de març va ser detingut a Bolonya. Jutjat, el 15 d'abril de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i, encara que sota vigilància, establí contacte amb la Resistència, però el 19 de setembre d'aquell any fou novament detingut per activitats antifeixistes. Tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya, el 28 de febrer de 1944 va se deportat pels nazis al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) i després traslladat al de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria). Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, pogué retornar a Itàlia. Després de la II Guerra Mundial, fou reconegut com a partisà des del novembre de 1943. Gaetano Trigari va morir el 6 d'octubre de 1957 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Marzocchi (1927)

    - Umberto Marzocchi: El 10 d'octubre de 1900 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Umberto Marzocchi. Obrer a les drassanes navals Vickers de La Spezia, ben aviat va descobrir l'anarquisme i va ser nomenat, quan tenia 17 anys, secretari de la Unió dels Obrers Metal·lúrgics, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Després del primer conflicte mundial, va prendre part en l'agitació anarquista juntament amb Pasquale Binazzi, aleshores director de Libertario. En 1920 va formar part del grup anarquista que va atacar la fàbrica de pòlvora de La Spezia amb la finalitat d'impulsar un moviment revolucionari. En 1921, establert a Roma, s'ocupa de l'organització antifeixista Arditi del Popolo. Fitxat per la policia com a «anarquista molt perillós a vigilar amb atenció», serà obligat a exiliar-se amb l'arribada del feixisme a Itàlia. En 1923 emigra a França i a París coneix l'anarquista italià Umberto Tommasini amb qui militarà. Expulsat de França, s'estableix a Bèlgica on continuarà l'activitat en el Comitè de Suport a les Víctimes Polítiques. Durant la tardor de 1936 s'ajuntarà amb els combatents anarquistes italians al front d'Aragó (Espanya). Durant l'estiu de 1937, després dels assassinats de Berneri i de Barbieri --serà ell qui reconeixerà oficialment els cadàvers--, retornarà a França on s'ocuparà dels refugiats espanyols. Va participar seguidament en la resistència antifeixista en el maquis pirinenc dins d'una formació de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), composta per anarquistes, comunistes i socialistes. En 1945 tornà a Itàlia i participà en la reconstrucció de la Federació Anarquista Italiana i en el desenvolupament de la propaganda. En 1968 va ser un dels organitzadors del Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) i durant una dotzena d'anys serà el secretari de la IFA, participant també en un nou congrés a Carrara en 1978. En 1975 va participar a Vendôme (França) en el Congrés de la Federació Anarquista Francesa. Als 77 anys, el 30 de gener de 1977, va ser detingut a Barcelona (Catalunya), en una gran batuda (58 detinguts, tots espanyols, llevat d'un portuguès i dos italians, Marzocchi entre ells) per participar en una reunió clandestina de reestructuració de la Federació Anarquista Ibèrica. Durant elsúltims anys de sa vida va crear amb Carlo Cassola la Lliga per al Desarmament Unilateral d'Itàlia. Umberto Marzocchi va morir el 4 de juny de 1986 a Savona (Ligúria, Itàlia). A més de nombrosos articles en la premsa llibertària és autor d'un llibre de records sobre la Guerra Civil espanyola. En 2005 l'editorial italiana Zero in Condotta va publicar-ne una biografia, Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986), de Giorgio Sacchetti.

    ***

    Jacint Borràs Bousquet

    - Jacint Borràs Bousquet: El 10 d'octubre de 1901 neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i periodista Jacint Borràs Bousquet. Amb 11 anys ja treballa d'aprenent de vidrier i es va incorporar al moviment anarquista cap al 1918 col·laborant en el setmanari clandestí Bandera Roja i després fent classes nocturnes al Centre Racionalista del carrer Vallespir de Barcelona, impartides per Roigé. Després va militar en el grup de defensa «Espartaco», enfrontat amb les armes al terrorisme de Miguel Arlegui i de Severiano Martínez Anido, fet que el va portar a la garjola --el 6 d'abril de 1921 fou detingut per primera vegada, amb María Sanahuja i Custodio Beltrán, i arribà a acumular cinc anys de presó. Amb el temps va arribar a tenir una respectable cultura autodidacte, participant en actes públics com a orador i escrivint en la premsa llibertària. Durant el secretariat d'Andreu Nin, va formar part del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Formà part de la Comissió Revisora de Credencials del Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid d'11 al 16 de juny de 1931, a més de delegat del Sindicat de Treballadors d'Arbeca, de la Secció d'Oficis Diversos de Cervera i del Sindicat Únic d'Alfarràs. En maig de 1932 va fer mítings a Cervera. Fou un dels protagonistes de la polèmica entre anarquistes i membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i de la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) respecte a qüestions d'organització i de control dels sindicats, que fou especialment greu a les comarques lleidatanes des de setembre de 1931. En el Ple Provincial, celebrat el 6 de setembre de 1931, es mostrà partidari de l'organització dels sindicats en federació provincial i no en organitzacions comarcals com propugnaven els comunistes. Va adoptar la mateixa postura en la seva intervenció en el míting que va tenir lloc a la ciutat del Segre els primers dies de desembre d'aquell 1931 i en el qual van participar també Ángel Pestaña, Emili Mira i Francisco Martínez (Arín). Malgrat tot, el març de 1932, fou expulsat del seu càrrec de delegat del Comitè Regional pels sindicalistes del BOC, amb gran força a Lleida en aquells moments. En el Ple de Regionals d'agost de 1932 representà Catalunya amb Patricio Navarro. En 1933 va ser secretari provincial de la FAI, de la qual es va separar en 1937 després de la seva politització. En 1933 va fundar, entre altres, a Lleida el periòdic Acracia. Va participar en una gira de mítings amb Antonio Ortiz i Frederica Montseny per Barcelona, Sant Cugat, Cervera, Terrassa, Vic i Sallent en gener i febrer de 1936. A partir d'octubre de 1936 exercí de corresponsal de Solidaridad Obrera a Madrid. Entre 1937 i 1938 va dirigir el periòdic ¡Campo!, i com a tal assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal de març de 1937. El setembre de 1937 va fer un míting a Santa Coloma i va fer uns mesos de redactor de Solidaridad Obrera i també en La Noche, dirigida per Balius. En acabar la guerra, va exiliar-se a França, on va patir els camps de concentració de Gurs. En 1945 va assistir en les files del sector moderat al Congrés de París, participant en la ponència sobre «Actuació en 1936-1939». Va fer mítings a França (Alès, 1945) i com a secretari del departament de Pau va assistir al Ple Departamental del 2 de desembre de 1945. Amb l'escissió de la CNT en l'exili, va ser elegit com a administrador del periòdic del sector reformista España Libre. En 1962 va fer conferències a Besiers i Narbona i l'any següent a Besiers. Després del congrés de reunificació a Montpeller va quedar fora de l'organització i l'octubre de 1968 va ser present en la reunió dels que s'oposaven als ortodoxes a Montpeller. Durant elsúltims anys de sa vida va militar en l'Agrupació Confederal i Llibertària de Perpinyà --lligada al periòdic Frente Libertario--, assistia a les conferències de Narbona d'aquesta tendència i feia viatges a Espanya, on defensava les tesis d'acostament i de moderació. Va col·laborar en diversos periòdics, com ara Acracia,Bandera Roja, ¡Campo!,CNT, España Libre, Espoir,Exilio, Frente Libertario, La Ilustración Ibérica, Inquietudes,La Noche, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Umbral, entre altres; iés autor d'unes memòries inèdites, Una vida en la CNT. Lo que ví, y como lo ví. Jacint Borràs Bousquet va morir el 13 de juny de 1982 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

    ***

    Campio Carpio

    - Campio Carpio: El 10 d'octubre de 1902 neix a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual, periodista, escriptor, poeta, sociòleg i propagandista anarquista Campio Pérez Pérez, més conegut sota el pseudònim de Campio Carpio. Quan tenia 17 anys, per a no ser enviat a la guerra colonial del Marroc, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires entrà a formar part del moviment llibertari, el qual d'antuvi l'educà intel·lectualment, i, posteriorment, s'acostà als cercles universitaris i artístics. Durant els anys vint milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i en diversos grups anarquistes. Entre 1937 i 1938, en plena guerra civil espanyola, fou corresponsal a Buenos Aires del periòdic Galícia Libre, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallega que s'editava a Madrid. En la seva faceta intel·lectual destacà com a poeta i sociòleg, escrivint nombroses obres de diferents temàtiques (art, literatura, crítica, etc.) i col·laborant en diferents publicacions periòdiques (Cenit, Claridad, CNT,Le Combat Syndicaliste, Dealbar,¡Despertad!, Espoir, Ética,Frente Libertario, Galicia Libre, Hombre de América, Ideas-Orto,Inquietudes, ¡Liberación!,Mañana, Mujeres Libres, Orto, La Razón, Reconstruir,La Revista Blanca, Revista Iberoamericana, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). També destacà en la seva vessant universitària. Entre les seves obres podem destacar Humiliados (1928), Milicias de la aurora (1928), El mundo agonizante (1929), ¡También America! La lucha entre la plutocracia y la libertad (1930), El destino social del arte (1933), Pensaminento de González Pradas (1934), Democracia (1937), Lamento de la tierra encadenada (1939), Misión de América (1943), 36 poemas de autores brasileños contemporaneos (1944), Antología de pensamientos (1947), Curros Enríquez, poeta épico de la España heroica (1949), Pasión y poesia. Ensayos (1949), Genio y figura de Álvaro Yunque (1950), Perfil y drama de Jorge Lima (1957), Buscando el camino por la ruta de los maestros (1959), Radiografía cordial de América (1960), Ronda de la luna (1960), Poesía del destierro (1962), Labradores del espíritu (1965), Interpretación del anarquismo (1969), No hay tiempo para morir (1969), Cadenas para la revolución (1971), Canto contigo libertad (1971), Sangre ibérica fecunda (1971), Antología poética de Guerra Junqueiro (1972), Pendones insurgentes (1972), Peán, coro y lágrimas que consumiero imperios (1973), Los anarquistas y la revolucion social. Reportaje en Australia a Salvador Torrens (1975), Frente ibérico de la revolución (1975), Con cincel y candil. Exposición confederal (1976), Héroes para la columna (1976), Caminos por la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978), Interludio ibérico (1978), Iberión, liberión, balada (1980), Áscua de tu lumbre (1981), Frente Ibérico de Liberación (1983), El arte reivindicativo de Castelao (1984), etc. Va tenir una estreta amistat amb destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, Emilio Pita, Arturo Cuadrado, José Planas, Luis Danussi, Dalmacio Bragado, José Ledo Limia, Daniel Seijas, Fernando Quesada, etc. En 1987 proposà el nom del seu amic FélixÁlvarez Ferreras per al premi de literatura«José Vasconcelos». Sa companya, durant gairebé cinquanta anys, fou Mina. En elsúltims anys de sa vida, angoixat per la malaltia i a causa de la dictadura militar argentina, s'apartà del moviment llibertari. Campio Carpio va morir el 28 de setembre de 1989 a la seva casa de Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina).

    ***

    Maximilien Rubel

    - Maximilien Rubel:El 10 d'octubre de 1905 neix a Czernowitz (Imperi Austrohongarès, Romania a partir de 1919 i Ucraïna actualment) el sociòleg i«marxòlogo» llibertari Maximilien Rubel. Va estudiar dret i filosofia a Viena i Czernowitz abans de traslladar-se a França en 1931 per estudiar alemany a la Sorbona de París, on es va llicenciar en Lletres en 1934. A partir de 1937 es va convertir en ciutadà francès  i poc després va publicar la revista literària Verbe. Cahiers humains, abans de realitzar el servei militar. A causa dels seus orígens jueus, va viure semiclandestinament a París sota l'ocupació nazi. En les seves reunions amb els militants marxistes de la resistència va quedar perplex per la incoherència i la confusió que envoltava Karl Marx i el seu «socialisme científic». Gran especialista en Karl Marx, de qui reivindicava el seu esperit llibertari, va crear el terme«marxologia» per referir-se a l'acostament erudit i sistemàtic de Marx i del marxisme, coses totalment diferents per a ell. A partir de 1947 va participar en el Centre d'Estudis Sociològics al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS). En 1954 es va doctorà a la Sorbona i en 1959 va crear la revista Études de marxologie. Comunista dels Consells, va mantenir contactes amb el grup de socialistes llibertaris francesos de «Socialisme o Barbàrie», amb la revista dels anarquistes comunistes Noir et Rouge i amb el grup britànic llibertari Solidarity. També va fer feina amb Rene Lefeuvre i la seva editorial anarquista Spartacus especialitzada en llibres llibertaris, sobre el Comunisme dels Consells i de crítica marxista. Va editar les obres de Marx en la famosa «Biblioteca de la Pléiade» de Gallimard. També milità en els moviments feminista i ecologista. Maximilien Rubel va morir el 28 de febrer de 1996 a París (França) i fou incinerat el 8 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Foto policíaca de Giovanni Defendi (ca. 1894)

    - Giovanni Defendi: El 10 d'octubre de 1925 mor a Londres (Anglaterra) l'adroguer i confiter anarquista Giovanni Defendi. Havia nascut el 24 de juny de 1849 a Casalmaggiore (Llombardia, Itàlia). Garibaldí, lluità contra els prussians durant l'època de la Comuna de París. Emigrà a França i després de passar entre vuit i 10 anys a la presó per les seves activitats anarquistes, en 1880 es refugià a Londres (Anglaterra). L'1 de maig de 1880 s'uní lliurement amb sa companya Emilia Tronzio-Zanardelli a Londres i envià un article al periòdic francès Le Citoyen explicant el perquè de la seva «unió lliure» i el rebuig a tota mena de matrimonis, ja fossin religiosos o civils. Visqué, amb sa companya Emilia Tronzio i sos fills –arribà a tenir sis–, al número 112 de High Street del barri londinenc d'Islington, amb el seu gran amic Errico Malatesta. Amb Piotr Kropotkin, Erico Malatesta, Vito Solieri i Pietro Cesare Ceccarelli, era assidu del «Rose Street Club», club londinenc de refugiats revolucionaris. En 1885 mantenia una secció organitzada anarquista a Londres amb Biagio Poggi i Vito Solieri. En els anys noranta la família Defendi obrí una botiga de delicadeses, espècies i vins al número 12 d'Archer Street i en aquesta època es relaciona amb Louise Michel i Luigi Parmeggiani. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1905, quan la visita del rei Alfons XIII d'Espanya a Londres, amb Errico Malatesta, Adolfo Antonelli, Silvio Corio, Giacinto Ferrarone, Giovanni Mazzotti i Antonio Galassini, publicà el pamflet Per un viaggio regale (Per un viatge real) en defensa de l'atemptat fallit que havia patit el monarca el 31 de maig d'aquell any a París.

    ***

    Foto policíaca de Rosendo A. Dórame

    - Rosendo Dórame: El 10 d'octubre de 1932 mor a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el sindicalista revolucionari, anarquista i magonista Rosendo A. Dórame. Havia nascut el 22 de maig de 1879 a Sonora (Mèxic). Fill d'una família originària de Sonora (Mèxic), possiblement d'indis ópates, que emigrà a Florence (Arizona, EUA). Treballà a diversos oficis, com ara barber, miner, fuster i, fins i tot, xèrif a Arizona una breu temporada. Afiliat a la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Mineres de L'Oest), entre 1903 i 1906 participà activament en la vaga dels miners de Crippe Creek (Colorado, EUA). En 1906 fundà, amb Fernando Velarde, la Secció Local (272) de Phoenix (Arizona, EUA) de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser secretari. En 1909 col·laborà en La Unión Industrial,únic diari redactat en castellà dels wobblies nord-americans. En 1910 fou candidat del Socialist Party (SP, Partit Socialista) i s'afilià al Partit Liberal Mexicà (PLM) dels germans Flores Magón, realitzant una intensa tasca propagandística del magonisme a Bisbee, Tombstone i altres poblacions mineres del sud dels Estats Units. En 1911 reclutà voluntaris als campaments miners d'Arizona i s'integrà en l'exèrcit llibertari del PLM per a la invasió de Mèxic amb la finalitat d'instaurar el comunisme llibertari. Amb un grup de 16 magonistes actuà pel districte d'Altar de Sonora (Mèxic), fins que la partida va ser derrotada el febrer de 1911. Empresonat un temps, un cop lliure es reintegrà a la lluita i l'octubre d'aquell any encapçalava un grup de tres-cents magonistes que actuaven entre Pitiquito i Caborca (Sonora, Mèxic). Va ser nomenat delegat en cap de l'exèrcit del PLM per als estats mexicans de Chihuahua, Sonara i Sinaloa i membre de la Junta Organitzadora del PLM. El desembre de 1911 fou detingut a El Paso (Texas, EUA) amb altres companys (Rafael Molina, Jorge Aldape, José Elizondo, Santiago Hawkins, Félix Roque, José Navarrete, Fernando Palomares, Efrén M. Franco, José R. Aguilar, Silvestre Lomas, Trinidad Loya, Juan Hidalgo, José Aguilar, José Santana Gómez i Valeriano Vaquero, entre d'altres); jutjat, va ser condemnat per «violació de la Llei de neutralitat» i tancat un any a la presó de Leavenworth (Washington, EUA). Un cop lliure, en 1913 organitzà, amb altres membres dels IWW (Fernando Palomares, Silvestre Lomas, etc.), una vaga de metal·lúrgics a El Paso. En 1917 participà en la vaga dels miners del coure de Bisbee (Arizona, EUA) i fou un dels més de mil deportats per les autoritats nord-americanes al desert de Nou Mèxic. A finals d'aquella dècada es traslladà al Sud de Califòrnia. Rosendo Dórame va morir el 10 d'octubre de 1932 a LosÁngeles (Califòrnia, EUA) i està enterrat al cementiri d'Evergreen d'aquesta ciutat –la seva làpida porta la inscripció «An injury to one is an injury to all» (Si ens toquen a un, ens toquen a tots).

    Rosendo Dórame (1879-1932)

    ***

    Victor Méric

    - Victor Méric: El 10 d'octubre de 1933 mor d'un càncer a París (França) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Méric, també conegut com Flax. Havia nascut el 10 de maig de 1876 a Marsella (Provença, Occitània). Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement,Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte,Lettreà un conscrit (1904),Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910),À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926),Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La «der des der»(1929), Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932),La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.

    Victor Méric (1876- 1933)

    ***

    Necrològica d'Eloy Montoya apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" (12 d'octubre de 1959)

    - Eloy Montoya: El 10 d'octubre de 1959 mor a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) l'anarcosindicalista Eloy Montoya. Milità en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cerdanyola-Ripollet (Vallès Occidental, Catalunya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 lluità contra els aixecats al seu poble i després marxà cap a Barcelona per unir-se a la resposta popular contra els insurrectes. Després s'integrà en la col·lectivitat de Cerdanyola i fou membre del seu comitè. El maig de 1937 va ser detingut, juntament amb una vintena de companys, pels estalinistes, però fou alliberat per la pressió popular. Amenaçat de mort pels comunistes, va ser enviat per a la CNT al front com a comissari de companyia fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus, però hagué de deixar sa companya embarassada i son fil de quatre anys a la Península. En arribar a França fou internat al camp de concentració d'Argelers, d'on pogué fugir gràcies al seu coneixement del francès i posteriorment s'instal·là a Grenoble. En 1944 fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Grenoble i aquest mateix anys patí un greu accident de treball que li provocà una paràlisi parcial a les dues cames. En 1947 sa companya i sos dos infants passaren clandestinament a França i es reuniren amb ell a Grenoble. Eloy Montoya va morir el 10 d'octubre de 1959 d'un atac cerebral a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) i fou enterrat dos dies després.

    ***

    Necrològica d'Emilio Gómez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de novembre de 1962

    - Emilio Gómez: El 10 d'octubre de 1962 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Emilio Gómez, conegut com El Carbayu. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries (Espanya) i quan la Guerra Civil espanyola combaté el feixisme al front Nord enquadrat en el Batalló d'Infanteria Núm. 268 («Batalló Victorero»), comandat per Enrique García Victorero. Amb el triomf franquista passà a França. Un dels seus germans morí durant la guerra, un altre va ser afusellat pel franquisme i un tercer va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per llargs anys de presó. Després de la II Guerra Mundial Emilio Gómez milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Emilio Gómez va morir el 10 d'octubre de 1962 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després de passar dos mesos d'agonia arran d'un accident de treball, i fou enterrat dos dies després al cementiri de Terre Cabade d'aquesta ciutat.

    ***

    Eliane Vincileoni

    - Eliane Vincileoni: El 10 d'octubre de 1989 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) la model, artesana de moda, antiquària i militant anarquista Eliana Vincileoni, citada sovint Vincileone i coneguda com Eliane Corradini, amb el llinatge de son company, i com La Pinchi. Havia nascut en 1930 a Ferreux (Xampanya-Ardenes, França) en una família de professors d'origen cors –un oncle seu va participar en la Resistència i fou alcalde d'Aiacciu (Còrsega) i diputat comunista de l'illa. En els anys cinquanta s'instal·là a Milà. Integrada en el moviment llibertari, va fer costat la resistència antifranquista i va estar especialment lligada amb l'anarcosindicalista Cipriano Mera Sanz. En 1961, amb Amedeo Bertolo i altres companys, constituí el Grup Juvenil Anarquista. En 1962, quan el segrest del vicecònsol d'Espanya per un grup anarquista italià en protesta per les condemnes a mort del règim franquista, fou ella la que s'encarregà de les relacions amb els companys espanyols. Entre finals de 1962 i principis de 1963 es traslladà a Màlaga (Andalusia, Espanya) on muntà una petita guingueta d'articles artesanals de llana com a tapadora per a les activitats clandestines. A començaments de 1963, amb son company Giovanni Corradini i Franco Leggio, participà en una reunió a Niça (Provença, Occitània), on membres (Octavio Alberola, Salvador Gurucharri i Antonio Ros) de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) aclariren posicions sobre la campanya contra el turisme a Espanya i puntualitzaren els objectius del grup d'acció Defensa Interior (DI). En aquests anys col·laborà intensament amb la FIJL. Entre 1963 i 1967 fou una de les redactores de la revista Materialismo e Libertà i participà en la publicació de l'edició italiana del llibre de Mikhail Bakunin Stato e anarchia e altri scritti (1968). En 1969, quan la repressió antianarquista, va ser empresonada uns mesos, juntament amb son company i altres militants anarquistes (Paolo Braschi, Paolo Faccioli, Angelo Piero Della Savia i Tito Pulsinelli), acusada arbitràriament d'haver comès el 25 d'abril d'aquell any un atemptat a la parada de l'empresa FIAT a la Fira de Milà. En la seva solidaritat, el company Michelino Camiolo organitzà una vaga de fam i unes marxes davant el Palau de Justícia de Milà. Finalment tots els processats van ser absolts. El desembre d'aquell any va ser novament requerida per les autoritats arran d'un atemptat al Banc Nacional d'Agricultura de Milà. En 1969 l'Office National de Radiodiffusion-Télévision Française (ORTF, Oficina Nacional de Radiodifusió-Televisió Francesa) realitzà el film documental Eliane Corradini, anarchiste milanaise. Eliane Vincileoni va morir d'un càncer el 10 d'octubre de 1989 a Milà (Llombardia, Itàlia). La seva biblioteca es troba dipositada al Centro Studi Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli de Milà.

    ***

    Emilio Tesoro Linares

    - Emilio Tesoro Linares: El 10 d'octubre de 2003 mor d'un càncer de pell a Caracas (Veneçuela) el propagandista anarquista i militant anarcosindicalista Emilio Tesoro Linares. Havia nascut el 5 d'octubre de 1907 a Almeria (Andalusia, Espanya) en una família modesta, formada per sos pares (Juan i Teresa) i cinc germans (José, Manuel, Mercedes, María i Juan Antonio). Sos germans, José i Manuel, arribaran a ser destacats militants socialistes. Membre de les Joventuts Llibertàries des de començaments de 1936, Emilio Tesoro s'enquadrà en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per lluitar contra el feixisme l'estiu d'aquell any. En acabar la guerra visqué a Barcelona i després s'exilià. En 1947 s'instal·là a São Paulo (São Paulo, Brasil), on participà activament en el Centre de Cultura Social d'aquesta ciutat. Arran del cop militar de 1964, de les persecucions polítiques i de la crisi econòmica subsegüent, es traslladà a Caracas (Veneçuela). A la capital veneçolana, on vivien tres de sos germans (Manuel, María i Juan Antonio), s'integrà en la militància llibertaria de l'exili espanyol. Durant els anys vuitanta formà part del Col·lectiu Autogestionari Llibertari (CAL), el qual edità per primer cop el periòdic El Libertario. A començaments dels anys noranta edità la revista Misceláneas Libertarias. En 1996 fou un dels creadors de la Comissió de Relacions Anarquistes (CRA), la qual reprengué l'edició d'El Libertario, encarregant-se la pàgina d'ajuda i de solidaritat amb els presos polítics i socials. En aquesta època impulsà la creació de la Creu Negra Anarquista (CNA) de Veneçuela. A més dels seus articles en El Libertario va col·laborar en diverses publicacions anarquistes de la Península, com ara Bicel,CNT i Solidaridad Obrera. A Caracas existeix des del 2004 el Centre de Documentació Emilio Tesoro, lligat a la CNA i especialitzat en la problemàtica carcerària.

    Escriu-nos

    Actualització: 10-10-14



    0 0
  • 10/10/14--11:26: Una que lo sabe

  • Entrant en un estanc de barriada, a la recerca d’un sobre de mida DIN A-4, sorprenc aquesta conversa:

    - Está la enfermera de Madrid –explica la clienta–, que ha salido por la tele y todo, pero en Palma hay una que no lo han dicho.

    - Pero eso no ha salido.

    - No, porque no quieren que se sepa. Pero a mí me lo ha dicho uno que lo sabe.

    L'intercanvi, naturalment, confereix a la clienta la categoria de ser una que lo sabe, una categoria amb què també s’investirà l’estanquera quan ho conti a algú altre. Cadena amunt, és fàcil que s’hi vagin afegint detalls.

    Tot conegut, estudiat, vell i mal de coure.

     


    0 0
  • 10/11/14--11:40: Bajanades a balquena
  •  Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    La caverna pepera cada dia diu més desbarats i fa més títeres per perfeccionar la seva actitud d'oposició a l'oposició i aprofitar sempre que li deixen obrir boca per fer-nos empegueir d'esser mallorquins. Vol dir que per celebrar que Jaume II rei de Mallorca, català, fill de rei català va organitzar els papers del seu petit regne insular, la caverna s'engirgola un míting per atacar Catalunya i els partits un poc condrets?…au venga, anau a porgar fum o a escola on vos ensenyin retòrica i a caminar amb dues cames i no com ara que ho feis a quatre potes i bramant…

     

     


    0 0

     

       Feixistes ucraïnesos irrompen a la Universitat Complutense de Madrid. La premsa russa n'informa, l'espanyola no en diu res.

     

     

     

         Actualment, els mitjans de comunicació de Rússia ofereixen, de molt, més garanties de veracitat que la dels mitjans ''occidentals'', jo crec. 

        La premsa russa està guanyant la guerra mediàtica. La premsa ''occidental'' s'esforça per amagar els escàndols que comprometen els designis de la política de Washington.

     

          Russia Today, 10.10.14,ofereix una àmplia informació de l'incident de la Complutense. Els diaris espanyols no en diuen res, sembla.

     

          Podeu veure el post 'Fascists, get out!' Spanish students eject protesting Ukraine nationalists (VIDEO) — RT News. 

      


    0 0

    -Documental gravat de l'Associació PER ELLS : http://www.vacacioneschernobil.blogspot.com.es/

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [11/10] «A Revolta» - Comissió Mixta de Treball - Soullier - Schiaffonati - Estrig - Mikhaïlo - Marivela - Langella - Wolberg - Angelozzi - Vlaminck - Grossman - Serret - Castelnuovo

    Anarcoefemèrides de l'11 d'octubre

    Esdeveniments

    Portada del primer número d'"A Revolta"

    - Surt A Revolta: L'11 d'octubre de 1914 surt a Coimbra (Centre, Portugal) el primer número de la publicació A Revolta. Quinzenário comunista anarquista. Era l'òrgan d'expressió de l'Aliança Anarquista. Dirigit per J. Teixeira, fou editat per Antonio Tavares i com a administrador figurà A. Da Silva i C. Do Nascimento. El principal redactor va ser A. Santos Pinho i trobem textos de David Carvalho, Caserio, Bartomeu Constantino, Jean Grave, Cezar do Inso, Otto Leroy, Errico Malatesta, Pierre Martin, S. Merlino, Lev Tolstoi, Neno Vasco, etc. Acabada d'esclatar la Gran Guerra, trobem força articles antimilitaristes, com ara una impugnació a les opinions de Piotr Kropotkin, a més de temàtiques diverses (teoria anarquista, antiparlamentarisme, notícies estrangeres, notícies sobre el Congrés Internacional contra la guerra del Ferrol, contra la carestia de la vida, sindicalisme, presos, antireligiosos, cançons llibertàries, etc.). Només sortí un altre número, el Primer de Maig de 1915.

    ***

    Una sessió de la Comissió Mixta de Treball

    - Aprovació de la Comissió Mixta de Treball: L'11 d'octubre de 1919 el Govern espanyol, presidit per Joaquín Sánchez de Toca Calvo, fa públic el Reial Decret que crea la Comissió Mixta de Treball per arbitrar els problemes laborals a Catalunya. Aquest organisme volia ser una plataforma de discussió entre els representants dels patrons i els dels treballadors. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), fidel als criteris de consolidar l'organització i pel reconeixement jurídic de l'autoritat dels sindicats que comportava, aprovà a través dels seus delegats aquesta fórmula, encara que els sectors més radicals i activistes s'hi mostraren contraris argumentant que suposava una clara vulneració dels principis tàctics de l'acció directa. Signaren el 2 de novembre, prèvia consulta a totes les representacions orgàniques cenetistes, Salvador Seguí, com a secretari de la Federació Regional de la CNT, i Josep Molins, com a secretari de la Federació Local de Barcelona de la CNT --també participaren en la comissió paritària Simó Piera i Saturnino Meca González, entre d'altres. Per part dels patrons i després de moltes vacil·lacions, que denotaven que tenien posades les esperances no en la negociació, sinó en la violència del pistolerisme, també signaren el 12 del mateix mes. L'organisme estava presidit l'alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, i hi intervingueren com a assessors dos advocats catalans, exministres de la Corona: Rodès, assessor dels patrons, i Roig i Bergadà, assessors dels obrers. Els components d'aquest organisme, provisionals en principi, havien de ser triats pels patrons i pels obrers. Abans, però, calia realitzar un cens laboral --patronal i obrer-- de les comarques i ajornar tota qüestió fins al 20 de novembre, quan la Comissió estigués exercir d'àrbitre amb plena autoritat. La Comissió Mixta de Treball fou un fracàs total a causa de l'establiment del locaut patronal i d'altres arbitrarietats, com era negar la feina als companys que més s'havien distingit en les lluites i l'assassinat de militants anarcosindicalistes per escamots a sou de la patronal.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Taller de tipografia

    - Eugène Soullier:L'11 d'octubre de 1878 neix a Lyas (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) el tipògraf, militant anarquista i anarcosindicalista Eugène Soullier. L'estiu de 1911 fundà, amb altres companys, la Unió Departamental de Sindicats del Loira i l'any següent va ser nomenat secretari adjunt de la Borsa de Treball de Sant-Etiève, on representà durant molts anys el seu sindicat. També en 1912 va fundar «La Ruche Syndicale» (El Rusc Sindical), organització cultural que proposava, entre altres coses, sessions teatrals i que tenia com a finalitat «elevar el nivell cultural del poble» i crear «una generació conscient i forta». En aquesta època col·laborà en la publicació sindicalista revolucionària Le Réveil Typographique, editada a París entre 1909 i 1914. Quan esclatà la Gran Guerra, a iniciativa seva, el Sindicat de Tipògrafs es pronuncià contra el conflicte bèl·lic i contra la «Unió Sagrada». En 1915 ingressà en el Servei Auxiliar i fou mobilitzat com a tipògraf en la Manufactura Nacional d'Armes de Sant-Etiève. En 1916 creà un grup d'oposició a la guerra que es reunia els dijous en un cafè del carrer del Grand Moulin i que es dedicava a distribuir, discutir i comentar fullets i periòdics antimilitaristes, com ara Par delà la mêlée o La Mêlée. Per aquest fet serà perseguit per la justícia durant aquesta època per «deserció i provocació dels militars a la deserció». En 1917 va ser nomenat novament secretari adjunt de la Borsa de Treball i el juny de 1918 va ser detingut arran del moviment vaguístic que es desencadenà aquell mes. El juny de 1919 va fundar el grup artístic «Le Nid Rouge» (El Niu Roig), que farà gires culturals a les zones rurals. Durant els anys vint continuà la seva tasca en els moviments sindicalista i anarquista. El 31 de desembre de 1926, arran de l'assemblea constituent de la Unió Anarquista Comunista (UAC), va ser nomenat tresorer del seu consell d'administració. En aquesta època col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire (1923-1935). En 1929 participà en la fundació del bimensual anarcocomunista Le Silence du Peuple, del qual va ser gerent. Va formar part d'un grup anarquista a Sant-Etiève i es va adherir a Federació Local de l'anarcosindicalista Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard. En 1938 va ser secretari general del Sindicat del Llibre de Saint-Étienne i es va mantenir sempre pacifista i partidari de la independència sindical.

    ***

    Foto policíaca de Guido Schiaffonati

    - Guido Schiaffonati: L'11 d'octubre de 1898 neix a Ziano Piacentino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Guido Schiaffonati. Quan era infant s'establí amb sa família a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta localitat treballà de pagès i de paleta i participà en diverses manifestacions obreres, entrant a formar part dels«Arditi del Popolo», arribant a ser el secretari de la secció local. En 1921 les autoritats el tenien fitxat com a membre de l'acabat de fundar Partit Comunista Italià (PCI). En 1922 emigrà a França i s'establí a Chatou (Illa de França). En 1923, en una topada amb feixistes a la zona de la Bastilla de París fou apallissat i després detingut, encara que fou alliberat immediatament. L'agost de 1923 retornà a Itàlia per un breu període de temps, amb sa companya Maria Franti, també de Ziano Piacentino. Mesos després, retornà a França. El 29 d'octubre de 1933, en una reunió d'anarquistes italians a la sala municipal de Puteaux, va ser nomenat tresorer del nou «Comitè anarquista per les víctimes polítiques en Itàlia». En aquestaèpoca mantingué correspondència amb la vídua d'Errico Malatesta. En 1934 participà en la reunió constitutiva de la Federazione Anarchica Comunista dei Rifugiati Italiani in Francia (FACRIF, Federació Anarquista Comunista dels Refugiats Italians a França) i l'any següent se li obrí un expedient d'expulsió, però aconseguí obtenir l'autorització per restar a França i així pogué participar en la campanya pel dret d'asil. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») celebrat a la sala del restaurant del carrer de la Seine de Sartrouville (Illa de França) i que donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), que coordinarà la futura lluita antifeixista. Després del cop militar del general Francisco Franco, decidí marxar a la Península i creuà els Pirineus amb el suport de Giuseppe Pasotti i la seva xarxa. A Barcelona (Catalunya) se li encarregà per part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el control del transit ferroviari, especialment pel que feia referència a l'arribada de voluntaris italians. A començaments de 1937, segons la policia política feixista italiana, formà part, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Vindice Rabitti i Enrico Ercolani, d'un grup encarregat de reunir informacions i armes per oposar-se a un eventual cop estalinista. L'estiu de 1937, després dels«Fets de Maig» i d'un intent de detenció frustrat pels comunistes el juliol, retornà a França, d'on en 1938 fou novament expulsat via Bèlgica. Marxà a Brussel·les, on el 17 de març de 1939 participà en la reunió constitutiva d'un grup anarquista. De bell nou a França arran de la invasió alemanya, fou detingut per violació del decret d'expulsió. El 5 d'octubre de 1940 se li obrí un expedient de recerca per les autoritats italianes dirigit als nazis en el qual es demanava la seva detenció i el seu lliurament a la policia de fronteres. En aquesta època estava domiciliat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on feia feina de paleta. Alguns mesos després, fou requerit per les autoritats nazis i enviat a treballar a Alemanya. En aquesta època sa companya i fills visqueren a Puteaux. Aconseguí retornà a Bèlgica, on a finals de 1941 formava part d'una associació belga i italiana d'antics combatents de tendència antifeixista. De bell nou a França, treballà com a cambrer en un local freqüentat per alemanys. En 1943 fou detingut, acusat d'haver participat en 1936 en un atemptat a la plaça de l'Étoile de París, extraditat i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Sembla que aconseguí fugir i s'integrà a la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial visqué a França i fou membre de la Lliga dels Drets de l'Home. Guido Schiaffonati va morir el 14 d'octubre –algunes fonts citen el 4 d'octubre– de 1973 a Corbeil-Essones (Illa de França, França).

    ***

    Concha Estrig

    - Concha Estrig: L'11 d'octubre de 1909 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) l'anarcosindicalista Concepció Estrig (Concha Estrig). En 1921 s'uní sentimentalment amb el destacat militant anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén (Progreso Fernández), amb qui viurà la resta de sa vida. Aquest mateix any la parella creuà els Pirineus clandestinament i s'instal·là a Lió (Arpitània), on nasqué son primer fill, Progreso, el qual morí als 18 mesos d'haver vingut al món, i en 1924 nasqué sa filla Libertad --encarà va tenir una altra filla, Armonía. A Lió assistí i participà en les tasques (xerrades, representacions teatrals, etc.) del Centre d'Estudis Socials. En 1927 retornà a la Península i participà en les reunions clandestines celebrades a la platja del Cabanyal de València on va quedà constituïda la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil treballà a l'Hospital de Sang que la Confederació Nacional del Treball (CNT) instal·là a València. Sempre participà en les activitats del moviment llibertari. L'abril de 1986 patí un infart de miocardi; recuperada, el 7 de juliol de 1987 va ser ingressada a causa d'una malaltia renal. Concha Estrig va morir el 17 de juliol de 1987 a València (València, País Valencià) de les complicacions d'aquesta afecció i fou incinerada dos dies després al cementiri madrileny de l'Almudena.

    Progreso Fernández (1897-1996)

    ***

    Marie-Christine Mikhaïlo fotografiada per Jean Mayerat

    - Marie-Christine Mikhaïlo: L'11 d'octubre de 1916 neix a Helsingfors, dins del Gran Ducat --pertanyent a Rússia i que un any més tard, durant la Revolució russa, esdevindrà Finlàndia--, la bibliotecària, arxivera i documentalista anarquista Marie-Christine Sôederhjelm, més coneguda com Marie-Christine Mikhaïlo --llinatge de son segon marit. Filla d'una família de la burgesia benestant finesa --son pare era un afamat jurista--, va passar la seva adolescència al casal familiar de l'avinguda de Beaumont de Lausana (Suïssa). Va tornar a Finlàndia per casar-se amb un jove diplomàtic, Ralph Enckell, fill del ministre d'Afers Exteriors, de qui tindrà cinc infants, quatre nins i una nina. Quan esclatà la II Guerra Mundial tota la família es traslladà a l'ambaixada finesa d'Estocolm i en 1946 s'instal·la a París. En aquesta ciutat, Mikhaïlo coneixerà una exdeportada d'un camp de concentració nazi que la introduirà en el pensament social i prendrà consciència política. En 1948, divorciada, va tornar a Lausana, on va regentar durant els anys 70 una pensió per a estudiants instal·lada al casal de Beaumont. En 1954 va descobrir l'anarquisme gràcies a l'amistat amb l'italià Pietro Ferrua, aleshores objector de consciència refugiat a Suïssa. En 1957 aquestúltim va fundar a Ginebra el Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) i quan Ferrua és expulsat de Suïssa cap al Brasil, el gener de 1963, arran d'un atemptat contra l'ambaixada espanyola a Ginebra com a protesta del règim franquista, serà Mikhaïlo, ajudat per sa filla Marianne Enckell, la que prendrà la direcció del CIRA, assegurant-ne la continuïtat i el desenvolupament, i convertint-lo en un dels arxius internacionals sobre l'anarquisme més importants del món. Entretant, es tornarà a casar amb el refugiat llibertari búlgar i professor de matemàtiques que fugí de la repressió comunista Stoyadin Mikhaïlov. El març de 1990 el CIRA deixarà Ginebra i s'instal·larà al casal de l'avinguda de Beaumont de Lausana. Dotada d'una gran cultura i coneixedora de nombroses llengües, també va militar en Amnistia Internacional. El 3 d'octubre de 1995, Bertil Galland li va realitzar una entrevista que després seria editada en vídeo per Films Plans-Fixes aquell mateix any sota el títol Marie-Christine Mikhaïlo. De la haute bourgeoisie scandinave à l'anarchisme. Marie-Christine Mikhaïlo va morir el 8 de novembre de 2004 a Lausana (Vaud, Suïssa).

    Marie-Christine Mikhaïlo (1916-2004)

    ***

    Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per les tropes aliades

    - Hipólito Marivela Torres: L'11 d'octubre de 1917 neix a Colmenar Viejo (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Hipólito Marivela Torres, també citat comGermán Marivela. Fuster de professió, ja de ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) del seu poble. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà dels primers al front allistat com a voluntari en la «Columna Durruti», lluitant a Madrid, Aragó i, més tard, a Catalunya. Amb el triomf franquista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus per Puigcerdà i fou tancat als camps de concentració del Fort de Montlluís i de Vernet. Després passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Amb l'ocupació alemanya lluità en la resistència, però va ser detingut pels nazis i enviat el 3 de març de 1941, amb el número de matrícula 3.525, al camp de concentració de Mauthausen, on romandrà fins a l'alliberament dellager el 5 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial treballà a les mines de la Grand Comba. S'establí a Champclausson i Tréscol, a la Grand Comba, on milità activament en la CNT i ocupà càrrecs orgànics, com ara el de vocal del comitè (1946). En 1979 assistí com a delegat de l'exili al V Congrés de la CNT realitzat a la Casa de Campo de Madrid (Espanya). Hipólito Marivela Torres va morir el 31 d'agost de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Yael Langella

    - Yael Langella: L'11 d'octubre de 1953 neix a París (França) l'escriptora, poeta, traductora, fotògrafa i militant llibertària Yael Sylvie Langella-Klépov. Filla d'una família sefardita, va viure la seva infantesa a Tunísia i per raons familiars i professionals, va residir a diversos països d'Europa (Rússia, Alemanya, etc.) i al Japó i Israel. Estudià dret i filologia semítica i hispànica a París, Jerusalem i Barcelona. Parlava 10 idiomes i traduïa sense problemes el francès, hebreu, rus, portuguès, alemany, anglès, català i castellà. Entre 1975 i 1977 fou professora de francès a l'Escola d'Infermeres de Natzaret. En tornar d'Israel, s'instal·là a Barcelona i durant els anys vuitanta, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Ronda de Sant Antoni. Formà part de la Secció Literària de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona i col·laborà amb contes i poemes en la seva revista El Vaixell Blanc i en les tertúlies literàries celebrades a la Casa de la Caritat. Treballà amb nombroses editorials (Lleonard Muntaner, Arenas, etc.). Fou membre del Centre Català de Pen Club i del Comitè d'Escriptors Empresonats. En 1994 traduí al francès i al català la pel·lícula d'Hector Faver Memoria del agua. Des del febrer de 2006 fou una de les responsables del programa de subvencions a la traducció de l'àrea d'Humanitats i Ciència de l'Institut Ramon Llull. Va ser amiga de la periodista russa assassinada Anna Politkòvskaia, de qui havia traduït obres. Yael Langella va morir l'11 de gener de 2007 en un accident fortuït en un carrer de Lisboa (Portugal) --caigué per un esvoranc de set metres que quedà sense protecció arran d'un accident de cotxe-- quan passava uns dies de vacances amb son company sentimental, el pintor alemany Uwe Geest, amb qui havia treballat en les seves exposicions i muntatges artisticopoètics. En 2008 la I Trobada de Poetes per la Pau va ser dedicada a la seva memòria i els poemes van ser publicats per l'Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.

    Yel Langella (1953-2007)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Aniela Wolberg

    - Aniela Wolberg:L'11 d'octubre de 1937 mor a Varsòvia (Polònia) l'enginyera química i militant i propagandista anarquista Aniela Franciszka Wolberg. Havia nascut el 14 d'octubre de 1907 a Czestochowa (Silèsia, Polònia) en una família jueva burgesa benestant enriquida gràcies a la indústria química; son pare es deia Adam Alexander i sa mare Sophie Karpt. Va realitzar estudis superiors a la Universitat Jagellònica de Cracòvia, on, en 1924, entrarà en contacte amb un grup d'estudiants anarquistes búlgars, entre ells Taczo Petrov, que trobarà la mort empresonat a Bulgària. En 1926 es convertí en un membre actiu de la Federació Anarquista Polonesa (FAP) i va editar clandestinament a Cracòvia el periòdic mensualProletarien(Proletariat). El novembre de 1926 s'instal·là a París per continuar els estudis. A la capital francesa s'adherí al Grup Anarquista Polonès, que es reunia a la Llibreria Social Internacional del carrer Prairies. En aquesta època va ser companya del militant anarquista polonès Benjamin Goldberg (Maxime Ranko). Esmerçarà la seva energia i tots els diners que li enviava sa família en la publicació del periòdic mensual en llengua polonesaWalka(Lluita), editat per Isaak Gurfinkiel (Valevsky). El 20 de març de 1927 participà en la reunió internacional portada a terme al cinema de l'Hay-les-Roses de Parísde la naixent Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris («Plataforma Arshinov»), signant amb altres (Ranko, Lentengre, Boucher, Makhno, Arshinov, Fabbri, Ferandel, Valevsky, Werny, Bifolchi, Perrin (Odéon), Woo Yang) el seu manifest. A la Universitat de Montpeller obtindrà la llicenciatura en Ciències Químiques i establirà contacte amb grups llibertaris francesos i espanyols i amb militants de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). De tornada a París, trobarà feina d'enginyera química en una fàbrica automobilística. En aquestaèpoca col·laborà en Le Combat Syndicaliste, de la CGTSR, i tornà editar el periòdic Walka, després d'un temps suspès per manca de mitjans financers. Vigilada per la policia a causa de les seves activitats militants, serà finalment expulsada de França en 1932. A Polònia va esdevenir secretària de la FAP i va editar clandestinamentWalka Klas(Lluita de Classes), òrgan clandestí d'aquesta organització. Detinguda en 1934, va ser finalment alliberada per manca de proves, però li tancà les portes a la docència a la Universitat de Varsòvia. Quan esclata la Revolució espanyola el juliol de 1936, veient que repressió al seu país l'impedeix realitzar la seva tasca revolucionària, decideix sumar-hi. De tornada al seu país, tres dies després d'impartir una conferència, Aniela Wolberg va morir l'11 d'octubre de 1937 a Varsòvia (Polònia) sobtadament arran d'una operació quirúrgica practicada d'urgències.

    ***

    Alberico Angelozzi

    - Alberico Angelozzi: L'11 d'octubre de 1948 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alberico Angelozzi, conegut sota el pseudònim de Leonidas. Havia nascut el 5 de març de 1874 a Ancona (Marques, Itàlia). En 1892 i 1897 va ser processat per activitats anticlericals i arran dels avalots de 1898 entrà en contacte amb el moviment anarquista, lligant-se posteriorment amb destacats llibertaries locals, com ara Augusto Giardini, Ferrucio Mariani, Nicola Farinelli, Felipe Felici, Enrico Ricciardelli o Raniero Cecili. Membre del grup «Carlo Cafiero», mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Errico Malatesta i Felice Vezzani. El 17 de juliol de 1900, durant un escorcoll a la seu del periòdic clandestí L'Agitazione, nombrosos documents i correus seus van ser confiscats. L'octubre d'aquell any, reemplaçà Arturo Belleti en la gerència de L'Agitazione, abans de ser substituït per Augusto Crinelletti. A començaments de desembre de 1900, durant una manifestació pública per a retre homenatge a Oreste Regni, paleta anarquista assassinat en un aldarull setmanes abans, va ser detingut portant una corona amb cintes roges i negres i empresonat cinc dies. Poc després, el 19 de desembre, el Tribunal d'Ancona el condemnà a 15 mesos de presó a resultes des documents descoberts en l'escorcoll del juliol anterior; després de l'apel·lació, però, va ser posat en llibertat provisional. El 22 de gener de 1901 va ser declarat culpable d'haver participat en una concentració anarquista durant l'enterrament d'Aristodemo Traghini i algunes setmanes després va ser condemnat a nou mesos de presó per«incitació a l'odi de classes»; alhora, va ser acusat d'haver participat en un complot per a assassinar el president del Tribunal de Gènova i va ser finalment empresonat per purgar una pena de 15 mesos. A la presó continuà rebent la premsa anarquista, especialment La Tribuna Libera, de Alexandria, i La Nuova Civilta, de Buenos Aires. En sortir de la garjola l'estiu de 1902, participà activament en les activitats de la Cambra del Treball i durant aquest mateix any en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir després de veure l'apatia dels treballadors locals. Durant els anys de 1910 realitzà una important tasca sindical, mentre mantenia una diligent correspondència amb els moviments anarquistes italià i internacional. Va ser un dels fundadors dels periòdics d'Ancona La Vita Operaia i Lo Sprone. En 1911 fou un dels redactors, amb Casimiro Accini, Luigi Bertoni, Luigi Fabbri, Charles Malato i Libero Merlino, del setmanari anarquista d'Ancona Germinal. El 28 de setembre de 1911 participà en una reunió a la Cambra del Treball on es pronuncià contra la guerra a Líbia. En aquesta època la policia el considerava un dels principals propagandistes anarquistes de la regió i membre fundador dels grups«Picconieri», «Paolo Chiarella» i «Katuko». L'abril de 1912, juntament amb sa companya i sos quatre infants, abandonà les Marques i s'instal·là buscant feina a París (França). Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista de l'Ombria i de les Marques, que es va celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, es va veure obligat el setembre de 1914 a retornar a Ancona, on s'integrà en el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). En 1915 treballà de porter a la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser detingut per «activitats sedicioses». En 1917 la policia requisà una carta signada Leonidas dirigida a Armando Borghi on explicava la seva estada a París, el seu obligat retorn a Itàlia i el desenvolupament del moviment llibertari a Ancona. En 1919 per les seves activitats va ser novament detingut. A començament dels anys vint obrí una petita llibreria, la qual finalment va fer fallida. Durant el feixisme deixà de banda tota activitat política i en 1940 va ser esborrat dels fitxers de vigilància policíacs dels«subversius comunistes». Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la Federació Anarquista de les Marques (FAM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI).

    ***

    Maurice de Vlaminck fotografiat per Robert Denoël

    - Maurice de Vlaminck: L'11 d'octubre de 1958 mor a Rueil-la-Gadelière (Centre, França) l'escriptor, pintor i anarquista Maurice de Vlaminck. Havia nascut el 4 d'abril de 1876 al número 3 del carrer Pierre Lescot de París (França). Primogènit de cinc germans d'una família flamenca de músics bohemis, on son pare tocava el violí i sa mare el piano. Passà la seva infància a Le Vésinet (Illa de França) i durant la joventut estudià violí, tot i que la seva vocació era ser ciclista professional, alhora que aprenia l'ofici de mecànic. En 1893 començà a anar a classes de dibuix amb el pintor Jacques-Lucien Robichon, però aviat abandonà la formació acadèmica. Amb Henri Rigal pintà a l'illa de Chatou, mentre es guanyava la vida com a violinista zíngar i impartint classes, participant en curses ciclistes professionals per guanyar diners i fent tota mena d'oficis (jugador de billar, halterofília, boxejador de fira, etc.). En 1894 es casà amb Suzanne Berly, amb qui tingué tres filles. La seva carrera com a ciclista finalitzà a causa d'unes febres tifoides que contragué l'any 1896. Durant la tardor d'aquell any començà el servei militar i serví com a músic al 70è Regiment d'Infanteria acantonat a Vitré (Bretanya), on el caporal Fernand Sernada el va introduir en el pensament anarquista i l'animà a col·laborar en Le Libertaire. El 18 de juny de 1900, en un viatge en tren París-Sainnt-Germain durant un permís militar, conegué André Derain, amb qui llogà un estudi a l'illa de Chatou i començà a pintar-hi. L'amistat amb Derain durarà tota la seva vida i aquest li va descobrir l'obra de Van Gogh, el qual exercirà una gran influència en les seves pintures. A primícies de segle començà a comprar màscares iídols negres, convertint-se en un dels primers col·leccionistes d'art negre africà, paper pioner que li va ser reconegut per Guillaume Apollinaire en 1912. Publicà amb el caporal anarquista Fernand Sernada les novel·les D'un lit dans l'autre (1902), amb il·lustracions de Derain, i Âmes de mannequins. Roman de moeurs égoïstes (1907). Entre 1902 i 1903 escrigué diverses novel·letes pornogràfiques d'estètica decadent, que Derain il·lustrava i amb les quals podien viure. Els anys següents visqué a Chatou o rodalies pintant i exposant amb Derain, Matisse i altres artistes fauvistes. Alhora, la seva pintura exhuberant i l'ús vibrant del color testimonià la influència decisiva de Van Gogh i, de forma més general, un cert apropament als impressionistes, alguns dels quals havien pintat a la mateixa zona durant les dècades de 1870 i 1880. En 1905 s'instal·là a Rueil-Mailmaison (Illa de França) i participà amb cinc olis en el seu primer Saló dels Independents, que resultà escandalós ja que marcà el debut del fauvisme --«La cage aux fauves», la«gàbia de feres» formada per Matisse, Dufy, Rousseau, Vuillard, Rouault, entre d'altres. En 1907 descobrí l'obra de Paul Cézanne la qual li va influir força. El reconegut comerciant d'art Ambroise Vollard s'interessà per la seva obra, li va comprà nombroses teles i en 1908 li organitzà una exposició. A partir d'aquest any la seva paleta esdevingué més monocromàtica, sota la influència predominant de Cézanne. També establí contactes amb comerciant de quadres Daniel-Henry Kahnweiler i va fer especial amistat amb els pintors Van Dongen, Braque, Picasso i Jacob. En aquesta època començà a crear les seves primeres ceràmiques. El 1911 Vlaminck viatjà a Londres i pintà el Tàmesi. En 1913 tornà a pintar amb Derain, aquest cop a Marsella i a Martigues. Com que tenia tres filles, quan esclatà la Gran Guerra no va ser enviat als fronts i sempre mostrà un profund antimilitarisme llibertari. En aquests anys bèl·lics s'establí en una fàbrica de la regió parisenca, on començà a escriure poesia a més de pintar. Quan acabà el conflicte es divorcià i es casà amb Berthe Combes, amb qui tindrà dues filles (Edwige i Godeliève), i passà a viure a Valmondois. En 1925 comprà un immens casal en plena natura, La Tourillière, a Rueil-la-Gadelière, on es va instal·lar i on viurà fins a la seva mort. En 1929 publicà el llibre Tournant dangereux, on palesà el seu esperit de revolta. En els anys posteriors viatjà arreu de França, tot i que prosseguí pintant majoritàriament el Sena prop de París. La seva obra final mostra uns colors foscs, puntillats amb pinzellades gruixudes de blanc contrastant. En 1933 exposà al Palau de Belles Artes de París i en 1937 a Nova York. En 1936 publicà un llibre de suggestiu títol, Désobéir. El maig de 1939 reuní un grup d'amics al restaurant Compagnons du Tour de France i com a reivindicació comuna contra les amenaces dels nazis, calaren foc un retrat d'Adolf Hitler. En 1944 participà en un viatge a Alemanya organitzat per les autoritats de la França ocupada, fet pel qual va ser detingut després de la guerra, acusat de col·laboracionisme i marginat de la vida pública. En 1953 publicà el llibre Paysages et personnages, on continuà amb la seva reivindicació de la revolta. En 1956 la parisenca Galeria Charpentier li va organitzar una gran exposició, la qual provocà un gran debat sobre la seva pintura. A més de Le Libertaire, col·laborà en altres publicacions anarquistes, com ara Anarchie, de París (1901); Rebellion, de Brussel·les (1937); L'Homme et la Vie, de París (1946); i Le Monde Libertaire, de París.

    Maurice de Vlaminck (1876-1958).

    ***

    Tomba de Pawel Grossman al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia

    - Pawel Grossman: L'11 d'octubre de 1966 mor a Varsòvia (Polònia) el militant socialista llibertari i anarquista d'origen jueu Pawel Grossman. Havia nascut el 26 d'agost de 1899 a Varsòvia (Polònia) i va ser un dels membres més actius i destacats de la Anarchistycznej Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa). Pawel Grossman està enterrat al cementiri jueu del carrer Okopowa de Varsòvia.

    ***

    Cartoixa de Montalegre

    - Joan Serret i Bruguera: L'11 d'octubre de 1969 mor a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Joan Serret i Bruguera. Havia nascut en 1899 a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on va ser un dels homes de més prestigi de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ocupar càrrecs de responsabilitat en aquest sindicat durant la dictadura de Primo de Rivera. El juny de 1928 va assistir al Ple de Regionals de la CNT celebrat a Lavaneres. Entre 1928 i 1929 va formar part del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), amb seu a Badalona. Va pertànyer al Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1930. També va participar molt activament en el moviment cooperativista i en les societats corals d'Anselm Clavé. En 1936 el Comitè de Salut Pública de Badalona va acordar transformar la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre (Tiana, Maresme) en sanatori per a malalts tuberculosos i el va nomenar-ne administrador. Finalitzada la guerra, s'exilià a França, però va tornar a Catalunya en 1949. Al seu enterrament civil assistiren centenars de persones.

    ***

    Elías Castelnuovo

    - Elías Castelnuovo: L'11 d'octubre de 1982 mor a Buenos Aires (Argentina) el periodista, narrador, dramaturg, poeta, assagista i anarquista, i després comunista i peronista, Elías Castelnuovo. Havia nascut el 6 d'agost de 1893 al barri de Palermo de Montevideo (Uruguai). Es crià en la més absoluta misèria en una família nombrosa d'origen italià --era el penúltim de 10 germans-- i no acabà els estudis primaris. Des d'infant treballà en multitud de feines (pintor, paleta, llanterner, mestre, ajudant cirurgià, fuster, etc.) i finalment es decantà per l'ofici de tipògraf i linotipista. Apallissat per un cunyat seu que vivia amb sa família, quan tenia 15 anys fugí de casa seva i es dedicà a recórrer el país a peu com un rodamón. Després conegué un contractista que li va assignar feines a diferents llocs (Río Grande do Sul, Uruguayana, Concordia i Curuzú Cuatiá). De bell nou a Montevideo, s'interessà pel món de la cultura (literatura, música, pintura), visità biblioteques i es matriculà l'Escola Experimental d'Art Dramàtic i, més tard, al Cercle de Belles Arts de la capital de l'Uruguai. En aquesta època freqüentà el Centre Internacional d'Estudis Socials, seu de l'anarquisme de Montevideo, on s'introduí en el pensament llibertari. En 1912 s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on restà de per vida. A la capital argentina trobà feina en una impremta, on se li va encarregar de compondre les tesis de doctorat dels estudiants de medicina; conegué el doctor Lelio Zeno, amb qui va fer una bona amistat, i amb el temps arribà a tenir grans coneixements mèdics. Amb Fernando Gualtieri edità la revista de literatura llibertària La Palestra, on col·laboraren Pedro del Rivero, Dante Motta i Bo. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Tribuna Proletaria (1919), i en 1920 dirigí el suplement de La Protesta, un dels òrgans oficials del moviment anarquista argentí, publicació que abandonà arran de les seves constants baralles amb Diego Abad de Santillán. Entre 1920 i 1922 residí en precàries condicions amb el doctor Zeno al Delta, a la desembocadura del Paraná Miní, atenent els illencs i fent tasques humanitàries, especialitzant-se en treure queixals, realitzar l'asèpsia de les ferides, fent cures, etc.; també ambdós organitzaren reunions socials on ensenyaven als pobladors de la zona els seus drets i a defensar-se dels terratinents locals. Després va passar a fer de mestre en una colònia reformatori d'infants abandonats i delinqüents, però l'abandonà aviat a causa dels seus mètodes repressius. En 1922 retornà a Buenos Aires, on començà a col·laborar en diferents revistes (Mundo Argentino,Nueva Era, etc.). En 1923 fou un dels fundadors del «Grupo Boedo», format per escriptors de la família socialista (anarquistes i marxistes) i cultivadors del compromís social, com ara Enrique Amorim, Leónidas Barletta, Raúl González Tuñón, Roberto Mariani, Nicolás Olivari, José Portogalo, Lorenzo Stanchina, César Tiempo, Álvaro Yunque, etc., influenciats per literats del naturalisme, del realisme, del realisme socialista i del humanitarisme (Émile Zola, Balzac, Anatole France, Tolstoi, Gorki, Dostoievski, etc.), que s'havien conegut en el lliurament dels premis d'un concurs de poesia organitzat pel periòdic anarquista La Montaña i amb la iniciativa del director de l'Editorial Claridad Antonio Zamora. Aquesta colla d'escriptors estava nucleada al voltant de publicacions com Dinamo,Extrema Izquierda i Los Pensadores --revista de la qual Castelnuovo fou cap de redacció. El «Grupo Boedo» s'«enfrontà» al «Grupo Florida» que, inspirats per Ricardo Güiraldes, conreava una literatura més preciosista, elitista, avantguardista i «europeïtzant» i aglutinà escriptors com Francisco Luis Bernárdez, Jorge Luis Borges, Oliverio Girondo, Norah Lange, Leopoldo Marechal, Conrado Nalé Roxlo, Nicolás Olivari --que començà boedo i acabà florida--, José Portogalo, etc., al voltant de publicacions com Proa i Martín Fierro --l'escriptor anarquista Roberto Arlt freqüentà els dos grups. En 1923 guanyà el «Premi Municipal de Literatura» de Buenos Aires pel seu relat «Tinieblas», que fou considerada l'obra inaugural del «Grupo Boedo». En 1928 es casà amb Inés Delfino, amb qui tingué dos infants (Allan Poe i María Eugenia). En aquesta època formà part dels grups Teatre Proletari i Teatre Experimental d'Art (TEA), grup que estrenà obres seves. El juny de 1931 marxà amb Lelio Zeno, convidats pel cèlebre científic alemany Jorge Nicolai, a l'URSS, on exercí com a corresponsal del diari La Nación i va fer amistat amb Victor Serge. En tornà a l'Argentina hagué d'enfrontar-se a nombroses persecucions, i fins i tot s'intentà aplicar-li la Llei de Residència per a deportar-lo del país, cosa que no s'aconseguí gràcies a la intervenció del seu amic Liborio Justo (Lobodón Garra), fill del general Agustín Pedro Justo, aleshores president argentí. S'afilià al Partit Comunista Argentí (PCA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Bandera Roja i en El Trabajo. Fou redactor en cap del Boletín Oficial de la Unió Sindical Argentina (USA), central obrera de la qual sorgí la Confederació General del Treball (CGT). En 1932, amb Roberto Arlt, fundà la Societat d'Escriptors Proletaris. En 1942 col·laborà, amb Arlt, en Santa Fe de Hoy. A començaments de la dècada dels cinquanta, passà a ser un intel·lectual al servei del peronisme --considerà que l'antiimperialisme, anticolonialisme i antioligarquisme del Juan Domingo Perón eren coherents amb les seves idees polítiques-- i col·laborà en Mundo Peronista, sota el pseudònimElicás, i La Prensa, aleshores oficialista. Finalment políticament acabà en allò que es deia «esquerra nacional». En 1973 va ser nomenat doctor honoris causa i professor emèrit per la Universitat Nacional i Popular de Buenos Aires. Influenciat per nombrosos autors (Dostoievski, Tolstoi, Gorki, Edgar Allan Poe, Florencio Sánchez, Rafael Barrett, etc), els seus personatges (lumpenproletari) i els seus escenaris (zones marginals i de marginació de les ciutats) caracteritzen la seva obra marcadament llibertària. És autor de Carne de cañón (1923 i 1930), Tinieblas (1923), Notas de un literato naturalista (1923), Malditos (1924), Entre los muertos (1925), Animas benditas (1926), En nombre de Cristo (1927), Los señalados (1928), Teatro (1929), La marcha del hambre (1931), Larvas. Cuentos (1931), Yo ví...! En Rusia (1932), El puerto (1933), Rusia Soviética. Impresiones de un viaje a través de la tierra de los trabajadores. (Continuación de Yo vi en Rusia) (1933), Tragedia y Teatro proletario. Tres obras (1934), Vidas proletarias. Escenas de la lucha obrera (1934), El arte y las masas. Ensayos sobre una nueva teoría de la actividad estética (1935), Resurrección. Impresiones de una conciencia libre sobre la epopeya heroica del pueblo español (1936, novel·la dedicada a la Guerra Civil espanyola), La noria (1936), Psicoanálisis sexual y psicoanàlisis social, examen de una nueva teoría de desorientación política y económica (1938 i 1966), Calvario (1956), Jesucristo y el reino de los pobres (1971), Memorias (1974), Caña fístula (1976), Sacrificados. Cuentos de la resistencia (1988, pòstuma), entre d'altres. Elías Castelnuovo va morir l'11 d'octubre de 1982 a la seva casa del passatge El Rastreador al barri de Liniers de Buenos Aires (Argentina). En aquest barri porteny existeix actualment un Centre Cultural Elías Castelnuovo.

     Escriu-nos

    Actualització: 11-10-14


    0 0

    Vuit anys després del brutal atac contra la meva persona i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial) descrit en aquest article, Pep Vílchez, em va “rehabilitar”. Recordau que aquest antic dirigent carrillista (PCE) va tenir la barra de signar articles dient que el “meu” socialisme, és a dir el de l´OEC (Organització d´Esquerra Comunista), era igual al dels criminals khemer rojos de Pol Pot, a Cambodia. Mai no s´havia vist res de tan bestial a Mallorca, en els atacs contra l´esquerra que no pactava amb els franquistes i el capitalisme el repartiment de sous i cadiretes en temps de la restauració borbònica! Posteriorment, en un article que forma part del llibre Per viure en el record: Francisca Bosch i Bauçà (1932-1992), publicat per Lleonard Muntaner l'any 2003, (pàgs. 141-147) i titulat "Francisca Bosch i els anys difícils”, l'exdirigent del PCE illenc, com si volgués fer autocrítica, em situa ara amb els intellectuals i dirigents polítics que sí que "deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica" (pàg. 143). Vaja, per sort, no he hagut d'esperar cinc-cents anys com va haver d'esperar Galileo Galilei per a ser rehabilitat per l'església catòlica (en aquest cas el partit carrillista), i tan sols vuit anys després de la meva condemna pública per "heretge" he pogut veure escrita en els papers la meva "rehabilitació". Aquest article va ajudar a la meva reconcialiació amb qui va ser capaç de escriure les barbaritats que estam comentant. Ara, passats els anys, donam suport a la mateixa organització (MÉS per Mallorca) i, quan ens trobam pel carrer, petam la conversa que, com podeu imaginar, sempre gira en relació a com desfer-nos dels depredadors i pocavergonyes que ens malgovernen (em refresc al PP, evidentment!). (Miquel López Crespí)


    El dogmatisme i el sectarisme a les Illes: l’herència del carrillisme neoestalinista (PCE)


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    Evidentment, per a la gent que estiguérem acostumats, d'ençà els anys seixanta, a lluitar contra el feixisme no ens vénen de nou ni ens sorprenen les altres formes de feixisme, les més "modernes", com poden ser les campanyes rebentistes.

    Pep Vilchez, un conegut dirigent del carrillisme illenc (PCE), contribuí també amb dos pamflets publicats els dies vint-i sis i vint-i-set d'abril de 1994 a "encalentir l'ambient" en contra meva i en contra del llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que acabava de publicar "El Tall" aquell any. L´home participà de seguida en la campanya rebentista ordida i planificada per Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida (que també publicaren mentides contra el llibre en el diari Última Hora).


    Potser ho estudiaren a fons pensant que podrien acabar amb un escriptor independent com en temps de la guerra acabaren físicament amb Andreu Nin, Camilo Berneri i tants marxistes i anarquistes catalans i estrangers en els Fets de Maig de 1937, a Barcelona. El "pes pesant" de la batalla enfocada envers la meva anihilació s'iniciava de forma brutal amb les "aportacions" de Pep Vílchez a la calúmnia i la intoxicació. El promotor de la reaccionària política de Santiago Carrillo a les Illes no podia consentir de cap de les maneres l'edició d'unes senzilles memòries d'un lluitador antifranquista que no era de la seva colla. S'havia d'aturar el pas a la memòria de l'esquerra crítica als pactes amb el franquisme i la burgesia en temps de la transició. Ho provà amb dos pamflets titulats "1994. Presons i imprecisions (I)" i "1994. Presons i imprecisions (i II)". Era la "brillant aportaciò al debat" de recuperació de la nostra memòria històrica per part d'una persona que, malgrat les diferències polítiques, havia pensat no tenia un taranà tan brutal. Però amb els seus pamflets Pep Vílchez, com tants d'altres seguidors de Carrillo, demostrava la ràbia que sentia l´antiga esquerra borbònica amb els republicans i comunistes mallorquins.. Recordem que va ser un dels acceptaren sense protesta els antipopulars Pactes de la Moncloa, tan contraris als interessos dels treballadors. Vílchez, amb el seu atac rebentista, volia embrutar el meu nom de lluitador en identificar-me davant la població de les Illes amb Pol Pot i els criminals khmer rojos de Cambodja: "Per això, estic convençut que, si algun dia les idees de 'dictadura proletària' tal i com les entén Miquel López Crespí es duguessin a la pràctica, podrien acabar perfectament patint la mateixa situació que els khemer rojos d'en Pol Pot imposaren a Cambodja" (citació textual). És a dir, d´una manera brutal, l´antic dirigent carrillista identificava la meva defensa del socialisme (el de l´Organització d´Esquerra Comunista) on militaven, entre d´altres, munió d´abnegats companys i companyes antifeixistes com Jaume Obrador, Antoni Mir, Mateu Morro, Jaume Obrador, María Durán, Paco Mengod, Guillem Ramis, Mateu Ramis, Maria Sastre, Pepa Núñez, Josefina Valentí, María Vílchez, Dora Muñoz, Josep Capó, Aina Gomila, Pep Bernat, Carles Maldonado, Pere Trias, Margalida Seguí, Biel Matamalas ..,. amb els assassins de Pol Pot a Cambodia!

    Tots els illencs ja hem tengut 40 anys per a comprovar a la perfecció les pràctiques de criminal polpotisme de Mateu Morro, Miquel López Crespí, Antoni Mir, Jaume Obrador, Paco Mengod, Domingo Morales, Josep Capó i tants d´altres partidaris de fer a les Illes el mateix que els khemer rojos a Cambodia!



    Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

    Vet aquí brutor sobre brutor. Es tancava la pinça entre aquest personatge d'una banda, i, de l'altra, els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida; pel mig, les idees de República, socialisme entès com a poder dels treballadors i llibertat de les nacionss restaven identificades amb la la sang i la paranoia. Els senyors del segon dels blocs citats, per arrodonir les mentides i tergiversacions de Pep Vílchez publicaven dia vint-ivuit d'abril de 1994 en un diari de Ciutat el pamflet titulat "Sobre l'antifranquisme a Mallorca" on, novament, els militants de l'esquerra revolucionària érem acusats de "debilitar des del franquisme policíac, el Partit Comunista d'aleshores" (citació textual). El resum de la campanya podia ser aquest: "Miquel López Crespí, fals lluitador d'esquerra, membre de grupuscles impresentables, el Pol Pot mallorquí que voldria aplicar a les Illes els crims dels khmers rojos de Cambodja...” (!!!) Tan sols faltava que em declarassin jueu i em portassin a la cambra de gas, com feien els nazis amb els opositors alemanys i amb els membres de pobles oprimits per l'imperialisme alemany considerats de "raça inferior".

    Per arrodonir encara molt més un atac tan planificat, en un dels pamflets de Vílchez que comentam, concretament el que publicava en El Día del Mundo el vint-i-set d'abril de 1994 titulat "1994. Presons i imprecisions (i II)", l'exdirigent del PCE deia que jo "practicava el ball del camaleó" polític tot afirmant que havia col· laborat amb el "PSM, OIC, PCB i OCB".

    Tot plegat era una mentida més per continuar aprofundint en la campanya de demonització en contra meva. Mai no he negat, ja que és públic i notori (jo mateix m'he encarregat de deixar-ho ben escrit en diversos llibres de memòries que es poden trobar a totes les llibreries de Ciutat), que he militat i format part dels comitès de direcció política de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i posteriorment, després del Congrés d'Unitat d'algunes agrupacions de l'OEC amb el nacionalisme d'esquerra celebrat a Inca pel desembre de 1978, he estat membre de la direcció del PSM durant un cert espai de temps, fins a retirar-me de la militància partidària. Fins aquí els fets tal com són. Però és mentida afirmar que he militat en el PCB prosoviètic de Francesca Bosch, Lila Thomàs, Josep Valero i Miquel Rosselló (enrtre d´altres) o en l'Orgatització Comunista Balear (OCB).


    Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB-PCPE i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics. La meva col· laboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fen costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participtar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).



    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.


    Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual Pep Vílchez devia ser pàrvul) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra republicana de les Illes. És el contrari del que han fet sempre els excarrillistes que provaren de liquidar-me intel· lectualment. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de col· lectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers quaranta anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí pel deslliurament nacional i social del poble.


    Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans, la República i el marxisme revolucionari de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre, en lluita per la independència del nostre poble i el socialisme; contribuïnt, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig de l'any 2000, quan Josep Juárez, secretari general de la central anarquista, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar l'esquerra de les Illes, la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

    Pens que potser és per això mateix, perquè sempre he procurat estar en primera línia del combat pel nostres redreçament nacional i social fent costat a les organitzacions populars del poble, pel que la falsa esquerra, el reformisme que pactà amb el franquisme i la burgesia, m'ha de perseguir de forma continuada. No veig altra explicació adient a tanta mentida, a tanta brutor.


    Per tant, i per a concloure aquest article, davant la mala voluntat que representa fer-me passar per "camaleó polític", vull deixar constància escrita de la satisfacció que sent aquest escriptor sobiranista d'esquerres d'haver pogut col· laborar, amb tota la meva força i bona voluntat militant, amb l'esquerra nacional i les forces antisistema de les Illes, lluny sempre dels caus enverinats dels oportunistes i menfotistes de tot tipus que ens encerclen.

    Vaja, quins "comunistes" eren aquests que, en un dos per tres, pactaren amb el franquisme reciclat la restauració monàrquica, la preservació de l'economia de mercat capitalista i, per damunt de tot, no en mancaria d'altra, "la sagrada unidad de España". I aquest personal ens volia donar lliçons d'antifeixisme! Una mica de serietat, senyors! A Mallorca tots en coneixem i sabem a la perfecció qui estripava les banderes republicanes en les primeres manifestacions de la transició, qui impedia parlar als consellistes en les trobades del Primer de Maig, qui deia, com en temps de la guerra civil, que "feixistes i extrema esquerra eren el mateix".

    Quant al meu "silenci" intel· lectual, el fracàs ha estat molt més clamorós, ja que en aquests darrers anys he publicat la majoria de la meva obra literària i memorialísta arribant a publicar més de noranta llibres en català en les més diverses editorials dels Països Catalans.


    Res no em a ser estalviat per la genteta que havia iniciat l'entrada en la política activa enlairant la bandera bicolor de la victòria franquista en totes les seves seus el dia que varen ser legalitzats per Suárez. I la mentida de tot el que afirmaven en els seus pamflets es fa evident quan, anys després d'aquesta campanya rebentista, alguns dels implicats, com és el cas de Pep Vílchez, fan afirmacions completament diferents de les d'aleshores. I ho deixen escrit en un llibre. El cas més interessant és el d'un treball de Pep Vílchez que forma part del llibre Per viure en el record: Francisca Bosch i Bauçà (1932-1992), publicat per Lleonard Muntaner l'any 2003. El treball (pàgs. 141-147) es titula "Francisca Bosch i els anys difícils" i, vuit anys després de la campanya de calúmnies i mentides en contra meva, l'exdirigent del PCE illenc, com si volgués fer autocrítica, em situa ara amb els intellectuals i dirigents polítics que sí que "deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica" (pàg. 143). Pep Vílchez parlant de finals dels seixanta i començaments dels setanta, escriu: "Arribaren també a les Illes les onades del maig francès del 68, el prestigi de la Revolució Cultural xinesa i el seu Llibre Roig, la lluita de solidaritat amb el poble del Vietnam, les guerrilles sudamericanes, la revolució cubana i també, la contestació cultural. A les pàgines dels diaris locals Antoni Serra, Ignasi Ribas, Antoni Mª Thomàs, Damià Ferrà Pons, Miquel López, Llorenç Capellà i Frederic Suau, entre altres, deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica".

    Vaja, per sort, no he hagut d'esperar cinc-cents anys com va haver d'esperar Galileo Galilei per a ser rehabilitat per l'església catòlica (en aquest cas el partit carrillista), i tan sols vuit anys després de la meva condemna pública per "heretge" he pogut veure escrita en els papers la meva "rehabilitació".

    1994: atacs carrillistes (PCE) contra l'esquerra revolucionària de les Illes (I)

    "El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

    "En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)


    Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

    A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.


    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

    Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per .

    El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

    Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

    'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

    En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

    Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

    I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

    Miquel López Crespí


    "Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)


    Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

    Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.


    Repressió del PSOE contra els republicans a l'any 1990. Diari Última Hora (5-V-1990). Pàg. 8.

    Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

    Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

    El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

    Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.


    Repressió estalinista contra els republicans a l'any 1994. Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

    L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

    Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

    Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

    Miquel López Crespí

    Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006


    0 0

    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.
    Más información en Google  POSTURAS



    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Continua l'enfonsament del TILtanic . A  la suspensió de l'ordre del TIL per part del Tribunal Superior de Justícia, ara s'hi ha de sumar la suspensió, per silenci administratiu, de la resolució del 31 de juliol de la directora general d'Ordenació, Innovació i Formació Professional,  na Bel Cerdà, que intentava  imposar el Projecte de Tractament Integrat de Llengües (PTIL) a tots aquells centres en què els claustres l'havien rebutjat. D'altra banda, l'arxivament dels expedient als tres directors de Menorca suposa una nova victòria de les reivindicacions que motivaren la vaga indefinida. L'encarregat de resoldre aquests expedients era el director general, Bartomeu Isern. És totalment incomprensible és que  tant na Bel Cerdà com en Bartomeu Isern no hagin estat cessats  o hagin dimitits. A part del que la Justícia mana, res sembla haver canviat amb aquesta nova consellera, que segueix jugant a l'ambigüitat i al doble discurs.

    Mentre els centres educatius de les Illes Balears ja han iniciat el camí cap a la recuperació dels projectes lingüístics anteriors al TIL. En aquest moment (la llista creix cada dia)  un centenar de centres docents han recuperat els projectes lingüístics anteriors al TIL o bé ha realitzat les modificacions que han considerat oportunes amb la normativa d’aplicació en vigor, que és el Decret de Mínims. Recuperant l'autonomia perduda  i flexibilitat per adaptar els projectes lingüístics al seu entorn social i cultural i els pares tindran l'espai adequat per participar en l'elaboració dels projectes lingüístics.

    És important no oblidar que el TIL no és l’únic problema que viu la nostra educació. Les polítiques educatives impulsades els últims anys han afectat negativament a l’educació dels nostres fills i filles; les deficiències de les infrastructures, les dificultats de les famílies per accedir a les ajudes de l’administració, els problemes d’escolarització, la manca de recursos humans als centres, les dificultats per fer real la inclusió als centres o les limitacions de les famílies a l’hora de participar a les decisions dels centres.

    Encara resten 8 reivindicacions i la vaga indefinida continua convocada:

    1. Suspensió de tots els expedients sancionadors que s’iniciïn amb clara intenció repressiva prèviament i durant la vaga.

    2. Retirada del Decret del TIL.

    3. Retirada del projecte del decret de Convivència i de la Llei de Símbols.

    4. Beques de transport i de menjador efectives i convocades en el temps i la forma adient. Dotació suficient i eficient perquè es pugui dur un bon pla de reutilització de llibres.

    5. Recuperació de les plantilles, del professorat d’Atenció a la Diversitat i de les ràtios anteriors a les retallades.

    6. Substitucions immediates de les baixes.

    7. Baixes 100% remunerades.

    8. Contractació d’interins durant els mesos de juliol i agost.

    9. Recuperació dels complements i reconeixement de nous sexennis des de l’1 de juny de 2012 i acompliment de l’acord salarial de 2008 per l’escola concertada.

    10. Petició a la Conselleria d’Educació que insti al Govern a retirar la LOMQE.

     

    Na Bel Cerdà i en Bartomeu Isern han de seguir el camí de na consellera i en Estarellas.

     

     

     


    0 0

      Julio 2014

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Fuente»
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Reloj»
    Estación Cen-
    tral (Antwer-
    pen Centraal)
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Reloj»
    Estación Cen-
    tral (Antwer-
    pen Centraal)
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Escultura de
    camello»
    Escultores:
    Albéric Collin
    y Rembrandt
    Bugatti
    Zoo
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Fachada»
    Estación Cen-
    tral (Antwer-
    pen Centraal)
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Fuente y
    Farola»
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Detalle de
    Fuente»
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Detalle de
    Fuente»
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Faraola»
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Escultura de
    camello»
    Escultores:
    Albéric Collin
    y Rembrandt
    Bugatti
    Zoo
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Escultura de
    pelícanos»
    Escultores:
    Albéric Collin
    y Rembrandt
    Bugatti
    Zoo
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Entrada
    al Zoo»
    Escultores:
    Albéric Collin
    y Rembrandt
    Bugatti
    Zoo
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Escultura
    de león»
    Escultores:
    Albéric Collin
    y Rembrandt
    Bugatti
    Zoo
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Escultura
    de leones»
    Escultores:
    Albéric Collin
    y Rembrandt
    Bugatti
    Zoo
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Soportal»
    Estación Cen-
    tral (Antwer-
    pen Centraal)
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Puerta de
    entrada al
    Barrio Chi-
    no (China
    Town Ant-
    werpen)»
    c/ Vanwesen-
    bekestraat

    «Escultura
    de dragón»
    Acceso al
    Barrio Chi-
    no (China
    Town Ant-
    werpen)»
    c/ Vanwesen-
    bekestraat

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Farola»
    Barrio Chi-
    no (China
    Town Ant-
    werpen)»
    c/ Vanwesen-
    bekestraat

    «Vista calle»
    Barrio Chi-
    no (China
    Town Ant-
    werpen)»
    c/ Vanwesen-
    bekestraat

    «Vista calle»
    Barrio Chi-
    no (China
    Town Ant-
    werpen)»
    c/ Vanwesen-
    bekestraat

    «Edificio»
    Barrio Chi-
    no (China
    Town Ant-
    werpen)»
    c/ Vanwesen-
    bekestraat

    «Escultura
    de dragones»
    Barrio Chi-
    no (China
    Town Ant-
    werpen)»
    c/ Vanwesen-
    bekestraat

    «Escultura
    de dragón»
    Barrio Chi-
    no (China
    Town Ant-
    werpen)»
    c/ Vanwesen-
    bekestraat

    «Detalle de
    Puerta de
    entrada al
    barrio chino»
    Barrio Chi-
    no (China
    Town Ant-
    werpen)»
    c/ Vanwesen-
    bekestraat

    «Hotel Ra-
    disson Blue
    Astrid»
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Escultura de
    camello»
    Escultores:
    Albéric Collin
    y Rembrandt
    Bugatti
    Zoo
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Reloj»
    Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Escaparate
    de joyería
    con diaman-
    tes y Haredi
    (judío ul-)
    tra-orto-
    doxo»
    c/ De Key-
    serlei

    «Ventanas»
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Exposición
    "Welcome in
    Mijn Stad"
    (Bienveni-
    dos a mi
    ciudad)»
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Dinosaurio»
    Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Dinosaurio»
    Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Restaurante
    "El Pollo
    Loco"»
    c/ Annessen-
    straat

    «Monumento
    a David Te-
    niers el Jo-
    ven (David
    Tenieres II)»
    Escultor:
    Joseph-Jac-
    ques Ducajau
    Colección
    Museo al aire
    libre Middel-
    hemin
    c/ Leysstraat

    «Detalle del
    Monumento
    a David Te-
    niers el Jo-
    ven (David
    Tenieres II)»
    Escultor:
    Joseph-Jac-
    ques Ducajau
    Colección
    Museo al aire
    libre Middel-
    hemin
    c/ Leysstraat

    «Edificio»
    c/ Kipdor-
    vest

    «Escultura»
    c/ Leysstraat

    «Balcón con
    atlantes»
    c/ Leysstraat

    «Escultura»
    c/ Leysstraat

    «Escultura»
    c/ Leysstraat

    «Monumento
    a Antoon
    van Dijck»
    Escultor:
    Léonard
    de Cuyper
    Colección
    Museo al aire
    libre Middel-
    hemin
    c/ Leysstraat

    «Escultura»
    c/ Jezusstraat

    «Detalle de
    puerta "Stads
    feestzaal"
    c/ Meir

    «Músicos»
    c/ Meir

    «Músicos»
    c/ Meir

    «Músico»
    c/ Meir

    «Músico»
    c/ Meir

    «Músico»
    c/ Meir

    «Esqueletos
    de choco-
    late»
    The Chocola-
    te Line
    Palacio del
    Meir
    c/ Meir

    «Detalle de
    puerta»
    Palacio del
    Meir
    c/ Meir

    «Fuente
    "De Arend"
    (El Águila)»
    Escultor:
    Hugo Lüs-
    berg
    Colección
    Museo al aire
    libre Middel-
    hemin
    c/ Wapper

    «Amberinos
    o Antuer-
    pienses»
    c/ Wapper

    «Músico»
    c/ Meir

    «Bicis muni-
    cipales»
    c/ Meir

    «Monumento
    "Vicini Chris-
    to Domino"»
    c/ Schrijn-
    werkersstraat

    «Puerta»
    c/ Korte Gast-
    huisstraat

    «Antigua igle-
    sia del Mo-
    nasterio de
    San Agustín
    (AMUZ,
    Agustinus
    Muziek-
    centrum)»
    desde c/
    Everdijstraat

    «Escultura»
    c/ Korte Gast-
    huisstraat

    «Escultura»
    c/ Korte Gast-
    huisstraat

    «Escultura»
    c/ Korte Gast-
    huisstraat

    «Restaurant
    "Matterhorn"»
    c/ Huide-
    vettersstraat

    «Ventanas»
    c/ Korte Gast-
    huisstraat

    «Monumento
    "Vicini Chris-
    to Domino"»
    c/ Schrijn-
    werkersstraat

    «Handels-
    beurs (anti-
    guo merca-
    do de Am-
    beres)»
    c/ Twaalf-
    maandens-
    straat

    «"La Mano"»
    Escultor:
    Henri de
    Meller
    c/ Meir

    «"La Mano"»
    Escultor:
    Henri de
    Meller
    c/ Meir

    «Fuente
    "De Arend"
    (El Águila)»
    Escultor:
    Hugo Lüs-
    berg
    Colección
    Museo al aire
    libre Middel-
    hemin
    c/ Wapper

    «Músico»
    c/ Meir

    «Edificio»
    c/ Meir

    «Tranvía»
    c/ Teniers-
    plaats

    «"Bier Cen-
    tral"»
    c/ De Keyr-
    selei

    «Estación
    Central (Ant-
    werpen Cen-
    traal)»
    Arquitectos:
    Louis Dela-
    censerie y
    Clemente van
    Bogaert
    Plaza Konin-
    gin Astrid-
    plein

    «Tumba»
    Cementerio
    Schoon-
    selfhof
    Wilrij
    c/ Sint-Ber-
    nardes-
    teenweg

    «Tumba»
    Cementerio
    Schoon-
    selfhof
    Wilrij
    c/ Sint-Ber-
    nardes-
    teenweg

    «Tumba»
    Cementerio
    Schoon-
    selfhof
    Wilrij
    c/ Sint-Ber-
    nardes-
    teenweg

    «Tumba»
    Cementerio
    Schoon-
    selfhof
    Wilrij
    c/ Sint-Ber-
    nardes-
    teenweg

    «Tumba»
    Cementerio
    Schoon-
    selfhof
    Wilrij
    c/ Sint-Ber-
    nardes-
    teenweg

    «Vista del
    cementerio»
    Cementerio
    Schoon-
    selfhof
    Wilrij
    c/ Sint-Ber-
    nardes-
    teenweg

    «Tumba»
    Cementerio
    Schoon-
    selfhof
    Wilrij
    c/ Sint-Ber-
    nardes-
    teenweg

    Palma, 12 de octubre de 2014



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [12/10] «Solidaridad Obrera» - Homenatge a Ferrer - Considérant - Harman - Pouget - Rizal - Valéro - Piccinelli - Martínez Sánchez - Castelhano - Byington - Arcos - Balkanski - Aspas - Söderberg

    Anarcoefemèrides del 12 d'octubre

    Esdeveniments

    Capçalera de "Solidaridad Obrera"

    - Surt Solidaridad Obrera: El 12 d'octubre de 1919 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Obrera. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo del Norte. Posteriorment portarà com a subtítols «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo del Norte i portavoz de la CNT» i «Periódico sindicalista». Substituïa La Lucha, publicació de la qual no s'ha conservat cap exemplar. D'antuvi bisetmanal (dijous i diumenges), Solidaridad Obrera acabarà amb periodicitat setmanal. Fou dirigida per Antonio Pena, Manuel Buenacasa i Juan Ortega, i comptà amb la col·laboració especial de Emilio Mira (Antonio Valor). Hi van col·laborar Juan del Arco, Santiago Arregui, Azorín, Mauro Bajatierra, Bejarano, Evelio Boal, Galo Díez, Francisco Donadío, Donnay, Juan Fernández, Elías García, Victoriano Gracia, Inocencio Hermosilla, Leval, Maymón, Valeriano Orobón, Juan Ortega, Eleuterio Pérez, Picón, Rudolf Rocker, Primitivo Rodríguez, Julio Roiz, Enrique Rueda, Arnaldo Sopelana, Rodrigo Soriano, Laurentino Tejerina, Torralva, etc. Tragué un suplement  especial per a La Rioja. En principi es mostrà partidari de la Revolució russa, però ràpidament l'entusiasme es transformà en agra decepció. El gener de 1921 fou suspesa i no reaparegué fins al restabliment de les garanties constitucionals els maig de 1922. Tirava, segons els números, entre 7.000 i 10.000 exemplars. En sortiren 84 números, l'últim el 22 de setembre de 1922.

    ***

    Bust de Ferrer i Guàrdia conservat a l'IISG d'Amsterdam

    - Homenatge a Ferrer i Guàrdia: El 12 d'octubre de 1919 al capvespre, a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada per l'Ateneu Sindicalista de Palma, va tenir lloc una vetllada en commemoració del desè aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Bartomeu Coll i Taylor, barber de professió i secretari d'Exterior de la Joventut Socialista de Palma, que arribaria a ser un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Palma en 1921, va recitar una poesia que havia improvisat poc abans i que serà publicada en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera, el 18 d'octubre de 1919.

    Bartomeu Coll i Taylor: «An en Francisco Ferrer» (Cultura Obrera, 18-10-1919)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Victor Considérant

    - Victor Considérant: El 12 d'octubre de 1808 neix a Salins-les-Bains (Franc Comtat, França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considérant. Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon --antic institut de Fourier--, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris --associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle, La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del «dret al treball» i el concepte de«representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 --encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959--, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Paris à Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar elsúltims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845), Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 27 de desembre de 1893 a París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom.

    ***

    Moses Harman

    - Moses Harman: El 12 d'octubre de 1830 neix a Pendleton County (Virgínia de l'Oest, EUA) el pedagog lliurepensador i editor llibertari, precursor de l'anarcofeminisme i del moviment eugenèsic, Moses Harman. Entre 1883 i 1907 edità, a Valley Falls (Kansas) i a Chicago (Illinois), el periòdic anarcoindividualista Lucifer. The Lightbearer, pel qual va ser processat sota la Llei Comstock --legislació federal nord-americana«antivici» promulgada el 3 de març de 1873-- en quatre ocasions (1890, 1892, 1895 i 1906) pels seus continguts (anarquisme, ateisme, defensa dels drets de les dones, sufragisme, eugenèsia, maltusianisme, control de natalitat, amor lliure, abolició del matrimoni, violació marital, etc.), considerats obscens i immorals, i acabà complint sis anys de presó en total. Sa filla, Lilliam Harman, també fou una destacada militant anarquista. Moses Harman va morir el 30 de gener de 1910 a LosÁngeles (Califòrnia, EUA).

    ***

    Émile Pouget, dibuixat per Aristide Delannoy (circa 1911)

    - Émile Pouget:El 12 d'octubre de 1860 neix a Pont-de-Salars (l'Avairon, Occitània) el temut pamfletari, anarcosindicalista, antimilitarista i anticlerical Émile Pouget. Des de molt jove va ser revolucionari influenciat pels processos als communards de Narbona que van tenir lloc a Rodés el novembre de 1871 als quals va assistir. A l'institut de Rodés ja va fundar el seu primer periòdic, manuscrit, Le Lycéen républicain. Més tard, instal·lat a París a partir de 1876, on treballava com a venedor de calicots i altres articles de moda i calceteria, va esdevenir anarquista llegint la premsa anarquista (La Révolution Sociale i Le Révolté). En 1879 va contribuir a la creació del Sindicat d'Empleats del Tèxtil, i va participar, en 1881, amb un grup d'anarquistes francesos en el Congrés Internacional de Londres. En 1883 va ser arrestat per treure una de les  primeres publicacions antimilitaristes que es coneixen a França. El 9 de març d'aquest mateix any va prendre part amb Louise Michel en la manifestació dels aturats on tres fleques són assaltades. Detingut amb ell, serà condemnat el 21 de juny a vuit anys de presó per «pillatge a mà armada» i per «difusió de propaganda antimilitarista». Va sortir de la presó de Melun en 1886 arran d'una amnistia i es va consagrar a la propaganda anarquista, amb la creació, el 24 de febrer de 1889, del periòdic Le Père Peinard, que obtindrà un ràpid èxit pel seu estil popular i pel to virulent utilitzat. Pouget serà nombroses vegades requerit per la justícia pels seus articles i obligat a deixar de publicar el periòdic en el número 253, a resultes de l'aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1894. Aleshores s'exiliarà primer a Alger (Algèria) i després al Regne Unit, on madurarà les seves concepcions de l'acció sindical i analitzarà el sabotatge i la vaga general com a mitjans de lluita. En tornar a França en 1895, publica La Sociale, i en 1896 reprèn la publicació de Le Père Peinard. Compromès amb el sindicalisme revolucionari, entre 1902 i 1908, serà secretari adjunt de la Confederació General del Treball (CGT) dins la tendència anarcosindicalista. L'octubre de 1906 va ser un dels signataris de la Carta d'Amiens. L'any següent, serà nomenat redactor en cap de La Voix du Peuple, periòdic editat per la CGT. En 1909 es va consagrar a la publicació de La Révolution i es va apartant progressivament de l'acció sindical, publicant durant la Gran Guerra escrits patriòtics en L'Humanité. Va publicar nombrosos llibres i fullets, com ara Le sabotage (1898), Le parti du travail (1905), La CGT (1908), L'action directe (1910) i Les bases du syndicalisme (1910). Va negar-se repetidament a escriure les seves memòries.Émile Pouget va morir el 21 de juliol de 1931 a Lozère (Palaiseau, Illa de França, França).

    ***

    Notícia de la detenció de Robert Rizal Ballester apareguda en el diari madrileny "ABC" (15 de febrer de 1935)

    - Robert Rizal Ballester: El 12 d'octubre de 1915 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Robert Rizal Ballester, també conegut com Rizal Robert Ballester. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El 8 de maig de 1934, durant una vaga a Badalona, va ser detingut juntament amb Fernando Lozano Vicente i, acusat de coaccions, d'insults i d'agressió amb arma de foc a la força pública, empresonat a l'espera de judici. La policia, que el tenia per súbdit francès, també l'acusà, arran d'haver-li trobat en un escorcoll nombrosos plans de cases senyorials barcelonines, de pertànyer a una banda internacional d'atracadors. L'11 de febrer de 1935 intentà fugir de les masmorres de la Direcció Superior de Policia de Barcelona simulant un suïcidi. El 23 de novembre de 1935 va ser jutjat en consell de guerra pels fets de 1934 i va ser condemnat a cinc anys de presó correccional–son company Lozano va ser condemnat a quatre anys–; la pena va ser confirmada per l'auditor coronel Ricardo Ferrer el 17 de gener de 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant la guerra civil dirigí la revista de Badalona Vía Libre, òrgan de la CNT i de FAI, amb la qual col·laborà amb il·lustracions, fotomuntatges i escrits. Com a director de Vía Libre impartí el 21 d'octubre de 1936, sota el títol«Religión», una conferència en Ràdio Badalona. Amb el triomf franquista passà a França. Detingut pels nazis, va ser enviat als camps d'extermini. Robert Rizal Ballester va morir el 22 d'agost de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).

    ***

    Léandre Valéro

    - Léandre Valéro: El 12 d'octubre de 1923 neix a Orà (Orà, Algèria francesa) l'anarquista, anarcosindicalista i activista del moviment d'alliberament algerià Léandre Valéro. Era fill d'un militant andalús de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que lluità en la guerra d'Espanya i que després s'exilià a Algèria. Per les seves circumstàncies vitals, parlava el francès, el castellà i l'àrab. En 1942, quan el desembarcament de les tropes aliades al nord d'Àfrica, s'allistà amb les Forces Franceses Lliures (FFL), participant en diferents campanyes i alliberant alguns camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, fou enviat com a soldat a la Indoxina francesa. El novembre de 1945 desertà, però va ser detingut a l'Hospital Montolivet de Marsella i tancat al fort de la Grande-Bastide. El 23 de novembre de 1945 va ser embarcat en un vaixell anglès cap Indoxina i desembarcat el 8 de gener de 1946 a Saigon. Ajudà cautelosament els independentistes vietnamites del Viet Minh proveint-los d'armes i de benzina que furtava dels estocs de l'Exèrcit francès d'ocupació. L'agost de 1946, qualificat com a «element desmoralitzador» per les tropes, fou finalment repatriat a França. S'instal·là a París i s'adherí a la Federació Anarquista (FA), on conegué Georges Brassens, aleshores secretari de la redacció de Le Libertaire. En 1948 marxà amb sa companya a Auxerre (Borgonya, França) i es posà a treballar com a obrer especialitzat ajustador a l'empresa metal·lúrgica«Société Gardy», on muntà una secció sindical de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). El 19 de març de 1953 fou elegit, amb Raveau, delegat del personal fix (Col·legi Obrer) de la CNTF de la«Société Gardy». Amic de Georges Fontenis, entrà a formar part de la Federació Comunista Llibertaria (FCL). L'agost de 1954 fou enviat per l'FCL a Algèria per enfortir el Moviment Llibertari Nord-africà (MLNA), grup del qual fou secretari fins al 1956. Treballà com a obrer a l'establiment Henri Hamel d'Alger i milità en l'MLMA, al costat de Duteuil, Fernand Doukhan i Derbal Salah, entre d'altres. Col·laborà amb el Moviment Nacional Algerià (MNA), encapçalat per Messali Hadj. A partir de la insurrecció de la «Toussaint Roja» (1 de novembre de 1954) es centrà en el suport al moviment independentista algerià, convertint-se en«bústia» i xofer d'aquest. En aquesta època venia pels carrers Le Libertaire armat amb un revòlver a la butxaca que hagué de fer servir en més d'una ocasió. L'agost de 1955 obtingué una feina de cap en un taller d'una explotació agrícola experimental a Khroub, a 17 quilòmetres de Constantina, on establí contactes amb els guerrillers del Front de Libération Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional), moviment al qual ajudà proporcionant-li armes gràcies a les relacions que havia establert quan era a l'exèrcit. L'agost de 1956, fugint de la mobilització, retornà clandestinament a França amb sa companya i sos tres infants. Molt perseguit, l'MLNA decidí autodissoldre's i tot el dipòsit de material i els seus arxius van ser llançats a la Mediterrània. Visqué alguns mesos amagat amb altres activistes de l'FCL (Georges Fontenis, Pierre Morain, Paul Philippe, Floreal Muñoz, etc.) i amb Derbal Salah, militant que havia conegut a Constantina, organitzà una xarxa de«col·lectes de materials» per als resistents algerians. Finalment aprofità l'amnistia proclamada pel general Charles de Gaulle i en 1958 retornà a Auxerre. Treballador en la Fruehauf Corporation, milità en la Confederació General del Treball (CGT) d'Auxerre i en 1960 fou nomenat membre de la secretaria de la Unió Departament de la CGT de l'Yonne. Fou un dels atiadors de les vagues de maig de 1968 a la zona des del sindicat de la CGT de la Fruehauf Corporation. En 1974 abandonà la Fruehauf Corporation i la CGT i entrà a fer feina en l'empresa AID, on es jubilà en 1983. Entre el 1991, any de la seva fundació, i el 2000 milità en Alternativa Llibertària (AL). En els seus últims anys fou membre de la Comissió de Barris d'Auxerre, en representació de la seva barriada de Conches/Clairions, de l'associació«Bien Vivre Ensemble» i va fer costat les candidatures socialistes. Léandre Valéro va morir el 21 d'agost de 2011 a Auxerre (Borgonya, França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Foto policíaca de Franco Piccinelli (ca. 1894)

    - Franco Piccinelli: El 12 d'octubre de 1913 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista Franco Piccinelli, també conegut com François Piccinelli. Havia nascut el 22 de gener de 1866 a Montepulciano (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Piccinelli i Assunzione Bolognesi. Es guanyava la vida fent de perruquer i emigrà a França, on milità en el moviment llibertari. A París (França) s'associà amb el també barber anarquista Louis Armand Matha (Belle-Barbe). El 23 de gener de 1891 va ser detingut amb molta resistència, juntament amb altres tres-cents companys, en una manifestació d'obrers sense feina que partí de la plaça de l'Opera de París; en l'escorcoll se li va trobar una llima esmolada i per aquest motiu va ser denunciat per portar «armes prohibides». Per un decret del 7 de febrer de 1891 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra) on exercí la seva professió. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Posteriorment emigrà als Estats Units. Franco Piccinelli va morir el 12 d'octubre de 1913 en un hospital de Nova York (Nova York, EUA). A instàncies d'A. Baillif, s'obrí una subscripció de suport per a la vídua en el periòdic Le Temps Nouveaux, publicació a la qual va ajudar molt el finat.

    ***

    José M. Martínez Sánchez

    - José María Martínez Sánchez: El 12 d'octubre de 1934 mor a Sotiello (Gijón, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José María Martínez Sánchez. Havia nascut en 1884 a Prunales de Castiello (Parres, Astúries, Espanya). Son pare, Antonio Martínez, era sereno de l'ajuntament i morí en acte de servei quan impedia un robatori a la Casa Consistorial, i sa mare es deia Perfecta Sánchez; tingué un germà, Manuel. A finals de segle sa família es traslladà a Gijón i ell començà a treballar com a fabricant d'ampolles a la vidrieria «La Indústria», un dels centres de forma implantació anarcosindicalista. En 1908 es casà amb Amparo Prieto, amb qui tingué quatre infants (Enrique, Acracio, Armando i Armonia). Militant de primer ordre (organitzador, orador, propagandista, home d'acció), en 1912 treballava a La Felguera i aquest mateix tingué el seu primer problema amb la policia en oposar-se a l'acomiadament d'una tripulació al port pesquer del Musel de Gijón. Fou un dels fundadors del primer sindicat anarquista de miners asturians, «El Despertar del Minero» de Langreo. Acomiadat també aquest any de la seva feina a la siderúrgica «Duro Felguera», treballà en el servei de transport de cavalleries i com a corresponsal d'El Comercio de Gijón. En aquesta època era conegut sota el pseudònim de José María Riestra. En 1914, durant la vaga a Langreo contra la pujada del preu del pa, pistola en mà, arengà la multitud de La Felguera, s'enfrontà a la Guàrdia Civil trencant el cordó militar i assaltà al cap de la gentada la fleca d'Enrique Menéndez. Per aquest fets es refugià durant un any a Portugal i després passà a Bilbao. A finals de 1916 retornà a Gijón. Deixeble d'Eleuterio Quintanilla, en 1918 lluità per a una acció conjunta entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), que culminà en la unió de les dues organitzacions del ram metal·lúrgic i amb la seva elecció com a president del sindicat a partir de juliol d'aquest any i com a director del periòdic El Metalúrgico. Aquest mateix any acudí, amb Wenceslao Carrillo, al Congrés Nacional de la UGT, on proposà un pacte de fusió entre la CNT i la UGT. Durant el Congrés Nacional de la CNT de 1919, amb ManuelÁlvarez, representà el sector metal·lúrgic de Gijón i presidí diverses sessions. A finals d'aquest any s'instal·là a Lleó. A començaments dels anys vint destacà com a orador en diferents mítings i conferències (La Felguera, Oviedo, Gijón, Bilbao, etc.). En 1920 va ser processat per agressió a la força pública i romangué empresonat alguns mesos; també se li va intentar implicar en diversos atemptats contra la patronal. El 14 de febrer de 1921 va ser detingut arran d'un atemptat contra el patró metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill Santiago esdevingut l'11 de gener, però va ser absolt en el consell de guerra del 18 de juliol d'aquell any, encara que romangué empresonat a instàncies dels militars per a ser jutjat per intent d'agressió a la força pública, delicte pel qual també va ser absolt. Mentrestant el seu cap va ser posat a preu per la patronal. En 1921, també, va ser empresonat acusat de posar un petard durant una vaga; des de la presó aprofità per col·laborar en la premsa asturiana. Entre 1922 i 1923 romangué diverses ocasions a la garjola. En la Conferència de Saragossa de 1922 va ser proposat per a un gran comitè executiu confederal que finalment no es creà. En 1922 publicà Táctica e ideología de la Confederación Patronal Española. El setembre de 1923 va fer un míting amb Mauro Bajatierra a Avilés. Fugint de les persecucions policíaques, passà una temporada per la conca minera del riu Nalón afiliat a l'associació de minaires anarquista «El Despertar del Obrero». Sembla que  durant la dictadura de Primo de Rivera deixà la militància, encara que alguns citen que en 1923 fou director o redactor de Solidaridad Obrera. Amb la proclamació de la II República espanyola la seva figura despunta i assumeix importants tasques orgàniques. En 1931 va fer fora dels sindicats miners anarquistes el sector marxista i en el Ple Extraordinari de la Confederació Regional del Treball d'Astúries, Lleó i Palencia del 13 de setembre d'aquell any polemitzà amb els comunistes. El gener de 1932 envià una carta aÁngel Pestaña tendent a la unificació sindical i l'abril de 1932 presidí la sessió inaugural del IV Congrés de Sindicats de la CNT de Gijón. Entre 1931 i 1932 intervingué en diferents conferències i mítings (Gijón, La Felguera, Oviedo, Sotrondio, Laviana, Villaviciosa, etc.), tot alternat amb diversos empresonaments. Amb Avelino González Mallada, Segundo Blanco, José García, Juan Naranjo, José de Arriba, Marcelo Lamar, Avelino Martínez Madrera i Ramón Álvarez Palomo, entre altres, formà part del grup anarquista«Solidaridad», integrat en la Federació de Grups Anarquistes de Gijón i adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1933 participà en el Ple Nacional de la FAI i presentà la ponència sobre el concepte de comunisme llibertari. Durant aquest any va fer mítings a Candás, La Corunya, Lleó, Betanzos, Monforte, Lugo i La Felguera. A finals de 1933 va ser empresonat per la  seva participació en la vaga general i fou tancat a la presó del Coto amb altres companys. Des d'aquesta presó, amb Avelino González Mallada, Acracio Bartolomé, Segundo Blanco, Horacio Argüelles, José Dorado, Avelino Martínez Madrera i Pelayo Cifuentes, signà una carta dirigida al Comitè Regional de la CNT on demanava l'«Aliança Obrera Revolucionària». El març de 1934 representà la CNT asturiana en l'Aliança amb la UGT, fet pel qual va ser criticat en el Ple Regional de maig. El 23 de juny de 1934 va ser durament censurat per Eusebi Carbó Carbó i Buenaventura Durruti en el Ple Nacional de Regionals de Madrid, oposats ambdós a l'estratègia aliancista. En aquesta conjuntura va fer conferències pro Aliança a Gijón i a Mieres. Participà activament en la organització de la Revolució asturiana de 1934 i fou membre del Comitè Revolucionari d'Oviedo. José María Martínez Sánchez va morir el 12 d'octubre de 1934 a l'estació de ferrocarril de Peñón de Sotiello (Gijón, Astúries, Espanya) quan, sembla, se li va disparar accidentalment el fusell que portava durant aquest aixecament revolucionari. El fet, però, és que abans de morir portava una important suma de diners del Comitè Revolucionari Central de la insurrecció i en trobar-lo mort no duia ni un cèntim. Fou enterrat al cementiri municipal de Ceares. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, moltes vegades fent servir pseudònims (Ismael, José Riestra, Rubiera, et.), com ara CNT,El Libertario, Lucha Social, Solidaridad Obrera, Solidaridad, etc. En 1990 RamónÁlvarez Palomo publicà la biografia José María Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo militante caido, arma al brazo, en la Revolución del 34.

    José María Martínez Sánchez (1884-1934)

    ***

    Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936)

    - Mário Castelhano: El 12 d'octubre de 1940 mor a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) l'anarcosindicalista Mário dos Santos Duarte Castelhano. Havia nascut el 31 de maig de 1896 a Lisboa (Portugal). Va ser el tercer fill d'una modesta família dedicada als negocis. Quan tenia 14 anys entrà a fer feina com a telegrafista en una estafeta de correus i poc després com a oficinista en la Companyia Portuguesa de Ferrocarrils, on establí contactes amb el moviment llibertari. En 1911 participà en la vaga de ferroviaris, resposta a les expectatives frustrades sorgides arran de la proclamació de la I República portuguesa el 5 d'octubre de 1910; però va ser en la vaga de 1914 on destacà especialment. També jugà un paper preponderant en la vaga ferroviària de 1918 desencadenada a causa de les repercussions de la Gran Guerra i que va ser durament reprimida per les autoritats republicanes. En 1920, amb Miguel Correia, coordinà la gran vaga ferroviària, que resultà unèxit parcial, però que implicà el seu acomiadament. No obstant això, continuà amb la seva militància i s'encarregà de la direcció del periòdic anarcosindicalista O Ferroviário. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), durant el debat sobre la necessitat de seguir l'exemple de la Revolució russa, que va fer que militants sindicalistes acabessin a les files bolxevics, va saber decantar-se per l'anarcosindicalisme, dedicant-se a la creació de sindicats ferroviaris. En 1921 a Porto fou un dels organitzadors de la Conferència Intersindical de Treballadors Ferroviaris. El juny de 1922 va ser membre de la comissió organitzadora del I Congrés de la Unió de Treballadors Ferroviaris, que donà lloc a la creació de la Federació Ferroviària (FF), de la qual va ser elegit secretari de Relacions Internacionals. Més tard va ser nomenat editor en cap d'A Federação Ferroviária, òrgan d'expressió de l'FF. També dirigí O Rápido. Va participar activament en la resposta popular contra el cop d'Estat militar del 28 de maig de 1926. Poc després d'aquest cop, fou elegit representant de l'FF en el Consell Confederal de la CGT i substituí Santos Arranha en la direcció del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Quan la revolta del 7 de febrer de 1927 contra els militars va ser esclafada, la CGT passà a la clandestinitat i el seu diari A Batalha fou suspès, i poc després la impremta d'aquesta publicació va ser destruïda per la policia. Així i tot, continuà militant com a enllaç entre el Consell Confederal de la CGT i la resta d'organitzacions que funcionaven en la clandestinitat, sempre vigilat per la policia política, antecedent de Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE), creada en 1933 per l'Estat Nou feixista. El juny de 1927 va ser detingut amb altres companys (Manuel Rijo, Álvaro Ramos, Quintal Ferreira da Silva, etc.) i el 15 de novembre d'aquell any deportats a bord del sinistre vaixell-presó «Pedro Gomes». Amb Rijo, fou desembarcat a Novo Redondo (Angola), on troba feina a l'oficina d'una plantació. El setembre de 1930 va ser traslladat a l'Illa de Pico (Açores). L'abril de 1931, quan esclatà aixecament popular a Madeira contra el Govern, amb el suport de deportats polítics, arribà a Funchal (Madeira) juntament amb altres militants llibertaris (Rijo, Gonçalves Bibi, Fernando Barros, etc.) i, un cop aixafada la insurrecció, aconseguí, gràcies a un fogoner, ser embarcat cap a Lisboa a bord del vaixell«Niassa» amagat entre el carbó. A la Península reprengué les seves activitats llibertàries en plena dictadura d'António de Oliveira Salazar i en 1933 fou nomenat secretari de la CGT. Formà part del comitè organitzador de la vaga general preparada per al 18 de gener de 1934, però va ser detingut quatre dies abans. Jutjat per un Tribunal Militar Especial, va ser condemnat a 16 any de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, amb altres companys, el 8 de setembre de 1934 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), i el 23 d'octubre de 1936 al camp de concentració de Tarrafal, on jugà un paper molt important durant el«Greu Perill», epidèmia que assolà l'illa, organitzant l'assistència mèdica amb uns recursos limitadíssims. Mário Castelhano va morir el 12 d'octubre de 1940 a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) a resultes d'una infecció intestinal que, sense medicar, el portà a la tomba en pocs dies. Pòstumament, en 1975, va ser publicada a Lisboa la seva autobiografia Quatro anos de deportação i va ser condecorat amb l'Ordre de la Llibertat. En 1999 Ana Maria Gameiro Duarte Castelhano donà el seu arxiu a la Biblioteca Nacional de Portugal, passant a formar part de l'Arxiu de la Cultura Portuguesa Contemporània.

    Mário Castelhano (1896-1940)

    ***

    Steven T. Byington fotografiat per Stollmack & Goldstein (New York)

    - Steven T. Byington: El 12 d'octubre de 1957 mor a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA) el traductor, lingüista, especialista bíblic i intel·lectual anarcoindividualista Stephen Tracy Bryington, més conegut com Steven Tracy Byington. Havia nascut el 10 de desembre de 1869 a Westford (Vermont, EUA). Visqué a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA), amb sa mare, que morí en 1935, i sa germana Martha, bibliotecària de la localitat –son pare havia estat ministre de l'Església anglicana. D'antuvi defensà el Georgisme, doctrina econòmica creada per Henry George que manté que les persones són propietàries d'allò que han creat, però les coses creades per la natura, sobretot la terra, són de tothom. Més tard s'associà intel·lectualment amb Benjamin Tucker, col·laborant en la seva revista anarcoindividualista Liberty, defensant l'educació com a mitjà per a arribar a un món llibertari. En 1894 va començà a escriure les seves AnarchistLetter Writings Corps, dirigides a persones individuals i a la premsa, on explicava la filosofia de la seva doctrina anarcoindividualista. Traduí a l'anglès dos importants obres de l'anarquisme alemany: The Ego and its own. The case of the individual against autority, de Max Stirner, i Anarchism–llibre també publicat sota el títol The great anarchists. Ideas and teachings of seven major thinkers–, de Paul Eltzbacher. En 1891 es graduà cum laude a la Universitat de Vermont i fou membre de la prestigiosa Phi Beta Kappa (ΦΒΚ), societat acadèmica honorífica nord-americana creada per promoure l'excel·lència en les arts i les ciències i introduir els estudiants punters en les universitats més destacades. Entre 1913 i 1914 publicà «On interference with the environment», per lliuraments en The New Freewoman i The Egoist. En 1919 publicà el llibre The Society of the New Order. Coneixia de manera magistral almenys 12 llengües, incloses les clàssiques que havia aprés a la Union Theological School, i entre 1926 i 1946 fou col·laborador habitual del periòdic American Speech. No obstant això tenia problemes d'expressió i malgrat la seva preparació no podia parlar davant el públic, per la qual cosa passà 38 anys treballant com a simple corrector de proves per l'editorial de llibres de text«Ginn & Company» de Boston. Era membre de la Union Congregational Church de Ballardvale, de la qual fou secretari i historiador de l'església, però l'abandonà quan es fusionà amb l'Església Metodista Episcopal. En 1943, després de seixanta anys de treball, acabà la seva traducció, directament dels textos originals, de la Bíblia i la seva edició la titulà The Bible in living english (BLE), que fou publicada pòstumament en 1972 per la«Watchtower Bible & Tract Society of Pennsylvania» (Testimonis de Jehovà), que havia comprat els drets d'edició. A més de les citades, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com araThe Boston Globe, Demonstrator,Discontent, Discussion,Ego, The Firebrand, Freeland, Gleanings in Bee Culture, Good Housekeeping, Humanity First,Instead of a Magazine, Journal of Biblical Literature, Man!, Mother Earth, The Mutualist, The Nation,New Trends, The New Republic, The Typographical Journal, etc. Steven T. Byington, que mai no es va casar, va morir el 12 d'octubre de 1957 a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA).

    Steven T. Byington (1869-1957)

    ***

    Pura Arcos (1961)

    - Pura Arcos: El 12 d'octubre de 1995 mor a Windsor (Ontario, Canadà) la militant anarcofeminista Purificació Pérez Benavent, més coneguda com Pura Arcos. Havia nascut el 26 de juny de 1919 a València (País Valencià) en el si d'una família anarcosindicalista --tant el seu avi com son pare van ser militants del Sindicat del Transport de la CNT. Quan Pura tenia tres anys sa família es va instal·lar a Xàtiva (La Costera). Va estudiar a l'escola fins als 12 anys, edat inusual en una nina de la seva època, i quan es va proclamar la República i es van crear escoles d'educació secundària, Pura Arcos va continuar amb la seva educació. En 1933 la família es va traslladar a Barcelona, va deixar els estudis i es va posar a fer feina. Uns mesos més tard es van traslladar al barri del Clot, on va poder estudiar de nit a la racionalista Escola Natura de Joan Puig i Elías, on va conèixer joves anarquistes i es va fer membre d'un ateneu llibertari. Durant la guerra i la Revolució va tornar a València i a mitjans de 1937 formarà part de la secretaria de propaganda del Subcomitè Nacional de «Mujeres Libres» i paral·lelament imparteix classes en una escola de la col·lectivitat «El Porvenir» de Tavernes de Valldigna (País Valencià). A Barcelona va fer un curs de transport i va formar part del primer grup de dones que va obtenir el permís de conduir tramvies. L'octubre de 1938 intentarà participar com a secretària de propaganda de «Mujeres Libres» en el ple del Moviment Llibertari de Barcelona, però «Mujeres Libres» com a organització independent va ser vetada, i el 28 de novembre de 1938 participarà en el míting en record de Durruti a Xàtiva, amb Cano Carrillo i Jover. Durant la postguerra va passar moltes dificultats abans de reunir-se amb sa família a Barcelona, on durant dos anys no va sortir de casa; va ampliar estudis i va actuar en la lluita clandestina durant els anys quaranta al Clot i en la xarxa de suport als presos anarquistes. En 1959 va aconseguir marxar a Canadà amb sa filla, on es va reunir amb el seu company Federico Arcos, que ja havia marxat en 1952 des del seu exili francès i on va trobar feina en una fàbrica d'automòbils de la Ford. Pura Arcos va aprendre anglès i es va fer infermera a Canadà, professió que exerciria fins a la seva jubilació. Va col·laborar a Anthropos, Mujeres Libertarias (Madrid), Mujeres Libres (Londres). És autora de The modern school movement. Historical and personal notes of the Ferrer schools in Spain (Croton, 1990, amb altres), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (Madrid, 1999, en col·laboració).

    Pura Arcos (1919-1995)

    ***

    Georges Balkanski

    - Georges Balkanski:El 12 d'octubre de 1996 mor a Sofia (Bulgària) el militant, teòric i historiador Georgi Grigorov, més conegut com Georges Balkanski. Havia nascut el 16 d'abril de 1906 a Bulgària en un família pagesa del nord del país. Des del 1921 es va adherir a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB). Després de patir en 1925 un intent d'assassinat per part dels monàrquics, va exiliar-se a Txecoslovàquia. Va tornar a Bulgària, però va haver d'exiliar-se de bell nou en 1927 instal·lant-se a França. A Tolosa de Llenguadoc va realitzar estudis d'agronomia i va establir estretes relacions amb el moviment llibertari espanyol. Durant la guerra civil espanyola va marxar a Barcelona on va ser un dels animadors de les emissions en llengua búlgara de «Radio CNT-FAI» i va participar en una col·lectivitat agrícola. El novembre de 1936 va assistir com a delegat de la FACB a una conferència comuna CNT-FAI. En aquesta època peninsular coneixerà la seva futura companya Madeleine Lamberet, artista i dissenyadora anarquista. A finals de 1938 va marxar a Bulgària i l'any següent serà internat en una presó i després en un camp de concentració. Alliberat el 19 de setembre de 1944, va participar en la reconstrucció del moviment llibertari. Arran de l'ona repressiva engegada pels comunistes, i per la qual seran empresonats més d'un militar de companys, va patir persecució, però va aconseguir fugir a través de Turquia i es va establir a França a finals dels anys quaranta. Instal·lat al barri parisenc de Montmartre amb Madeleine Lamberet, va començar a militar sota el pseudònim de Georges Balkanski tant en el moviment llibertari búlgar en l'exili com en els moviments francès i espanyol, sempre defensant de paraula i per escrit les posicions de l'anarquisme organitzatiu. A finals de 1947 va ser un dels responsables de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars que va denunciar la repressió comunista i l'internament de nombrosos militants en camps. Va ser membre de la Unió dels Anarquistes Búlgars (UAB) en l'exili i va ser un dels responsables de la revista Nach Pat (Nostra Ruta) i de les edicions del mateix nom. Partidari d'una internacional anarquista d'organitzacions, va participar activament en els treballs de les comissions preparatòries del Congrés de Carrara de 1968, on es va fundar la Internacional de les Federacions Anarquistes (IFA), i del Congrés de París de 1971. Fou membre, amb Guy Malouvier i Mariano Ocaña, de la Comissió Preparatòria del Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes (CIFA) i prengué part en la redacció del seu butlletí --11 números entre setembre de 1966 i agost de 1968. També col·laborà en la realització del Bulletin de la Commission de Relations de l'Internationale de Fédérations Anarchistes - CRIFA --10 números entre novembre de 1968 i juny de 1971-- sortit del Congrés de Carrara, sense deixar de banda la publicació GRIFA (1972-1978), el responsable de la qual era U. Marzocchi, i el Bulletin GRIFA. Després de la caiguda del Mur de Berlín i de l'ensorrament de la Unió Soviètica, va retornar al seu país, on va trobar la companya búlgara que havia deixat abans d'exiliar-se en 1948, i va participar en la revifalla de la Federació Anarquista Búlgara. Abans del seu retorn a Bulgària va deixar el seu apartament parisenc a disposició del Secretariat d'Història de la Federació Anarquista per dedicar-lo a arxiu. Va participar en nombrosos periòdics en llengua búlgara i en òrgans del moviment llibertari espanyol en l'exili, a més de títols de la premsa llibertària francesa: AIT, Contre-Courant, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, L'Organisation Libertaire, etc. És autor de Le mouvement libertaire bulgare: source de la pensée libertaire et origines du mouvement anarchiste en Bulgarie (1958), La Commune de Paris et la Commune de demain (1961), G. Cheitanov: pages d'histoire du mouvement libertaire bulgare (1965), L'anarchisme et le problème de l'organisation (1969), Le fascisme hier et aujourd'hui (1974), Le Fascisme, hier et aujourd'hui (1974), La collectivisation (1975), Les anarchistes face à la réalité. Indispensable clarification (1976), La bazoj de anarkiismo (1980), La question des nationalités et le fédéralisme libertaire (1982), Libération nationale et révolution sociale à l'exemple de la révolution macédonienne (1982), Histoire du mouvement libertaire en Bulgarie (1982), Le problème national et le fédéralisme libertaire (1983), Durruti: de la révolte à la révolution (1987, amb altres), Les bases de l'anarchie, Réforme agraire et collectivisation de l'agriculture en Bulgarie, etc. Sota el pseudònim Hadjiev va traduir en búlgar obres de Malatesta i d'Élisée Reclus.

    ***

    Gabriel Aspas Argilés

    - Gabriel Aspas Argilés: El 12 d'octubre de 1997 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Gabriel Aspas Argilés. Havia nascut el 13 de març de 1912 a Orea (Guadalajara, Castella, Espanya). Sos pares es deien Florencio Aspas i Valeriana Argilés. Metal·lúrgic de professió, treballà als Alts Forns de Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià) i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil lluità al front de Terol. Ferit greument, fou hospitalitzat a Conca i a Utiel. En aquesta última localitat conegué Gabriela Lahuerta, que esdevindrà sa companya en 1938. Després s'enquadrà en la «Columna de Ferro» fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista, fou detingut a Alacant i acabà internat al camp de concentració d'Albatera. Després de diverses presons, fou tancat a la de València. Fou amollat en llibertat condicional per treballar al pantà de Benaixeve (Serrans, País Valencià), on creà la CNT clandestina, de la qual fou secretari, i establí contactes amb la guerrilla. Denunciat, fou torturat i empresonat a València. Un cop lliure, marxà a França. En 1950 s'instal·là a Besiers, on milità d'antuvi en la CNT i després en els Grups d'Afinitat Confederal (GAC). En 1972 formà part de la Comissió de Relacions de «Frente Libertario», amb Sara Berenguer, Acracio Ruiz i altres. Participà activament en les activitats de la colònia d'exiliats espanyols de Besiers.  

    Gabriel Aspas Argilés (1912-1997)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes col·leccions. Els cacics comarcals controlen així una parcel·la significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de "quedar bé". Se'n podria escriure un llibre de la "feina" de clans i camarilles per promocionar "un nou valor", per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment. (Carles Manera)


    López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa. (Carles Manera)


    Veus literàries: Miquel López Crespí


    Per Carles Manera, historiador i doctor en història per la Universitat de les Illes Balears (UIB)



    Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se'n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n'es una excepció. Per a l'escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici "lingüístic" en el sentit fisiològic de l'accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intel·lectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l'anterior, i també són gairebé sempre les mateixes col·leccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes col·leccions. Els cacics comarcals controlen així una parcel·la significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de "quedar bé". Se'n podria escriure un llibre de la "feina" de clans i camarilles per promocionar "un nou valor", per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment.


    Miquel López Crespí a mitjants dels anys vuitanta encapçalant una manifestació per la pau i contra l'OTAN. Era l´època quan Carles Manera va escriure aquest article referent a l'escriptor de sa Pobla. Aleshores els dos intel·lectuals mallorquins representaven l'avantguarda illenca de la lluita pel socialisme i l'antifeixisme i antiimperialisme militant, tasca que han continuat des de les diverses plataformes d´intervenció pública on han actuat sempre en el sentit de fer avançar les forces progressistes i d'esquerra de les Illes.

    En aquest context l'aparició de dues obres (L'Illa en calma i Foc i fum) d'un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d'esser un focus d'interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d'una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l'èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l'autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d'afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi.... Paradoxalment -o no tant- la marginació d'aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l'Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogesmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d'ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa. (1)

    (1) Article publicat l'any 1984 en el suplement Cultura del diari Última Hora


    Llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. (Carles Manera)


    Carles Manera: contra el dogmatisme i el sectarisme. Defensa de la memòria històrica de l’antifranquisme de les Illes



    1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

    L’any 1994, concretament en el mes d’abril, hi hagué una brutal campanya d'alguns membres de l'antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) i sectaris afins que, mitjançant una sèrie de pamflets, calúmnies, mentides i tota classe de tergiversacions arribaren a afirmar que "els partits a l'esquerra dels PCE fèiem el joc al franquisme policíac". Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signada per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Posteriorment s’hi afegí el dirigent carrillista Pep Víchez.

    Aleshores vaig poder sentit de ben a prop la solidaritat de l'amic Carles Manera. El brutal atac del carrillisme contra la meva persona i contra el llibre que m'acabava d'editar Lleonard Muntaner, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), va omplir pàgines i pàgines de la premsa de l'any 1994 (ajudant emperò, de forma indirecta, a fer famós i exhaurir el llibre que volien silenciar). En aquella concreta conjuntura Carles Manera va publicar un interessant article parlant de la importància de les històries personals en la reconstrucció del nostre passat més recent. Era una bufetada al dogmatisme i a la mala fe.


    Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

    Aquest article, titulat "Antifranquisme i lluita cultural" va ser publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 13 d'abril de 1994. Vet aquí alguns dels fragments que, de forma indirecta però molt efectiva, ajudaren a fer callar -i avergonyir- els calumniadors i envejosos que, plens de mala fe, havien provat d'embrutar la memòria història de l'esquerra revolucionària de les Illes, de l'antifeixisme combatent.

    Aquest article de Carles Manera, deia: "Convé assenyalar que l'obra de López Crespí és, sobretot, un recull de records vivencials de forma molt subjectiva: el mateix Miquel ho explicita en les primeres planes del treball, car afirma que no persegueix escriure un llibre d'història 'objectiu' (tots sabem que la història objectiva no existeix). Des d'un punt de vista historiogràfic, la recuperació de les històries particulars de persones que visqueren processos concrets és un fenomen que els col.legues britànics coneixen prou bé. El mestre Eric Hobsbawm, amb els seus estudis sobre el món del treball, ja incidia en el tema de forma palesa. Per cert, el vell professor segueix lúcid com sempre: el darrer que acaba de publicar sobre una nova política per a l'esquerra radical no té desperdici i encaixa força amb el tema que tracta López Crespí. Alguns dels deixebles de Hobsbawm, creadors del History Worshop (una experiència única adreçada a historiar les vides d'obrers i obreres a l'Anglaterra cada cop menys industrial del present segle) han perllongat una tasca d'arrels pregones al seu país. Encapçalat per un innovador Ralph Samuel, constant reivindicador de la història popular, el HW s'ha erigit en certa forma en la veu del passat, amb la rigorosa utilització de la història oral en la que el grup n'és expert: Paul Thompson ho demostrà fa uns anys a unes jornades sobre el tema al Monestir de La Real. La tradició marxista dels historiadors socials anglesos ha emfasitzat la necessitat de reivindicar aquest nivell experiencial, ric i poderós, per tal de conèixer el costat generalment ocult en els llibres de text: el dels protagonistes anònims. Aquest instrumental heterodox es troba també a les mans d'historiadors no marxistes, com ara Peter Laslett i membres significatius del Cambridge Group, que han desenvolupat una tasca encomiable de recuperació de vides quotidianes i d'experiències puntuals.

    'A casa nostra ens trobem a anys llum de tot això. Però llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. [] El llibre de López Crespí, escrit en un estil clar, directe i sense concessions, no deixa de costat les expressions de combat pròpies de la més estricta clandestinitat. Penso que això li pot llevar força als ulls dels lectors més joves, que no visqueren ni de rampellada els fets que es detallen. Però els que coneixem, en major o menor grau, alguns dels esdeveniments presentats per l'autor hem sentit una mena de nostàlgia, barrejada amb somriures de complicitat, quan es llegeixen certs episodis, talment epopeies d'una resistència probablement molt mitificada... En aquest sentit, l'estil d'Antoni Serra al seu Gràcies, no volem flors em sembla més distant i objectiu, sense que resti valors a la fiabilitat de López Crespí, ni clara subjectivitat a l'obra de Serra. Són dues maneres d'exposar experiències pròpies que afectaren a les mateixes persones que apareixen a les seves respectives obres".

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    0 0

    El II Congrés dels Independents es durà a terme el proper diumenge 26 d'octubre a la Casa de Cultura de Santa Margalida (Escola Vella)

    El congrés és obert a tota la ciutadania, només fa falta inscriure's abans del mateix. Hem habilitat el següent formulari electrònic per inscriure's de forma telemàtica, tant per simpatitzants com per afiliats: http://goo.gl/forms/na1K6v1PTg

    Per rebre la ponència política, enviau un email a l'adreça: grup.independents@gmail.com.

    El termini per la presentació d'esmenes finalitza el dimecres dia 22 d'octubre.

    L'ordre del dia del congrés serà el següent:
    9:30. Acreditacions i inscripcions.
    10:00. Presentació del Congrés, elecció de la mesa i aprovació del reglament.
    - Presentació de la Ponència Política i Organitzativa.
    - Debat de la ponència i votació de les esmenes.
    - Votació de la ponència.
    - Presentació de candidatures als càrrecs dels Independents.
    - Votació de les candidatures.
    (pausa)
    - Presentació dels càrrecs electes.
    - Intervenció dels convidats.
    - Clausura.
    14:00 Dinar

    Es reservarà per dinar, per tal de poder preveure amb antelació un lloc adient al nombre de persones que siguem, convé que aviseu els que vendreu a dinar abans del dia 22 (Al formulari d'inscripció es pot indicar si veniu a dinar)

    0 0

    Aquest dissabte us esperam en la I Trobada per la  Unitat Popular de Mallorca. L'inici d'un procés de discussió i reflexió per teixir, construir i donar sentit a això que anomenam la unitat popular; que ha d'ajudar-nos a caminar cap a la ruptura democràtica i la transformació social. Un espai de debat que no acabarà el dia 18 d'octubre, si no que en serà el tret d'inici.

    Volem que sigui un espai de discussió per debatre quins són els temes prioritaris i les línies d'acció política comunes en els diferents sectors o àmbits de treball, i compartir debats estratègics sobre alguns dels reptes que actualment tenim: teixir més complicitats al carrer, construir eines de lluita compartides i de poder popular per capgirar el sistema.

    Qui vulgui participar de la trobada s'ha d'inscriure a través del següent formulari, tant pels debats del matí com pel que fa al debat i posada en comú de l'horabaixa.
    Hi haurà un servei gratuït de ludoteca per tenir cura dels nins i nines durant la Trobada per a la Unitat Popular, de les 10h a les 19.30h.

    Debats

    Lluita al carrer: reptes per al moviment popular i les eines de lluita

    El canvi de model social i la construcció d'un món més just sabem que no serà fruit només d'una victòria electoral, sinó també i sobretot, d'un llarg procés de lluita social. Crear una potent xarxa d'entitats, organitzacions populars i lluites socials articulades en la lluita quotidiana i en la permanent construcció de resistències i alternatives ha de ser el nostre objectiu. Com ho feim això? La lluita al carrer és un procés de reacció o de construcció? Les dues coses?

    Lluita institucional: la crisi del sistema de partits i la democràcia representativa avui

    Existeix la lluita institucional lluny de projectes oportunistes, elitistes, mediàtics, merament electoralistes o lluny del màrqueting polític? Es pot trencar amb la dicotomia entre el representant i el representat? Sobre la necessitat de propostes d'autoorganització popular a través de la reapropiació del poder de decisió. De creació d'espais de democràcia directa, de poder popular amb capacitat de decisió i intervenció sobre les institucions. És possible la pràctica desobedient, rupturista i de confrontació permanent des de les institucions?

    Com aconseguim que la deslegitimació social dels grans partits no es tradueixi en un simple transvasament de vots cap a altres partits reproductors de l’ordre, fins ara minoritaris, sinó en una explosió de la participació popular que desbordi el sistema?

    El moviment popular com a eina de construcció nacional

    La unitat popular és complexa, plural i diversa, construïda i articulada al conjunt dels Països Catalans. Els atacs que l'Estat està organitzant a través de les diverses estructures institucionals envers la llengua i cultura catalanes són un exemple de com les lluites populars fan front de manera coordinada a les agressions.

     Esdeveniment al facebook

    No et perdis el vídeo realitzat per Objectiu Roig

     

     

     

     

     


    0 0

     

                       La Bíblia i l'incest originari.

     

     

     

           Proemi:

     

       Les Esglésies cristianes (i també la jueva) estan en campanya de propaganda permanent tot afirmant que la Bíblia  (o la Torà)és paraula de Déu.

       

          Alhora els seus teòlegs intenten rebatre les teories científiques que posen en evidència la inconsistència de moltes fantasies del llibre. En darrer terme, els teòlegs escampen la superstició i el dogmatisme.

     

         Aquestes Esglésies disposen d'uns poderosíssims mitjans per  difondre els seus missatges.  

     

       Per altra banda, es dóna una aliança entre les oligarquies i les Jerarquies cristianes. Així, per exemple,  als Estats Units a moltes escoles s'imparteix la teoria de la creació del món per Déu (el disseny intel·ligent), i alhora  la teoria de la Física i del evolucionisme.

     

        Un altre exemple. A l'Estat espanyol, com és sabut, el govern ha imposat la religió catòlica com a assignatura d'obligat compliment per als centres, si bé és voluntària per als alumnes.

     

        En front d'això, he pensat que és necessari continuar la tasca de la Il·lustració i continuar la guerra ideològica contra la reacció i l'oligarquia.

     

        Els 40.000 teòlegs dedicats a l'estudi de l'Antic Testament saben que el Llibre és una col·lecció de disbarats i un exercici de deconstrucció del llenguatge; però van ben alerta a denunciar els disbarats. La seva funció és la de donar validesa al Llibre en base a la ciència teològica.

     

       Fins aquí el proemi.

     

     

         Tesi:  Atenint-nos al relat del Gènesi, s'ha de concloure que els primers pobladors del planeta (N'Adam i N'Eva i els seus descendents hagueren de recórrer a l'incest per tenir descendència.

     

     

        Vegem la cosa:  Segons el Gènesi, Adan i Eva tingueren dos fills barons, En Caín i N'Abel.  N'Abel fou assassinat per En Caín.

     

       A Gènesi, 5, 3, es pot llegir: Quan Adam tenia cent trenta anys va tenir un fill semblant a ell i li va posar el nom de Set. Després del naixement de Set, Adam encara va viure vuit-cents anys i tingué fills i filles. Adam morí a l'edat de nou-cents trenta anys.

     

         Que resti clar: Per a la continuïtat de l'espècie, aquells humans havien de mantenir relacions sexuals de germans amb germanes, sobretot.

     

         També on diu que   En  Caín es va unir a la seva dona, i ella va infantar el seu fill Hanoc. En Caín va fundar una ciutat i li posà el nom d'Hanoc, el seu fill (Gènesi, 4, 17). Vaja! No diu que la seva dona fos germana seva.

     

       He de suposar que, fa uns tres mil anys,  les jerarquies jueves estaven molt ocupades en seleccionar, entre milers d'historietes de molts d'autors que es deien inspirats per Déu, aquelles que havien de conformar la Torà (o sigui, el Pentateuc de l'Antic Testament).  I una vegada confeccionat el Pentateuc, ja no pogueren introduir correccions. Segons la tradició jueva i la cristiana, l'autor fou En Moisès.

     

       Al meu parer, la quasi totalitat d'històries de la Bíblia són construccions impossibles, en el sentit que fan un ús indegut del llenguatge. Així, a la cita esmentada, es diu que En Caín va fundar una ciutat i li posà el nom d'Hanoc, el seu fill (Gènesi, 4, 17). Tal afirmació és malmetre l'ús del llenguatge; En Caín podia fundar una família, però no té sentit dir que va fundar una ciutat; a uns territoris despoblats no poden sorgir ciutats (segons el relat del Gènesi, Adam i Eva i els seus descendents eren els únics habitants del planeta).

     

        Vegem la cosa. Aquells homenets que escrivien historietes sagrades anaven per lliure, elaboraven relats tot desconeixent el que havien escrit altres narradors de temes sagrats. Així, s'entén que d'un relat inicial es desprèn que Jahvé-Déu va crear una primera humanitat que va poder subsistir gràcies a les imprescindibles pràctiques incestuoses entre familiars pròxims. Mentre que a un altre relat (Levític 18, 6-20), En Jahvé fa una condemna expressa i detallada de la pràctica incestuosa.

     

              


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)


    Els versos evocadors de López Crespí


    Recuperar la infantesa


    (Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)


    Per J. Ricart



    Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.

    Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com “Velles fotografies” o “Joguines antigues” recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: “La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa”, on “Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats”.

    Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat “Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular” o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: “Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina”.

    Entranyables records de xiquets (“Els ametllers” o “Els indrets secrets”) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa (“Un sac de blat” o “Jornalers”) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.

    A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: “El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla”; o el poema com a última taula de salvació: “Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag”.

    Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.

    Diari Levante (12-I-07)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    Fa temps que tenc la idea que la manera de millor definir el que ha de ser el projecte socialista, i que per jo constitueixen una referència, uns valors a partir dels quals exercir al meva tasca política, es basa en tres eixos ideològics, que de fet es troben en el nostre bagatge històric: justícia social, radicalisme democràtic i federalisme.

     


    Crec que aquests tres conceptes defineixen molt bé el que la gent, la ciutadania, la societat, el poble en definitiva, espera dels socialistes. Perquè contràriament al que està de moda dir ara, una gran part de la societat, de la ciutadania, del poble en definitiva, espera respostes des del socialisme, des de la socialdemocràcia, a les incerteses dels temps que ens ha tocat viure. No estic d’acord amb qui diu que s’han acabat les ideologies, ja Fukuyama parlava del fí de la història, errant el tir; ni amb els que diuen que ja no hi ha esquerra i dreta, també ens ho deien els neoliberals del pensament únic. Hi ha ideologies perquè encara hi ha injustícies contra les que lluitar, perquè sempre hi haurà conservadors i progressistes, si tant voleu, aquells a qui la situació tal com està ja va bé, i aquells que pretenen canviar-la. I dels que pretenen canviar-la en trobareu solucions per triar. Els socialistes, per definició hem d’estar contra els conservadors, mentre hi hagi injustícia social, manquin llibertats democràtiques, o es pretengui rompre la convivència entre els pobles. Els socialistes, per això, hem de definir clarament quines són les idees de progrés que defensam, hem de deixar clar que no volem “conservar” aquest estat d’injustícia, però lleials als ciutadans, també hem de ser clars en el que proposam. Per això pens que les nostres idees s’han de poder desenvolupar a partir d’aquests tres eixos: justícia social, radicalisme democràtic i federalisme.


    Justícia social perquè si hi ha una idea que ens ha definit com a socialistes, i que dóna sentit al que som, és la lluita contra la desigualtat social. En nom de la lluita contra la desigualtat hem estat en el passat els socialistes que hem defensat millors condicions de treball, drets laborals, drets socials, hem construït l’estat del benestar, hem impulsat els seus pilars, hem fet les polítiques per fer la sanitat universal i l’educació accessible a tothom, hem creat el quart pilar de l’estat del benestar amb les polítiques d’atenció a les persones dependents... i no podem permetre que en nom de la política econòmica es digui que aquest bagatge ideològic, la nostra pròpia història, és insostenible. Pels socialistes l’únic que ha de ser insostenible és la desigualtat. Més que mai reivindiquem la justícia social, la lluita contra la desigualtat, i les polítiques que hem fet tot cercant una societat més justa. No volem sortir de la crisi amb uns treballadors empobrits, amb unes diferències abismals de rendes, no volem sortir de la crisi havent tornat cent anys enrere, en volem sortir amb esperances pel futur dels nostres fills, això és la justícia social.


    Radicalisme democràtic, perquè es perceb socialment que la nostra democràcia és imperfecta, i que ens havíem acostumat a les seves imperfeccions, per això cal revindicar que no s’acaba mai de construir la democràcia perfecta, que aquesta ha de millorar a mesura que milloren els mitjans tècnics, la democràcia no pot quedar enrocada en el parlamentarisme decimonònic, ni deixar d’aprofitar les oportunitats que ens donen les tecnologies de la informació i la comunicació de ser més propera, accessible, transparent, i dinàmica, molt dinàmica. Els polítics podem estar en contacte directe amb les persones a qui representam, pensin o no com noltros, a diari, minut a minut si cal, informam al moment del que passa a les institucions, ens ho comenten al moment, existeix la possibilitat de tenir tanta informació, que no adaptar les institucions a aquestes possibilitats, és deixar perdre una oportunitat única. Però amb aquest mateix raonament, no podem permetre ni una política, ni una norma, ni una llei que sigui regressiva en termes de llibertats civils, la llibertat d’expressió és més intocable que mai perquè tenim més capacitat per expressar-nos i ser escoltats que mai en la història. Per això hem de reivindicar el radicalisme democràtic, i hem de ser els primers, els socialistes, en abanderar la democràcia de les tecnologies de la informació i la comunicació.


    Finalment el federalisme. Dins el contexte espanyol actual, i escrit per un socialista, parlar de federalisme pot semblar donar una “tímida” resposta a la qüestió catalana, l’eterna i mai ben resolta “qüestió catalana”. No és així, o no exactament. El procés sobiranista demostra que l’éxit històric que va representar l’estat de les autonomies (recordem d’on veníem) ha estat superat. Que són nous temps, com hem parlat abans quan ens referíem a justícia social o radicalisme democràtic, i que cal avançar en la concepció plural dels estats. Els estats-nació han mort, o són estructures de cada vegada per obsoletes pel món globalitzat on vivim, l’economia només s’entén globalment, la informació només s’entén globalment, fins i tot la relació entre les persones ja no respecta cap frontera i s’entén globalment, quin sentit té, idò, que la política s’hagi de seguir pensant dins els estrets marges de les fronteres estatals? I quin sentit té plantejar que s’han de crear noves fronteres? La única realitat de futur és cercar i trobar noves fórmules de convivència, i la única política que garanteix el treball en comú, en unitat, des del màxim respecte a la diversitat, i a la identitat i llibertat dels pobles, de les nacions si tant voleu, de les comunitats humanes, ans de les persones, és el federalisme. Federalisme entès com una manera oberta i flexible d’estructurar la política, donant el màxim poder a les institucions més properes, però també construint entitats polítiques grans, molt grans, que tenguin pes suficient per oposar-se, o dialogar de tu a tu, dins un món global, amb les poderoses corporacions, poders econòmics globalitzat.


    En el fons quan parlam de justícia social parlam d’igualtat, quan dic radicalisme democràtic estam defensant la llibertat, i que és el federalisme sinó una manera d’entendre la fraternitat? Els valors de la França revolucionària i que canviaren el món en pocs anys. Avui, en temps de crisi i d’incertesa en el futur, jo, socialista, me sent plenament identificat per aquests valors.


    0 0

    [13/10] «La Protesta Umana» -«Tredici Ottobre» - Míting per Ferrer - Homenatge a Ferrer - «La conquête du pain» - «Il Libertario» - Monument Ferrer - Fanelli - Jung - Malagoli - Meniconi - Cano - Val - Vicente - Pappagallo - Ferrer - Ramírez Fajardo - Carrasquer - Gimeno - Núñez Soler

    Anarcoefemèrides del 13 d'octubre

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Protesta Umana"

    - Surt La Protesta Umana: El 13 d'octubre de 1906 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic La Protesta Umana. Periodico settimanale anarchico. Editat per Ettore Molinari, Nella Giacomelli i Leda Rafanelli, defensà les tendències anarcoindividualistes i antiorganitzadores en el moviment llibertari. Aquest setmanari, que durant un temps fou diari, va ser perseguit en diverses ocasions per les autoritats. Entre els principals redactors destacaren Luigi Brambilla, Caio Siro Baraldi (Oric), Pietro Bruzzi, Luigi Fabbri, Mario Gioda, Eugenio Girolo, Francesco Lanteri, Ricciotti Longhi, Giuseppe Manfredi i Davide Vigano. En sortiren 146 números, l'últim el 20 de novembre de 1909.

    ***

    Capçalera de "Tredici Ottobre"

    - Surt Tredici Ottobre: El 13 d'octubre de 1910 surt a Marsala (Sicília) l'únic número del periòdic anarquista Tredici Ottobre. La glorificazione di Francisco Ferrer. Editat pel Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), fou el responsable de la publicació l'advocat i periodista Antonino Azzaretti. Es tracta d'un monogràfic dedicat a la reivindicació de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna en l'aniversari del seu afusellament. Trobem textos d'Antonino Azzaretti, G. S. Cassisa, Mario De-Lunas, Francesc Ferrer i Guàrdia, Marcellino Marcellini, Giovanni Pascoli, M. Rapisardi i Emanuele Terranova Giudice.

    ***

    Notícia del míting apareguda en "The New York Times" del 14 d'octubre de 1910

    - Míting per Ferrer: El 13 d'octubre de 1910 es realitza a The Cooper Union for the Advancement of Science and Art, de Lower Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), un gran míting multitudinari, organitzat per l'American Ferrer Association (AFA, Associació Americana Ferrer), en commemoració del primer aniversari de l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Cinquanta infants de les tres Escoles Dominicals Ferrer de la ciutat de Nova York pujaren a l'escenari de la Cooper Union i, després de deixar una corona commemorativa amb un gran retrat de Francesc Ferrer, entonaren l'himne Song of the toilers (Cant dels treballadors). Després hi van intervenir Thaddeus Burr Wakeman, expresident de la Thomas Paine Historical Association (TPHA); Jaume Vidal, amic personal de Ferrer i membre del Comitè Revolucionari Espanyol a Nova York; Alexander Jonas, cofundador i editor del periòdic socialista New Yorker Volkszeitung i membre del comitè executiu de la Free Speech League (FSL); Leonard Dalton Abbott, president de l'AFA; i la destacada anarcofeminista Emma Goldman. Es van fer intervencions en diferents idiomes: anglès, alemany, castellà, italià, jiddisch i txec. Durant l'acte circulaven persones amb cistelles on es recollia diners amb la finalitat de finançar Escoles Modernes arreu del continent americà. Aquesta proposta de construcció de noves escoles ferrerianes va ser explicada per Thaddeus B. Wakeman. Finalment es llegí una carta de suport de Charles E. Russell, candidat socialista per a governador, que fou ovacionada amb força. El local de la Cooper Union era ple de gom a gom i més de mil persones havien quedat a fora de l'edifici sense poder entrar-hi, fet pel qual alguns oradors sortiren en acabar les seves intervencions per parlar a la multitud. El míting de la Cooper Union novaiorquès només fou un dels trenta actes que es realitzaren arreu dels Estats Units i un dels centenars que es realitzaren a tot el món.

    ***

    Propaganda de l'acte apareguda en el número 6 de "Cultura Obrera" del 17 d'octubre de 1931

    - Homenatge Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1931 al Teatre Líric de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Balears (CRTB) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es realitza una funció commemorativa del XXII aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. S'adheriren a l'acte la CRTB, l'Ateneu Sindicalista, el Club Esperantista, la Joventut Republicana Federal, el Centre Cultural al Servei de la República, la Joventut Socialista Palmesana i la Unió d'Assaonadors. Es tenia previs la representació del drama «moral i filosòfic» de teatre obrerista en cinc actes dividits en 11 quadres El Cristo moderno, de José Fola Igúrbide, però en anar els organitzadors al nou Govern Civil republicà per obtenir-ne l'aprovació, els en van prohibir la representació. Paradoxalment, El Cristo moderno havia estat representat en diverses ocasions durant la dictadura de Primo de Rivera. En el seu lloc es va representar l'obra Juan José, de Joaquín Dicenta. Gràcies als donatius d'entitats i d'individualitats la vetllada tingué un superàvit de 211,82 pessetes.

    ***

    "La conquête du pain"

    - Surt La conquête du pain:El 13 d'octubre de 1934 surt a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) el primer número del setmanari La conquête du pain. Journal revue des idées libertaires. Va ser editat perÉmile Bidault (1869-1938), anarquista francès i organitzador de la Lliga Antipatriòtica, que abans havia editat els quaderns popularsLa Brochure Mensuelle. L'administrador en fou Fernand Planche. La publicació estava oberta a totes les tendències del moviment anarquista. A partir del número 33, de juny de 1935, passarà a ser bimensual. Hi van col·laborar Ariel, L. Barbedette, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Bertrand, Émile Bidault, Bouledogue, Pierre Cailly, P. Dagog, Hem Day, Jean Dehore, Eugène Delong, Jean Galy, Genold, Gabriel Gobron, Guezennec, Haro, Claude Journet, Le Rétif, Gaston Leval, J. Lyg, G. Michaud, Pierre Mille, Kléber Nadaud, Fernand Pelloutier, Fernand Planche, André Prudhommeaux, Pierre Ramus, Rhillon, G. Styr-Nhair, V. Truchet, S. Vergine, G. Yvetot, entre d'altres. En van sortir 45 números, l'últim el 13 de desembre de 1935.

    ***

    Capçalera d'"Il Libertario"

    - Surt Il Libertario: El 13 d'octubre de 1945 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic Il Libertario. Settimanale della Federazion Anachica Lombarda. Era el successor del periòdic Il Comunista Libertario que s'editava clandestinament des de desembre de 1944. En el periòdic escrivien els militants anarquistes que havien pogut sobreviure a la guerra (Alberto Moroni, Ugo e Clelia Fedeli, Germinal Concordia, Luciano Pietropaolo, Mario Mantovani, Mario Perelli, etc.) i àcrates de les noves generacions, com ara Giuseppe Pinelli. Publicat per Mario Mantovani, el periòdic d'antuvi setmanari i després bimensual apareixerà, amb algunes interrupcions, fins al 15 setembre de 1961, i estava particularment interessat per les vicissituds internes del moviment llibertari italià. La capçalera, que ja havia estat emprada en 1903 i 1922, reapareixerà en 1978 a Roma com a mensual de la Federació Anarquista Italiana.

    ***

    Monument a Ferrer a Montjuïc

    - Inauguració del monument a Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1990 l'Ajuntament de Barcelona inaugura a l'Avinguda de l'Estadi dels jardins de Montjuïc (Barcelona, Catalunya), en presència de l'alcalde Maragall, un monument en memòria del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, còpia exacta del que es troba a Brussel·les des del 5 de novembre de 1911, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans. L'origen d'aquest fet es remunta al setembre de 1989, quan la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia va sol·licitar a l'Ajuntament de Barcelona que actualitzés un acord del consistori de 1931 pel qual es demanava a Brussel·les una còpia del monument dedicat a Ferrer per erigir-ne un a la ciutat comtal. No hi ha cap menció en el monument erigit en 1990 sobre la identitat llibertària de l'homenatjat; el text de la inscripció, redactat per regidora Maria Aurèlia Capmany, diu així: «A Francesc Ferrer i Guàrdia fundador de l'Escola Moderna (1859-1909). Barcelona repara amb aquest monument molts anys d'oblit i d'ignorància d'un home que va morir per defensar la justícia social, la fraternitat i la tolerància. Ajuntament de Barcelona. Fundació Ferrer i Guàrdia. 13 d'octubre de 1990.»

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Giuseppe Fanelli

    - Giuseppe Fanelli: El 13 d'octubre de 1827 neix a Nàpols (Campània, Itàlia), aleshores Regne de Dues Sicílies, el revolucionari republicà i després membre de la Internacional i agitador anarquista Giuseppe Fanelli. Fill d'una família benestant, son pare, Lelio Fanelli, originari de Martina Franca, era un literat, jurisconsult, agrònom i geògraf afamat, que s'establí a Nàpols per exercir l'advocacia; sa mare fou Marianna Ribera. Giuseppe Fanelli començà els estudis d'arquitectura i d'enginyeria, però els abandonà cridat per la revolució. D'antuvi republicà, quan tenia 18 anys s'adherí a la «Giovine Italia» (Jove Itàlia), el moviment de Giuseppe Mazzini. En 1948, durant la primera guerra d'independència italiana, que obre l'època del «Risorgimento», es presentà voluntari a Milà per a l'expedició de Cristina Trivulzio di Belgioioso i combatrà a Milà i al Tirol. En aquesta època coneixerà personalment Mazzini, del qual esdevindrà amicíntim. Després de l'armistici de Salasco, el 9 d'agost de 1848, pel qual els revolucionaris italians hagueren de suportar les imposicions austríaques i acceptar el que s'havia pactat anteriorment en el Congrés de Viena, es va refugiar al cantó suís de Ticino. En 1849 participà en els combats per la defensa de la República romana i a Vascello obtindrà el grau de coronel. Amb la caiguda de la República es va veure obligat a exiliar-se, primer a Còrsega i després a Malta. En 1857 va entrar clandestinament a Itàlia i participà a Gènova en la insurrecció armada organitzada per Carlo Pisacane i Giovanni Nicotera. L'objectiu és enderrocar el regnat de Ferran II de les Dues Sicílies, però prop de Sapri, els revolucionaris topen amb les tropes reials que anihilaran l'escamot insurgent i 85 revolucionaris moriran, entre ells Pisacane; Fanelli fugirà primer a Esmirna, després a Malta i finalment a Londres. En 1860 va prendre part en l'expedició dels Mil Camises Vermelles al costat de Giuseppe Garibaldi i a Calatafimi caigué ferit. Distingit amb el grau de coronel, organitzà un escamot de cacciatori (franctiradors) del Vesuvi, que participà activament en la batalla del Volturno. Després de la campanya, decebut per l'èxit moderat i monàrquic de l'empresa, s'allunyà de Garibaldi i es retirà una temporada a les possessions familiars de Martina Franca. En 1863 passà un temps a Polònia per fer costat la revolució que s'hi desenvolupava. De tornada a Nàpols, en 1866 trobà Mikhail Bakunin a Ischia, el qual va fer que les seves idees polítiques giressin cap el socialisme llibertari, decantant-se per les idees internacionalistes, federalistes i antiautoritàries, trencant alhora amb el centralisme estatista de Mazzini, però sense abandonar la maçoneria a la qual s'havia afiliat des de feia temps. Amb Carlo Gambuzzi i Severio Friscia, formà part dels primers adherits a l'organització secreta de Bakunin, la Fraternitat Internacional. Però amb Garibaldi no trencarà i en 1866 participarà en la tercera guerra d'independència en els combats al Trentino entre les tropes italianes i les forces austríaques --a Bezzecca caigué ferit--, així com en el intent d'alliberament de Roma. L'abril de 1867, amb Friscia i Gambuzzi, creà l'associació«Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia), el president de la qual fou Friscia, relacionada amb l'associació obrera «Amore e Soccorso» (Amor i Ajuda), amb uns criteris d'admissió molt estrictes. El setembre de 1868, a Berna (Suïssa), va participar, amb Friscia, Gambuzzi, Tucci i Bakunin, en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat. En aquest congrés la minoria anarquista se separa de la Lliga i funda l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, que decideix adherir-se a la Associació Internacional dels Treballadors (AIT), també coneguda com Primera Internacional. El 8 d'octubre de 1868 partirà de Ginebra cap a Espanya amb la missió encarregada per Bakunin de constituir els primers grups de la Internacional dins els grups republicans federals --fou introduït i acompanyat per Fernando Garrido Tortosa, José María Orense, José Guisasola Goicoechea i Josep Rubaudonadeu, entre altres. Primer passà per Barcelona i després per Madrid i encara que no coneixia els idiomes peninsulars, les idees anarquistes trobaren ràpidament un ressò força favorable. Més enllà de la creació de la Internacional a la Península --la primera secció de l'AIT es creà a Madrid, sota el programa de l'Aliança bakuninista, i alguns mesos més tard, el 8 de maig de 1869, es creà la segona secció a Barcelona--, el viatge de Fanelli esdevingué una mena de mite fundador del moviment anarquista espanyol. De tornada, el febrer de 1869 a Nàpols, treballarà amb els cercles internacionalistes, juntament amb militants com Errico Malatesta o Carlo Cafiero. Sota les recomanacions de l'antiparlamentari Bakunin, que pretenia que usés la representació amb finalitat revolucionària, es presentà a les eleccions per al parlament italià i el desembre de 1870 Fanelli sortí elegit diputat per Torchiara --ja havia estat diputat en 1865 pel Col·legi de Nàpols, càrrec que va mantenir fins a 1874 i que li reportà importants avantatges en els seus desplaçaments. En aquesta època participà en la creació del periòdic La Campana de Nàpols. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en la Conferència de Rimini, durant la qual es decidí la creació d'una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que refusarà participar en el congrés«autoritari» de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872. El setembre d'aquell any, participarà com a delegat en el Congrés de Saint-Imier, que marcarà la fundació de la Internacional antiautoritària. A causa de la tuberculosi, que s'havia encomanat arran d'una estada a la presó, i per trastorns mentals, Giuseppe Fanelli serà internat a l'asil del senyor Fleurent de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) on el 5 de gener de 1877 morirà a conseqüència d'una hemorràgia cerebral. L'endemà fou enterrat al cementiri de Nàpols (Campània, Itàlia), al costat de Vincenzo Pezza, i son company Carlo Gambuzzi va fer el discurs d'homenatge.

    ***

    Hermann Jung (ca. 1880)

    - Hermann Jung: El 13 d'octubre de 1836 --alguns autors citen erròniament 1830-- neix a Saint-Imier (Berna, Suïssa) l'internacionalista Hermann Francis Jung. Fou fill del lampista David Ludwig i d'Euphrosine Susanna Mesey. Després de fer els estudis primaris estudià rellotgeria a Saint-Imier. Participà en la Revolució alemanya de 1848. Cap al 1855 s'establí com a rellotger independent a Londres (Anglaterra). D'antuvi partidari de Karl Marx, formà part del sector dirigent de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) des de la seva fundació en 1864. Entre aquesta data i 1872 fou membre del Consell General de l'AIT i secretari de correspondència de la secció suïssa. Entre 1871 i 1872 exercí de caixer. A causa del seu poliglotisme va ser elegit president de diversos congressos de l'AIT --Ginebra (1866), Brussel·les (1868) i Basilea (1869)-- i de la Conferència de Londres (1871). Fou col·laborador del periòdic internacionalista L'Égalité. En 1872, després del Congrés de l'Haia, trencà amb el marxisme i amb el centralisme del Consell General de l'AIT i, fins al 1874, formà part del sector bakuninista del Consell Federal Britànic de la Internacional. Després milità en els sindicats anglesos i en el nou moviment obrer socialista. Hermann Jung va ser apunyalat de mort el 3  de setembre de 1901 a la seva joieria del barri de Clerkenwell de Londres (Anglaterra) per l'anarquista francès Marcel Fougeron, que volia robar-li per recaptar fons per al moviment llibertari. Fougeron, de 23 anys, va ser jutjat entre el 28 i el 29 d'octubre de 1901 a Londres; declarat culpable d'assassinat, va ser penjat el 19 de novembre de 1901 a la presó londinenca de Newgate. Els arxius de Jung es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Hermann Jung (1836-1901)

    ***

    Foto policíaca de Dionigi Malagoli (ca. 1894)

    - Dionigi Malagoli: El 13 d'octubre de 1859 neix a Soliera (Emília-Romanya, Itàlia) el serraller anarquista Dionigi Malagoli, més conegut com Dionis Malagoli. Sos pares es deien Luigi Malagoli i Matilde Panini. En 1889, amb Italo Bianchi, Luigi Pavesi i altres, formava part del grup anarquista «Sole dell'Avvenire» de Milà (Llombardia, Itàlia). Exiliat a França, el 30 de maig de 1892 en va ser expulsat per les seves activitats llibertàries i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Fioravante Meniconi

    - Fioravante Meniconi: El 13 d'octubre de 1893 neix a Groppello Cairoli (Lombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i propagandista anarquista individualista Fioravante Meniconi. De molt jove va freqüentar els cercles anarquistes i va col·laborar en el periòdic Il Rebelle. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i un cop acabada va militar en el moviment anarquista milanès i es va interessar per les teories individualistes i naturistes. Propagandista d'Émile Armand, va traduir a l'italià la seva obra L'initiation individualiste anarchiste, obra que serà segrestada per les autoritats feixistes. Va ser administrador del periòdicUmanità Nova. Va prendre part en nombrosos congressos anarquistes i especialment en el d'Ancona de novembre de 1921. Empleat en l'oficina de premsa de l'Ajuntament de Milà, va treballar a favor del Comitè Anarquista d'Ajuda a les Víctimes Polítiques; però amb l'arribada del feixisme, serà detingut i confinat en 1926 a la colònia penitenciària de l'illa Favignana (Sicília) i en maig de 1927 a l'illa d'Ustica, per acabar a Ponça. Alliberat en 1929, va retornar a Milà, on va treballar com a comptable, tot continuant la seva activitat clandestina. En 1939 va instal·lar-se a Torí, on va treballar com a director administratiu d'una manufactura. És autor del llibre La strage del Diana (Milano, 23 marzo 1921). Fioravante Meniconi va morir el 14 d'abril de 1945 a Torí (Piemont, Itàlia).

    Fioravante Meniconi (1893-1945)

    ***

    Una obra de les obres més conegudes de Tomás Cano Ruiz

    - Tomás Cano Ruiz: El 13 d'octubre de 1901 --segons algunes fonts el gener de 1900-- neix a La Unión (Múrcia, Espanya) el periodista, mestre racionalista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Tomás Francisco Cano Ruiz, també conegut com Atea. Fou membre d'una coneguda molt humil família anarquista, entre els quals destaquen sos germans Benjamín, Vicente i Juan. En 1915 començà a col·laborar amb el periòdic anarquista El Rebelde i l'any següent durant unes vacances a Melilla, conegué Rueda i Paulino Díez, essent expulsat per les autoritats militars de la plaça africana. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1918 participà en la Campanya Nacional de Propaganda Anarquista a Múrcia. El desembre de 1919 assistí al II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia) a Madrid. Entre 1919 i 1920 visqué a Barcelona, on milità en la CNT i en la Federació Nacional de Grups Anarquistes (FNGA). En aquesta època va fer mítings amb Salvador Seguí i formà part --amb Simó Piera Pagès, Josep Molins, Andreu Nin i Gener Minguet--  del Comitè Nacional clandestí de la CNT, però fou detingut gairebé immediatament. També en 1920 assistí a un acte antirepressiu amb la socialista Unió General del Treball (UGT) a Granada. El 28 d'octubre de 1920 va ser detingut en qualitat de delegat de la CNT del barri barceloní de Gràcia amb segells, carnets confederals i documents. Per guanyar-se la vida feia, en aquest període, de forner a Barcelona. El 28 de maig de 1921 va ser detingut al Sindicat Únic del Ram de la Construcció de Barcelona, clausurat aleshores per les autoritats, en qualitat de membre de Comitè Pro-Presos, amb segells, rebuts de cotitzacions i textos i fullets subversius. Entre l'11 i el 12 de juny de 1922 participà en la Conferència de Saragossa. Aquest any va fer mítings amb Ginés Ros per la zona del llevant peninsular. Per aquest temps va ser requerit per diversos jutjats de Barcelona i de València per delictes d'estafa. El 16 de novembre de 1922, arran del robatori de 66.900 pessetes al caixer i a uns empleats de la Companyia Arrendatària de Tabacs a València aquell mateix dia quan pretenien ingressar els diners al Banc d'Espanya, va ser detingut amb Vicente Altamira i José Miró Lázaro acusats d'haver perpetrat aquest delicte i de pertànyer al grup d'acció«Brazo y Cerebro» de València. Sense judici, va ser tancat un temps i sortí en llibertat provisional. En aquests anys col·laborà en Alba Social, Redención y Estudios. En 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i, amb Pedro Vargas, en una campanya exigint llibertats públiques (Alzira, Burriana, etc.). El 29 de novembre de 1928 començà el judici per l'atracament a mà armada de novembre de 1922, considerat l'últim judici de l'època del pistolerisme. A ell, a José María Tadeo Navarro i a Francisco García García, se'ls demanà 12 anys i un dia de cadena temporal per atracament, més sis mesos i 250 pessetes de multa per ús il·lícit d'armes; a Eustaquio Teruel Sánchez, sis anys i un dia de presó major; i a Manuel López Rigel, nou anys de presó correccional. El 27 de novembre de 1928 la sentència el condemnà a 10 anys de presidi major per atracament i a dos mesos i un dia perús de nom fals, a més d'indemnitzar amb 278.750 pessetes a la tabaquera. En sortir de la presó s'exilià, amb sa mare, Maria Ruiz, i sos germans, primer a París, on fou secretari de la Federació Anarquista del Sena, i després a Alger. En 1930 tornà a Barcelona, on dirigí Tierra y Libertad. En 1931 fou redactor de Solidaridad Obrera, publicació que més tard, amb Felipe Alaiz, dirigí. El 5 de juliol de 1931 participà en un míting anarquista al Palau de Belles Arts de Barcelona, organitzat per CNT, amb Francisco Ascaso, Santiago Bilbao, Mariano Durruti i Arturo Perera, per protestar contra la carestia de la vida. En aquestaèpoca va fer ocasionalment de professor a l'Acadèmia Pestalozzi que dirigia Pilar Grangel. Durant la II República portà a terme una intensa tasca periodística, faceta que compaginà amb la realització de conferències i mítings. Entre maig i juny de 1931 assistí a la Conferència catalana, on va proposar que la FAI fos convidada al proper congrés de la CNT, proposició que va ser acceptada. L'agost d'aquell any participà, amb Joan García Oliver i Gregorio Jover, en el míting pro presos realitzat al Palau de les Arts Industrials de Barcelona. El 13 d'octubre de 1931 parlà, juntament amb Ramón Acín i Antonio Martínez Novella, en un míting al Teatre Principal d'Osca per celebrar la legalització d'aquest sindicat a la ciutat. Arran del Ple Regional de Sindicats de Catalunya, celebrat a Barcelona entre l'11 i el 13 d'octubre de 1931, va ser nomenat membre del consell de redacció de Solidaridad Obrera. El gener 1932, arran de la insurrecció de l'Alt Llobregat, va ser detingut amb la resta de membres d'aquest consell i fou tancat al vaixell «Buenos Aires», per ser deportat amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso --amb aquest dos organitzà una vaga de fam al vaixell i per la qual cosa van ser separats a compartiments aïllats de la resta dels companys confinats-- i molts altres a Bata i a Fuerteventura fins al setembre. També en 1932 intervingué en el míting de la FAI a Barcelona i en diversos actes celebrats a Alcoi i a Sant Adrià de Besòs. Durant aquest 1932, amb Sebastián Ballesta, José Pastor, Serafín Aliaga i altres, fundà les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Entre 1932 i 1934, amb son germà Benjamín, participà en l'Agrupació Pro-Escoles Racionalistes d'Alacant i ambdós varen fer classes a les dues escoles racionalistes que funcionaven en aquesta ciutat, la del carrer Mestre Marquès, promoguda per l'Ateneu Llibertari d'Alacant, i la situada al barri de Sant Gabriel, al voltant del Sindicat Ferroviari de la CNT i de les Joventuts Llibertàries. El 9 de maig de 1933 resultà greument ferit, i un company seu (Manuel Martínez Castellanos) mort, en un xoc amb la policia durant una vaga al port d'Alacant, en el qual morí l'agent Vicente Aracil Cortés; d'aquesta topada li quedà esguerrada la mà dreta. En 1934 va ser nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI. En 1935 formà part de la redacció de Liberación i poc després va ser detingut a Alacant. També en 1935 entrà en el Comitè Peninsular de la FAI, que va haver d'abandonar arran d'un nou tancament, i va fer un míting a Barcelona per recaptar fons per a la creació d'un hospital obrer. El 2 de juny de 1935 va ser detingut a Barcelona com a director del periòdic La Voz Confederal,òrgan de la CNT i de la FAI, juntament amb altres sis companys que treballaven a dues impremtes clandestines. El 18 de novembre de 1935 participà en un míting d'afirmació confederal contra la guerra a la Plaça de Toros de València, organitzat pels Sindicats Únics de la CNT, amb Manuel Pérez Feliu, Pau Monllor, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el setembre d'aquest any representà la FAI en el Consell Administració Municipal d'Alacant. Durant la guerra civil milità a Múrcia i criticà duríssimament la fugida de Madrid del Govern republicà i el governamentalisme confederal. Entre 1937 i 1939 dirigí el periòdic Confederación. En 1937 va ser un dels representants d'«Els Amics de Mèxic» a Alacant. El novembre de 1937 representà el Sindicat de Professions Liberals d'Alacant en el Ple Regional de Llevant. En 1938 va ser nomenat delegat del Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i Sanitat a Múrcia. Durant els anys bèl·lics també va fer diversos mítings i conferències --Villarreal (1937), València (1937 i 1938), etc. El 27 de gener de 1939 va ser elegit membre del Consell Municipal de València per la FAI, en substitució de Benjamín Gregorio. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus. A l'exili ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i dirigí publicacions. Durant els anys posteriors recorregué Amèrica i després s'instal·là a París com a professor de castellà a Nanterre. Durant aquests anys d'exili va defensar Indalecio Prieto i fins i tot s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), fets que van decebre força molts companys encara que després corregís. En 1962 i 1971 va fer conferències a París. En 1974 fou nomenat secretari de la Regional de Llevant de la CNT de l'Exili. Instal·lat a Les Lilas, va fer conferències arreu. Després de la mort del dictador Francisco Franco, féu classes en escoles d'estiu a Múrcia. En 1983 s'establí a València i posteriorment a Múrcia. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara Ação Directa, Adarga,Aurora, A Batalha, Cenit,Le Combat Syndicaliste, A Comuna, ¡Desperdad!, España fuera de España, Espoir, Estudios,Los Galeotes, Liberación,Manha, Mujeres Libres, Nueva Humanidad, Ruta, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, La Voz de las Artes Blancas, Umbral, etc. Ajudà Manuel Buenacasa en la seva història del moviment obrer i col·laborà en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista.És autor de Nuestra odisea en Villa Cisneros, Recordando a Antero de Quental, Recordando a Francisco Giner de los Ríos, La FAI y los momentos actuales (1937), El Cantón de Cartagena (1973), Binomio CNT-FAI. 19 de julio de 1936 (1975, amb Eleuterio Quintanilla i Antoni García Lamolla), Homenaje a Ferrer Guardia, fundador de La Escuela Moderna (1976), Cuestiones ibéricas (c. 1977), La Commune de París (1871) (1977), Zarabanda insular (1977), Doña Anastasia (1979), Memorial de Chicago (1979), Miguel Bakunin. Su vida y su obra (1980), Homéricas regionales (1981), Escuela de verano (1982), etc. Tomás Cano Ruiz va morir l'agost de 1986 a Múrcia (Espanya). Al seu poble natal un carrer porta al seu nom.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Fotografié las páginas de la conferencia de Diego Zaforteza Musoles titulada "Ciutat" y ya he empexado a escanear las fotografías transformando las imágenes de los textos en texto copiable. Como me suele ocurrir, necesito ir a la biblioteca otra vez pues siempre hay alguna fotografía borrosa, incompleta, con alguna sombra, por lo que se hace preciso completar o asegurar el texto escaneado.

    En todo momento al leerla, conviene recordar que es una conferencia y no un artículo, una conferencia dada a unos jóvenes y no a historiadores conocedores del tema. La conferencia está muy bien estructurada, sus partes son claramente discernibles. Así, tras una presentación, habla del conocimiento de la ciudad como una pasión:

    "Permitidme, pues, que os hable de uno de mis amores, ya que al hacerlo con cariño, lo haré con ilusión y ambos suplirán mi falta de elocuencia; permitidme que os hable de Palma, la ciudad querida; pero no de esta Palma de hoy que va perdiendo su personalidad al ataviarse con el desvaido atalaje del cosmopolitismo, de ésta, no, de aquella 'Ciutat de Mallorques' de nuestros abuelos, de la 'Medina Mayurka' de los hijos de Mahoma, de la ciudad fantástica, cuya mole ingente, al conjuro de una voluntad y una imaginación puestas al servicio del deseo, voy levantando en mi laboratorio, donde, por retortas y matraces tengo rimeros de libros y pergaminos hacinados y por elixires, notas añejas, citas pretéritas, acaecimientos de un ayer más o menos lejano..."

    "Permitidme que os hable de esta ciudad, que se asentó junto a las ondas azules del mar latino, bajo un cielo a toda luz, en una campiña matizada de motivos orientales, la que fué Reina, y de la que, ¡da pena el decirlo!, no queda más que el recuerdo, su solar maltrecho, y algún que otro girón de tan bello lienzo..."

    Tras esta declaración pasa a hablar de los recintos, es decir, de las murallas, de las que entiende que hubo cinco: romano, vándalo, árabe primero, Medina y renacentista. No utiliza estas palabras, sino primer recinto, segundo recinto, etc.

    La conferencia es de 1932. Posteriormente se ha tratado este tema. Recogí algunos enlaces en Enlaces a los planos de Palma como al estudio de Juan Tous Meliá: La evolución urbana de Palma, una visión iconográfica, que ya es un estudio universitario. Este estudio se inicia con la información sobre los cinco recintos que en 1882 Pedro de Alcántara Peña expuso en el libro "Antiguos recintos fortificados de la Ciudad de Palma". Juan Tous Meliá considera que el tercer recinto, el de la "ciudad vieja", "urbs vetus", apoyándose en los estudios realizados por Magdalena Riera en su tesis doctoral "Evolució Urbana i Topografia de Madîna Mayûrqa", publicada en 1993, y en "Raíces de Palma" (2000) de Carlos García-Delgado, no existió realmente.

    Así pues, Diego Zaforteza Musoles explica en 1932 los cinco recintos indicados por Pedro de Alcántara Peña, al cual cita como fuente de su conferencia. Recojo la parte dedicada al primer recinto, al que se le llamó "La Zuda":

    plano
    Plano de Antoni Verger (1596) . Murallas renacentistas

    Es frecuente atribuir la fundación de una ciudad a origen mitológico, a la intervención de un dios. Para los antiguos fué este asunto importante.

    La ciudad, como forma de organización social, siguió a la tribu, como ésta siguió a la familia. Los progresos de la  agricultura unieron varían tribus y nació la ciudad. Otras veces el aglutinante fué la fuerza, ya para la defensa, ya por la hegemonía de la tribu mas fuerte, que, violentamente se asociació a las demás.

    Su origen es remotísimo, impreciso, en innumerables casos indeterminable, ya que la ciudad no nace repentinamente; su formación es lenta, reposada, respondiendo al concurso, a la concurrencia, de circunstancias económicas o políticas.

    Tampoco es difícil hallar que se ignora la fecha de su fundación, ocurre las más de las veces, en la inmensa mayoría de los casos, y se suele recurrir, como a madero salvador, a la gastada frase de que su origen se pierde en la noche de los tiempos para encubrir el desconocimiento o la ignorancia.

    ¿Cuándo se fundó nuestra ciudad?

    Siguiendo a Floro, en su epítome III, 8, los Baleares con sus piraterías infestaban el Mediterráneo, entorpeciendo y perjudicando el comercio romano, cuando allá para el año 123 antes de Jesucristo, Roma decidió mandar al Cónsul Quinto Cecilio Mételo con su poderosa escuadra, y tras no pocos esfuerzos se apoderó de estas islas, fundando Palma y Pollensa.(2) Este hecho le valió el nombre de Baleárico.

    (2) Alcover.- "Los mozárabes baleares"

    Ya sabemos, pues, alrededor de que fecha fué fundada y por quién.

    Se asentó sobre un otero en el fondo de la bahía, y en su origen, más que población fué fortaleza, como lo demuestra lo exiguo de su perímetro, bastante menor que la manzana que forman el antiguo palacio de los Reyes de Mallorca y sus accesorios, ya que las tapias de esta fortaleza se perciben todavía a través de edificaciones adicionales.{3)

    (3) En la descripción del desarrollo de la ciudad, seguimos a Peña en «Antiguos recintos fortificados de la Ciudad de Palma» y «Sant Crstofol de la Bossaria»; a Estada en «La Ciudad de Palma», y a Weyler en «Historia orgánica de las fuerzas militares de Mallorca.»

    De gruesos muros, afectaba esta fortaleza la forma rectangular, flanqueada por cuatro torres cuadradas, con un aditamento, también rectangular, adosado a su lado norte.

    Lo» dos torreones rneridionales se observan todavía, enmarcando la galería gótica del palacio, que dá al mar; el oriental se nota en el ángulo del patio del castillo, junto a la actual escalera principal, y el noroccidental, a penas sobresale de las edificaciones que lo rodean.

    En cuanto al aditamento rectangular que parece ser la más antigua de las construcciones, fue la base de la elevada torre del Angel, que tantas modificaciones ha experimentado, hasta perder casi toda su elevación. Tal vez este aditamento fuera la primera defensa construida.

    Su situación sobre un alto cabo batido por las olas y a la entrada del puerto natural que, atendiendo a la formación del subsuelo de Palma, y acusado por la falta de armonia entre los declives opuestos parece existió, cubriendo el terreno comprendido entre la iglesia de San Juan, la calle de San Cayetano, la entrada de la San Jaime y siguiendo hasta el Grand Hotel, para formar el fondo del puerto hacia la Rambla, donde desembocaba el torrente, derivaba luego hacia oriente ocupando el terreno donde se levanta el teatro, que por el desnivel formaba un escarpado hasta la calle de Berga. A continuación formaba dos senos, uno hacia la calle de Sanatacilia y Danús y el otro hacia la de Veri, separados por una punta que se hallaba cerca de San Nicolás. Este segundo seno, a la altura de la plazuela del Rosario, casi en ángulo recto, torcía a poniente paralelo a la calle de las Miñonas, cerca de cuya desaparecida iglesia formaba un cabo, y la línea de costa seguía a buscar el acantilado sobre el que se elevaba la fortificación, cubriendo las aguas lo que fué cuartel de caballería y las fortificaciones hasta el Baluarte del Príncipe.

    De esto desprendemos, que a lo primero a que debió atender el cónsul romano, debió ser a afianzar su conquista y defender el puerto contra ingerencias extranjeras, y al aumentar el movimiento de éste por el acrecentamiento de la población, debió aumentarse el poder de la fortaleza, construyéndose la flanqueada por los cuatro torreones.

    La primera población debió estar constituida por agricultores y pescadores, y tal vez marinos. Los primeros debían habitar junto a la fortaleza, en cuyos alrededores levantarían sus habitaciones, como lugar más próximo a los campos que cultivaban; los segundos, y en su caso, también los terceros, al pié del acantilado sobre la orilla formada por los detritus desprendidos del mismo, esto es, más cerca del mar, que era su elemento, y dada la forma que hemos deducido tenía el puerto, debió formarse ese núcleo bajo de población hacia la plaza del Rosario.

    El núcleo urbano que se formó junto al castillo debió adquirir cierta importancia y hallarse, necesitado de defensa, ya que se le encerró en un muro que seguía el perímetro del actual castillo con sus dependencias, y debió formar el primer recinto de la ciudad. Del torreón sudoriental partía el muro hasta la esquina del palacio junto a la actual escalera que baja a la muralla, donde había una torre; de ahí, una serie de cortinas y torres, de las que todavía subsisten tres, terminaban en la esquina de la calle de la Seo con otro torreón, que fué demolido a fines del siglo XVII o principios del XVIII. Desde esta torre torcía el recinto hacia poniente para terminar en otra torre que estuvo situada al pié de las escaleras de la Catedral, desde donde el murallón y las torres intermedias corrían en dirección al Sur, para terminar sobre el lado de poniente de la vieja fortificación.

    Este nuevo recinto, estaba flanqueado por once torres, cuatro principales y siete intermedias, y tuvo cuatro puerta» y probablemente dos portillos.

    La puerta principal es la más cercana al Mirador; otra existe todavía frente la puerta principal de la Seo, y la tercera, hoy tapiada estuvo en el ángulo de la Sala de Armas. Al norte se abría la otra. Los dos portillos uno se hallaba en la parte Sur, y tal vez fuera la porta del Castell Reyal que ix al mar, de que habla el libro de Dadas del que fué Archivo del Real Patrimonio correspondiente a 1414. El portillo del oeste es presumible, si bien desconocido, pues, el relleno llevado a cabo al pié del muro para formar, en épocas posteriores, lo que se llamó el Prat del Rey debió cubrirlo.

    Este fué sin duda el primer asiento de la ciudad romana, como lo asevera el hallazgo junto a la puerta principal de dos lápidas sepulcrales, conociendo la costumbre romana de enterrar a uno y otro lado del camino que conduce a la ciudad, empezando junto al muro de la misma. Estas dos lápidas, aunque de épocas distintas, cuya antigüedad se data a principios de la era cristiana, dicen asi:


    D. M.
    AVFID. PRISCAE.
    VIX. ANN. XX.
    MENS.º III
    CAECILIA. CI.
    IA. MATER.

    la una, y la otra

    D. M.
    SARAVCIONIS
    VIXIT. ANNIS.
    XXXVIII. CELERI.
    NA. SIBI. ET CONTV.
    BIRNALII. FECIT.

    que traducidas al romance, equivalen a:

    A los dioses manes de Aufidia Prisca que vivió 20 años y 3 meses, su madre Cecilia Cila— la una, y la otra— A los dioses manes de Saraucio que vivió 38 afios. Celerina lo levantó para sí y los suyos.

    El segundo recinto, siguiendo a Diego Zaforteza Musoles, sería construído en el siglo V. ("En 395 se produce la escisión del Imperio Romano, Palma queda sumida en un letargo o, al menos, es muy poca la información que se tiene de la ciudad. Se sabe que los vándalos conquistaron las islas Baleares en el 459, que la cristianización se produjo poco después, ya que en el 484 los obispos de las Baleares asisten al sínodo de Cartago. Hay indicios de que en 534 Bizancio incorpora las islas a su imperio".
    "La Palma romana permanece sumergida y guarda celosamente sus secretos. Los restos arqueológicos localizados indican que estuvo habitada hasta el siglo VI. No existe información sobre los siglos VII a IX. Las futuras prospecciones arqueológicas permitirán desentrañar los numerosos enigmas históricos".). He recogido los dos párrafos de este paréntesis del estudio de Juan Tous Meliá.


    0 0
    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 112 | 113 | (Page 114) | 115 | 116 | .... | 465 | newer