Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12424 articles
Browse latest View live

Kíev perdrà la guerra.

0
0

 
                    Kíev perdrà la guerra.

 

 

 

     Nulla dies sine linea.

 

    El govern d'Ucraïna (sorgit de l'aliança de nazis i oligarques) perdrà novament la contesa, si reprèn les hostilitats.

   Les milícies de Donbass van infligir greus derrotes a l'exèrcit ucraïnès amb la seva contraofensiva del 24 d'agost. I el dia 28 les milícies (esdevingudes un autèntic exèrcit) encerclaven Mariupol, port al mar d'Azov, la segona ciutat més gran del Donetsk i un dels centres industrials més gran d'Ucraïna.     Actualment, la ciutat continua encerclada (L'exèrcit ocupant ucraïnès cava trinxeres!). A més a més, les milícies van aconseguir el control de l'autopista Donetsk-Mariupol (de 230 km.).

 

    La Junta de Kíev centra els seus esforços en el rearmament de l'exèrcit amb l'objectiu de liquidar els ''terroristes'' del Donbass.  Però, en realitat, van cap a la pròpia ruïna.  Si no pogueren vèncer unes milícies pobrament  armades, menys podran vèncer un exèrcit més ben armat i amb més soldats.  Per altra banda, a moltes regions hi ha un rebuig generalitzat a la incorporació obligada a l'exèrcit.

 

    Els dirigents rebels consideraven decisiu la incorporació dels voluntaris estrangers a les milícies de Donbass; i feien especial esment als voluntaris russos (uns 4.000, segons En  Zakharxenko, líder de Donetsk) ( La premsa russa informava, 23.09.14, que 12.000 cossacs del Don anirien a combatre juntament amb els seus germans del Donbass de Nova Rússia). Però s'ha de considerar els nombrosos voluntaris procedents de les vuit regions de Nova Rússia (i els procedents de Kíev mateix), el nombre dels quals és incert.

  

 

    També s'ha de tenir en compte que Donetsk i Lugansk han iniciat una febril producció d'armament (Les dues repúbliques populars concentren els majors nuclis de la indústria metal·lúrgica d'Ucraïna).

 

    El govern de Kíev està a punt de declarar-se en fallida. No disposa de diners i els creditors no els fien. I els ''països amics'' van ronsers a l'hora d'obrir la bossa.

   Els dies del govern de Poroxenko estan comptats, jo crec.

 

   

 

 

   

  

9N Cal votar.

0
0

 Article d'en Luis Carlos Pérez Pintado, militant de LluitaInternacionalista sobre la qüestió de la consulta a Catalunya.En un moment com aquest en que el tribunal Constitucional ha suspes cautelarment la consulta, no volem oblidar que el dia 9 de novembre els catalans tenen dre a votar i ho han de votar. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail 

 

Quan falten dos mesos per la data anunciada de la consulta les posicions continuen estancades. Mas diu que la convocarà, mentre que Rajoy assegura que no hi haurà urnes. Tot apunta que serà Mas qui retrocedeixi, de fet ja ho ha intentat més d’una vegada, encara que CiU sap que aquesta retirada la pagarà cara, i intenta guanyar temps. Però el que està en joc és molt més que un xoc entre Rajoy i Mas: el dret del poble català a l’autodeterminació qüestiona la constitució monàrquica i la mateixa Monarquia. Contra la consulta, el nou secretari general del PSOE Pedro Sánchez s’alinea darrera Rajoy i crida -sense cap credibilitat- a reformar la Constitució cap a un model federal. El PSOE defensava fins al 1977 el dret d’autodeterminació com defensava la República, i les dues coses van caure alhora quan es va fer monàrquic. Al juny va donar un altre exemple d’això pactant amb el PP la successió monàrquica de Felip VI.

La qüestió nacional va ser una de les pedres angulars de la reforma monàrquica del franquisme i la separació de la lluita pels drets dels pobles de les reivindicacions de la classe obrera -que en la transició anaven de la mà- va ser el gran servei dels grans partits i sindicats a l’estabilització del règim. Amb aquesta divisió hi vam perdre els treballadors i els pobles i es va assentar un règim que es basava en el centralisme i el suport dels grans capitals. Avui cal revertir aquesta situació. La unitat de la classe obrera que ens cal ha d’assumir la defensa dels drets i llibertats, una altra unitat no és més que submissió a les imposicions de l’estat i de la classe dominant.

Però bona part de l’esquerra -com IU- també pateix amb només parlar de la consulta, s’incomoda. El mateix passa amb CCOO i UGT: a Catalunya formalment la recolzen sense fer gaire més, però les direccions de Toxo i Méndez ni tan sols s’hi han pronunciat. Es pot discutir sobre el sentit del vot, però hauria de ser evident la defensa del dret d’autodeterminació. Com que no han pres aquesta tasca el missatge als treballadors i treballadores de la resta de l’estat és que el tema no els interessa i per defecte deixen córrer les campanyes anticatalanes que promou el PP, i el PSOE en menor mesura. La defensa del dret d’autodeterminació i la consulta ha de ser una campanya estatal de l’esquerra política i sindical contra la Monarquia.

Luis Carlos Gómez-Pintado. Lluita Internacionalista

 Albercocs i cireres

 

 

[30/09] Commutació a Alomà - Estatuts de l'IS - Pradier - Lecoin - Muñiz - Germans Alcrudo - Cabanellas - Dios - Li Shizeng - Abad - Martínez Pérez - Sans

0
0
[30/09] Commutació a Alomà - Estatuts de l'IS - Pradier - Lecoin - Muñiz - Germans Alcrudo - Cabanellas - Dios - Li Shizeng - Abad - Martínez Pérez - Sans

Anarcoefemèrides del 30 de setembre

Esdeveniments

Carta del general Enrique Varela, ministre de l'Exèrcit franquista, a l'esposa d'Alomà, Ángeles Canelo Cardador, comunicant-li l'indult

- Commutació de la pena de mort a Josep Maria Alomà: El 30 de setembre de 1940 el dictador Francisco Franco Bahamonde signa a Madrid (Espanya) la commutació de la pena de mort que pesava sobre el pedagog anarquista Josep Maria Alomà Sanabras per la de 30 anys de presó, en virtut de les desenes de persones (aristòcrates, carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes, etc.) a les quals havia salvat la vida durant la guerra. Son germà Pau ja havia estat assassinat per les tropes feixistes el 26 de juny de 1940 acusat de«rebel·lió militar» i son altre germà, Jaume, morí el 24 de març de 1942 a la presó de Barcelona. Josep Maria Alomà sortí de la presó el maig de 1943, després que l'Estat franquista li hagué requisat tots els seus béns.

***

Cartell situacionista

- Estatuts de la Internacional Situacionista: El 30 de setembre de 1969, durant la VIII Conferència de la Internacional Situacionista (IS), que es va realitzar a Venècia (Vèneto, Itàlia) entre el 26 de setembre i l'1 d'octubre, s'aproven com a document intern uns «Estatuts provisionals de la Internacional Situacionista». L'IS va ser una organització d'intel·lectuals revolucionaris que pretenien acabar amb la societat de classes en tant que sistema opressiu i combatre el sistema ideològic contemporani de la civilització occidental, és a dir, la dominació capitalista. Ideològicament l'IS era una barreja de diferents moviments revolucionaris (marxisme, consellisme, anarquisme, dadaisme, surrealisme, existencialisme, anticonsumisme, psicoanàlisi, etc.). En aquests estatuts es posa de manifest que l'IS és una associació de caire internacional, on participen individus d'una desena de nacionalitats i on s'havia establert quatre seccions internacionals organitzades (americana, francesa, italiana i escandinava). Els estatuts especifiquen la forma d'organització de les seccions nacionals i la coordinació entre elles.

Anarcoefemèrides

Naixements

D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

- Ludovic Pradier: El 30 de setembre de 1885 neix a Ledenon (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier. Començà a militar en el moviment llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els il·legalistes Jules Bonnot, Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot il·legalista del Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a robar els trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan li arribà l'edat militar, fou detingut per insubmissió. Durant els anys vint participà activament, amb J. Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en les reunions públiques organitzades per la Unió Anarquista (UA), com ara per l'amnistia i la guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de 1926); el 4 de novembre de 1926 participà en un míting amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain). Representà l'UA en la manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en el míting unitari de dos dies després, celebrats a Nimes per protestar contra l'execució dels militants italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà a Nimes un grup anarquista amb André Prudhommeaux i col·laborà en Les Cahiers de «Terre Libre». A partir de 1935, amb Gélestin Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè Anarcosindicalista de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a la Revolució espanyola i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans de la II Guerra Mundial, el domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista dels «anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional». Quan esclatà la guerra no fou mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern d'Édouard Daladier i tancat al camp de concentració de Sent Paul (Llemosí, Occitània), on tindrà com a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà en la Resistència al Midi amb els grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de SIA de Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la creació de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de novembre de 1956, amb Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre d'altres, fundà a Brussel·les (Bèlgica) l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie. També fou membre de Libre Pensée. El novembre de 1970 participà en la Conferència Anarquista Internacional que se celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president degà de SIA. Ludovic Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.

Ludovic Pradier (1885-1972)

***

Louis Lecoin

- Louis Lecoin:El 30 de setembre de 1888 neix a Saint-Amand-Montrond (Centre, França) el militant anarquista i antimilitarista Louis Lecoin, considerat el pare de l'objecció de consciència al servei militar a França. Nascut en una família modesta, de jove va estudiar tres anys a la granja-escola de Laumoy, a prop de Morlac, d'on va sortir diplomat en agricultura. En 1905 va instal·lar-se a París on va fer ara i adés de jardiner, de paleta o de cimentador. En aquesta època, ja preocupat pels problemes socials, va ser condemnat a cinc anys de presó per haver publicat un cartell antimilitarista. Alliberat, va ser incorporat en 1907 a l'Exèrcit, però va rebutjar actuar contra els ferroviaris aleshores en vaga. Un Consell de Guerra a Bourges el va condemnar de bell nou a sis mesos de presó, però, com que va rebutjar les successives noves incorporacions, passarà 12 anys empresonat per insubmissió, abans de ser indultat en 1920. Es va casar amb Marie Morand, filla d'un militant anarcosindicalista, terrelloner de la seva feina, i ambdós marxaran al Midi. L'agost de 1921 va assistir a Lille al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) i, davant el rebuig dels dirigents cegetistes de deixar expressar lliurement els representants dels sindicats revolucionaris, va treure el seu revòlver i va engegar uns quants trets. Restaurat l'ordre, va fer un discurs pacifista davant León Jouhaux i el seu grup, tots sindicalistes partidaris de la guerra. Encara que partidari de la no violència i oposat a la guerra i als conflictes, no s'acovardia davant res. Partidari de defensar tot el referent al moviment anarquista, va demanar l'alliberament d'Émile Cottin, jove anarquista de 23 anys que va disparar 10 trets sobre Clemenceau el 19 de febrer de 1919. En una nota d'extrema violència adreçada al president Poincaré, afirmava que aquest era «el més repugnant bonastre de l'època» i que «estava tacat amb la sang de quinze milions d'homes morts a causa de la guerra». Evidentment va ser empresonat i va començar una vaga de fam, que gràcies a les nombroses protestes i la mobilització de l'opinió pública, va obligar el govern a cedir i només va passar sis mesos empresonat. Durant el«Cas Sacco i Vanzetti» va lluitar vehementment contra la seva execució, alhora que va defensar els militants anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, d'una més que probable extradició. Sota el seu impuls, l'afer dels«tres mosqueters», que així eren anomenats els tres anarquistes espanyols, va tenir un gran ressò i per por a no convertir el cas en una qüestió d'Estat, el govern Poincaré va cedir i va ordenar l'alliberament i expulsió dels activistes. Com que no va poder evitar l'execució de Sacco i de Vanzetti, vestit amb un uniforme de l'American Legion es va ficar en una reunió on el govern francès estava convidat i va cridar ben fort: «Visca Sacco i Vanzetti!» Va ser novament empresonat i acusat d'«apologia de fets qualificats com a criminals». Robert Lazurick, futur alcalde de Saint-Amand-Montrond, va assumir la seva defensa i finalment només va estar retingut set dies. Quan va esclatar la II Guerra Mundial, el setembre de 1939, va publicar un pamflet amb el títol Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, que el va portar de bell nou a la presó i no va ser alliberat fins al 1943. En 1958, després de la mort de sa companya a resultes d'un problema cardíac, va tornar a París. Va deixar a Louis Dorlet de responsable de la seva revista Défense de l'Homme, que continuarà fins al 1970. Després, juntament amb Dorlet, fundarà el setmanari Liberté, amb la finalitat de crear campanya per al reconeixement de l'estatut d'objector de consciència en plena guerra d'Algèria, quan els objectors, la major part religiosos, eren tancats a les presons. Després de nombrosos anys de campanya, va obtenir l'alliberament dels objectors que haguessin estat més de cinc anys empresonats. Però la campanya s'allargava a causa d'aquest guerra colonial. Finalment, després de moltes pressions, el general De Gaulle va confiar la redacció de l'estatut d'objector a Lecoin, Nicolas Faucier i Albert Camus, però el text va quedar congelat. El 22 de juny de 1962 Lecoin va decidir posar-se en vaga de fam fins a obtenir l'estatut, amb el suport del periòdic Le Canard Enchaîné. La vaga de fam va dura 22 dies, Lecoin tenia 74 anys. Finalment el govern va cedir i el projecte de Llei va ser lliurat a la Cambra, però va ser ràpidament discutit i considerablement modificat pels parlamentaris i això malgrat les enèrgiques protestes de Lecoin que va assistir a la discussió parlamentària. L'estatut d'objector de consciència, malgrat que fos força distint de l'original, va ser finalment votat. Passat un temps, una nova llei posava entrebancs per a la difusió i divulgació de la llei d'objecció. Després va participar en diverses campanyes i comitès, com ara el d'«Espanya Lliure», el de l'antiesclavisme i el del desarmament unilateral. En 1964 va ser proposat per al premi Nobel de la Pau, però va insistir que fos retirat per afavorir Martin Luther King. Louis Lecoin va morir el 23 de juny de 1971 a París (França) i dies després, el 29 de juny, una concentració de gairebé mil persones va assistir a les seves exèquies i a la seva incineració al cementiri parisenc de Père-Lachaise; entre els presents es trobaven Bernard Clavel, Eugène Descamps i Yves Montant.

***

Román Muñiz Díez

- Román Muñiz Díez: El 30 de setembre de 1914 neix a Sabero (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Román Muñiz Díez. Electricista de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en l'Ateneu Llibertari de Trobajo del Camino (San Andrés del Rabanedo, Lleó, Castella, Espanya). Participà activament en la revolució d'octubre de 1934 des de Lleó; detingut, fou jutjat el 18 de gener de 1935 i condemnat a quatre mesos i un dia de presó. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué fugir de la repressió per Villaobispo cap a Matuecas i arribà a Cármenes. Des del setembre de 1936 lluità com a milicià en el Batalló 207 d'Onofre García Tirador, participant en la pressa de la caserna de Simancas de Gijón i en els combats de Mazucu al costat d'Higinio Carrocera Mortera en la 192 Brigada. Amb el triomf franquista fou detingut i empresonat. Durant els anys de la dictadura franquista ajudà el moviment clandestí de resistència i la lluita guerrillera. Més tard s'establí a Lleó. Donà un important fons bibliogràfic a la biblioteca del sindicat confederal de Puerta Castillo de Lleó, biblioteca que catalogà. Román Muñiz Díez va morir en 1994 a Lleó (Castella, Espanya).

Román Muñiz Díez (1914-1994)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Augusto Moisés Alcrudo Solórzano

- Augusto Moisés Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936 es assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el 7 de gener de 1892 a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugenia Solórzano, i germà menor del també metge i anarquista Miguel José. Estudià medicina a Saragossa i entre 1913 i 1915 fou un dels editors de la revista universitària saragossana Paraninfo. Entre 1915 i 1920 col·laborà assíduament amb el periòdic El Ideal de Aragón. En aquests anys freqüentà els cercles artístics i travà amistat amb els pintors Rafael Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro Viñado. El juliol de 1916, quan acabà la carrera, treballà com a metge de malalties «secretes» (venèries) i amb son germà muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions republicanes, com ara el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda Revolucionària y Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César Falcón. En 1930, però, amb son germà, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el sindicat anarcosindicalista fou molt més important que el de son germà, que es decantà més per la maçoneria, i col·laborà en la premsa llibertària i realitzà mítings i conferències. L'1 de maig de 1931 participà en un míting cenetista ambÁngel Pestaña i Ricard Sanz. En aquesta època formà part de la redacció del reaparegut Cultura y Acción. El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat cenetista de Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al teatre del Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb Isaac Puente al Congrés de Sindicats Únics de Sanitat que creà la Federació Nacional d'Indústria de Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat vicepresident i els estatuts del qual redactà amb Orive i Issac Puente. Impartí nombroses conferències a sindicats i ateneus saragossans i assistí regularment a la«Peña Salduba», que es reunia al cafè saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar, Miguel Abós, Ramón Acín, Servet Martínez, Isaac Puente i son germà, entre d'altres. L'1 de gener de 1933 fou detingut pel governador civil de Saragossa, juntament amb altres companys, i passà un temps a la presó. En maig d'aquell any polemitzà, en el periòdic CNT, sobre el concepte de comunisme llibertari, mantenint tesis intermèdies. Proposà la creació d'una xarxa de comitès de defensa econòmica i sanitària a Saragossa que es va debatre en una assemblea local i més tard regional el juliol de 1933 i que acabà aprovant-se. Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente i Cipriano Mera, entre d'altres, i fou empresonat, amb son germà, fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos. Un cop lliure, s'integrà en la comissió enviada a Madrid per organitzar el trasllat dels fills dels vaguistes saragossans de la construcció. En 1935 fou detingut per ordre del nou governador Duelo. Cansat de tanta persecució i acabat d'unir amb Agustina Andrés, mestra i militant de les Joventuts Llibertàries, decidí abandonar voluntàriament la CNT, decisió que fou mal rebuda pels companys, però mesos després en tornà. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdics, com araCNT, Diario de Aragón,Estudios, Hojas Médicas,Independencia,Iniciales, Mañana, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra, etc. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. El 29 de setembre fou detingut a la seva consulta, després de delatar-se a les autoritats feixistes perquè havien amenaçat de mort sa companya i sa filla Aurora de dos mesos. Augusto Moisés Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936 en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Miguel José.

***

Germans d'una lògia maçònica presidits pel Venerable Mestre

- Miguel José Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936 es assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el 30 de setembre de 1884 a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugènia Solórzano, i germà major del també metge i anarquista Augusto Moisés. Estudià medicina a Saragossa i a partir del gener de 1908 exercí de metge, primer uns mesos a Sòria i a partir d'octubre d'aquell any a Saragossa, on desenvolupà les especialitats de ginecologia, de tocologia i de pediatria. En 1914 fundà, administrà i redactà, fins l'últim número el març de 1918, el butlletí Hojas Médicas. Va fer feina al Dispensari Antituberculós de Saragossa i més tard, amb son germà, muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes, i sempre es mostrà contrari al mercantilisme mèdic. En 1917 fou vocal de la Junta Directiva del Col·legi de Metges de Saragossa. Durant els anys deu i vint participà activament en la política local: republicà lerrouxista (1917), vicepresident del Directori Local de la Federació Republicana com a membre del Partit Republicà Autònom Aragonès (PRAA) en 1918, i des del 1914, i fins a la seva mort, actiu membre de la lògia maçònica Constància, sota el nom Cajal, i després de la lògia Moncayo. En 1930 s'afilià, amb son germà, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 participà en el Comitè Nacional Revolucionari que dirigí l'aixecament de l'Ebre; el fracàs de la revolta implicà el seu empresonament fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos, amb son germà. Fou assidu, com son germà, a la«Peña Salduba». Col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim Dr. Rick, en nombroses publicacions, com ara Democràcia, Estudios,La Idea, El Ideal de Aragón, etc. Estava casat amb la catòlica Ángela Quintana Bellosta, amb qui tingué cinc fills. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. La matinada del 29 de setembre fou detingut a ca seva, ben igual que el seu germà. Miguel José Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936, el dia del seu aniversari, en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Augusto Moisés.

***

Bartomeu Cabanellas Botia i la seva companya Joana Aina Cabrer Mariano just després del seu casament (Lluc, 1934)

- Bartomeu Cabanellas Botia: El 30 de setembre de 1936 és assassinat al camí vell d'Illetes (Calvià, Mallorca, Illes Balears) el llibertari Bartomeu Cabanellas Botia, conegut com Tomeu d'eu Lloquet. Havia nascut el 27 d'abril de 1903 a Pollença (Mallorca, Illes Balears). Sos pares es deien Josep Cabanellas Bisbal i Trinidad Paz Botia, i tingué dos germans, Josep i Joaquim, i una germana, Catalina. Era nebot en segon grau del bisbe Josep Miralles Sbert i la seva professió era la de comerciant. L'11 de juliol de 1934 es casà amb Joana Aina Cabrer Mariano (Rellotgera). Durant la II República espanyola milità en diversos partits polítics a Pollença, com el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) --del qual va ser vocal tercer delegat al Comitè Nacional per la seva Federació de Balears en 1933-- i la Unió Republicana (UR), encara que la seva tendència política era anarquista. Amb Martí Vicens Vilanova (Bonjesús) i altres, formà part del petit grup d'afinitat amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) pollencí. Durant els primers anys republicans fundà i dirigí el periòdic anticaciquil i anticlerical de tendència llibertària Adelante (1931-1932),òrgan d'expressió oficiós del Centre Republicà de Pollença --en aquest periòdic va fer servir el pseudònim Malàmina. Arran de les eleccions de 1936 va ser elegit regidor de la Comissió Gestora del consistori pollencí. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es va presentar amb altres companys a l'Ajuntament quan els militars arribaren a Pollença, però no els va quedar més remei que fugir. S'amagà d'antuvi en una cova de la zona de Sant Vicenç i després en una caseta de figueral de Ca n'Escarrintxo de la família de la seva companya, però finalment el 26 de setembre de 1936 va ser detingut pels falangistes. Bartomeu Cabanellas Botia va ser apunyalat fins la mort --altra versió apunta que va ser afusellat-- el 30 de setembre de 1936 al camí vell d'Illetes --quilòmetre 9 de la carretera Palma-Andratx-- (Calvià, Mallorca, Illes Balears). Contem que els seus assassins li van tallar els testicles per posar-los-hi a la boca, tot per fer unes rialles abans de matar-lo. Juntament amb ell van ser assassinats altres dos pollencins, l'espardenyer Josep Pont Cladera (Pep Ros) i el mariner Joan Domingo Covas. Van trobar el seu cadàver el 2 d'octubre i fou enterrat a Calvià. A la seva companya se li va incoar una«causa sumaríssima» (42/1939) per les autoritats franquistes.

***

José Dios Criado (primer per l'esquerra amb corbata) i altres membres de l'Ateneu Cultural Llibertari «Lira Rebelde» (Castro del Río, 1 de maig de 1933)

- José Dios Criado: El 30 de setembre de 1940 es afusellat a Còrdova (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Dios Criado, conegut com El Decano i El Dios Sindicalista. El 14 de maig de 1910 fou uns dels fundadors del Centre Instructiu Obrer de Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya), d'aquí el sobrenom d'El Decano, i un dels seus presidents. En 1915 fou membre del grup editor de la revista Alas.Revista sociológica y literaria (Salvador Cordón Avellán, Antonio Pérez Rosa, Ildefonso Bello, etc.). El 29 de juny de 1916 presidí un míting pro presos a Castro del Río on intervingueren Antonio Pérez Rosa, Francisco Jordán Gallegos i José Sánchez Rosa, i el 25 de desembre de 1917 fou un dels oradors, amb Ildefonso Bello, José Sánchez Rosa, Fructuoso García Merino, Bartolomé Millán y Millán i Antonio Pérez Rosa, d'un míting per l'excarceració de tots els presos polítics i socials celebrat al Teatre Cervantes de Castro del Río. En 1928, amb Bartolomé Montilla Ruz, milità a Castro del Río i fou corresponsal de La Revista Blanca; en 1930 envià diners (15 pessetes) per a una subscripció internacional a favor dels presos socials des d'aquesta localitat a la citada publicació. A finals de 1930, amb Montilla Ruz, Rafael Villegas Sánchez i Maura Bajatierra Morán formà part de la comissió organitzadora del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Castro del Río. En 1933 fou el promotor de l'Ateneu Cultural Llibertari «Lira Rebelde», depenent de la CNT del poble. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1936, durant la guerra civil, fou membre –amb Antonio Elías Herencia, Alfonso Nieves Núñez, Juan Gómez Gutiérrez, Manuel Castro Merino, Pedro Calvo García, Francisco Recio Rojano i José Porcel Rivas– del Comitè Revolucionari de la localitat. Detingut per les tropes franquistes, José Dios Criado fou afusellat el 30 de setembre de 1940 a Còrdova (Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del cementiri de San Rafael d'aquesta ciutat.

***

Li Shizeng

- Li Shizeng: El 30 de setembre de 1973 mor a Taipei (Taiwan) l'agrònom i pedagog anarquista Li Shizeng, també conegut com Li Yuying (Monjo de Pedra). Havia nascut el 29 de maig de 1881 a Guangyang (Hebei, Xina) i era fill d'una família mandarina i alguns dels seus familiars van ser ministres i alts mandataris de la Cort imperial manxú. Educat en un esperit obert al món occidental, en 1903 marxà amb una vintena d'estudiants a França, acompanyant Sun Baoqi, aleshores ambaixador de l'Imperi xines a França, per exercir d'agregat a la delegació xinesa. Però aviat abandonà el càrrec i decidí desvincular-se del seu futur com a alt càrrec burocràtic imperial per a estudiar, d'antuvi, Ciències Agrícoles a l'Escola Pràctica d'Agricultura de Chesnoy (Montargis, Centre, França), on es graduà. En 1906 es traslladà a París durant tres anys per realitzar estudis de química i biologia a la Sorbona i al laboratori del professor Gabriel Bertrand de l'Institut Pasteur. A la capital francesa descobrí el pensament anarquista --llegí amb passió Proudhon, Bakunin, Élisée Reclus i Kropotkin, a més dels darwinistes socials-- i amb una colla de companys creà el Grup Anarquista Xinès de París. En 1906, amb Wu Zihui i Zhang Jingjiang, creà la «Société pour l'Avancement de la Morale» (Societat per l'Avanç de la Moral), basada en els principis anarcocomunistes. En 1907 fundà l'efímera revista xinesa il·lustrada Shi-chieh (El Mundo) i s'adherí a la Tongmenghui (Lliga Unida), societat secreta de resistència on participaven republicans, nacionalistes i socialistes. En 1907, amb Chu Minyi, publicà el pamflet Geming (Revolució). A partir del 22 de juny de 1907, el Grup Anarquista Xinès publicà el setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), dedicat sobretot a traduir al xinès els grans pensadors llibertaris. En 1908 fundà la Caséo-Sojaïne a la Garenne-Colombes (Illa de França, França), una petita fàbrica de transformació de la soja on començaren a treballar una trentena de persones que havien vingut directament de la Xina. A la Caséo-Sojaïne es van fer tot tipus de productes derivats de la soja, llegum barata i per la qual pensava que la Xina podria alliberar-se del problema endèmic de la fam. En aquesta factoria, amb l'ajuda del professor anarquista Wu Zhihui, impartí l'anomenat«Curs de Vespre», una mena d'escola nocturna de diverses disciplines (xinès, francès, matèries científiques, etc.). La Caséo-Sojaïne es regia en un règim força frugal i un codi moral força estricte, on estaven prohibits l'alcohol, el tabac, el joc i la prostitució. En 1911 es traslladà a la Xina en ocasió de la Revolució Republicana Xinesa (Revolució Xinhai). En 1912 publicà, amb L. Grandvoinnet, Le Soja. Sa culture, ses usages alimentaires, thérapeutiques, agricoles et industriels. En 1912 també, ajuntant els dos projectes que funcionaven a la Caséo-Sojaïne (fàbrica i escola) i amb el suport de les noves autoritats xineses republicanes, es creà el «Qingong Jianxue Yundong» (Moviment Treball-Estudi) que va créixer força i que va permetre a gairebé dos milenars de xinesos poder venir a França, els quals es beneficiaven de treball, suport mutu, cooperació i tot en un marc d'igualtat, principis estretament lligats al moviment llibertari. En 1914 obrí el primer restaurant xinès de París i l'any següent fundà a la Xina la «Qingong Jianxue Hui» (Societat del Treball Diligent i d'Estudis Frugals). En 1916 creà a París, amb Cai Yanpei, l'«Hua Fa Jiaoyuhui» (Societat Francoxinesa d'Educació), una escola per als treballadors xinesos i encarregada de promoure els intercanvis culturals i educatius entre els dos països. En 1919 projectà, amb son amic el doctor Syha, la fundació d'un Institut Pasteur a Beijing. En 1920 participà en la creació de la Universitat Francoxinesa de Beijing i l'any següent en la de la seva delegació a Lió (Arpitània). Després de la Gran Guerra, en plena crisi econòmica, el «Moviment Treball-Estudi» començarà a tenir problemes per part de les autoritats. En 1921 aquest moviment organitzarà nombroses manifestacions d'obrers-estudiants i una «Li Da Yundong» (Marxa sobre Lió), per protestar contra les restriccions de l'acabat de crear Institut Francoxinès que reservava l'accés només a les estudiants seleccionats a la Xina. Les autoritats francoxineses, temoroses de la introducció d'elements subversius en aquestes iniciatives, volien amb aquesta mesura, més que instruir els treballadors, crear elits intel·lectuals fàcils de controlar. La «Li Da Yundong», del 21 de setembre de 1921, consistí en una protesta dels obrers-estudiants xinesos que ocuparen la seu de l'Institut Francoxinès al Fort Saint-Irénée de Lió. En aquesta acció 104 obrers-estudiants van ser detinguts, tancats a la presó de Fort Montluc i, el 13 d'octubre d'aquell 1921, expulsats de França; tot plegat suposà la fi del«Moviment Treball-Estudi». En 1925 es convertí en el primer president del consell d'Administració del Museu del Palau Imperial de Beijing i en 1929 fundà l'Acadèmia Nacional a la mateixa ciutat. En 1932 treballà a Beijing amb Paul Langevin, delegat per la Societat de Nacions per reorganitzar l'ensenyament públic xinès. En 1945, després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Xangai (Xina). En 1946 va ser nomenat president honorari del «Gran Congrés de la Soja» de París. Continuà la seva tasca pedagògica amb la creació de la Biblioteca Sino-Internacional de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Entre 1949 i 1955 visqué a Montevideo (Uruguai), on en 1954 fundà i dirigí la Biblioteca Sino-Internacional de la capital uruguaiana. En 1956 s'instal·là a Taiwan, on esdevingué el primer director del Museu del Palau Nacional de Taipei. En 1966 es traslladà novament a França per reactivar l'Institut Francoxinès de Lió. Li Shizeng va morir el 30 de setembre de 1973 a Taipei (Taiwan) i va ser enterrat al Parc Nacional de Yangmingshan. Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'Institut Pasteur de París.

Li Shizeng (1881-1973)

***

Manuel Abad en una concentració pro Dragonera (1977)

- Manuel Abad González: El 30 de setembre de 1991 mor a Palma (Mallorca, Illes Balears) el militant anarcosindicalista Manuel Abad González, Manu. Havia nascut en 1906 a Almeria (Andalusia, Espanya). Instal·lat a Melilla (Àfrica) va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà i en 1938 va caure presoner pels franquistes. Restà pres nombrosos anys i un cop alliberat va exiliar-se a França, on va continuar militant en el moviment llibertari espanyol en l'exili. Amb la mort de Franco tornà a la península i es va instal·lar a Palma, on a partir de 1976 va ser un dels reorganitzadors de la CNT. En juliol de 1977 participà en l'ocupació llibertària de l'illa Dragonera i en 1987 va fer costat la creació de l'Ateneu Llibertari Estel Negre.

***

Federico Martínez Pérez (esquerra) i el seu company Guillén, combatents de la Columna Durruti (desembre de 1936)

- Federico Martínez Pérez: El 30 de setembre de 1992 mor a Pau (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Federico Martínez Pérez. Havia nascut el 28 de juny de 1915 a Bagüés (Saragossa, Aragó, Espanya). Quedà orfe de pare, militant anarquista que no conegué. Dels nou als 15 anys treballà com pastor pels pobles aragonesos i després emigrà a Catalunya. Es va fer obrer forner (paler) i treballà a diversos barris de Barcelona i comarca (Sants, Hostafrancs i La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat), fins i tot a la fleca del company Félix Carrasquer Launed. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i formà part del grup«Brazo y Cerebro», amb Ramon Molins i altres, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) --també es relacionà força amb el grup de Josep Peirats. Va ser declarat pròfug quan va ser cridat a files. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra l'aixecament feixista. Després s'enrolà en la Columna Durruti i el 21 de juliol marxà al front d'Aragó, on fou nomenat delegat de grup (25 Milicià) i responsable de la 22 Centúria. L'1 de setembre de 1936 caigué ferit en una cuixa en la presa de Siétamo. Amb la militarització de les milícies aconseguí el grau de capità i a partir del gener de 1937 lluità com a comandant del 474 Batalló de la 119 Brigada de la 26 Divisió, on es va feríntim de Francisco Carrasquer Launed. L'abril de 1937 va ser ferit a l'altra cuixa al Carrascal de Igries i el 28 d'agost de 1937 greument al ventre en l'ofensiva d'Aragó al front de Villamayor; fou operat a Farlete pel cirurgià Alonso de la 45 Divisió de les Brigades Internacionals. Per aquesta acció va ser condecorat amb la «Medalla del Sofriment per la Pàtria». Aquest any s'ajuntà en unió lliure amb la militant anarquista María Martínez Sorroche, amb qui es casarà civilment en 1941 en l'exili. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i, entre el febrer i l'agost d'aquell any, va ser tancat al camp de concentració de Judes a Setfonts. En 1941 un agent del Ministeri del Treball franquista li proposà tornar a la Península per ocupar un càrrec en el Sindicat Vertical, oferta que va ser tallantment rebutjada. Entre 1941 i 1944 va ser detingut en tres ocasions per la policia francesa del Govern de Vichy i reclòs al camp de concentració de Vernet. Amb l'Alliberament s'instal·là a Pau, on ca seva albergà l'emissora confederal que emetia per a l'interior i milità en Subcomitè Nacional de la CNT «reformista». En 1945 va ser nomenat delegat de l'Agrupació Militar de la República als Baixos Pirineus. En 1950 intentà emigrar a l'Argentina, però no ho pogué aconseguir per la seva condició d'apàtrida. En l'exili es guanyà la vida primer com a pagès i després com a obrer en una fàbrica de sabates. Federico Martínez Pérez va morir el 30 de setembre de 1992 a Pau (Aquitània, Occitània) després de passar 25 anys malalt.

Federico Martínez Pérez (1915-1992)

***

Joan Sans Sicart, amb la bandera original de la 26 Divisió (excolumna Durruti) de la 120 Brigada Mixta que va conservar

- Joan Sans Sicart: El 30 de setembre de 2007 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista i mestre racionalista Joan Sans i Sicart. Havia nascut el 16 de maig de 1915 a Barcelona (Catalunya) en una família de la petita burgesia il·lustrada. Son pare, Joan Sans i Amat, pintor --és autor d'un retrat de Joan Peiró que es troba al Museu de Mataró-- i escultor, republicà federal i lliurepensador, fundà en 1922 el periòdic anticlerical Palmàrium a Sant Feliu de Guíxols, publicació que el va arruïnar. Joan Sans Sicart va fer els primers estudis a Sant Feliu de Guíxols. Entre 1928 i 1929, sota la dictadura de Primo de Rivera, la família es va exiliar a Perpinyà i acabà els estudis primaris en aquesta localitat. En 1930 retornaren a Catalunya completament arruïnats. Va començar a fer feina a Badalona de litògraf --arribà a ser oficial--, alhora que cursa per lliure el batxillerat. En aquesta època freqüentà nombrosos intel·lectuals i militants anarquistes (Peiró, Montseny, Esgleas, Pou, Buenacasa, etc.) i s’afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Molt aficionat a l'esport, quan tenia 17 anys esdevingué campió de Catalunya d'atletisme en 800 metres i, als 20 anys, campió de Catalunya dels 400 metres obstacles (junior i senior). En 1935 va ser cofundador de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures. En 1936 obtingué el títol de mestre i començà a fer feina a l'escola racionalista«Salut i Alegria» de Badalona. Aquest mateix any, prengué part des dels seus començaments en el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). Participà activament com a orador en la Federació Local de Badalona de la CNT i fou alumne de l'Escola de Militants Llibertaris de Barcelona dirigida per Manuel Buenacasa. El juliol de 1936 es preparava per a córrer els 800 metres en les Olimpíades Populars de Barcelona quan esclatà l'aixecament feixista. Va allistar-se com a voluntari en la Centúria Polydor, que operà a Cadaquès i a la costa empordanesa, i després es va integrar en la Columna Durruti, on tingué càrrecs de responsabilitat: delegat d'una companyia de metralladores, comissari del Batalló de Xoc de la XXVI Divisió, comissari de diverses brigades (128,142 i 121) i, a començaments de 1939, comissari del XVIII Cos de l'Exèrcit. Quan van esclatar els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, com a delegat de batallons de la costa nord catalana, fou partidari d'enviar les tropes cap a Barcelona per lluitar contra l'estalinisme, mentre tancava la frontera després de controlar els carrabiners i de dominar de fet totes les comarques gironines; però de res no serví a causa de la claudicació dels sectors directius de la CNT. En acabar la guerra, s'exilià a França i, després d'un temps al camp de Sant Cebrià, formà part d'un grup de treballadors estrangers amb base a Muret. En 1940 va assistir a l'enterrament de Manuel Azaña en representació de la CNT. En aquests anys va col·laborar amb la resistència antinazi (xarxa Saint-Lys-Muret-La Montagne Noire) i jugà un important paper en la reorganització de la CNT a Muret a partir de 1944 des de les files de la fracció ortodoxa. En 1945 participà en la redacció de la ponència sobre la valoració del trienni bèl·lic en el Congrés de París. Entre 1945 i 1946 féu diversos mítings i conferències per tot arreu (Tolosa, Carcassona, París, Gaillac, Montpeller, Caors, Perigús, Sant-Etiève, etc.). L'agost de 1946 fou nomenat pel Ple de Tolosa secretari de Tresoreria i d'Arxius del Comitè Nacional de la CNT. En aquestaèpoca féu amistat amb Albert Camus. Durant els anys següents va exercir càrrecs de responsabilitat: delegat cenetista en la Subdelegació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Europa occidental, tresorer de l'AIT en l'època de secretaria de Raymond Fauchois, participació en la comissió organitzadora de la Conferència de Tolosa de 1947, assistència al II Congrés de Tolosa d'aquell mateix any, en el Ple de Tolosa de 1951 en representació de Veneçuela, en el Congrés de l'AIT de 1951, en el Ple d'Aymaré de 1952, representant en la Junta Española de Liberación (JEL), etc. Entre 1957 i 1958 realitzà nombrosos mítings (Clarmont d'Alvèrnia, Bordeus, etc.). En 1959, a resultes d'obscures maniobres del sector Montseny-Esgleas, fou inhabilitat pel Ple de Vierzon per exercir càrrecs, quan en realitat era l'aspirant a encapçalar la secretaria general de la CNT. En 1961 féu un míting a Grenoble. Poc després va abandonar la militància orgànica molt afectat pel comportament de la família Esgleas, amb la qual havia mantingut estretes relacions des de la infància --fou un temps secretari de Frederica Montseny. Després de trenta anys com a comptable a Tolosa es retirà amb la categoria de cap de comptabilitat. Entre 1960 i 1969 fou tresorer del Centre de Cultura de Colomièrs en representació dels muntanyencs; també participà en nombroses activitats esportives: escalador als Alps i als Pirineus, entrenador d'equips juvenils de basquet entre 1970 i 1980, etc. En els anys setanta va participar en activitats antifranquistes amb dirigents com Rodolfo Llopis, Jorge Semprún i l'últim president de la República en l'exili, José Maldonado González. En 1981 entrà en l'«Amicale Durruti», en la qual exercirà de tresorer i escriurà per al seu butlletí. Durant els anys noranta es va dedicar a redactar les seves memòries, a estudiar sobre la història del moviment anarquista, a fer conferències i a defensar la unitat dels sectors llibertaris. Va escriure articles en diverses publicacions llibertàries (A la lucha, Boletín Amicale 26 División Durruti, Nueva Senda,Vía Libre, Vibraciones, etc.) i és autor de Relatividad del poder revolucionario y de los principios anarquistas (1994, inèdit), Le chemin de la liberté (1995), Escoltant el meu avi (1999), Comissari de xoc (2001; traduït al castellà en 2003 sota el títol Comisario de choque. Crónica de una guerra que nunca imaginé i al francès en 2007 com Commissaire de choc. L'engagement d’un jeune militant anarchiste dans la Guerre Civile espagnole), Comisario en el exilio. La esperanza frustrada de un luchador por la libertad (2004), Quebrando los silencios del olvido (2004), Responsos laicos. Peiró, Einstein y otras ideas andariegas (2004), Reflexiones de un libertario (2006), El dia de les sirenes. El triomf anarquista del 19 de juliol de 1936 (2007). Sa companya, també militant, fou Rosa Foguet Doll. El cineasta Manuel Cussó-Ferrer preparava un documental sobre la seva vida.

Joan Sans Sicart (1915-2007)

 Escriu-nos

Actualització: 30-09-14

PREVENCION RIESGOS LABORALES CANCER

Son Espases: el PSOE va inaugurar l´hospital del PP i Jaume Matas

0
0

"Totes les il·lusions i esperances es van enfonsar, quan, finalment, es va veure de quin costat estaven aquells que al seu dia deien estar en contra del projecte, ja que després d'una comèdia de dos mesos amb la suspensió cautelar de les obres, es va tirar pel camí del mitjà i es va optar per l'aixecament de la suspensió dels treballs permetent que la destrossa continuàs fins al dia d'avui", censuren. En aquesta línia, el dirigent de l'àrea d'Acció Sindical de CGT, Pep Juarez, que va actuar com a portaveu de les entitats, ha criticat que la decisió del Govern de Francesc Antich de continuar amb les obres va ser una "autèntica vergonya des del punt de vista polític".


Rebuig a Son Espases


Una trentena de persones pertanyents a 16 entitats socials, sindicats i associacions es concentraren diumenge davant el nou Hospital de Son Espases per mostrar el seu rebuig d'aquesta infraestructura i acusar al Govern de "traïció", després d'haver decidit continuar amb aquestes obres impulsades per l'anterior Executiu de Jaume Matas, malgrat que abans de les eleccions autonòmiques de 2007, el PSIB sempre es va mostrar en contra d'aquest projecte. A més, varen exigir la readmissió de set treballadors acomiadats de l'Hospital de Manacor després d'haver denunciat "abusos de poder" en aquest centre sanitari.

Concretament, en aquest acte, que es va celebrar sota les pancartes 'Salvem La Real' i 'Basta de repressió. Readmissió acomiadats de l'Hospital de Manacor', van participar representants de Salvem La Real; Drets Humans de Mallorca; Maulets; PCPE-CJC; Espai Anticapitalista; CGT; Revolta Global-Esquerra Anticapitalista; GOB; Gadma; ATTAC Mallorca; Endavant; Mallorquins alçau el cap.; Alternativa per Pollença; Fòrum Ciutadà; Associació d'Amics de la Vall de Coanegra; Ca'n Gazà, Institut contra l'Exclusió Social i Miquel López Crespí i Conxi Penya, que van assistir a títol personal. Totes aquestes entitats van subscriure un manifest en en el qual assenyalen que, de manera "ilusa", van creure que tota la seva lluita obtindria uns resultats "victoriosos" amb les promeses constants del PSIB i Bloc, que havien anunciat als veïns que si governaven, no es construiria l'Hospital de Son Espases.

"Totes les il·lusions i esperances es van enfonsar, quan, finalment, es va veure de quin costat estaven aquells que al seu dia deien estar en contra del projecte, ja que després d'una comèdia de dos mesos amb la suspensió cautelar de les obres, es va tirar pel camí del mitjà i es va optar per l'aixecament de la suspensió dels treballs permetent que la destrossa continuàs fins al dia d'avui", censuren. En aquesta línia, el dirigent de l'àrea d'Acció Sindical de CGT, Pep Juarez, que va actuar com a portaveu de les entitats, ha criticat que la decisió del Govern de Francesc Antich de continuar amb les obres va ser una "autèntica vergonya des del punt de vista polític".

Així, ha acusat l'actual Executiu de "travestisme polític", ja que "els mateixos dirigents que al seu dia es van col·locar darrere de la pancarta Salvem La Real es van posar, després, darrere d'una altra pancarta en la qual es llegia 'Salvem els corruptes, el projecte del PP i tot el que suposa fer el treball brut d'aquesta iniciativa de Son Espases'. "La construcció d'aquest Hospital respon a una operació antidemocràtica que ha destruït tot l'entorn de La Real, que ja no tornarà a ser el que era i, a més, tindrà un impacte brutal amb els accessos al centre sanitari, per la qual cosa aquesta infraestructura és el pitjor que li ha pogut passar a Mallorca en els últims anys," ha lamentat.


El 20 de novembre

Davant de tal situació, Juárez ha anunciat que el pròxim 20 de novembre, les entitats signants del manifest convocaran una manifestació a Palma al matí, que partirà des de l'Ajuntament i que arribarà al Monestir de la Real per concloure en l'Hospital de Son Espases, a fi de mostrar el rebuig de la ciutadania a aquesta infraestructura. D'altra banda, ha censurat el "enorme sobrecoste" que ha suposat la construcció d'aquest nou hospital, que "duplica o triplica el pressupost inicial de la remodelació de Son Dureta que va ser aprovat per tots els grups parlamentaris al seu dia". A més, el dirigent de la CGT ha afegit que també suposa un canvi en el model sanitari, ja que mentre en Son Dureta tot el sanitari i sociosanitari era públic, en Son Espases "es privatitzaran alguns serveis, a excepció dels estrictament sanitaris," fins al punt que els treballadors "hauran de pagar per posar els seus cotxes en el pàrquing".

Davant de tal situació, ha avançat que el novembre, les esmentades associacions realitzaran una exposició, a fi de donar a conèixer a la ciutadania el que ha suposat la construcció del nou hospital. Respecte a l'acomiadament de set treballadors de l'Hospital de Manacor, Juárez ha apuntat que "hi ha proves que hi va haver" persecució per part d'unes determinades persones, si bé ha recordat que la jutgessa de primera instància no va considerar els fets suficients com per ser constitutius d'un delicte.

Malgrat això, ha indicat que la jutgessa no va dir que les denúncies fossin mentida, raó per la qual, els treballadors han recorregut davant de l'Audiència Provincial, per la qual cosa el procés penal "no està acabat". Així mateix, ha anunciat que, a partir de la pròxima setmana, els sindicats STEI i CGT es concentraran tots els divendres davant el Consolat de Mar, coincidint amb la celebració del Consell de Govern, a fi de reivindicar la readmissió d'aquests empleats.


UGT i CCOO no acudiren al lliurament de claus

Per la seva part, els sindicats UGT i CCOO no acudiren al lliurament de claus del nou hospital al Govern. Així, el sindicat dirigit per Lorenzo Bravo ha denunciat la política "obscurantista" de la Gerència de l'Hospital de Son Dureta, respecte a la posada en funcionament de la nova infraestructura i la "incertesa i inquietud" que està causant entre els treballadors la "falta d'informació sobre el seu futur laboral".

Mentre, el sindicat dirigit per Katiana Vicens ha declinat assistir, a causa que, segons el seu parer, aquest acte institucional està basat en el "frau a l'electorat, en trencar el programa electoral dels partits que avui conformen el Govern".

Europa Press - Diari de Balears (dBalears) (11-X-2010)


Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)


El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)


Son Espases: Toni Roig en el record



Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.



Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.

No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.

Miquel López Crespí


(16-X-07)

Las xilografías de Guasp y 'Papeles de Son Armadans'

0
0

En 1956 Camilo José Cela inició la andadura de la revista literaria Papeles de Son Armadans. Veintitres años después, en 1979, el mismo Cela cerró esa andadura iniciada en ese barrio de Palma colindante con el bosque de Bellver. Actualmente esta revista vende sus números en edición digital y presenta gratuitamente el número uno, de abril de 1956, como muestra.

Para su impresión en papel utilizó la imprenta de mossén Alcover y utilizó como separadores o elementos decorativos las xilografías de la imprenta Guasp, la cual pasaba desde 1946 una crisis muy acentuada que, pese a las ayudas, no pudo superar cerrando definitivamente en 1958.

Papeles

La utilización de las xilografías de Guasp hizo que en ese primer número de "Papeles de Son Armadans", Luis Rosales publicara el artículo "Noticia de la Imprenta Guasp y su colección de xilografías".

Noticia de la Imprenta Guasp y su colección de xilografías

Papeles de Son Armadans reproduce, en su cubierta y en sus portadillas, xilografías de la colección de la Imprenta Guasp, de Palma de Mallorca. El pie de imprenta de los Guasp es un caso de tenacidad inquebrantable y de inigualado amor al arte de las prensas. La Imprenta Guasp fué fundada en 1579 y desde entonces y sin interrupción, ha sido regida siempre por la misma familia. Atendida esta circunstancia es, pues, la más antigua de Europa y, posiblemente, del mundo.

El honorable Gabriel Guasp instaló su prensa en pleno siglo XVI, «in platea curiarum», es decir, en la Plaza de Cort, en el mismo corazón de Palma. Con el tiempo mudó de domicilio, pero nunca se alejó tanto como para que «En Figuera», el reloj que mide la vida de la ciudad, dejase oir claramente sus campanadas. La Imprenta Guasp, de la Plaza de Cort, se fué a «la Cadena», calle contigua. Después se instaló junto al horno de un tal Frau, del que no tenemos mayor noticia. Actualmente está domiciliada en la calle de Morey, donde la artesanía mallorquína conserva algunos de sus últimos reductos.

Lluc

Si curioseamos en los papeles de la familia, veremos en seguida que su inclinación a la letra impresa es extraordinaria. Hubo época en que varios de sus miembros simultanearon la profesión, con imprenta propia; momentos en que varios se unieron; otros, en que se separaron, y otros, fínalmente, en que funcionaron, unidos por un Guasp, varias de las que existían en la ciudad. Tal acontece a comienzos del siglo XIX en que la Imprenta de Guasp «es de las mejores de Palma y puede competir con muchas del continente».

La primitiva prensa de los Guasp se puede ver funcionar aún y es un documento importante para el estudio del arte tipográfico. Es una prensa que gime realmente, cuando el «hacer gemir las prensas» no es más cosa que una frase poética. Junto a ella se recuerdan muchas esquinas de la bella profesión de imprimir libros. Cuando la instala el primer Guasp de la dinastía (1579), Cristóbal Plantin trabajaba ya. Por entonces, en España las imprentas estaban casi totalmente en manos de extranjeros. El pie de los Guasp comenzó a barajarse entre los de Pedro Brun, saboyano; Hungut, alemán; Polono, húngaro; Cocci, de Strasburgo; y Hurus, de Constanza. En Salamanca imprimían los florentinos Junti y Poelman, enviados por Plantin desde Amberes, y los flamencos Mey, en Tarragona y Valencia con sucursal en Alcalá, trabajaban en competencia con Guillén de Brocar, que en 1614 imprimió su famosa Biblia.

En Mallorca sólo tres impresores habían precedido a Guasp. Desde 1485 a 1487, Nicolás Calafat dio a conocer en la isla el arte de imprimir. Calafat tuvo su prensa instalada en Palma, durante dos años, y durante otros dos en Valldemosa, pequeño lugar cercano, de donde era natural. De este taller salieron únicamente dos libros: uno con el rarísimo pie «Trinidad de Miramar, distrito de Valldemosa en la mayor isla balear», y otro que lleva la fecha de «Mallorca 20 de junio de 1485». Este fué el primer libro impreso en la isla y aunque no se indique el lugar en que fué hecho, debe entenderse que el libro es palmesano, ya que, por entonces, era corriente llamar a Palma «Ciutat de Mallorques» o Mallorca, simplemente.

La imprenta de los Guasp logra en poco tiempo gran pujanza y eclipsa a la otra que por entonces funcionaba: la de las Hijas de Cansoles. Se le concede pronto privilegio real de estampar. Lo piden los mismos estudiantes y los Jurados del Reino muestran, en 1595, un particular interés por dicho taller. Los estudiantes querían realizar ciertos trabajos. Los Cansoles se excusan, alegando que no los saben estampar. «Aquella estampa —dicen los estudiantes— no val res» (no sirve para nada.)

vapor

El empuje que da a la imprenta el primer Guasp de la dinastía fué decisivo; es verdaderamente notable el número de libros o folletos que salieron con su pie, y de ellos se conocen más de cincuenta. Algunos son curiosísimos, como por ejemplo los Capítols de la Bolla del Redres de la Vniversitat y Regne de Mallorca, fechada en 1623, con una gran portada orlada y en el centro, en boj, el escudo de la ciudad, adornado con la imagen de Cristo y otras alegorías. Otro libro importante salido de estas prensas es la Historia General del Reino baleárico (I tomo) de Dameto, que lleva la fecha de 1632, ávidamente buscado por los bibliófilos.

Los Guasp prosperan y, al tiempo que publican numerosos libros, van formando una colección de xilografías que alcanza límites distantes y que comprende obras de muy vario mérito, de los siglos XVI al XIX. Constituye un fondo documental inapreciable para el estudio del grabado en madera: floridas aureolas, graciosas figurillas, santos con amplias vestimentas movidas por el viento del barroco, representaciones de oficios diversos, una curiosa colección de naipes, pies de plana, motivos heráldicos y de astronomía, cartillas, muestras caligráficas, abecedarios (uno de ellos, muy curioso, reproducido en estas páginas), aleluyas, juegos infantiles, letras capitales, símbolos mitológicos, sucesos memorables, etcétera.

juego oca

Es muy curioso un primitivo Juego de la Oca y lo es aún más una carta de navegar de la época de los grandes descubrimientos, cuando del mundo no se tenía todavía una idea demasiado exacta.

Este mapa es una de las piezas más estimadas de la colección, no sólo por su tamaño, sino también por su antigüedad y por las figuras y alegorías que lo enmarcan y que son las clásicas de esta vieja cartografía: los vientos que soplan, los astrónomos que hacen girar el globo terráqueo y los signos que se mueven en el zodíaco...

De esta colección de xilografías, más o menos agrupadas por materias, se han hecho tres ediciones: la primera (1895-1898) a cura del erudito mallorquín y bibliófilo don Estanislao de K. Aguiló. La segunda, en 1929, por don Felipe Guasp y Pou, con motivo del trescientos cincuenta aniversario, y la tercera (aumentada) en 1950. Se reproducen en esta última un total de mil quinientos ochenta y cuatro moldes.

Hubo Guasp que fué impresor al tiempo que grabador. Por ejemplo, Antonio Guasp, que vivió a mediados del siglo XVIII. Su hijo, Melchor Guasp, enriqueció mucho la colección de xilografías, sobre todo en la parte de la iconografía religiosa. La historia completa de la colección está por publicar; creo que ha de ser muy difícil, por no decir imposible, realizarla. Hay molde que ha pasado por innumerables vicisitudes. He ahí un ejemplo: el boj que puede verse publicado en Ordinacions y surnaris dels privilegis consuetuts y bons usos del Regne de Mallorca donat a la estampa per Antoni Moll, impreso en 1663 por Pedro Guasp, aparece también en La fee triunfante (un libro que armó gran revuelo en 1691), en las Constitucions de la Universidad Luliana, que se imprimieron en 1698, en los Capítols que ha de fer y observar guardar el Magnífich Mostesaph, en 1770, y, en fin, en un opúsculo La Antigüedad de la Imprenta Guasp, publicado en 1931.

Constituciones

En cuanto a su actividad, la oficina de imprimir de los Guasp ha llevado, como es de suponer, una vida muy diversa, a través de sus trescientos setenta y siete años. Ya antes se ha aludido a ello. Llegados a hoy, la antigüedad le abruma y recientemente — hace cosa de seis anos— pasó por un momento delicado en el que estuvo a punto de desaparecer. La prensa y la colección peligraron. Se habló de su salida de Mallorca y aun de España, y se tomaron medidas urgentes. La existencia como tal imprenta, era muy precaria ya. Su pulso latía débilmente: la verdad es que, a algo de una vejez así, no se le puede exigir una vida lozana y activa. Se tendió a paralizarla, a embalsamarla, a dejarla con su venerable senectud a un ritmo mínimo, y una dependencia de la imprenta de la calle de Morey se convirtió en Museo. Allí están la prensa y la colección de bojes, muy numerosa. Y la vieja prensa, que ha impreso ya tantos libros, vuelve a estampar, ahora para los visitantes, las xilografías antiguas, las orlas, el mapa, los naipes, los santos, las bellas tarjetas de visita que nos hablan de tiempos lejanos..., y de casi cuatro siglos de imprimir.

L. R.

avui tornarà a ser dos d'octubre del 1989

0
0

avui tornarà a ser dos d’octubre del 1989 i seràs vint-i-cinc anys més jove i seràs a València, a un entresol de l’avinguda de Basco Ibáñez i duràs la permanent feta i potser encara no tindràs cabells blancs i estaràs nerviosa i veuràs com els convidats van arribant i llegiràs aquell teletip maleït que parlava de la mort de na Dorotea i en Biel i hi haurà n’Emili Gisbert i na Mara Ruano i tots els altres i estareu feliços i contents i expectants perquè farà tres mesos que esteu treballant per a posar l’invent en marxa i avui ja no plourà i no hi haurà presses, i per fi quan s’encengui el pilot vermell serà el moment en que tot començarà però una estona abans Francesc Bayarri et dirà entra amb mi i dius l’hora i et tancaràs al bany i telefonaràs als teus pares i els diràs això i allò i ells et diran llàstima que no et puguem escoltar des de Menorca i tu diràs, sí, ja us passaré una gravació i hi haurà algú amb una càmera de vídeo i els companys de la tele que vindran a veure nàixer la seua germana petita mentre pensen en com serà el seu primer dia i hi haurà n’Empar i na Maria Josep i en Joan i companys de la premsa i Pepa García que us farà aquella foto en blanc i negre que positivarà al revés i qie tu la guardaràs tota la vida i que d’aquí a uns anys, quan et fotin fora de la casa escanejaràs i la deixaràs al revés i la penjaràs al blog i intentaràs reconèixer-te en aquella al·lota de 25 anys que es pensava que havia fet el que tocava per tenir una feina que l’apassionava, que havia aconseguit el seu somni de ser periodista a la ràdio i que encara que després se n’anàs a la tele sempre seria la menorquina que avui, que torna a ser dos d’octubre del 1989 va donar l’hora a Canal Nou Ràdio.

[01/10] «Freedom» - «Ciencia Social» - «Tierra y Libertad» - Atracament del Rawson - «L'Éveil des Jeunes Libertaires» - «Afirmación» - «Cultura Ferroviaria» - «Frente Libertario» - Pelloutier - Moreno - Mouna - Casares - Ajuria - Aranda - Sequeira

0
0
[01/10] «Freedom» -«Ciencia Social» - «Tierra y Libertad» - Atracament del Rawson -«L'Éveil des Jeunes Libertaires» -«Afirmación» - «Cultura Ferroviaria» - «Frente Libertario» - Pelloutier - Moreno - Mouna - Casares - Ajuria - Aranda - Vázquez García - Sequeira

Anarcoefemèrides de l'1 d'octubre

Esdeveniments

Portada de "Freedom"

- Surt Freedom: Per l'octubre de 1886 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic mensual anarcocomunista Freedom. A journal of anarchist socialism, editat pel Cercle d'Anarquistes Anglesos a iniciativa de Charlotte Wilson, que el va finançar generosament, i de Piotr Kropotkin. El juny de 1889 va tenir com a subtítol«Publicació del Comunisme Anarquista». Paral·lelament al periòdic es desenvoluparà una gran activitat editorial (Freedom Press), publicant pamflets, fullets i llibres de bona part dels autors del moviment anarquista internacional (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, Landauer, Grave, Nettlau, Pouget, Txerkezov, Goldman, Berkman, Spencer, Morris, etc.); també va promoure debats i mítings. Alfred Marsh va succeir Wilson entre 1895 i 1912, en que va ser rellevat per Tom Keell. El mensual, que va arribar a ser el principal periòdic anarquista en llengua anglesa, s'interromprà el desembre de 1927. Entre 1930 i 1936 va sorgir un Freedom paral·lel, fruit d'una escissió, impulsat per John Turner i Oscar Swede. Quan va esclatar la Guerra Civil i la Revolució Social a Espanya, Freedom Press va ajudar a la difusió d'aquests esdeveniments i va reavivar el moviment anarquista britànic amb la publicació d'Spain ant the World, editat per iniciativa de Vernon Richards i de Maria Luisa Berneri, que va aparèixer quinzenalment entre desembre de 1936 i desembre de 1938, canviant després el nom per Revolt. Amb el començament de la II Guerra Mundial va aparèixer un nou periòdic de Freedom Press, War Commentary, que va començar a publicar-se a partir de novembre de 1939. Es van reprendre altres publicacions, es va adquirir una impremta a Whitechapel i es va obrir una llibreria. War Commentary va col·laborar amb pacifistes radicals i amb els pocs socialistes que van fugir de les directrius dels partits laborista i comunista, i la Freedom Press es va involucrar en activitats subversives i de propaganda antimilitarista, fet que va implicar la intervenció de l'editorial per les autoritats i l'empresonament de tres dels seus responsables just quan la guerra acabava a Europa. L'agost de 1945, quan la guerra mundial va acabar totalment, es va reprendre de bell nou Freedom, que s'ha mantingut des d'aleshores. En 1951, Vernon Richards va començar a llançar Freedom com a setmanari, i hi va publicar per lliuraments el seu llibre Ensenyances de la Revolució espanyola. En 1964 va abandonar momentàniament la direcció, però va reprendre la tasca novament quan va considerar que els seus successors portaven el periòdic per camins equivocats, continuant amb la direcció fins als anys 90. Freedom Press ha editat més periòdics, com ara la revista mensual Anarchy, durant els anys 60, i la trimestral The Raven, el primer número de la qual va aparèixer el novembre de 1986; també han entrat nous autors anarquistes en el seu catàleg, com ara Clifford Harper, Dennis Gould, Nicolas Walter, Colin Ward, Murray Bookchin, Gaston Leval, William Blake, entre d'altres. La llibreria va ser atacada i parcialment incendiada el 18 de març de 1993 per un grup neofeixista Combat. Bona part de l'arxiu i hemeroteca de Freedom Press es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Portada d'un exemplar de "Ciencia Social"

- Surt Ciencia Social:Per l'octubre de 1895 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Ciencia Social. Sociología, artes y letras, fundada i dirigida per Anselmo Lorenzo i editada pel tipògraf anarquista Cayetano Oller. Es tractava d'una publicació molt acurada en impressió i en continguts que pretenia atreure la intel·lectualitat i els estudiants universitaris catalans. Víctima de la repressió sorgida arran de l'atemptat de Canvis Nous, va deixar de publicar-se el juny de 1896, quan només havia publicat nou números, amb la detenció i empresonament dels caixistes i d'alguns redactors. Hi van col·laborar Pompeu Gener, Coromines, Unamuno, Brossa, Verdes Montenegro, Dorado, Mella, Tárrida del Mármol, Azorín, Vives, Artigues, Pelloutier, Lence, Grave, Hamon, Kropotkin, Friman, Brunellière, About i els germans Reclus, entre altres. Va ser continuada a Buenos Aires (Argentina), entre l'abril de 1897 i febrer de 1900, per l'anarquista italià Fortunato Serantoni com a director i van col·laborar nombrosos intel·lectuals llibertaris de l'època (William Morris,Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, Pietro Gori, etc.). A més de temes anarquistes, tant a Barcelona com a Buenos Aires, la revista va defensar l'avantguarda artística i literària.

***

Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" durant la insurrecció de la Baixa Califòrnia (Tijuana, 1911)

-«Tierra y Libertad»: L'1 d'octubre de 1910 a Mèxic el llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM) adopta oficialment el lema«Tierra y Libertad», pres dels populistes russos, com a símbol de la seva lluita. L'eslògan s'escriurà al final de les actes constitutives dels grups d'afinitat i de les circulars i manifests del PLM. També les milícies magonistes usaran aquesta divisa i l'escriuran a les seves banderes roges anarquistes durant la insurrecció de la Baixa Califòrnia de l'any següent.

***

Pàgina del periòdic "Crítica" dedicada a la fuga de la banda de Roscigna

- Atracament del Rawson: L'1 d'octubre de 1917, a l'hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina), els anarquistes expropiadors Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i els germans Antonio i Vicente Moretti assalten el pagador dels sous. Els tres primers, amb embenats simulant accidentats, esperen el pagador i l'agent de policia que l'escorta, campió de tir. Vicente Moretti roman fora al volant d'un faetó. Durant el cop, l'escorta Francisco Gatto resultarà mort quan intenta disparar per evitar el robatori. El botí fou important: 141.000 pesos. La banda de Roscigna decideix fugir del país i amb el suport de Bustos Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i els germans Moretti creuen el delta amb el bot «E pur se muove» i arriben a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo. Vázquez Paredes prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una recerca dels activistes sense parangó. El botí del Rawson va ser destinat a la solidaritat anarquista i al finançament de falsificacions de diners argentins per l'alemany Erwin Polke.

***

Capçalera de "L'Éveil des Jeunes Libertaires"

- Surt L'Éveil des Jeunes Libertaires: L'1 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual L'Éveil des Jeunes Libertaires. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes (El Desvetllament dels Joves Llibertaris). Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo». Sortí com a reacció al poc espai que, segons els editors, donava Le Libertaire als joves anarquistes, circumscrit tot just a una columna del periòdic. Els redactors d'aquesta publicació, òrgan de la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA), van ser Louis Louvet i Simone Larcher, i Gaston Vaudelin (Duanville), secretari de l'FJA, en fou el gerent. Es creà el grup «Les Amis de l'Éveil» (Els Amics de l'Éveil) per a la difusió del periòdic, que compta amb J. Darras, Jean Guingant i J. Roty, entre d'altres. El número 3, de l'1 de desembre de 1925, tracta de la mort de Philipe Daudet. L'FJA, en desacord amb la Unió Anarquista (UA), només publicà set números, l'últim el 15 de març de 1926, i reemplaçà la publicació per L'Anarchie (1926-1929), oberta a tots els sectors antiautoritaris sense distinció de tendències.

***

Capçalera d'"Afirmación"

- Surt Afirmación: L'1 d'octubre de 1928 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Afirmación. Publicación anarquista. A la capçalera portava una cita de Rafael Barrett:«No desig portar la convicció, sinó despertar el dubte. Em complau que el vostre intel·lecte segueixi funcionant després del meu, encara que sigui contra el meu.» Van col·laborar en aquesta publicació Francisco Lattelaro, F. Martínez, Fernando del Intento, A. Scarfó, Guyau, R. Mella, R. B. Cienfuegos, Oscar Belda, Miguel Ramos, J. E. Rodó, Jesús Montoya, Zeta, Whitlock, Juan Crusao, entre d'altres. Sortí, com a mínim, fins al 1930.

***

Capçalera de "Cultura Ferroviaria"

- Surt Cultura Ferroviaria: L'1 d'octubre de 1931 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Cultura Ferroviaria.Órgano de la Federación Nacional de la Industria Ferroviaria. CNT. Aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) tingué una periodicitat irregular i nombroses seus de redacció i d'impressió. A més dels temes sindicals propis del sector, tracta temes sobre història de les reivindicacions dels ferroviaris, comunicats dels comitès, qüestions d'actualitat, etc. Hi van col·laborar A. P. Santos, Antonio Castillejo García, Luis Q. Martínez, Martín García Novoa, Avelino G. Mallada, Luis Castro, etc. En sortiren 21 números, l'últim l'1 d'agost de 1934.

***

Capçalera de "Frente Libertario"

- Surt Frente Libertario: L'1 d'octubre de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Frente Libertario. Órgano de las milicias confederales. A partir del 30 de novembre de 1938 va ser editat pel Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regió del Centre. Publicació de distribució gratuïta als fronts bèl·lics, d'antuvi sortí dues o tres vegades per setmana i a partir del número 20, del 6 de desembre de 1936, passà a ser diari, tirant uns 40.000 exemplars. Dirigit per José García Pradas, comptà amb la col·laboració de Mauro Bajatierra Morán. Trobem articles de Ezequiel Endériz, L. R. Foucaud, Ismael Martí, Carlos Matato, Miralles, Fidel Miró, Novillo Cruza, Samuel del Pardo, Félix Paredes i M. A. Tejedor, entre d'altres. Temàticament és d'allò més variat: debat amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), defensa d'un front antifeixista, notes sobre el conflicte bèl·lic i els fronts, parts de guerra, notícies internacionals, notes d'altres publicacions (Castilla Libre, CNT, etc.), ressenyes del Congrés Universal Esperantista, etc. Existiren edicions en italià, alemany i suec. Es publicaren 736 números, l'últim el 26 de març de 1939. En 1947 sortí clandestinament a Madrid la mateixa capçalera publicat per la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT. També s'edità mensual a París (França) entre juliol de 1970 i març de 1977 una publicació amb el mateix nom.

Anarcoefemèrides

Naixements

Fernand Pelloutier

- Fernand Pelloutier:L'1 d'octubre de 1868 neix a París (França), en una família burgesa, el polític socialista republicà i després anarquista i militant sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier. Quan tenia 12 anys, son pare, funcionari de correus, va ser traslladat a Sant Nazer (Bretanya). Fou internat al petit seminari religiós de Guérande del qual va intentar fugir dues vegades, però finalment va ser expulsat per haver escrit un pamflet anticlerical. Matriculat al col·legi de Sant Nazer en 1883, va demostrar ser un alumne brillant, encara que fantasiós. En 1885 va suspendre els exàmens de batxillerat i es va dedicar al periodisme, col·laborant amb el seu amic Aristide Briand en La Démocratie de l'Ouest, fundat pel tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents periòdics i revistes que fundà.  Entre els anys 1888 i 1889 va començar a manifestar-se el lupus facial d'origen tuberculós que el portarà a la tomba. Després d'un repòs d'alguns mesos a prop de la mar, va tornar a Sant Nazer la tardor de 1889 i va fer costat la campanya d'Aristide Briand, candidat republicà radical en les eleccions legislatives; però va recaure i va haver de restar inactiu durant dos anys. El gener de 1892 torna a Sant Nazer, després de passar una temporada al camp, i accepta el càrrec de cap de redacció de La Démocratie de l'Ouest. Evolucionat cap al socialisme, s'adherirà al Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i n'esdevindrà secretari de la secció de Sant Nazer («L'Émancipation»). Atret per les qüestions econòmiques, va contribuir a la fundació de la Borsa del Treball de Sant Nazer. Entre el 3 i el 5 de setembre de 1892 va participar en el Congrés Regional Obrer (possibilista) de l'Ouest, on va exposar la seva idea de «vaga general universal», pacífica i legal, com a eina de lluita obrera. El sector guedista va rebutjar la proposta, però durant el VI Congrés Nacional de Sindicats el setembre de 1894 els guedistes van ser derrotats i els partidaris de la vaga general van prendre les regnes. A finals de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF i es va instal·lar a París. Esdevingut llibertari, gràcies a l'amistat amb Augustin Hamon, i sindicalista revolucionari, va rebutjar el pensament i l'obra d'anarquistes com Tortelier, Émile Pouget o Ravachol. En 1895 va esdevenir secretari general de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i va llançar la seva idea d'identificació entre sindicalisme i anarquia, intentant convèncer els militants anarquistes de la necessitat de sindicar-s'hi, i que va exposar en el seu fullet Qu'est-ce que la grève générale? (1895). En 1897 va crear la revista mensual d'economia social L'Ouvrier des Deux-Mondes, alhora que col·laborava en diferents publicacions (Le Temps Nouveaux, L'Enclos,La Revue Socialiste, La Société Nouvelle, L'Avenir social,L'Art Social, etc.). El setembre de 1898 va participar en el Congrés de Rennes, el qual va empitjorar la seva malmesa salut. El gener de 1899 es va instal·lar en un petit pavelló a Bruyères de Sèvres, però ja estava condemnat. Impossibilitat per tasques dures i en la misèria, va obtenir una plaça d'inspector temporal en una oficina de treball del Ministeri de Comerç. El setembre 1900, ja molt malalt, va assistir a París al VIII Congrés de la Federació de les Borses del Treball, però va acabar al llit, on va morir després d'una llarga agonia el 13 de març de 1901 a Sèvrés (Illa de França, França).

***

Antonio Moreno Ronchas

- Antonio Moreno Ronchas: L'1 d'octubre de 1910 neix a Medina de Rioseco (Valladolid, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Antonio Moreno Ronchas. Era el tercer de 13 germans. Quan tenia quatre anys tota sa família emigrà a París. Son pare, Antonio Moreno Fernández, llibertari i antimilitarista, es va afiliar a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1925 conegué Buenaventura Durruti i Nèstor Makhno en els seus exilis parisencs. En 1930 tornà a Valladolid amb intenció de fer el servei militar, però son pare el va dissuadir. De bell nou a París, va treballar per Iparralde i per Castelló i sovint, pel seu esperit reivindicatiu, fou acomiadat de moltes feines. Quan va esclatar la Revolució de 1936, mentre sos germans Isidoro i Lázaro combatien, en la Columna Durruti i en una unitat comunista, respectivament, Antonio Moreno lluità des del primer moment a Sant Sebastià en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, primer a Sant Sebastià --presa dels hotels, cementiri de Polloe, casernes de Loiola-- i més tard a Oiarzun, frenant l'avanç feixista. Quan va caure Irun fou un dels que va poder passar a Hendaia i d'allà a Barcelona. Es va enrolar en la «Columna Roja i Negra», on es va oposar a la militarització que la convertiria en la 28 Divisió. Va estar un temps en el III Batalló de la 127 Brigada Mixta i després com a xofer en el IV Batalló de la IV Companyia de Transports. En acabar la guerra, passà a França. Gràcies al seu coneixement de l'idioma, del país i de la seva geografia va poder fugir amb altres refugiats dels camps de concentració, però va passar una temporada als de Barcarès i Bram. Davant l'amenaça nazi s'enrolà en el III Batalló d'Estrangers i fou destinat a l'Orient Mitjà (Síria i Líban). L'armistici de Petain el va obligar a tornar a Francia i el destinaren a Brest, on calia mà d'obra per construir les bases submarines alemanyes. Allà ajudà a fugir espanyols condemnats a treballs forçats, fet que va implicar la seva detenció per la Gestapo, però un jutge benèvol l'alliberà. Després de l'Alliberament es va dedicar principalment a la propaganda en la Federació Local de la CNT en l'Exili de Saint-Denis (París). Durant els anys seixanta es va relacionar amb emigrants vallisoletans arribats a França, intentant associar-los en la CNT francesa. Durant els fets de Maig del 68 intentà guanyar-se els joves més radicals a fi i efecte d'imprimir un caire més llibertari a les mobilitzacions estudiantils. En aquestaèpoca va participar en la formació de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i freqüentà les reunions del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franco i seguint l'exemple de son pare, principal impulsor de la CNT de Medina de Rioseco, va intentar obrir un local cenetista a la localitat, però aleshores no va trobar gent disposada. Durant els últims vint anys de sa vida residí a Benquet i a Tartàs (Aquitània, Occitània), des d'on va desenvolupar una intensa campanya propagandística per denunciar en diversos mitjans de comunicació i en diverses instàncies oficials la bàrbara repressió feixista que va haver al seu poble natal durant la guerra: un total de 155 habitants de Medina de Rioseco foren afusellats i altres 37 «desaparegueren». Un dels primers assassinats va ser son pare Antonio Moreno Fernández, fundador de la CNT durant la República; altres tres familiars seus també foren afusellats. Se suposa que les restes reposen als Montes Torozos. En 2004 va morir sa companya, Lorenza Ronchas Martín, també de Medina de Rioseco i amb alguns familiars assassinats --sos pares i sa germana major, socialistes--; els companys vallisoletans li van retre un homenatge al cementiri de Medina l'1 de desembre de 2004, quan les seves cendres foren dipositades al nínxol familiar. Antonio Moreno Ronchas va morir el 24 d'agost de 2006 a Morcens (Aquitània, Occitània) i va llegar, mitjançant testament hològraf davant notari, tots els seus béns a la CNT de Valladolid, amb l'esperança que, gràcies a la propaganda i l'acció sindical, es formi en un futur un nucli confederal i llibertari a la seva vila natal.

***

Aguigui Mouna en 1981

- Aguigui Mouna: L'1 d'octubre de 1911 neix a Meythet (Arpitània) l'agitador, propagandista pacifista, ecologista, filòsof i anarcoindividualista André Dupont, més conegut com Aguigui Mouna. Orfe des dels nou anys, va començar a treballar a partir dels 13 anys en una fàbrica,  i després farà de cambrer, compaginant-lo amb l'atur. Amb 17 anys es va enrolat un temps en la marina. Mobilitzat en 1939 durant la «Guerra Divertida» es farà antimilitarista. Després de l'Alliberament es farà membre del Partit comunista, però a partir de 1951, expulsat del partit per«excentricitat», prendrà el seu vertader camí i la seva vertadera consciència filosòfica, barreja de pacifisme, d'ecologisme i d'individualisme anarquista, i serà aleshores que prendrà el nom d'Aguigui Mouna. Després es va instal·lar a París, on va muntar un restaurant a Montmartre, però farà fallida quatre anys després, tornant-se un«caca-pipi-talista». Fent vida pels carrers parisencs, es dedicarà a arengar els vianants; serà, segons ell,«l'últim entretenidor de París»; també va actuar per la Costa Blava amb la seva inseparable bicicleta. Antinuclear des de bon començament, va crear el seu propi periòdic, Le Mouna Frères, que difondrà el mateix. Sempre hi era on havia de ser i es va presentar nombroses vegades a les eleccions presidencials com a«no-candidat», tot reivindicant la seva«Vélorevotution» (Bicirevolució). Sempre anticonformista, Aguigui Mouna va morir el 8 de maig de 1999 a l'hospital Bichat de París (França) a causa d'una crisi cardíaca i les seves cendres van ser escampades, segons la seva darrera voluntat, pel Sena. El cineasta Bernard Baissat li va consagra en 1989 una pel·lícula (Mauna) i la periodista Anne Gallois una biografia en 2004 (Aguigui Mouna. Gueule ou crève).

***

Amadeo Casares Colomer

- Amadeo Casares Colomer: L'1 d'octubre de 1915 neix a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) el resistent antifeixista anarquista Amadeo Casares Colomer, també conegut amb diversosàlies, com ara El Tete, El Peque, Armando Cortés. Abans de la Guerra Civil espanyola va militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de València. En acabar la guerra va formar part del primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. Les seves dots de dibuixant van permetre que falsifiqués documents que facilitaren la llibertat de molts companys. Durant el seu exili a França, formà part de la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal, en substitució de Joan Català Balaña quan fou detingut, participant en l'evacuació cap a Espanya de pilots aliats, de jueus i de persones buscades per les autoritats alemanyes, alhora que evacuava d'Espanya cap a França els militants evadits dels camps i de les presons franquistes. El 14 d'octubre de 1942 fou detingut a Tolosa de Llenguadoc amb Ponzan, Vicente Moriones i altres membres de la xarxa i tots foren empresonats al camp de Vernet. El 22 de desembre d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament realitzada pels serveis secrets francesos lligats a la resistència, foren alliberats del camp Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca, Vicente Moriones, Juan Zafón, els germans Pascual, Eusebio López Laguarta i Amadeo Casares. Amb la residència assignada a Tarbes per les autoritats, tots retornaren a Tolosa per continuar amb les activitats de resistència. En aquesta ciutat va viure sota la identitat d'Armando Cortés, amb Miguel Sol Torres, sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, que va anar a buscar a la Península l'agost de 1942. Molt lligat a la família Sol, el seu domicili va esdevenir refugi per als guies del grup de Ponzán. El març de 1944, durant una missió a la Península, fou detingut a Barcelona, juntament amb Pascual López Laguarta (Sixto). Condemnat per espionatge, el 22 de desembre de 1945 sortí de la presó en llibertat condicional. En 1978 vivia a València. Amadeo Casares Colomer va morir l'1 de juliol de 2004 a, possiblement, Burjassot (Horta Nord, País Valencià).

Amadeo Casares Colomer (1915-2004)

***

Inés Ajuria de la Torre

- Inés Ajuria de la Torre: L'1 d'octubre de 1920 neix a Guernica (Biscaia, País Basc) la militant anarcosindicalista Inés Ajuria de la Torre. L'abril de 1937 va patir el tristament famós bombardeig de la seva ciutat natal, on va morir sa mare i un germà, restant a mans d'un pare poc comprensiu i havent de compaginar estudis amb la cura de sos germans. La seva entrada en el moviment llibertari data de la postguerra, quan va conèixer Francisco Martínez de Lahidalga, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) instal·lant a Guernica, i que serà son futur company. Farts de detencions i de persecucions, a finals de 1946 van fugir a França a peu pels Pirineus. Van residir a París, fins al 1951; a Xile, entre 1951 i 1957; a l'Uruguai, entre 1957 i 1964; i de bell nou a París. En 1975, poc abans de morir Franco, van tornar a la península, instal·lant-se a Vitòria, on van jugar un paper important en la reconstrucció de la CNT entre 1976 i 1977, formant part del grup inicial, amb Macario Illera, Vicente Cuesta, Atanasio Gainzarain, Miguel Íñiguez, Manuel Gutierrez, José María Izquierdo, entre altres. Durant la dècada dels anys 80, després de la mort de son company, va participar en l'Associació Isaac Puente. Sempre afiliada a la CNT, Inés Ajuria de la Torre va morir el 4 d'agost de 2007 a Vitòria (Àlaba, País Basc) i dos dies després va ser enterrada al cementiri d'El Salvador d'aquesta ciutat amb els carnets de la CNT dins del taüt i la bandera roja i negra a sobre. El 29 de setembre de 2007 els companys cenetistes de Vitòria i de Miranda li van retre un homenatge davant la tomba.

***

Plácida Aranda i Luis Sos (Tolosa, anys seixanta)

- Plácida Aranda Yus: L'1 de novembre de 1926 neix a Segura de los Baños (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Plácida Aranda Yus. Membre de les Joventuts Llibertàries, en la dècada dels cinquanta formà part del confederal Grup Artístic «Iberia» de Tolosa de Llenguadoc, especialitzat en la realització d'obres teatrals. Companya del militant anarcosindicalista José Luis Sos Yagüe, el pis on vivia la parella serví com a refugi i dipòsit d'armes del Moviment Popular de Resistència – Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i de Defensa Interior (DI). L'11 de setembre de 1963 va ser detinguda amb son company, acusada d'encarregar-se de la recaptació dels diners en suport de l'«Afer Conill» –Jordi Conill Valls, condemnat a mort per acusat de col·locació d'explosius. L'estiu de 1965 col·laborà en l'organització del Congrés Intercontinental de Federacions Locals de la CNT en l'Exili que se celebrà de Montpeller. El 6 d'abril de 1968 se li obrí expedient d'expulsió de França juntament amb altres companys (José Luis Sos, Josep Peirats i Makno Cuevas), però finalment la mesura no va ser aplicada.

***

Necrològica de Jaime Vázquez García apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de setembre de 1994

- Jaime Vázquez García: L'1 d'octubre de 1929 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaime Vázquez García. Era fill de pares murcians que s'havien establert a Barcelona per qüestions econòmiques. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, son pare passà a França i fou internat en un camp de concentració. En 1949, amb sa mare i sos germans, creuà clandestinament els Pirineus. Instal·lat a Fumèl (Aquitània, Occitània), milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Esdevingué molt proper a la família Gómez, que havia estat puntal de la Col·lectivitat de Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) durant la Revolució. En 1955 es casà amb Mauricia Gómez, militant de la CNT, amb qui tingué dos infants. Després d'haver aprés l'ofici d'enguixador, treballà pel seu compte. Jaime Vázquez García va morir el 24 de juliol de 1994 a Pau (Aquitània, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Autobiografia de José Sequeira

- José Sequeira: L'1 d'octubre de 1999 mor a Marinhais da Serra (Samora Correia, Benavente, Santarém, Alentejo, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista José dos Reis Sequeira. Havia nascut el 28 de juny de 1907 a Silves (Faro, Algarve, Portugal). En 1918 entrà a treballar com a obrer surer i en 1921 s'afilià a la Joventuts Sindicalistes. En 1923 començà a participar amb el «Grupo Terra e Liberdade» i en 1924 en l'associació anarquista regional «Grupo Libertário Mártires 22 de Junho». En 1924 participà activament en la gran lluita sindical del sector surer de Silves, bàrbarament reprimida per la policia de la I República portuguesa, que deixa un mort i nombrosos ferits. En 1927 va ser detingut per primera vegada arran d'una ona repressiva engegada com a resposta a l'explosió d'una bomba a Moncarapacho, però va ser alliberat poc després. En 1929, en plena dictadura militar, va ser nomenat primer secretari del Sindicat dels Treballadors Surers de l'Algarve. També va dirigir l'Associació de Classe dels Treballadors Surers, de caràcter sindicalista i anarquista, i la Cooperativa de Consum Obrera «A Compensadora». A començaments de la dècada dels trenta col·laborà des de la seva fundació en el periòdic anarquista Terra e Liberdade. L'agost de 1931 va ser novament detingut durant una vaga a Barreiro. Entre 1932 i 1938 va ser el representant i distribuïdor clandestí del periòdic Rebelião, publicat per la Federació Anarquista dels Portuguesos Exiliats a Espanya (FAPEE). Es va veure implicat en l'aixecament revolucionari antifeixista del 18 de gener de 1934 i des de Silves formà part del Comitè Revolucionari, constituït per anarquistes, sindicalistes, anarcosindicalistes i comunistes, que coordinà la «vaga general insurreccional». A partir de 1935 col·laborà en el periòdic A Rajada, fundat a Silves per Mateus Gregório i João Brás Machado. El 4 d'octubre de 1935, durant l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser detingut acusat de«conspiració contra la seguretat nacional i militància en grups anarquistes». Tancat al Fort de Peniche, va ser jutjat per un Tribunal Militar Especial a Santa Clara i condemnat, el 5 de febrer de 1936, a 20 mesos de presó. El 17 d'octubre de 1936 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). En 1937, encara a la presó, s'afilià a la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP) i fou un dels redactors del butlletí clandestí manuscrit Brado Libertário, editat per Virgílio Barroso i dirigit als presos anarquistes tancats a les Illes Açores. El 8 d'agost de 1938, després de 35 mesos de presó --«només» n'havia estat condemnat a 20--, va ser alliberat. En 1945 entrà a formar part del Moviment d'Unitat Democràtica (MUD), organització unitària d'oposició i de resistència antifeixista. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic anarquista A Batalha, que havia reaparegut novament. En 1949 fou nomenat membre del Comitè Sindical del Consell Federal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A partir de la Revolució del 25 d'Abril de 1974, s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i des de 1975 col·laborà en el periòdic Voz Anarquista, editat pel Grup Llibertari d'Almada. En 1978 publicà les seves memòries sota el títol Relembrando e comentando. Memórias de um operário corticeiro (1914-1938), important document per entendre la història del moviment obrer portuguès de l'època.

José Sequeira (1907-1999)

Escriu-nos

Actualització: 01-10-14


FASES EVALUACION INICIAL DE RIESGOS

Fer propaganda no és informar

0
0
Demanam a l'equip de govern del Partit Popular i Proposta  per le Illes que no utilitzen de forma partidista el perfil institucional de facebook de l'Ajuntament i que aquest sigui un mitjà d'informació pública no de propaganda de dos partits.

_______________________________________________________________________________

Al desembre del 2013 PP i PI van can contractar una persona (amb un concurs dirigit) per fer una nova web municipal i gestionar la comunicació municipal. Des d'aquell moment s'han multiplicat les notes de premsa amb fotografies dels regidors de l'equip de govern fent les seves tasques, però en canvi encara no han vist una millora en la pàgina web municipal ni en la informació facilitada per l'Ajuntament a la mateixa.

Ara el perfil institucional de facebook l'Ajuntament de Pollença no només publica la informació institucional i notes de premsa emeses per l'equip de govern, evidentment ni es plantegen publicar res dels grups de l'oposició, sinó que també enllaça a notícies publicades als diaris, però només a notícies que surten dels mateixos PP i PI. Al perfil institucional no trobareu cap enllaç a les notícies del muncipi que sorgeixen dels grups de l'oposició . Per exemple després del darrer ple el perfil institucional només va enllaçar la nocícia que feia referència a la moció de l'equip de govern aprovada al ple, res d'altres dues notícies que parlaven de les mocions aprovades de l'oposició. Es confon informació amb propaganda i s'utiltizen mitjans públics com si fossin propietats dels partits governants.

En definitiva estam davant d'una clara malversació de fons públics; personal i mitjans pagats per tots els ciutadans de Pollença són utilitzats exclusivament per Partit Popular i Proposta per les Illes. Es confon informació amb propaganda i s'utilitzen mitjans públics com si fossin propietats dels partits governants.

Demanam a l'equip de govern que enllaci al perfil institucional del facebook totes les notícies que surten del municipi a la premsa siguin positives o negatives, procedeixin de l'equip de govern o d'altres fonts, igualment demanam que publiquen les notes de premsa dels grups de l'oposició. Els grups de l'oposició també representam als ciutadans de Pollença i els mitjans de comunicació de l'Ajuntament són pagats per tots.

 

 



 

"Sword Art Online"

0
0

A partir del pròxim dimarts 7 d'octubre es projectarà al Casal de Joves l'anime "Sword Art Online". Es podrà veure durant tots els dimarts i els dijous del mes d'octubre a partir de les 18 hores. Aquesta activitat està organitzada pel grup Otaku Ferreries.

CASOS PRACTICOS UN 1956 ADR Gas comprimido NEP

Patrimonio bibliográfico Mallorca 1932

0
0

En el año 1932 las editoriales mallorquinas realizaron 21 publicaciones. Varias son de resaltar y de entre ellas, por referirse a Palma y por otra obra futura, señalaría una conferencia. Se trata de "Ciutat / conferencia leída por Diego Zaforteza y Musoles en la Federación de Estudiantes Católicos el día 3 de marzo de 1932, en la velada organizada por los estudiantes de Comercio". Mateo Zaforteza Musoles (1886 - 1961), valenciano, estudió Derecho, perteneciente al Cuerpo Jurídico del Ejército, estuvo destinado en Palma antes de los años 30, tras estar en Marruecos, en 1931 pasó a la reserva y eligió Palma como residencia hasta su muerte. De 1936 a 1939 fue Alcalde de Palma. (Wikipedia). Su obra principal fue "La Ciudad de Mallorca", cinco tomos de más de 2000 páginas que fueron publicados, los cuatro primeros entre 1953 y 1960; el quinto lo dejó preparado antes de su muerte en 1961, no fue publicado hasta 1988, cuando el Ayuntamiento de Palma editó los cuatro primeros en una edición facsimil a la que añadió, publicándose por vez primera, el quinto.

El 4 de julio de 2012, el periodista del Diario de Mallorca Joan Riera publicó el artículo Zaforteza y Musoles, medio siglo después del que recojo las siguientes frases:

[...] Es el autor de La Ciudad de Mallorca, probablemente la obra que más ha ayudado a conocer la evolución de la capital desde la conquista de Jaume I hasta mediados del siglo pasado. En palabras de Guillem Rosselló Bordoy, la obra permite seguir "una a una la pequeña historia de calles, plazas, callejones y los recovecos de una ciudad de larga, muy larga, vida que al correr de los siglos ha cambiado de piel, pero sigue intangible en su estructura física, desafiando modos y modas". [...] Además de un recorrido por el origen del nombre de cada calle, ilustra sobre aspectos hoy tan cotidianos como el alumbrado público o la numeración de las casas.

Es una obra importante, de consulta, de esas que tendrían que estar digitalizadas tanto en forma de libros como en forma de base de datos sin tener que esperar a que sea de Dominio Público. Bien, pues de 1932 se conserva esta conferencia que desconozco, pero que leeré en cuanto pueda.

Hay también este año otra publicación que tiene Palma como objeto, se trata de "Perfils de la Ciutat" de Andreu Caimari que escribía poemas.

Además de esta última hay unas pocas obras literarias: "De com Icarus perdé les ales / Francesc Sureda Blanes ; [dibuixos inédits de Franz Danzer, Pardo de Cela, J. Sureda (1931) i Francesc Muntaner (1763) i altre reproduit de Lleonard de Vinci (1519)] " y "El placer del sacrificio : comedia en tres actos / Manuel Andreu Fontiroig", además de "Un invierno en Mallorca" de George Sand.

Sobre "Un invierno en Mallorca", además de digitarlo (George Sand: Un invierno en Mallorca (ebook) y Edición digital 'Un invierno en Mallorca'), puse una pequeña búsqueda sobre las ediciones de este libro (Un invierno en Mallorca, un best seller). Si primero fue publicado en la revista "Revue des deux mondes" con el título de "Un hiver au Midi de l'Europe" (ver: Alta mar: Un hiver au Midi de l'Europe, de George Sand). Pocos meses después se edita como libro y en 1842, en su segunda edición, se modifica el título quedando como "Un hiver à Majorque". Causó en seguida repulsa en Mallorca, pero tardó muchos años en ser traducido y publicado. En 1902 (Patrimonio Bibliográfico Mallorca 1902) ¡sesenta años después de la edición francesa!, lo publica la Tipografía de Bartolomé Rotger de la traducción al castellano realizada por Pedro Estelrich con un prólogo de Gabriel Alomar. Es ahora, en 1932, cuando, con la misma traducción y prólogo, lo edita la Imprenta J. Tous. La siguiente edición la hará Clumba en 1949 con una traducción también al castellano de B. Payeras. Esta edición de Clumba se repetirá en 1951, 1971, 1975 y otros años. Mientras, en 1974, lo editará Luis Ripoll con una traducción propia. A partir de esta fecha se multiplicarán las traducciones y ediciones. Es en 1992 - 1993 cuando aparece la primera traducción al catalán, realizada por Jaume Vidal Alcover y publicada en Edhasa y Moll. Realmente es un "best seller".

libro

En 1932 se publican varios "estudios" sobre las islas. Unos entrarían en el tema "Historia" como "Constitucions e ordinacions del Regne de Mallorca : (S. XIII-XV) / Antoni Pons"; "La peste bubónica en Son Servera (1820) / por Pedro Servera Nebot"; "Ebusus : ciclo romano / Isidoro Macabich Llobet" y "La història oblidada : un imperi mallorquí a l'Àfrica septentrional / Gonçal de Reparaz (fill)".

Otros son de carácter muy variado: "¡Los Jesuítas! defendidos por republicanos y ateos / escritos recopilados por Rómulo Weter"; "Miscelanea filológica dedicada a D. Antonio Mª Alcover con motivo de la publicación del Diccionari Català - Valencià - Balear"; "La alcachofa (cynara scolymus) : etimología, historia, variedades, aprovechamiento, clima, suelo, enfermedades y su cultivo, rendimiento y exportación en el Delta del Llobregat (Barcelona) / por Manuel Brescané y Cabedo; con un prólogo de Arnesto Mestre Artigas"; "El llibre de apunts en la formació intel-lectual / Miquel Ramis Alonso, Prev."; "Los problemas obreros vistos desde la derecha / Andrés Buades Ferrer"; "Servilismo y cobardías : conferencia dada el día 31 de marzo de 1930 en la sociedad Fomento del Civismo / por Jerónimo Massanet Beltrán" y "La utilitat de les col·leccions locals de fòssils / Bartomeu Darder i Pericàs".

En el tema religioso hay un Sínodo "Synodus Diocesana Maioricensis / sub... Ioseph Miralles et Sbert" y alguna publicación en Latín "Die XXVIII julii. In festo Sanctae Catharinae Thomas Virginis : canonissae regularis professae Ordinis Sancti Augustini in Monasterio Sanctae Mariae Magdalenae Palmae Balearium" y "Directorium divini officii recitandi sacrique peragendi / pro Dioecesi Majoricensi dispositum de mandato et cum approbatione exmi. et ilmi. dris D. Joseph Miralles Sbert, hujus almae sedis archiepiscopi episcopi a. D. Antonio Pou Artigues ejusdem Dioecesis caeremoniarum magistro anno dni MCMXXXII".

Siempre hay alguna obra lulista "Art Demostrativa Regles introductories. Taula General. Transcripció directa amb vint figures policromes, proemi i variants per Moss. Salvador Galmés / Ramón Llull" y, para cerrar la producción editorial de este año, "V Conferencia del Distrito 60 : celebrada en Palma de Mallorca los días 10, 11 y 12 de mayo de 1932" del Rotary Club de Mallorca.

Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español

Lugar Producción: Mallorca........Fecha: 1932

20 ANYS DE CLUB !!!!

0
0

 Reservau-vos la data, prest vos donarem més dades :

24 d'octubre

sopar 20 anys del

Club Tramuntanya
Bar Can Lliro

[02/10] «La Libre Fédération» - Biblioteca CGT Sevilla - Netxaiev - Louis - Laurent - Pérez Montes - Bassa - Rosemont - Ros - Rodríguez González - Suárez Salvador

0
0
[02/10] «La Libre Fédération» - Biblioteca CGT Sevilla - Netxaiev - Louis - Laurent - Pérez Montes - Bassa - Rosemont - Ros - Rodríguez González - Suárez Salvador

Anarcoefemèrides del 2 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de "La Libre Fédération"

- Surt La Libre Fédération: El 2 d'octubre de 1915 surt a Lausana (Vaud, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista intervencionista La Libre Fédération. A partir del número 22, del 15 d'abril de 1918, portarà el subtítol Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste. L'editor responsable fou el metge i mestre llibertari Jean Wintsch i l'administrador Davoust. Se'n tiraren 2.500 exemplars. Va ser, d'alguna manera, el refugi del sector«bel·licista» del moviment anarquista durant la Gran Guerra i, després del número 133 del periòdic La Bataille del 14 de març de 1916, publicà en maig el famós«Manifest dels Setze», on incloïa signants addicionals d'individualitats que feien costat el document després de la seva publicació original. Trobem articles de Mario Aldegli, Charles Andler, Louis Avennier, Casimir Bartuel, Jacques Bonhomme, Henri-Ernest Bornand, Victorine Brocher, Max Clair, Maria Corn, Emilio Costa, Davoust, A. Depre, Georges Durupt, Jules Ferdmann, Louis Geberel, Gagnebin, Oberdan Gigli, André Girard, Jean Grave, Jacques Guérin, Georges Herzig, H. L. Jeanmaire, Joseph Karly, Pierre Lachambeaudie, Jean-François Le Lève, Gustave Lefrançais, Arthur Leuba, Paul H. Loyson, Mathalie Maleeff, Karl Marx, P. Merli, Véra Michel, V. Pavesio, Marc Pierrot, Eugène Pottier, Paul Richard, Théodore Rochat, Auguste Rodin, Minna Tobler, Arnold Wieser i Jean Wintsch. En sortiren 41 números, l'últim el 15 de febrer de 1919, i es fusionà amb Le Temps Nouveaux (1919-1921), publicat per Marc Pierrot a París (França).

***

Biblioteca de la Federació Provincial de la CGT de Sevilla

- Biblioteca CGT Sevilla: El 2 d'octubre de 2003 es va inaugurar a Sevilla (Andalucia, Espanya) la Biblioteca de la Federació Provincial de la Confederació General del Treball (CGT). Promoguda per la CGT sevillana i l'Escola Lliure d'Historiadors, pretén donar a conèixer la història del moviment obrer en general i de l'anarquisme en particular. La biblioteca està formada per un milenar de llibres, a més de fullets, periòdics, revistes i documents. Entre els seus fons es troben llibres anarquistes d'edicions llatinoamericanes i decimonòniques. Una part important del fons procedeix de l'Escola Lliure d'Historiadors, grup nascut en 1990 que reuneix llicenciats, professors, historiadors, estudiants i altres especialistes dels moviments socials, i que organitzen debats, congressos i tallers als barris.

Anarcoefemèrides

Naixements

Sergei Netxaiev (ca. 1865)

- Sergei Netxaiev: El 2 d'octubre --20 de setembre segons el calendari julià rus-- de 1847 neix a Ivanovo (Ivanovo, Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Nascut en una família de classe humil d'Ivanovo, principal centre tèxtil de l'Imperi, on son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a «oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre --el 21 de novembre segons el calendari julià rus-- de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres«possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.

Sergei Netxaiev (1847-1882)

***

Foto policíaca de Louise Louis (ca. 1894)

- Louise Louis: El 2 d'octubre de 1866 neix a Oriol (Oriol, Imperi Rus) la militant anarquista Louise Louis. Son pare es deia Charles Louis i sa mare Marie Plusiniski. A començament dels anys 1890 vivia amb son company, l'anarquista rus Nicolai Nikitine, a Levallois-Perret (Illa de França, França), on treballava de criada. El 23 de setembre de 1893 ambdós van ser expulsats de França i es refugiaren a Londres (Anglaterra). En 1894 figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres.

***

D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]

- Louis Laurent:El 2 d'octubre de 1883 neix a París (França) el militant llibertari i sindicalista revolucionari Louis Laurent. Es guanyava la vida com a agent de canvi. Membre de la Unió Anarquista Revolucionària i de la Federació Anarquista del Llenguadoc durant els anys 30. Fou delegat del grup d'Aulnay i redactor de la comissió sobre solidaritat en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) de Tolosa del 17 i 18 d'octubre de 1931. L'any següent fundà a Aulnay el periòdic mensual anarcocomunista L'Éveil Social (29 números entre el gener de 1932 i el maig de 1934), el gerent del qual fou Mohammed Sail, qui després de la seva detenció per propaganda a Algèria fou reemplaçat per Sylvain Chevalier. El desembre de 1935 reemplaçà Julien Toublet com a tresorer del Comitè Pro Presos dels companys espanyols. Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 participà a Tolosa en la fundació de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), constituïda en oposició a la Unió Anarquista (UA) considerada massa centralista.En 1937 va esdevenir secretari de la Comissió Administrativa de la FAF i responsable de l'edició parisenca de l'òrgan de la FAF, el periòdic Terre Libre, i després de les seves edicions regionals i de l'edició alemanya.  El 6 de desembre de 1936 fou nomenat tresorer de la FAF i F. Planche fou el secretari. També va militar en la Lliga d'Objectors de Consciència, amb el càrrec de secretari del comitè local, i en el Sindicat Únic d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), constituïda en 1926 per Pierre Besnard, esdevenint l'administrador i el tresorer del seu periòdic Combat Syndicaliste amb René Doussot. A partir d'octubre de 1936 fou l'administrador del periòdic L'Espagne Antifasciste. Durant l'ocupació alemanya va pertànyer al grup clandestí de llibertaris --amb Henri Bouyé, Jean-Louis Lefevre, Émile Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet i Georges Vincey, entre altres-- que van mantenir el contacte entre els militants de la regió parisenca. També va en aquests anys va proveir de documentació falsa a nombrosos jueus. Amb l'Alliberament, presidí la primera assemblea de militants amb la finalitat de crear la Federació Anarquista (FA). A partir d'octubre de 1944 fou el responsable de la primera sèrie de Lien, butlletí intern de la FA. En 1945 va ser elegit tresorer de l'organisme de sollidaritat «L'Entraide». Va ser també l'administrador de Le Libertaire entre el 17 de maig i l'11 d'octubre de 1946 en substitució de Louis Hass. En 1949 exercí càrrecs de responsabilitat en el Sindicat d'Empleats de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i en Le Combat Syndicaliste. En 1951 fou membre, amb Georges Vincey, Henri Bouyé, Maurice Joyeux, Renée Lamberet i altres, de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA), formada arran del Congrés de Lille de la FA en oposició a la tendència de Georges Fontenis. Durant els anys seixanta va fer contactes amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) de R. Beaulaton i l'octubre de 1967 participà a Lamotte-Beauvron en un de les seves trobades. També en 1967 col·laborà en La Lettre Syndicaliste de l'Ouest, publicada per André Senez Va ser director del periòdic Le Libertaire. Journal des anarchistes, òrgan de la Unió Federal Anarquista (UFA) a la qual s'havia adherit, entre gener de 1968 i febrer de 1972. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Louis Laurent va morir el 10 d'abril de 1972 a París (França).

***

José Pérez Montes

- José Pérez Montes: El 2 d'octubre de 1915 --alguns autors citen 1917-- neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista José Pérez Montes, conegut com Pepín. Durant el període republicà va formar part dels grups d'afinitat de les Joventuts Llibertàries i participà activament en l'Ateneu Obrer de Santander. En 1932 s'afilià al Sindicat d'Oficina i de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard, realitzà tasques d'agitació i de propaganda durant la preparació del moviment revolucionari d'octubre de 1934. Quan esclatà la Guerra Civil en 1936 es va enrolà en la primera columna confederal i s'integrà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries de Santander. En 1937 va retornar al combat a Noceco, al front de Burgos, i posteriorment participà en els comitès (local, comarcal i interregional) de les Joventuts Llibertàries del Nord i com a col·laborador del periòdic Adelante. Quan s'enfonsà el front del Nord, es traslladà a Catalunya fins al final de la guerra. Exiliat a França, conegué els camps de concentració de Barcarès i de Gurs, i després participà en la resistència antinazi. Amb l'Alliberament, va accentuar la seva militància. Entre 1945 i 1946 realitzà nombrosos mítings (Grenoble, Casteljaloux, Narbona). En aquesta època va formar part del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i realitzà nombroses incursions a la Península. A començaments de 1946 fou nomenat delegat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a l'Interior i en compliment de les seves funcions viatjà per Santander i el País Basc --assistí al Ple Regional de Barakaldo-- per reorganitzar la resistència. A Madrid va fer contacte amb Juan Gómez Casas per coordinar la FAI i l'FIJL. En 1946 també va fer de delegat de la FAI a l'Interior. En el Ple de la FAI de Madrid de juliol de 1947 en fou elegit membre del Comitè Peninsular. Durant el seu últim viatge clandestí a la Península d'octubre de 1947 com a delegat del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) mor en estranyes circumstàncies quan anava cap al II Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc; el seu cos serà trobat ofegat a la desembocadura del riu Bidasoa, despullat de totes les seves pertinences, llevat d'un segell del Comitè Peninsular de la FAI. José Pérez Montes fou inhumat anònimament al petit cementiri de Biriatu (Iparralde, País Basc). Son germà, Santiago, fou militant en el Sindicat d'Oficis Diversos i de Banca de la CNT de Santander des de 1931 i a partir de 1944 participà en el sector ortodox a Baiona.

***

Miners de Biver

-Àngel Bassa: El 2 d'octubre de 1920 neix a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Bassa. Durant la guerra civil, enrolat en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i patí les penúries de gairebé tots (camps de concentració, companyies de treballadors, etc.). Lluità contra l'ocupació nazi i amb l'Alliberament participà en la reorganització de la CNT. En 1949 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Meyreuil. Va fer de miner a l'explotació carbonífera de Biver a Gardana fins a la seva jubilació i durant 25 anys --fins a la seva mort-- va ser secretari de la Federació Local confederal de Gardana. Trobem articles seus en Boletín Interno CIR i Espoir.Àngel Bassa va morir el juliol de 1980 i va ser enterrat el 26 a Gardana (Provença, Occitània).

***

Franklin Rosemont parlant en un congrés del Movement for a Democratic Society (MDS) a Chicago (10-11-2007)

- Franklin Rosemont: El 2 d'octubre de 1943 neix a Chicago (Illinois, EUA) l'escriptor, poeta, artista surrealista, activista anarquista i historiador del moviment llibertari nord-americà Franklin Rosemont. Fill d'una família modesta, son pare, Henry, era un impressor anarcosindicalista afiliat al Sindicat de Tipògrafs que jugà un paper molt important durant la gran vaga d'impressors de premsa (1947-1949), i sa mare, Sally, intèrpret de jazz que va tocar a locals clandestins durant la dècada dels vint i que anys més tard va ser presidenta d'un sindicat local de dones músiques. De ben jove seguí l'exemple de sos pares i s'afilià a l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Després d'estudiar el batxillerat a l'institut de Maywood --barri de Chicago--, freqüentà la biblioteca del Chicago's Art Institute i s'especialitzà en diversos temes: el moviment dels drets civils als Estats del Sud, l'afroamericanisme, la revolució cubana, el jazz, el còmic polític, el surrealisme, etc. Quan tenia 15 anys, sota la influència de Jack Kerouac i els escriptors de la Beat Generation, va fer autoestop fins a Califòrnia per conèixer Lawrence Ferlinghetti i altres autors beats. En 1962 començà a estudiar antropologia a la Roosevelt University, on prengué part en el moviment estudiantil afiliat als Studens for a Democratic Society (SDS, Estudiants per una Societat Democràtica). En 1964 participà activament, editant material gràfic (cartells, fullets, periòdics, pamflets, etc.), en la vaga dels collidors de nabiu a Michigan organitzada pels wobblies. En aquests anys també formà part del grup Rebel Worker i participà en les activitats de la llibreria Solidarity Bookshop. Durant l'hivern de 1965 abandonà la carrera i marxà a París amb sa companya, l'escriptora i pintora automatista llibertària Penelope Rosemont. A la capital francesa entrà en contacte amb André Breton i el grup surrealista parisenc. De bell nou a Chicago, amb el pintor Gerome Kamrowki i el poeta Philip Lamantia, artistes amb els quals havia participat en la revista VVV, i altres joves escriptors (Paul Garon, Joseph Jablonski, etc.), fundà el Chicago Surrealist Group (CSG, Grup Surrealista de Chicago), amb un caràcter políticament llibertari i en un país on la tradició surrealista era inexistent. En 1968 realitzà a la Gallery Bugs Bunny de Chicago l'Exposició Surrealista Mundial, barreja d'art i de política. En 1970 publicà la revista Radical America. Surrealism in the service of the Revolution. En 1976 organitzà l'exposició surrealista internacional Marvellous freedom - Vigilence of desire, que agruparà al voltant de 150 artistes de 31 països. En 1978, amb un editor anònim de San Francisco, publicà a Chicago la revista Arsenal. Surrealist Subversion, on trobem textos nombrosos surrealistes nord-americans i estrangers i de diferents escriptors (Jayne Cortez, Philip Lamantia, Paul Garon, T-Bone Slim, Nancy Joyce Peters, Nelson Algren, Paul Buhle, Marcel Duchamp, Robert Green, C. L. R. James, Ted Joans, Georges Bataille, Benjamin Paul Blood, André Breton, Luis Buñuel, Leonora Carrington, Benjamin Péret, Dave Roediger, Karl Marx, George Orwell, Mary Low, Errico Malatesta, Herbert Marcuse, etc.) i de la qual van sortir quatre números fins al 1989. En 1978 edità What is surrealism? Selected writings, d'André Breton, la primera antologia d'obres de l'escriptor francès a l'anglès. Entre abril i maig de 1992 el CSG manifestà el seu suport a les revoltes populars que es van produir a Los Ángeles. A més de les citades, edità nombroses revistes i publicacions, com ara Surrealism The Octopus Typewriter,Cultural Correspondence, Bulletin of Surrealist Information,International Surrealist Bulletin, Race Traitor, etc.És autor de nombroses monografies --moltes elles editades per la Charles H. Kerr Publishing Company, una de les editorials obreres més antigues dels EUA i que dirigí amb sa companya--, com ara Surrealism & Revolution (1966, amb altres), The morning of a machine gun. Twenty poems and documents (1968), Apple of the automatic zebra's eye (1971), In memory of Georg Lukacs (1973, amb altres), Marvelous freedom - Vigilance of desire. Catalog of the 1976 World Surrealist Exhibition (1976), André Breton and the first principles of Surrealism (1978), 100th Anniversary of Hysteria. Catalog of 1978 Intl Surrealist Exhibition (1978), Surrealism and its popular accomplices (1980), Mr. Block. Twenty-Four IWW Cartoons (1984, amb Ernest Riebe), You have no country! Workers' struggle against war (1984), Juice is stranger than friction. Selected writings of T-Bone Slim (1985, edició), Haymarket Scrapbook (1986, amb David Roediger), The Surrealist Movement in the United States, in conjunction with the International Surrealist Movement presents Arsenal Surrealist Subversion (1989), Lamps hurled at the stunning algebra of ants (1990), Isadora speaks. Writings and speeches of Isadora Duncan (1994, edició), Paschal Beverly Randolph (1996, amb John Patrick Deveney), Penelope. A poem (1997), The forecast is hot! Tracts and other collective declarations of the Surrealist Movement in U.S. (1997, amb sa companya Penelope Rosemont), Hobohemia. Emma Goldman, Lucy Parsons, Ben Reitman and other agitators and outsiders in 1920/30s Chicago (2000, amb Frank O.), An open entrance to the Shut Palace of Wrong Numbers (2003),l The Rise & Fall of the Dil Pickle: Jazz-Age Chicago's wildest & most outrageously creative hobohemian nightspot (2003, edició), Joe Hill. The IWW & The making of a revolutionary working class counterculture (2003), Revolution in the service of the marvelous (2003), Dancin' in the streets!. Anarchists, IWWs, surrealists, situationists & provos in the 1960s (2005), Jacques Vaché and the roots of surrealism. Including Vache's war letters and other writings (2007), The Big Red Songbook (2007, amb altres), Black, Brown & Beige. Surrealist writings from Africa and the diaspora (The Surrealist Revolution) (2009, amb Robin D. G. Kelley), etc. Franklin Rosemont va morir el 12 d'abril de 2009 a Chicago (Illinois, EUA) a causa d'un aneurisma cardíac.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Càndid Ros Llimona al terrat de casa seva

- Càndid Ros Llimona: El 2 d'octubre de 1942 es afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Càndid Ros Llimona. Havia nascut el 15 de març de 1911 a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya). Sos pares es deien Pau Ros Casanoves i Isabel Llimona Planas i la parella tingué cinc infants (Josep, Enric, Agustí, i els bessons Càndid i Joan). Va fer estudis al Seminari Conciliar de Barcelona i el 13 de setembre del 1929 va prendre l'hàbit de monjo com a novici al monestir de Montserrat amb el nom de Narcís Maria. Posteriorment, el 16 de gener de 1930, va haver de deixar el monestir per raons de salut. A Barcelona treballa a la casa Pagès i Rocafort. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Molins de Rei i es guanyà la vida gràcies a una botiga familiar situada al mateix domicili on vivien. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'inscrigué en les Milícies Antifeixistes i el 28 d'agost de 1936 ingressà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, servint a la 126 Brigada Mixta. Un mes més tard s'allista a la divisió Ascaso i lluità als fronts d'Osca, Llevant i Extremadura, obtenint la graduació de tinent. Detingut per les tropes franquistes, va ser tancat al camp de presoners de Ciudad Real (Castella, Espanya) i al Reformatori d'Adults d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya). El 30 de març de 1940 va ser traslladat a la Presó Provincial de les Comendadoras de Madrid, i el 25 de febrer de 1941, a la presó Palacio de las Misiones de Barcelona. Durant la seva estada fou cantant solista del cor de la presó. Jutjat en consell de guerra el 7 de juliol de 1942, va ser condemnat a mort sota l'acusació de pertànyer al Comitè Revolucionari i a les Patrulles de Control de Molins de Llobregat. Càndid Ros Llimona va ser afusellat el 2 d'octubre de 1942 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana. Son germà Enric, militant de la Unió General de Treballadors (UGT) i regidor de l'Ajuntament de Molins de Llobregat durant la guerra, fou condemnat a 12 anys i un dia de reclusió.

Càndid Ros Llimona (1911-1942)

***

Juan Rodríguez González

- Juan Rodríguez González: El 2 d'octubre de 1944 mor a Barcelona (Catalunya) el jornaler anarcosindicalista Juan Rodríguez González. Havia nascut el 14 de juny de 1900 a Villaricos (Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya)–algunes fonts citen Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya). Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'establí al «Grupo Aunós» del barri barceloní de Can Tunis. A partir de 1927 treballà a la fàbrica de briquetes«Construcciones y Industrias», on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT); durant la Revolució, participà activament en la col·lectivització d'aquesta empresa. El 25 de maig de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes guanyadores i portat, el 23 de juliol de 1943, davant un consell de guerra que el va condemnà a 15 anys de reclusió temporal. A començament de 1944 va ser posat en llibertat provisional.

Juan Rodríguez González (1900-1944)

***

D'esquerra a dreta: Inocencio Ferreras Díez ("Gitano"), Calixto López Abad i Francisco Suárez Salvador ("El Químico")

- Francisco Suárez Salvador: El 2 d'octubre de 1945 cau abatut a la carretera de Lugán (Vegaquemada, Lleó, Castella, Espanya) el guerriller llibertari antifranquista Francisco Suárez Salvador, conegut com El Químico. Havia nascut cap el 1915 a Sahélices de Sabero (Lleó, Castella, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries d'Olleros de Sabero (Lleó, Castella, Espanya), treballava de miner. A finals de 1936 s'enrolà a la caserna de Cármenes (Lleó, Castella, Espanya) i quan la caiguda del front asturià, retornà a Lleó, pel bosc lleonès de Pardomino, amb els germans Calixto i Andrés López Abad, els germans Ovidio i Felipe García Valladares, Jesús Monje González i altres. Tots minaires i militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), formaren, al voltant de Ramiro de Cabo Arenas (Ramirón), un dels grups més nombrosos i actius de la guerrilla lleonesa que actuà als anys quaranta. Calixto López Abad (Zara) prengué la direcció del grup, el qual actuà a la zona de Riaño i de La Vecilla. Suárez Salvador fou l'instigador del segrest, el 29 de setembre de 1945, en una granja propera a Santibáñez (Lleó, Castella, Espanya), d'Emilio Zapico Arriola, enginyer agrònom director dels Serveis d'Agricultura de la Diputació de Lleó i membre d'una de les famílies més riques i ultradretanes de la província. Per al seu alliberament, la guerrilla exigí un rescat de dos milions de pessetes. Les autoritats decidiren entrebancar el lliurament del rescat i el 2 d'octubre de 1945 el capità de la Guàrdia Civil, Francisco Martínez Gallo i dos números, tots disfressats de dones, marxaren amb cotxe cap la trobada dels guerrillers. A l'alçada de la granja d'El Carrizal, el cotxe va ser aturat per tres guerrillers disfressats de Guàrdia Civil i s'entaula un tiroteig. Francisco Suárez Salvador va caure abatut, mentre un agent de la Guàrdia Civil fou ferit. Els altres dos guerrillers aconseguiren fugir i la resta del grup, que observà la topada des d'un turó proper, decidiren executar el segrestat. El 7 de març de 1947 van ser garrotats a la presó de Lleó, acusats d'haver participat en la mort de Manuel Zapico Arriola, Leon Sacundino Rodríguez (El Practicante), Manuel Ferreras Díez (Madruga), Higinio Nicolás Bayón (El Italiano) i Aurelio Suárez Robles (Manzaneda).

Escriu-nos

Actualització: 02-10-14


Països catalans: una entelèquia?

0
0

Deixant de banda es guirigall de s’estrellada i s’enroc del molt honorable gran pare de la pàtria, pens que podríem plantejar una qüestió que de tant en quant surt a la llum. És aquesta: ¿existeixen els països catalans? ¿o se tracta d’una entelèquia?

Lo que crec que no se pot dubtar és que existeixen països de llengua catalana; al manco, de variacions de la llengua catalana: català, valencià, balear, rossellonès, alguerès...
Igual que existeixen països de llengua anglesa, francesa, portuguesa, italiana o urdú, que no són països anglesos, francesos, portuguesos, etc. etc.


es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Lenguas_por_número_de_hablantes_nativos

La batalla de Moscou: la primera gran derrota del capitalisme imperialista nazi alemany

0
0

La Batalla de Moscou és normalment considerada com una de les batalles més importants entre les Potències de l'Eix i la URSS, primer perquè els soviètics van ser capaços de preveure amb èxit l'intent més seriós de capturar la seva capital. La batalla també va ser una de les més llargues de la guerra, amb més d'un milió de baixes. Marcà un punt d'incidència, donat que des que la Wehrmacht inicià la seva guerra de conquesta al 1939 era la primera vegada que es veia obligada a retrocedir en gran escala: la Wehrmacht ja havia estat obligada a retrocedir a l'Ofensiva de Yelnia al setembre de 1941 i a la Batalla de Rostov (1941) (que portà la destitució de Gerd von Rundstedt), però aquestes retirades van ser menors, comparades amb la de Moscou.


La Batalla de Moscou


La Batalla de Moscou (rus: Битва за Москву; transliterat: Bitva za Moskvu; alemany:Schlacht um Moskau) va ser la defensa soviètica de Moscou i la conseqüent contraofensiva soviètica que tingué lloc entre octubre de 1941 i gener de 1942 al Front Oriental de la Segona Guerra Mundial contra les forces de l'Alemanya Nazi. Adolf Hitler considerava que Moscou, capital de la Unió Soviètica i la ciutat més gran del país, havia de ser un objectiu primari tant des d'un punt de vista militar com polític per a les forces de l'Eix a l'invasió de la Unió Soviètica. Un pla alternatiu alemany rebia el nom d'Operació Wotan.


El pla original d'invasió, que els membres de l'Eix van anomenar Operació Barbarroja, preveia la captura de Moscou en tres o quatre mesos. Tanmateix, tot i als grans avenços territorials inicials, la Wehrmacht es veié aviat alentida per la resistència soviètica (en particular durant la Batalla de Smolensk, que s'estengué entre juliol i setembre de 1941 i retardà durant 2 mesos l'ofensiva alemanya vers Moscou). Havent assegurat Smolensk, la Wehrmacht va ser obligada a consolidar les seves línies al voltant de Leningrad i Kíev, retardant encara més l'avanç cap a Moscou. L'avanç de les forces de l'Eix finalment arrencà el 30 de setembre de 1941, amb una ofensiva amb nom clau "Operació Tifó", l'objectiu de la qual era la conquesta de Moscou abans que caigués l'hivern.

Després d'un inici d'èxit que aconseguí encerclar i destruir diversos exèrcits soviètics, l'ofensiva alemanya va ser detinguda a la línia defensiva de Mozhaisk, a prou feines 120km de la capital. Havent penetrat a les defenses soviètiques, l'ofensiva de la Wehrmacht va ser alentida per les condicions atmosfèriques, amb les pluges de tardor convertint les carreteres i camps en fangars, que impossibilitaven el pas dels vehicles, cavalls i soldats de l'Eix. Tot i que l'inici del temps de fred i la congelació del terra permetés prosseguir l'avanç a l'Eix, la lluita continuà davant el fred sever i la dura resistència soviètica.

A inicis de desembre, els grups panzer d'avantguarda s'aturaren a menys de 30km del Kremlin, i els oficials de la Wehrmacht podien veure els edificis de Moscou amb els binocles, però donat el fred i l'extenuació de les tropes, l'Eix no pogué avançar més. El 5 de desembre de 1941, tropes siberianes de refresc, preparades per la lluita d'hivern, van atacar a les tropes alemanyes davant de Moscou; al gener de 1942, la Wehrmacht s'havia vist obligada a retrocedir entre 100 i 250km, amb la qual cosa va concloure l'amenaça sobre Moscou i sent la màxima aproximació que va fer l'Eix per capturar la capital soviètica.

La Batalla de Moscou és normalment considerada com una de les batalles més importants entre les Potències de l'Eix i la URSS, primer perquè els soviètics van ser capaços de preveure amb èxit l'intent més seriós de capturar la seva capital. La batalla també va ser una de les més llargues de la guerra, amb més d'un milió de baixes. Marcà un punt d'incidència, donat que des que la Wehrmacht inicià la seva guerra de conquesta al 1939 era la primera vegada que es veia obligada a retrocedir en gran escala: la Wehrmacht ja havia estat obligada a retrocedir a l'Ofensiva de Yelnia al setembre de 1941 i a la Batalla de Rostov (1941) (que portà la destitució de Gerd von Rundstedt), però aquestes retirades van ser menors, comparades amb la de Moscou.

Web Wapedia

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Contractació municipal d'energia elèctrica 100% renovable

0
0
Normal021MicrosoftInternetExplorer4

Al darrer ple es va aprovar la nostra moció per a la contractació municipal d'energia elèctrica 100% renovable amb l'abstenció de l'equip de govern PP i Pi i el vota favor de la resta de grups.  L'abstenció de l'equip de govern es fa ser pessimistes sobre el compliment de la moció, per desgràcia aquesta legislatura hi ha moltes mocions aprovades que no s'han complit. Per la nostra part ens hem ofert a l'equip de govern per fer feina a la moció com vam fer al cas de la moció per declarar a Clara Hammerl  filla adoptiva de Pollença i dedicar a na Margalida Comas Camps un carrer al Port de Pollença (article). La proposta  aprovada és prou clara i progressiva i els primers passos són prou senzills, la teniu al final de l'article.

Aquesta moció ens l'han passat els companys d'Iniciativa Verds d'Artà, municipi on també es va aprovar. Es tracta derealitzar les gestions necessàries per contractar progressivament en els edificis o instal·lacions municipals el subministrament d’electricitat 100% renovable. L’Ajuntament de Sant Celoni de tamany similar a Pollença va aprovar una moció similar (presentada per la la CUP) i ja s’ha associat amb la cooperativa Som Energia , una cooperativa sense ànim de lucre que reuneix a milers de persones amb el desig de canviar el model energètic actual i treballar per assolir un model 100% renovable (veure article). L'Ajuntament de Girona, Sant Cugat Sesgarrigues i Arenys de Munt també són socis de la cooperativa.

A Alternativa consideram que  l'Ajuntament té el deure de comprometer-se en la lluita contra l'escalfament global i promoure l'augment de la producció d'energia renovable i incentivar una transformació del model energètic per un altre model energètic, un model que es basa en les energies renovables, l'eficiència, la descentralització dels sistemes productius i el cooperativisme.

L’escalfament del sistema climàtic és inequívoc i resultat d'un model de consum energètic clarament insostenible, basat en un consum de combustibles fòssils i l’emissió de gasos amb capacitat per a modificar els vectors ambientals. El 80% del consum energètic i les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle estan associats amb l’activitat urbana, raó per la qual el paper dels governs locals per atenuar els efectes del canvi climàtic esdevé decisiu.

Els ajuntaments poden reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, reduint el consum d’energia elèctrica a les instal·lacions municipals i canviant d’empresa comercialitzadora adquirint l’energia elèctrica amb garanties d’origen de productors d’energies renovables, tal com ja fan determinats domicilis  particulars de Pollença. Cal informar-nos i analitzar els seus serveis, les seves tarifes i les diferents possibilitats i capacitats de subministrament. Si bé en un primer estadi probablement no serà possible cobrir la totalitat dels serveis i necessitats mitjançant aquesta tipologia d’empreses, si que es pot contractar progressivament els seus serveis en determinades dependències. I un cop iniciada l’experiència i valorant el servei prestat, anar estenent la seva contractació en d’altres dependències i serveis públics.

La consciència i el compromís social i ambiental han de ser elements fonamentals i transversals en les decisions i polítiques dels poders públics, per això en la mesura que puguem cal apostar per projectes empresarials cooperatius i compromesos, i deslligar-nos paulatinament d’aquelles empreses amb escassa o nul·la consciència social i ambiental o amb pràctiques polítiques més que qüestionables aquí o en qualsevol racó del món.

La proposta que es va aprovar va ser la següent:

L'Ajuntament de Pollença es compromet a realitzar les gestions necessàries per contractar progressivament en els edificis o instal·lacions municipals el subministrament d’electricitat 100% renovable.

Aquestes gestions són:

1.   L’Ajuntament elaborarà un informe/llistat en el que es reculli l’estat actual dels contractes de subministrament d’electricitat de cada edifici o instal·lació municipal amb comptador propi (CUPS), a fi d’identificar quins edificis poden ser susceptibles de ser contractats en una primera fase per una companyia que ofereixi electricitat 100% renovable en les condicions demandades. L’informe haurà de detallar l’ús de l’edifici, el tipus de contracte, la potencia contractada, el consum anual actual, el número de CUPS, i la companyia contractada. L’informe també recollirà tota la informació necessària sobre empreses comercialitzadores d'electricitat que garanteixen que el seu subministrament només procedeix de fonts 100% renovables, que els tipus de tarifes incentiven l’estalvi energètic i econòmic, i són (socialment i ambientalment responsables)

2.   L’Ajuntament valorarà l’informe anterior i, en funció de les capacitats i ofertes empresarials i les possibilitats de l’Ajuntament, contractarà els serveis d’aquestes empreses per a les dependències municipals seleccionades. En el cas que aquesta contractació suposi una licitació pública, s’inclourà en el plec de condicions el compromís ambiental, social i el fet de que l’energia sigui certificada com a procedent de fonts d’energia renovables al 100%.

3.   L’Ajuntament publicitarà aquest Acord i la voluntat de canvi i el seu desenvolupament, per donar-ho a conèixer a tota la ciutadania i altres administracions i contribuir a la promoció del consum d’electricitat d’origen renovable.

4.   L’Ajuntament estendrà progressivament la experiència en la resta d’edificis i instal·lacions municipals fins a assolir el màxim possible en funció de les seves possibilitats, d'acord amb els compromisos assolits en el passat i amb un horitzó temporal definit.

5.   L’Ajuntament vetllarà per un consum eficient de la energia i per la reducció de les emissions d’efecte hivernacle en la resta d’edificis i instal·lacions municipals.                                                          

 Imatge i article a contrainfo.cat sobre som energia

 

 

 

Normal021MicrosoftInternetExplorer4

 

Els portaveus dels grups municipals sota signants presenten per urgència a consideració del ple, per tal que sigui estudiada, debatuda i votada, la següent moció per ser inclosa a l’ordre del dia del proper ple ordinari de setembre.

 

MOCIÓ: CONTRACTACIÓ MUNICIPAL D’ENERGIA ELÈCTRICA 100% RENOVABLE

 

EXPOSICIÓ DE MOTIUS:

Els successius Informes del Pannell Intergovernamental d’experts sobre Canvi Climàtic de les Nacions Unides, no poden ser més explícits i afirmen que l’escalfament del sistema climàtic és inequívoc, com evidencien els augments observats de la temperatura dels oceans, el desglaç generalitzat de les glaceres i l’augment mundial del nivell de la mar. El diagnòstic del problema s’associa a un model de consum energètic clarament insostenible, basat en un consum de combustibles fòssils i l’emissió de gasos amb capacitat per a modificar els vectors ambientals.

 

El 80% del consum energètic i les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle estan associats amb l’activitat urbana, raó per la qual el paper dels governs locals per atenuar els efectes del canvi climàtic esdevé decisiu.Conscienciats d'això molts municipis d'arreu, com el de Pollença, han duit a terme iniciatives en els darrers anys per reduir el consum energètic, fer-ne un ús més eficient, i augmentar el subministrament d’energia d’origen renovable i local a fi de reduir al màxim les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

 

Molts ajuntaments han signat compromisos públics i han realitzat plans energètics locals per poder iniciar les accions necessàries per assolir aquests compromisos. Un exemple és el Pacte dels batles per l’energia sostenible[1] que establia un compromís de reducció d’emissions del 20% i de consum del 20% d’energia renovable pel 2020, i que va ser signat per 5.780 municipis d’Europa, 23 d’ells a Mallorca[2].

Altres administracions han establert també els seus propis compromisos en la matèria i/o han legislat per tal que s’assumeixin determinades fites per l’administració i els propis ajuntaments.

 

Les accions que els ajuntaments poden dur per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, a més de reduir el consum d’energia elèctrica a les instal·lacions municipals,  també podem canviar d’empresa comercialitzadora i adquirir l’energia elèctrica amb garanties d’origen de productors d’energies renovables, tal com ja fan determinats domicilis  particulars de Pollença.

 

Cal informar-nos i analitzar els seus serveis, les seves tarifes i les diferents possibilitats i capacitats de subministrament. Si bé en un primer estadi probablement no serà possible cobrir la totalitat dels serveis i necessitats mitjançant aquesta tipologia d’empreses, si que es pot contractar progressivament els seus serveis en determinades dependències. I un cop iniciada l’experiència i valorant el servei prestat, anar estenent la seva contractació en d’altres dependències i serveis públics.

 

La consciència i el compromís social i ambiental han de ser elements fonamentals i transversals en les decisions i polítiques dels poders públics, per això en la mesura que puguem cal apostar per projectes empresarials cooperatius i compromesos, i deslligar-nos paulatinament d’aquelles empreses amb escassa o nul·la consciència social i ambiental o amb pràctiques polítiques més que qüestionables aquí o en qualsevol racó del món.

 

L’Ajuntament de Pollença també ha duit a terme alguna petita iniciativa per reduir el consum energètic i fer-lo més eficient així com també ha incorporat instal·lacions d’energia renovable a algun edifici municipal. Amb aquest mateix propòsit es proposa que faci un  pas més enllà i contracti el subministrament de la electricitat amb origen renovable.

 

Així mateix les condicions contractuals d’aquest subministrament haurien de ser tals que permetessin que si l’Ajuntament aplica mesures d’estalvi energètic hi hagi un estalvi econòmic significatiu. Cal recordar que amb les darreres modificacions del mercat elèctric s’han apujat els preus dels termes de potència i s’han abaixat els del terme d’energia, el que desincentiva les accions d’estalvi energètic al disminuir notablement els estalvis econòmics associats a aquestes i dificulta les amortitzacions de les inversions necessàries. Per combatre aquest efecte perniciós algunes empreses comercialitzadores ofereixen tarifes amb una distribució de preus tal que penalitza els sobreconsums d’energia, el que incentiva a adoptar mesures d’estalvi.

Per tot això, aquest regidor presenta al ple de l'Ajuntament, amb la intenció de veure-la enriquida amb les aportacions de la resta de grups polítics i per a la seva aprovació, si procedeix, la següent proposta

 

ACORD:

L'Ajuntament de Pollença es compromet a realitzar les gestions necessàries per contractar progressivament en els edificis o instal·lacions municipals el subministrament d’electricitat 100% renovable.

Aquestes gestions són:

1.     L’Ajuntament elaborarà un informe/llistat en el que es reculli l’estat actual dels contractes de subministrament d’electricitat de cada edifici o instal·lació municipal amb comptador propi (CUPS), a fi d’identificar quins edificis poden ser susceptibles de ser contractats en una primera fase per una companyia que ofereixi electricitat 100% renovable en les condicions demandades. L’informe haurà de detallar l’ús de l’edifici, el tipus de contracte, la potencia contractada, el consum anual actual, el número de CUPS, i la companyia contractada. L’informe també recollirà tota la informació necessària sobre empreses comercialitzadores d'electricitat que garanteixen que el seu subministrament només procedeix de fonts 100% renovables, que els tipus de tarifes incentiven l’estalvi energètic i econòmic, i són (socialment i ambientalment responsables)

 

2.     L’Ajuntament valorarà l’informe anterior i, en funció de les capacitats i ofertes empresarials i les possibilitats de l’Ajuntament, contractarà els serveis d’aquestes empreses per a les dependències municipals seleccionades. En el cas que aquesta contractació suposi una licitació pública, s’inclourà en el plec de condicions el compromís ambiental, social i el fet de que l’energia sigui certificada com a procedent de fonts d’energia renovables al 100%.

 

3.     L’Ajuntament publicitarà aquest Acord i la voluntat de canvi i el seu desenvolupament, per donar-ho a conèixer a tota la ciutadania i altres administracions i contribuir a la promoció del consum d’electricitat d’origen renovable.

 

4.     L’Ajuntament estendrà progressivament la experiència en la resta d’edificis i instal·lacions municipals fins a assolir el màxim possible en funció de les seves possibilitats, d'acord amb els compromisos assolits en el passat i amb un horitzó temporal definit.

 

5.     L’Ajuntament vetllarà per un consum eficient de la energia i per la reducció de les emissions d’efecte hivernacle en la resta d’edificis i instal·lacions municipals.                                                                   Pollença 15 de setembre de 2014



[1]             http://www.pactodelosalcaldes.eu/index_es.html

[2]             Veure: Pacte dels batles a les Illes Balears


Els desastres de Pep Vílchez (exdirigent carrillista -PCE-): la campanya rebentista contra un llibre de memòries antifeixista de l´escriptor Miquel López Crespí

0
0

Vuit anys després del brutal atac contra la meva persona i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial) descrit en aquest article, Pep Vílchez, em va “rehabilitar”. Recordau que aquest antic dirigent carrillista (PCE) va tenir la barra de signar articles dient que el “meu” socialisme, és a dir el de l´OEC (Organització d´Esquerra Comunista), era igual al dels criminals khemer rojos de Pol Pot, a Cambodia. Mai no s´havia vist res de tan bestial a Mallorca, en els atacs contra l´esquerra que no pactava amb els franquistes i el capitalisme el repartiment de sous i cadiretes en temps de la restauració borbònica! Posteriorment, en un article que forma part del llibre Per viure en el record: Francisca Bosch i Bauçà (1932-1992), publicat per Lleonard Muntaner l'any 2003, (pàgs. 141-147) i titulat "Francisca Bosch i els anys difícils”, l'exdirigent del PCE illenc, com si volgués fer autocrítica, em situa ara amb els intellectuals i dirigents polítics que sí que "deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica" (pàg. 143). Vaja, per sort, no he hagut d'esperar cinc-cents anys com va haver d'esperar Galileo Galilei per a ser rehabilitat per l'església catòlica (en aquest cas el partit carrillista), i tan sols vuit anys després de la meva condemna pública per "heretge" he pogut veure escrita en els papers la meva "rehabilitació". Aquest article va ajudar a la meva reconcialiació amb qui va ser capaç de escriure les barbaritats que estam comentant. Ara, passats els anys, donam suport a la mateixa organització (MÉS per Mallorca) i, quan ens trobam pel carrer, petam la conversa que, com podeu imaginar, sempre gira en relació a com desfer-nos dels depredadors i pocavergonyes que ens malgovernen (em refresc al PP, evidentment!). (Miquel López Crespí)


El dogmatisme i el sectarisme a les Illes: l’herència del carrillisme neoestalinista (PCE)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Evidentment, per a la gent que estiguérem acostumats, d'ençà els anys seixanta, a lluitar contra el feixisme no ens vénen de nou ni ens sorprenen les altres formes de feixisme, les més "modernes", com poden ser les campanyes rebentistes.

Pep Vilchez, un conegut dirigent del carrillisme illenc (PCE), contribuí també amb dos pamflets publicats els dies vint-i sis i vint-i-set d'abril de 1994 a "encalentir l'ambient" en contra meva i en contra del llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que acabava de publicar "El Tall" aquell any. L´home participà de seguida en la campanya rebentista ordida i planificada per Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida (que també publicaren mentides contra el llibre en el diari Última Hora).


Potser ho estudiaren a fons pensant que podrien acabar amb un escriptor independent com en temps de la guerra acabaren físicament amb Andreu Nin, Camilo Berneri i tants marxistes i anarquistes catalans i estrangers en els Fets de Maig de 1937, a Barcelona. El "pes pesant" de la batalla enfocada envers la meva anihilació s'iniciava de forma brutal amb les "aportacions" de Pep Vílchez a la calúmnia i la intoxicació. El promotor de la reaccionària política de Santiago Carrillo a les Illes no podia consentir de cap de les maneres l'edició d'unes senzilles memòries d'un lluitador antifranquista que no era de la seva colla. S'havia d'aturar el pas a la memòria de l'esquerra crítica als pactes amb el franquisme i la burgesia en temps de la transició. Ho provà amb dos pamflets titulats "1994. Presons i imprecisions (I)" i "1994. Presons i imprecisions (i II)". Era la "brillant aportaciò al debat" de recuperació de la nostra memòria històrica per part d'una persona que, malgrat les diferències polítiques, havia pensat no tenia un taranà tan brutal. Però amb els seus pamflets Pep Vílchez, com tants d'altres seguidors de Carrillo, demostrava la ràbia que sentia l´antiga esquerra borbònica amb els republicans i comunistes mallorquins.. Recordem que va ser un dels acceptaren sense protesta els antipopulars Pactes de la Moncloa, tan contraris als interessos dels treballadors. Vílchez, amb el seu atac rebentista, volia embrutar el meu nom de lluitador en identificar-me davant la població de les Illes amb Pol Pot i els criminals khmer rojos de Cambodja: "Per això, estic convençut que, si algun dia les idees de 'dictadura proletària' tal i com les entén Miquel López Crespí es duguessin a la pràctica, podrien acabar perfectament patint la mateixa situació que els khemer rojos d'en Pol Pot imposaren a Cambodja" (citació textual). És a dir, d´una manera brutal, l´antic dirigent carrillista identificava la meva defensa del socialisme (el de l´Organització d´Esquerra Comunista) on militaven, entre d´altres, munió d´abnegats companys i companyes antifeixistes com Jaume Obrador, Antoni Mir, Mateu Morro, Jaume Obrador, María Durán, Paco Mengod, Guillem Ramis, Mateu Ramis, Maria Sastre, Pepa Núñez, Josefina Valentí, María Vílchez, Dora Muñoz, Josep Capó, Aina Gomila, Pep Bernat, Carles Maldonado, Pere Trias, Margalida Seguí, Biel Matamalas ..,. amb els assassins de Pol Pot a Cambodia!

Tots els illencs ja hem tengut 40 anys per a comprovar a la perfecció les pràctiques de criminal polpotisme de Mateu Morro, Miquel López Crespí, Antoni Mir, Jaume Obrador, Paco Mengod, Domingo Morales, Josep Capó i tants d´altres partidaris de fer a les Illes el mateix que els khemer rojos a Cambodia!



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Vet aquí brutor sobre brutor. Es tancava la pinça entre aquest personatge d'una banda, i, de l'altra, els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida; pel mig, les idees de República, socialisme entès com a poder dels treballadors i llibertat de les nacionss restaven identificades amb la la sang i la paranoia. Els senyors del segon dels blocs citats, per arrodonir les mentides i tergiversacions de Pep Vílchez publicaven dia vint-ivuit d'abril de 1994 en un diari de Ciutat el pamflet titulat "Sobre l'antifranquisme a Mallorca" on, novament, els militants de l'esquerra revolucionària érem acusats de "debilitar des del franquisme policíac, el Partit Comunista d'aleshores" (citació textual). El resum de la campanya podia ser aquest: "Miquel López Crespí, fals lluitador d'esquerra, membre de grupuscles impresentables, el Pol Pot mallorquí que voldria aplicar a les Illes els crims dels khmers rojos de Cambodja...” (!!!) Tan sols faltava que em declarassin jueu i em portassin a la cambra de gas, com feien els nazis amb els opositors alemanys i amb els membres de pobles oprimits per l'imperialisme alemany considerats de "raça inferior".

Per arrodonir encara molt més un atac tan planificat, en un dels pamflets de Vílchez que comentam, concretament el que publicava en El Día del Mundo el vint-i-set d'abril de 1994 titulat "1994. Presons i imprecisions (i II)", l'exdirigent del PCE deia que jo "practicava el ball del camaleó" polític tot afirmant que havia col· laborat amb el "PSM, OIC, PCB i OCB".

Tot plegat era una mentida més per continuar aprofundint en la campanya de demonització en contra meva. Mai no he negat, ja que és públic i notori (jo mateix m'he encarregat de deixar-ho ben escrit en diversos llibres de memòries que es poden trobar a totes les llibreries de Ciutat), que he militat i format part dels comitès de direcció política de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i posteriorment, després del Congrés d'Unitat d'algunes agrupacions de l'OEC amb el nacionalisme d'esquerra celebrat a Inca pel desembre de 1978, he estat membre de la direcció del PSM durant un cert espai de temps, fins a retirar-me de la militància partidària. Fins aquí els fets tal com són. Però és mentida afirmar que he militat en el PCB prosoviètic de Francesca Bosch, Lila Thomàs, Josep Valero i Miquel Rosselló (enrtre d´altres) o en l'Orgatització Comunista Balear (OCB).


Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB-PCPE i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics. La meva col· laboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fen costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participtar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.


Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual Pep Vílchez devia ser pàrvul) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra republicana de les Illes. És el contrari del que han fet sempre els excarrillistes que provaren de liquidar-me intel· lectualment. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de col· lectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers quaranta anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí pel deslliurament nacional i social del poble.


Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans, la República i el marxisme revolucionari de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre, en lluita per la independència del nostre poble i el socialisme; contribuïnt, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig de l'any 2000, quan Josep Juárez, secretari general de la central anarquista, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar l'esquerra de les Illes, la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Pens que potser és per això mateix, perquè sempre he procurat estar en primera línia del combat pel nostres redreçament nacional i social fent costat a les organitzacions populars del poble, pel que la falsa esquerra, el reformisme que pactà amb el franquisme i la burgesia, m'ha de perseguir de forma continuada. No veig altra explicació adient a tanta mentida, a tanta brutor.


Per tant, i per a concloure aquest article, davant la mala voluntat que representa fer-me passar per "camaleó polític", vull deixar constància escrita de la satisfacció que sent aquest escriptor sobiranista d'esquerres d'haver pogut col· laborar, amb tota la meva força i bona voluntat militant, amb l'esquerra nacional i les forces antisistema de les Illes, lluny sempre dels caus enverinats dels oportunistes i menfotistes de tot tipus que ens encerclen.

Vaja, quins "comunistes" eren aquests que, en un dos per tres, pactaren amb el franquisme reciclat la restauració monàrquica, la preservació de l'economia de mercat capitalista i, per damunt de tot, no en mancaria d'altra, "la sagrada unidad de España". I aquest personal ens volia donar lliçons d'antifeixisme! Una mica de serietat, senyors! A Mallorca tots en coneixem i sabem a la perfecció qui estripava les banderes republicanes en les primeres manifestacions de la transició, qui impedia parlar als consellistes en les trobades del Primer de Maig, qui deia, com en temps de la guerra civil, que "feixistes i extrema esquerra eren el mateix".

Quant al meu "silenci" intel· lectual, el fracàs ha estat molt més clamorós, ja que en aquests darrers anys he publicat la majoria de la meva obra literària i memorialísta arribant a publicar més de noranta llibres en català en les més diverses editorials dels Països Catalans.


Res no em a ser estalviat per la genteta que havia iniciat l'entrada en la política activa enlairant la bandera bicolor de la victòria franquista en totes les seves seus el dia que varen ser legalitzats per Suárez. I la mentida de tot el que afirmaven en els seus pamflets es fa evident quan, anys després d'aquesta campanya rebentista, alguns dels implicats, com és el cas de Pep Vílchez, fan afirmacions completament diferents de les d'aleshores. I ho deixen escrit en un llibre. El cas més interessant és el d'un treball de Pep Vílchez que forma part del llibre Per viure en el record: Francisca Bosch i Bauçà (1932-1992), publicat per Lleonard Muntaner l'any 2003. El treball (pàgs. 141-147) es titula "Francisca Bosch i els anys difícils" i, vuit anys després de la campanya de calúmnies i mentides en contra meva, l'exdirigent del PCE illenc, com si volgués fer autocrítica, em situa ara amb els intellectuals i dirigents polítics que sí que "deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica" (pàg. 143). Pep Vílchez parlant de finals dels seixanta i començaments dels setanta, escriu: "Arribaren també a les Illes les onades del maig francès del 68, el prestigi de la Revolució Cultural xinesa i el seu Llibre Roig, la lluita de solidaritat amb el poble del Vietnam, les guerrilles sudamericanes, la revolució cubana i també, la contestació cultural. A les pàgines dels diaris locals Antoni Serra, Ignasi Ribas, Antoni Mª Thomàs, Damià Ferrà Pons, Miquel López, Llorenç Capellà i Frederic Suau, entre altres, deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica".

Vaja, per sort, no he hagut d'esperar cinc-cents anys com va haver d'esperar Galileo Galilei per a ser rehabilitat per l'església catòlica (en aquest cas el partit carrillista), i tan sols vuit anys després de la meva condemna pública per "heretge" he pogut veure escrita en els papers la meva "rehabilitació".

1994: atacs carrillistes (PCE) contra l'esquerra revolucionària de les Illes (I)

"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)


Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.


Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per .

El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

Miquel López Crespí


"Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)


Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.


Repressió del PSOE contra els republicans a l'any 1990. Diari Última Hora (5-V-1990). Pàg. 8.

Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.


Repressió estalinista contra els republicans a l'any 1994. Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006

Resultats del Ple de setembre: Pla per la Cala, Inversions, anomalies...

0
0

Encara no haviem penjat el resultat del ple del passat dijous 25. Les principals votacions ja varen sortir a la premsa i a la tertúlia d'aquest dimecres, però volem fer una valoració de tots els punts, que teniu a continuació:

(veure tota la documentació del Ple: informes, propostes, mocions...)

I.- PART RESOLUTIVA

1.- Ratificació, si procedeix, de la resolució de Batlia núm. 874 de 4 de setembre de 2014 d’ampliació del tràmit d’informació pública i de consultes de l’expedient relatiu a l’aprovació inicial de la Revisió del Pla General Municipal d'Ordenació (PGOU) i Adaptació al Pla Territorial Insular de Mallorca (PTM) (Expedient núm. 5771)

Es tracta d'allargar 45 dies més l'exposició pública i la possibilitat de fer al·legacions, que s'allarga fins al 20 d'octubre.

Aprovat per unanimitat

2.- Aprovació definitiva, si procedeix, del Compte General corresponent a l'exercici econòmic de 2013

Es l'aprovació definitiva dels comptes del 2013. Una feina tècnica d'intervenció informada favorablement, que no ha tingut al·legacions. L'interventor va recalcar que els imports pendents de cobrament molt probablement no s'ajusten a la realitat.

Aprovat. A favor: 11, PP,PI,UMP – Abstencions: 6, A,MÉS,PSOE

3.- Aprovació inicial, si procedeix, de modificació de crèdit en la modalitat de suplement de crèdit i crèdit extraordinari (Expedient núm. 14/2014/INT)

Es tracta d'afegir doblers per una sèrie d'inversions de les que permet el govern espanyol. Algunes inversions ja venien al Pressupost 2014 i altres no. No dubtam de que puguin ser inversions adeqüades, però com ha passat d'ençà del pacte PP-PI-UMP, unes inversions no consensuades entre tots els grups.

Aprovat. A favor: 11, PP,PI,UMP – Abstencions: 6, A,MÉS,PSOE

4.- Aprovació, si procedeix, de reconeixement extrajudicial de crèdit (Expedient núm. 5/2014/INT)

Es l'aprovació de pressupost per pagar factures que en principi no tenen partida pressupostària assignada o els doblers no son suficients. En aquest cas per ser despeses corresponents a l'any passat que no s'han facturat fins enguany. Els extrajudicials foren criticadissims, especialment pel PP, durant la passada legislatura. Varem demanar als regidors responsables de cada àrea que fossin àgils a l'hora de demanar als proveidors que presentassin les factures dins l'any en que es fa la despesa.

Aprovat. A favor: 11, PP,PI,UMP – Abstencions: 6, A,MÉS,PSOE

5.- Dació de compte de resolucions adoptades per la Batlia contràries a les objeccions efectuades per la Intervenció i resum de les principals anomalies detectades en matèria d’ingressos

No s'havia de votar, però sí explicar perquè s'havien produït tantes anomalies en el pagaments, anomalies detectades per Intervenció. Principalment amb un pagament de la subvenció a la Banda de Música per un viatge, una despesa no justificable en la subvenció que rep la banda, que finalment es va compensar amb la realització de més concerts i activitats. També el pagament d'hores extraordinàries a determinats treballadors.

Aquestes anomalies posen de manifest que després de tres anys i mig continuen certes irregularitats en el funcionament de l'Ajuntament que l'equip de govern no ha tngut la voluntat de resoldre. També posa de manifest el descontrol en una regiduria, la de la Banda, que ha tingut tres regidors (Malena Estrany, Miquel Ramon i ara Joan Ramon Mateu) i que cap d'ells es va enterar, segons les seves paraules, que la Banda volgués fer l'esmentat viatge que ha provocat el problema.

6.- Aprovació inicial, si procedeix, si escau, de la modificació de la plantilla orgànica de l’annex de Personal del Pressupost General 2014 relativa al lloc de treball d’administratiu centre sanitari Port de Pollença

Una vegada cedit l'edifici del Centre de Dia a l'IBSALUD, la persona que l'Ajuntament hi tenia assignada per fer d'administratiu ja no hi pot continuar. Al 2006 es va acabar la vigència del conveni sense que el responsable de personal de llavors (l'actual Batle) fes res per arreglar l situació. Ara l'IBSALUD no es fa càrrec d'aquest treballador i l'Ajuntament l'assignarà a una altra plaça.

Des de MÉS trobam que s'hauria d'haver inclòs en l'acord de cessió de l'edifici l'acord per tal que aquesta persona pogues continuar fent-hi feina, ja que sembla que el seu treball era prou satisfactori, per això consideram que l'acord de recolocar-lo no és la solució millor, sino continuar negociant amb l'IBSALUD perquè hi pugui seguir.

Aprovat. A favor: 11, PP,PI,UMP – En contra: 2, MÉS - Abstencions: 4, A,PSOE

7.- Aprovació, si procedeix, de l’inici de l’expedient per a l’adaptació dels estatuts socials de l’empresa municipal EMSER 2002 SLU per a que sigui mitjà propi i servei tècnic de l’Ajuntament de Pollença

Els estatuts s'han d'adaptar a la realitat de funcionament d'EMSER, ja que gestiona els fems sense que els estatuts ho recullin. A banda d'aquest fet legal, varem reclamar que es faci la modificació d'estatuts per tal que l'Empresa pugui fer altres feines de servei a Pollença, ja que així l'Ajuntament disposaria d'un instrument per solucionar situacions com s'ha demostrat que pot fer amb l'auigua de Cala Sant Vicenç. En l'argumentació el batle va parlar de «gelosies» del passat entre EMSER i l'Ajuntament; unes explicacions males d'entendre en unpartit que amb la seva política entre 2003 i 2007 gairebé va fer desaparèixer EMSER per la seva pèssima gestió.

Aprovat. A favor: 15, PP,PI,UMP,MÉS,PSOE – Abstencions: 2, A

8.- Nomenament de representant municipal en òrgans col·legiats (CEMP i consells escolars)

La nova regidora d'educació, Marilena Capllonch, serà vocal titular i en Martí Roca suplent . Na Margalida Capllonch i na Teresa Ferré substituiran a na Malena Estrany i en Tomeu Fuster respectivament.

Aprovat per unanimitat

9.- Aprovació, si procedeix, de les bases reguladores i de la convocatòria per a la concessió de subvencions per facilitar l’accés a l’esport de competició i realització d’activitats esportives

Son les bases per donar subvencions en matèria de competicions esportives. Sempre és millor que existeixin unes bases reguladores per concedir subvencions que no fer-ho sense cap tipus de normes.

Aprovat. A favor: 15, PP,PI,UMP,MÉS,PSOE – Abstencions: 2, A

10.- Moció presentada pel grup municipal PSOE de rebuig de la modificació de la LOREG per implantar l’elecció directa de batles i batlesses

11.- Moció presentada pels grups municipals IB-Lliga i CiUxP respecte a la modificació de la Llei electoral en quan a les eleccions municipals

Aquestes dues mocions es fongueren en una de sola, per rebutjar la mal anomenada «Elecció drecta de batles», ja que en realitat s'hauria de dir «elecció trucada de batles» per la qual el Govern Rajoy vol donar majoria absoluta a llistes electorals que no l'aconsegueixin. Ja hi ha prou elements que beneficien els partits grans (el mínim de 5% de vots o la Llei d'Hont) com per afegir-hi aquesta nova trampa. EL PP ha presentat mocions de suport a molts d epobles, però a Pollença no l'han presentada davant la imòssibilitat de guanyar-la. Incomprensiblement un partit petit com UMP va donar suport a la postura del PP. En canvi entre els membres de l'equip de govern PP i PI es va donar un vot oposat.

Aprovada. A favor: 11,MÉS,A,PSOE,PI – En contra: 6, PP, UMP

12.- Moció presentada pels grups municipals ERAM i PSM-EN per a la millora de les infraestructures de la Cala Sant Vicenç

Una moció molt necessària que ja explicàrem en aquest anterior article. Curiosament, tot i la unanimitat, varen sorprendre les reticències de PP i PI al respecte. També molt sorprenent l'actitud crispada del Batle, donant la culpa als altres (especialment al PSM!?) de l'estat de Cala Sant Vicenç, expresat tant al Ple com a la Tertúlia de Ràdio Pollença. Alguna cosa no funciona entre aquest equip de govern i la Cala, però aquesta situació s'ha de superar per anar a solucionar els problemes reals que hi ha en aquest nucli.

Aprovada per unanimitat

13.- Moció presentada pel grup municipal A: contractació municipal d’energia elèctrica 100% renovable

Una moció que compartim plenament, ja que son les administracions públiques les primeres que poden actuar en aquest sentit. Novament una abstenció gens esperançadora de l'equip de govern, que massa aviat renuncia a canviar les coses quan suposa que el canvi du massa feina.

Aprovada. A favor: 7,MÉS,A,PSOE,UMP – Abstencions: 10, PP, PI

14.- Propostes/Mocions d’urgència

Es va afegir l'obertura d'un expedient per fer un comveni amb l'EMT de Palma, destinant-hi 3.000€, per subvencionar el 60% del bitllet dels estudiants pollencins. Ara s'ha de materialitzar aquest conveni abans que sigui una realitat i haurem de veure en quins termes es redacta. Una proposta que des de l'Equip de Govern s'apressuraren a donar per aprovada bans de fer-se el ple, ja que passaren una nota de premsa el dia anterior.

El ple es va acabar perquè ja eren les dotze i no es varen poder contestar les preguntes que haviem presentat per escrit.


II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

1.- Informació de Batlia

2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

3.- Precs i preguntes”

 

 L'objectiu del Pla per la Cala és localitzar els problemes, prioritzar actuacions i preveure un pressupost cada any per manteniment i millores. Evitar així que es produeixin apagades de llum com les que s'han sofert les darreres setmanes per necessitats urgents del manteniment (foto del Facebook "Cala Santvicenspollensa")

 

 

 

Viewing all 12424 articles
Browse latest View live