Els Estats Units  no es pot erigir en jutge de l'Iran, segons En Mohammad Marandi.

     El doctor Mohammad Marandi argumenta que els EUA, principal sustentador de la major part de dictadures, no està en condicions d'emetre un judici sobre el procés electoral de l'Iran.

     Es pot veure que, en efecte, tots els cops d'Estat a l'Amèrica llatina han estat promoguts per Washington.

  Es pot fer un enunciat dient que la CIA i altres agències de guerra ianquis amenacen a tots aquells països que no es dobleguen als designis de l'Imperi.

   He pensat que seria bo posar l'informe publicat a PressTV a l'abast dels internautes catalans.  

  És el que segueix:  Comentarista polític iranià En Mohammad Marandi diu com a partidari de les dictadures de tot el món, els EUA no està en condicions d'emetre un judici sobre el procés electoral de l'Iran, Informes de premsa de televisió.


"Estats Units no critiquen Israel per ser un règim d'apartheid. No criticar Aràbia Saudita, Qatar, els Emirats Àrabs Units, Jordània i les altres dictadures ", va dir En Marandi en una entrevista amb Press TV el dijous.


L'analista iranià va afegir que els aliats dels Estats Units a la regió, com Aràbia Saudita i Qatar "no només no tenen democràcies o les eleccions, que ni tan sols tenen una constitució. Es propaguen l'extremisme, tant en el pla religiós i el terrorisme com el veiem al nord d'Àfrica i a Síria ".

En Marandi va afegir que els EUA també va recolzar l'exgovernant egipci Hosni Mubàrak i l'enderrocat dictador tunisià Zine L'Abidine Ben Ali fins al final.

Referint-se al suport de Washington als militants a Síria, En Marandi va declarar que els EUA està finançant els mateixos terroristes i les forces d'al-Qaida qui utilitza com a pretext per envair l'Iraq i l'Afganistan, causant la "misèria per a milions de persones en aquesta regió, [i] matant a una infinitat de persones ".

"Així que no hi ha raó per pensar que els Estats Units realment li importa en absolut sobre la voluntat del poble iranià", va dir l'analista iranià.

El portaveu del Departament d'Estat dels EUA, Patrick Ventrell, el 21 de maig va criticar Consell de Guardians de l'Iran per la seva investigació d'antecedents dels aspirants a la presidència.

Un total de 686 persones s'havien registrat a partir del 7 de maig al 11 de 11 eleccions presidencials de la República Islàmica, que se celebrarà el 14 de juny.

A principis d'aquesta setmana, el Ministeri de l'Interior de l'Iran va publicar la llista dels vuit candidats aprovada pel Consell de Guardians a la presidència.

   Per a una major informació, podeu baixar www.presstv.ir/detail/2013/02/28/291214/us-wants-to-victimize-ordinary-iranians/ - Translator

El 30 de maig de l'any 2003 l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés

Mallorca: primera crida a la resistència després de la victòria del PP l'any 2003.

Tots els diaris de les Illes destaquen i valoren molt positivament el ferm discurs que, en defensa de la nostra cultura ha fet l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí en l'acte d'inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre. El periodista Sebastià Bennasar en crònica publicada en Diari de Balears (31-V-03) sota uns titulars que deien "Fira del Llibre 2003: l'exigència d´ús social del català, al Born. El pregoner López Crespí, Sampol [vicepresident del Govern Balear] i Munar [presidenta del Consell de Mallorca] demanen que es faci 'militància lingüística' ferma", escrivia: "Francesc de Borja Moll i la necessitat d'implicar tota la societat en l´ús de la llengua catalana foren els grans protagonistes ahir a l'acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre, que aplega 31 expositors en el passeig del Born fins al proper diumenge 8 de juny.

'L'escriptor Miquel López Crespí va ser el pregoner de la festa i va explicar que 'tot i que vaig escriure aquest text abans de la Fira ara pot agafar un altre sentit i ser interpretat d'una altra manera'.
'López Crespí va explicar que 'Francesc de Borja Moll ens ha ajudat a servar la paraula i també l'esperit de lluita en uns temps foscos. Ara mateix, malgrat els avanços que s'han de fet en el camp de la nostra normalització cultural, ens cal tenir sempre present l'esperit de resistència contínua del nostre gran filòleg' i assegurà que 'aquelles rondalles, llegides a començaments dels anys seixanta per l'equip de col·laboradors que va poder reunir el prestigiós filòleg, tingueren una importància cabdal en la preservació del nostre llegat cultural'.

El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.

Per la seva banda, la periodista Laura Moyà des de les pàgines de cultura del diari Última Hora deia, sota els grans titulars que donaven la notícia de la inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre "Miquel López Crespí reclama un mayor 'uso social del catalán' en el pregón de la Fira del Llibre" : "Un pregón centrado en la figura de Francesc de B. Moll y en la defensa de la lengua, encargado y leído por Miquel López Crespí, abrió las actividades de la jornada.
''Francesc de B. Moll nos ha ayudado a conservar la palabra y, tambíen, el espíritu de lucha en unos tiempos oscuros', afirmó López Crespí. Unos tiempos actuales porque 'ahora mismo, a pesar de los avances que se han hecho en el campo de nuestra normalización lingüística y cultural, debemos tener siempre presente el espíritu de resistencia continua de nuestro gran filólogo'. Para López Crespí, 'para esparcir la ceniza que todavía planea sobre nuestros signos de identitad, nada más poderoso que la obra vital, gigante, de Moll'. Aunque, por encima de todo, el escritor destacó la necesidad de recuperar 'el uso social del catalán'".

Publicat en la revista L'Estel (1-VII-03)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Aquesta setmana sortia als mitjans de comunicació la demanda que PIMECO i l'Associació Comerç Pollença han fet a l'Ajuntament respecte de que per part d'aquest es prenguin mesures per evitar la proliferació de grans superfícies al nostre municipi. La crisi ha accentuat els problemes que pateix el petit i mitjà comerç pollencí, essent evident la quantitat de comerços que tanquen i la situació de desavantatge que tenen respecte de les grans superfícies.

De fet el que es demana és que mentre no s'aprovi l'adaptació i revisió del Pla General, es faci una moratòria de comerços majors de 400m².

En els darrers anys poca cosa s'ha fet des de l'Ajuntament pel comerç pollencí. Les poques mesures urbanístiques que hi havia, entre elles la limitació comercial al polígon industrial, s'han anat cercant subterfugis per saltar-se-les. Si parlam de casos concrets fa pocs anys es va permetre a una gran superfície agrupar zona comercial de diversos solars mitjançant un estudi de detall per poder instal·lar-se al polígon, una mesura potser legal, però que l'Ajuntament no estava obligat a acceptar si pretenia protegir el petit i mitjà comerç.

Ja a principi de legislatura varem posar de manifest el problema pel comerç que podia suposar el fet que no tingués assignat cap regidor de l'Ajuntament. En qüestions comercials hi han intervingut el regidors de fires de Pollença, la del Moll, el Batle o la llavors regidora d'Hisenda. És evident que la manca de lideratge en aquesta qüestió acaba perjudicant al comerç.

Per altra banda aquestes grans superfícies, ja estiguin situades a Pollença o a Palma, col·loquen enormes tanques publicitàries de dubtosa legalitat a l'entorn de Pollença. De fet la primera que rep als que visiten al nostre poble, clarament il·legal i denunciada pel nostre grup a l'Ajuntament i al Consell de Mallorca, allà continua intacta, desviant als possibles clients cap a fora del nucli urbà. I l'Ajuntament en lloc d'actuar consent que l'expedient d'infracció caduqui sense fer cap actuació. Ja n'hi ha prou en que les instal·lacions per aquestes grans superfícies les construeixin empreses de fora, que els productes que venen aquestes superfícies siguin de fora inclús de Mallorca, i que els beneficis que generen surtin del nostre municipi com perquè a sobre rebin tractes de favor per part de l'Ajuntament. Això també es competència deslleial afavorida des del propi consistori, per molt que des de la gran superfície es facin donacions de menjar a l'Ajuntament, amb foto dels polítics inclosa.

També cal que amb el nou sistema de declaracions responsables l'Ajuntament es posi les piles en revisar les instal·lacions d'activitats fent les inspeccions pertinents i comprovant que efectivament els locals es poden acollir a aquesta tramitació administrativa.

El batle pretén fer l'aprovació inicial de l'adaptació del Pla General en poc temps. Cal que reculli el guant que li han llançat els comerços pollencins. Si no ben aviat del comerç pollencí no en quedarà més que el record i no tindrem altre opció que ser tots clients de les multinacionals dirigides per persones que ni tan sols coneixem.

Veure notícia Diario de Mallorca

 Permetre il·legalitats com aquesta enorme tanca no és tan sols una infracció urbanística i un atemptat paisatgístic, sino també una competència deslleial cap al comerç pollencí.

Veure nota de PIMECO i Comerç Pollença a continuació.

Comerciantes de Pollença y PIMECO piden una suspensión temporal para comercios de más de 400 metros

Anarcoefemèrides del 24 de maig

Esdeveniments

- Quart dia de la Setmana Sagnant: El 24 de maig de 1871 a París (França), a les 8 hores del matí, els 15 membres del Consell de la Comuna que encara s'hi troben decideixen l'evacuació de l'Ajuntament. Dues hores després, Jean-Louis Pindy dóna l'ordre de calar foc l'edifici; Théophile Ferré igualment pren foc el Palau de Justícia i la Prefectura de Policia. Els incendis del dia anterior continuen i s'escampen, arribant a immobles habitats dels carrers Lille, Saint-Sulpice i del Bac. Charles Delescluze i els despatxos de la Guerra es repleguen a l'alcaldia del XI districte; el Comitè de Salvació Pública s'hi afegeix. Les tropes de Versalles capturen la flotilla de llanxes canoneres del Sena i s'apoderen del barri del Louvre, de la Banca de França, de la Borsa, del Palais-Royal, del carrer d'Assas, de Notre-Dame des Champs. A la riba esquerra del Sena, la fàbrica de pólvora de Luxemburg esclata pels aires al migdia, restant les tropes federades sense municions. Les tropes de Versalles ataquen les barricades del carrer Soufflot i del carrer Gay-Lussac. Les conquereixen poc a poc i, a la tarda, han ocupat tot el barri. Als voltants del Panthéon massacren sumàriament centenars de presoners i de sospitosos. Ferré signa l'execució de sis ostatges (l'arquebisbe de París Georges Darboy, el president Bonjean, l'abat Deguerry i tres jesuïtes), que seran afusellats a la presó de la Roquette a les 19 hores per un escamot de voluntaris. Els communards ja només controlen alguns districtes (XI, XII, XIX i XX) i algunes illetes (dels III, V i XIII).

***

- Enfrontaments a Père-Lachaise: El 24 de maig de 1885, al cementiri de Père-Lachaise de París (França), durant el míting anual en memòria de la Comuna de París, van tenir lloc enfrontaments entre la policia, que carregà amb baioneta al fossar mateix, i els manifestants. A l'exterior la cavalleria va dispersar els obrers a cop de sabre. Balanç de la jornada: 40 ferits i 60 detinguts. El govern de«concentració republicana», dirigit pels radicals, volia impedir el desplegament de la bandera roja, un «emblema de la guerra civil». Els enfrontaments extremadament violents entre els manifestants i les«forces de l'ordre» a la necròpolis, i davant mateix del Mur dels Federats, on ondejava una gran bandera roja de la Unió Socialista Revolucionària. Le Cri du peuple denunciarà les «massacres» i la seva premeditació; de la banda del poder, el prefecte de policia Gragnon processarà els«instigadors» i les «bandes armades», i el ministre de l'Interior Allain-Targé, blasmarà contra la«minoria d'agitadors que ha volgut desbordar la democràcia parisenca». A partir d'aleshores, cada any es desencadenarà una «guerra de banderes» al cementiri de Père-Lachaise durant la commemoració de la Comuna de París.

***

- Míting per la unitat proletària: El 24 de maig de 1936 se celebra a la plaça de toros de Cadis (Andalusia, Espanya) un míting per la unitat proletària organitzat per la Federació d'Arts Gràfiques i presidit pel socialista Mariano Cancelo Sibello. El primer en intervenir va ser Vicente Ballester Tinoco, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que atacà el feixisme i assenyalà la necessitat d'unificar les forces proletàries, com a primer pas per aconseguir el triomf de la revolució. Després intervingué Francisco Largo Caballero, secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT), el qual afirmà l'existència de la lluita de classes i agregà que el feixisme es trobava incrustat en totes les institucions de la II República espanyola (Exèrcit, Magistratura, força pública, etc.) i que calia una «republicanització» d'aquestes institucions. Acusà els capitalistes d'obstaculitzar la producció i de boicotejar econòmicament el govern republicà. També reivindicà l'aliança sindical i la«unificació» proletària (anarquistes, socialistes i comunistes) i exposà que la dictadura del proletariat no era opressió contra el proletariat mateix, sinó contra la classe capitalista. Acabà la seva intervenció amb un record a Luis Carlos Prestes, dirigent comunista empresonat per la dictadura de Getúlio Vargas al Brasil. La plaça de braus gaditana estava de gom a gom.

Míting per la unitat proletària (24-05-1936)

***

- París (24-05-68): El 24 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen per a les 19 hores davant l'estació de Lió, a la riba dreta del Sena, una gran manifestació; el «Moviment del 22 de març» i els «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) són presents. El motiu és protestar contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit, però els coordinadors de la revolta estudiantil tenen altres ambicions. A l'Estat francès hi ha 10 milions de vaguistes; els manifestants parisencs són cada vegada més nombrosos, més decidits i entrenats per al combat de carrer. Els partits d'esquerra, o bé romanen muts com els diversos partits socialistes, o bé s'ha quedat retardats pel que fa el moviment, com ara el Partit Comunista. El poder està indecís. Ni De Gaulle ni Pompidou aconsegueixen presentar un programa acceptable a la massa insubmisa partidària de la vaga salvatge. Els revolucionaris del Barri Llatí es troben en una posició força bona per prendre iniciatives i avui és un dia idoni per avançar una passa més. Es parla d'ocupar l'Ajuntament, com van fer els communars justament per aquestes dates fa gairebé un segle; altres parlen del Ministeri d'Economia, altres de la Borsa. La Confederació General del Treball (CGT) també havia convocat una manifestació a París, però comparada amb l'estudiantil queda enormement deslluïda. La gendarmeria no pot controlar la situació i l'Estat es planteja la necessitat de recórrer a l'Exèrcit per salvar la«crisi»: són posats en alerta els paracaigudistes de Castres i de Carcassona, els soldats d'Infanteria de Marina de Toló i les brigades motoritzades de Monthéry i de Maisons-Lafitte; per arrodonir l'estratègia es decideix atacar psicològicament: la segona brigada blindada de Rambouillet farà una tournée per les portes de París, concretament per Issy-les-Moulineaux. Per altra banda, des del 18 de maig tres organitzacions trotskistes, la Joventut Comunista Revolucionària (JCR), la Veu Obrera (VO) i el Partit Comunista Internacionalista (PCI) s'han constituït en«Comitè Permanent» conscients que el moment necessita d'una avantguarda obrera que «dirigeixi» la revolució. La reacció gaullista decideix posar en marxa els Comitès de Defensa de la República. Cohn-Bendit intenta entrar a Franca per la duana a prop de Forbach i es rebutjat. A l'estació de Lió són milers de persones, vingudes de tot el gran París; algunes molt preparades i «armades». Mentrestant, per primer cop des del començament de la crisi, el president de la República, el general De Gaulle es dirigeix per ràdio i per televisió a la població i anuncia un plebiscit per al 16 de juny sobre el que anomena «la participació», a fàbriques, a universitats, etc. i la «renovació del país». Com que l'Ajuntament està fortament protegit l'objectiu serà la Borsa. Els organitzadors només havien aconseguit un permís de concentració no de manifestació i quan aquesta comença i la policia ho impedeix, comencen ha construir-se barricades. La lluita està servida: còctels molotov, llambordes, arbres tallats–en seran 130 avui--; i la policia contesta: autobombes amb mànegues, bulldozers antibarricades, gasos lacrimògens. Les pallisses policíaques avui són especialment contundents. Una «petita» manifestació d'unes 5.000 persones trenca el cercle i arriba fins a la Borsa que es troba totalment desprotegida i poc després les flames s'escampen pel símbol del poder econòmic. Les comissaries del carrer Beaubourg, de la plaça del Panthéon i del barri dels Archives són assaltades. Fins a les sis de la matinada la guerra urbana serà l'ama del centre de París; una nit de 800 detinguts i de 450 ferits. A Bordeus (69 policies i 40 estudiants ferits), a Nantes, a Tolosa, a Estrasburg, a Grenoble, la nit també serà de sang i foc. A Lió el comissari de policia M. Lacroix mor trepitjat per un camió conduït per uns delinqüents barrejats entre els manifestants.

***

- Surt L'Enragé: El 24 de maig de 1968 surt a París (França) el primer número del setmanari satíric de tendència llibertària --no anarquista stricto sensu-- L'Enragé. Comité d'Action. Enquadrat en els fets de«Maig del 68» i com a resposta a Action, fou editat per Jean-Jacques Pauvert i dirigit per Jean-Pierre Castelnau. Fou imprès en diverses impremtes llibertàries semiclandestines, fugint de les pressions policíaques i de les del Partit Comunista Francès (PCF), i s'editaren uns 100.000 exemplars. La revista es compon essencialment de dibuixos (Blachon, Bosc, Cabu, Carbon, Flip, Gébé, Godot, Jad, Lacroix, Lagneau, Malsen, Pestre, Philippe, Reiser, Sabadel, Sesamo, Siné, Soulas, Roland Topor, B. Ward, Willem, Wolinski, etc.) i d'alguns textos de Siné. En sortiren 12 números, l'últim el 25 de novembre de 1968.

Naixements

- Zo d'Axa: El 24 de maig 1864 neix a París (França) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Gallaud de la Pérouse, més conegut  com Zo d'Axa. Havia nascut en una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill d'un alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehorsés ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó:«La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel --qui havia conegut son avi--, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazasà Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella. Elsúltims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930 a Marsella (Provença, Occitània), després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.

***

- Josep Albalat Ripollès: El 24 de maig de 1909 neix a Albocàsser (Alt Maestrat, País Valencià) el resistent antifranquista llibertari Josep Albalat Ripollès. Fuster ebenista de professió i exiliat a França després de la Guerra Civil, va fer de guia i d'emissari de la xarxa d'evasió llibertària de Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 va ajudar a passar la frontera Ponzán i tres companys més fins a Boltaña camí d'Osca per establir els seus contactes. Detingut per la policia del Govern de Vichy el 14 d'octubre de 1942 en un pis franc a Tolosa amb altres membres del grup --Francisco i Pilar Ponzán Vidal, Pascual López Laguarta, Vicente Moriones Belzunegui (José Luis Márquez Boya), Eusebio López Laguarta (Luis García), Amadeo Casares Colomer i Miguel Chueca Cuartero--, va ser tancat al camp de Vernet. Tot el grup va ser posat en llibertat el 22 de desembre gràcies a una falsa ordre d'alliberament emesa per la resistència, llevat Albalat perquè havia una errada en el nom. El febrer de 1943 els alemanys el van enviar a treballar a Donibane Lohizune, però va escapar a Perpinyà. El 2 de novembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo a Banyuls de la Marenda i portat a París, on va ser torturat salvatgement i portat a la presó de Fresnes. Transferit al camp de trànsit de Royallieu a Compiègne, va ser deportat a Alemanya i tancat a diversos camps de concentració (Neu Bremm, Mauthausen, Melk i Ebensee) fins al seu alliberament per les tropes aliades. En 1982 vivia per la zona oest d'Occitània.

***

- Amadeo Ramón Valledor: El 24 de maig de 1920 neix a Guimara (Lleó, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Amadeo Ramón Valledor, conegut com El Asturiano o Ramón. Miner de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), idees que heretà, ben igual que sos germans, de son pare, Amadeo Ramón Chachón, un dels líders anarcosindicalistes de la regió. Arran del cop d'estat feixista de juliol de 1936, el qual triomfà a la seva zona, aconseguí fugir i arribà a Astúries. Quan la caiguda del front de Gijón, va ser fet presoner quan intentava fugir, amb altres companys, amb barca. Jutjat, va ser condemnat a una dura pena de presó. Durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1942 s'evadí amb altres companys, amb el suport de la guerrilla, de la colònia minera penitenciària de la Societat «Minas de Moro», a Fabero (Lleó), i s'integrà en el grup guerriller organitzat pel seu cosí Serafín Fernández Ramón (O Santeiro), format sobretot per miners confederals –Manuel Bermúdez Fernández (Asturiano), Arturo Martínez (Xoqui), Antonio Vega Guerrero (Rizoso), Vicente Seoane (Pasoslargos), Gerardo Cañedo González, Domingo Villar Torres, El Chato de Teijera, etc.– i expresoners del camp de Fabero. Després, va ser nomenat un dels responsables de la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia. El juliol de 1947, amb un grup de set guerrillers, entre ells Manuel Guriérrez Abella, César Ríos, Adoración Campo Cañedo i Serafín Fernández Ramón, participà en un intent de passar a França, però que es va veure frustrat per mor d'una topada a Pobladura de Pelayo García (Lleó) amb la Guàrdia Civil i en la qual tres guerrillers resultaren ferits. El 5 de desembre de 1947 aconseguí fugir d'una emboscada on Serafín Fernández Ramón resultà mort. El 7 de desembre de 1948, amb Abel Ares Pérez i sa companya Matilde Franco Canedo, amb un taxi de Toral de los Vados (Lleó) arribà a Oviedo (Astúries) i, aquest grup, després de escapar als controls de la Guàrdia Civil, aconseguí passar a França el 13 de desembre. A França s'integrà en el grup guerriller de Francesc Sabaté Llopart (Quico) amb el qual el novembre de 1951 participà en un atracament a un banc barceloní. Posteriorment acompanyà Sabaté en nombroses expedicions expropiadores i de guerrilla a Catalunya, encara que ambdós no congeniaren mai i tingueren serioses topades. Malalt de càncer, Amadeo Ramón Valledor se suïcidà d'un tret al cor el 18 d'agost de 1963 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Amadeo Ramón Valledor (1920-1963)

Defuncions

- Rafael Galindo Royo: El 24 de maig de 1951 cau abatut a La Marañada, a Reillo (Conca, Castella, Espanya), l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Rafael Galindo Royo, conegut com Mauro i Carmelo. Havia nascut el 17 de març de 1915 a Pitarque (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Rafael Galindo i Benita Royo. Tinent d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola procedent de milícies, va ser enviat amb aquesta graduació per lluitar contra el feixisme enquadrat en el II Batalló de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió. Al final de la Guerra Civil ja tenia el grau de capità d'Infanteria. Fet presoner pels feixistes, el 28 de març de 1939 fou tancat a Alacant. Jutjat, va ser condemnat a 14 anys i vuit mesos de presó per un delicte d'«adhesió a la rebel·lió» i passà per diverses presons: Portaceli (València), Terol, Presó Habilitada de San Juan de Mozarrifar (Saragossa) i Torrero (Saragossa). El 25 d'abril de 1944 va ser excarcerat en llibertat condicional i després d'un temps a Pitarque, s'instal·là a Aliaga (Terol). El 21 de setembre de 1944 va ser detingut novament a Aliaga, però fou alliberat poc després. A Aliaga treballà de comptable i d'escrivent a la Companyia de Mines i Indústries d'Aliaga SA fins que aquesta desaparegué. El 27 de desembre de 1945 fou alliberat definitivament un cop la resta de la pena li havia estat indultada. En aquests anys milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. El 20 de març de 1947, arran d'una ona repressiva dirigida contra la CNT de la regió, s'integrà en el 17 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). Més tard actuà per la serra de Javalambre (Terol) i després de la mort d'Atanasio Serrano Rodríguez (Capitán), el 2 de novembre de 1949 a La Rodea (Cañizares, Conca, Castella, Espanya), agafà el comandament del 5 Sector de l'AGL. En 1950 executà el guerriller Máximo Plaza Soria (Roberto), acusat pels companys d'haver abusat d'Amadora (Rosita), d'Angelita (Blanca) i d'Esperanza Martínez García (Sole), tres germanes que s'havien integrat en la guerrilla amb son pare Nicolás Martínez Rubio (Enrique). A partir de l'estiu de 1950, quan l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó (AGLA) esdevingué Comitè Regional de la Resistència (CRR) i implicà la desaparició dels sectors, va ser nomenat responsable del Comitè de la Resistència de Conca, que comptava 15 guerrillers. En 1951 només tenia al seu comandament set guerrillers a la zona nord de Conca i Basilio Serrano Valero (Manco de la Pesquera) comandava nou al sud. El 7 de maig de 1951, amb Tomás Labatud Briones (Samuel), fou acusat d'executar Bernardo Montoya Almodóvar, pagès de Torrecilla. El 24 de maig de 1951 Rafael Galindo Royo va ser abatut, juntament amb Francisco Mariano Campillo (Chatillo de Sisante) i Hilario César García Lerín (Loreto), a La Marañada, al Chatarral de Reillo (Conca, Castella, Espanya), en un enfrontament amb la Guàrdia Civil, i les seves restes enterrades al cementiri civil de Reillo. En 1956 el cineastra Pedro Lazaga Sabater estrenà la pel·lícula Torre partida fonamentada en la vida de Rafael Galindo Royo. El maig de 2012 les restes dels tres guerrillers van ser exhumades i, un cop identificades a través de l'ADN, el 9 de febrer de 2013 van ser inhumades dignament pels seus familiars al mateix cementiri de Reillo sota una làpida de record dels guerrillers morts.

***

- Félix Martí Ibáñez: El 24 de maig de 1972 mor a Nova York (Nova York, EUA) el metge anarquista Félix Martí Ibáñez. Havia nascut el 26 de desembre de 1911 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Fill del prolífic pedagog valencià Félix Martí Alpera i de Josefina Ibáñez Sánchez; son oncle fou el famosíssim escriptor Vicente Blasco Ibáñez. Visqué des dels nou anys una curta temporada a València. Estudià el batxillerat a l'Institut General i Tècnic de Barcelona i, a partir de 1928, medicina a la facultat del carrer Casanova d'aquesta ciutat. Durant la carrera va romandre com a intern a les clíniques de neurologia, medicina interna i cirurgia de l'Hospital Clínic, fins a la seva llicenciatura en 1933. L'any següent es doctorà a Madrid, amb la tesi Ensayo sobre la historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia, dirigida per García del Real; en aquests anys parà atenció en Gregorio Marañón y Posadillo, en Pedro Laín Entralgo i en José Ortega y Gasset. Especialitzat en psiquiatria, exercí, a partir de finals de 1934, al seu consultori del barri de Gràcia de Barcelona i els seus estudis es decantaren per l'eugenèsia, l'higienisme, la sexualitat, la psicologia, la psiquiatria i la història de la medicina, tot sempre des d'una perspectiva llibertària. Com a anarquista milità en les Joventuts Llibertàries de València i, segons alguns, en el«Grup 2» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i sempre relacionat amb publicacions anarquistes i anarcosindicalistes. En 1929 creà a Barcelona l'Associació Social Obrera, institució de serveis mèdics per a persones mancades de recursos. A partir de 1934 col·laborà en la revista anarquista Estudios amb la seva secció«Consultorio», on divulgà temes de sexologia i de neurologia. Aquell any també assistí al Congrés Teosòfic Internacional de Barcelona. Destacat orador, impartí conferències i xerrades en nombrosos centres socials i en 1935 promogué la creació del «11 Club» i, a partir de 1936, del seu continuador el «Conversa Club». Durant els anys republicans fou el màxim representant a Catalunya de la War Resister Internacional (WRI, Internacional dels Resistents a la Guerra). En 1935 va fer mítings a Barcelona per recaptar fons per a la creació d'un Hospital Obrer; regentà una clínica a la capital catalana; participà en la creació d'Organització Sanitària Obrera (OSO), lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), que pretenia presentar una alternativa global al sistema d'assistència benèfica liberal; i assistí al X Congrés Internacional d'Història de la Medicina a Madrid, on presentà les ponències «Los milagros en la historia», «El arte médio de La Celestina» i «Evolución histórica de la teoría de los chakras». En 1936 participà en l'«Asociación de Idealistas Prácticos», integrada per companys seus de diverses ideologies i posicionaments polítics que organitzaven conferències. Durant l'aixecament feixista de juliol d'aquell any, prestà els seus serveis mèdics a les barricades barcelonines i durant el conflicte bèl·lic es posà al servei de la CNT: participà en l'expedició a les Illes Balears, organitzà la sanitat de la Columna Durruti i fou subsecretari de Sanitat del govern de la II República i director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, en nom de la CNT, entre el setembre de 1936 i l'abril de 1937. En aquestúltim càrrec, com a «socialitzador de la medicina», promogué mesures per lluitar contra determinades malalties (lepra, varices, tuberculosi, tracoma, càncer, ràbia, tracoma, reuma, paludisme, venèries, etc.); la creació de centres d'educació sexual per al jovent i de nous centres hospitalaris (Màksim Gorki, Santa Coloma, Tres Torres, Sarrià, Sergent, Horta, Dispensari Central, Preventiu Antituberculós, etc.); un servei d'incineració de cadàvers; la legalització de l'avortament voluntari, el desembre de 1936; la reestructuració comarcal dels serveis sanitaris; l'aplicació de la«socialteràpia», denominació de la nova assistència social; la reorganització del cos d'infermers psiquiàtrics; i la creació, amb el suport de «Mujeres Libres», dels «Liberatorios de Prostitución». També va promoure, com a integrant del Comitè Pro Cultura Popular i de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures, una fugaç Universitat Popular. El 18 d'octubre de 1936 intervingué en el gran míting internacional de Barcelona i, en nom de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer mítings a la ciutat comtal. En 1937, arran de la creació de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), va parlar a Castelló i a València. Aquell any va fer una gira propagandística a Catalunya amb Fidel Miró, un míting a Igualada amb Jacint Borràs Bousquet, promogué la Universitat Popular, assistí al Congrés Internacional de la Joventut de Ginebra i, el juliol, impartí conferències sobre sexualitat a les escoles. El maig de 1937 el seu nom figura com a secretari honorari de «Los Amigos de Durruti», encara que aquest fet pot deure's a una errada de transcripció. En 1938, com a capità provisional mèdic i comissari de Guerra, prestà els seus serveis al front de l'Ebre i el maig d'aquell any fou ferit al cap i en un braç. L'agost de 1938 assistí, com a delegat llibertari, al Congrés Mundial de les Joventuts per la Pau de Nova York. La seva estada als Estats Units i a Mèxic, comissionat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), es perllongà fins al desembre, mesos durant els quals participà en nombroses conferències, reunions i mítings (Califòrnia, Ohio, Nova York, Mèxic, etc.). De bell nou a la Península, es reincorporà l'exèrcit com a comandant del Cos de Sanitat d'Aviació Militar. Quan acabà la guerra s'exilià a França (Arcachon i París) i, el juliol de 1939, marxà als Estats Units. Ajudat pel metge i historiador suís radicat als EUA Henry E. Sigerist, engegà una reeixida nova faceta de sa vida professional enfocada en diversos plans del món mèdic (història de la medicina, apotecaria, edició, divulgació, etc.), realitzant centenars de conferències arreu del món. En aquests anys promogué més l'aspecte professional al militant, encara que sempre col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili. Com a prestigiós metge, assistí a congressos d'història de la medicina internacionals (Amsterdam, París, Estocolm, Tokio, Niça, Munic, Roma, Zuric, etc.) i impartí conferències científiques per tot el món, destacant la gira llatinoamericana de 1946. En 1950 fundà a Nova York l'editorial mèdica«MD Publications» i en 1957 la reconeguda revista MD, que s'escampà arreu --MD en español (1962), MD of Canada (1966), MD Pacific (1967). En 1956 es posà al front del Departament d'Història de la Medicina del Col·legi Mèdic de Nova York. Fou membre honorari de nombroses entitats històriques, literàries i mèdiques europees i americanes. Trobem articles seus en Agitación,Archivos Iberoamericanos de Historia de la Medicina, Ariel,Art and Architecture, Boletín del Comité Proheridos, ¡¡Campo!!,CNT,CNT Marítima, Cosmopolitan,Encyclopedia Americana, Esquise,Estudios, Gentry, Gimnos,Heraldo de España, Higia,Horizontes, Horizonts Médicos,Historia Universal de la Medicina, Libre Studio, Meridià,Mi Revista, ¡¡Nuestro!!,Nuevo Rumbo, El Productor, Revista Argentina de Historia de la Medicina, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Fou autor de nombrosos llibres i fullets tant de caràcter científic com literari escrits en castellà i anglès, com ara El arte médico de la Celestina (1935), Ensayo sobre sobrela historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia (1935 i 1936), Higiene sexual (1936), Mi yo rebelde (1936), L'assistència social en la revolució (1937), Ensayos sobre el amor (1937), Gesta. Grandezas y miserias de la revolución social española (1937), Meditación del mar (1937), Mensaje a México (1937), Mensaje eugénico a la mujer (1937), Mensaje eugénico a los trabajadores (ca. 1937, també en català), Los milagros curativos en la historia de la medicina (1937), El niño y los juguetes (1937), Psicoanálisis de la revolución social española (1937), Obra. Diez meses de labor en Sanidad y Asistencia Social (1937), La reforma eugénica del aborto (1937, també en català), El sentido de la vida (1937), Tres mensajes a la mujer (1937), Aventura (1938), Mensaje a la juventud revolucionaria (1938), Niños en España (1938), Una espada de Toledo, España (1939), La canción sin palabras (1947), El pensamiento médico en la historia (1947), Psicopatología de los mitos y leyendas y de los cuentos infantiles (1949), Men, molds and history (1958), Los primeros trenta años (1959),The antibiotic saga (1960), Antibiotics annual (1959-1960) (1960, director), Centaur (1960), The pageant of medicina (1960), Surco. Ensayo sobre literatura, historia de la medicina, arte y psicologia (1960), Los grandes retos históricos a la medicina y los hombres que han respondido a esos retos (1961), A prelude to medical history (1961), The epic of medicin (1962), The patient's progress (1962), All the wonders we seek (1963), Los buscadores de sueños (1964), The crystal arrow (1964), Tierras de sol, tierras de muerte (1964), Waltz and other stories (1965), De noche brilla el sol (1966), Journey arround myself (1966), The ship in the bottle (1967, traduït al castellà en 1972), Viajes alrededor de mí mismo (1967), Las pagodas (1968), Tales of philosophy (1969), La flecha de cristal (1970), Consultorio psico-sexual (1975, pòstum), etc. Félix Martí Ibáñez va morir sobtadament d'un infart de miocardi el 24 de maig de 1972 a Nova York (Nova York, EUA), sense haver volgut tornar a la seva Catalunya a mans franquistes. En 2003 diverses entitats científiques catalanes li van retre un homenatge («Memorial Félix Marít Ibáñez (1911-1972)») a Barcelona i l'any següent es publicà una Antología de textos de Félix Martí Ibáñez, preparada per José Vicente Martí i Antonio Rey, alhora que la Generalitat Valenciana li dedicà una exposició i un simposi internacional («Viatge al voltant del doctor Martí Ibáñez»).

***

- Pura López Mingorance: El 24 de maig de 2007 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Purificación López Mingorance. Havia nascut el gener de 1920 a Lanjarón (Granada, Andalusia, Espanya). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, son pare, Manuel López López, i son germà, Miguel López Mingorance, van ser afusellats pels franquistes, i ella va estar tancada uns mesos. Altre germà seu, Germinal López Mingorance, va ser afusellat en 1945 a Granada. El desembre de 1946 va ser detinguda a Barcelona en una agafada contra la impremta clandestina de Ruta, de la qual s'encarregava amb son company Francisco López Ibáñez. Anys després es va unir sentimentalment amb el destacat militant clandestí Manuel Fernández Rodríguez. En 1988 vivia a Granada i després es traslladà a Barcelona. En 2004 sol·licità a diverses institucions, que mai no li van contestar, la recerca i exhumació de son pare i son germà Miguel afusellats i enterrats en una fossa comuna del barranc d'El Carrizal, a la localitat granadina d'Órgiva. En 2010 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Pioneras y revolucionarias. Mujeres libertarias durante la República, la Guerra Civil y el Franquismo d'Eulàlia Vega.

Pura López Mingorance (1920-2007)

Actualització: 24-05-13

 Article d'en Mariano Moragues Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

Fa poc comparegué per Artà Jorge Campos, President de la Fundació Círculo Balear, per recolzar als pocs pares que volen que a l’escola Na Caragol atenguin als seus fills en castellà. A la reunió hi assistiren sis  parelles, sols una de mallorquins, dues de peninsulars, dues d’estrangers y una d’un peninsular amb la dona estrangera. A l’hora que el Círculo informa de la reunió dins la xarxa d’internet, mostra un fotografia que té per subtítol “Foto parcial de la sala”, una demostració de manipulació informativa, perquè la gent que surt a la foto és tota la que hi havia. El bessó de la conferència va està centrada en gran part en les noves lleis que han sortides del govern Bauzá, totes elles dirigides a arraconar el català, imposar el castellà i va anar contra la llei de normalització lingüística que anava en candela,  sense problemes. El PP i  Bauzá, sovint reclamen seguretat jurídica, però no s’aturen de canviar lleis i crear precisament inseguretat jurídica i malmenar a les escoles, al sector salut, a l’administració i a les institucions culturals, amb una fòbia malaltissa en contra de la nostra llengua i el català arreu de l’Estat.

El primer que podríem dir de la conferència de J. Campos, és que s’aferrà a les noves lleis, , amb l’objectiu d’estimular als pocs pares que assistiren a la reunió perquè denunciïn al personal de Na Caragol per qualsevol tractament que considerin que no satisfà les aspiracions d’un us del castellà amb els seus fills. Com tothom sap aquestes lleis han sortit sense cap consens, amb l’oposició dels mestres, dels lingüistes i de la UIB, fruit de l’obsessió anticatalanista i del imperialisme lingüístic del PP. Els arguments foren els de sempre: la llibertat d’elecció de llengua, la legalitat, la oficialitat... i l’acusació de radicals, pancatalanistes, antidemocràtics, independentistes, als que defensen la normalització lingüística.

Espluguem punt per punt cada un dels arguments i acusacions.

1)     La llibertat d’elecció de llengua a l’escola: el punt de partida és fals, perquè quan ens movem dins l’àmbit públic i col·lectiu, la llibertat individual està supeditada als drets col·lectius dels pobles. Així com hi ha drets individuals, també en hi ha de col·lectius  i un d’ells són els drets lingüístics dels pobles, com diu la Declaració Universal del Drets Lingüístics de la UNESCO (1996). Si alguns drets individuals estassin per damunt dels col·lectius la convivència seria impossible; per això jo no puc anar a Valladolid i voler ser atès en català. Jo tenc dret a parlar mallorquí, com l’alemany te dret a parlar alemany dins l’àmbit particular, però no a un àmbit col·lectiu que té una altra llengua pròpia. A Mallorca la llengua pròpia és la modalitat mallorquina del català (no el castellà) i per tant, el dret està de part de la llengua dels mallorquins i no dels que han vengut, com es en qualsevol part del món que té una llengua pròpia.

2)     La legalitat: Hi ha lleis raonables i irracionals, justes i injustes, llegítimes i il·legítimes... Sols seran bones idò si compleixen la finalitat de afavorir la convivència i respecten els drets humans i els drets del pobles. Així com no podem assumir una llei que permeti la tortura, la repressió dels gays, l’esclavitud... tampoc es poden permetre lleis que ataquin els drets lingüístics d’un poble, per irracionals, injustes i il·legítimes, con han estat en altra temps amb en Franco i ara amb en Bauzá a Mallorca (també el PP a Valencia i ara a Aragó, fent el ridícul inventant la llengua LAPAO a la franja aragonesa on es parla català). L’única llengua pròpia de les Balears des de 1229 és el català amb les diferents modalitats, desconèixer això és desconèixer la història i no respectar la cultura d’un poble. Qui va contra la llengua d’un poble, és enemic de la cultura, de l’ànima i la identitat d’aquest poble. La legalitat no pot anar contra la cultura i la identitat d’un poble. Malgrat això, ho fa de manera il·legítima i prepotent el centralisme espanyol des de fa temps.

3)     L’oficialitat del castellà: Declarar oficial el castellà als països de parla catalana, és una decisió política, mentre que l’oficialitat del català en aquests països és un fet històric, social, cultural..., per això es parla de llengua pròpia, i el castellà esdevé una llengua aliena i imposada (no pròpia). Com diu la anomenada Declaració de la Unesco: “Moltes llengües amenaçades pertanyen a pobles no sobirans...i la política dels estats imposen la seva estructura política-administrativa y la seva llengua”. I l’Article 15 diu textualment: “Tota comunitat lingüística té dret a que la seva llengua sia utilitzada com oficial dins ell seu territori”. Sovint ens diuen “estamos en España” i això, com a mínim, és una superposició, el que és cert i segur és que “estamos en Mallorca”; la pertinença dels mallorquins a Espanya és un fet conjuntural i polític, no essencial, ni radical com sí és essencial i radical la pertinença a Mallorca i aquest fet marca una idiosincràsia, que la llengua pròpia l’autoidentifica  i la fa diferent.

Si passam a les acusacions dels espanyolistes i espanyolitzadors, les podem girar en contra  tots els seus arguments; com es diu: “l’ase deia al porc orellut i ell en tenia set canes”. Radicalisme és voler imposar un idioma forà a la força, com ha fet històricament Espanya al llarg del segles dins el territori estatal, i per tot on ha passat  (Amèrica, África i Filipines) i podríem parlar d’un panespanyolisme; és vergonyós que els colonitzadors lingüístics qualifiquin de radicals als defensors de la llengua pròpia. Per altra banda, que sis foresters i qualque mallorquí despistat acusin  d’antidemocratisme  i totalitarisme als mallorquins que defensen  la llengua pròpia de Mallorca dins tots els àmbits públics  i entre ells l’escola, treu de polleguera i no té cap ni centener, més bé són els centralitzadors lingüístics els que esdevenen totalitaris. Per altra banda l’acusació d’independentisme, no té sentit perquè la independència és una legítima posició política, pentura més coherent que el centralisme dominador i l’unionisme forçós. Així com l’independetisme que es presenta com una tara, també el nacionalisme s’hi presenta, quan el rebuig d’un nacionalisme es fa sempre a partir d’un altre nacionalisme i per tant, tan hi ha d’aquí allà, com d’allà a aquí. Molts d’espanyols estigmatitzen els nacionalismes, acusant-los de xenòfobs i radicalitat, però quan es refereixen a l’ultranacionalisme espanyol  parlen de patriotisme. El centralisme té un caire imperialista que sol considerar normal la seva imposició sistemàtica, i extremista, radical i condemnable la resistència del subjugat. El més trist de tot és constatar que els poders centralitzadors sempre troben homòlegs dins el colonitzats que se venen i ensabonen, i en el millor dels casos posen ungüent de reblanir a les imposicions i en el pitjor col·laboren amb les imposicions colonialistes, molts d’ells diputats del PP que aproven lleis van en contra de la pròpia llengua.

Resumint: Mallorquins i foresters no vos deixeu embetumar per gent com Jorge Campos, que, embullant la troca i fidel a les consignes centralistes de la FAES, menysté el català i les seves modalitats i com Wert vol espanyolitzar la escola i tota la societat mallorquina. Tots els mallorquins valoram saber el castellà i tots el parlam, però no volem que substitueixi la nostra llengua. Defensar la nostra llengua no és sols un dret, avui que està en perill és una obligació dels mallorquins ben nascuts que estimen el seu patrimoni.     

 http://albercocs-i-cireres.blogspot.com.es/

Ahir vaig tenir el gust de participar a la inauguració del cafè literari Can Alcover amb la lectura de tres poemes: un del poeta que va llegar l'espai, un d'homenatge a la llengua i aquest que ara us deix aquí: "La lectora que vull".

És una versió lliure d'un preciós poema del nord-americà Ted Kooser. Conec Kooser gràcies a Jaume Subirana, i fa unes setmanres li vaig oferir aquesta versió meva. La vàrem retocar junts, de manera que ara és un poema a sis mans.

LA LECTORA QUE VULL



La vull, primer de tot, que sigui guapa,

i que quan va

a fer un passeig es trobi amb els meus versos

crepusculars.


Que el cabell li degoti per l’espatlla,

sense eixugar,

i dugui l’abric brut perquè rentar-lo

li surt molt car.


Que dins la llibreria s’entretingui

examinant

les meves poesies i les torni

al lloc d’abans.

I que li digui al llibre, quan el desa:

“Amb el que vals

podria dur l’abric a la bugada”.

I és el que fa.

Fa més d’ una dècada els membres del Grup de Geganters de Maó, buscant  nous reptes, ens vàrem donar compte de que en Tomeu i na Guida són dues figures ben prou estimades a la ciutat, que provoquen ben prou sentiments entre les diferents generacions que han conviscut amb ells, però que la seva història, la dels gegants, en aquell moment no era gaire més que algunes coses que ens havien anat contant; va ser el moment en que el nou repte seria la investigació i recerca la  història d’en Tomeu i na Guida, una història gegant.

Avui, ben prou anys després d’iniciat el projecte, que mai ha cessat, doncs sempre apareixen nous datos, nous testimonis, noves fotografies, podem contar amb orgull que disposem d’un important arxiu històric relacionat amb els gegants. De fet dit arxiu a l’any 2002 fins i tot va donar peu al llibre amb la història dels gegants (En Tomeu i na Guida, Una història Gegant. Miquel Villalonga Coll, 2002).

En molts pocs anys la revolució d’internet ha fet que a part de no haver aturat mai de rebre correos amb consultes i també noves aportacions sobre les enormes figures, hem pogut anar trobant a la xarxa diferents fotografies antigues, publicades per persones que fins el moment no teníem el gust de conèixer però que encantades ens han anat cedint els arxius per així poder engrandir l’arxiu històric dels gegants.

Aprofitem aquest correo per a recordar que per qualsevol consulta a l’arxiu dels gegants, història, dates, etc.  es pot fer dirigint-se al grup de geganters gegantsmao@menorca.es , igualment no és de més recordar que sempre sol ser benvinguda alguna nova fotografia antiga, o algun nou dato que algú en pugui disposar.

Una manera amb la que hem pogut localitzar algunes fotografies antigues que fins el moment no en teníem constància ha estat que algun amic, trobant-ne alguna per grups en el facebook, simplement etiquetant la fotografia amb el nom del perfil dels gegants “gegants de mao, menorca”, al moment ens ha arribat la notificació de la existència de la  fotografía i de qui en és el seu propietari.

I és que amics, la nostre història és una història gegant que no para de créixer.

(Fotografía del Sr. Cuyàs, Barcelona, cedida per Joan Miquel Merino. Són en Tomeu i na Guida a les Festes de la Mercè de Barcelona a l' any 1986)

Visiteu també: www.gegantsmao.menorca.es i els vídeos a www.youtube.com/gegantsmao .

Anarcoefemèrides del 25 de maig

Esdeveniments

- Cinquè dia de la Setmana Sagnant: El 25 de maig de 1871 a París (França), a la riba esquerra del Sena, les tropes federades de la Comuna no controlen més que la Butte-aux-Cailles. Sota el comandament de Walery Wroblewski, i malgrat un violent bombardeig, hi resisteixen fins a mitja tarda, i després es replegaran cap a la Bastilla. Darrere d'ells, les tropes de Versalles ocupen tota la riba esquerra. A l'altra riba, la batalla es desencadena al Marais i sobretot als voltants de la plaça del Château-d'Eau --actual plaça de la República--, on Brunel a pres la direcció de la resistència. Els cinc dominics d'Arcueil i nou dels seus mossos presos com a ostatges el 19 de maig, transferits al fort de Bicêtre el 25, són morts durant la confusió regnant durant el bombardeig, quan són traslladats de lloc. Al cap vespre, quan el sol s'amaga a la plaça, Charles Delescluze, delegat de la Guerra de la Comuna, grimpa lentament la barricada del bulevard Voltaire i es deixa matar. Paul Antoine Brunel, Maxime Lisbonne i Auguste Vermorel seran ferits. Als barris ocupats, els presoners i sospitosos són afusellats amb metralladores per fileres.

***

- Surt La Boje!: El 25 de maig de 1885 surt a Vercelli (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista La Boje! Grido dei lavoratori (La Boje! Crit dels treballadors). «La Boje!» és el nom que van prendre les revoltes pageses que entre 1882 i 1885 tingueren lloc a la zona llombarda de Màntua. «La Boje!» significa en llengua vèneta«l'olla que bull» i ve de l'expressió que cridaven els camperols revolucionaris «La boje, la boje e de boto la va' de fora!» (Bull, bull i d'un cop trabuca!). Aquest setmanari va ser editat pel propagandista anarquista Luigi Galleani i només va treure un altre número, el 4 de juny de 1885. Portava la dita: «La Boje! È campo libero alla collaborazione operaia» (La Boje! Camp lliure a la col·laboració obrera) i un epígraf d'Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti):«Noi plebe, non morremo: Ma nel gran giorno, in faccia al sol lucente, giuistizia ci faremo!» (Nosaltres el poble, no morim: Però quan arribi el gran dia, amb el sol lluent a la cara, justícia hi farem!).

***

- Alliberament de Nold i Bauer: El 25 de maig de 1897 els anarquistes Carl Nold i Henry Bauer, empresonats per complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de Homestead en 1892, són alliberats de la penitenciaria de l'Estat de Riverside a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA), després d'haver estat tancat quatre anys i tres mesos. Havien estat condemnats a cinc anys de treballs forçats, però la pena fou reduïda per bona conducta. Els grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman sortirà de presó en 1906.

***

- Constitució de la Federació Obrera Argentina (FOA): Entre el 25 i el 26 de maig de 1901 a Buenos Aires (Argentina) té lloc el Congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA). Cinquanta delegats obrers, socialistes i anarquistes, representants de 35 societats obreres de la capital i de l'interior del país hi van prendre part, entre ells l'anarquista italià Pietro Gori. En aquest congrés, la FOA es reconeix autònoma vers els partits polítics, acorda la fundació de Borses de Treball, es pronuncia en favor de la vaga general, del boicot i del sabotatge com a formes de lluita, aprova la instal·lació d'escoles lliures patrocinades per la Federació i la necessitat de lluitar per la rebaixa o supressió dels lloguers. D'aquestes reivindicacions es desprèn l'existència d'un clar predomini anarquista entre els delegats al Congrés. Per altra banda, són aprovats diversos punts d'organització relatius al sistema de cotitzacions, a la pràctica de congressos anuals i a la representació de delegats --les seccions federals tindrien un delegat per cada 300 socis en el Comitè Federal, sense passar de tres delegats, fins i tot en el cas que la secció tingués més de 900 delegats. El congrés es va cloure amb una«salutació al proletariat universal que lluita per la seva emancipació, tot solidaritzant-se amb les seves lluites i desitjant bona salut al gènere humà per mitjà de la revolució social». Però des del II Congrés (abril de 1902), les divergències entre els anarquistes, més influents, i els socialistes es van manifestar i prepararen la seva separació. Arran del IV Congrés (juliol 1904), l'organització va prendre el nom de Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però no serà fins al V Congrés (26 d'agost de 1905), quan afirmarà la seva veritable orientació comunistallibertària. La FORA va arribar a tenir 250.000 membres i després de promoure nombroses vagues generals, en 1909, s'escindirà en dues organitzacions: FORA del IX Congrés (reformista) i FORA del V Congrés (fidel a l'ideal llibertari).

***

- Atemptat de Taupin: El 25 de maig de 1923, a la seu del grup catòlic i monàrquic Acció Francesa i del seu periòdic Action Française, al carrer de Roma de París (França), l'anarquista Georges Taupin, després de buscar inútilment per tot el local el líder d'aquest grup nacionalista d'extrema dreta Charles Maurras, dispara un tret de revòlver al sostre. Aquesta acció es realitza mesos després de l'atemptat de l'anarquista Germaine Berton, el 22 de gener d'aquell any al mateix lloc, i on resultà mort Marius Plateau, cap dels extremistes «Camelots du Roi». L'agressor va ser detingut sense oferir cap resistència per l'agent Joly al mateix lloc de la feta i portat a la comissaria de la Madeleine al carrer d'Anjou on fou interrogat per l'inspector Torlet. Taupin, obrer constructor de carcasses metàl·liques de 24 anys i resident a Ivry-sur-Seine, que havia sol·licitat entrar en Le Libertaire per reemplaçar el seu gerent Albertini aleshores empresonat, fou delegat en congressos de metal·lúrgics. Processat, va ser defensat pel prestigiós advocat Henry Torrés. Durant el judici, el 6 de juny de 1923, afirmà que no volia matar ningú sinó simplement mostrar que els anarquistes no tenien por de les amenaces d'Acció Francesa. Taupin va ser condemnat per«estralls, violències i ús d'arma prohibida» a 15 dies de presó i 25 francs de multa.

***

- París (25-05-68): El 25 de maig de 1968 a París (França), al matí, el primer ministre Georges Pompidou, en unes declaracions a la premsa diu que els esdeveniments desencadenats a França són una«temptativa evident de desfermar la guerra civil» i que a partir d'ara «tota reunió serà dispersada amb la major energia». A les 15 hores, comencen al Ministeri del Treball del carrer de Grenelle, les majors negociacions socials des del 1936, on s'ha intentant que tothom (sindicats, patronals, petites i mitjanes empreses, representants de les classes mitjanes, organitzacions agrícoles, etc.) hi participi. De Gaulle ha donat carta blanca al primer ministre per aconseguir la pau social. Pompidou, amb el suport de la patronal, d'arrencada concedeix un augment del 35% dels salaris mínims. 25 hores de negociacions caldran per arribar als acords socials més importants de tots els temps, amb un augment per al conjunt dels sous d'un 10%, i això sense gaire discussions. Mentrestant, els periodistes de les ràdios i de les televisions públiques es declaren en vaga; l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) només difonen un butlletí de notícies a les 20 hores, reclamen llibertat d'expressió. En aquesta vaga se sumarà tot el sector artístic (actors, directors de cinema i de teatre, músics, cantautors, etc.). 120 periodistes de l'ORTF serà acomiadats, entre ells Michel Drucker, Thierry Roland i Roger Coudrec.

Naixements

- Max Hödel: El 25 de maig de 1857 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Emil Heinrich Max Hödel, que va fer servir el pseudònim Lehmann. D'antuvi s'afilià al Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD, Partit Socialista Obrer d'Alemanya), però ben aviat trencà amb els socialistes argumentant que molt prometien emperò res no feien. A Leipzig es guanyà la vida com a lampista, però després es dedicà a la venda de periòdics (Die Fackel, Vorwärts, etc.) i a la difusió d'impresos polítics, fins i tot del socialistes cristians. El SAPD l'acusà que quedar-se amb  la recaptació de la venda de la seva premsa i l'expulsà oficialment del partit el 9 de maig de 1878, dos dies abans de cometre l'atemptat que el faria famós. Després marxà de Leipzig i anà a Nuremberg, on fou buscat pel procurador de l'Estat que l'acusà d'ofenses a l'emperador. Més tard viatjà per Alsàcia, Lorena, Silèsia i Westfàlia, escampant propaganda socialista i anarquista. Segons alguns va pertànyer al sector bakuninista de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però la policia mai no ho va confirmar i en els interrogatoris a vegades deia que era socialista i altres absolutament anarquista. Sense feina, el 25 d'abril de 1878 s'instal·là a Berlín. Pocs dies després, l'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per«traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya). Els atemptats de Hödel i de Karl Nobiling, uns dies més tard, el 2 de juny, contra l'emperador alemany van servir de pretext al canceller Otto von Bismarck per promulgar una Llei antisocialista l'octubre d'aquell 1878.

Max Hödel (1857-1878)

***

- Paul Reclus: El 25 de maig de 1858 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el militant anarquista, enginyer i professor Paul Reclus, també anomenatGeorges Guyou. Fill d'Élie, els primers anys de sa vida els va passar en la«gran família» dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 tornà a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'establí a Escòcia, on treballà com a cartògraf i després com a professor. En 1903Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif (1916), Les FrèresÉlie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Paul Reclus va morir el 19 de gener de 1941 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.).

Paul Reclus (1858-1941)

***

- Varban Kilifarski: El 25 de maig de 1879 neix a Harsovo (Razgrad, Bulgària) el militant, propagandista i pedagog anarquista Varban Kilifarski. Havia nascut en una família d'origen pagès, encara que per les seves formes semblava un aristòcrata. Son pare, originari de Kilifarevo, a prop de Tirnovo, feia de mestre a l'escola primària d'Harsovo. Més tard la família s'instal·larà a Razgrad. Varban passarà la major part del temps, sobre tot a l'estiu, a Teketo, a prop de Ichiklar, on s'ocupava, amb altres cinc famílies, de l'agricultura i de la silvicultura de l'immens bosc de Déliorman. De molt jove va descobrir les idees llibertàries de la mà d'un dels seus professors d'institut anarquista tolstoià i ja en aquell temps va ser detingut per primer cop per protestar contra els privilegis davant la presència d'unes autoritats. Enrolat en una organització socialdemòcrata, amb Mikhael Guerdjikov i Gotze Detxev, va participar en el moviment revolucionari federalista d'alliberament de Macedònia. En tornar a Bulgària en 1907, i després de passar un temps a la presó de Razgrad per una acció contra el milionari Guéchev, va crear amb Mikhael Guerdjikov i Nicolas Stoïnov nombrosos periòdics anarquistes (Svobodno Obshestbo,Bezvlastié) i l'editorial «Bezvlastié» (Acràcia), que publicarà en búlgar les principals obres de l'anarquisme. Aquesta feina intel·lectual la compaginava amb la feina agrícola a Teketo i va ser delegat al Congrés de la Unió Agrària. Influenciat per l'experiència de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, començarà a engegar una escola llibertària a Teketo, amb el suport del seu germà Christo, tolstoià antimilitarista, antic mestre d'escola a Kharkov (Rússia) que aconseguirà els permisos del Ministeri d'Educació per obrir una escola privada; però aquesta no reeixirà a causa de l'inici de la guerra als Balcans, que va tancar les escoles i va mobilitzar els mestres. Antimilitarista, es va exiliar a Suïssa, on va intentar construir amb companys búlgars i russos una comuna agrícola, però que no va reeixir per manca de fons. El gener de 1912 es va instal·lar a París i a partir de maig d'aquell any va esdevenir professor a l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, i això sense conèixer el francès. A «La Ruche» va organitzar el jardí i les terres de conreu, ajudat pels infants, i va fer feina a la seva impremta. El febrer de 1913 va marxar de«La Ruche» acompanyat de Jeanne Lebin, una de les col·laboradores anarcocristiana tolstoiana de l'escola, i es van instal·lar al barri parisenc de Villejuif, per ocupar-se de la propaganda anarquista. Va intervenir en un gran míting contra la prohibició de les autoritats franceses d'una visita de Kropotkin. En aquestaèpoca va fer feines de tota casta per a subsistir: reparació de carrers, jardineria, instal·lació de calefaccions, etc.; a més de mantenir un hort de llegums a Villejuif que aprovisionava mig París llibertari. Quan va esclatar la Gran Guerra, el seu antimilitarisme el va obligar a exiliar-se, amb sa companya, a Florència (Itàlia) a partir de febrer de 1915, on va engegar una important campanya antireligiosa quan va veure la importància que jugava la religió a Itàlia. Obligat a fitxar la seva residència a Luca, va reprendre la feina agrícola i, com que tenia un hospital militar a prop, va engegar una campanya antimilitarista entre els soldats ferits. La seva companya va ser detinguda i expulsada d'Itàlia cap a França, quedant Varban tot sol amb una nina de cinc anys (Lilka) i malalt de tuberculosi i paludisme; i poc després, va ser internat a Campobasso fins al final de la guerra. Un cop la família es va reunir de bell nou, es va instal·lar a Lucca i Pisa. Va retornar a Bulgària amb sa família, però de Teketo només quedaven les ruïnes. Abans de morir va intentar aixecar de bell nou en aquells terrenys una comuna i un escola, però sense gaire èxit a causa del càncer. Varban Kilifarski va morir el 20 de gener de 1923 a Sofia (Bulgària). Va ser enterrat en mig d'un bosc propietat de sos parents.

***

- Alfred Duchesnay: El 25 de maig de 1887 neix a Les Andelys (Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Alfred Eugène Duchesnay. Visqué en una mansarda al número 250 del carrer Convention del Districte de Vaugirard de París (França). Durant la Gran Guerra fou membre del grup dels «Amics de Par delà la mêlée», publicació anarcoindividualista publicada per E. Armand i fou mobilitzat com a obrer enrajolador a les fàbriques Renault de Billancourt (Illa de França, França). Es casà amb Henriette Boissier, cobradora de la Companyia de Tramvies de París en la línia«Hôtel de Ville-Clamart» i amb qui tingué en 1911 una filla. Entre el 15 de març de 1918 i el febrer de 1920 publicà, amb Pierre Chardon i Marcel Sauvage, el bimensual anarcoindividualistaLa Mêlée. Libertaire, Individualiste,Éclectique. En 1920 la mansarda on vivia fou l'adreça postal i seu, com ja havia passat amb La Mêlée, dels periòdics anarcoindividualistes L'Un, que publicà un número el març, i Un, que publicà set números entre juny i desembre d'aquell any, i que van ser les publicacions que substituïren La Mêlée. Cap al 1922 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), ciutat on morí en 1947.

***

- Emilio López Arango: El 25 de maig de 1893 neix a Cudillero (Astúries, Espanya) el teòric i propagandista anarcosindicalista Emilio López Arango, també conegut sota el pseudònim de Xáxara. Fill d'una família modesta de pescadors, era el segon de nou germans. Fins als 11 anys anà a escola, però després va haver de fer feina per ajudar sa família. El 14 de setembre de 1907, cridat per un oncle, emigrà a Cuba. A l'illa caribenya treballà de dependent en una botiga de Quinta (Santa Clara) durant dos anys i quatre mesos; a Las Vueltas, dos mesos en una botiga; i a altres localitats fins a la tornada a Espanya en 1910. El setembre d'aquest any marxà a l'Argentina, on va fer d'aprenent al gremi de forners. Sempre en contacte amb el món proletari, en 1912 començà a conèixer l'anarquisme a través de la lectura de Kropotkin. Juntament amb altres forners revolucionaris (Avelino Alarcón, Diego Mosquera), amb els quals viu i milita, participà en les vagues del gremi de 1912 i 1913, que van ser un fracàs i que el portaren 15 mesos a la presó. Durant el tancament a la Presó Nacional aprengué moltíssim d'altres interns (Apolinario Barrera, Teodoro Antillí, etc.), alhora que aprofità el temps amb la lectura i l'escriptura de poemes. El 13 de setembre de 1915 fou alliberat i immediatament entrà en la Societat de Resistència d'Obrers Forners de Buenos Aires, el portaveu de la qual, El Obrero Panadero, redactà a partir de l'1 de gener de 1916 i fins a la seva mort. En 1916 també començà a col·laborar en La Protesta, en una època d'importants lluites intestines (debat sobre el sovietisme, campanyes unificadores, il·legalisme iús de la violència, etc.), i en el setmanari satíric El Burro --tres números entre l'1 i el 14 de maig de 1917. El 13 de gener de 1919 fou detingut i el maig d'aquell any, prohibida la premsa anarquista, marxà a Santa Fe. En 1919 publicà en aquesta ciutat, amb Diego Abad de Santillán i José Torralvo, La Campana, però fou expulsat de Santa Fe. De bell nou a Buenos Aires, treballà d'estibador i participà en l'organització dels formers. Entre 1920 i 1922 col·laborà en El Repartidor de Pan, altra publicació d'aquest gremi. En aquesta època formà part del Consell Federal de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en al seva premsa. En el Congrés Continental de maig de 1929 de Buenos Aires, del qual sorgí l'Associació Continental Americana de Treballadors (ACAT), representà la FORA i fou elegit secretari de Relacions Internacionals de l'ACAT. Defensà un anarquisme intransigent i lluità contra el comunisme, el reformisme i l'i·legalisme violent expropiador --representat pel sector de La Antorcha i per Severino di Giovanni--, alhora que palesava la necessitat d'una presència anarcosindicalista important; però aquesta línia el creà opositors que l'apartaren un temps de la redacció de La Protesta i del seu Suplemento. La virulenta polèmica portada a terme amb Abad de Santillán en La Protesta contra els atemptats i les expropiacions dels grups anarquistes il·legalistes (anarcobanditisme) fou la seva sentència de mort. Emilio López Arango fou assassinat el 25 d'octubre de 1929 a Buenos Aires (Argentina) amb tres trets de pistola a la porta de ca seva. Deixà companya, Carmen, i tres fills de curta edat. Els assassins foren militants anarquistes d'altra tendència, molt probablement per Severino di Giovanni. Les seves restes foren vetllades a la seu de la FORA per milers de treballadors. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, com ara Alborada,¡Despertad!, Nuevos Caminos, Prometeo, Revista Única,Suplemento de Tierra y Libertad,Tribuna Proletaria, etc. És autor d'El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb Abad de Santillán) i Ideario (1942, pòstum). En 2007 Carlos Penelas publicà l'assaig Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario.

Emilio López Arango (1893-1929)

***

- Francesco Carmagnola: El 25 de maig de 1900 neix a San Vito di Leguzzano (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i agitador antifeixista Francesco Giuseppe Carmagnola, conegut simplement com Frank. Fou fill d'una família pagesa molt pobra; sos pares es deien Lino Carmagnola i Emilia Basso. Treballà com a obrer tèxtil i començà a militar en els grups llibertaris de ben jovenet, destacant com a conferenciant encara que només tenia estudis elementals. Quan feia el servei militar a Bolonya portà una intensa tasca propagandística entre els seus companys de caserna i per aquest motiu va ser traslladat a una unitat disciplinària militar creada especialment per a subversius. Un cop llicenciat, participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i combaté fins i tot armat en els enfrontaments que es generaren. A la província de Vicenza lluità contra els escamots feixistes organitzats i, fugint de la repressió, emigrà el 23 de febrer de 1922 a Austràlia, arribant a Sydney el 13 de maig d'aquell any amb el vaixell «San Rossore». Immediatament marxà a Ingham, al nord de l'Estat de Queensland, per treballar com a tallador de canya a la safra. En aquest país s'implicà en la lluita antifeixista organitzada des de la comunitat d'exiliats italians i els enfrontaments violents amb els grups feixistes locals el portaren en diferents ocasions a la presó. Sempre vigilat per la policia secreta i el cos consular italians, treballà per aconseguir la unitat entre l'esquerra australiana, tant dels obrers de la immigració com dels anglosaxons, fugint sempre de mantenir relacions amb el Partit Comunista d'Itàlia (PCI) i el Communist Party of Australia (CPA, Partit Comunista d'Austràlia) i qualificant el règim soviètic de «feixisme roig». Entre 1926 i 1927 promogué a Melbourne la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. A finals de 1926 cofundà a Sydney amb Giovanni Terribile Antico el grup «Lega Antifascista» (Lliga Antifeixista), especialitzada d'antuvi en la publicació de pamflets subversius i que arribarà a ser el grup esquerrà més important de la comunitat italiana a Austràlia. El juliol de 1927 començà a publicar a Sydney el primer periòdic antifeixista a Austràlia, Il Risveglio (El Despertar), que tractà la problemàtica local i publicà articles de militants anarquistes dispersos arreu del món (França, Suïssa, Argentina, Estats Units, etc.). El tercer número, publicat després de l'execució de Sacco i de Vanzetti, portà el títol «Lunga vita all'anarchia. Dagli anarchici seranno vendicati!» (Llarga vida a l'anarquia. Els anarquistes seran venjats!) i això serví de pretext perquè Grossardi, cònsol general d'Itàlia, exigís del primer ministre australià Stanley Bruce la immediata clausura del periòdic, que es va fer efectiva el 23 d'agost d'aquell any. El desembre de 1927 fundà amb altres companys el «Club Social Matteotti» --en honor de Giacomo Matteotti, socialista italià assassinat pels escamots feixistes--, al carrer Spring de Melbourne, del qual va ser nomenat secretari. L'1 de desembre de 1928 aquesta organització es traslladà a un nou local més gran al carrer Victoria de Melbourne i fundà el Comitè de la Lliga Australiana de Lluita contra el Feixisme. El «Club Matteotti» publicà entre 1928 i 1929, sota la direcció d'Isidoro Bertazzon, diferents publicacions periòdiques antifeixistes efímeres (L'Azione, Giacomo Matteotti, Germinal,In Memoria i Il Risveglio). Entre 1930 i 1932 col·laborà en els periòdics de Melbourne L'Avanguardia Libertaria, publicat per Bertazzon, i en l'antifeixista La Riscossa, editat per Valentino Ciotti. L'octubre de 1930 la policia australiana escorcollarà en dues ocasions el «Club Matteotti». L'1 de maig de 1931 es dirigí a una multitud de set mil treballadors que es manifestava per la riba del riu Yarra al crit de «Mort a Mussolini!». Després de la crisi interna del «Club Matteotti» en 1931 per lluites intestines entre Carmagnola i Bertazzon, que portarà a la seva dissolució oficial el 15 de desembre de 1933, i a causa de la depressió econòmica que patia l'economia del país, l'octubre de 1931 marxà novament a Ingham, al nord de l'Estat australià de Queessland, per treballar en la recol·lecció canya. La topada directa el 26 de desembre de 1931 amb Mari Melano, vicecònsol general d'Itàlia a Townsville, de visita a Ingham, el portà a un procés polític amb dos companys (Mario Tardiani i Tom Saviane) entre l'11 i el 12 de febrer de 1932 a la Cort Suprema de Townsville on es defensà atacant durament el feixisme i el racisme de les autoritats australianes contra els immigrants, judici del qual va ser absolt. L'agost de 1934, amb son company Francesco Fantin, fou un dels organitzadors de la gran vaga de la recol·lecció de canya de sucre contra la gran empresa Colonial Sugar Refining Company (CSR, Companyia Colonial Refinadora de Sucre) portada a terme per l'Australian Workers' Union (AWU, Unió de Treballadors Australians) i que a més de reivindicacions laborals exigia mesures contra el morbo de Weils, malaltia infecciosa que portava a la tomba nombrosos obrers de la safra. Aquestes reivindicacions dugueren a l'obligatorietat de cremar els camps de canya com aúnica mesura de lluitar contra la malaltia, pràctica usada encara en els nostres dies. Com que va ser inscrit en la llista negra de la patronal i no trobava feina, retornà a Melbourne per a treballar com a obrer en una fàbrica. En 1938 organitzà la difusió de la propaganda antifeixista que es repartia al port de Melbourne entre els mariners dels vaixells italians que hi ancoraven. El 15 de febrer de 1938, durant un d'aquests repartiments, un grup de mariners feixistes del vaixell de guerra «Raimondo Montecuccoli» atacaren salvatgement el xofer d'un taxi que havien confós amb Carmagnola. Dos dies després s'organitzà una manifestació de protesta al port de Melbourne de més de 12.000 persones i en la qual prengué la paraula i Mussolini va ser cremat en efígie. Arran de l'entrada en la II Guerra Mundial de la Itàlia feixista, molts d'italians, considerats com a potencials enemics, van ser internats en camps de concentració. Aquest fet va ser durament denunciat per ell ja que en aquests camps es tancaven sense cap discriminació italians defensors del feixisme i militants antifeixistes, produint-se constants agressions --el seu company Fantin va ser assassinat en 1942 en un d'aquest camps per interns feixistes, crim que restà impune. El 27 de juliol de 1940 va ser detingut a Sydney mentre distribuïa pamflets emparedat amb un cartell que deia «Tots els italians no són feixistes.», amb caricatures de Mussolini i fotografies de antifeixistes empresonats. Després de la guerra, encara que fidel al pensament anarquista, reduí la seva militància activa. Retirat a Camden, a prop de Sydney, durant els últims anys de sa vida es reunia amb els joves militants del moviment llibertari. Malalt de càncer, Francesco Carmagnola va morir el 27 de febrer de 1986 al barri de Lugarno de Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou enterrat al cementiri de Camden.

Francesco Carmagnola (1900-1986)

***

- Ilio Baroni: El 25 de maig de 1902 neix a Massa Marittima (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Ilio Baroni, conegut com Il Moro. Emigrà amb sa família a la ciutat toscana de Piombino, on a començaments dels anys vint començà a militar en el moviment anarquista. Com a membre del 144 Batalló dels «Arditi del Popolo» participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes. El juny de 1925, fugint de la repressió, s'establí a Torí. A la capital del Piemont va fer feina de mecànic a la fàbrica Fiat Ferriere, on intentà mantenir la lluita sindical i fer costat els companys empresonats. En aquests anys va estar constantment vigilat per la policia feixista per les seves activitats llibertàries. L'estiu de 1936, arran de l'aixecament militar a Espanya, decidí marxar a la Península per fer costat la Revolució llibertària, però fou detingut a la frontera per gendarmes francesos i repatriat a Itàlia. De bell nou a Torí, instal·là una ràdio clandestina que li va permetre escoltar Ràdio Barcelona i informar els companys sobre els esdeveniments revolucionaris i l'evolució del conflicte bèl·lic. Quan estava a punt de intentar de bell nou marxar a la Península, els Fets de Maig de 1937 i l'assassinat de companys a mans del comunisme estalinista, li van fer recular. El desembre de 1937 va ser detingut a Torí i el juny de 1938 fou condemnat a cinc anys de confinament a Treniti per «activitats antifeixistes i propaganda anarquista». El 6 de desembre de 1942 va ser alliberat i retornà a Torí, on participà activament durant les vagues fabrils de 1943 i 1944 com a membre del Comitè d'Agitació. Arran de l'ocupació de la ciutat per les tropes alemanyes, s'integrà immediatament a la resistència. Fou un dels organitzadors i animadors del grup armat «Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana). Sota el pseudònim d'Il Moro comandà la VII Brigada SAP «Edoardo de Angeli». Des d'octubre de 1944 fou un dels primers subscriptors del butlletí clandestí Era Nova, redactat per Fioravanti Meniconi, Dante Armanetti, Antonio Garino i Italo Garinei. Els tres primers números d'aquesta publicació clandestina van ser distribuïts per fàbriques i en grups de partisans anarquistes, especialment per Domenico Molinero. Ilio Baroni caigué mort el 26 d'abril de 1945 durant els combats per l'alliberament de Torí (Piemont, Itàlia) quan intentava socórrer uns companys ferits.

***

- Humberto Montefameglio:El 25 de maig de 1935 neix a Metz (Lorena, França) el periodista, motero i militant anarquista Umberto Montefameglio. Quan tenia 17 anys va començar la seva activitat periodística com a ajudant de corresponsal a Torí de la Gazzetta dello Sport, aleshores dirigida per Gianni Brera. L'1 de gener de 1958, treballant en Il Popolo Nuovo, esdevingué periodista professional, el més jove a Itàlia durant molts d'anys. A mitjans dels anys setanta creà el Comitato Stampa Libertaria (Comitè d'Impremta Llibertària), una de les primeres agències de contrainformació, on participaren totes les tendències i mitjans de comunicació del moviment llibertari italià. Exercí el periodisme en nombrosos periòdics (Il Popolo, L'Italia,L'Avvenire, La Notte,Il Giorno, Il Milanese, Bolero,Epoca, Panorama,Grazia, Topolino) i va participar en diverses publicacions llibertàries (Umanità Nova, A, etc.). En aquests anys col·laborà amb l'editorial Antistato. Fou el fundador i director de la revista Il Club degli autori i president de l'associació homònima que es creà per promocionar els autors emergents. També creà Montedit --editorial especialitzada en nous creadors i de la qual s'encarregaran les seves dues filles Antonella i Adriana-- i diverses revistes, com ara la bimensual Il Club della pipa --on reivindicà aquesta manera de fumar tabac--, la mensualIl Mercato del legno i la setmanal La Gazzetta della Martesana. No deixà de banda altres mitjans, com ara la ràdio (Radio Martesana) i la televisió. Fou un dels primers en creure la força que podria tenir la informàtica i Internet, creant diverses pàgines web, algunes premiades. Membre del Consell Editorial de Mondadori, participà activament en la Consulta Sindacale dell'Associazione Lombarda dei Giornalisti (Consulta Sindical de l'Associació Llombarda de Periodistes). En 1996, amb Franco Marano, traduí a l'italià el llibre de Carlos Semprún Maura Libertad! Rivoluzione e controrivoluzione in Catalogna. L'última temporada de sa vida col·labora estretament amb l'editorial llibertària Elèuthera i fou el responsable de les revistes Vivere Melegnano i VS. Umberto Montefameglio va morir el 26 de gener de 2007 a Vizzolo Predabissi (Milà, Llombardia, Itàlia) i tres dies després fou enterrat a Melegnano, al sud de Milà (Llombardia, Itàlia). Entre la multitud que es reuní per acomiadar-lo parlaren l'alcalde de Melegnano, que agraí el seu compromís amb aquesta comunitat; Aurora Failla, de la revista A; i Massimo Varengo, de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Hi havia també una bona representació de companys motociclistes, que digueren l'últim adéu a Nonno Biker (L'Avi Ciclista), com era nomenat en aquest cercle.

Continua...

---

Ens sembla prou hipòcrita que hi hagi partits que diguin una cosa i facin altra,  i en aquest tema destaca el Partit Popular que moltes vegades es presenta com un partit defensor dels petits empresaris, autònoms i comerciants però que a l'hora de la veritat només defensa els interesos del gran capital, es digui bancs o multinacionals comercials. No ens serveix que el PP a Pollença digui una cosa  mentre  fa tot el contrari al Consell, Govern i Estat. Per exemple fa gairebé un any que Pimeco reclama al Consell de Mallorca l'elaboració d'un pla director sectorial d'equipaments comercials de Mallorca per tal de posar ordre al territori en l'àmbit comercial (veure article del Balears).

Comerciants de Pollença i PIMECO demanen una suspensió temporal per a comerços de més de 400 metres

Palma, 21 de maig de 2013. L'Associació de Comerciants i Empresaris del municipi de Pollença i la patronal del comerç mallorquí PIMECO han sol·licitat aquest matí a l'Ajuntament pollencí que apliqui una suspensió cautelar a les llicències per a superfícies comercials de més de 400 metres quadrats.

Tal com s'explica en l'escrit, la demanda de l'associació de comerciants va ser confirmada dilluns passat 20 de maig en una trobada celebrada a l'edifici Miquel Capllonch i en el qual es van convocar a tots els comerciants del Pollença, Port de Pollença i Cala Sant Vicenç.

Aquesta petició ha estat signada pels presidents de la patronal i de l'associació de comerciants, Bernat Coll i Dolores Domínguez respectivament, que reclamen que la suspensió s'apliqui mentre duri el procés de revisió del Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU) i adaptació al Pla Territorial de Mallorca que en aquests moments està duent a terme el consistori de Bartomeu Cifre.

“Considerem oportú que l'ajuntament estableixi una suspensió transitòria per a aquelles sol·licituds de nous establiments comercials que, per la seva grandària, puguin alterar de forma substancial la densitat comercial de Pollença” ha afirmat Domínguez.

En cas que l'ajuntament apliqui la suspensió, els comerciants proposaran amb el suport de PIMECO un pla de dinamització i dimensió comercial que enforteixi el teixit empresarial pollencí.

El roto

1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

Aquests records tenen el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas [març de 2002], la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".

El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles il·lustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.

Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".

Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc d B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.

Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·ectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.

També coneixia Guillem Frontera (me l'havia presentat l'estiu del 67 en Frederic Suau en el seu pis del carrer Joan Crespí de Ciutat). Una vegada ens llegí unes pàgines de Els carnissers, la novel.la que l'any 1968 guanyaria el Ciutat de Palma. Després vaig conèixer -i amb en Frederic repartírem per tota Mallorca!- l'obra Cada dia que calles (1969). I, pel setanta, quan jo feia el servei militar a Cartagena, enllestiria Rere els turons del record (1970).

En aquests començaments dels setanta és quan a començ a escriure els llibres de narracions que posteriorment seran publicats a la col·leció "Gavilans" de l'Editorial "Turmeda" que dirigeix l'escriptor Antoni Serra. Són els reculls A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974). Aquest darrer llibre havia obtingut el Premi de Narrativa "Ciutat de Manacor 1973" lliurat per un jurat format per Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Guillem Lluís Díaz-Plaja i Antoni Serra. En aquesta mateixa època Josep M. Llompart escriu La Terra d'Argensa (1972) i Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974). L'any 1972 vaig guanyar el Premi de Teatre Carles Arniches per la meva obra Ara, a qui toca? a la ciutat d'Alacant. El 1974 guanyava igualment el "Ciutat de Palma" amb Autòpsia a la matinada i el 1975 el Premi Especial "Born" amb Les Germanies.

Recordem que, més o manco en els mateixos anys, Blai Bonet publica Mister Evasió (1969) i Gabriel Janer Manila edita El cementiri de les roses i Els Alicorns. Maria Antònia Oliver havia publicat Cròniques d'un mig estiu el 1970 i Llorenç CapellàEl pallasso espanyat (1972).

Pere Rosselló, en el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990), parlarà de la generació d'escriptors dels anys setanta i, analitzant la proliferació de narradors mallorquins, explica en el llibre abans esmentat que "el fet està estretament imbricat amb els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta originats per la política de desenvolupament econòmic, per l'aparent liberalització del franquisme (amb mesures com la Llei de premsa i impremta, 1966) i, sobretot, pel creixement de la indústria turística a les Balears...". En el llistat d'autors dels anys setanta, Pere Rosselló inclou Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel Àngel Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferrà Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.

Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, val dir que aleshores destacaven el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia i el Joan Ballester de narrativa a Campos (del jurat del qual formaven part l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc) i el Llorenç Riber de narrativa a Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.

Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, la gentussa encarregada de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Vaig anar copsant (en la pràctica) com, sense deixar de ser uns impresentables i uns grollers, les seves maneres i entonació de veu anaven canviant en saber que el detingut (qui signa aquest article), a més d'haver sortit en els diaris com a guanyador de nombrosos premis literaris, era igualment un escriptor conegut a la "provincia". [...]

El primer premi a què em vaig presentar era el Joan Ballester de narrativa (el jurat era format per Jaume Vidal Alcover, Gregori Mir, Andreu Ferret, Francesc de B. Moll...). Va guanyar l'amic Gabriel Tomàs, d'Andratx, amb una obra que portava per títol L'home que tocava els platerets. El meu llibre de narracions duia per títol Demà els barrobins. Ara mateix no us sabria dir de què anaven els contes. L'original em desaparegué en un d'aquells nombrosos registres dels temps de la clandestinitat. Sé que era l'època de la consolidació de l'embranzida turística dels anys seixanta. Havien estat deu anys de sentir els barrobins destruint cales, platges mallorquines, llocs paradisíacs... una època en què un constructor arribà a declarar que les pedres dels talaiots servirien molt bé per bastir els fonaments dels hotels! Record que ens oposàvem a aquesta destrucció salvatge de la nostra terra. Els contes eren de lluita contra tot el que havíem de veure en aquells moments. Tampoc no podien mancar algunes narracions parlant de la guerra, dels tres mil afusellats pels feixistes... El món que dominava aquell recull era l'opressió feixista de la postguerra i la destrucció per part de les multinacionals de l'especulació i del turisme d'una Mallorca que encara imaginàvem idíl.lica. Aviat descobríem que aquella Mallorca de somni només existia en la nostra imaginació o en la dels aristòcrates. Estudiant a fons la nostra història veurem a la perfecció fam, guerres, repressió per al poble. Però, hi hagués o no una mica de sentimentalisme en aquelles concepcions juvenils, el cert era que no ens agradava -ni ara ens agrada!- constatar com quatre nourics ens vénen Mallorca al millor postor.

En Joan Manresa guanyà el premi de poesia Andreu Roig amb el poemari Res no hauré fet; en Josep Alberti restava finalista amb el seu llibre Un cos que tenia el meu nom. El premi d'assaig el guanyà en Joan Antoni Adrover amb el treball Iniciació a l'estudi d'uns determinats aspectes de la zona de regiu al terme de Campos. Tot això s'esdevenia a la I Festa de les Lletres de Campos i obriren la vetlada cultural (estam parlant del dia 21 d'octubre de 1971) na Maria del Mar Bonet i Madó Buades de sa Pobla. Ara, aviciats per anys de conformisme, potser faci riure pensar en aquell temps carregat d'esperança. Però en la tenebror de la dictadura -malgrat ja quasi fos en les darreries del nacionalcatoliscisme- era emocionant -només ho saben aquells que ho varen viure de veritat- escoltar les cançons combatives de na Maria del Mar o sentir una veu autèntica sortida de la marjal poblera. Parl de les cançons de feina que cantava madó Buades, acompanyada per la seva ximbomba i la veu de la seva néta. Pensau que vivíem en ple regnat de Sarita Monttiel, Lola Flores, Paquita Rico o de la brutor absoluta d'un Raphael. Llavors ja sabíem a la perfecció qui eren els intel·lectuals mallorquins que hi havia rere els premis (Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll eren mestres admirats). Consolidar aquells petits espais de llibertat constituïa una conquesta importantíssima. En aquell moment -ho he escrit en nombrosos articles- les activitats dels comunistes -els únics que feien alguna cosa en la clandestinitat- consistia tan sols en reunions secretes per a comentar la política dels respectius partits i, ja més espaiat, alguna pintada ocasional demanant llibertat pels presos (amnistia). Es feia també alguna repartida nocturna de fulls reivindicatius, però molt poca cosa. El pes de la lluita antifranquista anava a coll d'aquest tipus d'activitats culturals que, sense que ni les mateixes autoritats copsassin el que passava, anaven consolidant una consciència nacional i antirègim.

Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita per la llibertat i el socialisme. Pel més de març un govern sense escrúpols en el qual hi ha en Suárez i en Fraga Iribarne dóna ordres de reprimir els obrers de Vitòria tancats dins d'una església en defensa dels seus drets laborals i polítics. La policia armada intervé de forma brutal. Hi ha tres morts i nombrosos ferits per les bales de la policia. Aleshores jo militava en l'OEC i portava endavant determinades activitats culturals de la meva organització. Una mica més endavant de l'època que comentam (1976), una vegada realitzades les primeres eleccions dites "democràtiques" (amb tots els partits comunistes prohibits excepció del de Carrillo), Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure en "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als esquerrans mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" anticomunista i pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul·les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat i encapçalat les primeres lluites ciutadanes en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita. No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca, dins del moviment obrer i popular, fou obra de l'estalinisme reciclat (el PCE).[...]

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-VII-02)

El Govern  ha tret a exposició pública el pla hidrològic de Balears, que modifica el que va deixar enllestit el Pacte i que es va aturar a Madrid durant mesos al 2011 pendent d'aprovar pel Consell de Ministres en aquell moment del PSOE.

El nou pla hidrològic del PP (Partit Paleolític), entre altres desastres (com l'increment previst en la dessalació d'aigua) redueix l'espai protegit de les zones humides eliminant les àrees humides "potencials", que es podien recuperar i a les quals s'establia el màxim nivell de protecció urbanística, igual que en la zona humida i, per tant, no s'hi podia construir.  En total, 20 zones humides de les Balears veuran reduïda de manera considerable la seva àrea de protecció com les zones humides de l'Ullal i S'Albufereta.

Ara al no delimitar les zones humides potencials, les actuacions que es realitzen en aquestes zones no estan subjectes a cap control ni regulació, el que pot donar lloc a efectes que poden ser molt negatius sobretot en la zona humida de l'Ullal on ara l'Ajuntament es pot plantejar deixar construir, el que és un perill evident amb tots els moviments especulatius que ha hagut a la zona defensats tan per l'arquitecte municipal, en Rafel Balaguer, com pel batle, en Tomeu Cifre.  

A  Alternativa consideram a més  a més que la no delimitació de les zones humides potencials  suposa un incompliment d'una legislació superior: la Llei de l'Aigua de 1985 i el seu reglament, que, a l'article 276, especifica que l'inventari de les zones humides ha d'incloure les superfícies que, mitjançant les adaptacions corresponents, poguessin recuperar o adquirir aquesta condició. Les zones humides potencials, per la seva ubicació són importants per regular el cabal d'aigua que rep la zona humida actual i funcionen com a perímetre de protecció.

L'Article 113 de l'esborrany “considera d'interès públic, la conservació, recuperació, millora i l'ús racional de les zones humides de Illes Balears, incloses al Catàleg de Zones Humides de Illes Balears”. No obstant això, el Pla no imposa l'obligatorietat de les zones humides al seu estat original en els casos on no s'hagi obtingut informe positiu de l'Administració hidràulica per escometre aquestes intervencions, la qual cosa suposa una incoherència total pel que fa a la legislació en vigor en el seu moment i a l'article del Pla esmentat.

A Alternativa ja vam presentar al·legacions a l'anterior exposició pública del Pla Hidrològic sense haver obtingut resposta a les mateixes i el tornam a fer ara i demanam:

1- Recuperar la figura de zones humides potencials i la seva corresponent cartografia tal com era a l'anterior esborrany del  Pla Hidrològic i com indica la legislació superior: la Llei d'Aigua de 1985 i el seu reglament que en l'Article 276 que especifica que l'inventari de les zones humides, ha d'incloure “les superfícies que, mitjançant les adaptacions corresponents, poguessin recuperar o adquirir la condició de zones humides.” Igualment l'Administració hidràulica ha de regular les actuacions que es realitzen en aquestes zones, per  garantir la millora de l'estat dels aqüífers i conservar la biodiversitat dels hàbitats i de les espècies dels mitjans aquàtics i aiguamolls. Al cas específic de Pollença cal recuperar les zones humides potencials:

MAMTO4 S’Albufereta de Pollença.

MAZH02: Prat de l'Ullal.

2- Restaurar al seu estat natural les zones humides que s'han alterat, impermeabilitzat mitjançant obres, compactació o farciments, posterior a la Llei d'Aigua de 1985.

Anteriors articles sobre la zona humida de l'Ullal.

Aquesta és la delimitació a l'actual Pla hidrològic

 

I aquesta l'anterior delimitació, amb les zones humides potencials

 

Este artículo presenta el índice para ayudar a localizar los artículos de la categoría “Mi cáncer”. La primera tabla los recoge por orden cronológico de su publicación; en la segunda están agrupados por temas.
Conviene recordar que por medio de la opción propia del navegador se pueden efectuar búsquedas con cierta precisión indicando palabras o frases.

Los títulos están enlazados con los respectivos artículos, por lo que es fácil acceder a ellos. Después de ver o leer un artículo, se accede de nuevo al índice usando el botón de la parte superior izquierda "Ir a la página anterior".

Los comentarios se pueden ver a continuación de los artículos que los llevan. Contienen información muy válida. Un índice por materias sería conveniente, pero tendrá que esperar, pues en estos momentos no lo puedo realizar.

Tabla cronológica

¡Tanta sinceridad... qué impudicia! 06/03/2005
Hab. 626 – Mari Carmen 09/03/2005
Hab. 626 – Berta 12/03/2005
Hab. 626 – Noelia 21/03/2005
Hab. 626 – Cáncer, emperador romano 28/03/2005
Hab. 626 – Carta a Elena 05/04/2005
Hab. 626 – 47 días en la hab. 626 11/04/2005
Post626 – Mi silencio y yo 18/04/2005
Post626 – Carta no publicada por “El Mundo” 01/05/2005
Post626 – Diálogo, ni con el cáncer ni con ETA 20/05/2005
Post626 – Demasiado tiempo 12/06/2005
Post626 – Sin la sonda 19/06/2005
Post626 – Soplar 30/06/2005
Post626 – La cánula 05/07/2005
Post626 – El teclado 24/07/2005
Post626 – “Submentoniano” 19/08/2005
Post626 – Dos meses de evolución 19/10/2005
Post626 – Albahaca 29/10/2005
Post626 – Los pulmones al aire libre 07/11/2005
Post626 – No es para tanto 18/11/2005
Post626 – Pero sí, un poco 27/11/2005
Post626 – La utilidad de mi cáncer 06/12/2005
Post626 – Puedo soplar 10/12/2005
Post626 – Derrota imprevista 19/12/2005
Post626 – Entre dos humos 22/12/2005
Post626 – Dormir en el quirófano 25/12/2005
Post626 – Carta a María al volver de Burundi 30/12/2005
Post626 – ¿Quién hablará primero, Milena o yo? 08/01/2006
Post626 – El último en oír mi voz 14/01/2006
Post626 – Los 3 TAC2 0/01/2006
Post626 – Sí, tengo cerebro. 25/01/2006
Post626 – Cómo me enteré - I 26/01/2006
Post626 – Cómo me enteré - II 27/01/2006
Post626 – Cómo me enteré - III 27/01/2006
Post626 – Cómo me enteré - IV 29/01/2006
Post626 – Mutilados de la voz 07/02/2006
Post626 – En canal 4 tv, día 19 16/02/2006
Post626 – Elemental, Dr. Estopà 20/02/2006
Post626 – La nueva asociación 22/02/2006
Post626 – Un año después 23/02/2006
Año II – Primer día, acuarela 26/02/2006
Año II – El mar y la ducha 03/03/2006
Año II – La nariz y el estoma 16/03/2006
Año II – Seguiré tecleando 21/03/2006
Año II – El punto NG0 2/04/2006
Año II – El 11 de abril fue lunes 12/04/2006
Año II – Mientras el cáncer se queda atrás 17/04/2006
Año II – La voz, antes y después 06/05/2006
Año II – Tiempo de silencio 11/05/2006
Año II – ¡Vaya trombón! 17/05/2006
Año II – La prótesis fonatoria 02/06/2006
Año II – Prótesis fonatoria: cuidado y voz 21/06/2006
Año II – “Mi cáncer”, ¿título desmesurado? 18/07/2006
Año II – Mi voz sorprende 02/08/2006
Año II – La prótesis no se nota 06/08/2006
Año II – La inmersión es posible 14/08/2006
Año II – Los fumadores en la pecera del escarnio 03/09/2006
Año II – ¿Pinta algo el nervio vago? 19/09/2006
Año II – Unos días en la 527 20/10/2006
Año II – Cuello de ganso 16/11/2006
Año II – ¿Qué canto queréis que cante? 18/01/2007
Año III – Para Maite 13/02/2007
Año III – Un cáncer útil 26/02/2007
Año III – Último TAC semestral 26/02/2007
Año III – Prótesis fonatoria, ¿sí o no? 02/04/2007
Año III – Prótesis fonatoria, inconveniencia y objeciones 05/04/2007
Año III – Prótesis fonatoria, por qué, sí 06/04/2007
Año III – Prótesis fonatoria, nota histórica - I 08/05/2007
Año III – Prótesis fonatoria, nota histórica - II 09/05/2007
Año III – Prótesis fonatoria, nota histórica - III 10/05/2007
Año III – Asociación de laringectomizados en Manacor 01/06/2007
Año III – ‘Volver a hablar’ con AECC/IB-Salut 12/06/2007
Año III – Los laringectomizados: una 'buena' explicación 25/06/2007
Año III – Otro cáncer, aunque poco preocupante 17/07/2007
Año III – Testimonios contundentes 21/10/2007
Año III – Testimonio abrumador 26/10/2007
Año III – Asociación para la Rehabilitación de Laringectomizados 31/10/2007
Año III – ‘Volver a hablar’: la a.e.c.c., en silencio 17/12/2007
Año III – Buceador profesional laringectomizado 04/01/2008
Año III – Hacia el cuarto año de laringectomizado 25/02/2008
Año IV – La posible metástasis 23/03/2008
Año IV – Rudimentos de la voz esofágica 31/03/2008
Año IV – Metástasis en pulmón 01/05/2008
Año IV – En espera 22/05/2008
Año IV – Lobectomía LSD • I 31/05/2008
Año IV – Lobectomía LSD • II 04/06/2008
Año IV – Lobectomía LSD • III06/06/2008
Año IV – Lobectomía LSD • IV (Carencias, desalientos y esperanza) 11/06/2008
Año IV – Lobectomía V • Cáncer escamoso T1 N0 21/06/2008
Año IV – Lobectomía LSD • VI (La desnudez) 29/06/2008
Año IV – Paul Newman, Bartomeu Bennàssar y Baltasar Porcel: quimioterapia 19/08/2008
Año IV – Tres TAC, tres revisiones, "El tercer -oma" 25/09/2008
Año IV – I Jornada del Laringectomizado 07/10/2008
Año IV – 1 gramo de prevención 22/10/2008
Año IV – Los laringectomizados, sin prisa y sin pausa 10/11/2008
Año IV – “Volver a hablar”, en la AECC 19/11/2008
Año IV – Baño y ducha de los laringectomizados 05/12/2008
Año IV – ¿Pueden fumar y beber los laringectomizados? 13/12/2008
Año IV – “Volver a hablar” rompió el silencio25/01/2009
Año IV – Normalidad con secuelas 18/02/2009
Año V – La parrilla costal derecha 07/03/2009
Año V – Partir serenamente 03/04/2009
Año V – Laringectomizados, a la calle 27/04/2009
Año V – La voz con y sin laringe 07/05/2009
Año V – No fumar sirvió 17/05/2009
Año V – Técnica esencial de la voz esofágica 10/06/2009
Año V – ¿El 40% de los laringectomizados no vuelve a hablar? 02/07/2009
Año V – Laringectomizados. ¿Miedo al agua? • I 11/09/2009
Año V – Laringectomizados. ¿Miedo al agua? • II 17/09/2009 02:48
Año V – Encuentro de mujeres laringectomizadas 20/09/2009
Año V – Jornada de mujeres laringectomizadas: quieren repetir 02/10/2009
Año V – Laringectomizados. ¿Miedo al agua? • III 27/10/2009
Año V – Laringectomizados. ¿Miedo al agua? • IV 07/11/2009
Año V – Cáncer y humor 08/02/2010
Año V – ¿Laringectomía conservadora o radical? 08/02/2010
Año VI – Laringectomía; cinco años y más 01/03/2010
Año VI – II JORNADAS DE MUJERES LARINGECTOMIZADAS 14/03/2010
Año VI – Noticia sobre "II Jornadas de mujeres laringectomizadas" 14/04/2010
Año VI – "Seguir hablando es posible" 15/04/2010
Año VI – Respiración diafragmática en la laringectomía 28/04/2010
Año VI – II Día Balear […] del Cáncer de Laringe 02/05/2010
Año VI – Real tumor y prevención 10/05/2010
Año VI – Protección del estoma, la tráquea y los pulmones en los laringectomizados 04/06/2010
Año VI – Jornada de Intervención Logopédica en el Cáncer de Laringe 19/06/2010
Año VI – El olfato y el gusto en los laringectomizados 24/06/2010
Año VI – ‘Bostezo educado’ o ‘polite yawning’ 06/07/2010
Año VI – Fundavoz • Bogotá 11/07/2010
Año VI – Mi sorpresa del sonido “a”, claro, limpio y modulado 22/07/2010
Año VI – «Seguir Viviendo Es Posible» 28/08/2010
Año VI – Accesorios caseros • I: para ducha 31/08/2010
Año VI – Accesorios caseros • II: Cubre estoma 07/09/2010
Año VI – Accesorios caseros • III: para estimular el olfato 08/09/2010
Año VI – III Encuentro de mujeres laringecomizadas de España 07/10/2010
Año VI – Adiós a la prótesis fonatoria 19/10/2010
Año VI – Las mujeres laringectomizadas, en Mérida 24/10/2010
Año VI – Algo más sobre el gusto y el olfato • I 22/02/2011
Año VI – Algo más sobre el gusto y el olfato • II 28/02/2011
Año VI – 6, 10, 15, 20 ó más años después de la laringectomía 02/03/2011
Año VI - ¿Cuántos laringectomizados consiguen hablar? 08/03/2011
Año VII - Publicado en FUNDAVOZ. Bogotá11/03/2011
Año VII – Amigo Joan, las laringectomías continúan14/03/2011
Año VII – Una llamada telefónica inesperada con voz esofágica.17/03/2011
Año VII - Logopedia. VIII Congreso Internacional de la A.L.E.07/06/2011
Año VII - La laringectomía, presente en el 16 Congreso de la SEOR10/06/2011
Año VII – La voz de Maite tiene que oírse en la Sanidad Pública24/06/2011
Año VII - Experimentación aromática21/07/2011
Año VII - ¿Hay que limpiar la prótesis fonatoria?24/08/2011
Año VII – Mis dos opciones para la ducha27/08/2011
Año VII – TAC, visita, vídeos y votación Premio Caja Roja Nestlé a la solidaridad02/09/2011
Año VII - Laringófonos y amplificadores15/09/2011
Año VII - IV Asamblea de laringectomizados18/09/2011
Año VII - Votad a Miró Llull para los Premios Caja Roja, si queréis y podéis22/09/2011
Año VII – Manómetro para laringectomizados01/10/2011
Año VII - Noticia de la IV Asamblea de laringectomizados en Santander y anuncio de la V en Palma06/10/2011
Año VII – Emergencia por cierre del estoma19/10/2011
Año VII – “El cáncer de laringe en la mujer”05/11/2011
Año VII - Por qué y cómo pueden hablar los laringectomizados14/11/2011
Año VII - Semana de logopedia, laringectomía con Nestlé e informe de un TAC30/11/2011
Año VII - Laringectomía también en navidades04/01/2012
Año VII - Andrés Cañas y el cáncer de laringe01/02/2012
Año VII - Obstrucciones respiratorias en los laringectomizados17/02/2012
Año VIII - Alimentación por sonda: sus variantes28/02/2012
Año VIII - ¿Cirugía láser? Desconocimiento de la enfermedad y titular arbitrario 16/03/2012
Año VIII - “Cáncer de laringe: elección de tratamiento” 17/03/2012
Año VIII - V Asamblea de Laringectomizados. 20 y 21 de abril 21/03/2012
;Año VIII - V Asamblea de Laringectomizados. Programa 27/03/2012
Año VIII – Fructífera V Asamblea de Laringectomizados – I 03/06/2012
Año VIII – Fructífera V Asamblea de Laringectomizados – II07/05/2012
Año VIII - Fructífera V Asamblea de Laringectomizados III y de Palma a Madrid 25/05/2012
Año VIII - ¿Nadar con respirador conectado al traqueoestoma? 22/09/2012
Año VIII - Advertencias sobre los artilugios para nadar y otras invenciones 01/10/2012
Año VIII – La alimentación en el cáncer de laringe 19/12/2012
Año IX – Ocho años de laringectomía y 800.000 visitas02/3/2013
Año IX – La VI Asamblea de Laringectomizados, a menos de un mes 20/3/2013
Año IX – Con el corazón de un puño 22/3/2013
Año IX - VI Asamblea de Laringectomizados 2013 - Primer día 20/4/2013
Año IX - VI Asamblea de Laringectomizados... y de Madrid a Bilbao - 1
15/5/2013
Año IX - VI Asamblea de Laringectomizados... y de Madrid a Bilbao - 2 19/5/2013

Alcohol y tabaco
Hab. 626 – Carta a Elena
Post626 – Elemental, Dr. Estopà
Año II – Los fumadores en la pecera del escarnio
Año IV – ¿Pueden fumar y beber los laringectomizados?
Año V – No fumar sirvió

Alimentación y sondas nutrición
Post626 – Sin la sonda
Año VIII - Alimentación por sonda: sus variantes
Año VIII – La alimentación en el cáncer de laringe

Alta clínica
Post626 – Mi silencio y yo

Asociaciones
Post626 – Mutilados de la voz
Post626 – En canal 4 tv, día 19
Post626 – La nueva asociación
Año III – Asociación de laringectomizados en Manacor
Año III – Asociación para la Rehabilitación de Laringectomizados

Cáncer de piel
Año III – Otro cáncer, aunque poco preocupante

Cáncer de Pulmón
Año IV – La posible metástasis
Año IV – Metástasis en pulmón
Año IV – En espera
Año IV – Lobectomía LSD • I
Año IV – Lobectomía LSD • II
Año IV – Lobectomía LSD • III
Año IV – Lobectomía LSD • IV (Carencias, desalientos y esperanza)
Año IV – Lobectomía V • Cáncer escamoso T1 N0
Año IV – Lobectomía LSD • VI (La desnudez)

Cánula
Post626 – La cánula
Post626 – Dos meses de evolución
Post626 – Los pulmones al aire libre
Año II – El 11 de abril fue lunes

Cirugía
Año II – Primer día, acuarela

Cirugía radical
Post626 – Diálogo, ni con el cáncer ni con ETA

Comunicación
Post626 – Carta no publicada por “El Mundo”
Post626 – Derrota imprevista
Año III – Para Maite
Post626 – Entre dos humos
Año VII - Publicado en FUNDAVOZ. Bogotá

Cuidados
Post626 – Pero sí, un poco
Año III – Hacia el cuarto año de laringectomizado
Año VII – Emergencia por cierre del estoma
Año VII - Laringófonos y amplificadores

Deficiencia sanitaria
Año III – Un cáncer útil
Año VII – La voz de Maite tiene que oírse en la Sanidad Pública

Diagnóstico
Post626 – Sí, tengo cerebro.
Post626 – Cómo me enteré - I
Post626 – Cómo me enteré - II
Post626 – Cómo me enteré - III
Post626 – Cómo me enteré - IV

Ducha, piscina, mar
Año II – El mar y la ducha
Año II – La inmersión es posible
Año III – Buceador profesional laringectomizado
Año IV – Baño y ducha de los laringectomizados
Año V – Laringectomizados. ¿Miedo al agua? • I
Año V – Laringectomizados. ¿Miedo al agua? • II
Año V – Laringectomizados. ¿Miedo al agua? • III
Año V – Laringectomizados. ¿Miedo al agua? • IV
Año VII – Mis dos opciones para la ducha
Año VIII - ¿Nadar con respirador conectado al traqueoestoma?
Año VIII - Advertencias sobre los artilugios para nadar y otras invenciones

Edema submentoniano
Post626 – “Submentoniano”

Encuentros y congresos
Año IV – I Jornada del Laringectomizado
Año V – Encuentro de mujeres laringectomizadas
Año V – Jornada de mujeres laringectomizadas: quieren repetir
Año VI – II JORNADAS DE MUJERES LARINGECTOMIZADAS
Año VI – Noticia sobre "II Jornadas de mujeres laringectomizadas"
Año VI – "Seguir hablando es posible"
Año VI – III Encuentro de mujeres laringecomizadas de España
Año VI – Las mujeres laringectomizadas, en Mérida
Año VII - Logopedia. VIII Congreso Internacional de la A.L.E.
Año VII - La laringectomía, presente en el 16 Congreso de la SEOR
Año VII - IV Asamblea de laringectomizados
Año VII - Noticia de la IV Asamblea de laringectomizados en Santander y anuncio de la V en Palma>
Año VII - Semana de logopedia, laringectomía con Nestlé e informe de un TAC
Año VIII - V Asamblea de Laringectomizados. 20 y 21 de abril
Año VIII - V Asamblea de Laringectomizados. Programa
Año VIII – Fructífera V Asamblea de Laringectomizados – I
Año VIII – Fructífera V Asamblea de Laringectomizados – II
Año VIII - Fructífera V Asamblea de Laringectomizados III y de Palma a Madrid
Año IX – La VI Asamblea de Laringectomizados, a menos de un mes
Año IX - VI Asamblea de Laringectomizados 2013 - Primer día
Año IX - VI Asamblea de Laringectomizados... y de Madrid a Bilbao - 1
Año IX - VI Asamblea de Laringectomizados... y de Madrid a Bilbao - 2

Esperanza
Post626 – Carta a María al volver de Burundi

Familia
Post626 – Un año después

Foro de pacientes
Año II – “Mi cáncer”, ¿título desmesurado?

Fundavoz
Año VI – Fundavoz • Bogotá

Grabación de la voz
Año II – ¿Qué canto queréis que cante?

Gusto y olfato
Post626 – Albahaca
Año VI – El olfato y el gusto en los laringectomizados
Año VI – ‘Bostezo educado’ o ‘polite yawning’
Año VI – Accesorios caseros • III: para estimular el olfato
Año VI – Algo más sobre el gusto y el olfato • I
Año VI – Algo más sobre el gusto y el olfato • II
Año VII – Manómetro para laringectomizados

Logopedia
Año II – El punto NG
Año IV – Rudimentos de la voz esofágica
Año V – Técnica esencial de la voz esofágica
Año VI – Mi sorpresa del sonido “a”, claro, limpio y moduladoNebulizador
Año II – ¡Vaya trombón!

Noticia personal
Año IV – Tres TAC, tres revisiones, "El tercer -oma"

Postoperatorio
¡Tanta sinceridad... qué impudicia!
Hab. 626 – Mari Carmen
Hab. 626 – Berta
Hab. 626 – Noelia
Hab. 626 – 47 días en la hab. 626

Prensa
Año III – Los laringectomizados: una 'buena' explicación
Año III – ‘Volver a hablar’: la a.e.c.c., en silencio
Año VI – «Seguir Viviendo Es Posible»

Prevención
Año IV – 1 gramo de prevención
Año VI – Real tumor y prevención

Protección
Año VI – Accesorios caseros • I: para ducha
Año VI – Accesorios caseros • II: Cubre estoma
Año VI – Protección del estoma, la tráquea y los pulmones en los laringectomizados

Prótesis fonatoria
Año II – Tiempo de silencio
Año II – La prótesis fonatoria
Año II – Prótesis fonatoria: cuidado y voz
Año II – Mi voz sorprende
Año II – La prótesis no se nota
Año III – Prótesis fonatoria, ¿sí o no?
Año III – Prótesis fonatoria, inconveniencia y objeciones
Año III – Prótesis fonatoria, por qué, sí
Año III – Prótesis fonatoria, nota histórica - I
Año III – Prótesis fonatoria, nota histórica - II
Año III – Prótesis fonatoria, nota histórica - III
Año VI – Adiós a la prótesis fonatoria
Año VII - ¿Hay que limpiar la prótesis fonatoria?

Publicaciones
Año VII – “El cáncer de laringe en la mujer”

Radioterapia
Post626 – Demasiado tiempo

Recuperación
Post626 – Soplar
Post626 – No es para tanto
Post626 – Puedo soplar
Post626 – Dormir en el quirófano
Post626 – ¿Quién hablará primero, Milena o yo?
Post626 – El último en oír mi voz
Post626 – Los 3 TAC
Año II – Mientras el cáncer se queda atrás

Rehabilitación
Año V – ¿El 40% de los laringectomizados no vuelve a hablar?
Año VI – Jornada de Intervención Logopédica en el Cáncer de Laringe
Año VI – 6, 10, 15, 20 ó más años después de la laringectomía
Año VI - ¿Cuántos laringectomizados consiguen hablar?

Respiración
Año VI – Respiración diafragmática en la laringectomía
Año VII - Obstrucciones respiratorias en los laringectomizados17/02/2012

Secuelas
Post626 – El teclado
Año II – La nariz y el estoma
Año II – Seguiré tecleando
Año II – ¿Pinta algo el nervio vago?
Año II – Cuello de ganso
Año IV – Normalidad con secuelas
Año V – La parrilla costal derecha

Alimentación y sondas nutrición
Post626 – Sin la sonda
Año VIII - Alimentación por sonda: sus variantes
Año VIII – La alimentación en el cáncer de laringe

Tabú
Hab. 626 – Cáncer, emperador romano

Testimonios
Post626 – La utilidad de mi cáncer
Año III – Testimonios contundentes
Año III – Testimonio abrumador
Año IV – Paul Newman, Bartomeu Bennàssar y Baltasar Porcel: quimioterapia
Año IV – Los laringectomizados, sin prisa y sin pausa
Año V – Partir serenamente
Año V – La voz con y sin laringe
Año V – Cáncer y humor
Año VI – Laringectomía; cinco años y más
Año VII – Amigo Joan, las laringectomías continúan
Año VII - Experimentación aromática
Año VII – TAC, visita, vídeos y votación Premio Caja Roja Nestlé a la solidaridad
Año VII - Votad a Miró Llull para los Premios Caja Roja, si queréis y podéis
href="http://bitacora.mirollull.com/post/107588">Año VII - Laringectomía también en navidades
Año VII - Andrés Cañas y el cáncer de laringe
Año IX – Ocho años de laringectomía y 800.000 visitas
Año IX – Con el corazón de un puño

Traqueitis
Año III – Último TAC semestral

Tratamientos
Año V – ¿Laringectomía conservadora o radical?
Año VIII - ¿Cirugía láser? Desconocimiento de la enfermedad y titular arbitrario
Año VIII - “Cáncer de laringe: elección de tratamiento”

Un cáncer de mama
Año II – Unos días en la 527

"Volver a hablar"
Año III – ‘Volver a hablar’ con AECC/IB-Salut
Año IV – “Volver a hablar”, en la AECC
Año IV – “Volver a hablar” rompió el silencio
Año V – Laringectomizados, a la calle
Año VI – II Día Balear […] del Cáncer de Laringe

Voz esofágica
Año II – La voz, antes y después
Año VII – Una llamada telefónica inesperada con voz esofágica.
Año VII - Por qué y cómo pueden hablar los laringectomizados

Ahora sí, que de verdad, llega el final de la Liga y la resolución de los puestos del descenso. Nadie tenía previsto llegar vivos al último partido del campeonato,es alucinante que a estas alturas y con 33 puntos aún tengamos posibilidades.

Hay que aprovechar pués el último aliento que nos ha dado la suerte y esperar que los otros 3 resultados (que son muchos) nos sean favorables. Si fuera así , las lágrimas serán de alegría total  y al revés si la lógica se impone.

El sábado hacemos el salto mortal pero cuádruple jugando 4 partidos a la vez, ya veremos que pasa.

Zaragoza-1- Atco.de Madrid-1-   ,   Depor-0- R.Sociedad -1- ,  Celta -0-  Español -0-   y  por supuesto Mallorca -1- Valladolid-0-  ,  bueno al menos esto es lo que me gustaría, a ver si hay mucha suerte y suenan todas las flautas el sábado.

Els últims presos del franquisme

'Si continuem vius, també hi continuen alguns dels nostres botxins, torturadors, jutges del TOP, components dels consells de guerra sumaríssims, ex-ministres que van donar el seu 'enterado' a crims legals, carcellers i un llarg etcètera de sinistres personatges que han viscut en la impunitat'

Hi ha homes i dones que cerquen la seva veritat, la seva justícia i la seva reparació en aquestes fosses comunes escampades per tota la geografia d'un país que pot anomenar-se el país del formatge 'gruyère', el país de les tombes a les cunetes, als rasos, el país de l'extens cementiri on, des de fa setanta anys, es calcula que més de dues-centes mil víctimes esperen un reconeixement i un soterrament dignes. Si al París del 1968 algú va pintar allò de 'sota les llambordes hi ha la platja', a l'estat espanyol encara avui podria escriure's a les parets que sota la terra o els maons hi ha les fosses comunes.

Hi ha, també, homes i dones pels quals l'exigència de veritat, justícia i reparació s'inscriu en la pròpia pell. Parlem dels resistents i represaliats dels darrers anys de la dictadura, allò que s'anomena el franquisme tardà. Resistents vius encara avui que, trenta-set anys després de la mort del dictador, continuem esperant que s'anul·lin els judicis pels quals ens van detenir, torturar i empresonar en virtut d'unes lleis manifestament injustes i il·legítimes, per mitjà d'un aparell repressiu i uns tribunals feixistes.

Un nombre, no pas reduït, d'aquest segon grup de persones ens hem associat a la Comuna i ens hem fets presents, com a col·lectiu, i individualment, en la querella argentina. No per gust, sinó impel·lits pel blocatge jurídic i, en bona part, polític, pel qual es manté fèrriament la impunitat total dels crims del franquisme, amb l'única base legal d'una llei pre-constitucional, la 46/77 (llei d'amnistia), que, amb un cop de carpeta, va barrar el pas de qualsevol reclamació de justícia per part de les víctimes i represaliats de la dictadura.

Després d'un seguit de vicissituds i intents frustrats de trencar aquest cèrcol d'impunitat i irresponsabilitat, i, naturalment, no tan sols la Comuna, sinó una quantitat molt nombrosa d'associacions de la memòria, associacions d'ex-presos, sindicats, organitzacions socials de tota mena (un bon nombre de les quals presents en la xarxa Aqua de suport a la querella argentina), a més d'ajuntaments amb el suport de majories municipals, ens hem personat d'una manera o una altra, com a querellants, denunciants o adherents, a la querella que dirigeix avui la jutgessa Servini de Cubría a Buenos Aires. Per als centenars de milers d'afectats directament pels crims del terrorisme d'estat franquista, que tan discriminats i ignorats judicialment romanen en el seu país, la querella argentina i la documentació proporcionada a la jutgessa desemmascara i posa a lloc, per si encara fes falta, la història recent del nostre país i obre una possibilitat d'esclariment i de justícia.

Per als represaliats del franquisme tardà, la situació és especialment sensible. Perquè si continuem vius, també hi continuen alguns dels nostres botxins, torturadors, jutges del Tribunal d'Ordre Públic, components dels consells de guerra sumaríssims que es van prolongar fins poques setmanes abans de la mort del dictador, ex-ministres que van donar el seu 'enterado' a crims legals, carcellers i un llarg etcètera de sinistres personatges, amb uniforme o sense, que han viscut en la impunitat proporcionada per les institucions del postfranquisme, per no parlar del seu enriquiment continu, de la promoció en l'escalafó corresponent o d'unes rendes ben assegurades. En la querella argentina seran denunciades i encausades, com no pot ser altrament, individus d'aquest caràcter i d'aquesta mena. És de justícia, és el mínim. (VilaWeb 26-V-2013)

Els darrers presos polítics republicans: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.

Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.

Republicans perseguits per la dictadura feixista

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. (Miquel López Crespí)

Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.

L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.

Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.

Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".

Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)